ELTEMPSD’HISTÒRIA

Occitània va viure de ben a prop, durant elssegles XII, XIII i primeries del XIV, l’expansiódels càtars. Un cúmul de setges i heretgiesque van tenir un contrapunt amable gràciesals trobadors i a les seves creacions líriques.

45 EDITORIAL

46 OPINIÓ

48 CONNEXIONS

49 COMBINATÒRIA

50 L’ENTREVISTA

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

66 RODA EL MÓN

69 LLIBRES

70 L’APARADOR

71 CERCLES D’ART

72 AGENDA

73 ESBÓS

DIRECCIÓAGUSTÍ ALCOBERRO, FERRAN GARCIA-OLIVER, ANTONI MARIMON

COORDINACIÓMIQUEL PAYERAS

ELSC

ÀTA

RS

A

OC

CIT

ÀN

IA

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 45

Com recordava el mateix president George W. Bush en el seu discurs davant el Congrés el passat 21 desetembre, després de l’atac a les Torres Bessones i al Pentàgon, feia 136 anys que els Estats Units lliu-raven les seues guerres a l’estranger. Només això justificaria que poguérem parlar d’Imperi, o en afor-tunada expressió de Raimong Aron, de República Imperial, quan ens referim a la política exterior dels

Estats Units d’Amèrica del Nord.I, tanmateix, l’origen dels Estats Units va ser una guerra d’alliberament nacional contra l’Imperi Britànic.

Aquest conflicte també va ser una de les revolucions polítiques més importants de la història. Els patriotesnord-americans recolliren i sovint posaren en pràctica per primera vegada moltes de les idees propugnadesper la Il·lustració francesa i pels pensadors britànics més progressistes. Una dècada abans de la RevolucióFrancesa, les noves constitucions adoptades per les colònies en plena revolta independentista recolliren elsprincipis dels drets de l’home, del contracte social, de la sobirania popular i de la separació dels poders le-gislatiu i executiu. A més, en els seus inicis el nou estat s’organitzà com una confederació.

L’emancipació no resolgué el problema de l’esclavatge ni la discriminació de la població índia. Precisament,el reconeixement de la independència implicà la supressió de l’anomenat Territori Indi, fet que encetava lafulgurant expansió dels Estats Units cap a l’oest. Durant el segle XIX, es produí una formidable expansió con-tinental que tingué com a fites les compres de Louisiana (1803), Florida (1819), Gadsen (1853) i Alaska(1867) així com les annexions dels territoris de Texas (1845), Oregon (1846) i Califòrnia i Nou Mèxic (1848).Com és sabut, aquesta marxa cap a l’oest marcà el caràcter del EUA i implicà el genocidi dels centenars depobles indis que habitaven aquells territoris. Així i tot, s’acostuma a indicar que l’imperialisme nord-americà

començà el 1898, quan derrotà una vella potència colonial, Espanya, i passà a ocupar Cuba, Puerto Rico, lesFilipines i Guam. Així, controlà bona part del Pacífic i el Carib. La “diplomàcia de la canonera” va conver-tir Amèrica Central en el “pati de darrere” dels EUA. Només era qüestió de temps controlar tot Amèrica.

La Primera Guerra Mundial permeté als EUA esdevenir una potència planetària. Tanmateix, els ideals aï-llacionistes frustraren momentàniament aquesta oportunitat. Va ser la Segona Guerra Mundial la que sancionàl’expansió. L’ascens i l’agresssivitat dels feixismes va fer inevitable la intervenció. Si bé els EUA foren l’ar-senal de les democràcies, també cercaren aliats d’allò més estranys, des de la corrupta Xina de Chiang KaiShek, al filofeixista almirall francès Darlan, sense oblidar el genocida Stalin. A més, com li agrada recor-dar a l’escriptor Gore Vidal, diversos indicis apunten que alguns sectors de l’administració nord-americanaempenyeren el Japó a la guerra. El EUA foren la potència que aconseguí més guanys amb la guerra a costade menys sacrificis. Espanta comparar els 290.000 morts nord-ameircans amb els més de vint milions del’URSS. A la fi d’aquesta guerra, el 1945, els Estats Units eren, de molt, la potència més poderosa del món.Amb aliances pragmàtiques (Franco, Somoza, Pinochet...) la Guerra Freda confirmà el pragmatisme en l’ex-pansió, i s’ha de recordar que, paradoxalment, els EUA no foren capaços d’“alliberar” cap país del bloc del’Est ni tan sols quan la seua població s’aixecava contra l’ocupant soviètic.

L’actual crisi mundial ens ha fet confirmar algunes de les constants de la política exterior nord-americana.No ha tingut problemes per tractar amb dictadures militars com la del Pakistan, règims dubtosament de-mocràtics com els de l’Àsia Central exsoviètica, o antigues milícies fonamentalistes com l’Aliança del Nord,d’Afganistan. La solidaritat anglosaxona ha funcionat com sempre durant el segle XX i l’actual. No és gra-tuïta l’afirmació de Bush: “els Estats Units no tenen un amic més vertader que Gran Bretanya.” D’altra ban-da, com sempre feia durant les crisis de la Guerra Freda, els EUA han actuat pel seu compte i, només a pos-teriori, han cercat aliats. Ha estat especialment patètica l’actitud d’alguns dirigents europeus com Berlusconii Aznar. Ni OTAN ni ONU. Han estat els EUA i els seus fidels aliats britànics els qui han intervingut a l’Af-ganistan.

Resulta evident que la present crisi marca una fita. Ara bé, les continuïtats són moltes i res no fa pensar queles formes d’actuar del Govern nord-americà contra l’infame règim dels talibans, i la victòria que contraaquest s’ha aconseguit, puguen fer incrementar la seua popularitat entre amplis sector de l’opinió pública delVell Món.

La República Imperialdels Estats Units

EDITORIAL

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 46 OPINIÓ

Fa temps que he perdut el fil de les reformes en els programes educatius que les dife-rents autoritats implicades duen a terme de manera periòdica. No sabria dir com hanquedat els estudis de llatí; si encara n’hi ha als cursos de secundària o batxillerat o sija han desaparegut per complet, bandejats del currículum per deixar pas a d’altres

matèries, potser més “actuals” i “pràctiques”, però també més caduques. Afortunadament,jo vaig preferir el ping-pong a les classes voluntàries d’informàtica que oferien a l’instituti que m’hagueren ensenyat els rudiments de llenguatges de computador que, amb totaseguretat, avui tenen molts menys usuaris que el llatí.

El cas és que per a aquells que sí que estudiàrem llatí hi havia algunes frases repetides decurs en curs, de manual en manual, que acabaven per introduir-se en la memòria dels estu-diants amb tota la força de la història. L’inici de la Guerra de les Gàlies de Cèsar o de lesCatiliniàries de Ciceró són potser els fragments més coneguts d’aquesta Antologia Estu-diantil de la Llengua Llatina, que fèiem irrompre enmig de converses quotidianes per tal dedonar-les una certa transcendència, sense parar gaire atenció al context o al significat realde la llatinada. Però hi ha un altra frase –n’hi havia– que els professors destacaven i sobrela qual elucubraven durant sessions interminables. Es tracta de la coneguda “fibula de Pre-neste”. Aquesta fíbula és una petita joia datada en el segle VII aC que servia per a tancarel mantell que portaven els romans com a vestimenta habitual. De peces com aquesta elsarqueòlegs n’han trobades moltes, però la que es va descobrir a la vila italiana de Preneste

porta una inscripció, que és –era– considerada la frase més antiga en llatí mai descoberta:“MANIOS MED FHEFHAKED NUMASIOL”, que en llatí clàssic s’escriu “Manius me fecit Nume-rio”; o siga: “Manius em va fer per a Numeri.”

Al lector no versat en història de la llengua llatina li resultaria increïble la quantitat deconclusions sobre l’estat del llatí arcaic que es poden treure d’aquesta frase i la quantitat deconclusions per a l’evolució de la llengua de Roma a què permet arribar. Un professor ambganes –que de tant en tant n’hi havia– podia passar-se hores i hores especulant a partir delmodest regal que Manius li va fer a Numeri, traçant símbols i escrivint paraules imaginàriessobre la pissarra en un exercici que de vegades semblava molt més màgic que no filològic.

No fa gaire temps, endut per la nostàlgia dels meus moments d’estudiant, vaig fullejar enuna llibreria un manual de llatí imprès en l’any 1991 i m’hi vaig abocar a la recerca de lesarxiconegudes frases, les úniques que a hores d’ara podria traduir. No ho hauria d’haver fet,perquè ja se sap que l’enyorança del passat és una feblesa terrible que només ens pot causardisgustos.

Al costat de la famosa frase de Manius hi figurava una advertència ben clara: “Semblaque aquesta inscripció és una falsificació realitzada per la persona que va dir que haviatrobat la fíbula de Preneste.” No cal dir que el colp va ser molt dur. Tot el brillant exerciciintel·lectual dels meus professors, les seues magnífiques conclusions, la seua aclaparadoralògica evolutiva, quedaven ensorrats i reduïts al ridícul. Havien estat objectes d’una estafacompleta, sense pal·liatius, i me n’havien fet víctima. Una estafa elegant, això sí, eruditai molt ben preparada; capaç d’enganyar milers de filòlegs durant anys i anys. Capaç tambéde generar debats i discussions il·lustrades, i no sols filològiques: Qui era Manius? Per quèva fer aquella fíbula per a Numeri? Quina classe de relació hi havia entre els dos? Pregun-tes clau durant molt de temps en departaments i acadèmies, que ara ja no tenen sentit.

Si el punt inicial, la primera frase en llatí, és fals, què passa amb la resta, l’evolució quevaig d’haver d’estudiar i repetir en els exàmens? No ho sé, no vull saber-ho. No sé tampocquina intenció dugué el falsificador a crear la fíbula i posar-la a l’abast d’un innocent filò-leg, però m’imagine la felicitat absoluta en veure l’èxit de la seua maquinació. I l’envege.

Manius el falsificatJordi Sebastià

“Si el punt inicial, la

primera frase en llatí,

és fals, què passa amb

la resta, l’evolució que

vaig haver d’estudiar i

repetir en els exàmens?

No vull saber-ho.

No sé tampoc quina

intenció dugué el

falsificador a crear la

fíbula, però m’imagine

la felicitat veient

l’èxit de la seua

maquinació...”

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 47

Un dels reptes més importants per a l’historiador econòmic és explicar, amb seqüència intel·ligible, com s’hagenerat la riquesa d’un país. Lliçons del passat per entendre amb major correcció els processos actuals: unplantejament estratègic rellevant d’una disciplina que ha estat identificada, per la major part dels economis-tes, com un gran laboratori en què donar validesa a les teories econòmiques. El Premi Nobel Robert Solow

ja alertà quant a aquest argument fal·laç: la història econòmica, ens diu, ofereix moltes més eines a l’economistaque la simple contrastació de teories. L’experiència serveix de molt, i aquesta detinguda observació és l’element quedetermina actuacions que, de vegades, sorprenen molts analistes de l’economia i menys els historiadors econòmics.

Sovint, les anàlisis sobre les causes del creixement es fan a partir de models convencionals, de manuals a l’ús. Lamajor capacitat i competitivitat d’una economia s’han enteses com a fruit d’una millor dotació de factors en relacióamb d’altres societats; per la localització, interna o molt propera, de primeres matèries; per l’existència de marcsinstitucionals estables; per la forta presència exterior; i, en fi, per l’actitud de la classe empresarial. Aquesta nòminaes podria escrutar fins a la minuciositat, tot establint discussions precises en els diferents àmbits detallats. Però, iper tornar a les Balears, tots aquests promotors del creixement no semblen haver servit per explicar, de forma con-

vincent, l’esclat del turisme de masses. Al contrari, l’exposició que s’ha ofert és desoladora: unes illes buides d’ini-ciatives i de teixits productius dinàmics, endarrerides i pobres, il·luminen, entorn de les acaballes dels anys 1950,un procés de creixement de nova planta a partir d’experiències isolades que signifiquen una ruptura radical amb elpassat. Aquest es qualifica, sense gaire distincions, com de penúria i de calamitats seculars, amb una estructura so-cioeconòmica immòbil i aïllada, insensible a cap mena de canvi per petit que fos. Endemés, es palesa un vèrtex so-cial clau: els corrents migratoris dels balears vers l’exterior. Però no resulta fàcil comprendre que tot aquest procéss’hagi pogut gairebé improvisar en relativament poc temps: 1959-1973. Uns marges força reduïts per copsar en laseva totalitat aquesta entremaliada evolució. L’economia, com la història, són disciplines complicades, perquè afec-ten el comportament de les persones, observades en radis temporals molt amples. Amb explicacions mecàniquesi tòpiques no encertam a conèixer els gèrmens del creixement econòmic que s’obre amb la irrupció turística.

Des de fa gairebé tres lustres, la història econòmica insular intenta esbrinar l’èxit econòmic balear: causes quel’induïren, motivacions que impulsaren els empresaris i els treballadors a canviar d’oficis i de pràctiques quotidia-nes per a inserir-se en nous reptes i experiències. Un canvi cultural, doncs, de gran profunditat. La hipòtesi dels his-toriadors econòmics era que, atenent altres casos coneguts de la història econòmica europea i a partir de la pròpiainvestigació en curs, el creixement de l’economia balear no podia ser només fruit de l’espontaneïtat, tot i que l’at-zar, el particularisme empresarial i el context ajudaven a identificar explicacions més o menys plausibles. Les re-cerques dels darrers deu anys han resultat reveladores per tal d’entendre millor el tema. Les dades assenyalen queels processos previs, que suposaren canvis decisius a l’orientació de l’economia, poden ser considerats responsablesde les capacitacions, de les destresses, dels aprenentatges i de les adaptacions dels agents socials i econòmicsillencs. Elements intangibles que es concreten en l’estructura de l’economia: augment de la producció agrària,de la producció industrial i manufacturera i increment de les exportacions en un escenari de baixos salaris i preusestables.

A casa nostra començaren aleshores a aplicar-se pràctiques semblants a les observades en altres contrades de laperifèria europea, caracteritzades per un dinamisme comercial i econòmic. Una relectura del nostre procés històrichauria d’arraconar per sempre més la llosa de complexos i d’ignoràncies, sovint autoimposades, que han caracte-ritzat les seves interpretacions més divulgades, amb orígens espuris en la literatura decimonònica i que han resul-tat políticament útils per a encunyar la figura del mallorquí preventiu, conservador però entreguista, enfront delmenorquí més abocat als canvis, però força endògen. En el cas insular, el factor humà és el protagonista central,la cultura del mercat assimilada es barreja amb el sentit innovador de l’empresari pioner i la permanència depràctiques que fan servir, de manera preferent, l’ingredient més abundant i barat a Balears: la força de treball, onel paper de les dones i dels infants esdevé decisiu. Tot plegat és, probablement, l’estació d’arribada de bona partdels capitals industrial i agrari i la càrrega tàcita del ferrocarril de sortida de l’empresari turístic.

Història econòmica i modeleconòmic balear

Carles Manera

Fa prou temps que els Estats Units ataquen l’Afganistan i encara no sesap ben bé com se’n sortiran. Han llançat multitud de bombardeigs,han donat suport a l’Aliança del Nord i, a hores d’ara, aquesta forçaha conquerit bona part del país. Serà això la fi del terrorisme islàmic?

Primer, s’assenyalaren objectius militars. Després, ja no hi hagué cap dis-tinció semàntica sobre l’objectiu. Tant hi feia militar com civil. Quan undia la premsa apuntà que els pilots tenien barra lliure, a l’hora de decidiron llançar les bombes, poca gent s’escandalitzà. Però, a més, per si algúencara es pensava que hi havia objectius militars clars, els talibans s’encar-regaren d’escudar entre la gent tot allò que pogués ser digne de destruccióper als ianquis. Al principi, els mitjans de comunicació assenyalaven la

possibilitat que, amb un increment en l’escalada bèl·lica, es repetiria la situació de Viet-nam, on, a poc a poc, els americans es van ficar en una guerra que durà uns anys i vanacabar sortint-ne per cames. Es repetirà la història de Vietnam o de Corea?

Liddell Hart, un britànic estudiós de la història militar i, avui, un clàssic en aquestamatèria, en el seu llibre Estratègia: l’aproximació indirecta, ens assegura, crec que en-certadament, que l’estratègia militar d’un país és una part de la seva estratègia política.I si estam d’acord amb aquesta asseveració, el primer que ens hauríem de demanar és:Quina és l’estratègia política dels EUA? Pel que observem de moment: respondre, usant

la força, a l’atemptat de les Torres Bessones. Pretenen capturar Bin Laden i aniquilar elseu grup anomenat La Base, de la mateixa manera que aquests destruïren els edificis, iaixí amb tots els que els donin suport.

En teoria, se suposa que qualsevol guerra és negativa. Matar homes i destruir un paíssense una necessitat extremament fonamentada no té cap sentit ni un. Per això, se supo-sa que, quan un estat inicia una guerra, ho fa perquè aquesta és ineludible. Un país, abansd’agredir-ne un altre, hauria d’estar obligat a esgotar tots els canals possibles d’entesa,per aconseguir arribar a un acord satisfactori, ja que, per molt que alguns ho alabin, laguerra és contrària a la raó. La guerra és un mitjà per arribar a una solució de força, úni-cament, quan el debat no condueix enlloc.

Tenen la sensació els ciutadans occidentals que ha estat així? No oferiren els talibans,d’un bell principi, lliurar Bin Laden a un país neutral? Han fet l’impossible els EstatsUnits, abans d’agredir l’Afganistan, per resoldre el conflicte pacíficament?

Però, continuem amb Liddell Hart: la guerra no és un objectiu polític en si mateix, ésuna eina per aconseguir la pau. Llavors, l’estratègia política de qualsevol estat està obli-gada a planificar més enllà del conflicte. L’estratègia política d’un país ha de regular laforça que utilitzi en la guerra, per evitar mals que facin impossible un futur més tranquili durador. Perquè, segons com s’actuï en la guerra, i malgrat que aquesta acabi amb unavictòria militar, això, no és cap garantia, suficient, per assegurar la pau.

Quins efectes tendran en el futur les cruels execucions, com les de Mazar-e-Xarif, perexemple? Quin tipus de pau cerca Estats Units? Ens trobem davant la repetició de la ju-gada que intentà Rússia fa uns anys i que acabà conduint al poder els talibans?

Arribar a una pau duradora significarà rebre el consentiment dels països del món islà-mic, que, no ho oblidem, representen una part gens menyspreable de la població d’aquestplaneta. I en un món de cada vegada més global, més interrelacionat, en el qual, gairebépodem dir que, per sort o per desgràcia, tots depenem de tots, no té molt de sentit ser in-flexible i pretendre aniquilar l’adversari. Sobretot, quan aquest només defensa una idea.Perquè, una de les coses que, també, ens ensenya la història és que amb la força es potvèncer la força, però difícilment es pot vèncer una idea.

Com es pot vèncer una idea?Valentí Valenciano

“La guerra és un mitjà per

arribar a una solució de

força, únicament, quan el

debat no condueix enlloc,

no té sentit ser inflexible

i pretendre aniquilar

l’adversari. Sobretot quan

aquest només defensa una

idea. Perquè una de les

coses que ens ensenya

la història és que

amb la força es pot vèncer

la força, però difícilment

es pot vèncer una idea”

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 48 CONNEXIONSEF

E

Al petit poble de l’Estagell, al Rosselló, va néixerel 1786 un dels grans científics catalans de lahistòria: Francesc Aragó. El seu nom sovint ésoblidat al nostre país, ja que la partició fronterera

va fer que la seva carrera es desenvolupés a París. El seuorigen català, però, va arribar a salvar-li la vida. Immersen les mesures del meridià terrestre, que servirien per adeterminar el valor del metre, es va moure pel Principati per les Illes a primers del segle XIX, en plena Guerradel Francès. Sortosament, a Mallorca, en una situacióconflictiva, tot parlant català va poder passar com un na-diu més i escapolir-se d’una mort més que probable.

La carrera d’Aragó havia estat fulgurant: als 17 anysja va entrar a la prestigiosa Escola Politècnica de París.Sis anys més tard n’era nomenat professor i també esde-venia astrònom adjunt a l’Observatori de París. Però amés d’això, Aragó s’havia amarat dels ideals democrà-tics i progressistes i això marcaria també la seva carrera.

Curiosament, els seus primers treballs de recerca elshavia fet amb el físic, químic, matemàtic i astrònomJean-Baptiste Biot, amb qui també va viatjar durant lesmesures del meridià terrestre. Biot, però, era conserva-

dor i elitista. L’obertura de la ciència al públic els va enfrontar. Així, Biot, junt ambLaplace i Cuvier, era partidari que les sessions de l’Académie de Sciences se seguissinrealitzant a porta tancada i, a tot estirar, es proporcionés als periodistes informes sobreles reunions. Com es podia admetre, pensava, que els periodistes revelessin aquests se-crets o que sotmetessin científics de prestigi al seu escrutini?

Aragó tenia idees ben diferents i se’n va sortir, fins al punt que algú va escriure, unsanys després, que amb ell neix la divulgació científica –cosa que no deixa de ser unamica exagerat. Va impartir conferències públiques i va promoure que la premsa poguésinformar sobre els treballs que feien els investigadors. Ell creia en una ciència al serveidels ciutadans, i per això era imprescindible també difondre-la.

Aragó va reeixir fins al punt que el 1830 va guanyar de carrer l’elecció a secretari per-petu de l’Académie. En una època políticament inestable, des del seu càrrec va criticarel règim dels Borbons. El mateix any va caure el règim i Aragó va poder desenvoluparamb més eficàcia les seves funcions. I no només com a científic, sinó també com adiputat. Va voler facilitar que el progrés tecnològic afavorís el desenvolupament indus-trial i es va preocupar pels problemes socials, polítics i educatius produïts per aquestprogrés.

Després de la revolució de febrer de 1848, Aragó va ser nomenat ministre de la Guer-ra i de Colònies. Va suprimir els càstigs corporals a la Marina i va abolir l’esclavituda les colònies. Mentrestant, va continuar lluitant pel sufragi universal. Però el junyd’aquell mateix any una altra revolució va provocar enfrontaments populars amb elGovern que representava. Aragó hauria d’abandonar la política i moriria poc després,el 1853.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 49

Francesc Aragó, científic i liberal

Xavier Duran

COMBINATÒRIA

“Francesc Aragó és un

dels grans científics

catalans de la història.

El seu nom sovint

és oblidat al nostre país,

ja que la partició de la

frontera va fer que la seva

carrera es desenvolupés

a París. Però el seu origen

català va arribar

a salvar-li la vida...”

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 50 L’ENTREVISTA

Més conegut com a filòleg i es-tudiós de la llengua catalana,Vicent Pitarch i Almela, mem-bre de l’Institut d’Estudis Ca-

talans (Secció Filològica) acaba de pu-blicar una investigació –fruit d’una in-tensa recerca de base arxivística i bi-bliogràfica– sobre els usos i les actitudslingüístiques de l’església valencianadurant el Renaixement –a partir de lacelebració del Concili de Trento– i elBarroc –fins al Decret de Nova Planta(1707-1714). La hipòtesi central de quèparteix aquesta investigació és la del pa-per formidable que va tenir l’esglésiacatòlica en la castellanització de la so-cietat valenciana. Una castellanitzacióque es produïa a les escoles i, sobretot,gràcies als sermons públics. L’especta-

cularitat cercada, la retòrica teatralit-zant, les facècies gesticulars, la capaci-tat ventríloca dels sermonadors –a latrona o a la plaça pública–, i la descar-nada i descarada voluntat apocalípticade les plàtiques durant el Barroc vancontribuir a enlluernar el “poble me-nut”. La llengua vehicular emprada, elcastellà, no era, ni de lluny, la que esfeia servir al carrer. Però això, en aque-lla època d’excentricitats desmesuradesi d’esnobismes avant la lettre, no teniagaire importància. El castellà, però, ana-va fent la viu-viu entre la gent, de mica

en mica, però amb perseverança indefa-llida, i hom acabava familiaritzant-s’hi.

Amb Llengua i Església durant el Bar-roc valencià, editat recentment perl’Institut Interuniversitari de FilologiaValenciana, en col·laboració amb Publi-cacions de l’Abadia de Montserrat, Vi-cent Pitarch hi ha tret el nas, una vegadamés, per emprenyar, si cal, els sectorsmés contraris a l’ús del català en la vidabeata, i per esperonar aquells que n’hanfet bandera.

—Quina era la transcendència del ser-mó al Barroc?

—La primera base que fixa Trentoés que el sermó s’ha de fer in linguavulgari. Els sermons són els reals me-dia de l’època que analitzem. Tot i que

sí que hi ha premsa, aquesta no hicompta perquè la major part de la po-blació és analfabeta. El sermó, però,arriba a tothom. Durant el Barroc, hihagué dos vehicles de gran difusió co-municativa: el sermó i el teatre.

—Teatre i sermons en castellà, per a unpúblic que no en sabia un borrall.

—El fet d’entendre o no la llenguaque feien servir els sermonadors i lescompanyies teatrals era accessori. Perquè? Perquè l’estètica barroca prima-va l’espectacle per sobre del contin-gut. Un espectacle que, a més, solia te-

“L’Església és clau en la castellanitzaciódel País Valencià”Conversa amb el filòleg

Vicent Pitarch i AlmelaUna entrevista de Juli Capilla.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 51

nir una durada mitjana de dues hores,o fins i tot més –n’hi ha que arribavena durar quatre o cinc hores. En conse-qüència, hi ha tota la parafernàlia delsermonador damunt la trona. L’Esglé-sia disposa de l’instrument –el sermó–i d’un autèntic exèrcit de predicadors–una bona part dels quals eren foras-ters– procedents sobretot de Castella.D’altra banda, hi havia el senyor titu-lar de la Corona de Castella, que tam-bé manava a la Corona d’Aragó, i acíencaixa l’ús d’una llengua estranya.

—Una llengua que havia adquirit unprestigi internacional. Això justifica quel’església valenciana parlara quasi ex-clusivament en castellà?

—El que hi compta és qui donava lesregles de comportament social. I, aValència, les donava el Palau del Real.L’aristocràcia valenciana, enlluerna-da pel que representa la cort de Ma-drid, decideix de castellanitzar-se id’entrar en contacte, a través de polí-tiques matrimonials i per consorcis,amb els castellans. L’alternativa erade parlar com parlava l’aristocràciacastellana. Això passa a València ipassa a Lisboa. No ens n’hem d’estra-nyar. Per a l’església valenciana eramolt més fàcil fer servir el castellà queno el català. Cal tenir en compte que,com a conseqüència de la política de-liberada de Felip II, la major part delsbisbes titulars de les mitres de la ciu-tat de València eren castellans. Les al-

tres diòcesis, com ara la d’Oriola i So-gorb, que són purs apèndixs de l’ar-quebisbat de València, obeeixen lesordres de l’arquebisbe.

—I el cas de la diòcesi de Tortosa?—La diòcesi de Tortosa és un cas a

banda. Els bisbes de Tortosa perta-nyen a una administració política di-ferent. Això, a la praxi, es tradueix enuna política lingüística absolutamentexemplar pel que fa a l’ús del català.Les diòcesis de Catalunya fan una po-lítica distinta i la prova són els conci-lis i sínodes diocesans. En aquells con-cilis i sínodes, tot i que els bisbes cas-tellans són majoria, sempre n’hi hados o tres de catalans, a més dels abatsi els capítols, i la partida la guanyenels bisbes catalans. Això, al País Va-lencià, no passa.

—Quin va ser el paper de Joan de Ri-bera en la castellanització del País Va-lencià?

—Joan Ribera és l’arquebisbe clauperquè és el que més s’hi està –voracinquanta anys– a la diòcesi de Valèn-cia; i perquè és l’arquebisbe que apli-ca les directrius de la reforma trenti-na. Perquè comparteix aquesta men-talitat reformista i perquè pertany al’alta aristocràcia. El fet que instaurésa València aquesta percepció de lapastoral va tenir un reflex absoluten les altres diòcesis. Ara tots els bis-bes són fills espirituals del PatriarcaRibera.

“Antolínez de Burgos fou undels bisbes que més excel·líen la reivindicació del catalàen els sermons. Els deu anysque regeix la seua diòcesi,a Tortosa, constitueixen un casúnic, perquè no hi va haverningú que prediquésen castellà.”

PRAT

S I C

AMPS

—El bisbe de Tortosa, Antolínez deBurgos, és, però, l’antítesi.

—Antolínez de Burgos fou un delsbisbes que més va excel·lir pel que faa la reivindicació del sermó en català.Això contrasta amb l’episodi del con-sistori de Castelló. El 1636 quatreregidors d’aquest consistori dema-nen que el bisbe de Tortosa els perme-ta que se’ls predique en espanyol. Nose’n van sortir, però. Els deu anys queAntolínez de Burgos regeix la seuadiòcesi constitueixen un cas únic, per-què durant aquell període no hi haguéningú que prediqués en castellà.

—No hi va haver cap cas curiós o ex-cepcional de capellà valencià que fesservir en alguna ocasió el català?

—Jo pensava que havia arribat atrobar-ne un. En un llibre del domi-nicà Pedro Calvo, traduït del portu-guès a l’espanyol pel també dominicàVicent Gómez i publicat el 1621. Enaquell llibre, hi ensopeguem amb, citeliteralment, “el padre maestro fray Io-seph Ramos, exemplar y penitente,muy recogido y dado a oración, granpredicador en lengua Valenciana...”.Aquesta troballa hi afegia un nom

més als casos ja coneguts de GasparBlai Arbuixech, Antoni BonaventuraGuerau i Joan Baptista Ballester, quetenien tots tres uns sermons publicatsen català. Però el pare Ramos va resi-dir al convent de predicadors de Bar-celona, fou provincial dels domini-cans en dues ocasions i morí a la Seud’Urgell. Els pocs filets que traus desermons en català fets per valencians,doncs, s’expliquen perquè els seus au-tors residien a Catalunya. I això de-mostra, a sensu contrario, que al PaísValencià el desert era absolut.

—No n’hi hagué cap, llavors, d’excep-ció, ni tan sols entre els capellans quepredicaven a la ruralia?

—El cas del pare Esteve de Déniaés tot un símbol de sermonador en lallengua del poble. El pare Esteve en-tra dins la línia clàssica de la imatgevicentina de predicador incansable,rodamon a la recerca de belitres i in-separable de la llengua del carrer.

—Quina va ser la contribució dels je-suïtes a la castellanització del País Va-lencià?

—Els jesuïtes naixen expressamentper a l’aplicació de Trento. Tenienuna mentalitat absolutament auto-ritària i papista. Representaven la vi-sió centralitzadora de l’Església. D’al-tra banda, són els grans protegits dela Corona. I són, també, els grans pro-tegits de l’arquebisbe Ribera. Allà onvan constitueixen un cas paradigmà-tic de defensa a ultrança de la predi-cació en espanyol. Ells controlen dosaspectes centrals d’influència social:l’ensenyament i la predicació.

—Tots els sermons s’editaven en espa-nyol, doncs.

—En un noranta-nou per cent, enespanyol. Com més culte, més elegant,més oficiós, més espectacular, més degala, més en espanyol.

—Com eren els sermons al Barroc?—Eren predicacions macabres. Una

de les primeres directrius d’aquestesmissions era que s’havia de predicarsobre l’infern. Hi havia, per tant, unavoluntat apocalíptica expressa. La se-gona consistia a fer el sermó davantd’una persona que acabava de mo-rir. La finalitat era de fer més evidentla imminència tètrica i espantosa de la

mort. S’aconseguia, així, l’especta-cularitat. Hi havia tota una retòricateatral, amb crits, flagel·lacions... S’hiportaven també creus immenses, esbarallaven públicament. Calia ensi-nistrar la gent en el temor de Déu. Totplegat és una cosa emocionant.

—Fins a quin punt l’Església n’és res-ponsable, de la castellanització del PaísValencià?

—Seria molt agosarat afirmar quel’església valenciana n’és l’única enti-tat responsable. En primer lloc, per-què l’Església és una institució bastantheterogènia. L’església valencianareprodueix els paràmetres comporta-mentals de l’aristocràcia local, per-què en formava part. És evident,però, que l’església valenciana irradiala castellanització. La irradia cons-cientment? Això ja no ho podem afir-mar categòricament. Ara bé, tant siho volien fer de manera explícita comsi no, els resultats, al capdavall, sónels mateixos. És palès que ho aconse-gueixen. L’Església és, doncs, un delsfactors claus, indiscutibles, determi-nants, importantíssims de la castella-nització del País Valencià.

—Quina és l’actitud de l’església va-lenciana d’ara, pel que fa a l’ús del ca-talà?

—L’església valenciana actual no hafet cap tipus de revisió. L’Església,ara, té una voluntat expressa de caste-llanitzar la societat valenciana. Ellsdiuen que la societat els demana això.És l’excusa de sempre. El mateix bis-be de la diòcesi de Sogorb-Castelló, elsenyor Reig Pla, no només no fa res encatalà, sinó que, a més, totes les ini-ciatives que hi ha en favor de l’ús delcatalà les talla explícitament. I ací síque hi ha una política contrària a lallengua. El senyor Reig Pla coincideixplenament amb la política lingüísticadel senyor Zaplana. Es tracta, doncs,d’una política lingüística feudalitzant,com la que practicava el patriarca Ri-bera.

—No hi ha cap excepció?—Bé, hi ha la petita Església que gi-

ra al voltant de la revista Saó, queestà tot just als antípodes de l’esglé-sia valenciana oficial. Però són, perdesgràcia, minoritaris.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 52 L’ENTREVISTA

“És evident que l’església valen-ciana irradia castellanització.Ara, la irradia conscientment?Això ja no ho podem afirmarcategòricament. Ara bé, tant siho volien fer de manera explícitacom si no, els resultats, alcapdavall, són els mateixos.És palès que ho aconsegueixen.”

PRAT

S I C

AMPS

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 53FER I DESFER

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 54 DOSSIER

La croada contraels albigesos

A la fi del segle XII l’expansió del catarisme

pel Llenguadoc tenia un gruix considerable.

Per les mateixes dates fou elegit papa

Innocenci III, sempre preocupat per la marxa

de l’heretgia càtara. El dia de sant Joan de

1209 s’iniciava la croada amb un exèrcit

de 50.000 homes.

Text de Jesús Mestre i Godès.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 55

Ala fi del segle XII l’expansió delcatarisme pel Llenguadoc teniaun gruix considerable; s’arriba auna xifra molt important: el 30%

de la feligresia seguia el catarisme. Perles mateixes dates és elegit papa Inno-cenci III, el papa Segni (1198-1216),sempre preocupat per la marxa de l’he-retgia càtara. Intentarà diversos sistemesper combatre-la: la predicació dels cis-tercens; els col·loquis sostinguts pel bis-be d’Osma i Domènec de Guzman, i l’e-xigència del “jurament de pau”, pel qualtots els senyors occitants “formaven partd’una reialesa catòlica” i no s’admetiacap heretgia en els seus dominis.

Cap maniobra no va tenir èxit i a pri-mers del segle XIII el catarisme anavaavançant i Innocenci III sense trobar so-lucions. La posició de Ramon VI, comtede Tolosa, era decisiva, i malgrat lespressions –com ara l’excomunió– esmantenia distant. Una discussió pujadade to en el seu castell provençal de SantGèli, entre el comte de Tolosa i el legatpapal Pere de Castellnou, acaba ambuna amenaça de mort de part de RamonVI. Conseqüència o no d’aquesta ame-naça, la veritat va ser que l’endemà, 15de gener del 1208, a l’alba, un cavallertolosà assassinava Castellnou en unabarcassa que havia de travessar el Roi-ne.

L’incident va ser blasmat pel papa iserví per proclamar la guerra als càtars,normalment coneguda com la “croadacontra els albigesos”. S’engegarà ambtots els recursos possibles. Amb dues re-ticències morals: era la primera vegadaque es combatia contra gent cristiana enterreny cristià, i que anava en bloc con-tra tot el Llenguadoc, fos catòlic o càtar.

La crida a fer-se croat, a prendre lacreu, no va mobilitzar el rei de França,com el papa volia, però sí molts cava-llers de l’Europa del Nord.

El dia de Sant Joan del 1209 un granexèrcit –els cronistes parlen de cinquan-ta mil homes– baixà pel Roine i per la ri-bera, amb cavallers, soldats i mercena-ris, però tampoc no hi faltaven els vila-tans que asseguraven la intendència, lesdones que feien la bugada, sargidores,cuineres... i dones de la vida.

La primera part de la croada, iniciadadavant Besiers el juliol, s’anomena la

“croada-llampec”, perquè es va anar perfeina. El 22 s’acampa i es demana ellliurament d’uns 200 càtars que creuenque hi ha a Besiers. Batlle i cònsols s’hineguen. I per dissort hi entren els croats;per davant, els mercenaris, llançats a ladestrucció i el pillatge, passant a degollala població. Uns cristians, probablementde nom, massacren uns altres, probable-ment de fet.

Encara la gent s’escruixeix amb la con-testa del cap de la croada, l’abat ArnauAmalric, quan se li demana com distin-gir catòlics i càtars: “Mateu-los a tots.Déu ja reconeixerà els seus...” Unes pa-raules sense pietat, potser mai pronun-ciades. Però Arnau sí que va escriureuna carta a Innocenci III: “La ciutat deBesiers ha caigut... Els nostres... hanpassat a espasa més de vint mil perso-nes... la venjança divina ha fet merave-lles.”

Després de Besiers, caurà Carcassonaa l’agost, i com un castell de cartes,cauen les viles del Carcassès, del Rasèsi de part del Lauraguès. A finals d’estiulels senyors del nord donen per acabadala quarantena i retornen a casa seva,amb mal gust a la boca: “a Terra Santano lluitàvem així...” Deixen un dels seuscom a nou cap de la croada, Simó deMontfort.

La croada, com una guerra medievalmés, es feia en el bon temps. I l’estiu de1210 comença la segona part. Com a fetimportant, el setge i la caiguda de Me-nerba el juliol: gran foguera de càtars,vuitanta perfectes cremats vius. Des-prés, el castell de Termes, a les Corbe-res, i els cronistes indiquen que, també ala rendició “molts perfectes, homes i do-nes, foren cremats...”

L’any 1211 el setge important és el deLavaur, que durava massa i va irritar Si-mó de Montfort. A la rendició, no va te-nir aturador: no solament va encendre lafoguera més gran de tota la croada –hivan morir cremats quatre-cents càtars–sinó que no va tenir pietat amb la senyo-ra del lloc, Dama Giralda: la llançà a unpou i a sobre d’ella els croats hi feienpunteria amb pedres i rocs. El seugermà, Eimeric de Montreal i vuitantacavallers varen ser igualment passats adegolla.

Molts actes bèl·lics es feren en el Llen-

Simó de Montfort, cap dela croada càtara desprésde la caiguda de Besiersi Carcassona, segons ungravat del segle XVII.

EL T

EMPS

EL

TEM

PS

El papa Innocenci IIIsempre va prestar unaespecial atenció a lamarxa de l’heretgiacàtara. Va intentardiversos sistemesper combatre-la.

La matança de Besiers,el juliol del 1209,va passar a la històriaper la seva crueltat:tots els seus habitantsvan ser assasinatsa mans de l’exèrcit croat.Ningú no es va salvar.

Al costat d’aquestesratlles, la batalla deMuret, esdevingudal’agost del 1213 i en laqual va morir Pere I deCatalunya-Aragó. La sevadesparició va deixar unnen de cinc anys com ahereu al tron de la Coronad’Aragó.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 56 DOSSIEREL

TEM

PS

EL T

EMPS

guadoc, com a Montgey, a Les Cassés, a Bram, a Cabaret, on va arribar una trista fi-la de cecs, conduïda per un borni, com a avís de la bona disposició que tenia Simó.Amb pocs actes més, ja estem a final del 1212, i Simó, a Pàmies, redacta junt ambels bisbes occitants i els cavallers del nord, el nou estatut pel Llenguadoc: es dero-guen els costums occitans i s’implanta la llei del regne de França. També es reparti-ran castells i dominis dels senyors occitans. Curiós: en cap moment ningú no parladels càtars, del catarisme, objectiu, semblava, de la croada.

L’any 1213, Simó de Montfort domina el camp tolosà, però no entra a Tolosa. Ra-mon VI, esporuguit, demana al rei Pere I de Catalunya-Aragó que l’accepti com avassall seu: així, l’ha de defensar. Pere es deixa portar per l’orgull i el sentiment: novolia que Simó conquerís Tolosa, dominés tot el Llenguadoc i, a consciència, ac-cepta el vassallatge. A finals d’agost, amb la seva mainada, travessa els Pirineus i estroba el 8 de setembre davant una vila defensada pels croats: Muret. La batalla deldia 13 va ser un mal fer dels aliats amb Pere al davant, i un desfer a tort i a dret delscroats: “e per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells […] aquí morí nos-tre pare...” com diu el fill, Jaume I.

Muret significa, amb la mort de Pere I, deixar la Corona d’Aragó sense rei i d’he-reu un nen de cinc anys; assegurà el domini de Montfort, és a dir, de França, sobreel Llenguadoc, ja definitivament. També el desànim que agafa els caps occitans: elscomtes de Tolosa, Foix i Comenge abandonen la lluita. Si es podia pensar en un“somni d’Occitània” aquest havia estat avortat: ni catalans ni occitans tindrien ja resmés a dir.

Els anys següents són de domini total de Simó de Montfort: ja és comte de Tolosa.Ja entra dins la ciutat. Però els Ramons de Tolosa són durs de pelar i el fill del quihavia abandonat la lluita, el comte jove, Ramon VII, aixeca la gent occitana i re-conquereix Tolosa. Quan Simó, altra vegada, posa setge a la ciutat, una damisel·latolosana llença una pedra amb tanta traça que li esberla el cap a Simó. El cronistaTudela, occità, diu que “la pedra va anar allà on calia...” Era el juny del 1218 i es potdir que amb la mort de Simó de Montfort la croada s’havia acabat. El seu fill Amau-ric farà el que podrà, però arriba un moment que ho deixa tot i retorna a França.

La croada s’havia endegat contra “els albigesos”, un dels noms que deien als cà-tars. Però ells foren mers espectadors. Només apareixien en escena per anar amb pasferm fins a la foguera. Quan la croada, amb la mort de Simó, ja s’havia abaltit, totel món càtar tornarà a sortir dels caus i el poble menut va trobar la seva predicació.Anaren contra ells, però només hi hagué uns milers de “purificacions”. Pitjor fou pera la societat occitana que havia senyorejat el Llenguadoc. D’aquesta ja no en va que-dar res més, per sempre més.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 57

Al segle XII l’Europa occidentalva estrenar moltes novetats cul-turals als monestirs, a les escolesde les catedrals i a les corts dels

nobles i dels prínceps. Els homes de lle-tres eclesiàstics estudiaven amb avidesala filosofia i la ciència gregues, que arri-baven en traduccions llatines tretes del’àrab, i renovaven la teologia, el dret iles arts del discurs; l’aristocràcia laica,en canvi, va començar a consumir unaliteratura en vers tota nova: històries(romans, novel·les) de cavallers antics,com Artús, Lancelot, Tristany, Eneas,Alexandre, i refinades cançons d’amori de guerra. Les històries i les cançonsresponien a les inquietuds, els somnis iels programes polítics del selecte públicque les promovia, i parlaven, òbvia-ment, no pas en llatí, sinó en la seva ma-

teixa llengua. Les millors cançons d’a-mor i de guerra que va conèixer el segleXII eren en occità; les millors novel·lesde cavallers antics, en francès.

Anomenem trobadors els artistes poli-facètics que durant els segles XII i XIIIvan compondre la lletra i la música d’u-nes breus peces líriques, organitzades enestrofes rimades i amb un nombre fix desíl·labes. Els poemes dels trobadors esdifonien a través del cant i presentavenuna altíssima exigència de rigor formal.Al voltant de la poesia dels trobadors esva construir tota una cultura musical,retòrica i ètica, que sovint produïa undiscurs teòric propi. Per exemple: la bo-na poesia pot trobar-se en composicionssenzilles, a l’abast de tothom (trobarleu), o tan sols pot residir en obres moltelaborades i de difícil accés (trobar

L’univers d’amor en unasocietat en guerra

Els trobadors als segles

XII i XIII.

Un text de Lola Badia.

EL T

EMPS

clus). L’època d’or de la poesia occitanaés la segona meitat del segle XII, peròdurant dos segles hom documenta troba-dors de les costes atlàntiques, a la Llom-bardia, del Massís Central francès a Ca-talunya: la poesia trobadoresca sobre-passava els límits de la frontera lingüís-tica. L’occità trobadoresc és una llengualiterària que amb prou feines deixaaparèixer la realitat dialectal (gascó, lle-mosí, alvernyat, llenguadocià, pro-vençal). És la llengua de prestigi delmoment, que atreu i fascina els lletrafe-rits i es presenta als poderosos com unaeina de domini social i polític.

L’esclat d’aquesta cultura s’explica perla presència activa de les dames de lanoblesa, que protagonitzen la poesiaamorosa i afavoreixen el mecenatge. Lapoesia trobadoresca imposa un discurssobre l’amor regit per un codi precís. Estracta d’evocar en primera persona elsefectes, generalment dolorosos, d’unadedicació absoluta de l’enamorat al cul-tiu de la seva passió per una dama pràc-ticament inabastable, perquè és vistacom a socialment i moralment superior.Escriure sobre l’amor en aquestes con-dicions implica una rígida escala de va-lors i una delicada educació sentimental:el servei i la submissió a la dama (desin-teressats i totals); el secret de l’amor (ladama és casada i convé defugir les iresdel marit, el gilós, i les delacions delsaduladors, els lausengiers); el martiri si-lenciós de l’enamorat (si cal fins a lamort); l’esperança del joi (el premi denaturalesa sexual, però mai no explici-tat en la poesia elegant, que produeix lafelicitat); la petició de mercè (pietat);l’excel·lència extrema de les qualitatsde la dama (recorden l’excepcionalitatde la Mare de Déu); el prestigi social decultivar un amor d’aquesta mena. Homanomenava fina amor (amor fidel, mo-dernament també es coneix per amorcortès) aquest conjunt de convencions, ales quals cal afegir la presència d’unamelodia que fongui el missatge verbalen una unitat harmònica de sons. Esti-mar apassionadament i compondrecançons d’alt valor artístic es considera-ven operacions convergents i indissocia-bles.

Qui estima i produeix lírica de prestigiha d’haver rebut una formació literària

que no amaga les connexions clàssiques(per exemple, amb la poesia amorosad’Ovidi). La destresa musical dels tro-badors, en canvi, mostra el rerefons li-túrgic del seu aprenentatge tècnic, sen-se descartar l’assimilació d’influènciesorientals o populars. La monodia corte-sana necessitava executants preparats:els joglars de lírica, en el repertori delsquals figuraven també gèneres poèticsmenys compromesos que la cançó (alba,pastorela, tensó) i un d’obert a la temà-tica moral i política: el sirventès.

De fet, una bona meitat de la poesiadels trobadors tracta de les guerres co-etànies: la cançó prestava la seva melo-dia i la seva estructura al poema de com-bat. I és que la societat aristocràtica aqui s’adrecen els trobadors al segle XIIés una societat agitada per enfronta-ments armats entre faccions, en guerraoberta contra enemics externs i implica-da en expedicions militars a Terra Santa.Els principals centres de poder del terri-tori dels trobadors a l’època d’or erenl’Aquitània dominada pels Plantagenet,que eren també reis d’Anglaterra, elcomtat de Tolosa i el comtat de Pro-vença, que en aquells moments era regitpel rei d’Aragó, Alfons, que també eracomte de Barcelona (1162-1196). Perdessota dels grans senyors que es dispu-taven el domini del territori, hi havia elsbarons que posseïen demarcacions peti-tes i mitjanes i que sovint vivien de laguerra. El refinament sentimental i artís-tic era perfectament compatible ambl’esperit militar i els valors que implica,com es pot veure en la figura del cava-ller invicte i sanguinari, però tràgica-ment enamorat, que protagonitza les no-vel·les que eren moda al segle XII. Siel trobador pertany a la noblesa és quanfa més sentit la simbiosi artística entrel’amor i la guerra. És el cas del primertrobador conegut, el comte Guilhem IXd’Aquitània, o de Bertran de Born i delcatalà Guillem de Berguedà, que escri-vien sirventesos d’una violència espec-tacular i cançons d’amor perfectamentconvencionals. També hi havia troba-dors d’origen social humil, com Bernartde Ventadorn. Aquest en concret teniauna vena lírica exclusivament sentimen-tal, com també s’esdevé amb un altre ca-talà, Guillem de Cabestany, que perta-

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 58 DOSSIER

Bernat de Ventadorn era untrobador occità d’ascendènciahumil i va dedicar la sevaactivitat poètica exclusivamenta l’amor. Per la senzillesa delsseus poemes se’l considera unrepresentant del ‘trobar leu’.

EL T

EMPS

nyia, però, a la baixa noblesa. Tenim al-tres trobadors molt donats als jocs d’en-giny, com el “mestre dels trobadors”,Giraut de Bornelh, o els preciosistesRaimbaut d’Aurenga i Arnaut Daniel.Alguns trobadors, fins i tot, adoptavenel punt de vista dels clergues.

La lírica trobadoresca és essencialmentlaica, nascuda per satisfer les aspira-cions d’un estament social amb valorspropis, que raona sovint d’esquena alsmanaments de l’Església. Tot el que fareferència a la fina amor atempta de plecontra la moral cristiana, començant perl’adulteri preceptiu i acabant per l’ob-sessió malaltissa que és l’amor-passió.L’exaltació de la guerra per la guerraque proposen alguns sirventesos tambévulnera l’ortodòxia, en el sentit que laviolència armada, segons l’Església me-dieval, necessita una justificació sufi-cient, com pot ser la lluita contra els in-fidels o els heretges. Des dels temps mésreculats la poesia trobadoresca acullveus de moralistes que censuren la finaamor i inciten els nobles a lluitar nomésen guerres de croada. El més antic i fa-mós d’aquests trobadors moralistes esdeia Marcabrú i era un excel·lent poeta.

El difícil equilibri entre els centres depoder del territori occità va experimen-tar un col·lapse total al trànsit del segleXII al XIII. Provença i Tolosa van pas-sar a dependre de dinasties franceses i elrei d’Aragó, Pere el Catòlic, successord’Alfons, va fracassar en la temptativad’aturar una invasió de croats del nord(batalla de Muret, 1213). La presènciad’heretges dualistes (càtars, albigesos)entre la població urbana i la petita no-blesa del Llenguadoc i zones properesva esdevenir el pretext imparable del’expansió del poder del rei de Françasobre les terres de llengua occitana. Tansols algunes petites demarcacions feu-dals i la Gascunya, lligada a Anglaterra,van quedar al marge de la nova situació.La desarticulació política de l’aristocrà-cia feudal autòctona, combinada ambl’emergència del poder econòmic de lesciutats al segle XIII, va representar totd’una la mort de la cultura trobadorescaclàssica, però les convencions poètiquesde la lírica dels trobadors va sobreviurefins al tombant del XIV. Al segle XIII hiva haver una diàspora de trobadors cap

a les corts ibèriques iitalianes, i també vaser quan es van co-mençar a copiar sobrepergamins les lletres iles músiques dels poe-mes antics i dels coe-tanis: altrament no entindríem coneixença.

Al segle XIII va en-trar en crisi l’ideal dela fina amor, entred’altres coses perquèera suspecta d’hete-rodòxia. Hom co-mença a exaltar envers la puresa i la cas-tedat i a compondresentits poemes a la Mare de Déu, com aúnica figura femenina autènticamentsalvadora. Alguns trobadors produeixenviolents sirventesos contra els francesosi els ministres de l’Església que beneei-xen la invasió de les terres occitanes,però el sirventès polític que exalta laguerra privada ha desaparegut. Els granstrobadors del segle XIII, Guiraut Ri-quier, Pèire Cardinal i Cerverí de Giro-na, de fet, són intel·lectuals laics que fanservir el bagatge cultural trobadorescper construir el seu propi discurs moral ipolític. Riquier, com tants d’altres, viviafora de terres occitanes, a la cort de Cas-tella. Cerverí, en canvi, era un català queva ser protegit per senyors catalans: elsCardona, i els reis Jaume I i Pere elGran. Un català que va fer servir un oc-cità impecable per compondre, entre1258 i 1285, un dels repertoris d’autormés personals i singulars de tota la tra-dició trobadoresca, al servei dels inte-ressos de la Corona d’Aragó. De fet, Ca-talunya va adoptar de ple la tradició tro-badoresca. La derrota de Muret va frus-trar l’expansionisme polític cap al nord iva estimular les conquestes ibèriques deJaume I, però el rei Alfons havia deixatals seus descendents del casal de Barce-lona una singular herència cultural quepassava pel damunt dels fracassos polí-tics i militars. Una herència que pelsvolts de 1285 permetia als trobadors asou de Pere el Gran de combatre ambsirventesos occitans els trobadors a soudel rei de França que proclamaven elsdrets del seu senyor a envair Catalunya.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 59

El refinament sentimental i artístic era perfectamentcompatible amb l’esperit militar i els valors que implica, com espot veure en la figura delcavaller invicte i sanguinari,però tràgicament enamorat, queprotagonitza les novel·lesque són moda al segle XII.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 60 DOSSIER

“Un dia –confessa Miquel Cerdan, un pagès de Montalho–, durant la nitanterior a la lluna plena, jo m’havia alçat abans de l’alba, en estiu, perportar els meus bous a les pastures. Hi vaig veure homes que llegienun text escrit, a la llum de la lluna, en el prat que hi ha darrere de la

casa d’Arnaud Teisseire. Estic convençut que aquelles gents eren els herètics.”Quan Miquel Cerdà recordava aquesta imatge, a primeries del segle XIV, el cata-risme agonitzava en Occitània. De fet, Montalho era un reducte –l’últim reducte–de l’aspra muntanya que anuncia els Pirineus, en uns moments ja d’absoluta des-feta de l’església càtara i sense les condicions idònies perquè la fe dels homes bonses transmetera sense contaminacions, tant del catolicisme romà com del mateixpaganisme ancestral de les comunitats camperoles. El catarisme dels montallone-sos, atemorits per la campanya d’encalç i captura de l’inquisidor de Pàmias, el bis-be Jaume Fornier, era un pàl·lid reflex, degradat i adulterat, de les hores esplen-dents de què havia gaudit abans de la croada instigada per Roma i París.

Àvids de fe. La recepció de l’heretgia càtara, cap a mitjan segle XII, es produeixen el si d’unes masses populars deleroses de protagonitzar elles mateixes l’encon-tre amb Déu. El problema de l’Església era que mai no havia trobat el llenguatgeadequat amb què parlar als fidels. Els monjos tancats dins els murs de la clausura,

es desentenien dels problemes del món i de les necessitats dels subalterns; els cler-gues, fent servir també un llatí adotzenat gens adequat per a la prèdica, i adheritsa les misèries dels set pecats capitals, sobretot la usura i el concubinat, resultavenun pèssim model a imitar. Els cristians, decebuts, busquen l’aliment espiritual decada dia, que, a l’edat mitjana, nodria tant o més que el pa i que el vi, en altresllocs i en altres gestos, en altres accions i en altres missatges, alguns dels quals tra-vessaren les vedrunes de l’ortodòxia.

El segle XII és un segle d’espiritualitat convulsa i vibràtil, com ho és al capda-vall tota la societat europea, que transpira creixement econòmic, expansió de fron-teres, conquestes de l’erm, obertura de rutes comercials. Els caixers tradicionalsde la fe es veuen desbordats i els laics reclamen no sols un protagonisme major si-nó també una major autenticitat i rigor. Les gents, arravatades per un sentiment depuresa, miren cap a enrere i aspiren a la senzillesa dels primers balbucejos del cris-tianisme. Alguns se’n pugen a una muntanya o s’internen en un bosc i es fan er-mitans; a d’altres els pega per transitar els camins del pelegrinatge cap a santuarisllunyans o de difícil accés; molts s’enrolen en els exèrcits croats de cavallers o enles bandes llardoses de miserables que es proposen d’alliberar Jerusalem; a les ciu-tats emergents hi ha homes i, heus ací la novetat, dones fins i tot, que artiguen elfront pioner de la consciència; tothom creu en els miracles, multiplicats arreu enaquest clima efervescent. El camp, doncs, està adobat per a la sembra de les he-retgies.

No es tractava de cap novetat a Occident. El cristianisme, pràcticament des delsseus orígens, havia patit repetides cinglades d’heterodòxia, per on s’escolaven rei-vindicacions socials. Des de l’adveniment del mil·lenari les heretgies perfilen duescaracterístiques bàsiques, al marge de l’heterogeneïtat de les seues propostes:l’oposició frontal al papat i el retorn a la pobresa evangèlica original de l’Esglé-

La religió dels homes

EL T

EMPS

Text de Ferran Garcia-Oliver.

sia. Un altre tret que comparteixen és la història, sovint dra-màtica, d’un fracàs. Els escrits que manufacturaren corre-gueren la mateixa sort que els dissidents, la foguera, d’acíque la veu dels heretges a penes ens siga audible, confosadins la veu dels seus adversaris implacables.

De totes les heretgies el catarisme fou la més extensa, laque aplegà més adeptes, la que s’estructurà entorn d’unaesglésia pròpia, la més perillosa. Els seus precedents elspodem rastrejar en els esclats que sacsegen Europa durant elsegle XI. Són encara focus molt localitzats, sense problemesper ser escapçats pels bisbes o pel braç secular. Un segledesprés les taques són més denses, senyal que pocs o moltsadeptes han pogut i sabut resistir en condicions adverses.Les fonts els anomenen “arrians”, “teixidors”, “publicans”,“maniqueus”, “albigesos”, però el més difós i el que a la fiha de perdurar serà el de “càtar”, encara a hores d’ara designificat imprecís, tot i haver-se postulat l’accepció de“pur”. Tampoc no es pot assegurar l’arribada des d’Orient,a través de les croades, on hi ha comunitats poderoses al’Àsia Menor, Grècia, Macedònia, Bulgària i Bòsnia. Araels especialistes s’inclinen per unes surgències pròpies, coma corol·lari de l’exacerbació espiritual de què participa totOccident. Les zones per on s’escampa el catarisme són laRenània, la Xampanya, la Llombardia, Occitània i des d’a-cí arriba a llepar Catalunya.

Una data clau d’arrelament del catarisme a Occitània és1167. Aquest any té lloc un concili a Sant Fèlix-de-Laura-gués amb la participació de les dignitats càtares de les co-munitats d’Occident i, sobretot, de Nicetas, un dignatarioriental, que ha vingut expressament per bastir l’Església deTolosa. Es tracta, doncs, d’organitzar una església estructu-rada, que pose fi a les iniciatives espontànies i disperses. Unautèntic desafiament contra l’Església romana.

Un principi de llum i un principi de tenebra. El ca-tarisme va ser una religió cristiana, de la Bíblia, i, per tanttambé una religió de salvació, basada sobre la noció de lacaiguda, un temps de pecat i de prova i una redempció. Peròl’originalitat prové de la interpretació dualista de les Escriptures: Déu no és l’au-tor del món material i sensible. Hi ha un Principi de Llum, Déu, d’on provenen lescoses espirituals –les ànimes i els àngels–, i un Principi de Tenebra, Lucifer, d’onprovenen les coses temporals. “Un bon arbre no pot donar fruits dolents, ni un malarbre pot donar bons fruits”, diuen ells, els mateixos càtars, per explicar-ho d’unaforma entenedora als que vénen a escoltar-los.

L’origen del món està en la rebel·lió de Satan, un àngel bo. En la seua caigudaarrossegà d’altres àngels tot creant llavors el món visible i, amb ell, els cossos, dinsels quals tancà els àngels caiguts. Aquestes ànimes a través de les generacions suc-cessives han donat naixement a totes les ànimes posteriors. En la versió més radi-cal del catarisme occità, el déu maligne és etern i de poder iguals al del Déu bo.Els esperits, emanats de Déu, són com els raigs del sol. Preexisteixen en el cel, iquan van ser atrets per la seducció del principi de la matèria, caigueren i foren tan-cats per Satan en túniques de pell, en els cossos dels homes i les bèsties. Passen decos en cos per metempsicosi, és a dir, que l’ànima fins que no retorne al cel, des-prés de la mort del cos està obligada a reincorporar-se en un nounat. La metem-psicosi, en efecte, s’opera tant en cossos d’animals, que tinguen sang, com en cos-sos humans. Les successives reencarnacions només poden interrompre-les l’admi-

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 61

“L’heretgia càtara, cap a mitjansegle XII, es produeix en el sid’unes masses popularsdeleroses de protagonitzarelles mateixes l’encontreamb Déu (...)El segle XII és un segled’espiritualitat convulsai vibràtil...”

EL T

EMPS

nistració del consolament, el baptisme càtar per la imposició de les mans, i no perla infusió de l’aigua. De mort en mort, de “túnica en túnica”, l’ànima vaga atribo-lada “fins que arriba –diu el pastor montallonès Peire Mauri– a un cos on quedaestàlvia perquè llavors, essent per fi heretitzada, es posa en estat de justícia i veri-tat. De sobte, a l’eixida d’aquesta última túnica, l’ànima en qüestió va al cel. Peròfins a l’heretització, els esperits estan condemnats a vagar de túnica en túnica”.I per això, Ramon de l’Aire, com qualsevol altre pagès de Montalho, creu que elsanimals tenen ànima i caldria estar-se’n de maltractar-los: “La meua mula posse-eix una ànima bona, igual que el propietari d’aquest camp.”

Després del baptisme, el bon cristià ha esdevingut un “perfecte”, o una “perfec-ta”, compromès a viure en la més estricta conformitat dels preceptes de la llei deCrist, per senderis llunyans del pecat. El simple creient, que encara no ha estat ba-tejat però que s’identifica i creu en la paraula dels Bons Homes, i les Bones Da-mes, encara es troba en l’infernal cicle de les reencarnacions, però té l’esperançade trencar-lo mitjançant la pràctica del bé, de melhorament en melhorament, a frecde reflexions, actes, rituals propis del catarisme i pregàries, com la del Pater, queel duguen a la salvació.

La religió dels Bons Cristians. Les raons de l’èxit de l’heretgia a Occitàniasón diverses i atanyen l’àmbit de les estructures socials, econòmiques, demogràfi-ques o polítiques del país. Ara bé, sense l’atracció i la fascinació exercida pelsperfectes probablement la irradiació hauria estat menor. Menen una vida austera,treballen amb les seues mans –molts d’ells són teixidors–, parlen la llengua delpoble, no interposen entre ells i els creients la barrera de la clausura o de l’orde sa-cerdotal. Abans d’accedir a l’estatut de perfecte per mitjà del consolament, el can-ditat ha de demostrar la seua idoneïtat després d’un any rigorós de prova, durantel qual respectarà els dejunis propis dels perfectes –dilluns, dimecres i divendres–i abstenir-se d’ingerir aliments greixosos i, per descomptat, de l’acte sexual. “Sónhomes com els altres –afirmen Ramon Maulen i Ramon Peire, de Montalho, apropòsit dels perfectes–. La seua carn, els seus ossos, la seua forma, el seu rostresón exactament com els dels altres homes. Però són els únics que segueixen lesvies de justícia i de veritat que seguiren els apòstols. No menteixen. No agafen elsbéns del proïsme. Fins i tot si trobaren en el seu camí or o plata, no s’ho enduriensi no és que els ho regalaven. S’aconsegueix millor la salvació en la fe d’aquestshomes als qui anomenen herètics que en qualsevol altra fe.”

La dona, segons la mirada càtara, fou l’esca de la caiguda dels esperits celestes.Però el consolament li trau en certa manera la taca del sexe. Les perfectes, igualsals seus companys masculins, tindran un paper fonamental en la consolidació i ei-xamplament de l’Església càtara. Les cases de les bones dames, d’extracció gene-ralment aristòcrata, funcionen com a cases d’acolliment i repòs per als predicadorsambulants. En les seues sales escolten la veu dels perfectes, discuteixen i no dub-ten de prendre la paraula si cal, cusen i treballen, potser escolten versos d’alguntrobador. Les dones lubrifiquen amb la seua generositat i les seues virtuts amablesl’aspror de la fe, i actuen d’agent transmissor en el si de les famílies nobles. Mol-tes foren pastura de foguera, car visqueren el catarisme amb la passió pròpia delsneòfits: Fornera, l’esposa de Guilhem-Roger, senyor de Mirapeis, el deixà per in-gressar en una casa de dones perfectes a l’Avelanet, se’n tornà per endur-se’n la fi-lla, la induí a ser consolada i, finalment, morí cremada a Montsegur.

Les complicitats familiars eren tan grans, amb llinatges migpartits, de càtars icatòlics, que de cap de les maneres no podien lliurar-se a la mútua depredació. Elrespecte, avalat pels debats públics, derivava de les indefugibles obligacions fa-miliars. La repressió, beneïda per una croada, només podia provenir de fora. Elscapets ho aprofitaren per estendre els seus dominis fins als Pirineus, i el papa perdestruir la contra-església que amenaçava la seua hegemonia en la cristiandat.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 62 DOSSIER

“Són homes com els altres–afirmen Ramon Maulen i RamonPeire, de Montalho, a propòsitdels perfectes–. La seua carn,els seus ossos, la seua forma,el seu rostre són exactamentcom els dels altres homes. Peròsón els únics que segueixenles vies de justícia i de veritatque seguiren els apòstols.No menteixen. No agafen elsbéns del proïsme (...)S’aconsegueix millor la salvacióen la fe d’aquests homesals qui anomenem herèticsque en qualsevol altra fe...”

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 63

Fill d’un funcionari de l’estat francèsi nét d’un avi que li ha transmès un“occità total”, Robert Lafont vadescobrir a l’exili l’existència d’u-

na llengua i una cultura popular que elseu país combatia. Després de l’expe-riència de guerra i resistència, es dedicàa l’estudi del món occità.

—Molts polítics meridionals francesoshan estat grans republicans, i per tant,molts homes d’estat de la RevolucióFrancesa han estat occitans. Aleshores,l’autèntic estat francès repressor és pro-ducte, en part, de les aportacions occi-tanes...

—La nació francesa moderna va néi-xer com a model universal el 1789 i vaser després una República també uni-versal de principi. Les burgesies libe-rals que existien a Occitània i tenienuna consciència social prou avançadano podien rebutjar aquest model. D’a-questa manera, havien d’aportar molta la construcció de l’estat modern, jafos en el partit jacobí o en el partit gi-rondí. Com a ciutadans francesos ha-vien d’assistir a la degenerescència dela idea nacional, passada a un centra-lisme totalitari, com a occitans, a la re-naixença en el republicanisme del vellimperialisme de la llengua i la culturafranceses. El súbdit es va pensar a ellmateix en els models del mestre, iaquesta alienació era afavorida aFrança pel fet que el francès podia

passar als ulls de la burgesia progres-sista per llengua universal de la Il·lus-tració.

—Al segle XII Pere II d’Aragó tenia unprojecte d’estat federal occitano-catala-no-aragonès, avortat a la batalla de Mo-ret. Es donaven les condicions per l’èxitdel projecte?

—La batalla de Murèth (forma gas-cona de Murèl) té una gran trans-cendència en la història d’Europa. Po-sa fi a una temptativa d’organitzacióhoritzontal del món aquitano-ibèrico-mediterrani segons un pacte federal, elpacte de Milhau el 1204. En ell hi tro-ben condicions favorables alguns fer-

ments d’evolució social i moral, el queen diem Europa occitana, i estableixper vuit segles una organització tota-litarista de tipus estatal, geogràfica-ment vertical, perquè el poder és alnord, i reductiu dels progressos socialsi morals, l’Europa a la francesa. Elprimer model era fràgil, travessat deconflictes; el segon havia de tenir èxitperquè hi aplegava la sacralitat de lacorona reial, la sacralitat de l’Esglésiai la fermesa del dret romà.

—Durant el llarg procés d’incorporaciód’Occitània a la corona francesa, gairebésis-cents anys, hi va haver revoltes cons-tants contra l’estat francès. Quines envan ser les més significatives?

—Occitània va ser sempre un espaicontestatari, i tots aquests movimentsmarquen la nostra història. Al segle

“França no potevolucionar pel seuaïllament mental”Robert Lafont Garavini

(Nimes, 1923), estudiós

del món occità,

reflexiona sobre el

passat, el present

i el futur d’Occitània.

Una entrevista

de Gemma Aguilera.

XAVI

ER C

ID

XVII les revoltes que van acompanyarla presa de poder de Richelieu i el re-forçament del centralisme reial, al se-gle XIX la sublevació provençal contrael cop d’estat de Napoleó III i les Co-munes de 1871, al segle XX la subleva-ció de Llenguadoc el 1907 i els movi-ments de pagesos i obrers entre 1962 i1980 van ser les accions més transcen-dents. També va ser important la di-mensió occitana dels conflictes religio-sos als segles XVI i XVII i d’algunsepisodis de la Revolució Francesa.

—Per què Occitània mai no ha consti-tuït una unitat administrativa?

—Occitània ha passat de l’estat feu-dal a l’estat provincial sense cap pe-ríode d’autonomia administrativa. Lasituació del territori occità com a arti-culació europea principal entre Nordi Sud, Est i Oest, sembla vital per aFrança. L’estat francès pot pensar deperdre una illa com Còrsega i ha per-dut en la seva història un tros perifèriccom Alsàcia-Lorena. Però si no té Oc-citània, queda reduït a ser un país pe-tit d’Europa del Nord. Inversament,fer Occitània no és fàcil, no hi ha resmés difícil a Europa.

—Aleshores, creu possible l’Europade les regions transfrontereres i el des-envolupament d’una nova centralitat ca-talanooccitana, amb 25 milions d’habi-tants?

—Assistim al final del període del’estat-nació, que s’ha buidat del seucontingut concret, és a dir, econòmic,

dins el moviment doble de la globa-lització i de la construcció europea.A la vegada, sorgeixen arreu del mónregions relacionals articulades sobreel veïnatge i la similitud d’interessos.I per a molts economistes és evident queen l’Arc Mediterrani nord-occidentalla interregió catalanooccitana és moltimportant. Entrem en un moment enquè la resistència –sobretot la france-sa– es farà més dura, sentint-se final.És possible desenvolupar com a novacentralitat europea el nostre espai co-mú si provem que, a més de ser mésnatural, és més modern i més prome-tedor socialment i culturalment que elsterritoris estatals. Per això, cal unaforça d’intel·ligència i d’invenció.

—Quin paper representen els movi-ments polítics nacionalistes emergentsrespecte a l’espai d’Occitània en la futu-ra Europa?

—Topem sempre amb el problemaque els partits polítics occitanistes notenen a França una audiència verita-ble. Tot l’espai, en un sistema centra-litzat que controla fins i tot les elec-cions regionals –on totes les llistes sónnacionals–, és ocupat per formacionsque poden tenir una certa simpatia perl’occitanisme, però no en fan un argu-ment central de campanya. La presèn-cia d’aquests moviments és més aviatindirecta, a través de les forces políti-ques aliades, organitzades a nivell na-cional francès (Partit Socialista, PSU,Partit Comunista, sindicats), a qui

Imatge de l’Eurocongrés 2000,celebrat a Narbona i que téuna vigència de quatre anys.Robert Lafont va ser elpresident occità en aquestaconvenció internacional.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 64 DOSSIER

EL T

EMPS

“És possible desenvoluparcom a nova centralitateuropea l’espai catalanoocitàsi provem que, a més a mésde ser natural, és més moderni més prometedorsocialment i culturalmentque els territoris estatals.Per això, cal una forçad’intel·ligència i d’invenció”

porten les seves idees. Arribar fins Eu-ropa és, doncs, molt difícil.

—A Itàlia el Govern ha reconegut a lesvaladas occitanas la seva personalitatcom a minoria cultural i lingüística. A laVall d’Aran es reconeix com a llenguaoficial l’aranès. Però França nega lesllengües del seu territori i demana pro-tecció enfront de l’anglès. De què creuque té por l’estat francès?

—França ara no pot evolucionar pelseu zel institucional (l’article II de laseva Constitució) i el seu aïllamentmental, entretingut per l’escola i elsmitjans de comunicació. Tots dos fanl’excepció francesa, molt general enl’opinió pública. A més, una part de larepresentació nacional (l’extrema dre-ta del Front Nacional i els socialistes deChevènement) està bloquejada sobreun nacionalisme residual molt rígid.Potser hi ha el sentiment que França,tan diversa com és, feta de trossos an-nexats militarment, no és capaç de tro-bar la seva unitat dins un consens evo-lutiu. No oblidem que el Gran Orientde França, que tanta transcendència téen els cercles de govern, ha pres posi-cions antiminoritàries i centralistesviolentes.

—Com aconsegueix un estat que unallengua viva, en tres generacions, passi ano poder ser sentida i utilitzada normal-ment?

—Cal pensar que, fa vuitanta anys,l’ús social de l’occità es mantenia mal-grat la situació general de vergonya icontra la campanya escolar que no ha-via cessat, sense cap mena d’ajut, perforça d’inèrcia. En aquesta situació deno-resistència, la ràdio, la televisió iels moviments de població han acabatl’evolució, entre 1920 i 1980. L’estatfrancès vetlla encara perquè els pro-gressos de l’occità a la televisió i la rà-dio –totalment en mans de l’estat– si-guin insignificants.

—Tot i les mesures que ha anunciat elministre d’Educació francès, Jack Lang,a favor del desenvolupament de l’ense-nyament de les llengües regionals, la si-tuació és precària...

—L’ús tradicional de l’occità va min-vant ràpidament. Però ara ens trobemen un punt paradoxal de l’evolució: un17% de la població en fa un ús total,

mentre que un 40% tenen l’occità coma llengua d’ús parcial o passiu. Tot i ai-xí, el 70% de la població occitana mos-tra una opinió favorable a les opera-cions de recuperació de la llengua i lacultura occitanes. Les mesures del mi-nistre Jack Lang s’expliquen nomésper aquesta pressió nova de l’opinió,que naturalment afavoreixen un pro-grés possible.

—El 1993 François Bayrou feia unaproclama al Parlament de Navarra: “Eltemps de la vergonya s’ha acabat.” És ai-xí?

—Les xifres que acabo de donar pro-ven que l’actitud mental dels occitansestà canviant i que ara es pot parlar de“desalienació inicial”.

—Quin paper tenen institucions cultu-rals com la Societat d’Estudis Occitans oel Comitat Occitan d’Estudis e d’Accionen la protecció de la identitat d’Occitàniadavant “l’invasor cultural”?

—Fins l’any 1960 la consciència occi-tana estava adormida. A partir del1962 s’assisteix a una onada potent dereivindicacions pel “viure al país”, enresposta a les evolucions del MercatComú europeu. L’occitanisme esde-vindrà immediatament un fet sociali un fet general i, tot i que l’Occitàniafrancesa ha estat la més castigada cul-turalment, sembla que viu un procésde revifalla amb aquestes institucions,la universitat, les escoles que ensenyentambé en la llengua del país, la músicai els moviments socials.

—Què significa ser occità a nivell polí-tic, cultural i lingüístic avui dia?

—Ser occità és sens dubte declarar-sea favor de la llengua i la cultura occi-tanes per un mateix i per a la seva fa-mília. Una actitud política occitanapròpia, d’independentisme o d’auto-nomisme, és possible, però molt rara.Generalment es fa el lligam de la de-fensa de la llengua amb sentiments re-gionalistes o descentralitzadors.

—Com veu les futures relacions del’estat francès amb Occitània dins Euro-pa?

—Una França federal dins una Euro-pa federal amb possibilitats de fer fun-cionar euroregions transestatals seriauna solució sàvia. Però, és França ca-paç d’actuar amb saviesa?...

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 65

“Una França federal dins unaEuropa federal amb possibilitatde fer funcionar euroregionstransestatals seria uns soluciósàvia. Però, és França capaçd’actuar amb saviesa?...”

XAVI

ER C

ID

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 66 RODA EL MÓN

D’un bon grapat d’anys ençà,els menorquins, generalmentgent tossuda i recalcitrant,colrada en mil formes de re-

sistència, es troben en lluita per aconse-guir de recuperar l’ús públic del Camíde Cavalls. La via, de la qual no se sapl’origen cert, fa 220 quilòmetres de lon-gitud, i volta –o voltava– tot el períme-tre costaner de l’illa. És una mena decircuit de traçat irregular i ameníssim,d’uns encants paisatgístics superbs.

Certa tradició historiogràfica de la fidel segle XIX s’encarregà de perpetuar

una d’aquelles afirmacions dubtosesque, tanmateix, assoleixen fortuna i pas-sen de llibre en llibre amb la força de lesveritats d’allò més incontrovertibles.Aquesta tradició s’ha complagut a dirque el Camí de Cavalls va ser obert perordre de les autoritats franceses quanconquistaren l’illa el 1756, i que hi ro-mangueren fins al 1763. El que sí ésexacte, açò no obstant, és que el camíacomplia funcions de defensa militar eneventuals perills exteriors. Si alguna co-sa ha marcat la característica geogràficamés definitòria de Menorca en el cursde les èpoques històriques, aquesta noha estat cap altra que la vulnerabilitataclaparadora d’un tan petit territori, d’o-

rografia irrellevant, desprotegit i d’as-salt més aviat còmode. Com a terra depas en els encreuaments marítims de laMediterrània occidental, o bé com apunt de recalada naviliera, tant mercan-til com naval, Menorca té una històriamarcada per la cobdícia que, sense pro-posar-s’ho, ha sabut deixondir, adés en-tre la plaga de la pirateria procedent dela banda de Barberia de la conca medi-terrània, adés entre les potències navalsd’Europa. És així que tot el transcurs del’edat moderna admet, si fa no fa, el re-sum que assegura que l’illa hagué de

travessar un llarguíssim període d’a-gressions externes constants. En un con-text d’aquesta mena, l’aparició d’un ca-mí costaner a tot el perímetre insular re-sulta un fet absolutament natural i lògic.Els residents, fossin autòctons o ocu-pants, sentien la pruïja de disposar d’unaccés fàcil i ràpid que, des de l’interiorde l’illa, guanyés qualsevol punt de lacosta. Calia fer funcions de vigilànciapreventiva i, alhora, en el pitjor supòsit,de contenció dels abordatges.

I malgrat l’explicació anterior, les ac-tuals revisions de la història localcreuen que el Camí de Cavalls és enca-ra molt més antic. En tot cas, els menor-quins de l’edat moderna li donaren una

Camí de cavalli d’especulació

Un camí d’arrels històriques perdudes

recorre tot el litoral menorquí.

Text de Miquel Àngel Limón.

PRAT

S I C

AMPS

utilitat considerable, a causa del terribleaugment de la navegació piràtica peraquests rodals marítims. Però el camísembla que, més o manco, ja romaniaobert en èpoques medievals. Alguns liatribueixen ara una antiguitat per deversl’any 1300, en l’etapa del regnant inde-pendent de Jaume II de Mallorca, fill delConqueridor, sobre l’arxipèlag balear.Ja aleshores hauria tingut una funció es-tratègica de guaita i defensa militar. An-dreu Murillo i Tudurí, un historiadori actual impulsor d’una escola histo-riogràfica de revisió pregona dels tòpicsque parasiten la tradició llibresca, em vacomentar una vegada que era una fanta-sia atribuir la paternitat del Camí de Ca-valls a la dominació francesa del XVIII.A criteri seu, la via és immemorial,i acomplia funcions de senderola espe-culadora, en el sentit etimològic llatí despecula-æ. És a dir, camí per a l’obser-vació, per fer-ne una vigilància a l’ex-pectativa. Avui dia, però, la raó especu-ladora és una altra de ben distinta: l’es-peculació, diríem, que mantenen propie-taris privats i poble, açò és, la lluita en-tre l’interès general i l’interès particular.

Un fet se’ns apareix amb plena evidèn-cia en gairebé totes les èpoques històri-ques, singularment a partir de l’alta edatcontemporània, en què Menorca recauper sempre més sota la sobirania de laCorona espanyola. Les autoritats mili-tars van exercir el domini del camí ambplena capacitat, i fins amb actituds im-peratives. Eren aquestes les que, en si-tuacions d’alarma, ordenaven la sevaneteja i tenien cura que romangués sem-pre transitable i expedit. El camí, a més,facilitava la comunicació terrestre delseguit de torres i talaies que, a partir delsegle XVI, fitaren el perímetre de l’illa.

El conflicte que actualment s’ha susci-tat va endegar-se, si fa no fa, després dela desafectació militar del camí. El 15de novembre de 1961 el general gover-nador militar s’adreçava a tots els alcal-des per comunicar-los: “En relación conel denominado Camino de Cavalls quecircunda la Isla, manifiesto a Vd. quepor haber perdido todo interés militarpara el que fuera creado, a partir de es-ta fecha quedan descargados los propie-tarios de las fincas correspondientes dela obligación que tenían de mantener

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 67

“La via, de la qual no se sap l’origen cert, fa 220 quilòmetresde longitud, i volta o voltava tot el perímetre costaner de l’illa. És una mena de circuit de traçat irregular i ameníssim,d’uns encants paisatgístics superbs.”

PRAT

S I C

AMPS

abierta dicha senda.” És cert que, totd’una després d’aquest avís del gover-nador, alguns ajuntaments tingue-ren l’esma d’acordar alguna fórmula ad-ministrativa de protecció i salvaguardade la seva funció secular. Per exemple,Sant Lluís, el 5 de desembre de 1961,el declarà camí d’interès turístic munici-pal. Ciutadella, per la seva banda,féu públic que el servei de pas subsistia,“toda vez [digué l’alcalde en un anuncioficial] que el Camí de Cavalls, desdehace doscientos años, es una víade tránsito libre, prestando un serviciotanto a las zonas rurales como turís-ticas”.

La dinàmica social i econòmica d’ales-hores, però, s’acabà imposant. I així,dues dècades més tard, el Camí de Ca-valls era una sendera, no només oblida-da per una societat delirant d’anar encotxe i delerosa de fer vida urbana, sinótambé una sendera envaïda per les urba-nitzacions de costa, que feren desaparèi-xer molts de trams del camí. En l’actua-litat no és gens extravagant trobar-nosxalets cofois –si l’arquitectura pot “sen-tir” alguna forma de cofoisme, és clar–que s’han bastit en el bell mig de la sen-dera. Així mateix, també és ben cert quela ruta que resseguia en la seva circum-val·lació de l’illa no era sempre la ma-teixa. Com que travessava necessària-ment un seguit de propietats agrícoles,hi havia anys que el pas del Camí de Ca-valls, per respecte a les labors pageses,es feia per un indret, i l’any venidor, perun altre, encara que sempre es manteniaconstant el trànsit més o manco paral·lelal litoral. Vull dir que, a la vora d’uncert oblit i de les formes a vegades tritu-radores que provoca l’economia turísti-ca, el camí, tanmateix, no pot ser entèscom una mena de carrerany arcaic –nitan sols una via pedestre!– delimitat, ografiat, per emprar el neologisme delstopògrafs, sobre la cartografia menor-quina. Cal admetre que, fins i tot en ori-gen (si existeix la ment preclara capaçde desllorigar l’origen pristi del camí),el traçat era mudable, tan canviant comho requerien les feines camperoles delconreu i pastures.

No és gens estrany, per tant, amb totsaquests antecedents, que la campanyapopular per evitar la pèrdua definitiva

del camí s’hagi demostrat llarga, polè-mica, esbraonada. En algun moment, haresultat també dura, amb litigis judicialsque han obligat a comparèixer, davantels jutges, diputats balears, com BoscoGomila, del PSM, o Josep Portella,d’Esquerra de Menorca. Un alcalde,com ara Antoni Gómez Arbona, d’A-laior, va prendre’s la justícia per la sevamà i, en una excursió reivindicativa del’ús públic, va tallar unes cadenes quebarraven el pas.

La mobilització, l’ha vertebrada uncol·lectiu anomenat Coordinadora enDefensa del Camí de Cavalls. Es vaconstituir el març de 1997, amb el su-port explícit de vuitanta entitats ciutada-nes d’arreu de Menorca. De llavors ençàha convocat nombrosos contingents deciutadans per recórrer per etapes tota lacircumval·lació del camí, alhora que de-manaven, dels poders polítics, l’aprova-ció d’una llei, amb el corresponent plaespecial d’usos –una mena de regla-ment–. Al capdavall, la disputa entrepropietaris de finques afectades i el mo-viment popular rau, per part d’aquests,en la defensa de la permanència de laservitud de pas, mentre que els senyorsde les finques al·leguen que hauria pres-crit. Dit en altres paraules, que estanperfectament legitimats a procedir a unamena de reagregació fàctica i, en defini-tiva, a fer fora qualsevol persona quegosi deambular-hi.

Manolo Lora, l’autèntic pal de pallerde la Coordinadora, no s’està de confir-mar la satisfacció general pels resultatsassolits. “Hem protagonitzat un movi-ment popular que ha esperonat de debòl’administració”, que hagut de sortir dela indolència i a comprometre’s a legis-lar. A final del 2000, el Pacte de Progrésva aprovar, en el Parlament balear, laLlei del Camí de Cavalls. I ara s’esperaque un equip multidisciplinar lliuri a lapresidenta del Consell, Joana Barceló,el document de delimitació del traçat,municipi a municipi, amb al qual cosaserà possible que, de bell nou, el Parla-ment balear aprovi el Pla especiald’usos. Només aleshores el Camí de Ca-valls s’haurà legislativament salvat.Salvat, és clar, gràcies a la mobilització–vull dir a l’especulació ciutadana,benentès–.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 68 RODA EL MÓN

“Com que travessava necessàriament un seguit depropietats agrícoles, hi havia anys que el pas del Camí de Cavalls, per respecte a les labors pageses, es feia per unindret, i l’any venidor, per unaltre, encara que sempre esmantenia constant el trànsit més o manco paral·lel al litoral.”

PRAT

S I C

AMPS

Petrus de Marca. Marca Hispani-ca sive limes hispanicus. París,1688.Narcís Feliu de la Penya. Analesde Cataluña. Barcelona, 1709.Carles Rahola: La ciutat de Giro-na. Barcelona, 1929.Pere Estasén: Cataluña: estudioacerca de las condiciones de suengrandecimiento y riqueza. Bar-celona, 1900.Salvador Sanpere i Miquel: Finde la nación catalana. Barcelona,1905.

La col·lecció “Apographa HistoricaCataloniae d’editorial Base”, dirigidaper Jaume Sobrequés, recull, en edi-cions facsímils de gran qualitat, algunesde les obres més importants de la histo-riografia catalana. Ara acaba de sortir alcarrer l’edició de Fin de la nación cata-lana, un llibre de referència de SalvadorSanpere i Miquel (Barcelona, 1840-1915) que assenyalà la superació de lestesis vuitcentistes sobre la Guerra deSuccessió i l’Onze de Setembre i que,en molts sentits, tot just ha estat supera-da en els darrers temps.

D’una banda, el treball de Sanpere iMiquel recull les seves recerques a Pa-rís i a Viena, on pogué consultar les

magnífiques Narraciones históricasdesde el año 1700 hasta el año 1725 deFrancesc de Castellví, una obra clau perentendre la primera guerra civil penin-sular i l’exili austriacista. L’historiadoren va fer una còpia, que avui es conser-va a la Biblioteca de Catalunya. Cal dirque el text de Castellví està essent editatara per la Fundació Elías de Tejada yErasmo Perácopo, de Madrid. Sanperei Miquel és, doncs, el primer autor queincorpora les informacions precises queaquell austriacista de primera hora, exi-liat a Viena des de 1726, pogué aplegaral llarg de la seva vida. A través de San-pere i Miquel un gran nombre d’histo-riadors catalans han pogut reconstruir lacronologia detallada i el nomenclàtor deles persones que van participar en elsfets de l’Onze de Setembre.

Sanpere i Miquel, a més, asenyala unimportant viratge en la interpretaciódels fets, caracteritzat per l’aprofundi-ment en el context internacional, senseel qual no es podria explicar la guerra, iper l’anàlisi precisa dels diversos com-portaments socials i polítics i del paper,sovint enfrontat, de les mateixes institu-cions catalanes.

L’edició facsímil d’editorial Base s’a-companya, també, amb un interessantestudi introductori sobre aquell historia-

dor, realitzat per Joaquim Albareda. Ai-xí, Albareda presenta la figura de San-pere i Miquel, en la seva doble qualitatd’intel·lectual polifacètic (arquitecte deformació, historiador de l’art i historia-dor polític) i de periodista i militant re-publicà, i assenyala també algunes deles claus per entendre l’obra i les sevesrepercussions.

Com remarca Albareda, el mateix San-pere i Miquel qüestiona el títol de la se-va obra –que manlleva de Castellví– enafirmar, a la darrera pàgina, que el quemorí amb la Nova Planta va ser “pura ysimplemente un estado, un modo de serpolítico del pueblo catalán”. Aquest,però, estava destinat a sobreviure per-què “un pueblo vive mientras su lenguavive”.

És innegable que les edicions facsímilsno estan a l’abast de totes les butxaques.Però també que gaudeixen d’un valorafegit que va molt més enllà del fetitxis-me. En consultar una obra a través de laseva edició original, el lector se senttransportat en el temps i poc o molt co-partícip de l’impacte que va tenir en elsseus coetanis. La col·lecció que ens ocu-pa hauria d’estar, si més no, a totes lesbiblioteques públiques.

Agustí Alcoberro

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 69LLIBRES EL

TEM

PS

[+ llibres]

Ramon Arnabat i Mata.La revolució de 1820 iel Trienni Liberal a Ca-talunya. Eumo ed. Vic,2001.

Per a la historiografia con-vencional, el segle XIX pe-ninsular és una succes-sió, més o menys desor-denada, de biennis, trien-nis, sexennis i dècades:un desgavell de constitu-cions que es circumscriua la villa y corte i que ésprotagonitzat, a tot esti-rar, per mig centenar depersones. L’obra de Ra-mon Arnabat, Premi Jau-me Vicens Vives 2001 del’Institut d’Estudis Cata-lans, valora la importàn-cia del Trienni Liberal coma revolució enderrocadades de l’exterior, superantla imatge de “revolució fa-llida”, i descriu la divisiódel Principat entre liberalsi reialistes i les causes.

Donald G. Murray i d'al-tres. El Consell de Ma-llorca. Edició del Con-sell de Mallorca, Palma,2001.

Coordinat per MargalidaTur, aquest llibre aportauna novetat, com és la di-vulgació fotogràfica de lahistòria d'una institució,en aquest cas del Consellde Mallorca. El fotògrafDonald G. Murray va serencarregat de crear un vo-lum d'imatges que recorrel'edifici del Consell i, així,la seva història, per apro-par-lo al ciutadà. Es trac-ta, doncs, d'un llibre bàsi-cament fotogràfic ambuna intencionalitat didàcti-ca. El fotògraf va dedicar

un any de feina a la tasca.La coordinadora del pro-jecte, Margalida Tur, des-taca l'aportació novedosadel llibre atès que unificaa través de les imatgesde l'edifici el recorreguthistòric de Mallorca quesimbolitza el Consell. Enaquest sentit, Tur conside-ra l'obra com una “sínte-si” i destaca que “fins elmoment no existia un lli-bre que parlàs de totsaquests aspectes”. L’e-xemplar efectua un recor-regut cronòlògic i històrica partir de sales, està-tues, quadres, racons,mobles, peces d'orfebre-ria, escuts escolpits enpedra i una gran quantitatde recursos gràfics.

Joaquim Albareda. Ca-talunya en un conflicteeuropeu. Felip V i lapèrdua de les llibertatscatalanes. Generalitatde Catalunya - Edicions62. Barcelona, 2001

L’autor d’Els catalans i Fe-lip V. De la conspiració ala revolta (1700-1705)(ed. Vicens Vives, 1993) ide La Guerra de Succes-sió i l’Onze de Setembre(ed. Empúries, 2000) aca-ba de publicar aquest tre-ball, que constitueix unasíntesi completa i actualit-zada sobre el període.Destaquen les referènciesal paper de les diversespotències en el conflicte ia l’actuació internacionaldels representants de Ca-talunya, fruit de diversesrecerques en arxius euro-peus. L’obra recull tambéuna àmplia recerca fo-togràfica, que enriqueix laiconografia clàssica sobrela guerra.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 70 L’APARADOR

LA GUERRA BRUTA Habid Souaïda. Pagès editors.Col·lecció Guimet, 51. Lleida, 2001. 180 pp.

És ben sabut que a Algèria s’ha entaulat una autèntica guerracivil que encara continua. Des del 1992, l’exèrcit algerià i elsgrups armats islamistes han lluitat salvatgement i han provocatespantoses matances. Entre nosaltres, alguns estudiosos comAntoni Segura i Gema Martín Muñoz han analitzat les causesi el caràcter d’aquest brutal conflicte. Tanmateix, no ha proli-ferat la informació ni la reflexió sobre aquesta guerra.

Per això té un gran interès l’obra de l’antic sotstinent deparacaigudistes de l’Exèrcit Popular Algerià –ANP– HabidSouaïda. Es tracta del primer testimoni d’una persona que haparticipat activament en el conflicte des dels inicis. Explica filper randa el que va veure i fer durant els tres primers anys deguerra. Mostra el maquiavèl·lic comportament de la cúpulade l’exèrcit francès, l’autèntic poder a Algèria. Aquest reduïtgrup de militars estava molt més preocupat per continuar en elpoder que per lluitar contra els extremistes islàmics. Encaramés, li convenia l’existència d’aquests salvatges terroristes perpoder reprimir amb tota duresa qualsevol brot de contestaciósocial i política. En especial, la guerra fou un mitjà per destruirla base social del Front Islàmic de Salvació, que el desembrede 1991 havia assolit tres milions de sufragis i havia estat, ambdiferència, la força més votada.

Souaïda, ara refugiat a França, no sembla tenir gaires simpa-ties pels islamistes i no amaga ni les seves atrocitats ni les se-ves intencions totalitàries. Però denuncia amb fermesa les bru-talitats comeses per l’exèrcit, en especial el fet que hi haguésmilitars disfressats d’islamistes que perpetraven brutals ac-cions terroristes que serien atribuïdes als fonamentalistes.També destaca l’abisme que separa l’estil de vida del grup di-rigent i la resta de la nació. Així, mentre les penúries augmen-taven, avions militars menaven les dones i els empleats delsalts càrrecs a fer les compres a París, Palma, Madrid o Roma.La brutalitat de la repressió i un comandament militar més pre-ocupat per controlar i reprimir la població explicarien, segonsSouaïda, la persistència de la guerrilla islàmica i la relativa ine-ficàcia d’unes forces armades que patien increïbles pèrdueshumanes. Un darrer element molt interessant, i denunciat ambforça per l’antic sotstinent de les forces especials, és el suportoccidental, i en especial de França al règim militar algerià.

Antoni Marimon Riutort

EFE

Els consolatsde laMediterrània

A la Llotja de Mar de Barcelona, orga-nitzada per la Cambra de Comerç, s’hareunit una petita exposició al voltant delLlibre del Consolat de Mar i de la insti-tució que a l’edat mitjana regia les cau-ses mercantils marítimes tant a Valènciacom a Barcelona, Mallorca o Perpinyà.Més endavant, al llarg dels segles XIVi XV altres poblacions en què el merca-deig era prou important, com Tortosa,Girona o Sant Feliu de Guíxols, tambévan crear consolats.

En el segle XIII apareixen els consolatsd’ultramar, que obeïen a la necessitat deregular la navegació a terres llunyanes.Aquestes institucions són avui dia unmodel del passat i també pretext per es-tudiar la Mediterrània en l’època gòtica.

L’exposició que comento ha volgut po-sar l’accent en el Llibre del Consolat deMar, recopilació de textos relacionatsamb l’activitat marítima i comercial, enels deu manuscrits que se’n conserven ien les seves successives edicions, des dela primera impresa a Tarragona o a Bar-celona el 1484-1485. A més de la insti-

tució i el llibre, l’exposició evoca breu-ment l’ambient marítim del període so-bretot a través de la cartografia i de la ti-pologia de les naus medievals, vaixellsde rem i vaixells de vela. Els facsímilsde Portolans resumeixen l’imaginaricol·lectiu del moment enfront del conei-xement que es tenia de l’univers; la Ter-ra dividida en tres continents: Àsia, Eu-ropa i Àfrica, i l’aigua del mar que en-volta l’univers físic habitat.

És una exposició modesta però acuradaacompanyada d’un catàleg de bona pe-dagogia que ha patit una mica del defec-te de confidencialitat, accentuada ara perles obres de rehabilitació i restauració del’edifici de la Llotja de Mar de Barcelo-na. Discreta però precisa, aquesta mostrahauria de permetre una obertura tan ge-ogràfica com artística, històrica i econò-mica, cap a una visió mediterrània del’època gòtica; l’espai mediterrani queva servir de nexe particularment enaquest moment entre pobles i cultures.Un període de gran creació artística,d’interculturalitat, d’expansió mediterrà-nia de Catalunya, però també, al voltantdel Mediterrani i dels seus principalsports de mar, de relació intercultural. En-tre el món àrab i el cristià hi havia no so-lament relacions comercials o guerres ienfrontaments, sinó també una admira-ció i un respecte que feia somiar l’ima-

ginari col·lectiu occidental. La ciutatislàmica, amb el seu urbanisme i la ma-nera de viure, era objecte dels somnismés diversos, complementat amb allòque les corts occidentals anomenaven les“meravelles d’orient”.

Cal recordar que l’època dels consolatsde mar és encara hereva de l’ideal decroada, viu en contacte amb el món bi-zantí, i comprèn civilitzacions tan pecu-liars com la de Venècia.

Potser aquesta pluralitat és la que man-ca una mica a l’exposició, centrada mésdirectament en una realitat catalana,valenciana o balear, que no s’entendriasense copsar la influència vinguda finsaquí dels contactes amb els nous mercatsexteriors, la navegació llunyana i els bo-tins de guerra. És el gran moment del’art gòtic, d’un gòtic mediterrani, delqual la Llotja de València, més encaraque la mateixa de Barcelona, dóna untestimoni universal.

Xavier Barral i Altet

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 71CERCLES D’ART

EFE

Si volem fer un acostament general ala llengua, la geografia, la música, laliteratura i el turisme d’Occitània, po-dem adreçar-nos al portal OccitaNet:http://www.chez.com/occitanet/index.htm

En aquest sentit, també val la penavisitar http://www.geocities.com/Athens/7156/, una pàgina en occitàen què, sota la benvinguda “Plan-venguts sul siti de Guilhèm IX”, ensaproximarem al fenomen dels troba-dors, amb textos i una història de lallengua occitana i del país.

Per saber-ho tot dels trobadors occi-tans: http://www.agntv.com/aura/personatges/trobadors/default.htmon viatjarem a l’edat mitjana perconèixer personatges com Guillemde Berguedà i Guillem de Cabestany.

Jesús Castillo

L’Occitània medieval,a la xarxa

L’adéu deLucrècia Borja

Era el gener de 1502 quan LucrèciaBorja es trobava amb son pare, el papaAlexandre VI (Roderic de Borja). A lacambra del Vaticà, el papa i sa filla,Lucrècia, estaven acompanyats perCèsar Borja, també fill d’Alexandre VI,i Vannozza, la dona que durants moltsanys havia acompanyat Roderic com acompanya sentimental i sexual. Una re-lació, la del papa amb la seva amant, quealeshores era perfectament normal, reco-neguda, respectada i habitual entre car-denals i papes.

El motiu de la trobada era el comiatentre pare i filla, atès que Lucrècia ha-via de partir cap a Ferrara, on son pareli havia trobat, per tercera vegada, unespòs que fos útil als interessos de lapoderosa família Borja. El comiat és unrepàs a les seves vides, incloses les ran-cúnies, venjances, tensions, ambicions ijustificacions de cadascun.

Aquesta escena, perfectament docu-mentada, és la que va servir a Joan Fra-cesc Mira per a escriure el text de la

cantata L’adéu de Lucrècia Borja, ques’estrenà el passat febrer al Palau de laMúsica de València. I sobre aquesta lle-tra és la que Carles Santos ha realitzatl’òpera que porta el mateix nom i ques’estrenà recentment en el Teatre Lliurede Barcelona.

Tant en la versió de concert com d’ò-pera, L’adéu de Lucrècia Borja acostal’espectador (que si vol, naturalment, téel llibre de Joan Francesc Mira per en-dinsar-se en el món borgià) a un apassio-nant moment històric protagonitzat perla poderosíssima família valenciana delsBorja. Una excel·lent oportunitat per en-tendre una mica més un passat en el qualles relacions sentimentals, sexuals, polí-tiques, socials, humanes... eren prou di-ferents –si més no a les clares– del queho són avui. I, sobretot, és, aquest adéude Lucrècia Borja una fabulosa oportu-nitat per entendre i acostar-se a unes deles famílies valencianes més poderosesde la història. En paraules de Carles San-tos: “La dels Borja és una de les històriesmés captivadores i excitants del món.Els valencians hem d’estar-ne orgullo-sos...”

M. P. F.

[+]

600 anys de l’Hospital de laSanta CreuL’Hospital de la Santa Creu de Bar-celona va ser creat el 1401. La se-va història permet resseguir l’evolu-ció de la medicina i de l’assistènciasocial al llarg d’aquests sis segles.També permet mesurar el creixe-ment demogràfic de la ciutat i l’evo-lució d’estils artístics –des de l’edi-fici gòtic dels segles XV-XVI fins alcomplex modernista de Lluís Domè-nech i Montaner, construït entre1911 i 1928. Ara, “L’Hospital de laSanta Creu i Sant Pau de la Ciutatde Barcelona. 600 anys”, al Museud’Història de la Ciutat, aplega 225objectes relacionats amb la històriade la institució. Fins al 10 de febrer.

Icones russesLa seu de la Fundació Caixa deCatalunya, a la Pedrera, hostatjaaquests dies l’exposició “Iconesrusses de la Galeria Tretiakov”.En total, es poden veure 52 pecesdatades entre els segles XIV i XVII.L’exposició ens fa reflexionar sobrel’espiritualitat ortodoxa i sobre elstrets específics que van caracterit-zar aquest gènere artístic, aparent-ment codificat, en el procés deformació nacional de Rússia.A Barcelona fins al 17 de febrer.

De la terra a la imatgeEl Museu Nacional Arqueològic deTarragona presenta, fins el 31de març de 2002, “De la terra a laimatge”, una exposició basada enla secció grega del Musée Saint-Raymond de Tolosa, que inclou es-sencialment ceràmiques, terra-cuitai monedes. Les obres presentadesse situen entre el segle VII aC i elsegle II dC. Corresponen als perío-des tradicionals de l’art grec –ar-caic, clàssic i hel·lenístic– i al prin-cipi del període romà, ja que la do-minació romana no posà fi a aquestart, sinó que el perpetuà, com espot comprovar en diverses pecesprocedents de Tàrraco i que sóncòpies d’originals grecs.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 72 AGENDA EL

TEM

PS

JAUME IIIper Gabriel Ensenyat

L’esdevenir, convuls, accidentat i, fi-nalment, tràgic, que esperava Jaume IIIja es posà de manifest, una mena depremonició, tot just amb el seu naixe-ment, esdevingut a Catània (Sicília) el1315. La mare, Isabel de Sabran, de lacasa reial de Xipre, moria després d’in-fantar el fill. I son pare, l’excèntric iimpetuós Ferran de Mallorca (aquellqui un dia fou cap de la tropa almogà-ver en terres orientals), periclità mentredefensava drets del seu fill a Morea(Peloponès). El nadó, desemparat, fouportat per Ramon Muntaner de Sicíliaa Perpinyà, perquè se’n fes càrrec l’à-via Esclarmonda, vídua de Jaume II deMallorca. El viatge és recontat amb de-licía pel cronista, el qual cercà per alnounat una experimentada mainaderaque “havia haüts vint-e-dos infants” i, amés de la dida que l’alletava, “jo n’ha-

guí d’altres dues (..) per ço que si launa fallia, que les altres fossen apare-llades”. Sens dubte, Muntaner era unhome diligent i previsor.

La mort del rei Sanxo de Mallorca,el 1324, sense descendència legítima,convertí l’infant Jaume en l’únic possi-ble candidat de la casa reial mallorqui-na a la corona, car els altres dos ger-mans vius del difunt rei, Jaume i Felip,havien ingressat en l’orde de SantFrancesc. Precisament l’últim hagué detenir cura de la regència, fins a la ma-joria d’edat de Jaume III, que s’esde-vingué cap a 1330. Oncle i nebot, tan-mateix, no s’entengueren mai, a causadel tarannà rigorista de Felip, membreactiu dels franciscans espirituals, acèr-rims defensors de la pobresa evangèli-ca, caràcter ben allunyat del que mani-festà el rei mallorquí.

La trajectòria d’aquest al front de laCorona de Mallorca presenta dues eta-pes clarament diferenciades en funcióde les relacions amb la corona “gran”,la catalanoaragonesa. Fins a la pujadaal tron de Pere el Cerimoniós, el 1336,aquestes són tranquil·les i pacífiques.Quan coincideixen els dos monarques,comencen a trontollar. A banda de totun seguit de causes conjunturals i es-tructurals que impel·liren totes duescorones a les hostilitats, el tempera-ment d’ambdós reis hi tengué a veure.Al caràcter enèrgic del Cerimoniós,Jaume III n’hi oposà un de no menysvigorós però alhora d’una manca d’ha-bilitat política esfereïdora, que el portàa l’aïllament respecte del seu aliat tra-dicional, França, i a la guerra obertaamb Pere. Aquest no desaprofità l’avi-nentesa per actuar contra Jaume III,primer per via legal (a través d’un pro-cés en què les acusacions no eren tangratuïtes com sovint s’ha dit), i, des-prés, per via militar. Jaume III es trobàtan sol que fins i tot la seva esposaConstança, germana del Cerimoniós,va fer costat al germà. El resultat: l’o-cupació, fàcil, del regne mallorquí(1343) i, amb una mica més de re-sistència, del Rosselló (1343-44). L’in-tent final de Jaume III de reconquerirMallorca (1349) no féu més que con-duir-lo, a ell, a la tomba, i el seu fillJaume a una captivitat inhumana.

ELTEMPSDEL 25 AL 31

DE DESEMBRE

DE 2001 73ESBÓS

“ Al caràcter

enèrgic de Pere el

Cerimoniós, Jaume

III n’hi oposà un de

no menys vigorós,

però d’una manca

d’habilitat política

esfereïdora, que el

portà a l’aïllament

respecte del seu

aliat tradicional,

França, i a la

guerra oberta

amb Pere”

EL T

EMPS