ELTEMPSD’HISTÒRIA

Dediquem EL TEMPS d’Història del mes demarç a un mitjà de comunicació que ha tin-gut –i encara té– gran importància a casanostra: el còmic. Fent un repàs històric, ana-litzem des de la repressió durant la dictadu-ra i els valors que radiava, fins a l’eclosiódels anys vuitanta, passant pel nostre tebeomés emblemàtic, Cavall Fort.

45 EDITORIAL

46 OPINIÓ

48 CONNEXIONS

49 COMBINATÒRIA

50 APUNT

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

63 L’ENTREVISTA

66 RODA EL MÓN

69 LLIBRES

70 L’APARADOR

71 AGENDA

72 CERCLES D’ART

73 ESBÓS

DIRECCIÓAGUSTÍ ALCOBERRO, ANTONI MARIMON

COORDINACIÓMIQUEL PAYERAS

EL

CÒ

MIC

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’EnsenyamentEL

TEM

PS /

CAV

ALL

FOR

T

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 45

Fa tres o quatre dècades si un adolescent era trobat a classe llegint un tebeo s’arriscavaa un bon càstig. Ara, en el cas improbable que algú llegesca còmics a l’escola, és pos-sible que el professor recompense l’alumne. Tanmateix, el còmic o tebeo continua benviu i si, abans, tenia un caràcter majoritari i unes connotacions infantils, en l’actualitat

tot i tenir un públic més reduït s’ha diversificat enormement i ha adquirit una respectabili-tat i un prestigi que el fan objecte d’estudi fins i tot en el món acadèmic.

El còmic ha estat un dels grans protagonistes de la cultura de masses del segle XX. Va nài-xer al final del segle XIX, com el cinema, i aviat va desenvolupar un llenguatge propi plede troballes estètiques i narratives i capaç de comunicar tot tipus d’idees i de sentiments.Durant el seu segle i escaig d’existència ha produït tota una mitologia i ha creat una sèried’obres mestres que no tenen res a envejar a les seues equivalents de la literatura i el cine-ma. Basta recordar noms com Astèrix, Batman, Conan, Mafalda, El Príncep Valent, el ti-nent Blueberry o el mateix Mortadel·lo. Amb tot, és ben cert que ha propiciat algunes de lesmostres més al·lucinants del que pot ser la subcultura-porqueria.

Com a objecte d’estudi històric, els tebeos tenen una gran riquesa i es poden estudiar desde diferents punts de vista. Resulta evident que, des de la història de l’art, prima l’anàlisidel llenguatge i de l’evolució i estètica. En canvi, des de la història contemporània, interes-sa més el missatge ideològic i els condicionaments polítics, més o menys evidents en totsels tebeos. Recordem la participació de molts dels personatges dels còmic EUA en la Se-gona Guerra Mundial, el paternalisme colonialista d’alguns dels personatges més impor-

tants de l’escola francobelga, l’anticomunisme visceral d’algunes sèries espanyoles sotael franquisme o el caràcter progressista i transgressor de molts dels còmics per a adultsde la transició. Però també cal investigar el còmic com a fenomen sociològic i creador demites en el si de les modernes cultures de masses, o la funció com una indústria més delmón editorial, amb els seus mercats, les seues lleis d’oferta i demanda i les seues relacionslaborals. Tampoc no es pot deixar de banda la seua funció educativa, ja siga implícitao explícita, ni l’evolució tècnica en relació amb els progressos tecnològics en les arts gràfi-ques.

Barcelona ha estat, i és, un dels emporis mundials del còmic. Va ser una publicació edi-tada en aquesta ciutat la que va originar el neologisme “tebeo”, acceptat tant en català comen castellà. Barcelona sempre ha disposat d’editorials, publicacions i autors en quantitat iqualitat i ha predominat en el mercat estatal i a més, en ocasions, exporta part de la seuaproducció. El seu Saló del Còmic (1981) és un referent mundial. Per la seua banda, Valèn-cia també ha representat un paper important en el món del còmic. La capital valenciana hadisposat d’empreses com l’Editorial Valenciana, editora d’alguns dels majors èxits dels anysquaranta i cinquanta, i d’una àmplia nòmina de gran creadors. En canvi, a Palma, només enles darreres dècades del segle XX s’ha produït l’eclosió d’un grup de notables dibuixants itambé han aparegut, per primera vegada, algunes petites editorials.

La major part de la ingent producció tebeística dels Països Catalans s’ha fet i es fa encastellà. Tanmateix, excepte en els anys més durs del franquisme, sempre hi ha hagut uncòmic en llengua catalana. Entre d’altres, en són uns bons exemples Cavall Fort, ambtrenta anys d’existència, i la publicació valenciana Camacuc, o iniciatives més recents comla revista Esquitx, editada a Mallorca, i l’edició en català de l’èxit mangajaponès ShinChan.

El còmic, entre la història i el present

EDITORIAL

“Durant el seu segle

i escaig d’existència,

el còmic ha produït

tota una mitologia

i ha creat una sèrie

d’obres mestres

que no tenen res

a envejar a les seues

equivalents

de la literatura

i el cinema”

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 46 OPINIÓ

Se suposa que la funció prioritària d’un ministre de Medi Ambient és vetllar per la pre-servació del medi ambient. Ningú no s’imagina que el ministre d’Economia prenguimesures per augmentar l’atur o descontrolar la inflació. Ni el de Sanitat fomentantl’extensió d’una epidèmia de grip. Ni el d’educació afavorint l’analfabetisme (llevat

que sigui a l’Afganistan dels talibans). Doncs el ministre de Medi Ambient que tenim al’estat, alemenys quan ve a Mallorca, no es comporta com un responsable polític encarregatde protegir el medi ambient. I no em referesc a la seva passada actuació com a president delGovern autonòmic de les Illes Balears, on va imperar un urbanisme desenfrenat (al cap i a lafi una herència del franquisme, després assumida gustosament per Gabriel Cañellas, presi-dent de Balears entre 1983 i 1995), sinó a la seva actual manera de fer les coses. Matas no éscap model d’actuació. De fet, el començament, al Ministeri, ja fou premonitori. Record queen una entrevista apareguda al suplement en color d’un mitjà de comunicació illenc Matassortia en un flamant despatx. El despatx tenia finestres ben amples, però eren tancades, i,és clar, com que la llum natural no hi podia entrar, per il·luminar l’estança hi havia encesosun llum molt gran i diversos d’addicionals. És a dir, que la primera imatge que conservo deMatas com a ministre de Medi Ambient és la d’un malbaratador d’energia (una energia de laqual a Mallorca, ni a la resta de l’estat, n’estam gaire sobrats).

A partir d’ací, a Mallorca, trobam Matas en totes i cada una de les gresques contràries a lesiniciatives de protecció al medi ambient endegades pel Govern de les Illes Balears. Perexemple, l’ecotaxa. Matas s’hi oposa, i seria lògic que així ho fes, com a ministre, si elsingressos de l’impost es dedicassin, posem per cas, a intensificar la pressió urbanística, peròresulta que l’objectiu de l’ecotaxa és invertir els diners en qüestions mediambientals. Una al-tra mostra: el Govern autonòmic vol crear espais naturals. Doncs bé, el ministre, en lloc d’a-legrar-se’n, dóna suport als grups que –ben legítimament, per altra banda– n’estan en contrai afirma que si torna a governar els eliminarà (un ministre de Medi Ambient suprimint espaisnaturals!). Més coses: el Govern balear pretén desdoblar les carreteres existents i convertir-les en autovies en lloc de fer noves autopistes, per tal de limitar l’impacte ecològic i ambien-tal. Què fa el ministre? S’alegra d’un canvi que beneficia el medi ambient? Tot just el con-trari: el critica arreu i, quines casualitats, el Govern del qual fa part boicoteja el projecte i esnega en rodó a dur a terme la inversió concertada, tot i que el cost és molt inferior al previstper a les autopistes. És allò que se’n diu el món a l’inrevés: a Matas, com a ministre deMedi Ambient, l’hauria de complaure un canvi fet en nom del medi ambient i Madrid, quehavia de subvenir el projecte, hauria d’estar content que aquest fos més barat i així estalviardiners. En fi, que a la Colònia de Sant Jordi volen fer una cosa tan contrària al medi ambientcom un passeig marítim, doncs Matas hi dóna tot el suport, contra la voluntat dels veïns iuna bona part de l’opinió pública, entre la qual figura Joan Mesquida, el pare de l’actualconseller d’Hisenda del Govern de les Illes Balears, membre fundador d’Alianza Populara les Balears, objecte ara d’un expedient disciplinari per part del PP.

Evidentment que Matas té tot el dret del món com a ciutadà a manifestar-se a favor o encontra del que cregui convenient. I més encara, potser que com a cap del Partit Popular a lesBalears hagi d’actuar d’aquesta manera, per allò d’anar en contra de les iniciatives dels quigovernen, que al cap i a la fi és la funció assignada a qui està a l’oposició. Fins ací, res a dir.El que passa, però, és que si tot això ho fa el ministre de Medi Ambient la cosa sembla unamica (o molt) paradoxal. És com allò d’aquella col·lega seva, ministra de Medi Ambient del’Argentina de fa uns quants anys, que va anar a jurar el càrrec vestida amb un abric de pellde visó. L’enrenou fou gran, però no perquè una ministra dugués un abric de visó, sinóperquè el duia la ministra de Medi Ambient. Ho entenen?

El ministre i el medi ambientGabriel Ensenyat

“Ningú no

s’imagina

que el ministre

d’Economia

prengui mesures per

augmentar l’atur.

Ni el d’Educació

afavorint

l’analfabetisme.

Doncs el de Medi

Ambient no es

comporta com el

ministre encarregat

de protegir el medi”

No fa gaire vaig sentir en una emissora espanyola la notícia de l’aparició d’unes ruïnes romanes aMadrid. L’esdeveniment refermava, segons el locutor radiofònic, que amb prou feines podia dissi-mular l’emoció, la història mítica de la capital del Reino. La troballa en qüestió venia a demostrarcom era d’antiga la ciutat i, al seu torn, assentava les bases primigènies d’una espanyolitat avant la

lettre. Val a dir que aquesta “natural” vocació pel mil·lenarisme no ens ha de sobtar gens ni mica, imenys encara si prové directament del centre peninsular hispànic. Els mateixos historiadors han caigut enveritables aberracions històriques amb l’única finalitat d’enaltir les essències pàtries. Per descomptat, ací,l’anacronia els fa un paper ben galdós, a aquests historiadors, perquè devalua la seua professionalitat. Se-gurament, però, a ells no els importa gens quedar com uns autèntics brètols, si es tracta de fer un serveidomèstic a la “nació”. Gairebé totes les històries d’Espanya posen en solfa aquest gust tan particularmentibèric per remuntar la història de “la nació” (la d’ells, és clar) a temps immemorials. D’aquesta manera,els mites fundacionals –Pelayo & company– es queden a l’altura del betum quan comprovem que alsmanuals escolars la història de l’estat espanyol comença amb els primers pobladors de la península.

Aquest joc tergiversador no és, però, l’única arma llancívola que ha fet servir i que utilitza encara elnacionalisme espanyol per tal d’inventar-se i d’inflar l’imaginari col·lectiu. N’hi ha moltes més. La para-fernàlia de la simbologia ideològica n’és una altra, tan important com la primera. Les declaracions deJiménez de Parga sobre l’himne i la bandera o les dimensions insòlites que ha adquirit el programa tele-visiu Operación Triunfo, que per a més inri ha estat una creació de La Trinca, formen part d’aquestacontraofensiva espanyola. El rearmament de la simbologia hispànica, doncs, ha estat i és explotat a basta-ment en aquests darrers temps desinhibits de centralisme recalcitrant, derivat de la tirania de la majoriaabsoluta del PP. Una majoria que els ha permès, al Govern i als ideòlegs del neonacionalisme trempant,d’engegar tota mena d’estratègies, com més va més barroeres, amb la finalitat d’anorrear la veu dissidentdels “nacionalismes perifèrics”. La criminalització del nacionalisme democràtic basc és, potser, la méscridanera de totes aquestes estratègies però no podem oblidar que la manipulació, el control i el sotmeti-ment dels mitjans de comunicació a l’executiu del moment n’és una altra no gens menyspreable. Ara quetant es parla de la crisi de l’estat-nació, potser caldria recordar que l’estat espanyol ha sabut reaccionar ala possibilitat d’aquesta amenaça, més que no pas a la concreció real de la crisi de l’estat jacobí, amb mésvirulència que mai. El tancament del procés autonòmic –precedit, no ho oblidem, per l’incomplimentdeliberat del traspàs de gran part de les competències a les autonomies–, el “patriotisme constitucional”impulsat pel govern d’Aznar... en definitiva, el rearmament ideològic, institucional i administratiu d’Es-panya són la prova que la crisi de l’estat-nació tradicional no és tan evident com proclamen alguns. Eltriomf, reforçat per la contingència de la presidència espanyola d’una Unió Europea dels estats, en con-traposició a una Unió Europea dels pobles, palesa que la idea que l’estat-nació té els dies comptats, és, simés no ara per ara, il·lusòria. En un article recent (Avui, 28 de febrer), Ferran Sáez Mateu afirmava queels capitostos del PP saben que la mort de l’estat-nació és a tocar, “però prefereixen jugar a la carta del’anar fent i qui dia passa any empeny”. El problema, però, és que mentre hom reïsca a perllongar aquesttrànsit dissuasiu és ben segur que es produirà, per inhibició, la mort de més d’una nacionalitat històricaeuropea. Això sí, l’adaptació camaleònica de “Zapatones” Fraga, les darreres mostres de la qual són lesseues proclames en favor de la reforma de la carta magna, obeeix, com molt encertadament apunta SáezMateu, a una estratègia que consisteix a eludir el debat de l’estat plurinacional espanyol o a reduir-ho tota una massa amorfa i desubstanciada de multiculturalitat sense ordre ni concert les conseqüències de laqual seran, per a nacionalitats minoritàries com la catalana, nefastes. Mort el gos, morta la ràbia.

La il·lusió de la història,l’enganyifa de l’estat-nació

Juli Capilla

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 47

El 26 de novembre de 1829, Josep Bonaplata i Joan Vilaregut Albafull, tots dos industrialsbarcelonins del tèxtil, aconseguien una Reial Cèdula de privilegi per introduir maquinà-ria de l’estranger per ordir, adobar i teixir tota classe de fils mecànicament. L’associacióde tots dos empresaris es traduiria poc després en la societat Bonaplata, Vilaregut i Cia.,

que va establir a Sallent (Bages) una fàbrica equipada amb els primers telers mecànics de co-tó. Bonaplata i Vilaregut seran un clar exponent d’una generació d’empresaris que va viurel’arrencada de la industrialització a Catalunya, de la qual en seran protagonistes destacats ambla implantació del primer vapor a l’estat espanyol.Amb el permís per introduir maquinària de l’estranger, no els va costar gaire engegar la fà-

brica de Sallent, que van dedicar exclusivament a filats i teixits de cotó. Això no obstant, comindica Roser Solà i Montserrat, en el seu llibre Joan Vilaregut i Albafull. Industrial Progres-sista (Barcelona, 1800-1854), Josep Bonaplata era molt inquiet, i a partir d’un viatge fet a An-glaterra per conèixer directament la indústria tèxtil de Lancashire i adquirir maquinària, va en-grescar-se a muntar una fàbrica, ja no moguda per la força de l’aigua sinó del vapor, l’inventmés revolucionari d’aquells moments, i no en un poble de l’interior de Catalunya, com Sa-llent, on s’aprofitava l’aigua del Llobregat sinó a Barcelona, on era més fàcil obtenir el carbóque havia d’accionar el vapor.

Aquesta fàbrica, instal·lada al carrer Tallers de Barcelona, utilitzaria per primera vegada aCatalunya i a l’estat espanyol la màquina de vapor com a font d’energia. La proposta era molt ambicio-sa: es tractava de muntar uns tallers amb màquines de filats o filatures d’estam i de cotó, portades de l’es-tranger i mogudes per un vapor, i una fàbrica de fosa. Per aquest motiu els calia llicència per importarmatèries primeres, ferro, coure i carbó de pedra. Així doncs, necesitaven del govern nous privilegis. Lapetició es va formular el 13 de juny de 1831, i poc després, el 30 de setembre de 1831, es va constituirla Sociedad Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cía. (s’hi incorpora Joan Rull, fabricant de pintats de Barcelo-na, i també tres germans Bonaplata), amb un capital de 150.000 lliures catalanes.

El projecte, però, no acabava d’agradar a la Comissió de Fàbriques. Als fabricants barcelonins, recelo-sos de la mecanització, els irritava que per instal·lar la seva fàbrica, Bonaplata sol·licités privilegis i queaquests afectesssin l’entrada de primeres matèries. La comissió va lluitar amb totes les forces per man-tenir el sistema prohibitiu que els assegurava la pervivència de la naixent indústria catalana. Malgrat tot,el 22 de desembre del mateix 1831, el Ministeri d’Hisenda fa públic el contracte amb els empresaris ca-talans. Podien tirar endavant el taller i la foneria dirigida per anglesos, i construir 200 telers mecànicsl’any com a mínim, així com les màquines de filar de París. Encara que les relacions amb la Comissióde Fàbriques fossin tibants, i malgrat les peticions d’aquesta i de la Junta de Comerç al rei contra el pro-jecte de Bonaplata i els seus socis, el fet és que un cop aconseguit el contracte amb el Govern decidirencomprar uns locals al carrer Tallers de Barcelona per aixecar la construcció que hauria d’acollir la fone-ria i el taller per construir màquines, així com la fàbrica tèxtil moguda amb vapor.

La fàbrica, però, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre del 1833 fou cremada durant elsavalots de l’agost de 1835. Segons recull Roser Solà, la nit del 5 al 6 d’agost del 1835 va ser assaltada icremada per la multitud, en el marc dels trasbalsos revolucionaris d’aquell moment (guerra carlina), em-pitjorats a Barcelona per la desocupació i els baixos salaris. Els operaris del tèxtil, que fins aleshores ha-vien trobat feina en les fàbriques manufactureres, veien el vapor com l’emblema del que la modernitattecnològica els portava: l’atur i la misèria. La resposta de les entitats ciutadanes va ser de rebuig a l’a-tac. La premsa se’n va fer ressò defensant la necessitat de restablir la fàbrica a Barcelona. Josep Bona-plata, però, abandonarà Barcelona i crearà una foneria a Madrid.

Serà el seu gendre, Valentí Esparó, qui aprofitarà part de la fàbrica Bonaplata que no havia estat des-truïda per instal·lar-hi un taller de maquinària, que es convertirà en una de les bases de La MaquinistaTerrestre y Marítima, empresa clau en el desenvolupament del ferrocarril i de les construccions navalsde vapor.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 48 CONNEXIONS

Els pioners del vaporBàrbara Amorós

RAF

A G

IL

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 49

El 1819, un jove i prometedor escriptor va enviar al’Acadèmia Francesa un poema per a un concurs con-vocat sobre el tema “Discurs sobre els avantatges del’ensenyament mutu”. En el poema, el jove parlava dels

vaixells de vapor i dels globus. Aquell escriptor es deia Vic-tor Hugo i, a més de la seva qualitat, ja mostrava en aquellsversos el seu interès per les màquines i els avenços tecnolò-gics.Hi ha la impressió força estesa que els romàntics eren con-

traris a la maquinització i a la revolució industrial. En un mo-viment tan complex hi va haver de tot, però una bona partdels integrats al moviment contemplaven aquests temes ambadmiració i interès, cosa que no els estalviava crítiques a cer-tes conseqüències socials gens positives.

Victor Hugo n’és un exemple i sembla oportú destacar-hoenguany, que se celebra el segon centenari del seu naixe-ment. Podem ressaltar, per exemple, la seva visió del ferro-carril. En un viatge a Alemanya l’anomena “chemin de fercharmant” i en dóna la imatge de vehicle que permet una ex-cursió pausada, on sembla que “una mà invisible us presen-

ta els uns darrere els altres els horts, els jardins i els camps conreats”. El viat-ge en tren plau a un escriptor que, pocs anys abans, havia manifestat que “elcotxe correu no deixa veure res” per culpa de la seva velocitat.

I és que la velocitat també requeria el seu aprenentatge i Hugo era una mentreceptiva a les vertiginoses novetats. El seu interès a fer dels nous elementstema de creació literària ens permet de llegir les comparacions que transfor-men la locomotora en ésser viu: “Calen molts esforços per no figurar-se queel cavall de ferro és una vertadera bèstia: hom el sent bufar en repòs, lamen-tar-se en sortir, panteixar pel camí; sua, tremola, xiula, renilla...” Tot i quel’oïda el valora més que no pas la vista: “Si hom el veu, tota la poesia se’nva. En sentir-lo, és un monstre, en veure’l, no és més que una màquina.”

Però el ferrocarril no és per Hugo un simple element estètic o susceptiblede ser personalitzat en els escrits. Hugo creu en la tecnologia, en la ciència.Retreu a alguns companys poetes que, mentre somien, “el ferro i el vaporardent” transformen el món. I a mesura que avança el segle els seus dubtessobre els beneficis d’aquest progrés es van esvaint. El 1853 escriu “Force desChoses”, on fa un elogi del cable transatlàntic, de l’electricitat, de l’aeròstat,de la locomotora i del progrés sencer.

En llibres de viatges, poemes o novel·les, Hugo no intentava tant explicarcom se succeïen els reis, sinó com Watt havia succeït Papin, i Fulton, al seutorn,Watt. Era el que a “William Shakespeare” anomena “La Història real”,un intent d’explicar la conjunció entre la revolució social i la revolucióindustrial. Victor Hugo va viure en un segle ple de maravelles que canviarenradicalment la societat. I tot ser conscient –i denunciar– efectes no desitjablesd’aquest progrés, va tenir prou grandesa intel·lectual per no amagar-se en unrebuig primari i utilitzar aquella força del vapor com a matèria poètica i coma element per explicar la societat i –per què no?– contribuir a millorar-la.

COMBINATÒRIA

“En el bicentenari

del naixement de Victor Hugo

sembla oportú recordar el seu

interès pels canvis tecnològics

i la utilització que en va fer per

explicar la societat del seu temps”

EFE

Victor Hugo i les màquinesXavier Duran

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 50 APUNT

Pedagog i editor, Francesc Ferrer i Guàrdia havia nascut a Alella (1859) i va mo-rir a Barcelona el 1909; una vida escapçada d’un home peculiar que es va es-forçar per trencar motlles i introduir elements de modernitat. Procedia de fa-mília pagesa de petits propietaris, de costums catòlics i patriarcals; havia estat

escolaritzat, però bàsicament tenia una formació autodidacta, que adquiria al llarg dela seva vida. De jove va participar en conxorxes republicanes difícils de pair enaquells anys de la restauració, i s’hagué d’exiliar a França, amb la dona.

En l’agitat i cosmopolita París de l’última dècada del segle XIX, prosseguí el con-tacte amb compatriotes refugiats, republicans, socialistes, però sobretot es relacionàamb maçons, intel·lectuals anarquistes i lliurepensadors, i ja no se n’apartà mai.

Ferrer tenia una llarga trajectòria com a maçó; havia entrat a la maçoneria nomésamb vint-i-quatre anys, i el 1890, una vegada instal·lat a França, reprengué l’activi-tat i es va afiliar a la lògia Les Vrais Experts. Quan anys més tard la repressió i elstribunals espanyols es rabejarien en Ferrer, la maçoneria internacional va respondreamb rotunditat; es mobilitzà reivindicant-ne la innocència, el presentà com a víctimai “màrtir del lliure pensament”, i va mantenir viu el seu record durant anys.

A França va madurar políticament, socialment i intel·lectualment; més enllà de laconnotació de l’anarquisme francès com un radical humanisme cultural, Ferrer aprènuna indeleble joie de vivre, una tendència hedonista, amable i alhora descarada,que contrasta amb altres tendències menys sofisticades i puritanes dels guardians del’obrerisme, habituals a casa nostra.

Es guanyava la vida com a professor de llengua castellana en centres progressistesde París; d’aquesta manera entrà en contacte amb la pràctica de l’ensenyança en unsmoments en què el debat sobre la renovació pedagògica i la preocupació pel paper del’escola en la societat omplia els cenacles republicans i llibertaris, que impulsaven lacreació de noves associacions pedagògiques per l’educació racionalista, laica, mixtai integral. La coeducació i el laïcisme s’havien introduït a l’estat espanyol per expe-riències pedagògiques tan contrastades com l’exclusiva Institución Libre de Ense-ñanza, paradigma de l’idealisme krausista, i com a tal, tolerat per la monarquia, i tam-bé des d’una altra perspectiva per l’Ateneu Obrer de Barcelona.

Sumit en les activitats pedagògiques, Ferrer heretà d’una deixebla admiradora unaquantiosa fortuna que, invertida amb encert, li permeté més tard fundar l’Escola Mo-derna, que el convertí en conegut pedagog llibertari, en editor i mecenes de part del’obrerisme, per, a la fi, fer-lo el màrtir de la repressió ideològica. Tenia vocació pú-blica, inquietud política i relacions amb els sectors que impulsaven la reorganitzacióobrera, que havia de donar pas a la CNT. La indoblegable ambició de Ferrer per anar

El centenari de l’Escola Moderna mereix dedicar un record

a la controvertida figura de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Un article de Teresa Abelló.

L’Escola Moderna i la foguera de Trento

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 51

més enllà de com els perfils, sovint mes-quins, l’han volgut presentar, el portà aencarnar d’una manera molt particular lafigura d’un nou mecenatge que exercíobrint les portes de l’editorial de l’esco-la a anarquistes de llarga trajectòria, iajudant a finançar nous periòdics, nítida-ment obreristes i llibertaris, un delsquals, el setmanari Solidaridad Obrera,que s’havia de convertir en la publicacióde més èxit i més llarga durada del mo-viment sindical. La mort el va convertiren mite de l’esquerra simpatitzant ambel moviment obrer i el lliure pensament.

El 1901 Ferrer i Guàrdia va tornar aBarcelona, va buscar l’aixopluc d’unasèrie de gent d’idees progressistes i cer-ta solvència, i va fundar així l’EscolaModerna; és el naixement de les escolesracionalistes a Catalunya, de les quals latemptativa de Ferrer dóna la imatge mésradical.

Creà una editorial del mateix nom quel’escola, lligada simbiòticament al seuprojecte escolar, que publicava llibresper a l’ensenyament, traduccions anar-quistes, etc. Tant l’escola com l’editorialdifonien una cultura radicalment laïcistai tendencialment llibertària. Molts cen-tres republicans, i ateneus obrers, utilit-zaven el material pedagògic de l’edito-rial i es nodrien d’aquesta cultura, i vanprovocar l’escàndol de conservadors ibenpensants.

L’Escola Moderna, que amb la històriaque l’envoltà ha esdevingut mítica, hacridat l’atenció dels historiadors de lapedagogia; i les directrius d’aquestaeren: coeducació, treball actiu, coneixe-ment de l’entorn, laïcisme, tot plegatamb un marcat to filoanarquista. Tanma-teix va tenir imitacions diverses a l’estatespanyol (Maó, Múrcia i Andalusia) imés tard fins i tot a Europa i Amèrica,tant del Nord com del Sud, sobretot enels cercles obrers d’emigrants europeus.Unes es van crear dependents de Ferrer ialtres inspirades en el seu exemple.

Abans de l’exili Ferrer havia mantingutuna bona relació amb Alejandro Ler-roux, que amb els anys es convertí encap del Partit Republicà Radical. Enaquest moment, Ferrer es relacionavaamb l’anarquisme barceloní, i finançavael periòdic anarquista La Huelga Gene-ral (en el qual col·laborava amb pseudò-

nim), que difonia les noves doctrinesfranceses del sindicalisme revolucionarid’acció directa. El diari, el dirigia IgnasiClarià, que amb els anys va ser cap delstallers del periòdic lerrouxista El Progre-so. Més tard, després de la fundació de lafederació obrera Solidaritat Obrera i delprimer procés a Ferrer, les picabarallesentre lerrouxistes i anarquistes donarenlloc a un refredament de les relacions en-tre Lerroux i Ferrer, que coincidiren ambel trencament entre Solidaritat Obrera, aqui Ferrer ajudava econòmicament, i elrepublicanisme radical, a la fi del 1908.Aquestes bones relacions amb Solidari-tat Obrera el van fer distanciar dels ler-rouxistes barcelonins, i aquesta enemis-tat pesà molt després en la seva caiguda.

En aquest període Ferrer havia vistcom l’havien volgut involucrar en el ter-rorisme quan Mateo Morral va llançaruna bomba als reis el dia del seu casa-ment a Madrid. Morral sembla que haviasucumbit a l’obsessió d’una rivalitatamorosa amb Ferrer, i la desesperança elva empènyer a una acció individual quel’havia de fer famós; era un personatgesense gaire rellevància, un home d’ideesanarquitzants partidari de l’acció directa,fill d’un fabricant de Sabadell, que tre-ballava a l’editorial de l’Escola Moder-na. Això s’aprofità per acusar Ferrer sen-se proves, i jutjar-lo com a còmplice perintent d’assassinat. Fou declarat inno-cent per un jurat, però des d’aquell mo-ment Ferrer va restar condemnat als ullsde les autoritats, que sempre el van con-siderar inductor del frustrat magnicidi, ili van clausurar l’escola.

Detingut, de nou. La segona fatídicadetenció de Ferrer i Guàrdia tingué llocdesprés de la Setmana Tràgica (el juliolde 1909), acusat d’haver dirigit una re-volta en què només havia pres part demanera indirecta. La seva detenció enuna masia dels voltants d’Alella fou uncop d’efecte per la personalitat de Ferrer,que, en aquesta ocasió, fou víctima del’afany autoexculpatori d’alguns acusatsi de la vella paranoia repressiva contral’Escola Moderna. La inculpació irregu-lar de Ferrer va acabar amb sentència demort, després d’un judici militar contrarials drets humans. Sense haver tingut resa veure en la preparació directa del mo-

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat el 13 d’octubrede 1909. La seva execució va dividir radicalment les consciències i va evidenciar la inhibiciói coquineria de molts republicans

EL T

EMPS

L’Escola Moderna, que amb lahistòria que l’envoltà ha esdevin-gut mítica, ha cridat l’atenciódels historiadors de la pedagogia.Les directrius d’aquesta eren:coeducació, treball actiu,coneixement de l’entorn,laïcisme, tot plegat amb unmarcat to filoanarquista.

viment (va ser condemnat com “autory jefe de la rebelión”), pagava la sevasuposada complicitat en l’atemptat deMateo Morral contra Alfons XIII i Enade Battemberg produït tres anys abans.I, tanmateix, rebia les conseqüències delseu distanciament dels lerrouxistes,molts dels quals, en el marc de la fortarepressió que es va produir, i enmig d’u-na campanya que impulsava la delació,van defugir tota responsabilitat en elsfets i l’atribuïen als anarquistes. Algunesd’aquestes declaracions serviren percondemnar a mort Ferrer. Va ser afuse-llat el 13 d’octubre de 1909. L’execucióde Ferrer va dividir radicalment lesconsciències i va evidenciar la inhibiciói coquineria de molts republicans.

En acabar la Setmana Tràgica, les opi-nions respecte a això van ser molt diver-ses. Mentre ell mateix, anarquistes, lliu-repensadors i maçons negaven qualsevoltipus de participació de Ferrer en la re-volta, la policia es refermà a acosar-lo departicipar-hi, i, des de França, la gendar-meria del recentment constituït Governd’Aristide Briand avalà la tesi i el vaqualificar d’ànima de la revolta, i de ma-nera exagerada fins i tot el presentarencom el cap d’una conxorxa preparada aFrança per exiliats espanyols i simpatit-zants francesos. Aquesta ben ordida teo-ria sense fonament no és res més queuna entre les moltes que es van difondreen contra de Ferrer.

Admirat arreu d’Europa. La deten-ció i afusellament de Ferrer i Guardiatingué un gran ressò a tot Europa. Foupresentada com una venjança dels esta-ments eclesiàstics per l’amenaça quesignificava l’Escola Moderna, que qües-tionava el seu poder. Les possibles im-plicacions de Ferrer no foren ni analitza-des ni valorades per la premsa europea,que va moure una campanya intentantaconseguir primer l’ alliberament i, des-prés, immortalitzar la seva memòria.

La personalitat de Ferrer, la seva tra-jectòria i compromís amb el movimentobrer foren discutides més a l’interior del’estat (Pere Coromines li manifesta unaclara antipatia, Unamuno criticà la sevapedagogia, etc.) que fora, on es lloà laseva trajectòria i, sobretot, la seva tascacom a pedagog. La campanya en favor

de Ferrer i Guàrdia ja havia estat moltimportant durant l’empresonament quepatí el 1906. En aquella ocasió Ferrer vaescriure des de la presó nombroses car-tes als seus amics europeus, sobretot al’anarquista francès Charles Malato, perinformar-los de l’evolució del seu pro-cés, i també interessant-se per la cam-panya organitzada al seu favor; diversosdiaris anarquistes i republicans de Lon-dres, Roma, París o Brussel·les (com araFreedom, Labour Leader, La Tribuna,Temps Nouveaux, Courrier Européen,Petite Republique, La Dépêche…, percitar-ne només alguns dels que hi inter-vingueren) publicaren escrits en defensade Ferrer i contra l’obcecació dels quel’acusaven. Per a tots el procés de Ferrerera la batalla de l’Església catòlica con-tra la llibertat d’expressió. La campanyade 1907 fou el preludi de la que es portàa terme dos anys més tard, quan Ferrerfou condemnat; la força i la violènciad’una i altra no són comparables, però aAnglaterra es formà ja el 1907 l’EnglishFerrer Committee, amb la intenció delluitar per alliberar Ferrer de la presó.

Després de la segona detenció Malatoafirmà que aquest fou l’objectiu comúd’anarquistes, socialistes –a excepciódel guesdistes–, republicans, lliurepen-sadors, liberals i nombrosos maçonsde França, Anglaterra, Bèlgica i Itàlia.A Espanya la situació va ser diferent, enpart perquè la repressió brutal i l’estatd’excepció impediren manifestacions enfavor dels inculpats, però en part tambéperquè la figura de Ferrer creava moltsdubtes entre la intel·lectualitat, fins i totentre la més progressista, que, en algunscasos, va sucumbir sense vergonya a lapropaganda patriotera i d’ordre.

Contra la repressió. La campanya desolidaritat que s’inicià per tot Europaimmediatament després de la repressióque seguí a la Setmana Tràgica estavacentrada en Ferrer, com a cap de turcmés conegut de la revolta, i les paraulesinquisició i fanatisme es deixaven sentirforça. Aquesta personalització provocàla protesta de sectors llibertaris, més pre-ocupats pel fracàs de la revolució i laconsegüent repressió, que no pas en elcas particular de Ferrer, que molts consi-deraven, també, un element estrany dins

la lluita del moviment obrer. En generales donà suport a la campanya del “Co-mitè de defensa de les víctimes de la re-pressió espanyola”, organitzat per Char-les Albert, secretari general de la Lligainternacional per l’educació racional dela infància –la creació de la qual l’haviaimpulsat Ferrer–, i que fou el que va re-tre el gran homenatge pòstum a l’obra ila persona de Ferrer. Tant els socialistesde L’Humanité (Jean Jaures) com elsanarquistes de Temps Nouveaux(JeanGrave), encapçalats per Pierre Kropot-kin, iniciaren una campanya que s’esten-gué per diversos països, en la qual esposà de relleu el paper de Ferrer dins dela societat espanyola com a fundadorde l’Escola Moderna, i s’afegiren tambéa la preocupació per la repressió en ge-neral. El mateix Ferrer, tal com havia fetabans, animà la campanya des de la pre-só. L’execució sorprengué a tothom, i eldirigent anarquista francès Jean Graveresponsabilitzà a la indiferència de lesmasses del fracàs d’alliberar Ferrer.

Però, de fet, la campanya a favor deFerrer no feia més que començar. Unaintensa activitat duta a terme per la Lli-ga Internacional per l’Educació Racio-nal de la Infància mitificà el nom i l’obrade Ferrer, evidentment amb la col·labo-ració d’altres sectors socials, sobretot elsafins a la maçoneria i el lliure pensa-ment. S’havia creat un nou sant laic; elnom de Francisco Ferrer era utilitzat perobrir escoles o fundar associacions quehonressin el seu nom arreu del món;d’aquesta manera, en trobem a Lausana,Nova York, Cempuis, Liverpool… El1911 s’aixecà una monument a Brus-sel·les, i la premsa que li havia donat su-port el recordà molts anys; molts sectorsassociaven el seu nom a la lluita per lallibertat; com a mostra, l’any 1913, enla sortida d’un míting organitzat per laLliga dels Drets de l’Home, en protestaper l’actuació de la policia davant l’am-baixada d’Espanya per un motiu aliè,s’organitzà una manifestació amb el crit:“Vive Ferrer! À bas Alphonse XIII.”

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 52 APUNT

S’havia crear un nou sant laic;el nom de Francisco Ferrer erautilitzat per obrir escoles o fun-dar associacions que honressinel seu nom arreu del món.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 53FER I DESFER

Ala postguerra espanyola els còmicso tebeos aconseguiren un gran èxit.Això es pot explicar per la necessi-tat que tenia la població d’evadir-se

d’una realitat marcada per la penúriaeconòmica, la repressió i el record d’unacruel guerra civil. Els tebeos, com laràdio, el teatre, el cinema, les manifesta-cions folklòriques, el futbol i els torosservien per entretenir i per fer oblidar lesinquietuds polítiques. El baix cost deproducció dels tebeos afavorí la sevapublicació en un moment de crisi genera-litzada. L’escassesa de paper sovint es vacompensar amb composicions que tenienunes vinyetes reduidíssimes.

En aquella època, els tebeos gaudiren detanta acceptació que s’ha afirmat que, jaen els anys quaranta, aquesta nova formacreativa arriba a les masses i es conver-teix en un element de la cultura popularmoderna. L’èxit principal corresponguéals anomenats “quaderns d’aventures”.Es tractava de publicacions de formatapaisat i contingut monogràfic de caràcterrealista. Els principals centres de produc-ció foren Barcelona, València i Madrid.

El còmic espanyol dels anys quaranta icinquanta anava dirigit quasi exclusiva-ment a un públic infantil, la qual cosa, perexemple, no passava en els Estats Units.Aquesta circumstància sovint afectavanegativament la qualitat artística dels cò-mics espanyols, que no es preocuparengaire ni de la qualitat gràfica ni dels va-lors literaris. Tanmateix, hi va haver algu-nes notables excepcions, com les Haza-ñas Bélicas.

Els còmics de guerra varen tenir un no-table auge durant els anys quaranta i cin-quanta. Es tractava de tebeos que relata-ven aventures ambientades en conflictescontemporanis o molt recents i, en espe-cial, la Segona Guerra Mundial. Aquestscòmics rarament s’ocuparen dels conflic-tes bèl·lics espanyols més recents com laGuerra Civil o les guerres del Marroc i deCuba, i només en alguna ocasió tractarenla participació espanyola en el Front del’Est entre 1941 i 1943. Els motius sem-blen obvis: en cap dels casos es tractavade guerres fàcilment glorificables i, so-bretot, la Guerra Civil havia provocat unadivisió brutal entre espanyols. D’aquí queles empreses comercials no s’arriscassini preferissin narrar guerres que s’esdeve-nien en escenaris exòtics: les estepes rus-ses, el desert del Sàhara, les jungles delsud-est asiàtic, entre d’altres.

La col·lecció més important d’aventuresbèl·liques fou l’esmentada Hazañas Béli-cas. Va ésser editada a Barcelona per To-ray. El 1948 n’aparegué una primera sè-rie, que fracassà relativament aviat, des-prés de 29 números.

El 1950, n’aparegué la segona sèrie, queva assolir un extraordinari èxit popular ies perllongà fins devers 1963 amb un to-tal de 321 números. A diferència d’altrescol·leccions, en aquest cas les històrieseren autoconclusives i no tenien un per-sonatge fix. Inicialment, foren obra ín-tegrament de Boixcar, el pseudònim deGuillem Sánchez Boix (Barcelona,1917–1960), un autor que marcà el caràc-ter de la sèrie. A partir del número 260

Cap publicació com les famoses ‘Hazañas bélicas’ mostra el còmic al servei

d’un ideal ideològic i polític, el franquisme, i el seu odi anticomunista.

Text d’Antoni Marimon i Riutort.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 54 DOSSIER

‘Hazañas bélicas’ o elcòmic del franquisme

s’encarregaren del guió Alex Simmons iE. Sotillos, entre d’altres. Entre el núme-ro 172 i el 257 els dibuixos anaren a càr-rec de Boixcar i de J. Boix. Posteriorment,la part gràfica fou obra, entre d’altres, deV. Farrés, Alan Doyer, Jordi Longaróni M. Pagès. L’èxit de l’obra va fer que esreeditàs ja el 1958, en uns volums queagrupaven tres històries autoconclusives.Una edició posterior fou la d’EdicionesUrsu, amb dipòsit legal de 1973. El gra-fisme de la col·lecció era molt detallat i te-nia una gran qualitat mitjana. Boixcar es-tava influït pel nord-americà Alex Ray-mond, el dibuixant de Flash Gordon. Moltben documentat, les màquines de guerradibuixades pel barceloní sempre corres-ponien a models concrets realment utilit-zats durant la Segona Guerra Mundial isovint els hi conferia una gran espectacu-laritat.

S’ha dit que Boixcar va jugar sempreamb tres elements per a les seves histò-ries. D’una banda, una història d’amoro d’amistat sublimada. En segon lloc, laguerra i els conceptes del deure i del pa-triotisme. Finalment, el destí o, més aviat

la providència divina, que sempre afavo-reix els que actuen amb patriotisme i ambun sentit de l’honor marcadament conser-vador.

Els herois d’aquestes aventures feien os-tentació d’un gran humanisme, es tracta-va de bones persones arrossegades perguerres voraginoses que dificultaven laseva vida i l’expressió dels seus senti-ments. Es podien criticar aspectes con-crets de la guerra, però sempre es tractavade decisions preses per persones malèvo-les, mai no es posaven en dubte les deci-sions del comú dels oficials i comanda-ments, i encara menys el sentit de la guer-ra en la qual es matava i es moria. Malgratles seves elevades dosis de sentimentalis-me, mai no es dóna cap passa cap al paci-fisme i no es condemna cap guerra con-creta, ans al contrari, i ni de bon tros laguerra en un sentit genèric.

D’una manera molt més evident que enqualsevol altra col·lecció de l’època, lesidees polítiques expressades a les Haza-ñas Bélicases corresponien amb la ideo-logia oficial propugnada pel general Fran-co. Un tret destaca per sobre de tots els al-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 55

La col·lecció més importantd’aventures bèl·liques fouHazañas Bélicas, editada a Barcelona des de l’any 1948.El nom del dibuixant catalàBoixcar, que va rebrela influència del nord-americàAlex Raymond, va lligat a l’èxitd’aquest còmic.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 56 DOSSIER

tres: un anticomunisme radical. Resultainteressant recordar que Boixcar havialluitat en el bàndol republicà i que mai nova acceptar res del que es deia de la sevaobra. A més, s’ha suggerit que algunsguions podrien ésser fruit dels seus re-cords com a soldat de la Guerra Civil.

Aquest anticomunisme s’expressa espe-cialment en les històries sobre la SegonaGuerra Mundial ambientades en el frontde l’Est, és a dir, en els anys 1941-45, enla llarga i cruel guerra que s’inicià quanl’Alemanya nazi atacà l’URSS per sor-presa, que fins llavors havia estat la sevaaliada, però que fracassà perquè no ocu-paren Moscou a la primera embestida.

Un compendi d’aquesta ideologia es pottrobar a l’aventura “¡Al asalto!”, que, defet, resumeix l’esmentada campanya. Elsprotagonistes són soldats alemanys, si béno s’indica que es tracti de nazis. Nomésels russos cometen brutalitats, com inten-tar llençar un alemany ferit a les flames.Quan els protagonistes es troben prop deStalingrad, un d’ells fa aquesta reflexió:“Lluitam en massa fronts. Però hemvençut el gegant rus, i solament per aixòja paga la pena morir, encara que perdemla guerra.” Poc després, es troben ambuna russa que els ajuda perquè han afuse-llat el seu marit, acusat injustament decol·laboracionista, i, a més, uns soldatssoviètics assassinaren la seva filla de vuitanys! Com ha explicat Salvador Vázquezde Parga, tot i que els comunistes i els rus-sos són el mateix en aquesta sèrie, de tanten tant apareix algún rus “bo” que renegadel seu país. Això no es considera repro-bable ja que, en realitat, es traeix el co-munisme, perquè el poble rus és oprimitbrutalment pel règim sovietic. Tornant ala historieta que comentam, els protago-nistes, lleials, valents i bons patriotes ale-manys, lluiten durant tota la retirada de laWhermacht. A la fi, en un Berlín en fla-mes, s’adonen que la seva derrota és total,però adverteixen: “Hem sabut demostrarque Rússia no és invencible... Tant de boel món sàpiga aprofitar aquesta lliçó.”

Aquestes constants es repeteixen a “Laruta de Moscú”, amb la particularitat queel front de Moscou es l’escenari d’unahistòria molt semblant a la del generalMoscardó durant la Guerra Civil espa-nyola. En aquesta ficció els soviètics te-nen presoner el fill d’un general alemany

al qual exigeixen la rendició a canvi dela seva vida. Una conducta així és presen-tada com a completament deshonrosa.

Especialment emotiva resulta la histo-rieta “Tras el telón de acero”, que, malgratel títol, s’ambienta en la Polònia de 1944.En el context de la retirada alemanya, imentre “els alemanys resistien brava-ment”, un grup de guerrillers polonesoscontemplava l’avanç soviètic. Una vega-da produït el triomf soviètic, el NKVD,policia política precedent del KGB, pro-cedia a detenir els enemics de l’URSSi els enviava a Sibèria. Un col·laboracio-nista polonès aviat es penedia i acabavaassassinant el comandant soviètic local.Aquesta historieta acabava amb un mis-satge polític patriòtic i anticomunista, ca-lia continuar la resistència “per a demos-trar que sota l’urpa opressora batega en-cara el cor de Polònia lliure”.

Quan les aventures bèl·liques estan am-bientades en el front occidental, es distin-geixen dues actituds. D’una banda, algu-nes historietes tenen protagonistes ale-manys, però, a diferència dels soviètics,els “enemics anglosaxons” quasi mai nosón presentats com a cruels i sanguinaris,i, en segon lloc, no es fa cap crítica al seurègim polític. D’altra banda, són moltnombroses les aventures que, tal com feiael cinema nord-americà de l’època, pre-senten com a herois soldats britànicso nord-americans, o resistents francesos id’altres països ocupats pels alemanys. Lamajoria d’aquestes historietes no eren deBoixcar i no aprofundien gens en els as-pectes ideològics. Els alemanys sempresón els “enemics”, els “dolents”, que llui-ten contra els simpàtics anglosaxons.

La guerra en el Pacífic sempre és vistades del punt de vista dels aliats. A di-ferència dels alemanys, els japonesos te-nen fortes connotacions negatives. És di-fícil no recordar el tradicional racismecontra els orientals, patent en la realitat enel menyspreu que reberen, per exemple,els filipins per part dels espanyols i delsnord-americans. Aquest racisme va im-pregnar molta narrativa popular i dels cò-mics en el primer terç del segle XX.

Amb el temps, sorgiren aventures bèl·li-ques ambientades en els escenaris clau dela guerra freda: Indoxina, Corea, Xina…El missatge continuava essent el mateix:els rojos són l’enemic del món occidental.

D’una manera molt mésevident que en qualsevolaltra col·lecció de l’època, lesidees polítiques d’HazañasBélicas es corresponien ambla ideologia oficial propugna-da pel general Franco. Un tretdestaca per damunt de tots:l’anticomunisme radical.

EL T

EMPS

EL T

EMPS

Dins la tradició tebeística, a la dèca-da dels vuitanta destaquen quatredibuixants amb evidents punts encomú: Mique Beltrán, Micharmut,

Sento i Daniel Torres, que parteixen d’unexhaustiu documentalisme gràfic i d’unaestètica fotogràfica i cinematogràfica he-retada del còmic clàssic nord-americà.

Els primers tempteigs en el camp de lanarrativa dibuixada els van fer de formamarginal a través de publicacions comAdemuz Km 6, editada per Micharmut iSento; El Gat Pelat(1976-1978), per NelGimeno; Els Tebeus del Cingle(1977),sota l’edició de Nacho Errando; El Pol-vorón Polvoriento(1977-1978), amb tansols dos lliuraments i editada per MiqueBeltrán, i, finalment, Basar(1978).

Durant aquests anys, cap dels esmentatsdibuixants no havia optat per la profes-sionalitat, ja que malgrat estar en plenatransició era més que evident que la so-cietat espanyola distava molt d’assem-blar-se a la nord-americana i les possibi-litats editorials eren gairebé nul·les, per laqual cosa projectes com Metropol, Pla,Casablancao Peligro Amarillono es vanarribar a publicar mai.

Per això, i individualment, els autors esvan anar desplaçant cap a Barcelona, ciu-tat que a començament dels anys vuitan-ta començà a perfilar-se com a capdavan-tera en el boomeditorial, i per això no ésestrany que publicacions com Cairo o ElVíbora es trobin en el punt de mira delsdibuixants valencians, que van assumir

que haurien de depurar la seva tècnica,així com els aspectes temàtics i narratius,si volien aconseguir un llançament pro-fessional significatiu.

A pesar que les trajectòries es van dis-persar, va continuar fidel entre ells la cla-ra voluntat cinematogràfica, entesa en unsentit ampli, ja que cada un va interpretarla relació entre còmic i cinema de maneradiferent, encara que el resultat hagi estatel mateix: un còmic marcat per la reflexió.

Són freqüents les obres en què aparei-xen càmeres de filmació o escenaris, jun-tament amb tècniques típicament cine-matogràfiques com els moviments decàmera, talls i una temàtica propera a lanovel·la negra, a més de les possibles re-lacions entre els personatges de ficció iartistes americans dels anys cinquanta,coses que, totes, contribueixen a fer quel’element plàstic compleixi una funcióimportant dins la intriga en benefici del’adaptació entre còmic i cine.

Mique Beltrán. Mique Beltrán (Jara-guas, València, 1959) no té una formacióacadèmica, sinó que la seva relació ambel còmic es va produir a partir de l’elabo-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 57

Dins l’ampli panorama

de dibuixants de

còmics dels anys

vuitanta, es destaca

un grup de valencians

que fins i tot han

arribat a etiquetar-se

sota la denominació

d’Escola Valenciana.

FRAN

CIS

CA

LLAD

Ó P

OL

L’Escola Valenciana deninotairesText de

Francisca Lladó Pol.

ració de tebeos familiars que havia fet,per passar després al món dels fanzine,com ara el ja assenyalat El Polvorón Pol-voriento. La seva incorporació al mercatde l’estat espanyol té com a punt de par-tida la revista Star,on va publicar una deles seves obres primerenques, Noches dechocolate y nata. Però el seu pas defini-tiu el trobem a Cairo, gràcies a la popu-laritat de Cleopatra, protagonista de sè-ries com “Pasaporte para Hong Kong”,“El tesoro de Sin Bonga”, “Una tarde enel Sex Shop”, “El collar de la Baronesa”,“La pirámide de cristal” i “Macao”. Enaquestes històries va aplicar l’esquemaclàssic de la comèdia americana, ambuna iconografia comparable tant a la d’AlCapp dins el còmic clàssic com a la de lesPin-up cinematogràfiques dels anys cin-quanta. En aquest sentit cal destacar quela seva vinculació al cinema és deguda alfet que el seu pare tenia una sala cinema-togràfica i ell s’ocupava de la projecció,i per això en la seva estructura de contin-guts intenta repetir la rapidesa dels gagsamericans.

Micharmut. Joan Enric Bosch (Valèn-cia, 1953). La seva formació artística enbelles arts es va produir després d’havercomençat medicina i història, estudis quecompaginava amb els seus intents en lesarts plàstiques treballant en l’EquipoCrónica. En el còmic, potser és el dibui-xant amb més obra inèdita, ja que desprésde l’aventura independent d’El Cinglei El Gat Pelat, haurem d’esperar fins al’any 1983 per veure les seves realitza-cions a Cairo, al marge d’algun intent aï-llat com “Dímelo otra vez”, amb títol cine-matogràfic suggestiu, a la revista Madriz.Dins la seva estètica crida l’atenció la in-fluència d’autors d’historietes primitiusamericans com Herriman, Segar o Ster-rett, així com algun europeu com JackKirby o Serge Clerc. El resultat és la prò-pia posició personal, per la qual els per-sonatges tenen un caràcter eclèctic, verta-ders híbrids de mig home i mig animal,dins una temàtica derivada de les pel·lí-cules de sèrie B o de la novel·la d’espies,ja que, a ell, el que li interessa realmentés el paral·lelisme entre el llenguatge delcòmic i el del cinema, perquè consideraque majoritàriament el lector mira mésel còmic que no pas el llegeix, raó per

la qual cerca detonants que el facin mésvisual.

Sento. Vicent Llobell (València, 1953).Després d’estudiar dret durant dos anys,va ingressar a la Facultat de Belles Arts.No té influències clares, encara que síuna certa predilecció pel Capitán Truenoi el TBO: en té dels dibuixants Forest iTardi, i els espanyols Opisso i Benejam,que li van servir per perfeccionar la sevacapacitat costumista. De tota manera, laseva evolució artística se centra a partirdel moment que coneix Micharmut, queel va introduir a Els Tebeus del Cingle.Entre les seves primeres històries trobem“Barrachina”, publicada a Bésame Mu-cho; “Mundo curioso”, “La pausa” o“Ruinas en el Tibidabo”, aquestes darre-res a El Víbora. Però va ser a Cairo on vapublicar “Velvet Nigths”, potser la sevaobra més coneguda, encara que amb guióde Ramón de España, on es resol en ter-mes cinematogràfics una trama tradicio-nal articulada d’un grafisme dotat de cla-redat i funcionalitat al marge d’intel·lec-tualismes propis de la seva primera època.

Daniel Torres. Naix a Teresa de Co-frents, València, el 1958. Si bé la sevaformació serà en belles arts, abans haviaestudiat arquitectura diversos anys, fetque es fa evident als decorats de les seveshistorietes, els quals tenen una vinculaciódirecta amb els arquitectes imaginaris.Els seus primers passos en el món del cò-mic els va fer de manera paral·lela ambels altres dibuixants valencians del mo-ment, publicant a El Gat Pelati Els Te-beus del Cingle. No li va costar gaire es-forç entrar al món editorial de Barcelona,i així va treballar a El Víborades de 1980fins a 1984 i a Cairo des de 1982 fins a1984. A la primera etapa d’El Víboravaadquirir la seva identitat com a dibuixant.A “Asesinato a 64 imágenes por segun-do” apareix el seu famós Claudio Cueco,inspirat en la temàtica de la novel·la, amés d’incloure una banda sonora queanava a càrrec de Radio Tres. Paral·lela-ment, i des de l’any 1982, va començara treballar per a Cairo, i és en aquesta re-vista on apareixen personatges com RocoVargas, heroi galàctic de l’estil de FlashGordon, i Opium, classificat per ell ma-teix com a “emperador del mal”, les ges-

“Respecte alscontinguts, els dibuixantsvalencians optenper la novel·la negra i la ciència-ficció,encara que tambées donen alguns casosd’aventura en segongrau, en què l’aventuraés, precisament,la gran protagonista”

A la pàgina anterior, una il·lustració de la historieta“Velvet Nights”, de Sento.Dalt, un fragment de “La pirá-mide de cristal”, de MiqueBeltrán. Tots dos episodishan estat publicats a Cairo.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 58 DOSSIERFR

ANC

ISC

A LL

ADÓ

PO

L

tes del qual descriurà meticulosament.Tant en aquestes historietes com a “El fu-turo que no fue”, “Vacaciones en la jun-gla” o “Sabotaje”, aplica vertaderes se-qüències cinematogràfiques en les qualsse succeeixen picats i contrapicats, plansamericans i tràveling.

Implicacions cinematogràfiques.Sota aquest epígraf tindrem en compteaspectes com la identificació entre elspersonatges de còmic amb actors i ac-trius, l’opció per la novel·la negra i laciència-ficció i la introducció d’elementscinematogràfics referents a l’estructurade muntatge.

Dins la identificació entre els personat-ges i el cinema destacarem dos casos quepoden ser significatius: Cleopatra, de Mi-que Beltrán, i “Velvet Nigths”, de Sento.

Cleopatra és una dona jove que fa pen-sar en Marilyn Monroe, Elke Sommer oKim Novak. Igual que elles, Cleopatra ésactriu, a més d’agent secreta, cosa que lipermetrà de viure tot tipus d’aventures.És casada amb el mariscal Bom Bom, unveterà oficial de l’exèrcit alemany quepresenta una certa relació amb Joe Ro-berts, encara que cerca contínuament lacompanyia d’altres homes més joves.Això li permet de conèixer el Marqués,que al seu torn ens fa pensar en David Ni-ven, i Choni, dos estafadors que coincidi-ran en les seves aventures, alhora que sesentirà atreta per aquest últim, que es po-dria comparar amb Gary Grant.

Veiem, doncs, que les citacions respec-te al cine es donen d’una manera contí-nua i gairebé obsessiva, ja que el cineconstitueix per a Mique Beltrán el puntde partida de les seves realitzacions, per-què no concep altres alternatives estèti-ques.

A “Velvet Nigths”, Sento acut al tradi-cional triangle amorós, integrat per Víc-tor Vergara, un jugador de fortuna, a quise suposa un passat tèrbol a Espanya llui-tant al costat de la República i que ara esguanya la vida al casino de Mònaco, AlPagani, un ianqui mafiós, actor i cantant,que entre les seves últimes activitats esdedica a la venda d’armes als dictadorssud-americans, en qui s’observa una cer-ta similitud amb Frank Sinatra, i final-ment Daisy, la jove starletque està unidasentimentalment a Al Pagani més per am-

bició que per altres motius. Una vegadamés ens trobem davant una atractiva ros-sa amb pocs dots artístics. És una històriad’amors i desamors, on les qüestions po-lítiques són mera anècdota per justificarel paper desinteressat i alhora com-promès de Víctor Vergara, que pot defi-nir-se com el gran perdedor, que sensdubte ens fa pensar en Humphrey Bogart.

A diferència del cas anterior, Sento noha deixat constància de les identifica-cions que aquesta història pot manteniramb el cine, però el que sí que es fa mésevident és la relació existent, ja que elsprotagonistes no són més que estereotipsdins el món artístic americà.

Respecte als continguts, i com ja hemavançat, els dibuixants valencians optenper la novel·la negra i la ciència-ficció,encara que també es donen alguns casosd’aventura en segon grau, on precisamentl’aventura és la gran protagonista.

Aquest és el cas de les aventures de Cle-opatra de Mique Beltrán, o Roco Vargasde Daniel Torres, en què ens trobem da-vant una intriga feta de moviments i d’ac-ció i on apareixen relacionats la recerca,els obstacles i els enfrontaments. Malgrattot, el protagonista aconsegueix sortir-se’n bé, de vegades amb l’ajuda d’ele-ments que freguen la ciència-ficció, peròamb els quals l’autor cerca la implicaciódirecta a través d’una picada d’ullet o unareferència compartida, com ara la inclu-sió d’aspectes urbans de la mateixa ciutatde València.

Finalment, farem referència als aspec-tes propis de l’estructura de muntatge. Enaquest punt s’ha de tenir present l’ordrede successió dels esdeveniments i la du-rada d’aquests i dels intervals, que es do-nen de forma genèrica, per la qual cosano els analitzarem com a aspectes distin-tius dels dibuixants valencians, perquè defet hi són presents igual com hi són en al-tres autors, així com el fet d’acudir aplans en picat, contrapicat o tràveling,que d’alguna manera han configurat unaestructura pròpia del còmic.

Malgrat tot, hem de ser conscients quedes del punt de vista dels continguts esprodueix una doble assimilació, la delpotencial literari per al cine i la del fetd’assumir els continguts cinematogràfics,que assoleixen la màxima expressivitaten la posada en escena.

Dalt, una mostra de “Futurama”,obra de Micharmut, i, a sota,“Asesinato a 64 imágenes porsegundo”, de Daniel Torres.Ambdós autors van iniciar laseva formació en belles artsdesprés d’haver temptejat ambestudis ben diversos.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 59FR

ANC

ISC

A LL

ADÓ

PO

LFR

ANC

ISC

A LL

ADÓ

PO

L

La història del còmic mallorquí ésrecent. S’inicia entre les acaballesdel franquisme i l’inici de la transi-ció. És el moment en el qual un

grup divers de dibuixants comença atreballar a l’illa. Un nombre reduït dedibuixants, si es compara amb l’elevatíndex d’artistes plàstics que resideixavui a Mallorca. A pesar del caràcter mi-noritari, alguns dibuixants aconsegui-ran posteriorment fer-se un nom forade les fronteres illenques i situar-se en-tre les figures més destacades del país,i fins i tot a l’estranger.

A pesar d’aquests inicis esmentats, caldemanar-se si hi ha antecedents. Con-sultant la bibliografia sobre còmic espa-nyol, com per exemple el documentatllibre d’Antonio Martín –Historia delcómic español: 1875-1939(1978)–,comprovam que no. Que no hi ha re-ferències a les Illes, ni de dibuixants nide guionistes, excepte les que es referei-xen al menorquí Benejam, que treballàa Barcelona i que va crear la popularhistòria de la Familia Ulises. Com ell,d’altres figures aïllades es van veureobligades a cercar feina a la península.Altres casos eren els que s’instal·laven aMallorca, procedents de la península.Com el català Salvador Bonastre Ro-meu (Barcelona, 1873 – Palma, 1946),que compaginà el dibuix decoratiu i pu-blicitari amb l’humorístic i les caricatu-res; aquestes últimes sobretot en el perí-ode de 1921 a 1936, en les quals s’apre-cia la influència dels corrents avant-guardistes. Per aquest motiu va rebre elsuport local dels innovadors de la críticad’art de Mallorca: Joan Alomar, MiquelÀngel Colomar i Ernest M. Dethorey.

Tampoc no es pot parlar a Mallorcad’una producció autòctona d’aleluies,publicacions que es poden considerar,pel seu caràcter seqüencial i narratiu i

per la seva difusió massiva sobre suportde paper, com l’àmbit de la prehistòriadel còmic. Les aleluies, en la seva majorpart, procedeixen de la península –Bar-celona, València i Madrid–, ciutats con-siderades com els principals centres edi-tors d’aquest tipus de publicació en lasegona meitat del segle XIX. Única-ment es pot parlar de producció local enrelació amb les auques: estampacionssobre paper realitzades amb matrius xi-logràfiques per la Imprenta Guasp, queen l’actualitat són estudiades per Mi-quela Forteza i que, en realitat, per lesseves característiques, poca relació te-nen amb el còmic.

Recentment Francisca Lladó Pol, es-pecialista en el món del còmic, presentàuna interessant comunicació sobre lail·lustració i l’humor gràfic en les revis-tes falangistes de Mallorca. Fa referèn-cia a unes revistes publicades a Mallor-ca entorn de Falange, com són Aquí Es-tamos, Firmes, Falange, El Vanguardis-ta. Encara que hi trobam sobretot foto-grafies, il·lustracions, caricatures i acu-dits, comencen a aparèixer-hi còmics ohistorietes molt simples, entre les qualsdestaca la col·laboració d’il·lustradorsi dibuixants com Mallo, Xam, Oppisso,Valeriano, Palmer i Garau, “Pascualito”.

Menys censura, més paper. La dis-minució progressiva de la censura per-met que apareguin noves revistes. So-bretot, és clar, amb la fi de la dictadura.Apareixen noves revistes d’àmbit esta-tal i, també, s’obre la possibilitat deconèixer còmic fet a l’estranger. La re-vista Star(1974-1980), editada a Barce-lona, i les publicacions de les editorialsFundamentosi Pastanaga Edicionsin-troduïren a Espanya el còmic under-ground nord-americà que tant influiriaen les generacions de joves ninotaires.

Des dels seus inicis,

en plena dictadura,

el còmic balear ha anat

superant les estretors

de la marginalitat.

El tebeoa les Balears

Un article de

Miquel Seguí Aznar.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 60 DOSSIER

L’obra inicial del català Max (Fran-cesc Capdevila) i del mallorquí PereJoan –avui residents a Mallorca– mostrade manera clara les repercussions d’a-questa tendència, en els fanzines–Bala-das urbanaso Muérdago–, fets a Barce-lona, on tot dos vivien en aquella època,i en les seves primeres col·laboracionsen la ja citada Star.Rafel Vaquer, tambéa Barcelona, comença a dibuixar per a larevista Barrabàs i amb l’editorial Bru-guera, i el 1977 entra a l’Equip Butifa-rra –fundat per la revista del mateixnom–, i, ja amb editora pròpia, publicaen 1982 Cul de Sac–corrosiva revistasetmanal en català–, on per primer copapareix Johnny Roqueta.

En un moment en el qual a Mallorcano existien revistes especialitzades, unade les experiències més interessants delcòmic maginal dels anys setanta, realit-zat a l’Institut d’Ensenyament Mitjà deManacor, és Els Burot Còmics, en elqual es narrava la història de Graner-man, personatge que recordava els su-perherois de còmic urdergroundnord-americà. Aquest còmic va néixer el1976 a iniciativa del professor de dibuixMiquel Trias, amb la col·laboració d’es-tudiants que apareixen com a protago-nistes de les històries; es va publicarfins el 1979, amb interrupcions. A pesarde l’evident influència americana s’in-trodueix també com a novetat l’ingre-dient de procedència autòctona, aixícom la fesomia d’alguns nuclis urbansi, sobretot, la utilització del català en elllenguatge literari: textos diegètics, dià-legs i pensaments.

El 1976, coincidint amb “Ensenya2”,exposició promoguda per Bartomeu Ca-bot, es distribuïren dos fanzinesamb eltítol Los cinco mundos, elaborats per ungrup d’estudiants de BUP dels col·legisSant Gaietà a Palma, tots ells nascuts el1961. El primer (fet el 1975) era dibui-xat per Enric Juncosa i Honorat-JoanRuiz, la retolació era de Joan-Fèlix Sán-chez i la direcció de Jaume Pujol. En elsegon número, de 1976, l’equip eracompost per Enric Juncosa, Miquel Llo-bera, Honorat-Joan Ruiz, Joan-FèlixSánchez, Jaume Pujol i Joan Carles Pu-jol. D’aquella exposició, Jaume ReusMorro ha escrit en el seu llibre Art iconjuntura. La jove plàstica a Mallorca

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 62 DOSSIER

1970-1978 (1999), que proposava treu-re la narració de les vinyetes, amb la in-tenció de recrear en tres dimencions unaambientació a través dels personatges,textos, màquines, paisatges i d’altreselements típics de les històries de cièn-cia-ficció dels còmics, integrant tambéla música de fons per tal de crear un clí-max adequat.

L’aparició de noves revistes en el pa-norama editorial espanyol, com Totem(1977), El Víbora (1979), Creepy(1979), Cairo (1981), Madriz (1983),Complot (1985), entre d’altres, des deles quals es promovien tendències dife-rents, va servir per aglutinar jovesautors i per potenciar, a la vegada, elseu treball. Pere Joan i Max, vinculats aEl Víbora i a Cairo, s’anaren allunyantde l’undergroundper evolucionar esti-lísticament cap a la denominada líniaclara, si bé amb un tractament molt pe-culiar. També en la línia clara s’enqua-dra l’estil de Beltrán Navas, en les sevescol·laboracions per a El Víbora i Com-plot. Amb un dibuix menys avantguar-dista, si bé no de menor qualitat, MarcMateu divulgà les seves històries a Ca-vall Fort, Creepy, Zona 84i Más Made-ra. Tatum, amb el seu peculiar estil, pu-blicà a Cairo, El Víbora i Metropol.Mentre que Bartomeu Seguí va estarvinculat a Madriz i després tambécol·laborà a El Víbora i Complot. L’ar-gentí Guillermo Mordillo Menéndez,il·lustrador i autor de films de dibuixosanimats, que fixà la seva residència aCalvià (Mallorca), col·laborà amb set-manaris i diaris d’àmbit estatal com LaVanguardiai El País, mentre que el ma-drileny Luis Bermejo, instal·lat a Ma-llorca des de 1954, si bé treballà per a

editorials de la península i de l’estran-ger, no es va mantenir al marge dels am-bients locals.

Amb la intenció de potenciar i servirde plataforma de llançament a nous au-tors i dibuixants que treballen a l’illa,sorgeix el 1984 Entrance, que es defi-nia com “revista fanzine alternativa decómics e ilustración”. Hi col·laborarenJesús García Marín, Miquel Aguiló,Xisco Calafell, Bito, Joan Ribas, ToniGarcías i Beltrán Navas i Bermejo, en-tre d’altres. Un any abans, s’havia editata Manacor Llunari. Revista imaginària,seguida en els anys següents per nom-broses publicacions semblants, editadesen altres indrets de les Illes

Un nou àmbit. Amb la popularitat queadquireix durant la dècada dels vuitan-ta, tant institucions públiques com pri-vades aprofiten el còmic amb finalitatsdidàctiques i educatives, per difondremonuments més representatius entre elsinfants (edicions de La Caixa), per ex-plicar la història de Balears (de l’EquipButifarra, editat per la Caixa de BalearsSa Nostra) o, fins i tot, per donar aconèixer el nou Pla General d’Ordena-ció Urbana de Palma (l’Ajuntament).Recentment, Pere Joan ha col·laboratamb la Universitat de les Illes Balearsen la seva campanya de normalització–“Treu la llengua”–, elaborant uns car-tells, estructurats en vinyetes, per pro-moure l’ús del català.

L’auge del còmic a Balears el marcatambé una altra fita. El setembre de1978, Leo Sainz obria a Palma la llibre-ria Totem, la primera especialitzada encòmic a les Illes, que posteriorment do-naria entrada a d’altres com Norma, oGotham, a través de les quals es cana-litzà la difusió del còmic de la penínsu-la, de l’estranger i la producció local.

En la història del còmic balear s’hade ressenyar, finalment, l’existència dela “Setmana del Còmic” (1986-87-88),organitzada per l’Ajuntament socialistade Palma, sota la batllia de RamonAguiló i la Regidoria de Cultura de Ni-colau Llaneres, que va ser coordinadaper Marta Sierra i que va servir com aconfirmació que el còmic havia deixatde ser una manifestació exclusivamentper a mitjans de difusió molt marginals.

A la pàgina 60, portada d’unsuplement especial de la re-vista El Jueves, dedicat ínte-grament a la figura de JohnnyRoqueta, el personatge ideatper Rafel Vaquer. A l’esquerra, la Familia Ulises,creada pel menorquí MarinoBenejam, el més famós dibui-xant de còmic de les Balears.Una vegada mort Franco,l’aparició de noves revistesen el panorama espanyolva servir perquè alguns autorsillencs abandonessin l’estilunderground i evolucionessincap a la denominada línia cla-ra. A sota El Víbora, nascudael 1979, és un dels millorsexemples d’aquest boomque va experimentar el còmicdurant aquells anys.

Josep Maria Madorell i Muntané éstestimoni directe de l’accidentadahistòria del còmic en català. La se-va obra és també un recorregut per

l’imaginari de molts nens i adults cata-lans. Va dibuixar durant el franquisme pera la premsa espanyola, per a TBO, Zas! ialtres publicacions. Des del 1981 il·lustrales Aventures Extraordinàries d’En Mas-sagrani ha creat els personatges de Ca-vall Fort Jep i Fidel i Pere Vidal.

—L’escola de dibuixants de còmic va-lenciana, mallorquina i catalana és cone-guda en altres llengües; per exemple,Víctor Mora ha fet guions en francès.Per què no s’ha consolidat un còmicautòcton potent?

—El còmic català va passar moltsanys a l’ombra des que acabà laGuerra Civil. I aquí hi ha la clau dela situació actual del nostre còmic.Aquells anys foscos van escapçar latrajectòria brillant del còmic català idels seus millors dibuixants i guionis-tes. Si als dibuixants d’En Patufet noels haguessin tallat les ales, hauriencontinuat la seva carrera amb lliber-tat. La següent generació de dibui-xants tindríem un referent de quali-tat excepcional més a prop i ara lasituació del còmic no tindria res aveure. Quan molts anys després vatornar a aparèixer la revista, el 1968,tot allò que s’havia guanyat abans dela guerra havia desaparegut.

—Però el treball durant la dictaduraper tirar endavant publicacions infantils

“El nostre còmic està en

Josep Maria Madorell i Mutané (Molins de Rei,

1923). Una realitat llegendària del còmic, i la seva

història, en català.

Una entrevista feta per Gemma Aguilera.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 63L’ENTREVISTA

hores baixes”JO

RD

I PL

AY

en català va salvar un còmic que sem-blava ja perdut...

—Evidentment, Cavall Fort i Tretze-vents van salvar el còmic de la sevamort definitiva. Jo sabia per un amicque cap a l’any 1960 un grup de per-sones començaven a treballar de ma-nera clandestina per fer una revistainfantil. Em van demanar si voliacol·laborar-hi i els vaig donar totes lestires que havien sortit a la premsa encastellà de “Ranita y Fidelio”, quedesprés vaig redibuixar i traduir alcatalà. La pressió i la por als fran-quistes eren terribles, però les ganesde tirar endavant el projecte ens vanfer aguantar. El 1961 ja era al carrerel primer número de Cavall Fort, i desd’aleshores el Jep i el Fidel han acom-panyat els infants fins avui.

—La dictadura va escapçar de soca-relqualsevol cosa sospitosa de catalanitat, iaixò incloïa les publicacions en la llen-gua pròpia. Com va sobreviure CavallFort a l’assetjament?

—Cavall Fort acabava de néixer i deseguida va venir la Llei de Premsa deFraga. Un dia vam rebre un comuni-cat que deia que la nostra revista nopodia sortir en català i, per tant, haví-em de tancar la paradeta. Ja haviensortit tres números i no pensàvem re-nunciar-hi. Ens vam espavilar i vamtenir la sort que els bisbats de Solso-na, Girona, Tarragona i Vic ens vandonar suport. Hi havia una llei quedeia que l’Església podia tenir les se-ves revistes infantils i juvenils en ca-talà. Ens vam enganxar a aquestapossibilitat i vam poder tirar enda-vant. Des d’aleshores Cavall Fort sor-tia al carrer en català com si fos unapublicació del bisbat. Sense aquestaopció la revista hauria desaparegutcom tantes altres revistes que es vanquedar al camí.

—Podent publicar en català a travésdel bisbat, hi hagué intents d’emprar larevista com una eina de denúncia?

—Ni pensar-hi! No podíem escriurei dibuixar amb llibertat, teníem unapor horrorosa que Franco ens posésuna multa i ens tanqués la revista.Fins i tot un dia el Cesc, un altre di-buixant de Cavall Fort, va fer un acu-dit dibuixant un home que semblava

el dictador, se li disparava una arma ili quedava el braç penjant. En aquellsmoments Franco duia el braç engui-xat i estàvem tots esparverats per siels censuradors se n’adonaven. Lapor a les multes i censures era tangran que a les reunions, quan jo ana-va a lliurar la meva feina, els com-panys em donaven un feix de papersperquè els cremés a la caldera i no ha-ver de llençar res a la paperera. Per-sonalment, quan escrivia i dibuixavaanava amb molt de compte per no dirres que pogués tenir la més mínimaintenció política o social. Però crecque en general els dibuixants catalanstampoc no hi pensàvem massa, a uti-litzar el còmic com una eina de de-núncia.

—Vostè va començar publicant còmicen castellà, però els seus personatges noeren pas castellans...

—Vaig començar a fer el Jep i Fidell’any 1957, en ple franquisme i en cas-tellà. Era una sèrie còmica per al su-plement dominical de la premsa, Par-que, i evidentment, no podien durnoms en català, els vaig posar “Rani-ta y Fidelio”. Quan vaig dissenyar-losno vaig pensar mai que pogués arri-bar a convertir-los en personatges queparlessin en català. Estàvem en plefranquisme i el seu final es veia massalluny. Vaig fer aquests personatgesamb la idea que eren catalanets queels obligaven a parlar en castellà. Lamanera de fer dels dos personatges,tot i que només feien esport, era de ca-talans, i els catalans hi vèiem reflectitl’esperit català. “Ranita y Fidelio” noeren com els personatges castellans,com per exemple “Mortadelo y File-món” .

—Quins referents van prendre els di-buixants catalans de la postguerra?

—Els dibuixants d’En Patufet erenla base, però la guerra i la dictaduraho van fer malbé tot. En Patufet, ambuna tirada de 36.000 exemplars set-manals, va representar l’època daura-da del còmic en català, des del 1915fins el gener del 39, en què va desa-parèixer. Joan Junceda, Gaietà Cor-net, Arturo Moreno, Valentí Cas-tanys, Salvador Mestres i molts mésvan ser el model de molts dels dibui-

“No podíem escriure idibuixar en llibertat, teníem una por horrorosa que Francoens posés una multa iens tanqués la revista.Crec que en general elsdibuixants catalanstampoc no hi pensarenmassa a utilitzar el còmic com a eina de denúncia durantla dictadura”

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 64 L’ENTREVISTA

JOR

DI PL

AY

xants que il·lustrem Cavall Fort. Tot ique alguns d’aquests dibuixants vancontinuar treballant en castellà, maimés es va recuperar l’esperit de laprimera revista.

—L’escola de còmic belga és també unreferent important en la seva obra...

—Em vaig adonar que la meva ma-nera de dibuixar, la que a mi m’agra-dava, era la línia clara, i ho vaig tenirclar quan vaig comprar el meu pri-mer Tintin , en francès. Vaig pensarque era fantàstic. Des d’aleshoresHergé i l’escola belga han estat un re-ferent en els meus dibuixos. Però nooblidem que alguns dibuixants d’EnPatufet són anteriors a Hergé i ja te-nien al cap la idea de la línia clara quetan evident és al Tintin i a l’Astèrix. Elcòmic català té una manera de fermolt europea i tots tenim clar que elsreferents americans com la línia ne-gra i les taques negres no van amb lanostra concepció del dibuix.

—Tot i els entrebancs el nostre còmicté, doncs, una manera de fer amb moltapersonalitat...

—Encara que el mercat del còmiccatalà ara es redueix gairebé a CavallFort i Tretzevents, les dues revistesque han sobreviscut al franquisme, elnostre còmic té una identitat pròpia.Les nostres il·lustracions són dibuixosamb una línia molt clara, el traçat éssuau i agradable a la vista, tambéel color és molt clar. I de fet, m’atre-viria a dir que la línia clara, que aras’identifica sobretot amb l’escola delcòmic belga, és pròpia ja dels dibui-xants d’En Patufet. I aquesta és lalínia de treball que hem seguit elsdibuixants de Cavall Fort i que pensoque s’hauria de mantenir.

—El mangajaponès i altres còmics es-trangers traduïts al català tenen moltd’èxit. Com pot competir el còmic ca-talà en aquest mercat?

—No podem competir amb unapotència com el Japó i el seu sistemade merxandatge. Ara bé, el perill noés només la traducció de còmics a lanostra llengua. La televisió ha ferit degravetat el còmic, perquè la canallaveu a la tele el Bola de Drac,el ShinChan o el Pokémon i li resulta moltmés atractiu que divertir-se llegint un

còmic. El nostre còmic està en horesbaixes, i si s’aguanta una mica és grà-cies als àlbums, perquè des de fa unsvuit anys les revistes infantils i juve-nils han perdut molt de terreny. Ca-vall Fort i Tretzeventss’aguanten per-què són com una institució i tenen lesvendes garantides per subscripció.

—Els catalans hem llegit des d’El Ca-pitán Truenofins a Bola de Drac, pas-sant per Hazañas Bélicas, Les Aventuresd’En Massagrano el còmic under-ground. Part de la producció literària ca-talana ha travessat fronteres, però el cò-mic no...

—Jo crec que el nostre model de cò-mic segurament no agradaria a un al-tre tipus de públic que no fos el català.No m’imagino Cavall Fort tenint èxitfora dels Països Catalans. De fet, vamintentar fer En Massagranen castellà,i va ser un fracàs total. Un dels condi-cionants va ser el nom del personatge,que el vam mantenir en català. I elperfil dels nostres herois i antiherois

no té res a veure amb els referentsd’herois de còmic que hi ha al mercaten castellà. Els dibuixants catalanstenim una tendència més semblantals europeus del nord. A més, el nos-tre humor és ben diferent, l’humorcatalà té molta personalitat i potserno s’entendria. També vam traduirEn Massagranal flamenc, sense gaireèxit.

—Com veu el futur del nostre còmic?—No gaire més lluny d’on és ara. El

nostre mercat és escàs, es limita a lessubscripcions de Cavall Fort i Tretze-vents, i algunes revistes més que hananat apareixent, de molt poca tirada iescassa periodicitat. Però sort en te-nim de les escoles, que contribueixena la supervivència del còmic. Aquestaés una arma molt important, moltsmestres s’emporten els àlbums d’EnMassagran i el Cavall Fort a classecom a material didàctic. Jo em con-formo que d’aquí uns anys el nostrecòmic s’aguanti.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 65

Ni tan sols l’eclosió del turisme hapogut modificar el panoramaeconòmic de la Marina Alta: el li-toral, poblat i pròsper; l’interior,

despoblat i molt menys ric. Durant el se-gle XVI, la situació era la mateixa, ambuna característica ara desapareguda:mentre que la població cristiana era ma-joritària a la costa, l’interior estava po-blat quasi exclusivament per moriscos,oficialment considerats com a cristiansnous però, en la pràctica, recalcitrantsopositors a abandonar la fe de Mahoma.Les valls més inaccessibles de la comar-ca, les d’Ebo, de Gallinera, de Laguar id’Alcalà, no han canviat gaire des d’a-quells anys. Encara les carreteres d’accésno són bones –no poden ser-ho en unageografia tan escarpada– i l’agriculturade muntanya no és molt productiva sobreuna natura tan salvatge. Allí va tenir llocel darrer episodi, i més cruel, protagonit-zat pels moriscos al Regne de València.

Després de la conquesta de Jaume I,molts àrabs van fugir cap al nordd’Àfrica però la gran majoria va conti-nuar residint al nounat regne i es va re-signar a la nova situació. Per als noussenyors, constituïen una mà d’obra bara-ta, disposada a conrear fins i tot les terresmés pobres i inaccessibles i, a la vegada,tranquils sempre que no se’ls importuna-ra massa al respecte de la seua confessióreligiosa.

Davant del perill real que serviren coma “quinta columna” de les expedicionsdels corsaris barbarescos que atacavensovint les poblacions costaneres de laMarina, la població cristiana anà ocupanta poc a poc les terres litorals i els moris-cos van quedar replegats a les duresmuntanyes. Se’ls va prohibir aproximar-se a la costa i, encara més, intentar fugircap a l’Àfrica: eren mans necessàries pertreballar unes terres on cap altre voliainstal·lar-s’hi. Els senyors propietaris

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 66 RODA EL MÓN

Les valls interiors de la

comarca valenciana de

la Marina Alta van ser

el darrer refugi dels

moriscos que no

acceptaren el decret

d’expulsió de 1609.

Per Jordi Sebastià.

Les valls dels moriscos

EDIT

OR

IAL

PREN

SA

ALIC

ANTI

NA,

S.A

.

Dalt, recreació pictòrica de la“Batalla de Laguar”. A sota, unsdibuixos que reflecteixen l’as-pecte que tenien els moriscos.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 67

feien la vista grossa sobre la religió i elscostums d’aquests súbdits a canvi quecontinuaren traballant i no causaren pro-blemes. Encara així, una expedició de pi-rates nord-africans arribà el 1529 a intro-duir-se per aquelles serres i, després deprendre els senyors de Parcent, allibera-ren molts moriscos que fugiren amb ellscap a l’Alger.

Enemics dels agermanats. La con-vivència entre cristians i moriscos erapràcticament inexistent. De totes les po-blacions de la comarca, només a Murla,Ondara i Benissa hi havia habitants delsdos grups i, encara així, vivien en barrisclarament separats. Les valls interiorseren territori morisc, amb una poblaciódispersa organitzada en trenta-un petitsllocs. Es calcula que el 57% dels pobla-dors de la Marina Alta en aquella èpocaeren moriscos. La por que col·laborarenamb agressors estrangers i el recel davantla diferència marcada pels seus costums,la roba i la religió islàmica que continua-ven practicant de manera més o menysamagada, provocava una tensió que es-clatà de manera fulgurant durant la guer-ra de les Germanies.

En efecte, la revolta agermanada del1519 tingué entre els seus enemics elsmoriscos. Aquests es negaren a donar elseu suport a la revolta i decidiren fer cos-tat als senyors a qui servien i de qui de-penien. Els agermanats forçaren moltsd’ells a batejos no desitjats i aquestamesura –que avui pot semblar noméssimbòlica– va tenir unes conseqüènciesinesperades. Quan els agermanats vanser derrotats i eliminats, es plantejà el de-bat sobre la validesa d’aquells batejosforçats. Un consell especial, constituïtper teòlegs i juristes, acordà que sí queeren vàlids i que, per tant, tots aquells ba-tejats durant la revolta eren oficialmentcristians. La resposta va ser immediata;els moriscos es revoltaren i, a la Marina,es feren forts a la serra de Bèrnia.

La situació era delicada i una vegadamés els principals interessats a mantenirl’ordre entre uns i altres, els senyors, pac-taren una pau amb la qual, en teoria, elsmoriscos tenien garantit el respecte a al-guns dels seus trets diferencials com l’úsde la llengua àrab i dels seus vestits tra-dicionals. Però aquella revolta donà en-

cara més arguments als qui apuntavenque l’única solució al “problema morisc”era la seua expulsió.

La intervenció del patriarca Juande Ribera. Al costat del poble d’Alcalàde la Jovada, a la Vall d’Alcalà, es con-serven les restes de l’Atzuvieta, l’únicpoblat morisc que ha arribat als nostresdies. Les ruïnes ens parlen d’un agrupa-ment petit i amuntegat, a l’estil dels po-bles àrabs, situat en un petit turonet. Elscarrers estrets i les cases de murs entre-creuats que caracteritzen els actuals po-bles dels municipis de les valls interiorsde la Marina Alta, demostren que el seuorigen va ser també un agrupament sem-blant. Fins a ben entrat el segle XVI, a lazona encara hi havia mesquites i moltspocs moriscos s’havien decidit a batejar-se. L’Església protestava periòdicamentcontra aquesta situació i es queixava dela poca col·laboració dels senyors que,fins i tot, arribaven a protegir del bateigels seus servents per tal que continuarentranquils i dòcils. Però l’arribada del pa-triarca Juan de Ribera a la diòcesi deValència canvià radicalment les coses.

Juan de Ribera, el mateix que va prohi-bir taxativament l’ús del català al culte,va ordenar mesures especials per “evan-gelitzar” els moriscos, mitjançant laconstrucció d’esglésies a les valls ila creació de noves parròquies. La re-sistència dels moriscos a la conversió tin-gué fins i tot colps audaços com el se-grest del rector de la Vall d’Ebo, que va

EDIT

OR

IAL

PREN

SA

ALIC

ANTI

NA,

S.A

.

insistir amb massa força a batejar unxiquet morisc. Raptat, el rector va serconduït presoner a l’Alger, on hagué depagar-se ell mateix el rescat per podertornar a la península.

Aquesta tenaç resistència a acceptar elcristianisme, el revifament de les incur-sions barbaresques sobre els pobles de lacosta –emparades en la trencada geogra-fia de la comarca– i els enfrontaments aï-llats entre moriscos i cristians, van pesarde manera definitiva perquè Felip III fe-ra el pas que el seu pare havia ajornat i,el 22 de setembre del 1609, signara el de-cret d’expulsió dels moriscos.

Una batalla sense adversaris. Se-gons el decret, els moriscos tenien dret aser ben tractats durant el viatge de trasllatal nord d’Àfrica i a dur amb ells tot allòque pogueren transportar. Terços militarsde Nàpols i de Sicília, preparats per alcombat, i voluntaris dels pobles del vol-tant, havien estat organitzats per evitarque els moriscos pogueren revoltar-se.En principi, el trasllat a les galeres, queesperaven principalment al port de Dé-nia, va provocar pocs incidents, però apoc a poc la situació es va anar enrarint.Un decret posterior limità el pes i el va-lor dels béns que els moriscos podien en-dur-se del regne i molts d’ells van servíctimes de pillatge per part de grups queactuaven amb total impunitat. La revoltava esclatar.

Moriscos de totes les valls interiors itambé de zones més llunyanes es vanconcentrar a la Vall de Laguar. Un d’ells,Gerònim Milli, va ser proclamat rei. Se-gons algunes fonts, els revoltats podrienarribar a ser uns 17.000, incloent-hi do-

nes i xiquets, i tenien únicament algunsarcabussos com a armes. Durant els pri-mers moments de revolta van destruir lesesglésies i van cremar creus i imatges, enun atac de gran significació simbòlicaperò poca eficàcia militar. Les tropes delrei eren inferiors en nombre però es trac-tava de soldats ensinistrats i ben armatscontra una gernació desorganitzada que,a més, tenia greus problemes per abastir-se de menjar i d’aigua. Retornà la llegen-da del moro Alfatami, que muntant uncavall verd havia desaparegut per la serrade Laguar lluitant contra Jaume I i arahavia de retornar per ajudar els fidels.Però Alfatami no aparegué i les tropesdel rei sí. El 21 de novembre passaren elpla de Petracos i avançaren cap al poblede Benimaurell, a la Vall de Laguar. Ales-hores començà el que la historiografia del’època va anomenar “Batalla de Laguar”i que, en realitat va ser una massacre sen-se oposició possible. Les dades parlenamb eloqüència: les víctimes de totes lesedats entre els moriscos van ser entre1.500 i 4.000 segons les fonts; entre elscristians només dos, un d’ells va morirperquè li explotà la càrrega de l’arcabús il’altre perquè es va trencar un peu i va serllinxat pels moriscos. Els que poguerenfugir es refugiaren a la serra de Laguari, assetjats, sense aigua ni menjar, es vanrendir nou dies després. La majoria pas-saren a galeres i alguns van ser deportats.Els xiquets van ser arrabatats i donats afamílies cristianes.

El Regne de València quedà així netd’infidels. Molts dels despoblats en ruï-nes que avui es poden percebre entre lavegetació d’aquestes valls provenen d’a-quella època. Els repobladors cristians notenien interès a ocupar aquella zona tanagrest. Vingueren famílies mallorquines–per això el parlar salat que caracteritzàdurant molts anys el català d’aquestesvalls– però no pogueren cobrir tot el buitdeixat pels moriscos ni, per descomptat,suplir la seua productivitat. El 1622, lapoblació de la comarca encara era un22% inferior a la que hi havia a finals delsegle anterior.

Fou un dels preus a pagar per aquellaeficaç i contundent operació del que araanomenaríem “neteja ètnica” i que ales-hores només es va considerar com un as-sumpte de fe i d’estat.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 68 RODA EL MÓN

Ni l’eclosió del turisme

ha pogut modificar

el panorama econòmic de

la Marina Alta: el litoral,

poblat i pròsper;

l’interior, despoblat

i molt menys ric.

Durant el segle XVI la

situació era la mateixa,

amb una característica

ara desapareguda:

la població cristiana era

majoritària a la costa

i l’interior estava poblat

quasi exclusivament

per moriscos

Restes del poblat morisc del’Atzuvieta, a la Marina Alta,l’únic que ha arribat als nostresdies. Les ruines, en un turonet,ens parlen d’un agrupamentpetit i amuntegat, a l’estil delspobles àrabs.

EDIT

OR

IAL

PREN

SA

ALIC

ANTI

NA,

S.A

.

ELS PONTS DE MAR BLAVA DE LABAIXA EDAT MITJANACoral Cuadrada: La Mediterrània,cruïlla de mercaders (segles XIII-XV). Rafael Dalmau Ed., Barcelo-na, 2001. 366 pàgines.

L’anomenada plenitud medieval i l’ex-pansió comercial i naval catalanes esta-ven mancades d’una síntesi que recollísles aportacions realitzades, des decamps diversos, al llarg de les darreresdècades. Aquest és l’objectiu de la his-toriadora Coral Cuadrada, que, en unaobra de gran interès, aplega la informa-ció de les seves recerques a l’arxiu de lacompanyia Datini, a la localitat toscanade Prato, i la completa amb documenta-ció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del’Arxiu del Regne de Mallorca, de l’Ar-xiu del Regne de València i amb altresfonts de tipus judicial, notarial i literari.

El resultat és la reconstrucció d’un co-merç intens, de característiques enmolts sentits plenament modernes, quepren, en primer lloc, un caràcter trian-gular (Barcelona, València, Ciutat deMallorca), però obert també a altresports menors (com Perpinyà, Cotlliure,Roses, Blanes, Tarragona, Tortosa, Cas-telló, Alacant, Oriola i Maó), i dirigitvers sis grans rutes: la de les illes (Sicí-lia i Sardenya), la dels ports italians(Gènova, els centres toscans, Gaeta,Venècia), la d’ultramar (Xipre, Roma-nia, Beirut, Rodes), la de la Provença(Marsella, Montpeller, Aigüesmortes),la de l’Atlàntic (Sevilla, Cadis, Lisboa iBruges) i la del Magrib (Bugia, Bona,Tunis, Alexandria).

L’obra indaga en la vida quotidianadels mercaders. S’estudien, així, aspec-tes diversos com la seva formació, lescaracterístiques de la llar, la ideologiade classe, el trànsit de l’empresa fami-liar a la societat anònima, el debat sobreel préstec a interès i la usura o el trànsitdel capitalisme comercial al model ren-dista. Els diversos exemples dels PaïsosCatalans són comparats en tot momentamb els seus paral·lels italians, en espe-cial de la Toscana i de la República deVenècia.

També s’estudia l’evolució dels portsde Barcelona, València i Ciutat de Ma-llorca, tant des del punt de vista del vo-

lum i l’evolució regional de l’activitatcomercial, com des del punt de vista fi-nancer. Resulta interessant, en aquestsentit, l’apartat dedicat al procés deconstrucció del port de Barcelona, ini-ciat a començament del segle XV. Sóntambé de gran interès els comentaris so-bre els vaixells de l’època, organitzatsal voltant de dos grans models: la nau,de tipus més ample i rodó, i la galera,més baixa i apta per a la utilització delsrems.

Mereixen capítol a part, també, elsproductes que van protagonitzar les di-verses rutes i el debat sobrer el paper dela Mediterrània en el comerç internacio-nal del segle XV.

En una època en què predominen elsestudis sobre els sectors productius(agricultura i artesania), Coral Cuadra-da ens recorda la importància del co-

merç com a activitat econòmica i com acondicionant dels altres sectors. També,davant la presència d’estudis específicssobre les tres grans capitals comercialsde la Corona d’Aragó, reivindica l’e-xistència d’un espai global, format através de múltiples complementarietatsi rivalitats, i amb l’aportació de portsmés o menys petits. Si bé els estudisde Claude Carrère (sobre el comerç bar-celoní durant l’anomenada crisi baix-medieval), de M. del Treppo (sobre lesrelacions comercials amb Nàpols) i deJ. Guiral-Hadziiossif (sobre la Valènciadel segle XV), continuen essent de graninterès, l’obra de Coral Cuadrada pro-posa una síntesi per a un model econò-mic complementari i obert al món, ambcaracterístiques comunes.

Agustí Alcoberro

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 69LLIBRES

PER

E B

OTA

HISTÒRIA DE LA MONEDA DE LA GUERRA DELS SEGADORS(PRIMERA REPÚBLICA CATALANA) 1640-1652Miquel Crusafont i Sabater.Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2001.

Tota revolució política –i la catalana de 1640 ho va ser– ha de fonamentar el seupoder en un doble pilar: d’una banda, una organització financera i fiscal –una mo-neda i uns impostos–; d’altra banda, una estructura militar. De fet, ambdós aspec-tes es troben indissolublement units, ja que la capacitat recaptatòria condiciona, òb-viament, les possibilitats de mobilització armada i, amb elles, la mateixa viablilitatde la revolució.

L’estudi de Miquel Crusafont obre nous horitzons –i en tanca definitivamentaltres– pel que fa a la política monetària seguida per les autoritats catalanesentre els anys 1640 i 1652. Per una part, constitueix un catàleg sistemàtic de lesmonedes emeses pels municipis catalans durant aquell període, que supera àmplia-ment els treballs precedents, en especial el de Joaquim Botet i Sisó (desenvolupatentre els anys 1909 i 1911). I, per una altra part, la descripció numismàtica s’ins-criu dins d’un projecte de tipus més general: l’explicació de la política monetàriade les institucions del Principat.

Les conclusions resulten particularment renovadores i estimulants. Així, contrales interpretacions clàssiques, l’encunyació de moneda realitzda per diverses loca-litats catalanes durant els anys 1641-1642 no va ser l’expressió d’un desgavell odisbauxa monetària. Ben a la inversa, obeïa a una política concebuda i controladaper la Generalitat i pel Consell de Cent barceloní, amb l’objectiu d’afrontar elcaràcter descentralitzat de la mobilització i dels pagaments de guerra –i amb la in-tenció de captar plata oculta. D’altra banda, malgrat la consolidació de les autori-tats franceses al Principat, Crusafont demostra que la política monetària va conti-nuar depenent de manera exclusiva de les autoritats catalanes durant els anys de laguerra. Així doncs, el poder francès es va estendre sobre els camps militar i poli-cial, però en el terreny estrictament monetari i financer el Principat va mantenir in-tacta la seva sobirania.

Miquel Crusafont, autor, entre altres obres, d’Història de la moneda catalana(1996), aconsegueix amb aquest treball engalzar erudició numismàtica i històriapolítica i econòmica. És a dir, fer de la moneda un element més de la història total–de la història, tout court.

Agustí Alcoberro

[+ llibres]

Pere Cullell i Andreu Farràs: L’oa-si català. Un recorregut per lesbones famílies de Barcelona. Edi-torial Planeta. Barcelona, 2001.

L’estudi de les elits i de les sevesestratègies de reproducció consti-tueix un dels àmbits més interes-sants de la història política i del po-der. En aquesta obra, els periodistesPere Cullell i Andreu Farràs entre-creuen informacions diverses per talde descriure la classe dirigent de laCatalunya d’avui, i esmentar-ne lesprincipals nissagues. El resultat és la radiografia d’un

col·lectiu relativament reduït, formatper uns pocs centenars de famílies,moltes de les quals recolzen la sevafortuna en les grans transforma-cions econòmiques dels segles XVIIIi XIX. La família i el matrimoni, l’es-cola, els llocs d’estiueig, l’empresao les entitats ciutadanes són algunsdels àmbits mitjançant els quals esperpetua aquesta peculiar classeendogàmica, transversal en política.

José Luis García Delgado, JoséMaría Serrano Sanz (directors):Del ral a l’euro. Una història dela pesseta. Servei d’Estudis de laCaixa. Barcelona, 2000.

Ara que la pesseta ens deixa,aquest aplec d’estudis en recons-trueix una biografia rigorosa i inte-ressant, en la qual es combinen–com no podia ser d’altra manera–aspectes estrictament financersamb d’altres de més amplis, políticsi econòmics. La pesseta, que neixcom una de les primeres realitza-cions del Sexenni Democràtic, hahagut d’afrontar des d’aleshores totun seguit de conjuntures diverses–com la Guerra Civil, els anys d’au-tarquia, les conseqüències del Plad’Estabilització de 1959 o els efec-tes de la crisi de 1973. L’obra escompleta amb uns apèndixs moltútils de caire cronològic, onomàstic inumismàtic.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 70 L’APARADOR EL

TEM

PS

[+]

Premi de recerca pera estudiants de batxi-llerat

La Societat Catalanad’Història de la Ciènciai la Tècnica (SCHCT, queés una filial de l’Institutd’Estudis Catalans) aca-ba de convocar el I Pre-mi Antoni Quintana Ma-rí, de recerca de lahistòria de la ciència ide la tècnica, el qualcompta amb una dota-ció econòmica de 500euros.Poden par ticipar-hi

tots els alumnes de bat-xillerat dels Països Ca-talans (amb la redaccióen llengua catalana)que vulguin presentarun treball (6.000 caràc-ters) de recerca tutela-da, individualment ocol·lectivament realit-zat, abans del 30 d’abrildel 2002. El premi rep el nom

d’Antoni Quintana iMarí (Tarragona 1907-Barcelona 1998), quí-mic sempre vinculat ala història de la cièn-cia, soci fundador delSCHCT.Els professors tutors i

alumnes interessats po-den obtenir més infor-mació a la Societat Ca-talana d’Història de laCiència i de la Tècnica,adreçant-s’hi personal-ment (carrer del Carme,número 47, codi postal08001 de Barcelona),telefònicament (933248 581), per correuelectrònic (a l’adreçaschct@iec.es) o bé con-sultant la web: http://www.iec.es/schct

Exposicions d’histò-ria a l’abast dels mu-nicipis de les Illes

Per a aquells munici-pis balears que hi esti-guin interessats, La Cai-xa prepara diverses ex-posicions relacionadesamb la història força in-teressants, entre lesquals destaquen “La fo-tografia abans del turis-me. Un retrat en blanc inegre (Les fotografiesde Cas Oorthys)”, “Elsrastres de l’alfabet. Es-criptura i art”, o “La vi-da als castells”. Els mu-nicipis que hi estiguininteressats a sol·licitar-les, cal que s’adrecin alCentre de Cultura-Fun-dació “la Caixa”, plaçade Weyler, 3 de Palma,o bé telefònicament al971 178 500, o a tra-vés de correu electrònica alguna de les duesadreces seguents: ccpa lma. fundac io@lacaixa.esinfo.fundacio@lacaixa.eso accedint a la pàginade la xarxa:http://www.fundacio.lacaixa.es

Museu de Belles Artsde València

Fins el 24 d’aquestmes de març s’hi potveure l’exposició “Goyai Mallea: de l’esbós alquadre d’altar”. És unamostra de les relacionsentre els quadres deGoya i els de MarianoSalvador Mallea, rela-cionats a través els es-bossos de l’artista va-lencià, autor de nombro-ses obres religiosesque poblen les esglé-sies del País Valencià.

Patrimoni retornat“Euskadi i Catalunya: Memòria compartida”. Al Museud’Història de Catalunya, de Barcelona. Fins a l’1 d’abril.

Fa gairebé un any, el Govern d’Euskadi va retornar a la Generali-tat de Catalunya una part important del seu fons documental, quecorrespon als darrers anys de la guerra i al primer exili (1937-1940).Els documents, que van travessar la frontera el 1939 i que es vancontinuar acumulant a les oficines de la Generalitat a París (la Fun-dació Ramon Llull, el Bureau d’Information i Layetana Office) finsa l’ocupació de França per l’exèrcit nazi, van ser posteriorment cus-todiats pel Partit Nacionalista Basc i el Govern Basc a l’exili.

Ara, el Museu d’Història de Catalunya presenta, en una exposicióde gran interès, els documents més significatius d’aquell èxode fi-nalment conclòs. En destaca el dietari de Presidència de la Genera-litat, del qual els lectors de EL TEMPS ja n’han pogut llegir unavançament (al núm. 922), però també textos relatius a les gestionsdel president Companys a l’exili, llistes de reclosos als camps deconcentració francesos i documents diversos dels últims mesos dela guerra i de l’organització de l’èxode republicà.

L’exposició mostra també alguns dels documents que han acom-panyat els materials catalans durant aquests sis decennis. Ens refe-rim a una part de la documentació generada pel Govern d’Euskadi,que es va instal·lar a Barcelona entre octubre de 1937 i gener de1939. La documentació basca fa referència sobretot als vinclesentre Euskadi i Catalunya durant els darrers anys de la guerra il’exili.

Tot esperant el retorn de la documentació de l’Arxiu de Salaman-ca, que, segons tenim entès, ja ha superat tots els entrebancs tècnicsi només està pendent de la voluntat política del Govern central (?),cal aplaudir el gest del Govern basc, que l’honora, i que permetràque els historiadors i les historiadores de Catalunya puguin recons-truir amb normalitat un episodi important de la nostra històriarecent.

Agustí Alcoberro

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 71AGENDAAN

C-G

ENER

ALIT

AT D

E C

ATAL

UN

YA

Cartellisme i política

Després de les monografies dedicadesa artistes com Miró o Tàpies, una obrade síntesi com la publicada per Destinoel 1983 amb text d’Enric Jardí i foto-grafies de Ramon Manent, les memò-ries de Carles Fontseré editades el 1985i de reculls de col·leccionistes com Jor-di Carulla, manquen encara a la històriade l’art català monografies exhaustivesdels cartellistes que han treballat en elcamp de les arts gràfiques i la publicitatdurant el segle XX. Per això, el llibreque ha dedicat Marc Martí al cartell deJosep Morell, a la seva vida i produccióartística, és saludable no sols pel con-tingut, que recull tot el que podem sabersobre aquell personatge, sinó també pelbon gust de publicista i col·leccionistaamb què Martí ha tractat el tema.

Després d’un pas per Barcelona –a lasala del BBVA–, Olot i Sant Celoni, aras’ha presentat a Molins de Rei, durantles festes de la Candelera, una exposi-ció que té la singularitat de reunir mésde cent peces d’un realitzador de car-tells català, nascut el 1899 i mort enca-ra jove el 1949, quan acabava de gua-nyar la càtedra de dibuix decoratiu en

unes oposicions a Madrid,i que va difondre la sevaproducció tant per la Cata-lunya, primer noucentistai després republicana, comper França i la CatalunyaNord –París, Tolosa delLleguadoc i Perpinyà– ifins als anys quaranta de lapostguerra.

Reivindicant l’obra d’a-quest artista s’aconsegueixdignificar l’ofici del grafis-ta i cartellista publicitari, jaque les diverses tendènciesartístiques de cada momentes reflecteixen en la pro-ducció més popular, la quemés entra en l’imaginaricol·lectiu a través de laquotidianitat: el cartell.A més, en aquest cas, la in-vestigació que hi ha darre-re de la mostra ha permès

de reunir un bon nombre de cartells nolocalitzats abans o desapareguts, algunsdels quals ni tan sols editats.

Quan durant la guerra civil intel·lec-tuals i artistes vinculats al catalanismes’exilaren, Morell es va quedar a Barce-lona i va col·laborar amb la Lliga i elFront Català d’Ordre. Potser també éssingular que ara es dediqui una exposi-ció a un artista “de dretes”, ja que en elfons és poc habitual i en la distància espot jutjar millor els diferents graus decol·laboracionisme artístic amb el nourègim espanyol. No sé, però i contra-dient l’opinió de l’autor del catàleg, siés bo de separar les idees polítiques dela creació artística. Potser més valdria,en canvi, assumir cada etapa de la vidad’un artista i situar-lo allà on era, mati-sant quan cal els graus de responsabili-tat individual i col·lectiva.

Més enllà de tot això, el cartellisme éspotser una de les facetes de l’art més lli-gades a la política, no només pel que elgrafisme utilitzat pot portar d’associa-ció amb una ideologia sinó també per-què el cartell ha estat i és sempre unelement determinant de propaganda po-lítica, des de la més espontània i mésgenerosa fins a la immediatament elec-toral. Quan fa uns anys vam publicar elvolum col·lectiu Belles arts i franquis-

me a Catalunyaningú va pensar a trac-tar el cas de Morell. Com el seu n’hi hamolts més. I així s’anirà escrivint lahistòria de l’art català, també des delpunt de vista de la col·laboració amb elfranquisme.

Els cartells de Morell, els més polítics,cobreixen la segona meitat dels anystrenta i la primera dels quaranta. Ésmolt interessant de seguir-ne l’evoluciódes d’una estètica molt propera a la re-publicana, però amb el missatge contra-ri, fins a la militarització i grafisme na-cional-socialista del primer franquisme,centrat també aleshores en la idealitza-ció del cos masculí. Molt ràpidament,però, Morrell s’endinsà en el folkloris-me dels anys quaranta espanyols ambcartells de promoció turística, una ma-nera indirecta de promocionar el nourègim.

Xavier Barral i Altet

Una de les pàgines més interes-sants pel que fa a la història del cò-mic és la del Museu del Còmic i laIl·lustració: http://www.delcomic.es/museo/inicio.htm. Destaca lasecció “Monografies”, que recull laque s’exposa actualment al museui la d’Història del còmic. És moltinteressant conèixer els orígens delcòmic i la relació que s’hi estableixamb les caricatures de tipus políticde l’Espanya del segle XIX. Enaquest sentit destaca el polifacèticApel·les Mestres cap al 1865. Mésendavant trobem Granizada(1880),Dominguín(1915), l’universal TBO(1917) i el clàssic Patufet.

En la història del còmic en catalàmés contemporani hi ha representatun paper destacat Cavall Fort i po-dem visitar la seva pàgina web ahttp:// www.cavallfort.es.

També és interessant consultar eldirectori de recursos en català decòmic, dibuix, il·lustració i grafit ahttp://www.cercat.com/lincaweb/recurscat/comic.html.

Jesús Castillo

Història del còmic

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 72 CERCLES D’ARTEL

TEM

PS

RAFAEL MARTÍ DE VICIANAper Vicent Josep Escartí,

Universitat de València

Aquest any es celebra el cinc-cents ani-versari del naixement d’un dels més des-tacats historiadors valencians del segleXVI i, entre altres coses, perquè va ser undels primers a concebre la història delsvalencians d’una manera global i inde-pendent –més o menys. De fet, a Viciana,pel que fa a la modernitat, només li vaguanyar la mà Beuter. Pere Antoni Beu-ter va publicar la primera part de laHistòria de Valènciaen la llengua del pa-ís i la segona part, ja en castellà: li ho im-posava el temps i l’afany de modernitat;i, encara, la voluntat d’incorporar el pro-jecte valencià a un projecte molt més am-pli, el de l’imperi del cèsar Carles, queera, per dir-ho d’alguna manera, allò més“modern” del món del Cinc-cents. I Vi-ciana, també, va fer igual. Però, a més amés, per motius personals.

Rafael Martí de Viciana pertanyia a unafamília noble. Era nét de l’humanistaMartí de Viciana, governador de la Plana,el qual va traduir en català les Econòmi-quesd’Aristòtil, a finals del XV. El paredel nostre historiador va tenir la dissortde ser assassinat pels agermanats, mentre

defensava al seu senyor. I aquest fet, moltprobablement, va marcar per sempre mésla vida i l’obra de Rafael Martí, el qual,orfe i sense protectors importants, haguéde dedicar-se a la notaria, essent-ho de lacort del batlle i del justícia de Borriana.I això, encara, per tal d’alimentar la seuanombrosa descendència, atès que els llo-garets dels quals va ser senyor amb proupena devien de donar algun benefici.L’altre aspecte en què la mort del pare vamarcar el nostre historiògraf és el fet que,des d’aquell moment, Viciana es va mos-trar com un convençut antiagermanat: sija ho era per estament i per nissaga, desde la mort del progenitor ho va ser tambéper rancúnia, i així ho va palesar al seuvolum dedicat a les Germanies, sensedubte el millor del seu treball, malgrat tot.

Viciana va escriure en català, però vapublicar en castellà la seua Crónica de laínclita y coronada ciudad de Valencia ysu reino, els quatre volums de la qual vaenllestir amb no poques dificultats. Defet, va passar nombrosos anys treballanten la confecció d’aquella obra, amb laconsulta de documents en arxius locals i

nobiliaris valencians, i fins i tot la publi-cació de la mateixa va ser problemàtica.

La Primera parteestava dedicada a laciutat de València i, a més de narrar laseua història, hi contenia una descripcciód’aquella urbs. Tanmateix, d’aquest pri-mer llibre no ens ha arribat ni un solexemplar, perquè segurament tots els quees posaren en circulació foren destruïtsper una part de la noblesa valenciana que,descontents del Libro segundo, un verita-ble nobiliari valencià, havia estat dedicatals Borja, cosa que degué de suscitar lesires dels Corelles de Cocentaina, que esconsideraven en aquell temps de majorpreeminència que els seus parents ducsde Gandia. Aquell llibre segon, encara,patí nombroses interrupcions i no es con-serva cap exemplar sencer, sinó frag-ments dels diversos intents d’impressióque va mampendre Viciana. El Libro ter-cero, publicat el 1564, com l’anterior, fauna descripció de diverses poblacions delregne de València; i el Libro quarto, del1566, va ser publicat a Barcelona, segu-rament fugint de les pressions de part dela noblesa, i es dedica a narrar la guerrade les Germanies, on l’autor està de lapart nobiliària, tot i que és prou imparcialen la narració dels fets, als quals aportanombrosa documentació de primera mà,encara que traduïda en castellà. Aquestsquatre volums d’història del País Valen-cià han estat molts anys els textos de ma-jor veneració entre els historiadors regní-coles antics: abunden les còpies dels se-gles XVII i XVIII i ja durant la Renai-xença el segon i el tercer van ser reeditats.

Viciana va ser autor, també, d’unes Ala-banzas de las lenguas hebrea, griega, la-tina, castellana y valenciana(1574) on,malgrat ponderar més positivament laseua llengua natural, Viciana emprà elcastellà, com anteriorment ja ho havia fet.

Viciana, membre i partidari de la noble-sa –tot i els problemes amb ella–, va ferapologia del projecte imperial en la seuaobra historiogràfica i va temptar d’incor-porar plenament el seu país a la concep-ció cesarista del món. Va optar, també,pel castellà, la llengua que era vista comla més adient per a l’“única” monarquiaconstituïda llavors en la península Ibèri-ca –o quasi. I això, per estrany que sem-ble, va ser la forma de Viciana i d’algunsseus coetanis de ser moderns, sense més.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

DE MARÇ

DE 2002 73ESBÓS

“Viciana, membre i

partidari de la noblesa,

va fer apologia del

projecte imperial

en la seua obra”

EL T

EMPS

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

/ C

AVAL

L FO

RT