ELEMENTS D’INTERÈS PER A LA DEFINICIÓ DE L’ESCUT DE GAVÀ

Centre d’Estudis de Gavà 7 de febrer de 2007

2

ÍNDEX 1. ANTECEDENTS ........................................................................................................ 3 2. EL MUNICIPI DE GAVÀ ......................................................................................... 3 3. EL NOM DEL MUNICIPI I EL SEU ORIGEN ..................................................... 4 4. LA SENYORIA D’ERAMPRUNYÀ I LA SEVA EVOLUCIÓ TERRITORIAL 4

4.1. L’estructuració inicial d’Eramprunyà: el terme castral.................................. 4 4.2. L’ estructura territorial dominical juxtaposada al terme castral. .................. 5 4.3. L’estructura parroquial ...................................................................................... 9

5. EL MOSAIC DE JURISDICCIONS MEDIEVALS ............................................. 11

5.1. La percepció altmedieval de l’espai ................................................................. 11 5.2. L’estructura d’Eramprunyà............................................................................. 12

6. LA CREACIÓ DE LA BARONIA D’ERAMPRUNYÀ ....................................... 13 7. LA DEFINICIÓ MODERNA DEL TERME MUNICIPAL DE GAVÀ ............. 15

7.1. La configuració del terme parroquial.............................................................. 15 7.2. Sant Pere de Gavà ............................................................................................. 17 7.3. De la parròquia al municipi .............................................................................. 21

8. LA PREPONDERÀNCIA DEL NUCLI VILATÀ: LA BATLLIA REIAL ....... 22 9. CONCLUSIÓ: ELEMENTS REMARCABLES ................................................... 26

3

1. ANTECEDENTS Aquest informe s’ha elaborat a petició del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Gavà, d’acord amb el conveni de col·laboració entre aquest Grup i el Centre d’Estudis de Gavà signat l’11 de gener de 2007. D’acord amb les clàusules 1 i 2 el conveni, el Centre d’Estudis es comprometia a realitzar un informe recopilatori, a partir de la bibliografia existent i de la documentació històrica coneguda, que identifiqués i valorés els elements històrics que podrien contribuir a la definició d’un escut heràldicament correcte per a la ciutat de Gavà. Cal advertir que no forma part d’aquest estudi l’elaboració d’una proposta d’escut, que hauria de ser elaborada pels experts en heràldica i vexil·lologia a partir del que aquí s’indica. L’informe s’ha lliurat al Grup d’Esquerra Republicana el 7 de febrer de 2007. 2. EL MUNICIPI DE GAVÀ Dos són els elements primordials que creiem que haurien de veure’s reflectits en l’emblema heràldic o escut del municipi de Gavà. D’una banda, el nom; d’altra banda, l’àmbit geogràfic que abasta el terme municipal. L’actual terme municipal de Gavà és una creació relativament recent, de l’edat moderna –segona meitat del segle XV– que no coincideix amb les demarcacions medievals, si bé el nom correspon a una d’elles, concretament a un domini comtal –després reial– amb un terme canviant al llarg de l’edat mitjana. L’espai inicial de la vila de Gavà se cricumscrivia al reduït alou i batllia reial de Gavà, encaixat entre la serra de les Ferreres a tramuntana, els turons del Calamot i la Roca a ponent, la riera de Sant Llorenç a llevant, i el mar a migdia. Aquest territori era inclòs en una parròquia que abastava altres termes independents, i que no foren completament incorporats en una única demarcació fins al 1449. La història de Gavà no es pot copsar adequadament sense entendre què volia dir, a l’edat mitjana, formar part del patrimoni reial. El realeng era el patrimoni reial, és a dir, el conjunt de castells, termes, ciutats, viles i dominis de qualsevol natura sobre els quals el rei, a banda dels drets de sobirania, exercia directament i sense intermediaris les prerrogatives del govern i de l’administració. Gavà, com a nucli vilatà, va aparèixer i es va desenvolupar al llarg dels segles X, XI, XII i XIII, quan formava part del patrimoni reial o realeng. Val la pena remarcar, en aquest sentit, que aquesta subjecció s’efectuava de vegades a través de la ciutat de Barcelona, a la que Gavà va ser un dels primigenis indrets foranis lligats a través d’un pacte que, amb el temps, cristal·litzaria en la institució del carreratge. La vila va sortir del domini reial vers el 1265, quan passà a mans dels Burgués. L’any 1449 passà als Marc, senyors d’Eramprunyà, domini que perdurà fins a les reformes liberals i l’abolició jurisdiccions privades en el segle XIX.

4

3. EL NOM DEL MUNICIPI I EL SEU ORIGEN Les teories sobre l'origen del nom del municipi són diverses. La més sòlida científicament, establerta per Joan Coromines, fa provenir Gavà del nom propi llatí Gavius.1 Aquesta família està documentada a Barcino i Tarraco en època romana, i gaudia d'una certa rellevància econòmica i política.2 Les múltiples restes arqueològiques d'època romana que hi ha al terme, com ara cinc vaixells i un extens port d’ancoratge (avui sota els camps de conreu del delta) i fins a dues importants vil·les (una al nucli urbà actual i possiblement també una altra a la Sentiu) i unes oficines portuàries (al pla de Queralt) semblen corroborar aquest origen.3 Però manca encara alguna troballa arqueològica definitiva que confirmi la relació entre l’antopònim i l’indret. Al marge d'aquesta sòlida teoria, se n'han generat d'altres. La més ingènua relaciona el topònim amb el vegetal «gavarra».4 D'altres el fan provenir d'altres llengües: Aebisher (1928) i Alcover (1964) proposen un possible origen preromànic del topònim, en relació amb el nom ibèric de les múltiples rieres (gabarus) que creuen el terme.5 Griera (1943) proposà un inversemblant origen llatí a partir del comú aqua i el sufix -anum.6 I la més recent, deguda a Balañà (1989), atribueix l'origen al nom propi àrab c’Affàn.7 El document més antic que es conserva en què apareix escrit el nom de Gavà és una butlla papal datada el desembre de l'any 1002.8 Ara bé, en aquesta època altmedieval, el topònim Gavà es referia únicament i exclusiva a un petit nucli, entorn del qual es va formar, anys després, l’actual centre urbà de la població.9 Deixant de banda l’origen del topònim, cal remarcar que la conformació de l’actual terme municipal és el resultat d’un procés complex desenvolupat al llarg de la història. 4. LA SENYORIA D’ERAMPRUNYÀ I LA SEVA EVOLUCIÓ TERRITORIAL 4.1. L’estructuració inicial d’Eramprunyà: el terme castral Pels volts de l'any 900, els comtes de Barcelona Guifré Borrell i Sunyer van executar una àmplia operació política i militar per incorporar al comtat les terres situades entre el Llobregat i l'altra banda del Garraf. La incorporació formal d’aquestes terres al comtat

1 Joan Coromines, article «Gavà», Onomasticon Cataloniae, Curial edicions catalanes, Barcelona 1995, vol. IV, p. 333-334. 2 Pere Izquierdo, «El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al feudalisme. Una revisió crítica», dins Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina, El Prat, 1994, p. 288, nota 32. Georges Fabre, Marc Mayer, Isabel Rodà, Inscriptions Romaines de Catalogne. IV Barcino, París, 1997, núm. 40, p. 107-108. Marc Mayer, «Dos inscripciones posiblemente barcelonesas”, Revista di Studi Liguri, XLVI, 1980, p. 158-166. Josep Vives, Inscripciones Cristianas de la España Romana y Visigoda, Barcelona 1959, doc. 1623. 3 Diversos autors, Roma a Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà, Gavà 2001. 4 Marian Colomé, «Gavà i el seu fonament», Brugués, núm. 91, maig 1966, p. 2 5 Joan Alcover i Francesc de Borja Moll, «Gavà», dins del Diccionari català-valencià-balear, Ed. Moll, Palma de Mallorca 1993, vol. VI. 6 Antoni Griera, Boletín de Dialectología Española, vol. 27 (1943). 7 Pere Balanyà, Els noms de lloc a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989, p. 94. 8 Diversos autors, Gavà Mil anys, Associació d’Amics del Museu de Gavà, Gavà 2002, p. 9. 9 Autors Diversos, Gavà, Ed. Cossetània, Valls 2001, p. 63. Mari Carmen Monteagudo, German Ráfales, Josep Campmany, Assumpció Gabernet, «El creixement urbà d'una ciutat metropolitana: Gavà 1600-2000», Materials del Baix Llobregat, 8 (2002) p. 81.

5

de Barcelona s’ha d’entendre com la definició d’un ens territorial, el terme casteller, i l’edificació d’una fortificació principal: el castell d’Eramprunyà. Una de les grans qüestions de la historiografia local és la determinació dels límits del terme d’Eramprunyà a l’alta edat mitjana. És un problema perquè, tot i que sembla fora de dubte que els actuals termes municipals de Gavà, Castelldefels, Begues, Viladecans i Sant Climent de Llobregat en formaren part, subsisteixen els dubtes pel que fa als límits precisos a orient i occident, és a dir, per Sant Boi i Sitges. Se sap, d’una banda, que els termes castellers formaven, en aquesta banda del Llobregat, una xarxa compacta que no deixava cap indret buit.10 Per tant, el terme d’Eramprunyà termenava, a ponent, amb el terme del castell d’Olèrdola. El problema és saber per on passava aquesta frontera. Usualment, els historiadors baixllobregatins sempre han sobrentès que Eramprunyà no s’estengué mai fins a l’altra banda de les costes de Garraf.11 En canvi, els estudiosos penedesencs han assumit amb naturalitat que el Garraf formava part del terme del castell d’Eramprunyà.12 Per sort, hi ha un document,13 datat el 988, que clarifica la qüestió. El document assenyala els límits del terme a finals del segle X: a llevant, el riu Llobregat; a migdia, el mar fins a l’indret denominat farello, que cal identificar amb el puig del Far, situat just sobre la punta Ferrosa, cap al final de les costes de Garraf;14 a ponent un lloc esmentat com a kastrum Episcopale (Sant Pere de Ribes); i, al nord, els termes de Subirats i Cervelló. El terme del castell d’Eramprunypa abastava doncs, aleshores, els actuals termes municipals de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent, Viladecans, Sant Boi, i part dels de Sitges i Olivella, i el castell estava situat gairebé al centre geomètric del sector així delimitat, fet que reforça la idea que terme i castell nasqueren coetàniament, obeint a raons polítiques, militars i administratives.15 Ara bé, el terme d’Eramprunyà era el marc administratiu i polític. Però la població estava distribuïda d’acord amb uns patrons propis, caracteritzats per una estructura que es juxtaposava al terme castral. 4.2. L’ estructura territorial dominical juxtaposada al terme castral. D’una banda, els documents assenyalen el manteniment de les estructures de propietat més antigues –les grans vil·les de l’època romana–, cosa segurament afavorida pel fet que les nostres terres formaven part de l’hinterland barceloní, i per tant gaudien de la proximitat d’una ciutat que superà sense grans daltabaixos les crisis dels segles III, V i VIII. Aquestes antigues propietats estaven situades al llarg del camí de la costa, i

10 Carolina Batet, Castells termenats i estratègies d'expansió comtal. La marca de Barcelona als segles X i XI. Sant Sadurní d'Anoia, 1996, Institut d'Estudis Penedesencs. 11 Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá. Barcelona: Imp. Enrich y Cia, 1911, i tots els seus seguidors, majoritaris al Baix Llobregat. 12 Ignasi Maria Muntaner, El terme d'Olèrdola en el segle X segons el document de dotació de l'església de Sant Miquel. Vilafraca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, 1995. Josep Baucells, El Garraf i La Pia Almoina de la Seu de Barcelona: catàleg del fons en pergamí de l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1990, p. 178. Albert Virella, «Ressonàncies de mil anys enrere», dins Miscel·lània Penedesenca, núm. 14, (1991), p. 169-214. 13 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacions del Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. de l'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic, vol. 4, p. 458. doc. 537. 14 Josep Campmany, «Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confins occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del Garraf. Comunicacions presentades els dies 19 i 20 de novembre de 1998 al Museu de Gavà. Barcelona, Diputació de Barcelona, Servei de Parcs Naturals, 2000, p. 193-206. 15 Carolina Batet: «La Marca encastellada? Castells i pautes d’assentament a la Marca del Comtat de Barcelona (segles X-XI)», Afers, núm. 21, (1995) p. 341-360.

6

encarades a mar. D’altra banda, hi havia un espai, constituït per la part interior de Sant Boi, la vall de Sant Climent i Begues, repartits al llarg del camí ral entre Sant Boi i el Penedès, que en el moment de la conquesta formava un espai boscós, marginal respecte dels grans dominis de tradició romanovisigòtica.16 En aquest segon espai és on es detecta l’establiment de petits pagesos aloers, i comunitats organitzades en forma de pobles i viles-noves, nous nuclis de població promoguts per personatges vinculats als potentats senyors de les grans viles, o als governadors del castell d’Eramprunyà. Ells obtenien del comte, o dels potentats, el permís per establir-se en un determinat indret, i repartir les terres entre la seva clientela, tot empenyent a la colonització aquelles persones que no eren prou atrevides –o prou fortes– com per esdevenir pagesos aloers, per compte propi. Ells promovien la fundació de barris o petites aglomeracions de cases, els habitants de les quals quedaven sota el seu domini. Un d’aquests personatges potser va ser el prevere Arloví, que ja apareix esmentat l’any 1024 com a propietari d’una casa força gran, amb premses de vi, a la zona de Sant Boi.17 Aquest prevere apareix en diversos documents del governador d’Eramprunyà, Mir Geribert,18 i possiblement va ser qui fundà –i donà nom– a la Pobla Arlovina, una barriada de Sant Boi. Altres aglomeracions possiblement originades d’aquesta manera foren la Pobla del Perelló, a Gavà,19 la Pobla de Sant Pere –a Sant Boi–,20 i la Vila Nova de Benviure, al vessant nord de la muntanya del Montbaig o Sant Ramon.21 Així doncs, al mosaic format per les antiquíssimes vil·les o grans dominis de la costa, senyal de continuïtat a través dels temps, cal afegir, en un segle X marcat per la conquesta franca de les nostres terres, els petits alous pagesos, en les zones de muntanya fins aleshores deshabitades, i les pobles o viles noves fundades pels promotors de la colonització del territori. Pel que fa a les grans vil·les romanes, que havien evolucionat cap a grans dominis sota el control visigòtic, primer, i musulmà, després, algunes les veiem, dècades després de la conquesta, en mans de guerrers: la muntanya del Montbaig o Sant Ramon passà a la nissaga de Seniofred, un guerrer que en morir l’any 1024, al testament, declarà tenir espasa, cavall, llança i escut.22 I la Torre d’Almafar, a mitjan segle X, pertanyia a la família de Recosind que, en testar l’any 1002, deixà espasa, llança i escut.23 I el governador del castell d’Eramprunyà, Galí, cap d’una altra nissaga guerrera, havia obtingut lots de terres a Sant Boi, sobre l’antiga vil·la romana.24 D’altres d’aquestes vil·les o grans dominis, els veiem en mans de personatges que potser procedien de famílies arrelades al territori: cap a l’any 965 un tal Astovalli tenia una

16 Josep Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», dins Gavà mil anys, Associació d’Amics del Museu de Gavà: Gavà, 2002, p. 40. 17 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, Barcelona 1946, vol. II, doc. 493, p. 143-144. 18 Arloví signa diversos documents protagonitzats per Mir Geribert: Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, doc. 372, f. 158, doc. 377, f. 160. 19 Josep Campmany, Gavà, històries medievals, Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà, 2006, p. 119. 20 Maria Lledó Barreda, Júlia Miquel, «Anàlisi territorial del Sant Boi medieval i modern», 1r. Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes, Barcelona 2000, p. 457. 21 Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, f. 54, doc. 155. 22 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, Barcelona 1946, doc. 493, vol. II, p. 143-144. Potser aquest Seniofred, levita, era el nebot del prevere Bonfill, que testà l’any 1014 i que tenia, entre d’altres, alous a Eramprunyà, com indica l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, II, f. 7, doc. 22. 23 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 372, vol. II, p. 18-20. 24 Així consta l’any 1002, on s’esmenta un alou a Sant Boi, que limitava amb les terres de Guillem, fill del difunt Galí: Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, Barcelona 1946, doc. 365 i 368, vol. II, p. 12, 13 i 15.

7

gran propietat a Sant Boi, més o menys entorn l’antiga vil·la romana de la Muntanyeta.25 També, abans de l’any 980, la muller d’Astovalli, de nom Savilo, tenia un domini de la Sentiu. L’enllaç entre Astovalli i Savilo, que es produí cap a l’any 965, uní dues grans nissagues de propietaris, amb terres a Sant Boi i la Sentiu.26 En un altre indret, el propietari de l’antic terme de la vil·la romana del Llor, indret denominat Llor i Tapioles (el topònim Tapioles indica l’existència de construccions anteriors a la conquesta) era el bisbe Vives (mort el 995), fill d’Oliba (que testà al 960), originari del Baix Llobregat.27 Però el comte s’havia reservat la millor part del botí: les vil·les de Castelldefels, Gavà, Viladecans, part de l’antiga vil·la de Sales, el castell de Sant Boi –l’alcalà dels temps musulmans–. Alguns d’aquests dominis, a la dècada del 960, foren cedits al monestir de Sant Cugat, que hi fundà la casa de Santa Maria de Castelldefels, però d’altres, com Gavà, Viladecans o el castell de Sant Boi romangueren segles en mans del comte. El cas és que, al cap dels anys, tot aquest mosaic de dominis havia donat lloc a un conjunt de fortificacions escampades pel territori.28 En època medieval plena (segles XIV i XV), gairebé totes aquestes fortificacions tenien un terme jurisdiccional propi i diferent del terme d’Eramprunyà, i estaven en mans de senyors diferents del senyor del castell. Aquests termes es denominaven quadres, i formaven un mosaic que omplia el territori d’Eramprunyà més proper a la costa, i reproduïa fins a cert punt els patrons de poblament més antics, romans, visigòtics i musulmans. Els estudiosos de Sant Boi han treballat i documentat una aproximació a l’estructura territorial medieval d’aquest terme municipal.29 El mateix s’ha fet a nivell general per tot el terme d’Eramprunyà (Figura 1), amb l’elaboració d’un mapa que mostra el fragmentació del terme del castell, i l’evolució d’aquests fragments: mentre que algunes d’aquestes senyories es varen independitzar del terme d’Eramprunyà, com Campdàsens, Garraf i Jafre, i avui fins i tot pertanyen a una altra comarca, d’altres, com Gavà, la Roca, Castelldefels o Viladecans es van tornar a refondre en el terme d’Eramprunyà sota els Marc.30

25 A Astovalli l’esmenten el seu fill Geribert, els anys 1002, 1004 i 1011 (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 365, 390 i 438, vol. II, p. 12, 13, 39, 40, 83 i 84), el seu germà Vivas els anys 1002 i 1004 (doc. 367 i 391, vol. II, p. 14, 15 i 40) i els seus nebots Vivas i Bonuç (doc. 368 i 369, vol. II, p. 15 i 16). 26 A Savilo se l’esmenta com a venedora de l’alou de la Sentiu (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 137, vol. I, p. 114 i 115). Sabem que era muller d’Astovalli per un altre document (doc. 366, vol II, p. 13-14). Part de l’alou de la Sentiu l’havia donat al prevere Guadamir a la mort del seu marit Astovalli, abans de vendre’n la resta a Galí (doc. 194, vol. I, p. 163, 164). 27 Gaspar Feliu, «El bisbe Vives de Barcelona i el patrimoni de la catedral (974-995)», dins Miquel Coll Alentorn. Miscel·lània d’homenatge en el seu vuitantè aniversari, Barcelona, 1984, p. 167. 28 La primera persona que ho posà de relleu va ser Dolors Sanahuja, «El sistema defensiu d’Eramprunyà entre els segles X i XIV», L’Avenç, núm. 155 (1992) p. 16-20. El mosaic va ser delimitat i estudiat parcialment per Josep Campmany, «Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confines occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del Garraf, Barcelona 2000, p. 196. 29 Maria Lledó Barreda i Júlia Miquel, «Anàlisi terriorial del Sant Boi medieval i modern», dins Ir Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes, Barcelona, 2000, p. 456-465. 30 Josep Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», dins Gavà mil anys, p. 46. Josep Campmany, «Pagesos i senyors a Eramprunyà, 1323-1460», dins Materials del Baix Llobregat, núm. 5 (1999) p. 114.

8

Figura 1. El terme castral d’Eramprunyà a l’alta edat mitjana i la multiplicitat de jurisdiccions o termes distints que abastava. A partir del segle XI, només la dominicatura comtal de Gavà i Viladecans, junt amb el castell de Sant Boi i el seu petit alou, restaren sota domini comtal, després reial. D’acord amb aquesta estructura territorial, dins l’actual terme municipal de Gavà s’hi poden distingir, en època medieval, cinc senyories autònomes, totes amb la seva pròpia fortificació o petit castell: la quadra de la Sentiu, la quadra de la Roca, la torre del Perelló, la casa del Sitjar, i la batllia reial de Gavà.31 La casa del Sitjar estava situada als peus del castell d’Eramprunyà, davant de l’actual ermita de Bruguers. És ben probable que aquest domini comptés amb una església, dedicada a Santa Maria, ja que l’any 987 les terres eren de Sant Cugat, i les va cedir al clergue Guadamir, 32 un clergue que signa moltíssims dels documents que es refereixen a Eramprunyà. Aquesta casa fortificada acabà vinculada a la senyoria del castell, tot i que originalment sembla independent. La quadra de la Sentiu abastava la vall del mateix nom. La fortificació d’aquest domini encara existeix avui, tot i que molt modificada: és la masia de can Dardena. Pel que fa a la torre del Perelló, era una fortificació situada on avui hi ha l’escola Eramprunyà, l’antic mas de can Pere Bori. Encara avui, al registre de la propietat, la inscripció d’aquesta parcel·la recull aquest origen medieval.33 La quadra de la Roca tenia la seva fortificació en el turonet del mateix nom proper al Calamot, que en alguns documents s’esmenta com a castell, i en altres com a mas.34 Finalment, la

31 Josep Campmany (coord), Gavà, Valls 2001, p. 63. 32 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 194, vol. I, p. 163, 164. 33 Axiu de Josep Campmany, fons d’Alfons Gibert, carpeta 55, descriu la parcel·la de l’actual col·legi Eramprunyà com «parcela de superfície 7.664 m2 dentro de la cual se comprende, la casa pairal, o masia, conocida con el nombre de can Pere Bori (...) Se segrega, por el linde este, de la finca cuya descripción registral es la siguiente: casa o manso llamado Casa Chica del Galí, antes d’en Verdaguer, mas antes manso Vaqués y primeramente, la Torre Perellona y del Ripoll, hoy llamado can Pere Bori». Registre de la propietat, tom 183, llibre 24 de Gavà, f. 204, finca 1.058, inscripció 8a. 34 Josep Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», dins Gavà mil anys, p. 46.

9

batllia de Gavà era propietat del comte de Barcelona. La fortificació d’aquest domini era una torre –la torre comtal de Gavà citada ja l’any 1043– situada just al mig del nucli antic, a l’illa de cases compresa entre els actuals carrers Sant Pere, Rectoria, Generalitat i Cap de Creus.35 D’altra banda, i juxtaposat encara sobre els enquadraments castral i dominical, el terme d’Eramprunyà també s'organitzà eclesiàsticament. 4.3. L’estructura parroquial A finals del segle IX, igual que l’Imperi carolingi s’estructurava en una doble xarxa de comtats i bisbats, l’organització de la Marca comprenia també dos nivells sobreposats: el dels castells (governats pel comte i marc d’una sèrie de prestacions –host i cavalcada, administració de justícia, talls i col·lectes extraordinàries amb motius militars–) i el de les parròquies (governades pel bisbe i beneficiades pel delme). Però, al contrari que a la Catalunya Vella, on es mantenia la doble xarxa castells-parròquies, en les noves terres de l’altra banda del Llobregat l’organització territorial va ser diferent: els comtes, com a titulars dels castells, es quedaren també amb la major part dels delmes. Això fou possible bàsicament perquè tenien una excusa formal: havien fundat esglésies pròpies dins dels castells.36 El bisbat només intervenia autoritzant els preveres escollits pel propietari,37 i percebent la tercera part del delme, l’anomenada primícia. Aquest terç de delme de les parròquies castelleres fou cedit pel bisbe als canonges de la Seu barcelonina el 1009. Aquest fou l’origen de les esglésies de Sant Boi de Llobregat, Sant Vicenç de Campdàsens i Sant Miquel d’Eramprunyà, construïdes per assegurar la percepció del delme per part del comte. No seria estrany atribuir-ne la fundació als comtes Sunyer (912-947) o Mir (947-966), durant la primera meitat del segle X (època en què estan datats els sepulcres tallats a la roca que envolten Sant Miquel).38 Com a mínim, ens consta que el comte Mir percebia el delme de la parròquia de Sant Boi, que cedí testamentàriament a la Seu de Barcelona el 966,39 i que Galí de Sant Martí, governador d’Eramprunyà, li havia comprat drets sobre les tres parròquies del terme castral (Sant Boi de Llobregat, Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf).40 Galí era l’encarregat de recollir el delme per al comte, i s’explica així que el seu testament fos jurat, el 980, a l’altar de Sant Miquel. És el primer esment escrit que tenim d’aquesta església fent funcions parroquials, i fa referència a un testament realitzat el 976.41 L’any 994, Guillem, fill de Galí de Sant Martí, cedia al bisbat tots els drets que tenia

35 Aquesta localització s’ha pogut precisar recentment gràcies a la descoberta de diversos documents procedents de l’antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà: Josep Campmany, Gavà, històries medievals, Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà, 2006, p. 48-49. 36 Aquesta és la tesi de Carolina Batet, «L’església i les esglésies en els inicis del domini comtal a la marca de Barcelona», Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 67 (1994) p. 243. 37 Gaspar Feliu, El dominio de la sede de Barcelona, 800-1010, Tesi Universitat de Barcelona, 1972, p. 151, 157 i 160. 38 Jordi Bolós, Montserrat Pagès, «Les sepultures excavades a la roca», dins Neàpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta Mediaevalia, annex 1, Barcelona 1982, p. 59-103. 39 40 ACB, Libri Antiquitati, vol. IV, doc. 148, f. 51a-b, transcrit per Àngel Fàbrega, Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Barcelona 1995, vol. I (844-1000), doc. 253, p. 476-477. 41Josep Rius, Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Sant Cugat 1947, doc. 136.

10

sobre les parròquies de Sant Boi, Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf.42 És el primer document que esmenta parròquies en aquesta zona, després del testament del comte Mir, del 966, que havia llegat a la Seu la seva part del delme de la parròquia de Sant Boi. Aquests esments documentals han permès inferir que el gran terme del castell d’Eramprunyà estava dividit, al segle X, en aquestes tres grans parròquies, tal com mostra la Figura 2. La diferència entre el terme castral i la parròquia de Sant Boi (el primer no abasta part de l’actual municipi del Prat, i el segon si, indica que la divisió parroquial fou posterior a l’establiment del terme castral, i que entre els dos moments tingué lloc un canvi de curs del riu Llobregat, que es documenta abans de l’any 950.43

Figura 2. Les tres parròquies del terme d’Eramprunyà a l’alta edat mitjana, amb els dominis del monestir de Sant Cugat a la zona. Ara bé, aquestes no eren pas les úniques esglésies del terme. A la mateixa època que es creaven les parròquies, els comtes crearen un monestir benedictí a Castelldefels, associat després a Sant Cugat del Vallès. Les propietats d'aquest monestir se centraven sobre l’antiga vil·la romana de Castelldefels, les valls de Bruguers, la Sentiu i la Vall de Joan i comprenien també lots al Sitjar, al Prat, i sobre les antigues vil·les romanes de Viladecans, Sales i Gavà. Sobre aquests lots de terra s’alçaren unes cel·les monàstiques depenents del monestir: Sant Pere a Gavà, Sant Joan a Viladecans, Santa Maria a Sales i el Sitjar, i Sant Pau al Prat. 42 Als segles XIII i XIV, un quartó del delme de la parròquia d’Eramprunyà estava infeudat per la Seu de Barcelona a la família Vilarnau. L’origen d’aquest quartó correspon als drets que Galí havia comprat al comte Mir, i que el seu fill Guillem havia cedit a la Seu l’any 994. 43 Ramon Planas, Braços de riu, estanys i maresmes del delta del Llobregat, Ed. Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1984, p 34, 38, 77.

11

A més de les cel·les de Sant Cugat, hi havia les esglésies de Sant Climent (esmentada per primer cop l’any 970), Sant Cristòfor de Begues (esmentada per primera vegada l’any 980), la cel·la de Sant Pere del monestir de les Puel·les de Barcelona (de 1004) i l’església de Sant Miquel del castell de Benviure (1048). Algunes d’aquestes esglésies anaren adquirint, amb el temps, el rang de parròquies. Tal com s’ha dit, de les tres parròquies identificades als voltants de l’any 1000, Sant Boi de Llobregat quedà totalment subjecta al bisbat de Barcelona, a partir de les donacions del comte Mir del 966 i del fill de Galí de Sant Martí el 994. Però pel que fa a les altres dues (Sant Vicenç de Garraf i Sant Miquel Eramprunyà), el bisbat només comptava amb la primícia i el quartó de delme cedit pel fill de Galí de Sant Martí el 994. Les tres quartes parts restants del delme romanien en poder del senyor del castell. La dualitat entre la parròquia de Sant Boi i les altres dues, vinculades a la senyoria del castell, troba una clara expressió en la documentació medieval. 5. EL MOSAIC DE JURISDICCIONS MEDIEVALS 5.1. La percepció altmedieval de l’espai Cal anar molt amb compte a l’hora de precisar una determinada estructuració territorial de l’espai medieval, ja que hi havia molts nivells i una gran complexitat. Des del punt de vista de les càrregues públiques, de la potestat comtal, el terme ampli d’Eramprunyà s’estenia del Llobregat a l’altra banda del Garraf. En canvi, des del punt de vista de la percepció del delme, calia referir-se als termes delmers, i d’aquests a Eramprunyà n’hi havia només dos: la parròquia de Sant Boi, en mans del bisbat, i les antigues parròquies de Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf, els delmes de les quals eren percebuts pel senyor del castell d’Eramprunyà. En general, els documents d’aquesta època, en referir-se a la localització espacial d’una determinada terra, utilitzen una gradació triple: comtat, terme o parròquia, i lloc. En el nostre cas, el comtat és gairebé sempre el de Barcelona (66 casos dels 140 documents coneguts referits a aquesta zona entre els anys 900 i 1100), tot i que hi ha referències escadusseres al territorio de Barcelona (any 969) i al pagus de Barcelona (anys 974, 980 i 1002). En un únic cas l’àmbit principal de localització es fixa a la diòcesi de Barcelona (any 1100). En un segon nivell, hom esmenta el terme casteller i el parroquial. Aquí ja hi ha molta més diversitat, i apareixen força diferenciats l’àmbit santboià de l’àmbit estricte d’Eramprunyà. Com ja hem dit, la raó principal que explica aquesta diferenciació és la diferent titularitat en la percepció del delme. Al conjunt de 140 documents trobem el terme d’Eramprunyà esmentat un total de 64 vegades, mentre que la parròquia de Sant Boi hi apareix 21 cops. Són referències excloents: quan apareix l’una, no ho fa l’altra. Les altres dues parròquies originals hi apareixen molt poc: Sant Vicenç una única vegada (994) i Sant Miquel d’Eramprunyà tres (994, 1067 i 1068). Al costat d’aquestes dues grans subunitats (terme estricte d’Eramprunyà i parròquia de Sant Boi), una sèrie de topònims apareixen de vegades (no sempre ni sistemàticament) amb l’epígraf «terme». Tots aquests llocs als quals algun document atorga terme propi tenen en comú que són grans alous particulars: Castelldefels (971); Gavà (1092); la vil·la d’Alcalà (965, 992, 1002, 1004 i 1027), que apareix també designada com a terme de Castelló (989/990, 992); el Llor (992, 1033, 1048 i 1057); i Benviure (1023 i 1048),

12

que apareix en una ocasió designat com a terme de Montbaig (970).44 Cal parar atenció també al terme denominat Llobregat (1002, 1082) o Llanera (987, 992), l’actual Prat de Llobergat, aparentment desvinculat del terme del castell d’Eramprunyà però inclòs a la parròquia de Sant Boi. En definitiva, al costat del gran terme casteller s’obren camí amb força, com a geografies de referència, determinats grans dominis particulars. Un detall: tots tenen o tindran una fortalesa. D’alguna manera, doncs, podríem dir que l’original terme ampli d’Eramprunyà, del Llobregat a l’altra banda del Garraf, començà a esquarterar-se ben aviat i a través de diverses vies. D’una banda, l’atribució del delme de la parròquia de Sant Boi a la Seu propicià que es percebés aquesta subunitat amb independència. Percepció que quedava reforçada pel fet que la dominicatura de la fortificació de Sant Boi va romandre en mans comtals. D’altra, la forta personalitat d’alguns dominis particulars, com Benviure, va provocar que, tot i que formalment inclosos al terme d’Eramprunyà,45 hom els considerés aïlladament. Finalment, alguns grans dominis eclesiàstics (el Llor, de la Seu; Castelldefels, de Sant Cugat; o els alous del monestir de Sant Pere de les Puel·les), que a més d’immunitat jurisdiccional havien assolit per privilegis papals el dret a cobrar delme, gaudien d’una independència de fet. Per acabar de completar aquestes apreciacions, cal esmentar les dominicatures comtals que apareixen en diversos documents (1022, 1058, 1079, 1092). Eren dominis territorials administrats directament per la hisenda comtal. Tot i que els seus habitants pagaven el delme al titular de la parròquia que els corresponia (al bisbat, els de Sant Boi o al governador d’Eramprunyà, els altres), la dependència directa del comte els diferenciava de l’entorn incipientment feudalitzat. Dos documents, de 1056 i 1079, descriuen on eren situades les dominicatures: a Gavà (entorn la torre comtal esmentada l’any 1043), a Sant Boi (puig del castell) i a Benviure (la meitat del terme que el senyor de Benviure empenyorà al comte l’any 1048: aquesta dominicatura generà el terme del Fonollar, que apareix a la documentació a finals del segle XII, i que el rei sotsinfeudà a la família que posteriorment portaria aquest cognom).46 5.2. L’estructura d’Eramprunyà Tot l’exposat fins aquí doncs permet concloure que l'eclosió del feudalisme comportà l'aparició d'una intrincada xarxa de senyories, feus, dominis i subdominis. Hi havia en primer lloc el comte, que retenia la potestat suprema d'Eramprunyà i a més era propietari i senyor ple de la torre o dominicatura de Gavà. Hi havia els senyors d’Eramprunyà, que exercien la senyoria d'Eramprunyà en feu del comte i en el seu nom percebien el delme de Sant Miquel i Sant Vicenç, excepte el dels dominis eclesiàstics exempts. A més, a cada torre i casa forta hi havia una legió de soldats, cavallers i servents que es repartien les prestacions pagades pels pagesos. Aquesta teranyina de termes i jurisdiccions s’acabà amb l’arribada dels Marc i el pas a l’Edat Moderna.

44 Les jurisdiccions medievals de Sant Boi a: Maria Lledó Barreda i Júlia Miquel, «Anàlisi territorial del Sant Boi medieval i modern», 1r. Congrés d’arqueologia medieval i moderna. Actes, Barcelona 2000, p. 456-465. 45 Els Papiol, senyors de Benviure, encara juraven fidelitat als senyors d’Eramprunyà al segle XIV. Un document datat l’any 1180 aixeca acta d’una concòrdia entre Guillem de Sant Martí i S. de Papiol «pel feu d’Eramprunyà». ACA, Diversos, Sentmenat (olim Monacals 3510). Inventari de documents de la baronia d'Eramprunyà i Castelldefels, f. 10, doc. 59, signatura N-3. 46 Els Fonollar al Baix Llobregat han estat estudiats per Àngels Parés, «Els Fonollar, una família del Baix Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 8 (2992), p. 103-111.

13

6. LA CREACIÓ DE LA BARONIA D’ERAMPRUNYÀ Com és sabut,47 els Marc compraren la senyoria d’Eramprunyà el 1323.48 Divuit anys abans, des del 1305, eren ja senyors de la Casa de la Roca,49 antiga quadra amb terme propi situada entre Gavà i Castelldefels. El món feudal quedà profundament trasbalsat per les dramàtiques epidèmies de pesta. En dos segles, tres de cada quatre masos van desaparèixer.50 Nuclis com la Roca quedaren pràcticament despoblats, amb la desaparició del 40% de les cases en només 30 anys. A la Sentiu, un terç dels masos quedaren abandonats. El daltabaix de la població perjudicà els Marc, que veieren com la renda procedent de les prestacions dels vassalls es reduïa: el senyoriu d'Eramprunyà perdé, entre 1323 i 1500, el 75% del seu valor. La crisi demogràfica, i també social, marcà profundament la política senyorial dels Marc i, de retop, provocà la cristal·lització de l’actual divisió municipal. Inicialment, per fer front a la crisi, els Marc intentaren refermar l’autoritat per seguir cobrant tots els drets senyorials, però aquest programa topà amb la resistència d’una pagesia organitzada, que gaudia del suport reial. Aquest fet, que motivà que la els Marc esdevinguessin, en l’àmbit català, políticament contraris al rei, determinà també que els Marc es plantegessin una estratègia senyorial alternativa a l’enduriment del domini. Així, si com corresponia a una jurisdicció senyorial forjada durant l’alta edat mitjana, el terme d’Eramprunyà era la seu d’una intricada xarxa de dependències feudals, l’objectiu dels Marc va ser-ne la simplificació i la concentració de tot el domini en llurs mans. Així doncs,51 la incorporació al senyoriu d’Eramprunyà de totes les jurisdiccions feudals que esquarteraven el territori i les rendes del terme va ser la divisa dels Marc d’Eramprunyà.52 Si bé, com hem vist, durant l’etapa de domini reial sobre Eramprunyà, diversos territoris que antigament hi eren integrats se n’anaren segregant (Sant Boi, El Llor, Campdàsens, Garraf i Jafre, en diverses etapes entre principis del segle X i principis del XIV), amb els Marc fou ben diferent. L’entrada fou ja de cavall sicilià: si el 1323 compraren el senyoriu, el 1324 obriren plet per clarificar els drets i jurisdiccions existents al terme.53 La sentència arbitral del 1327, dictada al Puig de Montbaig,54 fixà clarament els termes i les jurisdiccions dels diferents senyors. Deu anys després, el 1337, Pere Marc I exercí el dret de fadiga i comprà a Blanca de Centelles la castlania d’Eramprunyà que, alienada des de finals del segle X, s’emportava una bona llesca de les rendes d’Eramprunyà.55 Després, els feudataris independents que existien al terme (els Papiol, Fonollar,

47 Per al marc general, vegeu l'obra divulgativa: Diversos autors, Els Marc, cavallers i poetes al castell d’Eramprunyà, Museu de Gavà, 1998. Per a un estudi molt més profund i rigorós: Joan Josep Chiner, Ausiàs Marc i la València del segle XV (1400-1459), Generalitat Valenciana ,1997, amb abundants notícies documentals inèdites. 48 El primer autor que esmentà la data (tot i confondre 1332 i 1322 per 1323), en el primer treball monogràfic publicat sobre el castell d’Eramprunyà fou Joaquim Torres i Reyetó, «Lo castell d’Aramprunyá», a les Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, núm. 3 (1887), pp. 33-74. Hi ha una reedició publicada per La Renaixensa. 49 Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 136. 50 Josep Campmany, «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, 5 (1999) p. 105-121. 51 Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, p. 36. 52 Per fer-se una idea del grau d’esquarterament dels dominis territorials, vegeu el cas del parròquia de Sant Boi el 1370, a Jordi Gacía Pardo, Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l’Edat Mitjana, Barcelona 1989, p. 55. 53 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, registre 181, f. 213, citat per Francesc de Bofarull, op. cit., p. 81. 54 Transcrita per Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, apendix, doc. 6, p. 210. 55 Pierre Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, Barcelona 1981, vol II, p. 65.

14

Vilarnau, Thogores, Ribes, etc.) anaren venent llurs feus al senyor.56 L’any 1390 els Marc posaren plet contra el priorat de Sant Vicenç de Garraf, per delimitar exactament drets i termes entre els dos dominis.57 Amb el nou segle, el 1427,58 prèvia sentència judicial, Berenguer de Relat hagué de vendre el domini útil de Castelldefels (la propietat eminent era conservada pel monestir de Sant Cugat) a Lluís Marc. Per aquesta època, l’any 1405, compraren la casa i possessions de La Sentiu,59 després de pugnes constants,60 A mitjans del XV havien aconseguit concentrar tota la senyoria en les seves mans, excepte els termes governats pels Burgués, rics ciutadans amb enorme poder al Consell de Cent Barceloní: Gavà, Viladecans, la Torre Burgesa i la Pobla del Perelló.61 L’any 1449, Gavà passà a mans dels Marc. Dos anys abans, Lluís Marc havia reintegrat també al senyoriu la Casa de la Roca, que el 1347 havia passat del desheretat Pericó Marc als seus descendents Lacera i Rosanes. Així doncs, davant la crisi i el poc suport reial, l'estratègia dels Marc fou simplificar i concentrar la xarxa feudal d'Eramprunyà. El procés durà un segle, des de 1337 –data d’adquisició de la castlania– fins a 1449 –data d’adquisició de Gavà i la torre del Perelló–, i encara culminà el 1562 amb l’adquisició del senyoriu de Viladecans. En qualsevol cas, a finals del segle XVI s’havia ja eliminat tot l'entramat feudal, i quedà constituït un nou ens senyorial, reduït als actuals termes municipals de Gavà, Viladecans –sense incloure la Torre Roja–, Castelldefels, Begues i Sant Climent (Figura 3).

9. Torre del Perelló

7. Casa de la Roca

5. Casa de la Sentiu12. Torre del Fonollar4. Castell de Castelldefels

1. Castell de Jafre

6. Casa del Si tjar13. Torre de Benviure

15. Torre de Sant Pere

2. Castell de Campdàsens3. Castell de Garraf

10. Torre del Baró (Viladecans)

16. Castell del Puig (Sant Boi)

11. Torre d’Almafar

8. Casa de Gavà

14. Torre del LlorEstanys del Remolar i la Murtrassa

N

Línia actual de costa Límits del terme d’Eramprunyà al s. X

0 2 km1

Abansdel 911

1

2 3 4

6

5

7

89 10

14

13

11 12 Riu viu(1211)

Braç de l’Illa(v. 1080/90)

Riu mort(a. 965)

1516

Figura 3. La baronia d’Eramprunyà (color taronja), territori reduït en comparació amb el que abastava el senyoriu altmedieval d’Eramprunyà (línia vermella).

56 ACA, Diversos, Sentmenat (olim Monacals 3510). Inventari de documents de la baronia d'Eramprunyà i Castelldefels, f. 1, doc. F-1, f. 2, doc. I-1, doc. K-1, f. 39, doc. F-11 57 Data del 14 de desembre de 1390, Arxiu de la Catedral de Barcelona, 4-78-15, regestat per Josep Baucells, El Garraf i la Pia Almoina de Barcelona. Inventari dels pergamins, Barcelona 1990, doc. 536, p. 183. 58 Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 134. 59 Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí P-22. Notari Francesc Fuster. 60 Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 89-91. 61 Josep Campmany, Gavà, històries medievals, Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà, 2006, p. 119.

15

Anomenem a aquest nou ens senyorial, estès sobre el territori esmentat i nascut gràcies al procés de concentració portat a terme pels Marc, baronia d’Eramprunyà, per tal de distingir-lo del senyoriu d’Eramprunyà, més difús i característic de l’edat mitjana. A partir de l’Edat Moderna, als termes d’aquests municipis, un únic senyor (el baró) governava en solitari per sobre de tots els vassalls. S’havia constituït una veritable baronia, en què la complexa piràmide feudal quedà substituïda per un únic baró sobre uns vassalls iguals, si més no davant la llei. En aquest sentit, és remarcable que el primer document escrit que es refereixi al titular d’Eramprunyà com a baró és de 1509.62 Com que la conformació de la nova baronia va lligada a la destrucció del castell d’Eramprunyà (1469) durant la guerra civil catalana del segle XV, de vegades la baronia s’arribà a denominar «baronia de Castelldefels» a causa de la reedificació del castell d’aquest indret, que esdevingué el nou nucli del terme. L’expressió la trobem ja el 1523.63 7. LA DEFINICIÓ MODERNA DEL TERME MUNICIPAL DE GAVÀ 7.1. La configuració del terme parroquial Al llarg de tota l’Edat Moderna, doncs, la Baronia d’Eramprunyà es consolidà com a ens territorial de referència de cara a l’exterior. Ara bé, de cara a l’interior de la baronia, existia una estructura diferent, basada en les parròquies eclesiàstiques. Desconeixem quan se n'escaigué la fundació, però tal com ja hem indicat, la parròquia d'Eramprunyà, centrada a la capella de Sant Miquel del castell, existia abans del 966.64 Tenia un terme gran i incloïa els actuals de Begues, Sant Climent, Viladecans, Gavà i Castelldefels.65 La fundació en un recinte casteller tingué un motiu: permetia que el fundador (el comte de Barcelona i senyor d'Eramprunyà) s'apropiés del delme. La parròquia passà a dependre del bisbe (del capítol catedralici, per ser més exactes), però la major part del delme romangué, sempre, en mans del senyor del castell.66 La promoció a parròquies de les esglésies de Sant Climent i Begues, però, provocà l’esquarterament de la parròquia matriu de Sant Miquel. La primera, que s’esmenta com a església l’any 970, és qualificada de parròquia per primer cop el 1092.67 Pel que fa a Sant Cristòfor, també sembla edificada en els primers temps de la conquesta franca, però el primer cop que en trobem documentat el caràcter parroquial és l’any 1264.68 62 Narcís Camós. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, enriquecido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657. Llibre 2n: Libro segundo de las imagenes de nuestra señora milagrosamente halladas, que se veneran en el obispado de barcelona, cap. XV. De la imagen de nuestra señora de burgués, pp 57 a 60, publicat més modernament per Jordi Fort, Mare de Déu de Bruguers, Sant Climent de Llobregat, 1978, p. 14-20. 63 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. I, Barcelona 1994, p. 365, Dimarts 18 d'agost de 1523: «lo magnífich mossèn Miquel Benet de Gualbes, baró de Castelldefels». 64 Donem aquesta data perquè en un document de l'any 994 s'especifica que es fa donació d'uns determinats drets (probablement el dret de capellania o patronatge) sobre la parròquia d'Eramprunyà comprats pel pare del donant al comte Mir de Barcelona, que morí el 966. ACB, Libri Antiquitati, vol. IV, doc. 148, f. 51a-b, transcrit per Àngel Fàbrega, Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Barcelona 1995, vol. I (844-1000), doc. 253, p. 476-477. 65 Josep Campmany, «Castelldefels: el terme municipal», Mar i muntanya, núm. 61 (2000) p. 5. 66 El delme de Sant Miquel d'Eramprunyà ja és cedit testamentàriament pel senyor del castell (el comte Borrell) a la seva muller l'any 993. DE BOFARULL, F. El castillo y la baronía de Aramprunyà, p. 23. 67 Vegeu la nostra interpretació de l’evolució dels diferents termes parroquials a: J. Campmany, Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000, dins «Gavà mil anys”, Gavà 2002, p. 43-44. 68 Arxiu Històric Municipal de Cornellà, fons Mercader, pergamí núm. 50, Josep Fernández Trabal, Joan Fernández Trabal, Inventari dels pergamins del fons Mercader-Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat, s. XI-XVIII, Barcelona 1989, doc. 57, p. 52.

16

El fet que Sant Climent i Begues no apareguin com a parròquies fins molt més tard que Sant Miquel, Sant Vicenç i Sant Boi, indica que foren esglésies edificades per les comunitats de petits propietaris de la zona, però sense el caràcter de parròquia, ja que el delme, impost lligat a les funcions parroquials, el pagaven beguetans i climentons als senyors del castell d’Eramprunyà, com a senyors propis de l’església matriu de Sant Miquel d’Eramprunyà.69 La tercera de les esglésies situades al terme parroquial de Sant Miquel que fou promoguda al rang de parròquia fou Santa Maria de Castelldefels, entre els anys 1099 i 1106,70 amb un terme que anava de l’actual torre moruna a la riera dels Canyars i del mar a la riera de la vall de Joan. Si bé en aquest cas, gràcies al precepte de Lotari de 986 i les posteriors confirmacions papals dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098, el monestir de Sant Cugat havia pogut percebre íntegrament la totalitat del delme de les seves propietats, la sorda pugna entre el bisbe i l’abat del monestir havia impedit la formalització d’una parròquia independent.71 No fou fins que els càrrecs d’abat i bisbe foren exercits simultàniament per Berenguer de Barcelona que la consagració es va poder fer efectiva. Amb aquesta consagració parroquial, el terme de la parròquia de Sant Miquel d'Eramprunyà quedà esquarterat, amb un enclavament situat entre la nova parròquia de Castelldefels i el Garraf, entre la torre moruna i la cova fumada, que abastava els actuals barris del Poal i Bellamar de Castelldefels, que seguia pertanyent a la parròquia i al senyoriu d’Eamprunyà (Figura 4). L’esquarterament de la parròquia de Sant Miquel, doncs, acabà conformant un terme residual. Al segle XIV, els capbreus confirmen la no integració de l’enclavament del Poal-Bellamar a la parròquia de Castelldefels.72 De fet, fins i tot les visites pastorals semblen suggerir el lligam entre l’ermita de Sant Salvador, erigida en aquest enclau, i la parròquia d’Eramprunyà: el primer esment que tenim de l’ermita és de l’any 1313, durant la visita a Sant Pere de Gavà.73 De fet, la capella de Sant Salvador no s’esmenta per primera vegada en les visites pastorals a Castelldefels fins a l’any 1508.74 Al llarg dels segles XIV i XV es va configurar, finalment, un terme parroquial en forma de “L” invertida, que coincideix a grans trets amb l’actual terme municipal de Gavà. La fixació gairebé definitiva de l’actual terme de Gavà es formalitzà entre els anys 1913 i 1915, quan una comissió de topògrafs enviada per l’Estat va aixecar acta dels termes del municipi.75

69 Josep Campmany, «L’antiga església de Sant Cristòfor de Begues. Aproximació històrica», dins la Memòria d’excavació de la rectoria de Begues, text inèdit, 2005. 70 ACB, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Transcrit per Ramon Ordeig, «Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1101-1125», Revista Catalana de Teologia, vol. XIII/2 (1988), doc. 284, p. 398-400. 71 Josep Campmany, «La pugna entre diòcesi i Sant Cugat pel control de les esglésies del monestir», Mar i muntanya, 25-34 (1997), p. 5. 72 Josep Campmany, «El terme municipal de Castelldefels», Mar i muntanya, núm. 56 a 66 (2000), p. 5. 73 Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 2, f. 83. 74 Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 29, f. 166. 75 Arxiu Topogràfic de l’Instituto Geográfico Nacional, Quaderns d’elaboració del Mapa Topográfico Nacional, núm. 25, fulls 448-1 i 448-2, expedients 92/061085, 92/061086, 92/061089, 207/061957 i 275/062512.

17

Figura 4. Parròquies a Eramprunyà als segles XI, XII i XIII. Observi’s la subdivisió de la parròquia original de Sant Miquel d’Eramprunyà (Figura 2) de la que se segregaren les parròquies de Santa Maria de Castelldefels, Sant Cristòfor de Begues i Sant Climent de Llobregat. L’enclau entorn de Sant Salvador dels Arenys pertanyia al segle XII a la parròquia de Sant Miquel i Sant Pere. Aquesta llarga exposició d’història geogràfica planteja una important qüestió: si l’actual terme municipal de Gavà té l’origen en la mil·lenària parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, per què el nom del terme no va adoptar, de forma natural, el nom i el patró d’aquesta església, i en canvi va adoptar el nom i patró d’una part minúscula d’aquesta parròquia, la del nucli vilatà de Gavà? Intentarem respondre a aquesta pregunta al paràgraf següent. 7.2. Sant Pere de Gavà Hi ha 21 documents, fins al 1300, on s’esmenta algun lloc de culte (cel·la, altar, església, o parròquia) dedicat a Sant Pere al terme d’Eramprunyà. D’aquests vint-i-un, 15 provenen del Cartulari de Sant Cugat, manuscrit del segle XIII que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i que transcriu documents dels segles anteriors.76 Els altres 6 són pergamins dels arxius Diocesà i de la Catedral, de Barcelona, i del Vaticà, a Roma. Pel que fa als 15 documents provinents del Cartulari, es poden reduir a deu, ja que alguns documents foren generats alhora, per la mateixa persona, i amb el mateix objecte. Altres 2 provinents del Vaticà (les Rationes Decimarium Hispaniae dels anys

76 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, Barcelona 1947.

18

1279 i 1280) es poden reduir a un.77 Hi ha doncs un total de 15 documents independents que permeten establir amb coherència l’origen i evolució de Sant Pere de Gavà. El primer fet remarcable és que l’esment textual de Parròquia de Sant Pere de Gavà només apareix tardanament, l’any 1200. La resta de documents concreten l’advocació a Sant Pere de molt diverses maneres: «altar a Sant Pere, al lloc anomenat Castelldefels» (dos documents diferents, de l’any 972),78 «cel·la monacal de Sant Pere, situada a Castelldefels» (dos documents sobre el testament del veguer Galí de Santmartí, del 980),79 «església de Sant Pere, a Castelldefels» (el famós Precepte de Lotari, del 986),80 «església de l’apòstol Sant Pere, a Castelldefels» (un document del 987),81 «una cel·la monacal dedicada a Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere, les basíliques de la qual són a Castelldefels» (dos documents del 1002),82 «església de Sant Pere, al lloc de Castelldefels, al terme del castell d’Eramprunyà» (quatre butlles papals pràcticament idèntiques entre 1002 i 1098),83 «església de Sant Pere de Castelldefels» (una concòrdia entre Sant Cugat i Mir Geribert),84 «església de Sant Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà» (el testament del castlà d’Eramprunyà Guillem Ramon de Santa Oliva, del 1143),85 «església de Sant Pere i Sant Miquel prop del Garraf» (esment del 1168),86 «església de Sant Pere [i] de Sant Miquel del castell d’Eramprunyà» (document del 1184),87 «Parròquia de Sant Pere de Gavà» (document de l’any 1200),88 «parròquia de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel» (testament de Pere de Gavà, del 1216),89 «església de Sant Pere de Gavà» (testament de Guillem Burgués, del 1265),90 i finalment, l’església de Gavà, amb sagristia (Rationes, 1279 i 80). L’aparent garbuix de qualificatius (altar, cel·la monacal, església, parròquia i sagristia), advocacions (Sant Pere amb Santa Maria i Sant Miquel) i localitzacions (Gavà, Castelldefels, Eramprunyà) s’entén si s’ordenen temporalment. En primer lloc, pel que fa a la localització. Al segle X, Sant Pere només apareix esmentat en relació amb el lloc de Castelldefels. Al segle XI, apareix alhora localitzat a Castelldefels dins d’Eramprunyà. Al segle XII, i fins el 1200 desapareix qualsevol referència a Castelldefels i només apareix Eramprunyà, i des del 1200 apareix, ja en exclusiva, Gavà. En segon lloc, pel que fa al qualificatiu: altar (972), cel·la (980 i 1002), església (des del 986 al 1300) i parròquia (del 1200 en endavant). En tercer lloc, les altres advocacions que apareixen als documents també semblen cronològicament canviants: Santa Maria (972-1098), Sant Miquel (1143-1216) i cap (1200, 1265 i 1279-80).

77 Arxiu Secret del Vaticà, Collectoria, vol. 213, fol. 2, publicat per Josep Rius, «La dècima del Bisbat de Barcelona de 1279-80», Estudis Universitaris Catalans, XIV (1929) p. 33 78 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, docs. 98 i 99. 79 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, docs. 136 i 137. 80 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 173. 81 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 202. 82 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, docs. 372 i 374. 83 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, docs. 382, 412, 486 i 774. 84 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 561. 85 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 946. 86Arxiu Diocesà de Barcelona, CD3, 225, C. 87Arxiu Diocesà de Barcelona, carpeta 3A, pergamí 54. 88 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. Josep Rius, doc. 1234. 89Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum, 1-1-365. 90Arxiu de la Catedral de Barcelona, Pia Almoina, Testaments, 4-8-98.

19

La conclusió és la següent:91 des de la seva fundació, vers el 950, el monestir de Santa Maria de Castelldefels fou posat sota l’advocació de Santa Maria, Sant Miquel, Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau. Els dominis que comanava eren immensos, i s’estenien des del Llobregat fins al Garraf. Mica en mica, per augmentar l’efectivitat en el conreu de les terres pròpies, el monestir s’anà descentralitzant, establint tot de cel·les monàstiques (domus),92 on vivien en comunitat uns quants clergues. Cadascuna d’aquestes cel·les adoptà per protector un dels sants dels altars de l’església principal.93 Així sorgiren les cel·les de Sant Pau (al Prat), Sant Joan (a Viladecans), Sant Pere (a Gavà), Sant Miquel (potser a La Sentiu, on d’antic hi havia un altaret dedicat a Sant Miquel) i Santa Maria (al coll del Sitjar, que més endavant es convertiria en Santa Maria Magdalena).94 Això ocorria vers el 975. Deu anys després, la ràtzia d’Al-mansur i l’adscripció del monestir a Sant Cugat arruinà moltes d’aquestes cel·les, que quedaren potser reduïdes a mers oratoris que no han deixat rastre escrit fins al boom demogràfic del segle XIII, en què assoliren de nou categoria de capelles o parròquies. Només la cel·la de Sant Pere, al lloc de Gavà, tingué continuïtat transformada en església, i per això és esmentada en solitari al costat de la basílica principal de Santa Maria de Castelldefels a partir del 1002, en totes les butlles papals, i en el document del senyor d’Eramprunyà Mir Geribert del 1043. Com que aquesta església estava ubicada en les possessions del monestir de Castelldefels, és usualment anomenada «Sant Pere de Castelldefels». De fet, fins i tot al segle XVI, hom encara parla de Sant Pere de Gavà a l’església de Castelldefels.95 L’església de Sant Pere de Gavà, dins les possessions de Sant Cugat del Vallès perdurà, doncs, fins ben bé finals del segle XI. Entre el 1100 i el 1106, però, una gran reorganització eclesiàstica de tot el terme d’Eramprunyà modificà l’estatus d’aquesta església, relacionada amb la important reforma eclesiàstica de finals del segle XI. El papa Gregori VII, enfrontat amb l’emperador, decidí separar el poder polític del religiós: és la reforma gregoriana. I una de les seves conseqüències fou la introducció de control forani sobre Sant Cugat. Per implantar la reforma, Roma posà el monestir sota el control de l’abat del cenobi francès de Thomières,96 que, entre altres coses, ni tan sols acceptà reconèixer l’abat elegit pels monjos.97 Aquesta situació provocà una revisió de l’exempció de Sant Cugat (i per tant, també de Castelldefels) de la diòcesi barcelonina. Si entre els anys 1000 i 1090, Sant Cugat havia protegit la seva independència del bisbat tot acostant-se a Roma,98 tot aconseguint butlles que li garantien immunitat judicial i la percepció íntegra del delme de les seves possessions, ara en canvi intentà protegir-se de la ingerència romana acostant-se a

91 Josep Campmany, «Sobre l'antiguitat de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d'Eramprunyà», Diàleg, núm. 124 (1995) p. 14-15, 125 (1995) p. 14-15, 126 (1996) p. 14-15, 127 (1996) p.12-13, 128 (1996), p. 13-1 5, 129 (1996) p. 17-19. 92Miquel Riu, Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel, siglos IX-XVI, Universitat de Barcelona 1961, vol. 1, p. 704-705. 93Opinió aventurada per M. Coll i Alentorn, La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988), Barcelona 1989, p. 42. 94Segons Montserrat Pagès, la conversió d’advocacions de Santa Maria a Santa Maria Magdalena fou corrent al segle XIII. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona 1992, p. 274, nota 9. 95Confessiones beneficii sancti Petri de Gavano in ecclesia Castrifidelium, del 3 de maig al 21 d'agost del 1561, a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona. 96 P. Kehr, El papat i el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, «Estudis Universitaris Catalans», Vol. XIV, Barcelona 1929, pp. 289-323. 97 Diversos episodis d’aquests enfrontaments, al Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, docs.739, 740, 741, 742, 743, 744, 745 i 753. 98 Josep Campmany, «La pugna entre diòcesi i Sant Cugat pel control de les esglésies del monestir», Mar i muntanya, 25-34 (1997), p. 5.

20

l’episcopat barceloní. Així, a la dècada del 1090, els monjos i el bisbat van actuar junts, protegint-se mútuament contra el legat romà. La conclusió d’aquest agitat període va ser una butlla d’Urbà II de 1098, que confirmava les possessions del monestir, però eliminava la independència episcopal, obligant l’abat a ser confirmat pel bisbe de Barcelona.99 És en aquesta nova etapa de relacions en què cal emmarcar la consagració parroquial de Santa Maria de Castelldefels,100 gairebé cent anys després dels primers esments sobre l’existència de parròquies a Eramprunyà. Consagració parroquial i predomini episcopal afavorits per la coincidència d’abadiat i episcopat en una mateixa persona: el bisbe-abat Berenguer. La creació de la parròquia de Santa Maria de Castelldefels es va propduir entre els anys 1100 i 1106, a l’antiga casa principal del monestir de Santa Maria de Castelldefels. El seu terme parroquial, però, era sensiblement menor que les antigues possessions de Sant Cugat a Eramprunyà. Així, si bé les terres del monestir s’estenien al segle XI per Sant Boi, El Prat, Viladecans, Gavà i Castelldefels, el terme parroquial definit de bell nou incloïa només Castelldefels.101 La resta de terres que, dins d’Eramprunyà, eren de Sant Cugat quedaren excloses de la nova parròquia. De fet, quedaren en situació confusa: no eren parròquies, però els fidels hi eren atesos per esglésies depenents del monestir. Però les conseqüències de la butlla de1098 no quedaren definitivament establertes fins els anys 1117 i 1120. Perquè a principis de segle XII, un cop allunyat el perill d’ingerència romana a Sant Cugat, els monjos volgueren recuperar l’exempció del bisbat. Pretensions a les quals, lògicament, s’oposà el bisbe de Barcelona. L’abril de 1117 arribà com a mitjancer el cardenal Bossó, enviat papal. Bossó dictaminà contra les pretensions del monestir, que establí que «monachi soli habitantes in ecclesiis redean ad monasterium suum» és a dir, que els monjos establerts a les esglésies havien, obligatòriament, de tornar al monestir;102 les esglésies pròpies del monestir, Castelldefels entre elles, havien doncs d’estar regides per rectors seculars. L’abat de Sant Cugat es reservava el dret de presentar els candidats (dret de patronatge), però era el bisbe qui nomenava, consagrava i autoritzava els sacerdots de les esglésies del monestir; i el que era més important, conservava el dret a visitar, inspeccionar i castigar, si s’esqueia, aquests rectors. Aquesta resolució, confirmada per la butlla de Calixt II de 15 de febrer de 1120,103 de retop afectà les esglésies dels monjos no incloses a Castelldefels; si fins aleshores la seva gestió havia estat encomanada a una munió de monjos dispersos sobre el territori, ara, de cop, quedaven sense custòdia, ja que el bisbe només nomenava els rectors de les esglésies parroquials. La resolució de 1117, que obligava els monjos de Sant Cugat a deixar de residir a les esglésies exteriors del monestir provocà, a principis del segle XII, una important reordenació de les funcions i divisions eclesiàstiques de les terres de Sant Cugat a Eramprunyà. D’una banda, algunes cel·les i les seves terres adjacents, abandonades pels monjos, foren incorporades a d’altres esglésies controlades directament pel bisbe, com

99 Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, doc. 774. 100 Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Reproduït per R. Ordeig, Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, Anys 1101-1125, «Revista Catalana de Teologia», vol. XIII/2, (1988), doc. 284, p. 398-400. 101 Veure nota 18. 102 ACB, Libri Antiquitatum, vol. IV, f. 214, citat per Josep Maria Martí Bonet, «Los privilegios papales y las parroquias de la diócesis de Barcelona», Anthologica Annua, vol. 30-31 (1983-84), p. 311. 103 J. M. Martí Bonet, op. cit., p. 306.

21

Sant Pau del Prat, unida a Sant Boi de Llobregat, Sant Joan de Viladecans, unida a Sant Climent de Llobregat, o Sant Pere de Gavà, que va quedar unida a Sant Miquel d’Eramprunyà. Així, si entre els anys 972 i 1098, a la zona de Gavà es parla de l’església de «Sant Pere de Castelldefels», aquesta denominació fou substituïda a partir de 1143 per la de «Sant Pere i Sant Miquel d’Eramprunyà», tot indicant la unió de l’antiga cel·la de Sant Pere, fundada pel monestir de Castelldefels, a la parròquia d’Eramprunyà, el rector de la qual ho era alhora de «Sant Miquel i Sant Pere de Gavà»,104 apel·latiu que es mantingué fins ben entrat el segle XV, quan el castell i l’església de Sant Miquel foren destruïts per les tropes de la Generalitat. Per acabar, tot i que la parròquia de Sant Pere i Sant Miquel d’Eramprunyà s’anomenà així durant el segle XII, el pes demogràfic i econòmic de la plana s’acabà imposant. L’any 1200, com hem vist, ja apareix, per primer cop, esmentada en un document la «Parròquia de Sant Pere de Gavà».105 D’aleshores en endavent, Sant Pere de Gavà va ser l’únic nom de tot el terme parroquial. I en les visites pastorals dels bisbes de Barcelona al llarg del segle XIV quedà clar que Sant Miquel ha esdevingut, ja des del 1344,106 església sufragània de Sant Pere. De fet, el mateix arxiver de l’arxiu diocessà Campillo, al seu Speculum, adverteix que Sant Miquel d’Eramprunyà «Ecclesiam Sti. Michaelis fuit Matrix Ecclesiae in Castello de Alamprunya».107 Cal remarcar, però, que malgrat que la conformació de la parròquia eclesiàstica ja estava clara, en canvi als notarials, hom segueix distingint encara entre la parròquia de Sant Pere de Gavà i la de Sant Miquel d’Eramprunyà. Ho trobem encara als anys 1390-1399.108 La definitiva assumpció de la unitat parroquial documents dominicals, com ara capbreus o manuals no es produí fins a la segona meitat del segle XV, quan es produí també la unificació de les senyories. 7.3. De la parròquia al municipi Al llarg dels segles XIV i XV, com hem vist, els senyors d'Eramprunyà ajuntaren al terme del castell els altres senyorius independents, tot creant la baronia d’Eramprunyà. En aquest procés, després de la unificació dels termes, la parròquia, ja denominada Sant Pere de Gavà, va esdevenir el marc de referència per a l’organització de la comunitat local. El govern municipal sorgí a partir de l'organització interna del culte parroquial a través de la participació laica. És en aquest marc en què apareixen dos jurats, denominats també sagristans o obrers parroquials (esmentats al segle XVI), que administraven el culte a l'altar major i tenien cura de les obres i conservació de l'església, la rectoria i el cementiri, l'àmbit d'actuació dels quals era tot el terme. Remarquem que els jurats apareixen documentats ja pocs anys després de la unificació dels termes senyorials. Si aquesta unificació es produïa l’any 1449, data de l’adquisició

104Es conserva un document al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, actualment en parador desconegut, de títol «Obligacions del Rector de Sant Miquel i Sant Pere de Gavà». El document no porta data, però sembla remuntar-se al segle XIV. Reproduït per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, ap. XVII, p. 180. 105J. Rius, Cartoral de Sant Cugat del Vallès, doc. 1234. 106 Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 5, f. 170r. 107 Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 34, f. 161. 108 Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notari Francesc Fuster, 59/15, Manual d’establiments de Jaume Marc, 1390-1399, f. 29r-30r.

22

de Gavhà pels Marc d’Eramprunyà, hom ja esmenta els jurats de Gavà els anys 1646,109 1469,110 1471,111 en plena guerra civil catalana. Com a confirmació d’aquest procés, l’any 1497 es documenta per primer cop un batlle propi i exclusiu per a tot el terme parroquial de Gavà, diferent del dels termes veïns.112 Podem doncs situar el naixement del govern municipal gavanenc modern en el tombant dels segles XV a XVI. L’any 1600, continuant amb la innegable lligam entre administració laica municipal i administració eclesiàstica, el bisbe dictà un reglament per protegir i administrar el tresor parroquial, i establí procediments per elegir administradors i obrers.113 Són les Ordinacions locals més antigues que coneixem. 8. LA PREPONDERÀNCIA DEL NUCLI VILATÀ: LA BATLLIA REIAL Hem explicat fins aquí la conformació del terme municipal actual i que, malgrat que originàriament Sant Miquel d’Eramprunyà era el referent patronal únic de la parròquia, posteriorment aquesta acabà tenint doble titularitat, i, finalment, l’advocació de la petita cel·la monacal s’acabà imposant a la parròquia matriu original. Ara analitzarem les raons que determinaren aquest canvi d’advocació de la parròquia, i de relació entre les dues esglésies principals del terme: el fet que Gavà era el centre d’un important domini reial, la batllia de Gavà. Podem seguir l’evolució del domini reial des de l’època de la conquesta. Cal aclarir que el terme de la batllia de Gavà s’identifica amb el territori de l’antiga vil·la romana, que anava aproximadament des de les Ferreres i ca n’Espinós fins al mar, i quedava delimitada a l’est per la riera de Sant Llorenç, i a l’oest, pel Calamot i la Serra de Queralt. El primer esment que en tenim és de l’any 1043,114 data en què un document fa referència a la Torre comtal de Gavà. El domini apareix esmentat –per bé que indirectament– en dos documents de l’any 1022: un, pel qual la comtessa Ermessenda cedeix al seu nét, Ramon Berenguer I, entre moltes altres propietats, els alous que té al terme d’Eramprunyà (alou és sinònim de gran domini),115 i un altre que és la convinença entre els comtes de Barcelona i Urgell. Mitjançant aquesta convinença, el comte Ermengol II d’Urgell es va feudatari del comte barceloní, i rebé a canvi, en feu, junt amb altres béns, el castell d’Eramprunyà, i «la dominicatura comtal que hi ha dins del terme d’Eramprunyà»,116 en referència al domini de Gavà. Val a dir que la infeudació al comte d’Urgell va durar fins a la seva mort, l’any 1038; després, tant el castell d’Eramprunyà i com la dominicatura de Gavà van tornar a mans del comte de Barcelona. L’existència d’aquest domini reial dins dels termes d’Eramprunyà neguitejava els senyors del castell, que en diverses ocasions es van enfrontar amb el comte, en un intent va d’imposar el seu domini. El judici comtal contra Mir Geribert, del 1058, recull la referència a una cavalcada organitzada pel seu fill Bernat contra els dominis del comte a

109 ACA, Reg. intrús 21, f. 134. 110 ACA, Reg. intrús 53, f. 69. 111 ACA, Reg. intrús 53, f. 173r. 112 El 1497 es documentaa en Tintorer «lo batlle», Josep Iglésies. El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, p. 193. 113ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 722v-723r. 114 Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 561, vol. II, p. 223-224. 115 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Berenguer Ramon I, núm. 46. 116 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. extrainventari, núm. 1002.

23

Eramprunyà, en el transcurs del qual van fer malbé propietats i van intimidar els pagesos.117 Aquestes pugnes entre els feudals del castell i els vilatans de la batllia es mantigueren durant molts anys: a la segona meitat del segle XII, hi ha querimoniae comtals que en detallen alguna més, com la protagonitzada pels cavallers de Guillem de Sant Martí, senyor d’Eramprunyà, contra el batlle reial Tició, que rebé una ferida de llança.118 La dominicatura de Gavà torna a aparèixer l’any 1079, en la divisió del comtat de Barcelona entre els comtes bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. En aquesta ocasió, va ser Ramon Berenguer II qui es quedà Eramprunyà i la dominicatura de Gavà.119 L’any 1151, quan el comte Ramon Berenguer IV va decidir reorganitzar i avaluar tots els seus dominis, va enviar els seus oficials a Gavà, on deixaren constància del valor d’aquesta senyoria.120 En aquesta època, el comte-rei governava el domini de Gavà mitjançant el seu batlle, Tició, que residia a la Casa de Gavà. De Tició hi ha una altra querimoniae comtal o plec de càrrecs per diversos abusos comesos quan era al capdavant de la batllia de Gavà.121 Va ser en aquesta època de finals del segle XII quan el comte, sempre curt de diners, va començar a utilitzar el domini gavanenc com aval i penyora de gruixuts préstecs. Així, per exemple, l’any 1169 va empenyorar la batllia de Gavà als templers, que actuaven de tresorers de la corona.122 L’any 1174, el rei Alfons I va cedir la dominicatura de Gavà, com a dot, a la seva muller Sança.123 I l’any 1204 la batllia de Gavà va ser venuda, juntament amb la de Sant Feliu de Llobregat, durant un any, al jueu Perfet, que exercia també de batlle de Barcelona, a canvi de 170 sexters d’ordi o 2.200 sous de Barcelona.124 L’any 1222, era batlle de Gavà en Durfort, que alhora també administrava els molins de Barcelona, i passava els comptes de la seva administració amb els consellers del rei.125 D’aquesta època també ens consten els primers testimonis documentals de l’existència d’una comunitat municipal organitzada a Gavà, sota el domini reial: hi ha un document d’inicis del segle XIII, en època del regnat de Jaume I el Conqueridor, que ens mostra sis «cònsols» gavanencs: Pere Farfai, Bernat Amat, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doi i en Mariscat.

117 Arxiu de la Corona d'Aragó, Liber feudorum maior, Ed. F. Miquel, doc. 301, vol I, p. 326-327. 118 Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamí extrainventari, núm. 3451. 119 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Ramon Berenguer II, núm. 39. 120 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, núm. 233. Aquest document i d’altres de la mateixa època, relacionats amb la batilla de Gavà, van ser estudiats i publicats pel professor de la Universitat de Califòrnia, Thomas N. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), Berkeley, 1984, vol. 1, p. 169-170, vol 2, p. 6-7. 121 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, pergamí extrainventari, núm. 4732. 122 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Alfons I, núm. 67. Publicat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 2, p. 75-78. 123 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Alfons I, núm. 146. Citat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 1, p. 169. 124 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Pere I, núm. 187. Pulicat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 2, p. 206-207. 125 Arxiu de la Catedral de Barcelona, pergamins, Diversorum C (d), capsa 12, núm. 849 (del 16 d’agost de 1222).

24

La data del document és desconeguda, tot i que els experts que l’han analitzat (Bisson i Font i Rius) el situen a entre els anys 1213 i 1217.126 L’any 1214 es van celebrar les primeres Corts generals del nostre país, amb ocasió de l’entronització del rei Jaume I, a Lleida. En aquestes Corts hi van assistir molts representants de les viles i ciutats reials. L’any 1217 es van celebrar, a Vilafranca del Penedès, unes segones Corts, només del Principat, amb gran assistència també de representants de les viles reials. Amb tota probabilitat, el document es va redactar amb motiu d’algun d’aquests esdeveniments, i els cònsols esmentats són els primers representats gavanencs a un Parlament dels que hi ha constància. Per bé que no se sap ben bé a quina de les dues corts correspon el pergamí. El document, a més, és interessant perquè és el testimoni de l’existència d’un lligam entre Gavà i Barcelona: els cònsols de la batllia es posaven sota el domini dels barcelonins, en un claríssim precedent del que, en el futur, seria la institució del carreratge. El document (figura 6) està dividit en dues parts. A la primera, els cònsols de Gavà juren ser fidels i defensar els cònsols de Barcelona: «jurem nosaltres, cònsols de la batllia de Gavà, ser adherents i auxiliars, de bona fe i sense engany, contínuament fins a cinc anys, al consolat de Barcelona, i obeir els cònsols de Barcelona i el Consell elegit, d’acord amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer, per Déu i aquests quatre Evangelis, salvant la fidelitat al senyor Rei». A la segona part, la totalitat de caps de casa de Gavà, en nombre de 89, juren complir fidelment allò que els seus representants han acordat i pactat: «jurem nosaltres, habitants del domini reial de la batllia de Gavà (figura 5), per defensar els nostres béns i els nostres drets, d’acord amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer, obeir els cònsols de Gavà, que a aquest efecte han estat elegits, i que ho són contínuament fins a cinc anys, per Déu i aquests quatre Evangelis, salvant la fidelitat al senyor Rei». D’alguna manera, aquest extraordinari pergamí és alhora indicatiu de la personalitat pròpia local i demostratiu de la vinculació del govern de la nostra ciutat al de la ciutat de Barcelona.

Figura 5. Detall del pergamí datat entre 1213 i 1217 que esmenta els «habitants del domini reial de la batllia de Gavà»

Al segle XIII, les propietats dels reis catalans van ser sovint empenyorades a prestamistes, a canvi de diners comptants i sonants. En l’època del regnat de Jaume I, per exemple, el 28 de març de 1239 aquest rei la va vendre per uns anys la dominicatura de Gavà –i també la de Viladecans– a en Garcés i la seva muller Eva. Aquests les van revendre a un tal Gregori, que les va tornar a vendre al fill de Garcés i Eva, Gil Garcés d’Azagra, operació que va ser aprovada per Jaume I el 23 de gener de 1257.127

126 ACA, Pergamins extrainventari, carpeta 366, núm. 4733, sense data. T. N. Bisson el data el 1213: Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), vol. I, p. 169; mentre que J. M. Font i Rius el data el 1217: «Génesis y manifestaciones iniciales del régimen municipal en Catalunya», Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona 1985, p. 588, nota 27. 127 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, Llibre d’alienacions, tom 3, f. 471, i registre 9, f. 16v. Citats per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segle XII-XVIII, Viladecans 1989, p. 32 i 48.

25

Ara bé, aquestes alienacions eren temporals, i Gavà seguia formant part del patrimoni reial. Així, l’any 1257, quan Jaume I i el bisbe i capítol de Barcelona van crear el sagramental o sometent, Gavà en fou un dels primers integrants.128 La presència de Gavà entre les viles fundadores del sometent, l’any 1257, confirma l’existència de la jurisdicció reial sobre la nostra ciutat, i per tant avala l’existència d’una illa de llibertat, en l’agressiu univers feudal dels segles XI, XII i XIII, denominada Gavà.

Figura 6. Pergamí datat entre 1213 i 1217 que

esmenta els cònsols de la «batllia de Gavà»

128 Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, Reg. 9, f. 14r.

26

Ara bé, després de múltiples empenyoraments, es va produir l’alienació definitiva de Gavà del patrimoni reial: poc abans de l’any 1265 el rei Jaume I va vendre definitivament la batllia de Gavà –i la de Viladecans– a Guillem Burgués i successors,129 tot i seguir conservant els drets jurisdiccionals superiors. A partir d’aquell moment el rei es desvinculà totalment d’aquella antiquíssima dominicatura, casa forta i batllia, que havia incorporat al patrimoni familiar en els temps de la conquesta, a la ratlla de l’any 900. El 1265, doncs, Gavà va sortir totalment de l’òrbita reial, i els seus veïns van perdre el dret d’enviar representants als Parlaments catalans. Acabem remarcant que des del llunyà segle X fins al 1265, durant gairebé quatre segles, Gavà estigué sota el domini i control directe dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, amb total autonomia i independència de les restants terres feudals del terme d’Eramprunyà. Durant prop de mig mil·leni, Gavà va ser una vila de jurisdicció comtal, primer, i reial, després, i seu d’una de les primeres batllies reials del país. 9. CONCLUSIÓ: ELEMENTS REMARCABLES L’actual terme municipal de Gavà té dos elements configuratius indispensables: d’una banda el nom, i d’altra l’espai geogràfic que delimita. Hem constatat que l’espai geogràfic es va anar conformant a partir de l’edat mitjana, a través de l’evolució del terme parroquial de Sant Miquel d’Eramprunyà, que acabà sota l’advocació parroquial de Sant Pere. Per tant, un dels elements constitutius de qualsevol senyal o emblema municipal hauria de tenir en compte l’element parroquial. D’altra banda, hem constatat també que, malgrat que el terme geogràfic que abasta el municipi corresponia originalment a la parròquia d’Eramprunyà, el nom final del municipi no correspon a aquest topònim, sinó al d’una part d’ell. La raó principal de la preponderància de la part pel tot ha estat, en aquest cas, l’existència al municipi de la seu d’una batllia reial, cosa que propicià la preponderància de Sant Pere sobre Sant Miquel, i de Gavà sobre Eramprunyà. Aquest és el segon element que hauria de quedar reflectit al senyal o emblema municipal. Tradicionalment, el primer dels elements ha estat l’únic que ha figurat a la sigil·lografia local, a través de les claus de Sant Pere, evocadores de l’abast del terme a través de la parròquia i la seva advocació (Figura 7). Ara bé, el segon element –el nom del municipi– també ha figurat a la sigil·lografia local a través de les inscripcions literals que tradicionalment rodejaven les claus de Sant Pere. El nom ha estat l’únic element que evocava la seu de la batllia reial medieval, en època del comte Ramon Berenguer IV i dels reis Alfons, Pere i Jaume. Possiblement, aquest element podria ser evocat en un nou escut municipal a través dels quatre pals, en testimoni de la batllia reial que donà prou preponderància al nucli de la plana com per imposar nom i patró al castell i parròquia castral original. 129 Guillem Burgués ja és senyor de Viladecans el 16 de març de 1265, segons consta al seu testament, que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, Pia Almoina, 4-8-98. El primer estudiós que cità aquest testament fou Joan Baranera, «Gavà», L’Aramprunyà, núm.12 (desembre 1921) p. 2. El rei Jaume li atorgà poders jurisdiccionals mitjanant un pergamí datat el 13 d’abril de 1265, D. Sanahuja, Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals. Viladecans, 2002, p. 141 i 144. L’any 1444, aquests poders jurisdiccionals van ser confirmats, J.Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XI-XVIII, apèndix, doc. 7, p. 216-219.

27

El cas de Gavà és totalment paral·lel al de Molins de Rei. Aquest municipi, tot i no tenir encara l’escut normalitzat, a les propostes publicades per vexil·lòlegs de reconegut prestigi es recullen dos elements identificatius: la roda de molí i els quatre pals.130 Molins de Rei també és un municipi el nom del qual correspon a un petit alou reial que també va ser alienat i incorporat a una baronia, a inicis del segle XIV, i que té un terme municipal format en data molt recent, a partir de l’esquarterament de l’antiga parròquia de Santa Creu d’Olorda, parròquia que estava constituïda per moltes i diverses jurisdiccions.131 Això no obstant, l’element clau per a la seva denominació actual és l’existència d’un petit alou comtal i reial entre els segles X i XIII, en aquest cas sense assolir la categoria de batllia reial que sí que va tenir Gavà.

Figura 7. Segells utilitzats pel consistori gavanenc al llarg dels segles XIX i XX 130 «Molins de Rei», Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 1, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, p. 385. 131 Josep Fernández Trabal, Política, societat i economia en una vila catalana medieval. Molins de Rei, 1190-1512, Molins de Rei, Ajuntament, 2006.