El terme dEramprunya - Centre d'estudis de...

13 VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’EramprunyàTeritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana

El terme d’Eramprunyà,

entre la conquesta

i la revolta feudal.

Una visió actualitzada

Josep Campmany Guillot(Associació d’Amics del Museu de Gavà)

Introducció

Ara fa onze anys, en el marc de les jornades Gavà Mil Anys, amb les que l’Associaciód’Amics del Museu va commemorar el mil·lenari del text conservat més antic on aparei-xia el nom de la ciutat, vam publicar un parell d’articles —un dels quals amb pseudò-nim— sobre l’alta edat mitjana a Eramprunyà.1 En un d’ells tractàvem l’organització i es-tructura territorial del terme casteller en els seus orígens. Aquest article ha estat forçacitat per diversos historiadors i estudiosos, que l’han considerat una referència accepta-ble. De fet, l’article tenia un precedent en un altre treball publicat l’any 1998, tambéforça citat, tot i els errors de les figures amb què fou publicat, sobre el massís de Garraf,2

i una seqüela l’any 2006, menys divulgada.3 Tot i això, onze anys després, és hora de re-visar les tesis que allà s’hi defenien, per tal d’afinar-les i actualitzar-les amb les novesrecerques nostres o d’altres historiadors i estudiosos aparegudes durant la darrera dè-cada.

Així, per exemple, novetats sobre la xarxa de camins a l’antic Eramprunyà aparegudesel mateix any 2002 i els anys 2009 i 2010,4 amb la important aportació de la tesi doc-toral d’en Miquel Vives,5 permeten corregir i filar més prim el publicat l’any 2002.D’altra banda, les recents recerques de Joan Lluís Ferret sobre l’evolució del Delta per-meten també clarificar el perfil de la costa d’aleshores,6 que havíem aproximat de formagrollera en una cartografia poc acurada. Finalment, algunes novetats del llibre sobrel’edat mitjana a Gavà, del 2006, mereixen també ser afegides.7 A més, els recents treballsde neteja i condicionament del castell fets per la Diputació permeten començar a inter-pretar la pròpia evolució del monument, i hi dedicarem un darrer apartat.

En tot cas, calia fer una revisió general sobre com s’estructurà i com evolucionà el termed’Eramprunyà en el moment de la conquesta comtal i al llarg del primer segle.

Figura 1

Esglésies tardoantiguesal Baix Llobregat, segonsJordina Sales.


El terme d’Eramprunyà, entre la conquesta i la revolta feudal. Una visió actualitzada

Abans de la conquesta. Els assentaments humans

Notícies arqueològiques

Des que en Pere Izquierdo ho va establir en el primer treball dedicat sobre l’alta edat mitjanaa Eramprunyà,8 hi ha consens generalitzat que el territori d’Eramprunyà mai va quedar des-poblat. Ho proven els diversos topònims d’origen romà i àrab que s’han conservat.

La qüestió, per tant, no és saber si hi havia població abans de la conquesta comtal —que n’hihavia— sinó saber on estava situada. Per intentar aproximar-nos-hi, utilitzarem les notíciesarqueològiques dels darrers anys, que han aprofundit en el coneixement del territori tant du-rant la baixa romanitat com en l’alta edat mitjana.

En aquest aspecte, són molt rellevants les aportacions de Natàlia Salazar i altres sobre elbarri antic de Sant Boi,9 on documenta tombes tardoantigues al sector de l’església de SantBoi que mostren continuïtat amb les trobades l’any 1984, datades abans del segle XI.10

També són molt rellevants les aportacions de Jordina Sales sobre la basília paleocristiana dela rectoria de Sant Pere de Gavà (que data als segles VI-VII),11 i els d’Albert López Mullorsobre Castelldefels (on es van trobar tombes datades als segles VI-VII).12

Tots aquests testimonis indiquen que, durant la baixa romanitat, elsactuals nuclis urbans de Castelldefels, Gavà i Sant Boi estaven po-blats. És remarcable, en aquest sentit, la proposta de Jordina Salesreferida a possibles esglésies tardoromanes o paleocristianes a lanostra zona (Figura 1), que dóna per segura l’església de Sant Perede Gavà, com a molt probables la de Sant Boi, i com a possible la deCastelldefels.

Pel que fa a Sales, a Viladecans, no hi ha resultats arqueològics clarsd’ocupació durant la baixa romanitat, com Jordina Sales indica.Però, tal com ella mateixa diu, «en les excavacions anteriors a 1989hi aparegué una necròpolis que en un principi es va datar en els se-gles X-XI, però que donat el context general del Baix Llobregat i queno hi ha cap element que s’hi oposi, podria tenir fases més anti-gues».13 Per això, assenyala com a molt probable una església tardo-antiga.

En canvi, no hi ha restes d’aquest període en la zona de Benviure, nia la del Fonollar, ni a la del Llor, on en època medieval s’hi localit-zaran torres o cases fortes.14 Els vestigis trobats en les excavacions,o bé corresponen a èpoques molt més reculades, o remeten ja al segleX o inicis de l’XI, amb un clar hiatus temporal.

Tampoc s’han trobat restes d’ocupació permanent de caràcter agropecuari tardoantic aBegues,15 on els enterraments trobats a la Rectoria —antiga eglésia parroquial— són del segleX, sense que hi hagi precedents anteriors. En canvi, a la cova de can Sadurní s’han trobatmultitud de restes vinculades als moments tardoimperials i de dominació musulmana.Especialment rellevant, en aquest darrer cas, són les restes monetàries trobades, amb dirhemsdels segles VIII i IX. Ara bé, més que amb un assentament permanent, les troballes semblenestar relacionades amb el Camí Ral, important via vertebradora del territori. Pel que fa a SantCliment, tampoc tenim cap document arqueològic que ens hi assenyali l’existència d’un hà-bitat humà permanent anterior al segle X.


Al Garraf, d’altra banda, s’han trobat enterraments tardoromans i altmedievals a prop deSant Pere de Ribes, en un indret significativament denominat El Vilar,16 i a la plana deCampdàsens, prop de ca n’Amell, on es va trobar una tomba d’infant d’aquesta època i hiha referències a dues tombes, d’època incerta, que semblen indicar-hi ocupació fixa.17

Microtoponímia

Un altre dels elements que ens poden indicar nuclis de poblament és la toponímia. El fetque es conservessin topònims o microtopònims és indicatiu d’una continuïtat d’ocupació.Si, en canvi, hi hagués discontinuïtats, ens trobaríem davant de topònims de nova apa-rició.

En el cas dels topònims d’origen llatí, és molt difícil d’aclarir si romangueren conservatsa partir dels originals romans, o bé foren implantats a partir de la conquesta comtal, jaque la llengua dels conqueridors tenia el mateix origen. En canvi, no és així en el cas detopònims d’origen o arrel àrab. En aquest cas, que es conservin, indica que hi havia po-blació abans de la conquesta, i que a més aquesta hi romangué després.

En un anterior article ja vam publicar aquest recull de topònims,18 però ens en vam dei-xar algun. Repassem-los de nou.

Un indret, a Gavà, entre els segles XII i XIV, s’anomenava l’Almugara. Aquest topònimestà documentat tres vegades, una al segle XII, una altra al segle XIII i una darrera alsegle XIV.19 L’any 1204, aquest topònim confrontava, al nord, amb l’alou de Berenguer deSanta Oliva, monjo de Sant Cugat, que havia estat heretat pel seu pare —Pere de SantaOliva— amb el senyoriu de la Sentiu. El 1373, una terra situada a l’Almugara és compradaper un habitant de la Roca. Tot això fa pensar que aquest indret estaria situat al’embocadura de la Vall. El Mugarri o fita a què sembla referir-se el topònim (un topò-nim ibèric arabitzat) podria correspondre a les Garberes d’en Vinyes o a les Penyes del’Àliga, ambdues a la serra de can Perers.

A Castelldefels, fins al segle XIV, es conservà el nom de Rafeguera,20 que feia referènciaa un peatge per al bestiar transhumant.

D’altra banda, és de tots conegut que Sant Boi fou denominat Alcalà (castell).

Cal comptar també el topònim Jafre, de clara ascendència àrab.21

Altres topònims de possible ascendència àrab són els de la Massana i Massaneta, a Beguesque també semblen tenir origen àrab i estar relacionats amb un camí.22

També té interès, pel que estem investigant, el topònim Begues. Tot i que el seu origenàrab és molt discutit, i va ser objecte de polèmica l’any 1992, de la mà dels arabistesBalañà i Rodriguez-Lozano,23 el topònim apareix a les cròniques àrabs en relació al camíde Barcelona, cap a l’any 898.24 Per tant, al marge del seu origen etimològic, en èpocamusulmana el topònim —i per tant l’indret— era conegut i concorregut.

En sentit contrari, un altre topònim d’interès és el de Tapioles, que apareix al segle XIfent referència a la zona del Llor.25 Aquest topònim revela l’existència de restes i cons-truccions en aquest sector, però abandonades i deshabitades. Aquesta apreciació s’adiuamb les conclusions de les recerques arqueològiques, que no mostren ocupació al Llor an-terior al segle XI, però que revelen l’existència de restes més antigues, ibèriques i ibero-romanes.




La qüestió d’Almafar

Així mateix, a l’antiga parròquia de Sant Climent (que abastava els actuals termes de SantCliment de Llobregat i Viladecans) s’hi localitza el topònim Almafar, que en àrab actual voldir «refugi» o «aixopluc». A Almafar, al segle X, hi ha una torre, lloc per tant de refugi i de-fensa en cas de perill.

L’emplaçament d’aquest topònim és polèmic, tot i que l’examen atent de la documentacióaporta pistes que creiem força concloents.

Així, el 28 de gener de 1058, Bardina, fill d’Eci, feia testament i deixava a Sant Cugat unmas a Sales i una parellada prop de la torre d’Almafar. I donava al seu fill Mir Bardina unmas a Sant Climent i tot el seu alou situat a «la torreta», amb la condició que a la seva mortel cedís a Sant Cugat.26 Dos anys després, el germà de Bardina, Geribert, donava tot l’aloudel pare, Eci, a Sant Cugat, excepte una heretat a Sales. L’abat ho rebia en un acte que vatenir lloc a Almafar.27

Doncs bé, en compliment del testament de Bardina, el seu fill Mir, l’any 1092,28 va signar unaacta de donació a Sant Cugat de tot l’alou que havia estat dels seus pares. La mateixa dis-posició repetia al seu testament, de l’any 1110.29

La delimitació precisa d’aquest alou (situat a «la torreta», és a dir, a Almafar) la trobem unsquants anys després, el 1138,30 quan l’abat de Sant Cugat dóna a Ramon de Feixa «tot l’alouque havia estat de Bardina». Doncs bé, en aquesta donació es detalla que l’alou afrontava,«a orient, amb l’alou de Sant Cugat, a occident, amb la riera de Sant Climent i, a cerç, ambl’alou de Sant Climent».

És clar doncs que la torre o «torreta» d’Almafar estava situat a llevant de la riera de SantCliment, i la relació geogràfica entre Almafar i Sales ens porta a pensar que l’«alou de SantCugat» esmentat el 1138 com a terme oriental del que rep Ramon de Feixa eren els masos deSales que Bardina i Geribert havien donat feia dècades a Sant Cugat.

Bardina i Geribert, amb propietats a Sales i Almafar, eren els fills d’Eci, segons ells mateixosindiquen als documents de 1059 i 1060.

Qui era aquest Eci, pare de Bardina i Geribert? No ho sabem, però resulta molt temptador re-lacionar-lo amb un Aici [la grafia vacil·la entre «Ecio» i «Aicio»] que apareix a la documen-tació com probable parent de Recosind (li fa de marmessor l’any 1002).31

Recosind era germà de Guadamir Iocelm, i d’ell havia heretat tot de cases i propietats aAlmafar, inclosa la torre, que havia estat de Daniel i Mocione. L’heretat, per cert, incloïa te-rres a Sales. Recosind, al testament, fa hereu de la torre d’Almafar a Igilane —un dels seusmarmessors– i no resulta agosarat suposar que, mort Igilane, l’alou passés tot sencer a Aicio Eci —també marmessor de Recosind—. Normalment, en aquesta època, els marmessorsacostumaven a ser parents del difunt, i solien tenir drets sobre l’herència.

D’altra banda, diversos documents indiquen que les heretats d’Almafar limitaven a migdiaamb l’estrada,32 una via de comunicació important, que era la que unia Castelldefels, Gavà,Viladecans i Sant Boi.

Resulta molt versemblant, doncs, pensar que Almafar termenava a ponent amb la riera deSant Climent, a llevant amb Sales, al sud amb l’estrada, i al nord amb propietats de l’esglésiade Sant Climent. És a dir, que Almafar estava situat ni més ni menys que on ara hi ha la

Recosind havia heretat tot de cases i propietats a Almafar, inclosa la torre. L'heretat,per cert, incloïa terresa Sales. Recosind, al testament, fa hereu de la torre d'Almafar aIgilane (un dels seus marmessors) i no resulta agosarat suposar que, mort Igilane, l'aloupassés tot sencer a Aici o Eci (també marmessor de Recosind). Normalment, en aquestaèpoca, els marmessors acostumaven a ser parents del difunt, i solien tenir drets sobrel'herència.


Torre Roja. Així, aquesta fortificació militar, el passat de la qual amb anterioritat al segleXIII s’ignora, tindria el seu origen en la torre d’Almafar esmentada l’any 1002, i en el granalou que havia estat, successivament, de Daniel, Mocione, Guadamir Iocelm, Recosind,Igilane, Eci, Bardina i Mir Bardina, una línia de successió ininterrompuda des de mitjansegle X a principis del segle XII.

Però és que encara hi ha més!

L’any 1171, Ponç d’Osor i la seva muller retornen al monestir de Sant Cugat «el seu masd’Almafar».33 Una de les clàusules del document de definició ens crida l’atenció: el donantdemana als monjos que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus eius nunqua habe-ant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que ni Tició de Gavà ni capdels seus fills o filles mai rebin aquell mas del monestir.

Qui era Ponç d’Osor?

Segons ell mateix explica, tenia el mas com hereu dels seus pares, Guerau Alamany iErmessenda. I, efectivament, un document de l’any 1124 informa que Sant Cugat esta-bleix el «mas d’Almafar»,34 situat al lloc denominat «la torre», a Guerau Alamany deTerrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda, doncs].

Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari d’un mas a Almafar que el retorna almonestir, mas del que sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els seus fills.

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els monjos de Sant Cugat van obligarTició —o el seu fill del mateix nom— a cedir al monestir tots els drets que pugués tenir ales seves terres, entre els quals esmenta explícitament «quartam partem tocius mansi deAlmafar».35

Quí era aquest Tició? Ben probablement era el mateix Tició que, l’any 1152, signa un do-cument com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant Boi. Doncs bé, aquest Tició es-tava casat amb Maria, germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179.36

Sembla molt versemblant, doncs, que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de laseva muller, per herència del Ramon de Feixa que l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.

Aquests quatre documents només s’aguanten i tenen sentit coherent si assumim queAlmafar i l’alou d’en Bardina eren el mateix. Tició, recordem-ho, era batlle reial a Gavà,i ell, o més probablement un fill seu amb el mateix nom, rebria Castelldefels com a sen-yor. Probablement, el conflicte entre Tició i Ponç d’Osor tenia a veure amb prestacionsque el primer, com a titular de drets sobre Almafar, exigia al segon.

Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar: al testament sagramental deGuillem Ramon de Santa Oliva, castlà d'Eramprunyà, publicat el 17 de març del 1143, esdiu que Guillem Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim Geralli Alamagni, cumomnibus suis fevis». 37 Aquest «Raimundo predicto» és un dels fills de Guillem Ramon deSanta Oliva, germà del futur castlà d'Eramprunyà Pere de Santa Oliva.

Tal vegada aquest Ramon, germà de Pere de Santa Oliva, era el Ramon de Feixa que haviarebut de l’abat la investidura de l’alou d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim GeralliAlamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha d’estar relacionada amb el GuerauAlemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas d’Almafar l’any1124,38 situat al lloc denominat «la torre».


Figura 2

El massís de Garraf i elscamins que el travessa-ven abans del segle XIV.Probablement erend’origen molt antic, in-clús pre-romà. En blauclar representem l’actualdelta,amb dues línies decosta, corresponents alssegles X i XI, segons elsestudis de Joan LluísFerret. Els dos petits es-tanys són els que es do-cumenten al segle X, elde Castelló i el deLlanera. Els cercles ta-ronges indiquen la loca-lització de restesd’hàbitat en el períodetardoromà, abans delsegle X, i els cercles fos-cos, més petits, indiquenla localització dels topò-nims d’arrel àrab. El cer-cle fosc més gran indicala cova de can Sadurní,on s’han trobat monedesàrabs dels segles VIII i IX.



En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una cosa són els drets feudals sobre la torre—que serien d’en Ramon de Feixa— i una altra cosa seria la propietat útil de l’heretat, recon-vertida en mas, en mans de Guerau Alemany.

Creiem que, amb aquest detallat estudi documental, podem deixar tancada la polèmica sobrela localització d’Almafar, i fer llum sobre la seva evolució al llarg dels segles X, XI i XII. Alsegle XIII, aquesta torre seria coneguda com a Torre d’en Marcús.

La xarxa de comunicacions

Un altre dels indicatius importants relacionats amb els nuclis d’habitatge són les vies de co-municació, que els interrelacionen. Com explica Miquel Vives, coneguts els assentaments,39

els camins sorgeixen de forma natural i espontània per unir-los.

En la seva tesi, Miquel Vives ha realitzat una feina ingent per determinar les vies de comu-nicació entre el Llobregat i el Penedès i, a més de localitzar-les geogràficament amb un de-tall inigualat, ha pogut perioditzar-les històricament, de manera que ha presentat la xarxade comunicacions tal com la documentació històrica i arqueològica ens l’ha fet arribar per acada època.

Un dels elements més importants a l’hora de configurar l’organització territorial d’un espaiterritorial és la xarxa de comunicacions. De fet, aquesta resulta determinant, de vegades, comcreiem que ho va ser en la delimitació del terme castral d’Eramprunyà.

Montserrat Pagès ja va detectar que, al marge dret del Baix Llobregat, els termes castellerss’havien estructurat d’acord amb els principals passos cap al sud a través de la serralada delGarraf-Ordal.40 Aixi, Castellví de Rosanes protegia la via de l’Anoia, la principal, que resse-guia l’antiga Via Augusta; el castell de Corbera protegia el pas existent per la vall de la rierade Corbera i el coll d’Oller cap a Gelida; Cervelló guarnia la riera del mateix nom i procu-rava la defensa del pas de l’Ordal; i Eramprunyà controlava les vies més properes a la costa,així com la façana marítima.

Els estudis publicats els darrers anys sobre camineria local permeten aproximar, amb unelevat grau de fiabilitat, el traçat de les principals rutes, de manera que podem afinar laxarxa de camins al sector d’Eramprunyà, i complementar el que vam publicar l’any 2002.Els treballs esmentats més amunt han permès detallar el traçat de la via litoral —l’estradadels documents— que venia de Sant Boi i s’endinsava al massís de Garraf per la vall de laSentiu.

Pel que fa al Camí Ral de Sant Climent iBegues, la recerca ha permès també conèixeramb detall el seu traçat. En base a aquestesinformacions hem pogut confegir el mapa dela Figura 3, on localitzem geogràficamenttant els camins com els llocs de residènciade la població determinats per l’arqueologia,i els topònims àrabs conservats. No deixa deser significatiu que aquests darrers estiguinrelacionats amb les vies de comunicació.

Al mapa s’hi poden distringir dues vies prin-cipals. D’una banda, a la part superior, elCamí Ral de Sant Boi al Penedès per Sant


Figura 2

La línia defensiva de cas-tells andalusins aixecatsal segle IX enfront delscomtats francs, segons F.Xavier Hernàndez.

Climent i Begues. D’altra, a la part inferior, el camí de la Sentiu, que prolonga l’estradacostanera fins al Penedès marítim.

El primer camí s’aprofita de l’orografia favorable dibuixada per les capçaleres de les rie-res de Sant Climent i Begues, i després de Begues s’encamina cap a Olesa, des d’on es podiaanar cap a Subirats, al nord, o Olèrdola, a l’oest. El segon, aprofita les capçaleres de lesrieres de la Sentiu i de Jafre i es dirigeix a Sant Pere de Ribes.

Entre aquests dos eixos principals, una espessa xarxa de petits camins arriba a totes lesparts del territori. És destacable el fet que determinat llocs, com ara la cala de Garraf, o laplana de Campdàsens, són accessibles des de l’interior, a través del camí de la Sentiu.

Veiem també que el punt més proper entre els dos camins està prop de la Clota. De fet,aquest indret es configura com un lloc estratègic des del punt de vista d’accessibilitat a laxarxa de comunicacions del sector.

Pel que fa al Camí Ral, hi ha un text d’Ibn Hayyan datat el 850/851, a l’al Muqtabis, quepodria referir-s’hi indirectament. El valí de Tortosa —capital del nostre sector de frontera—escriu a l’emir de Còrdova i li diu que «destinaria la totalitat del que recaptés a la Fronteraen conepte de capitació, del delme, i de tot tipus d’impostos —una vegada ateses totes lesdespeses fixes— al rescat de captius, a l’aprovisionament de cavalcadures per a tots els des-cavalcats, a la reparació de fortaleses, als interessos de les fronteres, i a tot allò que con-tribuís a enfortir-les enfront l’enemic».41

No ho diu explícitament, però la potenciació d’un camí directeentre el Penedès i l’Alcalà fronterer (Sant Boi) sembla versemblantque formés part dels plans de reforç i adequació de la frontera ex-plicitats pel valí de Tortosa. És en aquesta època també quan esvan reforçar les defenses de Lleida i Balaguer, cosa que va ser con-testada pel comte barceloní, que va veure-ho com una amenaça.

Segons Francesc Xavier Hernández,42 Sant Boi constituïa la baulamés oriental del sistema defensiu de la frontera superior andalu-sina, que s’estenia des d’aquest punt fins a la Ribagorça, compodem veure a la Figura 4. Aquesta línia fortificada es va bastir ainicis del segle IX, com a resposta a la caiguda de Barcelona enmans franques l’any 801, i tingué una vigència d’un centenard’anys.

Les persones i la terra. Les propietats i dominis

Quin era el tipus d’assentament, d’hàbitat, dels pobladors d’aquest sector abans de la con-questa? En general, hi ha consens en què, en època tardoantiga i durant la dominació àrab,el poblament rural típic era el que s’estructurava en grans dominis, entesos aquests comels hereus de les vil·les clàssiques de l’època altimperial.

Pere Benito, a la seva tesi,43 ha caracteritzat aquestes dominicatures. Es tractava de «gransextensions de terra arable, d’un nombre variable de parellades» que eren tingudes en règimd’explotació directa, i que eren annexes a torres, cases fortes i esglésies.

De fet, la historiografia més recent considera que aquestes dominicatures, o alous domini-cals, eren els majoritaris, enfront d’una micropropietat pagesa que era residual o pràctica-ment inexistent.44




Aquestes dominicatures es denominen villae a la documentació. I així es denominal’indret de Sant Boi: la villam kastellionem apareix citada l’any 914 o abans,45 i és la ma-teixa villa Alcale esmentada l’any 965.46 En el primer cas, un document comtal, l’escrivàva optar per traduir l’àrab. En el segon, un document de caire econòmic, es va deixar eltopònim popular.

Gaspar Feliu, que ha estudiat aquest període i defensa unes tesis molt apropiades al quemostra la documentació relacionada amb Eramprunyà, aclareix que la vil·la «era la pro-pietat romana d’un domus o possessor. A l’Alta Edat Mitjana, les seves terres podien serconreades per esclaus, esclaus “casats” [amb casa on residien], colons, tinents lliures ofins i tot pagesos propietaris, en el cas que el dominus hagués desaparegut sense ser subs-tituït, possibilitat que existia, però que no sembla gaire corrent».47 Seguint el mateixautor, a les zones romanitzades com la nostra, hi ha acord en la pervivència del’esclavitud «amb una tendència a la disminució de l’esclau fundiari o gregari, i un incre-ment de l’esclau “casat” responsable del conreu d’una parcel·la. Però cal insistir en el fetque el “casat” (...) continuava essent esclau: podia ser venut amb o sense terra, o canviatde parcel·la a voluntat de l’amo. Possiblement, però, la marca més clara d’esclavitud eraque el dominus podia fixar i variar arbitràriament la part de collita que l’esclau li haviade lliurar. Aquests esclaus i els seus mansi serviles estaven segurament subjectes a toltasi forcias [imposicions arbitràries]». De fet, el document comtal de l’any 914 on apareix lareferència a Sant Boi esmenta també clarament els esclaus que el comte tenia als seus do-minis.

En aquest sentit, cal destacar que aquestes villae —que l’arqueologia demostra que podrienser Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi— tenien al seu servei una sèrie de serfs o esclaus“casats”, és a dir, repartits pel territori i encarregats de conrear determinades parcel·les.Al treball del 2002 ja vam fer èmfasi en la denominació que els documents anteriors al985 atorguen als habitants del monestir de Castelldefels: els denominen servientes.

En general, les persones que hi havia a les vil·les havien de pagar una sèrie de presta-cions, denominades generalment servicium. Tot i això, «no es pot afirmar si les presta-cions que devien serfs i depenents diferien, ja fos perquè hi hagués prestacions específi-cament servils com perquè les exaccions dels serfs, tot i ser les mateixes, fossin les mésgravoses».48

Seguint el mateix autor, «vora el servicium es citen els obsequia o oblias que, referides alsconreadors, eren segurament aliments (animals o pa) però també podien incloure presta-cions que més aviat semblen censos, fixes o proporcionals (tasca)». No és sobrer indicar,aquí, que, a migdia de Gavà i Viladecans, així com al nordest de Sant Climent, hi haviaextenses zones denominades tascals.

Continua la cita indicant que «El servicium podia incloure encara la participació en elconreu de la reserva senyorial i altres prestacions en treball, entre les que acostuma a fi-gurar l’ajuda per a la construcció o reparació del castell». En aquest sentit, recordem queels habitants de Castelldefels pagaven una prestació específica, de 10 ous per casa, a sa-tisfer per Pasqua, un sou per porc venut o sacrificat, a més de prestar sis jornals de tre-ball personal en determinades ocasions en què la feina del camp requeria molta mà d’obra—joves, femades, tragines, batudes—.49

Seguint Feliu: «A tot això s’ha d’afegir el pagament de delmes, primícies i oblacions, quecobrava igualment el dominus». Això explicaria l’existència d’esglésies tardoromanes tanta Gavà, com probablement a Sales i Sant Boi, i possiblement a Castelldefels, tal com as-senyala Jordina Sales.


La referència a Sant Boi no és gratuïta. Tant Montserrat Pagès,50 com Jordina Sales, tenenpresent que Sant Baldiri es venerava en època mossàrab, sota dominació musulmana.51

Els conqueridors comtals, doncs, en el moment d’estendre el comtat al sud del Llobregat, estrobaren amb un territori poblat, organitzat en vil·les, que enquadraven una població majo-ritàriament servil (esclava), vinculada a la gran propietat.

La conquesta comtal d’Eramprunyà

Els primers documents

La determinació del moment en què es va produir la conquesta comtal, és a dir, el momenten què el casal de Barcelona va expandir els dominis més enllà dels territoris ocupats enèpoca de Carlemany durant l’ofensiva sobre Barcelona es desconeix amb precisió.

No obstant, sabem que a principis del segle X, el nostre territori ja formava part dels domi-nis del comte: el document de dotació matrimonial del comte Sunyer —que va governar entrela mort de Guifré el pilos, l’any 897, i l’any 947— esmenta la villam kastellionem que no potser altra que el nostre Sant Boi de Llobregat.52 El document no està datat, però la filla delmatrimoni, Guinedilda, va néixer el 915, i per tant el matrimoni data de l’any 914, o abans.

De fet, d’aquesta mateixa època tenim les primeres referències als castells al marge dret delLlobregat: l’any 910 s’esmenta el comte Guifré Borrell organitzant el terme de Cervelló,53 il’any 917 s’esmenten els «marquesos» Ermenard i Udalard, de la família vescomtal, adminis-trant terres i propietats al castell de Subirats.54 Cal advertir aquí, però, que el document datatl’any 904,55 sovint ressenyat com a primer esment documental del terme de Cervelló, semblauna falsificació.56

En els documents dels anys 910 a Cervelló i 917 a Subirats, es fa clara referència als castells,i l’abat de Sant Cugat compareix davant dels seus senyors —el comte Guifré Borrell en el casde Cervelló, i els vescomtes Ermenard i Udalard, en el cas de Subirats— demanant que se’lsatorguin terres i esglésies per al monestir. Per tant, els senyors dels castells apareixen pos-seint i excercint autoritat plena sobre un determinat territori depenent del castell, cosa queja ens indica la presència d’una nova organització territorial: els termes castrals. En el casde Subirats, a més, els vescomtes esmenten que tenen el castell en nom del seu senyor, elcomte Sunyer.

Per al cas d’Eramprunyà, no tenim documents tan antics però, en un document de l’any 988,el comte Borrell II, fill de Sunyer, diu tenir el castell «per dret dels seus pares».57 Aquest do-cument, i que Sunyer disposés de Sant Boi (villam kastellionem) per cedir-lo en dot a la sevafutura muller l’any 914, fa versemblant pensar que l’arribada dels comtes de Barcelona alnostre territori es va produir a la primera dècada del segle X, o pocs anys abans.

Obviament, l’establiment del domini comtal va haver de superar la línia defensiva establertapels musulmans a principis del segle IX, cosa que implicava una ofensiva militar seriosa. Mésendavant farem referència a la batalla de 898, que ben probablement tingué lloc a Begues,i que caldria enmarcar en aquesta ofensiva.

Ara només volem indicar que la guerra possiblement tingué continuïtat en els anys imme-diatament posteriors. Així, a les cròniques musulmanes hi ha una nebulosa referència a atacscristians contra la frontera de Tortosa (on estava inclòs el nostre sector) l’estiu de l’any 901:Ibn Harit al-Hussaini, a la biografia 323 del seu llibre Ahbar al-fuqaha wa l-muhadditin, es-




criu que un prestigiós alfaquí de Tortosa va morir l’any 288 de l’hègira [entre el 26 de des-embre de l’any 900 i el 15 de desembre del 901] «quan el politeisme de Barcelona guerrejàcontra Tortosa». Un altre autor, al-Humaydí, al Gadwat al-muqtabis, biografia número 615,també fa referència a la mort d’aquest notable de Tortosa «en lluita contra els cristians, l’any288».58

Per tant, podem inferir que, entre els anys 898 i 901 els comtes van atacar el nostre sector iel van ocupar, tot construint-hi, al seu torn, una sèrie de defenses primitives: són les guàr-dies i guardioles profusament documentades a la microtoponímia d’Eramprunyà, a Begues,Castelldefels, Viladecans i Gavà.59

Després d’aquest avenç, un cop estabilitzada la frontera cap al 910, els comtes començarena organitzar el territori acabat d’ocupar. Fou aleshores, al cap d’una dècada, quan arribà elcontraatac musulmà: l’estiu de l’any 912, segons Ibn Idarí, a al-Bayan al-mugrih, el cabdilld’Osca, al-Tawil, «sortí contra la plana de Barcelona i algarejà la de Terrassa. L’infidel Sunyersortí contra seu i prengué posicions en els congostos. Quan les tropes dels musulmans ja se’ntornaven, van topar amb els enemics de Déu en aquells congostos. Déu concedí la victòriaals musulmans, els quals feren una gran mortaldat entre ells».60

La revenja comtal arribà a finals del 913, com relata Al-Udrí a Nusus: al-Tawil va romandreen pau i tranquil·litat «fins que aplegà tropes i anà cap a la zona de Barcelona amb la inten-ció, segons diuen, de reconstruir els enderrocs de la muralla de Tortosa i consolidar la ciu-tat. Quan arribà a la plana de Barcelona, envià la cavalleria a fer algarades en diverses di-reccions, i es quedà els millors dels seus homes i amb pocs més. Llavors l’enemic li sortí al’encontre, el rodejà i fou mort amb els seus. La major part de la cavalleria, que algarejava,se salvà i se’n tornà cap a Osca. La seva mort ocorregué l’any 301, quan quedaven dotze nitsde rabi [22 d’octubre de 913]».61

Creiem que l’autor d’aquest text, en parlar de «reconstruir els enderrocs de la muralla deTortosa i consolidar la ciutat» fa referència no a la muralla física de la ciutat, sinó a la ba-rrera de defenses que fins aleshores la protegien pel nord, des de Calaf fins a Sant Boi. Lacaiguda de l’eix Garraf-Ordal en mans cristianes obria tot el Penedès, fins a Tarragona, a lapenetració cristiana, i probablement aquest líder militar musulmà va intentar, amb els seusatacs al pla de Barcelona, recobrar aquest territori, de forma infructuosa.

En tot cas, dos topònims poden referir-se a aquests episodis bèl·lics, del 898-901 i 912-913:el del Puig de Sa Batalla, al costat del camí de la Sentiu, i el del Puig de la Desfeta, prop delCamí Ral de Begues.

Així doncs, de les diverses notícies esparses que tenim, tant de les fonts cristianes com mu-sulmanes, permeten inferir una ocupació en dos temps; una insegura, entre el 901 i el 912,i una altra ja consolidada, a partir del 914. En aquesta data ja veiem els cristians sòlidamentestablerts a Eramprunyà —tant, que el comte Sunyer cedeix Sant Boi com a dot de la sevamuller— i a Subirats, el 917.

La batalla de Bigash

Si els esdeveniments es desenvoluparen tal com hem suposat, pren molta importàncial’escaramussa de Bigash, de l’any 898, que marca una data significativa en aquest procés.

Vejam el que diuen els textos àrabs que parlen de la batalla: «Tahir ben Hazm (…) i AbuZakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Abd al-Rahman ben Salih moriren màrtirs en unaalgarada contra Bigus, al camí de Barcelona (…) Moriren màrtirs juntament amb trenta com-


Figura 3

Tal com es pot compro-var, l’emplaçament delcastell es va escollir perestar molt ben comunicati equidistant dels dos ca-mins principals. A més,des del castell es té unaàmplia panoràmica de lacosta i el Delta. Per co-brir el front marítim deponent, es va aixecar unapetita fortificació al’extrem de la serra deCampdàsens, l’accés alqual es feia a través del’estratègica collada deVallgrassa. D’altra banda,es mantingué la fortifica-ció a Sant Boi, punt es-tratègic per vigilar el pasdel riu i nus de comuni-cacions on confluïen elsdos camins principals i elque seguia riu amunt finsa Martorell.

batents més». «Tahir ben Hazm, mawlà dels omeies, de Tortosa (…) morí a Al-Andalús l’any285 màrtir en combat». «Abu Zakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Adb al-Rahman benSalih, mawla de Hisam ben Adb al-Malik, de Tortosa, (…) i el seu cunyat Tahir ben Hazmmoriren màrtirs en una algarada contra Bigus, en el camí de Barcelona. Caigueren juntamentamb ells en la lluita uns trenta combatents (…) l’any 285».62

Aquests textos van suscitar, a més de la polèmica sobre la seva ascendència etimològica, unaaltra discussió, centrada en la localització del topònim Bigus. Els primers en publicar-los vanser Lévi-Provençal, l’any 1950,63 Joan Vernet també el mateix any,64 i per la mateixa èpocaho recollia també Ramon d’Abadal, en una obra que no va ser publicada fins després de laseva mort.65 Tots ells van identificar el topònim amb Begues, al camí de Barcelona.

Però Balañà i Rodriguez-Lozano, a la polémica esmentada més amunt, van proposar la iden-tificació de Bigus amb Bigues i Riells, al Vallès o amb Vic.66 El mateix Balañà, però, ja des-carta Bigues perquè no està al camí de Barcelona; i Bramon, al seu torn,67 evidencia que Vicencara no es denominava així a l’època de la batalla. Per tant, sembla força clar que cal tor-nar a la interpretació clàssica de Lévi-Provençal, Vernet i Abadal, i identificar aquest topò-nim del text àrab amb l’actual Begues.

Una altra qüestió, ben diferent, és confondre la batalla, que va tenir lloc l’any 285 del’hègira, amb la de la mort del comte Guifré el Pilós (que succeï un any abans). Els dos com-bats no són identificables ni, sota cap concepte, es pot dir que Guifré va morir a Begues.68

La primera organització del terme

Vistos tots els antecedents fins ara exposats, podem inferir amb força versemblança que elprimer efecte de la conquesta comtal del nostre territori va ser l’erecció del castelld’Eramprunyà, entre els anys 900-915, amb un ampli terme assignat. D’una banda, la triaper emplaçar el castell resulta òbvia, si es té en compte la xarxa de camins preexistent.

La delimitació d’aquest primitiu terme castral ens la dóna el document de l’any 988.69 El textés molt curt, però meridianament clar: a llevant, el riu Llobregat; a migdia, el mar fins a unindret designat com ipso farello (el puig del Far, sobre la Penya Ferrosa); a ponent, el kas-trum Episcopale (Sant Pere de Ribes) i Olèrdola i, al nord, Subirats i Cervelló.70 Fem notarque els termes s’esmenten en funció de les direccions dels camins principals: Sant Pere deRibes i Olèrdola, accessibles pel camí del Garraf, i Olèrdola i Subirats, a través del camí ralde Begues. Cervelló era accessible pel camí que sortia de Sant Boi cap al nord.

Pel que fa a la població, per fer-nos una ideadel moment de la conquesta, reproduïm unaltre text d’en Gaspar Feliu: «en el momenten què començà la conquesta franca (la malanomenada reconquesta), en moltes zones,la propietat de la terra i la condició dels seushabitants no sembla que hagués estat massaafectada, ni per la invasió musulmana ni perla seva posterior expulsió. Sens dubte, mol-tes terres canviaren un cop i un altre de do-minus, però en principi això no implica resen relació a la situació dels conreadors».71

Per a aquests, els canvis «podien significarcanvi d’amo, però no canvi de situació: con-




tinuaven treballant la terra, continuaven pagant rendes i imposicions que no variaven massasota un domini o un altre. Els afectats eren en tot cas la classe dominant, els rendistes: acada canvi polític (o més ben dit, militar), alguns eren desposseïts i sovint havien de fugir(…) mentre que d’altres arribaven a una bona entesa amb els nous dominadors i podien man-tenir el seu estatus i les seves terres».72

Pel que fa a la resta de terres, seguint Gaspar Feliu,73 «les que no tenien propietari reconegut(propietat dels musulmans sotmesos o fugitius, terres abandonades o erms) s’afegiren al fiscreial, a les terres públiques d’herència romana, més o menys modificades pels posteriors do-minadors visigots i musulmans. Gran part d’aquestes terres fiscals foren objecte d’”aprisió”,o sigui, d’ocupació i roturació per particulars, per concessió de l’emperador o del comte. Desdel punt de vista que ara ens interessa, podríem definir l’”aprisió” com la transformació deterra fiscal (generalment erma) en terra alodial. Hi ha dos classes d’aprisió, que podríem de-nominar respectivament “major” i “menor”. Per a la primera, un personatge important (el ma-teix comte o un “fidelis” seu) rep un ampli territori i queda encarregat de la seva posada enexplotació, defensa, organització i administració del territori, verosímilment ajudat —cases,eines, llavors— per a qui volgués instal·lar-s’hi; com a resultat d’aquesta operació,l’aprisionador detenta drets senyorials sobre els conreadors assentats en la seva aprisió. Voraaquesta aprisió major, apareix l’aprisió menor, l’ocupació i roturació personal d’un territori,que més tard era reconeguda per les autoritats, donant així origen a conreadors propietarislliures. Deixant de banda les alienacions per aprisió, la resta de les terres fiscals quedaven adisposició del comte, sotmeses al pagament de rendes dedicades en principi a la seva manu-tenció; el comte podia alienar aquesta possessió fiscal per venda o donació, convertint-laaixí en alou, o concedir-la en benefici als seus fidels com a recompensa dels seus serveis ode l’exercici dels seus càrrecs».

Feliu alerta que «la imatge de l’aprisió com a iniciativa individual o col·lectiva popular pot-ser no és inexistent, però sí molt secundària». D’altra banda, segons els capitulars carolingis,les aprisions només seran vàlides «pels hispani maiones: els minores o estaven sota el patro-cini d’un maior, o havien de pactar amb aquest el règim de les seves terres. D’altra banda,els potentes disposaven per fer la feina d’un seguici de lliures i esclaus: per tant, de les apri-sions dels hispani difícilment en pogueren provenir alous pagesos, encara que sí drets depropietat que permetien als pagesos disposar de les seves terres. (…) En realitat, l’aprisió ésla “reserva” d’un espai, de vegades molt ampli, i la ruptura el condicionament d’aquest espaiper al conreu. (…) L’aprisió queda reservada als potentes (…) la ruptura, la transformació del’espai aprisionat en conreu» és cosa dels petits pagesos».

Hem copiat els paràgrafs precedents, tan extensos, de Gaspar Feliu perquè creiem que reflec-teixien a la perfecció la situació que es devia donar en el moment de la conquesta comtaldel nostre sector, el resultat de la qual comportà que els cinc grans dominis de l’antiguitat,és a dir, Campdàsens, Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi, les grans dominicatures bladeres,passessin directament a mans del comte.

De fet, una de les aportacions més originals del treball del 2002 va ser, a partir de l’estudidetallat dels 150 documents referits al territori d’Eramprunyà datats als segles X i XI, evi-denciar que els «alous» que apareixien a la documentació eren en la seva gran majoria (84%)propietats de grans dimensions en mans de personatges poderosos o institucions eclesiàsti-ques, i només el 16% podrien correspondre a petits emprenedors pagesos.74

Nous poblaments i primeres esglésies

Pel que fa a la resta de terres que no formaven part dels cinc grans dominis esmentats, i quequedaren incorporades al fisc comtal, podem seguir l’esquema proposat per Gaspar Feliu, i


Figura 4

Terme d’Eramprunyà,amb les creus assenya-lant l’emplaçament deles probables esglésiesexistents al segle X. Leszones enfosquides indi-quen l’emplaçament delsgrans alous cedits a par-ticulars, mentre que leszones clares indiquen es-pais en què els comtespromoguerenl’establiment de petitspagesos.

assumir que una part foren cedides a grans propietaris, en forma d’alou. Així ho entreveiemen tres casos: el domini d’Almafar, a què ja hem fet referència abans; un altre lot de terresa la zona del Llor, que passà a mans dels avantpassats del futur bisbe Vives de Barcelona; iun altre lot als vessants orientals i de migdia del Montbaig, que en el futur esdevindria laquadra de Benviure. També la zona més extrema de ponent, a la ratlla fronterera ambOlèrdola, centrada a Jafre, sembla que va ser donada en alou.

En paral·lel, el mateix comte, o els seus funcionaris, degueren promoure l’assentament de pe-tits tinents a les zones més properes al castell: Begues, Sant Climent, la Sentiu i el Sitjar.Igualment, la zona propera a la fortificació de Campdàsens —can Lluçà, can Planes, la casaVella o Valgrassa— sembla que foren objecte d’assentaments en forma de tinències.

Cadascun d’aquests lots cedits en alou, jun-tament amb els antics grans dominis, mésels assentaments promoguts directament desdel castell, va donar lloc a nuclis de pobla-ment, caracteritzats per l’erecció de petitesesglésies.

Creiem que fou aleshores quan, al costat deles esglésies de Sant Pere de Gavà, SantaMaria de Castelldefels, Sant Boi deLlobregat, que potser havien perdurat des dela baixa romanitat al llarg dels 200 anys dedomini musulmà, o se n’havia conservat lamemòria, van aparèixer altres esglésies, comara Sant Climent de Llobregat, sant Cristòfor

de Begues, Santa Maria de Bruguers o Sant Miquel de Benviure.

Per al cas de Bruguers, per exemple, hem de relacionar aquesta hipotètica església dels tempsde la conquesta amb la necròpoli altmedieval trobada a Rocabruna, perfectament datada grà-cies a la làpida mortuòria d’Honrat, que es conserva, i que porta la data de 945.75

El mateix podem dir pel que fa a Sant Miquel de Benviure o Sant Cristòfor de Begues. Pel quefa a la primera, ja apareix documentada al 1048 —cosa que indica que existia d’abans—, enun empenyorament fet per Bernat Seniofred,76 i el 1065, al testament del seu fill BernatBernat,77 senyors de la torre de Benviure. Pel que fa a Begues les recerques aruqeològiques ala Rectoria van revelar enterraments antropomòrfics que s’han pogut datar amb radiocarbonial segle X.78

Cal tenir present que, en aquesta època, l’església no era només un edifici de culte, sinó queconstituïa l’indret de trobada i socialització de la comunitat local. És per això que no podemimaginar una comunitat local estructurada sense església.

Ara bé, cal remarcar que totes aquestes eren, de moment, esglésies sense parròquia, un con-cepte que encara no estava prou desenvolupat.

A més, diferenciem força les esglésies que aplegaven una comunitat de pagesos que havienpogut obtenir, dels comtes, petites propietats, com ara les de Begues o Sant Climent,d’aquelles altres en mans de magnats, com les de Sant Miquel de Benviure.

D’altra banda, els grans dominis que romanien en mans del comte tingueren una evoluciódiversa: el domini de Castelldefels fou cedit cap al 966 a una comunitat monàstica, unida al




monestir de Sant Cugat del Vallès. En canvi, Gavà i Viladecans romangueren en mans delcomte, però els monjos de Castelldefels hi obtingueren propietats i, molt probablement, forenels encarregats de regir les esglésies de Sant Pere i Santa Maria de Sales, i d’aixecar-ne denoves, com Sant Joan de Viladecans o Sant Pau del Prat.

Per a Sant Boi, en canvi, donada la seva ubicació tan propera a Barcelona, el gran dominiantic fou trossejat pel comte en múltiples alous, que acabaren en mans de monestirs comSant Cugat o Sant Pere de les Puel·les, o fins i tot de militars i fidels dels governadors delcastell, com ara la Pobla Arlovina.

El canvi de curs del riu a mitjan segle X i la fundació de les primeres parròquies

En un moment indeterminat, al llarg del segle X, el riu Llobregat va fer un dels seus habi-tuals tombs, i va canviar de curs a la zona del Delta. Segons sembla, el riu es va desplaçarcap a llevant, de forma que cap a finals del segle XI el curs del riu passava pel bell mig del’actual nucli del Prat de Llobregat, per la llera que amb els segles es denominaria braç del’Illa.79

L’antic braç de riu, el que desembocava a l’antic estany de Castelló, i que en créixer el deltaes prolongaria fins a l’estany del Remolar, va passar a denominar-se riu mort.

El canvi de curs del riu no està datat, però si ho relacionem amb l’estructura territorial determes i parròquies, potser podem aportar una mica de llum sobre la data en què s’obrí elbraç de l’Illa, i l’antiga llera es començà a denominar Riu mort.

D’una banda, el terme d’Eramprunyà, històricament, mai ha comprès l’actual terme del Prat.En canvi, també històricament, el Prat era un terme sense parròquia, abans del segle XVI, idepenia de la parròquia de Sant Boi.

D’altra, les parròquies, com a entitats territorials estructurals del territori, no apareixen en lanostra zona fins als volts de l’any 950. Les primeres parròquies que s’esmenten, al testamentdel fill de Galí de Sant Martí, de l’any 994,80 són Sant Vicenç de Garraf, Sant Miqueld’Eramprunyà i Sant Boi de Llobregat. En aquest esment del 994, però s’explica que aques-tes parròquies existien en temps del comte Mir (947-966).

Per tant, sembla clar que, si les parròquies es van delimitar en època d’aquest comte, cone-gut d’altra banda per la seva tasca organitzadora del territori de frontera,81 el riu ja desem-bocava pel braç de l’Illa, de forma que tot l’actual terme del Prat va quedar inclòs a la novaparròquia de Sant Boi. En canvi, el terme d’Eramprunyà no va canviar, i per això seguia es-tablert al llarg del braç del riu Mort, i el Prat quedava fora del terme casteller d’Eramprunyà.

Així doncs, tenim una singularitat en la part del terme del Prat a ponent del braç de l’Illa:la mobilitat dels elements del paisatge en un Delta en formació explica aquesta curiositat.

Si això va ser així, sembla clar que el canvi de curs del Llobregat, abandonant el braç delRemolar i obrint el nou braç de l’Illa, degué succeir entre l’establiment del termed’Eramprunyà (~898) i la delimitació dels termes parroquials (~950).

La fiscalitat parroquial

La creació de les parròquies amb posterioritat al terme casteller, però en tot cas abans del966, obeïa a una innovació fiscal ideada pels comtes de Barcelona —tal vegada pel comteMir—, i aplicada posteriorment en la seva expansió cap al sud.


Figura 5

Terme d’Eramprunyà ons’han indicat els termesparroquials de les tresprimitives parròquies do-cumentades al segle X:Sant Vicenç, Sant Miqueli Sant Boi.

En l’organització administrativa de l’imperi carolingi, les esglésies que estaven consagradescom a parròquies tenien dret a percebre, dels pobladors residents al terme parroquial, eldelme i la primícia dels fruits conreats. Aquestes percepcions eren cobrades per l’església, iservien per a la manutenció dels clergues. Usualment, es repartien entre els rectors de les pa-rròquies i el bisbat.82

La doble xarxa laica —castells— i eclesiàstica —parròquies— d’enquadrament de la poblacióva ser planejada, executada i intensificada als comtats catalans en època del comte Guifré,a partir del 878, a la plana de Vic, el Bages, el baix Berguedà i la vall de Lord. A inicis delsegle X, just quan els comtes conquerien el nostre territori, aquesta manera d’estructurar lapoblació era habitual.

Ara bé, en l’expansió cap al sud, els comtes van introduir una innovació substancial al sis-tema. Ells, com a conqueridors dels nous territoris, i per tant dotats d’autoritat sobre els seushabitants, van decidir fundar directament esglésies dotades de rang parroquial. En aquestscasos, el fundador de la parròquia —o església pròpia, com es denominava— tenia dret a no-menar el prevere que servia l’església i el deure de mantenir-lo. Per fer-ho possible, el fun-dador s’arrogava el dret de cobrar i percebre el delme eclesiàstic.83

Es tracta, doncs, d’una usurpació dels drets eclesiàstics per part dels comtes de Barcelona,que van aplicar amb èxit en tota l’expansió al Penedès i a altres zones de frontera als se-gles X i XI. Per apaivagar les queixes del bisbat, que veia perdre part de les seves rendes,els comtes van compartir la conquesta, i van cedir, als bisbes, enormes alous o porcions deterra, i de vegades fins i tot castells amb els seus termes. L’església, doncs, s’integrava al’estat feudal.

Òbviament, la possessiò dels delmes en mans dels laics va provocar enfrontaments ambRoma, i molts plets i judicis. Al capdavall, però, va esdevenir un fet, que va contribuir al’acumulació de riquesa en mans dels comtes, primer, i dels senyors dels castells, després.

En el cas d’Eramprunyà, l’organització parroquial va comportar la fundació de dues novesesglésies, probablement sense cap precedent baix-imperial o visigòtic: sant Miqueld’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf.

Sant Miquel, la més central, abastava el terme més gran i important. Per controlar el massísde Garraf i el camí cap al Penedès marítim hi havia Sant Vicenç, i per controlar el camí capa Barcelona i l’important nucli de comunicacions del pas de Llobregat, Sant Boi.

La titularitat de les parròquies i delmes de Sant Miquel i Sant Vicenç va romandre en mansdels senyors delscastells d’Erampru-nyà i Campdàsens,respectivament. Pelque fa a Sant Boi, jael comte Mir (947-966) i després el go-vernador d’Eram-prunyà Galí de SantMartí (+980) vancedir-ne tots els del-mes i la titularitat ala Seu de Barcel-ona.84




La mutació feudal

La governança del terme: els veguers d’Eramprunyà

La creació de les parròquies i l’apropiació laica dels delmes donà una gran preponderànciaals senyors dels castells.

Inicialment, ja ho hem vist, els titulars eren els comtes de Barcelona. Ara bé, aquests en al-guna ocasió cediren la titularitat del castell a altres membres de la seva família.

Així, per exemple, l’any 988 Borrell va cedir el castell i terme la seva muller Aimeruda, ces-sió que confirmà el 992 al seu testament.85 També Ramon Borrell, en casar-se ambErmessenda l’any 991, li concedí com a dot el castell d’Eramprunyà, que gaudí a partir de lamort d’Aimeruda.86 Ermessenda retingué el castell fins al 1022, que el tornà al seu fillBerenguer Ramon I.87 Aquest, poc després, inclogué el castell en una sèrie de béns que em-penyorà al comte Ermengol II d’Urgell, a canvi que aquest li prestés homenatge i li jurés fi-delitat.88

Podem doncs establir la següent llista de primers titulars del castell X i terme d’Eramprunyà,entre els inicis del segle i la segona meitat del segle XI:Sunyer (898/911 – 947), Mir (947 – 966), Borrell (966 – 988), Aimeruda (988 – d. 993),Ermessenda (d. 993 – 1022), Berenguer Ramon I (1022 – ca. 1023), Ermengol II d’Urgell (ca.1023 – 1038) i Ramon Berenguer I (1038 – 1076).

Per sota d’aquests titulars, que òbviament no podien fer-se càrrec directament del’administració i el govern del castell, hi havia una altra categoria de funcionaris, que elstextos legals de l’època denominen comdors i vasvassors.

Els primers eren els grans magnats, propers a la Cort.89 Els segons, en un rang inferior,s’ocupaven directament de tasques auxiliars. Segons els textos jurídics de l’època, un ves-comte valia per dos comdors i un comdor per dos vasvassors.

Entre el grup dels comdors destacaven els veguers o vicaris, delegats pel comte per adminis-trar diversos castells. Pel que va als vasvassors, aquests eren els que realment guardaven lesfortificacions en nom dels comdors. Amb el temps, se’ls va denominar castlans.90

En el cas d’Eramprunyà, el primer veguer o comdor conegut va ser Galí de Sant Martí. Noestà explícitament documentat, però al seu fill també se’l denomina vicari, i tant Galí comGuillem obtingueren molts drets i propietats al terme d’Eramprunyà, com ara part del delme,que difícilment es poden explicar sense considerar-los la compensació assignada pel comtepels seus serveis al front del castell.

El primer document, però, que parla explícitament d’un vicari al castell d’Eramprunyà ésde l’any 1015, i fa referència a Eldemar.91 Aquest ens apareix amb terres a Vallmoll, just almateix indret on Ermengarda, muller de Galí de Sant Martí, i un dels fills d’aquest, Mir, hitenien terres l’any 986. Eldemar ja era difunt l’any 1016, i tal vegada era nét d’Ermen-garda.92

Resulta significatiu que el fill gran del germà d’Ermengarda, Dela,93 difunt en el captiveri cor-dovès després de l’assalt d’Al-Mansur del 985,94 portés el mateix nom que el veguerd’Eramprunyà. Aquest Eldemar fill de Dela, pres a Còrdova, tenia un germà anomenatAdalbert, de ressonàncies també properes a la família dels Sant Martí. Tal vegada, el nostreEldemar d’Eramprunyà, nascut entorn al 985, rebé el nom en record del seu tiet segon.


Figura 6

Possible arbre genealò-gic dels Sant Martí i elsseus familiars directes alsegle X. Les novetats queaportem respecte al co-negut fins ara és una hi-pòtesi sobre la famíliad’Ermengarda, muller deGalí, la possible filiaciódel vicari d’EramprunyàEldemar, i les possiblessegones núpciesd’Adelaida de Sant Martíamb Borrell, un cop elseu primer maritGuillem, fill de Galí, jaera difunt.

Després d’Eldemar, esdevindria veguer d’Eramprunyà Mir Geribert, casat amb la filla de Guillemde Sant Martí. Podem oferir el següent quadre genealògic on ressaltem els veguers d’Eramprunyà.

Pel que fa als castlans, és de destacar un document de l’any 963, l’acta de la venda del cas-tell de Masquefa a Ènyec Bonfill. Signen com a testimonis d’aquesta venda, al costat delcomte Mir, dos dels seus fidels: Galindus i Isimbertus.95 Un document immediatament poste-rior ens torna a mostrar aquest Isimbertus al costat del comte Mir.96

L’any 996 torna a aparèixer un Hisimberto documentat en terres del monestir de SantCugat,97 i el 1012 rep l’encàrrec d’artigar i repoblar les terres de Santa Oliva a compte delmonestir de Sant Cugat, i d’aixecar-hi una torre.98 Probablement es tracta d’un fill del ma-teix nom, ja que aquest segon Isimbert és un dels presents en un judici celebrat a Martorell,l’any 1032,99 sobre la propietat de les terres de Santa Oliva, i sembla improbable que sigui elmateix esmentat setanta anys abans. El segon Isimbert ja era mort el 1034, com es desprènd’una deixa que fa un dels seus fidels en benefici i a memòria de la seva ànima.100

Isimbert és a l’origen de la nissaga dels Santa Oliva. Fill —o més probablement nét—l’Isimbert de 963 és el Ramon isimbert a qui l’any 1058, en un dels pactes entre el comte deBarcelona i Mir Geribert —l’espós en primeres núpcies de Dispòsia de Sant Martí—, s’esmentaexplícitament com a castlà d’Eramprunyà.101

Així doncs, podem concloure que els castlans d’Eramprunyà foren, des de mitjan segle X finsa mitjan segle XI, els esmentats Isimbert pare, Isimbert fill, i el nét Ramon Isimbert.

La concreció de la revolta feudal: la suposada cavalcada d’Eramprunyà

Com és ben sabut, el procés de feudalització, que neix i s’afiança progressivament al llargdel segles altmedievals, esclatà en tota la seva virulència a meitat del segle XI. Un dels diri-gents d’aquesta revolta feudal va ser Mir Geribert, representant comtal a Eramprunyà —i amolts altres castells del Penedès—.

No entrarem aquí a detallar aquesta revolta senyorial, però farem referència a un dels seusesdeveniments que va tenir com a ubicació el nostre terme: la suposada cavalcada que el fillde Mir Geribert, el levita Bernat, va comandar contra el comte a Eramprunyà.102

Coneixem aquest fet per l’acta del judici contra Mir Geribert celebrat a Barcelona l’estiu de1058.103 En aquest judici es va examinar l’usurpació d’Eramprunyà («ipso devedament deEraprunnan»): Mir Geribert i la seva muller van jurar que l’usurpació que el fill de Mir i elsseus homes havien fer al comte Ramon i als seus nuncis no es va fer per ordre seva, ni ambel seu consentiment.104




El tribunal va sentenciar que Mir havia de portar el seu fill i els homes que van partici-par en l’atac davant del comte, perquè en fes la seva voluntat, excepte matar-los o ta-llar-los membres. A més, com a compensació pel «devedament», Mir havia de donar alcomte 10.000 sous que valien 200 unces d’or.

I, en cas que Mir volgués acollir-se al judici de Déu mitjançant un combat singular ambescut i bastó, si el campió de Mir perdia, hauria de pagar-ne el doble.

El cas és que els autors que han interpretat el text han pensat que es tractava d’un as-salt o cavalcada del fill de Mir Geribert al castell d’Eramprunyà, cosa improbable, ja queel castell era en mans de Mir, que el detenia com a governador des de feia prop de trentaanys.

Per això cal interpretar-ho d’una altra manera: el «devedament» d’Eramprunyà a què esrefereix el judici ha de tenir a veure amb l’apropiació, per part del governador del cas-tell, dels drets que el comte tenia sobre els seus dominis privatius situats al terme delcastell: Gavà i Viladecans. Probablement, des del castell, Mir va voler cobrar-los les cà-rregues que imposava a la resta d’habitants del terme casteller, sostraient al comte lesrendes que procedien dels dominis bladers que gestionava directament.

I és per això que el conflicte es podia solucionar retornant al comte el valor dels dretsretinguts pel feudal: 200 unces d’or ho arreglaven tot.

Com és sabut,105 la revolta feudal de mitjan segle XI comportà que el comte intentés re-cuperar dominis i propietats dins dels grans termes castellers que havien passar a for-mar part dels patrimonis familiars dels grans magnats. En aquest sentit, el termed’Eramprunyà, tan proper al territori de Barcelona, era estratègicament rellevant.L’aïllament dels dominis de Gavà i Viladecans, enclaus comtals dins d’un terme cada copmés feudalitzat, podia conduir, com s’havia vist amb la cavalcada del fill de MirGeribert, a l’apropiació d’aquests dominis per part dels senyors dels castells.

És per aquest motiu que el comte va orquestrar una operació important: l’adquisició,mitjançant la fórmula de l’empenyorament, d’una porció de territori del fins aleshoresenorme terme de Benviure. Estudiarem també en detall aquesta operació, produïda l’any1048, en plena pugna entre els feudals i el comte.106

El document, datat al febrer de 1048, és un acta d’empenyorament de la meitat dels dretsi terme de Benviure, que el seu senyor, Bernat Seniofred, fa al comte Berenguer RamonI. Aquesta penyora es fa perquè el comte li deixa 35 unces i 2 mancusos d’or, a compted’un alou que era de Seguí i de Company, i que Benat havia de vendre-li. Si no ho feiaabans de la festa de la Pentecosta, el comte es queda la meitat de Benviure.

El primer que cal destacar d’aquest document és la delimitació que fa del terme deBenviure: a llevant, el riu Llobregat, a migdia, el mar, a ponent el “terme d’Eramprunyà”,i al nord el terme del Llor. Aquí hi ha dues coses rellevants: en primer lloc, quan parladel “terme d’Eramprunyà”, cal suposar que es refereix al terme parroquial de SantMiquel, ja que el terme del castell a finals del segle X, pròpiament, incloïa tambéBenviure i Sant Boi. En segon lloc, d’acord amb les termenacions, el terme descrit abastales que en segles posteriors serien la Quadra de Benviure i la Quadra del Fonollar. Pertant, cap al 1048, no hi havia dues jurisdiccions separades, sinó una de sola.

Si bé no tenim documentat explícitament com acabà l’afer de l’empenyorament, sí quepodem deduir que Bernat Seniofred no va poder complir el pacte, i per tant va haver


de lliurar al comte la meitat del seu domini. De fet, que es conservi l’escripturad’empenyorament dins del Llibre dels Feus del comte és força indicatiu que constitueixun dret de propietat, i que per tant, amb tota probabilitat, la penyora va ser execu-tada.107

Així doncs, el terme de Benviure original, que podríem identificar amb el terme del’antiga vila de Sales, sembla que originà, per divisió, la jurisdicció del Fonollar. Unajurisdicció que el comte s’apressà a infeudar a una família de cavallers ben fidel, talcom va fer en altres termes castrals del Penedès, com Olèrdola, Castellví, etc. De fet, lafamília dels Fonollar comença a aparèixer en la documentació medieval a partir delsegle XII, no abans.108 I cal indicar, també, que durant el segle XIII, la capella de SantaMaria de Sales va ser coneguda i denominada «Santa Maria de Sales del Fonollar», comconsta en els testaments de dos castlans d’Eramprunyà.109

Amb la creació d’aquesta jurisdicció, directament sotmesa al comte, aquest s’asseguravael pas franc i lliure des del pont de Sant Boi fins a les seves propietats de Gavà iViladecans, i evitava que qualsevol futur enfrontament amb algun dels altres nobles dela zona tingués com a conseqüència l’aïllament dels seus dominis.

Per acabar amb aquesta pinzellada sobre els efectes indirectes de la revolta feudal sobreel terme d’Eramprunyà, volem esmentar que l’any 1190 un nou canvi en la llera del riuva motivar la redefinició dels termes del Fonollar.110

En efecte, poc abans d’aquella data la desembocadura del riu s’havia mogut encara mésa llevant, deixant el braç de l’Illa progressivament sec. Per això, el senyor del Fonollar,que delimitava la seva propietat amb el riu, reclamava les terres de l’Illa. El conflictees va resoldre mitjançant un pacte entre el senyor de Fonollar —que tenia la seva ju-risdicció «per dominum regem ad fevum et servicium eius et fidelitatem», com explicitael document— i el rei que, com diu el document, tenia les terres del territori deBarcelona, entre les que s’incloïa la parròquia de Provençana i l’Illa dels Banyols, «indominicatura». D’aquest pacte en sorgí l’actual delimitació entre els termes del Prat deLlobregat i Sant Boi. No deixa de ser rellevant que el document figuri al LiberFeudorum Maior dins del conjunt de documents relatius al terme d’Eramprunyà.

L’evolució del castell d’Eramprunyà

Per acabar aquest extens treball, farem una breu ullada al cap i casal del termed’Eramprunyà, la fortificació encimbellada des de la qual es controlava el terme: el cas-tell. A partir de les observacions i comentaris compartits amb els experts del Servei dePatrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona que estan netejant, excavant i es-tudiant el castell, hem elaborat una hipòtesi sobre la seva evolució constructiva entreels origens i els segles de plenitud feudal.

Evidentment, aquests segles abasten un important canvi en la funció del castell. Si béprimer tingué preponderància la funció defensiva —ja l’any 988 s’esmenten «els seusmurs i les seves torres» (senyal que en tenia com a mínim dues)—, amb l’allunyamentde la frontera el castell va anar esdevenint un petit palau, amb àmbits residencials ielements decoratius, primer en romànic —com l’arqueria de llevant, que a mode de lògiapermet veure l’impressionant paisatge del Delta— i després en gòtic —amb els arcs dediafragma de la sala noble—. Tot això ho hem volgut resumir en una sèrie d’imatgesque presentem a continuació.


Possible aspecte al segleX, amb dues torres i unmur tancant el recinte.

Possible aspecte al segleXII. A llevant, s’ha am-pliat la torre de l’extrem is’ha bastit l’arqueria ro-mànica. Es reforcen elsmurs.




Amb l’arribada delsMarc, al segle XIV, elcastell s’engrandeix ambuna nova ala, dotadad’arcs de diafragma.També s’edifica un noubaluard i un nou recinted’entrada.


Notes

1 Josep Campmany Guillot, «Economia, poder iterritori a Gavà al voltant de l’any 1000», dinsGavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics delMuseu de Gavà, 2002, p. 32; Marcel Terés iMontfort, «Cavallers, prínceps i dames al cas-tell d'Eramprunyà: tres llegendes altmedie-vals», Gavà, Associació d’Amics del Museu deGavà, 2002, p. 26.

2 Josep Campmany Guillot, «Campdàsens,Garraf i Jafre. Els confins occidentals delterme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana alsegle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del

Garraf. Comunicacions presentades els dies19 i 20 de novembre de 1998 al Museu deGavà. Barcelona, Diputació de Barcelona,Servei de Parcs Naturals, 2000, p. 193.

3 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 147.

4 Josep Campmany Guillot, «El camí de laSentiu: la via altmedieval per travessar el



Garraf (estudi del tram oriental)», IV Trobadad’Estudiosos del Garraf. Comunicacions pre-sentades el dia 21 de novembre del 2002 aVilanova i la Geltrú. Barcelona, Diputació deBarcelona, Servei de Parcs Naturals, 2003 p.195; Josep Campmany Guillot, «Els camins dela Sentiu: de l’antic camí ral per travessar elGarraf al camí del castell», El Camí Ral, ca-mins antics i altres temes. Actes de la IITrobada d’Estudiosos i Centres d’Estudisd’Eramprunyà. Begues, 28 i 29 de novembrede 2009, Begues, Centre d’Estudis Beguetans,2011, p. 39; Josep Campmany Guillot, «Iabans de Vista Alegre... El Llopart!», Imatgesde Castelldefels 9, Vistalegre. El barrio, suiglesia y la Hermandad, Castelldefels, Grup deRecerques Històriques de Castelldefels ElTorreó, 2010, p. 5.

5 Miquel Vives Tort, L’evolució històrica de laxarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Desde l’època romana fins al tercer decenni delsegle XX. Universitat de Barcelona, defensadael 30 d’octubre de 2007.

6 Joan Lluís Ferreti i Pujol, conferència «La co-lonització del delta del Llobregat», dins del XVCurs d’història local Amics del Prat, 2013, re-alitzada al local social d’Amics del Prat, ElPrat de Llobregat, el 2 de maig de 2013.

7 Josep Campmany Guillot, Gavà: històries me-dievals. 24 personatges gavanencs del passat,Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà,2006.

8 Pere Izquierdo Tugas, El terme d'Eramprunyà,de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una re-visió crítica», Miscel.lània d'homenatge aJaume Codina, El Prat 1994, p. 299.

9 Carme Subiranas Fàbregas, Gemma Caballé,Natàlia Salazar, «Darreres intervencions ar-queològiques a Sant Boi de Llobregat (BaixLlobregat)», Tribuna d’Arqueologia 2002-2003,Generalitat de Catalunya, Departament deCultura, 2005, p. 203.

10 M. José Albareda, Manel Alonso, Anna Biosca,Núria Molist, Ferran Puig, Josep M. Puig,Rosa Melian i Anna Saorín, «Resultats de lesexcavacions arqueològiques portades a termedins del Pla de l’Atur a Sant Boi (BaixLlobregat», Tribuna d’Arqueologia 1984-1985,Generalitat de Catalunya, Departament deCultura, 1986, p. 70.

11 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 67; Joan Josep Esteban, Alícia Estrada,Natàlia Salazar i Jordina Sales, «La vil·la ro-mana de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat):de l’alt imperi a l’antiguitat tardana. Catorzeanys d’intervencions arqueològiques», Tribunad’Arqueologia 2003-2004, Generalitat deCatalunya, Departament de Cultura, 2006,

p. 171. Jordina Sales Carbonell, «Les petjadesdels primers cristians de Gavà: a l’entorn delsorígens de la parròquia de Sant Pere»,L’arqueologia a Gavà. Homenatge a AlíciaEstrada. Gavà, Associació d’Amics del Museude Gavà, 2009, p. 177.

12 Albert López Mullor, Imma Estany Morros iRaquel Lacuesta, Castell de castelldefels.Arqueologia, història, art. Monografies 7.Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005, p.30-31.

13 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 79.

14 Maria Lledó Barreda, «El jaciment arqueolò-gic del Fonollar» i «Anàlisi territorial del SantBoi medieval i modern», i Josep Maria Vila,«La torre de Benviure (Sant Boi de Llobregat).Evolució i transformació d’una turris medieval(s. XI-XX)», dins les Actes del 1r congrésd’arqueologia medieval i moderna aCatalunya. 13, 14 i 15 de novembre de 1998,Barcelona, Associació Catalana per a laRecerca en Arqueologia Medieval (ACRAM),2000, p. 282, 414 i 456; Maria Lledó Barreda,Memòria d’excavació Camí Vell del Llor-LluísCompanys, memòria d’excavació arqueològicade 1991, número 840.

15 L’única excavació arqueològica documentada aBegues que fa referència a l’època que esteminvestigant és la portada a terme a l’antigarectoria, Pepa Villalba i Manel Edo, Esglésiade Sant Cristòfor (Begues, Baix Llobregat),memòria d’excavació arqueològica de 2005número 7027.

16 Benjamí Costa, Jaume Gabaldà, Josep Miret,Magí Miret, Xavier Miret, Eduard Riu-Barrera,«Dues sepultures possiblement altmedievalsal Vilar (Sant Pere de Ribes)», Miscel·làniaPenedesenca, núm. 2 (1979) p. 65-78.

17 Magí Miret, «un assentament d’època romanaal massís de Garraf: ca l’Amell (Sitges)», ITrobada d’estudiosos de Garraf, Barcelona,Diputació de Barcelona, 1992, p. 133-136.Víctor Revilla Calvo i Magí Miret i Mestre «Elpoblament romà al litoral central deCatalunya», Quadern de Prehistòria iArqueologia de Castelló, núm. 16 (1994), p.205.

18 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 147

19 Pere Puig, Teresa Cardellach, MontserratRoyes i Judit Tapiolas, Pergamins de l’Arxiu



Històric Comarcal de Terrassa, Barcelona,doc. 206, p. 183. Josep Rius Serra, Cartulariode Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1947, vol.III, doc. 889, p. 81 i doc.1249, p. 369-370.

20 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 946, p.128. Josep Campmany Guillot, Albert LópezMullor, Josep Puigdemont Vinyals iMontserrat Sanz Borràs, Les masies. Guia delpatrimoni arquitectònic de Castelldefels II,Castelldefels, Ajuntament de Castelldefels,2002, p. 218-220.

21 Josep Moran Ocerinjauregui, Estudisd’onomàstica catalana, Barcelona, Pub. del’Abadia de Montserrat, 1995 p. 42.

22 Pere Balañà i Abadia, «Massa-/sama-<mänzilen la toponímia catalana», dins Societatd’Onomàstica, Butlletí Interior, núm. LXVI(1996), p. 15-17.

23 «Bigues/Begues (Una recerca controvertida)»,«El nom de Bigues no és àrab», «SobreBigues i la investigació toponímica: “mètodes”i “maneres”», Societat d’Onomàstica. ButlletíInterior, núm. 50-51 (juny-desembre 1992), p.34-44.

24 Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar,al-Takmila, transcrits per D. Bramon, Dequan érem o no musulmans, paràgrafs 318,319 i 320, p. 241-242.

25 J. Baucells, A. Fàbrega, M. Riu, J. Hernando, C.Batlle, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de lacatedral de Barcelona. Segle XI. Barcelona,Fundació Noguera, 2006, vol. II, doc. 498, p.912, vol. III, doc. 931, p. 1491, doc. 934, p. 1495.

26 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 611, p.276.

27 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, docs. 624 i625, p. 290-291.

28 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 748, p.408-409.

29 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. III, doc. 808, p.10-11.

30 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. III, doc. 937, p.119.



33 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 1076,p. 236-237.


35 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 1117,p. 271.

36 Jesús Alturo i Perucho, L’Arxiu antic de SantaAnna de Barcelona del 942 al 1200 (aproxma-ció historico-lingüística), Barcelona, FundacióNoguera, 1985, vol II, doc. 281, p. 310-311 idoc. 485, vol III, p. 41-42.



39 Miquel Vives Tort, L’evolució històrica de laxarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des del’època romana fins al tercer decenni delsegle XX. Universitat de Barcelona, defensadael 30 d’octubre de 2007.

40 Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feu-dalisme al Baix Llobregat, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

41 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 206, paràgraf251.

42 F. Xavier Hernández, Història militar deCatalunya, vol. I: dels ibers als carolingis,Barcelona, Rafael Dalmau Ed, 2001, p. 177 i190.

43 Pere Benito i Monclús, Senyoria de la terra itinença pagesa al comtat de Barcelona (seglesXI-XIII), Barcelona, CSIC, 2003, p. 169.

44 Gaspar Feliu i Monfort, «Aspectes de la for-mació del feudalisme», La llarga nit feudal:Mil anys de pugna entre senyors i pagesos,València, Publicacions de la Universitat deValència, 2010, p. 111.

45 Frederic Udina Martorell, El Archivo condal deBarcelona en los siglos IX-X. Estudio críticode sus fondos. Barcelona, CSIC, 1951, doc. 9,p. 116-118.

46 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugat delVallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 76, p. 64.

47 Gaspar Feliu i Monfort, ibidem, p. 120.48 Gaspar Feliu i Monfort, ibidem, p. 56.49 Josep Campmany Guillot, Albert López Mullor,

Josep Puigdemont Vinyals i Montserrat SanzBorràs, Les masies. Guia del patrimoni arqui-tectònic de Castelldefels II, Castelldefels,Ajuntament de Castelldefels, 2002, p. 27.

50 Montserrat Pagès i Paretas, «La torre circulari els eremitoris rupestres de Benviure, a SantBoi de Llobregat», Acta historica et archeaeo-logica mediaevalia, núm. 1 (1980) p. 176.

51 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 78, nota 99.

52 Frederic Udina Martorell, El Archivo condal deBarcelona en los siglos IX-X. Estudio críticode sus fondos. Barcelona, CSIC, 1951, doc. 9,p. 116-118.



53 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 4, p.7-8.

54 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 9, p. 12-13.

55 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 2, p. 4.

56 Gaspar Feliu i Monfort, Alguns exemples demanipulacions falsificades en documents alt-medievals catalans, Acta historica et archaeo-logica mediaevalia, 2002: Núm.: 23-24, p. 51.

57 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458.

58 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 245, parà-grafs 324 i 326. Un altre text, d’Ibn-al-Faradí(paràgraf 325 del llibre de Bramon) diu quel’ofensiva cristiana havia tingut lloc aPamplona, l’any anterior. Dolors Bramon, enanalitzar els tres textos, indica que «la histo-riografia catalana no registra cap atac en ladata del text, per la qual cosa, o bé es tractad’una notícia que cal referir a Pamplona, o bées tracta d’un atac català, fins ara descone-gut, a la ciutat de Tortosa». Nosaltres creiemque fan referència a la penetració dels comtesde Barcelona al sud del Llobregat a inicis delsegle X, en unes terres que formaven part delterritori de Tortosa.

59 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 149.

60 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Inst. Univ. Jaume VicensVives, Barcelona 2002, p. 252-253, paràgraf339.

61 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 260-261, pa-ràgraf 340.

62 Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar,al-Takmila, transcrits per Dolors Bramon, Dequan érem, o no, musulmans, Eumo-IEC-Institut universitari Jaume Vicens Vives,Barcelona 2002 paràgrafs 318, 319 i 320, p.241-242.

63 Évariste Lévi-Provençal, España musulmanahasta la caída del califato de Córdoba ( 711-1031 de JC), Madrid, Espasa-Calpe, 1950, p.258, nota 145.

64 Joan Vernet, «El valle del Ebro como nexoentre Oriente y Occidente», Boletín de la RealAcademia de Buenas Letras, núm. 23 (1950) p.249-286.

65 Ramon d’Abadal i de Vinyals, El temps i el re-giment del comte Guifred el pilós, Barcelona,Institut d’Estudis Catalans, 1989, p. 94-95.

66 «Bigues/Begues (Una recerca controvertida)»,«El nom de Bigues no és àrab», «SobreBigues i la investigació toponímica: “mètodes”i “maneres”», Societat d’Onomàstica. ButlletíInterior, núm. 50-51 (juny-desembre 1992), p.34-44.

67 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Inst. Univ.Jaume VicensVives, Barcelona 2002 p. 241.

68 Cal doncs desmentir les afirmacions que pu-blica Vicente Medina al seu darrer llibre Laverdadera muerte del conde Wifredo elVelloso, Begas 897, Barcelona, Ed. Rondas,2013.

69 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458.

70 Josep Campmany Guillot, «Campdàsens,Garraf i Jafre. Els confins occidentals delterme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana alsegle XV», dins III Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades els dies19 i 20 de novembre de 1998 al Museu deGavà. Barcelona, Diputació de Barcelona,Servei de Parcs Naturals, 2000, p. 193.



73 Gaspar Feliu i Monfort, La llarga nit feudal:Mil anys de pugna entre senyors i pagesos,València, Publicacions de la Universitat deValència, 2010, p. 80-82.

74 Josep Campmany Guillot, «Economia, poder iterritori a Gavà al voltant de l’any 1000», dinsGavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics delMuseu de Gavà, 2002, p. 33-34.

75 Pere Izquierdo, Alícia Estrada i Eulàlia Sintas,Excavacions arqueològiques a la necròpolialt-medieval de Rocabruna, Memòria inèdita,Museu de Gavà, 1991.

76 ACA, Liber Feudorum Maior, Francesc MiquelRosell (Ed.), CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc.353, p. 378.


78 Pepa Villalba i Manel Edo, Església de SantCristòfor (Begues, Baix Llobregat), memòriade 2005 número 7027.

79 Ramon Planas i Torres, Braços de riu, estanysi maresmes del delta del Llobregat, Caixad’Estalvis de Catalunya, Barcelona, 1984, p.77-84. Joan Lluís Ferreti i Pujol, conferència



«La colonització del delta del Llobregat», dinsdel XV Curs d’història local Amics del Prat,2013, realitzada al local social d’Amics delPrat, El Prat de Llobregat, el 2 de maig de2013.

80 Àngel Fàbrega i Grau, Diplomatari de la cate-tral de Barcelona, volum I. Documents delsanys 844.1000, Barcelona, capítol de la cate-dral, 1995, doc. 253, p. 476-477.

81 Miquel Coll i Alentorn, La marxa cap a la in-dependència de Catalunya (877-988),Barcelona, Premsa Catalana, 1989, p.38-42.

82 Xavier Puigvert i Gurt, «La introducció deldelme a la Marca d'Hispania», Acta historicaet archaeologica mediaevalia, núm. 13 (1992)p. 117-125.

83 Carolina Batet i Company, Castells termenatsi estratègies d’expansió comtal. La Marca deBarcelona als segles X-XI, Vilafranca delPenedès, Institut d’Estudis Penedesencs,1996, p.78-86.

84 Àngel Fàbrega i Grau, Diplomatari de la cate-tral de Barcelona, volum I. Documents delsanys 844.1000, Barcelona, capítol de la cate-dral, 1995, doc. 89, p. 285-287 i doc. 253, p.476-477.

85 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458. ), Petrus de Marca,Marca hispanica sive limes hispanicus, Paris,Franciscus Muguet tipògraf, 1688, apèndix141, col. 945-947.

86 Xavier Gil i Roman, Diplomatario de Ermesèn,condesa de Barcelona, Girona y Osona (c.991- 1 de marzo de 1058), Tesi doctoral, Univer-sitat Autònona de Barcelona, 2004, p. 47.

87 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 7, núm. 46. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins del’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 161, p.466-468.

88 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 8, núm. 57. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins del’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 177, p.489-497.

89 Júlia Miquel i López, «Estrategies senyorialspera la forrnació d'un domini: els Cervelló al’edat rnitjana», Miscel·lània Penedesenca,núm. 25 (2000) p. 317-358.

90 Elvis Mallorquí, Parròquia i societat rural albisbat de Girona, segles XIII-XIV, FundacióNoguera, Barcelona 2011, p. 117, nota 30.

91 Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitular de la catedral de Barcelona. SegleXI, Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol I,doc. 236, p. 560-562.

92 Eldemar és esmentat com a propietari de vi-nyes en nom del senyor del castell de Foix,l’any 1017, en el testament de Borrell, proba-ble segon marit d’Adelaida, vídua de Guillemde Sant Martí. En aquest testament, Borrell,senyor dels castells de Foix i Marmellar fa re-ferència al seu gendre Mir (Mir Geribert).Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitularde la catedral de Barcelona. Segle XI,Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol. II,doc. 269, p. 621-624.

93 Dela apareix l’any 980 signant el testamentsagramental de Galí junt amb Ermengarda iBardina, aquest darrer germà de Galí, i elsclergues Sunifred –monjo– i Oriol i Sendred,preveres. Un altre document del 973 (CSC,doc. 101) ens parla d’un alou que posseïenSesmund, Ermengarda, Guitard i Dela, aPalau Ausit, al Vallès. Aquest Dela va tenir di-versos fills, entre ells un Eldemar, monjo,mort en captivitat a Còrdova, i Oleguer iLongobard (CSC, docs. 234, de 989, i 357, de1001; Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega iGrau, Manuel Riu i Riu, Josep Hernando iDelgado, Carme Batlle i Gallart, Diplomataride l’arxiu capitularde la catedral deBarcelona. Segle XI, Barcelona, FundacióNoguera, 2006, vol. I, doc. 9, p. 282).

94 Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitularde la catedral de Barcelona. Segle XI,Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol. II,doc. 257, p. 606.


96 La signatura està estrafeta. L’original del car-tulari escriu, en majúscules, “ISIMB” i des-prés la lletra canvia a minúscula i s’hi afegeix“Crais”. Probablement és un error del copista,i creiem que amb tota probabilitat la signaturacorrespon a Isimbert. Josep Rius Serra,Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona1945, vol. I, doc. 66, p. 57.




100 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 533, p.192.

101 ACA, Cancelleria, pergamins Berenguer Ra-mon I, carp. 13, núm. 239. Gaspar Feliu i Jo-sep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins de l’Ar-xiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell aRamon Berenguer I, Barcelona, FundacióNoguera, 1999, vol. II, doc. 525, p. 966-969.



Conseqüència d’aquest pacte, deu ser el jura-ment de fidelitat consignat a l’ ACA, LiberFeudorum Maior, Francesc Miquel Rosell(Ed.), CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 300, p.326.

102 Montserrat Pagès, Art romànic i feudalisme alBaix Llobregat, Barcelona, Pub. de l’Abadia deMontserrat, 1992, p. 247.

103 ACA, Cancelleria, pergamins Berenguer Ra-mon I, carp. 19, núm. 38. Gaspar Feliu i JosepMa. Salrach (Eds), Els pergamins de l’ArxiuComtal de Barcelona, de Ramon Borrell aRamon Berenguer I, Barcelona, FundacióNoguera, 1999, vol. II, doc. 523, p. 952-964.

104 Devedament, en història del dret, significa«negativa del vassall a donar la potestat delcastell al senyor».

105 Santiago Sobrequés, Els grans comtes deBarcelona, Barcelona, Ed. Vicens Vives, 19854,p. 56-59.

106 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 10, núm. 94. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins de

l’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 342, p.711-713.

107 Francesc Miquel Rosell (Ed.), Liber FeudorumMaior, CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 353, p.378.

108 El primer document que els esmenta és del1157, però el seu senyoriu es pot remuntaranys enrere: Àngels Parés i Corretgé, «ElsFonollar, una familia del Baix Llobregat»,Materials del Baix Llobregat, núm. 8 (2002) p.103-111.

109 Pere Puig i Ustrell, Vicenç Ruíz i Gómez, JoanSoler i Jiménez, Diplomatari de Sant Pered'Ègara i Santa Maria de Terrassa, FundacióNoguera, Barcelona, 2001, doc. 171 (7d’octubre de 1273), testament de Guillem deTerrassa, i doc. 180 (13 de juliol de 1273), tes-tament de Saurina de Santa Oliva.

110 Francesc Miquel Rosell (Ed.), Liber FeudorumMaior, CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 308,p. 332-333.

El terme dEramprunya - Centre d'estudis de...

Documents

Transcript of El terme dEramprunya - Centre d'estudis de...