JOCSFLORALS2

01

1-

12

1

Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 1

1

DIBUIX I FOTOGRAFIA

INNOCÈNCIA l Maria Robres

LLIBERTAT FORJADA | Montserrat Grau

BOB MARLEY |Pablo di Prima PAS A PAS | Júlia Stasny

Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 2

  

PREMIS  

2 

DIBUIX I FOTOGRAFIA 

INNOCÈNCIA |Maria Robres            Pàg. 01   BOB MARLEY |Pablo di Prima            Pàg. 01 PAS A PAS |  Júlia Stasny              Pàg. 01 LLIBERTAT FORJADA  | Montserrat Grau          Pàg. 01 

PROSA CATALANA 

TOT FINAL TÉ UN PRINCIPI | Xavier Martínez       Pàg. 03 

UN SOMNI MOLT ESPECIAL | Marta Guilleumes        Pàg. 05 POR ALS CANVIS | Ignasi Font            Pàg. 07 SENYOR I SENYORA FÈNIX | Ariadna Querol         Pàg. 08 UNA TARDA DIFERENT | Neus Sànchez          Pàg. 09 UNA REALITAT | Lluís Albert            Pàg. 12 UN TOMB PER BARCELONA | Neus Sànchez         Pàg. 13 

ANYS ... I TU ... I JO ... | Lluís Albert           Pàg. 15 

POESIA CATALANA 

PENSAMENTS | Martina Panadès            Pàg. 16 PER UN MOMENT | Mar Casanovas          Pàg. 17 PRINCIPI I FINAL | Marc Cortés            Pàg. 18 OCTAVES DEL NEN SOLDAT | Ariadna Querol        Pàg. 19 ODISSEA D’UN GRA DE SORRA | Glòria Barnés        Pàg. 20 

SOM UN CONJUNT, NO PAS DOS MÓNS | Paula Llorens      Pàg. 21 

TIC – TAC | Anna Masclans            Pàg. 21 

PROSA CASTELLANA 

EL GUARDIÁN DE LOS SUEÑOS | Berta Jofra         Pàg. 22 

ISIS | Guiomar Fresquet               Pàg. 23 CRÓNICAS DE UNA FAMILIA  | Mireia Martí         Pàg. 26 

¿LA TIERRA ES TAN GRANDE COMO PENSAMOS?  | Carlota Moscoso    Pàg. 29 

EL NIÑO SIN NOMBRE  | Ariadna Querol          Pàg. 30 

CREÍA EN ESTA ASOCIACIÓN | Martina Tusell        Pàg. 32 

INSPIRACIÓN | Beatriz de Peray            Pàg. 34 

POESIA CASTELLANA 

MEMORIAS | Oriol Moreno            Pàg. 37 CABALLERO | Jan Ivern              Pàg. 37 

LLENGUA ANGLESA 

MY BEST FAMILY HOLIDAY EVER | Beatriz de Peray        Pàg. 38 

LLENGUA FRANCESA 

J´AI BESOIN DE TOI | Lara Stoop            Pàg. 39 

SANS INSPIRATION | Beatriz de Peray          Pàg. 40 

LE SECRET DE LA ROSE | Anna Masclans | Clara Cera       Pàg. 41   

FOTOGRAFIA MATEMÀTICA 

MITJANA NATURAL | Berta Jofra            Pàg. 42 

FUNCIÓ PERIÒDICA  | David Quintana           Pàg. 42 

DISCONTINUÏTAT EVITABLE | Alejandro Sáez        Pàg. 42 

NÚMERO PI | Guiomar Fresquet             Pàg. 43 

    

  PROSA CATALANA 

3 

TOT FINAL TÉ UN PRINCIPI  

Xavier Martínez | 1r ESO | 1r Premi   

 

‐ Hola Núria, hem vingut des de Barcelona! –digueren en Joan i en Jordi. 

Ella  no  sabia  ben  bé  per  què,  però  no  podia  reconèixer  aquelles  cares.  Pensava:  “Com  poden 

recordar ells el meu nom? Jo l’únic que sé d’ells és el color de la seva roba.” 

Va  intentar fer un últim esforç  i  l’únic que  li va venir al cap van ser  imatges d’un temps molt fosc, 

llavors ja no va poder parar de pensar‐hi. 

El malson, que no es podia treure del cap, començava així: 

‐ Senyores i senyors, comprin els millors peixos del mercat! –anuncià la peixatera. 

‐ Mare, i si ens tornen a atacar? Tinc molta por! –exclamà la Núria a la seva mare, la Maria. 

‐ Ja ho sé que tens molta por, si et sóc sincera et diré que jo també en tinc. – reconegué amb els ulls 

humits. 

‐ Podem anar ja cap a casa ...–pregà la Núria. 

‐ No ploris més, ara hi anem –digué la mare. 

Quan van arribar a casa van trobar el seu pare Josep, plorant. 

‐ Què passa, pare? –li preguntà la Núria. 

‐ No podem esperar més, hem de marxar! –respongué el pare. 

‐ On hem d’anar? –li preguntà la Núria. 

‐ Tranquil∙la, ara t´ho explico. El general Franco ens està buscant, ens vol matar. El Jaume està a  la 

seva habitació recollint les seves coses. D’aquí a mitja hora marxarem –explicà el pare. 

‐ Pare, ets un mentider! Em vas dir que el Franco només buscava gent dolenta –digué plorant  la 

Núria. 

‐ Núria, si us plau, no ho empitjoris més, vés a la teva habitació i fes‐te la motxilla –digué amb veu 

suau la seva mare. 

Quan tots ja havien recollit les seves poques coses, van pujar a un carro i se’n van anar direcció cap a 

França. Durant el camí, tots quatre anaven parlant, amb la veu molt trista. 

‐ Pare, allà podrem viure i descansar en pau? –preguntà el Jaume. 

‐ Sí, d’aquí unes set hores ja hi serem, i podrem viure tranquils‐ digué el seu pare. 

‐ Mare,  i  si pel  camí ens  trobem  amb els homes d’en  Franco? Què ens passarà? –feu una doble 

pregunta la Núria. 

‐ Núria t’he dit que no pensis res dolent, pensa en què farem els quatre junts quan arribem a França 

–explicà afectuosament la Maria. 

‐ Diguis el que diguis tinc molta por! Jo no vull viure així! –replicà la Núria. 

‐ Va fills, ara dormiu una estona ‐digué el pare. 

Quan els dos fills estaven dormint en el carro, la Maria i el Josep es posaren a parlar: 

  

 PROSA CATALANA  

4 

‐  Josep, et  vaig dir que et  guardessis  l’orgull  a  la butxaca,  i que  si  a  l’escola et  feien explicar  les 

classes en castellà, que ho fessis i ja està –digué desesperada la mare. 

‐ Ja ho sé i ho sento molt. Tranquil∙la, a França viurem molt bé –replicà en Josep intentant calmar la 

situació. 

‐ A França s’arreglarà tot! Tu no penses en tot el que hem deixat enrere! –digué plorant la Maria. 

Quan els dos marrecs es despertaren, la Núria preguntà si podien parar. 

‐ Mare, pare, tinc pipí, que podem parar? 

‐ Sí, mira, allà, va baixa, sobretot vés ràpid –respongué la seva mare. 

Quan la Núria acabava de fer pipí, van veure com s’acostaven uns soldats. 

‐  Va pare, atia el cavall! –cridà el Jaume. 

Però de sobte, una bala travessà el cor d’en Jaume. 

‐ Mare, pare ... –foren les seves últimes paraules. 

‐ Senyors i senyores, facin el favor de parar, sinó tornarem a disparar –cridaren els soldats. 

‐ Sou gent molt cruel, l’únic que sabeu fer en aquesta vida és matar! –cridà molt fort la Núria. 

En Josep, la Maria i la Núria es van poder escapar i, finalment, van arribar a França. 

‐ Ja ha passat tot, ja hem arribat, encara que no tots ... –digué la mare molt trista. 

‐ Em sento culpable de tot el que ha passat, el Jaume s’ha mort per culpa meva, si no hagués anat a 

fer pipí, estaríem tots quatre junts –digué la Núria. 

‐ No hi pensis més, no és culpa teva –replicà el pare, intentant animar la seva filla. 

A França van viure durant dos anys  tranquils, però enyorant molt  la  seva  terra,  la  seva estimada 

Catalunya. Un dia, la Maria tornà de la feina tota esverada: 

‐ Josep, Josep l’exili s’ha acabat! Franco ha mort!  

‐ Quina bona notícia, ja podrem tornar a casa –afirmà Josep. 

Llavors: 

‐ Núria, Núria què penses? –li preguntà el seu marit, Pierre. 

La Núria i la seva família no van arribar a marxar mai de França. Sempre van viure recordant la seva 

terra, però ara ni això li quedava ... la Núria no recordava res més. 

‐ Núria, són els teus néts, el Joan i el Jordi –digué el seu marit, Pierre. 

Ella no podia saber qui eren, no recordava ni  les seves angúnies, ni  les seves tristeses, ni  les seves 

alegries ... excepte una cosa: la por de viure una guerra. Ara tenia Alzheimer. 

 

   

  PROSA CATALANA 

5 

UN SOMNI MOLT ESPECIAL 

 

Marta Guilleumes | 2n ESO | 1r Premi  

 

Voleu que us expliqui una història? Doncs endavant? 

Primer de tot em presentaré: em dic Hadij, tinc 6 anys i tinc un càncer. Visc a l’Hospital Sant Joan de 

Déu des dels 4 anys, doncs encara no he superat la meva malaltia. 

Sóc una nena molt alegre, divertida i, sobretot, xerraire. Tinc els cabells i els ulls negres com el carbó 

i la pell morena. 

Els meus pares es diuen Mohammed  i Nadja  i, com  ja deveu haver notat, són  immigrants. Jo,  igual 

que molts altres nens i nenes, vaig néixer en un camp de refugiats del Sàhara. 

Tinc una germana de 14 anys, la Sarai, i un germà de 10, l’Aidhin. 

A l’hospital hi tinc molts amics, com la Nuxka, la Clara, el Tom o la Joana, però el meu millor amic és 

el Sr. Bigotis, el meu osset de peluix, i sabeu per què és el meu millor amic? Perquè ell m’acompanya 

vagi on vagi, és  l’encarregat d’animar‐me a  les sessions de “quimio‐no‐sé‐què”  i amb ell he viscut 

milers d’aventures amb pirates, princeses, fantasmes i fades. 

L’altre dia, estava amb el Sr. Bigotis i la mare a la sal d’espera de la quimio, quan en va sortir la Clara. 

Feia molt mala cara! Em vaig espantar. 

La  infermera em va cridar. Em vaig ajeure a  la meva  llitera  i em van connectar a un aparell on hi 

havia un líquid llefiscós. 

Vaig obrir els ulls i estava ... enmig d’un bosc! 

Em vaig intentar orientar, però no tenia ni idea d’on estava. Allò era molt, massa, estrany. 

Vaig veure un turonet, i m’hi vaig enfilar. Des d’allà dalt, vaig veure el paisatge més bonic del món: el 

mar amb un cel de color rosat  i un bosc ple d’arbres ben estranys  i animalets bufons. Vaig desitjar 

que el Sr. Bigotis fos amb mi ... i vaig notar que estava a la meva mà. Visca! 

Anava a buscar ajuda quan, del no‐res, va aparèixer una noia d’uns 16 anys molt bonica i delicada. 

Anava amb un vestit rosa pàl∙lid amb un estampat de flors molt graciós. Però la cosa més curiosa era 

que sota el seu vestit tenia unes ales! 

Em va dir que es deia Dione, que tenia 17 anys i que era una nimfa del bosc, una fada de la natura. 

Em va explicar que estàvem a Satúrnia, un món màgic on vivien tot tipus d’éssers, des de trols fins a 

fades madrines.  

Em va preguntar si feia molt que era allà: 

‐ Vius aquí des de fa molt? 

‐ No, acabo d’arribar! –vaig contestar‐li. 

‐ I no tens casa, oi? 

‐ No, però no crec que en necessiti, segurament aviat em vindrà a buscar la mare! 

La Dione es va posar a riure. 

  

 PROSA CATALANA  

6 

‐ Però que estàs de broma? No es pot sortir de Satúrnia! 

‐ Què? Però si  jo visc a Barcelona, en un hospital!  I  tinc casa,  família, amics  ... No em puc quedar 

aquí! 

‐ Doncs diria que tens un problema, perquè ningú no ha pogut sortir mai de Satúrnia! 

Em vaig desesperar. Necessitava sortir d’allà i tornar a la Terra! 

‐ Un moment! –va cridar la Dione al veure que em posava a plorar‐ Potser sí que hi ha una manera 

d’escapar d’aquí. 

‐ De debò? 

‐ Sí! L’única forma de marxar és aconseguir que et despertis a la realitat. 

‐ Però això és molt fàcil! –vaig dir emocionada. 

‐ No diguis mai això! No és pas tan fàcil com sembla. 

‐ Per què? 

‐ Doncs perquè quan entres a Satúrnia, simultàniament, entres en un son molt profund i molt difícil 

de trencar. 

La Dione em va portar a  la seva casa‐arbre,  i em va presentar  les seves amigues nimfes:  la  Idia,  la 

Mèlia, la Lara, la Selene i l’Atlanta. 

Totes volien col∙laborar. 

Per no  aixecar  sospites  em  van disfressar  com una nimfa,  amb un  vestit blau  turquesa  amb uns 

dibuixos de flors. Em van col∙locar unes ales falses darrere l’esquena i em van posar una corona de 

flor i perles pels cabells. Em van maquillar amb purpurina i pintures molt boniques. 

Em  van anar  a presentar  a  la Gran Nimfa  com  si  fos una  aprenenta de nimfa del bosc,  i  s’ho  va 

creure! 

En sortir del palau de la Gran Nimfa, que era la nimfa més anciana i important, em van explicar com 

ho faríem per tornar‐me a la realitat. 

Em van dir que havien d’aconseguir sobresaltar‐me tant que m’hagués de despertar a la Terra. 

De  sobte es  va aixecar un  fort  vent,  i  la meva  corona  va  començar  a  volar. Ens  vam posar  totes 

juntes a perseguir‐la.  Just quan  la vaig agafar, vaig notar una  força molt potent dins meu, com  si 

tingués un poder sobrenatural, i vaig poder acabar amb l’Ombra del Mal. 

En  fer‐ho,  la Dione em va dir que s’alegrava d’haver‐me conegut,  i em va  tornar a donar  la meva 

roba, però em va regalar la seva corona de flors. 

Vaig obrir els ulls: estava al llit amb el Tom, el meu marit. Jo estava molt espantada. El cor m’anava a 

cent  i vaig obrir, tremolant, el calaix més vell de  la casa, el dels meus records de  la  infantesa. Vaig 

ficar‐hi la mà i vaig notar una força extraordinària. Vaig treure la mà del calaix amb la corona de flors 

de la Dione. Ja feia una colla d’anys que havia sortit de l’hospital, però continuava recordant aquella 

història fascinant de Satúrnia. Confiava en què  la Dione seguís allà, per si algun dia  la necessitava. 

Confiava en què la jove Hadij seguís amb ella.  

   

  PROSA CATALANA 

7 

POR ALS CANVIS  

Ignasi Font | 2n ESO | Accèssit  

 

Aquell 23 de juny em vaig despertar amb moltes ganes d’anar a l’escola. Era l’últim dia abans de les 

vacances d’estiu i a més a més era també el meu últim dia en aquella escola, i per això estava molt 

neguitós.  Per  motius  de  feina  destinaven  al  meu  pare  en  una  altra  ciutat.  Hi  havia  diverses 

candidates, entre elles Nova York, Londres o Roma, tres ciutats que sempre havia volgut conèixer. 

Quan vaig arribar a casa, el pare ja hi era i la mare feia cara de pomes agres. Vaig intuir que alguna 

cosa no anava bé,  i ho vaig saber del  tot quan el pare em va dir que segués al seu costat perquè 

havia de parlar amb mi. Els propers tres anys no viuríem a Europa, sinó que el destinaven a Dakar, 

Senegal. Jo em vaig enfadar moltíssim. Ja em veia a l’Empire State, al Big Ben o entrant al Coliseu, i 

ara de cop i volta em volien enviar al continent africà. 

Faltava només un dia per marxar al Senegal,  i  jo encara no tenia totes  les meves coses a punt, em 

sentia fatal, molt enfadat. L’endemà em vaig despertar molt d’hora i em vaig afanyar a preparar tot 

el que m’havia d’emportar. A dos quarts de set un taxi ens va recollir per portar‐nos a l’aeroport. 

El temps va passar molt de pressa. En un moment havia deixat enrere casa meva i em trobava en un 

taxi senegalès camí de la nostra nova casa. La casa no era tan gran com la que teníem, però em va 

sorprendre, era molt maca. 

Al  dia  següent,  quan  ja  estàvem  situats  i  organitzats,  vàrem  decidir  d’anar  a  conèixer  una mica 

aquella ciutat. El que veia m’impressionava molt perquè era una ciutat molt diferent que Barcelona. 

Hi  havia  pols  per  tot  arreu,  els  carrers  eren  plens  de  venedors  i  hi  havia  un  tràfic  de  vehicles  i 

persones  impressionant. També em va sorprendre  la pobresa que hi havia  i vaig saber que era un 

afortunat per ser d’on venia. 

Vam  tornar molt  tard  i morts  de  gana.  El  pare  va  proposar  d’anar  a  sopar  al  “Kuba”  un  petit 

restaurant situat davant de casa. Allà em vaig sorprendre una altra vegada, el menjar estava molt i 

molt  bo.  El  cambrer  que  ens  va  atendre  era  un  noi  de  la   meva  edat,  jo  el  veia  un  nen.  Es  va 

presentar, es deia Alassan, i va ser molt amable amb nosaltres. Ens va explicar que era el restaurant 

dels seus pares. Quan ens va portar el compte, em va proposar d’anar a jugar a futbol amb ell i els 

seus amics al dia  següent. Volia que  conegués més gent d’allà.  L’endemà em va venir a buscar a 

casa. El punt de trobada amb els altres era un petit parc situat darrere del restaurant, on hi havia 

dues porteries. Em va presentar els  seus amics, en Crub,  l’AKu  i en  Jasho. Em vaig  sorprendre de 

nou, tots semblaven molt bona gent, feliços, sense deixar de somriure i contents d’haver fet un nou 

amic. 

Vaig tornar a casa molt diferent,  ja no ho veia tot negre. Començava per a mi una nova vida  i una 

nova manera de veure el món. Avui puc dir que l’Àfrica va ser per a mi una experiència inoblidable. 

  

 PROSA CATALANA  

8 

SENYOR I SENYORA FÈNIX  

Ariadna Querol | 3r ESO | 1r Premi  

 

Mentre el senyor Fènix queia escales avall i sentia com els seus ossos cruixien en trencar‐se, encara 

somreia per la felicitat del seu últim record: li havia tocat la loteria –cinc milions d’euros! Corria cap 

al  banc mentre  la  seva  dona,  la  senyora  Fènix,  s’arreglava  per  sortir. Des  del  seu  casament  era 

gairebé  l’única  cosa  bona  que  li  havia  passat.  Aviat  l’estima  s’havia  transformat  en  exigència  i 

discussió, però aquell bitllet de  loteria era com  la  llum al  final del  túnel, com el sol després de  la 

tempesta. 

Tot  i  que  el  seu  cos  rodolava  pels  angles  esmolats  dels  esglaons,  tot  i  que  les  seves  vèrtebres 

semblaven explotar una a una i deixar‐se anar com les peces d’un scalextric  ‐quant havia gaudit de 

nen amb aquell joc!‐, somreia i somreia. Veia palmeres, platges llunyanes, mansions espectaculars, 

cotxes esportius. Com seria conduir sobre una carretera acabada d’asfaltar, en una ciutat de rics? 

Calia sobreviure per gaudir‐ho. Cinc milions d’euros li garantien un bon repòs, un hospital de qualitat 

i una recuperació segura. Però, quants esglaons quedaven encara? 

No  notava  les  extremitats,  s’hauria  quedat  ja  paralític? Quina  importància  tindria  això  amb  cinc 

milions d’euros a la butxaca? S’imaginava sota  el sol, amb els ulls tancats i el vent despentinant‐li la 

melena que  es deixaria.  Sí,  sempre havia  volgut  deixar‐se melena,  sí,  seria un  sempre‐jove! Què 

còmoda resultava la seva cadira de rodes motoritzada, ultralleugera i refulgent d’or, quina admiració 

despertaria! Que feliç era mentre queia i sentia com s’esquinçaven els seus músculs! 

Però, i si morís? No, no, ara?, no s’ho podia permetre. Bah, què caram! I què importava això? És que 

no tenia cinc milions d’euros per pagar‐se un enterrament que seria l’enveja dels seus amics? Quin 

gran  taüt  tindria  llavors, amb  la millor  fusta de  totes, no, no,  res de  fusta,  ... de platí!  I quin gust 

sentiria en el seu  interior, amb els seus cinc milions per gastar!  I  la senyora Fènix, quina vídua tan 

preciosa! 

El senyor Fènix, com va voler mentre baixava rodolant escales avall, va tenir el seu gran funeral. I la 

senyora Fènix, quina vídua tan preciosa, i alhora tan rica! I tot amb una empenta de res ... 

  PROSA CATALANA 

9 

UNA TARDA DIFERENT  

Neus Sànchez | 4t ESO | 1r Premi   

 ‐ Porta’t bé, bonica. –La mare,  com  sempre, es preocupa molt quan em deixa  sola a  casa. Total, 

seran un parell d’hores, però ella pateix per mi.‐ No obris la porta a ningú, ni t’hi acostis. Ja saps que 

nosaltres portem claus, el pare i jo. Així que ja entrarem sense trucar al timbre. 

‐ Sí, mama, com  sempre. Per una  tarda que em deixeu  sola  ... –cada vegada el mateix.  I després 

vénen sempre ben d’hora, perquè patien, em tracten com si tingués vuit anys i ja en tinc quinze, coi! 

Els faig un petó i tanco la porta just quan comencen a baixar l’escala. 

‐ Per fi, sola, quina tranquil∙litat a casa! I ara, el sofà és meu! 

Vaig córrer pel passadís i vaig fer un bot per estirar‐m’hi. Quin cop més bèstia em vaig donar al cap 

amb el braç del sofà. Em va sortir un bony de seguida  i mentre me’l fregava amb els dits de  la mà 

perquè em passés el mal, vaig notar un  formigueig pel clatell  i  llavors me’n vaig adonar:  totes  les 

matemàtiques  fugien  del meu  cap.  En  un  no  res,  tots  els  números,  lletres,  signes  i  conceptes 

matemàtics van marxar corrent passadís enllà. 

Em vaig quedar sorpresa però no hi vaig donar  importància pensant que era el cop. Vaig  tornar a 

fregar‐me el bony i vaig mirar el rellotge per veure quant temps em quedava abans no tornessin els 

pares. No vaig saber llegir el rellotge. Com és que no sabia l’hora? Vaig agafar el comandament de la 

televisió, però tampoc vaig aconseguir reconèixer els números. Llavors ho vaig entendre tot. No era 

un somni! Totes les matemàtiques havien fugit del meu cap. 

Em vaig esverar molt i més quan vaig recordar que dilluns tenia un examen. Les havia de trobar fos 

com fos. Vaig córrer per tot el pis buscant‐les, però havien desaparegut. S’havien esfumat com per 

art de màgia. Vaig començar a cridar: 

‐ Números, on sou? Matemàtiques, on us heu amagat? Per què heu fugit? Va, no em feu això si us 

plau ... ja sé que vosaltres i jo no hem estat mai gaire amics. Ja sé que no us faig quedar mai massa 

bé davant l’Elias, però no és culpa meva, sou molt difícils. D’una a una, encara, us veig, us reconec, 

però quan us comenceu a barrejar, que si divisions, que si sinus, que si logaritmes ... És que no m’ho 

feu fàcil! –vaig cridar‐los durant força estona. 

‐ Números, números  ... que no voleu  tornar al meu  cap? Que no us agrada? Au, vinga  ... Torneu 

bonics ... –si algú em veiés es pensaria que m’he tornat boja. –Va, sortiu, que he d’estudiar! 

Vaig mirar per tot arreu. Primer, pensant que els trobaria de seguida, per  llocs fàcils: el menjador, 

l’habitació, sota el llit, a la cuina ... però veient que no esl trobava vaig començar a mirar més a fons: 

dins l’armari, als calaixos, dins el pot de llapis, dins la paperera, a l’armariet del lavabo ... Vaig mirar 

per tot arreu però no apareixien enlloc. 

Vaig tenir una idea: potser amb un altre cop tornarien a entrar, però la vaig desestimar en adonar‐

me que si ho  feia, m’arriscava a perdre  tota una altra assignatura! No sabia ben bé què  fer  i vaig 

  

 PROSA CATALANA  

10 

pensar amb el que sempre diu  l’avi “no es pot treballar amb  la panxa buida”,  i dit  i  fet, me’n vaig 

anar a berenar. 

A la cuina, vaig omplir el got de llet, hi vaig afegir el cacau i el vaig dur a la taula del menjador. Vaig 

tornar a la cuina per agafar un plat amb galetes i, quan tornava al menjador, quina sorpresa em vaig 

endur en veure el got buit. 

‐ Ostres! I la llet? –no somniava, havia omplert el got fins dalt, amb molt cacau com a mi m’agrada, i 

jo no me l’havia begut. Qui podia haver‐se‐la begut? A cas només hi era jo, però ... se l’haurien begut 

les matemàtiques? Les matemàtiques beuen llet? L’alimentació de les matemàtiques no ens l’havien 

explicat mai. Sempre ens han explicat com se suma, com es multiplica, com s’aïllen  les  incògnites, 

però dels costums de les matemàtiques no ens n’havien explicat res ... Vaig pensar que no hi perdia 

res  per  comprovar‐ho. Vaig  tornar  a  omplir  un  got  de  llet  i,  des  del  passadís,  vaig  observar  què 

passava. 

Vaig veure com tot de números  i conceptes matemàtics corrien cap al got. Un sin que aixecava un 

signe – que sostenia un 8 que bevia llet i, de plena com tenia la panxa semblava un 0, al seu costat, 

sobre una torre de log, un 1 bevia també; i al davant, sobre una √ , un ∞ somreia satisfet fregant‐se 

la panxa. Els vaig deixar beure tranquils,  ja devien començar a estar tips perquè trigaven més que 

amb el primer got. Llavors em vaig decidir. A poc apoc, per no espantar‐los, vaig entrar al menjador i 

els vaig saludar. 

‐ Hola, sóc l’Agnès! –Vaig intentar mostrar‐me simpàtica i agradable perquè fos més fàcil convèncer‐

los, però just acabat de dir “nès” ja no quedava ningú al costat del got. Llavors vaig veure clar que els 

hauria d’atrapar. 

Vaig anar a buscar el caçapapallones del pare  i després vaig  tornar a omplir el got de  llet. No va 

fallar. Que  en  són  de  golafres  les matemàtiques! Només  girar‐me  ja  hi  tornaven  a  ser,  totes  al 

voltant del got. Sense pensar‐m´ho, amb un moviment ràpid vaig fer anar el caçapapallones i les vaig 

atrapar totes. Amb molta cura les vaig posar dins d’un pot de vidre i el vaig tapar amb la mà perquè 

poguessin respirar. El pot era ple a vessar. N’hi havia que les coneixia, per exemple, les lletres: la a, 

la be, la ce, la zeta, la ics i la i grega, etc. però d’altres eren paraules sense gaire sentit: log, sin, cos, 

tg,  etc. Què  volien dir?  I  tots  aquells  signes? Com  es deien? Guió,  creu,  ve baixa  amb una  ratlla 

enganxada al cap, dos guions un sobre  l’altre...? no recordo res. Em vaig armar de valor  i els vaig 

tornar a parlar: 

‐ No sé què ha passat, però necessito que torneu dins meu, us necessito. No recordo el vostre nom, 

per què heu sortit del meu cap? 

‐ N’estàvem tips, tips que no t’agradéssim  i que sempre malparlessis de nosaltres; tips que no ens 

fessis servir correctament, tips que per no esforçar‐t’hi ens fessis servir equivocadament. No podíem 

més, i a la primera oportunitat que hem tingut, hem fugit. Ja trobarem algú que ens estimi més. 

‐ Home, això no m’ho podeu fer! Què us heu cregut? Va, torneu al meu cap... 

‐ Ni pensar‐ho. 

  PROSA CATALANA 

11 

‐ Va, si us plau, us prometo que estudiaré més! Però  ja sabeu que a mi em costeu una mica. Jo no 

puc treure excel∙lents! 

‐ Ningú t’ha dement cap excel∙lent, però una mica de dignitat sí, que tu no t’hi esforces, fas el mínim 

per aprovar i encara. Va, si ens promets esforçar‐t’hi més tornarem amb tu. 

‐ Això és xantatge! 

‐ Sí, però tu tries: ens vols o no ens vols? Ja mirarem de fer‐nos més entenedores però tu hi has de 

posar de  la  teva part. Ara, pensa‐t’ho bé, perquè  si  ens enredes, el proper  cop  ...  adéu‐siau per 

sempre més! 

‐ No, no! Ho tinc claríssim, us necessito. Us prometo que estudiaré més  i amb ganes. Torneu, si us 

plau! 

‐ Doncs au, treu la mà perquè puguem sortir del pot. 

En un moment el pot es va buidar i ja no els vaig veure. M’haurien enganyat, haurien fugit? 

‐ Agnès! Hola! Som els pares, on ets? –Oh, no, els pares! Què els diré de les matemàtiques? –Agnès! 

Quants cops  t’hem de dir que no ens agrada que mengis al  sofà! –El got,  la  llet  i el plat amb  les 

galetes  encara  eren  sobre  la  tauleta  de  davant  del  sofà.  Com  els  podia  dir  que  encara  no  havia 

berenat? No es  creurien que  la  llet no me  l’havia begut  jo. –Agnès,  tres gots de  llet? Tanta gana 

tenies? 

‐ Ho sento pare, em sap greu. Perdoneu‐me. És que en quedar‐me sola m’ha entrat molta gana i he 

begut un got de llet, però després m’ha entrat més gana i tenia la tele encesa ... 

‐ D’acord, d’acord, no passa res, tranquil∙la. Que no ens fas un petó? 

‐  Sí! Hola  pare,  hola mare.  Feia  cent  tretze minuts  que  us  trobava  a  faltar!  –Ostres!  Com  havia 

calculat això tan de pressa? 

‐ Coi, Agnès, si que t’has avorrit aquesta tarda, que fins i tot has calculat això! Justament tu, que les 

matemàtiques ... 

‐ Mira pare, a partir d’avui m’agradaran. –Vaig riure  i vaig pensar en tots els números  i signes que 

tenia dins del cap  i amb  la promesa que els havia  fet. Vaig abraçar els pares  i els vaig agrair que 

m’haguessin deixat sola. Els va estranyar, però jo sabia que si no m’haguessin deixat sola, ara encara 

no m’agradarien les matemàtiques.    

  

 PROSA CATALANA  

12 

UNA REALITAT  

Lluís Albert | 4t ESO | Accèssit      

          

Era el dia de la producció, segons marcava el calendari oficial. Jo, assegut al lloc que em pertanyia a 

la classe, restava pensatiu davant l’immens full blanc, la ploma estilogràfica i els nous rellotges que 

per  fi ens havien decidit col∙locar a  les aules. Aquest avançava regularment, complint amb  la seva 

feina. Marcava quasi un quart de deu. 

De nou, em tornava a trobar en  la mateixa situació que un any enrere:  la ploma, el full, els minuts 

que avançaven  ... Els Jocs Florals de  l’escola  i Sant Jordi  ja es trobaven a  la volta de  la cantonada. 

Tornava a tocar formular la pregunta anual de la data ... Què escric? Aquesta era una pregunta que 

desencadenava  tota  una  sèrie  qüestions  inacabables  al  seu  darrera:  com  escric? De  qui? Quan? 

Com? Per què? [...] un no acabar. 

Tenia molt clar  la  fotografia que presentaria per al concurs però, quin  text? Havia d’inventar‐ne  i 

enginyar‐ne un, fos com fos! Vaig deixar la ment en blanc i el primer que em va venir al cap fou una 

frase que durant aquest trimestre havia sentit moltes vegades, una frase que  la sentia diàriament: 

“Infinit, no és un nombre, és un símbol!”  la  frase  la sentíem quan algú preguntava qualsevol cosa 

relacionada amb l’infinit a l’hora de matemàtiques. Al professor, li encantava dir‐la. 

Quina  relació  tenia  aquella  frase  amb  els  Jocs  Florals?  Vaig  rumiar  i  rumiar  com  lligar‐ho,  com 

escriure, com aprofitar‐la  ...  la  frase em dugué a escriure un  text que, difícilment guanyaria, però 

que pretenia transmetre la realitat. 

“INFINIT, NO ÉS UN NOMBRE, ÉS UN SÍMBOL! 

Cada dia, donava voltes a aquella  frase  ... Tenia molts significats  ... no solament en el món de  les 

matemàtiques ... 

Vaig començar a pensar i a rumiar ... Infinit ... Símbol ... el més perfecte que existeix, el més bell, el 

més bonic ... l’únic ... 

Vaig decidir  fer una  llista  i classificar  l’infinit, no com ho  fèiem a  la classe –segons el criteri de  la 

suma, resta o divisió‐ sinó mitjançant  la relació del símbol amb  l’actualitat  i  la visió del món. Vaig 

començar a  relacionar  l’infinit amb  fets, moments, objectes,  successos, vivències,  realitats  ... que 

caracteritzen i que haurien de caracteritzar el nostre món. Vaig decidir: 

Què hauria de ser  infinit? Infinit, com  l’oceà, hauria de ser  la dolça estimació cap a  les persones ... 

Infinit, com l’univers, hauria de ser l’amor passional cap a qui més estimes ... Infinit, com les fulles, 

hauria de ser aquella nostàlgia cap a qui ja no hi és ... Infinit, com el temps, hauria de ser ... 

Què no hauria de ser infinit? Què hauria de ser limitat? Precís, limitat i inexistent hauria de ser tot 

allò que molts  volen  i uns quants més no  volen. Precís,  limitat  i  inexistent hauria de  ser  aquella 

fredor i distància que porta a la guerra, a l’enveja i a la violència. Precís, limitat i inexistent, hauria de 

ser aquell malestar entre molta gent. Precís, limitat i inexistent, hauria de ser aquell personatge que 

  PROSA CATALANA 

13 

es dedica a explotar gent per fer‐la treballar. Precís,  limitat  i  inexistent, hauria de ser aquella  lluita 

pel triomf i l’afany d’acaparar‐ho tot ... Precís, limitat i inexistent, hauria de ser... 

Infinit... Precís...  Inexistent...  Indivisible... Limitat...  Infinita és  la vida, el record  i  l’estimació.  Infinit, 

no és cap nombre ... Infinit, un símbol ... un símbol totalment cert, un símbol que engloba tot aquell 

qui sap viure, estimar i recordar; tot aquell qui sap apreciar la bona gent, els bons moments, la bona 

terra,  els  bons  actes;  tot  aquell  qui  sap  valorar,  positivament,  tot  allò  que  és  realitzat  ... 

indubtablement, tot això és INFINIT.” 

Això és el que havia escrit ... No n’estava massa convençut i escriure sobre l’infinit ... no era massa 

literari ni poètic ... Algun Joan Maragall o Quim Monzó havia escrit sobre l’infinit? No! 

Malgrat això, jo ho havia intentat. La vida, si un vol, és infinita. Pot semblar incomprensible, però és 

real. 

    

UN TOMB PER BARCELONA  

Neus Sànchez  | 4t ESO | Accèssit  

 

Veig  la meva  ciutat als meus peus. Sempre hi he viscut. Al  capdamunt, ben amunt, envoltada de 

família i amics. Però s'ha acabat. Ara ja no puc fer‐me enrere. M'ha arribat l'hora. Com moltes de les 

meves germanes  i amigues he de deixar  la meva  llar. Però no estic trista, m'agradarà voltar per  la 

meva ciutat, a casa sempre en parlen, i si no fos perquè m'arriba el moment, no la podria conèixer. 

Ja és l'hora, som‐hi! 

Guaita! L'Observatori Fabra. El pare sempre m'havia explicat que quan ell era petit no hi havia cap 

arbre que el tapés. Vaig seguir baixant Collserola. Al darrere veia el Tibidabo  i al davant, al fons, el 

mar que veia des de casa, que n'és de gran! El vent m'acompanyava  i, dolçament, m'acostava a  la 

ciutat. He passat pel Putget, llàstima que no pugui visitar el Parc Güell... 

Ai, ai, ai, ai, ai...! Uf! M'ha anat d'un pèl! Gairebé topo amb aquest turista. Sort que l'he esquivat a 

temps, no sé què m'hauria fet. Badava com jo mirant la Sagrada Família. El pare ja me n'havia parlat, 

és un temple molt antic i encara no l'han acabat. Ja fa cent anys que l'estan construint... És magnífic! 

Quina sort que he pogut visitar les torres. No me l'imaginava així, és immens! I les grues, també! Des 

de  casa  no  ho  semblava. Aquell  edifici,  ara  hi  caic,  ha  de  ser  aquell  que  al  vespre  es  veu  blau  i 

vermell, fa més goig de nit que no pas de dia.  

Quin vent més  fort que  fa ara! No  sé on aniré. Sense ni adonar‐me'n m'he  trobat  sobre  la gespa 

humida del Camp Nou. Paro una estona i descanso sobre la gespa. Que ben regada que la tenen, és 

molt gran i s'hi està molt bé. No em faria res quedar‐m'hi força estona, però això de ser inquieta em 

ve de família i no ho puc evitar.  

  

 PROSA CATALANA  

14 

Ja sóc a Montjuïc. Quants arbres, n'hi ha que vénen de països molt llunyans! M'ha semblat veure un 

parent llunyà per part de la mare però no em puc aturar‐me a saludar‐lo. Mira, el Palau Sant Jordi i 

l'Estadi, m'hauria agradat ser‐hi per veure els Jocs Olímpics! Però encara no havia nascut. I torno al 

mar. Des de casa, quan el mirava, m'imaginava  jugant a  l'aigua, deixant‐me portar per  les onades, 

tot observant els grans vaixells que surten del port cada dia. El que no m'imaginava era l'olor d'aigua 

salada i de peix, acostumada sempre a l'olor de muntanya, de brucs, pins i estepes, dels bolets de la 

tardor... Ara que hi penso, què deuen fer els pares?  I els amics? Més val que no hi pensi que sinó 

m'entristiré.  

Jec a la sorra de la platja de la Barceloneta. Es nota que s'ha acabat l'estiu. Hi ha molta poca gent i 

ningú  no  es  banya. Millor,  així  puc  gaudir  d'una  estona  de  soledat  per  pensar.   No  em  faria  res 

quedar‐m'hi  definitivament... M'agrada  veure  passar  les  barques  de  pesca,  però m'espanten  els 

vaixells plens de contenidors i els grans creuers que es veuen a l'horitzó. 

Ara  sí que no  sé  cap on  vaig. Però mentre passo pel Port,  tinc  temps de  saludar Cristòfol Colom 

abans de fer un tomb pel zoo.  

M'enyoro, ja fa un parell de dies que vaig marxar de casa. El pare em va dir que li agradaria tenir‐nos 

a tots a casa, però que no podia ser. La nostra família és així. Em va explicar que algun any ho havia 

intentat, però que no podia retenir‐nos a casa, que era llei de vida, que nosaltres som així. No volia 

plorar, però no puc aguantar‐me les llàgrimes. On seran les meves germanes? Hauran vist el mar? O 

potser hauran anat Vallès enllà? Què serà de mi, ara? No m'agradaria que em trenquessin, ni que 

m'aixafessin, i encara menys que m'escombressin, però potser tindré més sort. Potser m'agafarà un 

d'aquells naturalistes que passegen de vegades per casa i, amb compte, em premsarà, o potser una 

parella d'enamorats em recollirà i em posarà entre les pàgines del llibre que s'estan llegint a mitges, 

o  potser  em  recull  un  nen  i  se m'endú  a  casa  seva  i  em  penja  en  un  suro.  Sí,  això  és  el  que 

m'agradaria més. Així  podria  fer‐li  companyia  i mirar  com  juga  i  cantar  amb  ell  les  cançons  que 

aprèn. 

No he acabat a l'habitació de cap nen. He tingut més sort: he acabat en un mural de la tardor de la 

classe dels esquirols. És molt millor, m'agrada veure com aprenen a escriure, com  la senyoreta els 

ajuda a cordar‐se  la bata, com enganxen els gomets, com canten... He tingut molta sort  i sóc molt 

feliç, tot i que enyoro la muntanya i sobretot les històries del pare. Però ja m'ho va dir: “mai sabràs 

on aniràs a parar, sent una fulla, sempre tindràs el destí lligat al vent”.                                                                    

  

  PROSA CATALANA 

15 

ANYS ... I TU ... I JO ...  

Lluís Albert | 4t ESO | Premi Goretti Serrano  

 

Benvolgut Avi, 

Ets aquí, al meu costat,  formant part de mi. Ets entre  tot el que  t’ha envoltat durant  tota  la  teva 

vida. Entre el que t’ha fet créixer i tot el que has fet créixer.  

Han passat ja força anys des que anàvem a l’hort a buscar els tomàquets per portar‐los a l’àvia per 

fer‐ne conserva. Han passat ja força anys des que caminàvem per les muntanyes a buscar els fòssils 

per portar‐los a l’escola i fer‐ne l’estudi. Han passat ja força anys des que corríem pels serrats a fer 

les  cabanes  per  dormir‐hi  amb  l’àvia  i  fer‐hi  gresca. Han passat  ja  força  anys  des  que  anàvem  a 

buscar els bolets per portar‐los a l’àvia i fer‐ne dinars. Han passat ja força anys des que nedàvem a la 

bassa per enfortir els ossos per poder competir amb els cosins i guanyar‐los les curses. Han passat ja 

força anys des que restava al foc per escoltar les històries i fer‐te preguntes.  

Han passat ja força anys... El temps avança però jo, més que mai, segueixo viu al teu costat, pendent 

de  tot  el  que  fas  i  de  tot  el  que  dius.  Tu  i  jo  som  paral∙lels  dins  aquest  lloc;  tu  i  jo  avancem 

paral∙lelament. Malgrat que no ho pugui semblar, és així. 

Ara tot és diferent. Vaig plorar en assabentar‐me’n, he vessat  llàgrimes en veure’t, em  lamento en 

pensar‐hi... Són tots aquests planys els que ens mantenen vius, aquests plors que reguen  la nostra 

relació. Tot i no recordar el meu nom, el meu naixement, les meves aficions, les nostres vivències ni 

els nostres moments, la teva amarga malaltia encara et permet recordar que sóc algú important per 

tu, algú estimat  i algú que  t’acompanya diàriament per emprendre un camí o altre, com  sempre, 

units.  

És per això que tu ets  la persona més preuada  i única. Mai no he pogut tenir una persona com tu, 

tan a prop meu. Per això, Avi, moltes gràcies! 

  

 POESIA CATALANA  

16 

PENSAMENTS  

Martina Panadès | 1r ESO | 1r Premi   

 És una satisfacció 

poder tenir esperança, 

ser fiable per tothom i donar confiança. 

 

Sempre tenir una meitat assegurada 

davant d’un projecte, 

i fer rodar el timó 

seguint les pautes del vent, 

clavar ben lluny l’àncora 

o no clavar‐la mai, 

per mai haver de parar al camí, 

que un mateix ha de seguir. 

 

Has de saber viure en una comunitat, 

però sempre defensant 

el que pertany a la teva llibertat. 

 

Tenir opció és important 

però a voltes has de saber escoltar 

i deixar‐la respirar.    

  POESIA CATALANA 

17 

PER UN MOMENT   

Mar Casanovas |  2n ESO | 1r Premi  

 

Dos camins se separen, 

dos destins s’acomiaden, 

la persona que estimes se’n va, 

i no la pots fer tornar. 

 

Tendres moments s’escapen, 

somriures en el pensament, 

dolces mirades que esclaten, 

s’esvaeix tot en un moment. 

 

Si pogués agafar‐lo de la mà, 

i no deixar‐lo marxar, 

si el vent bufés demà, 

i me’l pogués retornar. 

 

L’abraçaria ben fort, 

per sentir‐lo bategar, 

el gronxaria amb el cor, 

per tornar a començar. 

 

Espero, somio, estimo ... 

 

   

  

 POESIA CATALANA  

18 

PRINCIPI I FINAL  

Marc Cortés | 2n ESO | Accèssit  

 

Una flor acaba de néixer 

i, inexperta, va avançant. 

Va assaborint mica en mica 

el que la vida li va donant. 

 

La flor creix aprenent 

amb la saviesa de la gent. 

Veu passar el temps 

i no pas lentament. 

 

La flor ja és gran, 

amb una experiència gegant. 

Ha patit i ha estimat 

i tots l’han ajudat. 

 

Quan arribi el final 

no es penedirà del que era, 

doncs amb plors i somriures 

ho haurà fet a la seva manera.    

  POESIA CATALANA 

19 

OCTAVES DEL NEN SOLDAT   

Ariadna Querol | 3r ESO | 1r Premi  

 

Hi ha una corda que envolta la terra, 

és com un fil que la talla pel mig, 

és el tròpic on sempre hi ha guerra, 

on tots els nens han nascut per fugir. 

Cor capgirat que a la sorra s’aferra, 

guerrers que maten ja volen morir. 

Volten set mil diminuts militars, 

que travessen amb mirades de glaç. 

 

Nens soldat envoltats de foc i mines, 

que no poden ni cantar ni jugar, 

tots els seus pensaments són com una rutina, 

cada nova hora serveix per matar. 

Mentre xisclen els trets entre ruïnes, 

a les dunes que il∙lumina el sol clar, 

les armes fulminen el cos vençut, 

el seu fusell de les mans cau dolgut. 

 

Nens soldat arrecerats vora el foc, 

conviuen explosions i baralles. 

Lluita i sang, pregàries i dol, 

només sou els instruments i ferralles 

perquè uns altres s’emportin tot l’or, 

petits kamikazes de les batalles. 

Al principi set mil nens espantats, 

al final set mil cossos escampats.    

  

 POESIA CATALANA  

20 

ODISSEA D’UN GRA DE SORRA   

Glòria Barnés | 3r ESO | Accèssit  

 

Un gra de sorra és arrencat, 

del immens cim del Montserrat, 

ell plora, crida, pica de peus però està massa avançat, 

ja no tornarà a veure el famós munt escarpat. 

 

Abans ell era pedra, però ja no sap el que és ni serà. 

És aire? És brisa? És cel? Tornarà a ser terra? 

Ell no ho sap tan sols és un gra de sorra. 

Espantat ell pensa en el futur, no sap si arribarà. 

 

Ara ho veu tot, veu el cim i la plana, 

observa la més mínima expressió de la vida quotidiana, 

com un ull de Déu veu el territori que és terra catalana, 

no sap on anirà a parar, té por de la terra forana. 

 

El gra de sorra sent una suau remor, 

no es pot resistir és massa seductor, 

la brisa és calenta i agafa olor a maror, 

s’endevina una intensa blavor. 

 

En l’horitzó clareja una immensa massa, 

es mou amb força, sempre igual de poderosa, 

la mar li diu: ‐ Vine, jo et faré de mare amorosa. 

Però el gra de sorra vol tornar a la muntanya espinosa. 

 

El sol groguenc brilla i l’acaronarà, 

les gavines volen i l’acompanyen, ell ja sap el que serà: 

vol ser aigua lluent i vibrant així sempre viurà, 

en la grandiositat del mar el granet viatjarà. 

 

Amb un vendaval el gra de sorra és dipositat, 

a prop del mar suaument balancejat. 

Lentament cau la nit deixant la platja en soledat, 

els pescadors surten i la mar s’ha revolucionat. 

 

El gra de sorra està tranquil, l’aire és refrescant, 

l’onatge pausat i calculadament elegant. 

El nostre protagonista vol anar navegant, 

allà on un gra de sorra no podia anar volant. 

 

  POESIA CATALANA 

21 

SOM UN CONJUNT, NO PAS DOS MÓNS   

Paula Llorens | 4t ESO | 1r Premi  

TIC‐TAC  

Anna Maclans | 4t curs | Accèssit  

  

 PROSA CASTELLANA  

22 

EL GUARDIÁN DE LOS SUEÑOS   

Berta Jofra | 1r ESO |1r Premi  

 

Había una vez, una niñita que vivía sola en una cabaña a las afueras de París, la ciudad del amor. 

La pobre niñita no tenía padres, pues era huérfana. La única cosa que le dieron sus padres era una 

pequeñita pluma estilográfica. Lo que ella no sabía era que la pluma escondía un gran secreto. 

Un  frío día de  invierno,  la niñita se aventuró hacia  las gélidas calles de París para buscar migas de 

pan o algo para llenar su pequeño estómago. Pero de repente, un viejecito de unos setenta años le 

dijo: 

Niña, ¿Qué es lo que llevas en tu bolsillo? 

Ella  no  sabía  qué  decir,  porque  sus  padres  siempre  le  habían  dicho  que  no  hablara  con 

desconocidos. 

¿Tienes una pluma “Magich”? –le preguntó el viejecito. 

No lo sé señor, no sé a qué se refiere –dijo ella murmurando. 

Ven bonita, acompáñame. 

El viejecito la cogió de la mano y la guió hasta una casa de color rosa con adornos en las paredes. Sin 

saber por qué, la niñita no le quiso soltar el brazo. Se sentía cómoda, se sentía bien. 

Entraron por la puerta, y a los dos les invadió la sensación agradable de calor en la cara, porque en la 

calle hacía mucho frío. 

Ahora, bonita ¿Me puedes mostrar lo que tienes? –dijo señalando la pluma. 

Ella se  la entregó y él  la cogió con delicadeza. La niña creía que aquel viejecito era muy agradable, 

pero no sabía el porqué. 

¡Bonito ejemplar! –dijo el viejo‐ ¿De dónde la has sacado? 

Me la entregó mi padre antes de que falleciera. 

Vaya, lo siento –hizo una pausa‐ ¿Sabes? Esta pluma la hizo un mago hace cientos y cientos de años. 

Se llama “Magich” porque como dice su nombre es mágica. 

La niña se quedó muda. ¿Qué acababa de decir aquel hombre? ¿Qué su pequeña pluma era mágica? 

Sí, así es –dijo él‐. Esta pluma dibuja al nuevo guardián de los sueños, el que será el nuevo mago de 

los sueños. 

¿Qué quiere decir? –preguntó ella. 

¿No sabes lo que es el guardián de los sueños? Es un mago que se encarga de vigilar los sueños de 

los demás. 

¡Oh! ¿Y cómo se hace? ¿La puedo probar? –respondió sorprendida la niñita. 

Claro, pequeña,  claro. Pero  te  aconsejo una  cosa,  si no  funciona no  te desanimes, un  verdadero 

mago solo nace cada setenta y tres años. 

  PROSA CASTELLANA 

23 

La  niña  sujetó  la  pequeña  pluma  con  la  esperanza  de  que  sucediera  algo. De  repente,  su mano 

empezó a moverse sin parar. La niña, con los ojos cerrados, no podía ver lo que estaba haciendo y 

sólo notó una agradable sensación. 

Cuando abrió los ojos, el viejo la estaba mirando estupefacto, y ella pudo ver por fin el dibujo. 

¿Ésta soy yo? 

Sí y ahora ya sé cuál será tu destino; eres la nueva maga hasta que otro mago nazca y ocupe tu lugar. 

Una luz salió de la plumita y empezó a girar alrededor de la niña; y pronto se esparció por todo su 

alrededor. 

Ahora, tú serás el guardián y mago de los sueños. Te encargarás de vigilar los sueños de los demás. 

Yo, el antiguo guardián y mago de los sueños, ya soy muy viejo, y te cedo a ti mi trabajo. 

La niñita no se creía lo que veía. Estaba flotando por encima de los edificios, era de noche, y todo el 

mundo dormía. 

Recuerda: a partir de ahora,  te encargarás de vigilar  los sueños de  los demás. Ten en cuenta que 

tendrás que vigilar  las fieras que duermen en  las cabezas de  la gente de todo el mundo –hizo una 

pausa‐. Y yo me voy ahora y no volveré nunca, pero si necesitas una ayudita puedes preguntar a la 

luz que se encuentra dentro de esta pluma, ella te guiará. 

De repente, la luz se apagó, y el viejecito se esfumó como por arte de magia y la pluma cayó en el 

suelo, la niña la recogió y se fue volando hasta su primer sueño. 

Durante mucho tiempo, la niñita cada noche vigilaba los sueños de los demás, y, si alguien tenía una 

pesadilla,  ella  se  encargaba  de  despertarlo  y  calmarlo  en  sueños.  También  encerraba  a  los 

monstruos y seres malignos que se colaban en los sueños. 

Ahora,  setenta  y  tres años más  tarde,  la niñita busca un  sucesor. Quién  sabe,  igual eres  tú. Esta 

noche, si te sucede lo mismo que le sucedió a la niñita, ya sabes lo que te tocará hacer durante los 

próximos setenta y tres años … 

 

 

   

  

 PROSA CASTELLANA  

24 

ISIS  

Guiomar Fresquet | 1r ESO | Accèssit  

 

Isis era una niña de Dodoma, del sur de África y, sin darse cuenta, el mundo  le abrió sus puertas: 

ésta es su historia. 

Cuando apenas tenía 17 años ya destacaba entre las demás adolescentes por su inteligencia, a pesar 

de que su educación era de las mejores, destacaba entre las demás. 

Ese año una ONG visitó la pequeña ciudad. El responsable de los cooperantes al darse cuenta de su 

inteligencia  le ofreció una beca para que pudiera disfrutar de unos estudios mínimos para poder 

acceder a la Universidad y llegar a estudiar una carrera. 

Tras haberlo hablado con sus padres y después de un par de meses de  la visita de  la ONG,  Isis ya 

viajaba hacia el país de origen de aquella ONG. No sería fácil, pero ella quería cumplir su sueño, ir a 

la Universidad de Europa. 

Al cabo de unas semanas de haber  llegado, se había gastado el dinero de  la beca en necesidades 

básicas,  la comida no  le  faltaba pero una habitación sí y además  tenía que pagar  las gafas que  le 

habían puesto al poco de haber llegado, para pagarse todo esto, necesitaba trabajar. De las notas en 

cambio no se podía quejar: eran de las mejores. 

Le costó mucho encontrar un  trabajo, al ser  inmigrante  la gente no se  fiaba de ella. Sus primeros 

días de trabajo y de instituto no le fueron muy bien, porque allí por donde pasaba levantaba mofas y 

risas, y, de vez en cuando, algún que otro comentario vulgar y ofensivo de clientes y compañeros. 

Pasado un  semestre muy  largo  y duro,  se dio  cuenta de que por más que    intentara  ahorrar no 

conseguía llegar a final de mes, por eso se fue a limpiar casas a parte de ser camarera. En este nuevo 

trabajo  le pagaban  lo suficiente para acabar de pagar  todo  lo que necesitaba, y si ahorraba quizá 

podría  comprarse  un  móvil.  La  situación  era  bastante  complicada  y  a  Isis  le  venían  ganas  de 

abandonar, pero para conseguir un sueño se debe luchar y ella no quería ser una perdedora, incluso 

después de haber pasado noches enteras  llorando, siempre  recordaba unas palabras que  le había 

dicho su madre “tras los días malos vienen muchos de buenos”. 

Aunque parezca todo malo, siempre en cada rinconcito del mundo hay alguien a quien llamar amigo; 

así fue, un día un chico de pelo largo castaño, delgado, alto, simpático pero tímido se le acercó y le 

dijo: 

Soy Pablo ¿Y tú eres…? –se sentó  junto a ella‐ ¿Tú debes ser  la chica  inteligente de  la que todo el 

mundo habla, verdad? 

Al no recibir ninguna respuesta él continuó: 

Puedes confiar en mí, sé por todo lo que estás pasando y yo te puedo ayudar, ¿de acuerdo? 

Me llamo Isis y puede que sea la chica de la que todo el mundo habla. 

  PROSA CASTELLANA 

25 

Pablo  se  levantó  y  le ofreció  su mano  al  levantarse,  a ella  le pareció  algo mágico que  alguien  la 

quisiera ayudar, por esto le cogió la mano. 

Ven, te voy a enseñar algo especial. –dijo Pablo, mientras la llevaba de la mano a uno de los edificios 

del recinto.  

Subieron unas escaleras hasta el tejado, como era el atardecer se veía toda la ciudad de colores rosa 

y naranja. 

¡Yo trabajo allí, en aquella esquina de ahí tres manzanas más allá! –gritó Isis. 

¿Trabajas?  –Isis  asintió  con  la  cabeza‐  ¡Vaya,  no  lo  habría  dicho  nunca  que  una  chica  como  tú 

acabara trabajando en un lugar como ése! Con el buen currículum que tienes –dijo Pablo. 

¿Qué es un currículum? 

Mmm  …  una  ficha  donde  hay  información  sobre  ti  para  que  los  empresarios  sepan  si  quieren 

contratarte o no ¿Tú tienes alguno? 

Isis negó con la cabeza. 

No te preocupes, yo voy a hacértelo; además así pasaremos más tiempo juntos. Mañana nos vemos 

después de clase en el parque que hay detrás del instituto. 

Isis fue al parque después de clase y esperó a Pablo. Pero el muchacho no llegaba y cuando Isis ya se 

iba,  él  apareció  en  ese momento  con  una  cámara.  Pasaron  el  rato  haciéndose  fotos,  hablando, 

riendo y comiendo un helado; entonces Pablo le dijo: 

Yo  también echo de menos a mi  familia, ¿sabes? Yo  tampoco  soy de aquí. –se quedó mirando el 

horizonte  un par de minutos  y  continuó hablando,  con  un  tono más  alegre‐  ¿Qué  quieres  hacer 

cuando acabes la universidad? 

Quiero volver a mi tierra natal, pero como maestra y darles una buena educación a esos niños que 

no han tenido una oportunidad como yo. 

¡Vaya eso  sí que es bonito! Sabes, voy a hacerte una promesa que nunca  romperé,  cuando haya 

acabado mis estudios, iré contigo a Dodoma. 

Pasaron  los días y  los dos amigos  intentaban quedar cada día para completar el currículum. Pablo 

también le abrió una cuenta de correo electrónico. 

A los pocos días de haber acabado el currículum, Isis encontró un trabajo mejor, donde le pagaban 

más y así pudo pagar todas sus facturas y comprarse un móvil un poco más moderno, en un par de 

meses pudo comprarse un portátil. 

Los años fueron pasando, Pablo e Isis estudiaban en distintas universidades, pero no habían perdido 

el contacto. Isis por fin podría cumplir su sueño, ir cada verano a Dodoma a ver a su familia. Hasta 

que hubo un verano que en vez de despedirse de sus padres, hermanos y abuelos como  los años 

anteriores, tuvo que hacerlo de Pablo y de la ciudad donde había conseguido llegar tan alto. 

Aunque hubieran pasado varios años, Isis aún recordaba aquella promesa que le había hecho aquel 

chaval de unos 15 o 16 años al atardecer de aquel día en el parque mientras tomaban un helado. 

  

 PROSA CASTELLANA  

26 

Pasó el verano e Isis ya ejercía de profesora en la escuela de su ciudad natal que llevaba su nombre y 

en la que iban los niños de la misma ciudad y de los alrededores. También había mucho profesorado 

nuevo, joven y competente. 

Isis  disfrutaba mucho  con  todos  esos  chicos  y  chicas,  pero  no  aparecía  el  chico  que  realmente 

esperaba. Pablo. Cada vez que pasaba algún avión, miraba por la ventana por si aquél sería el que le 

traería. Pasaron los meses e Isis dejó de esperar su llegada. 

Llegaron  las navidades y como si  fuera un regalo, él  la vino a buscar.  Isis no se  lo podía creer. Los 

ojos se  le  llenaron de  lágrimas cuando vio a Pablo, quien cogió sus manos mientras  le susurraba al 

oído “Te dije que cumpliría la promesa” 

Pasaron los años, juntos, uno al lado del otro. 

Y esta es  la historia,  la de una chica que nunca perdió  la   esperanza, pasara  lo que pasara,  lo más 

importante es que en ningún momento dejó de luchar. 

CRÓNICAS DE UNA FAMILIA    

Mireia Martí | 2n ESO | 1r Premi  

 

Cierro la puerta lo más silenciosamente posible y me adentro con sigilo por el pasadizo. Pensé que 

ya  estarían  todos  durmiendo,  pues  son  casi  las  doce  de  la  noche.  Sin  embargo, mi  padre  está 

arrellanado en el sofá, leyendo. La imagen que observo me es muy familiar: papá con sus gafas en la 

punta de  la nariz, con el ceño fruncido, haciendo crucigramas, en  la misma butaca en  la que todos 

los  mediodías  se  queda  agazapado  hasta  dormirse  profundamente.  Levanta  la  vista  y  sonríe 

tiernamente. 

¿Qué tal ha ido el día más importante de tu vida? –ahora su boca esboza una media sonrisa y por el 

timbre de su voz sé que se burla de mí. Le ignoro. 

Oh, papá … creo que me odian. ¡Me odian! Persuadirán a Sonia para que corte conmigo, seguro. 

Cariño, tienes diecisiete años. No os vais a casar. ¿Qué motivos tendrían sus padres para desconfiar 

de ti? 

De repente, como si fuera un niño, siento unas ganas incontrolables de arrebujarme al lado de papá. 

Apoyo la cabeza contra su hombro, y él me cubre con el brazo en un gesto de apoyo, apretujándome 

con suavidad, mientras hunde su nariz en mi cabello. Nunca podré agradecerle lo suficiente a papá 

esos pequeños detalles, estas simples muestras de cariño que nos hacen fuertes en  los momentos 

difíciles.  

Él suspira sonoramente, como si sintiera mi frustración como yo. Me hace sentir cómodo. 

¿Quieres que te cuente una cosa? 

Asiento con la cabeza. 

Verás, cuando yo empecé a salir con tu madre, ambos teníamos más o menos  la misma edad …  la 

tuya, me parece. Un día, tu madre me  insinuó que debería conocer a su familia. La verdad,  la  idea 

me tenía aterrorizado. 

  PROSA CASTELLANA 

27 

¿Por qué? –inquiero, curioso. 

Pues porque  la suya era una  familia con clase. La mía, en cambio, era una  familia humilde que se 

mantenía como podía. Sin embargo, acepté, ya que nuestra relación era seria. –ahora es a mí quien 

se me escapa una risita ahogada. Papá me da un codazo, pero, como siempre, tiene la boca crispada 

en una medio sonrisa. Imagino que esa sonrisa en su tiempo enamoró a mi madre. Me dan ganas de 

reír otra vez solo de pensarlo. Es  increíble como con unos minutos con papá mi humor crece  tan 

pasmosamente. 

¿Por dónde iba? –se rasca la cabeza cómicamente. 

Por cuando decides que tú y mamá vais en serio, sois felices y coméis perdices. 

Anda,  cállate,  cabeza  de  chorlito  –me  hace  gracia  eso  de  cabeza  de  chorlito.  Es  como  una 

conversación  con Robert de Niro.‐  como  iba diciendo,  acepté  su oferta  y  esa misma noche  fui  a 

cenar a su casa. Desde luego me duché. Me peiné y repeiné el pelo con gomina y me puse colonia. 

Cuando  estaba  delante  de  su  puerta,  todo mi  ser  era  un  saco  de  nervios.  Creo  que  temblaba 

espasmódicamente, aunque espero que sólo fueran efectos de la excitación y solo me lo imaginara. 

En fin, cuando su padre abrió la puerta, creo que hice cara de … caballo. 

¿De caballo, papá? –chasqueó la lengua –pobre mamá …¡Cómo se le ocurrió casarse contigo! 

Sí, eso pensó su padre. Y es que, cuando lo vi, se me desencajó la mandíbula. ¡Menudo hombretón! 

Parecía un jugador de esos de las hombreras. 

De rugby, papá, de rugby. 

Eso quería decir. No me  interrumpas más.‐  se me escapa  la  risa por debajo de  la nariz, pero me 

contengo como puedo, no con mucho éxito.‐ Bueno, el caso es que, sólo verme, me pasó su manaza‐

manopla por el pelo. Recuerdo que dijo: “¿Dónde vas con esas pintas? Se te solidificará  la cabeza, 

muchacho.” Me sonrojé hasta las orejas. Pero espera, eso no fue lo peor. Una vez estuvimos todos 

sentados, me invadió el pánico. Estaban la madre, el padre y la abuela. Cada uno, todo un personaje, 

hijo. 

¿Cómo era la abuela? –ahora siento una curiosidad cosquilleante. 

¿Qué abuela, la de tu madre o la tuya? 

La madre de mamá, lamía. Nunca la conocí. Quiero saber cosas de ella. 

Me hizo las tres preguntas más raras que jamás me han hecho y que jamás me harán. La primera fue 

cada cuánto me lavaba el pelo. 

¿Por qué te preguntó esto? 

Te  lo plasmo  textualmente:  “Hijo, pareces una  fregona  seca.”,  repuso.  ¡No  te  rías!  ¿Te  cuento  la 

segunda o no? –le sonrío ampliamente,  invitándole a seguir. Aún  le doy vueltas a  lo de  la fregona. 

Hilarante.‐  Bien,  la  segunda  fue  cuántas  cucharadas  de  azúcar  le  ponía  al  café. Dijo  que  era  de 

distinción  echarse  tres  exactas.  Nunca  lo  comprendí,  así  que  no  preguntes.  Era  patéticamente 

cómico. La tercera me hizo que el corazón se me saltara unos cuantos latidos. Preguntó si amaba a 

tu madre. 

¿Por qué es eso tan extraño papá? 

  

 PROSA CASTELLANA  

28 

Supongo que eso debería tomarse por sabido. Además,  jamás me hubiera esperado una pregunta 

así de una mujer que tomé por tan superficial. Sin embargo, no pestañeé en los tres segundos que 

duró la estupefacción. Después, simplemente dije un “sí”. Debo decirte que me equivoqué respecto 

a  ella.  Era  una  mujer  admirable.  Esa  simple  pregunta  me  hizo  ver  cuánto  amaba  a  su  hija. 

Simplemente, asintió. Creo que, desde entonces, fui bienvenido para ella. 

Sonrío. Esta vez de verdad. Nunca nadie, ni mamá, me había hablado con  tanta admiración de  la 

abuela  Rosa.  Viniendo  del  yerno,  cuenta  doble.  En  mi  mente,  pienso  que  papá  también  es 

admirable. Sacudiendo la cabeza, vuelvo al tema. 

¿Qué te dijo la abuela? No la mía, la de mamá … 

Pues  mira,  tu  bisabuela  …  no  hay  suficientes  palabras  para  describir  esa  mujer.  Era  enérgica, 

emprendedora, testaruda como nadie he conocido … parecía tan fría por fuera, pero creo que solo 

era una máscara. 

¿Por qué motivo se ponía una máscara? 

A mí me parece que mucha gente se  la pone para permanecer ajeno al posible dolor que puedan 

ocasionarles. Es un mecanismo de defensa. Pero, cuando se sentía a gusto con su gente, tu bisabuela 

sacaba su calidez y humor. 

¿Humor? Por lo que cuentas, no tiene pinta de ser chistosa. 

Pues lo era sin igual. Pero, por encima de todo, imponía respeto y a la vez temor. Por supuesto, eso 

solo para aquellos que no la conocían en su cara más risueña. 

¿Y qué hacía una viejecita para asustar a la gente? –pregunto irónicamente. 

Nunca  subestimes el poder de  la  fuerza  interior, amigo –¡ja! otra vez  con Robert de Niro. Nunca 

había  conversado  con mi  padre  tan  a  gusto. Me  gusta  cuando  hablamos.  Como  leyéndome  el 

pensamiento, mi padre prosigue.‐ El caso es que era conocida en todo el barrio, con el nombre de 

“Hortensia, la del bastón”. 

Me atraganto con mi propia saliva. Arqueo una ceja, con gesto e  incredulidad. Mi padre, esta vez, 

tiene el rostro serio, con alguna que otra arruga surcando la frente y las cejas fruncidas. 

Tu abuela sabía  imponerse con sus propios medios. Cuando ella cruzaba  la calle, todos  los coches 

frenaban  apresuradamente.  Si  se  pasaban  u  solo  centímetro,  el  famoso  bastón  de  Hortensia 

acometía contra su coche. Parece cómico pero era estremecedor. Si algún coche osaba arremeter 

contra ella … ¡pim, pam, pum! Y el coche ponía pies en polvorosa. Nunca había visto nada igual. Tu 

madre  la quería muchísimo. Siempre quiso seguir sus pasos. Sentía una reverencial admiración por 

ella. Y no era para menos. 

Entonces, mi padre se gira hacia mí, sonriendo afectuosamente. 

Y  ahora,  dime  hijo.  ¿Qué  te  han  hecho  los  padres  de  Sonia  que  tenga  un  mínimo  asomo  de 

semejanza con esto? 

Haz como si no hubiera venido lloriqueando como un bebé. Eso es agua pasada. Esta historia me ha 

marcado un antes y un después. 

Anda ya, cuentista! ¿Por qué no vas a entablar conversación con la almohada? 

  PROSA CASTELLANA 

29 

Papá me guiña un ojo cariñosamente y, como en mi infancia, me besa en la frente, alborotándome 

el pelo. 

Me  voy a dormir más  tranquilo que nunca. Antes de  cruzar  la esquina del pasillo, me paro unos 

segundos. Oigo un murmullo de voces. Son mamá y papá. 

¿No te habrás tomado una de esas  infusiones? No me extraña que no duermas,  ¡son todo menos 

relajantes! –es mamá. Se le nota la voz ronca, medio adormilada. 

Mi padre hace una sonora carcajada. 

Y mira que no me puse más de tres cucharadas… 

Esta  vez, mamá  se  ríe  suavemente.  Oigo  un  sonoro  beso,  y me  voy  a  dormir  con  una  sonrisa 

irremediablemente incrustada en los labios. 

¿LA TIERRA ES TAN GRANDE COMO PENSAMOS?  

Carlota Moscoso | 3r ESO | Accèssit   

 Hoy  he  ido  a  comprarle  una  pelota  a mi  perrita  Tiza.  La  pobre  ha  estado  dos  semanas  con  una 

campana en la cabeza; según el veterinario ha sufrido una alergia. 

Le he comprado una pelota que parece  la Tierra, uno de  los planetas de  la Vía Láctea. Al  llegar a 

casa, mi perrita me ha dado  la bienvenida: he  recibido  tres  lametazos y se ha puesto boca arriba 

para que le rascar la barriga. 

Le  he  dado  la  pelota  y  se  ha  puesto muy  contenta,  entonces  ha  empezado  a  jugar  con  ella,  a 

morderla, a sacudirla, etc. ¡Incluso la ha baboseado! 

Hola, acabo de ir al supermercado, he comprado leche y cereales. 

Al llegar a casa he empezado a hacer mi trabajo de ciencias, una maqueta de la Vía Láctea y ahora 

tengo que comenzar a pintar la Tierra, mi planeta. 

Ya son las 6 de la tarde, por fin he acabado. Justo ahora salgo de casa porque he quedado con mis 

padres para ir al parque a pasear. 

Acabamos de llegar. Todo está muy tranquilo: los pájaros pían, se oye el sonido del viento, todo es 

perfecto. 

No sé qué está pasando, el suelo se está empezando a mover, tiembla y vuelve a moverse. Estamos 

llegando  a  casa, me  da mucho miedo,  no  sabemos  qué  está  pasando. Hemos  encendido  la  tele, 

acaban de  informar que en diferentes  lugares del mundo ha habido  tsunamis. Los científicos han 

tomado  una muestra  pero  afirman  que  no  es  agua,  sino  una  sustancia  un  poco  pegajosa  y  con 

alguna burbuja. 

Los bloques de hielo del Ártico se han empezado a romper, el suelo  también. Los edificios se han 

empezado a derribar. Se han formado huracanes por las grandes movidas de viento. 

El mundo ha muerto. Ya no queda nada. 

Acabo de llegar del colegio, Tiza ha dejado de jugar con la pelota: estaba rota. 

  

 PROSA CASTELLANA  

30 

EL NIÑO SIN NOMBRE    

Ariadna Querol  | 3r ESO | 1r Premi   

 

Él era un niño sin padres, sin amigos, sin  familia, sin vida, sin medios para subsistir –supongo que 

tenía algunos, pero, en cualquier caso, pocos‐. Sin aliados, según creía, pero con muchos enemigos, 

como eran la mala suerte, la enfermedad y la soledad. Pero, aunque él no lo sabía, si tenía un aliado, 

un poderoso aliado  interior:  su  imaginación, grande  como un  rascacielos de  los de Nueva York  y 

poderosa  como  los mismos  fenómenos meteorológicos,  que  tienen  la  capacidad  de  ayudar  y  de 

destruir: dan agua a los que tienen sequías y llevan tsunamis y terremotos a los que viven tranquilos. 

Un  poder  que  pocos  eran  capaces  de  vislumbrar  siquiera,  y  de  entre  estos,  pocos  eran  también 

quienes llegaban a dominarlo. 

Un día de mayo  conoció a un nuevo amigo, al que encontró yaciendo en el  suelo, un amigo que 

acabaría siendo el mejor de todos: una pluma estilográfica, acompañada de algunos papeles. Siendo 

un niño sin educación no supo qué era aquello hasta que, paseando por las calles, en un escaparate 

de una tienda de televisores, vio un anuncio sobre una pluma como la suya. Descubrió la magia de 

poder escribir todo lo que pensamos y pronunciamos en un papel que perduraría, seguramente, más 

que  nosotros  mismos.  Empezó  con  simples  palabras  que  no  tenían  sentido  alguno  y  acabó 

mezclándolo todo y descubrió que, sin querer, sin pensarlo, había escrito una carta a sus padres, que 

eran unos  completos desconocidos. Quizás estuvieran muertos, o quizás vivieran  felices  sin  tener 

que criar a un niño, sin ninguna preocupación; no obstante, él los quería. Se armó de valor y empezó 

a leer lo que había escrito casi sin darse cuenta: 

 

 Barcelona, mayo de 1997 

Mamá y papá: 

Os echo de menos, aunque no os haya conocido nunca; o puede que sí, pero no me acuerdo. No sé 

cuántos  años  tengo,  pero  todos  los  he  pasado  viviendo  en  un  entorno  no  demasiado  bonito  ni 

acogedor. He visto las cosas más inmundas de nuestro planeta, y no sé cómo he podido sobrevivir a 

ellas. He  intentado pensar cómo seríais, hasta me he preguntado si sabíais que teníais un hijo y si 

sabíais que és os quería, y que aún os quiere. 

Esta carta la he empezado al encontrarme una pluma estilográfica este mismo mes. No ha sido tarea 

fácil terminar de aprender a escribir. La tienda de televisores que hay al  lado de donde vivo me ha 

sido muy  útil  para  esta  pequeña  etapa  de  enseñanza.  El  tema  es  que  he  empezado  a  escribir,  a 

garabatear palabras copiadas de un  libro robado y, ya no sabría deciros cómo, al  final estoy aquí, 

escribiendo para vosotros. 

   

  PROSA CASTELLANA 

31 

Creo que el fin de esta carta es deciros que os intentaré buscar más de lo que os he estado buscando 

ahora y para  cuando  tenga 18 años  (o  los aparente, porque no  sé qué edad  tengo) espero haber 

descubierto  mucho  y  podré  hacer  muchas  investigaciones  más,  liberado  de  los  límites  de  mi 

apariencia infantil. Cuando nos encontremos ya os hablaré de todo lo que he vivido estos años. 

Vuestro hijo al que no conocéis y que no tiene nombre. 

PD: Os quiero y espero que en nuestro reencuentro me deis un bonito nombre y también un bonito 

hogar. 

 

El niño sin nombre nunca conoció a sus padres porque su madre murió durante el parto y a su padre 

lo  atropellaron  antes  de  decidir  un  nombre  para  él.  Subsistió  y  creció  sin  ayuda,  creyéndose 

abandonado, como un niño salvaje perdido en una selva que, en su caso, estaba formada por asfalto 

y edificios de ladrillo, por automóviles asesinos y por delincuentes que rondaban las noches con los 

ojos entrecerrados y una nueva victima en su punto de mira. Y en el atraco que protagonizó uno de 

ellos,  la víctima dejó caer, presa del pánico, una vieja estilográfica y unos cuantos papeles que  la 

oscuridad preservó para que  alguien más necesitado hiciera de ellos  sus mejores  amigos  y de  la 

búsqueda de los padres que nunca tuvo su principal objetivo: un nuevo motivo para seguir viviendo 

en aquel medio hostil y peligroso. 

  

   

  

 PROSA CASTELLANA  

32 

CREÍA EN ESTA ASOCIACIÓN   

Martina Tusell | 4t ESO | 1r Premi   

 

Estoy sola, sentada en una de mis mesas con un café y un cigarro de esos que te apetecen como lo 

que más. Todo mi alrededor está triste, dejado, sucio … básicamente; asqueroso, todo mi entorno 

huele mal. Las paredes, desgastadas; el suelo, dañado;  los muebles,  igual; y todo  lleno de polvo. Y 

yo…, yo sola, maldita por dentro, desahuciada, desdichada … pensando en el pasado, malviviendo el 

presente y  temiendo el  futuro. No me queda nada,  salvo pediré perdón, pero perdón, ¿por qué? 

¿qué es  lo que he hecho? ¿dónde he estado? He vivido para matar, y ahora  sin  remedio alguno, 

volvería a hacerlo; pero ¿a quién? ¿para qué? ¿y si me arrepiento del pasado, por qué repetirlo en el 

futuro?  El  cigarro  se  ha  terminado  y  el  café  va  de  camino.  ¡Basta! No me  gustan  las  preguntas 

retóricas. 

Vengo de un lugar donde la gente es mala persona, donde no te dejan opinar, ni cantar, ni jugar, ni 

hablar  (y ahora me doy  cuenta que yo he  sido  capaz de quitarles  todos esos privilegios), en este 

lugar, que parece un almacén,  tienes unos horarios  fijos, y no sabes cómo, pero  los obedeces. La 

comida es mierda, el tiempo es tu vida, la cama es tu hogar, el miedo es tu protección, el hambre es 

constante, pierdes tus creencias, tus formas de hacer, tu honor, tu orgullo, la voluntad, la fuerza, no 

sabes qué es el bien o el mal; allí te pierdes, es como si desaparecieras del mapa por unos años y la 

única  forma de volver es aguantar, pensar y no olvidar quién eres, porque este almacén  se  suele 

olvidar; eso sí, no intentes salir, no lo vas a conseguir. Estar allí dentro es una tortura psicológica que 

nadie  puede  evitar,  ni  tú,  ni  tus  compañeros;  si  lo  intentas,  puede  que  te  lleve  al  desastre,  al 

desquicio y quizás a la enfermedad mortal, comprobado está. Dios qué hogar más triste, pues no es 

nada más que una prisión. 

10 años he estado allí dentro, cumpliendo condena. El hecho de salir de prisión es como volver a 

nacer y entrar en el mundo de nuevo, sólo que con 30 años de edad ¡Qué mierda! 

Estando  sentada  y  tranquila, mirando  la  luz del  sol, me  vienen demasiadas  cosas en mente,  y es 

cuando me doy cuenta que, durante mi pasado, me he equivocado, y bastante; he  sido capaz de 

quitar  lo que nunca debe  ser quitado, he asaltado  la primera  ley humana, he destruido  lo que  la 

naturaleza pudo  ser  capaz de  crear, he quitado  felicidad eterna, he  sobrepasado  los muros de  la 

sociedad; y  todo eso … para nada. He dañado, he herido, y está mal,  lo  sé, está muy mal. Siento 

dolor de haber tenido que ser así, siento pena, asco, repugnancia por mí misma, y para qué… para 

nada. Cuando formas parte de esta  identidad, tus pensamientos se vuelven oscuros, negros,  llenos 

de sangre. La comunicación entre los participantes es casi nula, tú sólo obedeces, callas y aguantas. 

Si  hablas,  te  desprecian;  si  cuestionas,  te  torturan;  si  te  vas,  te matan.  No  quiero  entrar,  pero 

tampoco quiero morir. 

  PROSA CASTELLANA 

33 

A veces, los superiores piden a los componentes que cojan gente desconocida para integrarles, y así, 

crecer como grupo, de esta manera no sabes por qué, pero de repente, te encuentras dentro; pero 

yo  quise  entrar  por  voluntad  propia,  creía  en  esta  asociación,  estaba  de  acuerdo  con  su 

organización,  su  forma  de  actuar,  en  lo  que  pensaban,  por  lo  que  luchaban …  una  vez  ya  estás 

dentro, todo cambia, poco a poco te vas dando cuenta que no luchas por ti y tus ideales, sino para 

los demás, para los que están encima de ti jerárquicamente, y lo peor es que no los conoces; en vez 

de luchar porque crees que tienes que hacerlo, luchas sin razón y actúas sin explicación alguna. He 

pensado en  regresar,  volver donde estaba; pero no  lo haré, porque me  arrepiento de  todo  y no 

quiero reiniciar otra vez esta mala vida que te consume a diario. 

Tengo  que  pedir  perdón,  lo  necesito,  y  hasta  que  no  lo  haga,  seré  una muerta  en  vida.  Pero  el 

perdón no es más que una palabra. El perdón saldrá de mi boca; pero no creo que pueda llegar a los 

oídos  a  quien  vaya  dirigido,  porque  tanto  esta  persona  como  yo  sabemos  que  mi  perdón  no 

escuchará  los  llantos de  las víctimas, no  recogerá  las  lágrimas que cayeron al suelo, no volverá  la 

felicidad que yo quité, no devolverá el amor que rompí. Este perdón sólo hará que yo me sienta un 

poco mejor; pero lo hecho, hecho está, y el daño, dado está. 

He oído que hay personas que estando en  la misma situación y pudieron ser capaces de dar este 

paso tan difícil para mí, disculparse. Estas personas ya han empezado una nueva vida con un nuevo 

objetivo. No sé por qué, pero yo me veo  incapaz de hacer  lo mismo, de volver a empezar. Tengo 

miedo. Tengo que afrontar la situación, pero … ¿cómo? ¿Y si pido perdón, cómo reaccionará el que 

me  escuche?  ¿Me perdonará?  ¿Me  insultará?  ¿Qué hará? Antes he dicho que quisiera matar de 

nuevo, es cierto, quisiera matar a todos aquellos que permitieron que hiciese el daño. 

Era el año 2000, yo tenía 18 años, recién cumplidos. Esta historia sucedió en Navarra el 9 de agosto. 

Estaba yo sentada en el coche de mi compañera, ella estaba a mi lado. Sacamos una moneda. Cara, 

era yo. Cruz, era ella. Salió cara. Salí del coche, me puse la capucha, me tapé la cara, saqué la pistola 

que llevaba detrás, la levanté y apreté el gatillo, dos veces, lo maté, y luego, me detuvieron. Esto fue 

lo que hice, formar parte de una organización armada que utiliza la violencia, cometí un asesinato y 

el hombre que acababa de matar se convirtió en víctima del terrorismo. 

Terrorismo de ETA (Euskadi Ta Askatasuna). 

 

 

   

  

 PROSA CASTELLANA  

34 

INSPIRACIÓN   

Beatriz de Peray | 4t ESO | Accèssit   

 

 Son  las 5 de  la mañana de un 18 de  febrero del  año 1860.  Todos duermen en el pueblo.  Todos 

excepto él. Él sigue despierto. Hace varios días que no duerme más de tres horas seguidas. Marius 

espera  con  impaciencia que haga alguna  cosa, aunque  sea  ínfima, pero de momento  tendrá que 

esperar. ¿Qué puede hacer? Él, un simple escritor, ¡qué dice escritor!, si no ha escrito un libro en su 

vida. Aún así con muchas ganas de publicar alguna cosa. El único problema que tiene es que no sabe 

poner sus ideas en orden. Que sabrá él: un viudo, sin trabajo, con una joven hija y con deudas que le 

llegan hasta el cuello. La única opción que le queda es que su supuesto libro tenga éxito. 

Se  levanta  de  la  silla  de  golpe  y  baja  a  tomar  algo  al  café  de  la  señora Marina.  Es  una mujer 

madrugadora, así que ya estará abierto. Sentado en la terraza, tomándose un whisky, observa cómo 

se levanta un nuevo día. Otro en el cual tendrá que darle una nueva excusa sobre la obra a su editor, 

Marius,  porque  de  hecho  no  ha  empezado  ni  con  la  primera  palabra. Hunde  el  rostro  entre  las 

mano. “¿Qué voy a hacer?” se pregunta. 

‐ Oiga, ¿le ocurre algo? 

La voz de una  joven, de unos veinte y pico de años, de ojos grandes y oscuros y con el pelo  rojo 

como la misma sangre, le despierta de su encantamiento. 

‐ No, no se preocupe, nada grave‐ contesta 

‐ ¿Seguro?‐ le pregunta frunciendo el ceño‐. Puedo ayudarle. 

‐ Mmm... ‐sonríe‐. No creo que en este caso pueda. 

‐ ¿Cómo se llama? 

‐ Thomas, Thomas Flynn y ¿usted? 

‐ Amanda, sólo Amanda‐ le dedica una pequeña sonrisa‐. Soy la nueva camarera del bar. 

Thomas  la mira,  parece  feliz,  contenta,  con muchas  cosas  para  ofrecer  pero  no  cree  que  pueda 

ayudarle. Nadie puede. Él es quien ha de escribir esa dichosa novela, no ella. 

‐ Bueno pues me retiro y le repito, si necesita algo estaré aquí, en el bar. 

Asiente y se va a casa a discutir con Marius, que seguro que le espera en la entrada de la vivienda; a 

escuchar  los  problemas  de  su  hija  Katty  y  a  sentarse  enfrente  de  esos  papeles  amarillentos  y  la 

maldita pluma.  

‐  Papá,  ¡Papá!  ‐  Katty  le  llama‐.  Está  anocheciendo  y  la  cena  no  está  preparada,  además  te  has 

dormido encima de la mesa. 

Thomas levanta la cabeza y abre los ojos. Tantas horas sin dormir han hecho efecto. 

‐ Ya eres mayorcita, prepáratela tú, yo no voy a cenar‐ y dicho esto sale por la puerta. 

  PROSA CASTELLANA 

35 

Sabe que no debe pagar los problemas con su hija pero desde que murió su mujer no tiene a nadie 

que esté allí para él, nadie a quien amar. Ha sido un año horrible, sobre todo para Katty... Se siente 

muy mal, pero su hija le entiende y ya le pedirá disculpas al llegar a casa. Da vueltas por el barro sin 

ir a ningún sitio en concreto, sólo camina y se deja  llevar... Sumido en sus pensamientos  topa de 

golpe  con  una  casa  de  aspecto  antiguo.  Una  casa  hecha  de  piedra  y  madera,  pequeña  pero 

iluminada y acogedora. Se asoma por la ventana y se sorprende al ver a Amanda, la joven muchacha 

que ahora trabaja en la posada. Se esconde detrás de las viejas persianas y observa... 

Amanda  está  cocinando  algo  que  huele muy  bien.  De  pronto  aparecen  a  su  lado  tres  niños  de 

diferentes edades. Una chiquilla de unos 11 años y dos niños que deben rondar los 7 y los 5 más o 

menos. Ella se agacha y les da un beso. Les conduce hasta un sillón que hay en medio de la sala y ella 

se sienta en frente, en una silla. De pronto, y para sorpresa de Thomas, empieza a contarles fábulas 

sobre niños perdidos, brujas buenas y otras malas, capitanes malvados, princesas y príncipes... y él 

allí, escondido escucha esas maravillosas historias inventadas que salen de la boca de Amanda. Ella 

sí  sabe  cómo explicarlas. Embelesado, decide  volver a  casa. Media hora más  tarde  llega  con una 

sonrisa  en  la  cara  y  se  va  a  dormir.  Ya  escribirá mañana.  Esa  noche  sueña,  sueña  en  todas  las 

historias contadas por la joven muchacha y también sueña con ella, con su vida, ¿de dónde vendrá?, 

¿quién serán esos niños?... 

Durante días Thomas va a escuchar cada anochecer las historias de la joven  y hace suposiciones. La 

observa mientras trabaja, cuando habla. También se fija en  los niños, pero sobretodo sueña. Cada 

mañana  se  levanta  y  escribe  todo  lo  que  ha  pasado  por  su mente  durante  la  noche.  Escribe  la 

historia de Amanda y la historia de sus fábulas. Rebosa de buen humor y eso se nota. Su hija Katty 

también  se encuentra mejor y es que ve una considerable mejora en  su padre. Hasta  se permite 

pensar en un  futuro mejor. Marius por  su parte,  también está  contento. Por  fin ese  cabezota de 

Thomas  se ha puesto a escribir, aunque no  sabe de que  trata  la historia.  ¡A  saber qué  tendrá en 

mente ese hombre! 

Son las 6 de la tarde de un 27 de julio de 1860, Thomas está en medio de la plaza del pueblo. Espera 

a Marius. 

‐ Por fin has llegado‐ resopla. 

‐ Lo siento‐ se disculpa Marius‐. Estaba ocupado. A ver ¿qué tenemos aquí? 

‐ La novela, está lista‐ Thomas se la entrega. 

‐  “La  fabulosa  historia  de  Amanda”‐  se  sorprende‐.  ¿De  veras  crees  que  con  un  título  así    yo 

conseguiré que esto se venda?  

‐ Léela, por favor‐ le ruega‐. Luego ya me dirás el qué. 

Marius se va un poco decepcionado. No le gusta. De momento. Cuando llega a casa se pone a leer y 

se da cuenta que no puede parar, no puede. Quiere saber qué ocurre cuando Amanda se encuentra 

en  aquel  gran  barco  pirata,  o  cuando  debe  escapar  de  esa  isla... No  puede,  tiene  que  acabar  la 

historia. Así leyendo, se queda dormido. 

‐ La publicaré, está decidido. Ya puedes agradecérmelo Thomas. 

  

 PROSA CASTELLANA  

36 

‐ Y lo hago.‐ contesta con una sonrisa‐. Créeme que lo hago. 

Y se marcha para casa donde Katty lo está esperando, sin saber que en un año ya no vivirán allí. Que 

su supuesto  intento de novela habrá triunfado. Que será  la más  leída en toda  la nación y por eso 

vivirán en una bonita casa en  las afueras de  la ciudad. Aún no sabe que dentro de un año pensará 

cada día en  su pueblo, que  lo visitará de vez en cuando y entrará en el bar de  la  señora Marina. 

Mirará a Amanda, sirviendo a los clientes siempre con una sonrisa en la cara. Y él la corresponderá 

porque  nunca  olvidará  aquella  mañana  en  la  que  ella  le  ofreció  ayuda  y  él  la  rechazó.  La 

corresponderá porque realmente sí que le había ayudado. Ella había sido su fuente de inspiración y 

por ello se lo agradecería cada día de su vida. Sin ella, él no podría haber escrito “La fabulosa historia 

de Amanda”, obra de  la cual sus seguidores ya esperaban una continuación. Y ella en el  fondo  lo 

sabría. 

Son  las 2 del mediodía de un 25 de enero de 1870. Thomas Flynn, el  famoso escritor vive en una 

bonita casa de campo, en paz, haciendo lo que más le gusta en el mundo: escribir. Está a punto de 

publicar  su  última  novela:  “Amanda,  sólo  Amanda”.    Su  hija  y  su  yerno  lo  visitan  cada  semana. 

Mauricio se ha mudado con su  familia a otra ciudad, donde es  feliz. Amanda sigue en el pequeño 

pueblo con sus hermanos y es la dueña del café, a causa de la muerte de Marina. Nadie sabe quién 

es ella realmente. Ella es Amanda, la heroína más popular del momento. Los libros más famosos son 

aquellos que narran las aventuras de la supuesta joven. Ella lo sabe y por ello es feliz. Amanda sonríe 

cada día porque su vida, aunque no es como la que cuenta Thomas, también es una fábula.  

  POESIA CASTELLANA  

37 

MEMORIAS   

Oriol Moreno | 1r ESO | 1r Premi   

 Tus recuerdos me alegran un poco el día 

Pero sé que nunca volverás 

Porque dejaste esta preciosa vida 

Y me dejaste aquí sola, sin más. 

 

Tú eras toda mi vida. 

Tú eras mi despertar, 

que daba luz a cada día 

pero que ya no volverá jamás. 

 

Algún día espero encontrarte, 

no me importa el lugar. 

Solo quiero amarte, 

y protegerte para toda la eternidad. 

 

CABALLERO   

Jan Ivern | 2n ESO | 1r Premi  

 

Caballero Valiente que vence sus temores, 

caballero que diferencia marca en combate. 

Con su caballo, rojo intenso, color de sangre, 

su espada plateada, con un rostro elegante. 

 

El poco aire que respira abruma su sonrisa, 

un ambiente heroico subsiste a su alrededor. 

Habilidad frente lucha eterna es su emblema, 

en su vida un detalle hace alterar su lexema. 

 

Muerte ingenua, nunca arrebatará a este héroe, 

el dolor, placer de batalla. Miedo, no existe. 

Ante un imperio, él levanta el arma hacia el cielo, 

señal de gran furia y gallardía que persiste.

  

PROSA ANGLESA  

38 

 

MY BEST FAMILY HOLIDAY EVER  

Beatriz de Peray | 4t ESO| 1r Premi  

 

Day 1 

I woke up.  It's raining out there.  I'm so tired and all  I want to do  is to sleep a bit more but now  I 

remember,  today my  family and  I are about  to start a  trip all around  the world. According  to my 

father this  is supposed to be the adventure of our  life time. He's the most excited member of the 

family. I'd like to stay in bed but I must get ready, the bus to London city leaves in an hour. 

Day 2 

It's only been a day and all I want to do is  go back home. Yesterday we spent the whole day on the 

road. I think I'm starting to hate what we're doing. 

Day 3 

Everything  is getting worse and worse. The weather  is appalling, everything  is boring and uff!  I'm 

having the worst time of my life. On the other hand, my family members are enjoying themselves a 

lot. My dad is very excited about everything we're  doing, my mum loves all the sites we're visiting, 

my sister now has got an  Italian boyfriend and she's away with the  fairies and my  little brother  is 

learning a lot of things. My mum has told me I have to make an effort. She knows I'd rather be with 

my  friends  at  home  and  that  this  is  what    my  holiday  was  supposed  to  be,  but  this  is  a  big 

opportunity to learn about new cultures and have a really good time. I know she's right but... what 

am I supposed to do? 

Day 9 

I don't want to admit it but I'm really having fun. Who would have thought  it? The rebel girl, who's 

supposed to be against her family and who's always on her own, is enjoying an amazing holiday with 

her family. But that's it. I've made a change and... you know? I couldn't ignore the fact that I had to 

appreciate all this. I mean we've been to Australia, Europe and now we're in Canada. All the places 

we're going are awesome! This is absolutely the best holiday I've ever had. 

Day 20 

Finally back home. The ending of our trip was sad! I want to repeat it another time. I've learned a lot 

about other cultures, we've visited lots of places and  I've even had time to practise and improve my 

Spanish and my French. After all these days I've come to a conclusion: I prefer this kind of holiday to 

staying at home all summer long doing nothing. 

 

Day 21 

I  wish  the  trip  hadn't  ended  so  soon!  I'm  so  bored  now,  I  don't  know  what  to  do!

  PROSA FRANCESA  

39 

J´AI BESOIN DE TOI   

Lara Stoop| 3r ESO  

 

La rue est bruyante, crie sans arrêt. Les gens courent, parlent, bougent d´un côté à l´autre. 

Et moi, je te cherche. Je n´ai pas de direction et je marche sans savoir où je vais.  

Tout à coup, je sens ton parfum. Je m´arrête. Tu es là, n´est‐ce pas ? Peut‐ être que non, c´est peut‐

être quelqu´un d´autre qui a volé ton odeur. 

Après quelques minutes, j´entends ta voix crier. Je me retourne. C´est toi ? 

C´est mon nom que tu cries ? Je ne vois personne. C´est peut‐ être le vent qui joue avec moi. 

J´ai besoin de te parler une dernière fois.  

J´ai besoin  que tu me prennes dans tes bras. 

J´ai besoin que tu t´enrages contre moi. 

J´ai besoin de te faire sourire aussi. 

J´ai besoin…… 

Tout à coup, je vois ta silhouette, tes cheveux, ton manteau perdu entre les gens. 

Je crie ton nom. C´est toi, je le sais. Reviens, s´il te plait. 

   

  

PROSA FRANCESA  

40 

 

SANS INSPIRATION   

Beatriz de Peray | 4t ESO  

 

Je me promène dans la salle et je pense: “qu'est‐ce que je peut presenter?”. Je ne sais pas. On  m'a 

dit que  je peux faire des Bandes dessinées mais sincerèment, dessiner n'est pas mon point fort,  je 

prefère écrire.  

D'accord, je vais écrire quelque chose, mais c'est très difficile de choisir un sujet. 

 Je peux parler de  l'amour, de  l'amitié ou  simplement  je peux expliquer une histoire. Tout  ça est 

génial mais selon moi, trop typique. J'ai parlé avec mes parents, des amies... et rien. Pas de solution. 

Après deux  semaines  je  suis encore  ici, en  train de  chercher un peu d'inspiration.  Le  jour  avant! 

Pfff...  les heures passent trop vite. “Ok,  il faut que  j'ouvre  l'ordinateur et ça sera plus facile”  je me 

dis.  Une  fois  ouvert  j'ouvre  le Word  et  je  me  prépare  pour  écrire  une  bonne  histoire.  Ça  ne 

fonctionne pas.  

J'  écris,  j'efface,  j'écris,  j'efface...  et  ça  pendant  deux  heures.  Ça  ressemble  à  un  cauchemar. 

Vraiment je suis très fatiguée. Je decide d'aller au lit et de laisser le travail. Je suis désolée avec moi‐

même mais c´est la vie! Je n'ai pas eu d'inspiration cette fois.  

Je suis très inquiète, je ne peux pas dormir. Je regarde l'horloge qu´il  y a contre le muret. Mon dieu!  

Il est  trois heures du matin et  je  suis  reveillée.  Je  sais exactement  la  raison pour  laquelle  je  suis 

comme ça. Ma production en langue française. Je veux faire quelque chose mais j' y ai pensé toute la 

journée et toute  la semaine et  je n'ai pas d'idées. Finalement  je m'endors. Le matin suivant  je me 

réveille et mon dernier espoir a disparu:  Je n'ai pas eu de aucun sommeil.    j'essaie  , encore,   une 

autre fois. Je m'assois devant  l'ordinateur et  je mets mon titre: sans  inspiration. Oui,  je crois qu ça 

peut être une bonne idée! Et avec un sourire,  je commence à produire mon texte. 

   

    

41 

LE SECRET DE LA ROSE  

Anna Masclans | Clara Cera | 4t ESO  

 

 

42

FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

MITJANA NATURAL l Berta Jofra

DISCONTINUÏTAT EVITABLE l Alejandro Sáez

FUNCIÓ PERIÒDICA David Quintana

Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 3

E L SARCS

Escola de SecundàriaC/ Copèrnic 34-4008021 Barcelona

Telèfon 93 201 45 98Fax 93 414 46 39

http://www.elsarcs.cata/e: escola@elsarcs.cat

NÚMERO PI l Guiomar Fresquet

Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:59 Página 4