El pla de Sant Jordi de ses Salines (Eivissa) al segle VII dC: Una revisió de l'estat de la...

EL PLA DE SANT JORDI DE SES SALINES (EIVISSA) AL SEGLE VII DC: Una revisió de l’estat de la qüestió Joan Roig Ribas* LA LINDE, 5-2015, pp. 333-355

333

Resultados:

RESUM.- En el present article intentem exposar, de forma abreviada, els resultats dels estudis realitzats durant aquestos darrers anys sobre tres jaciments localitzats al pla de sant Jordi de ses Salines (al sud-est de l’illa d’Eivissa). Les troballes materials d’aquests ens dotaren d’unes dades interessants que creiem tenen interès per obrir un nou debat sobre certes tendències historiogràfiques que han intentat aparcar la investigació dels dominats segles obscurs (VI-IX) argumentant que les Pitiüses degueren patir un despoblament gairebé total i sobtat a principis del segle VIII. Nosaltres exposem que l’activitat comercial i la densitat poblacional (almenys pel que fa al pla de sant Jordi, i no sembla lògic interpretar-lo com una excepció) segueixen sent força importants a darreries del segle VII i possiblement a inicis del VIII. És molt probable que quan la investigació avanci moltes d’aquestes produccions ceràmiques que exposem es dilataran en les seues cronologies i entroncaran amb la tradició islàmica. El substrat poblacional degué romandre durant aquestos segles obscurs, segurament amb un descens demogràfic (per cert, un tret comú a tot l’Imperi) però un col·lapse de les magnituds proposades fins ara és, sincerament, poc versemblant.

PARAULES CLAU.- s. VII dC, Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can

Servent, RE-0103, pietra ollare. ABSTRACT.- In this article we will try to explain, in an abbreviated form, the

results of the studies made last year on three settlements located in the plain of Sant Jordi de ses Salines (in the south-east of Ibiza). The artefacts from these sites provide us with some interesting facts that could open a new debate on certain historiographical theories that have dominated research on the centuries commonly called the Dark Ages (6th-9th centuries), arguing that the Pitiüses (Ibiza and Formentera islands) would have suffered a depopulation, almost total and sudden, in the early years of the 8th century. Below we will expose that the commercial activity and population density (at least for the plain of Sant Jordi, and it doesn’t seem logical to interpret it as an exception) remained important in the late 7th, and possibly into the early 8th century. It is probable that, when research progresses, many of the pottery productions we exposed here will be expand our understanding of current chronologies and show connections with Islamic tradition. The population substrate should have remained during these Dark ages, probably with a demographic decline (a common trait within the whole the Roman Empire) or even collapse. The theory now proposed suggest this is unlikely.

KEY WORDS.- 7th century A.D., Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can

Servent, RE-0103, pietra ollare.

Fragment de la base d’un vas de pietra ollare trobat al jaciment de Can

Talaies. Foto Jonathan Castro Orellana *Joan Roig Ribas. Arqueòleg (freelance). Llicenciat en Història i Postgrau en

Arqueologia per la Universitat de Barcelona. Màster en Arqueologia per la

Universitat de València.

El Pla de Sant Jordi de Ses Salines (Eivissa) al segle VII dC: Una revisió de l’estat de la qüestió

Joan Roig Ribas LA LINDE, 5-2015, pp. 333-355

334

Resultados:

1. Introducció

L’assumpte del domini polític sobre les Pitiüses entre la

caiguda de la Carthago Spartaria bizantina (625) i la

conquesta musulmana al segle X no està resolt. Fins al

moment sembla que hi ha hagut cert consens a atorgar-les-hi

una supeditació política a Bizanci, aquí exposarem la feblesa

d’aquests arguments i la necessitat d’una revisió més

acurada. Dins aquest període, definit com a fosc, tenim una

cita bibliogràfica ambigua (Macabich, 1965, 36), “...Ya en los

últimos tiempos del reino godo, tal vez con Égica y Witiza

(años 682-712), vencida por Teodomiro, no lejos de nuestras

costas, la escuadra de Bizancio (cuyas tropas habían sido

arrojadas de la península en 621), pudo unírsele nuestra isla,

cual parece indicar un anillo de oro visigótico...”. Aquesta fita

històrica prové del Cronicón Pacense XXXVIII: “Sed etiam

(Theudimer), qui sub Egica et Witiza Gothorum regibus in

Graecos qui aequoreo navalique descenderant sua in patria

de palma vitoriae reportaverat”. El comte visigot Teodomir

regnava sobre un territori que més o menys devia ocupar

l’àrea de les actuals Múrcia i Alacant (cora de Tudmir). Més

endavant I. Macabich (1965, 37, n. nº 34) no descarta un

possible domini transitori visigòtic, “... Cabe suponer que en

ese breve intervalo se rindiese Ibiza a los visigodos, y que en

realidad fuese a la sazón obispo de la isla Vifredo...”. Per a

Riera Frau (2004, 429) l’ambaixada balear (només amb

representants de Mallorca i Menorca) que es presentà davant

Carlemany per a demanar-li ajut contra els atacs dels mauris

et sarracenis denota “...la llunyania de l’Estat bizantí...”. Cal

remarcar que quan es parla de pertinença política a Bizanci

no s’hauria de fer referència a una elit dirigent independent

amb ascendent cultural bizantina, sinó a una subordinació en

l’elecció dels “funcionaris”. El primer cas és una pervivència

cultural (recessiva, segurament). El segon, la dependència

política, almenys pel que fa a les Pitiüses, encara roman

sense dades fefaents.

Una altra teoria historiogràfica que intentarem

qüestionar en aquest esbós és el suposat despoblament

dràstic de les Pitiüses des del segle VII. Aquesta teoria es

basa en l’absència de les Pitiüses al pacte de vassallatge que

Mallorca i Menorca signen amb els musulmans al 706 (86 H).

Segons Kirchner (2002) el fet de que no apareguin les

Pitiüses en aquest document és degut a la seua poca



335

Resultados:

rellevància demogràfica, però afirma que degueren córrer la

mateixa sort. Aquest argument entra en contradicció, si es fa

una lectura literal sense especulació, amb el document

musulmà més antic que posseïm, Ibn Jayyât (Târîj: 400), i

que li devem a J. Lirola (1993, 71), on s’especifica que

l’expedició de conquesta es dirigeix contra dues illes entre

Sicília i Al-Andalus.

Altres com Ernest Prats introdueixen una altra variable:

“... l’expedició no afectà a Eivissa i Formentera” (Prats García

2007, 3). Per què no? Segurament perquè comptaven amb un

règim polític-administratiu diferent: musulmà o no.

A més, per al segle VII, i fins i tot per al VIII, hi ha

evidències arqueològiques d’activitat comercial amb el llevant

peninsular i les Balears. Per afirmar això només fa falta

consultar els articles de A. Ribera i M. Rosselló (2012) sobre

les produccions ebusitanes del segle VII dC trobades a

València; o de Riera et al. (2012) sobre les excavacions a son

Peretó (Manacor) per a les exportacions a Mallorca. Però

alguns segueixen reafirmant-se en les tesis del despoblament

progressiu i/o el poc creïble col·lapse arran del 693: “… En

(...) las Pitiüsas se ha llegado a contemplar la posibilidad del

abandono general de las islas a finales del siglo VII o

principios del VIII al no existir ni el más mínimo indicio ni

literario ni arqueológico de ocupación, al menos durante el

siglo VIII…”. (De Nicolás i Moll, 2011). El text està extret,

gairebé literalment, d’una publicació de Joan Ramon (2005:

495), però aquesta acaba amb una frase que convida a

futures investigacions: “Sobre tot això, evidentment, caldrà

insistir en el futur” (Ramon 2005, 495). També hauríem de ser

més prudents quan afirmem que: “Si bé no es pot assegurar

que al 707 la flota islàmica ataqués les illes Pitiüses, sí que

podem dir que al voltant d’aquesta data hi ha mostres de

l’existència de poblament musulmà a l’illa d’Eivissa” (Prats

García 2007, 3). Ernest Prats per fonamentar aquesta hipòtesi

es basa, per exemple, en un enterrament amb ritual musulmà

a s’Hort des Llimoners que el C14 situà al segle VI dC (Ramon

2005, 490). Joan Ramon afirma que aquesta data és massa

baixa com per relacionar-la amb “... les onades invasores de

l’inici del segle VIII”. En tot cas, la seua baixa rellevància dins

les necròpolis revela que podria tractar-se d’un contingent

residual i inclús d’origen exogen (comerciants, mercenaris,

presoners,...).



336

Resultados:

2. Els jaciments

Els tres jaciments

s’ubicaven al pla de Sant

Jordi de ses Salines,

parròquia situada al sud de

l’illa i pertanyent al municipi

de Sant Josep de sa Talaia.

Localització dels jaciments del pla

de Sant Jordi.



337

Resultados:

Situació dels jaciments que estudiarem en el present treball.

Can Pere Arabí

El jaciment es localitzava a la

vénda de cas Costes. Les seues

coordenades UTM eren: x= 360.950/ y=

4.305.625. Es trobava a uns 174 m al

SO del can Servent, uns 373 m al NE

de can Talaies i a uns 912 m de

distància, direcció SE, de l’actual línia

de costa de Platja d’en Bossa.

Comptava amb diverses fases

cronològiques, però a quatre estances

es diagnosticà una amortització tpq en

les darreries del segle VII dC i inicis de

VIII. Aquests àmbits s’ubicaven al

sector est (fig. 3): A-I, A-II, A-III i A-IV. A

més, s’adscrivien també a aquesta

cronologia: 2 abocadors (UUEE 33 i

110), 3 pous (UUEE 25, 125 i 127) i una

necròpolis de 5 tombes en cista.



338

Resultados:

Planimetria de can Pere Arabí.



339

Resultados:

Els materials ceràmics dels nivells d’amortització del

jaciment ens dotaren d’un conjunt que Joan Ramon (Ramon

2008, 574), autor de la seua sistematització, ubica en un

període avançat del segle VII dC: formes RE-0103, RE-0314b

i RE-0206c. Així, per exemple, a la unitat UE-30 = 31 que

acaramullava les estances A-I, II i III, el ventall de ceràmiques

que s’adscriuen al segle VII dC és força abundant.

Destacarem les àmfores RE-0103 de les quals s’identificaren

1 vora, 5 nanses i 1 pivot (NMI = 3).

La UE-52 era un nivell d’enderroc del mur UE-45 a

l’interior d’A-II. Es recolzava a la cara externa de l’esmentat

mur a la cantonada amb UE-328. Entre la ceràmica ressaltà

l’aparició d’1 fragment de vora i un altre de vora i nansa

d’àmfora RE-0103; 1 vora i 3 nanses de gerra RE-0206 i un

fragment de vora no diferenciada i amb nansa de mamelló

d’olla (similis Ramon 1986, 39, fig. 15, 8).

La UE-33 era un abocador d’àmfores, principalment de

RE-0103, situat a l’extrem est del jaciment. De les RE-0103b

s’hi localitzaren 12 fragments de vores, 14 de nanses i 7

pivots (NMI = 7).

Àmfores RE-0103b de la UE-33.

L’abocador UE-110 destacà, sobretot, per la gran

abundància de vaixella de taula TSA D del tipus Hayes 99c:

s’hi trobaren 2 bols complets, 5 fragments de vores i 1 base

(NMI = 3).



340

Resultados:

Formes Hayes 99c aparegudes a l’interior d’UE-110.

Proliferaven al jaciment les ceràmiques de cuina.

Semblen pertànyer, majoritàriament, a la Fc1 1.1 (Cau 1999):

caracteritzada per una matriu de color ataronjada-vermellosa

amb fragments abundants de roca metamòrfica: filita. La gran

quantitat de ceràmiques aparegudes en contextos

tardorromans i bizantins de Cartagena, suggereix un origen

en la pròpia ciutat o en una àrea pròxima (Laiz i Ruiz 1988).

Aquest grup filític es denomina també tipus 1 de Cartagena

(Laiz i Ruiz 1988, 273, fig. 3; Ramallo et al. 1996). A can Pere

Arabí, contextualitzades amb les formes RE-0206c i RE-

0314b, es poden datar tpq al 650.

El ventall ceràmic trobat al rebliment del pou UE-127

(UE-128) fou molt paradigmàtic de la cronologia apuntada per

a la resta del jaciment. Entre la producció local: 2 vores, 4

nanses i 3 pivots d’àmfora RE-0103b (NMI = 3); 3 nanses de

gerra RE-0206c (NMI = 2); 2 fragments de coll i nansa de

gerro RE-0314b (NMI = 2); 5 nanses horitzontals de morter

RE-0902a (NMI = 3) i 4 bases de morter RE-0812 (NMI = 4).

1 Fàbrica de conjunció és un concepte que s’aplica quan no es coneix el

lloc de fabricació de les peces però se les hi atribueixen concomitàncies compositives.



341

Resultados:

Morters del pou UE-127.

Gerros/es RE-0206c (21549/128/121) i RE-0314b (21549/128/27 i 29) a

UE-128.



342

Resultados:

Entre els metalls destacarem l’aparició d’una sivella a

la tomba T-5. És similar a les trobades al teatre romà de

Cartagena i agrupades als nivells II-III segons la

sistematització tipocronològica de G. Ripoll (1998).

Posseeixen un cèrcol ovalat i una agulla escutiforme. Tenen

una difícil adscripció cultural, ja que tot i aparèixer en àmbits

bizantins, també s’han detectat, encara que en un número

reduït, a la torèutica visigoda de las necròpolis de El Carpio

de Tajo (Ripoll 1993-94, 196, fig. 2) i de Pamplona (Mezquíriz

1965, 66, làm. II, 1).

Sivella a l’interior de la T-5 (Foto: Sergi Moreno).

Sembla que l’abandonament de l’assentament rural de

can Pere Arabí es produí a les acaballes del segle VII o inclús

a inicis del VIII. L’abundància d’àmfores RE-0103, i inclús de

les RE-0314= Keay 79, destinades a l’exportació d’algun

producte que a dia d’avui encara desconeixem, ens fa pensar

en una explotació dels recursos del pla més enllà d’una

economia autàrquica.

Can Talaies

El jaciment es trobava a uns 360 m de distància al SE

de can Pere Arabí. Les seues coordenades UTM eren: x=

360580/ y= 4305500.

No s’observà a can Talaies una reocupació o reforma

d’espais habitacionals anteriors, es tractava d’edificis

construïts i amortitzats durant aquest període (V-VII dC).



343

Resultados:

Planimetria del jaciment de can

Talaies.



344

Resultados:

Fotografia general del jaciment. En primer pla es pot observar la sala de

premsat i el lacum. A l’esquerra hi tenim un forn ceràmic (Foto: Jonathan

Castro).

Entre les troballes més

destacables d’aquesta fase hi

havia una estança que

presentava una interpretació

funcional més nítida. Consistia

en una sala de premsat per a la

producció d’oli d’oliva, a la qual

denominàrem E-2. S’hi

documentà la fonamentació

que hauria subjectat la biga de

la premsa de tipus prelum.

Però l’element definitiu que

serví per a interpretar la

funcionalitat de l’espai de l’E-2

fou el lacum de decantació d’oli

UE-38 situat a la cantonada O

de l’estança.



345

Resultados:

A escassos 0,4 m en direcció O del mur UE-16 que

tancava el perímetre de la sala de premsa, es documentà un

forn ceràmic de planta piriforme.

A la zona E es detectaren dues estructures d’interès:

un pou d’aigua amb paraments de carreus de marès i una

possible cuina de planta circular amb un fornell. El pou

consistia en una fossa excavada en el nivell natural UE-27

fins el nivell freàtic i amb la posterior edificació dels quatre

murs. Els paraments del pou UE-75 apareixen construïts amb

carreus sorrencs sencers i fragmentats, grans blocs de pedra

calcària sense treballar i còdols de gran calibre disposats en

filades amb morter de fang. A la fossa del pou, moment

fundacional de l’estructura, la forma més representativa

detectada fou un fragment de base de pàtera Hayes 61 de

TSA D datada al segle V dC. La segona estructura, definida

com estança E-1, ocupava pràcticament tot l’àrea marcada

per la fossa UE-122. L’espai interior semblava distribuït

mitjançant un mur de planta semicircular (UE-7) que

conservava una estructura adossada, interpretada com a

possible fornell, formada per tres grans lloses de pedra

arenosa imbricades i tancant un espai quadrangular.

Sector est del jaciment on es poden veure el pou i l’estança E-1 (Foto:

Jonathan Castro).

L’anàlisi de la ceràmica aportà un ventall important de

produccions pròpies del “segle VII avançat”, especialment a

l’estrat UE-14=126. Es tractava d’un nivell que reblia el sector

central de la gran fossa UE-122, arribant a tenir una potència

màxima de 0,55 m. S’hi trobaren del tipus amfòric RE-0103

fins a 21 vores, 34 nanses i 9 pivots (NMI= 17); de la gerra



346

Resultados:

RE-0206b 1 vora i 2 nanses; 1 nansa de gerra RE-0204b; i,

per últim, el morter RE-0812b estava representat amb 1 vora i

3 bases. Entre les importacions destacarem 1 vora de pàtera

TSA D del tipus Hayes 104b; posseïa una reparació feta amb

una grapa de plom, fet que podria denotar una utilització

perllongada de la peça.

Vora de TSA D tipus Hayes 104b amb reparació (Foto: Jonathan Castro).

Formes de l’àmfora RE-0103 trobades a la UE-14=126.



347

Resultados:

La següent peça de la qual parlarem és un curiós vas

troncocònic de pedra. Fou trobat a l’interior de la UE-14.

Sembla que podria tractar-se d’un recipient de pietra ollare2:

producció dels Alps i la zona de Ligúria. Les exportacions

provenien, majoritàriament, dels Alps Occidentals (Val

d’Aosta) fins la conquesta longobarda (643), després la seua

producció disminuiria notablement en benefici de la dels Alps

Centrals. Les característiques morfològiques i compositives

de la peça trobada a can Talaies pareixen respondre a una

producció més bé piemontesa, la qual cosa podria dotar-nos

d’una datació tpq 643 dC. La tipologia sembla similar al tipus

6 publicat per Malaguti i Zane (1999, 108, Tav. I, 1). És força

probable que arribés a Eivissa mitjançant la xarxa Roina-Tirrè,

ja fos via Sardenya o Sicília.

2 Classificació realitzada per M.A. Cau Ontiveros a qui volem mostrar el

nostre agraïment.

La pietra ollare (Dibuix: Jonathan Castro).

Can Servent

Jaciment situat a uns 174 m al NE de can Pere Arabí.

Les seues coordenades UTM eren: x= 361170/ y= 4305690.

Comptava, per a la fase cronològica estudiada en aquesta

anàlisi, amb un únic estrat, que corresponia a la utilització



348

Resultados:

com a abocador d’un pou (UE-21). El pou era una perforació

simple sobre el substrat geològic i no conservava elements

estructurals del brocal. A la part de la vora presentava una

planta trapezoïdal, amb una amplada màxima de 3 m i mínima

de 2,25 m. Els fòssils directors foren únicament dos gerros:

formes RE-0314b i RE-0310a .

Fotografia del pou UE-19

Fragment coll i nansa de gerro RE-0314b (imitació de la forma Keay 79).

.



349

Resultados:

3. Conclusions

El corol·lari que s’extreu de tot el relat s’agruparà en

dos grans blocs. El primer, les exportacions ebusitanes: té

l’objectiu de demostrar la vigència de les xarxes comercials a

darreries del segle VII. El segon cerca reobrir el debat

historiogràfic.

Exportacions

El paper d’Eivissa, clau en la connexió comercial

d’Àfrica amb el llevant peninsular i les Illes Balears, també

assegurà l’exportació dels productes autòctons durant

l’Antiguitat Tardana. Així ho confirmen les següents troballes:

A València foren trobats gerros Keay 79 ebusitans (=

RE-0314b) a:

a) La zona episcopal. Un individu al rebliment

d’amortització d’un pou de finals del s. VI o inicis del VII

(Pascual et al. 2003, 75-76).

b) El circ Romà. Afloraren als nivells Circ 1 (segona

meitat del segle VI) i 3 (mitjans s. VII).

c) Jaciment de Salvador-Viciana. Conjunt de sitges al

nord de la ciutat (Calvo et al. 1998). Cronologia: darreries del

s. VI i inicis del VII.

d) Necròpolis d’Alcàsser. En un context de finals del

VI i inicis del VII.

A Cullera:

Aquí les àmfores RE-0103 es concentren només a un

lloc: al Monestir de Punta d’Illa. A. Ribera i M. Rosselló (2012,

389) textualment diuen: “Destacan las abundantes ánforas

ebusitanas...”, i segueixen “... cuya distribución, además de

las Baleares, hasta la fecha parece que afecta únicamente al

SE hispano (Valencia, Cartagena, Málaga)”. També hi

aparegueren exemplars de la Keay 79 (=RE-0314b) i de la

Keay 72 (=RE-0206c). La cronologia proposada és també de

finals del VI i inicis del VII dC.

A Mallorca:

A Son Peretó en el seu sector Oest s’hi trobà un ventall

ceràmic, pel que es refereix a les importacions ebusitanes,

molt semblant a l’apuntat per Joan Ramon per a les acaballes



350

Resultados:

del segle VII (Ramon 2008). Els excavadors (Riera et al.

2012), a nivells que daten ja de finals del VII, i inclús ja entrat

el VIII, trobaren: "... ánfora "ebusitana" RE-0103;

jarras/amforitas globulares presumiblemente "ebusitanas" RE-

0206=Keay 72..." (ibíd.: 149).

Hem pogut comprovar també, gràcies al Dr. M.A. Cau

Ontiveros, la presència d’aquestes mateixes formes

ebusitanas (RE-0103, RE-0206 i RE-0314b) a la fortificació

dels ss. VII i VIII del fòrum de Pollentia (Alcúdia).

A Cartagena:

Al mercat construït sobre el teatre romà s’hi trobaren

àmfores RE-0103 (Vizcaíno Sánchez 2007, 612), encara que

equivocadament se’ls hi atorgà un caràcter residual als nivells

del segle VII, perquè en un principi s’havien associat a la

producció nord-africana Keay 32. També hi havia produccions

polilineals: tipus vasculars oberts RE-0902, RE-0901b o RE-

0817; gerres RE-0206 o RE-0207 (Ramallo et al. 1996, 154) i

gerros corresponents al tipus RE-0314b (Murcia i Guillermo

2003, 176-178).

Nosaltres dissentim d’algunes propostes cronològiques

(especialment a València i Cartagena), donat que Joan

Ramon atorga a aquests ventalls ceràmics una datació de

darreries del segle VII dC.

Una revisió de l’estat de la qüestió

La primera pregunta que cal plantejar-se és: per què

s’ha de suposar que Eivissa romangué apartada de la sort

que havien tingut les altres regions de la província bizantina

de Spaniae després del 625? Inclús, encara que així hagués

estat, I. Macabich no descarta un període visigòtic (Macabich,

1965: 37, n. nº34; vide supra, 1), amb uns arguments igual de

sòlids o febles que els exposats per la historiografia

subsegüent. Si els bizantins enviaren un atac des de les

costes del nord d’Àfrica (vide supra, 1), segurament ja

impel·lits per la pressió que començava a suposar

l’avançament islàmic, què ens ha de fer pensar que Eivissa

estava al seu costat? No és més lògic pensar que hagués

romàs neutral o inclús vora Dianium, Ilici, o Carthago

Spartaria, que fins feia ven poc havien estat les seues aliades

i amb les quals se seguien mantenint notables relacions



351

Resultados:

comercials (vide supra, 3.1)? Aquestes són preguntes que no

hem de deixar de plantejar-nos. El mateix Joan Ramon (1986,

38) defineix de la següent manera l’època bizantina: “...

l’època romano-bizantina arreu de la Mediterrània (...) està

definida, des d’un punt de vista espiritual per l’ascensió fins

el predomini total, tant popular com oficial, del

cristianisme”. Algú pot negar que després de la caiguda del

regne vàndal, al 535, i la conversió al catolicisme de Recared,

al 589, gairebé tota la Mediterrània occidental podria entrar

dins aquesta definició? Un cop sortim d’aquest encotillament ,

és possible descartar taxativament un altre ascendent polític

al bizantí després del 625?

Potser a la historiografia li ha faltat mantenir les

reserves que planteja estendre com sentències apodíctiques

allò que només són hipòtesis (hermenèutiques molts cops

sostingudes sense dades materials i sobre presumpcions

personals). Per exemple, un article del Dr. Amengual i Batle

(2005) té un plantejament epistemològic que nosaltres creiem

erroni. Analitzem el seu títol: “Vbi pars graecorum est: medio

milenio de historia relegada de las Baleares y de las Pitiüsas”.

El text complet al qual fa referència el títol és el següent

(Amengual 2005, 88): “Minorica et Maiorica insulae iuxta

Hispaniam ubi pars graecorum est”. Prové del Glosari del

monestir de Ripoll (ss. X-XI), i citarem ara al propi Amengual

(2005, 88): “...Evidentemente, había tenido (el monjo) un

texto arcaico y lo simplificó diciendo que Mallorca y Menorca

están cerca de la Hispania, no en cualquier región, sino en la

zona dominada por los bizantinos”. L’article vol demostrar que

les Pitiüses foren, a l’igual que les Balears, bizantines des de

la caiguda de Carthago Spartaria (c. 625) fins la conquesta

islàmica (c. 903): doncs, al nostre modest entendre, creiem

que el document està lluny de corroborar-ho. Fonamentat

sobre textos anacrònics recopilats per un monjo? Sense

cronologia precisa? Del text també podríem concloure el

següent: “Les illes de Menorca i Mallorca prop d’Hispània,

però no de qualsevol part d’Hispània, sinó prop d’aquella

ocupada pels bizantins”. Aleshores, aquest text ens situaria

cronològicament amb anterioritat al 625. Imaginem per un

instant que el monjo de Ripoll té al cap la següent imatge: una

interpretació de l’arxipèlag i la costa del llevant peninsular en

base al geògraf Claudi Ptolomeu (s. II dC), on, efectivament,



352

Resultados:

tant les Balears com les Pitiüses apareixen a l’alçada de la

part de la península sota domini bizantí.

Mapa extret d’A. Tovar (1989).

Per altra banda (i potser més rellevant), ens sembla un

oxímoron esmentar les Pitiüses en un document on no

apareixen per enlloc. Perquè el fàcil és associar les Pitiüses a

les Balears, la qual cosa entra en contradicció, per exemple,

amb Paulus Orosius (383-420), “... Insulae Baleares duae

sunt, maior et minor, quibus insunt bina oppida; maior

Tarraconam Hispaniae ciuitatem, minor

Barcilonam septentrionem uersus contra se

habent; maiori subiacet insula Ebusus.” (Oros.

1.2.104).

Anteriorment creiem que també Fèlix

Retamero (1995: 24) caigué en aquest error: “El

fet que Yâbisa no aparegui esmentada en les

referències a aquests pactes (amb els musulmans

al 706) no vol dir, al meu entendre, que en quedés

exclosa. Les troballes de fulûs (monedes

islàmiques del segle VIII) a Sa Coma i la peça

d’al-Hakam I permeten sostenir que la vinculació

d’aquesta illa amb el poder polític andalusí no va

ser substancialment diferent (per què, a més

hauria de ser-ho?) a la de Mallorca i Menorca (Rosselló, 1985:

12-13)”. Modestament ens sembla oportú realitzar sobre

aquestes troballes, les següents preguntes: a) sense context

estratigràfic, com pot assegurar-se que la seua deposició fou



353

Resultados:

coetània a l’encunyació?; i b) per què una moneda ha de

comportar una dependència o vinculació política si no és

d’una seca local? Ho fan els soldius trobats a Escandinàvia?

Certament no. Aquests fulûs no haurien reportar cap

conclusió i són un feble argument per a construir qualsevol

discurs casuístic ulterior.

Amb les dades actuals només podem afirmar amb

contundència la necessitat de continuar amb la investigació.

És peremptori negar rotundament un despoblament sever de

les Pitiüses a inicis del VIII, perquè és una hipòtesi

perillosament conformista. També exposem que és possible

qüestionar un domini musulmà en aquesta centúria. Aquí hem

intentat apuntar altres vies a les habituals per a demostrar que

compten, almenys pel que fa a les Pitiüses, amb les mateixes

possibilitats de versemblança fins que no es demostri

fefaentment el contrari.

Bibliografía

AMENGUAL, J. 2005: “Vbi pars graecorum est: medio milenio de

historia relegada de las Baleares y Pitiusas”. 90 PYRENAE, núm.

36, vol. 2.

CALVO M.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R.; MATAMOROS, C. 1998:

“De Valentia a les Corts”. Palau de les Corts, Corts Valencianes.

CAU, M.A. 1999: “Importaciones de cerámica tardorromanas de

cocina en las Illes Baleares: el caso de can Sorà (Eivissa)”. En:

Arqueometría y Arqueología. Ed. Josefa Capel Martínez.

Universidad de Granada, pp. 197-219.

DE NICOLÁS, J.C.; MOLL, B. 2011: “Sellos bizantinos de Menorca.

Un arconte mallorquín para las Baleares en el siglo VIII”. A

www.arqueomenorca.com/wp-content/.../segells-bizantins_defi.doc.

EIRIZ, A.I.; ROIG, J. 2008: “Can Servent: els vestigis arqueològics

de mil quatre-cents anys d’assentaments rurals al Pla de Sant

Jordi”. Fites, 8, pp. 17-27.

KEAY, S.J. 1984: Late Roman Amphorae in the Western

Mediterranean: A typology and economic study: the Catalan

evidence. BAR International Series 196.

KIRCHNER, H., 2002: “El mapa de los asentamientos rurales

andalusíes de la isla de Ibiza”. C. Trillo (Ed.): a Asentamientos

rurales y territorio en el mundo mediterráneo en época medieval. III

Jornadas de arqueologia medieval. Granada: 120-186.



354

Resultados:

LAÍZ, M.ª D.; RUIZ, E. 1988: “Cerámicas de cocina de los siglos V-

VII”. A “Cartagena (C/Orcel-Don Gil)”.Antigüedad y Cristianismo, V,

pp. 265-301.

LIROLA, J. 1993: El poder naval de Al-Andalus en la época del

Califato Omeya. Universidad de Granada. Granada.

MACABICH, I. 1965: Historia de Ibiza. Vol. 1. Ed. Ajuntament

d’Eivissa. Eivissa.

MALAGUTI, C.; ZANE, A. 1999: La pietra ollare nell’Italia nord-

orientale. Archeologia Medievale.

MEZQUÍRIZ, Mª A. 1965: “Necrópolis visigoda de Pamplona”.

Príncipe de Viana, 98-99, pp. 107-131. Pamplona.

MURCIA, A.J.; GUILLERMO, M. 2003: “Cerámicas tardorromanas y

altomedievales procedentes del Teatro Romano de Cartagena”. A

Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica.

Anejos de AEspA XXVIII(L. Caballero, P. Mateos y M. Retuerce,

eds.), pp. 169-223.

PASCUAL, J.; RIBERA, A. V.; ROSELLÓ, M. 2003: “Cerámicas de

la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos VI-

X)”. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península

Ibérica. Ruptura y continuidad. CSIC. Madrid.

PRATS GARCÍA, E. 2007: “707- Atac musulmà contra les Balears”.

A Revista Fites nº7, p. 3. Eivissa.

RAMALLO, S.F.; RUIZ, E.; BERROCAL, Mª.C. 1996: “Contextos

cerámicos de los siglos V-VII en Cartagena”, AEspA, 69, pp. 135-

190.

RAMON, J., 1986: El baix imperi i l’època bizantina a les Illes

Pitiüses. Servei Tècnic d’Arqueologia del Consell Insular d’Eivissa i

Formentera, Eivissa.

RAMON, J., 2005: “L’antiguitat tardana a Eivissa, dades de

l’arqueologia recent”. XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals,

Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, pp. 487-500.

RAMON, J., 2008: “La cerámica ebusitana en la Antigüedad

Tardía”. A “Cerámica hispanorromana”. Un estado de la cuestión.

Bernal i Ribera, eds.

RETAMERO, F. 1995: Moneda i monedes àrabs a l’illa d’Eivissa.

Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports. Treballs

del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera.

RIERA FRAU, M.M. 2004: “Dels primers contactes a la conquesta

efectiva (segles VIII-IX)”. A BELENGUER, Història de les Illes

Balears, I, 429-485.

RIERA, M., CAU, M.A., SALAS, M. 2012: “El sector oeste de Son

Peretó (Mallorca) entre els segles VI i VIII: evolució històrica i

funcional”. A Actes IV Jornades d'Arqueologia de les Illes Balears,

pp. 143-150.

RIPOLL, G. 1993-94: “La necrópolis visigoda del Carpio de Tajo.

Una nueva lectura a partir de la topocronología y los adornos

personales”. Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts

de Sant Jordi, VII-VIII, 1993-94, pp. 187-250.

RIPOLL, G. 1998: Toreútica de la Bética (siglos VI y VII dC).

Barcelona.



355

Resultados:

ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2005: “Las cerámicas del siglo VII

d.C. en Valentia (Hispania) y su entorno”. A Rei cretarae romanae

fautorum Acta 39, 2005, pp. 155-162.

ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2012: “Las ánforas tardoantiguas de

Valentia”. A Rei cretarae romanae fautorum Acta 42, 2012, pp. 385-

396.

ROSSELLÓ-BORDOY, G. 1985: Notas para un estudio de Ibiza

musulmana. Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza 14, Eivissa.

TOVAR, A., 1989: Iberische Landeskunde, II.3. Tarraconensis.

Baden-Baden, Verlag Valentin Koerner.

Fonts primàries:

EINHARD,1895: Annales regni Francorum. Ed. F. Kurze.

IBN JAYYÂT (Abû ‘Amr Jalîfa. m. 240H/854 dC), 1968: Ta’rîj”.

Suhayl Sacar. Wizarât al-Taqafa wa-l-Irsad al-Qawmî. 2 vols.

Dimasq.

OROSIO, P.: Historiae Adversus Paganos.

El pla de Sant Jordi de ses Salines (Eivissa) al segle VII dC: Una revisió de l'estat de la...

Science

Transcript of El pla de Sant Jordi de ses Salines (Eivissa) al segle VII dC: Una revisió de l'estat de la...