LA PAPALLONA MARIONA Autores: Maite Figueroa i Aina Cardona

Hi havia una vegada una papallona molt presumida que es deia Mariona.

Sempre, de bon matí, agafava un potet de baba del cargol Imanol, i se’l posava a

la cara durant una estona.

Llavors, amb aigua de roses blanques, es banyava durant una estona més. Vivia

en un bosc al costat de la platja i la seva millor amiga era la granota Carlota.

Un bon dia, mentre passejaven pel costat d’un rierol, van trobar un bassal de

fang que els barrava el pas. La Carlota va fer un salt dels seus i quan la Mariona

va anar a fer una volada, una mosca va xocar amb ella i, va caure dins el fang.

- Oh no! Quin fàstic! Se m´han embrutat les ales i ara no puc volar!- va exclamar

la papallona Mariona.

De sobte, sense poder reaccionar, un ocell que passava per allà, se la va

emportar, i la va deixar sobre l’arbre més alt del bosc. Quan es va aixecar, va

veure que estava envoltada de pollets.

- Què és aquest animaló?- va dir un dels pollets.

- No em toquis animaló repugnant!- va xisclar la papallona Mariona.

- Que n’ets d’egoista i maleducada! Si haguessis estat més simpàtica t’hauríem

rentat les ales!- va dir un altre dels pollets.

- Ho sento petits! Sisplau, em podeu netejar les ales?- va suplicar-los.

- Així clar que sí!- van cridar.

Amb trossets de fulles li van netejar les ales i la papallona Mariona va poder

tornar a casa.

Des d’aquell dia, mai va ser tan presumida i sovint encara es veu amb els

simpàtics pollets que la van ajudar.

I conte contat ja s’ha acabat!

L’ESQUIROL ORIOL Autores: Maite Figueroa i Queralt Vall

Hi havia una vegada un esquirol que es deia Oriol i que era una miqueta

despistat. Un dia, els pares de l’Oriol van anar a casa seva perquè feia molt i

molt de temps que no el veien.

Quan van arribar, van veure que no tenia cap pinya ni aglà; res de res. No tenia

menjar per passar l’hivern!

L’esquirol Oriol seguia tant despistat com sempre!

- Oriol! surt a buscar menjar per l’hivern o et moriràs- va cridar la mare de

l’Oriol.

-D’acord... ja surto!- va contestar l’Oriol, una miqueta enfadat, perquè ell

preferia quedar-se a casa.

L’Oriol, com sempre, caminava mirant les musaranyes i sense fixar-se per on

passava.

Al cap d’una estona, l’Oriol ja tenia moltes pinyes i també aglans i va decidir

tornar a casa. Va caminar i caminar durant mota estona, però mai arribava a

casa i cada cop es feia fosc i més fosc.

L’Oriol no arribava i els seus pares, que l’esperaven a casa, estaven molt

impacients i preocupats .

L’Oriol, perdut dins el bosc i amb aquelles bosses tant grosses i pesades, ja

començava a estar molt cansat. Es va parar i va començar a plorar

desconsoladament.

- Com em penedeixo d’haver estat tan despistat… si no ho fos tant no m’hauria

perdut. Si hagués anat a buscar el menjar abans que m’ho diguessin els pares no

hagués passat res de tot això… A partir d’ara seré més atent i no tant despistat-

va dir l’Oriol tot espantat i plorant.

De sobte, les estrelles es van posar fent un camí. L’Oriol tot sorprès es

preguntava si aquell camí seria el de tornar a casa. Casualment, per allà passava

el mussol Aniol...

- Aniol, Aniol!! M’he perdut i crec que les estrelles em marquen el camí de casa.

Tu que ets tan savi no ho sabries pas? - Va preguntar l’Oriol.

- Sí Oriol. Tu creu-me, segueix el camí i veuràs com arribaràs a casa. Per cert

Oriol, no siguis tant despistat i fes les coses abans que et diguin que les has de

fer i ves més amb compte que no et torni a passar- va dir el mussol Aniol molt

convençut.

L’esquirol Oriol es va carregar totes les bosses a l’esquena i tot decidit va marxar

cap a casa.

Els seus pares ploraven i ploraven fins que van sentir que des de lluny l’Oriol

cridava:

- Ja he arribat! Ho sento molt, però no tornarà a passar mai més.

I vet aquí un esquirol, i vet aquí un mussol aquest conte es tanca sol.

LA GRANOTA CARLOTA Autores: Maite Figueroa i Cristell Medina

Hi havia una vegada una granota que es deia Carlota i que era molt despistada i

forta. Un dia d’estiu, la granota Carlota estava parlant amb la seva guapa i

presumida amiga, la papallona Mariona:

- Mariona, avui estàs molt guapa!- li deia la Carlota.

- Que et penses que no ho sé? Jo sóc la més guapa de tot el bosc, - va dir la

Mariona, molt segura del que deia.

- Per cert que no menges avui Carlota? - va preguntar la Mariona.

- Sí, quan trobi alguna mosca...Mira, allà n’hi ha una. Vaig a menjar-me-la - va

dir la Carlota.

- Vigila Carlota! Ja saps que tenim prohibit passar de la carretera- va recordar-li

la Mariona mentre seguia a la Carlota.

- Ja ho sé Mariona, no siguis pesada- va contestar-li malament.

La granota Carlota va perseguir a la mosca fins arribar a la carretera.

- Carlota no passis! -va tornar a avisar-la la Mariona.

Però la Carlota no l’escoltava i veia la mosca. Sense pensar-ho, la Carlota va

travessar la carretera i al darrera hi anava la Mariona.

A l’arribar a l’altra banda, la Mariona va veure com la Carlota es parava en sec.

- Carlota per fi et pares! - li va dir

- On estem? I el bosc? I la mosca? I les plantes? - preguntava la Carlota.

- Tot això està al darrera de la carretera, ara no sé on estem!

-Com hem anat a parar aquí? - preguntava la Carlota

-Doncs tu estaves tan entossudida amb què volies atrapar la mosca que no has

vist que ella quan ha arribat a l’altra banda ha tornat al bosc.

Després que la Carlota i la Mariona discutissin, un nen amb una ampolla de

vidre va atrapar la Mariona i es va quedar vigilant…

A continuació, després d’una estona, la Carlota la va anar a rescatar aprofitant

que el nen estava despistat dient-li a la seva mare el que havia caçat. Com que

la Carlota tenia molta força va treure a la Mariona d’aquell pot tirant-lo a terra.

Finalment van tornar i ningú ho va saber, només la Carlota i la Mariona. La

Carlota va aprendre a no ser tant despistada i que havia de fer cas a les

advertències de els seus amics.

ISAAC EL LLIMAC Autors: Maite Figueroa i Isaac Junyent

Hi havia una vegada un llimac que es deia Isaac. Com cada dia el llimac va anar a l’hort amb el seu Porsche i es va trobar el seu amic Imanol, el rei dels cargols. Quan se’n van anar, es van perdre i van anar a parar al bosc de l’alegria.

La Papallona Mariona els va preguntar:

-Què hi feu aquí?

-Ens hem perdut- va exclamar l’Imanol.

La papallona va dir:

-Jo us diré el camí.

Està a dos quilòmetres d’aquí. Has de passar per la muntanya Fredolica, tot seguit has de creuar el bosc terrorífic i a mà esquerra hi ha el bosc dels cargols.

El llimac Isaac va aprendre que no es pot ser tan despistat.

EL RATOLÍ MARTÍ Autors: Maite Figueroa i Nicolae

Hi havia una vegada en una claveguera un ratolí que es deia Martí. Un bon dia

va notar una olor molt forta i com que era molt curiós hi va anar.

Allà va trobar un formatge i quan se’l va voler menjar el van caçar i el van posar

en una gàbia.

Quan el ratolí Martí va arribar a casa d’aquell home, va veure que era un fanàtic

de les serps. Llavors el ratolí Martí va pensar que probablement devia tenir una

serp. Al cap de poc el seu dubte va desaparèixer, ja que va veure com una serp

s’acostava i començava a mossegar la gàbia fins que va fer-hi un forat.

Quan va voler sortir d’aquella casa per tornar a casa seva no sabia per on anar.

En aquell moment va pensar que si no hagués estat tan curiós tot això no li

hauria passat.

Per sort, per allà passava l’esquirol Oriol i com que era molt llest el va poder

ajudar.

Finalment el ratolí Martí va aprendre a controlar-se i a no ser tan curiós.

I conte contat ja s’ha acabat

LA IGUANA JOANA Autores: Maite Figueroa i Txell Rudol

La Iguana Joana vivia en una selva molt poblada d’animals salvatges. La Joana

era molt golafre i li agradaven molt les fruites.

Com cada dia, la Iguana Joana anava a buscar fruites, selva endins. Quan

tornava, portava tota la fruita en un bossa per anar-se a preparar un batut.

- No hi ha fruites!!!- va cridar la iguana Joana.

- Me les deu haver agafat el mico Federico- va dir-se.

La iguana Joana va tornar a la selva buscar el mico Federico per renyar-lo.

- Mico Federico, vine aquí!- va cridar la Joana.

- Què vols?- va demanar-li el mico Federico.

- Per què em robes les fruites?- va exclamar.

- No... jo no he estat!- va dir el mico.

- Mico Federico, no siguis mentider- va contestar-li la Joana.

- Val... sí... tens raó, t’he dit una mentida però ho he fet perquè tenia molta

gana- li va explicar el mico.

- Vols venir a prendre un batut amb mi?- va proposar la iguana.

- Sí, mmmmmm!!! Tinc molta gana!!-

El mico Federico va aprendre aquell dia que a la gent que s’estima no se’ls pot

dir mentides i la Iguana Joana va descobrir que els millors batuts de tots són els

que es prenen amb una bona companyia.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, de la selva tornem i aquest conte acabem.

EL CARGOL IMANOL Autors: Maite Figueroa i Jordi Estrada

Hi havia una vegada un cargol que es deia Imanol. L’Imanol anava a poc a poc i

per tant mai arribava als llocs puntuals.

Un dia va anar a comprar dos turbos. A partir de llavors corria tant que es va

posar nerviós i es va perdre. Va arribar a un enciam i s’hi va parar. L’endemà, ja

no era al mateix lloc on s’havia adormit.

Ràpidament va adonar-se que era a sobre d’una taula i que allà també hi havia

el seu amic: l’Isaac el llimac.

-Isaac, ets tu?-Li va preguntar el cargol Imanol espantat.

-Imanol, ets tu?-Va demanar l’Isaac el llimac gairebé a la vegada.

-Isaac!!!Imanol!!!-van cridar tots dos.

Però el pitjor encara no havia arribat…

-Un ratolí!Aaaaaaaaah!!!- van xisclar els amics.

L’Isaac el llimac i el cargol Imanol van córrer per la casa. L’Isaac amb el seu

Porche i l’Imanol amb els turbos.

El ratolí Martí no els volia fer mal i per això al final es van fer amics, i ara cada

dia quedaven per jugar.

El cargol Imanol va aprendre a controlar els seu turbos.

I vet aquí un llimac, un cargol i un ratolí, aquest conte ja té fi!!!

EL CENTPEUS ANDREU Autores: Maite Figueroa i Xènia Estrada

Hi havia una vegada un centpeus que vivia en un parc d’una gran ciutat i que era conegut com a centpeus Andreu. Era molt presumit, i com que s’acostava Nadal, volia portar cent sabates ben boniques com les persones.

En primer lloc, va pensar en fer-se les sabates ell mateix, però quan ho va provar va veure que tardava molt. Al cap d’una estona, va decidir anar a la sabateria del barri per comprar-se-les. - Hola, necessito 50 parells de sabates per demà - va dir el centpeus Andreu. -Ho sento noi, però demà és Nadal i no tinc tants parells de sabates iguals. A més demà no treballo jo estic amb la família celebrant el Nadal - va respondre el sabater. Al final, va pensar que les podia robar i així no passaria res perquè com que era Nadal, a les persones ja els en portarien d’altres. Durant tot el matí en va anar agafant tot passant casa per casa fins que va tenir 100 sabates. Al dia següent, quan es va despertar, va veure que el Pare Noel li havia portat 100 sabates molt més boniques de les que havia robat. Llavors va anar casa per casa tornat les sabates i demanant perdó. El centpeus Andreu va acabar d’entendre el que els seus pares li deien des de sempre: robar no està be i segurament si les hagués demanat li haurien deixat.

I conte contat aquest conte s’ha acabat.

EL CALAMAR BALTASAR Autors: Maite Figueroa i Adrián Cruz

Molt abans que arribés l’home a la terra, hi havia un calamar que es deia Baltasar, el rei mag dels mars i oceans. Vivia molt tranquil durant l’estiu, però quan era hivern, es posava molt nerviós perquè havia de repartir molts regals als nens. Va arribar l’hivern i es va posar molt més nerviós de l’habitual perquè tenia moltes més cartes que els anys anteriors. Estava tant nerviós que un matí li van caure totes les cartes a terra i se li van barrejar totes sense voler. No sabia què fer i per solucionar-ho va pensar que ho faria a sorts i que posaria sota l’arbre el primer regal que sortís del sac. L’endemà del dia de Nadal, quan era l’hora d’obrir els regals, se sentia per tot arreu el mateix: - Aquest no és el meu regal! Jo això no ho he demanat - cridava disgustat tothom. Tots van anar a l’ajuntament a reclamar els regals. Van fer una reunió i van trucar al Calamar Baltasar perquè els expliqués què havia passat. L’alcalde li va dir al rei Baltasar que tenien un problema. Finalment per solucionar-ho van tornar tots els regals, van fer una cua i el rei Calamar Baltasar va repartir els seus regals a la gent que li tocava. I d’aquesta manera el calamar Baltasar va aprendre que cal ser més endreçat.

MARINA L’ESCOPINYA Autors: Maite Figueroa i Samuel Saiz

Fa molt i molt de temps hi havia una escopinya que vivia en una platja de Mèxic. Era una escopinya molt esportista i de tots els esports que practicava, el que més li agradava era el surf. Un bon dia que hi havia una mar molt moguda, va decidir fer surf amb una closca de musclo. Així doncs, es va decidir i es va llençar i es va deixar anar per les onades.

De sobte, la Marina l’escopinya va relliscar, es va trencar la closca i es va desmaiar. Poc a poc es va anar enfonsant... Per sort, va passar per allà un peix globus que la va recollir i la va portar a una roca molt i molt grossa. La Marina no sabia com recompensar-lo i el peix globus va dir que no necessitava res... És més, encara li va fer un altre favor a la Marina l’escopinya, ja que el peix la va portar fins ha casa seva i van ser feliços i van menjar anissos.

ANNA LA SARGANTANA

Hi havia una vegada, en un bosc poblat de simpàtics animals, una sargantana molt mandrosa. Es deia Annabelle, però com que era massa llarg es feia dir Anna. Els dies de l’Anna eren molt tranquils. Tant bon punt sortia el sol, agafava la seva hamaca, la penjava als seus dos arbres preferits i així estava fins que deia adéu al sol. Un bon dia, tot i els crits que feien uns nens que estaven d’excursió al bosc, l’Anna la sargantana dormia plàcidament. - Mireu, mireu una sargantana! - va cridar un dels nens. - A on? Està viva?- va preguntar un altre nen. - Emportem-nos-la a l’escola i ja l’observarem- va proposar una companya.

Quan van arribar a l’escola, van anar al laboratori per estudiar-la. De sobte l’Anna la sargantana es va despertar i va veure que la tenien dintre d’una capsa de sabates i que l’apuntaven amb unes pinces. Per sort, va sonar el timbre i els nens van anar al pati. Abans de sortir, van tancar la capsa. L’Anna la sargantana no acabava d’entendre què li estava passant i es va posar a plorar. El pardal Queralt, que passava pel pati de l’escola, la va sentir plorar i es va colar per una finestra que estava oberta. Sense dubtar-ho ni un moment, va començar a fer petits forats amb el bec a la capsa. Al cap d’ uns minuts era prou gran per poder escapar-se. El pardal Queralt, com que l’Anna era massa mandrosa per fugir corrent, la va haver d’agafar i se la va emportar volant. - Anna, suposo que has après una lliçó? - li va dir quan van ser ja dins el bosc. - Tens raó. A partir d’ara no seré tan mandrosa! - va exclamar l’Anna. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Autors: Queralt Vall, Xènia Estrada, Aina Cardona, Txell Rudol i Isaac Junyent

LA SARDINA CATERINA

Hi havia una vegada una petita sardina que es deia Caterina i que viatjava amb el seu grup d’amigues sardines.

La sardina Caterina era molt curiosa i sempre li agradava descobrir coses noves. Un dia, quan anava amb el seu grup de sardines, va veure un objecte brillant entre les algues. Com que era molt curiosa, sense dir res a ningú, s’hi va acostar, però va veure que només era un vidre. Quan va voler tornar amb les seves amigues sardines, va adonar-se que ja no hi eren: s’havia quedat sola! Com que també era molt valenta, va seguir nedant per buscar les seves amigues sardines. Llavors va trobar-se amb un cranc molt simpàtic que es deia Marc i que es va voler oferir a ajudar-la. Junts van seguir nedant fins que la Caterina es va tornar a deixar portar per la curiositat: volia veure què hi havia en una cova misteriosa. Per sort el cranc Marc la va rescatar, perquè ell si que va adonar-se que no era una cova: era la boca d’una balena! Després d’aquest ensurt el cranc Marc i la sardina Caterina van veure a la llunyania un banc de peixos: eren les seves amigues sardines! La sardina Caterina i el cranc Marc van ser amics per sempre més i la sardina Caterina va aprendre que no s’ha de deixar portar tant per la seva curiositat o tafaneria.

Autors: Maite Figueroa, Cristell Medina, Nicolae Darloman, Samuel Saiz, Jordi

Estrada i Adrián Cruz.