ELTEMPSD’HISTÒRIA

El procés de descolonització impulsat perl’Organització de les Nacions Unides encaraestà inacabat, tot i haver començat fa mésde quaranta anys. Presentem el que en que-da pendent i una contextualització històricasobre el dret d’autodeterminació. Un dretelemental que no es respecta a molts in-drets del Planeta.

44 FER I DESFER

45 EDITORIAL

46 RODA EL MÓN

Serrano Suñer, el ‘cuñadísimo’50 APUNT

El pacte de Sant Sebastià de 193053 COMBINATÒRIA

Nau voladora: història i fantasia54 DOSSIER

Descolonització, un procés inacabat70 HISTÒRIA EN XARXA

72 HISTÒRIA EN LLIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

LA DES

CO

LON

ITZA

CIÓ

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EFE

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 1.0

26

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 45

Un dels principals reptes, i problemes, als quals s’ha enfrontat des de la seua fundaciól’Organització de les Nacions Unides (ONU) és el del complex, lent i laboriós procésde descolonització. Hom sovint pensa que hauria d’estar ja finalitzat. Majoritària-ment, sí que hi està. Però no totalment. Encara queden alguns problemes per resoldre.

Això vol dir que darrere de cadascun d’ells hi ha persones, pobles, països que no poden de-cidir per si mateixos. Que, al capdavall, estan encara totalment o parcialment en mans d’al-tres, jurídicament. Una vergonya. Però és així.

Els processos de descolonització inacabats, o els casos pendents, ens acosten a una reali-tat geoestratègica, política i jurídica que és lluny de la normalitat que sovint pretenem pertot arreu. El lector podrà veure, de tant en tant, alguna nota, no massa més gran que un breu,a la premsa dels nostres països, a l’espanyola o l’europea, fent referència a algun dels paï-sos pendents de descolonització. No mereixen gaire atenció excepte, naturalment, per a lapremsa espanyola, la qüestió de Gibraltar. Però res més, tot i ser un tema que, per la seuanaturalesa –la dependència jurídica de col·lectius nacionals als estats colonials–, hauria depreocupar i ens hauria d’ocupar a tots. Per això dediquem el dossier central d’EL TEMPSd’Història d’aquest mes de febrer a aquesta qüestió, gràcies a la col·laboració d’Anna Ba-dia, catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona.

Però, a banda del tema jurídic resultant del procés de descolonització inacabat de l’ONU,la qüestió suscita, inevitablement, la referència al dret d’autodeterminació. Potser no es-trictament en els termes que les Nacions Unides utilitzen, però sí en el vessant ideològic ipolític amb què tots l’entenem. D’aquí la contextualització històrica que aporta Pelai Pagèssobre la conceptualització ideològica del dret d’autodeterminació.

Un dret que, per òbvies raons d’actualitat, és present en el debat polític espanyol, basc icatalà. Ara, i ja fa molt de temps. De fet, políticament i ideològica, les aspiracions nacio-nals –que s’inclouen en el dret esmentat– diferents de la nació castellanoespanyola són elgran tema pendent de l’estat espanyol. Ja ho van ser durant i abans de la Segona República.Per això és bo recuperar la memòria històrica sobre què va ser i què va significar l’anome-nat Pacte de Sant Sebastià, veritable acord de mínims entre persones i grups que donarencobertura a la que posteriorment va ser la Segona República, dins de la qual Catalunya iPaís Basc obtingueren –si bé no en el sentit exacte al qual aspiraven– els respectius esta-tuts d’autonomia. Ara que tant es parla, i més que se’n parlarà durant aquesta campanyaelectoral, de la hipòtesi de col·laboració entre totes les forces que rebutgen la visió unifor-mista i simplista del PP, és perfectament adequat recuperar la memòria sobre aquell Pactede Sant Sebastià.

Potser hi haurà gent que no veja relació entre els temes que presentem. Amb una lecturareduccionista i aïllada entre cada cas, potser tindrien raó. Però en aquest món suposada-ment modern, civilitzat, desenvolupat i lliure en què ens ha tocat viure, tan inconcebible ésque es mantinguen països jurídicament dependents d’altres, tot i ser reconegut per l’ONUel seu dret a ser independents, com que d’altres nacions com la nostra, l’existència de laqual ningú no posa en dubte, no tinga canals d’expressió nacionals de caire polític, elsquals, ja abans de la Segona República s’intentaven trobar. Prova fefaent que per molt queno es vulga veure la necessitat de resoldre la qüestió, aquesta hi és. Com sempre.

La descolonització:un procés inacabat

EDITORIAL

El que arribà a ser mà

dreta de Franco morí el

passat setembre en la

més discreta intimitat,

als 101 anys.

El canvi que va comportar la transi-ció va néixer del pacte entre els sec-tors progressistes de la dictadurafranquista i les principals forces de

l’oposició democràtica moderada que,en el conjunt de l’estat, tenien una im-plantació bastant feble. L’acord no vaser, però, un pacte realitzat en igualtatde condicions, ja que els negociadorstardofranquistes controlaven fins al da-rrer dels ressorts de l’aparell estatal i amés exhibien sense pudor l’atot dels po-ders fàctics. Una de les clàusules no es-crites del pacte, dels uns i dels altres, vaser el compromís de respectar escrupolo-sament el més absolut dels silencis sobreel passat immediat del país. Aquest com-promís de segur que no l’adoptaren perinvalidar la contundent sentència que, ales pàgines d’Emili, deixa anar Jean-Jac-ques Rousseau: “Només els malvats sóncèlebres.” Havien decidit construir unademocràcia sobre l’oblit.

L’1 de setembre del 2003 moria a Ma-drid a l’edat de 101 anys, víctima d’unainfecció respiratòria, Ramón Serrano Su-ñer. Durant anys havia ocupat les porta-des i les pàgines interiors dels principalsrotatius estatals i mundials, però ara, acausa del pas del temps i del silenci con-sensuat, desapareixia amb discreció (fouenterrat en la intimitat).

El seu fill el va descriure com una per-sona “equilibrada i no extremista”. Res-pecte a aquest òbit, la premsa editada a

Catalunya donà, en general, una infor-mació força escassa.

De la pau a la guerra. Ramón Serra-no Suñer va néixer a Cartagena (Múrcia)el 12 de setembre del 1901. Per motiuslaborals del seu pare –treballava com aenginyer al port de Castelló– passà a re-sidir a la capital de la Plana, on cursà elbatxillerat. Féu els estudis de Dret a laUniversitat Central de Madrid i el 1923es llicencià amb premi extraordinari. In-gressà a l’Asociación Profesional de Es-tudiantes, organització laica combatudapel catolicisme confessional vinculat aAcción Católica, i n’assumí la presidèn-cia. En aquests anys d’universitari man-tingué una gran amistat amb José Anto-nio Primo de Rivera, un dels futurs fun-dadors del partit feixista Falange Espa-ñola (FE), però es negà sempre a incor-porar-s’hi. Pensionat per la Junta de Am-pliación de Estudios, va passar per les

Serrano Suñer, el ‘cuñadísimo’

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 46 RODA EL MÓN

CAR

LES

SER

RAN

O

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 47

universitats de Roma i Bolonya. Ingressàper oposició al cos d’advocats de l’estati, durant la segona dècada dels anys vint,va ser destinat a Saragossa, on coneguéFrancisco Franco, director de l’Acadè-mia Militar, i la seva cunyada Zita PoloMartínez-Valdés, amb la qual es va ca-sar. Amb la caiguda de la dictadura deMiguel Primo de Rivera i de la monar-quia d’Alfons XIII, Serrano Suñer entràen política. El 1933 es va afiliar a la dre-tana Acción Popular, que dirigia JoséMaría Gil Robles, i esdevingué un delslíders de la Juventud de Acción Popular(JAP). Va ser diputat a les Corts per laCEDA pel districte de Saragossa en elperíode 1933-1936. Ell mateix explicaque com a parlamentari va fer interven-cions en matèria d’ordre públic, admi-nistració local i defensa dels interessosagraris d’Aragó.

En esclatar la insurrecció militar del ju-liol del 1936, Serrano Suñer, que era a

Madrid, va ser arrestat i ingressà a la pre-só Model d’aquesta ciutat. Els seus ger-mans José i Fernando foren assassinatsen els primers temps de la revolució queseguí a la fracassada insurrecció militar,fet que l’afectà profundament. Gràcies ala intervenció del diputat del PSOE Jeró-nimo Bugeda va ser traslladat a la clíni-ca España en qualitat de pres, tot i que noestava processat. La vigilància poc rigo-rosa que existia a l’establiment i la deci-dida actuació de l’encarregat de negocisde la legació d’Holanda –Schlosser– lipermeteren fugir disfressat de dona ambperruca i refugiar-se en primera instànciaa la legació d’Holanda. Al cap d’unsdies, Edgardo Pérez Quesada, cap demissió interí d’Argentina a Madrid, s’en-carregà de facilitar-li els mitjans per arri-bar al seu consolat d’Alacant i embarcaren el destructor Tucumán de l’armadaArgentina, a bord del qual també hi ha-via la seva esposa i els seus dos fills.

El Tucumán va fer el viatge sense capcontratemps i va atracar al port de Mar-sella. Era el mes de febrer del 1937. Totseguit la família emprengué el camí capal territori rebel i arribà a Salamanca.

Salamanca. L’arribada de Serrano–admirador del sistema feixista– a Sala-manca resultà a Franco d’extrema utili-tat, ja que creà l’estructura política i l’or-ganització del nou sistema autoritari ies va convertir en el seu home de con-fiança. Els generals rebels del quartergeneral veien en l’existència de partitspolítics una complicació inútil, i erenmolts els qui obertament en demanavenla prohibició. D’altra banda, i segonsStanley G. Payne, tant els italians comels alemanys defensaven la necessitatimmediata de crear un partit estatal únic.La conflictivitat que havia esclatat enFalange Española de las JONS entre par-tidaris i contraris al cap de la junta de co-mandament, Manuel Hedilla, i que des-embocà en un episodi de violència ambtrets de pistola i dos morts, desacreditàdefinitivament el partit feixista als ullsdels militars, que van condemnar enèrgi-cament aquell desordre en la rereguarda.Falange intentà tancar la crisi en una reu-nió del consell nacional que tingué llocel dia 18 d’abril del 1937, però no va ser-vir de res. Alea iacta est. La nit del dia19 els militars procediren contra la Fa-lange: havien encarregat a Serrano queredactés un decret que unifiqués la Fa-lange i la Comunió Tradicionalista. Eldecret es va publicar aquella mateixa nit.La nova i heteròclita formació duia elquilomètric nom de Falange EspañolaTradicionalista y de las Juntas de Ofen-siva Nacional Sindicalista (FET y de lasJONS) i Franco se’n proclamà cap na-cional. Els contraris a la unificació forenempresonats sense contemplacions. Elmateix cap nacional de Falange, Hedilla,va ser declarat culpable del delicte de re-bel·lió; un consell de guerra el va con-demnar a dues penes de mort. La inter-venció de Serrano aconseguí que Francocommutés al falangista dissident lasentència per la pena de reclusió perpè-tua. Superat l’escull de la unificació, lanova formació política, única permesa,va créixer com l’escuma i el 1942 teniamés de 900.000 membres.

En el Govern. Quan el territori contro-lat pels rebels ja comprenia dues terceresparts del de la República, encara conti-nuava sent un estat militar amb una jun-ta tècnica que tenia poder administratiui uns departaments ubicats en diferentsciutats. El dia 30 de gener del 1938 Fran-co anunciava la llei d’administració cen-tral de l’estat; llei que establia que lafunció de cap de l’executiu era indestria-ble de la de cap de l’estat, càrrec quequedava reservat de manera permanenta Franco. El redactor d’aquest text va serel cuñadísimo, nom amb el qual es de-signava Serrano. L’endemà mateix, a Sa-lamanca, Franco nomenava els primersministres regulars del Govern; la juntatècnica deixava d’existir. Tot i que enaquest nou executiu hi havia represen-tades les principals famílies polítiques,l’home fort era Serrano, el qual simultà-niament al càrrec de ministre de l’Inte-rior era el cap nacional de premsa i pro-paganda de FET y de las JONS. Serranoimpulsà la llei de premsa (el 22 d’abrildel 1938), que controlava fèrriament elsmitjans de comunicació i que, tot i serde caràcter provisional, estigué en vigorfins a l’any 1966; així mateix havia par-ticipat en la redacció del Fuero del Tra-bajo (9 de març de1 1938), que s’inspi-rava en el feixisme italià. Amb la mort deMartínez Anido, les carteres d’Ordre Pú-blic i Interior es fongueren amb el nomde Governació i quedaren en mans delcuñadísimo.

En el segon Govern de Franco, consti-tuït el 9 d’agost del 1939, Serrano conti-nuava al capdavant de la mateixa cartera,i a l’octubre del 1940 passà a Afers Es-trangers. També en el mes d’agost del1939 va ser elegit president de la juntapolítica de FET y de las JONS.

Una de les obsessions del cuñadísimoera l’anticatalanisme. El seu posiciona-ment quedà clarament exposat en unesdeclaracions que l’1 de gener del 1939va fer a El Diario Vasco. En ser pregun-tat sobre el “problema” de Catalunya enaquells moments en què els exèrcits re-bels ja eren quasi a les portes de Barce-lona, el ministre constestà:

“De raons, n’hi ha moltes, per a aques-ta guerra. Però sobre totes, destaca la dela unitat. Importa dir que fem aquestaguerra per la segona, definitiva i eterna

unitat d’Espanya. La nostra labor políti-ca ha de consistir a portar el poble es-panyol sencer, considerat com una tota-litat, a la convicció que ha d’incorporaral seu esperit el concepte de la Unitatd’Espanya, sentimentalment i intel·lec-tualment. Vagi per davant un aclarimentque trobo interessant: si fos necessari, launitat seria imposada per la força. Peròno caldrà; n’estic convençut. En tot cas,d’aquesta guerra es dedueix un dogmade la política futura: el de la Unitat d’Es-panya, intel·lectualment raonada, plena-ment sentida. […] Tenim avui Catalunyaen la punta de les nostres baionetes. Laqüestió del domini material és cosa depoc temps. Jo estic segur que la incorpo-ració moral de Catalunya a Espanya esproduirà tan ràpidament com la incorpo-ració militar. Per descomptat, el proble-ma és molt important i cal fer-se al sen-tit de la responsabilitat. Ha arribat l’horad’actuar. Jo penso que, de les idees que liacabo d’exposar, se’n podrà deduir unapolítica.”

La Comissió de la Dignitat –que recla-ma la devolució de la documentació con-fiscada durant la guerra a les institucionscatalanes– denuncia que el Ministeri del’Interior, encapçalat per Serrano, en undecret del 26 d’abril de 1938, va crear laDelegación del Estado para la Recupera-ción de Documentos. Aquesta entitat ésl’origen de l’espoli documental materia-litzat, encara avui, en els anomenats pa-pers de Salamanca que estan dipositats al’Archivo General de la Guerra Civil Es-pañola, amb seu a la ciutat castellana.

En la postguerra. L’exili republicà hamantingut sempre la tesi que el culpablede la deportació dels emigrats a l’estatfrancès als camps de concentració i d’ex-termini nazis va ser l’estat franquista, ien concret el ministre Serrano, el qual,en un viatge que va fer a Alemanya el se-tembre del 1940 havia donat l’ordre.L’any 1978 el mateix exministre va sor-tir a puntualitzar aquesta acusació: “ElGovern espanyol no tenia coneixement,els anys 1941 i 1942, de les atrocitatsque van cometre els nazis als camps deconcentració, i cal conèixer molt poc lahistòria, i el caràcter en aquella èpocadel seu predomini militar i ideològic, perpensar-se que necessitaven consultes

Reunió del segon Governde Francisco Franco,constituït el 9 d’agostdel 1939. Ramón SerranoSuñer –de blanc, a l’esquerradel dictador– continuavaocupant la cartera d’Interior,la de major pes políticdel moment.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 48 RODA EL MÓNEL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 49

prèvies de ningú –de cap persona ni au-toritat– per actuar com els semblés opor-tú amb els seus presoners, especialmentsi eren de guerra. Cal puntualitzar quedurant els primers anys de la guerra so-lament se sabia ací del fet de la discrimi-nació racial en un ordre teòric.”

Relacionat amb la persecució del fran-quisme als emigrats republicans, tant l’e-xili com nombrosos historiadors asse-nyalen Serrano com la personalitat quereclamà al Govern col·laboracionista deVichy el president de la Generalitat deCatalunya Lluís Companys i l’exminis-tre cenetista de la República Joan Peiró,els quals foren executats a Barcelona i aValència respectivament.

Des que la Segona Guerra Mundial ha-via esclatat (setembre del 1939), el rè-gim franquista es declarà no bel·ligerant,però a mesura que els fets d’armes erenfavorables a Alemanya, la temptaciód’entrar en la guerra creixia entre algu-nes famílies polítiques de la dictadura.Amb el cuñadísimoa Afers Estrangers,Franco s’entrevistava amb Himmler aMadrid, amb Hitler a Hendaia, ambMussolini a Bordighera i amb el maris-cal Pétain a Montpeller. El fulgurant atacdel Reich a la Unió Soviètica el 22 dejuny del 1941 desfermà una onada d’en-tusiasme en la premsa espanyola; dosdies després, Serrano, en un vibrant dis-curs, deia: “Camarades: no és temps dediscursos. Però és el moment que Falan-ge dicti la seva sentència condemnatò-ria: Rússia és culpable!”. Aquestes pa-raules significaven clarament que haviaarribat l’hora de passar comptes a laURSS per l’ajuda que havia prestat ala II República i per ser la responsable dela prolongació de la guerra. Tot i queFranco no tenia previst declarar la guerraals soviètics, va ser amb el seu vistiplauque FET inicià una campanya d’enro-lament de voluntaris –uns 46.000– quevan constituir la División Azul i que, alcostat dels nazis, combaté contra elsexèrcits soviètics a Novgorod i Lenin-grad. El colofó d’aquesta fase pronazi vaser la signatura l’agost d’un acord ambAlemanya segons el qual l’estat fran-quista enviaria 100.000 obrers a treballara la indústria d’aquell país, que es troba-va mancada de braços; tanmateix, nomésreclutaren unes 15.000 persones.

Cap a l’ocàs. El 15 d’agost del 1942,a la basílica de Begoña de Bilbao, es vaproduir un enfrontament entre carlins ifalangistes. Començà amb crits dels pri-mers i acabà amb el llançament de duesbombes de mà. Hi va haver uns quantsferits. A què obeïa aquest incident? L’ex-ministre franquista López Rodó ha as-senyalat que era el resultat de la “fòbiacontra la monarquia d’algun sector fa-langista”. Les conseqüències polítiquesimmediates de l’incident foren el relleude l’ambaixador nazi, Stohrer, i la for-mació el setembre d’un nou Govern ques’adaptés a les circumstàncies canviantsde la guerra mundial, atès que el triomfde l’Eix s’allunyava de l’horitzó. El gransacrificat dels canvis va ser el gemanòfilSerrano, que a partir d’aleshores es de-dicà als seus afers privats i es decantà pelmón intel·lectual.

Després de la mort de Franco, la lleid’amnistia de l’any 1977 –un dels pilarsde la transició– impossibilità que s’exi-gissin responsabilitats penals als diri-gents de la dictadura. L’any 1997 la Co-misión Española de Investigación delOro Nazi va fer saltar novament a la pa-lestra el nom de Serrano, ja que trobàque era el titular d’un dels “comptes dor-ments” a Suïssa des de la dècada delsanys quaranta. La Comisión no trobà,però, cap prova que l’incriminés.

A Gandesa (Terra Alta), l’any 1979l’alcalde Joaquim Jardí, de Convergèn-cia Democràtica de Catalunya, va substi-tuir el nom de “carrer Miravet” pel de“carrer de Ramón Serrano Suñer”, nomque es va mantenir fins que en un plemunicipal de l’abril del 2003 –amb l’o-posició dels regidors del Partit Populari l’abstenció de Convergència i Unió–s’aprovà la restitució del nom històric.

D’altra banda, segons informa Vilaweb,l’exministre de Franco és fill adoptiu ialcalde perpetu de Castelló, hi té unaplaça dedicada i un Institut d’ensenya-ment duu el nom d’un dels seus germans(Fernando). El traspàs de Serrano Suñers’esdevingué en el moment en què di-versos col·lectius estaven preparant unademanda per processar-lo al Tribunal Pe-nal Internacional per crims contra la hu-manitat.

Daniel Díaz i Esculies

A Gandesa, l’any 1979,l’alcaldeJoaquim Jardí,de Convergència Democràticade Catalunya, va substituir el nomde “carrer Miravet”pel de “carrer de Ramón Serrano Suñer”, el quales va mantenirfins que en unple municipalde l’abril del 2003–amb l’oposició dels regidors del Partit Popular i l’abstencióde Convergència i Unió– s’aprovà la restitució del nom històric

El dia 17 d’agost de 1930 –feia pocmés de mig any que havia caigut ladictadura de Primo de Rivera i queel dictador havia estat substituït pel

general Dámaso Berenguer– es van reu-nir a la seu social de la Unió Republica-na de Sant Sebastià un conjunt de des-tacats dirigents republicans espanyols,juntament amb nacionalistes catalans,un gallec, i personalitats independents,amb un objectiu fonamental: prepararl’enderrocament de la monarquia. Fouel punt de sortida per a constituir unaàmplia coalició política i social que ha-via de menar a l’adveniment de la Re-pública.

La crisi de la monarquia. De fet, lamonarquia d’Alfons XIII es trobava jaen una situació de crisi pràcticamentirreversible des del moment mateix de ladimissió que va presentar Miguel Primode Rivera quan va acabar perdent laconfiança del monarca. Després de mésde sis anys de règim autoritari, el dicta-dor que, tret de la guerra al Marroc, ha-via resolt pocs problemes més, haviaanat perdent progressivament els su-ports polítics i socials que des de la Lli-ga Regionalista de Catalunya fins a sec-

tors empresarials catalans o propietariscastellans li havien permès consolidar elcop d’estat i imposar el seu règim dedictadura militar. I el seu desprestigi vaacabar afectant la institució monàrqui-ca mateixa: Alfons XIII s’havia com-promès massa amb la dictadura perquèla seva ensulsiada no acabés afectant-lo.

Per aquesta raó, quan a les darreries degener de 1930 Primo de Rivera fou des-tituït pel rei i el general Berenguer fouencarregat de retornar la monarquia a lanormalitat constitucional, el nou Governes va haver d’enfrontar a una ràpidareorganització de les forces d’esquerra,republicans, nacionalistes i obrers, quees varen plantejar com a objectiu imme-diat la superació de la monarquia i lainstauració de la República. A Catalu-nya aquestes conspiracions republicanesunitàries varen començar ben d’hora.Ja a les darreries del mes de març homva donar a conèixer el Manifest d’In-tel·ligència Republicana, signat per unacinquantena llarga de personalitats d’es-querra que abraçava des de la dreta re-publicana catalanista fins a l’obrerismesindicalista, passant per socialistes i re-publicans d’esquerra. Homes com Ga-briel Alomar, Rafael Campalans, Serra iMoret, Joan Peiró, Pere Foix, Joan Ca-sanoves, Nicolau d’Olwer, Lluís Com-panys o Antoni Rovira i Virgili, entremolts altres, després de constatar “l’ac-tual descomposició del règim” es mani-festaven a favor del “restabliment del’ordre jurídic, amb la consagració defi-nitiva de la sobirania popular, i l’exi-gència de responsabilitats als seus con-culcadors”. El restabliment de l’ordrejurídic havia de culminar en un nou or-dre polític, que inevitablement compor-tava la instauració d’una república fede-ral. A Catalunya, doncs, ben aviat es vaconstituir un bloc unitari, plural i ide-ològicament divers, que fins i tot incor-porava alguns sectors de la CNT, tradi-cionalment contrària a la lluita política.Fou l’inici d’un procés conspiratiu queben aviat es va escampar en el conjuntde l’estat: proclamar la República impli-cava organitzar les forces polítiques isocials perquè preparessin el seu adve-niment. Polítics madrilenys que fins feiamolt poc temps es declaraven oberta-ment monàrquics, com Miguel Maura o

El Pacte de Sant Sebastià de 1930

El Pacte de Sant

Sebastià, d’agost de

1930, és l’embrió d’una

àmplia coalició política

i social que havia

de menar cap a

l’adveniment

de la República.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 50 APUNT

La dictadura de Miguel Primode Rivera va durar poc més desis anys. En la imatge, discursdel general davant l’atentamirada dels reis. La fi delmandat de Primo de Riveracomportava també la fi de lamonarquia, que no tornavafins 44 anys després.A la pàgina següent, la nega-ció de la República Catalanava donar pas a un procésautonòmic en què el Governpropi va rebre el nom deGeneralitat de Catalunya.L’acord del 17 d’abril de 1931va ser signat, entre d’altres,per Francesc Macià, ManuelCarrasco i Formiguera,Ventura Gassol i Nicolaud’Olwer.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 51

Niceto Alcalá Zamora, ara reclamavenpúblicament l’abdicació del monarca ifeien gala del seu republicanisme.

La reunió de Sant Sebastià. Enaquesta conjuntura es va celebrar en pleestiu –Sant Sebastià era una de les ciu-tats d’estiueig de polítics, aristòcratesi burgesos madrilenys– la reunió que haestat considerada el punt d’arrencada,l’antecedent més immediat de la procla-mació de la República. Al domicili so-cial de la Unió Republicana del carrerGaribay, i després d’un àpat que van ce-lebrar a l’hotel Londres, es va reunirla plana major del republicanisme es-panyol: sota la presidència de FernandoSansisin, hi participaren Alejandro Ler-roux i Manuel Azaña per l’Alianza Re-publicana. Lerroux era el dirigent histò-ric d’un dels partits republicans ambmés arrelament a l’estat espanyol, elPartido Radical, mentre que Azaña, perAcció Republicana, representava la no-va intel·lectualitat fidel a la república.Pel Partit Republicà Radical-Socialista,l’ala esquerra del republicanisme espa-nyol, hi assistiren Marcel·lí Domingo,Álvaro de Albornoz i Angel Galarza;mentre que la Derecha Liberal Republi-cana, que acabava de donar a conèixer elseu manifest fundacional el 14 de juliol,estava representada per Niceto AlcaláZamora i Miguel Maura. Proporcional-ment, la representació catalana hi eranodrida: Manuel Carrasco i Formiguerahi representava Acció Catalana; MaciàMallol i Bosch l’Acció Republicana deCatalunya, que s’havia escindit el 1927de l’anterior; i Jaume Aiguader era el re-presentant de l’Estat Català de FrancescMacià. I per la Federació RepublicanaGallega hi va participar Santiago Casa-res Quiroga. A títol individual havienestat convidats Felipe Sánchez Román iEduardo Ortega y Gasset, que van aca-bar constituint el grup Al Servicio de laRepública, i el dirigent socialista Inda-lecio Prieto, mentre que Gregorio Mara-ñón, que no va poder assistir-hi, va en-viar una carta d’entusiasta adhesió.

En la reunió, que es va allargar durantuna hora i mitja –havia començat a lesquatre de la tarda i va acabar a dosquarts de sis– es van prendre tot un se-guit d’acords fonamentals per el futur.

La nota oficiosa que van donar aconèixer els reunits la va publicar lapremsa l’endemà de la reunió: “Exami-nada l’actual situació política, tots elsrepresentants concurrents van arribar, enl’exposició dels seus punts de vista pe-culiars, a una perfecta coincidència, queva quedar inequívocament confirmadaen la unanimitat amb què es prenguerenles diverses resolucions adoptades.”

“La mateixa absoluta unanimitat –con-tinuava la nota– hi va haver a apreciar laconveniència de gestionar ràpidamenti amb esforç l’adhesió de les altres orga-nitzacions polítiques i obreres que enl’acte previ d’avui no van estar repre-sentades per a la finalitat concreta de su-mar el seu poderós auxili a l’acció quesense defallença pretenen emprendreconjuntament les forces adverses a l’ac-tual règim polític.”

A desgrat del llenguatge críptic que dei-xa traslluir la nota, és evident que elsacords adoptats eren d’una gran trans-cendència: d’una banda, es tractava deconstituir un comitè revolucionari enca-minat a preparar la instauració de la Re-pública. Però al mateix temps es tractavatambé de recollir les reivindicacions na-cionals que portaven els republicans ca-talans. Com va escriure l’endemà el diarimadrileny El Sol: “El problema referent aCatlunya, que és el que més dificultatspodia oferir per arribar a un acord unàni-me, va quedar resolt en el sentit que elsreunits acceptaven la presentació a unesCorts Constituents d’un estatut redactat

EL T

EMPS

lliurement per Catalunya per regular-nela vida regional i les relacions amb l’estatespanyol.” Sembla que va ser Carrascoqui va plantejar les reivindicacions cata-lanes i que l’acord sobre aquest punt erafonamental per garantir el compromísdels catalans en les tasques conspirativesa favor de la República. D’aquesta mane-ra, els republicans catalans van assegurarque en la futura república, Catalunya po-dria disposar d’un estatut d’autonomia,redactat des de Catalunya mateix, i que elfutur Govern republicà es comprometiaa enviar-lo per a la seva aprovació al Par-lament. Els republicans espanyols, per laseva banda, disposaven de l’importantsuport que des de Catalunya els oferienels republicans nacionalistes.

A partir de la reunió del mes d’agosthom va fer esforços considerables peraconseguir el màxim consens possible,sobretot amb les organitzacions obreres.Particularment important havia d’ésserla participació del Partit Socialista i delsdos grans sindicats: la Unió General deTreballadors i la Confederació Nacionaldel Treball (CNT). El PSOE encara vatardar una mica a comprometre’s amb elPacte republicà. De fet, Indalecio Prietohavia participat a la reunió a títol indivi-dual, però a partir del mes d’octubre, enuna reunió conjunta, el PSOE i la UGTes van implicar en la conspiració i el co-

mitè revolucionari que va començar afuncionar a partir d’aquesta data en rea-litat actuava com si fos ja el futur Go-vern provisional de la República. I elssindicalistes de la CNT, que des de Ca-talunya havien organitzat el seu propicomitè revolucionari, van acabar esta-blint un acord amb el comitè republicà aprincipis de novembre de 1930.

La transcendència del Pacte. ElPacte de Sant Sebastià, com ha passat ala història, tot i no tractar-se d’un pacte

escrit, havia d’acabar essent un impor-tant punt de referència per al futur im-mediat. Tot i el fracàs de la conspiraciórevolucionària que havia de portar a ter-me el comitè sorgit el mes d’agost, ambla implicació de militars compromesos iel suport de les mobilitzacions obreres,i el desgavell de l’intent insurreccionaldel mes de desembre de 1930 –la famo-sa insurrecció de Jaca– la República vaacabar proclamant-se pocs mesos méstard. I el procediment no va ser violent:finalment van ser els resultats de leseleccions municipals celebrades el 12d’abril de 1931 els que, davant d’unacrisi irreversible i d’un enorme despres-tigi de la institució monàrquica, van me-nar a la proclamació de la República eldia 14 d’abril, enmig un enorme entu-siasme popular.

I va ser aleshores el moment de com-plir el Pacte. Val a dir que en primerainstància la interpretació que en van ferels republicans espanyols i els catalanssemblava diferent. Francesc Macià, eldia 14 d’abril, va proclamar la Repúbli-ca Catalana, que uns dies més tard es vaveure obligat a desproclamar i a substi-tuir per un Govern provisional de la Ge-neralitat restaurada, en nom del Pacte deSant Sebastià. I l’Estatut d’Autonomiade Catalunya encara hauria d’esperaruns mesos abans no fou aprovat. A la fi,com és prou ben conegut, no fou ben béel que es va redactar i plebiscitar des deCatalunya. Era clar que si els republi-cans catalans eren partidaris d’una repú-blica federal, els republicans espanyolshavien pres opció per una repúblicaunitària compatible amb l’autonomia.

Però, més enllà d’aquest desacord, queno va deixar de tenir importants con-seqüències en el futur, era clar, i en laperspectiva històrica actual encara ho ésmés, que el Pacte de Sant Sebastià vaconjuminar voluntats unànimes a totl’estat espanyol per passar pàgina a lahistòria i fer punt i ratlla contra un pas-sat d’ignomínia, per encetar una novaetapa plena d’esperances i de projectes.

I en aquesta nova perspectiva Catalu-nya, sens cap mena de dubte, havia re-presentat un paper de primer ordre.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 52 APUNTEL

TEM

PS

Finalment van serels resultats de les

eleccions municipalscelebrades el 12 d’abrilde 1931 els que, davantd’una crisi irreversible

i d’un enormedesprestigi de la

monarquia, van menara la proclamació de laRepública el 14 d’abril

S’ha celebrat el centenari del primer vol dels germans Wright (1903). Sembla adient,doncs, dedicar un record a un mitjà de transport tan revolucionari que ha canviat lesnostres vides radicalment i, no cal dir-ho, ha empetitit el món. Amb tot, com ques’ha parlat i es parlarà molt dels primers vols i dels perfeccionaments tecnològics es-

devinguts en l’aviació durant aquesta centúria de vida, nosaltres ens centrem avui en un epi-sodi històric que reflecteix l’anhel immemorial de la humanitat per volar com els ocells, i hofarem, concretament, relatant les activitats, precursores, d’un frare brasiler establert a Lis-boa, Bartholomeu Lourenço de Gusmão (1685-1724).

Aquest curiós personatge, que havia estudiat mecànica a Holanda i s’havia doctorat aCoimbra, va efectuar una prova davant del rei Joan V, a la torre de la casa de les Índies deLisboa, amb una nau anomenada Passarola, el 8 d’agost de 1709. Les notícies que ens n’hanarribat són escasses i boiroses. Sembla que es tractava d’un aerostat que s’elevava perl’efecte del fum produït per unes matèries inflamables que el mateix frare cremava a bord;s’han donat, però, altres explicacions: que la nau era propulsada per coets, cosa inversem-blant i poc probable, per no dir gens, o que s’elevava fent servir l’aire que unes manxes im-pulsaven sobre el velam o emprant imants que atreien les parts metàl·liques de la Passarola,dues explicacions, les darreres, que la física més elemental nega rotundament.

De tota manera, Gusmão fou premiat amb una canongia i una quantitat de diners que ser-viren per perfeccionar l’artefacte. Tanmateix, les enveges i les complicacions no trigaren afer acte de presència i Bartholomeu L. de Gusmão fou denunciat a la Inquisició, la qual eltancà als seus calaboços fins que fou alliberat per la Companyia de Jesús –hi ha una altraversió que diu que se n’escapolí abans que la Inquisició el fes presoner–; el que és cert ésque, d’una manera o d’una altra, fugí de Portugal i es va refugiar a Espanya, on ningú no elconeixia. Va morir a l’Hospital de la Caritat de Toledo el novembre de 1724.

En el camp literari, aquest episodi ha estat tractat per Saramago, qui l’ha presentat de ma-nera sorprenent i deliciosa, amb una dosi de fantasia que, tot sigui dit, constitueix un valorafegit indiscutible, en l’obra intitulada Memorial del convent.

Saramago fa de Gusmão un dels protagonistes del llibre i en el moment de descriure perprimera vegada la nau en què el savi treballa, diu que la forma és de petxina, amb veles i ti-mó, equipada amb manxes que han de proporcionar el vent quan falti, i unes quantes esferesplenes d’una substància misteriosa que, interactuant amb sengles boles d’ambre, s’encarre-garan d’elevar la nau.

A poc a poc ens va desvelant el mecanisme a través del qual es produeix l’ascensió i, així,més endavant detalla que l’ambre, en escalfar-se per mor de rebre els raigs solars, interac-ciona amb l’eter, que no és altra cosa que la substància misteriosa tancada a les esferes, elqual ara atraurà els imants col·locats dessota i aquests, en darrer terme, les làmines de ferrode què està feta la nau. Heus ací explicat per l’autor el mecanisme que permetrà volar la Pas-sarola.

Més endavant encara, Saramago ens explica que els homes i les dones tenen ànima i vo-luntat; que l’ànima se’n va del cos amb la mort, però que la voluntat pot ser captada i em-magatzemada per determinades persones que tenen un poder especial. La protagonista, Bli-munda (Set-llunes), és una d’aquestes persones i és, doncs, l’encarregada d’acumular “vo-luntats”, les quals resulten ser, ni més ni menys, l’eter necessari. La nau, finalment, doncs,vola. No expliquem res més perquè aquells que no hagin llegit el llibre es decideixin a fer-ho. Tornant, però, a la descafeïnada realitat de la història, tot i que no se sap massa bé en quèconsistia ni com funcionava l’artefacte, sembla que a Gusmão li correspondrien part dels ho-nors que avui s’emporten no tant els germans Wrigth sinó els Montgolfier.

“Sembla que

es tractava

d’un aerostat que

s’elevava per l’efecte

del fum produït

per unes matèries

inflamables que

el mateix frare

cremava a bord;

s’han donat, però,

altres explicacions:

que la nau era

propulsada per coets,

cosa inversemblant,

o que s’elevava

fent servir l’aire

que unes manxes

impulsaven sobre

el velam o

emprant imants”

Nau voladora: història i fantasiaSantiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC

i del Departament d’Història Contemporània de la UB

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 53COMBINATÒRIA

El 14 de desembre del 1960, ambl’adopció de la Declaració sobre laconcessió de la independència alspaïsos i pobles colonials, es procla-

mava la il·legalitat del manteniment deles situacions colonials. La dimensió ju-rídica internacional d’aquesta procla-mació significava, d’una banda, el reco-neixement del dret a l’autodeterminacióals pobles colonials i, de l’altra, l’obli-gació dels estats –potències colonials itercers estats– d’actuar per aconseguirl’exercici del dret reconegut.

Es pot considerar fàcilment que la in-corporació a l’ordenament jurídic inter-nacional del principi d’autodetermina-ció dels pobles colonials va ser tardana,ja que el procés de descolonització en elcontinent asiàtic i africà estava ja enmarxa, i en certa manera va significaruna adequació del dret internacional a larealitat de la societat internacional. Arabé, en aquest context també cal asse-nyalar que aquesta dimensió jurídica deldret descolonitzador ha significat una deles aportacions més rellevants de l’accióinternacional des de la fi de la SegonaGuerra Mundial, i al mateix temps haestat un dels èxits de les Nacions Unidesdes de la seva creació. En síntesi, es po-den assenyalar quatre elements fona-mentals de la pràctica desenvolupadades del 14 de desembre del 1960:

1) Ha tret del marc bilateral les rela-cions entre colònia i metròpoli;

2) Comporta obligacions jurídiquesper a tots els estats, pel fet de ser-ho, laqual cosa limita substancialment la sevaactuació, si no vol incórrer en responsa-bilitat internacional;

3) Significa el reconeixement de dretsper a tots els pobles colonials qualificatscom a tals, sense que depengui aquestreconeixement de l’actuació de lapotència colonial;

4) El control de l’aplicació del princi-pi per part de les Nacions Unides.

L’actualitat dels països colonit-zats. No es tracta aquí de procedir aavaluar i estudiar la tasca realitzada, si-nó de cridar l’atenció sobre el punt enquè es troba aquest procés. La realitat ésque avui continua havent-hi setze terri-toris colonials –després que Timor Estaccedís a la independència el 20 demaig del 2002– i quatre potències admi-nistradores: els Estats Units, França,Nova Zelanda i el Regne Unit, tal comfigura a l’agenda de les Nacions Unides.

La situació, com a mínim, es pot qua-lificar d’irregular. Prova d’això és quel’Assemblea General de les NacionsUnides, per resolució de 8 de desembredel 2000, va proclamar la primera dèca-da del segle XXI (2001-2010) com a“segon decenni internacional per a l’eli-minació del colonialisme”. Enfront d’a-questa situació caldria preguntar-se perquè continua havent-hi pobles colonit-zats, quan en general es té la percepcióque la descolonització ja ha acabat, isens dubte aquestes qüestions pendentstenen una escassa incidència en les rela-cions internacionals. Però no per aixòdeixen d’ésser importants.

Per altra banda, el principi d’autode-terminació s’invoca de manera recur-rent en relació a pobles determinats quees troben en situació de denegació dels

Descolonització, un procés inacabat

A pesar que han passat més de quaranta anys

de la declaració de l’ONU del 1960, el procés

de descolonització continua inacabat.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 54 DOSSIER

seus drets o bé s’invoca com a fonamentdel naixement de nous estats, que nohan estat fruit de la descolonització sinóde la desmembració d’estats preexis-tents. El fet és que s’invoca el principiper a una multiplicitat de situacions is’hi barregen plans tant en la seva di-mensió interna i internacional com enla seva dimensió política i jurídica i,contràriament, la configuració del dretd’autodeterminació dels pobles colo-nials des de la perspectiva de l’ordena-ment jurídic internacional té uns límitsmolt precisos i un marcat caràcter terri-torialista. És a dir, a uns pobles se’ls re-coneix aquest dret pel fet d’estar esta-blerts en un territori determinat, la qualcosa, francament, no deixa d’ésser cu-riosa. O sigui que potser no els setze ter-ritoris mereixen ser considerats com apendents de descolonització, ni aquestssetze són tots els pobles que haurien degaudir d’aquesta consideració. Al ma-teix temps, els setze territoris a què ensreferim responen a realitats diferents:

a) Nova Caledònia és un arxipèlag queté el procés en curs. Aquest territori vaser el darrer a entrar a la llista dels terri-toris no autònoms, en una data tan tar-dana com l’any 1986, i no per iniciativade França, la seva potència colonial, si-nó per iniciativa de les Nacions Unides.Aquest havia estat el cas també de laSomàlia francesa (1965) i de l’arxipèlagde les Comores (1972).

b) Sàhara Occidental. En aquest cas hiha un conflicte internacional i no parti-cipa la potència colonial. Les parts sónel poble sahrauí i la potència ocupant,que és el Marroc. Avui està no sols enl’agenda de les qüestions colonials, sinótambé en les que afecten el manteni-ment de la pau i la seguretat internacio-nal i, per tant, sota la responsabilitat delConsell de Seguretat.

c) Gibraltar i les Illes Malvines (Fal-kland). En ambdós casos cal harmonit-zar els interessos de la població assenta-da en el territori, la potència colonial–Gran Bretanya en ambdós casos– i elspaïsos limítrofs dels territoris, Espanyai Argentina, respectivament, que invo-quen títols de sobirania sobre els territo-ris.

d) Petits territoris insulars. S’inclouensota aquesta característica els dotze ter-

ritoris restants, que, dit sigui de passa-da, evoquen espais paradisíacs: Anguila(Gran Bretanya), Bermudas (Gran Bre-tanya), Guam (EUA), Illes Caiman(Gran Bretanya), Illes Turques i Caicos(Gran Bretanya), Illes Verges Britàni-ques (Gran Bretanya), Illes Verges delsEstats Units (EUA), Montserrat (GranBretanya), Pitcairn (Gran Bretanya),Samoa Americana (EUA), Santa Elena(Gran Bretanya) i Tokelau (Nova Zelan-da). Es tracta de territoris que es mante-nen sota els estrictes paràmetres d’apli-cació del principi d’autodeterminació,però que, a desgrat de la seva diversitat,mantenen en comú circumstàncies moltparticulars sobre la viabilitat política ieconòmica de l’exercici dels seus drets,així com una actitud passiva de les se-ves potències administradores per im-pulsar el procés descolonitzador.

El principi d’autodeterminaciódels pobles colonials. La primeraincursió de les situacions colonials enl’esfera jurídica internacional es va pro-duir a finals del segle XIX, i no precisa-ment per eradicar-les, sinó amb la pre-tensió d’evitar conflictes entre potèn-cies colonials i, específicament, aquellsque podien derivar-se de l’ocupacióefectiva dels territoris de la costa delcontinent africà. L’obligació jurídica aquè es comprometien les potències sig-natàries de l’Acta de Berlín (26 de fe-brer del 1885) feia referència a la notifi-cació de les possessions que adquirissinen un futur, notificació que es podriautilitzar per “…fer valer les seves recla-macions”.

El següent pas es va donar en l’etapade la Societat de Nacions (1919), un pe-ríode que es va caracteritzar per la sub-missió sota control internacional delsterritoris colonials que pertanyien a lespotències derrotades a la I Guerra Mun-dial. Per tant, s’inscriu en l’àmbit de lescapitulacions de guerra, no com un trac-tament objectiu de control de les situa-cions colonials.

El règim que es va establir aleshoresfou el de mandats, segons tres catego-ries en relació al “…grau de desenvolu-pament del poble, la situació geogràficadel territori, les seves condicions eco-nòmiques i altres circumstàncies anàlo-

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 55

L’Assemblea General del’Organització de les NacionsUnides va declararel 8 de desembre de 2000el període 2001-2010com a “segon decenniinternacional per a l’elimina-ció del colonialisme”.Tot i això encara hi ha poblescolonitzats, davant laindiferència de la majoria.

EL T

EMPS

gues”, d’acord amb l’article 2 del Pactede la Societat de Nacions. El resultat fo-ren els mandats tipus A, previstos perals territoris procedents del desmante-llament de l’imperi otomà; es reserva-ven els mandats tipus B per a les colò-nies situades a l’Àfrica central; i, final-ment, els mandats tipus C estaven pen-sats per al sud-oest africà i certes illesdel Pacífic austral. La gradació s’esta-blia sobre la base del major i menorgrau d’autonomia respecte a la potènciamandatària; és a dir, els primers estavendirigits a la ràpida independència i elsdarrers, de fet, passaven a subordinar-sea la nova potència colonial. Cal recordarque Palestina era un mandat de tipus Asota l’administració britànica.

L’etapa de les Nacions Unides.Les Nacions Unides (1945) van preveu-re un doble plantejament de les situa-cions colonials: el règim internacionald’administració fiduciària (capítol XIIde la Carta de l’ONU) i la declaració re-lativa a territoris no autònoms (capítolXI de la Carta de l’ONU). Tots dosplantejaments tenen en comú amb el rè-gim establert en l’etapa anterior que estractava també d’un mecanisme de con-trol internacional amb disparitat de trac-tament quant a les obligacions de lametròpoli i el grau d’autonomia. Però elnou sistema, tal i com va quedar demos-trat durant la seva instauració, tenia unavirtualitat més gran per aconseguir l’ob-jectivació de totes les situacions colo-nials.

El règim d’administració fiduciària es-tava pensat per als següents territoris :a) Els que estaven sota mandat; b) Elsque, com a resultat de la Segona GuerraMundial, van ser segregats d’estats ene-mics; i c) Aquells que voluntàriamentfossin col·locats sota aquest règim pelsestats responsables, com determina l’ar-ticle 77 de la Carta de l’ONU. A desgratdel marcat caràcter continuista respecteal mecanisme instaurat per la Societatde Nacions, la seva especificitat és quel’acció de l’administrador ha d’anar di-rigida al desenvolupament progressiudel “govern propi o la independència”(article 76); i sotmet aquesta acció a me-canismes internacionals específics quegiren a l’entorn de dos eixos: un acordespecial entre la potència administra-dora i les Nacions Unides, i que aquestacord se sotmeti a la fiscalització d’unòrgan principal de les Nacions Unidesestablert a l’efecte, el Consell d’Admi-nistració Fiduciària.

Els territoris no autònoms eren enun-ciats com una “declaració”, no com unrègim internacional, la qual cosa ja indi-ca un menor control internacional, queen definitiva es concretaria a “transme-tre regularment al secretari general, atítol informatiu i dins dels límits quela seguretat i consideracions d’ordreconstitucional requereixen, la informa-ció estadística i de qualsevol altra natu-ralesa tècnica que versi sobre les condi-cions econòmiques, socials i educativesdels territoris pels quals són respecti-vament responsables” (article 73, c). Elsque havien de transmetre aquesta infor-mació eren els membres de l’ONU “quetinguin o assumeixin la responsabilitatd’administrar territoris els pobles delsquals no hagin assolit encara la plenituddel govern propi” (article 73).

Com era d’esperar, els estats membresno van mostrar un interès irrefrenableper transmetre aquesta informaciósol·licitada. Així, l’Assemblea Generalde les Nacions Unides, des del seu pri-mer període de sessions, es va dedicar afacilitar el compliment d’aquesta obli-gació per part dels estats i, a partir de laresolució 742 (VIII), del 27 de novem-bre del 1953, va elaborar els criteris quepermetien identificar quins territoris ha-vien d’ésser considerats no autònoms.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 56 DOSSIER

Palestina era un mandat detipus A –en què s’incloïenels territoris procedents deldesmantellament de l’imperiotomà– sota l’administracióde la Gran Bretanya.A la imatge, policia colonialjueva integrada en l’exèrcitbritànic, l’any 1937.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 57

L’aspecte d’aquest doble sistema pre-vist a la Carta de les Nacions Unides so-bre el qual vull cridar l’atenció és queles metròpolis doten els territoris admi-nistrats d’un estatut jurídic internacio-nal diferent i separat del territori de l’es-tat que els administra i serà la base pera la identificació de quins pobles colo-nials tenen el dret d’autodeterminar-se.

Amb aquest plantejament s’arriba al’any 1960, quan per fi es proclama, enla coneguda com a Carta Magna de laDescolonització (resolució 1.514 –XV–,de 14 de desembre del 1960) que “lasubjecció dels pobles a una subjugació,dominació i explotació estrangera cons-titueix una denegació dels drets humansfonamentals, és contrària a la Carta deles Nacions Unides i compromet la cau-sa de la pau i de la cooperació mun-dials”.

En definitiva, això significava declararil·legal el manteniment de les situacionscolonials. Ara bé, l’element de continuï-tat amb el sistema anterior requeia en elfet que la titularitat del dret l’ostentavenno tots els pobles en general, sinó elspobles establerts en territoris amb un es-tatut jurídic diferenciat, consolidat perl’aplicació dels capítols de la Carta deles Nacions Unides referents a territorisno autònoms i territoris sota administra-ció fiduciària.

El contingut del dret internacional-ment reconegut té fonamentalment unadimensió política, però també una di-mensió econòmica, com s’estableix enel paràgraf 2 de l’esmentada resolució1514 (XV) : “Tots els pobles tenen eldret de lliure determinació; en virtutd’aquest dret determinen lliurement laseva condició política i cerquen lliure-ment el seu desenvolupament econò-mic, social i cultural.”

Decidir la seva condició política pas-sava per esdevenir un estat independenti sobirà, establir la lliure associació ambun estat independent o integrar-se en unestat independent, o bé qualsevol altraforma que es decidís (resolucions 1.541–XV– de 15 de desembre del 1960, i re-solució 2.625 –XXV– de 24 d’octubredel 1970). Quant a la forma de conèixerla voluntat del poble colonial reconegutcom a tal, respon a un procés de consul-ta popular que s’articula en molts supò-

sits de la pràctica a través de plebiscitsi referèndums organitzats i supervisatsper les Nacions Unides. Finalment, elreconeixement de drets als pobles, i laconsegüent obligació dels estats de ga-rantir-ne l’exercici, té en aquest contextun caràcter transitori, s’exhaureix uncop finalitza la situació colonial.

La dimensió econòmica de l’autode-terminació s’estableix en la resolució1.803 (XVII) de 14 de desembre del1962 –“Sobirania permanent sobre elsrecursos naturals”– i s’articula entornde tres eixos:

1. Es declara la titularitat dels recursosnaturals per als pobles tal com s’esta-bleix en el seu paràgraf primer: “El dretdels pobles i de les nacions a la sobira-nia permanent sobre les seves riquesesi recursos naturals s’ha d’exercir en in-terès del desenvolupament nacional idel benestar del poble del respectiu es-tat.”

2. S’estableixen criteris per a les in-versions estrangeres, i les diferents ma-nifestacions que les acompanyen, basatsen el respecte mutu.

3. El ple exercici de la sobirania per-manent es vincula a la cooperació ambel desenvolupament: “La cooperacióinternacional en el progrés econòmicdels països en vies de desenvolupa-ment, ja consisteixi en vies de desenvo-lupament, ja consisteixi en inversionsde capitals, públics o privats, intercanvide béns i serveis, assistència tècnica ointercanvi d’informacions científiques,serà de tal naturalesa que afavoreixi elsinteressos del desenvolupament nacio-nal independent d’aquests països i esbasarà en el respecte de la seva sobira-nia sobre les seves riqueses i recursosnaturals.”

Com calia esperar, l’aplicació d’aques-ta resolució no quedava sotmesa al con-trol de les Nacions Unides, sinó ques’ha convertit en un dels cavalls de ba-talla de la realitat en què es troben elsterritoris actuals pendents de descolo-nització, i d’altra banda evidencia unvincle ineludible entre descolonitzaciói cooperació amb el desenvolupament.

Anna Badia MartíCatedràtica de Dret Internacional

de la Universitat de Barcelona

La realitat és queavui continua havent-hi setzeterritoris colonials–després que TimorOriental accedís a la independència el 20 de maig de 2002– i quatre potències administradores: Estats Units, França,Nova Zelanda i elRegne Unit, tal i comfigura a l’agenda deles Nacions Unides.La situació,com a mínim, es potqualificar d’irregular

Amb característiques diverses peròamb un lligam evident: la conflicti-vitat que presenta la seva descolo-nització encara no efectiva. Són els

territoris de Nova Caledònia, el SàharaOccidental, Gibraltar i les Illes Malvines.

Nova Caledònia: una alternativapactada. La qüestió de Nova Caledòniacontinua figurant a la llista de territorisno autònoms. La tasca de les NacionsUnides consisteix a fer el seguiment del’aplicació de l’anomenat Acord de Nou-méa del maig del 1998, que organitzavael ple exercici de l’autodeterminació alllarg d’un període transitori.

L’arxipèlag té importants desequilibriseconòmics i socials entre les diferentsilles que el conformen, però l’elementclau de la desestabilització de la seva po-blació, que inclou fins i tot períodes vio-lents, radica en la seva composició i enl’enfrontament entre els grups majorita-ris, uns partidaris de la independència iels altres simpatitzants de la integració aFrança.

Segons dades del 1996, Nova Caledò-nia tenia 196.836 habitants, amb la se-güent composició: el 42,5% eren canacs(indígenes melanesis); el 37,1%, caldot-xes (d’origen europeu, fonamentalmentfrancesos); el 8,4%, walisians; el 3,8%,polinesis; i el 8,2%, d’altres orígens èt-nics (sobretot indonesis i vietnamites).L’idioma oficial és el francès, i a més es

parlen aproximadament 28 dialectes me-lanesis i polinesis.

L’Acord de Nouméa, que va significarl’estabilització de les illes, es va firmarentre el Govern francès, el proindepen-dentista Front d’Alliberament Canac iSocialista, i l’Agrupació Pro-Caledòniaen la República Francesa, de tendènciaintegracionista. Segons aquest acord, lesparts de Nova Caledònia van optar peruna solució negociada i per l’autonomiagradual de França, en lloc de celebrarimmediatament un referèndum sobre laseva situació política. L’autonomia gra-dual, amb la transferència de poders deFrança, es va iniciar el 2000 i està previstque es completi en un termini d’entrequinze i vint anys, moment en què la po-blació es pronunciarà sobre el seu estatutdefinitiu, o bé a favor de la independèn-cia o bé d’una forma d’estat associat.

Cal assenyalar també que, prèvia mo-dificació de la Constitució francesa, esva organitzar un referèndum a Nova Ca-ledònia sobre l’Acord de Nouméa, en elqual va participar el 74% del cens elec-toral, el 72% del qual es va manifestar afavor de l’Acord. Per part francesa, l’A-cord s’incorpora a la seva legislació i apartir d’aquest moment Nova Caledòniadeixa de ser considerada territori d’ultra-mar i el Govern de França la descriu com“una col·lectivitat sui generis, que té ins-titucions creades únicament per al seuterritori i a la qual es transferiran de ma-

Nova Caledònia, el Sàhara Occidental, Gibraltar

i les Illes Malvines són els territoris que

presenten més problemes de descolonització.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 58 DOSSIER

Els territoris més conflictius per a la descolonització

La coneguda com a“qüestió del SàharaOccidental” és l’únic cas,després que el Timor Orientalhagi assolit la independència,que es manté sota dos àmbitsde competència de l’ONU:l’aplicació del principid’autodeterminació dels poblescolonials i la responsabilitat quetenen les Nacions Unides demantenir la pau i la seguretatinternacional.

nera gradual però irreversible algunesfuncions d’estat”.

La colònia es troba, així, davant d’unasolució pactada, no exempta de dificul-tats en la implantació de la nova estruc-tura política i de l’organització econòmi-ca i de serveis, però ofereix expectativesde viabilitat.

El Sàhara Occidental: el mante-niment de la pau i la seguretatinternacional. La coneguda com a“qüestió del Sàhara Occidental” és l’úniccas, després que el Timor Est hagués as-solit la independència, que es manté for-malment sota la confluència de dos àm-bits de competència de les Nacions Uni-des: l’aplicació del principi d’autodeter-minació dels pobles colonials i la res-ponsabilitat que té l’Organització en elpunt nuclear del seu sistema de mantenirla pau i la seguretat internacional. La do-ble dimensió de la qüestió explica –peròno justifica– la situació en què es trobaactualment el conflicte i el tractamentque rep de la comunitat internacional.

En síntesi, el conflicte –perquè real-ment es tracta d’un conflicte internacio-nal, amb posicions aparentment irrecon-ciliables– gira a l’entorn de tres qües-tions que tot seguit passem a detallar.

La primera fa referència a les parts queparticipen en la controvèrsia. Si bé estracta d’una descolonització pendent, lapotència colonial, Espanya, ja va decli-nar les seves responsabilitats el novem-bre del 1975, amb el tractat internacionalconegut com a Acord Tripartit de Ma-drid. Formalment va manifestar a les Na-cions Unides que posava fi a les sevesresponsabilitats el febrer del 1976. Es vaarribar a aquest punt després del rocam-bolesc procés iniciat el 1955, amb l’en-trada d’Espanya a l’ONU, que té com acaracterística recurrent, durant el períodeque abraça més de vint anys, la mancad’adequació als paràmetres imposats perl’ordre internacional establert a la Cartade les Nacions Unides.

Primerament, Espanya va proclamarque no tenia territoris no autònoms, sinóque la seva organització territorial tenia

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 59EF

E

“provincias de ultramar”, raó per la qualno estava obligada a transmetre informa-ció a les Nacions Unides. Després, quanja no podia sostenir aquesta posició i vacomençar a mostrar-se sensible a lesobligacions que li imposava la seva con-dició de membre de l’Organització, vanéixer un nou conflicte entre Espanya iel Marroc. El Govern d’aquest país afir-ma que el territori del Sàhara forma partdel seu territori i, per tant, havia de pas-sar a la seva sobirania. En aquest mo-ment no sols no es va tractar més que tí-midament la qüestió davant del Consellde Seguretat sinó que, a més, el Marrocva propiciar que l’Assemblea General deles Nacions Unides sol·licités una opinióconsultiva al Tribunal Internacional deJustícia. Aquesta fase del procés es varesoldre, coincidint amb la mort del ge-neral Franco, amb l’esmentat Acord Tri-partit de Madrid, en el qual Espanya, so-ta l’absència absoluta de cobertura jurí-dica internacional, es va desentendre del’afer i va cedir l’administració del ter-ritori al Marroc i a Mauritània, per béque aquest darrer país se’n va retirar el1979.

A partir d’aquest moment el poble sah-rauí, organitzat políticament i militar-ment a través del Front Polisario, va pro-clamar la República Àrab Sahrauí De-mocràtica (RASD) i va començar la guer-ra amb les forces armades marroquines.

La segona qüestió gira entorn del des-envolupament de la contesa, que es con-creta en l’ocupació militar progressivade gran part del territori per l’exèrcit mar-roquí. A més, es construeixen murs d’a-rena. Aquest període, singularment, en-cara que hi havia un conflicte clar entreels dos exèrcits, no va figurar en l’agen-da del Consell de Seguretat de les Na-cions Unides, competent en la matèria.El tema del Sàhara Occidental va conti-nuar tractant-se en l’àmbit de la desco-lonització, i per tant en el Comitè delsVint-i-quatre, l’organisme encarregat del’aplicació de la Declaració sobre la con-cessió de la independència dels països ipobles colonials. El tractament del con-flicte es va mantenir en l’Organitzacióper a la Unitat Africana. No va ser fins al1991 que es va publicar l’anomenat Plad’Arranjament –auspiciat per l’Organit-zació per a la Unitat Africana i l’ONU– i

que en principi va ser acceptat per amb-dues parts. La manifestació concreta d’a-quest pla va ser l’alto el foc del 1991,que imposava l’acantonament de les tro-pes a ambdós costats del mur i el desple-gament d’una operació de mantenimentde la pau (MINURSO, la Missió de lesNacions Unides pel Referèndum al Sà-hara Occidental).

Aquesta ocupació militar –entesa per lapart marroquina com un fet legítim enl’exercici de la seva sobirania per tal depreservar la seva integritat territorial,que, segons el seu Govern, abraça tot elterritori saharià–, va tenir, a més de lesmilitars, dues conseqüències d’importàn-cia directa per a l’exercici de l’autodeter-minació. D’una banda, la instal·lació deciutadans marroquins en el territori, ambl’objectiu clar de canviar la composicióde la població, amb possibles efectes di-rectes en un referèndum d’autodetermi-nació. D’altra banda, aquesta ocupaciómilitar va permetre al Marroc aprofitar-se dels recursos naturals del territori, in-cloent-hi els espais marins: explotaciódels recursos pesquers i dels petrolífers,en fase d’exploració, a banda de la tradi-cional extracció de fosfats. De manerasingular no es va produir cap manifesta-ció ni qualificació pels òrgans de les Na-cions Unides sobre la necessitat d’aplicarel quart conveni de Ginebra sobre drethumanitari bèl·lic, que és el dret aplica-ble a les situacions d’ocupació militar iel que regula els temes assenyalats. Aixís’ha fet en altres casos d’ocupació mili-tar, com el de Timor Est per part d’In-donèsia o el de territoris palestins per Is-rael, on darrerament s’ha recorregut tam-bé a la tècnica del mur, en aquest cas nod’arena, sinó de ciment armat.

La tercera qüestió es relaciona amb l’e-xercici d’autodeterminació pel poblesahrauí, que, en la seva gran majoria, estroba desplaçat en el camp de refugiatsde Tinduf, en territori algerià. Aquestapoblació sobreviu gràcies a la solidaritatinternacional, fonamentalment no-go-vernamental, i amb escassa incidènciaen els programes de cooperació amb eldesenvolupament tant estatals com mul-tilaterals.

La perversió de la situació del poblesahrauí és que, tot i ser titular del dretd’autodeterminació –en absència d’una

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 60 DOSSIER

El ministre britànicd’Afers Exteriors,Jack Straw (amb ulleres),camina per Gibraltar envoltatde ciutadans de la Rocapoc abans d’entrevistar-seamb el ministre principald’aquesta colònia,Peter Caruana, el maigdel 2002. El contenciós queafecta l’estat espanyol i laGran Bretanya amenaçad’eternitzar-se.

EFE

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 61

potència colonial que assumeixi la sevarepresentativitat internacional–, ha de fervaldre els seus drets enfront de la potèn-cia ocupant. Això significa que el Mar-roc vol participar en l’organització delreferèndum d’autodeterminació previsten el Pla d’Arranjament. Per això el puntinicial del procés electoral, és a dir, laconfiguració del cens de votants, ha estatun element paralitzant. El complicat me-canisme d’identificació i de revisió delcens provisional han provocat la inactivi-tat absoluta de la unitat electoral de laMINURSO, que ha fet les maletes i haenviat els seus arxius a Ginebra.

Els elements jurídics de la qüestió delSàhara Occidental han cedit enfront delscomponents polítics, com mostren lesdecisions que ha pres el Consell de Se-guretat. Actualment, el procés negocia-dor gira a l’entorn de les propostes de Ja-mes Baker formulades en el Pla de pauper a la lliure determinació del poble delSàhara Occidental. La línia d’actuacióproposada estableix un període màximde cinc anys, qualificat de transitori, enel qual s’establiria un règim d’autonomialocal, el Marroc mantindria la represen-tació exterior i la defensa del territori, esrepatriarien els refugiats al seu lloc d’o-rigen i es celebraria un referèndum enquè participarien tots els habitants.

Gibraltar i Malvines: autodetermi-nació i integritat territorial. Els ca-sos que s’inclouen en aquest epígraf cor-responen a les conegudes com a qüestióde Gibraltar i qüestió de les Illes Malvi-nes (Falkland). Ambdós tenen en comúuna tradicional posició geoestratègica, elprimer per estar situat a l’entrada del marMediterrani i en l’estret internacional delseu nom, i el segon per la seva situació al’Atlàntic sud, on, gràcies al sistema desectors establert en el Tractat Antàrtic,amplia la capacitat d’accés al continentd’aquest nom.

Així mateix, també tenen en comú queles reivindicacions sobre el títol de sobi-rania que mantenen Espanya i l’Argenti-na, basats en el principi d’integritat ter-ritorial enfront de la potència colonial,Gran Bretanya, es formulen amb anterio-ritat al règim internacional establert perles Nacions Unides. L’adscripció de Gi-braltar a Gran Bretanya arrenca del Trac-

tat d’Utrecht del 1713 i de la guerra deSuccessió, i ja a mitjan segle XVIII esvan iniciar les accions per recuperar elterritori. Les illes Malvines són reivindi-cades per l’Argentina com a part inte-grant del seu territori, heretada d’Espa-nya des de la seva constitució com a es-tat independent.

Finalment, en aquesta enumeració d’e-lements comuns, és d’especial rellevàn-cia el fet que els territoris no posseïenpoblació autòctona. La població de Gi-braltar havia sortit de la Roca el 1704 i esva instal·lar a la població de San Roque,mentre que, pel que fa a les Illes Malvi-nes, és difícil establir una població localal principi del segle XIX, tret d’algunaesporàdica unitat militar o d’alguns bale-ners. La població resident actualment enambdós casos és d’origen sobrevingut,derivada de la pròpia activitat en el terri-tori per la potència colonial.

D’aquesta manera ens trobem que l’As-semblea General de l’Organització de lesNacions Unides ha reconegut el conflic-te sobre el títol del territori i insta Espa-nya i Gran Bretanya, d’una banda, i aaquesta darrera amb l’Argentina, de l’al-tra, a iniciar negociacions per arribar auna solució.

En la qüestió de les Malvines semblaque les posicions pel que fa al títol sónirreductibles: per a l’Argentina, es tractad’una qüestió de sobirania, mentre queper a la Gran Bretanya es tracta d’un ter-ritori d’ultramar i d’una qüestió d’apro-fundiment en l’autogovern. Malgrat això,i deixant de banda les conseqüències dela guerra del 1982, les relacions mútueses mantenen dins dels paràmetres de lesanomenades “relacions amistoses”.

Pel que fa a la qüestió de Gibraltar, lesvies de negociació prenen altres via-ranys, en part derivats de la pertinençad’ambdues parts en conflicte a la UnióEuropea i a l’OTAN, i hi ha negociacionsobertes sobre la qüestió tant respecte altítol de sobirania –es discuteix la nocióde “sobirania compartida”– com a aspec-tes diversos de cooperació que afecten elbenestar de la població i les seves activi-tats econòmiques.

Anna Badia MartíCatedràtica de Dret Internacional

de la Universitat de Barcelona

Les Illes Malvines,per a l’Argentina,són seves per sobirania.Per a la Gran Bretanyaés un territorid’ultramar i volun aprofundimenten l’autogovern.Malgrat això,i deixant de bandales conseqüènciesde la guerra del 1982,les relacions mútueses mantenendins dels paràmetresde les anomenades“relacions amistoses”

Les Illes Caiman són un paradísturístic i fiscal. Els visitantsestrangers incideixen de maneraperversa en les tradicionsde la societat, en els recursosnaturals, sobretot l’aigua,el medi ambient i els dretsde propietat dels habitants.

Els dotze territoris insulars que con-tinuen a l’agenda de les NacionsUnides com a territoris no autò-noms es mantenen dins dels parà-

metres –almenys de moment– del me-canisme de control de l’aplicació delprincipi d’autodeterminació, que esde-vé l’única via de defensa dels interessosde les parts afectades. En definitiva, elscasos anteriorment exposats, per les se-ves pròpies característiques, superenaquest marc, i un d’ells, el del SàharaOccidental, perquè afecta directamentel manteniment de la pau i la seguretatde les Nacions Unides, es manté, demoment, sota la responsabilitat delConsell de Seguretat amb la missiód’organitzar el referèndum; els casosde Gibraltar i les Illes Malvines s’ins-criuen en un marc negociador de caràc-ter bilateral entre estats sobirans.

La disparitat entre els que es denomi-nen petits territoris insulars és absoluta,i cadascun dels territoris té suficient in-terès per ésser estudiat de manera indi-vidual. Malgrat tot, a desgrat de la sevadisparitat, mantenen una sèrie de notescomunes de diferent naturalesa, queemmarquen l’actual procés de descolo-nització i constitueixen la principal tas-

ca de les Nacions Unides en aquest àm-bit, especialment l’anomenat “Comitèdels Vint-i-quatre”. Vegem algunes deles notes, a parer meu rellevants, d’a-questa realitat.

Característiques com a proble-mes. Com a punt de partida cal tenirmolt present que aquests territoris insu-lars estan en clar desavantatge enfrontdels països en desenvolupament, a cau-sa d’un conjunt de factors, d’entre elsquals cal assenyalar “l’extensió, la llu-nyania, la dispersió geogràfica, la vul-nerabilitat als desastres naturals, lafragilitat dels seus ecosistemes, les li-mitacions en matèria de transports i co-municacions, la gran distància que elssepara dels centres de comerç, un mer-cat intern summament limitat, la mancade recursos naturals, l’escassa capacitatautòctona, el greu problema que suposael subministrament d’aigua potable, laprofunda dependència de les importa-cions i d’un petit nombre de productesbàsics, l’exhauriment dels recursos norenovables, la migració, en particulardel personal altament qualificat, l’es-cassetat de personal administratiu i lespesades càrregues financeres”, segonsassenyala el Document A/57/23 (part I)del Comitè esmentat.

Aquestes dades fàctiques els deixenen una situació de gran fragilitat econò-mica i necessitat d’ajuda exterior peral seu desenvolupament. Cal afegir, amés, l’actitud que mantenen les potèn-cies administradores respecte a la ges-tió dels recursos i a les polítiques dedesenvolupament. És per això que el Co-mitè dels Vint-i-quatre vincula aquestscasos amb altres àmbits de dimensió in-ternacional dins del sistema de les Na-cions Unides, com queda reflectit en laproclamació del “Segon decenni per al’eliminació del colonialisme”.

Dotze territoris

insulars continuen

identificats en l’agenda

de l’ONU com a “no

autònoms”. Tot i la

disparitat, presenten

alguns trets comuns.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 62 DOSSIER

L’autodeterminació alspetits territoris insulars

EL T

EMPS

Alguns dels condicionaments geogràfics apuntats, així com l’escassetat dela població, incideixen directament en l’actitudde les potències administradores, ja queels pobles en qüestióamb dificultats poden oposar-se a la formaamb què es gestionenels seus interessosi al mètode amb quèaquests estats executenles seves obligacionsinternacionals.Un dels tretscaracterístics és queles metròpolisno prenen una posicióbel·ligerant en contradels drets internacionalment reconeguts als pobles colonials, sinó unaactitud passiva, de deixadesaen les seves obligacions

Actitud de les potències admi-nistradores. Alguns dels condicio-naments geogràfics apuntats, així coml’escassetat de la població, incideixendirectament en l’actitud de les potèn-cies administradores, ja que els poblesen qüestió amb dificultats poden opo-sar-se a la forma amb què es gestionenels seus interessos i al mètode amb quèaquests estats executen les seves obli-gacions internacionals. Un dels trets ca-racterístics és que les metròpolis noprenen una posició bel·ligerant en con-tra dels drets internacionalment recone-guts als pobles colonials, sinó una acti-tud passiva, de deixadesa en les sevesobligacions de cooperació amb el siste-ma de les Nacions Unides Ho proven,per exemple, les demores a l’hora d’en-viar els informes preceptius sobrel’evolució política, econòmica i socialen els territoris no autònoms, i també lapoca predisposició a col·laborar perquèel Comitè dels Vint-i-quatre hi enviïmissions d’inspecció. Amb tot, el se-cretari general publica els informes so-bre cadascun dels territoris, que són labase perquè l’Assemblea General adop-ti les resolucions pertinents i es coneguide manera adequada la realitat en quèviuen.

Un dels elements nuclears que es do-nen en aquests territoris és l’íntima vin-culació entre la dimensió política ieconòmica de l’exercici dels drets i elfet que el seu ple exercici, en els parà-

metres actuals, requereix el concursd’ambdues dimensions, que són indis-sociables.

Pel que fa a la dimensió política –és adir, que el poble colonial decideixi lliu-rement el seu estatut: la independència,integrar-se, o associar-s’hi, en un estatindependent o qualsevol altra fórmula–el nus gordià és que la decisió sobre elseu futur s’ha de prendre sense ingerèn-cia externa i amb ple coneixement deles diferents alternatives, un objectiudifícil d’assolir en una situació de de-pendència.

A grans trets, i salvant les especifici-tats de cadascun dels territoris, ens tro-bem que el seu grau de desenvolupa-ment polític correspon a allò que en-tenem com a administració local. Lapotència administradora manté sota laseva jurisdicció les decisions sobre l’úsdel territori, la normativa sobre el co-merç internacional, així com l’afluènciade recursos per al seu desenvolupamenteconòmic, social i cultural, que acostu-ma a regular-se a través del que es co-neix genèricament com Llibre blancdels territoris d’ultramar. Això, junta-ment amb el fet que l’estat pot deixarsense efecte en els territoris no autò-noms obligacions internacionalmentassumides per tractats internacionals–a través de les anomenades “clàusulescolonials”–, pot convertir aquests paï-sos en “paradisos”, en el sentit més am-pli del terme. En definitiva, no hi ha

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 63EL

TEM

PS

una situació d’igualtat entre ambduesparts que garanteixi als petits territorisla llibertat d’escollir el seu futur.

Aquest desequilibri entre les parts téla seva plasmació més clara en la di-mensió econòmica de l’autodetermi-nació, que, cal recordar-ho, recau fona-mentalment en tres eixos: titularitatdels recursos naturals, control de les in-versions estrangeres i cooperació per aldesenvolupament.

La titularitat dels recursos naturals esrefereix tant a l’ús com a l’explotaciódel territori i sota criteris de sostenibi-litat. En aquest context es mostra unaclara deficiència en l’aplicació delsparàmetres jurídics tant internacionalscom estatals. Les deficiències mésgrans es mostren fonamentalment enl’explotació dels recursos marins i en elmanteniment de bases militars.

Aquestes darreres signifiquen l’alie-nació de part del territori per tal d’em-plaçar-hi instal·lacions militars, i pertant la utilització dels recursos locals enperjudici del desenvolupament econò-mic d’aquests territoris. Les activitatsa què cal posar fi en aquest àmbit sónl’ús del territori per a intervencions ar-mades, assaigs nuclears, vessaments dedeixalles nuclears i emplaçaments d’ar-mes de destrucció massiva. Per tal deposar fi a aquests usos no és suficientamb el tancament i desmantellament deles instal·lacions. També s’ha de netejarla zona, a més d’atendre els efectes queaquests usos han comportat per a la sa-lut dels habitants.

En aquest àmbit no pot deixar d’asse-nyalar-se la important incidència de dostipus d’activitats que solen realitzarempreses estrangeres en aquests territo-ris, en concret les entitats financeres iles turístiques.

Les entitats financeres que es regis-tren en aquests territoris, si bé natural-ment no totes, tenen una manifestatendència a prestar serveis financersque faciliten l’evasió de capitals i elblanqueig de diner procedent del tràficil·lícit, activitats que eufemísticamentes denominen “territoris que prestenserveis financers extraterritorials”, almateix temps que figuren com a “para-disos fiscals” en les organitzacions in-ternacionals que intenten prendre me-

sures contra aquestes pràctiques. I lesactivitats turístiques massives en totsaquests territoris incideixen de maneraperversa en les tradicions de les socie-tats, en els recursos naturals, especial-ment l’aigua, el medi ambient i elsdrets de propietat dels habitants.

Les mesures que proposen les resolu-cions de les Nacions Unides, enfront deles inversions estrangeres i per tal derespectar els drets reconeguts a la po-blació, parteixen de la consideració quesón necessàries però “han d’efectuar-seen col·laboració amb els pobles delsterritoris no autònoms i d’acord amb elsseus desigs a fi d’aportar una contribu-ció vàlida al desenvolupament econò-mic”, segons deia la resolució aprovadael 26 de juny del 2002. Al mateix temps,s’exhorta tots els governs a “adoptarmesures legislatives, administratives od’una altra índole respecte als seus na-cionals i a les entitats constituïdes ensocietats de capital sota la seva juris-dicció que posseeixin i explotin empre-ses en territoris no autònoms que siguinperjudicials per als interessos dels ha-bitants d’aquests territoris, a fi d’aturarles activitats d’aquestes empreses”.

Línies d’acció en el sistema deles Nacions Unides. El comitè res-ponsable d’aplicar la Declaració sobrela concessió de la independència alspaïsos i pobles colonials, que hem es-mentat amb la denominació de Comitèdels Vint-i-quatre, des de la seva cons-titució el 1961 fins avui mateix ha estatl’encarregat de donar publicitat als in-formes sobre cadascun dels territorisi d’organitzar les missions d’inspecció.La seva incansable tasca té l’efecte decontrol de les actuacions de les potèn-cies administradores, i del grau de des-envolupament polític, econòmic, sociali cultural en què es troben els poblescolonials. A desgrat d’això, en el mo-ment actual, a més de complir fidel-ment amb aquesta tasca i amb l’expe-riència dels més de quaranta anys de vi-da, les seves línies d’actuació s’adrecena implicar tot el sistema de les NacionsUnides en els paràmetres de l’exercicidel dret a l’autodeterminació, especial-ment pel que fa a la seva dimensióeconòmica.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 64 DOSSIER

Les entitatsfinanceres que esregistren en aqueststerritoris, si bénaturalment no totes,tenen una manifestatendència a prestarserveis financersque facilitenl’evasió de capitalsi el blanqueigde diner procedentdel tràfic il·lícit,activitats queeufemísticamentes denominen“territoris que prestenserveis financersextraterritorials”,al mateix tempsque figuren com a“paradisos fiscals”en les organitzacionsinternacionalsque intenten prendremesures contraaquestes pràctiques

Els efectes del volcà SoufriereHills sobre l’illa de Montserratl’agost del 1997 van serdemolidors. 2.000 dels 11.000habitants van haver de serevacuats per culpa d’un perilllatent des que el 1995 entraraen erupció.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 65

En aquest context es demana a tots elsorganismes especialitzats que enviïn in-formació sobre la situació que es viu enaquests territoris en els següents temes:problemes ambientals, conseqüènciesdels desastres naturals (huracans, erup-cions volcàniques, erosió de les platgesi costes, sequeres), mesures per lluitarcontra el tràfic de drogues, blanqueigi altres activitats il·lícites o delictives;i explotació il·legal dels recursos ma-rins.

I, malgrat tot, els diferents organismesno mostren una decidida voluntat d’ac-tuació, si bé no s’ha de negligir l’efectede publicitat que tenen aquestes normesde comportament.

Una altra via d’actuació consisteix ainserir aquesta particular situació de lespoblacions pendents de descolonitzacióen els programes d’ajuda al desenvolu-pament, en la seva dimensió assisten-cial i financera, acció coordinada pelPrograma de les Nacions Unides per alDesenvolupament.

Finalment, cal assenyalar –i és unaprova de la preocupació que suscita la

viabilitat econòmica d’aquests dotzeterritoris– que el Consell Econòmic iSocial, l’organisme de les Nacions Uni-des encarregat de la cooperació econò-mica, social i cultural, inclou en el seuprograma el següent tema: “Aplicacióde la declaració sobre la concessió de laindependència als països i pobles colo-nials pels organismes especialitzats iles institucions relacionades amb lesNacions Unides.” La qüestió que ensocupa va més enllà del marc del Comitèdels Vint-i-quatre.

El futur d’aquestes poblacions i delsseus territoris no el veig gaire encorat-jador, entre més raons pequè, realment,presten serveis més importants a deter-minades empreses multinacionals que ales potències colonials i als tercers es-tats. I en l’actual enfocament de l’eco-nomia global no hi ha molt d’interès arecuperar el paper central de l’estat enmatèria econòmica i financera.

Anna Badia MartíCatedràtica de Dret Internacional

de la Universitat de Barcelona

EFE

Els anys que van de 1870 a 1914configuren un període especial-ment important en la històriad’Europa i del món: són els anys

en què els canvis estructurals que s’es-tan produint en l’economia i en la so-cietat europees –i que han permès par-lar de segona revolució industrial– vanpossibilitar la important onada imperia-lista que va menar al repartiment delmón entre les grans potències europees.Àfrica i Àsia, en primer lloc, foren ob-jecte d’una cobdícia que no tenia ante-cedents en la història. Gran Bretanyai França, però també Itàlia, Alemanya,Bèlgica, Holanda o Portugal, en pocmenys de dues dècades foren els artí-fexs d’una colonització que va culmi-nar en el control absolut del continentafricà per part dels europeus –tret d’E-tiòpia, que va conservar la seva inde-pendència fins al 1935, i del petit estatde Libèria, a la costa atlàntica–, mentrebona part de l’Àsia del sud, del sud-esti del Pacífic també queia sota el domi-ni europeu.

Però al mateix temps el continent eu-ropeu coneixia importants movimentsnacionalistes en el seu si. Culminada launificació d’Itàlia i d’Alemanya, as-solida la independència de Bèlgica, deGrècia o de Sèrbia en etapes anteriors,

subsistien encara els grans imperis he-reus de l’antic règim, que eren autènti-ques presons de pobles: a l’imperi tsa-rista, l’imperi austrohongarès o l’impe-ri otomà –als Balcans, en franca dava-llada–, s’hi afegia ara l’imperi ale-many, que havia estat proclamat l’any1871, després de la victòria prussiana ala guerra contra França. Arreu, les rei-vindicacions nacionalistes, de txecs, depolonesos, de lituans, de romanesos od’ucraïnesos, s’afegien a les històri-ques lluites dels irlandesos per allibe-rar-se del jou britànic, mentre feien laseva aparició nous moviments naciona-

El dret ala independència en el pensament marxistaEl procés colonialista producte de l’imperialisme

es produeix durant l’eclosió de noves nacions

i del nacionalisme. El dret a l’autodeterminació

teoritzat per Lenin esdevindrà referència

mundial.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 66 DOSSIER

EL T

EMPS

Monument a Marx i Engels queel Partit Comunista de la UnióSoviètica va ubicar davantmateix de l’edifici que acolliael Comitè Central de la formació.Encara avui dia són ben visibles,als carrers de les grans ciutatsrusses, les referències als dosprincipals teòrics d’un ideari queva marcar un abans i un desprésa la història.

listes, com el català o el basc a l’estatespanyol, l’occità o el bretó a l’estatfrancès, i a les darreries de segle apa-reixia també el sionisme entre els jueusd’Europa. D’aquesta manera, els nacio-nalismes, que havien obtingut carta denaturalesa històrica a les revolucionsdel 1848 –no en va les revolucions d’a-quell any foren conegudes com la “pri-mavera dels pobles”–, amenaçavenl’existència d’imperis que semblavenmolt sòlids i d’estats unitaris que en

cap cas se suposava que haurien poguttrontollar. I obligaven tothom a adop-tar posicions i a pronunciar-se enfrontd’uns moviments que no semblaven te-nir aturador.

Nacionalisme, marxisme i movi-ment obrer. I és que, juntament ambels moviments nacionalistes, les revo-lucions de l’any 1848 havien represen-tat també l’eclosió històrica del noumoviment obrer industrial, que a partird’ideologies diverses era un altre delsmoviments que qüestionava l’estructu-ra de la societat capitalista europea tal

com es desenvolupava i es construïa enel decurs del segle XIX. Ja Marx i En-gels, enmig de les convulsions revolu-cionàries de mitjan segle –van publicarel seu Manifest del Partit Comunistaala vetlla de les revolucions del 48– i dela seva feina per articular a àmbit inter-nacional la classe obrera, van contem-plar amb interès els moviments nacio-nalistes i van manifestar posicions moltclares: van defensar la unificació ale-manya perquè permetria la construcciód’un estat centralitzat i la solidificacióde la classe obrera; la independència dePolònia perquè representaria una duraderrota en contra del despotisme delstsars russos, i l’alliberament d’Irlanda,a parer seu, esdevenia una de les condi-cions per a l’alliberament del proleta-riat anglès. Perquè els fundadors delmarxisme atorgaven a la classe obrerauna primacia absoluta davant de qual-sevol altra categoria històrica. Per això,en tots els casos, les posicions que elstreballadors havien de defensar enfrontdels moviments nacionalistes eren con-dicionades pels interessos generals delprogrés social i per la seva lluita d’e-mancipació. En Marx i Engels, altra-ment, l’internacionalisme proletari eraun principi superior a qualsevol tipusde solidaritat nacional, el proletariatera una classe eminentment internacio-nal i ambdós tenien la convicció pro-funda que en la societat comunista delfutur amb la desaparició de l’estat des-apareixerien també les diferències na-cionals i les nacions.

Durant molts anys els marxistes vanviure d’aquestes consideracions gene-rals elaborades pels fundadors del mar-xisme de manera sectorial i poc sis-temàtica. Però l’agreujament de lescontradiccions nacionals que es va pro-duir a Europa a les darreries de segle,i fins a l’esclat de la Primera GuerraMundial, el 1914, i el sorgiment de po-sicions nacionalistes en el si de dife-rents organitzacions socialistes europe-es, van obligar a reprendre un debatque, més enllà de la polèmica que vagenerar, va acabar sent enormementfructífer des del punt de vista teòric iideològic i va acabar provocant l’apa-rició de tres tendències marcadamentdiferenciades: la dels anomenats “mar-

xistes occidentals”, que es van mante-nir fidels als postulats de Marx i En-gels; els “marxistes orientals”, que vandescobrir l’enorme pes de les lluitesnacionals; i les posicions de Lenin, ba-sades en la teorització del dret a l’auto-determinació.

Que el llegat de Marx i Engels conti-nuava essent important a la fi de segleho demostra el fet que el congrés quela Internacional Socialista va celebrar aLondres l’estiu del 1896 es va pronun-ciar “a favor de la plena autonomia detotes les nacionalitats” i va declarar “laseva simpatia als obrers de tots els paï-sos que en el present pateixen sota eljou de despotismes militars, nacionalso d’altre tipus”, per bé que al mateixtemps va insistir en la solidaritat inter-nacional del proletariat, que havia detranscendir i finalment eliminar totesles divisions nacionals. Aquesta va serl’herència que va reprendre Rosa Lu-xemburg, considerada com l’exponentmés nítida del “marxisme occidental”,quan, entre 1908 i 1909, va publicar elseu llarg treball sobre La qüestió na-cional i l’autonomia. Contrària a laformulació del dret a l’autodetermina-ció de les nacions, va mantenir amb ex-traordinària rigidesa el principi de laprimacia absoluta de la lluita de classesenfront de qualsevol altre tipus decombat i va polemitzar contra lestendències nacionalistes que havienaparegut en el si del Partit Socialistapolonès. Malgrat que no negava l’e-xistència de l’opressió nacional, consi-derava que aquesta havia d’ésser enfo-cada com una “qüestió de classe”; pertant, inclosa dins del programa d’e-mancipació global de la classe obrera.Però era radical a l’hora de considerarexcloents els conceptes de patriota isocialista.

En contrast amb aquestes posicions,van sorgir les teories dels anomenats“marxistes orientals”, molt especial-ment l’escola austríaca, representadaper Karl Renner i Otto Bauer. L’any1907 Bauer havia publicat La qüestióde les nacionalitats i la socialde-mocràcia, la primera obra d’un autormarxista que s’ocupava de manera sis-temàtica dels problemes nacionals quehi havia a Europa, i on va formular un

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 67

esquema teòric i metodològic per ana-litzar la qüestió nacional alhora queoferia un model de solució per a les na-cionalitats de l’imperi austrohongarès.Les propostes de Bauer eren, sens dub-te, extraordinàriament originals i esde-venien les més apartades de les posi-cions de Marx i Engels. Partint de ladefinició de nació com d’“un conjuntd’homes units per la comunitat del seudestí històric en una comunitat decaràcter”, entenia el caràcter nacionalcom el tret més distintiu de la nació, enla mesura en què condensava tota lahistòria de la nació: la història delsavantpassats, les condicions de la sevalluita per la subsistència, les forces pro-ductives, etc. La demostració històricadel postulat metodològic de Bauer elmenava a dues conclusions molt impor-tants: d’una banda preveia el desvetlla-ment dels pobles eslaus, aquells “po-bles sense història”, als quals Engels,seguint les teories de Hegel, havia pro-nosticat la desaparició, i de l’altra pre-veia l’aprofundiment de les diferènciesnacionals en la futura societat socialis-ta, a mesura que el proletariat accedís ala cultura. El punt més feble de la teo-ria de Bauer era la solució que oferia alproblema nacional de l’imperi, ja queen cap cas preveia que desaparegués,sinó que establia la possibilitat d’unaautonomia nacional-cultural que no tin-dria un caràcter territorial sinó “perso-nal”. Cada nacionalitat tindria garantitel ple desenvolupament de la seva cul-tura nacional i els drets de les minoriesnacionals estarien protegits a través dedisposicions legals. Però l’imperi con-tinuaria existint.

Lenin i l’autodeterminació. Enpolèmica amb Rosa Luxemburg i ambOtto Bauer, Lenin va desenvolupar laseva teoria sobre el dret a l’autodeter-minació de les nacions, destinada a te-nir una gran transcendència en el futur,ja que, si bé Lenin va basar les sevesposicions en la realitat multinacionalde l’imperi rus i va elaborar un modelde solució pensant en una realitat moltconcreta, de seguida el model va trans-cendir el temps i l’espai per esdeveniruna doctrina amb valor universal. Al-trament, les teories nacionals de Lenin

per primera vegada a la història tindranl’oportunitat d’aplicar-se en la pràcticai de configurar l’organització del pri-mer estat socialista existent en la histò-ria. Durant molts anys el “model soviè-tic” va esdevenir referència obligada iexemple esgrimit per molts partits co-munistes d’arreu del món que volienresoldre qüestions nacionals en el marcd’estats multinacionals.

Ja l’any 1903, en un moment en quèdins del Partit Socialdemòcrata Obrerde Rússia –la denominació del partitsocialista rus, abans de la seva escissióentre menxevics i bolxevics– s’estavenplantejant nombroses reivindicacionsnacionalistes, entre els jueus socialistesrussos organitzats en el Bund o en lesseccions del Caucas i de Letònia, Leninva fer incloure en el programa del par-tit, de manera explícita, “el dret d’auto-determinació de totes les nacions queentren en la composició de l’estat”, i apartir d’aquest moment va mostrar uninterès creixent pel tema de les nacio-nalitats, que es va concretar, sobretot,el 1914 en la publicació de Sobre eldret de les nacions a l’autodetermina-ció. Contrari tant a les solucions cons-titucionals que defensava Bauer comal menyspreu demostrat per Rosa Lu-xemburg pels moviments nacionals,Lenin va establir que la clau de volta dela revolució russa, la condició necessà-ria per l’aliança entre la classe obrera iels moviments nacionals, era la defensadel principi d’autodeterminació nacio-nal. Què entenia Lenin per autodeter-minació nacional? A àmbit teòric i ide-ològic, va formular les posicions mésradicals quan plantejava de manera ta-xativa que el dret a l’autodeterminacióera “el dret a la secessió i a la formaciód’un estat independent”. A diferènciad’altres concepcions que entenien quela secessió era una de les múltiples pos-sibilitats que oferia l’autodeterminació,per a Lenin aquesta era l’única inter-pretació possible, ja que es tractavad’un dret democràtic, condició objecti-va per a la victòria de la burgesia de-mocràtica en primer lloc i, posterior-ment, per a la victòria del proletariat.

El principi de l’autodeterminació na-cional formava part, així, de les reivin-dicacions específiques del proletariat,

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 68 DOSSIER

Lenin vadesenvolupar unateoria sobre el dret al’autodeterminació deles nacions destinadaa tenir una grantranscendència en elfutur, ja que si bé Lenin va basar les seves posicions en larealitat multinacionalde l’imperi rus i vaelaborar un modelde solució pensanten una realitat molt concreta, de seguidael model va transcendir el tempsi l’espai per esdeveniruna doctrina amb valor universal

A diferència d’altres concep-cions marxistes que entenienla secessió com una de lesmúltiples possibilitats queoferia l’autodeterminació,per a Lenin aquesta eral’única interpretaciópossible.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 69

ja que aquest, en la mesura en què eraenemic de tota forma d’opressió, tam-bé defensava l’emancipació nacional.Però per a Lenin, i aquestes posicionsel vinculaven directament a l’herènciade Marx i Engels, la prioritat continua-va sent la lluita de classes. Per això queel reconeixement del principi de l’auto-determinació tenia un vessant subor-dinat inevitable: resolia les dificultatsexistents en un estat plurinacional per-què posava pau entre els diferents ele-ments proletaris dels grups nacionals i,en conseqüència, dins del partit. A més,assegurava nous aliats a la classe treba-lladora i al seu partit. I era un mitjà percombatre el nacionalisme i per educarel proletariat en un esperit internacio-nalista, ja que el corol·lari de l’autode-terminació era la igualtat nacional.

Per totes aquestes raons, a l’hora d’a-plicar en la pràctica el principi, el seupensament no deixava de ser contradic-tori: només admetia dues opcions en elmarc de l’autodeterminació: la separa-ció o l’adhesió a un estat unitari, i refu-sava vies intermèdies com el federalis-me o l’autonomia. I en aquesta disjun-tiva les seves preferències eren clares:tot acceptant el principi de la secessiópensava que després de la revolució elproletariat de les diverses nacions ha-via d’escollir la unió en el marc d’unestat centralitzat, un estat basat en lalliure adhesió dels seus membres, quehavia d’assimilar tots els seus compo-nents i que havia de posseir una llenguaúnica. Si bé, doncs, les seves preferèn-cies eren clares, sempre es va manifes-tar contrari a forçar les nacions, a des-envolupar una política d’unió forçada.Justament, si l’objectiu del socialismeera precisament la superació de les di-ferències nacionals, només el reconei-xement dels drets de les nacions eral’únic que permetria algun dia superarla consciència nacional.

Quan, després del triomf de la revolu-ció bolxevic de l’octubre del 1917, esva posar en funcionament la nova Unióde Repúbliques Socialistes Sovièti-ques, sobre el paper es va concretar elprincipi de l’autodeterminació de Le-nin. La Unió, substituta de l’imperi –ter-ritoris com la Polònia russa, Finlàndiao les repúbliques bàltiques d’Estònia,

Letònia i Lituània van convertir-se enestats independents– esdevenia la plas-mació de la voluntat de les nacions deformar part d’un mateix estat, ja que estractava d’una unió volguda per totesles nacions, de manera que les diferentsconstitucions soviètiques van recollirsempre el dret de cada república aabandonar l’URSS i a constituir un es-tat independent. Per aquesta raó –i almarge d’altres consideracions– la inter-pretació leninista sobre el dret a l’auto-determinació va posseir una gran difu-sió a l’Europa de la primera postguerramundial, en un moment en què la fi dela guerra va comportar la desapariciódels vells imperis europeus i la consti-tució de nombrosos estats nous. A Ca-talunya i a l’Espanya dels anys trenta,en el marc de la Segona República,pràcticament tots els comunistes el de-

fensaven i dirigents com Andreu Nino Joaquim Maurín parlaven fins i totd’una Unió de Repúbliques Socialistesd’Ibèria com a fórmula per a estructu-rar l’estat espanyol.

Eren moments en què el tema, elsproblemes i els conflictes nacionals secentraven bàsicament en la vella Euro-pa, i encara pocs pensaven en la sevaaplicació a les colònies. La història delsegle XX, però, va acabar evolucionantmolt de pressa i no havia de passarmassa temps perquè les reivindicacionsnacionals, les ànsies de llibertat, es ma-nifestessin en altres continents i en al-tres terres i el dret a l’autodeterminaciós’acabés convertint en un dret univer-sal, veritablement planetari.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 70 HISTÒRIA EN XARXA

El codi da Vinci, l’Opus i la història

Home, el famós llibre signat per Dan Brown, El codi da Vinci(9 milions de peces venudes, quasi res), que s’ha convertit enun fenomen de masses, bo, el que es diu bo, no ho és gaire.Però entretén, o no? I avui dia, que t’entretenguin un bon grapatd’hores a canvi d’uns 20 euros no és fàcil. Qualsevol pel·lículanormaleta de cine, en la proporcio hores d’entrenteniment – preusurt perdent davant el “da Vinci” de Brown.

Però el que interessa aquí del llibre és la intenció provocadorade Brown (deu ser cosí llunyà d’en Carod?), que el porta a asse-gurar que els ritus religiosos i els fets històrics que s’expliquenen la novel·la són reals i rigorosos. I per aquí s’ha armat la

grossa. Perquè resulta que els dolents de la novel·la són l’Opus Dei i els bons una associació anome-nada el Priorat de Sió. S’hi barreja una mica de tot, tenyit per referències històriques, la invenció delcristianisme reaccionari en el concili de Nicea el 325... I, és clar, l’Opus ha reaccionat. Yihad contra lanovel·la, i així Brown que es fa més d’or encara. Però, en fi, si algun lector està interessat a contrastarles referències històriques de la novel·la de moda, ja ho sap. Que comenci per la pàgina oficialde l’Opus (disponible en català) per veure la propaganda contra el llibre. Llavors, a través de Googlei donant el títol, trobarà més de 8.000 entrades per comparar. Ànim!

Adreça electrònica: http://spanish.opusdei.org

Dues dècades de la poma

Doncs sí, la poma ens ha fet vint anys. L’Appel Macintosh, of cour-se. El que fou el revolucionari sistema informàtic, avantguarda tam-bé en el disseny de les capses de la computadora, compleix en-guany el seu vintè aniversari. Vint anys no són res, però si tot elsant dia estam commemorant, rememorant, analitzant, comentanto referint episodis històrics ocurreguts fa, això, uns vint anys, doncsamb més raó tots els internautes del món han de sentir curiositatper aquest aniversari. És cert que avui dia el Mac, dins del pastísgeneral del mercat dels ordinadors, no es menja un cacau. De fet,només el 3% de les vendes són seves. El gegant s’ho menja tot.

Però li queda el glamour. Això no se li pot llevar. Al cap i a la fi, ningú no pot aspirar a ser de debò pijo–que, com tothom sap, és l’aspiració general de qualsevol persona normal– si no té un mac. Perquè, jase sap, tot allò que és car no és a l’abast del populatxo, i, per tant, fa bo. I cars, el que se’n diu cars,els macs, ja ho crec, que ho són. Total, que la poma ja té vint anys. És previst que la companyia faci algunes activitats commemorati-

ves. A la premsa especialitzada ja s’han començat a notar. Però si el lector vol fer-ne un tast, aquestciber lloc dóna un repàs breu i complet al què, quan, qui i com de l’Appel Macintosh al llarg d’aquestesdues dècades.

Adreça electrònica: http://www.geocities.com/l_uis/historia.html

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 71

El nou papa serà el 266è

És bo ésser previsor. Val que hi ha previsions un tant morboses, peròen fi, la realitat, tots ho sabem, és que qualsevol dia d’aquests els tele-notícies s’interrompran per anunciar que la gerontocràcia vaticana hauràde triar un nou cap del darrer estat teocràtic d’Europa. Aleshores, arribatel cas, potser algú voldrà saber quins han estat, els papes. Doncs bé,n’hi ha hagut, considerant a l’encara titular, dos-cents seixanta-cinc. Lahistòria, o això diu el portal catòlic (la primera adreça), s’inicia amb untal Pere, que va ser sant, l’any 33, i a partir d’aquí se segueixen sumantpapes al llarg de, si fa no fa i quasi res, dos mil anyets.

Arribat el cas, serà convenient contextualitzar d’on ve i què és això delpapat. La segona adreça ens ho explica, si bé des d’una visió no tan, diguem-ne, oficial. Contraposa co-neixement històric, o la interpretació que se’n fa, en la història de la fe catòlica. “Que Crist no va volerfundar l’Església catòlica, apostòlica i romana és una veritat […], Sant Pere no es va creure papa. […]Va fer falta molt de temps, segles, perquè els seus successors s’adonassin que ho podien ser (papes).El papat és una creació dels homes, constituït a poc a poc, en el decurs de la vida de l’Església, per lalògica d’evolució i pels esdeveniments històrics.” Si més no és interessant per contraposar una visiódiferent a l’habitual que se sent i que, sens dubte, sentirem amplificada quan es produeixi el traspàsde l’actual papa. Sobretot aquí, que tenim un govern farcit de Legionarios de Cristo i opusdeistes.

Adreces electròniques: http://www.encuentra.com/includes/documento.php?IdDoc=976&IdSec=222http://www.puertasdebabel.freewire.co.uk/teofobia/libros/papado.htm

Mil anys del rei o senyor dels bascos

El pla Ibarretxe assegura la fidelitat basca al rei espanyol,però els de la Udalbiltza sembla que busquen rei. Bé que fan,què punyetes. Posats a tenir-ne, de rei, millor un de mil anysenrere que no un de debò, que se’t leticia i tens monarquiaper a mil anys més.

Resulta que el senyor dels bascos va ser el monarca de Na-varra, Sanç III el Gran, que fou coronat l’any 1004. Va regnarfins al 1035 i els seus poders es van estendre sobre tot Eus-kal Herria i la Rioja, a més de tutelar altres territoris limítrofs.La Udalbiltza commemora el mil·lenari perquè el tal Sançresulta que dotà d’estructura administrativa i política única elregne, d’acord amb els paràmetres a l’ús a l’Europa medieval.

A més, va fer un pas nominal important. El que fins aleshores es coneixia amb el nom de regnede Pamplona, amb ell superà l’àmbit estrictament local per dotar-se de la denominació que estavad’acord amb la unitat militar, política i administrativa que havia creat. Va néixer així el regne deNavarra sota la figura de Sanç, que la Udalbiltza anomena rei dels bascos. Pàgina curiosa per alsinteressats en temes d’allà dalt.

Adreça electrònica: http://www.udalbiltzainfo.com/sanchoinfo.htm

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Projectes modernitzadors a Mallorca

En el camp dels estudis actuals sobre la història, el debat concretsobre la modernització de les societats continua obert. El procés demodernització i els projectes de reforma en la societat mallorquina sónl’objecte que pretén estudiar aquest llibre des de la perspectiva de lahistòria social, cultural i política.

S’estudien i es reflecteixen en el treball els esforços i aportacionsd’individus i de col·lectius polítics, socials i culturals durant la segonafase de la restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona Re-pública i durant el franquisme. Es tracta d’alternatives que es donenen diverses conjuntures polítiques i que es troben amb obstaclesimportants que també són igualment analizats.

Sebastià Serra i BusquetsEditorial El Far. Col·lecció “L’horitzó”. Palma, 2003. 189 pàgines.

Sinopsi de l’editorial: L’estiu de 1936 esclatava la guerra i a Catalu-nya es formaven les milícies antifeixistes, producte de la situaciórevolucionària que havia impregnat el país. Aquest cos heterogeni,i a voltes pintoresc, constituí l’única resistència davant l’embat feixistafins a la instauració de l’exèrcit popular, gairebé un any després. No éscasual que l’experiència miliciana sigui un dels aspectes de la nostraguerra que més interès i passió han suscitat, i molts podrien pensarfins i tot que sobre aquest tema ja ha estat tot escrit. Tanmateix,rarament s’ha tractat a partir d’informació rigorosa i documentació debase. Poc se sap, per exemple, de la procedència i del nombre de mili-cians que integraven cada columna, de la seva composició ideològica,dels seus comandaments, de la seva actuació al front, dels combatsen què van participar i de les múltiples relacions amb el règim repu-blicà. Aquest llibre pretén justament començar a recórrer aquest camí.En paraules de l’historiador Pere Gabriel [autor del pròleg], el resultat

és una obra d’estructura atractiva i lectura fàcil que ens acosta amb senzillesa i claredat a larealitat de l’esforç de guerra més voluntari i militant, antifeixista, que molts saberen bastir en elsprimers mesos de la guerra del 36.

Ramon BruscoEditorial El Jonc. Col·lecció “Muixeranga”. Lleida, 2003. 162 pàgines.

Les milícies antifeixistes i l’exèrcit popular a Catalunya

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE FEBRER

DE 2004 73

Les fosses d’AlbinyanaGuerra Civil 1936–1939

Un dels temes que al voltant de la Guerra Civil del 1936 ha despertatmés interès, fins i tot mediàtic, en el decurs de l’any 2003, ha estat el queha girat a l’entorn de les fosses comunes que en el conjunt de l’estatespanyol es van cavar per enterrar-hi, sovint de manera anònima, víctimesrepublicanes de la repressió franquista. A Catalunya, un equip d’arqueòlegsi professionals de la Universitat de Barcelona es va plantejar excavar, ambrigor científic, la fossa comuna de la població d’Albinyana (Baix Penedès),on són enterrats un grapat desconegut de soldats republicans –les fontsparlen des de 15 i fins a 56 morts–, abatuts el dia 20 de gener del 1939,en plena retirada de l’exèrcit republicà. Ara bé, el projecte no passà de lesbones intencions.

L’oposició de l’alcalde de la població penedesenca i la manca de voluntatdemostrada pel Govern de la Generalitat en el tema van aturar el projecte. Ara, dos membres de l’e-quip universitari que va intentar l’excavació –un d’ells, l’arqueòleg Joan Santacana– han reconstruïtel paper que Albinyana va tenir durant la Guerra Civil, episodi que va culminar amb l’existència de lafossa comuna. Al mateix temps, plantegen, com a tasca urgent i prioritària, la necessitat de conser-var la memòria històrica sobre aquella guerra i de preservar-ne el patrimoni històric que va generarcom un patrimoni comú que forma part de la nostra història. P. P.

David Íñiguez i Gràcia i Joan Santacana i MestreLlibres de Matrícula. Calafell, 2003. 91 pàgines.

Un temps, dues viles (1931-1939)República, Guerra Civil i primer franquisme a Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç del Montalt

Jordi Amat és, sens dubte, l’autor que més es coneix la Guerra Civil al Ma-resme. Autor de monografies referides a Calella, Pineda, el Masnou, Premiàde Dalt, Sant Pol de Mar, Arenys de Munt, Premià de Mar i Vilassar de Dalt,ara acaba de publicar una nova monografia referida conjuntament a lespoblacions de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt –població que durant laguerra canvià el nom pel de Llavaneres del Montalt– durant el període queabraça des dels primers anys republicans fins a la instauració del franquis-me, a la fi de la guerra. L’estudi dels esdeveniments polítics i socials, l’anà-lisi econòmica de les dues poblacions, l’impacte de la guerra i de la revolu-ció, la repressió i la instauració del primer franquisme són tractats amb elrigor i l’interès que caracteritzen tota la seva producció historiogràfica que,des de l’àmbit local i comarcal, ens ajuda a entendre molt millor el quela república i la guerra van representar per a Catalunya i per al conjuntde l’estat espanyol. P. P.

Jordi Amat i TeixidóEditat per Lluís Miracle i Collmalivern. Sant Andreu de Llavaneres / Sant Vicenç de Montalt, 2003. 266 pàgines.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EFE