El Pou Digital

nou edifici,més clínica universitàriaa partir del 3 de setembre t’esperem al nou edifici de la clínica universitària.més espais docents i sanitaris i la millor assistència en infermeria, fisioteràpia, podologia i logopèdia.

av. universitària, 8-1008242 manresat. 93 875 73 10 www.clinicauniversitaria.cat

3EL POU · SETEMBRE 2012

Diferents,però integratsed

itoria

l

a mitja centúria, l’escolarització de la pobla-ció era escassa. I, entre els nens i joves queocupaven les aules, cap desviació delsobjectius curriculars era permesa. Per tant,els problemes d’aprenentatge de nens inenes i els trastorns i desavantatges psíquicsi neurobiològics sobre els seus iguals que,avui en dia, la medicina i la psicologia clínica

tenen més o menys apamats, afloraven als centres educa-tius amb total desídia per part dels docents i, en conse-qüència, acabaven excloent una part de l’alumnat de lamarxa habitual d’un curs i un temari rígids i inflexibles.L’escenari, gairebé sempre, era el de nens castigats permoguts i indisciplinats o d’altres deixats a una banda del’aula estigmatitzats com a incapaços o poc dotats per alsllibres. És la imatge que molts guardem demolts dels nostres companys i companyes depupitre, incapaços de seguir el ritme de lesclasses i, a la llarga, repudiats pel sistema edu-catiu. El Trastorn per Dèficit d’Atenció iHiperactivitat (TDAH) és una afectació neuro-biològica descoberta modernament i sobre laqual, en els darrers anys, s’ha avançat molt.Entre un 3 i un 7 per cent dels nens i nenes elpateixen en diferent grau i és necessari untractament que abordi el problema des dediferents fronts per mitigar els efectes delfenomen en els infants.

El gran punt de controvèrsia en el tractamentde la hiperactivitat i el dèficit d’atenció és l’úsde psicofàrmacs que potencien l’activitatd’alguns neurotrasmissors en el cervell delsnens. Està científicament demostrat que elsels seus efectes són estimulants i beneficienla majoria de pacients, però, com en l’ús delspsicofàrmacs per al tractament de quadresdepressius, obsessius i en l’edat adulta, sem-pre hi ha qui té reserves sobre les seves con-traindicacions i efectes secundaris. Malgrattot, el tractament farmacològic no és suficientdavant del TDAH. El metge és tan essencialcom el psicopedagog, el mestre de l’escola i,indefectiblement, el suport familiar. Com facinquanta anys, si els nens i nenes no estigu-essin escolaritzats i haguessin de seguir uncicle educatiu en el qual es comparessin

constantment amb altres companys, probablement noes notaria la seva petita (gran) diferència davant els rep-tes de l’aprenentatge. Però l’escola i la societat modernavol i ha d’equiparar oportunitats. Atendre la diversitat del’alumnat. Però, alerta, aquest propòsit plantejat en lesúltimes reformes educatives esdevé una arma de doblefulla. D’una banda, és certament integrador i llima lesdiferències entre les persones. Una societat educada és,en el futur, una societat més competitiva. Però, és clar,atendre tot l’espectre de l’alumnat en condicions òptimesrequereix recursos humans i materials. En una paraula:pressupost. Aquelles partides pressupostàries dedicadesa l’ensenyament (i també als serveis socials i la sanitat)que els governs estan laminant i esmolant al màxim finsa posar en escac l’estat del benestar.

F

Setembre 2012:Layout 1 03/09/2012 13:21 Página 3

4 EL POU · SETEMBRE 2012

notícies del pou

Taula rodona sobreVacances al Bages, al Casino

El dia 4 de juliol a la Sala d’Actes del Centre Culturaldel Casino i dins del cicle Temes del Pou, que organitzaEl Pou de la gallina, es va fer una nova taula rodona,coincidint amb la presentació de la revista d’estiu.L’acte va comptar amb la presència de CristinaBelmonte, arqueòloga i assessora turística del CentralCAT; Ignasi Cebrian, president del grup Meandre;Sílvia Gratacós, regidora de Promoció Econòmica,Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Manresa, i PereFons, director de la Fundació Caixa Manresa i coordi-nador de Món Sant Benet.

Joan Jordi Miralles, premiat a IncaEl dia 29 de juliol, en el marc dels premis Pare Colom deLiteratura d’Inca, el nostre col·laborador en les pàginesde cultura Joan Jordi Miralles va obtenir el premi enl’apartat de teatre, per l’obra Això és Àustria.

El premi Núvol seleccionaun conte d’Aloma VilamalaEl digital de cultura Núvol, en el marc del premi delmateix nom, ha seleccionat aquest mes d’agost el relatEl rentaplats, de la nostra col·laboradora Aloma Vilama.El podeu llegir en aquesta adreça: http://www.nuvol.com/opinio/el-rentaplats-aloma-vilamala/.

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Pep Corral, Jordi Estrada, XaviLópez, Aida Mallofré, Josep M. Oliva, JoanPiqué, Anna Pujol, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, Joan Claret).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí

Col.laboradors: Jordi Badia, Isaac Bosch,Lluís Calderer, Maria Camp, Aida Cantero,

Llorenç Capdevila, Anna Crespo, LauraEstrada, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan Manel Gabarró, El Galliner, JaumeGubianas, Dani Hernández, Robert Martí,Eduard Merly, Enric Oller, Marcel Pérez, MariaPicassó, Guillem Puig, Quaderns de Taller,Maurici Ribera, David Torras, Ignasi Torras,Laura Vidal, Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Llibreria Sobrerroca, SA. Tel. 93 873 44 58Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina



De mes a mes 6

D’aquí i d’allàEfren Oruña. CubaJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 9

TEMA DEL MES:El TDAH requereix especial dedicació a casa i a l’escolaC. Claret / A. Pujol / F. Sardans 10

La rutaCap al pic de Sant JeroniAnna Pujol / Aida Cantero 17

Observatori de naturaJordi Badia 19

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 21

L’EntrevistaMaria Alba Sala i PelfortJordi Sardans 22

Quadern obertL. Calderer / A. Vilaseca 27

Fila CulturalLa Trobada d’Havaneres homenatja el mestre BastonsAida Mallofré 28

Patrimoni ciutadàCasa Torres de Bages ArgullolLluís Virós 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 31

Fa 25 anys...Jaume Puig 32

Crònica socialIgnasi Torras 33

Sopars de duroEduard Merly / Guillem Puig 35

Vins del BagesJoan Sala Pallarés 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 279 - Setembre 2012

l’opinió del lector

BBVA: més especula-ció i menys serveisEl Banc Bilbao Biscaia Argentaria s’haapuntat a la moda que fa dos anys vaniniciar d’altres bancs de centralitzar elseus serveis en una única oficina ope-rativa a Manresa, durant el mesd’agost. Així, la majoria d’oficines del’entitat bancària han tancat la sevasucursal i obliguen els seus clients a seratesos al centre del carrer Guimerà.Una pena, i també un contrasentit, jaque tenen la barra de dir-nos que éspel nostre bé. Doncs, clarament hemde dir que no és aquest l’objectiu delbanc, que no és altra que guanyar elmàxim de calés possibles, encara quevagin contra el servei que demanemmolts dels seus clients. Saben molt béque hi ha crisi i que estan en el punt demira de tothom, com ho està actual-ment tota la banca espanyola, per laseva pèssima gestió i per haver portatal país a la ruïna.

Però com a usuari el que vull manifes-tar és el meu malestar per un serveique cada dia és més deficient, per partd’uns directius que només saben rebreordres de les altes instàncies i a quicada dia importen menys els clients depoca volada, com irònicament diuenentre ells. Ni els treballadors de labanca tenen cap culpa de ser dirigitsper uns especuladors ni els clients hau-ríem de quedar-nos quiets suportant laseva mala gestió. És una pena que undels bancs seriosos del país s’hagiapuntant també a la filosofia del tots’hi val. El tracte directe amb el clientper part dels directors i personal de lessucursals de les oficines petites gene-rava confiança i seguretat. Ara ens pre-nen el pèl i tornen a una política buro-cràtica i errònia de funcionament delsbancs i el que és pitjor, ens volen fercreure que és pel nostre bé.Absolutament lamentable.

Josep Cornet i Serra

Jornades sobre diversitatLa crisi econòmica fa augmentar el dis-curs negatiu vers el fet migratori iacaba veient-se com un dels principalsproblemes en l’actualitat. Sovint carre-guem contra el col·lectiu nouvingutbasant-nos en tòpics i estereotips dedubtosa credibilitat. Però, per què sor-geixen aquests tòpics? Quina és larealitat que ens envolta? Per què exis-teixen aquests estereotips socials alvoltant de la diversitat cultural? Haaugmentat realment el vot de la por através de l’extrema dreta? Quin tracteen fan els mitjans de comunicació?Què podem fer per combatre aquesttòpic vers la població nouvinguda?

Per al proper 27 d’octubre hem prepa-rat una matinal informativa id’intercanvi, que hem anomenatSocietat i nova ciutadania: realitats iestereotips al voltant de la diversitat.Durant aquesta matinal hi haurà unataula rodona amb experts de diferentsàmbits que donaran el seu punt devista de l’actual situació. Volem inter-canviar posicions i punts de vista,veure quin és el discurs majoritari en lasocietat actual, i volem que ens digueuquè en penseu.

Aquesta matinal està destinada a totesaquelles persones que vulguin conèi-xer una mica més la realitat dels nos-tres dies i els discursos que se’n despre-nen. Per això, a part de la taula rodonavolem fer dinàmiques i treballs dereflexió, que ens serviran per plantejarnous reptes i nous objectius, i dur-ne aterme posteriorment accions.

Us podeu inscriure al local de alFederació d’Associacions de Veïns iVeïnes de Manresa (Fra Jacint Coma iGalí, octogonal 13) o a l’e-mail: [email protected]. Si teniu qualse-vol dubte, ho podeu demanar a lamateixa adreça.

Federació d’Associacions de Veïns iVeïnes de Manresa



de mes a mesEs projecta ‘Operació Garzón’6 de juliol. Organitzada per Cine Club Manresa il’Associació Cultural Btzac, l’auditori de Caixa Manresaacull la presentació del documental Operació Garzón, queexplica la persecució de l’independentisme del 1992,. Hiassisteixen alguns dels detinguts, entre els quals els man-resans Jordi Bardina, Esteve Comellas i David Martinez.

L’Ajuntament aprova orde-nança i penjar l’estelada19 de juliol. Amb els vots en contra de la CUP il’abstenció del PSC, el ple municipal aprova la novaordenança de civisme, malgrat la campanya en contrade la Plataforma per un Civisme Popular. També s’apro -va la proposta de la Comissió 11 de Setembre, per posarl’estelada a la façana de l’ajuntament i no despenjar-lafins a la independència, amb els vots de CiU, ERC i CUP.

Moren Anna Iglésias iSalvador Clotet22 de juliol. A causa d’un problema cardíac, mor als 66anys la infermera Anna Iglésias, dirigent activa del seucol·lectiu professional, que s’havia jubilat feia poc. Duessetmanes més tard, el dia 8 d’agost, mor als 83 d’anys,Salvador Clotet, expresident del Cercle Artístic i un delsfundadors del Grup 13.

L’ANC omple d’estelades Crist Rei28 de juliol. Prop de 500 persones es concentren a lesescales de Crist Rei per donar suport a l’AssembleaNacional Catalana, que promou la campanya per difon-dre l’estelada, amb el lema Penja-la... i no la despengisfins a la independència.

L’Alternativa reivindica els drets laborals18 d’agost. La Festa Major Alternativa, que enguanyreivindica els drets laborals, arrenca amb un cercatas-ques i un sopar popular a la plaça de Gispert, i ofereixun total de vint concerts fins al dia 26.

Relleu d’hereu i pubilla19 d’agost. La plaça de Sant Domènec acull l’acte enquè s’escenifica el relleu de l’hereu i la pubilla de la ciu-tat, que passen a ser David Garriga, informàtic de 23anys i del barri de la plaça de Catalunya, i Helena López,estudiant de Biologia de 18 anys i membre del CasalCultural de Dansaires Manresans.

Falcó i Marzo-Mart exposen la seva obra23 d’agost. A l’Espai d’Art del Cercle Artístic s’inaugural’exposició Obra recent, de Manel Marzo-Mart. El mateixdia, el Centre Cultural del Casino acull l’obertura de la mos-tra La pintura com a lluita, de Joaquim Falcó, i les obres par-ticipants en el concurs d’artistes manresans, que premiaJosep Manel Rigat i Josep Maria Sarrate (ex aequo).

La fundació Rosa Oriolneteja el camí de les Aigües25 d’agost. La fundació Rosa Oriol organitza la netejadel camí de les Aigües fins al parc de l’Agulla. Hi partici-pen 130 persones, que retiren 150 bosses de brossa.

L’estelada protagonitzael Castell de Focs 26 d’agost. El Correaigua i el Correfoc marquencom cada any l’inici i el final de la Festa Major, queté com a punts destacats el pregó a càrrec delmetge i investigador Pere Joan Cardona, i el tanca-ment al trànsit de la Muralla durant el dissabte. Elmultitudinari Castell de Focs al parc de l’Agulla esclou amb el desplegament d’una gran estelada del’ANC, acompanyat amb el Cant de la Senyera.

Jordi Preñanosa



Montserrat Caballé i ConchaVelasco omplen el Kursaal26 d’agost. En el marc dels 50 anys del seu debut alLiceu, Montserrat Caballé interpreta amb la seva fillaMontserrat Martí un repertori amb àries de Rossini,Puccini i Bizet al teatre Kursaal. L’endemà és el torn del’actriu Concha Velasco, que repassa la seva trajectòriaamb l’obra Yo lo que quiero es bailar.

Un film sobre educaciótriomfa a la Plana29 d’agost. L’èxit de la projecció del documental Laeducación prohibida, de l’argentí Germán Doín, promo-guda per Cine Club Manresa i el col·lectiu Una altraeducació és possible, que es presenta el mateix dia del’estrena, obliga a fer-ne dues sessions més en els diesposteriors en el mateix auditori de Caixa Manresa.

Tanca l’Atlàntida 31 d’agost. L’empresa Espectacles Padró Cabot SLtanca els multicinemes Atlàntida, al passeig de Pere III,tot i que anuncia que es tracta d’una decisió temporal,pendent del futur del sector.

El desallotjament de laPlaça provoca protestes28 d’agost. Més 500 persones es concentren a laPlaça Major en protesta pel desallotjament violentper part dels Mossos d’Esquadra dels joves queeren encara a la Plaça Major la matinada deldimarts, després del ball del Correfoc. Els manifes-tants recorren diversos carrers, fins a la seu de CDCal carrer d’Alfons XII, i l’endemà l’equip de governanuncia que demanarà un informe dels fets alscossos policials.

Pere Fontanals

Una de freda...

...I una de calenta

anresa ha patit el pitjor final de festapossible en la cloenda de la FestaMajor, amb una actuació inqualifica-ble del grup antiavalots dels Mossosd’Esquadra, després que la Policia

Local demostrés la seva incapacitat per dialogar iactuar davant d’un grup de joves, per acabar en unaimpressionant batussa a la Plaça Major, on la càrregaindiscriminada dels Mossos i d’algun policia localvan comportar serioses contusions a més d’una dot-zena d’aquests joves. Cada cop més, els Mossos car-reguen especialment contra tots aquells que veuengravar les seves actuacions. No és la primera vegadaque passa. Però els principals responsables del con-flicte entre joves i policies, que està obrint entre ellsun odi de conseqüències imprevisibles, en aquestcas, és de la Policia Local, que va ser incapaç de solu-cionar un senzill desallotjament de la plaça, un cops’havien acabat les festes. En democràcia el diàlegs’ha de saber imposar a la violència. Caldrien infor-mes imparcials per aclarir veritablement els fets, jaque els policials i municipals tan sols justifiquen lesseves actuacions. El que sí ha quedat clar és que a laregidora de Seguretat Ciutadana, Olga Sánchez, elcàrrec li va massa gran.

‘organització de la Festa Major d’enguany, entemps de crisi, ha tingut també els seusaspectes positius. Per exemple, ha estat unencert la programació del XIV Festival deMúsica Blues, al claustre del Museu, ja que hi

ha hagut l’actuació de grups prou interessants i hanfet gaudir als espectadors. En aquest sentit, cal dir queuna bona programació no és obstacle perquè la genthi assisteixi, encara que alguns diguin que no cal fer-hi res perquè les instal·lacions del Museu, de l’Arxiu ide la Promoció Turística estan mal ubicades. Entenemque el departament d’informació turística, si que estàmal situat, ja que s’hauria d’ubicar en un lloc més cèn-tric, com ara el mateix edifici de l’Ajuntament i ambpetites delegacions a la plaça de Sant Domènec(quiosc de l’Arpa) i el Passeig, però no així els altresserveis. Cal reconèixer l’èxit obtingut per AmadeuCasas trio, Gnaposs i Lluís Coloma trio, sota una cor-recta organització d’El Sielu, tot i que els anomenatsacollidors, potser no van estar a l’alçada. En aquestsentit, l’Ajuntament hauria de prendre alguna deter-minació per tal que hi hagi més seients per als assis-tents i no donar la pèssima imatge de més especta-dors drets que asseguts en un concert musical. Fins itot hi havia qui es portava la cadira de casa!

M

L



Efren Oruña. Cuba

«No puc entendre que la gent llencicoses que encara es poden utilitzar»d’

aquí

i d’

allà

aig néixer el setembre de 1973 al’Havana, on vaig viure fins que fa nouanys em vaig convertir en manresà.L’agost del 2002, la Montse, una man-resana de tota la vida, feia una estada aCuba, un camp de treball organitzatper un sindicat. Ens vam conèixer i vaser un flechazo. Tot va anar de pressa: el

setembre la Montse tornava a casa, i ens vam anar tru-cant. El desembre va tornar a Cuba i el gener ens casà-vem. El maig següent jo ja vivia a Manresa. Casar-nos eral’única via per fer els tràmits i marxar, però a mi em sabiagreu anar tan ràpid. No volia que semblés un matrimoniarreglat, com tants d’altres. La prova que no és així és queavui continuem junts i contents, a Manresa, i tenim dosfills: l’Ernest, de 8 anys, i l’Eiron, de 4.

A Cuba hi ha moltes penúries i els primers temps aquíno podia entendre de cap manera algunes coses, comara que la gent llenci coses (neveres, matalassos...) queencara es poden utilitzar. Em xocava molt. També ésmolt diferent el ritme de treball. A Cuba, qui treballaper l’estat sovint no fa gran cosa. Si no vas a treballar,no passa res. No t’hi esforces. No hi ha pressió, el siste-ma està corromput. Aquí hi ha més serietat. A Cubatreballava d’ajudant de tècnic de la laboratori en unhospital. Aquí, en una empresa de roba. Vaig trobaraquesta feina de seguida, i hi he estat tots aquestsanys, tot i que a causa de la crisi, fa molt pocs dies m’hequedat a l’atur.

Traslladar-me de l’Havana a Manresa va ser un canviradical. Sincerament, al principi la ciutat no m’agradava.Cal dir que venia d’un lloc on hi ha festa cada dia, atotes hores, molta disbauxa. Aquí vaig començar a tre-ballar, aviat vam tenir família... Tot de cop i volta eramolt seriós, i això va influir en la meva percepció de laciutat. A més, vaig trobar la gent una mica tancada.També és cert que al principi em relacionava amb altrescubans (sobretot per jugar a beisbol, l’esport nacionalcubà, que m’encanta) i llatinoamericans, i ara também’he obert a més gent d’aquí. Però jo de seguida agafoafecte a la gent, i a l’inici em passava que coneixia algúi xerràvem, i un altre dia ens tornàvem a veure i ambprou feines em saludava. Em costava d’entendre. Elscubans som més oberts i alegres. Però a poc a poc m’hi

he anat trobant millor. També he de dir que no he tin-gut cap problema pel fet de ser estranger. Ni un.

Ara participo en molts actes, a la Festa Major, a tot arreuon puc. Els meus nebots són del grup infantil de Xàldiga ipotser els meus fills també voldran entrar-hi. Ens agradafer vida manresana. El català l’entenc perfectament, he fetclasses però em falta acabar de llançar-me a parlar-lo,perquè a la feina parlem molt en castellà. També és unabatalla aconseguir que la gent em parli català.

A Cuba hi tinc encara les meves quatre germanes i mésfamília. Però molts dels meus amics també n’han marxat.En aquests 9 anys hi he anat dues vegades de visita. És difí-cil saber què faré en el futur, però ara que estic instal·lat ifeliç aquí amb la família, el més lògic és que m’hi quedi.Tinc la doble nacionalitat cubana-espanyola. A Cuba ara hiha Raúl Castro, tot i que tothom sap que qui continuamanant és Fidel. Ell no va néixer per retirar-se ni per sersegon de ningú. Crec que, a hores d’ara, la majoria de lapoblació ja està en contra del règim. En ple segle XXI, elmés lògic seria posar-hi punt final, perquè el dia a dia allàés duríssim. Jo guanyava uns 300 pesos cubans al mes. Ésa dir... 8 euros. Amb això pots comprar el menjar previst ala cartilla de racionament (arròs, 6 ous al mes i quatrecoses) i pots anar al supermercat, però amb quins dinerscompres? Jo ho tinc clar, allò és pitjor que una dictadura.

V

Joan Piqué

A Cuba guanyava 300 pesos almes: uns 8 euros. El dia a dia allà ésduríssim, pitjor que una dictadura



vides separades

La mort de Neil Armstronguan era un adolescent i pèssim estudiant, mésd’un cop davant d’un examen d’història m’haviafet un plantejament que m’esgarrifava nomésde pensar-lo: Si a l’últim quart del segle XX tot elque em calia memoritzar i relacionar per aprovarun examen d’història universal ja era prou fei-

xuc, com s’ho farien els estudiants de finals del segle XXI persortir-se’n, amb tots els grans fets que s’anirien afegint als lli-bres en els anys futurs? I pensant això encara em sentiaafortunat de no haver-me de trobar en la seva situació. Ahores d’ara, i si fes cas de tot el que diuen que és històric,encara els planyeria més. En els últims temps l’adjectiu his-tòric es fa anar a tort i a dret d’una manera mai vista. Desd’una jornada castellera fins a un partit de futbol, qualsevolcosa s’infla com un globus i es qualifica d’històrica. Encarano havíem arribat al 2010 i ja es parlava d’algun casament oalgun altre rebombori sonat qualificant-lo del segle, com sicap altre dels que poguessin esdevenir en els noranta anysrestants li pogués fer ombra. Com a conseqüència d’aixòtambé s’ha desfermat la fal·lera d’assistir a una manifestacióo a un concert que es preveuen massius, amb aquell orgullde pensar que al cap d’uns anys podran dir «jo hi era», comsi haguessin estat a una llotja del Liceu el dia que hi van tirarla bomba. No pensen que d’aquí deu o dotze anys hauranpassat tantes manifestacions i tants concerts que ells matei-xos es confondran i, si no s’ho apunten, no sabran ni quinany va ser. Siguem seriosos, la Història és una altra cosa.

Fa ben pocs dies, a finals d’agost, va morir un home que síque en va fer d’història: Neil Armstrong, el primer ésserhumà que va trepitjar la Lluna. I se’n va parlar, és clar, peròmolt menys que si el Barça hagués guanyat la lliga. Si pre-guntessin a la selectivitat quin dia va ser aquell en quèl’Armstrong va fer «un petit pas per a un home i un gran pasper a la humanitat», quants sabrien que va ser el 20 de julioldel 1969? Em temo que quatre. I si els diguessin que aques-ta mancança els invalida per entrar a la Universitat, esrebel·larien perquè potser dirien --no sé si amb raó-- queallò no era al temari. La Història de debò acabarà posantcada cosa al seu lloc, però ara per ara, en aquesta societattan pueril i tan desmemoriada, a l’Armstrong l’han relegat ales pàgines d’obituari mentre que els que demà no seranres ocupen les portades. Una injustícia com tantes.

QConvergència perd Ainaud

l 9 d’agost va morir Josep Maria Ainaud de Lasarte,referent indiscutible de CDC, assessor importantde l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i undels principals ideòlegs del catalanisme conserva-dor.Tot i que algú ha fet broma dels seus cognoms,

Ainaud va néixer a Barcelona l’any 1925, procedia familiar-ment de França i del País Basc (de Lasarte), encara que laseva àvia, Carme Karr, era de procedència alemanya, erafeminista, havia dirigit la revista Feminal i ell li va dedicar eldarrer dels seus llibres publicats, l’any 2008.

Advocat de professió, havia estudiat químiques, cièncieseconòmiques i també història. Es va centrar en la divulgacióde llibres sobre la història de Catalunya i en va publicar unadotzena. Va publicar la vida de diversos personatges políticscatalans, però la seva biografia més aconseguida és lad’Enric Prat de la Riba, per a qui sentia una especial devociói a qui va dedicar dos llibres, un el 1973 i l’altre el 1992. A laUniversitat, la seva ideologia catòlica i catalanista el van por-tar a militar dins del Front Universitari Català, la FederacióNacional d’Estudiants de Catalunya i el grup Torras i Bages.El 1976 s’afilià a CDC i en va ser diputat al Parlament. Tambéfou el comissari del pavelló de Catalunya a l’Expo de Sevilla92. El govern li va atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat.

Culturalment, a part de la seva tasca com a historiador, vaser un dels promotors de l’antologia poètica universitàriapublicada l’any 1949. Tres anys després va entrar a treballara l’editorial Vox, propietat de Fèlix Millet. Durant molts anystambé va col·laborar a Gaceta Ilustrada i sobretot a Historia yVida, que dirigia el manresà Josep Tomàs Cabot. El vaigconèixer fa 35 anys i el recordo com una persona molt rialle-ra, i a la vegada de caràcter dur, amb conviccions sòlides,però alhora un xic dogmàtiques. Llegeixo a La Vanguardiaque, en una entrevista a la periodista Rosa Maria Piñol, fouamic de totes les ideologies, afirmació que em sembla forade lloc. D’entrada es va posicionar contra la Dictadura fran-quista i els feixismes en general, a la seva obra qui no quedagaire ben parada és la ideologia anarquista i havia tingutserioses disputes amb el novel·lista Manuel de Pedrolo,independentista convençut, sempre molt crític amb elnacionalisme conservador de CDC. Sigui com sigui, el meusincer adéu a un fervent nacionalista català.

E

Josep M. Oliva Jordi Sardans



El TDAH requereix especialdedicació a casa i a l’escola

Carles ClaretAnna PujolFerran Sardans

n els Jocs Olímpics deLondres d’aquest passat mesde juliol, el nedador nord-americà Michael Phelps vafer història. Amb les sismedalles guanyades a la pis-cina (quatre d’or), acabava lacarrera esportiva amb un

total de 22 metalls obtinguts en les tresúltimes cites olímpiques. Una fita que nohavia aconseguit mai cap esportista i que,sens dubte, costarà de superar. Poc s’hopodria haver imaginat la mare de Phelpsquan van dir-li que el seu fill de set anystenia Trastorn de Dèficit d’Atenció ambHiperactivitat (TDAH). A l’escola, elsdocents insistien a Deborah que el petitMichael «no era gaire dotat» i que «mai noarribaria a concentrar-se en res». Va ser enaquell moment quan el doctor CharlesWax, amic de la família i amb dos fillsnedadors, va receptar al petit el fàrmaccomercialitzat amb el nom de Ritalin.Havia observat que el noi, tal i com deienels seus mestres, era incapaç d’estar-sequiet i en silenci, i l’únic que feia era donarvoltes corrent al voltant de la piscina.Aquella medicació i òbviament l’esforç enla natació van canviar-li la vida.

El TDAH és un trastorn neurobiològic,amb una base genètica, que provoca undesequilibri significatiu d’alguns neuro-transmissors del cervell. Segons dades dela fundació Adana (creada el 1997 per vet-llar per la qualitat de vida dels afectats), acasa nostra es manifesta en entre el 3 i el7% de la població en edat escolar. RichardS. Kingsley, psiquiatre infantil nord-ameri-cà, descriu en un article al web especialit-zat www.kidshealth.org que els nens i

nenes amb TDAH «sovint actuen i pensende manera diferent als altres. Poden tenirproblemes a l’escola perquè es distreueno potser s’hi avorreixen sense cap motiuen especial. Perden coses, fan i diuen elque els passa pel cap sense pensar-ho iinterrompen els altres quan parlen».

Tipologies i causesPer la seva part, la psiquiatra Àurea Autet,cap del Centre de Salut Mental Infantil iJuvenil (CSMIJ) de Manresa, completa ladescripció afegint que aquests infants, entermes generals, són «inquiets o moguts,no estan atents a les explicacions de paresi mestres i presenten problemes de rela-ció i integració». Però aquestes realitats,matisa d’entrada Autet, «no només sónpròpies d’infants amb TDAH. Per diagnos-ticar el trastorn, aquests factors hand’interferir clarament en el desenvolupa-ment normal de la vida dels nens».

El TDAH s’agrupa en tres grans grups. Elsnens hiperactius no paren quiets i presen-ten una conducta impulsiva irreprimible.Per altra part, els infants amb dèficitd’atenció sempre «estan als núvols», sem-bla que siguin sords i són lents a l’horad’executar qualsevol tasca. Un tercer grangrup de diagnòstic combina les dues pri-

meres tipologies ja que el fenomen neu-robiològic que els agrupa és comú.Segons concreta la metgessa, psicòloga ilogopeda Anna Montesinos, el problemaestà situat en la transferència de neuro-transmissors als lòbuls frontals del cervell,els encarregats de regular la conductahumana.

L’Associació d’Ajuda al TDAH al Bages vanéixer fa cinc anys per intentar donarsuport i assistència als afectats i, sobretot,a les seves famílies. Des de la junta, apun-ten que, en els primers compassos deldiagnòstic, els familiars més propersnecessiten aclarir dubtes, compartir expe-riències, no sentir-se sols i comptar amb lacomplicitat d’altres persones en la matei-xa situació. Cada primer dimarts de mes,el col·lectiu es reuneix a les dependènciesque té el Departament de Benestar Socialal barri de la Mion. La tasca es centra aorganitzar xerrades per aprofundir en elstemes relacionats amb el trastorn i teixirvincles necessaris per afrontar-lo.

Al marge del necessari coixí familiar, s’hademostrat que precisament en els proge-nitors hi ha part de l’explicació de patir ono el trastorn. I és que el TDAH té un altcomponent de caràcter hereditari. A més,

ECada cop és més freqüent trobar a les aules nens hiperactius oamb dèficit d’atenció. S’ha parlat de sobrediagnòstic i de malaltiade moda entre la comunitat educativa, tot i que els professionalsmèdics asseguren que en diagnostiquen els casos amb rigor. Lamarxa normalitzada d’aquests infants a l’escola i a la societat engeneral és possible amb atenció mèdica especialitzada, suportpsicopedagògic i, sobretot, un bon acomboiament familiar.

tem

a de

l mes



molt sovint l’afectació persisteix en l’edatadulta. Segons Àurea Autet, «un terç delspacients, amb el creixement il’adolescència, deixen de tenir els símpto-mes. Un altre terç en conserva algun resi-du. Mentre que l’últim terç esdevé adultpatint el trastorn». Anna Montesinos hiafegeix que «amb el pas dels anys, el dèfi-cit d’atenció tendeix a mantenir-se men-tre que la hiperactivitat disminueix».

DiagnòsticSi tenim en compte el sexe, hi ha mésnens diagnosticats que nenes, afirma ladoctora Montesinos, «perquè els primersfan més visible el trastorn amb la sevamanera d’actuar. Tot i així, les nenes, quanvisiten la consulta, solen tenir una hipe-ractivitat més greu». Segons Àurea Autet,el diagnòstic d’aquest tipus de trastornses fa difícil «abans dels 6 anys, tot i que hiha casos en què la simptomatologia éstan evident que en revela la presència». Ésel cas d’infants amb graus d’hiperactivitatmolt elevats. Però, en línies generals, comcontinua explicant la psiquiatra infantil,

«fins que en la personalitat dels infants nohi intervenen rutines d’autocontrol, lesalteracions són difícils de detectar».

Autet admet que, si ens cenyíssim alprotocol, el més probable és que sobre-diagnostiquéssim els casos de TDAH isubratlla que potser hi ha certa moda de

voler veure el trastorn en casos d’infantsque tenen altres problemes d’entornfamiliar, d’aprenentatge o de socialitza-ció. Per evitar la temptació de basar-seen un manual rígid, la doctora Autetapunta que al CSMIJ «s’estudia acurada-ment cada cas mitjançant un procés que

comença amb una entrevista amb elspares, amb l’objectiu de recaptar elmàxim d’informació possible al voltantde l’infant, els antecedents familiars il’entorn en què viu i està escolaritzat.

És en aquest moment en què també esdescarta que la simptomatologia o

l’afectació en el rendiment escolar nosiguin circumstancials o provocats per unfactor extern com la problemàtica familiaro algun conflicte vital recent. Del que estracta, exposa Autet, és de constatar queel comportament i els símptomes «esmanifesten de manera continuada. Passa -

El TDAH és un trastorn neurobiològicque provoca un desequilibri significatiud’alguns neurotransmissors del cervell



da la primera fase, es fa una entrevista ind -ividualitzada amb el nen. Són tres horesd’observació en les quals es fa un testd’intel·ligència i s’avaluen les habilitats delectura i escriptura». En aquest punt, lapsiquiatra torna a apuntar que algunstests, si se n’agafen els resultats aïllada-ment, també són molt rígids per emetreun veredicte. «Els estudis poden ser moltquantitatius o, al contrari, molt subjectiusi descontextualitzats. Hi ha d’haver unavaloració qualitativa de cada cas».

Memòria de treballPer això, continua Autet, «mentre elsnensfan les proves, també observem lesseves actituds in situ. Durant tanta estona,un infant que no pugui estar quiet o nosigui capaç de focalitzar l’atenció re ve laràcertes actituds». Montesi nos n’exem plificauna: «Llegint llibres il·lus trats, si no li tapesel dibuix amb la mà, cada dos per tres dei-xarà la lectura i els ulls aniran cap al dibu-ix». Els testos efectuats als nens i nenestambé revelen problemes de lectura iescriptura. En l’estudi, tam bé es demanenals pares els informes escolars del nen desdels inicis de l’escolarització, «no pas perveure’n les qualificacions, sinó per veurequines notes sobre comportament hananat fent els mestres».

La suma d’indicadors que confegeixen eldiagnòstic mèdic esdevé un trencaclos-ques en què les peces van encaixant. Undels fenòmens reveladors i més comunsque explica la ineficàcia dels infantsdavant de matèries com les matemàti-ques és la manca de l’anomenada«memòria de treball que es detecta enmolts testos contraposant-se al coeficientintel·lectual del nen» detalla Àurea Autet.Per descriure en què consisteix, la psiquia-tra comenta «la dificultat de molts infantsper saber quantes unitats es porten d’unacolumna a l’altra a l’hora de fer una sumao una resta. Són fixacions momentànies inecessàries que retenim en ment per apli-car-les immediatament després en moltsmoments del nostre dia a dia». En el casdels nens i nenes amb dèficit d’atenció, ladisfunció es centra en la seva dificultat perconcentrar-se i focalitzar el treballintel·lectual en un estímul concret.

Tractament multimodalLa problemàtica derivada del TDAHs’aborda des de diferents àmbits i es con-

creta en l’anomenat tractament multimo-dal. Un full de ruta que implica i coordinaquatre agents: familiars, metges, psicope-dagogs i mestres. Així, es vertebra unateràpia cohesionada. El tractament ésadaptable i modulable a cada cas. Aixòexplica que, com apunta Àurea Autet, enalguns casos «es prescindeixi de la medi-cació o es faci menys necessari el suportescolar complementari».

Malgrat tot, el suport en l’àmbit educatiusol ser crucial. M. Àngels Riu i SílviaFernández treballen a l’Equip d’As -sessorament Psicopedagògic (EAP) alBages i corroboren que «hi ha moltadiversitat entre l’alumnat i graus de difi-cultat davant de l’aprenentatge». Els pro-

fessionals d’aquest ens depenen delsServeis Territorials d’Educació i fan«d’enllaç entre l’àmbit de la salut i esco-la» atenent «tot aquell alumnat ambnecessitats educatives especials» i, pertant, no únicament els casos de nens inenes amb problemes de TDAH. Riu iFernández es reuneixen periòdicamentamb l’equip que coordina Àurea Autet alCentre de Salut Mental d’Althaia i, comdescrivia la psiquiatra, consideren que eltreball en xarxa és bàsic. En totes lesdecisions, sempre hi ha d’haver el con-sentiment familiar i, més encara, si esdecideix medicar als nens i nenes. Unaqüestió sempre controvertida.

FàrmacsLa línia que traça el límit entre donar o nomedicació, segons Anna Montesinos, és«el patiment de l’infant i la família a causadel trastorn. Moltes vegades, el nen pateixrebuig per part dels companys a causa dela seva impulsivitat i de les poques habili-tats socials que té per relacionar-se».Àurea Autet vol defugir la imatge quetenen algunes persones i que relacionadirectament la visita psiquiàtrica a la pres-cripció, de facto, d’algun psicofàrmac. «No

droguem els nens ni tenim cap intencióde fer-ho si no és necessari». Autet afegeixque la medicació associada al TDAH «nogenera ni dependència, ni addicció».L’efecte del fàrmac és purament simpto-màtic. Com el d’unes ulleres. Si s’utilitzen,la persona que no hi veu bé corregeixaquesta deficiència. Si se les treu, no hiveu. El mateix passa amb els nens amb eltrastorn, si deixen de prendre’s la medica-ció, tornen al seu estat original».

Els episodis de màxima eficiència del psi-cofàrmacs coincideixen amb els de màxi-ma atenció i concentració dels infants. Lesinvestigacions demostren que els medi-caments ajuden les persones amb TDAH,ja que augmenten el nivell de neurotrans-

missors al cervell anomenats dopamina inorepinefrina. Són substàncies quími-ques a través de les quals es transmetenmissatges entre les cèl·lules nervioses delcervell. Per als afectats reunits al’associació de suport, la importància d’unbon ajust de la medicació és bàsica i expli-quen que «fins que no es troba el medica-ment adequat, el rendiment escolar baixadràsticament al mateix temps que aug-menten els problemes d’actitud a casa.Estan dispersos i poc concentrats».

Cures alternativesEl canadenc, Lou Marinoff, doctor enFilosofia de la Ciència, és autor de diversosllibres d’autoajuda a partir del pensamentfilosòfic. El seu primer gran best seller vaser Més Plató i menys Prozac (1999). En unpassatge del llibre, Marinoff diu que «perdesgràcia, amb massa freqüència la psico-logia i la psiquiatria han aspirat a catalogarles malalties de tothom, intentant dia-gnosticar qualsevol que entri a la consultaa la recerca de la síndrome o trastorn quesigui la causa del seu problema». Davantd’això, Marinoff es pregunta: «Hem depermetre que se’ns etiqueti en qualsevolclasse de síndrome o trastorn només per

Els episodis de màxima eficiència delspsicofàrmacs coincideixen amb lamàxima concentració dels infants



haver d’afrontar un repte? Si el protocol ésnormal, la conseqüència directa sol ser lamedicació del pacient».

Carme Badia, metge de família que tambétreballa amb Flors de Bach, explica que larelació directa simptomatologia, malaltia itractament farmacològic en aquest àmbitno és la seva. «S’ha d’aprofundir més enels sentiments ja que la persona pateixper alguna cosa i s’ha d’intentar que hosuperi. Tanmateix, admet, «ara la gent sesent més segura amb medicaments perentremig. »

Per la seva part i cenyint-se al diagnòsticde TDAH, en el seu llibre Los inventores deenfermedades (2005) l’alemany JörgBloch afirma que mai com ara no s’haviasostingut amb tanta passió el mite delnen i que moltes empreses farmacèuti-ques i alguns neuròlegs han treballatdurant dècades per presentar-nos alsnens inquiets i amb dificultats de con-centració com a nens malalts que neces-siten ser medicats». Segons Badia, «quanla persona fa el que més li agrada fer, lisurten qualitats genuïnes. Els afectats pelTDAH solen ser éssers amb capacitatmolt alta, però amb poc encaix enmodels prefixats o estàndards».

Respecte a l’eficàcia de les cures alterna-tives, Àurea Autet declara que «no s’hademostrat. Sóc respectuosa amb quin’usa, però queda clar entre la comuni-tat científica que el TDAH té una baseneurobiològica i no únicament conduc-tual i/o natural. Anna Montesinos, per laseva part, sol explicar als pacients que«no és el mateix un constipat, que espot curar de manera alternativa i oficial,que un trastorn de l’índole del TDAH».

De fet, el Prozac, a la línia de flotació delqual ataca Marinoff, és l’antidepressiumodern per antonomàsia emprat en eltractament de trastorns depressius,obsessivocompulsius i altres quadresmèdics com la bulímia. El seu principiactiu, la fluoxetina, com molts dels psi-cofàrmacs anàlegs posteriors, incideixen la recaptació de la serotonina, unneurotransmissor. I precisament tambésobre neurotransmissors, els de la partfrontal del cervell, incideixen compos-tos com Rubifén, Ritalin o Concerta,prescrits als pacients amb TDAH.

Millorar la conductaPerò la dimensió del trastorn moltes vega-des no es limita estrictament als símpto-mes passius que reflecteix. L’Associaciód’Ajuda exposa que, en alguns casos, sónfreqüents episodis d’agressivitat lligats ala impulsivitat associada a l’afectació. Larebel·lia del nen augmenta i es produei-xen agressions als pares, avis i familiarsdirectes. En aquests casos, segons l’entitat,és quan la convivència familiar és méstensa i complicada. «És molt dur veurecom el teu fill pot agredir la teva mare».Tot i així, justifiquen la importància d’un«sobreesforç de la família per aconseguirun bon clima a casa i mantenir la calma enalguns moments». Alhora, afegeixen, calsaber dir als nens «quan una cosa estàmalament. Saber marcar uns límits queno poden sobrepassar perquè puguinarribar a millorar el seu autocontrol».

En el mateix sentit, Àurea Autet observaque no cal oblidar que «el nen no ésconscient de les mancances derivadesdel trastorn. Els factors que el fan mani-fest per a ell són externs». I és que, evi-dentment, l’infant no sent cap dolor físic

ni d’entrada cap element que el faci dife-rent a la resta. «Reconèixer les disfun-cions del TDAH comporta certa madure-sa que no tenen». Les psicopedagoguesM. Àngels Riu i Sílvia Fernández insistei-xen en el fet que «és tan important aju-dar-los a superar les dificultats commillorar-los l’autoestima potenciant, encontraposició, aquells aspectes en quèbrillen més. Això equilibra la relació ambla resta d’infants i contribueix al seu crei-xement emocional».

Per la seva part, Mireia Marín, terapeutaGestalt que treballa a més amb les tècni-ques de programació neurolingüística iconstel·lacions familiars, fa una crida a«tenir en compte les intel·ligències múlti-ples (espacial, emocional, plàstica...) de lespersones. A cada TDAH n’hi pot anar béuna de concreta. Potser no té memòriavisual, però, en canvi, si en comptes de lle-gir la lliçó, l’escolta, la memoritzarà moltmillor. S’ha de buscar quina d’aquestesintel·ligències és la seva». Tots els especia-listes també coincideixen a recomanarl’esport com a regulador tensional, espe-cialment en els casos d’hiperactivitat.

Anna Montesinos,psicòloga: «els nenspateixen rebuig perla seva impulsivitat ipoca habilitat social

per relacionar-se»

Carme Badia,metge: «Els TDAHsolen tenir molta

capacitat, però pocencaix en models

prefixats»



Impacte familiarLa gestió del TDAH a casa no sempre ésfàcil. Quan es detecta, s’obre un períodecomplicat fins a trobar la medicació i lateràpia adequades. En aquesta etapa, elsefectes de la malaltia són més notables idurs en l’entorn familiar. Des de l’associa -ció de suport expliquen que, sovint, elsfamiliars directes necessiten ajuda psico-lògica per afrontar aquesta realitat. «Entreel psicòleg que cal als nens i el que neces-sita la persona que està al seu costat, ladespesa és enorme», comenten. I aquestcost, com denuncien, en cap cas elcobreix la Seguretat Social. En ocasions,conclouen els afectats, viure amb el tras-torn fa que la convivència sigui molt mésdura i fins i tot posi en perill el matrimoni.

Per altra banda, també hi ha la visió positi-va que relata Mireia Marín. «A un nen ambTDAH pots agafar-te’l com un repte crea-tiu. Les coses avorrides s‘han de convertiren divertides i els pares podem créixermentre obrim la ment per intentar assolir-ho. Quan una persona es comporta mala-ment és perquè no està bé. Cal esbrinarquè li passa». Tot i que sovint és dificultós,les psicopedagogues de l’EAP, M. ÀngelsRiu i Sílvia Fernández destaquen la neces-sitat de «potenciar la reflexió dels infants.Sovint actuen i després avaluen el quehan fet. Si els acompanyem en la reflexióabans de renyar-los sense més ni més,contribuirem a fer que pensin en les con-seqüències dels seus actes». Àurea Autetcompleta aquesta idea: «La tasca amb elspares ha de ser extremadament coherent.Cal ensenyar-los a practicar la mateixateràpia que faríem els especialistes.L’entorn que solen viure és repressor. Se’lscastiga sovint i això afecta l’autoestima il’autocontrol». I afegeix que molts nensafectats porten associat «cert retard demaduració emocional».

Anna Montesinos també recomana alspares que «valorin els esforços dels seus

fills, que no els tractin de ganduls. Calescoltar-los i procurar que tinguin unavida organitzada». El psicòleg PereAlastrué convida a no generalitzar amb lamainada. «De vegades els diem coms’han de comportar de manera tan gene-ral que als nens se’ls escapa. Ordenar-los,per exemple, que es portin bé és una afir-mació tan àmplia que ells veuen molt difí-cil de complir. Així, passen a sentir ansie-tat». La terapeuta Mireia Marín conclouexposant que «el cervell no llegeix tan béles negacions com les oracions afirmati-ves. Si ens passem el dia dient a l’infantque no faci això i allò, farà el contrari, per-què el que li queda és el verb principal. Ésdiferent un no corris, que un a poc a poc».

Des de l’associació de suport, sentencienque, generalment, sol ser la mare la quepren el rol de cuidadora de l’infant i,òbviament, la que més es desgasta al’hora de reconduir-ne la conducta. Elcol·lectiu també incideix en el fet quealgunes famílies, sobretot quan a casa hiha germans, han hagut de prendre ladecisió de prescindir d’un dels sous de laparella o reduir a la meitat la jornada labo-ral d’un dels cònjuges per poder disposarde més temps per als fills. El tracte ambaquest tipus d’infants sempre implicabona predisposició, tot i que «hi ha diesque arribes cansat de treballar, que pelque sigui has tingut un mal dia, i has detenir el valor d’aguantar i no cridar o noperdre els papers. És realment complicat»,diuen els testimonis de l’associació. Lespsicopedagogues de l’EAP es correspon-sabilitzen amb aquest escenari familiar,però insisteixen en el fet que és vital«donar cada dia una estona de qualitat alsfills i adonar-se que, mirant-ho en pers-pectiva, evolucionen en positiu».

EscolaPel que fa al paper de l’escola, l’associaciód’ajuda es lamenta que la majoria del pro-fessorat de la ciutat no està preparat ni

format en la matèria i que molts profes-sors «encara creuen que el TDAH és unmite i no l’entenen com una malaltia». Idenuncien que si el professor no coneixcom actuar davant d’un nen amb aquesttrastorn, la seva interacció pot resultarcontraproduent. «Generalment, als nensmés moguts els asseuen a l’última fila per-què no molestin. Però si no es tracta elproblema com cal, persisteix des del dar-rere de l’aula», subratllen. Cal que el pro-fessorat entengui que el TDAH és unamalaltia i que, com a tal, cal tractar-la, i elpaper del mestre és fonamental. PereAlastrué també dóna importància a lainteracció del nen a l’aula escolar. «És unreforçador. Són nens amb dependènciade ser aprovats. Per això, el professor elsha de tenir en compte, dissenyant situa-cions (espai, hora, feina) en què sentincoses agradables».

Margarida Oliveras ha treballat 40 anys demestra. L’últim curs al col·legi públicPuigberenguer va cloure la seva vidalaboral després d’haver passat per dife-rents centres des de mitjan dels setanta.Per a ella, cada criatura és diferent: «Elmestre, per tant, ha de saber connectar-hiper diferents camins. L’experiència a l’aulat’ajuda a poder fer-te’ls teus i exigir-los itibar la corda quan calgui. Noten quanestàs per ells i els prestes atenció. N’hi haque necessiten més interacció per gene-rar aquesta empatia.» Ho corroboren, enúltima instància, des de l’associació desuport. «Hi ha mestres que es preocupen iintenten col·laborar en tot el que poden.Això és molt d’agrair. Però n’hi ha d’altresque es pensen que la malaltia és una ex -cusa per justificar el mal comportament».

Una de les claus per atendre un alumnatdivers, segons Oliveras, és poder treballarindividualment amb els nens en grupsreduïts. Un privilegi que les retallades eneducació amenacen seriosament perquèes perd personal docent i, per tant, dedi-

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP



Un món de sensacions pensat per a tu

C/ Vilanova, 10, baixos - 08241 Manresa Tel. 93 872 56 49 - Mòbil 627 13 18 75 [email protected]

cació als nens i nenes. En aquesta mateixalínia, des de l’associació d’afectats esdenuncia que hi ha una clara mancad’assistència especialitzada als centres, ipocs recursos i professionals. «Normal -ment, a les escoles, hi ha només un psico-pedagog, i, darrerament, el nombre denens amb TDAH a classe ha augmentat.»

La mestra Margarida Oliveras, amb laperspectiva que li donen els anys d’ofici,observa que l’àmbit de l’ensenyamentpateix ara «problemes afegits als estricta-ment educatius. Els derivats d’aquestasocietat que està cap per avall». MireiaMarín hi està d’acord i denuncia quel’ensenyament actual «utilitza modelsvells i restrictius, no aptes per la modernai tecnològica societat en què ens trobem».Des de l’associació d’afectats sentencienque el paper de mestres i professors enalumnes amb TDAH «és determinant: potcondemnar el futur del nen, amb càstigs ireforços sempre negatius, o ajudar-lo a,fins i tot, aconseguir amb molt de treballuns estudis superiors, com hi ha hagutcasos». A més, simbolitzen el poc interèsdocent per la temàtica assegurant que,l’any passat, en una xerrada a l’auditori dela Fundació Caixa Manresa sobre el paperdels professors en la malaltia que vanorganitzar, la sala estava mig buida:aquest fet, per als membres de l’entitat«demostra que molts d’ells es neguen aentendre i aprofundir en la malaltia i lesseves possibles solucions o particulari-tats». Per contra, diuen, la resta de xerra-des sobre el TDAH van omplir la sala.

Suport pedagògicEls centres educatius del Bages reben elsuport de l’equip de dotze professionalsde l’EAP. El seu enllaç en escoles privades iconcertades és el mestre d’educació espe-cial, en centres de primària, i el psicopeda-gog que treballa en l’estructura dels cen-tres de secundària. La tasca essencial del’EAP és vetllar perquè l’alumne «pugui

tenir els recursos necessaris per ser escola-ritzat amb garanties en un centre ordina-ri». En el de l’alumnat amb TDAH, la tascade persones com M. Àngels Riu i SílviaFernández és, primerament, «conèixer afons l’infant a partir de la informació queens proporciona el professorat i del’observació que en fem dins de l’aula.Valorem com es desenvolupa en aquestàmbit i el seu nivell d’aprenentatge».

Les indicacions dels psicopedagogs acos-tumen a ser tan poc invasives com siguipossible respecte de la marxa normal delcurs. En aquest sentit, primerament esrevisen «quins són els hàbits de l’alumne.Potser els canvis que cal aplicar són pura-ment de caràcter17 metodològic i es con-creten a millorar la concentració del nen apartir d’un canvi organitzatiu». Riu iFernández matisen que «a l’hora d’ajudarl’infant, sovint és més útil conèixer l’entornen què es mou, què pensa i com es rela-ciona que no pas el diagnòstic mèdic».

Malgrat tot, si amb aquestes noves pautes–o d’altres pactades amb el mestre, comasseure l’alumne en les primeres files ocercar-li un company de pupitre compe-tent– l’infant no progressa, el psicopeda-gog elabora un pla individual.

El treball individualitzat, expliquen des del’equip de suport de l’EAP, consisteix a«adquirir el mateix currículum que elscompanys, però amb unes pautes dife-rents», adaptades, òbviament, als handi-caps neurobiològics que presenten elsinfants. Per aconseguir-ho, els psicopeda-gogs han de «pactar amb el docent per-què les pugui aplicar». Aquests plans i/oadaptacions, per exemple, preveuenreduir el nombre d’exercicis a l’aula, ja quea l’alumne li és més costós concentrar-s’hio incloure el nen en grups de treball mésreduïts quan això sigui possible». Amb elsrecursos amb què compta el centre i eltreball que es pugui fer en xarxa els alum-nes solen millorar força.

Àurea Autet, psiquiatre: «El diagnòsticdel TDAH es fa difícil abans dels 6 anys,fins que la personalitat no està fixada»



ESCOLA

DE MÚSICASaclosa, 17

Telèfon 93 872 83 15

08242 MANRESA

[email protected]

www.esclatmusica.cat

INICIACIŁ A LA MÐSICA– INICIACIŁ: Infants, a partir de 3 anys– SAMI: Cicle basat en lÊaprenentatge pràctic i actiu de la música, de 6 a 9 anys

MÐSICA CL¤SSICA, MODERNA I TRADICIONAL– LLENGUATGE MUSICAL I CANT CORAL, HARMONIA

I ARRANJAMENTS, a partir de 10 anys– INSTRUMENTS, a partir de 8 anys: Acordió, baix elèctric, bateria, cantmodern, clarinet, flabiol, flauta de bec, flauta travessera, gralla, guitarraclàssica, elèctrica i folk, piano, sac de gemecs, saxo, tarota, tenora, tible,trompeta, trombó de vares, violí, viola i violoncel

GRUPS INSTRUMENTALS:– CL¤SSICS: Orquestra, música de cambra– MODERNS: Tallers i combos de jazz, blues, rock, soul– TRADICIONALS: Combo de música celta i combo de música tradicional

CURSETS TRIMESTRALS: – Informàtica musical– Harmònica

MÐSICA PER A ADULTSPer a qualsevol edat i sense coneixements previs:– Llenguatge musical– Instruments i grups instrumentals

TAMBÉ MÐSICA ALS MATINS I DISSABTES

GRUPS REDU˛TS - DESCOMPTES - HORARIS A CONVENIR

MATR¸CULES DEL 3 AL 7 DE SETEMBRETARDES DE 6 a 9

CURS 12-13

VIN

E A

VEU

RE’

NS

I IN

FOR

MA

’T!

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]

El mes de setembre, el Centre de NormalitzacióLingüística Montserrat obre el període de matri-culació dels cursos de català per a adults delperíode setembre 2012 – gener 2013. L’objectiud’aquests cursos és augmentar el coneixementde la llengua, tant a nivell oral com escrit. Els cur-sos generals són de 45 h i tenen una duradaquadrimestral. Per a les persones que no podenassistir als cursos presencials hi ha la possibilitat

de fer cursos a distància –que es fonamenten enun aprenentatge guiat amb un material disse-nyat específicament– i cursos a distància semi-presencials per mitjà del Parla.cat, un espai webper a l’aprenentatge de la llengua. Per apuntar-se a un curs cal acreditar el nivell que es té o béfer una prova de col·locació. Aquestes proves esfan els dies 13, 14 i 24 de setembre (cal demanarhora a partir del dia 5 de setembre).

Cursos català per a adults. Octubre 2012- gener 2013


ontserrat és un indret ideal perfer rutes, tant religioses com no.La d’aquesta vegada arriba fins al’ermita de Sant Jeroni, peròaquest no és el punt final, ja queel que pretenem és arribar al picmés alt de la serra, amb 1.236metres, i observar detinguda-ment les panoràmiques que ofe-

reix guiats per la seva Rosa dels Vents.

Sortim des de l’alçada del Monestir de Montserrat, onpodem pujar amb cotxe o amb transport públic (cre-mallera o funicular). Seguidament, tenim dues mane-res d’arribar a Sant Joan: des de la plaça de la Creu, mit-jançant el funicular que porta el mateix nom, o amb lesescales dels Pobres, 800 graons que no es fan pesats sivas descansant la vista amb el paisatge del voltant. Elfinal de les escales és marcat pel pas dels Francesos, unlleuger congost entre dues grans roques per on hemde passar abans d’arribar a la zona més plana del recor-regut.

A la dreta, el pla de les Taràntules, on s’inicia l’itinerariper als que han agafat el funicular. Per als que no, lescames aniran soles durant unabona estona, escalfades pelprimer tram. Al cap d’unsmetres d’aquest camí mésplaner, ens movementre roca i bosc,que fa de baranacap a baix. Enaquest moment po -dem gaudir d’unes pre-cioses vistes al monestir i alsantuari montserratins. Se -guim i descobrim la Panxa delBisbe i unes passes més enllà,el Cavall Bernat, tan distintiusde la serra montserratina.Ja queda ben poc per a l’ermita

de Sant Jeroni, la porta del cim. Per assolir el punt mésalt, queda un últim esforç, unes quantes escales més.Com a curiositat, es pot veure l’arrodoniment de laTerra des d’aquí dalt, amb el pla de Bages i els seusturons i muntanyes com a protagonistes. Podem fer laparada més llarga del recorregut en aquest indret,l’únic que potser no és gaire tranquil·la, perquè enspodem trobar, de cop, amb un batibull de gent.

La tornada la podem fer per dues rutes diferents: lamateixa que hem fet fins ara o pel camí Vell de SantJeroni. El trencall el trobarem cinc minuts després del’ermita, de baixada.


Cap al pic de Sant Jeroni

la ru

ta

FITXA TÈCNICANom: Monestir-Sant JeroniInici i final: Monestir de Montserrat Distància recorreguda: 12 quilòmetresTemps: 4 horesDificultat: MitjanaPerfil: Caminada llarga, amb alguna pujada i baixada intenses

Anna Pujol. Aida Cantero (il·lustració)

M


‘horta i els espais naturals del delta delLlobregat són l’equivalent per Barcelona alregadiu integrat a l’Anella Verda per Manresa. Elparal·lelisme entre els dos espais d’horta ésgran: ambdues són extenses hortes periurba-nes –i més que ho havien estat!– preservadesper la normativa urbanística, la del delta sota lafigura de Parc Agrari del Baix Llobregat, que, a

més d’hortalisses fresques de proximitat, ddonen als ciuta-dans tranquil·litat, esbarjo, educació ambiental i natura. El lli-gam és fort: un mateix riu les rega i la gent d’un mateix paísse’n beneficia. Però hi ha un parell de diferències que donenrellevància a l’espai del delta del Llobregat: la major potènciade l’agricultura als deltes i el major valor natural dels aigua-molls litorals, imprescindibles per a moltes espècies d’aus.Les planes deltaiques, sempre regades per l’aigua recollidadurant mesos a la conca i fertilitzades pels llims aportats pelsrius, són les millors terres agrícoles arreu del món. La sevaproductivitat, amb collites que se succeeixen al llarg de l’any,abasteix les poblacions humanes més denses. La primeragran civilització, l’antic Egipte dels faraons, va florir a partir del’agricultura al delta del Nil. A l’Àsia, el delta del Gangesnodreix els nombrosos habitants de l’Índia i Bangla Desh, i eldel Mekong als de Vietnam del Sud. I d’Amèrica, qui no recor-da els camps de cotó del delta del Mississippí? No és històriacinematogràfica que el vent s’endugué; el cotó continua allàjuntament amb extenses plantacions de canya de sucre, sojai arròs que alimenten mig món. El jurament s’ha complert.Les terres agrícoles més productives a Catalunya –més enca-ra si els comptes inclouen les despeses en infraestructu-res–són també tres àrees deltaiques: el delta de l’Ebre, l’àreade Pals on desemboca el Ter i el delta del Llobregat. Però arael delta del Llobregat, ja trossejat per carreteres i en gran partocupat per ciutats, indústries, zones comercials i perl’aeroport, veu perillar el que queda d’una agricultura quehavia estat esplèndida i la meitat de les seves reserves natu-rals. L’amenaça prové del govern del país i té per nomEurovegas.El govern català pretén expropiar 800 hectàrees de terrenysagrícoles de Sant Boi, Viladecans, el Prat i Cornellà per desti-nar-los a la construcció d’un complex d’hotels, sales de jocs icamps de golf ben particulars de l’empresa Las Vegas Sands.Per justificar l’operació, abans catalogaria el complex de casi-

nos i màquines escurabutxaques com d’utilitat pública. S’hisuma el silenci còmplice del partit majoritari de l’oposició ique governa als municipis afectats. La situació demostra quela profundament antidemocràtica sociovergència utilitzadaper les classes dirigents per fomentar negocis especulatiusd’uns pocs en detriment de l’interès públic, la que tan béil·lustren l’exdiputat socialista Luís Garcia i l’exconseller con-vergent Macià Alavedra condemnats al cas Pretòria de cor-rupció urbanística, continua fent i desfent en aquest país.Tampoc no se’n desmarca el partit que governa a l’estat i a lacomunitat de Madrid des d’on, en competència ambCatalunya, ofereix també terrenys per al complex.El projecte ha presentat unes xifres i una magnitud inver-semblants, irrealitzables. A sobre demana que s’hi contribu-eixi amb obres públiques. Als anys 2007 i 2008 ja es va discu-tir un projecte fastuós similar, anomenat Gran Scala, quehavia d’aterrar als Monegros. El govern d’Aragó el va rebreamb braços oberts i facilitats. Al final va resultar ser un blufd’uns promotors sense la capacitat inversora promesa. AmbEurovegas al Baix Llobregat, el cas podria anar molt pitjor.Una part petita del projecte podria realitzar-se, mentre unagran extensió de terreny quedaria empantanegada, més omenys com el projecte de la Vall Fosca, al Pallars Jussà. Peròel govern ja hauria expulsat els pagesos i expropiat a preubaix totes les terres per destinar-les íntegrament als negocisdels poderosos, els d’Eurovegas o els d’altres. I Catalunya nohauria malbaratat una muntanya pirinenca com la d’Espui oun erm com el de Terra Mítica, sinó la plana deltaica que sub-ministrava productes locals frescos als mercats i fruiteries del’àrea de Barcelona i un espai natural irrepetible.A més de l’espai, es perdria la feina honrada, productiva i útilde la gent dedicada a l’agricultura i a la comercialització delsseus productes, a canvi d’hipotètics llocs de treball en supo-sats serveis que ens volen imposar. Fan servei les màquinesescurabutxaques o les ruletes d’un casino on la banca sem-pre guanya? Són d’utilitat pública? On és la demanda?La Generalitat, fent mans i mànigues per capgirar la normati-va urbanística i per posar-se al servei de la multinacional deljoc, ha embrutat la dignitat de Catalunya. Ai però si la multi-nacional s’ha cregut la predisposició del govern català, com siaquest representés el sentiment majoritari. Eurovegas aldelta del Llobregat serà combatut per la gent de bé, totsmenys per els que s’acosten als poders públics per servir-se’n.La revolta popular en defensa del delta del Llobregat estàassegurada. I un cop les lleis urbanístiques manipulades perdonar una pàtina de legalitat al projecte, què més li quedaràa la Generalitat per imposar-lo? Enviarà els Mossos a fer mal ala gent? Bombardejarà els camps de carxofes? Si la previsió escompleix, la publicació d’aquest article coincidirà amb ladecisió de Las Vegas Sands sobre si Eurovegas va a Madrid o


Aturem Eurovegas

Jordi Badiaob

serv

ator

i de

nat

ura

L

FOTOS PÀGINA ESQUERRA (Jordi Badia)A dalt l’estesa de camps i hivernacles de Viladecans i Sant Boi, elsterrenys oferts per la Generalitat a Eurovegas; al fons es retalla lasilueta de Montjuïc. Al mig l’estany de cal Tet, prop de la desembo-cadura del Llobregat, en aspecte hivernal. A baix a l’esquerra, lescarxofes són el producte de més anomenada del Parc Agrari delBaix Llobregat i símbol de l’oposició a la construcció d’Eurovegas; alcentre un simpàtic cabusset i a la dreta un ànec xarxet, dues espè-cies d’aus que passen l’hivern a les llacunes del delta del Llobregat.



E1"Wtignn."57"/"Vgn0";5":94";;";9OCPTGUC

Ctqocvgtärkc"/"Gurgnogu"ctqoävkswgu

Qdlgevgu"fg"tgicn"k"fgeqtcekô000

Qdlgevgu"fg"fgeqtcekô"/"Hnqtuctvkhkekcnu"/"Oqdng"cwzknkct

HKPCPEGO"NC"UGXC"EQORTC

HKPU"C"34"OGUQU"UGPUG"KPVGT˜U

40

Ptge. Ferrer, 22-24-26 08240 MANRESA. Tel./Fax 93 873 94 72 - www.elracodelmobleusat.com - [email protected]

Descomptesespecials

durant aquestsdies



Skoda Citigo: ADN urbà

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

mb aquest model, Skoda inaugura pre-sència en el segment dels utilitaris pen-sats per seduir conductors novells, famí-lies que busquen un segon cotxe i mes-tresses de casa actives.

Se situa just per sota del Fabia, és l’úniccotxe dels txecs que es comercialitza amb

carrosseria de tres portes i el primer que estrena el noulogo de la marca. Fins ara, els xecs mai no havien militaten un dels segments més nodrits del mercat, on hi haproductes europeus, asiàtics i japonesos com el KiaPicanto, el Toyota Aygo, els Fiat 500 o el Citroën C1. Unnínxol comercial en el qual s’han arribat a situar les ver-sions bàsiques del Lancia Ypsilon, l’A1 d’Audi o el mateixMini. Autos de 4 places i poc més de 3,5 metres de llargà-ria, que no arriben a la tona de pes i que, en consum,poden competir amb els elèctrics de darrera fornada.

Amb l’ADN compartit amb els seus germans Seat Mii i VWUp!, el Citigo que es fabrica a Eslovàquia presenta idènti-ques mesures (3,56 m, 85 cm més que l’Smart biplaça)però és clarament més sobri a l’interior. Al davantal fron-tal hi sobresurt el navegador opcional, i la rellotgeria, perbé que escassa, fa les funcions gràcies a una lectura fàcil.L’alçada del sostre proporciona una agradable sensaciód’habitabilitat i al primer cop d’ull sembla que hi ha espaisuficient per als quatre adults que el fabricant asseguraque poden allotjar-se a dins. El maleter només reserva251 litres per a l’equipatge, però la superfície es potampliar pràcticament fins als mil litres si pleguem elsseients posteriors i retirem la petita safata portaobjectes.Els entapissats no cobreixen la totalitat de les portes. Hiha zones de la carrosseria que queden a la vista, una bonasolució perquè aporta un toc de color al conjunt. Elsseients són de roba, més aviat tous però confortables,d’un disseny particular que integra el reposacaps. L’únicinconvenient és que les finestres del darrere només espoden obrir parcialment. Van fixades amb el típic sistemade compàs que permet obrir-les de costat uns centíme-tres. Hi ha, però, un gran nombre de solucions per fer mésfàcil la vida diària i un grapat de compartiments. Sota eldavantal hi ha un queixal per deixar-hi l’smartphone ambuna presa de corrent de 12 V a prop, i a la guantera hi haun penjador.

Mecànicament,l’oferta disponibleés herència delgrup; un tricilíndricde 999 cc que s’o -fe reix amb potèn-cies de 60 i 75 CV,un únic canvi ma -nual de cinc velocitats i mitjanes de consum d’entre 4,5 i4,7 litres, respectivament. En conducció normal, el nouutilitari d’Skoda es mou amb desimboltura i frena bé, mal-grat que munta tambors al darrere. La direcció esdevé unmagnífic aliat en el trànsit urbà i permet girar el cotxe enmolt poc tros. La mecànica d’accés pot sostenir mitjanesde 145 km/h, una velocitat més que raonable per transi-tar per autovies i autopistes amb absoluta solvència sem-pre que pensem a recórrer al canvi quan hem de menes-ter un pèl més d’empenta. La remor dels tres cilindres esnota però no molesta, simplement deixa passar una certavibració sota els peus quan estàs aturat al semàfor.

L’equipament bàsic porta ABS i ESP, quatre coixins deseguretat i para-xocs pintats del mateix color que la car-rosseria. El topall de la gamma disposa d’aire condicionat,ràdio/CD, tancament centralitzat i alçavidres elèctrics. ElCitigo acredita la màxima puntuació (cinc estrelles) enl’examen de xoc en laboratori de l’EuroNCAP.

A

FITXA TÈCNICA

Motor: davanter, 3 cilindres, 999cc, 60 CV gasolina. Tracció:davantera. Canvi: manual 5 vel. Frens: discs/tambor + ABS.Vel. màxima: 160 km/h. Accel. 0 a 100 km/h: 14,4. Consummitjà en cicle combinat: 4,5 litres. Preu: 11.260 euros.



Maria Alba Sala i Pelfort

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

a pianista Maria Alba Sala iPelfort actuarà el proper 15de setembre a la sala Gòticadel monestir de Santa Clara,conjuntament amb la vio-loncel·lista francesa Laure LeMonnier, amb qui actual-ment fa música de cambra.

Presentaran dues sonates: la número 3 enLa Major de Ludwig van Beethoven per apiano i violoncel, escrita el 1807, i la deSerguei Rakhmàninov, escrita el 1901,coneguda com a Sonata en sol menorper a violoncel i piano; totes dues obress’inscriuen dins l’època romàntica. La pia-nista Maria Alba ja va actuar en la inaugu-ració del Mosaic a Santa Clara i haviacol·laborat amb Sor Lucia. Ara hi retornaper col·laborar en els actes dedicats a lasetmana del Banc dels Aliments.

—Quina va ser la teva experiència en elmón de la dansa?—Vaig tenir com a professora PilarLlorens, coneguda com a Pastora Martos,ballarina reconeguda internacionalment.Havia estat primera ballarina ambl’Antonio al Ballet Nacional. Coreògrafa ipedagoga, fundadora de la revistaMonsalvat de dansa. També va ser ladirectora del departament de Dansa de l’Institut del Teatre, fins poc abans de morirel 1999. Era veïna nostra a Sant Cugat iem va acceptar a la seva escola quanencara no havia fet tres anys. Hi vaig anarfins als 18 i vaig passar per totes les espe-cialitats que impartia l’escola. Aleshores,ja m’atreia més la música. Fins i tot, emcentrava molt en els exercicis de terraque m’anaven molt bé per al piano i lamateixa professora ja treballava més els

exercicis que a mi m’interessaven musi-calment. La dansa m’agradava però vaquedar com un hobby.

Professors—Quins han estat els teus professorsprincipals i quina influència han tingut enla teva música?—Concepció Cardona, MichelWagemans, al Conservatori Superior deMúsica del Liceu de Barcelona del 1992 al1998, Eugen Indjic, pianista nascut aBelgrad de mare russa i pare serbi, queemigrà als EUA als 4 anys; estudià aHarvard i a la Juilliard School of Music,deixeble de Arthur Rubinstein i NadiaBoulanger; membre de jurat de concur-sos internacionals com: Chopin, LisztWroclaw, Rubinstein Tel Aviv, PragueSpring Festival, Lisbon Vianna DaMotta… imparteix classes a Europa,EEUU i Japó. El vaig conèixer en un cursd’estiu el 1998 a Piešt’any, Eslovàquia, ivaig començar a treballar amb ell elsetembre del mateix any fins avui. NarcísBonet, músic compositor (germà deJordi, arquitecte en cap de la SagradaFamília, i de Lluís, rector d’aquesta parrò-quia), succeeix Nadia Boulanger en ladirecció del Conservatori Americà deFontainebleau. Entre els càrrecs que ha

exercit cal esmentar el de president deJoventuts Musicals de Barcelona, mem-bre del Bureau i president de la FederacióInternacional de Joventuts Musicals,representant del Consell Internacional dela Música de la Unesco i secretarid’Òmnium Cultural a Paris.

—Quins altres professors has tingut aParís i amb quins pianistes internacionalset relaciones?—Segueixo els meus cursos a la ScholaCantorum de París des del 1998 (onhavien estudiat alumnes il·lustres, comara el català Isaac Albéniz i l’andalúsJoaquim Turina). Allà hi trobo MarinaPrimachenko, pianista internacional for-mada als Conservatoris de SantPetersburg i Moscú. Treballo regularmentamb ella a l’Schola Cantorum des del1999. Conec John Lill el 2000 a la NorthLondon Piano School perquè m’escullenper a la masterclass, i amb altres pianistes,participo en el concert de gala al Duke’sHall of the Royal Academy of Music andDance el 20 d’agost (hi assisteixen elsambaixadors dels països dels pianistesparticipants, Japó i Rússia, però no delmeu... ). En demanar-li un autògraf emdiu que em vol ajudar i durant un tempsel veig diverses vegades a casa seva a

LÉs professora superior de piano i professora superior de solfeig, teo-ria de la música, transposició i acompanyament, pel ConservatoriSuperior de Música del Liceu de Barcelona i té el Diplôme Supérieurde Musique de Chambre per l’École Normale de Musique AlfredCortot, de París. Ha fet concerts amb Juan Reverte amb qui ha gra-vat diversos CD de poesia espanyola, Jean-Marc Goujon, solista del’Ensemble Mattheus, Isabelle Laemmel, soprano i Laure LeMonnier, cel·lista. Actualment forma part de l’Ensemble ArcoNotes.

l’ent

revi

sta



Hampstead, Londres, sense cobrar-me niun euro. Amb Paul Badura-Skoda vaig ferun MasterKurs a la Hochschule für MusikFranz Liszt a Weimar el 2002, i vaig tenirocasió de tornar-lo a veure a Paris. Tambéestudio a l’École Normale de Musique deParis, fundada per Alfred Cortot (entre elsseus professors il·lustres: NadiaBoulanger, Pau Casals), fins al 2003 enquè hi obtinc el Diplôme Supérieur deMusique de Chambre.

—Per què decideixes marxar a París?—Jo volia seguir la meva formació al’estranger i als meus pares també elssemblava bé que anés a veure món i pas-sés un any fora. Per als estudis de músicaclàssica el meu professor de Barcelona,Wagemans, em va aconsellar que haviad’anar a París o Viena, amb preferènciaper París, que és més cosmopolita. Haviaestudiat francès a l’institut i París m’atreiaforça. Penso que actualment tinc méspossibilitats de poder-me fer un lloc allàque no pas aquí, ja que es tracta d’unaciutat on hi ha 70 concerts de músicaclàssica cada setmana. Estic ben pagada,tinc bons horaris i els alumnes em tenenun gran respecte. Això no vol pas dir queno faci concerts aquí.

L’etapa bohèmia—Als inicis, com és la teva estada a París?—M’emporto quatre coses de casa im’instal·lo en un taller de pintors. De ma -nera que de seguida vaig conèixer el Parísbohemi, al sud de la capital, concreta-ment a Gentilly. Durant tres anys em vaiginstal·lar en una caseta petita que ha vienfet els pintors. Estàvem rellogats, però noérem okupes, ja que pagàvem. Allà vivia ipodia treballar amb el meu piano tantcom volgués. Va ser una etapa molt inte-ressant culturalment, ja que anava a totesles exposicions que podia i tenia les ante-nes posades arreu. També hi vaigconèixer alguns cantants. Men trestanttreballava a l’Schola Cantorum i al cap dedos anys vaig començar a treballar ambla professora russa Marina Prima chenko.

—Amb quins pintors et vas relacionar?—Bàsicament amb Gregorio Iglésias, quetenia el taller al meu costat i després haexposat a Arco, París i Nova York.M’animava constantment. També hihavia un pintor que va ser el director del’Academia de Bellas Artes de Cuba, ambqui vam fer una visita del Louvre d’un diasencer. Jo era més jove que ells, peròtambé la més responsable, ja que havia

de tocar de dia i tenir en compte de nomolestar els veïns. Així que tocava entreles deu del matí i les nou del vespre. Ells,sovint, treballaven de nit. La disciplina detreball l’he mantinguda des que estudia-va. Pel que fa al menjar, normalment jovivia al meu apartament, llevat de l’estiuque menjàvem junts en un pati moltgran... Més tard, em vaig tornar a relacio-nar amb pintors, ja que un dia passant pelpont d’Alexandre III em vaig fixar enl’exposició d’un artista camerunès ano-menat Malam, on vaig conèixer el realit-zador de cinema Patrick Brunie. Li vaigcaure simpàtica i em va proposarcol·laborar-hi. Dins l’exposició, s’hi va feruna gran performance, així que vaig tocarsota el pont del tsar. Fou prou irònic, jaque amb els problemes inicials que vaigtenir per instal·lar-me a la ciutat, sempredeia que acabaria vivint sota el pont.Viure-hi no, però tocar-hi, si. Va ser unaexperiència molt maca i impactant. Tot iser músic, per a mi, l’art és un tot.

Wagemans—Dins del teu procés artístic, quinaimportància té Michel Wagemans?—Vaig començar a estudiar amb ell alLiceu de Barcelona i des de les primeresclasses ja em va deixar clar que jo tenia undo musical. Després m’ho han dit tambéaltres professors i professionals. Veienque tenia capacitat de transmetre. Ell emva treure del cap la carrera de Dret.Durant sis anys, em va guiar amb la finali-tat de convertir-me en músic professio-nal. També em va deixar clar que a mésde la música m’havia de formar, llegir,anar a exposicions i estar oberta a totesles expressions artístiques. Gràcies a ellvaig fer el cop de cap definitiu.

Indjic—Ja a París, dius que t’influeix moltEugen Indjic, oi?—Canvia la meva tècnica. Va considerarque era bona, però que no em conveniaperquè era molt rígida i quan estudiavasempre acabava amb maldecaps i tensióa l’esquena. Un dia em va apartar delgrup i em va dir: ‘Has de millorar la posi-ció de com tocar els acords’. La mà mésdistesa fa que obtingui un so personalcaracterístic i controlable, de manera queem va ajudar a fer el so que vull en cadamoment. Inicialment ens pot semblarque la música només són notes (la sevarepresentació gràfica), però també és so,amb el seu llenguatge per comunicarcoses. El treball del so, fonamental en

l’escola russa, l’inicio amb la MarinaPrimachenko.

Primachenko—Així doncs, què t’aporta la MarinaPrimachenko?

—Aquest treball del so. Cal estar-se eltemps que faci falta per buscar quin sovolem a cada nota, per tal que l’hora deconstruir una frase comuniqui algunacosa als altres. Hi ha una quantitat defeina impressionant que el dia del con-cert l’artista ha de saber exposar. Per tant,la vida d’un músic és molt més pragmàti-ca que la inspiració artística. Ara bé, ésindubtable que també hi ha d’haver undo. Però, essencialment, hi ha d’haversempre un gran treball al darrere. Comdeia Picasso, el talent és un 90% de treballi un 10% d’inspiració.

Bonet—Un altre professor que t’ha influït forçaés Narcís Bonet. De quina manera?—És un gran músic i molt entusiasta. Emsembla que el que faig pedagògicamentamb els meus alumnes d’una maneratècnica, ve força d’ell. Li agrada desmun-tar les coses per veure com estan fetes ibuscar dins la partitura. Em consideroactriu a qui donen un paper, per tald’agafar l’obra i mirar de transmetre de lamanera més fidel i més entenedora a unaaltra persona. El que té de bo la música és



la seva transmissió i aquesta es fa a travésdels intèrprets, que és el lligam entre elcompositor i el públic. Aquesta és lameva feina, encara que també hi posoalguna cosa meva. Amb Narcís Bonet heaprès a analitzar les partitures des d’unpunt de vista harmònic. Ara, tinc l’obra,miro de trobar com està feta l’estructuraper arribar a entendre el perquè ho va ferl’autor i què volia transmetre. Bonet té lesidees musicals molt clares, encara ara hivaig a classe, ens analitza les obres que lipresentem i ens ajuda a trobar-hi la inter-pretació més correcta, perquè ja hi hamolts pianistes que han enregistratabans que jo una obra clàssica. Per tant,

primer els hem d’escoltar i després deci-dir com entenem la partitura que pot seruna cosa diferent del que entenen elsaltres. És aquest tret el que fa que elsintèrprets puguem ser diferents, perquèja està tot enregistrat. No dic que d’altresintèrprets ho facin malament, però sem-pre hi ha un camp obert a la interpreta-ció. He après a ser molt humil davantd’una partitura. El més interessant de laprofessió és que estic aprenent cada dia.Puc estar davant una gran obra deBeethoven o una balada de Chopin, és adir, tenir una obra d’art entre les mans, ialeshores és com si l’autor em digués:«Aquí tens l’obra i si li vols posar una micamés de blanc o negre, tu mateixa». Aixòés el que és fenomenal i el que intentotransmetre als alumnes: no sabeu la sortque teniu de poder tenir entre les vostresmans una obra d’art i poder-la crear.

Lill—Tot i conèixer-lo poc, per què va serimportant John Lill?—Perquè em va donar seguretat enfixar-se en mi. Tenia molts alumnesd’arreu del món, però li vaig cridarl’atenció. Jo havia estat una bona estu-diant a l’institut, on era la primera de laclasse i treia força matrícules d’honor. Enentrar al Liceu, em costava molt pujar al’escenari, perquè no m’havia plantejat lamúsica en l’àmbit professional i els ner-

vis em mataven. Estava insegura i Lill emva deixar clar que la clau estava en con-tinuar treballant molt: «De la mateixamanera que jo t’he sentit, et sentirà elpúblic, ja que tens alguna cosa que elsaltres no tenen». Em va dir que tocarràpid i net és qüestió de gimnàstica, pe -rò arribar a fer una creació d’una obra demúsica és tota una altra cosa. Trac tant-me de tu a tu, em va dir que els japo -nesos es basen en l’escola Yamaha, queés d’imitació, de tal manera que senseaprendre el solfeig, es refien de l’orella iimiten el disc de qualsevol pianista i sóncapaços de tocar igual de bé, per aixòs’emporten la majoria de concursos. Ara

bé, com que es tracta d’una imitació, elsmanca personalitat, reflexió i una cons-trucció, al darrere. En el món de la músi-ca entenc que cal anar consolidant. Finsara, he fet el que he volgut i, encara quealgú em retreu que hauria d’entrar en unmón més mediàtic, m’agrada ser autèn-tica amb el que toco i faig.

Juan Reverte—D’aquest repàs d’influències què hipinta Juan Reverte?—Com que és un bon actor em va ense-nyar la manera de sortir a l’escenari i actu-ar amb naturalitat. Els concerts actualsestan molt codificats, per això és moltimportant la naturalitat. El primer quearriba a la gent els entra pels ulls noméscomençar a tocar, per això cal anar benarreglada, amb un vestit ben maco, inde-pendentment de les persones que hihagi de públic. Cal transmetre la il·lusióde l’escenari i no presentar-te de qualse-vol manera. Cal cuidar la imatge perquèés important. El músic també té un paperdins la societat i en temps de crisi entencque l’art és molt important, perquè per-met desconnectar i reflexionar a la gent.Gent que ha vingut a vegades als meusconcerts han reconegut la funció socialde la música que, a l’ensenyament encaraés més evident.—T’agrada més tocar amb orquestra ocom a solista?

—És molt diferent. Com a solista ets ple-nament responsable de tot el que passa,mentre que les dues vegades que hetocat en una orquestra tens la sensacióque hi ha un coixí de seixanta o setantamúsics professionals al darrere, que estantocant amb tu. És una satisfacció impres-sionant, però la responsabilitat també hoés, perquè es tracta de músics molt bonsi tu estàs actuant davant d’ells a primerafila i no deixes de fer de solista. Per tant,has de saber demostrar que els portescap a la teva interpretació.

—Quin paper correspon a la música decambra?—Està entremig del solista i l’orquestra.Sempre m’hi he sentit bé, tot i estar soladavant del piano. Amb la música de cam-bra saps que comparteixes l’escenari ambalgú altre i de cop i volta pots tenir un dià-leg amb l’altra persona. Mentre que elrecital és un monòleg.

Ensenyament —Què és el que més t’agrada del’ensenyament de la música?—Que em qüestiona la meva manera defer. El piano t’obliga a estar cara a caraamb l’alumne i et converteixes en el seuconfident. Ara bé, cada alumne té la sevaproblemàtica i les seves dificultats. Com aprofessora he d’arribar a pensar que si nopot fer una cosa és que no li he sabut tro-bar la manera de fer-li fer. En aquest sen-tit, em van ajudar molt els autistes.

—Com va anar, doncs, l’experiència ambels nens autistes?—Bé. Vaig començar amb un noi queara ja té gairebé 30 anys. És el fill de lacap d’edició del noticiari de les vuit delvespre de la cadena estatal France 2,que presenta el català David Pujadas.Inicialment vam fer una classe perveure com anava la cosa i com que vafuncionar positivament després envaig tenir d’altres, ja que la veu va cór-rer. Cada autista que he conegut ésmolt diferent i m’agrada ajudar-lospedagògicament. Per cert, vull dir quetinc una alumna de 72 anys, que eraprofessora de física, i em va confessarque amb 40 anys de carrera li haviadonat una lliçó, en adonar-se quehavia deixat persones a l’estacada encreure que no se’n sortirien, «en canvitu no has parat fins a trobar la solucióper tal que no tirés la tovallola». Tambéés veritat que ella tenia 40 alumnes i jofaig classes particulars. Ara bé, es

Si un alumne no pot fer una cosa és queno he sabut trobar la manera de fer-li fer.

M’hi van ajudar els autistes



tracta de fer sentir únic a l’alum ne, comels meus professors em van fer sentirúnica a mi. Quan l’alumne creu en laprofessora, en pots fer el que vols.

—Pel que fa a alumnat, quines diferèn-cies observes entre el districte setzè deParís i el 93 a Neuilly sur Marne?—El districte 93 és el barri perifèric de

la ciutat on l’any 2005 van haver-higreus disturbis amb la crema de diver-sos vehicles. Però he de dir que esticmolt més bé amb els meus alumnesdel districte 93 que no pas els pijosque tenia al districte 16 de París.Alguns havien arribat a fer rebeque-ries per terra i la mare no reacciona-va... En canvi, he pogut aconseguir

que els del 93 sentin una veritablepassió per la música.—L’ensenyament ha de crear professio-nals o formar consumidors de música?—Crec que en l’ensenyament de la músi-ca s’ha de buscar la formació de profes-sionals, però el més important és formarun públic, per tal que sàpiga escoltar lamúsica clàssica i seguir un concert.

el perfilaria Alba Sala i Pelfort neix a Manresa el 20d’abril de 1975. El seu pare, també manresà,Ramon, actualment jubilat, és advocat i tre-ballava a Catalana Occident, a la seu centralde Sant Cugat i se li atorgà la insígnia d’ordel Col·legi d’Advocats de Manresa. La seva

mare, Melci, és de Súria, ha exercit de mestressa de casa i ésLlicenciada en Traducció i Interpretació per la UniversitatAutònoma de Barcelona i en Filologia Alemanya per laUniversitat de Barcelona. Ha fet algunes traduccions, entred’altres a la col·lecció Vaixell de vapor taronja, de l’alemanyal català. La seva família viu a Sant Cugat des del 1974. Allàaprèn les primeres notes de mans de la seva mare i poc des-prés ja disposa d’una professora particular, ConcepcióCardona. Inicialment fa dansa, natació i música. Passa al’Escola de Música de Sant Cugat, fins a cinquè de piano.Després d’un any al Conservatori de Terrassa ja ingressa alConservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. El1993, acaba el batxillerat, amb matrícula d’honor a COU.Molt bona estudiant, aconsegueix una beca per estudiarDret, però Michel Wagemans l’encamina definitivamentcap el món de la música, en descobrir el seu talent. El 1998obté el títol Superior de Piano al Conservatori Superior deBarcelona, així com el títol de Superior de Solfeig, Teoria dela Música, Transposició i Acompanyament. El 2003 rep elDiplôme Supérieur de Musique de Chambre a l’ÉcoleNormale de Musique de Paris. També estudia a l’ScholaCantorum de Paris amb Eugen Indjic i MarinaPrimachenko, piano, i Narcís Bonet, interpretació i anàlisimusical. Altres estudis seus són la preparació per alDiplôme de Concertiste de Musique de Chambre i per alDiplôme d’Accompagnement a l’École Normale deMusique, curs d’estiu al North London Piano School, ambMichael Schreider, Andrew Ball, Ruth Harte, Irina Ossipova iOlga Malisova, masterclass amb John Lill, amb qui tambéva fer uns cursos particulars a Londres... Realitza un curs dePedagogia Musical amb Violeta Hemsy de Gainza i altrescursos particulars amb Paul Badura-Skoda; PianoMasterclasses à Piešt’any, Eslovàquia, amb Eugen Indjic iMarián Lapšanský. Domina el català, castellà, francès,anglès i té bones nocions d’alemany, assolides al GoetheInstitut de Paris.

Pel que fa als seus concerts va fer el primer com a solis-ta el 1999 al local de l’Orquestra d’Acordions de

Barcelona, dins el cicle Els dijous a l’OCAB. Després aGinebra, en el 1700 Anniversary of ArmenianChristianity, el 2001. Per la inauguració del projecteMosaic va intervenir el 29 de març de 2003 a la salaGòtica del monestir de Santa Clara de Manresa, ciutat enla qual encara està empadronada. Després vacol·laborar amb l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, el2004 i el 2006. Ha fet concerts a França, Espanya, Suïssai Anglaterra. Ha enregistrat en directe diversos concertsamb orquestra amb obres de F. Liszt, E. Grieg... Recitalsde piano, de cant i piano i de música de cambra, ambvioloncel, flauta i cant. Ha enregistrat CD amb poesiesespanyoles i a la BBC, el F. Liszt Sonet 104 de Petrarca...També ha col·laborat, entre d’altres, amb Juan Reverte,actor de Sant Cugat amb qui ha gravat tres CD de poe-sia espanyola i han fet diversos concerts. Ha participat al2009 amb el realitzador Patrick Brunie en la inauguracióde l’exposició de l’artista camerunés Malam sota el pontd’Alexandre III. Amb el bretó Jean-Marc Goujon, solistade l’Ensemble Mattheus (que ha fet concerts ambCecilia Bartoli), amb Isabelle Laemmel, soprano, i sobre-tot, des de fa un any, amb la cel·lista Laure Le Monnier,ja que juntes faran el concert del 15 de setembre almonestir de Santa Clara. Forma part de l’EnsembleArcoNotes, una orquestra de París i Banlieue, formadaper professors professionals de diversos conservatorisque, a més dels concerts convencionals, fan concertsper a escolars. Ha viscut a Gentilly i actualment viu aMontrouge. Professionalment, des del 1998 ha fet clas-ses particulars a alumnes de tots els nivells, especial-ment al departament 75016 o setzè de París. Després esva especialitzar en cursos particulars a alumnes autistes.A partir del 2007 treballa com a professora de piano alConservatori de Neuilly sur Marne, al districte 93.

M



quadern obert



La Trobada d’Havanereshomenatja el mestre Bastons

Aida Mallofré

a Trobada de Cantairesd’Havaneres organitza-da pel Grup Cultural del’Agrupació Cultural delBages (ACB) aplegarà alparc de l’Agulla mésd’una vintena de grups.Dues característiques

fan d’aquest certamen un esdeveni-ment únic al país: la forma i la ubica-ció. Els organitzadors volen deixarclar que «és una trobada de cantaires,no una cantada tradicional. En unacantada tradicional hi ha tres grupsque fan la seva actuació. En canvi,aquí a Manresa tots els grups del paísestan convidats a cantar tres o quatrecançons en una trobada de germa-nor».

La ubicació, al cor de Catalunya,també trenca amb l’estereotip que lesbones havaneres s’escolten davant delmar. Tot i així, no és difícil crear unparal·lelisme entre el mar i l’aiguatranquil·la de l’emblemàtic llac manre-sà. «El parc de l’Agulla és un bon lloc,perquè al vespre hi bufa la marinada idesprés cap a la matinada l’aiguaqueda més tranquil·la. És com un mara l’interior de Catalunya. Té el seuencant, les havaneres d’interior peròamb una mica d’aigua», reflexiona undels organitzadors.

Aquest any l’Agrupació Cultural delBages ha decidit dedicar el certamen aun dels referents en el món del’havanera, l’instrumentista, cantant icompositor Josep Bastons. «Volemhomenatjar en Bastons perquè consi-derem que juntament amb OrtegaMonasterio és un dels pares del’havanera en català», explica JordiVilella, portaveu del Grup Cultural del’ACB.

Ortega Monasterio, compositor de laque és segurament l’havanera mésconeguda, El meu avi, també ha estatun dels pocs homenatjats de la troba-da d’havaneres al Cor de Catalunya.Poques vegades el certamen s’hadedicat a un artista o grup, ja que desde l’organització es procura que es facide forma conscient i acurada.

L’artista Bastons

Josep Bastons (Palafrugell, 1927) s’hadedicat al món de la música com a ins-trumentista, cantant i compositor.

Integrant de l’orquestra Maravella,cofundador de la Costa Brava i impul-sor i director del grup Peix Fregit fins al2007, són més de cinquanta anysdedicats al món de la música, on hapassat de la música de ball de la mei-tat del segle passat a les havaneresdels darrers anys. La seva llista depeces musicades es extensa i sobre-passa la vuitantena amb lletristes comCarles Casanovas, Tóful Mus, NarcisaOliver i d’altres. La seva primera hava-nera va ser Lluny de ma terra, compos-ta el 1976 a partir del poema deMossèn Cinto Verdaguer. «És una deles persones a qui se li deu més en elmón de l’havanera en català», afirmaJordi Vilella.

Segons Teresa Bonal i Oriol Oller, en elllibret Taller de l’Havanera de lacol·lecció Galeria de Personatges, dedi-cat a Josep Bastons i publicat per larevista de Palafrugell, Bastons es podriaconsiderar l’artista integral. «La trajectò-ria musical l’ha portat a tocar infinitatd’instruments, tots d’intuïció, diria ell: la

La 29a edició de la Trobadad’Havaneres de Manresa,organitzada per l’AgrupacióCultural del Bages, tindrà llocel pròxim dissabte dia 15 iestarà dedicat, fet gairebéexcepcional, a un dels genisdel món de l’havanera: JosepBastons.

fila

cultu

ral

L El mestre Josep Bastons, al costat de la també cantant d’havaneres Neus Mar. Fotos: Jordi Vilella



guitarra, el baix, la bateria, les tumbado-res i, per descomptat, la veu. A mésd’intèrpret i cantant, ha estat (i és) com-positor, arranjador i representant»., des-criuen al destacat artista de Palafrugell.

La trobada d’enguany

Com cada any el certamen té comobjectiu enriquir l’oferta cultural alBages. L’havanera, com a forma popu-lar i pròpia, és una de les escollides peraconseguir-ho. Es durà a terme el tercerdissabte de setembre al parc del’Agulla, a partir de les cinc de la tarda.La intenció es acabar a les dotze de lanit, però els organitzadors auguren quecom la majoria d’anys pot ser que nos’acabi fins la una. «Vénen grups mésbons i professionals i d’altres amateurs,però tots ho fan molt bé», explica elportaveu. L’homenatjat, Josep Bastons,ha confirmat l’assistència. Tot i estarretirat dels escenaris, els organitzadorsestan segurs que pujarà a delectar elpúblic amb un parell de cançons.

A més, entre les set i les nou del vesprel’Esbart Manresà pujarà dalt del’escenari per oferir un parell de balls.En entrar la nit s’encendran cassolesde rom cremat per a tots els assistentsa l’acte. Finalment, com a cloenda dela festa tots els cantaires faran les dueshavaneres més conegudes, La bellaLola i El meu avi, vestits de blaumarí iacompanyats de la marinada de leshores baixes.

Núria Masgrau, del Grup Cultural del’ACB, destaca les ganes de continuardonant suport als grups d’havaneresprecisament en uns moments en quèper culpa de la crisi tenen més difi-cultats. «Val la pena que doneml’oportunitat als grups perquè pugu-in cantar una estona. Cada vegada hiha menys subvencions i tenen mésdificultats».

El públic assistent sol ser majoritària-ment de la comarca, però també vegent d’arreu de Catalunya que arros-

seguen els grups. Segons el portaveudel Grup Cultural, Jordi Vilella, és unesdeveniment molt esperat tant pelpúblic com pels músics. «Durant latemporada els cantants d’havaneresdifícilment es veuen entre ells i aquestés l’únic moment en què es trobentots, ja que és l’única trobada deCatalunya». Masgrau lamenta que nose’n faci més difusió als mitjans decomunicació, ja que entre els grups demúsica està reconeguda i molt benconsiderada. «De la cantada de Calellade Palafrugell, per dir-ne alguna, se’nfa molta difusió, i en el fons només hivan tres o quatre grups! Aquí que n’hivénen tants....», expressa.

En tot moment hi haurà un servei debarra, amb entrepans i begudes. LaTrobada de cantaires d’Havaneres alCor de Catalunya està patrocinada perl’Ajuntament de Manresa, Aigües deManresa i el Parc de la Sèquia i en casde pluja els actes es traslladaran alMuseu de la Tècnica.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Una imatge de la Trobada de l’any passat, amb tots els cantaires fent les dues havaneres més conegudes, La bella Lola i El meu avi.



Casa Torres de Bages Argullolpatr

imon

ici

utad

à

l segle XVIII va ser una època de creixe-ment a la ciutat, que ens va deixar gransconstruccions particulars com aquestcasal barroc de 1773 que presideix laplaça de Valldaura, gairebé adossat a lamuralla de Sant Francesc i a tocar delPortal d’Urgell. Els propietaris eren unamostra del canvi social de l’època, proce-

dien de la noblesa (la família Torres de Bages) i es vanemparentar amb la nova burgesia lligada al comerç de laseda (els Argullol).

És un casal construït sobre una gran parcel·la, amb faça-na lateral al carrer del Camp d’Urgell. Consta de plantabaixa, dos pisos i golfes, té una planta rectangular i lafaçana principal presenta quatre obertures per plantaque no són simètriques (les de l’esquerra estan més jun-tes), com passa a l’edifici de l’ajuntament. Les oberturesde la planta baixa tenen arcs rebaixats i les de les plan-tes superiors llinda plana. Els murs estan arrebossats i lescantonades, els brancals i els arcs de la planta baixa esdestaquen en pedra. A l’interior es conserven elements

decoratius i ornamentals originals, com algunes pintu-res murals. El portal dóna accés a un vestíbul amb unpati de llum cobert d’on surt l’escala principal.

Avui dia, l’edifici és conegut perquè la major part de laplanta baixa és ocupada per un conegut bar musical.

La casa Torres de Bages Argullol està protegida íntegra-ment pel catàleg de patrimoni de Manresa per la sevaimportància històrica i artística, i perquè conforma urba-nísticament la plaça de Valldaura. Tot i la qualitat del nouurbanisme de la plaça, cal remarcar que el nou arbratdificulta la visió de la façana que, d’altra banda,caldriarestaurar per millorar l’aspecte de la zona.

Lluís Virós és membre de l’equip de redacció del catàleg deManresa

E

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

PER SABER-NE MÉSXavier Sitjes: Els casals barrocs manresans, a Bages, any XI,núm. 125-126 (juliol – agost de 1963), p. 11.



propostesMÚSICA Jofre Fité

Jazz, funky i cançóo és gaire ha -bi tual veurecantautors igrups de jazzen col·labora -

ci ons. Però quan aixòpassa el resultat és moltinteressant. És el cas delgrup (((j))), format pel cantant i guitarrista Jordi Calvet,Jordi Sánchez (baix), Oriol Pujol (piano) i Eduard Cervera(bateria). El seu estil, com ja és un tòpic quan es parla d’ells,barreja el jazz, el funky i la cançó; per donar lloc a unamúsica que agradarà als aficionats de tots tres estils, i deben segur servirà per acostar-los als que hi estiguin menysfamiliaritzats. Actuaran al cafè-teatre Voilà (Cós, 74), eldijous 20 de setembre a les onze de la nit i presentaran elstemes del seu primer treball, Vincles, publicat al novembredel 2011.

CINEMA Laura Vidal

Una mort anunciadaermeteu-me dues llicències aquest mes: la pri-mera és elogiar als promotors i al públic quedurant tres dies seguits han omplert la sala dela Plana de l’Om per veure el documental «Laeducación prohibida”, prova que amb els temps

que corren una alternativa és possible. I la segona és con-vertir aquesta columna en una necrològica, la dels cinemesAtlàntida, que ens deixen a l’edat de 37 anys. Els seus amics,familiars i ciutadans detota condició preguenun record per al’emblemàtica sala que,després d’una llargaagonia, ha tancat les por-tes. Així, sense rebombori, es perd un espai que ha estatpunt de trobada per a moltes generacions que ara haurand’explicar als seus nens i nenes, com si del mateix mite del’Atlàntida es tractés, que abans Manresa tenia un cinemacèntric i accessible, que posava color al tram del Passeigque pràcticament porta el seu nom. Amb el seu magníficvestíbul i les seves quatre sales, vestia el cinema com el queés: cultura i no entreteniment de crispetes. Ara als mésvalents els tocarà caminar i fer peregrinació fins als Trullols,i convertir cada cop més la setena de les arts en un objectede culte, perquè amb l’Atlàntida no només mor una salasinó una manera d’entendre i de viure la cultura que ja tésentència dictada si no hi posem remei. Descansi en pau.

TEATRE Rosa Clarena

Comença un nou Tocl Kursaal, la rodano s’atura i ja hi haa punt un nou Tocde Teatre que, enforma d’abona -

ment, permetrà veure 4 èxitsde la cartellera teatral per 70euros, i que estarà a la venda a partir del 8 de setembre.Per començar, el 29 i 30 de setembre, la sala gran delKursaal acollirà Burundanga, de Jordi Galceran (foto), unvodevil ple de sorpreses, que barreja amor, terrorisme icomèdia, escrita i dirigida per Jordi Casanovas. El 3 i 4 denovembre es podrà veure en doble funció En la luna, unaobra que consta de 15 esquetxos, escrita per AlfredoSanzol i que recorre la seva memòria històrica, des de latransició fins l'any 1992, amb personatges que pertanyena l'imaginari de tota una generació. El tercer muntatgeserà l’aclamada Incendis (17 i 18 de novembre), protago-nitzada per Clara Segura i Julio Manrique. Incendis és unauna adaptació del mite d’Èdip que signa Oriol Broggi.Tancarà el Toc La Bête, una de les obres estrella de la tem-porada al TNC (15 i 16 de desembre). És un homenatge alteatre, a la feina d’actor i al teatre de companyia, interpre-tada per actors com Anna Lizaran, Jordi Boixaderas i AbelFolk. Teatre d’alçada a Manresa aquesta temporada!

ART Maria Camp

Berdalet, Falcó, Marzo, Vilaquest mes de setembre us proposem quatreexposicions a Manresa, tres de les qualsd’artistes manresans que creiem que val la penano perdre’s. A l’Espai d’art del Cercle Artístic s’hipresenta, fins el

dia 15, obra recent de petitformat de Manel Marzo-Mart, un dels nostres artis-tes més internacionals. ACa la Samsona, fins a finalde mes, Alba Vila hi exposaEl faust camí del blau, unasèrie inèdita que l’artistacreà l’any 2002. A la sala de la Fundació Caixa Manresa s’himostra l’obra de Marina Berdalet, guanyadora del PremiTendències junt amb el duet de música electrònica NoParfum –un premi atorgat per Regió 7 i TVM. Berdaletexposa quaderns de dibuix on ensenya el seu procés decreació, dibuixos de dimensions diverses i fins i tot algunvitrall i obra de vidre bufat. I a la sala d’exposicions delCentre Cultural del Casino hi torbareu l’exposició Falcó, lapintura com a lluita, que recull obra de gran format deJoaquim Falcó. A la mostra (foto) hi descobrim el seu tre-ball vital i enèrgic fruit d’una lluita cos a cos entre el crea-dor i la pintura.

NA

AP



fa 25 anysJaume Puig

Agitació comerciali inici de curs

la Manresa de fa 25 anys hi havia una «inten-sa agitació comercial», segons es recollia enel tema del mes elaborat per Xavier Olivé.Botigues que tancaven, botigues que obrien,botigues que ampliaven... Segons els ente-

sos, la crisi de finals dels setanta i començaments delsvuitanta havia tocat fons i començava la represa. Hihavia rumors que un hipermercat estava estudiantd’instal·lar-se prop de la ciutat –Pryca arribaria dosanys més tard–, es preveia que al Casino s’hi farienbotigues, dos grups inversors relacionats amb elcomerç anaven darrere de Cal Jorba i els espais delcinema Olímpia i la Maquinària Industrial estaven bus-cant una altra activitat.

Segons un estudi de l’època, hi havia 1.309 establi-ments dedicats a la venda minorista –519 al’alimentació–, cosa que volia dir una botiga per cada50 manresans. Ramon Llobet, propietari de la cadenade supermercats que duu el seu nom i vicepresidentde la Cambra de Comerç, justificava l’obertura de nousestabliments en part per l’arribada de sucursals decomerços de fora, atrets per l’efecte túnel del Cadí i laconstrucció de l’autopista.

El nou curs

El 15 de setembre de 1987 s’iniciava per a 10.507 nensi nenes un nou curs a les escoles d’EGB i preescolarque hi havia a la ciutat. En el reportatge de JoanMorros per a la revista, es destacava la manca de pla-ces als instituts d’ensenyament mitjà i les poques pos-sibilitats que tenien els joves per seguir estudis uni-versitaris a Manresa. El pas a la xarxa pública del’Escola Flama era un dels temes pendents i també hoera l’inici de les obres de construcció del nou col·legiPare Algué, previst per abans d’acabar l’any. Les 21

escoles d’EGB –9 de públiques i 12 de privades–començaven a notar una disminució de la natalitat,que va passar dels 1.000 naixements anuals dels anyssetanta als 501 del 1986, fet que havia permès baixarel nombre d’alumnes per aula a 1r i 2n, i suprimir aulesa les escoles Serra i Húnter i Pare Ignasi Puig.

Pel que fa a l’ensenyament mitjà el problema era lamanca de places ens els instituts –hi funcionaven elLluís de Peguera, el Pius Font i Quer i l’InstitutPolitècnic– i des de l’Ajuntament s’havia plantejatreiteradament la necessitat d’un nou institut a la ciu-

tat. Però encara era més migrat el panorama universi-tari, que només comptava amb l’Escola UniversitàriaPolitècnica i el primer curs de l’anomenada Escola deMagisteri, a l’edifici de les Saleses. Fins feia pocs anysencara funcionava l’Escola d’Infermeres i lad’Assistents Socials Torres i Bages, i els tres anys demagisteri es podien fer a Manresa.

El setembre del 1987 començava un noucurs escolar, amb problemes de manca deplaces en l’ensenyament mitjà públic, i elreportatge central de la revista analitzava lasituació del sector del comerç, que vivia unaèpoca moguda, marcada per la sortida de lacrisi dels setanta i l’obertura de més espais,tant al centre com a la perifèria.

A

L’antic Pare Algué



urant els mesos degener a octubre del’any 1965 es va cele-brar el centenari de laCaja de Ahorros deManresa amb un gran

nombre d’actes culturals, esportiusi religiosos, el primer dels quals, eldia 8 de gener, a la Basílica de laSeu amb un Te deum d’acció degràcies, oficiat pel Dr. RamonMasnou, bisbe de Vic, interpretatper la Capella de Música de la Seu,sota la direcció del mestre AgustíColl i acompanyat a l’orgue per Mn.Josep M. Massana. Seguidament, ala Sala de Plens de l’Ajuntament, esva celebrar una sessió acadèmica,commemorativa de l’acte funda-cional. Havia començat un any quees veuria ple d’activitats esportives,concerts de cant coral, de cors iorquestra, d’espirituals negres i el Festival Mozart; exposi-cions de fotografia, de nadales, de pintura, dibuix i escultu-ra; gran gala de jazz, jocs florals a la Festa de la Llum, confe-rències sobre economia, art; actes esportius, bàsquet, tir alplat, curses atlètiques a l’Estadi del Congost i al Camp delPujolet, curses ciclistes, natació, motos, tennis; aplecs desardanes, de cors de Clavé; la inauguració del nou Col·legiOms i de Prat, etc.

Entre els actes culturals destaca una exposició filatèlica inumismàtica, instal·lada al segon pis del flamant edificisocial de Caixa d’Estalvis de Manresa, al passeig de Pere III,24, que va comptar amb un centenar de participants, ambpeces de valor. A l’espaiosa sala es va instal·lar una estafetade correus amb un mata-segells especial. L’interès per lafilatèlia va començar a França i Anglaterra els anys seixantadel segle XIX; a Barcelona hi havia un grup de filatèlics quees reunia davant el Teatre del Liceu, i que va donar com a

resultat la creació de la Societat Filatèlica de Barcelona,l’any 1888.

Hom hi podia contemplar els segells i les monedes, perfec-tament disposats en vitrines i murals. Per a la instal·lació esva comptar amb la valuosa col·laboració de la comissióorganitzadora, amb Josep Muncunill i Camprubí, i els filatè-lics manresans, senyors Datzira, Brunet, Picassó, Rosell,Morros, Figueras i Servalls. A l’exposició hi van participarnoranta-quatre col·leccionistes (seixanta-nou, amb segells;tretze, amb sobres i postals, i una dotzena de numismàtics).

A la fotografia, del dia 13 d’octubre, Josep Muncunill, filatè-lic i amic de l’eminent baríton Marcos Redondo Valencia, filladoptiu de la ciutat de Manresa i també filatèlic, que vaaportar segells per a l’exposició. Els va rebre FrancescDomènech Bartra, advocat i assessor jurídic de l’entitatfinancera manresana.

D

crònica social

Fotografia: Enric Villaplana

Ignasi Torras i Garcia

Caixa d’Estalvis de Manresa celebra 100 anys



De dilluns a divendres, menú migdia 13,40 €, tot inclòsDe dimecres a dissabte al vespre, menú 13,40 €, begudes a partMenú per a colles: 20 € tot inclòs

Obert cada dia, de dilluns a diumenge,Menú de treball, de dilluns a divendres, 13,40 €, IVA inclòs

OBERT CADA DIA

C/ Lepant, 1308242 Manresa

Tel. 93 874 09 [email protected]

www.raviolo.cat

Pàrquing d’úsexclusiu per als clients

Menú migdia, de dilluns a divendres

9.50 €Alfons XII, 26 - T. 93 872 51 72 - MANRESA

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86 - MANRESA



Sota l’ombra de l’om

sopars de duro

iuen que calor i gana no sónamics, i és cert que a l’estius’agraeix la frescor dels sucsde fruites, les cremes fres-ques i amanides de tot tipus,fugint de les digestions pesa-

des. Però també és necessària una situa-ció adequada, un lloc fresc i airejat, comper exemple, una bona ombra. Diuenque la millor és la de la morera, ara bé,com que de restaurant amb morera non’hem trobat cap, hem anat a l’ombrad’un conegut om, que aquest sí que, bena prop, hi té unes taules airejades onmenjar lleuger i fresc. Ens entaulem a laterrassa de l’Om, un cafè-restaurant queva obrir les portes el maig del 2011 i queha demostrat ser un dels restaurants deprimera elecció de molts manresans.

L’interior hauria de ser de visita obligada.Parets de pedra, mobles clàssics ambanys d’història il·luminats per la llumtènue i càlida de les làmpades, un celleracollidor i tot un seguit de detalls quefaran les delícies dels que siguin observa-dors. Els contrastos arriben quan et fixesen els serveis, amb dibuixos irònics i infor-mals, i les parets de l’entrada, pintadesamb colors vius sense manies. Rereaquesta ambientació hi ha hagut unesforç que s’agraeix, i sobretot a l’horad’acompanyar l’àpat. Però nosaltresoptem per l’aire exterior, que tenimganes de terrasseta.

La cuina de l’Om destaca per la seva pro-ximitat, sobretot pel que fa a la denomi-nació dels plats: amanida de Viladordis,Puigterrà o del Poal, torrada delsEsquilets... És una bona manera de ferpaís, i més si tenim en compte que lamajoria de productes utilitzats són delBages. Com ara els vins, àmpliamentrepresentats per la DO Pla de Bages. Comsempre, ens deixem recomanar i la noiaque ens atén, amb un tracte molt agrada-ble i proper, ens recomana que proveml’amanida Puigterrà. Porta nous, avella-nes, pinyons, pipes de carabassa i gira-sol,

sèsam, codony i formatge brie. Tot regatamb una bona vinagreta de mel.Simultàniament ens trobem degustantun fantàstic carpaccio de gambes ambfavetes i oli de bitxo que ens sembla undels millors plats del sopar. Més tard ensarriba un variat de torrades: la Mar blava,l’Ozú i la Quiquiriquí. Aquesta última deles millors, amb pollastre, ceba cara-mel·litzada i formatge fos. I abans de lespostres ens repartim el micuit de foieamb ceba caramel·litzada, que tot i ser unplat típic de molts restaurants no deixade ser una aposta segura.

I encara ens queda un dels plats forts delrestaurant, les postres. Són casolanes inomés cal veure la coca de l’avi ambxocolata desfeta i gelat de biscuit. Unautèntica coca tipus pa de pessic, de tallcontundent i melós; val la pena guardar-se un racó per aquesta temptació. Altresens hem decantat per les tradicionalspostres de músic, regades amb una copagenerosa de moscatell o ratafia i ambabundància de nyoca. Marxem ambganes de provar les altres amanides, lescreps, les torrades que ens falten i algunsplats que segur que mereixen una men-ció especial. Hi haurem de tornar, tot bus-cant l’ombra fresca de l’om i la bona com-panyia, al bell mig de Manresa.

DEduard Merly i Guillem Puig

Vins del Bages

’empresa Vinyes deCastellgalí ha donataquest nom al seu viper fer honor a les bar-raques de pedra secaque hi ha a les feixes

de vinya de la finca Can Mas delmateix municipi i que pertany ala família Playà, amb més devuit generacions de tradicióvitivinícola.Es tracta d’un vi elaborat a par-tir de la varietat Cabernet Franc,que s’adapta molt bé a les ter-res argiloses calcàries d’aquestapart del Bages. Raïm veremat amà a finals de setembre del2009. El vi es va posar en barri-ques noves de roure francès elfebrer del 2010 i es va embote-llar el març del 2011.És un vi de color violeta granat.Dels seus aromes destaquen elsbalsàmics amb notesd’eucaliptus, també de regalès-sia i lleugers fumats. En airejarla copa es desperten les fruitesd’una manera molt expressiva.En la boca destaquen els gus-tos de cacau embolcallats peruns tanins dolços, i una bonapersistència final.En resum, un gran vi que apor-tarà més personalitat i varietata la nostra DO Pla de Bages.

Joan Sala PallarésSommelier de Vins Alsina

LPedraseca2009

RESTAURANT L’OMPreu mitjà: 10-30€. Menú migdia amb plats perescollir: 9,50€. Alfons XII, 26Tel.: 938725172 Horari: dilluns i dimarts de 9 a

21h. De dimecres a dissabte de 9 a 24 h.Diumenge d’11a 14 h i de 17 a 21:30 h. Cuina: deproximitat, lleugera i mediterrània. Especialitat:humus, amanides, creps i torrades.



fanal de cua

Voluntat de serveiesprés de llegir Diari íntim (Acontravent), elrecull de textos autobiogràfics, fins ara inèdits,de Rafael Tasis, un té la sensació d’haver llegituna obra d’un interès literari més aviat escàs,però que, en canvi, contribueix a divulgar la

personalitat d’un dels homes imprescindibles de la nos-tra cultura.

Gràcies a Diari íntim assistim als malde-caps adolescents de Rafael Tasis, que alssetze anys, amb una llengua vacil·lant,somiava a esdevenir un escriptor famós,es deixava portar per la sensualitat queli despertava la visió de la bellesa feme-nina i era víctima dels habituals tur-ments inconformistes de l’adolescència(«Tinc dies tan profundament irats iamargats, que em trec l’ànima plena defel... Ira contra mi, contra el món, contral’estupidesa de les convencions...»). Ésinteressant, doncs, conèixer els flirtejosjuvenils de Rafael Tasis, les lectures quefeia de forma compulsiva, la precocitatamb què va començar a publicar... i,més endavant, les impressions sobre elsprimers dies de la guerra, sobrel’assassinat del seu amic Josep MariaPlanes (en parla a l’entrada del 10d’agost del 36, quan totes les fonts situ-en el fet el dia 24), sobre la fugida cap al’exili francès o sobre l’alliberament de París. En els primerscapítols d’una autobiografia que va quedar incompleta laforça literària hi és més gran, però s’atura després d’explicarels orígens familiars i algunes impressions de la infantesa.

De formació autodidacta i amb una ambició considerable,Tasis va començar a publicar relats infantils i articles perio-dístics. Més tard, i especialment després de la guerra, les cir-cumstàncies el van portar a escriure amb voluntat de ser-vei, i va publicar novel·les que retrataven la seva generació(Tres), va ser el pioner del gènere policíac en la nostra llen-gua (La Bíblia valenciana), va estrenar peces teatrals (Lamaleta) i va contribuir a omplir algun forat historiogràfic(Pere el Cerimoniós i els seus fills).

DUna reflexió

’ha dit, i amb raó, que un país que sostingui duesguerres alhora en el seu territori les perdrà, totes.Els catalans en tenim un testimoni ben clar en lacontesa de 1936-39. Però també un altre demenys conegut i més reculat en el temps. En dóna

compte una historiadora eminent, Núria Sales, en el seu lli-bret de divulgació Els botiflers, 1705-1714 («Episodis de laHistòria», R. Dalmau, editor). Una de les seccions en què es

divideix el contingut porta per títol: «LaGuerra de Successió com a guerra civilcatalana». Val la pena en vigílies de l’Onzede Setembre llegir o rellegir, sobretot lespàgines 62 a 65, per mesurar si hemavançat o no en determinades coses.

Entre d’altres ens assabentem que quanl’exèrcit invasor s’acostava a Barcelonaper posar-hi setge, el cap suprem militarde Catalunya, general Villarroel, demanàpo ders per mobilitzar lleves. Els hi haviend’atorgar els diputats prèvia consultadels consellers, els quals només podiendecidir-ho en sessió plenària. Peròaquests havien de resoldre una qües tióper a ells molt més important: si caliatreu re al carrer la bandera de Santa Eulà -lia i qui hauria de dur-la, ja que això era unprivilegi exclusiu de la noblesa. Peròaquesta, tot just ensumat el perill, haviaabandonat en bloc la ciutat. El debat durà

cinc dies. Mentrestant l’exèrcit invasor avançà i encerclà laciutat sense cap impediment. Així i tot, els Comuns, d’en tra -da, autoritzen tan sols que es treguin dos canons, i només«per complaure el poble i que es desfogui una mica».

El general nord-americà Douglas F. Fitzgerald, en el quartcurs de l’acadèmia militar de West Point feia un seminarisobre la gran derrota de l’exèrcit romà pels efectius moltmés limitats dels parts. Analitzats els fets, per a ell només hihavia una resposta correcta: «La definició exacta de l’ene -mic és el primer pas cap a la victòria». Estalviar-nos aquestpas explica segurament per què els catalans som víctimesde tantes derrotes: quan només tenim en compte l’enemicexterior i oblidem l’interior, que és molt considerable.

S

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer



a guerra de la Protectora d’Animals iPlantes és un exemple paradigmàtic de lesrivalitats entre favets i tremendos a la nostranoble ciutat. Com narren les cròniquesesportives més clàssiques, la sorpresa a laProtectora va saltar la primavera de fa dosanys quan la històrica presidenta, HeidiStraub, va ser cessada del seu càrrecdurant el transcurs d’una assemblea calen-

ta de l’entitat que també va catapultar fora del’administració tretze membres més. En els darrerstemps, la nova junta presidida per Rafaela González hamanifestat que ha aconseguit sanejar l’economia tot iperdre el 50% del pressupost que aportaven desd’Alemanya uns socis de l’anterior presidenta. No en va,el dia de la seva presentació pública, González i compa-

nyia van comptar amb el suport de diferents figures ciu-tadanes com Josep Vives, Natxo Tarrés, l’exCapità EnciamPep Parés i sor Lucía Caram (posem-nos drets!).

Però la justícia, sempre diligent al nostre país, ens reservaun altre capítol d’aquesta història animal. A finals de juliol,Heidi Straub apareixia a la premsa amb una sentència quedeclarava nuls els acords presos a la junta del març de2010. La seva demanda, conjuntament amb 16 personesmés, ha prosperat. I ara què, amics? Hem de creure que,pel bé de tots, els retrets i l’estat de gat i gos (mai tan bendit) entre els uns i els altres s’anirà matisant i s’acostaranposicions. Ja és trist que, també en entitats d’aquest estiltan necessàries en els temps que corren, també es repro-dueixin episodis de rivalitat. O sigui, que alguns abando-nin l’estat salvatge i actuïn com una família d’acollida.

L

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ SETEMBRE 2012 - NÚM. 186

Heidi Straub contraataca



BUGADA AL POUAntecedentsmusicalsUn melòman empedreït em fa arribaruna instantània captada pels carrers deManresa on s’anuncia, d’una banda, elconcert del grup Txarango que final-ment es va portar a terme la nit del dis-sabte 1 de setembre a El Sielu, permanca de quòrum en el primer empla-çament previst al Vell Congost. I aixòque s’havia anunciat a bombo i plateretcom el recital «de pagament» que esrecuperava per la Festa Major. Al costat,un altre pasquí anuncia l’actuació de lacantant cordovesa d’arrel flamenca,India Martínez, al Kursaal el 15 desetembre. Veient tots dos cartells, elnostre melòman no va poder evitarapel·lar al seu ampli imaginari musical.Un altre grup, amb el mateix nom deTxarango i amb alguns excomponentsde Mocedades, va publicar el disc Todotiene su sitio bajo el sol l’any 1996. Men’envia la portada que reproduïm I aixòno és tot. La imatge promocional deldisc Trece verdades d’India Martínez, elnostre home l’havia vist en un altre lloc.Concre tament, a la portada del discAnells d’aigua que la mallorquina Maria

del Mar Bonet va publicar el 1985. Elnom del grup és calcat i la foto de laIndia Martínez no és clavada, peròrecorda moltíssim la de la Maria del MarBonet. És clar, tot torna.

Ja és NadalCom el Nadal i els torrons que, com lacançó del popular anunci, tornen acasa per Nadal. La següent instantàniaque us comento va ser captada el dia22 d’agost a l’administració de loteriesnúmero 1 del carrer Guimerà que, percert, sempre retola a mà... i en castellà.«La Navidad ya está aquí. Se hacenreservas», diu el cartell. Tot i que, ambla ruixadeta posterior a la Festa Majorles temperatures es van suavitzar força,és just recordar que, en aquelles dates,a Manresa i a tot Catalunya patíem elsefectes d’una onada de calor sufocant.A l’interior de l’establiment potsertenen aire condicionat, però de cara dela pobre gent que ho veia des del car-rer, no se sap si era de mofa o befa,però, el plantejament del Nadal enxancletes, gairebé sonava a burla. Iaixò que, segons sembla, Loterías yApuestas del Estado es qui paga bonapart del fons de liquiditat autonòmic.

Els preus «no pugen»Per cert, que, ara que hi penso, lescompres nadalenques ens deixaran labutxaca més eixuta que mai.L’augment de l’IVA té al comerç i alsconsumidors garratibats. Per això, mol-tes empreses s’ha afanyat a comunicarque assumeixen l’augment de l’impostsobre el consum per no perdre cliente-la. És el cas de la cadena de perruque-ries The Wax, que té establiments aManresa (al carrer Nou número 28), aTerrassa i Reus. Allà, segons mostra elrètol que publiquem diuen que «nopugen els preus». Un parany lingüísticde nivell. En català diem que els preus«s’apugen» i no pas «pugen» en un clarcalc de la llengua castellana. El mateixpassa a la cadena de congelats LaSirena, una empresa infinitament mésgran i amb una infraestructura consi-derable que no deu haver incorporatcap corrector al seu departamentpublicitari. En una campanya a totCatalunya, ha editat fulletons (com elque publiquem recollit a Manresa) igrans cartells (com el que apareixiareproduït en una fotografia d’El País deldiumenge 3 de setembre) indicant:«no pugem l’IVA». Ras i curt, tots dosestabliments no «apugen» ni els preusni l’IVA, però, això sí, contribueixen a«baixar» el nivell del català.

QUINTÍ TORRA CORDONS



Pallasso inclòsEls que no sé si apujaran preus són elspropietaris de la granja El Blat del car-rer de Sant Miquel. Les seves ofertesper fer-hi celebracions infantils sóntemptadores encara que el cartell queles anuncia sigui una mica casolà, perdir-ho d’alguna manera. El cas és que,amb IVA o sense i també en castellàcastís, a l’establiment hi ha espai per ferfestes d’aniversari amb «payaso incluí-do». S’hi inclou entrepà i beguda. Unservei complet, sí senyor!

Casament‘abulense’Tot i que s’ho porta força amagat, elmeus contactes eclesiàstics em revelenque el nostre fotògraf Francesc Rubí pas-sarà per la vicaria aquest mes de setem-bre. La prova que aporto és irrefutable. Estracta del full parroquial La Llum alCarme. En concret el número 2.355 queanunciava, en l’apartat de proclamesmatrimonials que en Francesc i la sevacompanya Ana Isabel es casaran el 15 desetembre a San Bartolomé de los Pinares(Àvila). L’Ana Isabel, manresanad’adopció, és originària d’aquella zona.L’enhorabona als nuvis!

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

a anys, cap al 1975, el professorSeligman va publicar el treballde referència sobre la Deses -perança, amb un estudi en elqual demostrava com, de

manera apresa i per factors ambientalsadversos, els animals podem arribar a unestat emocional (i físic) d’esgotament isense capacitat de resposta.

En un article anterior, esmentava la rataque des de dalt del cel ens observa i prenbona nota de la nostra conducta.

Aquest animaló del Senyor s’hopassa darrerament la mar de bé i

sospito que massa sovint se liescapa un petit somriureacompanyat de certa com-miseració.

Mètode per desesperar:agafarem un animal i enun ambient controlat elsotmetrem a petites des-càrregues (faràdiques,que no deixen rastre)elèctriques, mai almateix lloc en què esdesplaça ni en la matei-xa situació ni pel mateixmotiu. Tot això hofarem de manera con-tinuada en el tempssense que les descàrre-

gues siguin regulars i no sigui possibletrobar una raó o seqüència lògica quel’animalet arribi a esbrinar.

Conducta observada: en un primer perío-de, el subjecte s’emprenya, es posa enalerta, és més violent, el sistema nerviósneurovegetatiu s’accelera (s’indigna?), esmou en cercles i en un segon període esva esgotant, alterna l’emprenyamentaamb episodis d’inhibició, ja no exploral’ambient... per acabar arraulit en un cos-tat sense cap moviment ni per buscarmenjar, s’aprima, està en un estat de des-esperació/indefensió absolut...

Si a l’animaló li donem eines per evitarles descàrregues, no res més que unapalanqueta, per parar-les, i li deixem uncert control de la situació, no arriba al’estadi final descrit.

S’ha de ser un gran sàtrapa per dissenyaraquest entorn actual de la nostra socie-tat, s’ha de ser un gran sàtrapa per no ferla feina a temps, no explicar la realitat ideixar que la situació es podreixi i lacapacitat de reacció s’afebleixi. Va pertots vosaltres, tots aquells que ens heuportat a l’estat actual i pels que ara no feures de vàlid per posar-vos/nos a treballarper cercar-hi sortides. La palanqueta!

L’HOMENOT DE LA PIPA

FIndefensos o resignats?



TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

causa del tancamentd’accés a la passera de lesEscodines, els adolescentsenamorats ja no podranpenjar-hi les seves penyo-

res d’amor, en forma de cadenat, talcom mana la tradició nascuda a par-tir de la novel·la de Federico Moccia,Tinc ganes de tu, en què els protago-nistes –per deixar constància eternadel seu amor– posen un cadenat ambles inicials dels seus noms en un delsfanals del pont Silvio de Roma i llen-cen la clau al riu Tíber. Des del’aparició de la novel·la, ara fa sisanys, la moda s’ha estès pels pontsde Florència, París, Hèlsinki,Brooklyn, Moscou, Girona… i la pas-sera de Manresa, que, ben mirat, pre-disposa més al suïcidi i al cop de rocals cotxes que transiten per la via deSant Ignasi que a la postal romànticad’una parella jurant-se amor eternamb el riu de la vida transcorrent

sota els seus peus i el sol ponent-se,lentament, a l’hortizó.

A falta de ponts romàntics, mentredurin les reformes hi ha qui proposa dereemplaçar el reixat de la passera per labarana del pontet del berenador delparc de l’Agulla, on a més a més depoder llançar la clau al llac els amantspodran estendre a la barana la robainterior, després d’haver baleiat cossosi teles. Algú hi trobarà a faltar unsquants cignes vienesos lliscant entrel’escumera del sabó, però cap altrametàfora amorosa no és tan certa i realcom els ànecs collverds, que amb elseu vol gallinaci dibuixen l’arc exactede l’amor. De primer, l’enlairament fre-nètic; i tot seguit, després d’un vol ras icurt, la caiguda a plom. En tot cas, siguion sigui que us plagui de col·locar elcadenat, guardeu-vos còpia de la clauper quan, cansats de l’encadenamentde l’amor, ja no tingueu ganes d’ell/a.

AEncadenats d’amor



QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMON

Per l’Onze de Setembre, la Diada,que enguany sembla que costa d’arribar,ja tinc a punt fa dies l’esteladai el cap ben disposat a deixar clar.

Que l’estel que lluïm, amb seny i rauxaa la bandera, hi brilla perquè ens calfugir d’aquesta Espanya de disbauxai pandereta rància que ens vol mal.

I que no ens clavin ara la tabarra.dient-nos que l’estrella els treu de mare,que reaccions adverses provoquem.

Si l’estel els ofèn, ves quina barra!,que s’ho facin mirar. La cosa és clara:si lliures volem ser, lliures serem!

-------

Què podem fer-hi al nostre calvari,la més gran plaça de cotxes que hi ha,altrament dita del Milcentenari?Si fa pujada bé haurem de pujar.

Què podem fer-hi que faci patxoca?Què podem fer-hi que es faci mirar?Els uns hi volen jugar el joc de l’ocai els altres volen poder-hi aparcar.

Tampatantam que les figues són verdes,tampatantam que ja maduraran. ¿Sabran entendre’s els veïns, l’alcalde,la CUP, el CAE i els comerciants?

Si no s’entenen el dia de Pasqua, ja s’entendran en el dia del Ram.I si parlant tal com cal no s’entenen?Ai ves, que els bombin, i ja s’ho faran.

Abans no vinguin els mossos d’esquadraamb mala bava i la porra entre mans.a repartir quatre bufetades,una sortida o altra trobaran.

otser a cop calent el nomno us dirà gran cosa, peròfixeu-vos-hi, aquesta donal’heu vista més d’una i i finsmés de quatre vegades!

Però… On? Quan? Potser la dificultatés que la Rosa M. Ortega l’heu vistamés d’esquena que de cara. I això per-què sobretot l’heu tingut al davantfent cantar aquesta o aquella coral. Enun barri senzill o a la platea delKursaal. Al davant d’un grup d’escola oa pla carrer, dirigint una colla de cara-mellaires. Amunt i avall, tot ho ha fetcórrer i, si pot ser, a cop de piano. Larecordeu ara al Carme, a l’ofici solem-

P

Rosa M. Ortega

ne de la Llum? O un altre any, amb elsPastorets de la Joviat o als del Catà? Ésella, sí, amb arracades grosses i untallat curt, negre, estirat de perruque-ria. La Rosa no deixa res per verd per-què res no l’espanta. I és que li agradala música i li agrada fer i fer fer música:per compartir, per educar, per gaudir.Fins per canviar el món. Al capdavall laRosa M. Ortega, entusiasta, cabuda i dela ceba a parts iguals, és de les que eslleva convençuda que aquest mónnostre desafina. Però que si ens arro-manguem, encara som a temps decanviar-lo. O si més no, tossudament,de provar-ho una mica cada dia…



EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

envolguts conciutadans, pecadors tots itotes aquest calorós estiu. Semblava queseria una Festa Major tranquil·la i mediocre.Tan justeta com el regidor Calmet ha volgutmantenir-la tot i les seves expectatives elec-

torals. I, com hi ha Déu, al final l’Ajuntament la clouamb un parell de rebomboris majúsculs. Bé, el tema del’estelada que va aparèixer al castell de focs, que Déuem perdoni, em costa de creure que s’amagués tant...No em faran combregar amb rodes de molí! Jo crecque del tema els d’ERC i de la CUP en devien saberalguna cosa... Com a mínim devien sentir tocar campa-nes! Les mateixes que va sentir la regidora OlgaSánchez, que afirma que el seu partit, UnióDemocràtica, tampoc no en sabia res. I això que formapart del govern. A fe de Déu que a la Florinda cada diahi passen coses més estranyes. De fet, aquests correli-gionaris d’Unió, aquest any tampoc no han firmat elmanifest de la Marxa de Totxes de la vigília de l’Onzede Setembre. Molta missa i poc independentisme, jaus ho diré. I que l’Altíssim no em fustigui, però tantaequidistància sublima el més conservador.

Ara que, per sonat, el ball de bastons posterior a la fi defesta del Correfoc. Déu n’hi do, quines ganes de repartirestopa que tenen els pupils d’en Felip Puig! Que Déu elsperdoni! Tant a ells com als agents de la Policia Local, quees veu que van sol·licitar reforços perquè no es veien ambcor de desallotjar la plaça Major. Ai, Maria Santíssima!Quant de temps haurem d’aguantar el xantatge i la baixaestopa dels que remenen les cireres a la Farinera? Ja uspodeu imaginar, ho sap Déu, que després de l’actuaciódels Autoput, a la plaça, la gran majoria dels presents notenien massa ganes d’anar a dormir i alguns, per no gene-ralitzar, en devien portar més als peus que al cap. Peròabans d’acarnissar-se a cops de porra, potser els podrienhaver remullat una mica amb els equips de neteja per acla-rir-los les idees. En algun sopar de festa major (i que NostreSenyor em tingui en la seva glòria) jo mateix em prencalguna copeta de vi sobrera. Però amb una remullada a lacara ja ho veig tot més clar... Valgui’m Déu, quanta violèn-cia i quins morats que han sortit a la premsa! Els uns i elsaltres demanaran explicacions. Ja em direu quin perdó deDéu té un ball de bastons gratuït que no apareixia ni alprograma de la Festa Major. Que s’ho facin ben mirar...

B

Festa estelada i ball de bastons


nou edifici,més clínica universitàriaa partir del 3 de setembre t’esperem al nou edifici de la clínica universitària.més espais docents i sanitaris i la millor assistència en infermeria, fisioteràpia, podologia i logopèdia.

av. universitària, 8-1008242 manresat. 93 875 73 10 www.clinicauniversitaria.cat

Pag 43 set12:Maquetación 1 03/09/2012 12:39 Página 1

Per tenir els carrers nets, fem servir les papereres. No llencem papers, ampolles, xiclets ni altres objectes a terra.

Som responsables dels residus que generem. Cal utilitzar correctament els contenidors i, si hem de llençar mobles, trastos o andròmines, cal anar a la deixalleria.

Si passegem el gos, ha d’anar sempre lligat i cal recollir els seus excrements.

Respectem les persones que con-viuen amb nosaltres: cedim el seient al transport públic a la gent gran, obrim la porta a les persones que van carregades o amb cotxet, ajudem als veïns...

Fem de Manresa una ciutat amable: diguem ‘bon dia’, ‘gràcies’, ‘si us plau’...

Respectem el silenci i el descans dels veïns. Les motos i els cotxes han de circular amb compte i fent el mínim soroll possible. Cal aparcar els cotxes correcta-ment per deixar passar els vianants i els altres vehicles. Sobretot cal res-pectar els llocs reservats per a per-sones amb discapacitats.

Com a vianant també tenim res-ponsabilitats: caminem per la vorera, creuem amb cura els passos de vianants i respectem els semàfors.

Respectem el mobiliari urbà i les façanes, per tenir-los en bones condicions.

Per gaudir dels parcs i jardins, mantenim-los nets i tractem amb cura plantes, arbres i �ors. El mo-biliari dels parcs infantils és per als infants, respectem-lo.

ELS CONSELLS PER A UNA MANRESA AMB CIVISME

Col·labora-hi!

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

cartell dina3-1.pdf 1 20/07/2012 12:40:53

El Pou Digital

Documents

Transcript of El Pou Digital