JOCSFLORALS2
01
1-
12
1
Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 1
1
DIBUIX I FOTOGRAFIA
INNOCÈNCIA l Maria Robres
LLIBERTAT FORJADA | Montserrat Grau
BOB MARLEY |Pablo di Prima PAS A PAS | Júlia Stasny
Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 2
PREMIS
2
DIBUIX I FOTOGRAFIA
INNOCÈNCIA |Maria Robres Pàg. 01 BOB MARLEY |Pablo di Prima Pàg. 01 PAS A PAS | Júlia Stasny Pàg. 01 LLIBERTAT FORJADA | Montserrat Grau Pàg. 01
PROSA CATALANA
TOT FINAL TÉ UN PRINCIPI | Xavier Martínez Pàg. 03
UN SOMNI MOLT ESPECIAL | Marta Guilleumes Pàg. 05 POR ALS CANVIS | Ignasi Font Pàg. 07 SENYOR I SENYORA FÈNIX | Ariadna Querol Pàg. 08 UNA TARDA DIFERENT | Neus Sànchez Pàg. 09 UNA REALITAT | Lluís Albert Pàg. 12 UN TOMB PER BARCELONA | Neus Sànchez Pàg. 13
ANYS ... I TU ... I JO ... | Lluís Albert Pàg. 15
POESIA CATALANA
PENSAMENTS | Martina Panadès Pàg. 16 PER UN MOMENT | Mar Casanovas Pàg. 17 PRINCIPI I FINAL | Marc Cortés Pàg. 18 OCTAVES DEL NEN SOLDAT | Ariadna Querol Pàg. 19 ODISSEA D’UN GRA DE SORRA | Glòria Barnés Pàg. 20
SOM UN CONJUNT, NO PAS DOS MÓNS | Paula Llorens Pàg. 21
TIC – TAC | Anna Masclans Pàg. 21
PROSA CASTELLANA
EL GUARDIÁN DE LOS SUEÑOS | Berta Jofra Pàg. 22
ISIS | Guiomar Fresquet Pàg. 23 CRÓNICAS DE UNA FAMILIA | Mireia Martí Pàg. 26
¿LA TIERRA ES TAN GRANDE COMO PENSAMOS? | Carlota Moscoso Pàg. 29
EL NIÑO SIN NOMBRE | Ariadna Querol Pàg. 30
CREÍA EN ESTA ASOCIACIÓN | Martina Tusell Pàg. 32
INSPIRACIÓN | Beatriz de Peray Pàg. 34
POESIA CASTELLANA
MEMORIAS | Oriol Moreno Pàg. 37 CABALLERO | Jan Ivern Pàg. 37
LLENGUA ANGLESA
MY BEST FAMILY HOLIDAY EVER | Beatriz de Peray Pàg. 38
LLENGUA FRANCESA
J´AI BESOIN DE TOI | Lara Stoop Pàg. 39
SANS INSPIRATION | Beatriz de Peray Pàg. 40
LE SECRET DE LA ROSE | Anna Masclans | Clara Cera Pàg. 41
FOTOGRAFIA MATEMÀTICA
MITJANA NATURAL | Berta Jofra Pàg. 42
FUNCIÓ PERIÒDICA | David Quintana Pàg. 42
DISCONTINUÏTAT EVITABLE | Alejandro Sáez Pàg. 42
NÚMERO PI | Guiomar Fresquet Pàg. 43
PROSA CATALANA
3
TOT FINAL TÉ UN PRINCIPI
Xavier Martínez | 1r ESO | 1r Premi
‐ Hola Núria, hem vingut des de Barcelona! –digueren en Joan i en Jordi.
Ella no sabia ben bé per què, però no podia reconèixer aquelles cares. Pensava: “Com poden
recordar ells el meu nom? Jo l’únic que sé d’ells és el color de la seva roba.”
Va intentar fer un últim esforç i l’únic que li va venir al cap van ser imatges d’un temps molt fosc,
llavors ja no va poder parar de pensar‐hi.
El malson, que no es podia treure del cap, començava així:
‐ Senyores i senyors, comprin els millors peixos del mercat! –anuncià la peixatera.
‐ Mare, i si ens tornen a atacar? Tinc molta por! –exclamà la Núria a la seva mare, la Maria.
‐ Ja ho sé que tens molta por, si et sóc sincera et diré que jo també en tinc. – reconegué amb els ulls
humits.
‐ Podem anar ja cap a casa ...–pregà la Núria.
‐ No ploris més, ara hi anem –digué la mare.
Quan van arribar a casa van trobar el seu pare Josep, plorant.
‐ Què passa, pare? –li preguntà la Núria.
‐ No podem esperar més, hem de marxar! –respongué el pare.
‐ On hem d’anar? –li preguntà la Núria.
‐ Tranquil∙la, ara t´ho explico. El general Franco ens està buscant, ens vol matar. El Jaume està a la
seva habitació recollint les seves coses. D’aquí a mitja hora marxarem –explicà el pare.
‐ Pare, ets un mentider! Em vas dir que el Franco només buscava gent dolenta –digué plorant la
Núria.
‐ Núria, si us plau, no ho empitjoris més, vés a la teva habitació i fes‐te la motxilla –digué amb veu
suau la seva mare.
Quan tots ja havien recollit les seves poques coses, van pujar a un carro i se’n van anar direcció cap a
França. Durant el camí, tots quatre anaven parlant, amb la veu molt trista.
‐ Pare, allà podrem viure i descansar en pau? –preguntà el Jaume.
‐ Sí, d’aquí unes set hores ja hi serem, i podrem viure tranquils‐ digué el seu pare.
‐ Mare, i si pel camí ens trobem amb els homes d’en Franco? Què ens passarà? –feu una doble
pregunta la Núria.
‐ Núria t’he dit que no pensis res dolent, pensa en què farem els quatre junts quan arribem a França
–explicà afectuosament la Maria.
‐ Diguis el que diguis tinc molta por! Jo no vull viure així! –replicà la Núria.
‐ Va fills, ara dormiu una estona ‐digué el pare.
Quan els dos fills estaven dormint en el carro, la Maria i el Josep es posaren a parlar:
PROSA CATALANA
4
‐ Josep, et vaig dir que et guardessis l’orgull a la butxaca, i que si a l’escola et feien explicar les
classes en castellà, que ho fessis i ja està –digué desesperada la mare.
‐ Ja ho sé i ho sento molt. Tranquil∙la, a França viurem molt bé –replicà en Josep intentant calmar la
situació.
‐ A França s’arreglarà tot! Tu no penses en tot el que hem deixat enrere! –digué plorant la Maria.
Quan els dos marrecs es despertaren, la Núria preguntà si podien parar.
‐ Mare, pare, tinc pipí, que podem parar?
‐ Sí, mira, allà, va baixa, sobretot vés ràpid –respongué la seva mare.
Quan la Núria acabava de fer pipí, van veure com s’acostaven uns soldats.
‐ Va pare, atia el cavall! –cridà el Jaume.
Però de sobte, una bala travessà el cor d’en Jaume.
‐ Mare, pare ... –foren les seves últimes paraules.
‐ Senyors i senyores, facin el favor de parar, sinó tornarem a disparar –cridaren els soldats.
‐ Sou gent molt cruel, l’únic que sabeu fer en aquesta vida és matar! –cridà molt fort la Núria.
En Josep, la Maria i la Núria es van poder escapar i, finalment, van arribar a França.
‐ Ja ha passat tot, ja hem arribat, encara que no tots ... –digué la mare molt trista.
‐ Em sento culpable de tot el que ha passat, el Jaume s’ha mort per culpa meva, si no hagués anat a
fer pipí, estaríem tots quatre junts –digué la Núria.
‐ No hi pensis més, no és culpa teva –replicà el pare, intentant animar la seva filla.
A França van viure durant dos anys tranquils, però enyorant molt la seva terra, la seva estimada
Catalunya. Un dia, la Maria tornà de la feina tota esverada:
‐ Josep, Josep l’exili s’ha acabat! Franco ha mort!
‐ Quina bona notícia, ja podrem tornar a casa –afirmà Josep.
Llavors:
‐ Núria, Núria què penses? –li preguntà el seu marit, Pierre.
La Núria i la seva família no van arribar a marxar mai de França. Sempre van viure recordant la seva
terra, però ara ni això li quedava ... la Núria no recordava res més.
‐ Núria, són els teus néts, el Joan i el Jordi –digué el seu marit, Pierre.
Ella no podia saber qui eren, no recordava ni les seves angúnies, ni les seves tristeses, ni les seves
alegries ... excepte una cosa: la por de viure una guerra. Ara tenia Alzheimer.
PROSA CATALANA
5
UN SOMNI MOLT ESPECIAL
Marta Guilleumes | 2n ESO | 1r Premi
Voleu que us expliqui una història? Doncs endavant?
Primer de tot em presentaré: em dic Hadij, tinc 6 anys i tinc un càncer. Visc a l’Hospital Sant Joan de
Déu des dels 4 anys, doncs encara no he superat la meva malaltia.
Sóc una nena molt alegre, divertida i, sobretot, xerraire. Tinc els cabells i els ulls negres com el carbó
i la pell morena.
Els meus pares es diuen Mohammed i Nadja i, com ja deveu haver notat, són immigrants. Jo, igual
que molts altres nens i nenes, vaig néixer en un camp de refugiats del Sàhara.
Tinc una germana de 14 anys, la Sarai, i un germà de 10, l’Aidhin.
A l’hospital hi tinc molts amics, com la Nuxka, la Clara, el Tom o la Joana, però el meu millor amic és
el Sr. Bigotis, el meu osset de peluix, i sabeu per què és el meu millor amic? Perquè ell m’acompanya
vagi on vagi, és l’encarregat d’animar‐me a les sessions de “quimio‐no‐sé‐què” i amb ell he viscut
milers d’aventures amb pirates, princeses, fantasmes i fades.
L’altre dia, estava amb el Sr. Bigotis i la mare a la sal d’espera de la quimio, quan en va sortir la Clara.
Feia molt mala cara! Em vaig espantar.
La infermera em va cridar. Em vaig ajeure a la meva llitera i em van connectar a un aparell on hi
havia un líquid llefiscós.
Vaig obrir els ulls i estava ... enmig d’un bosc!
Em vaig intentar orientar, però no tenia ni idea d’on estava. Allò era molt, massa, estrany.
Vaig veure un turonet, i m’hi vaig enfilar. Des d’allà dalt, vaig veure el paisatge més bonic del món: el
mar amb un cel de color rosat i un bosc ple d’arbres ben estranys i animalets bufons. Vaig desitjar
que el Sr. Bigotis fos amb mi ... i vaig notar que estava a la meva mà. Visca!
Anava a buscar ajuda quan, del no‐res, va aparèixer una noia d’uns 16 anys molt bonica i delicada.
Anava amb un vestit rosa pàl∙lid amb un estampat de flors molt graciós. Però la cosa més curiosa era
que sota el seu vestit tenia unes ales!
Em va dir que es deia Dione, que tenia 17 anys i que era una nimfa del bosc, una fada de la natura.
Em va explicar que estàvem a Satúrnia, un món màgic on vivien tot tipus d’éssers, des de trols fins a
fades madrines.
Em va preguntar si feia molt que era allà:
‐ Vius aquí des de fa molt?
‐ No, acabo d’arribar! –vaig contestar‐li.
‐ I no tens casa, oi?
‐ No, però no crec que en necessiti, segurament aviat em vindrà a buscar la mare!
La Dione es va posar a riure.
PROSA CATALANA
6
‐ Però que estàs de broma? No es pot sortir de Satúrnia!
‐ Què? Però si jo visc a Barcelona, en un hospital! I tinc casa, família, amics ... No em puc quedar
aquí!
‐ Doncs diria que tens un problema, perquè ningú no ha pogut sortir mai de Satúrnia!
Em vaig desesperar. Necessitava sortir d’allà i tornar a la Terra!
‐ Un moment! –va cridar la Dione al veure que em posava a plorar‐ Potser sí que hi ha una manera
d’escapar d’aquí.
‐ De debò?
‐ Sí! L’única forma de marxar és aconseguir que et despertis a la realitat.
‐ Però això és molt fàcil! –vaig dir emocionada.
‐ No diguis mai això! No és pas tan fàcil com sembla.
‐ Per què?
‐ Doncs perquè quan entres a Satúrnia, simultàniament, entres en un son molt profund i molt difícil
de trencar.
La Dione em va portar a la seva casa‐arbre, i em va presentar les seves amigues nimfes: la Idia, la
Mèlia, la Lara, la Selene i l’Atlanta.
Totes volien col∙laborar.
Per no aixecar sospites em van disfressar com una nimfa, amb un vestit blau turquesa amb uns
dibuixos de flors. Em van col∙locar unes ales falses darrere l’esquena i em van posar una corona de
flor i perles pels cabells. Em van maquillar amb purpurina i pintures molt boniques.
Em van anar a presentar a la Gran Nimfa com si fos una aprenenta de nimfa del bosc, i s’ho va
creure!
En sortir del palau de la Gran Nimfa, que era la nimfa més anciana i important, em van explicar com
ho faríem per tornar‐me a la realitat.
Em van dir que havien d’aconseguir sobresaltar‐me tant que m’hagués de despertar a la Terra.
De sobte es va aixecar un fort vent, i la meva corona va començar a volar. Ens vam posar totes
juntes a perseguir‐la. Just quan la vaig agafar, vaig notar una força molt potent dins meu, com si
tingués un poder sobrenatural, i vaig poder acabar amb l’Ombra del Mal.
En fer‐ho, la Dione em va dir que s’alegrava d’haver‐me conegut, i em va tornar a donar la meva
roba, però em va regalar la seva corona de flors.
Vaig obrir els ulls: estava al llit amb el Tom, el meu marit. Jo estava molt espantada. El cor m’anava a
cent i vaig obrir, tremolant, el calaix més vell de la casa, el dels meus records de la infantesa. Vaig
ficar‐hi la mà i vaig notar una força extraordinària. Vaig treure la mà del calaix amb la corona de flors
de la Dione. Ja feia una colla d’anys que havia sortit de l’hospital, però continuava recordant aquella
història fascinant de Satúrnia. Confiava en què la Dione seguís allà, per si algun dia la necessitava.
Confiava en què la jove Hadij seguís amb ella.
PROSA CATALANA
7
POR ALS CANVIS
Ignasi Font | 2n ESO | Accèssit
Aquell 23 de juny em vaig despertar amb moltes ganes d’anar a l’escola. Era l’últim dia abans de les
vacances d’estiu i a més a més era també el meu últim dia en aquella escola, i per això estava molt
neguitós. Per motius de feina destinaven al meu pare en una altra ciutat. Hi havia diverses
candidates, entre elles Nova York, Londres o Roma, tres ciutats que sempre havia volgut conèixer.
Quan vaig arribar a casa, el pare ja hi era i la mare feia cara de pomes agres. Vaig intuir que alguna
cosa no anava bé, i ho vaig saber del tot quan el pare em va dir que segués al seu costat perquè
havia de parlar amb mi. Els propers tres anys no viuríem a Europa, sinó que el destinaven a Dakar,
Senegal. Jo em vaig enfadar moltíssim. Ja em veia a l’Empire State, al Big Ben o entrant al Coliseu, i
ara de cop i volta em volien enviar al continent africà.
Faltava només un dia per marxar al Senegal, i jo encara no tenia totes les meves coses a punt, em
sentia fatal, molt enfadat. L’endemà em vaig despertar molt d’hora i em vaig afanyar a preparar tot
el que m’havia d’emportar. A dos quarts de set un taxi ens va recollir per portar‐nos a l’aeroport.
El temps va passar molt de pressa. En un moment havia deixat enrere casa meva i em trobava en un
taxi senegalès camí de la nostra nova casa. La casa no era tan gran com la que teníem, però em va
sorprendre, era molt maca.
Al dia següent, quan ja estàvem situats i organitzats, vàrem decidir d’anar a conèixer una mica
aquella ciutat. El que veia m’impressionava molt perquè era una ciutat molt diferent que Barcelona.
Hi havia pols per tot arreu, els carrers eren plens de venedors i hi havia un tràfic de vehicles i
persones impressionant. També em va sorprendre la pobresa que hi havia i vaig saber que era un
afortunat per ser d’on venia.
Vam tornar molt tard i morts de gana. El pare va proposar d’anar a sopar al “Kuba” un petit
restaurant situat davant de casa. Allà em vaig sorprendre una altra vegada, el menjar estava molt i
molt bo. El cambrer que ens va atendre era un noi de la meva edat, jo el veia un nen. Es va
presentar, es deia Alassan, i va ser molt amable amb nosaltres. Ens va explicar que era el restaurant
dels seus pares. Quan ens va portar el compte, em va proposar d’anar a jugar a futbol amb ell i els
seus amics al dia següent. Volia que conegués més gent d’allà. L’endemà em va venir a buscar a
casa. El punt de trobada amb els altres era un petit parc situat darrere del restaurant, on hi havia
dues porteries. Em va presentar els seus amics, en Crub, l’AKu i en Jasho. Em vaig sorprendre de
nou, tots semblaven molt bona gent, feliços, sense deixar de somriure i contents d’haver fet un nou
amic.
Vaig tornar a casa molt diferent, ja no ho veia tot negre. Començava per a mi una nova vida i una
nova manera de veure el món. Avui puc dir que l’Àfrica va ser per a mi una experiència inoblidable.
PROSA CATALANA
8
SENYOR I SENYORA FÈNIX
Ariadna Querol | 3r ESO | 1r Premi
Mentre el senyor Fènix queia escales avall i sentia com els seus ossos cruixien en trencar‐se, encara
somreia per la felicitat del seu últim record: li havia tocat la loteria –cinc milions d’euros! Corria cap
al banc mentre la seva dona, la senyora Fènix, s’arreglava per sortir. Des del seu casament era
gairebé l’única cosa bona que li havia passat. Aviat l’estima s’havia transformat en exigència i
discussió, però aquell bitllet de loteria era com la llum al final del túnel, com el sol després de la
tempesta.
Tot i que el seu cos rodolava pels angles esmolats dels esglaons, tot i que les seves vèrtebres
semblaven explotar una a una i deixar‐se anar com les peces d’un scalextric ‐quant havia gaudit de
nen amb aquell joc!‐, somreia i somreia. Veia palmeres, platges llunyanes, mansions espectaculars,
cotxes esportius. Com seria conduir sobre una carretera acabada d’asfaltar, en una ciutat de rics?
Calia sobreviure per gaudir‐ho. Cinc milions d’euros li garantien un bon repòs, un hospital de qualitat
i una recuperació segura. Però, quants esglaons quedaven encara?
No notava les extremitats, s’hauria quedat ja paralític? Quina importància tindria això amb cinc
milions d’euros a la butxaca? S’imaginava sota el sol, amb els ulls tancats i el vent despentinant‐li la
melena que es deixaria. Sí, sempre havia volgut deixar‐se melena, sí, seria un sempre‐jove! Què
còmoda resultava la seva cadira de rodes motoritzada, ultralleugera i refulgent d’or, quina admiració
despertaria! Que feliç era mentre queia i sentia com s’esquinçaven els seus músculs!
Però, i si morís? No, no, ara?, no s’ho podia permetre. Bah, què caram! I què importava això? És que
no tenia cinc milions d’euros per pagar‐se un enterrament que seria l’enveja dels seus amics? Quin
gran taüt tindria llavors, amb la millor fusta de totes, no, no, res de fusta, ... de platí! I quin gust
sentiria en el seu interior, amb els seus cinc milions per gastar! I la senyora Fènix, quina vídua tan
preciosa!
El senyor Fènix, com va voler mentre baixava rodolant escales avall, va tenir el seu gran funeral. I la
senyora Fènix, quina vídua tan preciosa, i alhora tan rica! I tot amb una empenta de res ...
PROSA CATALANA
9
UNA TARDA DIFERENT
Neus Sànchez | 4t ESO | 1r Premi
‐ Porta’t bé, bonica. –La mare, com sempre, es preocupa molt quan em deixa sola a casa. Total,
seran un parell d’hores, però ella pateix per mi.‐ No obris la porta a ningú, ni t’hi acostis. Ja saps que
nosaltres portem claus, el pare i jo. Així que ja entrarem sense trucar al timbre.
‐ Sí, mama, com sempre. Per una tarda que em deixeu sola ... –cada vegada el mateix. I després
vénen sempre ben d’hora, perquè patien, em tracten com si tingués vuit anys i ja en tinc quinze, coi!
Els faig un petó i tanco la porta just quan comencen a baixar l’escala.
‐ Per fi, sola, quina tranquil∙litat a casa! I ara, el sofà és meu!
Vaig córrer pel passadís i vaig fer un bot per estirar‐m’hi. Quin cop més bèstia em vaig donar al cap
amb el braç del sofà. Em va sortir un bony de seguida i mentre me’l fregava amb els dits de la mà
perquè em passés el mal, vaig notar un formigueig pel clatell i llavors me’n vaig adonar: totes les
matemàtiques fugien del meu cap. En un no res, tots els números, lletres, signes i conceptes
matemàtics van marxar corrent passadís enllà.
Em vaig quedar sorpresa però no hi vaig donar importància pensant que era el cop. Vaig tornar a
fregar‐me el bony i vaig mirar el rellotge per veure quant temps em quedava abans no tornessin els
pares. No vaig saber llegir el rellotge. Com és que no sabia l’hora? Vaig agafar el comandament de la
televisió, però tampoc vaig aconseguir reconèixer els números. Llavors ho vaig entendre tot. No era
un somni! Totes les matemàtiques havien fugit del meu cap.
Em vaig esverar molt i més quan vaig recordar que dilluns tenia un examen. Les havia de trobar fos
com fos. Vaig córrer per tot el pis buscant‐les, però havien desaparegut. S’havien esfumat com per
art de màgia. Vaig començar a cridar:
‐ Números, on sou? Matemàtiques, on us heu amagat? Per què heu fugit? Va, no em feu això si us
plau ... ja sé que vosaltres i jo no hem estat mai gaire amics. Ja sé que no us faig quedar mai massa
bé davant l’Elias, però no és culpa meva, sou molt difícils. D’una a una, encara, us veig, us reconec,
però quan us comenceu a barrejar, que si divisions, que si sinus, que si logaritmes ... És que no m’ho
feu fàcil! –vaig cridar‐los durant força estona.
‐ Números, números ... que no voleu tornar al meu cap? Que no us agrada? Au, vinga ... Torneu
bonics ... –si algú em veiés es pensaria que m’he tornat boja. –Va, sortiu, que he d’estudiar!
Vaig mirar per tot arreu. Primer, pensant que els trobaria de seguida, per llocs fàcils: el menjador,
l’habitació, sota el llit, a la cuina ... però veient que no esl trobava vaig començar a mirar més a fons:
dins l’armari, als calaixos, dins el pot de llapis, dins la paperera, a l’armariet del lavabo ... Vaig mirar
per tot arreu però no apareixien enlloc.
Vaig tenir una idea: potser amb un altre cop tornarien a entrar, però la vaig desestimar en adonar‐
me que si ho feia, m’arriscava a perdre tota una altra assignatura! No sabia ben bé què fer i vaig
PROSA CATALANA
10
pensar amb el que sempre diu l’avi “no es pot treballar amb la panxa buida”, i dit i fet, me’n vaig
anar a berenar.
A la cuina, vaig omplir el got de llet, hi vaig afegir el cacau i el vaig dur a la taula del menjador. Vaig
tornar a la cuina per agafar un plat amb galetes i, quan tornava al menjador, quina sorpresa em vaig
endur en veure el got buit.
‐ Ostres! I la llet? –no somniava, havia omplert el got fins dalt, amb molt cacau com a mi m’agrada, i
jo no me l’havia begut. Qui podia haver‐se‐la begut? A cas només hi era jo, però ... se l’haurien begut
les matemàtiques? Les matemàtiques beuen llet? L’alimentació de les matemàtiques no ens l’havien
explicat mai. Sempre ens han explicat com se suma, com es multiplica, com s’aïllen les incògnites,
però dels costums de les matemàtiques no ens n’havien explicat res ... Vaig pensar que no hi perdia
res per comprovar‐ho. Vaig tornar a omplir un got de llet i, des del passadís, vaig observar què
passava.
Vaig veure com tot de números i conceptes matemàtics corrien cap al got. Un sin que aixecava un
signe – que sostenia un 8 que bevia llet i, de plena com tenia la panxa semblava un 0, al seu costat,
sobre una torre de log, un 1 bevia també; i al davant, sobre una √ , un ∞ somreia satisfet fregant‐se
la panxa. Els vaig deixar beure tranquils, ja devien començar a estar tips perquè trigaven més que
amb el primer got. Llavors em vaig decidir. A poc apoc, per no espantar‐los, vaig entrar al menjador i
els vaig saludar.
‐ Hola, sóc l’Agnès! –Vaig intentar mostrar‐me simpàtica i agradable perquè fos més fàcil convèncer‐
los, però just acabat de dir “nès” ja no quedava ningú al costat del got. Llavors vaig veure clar que els
hauria d’atrapar.
Vaig anar a buscar el caçapapallones del pare i després vaig tornar a omplir el got de llet. No va
fallar. Que en són de golafres les matemàtiques! Només girar‐me ja hi tornaven a ser, totes al
voltant del got. Sense pensar‐m´ho, amb un moviment ràpid vaig fer anar el caçapapallones i les vaig
atrapar totes. Amb molta cura les vaig posar dins d’un pot de vidre i el vaig tapar amb la mà perquè
poguessin respirar. El pot era ple a vessar. N’hi havia que les coneixia, per exemple, les lletres: la a,
la be, la ce, la zeta, la ics i la i grega, etc. però d’altres eren paraules sense gaire sentit: log, sin, cos,
tg, etc. Què volien dir? I tots aquells signes? Com es deien? Guió, creu, ve baixa amb una ratlla
enganxada al cap, dos guions un sobre l’altre...? no recordo res. Em vaig armar de valor i els vaig
tornar a parlar:
‐ No sé què ha passat, però necessito que torneu dins meu, us necessito. No recordo el vostre nom,
per què heu sortit del meu cap?
‐ N’estàvem tips, tips que no t’agradéssim i que sempre malparlessis de nosaltres; tips que no ens
fessis servir correctament, tips que per no esforçar‐t’hi ens fessis servir equivocadament. No podíem
més, i a la primera oportunitat que hem tingut, hem fugit. Ja trobarem algú que ens estimi més.
‐ Home, això no m’ho podeu fer! Què us heu cregut? Va, torneu al meu cap...
‐ Ni pensar‐ho.
PROSA CATALANA
11
‐ Va, si us plau, us prometo que estudiaré més! Però ja sabeu que a mi em costeu una mica. Jo no
puc treure excel∙lents!
‐ Ningú t’ha dement cap excel∙lent, però una mica de dignitat sí, que tu no t’hi esforces, fas el mínim
per aprovar i encara. Va, si ens promets esforçar‐t’hi més tornarem amb tu.
‐ Això és xantatge!
‐ Sí, però tu tries: ens vols o no ens vols? Ja mirarem de fer‐nos més entenedores però tu hi has de
posar de la teva part. Ara, pensa‐t’ho bé, perquè si ens enredes, el proper cop ... adéu‐siau per
sempre més!
‐ No, no! Ho tinc claríssim, us necessito. Us prometo que estudiaré més i amb ganes. Torneu, si us
plau!
‐ Doncs au, treu la mà perquè puguem sortir del pot.
En un moment el pot es va buidar i ja no els vaig veure. M’haurien enganyat, haurien fugit?
‐ Agnès! Hola! Som els pares, on ets? –Oh, no, els pares! Què els diré de les matemàtiques? –Agnès!
Quants cops t’hem de dir que no ens agrada que mengis al sofà! –El got, la llet i el plat amb les
galetes encara eren sobre la tauleta de davant del sofà. Com els podia dir que encara no havia
berenat? No es creurien que la llet no me l’havia begut jo. –Agnès, tres gots de llet? Tanta gana
tenies?
‐ Ho sento pare, em sap greu. Perdoneu‐me. És que en quedar‐me sola m’ha entrat molta gana i he
begut un got de llet, però després m’ha entrat més gana i tenia la tele encesa ...
‐ D’acord, d’acord, no passa res, tranquil∙la. Que no ens fas un petó?
‐ Sí! Hola pare, hola mare. Feia cent tretze minuts que us trobava a faltar! –Ostres! Com havia
calculat això tan de pressa?
‐ Coi, Agnès, si que t’has avorrit aquesta tarda, que fins i tot has calculat això! Justament tu, que les
matemàtiques ...
‐ Mira pare, a partir d’avui m’agradaran. –Vaig riure i vaig pensar en tots els números i signes que
tenia dins del cap i amb la promesa que els havia fet. Vaig abraçar els pares i els vaig agrair que
m’haguessin deixat sola. Els va estranyar, però jo sabia que si no m’haguessin deixat sola, ara encara
no m’agradarien les matemàtiques.
PROSA CATALANA
12
UNA REALITAT
Lluís Albert | 4t ESO | Accèssit
Era el dia de la producció, segons marcava el calendari oficial. Jo, assegut al lloc que em pertanyia a
la classe, restava pensatiu davant l’immens full blanc, la ploma estilogràfica i els nous rellotges que
per fi ens havien decidit col∙locar a les aules. Aquest avançava regularment, complint amb la seva
feina. Marcava quasi un quart de deu.
De nou, em tornava a trobar en la mateixa situació que un any enrere: la ploma, el full, els minuts
que avançaven ... Els Jocs Florals de l’escola i Sant Jordi ja es trobaven a la volta de la cantonada.
Tornava a tocar formular la pregunta anual de la data ... Què escric? Aquesta era una pregunta que
desencadenava tota una sèrie qüestions inacabables al seu darrera: com escric? De qui? Quan?
Com? Per què? [...] un no acabar.
Tenia molt clar la fotografia que presentaria per al concurs però, quin text? Havia d’inventar‐ne i
enginyar‐ne un, fos com fos! Vaig deixar la ment en blanc i el primer que em va venir al cap fou una
frase que durant aquest trimestre havia sentit moltes vegades, una frase que la sentia diàriament:
“Infinit, no és un nombre, és un símbol!” la frase la sentíem quan algú preguntava qualsevol cosa
relacionada amb l’infinit a l’hora de matemàtiques. Al professor, li encantava dir‐la.
Quina relació tenia aquella frase amb els Jocs Florals? Vaig rumiar i rumiar com lligar‐ho, com
escriure, com aprofitar‐la ... la frase em dugué a escriure un text que, difícilment guanyaria, però
que pretenia transmetre la realitat.
“INFINIT, NO ÉS UN NOMBRE, ÉS UN SÍMBOL!
Cada dia, donava voltes a aquella frase ... Tenia molts significats ... no solament en el món de les
matemàtiques ...
Vaig començar a pensar i a rumiar ... Infinit ... Símbol ... el més perfecte que existeix, el més bell, el
més bonic ... l’únic ...
Vaig decidir fer una llista i classificar l’infinit, no com ho fèiem a la classe –segons el criteri de la
suma, resta o divisió‐ sinó mitjançant la relació del símbol amb l’actualitat i la visió del món. Vaig
començar a relacionar l’infinit amb fets, moments, objectes, successos, vivències, realitats ... que
caracteritzen i que haurien de caracteritzar el nostre món. Vaig decidir:
Què hauria de ser infinit? Infinit, com l’oceà, hauria de ser la dolça estimació cap a les persones ...
Infinit, com l’univers, hauria de ser l’amor passional cap a qui més estimes ... Infinit, com les fulles,
hauria de ser aquella nostàlgia cap a qui ja no hi és ... Infinit, com el temps, hauria de ser ...
Què no hauria de ser infinit? Què hauria de ser limitat? Precís, limitat i inexistent hauria de ser tot
allò que molts volen i uns quants més no volen. Precís, limitat i inexistent hauria de ser aquella
fredor i distància que porta a la guerra, a l’enveja i a la violència. Precís, limitat i inexistent, hauria de
ser aquell malestar entre molta gent. Precís, limitat i inexistent, hauria de ser aquell personatge que
PROSA CATALANA
13
es dedica a explotar gent per fer‐la treballar. Precís, limitat i inexistent, hauria de ser aquella lluita
pel triomf i l’afany d’acaparar‐ho tot ... Precís, limitat i inexistent, hauria de ser...
Infinit... Precís... Inexistent... Indivisible... Limitat... Infinita és la vida, el record i l’estimació. Infinit,
no és cap nombre ... Infinit, un símbol ... un símbol totalment cert, un símbol que engloba tot aquell
qui sap viure, estimar i recordar; tot aquell qui sap apreciar la bona gent, els bons moments, la bona
terra, els bons actes; tot aquell qui sap valorar, positivament, tot allò que és realitzat ...
indubtablement, tot això és INFINIT.”
Això és el que havia escrit ... No n’estava massa convençut i escriure sobre l’infinit ... no era massa
literari ni poètic ... Algun Joan Maragall o Quim Monzó havia escrit sobre l’infinit? No!
Malgrat això, jo ho havia intentat. La vida, si un vol, és infinita. Pot semblar incomprensible, però és
real.
UN TOMB PER BARCELONA
Neus Sànchez | 4t ESO | Accèssit
Veig la meva ciutat als meus peus. Sempre hi he viscut. Al capdamunt, ben amunt, envoltada de
família i amics. Però s'ha acabat. Ara ja no puc fer‐me enrere. M'ha arribat l'hora. Com moltes de les
meves germanes i amigues he de deixar la meva llar. Però no estic trista, m'agradarà voltar per la
meva ciutat, a casa sempre en parlen, i si no fos perquè m'arriba el moment, no la podria conèixer.
Ja és l'hora, som‐hi!
Guaita! L'Observatori Fabra. El pare sempre m'havia explicat que quan ell era petit no hi havia cap
arbre que el tapés. Vaig seguir baixant Collserola. Al darrere veia el Tibidabo i al davant, al fons, el
mar que veia des de casa, que n'és de gran! El vent m'acompanyava i, dolçament, m'acostava a la
ciutat. He passat pel Putget, llàstima que no pugui visitar el Parc Güell...
Ai, ai, ai, ai, ai...! Uf! M'ha anat d'un pèl! Gairebé topo amb aquest turista. Sort que l'he esquivat a
temps, no sé què m'hauria fet. Badava com jo mirant la Sagrada Família. El pare ja me n'havia parlat,
és un temple molt antic i encara no l'han acabat. Ja fa cent anys que l'estan construint... És magnífic!
Quina sort que he pogut visitar les torres. No me l'imaginava així, és immens! I les grues, també! Des
de casa no ho semblava. Aquell edifici, ara hi caic, ha de ser aquell que al vespre es veu blau i
vermell, fa més goig de nit que no pas de dia.
Quin vent més fort que fa ara! No sé on aniré. Sense ni adonar‐me'n m'he trobat sobre la gespa
humida del Camp Nou. Paro una estona i descanso sobre la gespa. Que ben regada que la tenen, és
molt gran i s'hi està molt bé. No em faria res quedar‐m'hi força estona, però això de ser inquieta em
ve de família i no ho puc evitar.
PROSA CATALANA
14
Ja sóc a Montjuïc. Quants arbres, n'hi ha que vénen de països molt llunyans! M'ha semblat veure un
parent llunyà per part de la mare però no em puc aturar‐me a saludar‐lo. Mira, el Palau Sant Jordi i
l'Estadi, m'hauria agradat ser‐hi per veure els Jocs Olímpics! Però encara no havia nascut. I torno al
mar. Des de casa, quan el mirava, m'imaginava jugant a l'aigua, deixant‐me portar per les onades,
tot observant els grans vaixells que surten del port cada dia. El que no m'imaginava era l'olor d'aigua
salada i de peix, acostumada sempre a l'olor de muntanya, de brucs, pins i estepes, dels bolets de la
tardor... Ara que hi penso, què deuen fer els pares? I els amics? Més val que no hi pensi que sinó
m'entristiré.
Jec a la sorra de la platja de la Barceloneta. Es nota que s'ha acabat l'estiu. Hi ha molta poca gent i
ningú no es banya. Millor, així puc gaudir d'una estona de soledat per pensar. No em faria res
quedar‐m'hi definitivament... M'agrada veure passar les barques de pesca, però m'espanten els
vaixells plens de contenidors i els grans creuers que es veuen a l'horitzó.
Ara sí que no sé cap on vaig. Però mentre passo pel Port, tinc temps de saludar Cristòfol Colom
abans de fer un tomb pel zoo.
M'enyoro, ja fa un parell de dies que vaig marxar de casa. El pare em va dir que li agradaria tenir‐nos
a tots a casa, però que no podia ser. La nostra família és així. Em va explicar que algun any ho havia
intentat, però que no podia retenir‐nos a casa, que era llei de vida, que nosaltres som així. No volia
plorar, però no puc aguantar‐me les llàgrimes. On seran les meves germanes? Hauran vist el mar? O
potser hauran anat Vallès enllà? Què serà de mi, ara? No m'agradaria que em trenquessin, ni que
m'aixafessin, i encara menys que m'escombressin, però potser tindré més sort. Potser m'agafarà un
d'aquells naturalistes que passegen de vegades per casa i, amb compte, em premsarà, o potser una
parella d'enamorats em recollirà i em posarà entre les pàgines del llibre que s'estan llegint a mitges,
o potser em recull un nen i se m'endú a casa seva i em penja en un suro. Sí, això és el que
m'agradaria més. Així podria fer‐li companyia i mirar com juga i cantar amb ell les cançons que
aprèn.
No he acabat a l'habitació de cap nen. He tingut més sort: he acabat en un mural de la tardor de la
classe dels esquirols. És molt millor, m'agrada veure com aprenen a escriure, com la senyoreta els
ajuda a cordar‐se la bata, com enganxen els gomets, com canten... He tingut molta sort i sóc molt
feliç, tot i que enyoro la muntanya i sobretot les històries del pare. Però ja m'ho va dir: “mai sabràs
on aniràs a parar, sent una fulla, sempre tindràs el destí lligat al vent”.
PROSA CATALANA
15
ANYS ... I TU ... I JO ...
Lluís Albert | 4t ESO | Premi Goretti Serrano
Benvolgut Avi,
Ets aquí, al meu costat, formant part de mi. Ets entre tot el que t’ha envoltat durant tota la teva
vida. Entre el que t’ha fet créixer i tot el que has fet créixer.
Han passat ja força anys des que anàvem a l’hort a buscar els tomàquets per portar‐los a l’àvia per
fer‐ne conserva. Han passat ja força anys des que caminàvem per les muntanyes a buscar els fòssils
per portar‐los a l’escola i fer‐ne l’estudi. Han passat ja força anys des que corríem pels serrats a fer
les cabanes per dormir‐hi amb l’àvia i fer‐hi gresca. Han passat ja força anys des que anàvem a
buscar els bolets per portar‐los a l’àvia i fer‐ne dinars. Han passat ja força anys des que nedàvem a la
bassa per enfortir els ossos per poder competir amb els cosins i guanyar‐los les curses. Han passat ja
força anys des que restava al foc per escoltar les històries i fer‐te preguntes.
Han passat ja força anys... El temps avança però jo, més que mai, segueixo viu al teu costat, pendent
de tot el que fas i de tot el que dius. Tu i jo som paral∙lels dins aquest lloc; tu i jo avancem
paral∙lelament. Malgrat que no ho pugui semblar, és així.
Ara tot és diferent. Vaig plorar en assabentar‐me’n, he vessat llàgrimes en veure’t, em lamento en
pensar‐hi... Són tots aquests planys els que ens mantenen vius, aquests plors que reguen la nostra
relació. Tot i no recordar el meu nom, el meu naixement, les meves aficions, les nostres vivències ni
els nostres moments, la teva amarga malaltia encara et permet recordar que sóc algú important per
tu, algú estimat i algú que t’acompanya diàriament per emprendre un camí o altre, com sempre,
units.
És per això que tu ets la persona més preuada i única. Mai no he pogut tenir una persona com tu,
tan a prop meu. Per això, Avi, moltes gràcies!
POESIA CATALANA
16
PENSAMENTS
Martina Panadès | 1r ESO | 1r Premi
És una satisfacció
poder tenir esperança,
ser fiable per tothom i donar confiança.
Sempre tenir una meitat assegurada
davant d’un projecte,
i fer rodar el timó
seguint les pautes del vent,
clavar ben lluny l’àncora
o no clavar‐la mai,
per mai haver de parar al camí,
que un mateix ha de seguir.
Has de saber viure en una comunitat,
però sempre defensant
el que pertany a la teva llibertat.
Tenir opció és important
però a voltes has de saber escoltar
i deixar‐la respirar.
POESIA CATALANA
17
PER UN MOMENT
Mar Casanovas | 2n ESO | 1r Premi
Dos camins se separen,
dos destins s’acomiaden,
la persona que estimes se’n va,
i no la pots fer tornar.
Tendres moments s’escapen,
somriures en el pensament,
dolces mirades que esclaten,
s’esvaeix tot en un moment.
Si pogués agafar‐lo de la mà,
i no deixar‐lo marxar,
si el vent bufés demà,
i me’l pogués retornar.
L’abraçaria ben fort,
per sentir‐lo bategar,
el gronxaria amb el cor,
per tornar a començar.
Espero, somio, estimo ...
POESIA CATALANA
18
PRINCIPI I FINAL
Marc Cortés | 2n ESO | Accèssit
Una flor acaba de néixer
i, inexperta, va avançant.
Va assaborint mica en mica
el que la vida li va donant.
La flor creix aprenent
amb la saviesa de la gent.
Veu passar el temps
i no pas lentament.
La flor ja és gran,
amb una experiència gegant.
Ha patit i ha estimat
i tots l’han ajudat.
Quan arribi el final
no es penedirà del que era,
doncs amb plors i somriures
ho haurà fet a la seva manera.
POESIA CATALANA
19
OCTAVES DEL NEN SOLDAT
Ariadna Querol | 3r ESO | 1r Premi
Hi ha una corda que envolta la terra,
és com un fil que la talla pel mig,
és el tròpic on sempre hi ha guerra,
on tots els nens han nascut per fugir.
Cor capgirat que a la sorra s’aferra,
guerrers que maten ja volen morir.
Volten set mil diminuts militars,
que travessen amb mirades de glaç.
Nens soldat envoltats de foc i mines,
que no poden ni cantar ni jugar,
tots els seus pensaments són com una rutina,
cada nova hora serveix per matar.
Mentre xisclen els trets entre ruïnes,
a les dunes que il∙lumina el sol clar,
les armes fulminen el cos vençut,
el seu fusell de les mans cau dolgut.
Nens soldat arrecerats vora el foc,
conviuen explosions i baralles.
Lluita i sang, pregàries i dol,
només sou els instruments i ferralles
perquè uns altres s’emportin tot l’or,
petits kamikazes de les batalles.
Al principi set mil nens espantats,
al final set mil cossos escampats.
POESIA CATALANA
20
ODISSEA D’UN GRA DE SORRA
Glòria Barnés | 3r ESO | Accèssit
Un gra de sorra és arrencat,
del immens cim del Montserrat,
ell plora, crida, pica de peus però està massa avançat,
ja no tornarà a veure el famós munt escarpat.
Abans ell era pedra, però ja no sap el que és ni serà.
És aire? És brisa? És cel? Tornarà a ser terra?
Ell no ho sap tan sols és un gra de sorra.
Espantat ell pensa en el futur, no sap si arribarà.
Ara ho veu tot, veu el cim i la plana,
observa la més mínima expressió de la vida quotidiana,
com un ull de Déu veu el territori que és terra catalana,
no sap on anirà a parar, té por de la terra forana.
El gra de sorra sent una suau remor,
no es pot resistir és massa seductor,
la brisa és calenta i agafa olor a maror,
s’endevina una intensa blavor.
En l’horitzó clareja una immensa massa,
es mou amb força, sempre igual de poderosa,
la mar li diu: ‐ Vine, jo et faré de mare amorosa.
Però el gra de sorra vol tornar a la muntanya espinosa.
El sol groguenc brilla i l’acaronarà,
les gavines volen i l’acompanyen, ell ja sap el que serà:
vol ser aigua lluent i vibrant així sempre viurà,
en la grandiositat del mar el granet viatjarà.
Amb un vendaval el gra de sorra és dipositat,
a prop del mar suaument balancejat.
Lentament cau la nit deixant la platja en soledat,
els pescadors surten i la mar s’ha revolucionat.
El gra de sorra està tranquil, l’aire és refrescant,
l’onatge pausat i calculadament elegant.
El nostre protagonista vol anar navegant,
allà on un gra de sorra no podia anar volant.
POESIA CATALANA
21
SOM UN CONJUNT, NO PAS DOS MÓNS
Paula Llorens | 4t ESO | 1r Premi
TIC‐TAC
Anna Maclans | 4t curs | Accèssit
PROSA CASTELLANA
22
EL GUARDIÁN DE LOS SUEÑOS
Berta Jofra | 1r ESO |1r Premi
Había una vez, una niñita que vivía sola en una cabaña a las afueras de París, la ciudad del amor.
La pobre niñita no tenía padres, pues era huérfana. La única cosa que le dieron sus padres era una
pequeñita pluma estilográfica. Lo que ella no sabía era que la pluma escondía un gran secreto.
Un frío día de invierno, la niñita se aventuró hacia las gélidas calles de París para buscar migas de
pan o algo para llenar su pequeño estómago. Pero de repente, un viejecito de unos setenta años le
dijo:
Niña, ¿Qué es lo que llevas en tu bolsillo?
Ella no sabía qué decir, porque sus padres siempre le habían dicho que no hablara con
desconocidos.
¿Tienes una pluma “Magich”? –le preguntó el viejecito.
No lo sé señor, no sé a qué se refiere –dijo ella murmurando.
Ven bonita, acompáñame.
El viejecito la cogió de la mano y la guió hasta una casa de color rosa con adornos en las paredes. Sin
saber por qué, la niñita no le quiso soltar el brazo. Se sentía cómoda, se sentía bien.
Entraron por la puerta, y a los dos les invadió la sensación agradable de calor en la cara, porque en la
calle hacía mucho frío.
Ahora, bonita ¿Me puedes mostrar lo que tienes? –dijo señalando la pluma.
Ella se la entregó y él la cogió con delicadeza. La niña creía que aquel viejecito era muy agradable,
pero no sabía el porqué.
¡Bonito ejemplar! –dijo el viejo‐ ¿De dónde la has sacado?
Me la entregó mi padre antes de que falleciera.
Vaya, lo siento –hizo una pausa‐ ¿Sabes? Esta pluma la hizo un mago hace cientos y cientos de años.
Se llama “Magich” porque como dice su nombre es mágica.
La niña se quedó muda. ¿Qué acababa de decir aquel hombre? ¿Qué su pequeña pluma era mágica?
Sí, así es –dijo él‐. Esta pluma dibuja al nuevo guardián de los sueños, el que será el nuevo mago de
los sueños.
¿Qué quiere decir? –preguntó ella.
¿No sabes lo que es el guardián de los sueños? Es un mago que se encarga de vigilar los sueños de
los demás.
¡Oh! ¿Y cómo se hace? ¿La puedo probar? –respondió sorprendida la niñita.
Claro, pequeña, claro. Pero te aconsejo una cosa, si no funciona no te desanimes, un verdadero
mago solo nace cada setenta y tres años.
PROSA CASTELLANA
23
La niña sujetó la pequeña pluma con la esperanza de que sucediera algo. De repente, su mano
empezó a moverse sin parar. La niña, con los ojos cerrados, no podía ver lo que estaba haciendo y
sólo notó una agradable sensación.
Cuando abrió los ojos, el viejo la estaba mirando estupefacto, y ella pudo ver por fin el dibujo.
¿Ésta soy yo?
Sí y ahora ya sé cuál será tu destino; eres la nueva maga hasta que otro mago nazca y ocupe tu lugar.
Una luz salió de la plumita y empezó a girar alrededor de la niña; y pronto se esparció por todo su
alrededor.
Ahora, tú serás el guardián y mago de los sueños. Te encargarás de vigilar los sueños de los demás.
Yo, el antiguo guardián y mago de los sueños, ya soy muy viejo, y te cedo a ti mi trabajo.
La niñita no se creía lo que veía. Estaba flotando por encima de los edificios, era de noche, y todo el
mundo dormía.
Recuerda: a partir de ahora, te encargarás de vigilar los sueños de los demás. Ten en cuenta que
tendrás que vigilar las fieras que duermen en las cabezas de la gente de todo el mundo –hizo una
pausa‐. Y yo me voy ahora y no volveré nunca, pero si necesitas una ayudita puedes preguntar a la
luz que se encuentra dentro de esta pluma, ella te guiará.
De repente, la luz se apagó, y el viejecito se esfumó como por arte de magia y la pluma cayó en el
suelo, la niña la recogió y se fue volando hasta su primer sueño.
Durante mucho tiempo, la niñita cada noche vigilaba los sueños de los demás, y, si alguien tenía una
pesadilla, ella se encargaba de despertarlo y calmarlo en sueños. También encerraba a los
monstruos y seres malignos que se colaban en los sueños.
Ahora, setenta y tres años más tarde, la niñita busca un sucesor. Quién sabe, igual eres tú. Esta
noche, si te sucede lo mismo que le sucedió a la niñita, ya sabes lo que te tocará hacer durante los
próximos setenta y tres años …
PROSA CASTELLANA
24
ISIS
Guiomar Fresquet | 1r ESO | Accèssit
Isis era una niña de Dodoma, del sur de África y, sin darse cuenta, el mundo le abrió sus puertas:
ésta es su historia.
Cuando apenas tenía 17 años ya destacaba entre las demás adolescentes por su inteligencia, a pesar
de que su educación era de las mejores, destacaba entre las demás.
Ese año una ONG visitó la pequeña ciudad. El responsable de los cooperantes al darse cuenta de su
inteligencia le ofreció una beca para que pudiera disfrutar de unos estudios mínimos para poder
acceder a la Universidad y llegar a estudiar una carrera.
Tras haberlo hablado con sus padres y después de un par de meses de la visita de la ONG, Isis ya
viajaba hacia el país de origen de aquella ONG. No sería fácil, pero ella quería cumplir su sueño, ir a
la Universidad de Europa.
Al cabo de unas semanas de haber llegado, se había gastado el dinero de la beca en necesidades
básicas, la comida no le faltaba pero una habitación sí y además tenía que pagar las gafas que le
habían puesto al poco de haber llegado, para pagarse todo esto, necesitaba trabajar. De las notas en
cambio no se podía quejar: eran de las mejores.
Le costó mucho encontrar un trabajo, al ser inmigrante la gente no se fiaba de ella. Sus primeros
días de trabajo y de instituto no le fueron muy bien, porque allí por donde pasaba levantaba mofas y
risas, y, de vez en cuando, algún que otro comentario vulgar y ofensivo de clientes y compañeros.
Pasado un semestre muy largo y duro, se dio cuenta de que por más que intentara ahorrar no
conseguía llegar a final de mes, por eso se fue a limpiar casas a parte de ser camarera. En este nuevo
trabajo le pagaban lo suficiente para acabar de pagar todo lo que necesitaba, y si ahorraba quizá
podría comprarse un móvil. La situación era bastante complicada y a Isis le venían ganas de
abandonar, pero para conseguir un sueño se debe luchar y ella no quería ser una perdedora, incluso
después de haber pasado noches enteras llorando, siempre recordaba unas palabras que le había
dicho su madre “tras los días malos vienen muchos de buenos”.
Aunque parezca todo malo, siempre en cada rinconcito del mundo hay alguien a quien llamar amigo;
así fue, un día un chico de pelo largo castaño, delgado, alto, simpático pero tímido se le acercó y le
dijo:
Soy Pablo ¿Y tú eres…? –se sentó junto a ella‐ ¿Tú debes ser la chica inteligente de la que todo el
mundo habla, verdad?
Al no recibir ninguna respuesta él continuó:
Puedes confiar en mí, sé por todo lo que estás pasando y yo te puedo ayudar, ¿de acuerdo?
Me llamo Isis y puede que sea la chica de la que todo el mundo habla.
PROSA CASTELLANA
25
Pablo se levantó y le ofreció su mano al levantarse, a ella le pareció algo mágico que alguien la
quisiera ayudar, por esto le cogió la mano.
Ven, te voy a enseñar algo especial. –dijo Pablo, mientras la llevaba de la mano a uno de los edificios
del recinto.
Subieron unas escaleras hasta el tejado, como era el atardecer se veía toda la ciudad de colores rosa
y naranja.
¡Yo trabajo allí, en aquella esquina de ahí tres manzanas más allá! –gritó Isis.
¿Trabajas? –Isis asintió con la cabeza‐ ¡Vaya, no lo habría dicho nunca que una chica como tú
acabara trabajando en un lugar como ése! Con el buen currículum que tienes –dijo Pablo.
¿Qué es un currículum?
Mmm … una ficha donde hay información sobre ti para que los empresarios sepan si quieren
contratarte o no ¿Tú tienes alguno?
Isis negó con la cabeza.
No te preocupes, yo voy a hacértelo; además así pasaremos más tiempo juntos. Mañana nos vemos
después de clase en el parque que hay detrás del instituto.
Isis fue al parque después de clase y esperó a Pablo. Pero el muchacho no llegaba y cuando Isis ya se
iba, él apareció en ese momento con una cámara. Pasaron el rato haciéndose fotos, hablando,
riendo y comiendo un helado; entonces Pablo le dijo:
Yo también echo de menos a mi familia, ¿sabes? Yo tampoco soy de aquí. –se quedó mirando el
horizonte un par de minutos y continuó hablando, con un tono más alegre‐ ¿Qué quieres hacer
cuando acabes la universidad?
Quiero volver a mi tierra natal, pero como maestra y darles una buena educación a esos niños que
no han tenido una oportunidad como yo.
¡Vaya eso sí que es bonito! Sabes, voy a hacerte una promesa que nunca romperé, cuando haya
acabado mis estudios, iré contigo a Dodoma.
Pasaron los días y los dos amigos intentaban quedar cada día para completar el currículum. Pablo
también le abrió una cuenta de correo electrónico.
A los pocos días de haber acabado el currículum, Isis encontró un trabajo mejor, donde le pagaban
más y así pudo pagar todas sus facturas y comprarse un móvil un poco más moderno, en un par de
meses pudo comprarse un portátil.
Los años fueron pasando, Pablo e Isis estudiaban en distintas universidades, pero no habían perdido
el contacto. Isis por fin podría cumplir su sueño, ir cada verano a Dodoma a ver a su familia. Hasta
que hubo un verano que en vez de despedirse de sus padres, hermanos y abuelos como los años
anteriores, tuvo que hacerlo de Pablo y de la ciudad donde había conseguido llegar tan alto.
Aunque hubieran pasado varios años, Isis aún recordaba aquella promesa que le había hecho aquel
chaval de unos 15 o 16 años al atardecer de aquel día en el parque mientras tomaban un helado.
PROSA CASTELLANA
26
Pasó el verano e Isis ya ejercía de profesora en la escuela de su ciudad natal que llevaba su nombre y
en la que iban los niños de la misma ciudad y de los alrededores. También había mucho profesorado
nuevo, joven y competente.
Isis disfrutaba mucho con todos esos chicos y chicas, pero no aparecía el chico que realmente
esperaba. Pablo. Cada vez que pasaba algún avión, miraba por la ventana por si aquél sería el que le
traería. Pasaron los meses e Isis dejó de esperar su llegada.
Llegaron las navidades y como si fuera un regalo, él la vino a buscar. Isis no se lo podía creer. Los
ojos se le llenaron de lágrimas cuando vio a Pablo, quien cogió sus manos mientras le susurraba al
oído “Te dije que cumpliría la promesa”
Pasaron los años, juntos, uno al lado del otro.
Y esta es la historia, la de una chica que nunca perdió la esperanza, pasara lo que pasara, lo más
importante es que en ningún momento dejó de luchar.
CRÓNICAS DE UNA FAMILIA
Mireia Martí | 2n ESO | 1r Premi
Cierro la puerta lo más silenciosamente posible y me adentro con sigilo por el pasadizo. Pensé que
ya estarían todos durmiendo, pues son casi las doce de la noche. Sin embargo, mi padre está
arrellanado en el sofá, leyendo. La imagen que observo me es muy familiar: papá con sus gafas en la
punta de la nariz, con el ceño fruncido, haciendo crucigramas, en la misma butaca en la que todos
los mediodías se queda agazapado hasta dormirse profundamente. Levanta la vista y sonríe
tiernamente.
¿Qué tal ha ido el día más importante de tu vida? –ahora su boca esboza una media sonrisa y por el
timbre de su voz sé que se burla de mí. Le ignoro.
Oh, papá … creo que me odian. ¡Me odian! Persuadirán a Sonia para que corte conmigo, seguro.
Cariño, tienes diecisiete años. No os vais a casar. ¿Qué motivos tendrían sus padres para desconfiar
de ti?
De repente, como si fuera un niño, siento unas ganas incontrolables de arrebujarme al lado de papá.
Apoyo la cabeza contra su hombro, y él me cubre con el brazo en un gesto de apoyo, apretujándome
con suavidad, mientras hunde su nariz en mi cabello. Nunca podré agradecerle lo suficiente a papá
esos pequeños detalles, estas simples muestras de cariño que nos hacen fuertes en los momentos
difíciles.
Él suspira sonoramente, como si sintiera mi frustración como yo. Me hace sentir cómodo.
¿Quieres que te cuente una cosa?
Asiento con la cabeza.
Verás, cuando yo empecé a salir con tu madre, ambos teníamos más o menos la misma edad … la
tuya, me parece. Un día, tu madre me insinuó que debería conocer a su familia. La verdad, la idea
me tenía aterrorizado.
PROSA CASTELLANA
27
¿Por qué? –inquiero, curioso.
Pues porque la suya era una familia con clase. La mía, en cambio, era una familia humilde que se
mantenía como podía. Sin embargo, acepté, ya que nuestra relación era seria. –ahora es a mí quien
se me escapa una risita ahogada. Papá me da un codazo, pero, como siempre, tiene la boca crispada
en una medio sonrisa. Imagino que esa sonrisa en su tiempo enamoró a mi madre. Me dan ganas de
reír otra vez solo de pensarlo. Es increíble como con unos minutos con papá mi humor crece tan
pasmosamente.
¿Por dónde iba? –se rasca la cabeza cómicamente.
Por cuando decides que tú y mamá vais en serio, sois felices y coméis perdices.
Anda, cállate, cabeza de chorlito –me hace gracia eso de cabeza de chorlito. Es como una
conversación con Robert de Niro.‐ como iba diciendo, acepté su oferta y esa misma noche fui a
cenar a su casa. Desde luego me duché. Me peiné y repeiné el pelo con gomina y me puse colonia.
Cuando estaba delante de su puerta, todo mi ser era un saco de nervios. Creo que temblaba
espasmódicamente, aunque espero que sólo fueran efectos de la excitación y solo me lo imaginara.
En fin, cuando su padre abrió la puerta, creo que hice cara de … caballo.
¿De caballo, papá? –chasqueó la lengua –pobre mamá …¡Cómo se le ocurrió casarse contigo!
Sí, eso pensó su padre. Y es que, cuando lo vi, se me desencajó la mandíbula. ¡Menudo hombretón!
Parecía un jugador de esos de las hombreras.
De rugby, papá, de rugby.
Eso quería decir. No me interrumpas más.‐ se me escapa la risa por debajo de la nariz, pero me
contengo como puedo, no con mucho éxito.‐ Bueno, el caso es que, sólo verme, me pasó su manaza‐
manopla por el pelo. Recuerdo que dijo: “¿Dónde vas con esas pintas? Se te solidificará la cabeza,
muchacho.” Me sonrojé hasta las orejas. Pero espera, eso no fue lo peor. Una vez estuvimos todos
sentados, me invadió el pánico. Estaban la madre, el padre y la abuela. Cada uno, todo un personaje,
hijo.
¿Cómo era la abuela? –ahora siento una curiosidad cosquilleante.
¿Qué abuela, la de tu madre o la tuya?
La madre de mamá, lamía. Nunca la conocí. Quiero saber cosas de ella.
Me hizo las tres preguntas más raras que jamás me han hecho y que jamás me harán. La primera fue
cada cuánto me lavaba el pelo.
¿Por qué te preguntó esto?
Te lo plasmo textualmente: “Hijo, pareces una fregona seca.”, repuso. ¡No te rías! ¿Te cuento la
segunda o no? –le sonrío ampliamente, invitándole a seguir. Aún le doy vueltas a lo de la fregona.
Hilarante.‐ Bien, la segunda fue cuántas cucharadas de azúcar le ponía al café. Dijo que era de
distinción echarse tres exactas. Nunca lo comprendí, así que no preguntes. Era patéticamente
cómico. La tercera me hizo que el corazón se me saltara unos cuantos latidos. Preguntó si amaba a
tu madre.
¿Por qué es eso tan extraño papá?
PROSA CASTELLANA
28
Supongo que eso debería tomarse por sabido. Además, jamás me hubiera esperado una pregunta
así de una mujer que tomé por tan superficial. Sin embargo, no pestañeé en los tres segundos que
duró la estupefacción. Después, simplemente dije un “sí”. Debo decirte que me equivoqué respecto
a ella. Era una mujer admirable. Esa simple pregunta me hizo ver cuánto amaba a su hija.
Simplemente, asintió. Creo que, desde entonces, fui bienvenido para ella.
Sonrío. Esta vez de verdad. Nunca nadie, ni mamá, me había hablado con tanta admiración de la
abuela Rosa. Viniendo del yerno, cuenta doble. En mi mente, pienso que papá también es
admirable. Sacudiendo la cabeza, vuelvo al tema.
¿Qué te dijo la abuela? No la mía, la de mamá …
Pues mira, tu bisabuela … no hay suficientes palabras para describir esa mujer. Era enérgica,
emprendedora, testaruda como nadie he conocido … parecía tan fría por fuera, pero creo que solo
era una máscara.
¿Por qué motivo se ponía una máscara?
A mí me parece que mucha gente se la pone para permanecer ajeno al posible dolor que puedan
ocasionarles. Es un mecanismo de defensa. Pero, cuando se sentía a gusto con su gente, tu bisabuela
sacaba su calidez y humor.
¿Humor? Por lo que cuentas, no tiene pinta de ser chistosa.
Pues lo era sin igual. Pero, por encima de todo, imponía respeto y a la vez temor. Por supuesto, eso
solo para aquellos que no la conocían en su cara más risueña.
¿Y qué hacía una viejecita para asustar a la gente? –pregunto irónicamente.
Nunca subestimes el poder de la fuerza interior, amigo –¡ja! otra vez con Robert de Niro. Nunca
había conversado con mi padre tan a gusto. Me gusta cuando hablamos. Como leyéndome el
pensamiento, mi padre prosigue.‐ El caso es que era conocida en todo el barrio, con el nombre de
“Hortensia, la del bastón”.
Me atraganto con mi propia saliva. Arqueo una ceja, con gesto e incredulidad. Mi padre, esta vez,
tiene el rostro serio, con alguna que otra arruga surcando la frente y las cejas fruncidas.
Tu abuela sabía imponerse con sus propios medios. Cuando ella cruzaba la calle, todos los coches
frenaban apresuradamente. Si se pasaban u solo centímetro, el famoso bastón de Hortensia
acometía contra su coche. Parece cómico pero era estremecedor. Si algún coche osaba arremeter
contra ella … ¡pim, pam, pum! Y el coche ponía pies en polvorosa. Nunca había visto nada igual. Tu
madre la quería muchísimo. Siempre quiso seguir sus pasos. Sentía una reverencial admiración por
ella. Y no era para menos.
Entonces, mi padre se gira hacia mí, sonriendo afectuosamente.
Y ahora, dime hijo. ¿Qué te han hecho los padres de Sonia que tenga un mínimo asomo de
semejanza con esto?
Haz como si no hubiera venido lloriqueando como un bebé. Eso es agua pasada. Esta historia me ha
marcado un antes y un después.
Anda ya, cuentista! ¿Por qué no vas a entablar conversación con la almohada?
PROSA CASTELLANA
29
Papá me guiña un ojo cariñosamente y, como en mi infancia, me besa en la frente, alborotándome
el pelo.
Me voy a dormir más tranquilo que nunca. Antes de cruzar la esquina del pasillo, me paro unos
segundos. Oigo un murmullo de voces. Son mamá y papá.
¿No te habrás tomado una de esas infusiones? No me extraña que no duermas, ¡son todo menos
relajantes! –es mamá. Se le nota la voz ronca, medio adormilada.
Mi padre hace una sonora carcajada.
Y mira que no me puse más de tres cucharadas…
Esta vez, mamá se ríe suavemente. Oigo un sonoro beso, y me voy a dormir con una sonrisa
irremediablemente incrustada en los labios.
¿LA TIERRA ES TAN GRANDE COMO PENSAMOS?
Carlota Moscoso | 3r ESO | Accèssit
Hoy he ido a comprarle una pelota a mi perrita Tiza. La pobre ha estado dos semanas con una
campana en la cabeza; según el veterinario ha sufrido una alergia.
Le he comprado una pelota que parece la Tierra, uno de los planetas de la Vía Láctea. Al llegar a
casa, mi perrita me ha dado la bienvenida: he recibido tres lametazos y se ha puesto boca arriba
para que le rascar la barriga.
Le he dado la pelota y se ha puesto muy contenta, entonces ha empezado a jugar con ella, a
morderla, a sacudirla, etc. ¡Incluso la ha baboseado!
Hola, acabo de ir al supermercado, he comprado leche y cereales.
Al llegar a casa he empezado a hacer mi trabajo de ciencias, una maqueta de la Vía Láctea y ahora
tengo que comenzar a pintar la Tierra, mi planeta.
Ya son las 6 de la tarde, por fin he acabado. Justo ahora salgo de casa porque he quedado con mis
padres para ir al parque a pasear.
Acabamos de llegar. Todo está muy tranquilo: los pájaros pían, se oye el sonido del viento, todo es
perfecto.
No sé qué está pasando, el suelo se está empezando a mover, tiembla y vuelve a moverse. Estamos
llegando a casa, me da mucho miedo, no sabemos qué está pasando. Hemos encendido la tele,
acaban de informar que en diferentes lugares del mundo ha habido tsunamis. Los científicos han
tomado una muestra pero afirman que no es agua, sino una sustancia un poco pegajosa y con
alguna burbuja.
Los bloques de hielo del Ártico se han empezado a romper, el suelo también. Los edificios se han
empezado a derribar. Se han formado huracanes por las grandes movidas de viento.
El mundo ha muerto. Ya no queda nada.
Acabo de llegar del colegio, Tiza ha dejado de jugar con la pelota: estaba rota.
PROSA CASTELLANA
30
EL NIÑO SIN NOMBRE
Ariadna Querol | 3r ESO | 1r Premi
Él era un niño sin padres, sin amigos, sin familia, sin vida, sin medios para subsistir –supongo que
tenía algunos, pero, en cualquier caso, pocos‐. Sin aliados, según creía, pero con muchos enemigos,
como eran la mala suerte, la enfermedad y la soledad. Pero, aunque él no lo sabía, si tenía un aliado,
un poderoso aliado interior: su imaginación, grande como un rascacielos de los de Nueva York y
poderosa como los mismos fenómenos meteorológicos, que tienen la capacidad de ayudar y de
destruir: dan agua a los que tienen sequías y llevan tsunamis y terremotos a los que viven tranquilos.
Un poder que pocos eran capaces de vislumbrar siquiera, y de entre estos, pocos eran también
quienes llegaban a dominarlo.
Un día de mayo conoció a un nuevo amigo, al que encontró yaciendo en el suelo, un amigo que
acabaría siendo el mejor de todos: una pluma estilográfica, acompañada de algunos papeles. Siendo
un niño sin educación no supo qué era aquello hasta que, paseando por las calles, en un escaparate
de una tienda de televisores, vio un anuncio sobre una pluma como la suya. Descubrió la magia de
poder escribir todo lo que pensamos y pronunciamos en un papel que perduraría, seguramente, más
que nosotros mismos. Empezó con simples palabras que no tenían sentido alguno y acabó
mezclándolo todo y descubrió que, sin querer, sin pensarlo, había escrito una carta a sus padres, que
eran unos completos desconocidos. Quizás estuvieran muertos, o quizás vivieran felices sin tener
que criar a un niño, sin ninguna preocupación; no obstante, él los quería. Se armó de valor y empezó
a leer lo que había escrito casi sin darse cuenta:
Barcelona, mayo de 1997
Mamá y papá:
Os echo de menos, aunque no os haya conocido nunca; o puede que sí, pero no me acuerdo. No sé
cuántos años tengo, pero todos los he pasado viviendo en un entorno no demasiado bonito ni
acogedor. He visto las cosas más inmundas de nuestro planeta, y no sé cómo he podido sobrevivir a
ellas. He intentado pensar cómo seríais, hasta me he preguntado si sabíais que teníais un hijo y si
sabíais que és os quería, y que aún os quiere.
Esta carta la he empezado al encontrarme una pluma estilográfica este mismo mes. No ha sido tarea
fácil terminar de aprender a escribir. La tienda de televisores que hay al lado de donde vivo me ha
sido muy útil para esta pequeña etapa de enseñanza. El tema es que he empezado a escribir, a
garabatear palabras copiadas de un libro robado y, ya no sabría deciros cómo, al final estoy aquí,
escribiendo para vosotros.
PROSA CASTELLANA
31
Creo que el fin de esta carta es deciros que os intentaré buscar más de lo que os he estado buscando
ahora y para cuando tenga 18 años (o los aparente, porque no sé qué edad tengo) espero haber
descubierto mucho y podré hacer muchas investigaciones más, liberado de los límites de mi
apariencia infantil. Cuando nos encontremos ya os hablaré de todo lo que he vivido estos años.
Vuestro hijo al que no conocéis y que no tiene nombre.
PD: Os quiero y espero que en nuestro reencuentro me deis un bonito nombre y también un bonito
hogar.
El niño sin nombre nunca conoció a sus padres porque su madre murió durante el parto y a su padre
lo atropellaron antes de decidir un nombre para él. Subsistió y creció sin ayuda, creyéndose
abandonado, como un niño salvaje perdido en una selva que, en su caso, estaba formada por asfalto
y edificios de ladrillo, por automóviles asesinos y por delincuentes que rondaban las noches con los
ojos entrecerrados y una nueva victima en su punto de mira. Y en el atraco que protagonizó uno de
ellos, la víctima dejó caer, presa del pánico, una vieja estilográfica y unos cuantos papeles que la
oscuridad preservó para que alguien más necesitado hiciera de ellos sus mejores amigos y de la
búsqueda de los padres que nunca tuvo su principal objetivo: un nuevo motivo para seguir viviendo
en aquel medio hostil y peligroso.
PROSA CASTELLANA
32
CREÍA EN ESTA ASOCIACIÓN
Martina Tusell | 4t ESO | 1r Premi
Estoy sola, sentada en una de mis mesas con un café y un cigarro de esos que te apetecen como lo
que más. Todo mi alrededor está triste, dejado, sucio … básicamente; asqueroso, todo mi entorno
huele mal. Las paredes, desgastadas; el suelo, dañado; los muebles, igual; y todo lleno de polvo. Y
yo…, yo sola, maldita por dentro, desahuciada, desdichada … pensando en el pasado, malviviendo el
presente y temiendo el futuro. No me queda nada, salvo pediré perdón, pero perdón, ¿por qué?
¿qué es lo que he hecho? ¿dónde he estado? He vivido para matar, y ahora sin remedio alguno,
volvería a hacerlo; pero ¿a quién? ¿para qué? ¿y si me arrepiento del pasado, por qué repetirlo en el
futuro? El cigarro se ha terminado y el café va de camino. ¡Basta! No me gustan las preguntas
retóricas.
Vengo de un lugar donde la gente es mala persona, donde no te dejan opinar, ni cantar, ni jugar, ni
hablar (y ahora me doy cuenta que yo he sido capaz de quitarles todos esos privilegios), en este
lugar, que parece un almacén, tienes unos horarios fijos, y no sabes cómo, pero los obedeces. La
comida es mierda, el tiempo es tu vida, la cama es tu hogar, el miedo es tu protección, el hambre es
constante, pierdes tus creencias, tus formas de hacer, tu honor, tu orgullo, la voluntad, la fuerza, no
sabes qué es el bien o el mal; allí te pierdes, es como si desaparecieras del mapa por unos años y la
única forma de volver es aguantar, pensar y no olvidar quién eres, porque este almacén se suele
olvidar; eso sí, no intentes salir, no lo vas a conseguir. Estar allí dentro es una tortura psicológica que
nadie puede evitar, ni tú, ni tus compañeros; si lo intentas, puede que te lleve al desastre, al
desquicio y quizás a la enfermedad mortal, comprobado está. Dios qué hogar más triste, pues no es
nada más que una prisión.
10 años he estado allí dentro, cumpliendo condena. El hecho de salir de prisión es como volver a
nacer y entrar en el mundo de nuevo, sólo que con 30 años de edad ¡Qué mierda!
Estando sentada y tranquila, mirando la luz del sol, me vienen demasiadas cosas en mente, y es
cuando me doy cuenta que, durante mi pasado, me he equivocado, y bastante; he sido capaz de
quitar lo que nunca debe ser quitado, he asaltado la primera ley humana, he destruido lo que la
naturaleza pudo ser capaz de crear, he quitado felicidad eterna, he sobrepasado los muros de la
sociedad; y todo eso … para nada. He dañado, he herido, y está mal, lo sé, está muy mal. Siento
dolor de haber tenido que ser así, siento pena, asco, repugnancia por mí misma, y para qué… para
nada. Cuando formas parte de esta identidad, tus pensamientos se vuelven oscuros, negros, llenos
de sangre. La comunicación entre los participantes es casi nula, tú sólo obedeces, callas y aguantas.
Si hablas, te desprecian; si cuestionas, te torturan; si te vas, te matan. No quiero entrar, pero
tampoco quiero morir.
PROSA CASTELLANA
33
A veces, los superiores piden a los componentes que cojan gente desconocida para integrarles, y así,
crecer como grupo, de esta manera no sabes por qué, pero de repente, te encuentras dentro; pero
yo quise entrar por voluntad propia, creía en esta asociación, estaba de acuerdo con su
organización, su forma de actuar, en lo que pensaban, por lo que luchaban … una vez ya estás
dentro, todo cambia, poco a poco te vas dando cuenta que no luchas por ti y tus ideales, sino para
los demás, para los que están encima de ti jerárquicamente, y lo peor es que no los conoces; en vez
de luchar porque crees que tienes que hacerlo, luchas sin razón y actúas sin explicación alguna. He
pensado en regresar, volver donde estaba; pero no lo haré, porque me arrepiento de todo y no
quiero reiniciar otra vez esta mala vida que te consume a diario.
Tengo que pedir perdón, lo necesito, y hasta que no lo haga, seré una muerta en vida. Pero el
perdón no es más que una palabra. El perdón saldrá de mi boca; pero no creo que pueda llegar a los
oídos a quien vaya dirigido, porque tanto esta persona como yo sabemos que mi perdón no
escuchará los llantos de las víctimas, no recogerá las lágrimas que cayeron al suelo, no volverá la
felicidad que yo quité, no devolverá el amor que rompí. Este perdón sólo hará que yo me sienta un
poco mejor; pero lo hecho, hecho está, y el daño, dado está.
He oído que hay personas que estando en la misma situación y pudieron ser capaces de dar este
paso tan difícil para mí, disculparse. Estas personas ya han empezado una nueva vida con un nuevo
objetivo. No sé por qué, pero yo me veo incapaz de hacer lo mismo, de volver a empezar. Tengo
miedo. Tengo que afrontar la situación, pero … ¿cómo? ¿Y si pido perdón, cómo reaccionará el que
me escuche? ¿Me perdonará? ¿Me insultará? ¿Qué hará? Antes he dicho que quisiera matar de
nuevo, es cierto, quisiera matar a todos aquellos que permitieron que hiciese el daño.
Era el año 2000, yo tenía 18 años, recién cumplidos. Esta historia sucedió en Navarra el 9 de agosto.
Estaba yo sentada en el coche de mi compañera, ella estaba a mi lado. Sacamos una moneda. Cara,
era yo. Cruz, era ella. Salió cara. Salí del coche, me puse la capucha, me tapé la cara, saqué la pistola
que llevaba detrás, la levanté y apreté el gatillo, dos veces, lo maté, y luego, me detuvieron. Esto fue
lo que hice, formar parte de una organización armada que utiliza la violencia, cometí un asesinato y
el hombre que acababa de matar se convirtió en víctima del terrorismo.
Terrorismo de ETA (Euskadi Ta Askatasuna).
PROSA CASTELLANA
34
INSPIRACIÓN
Beatriz de Peray | 4t ESO | Accèssit
Son las 5 de la mañana de un 18 de febrero del año 1860. Todos duermen en el pueblo. Todos
excepto él. Él sigue despierto. Hace varios días que no duerme más de tres horas seguidas. Marius
espera con impaciencia que haga alguna cosa, aunque sea ínfima, pero de momento tendrá que
esperar. ¿Qué puede hacer? Él, un simple escritor, ¡qué dice escritor!, si no ha escrito un libro en su
vida. Aún así con muchas ganas de publicar alguna cosa. El único problema que tiene es que no sabe
poner sus ideas en orden. Que sabrá él: un viudo, sin trabajo, con una joven hija y con deudas que le
llegan hasta el cuello. La única opción que le queda es que su supuesto libro tenga éxito.
Se levanta de la silla de golpe y baja a tomar algo al café de la señora Marina. Es una mujer
madrugadora, así que ya estará abierto. Sentado en la terraza, tomándose un whisky, observa cómo
se levanta un nuevo día. Otro en el cual tendrá que darle una nueva excusa sobre la obra a su editor,
Marius, porque de hecho no ha empezado ni con la primera palabra. Hunde el rostro entre las
mano. “¿Qué voy a hacer?” se pregunta.
‐ Oiga, ¿le ocurre algo?
La voz de una joven, de unos veinte y pico de años, de ojos grandes y oscuros y con el pelo rojo
como la misma sangre, le despierta de su encantamiento.
‐ No, no se preocupe, nada grave‐ contesta
‐ ¿Seguro?‐ le pregunta frunciendo el ceño‐. Puedo ayudarle.
‐ Mmm... ‐sonríe‐. No creo que en este caso pueda.
‐ ¿Cómo se llama?
‐ Thomas, Thomas Flynn y ¿usted?
‐ Amanda, sólo Amanda‐ le dedica una pequeña sonrisa‐. Soy la nueva camarera del bar.
Thomas la mira, parece feliz, contenta, con muchas cosas para ofrecer pero no cree que pueda
ayudarle. Nadie puede. Él es quien ha de escribir esa dichosa novela, no ella.
‐ Bueno pues me retiro y le repito, si necesita algo estaré aquí, en el bar.
Asiente y se va a casa a discutir con Marius, que seguro que le espera en la entrada de la vivienda; a
escuchar los problemas de su hija Katty y a sentarse enfrente de esos papeles amarillentos y la
maldita pluma.
‐ Papá, ¡Papá! ‐ Katty le llama‐. Está anocheciendo y la cena no está preparada, además te has
dormido encima de la mesa.
Thomas levanta la cabeza y abre los ojos. Tantas horas sin dormir han hecho efecto.
‐ Ya eres mayorcita, prepáratela tú, yo no voy a cenar‐ y dicho esto sale por la puerta.
PROSA CASTELLANA
35
Sabe que no debe pagar los problemas con su hija pero desde que murió su mujer no tiene a nadie
que esté allí para él, nadie a quien amar. Ha sido un año horrible, sobre todo para Katty... Se siente
muy mal, pero su hija le entiende y ya le pedirá disculpas al llegar a casa. Da vueltas por el barro sin
ir a ningún sitio en concreto, sólo camina y se deja llevar... Sumido en sus pensamientos topa de
golpe con una casa de aspecto antiguo. Una casa hecha de piedra y madera, pequeña pero
iluminada y acogedora. Se asoma por la ventana y se sorprende al ver a Amanda, la joven muchacha
que ahora trabaja en la posada. Se esconde detrás de las viejas persianas y observa...
Amanda está cocinando algo que huele muy bien. De pronto aparecen a su lado tres niños de
diferentes edades. Una chiquilla de unos 11 años y dos niños que deben rondar los 7 y los 5 más o
menos. Ella se agacha y les da un beso. Les conduce hasta un sillón que hay en medio de la sala y ella
se sienta en frente, en una silla. De pronto, y para sorpresa de Thomas, empieza a contarles fábulas
sobre niños perdidos, brujas buenas y otras malas, capitanes malvados, princesas y príncipes... y él
allí, escondido escucha esas maravillosas historias inventadas que salen de la boca de Amanda. Ella
sí sabe cómo explicarlas. Embelesado, decide volver a casa. Media hora más tarde llega con una
sonrisa en la cara y se va a dormir. Ya escribirá mañana. Esa noche sueña, sueña en todas las
historias contadas por la joven muchacha y también sueña con ella, con su vida, ¿de dónde vendrá?,
¿quién serán esos niños?...
Durante días Thomas va a escuchar cada anochecer las historias de la joven y hace suposiciones. La
observa mientras trabaja, cuando habla. También se fija en los niños, pero sobretodo sueña. Cada
mañana se levanta y escribe todo lo que ha pasado por su mente durante la noche. Escribe la
historia de Amanda y la historia de sus fábulas. Rebosa de buen humor y eso se nota. Su hija Katty
también se encuentra mejor y es que ve una considerable mejora en su padre. Hasta se permite
pensar en un futuro mejor. Marius por su parte, también está contento. Por fin ese cabezota de
Thomas se ha puesto a escribir, aunque no sabe de que trata la historia. ¡A saber qué tendrá en
mente ese hombre!
Son las 6 de la tarde de un 27 de julio de 1860, Thomas está en medio de la plaza del pueblo. Espera
a Marius.
‐ Por fin has llegado‐ resopla.
‐ Lo siento‐ se disculpa Marius‐. Estaba ocupado. A ver ¿qué tenemos aquí?
‐ La novela, está lista‐ Thomas se la entrega.
‐ “La fabulosa historia de Amanda”‐ se sorprende‐. ¿De veras crees que con un título así yo
conseguiré que esto se venda?
‐ Léela, por favor‐ le ruega‐. Luego ya me dirás el qué.
Marius se va un poco decepcionado. No le gusta. De momento. Cuando llega a casa se pone a leer y
se da cuenta que no puede parar, no puede. Quiere saber qué ocurre cuando Amanda se encuentra
en aquel gran barco pirata, o cuando debe escapar de esa isla... No puede, tiene que acabar la
historia. Así leyendo, se queda dormido.
‐ La publicaré, está decidido. Ya puedes agradecérmelo Thomas.
PROSA CASTELLANA
36
‐ Y lo hago.‐ contesta con una sonrisa‐. Créeme que lo hago.
Y se marcha para casa donde Katty lo está esperando, sin saber que en un año ya no vivirán allí. Que
su supuesto intento de novela habrá triunfado. Que será la más leída en toda la nación y por eso
vivirán en una bonita casa en las afueras de la ciudad. Aún no sabe que dentro de un año pensará
cada día en su pueblo, que lo visitará de vez en cuando y entrará en el bar de la señora Marina.
Mirará a Amanda, sirviendo a los clientes siempre con una sonrisa en la cara. Y él la corresponderá
porque nunca olvidará aquella mañana en la que ella le ofreció ayuda y él la rechazó. La
corresponderá porque realmente sí que le había ayudado. Ella había sido su fuente de inspiración y
por ello se lo agradecería cada día de su vida. Sin ella, él no podría haber escrito “La fabulosa historia
de Amanda”, obra de la cual sus seguidores ya esperaban una continuación. Y ella en el fondo lo
sabría.
Son las 2 del mediodía de un 25 de enero de 1870. Thomas Flynn, el famoso escritor vive en una
bonita casa de campo, en paz, haciendo lo que más le gusta en el mundo: escribir. Está a punto de
publicar su última novela: “Amanda, sólo Amanda”. Su hija y su yerno lo visitan cada semana.
Mauricio se ha mudado con su familia a otra ciudad, donde es feliz. Amanda sigue en el pequeño
pueblo con sus hermanos y es la dueña del café, a causa de la muerte de Marina. Nadie sabe quién
es ella realmente. Ella es Amanda, la heroína más popular del momento. Los libros más famosos son
aquellos que narran las aventuras de la supuesta joven. Ella lo sabe y por ello es feliz. Amanda sonríe
cada día porque su vida, aunque no es como la que cuenta Thomas, también es una fábula.
POESIA CASTELLANA
37
MEMORIAS
Oriol Moreno | 1r ESO | 1r Premi
Tus recuerdos me alegran un poco el día
Pero sé que nunca volverás
Porque dejaste esta preciosa vida
Y me dejaste aquí sola, sin más.
Tú eras toda mi vida.
Tú eras mi despertar,
que daba luz a cada día
pero que ya no volverá jamás.
Algún día espero encontrarte,
no me importa el lugar.
Solo quiero amarte,
y protegerte para toda la eternidad.
CABALLERO
Jan Ivern | 2n ESO | 1r Premi
Caballero Valiente que vence sus temores,
caballero que diferencia marca en combate.
Con su caballo, rojo intenso, color de sangre,
su espada plateada, con un rostro elegante.
El poco aire que respira abruma su sonrisa,
un ambiente heroico subsiste a su alrededor.
Habilidad frente lucha eterna es su emblema,
en su vida un detalle hace alterar su lexema.
Muerte ingenua, nunca arrebatará a este héroe,
el dolor, placer de batalla. Miedo, no existe.
Ante un imperio, él levanta el arma hacia el cielo,
señal de gran furia y gallardía que persiste.
PROSA ANGLESA
38
MY BEST FAMILY HOLIDAY EVER
Beatriz de Peray | 4t ESO| 1r Premi
Day 1
I woke up. It's raining out there. I'm so tired and all I want to do is to sleep a bit more but now I
remember, today my family and I are about to start a trip all around the world. According to my
father this is supposed to be the adventure of our life time. He's the most excited member of the
family. I'd like to stay in bed but I must get ready, the bus to London city leaves in an hour.
Day 2
It's only been a day and all I want to do is go back home. Yesterday we spent the whole day on the
road. I think I'm starting to hate what we're doing.
Day 3
Everything is getting worse and worse. The weather is appalling, everything is boring and uff! I'm
having the worst time of my life. On the other hand, my family members are enjoying themselves a
lot. My dad is very excited about everything we're doing, my mum loves all the sites we're visiting,
my sister now has got an Italian boyfriend and she's away with the fairies and my little brother is
learning a lot of things. My mum has told me I have to make an effort. She knows I'd rather be with
my friends at home and that this is what my holiday was supposed to be, but this is a big
opportunity to learn about new cultures and have a really good time. I know she's right but... what
am I supposed to do?
Day 9
I don't want to admit it but I'm really having fun. Who would have thought it? The rebel girl, who's
supposed to be against her family and who's always on her own, is enjoying an amazing holiday with
her family. But that's it. I've made a change and... you know? I couldn't ignore the fact that I had to
appreciate all this. I mean we've been to Australia, Europe and now we're in Canada. All the places
we're going are awesome! This is absolutely the best holiday I've ever had.
Day 20
Finally back home. The ending of our trip was sad! I want to repeat it another time. I've learned a lot
about other cultures, we've visited lots of places and I've even had time to practise and improve my
Spanish and my French. After all these days I've come to a conclusion: I prefer this kind of holiday to
staying at home all summer long doing nothing.
Day 21
I wish the trip hadn't ended so soon! I'm so bored now, I don't know what to do!
PROSA FRANCESA
39
J´AI BESOIN DE TOI
Lara Stoop| 3r ESO
La rue est bruyante, crie sans arrêt. Les gens courent, parlent, bougent d´un côté à l´autre.
Et moi, je te cherche. Je n´ai pas de direction et je marche sans savoir où je vais.
Tout à coup, je sens ton parfum. Je m´arrête. Tu es là, n´est‐ce pas ? Peut‐ être que non, c´est peut‐
être quelqu´un d´autre qui a volé ton odeur.
Après quelques minutes, j´entends ta voix crier. Je me retourne. C´est toi ?
C´est mon nom que tu cries ? Je ne vois personne. C´est peut‐ être le vent qui joue avec moi.
J´ai besoin de te parler une dernière fois.
J´ai besoin que tu me prennes dans tes bras.
J´ai besoin que tu t´enrages contre moi.
J´ai besoin de te faire sourire aussi.
J´ai besoin……
Tout à coup, je vois ta silhouette, tes cheveux, ton manteau perdu entre les gens.
Je crie ton nom. C´est toi, je le sais. Reviens, s´il te plait.
PROSA FRANCESA
40
SANS INSPIRATION
Beatriz de Peray | 4t ESO
Je me promène dans la salle et je pense: “qu'est‐ce que je peut presenter?”. Je ne sais pas. On m'a
dit que je peux faire des Bandes dessinées mais sincerèment, dessiner n'est pas mon point fort, je
prefère écrire.
D'accord, je vais écrire quelque chose, mais c'est très difficile de choisir un sujet.
Je peux parler de l'amour, de l'amitié ou simplement je peux expliquer une histoire. Tout ça est
génial mais selon moi, trop typique. J'ai parlé avec mes parents, des amies... et rien. Pas de solution.
Après deux semaines je suis encore ici, en train de chercher un peu d'inspiration. Le jour avant!
Pfff... les heures passent trop vite. “Ok, il faut que j'ouvre l'ordinateur et ça sera plus facile” je me
dis. Une fois ouvert j'ouvre le Word et je me prépare pour écrire une bonne histoire. Ça ne
fonctionne pas.
J' écris, j'efface, j'écris, j'efface... et ça pendant deux heures. Ça ressemble à un cauchemar.
Vraiment je suis très fatiguée. Je decide d'aller au lit et de laisser le travail. Je suis désolée avec moi‐
même mais c´est la vie! Je n'ai pas eu d'inspiration cette fois.
Je suis très inquiète, je ne peux pas dormir. Je regarde l'horloge qu´il y a contre le muret. Mon dieu!
Il est trois heures du matin et je suis reveillée. Je sais exactement la raison pour laquelle je suis
comme ça. Ma production en langue française. Je veux faire quelque chose mais j' y ai pensé toute la
journée et toute la semaine et je n'ai pas d'idées. Finalement je m'endors. Le matin suivant je me
réveille et mon dernier espoir a disparu: Je n'ai pas eu de aucun sommeil. j'essaie , encore, une
autre fois. Je m'assois devant l'ordinateur et je mets mon titre: sans inspiration. Oui, je crois qu ça
peut être une bonne idée! Et avec un sourire, je commence à produire mon texte.
41
LE SECRET DE LA ROSE
Anna Masclans | Clara Cera | 4t ESO
42
FOTOGRAFIA MATEMÀTICA
MITJANA NATURAL l Berta Jofra
DISCONTINUÏTAT EVITABLE l Alejandro Sáez
FUNCIÓ PERIÒDICA David Quintana
Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:58 Página 3
E L SARCS
Escola de SecundàriaC/ Copèrnic 34-4008021 Barcelona
Telèfon 93 201 45 98Fax 93 414 46 39
http://www.elsarcs.cata/e: [email protected]
NÚMERO PI l Guiomar Fresquet
Jocs Florals:Maquetación 1 29/05/2012 13:59 Página 4
Top Related