ELTEMPSD’HISTÒRIA

El gener de 1939, ara fa seixanta-cinc anys,s'iniciava l'ofensiva final de les tropes fran-quistes que conquerien, una rere altra, lesciutats, pobles i comarques de Catalunya iPaís Valencià. S'acabava la guerra i comen-çava la llarga nit. Amb motiu de l'aniversari,dediquem EL TEMPS d'Història a rememorarla caiguda de les nostres principals ciutatsen mans del feixisme.

45 EDITORIAL

46 APUNT

Les Illes Balears, gens calmades49 COMBINATÒRIA

Antemi de Tralles: enginy contra terratrèmolsXavier Duran

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

L’ofensiva final del feixisme

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

L’O

FEN

SIV

A FI

NAL

DEL

FEIX

ISM

E

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 1.0

22

El mes de gener del 1939, ara fa seixanta-cinc anys, va tenir lloc un esdeveniment cabdal en la històriadels Països Catalans: la guerra civil, iniciada el juliol del 1936, començava a posar el seu punt final,amb la victòria de l’exèrcit que s’havia revoltat en contra de la legalitat republicana. És veritat que desdel mateix inici de la guerra una part important del Països Catalans –Mallorca i Eivissa– havia quedat

sota el control dels insurrectes, i que des del mes d’abril del 1938 territoris de Catalunya i del País Valen-cià havien passat també a ser controlats per l’exèrcit franquista. Però no va ser fins el mes de gener del1939, amb l’ofensiva final que Franco va llançar contra Catalunya, que començava l’inici de la fi.

A partir d’aquest moment els Països Catalans viuran el període més complex i delicat de la seua història:la voluntat desnacionalitzadora i anticatalanista de les noves autoritats, el seu comportament antidemocrà-tic i feixistitzant, la seua bel·ligerància antiobrera i antipopular, es va manifestar en una rauxa repressivasense precedents a la història contemporània. Els Països Catalans van conèixer una ruptura històrica de laque havia estat la seua evolució més recent, que ha costat molt de recuperar, i en un cert sentit encara nos’ha recuperat del tot. La repressió contra la llengua i la cultura va ser persistent i sistemàtica pràcticamentdurant tot el franquisme, el rastre de la mort va perseguir el nou règim amb especial visceralitat durant elsprimers anys, l’estat espanyol en el seu conjunt es va convertir, com s’ha assenyalat en tantes ocasions, enun gran camp de concentració.

A fi de rememorar aquella efemèride hem volgut recollir testimonis diversos sobre com es va produirl’ocupació de diferents ciutats catalanes i valencianes aquelles jornades que van de gener a març del 1939:Lleida, Tarragona, Manresa, Barcelona, Mataró, Girona, València, Alacant… són els escenaris privilegiatsd’un nou ordre de coses que sempre va anar acompanyat de violència, mort i d’afanys de revenja. A des-grat de les bones paraules inicials, de les primeres crides conciliadores, ben aviat es va posar de manifestla voluntat real de les noves autoritats d’ocupació. I la població, la majoria de la població que no es va exi-liar i va romandre esperant la nova etapa històrica, cansada de la guerra, va haver de patir unes penosescondicions de vida i d’existència, que es van perllongar durant molts anys. El final de la guerra havia derepresentar, curt i ras, l’inici d’una nova etapa, llarga i penosa, de penalitats de tota mena. Recordar-ho ara,a seixanta-cinc anys de distància, i en un moment de rearmament ideològic nacionalista de la dreta espa-nyola, i quan no han faltat en les darreres setmanes fins i tot amenaces amb la intervenció de l’exèrcit, nosols és un exercici de sana memòria històrica. És també un deure i una necessitat permanents per a evitarla repetició d’esdeveniments i de fenòmens que qüestionen de soca-rel el nostre futur més immediat. Unfutur –sempre referent últim de la història– que només pot ésser possible amb democràcia, llibertats, sobi-rania popular i tolerància per a tothom.

Gener 1939: l’ofensiva final

del feixisme

“Recordar ara el final de la guerra, a seixanta-cinc anys de distància, i en un

moment de rearmament ideològic nacionalista de la dreta espanyola, i quan no han

faltat en les darreres setmanes fins i tot amenaces amb la intervenció de l’exèrcit,

no sols és un exercici de sana memòria històrica”

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 45EDITORIAL

En l’imaginari col·lectiu, les Balearssón i sempre han estat unes illescalmades, tal i com deia el títol dela famosa obra sobre Mallorca de

Santiago Russinyol, L’illa de la calma.És cert que els indígenes de tota illa, nosols de les Balears, solen tenir ritmes devida més pausats que no els continen-tals. Aquesta calma en el ritme vital,emperò, no és sinònim de tranquil·litat,vida pacífica o d’altres característiquessemblants que, justament i massa sovint,una bibliografia fantasiosa ha anat trans-metent sobre la societat balear de finalsdel segle XIX i principis del XX; i fins itot en general per a tota l’època preturís-tica. Res més lluny de la realitat. La so-cietat illenca del trànsit dels dos seglesera tan violenta, cruel i injusta com hopodia ser qualsevol altra.

La fama. Els llibres dels viatgers de fi-nals del XIX mostraven, és cert, un ar-xipèlag ple de paisatges meravellosos,gents senzillesi, en fi, unes Illes Balearspoc menys que paradisíaques. És ver, hoeren... per a ells, que no vivien la reali-tat quotidiana en què discorria l’existèn-cia de la immensa majoria de la pobla-ció. Aquests touristes–així els anome-nava la premsa de finals del XIX– erenmembres de la més selecta societat eu-ropea: aristocràcia i alta burgesia. El pa-radigma és l’arxiduc austríac Lluís Sal-vador d’Habsburg-Lorena i Borbó, de lafamília imperial austrohongaresa, quearribà per primer cop a Mallorca el 1867i des d’aleshores es dedicà tant a passe-jar per cada illa, entre les quals es des-plaçava a bord del seu iot Nixe, coma tenir amants indígenes i fills i, també,a escriure sobre unes illes que el fasci-naren. Així sorgí Die Balearen (1884),la seva obra de geografia descriptiva ihumana de les Illes Balears.

Aquests selectes viatgers dissertavendesprés en els exclusius clubs socials alsquals pertanyien, o bé editaven llibres,sobre les seves experiències balears.A poc a poc, clubs socials, d’excursio-nistes, universitats i d’altres organitza-cions de les classes altes europees i es-panyoles anaren organitzant viatges al’arxipèlag, fent créixer la fama.

Aquest incipient tourismeera apreciatper l’elit dirigent política i social balear.

Les Illes Balearsgens calmades

A pesar de la imatge

que la bibliografia

romàntica i

conservadora ha volgut

transmetre de les

Balears de fi del segle

XIX, la vida illenca era

cruel i violenta, com

per tot.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 46 APUNT

EL T

EMPS

L’arxiduc Lluís Salvador,paradigma dels distingits viatgers que posaren de modales Balears entre la classealta europea. Un turismed’elit, però, que no es mesclava amb el poble, partdel qual agredia i estafavaaquell incipient ‘tourisme’.

No tant pel negoci que podia suposarcom pel prestigi social que donava. Defet, quant a negoci, la classe benestantno hi apostava gens, pels touristes. Po-ques inciatives empresarials, a finals delXIX, se poden trobar que vagin encami-nades a treure’n profit. A pesar que sesol donar per bona la data de 1903, ambla inauguració del Grand Hotel –avuiseu de la Fundació la Caixa–, com a fitainicial del tourismeillenc, en realitat ha-gueren de passar molts més anys perquèles elits econòmiques hi veiessin quel-com rendible. Però això ja seria una al-tra història.

La qüestió és que la classe alta baleardel segle XIX se sentia congratuladapels elogis d’aquells viatgers. No com-partia tal entusiasme el poble, que veiaen els touristesuns estrambòtics perso-natges als quals, en el millor dels casos,els estafava com podia i, de manera gensinhabitual, els agredia, sobretot estolsd’al·lots que els corrien a pedrades osotmetien les estrangeres al que la prem-sa referia com abusos intolerables,quecal entendre de naturalesa sexual. Mal-grat aquests inconvenients, els touristesarribaven i els elogis cap a les Balearsalegraven la decrèpita cúpula social ul-traconservadora indígena.

D’altra banda, aquesta cúpula, a travésdels mitjans dels diaris i periòdics mésconservadors, pretenia mostrar unes Ba-lears tranquil·les, pacífiques, una menad’oasi tocat per la gràcia de Déu –no ésllicència metafòrica, així s’escrivia– enel qual gairebé no hi havia delinqüència,violència o qualsevol altra mostra delsgreus problemes socials que per totarreu d’aquell món, en canvi, a cavallentre dos segles, s’estaven produint.

Entre la voluntat de negació de la rea-litat per part de la classe dirigent indíge-na i la fama que anaren estenent els viat-gers aristòcrates que poc o gens –segonsels casos– es mesclaven, si ho podienevitar, amb el poble, la imatge de lesidíl·liques Illes Balears es va anar fentrealitat… en els llibres. Després, unesaltres obres s’alimentaren d’aquellesprimeres, i així successivament. En part,per això s’explica que molta gent avui,inclosos els indígenes mateixos, es pen-si que la societat balear dels segles XIXera un oasi: potser amb estretors econò-

miques, però sense misèria; per venturaamb inevitables diferències socials, peròsense les cruels segregacions socials quecaracteritzaven d’altres indrets; tal ve-gada amb alguns problemes, però noamb les buranyes socials que patien elspaïsos industrialitzats… Doncs no. Totaixò, i més, era també la realitat quoti-diana de les Illes Balears a finals del se-gle XIX, i principis del XX, per moltque la fantasiosa bibliografia romànticai conservadora ho hagi volgut amagar.

Condicions de vida. El primer quecal contextualitzar és l’ambient generalen què vivia la immensa majoria delsbalears. Era igual a tants d’altres llocsd’Europa. Les condicions de vida per alcomú dels ciutadans eren més que do-lentes, infames.

La disponibilitat d’aigua a les fonts eraquasi un miracle. O sigui, que aquell quino tenia pou propi ho passava mala-ment: “las fuentes de la calles de la Ma-rina y de la Olivera [de Palma]carecende agua o de la posibilidad de sacarla,achaque de que adolecen en general to-das las fuentes de esta ciudad, cuyas in-termitencias ponen malas de disgusto alas vecinas que no tienen fuente en suscasas y a las señoras que han de man-dar por agua a sus sirvientas”, deia eldiari La Almudainael març de 1895.Denúncies d’aquesta mena eren contí-nues. Pitjor ho tenien a la Vila d’Eivissa,on “la única fuente que surte de aguaesta población” habitualment “se mues-tra avara del precioso líquido”, es quei-xava el Diario de Ibizal’abril de 1897.Era el normal. Tant si plovia a basta-ment com si hi havia sequera, disposard’aigua era quasi una benedicció, per-què el problema eren el desastrós estatde les canonades. A la capital, el maig de1898, un informe de l’enginyer munici-pal, conclou que “a causa de las incrus-taciones i materias depositadas […] lasconducciones no pueden prestar servi-cio siendo imposible abastecer bien losdepósitos públicos y particulares”. Mal-grat les repetides queixes de premsai veïnats, les institucions –ajuntamentsi Diputació– no es preocupaven ni pocni gens del problema. Mai no tenienpressupostos, deien, per enllestir obrapública.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 47

EL T

EMPS

Si el subministrament d’aigua potablepresentava tants problemes és fàcil ima-ginar què passava amb les aigües bru-tes, allà on hi havia clavegueram queera Palma –no per a tota la ciutat– i pocmés. El Col·legi Mèdic i Farmacèuticde Balears, el març de 1897, pregava ales institucions que assumissin “la ne-cessitat de millorar el clavegueram, tandefectuós des del punt de vista sanita-ri”. I era tan defectuós que per les bo-ques de carrer sortien ben sovint “pu-dors i fins i tot matèria orgànica” queprovocaven no sols molèsties sinó tot ti-pus de situació de risc sanitari. A més,les canonades d’aigües potable i brutesestaven construïdes en paral·lel, una vo-ra l’altra, de tal manera que, com queeren de marès, material porós, hi haviafiltracions, amb la imaginable quantitatde problemes sanitaris que això compor-tava. A pesar que la qüestió era perillo-sa, tampoc en aquest cas les institucionsfeien res per posar-hi remei.

Seguint amb la sanitat, cal dir que, si béles normatives d’higiene disposaven queels serveis de recollida de residus orgà-nics i inorgànics fessin, com és lògic, laseva feina, la realitat era ben diferent.Els carreters encarregats, personatges dejusta mala fama, sovint no feien la tascaque els pertocava. I si la feien, no eragens estrany que deixassin els seus car-ros “carregats d’aportacions d’excre-ments” enmig de la via pública per anara emborratxar-se a qualsevol de les mol-tes tavernes existents. Com que, a més,els carros no complien ni per casualitatla normativa que els obligava a estar ta-pats, els efluvis dels detritus s’ensenyo-rien pertot arreu. La premsa porta cadados per tres queixes al respecte, sobretota l’estiu, per òbvies i odoríferes raons,però mai no s’arreglava el problema.

També aportava molt al generalitzatambient fètid el fet que el comú dels ba-lears tenien uns hàbits higiènics moltdeficients. Per a molta gent era normaltirar tot tipus de residus, inclosos elsorgànics, per la finestra o el balcó. Eldiari La Última Hora, el juny de 1896,fart de denunciar-ho, clama perquè d’u-na vegada “la Junta de Sanidad procureevitar que nuestros vecinos tiren aguassucias, y residuos de todo tipo, a las ca-lles”. Quasi és ociós dir que la tal Junta

de Sanidad si per quelcom brillava eraper la permanent absència d’activitat.

Els carrers, en fi, eren plens de por-queria pertot. Tanmateix, en el rànquingd’asquerositat ambiental obtenien lesprimeres posicions les parades de di-ligència i de tren. A les primeres, el lec-tor potser es pensi que eren molt brutesperquè, és clar, les bísties hi feien les se-ves necessitats. Sí, era així, efectiva-ment, perquè els animals ho feien, comara, quan en tenien ganes allà on es tro-bassin. Però els animals de dues potes,també. Resultava que quan la gent espe-rava el tren o la diligència, si la bufetaacuitava, no s’ho pensaven dues vega-des: els homes s’obrien la bragueta i allàon fos, apa, fet. Les dones, encara man-co problemes: hàbils mans cap a dins lafalda, s’aixencaven i deixaven el grocbassiot en terra. Era una escena quoti-diana, la d’orinar –i també defecar– pelcarrer. Al respecte, el corresponsal alpoble de Santa Maria de La Almudaina,el gener de 1895, es queixava de l’estatde l’estació del tren, “convertida en le-trina de hecho”, clamant perquè hi cons-truïssin excusats públics per evitar “lasescenas repugnantes a la moral que to-dos los días se desarrollan”. El lector jadeu imaginar que tant per fer els excu-sats públics de l’estació, com perquè lesautoritats es preocupassin d’intentar do-nar respostes generals més civilitzades ales necessitats fisiològiques populars,així com també perquè canviassin elspeculiars hàbits evacuadors del illencs,hagueren de passar bastant d’anys.

Tota aquesta porqueria ambiental di-guem-ne natural es veia enriquida perles aportacions contaminants de totamena de residus químics. Les indústriesestaven situades a dins de les poblacions–Palma, Inca, Manacor, Maó–, els seuspropietaris tiraven els residus, líquids isòlids, enmig del carrer. La premsa esqueixava de “los charcos de pestilenciasquímicas” que es formaven. Les autori-tats feien el desentès. Els empresariseren part de la distinció social. I, comque els veïnats d’allà on es construïenles indústries eren gent modesta,doncs... perquè preocupar-se’n?

Misèria i mort. En aquest ambient in-salubre generalitzat no és estrany que

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 48 APUNT

Gran Hotel, inaugurat a Palmael 1903. Tot i aquesta fita, elturisme no era una prioritatper a la classe dirigent balearde finals del XIX i principis del XX.

“En un ambient taninsalubre, menjant–els qui podien– demanera insuficient i desequilibrada–amb dèficit de vitamina c– les malalties se convertien en plagues amb moltafacilitat, de maneraque segaven la vidade centenars de persones. Sense queles autoritats sanitàries se’n preocupassin mentreque les morts es produïssin dins elslímits del queeufemísticament lapremsa en deia “barrios populosos”

les malalties provocassin molts morts.Però no sols era aquesta la causa.

L’assistència sanitària era molt defi-citària. A totes les Balears hi havia 180metges per a una població de 314.441habitants (1895). Tots de pagament, ésclar. Res de Seguretat Social, com ara.Qui podia pagar-se un metge, bé. Si no,s’havia d’emparar en la pietat assisten-cial, bàsicament exercida per monges.

D’altra banda, l’alimentació per a lamajoria era insuficient, i molts no tenienres a menjar. A finals del segle XIX, laguerra de Cuba (1895-1898) provocauna greu crisi econòmica, si bé estructu-ralment ja existia, la crisi, i s’allargamés enllà de la fi de la guerra. El jornalmitjà d’un obrer o d’un bracer pagès erad’una pesseta. És clar que si plovia os’emmalaltia, no cobrava. I si no teniafeina, tampoc no disposava de cap en-trada econòmica, perquè no hi havia capassegurança d’atur o quelcom semblant.Els preus que s’arribaren a fer pagar peraliments bàsics com el pa, la llet, la carno el peix convertiren aquestes mercade-ries en inabastables per al jornal. Un ki-lo de pa arriba a costar un jornal, i bastafer una ullada a la “Memoria sobre elconsumo de substancias alimenticias”,de la Revista Balear de Ciencias Médi-cas d’abril de 1898, per adonar-se delconsum per balear i dia de carn i peix:37 grams i 17 grams, respectivament.Què menjaven, doncs? Llegums. Sobre-tot llegums, que era l’aliment més barat.L’únic assequible per a la majoria. I al-guns, ni això.

Entre tanta misèria, l’emigració eral’única sortida per a milers de balearsdesesperats. En només una dècada,1887-1897, se n’anà un 9% de la pobla-ció absoluta. Els qui quedaven, si tenienfeina, malvivien. I si no, havien d’espe-rar la caritat dels distingits socials queorganitzaven balls i rifes, en els seus lu-xosos clubs socials –entre els quals elmés selecte i distingit era el Círculo Ma-llorquín, avui seu del Parlament–, perrecollir fons per exercir la brillant cari-tat cap a la depauperada clase obrera.

En un ambient tan insalubre, menjant–els qui podien– de manera insuficient idesequilibrada –amb dèficit de vitaminac– les malalties se convertien en plaguesamb molta facilitat, de manera que sega-

ven la vida de centenars de persones.Sense que les autoritats sanitàries se’npreocupassin mentre que les morts seproduïssin dins els límits del que eufe-místicament la premsa en deia “barriospopulosos”. Perquè aquesta era una al-tra: les ciutats i pobles més grans, sobre-tot Palma, estaven definits –com entants d’altres llocs d’Europa– per la se-gregació urbanística de classes. Commés pobre fos la zona, més amuntega-ment de gent en edificis petits, en car-rers massa estrets, amb manca d’airecorrent, molta humitat, etc., de maneraque qualsevol malaltia podia posar enperill la vida. Tanmateix, mentre matàsels pobres, a l’autoritat no li importava.Ni tan sols en les malalties contagiosesmés perilloses provocaven cap reaccióinstitucional… fins que amenaçava l’e-lit social. Així passa per exemple –no ésl’únic cas, ni prop fer-hi–, amb la pigo-ta el 1896. Al març es detecten els pri-mers casos a la “populosa” barriadapalmesana de Santa Catalina, i aviatpassa “a atacar los barrios del extremoeste –de Palma– que se distinguen porel hacinamiento y la falta de higiene”,explicava la premsa. En poques setma-nes la malaltia mata 18 persones a Pal-ma i un nombre indeterminat més a laresta de les Balears. Les autoritats, res,no actuen. A l’estiu, al juliol, La ÚltimaHora diu que “la viruela va propagán-dose de manera tan alarmante que[…]

no sólo ya se registran casos en barriospopulosos y de malas condiciones higié-nicas, sino también en casas e indivi-duos pertenecientes a familias distin-guidas”. Les autoritats, ni menció, per-què a l’estiu els rics se n’anaven a lesseves cases d’estiueig per aïllar-se.Mentrestant, continuen morint pobres.A començament de desembre només aPalma havien mort ja més de cent per-sones, i un nombre semblant a la restade Balears. Aleshores la premsa, moltalarmada, comença a demanar actua-cions ràpides i contundents perquè, ésclar, els rics tampoc no es podien passarla vida aïllats. A la fi, a finals d’any, laJunta de Sanidad se reunia, per primercop, per mirar de posar en pràctica me-sures de desinfecció i de vacunació. Éscom si ara la Conselleria de Sanitat nofes res, ni reunir-se, fins que una malal-tia hagués matat a Palma entre 500 a600 persones i altres tantes a la restad’illes.

A més d’aquestes condicions generalsde vida i la cruel segregació social, s’hiha d’afegir, per entendre com se vivia ales Balears de finals del XIX, el peculiartarannà illenc, gens pacífic. El gust perla violència.

Delinqüència i violència. A pesarque la premsa més conservadora negàsla realitat, la veritat és que la delinqüèn-cia i la violència –exercida per delin-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 49

EL T

EMPS

Dalt, passeig del Born a l’any1899. A la pàgina següent, laRambla des de la plaça Majorabans de la tala dels arbresde l’any 1902.Aquestes dues vies,cèntriques i amples, eren zonade residència distingida. Altra cosa eren els “populosos” barris que s’amagaven al darrere: carrers estrets,amuntegament de gent,humitat... de tal manera queles malalties contagioses segaven la vida de centenarsde ciutadans, sense que importàs a les institucions.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 50 APUNT

qüents i pels cossos de seguretat públicsi privats– eren intensíssima.

La forma de delinqüència més massivaera el contraban. S’hi dedicava tantagent, tanta, que socialment ni es consi-derava una activitat inmoral. Es feiacontraban amb tot tipus de mercaderies,però especialment amb el tabac. Comque es tractava d’una mercaderia sotme-sa a alt gravamen fiscal, l’autoritat esmostrava molt gelosa dels seus impos-tos. Guàrdia Civil, marina –amb duespatrulleres de guàrdia vigilant perma-nentment les costes–, carrabiners i laguàrdia privada de l’empresa, Agentesde la Compañía Arrendataria de Tabacosera el nom oficial, s’encarregaven d’in-tentar evitar el contraban.

Moltes nits al llarg de l’any, a qualse-vol lloc del litoral balear, es produïen to-pades entre contrabandistes i guàrdies.No hi havia manies. Els trets d’arma defoc, dels uns i dels altres, eren part delnegoci. Els enfrontaments armats, verta-deres batalles, deixaven ferits i morts.Allò de la llegenda pel·liculera del far-west, “primer disparar i després dema-nar”, potser fos veritat o no per deversTombstone City, però a Balears sí queho era, de bon de veres.

La violència dels cossos armats contraels contrabandistes comptava amb la in-dissimulada empara judicial. Molt es-trany era el cas que, per la mort d’un de-

linqüent en general o d’un contrabandis-ta en particular, a trets disparats perl’autoritat, hi hagués una condemna ju-dicial. Això sí, per guardar les aparencess’obria un procés que solia acabar comel següent, de febrer de 1898, narrat perLa Almudaina, epíleg d’un episodi oco-rregut a finals de 1897 a Capdepera(Mallorca). Un grup d’agents de la com-panyia de tabac descobreixen contra-bandistes. Aquests dipositen la merca-deria a la cova –amagatall habitual desd’on la recollien després uns altres quela portaven al lloc de destinacio final– i,quan surten, els agents, emboscats, fanfoc a discreció. Els contrabandistes con-testen el foc i fugen com poden, algunsferits. Un d’ells es queda endarrerit, fe-rit. Els agents l’atrapen. El contraban-dista rep tres trets al cap, mort. A la cau-sa, l’agent que l’havia mort diu que vaactuar en defensa pròpia. El fiscal cridaels testimonis. Qui eren? És fàcil supo-sar que ningú no es passejava de nit perles desertes costes balears. I com quetampoc els contrabandistes, per raonsòbvies, es presentaven a declarar, elsúnics testimonis eren els companys del’agent, que confirmaven, fil per randa,el seu testimoni. “Y como así también lodeclararon los testigos, el fiscal retirócargos y el juez decretó la total liber-tad...”, deia el diari. Així era gairebésempre.

Ara, tampoc no s’ha de pensar que elscontrabandistes fossin uns angelets. Nosols es defensaven a foc contra elsagents. També, quan descobrien un de-lator se’l pelaven. La companyia de ta-bac tenia agents secrets. Eren gent quecobraba un sou per introduir-se i delatarles xarxes organitzades del contraban.Doncs bé, un tal Bernat Bonet, de 32anys, veïnat de Santanyí (Mallorca), queera “agente secreto de la Tabacalera”segons la premsa, quan va ser descobertpels contrabandistes acabà els seus diescom és fàcil imaginar: el trobaren ambun tret al front, mort. Així eren les coses.Sense manies.

No solament apareixien les armes enocasions com la comentada. No. Qual-sevol topada amb cossos armats era sus-ceptible d’acabar malament. El desem-bre de 1895, a ple dia, dos números de laGuàrdia Civil van veure, prop de Santa

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 51

Maria (Mallorca), dos caçadors. Els do-naren l’alto i els dos pobres homes, pelque compta La Última Hora, o no elsentiren o es feren el beneïts. Fatal. Elsguàrdies els disparen. Morts, tot dos. Eldiari, amb mordacitat, diu que de tancontundent actuació de la Benemèrita enresultà un botí “de los dos conejos caza-dos por los infortunados”. Al cap dequatre mesos, en el consegüent judici, elfiscal, que cal recordar que és la partacusadora, va concloure que els guàr-dies havien “actuado en orden a sus res-ponsabilidades”per la qual cosa“se pi-de la absolución”.

La violència era tan practicada pelscossos de seguretat com pels delin-qüents. A les murades de Palma guarda-ven les entrades, per evitar el contraban,els agents de l’Empresa de Consumos,anomenats consumeros. Els delinqüentss’hi acostaven durant les nits –gairebéenlloc funcionava l’enllumenat públic–,disparaven contra els consumerosi sin’eren pocs partien a la carrera; i si n’e-ren més, batalla a tirs segura. En aquestambient de violència, si qualque pobretranseünt, encara que fos de dia, aixeca-va sospites, ho tenia malament. El mi-llor que li podia passar era ser només fe-rit. Ja ho deia el setmanari satíric LaPulga, el novembre de 1897, “cuandouno de la ronda veas, fíate a la Vir-gen…”

A banda de contrabandistes, també hihavia bandes que assaltaven a trets lescases aïllades, els carros, les diligències,a Eivissa fins i tot els vaixells ancoratsal port… o d’altres criminals que actua-ven individualment atracant a dins elspobles i ciutats a qui podien, normal-ment de nit. Si la víctima se’ls hi rendia,potser en sortia amb ferides no massagreus, sense doblers i amb amenaça demort si els delatava. Però no gens ex-cepcionalment la víctima de robatoritambé ho era d’assassinat. Tot i aquestpanorama de violència generalitzada, lapremsa més conservadora fugia de re-conèixer la realitat. El periòdic El Cató-lico Balear, el 1895, escrivia que pocsllocs “han sido más favorecidos por lamoral católica que nuestra isla de Ma-llorca”, com mostra“la ausencia casicompleta de criminalidad”. Això, l’anyque a tot Balears es produeixen vint as-

sassinats i un nombre indeterminat deferits. Dos anys després, el diari La Al-mudaina, molt més proper a la realitat,constatava que “al paso que vamospronto habrá desaparecido totalment laseguridad personal en Mallorca” permor de la “impunitat” amb què actuenels criminals.

A banda de la violència dels delin-qüents i guàrdies, el condicionant so-ciològic ajudava molt. Anar armat eraun segell d’homenia. Molts homes por-taven armes de foc: “apenas el chico sesabe abrochar los pantalones y ya llevaarmas”, deia el periòdic El Isleño l’oc-tubre de 1895. No era estrany, doncs,que qualsevol discussió acaloradaacabàs amb foc o ganivetades. Era tanta,la gent armada, i tants els incidents, queel Govern Civil publicava bans de ma-nera recurrent recordant als batlles queera obligat detenir tota aquella personaque portàs armes sense permís, i als ar-mers l’obligació d’identificar amb totdetall a qui venien les armes. Tanma-teix, com que la pena per portar armesil·legals era només una multa, i no mas-sa alta, no s’aclaria res. Significati-vament, davant d’un d’aquest bans,publicat el juliol de 1895, el diari LaAlmudainaes demanava amb ironia sino seria un altre cas de “derroche retó-rico y prolija reglamentación” que no escomplia mai.

El resultat d’una societat armada ésobvi: violència. Per qualsevol motiu. Nosols per assalts amb premeditació comara els protagonitzats per bandes orga-nitzades, criminals que actuaven indivi-dualment, assassins per encàrrec –nor-malment per qüestions de joc il·legal–,ferits i morts per ofenses reals o suposa-des contra l’honor… sinó també perqualsevol discussió: gelosies entre pre-tendents d’una dona, un marit que sos-pitava –o constatava– banyes, jocs decartes amb apostes –il·legals– en una ta-verna amb molt d’alcohol pel mig i acu-sacions de trampes o bé de no volerpagar…

Només de la relació diària d’incidentsviolents que la premsa illenca publica–és ben probable que no fossin tots elsocorreguts– es resumeix que l’any 1895hi hagué vint assassinats; el 1896, setze;el 1897, divuit… en una societat quecomptava poc més de 300.000 habitants.Naturalment, el nombre de ferits eramolt superior.

En fi, així era la vida quotidiana a Ba-lears a la fi del segle XIX. Només expli-cada en extracte per raons d’espai. Elsuficient, però, per mostrar que la reali-tat era molt lluny del paradís o de l’oasique s’ha volgut transmetre.

Miquel Payeras

EL T

EMPS

Per arribar a aquestes conclusions, un equip d’investigadors dirigit per Anto-nia Moropoulos, de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes, va analitzar lacomposició química del ciment utilitzat en aquesta joia de l’art bizantí, ambla seva cúpula de 56 metres d’altura i 33 de diàmetre. Van observar que con-

tenia una matriu de silicat de calci semblant a la que hi ha en el ciment Portland,que no es va desenvolupar fins tretze segles després –a partir del 1824. Casualitat?No ho creuen així els investigadors, entre els quals hi ha Ahmet Cakmak, de laUniversitat de Princeton a Nova Jersey (Estats Units). Suggereixen que la barrejadeliberada de cendres volcàniques i altres materials rics en sílice van donar una ba-se diferent al ciment, ja que en reaccionar els diversos materials es formava unamatriu que absorbia les ones sísmiques. D’aquesta forma, van aixecar una esglésiaamb parets no totalment rígides, com es feia aleshores, sinó que posseïen certa fle-xibilitat. Això permetia, com els gratacels moderns, un mínim balanceig i així su-portar els moviments de terra.

No serà això sobrevalorar els coneixements de l’època? Probablement, no. Lacultura bizantina destacava per considerar el conreu de les ciències –especialmentles matemàtiques– com a bàsic per al coneixement de la filosofia. I la personalitatde l’arquitecte de Santa Sofia és un bon exponent d’aquesta cultura.

L’església havia estat construïda en el segle IV. Però en el segle VI, durant unesalgarades, va ser cremada. Justinià va encarregar-ne la reconstrucció a Antemi deTralles. Aquest pertanyia a una culta família. El seu pare es deia Stefanus i era met-ge. Un germà d’Antemi també va ser molt reconegut en aquest camp: Alexandrede Tralles (c. 525-605) va escrirue Therapeutika, una obra en dotze volums sobrepatologia i tractament de cada un dels òrgans i parts del cos.

Antemi devia néixer cap al 474 a Tralles, avui sud-oest de Turquia. Era una per-sona brillant, a qui el seu contemporani Eutoci dedicaria el comentari que va es-criure sobre l’obra matemàtica Còniques, d’Apoloni. El seu enginy era extraordi-nari. Es diu que havia dissenyat defenses contra les avingudes d’aigua i que co-neixia la pólvora i les primitives màquines que aprofitaven la força del vapor. Tam-bé va escriure un llibre sobre miralls càustics. Allà hi descrivia les propietats de laparàbola per construir un mirall que reflectís els raigs de llum cap a un sol punt,concentrant així la seva força. La llegenda fins i tot li atribueix la persecució d’unveí i rival seu anomenat Zenó, reflectint la llum solar cap a casa seva.

Antemi només va poder dibuixar els plànols de l’església. Va morir el 534.L’execució de l’obra la va realitzar Isidor de Milet. No en sabem gaire cosa. Sem-bla que va estudiar física a Alexandria i a Constantinoble i que va escriure co-mentaris a llibres d’arquitectura. Sens dubte, havia de ser brillant per executar ambtant d’encert el disseny traçat per Antemi de Tralles. El seu nom ha quedat unit ald’aquest darrer com a autor d’un element arquitectònic perdurable en el temps,mentre que molts dels edificis que l’han envoltat han caigut víctimes de forts mo-viments sísmics.

“La imponent església

d’Hagia Sofia –o Santa

Sofia– a Istanbul captiva

els visitants des de fa uns

quinze segles. Una edat

remarcable en una regió

tan afectada per forts

terratrèmols. La clau

d’aquesta resistència

sembla ser que els seus

constructors van utilitzar

tècniques sorprenentment

avançades per a l’època”

EL T

EMPS

Antemi de Tralles: enginy contra terratrèmols

Xavier Duran, escriptor i periodista científic

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 52 COMBINATÒRIA

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 53FER I DESFER

Les Borges Blanques, justamentel poble de Francesc Macià,van rebre les tropes franquistesamb por i silenci.

“Liberada por completo estaCiudad el pasado día sietede los corrientes, el que sus-cribe propone a V. E. se cur-

se al Generalísimo expresiva felici-tación por el éxito de la ofensiva deCataluña que al iniciarse liberó porcompleto y definitivamente nuestra ciu-dad, siendo principio de sucesivas ynumerosas victorias contra el EjércitoRojo.”

Amb aquestes paraules, proposadespel regidor Diego Abizanda, la comis-sió gestora municipal festejava, l’11 degener del 1939, l’ocupació definitivade Lleida. Malgrat que encara els falta-ven uns dies per dominar completa-ment Catalunya, les institucions fran-quistes locals ja podien celebrar que,finalment, tot el país era seu. El dia 18de gener, l’alcalde Valentín MartínAguado (capità d’infanteria) li enviavaun telegrama a Franco agraint-li “la li-beración definitiva de Lérida”, aixícom la de “tantos municipios catalanesque sienten, como nosotros, profundasemociones patrióticas al verse libresde la opresión de las hordas mar-xistas”.

El front s’allunyava de Lleida i l’eta-pa de domini roig quedava definitiva-ment en la història, però no en l’oblit.Sense anar més lluny, el regidor es-mentat tenia un germà que fou funda-dor a Lleida d’Acció Popular Catalana

i un dels personatges importants en latrama civil del cop d’estat. Per aquestsmotius el van executar al començamentde la guerra, al setembre del 1936.

El franquisme a Lleida. La prima-vera del 1938, les tropes franquisteshavien trencat el front aragonès per ini-ciar l’ocupació de Catalunya. Durantels primers dies d’abril, les provínciesde Lleida i Tarragona quedaren partidesen dos seguint una frontera fluvial mar-cada pels rius Ebre, Segre i NogueraPallaresa. Quan el dia 15 van arribar aVinaròs, la Catalunya no ocupadaquedava aïllada de l’Espanya republi-cana.

El 27 de març entraren a Massalco-reig (Segrià), el 3 d’abril a Lleida i eldia 6 a Balaguer. A partir d’aquí, cai-gueren Tremp, la Pobla de Segur, Sort,Esterri d’Àneu i la Val d’Aran. Seguintla Noguera Ribagorçana arribaren alPont de Suert i per l’Éssera a Benasc.Al llarg de la línia de front s’instal·la-ren diversos caps de pont, principal-ment els de Balaguer i Seròs.

Durant uns nou mesos, mentre es des-envolupava la batalla de l’Ebre, aquestfront es va mantenir estable. Es produï-ren alguns enfrontaments força sag-nants, com els de Sant Corneli i Pedresd’Aulo (Pallars Jussà) a final de maig,però no representaren moviments im-portants de tropa.

Mentre, a la ciutat de Lleida, com a laresta de la província ocupada, s’esta-ven coneixent les bases d’un franquis-me de guerra que anunciava algunsdels que serien trets bàsics de la dicta-dura. Un sistema polític totalitari, unaclara separació entre vencedors ivençuts, venjança i repressió, una po-blació sota control i sota sospita, inse-guretat, manifestacions religioses, ho-menatges als màrtirs, etc. I tot agreujat

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 54 DOSSIER

1939, a Lleidas’acaba el frontL’11 de gener de 1939

Lleida quedava sota

control franquista. La

nova època es deixava

notar immediatament.

en aquells moments per la presència, iel comportament, d’unes tropes ocu-pants i insultantment victorioses.

La segona ofensiva sobre Catalunyas’inicià el 23 de desembre del 1938.Les tropes franquistes van trencar elfront del Segre per Seròs i Balaguer.Tot just en un mes i mig, van caure lesBorges Blanques, Tarragona, Cervera,Tàrrega, Barcelona, Solsona, Girona ila Seu d’Urgell. L’ocupació de Cata-lunya es va completar el 10 de febrer.

Des del 7 de gener, la ciutat de Lleidaestava totalment sota control de l’exèr-cit franquista. Després de nou mesos defront, calia emprendre definitivamentles transformacions necessàries perquèla ciutat prengués el rostre adient a lanova situació. Per exemple, feia mesosque estava previst dedicar l’avingudade la República, actual rambla de Fer-ran, al caudillo d’Espanya. Però l’ho-menatge no s’havia pogut realitzarperquè es tracta d’una via que corre pa-ral·lela al riu i, per tant, era zona batu-da pel foc enemic i intransitable finsque no es culminà l’ocupació.

El mateix regidor Diego Abizandatambé va presentar l’11 de gener unamoció a la comissió gestora municipalen què proposava molts canvis per alscarrers de Lleida. No es podia tolerar lacontinuïtat de noms que “nos recuerdenoprobios y vergüenzas que el GloriosoMovimiento Nacional borra para siem-pre”. Calia que el poble recentment“alliberat” oblidés el que “elementosizquierdistas, despechados y antipa-triotas gravaron en lápidas y mármo-les”.

Entre els noms proposats, cap sorpre-sa. En alguns casos es tractava de recu-perar les denominacions tradicionalsperdudes en època revolucionària, comCarme o Sant Antoni. La resta eren elssímbols bàsics: España, Generalísimo,Calvo Sotelo, José Antonio, EduardoAunós, Mola, Sanjurjo, Yagüe, Héroesdel Alcázar i Mártires. A més de les da-tes de l’ocupació de Lleida: Tres deAbril i Siete de Enero. Tanmateix, lescompetències de la comissió gestora noestaven gaire clares, i per això la majo-ria dels canvis es van posposar.

Encara més important que el canvi denoms, era la recuperació del cementiri.

Quan el front va partir Lleida, haviaquedat en la zona controlada pels repu-blicans. Fou necessari recórrer al de laveïna localitat d’Alpicat i s’estudiàusar el de Torrefarrera, ja que el primeraviat es quedà petit. A més de ser unainfraestructura bàsica per a les necessi-tats de tipus sanitari, mereixeria l’aten-ció de les autoritats locals pel seu enor-me valor simbòlic. El cementiri era elmillor espai per a homenatjar els màr-tirs caiguts en nom de Déu i d’Espanya,amb l’afegit que va ser el lloc on es re-alitzaren les principals matances de larepressió revolucionària.

Després de la “totalitaria liberaciónde Lérida”, la comissió gestora muni-cipal afirmava, amb l’habitual joc deparaules de la dictadura, que “los senti-mientos católicos de la población leri-dana imponen el deber a la autoridadlocal de proceder con toda premura adesterrar para siempre el espíritu sec-tario de nuestro Camposanto”. Ambaquest esperit, Abizanda va defensar lanecessitat de conservar, com quelcomsagrat, el mur on s’havien fet les exe-cucions “hasta tanto el Ayuntamientodetermine definitivamente lo que pro-ceda como homenaje a los que enaquel lugar fueron vilmente asesinadospor las hordas marxistas”.

Malgrat l’interès que va demostrarl’Ajuntament, alguns familiars de cai-guts pensaven que no s’estava fent totel necessari pels seus. El dia 10 de fe-

brer, el regidor Julio Corderas comuni-cava al consistori que un grup de fami-liars exigia la immediata construcciód’un mausoleu al cementiri. Fins i totsembla que amenaçaven de prendre lainiciativa a les autoritats si aquestes noes mostraven prou diligents. Decidi-rien estudiar la convocatòria d’un con-curs d’arquitectes per realitzar l’obra iel cementiri finalment tindria, i encaraté, un voluminós record per als màr-tirs.

Però en aquells moments, Lleida erauna ciutat que havia de ser globalmentreconstruïda. L’empremta destructivadel front, i sobretot dels bombardeigsque precediren l’ocupació, era terrible.Segons un informe emès per l’arqui-tecte municipal al mes de març, elnombre d’edificis destruïts totalmentsuperava els cent deu, mentre que elsque necessitaven algun tipus de repara-ció en tot el terme s’aproximaven al90%. Era “urgentísimo acudir al reme-dio de los grandes daños que la guerraha causado en nuestra ciudad”.

Amb el temps, la reconstrucció mate-rial de la ciutat es va fer visible, el ba-lanç demogràfic esdevingué positiu,amb uns quants anys més l’economiaes redreçà. La recuperació humana,cultural i moral ja seria una altra his-tòria.

Joan Sagués San JoséUniversitat de Lleida

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 55

EL T

EMPS

Ajuntament de Tarragona, potseruna de les capitals catalanes onels franquistes tenien més partidaris. Les tropes franquistes acabaven d’entrar a la ciutat.

En els primers dies del mes de generdel 1939, quan l’exèrcit franquistaja controlava la comarca del Prio-rat, el comissari de la Generalitat

de Catalunya, Ramon Sanahuja Solé,l’alcalde de Tarragona, Jaume CastellóPena, i el comandant militar de laplaça, el coronel Fernando del RosalRico adoptaven les primeres mesuresper procedir a l’abandonament de laciutat.

Al port s’havien desmuntat les grues is’ordenava la partida de les embarca-cions rumb a Barcelona. D’altra banda,diferents peces gòtiques i renaixentis-tes del Museu Diocesà, així com unapart del patrimoni documental i bi-bliogràfic de la Biblioteca Provincial,eren traslladats a la masia gironina deMontllufà de Bescanó, lloc en el qual jas’havia concentrat en els darrers mesosbona part del patrimoni artístic tarrago-ní. Així mateix, el replegament delsdiferents serveis administratius i del’escadusser parc mòbil anirà paral·lela l’evacuació dels ferits i malalts in-gressats en els hospitals militars delcomplex de la Savinosa.

La nit del dia 13, llevat del sistema so-nor d’alarma, es procedia a la retiradade l’escàs i insuficient material antiaerique havia intentat defensar la ciutat.L’endemà, de matinada, la policia inuti-litzava alguns serveis estratègics, comels equipaments de l’emissora de RàdioTarragona, les instal·lacions de telèfonsi la central de telègrafs. Poc després,

cap a les 8 del matí, el pregoner muni-cipal difonia un ban municipal en elqual, per ordre de l’autoritat militar,s’ordenava l’evacuació de la població.No era necessari, bona part dels ciuta-dans vinculats o identificats amb el rè-gim republicà ja havien iniciat el camícap a l’exili. Ja feia dies que Tarragonaera una ciutat gairebé deserta i paralit-zada. Els homes amb edats compresesentre els 18 i 45 anys havien estat mo-bilitzats per l’exèrcit. La resta de tarra-gonins, amb la por i la gana al cos, esdispersava en els masos i pobles del’entorn, cercava aixopluc a les covesdel Llorito o bé s’amagava en els refu-gis antiaeris. La nit del 14 al 15, men-tre a la ciutat els més agosarats i famo-lencs aprofitaven el buit de poder persaquejar alguns dipòsits de queviures,les tropes franquistes encenien fogue-res al llarg del semicercle de munta-nyes que delimiten el Camp de Tarra-gona; l’ocupació era inevitable i immi-nent.

L’entrada dels franquistes. A les 2de la tarda del dia 15, en el pont delFrancolí, la resistència republicana en-cara causava una trentena de baixesentre els homes dels primers camionsde la 105 divisió del cos d’exèrcit mar-roquí que procedien de Cambrils. Mal-grat tot, una hora més tard, els soldatsde la primera bandera de Falange Espa-ñola Tradicionalista de la cinquena di-visió de Navarra, després d’entrar a la

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 56 DOSSIER

El 15 de gener del 1939, a les tres de la tarda, les

tropes franquistes hissaven la bandera victoriosa

al balcó de l’Ajuntament de Tarragona mentre

cantaven el ‘Cara al Sol’.

L’entrada de les tropesfranquistes a Tarragona

ciutat per la carretera de Lleida, hissa-ven l’ensenya victoriosa al balcó del’Ajuntament mentre entonaven el “Ca-ra al sol”. A Tarragona, si més no ofi-cialment, la guerra ja s’havia acabat.Quatre dies més tard, les últimes po-sicions defensives de l’exèrcit de laRepública a la comarca, establerta alllarg de la línia del riu Gaià, serandefinitivament superades per l’exèrcitde Franco.

L’endemà, el dia 16, sense méspreàmbuls, les noves autoritats prenienpossessió dels seus càrrecs. El generalAntonio Aymat Jordà serà el nou go-vernador militar de la plaça. AntonioIturmendi Bañales, carlí i advocat del’estat de professió, ocuparà el llocde governador civil, nomenat directa-ment pel ministre Ramon SerranoSúñer. El reusenc Josep M. FontanaTarrats exercirà les funcions de capprovincial del partit únic FET i de lesJONS. Per la seva banda, la comissiógestora de la Diputació, constituïdamesos abans pel governador civil deCastelló, tindrà com a primer presidentJosé Francisco Grego Grego. Final-ment, a l’Ajuntament de Tarragona, elcapità del Cos Jurídic Militar, JulianDávila García, escollirà els homes de laprimera comissió gestora i designaràcom a alcalde el militant de la CEDAEusebio Mújica Jaca, capità de SanitatMilitar i dentista de professió.

Després del relleu del personal polític,s’escenifica el nou ritual del règim ambl’actuació conjunta de dos dels eixos enels quals es vertebrava el franquisme:l’exèrcit i l’Església catòlica. A les 11del matí, davant del monument a Rogerde Llúria, se celebrava a l’aire lliure laprimera missa pública des del juliol del1936 i, seguidament, una desfilada delsbatallons de la cinquena divisió Navar-ra pel passeig de les Palmeres sota lapresidència del general José Solchaga.El mateix dia, amb el doble objectiu deguanyar la simpatia i d’apaivagar lafam d’una població que feia mesos quesobrevivia amb unes quantitats insufi-cients de llenties, cigrons, arròs, pèsolsi pa, s’organitza el primer repartimentde queviures. Llargues cues es formendavant del personal d’Auxilio Social,que distribueixen els aliments que con-

tenien uns camions procedents de Llei-da, principalment pa, pots de llet con-densada, galetes i xocolata.

Quina era la Tarragona que va trobarl’exèrcit ocupant? La ciutat apareixiadevastada per divuit mesos de cons-tants bombardeigs: 3.800 bombesllençades per quasi 600 avions, bàsica-ment italians i alemanys. Un informemunicipal datat el 9 d’agost del 1939recollia les xifres de 74 edificis total-ment destruïts i 522 parcialment en-derrocats per les bombes. Tot plegat,representava unes pèrdues econòmi-ques que s’elevaven a la xifra de19.678.700 pessetes i prop de 6.000persones s’havien quedat sense habitat-ge. Tanmateix, molt més importantsque els estralls materials era la pèrduade vides humanes. L’acció indiscrimi-nada i criminal de l’aviació feixistaregistrarà 230 víctimes mortals –166homes i 54 dones, 15 dels quals erenmenors de 14 anys– i més de 350 ferits.L’objectiu de minar la resistència físicai moral de la rereguarda mitjançant elsbombardeigs sistemàtics sobre la inde-fensa població civil s’havia aconseguiten bona part. La ciutadania, exhausta,acabarà anhelant la fi de la guerra, mal-grat que això per a molts representavala derrota.

La guerra, però, no s’havia acabat.Ara començava una de les repressions

més cruels i sistemàtiques de l’Europaoccidental durant el segle XX. A Tarra-gona, a més a més de la presó provin-cial, situada a la torre del Pretori,caldrà habilitar com a centres de deten-ció d’una gran massa humana la caser-na del regiment Almansa, el seminari iels convents dels Carmelites, de la Vet-lla, dels Germans de la Doctrina Cris-tiana i de les Oblates. Només en el pe-ríode que va de febrer del 1939 al julioldel 1940 se celebraren 5.321 consellsde guerra sumaríssims, que van con-demnar més de 700 persones a l’afuse-llament. Les penes de mort o d’em-presonament gairebé perpetu es dictensimultàniament a les confiscacions debéns i a l’aplicació d’una àmplia purgasobre els funcionaris. A la província deTarragona, 189 funcionaris nomenatsper la Generalitat de Catalunya entre1932 i 1937 són cessats immediata-ment. En el mateix sentit, la separaciódel servei recau sobre el 80% dels mes-tres i 222 empleats municipals són de-purats i les sancions afecten més del63,5% del personal. En aquells dies dela segona quinzena del mes de generdel 1939 ningú no podia albirar encaral’abast del que representava la llarga ifosca nit del franquisme que tot justs’iniciava.

Jordi Piqué Padró

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 57

EL T

EMPS

Durant tota la guerra, la ciutat deManresa va participar molt acti-vament en la mobilització gene-ral en la lluita contra el feixisme.

La seva condició de destacada ciutatindustrial li donava uns recursos que vaposar a disposició de la causa republi-cana. Des de l’inici de la guerra vaaportar un nombrós contingent de mili-cians voluntaris procedents de totes lesorganitzacions sindicals i polítiques re-publicanes. El nombre de soldats repu-blicans morts va ser d’un miler, d’unaciutat que l’any 1936 tenia 36.478 ha-bitants.

Manresa va reconvertir una part de lesseves fàbriques en indústries de guerraque proveïen de roba, calçat, metralla-dores i bombes l’exèrcit popular. El ge-ner del 1939 n’hi havia vuit que encaraestaven en ple funcionament. Cal re-cordar que la majoria de les indústriesde la ciutat van ser col·lectivitzades,eren els mateixos treballadors els quiles gestionaven. Les autoritats van dis-posar la construcció de nombrosos re-fugis per a la població en cas de bom-bardejos. Per això es van organitzarunes brigades de treball que van supo-sar una gran mobilització ciutadana.Una allau de refugiats de tot Espanyaque fugien de les tropes nacionals van

ser acollits a Manresa com es va poder.Amb la caiguda de Lleida la guerra vaanar ocupant els espais de la ciutat.Així, es va convertir en el centre hospi-talari de l’exèrcit de l’est i s’hi van ha-bilitar quatre hospitals militars: l’Hos-pital de Manresa (sant Andreu), lesSaleses, l’Institut d’Ensenyament Se-cundari, el Grup Natura (La Salle). Enles dependències de l’escola Renai-xença es va instal·lar l’acadèmia d’ofi-cials. Diversos edificis van ser desti-nats a casernes militars: la caserna delCarme, el col·legi de sant Ignasi, la fà-brica del Panyos, la fàbrica del Guix, elcasal Germanetes.

Tot plegat donava a la ciutat un caràc-ter de ciutat en guerra. Però el fet deguerra més impactant per a tothom vanser els bombardejos que van commou-re la ciutat en dues ocasions. El bom-bardeig del dia 21 de desembre del1938 va provocar uns 33 morts de totesles edats. Aquestes morts van ser el de-tonant definitiu per a ensorrar la moralde la població. Però encara hi va haverun segon bombardeig, el dia 19 degener, que va acabar de desfer la re-sistència i d’infondre el terror. La po-blació, que ja veia prop el final de laguerra, es va amagar als refugis i es vatancar a les cases fins l’entrada dels na-cionals.

Els darrers dies. El Consell Munici-pal de Manresa va viure una sotragadaa final del 1938. L’alcalde, JoaquimFornells i Parera, va ser inculpat deldelicte de contraban de safrà. El dia 22de desembre el Consell va elegir unnou alcalde, el ferroviari cenetista Emi-lià Martínez Espinosa. De feia mesosque escassejaven tota mena de produc-tes de primera necessitat, s’havia impo-sat el racionament però les cues peraconseguir aliments, el mercat negre, lafam, eren el pa de cada dia. Des de labatalla de l’Ebre, en què es van esgotarles energies de Catalunya, la situaciós’anava fent crítica. La caiguda delfront del Segre va ser l’inici de la fi.A Manresa començaven a afluir granquantitat de refugiats i de ferits queomplien els hospitals. Les desercionstambé creixien. Alguns esperaven el fi-nal de la guerra amb alegria, altres amb

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 58 DOSSIER

Manresa, ocupada pel feixisme

Manresa, la ciutat industrial que havia posat la

seva indústria de guerra al servei dels lleials,

sofria el 19 de gener l’últim bombardeig.

Exhausta, rebia les tropes feixistes el dia 24.

temor, però sens dubte que el sentimentgeneral era el desig que s’acabés aque-lla guerra.

El front de guerra s’acostava de po-nent de manera implacable. Cada diaels nacionals estaven més a prop. Lesautoritats militars havien realitzat plansde defensa entorn de Manresa per im-pedir que travessessin el Cardener i elLlobregat. En un últim i desesperat in-tent de defensa de Manresa es va mobi-litzar la població per cavar trinxeresdefensives entorn de la ciutat. Però nohi havia res a fer. No hi hagué una de-fensa o resistència de Manresa. Abansde l’ocupació de Manresa els darrerscombats entre els dos exèrcits es vanproduir a la serra de Castelltallat, vorade Fonollosa. Sembla que centenars derepublicans hi van ser fets presoners.L’exèrcit republicà va continuar la sevaretirada, mentre abandonava i inutilit-zava el material que no podia portarperquè no fos aprofitat pels nacionals.Les darreres tropes de l’exèrcit repu-blicà en retirada van travessar el Car-dener i la ciutat de Manresa la nit deldilluns 23 de gener. Darrere seu, la ma-tinada del dia 24, van dinamitar-ne elsponts per dificultar l’avanç dels ene-mics. Només el pont de Pedra o de santFrancesc no va quedar destruït, solsdanyat, però permetia el pas. La tardadel dilluns la gent compromesa amb lacausa republicana o que tenia por delsnacionals va acabar de marxar de laciutat. Llavors es van produir algunssaquejos, el més important va ser eldels Magatzems Jorba. Durant la nit deldilluns, des de la ciutat es veien tot defogueres situades als turons que hi ha ala banda de ponent. Eren els grups desoldats nacionals que estaven a puntd’entrar a Manresa.

L’ocupació. L’ocupació de Manresaes va produir el dimarts 24 de gener.L’exèrcit nacional ocupant era el cos del’exèrcit del Maestrat del general Gar-cía Valiño. L’estratègia per ocupar laciutat va ser una maniobra d’encercla-ment pel nord i per l’oest. Així, unapart travessà el Cardener al nord deManresa i es dirigí cap a Sant Fruitós il’altra travessà el Cardener al sud deManresa i es dirigí cap a la zona de cal

Gravat. Hi va haver combats aïllats endiversos indrets de les rodalies de Man-resa. Uns quaranta soldats morts en se-rien la prova. Cap a les 10 del matí en-traven a Manresa els terços de requetèsde Montejurra i Lácar.

La població de la ciutat estava ama-gada als refugis i a les cases i no s’a-trevia a sortir. La gent havia sentit mol-tes coses sobre la violència, els abusosi les represàlies dels franquistes. Peròde mica en mica va anar sortint al car-rer i aclamava els vencedors. S’inicia-va una nova etapa en la vida de la ciu-tat. El diari El Correo Español - ElPueblo Vascoescrivia el dia 25 de ge-ner: “Ha sido tomada Manresa. ¡Cuán-tos recuerdos trae a la memoria estenombre! Las famosas Bases de Manre-sa no han sido ajenas al deplorableproceso político que estamos ahora li-quidando a punta de bayoneta. La uni-dad de España se rehace a sangre yfuego.”

Les autoritats militars van establir unnou Ajuntament o Comissió Gestorapresidida pel carlí Domènec Prunés Mi-quel com a alcalde, amb quatre tinentsd’alcalde i dotze consellers. A partird’ara el control de la població estarà enmans de l’alcalde. Ell tindrà el gran po-der de controlar la repressió sobre lapoblació, de decidir qui rebia o noavals, permisos, llicències, ajudes, in-demnitzacions, etc. Quedava clar que apartir de llavors per poder-se moure per

A dalt, indústria de guerra.Manresa havia estat un element important per a lesforces republicanes, en el sentit que havia transmutat la seva indústria de civil abèl·lica. Els bombardejos gratuïts, dels dies finals abansde l’entrada del feixistes,foren el preu que pagà Manresa per ser part de la indústria militar republicana.

A la següent pàgina,les forces franquistes entranta la ciutat.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 59

EL T

EMPS

la ciutat calia ser addicte al règim. Eldimecres dia 25 els principals carrersde la ciutat estaven plens de soldatsmarroquins que muntaven parades onvenien tot d’articles que feia temps noes veien a la ciutat, com tabac, plàtans,licor, xocolata… L’exèrcit ocupant vaser el protagonista de fets greus: roba-toris, violacions i morts. El cas més co-negut va ser el de la mort de FlorindaSubirana, esposa del director de la fà-brica de cal Subirana, degollada per unmarroquí. Víctimes de marroquinstambé ho van ser Lídia Garsaball, Je-anne Roclandts i el soldat ferit JoanCamprubí Puig. Mentre que Maria Llo-bet Puig, de la masia de ca l’Estevet, alRaval del Suanya, es va dir que haviaestat violada i morta per requetès. El dijous dia 26 es va fer una gran i

solemne missa de campanya en què es-tava convocada la població. La pre-sidència era ocupada per militars, ecle-siàstics i el nou Ajuntament. Oferien ala població una imatge ben clara dequins eren els suports del nou règim.L’endemà es va fer la missa per resta-blir el culte a la basílica de la Seu, ques’havia salvat de la destrucció. De se-guida es va procedir a restaurar el cul-te a tots els temples i a reconstruir-los.

La repressió. El primer gran objectiudel franquisme era destruir tot rastredel sistema democràtic i republicà idels seus valors. I això es feia a sangi a foc amb una repressió ferotge, bru-

tal. El segon objectiu era constuir unnou ordre nacionalcatòlic i feixista.

El nou règim va comportar una fortarepressió contra totes aquelles personesque no eren prou addictes i que havientingut un passat republicà més o menyssignificat. A pesar que tothom qui vavoler va fugir i es va exiliar o amagar,van ser moltes les persones que van serempresonades. És el cas del darrer al-calde republicà, Emilià Martínez, quees va amagar i després d’un temps esva presentar a les autoritats. Sort en vatenir que va poder aconseguir un aval.Va estar uns anys empresonat a Manre-sa mateix, on formava part d’un batallóde treball que construïa el pont i laplaça de la reforma.

El nombre de presoners va acabar sa-turant els espais de reclusió habilitats:la presó de la baixada de la Seu, elcol·legi de sant Ignasi, la presó de San-ta Clara.

A Manresa es van realitzar consellsde guerra, però era al Camp de la Bótade Barcelona on s’afusellava. En totalvan ser trenta els manresans afusellats.Entre ells Agustí Espinalt Sanllehí, quehavia estat regidor del primer Ajunta-ment republicà.

El govern de la ciutat va recaure enpersones de la dreta tradicional, en es-pecial els carlins. El personal polític esnodria de persones que havien ocupatl’Ajuntament en èpoques a la dictadurade Primo o a la República sota llistesdretanes. No serà fins al febrer del

1942 que el control passarà a mans delsfalangistes. De fet, a la Falange s’hi ha-vien apuntat tots aquells de la burgesiamanresana que volien tenir algun pro-tagonisme o volien tenir les coses mésfàcils. Les institucions manresanescom la Cambra de Comerç i Indústria,la Caixa d’Estalvis de Manresa, la Jun-ta de la Sèquia, la Cambra de la Pro-pietat, etc., van passar a mans de laburgesia tradicional. Totes les entitats,fins les més petites, estaven controla-des i els calia permís per a tot. Les no-ves autoritats van imposar el castellàcom a única llengua d’ús públic. El ca-talà quedava restringit a l’estricte àm-bit privat i encara així era mal vist. Aixídoncs, els rètols i la documentació detots els establiments de la ciutat es vanhaver de fer en castellà sota l’amenaçade multa i de problemes.

El nomenclàtor de la ciutat es va cas-tellanitzar. Però a més es van eliminarmolts noms de carrers dedicats a perso-natges i fets no grats al nou règim. Araels carrers es batejaven amb personat-ges del règim franquista, amb eclesiàs-tics i conservadors en general que res-ponien a l’ideari nacionalcatòlic.

També havia arribat l’hora del retornde la brutal explotació de la classe tre-balladora. Treballar molt i cobrar poc.El resultat va ser una baixada en picatdel nivell de vida. Fins a la dècada delscinquanta no es va recuperar el nivellde vida del 1936. L’ordre imposat altreball era el d’una gran caserna: treba-llar, callar, obeir i per postres passargana. La por s’havia apoderat de tot-hom perquè tothom podia ser acusat deser contrari o poc addicte al règim iaixò podia portar greus problemes.

La imposició del nou règim feixistava suposar la destrucció del sistema de-mocràtic i reformista que havia intentatposar en marxa la República però tam-bé la destrucció del teixit social i cultu-ral de caràcter popular i obrerista, cata-lanista i d’esquerres que s’havia anatdesenvolupant al llarg d’una centúria.L’esquerra, els sectors populars gairebéquedaran reduïts a zero i hauran de re-sistir i lluitar en condicions molt difí-cils, heroiques.

Jaume Serra i Carné

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 60 DOSSIEREL

TEM

PS

El dia 24 de gener de 1939 l’exèrcitfranquista, en el seu avenç impara-ble, havia arribat fins al riu Llobre-gat, on el general Rojo havia pre-

vist establir una última i ja impossiblelínia de defensa davant de Barcelona.Dos dies abans, els tres governs que re-sidien a la capital catalana –el de la Re-pública, el català i el basc– havien aban-donat la ciutat i, com milers de catalansi barcelonins, es dirigiren cap a la fron-tera francesa. La matinada del dia 26,mentre els darrers soldats republicansmarxaven en retirada, les tropes fran-quistes ocupaven la ciutat: la cinquenadivisió de Navarra, comandada pel ge-neral José Solchaga, ocupava el Tibida-bo i Vallvidrera i a primera hora de latarda iniciava la davallada cap al centrede la ciutat; les tropes del cos d’exèrcitmarroquí, del general Juan Yagüe, s’em-paraven de Montjuïc, la quarta divisióde Navarra avançava des de Cerdanyolai Montcada, mentre els italians dels Cor-po di Truppe Voluntarie enviaven unacolumna motoritzada des de Terrassa.A primera hora de la tarda es feia efecti-va l’ocupació dels punts neuràlgics de laciutat. El “comunicat oficial de guerra”de l’exèrcit franquista, donava a conèi-xer l’ocupació de la ciutat amb aqueststermes:

“Barcelona ha sido conquistada. Lamaniobra de los Cuerpos de Ejércitonacionales abrió el camino a la entradade las tropas a la capital.

En la zona del Pirineo, los Cuerpos deEjército de Urgel y Aragón destruyen ypersiguen los restos de las Divisiones

rojas. Al Este de Manresa, en la regiónCentral, el Cuerpo de Ejército del Ma-estrazgo bate duramente a las unidadesrojas que intentan oponerse.

En las inmediaciones de Barcelonason los Cuerpos de Ejército de tropasvoluntarias y de Navarra los que, bri-llantemente, combaten, envuelven y arro-llan la defensa roja al Norte de Barce-lona, mientras el Cuerpo de EjércitoMarroquí, operando inmediato a la cos-ta, avanza por el Oeste, clavando la ban-dera de España en la fortaleza de Mont-juich. Fuerzas legionarias de Navarra ymarroquíes cruzan en las primeras horasde la tarde la capital, tomando posesióndel puerto y lugares estratégicos, siendoaclamadas con entusiasmo delirante porla población.

A la brillante actuación de los genera-les y mandos han correspondido el he-roísmo y alto espíritu de nuestros solda-dos, insuperable en la batalla y que noreconocen obstáculos en el camino de lavictoria.

El rápido avance de nuestras tropasha permitido liberar mil doscientos her-manos cautivos en la fortaleza de Mont-juich”.

La pràctica totalitat dels testimoniscoincideix a assenyalar l’existència d’u-na certa eufòria entre la població que varestar a Barcelona amb l’entrada del’exèrcit franquista. Segons ha deixatescrit un autor anònim “el desgavell po-lític i econòmic anterior, les privacions ila manca d’esperança en la gestió delGovern Negrín posaren més curiositat iexpectació a l’arribada de les forcesfranquistes que hostilitat”, de tal maneraque no van mancar manifestacions d’en-tusiasme.

Tots els testimonis també coincidei-xen a dir que l’ocupació va ser una pas-sejada militar i que, dins de la ciutat, nohi hagué un sol tret. Això sí, la situació

L’ocupació deBarcelona

La matinada del 26 de gener, mentre els darrers

soldats republicans marxaven en retirada, les

tropes franquistes ocupaven la ciutat.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 61

en què es trobava la ciutat era deplora-ble: “Els carrers bruts; fusells, cartutxe-res i uniformes dels darrers fugitiusabandonats a les cantonades i, sobretot,dins de les entrades d’escales i magat-zems. La gent feia dos dies, el dimecresi el dijous, que es dedicava a assaltar es-tabliments, centres oficials, magatzemsd’intendència, hospitals i cases d’as-sistència social. Qui més qui menysanava pel carrer portant un paquet o unsac d’alguna cosa. La tarda i la nit de

l’entrada de les forces encara duravaaquest estat de coses. Al carrer, les peti-tes fumaroles indicaven el munt de pa-perassa cremat per por de comprome-tre’s”, continua escrivint el nostre autoranònim. Mentre que “moros i italianscomençaren a fer de les seves. Els pri-mers, sobretot, deixaren les barriadesextremes completament buides d’avi-ram, ràdios, rellotges, paraigües, petitsobjectes propis per a tornar a revendre.S’atrevien també a abusar d’algunes do-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 62 DOSSIER

Tots els testimonistambé coincideixena dir que l’ocupacióva ser una passejada militar i que, dins de laciutat, no hi haguéun sol tret. Això sí,la situació en quèes trobava Barcelona era deplorable

Cartell propagandístic franquista, distribuït a Catalunya tot just desprésde l’ocupació i la victòria feixista.El lema és tan clar que sobraqualsevol comentari.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 63

nes. A les Planes, Sant Andreu i Coll-Blanc hi va haver algunes reaccionscontràries per aquestes malifetes i al-guns hi deixaren la pell”.

Règim d’ocupació. En l’ordre polí-tic, el mateix dia 26 de gener el generalFranco publicava un ban segons el qualBarcelona quedava sotmesa a un règimespecial d’ocupació –que s’allargariafins el dia 1 d’agost del 1939– i nome-nava per fer-se càrrec de la nova situa-ció el general Eliseo Álvarez Arenas,que ja era sotssecretari del Ministerid’Ordre Públic en el govern franquista.L’endemà publicava un ban en què s’es-tablien les normes concretes que haviende regular el nou règim d’ocupació. Eraen la part expositiva d’aquest ban onÁlvarez Arenas afirmava: “Estad segu-ros, catalanes, de que vuestro lenguajeen el uso privado y familiar no seráperseguido”, en una clara al·lusió a laproscripció de la llengua i la cultura ca-talanes en l’esfera pública que va impe-rar durant tot el franquisme.

El mateix dia 27 de gener les novesautoritats militars nomenaven alcaldede la ciutat Miquel Mateu i Pla, que ha-via fet la guerra amb Franco i esdeveniarepresentant d’una burgesia catalanacol·laboracionista amb el nou règim ques’anava establint. La resta de membresdel consistori barceloní eren AntonioM. de Simarro Puig, José Bonet delRío, Josep Ribas Seva, José de Qua-dras, baró de Quadras, Aurelio Joani-quet, Carles de Montoliu, baró d’Albí,Ignacio Ventosa Despujol, Lorenzo Gar-cía Tornel, Guillermo Azcoitia i el mar-quès de Sagnier, representants tots ellsd’una burgesia ideològicament poc ho-mogènia, però que anava des del monar-quisme, fins a Falange, passant per l’ex-trema dreta i el carlisme. En cap cas, laLliga Regionalista, que tan generosa-ment havia prestat suport l’exèrcit insu-rrecte, tenia representació a l’Ajunta-ment barceloní. El dia 30 de gener eranomenat president de la Comissió Ges-tora de la Diputació de Barcelona JoséM. Milà i Camps, comte de Montseny,però, en canvi, el càrrec de governadorcivil de la província quedà vacant fins elmes de juny de 1939. Hom nomenà, amés, cap provincial del “partit únic”

FET y de las JONS Mariano Calviño deSabucedo Gras.

S’iniciava d’aquesta manera una novaetapa en la història de la ciutat, presidi-da, en primera instància, per una repres-sió indiscriminada. Si durant el primermes semblava predominar una certa cal-ma policíaca, i només eren detingudesles persones més destacades del règimrepublicà, aviat es desfermà una autènti-ca follia repressiva. Les cues de delatorsdavant del local que Falange havia oberten ple passeig de Gràcia ben aviat vandonar fruit. I, transcorregut el primermes, “la repressió ha arribat a capes tanneutres, que la mateixa gent d’ordre sen’ha indignat. De boca en boca i en es-taments ben diferents, corre la mateixafrase: “Això no pot durar!”, escriu elnostre informador anònim.

El dia 14 de febrer s’inaugurava elCamp de la Bota com a nou camp del’horror, amb el primer afusellament re-sultat d’un dels primers consells de guer-ra que es van ceebrar a la ciutat i que vaportar davant de l’escamot d’afusella-ment l’advocat i polític de l’esquerra fe-deral Eduardo Barriobero Herrán.

La fam que la majoria de la poblacióarrossegava des de feia mesos va ésserobjecte de no pocs negocis especulatius:“Els camions d’intendència italians en-traren carregats de productes de les “re-giones nacionales”; al seu ps anaven es-peculant amb la gana passada i fentgrans negocis. Els moros es cuidaren deles operacions de detall, s’apoderaventemporalment de botigues i establimentsi cobraven en principi només que en pla-ta o objectes de valor”. I mentre les di-verses organitzacions del partit úniccreixien de manera espectacular, i es re-produïen pels carrers les desfilades deflechas, cadetes, margaritas, pelayosorequetés, amb salutacions a la romana itota mena d’himnes imperials. Tot signede catalanitat era perseguit i proscrit dela vida pública. Perquè, com volien dei-xar ben clar les noves autoritats, segonsresava una de les consignes que van di-vulgar amb més intensitat els ocupants,amb l’exèrcit i amb les forces d’ocupa-ció, “ha llegado España”.

Pelai PagèsUniversitat de Barcelona

En l’ordre polític, el mateix dia 26 de gener el general Franco publicava un ban segons el qual Barcelona quedava sotmesa a un règim especial d’ocupació –que s’allargaria fins eldia 1 d’agost del 1939– i nomenava per fer-se càrrec de la nova situació el general Eliseo Álvarez Arenas,que ja era sotssecretaridel Ministeri d’Ordre Públic en el governfranquista. L’endemàpublicava un ban enquè s’establien les normes concretes quehavien de regular el nou règim d’ocupació

La tarda del 26 de gener del 1939 elsmataronins s’aplegaven al voltant deles poques ràdios que no havien es-tat requisades per les milícies repu-

blicanes. Per les ones, els ciutadans s’as-sabentaven de la caiguda de Barcelona, laqual anunciava que l’arribada de les tro-pes nacionals a Mataró no tardaria gaire.Davant aquesta temença, tots els regidorsdel consistori republicà es reunien a l’a-juntament. Un d’ells, ignorat per la restade companys, insistia que la ciutat haviade rendir-se abans que les tropes del ge-neral Franco la destruïssin. Les resolu-cions d’aquell ple extraordinari erendues: l’inici de la retirada de les tropesrepublicanes cap a Llavaneres i la cremade tota la documentació comprometedo-ra. Després d’aquesta feina, la majoria deregidors s’afegien a la corrua d’exiliatsque des de feia dies transitaven per la car-retera nacional cap a França.

Paral·lelament a les decisions que esprenien a la Casa de la Vila, un grup dequintacolumnistes considerava que ja ha-via arribat la seva hora i decidien arribar-se a la presó per demanar l’alliberamentdels presos. Els funcionaris de la peniten-ciaria, encara fidels al règim, els negavenla petició, però els demandants no erencapturats tal com ho haguessin estat unsdies abans.

L’entrada dels guanyadors. El matídel 27 de gener el sol lluïa de valent. Elneguit dels ciutadans contrastava amb lacalma dels carrers. No es veia ni una àni-ma. Fins i tot la carretera havia deixat deser un mantell d’exiliats. Només es veienpetits grups de soldats republicans bruts iesparracats en retirada.

A primera hora del matí els funcionarismunicipals anaren a treballar a l’ajunta-ment, però només eren quatre. Davantaquesta situació, el secretari republicàSalvador Cuadras, renunciava al càrrec i

el cedia a Josep Solà, que ja havia exercitel càrrec abans del 1929 i ho continuariafent en el primer Govern provisionalfranquista. L’evident buit de poder al’Ajuntament de seguida va córrer de bo-ca en boca entre els mataronins i algunsd’ells l’aprofitaren per assaltar els dosmagatzems municipals de proveïments,un situat a l’altar del Sagrament de la Ba-sílica de Santa Maria i un altre al carrerSant Isidor. Aquell migdia en moltes cui-nes de la ciutat es van poder bullir lle-gums i arròs, el fruit de la conquesta.

Mentrestant, els quintacolumnistes,convençuts que la pena i la misèria fina-litzarien amb la imminent victòria del’exèrcit del general Franco, van preocu-par-se altre cop dels seus companys cap-turats. Ara sí, les portes del centre peni-tenciari s’obriren sense cap tipus deresistència. Els presoners alliberats deci-diren caminar fins al turó de Cerdanyola,als afores de la ciutat i des d’on s’albirabona part de la costa central maresmen-ca. A més, aquests membres de la dretalocal també acordaren ocupar la casaconsistorial, on penjaren una bandera es-panyola feta per dues cosidores de Mata-ró a canvi d’un bacallà.

Cap al migdia, en dues ocasions, el cordels mataronins feia un salt. Primera-ment, un tanc de l’exèrcit republicà enfi-lava Riera amunt, però passava sense re-acció per davant de la nova bandera del’ajuntament, i tornava per on havia vin-gut. Diuen algunes fonts que en aquestmoment el general Líster, cap de la co-lumna republicana en retirada a la zonade Mataró, esperava dins un cotxe oficialdavant de l’ateneu el desenvolupamentdels esdeveniments. En segon lloc, unagran explosió se sentia en diferents puntsde la ciutat. Els darrers republicans en re-tirada feien volar el pont d’Argentona perevitar l’avanç de les tropes nacionals.A més, com que Mataró estava desprote-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 64 DOSSIER

Mataró, entre la por i l’alleujamentEl 27 de gener del 1939

les tropes feixistes

van ocupar Mataró

sense cap resistència.

gida de qualsevol ordre, els ciutadans de-cidiren penjar llençols blancs als princi-pals edificis de la ciutat i als terrats i bal-cons perquè fossin visibles per alsavions.

Poc després, els expresoners situats alturó de Cerdanyola decidien enviar un re-presentant a parlar amb els dirigents deles tropes franquistes que ja estaven aVilassar de Mar. Des del centre de la ciu-tat, feien el mateix els quintacolumnistes.Però els militars franquistes no veien clarentrar en una localitat gran i desconegu-da a la tarda quan a l’hivern aviat fosque-java. A més, hi havia la dificultat de su-perar la riera d’Argentona, sense pont.Però els arguments dels dos portaveus,basats en el perill de deixar durant tota lanit una ciutat com Mataró en terra de nin-gú, van ser efectius i els nacionals deci-diren fora programa entrar aquella matei-xa tarda a la capital maresmenca

A dos quarts de sis les primeres tanque-tes de l’exèrcit nacional i de la divisióLittorio entraven triomfalment i sensecap tipus de violència a la ciutat. Lesprincipals artèries de Mataró, la Rambla ila Riera, s’omplien de gent que voliacontemplar l’espectacle. Era una festaagredolça. La temença pel futur, l’alegriapel final de la guerra, la incertesa pels fa-miliars desapareguts i la joia per recu-perar certs costums, com la pràctica reli-giosa, es contradeien en el cor dels mata-ronins. Després de tres anys els sacerdotstornaven a passejar-se amb sotana per laRambla, i aquells que havien estat ama-gats, identificables per la seva pal·lidesa,tornaven a respirar aire fresc.

Un d’aquests era precisament Joan Bru-fau, cap local de la CEDA, a qui moltsfeien mort o exiliat a l’estranger. La so-lemnitat de la seva pujada per la Rieracap a l’Ajuntament –a cada mà portavaun dels seus fills que feien voleiar unabandera espanyola– i els comentaris ambquè la gent el rebia, van fer que les tropesnacionals decidissin nomenar-lo alcaldedel primer Ajuntament franquista. El dis-curs de Brufau va ser aplaudit pels assis-tents, la banda municipal va tocar l’him-ne nacional i, per a sorpresa de tothom, esva recuperar l’enllumenat públic –feiamesos que els carrers de la ciutat erenfoscos per a evitar possibles bombar-dejos.

Després de la festa les tropes nacionalsvan ser distribuïdes a diferents equipa-ments de la ciutat on va passar la nit.L’endemà van continuar l’ofensiva cap alnord. Els italians, en canvi, es van allot-jar a cases particulars i van estar quasidos mesos convivint amb els mataronins.La seva presència ha quedat molt marca-da en la memòria de la gent, tant en elshomes, que els veien bona gent i sensecara de passar gana, com en les noies,que encara recorden els abrics negres,cenyits i elegants que duien aquells jovessoldats.

Aquella nit la majoria de mataroninsvan descansar tranquils. Pensaven que apartir de llavors la gana, els escorcolls amitjanit o el soroll del cotxe fantasma, jamai més els trencaria el son. Majoritària-ment no eren franquistes, però el final dela guerra els satisfeia. Altres, cofois per lafi del conflicte, però decebuts pel vence-dor, ploraven d’amagat i començaven acercar amagatalls on refugiar-se de lesnoves autoritats i de possibles revenges.De fet, però, la guerra a Mataró no aca-bava fins l’endemà. El 28 de gener unsavions, suposadament del bàndol nacio-nal despistats, realitzaven el darrer bom-bardeig a la ciutat.

Maria Coll

Enrique Líster, al centre,va passar per Mataró en la sevaretirada.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 65

La temença pel futur,l’alegria pel final dela guerra, la incertesapels familiarsdesapareguts i la joiaper recuperar certscostums, com lapràctica religiosa, es contradeien en elcor dels mataronins

EL T

EMPS

Les tropes feixistes desfilenvictorioses pels carrers de Girona després de prendre la ciutat.

Ala darreria del mes de gener i pri-mers dies de febrer del 1939, laciutat de Girona esdevingué unaparada obligada per a una munió

de catalans i de lluitadors espanyolsque eren empesos al camí incert del’exili. La ciutat, presa pel pànic i la in-certesa, com ho descriuen Rovira i Vir-gili o el general Rojo, presentava unaspecte desordenat i carregat de mal-fiança. L’alcalde, Pere Cerezo, d’Es-querra Republicana, va ser el primer atocar el dos cap a l’altra banda de lafrontera.

L’entrada franquista. Castigada al-hora per les bombes de l’aviació fran-

quista i per les destruccions de la reti-rada republicana, les tropes de la quar-ta divisió de Navarra la trobarenmalparada i encesa, especialment per labanda del carrer Nou, descomposta ma-terialment i psicològica, quan hi arriba-ren el 4 de febrer. L’ocupació militar,completada sense gaires esforços, vaser un acte més del passeig triomfalque els franquistes havien iniciat a lesvigílies de Nadal per liquidar la cam-panya de Catalunya. La resistència deGirona, encarregada a les forces del ge-neral Enrique Líster, no passà de lesparaules, i per aquest motiu les tropesd’ocupació van fer tanta feina en poctemps.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 66 DOSSIER

Les tropes franquistes que van arribaren,

el 4 de febrer, a Girona, es trobaren una ciutat

descomposta materialment i psicològica.

La caiguda de Girona

EL T

EMPS

La versió oficial de l’entrada delstriomfadors és la donada en el comuni-cat de guerra corresponent al 4 defebrer del 1939: “Nuestras tropas hanrodeado en el día de hoy Gerona, queha sido totalmente ocupada y rebasada.La población aparece casi destruida ensu parte oeste por las voladuras e in-cendios que los rojos han realizado an-tes de huir. La población civil fue, engran parte, obligada a evacuarse contoda clase de violencias. Los habitantesque han quedado cuentan verdaderoshorrores de los crímenes y saqueos co-metidos por los rojos. Nuestras tropashan sofocado numerosos incendios, evi-tando las voldaduras del resto de laciudad, que los rojos estaban llevandoa cabo al llegar nuestras fuerzas.”

Tanmateix, el comunicat oculta que lapoblació de Girona, a continuació del’ocupació de Barcelona, patí una collad’atacs aeris: un d’important el 28 degener, dos més el 29 i nou l’1 de febrer.De resultes de l’impacte indiscriminatd’aquests atacs franquistes hi trobarenla mort una trentena de persones i forenimpactats edificis particulars o institu-cionals que no tenien res a veure ambels objectius militars, com la casa deles Germanetes dels Pobres, on mori-ren una religiosa i quatre capellans ques’hi albergaven, o la Catedral, on unabomba causà un forat de tres metres dediàmetre a la volta de la nau única i es-tralls a les vidrieres.

Les cròniques de l’època conten que,a dos quarts de dues de la tarda del 4 defebrer, les forces de la quarta divisióde Navarra accediren al barri de l’esta-ció i que, abans de les dues, tota la di-visió entrà per la banda occidental de laciutat, mentre que per la banda orientalho feren les tropes legionàries. Les des-cripcions de l’acte afegeixen que “dinsde la ciutat es van fer 700 presoners i,pels voltants, més de 1.500”. Val a dirtambé que, entre els elements ocupants,es comptaren uns quants gironins quedurant el conflicte s’havien passat al’Espanya “nacional” i que aleshoresarribaren a casa, cofois i orgullosos,amb ganes de fer valer els mèrits acre-ditats entre els guanyadors.

Camilo Alonso Vega va ser el generalen cap de l’exèrcit d’ocupació que fou

rebut amb tots els honors dels triomfa-dors. La vídua d’un dels tradicionalis-tes caiguts en la repressió de la rere-guarda li va oferir un ram de llorerornat amb els colors de la banderaespanyola. Després es possessionà del’Ajuntament de la ciutat i comunicàals gironins la salutació dels generalsFranco i Solchaga, cap de les forces del’exèrcit de Navarra. En el seu parla-ment va fer la referència tòpica a l’he-roisme d’Álvarez de Castro, agraí larebuda dispensada i elogià l’espanyo-lisme dels catalans. “Venimos–anun-cià– trayendo pan, justicia y perdón”, iva fer cridar als espectadors els crits deritual:“¡Viva España! ¡Franco, Franco,Franco!”

La caiguda de Girona en poder de lestropes de Franco va ser celebrada pelGran Consell del Feixisme, el qual vafer una declaració entusiasta en què sa-ludava els vencedors i assegurava queel feixisme “no habrá de descansarhasta que los Ejércitos de Franco ha-yan totalmente vencido al enemigo”.Així mateix, l’alcalde de Barcelona,Miquel Mateu, expressà la seva satis-facció emotiva davant del “rescate deGerona, la ciudad inmortal, que si enotro tiempo supo escribir una páginaentera en la Historia de España porqueestaba animada de un ideal purísimode independencia de nuestra gran Pa-tria española, hoy se ha hecho digna deaquel gesto abriendo sus brazos a sussalvadores, cuando los bigardos sinDios y sin Patria aconsejan la resis-tencia”.

Com a primera autoritat de la demar-cació, el coronel Emilio Gómez del Vi-llar es va fer càrrec del Govern Militar.La restauració de la institució del Go-vern Civil, suprimida el 1934, fou en-comanada a un altre militar: el coman-dant d’enginyers Antonio Federico deCorrea Véglison, que va arribar unasetmana després de les tropes d’ocupa-ció per endegar el nou ordre polític.

La reorganització de la vida munici-pal va ser encomanada a elements de ladreta tradicional, els quals el dia 6 esrepartiren les tinences d’alcaldia i no-menaren alcalde l’oculista Joan Tarrús,que ja havia presidit l’Ajuntament entemps de Primo de Rivera i que pren-

gué possessió del càrrec dos dies des-prés, en presència del capità SeverinoLamas. A la Diputació, per la seva ban-da, el dia 7, el tinent auditor TomásGaricano Goñi, futur ministre de la Go-vernació, va ser l’encarregat de formarla nova corporació presidida per l’olotíMartirià Llosas, tinent auditor del’exèrcit. El bisbe Josep Cartañà, que el1936 es va salvar gràcies a la Generali-tat i es traslladà a Pamplona per esperarel triomf dels sollevats, finalment, esva reintegrar al seu lloc de comanda-ment eclesiàstic el 18 de febrer. A l’en-demig, però, ja hi hagué més d’una ce-lebració litúrgica que va barrejar políti-ca i religió, en acció de gràcies a Déupel triomf dels bons i la derrota delsdolents.

Però la pau que anhelava la majoriade la població, cansada de tres anys deguerra, no arribà de cap manera. Co-mençà, en canvi, sota l’hegemonia delsmilitars, una nova etapa de dolor, devexacions individuals i col·lectives, derevenja calculada i de claudicació de lafracció liberal i missaire, que va rene-gar del catalanisme i va callar davant lainjustícia i l’eliminació física del der-rotat, contenta amb la victòria de Fran-co perquè havia pogut recuperar lesindústries, els temples i les preeminèn-cies socials.

Ben aviat els escriptors empordanesosJosep Pla, Carles Fages de Climent iJosep M. Gironella, oracles fidels de lanova situació, esdevingueren els glos-sadors interessats de la derrota republi-cana o de la gesta revengista. Elsvençuts, en canvi, fins molts anys des-prés, no pogueren conèixer els versosde l’“Oda” de Miquel Palol, que resu-mien llur lament en la més estricta inti-mitat:

“Un núvol de disbauxa i de tempestaha agrisat tos capvespres autumnals;lleig crostisser les teves valls infesta,un colp de roc cega tes catedrals;altres veus, altres coples forasteresofeguen tes cançons i el teu parlar,i amb un pobre escamot d’altres fronteresels teus herois d’ahir veus canviar.”

Josep ClaraUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 67

Ales darreres setmanes del mes demarç del 1939, la situació políticavalenciana es va veure afectada di-rectament per les notícies que arri-

baven sobre els enfrontaments entre elsmembres de la Junta de Defensa de Ma-drid. Les reaccions als diferents indretsdel país van ser de tot tipus: alcaldes quedesaparegueren emportant-se amb ellsels cabals de les caixes municipals, co-munistes que declaraven no tenir res aveure amb la línia dels successos madri-lenys, articles en premsa que es decan-taven cap a una rendició que, incom-prensiblement, consideraven que estariaabsenta de sang, etc. En poques parau-les: l’esperit de resistència tant sí comno defensat per Negrín anava fent ai-gües per tot arreu entre una poblaciócansada de la guerra. Amb tot, ningú nohavia previst un pla d’evacuació davantla possibilitat d’una derrota. Una derro-ta que alguns veien immediata.

Caiguda de Madrid. L’anunci de larendició de Madrid després del colp deCasado, que va lliurar la capital als suble-vats, va tenir un efecte immediat en elsfronts: la seua descomposició. Així, laconfusió va afegir-se a una rereguarda re-publicana ja prou deteriorada. En teoria,tres anys llargs de guerra cruenta queda-ven enrere. Les carreteres es convertirenen un autèntic allau de soldats republi-cans que es dirigien de tornada a les seuesllars o bé, anhelant una possible esca-patòria i mesclant-se amb un munt depersones que veien un futur immediatmés que dolent, s’adreçaven cap als portsdel litoral mediterrani, ja que no hi haviauna altra via d’evacuació perquè les co-municacions terrestres estaven tallades iper les dificultats d’intentar fugir per aire.

Mentrestant, la quinta columna va pren-dre possessió dels diferents ajuntaments al’espera de l’ocupació efectiva de l’exèr-

cit franquista. Tots els qui havien estatamagats, difuminats, els qui havien fugito simplement havien sobreviscut a l’eta-pa bèl·lica, a més dels qui confiavenadaptar-se a la nova situació, s’afanyarena nodrir els nous consistoris. Els menyspreparats s’oferiren per a la cacera delroig, i no faltà qui aprofità l’oportunitatper revenjar-se. Així, les cunetes de lescarreteres i els murs dels cementiris tor-naren a omplir-se de cadàvers.

Una vegada arribat l’exèrcit, es van dis-soldre aquestes corporacions espontà-nies. Es passà a formalitzar les novesgestores, generalment una mescla delselements més reaccionaris. Els primersactes van ser redactar telegrames d’adhe-sió al nou règim i organitzar la cor-responent missa de campanya i la conse-güent desfilada militar acompanyada perl’entusiasme del personal més ranci.

València. Al cap i casal, les tropes fran-quistes desfilaren el 30 de març sotal’atenta mirada de Planas de Tovar, ja go-vernador civil de la província, acompa-nyat per l’alcalde interí entre el 29 demarç i el 12 d’abril, Francisco Londres, iel que seria primer alcalde franquista deValència, Joaquín Manglano Cucalo deMontull, baró de Càrcer i Llaurí: un ter-ratinent valencià, doctor en Dret i Filoso-fia i Lletres, que havia estat diputat aCorts el 1933 i regidor de l’Ajuntamentde València. Membre destacat del carlis-me, ja havia estat nomenat cap del “Mo-vimiento de la región valenciana”.

Les intervencions posteriors dels jerar-ques franquistes que es dirigien a la po-blació no van deixar cap dubte del pano-rama que s’obria davant dels vençuts. Elmateix Fernández Cuesta, encès per l’en-tusiasme de la seua diatriba a l’Alameda,amollà diverses perles entre les que caldestacar: “Ahora se entenderá la dialéc-tica falangista del 9 largo.” Si d’alguna

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 68 DOSSIER

El primer alcaldefranquista de València El 30 de març entraven

a València les tropes

franquistes i s’iniciava

la repressió i la ineficaç

gestió del primer

alcalde.

Com en altres poblacions,la presa de València es va celebrar amb una desfiladade l’exèrcit victoriós pel centre de la ciutat.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 69

La ineficàcia va sertanta que ni tan solsel crèdit extraordinari demanat a la primeria d’abril,mig milió de pessetes, es vatraduir en canvispalpables a la ciutat ni a migni a llarg termini

EL T

EMPS

cosa no es podia acusar els vencedors erad’hipocresia.

Les primeres mesures del nou consis-tori se centraren en el control total de laciutat: ordres i bàndols consistents a exi-gir el lliurament d’armament, prohibicióde circular pels carrers a determinadeshores, impediment de desplaçamentssense salconduits, neteja de les façanesde l’antiga propaganda, obligació dedeixar obertes les portes i els balconsde casa, etc., sense oblidar el reintegra-ment de tot allò que hagués estat en po-der de qualsevol col·lectivització.

Paral·lelament, els antics quintacolum-nistes guiaven els soldats per capturar ro-jos, dirigir els registres efectuats per lestropes d’ocupació, confeccionar llistesde persones per tancar, a més de realitzarels informes per autoritzar les diversespeticions de permisos d’armes…; aixícom certes tasques per a les quals es per-metien actuar sense més explicacions,com ara citar a comparèixer davant lesnoves autoritats les persones que decidis-sin. Aquestes intervencions xocaven defront amb les intencions de l’exèrcit, quesembla que no li feia gaire gràcia restar ales ordres de civils, encara que fossin pa-ramilitars. Aquesta situació es perllongàfins al 5 de juny del 1939, moment en elqual una ordre del mateix Franco obliga-va que les funcions de vigilància passa-ren a ser responsabilitat exclusiva delsmilitars, bé mitjançant l’exèrcit, bé mit-jançant la Guàrdia Civil.

D’altra banda, les vicissituds que haviatravessat el sentiment catòlic, arrelat ono, de la població dretana, sobretot pelque pertocava a la seua iconografia,portà a una veritable recuperació religio-sa que es va iniciar immediatament: be-nedicció de temples, restabliment d’ante-riors costums religiosos i reposició

d’imatges, a més de tornar a controlarl’educació i l’ensenyament.

Repressió. La realitat quotidiana esconvertí en tot un desplegament repres-siu. Totes les persones detingudes, mili-tars o no, i sense distinció de graus entreels primers, anaren a parar als llocs habi-litats per a la seua “classificació”, un clareufemisme per referir-se a camps de con-centració improvisats. Les presons i lescomissaries ràpidament es van veure des-bordades a causa de l’elevat nombred’interns, tot i que hi eren amuntegatssense més. Instal·lacions com la plaçade bous, les torres de Quart, el quarter deMontolivet, el monestir del Puig, el sana-tori de Porta Coeli, edificis eclesiàstics,el penal de Sant Miquel dels Reis, etc.,s’omplien cada dia amb nous detinguts.

Les condicions en què van romandreels detinguts eren pèssimes. Un càstig.Així, els aliments es reduïen a un parellde sardines en conserva i un tros de paper cada cinc interns, que tampoc norebien aigua potable en quantitat sufi-cient: per exemple, a la plaça de bous noen reberen gens fins tres dies desprésd’entrar els primers detinguts. A les pre-sons, les cel·les destinades a albergartres interns, arribaren a compartir-lesdisset persones.

La necessitat va obligar a buscar recur-sos insospitats per poder aguantar. Mol-tes persones, cercant els seus familiarstancats, s’acostaven als llocs de confina-ment i, d’alguna manera, van poderpal·liar les penúries. Des de les obertures,els detinguts deixaven caure cordes i tottipus de ginys per aconseguir pujar qual-sevol tros de menjar.

A pesar que a tots els havien desposseïtdels seus objectes personals de valor, unspocs pogueren conservar d’amagat algu-

na cosa. Així, sorgí un mercat entre de-tinguts i vigilants clarament despropor-cionat a favor dels segons. L’estampa delsoldat moro mostrant la llauna de sardi-nes i dient “platita, platita si quieres lalatita” es va convertir en una escena quo-tidiana.

L’alcalde, baró de Càrcer, tractà depresentar el futur immediat de la ciutatcom l’inici de tota una era de benedic-cions. Però la realitat va ser molt dife-rent. D’una banda, la seva verborreatriomfalista no podia alterar la –terrible–realitat plasmada en la repressió i en lamanca de proveïment de la població.D’una altra, el seu mandat s’inicià, en-mig d’una clara improvisació, amb unadepuració funcionarial.

La primera gestora, formada per deumembres dels sectors més representatiusdel nou règim, es mostrà des d’un primermoment ineficaç per afrontar la situació,incapacitat que tampoc no varià desprésde l’estiu, amb l’entrada al consistori decinc gestors més: militars i falangistes,connectats amb el món financer o l’aris-tocràtic local. Tot allò que no funcionavaes considerava responsabilitat directa dela “desorganització” anterior o bé conse-qüències de la guerra. Però el fet és queles destrosses ocasionades pel conflicteno arribaren més enllà de les causadesper les bombes franquistes al port i pocmés. La falta de queviures o carburants il’estat policíac, per exemple, no s’ave-nien gens amb aquell discurs del nou al-calde. La ineficàcia va ser tanta que nitan sols el crèdit extraordinari demanat ala primeria d’abril, mig milió de pessetes,es va traduir en canvis palpables a la ciu-tat ni a mig ni a llarg termini.

Per fer-se una idea de la ineptitud delprimer consistori franquista, només calreferir-se a la nova retolació dels carrers.A la resta del país aquesta tasca va ser laprimera acció escomesa, mentre que alcap i casal tardà més d’un any a fer-se.

En definitiva, la capital del país va cau-re en mans dels vencedors sense oferircap resistència. València, que durant unatemporada havia estat capital de la Repú-blica, va ser un dels darrers indrets ocu-pats per les forces franquistes que instau-raven la institucionalització del terror.

Ricard Camil Torres Fabra

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 70 DOSSIER

Alcalde-president: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer iLlaurí.Tinents d’alcalde: José Núñez Moreno, Jesús García Martínez, Alfredo Gó-mez Torres, Desiderio Criado Cervera, Francisco Ramón Rodríguez-Roda, JuanColomina Barberá, Luis Cuñat Guillot, Francisco Londres Alfonso, José MaríaTrénor Arróspide (marquès de Cerdanyola) i Enrique Goróstegui Rosillo.

Composició de la primera comissió gestoramunicipal franquista de València

El comunicat oficial de guerra del30 de març del 1939 del Govern deBurgos deia: “Les nostres tropeshan continuat avui l’ocupació de

la zona recentment alliberada, recor-rent nombrosos pobles.

[...] En el Centre, s’hi ha dut a termel’ocupació de la ciutat d’Alacant, en laqual s’han produït nombroses manifes-tacions, amb entusiastes aclamacions alGeneralísimo.” (Font: Servicio Históri-co Militar, Partes oficiales de guerra.)

L’entrada. Les tropes de les unitatsitalianes de la divisió Littorio, sota elcomandament del general Gastón Gam-bara, van entrar a la ciutat d’Alacantper la carretera d’Ocaña la tarda del di-jous 30 de març del 1939 al so de la“Giovinezza”. Mentre una part de lapoblació aclamava l’exèrcit victoriósd’ocupació, els milers de republicansrefugiats al port d’Alacant miravenamb desesperació la desfilada militar i,alguns fins i tot se suïcidaven. Segonsl’informe del general Gambara, es vansuïcidar vint-i-dos republicans; segonsel testimoni del dirigent comunista Lar-rañaga, present al port aquell dia, en fo-ren 136. Els soldats italians van entrara la ciutat sense trobar resistència i so-lament hi van haver alguns trets de me-tralleta al port marítim per dissuadir elsrepublicans refugiats al port, perquè nohi esclatara un enfrontament armat. Elssoldats italians van acordonar la zonaportuària i els republicans van organit-zar-hi una petita resistència per garan-tir la fugida cap a la mar quan hi arri-baren els vaixells que tothom esperava.

Durant el mes de març del 1939, des-prés del colp d’estat de Casado a Ma-drid, la nit del dia 4, i de l’enfonsamentdels fronts de combat republicans, les

autoritats republicanes alacantines ha-vien fet gestions amb els falangistesdetinguts en el Reformatori d’Adultsde la ciutat per preparar el lliuramentde poders i precipitar l’acabament de laguerra. La matinada del dimecres dia29, les autoritats alacantines republica-nes van embarcar en el vaixell Maríti-ma cap a l’exili i la quinta columna ala-cantina antirepublicana, reforçada perfalangistes arribats des dels pobles dela Vega Baixa del Segura, va ocupar elscentres estratègics de la ciutat. Durantla nit, van nomenar alcalde AmbrosioLuciáñez, governador civil; cap pro-vincial de la FET i de les JONS, JoséMallol Alberola; i comandant militar,José Senante, que va preparar l’entradade les tropes italianes ocupant posi-cions estratègiques en els carrers de laciutat.

Atrapats a port. Mentre passava totaçò, és a dir, la presa del poder civil lo-cal i provincial pels falangistes el dia29 i l’ocupació militar dels italians ales ordres del general Gambara el dia30, no paraven d’arribar a Alacant mi-lers de republicans, que deambulavenpels carrers de la ciutat cap al port ambl’esperança d’embarcar en un vaixellcap a l’exili.

El divendres 31 de març del 1939 hihavia gairebé 15.000 republicans en lesdrassanes del port d’Alacant, que mi-raven la mar esperant els vaixells de lasalvació, que mai no van arribar-hi. Aterra, tancant la sortida del port, s’ha-vien situat els soldats italians. El portera un dels últims reductes territorialsde la Segona República amb homes ar-mats sota el comandament d’una juntad’evacuació improvisada pel coronelBurillo i els líders del partits polítics iels sindicats: Rubiera, Rodríguez Vera,Moreno, Larrañaga i Gómez Osorio.

El mateix dia 31 de març van arribaral moll de Ponent el creuer Canarias iels minadors Marte i Vulcano amb elsbatallons espanyols 121 i 122 del cosde l’exèrcit de Galícia. Eren quasi les 3

Alacant, últim reducteUnitats italianes de la divisó Littorio entraven a

Alacant la tarda del dijous dia 30 de març al so de

la “Giovinezza”.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 71

de la tarda. La rendició dels republi-cans del port va començar la mateixatarda del dia 31, després de prendre po-sicions els soldats del cos de l’exèrcitde Galícia. Eren les 6 de la tarda. Elssoldats van tancar els presoners en uncamp de concentració a l’aire lliure im-provisat als peus de la muntanyeta deSant Julià (la popular zona de la Gote-ta per als alacantins), que Max Aub vabatejar com a “Campo de los Almen-dros”. Les dones i els xiquets van sertancats en els cines de la ciutat. La ma-tinada de l’1 d’abril encara quedavenen el port els soldats i oficials republi-cans armats, que es van rendir a les 9del matí i van lliurar a les tropes fran-quistes l’últim reducte de la SegonaRepública: les drassanes del portd’Alacant.

“Cautivo y desarmado”. El dissab-te 1 d’abril, el tinent auditor de guerraAntonio Romaguera de Monza va ocu-par el Govern Civil de la provínciad’Alacant, substituint José Mallol, i esva fer la primera missa de campanya al’actual plaça dels Estels. El comunicatoficial de guerra signat pel generalFranco aquell mateix deia: “El día dehoy, cautivo y desarmado el ejército ro-jo, han alcanzado las tropas naciona-les sus últimos objetivos militares. Laguerra ha terminado.” (Font: Servicio

Histórico Militar, Partes oficiales deguerra.)

El diumenge 2 d’abril, el governador,Antonio Romaguera, va publicar unbàndol perquè la ciutat recuperara laseua vida quotidiana d’abans de laguerra, però amb la normativa i la pes-seta del nou règim, que va deixar sensevalor les pessetes republicanes que te-nien els alacantins. Famílies senceresvan perdre els seus estalvis de la nit aldia.

El dilluns 3 d’abril, el coronel en capde la divisió d’ocupació de la provínciad’Alacant, Pedro Pimentel Zayas, vaprohibir la circulació de vehicles sensela documentació pertinent de l’autoritatmilitar, va ordenar que la població lliu-rara en el quarter de Benalua les armesi el material explosiu en el termini devint-i-quatre hores i que els militars ipolicies republicans es presentaren enel castell de Santa Bàrbara.

Simultàniament, les tropes d’ocupa-ció van prendre la documentació admi-nistrativa dels partits polítics, delssindicats i, fins i tot, de persones parti-culars per crear una base de dades aSalamanca i documentar les activitatspolítiques i sindicals dels alacantinsdurant la Segona República i la GuerraCivil per a una futura repressió. La po-licia militar i governativa, els agents dela Delegació Provincial d’Informació i

Els italians del general Gambaradesfilen per la ciutat d’Alacant.

A l’altra pàgina, els republcanscapturats s’amuntegaven alport. Els esperava la mort o lapresó.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 72 DOSSIEREL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE GENER

DE 2004 73

Investigació de la FET i de les JONS iels membres de la Centuria Ramón La-guna van començar a fer una llarga llis-ta de detencions.

La Centuria Ramón Laguna, que es vainstal·lar en el grup escolar del passeigde Campoamor i estava autoritzada pelcoronel en cap de les tropes d’ocupacióa portar armes, va establir una guàrdiapermanent en la tomba de José Antonio.També van començar a funcionar en laciutat les juntes depuradores de funcio-naris i empleats de tota mena per sepa-rar el desafectes al règim i s’hi va crearun jutjat de responsabilitats polítiques iun altre d’especial per als militars.

Els consells de guerra van començar acelebrar-se en el Reformatori d’Adultsi en la caserna de Benalua entre l’1 i el5 d’abril, data en què van passar a cele-brar-se a la sala de sessions de l’Ajun-tament. La ciutat vivia un ambient depor i tenebres. No hi havia llibertat. Lespresons improvisades eren plenes derepublicans. Els familiars dels empre-sonats acudien a la ciutat per ajudar-losamb queviures i buscar influències persalvar-los de la presó o la mort.

La matinada del dimecres 5 d’abrilvan començar les execucions de la pe-na capital. Foren afusellades deu perso-nes, segons el cronista oficial de la pro-víncia d’Alacant, Vicente Ramos, itambé va arribar a Alacant finalment elgeneral Antonio Saliquet, cap del’exèrcit del centre. Aquell dia es va fer

una desfilada militar davant l’edifici dela Comandància Militar. Hi van partici-par la banda de la divisió Littorio, elgeneral Brunelli amb el seu estat major,tres companyies de fusellers i una demetralladores, els Arditti, el generalAmico amb la seua artilleria, les moto-metralladores i la Falange alacantina.

Després de l’ocupació militar, a poc apoc la vida quotidiana d’Alacant s’a-daptava a la nova situació. La premsarepublicana va desaparèixer i va sersubstituïda per la premsa afecta al fran-quisme, que solament informava d’allòque interessava a les autoritats, relatantamb triomfalisme tots els esdeveni-ments de l’ocupació militar dels dies30 de març al 5 d’abril del 1939. Pri-mer funcionà el diari ¡Arriba España!,que els falangistes van començar a pu-blicar el 31 de març, i tot seguit el pe-riòdic en italià Il Littorio i, des del 8d’abril, l’Hoja Oficial de Alicante,edi-tada per la Tercera Companyia de Ra-diodifusió i Propaganda del Front, queportava les llistes dels detinguts i infor-mava sobre el nou ordre.

Els partidaris del nou règim estavencontents, els contraris patien la repres-sió i els indiferents començaven a sen-tir-se vius dins la postguerra, tot i lamanca de llibertats i la por, perquè laguerra s’havia acabat.

J. M. SantacreuUniversitat d’Alacant

La matinada de l’1d’abril encaraquedaven en el portels soldats i oficialsrepublicansarmats, que es vanrendir a les 9 delmatí i van lliurar a les tropesfranquistes l’últimreducte de la Segona República:les drassanes delport d’Alacant

EL T

EMPS