��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

Maria Vidal, la barona de Castelldefels

Pep Solé AlsedaGrup de Recerques Històriques de Castelldefels El Torreó (GREHIC)

PRESENTACIÓ

Amb aquest títol, el Grup de Recerques Històriques de Castelldefels (GREHIC) va publicar l’any 2018 un llibret de l’autor d’aquesta ponència que narra en forma novel·lada i, en bona part imaginada, les anades i vingudes d’una dama barcelonina, na Maria Vidal, que l’any 1733 va adquirir la meitat indivisa de la baronia d’Eramprunyà.

Maria Vidal esdevingué tan popular entre els castelldefelencs que l’anomenaven Barona, a ella, que d’aristòcrata no en tenia res, atès que era la muller d’un burgès, en Pere Pérez Moreno, un important industrial del tèxtil amb fàbriques a Barcelona i a Gènova. Encara avui passegem pel Camí de la Barona, anomenem Torre Barona la torre de de defensa erigida en temps del rei Felipe II molt abans, i tenim una escola d’educació primària que fa referència a la Barona. Suposo que l’apel·latiu correcte seria Baronessa, però la pagesia de Castelldefels no en sabia més: Baró, Barona.

Fou el Dr. Josep Campmany qui em va posar en contacte amb Maria Vidal a la pàgina 224 i següents del llibre Castelldefels, temps d’Història.[1] Jo mai no havia sentit parlar d’aquella dama i em sembla que el meu desconeixement era àmpliament compartit. La memòria històrica és molt selectiva i sovint personatges que haurien de tenir una presència rellevant al teixit viari o institucional d’una vila han estat totalment oblidats.

ANTECEDENTS

Des de l’any 1727 fins al 1733, la Baronia d’Eramprunyà pertanyia, per meitat indivisa, a Caietana d’Oms i Desbosch, vídua de Joan de Copons i Grimau, i a Manuela d’Erill i Pons, muller de Francesc de Bournonville i Perapertussa. Caietana d’Oms va accedir a la propietat de la meitat de la

Figura 1.- Una dama de l’època Fotomuntatge: Jaume Tous

Figura 2.- Una de les poques imatges del Castell d’Eramprunyà prèvia a la demolició

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

Baronia amb motiu del decés del seu marit Joan de Copons.

L’antiga nissaga dels Copons està datada al segle XIII (1266 com a primera referència) i figurava com a propietària de la meitat de la Baronia d’Eramprunyà des que la va adquirir l’any 1625, un patrimoni que va anar passant de generació en generació fins a recaure en Caietana. La primera cita de la nissaga d’Oms data de 1581.

D’altra banda, la nissaga dels Erill posseïa l’altra meitat de la Baronia des de principis del segle XVII, una propietat que també anava passant de generació en generació i que finalment va recaure sobre una dama, per l’absència d’un hereu masculí. Manuela d’Erill devia ser el que s’anomena una pubilla. Va contraure núpcies amb Francesc de Bournonville.

Els Erill, vescomtes del Pallars, van esdevenir comtes d’Erill. El primer comte fou Felip Roger d’Erill Orcau i Anglesola (1599) i apareix com a propietari consort de la Baronia en tant que marit de Constança de Merlés (1600). Finalment, el consort de Manuela d’Erill, Francesc de Bournonville, era el fill petit del duc Michel Joseph de Bournonville. Els Bournonville eren una nissaga militar franco-belga, fidel als Borbons, que van traslladar la seva residència a Espanya. Acabat el setge de Barcelona de 1714, Francesc fou nomenat degà (alcalde) de Barcelona, càrrec que exercí fins a la seva mort, l’any 1731.

També els Copons van destacar com a notoris filipistes i van exercir càrrecs de nomenament reial. En canvi, de la Maria Vidal i del seu marit no en consta cap filiació política. Essent com eren gent emprenedora, no és massa arriscat pensar que probablement fossin de tarannà pragmàtic i que procuressin estar bé amb els que manaven, fossin qui fossin, sense apropar-s’hi massa, que si ets lluny del poder passes fred, però si t’hi acostes massa et podries cremar.

No he trobat antecedents familiars de la família Pérez-Moreno / Vidal, ni tan sols al Google, on figura que hi som tots. Només he pogut recollir opinions de persones que considero -com se sol dir- generalment ben informades:

Em diuen que el cognom Pérez és d’origen jueu. Es veu que hi ha diversos personatges il·lustres hispànics de cognom Pérez, la filiació jueva dels quals és ben coneguda. Entre ells destaca l’historiador hispanista Joseph Pérez (Laroque d’Olmes, Ariège, 1931) fill de valencians emigrats, autor de diversos llibres, especialment un de molt conegut sobre la Inquisició Espanyola.[2] Hi va haver també un polític israelià anomenat Shimon Peres que era sefardí i parlava ladino —aquell castellà arcaic que els jueus sefardís de la diàspora van conservar— i també espanyol modern. El fet que Pere Pérez fos un empresari internacional amb negocis a Barcelona i a Gènova no demostra res, però és coherent amb la hipòtesi.

Si l’origen dels Pérez és probablement jueu, el del cognom Vidal està fora de dubte: és un cognom típic de jueu convers. Indica que aquell que el porta «ha canviat de vida» o millor: «ha accedit a una nova vida» en acceptar el baptisme. És un cognom internacional que ha donat algunes celebritats, tals com l’escriptor Gore Vidal, l’empresari Vidal Sassoon, o el polític canadenc Alexander Vidal, entre molts d’altres. A Itàlia el cognom va derivar en «Vitale» i de vegades en «Vitali».

Tot plegat fa pensar que, possiblement, ambdós consorts fossin descendents de jueus conversos, d’aquells que l’any 1492 van evitar l’expulsió rebent el sagrament del baptisme, que els permetia romandre a la seva llar i conservar el seu patrimoni, si en tenien, sempre en precari. A Catalunya n’hi havia —i n’hi ha— uns quants.

Es dóna la circumstància curiosa que un altre jueu convers, en Pere March, notari i tresorer reial, va adquirir la Baronia d’Eramprunyà l’any 1323, amb la intenció d’accedir per la via del patrimoni a l’estament nobiliari català. El seu argument

Figura 3.- Escut de la família

March, al dintell de la porta del

santuari de Bruguers, s.XVI

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

tenia lògica: si tens una baronia, ets baró. Però el comte-rei Pere el Cerimoniós mai li va concedir el desitjat títol nobiliari, ni tan sols el de cavaller, precisament pel fet que els March eren d’ètnia jueva, encara que cristians. Pere el Cerimoniós protegia i respectava els jueus i, com veiem, se n’envoltava, però ennoblir-los... ja eren figues d’un altre paner.

Una altra curiositat és que al primer terç del segle XVIII, la Baronia d’Eramprunyà estigués en mans de dues senyores, cosa insòlita, i que una d’elles vengués la seva meitat a una altra senyora, la qual, com veurem, va fer testament en favor de la seva filla. I ja són quatre.

LA COMPRA-VENDA

L’any 1733, Manuela d’Erill, vídua de Francesc de Bournonville, posa en venda la seva meitat de la Baronia d’Eramprunyà i és Maria Vidal qui la compra. Enlloc no consta el segon cognom de Maria Vidal. En alguns documents oficials figura Maria Vidal de Pérez-Moreno, en ocasions, més curt Maria de Pérez-Moreno o encara més curt, Maria de Moreno, o la mínima expressió, Maria Moreno.

Fer constar el cognom de l’espòs precedit de la partícula de, abreviatura de muller de o senyora de és un costum que, en entorns conservadors, ha perdurat fins als nostres dies. Per mi, la Maria Vidal va ser una persona rellevant, però pels notaris i funcionaris de l’època no passava de ser la parella d’un mascle.

Desconec si Maria Vidal va adquirir aquell patrimoni amb recursos propis o si va ser el seu marit, home adinerat, qui va posar les 36.000 lliures que va costar l’operació. Fins i tot podria ser que aportessin el capital a mitges. Si els diners eren de la Maria no n’he pogut esbrinar l’origen. Potser era sòcia de les empreses del seu home? Potser procedien d’una herència familiar? Intuïtivament m’inclino per la segona hipòtesi. Salvant inusuals excepcions, les classes altes de la societat enllaçaven matrimonialment dins del seu nivell de status i, que un gran empresari contragués matrimoni amb Maria Vidal, suggereix que probablement ella era una pubilla rica, una soltera d’or. Qui sap si més rica que ell mateix. Va ser Maria i no Pere qui va anar al notari, vist que la copropietat de la Baronia figura únicament a nom seu.

En l’àmbit barceloní de les capes altes de la societat, ja abans d’aquella operació de compra, es veu que Maria Vidal, així com el seu marit, tenien fama de persones emprenedores, un detall que val la pena ressaltar perquè:

No era freqüent que les dames del segle XVIII tinguessin un paper actiu a la societat. Sí que ho era que la seves activitats es limitessin a les responsabilitats de la llar i la família i que, en tot cas, assistissin a reunions socials i culturals, com per exemple, funcions teatrals o musicals, sempre del bracet dels seus marits. Com a molt, exercien labors de beneficència, generalment a la seva parròquia i encara, sovint, mitjançant persona interposada: una minyona, o el mateix capellà.

Els fets que segueixen palesen que Maria Vidal era una persona activa, d’iniciativa i d’empenta, que no s’aturava davant dels obstacles i que, probablement, es movia amb una certa independència respecte del marit. Això no vol dir que no tinguessin una bona relació. En tot cas, no consta, però sí que es veu clar que ella gaudia d’autonomia. El seu caràcter i el fet que Pere Pérez Moreno passés llargues temporades a Gènova, ocupant-se dels negocis que hi posseïa, segurament afavorien aquesta llibertat d’acció.

•

•

Figura 4.- Vista panoràmica de Castelldefels

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

ACTIVITATS

Maria Vidal ben aviat va donar mostres que la seva inversió a la Baronia d’Eramprunyà no era una simple operació de capital, consistent en adquirir patrimoni immobiliari per percebre rendes i esperar que, amb els anys, augmentés el seu valor.

Ben al contrari, el dia 12 d’abril de 1734 Maria Vidal va iniciar unes obres d’ampliació que pràcticament van duplicar la superfície habitable del Castell de Castelldefels. Són molt visibles perquè els constructors van fer servir pedra del Garraf blanc, d’un color molt més clar que el marès roig amb que està feta la part més antiga del Castell. A cop d’ull s’aprecia que aquest nou cos presenta un caràcter residencial, contrastant amb la severitat militar de la part antiga: grans finestrals, sales i salons, una àmplia escalinata d’accés, vitralls a les finestres, etc.

No és creïble, tot i que no impossible, que Maria Vidal assolís en primera persona del singular una obra tan costosa com aquella ampliació del Castell. Tot fa pensar que ella i la seva sòcia Caietana d’Oms anaven de mutu acord i que finançaven a mitges les inversions que realitzaven. Cal considerar que, amb aquelles obres, el patrimoni incrementava notablement el seu valor i que, per tant, la meitat de Caietana creixia tant com la de Maria.

En tot cas, la bona entesa entre les dues copropietàries no va durar gaire perquè Caietana d’Oms i Desbosch va morir l’any 1736 i la seva meitat indivisa va recaure sobre un hereu: Agustí de Copons i Copons (Vilafranca del Penedès 1675-1737, marquès de Moja). Sorpresa: si es tractés d’un fill de Caietana s’anomenaria Agustí de Copons i d’Oms, però el cognom matern ha desaparegut. Una petita gestió m’aclareix que Caietana no tenia fills i que el tal Agustí era un nebot del difunt marit. Un nebot que devia ser fill de parents tirant a propers ja que duia els cognoms repetits.

Si tenim en compte que l’activitat de Maria Vidal no va cessar, podem pensar que l’hereu Agustí de Copons era igualment actiu i que devia participar, com a mínim financerament, en les iniciatives de la seva sòcia. Però per poc temps perquè ben aviat, l’any 1737, va traspassar i la copropietat recaigué sobre la seva vídua Caietana de Copons. Una altra Caietana i una altra dona titular de la Baronia, una situació ben singular.

Uns quants anys abans, el 1721, uns inversors barcelonins havien dessecat l’entorn dit de Les Sorres i després Les Marines. Era la zona deltaica, sorrenca i plana on s’hi formaven els aiguamolls que anomenaven olles (i aquí hem de fer una referència obligada a L’Olla del Rei, fet històric del segle XV que una llegenda popular amplia, que una novel·leta recent arrodoneix i que un espai natural al terme de Castelldefels ofereix als ciutadans). El lloc era un indret d’aigües pútrides, bressol de milions de mosquits que cada estiu provocaven estralls de salut entre els habitants de la vila, la majoria dels quals patien de malària. Aquells emprenedors barcelonins, entre 1721 i 1722 van dissenyar i construir la Corredora Mestra, que encara subsisteix, i tots els recs –dits valls- que hi aporten les aigües pluvials.

En total, els promotors van rescatar i repartir-se 3.000 mujades [3] de terreny, la major part a Castelldefels, des de la Penya Senyal fins a la Riera dels Canyars, i la resta en terme de Gavà.

Del punt de vista tècnic, l’obra va ser un èxit: drenades les aigües estancades, el que era una àrea pantanosa infecta va esdevenir terra de conreu. Però la segona part de l’operació, la comercial, consistent en posar les terres recuperades en lloguer, va fracassar. Els resultats foren minsos. Només s’arribaren a conrear la meitat de les terres. Motiu aparent d’aquell fiasco, dos: el sòl és sorrenc, poc adient per l’agricultura atès que té escassos nutrients i que l’aigua de rec s’escola avall fins a trobar el nivell freàtic, situat a uns 2,2m de profunditat, massa fondo perquè les arrels de les plantes hi arribin. També la manca de pendent feia témer que quan vinguessin aiguats el terreny s’inundaria malmetent les eventuals collites.

Els promotors, decebuts, van abandonar el projecte i al cap de pocs anys.

Figura 5.- Mapa antic de Castelldefels.

Al centre: cal Moliner,

hostal, taverna i

botiga

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

Els recs estaven plens de brolla i esllavissats, de manera que les aigües s’hi tornaven a estancar, els mosquits hi proliferaven de nou, i la decadència era palesa.

Maria Vidal, considerant que allò era una font d’insalubritat i un terreny perdut, va negociar amb els antics promotors la caducitat del seu contracte amb la baronia, va manar que es netegessin la Corredora Mestra i les subsidiàries i que es mantinguessin sempre netes i en funcionament. També va fer obrir una xarxa reticular de camins [4] per accedir als camps i va fer construir dos ponts per salvar la Corredora Mestra amb els carros, obres que es van encarregar als mestres de cases Pere Martí i Josep Artigues.[5] Un dels ponts encara existeix, en perfecte estat, en terme de Gavà, mentre que l’altre, en terme de Castelldefels, fou accidentalment enrunat i els seus carreus, degudament numerats, esperen al magatzem municipal de la vila una reconstrucció que no acaba d’arribar. Maria Vidal tampoc va treure cap rendiment econòmic de Les Marines, però sí que les va sanejar i, en conseqüència, va millorar la qualitat de vida de la població, aconseguint que alguns dels joves que havien emigrat tornessin, que la demografia minvant es recuperés i fins i tot que es construïssin noves cases i es celebressin matrimonis allà on, fins poc temps abans, només hi havia malura, mortalitat infantil i desolació.

Sospitant males pràctiques per part del Consell Municipal de Castelldefels, les propietàries de la Baronia van encarregar un informe. El resultat fou que el Consell era corrupte. Els regidors en principi havien estat nomenats pels barons, però el costum havia fet que els càrrecs, primer, es prolonguessin sine die i, segon, que els regidors practiquessin l’endogàmia traspassant els càrrecs dins la família, generalment de pares a fills, constituint autèntics clans tancats. Aquells consells municipals, lluny de treballar en benefici de la població, es dedicaven a enriquir-se de diverses maneres, que incloïen el frau a la Baronia, falsejant els comptes, en conxorxa amb el batlle, i liquidant menys del que pertocava per l’arrendament de les terres que eren propietat de la baronia, un arrendament que no anava a preu fix sinó que constituïa un terç del valor de la collita i, per tant, tenia un import variable d’any en any. També frau a la població en general monopolitzant el comerç i els serveis, marcant els preus i condicions i escatimant tot el que podien. Així mateix acordaven arrendaments incontrolats i atorgaven concessions i llicències de forma arbitrària, sempre beneficiant els de casa en perjudici del bé comú.

Part d’aquell desgavell era responsabilitat d’uns barons que ja des de la Baixa Edat Mitjana havien deixat de residir al terme i havien traslladat la seva llar als palauets que s’havien fet construir a Barcelona,[6] deixant l’administració del seu patrimoni en mans de castlans, batlles i jurats que ben aviat van aprendre a enriquir-se a esquenes d’uns propietaris absents, amb total menyspreu de la població.

La Baronia, a iniciativa de la Maria Vidal i de la seva nova sòcia la Caietana de Copons, va contraatacar per tres fronts:

Demanant al Consell de Sa Majestat el traspàs a la Baronia de la facultat d’obrir carnisseries, fleques, tavernes i hostals en tot el terme de la seva jurisdicció. Aquella maniobra anava dirigida a trencar el monopoli municipal i obria el camí a una concurrència comercial que, d’una banda sanejaria l’oferta i de l’altra incrementaria els ingressos de la Baronia, uns ingressos que fins aquell moment li eren escamotejats per uns edils massa espavilats.

Redactant un seguit de normes, avui en diríem ordenances municipals, articulades en forma de llei, que regulaven, no solament el comerç i l’artesania sinó també la bona convivència, l’aprofitament de les aigües, les pastures i altres béns comunals, la tinença i cura d’animals tant domèstics com de ramaderia, la cacera, el manteniment dels camins, dels boscos i les platges, la neteja de les corredores, la instal·lació de fites delimitadores de les propietats, i la resolució de conflictes. Aquelles ordenances, publicades l’any 1755, són les més antigues que es coneixen, han arribat als nostres dies i són objecte d’estudi a les facultats de Dret.

Portant el Consell Municipal als tribunals per deixadesa de les seves obligacions i per frau continuat.

Per una cessió del comte Borrell II, al segle X, bona part del territori que avui ocupa Castelldefels va passar a mans de l’Abat de Sant Cugat del Vallès. Probablement es tractava de poblar una terra guanyada als àrabs tot propiciant que s’hi traslladessin famílies. En una època en la qual la religió tenia un pes primordial en la vida de les persones, ningú es posaria a viure en un lloc deixat de la

•

•

•

�0

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

mà de Déu on no hi hagués un temple, encara que fos rudimentari, i un servei religiós, encara que es limités a la presència d’un clergue i a les funcions més bàsiques: la missa dominical i els sagraments. Això explicaria que la primera església de Castelldefels, estigui datada a l’any 967.[7] Sembla que, al principi, el petit temple preromànic anava acompanyat d’una casa forta on s’hi va instal·lar una petita comunitat de monjos. Aquella casa va constituir la llavor que va fructificar amb el pas dels anys i de la qual, mitjançant successives ampliacions i reformes, en va sortir el Castell de Castelldefels tal com el coneixem avui.

Aquella presència monacal entrava en conflicte amb la simultània existència en el mateix territori d’una baronia, la d’Eramprunyà, de manera que al nostre terme hi havia dos senyors: el senyor abat i el senyor baró. Qui manava? L’abat de Sant Cugat tenia prelació, de manera que el baró, o barons, o baronesses eren vassalls del Monestir. Aquella situació, que es va allargar durant vuit segles, havia de generar forçosament friccions i disputes. La Baronia havia d’ajuntar i transportar fins al monestir 62 quarteres i 6 quartans de blat anuals,[8] quantitat fixa, independentment del volum de la collita.

Maria Vidal i la seva partenaire van considerar que aquella situació ja durava massa i que havia arribat el moment de posar-hi fi, de manera que van portar el Monestir als tribunals. Era arriscat pledejar contra l’Església i encara més guanyar contra un Monestir tan potent com el de Sant Cugat. Tanmateix, consta que, sorprenentment, se’n van sortir, perquè poc després ja no pagaven aquells delmes.

Posteriorment foren els pagesos els que van pledejar contra la Baronia per diversos motius, però quan això va succeir, la Maria Vidal ja no hi era. Podem imaginar que, amb el seu tarannà, si ella encara hagués viscut, potser no s’haurien generat els conflictes o hi hauria sabut trobar una solució negociada.

Figura 7.- Un document

manuscrit de l’època

Figura 6.- primera i darrera

pàgina de les Ordenances baronials de 1755. Signen

la Marquesa de Moja i Maria de

Moreno.

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

Possiblement fou la dificultat de posar en conreu Les Marines el que va fer pensar a la Maria Vidal la possibilitat d’ampliar la producció agrícola per un altra banda. Però la terra apta per l’agricultura, o era propietat de particulars, o estava arrendada a parcers, i ja estava ocupada per cereals, hortalisses, alguns arbres fruiters i també garrofers. Què quedava? Els vessants dels turons, propietat de la Baronia, eren terrenys pedregosos per no dir rocosos i pràcticament inservibles, a menys que s’hi construïssin murs de contenció de pedra seca, els quals un cop s’hi sobreposés terra bona, donarien lloc a llargues feixes o terrasses escalonades on cabria conrear-hi espècies de secà. Quines? Alguna persona entesa devia aconsellar les mestresses de la Baronia: vinya. Per què vinya? A la ruralia la gent disposava de fonts i cisternes per proveir-se d’aigua de boca, però a les viles i ciutats l’aigua era un problema seriós: els pous, cisternes i recs es contaminaven fàcilment i escampaven no solament malalties puntuals sinó tràgiques epidèmies de còlera, disenteria i febres tifoides. Els habitants de zones urbanes evitaven beure aigua per pura necessitat de supervivència i consumien vi.

No cal dir que també en donaven a la mainada. Però per poder consumir vi de forma habitual sense conseqüències no desitjades havia de ser de molt baixa graduació [9] i aquella era la mena de vi que produïen els ceps de la vall de Begues i de bona part del Penedès: blanc, fi i un punt dolç.

Els treballs de construcció dels murets,[10] la tragina de terra aprofitable,[11] la plantació dels ceps,[12] la seva cura, la verema i l’eventual elaboració de vi, devia donar feina a molta gent i possiblement sigui la responsable, almenys en part, del creixement econòmic i demogràfic que, coincidint amb aquella activitat, es va registrar a Castelldefels a partir de la meitat del segle XVIII. Una prosperitat que, malauradament, no va durar gaire. Fos com fos, el sòl destinat a vinya va créixer del 10%, en l’època anterior, al 50% del total de la terra de conreada. Fins i tot hi havia algun veí que pagava impostos per la fabricació d’aiguardent.[13] La relativa proximitat de Barcelona i la facilitat del transport, per terra plana, afavoria la venda del vi castelldefelenc.

Pel que sembla, aquelles vinyes van subsistir fins que, a partir de l’any 1860, la fil·loxera es va estendre per Europa i va anorrear tots els ceps excepte els de malvasia de Sitges i els seus avantpassats grecs, els assyrtiko de Santorini, que eren resistents. Després del desastre, la majoria de les vinyes van ser replantades amb ceps americans, immunes a la plaga, però no les de Castelldefels. Les feixes van quedar abandonades i a poc a poc s’han anat esllavissant i cobrint de matolls. Avui només en queden vestigis en diferents indrets.

EPíLEG

En algun moment indeterminat va finar Pere Pérez Moreno, el marit de Maria Vidal. Es diu que ella, que ja passava temporades al Castell ampliat de Castelldefels, un cop vídua s’hi va traslladar a viure de forma permanent i que hi va residir fins a la seva mort, l’any 1762. No em sembla massa probable perquè, si així fos, segurament estaria enterrada a l’església del Castell i enlloc consta que sigui així.

La meitat de la Baronia propietat de Maria Vidal la va heretar la seva filla Maria Anna, casada amb Francesc Xavier de Garma i Duran, fill d’un notari de Bilbao, historiador i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Els indicis apunten que Maria Anna i el seu espòs van donar continuïtat a les activitats de Maria Vidal. Es comenta que passaven tots els estius al Castell de Castelldefels on convidaven les seves amistats, persones de l’alta societat barcelonina.

Figura 8.- Restes d’un dels nombrosos murets de pedra seca. Foto de l’autor

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

Francesc Xavier de Garma sí que devia morir a Castelldefels, perquè està enterrat al bell mig de l’església del Castell, sota una làpida de marbre on s’hi llegeix: ECCE PULVIS HEUS AQUÍ POLS ECCE CINI HEUS AQUÍ CENDRA ECCE NIHIL HEUS AQUÍ NO RES

Requiescat in pace Descansa en pau AMEN Així sia ANNO 1816 Any 1816

NOTES

NOTES1.- Ed. Ajuntament de Castelldefels, 2003.2.- Ed. Martínez Roca, Madrid, 2002.3.- Mesura de superfície de terra de conreu equivalent a la que pot llaurar un parell de bous

en una jornada de feina. Equival a una parellada.4.- Un d’ells és el que encara avui s’anomena “Camí de la Barona”.5.- Josep Campmany, op.cit.p.2406.- El carrer Montcada i adjacents en són una bona mostra.7.- Al Cartulari del Monestir de Sant Cugat del Vallès.8.- La quartera era una mesura de gra equivalent a 80dm³. El quartà era 1/12 de quartera:

6,67 dm³. El muntant total ascendia a 5.000 dm³ de blat, equivalents en termes de volum a litres.

9.- A Europa Central i les Illes Britàniques aquest paper el feia la cervesa, també lleugera.10.- Encara avui en podem veure nombrosos vestigis a diferents indrets de Castelldefels.11.- Diuen que la van portar de la plana deltaica del Prat, terra d’al·luvió.12.- Es parla de 15.000. No ho he pogut verificar.13.- Josep Campmany, op.cit.p.249.

Figura 9.- Escut dels

Garma