El llibre que va fer cim - cossetania.com · més important és la persona i el seu esperit de...

• Col∙lecció Viatgers – 6 •

El llibre que va fer cim

Memòries d’un home de muntanya

Miquel Ylla

El llibre que va fer cim.indd 3 24/09/16 11:21

Primera edició: novembre del 2016

© del text: Miquel Ylla© de les il·lustracions: David Serra

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Prodigitalk

ISBN: 978-84-9034-544-3

DL T 1371-2016



5

Pròleg

Durant molts anys, en Queló, o el doctor Ylla —tot depèn del mo-ment—, ens ha omplert de relats el butlletí del Centre Excursionista Taradell.1 Llegint-los, hem pogut volar per paisatges idíl·lics, hem po-gut escoltar boniques converses i fins i tot hem patit una mica.

El company escriptor ens ha sabut transmetre que, a muntanya, el més important és la persona i el seu esperit de companyonia.

La lectura del llibre ens farà descobrir o recordar anècdotes que alguns de nosaltres ja hem tingut la sort de llegir en el butlletí. L’autor ens portarà a paratges i muntanyes no únicament d’aquest petit país nostre que es diu Catalunya, sinó d’arreu del món.

Mai no és tard per fer realitat un somni. En Miquel ha volgut que tots nosaltres, els que hem triat la muntanya com a mitjà de lleure i esport, participem de les seves vivències, i ho ha aconseguit.

Tant de bo que aquesta obra no sigui l’última i que l’autor ens om-pli les nostres cases de nous llibres. Desitjaria que les prestatgeries quedessin tan plenes com ple està el seu cor de muntanyes.

Carme DelgadoPresidenta del Centre Excursionista Taradell

1 Una versió original de molts dels escrits d’aquest llibre fou publicada, des de l’any 1999, en diferents números del butlletí del Centre Excursionista Taradell.



7

Introducció

El 1741, una cinquantena d’anys abans que Horace-Bénédict de Saussure pugés al Mont Blanc, William Windham arriba a Chamo-nix. Ho fa acompanyat de Richard Pococke, un viatger compulsiu que vesteix com un sultà perquè acaba d’arribar d’Orient i d’Egipte. Els pagesos de Chamonix s’apleguen per veure de ben a prop el fals sultà i el seu amic. La sorpresa es transforma en por quan s’assabenten que els dos forasters han vingut a Chamonix per trepitjar les glaceres. In-tenten convèncer-los que el que volen fer és una bogeria.

Windham i Pococke —una gran roca de la glacera va ser batejada amb el seu nom— no fan gens de cas dels consells de la gent del poble i se’n van a la glacera. Després de cinc hores d’esforç obren una ampo-lla de vi i brinden asseguts en el gel. En arribar a baix, Windham agafa la ploma i escriu. El seu relat és publicat en els Proceedings, de la Royal Society. Entre altres coses diu:

«Per intentar descriure una gelera, cal imaginar-se un llac agitat per un fort vent amb les seves onades congelades en un moment.»

La imatge de Windham, la visió d’una massa d’aigua agitada i con-gelada, es va convertir en la descripció model per a totes les glaceres.

Peter Martel era un enginyer francès que, tres anys després de Windham, va anar a la mateixa glacera i va intentar descriure el que veia. Però l’enginyer havia llegit el relat de Windham i no va ser capaç de descriure res.

El mateix li va passar a De Saussure. Ell també coneixia el relat i quan va voler descriure la glacera va recórrer a la imatge de Windham. Va intentar, això sí, que la metàfora tingués més força literària:

«Una mar que s’ha congelat, no en el moment de la tempesta, sinó en l’instant en què el vent encalma i les onades, tot i que encara són molt altes, esdevenen més arrodonides.»


Karl Baedeker, el famós editor de guies, va incloure aquest paràgraf de De Saussure en la seva guia de Suïssa i va immortalitzar la mer de glace.

La metàfora de Windham s’havia apropiat de la ment de Martel, de la de De Saussure i de tots els qui s’acostaven a la glacera. La des-cripció s’havia convertit en un sentiment. El que tots van veure va ser un llac glaçat. La pedra i el gel, embolcallats amb aquest sentiment —escriu Marcfarlane—, adquireixen tanta força que atreuen l’alpinis-ta i el posseeixen.

La nostra resposta al paisatge està condicionada per la cultura. Pel pagès de Savoia, el Mont Blanc era un país, una terra, potser una mun-tanya maleïda. Avui, el Mont Blanc és un paisatge, un paisatge bonic. Alain Roger, en el seu interessant llibre Breu tractat del paisatge, ens diu que Henri Cueco ho expressa amb molt encert en la seva obra La théorie du paysage en France: «El paisatge no existeix, ens l’hem d’inventar.»

La proximitat a la terra ens allunya del paisatge. El paisatge és un invent de la gent de ciutat. El concepte de paisatge significa alhora un allunyament i una cultura. És possible que, avui, aquest mateix pagès, ja impregnat de cultura, vegi paisatge quan visiti una regió di-ferent de la seva i miri les muntanyes amb ulls de turista. Perquè una cosa és el medi ambient i l’altra és el paisatge. El paisatge té un origen artístic, brota de la pintura, de la literatura, de la fotografia. El paisatge és poesia!

Potser per això les meves muntanyes estan plenes de llibres: els meus llibres van omplint unes prestatgeries que cada vegada són més altes; és com si ells, els meus llibres, volguessin emmirallar-se en les pintures i en les fotografies que pengen de les parets del despatx lli-breria. I els meus escrits, com veureu, estan plens de citacions alpines, perquè, com he dit més amunt, la muntanya és paisatge, és literatura, és poesia. La muntanya és un sentiment.

Miquel Ylla, Queló


A PROP DE CASA



11

1. Una nit de Cap d'Any buscant l'Aneto

El que és fàcil no dóna satisfacció

Jerzy Kukuczka

Sempre la recordaré, aquella nit de Cap d’Any. Va ser una nit freda, gèlida, amb tous de neu amuntegada i una boira espessa que s’em-passava els sorolls. Enmig d’aquest ambient tan inhòspit vaig buscar desesperadament l’Aneto i vaig trepitjar neu i glaç i vaig patir fred. No tenia cap altra alternativa, no volia perdre ni la muntanya ni els seus homes. Volia saber més de tota la història que envolta aquest cim mític, volia recuperar les vivències dels primers homes que van acon-seguir trepitjar-lo.

L’Aneto, el Néthou, el cim de les mitologies; el massís de la Mala-deta, la serralada de la llegenda dels pastors maleïts:

«Un captaire rendit per la fatiga i mig mort de fam demanà hospi-talitat; els pastors atiaren els gossos contra ell i fou rebutjat. El captaire els maleí i els pastors, amb els ramats i els gossos, quedaren petrificats per sempre. L’herba dels prats deixà de créixer i es transformà en glaç. Havia nascut la Muntanya Maleïda.»

Noms de geògrafs, noms de botànics, d’alpinistes i de muntanyencs omplien el meu cap i em feien trontollejar la ment:

Ramond de Carbonnières (1787), l’iniciador, l’home de les obser-vacions. Cordier amb el seu intent a la Maladeta (1802). La mort de Barrau a la gelera (1824). El conquistador, el rus Plató de Tchi-hatcheff (1842), i el seu company Albert de Franqueville, que havia anat a l’Aneto per recollir herbes i segurament seguia amb recança la ràpida marxa dels seus companys. El jove botànic trobà la Mala-deta salvatge i majestuosa, amb roques aspres i estèrils, amb geleres


Miquel Ylla

12

inassolibles solcades per amples i pregones esquerdes i el seu cim format per roques molt escarpades i extremadament accidentades. I darrere d’ells, molts altres homes, també pioners, amants de la mun-tanya, guies i caçadors, alpinistes i sobretot muntanyencs. Com els que desitjaven la cursa sense guies. Quina altra elegància en aquest mot, el muntanyenc és el poeta atleta, l’home que frueix llargament de les al-tures o modera el pas per veure, de l’horitzó, la nit o les tempestes, deia Henry Brulle. I altres noms ja més propers com Juli Soler i Santaló, el Russell català; mossèn Oliveres, el capellà muntanyenc; Lluís Estasen, l’Arlaud del nostre país…

Aquella nit jo volia tornar a posar en ordre les llegendes, els noms i les dades.

—Passi-ho bé, doctor, bones festes —em deien els coneguts amb qui em topava.

—Bon any —els responia jo.Ells s’allunyaven a poc a poc, ben mudats amb els abrics llargs i els

guants de pell, procurant que la neu i el glaç que trepitjaven no els fes caure. La seva mà dreta sostenia amb fermesa el cordill del qual penja-va una llarga coca embolicada i de sota el seu braç esquerre sobresortia el cul d’una ampolla de xampany.

Jo, abrigat amb l’anorac, gorra de llana fins a les orelles, guants ben posats i calçant botes de muntanya, seguia el meu camí obstinada-ment.

Per fi vaig arribar-hi. Era al davant, i jo ho tenia molt clar, podria aconseguir-lo, podria recuperar el meu Aneto. Ficar-me a dins no va ser fàcil —el pas era alt i estret—, però jo era valent i les falanges dels meus dits eren de ferro, perquè estaven avesades a l’escalada. Recordo que, tot i el fred, vaig treure’m els guants per aferrar-me millor en les glaçades preses i que, per no relliscar, vaig fer un clot en la dura neu amb la puntera de les meves botes. Que complicat, però els munta-nyencs sabem prou bé que en la dificultat es troba la satisfacció. I vaig aconseguir-ho!

Després, ja a dins, em va caldre situar-me, adaptar-me a la foscor, trobava a faltar el frontal, amb una mica de llum la tasca hauria estat molt més senzilla. Vaig començar a remoure papers i més papers; els



13


Miquel Ylla

14

feia voleiar com si fossin volves de neu empeses per la tempesta. Per fi el vaig veure, era al fons del fons, amb un últim esforç, revinclant el meu cos, el vaig agafar ben fort amb la mà dreta. Encara ara em veig a mi mateix aixecant el braç i agitant el llibre. Recordo que el bellugava amb tanta energia que el llibre onejava com si fos una banderola. Quin goig, quina gaubança, quin plaer, no us ho podeu pas imaginar, els ulls m’espurnejaven de joia.

Havia recuperat L’Aneto i els seus homes, de Jean Escudier. Tornava a tenir el meu llibre. Vaig sortir com vaig poder i, una vegada a fora, envoltat de boira i de penombra, el vaig fullejar i vaig passar els dits per la tapa i pel llom. L’esforç havia valgut la pena, estava satisfet, el llibre estava intacte, no hi havia cap desperfecte ni cap pàgina esquin-çada.

Recordo que, en el camí de tornada, amb el llibre a la mà, pre-ment-lo amb efusió, somreia per sota el nas tot recordant el fet i, so-bretot, la gran sort que havia tingut d’haver-me’n adonat a temps. Aquella tarda de l’últim dia de desembre, fent endreça, havia tingut la dissort de llençar uns papers al contenidor de brossa de sota el meu despatx. I, ai las, entre el feix de papers hi havia el llibre. Mai no m’hauria imaginat passar una estona de la nit de Cap d’Any dins un fred contenidor, buscant un llibre, buscant el llibre que tant estimava.

2. Hivernal al puig d'en Planes

Si puja sense escriure, no deixa res.Henri Beraldi, Prefaci del volum I de Cent Ans aux Pyrénées, 1898

Si Déu em permet envellir i em dóna descendència, podré contar als meus néts que a principis de segle (el segle dels meus néts serà, lògicament, el xxi) va fer molt fred. Els explicaré que el dia 14 de desembre de l’any 2001 va caure una gran nevada i que després un



15

front d’aire polar ho va glaçar tot, de tal manera que, deu dies després, encara estàvem colgats de neu i patíem unes temperatures extremes, amb mínimes de més de disset graus sota zero i màximes inferiors als zero graus.

També els explicaré que l’avi va fer un viatge ben curt. El dia de la nevada va estavellar el cotxe a pocs metres de casa, al peu mateix del puig d’en Planes.

«Sí, sí, els diré, el vostre avi, aquest home tan valent que va viatjar molt lluny per pujar els alts cims de la serralada de l’Himàlaia i que travessà immenses glaceres desafiant el fred i les amples i feréstegues esquerdes, en tingué prou amb dos dits de neu i glaç per deixar el cotxe ben trinxat. Després, estimats néts, la neu va continuar caient sense parar. En va caure tanta que, quan la grua retirava el cotxe, semblava que s’emportés una gran bola de neu amb rodes.»

La gent creu que el clima està canviant, que actualment no fa tant fred com abans. «Quan érem petits sí que en feia, de fred», em deia un company no fa gaires dies. «Recordes quan anàvem al col·legi i trencàvem el glaç dels bassiots del carrer de Manlleu amb les katiuskes? Recordes que passàvem per sota de llargs caramells que penjaven de les canaleres i teníem les mans plenes de clivelles i el nas, els peus i les orelles adolorits per vermells penellons?» Jo vaig apuntar al company que no hi ha glaç als bassiots perquè els carrers són plans i ben arre-glats, que no pengen caramells perquè no hi ha forats a les canaleres i no tenim penellons perquè a casa disposem d’una bona calefacció i no d’un braser sota la tauleta rodona o d’una estufa de serradures o esclofolles.

L’home no té bona memòria climatològica. Fets puntuals de molt fred, molta neu o molta pluja, els recorda com a clima habitual durant la seva infantesa. El temps és entremaliat, els temps fa trapelleries, però les estadístiques mostren que els segles són plens de freds i plu-ges a fora d’hora. El temps fa trapelleries però no està boig, el canvi climàtic és, encara, una incògnita científica. No hi ha dubte que la desforestació i la crema de combustibles sòlids contribueixen a aug-mentar els nivells d’anhídrid de carboni amb el consegüent efecte hi-vernacle. L’estadística meteorològica és molt curta: es va iniciar a


Miquel Ylla

16

mitjan segle xix. Durant el segle xx les variacions de la temperatura són petites i també varien molt poc les quantitats anuals de pluja per metre quadrat. Però deixem que els meteoròlegs i homes de ciència es reuneixin i discuteixin en les conferències internacionals sobre canvi climàtic; ells en saben molt més que nosaltres i tenen molta més bona memòria perquè disposen d’estadístiques. Aquests dies, nosaltres, se-guirem patint temperatures molt baixes i trepitjarem neu i glaç per carrers i places. Ahir al vespre, la visió de la plaça Major de Vic era dantesca. Ni una ànima corria per sota les voltes i una boira espessa, freda i gebradora, s’arrapava a les llambordes.

La nit ha estat freda i, al matí, la boira continua, un dia més, engan-xada a la Plana. On ha d’anar un muntanyenc frisós que tot i el fred es deleix per tornar a la muntanya? On ha d’anar amb aquest fred, amb tanta neu i sense cotxe? I si pugés al puig d’en Planes? És un cim que és ben a prop, a pocs metres de casa!

M’equipo, doncs, m’abrigo amb l’anorac, em calço les botes de muntanya, em poso les polaines i em protegeixo les mans amb uns guants ben gruixuts: full equip, com diu l’amic. Dia gris, emboirat i amb fred glacial. Tiro amunt, obrint traça, pujo per la cara nord, la que mira als Pirineus; m’agrada la dificultat. La cara sud, la que dóna sobre la ciutat, té una pujada massa planera. Em segueixen els gossos que, esbojarrats, juguen i es rebolquen a la neu. No hi ha geleres ni esquerdes… Millor, així no acabaré com Barrau, el guia de Luishon, que es va estar 107 anys dins la gelera de la Maladeta.

Jo, avui, intentaré arribar al cim del puig d’en Planes (530 metres) i escriuré i publicaré l’excursió. Potser em faltarà capacitat descriptiva, però ho intentaré, perquè, si no s’escriu, si no és dóna a conèixer un fet, ningú no te’n reconeix l’èxit. Ja ens ho deia Beraldi a Cent ans aux Pyrénées, livre I: «S’il monte sans écrire, il ne laisse rient. Si puja sense escriure, no deixa res. Si puja i relata amb sequedat, no deixa més que un document que pot tenir, certament, un gran interès. I si —cosa rara— puja, escriu i sent, si en una paraula és el pintor d’una naturalesa especial, el pintor de la muntanya, i deixa un veritable llibre, és admi-rable.» Ho intentaré, escriuré un relat des del cim, perquè, un dia, els meus futurs néts el puguin llegir:



17


Miquel Ylla

18

«Sí, molt estimats néts, quan l’avi va arribar a dalt, va enretirar la neu d’un dels bancs de pedra. Ho va fer sense treure’s els guants, per-què feia molt fred. Quan el va tenir ben net, s’hi va asseure; s’hi estava tan bé allà…! Tenia tot el que desitjava; estava assegut al costat de la font, els gossos eren al seu voltant, estava rodejat de neu i podia contemplar tota la serralada del Montseny amb les seves muntanyes: el Matagalls, el Turó de l’Home i les Agudes. I, a sota, oh, a sota!, a sota hi havia una cosa tan bonica…, no us ho podeu pas imaginar. Als seus peus, el vostre avi hi tenia una ciutat adormida, una ciutat blanca, blanquíssima. La ciutat de Vic dormia ben abrigada, colgada dins una flassada de neu. La neu s’havia endut els sorolls i no se sentia res. I el vostre avi mirava i mirava i no es cansava de mirar. Veia els campanars, els carrers, les cases i els arbres de les places, tot era blanc. I, tot d’una, es va imaginar que del mig del silenci en sortia una cridòria. Eren uns nens que corrien, corrien per un dels carrers més propers, corrien i re-ien… Des de tan amunt el vostre avi els va veure molt petits, eren tan petits que li va semblar que eren nans. I aquells nens nans es van aturar al mig d’una plaça i van començar a apilotar neu i més neu; de tant en tant s’aturaven i miraven cap al puig d’en Planes, i la neu amuntegada es va anar convertint en una figura, una figura rodona. Els nens nans havien fet un ninot de neu, l’havien cobert amb un barret de palla i li havien clavat una pastanaga al bell mig de la cara. Acabada la feina, els nens van tornar a mirar cap amunt, van fer adéu amb les mans, i el vostre avi els va respondre movent molt discretament la seva mà en-guantada. Després, els nens es van esfumar, van desaparèixer com per art de màgia. Retornà el silenci i la ciutat s’adormí sota la seva flassada de neu.

»Va ser aleshores quan el vostre avi es va imaginar que aquells nens seríeu vosaltres. I amb aquest pensament va decidir narrar-vos la pu-jada i la visió que havia tingut. Primer, el relat seria un document: després, juntament amb d’altres, podria ser un llibre, un llibre per a vosaltres.

»I jo voldria que agaféssiu el llibre i que miréssiu intensament les lletres amb què està escrit, perquè en comprenguéssiu el significat. Heu de saber que la lectura i l’estudi dels llibres s’anomena literatura i



19

que les lletres d’un llibre són tan importants que l’home que l’ha escrit s’anomena un home de lletres i no pas un home de llibres o de paraules. Si arribeu a ser capaços de llegir lletra a lletra, amb exactitud, llegint de debò, n’entendreu el significat i sereu persones educades.»

* * *

John Ruskin (1819-1900), el crític, purità i gran pensador anglès que es va enamorar de Chamonix i de les seves muntanyes, va deixar escrit en un dels prefacis de Sesame and Lilies, el llibre que va fascinar Proust i en el qual l’autor planteja les claus de la lectura:

«Una de les primeres i més estrictes lliçons per als nens de la casa hauria de ser la que els expliqués la manera com s’han de passar les pàgines de les seves pròpies possessions literàries: de manera lleugera i deliberada, per evitar que s’estripin o es dobleguin…»

3. A Dòrria ens enfilàrem

A Dòrria ens enfilàrem, i més amunt encara fins a trobar la neu. Venia el vent de cara, flairós de la reïna d’un clap de pinavets; plovisquejava un xic i pel trau dels collets, com finestrons opacs que el fred ens entelava, s’entrellucaven llenques d’una planura blava.

Josep Rierola i Alibés, “Caçant xerres”,Panorames, Vic: Sala, 1965

Dòrria em porta records de joventut. Dòrria em porta records cine-matogràfics, records de cinema aficionat, records de Súper 8.

Vaig néixer i em van criar entremig de càmeres fotogràfiques, ro-dets, trípodes, fotografies i pel·lícules. Sóc fill de ca l’Ylla, al carrer de les Neus de Vic; sóc fill de la drogueria-perfumeria i fotografia Ylla.


Miquel Ylla

20

Mai no he oblidat la meva primera càmera, una Digna feta a Vic, a Indústries Certex. A ulls clucs puc veure les meves primeres fotografi-es: els meus cosins al portal de casa, tota la família dins un Biscuter…

Després, ja una mica més gran, vaig estrenar la primera càmera de cine: una Yasika japonesa, una càmera de Súper 8, molt millor que el 8 mil·límetres!

I amb la Yasika vaig començar a descobrir món; jugava a director de cine, Miqueloni m’anomenaven els companys. Vaig filmar pel·lícules familiars amb un xic d’argument; petits documentals: Retalls de tardor. Vaig muntar un petit estudi a casa: la moviola, l’empalmadora, l’apa-rell per muntar la banda sonora. De l’estudi sortia la bobina amb la pel·lícula a punt per a l’estrena; una estrena que es feia al menjador de casa amb el projector i la pantalla.

L’afecció al cinema s’acabà amb l’arribada del vídeo; per a mi, s’ha-via perdut l’encant. Quan filmava una pel·lícula en Súper 8, em calia calcular bé l’escena, economitzar pel·lícula. Amb el vídeo les escenes s’eternitzen, i el resultat és un empatx de cinema de poca qualitat i que, a més, s’ha de veure per la petita pantalla. La pantalla gran i el projector van ser endreçats a l’armari.

De l’estudi casolà en va sortir un film: Caçant caçadors. La idea era ben senzilla: filmar imatges de cacera per adaptar-les a una bonica poesia: “Caçant xerres”, del meu parent excursionista, caçador i gran poeta Josep Rierola i Alibés.

Jo volia caçar caçadors, però la cacera em va caçar a mi. Com volíeu que llegint aquests versos de Josep Rierola no m’afeccionés a la cacera?

Mes era indiferent. L’afany de la caceraés una passió. És com una deleraque no s’admet d’excuses, romanços ni cançons;per bé que els ulls et plorin i cremin els canonsde tan gelats com són, les cames se t’escapenper corriols esquerps que les gatoses tapen,per boscos solitaris, desertes raconades,ginebres torturats, estepes recremades,arrels que t’entrebanquen i espessos ginestars […].



21


Miquel Ylla

22

M’agrada la poesia de Josep Rierola (1900-1980), m’agrada el seu estil directe, ben clar i català, ben allunyat d’abstraccions; poesia des-criptiva, figurativa, entenedora. No entenc la nova poesia, sí, ja sé que cal entrar-hi, que cada frase, cada paraula té el seu significat. És com si els poetes d’ara s’omplissin la boca amb pilots de lletres, les lletres de plàstic que jo utilitzava per als rètols de les meves pel·lícules, les escopissin sobre un paper blanc i les deixessin així, tal qual, sense cap ordre ni concert. Ja sé que ells van endavant i jo tiro endarrere.

Pensant en el passat, tirant enrere, amb en Rafel i la Montse ens arribem al poble de Dòrria i enfilem el GR 11 que, sempre cap al nord i per sobre de la carretera de la collada, ens porta a la creu de Maians; un pas fronterer que devia ser un lloc estratègic després de la guerra; un búnquer mig enderrocat, situat un xic més amunt, i amb les obertures ben orientades cap al pas, així ho corrobora.

Després pugem la carena Morera i arribem al pla de les Salines, l’immens altiplà que ha sobreviscut al plegament alpí. Estepes recrema-des, que canta Josep Rierola.

«La majestat de les estepes immenses de la Cerdanya, plenes d’es-tanys blaus que fan guspirejar el vent i el sol, i on els arbres tenen l’aire d’illots melancòlics perduts enmig de l’oceà, deixa en tots aquells que les han vistes una impressió inesborrable», escriu Henry Russell refe-rint-se a una altra estepa, la de la pica del Carlit.

El pla de les Salines puja suaument fins al cim del pic de Dòrria (2.548 m), muntanya ben situada als contraforts del Puigmal i que té per veí el tossal del Pas dels Lladres, de qui el separa el coll de Queralbs.

En la guia 50 passejades i excursions per la Cerdanya i el Capcir, Raymond Ratio i Louis Audoubert, pirineistes de renom internacio-nal, fan aquesta recomanació:

«Cal escollir un bon dia per pujar al pic de Dòrria, car es tracta d’un magnífic mirador sobre la Cerdanya. Les grans extensions de prats i de pedregar que hi ha sota el cim tenen l’encant de les estepes que complauen els isards.»

Des del cim podem admirar el magnífic Taga, la serra de Sant Amanç i el puig de Corones; cap a ponent, el Puigllançada i la Tosa d’Alp, i més lluny, el mític Pedraforca.



23

Contemplant el Taga des del cim, em ve a la ment una altra estrofa de Rierola, el poeta, el caçador, el muntanyenc. Avui, probablement, en Josep haurà deixat, per una estona, el país de les caceres eternes, el país de les muntanyes infinites, per acompanyar-nos i enfilar-se, una vegada més, al cim de Dòrria.

Feia un matí de fred, amb roïna a la muntanyai com un ganivet tallava l’aire prim;bufandes de boirina hi havia en cada cimarrossegant-se lentes pel buit de les collades.Si el sol, de tant en tant, donava llambregadesal Taga, que prenia tonalitats de mel,eren mirades tímides en la negror del cel.

4. Josep Maria Guilera, el viratge telemarc, pistes d’esquí de pallai les primeres esquiades amb el meu pare

El rastre marcat en la neu fou testimoni evident per a descobrir-me que acabava de realitzar el meu primer viratge telemarc. Ple d’una

folla alegria, sentint-me els batecs del cor, vaig contemplar una estona aquest solc documental, com si es tractés d’un prodigi.

Guilera i Albiñana, Carnet d’un esquiador, Barcelona: Catalònia, 1931

Així descrivia Josep Maria Guilera i Albiñana el seu primer tele-marc, aconseguit a les acaballes del mes de novembre de l’any 1919 en una petita congesta, prop de font Pomereta, al massís del Montseny.

Josep Maria Guilera (Barcelona 1899-1970) fou l’ídol del meu pare. Quan Guilera va fer el seu primer viratge, el meu pare tenia qua-tre anys. Guilera, coetani d’Estasen, destacà en el món de l’esquí i par-ticipà activament en les primeres manifestacions d’aquest nou esport a Catalunya. L’any 1915, quan tan sols tenia 15 anys, ja va prendre part


Miquel Ylla

24

en les curses d’esquís i de luges que se celebraven a la finca Masconill de Ribes de Freser. Fou campió de Catalunya d’esquí els anys 1927, 1928 i 1929, i campió d’Espanya l’any 1929.

Carnet d’un esquiador 1915-1930, editat per Llibreria Catalònia l’any 1931, recull tota la seva trajectòria en aquest esport. Vaig trobar el llibre en una llibreria de vell del carrer dels Banys Nous de Barcelo-na. Per als que som afeccionats als llibres vells, per als bibliòfils, entrar en una llibreria de vell és un plaer immens. L’olor de llibre vell és com un narcòtic. Repasses els títols dels llibres que hi ha a les prestatgeries i llavors, de cop i volta, les mans s’aturen damunt un volum que pot ser interessant, les mateixes mans l’obren amb avidesa i si es tracta d’una primera edició el plaer és indescriptible.

Fulleges el llibre, palpes el paper, l’atanses al nas per impregnar la pituïtària amb la seva olor, guaites les fotografies, mires el cosit, tornes a examinar el llom i finalment t’acostes, tremolós, al senyor llibreter que, des de darrere el taulell, et pren la joia que tens a les mans per traduir-ne el codi secret i donar-te’n el preu. La bibliofília és cara; els vicis es paguen.

Aquell dia vaig estar de sort, el llibre era en una prestatgeria arran de terra i el llibreter devia estar cansat de treure-li la pols. Me’l vaig endur per pocs euros.

Vaig mostrar el llibre al meu pare i ell el va recordar; em va dir que s’havia servit d’alguns passatges per fer xerrades a la Unió Excur-sionista de Vic. El pare va ser president de l’entitat l’any 1942, una època dura per a la UEV, ja que, com escriu Xavier Robiró, en plena postguerra, tot el que sonava a cultura i a catalanisme era perseguit. Més d’una vegada, el pare m’havia explicat que en les reunions de la junta havien de solucionar problemes de salconduits, que llavors eren necessaris per anar a esquiar o a caminar pels Pirineus.

El meu pare, que fa pocs dies va complir 88 anys,1 fou un dels pio-ners de l’esquí a Vic. Més d’un m’ha parlat de les seves proeses. «El teu

1 Aquest escrit fou publicat l’any 2005 en un butlletí del Centre Excursionista Taradell; el pare va morir tres anys després, quan en tenia 91 i estava carregat de salut, a conseqüència d’una caiguda a la banyera.



317

Índex

Pròleg, per Carme Delgado .................................................................. 5Introducció ....................................................................................... 7

A prop de casa ............................................................................ 9

1. Una nit de Cap d’Any buscant l’Aneto .................................. 112. Hivernal al puig d’en Planes .................................................. 143. A Dòrria ens enfilàrem .......................................................... 194. Josep Maria Guilera, el viratge telemarc, pistes d’esquí

de palla i les primeres esquiades amb el meu pare .................. 235. El Miracle. Crònica d’una passejada ...................................... 286. Escalar a la seixantena ............................................................ 357. La Panxa del Bisbe ................................................................. 418. Nadales .................................................................................. 46

Pirineus ..................................................................................... 55

9. Pessebres ................................................................................ 5710. Un doblet de tresmils als Pirineus aragonesos ...................... 6311. Amb Conrad Blanch al pic de la Serrera .............................. 6812. La torreta de Cadí per passos inútils i per camins perduts .... 7213. Les Penyes Altes de Moixeró ............................................... 7714. El Puigpedrós de Lanós ....................................................... 8115. El Gran Bachimala per l’aresta del Sabre ............................. 85


Miquel Ylla

318

16. Neu nova al «Neu Vella» ...................................................... 9017. Amb en Lluís a la cresta de la Múnia ................................... 9518. De Lourdes al Gra de Fajol ................................................ 100

Alps ..........................................................................................105

19. El Triglav, un petit gran cim ............................................... 10720. Horace-Bénédict de Sausure i el Mont Blanc:

la passió d’un home per una muntanya .............................. 11321. Una classe pràctica al Breithorn ......................................... 12222. Intent a la Petite Verte amb caiguda i espectacle final ........ 12823. La travessa del Mont Rosa ................................................. 13424. El Dôme de Neige des Écrins ............................................ 145

Atles ........................................................................................151

25. El Djebel Toubkal, un quatremil assequible ....................... 15326. Les gorges de Wandràs ...................................................... 16027. «Interdit» ............................................................................ 16628. El Mgoum. De quan Oulilim era encara una terra verge ... 169

Andes ........................................................................................177

29. Titicaca .............................................................................. 17930. Alpamayo Chico. Al pot petit hi ha la bona confitura........ 18231. El Huayna Potosí. Pic nord (6.088 m),

via normal, cara est ............................................................. 18832. La salina d’Uyuni ............................................................... 19533. La cantuta .......................................................................... 20234. Sobre el jesuïta José de Acosta i el mal de muntanya ......... 20835. La Quebrada Ishinca .......................................................... 21236. Yungay, la ciutat sepultada .................................................. 22037. La muntanya més bonica del món...................................... 227



319

Himàlaia ..................................................................................233

38. El Mera Peak. Notes de la meva Moleskine ....................... 23539. El llibre que va fer cim ....................................................... 24540. Karakorum ......................................................................... 25041. El Gondogoro-La .............................................................. 25742. El quitrà de Shilling ........................................................... 26543. La vall de Markha .............................................................. 27044. Stok Kangri, el guarda de Leh ........................................... 279

Epíleg ........................................................................................299

Bibliografia per capítols .............................................................309

Agraïments ................................................................................315


El llibre que va fer cim - cossetania.com · més important és la persona i el seu esperit de...

Documents

Transcript of El llibre que va fer cim - cossetania.com · més important és la persona i el seu esperit de...