2011  

En  Pol  La  Sara  i  l’Abraham  s’en  van  al  

Tibidabo.  Una  gran  aventura  on  a  aquests  tres  

personatges  viuran  un  munt  d’aventues…  

 

 

Capítols

El primer dia

El parc és viu!

Nit al Tibidabo

La ciutat darrere els miralls

Els follets del Tibidabo

L’últim dia

5

0

El primer dia vam agafar el tren direcció Barcelona. Estavem avurrits aixi que jo vig treure una llibreta i vam jugar al penjat. Va ser molt divertit! Vam escriure un munt de paraules! Passats vint-i-cinc minuts estavem a punt d’arrivar a Barcelona. A l’estació de tren vam vaixar i vam agafar un planól de la ciutat.

Despres vam agafar el tramvia blau i vam fer un tranquil viatge des de l’estació fins al Tibidabo. Allí vam baixar vam fer quinze minuts de cua i perfí vaig comprar una entrada del funicular per a tots.

Vam fer uns altres cinc minuts de cua fins que vam puguer pujar. Perpoc l’abraham no es queda fora s’estaven tancant les portes... Un cop a dalt jo vaig comprar unes altres tres entrades i vam entrar al par va ser fantastic! Tot estava ple d’atraccions molt xules i boniques i n’hi havia alguna altra quera mes de tres anys...

El primer dia

El Pol estava tant excitat que no va esperar als seus amics, i va pujar sense permís a algunes atraccions. El seu amic l’Abraham, preocupat, li va recordar que havia d'anar sempre acompanyat a totes les atraccions. Després de dinar, van pujar a l'avió del Tibidabo i el Pol va seure al costat d'un botó estrany on hi havia escrit: "El Parc viu: NO TOCAR". Es va quedar de pedra i va dubtar un moment però la temptació de polsar-lo era tan gran que... Plaf! Va pitjar el botó. En pocs segons el Pol es va adonar que l'avió volava de debò! Ell i el pilot eren els únics passatgers, tothom havia desaparegut com per art de màgia. Estava espantat i li va demanar al pilot si podia tornar-lo al Tibidabo per retrobar-se amb els seus amics. Immediatament, el pilot va començar a girar cua, però va advertir al Pol que el Tibidabo ja no era el mateix i si el que volia era tornar a la normalitat, havia de trobar els seus amics, pujar junts a l'avió i polsar el botó de nou abans que es fes de nit. Quan el Pol va baixar de l'avió, es va quedar quiet com un estaquirot: el parc havia cobrat vida! Els cavallets corrien lliures i veloços per tot arreu, els troncs d'aigua circulaven saltant per un riu immens que baixava per la muntanya del Tibidabo, hi havia follets en trens i vagonetes, i tot era ple de moviment i color. Després d'uns instants bocabadat, va afanyar-se a buscar els seus amics per explicar-los què estava passant. De sobte, un crit esgarrifant va fer callar tot el xivarri del parc, i tot just després, tothom va fugir espantat muntanya avall. En Pol no sabia què fer: ell també volia sortir corrents, però ell era el causant d'aquell disbarat i havia de solucionar-ho. Es va dirigir cap a l'origen del crit, i va veure que la nova Muntanya Russa ara era la cua d'un tigre gegant que es movia violentament, i el pitjor de tot era que sobre la cua estaven els seus amicsdemanant ajuda! El Pol es va adonar que no tenia res a fer contra aquell tigre gegant i que per calmar-lo hauria de ser molt llest. El temps s’esgotava i en Pol no tenia ni idea de què fer. Aleshores va pensar que potser el tigre estava enfadat i cridava perquè els passatgers que duia a la cua no s'ho passaven bé i tothom tenia por d'ell. "A ningú li agradaria que li passés això..." - va dir-se. Tot seguit, va córrer a posar en pràctica la idea que acabava de tenir per calmar el tigre. -Papa! Mama! No crideu de por, crideu d'alegria! Els seus amics no entenien perquè, però com que el seu amic insistia tant van fer-ho. -Yujuuu! Viscaa!! Uuuueee! Bravo!!! Molt bé tigre!!!! - cridaven tots dos. L'actitud del tigre gegant va canviar, i poc a poc va deixar de cridar i moure la cua bruscament. Estava content, així que va deixar que els amics del Pol, que al final s'ho havien passat bé, poguessin baixar. Faltaven pocs segons per a què es fes de nit i van haver de saltar dins l'avió on el pilot esperava amb un somriure: "Ho has aconseguit!". En Pol va prémer el botó i de sobte... Plaf! Tot va tornar a la normalitat! Ja era de nit i les atraccions tornaven a tenir la llum i el color de sempre. Tots havien passat molta por així qe van anar caminant cap a l’hotel Aqua.

Els tres van voler entrar un últim cop al Krüeger Hotel així que hi van anar. Quan van entrar, cap dels tres tenia por ja que hi havien anat moltes vegades. Tot i que coneixien els amagatalls dels monstres els agradava l'emoció i la tensió que hi passaven dins. Al cap d'uns quants minuts es van adonar que alguna cosa no rutllava: no hi havia més visitants i el primer monstre no va aparèixer... Tots tres van pensar que devia ser alguna novetat de l'atracció i van continuar. Però res, allò estava desert! Per molt que caminessin no sortia cap monstre i ningú feia ensurts. Això els va posar en alerta. De sobte van sentir un cop de porta molt fort i van fer un bot cridant. Ara sí estaven morts de por; no sabien què passava, es sentien sorolls i cada cop hi havia menys llum. De cop i volta la Sara va fer un crit: "Correu! Algú ve cap a nosaltres!" Van fugir passadís avall fins trobar la sortida. Van obrir la porta d'una empenta i al sortir es van quedar de pedra: no hi havia ningú, tothom havia marxat, els llums estaven apagats i només s'escoltava el vent xiulant entre les atraccions... Van aturar-se un instant fins que una veu els va deixar glaçats: - Psst! Veniu aquí! Qui els perseguia per dins de l'Hotel era el recepcionista, que els volia explicar què havia passat. Els monstres li havien robat la clau de l'Hotel i s'havien escapat per espantar a tothom, i ara corrien lliures pel Tibidabo. La única solució era recuperar la clau i fer-los entrar de nou al Krüeger Hotel. Així que tots tres es van posar en marxa i a la recerca de la clau. El Pol, el Abraham i la Sara avançaven en silenci pel parc, fins que van trobar els monstres discutint al costat de la Muntanya Russa. Estaven decidint qui havia de portar la clau i no es posaven d'acord. El Frankenstein era massa badoc i s'oblidaria la clau a qualsevol lloc, a l'home llop se li perdria amb tant de pèl i el Krüeger tenia punxes a les mans i no podia agafar-les. Mentrestant, amagats darrere dels cavallets, el tres amics decidien en veu baixa què podien fer. Aleshores el Pol va tenir una idea: es posarien l'un a sobre l'altre coberts amb una capa com si fossin una sola persona. El pla era acostar-se i fer-se passar per un dels monstres per convèncer-los de que ells havien de guardar la clau. I així ho van fer. Quan estaven llestos es van acostar als monstres i aquests es van quedar bocabadats al veure una persona altíssima amb cap de nen. -Tu qui ets? Com és que no t'em vist mai per l'Hotel? -Sí que hi sóc! El que passa es que tothom es pensa que sóc una columna de l'Hotel i no espanto a ningú. Quan he sortit us he sentit discutir per la clau i tinc la solució. La guardaré jo! Tots van murmurar i van preguntar-li per què. El Pol va explicar que com era un monstre tan alt, ningú li podia prendre i a més tots podrien controlar on estava en tot moment, ja que se'l veia des de ben lluny. Després de rumiar una estona, els monstres van acceptar i li van donar la clau. De sobte el Abraham, que estava a baix de tot, va perdre les forces i va fer caure el Pol i la Sara. Amb els ulls com a taronges, els monstres van veure que els havien enganyat i van arrencar a córrer darrere d'ells. Aquests es dirigien cap a l'Hotel on el recepcionista esperava a la porta. -Correu, entreu per aquí! Quan van entrar es van amagar darrere la porta i quan els monstres van entrar ràpids com fletxes, van sortir, van tancar la porta i van fer girar la clau. Ho havien aconseguit! El recepcionista els va agrair molt que l'haguessin ajudat a tornar a controlar els monstres. Des d'aquell dia, cada cop que tornaven al Krüeger Hotel, eren els monstres que s'espantaven al veure'ls!

Era dissabte i feia un dia genial: el sol il·luminava amb força la muntanya del Tibidabo i el pare del Pol havia decidit que anirien tots plegats al parc d'atraccions. Sense dubtar un segon, el Pol va trucar la seva amiga Sara per convidar-la. El cap de setmana no podia començar millor. Al arribar, es van afanyar a pujar a les atraccions. El dia passava ràpid, i després de berenar, ja havien pujat a quasi totes les atraccions. La Sara, que era la convidada, volia anar al Miramiralls però el Pol volia tornar a pujar, tan sí com no, a la Muntanya Russa. Després de discutir-ho una estona, no es van posar d'acord, però al final el Pol va cedir i van anar al Miramiralls. Pel camí els l’abraham va comprar cotó de sucre per animar al Pol, que, al veure com s'encenien les llums de colors del parc a mesura que el sol s'amagava, va sentir com si alguna cosa estigués a punt de passar... Quan van entrar al Miramiralls el Pol va dir que ll marxava sol per allà, que ja es veurien més tard. Ell ja hi havia estat molts cops, i creia que ja ho tenia prou vist, però de sobte, es va fixar en un mirall enorme que brillava més que cap altre i tenia els costats de fusta. Es va adonar que en realitat era una porta que algú s'havia deixat oberta. Es va acostar a poc a poc, va empènyer una miqueta el mirall i de sobte... Flash! El Pol va quedar enlluernat per un reflex intens. Quan va poder obrir els ulls va quedar meravellat. Havia viatjat a una ciutat fantàstica on els edificis tenien formes inimaginables i alguns eren tan alts que es perdien més enllà dels núvols. No s'ho podia creure: la ciutat semblava un parc i la gent que hi havia era d'allò més estranya. Alguns tenien forma de totxo i feien cara d’enfadats, i d'altres eren com xiclets, amables i reien tota l'estona. El Pol es va posar a jugar a pilota amb uns nens amb forma de xiclet que podien saltar i estirar-se moltíssim. Aquests li van explicar que en aquella ciutat la gent tenia la forma i característiques del seu caràcter, per això els que eren més tossuts i sempre estaven de mal humor eren totxos, mentre que si eres rialler i alegre podies ser lleuger i flexible. El Pol, com que estava content i emocionat, era com un xiclet superlleuger. Al principi no s'atrevia a provar, però va pensar que si era capaç de pujar a totes les atraccions del Tibidabo, també ho era per estirar-se i saltar tant. Així doncs, va jugar tot el dia amb els seus nous amics passant per sobre dels edificis i divertint-se d'allò més. Quan es va fer tard, va recordar que havia de tornar amb els seus amics i els nens el van acompanyar a veure el Guardià dels Reflexes, el protector de la ciutat. Aquest li va preguntar com havia entrat sense permís a la ciutat, i li va explicar que per marxar havia d'encertar una endevinalla sobre aquell lloc. El Pol, va acceptar i va escoltar atentament. -A veure, per haver estat discutint amb la teva amiga Sara, hauries de ser un Totxo o un Xiclet? En Pol aleshores va recordar que en aquell moment estava molt enfadat i tossut, per tant, havia de ser un Totxo. Però just abans de contestar va adonar-se'n que en realitat havia renunciat al que ell volia per fer feliç la Sara, per tant havia de ser... -Un Xiclet! - va respondre. -Felicitats, has encertat, ara ja pots tornar al teu món! - va dir el Guardià. Després d'acomiadar-se dels seus nous amics, una llum el va envoltar i de cop va tornar a la sala del Miramiralls on l'esperaven l’Abraham i la Sara. En Pol estava tan impressionat que no sabia per on començar a explicar el que li havia passat. Quan va dir que havia estat tot un dia a una ciutat estranyíssima amb gent de diverses formes, la Sara el van interrompre: -Però Pol, si només has estat cinc minuts fent una volta, què t'empatolles? En aquell moment va veure que no l'entendrien. Va decidir que es guardaria aquell magnífic record i que algun dia li explicaria a la Sara que, gràcies a ella, va viure una aventura única. De camí cap a l’hotel, tots tres es van quedar mirant el Tibidabo. Havia estat un dissabte fabulós que el Pol mai oblidaria.

Era dia d'excursió amb l'escola i el Pol s'ho estava passant d'allò més bé. Li encantava anar d'excursió al Tibidabo, i coneixia molt sobre el parc i la muntanya. Sempre que hi anava parlava amb els seus amics dels follets del Tibidabo, i no es posaven mai d'acord sobre si existien o no. El Pol estava convençut que sí, que eren els qui feien funcionar tot el parc, mentre que la resta creia que només eren part d'un conte de fades. Després de discutir-ho una estona, van dirigir-se al vaixell Pirata. Aquest cop, però, la resta de companys va pujar i ell es va quedar a la cua mirant com xisclaven de diversió. De sobte, tot anava més lent, com si s'aturés. I efectivament en pocs segons... tot el Tibidabo s'havia quedat congelat! Els seus amics a dalt del Piratta s'havien quedat amb la boca oberta cridant, els mestres estaven parats i tothom s'havia quedat com estava en aquell instant. El Pol, que per algun motiu podia moure's, va córrer en busca d'ajuda, però tots estaven ben quiets.

L’últim dia tots ens vam posar tristos... Havien estat els tres millors dies... Tristos com estàvem vam agafar el tramvia blau amb direcció a l’estació de tren.

En arribar a l’estació tots plegats vam comprar un bitllet i vam esperar uns quinze minuts... Una estona més tard quan ja aviem pujat al tren, que ens havia tocat uns seients amb taula, jo, portava un petit parxís portàtil.

Ara guanyava un, ara guanyava un altre, en plegat tots vam guanyar una de les cinc patides jugades entre tots. Ens vam passar una bona estona jugant; fins que... Propera parada: Tarragona Havíem estat quaranta-cinc minuts jugant! Un cop hem arribat a l’estació tots junts vam baixar. Vam agafar l’autobús i cadascun se’n va anar a casa seva un al Serrallo, l’altre a St. Pere i St. Pau... En fí així es com acaba questa história. Em despedeixo “ADEU”

FI    

L’ultim dia