XX

JOCS

FLORALS

C

UR

S 2

01

2-13

Els Jocs Florals de l’Escola Túrbula fan vint anys

Fa vint anys, ens va semblar important i necessari convocar uns Jocs Florals a

l’Escola Túrbula per primera vegada. Barcelona i la seva àrea d’influència (on

es troba Sant Adrià) acabava de viure l’impacte urbanístic i social dels Jocs

Olímpics, estàvem contents i havíem recuperat la confiança en nosaltres

mateixos. Les primeres generacions d’alumnes educats per fi en català, sortien

del forn. Feia quinze anys, la Túrbula havia esdevingut el motor de

normalització lingüística del barri gràcies a l’esforç i l’interès de l’Equip Directiu i

del Claustre de Professors.

L’any 1993 no era un any més, era el principi d’una nova etapa. Aquell esforç

inicial s’ha perllongat durant 20 anys i desitjo de tot cor que aquells Jocs

Florals, que s’han anat repetint any rere any, continuïn esdevenint amb la

il·lusió de tots els que hi participem : docents, alumnes, AMPA ... perquè, com

digué Salvador Espriu, de qui aquest any en celebrem el centenari, ens

mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble!

Pere A. Escoda

Sotsdirector

Treballs

Primària

EL MEU GERMÀ

LUCIA LAMBIN COILA

Curs: 1r B d'E.P

1r Premi de Rodolins

[Escriba una cita del documento o

del resumen de un punto

interesante. Puede situar el

cuadro de texto en cualquier

lugar del documento. Utilice la

ficha Herramientas de cuadro de

texto para cambiar el formato del

cuadro de texto de la cita.]

JO SOC LA MARIA

MARIA CARBONELL PICAZO

Curs: 1r A d'E.P

2n Premi de Rodolins

EL NÚVOL

SARA MARTÍN MANSO

Curs: 1r A d'E.P

1r Premi de Cal·ligrames

LA FLOR

MARIA LOBATO ALBAREDA

Curs: 1r B d'E.P

2n Premi de Cal·ligrames

A L’ HIVERN

A l´hivern fa fred

en els prats bufa el vent

i s’amaga la gent.

En el riu petit

jo vaig a la nit

i vaig corrent

quan bufa el vent

El meu amic Marc

va al llac del parc

i juga amb el seu arc

LUCIA IBORRA CUESTA

Curs: 2n B d’E.P

1r Premi de Poesia

ELS HEROIS

Batman és un home molt valent,

perquè sempre vol salvar a la gent.

Superman és un heroi molt espavilat ,

perquè un vestit li han regalat.

Flashman sempre va saltant

però de vegades va caminant.

POL MONTELLANO SÁNCHEZ

Curs: 2n A d’E.P

2n Premi de Poesia

EL XIM I EL GEP

Un dia quan els nens de 2n A van arribar a la classe es van trobar al Xim, que és una

suracata i a la classe de 2n B el Gep que és un mico.

El Xim i el Gep han vingut a la nostra escola per ajudar als nens a recordar les normes

i també ens fan propostes per millorar cada dia. El Xim i el Gep són cosins i vigilen

cada dia el que fan els nens. Els nens que ho fan molt bé els donen un mini Xim si son

de 2n A i un mini Gep si son de 2n B.

Ara el Xim i el Gep han portat el seu llit portàtil i cada dia marxen a casa d’un nen per

passar la nit. Al nen que li toca ha d’escriure el diari del Gep.

Cada dia abans de sortir estem molt emocionats per saber a qui li tocarà el mini Xim o

el mini Gep i on anirà a dormir el nostre Xim. El Xim i el Gep són molt bonics.

JUDIT GARCIA RODRÍGUEZ

Curs: 2n A d'E.P

1r Premi de Narrativa

EL PROBLEMA DE L’ESTEL

Hi havia una vegada un estel eixerit i molt maco que anava volant pel cel. De camí

es va trobar un àngel que li va dir:

—Ets perfecte per ser l’estel de Nadal.

—Ah... sí?

—Sí, vine amb mi.

—D’acord.

—Doncs, anem!

I tots dos, agafats de la mà, van seguir el camí encara que amb molta set i molta

gana.

—Col·loca’t ben dret i ben recte, que ja hem arribat!

I l’estel va respondre:

—Jo, l’estel de Nadal, no sé perquè m’apago i m’encenc.

Els altres estels li van respondre:

—T’apagues i t’encens perquè tens... vergonya.

Però quan l’estel va veure el Nen, el bou i la mula, va quedar encantat. Llavors ho

va entendre tot i va brillar per sempre més.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos... aquest conte ja s’ha fos!

MAR POZO LEDESMA

Curs: 2n B d’E.P

2n Premi de Narrativa

Els Alumnes Guanyadors de Cicle Inicial

EL MEU AMIC

Jo tinc un amic

Que és pobre, no és ric

Es passeja pels carrers

I no li donen diners

No té res de res

Ell no pot més

De ser pobre no has de riure

Perquè la sort és poder viure.

AXEL RODRÍGUEZ PÉREZ

Curs: 3r A d' E.P

1r Premi Poesia

ESTIU

L'estiu ens arriba

anem a la platja,

juguem amb la sorra

i ens posem la gorra.

Es temps de vacances

juguem als parcs,

ens vestim amb màniga curta

i mengem gelats.

SUDENUR ONCUL

Curs: 3r B d'E.P

2n Premi de Poesia

EL CASTELL DE SANT MARTÍ

Fa molt i molt de temps, a un castell molt llunyà hi vivia el rei d’Àfrica que es deia

Dídac. Tots els habitants l’adoraven. Tenia un gos que es deia Fit i una gossa que es

deia Melissa. Un dia el castell va entrar en guerra i es va destruir.

Els criats el van construir de nou, però més especial, amb tots els colors de l’arc de

Sant Martí: vermell, taronja, groc, verd, blau clar, blau fosc i lila. Al rei li va agradar

molt: tenia un llit d’or, un matalàs de llana, una taula de plata i una cadira d’or. Un dia

el rei es volia casar amb una reina. Va agafar la seva barca d’or i va navegar per tots

els oceans, mars, rius i llacs de tot el món.

Un dia, quan navegava pel Mar Mediterrani va trobar una reina que es deia Elisenda.

Es van casar i van tenir una princesa que es deia Sofía.

I conte contat, ja s’ha acabat.

ALBA DÍAZ SERRANO

Curs: 3r B d'E.P

1r Premi de Narrativa

EL LLADRE DELS PASTISSOS

Hi havia una vegada una botigueta al centre de Barcelona. Era una botiga molt petita

on compraven pastissos moltes persones. La noia que despatxava es deia Ainara i

tenia una tortuga que es deia Xispeta i li feia companyia.

Feia dies que algú es menjava els pastissos o els robava i l’Ainara sospitava de la

Xispeta. La Xispeta va dir que ella no havia estat i l’Ainara es va preguntar que, qui

podia ser el lladre. Aleshores, va decidir que preguntaria a tothom si coneixien a algú

que pogués ser el lladre o si la policia buscava a algú. La gent va dir que l’ajudarien a

vigilar però que ells no sabien qui podia ser.

L’Ainara va anar a la Comissaria i va preguntar si tenien sospitosos i li van dir que si.

Es tractava d’en Tom, un nen que vivia a Sant Adrià i que no tenia res per menjar.

L’Ainara va decidir amagar-se i esperar l’arribada d’en Tom. Així al dia següent, quan

en Tom estava a punt de ficar-se un pastisset a la boca, l’Ainara el va enxampar. En

Tom li va explicar que tenia molta gana i que per això ho feia. L’Ainara li va dir:- jo et

donaré menjar si tu m’ajudes a atendre els clients i em fas companyia.

En Tom va acceptar i es van posar molt contents d’haver arribat a un acord positiu pels

dos. Així va créixer una maca amistat.

CLAUDIA GONZÁLEZ ESTEVE

Curs: 3r A d'E.P

2n Premi de Narrativa

EL MUSSOL

Aquell mussol,

li agrada estar sol,

ha arribat la nit,

no vol anar al llit.

El mussol mira com surt el sol.

I obra els ulls com un vol,

Es va a dormir

al seu gran llit.

Que és de bo el mussol?

Se li dona de be volar,

també com cantar.

I li agrada estar sol.

Se n’ha anat? On anirà?

A la muntanya?

A un poble de la Cerdanya?

On es vagi, el meu record l’acompanya.

ALVARO MORA GARCÍA

Curs: 4t A d'E.P

1r Premi de Poesia

L’ESCOLA HA ACABAT

Avui ha acabat l’escola,

I estic molt nerviós.

Jugaré a la consola

I faré molt el graciós.

Jo aniré de vacances

I faré la maleta.

Seran molt divertides,

i passaran molt rapidetes.

Divendres tornaré de matinada

Desprès de passar-ho bé.

He de tornar una altra vegada

segurament l’any següent

MARC SAGRERA CARPALLO

Curs: 4t B d'E.P

2n Premi de Poesia

UN MÓN MILLOR

Hi havia una vegada en el país d`Oliviana uns amics, en Dani, la seva germana Lydia,

i els seus amics. Un dia jugant a pilota, aquesta es va perdre al bosc, els nens van

córrer a buscar-la. Quan la van trobar, van veure una llum darrere d`uns arbustos, van

anar cap a la llum i es van ficar, era un altre món. Era el món de la fantasia, un lloc on

els animals parlaven, les flors tenien un color especial: brillants, fluorescent, vius...

També, els habitants eren de caramel i parlaven fantascés. Vam veure una roca on

estava gravat un mapa, al costat hi havia un botó que el vam clicar i de sobte vam

entendre tot el que deien els habitants. Inesperadament va aparèixer un habitant que

ens va dir:

-Us estava esperant, l`amor està desapareixent del món, la bruixa Poma va capturar a

la princesa Xocolata i vosaltres teniu que sarvar-la, oh!, ho sento em dic Gominola i us

ensenyaré el camí al castell. Tots junts vam anar al castell de la bruixa Poma, després

de moltes dificultats al camí, vam arribar al castell. Abans d`entrar ens vam topar amb

un exercit de plàtans, els vam dir que volíem parlar amb la bruixa Poma, un d`ells va

entrar a demanar permís. A l`estona ens va deixar passar i dintre tot era diferent, tot

estava fet de fruita. Vam parlar amb la bruixa i al seu costat estava la princesa

Xocolata. La bruixa estava molt trista i a la vegada molt empipada perquè la gent no

menjava mai fruita. Li vam prometre que menjaríem molta fruita i ella va deixar lliure a

la princesa. Després d`allò, el món de la fantasia va ser un món més millor. Ple d`amor

i salut perquè tothom va acabar menjant més fruita.

AINHOA FRAILE PULIDO

Curs: 4t A d'E.P

1r Premi de Narrativa

EN MARC I EL FUTBOL

Hi havia una vegada un nen que es deia Marc,estava en un hospital perquè tenia

càncer. A en Marc li agradava molt el futbol:quan era petit,somiava en ser un jugador

de futbol. Però a l’hospital s’ho passarà molt bé,ja ho veureu!

Un dia,quan li van acabar de fer les proves,la doctora va entrar i li va dir:

-Ho sento,però les proves no han anat gaire bé.

I en Marc li respon:

-Això significa,que mai podré jugar a futbol ?

I la doctora va respondre:

-No ho sé Marc.

I després,en Marc va marxar molt trist.Quan caminava pel passadís,es va xocar amb

un amic seu de l’escola.

I el seu amic va dir :

-Hola Marc !

I en Marc va dir:

-Hola Pol, que fas aquí?

En Pol va respondre:

-Tinc càncer

Llavors, en Marc va dir-li:

-Jo també tinc càncer.

Un bon dia pel matí, en Marc i en Pol estaven caminant pel passadís i ....

Van xocar amb el seu jugador preferit, del seu equip preferit.

I desprès, en Marc i en Pol, van preguntar:

-Que hi fas aquí?

I el jugador preferit seu, va respondre:

-Tinc una malaltia, que és diu: càncer.

Els dos amics van dir:

-Nosaltres també. Llavors tu ets el nostre ídol?

El jugador va respondre:

-Si, però si no us agrada tenir càncer, us explicaré una cosa:heu de lluitar contra el

càncer ara es igual que no sigueu jugadors de futbol, ara lo important es que us poseu

bons i així podreu ser uns gran entrenadors en el futur.

Els dos, van respondre:

Gràcies:Quina gran idea!

Al cap d’uns mesos, la doctora va entrar a l’habitació, i els va dir:

-Tinc una bona notícia per vosaltres dos:

avui ja us puc donar l’alta.

Dit i fet, a la tarda, van marxar cap a casa.

Lluitar cada dia per aconseguir el que volien, havia sortit bé.

Al cap d’uns anys, en Marc era el 1r entrenador, i en Pol el 2n entrenador, del Barça. I

al final van ser molt i molt feliços, perquè tenien una feina relacionada amb el futbol i

van aconseguir d’una vegada acabar amb el càncer.

FI.

ANNA VENTURA MERCADER

Curs: 4t B d'E.P

2n Premi de Narrativa

Els Alumnes Guanyadors de Cicle Mitjà

LA MEVA GERMANA

La meva germana

està a una panxa

plena d’amor i

de calor de la mama.

Cada nit li parlem

mentres sopem

Fent-li carícies i a

pessigolles juguem.

Coses li comprem

Al Zara i al Corte Inglés

Mobos i vestits

I joguets de petits.

Ella es diu Claudia

la meva germana

I sempre l’estimaré

Amb tot el cor l’amaré.

MARTA AMADO SANJUAN

Curs: 5è B d'E.P

1r Premi de Poesia

NO T’AVORREIXIS

Si t’avorreix la teva vida

augmenta la imaginació de mida.

Si t’avorreixes tan ràpid

seràs molt antipàtic.

No posis aquella cara tan llarga

ni tan sols l’amarga.

Aquelles dos cares són avorrides

no pots posar pas una divertida.

Després d’aquesta poesia

posaràs una cara d’alegria.

IMAN AOUAT LEITE DE FARIA

Curs: 5è A d'E.P

2n Premi de Poesia

L’ENGINYER AERONÀUTIC

Hi havia una vegada, un nen a un país que des de ben petit volia anar a l’espai. Aquell

nen li va dir als seus pares, que volia anar a l’espai. Llavors els seus pares li deien que

eren molt pobres, i no podien pagar els estudis per anar a l’espai. En aquell moment el

noi tenia 10 anys i va començar a treballar a repartir diaris en secret, per ser enginyer

aeronàutic i, per poder pagar els estudis. Deu anys desprès el noi va començar a tenir

suficients diners , en aquell moment ell va començar a estudiar i a fer la carrera

d’enginyer aeronàutic. El nen tenia llibres i llibres de física , química i més ciències. Ell

va aconseguir acabar la carrera, i va voler aconseguir el doctorat. A continuació el nen

va continuar estudiant i treballant, per aconseguir el doctorat. Per una altra banda els

pares també treballaven i havien aconseguit una bona suma de diners . Quant el nen

va acabar de fer els estudis ,va rebre una oferta per treballar a la NASA en

col·laboració amb altres enginyers. Va passar les proves d’accés. Ho va aconseguir.

La seva família estava molt orgullosa. Quant tenia 25 anys va trobar una dona i es van

casar. Van tenir 3 fills. A l’edat dels 38 anys la NASA necessitava un astronauta. En

aquell moment va haver de fer les proves físiques , que requeria per anar a una missió

espacial. El viatge d’anada va estar bé i van realitzar força experiments.

Però en el viatge de tornada quan van passar l’atmosfera li va fallar un reactor i per la

pressió van començar a caure sense control; i van impactar a terra i van morir tots. En

memòria d’aquest equip d’astronautes es va instal·lar una placa recordadora a totes

les naus espacials.

ARNAU SASTRE CONDE

Curs: 5è A d'E.P

1r Premi de Narrativa

EL MISTERI DEL DRAC

Havia estat un hivern molt llarg. La Júlia estava esperant que arribessin les

vacances d'estiu per poder descansar .Avui era el dia de l'excursió de final de

curs. Anàvem a la muntanya de la Mola. A ella li agradaven molt els misteris i

aquella muntanya, els tenia.

Els iaios del poble deien que s'escoltava el drac que va matar Sant Jordi

plorant per lo penedit que estava del seu comportament en aquella època.

La Júlia que va saber tot això,va recollir totes les dades possibles per trobar-

lo,situació de la cova on creien que hi era i passos que tenia que seguir per

trobar-lo.

Caminant, caminant ...va veure la cova. Es va separar dels seus companys i va

entrar a la caverna.

Al entrar es va espantar per que tenia un drac als seus peus estirat.

Hola,-va dir la Júlia tremolant .

Ell li va contestar: Que vens a riure de mi???

No,no li va contestar la Júlia i tant que no.

Aleshores ell li va explicar que estava viu per que per un encanteri d´una

bruixa del poble el drac va sobreviure,però a canvi ha tingut que aguantar tots

aquests anys ser el dolent de la Gran Historia de Sant Jordi.

Parlant amb el drac la Júlia es va donar conta que estava penedit del que

havia fet i li va prometre que divulgaria tot lo que li havia explicat i que segur

que la gent l'estimaria.

I així va ser,la gent del poble el va perdonar i a partir d'aquell moment van

començar a visitar-lo i el drac cada dia estava mes content.

La història era la història però ara ell tenia un altre que explicar.

Vet aquí un gos vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.

PAULA CABALLERO POVEDA

Curs: 5è B d'E.P

2n Premi de Narrativa

EL LLIBRE

Cada dia veig al meu amic

sempre m’acompanya

al matí i a la nit

m’explica coses i no m’enganya

Quan estic al col·legi estudiant

espero amb ansietat

l’hora de tornar a veure’t

per continuar la nostra amistat

Despertes en mi la il·lusió

les ganes de viure i riure

d’imaginar moments d’acció

ets el meu amic, ets el meu llibre

IGUEL GARCIA CASAUS

Curs: 6è A d'E.P

1r Premi de Poesia

LA MARIETA ENRIQUETA

La marieta Enriqueta

és molt especial

perquè sempre

es mira al seu mirall.

La marieta Enriqueta

de riure petà

perquè és vermelleta

sort que és molt petiteta.

Porta un vestit

de negres puntets

i sempre al cap

porta un barret.

Camina poquet a poquet

però com és

insecte,

vola també.

LIDIA GONZÁLEZ GARCIA

Curs: 6è B d'E.P

2n Premi de Poesia

MAR ENDINS

Des de l' habitació de la Laia, es veia el mar, on no podia acostar-se perquè la seva

mare, vídua de mariner, l'hi havia prohibit. Totes les tardes, la Laia anava a un penya-

segat i s'acostava fins una roca i esperava la visita del seu amic, un dofí jove.

A l' escola, la Laia sempre estava tota sola perquè no li agradava la manera de jugar,

cridanera i salvatge dels altres nens.

Ells sempre es reien d' ella perquè tenia un amic al mar i la tractaven de boja.

Acabada la jornada escolar, abans d'anar a casa, ella baixava a la platja i li explicava

tot el que havia passat aquell dia.

– “Vine amb mi, fica't a l'aigua i gaudeix”, li deia el dofí.

Ella sempre deia que no, però quan arribava a casa i es trobava amb les contínues

discussions de la seva mare i el seu padrastre, li agafaven ganes de fugir.

Un dia, en aixecar-se, va notar que li picaven les cames i en posar-se els pantalons,

una mena de pells se li van enganxar en els botons. No sabia què fer i va córrer a

veure al seu amic. Ell va riure i li va dir:

– “Fica't -hi, però només un peu”.

En fer-ho la picor se li va anar i les pells es van endurir i va comprovar com les cames

es transformaven en una cua enorme i majestuosa. Ja no va poder reprimir el desig de

ficar-se dins el mar i per fi jugar amb el seu amic i sentir-se lliure en el medi que ella

volia viure.

ANDREA ILLAN TRULLOLS

Curs: 6è B d'E.P

1r Premi de Narrativa

EL MISTERI D’EN LUCAS

Hola em dic Lucas detectiu del sud de Londres. Quan treballo recordo sempre el meu

primer cas quan tenia 21 anys. Anava a la universitat d’Òxford. Recordo que aquell dia

era el meu primer dia d’universitat. Anava al despatx del director per dir-li que la meva

mare i el meu pare m’havien donat els diners per pagar

l’escola. Però el director no hi era al despatx i li vaig deixar una nota i quan anava a

deixar-la vaig trobar una foto amb només uns ulls retallats. Qui seria? Com seria? Com

es diria?. Per què el senyor Lumbar tenia una fotografia només amb els ulls? Algú

misteri hi havia. Vaig pensar que el primer que havia de saber era com es deia.

Penjaré la fotografia a la xarxa. Després de 10 dies vaig rebre una resposta:

SI VOLS FICAR –TE EN AQUEST MISTERI

TINDRÀS ELS DIES CONTATS.

Es diu MARTA CUINVIT i va néixer al 1996.

De qui seria aquella resposta tan interessant?

Vaig buscar a la xarxa a Marta Cuinvit i va sortir que va estudiar en la mateixa

universitat que jo i que feia 3 anys de la seva desaparició. Vaig anar a buscar als

alumnes que portaven 4 anys a la universitat i vaig preguntar que sabien de la Marta.

Em van explicar que era molt bona estudiant però que no parlava gaire i que l’ última

vegada que la van veure va ser al jardí de l’ escola fa 3 anys.

Aquella informació era molt interessant, però encara no tenia totes les peces per

muntar el puzle.

En un diari vaig trobar que dues noies més van desaparèixer en el mateix mes en el

que va desaparèixer la Marta. Però mai en totes les pistes que anava trobant no

apareixia cap nom dels pares ni de ningú. Quan anava a la llibreria vaig entendre tot.

El director no va dir res perquè ell era l’home que va segrestar a la Marta. Però les

altres noies que tenien en comú? I després de 2 dies vaig trobar per Internet que la

mare de la Marta havia mort en un naufragi Era una dona rica que tenia molts diners.

Ara ho entenia tot però havia de trobar a la Marta i a les altres noies

Tenia que revisar tota la universitat. Després de revisar-la quasi tota em quedava una

habitació, el despatx. Vaig anar quan el director no hi era, i quan jo ja estava a punt de

sortir del despatx vaig activar un mecanisme i es va obrir una porta. Vaig baixar i es

sentien sorolls que venien d’aquell soterrani fosc. Era la Marta viva i amb ella les altres

dues noies desaparegudes també vives. Estaven molt dèbils però havien de sortir

ràpid d’allà. Quan va tornar el director el va atrapar la policia i el van ficar a la presó.

Ara la universitat té un nou director. Jo vaig sortir al diari. I les noies van tenir una vida

diferent i van estar molt unides. I aquest és el final d’aquest misteri .

MARINA PRADA CESTERO

CURS: 6è A d’E.P

2n Premi de Narrativa

Els Alumnes Guanyadors de Cicle Superior

Treballs

ESO

QUE DIFÍCIL ÉS FER UN POEMA

Avui ha vingut la professora a classe,

i ens ha dit una frase:

“heu de fer un poema per als Jocs Florals”.

I a mi m’han començat a tremolar els queixals.

No tinc idea de què escriure,

per això m’he posat a riure.

En arribar a casa li he demanat ajuda al meu pare,

però ell m’ha dit que li pregunti a ma mare.

La meva mare estava fent els deures amb el meu germà petit,

i quan he entrat a l’habitació m’ha fet un crit.

He anat a la meva habitació a pensar,

i no sé com, m’he posat a jugar.

S’han fet les deu de la nit,

i jo encara no tenia res escrit.

No m’agrada fer poemes,

m’agrada més resoldre problemes.

Així que després de pensar molta estona,

crec que aquesta poesia que he escrit és bastant bona.

Eric Romero Casanovas

1 ESO A

1r Premi Poesia

LA VIDA

La vida és molt dura

però només n’hi ha una .

No et preocupis si no et va bé,

alguna solució trobaràs i sabràs què fer.

Aconseguir ser feliç

només depèn de tu,

viure la teva vida

com decideixis tu.

Ens hem d'equivocar

i a poc a poc avançar,

aprendre dels errors

per poder madurar.

Molt camí per recórrer,

molt per treballar.

Els teus somnis aconseguiràs

amb força i voluntat.

ERIC MORENO LAO

Curs: 1r ESO B

2n Premi de Poesia

QUINA MALA SORT

En Pere va sortir al matí. Durant tota la nit havia esta plovent. Quan es va

aturar al pas de vianants per travessar el carrer, va venir un cotxe molt ràpid,

que va passar per un bassal que hi havia al carrer, i va el mullar tot sencer.

- Quina mala sort! -va dir en Pere - Hauré de tornar a casa per canviar-me de

roba.

Una altra vegada al carrer, en Pere va tornar a travessar el carrer per agafar l´

autobús i poder arribar a temps a la feina. A l’entrada de l’oficina, hi havia uns

operaris que havien pujat en una escala per netejar el rètol de l’empresa.

- Esperi’s un moment, que li traurem l´escala perquè pugui passar -li va dir un

dels operaris.

- No cal, ja passo per sota. No fa falta que en baixi -va respondre en Pere.

Quan en Pere es disposava a agafar l´ascensor, no va veure un petit cartell que

deia: “ NO TOCAR. ACABAT DE PINTAR“ i es va tacar tota la mà.

- Quina mala sort! Hauré de rentar-me la mà.

Un cop ja s´havia rentat la mà, va agafar la tovallola. Però el penjador, que

estava una mica mal cargolat, va sortir darrere de la tovallola, va topar contra el

mirall del lavabo i es va trencar.

Va avisar corrents el noi de la neteja que, quan hi va arribar i va veure el mirall

trencat, li va dir:

- Miri quanta feina. Hauré de recollir tot això, però quina mala sort tindrà vostè.

En Pere va sortir del lavabo pensant el que li havia dit el noi, però no li va donar

importància: ell no creia en la mala sort.

- Per fi ja sóc a la meva taula i podré començar a treballar.

Quan es disposava a agafar uns informes molt importants que havia de lliurar al

seu cap, va donar un cop, sense voler, a un got ple d´aigua que tenia sempre a

la taula. Es va bolcar tot sencer sobre els folis, deixant-los tots molls.

- Quina mala sort! Ara hauré de tornar a repetir el treball.

Les onze del matí, l’ hora de l’entrepà. En Pere, amb les presses del matí,

després d’haver de canviar-se de roba i sortir corrents, s’havia deixat l´entrepà

a casa.

- Quina mala sort! Hauré de baixar a la cafeteria per comprar-me un entrepà.

Va sortir de l’oficina i, abans d´entrar a la cafeteria, d’un contenidor que hi havia

a prop ,va sortit corrents un gat negre, perseguit per un gos que li bordava. El

gat, espantat, va passar per davant d’en Pere, que es va haver d’aturar per no

ensopegar amb l’animal.

Mentre menjava l´entrepà i bevia un cafè, va llegir un article al diari sobre la

mala sort i les supersticions i el va fer pensar en tot el que li estava passant

durant el dia. Però ell mateix es va dir:

- Això són tonteries. No sé com la gent pot creure’s aquestes coses.

Va deixar el diari a la taula i, sense voler, va tombar el saler i va caure la sal per

tota la taula.

- No es preocupi, senyor, que ja ho recullo jo -li va dir el cambrer.

- No, ja ho recullo jo, que avui estic una mica desmanyotat.

Quan en Pere va intentar recollir la sal, va donar un cop a la tassa i va caure tot

el cafè sobre el seus pantalons.

- Quina mala sort! Ara que havia de lliurar un informe al meu cap...

I el cambrer li va dir:

-És que llençar la sal porta molta mala sort.

-Vostè creu? -va contestar en Pere una mica espantat.

- Sí, sí, si jo li expliqués... Aquí al bar molta gent explica les coses que li passen

després de trencar un mirall, passar per sota d´una escala, creuar-se amb un

gat negre o llençar la sal com ha fet vostè.

En Pere va sortir corrents del bar. Si tot era veritat, amb el dia que portava, ell

tindria mala sort almenys durant un any sencer. Així que, de tornada a l’oficina,

va veure una tenda on venien veles, amulets, pedres i tot allò que contraresta

la mala sort.

- Estic salvat. En aquesta tenda em donaran algun remei per la mala sort que

tinc.

Va sortir de la tenda amb un collaret penjat; unes pedres a la butxaca; uns

anells de fusta, que segons el dependent eren el millor si havies trencat un

mirall; una infusió per prendre al matí abans de sortir i així no tenir energies

negatives, i alguna cosa més que ja no recordava per què servia, però que

segur que era per no tenir mala sort.

Va tornar a casa sense cap contratemps. No li va passar res estrany, i va

pensar que els amulets i tot allò que portava li havien portat sort.

Al matí següent va sortir corrents perquè arribava tard a la feina i es va deixar

el collaret. S’havia canviat els pantalons i s’hi havia deixat les pedres. També

s’havia oblidat de posar-se els anells després de rentar-se les mans i, com que

va sortir corrents, no es va preparar la infusió.

- Déu meu, estic perdut. Avui segur que em cau al damunt un meteorit. No tinc

protecció contra la mala sort.

Va arribar a la feina tot espantat, mirant a un costat i a un altre, per si li passava

alguna cosa. Però no va passar res, va ser un dia normal i corrent. Llavors, va

pensar que tot el pensava abans eren tonteries, que hi ha dies de tota mena i

que uns dies tens sort i uns altres, no tanta.

Ariadna Álvarez Valencia

1r ESO B

1r Premi Narrativa

UN POBRE , FAMÓS

Hi havia una vegada un nen que venia d’una família humil .Tenia dos germans

més petits que ell. El seu pare treballava molt i la seva mare estava molt

malalta . Ell, amb tan sols 11 anys, havia d’ocupar-se de tot: vestia els seus

germans , els preparava l’esmorzar i se n’anaven els tres junts a l’escola . Al

costat de l’escola hi havia un camp de futbol, i sempre havia somiat jugar-hi. A

l’escola era un nen exemplar , era bo i sempre ajudava els seus companys.

Quan terminaven les classes , recollia els seus germans i se n’anaven a casa

caminant . La seva casa estava una mica lluny, però no podien permetre’s

anar amb autocar com els altres nens . Quan arribaven a casa, la seva mare

els abraçava com si no els hagués vist en molt de temps . Ella quasi no podia

ocupar-se’n. Es passava tot el dia plorant , i li repetia al seu fill que si no el

tingués a ell, no sabria què fer . Llavors, el seu fill li contestava que algun dia

guanyaria prou diners com per poder portar-la als millors metges i que es

posaria bé. La seva mare l’abraçava i li deia que li feia molta pena no poder

apuntar-lo a futbol, perquè el seu pare no guanyava ni per menjar , i el noi li

contestava que no es preocupés , que algun dia estaria jugant amb els millors. I

la seva mare sempre l’abraçava.

Passava el temps i tot seguia igual . Ell, en les seves estones lliures, sempre

anava al camp de futbol i, des de fora, feia els seus tocs de pilota.

Un dia van trucar al timbre de casa seva i, quan va obrir, es va trobar amb dos

homes que preguntaven per Josep Garcia. I el nen va respondre:

- Sóc jo

.

Aleshores li van dir que l’havien estat observant , que tenia molta classe amb

la pilota i que el volien en el seu equip.

Va passar el temps i, amb molta il·lusió, va poder aconseguir el seu somni: ser

en un gran equip. Guanyava molts diners, tants com per poder acabar la seva

carrera. I el més important : va portar als millors metges la seva mare que, a

poc a poc, es va anar recuperant.

-Amb esforç i treball es poden aconseguir moltes coses a la vida –es deia cada

dia.

Ivan Guardia Rovira

1r ESO B

2n Premi Narrativa

Guanyadors 1r ESO

TU

Ets tu tan divertida

Ets tu tan exigent

Ets tu tan atractiva

M’enamores lentament

Ets molt delicada

Quasi tant com una flor

Cada “T’estimo” que et dedicava

Era una ofrena del meu amor

Puc passar amb tu tota la meva llarga vida

Et puc animar quan estiguis deprimida

Aquests són els meus estimats versos.

Des que et vaig conèixer fa uns mesos

Aquest poema no és per enamorar-te,

Sinó per animar-te

Aquell dia que vaig donar cops de puny a la paret

Gràcies a tu em vaig estar quiet

Cada gota de sang del meu cor

Era només per ensenyar-te el meu amor.

Sergi Canyelles i Mateo

2 ESO A

1r Premi Poesia

SANT JORDI

Sant Jordi és un gran dia de pau i d'amor,

no de tristesa ni d'amargor,

sempre et portaré al meu cor,

perquè ets tan dolça com una llaminadura.

Tu em regales un llibre, jo una rosa.

Jo et regalo el que vulguis

perquè tu ets molt preciosa.

No em regalis un llibre, si no vols,

em comformo amb qualsevol cosa.

El que m'agrada a mi no ho sap ningú,

no em regalis res,

jo em comformo amb tu.

Jo et regalo la meva vida

perquè t'ho has guanyat

i si no ho vols,

et regalo la meva amistat.

Xavier Rey Celiméndiz

2 ESO A

2n Premi Poesia

UN ANY D’ESCOLA

Comença l’any amb alegria, esperança i somnis per complir. Ja fa fred i ens

quedem a casa calentets.

Som al Nadal i tothom s’està preparant. Ens oblidem de les nostres

preocupacions i intentem somriure almenys un cop. Els reis arriben i tots els

nens escriuen la missiva, dient que han estat molt bons. Les vacances passen i

al “col·le” tornem. Aprenem i riem. Copiem i ens ho passem bé. Fem exàmens i

excursions.

Arriba el Carnestoltes i tot és ple de goig. De petits ens disfressàvem, però ara

ja no. Alguns tenen vergonya i a d’altres no els agrada. Des de la finestra vèiem

els petits fent la rua, i recordem amb melangia aquells moments de quan érem

petits. El curs va passant i no ens n’adonem. S’han de fer moltes coses en poc

temps.

La primavera ja hi és i Sant Jordi ja és aquí. Tot és ple de flors que fan olor i a

alguns, fins i tot, els fan esternudar. El 23 d’abril anem a les Rambles a

recordar el dia que Sant Jordi va matar el drac i la princesa va rescatar. La

setmana Santa ja ve i tots ens ho passem molt bé. Els nens, sense escola, i els

pares, a la feina.

Ja queda menys per acabar i hem de fer un últim esforç. Fem els últims

exàmens i l’excursió de fi de curs, Recuperes les assignatures, mentre els

altres estan gaudint de la piscina. La festa de fi de curs és avui, hi ha tobogans

i globus d’aigua.

El “col·le” ja ha acabat i tots respirem alleujats. Anem a la platja i ens omplim

de sorra fins al nas. Ens n’anem de vacances a algun lloc per desconnectar.

El setembre s’apropa i comprem els llibres per al nou curs. La primera setmana

no fem gairebé res.

Arriba “Halloween” i la majoria ens disfressem. Al novembre és el meu

aniversari, que be! Un munt de regals rebré. S’acosta el desembre i ens

preparem per fer la funció de Nadal, i mentre assagem, les classes perdem. Ja

és Nadal, sota l’arbre, un munt de regals estan brillant. Tot és ple de llums de

colors. A l’última nit de l’any, el raïm prenem, i un altre cop a començar.

María González Richart

2n ESO B

1r Premi Narrativa

LA TEVA FILLA TÉ UNA MALALTIA

Hola,

Em dic Sophie, sóc d’ Austràlia, tinc 48 anys i sóc la mare d’una noia, Erika. La

meva filla té 27 anys, té síndrome de Down i us vull explicar la meva història.

Espero poder ajudar-vos.

Jo només tenia 21 anys quan em vaig quedar embarassada, estava molt

impacient per saber què anava a tenir: una nena o un nen. Però quan vaig

entrar a la consulta, em van dir que era una nena i que tenia una malaltia que

s’anomenava “síndrome de Down”. Els metges em van dir si volia avortar; ho

vaig estar pensant i vaig decidir que no, perquè tenir una filla malalta no és cap

motiu per avortar, encara que vaig estar plorant una setmana. Quan va néixer

era molt maca i molt graciosa; fins als dos anys no es va començar a notar la

seva malaltia. L’any següent ja va entrar a l’escola i cada dia en sortia plorant

perquè deia que els companys li deien que estava malalta. I jo cada dia li deia:

-Has de ser valenta, no tinguis por. La gent pot dir el que vulgui, però tu ets

especial perquè ets una heroïna.

El dia del festival de parvulari ella va fer d’heroïna i estava molt alegre. Quan va

sortir de l’escola em va dir:

–Mama, sóc una heroïna! M’has vist? He salvat dos nens.

Jo li vaig dir que sí, i que estava molt contenta; aquell dia va ser el més feliç de

la seva vida des que va entrar a l’escola. Al dia següent es va aixecar molt

alegre i era cada dia feliç, fins que un dia el fill del meu veí li va dir a Erika que

no era una heroïna, sinó que estava malalta. Ella va entrar a casa plorant i ja

em vaig imaginar què va passar. Tres anys després va començar primària i

cada vegada es notava més la seva malaltia, però a ella li era igual i va

començar a dir que ella no era una heroïna, sinó que estava malalta i que era

diferent. Un mes després del seu aniversari, em va dir que el volia celebrar i a

mi em va semblar una bona idea per poder conèixer les seves amigues. Vam

anar a comprar material per a l’aniversari. Vam començar a preparar la casa

amb globus, confetis, caramels i molt material per a l’aniversari; la casa, una

setmana abans, ja estava preparada per a la festa. El dia de la festa vaig veure

la seva alegria i sabia que cada somriure significava molta felicitat.

Un any després em vaig quedar embarassada i ara m’ era igual que estigués

malalt perquè m’havia adonat que no passava res: seria igual amb alguna

diferència. Quan va néixer el seu germà, que es va dir Eddie, Erika em va

preguntar que si ell era un heroi. Jo li vaig respondre: “només ets tu l’heroïna

de la casa”. Ella em va somriure. Quan Erika va començar Secundària, ja no li

importava el que li deia la gent perquè sabia que era diferent. A tercer d’ESO

va conèixer una noia que també tenia síndrome de Down i es va posar molt

contenta perquè va poder expressar-se amb una nova amiga. Quan va acabar

d’estudiar es va dedicar a treballar en un banc de diners com a ajudant i cada

dia ve a casa més alegre. Jo només vull dir una cosa: encara que tinguis un fill

amb una malaltia, no passa res, potser serà millor que una persona normal.

Noor Aouat Leite de Faria

2n ESO B

2n Premi Narrativa

Guanyadors 2n ESO

AQUELLS JOCS TRADICIONALS

Ai quins bonics temps,

els que hi havia abans.

Els nens corrien pel carrer

i s’embrutaven les mans

No tot era com ara,

ni internet ni xarxes socials.

I si en els joves ens fixem encara,

sembla que visquin als centres comercials!

Els carrers eren plens d’alegria

tot de nens circulant

A fet i amagar jugaven cada dia,

I sovint se’ls veia pillant.

I allà veies les nenes jugant

amb les seves nines de drap:

a vegades les estaven maquillant,

o simplement les feien un pentinat.

A tot jugaven sigui on sigui,

amb nines, cotxets o pals.

I és que encara que no ho sembli,

sempre recordarem aquells jocs tradicionals.

David Gómez Gómez

3r ESO A

1r Premi Poesia

JOVES D' AVUÍ.

Que vols ser de gran pregunten?

com si poguéssis decidir.

Polítics, lladres d' aquest pais,

ja ho heu feu per mi!

Ens tallen les beques d' estudi,

fan plens per millorar el nivell,

fuga de cervells i ninis

mira que ho feu malament.

Però una cosa està clara

diuen que tots són iguals.

Com poden tenir tanta cara,

polítics a fotre el camp!

Que no ens tallin el somriure,

que no ens donin lliçons,

ells dormen a la seva feina,

i, a mes, ens roben milions.

Jesus Expósito

3r ESO A

2n Premi Poesia

DESPORCATS

Els tres porquets estaven molt feliços a casa seva. Després d’haver escaldat el

llop amb l’olla de sopa bullint, ara se senten segurs a la seva llar. Un dia van

trucar a la porta. El porquet va anar corrents a obrir, però el porquet gran el va

avisar: “Vigila, no obris sense mirar, podria ser el llop un altre cop”. Era un

senyor de negre, com que no el coneixien, no van obrir la porta. El senyor va

avisar “sinó obriu trucaré als mossos i a casa entraré”. El senyor de negre va

obrir la porta i va donar als porquets l’ordre de desnonament. Els porquets van

haver d’abandonar la casa perquè feia anys havien avalat als 7 nans. Els

porquets van anar a casa de les set cabretes que vivien molt a prop, però, quan

van arribar, van trobar-se que en aquella casa a més de les set cabretes,

també hi vivien unes altres 7 cabretes, que també havien perdut la seva casa.

Els tres porquets van haver de tornar a casa de la seva mare, que els va dir “ja

ho sabia jo, que no aguantaríeu fora de casa ni un mes, i a sobre, mireu que

prims esteu!”. La mare ràpidament es va posar a fer una olla de macarrons i va

posar un plat ple a vessar a cada porquet. Quan ja no podien més, va afegir un

altre cullerot a cada plat i els va dir que no menjaven gens. Els porquets amb la

panxa ben plena, van decidir anar a buscar feina.

Van decidir anar al regne de la Ventafocs. Van demanar feina a la gent del

poble, però els van dir que ningú no tenia feina. Els porquets es van sorprendre

molt en veure que el castell de la Ventafocs era molt gran i ple de luxes, en

canvi la gent del poble quasi no podia menjar.

La Ventafocs ja no era la noia adorable que anava envoltada d’ocellets. Ara

s’havia aficionat a la caça i els pobres ocellets els havien exterminat.

Després de fugir de la Ventafocs perquè se’ls volia menjar, i d’estar molts dies

buscant feina sense èxit i una mica cansats de menjar macarrons, van decidir

tornar al bosc a la casa de palla. Van fer un petit hort i van ser molt feliços al

camp. Fins que el llop se’ls va trobar i se’ls va menjar per venjança, i vet aquí

un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Carlos Jurjo

3r ESO A

1r Premi Narrativa

ESTIMATS POLÍTICS DEL PASSAT,

Sóc l’Eloi Blanes, un estudiant de l’Escola Túrbula de quinze anys que viu on

pertanyia Sant Adrià de Besòs. Dic pertanyia perquè per culpa vostra ara hem

de viure a l’espai en diferents estacions espacials, que nosaltres anomenem

pobles espacials. Cada illot conté la seva ciutat i per anar d’una ciutat a una

altra hem de agafar l’únic mitjà de transport que hi ha, una nau, el naubús, que

ens porta d’un lloc a un altre. Nosaltres, els vostres rerererebesnéts , ens

dediquem a veure la terra i ens fa molta ràbia veure-la com està ara, ja que en

els vostres llibres es veu una terra espectacular, però ara... No hi ha aigua, ni

arbres, ni animals, no hi ha res. Per què us feu una idea: la terra està igual que

Mart, fa pena. Ara que crec que he trobat l’oportunitat d’arreglar això, no fallaré,

bé, ho haureu de fer vosaltres. El dit, estimats polítics vareu posar la pota fins a

dins, no us vàreu preocupar pel medi ambient i ara es nota. Sé que hi havia

tant caciquisme que preferien que s’enfonsés la terra que no pas el vostre

patrimoni, però el problema és que vosaltres pensàveu igual i com podia anar

bé la terra, si vosaltres pensàveu igual. Ara jo us dono l’oportunitat de canviar

les coses, de que la gent del futur us pugui veure com a herois i no com

aquelles persones que varen destruir la terra i, amb això, els nostres somnis.

Us demano, si us plau, que prengueu mesures per cuidar el medi ambient i, qui

no ho compleixi, que tingui una sanció dura. Ja que nosaltres tenim dret a sentir

aquella por que es passa quan et trobes amb un animal salvatge de cara,

nosaltres tenim dret a poder banyar-nos al mar, tenim dret a poder escalar una

muntanya, a veure en un riu una aigua clara, a poder notar quanta ràbia dóna

el soroll d’un mosquit a l’orella, en definitiva tenim dret a viure, a viure en un

espai lliure i verd, en un espai on puguem córrer, on puguem fer-nos mal, on

puguem embrutar-nos, on puguem respirar aire pur.

Les nostres generacions joves del futur i jo ens comprometem a cuidar el medi

ambient i a ensenyar als nostres dicibles com d’important és mantenir nét el

nostre planeta, fent d’això una societat nova, modernista, lluitadora i néta.

Gràcies polítics del passat.

Atentament, Eloi Blanes López.

3 ESO B

2n Premi Narrativa

Guanyadors 3r ESO

TEMPS DESENDREÇAT

I que ens queda?

Ens queda seguir,

i no parar d’insistir.

No tenim res a perdre

però sí molt a aprendre.

Dia a dia, l’únic que veiem

són números vermells,

falta de treball

i gent amunt i avall.

I que ens queda?

Ens queda seguir,

i no parar d’insistir.

Des de fa uns anys

vivim en un engany.

No hi ha culpables

però tampoc responsables.

I sabeu què hem de fer?

Mirar cap endavant

i continuar avançant.

Els joves som el futur

de la cua de l’atur.

I que ens queda?

Ens queda seguir

i no parar d’insistir.

Rebeca Aguado Carreira

4t ESO B

1r Premi Poesia

EL MEU GOS

Tinc un gos petit,

que es de color gris,

i quan me’n vaig a dormir,

es fica el meu llit.

Si el renyo

i l’envio al seu llit,

em pot mossegar un dit.

Li agrada molt la tonyina

I després vol

jugar amb una nina.

Quan sortim a passejar,

el portem amarrat,

perque no pugui mossegar

Tinc un gos petit,

Que es de color gris,

Es molt bonic,

I també es el meu amic

Si estic content

llança lladrucs al vent;

si em veu sorrut

baixa el cap i es queda mut.

Juan José Navarro Albarracín

4t ESO B

2n Premi Poesia

Un somni o una realitat?

Avui es diumenge, m’he aixecat i no tinc res a fer. He posat l’ordinador en

marxa, però encara son les deu del matí, la gent encara dorm, els diumenges

pel matí son molt avorrits al “Facebook”. He anat cap a la cuina perquè tenia

gana, però no hi ha res per esmorzar, sembla que algú passarà gana fins l’hora

de dinar.

Com a últim recurs obro el frigorífic, vull menjar-me un plàtan amb mel,

m’encanten. No n’hi ha ni un. Agafo la llista de la compra i busco un bolígraf per

apuntar que falten plàtans, ara no trobo cap bolígraf, perfecte. Vaig a l’habitació

del meu germà que encara dorm, per agafar-ne un. L’habitació està a les

fosques, però se perfectament on té els bolis, m’agafo un sense mira-me’l

massa i torno a la cuina. Abans d’apuntar el que em falta me’l miro i em

sorprenc: es un bolígraf de color daurat amb unes inscripcions als costats en un

idioma que no se quin es, be, la veritat es que tampoc m’importa, però el boli

mola.

Començo a escriure “plàtan” en la llista i m’adono de que el color de la tinta

també es daurat vaja, no podia haver agafat cap blau o negre. Acabo de

escriure i deixo el bolígraf a sobre de la llibreta, em fa mandra tornar-li al meu

germà, quan em giro per marxar de la cuina una cosa em crida l’atenció. Un

plàtan! Allà sobre la taula hi ha un plàtan ben bonic, crec que abans no hi era,

però potser no ho he mirat massa bé. Obro el calaix per agafar mel, no em

sorprèn gaire comprovar que no en queda gens de mel. Agafo la llista i hi escric

“mel” i em giro per agafar el plàtan i de cop, com si res, allà al bell mig de la

taula hi ha un pot de mel enorme, estic flipant. Miro el boli i una idea boja se’m

passa pel cap, ara escric a la llista “Playstation3”. Déu meu! Es increïble, la

consola és a sobre de la taula, tinc un bolígraf màgic, com els dels contes,

d’aquells que, si escrius una cosa, apareix. No sé què fer, ni per on començar a

escriure. D’on haurà tret el meu germà aquesta joia?

La veritat és que tinc tantes idees que no se per quina decidir-me, hi ha tants

somnis, tantes coses que desitjo que podria tenir...Agafo un full en blanc i el

bolígraf màgic, només calen unes petites línies en el full i tot allò que desitgi

serà meu. Tinc moltes coses a escriure, avui serà un diumenge productiu.

Raúl Medina Pérez

4t ESO A

1r Premi Narrativa

LA DESCONEGUDA RETROBADA

Encara no m'ho has dit.

Què?

Si te'n recordes de mi.

Em vaig girar i vaig veure una nena amb un vestidet blanc, la recordo però...

Aquell estiu de fa 20 anys,te'n recordes?

Sí, però...

No parlis, només recorda – va dir ella, posant-me la mà a la boca.

Era estrany... És veritat, fa vint anys que la vaig conèixer. En aquell temps, jo tenia uns

dotze anys, no tenia amics i passava l'estiu a casa de la meva àvia, m'agradava

passejar per la sorra. Un dia vaig trobar una nena de cabells blancs, mirant el mar. Es

va adonar que la mirava i va somriure. Vaig sentir la necessitat de parlar amb ella.

Hola!

Hola, encantada. Com et dius?

Marc. I tu?

Jo sóc... (no recordo el nom)

Ens vam fer bons amics, passàvem molt temps junts, fins que un dia va desaparèixer

Veus, te'n recordes!

Qui ets? No has crescut!

Jo sóc... la teva infantesa!

De sobte, se'n va anar mar endins i va desapareixèr.

Raul Muñoz Céspedes

4t ESO B

2n Premi Narrativa

Guanyadors 4t ESO