Montse Pou

Elegia

Edició de Diego Ruiz

Tria de Narrativa, 13

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor no fareu molt que hi doneu plena fe.

Àusias March

Poema XIII, a cura de Joan Ferraté

9

1

Entre la terra i el sol, aquesta primavera, s’ha interposat una lluna plena. Ni màgica ni misteriosa. Ni sensual ni tendra. S’hi ha interposat, només, una lluna freda.

Estiu del 1988

Et vaig conèixer un dia de pluja i em sembla que ja, per sempre més, et relacionaré amb aquest element. El teu nom mateix n’és com una onomatopeia, curt i rítmic. M’ha semblat sentir-lo re-petit mil vegades cada cop que el repic de les gotes d’aigua d’una pluja intensa ha fet tremolar els vidres de la meva finestra. De la mateixa manera, va ressonar durant dies sencers, setmanes llar-gues i mesos interminables dins el meu cervell, dins el meu cos adolorit, mentre encara esperava tenir-te. I així ressona, encara, dintre meu, ara que ja estic ben segur que no et tindré mai.

Estudiàvem junts des de la tardor anterior. Ara, al cap de tants mesos, encara no acabo d’entendre que trigués tant a conèixer-te. O a fixar-me en tu. Perquè tu hi eres, és clar, però com una pre-

10

sència més, com tants d’altres. Què va fer que tot canviés? Això sempre és difícil de dir. No va ser el color dels teus cabells, ni el dels teus ulls. No va ser el to de la teva veu, ni les teves espatlles, ni la manera en què et movies.

Però tot això hi era, és clar. Eres bell. Tenies els ulls atractius. Una veu agradable. I jo ho

havia vist des del primer dia. Però havia fet com aquell qui no se n’adona. Potser intuint ja que el dia en què ho veiés, conscient-ment, començarien els problemes. I que jo estaria perdut.

Coincidírem en una sortida de pràctiques. I, no sé ni com, en un moment determinat ens vàrem trobar sols durant la tornada en tren cap a casa. Viatjar en tren, com sempre, era una caixa de sorpreses. Aturats durant una llarguíssima estona a l’estació de Ba-dalona, vam tenir temps per parlar gairebé de tot. De les famílies, dels estudis, dels companys, dels professors. De les feines que fè-iem, vaja... que més aviat feia jo, per pagar-nos els estudis. Aquell dia, en aquell tren, ens vam comunicar moltes coses. També les respectives angoixes.

Crec que aquesta va ser la clau de tot, el punt de partida d’un joc malèvol. I que tu potser ja jugaves la teva estratègia de seduc-ció. No recordava haver parlat mai abans amb un altre noi, amb un altre home, que reconegués tan sincerament i des del primer moment les seves debilitats. No les amaguem tots? Per evitar que ens facin mal? En aquell moment, però, no vaig adonar-me de res, no vaig pressentir res. Cap joc, cap estratègia. Càndidament, et vaig creure real, et vaig veure sincer.

Ens acomiadàrem a l’estació de plaça Catalunya. Em va sem-blar que els dies continuaven el seu camí de la mateixa manera de sempre. Que tot era aproximadament com abans. Com abans que el tren s’aturés. Però m’equivocava. Les coses, d’una manera o altra, ja havien canviat.

11

A la biblioteca, vaig observar que em buscaves amb la mirada, quan entraves, i que t’asseies sempre al meu costat. Ens deixàvem apunts, comentàvem les classes. Entraves a la cantina a l’hora d’es-morzar, feies un cop d’ull, hi havia moltes cadires lliures aquí i allà. Però tu n’agafaves una de buida i l’arrossegaves sense pietat i sense contemplacions fins al meu costat, fent-te lloc fins i tot a costa d’algú altre a qui anaves desplaçant. Com aquell qui no vol la cosa, el teu genoll acabava fregant el meu, el teu peu el meu peu, el teu braç el meu braç.

Estaves acostumat a aconseguir sempre allò que volies. Que ningú no et negués res. Però això ho veig ara, és clar, mentre es-cric. Ara que el temps ja ha passat, deixant empremta. No pas llavors.

De mica en mica, em vaig fer conscient que jo esperava aquests detalls, que m’acceleraven el cor i que començava a trobar-los a faltar si no es produïen. Cosa que només passava molt de tant en tant. Perquè tu, efectivament, pel motiu que fos, em buscaves.

Així, molt ràpidament i sense gairebé adonar-me’n, van arri-bar les vacances de Setmana Santa. Jo marxava cap al Marroc amb la motxilla a l’esquena, amb un grup petit d’amics, i tu viatjaves als Pirineus amb un company. Sabia que et dedicaves a les grimpades, a enfilar-te per la muntanya i, sobtadament i sense que jo mateix ho entengués gaire, em va agafar por.

Davant de l’aula 4, ens vam veure per darrera vegada abans de marxar. T’acompanyava en Pep, a qui sempre li havia agradat de fer bromes sense gràcia. O que només li feien gràcia a ell ma-teix. A veure si t’estimbaràs i et podràs estalviar els exàmens finals, et va dir. Ho havia deixat anar just quan us aturàveu davant meu. Em vaig girar cap a tu. Obrint molt els ulls, en sóc conscient. Et vaig mirar fixament i vaig dir, dibuixant forçadament un somriu-re...Torna, eh!

12

Em vas observar amb calma. Una mica de reüll. Però dete-nint-hi. I amb un mig somriure tendre. Com si t’aprenguessis de memòria els trets de la meva cara per dibuixar-los després. Hip-notitzant-me amb els teus ulls blaus. Mentre el teu company ba-dava buscant algú pels passadissos. I em vas contestar, molt lenta-ment i buscant la veu a gran profunditat, Tornaré, tornaré...

Hi vaig voler llegir un missatge. Que potser no hi era. No ho sabré mai.

A la sortida, acabada l’última hora de classe, vaig fer una mica el despistat, assegut en un banc prop de la porta, esperant veu-re’t marxar i que em diguessis adéu. Però de seguida vaig quedar rodejat de persones esverades que s’explicaven els plans a crits. O potser me’ls explicaven. Però jo ja no escoltava res del que em deien. M’havia aïllat. Fins i tot vaig engegar, sense miraments, a un que m’estava donant, voluntàriament o no, cops de colze.

I finalment ho vaig aconseguir. L’esforç havia valgut la pena. Et vaig veure sortir. Distret. No et vas ni girar. No pensaves en mi, ara em sembla evident, però llavors no ho vaig voler veure. O potser, vés a saber, n’eres perfectament conscient, de tot plegat. Perfectament conscient.

13

2

Marroc, minaret,

lluna. Tríptic breu de càntics.

Pregària de matinada.

L’aigua blava d’Assilah,

guspirejant dins uns ulls, em persegueix,

seductora, sotraguejant pels camins polsosos.

Marroc. La furgoneta tresca pels camins coberts de pols que les rodes alcen de terra i converteixen en un núvol espès i grisenc. A banda i banda de la carretera, s’allargassen i s’estenen cap a to-tes bandes els lluents camps de blat, ara verds d’esperança. Deixo vagar la vista a través de la finestra, intentant concentrar-me en el paisatge que s’acosta, que passa, que s’escapa i que fuig. Però m’és impossible. Dins el meu cervell, com el repic d’uns timbals on espeteguessin milers de menuts grans de sorra, ressona una i altra vegada el teu nom. Una i altra vegada. Sense compassió. I al fons del meu pit, com en una obsessió, es repeteixen ara i adés les darreres paraules que em vas dir. Tornaré, tornaré...

14

Hi interpreto encara mil connotacions que potser no hi són: tornaré, doncs espera’m. Les puc sentir encara amb la teva prò-pia veu, com si m’hagués quedat gravada, tatuada en algun racó ombrívol. I sento com un doloret somort que no molesta, encara. Com una petita angoixa mig plaent que m’omple, que em fa com-panyia.

T’enyoro com s’enyoren els amors platònics, amb tendresa. Encara no pateixo, per tu.

Et busco enmig del silenci i del moviment sinuós del blat jove. Et cerco entre les multituds bellugadisses i acolorides, i entre els crits dels venedors exaltats. Entre els carrers estrets de les medines i les noves olors que vaig descobrint. Autèntics laberints. I una nova i extraordinària percepció dels sentits.

El primer poble on parem és Assilah. Blanca i lluminosa prop del mar blau, la petita ciutat enamora com un desig novell. Amb una llum daurada cap al tard, amb un toc argentat de matinada. Els seus habitants se’ns acosten, ens parlen, ens observen i escol-ten amb una amabilitat estranya, fins ara desconeguda.

Els seus ulls negres i ombrejats es claven descaradament en els meus i puc percebre que no s’hi aturen, que intenten penetrar més endins, sense manies. Cercant una comunicació, fins i tot una cer-ta complicitat. I finalment allò que hi troben els deu convèncer. Perquè un cop fet l’escrutini, la seva amabilitat creix, si això és encara possible. O sóc jo, que percebo totes aquestes sensacions? Que en tothom hi ha bondat. Que sostinc la mirada. Que els de-safio. Que em sento fort. Que sóc corpori.

No, ells no t’hi han pas vist, a tu, al fons dels meus ulls. N’estic segur.

Però hi ets.

15

Te amb menta i flor de taronger, sota l’heura que es gronxa, juga-nera i mandrosa, entre l’encanyissat que ens protegeix del sol. Les abelles no em molesten ni les mosques em fan nosa. Ho estimo tot. Formo part de tot. M’envolta una pau sorprenent, transparent i alhora espessa. I una serenitat acabada d’estrenar. Després d’ha-ver-lo arrossegat tota la vida, perdré per uns dies l’hàbit de mosse-gar-me el llavi fins a fer-me’l sagnar. Aquest és l’íntim record que me’n queda, d’Assilah.

La pau que hi vaig sentir, ja fa temps que l’he perduda.La nit és plena d’olors i d’un silenci clar. Em desperto quan el

sol és només una llunyana certesa i reposo quiet, immòbil, sen-tint-me el cos. Escoltant amatent, esperant la ressonant pregària que no pot tardar.

I el so m’arriba, com una onada, allargassat i sensual, des de dalt de tot del minaret. Em xiuxiueja a l’orella i se’m passeja delitós pels cabells, pel pit, pels braços i les cames. Pels peus nus. Un so com una carícia exòtica, inesperada, que m’inunda de pau, de serenitat i de goig. Aquesta serà l’enyorança d’aquell país, d’aquell moment, que intueixo que em quedarà per sempre, per anys que passin. Aquesta petita pau extraordinària. El prec anònim que m’acompa-nyava de nit i de matinada, com una lleugeríssima i subtil abraçada.

Que semblava teva, però que no ho era.Tornaré, tornaré... Em persegueix, percussor, el so dels teus

mots. A Essaouira, on ens envolta l’olor de la fusta treballada del cedre, el soroll de les onades colpejant l’espigó, la ferum del peix al port. A Ouzzoud, on l’aigua de les cascades també canta el teu nom, tot i no haver-lo après mai. A Marràqueix, entre els crits i els tambors, entre els copiadors de textos i els encantadors de serps.

Em sembla veure’t sobtadament, enmig dels venedors de carn de camell, entre les venedores d’ous embolcallades de draps foscos

16

i amb els ulls enfosquits de khol, entre els tapissos acolorits i les bosses de cuir pudents. A les terrasses dels cafès que dominen la plaça. Sota el sol del migdia. De nit, sota les estrelles brillantíssi-mes. O entre els enfilalls de bombetes entelades, plenes de pols, mig despenjades.

Et cerco allà on no pots ser i qui sap si me n’adono que, de mica en mica, t’estàs convertint en una obsessió. Si és així, la deixo entrar.

I la pluja, la meva pluja, ens acompanya fins a Volúbilis. Les antigues columnes romanes reposen senyorívoles sota un cel gris, fosc, cobert, pesant. Rajos espontanis de llum molt blanca il-luminen de tant en tant, durant uns instants, els geranis, vermells com la sang, que creixen entre les pedres i els mosaics. Després la foscor torna i ho cobreix tot.

Penso en tu amb tanta intensitat que jo mateix em sorprenc. I trontollo. T’imagino dret al meu costat, esvelt, en mànigues de camisa. Passejant junts amb els cabells molls, trepitjant l’antigor. Una imatge estranya, incomprensible, que no sé d’on surt i que es convertirà en una premonició. O potser un immens desig. Que es farà realitat.

Un dia et demanaré que m’hi acompanyis, a Volúbilis. Però tu no em contestaràs.

17

3

La incertesa és plana com l’aigua del mar quan érem infants: cal, doncs, alterar-la.

Camins del retorn. Hores interminables a la frontera, sota el sol abrusador del migdia. Cues llarguíssimes, queixes en diverses llengües, corredisses, nervis, baralles i crits al nostre entorn.

Res de tot això no m’immutava, no m’afectava. N’estava com-pletament al marge. I m’esperaven encara vaixell i carretera, tota l’aigua i l’asfalt que ens separaven. Autopistes farcides de cotxes. Ports de muntanya imprevisiblement coberts de neu. Intermina-bles aturades involuntàries que van allargar el viatge fins a ex-trems insospitats. Però res, el cansament era dòcil. Relaxat i serè, en una mena d’estat letàrgic, com si el meu cos fos fet de núvols, vaig tolerar-ho tot sense una queixa. Tot i que les queixes, t’ho ben asseguro, m’envoltaven per totes bandes, durant aquelles hores.

Però jo no. Jo no em queixava. Havia esdevingut l’home im-passible. L’aridesa pròpia de les tornades no existia. Jo hi era i no hi era. Una corda invisible, daurada si s’hagués vist, m’estirava sense esforços cap a casa. Cap a tu.

18

Un parell de nits de son inquiet, irregular, exaltat. A les nits ja no hi havia pregària ni hi havia minaret. Absurdes esperances. Que llavors semblaven ben legítimes.

Vaig retrobar-te a la biblioteca. Sabia que tenies aquella hora lliure. I que les hores lliures les solies passar allà. Ho començava a controlar tot, tot allò que tenia a veure amb tu. I t’hi vaig esperar.

De moment, vas entrar disparat i sense saludar-me, directe cap als prestatges que t’interessaven. Però en girar-te, amb un lli-bre a la mà, em vas veure i te’m vas acostar somrient. Ens vam saludar. Estàvem alegres. Jo et parlava del viatge. Tu em parlaves del viatge. Tu, segurament, m’escoltaves.

Jo no. Jo et mirava.Mentre parlaves i parlaves, intentava llegir als teus ulls allò

que esperava, allò que volia, allò que em convenia. Però de mo-ment no hi sabia descobrir res més que una certa deferència amis-tosa. De seguida et vas excusar, dient que tenies feina, i ens vam separar. Et podia contemplar dissimuladament, però, mentre tre-ballaves. I això, de moment, era suficient.

Van passar els dies i vaig començar a sospitar que els meus ulls ja no sabien llegir en uns altres ulls. Que els senyals que jo havia cregut descobrir, en realitat, no existien. Però, és clar, la veritat se’ns fa difícil d’acceptar quan se’ns clava tan dolorosament al dia-fragma. Vaig decidir que no em conformaria, que lluitaria fins a esbrinar si tu també senties alguna cosa.

Dies més tard, vaig tenir una oportunitat de fer-ho. Havies quedat amb en Pep per fer una sortida de pràctiques i va resultar que ell no podia acompanyar-t’hi. Vaig sentir que ho comentàveu. Pot ser que ho fessis en veu massa alta? I que distretament miressis cap on era jo?

Sol, a casa, vaig circumval·lar cent vegades el telèfon. El vaig agafar i deixar anar cinquanta vegades més. Fins que vaig ser ca-paç de marcar el teu número. Per primera vegada.

19

Mentre esperava que contestessis, assegut en una cadira per no desmaiar-me i caure a terra segons com anessin les coses, sen-tia com em tremolaven les cames i em veia tremolar les mans. Viure sota la presència maligna del dubte és com patir el pes d’una llosa al damunt, que ens ofega, ens pressiona, ens fereix. Ara, per fugir-ne, m’empassava per primera vegada a la vida un orgull que havia arribat a ser famós i temut. No m’agradava gens, la sensació, però necessitava fugir de la incertesa.

Ni tan sols sabia amb qui vivies. Amb els pares? Amb amics? Sol, segurament que no. També podia ser que visquessis en pa-rella, o que simplement sortissis amb algú. Però, tot i amb això, havia de fer-ho. Ho havia de saber.

I sí, em vas contestar tu. La teva veu al telèfon, una sensació que encara desconeixia. Meravellat, gairebé incrèdul, vaig accep-tar com un miracle que a l’altre extrem d’aquell invent, que sempre m’havia semblat més aviat un artefacte diabòlic (i que ho acabaria sent), s’articulés ara la teva veu llunyana.

Et vaig demanar si definitivament hi havies d’anar sol. Potser no, em vas dir, potser hi acabaries anant amb una amiga de classe, però... tot i amb això... estaries encantat (així mateix, literalment: encantat) amb la idea que jo també vingués.

Vaig inspirar profundament, perquè fins aquell moment crec que gairebé no ho havia fet. Que m’aguantava la respiració. De vegades ens n’oblidem, de respirar. Fos qui fos la teva amiga, a mi em calia sortir del dubte. I estava completament decidit a fer-ho fos com fos. O amb qui fos.

L’hauria trobat dolcíssim, el dubte, si hagués sabut el que m’es-perava després.

Tant de bo hi hagués viscut per sempre més, amb el dubte. Perquè del dubte, al cap i a la fi, en podem fer el que vulguem.

21

4

Mosaics i sentiments que s’amagaven sota la sorra o un silenci antic, els ha desenterrat avui la pluja.

I el somni que volia esdevenir realitat, fins a esgotar-ne l’ànsia, només ha esdevingut platja deserta.

Un dia ennuvolat, grisenc. Un dia d’aquells que tothom acostu-ma a qualificar de trist. Una escalfor interior, profunda, d’allò més agradable. La vida, que demanava pas. He sortit de casa amb temps i he caminat molt a poc a poc pels carrers, concen-trat, gaudint de cada instant. Fins allà on m’havies de passar a recollir.

T’he vist arribar sol.Has aparcat el cotxe, que has dit que era de ta mare, i hi he

entrat. M’he assegut expectant al teu costat. Tu. De perfil. Mig somreies, mig estaves seriós. Potser simplement preocupat per la conducció. Devia ser això, és clar, però a mi ni m’ha passat pel cap. M’has col·locat immediatament un plànol a la falda. Només amb un cop d’ull, he vist que no servia per a res. Un mapa inútil.

Jo, que em coneixia bastant bé la ruta, he anat triant sempre el camí més llarg possible. Una trampa, ja ho sé, una estratègia improvisada. Però, què vols? L’amor, per dir-ne d’alguna manera, sovint ens fa actuar de manera incorrecta.

22

A Girona encara no plovia, tot i que la nuvolada romania es-pessa. Ens hi hem aturat. M’agrada aquesta ciutat. I et volia portar a alguns llocs que estimo. Però hem fet més voltes que un venti-lador, amb el cotxe, sense aconseguir arribar-hi. A aquests llocs, vull dir. No ens enteníem. No sé què passava. M’ha semblat que et posaves una mica nerviós, i que el millor que podíem fer era continuar el camí. De manera que hem seguit endavant.

Ens hem perdut diverses vegades. Ara ja no ho feia expressa-ment, t’ho juro. Feia goig de veure com s’allargava el viatge. Com una ruta sense fi. Al teu costat.

El nostre destí eren les runes d’Empúries, però abans d’arri-bar-hi t’ha agafat la dèria que volies visitar Sant Martí. Tant sí com no. Que m’ho volies ensenyar, que el lloc t’agradava molt.

Hem aparcat el cotxe. I he vist el mar, que embolcallava el pe-nyal com vellut blau embolicant una joia. Hem caminat pels car-rerons estrets, prop de les parets de pedra. Potser competim per veure qui coneix i ensenya a l’altre un lloc més bonic. Un joc prou divertit. Una mica infantil, potser. I una certa tensió. El cel s’havia anat ennegrint. Semblava a punt d’esclatar.

L’aiguat se’ns ha tirat al damunt a Empúries, mentre passejà-vem entre les pedres antigues, esblanqueïdes, romes, cercant qui sap quin tresor amagat. L’Empordà sempre m’ha semblat una mena de terra dels déus, i ara vull pensar que són ells que m’envia-ven aquella pluja que ens queia al damunt com un bateig de feli-citat. Els pins regalimaven xops, humils, capcots. Prop d’un mar molt inquiet. A punt del temporal.

Ho tenia tot. Jo, allà, ho tenia tot. Tanta bellesa humida. I tu al costat. Per què no em conformava? Si els déus em regalaven això, perquè diantre he demanat més?

L’amistat que començava (aquesta vegada, sí) m’ha semblat tan tendra, tan jove i fràgil, que he vigilat que cap paraula dita

23

fora de lloc no ho paralitzés tot. He mesurat els mots. Hem rigut. I hem trobat un tresor. Vells mosaics que tu sabies que s’amaga-ven sota la sorra molla, i que m’has fet rascar i descobrir, amb gran sorpresa. Amb certa eufòria.

Ves per on. No només m’agradaves, sinó que em sorprenies. La teva puntuació augmentava per segons.

El record de Volúbilis planava com una gavina enjogassada damunt meu, damunt els cabells que em sentia humits. Damunt dels teus, que veia perlejats, esventats, guspirejants i lliures.

Ens hem intentat protegir sota el meu atrotinat paraigua. Però això demanava molta intimitat i jo, ves per on, ara m’he tornat primmirat. No volia una intimitat robada. Falsa. Tot i amb això, malgrat que no ens freguéssim, malgrat que jo he evitat fer-ho, la teva proximitat m’era com una nova primavera, esclatant, i sentia que m’omplia. Tant, que semblava voler-se’m escapar pels dits, o per les puntes dels cabells. Una plenitud que, dintre meu, ja no hi cabia.

Quan hem marxat d’allà eren gairebé les cinc, ningú no ens volia donar dinar. A mi no m’importava gaire, perquè davant teu sem-pre he perdut la gana. I sempre la perdré. Però d’altra banda, sí que volia seure cara a cara per poder-te veure els ulls. Finalment hem aconseguit una taula i dues pizzes. Ja era un premi. L’hora no donava per més.

I xerrem. Multitud de temes per anar-te coneixent i per anar-te estimant. Les teves paraules, com un rosari de bombolles de cava (bombolles de cava?), se m’escampen pel cos i em produ-eixen una certa embriaguesa. Conversa banal, però seriosa, apa-rentment tranquil·la, sense ganes d’impressionar.

O no? No mentia una mica, jo? O tu? No menties una mica,

24

tu? La teva veu sona un pèl diferent, avui, de la que t’he sentit en públic. És més íntima, no juga tant amb el to, cantusseja molt menys. Té menys estridències.

Passegem per l’Escala, un recorregut del qual no em quedaran records. La memòria és una capacitat ben estranya. I em parles dels teus amics, i jo dels meus; de les feines en què hem treballat o treballem per pagar-nos els estudis, d’allò que estudiem, d’un parell d’assignatures que compartim.

I comencem el camí de tornada. Podria ser curt, però jo, amb tota la mala intenció i potser amb una mica d’imprudència, el converteixo en llarg. La boira, la pluja fina i finalment la foscor de la nit, envolten d’ombres el cotxe. Quedem immersos dins una in-timitat dolça, no exempta de perill, ho reconec. Perquè les carre-teres que trepitgem són recargolades, malmeses, plenes de voltes mentre voregem la costa. Sota nostre, a una distància angoixant, se sent bramular el mar, poderós, rabiós.

Jo he perdut qualsevol por. Però no me n’adono que tu pot-ser les conserves. I que potser pateixes. Sóc egoista. I encara ho podria ser més. Però és que ara sóc mar, sóc boira, sóc pluja, sóc abisme. No puc espantar-me de mi mateix.

Quan la negror esdevé completa i absoluta, entrem una altra vegada a la civilització. Apareixen els llums i els semàfors dels po-bles de la costa.

Aturats en un voral, on t’has llançat inesperadament buscant aixopluc, em demanes un cigarret. Fins llavors no me n’adono que estàs nerviós, cansat, que t’he forçat al risc, que la conducció t’in-quieta, que les condicions són difícils.

Però no tinc temps per a la compassió. Què hi vols fer. Perquè també sóc conscient que si no m’invento aviat alguna solució el comiat arribarà sense adonar-nos-en. Un comiat que se’m fa cada vegada més difícil. Que no vull. I jo vaig a la meva.

25

Així que començo a parlar-te d’un lloc on les onades arriben suaus i s’arrauleixen entre les roques roges de la vesprada que, dò-cils, es deixen acaronar. D’un lloc on les palmeres esventades i humides repiquen contra els vidres per on regalimen les gotes de pluja. Un lloc on, mentre contemples tot aquest espectacle, pots seure a prendre l’última copa de la nit. Busco un lloc la descripció del qual et sedueixi.

T’ho he venut bé, pel que sembla. I acceptes anar-hi. Un nou bri d’esperança m’inunda, jo què sé, potser l’ànima. I el cos, això segur. Si és que una cosa es pot destriar de l’altra.

Sols, envoltats d’una música càlida i emparats del temporal que rebufa molt a prop, tornem a les velles converses, com si mai no n’hi hagués prou. I jo em vaig omplint de tu, cada vegada més i més. Passaran les setmanes i un dia em diràs que no em coneixes, que no et conec. I no sabré de què em parles. Què vol dir que no em coneixes?

Bec i fumo, reiteradament. No m’adono que vaig buidant gots, i que als gots hi ha alcohol. Un capteniment que m’és prou estrany com per obligar-me a fer camins al lavabo. Per a la meva dissort, el tenen situat en un altre pla. La darrera vegada que torno cap a tu, em costa qui-sap-lo baixar les escales. Intento dissimular-ho en va. Tu m’has estat observant i proposes, entenimentadament, que marxem. M’assec. Et miro als ulls. Te’ls busco sense pietat. No et pots amagar. T’ofereixo tota la tristesa continguda que em sé reflectida a la cara. Utilitzem les armes que tenim.

M’agafes la mà.Potser tens por que caigui, jo què sé! Ho podríem justificar de

qualsevol manera. Però m’agafes la mà. Ai! El teu contacte, com