Manlleu — Febrer del 2015 Tercera època — Número 106

Vis

ta g

ener

al d

e Lo

urd

es (p

eleg

rinat

ge d

ioce

sà d

el 2

008)

. Fot

o: J

oan

Arim

any

— Sàpiguen tots els devots de Puig-agut i altres fidels que tots els diumen-ges, a les 5 de la tarda, té lloc al nostre santuari la celebració del rés del Sant Rosari.

— Donades les despeses del pintat de l’interior del temple i els treballs extraordinaris a la cúpula, l’economia de l’Associació esdevé deficitària. És per això que, una vegada més, recordem als amics i fidels de Puig-agut com poden fer arribar els donatius per atendre aquestes despeses. Al BBVA, al compte 0182.9784.7.00200114828, també a la caixeta d’al-moines del santuari i a qualsevol membre de l’Associació.

Avisos dels Amics del Santuari

Diumenge

15FEBRER

El Far de Puig-agut és present a Internet en la seva versió digital a l’adreça http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es

Santuari de Puig-agutA les 5 de la tarda,

CELEBRACIÓ DE LA SANTA MISSAamb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes

Presidirà la celebració mossèn Pere Oliva, rector de Sant Martí Sescorts.

Mitja hora abans de la missa, rés delSant Rosari.

Mig segle de la imatge de sant Josep a Puig-agutEl progressiu retorn, al santuari de Puig-agut, d’aquells elements sacres destruís el juliol de 1936 va ser lent però constant. Com a grans fites cal recordar la reposició de les imatges de les advocacions titulars.

El 22 de maig de 1949, en solemne processó des de la Parròquia de Manlleu, com també de Torelló i Sant Martí. Més de 700 persones van acu-diren pietós seguici, dirigint-se a Puig-agut amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús, ofrena de l’Ajuntament de Manlleu, i de la Verge de Lourdes, ofre-na de la família Serracanta.

El 7 de maig de 1964, fa poc més de mig segle, la família Valls-Cabanas –estretament vinculada al santuari- va retornar la imatge de sant Josep. Aquesta figura d’origen olotí, presenta el pare terrenal de Jesús; aquest l’acompanya, mostrat en edat infantil, tot mostrant el seu cor sagrat. El grup és situat damunt una artística peanya daurada.

Amb aquesta reincorporació, cinc dècades enrere, quedava completada la presència dels tres titulars del temple.

Joan Arimany i Juventeny

Joan

Arim

any

En Madiroles

A tot arreu on arribava [Jesús], pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.

Mt 6,56

Bocins evangèlics

Lourdes i l’Hospitalitat

Al Molí sempre n’havíem dit “Lourdes de Madiroles” al Santuari d’allà dalt. Confesso que fins més enllà dels 25 anys, no hi havia posat mai els peus ni sabia que estigués dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En les excursions dels dijous a la tarda dels “hermanos” mai ens havíem dirigit cap aquest lloc; anàvem a raure sempre cap a les vores del Ter camí de La Gleva, o a la Font de la Teula o trescant pels entorns de les Gorgues. Però a casa, el Santuari sempre hi era present. Quan passàvem el rosari al voltant de l’estufa, just abans d’anar al llit, després dels parenostres, les avemaries i les lletanies, venia una advocació especial cap a la Verge de Lourdes de Madiroles, de la que la família era una ferma devota. La mare havia anat en alguna ocasió a donar un cop de mà a les infermeres voluntàries que tenien cura dels malalts que anaven a Lourdes entaforats en aquell tren especial llogat i organitzat pel Bisbat i que recollia els peregrins dels pobles de la plana. Però qui més devoció tenia a la Verge de Lourdes era la minyona de casa de tota la vida. No va faltar mai a cap peregrinació oficial, i com fos que tornava carregada d’ampolles d’aigua de Lourdes, els vailets del Molí ens vèiem obligats a anar-la a rebre per ajudar-la a transportar la seva mercaderia miraculosa, excessivament abundant, fins a casa. Ella tenia per costum beure’n un glop cada nit per assegurar la salut, i sembla que li anava prou bé. Quan se li acabava l’aigua, passava a l’oli d’oliva cru que en prenia petricons i, per horror dels vailets, ens en feia prendre una culle-rada sopera quan teníem mal de panxa. Quan arribava el tren dels malalts procedent de Lourdes els vailets quedàvem estorats de la quantitat de patiment que hi havia a la nostra vila i del que nosaltres desconeixíem la seva existència. En aquelles dates, malalts i discapacitats es guardaven tancats a casa sense permetre que l’altra gent del poble els veiés, com si la seva dissort fos una espècie de pecat del que els familiars se sentissin una mica culpables. D’aquesta manera afegien al patiment de la malaltia d’aquells éssers discapacitats, un aïllament social que els havia de com-portar encara més dolor.

Viro

n

Pelegrinatge de les diòcesis de Solsona i Vic (2011)

El nom de Lourdes de Madiroles del Santuari d’allà dalt es deu al fet que l’any 1880 Ramon Madiroles i Codina va fer un viatge a Lourdes de França i va tornar amb una imatge de la Mare de Déu. La va col·locar en un petit oratori que va aixecar en el punt on hi ha el padró dels tres termes. L’any 1886 havia aconseguit aixecar l’edifici actual del Santuari i en una capella lateral va decidir posar-hi la imatge de la Verge de Lourdes. La benedicció del seu altar es va poder fer l’any 1900. Aquella imatge va ser present al Santuari fins l’any 1936 quan els revolucionaris anarquistes la varen tros-sejar. No va tornar a haver-hi una imatge de Lourdes fins l’any 1949 quan en una gran romeria varen ser entronitzades alhora la imatge de Jesús i la de la Verge de Lourdes.

Lourdes de França era un lloc relativament accessible des de Manlleu. Amb tren, s’arribava a la Tour de Querol i en aquell punt s’agafava un altre tren francès que et portava a Lourdes. No és estrany que algunes persones de la vila haguessin estat en aquell Santuari Marià de tanta anomenada. Probablement el primer en anar-hi fos en Ramon Madiroles que ho va fer un any després que morís Bernardette Soubirous la pastora a la que la Verge s’havia aparegut. Però era freqüent que clergues de Manlleu i fidels devots de la Verge anessin alguna vegada a la seva vida a fer la peregrina-ció al Santuari francès.

Fins l’any 1967 en que es va fundar l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes per part de l’església catalana, l’encarregat d’organitzar la pe-regrinació dels malalts era el bisbat. Llogava un tren especial a la Renfe que, des de Vic, parava a totes les estacions de la comarca per recollir els malalts i els seus cuidadors que solien ser voluntaris, més aviat voluntàries, i se’ls enduia després d’un viatge interminable amb canvi de vehicle a la frontera, fins Lourdes on eren atesos en els establiments d’aquella ciutat que estaven preparats per aquests afers.

A partir del 1967, va ser l’Hospitalitat, de nova creació, l’entitat encar-regada d’organitzar el pelegrinatge de la gent de la comarca, generalment amb la col·laboració del bisbat de Solsona. L’esperit que presideix aquesta

entitat benefacto-ra és plenament franciscà. Una co-lla de voluntaris, plens de somriu-res i gresca que amaguen una fe entroncada estre-tament amb la ca-ritat (l’amor), s’en-carreguen de tenir cura dels malalts i dels discapacitats, organitzant tots els actes religio-Fa

míli

a P

rat-

Puj

ol

Fam

ília

Pra

t-P

ujol

sos i profans que s’esdevenen mentre es fa l’estada a Lourdes. L’Accueil, una espècie d’hospital a càrrec dels voluntaris de cada peregrinació, s’en-carrega d’estatjar als malats i als cuidadors que ho vulguin mentre la resta, que sol ser molt nombrosa, ha de fer servir els hotels per passar la nit.

L’Artur, el nostre fill “especial”, fa molts anys que va a Lourdes i, cal dir que s’ho passa la mar bé. Ens va fer prometre que, un cop jubilats, l’acom-panyaríem en la peregrinació. Aquest fet es va produir l’any 2011. Hi vaig anar amb canguelis pensant que seria una experiència de llàgrimes, crits de dolor i ambient de tristesa. Va ser tot el contrari: dominava l’alegria per tot arreu; els voluntaris, una bona part d’ells molt joves, s’encarregaven de sembrar il·lusió i esperança; els actes estaven ben organitzats i omplien la jornada amb escreix, de tal manera que, en el meu cas que pensava fer turisme a part del voluntariat, no em va quedar ni un minut lliure per anar a visitar monuments, ni el vaig necessitar ja que les xerrades amb els malalts que arrossegava amb el “xinos” omplien més i donaven una alegria de viure, especialment al voluntari, que semblava que el malalt tingués cura del que estava bé.

En aquell lloc vaig aprendre el veritable sentit de l’evangeli de Jesús, l’evangeli de l’amor per sobre del de la fe i l’esperança que predica la bíblia sense que s’hagi de menysprear aquestes virtuts. Que lluny està l’Hospi-talitat d’aquell temps de l’integrisme religiós, el que va exterminar el Bons Homes al segle XIII, els càtars, en nom d’un cristianisme fanàtic, per posar un exemple que marxi del que hi ha als nostres dies i del que patim cada dia a les notícies de la tele! La meva admiració sincera a tots els voluntaris que organitzen aquest esdeveniment altruista a la nostra comarca.

Bernat Prat

Goigs del veïnat de Puig-agut