ELTEMPSD’HISTÒRIA · 2003. 12. 17. · ELTEMPSD’HISTÒRIA Després de la mort de Pierre Vilar,...

ELTEMPSD’HISTÒRIA

Després de la mort de Pierre Vilar, l’agostpassat, dediquem EL TEMPS d’Història d’a-quest novembre a la figura d’un historiador imestre d’historiadors que va treballar a bas-tament perquè poguéssim conèixer millor elnostre passat. Una persona que només arri-bar al Principat va identificar-se amb el país,fins al punt d’elaborar una obra cabdal comCatalunya dins l’Espanya moderna, plena devigència.

45 EDITORIAL

46 APUNT

‘The case of Catalonia’50 L’ENTREVISTA amb Ferran Garcia-Oliver53 COMBINATÒRIA

Darmstadt: la ciutat i el seu elementXavier Duran

54 FER I DESFER

55 DOSSIER

Pierre Vilar i la història contemporània

72 HISTÒRIA EN LLIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

PIE

RR

EV

ILA

R

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

JES

ÚS

CIS

CAR

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 1.0

13

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE NOVEMBRE

DE 2003 45

El passat dia 7 d’agost va morir, als noranta-set anys, Pierre Vilar, un referent deprimer ordre, absolutament fonamental per a la historiografia catalana del segleXX. Deixeble d’Ernest Labrousse, Vilar, que havia begut de les riques fonts dela historiografia dels Annalesde la preguerra mundial –Lucien Febvre, Marc

Bloch–, va ser un fervent defensor dels mètodes d’anàlisis marxistes que, en el ter-reny de la història, passaven per conrear una visió globalitzadora de la història, onl’economia, la societat, la política, la cultura, les ideologies… formaven part d’untot, en un joc d’influències mútues indispensables.

Però, més enllà del mètode d’anàlisi històrica que va conrear al llarg de tota la seuavida, més enllà de la seua ingent producció historiogràfica, que abraça des de la bai-xa edat mitjana fins al segle XX, amb un interès especial pel segle XVIII, i des derigorosos treballs empírics fins a obres metodològiques i teòriques i inapreciablestreballs de síntesi, l’obra de Vilar posseeix l’enorme mèrit d’haver-nos fet conèixermillor la història de Catalunya.

D’orígens occitans –en alguna ocasió ha rememorat la dolça llengua que encaraparlaven els seus avis–, va arribar per primera vegada a Catalunya el 1927 amb l’ob-jectiu d’estudiar la nostra geografia. De la geografia va passar a la història, i a par-tir d’aquell moment va establir un lligam, un compromís amb la nació catalana queno va abandonar la resta de la seua vida.

Ja és un tòpic afirmar que en la historiografia catalana i espanyola en general, de-dicada als estudis d’història moderna, hi ha un abans i un després de Catalunya dinsl’Espanya moderna(1962-68), la seua obra fonamental, que no només va donarmolta llum al coneixement d’un període fonamental de la nostra història, sinó que,per damunt de tot, va obrir nombroses vies de recerca que els historiadors catalansmodernistes han prosseguit amb entusiasme i rigor. El deute que en aquest punt lideu la historiografia i la societat catalanes en el seu conjunt és enorme.

Afortunadament, ja en vida, Pierre Vilar va ser mereixedor d’importants reconei-xements per la seua tasca com a hispanista i catalanòfil, entre els quals la Medallad’Or de la Generalitat de Catalunya va ser-ne un dels més destacats. Però a l’horadel seu comiat, des d’EL TEMPS d’Història no volíem deixar passar l’oportunitatque alguns dels historiadors que es reclamen de la seua herència i que es considerendeixebles seus glossaren la seua figura i les seues aportacions a la nostra història. Ésun petit, minúscul, però sentit homenatge a un historiador que va estimar intensa-ment Catalunya.

Pierre Vilar i la història de Catalunya

EDITORIAL

“Ja és un tòpic afirmar que en la historiografia catalana

i espanyola en general, dedicada als estudis d’història moderna,

hi ha un abans i un després de ‘Catalunya dins l’Espanya moderna’,

la seua obra fonamental”

El dia 11 de febrer de 1939 les tropesfranquistes controlaven els Piri-neus d’un extrem a l’altre i tanca-ven la frontera que separa les dues

Catalunyes. La victòria militar delsexèrcits insurrectes enviava a l’exili unamassa impressionant de població civil imilitar (471.000 persones de tots el po-bles de la república, de les quals més de100.000 eren catalanes) que fou ubicadaen una constel·lació de refugis que Paríshavia improvisat en quasi tots els seusdepartaments, o internada en miserablescamps de concentració. En aquestadramàtica situació, els emigrats haviend’escoltar per força els cants de sirenaque, amb el vistiplau de les autoritatsfranceses, el franquisme els feia arribartothora perquè retornessin al territori, elqual mai no havien d’haver abandonat.Però quan els expatriats alçaven la mi-rada, buscant desesperadament la Gene-ralitat de Catalunya perquè els subvenísen aquella hora atziaga, no la trobavenenlloc. On era la Generalitat?

La Generalitat a l’exili. La Genera-litat també s’havia refugiat a l’estatfrancès, però des que aquest havia reco-negut el règim de Franco juntament ambla Gran Bretanya –el 27 de febrer de1939– no tenia cap possibilitat d’actuarlegalment. A aquest greu problema sen’hi afegien dos més igualment impor-tants i que no havien nascut precisamenta l’exili sinó en els darrers dies de laguerra: la pèrdua del seu tresor, confis-

cat a Agullana (Alt Empordà) per ordredel cap del Govern de la República,Juan Negrín, i la negativa del partit de lamajoria –Esquerra Republicana de Ca-talunya (ERC)– a reunir el consell exe-cutiu de la Generalitat, ja que n’erenmembres tres consellers del Partit So-cialista Unificat de Catalunya (PSUC).

És d’aquesta manera que el Frontd’Esquerres quedava definitivament li-quidat. L’anticomunisme visceral delcatalanisme liberal generat com a reac-ció als procediments estalinistes delPSUC durant la guerra havia arribat alpunt àlgid i esclatà amb tota la sevaforça.

Malgrat trobar-se en una situació ex-tremadament precària, la Generalitataconseguí obrir una oficina a París, alcarrer de la Pépinière, prop de l’estacióde Saint-Lazare. Tot i que la policia latenia perfectament detectada, existial’ordre dels seus superiors per tal quefes els ulls grossos a les activitats so-cials que duia a terme i que es limitavena facilitar alguns auxilis a les personesque se li adreçaven per carta i a respon-dre les nombroses demandes d’informa-ció sobre amics i familiars. A Perpinyà,la Generalitat obrí des del principi del’exili una dependència que tenia la seual Casal Català i que li fou provisional-ment cedida per antics emigrats econò-mics amb finalitats humanitàries. Finsal mes de juny de 1939 els serveis d’as-sistència de la Generalitat s’anomena-ven Oeuvre d’aide aux RépublicainsCatalans. Amb la creació de la Funda-ció Ramon Llull s’aconseguí enviar lli-bres, paper, ulleres, objectes d’escripto-ri, etc., als grups culturals que s’havienformat en els camps de concentració;s’ajudà artistes i intel·lectuals, etc. Tan-mateix hem de convenir que el conjuntde tota aquesta ajuda estigué molt llunyde satisfer les necessitats més elemen-tals dels catalans exiliats.

‘The case of Catalonia’

En acabar la guerra la Generalitat ha de buscar,

en l’exili, fórmules per a assegurar la continuïtat

institucional. Després d’un intent frustrat, el 1940,

es constitueix el Consell Nacional de Catalunya.


DE NOVEMBRE

DE 2003 46 APUNT

Lluís Companys. Immediata-ment després de la desfeta,el president de la Generalitatde Catalunya va prendre mesures per omplir el buitinstitucional. A l’abril de 1940va crear, per decret,el Consell Nacional de Catalunya, un primer intentque, tanmateix, no va reeixir: al juny els nazis ocupaven París, capturaven Companys i el lliuraven als franquistes.

La inexistència de facto del Govern dela Generalitat –que era el mateix ques’havia constituït a Barcelona el mes dejuny de 1937–, tot i les peticions delsconsellers del PSUC per tal que sensemés dilació es reunís i actués, les veuscrítiques que en el mateix sentit co-mençaven a alçar els emigrats a Amè-rica i l’accelerada complicació de l’es-cena política internacional, decidirenERC i Acció Catalana Republicana(ACR) a buscar una solució al buit ins-titucional, la qual pensaren que era cre-ar un consell nacional. Les gestions quedugué a terme el president del Parla-ment –Josep Irla– resultaren un fracàs,ja que la majoria de polítics no accepta-ven que Companys volgués mantenir-seen la direcció activa de la política cata-lana. Com a últim recurs per sortir del’atzucac, per un decret del 18 d’abrilde 1940, el president creava el ConsellNacional de Catalunya i en nomenavavocals Pompeu Fabra, Josep Pous i Pa-gès, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Pi iSunyer i Jaume Serra i Hunter. Tanma-teix això no serví per a res, ja que Parísfou ocupat pels exèrcits nazis el 14 dejuny de 1940, quan els vocals del nou iflamant Consell Nacional de Catalunyaencara no havien pres possessió del càr-rec, ja que no havien obtingut de lesautoritats franceses el corresponent per-mís per traslladar-se a la capital del’Hexàgon.

El Consell Nacional de Catalunya.Amb l’ocupació de l’estat francès perles forces hitlerianes, totes les activitatsde l’emigració republicana s’aturarende cop i les seves comunicacions amb laresta del món quedaren tallades. Davantla possibilitat que el règim de Francoentrés en la guerra mundial al costat del’Eix i que Catalunya quedés mancadade representació, l’antic conseller deCultura de la Generalitat –Carles Pi iSunyer– que residia a Gran Bretanyai que estava autoritzat per Lluís Com-panys per a representar-lo en qualsevolcircumstància de manera àmplia i in-condicional, decidí, juntament amb al-tres catalans de l’emigració britànica,crear, el 29 de juliol de 1940, un orga-nisme que assumís provisionalment lesfuncions de l’inoperant Consell Nacio-

nal de Catalunya. Naixia aleshores unnou Consell Nacional, amb seu a Lon-dres, que estava format per Josep MariaBatista i Roca, Ramon Perera, FermíVergés, Josep Trueta i Pere Bosch iGimpera; la presidència, l’ocupava Pi iSunyer. Malgrat les enormes dificultatsde comunicació que hi havia, una de lesprimeres tasques que es realitzà fou re-dactar una declaració adreçada a tots elscatalans explicant les circumstàncies dela creació del Consell i posar-se en con-tacte amb els nuclis d’Amèrica per tald’obtenir el seu suport.

La notícia del segrest, a l’estat francès,seguit del judici i de l’execució a Barce-lona, el 15 d’octubre de 1940, del presi-dent Lluís Companys –qüestionat peramplis sectors de l’emigració– provocàun enorme impacte emocional en elmón de l’exili, el qual inicià una cam-panya de denúncies de la dictadura fran-quista i d’homenatges al president màr-tir que s’estengueren com una reguerade pólvora pels diversos països del’Amèrica Llatina on hi havia presènciacatalana. La formació a Buenos Aires dela Comunitat Catalana de l’Argentina,a finals de 1940 o a principis de 1941,com a moviment de defensa i manteni-ment de la cultura catalana i de recupe-ració política, fou imitada ràpidamentper altres països que acollien colòniescatalanes: Mèxic, Uruguai, la Repúbli-ca Dominicana, Xile, Colòmbia, etc. Totseguit les comunitats catalanes s’adheri-ren al Consell Nacional de Catalunyaa Londres, amb la qual cosa aquestcomptà amb el suport de la majoria delscatalans de l’emigració a Amèrica i mésendavant també amb el de la principalforça nacionalista que actuava a la re-sistència interior, el Front Nacional deCatalunya.

El Consell i l’ONU. La publicació dela Carta de l’Atlàntic –signada el 14d’agost de 1941 entre el president delsEstats Units Franklin D. Roosevelt i elprimer ministre del Regne Unit WinstonChurchill– portava nous aires a l’àmbitinternacional, i per això Carles Pi i Su-nyer aprofità l’acte de commemoracióde l’11 de setembre de 1941, que se ce-lebrà a Londres, per anunciar l’abando-nament de la reivindicació dels principis


DE NOVEMBRE

DE 2003 47

EL T

EMPS

constitucionals i estatuaris abatuts pelfranquisme que fins aleshores sostenia:“La posició catalana, tal com l’hem ex-posada –digué Pi i Sunyer– no corres-pon, per tant, amb la fórmula del retorna la Constitució de 1931 i el restablimentdels òrgans polítics que se’n derivaven.[…] el règim autònom que regulaval’Estatut aprovat per les Corts Consti-tuents de 1932 ha deixat d’existir. […]Catalunya avui no té llei ni té President.Per dissort els arguments jurídics handeixat de tenir cap fonament per a ella.El pacte constitucional està trencat; i noés pas Catalunya la responsable d’aquestestat de dret i de fet.” Pi i Sunyer entenia,doncs, que a nivell mundial s’havia obertun període constituent i que l’alternativapolítica que Catalunya havia de defensaren aquell moment era l’aplicació del dretd’autodeterminació.

L’esfondrament de les potències del’Eix donà pas a una nova realitat inter-nacional, cosa que determinà que repre-sentants de 50 estats assistissin del 25d’abril al 26 de juny de 1945 a la Con-ferència de San Francisco, on per unani-mitat van adoptar la Carta de les Na-cions Unides i l’Estatut de la Cort Inter-nacional de Justícia.

És per això que el 14 d’abril de 1945,quan els tràmits de preparació de la con-ferència de San Francisco estaven fina-litzant, la delegació del Consell Nacio-nal de Catalunya a Nova York s’adreçàals estats patrocinadors (República de laXina, l’URSS, Regne Unit i els EstatsUnits). La delegació del Consell Nacio-nal no era un ens desconegut de les au-toritats americanes, ja que des del 28 demarç de 1942 estava registrada al depar-tament d’Estat de Washington i elsnoms dels tres delegats que la formavenfiguraven com a representants d’un go-vern estranger (català) als Estats Units.A més, havia realitzat una notable laborinformativa mitjançant el butlletí FreeCatalonia, redactat en anglès, que haviaarribat a un gran nombre d’esferes (cen-tres oficials, biblioteques, arxius, uni-versitats, redaccions de periòdics i re-vistes, consolats i ambaixades, etc.).Aquesta tasca fou complementada ambla publicació de diversos escrits talscom Facts about Catalonia, redacció dereports, evacuació de consultes, entre-

vistes, converses amb periodistes, polí-tics, així com amb personalitats de go-verns a l’exili.

La delegació del Consell Nacional,que afirmava parlar en nom propi, dels75.000 catalans organitzats al continentamericà i del poble de Catalunya la veudel qual estava silenciada, elevà a laConferència un memoràndum titulatThe Case of Catalonia. Els seus redac-tors eren Josep Carner-Ribalta, J. Ventu-ra Sureda i J. M. Fontanals. En una lle-tra adjunta es deia que, com que Cata-lunya era una de les poques nacions eu-ropees que encara no havia vist recone-guts els seus drets nacionals, calia con-siderar-la un cas especial i que es cursésaquell memoràndum al president de laConferència per tal que, al temps opor-tú, s’inclogués l’ordre del dia. L’apel·la-ció compresa en el memoràndum co-mençava amb una compilació històricaen què es posava en relleu l’opressióexercida per l’estat espanyol sobre Ca-talunya des de 1714 fins aquells mo-ments en què imperava la dictadurafranquista: “Catalunya ha estat una na-cionalitat oprimida sota la Monarquia,sota la República espanyola i sota Fran-co.” Remarcava que la qüestió catalanano era un problema intern de l’estat es-panyol sinó europeu. I per això assenya-lava que abans d’adoptar cap soluciórespecte al futur del règim de Franco ca-lia tenir en compte la voluntat dels cata-lans, els quals haurien de decidir lliure-ment la seva posició respecte a l’estatespanyol partint del reconeixement deCatalunya com a nació. En conclusió,Catalunya demanava a les Nacions Uni-des:

“a) Que el seu cas, tan diferit, d’allibe-ració nacional, sigui des d’aquest mo-ment inclòs entre els que requereixenimmediata solució.

”b) Que el seu cas, de govern propi[autogovern], figuri en la relació delsd’immediata solució, sota els principis iclàusules de la Carta de l’Atlàntic, inde-pendentment de qualsevol solució re-gional projectada per a Espanya.

”c) Que la seva posició en l’organitza-ció política d’Espanya sigui decididaper ella mateixa, per plebiscit dels na-cionals catalans, després del reconeixe-ment del seu estat legal com a nació.


DE NOVEMBRE

DE 2003 48 APUNT

Amb l’ocupació de l’estat francès per lesforces hitlerianes, totes les activitatsde l’emigració republicana s’aturarende cop i les seves comunicacionsamb la resta del món quedaren tallades.L’antic consellerde Cultura de la Generalitat–Carles Pi i Sunyer–,que residia a GranBretanya, decidí,juntament amb altrescatalans de l’emigració britànica,crear, el 29 de juliol de1940, un organismeque assumísprovisionalment lesfuncions de l’inoperantConsell Nacionalde Catalunya.Naixia aleshores unnou Consell Nacional, amb seu a Londres

”d) Que qualsevol nou desacord o dis-puta entre Catalunya i Espanya siguisotmès al consell de les Nacions Unideso, en la seva representació, a la Cort In-ternacional de Justícia.”

El 16 de maig de 1945 la secretaria dela Conferència, a través de T. T. Mc.Crosky –oficial d’informes–, envià a Jo-sep Carner-Ribalta, en qualitat de pri-mer signatari de l’apel·lació presentada,un escrit en el qual li manifestava que elpropòsit fonamental d’aquella conferèn-cia era l’elaboració de la millor cartapossible per a una organització interna-cional que mantingués la pau i la segu-retat entre tots els ciutadans del món almarge del color, la raça, etc.; per la qualcosa el problema plantejat per ells noseria tingut en consideració.

Aquesta resposta indicava de manerainequívoca que la via internacional perbuscar una possible solució a la qüestiónacional catalana quedava, almenys demoment, barrada. D’altra banda, cal as-senyalar que tant el president interí de laGeneralitat, Josep Irla, com el bloc for-mat pels partits polítics defensors delconstitucionalisme republicà expatriatsa l’estat francès –que era àmpliament

majoritari però momentàniament man-cat d’organització– i que des del silencimantenia un posicionament frontalmentoposat a l’actuació del Consell Nacio-nal, respiraren alleujats. Les aigüestornaven per fi a la llera i el llistó de lesaspiracions nacionals de Catalunya sesituava novament en la Constitució ja-cobina de 1931 i en el migrat Estatutd’autonomia de 1932 que en va emanar.A mitjan juny de 1945 Pi i Sunyer, quees trobava fortament pressionat pelsconstitucionalistes, per tal d’evitar uncisma de conseqüències imprevisiblesen la política catalana a l’emigració ique inevitablement comportaria l’en-frontament entre la Generalitat i el Con-sell Nacional, s’avingué a dissoldreaquest, tot i les protestes d’alguns mem-bres de les comunitats catalanes d’Amè-rica. Finalment, i no sense dificultats,Irla aconseguia presentar el 14 de se-tembre de 1945 el nou govern de laGeneralitat –l’únic de tot l’exili– quequalificava “d’unitat” i en el qual haguéd’incloure ben a contracor un consellerdel PSUC, Joan Comorera.

Daniel Díaz i Esculies


DE NOVEMBRE

DE 2003 49

Acabada la Segona GuerraMundial, Josep Irla, presidentinterí de la Generalitat de Catalunya, va formar un govern a l’exili que substituíel Consell Nacional,format a Londres el 1940.D’esquerra a dreta,membres d’aquest executiu:Josep Carner, Carles Pii Sunyer, Pompeu Fabra,Josep Irla, Joan Comorerai Antoni Rovira i Virgili.

EL T

EMPS

“Vull que el lector es faça unaimatge, una representació decom era la vida aleshores, mésque oferir-li una veritat abso-

luta. No he pretès un llibre teòric, encaraque sense el preceptiu coneixement histò-ric no l’hauria pogut fer.” Ferran Garcia-Oliver defineix d’aquesta manera les in-tencions del llibre que ha publicat recent-ment sobre la vida quotidiana al voltantdel monestir cistercenc de Santa Maria deValldigna. La vall de les sis mesquites. Eltreball i la vida a la Valldigna medieval(editat per la Universitat de València i


DE NOVEMBRE

DE 2003 50 L’ENTREVISTA

“La relació entre monjos icamperols ha estat objected’una llegenda perversa”

Després de publicar

la història del monestir

de Valldigna,

Ferran Garcia-Oliver

s’endinsa ara en la vida

quotidiana de la

comunitat que envoltava

l’abadia cistercenca

amb un llibre “insolent”

que parla dels costums,

de l’economia i també

de les intimitats

dels llauradors de la

Valldigna medieval.

RAF

A G

IL

pendent d’una imminent reedició) no és,de fet, un tractat historiogràfic sobre elsllauradors, moros en la seua majoria, vas-salls de l’abadia cistercenca de Valldigna,sinó un al·legat en favor de la narrativitatple de testimonis, anècdotes i curiositats.Sense perdre, això sí, els fonaments dis-cursius de la història.

—És per això que el defineix com unllibre insolent?

—Així és com ja l’ha qualificat algú.Més aviat és un llibre diferent. D’en-trada em preocupava no sols “quèdir”, sinó també “com dir-ho”. Hi hauna preocupació pel llenguatge i apos-te per solucions narratives que potserdesconcerten el gremi universitari.Aquesta llicència –aquesta insolència,si ho vols– no me la vaig permetre ambel primer llibre sobre el monestir.

—Aquell era un relat més ortodox.—És que les fonts de què partia tam-

bé eren, com dir-ho?, més canòniques.Es tractava de fonts més aspres i eixu-tes, que t’obligaven a contar, a seguirles traces del poder senyorial i les seuesmanifestacions dins i fora de l’abadia.Aquesta, no, aquesta s’endinsa en elcor i en la carn de les persones que vi-vien en les alqueries de la vall. Ens do-nen l’oportunitat d’il·luminar àmbitson el medievalista a males penes potentrar, com el del sexe, la violència, lafamília, les dones. És una mena detranscripció de la realitat. Stendhaldemanava al novel·lista de projectarun espill sobre la realitat circumdant;jo no he fet més que projectar docu-ments.

—Com era la vida al voltant del mo-nestir?

—Si hi ha una paraula que ho defi-neix, aquesta és dura, duríssima fins itot. És una batalla diària contra la su-pervivència, contra el medi, contra l’o-ratge, una lluita contra el senyor, enaquest cas, contra els abats poderososde Valldigna. I una lluita entre els ma-teixos camperols, que és la que méssorprèn, perquè no esperava mai quees desplegara amb aquella brutal in-tensitat i freqüència. Hi ha enfronta-ments travats per l’odi, per l’animad-versió, per l’enveja, per l’hegemoniasocial en l’espai de l’alqueria i la vall.

Sense oblidar una dura lluita de gène-re entre homes i dones.

—Quina relació s’establia entre elsmonjos i la comunitat?

—La relació era complexa. Els se-nyors estaven interessats a apropiar-sede la major quantitat de rendes, peròels camperols, és clar, feien el possibleper donar-los-en el mínim. En qualse-vol cas, aquestes relacions dures i con-flictives són generalitzades a tot arreu.El que ha passat amb Valldigna és queles relacions s’han impregnat d’una vi-sió maniquea i d’una llegenda perver-sa, que és la que forjaren els revolucio-naris burgesos del segle XVIII, ambhistòries com les de la capa i el clau,per exemple.

—Com era aquesta història?—Doncs resulta que els monjos pen-

javen la capa en un clau a la part pos-terior de la porta d’una casa, i si arri-bava l’home i se la trobava, la capa, sa-bia que no podia entrar perquè se su-posava que el monjo era a dins fent undeterminat ús de la dona del llaurador.Falòrnies com aquesta han afegit unplus d’aversió que en bona part ésfruit d’una invenció.

—Creu que s’ha magnificat l’opressiódels abats envers els camperols?

—La relació era dura, però també te-nia els seus moments d’entesa. Sobre-tot perquè no hi havia cap protectormillor que la del senyor.

—Es necessitaven els uns als altres,doncs?

—Efectivament. Davant de les agres-sions de les comunitats veïnes, el se-nyor és el màxim valedor. I, de fet,mentre que la major part de comuni-tats camperoles cristianes de les co-marques centrals valencianes s’enfon-sen econòmicament a la segona meitatdel segle XV, Valldigna sobreïx, sobre-tot per la gestió intel·ligent dels mon-jos. El que passa és que la memòriaque ens ha quedat és la de l’època mo-derna, la de la lluita contra el feudalis-me, esguitada d’un odi ferotge. Fruitd’aquest odi, encara avui es donen epi-sodis curiosos a la Valldigna.

—Algun exemple…—Un de molt significatiu. Quan el

1974 es va crear el moviment Salvemla Valldigna i els entusiastes promotors


DE NOVEMBRE

DE 2003 51

“Històries com les dela capa i el clau,segons la qual si elmarit arribava a casai es trobava la capad’un monjo penjadade la porta no podiaentrar perquè se suposava que el monjoestava fent un ús determinat de l’esposa, han afegitun plus d’aversió queen bona part és fruitd’una invenció”

“La vida al voltant del monestir és una lluita diàriacontra la supervivència,contra el medi, contra l’oratge, contra els abats,i també una batalla entre els mateixos camperols,que es desplegava amb una brutal intensitat i freqüència.”

anaven casa per casa demanant signa-tures, la gent els preguntava: “Això ésperquè tornen els monjos? Si és peraixò, jo no firme res.” Encara perdu-rava la por a la tornada dels monjos.

—Com va afectar la revolta de les Ger-manies a la vida de les comunitats?

—Va significar clarament un abans iun després. Amb la guerra de les Ger-manies la població musulmana va serbatejada a la força. I tot i que moltsd’ells continuaven practicant l’islamen la clandestinitat, la conversió vaforçar moltes famílies a la fugida.Aquest procés, però, es va produirtambé en la resta de comunitats. Defet, el País Valencià de l’endemà de lesGermanies es desperta amb un altrerostre, fins i tot en molts casos ambuna altra llengua. I és per això que l’e-dat mitjana ací no s’acaba amb el des-cobriment d’Amèrica o amb la caigu-da de Constantinoble, com s’ha creguttradicionalment, sinó el 1521, amb lesGermanies.

—Els monjos mai no havien intentat laconversió de la població musulmana quevivia al voltant del monestir?

—Mai. Ells vivien dins de les mura-lles i no es preocupaven de la religiódels seus veïns. De fet, des del 1298,quan s’hi instal·laren, fins al 1609, nointentaren cap mena de conversió. En-cara és més, la comunitat cistercencapreferia els moros, perquè pagavenmés i millor i perquè eren més dòcils.Clar, eren els vençuts d’una guerra deconquesta.

—Com s’estructurava la població?—L’ànima dels pobles eren les famí-

lies, a través de les quals s’estructura-va tot: els afectes, la iniciació sexual,els matrimonis, la vida i la mort. Tot ique l’home era el cap visible, la donaera molt més forta del que podia sem-blar. Fins i tot eren capaces de tornar-se a un home que gosava agredir-les.

—Aquesta ha estat potser una de lessorpreses d’aquest llibre?

—Sí, i per això les anomene “donesfortes”. Són dones que davant del’absència dels marits dirigeixen l’em-presa familiar, que decideixen en granpart les aliances matrimonials. Ara bé,també són les primeres que pateixen laviolència domèstica.

—En els casaments, sembla que tam-poc no són gaire afortunades.

—El casament no respon mai a leslleis de l’amor. Ni a la Valldigna, ni aBorgonya, ni a Sicília. L’amor no exis-teix dins del matrimoni. Les il·lusions,la passió, el sexe i el desig en quedenfora. El matrimoni és molt més pro-saic. Es tracta d’unir dues cases, dospatrimonis semblants. I això no sem-pre era fàcil d’aconseguir. A més, caltenir en compte que cap dona podiacasar-se sense un dot. I de vegadess’havia d’empenyorar el patrimonidomèstic per aconseguir-lo. Per totaixò, els camins cap al casament erenllargs i sinuosos.

—Si els matrimonis trigaven a arribari la vida era sensiblement més curta,com s’ho feien per procrear, una de lesfuncions socialment més importants?

—Aquestes són les contradiccions detot sistema. No cal dir que aquellagent s’havia de casar més jove perforça. Però també és veritat que lesseqüeles d’un celibat excessivamentprolongat provocava una increïbledepredació sexual. Contra xiques fa-drines, contra xiques orfes, contra lesviudes. Els homes arribaven a practi-car el segrest si no aconseguien el vist-iplau per casar-se amb una dona…Tot això generava més violència enca-ra. Hi ha casos terribles en què elsgermans de la xica assassinaven el se-

grestador per rentar l’honor de la fa-mília. En realitat, si hi ha alguna cosaque defineix les relacions quotidianesa Europa durant tota l’edat mitjana,és la violència.

—De fet, diu en el llibre que al senyo-riu de Valldigna “es mor amb molta, pot-ser massa, facilitat”.

—A part dels filtres naturals del’obstetrícia –el gran drama era sobre-viure els primers mesos de vida–, laviolència acabava amb molts joves.Molts es deixaven la vida pel camí perun grapat de tramussos o un porró devi, literalment. És terrible, si es pensa.

—Què ha descobert estudiant la vidaquotidana a la Valldigna medieval?

—Quan vaig començar el llibre, jovolia parlar de lladres i serenos, debons contra dolents: camperols contrasenyors. Però les fonts, i moltes lectu-res, em van portar a descobrir un àm-bit molt més quotidià, un àmbit im-previsible i irrepetible tot alhora. Peraixò, doncs, la meua cita de Goetheque encapçala el llibre. El que vol dirés que si parlem de feudalisme, desd’una perspectiva teòrica, qualsevolhistoriador pot fer-ho. Però només jo,com a escriptor, com a historiador, hepogut parlar d’aquesta Valldigna, per-què ningú fins aleshores no havia fres-sat aquest mateix camí.

Rosanna Melià


DE NOVEMBRE

DE 2003 52 L’ENTREVISTA

RAF

A G

IL


DE NOVEMBRE

DE 2003 53

L’element químic de nombre atòmic 110 ha rebut el nom de darmstadti en homenat-ge a la ciutat alemanya de Darmstadt o, més concretament, a l’important centre derecerca que acull. Allà s’han sintetitzat diversos elements químics, entre els qualsel número 110, el darrer dels que, fins ara, han estat batejats. El landde Hesse, on

es troba Darmstadt, ja tenia el seu element: el 108, que s’anomena hassi. El nombre atò-mic indica el nombre de protons –partícules subatòmiques positives– que hi ha en el nu-cli i que caracteritzen un element: l’hidrogen té un protó; l’heli, dos; el liti, tres…

Els elements de nombre atòmic superior a 92 (com l’urani) i alguns dels altres no exis-teixen en la natura i se sintetitzen fent xocar en grans acceleradors de partícules dos ele-ments més lleugers o bé bombardejant-ne un amb feixos de neutrons –partícules sub-atòmiques neutres, també presents en el nucli de l’àtom–. En el cas dels darmstadti, esvan fer col·lidir nuclis de plom i níquel, i això va fer sorgir aquest element, que va exis-tir només unes petites fraccions de segon.

El primer element obtingut de manera artificial es va anomenar tecneci, per la paraulagrega (tekhnetós) que significa precisament això: artificial. El van descobrir dos italians,Emilio Segrè i Carlo Perrier, el 1937, a la Universitat de Palerm. Però el procés de sín-tesi no l’havien realitzat ells. Va ser Ernesto Orlando Lawrence –que està homenatjatamb l’element 103, el laurenci– qui els va enviar una placa de molibdè que havia estatbombardejada per deuterons –nuclis d’un isòtop de l’hidrogen– en un ciclotró. Aquestaparell va ser el primer accelerador de partícules que va assolir altes energies i que vavaler a Lawrence el premi Nobel el 1939. En els actuals acceleradors de partícules, tros-sos de matèria són portats fins a velocitats properes a la de la llum. D’aquesta manera,els nuclis es desintegren i les partícules xoquen i s’anihilen o es transformen en altres denoves. Tot un món de reaccions a la més petita escala de la matèria que permet endin-sar-se en les entranyes dels àtoms i deduir-ne la composició.

L’anàlisi dels dos italians va permetre detectar en la placa traces d’un element desco-negut fins aleshores. Desconegut, però no poc esperat. Corresponia al número 43, queera, precisament, un dels forats que el rus Dimitri Mendeleiev havia deixat en elaborarla seva taula periòdica al segle XIX. Els dos investigadors italians van aïllar una milmi-lionèsima de gram. Va ser suficient per caracteritzar el que anomenarien tecneci. Aquestelement és radioactiu i van observar que la seva vida mitjana era de 4 milions d’anys.Això significa que tot el tecneci que es podia haver format al principi de la història dela Terra, fa 4.650 milions d’anys, ja s’hauria desintegrat. Per això no s’havia trobat finsaleshores.

Però el tecneci podria haver tingut un altre nom. El 1925, tres alemanys –I. Tacke, W.Noddack i O. Berg– van aïllar traces d’un element nou en un mineral anomenat colum-bita, que havia estat bombardejat amb feixos d’electrons. El van anomenar masuri –enhonor d’un districte de Prúsia–. Però sempre van pensar que s’havien equivocat en elscàlculs i no van confirmar la troballa. El 1999, un altre químic va repetir els passos quehavien descrit i va confirmar que, molt probablement, tots tres havien descobert de debòl’element número 43.

Tristos fracassos a banda, el tecneci va obrir la porta a la síntesi de més elements arti-ficials. A partir del número 92, l’urani, tots ho són, ja que ha passat massa temps perquèencara en quedin traces. Però des del 1937 se sap com sintetitzar-ne, i així s’ha anat allar-gant la taula periòdica. Tot i que els darrers elements tenen una vida tan efímera que totjust donen temps a identificar-los i a conèixer-ne alguna propietat.

COMBINATÒRIAEL

TEM

PS

Darmstadt: la ciutat i el seu elementXavier Duran, escriptor i periodista científic

El passat mes d’agost es

va donar nom a l’element

químic número 110:

el darmstadti.

Això dóna peu a recordar

la història dels elements

artificials, iniciada fa

més de seixanta anys.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE NOVEMBRE

DE 2003 54 FER I DESFER

Pierre Vilar ha estat una de les gransfigures de la historiografia del se-gle XX. I si bé la seva obra ha pa-tit en els darrers anys el silenci que

els cultivadors de la “nouvelle histoire”van voler fer sobre els seus predeces-sors, torna ara a ressorgir, un cop ha pas-sat aquella onada estèril i superficial.A mesura que els historiadors retornena l’anàlisi de la realitat, oblidant unsanys dedicats a perseguir els fantasmesde signes i representacions, resulta evi-dent l’actualitat de la visió globalitzado-ra de Vilar.

El mètode. Per a Vilar, justament, elsmètodes de recerca es defineixen per laseva capacitat d’explicar els problemesreals dels homes, d’ahir i d’avui, i d’a-judar amb això a resoldre’ls. No els favàlids la sola coloració política, nil’adscripció a una escola, sinó l’eficà-cia pràctica. En una carta escrita el fe-brer del 1957 deia: “Si jo no cregués laciència històrica capaç d’explicació id’evocació davant de la dissort humanai de la grandesa humana (tenint, com aperspectiva, la gran esperança d’alleu-jar l’una i d’ajudar l’altra), no passariapas la meva vida enmig de xifres i pa-tracols. Ara bé, si anàvem a la recercade l’home amb vagues sentiments debondat i una intenció de literatura, aixòafegiria a la inutilitat unes pretensionsben antipàtiques. No és pas una ciènciafreda el que volem, però és una cièn-cia.”

El seu mètode globalitzador, ambiciósi complex, el va aplicar sobretot a la se-va gran obra de recerca,Catalunya dinsl’Espanya moderna, definida com unestudi d’“els fonaments econòmics deles estructures nacionals”: un intentd’anar des de la consideració del medinatural en què habita un grup humà finsa l’aparició de la seva consciència col-lectiva.

En l’època en què jo començava a es-tudiar, la història de Catalunya era en-cara, en l’essencial, la del gloriosostemps medievals, completada per al-guns rars moments de represa: la guer-ra dels Segadors, la guerra de Succes-

Vilar i la historiografiacontemporània

Pierre Vilar, amb un mètode científic d’anàlisi

de la realitat, ha esdevingut mestre per als

historiadors que busquen l’anàlisi global

de la societat. Fer història.


DE NOVEMBRE

DE 2003 55DOSSIER

EL T

EMPS

Pierre Vilar moria el passat7 d’agost a Saint-Palais,al País Basc francès.Després de 97 anys de vida,deixava per a la posteritatuna obra extensa i influent,en què destaca Catalunya dinsl’Espanya moderna.L’historiador es va sentir atretper Catalunya només arribar.

sió… Eren els anys en què Vicens co-mençava a prendre consciència de lanecessitat d’estudiar els temps contem-poranis, fins aleshores força negligits,i dedicava els seus primers esforços alsegle XIX, a la industrialització i alsinicis del moviment obrer, enmig de lamalfiança d’alguns que pensaven queera millor seguir parlant només delcomte Guifré i del rei en Jaume i deixarde banda una època més propera, oncaldria fer esment de les lluites socials.En la visió tradicional de la nostrahistòria només hi havia lloc per a unpassat gloriós i després, almenys fins ala Renaixença, per una llarga i estèrildecadència. Està clar que alguns s’ado-naven que la represa industrialitzadoradel segle XIX tenia els seus fonamentsen moments anteriors, potser en elXVIII. Però què sabíem d’aquest segleXVIII? Ben poca cosa. Massa poc percontestar la mena de preguntes que ensformulàvem als últims anys cinquanta.

Catalunya dins… La publicació el1962 de Catalunya dins l’Espanya mo-dernava canviar la nostra manera d’en-tendre els fonaments de la Catalunyacontemporània, els orígens de la qualvam aprendre d’anar a cercar, més enllàde la fàbrica Bonaplata i de l’oda “A lapàtria”, a temps anteriors i a escenarisaparentment més modestos: als campson es plantaven vinyes noves, als telersvilatans, als traginers que duien Penín-sula endins els teixits i als vaixells queportaven els aiguardents per totes les ru-tes de l’Atlàntic. Allí es trobaven els ini-cis –microscòpics individualment, peròd’efectes transformadors poderosos enla seva suma– d’una activitat que mobi-litzaria les forces del país per a la granaventura de la industrialització i, a la ve-gada, per a la recuperació de la sevaconsciència col·lectiva.

Això ens va fer entendre una cosa quecosta molt que la major part dels nostrescol·legues historiadors castellans com-prenguin: que les forces que expliquenaquest desvetllament, cal anar a cercar-les en els treballs i les lluites quotidianesde “la gent”, no en la ineficaç paperassaprogramàtica i en la retòrica legislati-va d’allò que s’anomena, impròpiament,usant dos termes contradictoris, com ja

havia assenyalat Vilar fa anys, el “des-potisme il·lustrat”.

Vilar no es limitava, però, a explicar-nos la Catalunya del segle XVIII. Ha-vent-se proposat de fer l’estudi dels fo-naments econòmics de les estructuresnacionals, va endinsar-se en els temps ala recerca dels orígens històrics de la na-ció catalana, de manera que el seu llibreva esdevenir, a la fi, una visió de conjuntde les nostres terres i de la nostra histò-ria. Aquesta recerca dels orígens li eranecessària, perquè Vilar no confonia lanació amb el nacionalisme d’un momentdonat, sinó que sabia que calia cercarben endins les seves arrels, com a pro-ducte d’una evolució històrica peculiar.

En un llibre d’entrevistes publicat alBrasil fa uns anys, li deia a Marcia Man-sor d’Alessio: “Els fenòmens nacionalsno s’han de prendre com a fenòmens po-


DE NOVEMBRE

DE 2003 56 DOSSIER

Vilar no es limitavaa explicar-nosla Catalunyadel segle XVIII.Havent-se proposatde fer l’estudi dels fonaments econòmicsde les estructures nacionals, va endinsar-se en elstemps a la recercadels orígens històricsde la nació catalana,de manera que el seullibre va esdevenir, a la fi, una visió deconjunt de les nostresterres i de la nostrahistòria

Els estudis de Pierre Vilarvan servir per esclarir moltsaspectes del segle XVIIIa Catalunya, del qual sabíemben poca cosa. Massa poc,de fet, per contestar la menade preguntes que aquí ensformulàvem als últims anyscinquanta del segle XX.

EL T

EMPS


DE NOVEMBRE

DE 2003 57

lítics d’un moment específic. Cal, abansde qualsevol altra cosa, tractar de veu-re’ls com a fenòmens universals, fenò-mens psicològics profunds als quals,a més, s’adapten unes circumstàncieshistòriques donades.”

Aquest punt de partida ens ha permèsde superar la vella visió truncada enquè un brillant passat medieval va es-vaint-se fins a acabar amb l’enfonsa-ment polític del 1714, en allò que San-pere i Miquel va qualificar com la fi dela nació catalana –mentre que era sola-ment la fi de l’estat català, per renéixerde manera més o menys misteriosa amitjan segle XIX–. Estem bastint avui,pel contrari, una nova història de Cata-lunya sense fractures, que parla d’unacontinuïtat en què les institucions i leslleis que la força de les armes van li-quidar el 1714 no apareixen com una

vella carcassa fossilitzada, sinó que lesveiem formant part d’un projecte mo-dernitzador, de naturalesa semblant alsque es desenvolupaven a Holanda i An-glaterra. Així ho va saber entendre Cap-many, que creia veure en les Corts deCadis la possibilitat d’una continuacióde les institucions lliures que les armesde Felip V havien enderrocat, de mane-ra que va escriure, per a aquestes, unaPráctica y estilo de celebrar cortes. Enaquest document explicava el funciona-ment de les Corts de la Corona d’Ara-gó, n’analitzava les constitucions i hiafegia, entre altres textos complemen-taris, el reglament de la Cambra delsComuns britànica, com a prova evidentque mirava endavant, cap a un futur dellibertat que enllacés amb les arrelshistòriques de les constitucions deCatalunya.

Investigacions recents aporten textos,estudis i documents que ens permetende veure amb nova llum la guerra deSuccessió i que ens ajuden a entendremillor la forma amb què, un cop anul·la-des les institucions representatives, vaser la societat civil la que va conser-var alguns elements d’aquell projectecol·lectiu i va tirar endavant en el ter-reny del desenvolupament econòmic, simés no en la part que podia realitzar-se.Aquest intent de veure amb nous ulls lescontinuïtats de la nostra història hauriaestat inviable si ens hagués mancat lapeça essencial amb què Vilar ens va per-metre de reconstruir l’edifici sencer dela nostra evolució històrica, pel damuntde les fractures del 1714.

El llegat de Vilar. Els historiadorsde la meva generació, per altra banda,vam aprendre de Vilar no solamenthistòria de Catalunya sinó també moltsaltres aspectes fonamentals que donensentit a l’ofici d’historiador, i que enfan no solament un treball sinó una de-dicació que ens omple la vida, perquèés, a la vegada que la nostra feina, lanostra forma d’estar en el món lluitanta favor de les coses que valen la penai contra totes les que cal denunciar icombatre. Hem après d’ell a esforçar-nos a entendre globalment els fetshistòrics, a tractar d’interpretar-los enla seva complexitat i en les seves in-teraccions, sense dissociar els diversosnivells a l’interior de l’anàlisi; a no ferhistòria política o econòmica o cultu-ral, sinó a fondre, com deia ell en unaentrevista de l’any 1972, el que éseconòmic amb el social, el polític, l’i-deològic i espiritual, per assolir el queés realment “històric”. Però hem aprèstambé, i això és molt més important en-cara, que l’única finalitat que pot justi-ficar aquest treball és, més enllà de lacuriositat intel·lectual o de la recercad’una justificació ideològica, la neces-sitat de comprendre i fer comprendremillor la manera en què les societatshumanes s’esforcen a millorar la sevasort i a construir el seu futur.

Josep FontanaProfessor emèrit de la

Universitat Pompeu Fabra

Quan va publicar-la per primer copa França, el 1962, i dos anys des-prés en català, Pierre Vilar co-mençava la presentació de les

“etapes metodològiques” que l’havienportat a escriure Catalunya dins l’Es-panya modernadient-nos que aquellaobra era “fruit d’una meditació massallarga” que anava “de la recerca geo-gràfica a la investigació de les estructu-res nacionals”. I recordava que “sensela Guerra Civil espanyola, hauria estatprobablement una tesi clàssica de ‘geo-grafia regional’”; o “sense la SegonaGuerra Mundial i els quatre anys decaptivitat, hauria estat centrada sobreun estudi d’història econòmica conjun-tural”. Fou la història mateixa que vafer de Vilar un historiador i aquesta ma-teixa la que va impedir que la seva fosuna excel·lent tesi doctoral de geografiao economia “regional” avui oblidada.La història de la lluita contra Franco i elnazisme va convertir Catalunya dinsl’Espanya modernaen aquest estranyclàssic que trenca tots els motllesacadèmics del seu temps, i encara mésdel nostre.

A més de vitalment, la història el vacorprendre intel·lectualment i el va in-duir a preguntar-se “per què, en tal da-ta, a tal lloc, la consciència de grups’esborra o s’exalta, s’acontenta ambsignes vagues de la comunitat, o n’exi-geix la sobirania, l’afirmació política, avegades amb les armes a la mà”. La re-

cerca d’una resposta va conduir-lo a es-tudiar “la capacitat d’acció col·lectiva”,que “és, per a l’historiador, el millor‘test’, el millor ‘sociodrama’.” I la vo-luntat de comprendre la capacitat d’ac-ció col·lectiva, amb totes les seves aspi-racions, fracassos i assoliments, va por-tar-lo a intentar d’entendre l’anatomiad’una societat: “Aquesta obra no seriaigual si jo no hagués volgut (durant elllarg parèntesi de la meva captivitat)una teorització que ajudés realment aextreure l’anatomia de societats i no ha-gués tingut una aversió per les teoritza-cions massa ràpides de construccions‘de moda’.” Volia, ni més ni menys,aprendre i ensenyar a pensar històrica-ment el moviment de la història.

El classicisme d’una obra. Qua-ranta anys després, el fruit d’aquestameditació massa llarga és una obraclàssica que, com qualsevol veritableclàssic capaç de transcendir les misè-ries i heroïcitats del seu temps, continuaimpressionant qui tingui el coratge dellegir-la. Però, com passa amb tantesobres clàssiques fetes a contracorrent,són ben pocs els qui s’amaren de veritatdels quatre volums i les dues mil pàgi-nes d’aquesta Catalunya dins l’Espa-nya moderna, més citada que llegida, icada cop més arraconada en la historio-grafia acadèmica.

L’obra cabdal de Pierre Vilar impres-siona i subjuga, d’entrada, per la com-binació entre l’amplitud de la seva visiói la solidesa de la seva erudició, entre laconsistència del seu material empírici la capacitat d’interrogar-lo. Però lacomplexitat del seu encadenament deraonaments i la pròpia dimensió de l’o-bra que en resulta també fan molt difí-cil digerir-la en alguna fórmula senzi-lla, una interpretació clara i sense mati-sos. Entre la reverència i l’oblit, el des-tí més tràgic dels clàssics acostuma a

L’actualitatd’un clàssic


DE NOVEMBRE

DE 2003 58 DOSSIER

‘Catalunya dins

l’Espanya moderna’,

de Pierre Vilar,

és un clàssic d’allò

més actual.

ser la simplificació dels fragments tros-sejats que arriben amb massa facilitat al’esdevenidor per referències de segonamà.

I és que no resulta planer ni senzill as-similar sencera una obra que començaamb un primer volum d’“Introducció almedi natural” destinat a explicar que“la primacia econòmica catalana noprové pas d’una excepcional fecunditatnatural”, i que “Catalunya és un com-plex de ‘bons països’ i de països medio-cres, que de grat es menyspreen o enge-loseixen, però que no podrien passar elsuns dels altres, car dels uns als altres elsproductes circulen, el homes emigren”.Prossegueix amb un segon volum sobre“El medi històric”, en el qual cerca per-filar els trets distintius d’un “heretatged’habituds jurídiques i econòmiques,d’institucions socials, de records polí-

tics i espirituals, capaços de frenar od’accelerar, segons els casos, els fenò-mens nous, de desaparèixer amb llurcontacte, o, al contrari, de reforçar-se”.Continua amb un tercer volum sobre“Les transformacions agràries del segleXVIII català”, que analitza el procésque va conduir “de l’impuls de les for-ces productives a la formació d’unaburgesia nova”. I es clou amb un quartvolum sobre “La formació del capitalcomercial”, dedicat a explicar per què“l’esdevenidor capitalista de la societates prepararà en la mesura en què unaàmplia fracció dels ingressos agrícoles,en lloc d’anar a engrandir la fortunasenyorial o d’assegurar la vida d’unpagès parcel·lari, tindrà oportunitatd’invertir-se en produccions d’un noutipus i farà esclatar, així, els quadres del’antiga vida artesana i corporativa”.

Un llarg viatge a través del trànsit delfeudalisme al capitalisme, fins a lesportes de la revolució industrial, totplegat per aclarir “els fonaments econò-mics de les estructures nacionals”.

La dificultat de digerir-la ha propiciatla tendència a fer-ne versions parcials oespecialitzades que escapcen les bran-ques de l’arbre argumental de Vilar. En-cara que sigui amb la millor de les in-tencions, cercant copsar-ne l’amplituddel tronc, s’han forçat resums fragmen-taris que han tendit a limitar-se a unapresentació molt simplificada de l’en-llaç entre els volums tercer i quart: eldinamisme agrari d’unes masies apa-rentment alliberades molt aviat de la fè-rula feudal que, mitjançant la institucióde l’hereu i els lligams comercials ambEuropa i Amèrica, haurien acumulat elscapitals i la capacitat innovadora propi-


DE NOVEMBRE

DE 2003 59EL

TEM

PS

ciadores de la primerenca arrencada in-dustrial de la Catalunya contemporània.És cert que cada una de les peces d’a-questa simplificació pot trobar-se en al-gun racó de l’obra de Vilar. Però en-llaçades amb moltes altres coses, for-mant un entramat explicatiu molt méscomplex i interessant, ple de contrastos.

Sempre m’ha fascinat la seva manerad’acabar el tercer volum sobre lestransformacions agràries, recordant quehi ha vàries Catalunyes. La CatalunyaVella de les masies de l’est i la Cata-lunya Nova dels pobles d’hàbitat con-centrat de l’oest, la Catalunya de lamuntanya pirinenca, les masies subur-banes del litoral, el món sempre unamica a part de les Terres de l’Ebre. Se-parades per l’orografia i les xarxes hi-drogràfiques, però unides per corredorsi zones de transició. Perquè és ambaquesta manera tan vilariana de combi-nar geografia, estructura i conjuntura,i de saber treure punta als testimoniscontradictoris de les pròpies fonts coe-tànies, com va encaixar la controvertidaqüestió de la pervivència, l’encarcara-ment i la fallida del règim senyorial alPrincipat.

Les xifres agregades mostren que “ungran conjunt d’arrendaments senyorialsa Catalunya, al segle XVIII, multiplicael seu ingrés per cinc, mentre els preusagrícoles es multipliquen per tres”.Tanmateix, i a la vegada, força testimo-nis parlen d’una classe emergent d’hi-sendats rurals amb els trets que Fran-cisco de Zamora va atribuir el 1786 al’amo d’una gran masia de Matadepera(en castellà, a l’original): “Moltes d’a-questes cases no tenen senyor directe;i altres, encara que en tinguin, tenen lamateixa llibertat que si no la tinguessin,perquè ells tenen establertes les seveshisendes, poden vendre-les, millorar-les, establir-les a altres, i fer el mateixque els amos que no reconeixen el seusenyoriu.”

Altres testimonis ens parlen, per aca-bar-ho d’adobar, d’una darrera “reacciósenyorial” a les acaballes de l’antic rè-gim que Vilar, seguint el seu mestre La-brousse, va relacionar amb “la crisi in-negablement dura –encara completa-ment ignorada– soferta pel sistemaagrari català als darrers anys del segle

XVIII”. “És fins i tot probable –es-criurà– que la Catalunya del segleXVIII hagi conegut, com França, una‘reacció senyorial’ aferrada a descobrirdrets oblidats, a fer el capbreu, ‘l’in-ventari i el reconeixement’, de les càr-regues antigues. En aquest sentit hompodria plantejar-se fins a quin punt,quan veiem que s’eleva el rendimentd’aquestes càrregues, el fenomen noprové més aviat d’aquesta duresa fiscalincrementada que del desenvolupamenteconòmic i l’alça dels preus. Aquestaobjecció té el seu pes.”

Pierre Vilar cercarà una sortida al di-lema amb l’estudi més del que hi haviasota el règim senyorial que no pas de laseva pervivència: “Aquest arcaisme, detotes maneres, es manifesta de formamolt diversa segons els llocs, i segonsel grau d’eficàcia dels agents del crei-xement tècnic i econòmic. [...] El segleexperimenta la transició entre la deduc-ció jurídica senyorial, fixada pel cos-tum i, per tant, inadaptada a les realitatsnoves, i la simple renda del sòl. [...] Elproblema és saber en quins casos, pera les diverses classes pageses, aquestescàrregues se sumen, se separen o s’ex-clouen i quin pot ésser el paper, enaquesta classificació de les formes in-termèdies –dominants en la pràctica ca-talana–: l’establiment emfitèutic i laparceria.” Tal com va sentenciar l’eco-nomista Eudald Jaumeandreu el 1836(també en castellà a l’original), “Cata-lunya ha prosperat no en raó de les ve-xacions dels drets senyorials sinó mal-grat aquests.”

En aquell petit món ple de contrastos imatisos, on “no s’han de subestimar lestransformacions” però on “hom s’ado-na que al final del segle les tendènciescatastròfiques de les velles demografiesno estan superades decisivament i l’a-gricultura intensiva i comercialitzadaestà lluny d’abraçar tot el territori”, Vi-lar ens advertia: “No pronunciem mas-sa aviat la paraula ‘revolucions’.”

Si l’expansió i la renovació agrària delsegle XVIII no van ser cap “revolució”,quin fou el seu impacte? Saber treurel’entrellat a la importància d’aquellesmodestes transformacions és, al meuentendre, una de les troballes més gransde Catalunya dins l’Espanya moderna:


DE NOVEMBRE

DE 2003 60 DOSSIER

Quaranta anys després el fruit d’aquella meditaciómassa llarga és unaobra clàssica que, com qualsevol veritable clàssic capaç de transcendirles misèries i heroïcitats del seutemps, continua impressionant qui tingui el coratgede llegir-la.Però, com passa ambtantes obres clàssiquesfetes a contracorrent,són ben pocs els qui s’amaren de veritatdels quatre volums i les dues mil pàginesd’aquesta ‘Catalunyadins l’Espanya moderna’, més citadaque llegida, i cadacop més arraconada en la historiografiaacadèmica

“Quan les generacions nascudes en elperíode de la reconstitució dels camps ide baix preu del gra han arribat a l’edatadulta –diguem entre 1735 i 1748-1750–, l’agricultura catalana havia ar-ribat ja als límits de la seva transfor-mació espontània i els seus rendimentsmarginals eren certament cada vegadamés febles; l’abundància de vi es mani-festava, al contrari, pel molt baix nivelldels mínims cíclics dels preus, i corres-ponia al rendiment màxim de les vinyesplantades després de 1715 i en l’èpocade més gran equilibri entre blat i vi. Lagran crisi d’escassesa de grans, entre1748 i 1753, s’acabaria, com un seglemés aviat, en una catàstrofe? La recu-peració ràpida dels preus del blat en-front dels preus del vi [...], aturaria elmoviment cap a l’especialització vití-cola, moviment de caràcter progressiuben evident, davant els rendiments de-creixents del conreu dels grans altiplanscatalans, o les estepes no regades del’Ebre o del Segre? La situació maríti-ma del Principat ofereix la possibilitatd’una solució. Pot importar i exportar.Importar blat, per evitar escassetats.Exportar vi, per sostenir els preus.”

Potser la capacitat de Vilar per recollirels contrastos, i fer-los significatius, si-gui la part menys aprofitada del seu lle-gat. El propi Vilar geògraf confessa al’inici del primer volum que, quan totjust començava la seva recerca, “m’in-teressava pel singular contrast entre l’o-est i l’est catalans: d’una banda, una ex-cepcional aridesa (àdhuc en el marcibèric), i de l’altra, una excepcionalabundància d’aigües entre els Pirineusi el mar”.

Però el Vilar historiador, pel qual “lageografia orienta sense imposar”, no esva interessar només pels contrastos na-turals. També, i especialment, per la di-versitat d’institucions o règims agraris,estructures jurídiques i socials, trajectò-ries divergents. Quan clou el quart vo-lum, tan sovint llegit com un cant al’empenta empresarial de la burgesiacatalana, no oblida recordar les desi-gualtats i els contrastos del procés real.“Dissimetries geogràfiques: pols dedesenvolupament contra empobrimentsperifèrics. Dissimetries socials: enri-quiment d’alguns homes, d’alguns

grups, ruïna dels desafortunats i misèriadel gran nombre.”

Actualitat. Ara, quan en un país farcitde conflictes territorials som a punt detancar un llarg quart de segle d’hege-monia política del catalanisme conser-vador, crec que val la pena rellegir Ca-talunya dins l’Espanya modernator-nant a centrar-nos en l’enllaç argumen-tal construït per Pierre Vilar entre elprimer volum i els altres tres, entre elmedi històric i el medi natural. La sevaobra ens pot ajudar a comprendre mi-llor els contrastos i dissimetries de lanostra Catalunya insostenible del segleXXI. Ens pot ajudar, sens dubte, a en-tendre aquestes diverses Catalunyes re-mogudes per “guerres de l’aigua” i ma-nifestacions “per una nova cultura del’aigua”, municipis que s’enfrontenamb línies d’alta tensió i que reclamenun altre model energètic, movimentsciutadans que lluiten per salvar els es-pais agroforestals lliures contra l’asfaltde la metròpoli dispersa, protestes veï-nals contra abocadors, incendis fores-tals, xarxes de ciutats que proclamenvoler ser més sostenibles, plataformesque volen “salvar el territori” que posenen discussió el model de desenvolupa-ment.

Si volem entendre com es refan vellesidentitats i n’emergeixen de noves, es-peronades pels nous conflictes socialsi ambientals del nostre temps, sota unpaís oficial que ha portat massa tempsla barretina calada fins a la punta delnas i que s’enfronta amb una agressivaonada de l’espanyolisme més ranci,convé tenir Pierre Vilar ben present.Potser la major actualitat de la sevaobra rau aquí: a saber situar les forcestransformadores, les oportunitats pelcanvi i les capacitats de canviar, al cos-tat de les inèrcies, les permanències, lesherències rebudes, les barreres que s’al-cen contra la voluntat de capgirar situa-cions.

Mai no entendrem prou bé les unessense les altres.

Enric TelloCatedràtic d’Història i Institucions

Econòmiques de la Universitat de Barcelona


DE NOVEMBRE

DE 2003 61

Potser la capacitat de Vilarper recollir els contrastos,i fer-los significatius,sigui la part menysaprofitada del seu llegat.El propi autor va començarCatalunya dins l’Espanyamoderna convençut dela important diversitatdel país.

JES

ÚS

CIS

CAR

Quan en el decurs de l’any 1978la comissió organitzadora delCol·loqui Internacional sobre laGuerra Civil espanyola, que es va

acabar duent a terme a Barcelona elmes d’abril de 1979, discutia sobrequins havien d’ésser els ponents quehavien de vertebrar les sessions mésmetodològiques de la trobada, ben aviatva haver-hi unanimitat en l’elecció:Pierre Vilar havia d’ésser un d’ells. Elsorganitzadors –Emili Giralt, Jordi Pla-nes i jo mateix– sabíem que Vilar no eraespecialista en el tema, però teníem clarque era un dels pocs historiadors amb lacapacitat i el rigor suficients per marcarles directrius teòriques i metodològi-ques en l’estudi de l’esdeveniment quemotivava la celebració del Col·loqui.No en va era la primera vegada des dela mort de Franco que a l’estat espanyolse celebrava un col·loqui sobre la Guer-ra Civil en un marc, el Palau de Con-gressos de Montjuïc, que prometia, comaixí va ésser, una assistència massiva departicipants i un interès inusitat per partdels mitjans de comunicació. D’aquíque la tria havia d’ésser acurada, cien-tíficament inqüestionable i ideològica-ment plural. A la fi van acompanyar Vi-lar Pierre Broué i Ronald Fraser.

I avui, vint-i-cinc anys després d’a-quell esdeveniment, som conscientsque la tria no podia ser més encertada.La intervenció de Vilar, concisa, clara,impecable, va passar revista als granstemes que configuraven la guerra, va

plantejar dubtes més que resoldre’ls, vaobrir camins de recerca i va suggerirnoves perspectives que acosten l’estu-diós i l’home d’avui a la compressió delque havia estat la Guerra Civil.

Vilar i la guerra. Vilar va començarla seva intervenció fent una autocrítica:ell no era “especialista” en la GuerraCivil, una guerra que, altrament, l’haviaseguida des de molt a prop. El fet d’ha-ver viscut a l’estat espanyol –amb esta-des llargues a Barcelona i a Catalunya–des de 1930 fins a 1936 i la seva pròpiaconsciència política, a banda del seuofici d’historiador, l’havien convertit enun lector compulsiu de llibres sobre laguerra. Conscient dels múltiples condi-cionaments de cada autor –des de lesseves posicions ideològiques, fàcilmentidentificables, fins a les seves posicionsexistencials, en el temps, l’espai i la so-cietat–, Vilar era afeccionat a marcar encursiva els conceptes que consideravafonamentals, va fer un plantejamentclàssic, des del punt de mira de l’es-tructuració i l’exposició.

Va tractar, en primer lloc, el tema deles fonts, punt de partida de tota recercahistòrica. I després de plantejar l’exis-tència de memòries, diaris i correspon-dències, premsa i problemes inherentsa aquests tipus de fonts, centrava el seuinterès en el tema dels arxius, es pre-guntava un seguit de qüestions que, enmolts casos, mantenen una plena actua-litat: quins tipus d’arxius hi ha? Hi hahagut destruccions? Es disposa d’un ar-xiu de documents audiovisuals? Moltsovint s’ha reclamat una guia d’arxiusper a l’estudi de la Guerra Civil, que en-cara ara està per fer. Les causes de laguerra eren el segon punt en què cen-trava el seu interès: partia, en aquest te-ma, de la necessitat de disposar d’unareflexió teòrica prèvia, per acabar plan-

Vilar i la Guerra Civil(1936-1939)


DE NOVEMBRE

DE 2003 62 DOSSIER

Pierre Vilar llegà ‘La Guerra Civil espanyola’

com a exemple de com es poden analitzar les

causes d’un esdeveniment. Aquest cas, a més,

ell el va viure en primera persona.

A la pàgina del costat,Pierre Vilar signa unexemplar del seu llibre‘La Guerra Civil espanyola’,l’any de la seva publicació,el 1986, a la Universitat deValència, al poc d’acabar elcongrés “València. Capitalde la República. 50 anys.1936-1986”.

tejant les causes estructurals i conjuntu-rals, la conjuntura internacional i l’anà-lisi política i el procés dels esdeveni-ments que, com a mínim des de 1917,va acabar culminant en l’inici de la guer-ra. L’esclat de la guerra –els dies de ju-liol de 1936 que van ser clau en la me-tamorfosi que va anar d’un cop d’estatmilitar a una guerra oberta– mereixia, aparer de Vilar, estudis i monografies lo-cals que en molts camps mancaven, perentendre el fracàs de la República a ca-pitals com Sevilla i Saragossa, on hi ha-via un moviment obrer molt bel·lige-rant.

Ja endinsat en la guerra, va plantejar,sempre des de la perspectiva de la re-flexió metodològica, els grans temesdel desenvolupament del conflicte: laproblemàtica dels poders –en el camprepublicà i en el camp dels militars in-surgents–, del “fet militar”, la qüestióeconòmica i, finalment, la internacio-nal. Per a Vilar, eren els problemes es-

sencials en l’estudi de la guerra, i, encada cas, va mostrar el seu interès his-toriogràfic a assenyalar les llacunes quehi havia i les preguntes que calia fer-seen cada cas. Va cloure la seva interven-ció amb una frase que mostrava l’he-rència d’una tradició historiogràficahabituada a problematitzar de manerapermanent la història: “Les afirmacionscategòriques i les hipòtesis gratuïtes(si…, si…) són, per a l’anàlisi històrica,el perill més gran.”

La Guerra Civil: cinquanta anysmés tard. L’any 1986, coincidint ambel cinquanta aniversari de la Guerra Ci-vil, Vilar va publicar un dels seus lli-bres més celebrats: La Guerra Civil es-panyola, un assaig en què, com insistiaVilar mateix, no pretenia explicar, filper randa, allò que va passar a l’estatespanyol durant els anys 1936-1939, si-nó que el seu objectiu era ajudar a com-prendre els mecanismes dels fets, aju-

dar a entendre, en definitiva, la guerrai el seu resultat. A la pregunta, bàsica ielemental, sobre el per què es va pro-duir la Guerra Civil, Vilar remetia alsdesequilibris estructurals –desequilibrissocials al camp i a les ciutats, desequi-libris regionals, que havien potenciat elsorgiment dels nacionalismes perifè-rics–, però també desequilibris espiri-tuals i la inevitable conjuntura: “LaGuerra Civil –hi escriu– no es com-prendria: 1) sense mesurar la crisi deconsciència que ha comportat a l’Es-panya del segle XIX el seu fracàs coma estat-nació-potència a la manera delsseus veïns; 2) sense tenir en compte eljoc complex que a vegades afegeix, i avegades dedueix, la força de les cons-ciències de grup a la de les consciènciesde classe.”

Comprendre la Guerra Civil passavatambé per situar-la en els seus inicis idavant les forces presents: allò quesemblava al començament un pronun-


DE NOVEMBRE

DE 2003 63EL

TEM

PS

ciament clàssic, a l’estil dels que s’ha-vien produït al segle XIX, s’havia con-vertit en un “tipus d’enfrontamentnou”. Un enfrontament que dividia Es-panya en dues meitats, seguint, en algu-nes ocasions, la lògica de la història i dela societat, i en altres el pur atzar. Peròben aviat quedaven clars els avantatgesi desavantatges de cada camp: l’e-xistència d’un exèrcit professional alMarroc, amb experiència de guerra, alcostat dels revoltats, i la ràpida ajuda in-ternacional al seu favor situaven en unclar avantatge els militars insurrectes.

Pierre Vilar, en aquest capítol, com enla resta del llibre, va desgranant lahistòria de la Guerra Civil –aquells ele-ments que li semblen més rellevants–presentant propostes de treball, dubtesi constatacions, a la manera d’una menad’estat de la qüestió que pugui permetreavançar en el coneixement i en la com-prensió de la història. Després de trac-tar l’enfrontament militar en tots elsseus aspectes, un enfrontament que vaacabar menant a la derrota republicana–la segona gran sorpresa de la guerrafou, a parer de Vilar, la resistència deMadrid; se situa davant dels dos campsper anar analitzant aquells aspectesconsubstancials a la guerra–. A la ma-nera d’una història total i globalitzado-ra –el gran repte present en tota l’obrade Vilar–, tracta l’evolució política enels dos camps, i el procés econòmic isocial, ideològic i cultural que durant laguerra es va viure en els dos bàndols.Sense negligir cap aspecte –l’originali-

tat catalana basada en “1) la prepon-derància anarcosindicalista entre elsvencedors (armats) del 19 de juliol; 2)l’existència constitucional de la Gene-ralitat autònoma”; les diverses formesde poder que apareixen a l’Espanya re-publicana; la constitució d’un nou rè-gim basat en un “cabdillisme” en elbàndol insurrecte; el paper d’enquadra-ment ideològic que desenvolupa l’Es-glésia; les col·lectivitzacions en territo-ri republicà, etc.–, aconsegueix una sín-tesi que més d’un historiador consideratcom a especialista de la guerra haguésvolgut fer.

El capítol final del llibre, el dedica aproblematitzar –sempre la història coma problema– alguns aspectes de debat,de debat historiogràfic i de debat polítici públic sobre la guerra. Primer fa re-ferència al problema de les víctimes dela guerra i de la repressió. Dubtem, co-mença plantejant Vilar, de les xifres ro-dones i dels testimonis orals, com a fontúnica per al coneixement històric. Éscert que el 1986 el nivell de coneixe-ment sobre el tema del cost humà de laguerra no feia preveure la catàstrofe hu-mana que, sobretot arran de la repressiófranquista, es va abatre contra les clas-ses populars i els vençuts durant i des-prés de la guerra.

Però Vilar no dubtava ja a constatarque “una difícil victòria desemboca enuna lògica de terror”. L’altra qüestióque presenta en el debat historiogràficés el paper que la guerra d’Espanya varepresentar en el marc europeu i inter-nacional: les intervencions alemanya iitaliana, la “no-intervenció” britànicai francesa, la intervenció soviètica i lapresència de les Brigades Internacio-nals.

Perquè, evidentment, per a Vilar es fadifícil explicar la Guerra Civil al margedel context europeu. Per aquesta raó enles “reflexions finals” del seu llibre nodubta a adreçar-se al públic francès perrecordar-li que entre les tropes que vanalliberar París de l’ocupació nazi hi ha-via tanquetes amb l’expressiu nom de“Madrid”, “Teruel”, “Ebro” o “Gerni-ka”: “Si aquest llibret –escriu Vilar– ex-plica el perquè d’allò, cinquanta anysdesprés de juliol de 1936, haurà cobert,modestament, la seva funció.”


DE NOVEMBRE

DE 2003 64 DOSSIER

Soldats republicanstravessen l’Ebre en una deles passarel·les que van ferels enginyers de l’exèrcitdestacats en aquesta zonadurant la Guerra Civil.

EL T

EMPS

La Guerra Civil com a experièn-cia viscuda. L’any 1995, quan PierreVilar tenia importants problemes devista –als 89 anys!–, va tornar a parlarde la Guerra Civil. Ara, però, com unaexperiència que havia colpit la seva vi-da. Ho va fer en les reflexions i els re-cords autobiogràfics que es van publicarsota el títol Pensar històricament. I hova fer també en l’entrevista que, ambmotiu de l’aparició del llibre, li va pu-blicar El País, al seuQuadern del dia26 d’octubre de 1995. En ambdós casosla perspectiva de Vilar –la seva posiciódavant la guerra d’Espanya– canvia ra-dicalment respecte als treballs que ha-via publicat anteriorment. Perquè en elVilar historiador, extraordinari crític dela història, se li sobreposa el Vilar mili-tant –en aquest cas la cursiva la utilitzojo–, que parla a partir de l’experiènciaviscuda i, sobretot, del posicionamentideològic que adopta sobre el present isobre la seva realitat més immediata.

Vilar, que mai va amagar, ans al con-trari, les seves conviccions marxistes, iva utilitzar el mètode d’anàlisi marxistaen la seva professió, tampoc no amagaara les seves simpaties comunistes, pro-peres al Partit Comunista i a les posi-cions de la Unió Soviètica, tot i que nova arribar a ser un militant orgànic. Si jaen el llibre sobre la Guerra Civil, del1986, emetia algun judici, amb conno-tacions ideològiques, com quan consi-derava George Orwell “el testimonimés despistat del combat més confús”o qualificava de “pintoresques” les pri-meres milícies anarquistes que van anara alliberar Saragossa, en la memòriapersonal de la guerra –que va viuremolt a prop de Catalunya– parteix de laconstatació que a partir de 1938 fou“quan em vaig sentir més pròxim a lesposicions del Partit Comunista”. La se-va admiració per la Rússia de Stalin,que en el decurs de la dècada dels anys30 havia experimentat “progressos pro-digiosos”, anava acompanyada de laconvicció segons la qual “el Partit Co-munista de Líster i de Dolores Ibárrurieren el pilar més sòlid de la República”,sobretot a partir dels esdeveniments de1937 –inevitable referència als fets demaig– i dels “comentaris de la premsatrotskista i anarquista”.

Si en Pensar històricamentels judicisi les interpretacions estan condicionatsa la memòria –i Vilar és molt fidel a lamemòria i a la pròpia autobiografia–,en l’entrevista d’octubre de 1995 reapa-reix un Vilar bel·ligerant en el combatper les fidelitats, en un moment, cal re-cordar-ho, que era molt fàcil fer llenyade l’arbre caigut: la desaparició de laUnió Soviètica el 1991 semblava queobligava a una reinterpretació global dela història del segle XX. I Vilar mostra-va la seva intransigència en contra deles “deformacions històriques” i les“interpretacions malignes”, criticant laimatge de la Unió Soviètica com lad’un gran camp de concentració, que deStalin “només se’n diuen malvestats”,o que la Unió Soviètica es confonguésamb el comunisme internacional. Con-trari a la versió segons la qual Stalin ha-via traït la revolució espanyola i que laUnió Soviètica havia acabat abando-nant la República, torna a explicarl’anècdota, recollida també a Pensarhistòricament, de quan va fer la conei-xença d’Andreu Nin i la impressió queli va assaltar de trobar-se davant d’un“paio tancat i esquerp”. I es dol que haestat la “versió trotskista de la guerraque s’ha anat oficialitzant”.

Judicis, consideracions, interpreta-cions d’un Pierre Vilar que assumeixobertament un paper militant i a travésd’aquest paper s’enfronta amb la histò-ria del segle XX, que és, cal no oblidar-ho, la història que ell mateix ha viscuti li ha tocat de patir. I, certament, aques-ta mena de strip-teaseideològic que faVilar en la ratlla dels seus noranta anys,no sols és d’agrair, sinó que forma parttambé de la seva grandesa com a histo-riador. En un moment de renúncies ide-ològiques generalitzades, de canvis decamisa, de comportaments acomodati-cis, mantenir les fidelitats de tota unavida i defensar-les, al preu, fins i tot,d’ésser criticat públicament, només estàa l’abast de molt poques persones. I, enaquest comportament, al marge del’acord o desacord amb els judicis ex-pressats, Pierre Vilar ens oferia una deles seves darreres lliçons. Com sempre,la lliçó d’un mestre.

Pelai Pagès


DE NOVEMBRE

DE 2003 65

Vilar, que maino va amagar,ans al contrari,les seves conviccionsmarxistes,i va utilitzarel mètode d’anàlisimarxista en la sevaprofessió, tampoc noamagava les sevessimpaties comunistesproperes alPartit Comunistai a les posicions de laUnió Soviètica, tot ique no va arribara ser un militantorgànic


DE NOVEMBRE

DE 2003 66 DOSSIER

M’han demanat que parli de lesaportacions de Pierre Vilar ala història agrària catalana i laveritat és que és fàcil i agraït

respondre a aquesta sol·licitud, perquè sihi ha una parcel·la del coneixement histò-ric on l’empremta de Pierre Vilar és mésvisible és precisament aquest camp. Tantpel que fa als aspectes metodològics dela seva recerca com als seus resultats, ésa dir, la construcció d’una explicació delfuncionament i canvi del món rural catalàen un determinat moment històric, la se-va aportació resulta fonamental.

Aportació de Vilar. Fins als treballsde Vilar la història agrària al nostre pa-ís era pràcticament inexistent. Tan solshi havia hagut algunes aportacionsen l’àmbit de la història institucional, enparticular entre els medievalistes inte-ressats en la societat feudal, i molt es-biaixada cap a la història del dret, i en elde la història política quan la pagesiaentrava en l’escenari històric durantconflictes sociopolítics com ara la guer-ra dels remences. Però sempre es tracta-va de parcel·les i fragments de la socie-tat rural. Des de mitjan segle XX en di-versos països europeus, en el contextd’un interès creixent per la històriaeconòmica, el creixement econòmic, lahistòria social, les societats rurals i la se-va evolució es converteixen en un campde recerca nou, amb un aparat concep-tual propi i unes eines metodològiques ifonts documentals específiques. PierreVilar amb l’objectiu de reconstruir elstrets fonamentals de la societat rural ca-talana i de captar els canvis que s’esta-ven produint en l’etapa final de l’anticrègim, utilitza un arsenal de nous instru-ments, un aparat conceptual innovador,i posa l’atenció en aspectes i variablesque considera fonamentals per a cap-tar els trets estructurals i les tendències

evolutives del món rural català a les aca-balles de l’antic règim. La utilització deles tècniques quantitatives –construintsèries de preus, població, salaris, ren-des– representen una novetat i aportenun grau de precisió i potencial explicatiumolt superior al que proporcionaven lesfonts merament descriptives. Tanmateix,la gran aportació no es troba en l’aplica-ció d’aquestes tècniques, sinó en la se-lecció de determinats aspectes i varia-bles de la societat rural catalana per es-tablir les interaccions i lligams que s’hidonen.

L’anàlisi del territori i de les seves po-tencialitats productives constitueix per aVilar la base de qualsevol sistema agra-ri. La seva formació de geògraf li dónauna especial sensibilitat per mostrar lesrestriccions i alhora les possibilitats dela influència del medi natural en el des-envolupament de les societats agràries.Les planes destinades a la presentaciódel medi natural i la seva incidència enla conformació dels sistemes agraris ca-talans són magistrals i encara avui unpunt de referència obligat. La variabledemogràfica, utilitzant les tècniques dela demografia històrica que en aquellsmoments es desenvolupa per Europa,constitueix una de les altres peces fona-mentals de l’enfocament vilarià. Abor-dar la qüestió dels difícils equilibris en-tre població i recursos, tema crucial deles economies precapitalistes, eren as-pectes fonamentals per caracteritzar elmón rural català del segle XVIII. La in-tensitat del creixement demogràfic, queconstata com un dada significativad’aquest període, li permet anunciar unacapacitat de creixement de la produccióper sostenir aquest increment generalit-zat de la població, encara que amb in-tensitats diferents segons les comarquesi amb algunes crisis alimentàries esporà-diques.

Una tercera variable que analitza és elcomplex tecnològic, examinant un con-junt d’indicadors que van des de l’ús delterritori, la distribució de conreus, lestècniques de preparació de la terra, finsa l’utillatge per a les diverses feines i elcontingent de bestiar. A partir de les ba-ses tècniques dels sistemes agraris cata-lans des de l’edat mitjana, planteja queen el decurs del segle XVIII es varen

Si hi ha una parcel·la

del coneixement

històric on és més

visible l’empremta

de Pierre Vilar és

en la història agrària.

L’eclosió de la història agrària

Fragment d’una pintura querepresenta la cerimònia anualde la presa de possessió deles aigües del riu d’Ondara (o de Cervera) pels paersde Cervera.A la pàgina següent, detalld’El Born, pintura anònimadel segle XVIII que mostravenedores oferint les sevesmercaderies.

produir millores importants, alhora quematisa les interpretacions convencionalsd’un suposat immobilisme. Durantaquesta centúria es donen fenòmens im-portants d’expansió de l’àrea de conreui sobretot d’intensificació.

D’una banda, la recuperació i expansióde l’àrea regada és una via per a intensi-ficar l’ús del sòl, incrementar els ren-diments i expandir conreus més inten-sius.

D’una altra, l’expansió dels conreusarbustius-arboris és una altra via de crei-xement agrari en la mesura que moltsd’aquests conreus són més adequats ales condicionants naturals, i alhora pelfet que si troben mercats adequats signi-fiquen ingressos superiors als que es po-dien obtenir amb els conreus herbacistradicionals.

Vilar considera que les relacions so-cials són un altre element bàsic de ca-racterització de la societat rural catala-na. En el decurs del segle XVIII haviacristal·litzat una profunda escissió entreuna cúspide de senyors que percebieningressos derivats del privilegi i una àm-plia capa de pagesos pobres amb un li-mitat accés a la terra, disposats/obligatsa vendre la seva força treball, però almateix temps s’havien consolidat unsgrups intermedis de comerciants, pro-fessionals, petita noblesa local i una ca-pa de pagesos benestants que havienaconseguit la possessió d’una part im-portant del territori, en plena propietaten uns casos i del domini útil en altres.

És interessant remarcar la importànciaque Vilar atribueix a aquests estrats in-termedis, no solament com a perceptors


DE NOVEMBRE

DE 2003 67EL

TEM

PS

de renda de la terra, sinó també com aarrendataris de drets senyorials, la qualcosa els permetia drenar una part de larenda feudal. El quadre que ens ofereixVilar està molt lluny de les visions sim-plistes que parlen d’unes estructuresbinàries senyors-pagesos, i, per contra,posa de manifest la complexitat d’unesestructures socials en què, al costatd’una classe senyorial, actuen aquestsgrups intermedis implantant una xarxadensa de mecanismes d’explotació de lapagesia pobra.

El grau de vinculació d’aquestes ex-plotacions agràries amb el mercat cons-titueix un dels altres temes importantsde la metodologia vilariana. La conclu-sió més important és que durant aquestperíode l’orientació al mercat s’ha in-tensificat. Els canvis en la distribuciódels conreus, el procés d’intensificaciói d’especialització a què abans ens hemreferit, estan en estreta relació amb laprogressiva mercantilització de l’agri-cultura catalana que l’autor demostraque es produeix en el curs del segleXVIII. És des d’aquesta perspectiva que

el dinamisme de l’agricultura catalanaes fa més evident i la manifestació mésclara de les transformacions que es pro-duïren al llarg d’aquesta centúria.

Finalment, en la proposta metodològi-ca de l’autor no hi podien mancar elsfactors politicoculturals i psicològics, ésa dir, les construccions culturals que im-pulsaven els protagonistes a actuar enuna determinada direcció, la percepcióque en tenien els actors mateixos, sensedeixar de costat la penetració de les no-ves idees.

Globalitat. Com el mateix Vilar ha ar-gumentat en diverses ocasions, la reali-tat dels fenòmens històrics només es potcopsar quan s’analitza en la seva globa-litat. És precisament aquest esforç deglobalització el que dóna al seu enfoca-ment una extraordinària potència in-tel·lectual. La capacitat d’interrelacio-nar de manera intel·ligent els canvis enles formes de produir amb les transfor-macions de les relacions socials i les re-presentacions culturals, tot això ambuna variada gamma d’instruments analí-

tics i fons documentals, li permet arribara una reconstrucció històrica del mónrural català extraordinàriament potent isòlida que ha convertit la de Pierre Vilaren una obra clàssica de la història agrà-ria. Des de la seva aparició es va con-vertir en un punt de referència obligatper als historiadors del món rural, unanova àrea de coneixement que es vaanar desenvolupant a partir dels anysseixanta i setanta. Per a mi, i penso queper a tots aquells que hem treballat enaquest camp de la recerca històrica, haestat una fèrtil font d’inspiració i voldriaaprofitar aquesta oportunitat per a re-conèixer el deute que tots plegats tenimamb el mestre.

De totes maneres, si limitéssim la valo-ració de l’obra de Vilar a la decisiva in-fluència que ha tingut entre els historia-dors de l’agricultura i, per tant, sobre unreduït grup d’especialistes, cometríemuna injustícia. La qualitat del seu treballha significat posar a disposició del con-junt d’historiadors i de tots aquells queestan interessats en el coneixementhistòric del nostre país una reconstruc-ció històrica del món rural català d’unaprofunditat i vivacitat extraordinària.Aquests resultats magistrals penso queen una part no menyspreable es deuen alfet que l’objectiu de la seva recerca noestava limitada a analitzar el funciona-ment i transformacions de la societat ru-ral catalana, que jo sàpiga mai es va re-conèixer com a especialista en històriaagrària, sinó que va intentar donar res-posta a una de les grans preguntes quees formulava la historiografia del mo-ment: la gènesi del món capitalista i lesformes de transició des de les societatsprecapitalistes. L’anàlisi del món ruralcatalà no tenia un objectiu en si mateix,sinó que per l’autor es convertia en unbanc de proves per intentar contestar lagran pregunta de com es va produir eldesenvolupament del capitalisme quepermetés disposar d’un coneixementmés precís sobre la seva naturalesa pertal de trobar una forma més eficaç decombatre’l.

Ramon GarrabouCatedràtic d’Història i Institucions

de la Universitat Autònoma de Barcelona


DE NOVEMBRE

DE 2003 68 DOSSIEREL

TEM

PS

1906. Neix a Frontinhan, Llenguadoc.1927. Realitza un primer viatge a Catalunya.1930. S’instal·la a l’estat espanyol. 1934. Professor de l’Institut Francès de Barcelona, fins al 1936.1939. En esclatar la guerra mundial és mobilitzat, cau presoner dels alemanys i ésdetingut durant quatre anys. 1945. Torna a exercir de professor a l’Institut Francès de Barcelona, fins al 1957.1947. Publica la versió francesa d’Histoire de l’Espagne.1951. Director d’estudis de l’École Pratique des Hautes Études de París.1962. Publica la versió francesa de Catalunya dins l’Espanya moderna. Dos anysmés tard s’inicia la publicació de la versió catalana, en quatre volums. 1964. Publica Crecimiento y desarrollo, en què recopila assaigs publicats anterior-ment en francès, com Le temps du Quichotte(1956) o Le déclin catalan du bas mo-yen-âge(1959). 1965. Professor a la Universitat de la Sorbona, a París.1969. Publica Oro y moneda en la historia, 1450-1920. 1973. Publica Assaig sobre la Catalunya del segle XVIII.1974. Publica Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de dialógo conAlthusser.1979. Participa com a ponent al I Col·loqui Internacional de la Guerra Civil espa-nyola. El mateix any és nomenat doctor honoris causaper la Universitat Autònomade Barcelona.1980. Publica Iniciación al vocabulario del análisis histórico.1982. Participa en el cicle, organitzat per la Generalitat, “Reflexions crítiques so-bre la cultura catalana”, on dicta la conferència “Procés històric i cultura catalana”.El mateix any publica Estat, nació, socialisme: estudis sobre el cas espanyoli Hi-dalgos, amotinados y guerrilleros: pueblo y poderes en la historia de España.1986. Publica La Guerra Civil espanyola. 1987. S’inicia la publicació d’Història de Catalunya(Edicions 62), de la qual és eldirector. Se li concedeix el Premi Internacional Ramon Llull. 1991. Publica L’historiador i les guerres.1992. Publica Reflexions d’un historiador, on recull, entre altres, l’assaig “Estat,Nació, Pàtria, a Espanya i França: 1870-1914”, de 1985. 1995. Publica Pensar històricament. Reflexions i records.1996. El Govern espanyol li atorga la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Sa-vi. El mes de desembre, les catorze universitats de parla catalana li reten un home-natge a París, amb motiu del norantè aniversari.2000. Se li lliura la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.2003. Mor a l’hospital de Saint-Palais, proper a la seva residència d’estiu al PaísBasc francès, als noranta-set anys d’edat.

Pelai Pagès

Un segle dedicat a la història

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE NOVEMBRE

DE 2003 69

La mort de Pierre Vilar, el passat agost, tanca

la prolífica vida d’un historiador que ha durat

gairebé una centúria.


DE NOVEMBRE

DE 2003 70 DOSSIER

“Un estudi crític de l’ús del vocabula-ri demostra, efectivament, la facilitatamb què es pot fitxar un nombre im-portant d’usos discutibles o manifes-tament abusius dels mots ‘nació’, ‘na-cional’, ‘nacionalisme’, ‘patriotisme’o ‘pàtria’. ‘Poble’ només serveix pera evitar repeticions o per encobrir unescrúpol. ‘Estat’, ‘imperi’ són mésben emprats però hom diu raramentcom viuen o com moren els grups mésespontanis que enclouen.”(Catalunya dins l’Espanya moderna,1962)

“L’exaltació constant de les solidari-tats ‘catalanes’ contra el centralismemadrileny, massa poc atent als inte-ressos de la indústria, va acabar creantun ambient massiu d’oposició comú,en el qual van acabar juxtaposant-seles protestes de classe i les protestesde grup. A partir d’aquest moment po-dem parlar de ‘catalanisme’ popular,petit burgès, intel·lectual, camperol i,en part (segons el moment), obrer. I ésinteressant aleshores veure la burge-sia, creadora del “moviment nacio-nal”, espantar-se davant aquest aspec-te popular de l’oposició catalanista, ibuscar a Madrid, en els instruments del’estat, les garanties contra una revo-lució eventual. Aquesta és la històriadels anys 1917-1936: revolucions,cops d’estat, guerra civil.”(Iniciació al vocabulari de l’anàlisihistòrica, 1979)

“La consciència de comunitat és sen-timental, i pot esdevenir consciènciapolítica clara. La impregnació culturaldels individus per un medi, i per un

passat, és més intel·lectual, i es basasobre fets, objectes, gestos concrets,frases repetides; i s’expressarà a tra-vés d’obres personals. A la definiciósubjectiva […] ‘la cultura és el queresta quan s’ha oblidat tot’, podemfer-li correspondre una definició ob-jectiva complementària (aquesta ve-gada la fórmula és d’André Malraux):la cultura seria ‘el conjunt de les obresque tenen en comú aquest caràcter a lavegada sorprenent i simple: el d’és-ser les obres que s’han escapat de lamort’.”(Procés històric i cultura catalana,1983)

“Catalunya se’ns apareix dins el marccomplex de l’Europa contemporània,com un veritable ‘cas’. Si sóc interro-gat sobre aquest ‘cas’, acostumo aproposar d’entrada una primera res-posta: el cas correspon, em sembla ami, a tot un fet. Vull dir amb això quel’assoliment polític d’una consciènciade grup no és mai explicable en unmoment de la història sense uns fona-ments objectius. Cap cosa no pot ésseredificada sobre el no-res. És evidentque, com a realitat etnolingüística dellarga durada, el fet català existeix in-negablement, constitueix la condiciónecessària del ‘cas’ polític de la Cata-lunya d’avui, per bé que no en fos,amb tot, la condició suficient.[…] Uns altres Països Catalans–València, les Illes– preparen tambéavui el seu Estatut, per bé que amb in-dependència de la Generalitat. No hiha en canvi probabilitat d’Estatut pera la Catalunya Nord, unida al reialmede França l’any 1669. S’adverteix que

Breu antologia de textosde Pierre Vilar

Uns pocs exemples dels textos de l’obra que

Pierre Vilar ens ha llegat.


DE NOVEMBRE

DE 2003 71

aquestes divergències actuals corres-ponen a certs esdeveniments concretsregistrats en els destins històrics. Enel llindar de l’obra present, convindràaixí una reflexió prèvia sobre aquestjoc entre una realitat catalana no gens‘transhistòrica’ sinó de durada moltllarga, i, d’altra banda, les successivesformacions polítiques nascudes de lahistòria.”(El fet català, 1983)

Pierre Vilar i Catalunya(Fragments extrets de Pensar històri-cament. Reflexions i records. Edicions3 i 4, València, 1995. Selecció de Pe-lai Pagès.)

“El 1927 havia visitat Catalunya, perun petit estudi de jove geògraf, i hihavia descobert (en el sentit més pro-fund del terme, ja que ningú ni res nome n’havia advertit) un poble sencerque, des del graó més alt fins al mésbaix de la seva escala social, s’afir-mava nació enfront de l’estat que elgovernava. Davant d’aquest fenomen,que em sorprengué, em vaig fer, a par-tir de 1930, observador i historiador.I heus aquí que el 1936, davant delsmeus ulls, esclatà una guerra que s’haanomenat ‘civil’ perquè espanyolss’enfrontaven amb espanyols, però enla qual alemanys i italians bombarde-javen catalans i bascos, mentre volun-taris de setanta nacionalitats arrisca-ven la seva vida, els uns en nom d’u-na ‘solidaritat de classe’, d’altres per‘amor a la llibertat’. Qui es bat contraqui? Menys implicat personalmentque en d’altres guerres, aquesta pre-gunta no em provocava menys curio-sitat ni menys angoixa.”

“I era Barcelona el lloc on el 14 d’a-bril jo havia de viure la Revolució.Naturalment, es tracta d’un dels meusgrans records. Em vaig deixar endurper la multitud, que em conduïa, pací-ficament, a la plaça de Sant Jaume.Aleshores s’anomenava encara plaçade la Constitució, no al carrer, natu-ralment, però n’era el nom oficial.Dos homes s’agitaven als balcons dedos edificis situats un enfront de l’al-

tre: la Generalitat i el Consell de Cent.La cara de Macià ja la coneixia, peròCompanys m’era molt menys fami-liar. No pretenc pas haver comprès ca-dascuna de les paraules pronunciadesen cada proclama. Però tothom n’ha-via entès el sentit, i els aplaudimentsno acabaven mai. La República haviaestat proclamada, tot i que no se sabiapas encara sota quina forma.”

“En els meus anys barcelonins de ladècada de 1930 no era pas una visita aÀngel Pestaña allò que podia repre-sentar, per a mi, un contacte amb laclasse obrera catalana. Tinc conscièn-cia d’haver-la conegut molt mala-ment. Vaig visitar moltes fàbriquessota la direcció d’alguns dels seus di-rigents econòmics. I aquesta és, defet, la pitjor manera de conèixerl’obrer. Em van colpir especialmentalgunes visites als ateneus obrers–guardo un gran record de l’Ateneud’Igualada–. Tan sols el nom d’aques-tes institucions, la combinació demots, em colpia: el sentit clàssic delmot cultura barrejat amb la realitat declasse del mot obrer.”

“No puc recordar sense emocionar-me la meva arribada a Portbou. Em vasemblar veure un altre món. Banderesvermelles, banderes negres i banderesde totes les nacions. La Internacionalen totes les boques, no com a cant derevolta sinó com a cant de victòria, isense contradicció amb ‘La Marselle-sa’ i ‘Els Segadors’. […] A totes lesestacions –Figueres, Girona, Grano-llers, Montcada– sentia ‘La Interna-cional’ i ‘La Marsellesa’. Vaig desco-brir, al capdavant d’una delegació,una francesa, la muller de RodolfoLlopis, el socialista a qui jo havia sen-tit el 15 de desembre del 1930 glorifi-car les escoles soviètiques a l’Ateneode Madrid. Com a les vigílies del 14d’abril, era lícit preguntar-se si lail·lusió lírica havia afavorit la unitatobrera i la fraternització internacio-nal. L’esperit crític, l’esperit històric,podia dubtar-ne, però el cor ho voliacreure.”

Pelai Pagès

“El 1927 havia visitatCatalunya, per unpetit estudi de jovegeògraf, i hi haviadescobert (en el sentitmés profund del terme, ja que ningúni res no me n’havia advertit) un poblesencer que, des delgraó més alt fins almés baix de la sevaescala social, s’afirmava nació enfront de l’estat que el governava. Davant d’aquest fenomen, que em sorprengué, em vaigfer, a partir de 1930,observador i historiador”


DE NOVEMBRE

DE 2003 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Patriotes i resistentsHistòria del primer catalanisme

Sinopsi de l’editorial. Patriotes i resistents és un assaighistòric exhaustiu i complet, que ofereix al lector les clausper interpretar el naixement i l’evolució del primer catalanis-me. Els autors de Les Bases de Manresa de 1892 i elsorígens del catalanisme (1992) avaluen aquí d’una maneraigualment amena la gestió del catalanisme, que s’expressàen corrents culturals diversos i en doctrines polítiques so-cialment plurals i que, per això, es manifestà entre intel·lec-tuals i artistes, escriptors, metges i arquitectes, obrers imenestrals. Si bé el catalanisme polític no va esclatar finsa mitjan segle XIX, els autors defensen les arrels popularsdel moviment de reivindicació nacional català, que, a parerseu, va ser impulsat per les revoltes anticentralistes de lesdècades anteriors, les bullangues de 1835-1836 o de1840-1843, i pel procés de modernització de la societat ca-talana arran de la industrialització. Emparant-se en l’ús po-pular de la llengua, en la pervivència de la catalanitat entreel poble i en les tendències democràtiques, federalisteso foralistes, unides en l’acció del nacionalisme cultural ihistoricista dels intel·lectuals que participaren en la Renai-xença, el primer catalanisme va propiciar la vertebració d’u-na societat civil que, alhora, va ser la base en la qual es va

recollir i va créixer. La història del catalanisme és, segons els autors, la història de la seva implanta-ció en diversos camps de la societat i no només en el de la política.

Els autors. Josep Termes i Ardèvol (Barcelona, 1936) és catedràtic d’història contemporània de laUniversitat Pompeu Fabra. Especialista en història del moviment obrer i investigador dels correntspopulars del nacionalisme, ha publicat, entre altres obres, Anarquismo y sindicalismo en España: laPrimera Internacional, 1864-1881 (1972), El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873 (1972), La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català (1984) iHistòria del catalanisme fins al 1923 (2000). Col·labora a TV3 i a Catalunya Ràdio, i és director dela revista El Contemporani.Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) és professor titular d’història contemporània de la

Universitat de Barcelona. Especialista en historiografia i història del nacionalisme, ha investigat l’ac-ció parlamentària del catalanisme conservador. Ha publicat, entre d’altres, El catalanisme i l’Estat.La lluita parlamentària per l’autonomia, 1898-1917 (1993), La resposta catalana a la crisi i la pèr-dua de Cuba (1998) i Testimoni Públic (2001). És col·laborador del diari Avui, de Catalunya Ràdioi de COM Ràdio, i coeditor de les revistes El Contemporani i Afers.

Josep Termes i Agustí ColominesEditorial Base. Barcelona, 2003. 377 pàgines


DE NOVEMBRE

DE 2003 73

Diccionari d’Historiografia Catalana

Sovint s’ha dit que el nostre és un país amb molta història.I un país amb molta història també ha de tenir, inevitable-ment, molta gent que es dediqui i que s’hagi dedicat a lahistòria. De professionals, n’hi ha prou, i de no-professionals–sovint erudits locals, lletraferits de la història–, també. Per-què la història segurament és massa important per deixar-laa mans, únicament, dels historiadors professionals. En qual-sevol cas, és evident que en el nostre país hi ha molts pro-jectes polítics que tenen com a referent fonamental la histò-ria i els mites històrics –des de l’origen de les quatre barresfins a l’imperi català–, els quals han representat un impor-tant component ideològic i doctrinari dins del nacionalismecatalà, com a mínim des de la Renaixença.

Aquestes reflexions vénen a tomb per l’obra important queacaba de publicar l’Enciclopèdia Catalana, dins de la col·lec-ció dels seus “Diccionaris”. Més de mil pàgines que tractend’historiadors, d’escoles historiogràfiques, de publicacionsperiòdiques i d’obres cabdals, en definitiva, de la història dela història, des dels orígens medievals fins a l’actualitat i, na-

turalment, dins l’àmbit lingüístic català. Dirigit per Antoni Simon i Tarrés, el Diccionari compta ambuna bona nòmina de codirectors, assessors, redactors i col·laboradors, que el converteixen en unade les obres col·lectives amb més nombre d’historiadors de les que s’han publicat darrerament i enuna obra de consulta indispensable per a tots els interessats en la història. Dit això, i deixant clarque es tracta, doncs, d’una obra d’infraestructura cultural de primer ordre, no podem sinó assenya-lar alguns dubtes que ens ha plantejat la seva lectura. Per què hi ha entrades per a la història agrà-ria, local, de la literatura, de la premsa o militar, i no n’hi per a la del moviment obrer o dels movi-ments socials? Per què la data de naixement per incloure historiadors actuals s’ha situat el 1940,mentre que la ruptura històrica per a Catalunya va ser el 1939? Quin criteri s’ha utilitzat a l’horad’incloure obres cabdals, publicacions periòdiques o institucions i centres de recerca? Perquè el cri-teri, evidentment, no ha estat el de l’exhaustivitat. Altrament, en la nòmina d’historiadors trobemmancances difícils de justificar: per exemple, per què no hi són biografiats dos dels historiadorsmés importants de l’anarquisme català, com són Josep Peirats i Abel Paz? Perquè són historiadorsmilitants? En fi, d’interrogants i dubtes d’aquesta mena, se’ns en plantejarien uns quants més.Tot i que som conscients que en una obra col·lectiva tan àmplia hom sempre pot trobar mancancesi insuficiències, d’altra banda, trobar-ne és el que pertoca als crítics. A desgrat de tot, però, comdèiem més amunt, el Diccionari no deixa d’ésser una contribució important a la història i a la histò-ria de la historiografia catalana, en el seu sentit més ampli. Pelai Pagès

Antoni Simon i Tarrés (director). Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003. 1.222 pàgines

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

JES

ÚS

CIS

CAR

ELTEMPSD’HISTÒRIA · 2003. 12. 17. · ELTEMPSD’HISTÒRIA Després de la mort de Pierre Vilar,...

Documents

Transcript of ELTEMPSD’HISTÒRIA · 2003. 12. 17. · ELTEMPSD’HISTÒRIA Després de la mort de Pierre Vilar,...