Estudis del Baix Empordà (2012)

7/23/2019 Estudis del Baix Empordà (2012)

http://slidepdf.com/reader/full/estudis-del-baix-emporda-2012 1/304



© INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ

Seu social: Cl Hospital, 27, 1722 0 San t Feliu de Guíxols.

Adreça de secretaria: Plaça dels Països Catalans, Museu de la Pesca (Casa Montaner),

17230 Palamós.

[email protected]

Consell de Redacció:

Francesc Aicart, Joan Badia-Homs, Anna-Maria Corredor, Lluís Costa, Elena Esteva,

Albert Juano la, Miquel Martí, M ontse rrat Pérez, X avier Rocas, Carles Roqué, M. Teresa

Solé, Pe re Trijueque, Jordi Vivo.

Assessoria lingüística: Xavier Colomer-Ribot

Secretaria: Glòria Rojas Cobos - telèfon 972 60 12 44

Impressió: Gràfiques Bigas - Cl Provença, 21, 17220 Sant Feliu de Guíxols

Disseny gràfic: M. Teresa Sinyol

Dipòsit legal: Gi. II 82-09

ISSN: 1130-8524

El contingut dels textos que es publiquen són de l’exclusiva respo nsabili tat dels

autors.

Reservats tots els drets.

No es p e rm e t la re pro ducció to ta l o par cia l, per qual se vol m it jà , dels te x to s i il-

lustracions d'aquest llibre sense el permís previ i per escrit de l’entitat editora.

PORTADA. Activitats tradicionals del Baix Empordà:

Carboners a Calonge (ca 1920).

Fotografies: autor desconegut. Arxiu Municipal de Calonge (AMCA)

mailto:[email protected]

http://www.iebe.org/

http://www.iebe.org/




SUMARI

JOSEP MARÍA NOLLA, LLUÍS PALAHÍ

El jaciment arqueològic de Santa Maria de Bell-l loc

(Santa Cristina d ’Aro, Baix Em pordà). N ov es exca va cion s

( 2 0 0 8 - 2 0 0 9 ) i n o v e s d a d e s

FERRAN CODINA, NEUS COROM1NA

El cementir i de Sant Esteve de Marenyà

(La Tallada d ’Em por dà)

JORDI FRIGOLA I ARPA

Pagesos i vilatans de la Bisbal junts en un servei comú:

la milíc ia municipal dels segles XIV i XV

AURORA PÉREZ SANTAMARÍA

L'escultor gu ixolen c D om èn ec Rovira (1 608-1 678)

GABRIEL MARTÍN ROIG

L’afer C asad em ont: un con flicte

entre capellans i frares de Palamós al segle XVIII

MONTSERRAT DARNACULLETA I POCH

La saga dels Vila: e ls primers tapers de Calonge


El llegat de M ossèn Miquel Costa. La fund ació

de l ’Hospita l de Pobres de Palamós

i la Capel la de l Carme (1768-1771)

JORDI CURBET HEREU, PEP VILA I MEDINYÀ

El diari de P ere Jau m e, direc tor espiritua l i exo rcitza do r

d’una noie ta de Palafruge l l (1820-1824)

GEORGE MELIS

La bateria de costa al "Molí de Vent" de Palamós

ANTONI ROVIRAS I PADRÓS

El fons Josep Vert i Planas.

Un tresor per a l co n e ixe m en t de la com arca de l Baix Em pordà

7

4 7

6 5

81

10 5

131

14 5

179

2 3 5

25 1



JOSEP MARfA NOLLA, LLUÍS PALAHÍ

EL JACIMENT .KQUEOLÒGIC E SANTA MARIA

DE BELL-LLOC (SANTA CRISTIN C'ARO,

BAÍX EMPORDÀ). NOVES E> .AVACIONS

(2008-2009) I N( rES DADES1

(Laboratori d ’Arqueol ogia i Prehistò ria. Institut de Recerc a Històrica.

Universitat de Girona)

1 Aquest treball ha estat realitzat dins del marc del projecte HAR2010-1 64 58 (Del oppidum a la ciuitas. Anàlisis de un proceso histórico en el nordeste peninsular. II. El per íodo alto-imperial) del Ministerio de Ciència e Innovación. A profitem per agrair al col lega Dav id Vivó la sev a ajuda.

ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ

Sant Feliu de Guíxols, 2012

Volum 31 - ISSN 1130-8524



RESUM: /I parti r de l resu ltat de dues noves cam panyes d ’ex ca vació la segona de las quals va permetre la localització parcial de la pars fructuaria d'una vil · la, amb aprofi taments

poste rio rs i un segu it de tom bes ll igades a l ’esglé sia im m edia ta , es p roposa un a in te rpre

tació de l 'evolució d'aquell ja cim en t des d ’època rom ana fin s a l 'actualitat.

PARAULES CLAU: vil·la romana, producció agrícola, cementiri, temple tardoantic, capella pri vi le gia da, esglé sie s jux ta posades.

1.- LOCALITZACIO I CARACTERÍSTIQUES DEL JACIMENT

L’esglé sia par roq uia l de Sa nta Maria s ’alça, solitària, e n els primers contraforts de les Gavarres (fig. 1), en l’indret de Bell-lloc, al

Fig. 1- Santa Maria de Bell-lloc (Santa Cristina d’Aro). Planta de loca litzac ió de l jac iment .

costat del camí que porta de

San ta C ristina d ’Aro a Rom a-nyà de la Selva, muntanyaamunt, on hi ha el temple parroquial dedicat a san t Martí del qual l’església de SantaMaria fou, durant molts segles, sufragània. Ocupa un es pa i esp lèndid i agríco lam ent

mol t ric, ob er t a la vall d ’Aro,en un lloc on sovintegen lesfonts (Clotet, 1990, p. 5-29;Clotet, Pallí i Roqué, 1999).

L’esglé sia actual, pr ero m à-nica, conforma, amb l’antigarectoria, un edifici del segleXVIII, una unitat aïllada d’al

tres construccions a la quals’arriba fàcilment des de lacarretera que puja a Roma-nyà, per un curt camí de terra.És una construcció de dimen-

9



J.M. NOLLA, L. PALAHÍ

sions reduïdes afectada per diverses reformes i

reconstruccions, restaurada, que, tanmateix,conserva en bona partles característiques del’obra inicial. Ha estat estudiada convenientment(Oliva, 1962, p. 77-78;Badia, 1977, p. 375; Bar-ral, 1981, p. 273; Junyen t,1983, p. 91-92; Ramos,1984, p. 308-309; Badia,1985, p. 520) i ha plante

ja t, fins ara, problem es enla restitució definitiva dela seva planta. Efectivament, J. Badia propugnava l’existència d’un con-traabsis a ponent a partird’alguns indicis, propostadiscutida per uns i acceptada per altres. És untema que només afectatangencialment el nostreestudi però ens hi tornarem a referir.

Durant la campanyade restauració del tem ple prerom ànic de 1959-1960 i 1962-1964, hom

posà al descobert unsmurs preexistents (fig.2) un dels quals es trobàaproximadament davant

de l’arc triomfal, dins del presbiteri, un altre al costat occidental del’actual por ta d ’accés, jux tap osa t o per so ta del m ur actual i un tercer,que podria ser el perllon gam ent d ’aquest, per sota del m ur occidentalde l’actual edifici, que foren considerats romans en funció de la sevafactura (opus incertum a base de pedruscall poc treballat i morter de

Fig. 2- Planta de les estructures localitzades a l’interior de l’església durant els treballs dels anys seix an ta del segle XX (seg on s F. Aicart (2003 ) a

partir d ’un cro qu is de M. Oliva). 1) Paret roma na. 2) Lauda funerària m ode rna . 3) Petita fornícula amb fragment de tegula romana. 4) Fragment in situ d’un sòl d ' opus s igninum . 5) Mur romà. 6) Cercle de pedres.7) Mur exterior. Possible perllongació del situat m és a llevant (núm . 5). 8) Restes d’un paviment. 9) Porta actual. 10) Porta antiga, pareda- da.ll i 13) Fornícules laterals considerades romàniques. 12) Fornícula preromànica.

10



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS ( 20 08 -20 09 ) I NOVES DADES

Fig. 3- Planta de les excavacions de l’any 1985 amb indicació dels diferents sondeigs realitzats (sego ns Esteva, 1990).

calç) (molta mé s i nform ació que en el treball d’Es-

teva (1990, p. 63-114), podem trobar-la en l’estudi detal lad íss im d e F.

Aicart (2003), encara in

èdit). D’aquestes parets,l’assenyalada en tercer

lloc fou, més endavant,redescobert per Esteva

(1990, p. 100, fig. 43) i posada en re lació am b el possible contraabsis.

Dins de la nau, méscap al nord , s ’identificàin situ un fragmen t de

pav im ent d 'opus signinum d’uns 0,34 m2, que

s’ha conservat, que fou considerat el sòl antic de l’església i/o el del’antic edifici romà preexistent. Un altre fragment de paviment deles mateixes característiques el localitzà M. Oliva quan obrí, l’any

1964, una rasa paral·lela als peus del temple actual (Aicart, 2003, p. 101-105, fig. 22).

En aquells treballs es recuperà ceràmica romana, en part perdu da i en pa rt es tu di ad a (Tremo leda i Castanyer, 1988, p. 19-27), i

alguna peça arquitectònica deco rada considerada prerom ànica (Es

teva, 1990, p. 73, fig. 10).En acabar, q ued aven moltes qüe stions pla ntejades e ntre les qualsles característiques i la importància de l’edifici romà preexistent ila relació entre un i altre, cosa que aconsellava efectuar excavacions arqueològiques al seu entorn (Esteva, 1990, p. 63-79; Aicart,2003). Calgué, però, esperar a 1982. Aquell any i, encara, el 1984 i

el 1985, L. Esteva explorà el costat nord i, puntualment, realitzà unsondeig contra la paret occidental del tem ple actual, descob rint es

tructures que capgiraven com pleta m ent la concepció del jacim enti la seva interpretació. Era conscient que la feina no s’havia acabati que calia contin uar explorant l’entor n per a intentar co m pre nd rei identificar correctament les restes recuperades i poder-les explicarconvenientment (Esteva, 1990, p. 79-115) (fig. 3).

11




Posà al descobert,més enllà de la paretseptentr ional del templeactual, una aula rectangular de 3 m d’amplada id’uns 14,3 m de llargària

(fig. 3) conservada quedefinia, en l’extrem oriental , una cambra de lamate ixa amplada r emarcada per un arc triomfal,visible a ambdós costats però que conservava enalçada, a la banda me

ridional, tot el brancalfins a la imposta i l’inicidel dovellat de l’arc queen sortia, amb clara forma de ferradura (fig. 4).S’havia preservat en ha

ver quedat encastat dins del mur nord de l’església preromànica.En la part central es localitzà un basament massís de maçoneria,

prismàtic, que s ’in terpre tà com un ten a n t d ’altar (fig. 22). El m ur dellevant, que cloïa el presbiteri i l’aula, es lligava perfectament dinsde l’obra de l’absis prero mà nic i mo strava un a o bertura d ’am plad aconsiderable (0,5 m) feta amb testae romans. La meitat d’aquestacomunicació i una part del mur on era obrada havien es tat reconstruïts (fig. 6). En efecte, una rasa oberta el 1931 per a construir unamena de desguàs paral·lel al mur nord de l’església per a treure-lihum itats els havia malmès. Sem blantm ent, la paret girava en angle

recte vers l’oest i quedava clar que una i altra formaven una unitatobrada conjuntament .

Era una paret de pedra i morter , de 0,5 m d’amplada feta ambmaterial autòcton, de mides petites, puntualment treballada, i di buixant fi lades rectes. A 6 m de l’angle nord-est, a l’espai rectan-

Fig. 4- Detall de les restes del brancal meridi

onal amb imposta de l’aula oriental de l’edifici de

culte tardoantic, actualment integrat al parament

nord de l’església.

2. CAMPANYA DE1982, 1984 I 1985.

DESCRIPCIÓ DELSDESCOBRIMENTS

12



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS (2 00 8- 20 09 ) 1 NOVES DADES

guiar se li unia una grancambra circular, d’uns7,20 m de diàmetre. El

mur, idèntic al de l’aula, posse ïa u n a poderosa ban qu e ta de fonam enta-ció i per sobre només tenia una amplada d’ent re0,4 m i 0,50 m, cosa quefeia difícil imaginar unacoberta complexa. Entre

els dos punts de connexió entre l’espai circulari el rectangular, s’obriauna obertura d ’uns 5,5 m

al mig de la qual es descobrí un basament gran i circular d’una columna. A dins, tam bé s im ètr icam ent disposat, un al tre suposat peud’altar. Més endavant, hom hauria bastit una capella rectangularam b absidiola que trencava p unt ualm ent pel costat nord, l ’es tructu

ra circular (fig. 5 i 7). S’associaven a aquest moment, dos muntantsd ’arc d ’una coberta de mig punt de pedra i m orter parcialm ent con serva da. L’ex tre m occide ntal de l’aula re ctang ular n o fou localitzat.Tres contraforts obrats quan tot el sector septentrional ja no existia,donen, a l’actual església, l’estabilitat que abans proporcionaven lesconstruccions adossades. Cal dir que sobre l’eix de simetria de lacambra circular que era, també, el de la capella més moderna, esconservava, al mu r septentr ional del temple preromàn ic, un a porta

definida amb dovelles mig treballades que havia servit per a comunicar els dos edificis juxtaposats i que fou condemnada quan lesestructures de tramuntana deixaren d’existir . Per dins no és visiblecom a con seq üèn cia de les diverses obres realitzades.

El sonde ig qu e L. Esteva obrí als peu s del m ur occide ntal d e l’església va proporcionar indicis modests, en el costat de migdia, entrobar els fona me nts d ’un m ur ap are ntm en t corbat i de poca entitatque s’acab ava de cop que, recorde m-h o, Oliva ja havia localitzat uns

quants anys abans (Aicart, 2003, p. 101-105) (fig. 3).Totes aquestes res tes van ser t robades sota un imponent cúmul

de runa caiguda sobre la preparació d’un sòl ben conservat i uniforme, de calç, per sota del qual hi havia un nivell de terra de poca

potència i p ràc t icam en t es tè ril. No hi havia altres dades es tratigràfi-

Fig. 5- Restes situades al nord de l’església. S’aprecia com la capella medieval va malmetre l’estructura circular anterior.

13




ques que les relacions entre els murs i dels murs i altres estructures(tenants d’al tar , basament de columna.. .) , amb la preparació del

sòl. Cal dir que columna i peus d’altar es relacionaven amb el paviment que s’hi lliurava amb cura.

D’una esglés ia preromànica probablement bast ida sobre les ruïnes d ’un a vil •la rom ana , es passava a un m o nu m en t força mé scomplex, només parcialment explorat i que calia interpretar.

3. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

J.A. Adell (1984, p. 309-310), a ban s de la pub licació de l’articlede L. Esteva (1990, p. 63-115) que presentava tota la documentació aplegada (treballs lligats a l’obra de restauració de 1959-1960 i1962 i excavacions de 1982, 1984 i 1985), descrivia les restes i laseva com plexita t q ue feien molt difícil qualsevol inte nt d ’interp retarcorrectament el conjunt sobretot sense excavar el costat occidentali me ridional del temple. Se sorp ren ia dav ant “la gran fines tra” ob ra

da amb maons romans conservada a l mur de l levant , posava enrelació la ca m br a circular am b el baptisteri del conjunt tardoa nticde Los Aljezares (Múrcia) (Vizcaíno, 2007, p. 437-448, amb la bibliografia anterior) i proposava una llarga ocupació del lloc amb unacronologia inicial molt reculada.

Esteva en el seu treball bàsic repetidament esmentat (Esteva,1990, p. 63-115), presentava aquestes conclusions que insistia queeren provisionals: al lloc havia existit una vil •la romana damunt de

part de la qual es bastí un edifici cr istià, po tser martirial, del qualformaria part la ca m bra circular i la colu m na que definir ien u na co

ber ta de fusta , am b peu d ’altar inter ior, i l’aula rectangular situadaa migdia, amb l’espai de llevant definit per una mena de cancelld’entrada format per dos muntants un dels quals conserva la im posta i alguna dovella que dibuixen un arc de ferradura, am b unsegon peu d’altar. Més endavant, s’hauria obrat l’església preromànica, inicialment dedicada al protomàrtir (primera menció, el 939).D’aquest moment seria la porta nord que unir ia els dos conjunts.Més endavant , versemblantment al segle XI, una capella hauriasubstituït la cambra circular. D’aquest moment serien els arcs per pendiculars i les voltes de formigó d isposades sobre encanyissats.Molt mé s tard, tot el conju nt sep tentrio na l hau ria estat en de rroc at ihauria calgut bastir uns contraforts per a donar estabilitat a l’edifici.Adduïa la planta de l’església tardoantiga de Segobriga com a ele



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS (2008-2009) I NOVES DADES

ment de comparació (so bre aquest edifici, Godoy,1995, p. 243-246; Abas-

cal, Almagro i Cebriàn,2008, p. 223-235).

P. de Palol, que seguí

amb interès els treballsdel seu amic, també hireflexionà (Palol, 1999,

194-195). Es tractaria

d’un indret l largamentocupa t, am b un a vil •la

baixim perial d am u n t laqual s’hauria bastit un

temple difícil d’identificar i de datar però anterior a l’edifici prero-màn ic. L’obe rtur a del m ur de llevant de l’aula rectang ular c orre s

pondria a un h ipocaust (fig. 6) m en tre que la cam bra circular podria

haver estat una aula funerària malgrat no haver-se documentat entot el procés d’excavació ni una sepultura.Més endavant, es considerà que, en origen, l’estructura rectangu

lar i circular, es podrien interpretar com a part d’un petit conjunt termal de la pars urbana d’una vil •la romana (Nolla, ed., 2002, p. 38).

Aicart, tot assenyalant la necessitat de nous treballs, acceptava plenament l’existència d’un edifici romà preexistent que hauria posseït, en un m o m e n t de la seva història, un balneum que acabà

esdevenint un lloc de culte cristià (Aicart, 2003).I anant un xic més enllà, atesa la poca entitat de les restes con

serv ade s d e la sup os ad a vil •la ro m an a (estructures i material) i ladificultat que mostrava la planta de la part de l’edifici que es podiarelacionar amb l’obertura d’un hipocaust i , per tant , amb un balne

um lligat a un edifici rural, ben lluny de les plantes convencionalsi absolutament atípic, proposàvem veure-hi les restes d’un edifici

cultual que es relacionaria amb el culte a les aigües guaridores que,més endavant, hauria estat aprofi tat , almenys parcialment, per a

bastir-hi una pr im era església en un m o m e n t inde term ina t abansde mitjan segle X (Vivó et al., 2006, p. 115-11 8).

Quedava clar, tanmateix, que calia tornar a estudiar el jacimentfent el que tothom aconsellava, excavar i tornar a documentar lesestructures septen trionals i explorar els sectors de p on en t i de migdia de l’actual conjunt.

Fig.6- Detall de l’arcada del p rae fr un iu m , parcialment restaurat, situat al mur oriental de l’edifici.




4. LES INTERVENCIONSDE 2008 I 2009

L’int erè s a re pr en dr eles excavacions arqueològiques a Santa Mariaco rresp on a l’Ajun tam entde Santa Cristina d’Aro,que pretenia conèixeramb més profundi ta t

el seu patrimoni cultural i recuperar-lo. Per afer-ho possible se signàun conveni amb el La boratori d ’Arqueologia iPrehistòria de l’Institutde Recerca Històrica dela Universitat de Girona.L’an y 2 00 7 s ’inte rvingué en l’Església Vella

Fig. 7- Planta general de les excavacions de de Santa Cristina i elsl ’any 200 8. , . . . .

resultats foren publicatsimmediatament (Aicart ,

Nolla i Palahí , editors, 2008). El segon pas era to rnar a agafar elstreballs a Santa Maria de Bell-lloc, allí on L. Esteva els havia deixat.

La intenció inicial era de treballar-hi fins que fos possible a partirde campanyes anuals. Tanmateix, les circumstàncies només han perm ès, de m o m en t , fer-ne dues am b bons resultats que són lesque anali tzarem a continuació.

La primera intervenció (any 2008) se centrà a netejar, dibuixari documentar novament totes les estructures descobertes per L.Esteva entre 1982 i 1985 i , puntualment, efectuar algun sondeigestratigràfïc (fig. 7). El primer (sondeig núm. 1) s’obrí contra la capçalera de la gran estança circular sense resultats. El segon (sondeignúm. 2) s’efectuà, també per fora, contra el mur oriental de l’aularectangular, davant per davant de l’arcada de maons, tot cercant elsvestigis d’un praefurnium , sense cap èxit (fig. 6). El sondeig núm.3 s’efectuà contra la façana occidental del temple preromànic am pliant els treballs d ’Es teva que havien p e rm ès docum en ta r el b asament d’un fragment de mur corbat per a mirar, si hi eren, de trobar



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS ( 20 08 -2 00 9) I NOVES DADES

vestigis més ferms delsuposat contraabsis pro

posat per J. Badia (supra). Val a dir que tot i haveraprofundit per sota d’onarribaren els treballs deL. Esteva i en una àreacons iderab lement mésgran, ni a tocar el mur nimés enllà, cap al camp

occidental, se’n trobarenindicis.

A més, s’aprofità pera excava r com ple t am en tl’interior de l’estructuraseptentr ional (aula rec

tangular i estança circular) on el paquet estrat igràfic era molt poc p o ten t i poc clarificador però on fou possible fixar a m b m és claredat les relacions estructurals i , sobretot, localitzar dues sepultures(fig. 7 i 8). La manca d’enterraments havia estat un fet inexplicab le i que d i f i cu l t ava enormement comprendre adequadamen taquest conjunt .

Un i altre, infantils, es trobaren a la part central de l’aula rectangular i davant de la gran cambra circular, lleugerament esbiaixadesvers el mu nta nt oriental. La tom ba n úm . 1 era ob rad a retallant el

nivell de terraplenament del sector, de terra molt sorrosa de colormarronós groc, que se situava damunt del subsòl natural. Era orientada. Hom obrí una fossa lleugerament ovalada, fins a la roca quen’esdevingué la solera. A tot l’entorn es fixaren petites lloses de pedradisposades verticalment que definien la fo rm a i , per damunt, petiteslloses planes i irregulars que constituïen la tapadora del sepulcre. Tantaquest enterrament com el que descriurem tot seguit eren anteriorsal paviment de calç que cobria l’espai. Havia estat parcialment afectada pe r la rasa de construc ció d e la canalització paral •lela al m ur detra m un ta na de l’església actual realitzada el 1931.

La inhumació núm. 2 repetia parcialment el model . Era obradadins de la UE 1014 i era una sepultura en fossa simple d’un infantacab at de néixer, molt mal conservad a, orienta da est-oest com l’en terram ent n úm. 1 i def inida per un a única l losa posada vert icalment a tramuntana, tot protegint i marcant la zona del cap (fig. 8).

Fig. 8- Fosses d’inhumació localitzades l’any 2008, a l’interior del temple tardoantic, davant la porta d’accés a la gran capella septentrional de plan ta circular.




Fig. 9- Planta general de les excavacions dels anys 2008-2009.

D’altres detalls interessants que es van poder observar, en parlarem quan intentem definir l’evolució del lloc.

Els treballs de 2009 s’efectuaren al camp de conreu que estàsituat més enllà, cap a l’oest, del temple actual on tots els indicis iles prospeccions preparatòries assenyalaven presència de terr issaromana i indicis d’estructures. En efecte, abans de triar el lloc on

intervenir es realitzaren rases de control als camps situats a tram un tan a i pon ent del conjunt eclesial que m ostraven uns p end entsnord-sud i oest-est fins al punt que el camp septentrional està ben bé dos m etres per sobre .

Totes les rases obrades en el sector de tramuntana i al nord-oestforen negatius , m entre que les t r inxeres ober tes a po nen t per m ete ren identificar sòls de signinum, murs i altres vestigis. Aquest fou el

lloc triat per a efectuar l’excavació.Es delim ità un q ua dr at d ’uns 9 m d e cos tat (81 m 2) situat a uns10 m en línia recta del mur occidental de l’església. Els resultatsforen engrescadors en documentar - se un cement i r i que es d i sposava pel damunt d’unes complexes es t ructures romanes i tardo-antigues (fig. 9).




5. ELS RESULTATS

Aquestes darreres

intervencions serveixen, com veurem, pera resoldre algunes qüestions plantejades d’antic però, també, per aformular-ne de noves.Caldrà reprendre els tre

bal ls en extensió per a poder-nos posar en condicions de fer-ho.

Cal dir que, finalment, s’aclareix l’existència d’una ocupació preexistent, d ’u n a vil •laromana, f ins ara només

intuïda, la funció “parroquial” del temple, talcom conf i rmen les tom

bes localitzades que es d isposen al llarg d ’un am plíssim ventall cronològic, i la llarguíssima continuïtat de l’ocupació d’aquest indretdes de la baixa repú blica fins a l’actualitat , sen se tre n ca m en ts significatius. Vegem-ne en detall els resultats.

Començarem per a descr iure e ls de la campanya de 2009 passant després a l’anàlisi i la interpretació de les estructures lligadesa l’església amb el ben entès que, finalment, intentarem lligar unesdades amb les al tres car són sectors d’un mateix conjunt .

Es descobriren part de set àmbits diferents. Cap dels quals no pogué ser co m ple tam en t reconegut i explorat ja que es perllongaven més enllà de l’àrea explorada. Fem la descripció de les set estances (fig. 10):

Àmbit 1 (Al): se si tuava a l ’extrem de po ne nt del sector excavati és l’espai més gran de tots els localitzats del qual, però, no coneixem ni el límit occidental ni el septentrional (fig. 11). La cambra eradotada d’un sòl d ’opus signinum de bona quali tat s i bé afectat puntualment en haver perdut la capa superior. Al seu damunt i , de vegades perforant- lo, es t robaren nou sepultures que descriurem mésendavant . Conservava part d’una mit ja canya a l ’extrem sud-est i

Fig. 10- Planta de les restes localitzades a la zona

occidental del camp, durant la campanya de l 'any 2009, amb indicació dels àmbits i estructures.




nord-oest, on una porta comunicava amb l’àmbit 5 (A5). El mur dellevat (UE 2015) era bastit amb pedruscall lligat amb un morter de

calç blanc i de b on a factura. Cobria un s ego n m ur de pe dre s lligadesamb fang (UE 2053) que no sabem si era la fonamentació o una paret anterior aprofitada com a basa m en t . El m ur de llevant haviadesaparegut. És cert, però, que a la zona central de l’àmbit s’iden-tificaren les restes d’una altra paret (UE 2054) obrada amb pedresirregulars lligades amb fang, molt semblant a 2053. Interpretar-locom la fonamentació del mur de tanca de la cambra no és pas fàcil

ja que es fica per sota de pav im ent i n o es troba a tota l’àrea. A l’ex

trem de llevant, no s e ’n con serv a cap indici. Si fossin els fon am en ts-i atès que s’end insa per sota del pav im ent de la ca m b ra -, o bé esconserv aria se nce r en tota l’estan ça o, en cas d ’haver estat objected’espoli, el sòl es trobaria parcialment malmès. Per aquestes raons, preferim interpre tar aquest m ur com una preexistència an teriora la construcció de l’àmbit 1. Malauradament, l’angle sud-oest del’habitació ha perdut els murs perimetrals i no queda gens clara la

relació entre els diferents paraments. Tot i això, en aquesta zona esconservava una gran empremta de morter de calç que podria serl’únic vestigi d’una configuració destruïda que dibuixaria la formade la ca m bra 1 i definiria un a seg on a estanç a al costat de pon ent.

Àm bit 2 (A2): se situav a a m igd ia d ’Al i fou subdiv idit en dossectors, A2a, a l’est, i A2b, a l’oest, en haver-hi un mur nord-sud (UE2045) que dividia l’espai, que era molt semblant a 2015, ja descrit(supra), i aparentment es recolzava contra el mur 2054. Pensem,

tanmateix, que en or igen segurament es recolzava al mur que tancava l’àm bit 1 (A l), co m pl eta m en t perdu t. No s ’identificaren indicisde paviment ni fou possible definir-ne la superfície ja que aquestaestança (A2) s’estenia en direcció a migdia.

Àmbit 3 (A3): es trobà a l’extrem sud-occidental del sondeig. Unmur de pedres lligades amb fang (UE 2031), molt barroer, feia deseparació a m b A2. Aquesta com par tim enta ció era fruit d ’un a refor

ma; en orige n dev ia form ar pa rt de l’àm bi t 2b. L’excava ció d ’aq ue stespai que es perllongava cap a ponent i migdia, no fou finalitzada.Àm bit 4 (A4): es localitzà a l’oe st d ’Al i, co m en la majo ria d ’es

tances, aquesta separació correspondria a la darrere fase d’ocupació del lloc i, en origen, devia configurar una unitat amb A5, A6 iA7. De fet, els murs que el definien pel nord (UE 2020) i migdia (UE2022) , es conservaven en molt mal estat (aproximadament , unafilada) en formar part d’una estructura que tenia el nivell de circu




lació a una cota més elevada i que no s’ha conservat. Si exceptuemel mu r de llevant qu e el sep ar a de l’A l, to tes les altres estru ctu resque defineixen aquest àmbit es construïren al damunt d’un nivelld’enderroc de tegulae i imbrices i, fins i tot, amb algun fragmentabocat d 'opus signinum . Aquest ende rroc era m olt m és evident a A6(fig. 12) i posava de manifest l’existència d’una estructura anteriorcom pleta m ent es borrad a per les reformes en què, com veurem , calinscriure la creació d’aquest espai.

Àmbit 5 (A5): d’esquitllentes, al costat septentrional del sondeig,fou descobert l’inici d’una estança que continuava en direcció nord.

Nogensm enys, s ’observà que el m ur UE 2020, que clo ïa la cam bra pel sud, corresponia a un a reforma, que aquest espai orig inalmentes com unica va am b l’àm bit 1 (Al) mitjançan t una porta i que el sòlde l’estança original havia estat d'opus signinum de bona quali tatdel qual quedava in situ un peti t fragment (UE 2023), justamentdavant de la porta que acabem d’esmentar. El paviment es lliuravaclarament al mur 2015 confi rmant que formaven par t d’una mateixa fase constructiva. La poca àrea reconeguda i les reformes ocorregudes fan difícil proposar mides i funcionalitat. La cambra eracolgada per un enderroc semblant a l’identificat a A4 i A6.

Àmbit 6 (A6): també conegut de manera molt parcial. Mostrava, pe l m o m e n t final de la seva història, uns límits ben definits a nord(UE 2034), llevant (UE 2021) i m igdia (UE 2030). Els m urs or ientali meridional eren solidaris, definint una estructura unitària que esrecolzava en la paret 2034 i s’hi recolzava el mur 2031. Tot això

sembla assenyalar un sistema de construcció de nord a sud al quals’anaven afegint estances a mesura que l’edificació avançava, fetque haurà de confirmar l’ampliació del sondeig. Els murs oriental imeridional foren obrats parcialment da m un t d ’un potent enderrocde tegulae i imbrices, el sostre d’un edifici anterior completamentanorreat, que colgava un sòl de terra piconada.

Àmbit 7 (A7): espai que ocupava l’angle nord-occidental de lazona excavada que, com sempre, només coneixem parcialment .Els murs que definien l’estança, per llevant (UE 2052) i migdia (UE2034), eren solidaris. És possible que el sòl de la cambra haguésestat d ’opus signinum, ja que pràct icam ent en superf ície es podienidentificar les traces d’un paviment d’opus signinum, molt barroerque cal associar a la darrera fase constructiva de tot aquest sector.

Pel da m un t de pavim ents i estructures es locali tzaren 14 inh um acions que es conc ent rav en en la m eitat oriental del sond eig (Al i 2),




la més propera a l’església. Eren, com veurem,

de diverses tipologies però sem pre orientades.Convé recordar que esdecidí , en aquesta primera campanya, no ex-cavar- les completamentateses les prioritats fixades en el pla de treball.

Totes eren obertes en elsnivel ls d’abandonament

de l’edifici que cobrien

els àm bit s 1 i 2 (fig. 11).

La majoria, set, eren

sepultures de fossa amb les parets definides amb pedres. En tro bar-se a molt poca fondària, a lgunes foren tocades per l’arada que

malmeté el sepulcre i, si n’hi havia, féu desaparèixer les lloses decoberta. Dues retallaven el paviment d ’opus signinum, una de lesquals, antropomorfa, remarcava el cap del difunt i l’altra, de formarectangular, definia la capçalera amb unes pedres de mides mésaviat reduïdes.

Al sector més meridional (A2), on no arribava el sòl de signinum, se n’identificaren unes altres cinc, també de fossa, una de les quals

era parcialment coberta amb una tegula i grans fra gm ents de dolium.La primera impressió sobre la necròpolis fa suposar un l larg període d’ús des de cronologies tardoant igues, probablement avançades.

6. LA DATACIÓ DE LA FASE D’ABANDONAMENT DE LA VIL -LA

El material arqueològic recuperat , majori tàriament, ceràmic, no

és espectacularment nombrós però sí suficient . El més interessant, però, és que to t s ’ha de posar en re lació am b el m o m e n t d ’a b a n d o nament de l’edifici romà i procedeix de nivells d’enderroc o d’estrats de preparació de la fase posterior realitzats a partir d’aquellsnivells. Són, per tant, d’una absoluta uniformitat, sense fissures.

Dins del conjunt, com sempre passa, hi ha present fragmentsde ceràmiques més antigues, residuals (grisa de la costa catalana,àmfora, terra sigillata sud-gàl •lica ...), que l’ún ic inter ès és fer-nos

Fig. 11- Àm bit A l, o n s'apr ecia la disp osició dels diferents enterraments cobrint i retallant el paviment d ’opus s igninum.



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS (2 00 8- 20 09 ) I NOVES DADES

palesa una molt llargaocupació del lloc o, com

a mínim, sovintejades icont inuades f reqüentacions. El gruix de la terrissa és, com veurem, uniforme, amb presència deceràmica fina d’importació, africana i del sud dela Gàl·lia, ceràmica de

cuina, també, africana,àmfores , ceràmiques comunes oxidades, reduïdes de cuina i grans contenidors (dolium ).

En la UE 2002 (fig.13, 1-8) (nivell d ’ab a n

do na m en t de l ’Al), d estaquen alguns f ragmentsd’escudella de terra sigi-

Fig. 12- Nivell d’enderroc dA 6 . U a t a lucente (fig. 13,1-3),

una important produccióque caldria situar in extenso a redós del Roine i zones pròximes(Raynaud, 1993, p. 504-510) que trobem normalment en aquestesterres (Aicart, Llinàs i Sagrera, 1991, p. 197-207) sempre, però, pelque fa al seu volum d’ús, per sota de les terrisses obrades al nordd’Àfrica. Assenyalem les formes Lamboglia 1/3 i, potser, 2/37, ambalguns fragments informes decorats convencionalment a rodeta.Aquesta terrissa apareix en un moment avançat del segle III i laseva p re sè nc ia es perllo nga fins al segle V.

És present, tam bé, la ceràm ica africana de t ipus D am b la formaHayes 58 (fig. 13,4) i uns quants fragments de cassola de la forma

Lamboglia 10A i B (fig. 13,5-6), en a fr ican a de cuina, i d ’un llargabast cronològic.

De la UE 2003 (fig. 13, 9-1 7) (un nivell d’enderroc situat a la banda no rd de 1’A l ) he m recu pe rat un fons d ’un a escudella de ce ràm icalucente (potser forma Lamb. 1/3 o 2/37) (fig. 13,10), un plat de lafo rm a Hayes 50 d ’afric ana C (fig. 13,9), un a vora d ’àm fo ra Keay 19(fig. 13,12), morters, olles, urnes i una vora de dolium (fig. 13,17).



J.M. NOLLA, L. PALAHI

Entre el material de laUE 2012 (fig. 14,1-7) (undels nivells d’abandona

m en t de l’A2), a ss en ya lem, novament, la localització de ceràmica lucente (forma Lamb. 2/37,

p robab lem ent) (Fig.14,2), un plat de la forma Hayes 50 (africana C)

(Fig. 14,1), una escudellade vora recta de la formaHayes 67 (Fig. 14,3), enafricana D, DSP (Derivée des sigillées paléochréti- ennes) grisa, obrada alterritori de Narbona,amb decoració es tampa

da (forma indeterminada) (Fig. 14,4) i una vorad ’àm for a africana Keay25 o similar (Fig. 14,6).

Dins la UE 2014 (Fig. 14,8-11) (el nivell que se s ituava dir ec tam en tsobre el paviment de signinum de l’Al), deixan t de ba nd a la pr esè ncia de ceràmiques comunes i de cuina, remarcaríem la recuperació

d ’un a escudella de DPS, reduïda, am b decoració es tam pa da a la carasuperior del llavi que assimilaríem a la forma Rigoir 2 (Fig. 14,8).La UE 201 7 (Fig. 14,12-14) (situada a la banda sud-oest del son

deig, obliterant part dels àmbits 2 i 3) ha proporcionat ceràmiquesresiduals (grisa de la costa catalana (Fig. 14,12) i terra sigillata sud-gàl·lica (Fig. 14,13)) i, més important, ha servit per a fixar la cronologia del context, un fragment d’un plat de la forma Hayes 87 enafricana D (Fig. 14,14).

En la UE 203 6 (Fig. 15-1-4) (nivell d ’a b a n d o n a m e n t de l’A6, situat per damunt de l’enderroc de l’edifici original) assenyalem la recuperació d’una copa o petita escudella en africana D (forma Hayes70) (Fig. 15,1) i en DSP, reduïda, una escudella de llavi recte, decorat amb cercles concèntrics estampats, (forma Rigoir 2) (Fig. 15,2),un fragment d’espatl la d’una l làntia tardana nord-africana, decorada, de form a in de ter m in ad a (Fig. 15,3), i, tam bé , algun frag m ent

Fig. 13- UE 2002. 1-3) TS lucente. 4) TS africana D. 5-6) Ceràmica africana de cuina. 7) Amforisc. 8)

Àmfora. U.E. 2003. 9) TS africana C. 10) TS lucente. 11) Ceràmica africana de cuina. 12) Àmfora. 13) Morter. 14) Ceràmica comuna. 15) Gran vas. 16) Ceràmica reduïda grollera. 17) D olium .



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS ( 2 00 8- 20 09 ) I NOVES DADES

de morter de perfil tardà(Fig. 15,4).

Entre la terrissa recu p erada a la UE 2043 (Fig.15, 5-11) (nivell d ’e n der ro c de l’A6) el m éssignificatiu és la presència d’àmfores Keay 23 i25 (Fig. 15,9-11) i algunmorter de cronologia

avançada (Fig. 15,6).La UE 2046 (Fig. 16,

1-4) (nivell que cobria lacoberta de l ’enterramentE-12, din s l’A2) ha p ro

porcionat poques troballes; destaquem la pre

sència d’una escudellade ceràmica lucente (pro bab lem e n t form a Lam- boglia 2/37) (Fig. 16,1).

Finalment, de la UE2047 (Fig. 16, 5-11) (ni

vell de terr ap len am en t dins l’A2a que es bor ra les estructures m ésantigues), deixant de banda algunes formes de terrissa africana de

cuina (Fig. 16,6-7), comuna reduïda i dolium (Fig. 16,11), assenyalem una vo ra de TS Luce nte de la form a Lam boglia. 1/31 (Fig. 16,4)i, sobretot, un fragment de plat de DSP, grisa, de la forma Rigoir 1(Fig. 16,5).

No sem bla que hi pugui haver dubtes a l’hora de fixar la cronologia de l’ab an d o n am en t de la vil • la dins de la segona me itat del segle V. Coin cideixe n pe r a certificar-ho les cer àm ique s d ’imp orta ció

africanes de tipus D, les lucente i les DSP, i, també, les àmfores, laceràmica comuna i el fragment de lucerna recuperat .Podríem citar, com a contextos semblants, el nivell d’abando

nament de la vil •la altempordanesa de la Font del Vilar (Avinyonetde Puigventós) (Casas et al , 1995, p. 21-37), de la vil •la dels A m etllers, a Tossa de Mar (Palahí i Nolla, 2010, p. 316-320), de Vilauba(Camós, Pla de l’Estany) (Castanyer i Tremoleda, 1999, p. 145-147i 233-259), del primer abandonament de Pla de Palol (Nolla, ed.,

Fig. 14- UE 2012. 1) TS africana C. 2) TS lucente . 3) TS africana D. 4) DSP (derivée des sigillées

p a lé ochré ti enn es). 5) Ceràmica africana de cuina. 6 i 7) Àmfora. UE. 2014. 8) DSP (derivée des sigillées

p a lé ochré ti enn es). 9) Ceramica comuna, 10-11) Ceràmica reduïda grollera. UE 2017. 12) Ceràmica de la costa catalana. 13) TS Sud-gàl lica. 14) TS africana D.




2002, p. 160-167) o dela fase IV de l’excavacióde la carretera de Sant

Martí a Empúries (Llinàset al., 1997, p. 30-43.Recordem, també, perla potència dels seus re pertoris, l’abocador deVil •la Rom a a Tarragona (TED’A, 1989), a m b

un panorama mol t sem blant).

7. INTERPRETACIONS

Malgrat la parcialitatde la informació aplegada, les campanyes de

2008 i 2009 aporten dades noves que ajuden asolucionar algunes de lesvelles qüestions planteja

des per la historiografia i faciliten noves propostes d’interpretaciódel conjunt, més fonamentades.

L’existència d ’un estab limen t d ’èpo ca rom an a de voluntat agrícola s ’ha provat fefaen tmen t. No sembla, doncs, ra onable co ntinua rdefensat la hipòtesi d’un santuari d’època clàssica lligat al culte del’aigua, teoria que intentava explicar l’existència de complexes estructures de form a poc usual (aula rectangular dotada, a lmen ys p arcialment , d ’un hipocaust, a m b u na e no rm e estanç a de planta circular perpendicularment disposada) i els indicis de murs preexistentsi potse r d ’un pa vim ent d 'opus signinum localitzats en els treballs derestauració de 1959-1960 i de 1962 (Vivó et al., 2006, p. 115-118).

Les estructures explorades el 2009 no ofereixen dubtes quant a filiació i funcions. Caldria considerar-les com a part de la pars fr uctuaria d ’un a vil • la ro m an a que h auria estat do tad a des d ’èpo ca in dete rm inada d ’un balneum, indici de l’existència d’una pars urbana ques’ha de situar a sota i, probablement, a migdia de l’actual església ide l’edifici de la rectoria. Cal afegir, per a completar les dades encara insuficients a favor de l’explotació intensiva del fu n d u s immedi-

Fig. 15- UE 2036. 1) TS africana D. 2) DSP

(derivée des sigülées paléochrétiennes).3) Llàntia africana tardana. 4) Morter. UE 2043. 5) Ceràmica comuna. 6) Morter. 7) Ceràmica reduïda grollera. 8-11) Àmfora.




Fig. 16- UE 2046. 1) TS lucente. 2) Ceràmica comuna. 3) Gran vas. UE 2047. 4) TS lucente. 5)

DSP (derivée des sigülées paléochrétiennes). 6-7) Ceràmica africana de cuina. 8) Gran vas. 9-10) Ceràmica reduïda grollera. 11) D olium .

at, l’existència, dins deltemple, de peces d’apro

fitament lligades sobretot a l’activitat transformadora de productesagrícoles (Fig. 17). Enefecte, el peu de l’altarmajor que juntamentamb l’ara fou trobat alreble de preparació del

que havia estat el paviment de l’església fins al1959-1 962, un gran blocretallat de granit que jaM. Oliva insistia a con-siderar-lo romà (Oliva,1962,

1990, p. 69), no es altracosa que la peça d’ancoratge dels arbores d’una

p re m sa antiga. Conservasencer undelsorificis il’altre, retallat per la m eita t (Fig. 17a). Fentde ba s a m e n t d’unaima tge al costat de l’evangeli, es co nse rva unalt re bloc pr ismàt ic de grani t que correspondria , ve rsem blantm ent ,al contrapès d’una premsa (Fig. 17b). També és peça aprofitada enel basament de la pica baptismal, retallada i molt retocada i, pertant, més difícil d’interpretar (Fig. 18). No cal forçar les coses per adeduir-ne la procedència.

Afegiríem a aquestesdades els indicis, esparsos, procedents de lesrases de prospecció rea

litzades el 2008. Especialment cap a l’oest, uns

pocs m etres m és enllàde les estructures ana-

Fig. 17-Peces localitzades a l’interior de l’actu- litzades, S identificà unal esg lésia qu e forma rien part de l’edifici romà. 1) petit forn de p lanta CÍr-Bloc tallat amb l’encaix dels arbores aprofitat co m , .a ba sam en t de l'altar. 2) Bloc quadrangular, possi- c u la r _ 1dive rsos forats,ble contrapès de prem sa. també rodons, que tant




podrien correspondre asitges com als encaixosd’un magatzem de dolia.

Certifiquen, novament,l’activitat productiva delsector sense, però, que

pugui ser possible, ara per ara, posar-les en relació amb un dels tres moments cronològics fins

ara identificats.Les dades referides al’edifici més antic desco

bert en la cam pa ny a de2009 són febles tant pelque fa a les restes estructurals identificades comals materials recuperats

(Fig. 19,1). Els murs mésantics serien el 2053 i2054, d’idèntica factura,a base de pedres irregulars lligades amb fang.Tots dos serviren de fonament d’una es t ruc tura

més moderna (Al) peròdibuixen l’angle d’unacambra més peti ta, almenys d’est a oest , jaque el mur 205 4 acabavaen sec, segurament perquè girava cap a cerç. No

és fàcil proposar una datació. Hem recuperat ceràmica baixrepu-

blicana i altimperial sem pre com a material residual en nivells m ésm od erns. La tècnica adduïd a, p edr a l ligada am b fang, si que sem bla

propugnar, en aquella posició, una datació antiga. Aquesta m e n a de pa ra m en ts són em pra ts al llarg dels segles II i I aC tant als establiments rurals de tipus indígena com en les primeres vil •les de tipusromà (Burch et al., 2010, p. 75-93). És un indici i no una seguretat

perquè aquella m a ne ra de fer no desaparegué del tot especialm ent

Fig. 18- Pica baptismal, molt modificada, conservada a l’interior de l’església.




en les ob res d ’edificis decai re eminentment fun

cional.Sigui com sigui,aquel la pr imera construcció fou completament anor reada , substi tuïda per una al tra defactura ben diversa. Elsnous murs e ren de pe

dra i morter (opus in -certum) i els pavimentsd’algunes cambres,d ’opus signinum (Fig.19,1). La nova construcció aprofità parcial-

Fig. I9 - Planta evolutiva de les restes localitza- ment COm a f o n a m e n t

des a ponent de l’església actual. l e s p a r e t s m é s a n t i g u e sto t ampl iant cons idera

b le m e n t l’espai bastit.De moment se’ns dibuixen parcialment quatre estances de les

quals la més intacta és l’àmbit 1, una sala gran que ens amaga elslímits oriental i septentrional, amb un excel·lent sòl hidràulic ambun a mitja canya protegint els pu nts de c ontac te am b les parets. Una porta la com unicava am b l’es tança de ponen t.

Aquesta segona cambra, també amb sòl de signinum, abastariaels espais corresponents al àmbits 4, 5, 6 i 7.

Al sud d’aquest espai i de l’àmbit 1, existirien almenys dues altres estan ce s (A2a i A2b) que no c on serv ave n indicis d ’un pav ime nt.

Les grans dimensions de l’àmbit 1, la presència de sòl hidràulicamb motllures de mitja canya, ens porten a considerar-la àrea detransformació, pro bab lem ent el calcatorium, espai on es trepitjaven

els raïms. Altres dependències s’hi associarien.Tampoc no podem datar- la amb precis ió mancats d’est rats que

s’hi relacionin. Tanmateix, per les característiques constructives, pod ríem fer-les coetànies de l’època de func ionam ent del conjunttermal.

Almenys part d’aquell edifici fou anorreat tal com posen de manifest els gra ns nivells d ’en de rro c (UE 2032 , 203 3, 20 42 i 2043 )identificats als àmbits 4, 5, 6 i 7 (Fig. 19,2). Ens sorprèn, d’aquest




m om ent , la destrucció s is temàt ica de molts pavimen ts que fan pen sar en l’existència, per sota, de peces, preferentment metàl •liques,

que convenia recuperar. Semblaria que tot el sector de ponent foure pe ns at i refet de no u m en tre que l’àm bit 1, am b p ocs canvis, s ’in-tregrà al nou edifici.

Els murs nous són ben diferents. Són tot de pedruscall irregularslligat amb fang i es conserven molt malament (una o dues filades).Calgué elevar el nivell de circulació de les noves estances dissenyades que ha desaparegut afectat pel conreu. En els nous espaisconstruïts s’hi observa una certa planificació. Entre aquelles noves

estances i l’àmbit 1, quedà un petit espai on es bastiren dos nousmurs (2022 i 2023) que lligaven ambdues estructures.

Tots els murs, com s’ha vist, són acurats, amb una notable qualitat constructiva, i una excel •lent alineació, llevat del mur 2031, quees troba a migdia del sondeig i que es recolza contra el sector nord-est dels àmbits 4 i 6, d’aparença molt més irregular i de recorregutondulant. Podríem explicar aquestes diferències si consideréssim

aquesta paret com la d’una tanca, una paret de separació de dosespais oberts.Tampoc no coneixem bé la data de construcció d’aquesta fase,

atès que els materials recuperats pertanyen als enderrocs del mom en t anterior, am b els quals es crearen nivells constructius de p re

paració de la fase m és m oderna . No conservem cap indici que ensajudi a fixar, cap amunt i cap avall, la cronologia d’aquest darrerestabliment.

La majoria de materials locali tzats pertanyen precisament al’abandonament de la fase anterior. Com ja hem pogut veure elsnivells d’enderroc de l’edifici precedent, així com aquells col •locats

per a elevar i te rrap lenar el nivell de circ ulació de la nova construcció es date n a la seg on a m eitat del segle V. En aqu est m o m en t calsituar l’ab a n d o n a m en t i en de rro c de la vella vil •la rom an a. La novaedificació es construí en un m o m en t en què algunes de les velles es

tructures eren enc ara visibles i parcia lme nt de m peu s. Així no q ue daclar si l’Al s ’aprof ità i in teg rà din s la nova construcció . De fet, elsnivells d ’end erro c de la ca m br a pre sen tave n materials m olt similarsal de la resta de nivells d ’a b a n d o n am en t de tota la zona. Però el quesí que és segur és que el parament occidental de l’estança (mur UE2015) es conservava en prou bon estat com per a ser aprofi tat coma punt de recolzament per algunes de les noves estructures.




De fet i si atenem ala part que s’ha pogutexcavar, sembla que el

nucli central del nou edifici se situaria a ponenti, de fet, les relacions estructurals dels murs quedel im it en l’A6 i A7 re s

po n e n a aqu e s ta est ructuració (els murs de mig

dia i llevant de les duescambres són solidaris) .Solament dos envansll igaven aquesta novaconstrucció amb les preexistèn cies de l’A l , am bl’aspecte que es tracten

d ’espa is secu ndaris, al largassats i estrets, afegits o ado ssa ts al nou

nucli central.La darrera fase del sector és constituïda per la utilització del sec

tor or iental com a zona d’enterrament , tot ocupant els ant ics àm bits 1 i 2 (Fig. 19,3). Que totes les tom bes localitzades se situïn a p on en t d ’aquest conjunt d ’estances fa pen sa r en una re la ció directa o cronològica entre unes i altres. Evidentment i a grans trets, elcementiri caldria lligar-lo amb la creació d’un edifici de culte cristià

a la zona que encara actualment ocupa l’església de Santa Maria, però els seus límits sem b len respectar l’exis tència de l’edificacióque estem anali tzant .

Passem, ara, a proposar una interpretació del sector oriental delmonument a par t i r de les dades adquir ides. Finalment procedirema esbossar, en un sol traç, la història del lloc.

8 . L’EDIFICI ROMÀ

Queda clara l’existència d’unes primeres estructures que, per lescaracteríst iques constructives i arquitectòniques, s’han de considerar romanes, d’època, ara com ara, indeterminada però probablement alt imperials (Fig. 20,1). Aquestes restes s’han conservat enser aprofitades molt més tard per a bastir-hi un oratori.

Fig. 20- Planta evolutiva de les restes localitzades al nord de l’església actual. 1) B aln eum romà. 2) temple tardoantic. 3) Conjunt preromàmic. 4) conjunt romànic.




Fig. 21- Restes de les estructures corresponents a l'edifici tardoantic de la zona situada a ponent de l’església.

Cal, al trament - i és importantíssim assumir-ho per a entendreel desenvolupament de la nostra proposta- , recordar que aquel lesestructures funcionaven, quan es bastiren, a una cota de circulació

notablement més elevada que la que indiquen els paviments identificats en l’excavació del lloc. En tractar-se d’un hipocaust, hem de

deduir l’existència d’un paviment aixecat que permetés, per sota,

la circulació de l’aire calent. Tant les banquetes de fonamentació

dels murs per imetrals que exter iorment se s i tuen uns 0,40 m per

sobre dels sòls trobats en excavació, com les restes d’arrebossats

d’alguns murs que no van més enl là de les banquetes de fonamen

tació i, sobretot, l’arcada de testae conservada al mur oriental del’aula rectangular (Fig. 6), ens marquen clarament la situació justade l’antic sòl. És, també, l’indici més contundent a favor de la fun

ció específica d’aquells àmbits, un dels quals, com a mínim, eraescalfat des d’un praefu rnium exterior. L’ap ro fit am en t del lloc pe r

a usos diferents el modificaren de tal manera que se’ns fa difícilreconstruir l’aspecte que hauria tingut i , en darrera instància, la



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS (2008-2009) 1NOVES DADES

p lanta i les funcions dels diversos àmbits. Si no s ’hagués conservatl’obertura de testae obrada dins del mur, dif íci lment hauríem pogutrastrejar aquests vestigis i proposar una funció al conjunt original.

Se’ns defineix un espai de dimensions considerables amb l ímitsclars només a llevant i a tramuntana. Cap a l’oest, els vestigis handesaparegut; a migdia, l’església actual els amaga tot i saber del’existència de, com a mínim, dos murs preexistents de “facturaromana”, segons Oliva (no són visibles des de les intervencions de1959-1962), i, potser, d’un fragment de sòl hidràulic deixat in situ i ben visible.

Se’ns dibuixa, doncs, una aula rectangular, amb la boca del praefu rn iu m a l’extrem oriental, que restituiríem simètricament tot ique el sector més occidental ha desaparegut sense deixar cap rastre. Perfectament centrada i disposada en perpendicular , formaria par t del conjunt la gran es tança circular. Actualment, els dos espaisformen una unitat , res no els separa, però suposem que en el moment que anali tzem, hi hauria un mur de compart imentació. Sí ésque exist í , ha desaparegut sense deixar rastres. Podríem haver-ho

confirmat observant els senyals del t rencament, però les obres dela capella romànica emmascaren aquell punts, fent-los invisibles.És, doncs, una restitució teòrica que es basa en la funcionalitat dela planta restituïda.

A la part oriental, se’ns defineix un espai quadrangular que des prés esdevingué la capçalera de l’oratori, am b un m ur parcia lm entretal lat que podia haver t ingut tam bé un a ob ertura d ’hipoca ust cosa

que hauria simplificat la tasca de transformar-lo. Aquí cal situar-hiuna cambra calenta, el caldarium, la banyera d’aigua calenta, ambla cambra càl ida més cap a ponent , o qualsevol al t ra estança queexigís altes temperatures. El gran espai circular hauria estat una

piscina d ’aigua freda, p rob ab le m en t a cel obert, tal com sem b larien assenyalar la poca amplada dels murs perimetrals per sobrede la banqueta de fonamentació. En contra d’aquesta possibi l i tat ,hauríem d’adduir la manca de restes de morter hidràulic als murs

laterals. Una altra possibili tat seria imaginar una bassa mig ornamental , també a cel ober t , enla i rada damunt d’unes suspensurae.

Més cap a ponent, on han desaparegut els vestigis, no hi hauria hipocaust i , per tant, les estructures es disposarien més amunt,més exposades a desaparèixer sense deixar rastre. Entre uns espaisi altres, les possibles separacions, senzilles i disposades sobre els pavim ents, haurien desaparegut co m ple tam en t. L’accés al balneum




-i potser també, a algunes altres cambres del conjunt- se situaria amigdia, sota el temple actual. Possiblement, n’haurien format part

els murs i el paviment descoberts fa anys (Fig. 20.1).Cap indici no ens permet ni proposar la cronologia inicial ni lafinal.

9. L’EDIFICI TARDOANTIC

En un m om en t indeterm inat (mirarem, en les conclusions gene rals, de proposar dates a aquest procés), quan l’edifici ja era aban

donat, hom aprofità aquell espai, l’antic conjunt termal o una partsignificativa, per a bastir-hi una capella cristiana (Fig. 20,2, 24 i 25).La seva disposició, ben orientada, les seves dimensions, no gairegrans i, per tant, d’acord amb la comunitat a qui servia, eren les indicades. No més l’espai circular imb ricat podia significar un ele m en testrany. Se’n podria haver prescindit. No hi havia cap dificultat i, encanvi, es decidí conservar-lo i integrar-lo plenament en el conjunt.Heus aquí un valuós indici que caldrà considerar.

Tot ens fa pensar que quan es tirà endavant aquest projecte, elvell balneum es t robava molt arruïnat i probablement havia perdut bona part dels pavim ents superiors destruïts per a recuperar tubsmetàl •lics, crustae, bipedals i maons de les suspensurae. Només calgué eliminar el que quedava per a cercar el nivell inferior de l’hipocaust, on reposaven les pilae que sostenien l’autèntic pavimentde les antigues estances. Calgué, també, per a aconseguir un espai

adequat, retallar murs i/o fonaments, concretament allí on se situaria el pas del presbiteri al quadratum populi i , molt probablementtambé, eliminant, si existien, les parets que separaven el gran espaicircular del rectangular. Més cap a l’oest, tal com s’ha explicat (su

pra), no sembla que aquesta operació fos necessària. S’aconseguiad’aquesta manera un espai regular i unitari orientat cap a sol ixenttot i que calgué rem arc ar a m b claredat la separac ió física entr e l’es

pai presbiterial i la resta de la nau. Aquí s ’hi actuà am b decisió i

bon a part de l’obra nova està ben conservada. Es bastí un arc triomfal amb dos muntants rectangulars que sobresurten i que aprofitaren fins on pogueren el mur preexistent. A una altura des del

pav im en t d ’uns 1,50 m, se situava la imposta, senzilla i b en conse rvada al costat meridional, des d’on arrencava un arc que conservain situ unes quantes dovelles que defineixen clarament la forma defer rad ura de 2,5 m de llum (Fig. 4). L’alç ad a re stituïd a de l’arc ens




dóna clars indicis de lacoberta, més aviat baixa, del temple. Caldriasuposar l’ús de biguesde fusta per a aconseguirun trespol unitari a doblevessa nt i és mé s que p ro bable un sostre únic que, per fora, no diferenciariaels espais. Proposaríem

una cober ta de tegulae iimbrices, sense, tanma-

Fig. 22 - Vista de la zo na del pre sbite ri de l’au- . . . .la tardoantiga amb el suport de l’altar en posició teiX, tenir-ne indICIS.

central. Es conservà, almenyscom a punt de partida, la

solera de l’hipocaust que, indubtablement, calgué refer i reparar talco m indica rien les seves rela cions a m b els te na n ts d ’altar. L’ex istè ncia de la sala circular adossada s’aprofità per a construir una enorme capella disposada perpendicularment a l’eix principal de l’aula.Era, certament, desproporcionada i de planta atípica però el resultatfinal bé s’ho valia. En haver-se destruït el mur que separava els dosàmbits , deixant una gran obertura d’uns 5,5 m de l lum, hauria calgut col •locar una colu m na que se si tuava ju sta m en t al mig, que ajudés a estructurar l’espai tot donant-li estabilitat. Se’n conserven elsfonaments a tès que desaparegué quan la capel la romànica modif i

cà aqu es t sector. És un sòcol, sòlid, de m aç on er ia i de p lan a circular.Ara sí que calgué cobrir elque possiblement fins als e u a b a n d o n a m e n t h a via estat descobert. Enaquest cas una teuladacònica, idèntica a la de lanau, recolzada en biguesde fusta. Tanmateix, és possible im aginar l’ap rofitament de l’antiga co

ber ta de l’edifici term al,de volta. No tenim dades

Fig. 23- Capella septentrional amb les restes definitives en favor d unaco n ser va d es del supo rt d ’un altar. O altra (Fig. 24 i 25).




Referim-nos, finalment, a l’existència de

dos suports d’altar quese situen, respectivament, dins del presbiteri i de la capella circular(Fig. 22, 23 i 26). No ésfàcil fixar-los cronològic a m e n t e n u n m o m e n t0 altre. Tanmateix, pel

Fig. 24-Proposta de restitucióvolumètrioa de fet d'existir un únic S ò l

l’edifici tardoanticvist del sud-est, totconsiderant i de lligar-s’hi perfecta-l’apro fïtamen t de la coberta en volta del balneum m en t els considerar íemrom à. (D. Vivó). ,, ’ t c „ , .

d aq ue sta fase. Tambe p roposaríem situar en

aquests etapa les dues inhumacions documentades l ’any 2008, infantils, i en una posició d’un cert privilegi, en l’aula rectangular però

davant de la capella circular. Recordem que són les úniques que hihagué, com fent bo, per a etapes reculades, la prohibició, poquesvegades seguida, de sebollir els fidels dins del temple, segons estipulava el cà n on XVIII del pr im er concili de Braga d e 561 (Vives,1963, p. 75) (Fig. 8).

Potser ja des dels inicis o en un segon moment semblaria pro bable l’adequació del sector m és occidental del quadratum populi per a convertir-lo en baptisteri. Notícies creïbles ens fan saber que

ju s tam e n t d ’allí p rocedeix l’actual pica baptis-mal que fou recuperada itraslladada a l’interior del’actual església (Fig. 18).És obrada en un gran

bloc de p ed ra buidada per dins, de fo rm a vagament t roncocònica i deconsiderable profunditat (0,80 m de diàmetre,0,66 m d’alçada exterior 10,46 m de profunditat) ,

Fig. 25- Com la figura anterior (24), però amb molt austera i poc acura-vistes de la part interna del temple (D. Vivó). da, que ens assenyalaria




un bateig d’infants per

aspersió tot i que, per les

mides era possible, entre

el més menuts, practicar

l’ablució. Nogensmenys,

és segura la inexistència

d’una piscina baptismal.

Aquestes circumstàncies

i la datació que propo

sem per a l’edifici po

drien ajudar-nos a fixar

el moment de creació

del baptisteri ben en

trat el segle VII o un xic

més enllà (Palol, 1967, p.

177-182). Si aquesta estança hagués existit , la comunicació amb

la capella s’hauria hagut de fer mitjançant uns graons atès que, tal

com hem deduït , aquest sector en no haver t ingut un hipocausthauria estat obrat a més alçada. En haver-se recuperat com a ni

vell del sòl la solera de les suspensurae hi hauria hagut un notable

décalage entre el costat oriental i l’extrem occidental. Atès que, com

s’ha deduït, hi havia un fort desnivell entre l’estança més occiden

tal, sense hipocaust, i les més orientals, hem d’imaginar un buidat

dels nivells enlairats per a assolir una cota única de circulació. N’és

una prova l’existència de dues pilastres afrontades que trobem unxic m és a l’oest de la com unic ació am b l’interior de la capella i que

reprodueixen el model d’arcada que servia per a definir la capça

lera (supra). En aquesta ocasió, assenyalaria la separació d’àmbits

entre quadratum populi i baptisteri. Amb un cancell, una cortina o

un altre element subtil n’hi hauria prou. Tot sembla indicar que hi

rom an gu é fins al final del pro cés q ua n tot el sector septe ntrio na l del

conjunt s’enderrocà.La po rta principal d ’accés s ’hau ria de situar a migdia, rec up era nt

l’entrada original a l’antic conjunt termal. Es trobaria on hi ha la

porta ac tua lm en t co n d e m n a d a que havia connectat, fins a l’ano rre

ament de les estructures septentrionals, els dos espais. És possible

proposar l’existència d ’un accés directe des de l’exterior al bap tis

teri. La manca d’indicis no ens permet anar més enllà.

Fig. 26- Proposta de restitució interior de la capçalera del temple tardoantic (D. Vivó).




10. LES OBRES CAROLÍNGIES

Sense massa canvis, aquest conjunt continuà funcionant f ins al

segle X, m o m en t en què s ’edificà un a església jux tapo sad a de nova planta, to t m an ten in t la m és antiga i la peculiar capella circular (Fig.20,3). En l’obra nova es tingué molta cura d’incorporar, sencer, elmur meridional de l’antiga esglesiola i els punts de connexió delmur oriental i, potser, l’occidental, de tal manera que es lligavencompletament i aquestes c i rcumstàncies han permès preservar en bon estat part de les estructures del vell edific i, espec ialm en t el

brancal i l’arc triomfal. És un cas ce r tam en t atípic però d ’un en o rm einterès , amb dues naus separades però juxtaposades , funcionantsimultàniament. Podrien les advocacions conegudes a Sant Esteve,més antiga, i a Santa Maria recordar aquesta dualitat? No ho sabem

però convé tenir-ho p resent (E steva i Pallí, 1995, p. 112-114, am btotes les dades documentals fins al 1200 aplegades i comentades).

Tingué, aquest nou temple, un absis contraposat en la capçaleraoccidental? La hipòtesi que plantejà fa uns anys J. Badia era intel-ligent i es basava en aspectes complicats d’explicar que es resolienamb aquella possibili tat . És cert que en el nostre món eclesial carolingi i posterior aquesta mena d’edificis són inexistents. S’adduïa,tanm ateix, la presèn cia ben do cu m en tad a de contracors i contra-absis durant l’antiguitat tardana a Hispania i al no rd d ’Àfrica toti que la fórmula no sembla que hagués tingut continuïtat (Godoy,1995, p. 66-87). Nogensmenys, cal ia recordar que un argument ex

silentio té un valor molt relatiu tot i que els indicis cronològicament ben establerts anirien en contra d ’aquesta possibil itat.

Semblava que es podia resoldre la qüestió excavant aquell espai.Ho va fer L. Esteva que, al costat de migdia identificà els fonamentsd’un trosset de mur, de mida esquifida i de poca entitat que, tanmateix, sem blav a definir la form a d ’un arc i que se situaven ju sta m en ton calia cercar l’inici del contraabsis. Recordem que ja M. Oliva, el

1962, l’havia trobat i l’interpretava com a formant part d’una altra paret “ro m a n a ” trobada dins del tem ple prerom àn ic (Aicart, 2003, p. 101-105).

L’excavació m és g ran i molt m és inte ns a de 20 08 no trob à capaltre vestigi ni senyals de rases de saqueig. Ens preguntem: podiaaquell m od est i curt fona m en t corre spo ndre a aquella obra? Hauria pogut sostenir un a coberta de pedra i m o rte r en quart d ’esfera? Només cal observar l’absis actual per a constatar que és tota una altra




cosa. No sembla, doncs, que hi hagués hagut contraabsis tot i que podríem acceptar una certa voluntat de construir-lo (el tall de fonam en t co m en ça ria definint l’espai interior i que hau ria exigit, des

pré s, un poderós p a ra m e n t posterior tal vegada de p lanta poligonal)que per raons que ens defugen no s’hauria continuat? És, pensem,una possibil i tat a considerar. De tota manera, amb les dades disponibles, sembla més probable que el curt tram de mur locali tzat nosigui altra cosa que la prolongació d’algun dels murs d’època romana que s’havien identificat durant les obres realitzades a l’interiorde l’església, potser el tancament meridional de tot el conjunt. No

oblidem que l’edificació romana s’estenia originalment uns metresm és cap a pon en t i que en a qu esta zo na la fona me ntació finalitzava

a una cota relativament alta en relació amb els murs de llevant detal manera que a part ir d’all í han desaparegut completament, en

bo na part degut als treballs agrícoles.Tanmateix, si observem amb cura la planta i la migradesa del

mur occidental de l’actual temple hem de convenir en la seva poca

entitat que contrasta amb la robustesa de tots els altres murs. Éstambé sorprenent que sigui més curta que la rest i tució proposada, amb bons arguments, de l’aula rectangular tardoantiga (supra). Potser caldria explicar-ho a partir de l’intent de construir una nova

porta d ’un a certa dignitat, associada a un pòrtic, en aquell indret

que no degué reeixir o que, inacabada, durà poc temps.Més endavant, en un moment indeterminat que L. Esteva fixava

en el segle XI a partir de prims vestigis (Esteva, 1990, p. 83), peròde segur en època romànica, s’efectuà una reforma important queafectà considerablement l’església juxtaposada i , sobretot , l ’antigacapella circular que fou substi tuïda, malmetent-la només puntualment, per una construcció potent de pedra i morter, de forma rectangular i acabada amb un petit absis semicircular (Fig. 20,4). Enaquell instant, caldria fixar l’eliminació de la columna central, ara

innecessària, i pro ba ble m en t tam bé, la construcció d ’uns arcs que

reforçaven en punt d’unió de l’obra nova amb l’aula rectangularque es cobriria, ara precisament, amb volta de mig punt de pedra imorter. Modificat, el vell edifici continuava funcionant amb una altaconsideració entre aquells que gestionaven el temple (o temples) iels fidels que se’n servien.

Tot fa pensar que aquest conjunt continuà en ús durant molt detem ps. L’en de rro c de tot aquell sector septen trion al on n o m és hi



J.M. NOLLA, L. PAL AH í

havia calçobre i pedres, sense terra, que excavà L. Esteva, així ensho confirma (Esteva, 1990, p. 80 i 83).

Fou un accident? La incúria dels temps? La pèrdua dels valorsque durant tant de tem ps l ’havien mant ingut? Són, de mo m ent , p regun tes sense resposta. Calgué, però, bastir tres poderosos contraforts contra la paret de tramuntana de l’església preromànica per a assegurar l’estabilitat d ’un conjunt que durant segles s ’haviarecolzat en la vella esglesiola tardoantiga.

Convindria, encara que només puguem introduir el tema, insistir sobre la singularitat d’aquest conjunt de tan peculiar història qued ’enç à l’èpo ca carol íngia con stà de dues esglésies jux tap osa de s iinterco m unic ade s p er un a sola porta. En aqu est cas, la nova no fouobrada per a subst i tu i r l ’ant iga s inó com un element complementari, com una ampliació. És certament difícil veure’l com un templeúnic tot i que cal sospitar que era així. Era la voluntat de preservarla capella circular septentr ional? Probablement no, atès que eren possibles altres solucions arquitectòniques m enys estram bòtiques.

Sembla més aviat que cal ia conservar, sencer, el monument primigeni tot edifïcant-ne un altre de mides molt semblants. Sigui comsigui aquesta peculiar estructura de dos temples juxtaposats no foumodificada, malgrat les reformes contundents però puntuals delsegle XI, fins molt més endavant (supra). No és un cas únic. Senseallunyar-nos gaire, a Canapost (Forallac), trobem una solució sem

blant. Al tem ple prerom àn ic original (a migdia ), se n ’hi ad ossà un

altre de rom ànic . Cad a un am b el seu propi absis i altar. La dif er èn cia puntual la t robaríem en la interconnexió de les dues construccions a t ravés de tres grans arcades que malgrat la planta resultant ,com a mínim peculiar, semblarien configurar un edifici unitari. La plan ta que en resultava no deixava de so rp rendre i es definia com adues esglésies unides, cada una de les quals dotada del propi altardins de l’àrea presbiterial (Badia, 1989,356-361). No coneixem ques’hagi intentat explicar aquest peculiar model que, potser, no ho ne

cessita. Tal vegada, el més raonable, ateses que altres possibilitatsno poden ser considerades per al nostre temple (església monacali església parroquial, existència subsegüent dels altars...) , seria desuposar que, quan s’obrà el segon edifici, l’altar principal passariaa ser el de la nova construcció, quedant l’altre com a altar secundari, esdevenint, en darrera instància, una capella molt especial quecontenia al seu interior, l’estança de planta circular, d’un altíssim




la voluntat de preservar i incorporar a la construcció nova, l’antigaesglésia i el seu especialíssim apèndix.

11. A TALL DE CONCLUSIÓ

L. Esteva, en l’article de 1990, insistia a recordar al lector que lesconclusions a les que arribava eren, per força, provisionals. Caliacontinuar treballant, calien noves excavacions.

Han p ass at els anys i, finalm ent, ha estat possible refer un treballque estava embastat . Ara estem en condicions d’entendre millor

el jaciment, de fi lar més prim, de poder proposar una lectura diferent i , pensem, prou ben fonamentada. Hi ha, no cal dir-ho, moltesqüestions obertes, algunes de les quals podran ser resoltes amb noves excavacions; altres, segur que no. En aquest cas caldrà enginyi fer servir les dades d’una altra manera per a fer noves propostes.

En aquest lloc, s’hi edificà, potser ja a la baixa república, unavil •la romana. Es tractava d’un espai privilegiat que se situa en els prim ers contraforts de les Gavarres que es d recen im m e d ia tam e n tal darrere, am b excel • lents ca m ps de co nre u a tot l’ento rn, am b el

bosc p ròxim i am b deus d ’aigua en la proximitat. Per a acabar-hod’arrodonir , un important camí, mol t ant ic , probablement prero-mà, que unia Gerunda i la Via Heràclea/Augusta amb la vall d’Aro iel mar, circulava a molt poca distància (una milla romana i escaig)(sobre el camí, Esteva i Pallí, 1995, Fig. 63; Nolla, ed., 2002, p.183-197, Fig. 149).

En sabem poc de l’edifici que, com a mínim, estigué dotat, almenys durant un temps, d’una pars fuctuaria i d’una pars urba

na, dedicada a l’ús del propietari i dels seus familiars i amics, on practicar 1’otium sense perdre de vista el negotium. És l’edifici detreball el que coneixem un xic millor: sales de dimensions variablesamb sòls hidràulics, peces de premses, una probable cella uinaria, que fan possible proposar un conreu important de la vinya tal com

sembla ser la norma en aquest terri tori des de la baixa república(Burch et al., 2010, p. 90-93). De ben segur que el conreu de cerealstindria un p ap er im po rtan t així com el de llegums, fruita i la cria de

bestiar, am b un volum que ens defuig com ple tam ent. És un a altrade les vil · les del nord-est català que, com a mínim, en una etapade ter m ina da de la seva història, d esen volu pà un edifici residencial,la monumentalitat del qual hauríem de deduir a partir de l’edificitermal de dimensions considerables i de planta sorprenent. El ma




terial arqueològic procedent dels vells i nous treballs ens permetresse guir una c on tinu ïtat s en se talls des del segle 1aC fins al segle V.

Precisament és dins d’aquel la centúr ia i en un moment indeterminat de la segona mei tat que caldr ia f ixar l ’abandonament dela vil· la tal com succeeix arreu del territori i arreu de l’occidentromà (supra. També, Chavarria, 2007; Nolla, 2008, p. 370-399; Nolla, 2011, p. 27-45). El material és d’una absoluta claredat i con-tundència tal com els nivells d’enderroc que colguen la major partdels àmbits explorats de la pars fructuaria (supra). No tenim dadesdel sector senyorial , però podem deduir-ho atès que fou en aquells

anys (segona meitat del segle V ) que la vil •la romana, com a tal,deixà d’existir.

Més tard -cal donar temps a la ruïna dels sostres de l’àrea detransformació-, potser a mitjan segle VI, el lloc fou ocupat de nou(Fig. 21). S’aprofitaren alguns espais, se n’eliminaren d’altres i se’n

bastiren de nous. Continuava essent un indret excepcional i e s continuava explotant la terra amb la mateixa insistència si bé a part ir

de noves maneres de fer. Aquesta és una de les grans novetats del’arqueologia d’aquests últims anys que posa de manifest, a tot elterr i tor i , nous models de poblament que res no tenen a veure ambla vil· la romana. Els paral·lels es multipliquen i, cal dir-ho, tambéels diferents models (Roig, 2009, p. 207-251; Nolla, 2011, p. 27-45).Com en tots aquests nous establiments agrícoles, la tècnica constructiva emprada és diferent , molt senzil la, amb sòcols de mur de

ped ra lligada am b fang, sòls molt simples, ús de la tàpia i, sovint,

no pas sempre, sostre de brancatge, palla i argila. Són, de vegades, petites agrupacions plurifamiliars i d’altres, unifamiliars (Roig,2009, p. 207-251; Nolla, 2011, p. 27-45). Cal lamentar la proximitatd’aquesta fase al nivell superficial que ens n’ha fet desaparèixer,almenys al sector explorat, tot indici. No podem ni fixar-ne l’inici-no ens valen els nivells d’abandonament de la fase anterior- ni elmoment final, tot i que l’ocupació d’aquella zona degué ser d’una

absoluta cont inuï tat . Aquest moment que ara descobrim i presentem s’ha de continuar investigant. Cal fixar-ne l’extensió i tambél’activitat econòmica que s’hi desenvolupava.

Nosaltres situaríem la construcció de l’esglesiola en aquesta eta pa, potser no en el m o m e n t inicial però sí al cap d ’una o duesgeneracions. No creiem probable una si tuació inversa on primerhauria estat el temple i, més endavant, l’establiment rural. Per laforma, pe r la simplicitat i, alhora, u n a ce rta comp lexitat, per la pr ò




pia d inàm ica de l’evolució del lloc, l’edifici religiós s e ’ns m ostraclaram ent tardoant ic . Nom és la planta, en aq uest cas absolutam entcon dicion ada p er unes preexistències, en cara en un cert bon estat i,almenys parcialment, visibles, semblaria donar suport a la proposta. L’arc triomfal ultrapa ssat ta m bé pod ria tenir-se en consid eració

tot i el llarg ús d ’aque lla fó rm ula (Barral, 1981, p. 94; Utrero, 2006 , p. 245-346). Cal que ens p reguntem , tam bé, qui n ’hauria estat elcomanditari, si hauria estat proposta episcopal o senyorial. Tot i sermé s probab le aque sta darrera possibil itat , no tenim argu m ents p era resoldre amb seguretat el di lema.

L’e sq u e m a del con jun t, ja d es dels inicis, és clara i conven cion al,amb el cos principal del temple ben orientat (Fig. 22, 24 i 25) i,disposant-se perpendicularment , una capel la que, en aquesta ocasió, era de forma extravagant i at ípica. És un esquema que trobem

m an ta vegades en temp les tardoant ics com po dem veure en la fasesegona de l’església funerària del cementiri neapoli tà a Empúries(Nolla i Sagrera, 1995, p. 88-93), en el segon moment evolutiu del

gran mausoleu de santa Magdalena, també a Empúries , quan esdevingué església funerària (Aicart, Nolla i Palahí, ed., 2008, p. 121-136), a la fase inicial del temple de Sentmenat (Roig, Coll i Molina,1995), e n l’església m artir ial de l’am fit ea tre de Tarragona (TED’A,1990), i en tants altres llocs. Canvia la forma, la superfície o la situació concreta de la capella però l’esquema és el mateix.

Recordem les diverses hipòtesis expressades davant del monu

ment per a observar com intentaven aproximar-se al conjunt elserudits que se’n preocuparen. J.A. Adell (supra), am b tota la cautela,insinuava un fort paral •lelisme amb baptisteris nord-africans i , més

pròxim, am b el de Los Aljezares, a Múrc ia (Vizcaíno, 2007, p. 437-448). Veritablement, la forma és la mateixa però és una propostaque cal rebutjar. No hi ha cap vestigi que ho pogués confirmar atès

que, en haver-se obrat parcialment al subsòl, s’hauria preservat al

menys en part . Recordem, també, que hi ha indicis fonamentats per a situar el baptisteri, no d ’im m ersió sinó d ’aspersió, jus tam en tals peus de l’esglesiola (supra).

L. Esteva, cegat per la forma i les dimensions de la capella septentrional, capgirava l’esquema del conjunt, disposant l’eix princi

pal de nord a sud i el secundari de llevant a ponen t. Feia servir, coma punt de referència, la planta de l’església de Segobriga (Sailices,Conca) (Abascal, Almagro i Cebriàn, 2008, p. 223-235), perfecta




ment or ientada, que, tanmateix, no ens serveix car reprodueix lacripta soterrada i no el presbiteri que es disposava al damunt.

P. de Palol, astorat dava nt del m o n u m en t q ue con sidera va antic inotable, feia gala de saviesa i d’intuïció, tot assenyalant que podriatractar-se d’una aula funerària (supra). I , indubtablement, aquesta podia ser la funció d’aquella immensa capella. Cal, però, matisar-ho. Ja assenyalava l’il · lustre arqueòleg que en contra d’aquella

possibilitat es dreçava, com u n a muralla, la inexistència d ’en te r raments. És una dada a considerar que podríem, però, menystenir s i

imaginéssim un(s) sepulcre(s) monumental(s) col •locat(s) convenien tm en t que hau ria acab at desapa reixent. L’existència del ten antd’altar, si fos segur que cal situar en aquest moment, no va gaire afavor d’aquesta possibilitat atès que ocupa la posició privilegiada.

Nosaltres p roposaríem que m és que una capella funerària convencional fos una aula dedicada al culte d’una o unes relíquies im

portan ts que es trobarien servades dins del peu d ’altar que, recor

dem-ho, tenia un loculus ben obrat per a acomplir aquesta funció(Esteva, 1990, p. 91-92, Fig. 34 i 35). N om és cal tenir p re sen t l’en o rm e d esenvo lupam ent del culte als

màrtirs i, de retop, a les seves relíquies, que s’estengué, sobretot,des d’inicis del segle V amb una immensa força i que fou de llar-guíssima durada (Duval, 1982, p. 543-580; Saxer, 1991a, p. 776-777; Saxer, 1991b, p. 1377-1379).

Fixar cronològicament el conjunt, sense vestigis més clars, ésarriscat però pensem que cal fer-ho per a acotar el seu tempus evolutiu. No creiem possible datar l’establiment rural abans de mitjansegle VI i, potser millor, en el pas de la centúria següent. Els enderrocs del vell edifici romà, tan abundants i tan clars, ens ho suggereixen. La construcció del conjunt eclesial podria situar-se en unmoment indeterminat part ir del segle VI avançat . Quan coneguem

millor el cementiri que es desenvolupà al seu redós, tindrem dadesmés segures per a filar més prim. Nogensm enys, la vida a l’en torn del temple, m és a prop o m és

lluny, co ntin uà s ens e tall tal com po sa de m anife st el cemen tiri ac a bat de descobrir i les dades docum enta ls ben conegudes. Una po blació dispersa sobre els conreus, de poc pes demogràfic, tal comsemblaria assenyalar la categoria d’església subsidiària i no de parroquial durant uns quants segles.



EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC...EXCAVACIONS (2 0 08 -2 00 9) I NOVES DADES

altra cosa que una ampliació del conjunt (Fig. 23). Era el prestigide l’antic monument que el feia intocable? No ho sabem. El que és

ben cert, però, és que no es procedí a crear un nou tem ple d am u n tde l’antic. Devia haver-hi molt bones raons per a actuar d’aquestamanera tot i que som incapaços de copsar-les.

12. BIBLIOGRAFIA

ABASCAL, J.M., ALMAGRO, M. i CEBRIÀN, R. (2008), “Segóbriga visigoda", Recópo lis y la ciudad en la época visigoda. Alcalà de Henares, p. 220-241 (Zona Arqueològica, núm. 9).

ADELL, J.A. (1984), “Santa Maria de Bell-lloc d’Aro”, Catalunya rom ànica. VIII. L’Em pord à. I. Barcelona, p. 309-310.

AICART, F. (2003), L'esg lésia de Bel l-lloc d ’ Aro (Santa Cris tina d ’Aro , B aix Empordà): un exem ple d ’intervenció arqueològica durant el fran qu ism e (1955-1964), Treball de Recerca de Tercer Cicle, Universitat de Girona.

AICART, F, LLINÀS, J. i SAGRERA, J. (19 91 ), “Prim era apr ox im ac ió a la difusió de la terra sigillata lucente al nord-est de Catalunya”, Cypsela, IX. Girona, p. 197-207.

AICART, F., NOLLA, J.M. i PALAHÍ, L. editors (2008), LEsglé sia Vella de Santa Cris tina d ’ Aro . Del m o n um en t ta rdoantic a l'esglé sia medie val, Girona.

BADIA, J. (1977), L'a rq uitectura m edie val de l ’Empordà. /. El Baix Empordà, Girona.

BADIA, J. (1985), L’arquitectu ra m edie val de l ’Empordà. I. El Baix Em pordà, Girona (segona edició corregida i augmentada).

BADIA, J. (1989), “Sant Esteve de Canapost", Catalunya rom ànica. VIII. L’Em pordà . I.

Barcelona, p. 356-361.BARRAL, X. (1981), L’art pre-rom ànic a Catalunya (s egles IX-X ), Barcelona.BURCH, J., CASAS, J., COSTA, A., NOLLA, J.M., PALAHÍ, L., ROJAS, A„ SAGRERA, J., VIVÓ,

D., VIVO, J. i SIMON, J. (201 0), “La s ín te si”, De / ’oppidum a la ciuitas. La rom anització inicial de la Indigècia a cura de J. M. Nolla, L. Palahí i J. Vivo. Girona, p. 7-188.

CASAS, J., CASTANYER, P, NOLLA, J.M. i TREMOLEDA, J. (1 995), La v il ·la rom ana de la

Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós, A lt Empordà). Girona (Estudis Arqueològics, 3). CASTANYER, P. i TREMOLEDA, J. (1999), La v il ·la rom ana de Vilauba. Un exem ple de l ’ocupa ció i explotació del territori a la com arca d el Pla de l'Estany, Girona.

CHAVARRÍA, A. (2007), El fin a l de la villae en H ispa nia (siglos IV-VII d.C.), Turnhout (Bibli- oth èq ue de l ’Antiquité tardive, 7).

CLOTET, M.T. (1990), “Les fonts picants de la vall d’Aro”, Estudis del Baix Empordà, 9.Sant Feliu de Guíxols, p. 5-29.

CLOTET, M.T., PALLÍ, L. i ROQUÉ, C. (1 999), Les fo n ts de les Gavarres. Girona (Col •lecció Dialogant amb les pedres, 7).

DUVAL, Y. (1 982), Locus sancto rum Afr icae. Le clte des m arty res en A fr ique du IVèm e au

VIlème siècle, Roma (Collection de l’Ecole Française de Rome, 58).ESTEVA, L. (199 0), “Bell-lloc d ’Aro. Restaurac ió de l'esglé sia (1 959 -196 2) i exca va cio ns

efectuades (1 982-1986)”, Estudis del Baix Empordà, 9. Sant Feliu de Guíxols, p. 63-114. ESTEVA, L. i PALLl, L. (1995), Els llocs de la vall d ’ Aro , Gissalis i el m onesti r de San t Feliu

de Guíxols (881-1199), Sant Feliu de Guíxols.GODOY, C. (1995), Arqueolo gia y litúrg ia . Igle sias his pànic as (s ig los IV al VIII), Barcelona. JUNYENT, E. (1983), L’arquitectu ra religiosa a Cataluny a abans del ro m ànic , Barcelona

(Textos i estudis de cultura catalana, 3).LLINÀS, J., MANZANO, S., PUIG, A.M. i ROCAS, X. (1997), L’excavació de la carre tera de

Sa nt M artí: un secto r de l’entor n d ’E m pú ries de s de la baixa república a l’antigu itat




Pla de Palol. Un esta blim en t romà de prim er ordre a Platja d ’ Aro , Castell-Platja dAro - Girona.

NOLLA, J.M. (2008), “Las villas tardías del nordeste peninsular”, Las villae tardorroma-

nas en el occidente del Imperio. A rquitectura y fun ció n. IV Coloquio Internacional de Arqueolo gia de Gijón a cura de C. Fernàndez Ochoa, V. García-Entero i F. Gil Sandino. Gijón, p. 370-390.

NOLLA, J.M. (2011), “La Catalunya Vella: de la caiguda de l’imperi romà a la fi del domini carolingi. Una visió des de l ’arq ueo logia”, IV Congré s d ’ Arq ueolo gia M ed ieva l i M oderna de Catalunya. De la fi de la Tarraconen se a la conso lidació de ls co m tats (segles V-IX). Tarragona del 10 al 13 de ju n y de 2010, Tarragona, p. 27 -45.

NOLLA, J.M. i SAGRERA, J. (1995), Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Estudi General. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat

de Girona, Girona.OLIVA, M. (1962), “Noticias sobre iglesias prerromànicas gerundenses”, R evis ta de Ge- rona, 20. Girona, p. 65-89.

PALAHÍ, L. i NOLLA, J.M. (2010), Felix Turissa. La vil·la romana dels Ametllers i el seu fundus (Tossa de Mar, la Selva), Tarragona (Documenta 12).

PALOL, P. de (1967), Arqueolo gia cris tiana de la Espana rom ana (s ig lo s IV-VI), Madrid- Valladolid.

PALOL, P. de (1999), “Basílica de Bell-lloc d’Aro”, Del rom à al rom ànic . H is tò ria , art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i IX a cura de P. de Palol i A. Pladevall, 1999, p. 194-195.

RAMOS, M.L. (1984), “Santa Maria de Bell-lloc d’Aro”, Catalunya romànica. VIII. L’Empordà.l . Barcelona, 1984, p. 308-309.

RAYNAUD, C. (1993), “Céramique luisante”, Dicocer. D ic tionnair e des Céramiq ues A nti - ques (VlIIème s. v. n. è. - VIlème s. de n. è.) en Méditerranée nord-occidental (Provence,

Langued oc, Am purdan). Lattara , 6 , a cura de M. Py, p. 504-510.ROIG, J. (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en

Cataluna (siglo VI al X)”, The Archaeology of Early Medieval Village in Europe a cura de J.A. Quirós. Vitòria, p. 20 7-25 1.

ROIG, J., COLLA, J. i MOLINA, J.A. (1995), L’esglé sia ve lla de Sant Men na, Sentm enat: del segle V al X X . 1.500 an ys d ’evolució històrica, Sentmenat.

SAXER, V. (1991a), "Esteban, protomàrtir”, Diccionario pa tr isti co de la A ntigüedad cris tiana a cura de A. Di Berardino. Salamanca, p. 776-777 (Verdad e Imagen 97).

SAXER, V. (1991b), “Martirio. II. Cuito de los màrtires, de los santos y de las reliquias”, D iccio nario pa tr is ti co de la A n tigüedad cris tiana a cura de A. Di Berardino. Salamanca, p. 1377-1379 (Verdad e Imagen 97).

TED’A (198 9) , Un abocador del segle V dC en el fò ru m prov incial de Tàrraco, Tarragona (Memòries d’Excavació 2).

TED ’A (1 99 0) , L’am fi te a tr e rom à de Tarragona, la basí lica vis ig òti ca i l ’esglé sia ro m ànica, Tarragona (Memòries d’Excavació 3).

TREMOLEDA, J. i CASTANYER, P. (1988), “Estudi de la ceràmica recollida a Bell-lloc d’Aro (preferentment s. II-III dC)”, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 7. Sant Feliu de Guíxols, p. 19-27.

UTRERO, Ma À. (2006), Ig lesia s ta rdoantiguas y a ltom edie vale s en la Penín sula Ibérica. Anàli sis arq ueológico y s is te m as de abovedam ie nto , Madrid (Anejos de Archivo Es- panol de Arqueologia XL).

VIVES, J. am b la col •laboració de MARÍN, T. i MARTÍNEZ, G. (1 963 ), Concilios visigóticos e hispano-romanos, Bacelona-Madrid.

VIVÓ, D., PALAHÍ, L., NOLLA, J.M. i SUREDA, M. (2006), A ig ua i conju nts te rm als a les ciuitates d ’Em poriae, Gerunda i Aquae Calidae...sed uitam fac iun t, Girona.



FERRAN CODINA, NEUS COROMINA

EL a ENTIRI DE

SAfí ESTEl DE MARENYÀ

(LA JALLADA D'EMPORDÀ)



RESU M: L’excavació del cem en tir i de M are nyà, re ali tzada durant el 2009, p erm eté estu dia r un se gu it d ’ente rra m en ts del segle X I pos terior s a la construcció de l ’església romànica.

A lg un s d ’a quests en te rra m en ts er en e fec tu a ts en sepulcres de lloses d e fo rm a antr opom orfa , i d ’alt res en fo s s e s sim ple s. La nete ja del lloc ta m bé va perm etre observar l ’existè ncia

d ’un abs is d ’una ed ificació anterior.

PARAULES CLAU: Marenyà, cementiri, sepulcres de lloses antropomorfs, estudi antropo

lògic, segle XI

INTRODUCCIÓ

Darrere l’absis de l’església romànica de St. Esteve de Marenyàhavien estat al descobert durant molts anys dues tombes de llo

ses al voltant de les quals afloraven restes òssies d’altres enterra

ments ja malmesos. Aquestes restes formaven part del cementir i

de l’església, que de ben segur era molt més extens i que s’havia

anat malmetent amb l’obertura del camí que voreja l’església pels

costats nord i est i per les obres d’ampliació i remodelació de l’an

tiga rectoria. Fou am b la volun tat d ’atur ar la degr ada ció irreversiblei de documentar arqueològicament les restes que es conservaven

d ’aqu est cem entiri que l’Aju ntam ent de la Tallada d ’Em po rdà de

m an à perm ís per reali tzar una intervenció arqueològica que es du

gué a terme entre els dies 8 i 21 de juny de 2009.

Aquestes tombes ja havien estat publicades amb anter ior i ta t en

forma de notícia dins els treballs de Badia i Homs sobre L’arquitec

tura rom ànica de l ’Em pordà (Badia 1977, 397) i dins l’enciclopèdia

Catalunya Romànica (Bolòs 1989, 323). Tot i que només es tracta

va d’una breu descripció tipològica dels enterraments J. Bolòs datà

aquestes tombes de llosa dins el segle XI.

Els treballs se cen tra ren en l’excavació de la zon a situ ada d arre ra

de l’absis de l’església de Sant Esteve de Marenyà, en un espai que




Fig. 1: Vista aèria de la plaça de l’església de Marenyà amb la senyalització de l’àrea excavada.

antropomorfs que pertanyien a individus adults, tres fosses simplesexcavades a la roca que pertanyien a enterraments infantils, unafossa antropomorfa que pertanyia a un individu adult i un enterra

m en t fet am b caixa de fusta que ta m bé pertanyia a un adult. A m ésa més es documentaren quatre punts on hi havia restes òssies enconnexió anatòmica que deur ien formar par t d’enter raments malmesos pel pas del temps i per les diferents reformes que ha sofertaquesta zona del poble.

MARENYÀ

El terme municipal de la Tallada d’Empordà, situat al nord dela comarca del Baix Empordà, el formen els pobles de la Tallada,Tor, Marenyà i Canet de la Tallada. El poble de Marenyà, situat a la b and a nord-oest del municipi, es troba assen ta t sobre un turó d ’uns56 m d ’alça da re sp ecte al nivell del mar. A la part m és alta d ’aq ue stturó, s’hi localitza l’església parroquial del segle XI amb reformes

posteriors (Badia, 1977 i 1989). Aquesta església rom ànica consta



EL CEMENTIRI DE SANT ESTEVE DE MARENYÀ (LA TALLADA D'EMPORDÀ)




l’excavació. Era de textura argilosa, de color vermellós, granulat i

fàcilment disgregable. Estava retallat pels enterraments 6 i 9 i per la

fossa UE 1030. Tenia una potència màxima de 10 cm.

EN-1

Enterrament d’un home adult fe t amb caixa de l loses antropo-

morfa orientat en sentit est-oest (fig. 2.4). Situat amb la capçalera

adossada contra l’absis de l’església romànica del segle XI i entre

els enterraments 6 i 8 (fig. 2.1). Aquest enterrament era incomplet

ja que havia estat seccionat pel costat est am b m otiu de l’obertura

del camí de darrera de l’església.

La caixa de lloses era de forma antropomorfa, de planta trape-

zoïdal i secció rectangular amb el fons planer i els costats paral-

lels. Les lloses eren fetes amb blocs de gres local de gra fi clavades

lon gitu din alm ent. Algunes lloses esta ven col •locade s apro fitant elretall efectuat a la roca per encabir-hi l’enterrament i d’altres fal

cades amb pedres petites. La part conservada la formava una llosa

lateral al costat sud, dues lloses que delimitaven el costat nord, una

llosa que tancava la capçalera pel costat oest i dues pedres tosques

que delimitaven l’espai del cap, que estaven lligades amb morter

amb les lloses laterals i amb la que tancava la capçalera. Les me

sures externes d’aquesta cista eren de: 120 cm de llargada, 81 cmd ’am pl ad a a l’ext rem m és curt con serv at i 90 cm d ’am pl ad a a la

capçalera. Les mesures internes eren: 100 cm de llargada, 47 cm

d ’am pla da a l’extrem m és curt conservat , 57 cm d ’am plad a a la

zon a de la capçalera. L’espai del cap m esu rav a 22 cm d ’am p la da i

21 cm de llargada. Tenia una fondària màxima de 40 cm. La terra

que reom plia tota la sepultu ra i cobria l’esqu elet e ra de color m arró

clar, fina, estèril i compacta.

La rasa o fossa excavada a la roca per encaixar-hi la caixa de

lloses mesurava 124 cm de llargada conservada i 98 cm d’amplada

total. Se mb la q ue tindria u na plan ta rectangular.

La coberta d’aquest enterrament estava formada per l loses pla

nes de gres local idèntiques a les lloses que delimitaven l’enterra




feia la funció de tapar els espais que quedaven oberts entre les di

ferents lloses. Per sobre de la llosa de coberta situada més a l’oest

hi havia rierencs ll igats amb morter. Aquestes pedres s’adossaven

contra la fi lada inferior de la banqueta de fonamentació de l’absis

de l’església. El tipus de morter de calç que les lligava és idèntic al

que s’utilitzà per lligar les lloses de la coberta d’aquest enterrament.

És un element clau per a confirmar que la tomba és d’un moment

posterior a la construcció de l’església.

L’esq uele t estava co l·lo ca t en d ecú bit supí. Es co nse rva va delcap fins a la pelvis. La part conservada mesurava 80 cm de llarg.

L’es qu en a te nia un a a m pl ad a d e 43 c m i la pelvis de 33 cm . Els

ossos recuperats es conservaven en bon estat. El sexe masculí de

les restes el determinen, bàsicament, els indicadors del crani (men-

tó, angle branca mandibular, glabel· la i la protuberància occipital

exterior marcades). També trobem signes de robustesa als húmers,

sobretot al dret on la torsió de l’húmer fa pensar en una possiblefractura. Tot i conservar un fragment del coxal no ens determina el

sexe ja que no m és pod em apreciar una par t que en pr incipi sem bla

tenir la cresta ilíaca, p erò est à m olt m alm es a. L’ed at a dulta d e l’indi

vidu es fa difícil de concretar, segurament ronda els 40 anys, segons

el que revela la mandíbula, am b un d esgast agreujat per problem es

de mala oclusió. En aquesta mandíbula t robem a més diferents patologies, com ara l’aparició de carrall generalitzat que podia haver

afectat seriosament les genives, i la pèrdua de la primera premolar

dreta que va comportar un abscés que ha foradat el cos mandibular.

A part d’aquestes patologies trobem l’L5 una mica aixafada i s’ha

produït la creació d ’osteòfits al cos vertebral, de la m ateixa m a n e ra

que algunes de les vèrtebres toràciques presenten excrescències al

cos però no a les facetes auriculars.

EN- 2

Enterrament d’un home adult jove fet amb caixa de lloses antro-

p om o rfa orien ta t en sentit est oest (fig. 2.3) . Situat a 2,32 m al sud

de l’enterrament 1, prop de la cara sud de l’absis, entre la fossa UE



EL CEMENTIRI DE SANT ESTEVE DE MARENYÀ (LA TALLADA D’EMPORDÀ)

glésia . La coberta de l loses d’aquest enterrament estava malmesa

per la superposició de l’en te r ram en t EN-7 fet am b caixa de fusta.

La caixa de lloses era de forma antropomorfa de planta trapezo-ïdal i secció rectangular amb el fons planer i els costats paral •lels.

Les lloses eren fetes amb blocs de gres local de gra fi i estaven

clavades longitudinalment dins un retall efectuat a la roca mare.

Es conservava pràcticament sencera, només mancava la l losa dels

peus. La par t conservada estava fo rm ada per tres lloses laterals per

a cada costat i dues pedres tosques més baixes que delimitaven

l’espai del cap. Les mesures externes eren de: 47 cm a la zona dels

peus i 83 cm d ’am plad a a la capçalera, i les m esu res in ternes eren

de: 197 cm de llargada, 25 cm d’amplada a la zona dels peus, 46

cm d’amplada a la capçalera, i 20 cm da l’espai del cap. La fondària

màxima de la cista era de 48 cm. La coberta d’aquesta cista estava

p ràc ticam en t destru ïda i n o m és s e ’n conservava una llosa que era

de gres local de gra fi.L’esq ue let estav a dipositat en dec úbit supí am b els braç os es ti

rats i la mà dreta sobre la pelvis. Es conservava pràcticament sen

cer, només faltaven els peus i l’esplancnocrani. La part conservada

de l’esquelet mesurava: 179 cm de llargada, 41 cm d’amplada de

l’espatlla i 35 cm d’amplada de la pelvis. És bastant robust i a més

p resen ta una esta tu ra im portan t que s ’es t im a en un 179 cm se

gons paràmetres de medició del fèmur i t íbia (Pearson). Aquests

factors, su m ats a altres ind icado rs c om ara glabel •la, m ast oi de s i

p ro tuberància occipital ex te rna desenvo lupades i sobretot la pel

vis, fan bastant segura la determinació del sexe masculí. Pel que fa

l’edat podríem dir que es tracta d’un adult jove, ja que l’esquelet no

p resen ta gairebé desgast i ja no hi ha rastre de línies metafisàries.

La mandíbula té totes les peces dentàr ies erupcionades excepte latercera molar esquerra, que no ha sortit , a diferència de la dreta,

que a més té un lleuger desgast, igual que la resta de dents, que

a més presenten un incipient carral l (no podem comparar amb el

maxil· lar perquè no s’ha conservat).Tot i aquest bon estat de l’es

quelet el sacre té alguna anomalia a la part que s’articula amb L5,

on els platerets han desenvolupat una lleugera exostosi i a més s’ha




olecarniana. Per acabar, al primer metacarp de la mà esquerra, s’hi

pot observar una petita excrescència òssia a l’epífisi distal.

Al fons de la tomba i sota els ossos de la pelvis, es recollirendos fragments de ferro. Un correspon a una sivella de cinturó que

m es ur a 4,6 cm d ’am p la d a i 2,9 cm d e llargada. I l’altre frag m en t

podria correspondre a la peça de ferro que subjectava la sivella a

l’extrem del cinturó de cuir. Aquesta part la formen dues plaques

de ferro unid es per un a xarnera. Mesura 3,6 cm de llargada, 3,6 cm

d’amplada i 1,2 cm de gruixària.

EN-3

Agrupació d’ossos localitzada entre els enterraments 6 i 9, als

peus de l’absis de l’església (fig. 2.1). Estaven diposita ts d irecta

ment sobre la roca mare sense cap mena de preparac ió aparent .

Aquesta agrupació n om és es conservava de m an era parcial a la partsuperior d’un esquelet i mesurava 53 cm de longitud i 25 cm d’am

plada. Nom és s e ’n conserven algunes costelles, vèrtebres fragm en

tades, l’epífisi proximal d’un dels fèmurs, la branca esquerra de la

m an díb ula , algu nes falanges i tres peces de ntal s (P2, M l , M2 inferi

ors esquerres). L’ed at de l’individu po dri a ser de 17/25 anys sego ns

el desgast dental i no hi ha línies metafisàries a cap dels fragments

trobats. No tenim cap element per determinar el sexe de l’individu.

EN-4

Agrupació d’ossos, de quatre individus diferenciats, situada

a l’ex tre m sud de la zo na e xcavada, mo lt p ro per a l’EN-11 (fig.

2.1). Alguns dels ossos ja estaven al descobert abans de comen

çar a excavar. La dispersió dels ossos mesurava 67 cm de longitud(est-oest). Individu 4.1: es tracta d’un individu infantil d’uns tres

anys aproximadament (es conserven f ragments de mandíbula i de

maxil • lar que pe rm ete n veure el grau de des en vo lup am en t dental i

ta m bé parts del crani). De l’esqu elet es con serv a fra gm enta t el tors

superior i les extremitats superiors. Individu 4.2: inhumació molt

f ragmentada de la qual només podem est imar que es t rac ta d’un




restes es troben deteriorades per la seva exposició al sol. Es podria

tractar d’un individu adult jove, de sexe indeterminat, no gaire ro

bust. Tot i no tenir un desgast ossi general hi ha algunes vèrtebresdorsals que comencen a tenir petites excrescències a les vores del

cos de la vèrtebra. Individu 4.4: aquest individu només conserva

dues vèrtebres lumbars i una part de les extremitats inferiors molt

fragmentades. Pel grau de desgast ossi i patològic és possible que es

tracti d’un individu madur. És molt robust i apuntaria a trets mas

culins, però no hi ha prou elements per determinar-ho. Tot i estar

molt f ragmentades, les restes d’aquest individu presenten evidèn

cies d’osteoartritis.

EN-5

Enterrament d’home adult situat a l’extrem nord de l’àrea ex-

cavada (fig. 2.1). Es tracta d’una fossa antropomorfa, orientada en

sentit est-oest, de la qual només es conservava la meitat oest, la

resta havia estat malmesa amb la construcció del camí que voreja

l’església. Es veia a simple vista ja que l’estrat superficial no la co

bria. Aquesta fossa m esu rava 50 cm d ’am p lad a de la zona de les

espatlles, 81 cm de llargada conservada, 44 cm d’amplada curta

conservada i 5 cm de fondària màxima. Aquest fet ens indicaria

que amb seguretat aquesta fossa hauria estat excavada en part ala terra que cobria la roca mare, que amb el pas del temps ha anat

desapareixent. La terra que cobria l’interior de la fossa era de color

marró clar, fina i no gaire compacta.

Les res tes d’aquest enter rament es componen bàsicament d’un

fragment de mandíbula (mentó) , set peces dentàr ies soltes, part de

la cin tura toràcica i una epífisi pro xim al d ’húm er. L’indiv idu no és

gaire robust, tot i qu e el m en tó ap un ta a trets mas culins. L’esq uele t

no té un desgast molt acusat ni tampoc les peces dentàries, i per

tant és un adult. L’únic a patologia q ue es pot ap recia r són du es cà-

r ies importants, que és probable que h aguessin provocat un a infec

ció, ja que el forat és profund i no només ha afectat l’esmalt.




EN-6

E nt erra m en t infantil fet en fossa simple ex cava da a la roca mare,orientat en sentit est-oest, situat als peus de l’absis de l’església i

al sud de l’EN-1 (fig. 2.1). La fossa mesurava 65 cm de llargada, 22

cm d’amplada màxima i tenia una fondària màxima de 15 cm. La

terra que colgava la fossa i l’esquelet era de color marró clar, molt

fina i no gaire com pa ctad a. L’esqu elet estava prà ctic am en t sen cer

dipositat en decúbit supí i mesurava 56 cm de longitud. Tot i que

li falten les extremitats inferiors, la resta de l’esquelet es conserva bas tan t bé, cosa que facili ta la determ inació de l’edat. Es tracta d ’un

enterrament d’un nen d’uns 18 mesos segons la dentició però no

tenim cap element per determinar-ne el sexe.

EN-7

Enterrament d’un home adult madur fet en caixa de fusta , or ien tat a m b el cap al nor d i els peu s al sud, col •locat sobre de l’en te r

ra m en t 2 (fig. 2.1). La caix a de fust a es delim itava pe r una línia de

terra de color marró fosc i per 17 claus de ferro in situ que resse

guien el límit de la caixa. La part conservada del taüt mesurava 40

cm d ’am p lad a i 110 cm d e llargada. La terr a qu e co bria l’interior del

taüt era flonja i de color marró fosc. L’esquelet estava col •locat endecúbit supí i la part conservada mesurava 114 cm de llargada. Es

conserva bona part de l’individu excepte les extremitats inferiors,

de les quals no queda res i del crani, del qual només s’ha conserva

la base. A caus a de l’aixovar que ac om pa ny av a a l’esqu elet u n a part

de les vèrtebres han quedat tacades d’una pàtina fosca. No podem

de ter m ina r el sexe am b seguretat, tot i que a pu nt a a trets masculins:

es conserven les mastoides del crani , que estan força desenvolupades i una protuberància occipital ( interna i externa) marcada, signe

de robustesa, de la mateixa manera que el húmers són robusts i

p resen ten una forta torsió. L’edat adulta (madur) de l’individu la

deduïm pel desgast ossi en general i també pel desenvolupament

de patologies a la columna vertebral i a les articulacions. Aques

tes patologies són: desgast acusat a les articulacions d’ulna i radi i




òssies a l’L3 i L4, i també a la C4, C5 i C6, on la C5 ha patit un petit

aixa fam en t i a con seq üè nc ia d ’això els platerets o facetes auriculars

estan molt desformades de les vèrtebres adjacents. També trobemel quart metacarp dret que presenta signes d’osteoartritis a l’epífisi

distal. El crani, en quedar seccionat, s’hi pot observat l’interior dels

temporals i del conducte auditiu intern, on s’aprecia clarament una

gran diferència entre el dret i l’esquerre, que és molt més gruixut.

Entre els ossos, al llarg del cos aparegueren 10 anellets de bron

ze. Aquests mesuren 0,8 cm de diàmetre i 0,25 cm de gruix. Pen

sem que es tracta de peces que servien per a reforçar ullets prac

ticats a la vora del sudari que permetrien cosir-lo amb un cordó.

Amb aquest anellets també aparegueren dos f i ls de bronze amb

form a d ’arc i un e xtre m arrod onit la funció dels quals no h em pogut

determinar. Sobre del pit del difunt hi havia una medalla de bron

ze, de form a ovalada i ded icad a a Sant Josep que m esu ra 1,9 cm

d’amplada, 2,3 cm de llargada i 0,1 cm de gruix. A l’anvers hi ha lafigura del sant amb l’infant als braços i una llegenda amb una ora

ció en castellà: “O glorioso San José esposo de Maria protegednos.”

Al revers hi ha el símbol papal amb les claus i la tiara envoltades per

la llegenda amb l’oració: “Protege la Iglesia y su — visible.” Amb

aquest enter rament també es recuperaren 28 c laus sencers de la

caixa de fusta i 15 fragments de claus més. Aquests estaven situats

marcant els límits de la caixa. Mesuren 4,6 cm de llargada total i

ten en un gruix de 0,4 cm. La secció és qua dra da, i ten en u na cabo ta

a la part superior.

EN-8

Enterrament perinatal molt mal conservat fet en fossa simple,

orientat en sentit est-oest, situat entre els enterraments 5 i 2 (fig.

2.1). La fossa mesurava 48 cm de llargada, i entre 16 i 18 cm d’am

plada. Tenia un a fondària de 6 cm. La terra que cobria la to m b a era

de color marró clar, de textura fina i poc compacta.

EN-9




fossa mesurava 96 cm de llargada i entre 10 i 28 cm d’amplada.

Tenia una fondària màxima de 22 cm. La terra que colgava l’interior

de la fossa era de color ma rró clar, de text ura fina i po c com pac ta.

L’esquelet, c ol · loc at en decú bit supí, estava ba sta nt be n co nse rvat

ja que n o m és fa lten els peus. Mesurava 82 cm de longitud, 19 cm

d’amplada de l’esquena i 17 cm d’amplada de la pelvis. No es pot

d et er m in ar el sexe de l’individu. L’edat, situ ada e nt re do s any s i mig

i tres, es pot determinar aproximadament gràcies a les mesures

antropomètriques i al grau d’erupció dentària.

EN-10

Agrupació d’ossos situada per sota del capçal de l’EN-7 que con

tenia tres individus (fig. 2.1). La dispersió dels ossos mesurava 54

cm de llargada i 24 cm d’amplada. Individu 10.1: enterrament pe-

rinatal que només conserva part de les extremitats superiors i fragments de costelles. Individu 10.2: en aquest cas ens trobem davant

un e n ter ra m en t d ’un individu juvenil subadult, tot i que ten im pocs

elements per aproximar-nos més a l’edat concreta . S’ha conservat

un fragment del coxal que apunta trets masculins malgrat no tenir

un de sen vo lup am en t complet . Individu 10.3: les restes conservade s

d’aquest enterrament corresponen a la cintura pèlvica i a la cintura

toràcica i a ixò ens per m et d eterm ina r am b seguretat el sexe m asc ulí. L’altra informació qu e ens prop orc iona aq ue st esque let fra gm en

tat és que l’edat de l’individu rondava els 25 anys (segons el desgast

de la símfisi púbica) tot i qu e la resta dels osso s te n en un des ga st

evident sobretot a la zona de la columna vertebral. D’aquesta zona

es veuen especialment afectades la tercera i quarta vèrtebra cer

vicals que es troben gairebé a punt de fusionar-se. També trobemosteòfits en algunes articulacions i cossos de vèrtebres dorsals.

EN-11

Agrupació d’ossos situada entre els enterraments 4 i 2 que con

tenia un sol individu adult (fig. 2.1). La dispersió dels ossos mesu




Fig.3: Quadre resum de l’edat, sexe i patologies dels individus exhumats durant l’excavació.

té un desgast impor tant que ha compor ta t la pèrdua de bona par t

de l’esmalt. Tot i així ni les vèrtebres que s’han conservat tenen un

nivell de desgast alt, i ni la cavitat glenoïdal de l’escàpula en presen

ta símptomes. No podem determinar el sexe tot i que a priori no

sembla un individu gaire robust.

LA FOSSA UE 1030

Entre l’enterrament EN-2 i l’enterrament EN-9 es posà al desco

bert una fossa UE 1030 excavada al subsòl (fig. 2.1). Aquesta estava

orientada en sentit est oest i mesurava 90 cm de llargada, 47 cm

d ’am plad a m àxim a, 30 cm d ’am plad a m ínim a i 18 cm de fondària

màxima. El seu interior estava reomplert per una terra de color

marró clar amb terra molt f ina idèntica a la dels enterraments 5, 6,

8 i 9. Formalment era idèntica a les fosses dels enterraments EN-9

i EN-6. A l’interior no s’hi va trobar cap resta humana, tot i així no

descartem que es tractés d’una fossa per a contenir-hi un enterra




Fig.4: Vista general de l'àrea excavada amb la localització dels enterraments 1 ,2 ,5 ,6 ,8 ,9 i de la fossa UE 1030.

CONCLUSIONS I CRONOLOGIA

El mal estat de conservació del cementiri i la fragmentació de

les restes arqueològiques no permet extreure massa conclusions.En total s’han recuperar restes humanes de 16 individus diferents

(fig. 3) i s’han pogut identificar fins a set enterraments. Un cop ana

litzades les dades recollides podem observar diferents tipus d’en

terrament que aparentment estan relacionats amb l’edat del difunt .

Els enterraments 6, 8 i 9 que corresponen a un perinatal i a dos

infants, estaven enterrats dins fosses simples excavades a la roca.

L’en te rra m en t 5 que pe rtany ia a un adult estava dipositat dins unafossa antrop om orfa i e ls ent err am en ts 1 i 2, que pertany ien a dos

individus adults, estaven ent errat s dins u na caixa de lloses de form a

antropomorfa. Aquests enterraments (1, 2, 5, 6, 8 i 9) (fig. 4) són els

únics que p od em data r am b un a cronologia relativa. El fet de que no

estiguessin afectats per la construcció de l’església i que urTd’ells,

l’EN-1, s’adossés contra la banqueta de fonamentació d’aquesta,




Fig.5: Detall de la cara nord de l’absis amb la senyalització de la fase anterior a l’església del segle XI.

el segle XI. Per la tipologia dels enterraments ens sembla bastant

versemblant datar- los dins d’aquesta mateixa centúria .

El m ateria l cerà m ic recu pe rat ent re els estra ts superficial i sota

superficial és molt pobre i barrejat on hi trobem fragments molt

rodats de ceràm ica ibèrica, un fragm ent d ’opus signinum, ceràmica

grisa medieval, ceràmica vidrada, reflexes metàl· lics i blau català

modern. Aquesta diversitat cronològica del material ceràmic no ens

aporta cap mena d’informació rellevant, simplement és el reflex

d ’un a zo na q ue ha estat alterada diverses vegad es al llarg del tem ps.

La resta d’enterraments i agrupacions òssies (3, 4, 10 i 11) sónimpossibles de datar degut a l’exigüitat de les restes i a la manca

d’aixovar. Pel que fa a l’enterrament núm. 7, la seva situació (so

bre l’e n te r ram en t EN-2), la seva tipologia (en te rram en t en caixa de

fusta) i la medalla que va aparèixer sobre el pit del difunt, ens per

meten s i tuar- lo en època moderna to t i que no podem donar una

datació més precisa.




com la fonamentació d’aquest, feta amb blocs de basalts, calcàri

es, gresos i conglomerats, tots irregulars i sense treballar (fig. 4),

descansa sobre dues filades de carreus de conglomerats locals bentallats i treballats els quals s’assenten sobre una altra banqueta de

fonamentació també feta amb carreus de conglomerat (fig. 5). El

dià m etre d ’aqu est absis és diferent la qual cosa fa que pel costat de

llevant i de migdia quedi amagat sota de l’absis més modern. Per

m an ca de t em ps no es va intervenir en aqu est pun t per la qual cosa

no podem aportar una cronologia per aquesta estructura. Tot i així,la simple anàlisi visual del lloc ens permet confirmar que hi havia

hagut un edifici més antic, anterior a l’església del segle XI.

BIBLIOGRAFIA

BADIA, J., 1977, L’arquitectu ra m edie val de l ’E m pordà I. Girona, 397-399.

BADIA, J., 1989, Sant Esteve de Marenyà, Catalunya Romànica VIII. Barcelona, 319-322.

BOLÒS, J., 1989, Necròpoli de M arenyà, Cata lunya Rom ànic a VIII. Barcelona, 322-324.

MALGOSA, A. i ISIDRO, A., 2003, Paleopatología, La enfermedad no escrita. Barcelona:

Ed. Masson.

RIU, M., 1982, “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya”, A cta m edia eva-

lia, Annex I. Universitat de Barcelona, 28-51.

RIU, M. i BOLÒS, J. 1 98 2, “O bse rva cion s m eto do lòg iqu es, es q u em es i fitxes de treball

per a l’estudi de les sepultures”, Acta m edia evalia , Annex I. Universitat de Barcelona, 11-27.



INSTITUT D'ESTUDISDEL BAIX EMPORDÀ


PAGESOS I VILATANS DE LA BISBAL JUNTS EN UN SERVEI COMÚ: LA MILÍCIA

MUNICIPAl ' ELS SEGLES XIV I XV



RESUM: L’article f a un es tudi sobre l ’estr uctu ra de la mil íc ia popula r de la B isbal i le s ar

m es que tenia cadascun d els me m bre s d ’aquesta m ilícia, con trolades i adqu irides pels caps

de casa, i que eren utilitzades ta nt per a la defensa de la vila com pe r perseg uir m alfactors

o pe r anar a lluitar a les guer res sen yorials o reials. A més, s ’inclou l’ar m am en t d ’un cavaller vassa ll del bisbe q ue se m pre era el capità de la tropa d ’infan teria local.

PARAULES CLAU: arnès, sometent, cavaller, bada, Berenguer de Llebià.

En els primers temps medievals les poblacions i els seus habitants es defensaven organitzant unes milícies populars, formades

pels h om es del lloc, que s ’an o m en a ren el Sagramental perquè inicialment era una germandat entre diversos pobles, per garantir llur

pròpia seguretat, que s ’obligaven per mitjà d ’un ju ram en t so lem ne

o sigui d’una forma sagrada (“sagramental”).

Malgrat els privilegis atorgats per alguns reis a les viles de senyo-

riu eclesiàstic que els eximien del servei militar, les Constitucionsde Catalunya, sob reto t l’usat ge Prínceps nam que, qu e ob ligava a llui

tar al costat del rei, estaven per damunt de concessions reials esporàdiques o eventuals que pretenien, en moments donats, premiar

serveis fets pels bisbes a la Corona. Quan es convocava la vila de

la Bisbal per agafar les armes i anar a lluitar amb l’exèrcit reial, noels servia de res exhibir aquests privilegis per deslliurar-se’n. Eren

forçats per llei superior a anar a la guerra; contràriament, en cas de

rebel •lia, patien fortes multes i altres càstigs.

Del segle XII al XV, el senyor feudal tenia el dret de convocartots els homes útils per a les armes que habitaven dins el terme del

seu castell, p er tal d ’incorporar-los a l 'ho st q ue organitzav a p er a lesseves accions de guerra. Era el servei dit d ’ho st i cavalcada. L'host

era de duració indefinida, mentre que la cavalcada durava un dia.

Si l’expedició guerrera s’allargava més d’una jornada, el senyor

s’obligava a fornir de queviures l’host o exèrcit en campanya. Quan




Fig. 1. El castell era l’ele m en t de fen siu m és im por tant de la vila de la Bisbal, sobr etot quan encara no s’havien bastit les muralles. Al punt més alt del castell un vassall del bisbe estava obligat a f e r bada o vigilància per alertar la població en ca s qu e s ’ac oste ssin tropes e n em igu es . Foto 1: Enric Riera. Col •le cció de l’autor.

no tenia l’obligació d’indemnitzar la família de l’improvisat guerrerquan aquest moria o era ferit al camp de batalla.

Hi estaven obligats tots els homes útils de 15 a 60 anys, els qualshavien de tenir armes pròpies i sempre a punt d’util i tzar-les especi

alment: ballesta, llança i espasa.Quan, en plena batalla, un d’ells era agredit i ferit, tots estaven

obligats a córrer a defensar-lo.Es convocava aquesta gent, en cas de perill a so de corn, toc de

trompeta o repic de campana, és a dir, a so metent, em eten t so comen diríem avui, d’aquí que, de dir-se Sagramental, es popularitzà

ben aviat la paraula SOMETENT, a m b la qual són m és con egu des les

milícies populars antigues, en el nostre temps.L’any 1356 h an d ’acud ir a Sant Feliu de Guíxols i Pa lam ós a m e naçades per naus genoveses i el 1361 al Rosselló, per defensar lafrontera del nord de Perpinyà. De vegades l’aportació d’homes noés de tot el contingent del sometent, sinó una col •laboració parciald’homes vassalls del bisbe com quan la guerra dita dels dos Peres(1356-1369; Pere III, de Catalunya-Aragó, contra la invasió de PereI, de Castella-Lleó) durant la qual les viles pertanyents al bisbe apor



PAGESOS I VILATANS DE LA BISBAL ... LA MILÍCIA MUNICIPAL DELS SEGLES XIV I XV

tropes castellanes a Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal hi envià novament soldats de la seva milícia.

Però les lluites, ben sovint, s’esdevenien també a l’entorn més proper entre pobles de te rm es contigus o pròxims, m és o m enys atiades o tolerades pels senyors feudals. Homes de Cruïlles atacaren elmercat de la Bisbal el 1328. Un altre any, el 1359, es pactà una pauentre la Bisbal i Corçà, d’un costat, i els homes d’Ullastret, Vulpellac,Castell d ’Em po rdà , Sant Iscle i Fonolleres, d ’altra ba nd a. Aquesta pauno duraria gaire, ja que l’any 1341 homes de la Bisbal entren armats

al castell d’Empordà (Sant Martí de Llaneres). El batlle intervé davantles protestes del comte d’Empúries, senyor del lloc, que tenia pausignada amb el bisbe de Girona, senyor de la Bisbal.

L’any 1344 ho m es de Corçà den un cien que an an t a m ercat a laBisbal foren atacats per veïns de Monells; havent cridat auxili o via-

fo rs, no sortí el sometent bisbalenc a defensar-los; segons sembla,en tingué la culpa el batlle, que no ho ordenà. Les paus que se signa

ven, després dels enfrontaments, eren febles o trencadisses: l’any1350 dos homes de la Bisbal, confrares de la confraria de sant Pro- jet, de Monel ls, que havien d ’ana r a la festa d ’aquell san t per co m pl ir el ju ram en t d ’un vot, d e m a n e n al b isbe que els ho dispensi perla por de ser agredits si anaven a Monells a l’aplec de la confraria.L’any 1355 m és de 100 per so ne s d e pob les dels voltants de la Bisbalforen exco m unic ades pel bisbe per haver atacat pagesos b isbalencs

quan veremaven. Les bregues o batalles, l’any 1352, entre gent delcomtat d’Empúries i els de la baronia de la Bisbal, tingueren, fins itot, bloquejat el camí de Girona. Un nou atac, l’any 1359, d’homesde Monells als de la Bisbal, motivà una seriosa protesta del bisbea la co m te ss a d ’Em púries. L’en re no u era cont inu . L’any 1364 és el

prelat que ha d ’ordenar al batlle de la Bisbal que prohibeixi els veïnsde barallar-se i atacar gent d’Ullastret i Peratallada.1

Amb freqüència els senyors feudals pacten paus, però quans’agreugen les relacions amistoses entre ells no tenen cap mania arefusar la treva, la qual cosa dóna via lliure als enfrontaments entreels veïns dels pobles de diferents jurisdiccions; ho veiem en aquesta crida de la cúria del castell, del 20 de maig de 1438: “Oiats tot hom generalment que us notiffica la Cort del castell de la Bisbal que

1 T otes aq u e st es r e fe rè n cie s só n t re te s d e ca rte s e p is co p a ls e s m e n t a d e s per




Fig. 2. Guerrers catalans, segons un retaule del segle XV, equipats amb llança i escut. A l’esquerra, a primer terme, un cavaller amb la seva armadura; a segon terme, assegut a la barana del pont, hi veiem un ballester.

el terme de la Bisbal, reprimir els possibles aldarulls i vetllar pertot allò que fes referència a l’ordre públic, quan era convocat per laCort del castell.

Ho veiem en un pregó fet un divendres 23 de gener de 1439:“Ara hoiats que us fa saber la Cort de par t del seny or bisba que si al

guns comatran alcun crim dins lo terme del Castell de la Bisbal o ban

dejats calcigaven lo dit terme que aquells sien perseguits so metent f in s a cap de term e e quels prenguen e los detinguen fin s la Cort hi sia e si fa n resitencia quels aturen m orts o presos e aquells que aço fara n la dita Cort lus dona de gracia les arm es daquells delats o bandejats. ”3

Així els homes del sometent tenien la possibilitat de poder aconseguir armes en les captures de delinqüents. Les armes dels delats

FUNCIONS POLICIALSDE LA MILÍCIA

En períodes de pau elsometent tenia la sevafeina concreta: la de perseguir els malfactors dins

las covinences qui eren entre lo senyor bisbe de

Gerona e la noble senyora Margarida de Cruyles te- nent e possehint per certs titols e drets lo castell de Cruyles son revocades en axí que d.aqui avant no

y ha covinences entre los

dits senyor e sen yo ra .’’2Aquesta crida fa entendre implíci tament quea partir d’aleshores els

bisbalencs han d ’estara l’aguait dels possiblesatacs o agressions de la

gent de Cruïlles.




o bandejats passaven a propietat dels qui els capturaven. Altramentles havien de comprar.

Quan es denunciava un home que havia comès cr ims, robatoriso tenia deutes importants impagats es feia una crida pública pelscarrers, avisant amb so de trompeta, perquè es presentés a la justícia de la cúria del castell, si no complia la compareixença l’individuseria perseguit “metent so de via fors” o “so metent” i l’esmentat

pregó avisava tam bé “que tot hom que los vege los tinga per bande j a t s ” (bandits).4

LA DEFENSA DE LA VILA

En un segle tan insegur com el XIV hom es veié obligat a fortificar les viles mé s imp ortants que podien assum ir les quantioses d es

peses de les obres. Sem bla que a la Bisbal es co m en cen a bastir lesmuralles i valls l’any 1364. Però la pobresa i la fam fan suspendreels treballs, a petició dels veïns, l’any 1369.

Davant les guerres i les invasions castellanes el rei Pere III, a lescorts cele brad es a Tarragona l’any 1370, r ec om an av a tant a les vilesreials com a les baronials i de senyoriu eclesiàstic que es protegissin amb muralles: “Us pregam que per conservació de nostra corona vullats fe r tres coses, la primera que vosaltres ciutats e viles nostres vos vullats be enfortir de murs e de valls e vosaltres prelats, clergues, richs hom en s e cavallers axi m ateix faça ts vostres lochs enfortir per

tal que enemichs ni gens robadores que son ajustades en lo mon no puxen a nos desonrar e a vosaltres damnificar. ”5

El perill augmenta i l’any 1371 es reprenen els treballs; els bis balencs es posaren el redelm e (1 % dels ingressos) per pagar elstreballadors i materials. Es torna suspendre l’obra per cinc anys,

però hi to rnen el 1374 i 1375 dedicant-hi treball personal i apor tació eco nò m ica p er part dels veïns. I a m és han de de dicar diners a

comprar ballestes i cuirasses l’any 1376. També hi ha ordres per aescurar i enfondir els valls o fossats entorn de les muralles.

Quan hi havia alarma la gent que vivia fora la vila, però resident al seu terme, eren obligats a refugiar-se dins els murs de laBisbal; no podien anar a d’altres llocs i havien de portar les cam

panes de les esglésies (Fonteta i Sant Pol), les a rm es personals, el bestiar que podien i com a m ín im una mitgera de blat per poder




mantenir-se cadascú, si el

setge s’allargava.

L’en ca rreg at de vigilar i do

nar l’alarma, quan s’acosta

ven enemics, era un veí situ

at al punt més alt del castell,

des d’on es veu tot el territori

bisbalenc. Aquesta tasca, quese’n deia fe r bada (del verb

badar), era una servitud que

havien de complir tots els vas

salls del bisbe, exceptuats els

cavallers, els clergues, les do

nes i evidentment els infants.

Els vassalls havien de fer

el mateix servei bèl •lic quanho requeria la defensa de la

pròpia vi la o del seu castell;

en aquest cas eren convocats

pels batlles o castlans, en

nom del senyor feudal.

LA REVISIÓ D’ARMES DEL DIUMENGE 7 DE DESEMBRE DEL 1438

Cada any el senyor feudal, a través del batlle o d’un altre re

p resen tan t, exigia fer una m ostra de les a rm e s per p o der fer-ne el

re co m pt e i ve u re ’n l’esta t de con servac ió. Tothom havia d ’assistir-hiforçosam ent, sota la pe na d ’una multa.

A la Bisbal en aquell diumenge de finals de la tardor, s’aplegarenvilatans i pagesos al pati del castell amb llurs armes per tal de pas

sar-ne revista.Presideixen l’acte i controlen l’armament l’Honorable Joan de

Miquel, cavaller bisbalenc, capità de la milícia local; l’Honorable

Ponç Buixó, noble de Girona, procurador general del bisbe; el Venerable Bernat-Guillem d’Hortal, cavaller donzell, batlle de la Bisbal iJoan Sabater, notari, que registra el recompte.

Fig. 3. Cuirassa (com la que devien tenir els membres del sometent de la Bisbal) de roba amb làmines de llauna de ferro imbricades. Aquesta ligura i les restants corresponen a armes recollides en el llibre L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals, de Martí de Riquer.




El document escrit pel notari assistent, donant fe de la revista,ens assabenta dels noms dels concurrents i del t ipus d’armes que

posseïen.Entre els cognoms, hi trobem els de famílies que encara tenendescendència entre nosaltres com: els Bonet, Figueras, Turró, Fina,Lloberas, Frigola, Canyà, Janoher, Prats, Maruny... O d’altres queforen els que donaren nom als masos del terme, a lgun de ben endins de les Gavarres (recordem que abans el terme de la Bisbalenglobava l’actual de Fonteta): Deixesa, Barrot, Vinyavella, Català,

Canonge, Gispert, Cendra, Romaguera, Silvestre, Caixa, Gastó, Pica,Bruguera, Roig, Geronès, Nualguer, Anglada, etc.S’hi troba representat, a més dels pagesos dels afores, un dels

oficis més característics de la Bisbal medieval: paraires i teixidors,al costat dels ferrers, carnissers, barbers, blanquers, espasers, fusters ... jun tam en t am b lo manascal i lo mestre de les escolas.

RELACIÓ DE L’ARMAMENT PRESENTAT AL PATI DEL CASTELLPELS MEMBRES DEL SOMETENT DE LA BISBAL EL 14386

6 Els núm eros entre parèn tesi corre spon en a la quantitat de cuirasses i cervelleres que no foren presentades a la revisió del desembre del 1438 i en canvi ho foren un xic m és tard. La m ostra d ’arm es e s troba registrada al Liber comunis venerablis Curie




L’ESTRUCTURA I L’EQUIPAMENT DE LA MILÍCIA

De l’observació del document, que ens relaciona les armes del

sometent, es desprèn que la milícia de la Bisbal era una tropa d’in

fanteria. Es dividia en dos grans grups: els ballesters i els llancers.

Vegem com anava equipat cadascun d’aquests grups.

Els ballesters eren uns 64, tots proveïts de la seva ballesta per a

dispara r fletxes. Tanma teix quan aq ue stes s ’ac aba ven i el xoc am b

els enemics era inevitable gairebé tots disposaven, per a la lluita

cos a cos, d’espasa i cervellera per protegir-se el cap. Només n’hem

troba t tres sen se e sp as a i quatr e s en se cervellera. Altra cosa són lesarmes defensives com el broquer i la cuirassa. Ben pocs en tenien:

23 broquers i 33 cuirasses, a causa del seu alt cost. Remarquem

que mol ts membres del sometent b isbalenc procedien de masos

pobres, sobreto t els de les Gavarres, o bé de famílies de treballadors

de la vila els mitjans econòmics de les quals eren escassos.

Semblantment passava amb els l lancers . De 87 ben equipatsamb la seva llança, només 46 tenen pavès i 9 broquer. Fins a 14

complementen la l lança amb una rodella per protegir-se la mà i

sola m ent 34 ten en cuirassa. Els 46 h om es proveïts de llança i pavès

consti tu ï ren un a m en a de cos blindat (am b la gran de fen sa dels alts

i pesa ts pavesos) d arre ra del qual s’am aga rien , tot avança nt, les tro

pes m és lleugeres: la resta de llancers i els ballesters que així podien

protegir-se tot d isparan t llurs perilloses sagetes. Un cop s ’havientrencat les línies, la lluita cos a cos feia quasi inservible la llança,

per això la m ajoria ten en espasa i cervellera. Set, però, van sense

aquest casc i catorze no tenen espasa.Trobem al tres homes que no es poden enquadrar en cap dels

dos grups esmentats : 6 tenen espasa com a arma ofensiva, d’entre

els quals Antoni Cavaller, que seria el més cepat de la colla, amb

una po ten t espasa de dues mans . Nou hom es no m és por ten a rme sdefensives: uns cervellera sola, d’altres cuirassa i broquer. Curio

sament en t robem 9 més sense cap mena d’arma, n i ofens iva n i

defensiva. No sabem la funció d’aquests 18 homes pràct icament

desarmats. Se’ls destinaria a serveis complementaris: missatgers,

avituallament, observació i vigilància, etc. Encara que ens inclinem

a pensar que no hi hauria ningú que no portés el seu ganivet o




Fig.4. Espasa catalana del segle XV, amb la seva beina, l’arma més comuna en les lluites cos a cos.

Aquesta infanteria bisbalenca, força ben armada, s’organitzavaen grups de 1 0 homes , anomena t s c adascun dehena (desena) i co

manda t s pe r un dehener (desener). No sabem com es distribuïenles armes a cada desena, però sí que ens consta que cadascunahavia de tenir quatre ballesters. Tots calia que estiguessin a punt(iapareyats) i acudir amb les armes quan sentien el toc de corn desdel Castell. Prèviament, se’ls avisava per mitjà d’un pregó. I així hovei em en a qu es t del 21 d e jun y del 1376: “Ara o iats toth om que us fa saber la Cort de part del senyor bisba que tothom estiga aparayat ab

totes ses armes e sia asi en continent que el corn huiran sots pena de cent sous. Ítem en quant que tot dehener fa s portar en la sua dehena quatre ballestas sots la dita pena. ”7

Els deseners o deheners e ren com una mena de capora ls encarregats de cada 1 0 h om es no solam ent en tem ps de guerra , s inó quetambé en tots els serveis que feia la tropa o sometent, dins la vila iterme, en temps de pau.

Ni els cavallers, ni la resta de veïns, podien en trar a l’esglésiaarmats, calia respectar el lloc que era de pau, recolliment i pregària. N om és els era p e rm ès portar punyal o daga. Ho veiem en una cridade la cort del castell: “Oiats tot hom genera lm ent que us notiffiquen la Cort del Castell de la Bisbal de part del Reverend senyor bisbe de Gerona que no y haie nengun qui go s intrar en la sgleya de la Bisbal ab negunes armes sino ab punyal sots pena de dotze diners e de per




dre les armes gonyadors los dits diners a la obre de la dite sgleya e les armes a la Cort. ” (24 d’agost de 1438)8

Tot aquest conjunt de 171 homes (l’any 1438) era comandat perun capità que s’escollia dins l’estament noble, és a dir, entre els cavallers feudataris del bisbe.

ELS CAVALLERS

Els nobles bisbalenc s, u ne s s et o vuit famílies a la baixa ed at m it jana, es distingien pel seu pa tr im oni agrari i perquè es dedicaven aexercir de militars.

Alguns enc ara no havien sigut arm ats cavallers, ni pots er ho serien mai, en aquest cas se ’ls an om en av a donzells. Tant uns com altrestenien el tractament d’Honorable i en molts casos, més comunament , se’ ls anomenava mossèn.

El cavaller era l’home que es dedicava a l’ofici de les armes. Posseïa un o més cavalls i havia de tenir mitjans econòmics suficients

per m anten ir-se ell, un escuder i un petit escam ot d ’h o m es al seuservei directe. A càrrec seu anava la compra de l’arnès: armadura,escut, llança, espasa, etc. I el de l’escamot.

El cavaller muntat a cavall i degudament armat tenia una funció, en el camp de batalla, semblant als actuals tancs: rompre leslínies enemigues; fer-hi forat. Igualment com avui en les tàctiques

bèl •liques referents als tancs, el cavaller havia d ’ana r sem p re ac o m

panyat de la infanteria car, com els carros blindats de les guerrescontemporànies, tenia molta força i impuls, amb la seva llarga llança i la velocitat i potència del cavall al galop estès, però era moltvulnerable si anava sol, ja que, a causa de la seva pesant armaduraque li donava poca mobilitat, podia ser fàcilment abatut del cavall iun cop a terra perdia un noranta per cent del seu poder.

En els temps prerenaixentistes el cavaller ja no és un personatge

aïllat que viu en un castell encimbellat a dalt d’una muntanya, migsalvatge, gairebé analfabet, sinó que ha esdevingut un noble ja mésrefinat i culte, convertit en cortesà o que té el domicili en nuclisurbans.

Fra Francesc Eiximenis, frare franciscà gironí, fa unes descripcions de l’arnès del cavaller i unes recomanacions de com s’ha decomportar, fins i tot en el vestir: “Vestedures de cavaller se varien se -




Fig. 5 i 6. Barreta o celada que portaven els cavallers per protegir-se el cap. Podia ser amb protecció per a la cara o bavera, o sense.

gons los temps e les terres, emperò totstemps deuen servar honestat e alcuna excellencia en lurs ge sts o vestits m és que altres ge nts jusan es,

salva tot stem ps van itat e supèrbia. ”9L’arn ès del cavaller consistia en el seu ar m a m en t, qu an g uer

rejava, ofensiu i defensiu. Un dels exemples que tenim és en eldocument de l’inventari de l’arnès del noble Berenguer de Llebià,cavaller de la Bisbal, que féu la seva vídua, la dama Magdalena,quan aquest morí l 'any 1420:

Una espasa amb pom de coure daurat amb la seva beina reforçada i decorada amb coure daurat .

Una barreta o casc de protecció del cap que s’allargava fins alclatell i que sovint portava bavera o protecció per a la cara. Anavacoberta de roba de cotó decorada amb un fris i garlanda amb cinquanta peces d’argent daurat .

Una barreta m és senzilla coberta de drap negre.

Unes cuirasses guarnides amb roba de cotó negre.Uns avantbraços.Un arnès de cama i cuixa.Un mandret o espasa més senzil la i defenses per a la mà.Uns avantbraços senzills.Uns guardabraços.Uns altres guardabraços.




Uns gossets de llaunao protecció de malla per

a les aixelles guarnit ambroba de cotó negre.Un faldó de malla

d ’acer.Un gorgerí de malla

p rim a per protegir el coll.Uns esperons de roda

daurats , que eren unsele m en ts col ■locats persobre els talons del cavaller per estimular el cavall.10

En aquest inventarihom troba a faltar al

tres armes que formaven par t habi tua lmentdels arnesos dels cavallers; defensives, comara l’escut (que solia serdecorat amb els símbolsheràldics del personatge

perquè aquest fos reconegut pels seus serventsal camp de batalla), o

bé ofensives: la llança,la destral, etc. Aquestamancança , que t robemen el document, pot serdeguda que abans de ladefunció del cavaller Lle-

bià ja s ’haguessin disper-Fig. 7. Un cavaller, segons un retaule del segle sat.

XIV, amb la cota de malla que portaven sota l’arm adura i l’arn ès de les ca m es i cuixes.




EL SERVEI AL PAÍS I AL SOBIRÀ

A més del servei estricte al seu senyor feudal, el sometent n'havia de prestar un altre, com hem dit abans. El dret català conteniaun Usatge , ano m en at Prínceps namque, pel qual el rei tenia la potestat de poder cridar a la guerra tots els homes útils per a les armes

per tal de defensar el país dels atacs d ’enem ics ex terns i per a leslluites internes contra els nobles revoltats o altres súbdits revoltats.L’Usatge explicitava, però, qu e els ho m es reclutats no p od ien serforçats a lluitar fora del territori nacional. Per tant era un servei ex

clusivament interior del país i defensor de les fronteres. Quan el reifeia la gu erra a tac an t o enva int altres països, havia d ’utilitzar soldatsm ercenaris.

La crida es feia a través dels municipis que aplegaven la seva host(anomenada host veïnal) amb el coneixement del senyor feudal dellloc, en el cas de viles baronials i de senyoratge eclesiàstic.

L’Usatge obligava a tots els ho m es útils pe r guer rejar que havien

de portar vestuari propi i l’armament i cobraven un sou que anava acàrrec del rei.Així l'host veïnal o sometent participava en la defensa del país al

costat de les tropes reials i senyorials, els contingents dels ordes militars, els cossos de mercenaris i els almogàvers.

Amb tot, prestar aquests serveis, a més del risc que corrien els interessats, suposava un abandonament de l’agricultura i l’artesanat. El

pagès i l’artesà ho havien de deixar tot per anar a la guerra. Si aquesta

es prolongava, quedaven les collites abandonades i els camps erms, laqual cosa representava un gran endarreriment per a l’economia i unfort cop als ingressos familiars. Moltes cases quedaven a la misèria. Lesfamílies de pagesos o d’artesans que restaven només amb les dones iels fills petits s’exposaven a haver d’anar a captar.

Per diverses raons, doncs, el servei militar fou sempre molt impo pular. Tothom hi anava a contraco r! La gent, així que podia, desertava.També els consells municipals en protest aven sovint.

BIBLIOGRAFIA

Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE), L ib er C om unis Venerabilis Cur iae Castri Epis-

copalis. Col •lecció de manuscrits, núm. 1.

Arxiu Històric de Girona (AHG), Protocols Notarials de Girona, 1, vol. 383.

CATALÀ I ROCA, Pere, Els castells catalans, vol. I, Rafael Dalmau Editor, 1991.




L'ESCULTOR C HXOLENC

DOMÈNEC ROVIRA (1uü8-1f;78)



RESU M: A quest escultor ha esta t un del que m és han p a tit la destrucció de la seva obra, raó pe r la qual fe r- n e un es tudi ofere ix m oltes dificultats, te nin t en compte, a més, que

f in s ara d isposem de escasses fo to g ra fie s d ’arxiu i un reduït nom bre de con tr acte s i alt res

f o n ts docum entals escrites, to t i que hi ha refe rèncie s de que rebé un im portan t nom bre de com an des a esg lésies i monestirs. La fotog rafia d ’arxiu de la imatge de Sa nt Pau del retaule ho m òn im de l ’església de Santa M aria del Mar de Barcelona esd evé cabdal per aprop ar-nos a aqu est artista i ha estat qualificada com a obra d ’un gran es cultor pe r tots els que hi han fe t referència, la qual ens ha perm ès fer -l i u nes atribucions. A rt í fex de retaules tabernacles, com el del mo ne stir de Sa nt Jeron i de la Murtra, sagraris m on um enta ls com el de Santa M aria del Mar, i gra ns retaules m ajors com el del m on estir de Sa nt Feliu de Guíxols, obra molt reeixida pels que la conegueren i de la qual només ens resten dos minyons o angelets del sòcol.

PARAULES CLAU: im atge de S an t Pau: retaule tabernac le; Sa nt Jero ni de la Murtra; fam ília Enveja; monestir de Sant Feliu de Guíxols.

La destrucció del patrimoni artístic català ha afectat de maneraextraordinària alguns escultors i un d’aquests ha estat DomènecRovira. Ens hi apropàrem en ocasió d’analitzar i estudiar dues figu

res d’atlants que li atribuírem. Era sens dubte un bon escultor, peròmalauradament no ens ha restat gairebé res, i si podem estudiar-loés gràcies a algunes fotografies d ’arxiu d ’obres seves des ap areg ud esa la Guerra Civil i alguns dels contractes notarials. I, evidentment,l’estudi serà sempre incomplet, ja que de bona part de la seva obrano hi ha fotografies i els contractes, àpoques i altres documents,f ins ara trobats, ta m bé represe nten no m és u na part de la seva obra.[ fou la fotografia co rr es pone n t al sant Pau de Santa M aria del Marla que en s ha p orta t a fer l’es m e n ta d a atribució. L’obr a seva a m o nestirs és bastant important, però en ser la destrucció anterior nohi ha fotografies, amb l’excepció del monestir del Bonsuccés, delqual sí que hi ha fotografies d’arxiu, perquè l’església es conservàfins a la Guerra Civil. De l’obra a Sant Jeroni de la Murtra nomésten im gravats i del seu retaule cab dal, el del m on es tir d e la seva vilanatal, resten alguns minyons del sòcol i documents escrits, als quals




tant en l’arquitectura del retaule, com especialment en la iconografia, però evidentment no ens permeten copsar la qualitat art íst ica.

DOMÈNEC ROVIRA I EL SEU ENTORN

Nasqué el 1608 a Sant Feliu de Guíxols i era fill de Ponç Rovira, barriler, i la seva esposa, Caterina. Lluís Esteva i Cruanas, que du ater m e un bon i exha ustiu estudi del retaule major del m on esti r gui-xolenc d’aquest escul tor , ens proporciona també una acurada gene

alogia dels Rovira. Un dels seus germans, Antoni, fou pintor i un ne bot, tam b é escultor, D om ènec Rovira, m en o r o Rovira II.1Molt jovem ar x à a Barcelona i Bosch creu q ue fou ap re n en t al taller d ’AgustíPujol II.2 Se go ns Martinell i Ràfols, te ni a bo tiga, per la qua l co sa e ram estr e escultor aba ns de 1632 ,3 i ate sa la seva m estria escultòricaseria bastant possible. I si és així no tenim cap mena d’informaciódels seus treballs prim eren cs, an terio rs a 163 8.4 L’ob ra de S anta Maria del Mar és la que el converteix en escultor reconegut. Desprésdel retaule de Sant Pau per a aquesta basíl ica rebé encàrrecs encaramés importants com són el contracte per al sagrari del retaule ma

jor el 1645 i el seu n o m e n a m e n t com a escultor de l’Obra des del

1 ESTEVA 1 CRUANAS, LL. “El retaule de l’escu ltor gu ixo len c D om èn ec Rovira, el Major (1657 -1 6 7 8 )”, Estudis del Baix Empo rdà, 19 92 , 11, p. 111-220.

2 Bosch aporta proves, una d’elles la certificació de la mort de Pujol, que ho corrobora. Vegeu: BOSCH I BALLBONA, J., A g u stí Pujo l. La cu lm in ació de l ’escu lt ura

renaixentista a Catalunya. Bellaterra, etc. Un iversitat Au tònom a, Servei de Pub licacions, 2009, p . 316-317.

1 envers l’afirmació de Bosch a la p. 142 , pel que fa a un treball nostre (A. Pérez, 198 8, p. 326-328), com es pot comprovar consultant-ho tractem de l’evolució i iconografia dels retaules del Roser, que són de diferents artistes. No és un treball específic sobre A. Pujol, ni ens atribuïm el seu de scob rim ent, e sm en tem investigac ions anteriors, i també Duran i Sanpere, però no el contracte que publica aquest autor (p. 371-373) puix que procedia l’específic sobre iconografia que és el que publicàrem, cosa que no publicà Duran i Sanpere. I, en aquesta mateixa obra i concretament el retaule del Roser d ’Aren ys de Mar (p. 14 1-1 42 ), és B osch qui no cita A. Pérez pel qu e fa a la co n n ex ió en tre aques t retau le i el de l’Anu nc iac ió d e Girona (A. PÉREZ, “El escu ltor Pau Costa y el arte italiano”, Bole tín del M useo e In stit u to Camón Azn ar, 2000, p. 271) ni tampoc no ho fa en una obra anterior (BOSCH, L’esple ndor de Santa M aria d ’ A ren ys de Mar, 2 0 0 4 , p. 60) i tam po c en aqu esta (BOSCH, 2 0 0 4 , p. 78) no cita A. Pérez pel que fa a l'autoria d'uns retauíes de les Carmelites de Vic, que sembla atribuir a Dorico (1996), quan correspon citar A. PÉREZ, “Una nueva aportación a la obra del escultor Pau Costa”,

Bole tín del S em in ario de E stu d ió s de A rte y Arq ueolo gia , 1990, p. 554-561.3 MARTINELL, CÈSAR, A rqu it ectu ra i escultura barroques a Catalunya . I. E ls precedents .

El primer barroc (1600-1670). Barcelona: Alpha, 1959, p. 106.



L’ESCULTOR. GUIXOLENC D OMÈ NE C ROVIRA (1 60 8-1 678)

164 7.5 Rebé mo ltes co m an de s i fou un dels prim ers defen sors delsdrets dels escultors enfront els poderosos fusters.

Les seves relacions personals més destacables, tot i que tambéartístiques, les tindrà amb la família Enveja i el monestir de SantJeroni de la Murtra. Aquesta família tenia la tomba a la capella delSant Crist d’aquest monestir, a partir de la petició del Dr. BernatEnveja, metge de la Comunitat després de vèncer certa oposició,capella on es trobava la tomba de Misser Lluís Setantí, qui fou conseller de la ciutat d e Barcelona a les d ar re ries del segle XV.6 Fills del

Dr. Bernat Enveja foren Bernat Enveja i Marcer, doctor en quiscundret i Prior de l’església i col·legiata de Santa Anna, i Jeroni Enveja, canonge de la Seu barcelonina. El més conegut dels dos fillsés, sens dubte, Bernat, especialitzat en dret canònic i autor, entrealtres obres, de Triumphus veritatis, tractat de dret eclesiàstic publicat el 1688 i del qual es con ser ven actu acio ns judicials en m atè riaeclesiàstica molt vinculades a les directrius de Trento.7Segons Font

i Cussó, Jeroni Enveja féu donació d’una pintura de la Verònica al’esmentada capella del Sant Crist, amb la condició que en cas quela capella fou traslladada la pintura havia de restar prop la tombafamiliar,8 do nac ió feta molt poc ab an s de morir, ja q ue en l’Acta deResolucions Capitulars de la Seu barcelonina, corresponent a l’Ilde gen er de 1709, co nsta la seva mo rt i substitució de Yoffici de Ducsacramental per un al tre canonge.9

Domènec Rovira hi farà el retaule i en les seves disposicionstes tamen tàr ies d isposa ser enter ra t en “la sepu ltura al cos m eu fahe- dora en la iglesia del Convent de San t Geroni de la Murtra y en lo vas dels Enveja, que es en la Capella del Sant Christo, morint pro en Barcelona o a quatre lleguas al rodedor de Sant Geroni de la M urtra(...)”,'° prova de la seva estreta relació am b aquests . També pel que fa alseu òbit i enterrament disposa que aquest s igui sense pompa ni or

5 BASSEGODA I AMIGÓ, B., Santa Maria del Mar. Monografia històrico-artística. Barcelona: Fills J. Th om as, 19 25 -27 , II Ap ènd ix docu m en tal, p. 47 9- 48 0.

6 FONT I CUSSÓ , J., “El Sant Crist de Sant Jeroni de la Murtra i la se va capel la ”, 62 articles. Badalona: Ed. Jaimes Libros, 1980, p. 173.

7 Nos B ernat Enveja y M arc er en A rts y en quis cun Dret Doctor, Prior de la Iglesia Col·legiata de Santa anna de Barcelona(...) a tots losfaels Chrstians axi habitants dins los ambits de nostres casas priorals (...), 1 668 .

8 FONT I CUSSÓ, 19 80 , p. 173 .




gue." Mor el 18 d’abril de 1678, a la seva casa de la placeta Baseya

(avui Basea) com consta a la nota de publicació del seu testament

per Gabriel Mora, substitut del notari Güell, i hi són tam b é p resen tscom a testimonis Geraldo Català, jove escultor, i Pere Plassa, jove

fuster, q ue devien és se r oficials del taller de Rov ira,12 i, per tan t, fou

enterrat a la capella del Sant Crist i a la tomba dels Enveja.

L’OBRA

Martinel l fa referència a obres seves desaparegudes amb datesde contractació i també esmenta novament a lgunes d’aques tes en

relació amb la pruïja de Rovira per posar fre al que els escultors

consideraven prepotència per part dels fusters, que controlaven el

Gremi de Fusters, al qual havien de pertànyer també els escultors,

i fou un dels primers a enfrontar-se al gremi. Realitza retaules amb

fusters, com són els esmentats del Bonsuccés i Sant Pau i Sant Fe

lip Neri de Santa Maria del Mar, i dos de Sant Francesc, el de lacated ral i el del claustre del seu conv ent, fins que decidí co m e n

çar a prescindir-ne en diverses comandes, el 1649 en el retaule de Nostra Senyora del Aigua, per a Vilafranca del Penedès, el 1652 al

del Roser de Calella, el 1654 al del Sant Crist de Sant Jeroni de la

Murtra, el 1657 al de Nostra Senyora de la Porciúncula per al claus

tre de Sant F ran cesc i al retau le m ajo r de Col lbató .13 Des d ’un altre

pun t de vista el que Martinell conegui quins retaules realitzà am bfusters i en quins en prescindí vol dir que algú ha vist en alguna

ocasió d oc um en ts que ho acreditin. El fet de prescindir dels fusters

l i comportà sovint penyoraments . Algunes sentències donaren la

raó als escultors, en considerar que els escultors, a més de l’obra

p rò p iam e n t escultòrica, eren legitimats per a dur a te rm e la que es

con sidera va pr ep ara tòria d ’aqu ella .14 Però els incidents c ontin uar en

i els escultors es plantejaren la necessitat de tenir gremi o confraria pròpia. Aquesta serà tam b é u na altra batalla, que encapça la ran 28

11 Ibidem.12 AHPB, Güell, Josep, Primus l iber testamentorum(. . . ) , fol. 115r. Document localitzat

per J.M. Madurell.



L’ESCULTOR GUIXOLENC DOM ÈNE C ROVIRA (16 08 -1 67 8)

escultors, un d’ells Domènec Rovira II, i assoliran els seus objectiusel 1 6 80 .15

Les seves obres cabdals, al nostre entendre, i fent-nos ressò tam bé dels que les conegueren , són el sagrari m o n um en ta l de SantaMaria del Mar i el retaule major de Sant Feliu de Guíxols.

Però d’acord amb les fotografies d’arxiu que s’han conservat elsant Pau del retaule homònim de Santa Maria del Mar ha de ser lamés adient, almenys per ara, per a copsar la seva mestria en l’esculpit de figures.

- EL RETAULE DE LA CAPELLA DE SANT PAU I SANT FELIP NERI. Fouco nt racta t el 7 de fe bre r de 16 3 9 16 en tre Pau Ferran, cavaller de Barcelona, pietós i filantrop, fundador del benefici d’aquesta capella ion d isp os à ser s ep ul ta t, 17 i D om èn ec Rovira, escultor, i F ran ces c Codorniu, fuster. Aquesta capella era en realitat la de Sant Pau i SantaPràxedes, el canvi de nom només es troba en el contracte. I des de

m és end av an t, s e ’n dirà de Sant Pa u.18 La traça la pr es en ta el comi-tent. El retaule es realitzarà totalment de fusta, fusta d'àlber, des delsòcol, on dues portes permetran pujar a l’orgue i constarà de ban-cal, dos cossos o pisos i tres carrers. D’arquitectura es dóna pocainform ació . L’ord re s erà el corinti als dos pisos i el fust de les col um nes, vuit per pis, estriat. Iconogràficament parlant, la prioritzacióde sant Pau és evident. Els tres relleus del bancal li són dedicats:

un amb la conversió, els altres dos amb el martiri del sant. SantPau és la imatge principal i la de més grandària, nou pams, i a lesfornícules d’un i altre costat seu, sant Maties a la dreta i sant Felip

Neri a l’esquerra. Aquesta represen tació de san t Felip Neri és molt

15 MARTINELL, C., A rquit ectu ra i escultura barroques a Catalunya , II. EI barroc sa lom òn ic(l671 -1730). Barcelona: Alpha, E<±, 1961, p. 113-117. També: PÉREZ SANTAMARÍA, A., Escultura barroca a Catalunya. Els tallers de Barcelona i Vic (1680-1730

ca.) Projecció a Girona. Virgili & Pagès. Lleida: 1988, p. 71-77.16 AHPB, Tries, F., núm . n ot. 6 61 , 4 7, fol. 16 0-1 62 . C ontra cte localitzat per J.M.

Madurell.17 Bassegoda i Amigó ens proporciona suficient informació de Pau Ferran per a

definir la seva personalitat. Esmerçà bona part dels seus guanys com a comerciant en obres caritatives la més destacable de les quals fou costejar l’acabament de l'obra de la Casa de Convalecencia. En el seu testament, a banda de llegat a familiars, deixa bona part dels seus béns a l’Hopital de la Santa Creu, la Casa de Convalecencia i obra de Santa Maria del Mar. Vegeu: BASSEGODA I AMIGÓ, B., Santa Maria de la Mar

M onografia h is tóric o artística. Fills J. Th om as, 1 9 2 5 -1 92 7 , vol. I, p. 146 , vol. II Ap èn dix




p rim erenca , ten in t encompte que el sant havia

estat canonitzat el 1622.Al segon pis la prioritatés per a la Immaculada a la fornícula central,figura de vuit pams, lasegona en impor tància ,acompanyada de san tes ,

a la dre ta sa nt a C aterin a ia l’esquerra Santa Pràxe-des. A l’àtic, la Trinitat iàngels.

La figura central, imatge de sant Pau, és d’unaqualitat extraordinària i a

més de la mestr ia escultòrica Rovira l’ha dotatde serenitat i autoritat.Estem d’acord que deno ta influència d ’AgustíPujol II, com diu B osc h,19

però tam b é s ’endev ina

una altra mà. Una de lesimatges de Pujol més properes, al nostre parer,és el sant Antoni del re-

Fig. 1. Sant Pau. Retaule de Sant Pau i Sant Fe- taule de Sant Antoni abatlip Neri (desa par egu t). Basílica de Santa Maria del j gan|- Isidre de l’es^lésiaMar. Barcelona Fotografia: Institut Amatller dArt °Hispànic. Arxiu Mas. parroquial de Santa Ma

ria de Martorell, especia lment endisposició i plegatde la roba.20 Tot i així, el conjunt delcap, cabell, rostre i barba és m és harm ònic, la figura té m és volumi esdevé majestuosa. Serenitat, severitat i elegància caracteritzenaque st sant Pau. Veient la imatge es lamen ta en grau mà xim ques ’hagi p erd ut gaireb é tota l’obra, que ens pe rm et ria definir millor laseva escultura.



L’ESCULTOR GUIXOLENC DOMÈNEC ROVIRA (1608-1678)

Per al nou retaule major de Santa Maria del Mar que es trobavaen procés de realització des del 1630, s’enc arreg arà a D om èn ec Ro

vira el sagrari, projectat de plata, però que ateses les seves dimensions el cost esdev enia tan elevat que es veieren forçats a decan tar-se

per fusta. El 28 de m aig de 1645 Rovira i els obrers s ignen les ca pitulacions de l’obra. Per la descripció dedu ïm que es tractava d ’unsagrari o tabernacle monumental en el qual hi havien d’anar 48figures de ple volum. A la base hi havia 16 àngels, quatre amb canelobres, sis adoradors i sis amb instruments musicals, dos sacerdots

de l’antiga Llei, molt habituals a tabernacles catalans i sis virtuts.La resta de les figures són, sobretot, àngels i en segon lloc pu tti i estrob en al prim er, se go n cos, cúp ula , glòria i carte l ■les.21

- RETAULE MAJOR DEL MONESTIR I CONVENT DEL BONSUCCÉS.

Am b no m és un m es de diferència, 5 de m arç de 1639,22 con tractà ju nt am en t a m b el fuster Joan Aldabó un retaule am b la Confrar ia

del Bon Succés per a aquest monestir i convent. Retaule major queocupa la capçalera del temple, des del punt de vista arquitectònicrespon al t ipus del seu moment puix que manté encara la ret ículade línies verticals i horitzontals, però, també com d’altres, accentuaels plans en els entaulaments, e ls f rontons es trenquen i començael procés d ’enriq uim ent o rnam enta l de tots els e leme nts arqu itectònics. L’ord re ar qu ite ctò nic és el corinti. Les colum nes, al prim er pis

o cos, tenen el fust entorxat i al segon cos i àtic són estriades i totesamb el terç baix del fust són molt ornamentades.Els majorals de la confraria demanen modificacions en la traça

p re sen tad a per Rovira i Aldabó. La m és destacable ens sem bla queés la introducció d’un sagrari, que, com s’aprecia per la fotografia,és un tabernacle , però a Catalunya s’anomena habitualment sagrario sagrari gran i es va imposant als retaules des del Concili de Tren-

to, p e r a m an if est ar l’exalt ació de l’Eu car ist ia.23 L’altra va e n la línia

21 BASSEGODA, 1925-27, p. 232 i 246; II, p. 479-480.22 AHPB, Collell, Lluís, menor, núm. notari 636, 19, 1638-40, 5 març 1639. Contracte

localitzat per J.M. Madurell.23 MARTÍN GONZÀLEZ, J.J., “Avance de una tipologia del retablo barroco", Im afr onte ,

3-5, 1987/89, p. 11 2-113; MARTÍN GONZÀLEZ, J.J., El retablo barroco en Espana. Madrid: Ed. Alpuerto, 19 93, p. 27 -33 , en què destac a tam bé el retaule i el seu tabern acle d'El Escorial com a obres de gran influència, per desig del mateix Felip II. Juan de Herrera




de la preferència per unretaule narratiu e n funció

de la titular: “alli ahont hi ha quatre figu res rodones

y ha de haver taulons de mig relleu amb la istoria de Nostra Sehora, aquella que aparexerà a dits senors maiorals. ”24 Eraforça freqüent que majorals de les confraries, síndics o obrers de l’obra es-collissin tant temes delsrelleus com, en el cas defigures, els sants que esdevien col •locar.

Barraquer el veu “exa

gerat”, d’acord amb lamentalitat hereva dels n eoclàssics, i dirà en iniciarel seu comentari: “El barroco retablo mayor, todo de prolija escultura y do-rado, huele a siglo XVII. ”25

- RETAULE PER AL SANT CRIST DE SANT JERONI DE LA MURTRA. Escreu qu e es co ntr ac tà i realitzà vers 165 4.26

Aquest retaule és una obra de pet i tes dimensions, pensada ex

clusi vam ent pe r a des tac ar la figura del Sant Crist, im atg e de la qual

es tenen notícies, com diu Font i Cussó, des del 1453 i pel qual hi

havia un a gra n d evoc ió.27 Hi ana va ge nt d evo ta de la con tra da i ens

explica que es volgués de model, com és el cas de Teià. Del retaulees conserven dos gravats i , és obvi, com diu aquest mateix autor,

24 AHPB, Collell, Lluís, notari núm. 639, 19, sense paginar, 5 de març de 1639.25 BARRAQUER Y ROV1RALTA, C., Las casas de re ligio sos en Cata luna durante el

p rim e r te rcio del sig lo XIX , II. Imp. Altés y Alabart, 1906, p. 164.26 MARTINELL, 1959, p. 107, és el que precisa més; RÀFOLS, 1953, p. 492, el situa

entre 16 44 -58 ; FONT I CUSSÓ, 19 80 , p. 174 , diu “als vo ltants de 1 6 5 0 ”; Aym ar seg ue ix

Fig. 2. Retaule major del convent del Bonsuc- cés (desaparegut) Barcelona. Fotografia; Institut Am atller d ’Art Hisp ànic. Arxiu Mas.



L'ESCULTOR GUIXOLENC DOMÈNEC ROVIRA (1608-1678)

que el corresponent a lsGoigs seria el més antic

i, possiblement, la qualcosa podr ia reproduir el retaule original deRovira.28 Aymar reprodueix el gravat del segleXVIII,29 obra del conegutgravador Ignasi Valls, i

un al tre amb unes l leugeres modificacions pelque fa al del segle XVIII,gravat per Ignasi Valls ique diu que és de principi del segle XIX.30 Algravat de Valls es fan

paleses unes modificaci

ons al retaule, les qualsestem d’acord amb Fonti Cussó que responenal gust de mitjan segleXVIII, i possiblementsigui dels voltants de1742, quan es fa el tras

llat a la nova capella ambgran s ol em nit at. 31

Tipològicament respon al t ipus de retaule tabernacle amb unareduïda estructura arquitectònica destinada a situar la imatge a laqual es dedica i , com aquest , acostuma a encimbellar-se amb unàtic.32 Com h em esm en tat, per m os sè n Josep Mas sabe m que el p edestal era de pedra, la resta fusta. Consta de sòcol, damunt del qual

l’arcada es recolza en columnes d’ordre jònic que creen més d’un

Fig. 3 Gravat del retaule del Sant Crist (desapa regut). Extret dels Goigs. Sant Jeroni de la Murtra Reproduït a Font i Cussó, J., La Voz de Badalona

N° 363, 1965 i a 62 articles, 1980, p. 178.

28 FONT I CUSSÓ, 198 0, p. 178.29 AYMAR I RAGOLTA, J., El M on estir de San t Jero ni de la Murtra. Diputació Barcelona/

Ajuntament Badalona, 1993, p. 45.30 AYMAR I RAGOLTA, 2010, p. 79.31 FONT I CUSSÓ, 198 0, p. 176-1 77 .32 PALOMERO PÀRAMO, J., El retablo sevillano del Re nacim iento: anà lisis y evolución

(1560-1629). Diputación, Sevilla, 1983. Com diu aquest autor, fou molt emprat pels retaulistes sevillans dels segle XVI i XVII, però la seva formulació definitiva es deu a




Fig. 4 Gravat d’Ignasi Valls. Retaule del sant Crist. Sa nt Jeroni de la Murtra. Pub. a Barraquer, Los religiosos en Cataluiïa durante la primera mi-

tad del siglo XIX, IV, p. 496.

pla. A l’arcada i de baixa dalt: mesa, grades i la

imatge del Crist, acom p an y ad a de Maria i san tJoan, és a dir, és un Calvari i que, segons Font iCussó, consta documentalment que hi eren alsegle XVII.33 El que no

p o d em saber, ja que esdesconeix el contracte,és si aquestes són obrade Rovira. L’àtic am b elfrontó trencat i elementsornamenta ls corbats ésla part més dinàmica del

retaule. Uns angelets, damunt el Crist, semblensostenir el drap de la Verònica i, recolzats en lesvolutes dels extrems, unsàngels sostenen símbolsde la Passió de Crist: la

llança i l’esponja. Fonti Cussó en fer esment

del seu trasllat a la nova capella, més espaiosa que l’anterior, cita

els benefactors que contr ibuïren econòmicament a la construcció

d ’aq ues ta nova c ape lla.34 Cap d ’ells no p er ta ny a la família Enveja.Al frontis de la mesa d’altar, hi figura una inscripció que diu: “Ver- dadero retrato de la milagrosa imagen del Santo Cristo que se venera

en el insigne m on asterio de San Geronimo de la Murtra. Barcelona. ”Al damunt de la mesa i sota el Crist, s’hi ha col·locat un sagrari,novetat destacable i que accentua el caràcter de retaule tabernacle.Altres són la desaparició de Maria i Joan i al seu lloc dos angeletsamb candelers i l’enriquiment ornamental de tot el retaule, des deles cartel •les del sòcol a les m od ific acio ns de l’àtic. Tant els ang ele tsamb els candelers, com els bellugadissos de l’àtic allunyen aquest



L’ESCULTOR GUIXOLENC DOMÈNEC ROVIRA (1608-1678)

retaule del seu caràcter de Calvari. Si bé els que són a la part central segueixen sostenint la imatge de la Verònica, que ara sembla

una pintura, els dels extrems recolzats en les volutes són uns moguts angelets, sens cap símbol de la Passió. Encimbellant l’àtic, elsol com a simbolisme de Crist. 1completen la nova concepció delretaule també a l’arcada on hi ha el Sant Crist, cortinatges al gustdel XVIII. El de principi del segle XIX, publicat per Aymar, nomésofereix una petita diferència amb aquest del segle XVIII que corres

pon als angelets. Els que es tan a la fornícula del Crist no es recolzen

sobre cartel •les i tocant al fust de les columnes, sinó que són sobreles grades de l’altar i totalment exempts. Sostenen uns canelobresm és vistosos i un a coro na d ’esp ines .35

- EL RETAULE DEL SANT CRIST DE TEIÀ fou contractat perRovira el 15 d’abril de 1659. Jurats i obrers posen la condició quesigui igual al del temple del monestir de Sant Jeroni de la Murtra,

“excepto lo pedes tal que allí és de pedra y aquí ha de ser de fu s ta ”, per 180 Ll. B.36

- Entre el 1644-1658, contractà amb el fuster de Canet, SalvadorAlié, EL RETAULE DEL ROSER DE ST. VICENÇ DE LLAVANERES(avui Montalt) pel p re u de 800 Ll. B.37

- EL RETAULE MAJOR DEL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS ha estat acuradament estudiat per Lluís Esteva i Cruanas, enl’estudi a ba ns es m en ta t,38 arra n de tro ba r el contra cte, estu di qu einclou referències de treballs anteriors sobre el retaule. Especialment interessants són els relatius a les figures dels àngels del basament i la seva pròpia opinió. Du a terme una descripció del retaule

basant-se en el contracte, i f inalm ent explica les seves vicissituds

posteriors, que fo n am en ta lm en t afecten la iconografia. Per tant,ens l imitarem a donar algunes opinions pròpies.Contractat el 26 de novembre de 1657, era un gran retaule com

es detalla al mateix contracte: alçada, 73 pams i amplada, 39 i, com

3 5 AYMAR I RAGOLTA, 20 10, p. 79 .3 6 Arxiu Parroquial, Co ntra ctes 1 6 2 5- 1 6 74 , fol. 28 (AHCB a: MAS, JOSEP, Note s

històriques del Bisbat de Barcelona, XXV, fol. 14. Referenciat per MADURELL, J.M., L’art antic al Maresme (...). Mataró: Ed. Caixa Estalvis Laietana, 1970, p. 128.




que per a la realització de l’obra es preveia que fossin necessarisvuit anys, cosa que comportava que fos obra de taller, es posa a

disposició de Rovira la casa i l’església de Sant Joan per treballar-hi.Serà també lliure de taxes. Ambdues coses són habituals quan estracta de grans retaules i així fou, per exemple, en el retaule de Palafrugell, obrat per Pau Costa.39 Però l’obra del retaule es perllongaràmés enllà d’aquests anys, perquè tampoc no se l i pagarà puntualm ent. Prec isam ent el contracte és molt meticulós am b pa ga m en tsi obra . Es diu qu e qu an no se li pugui pagar, p er m an ca de peix,40

la quantitat corresponent d’un termini, en tal cas s’ha d’allargar eltemps de fer l’obra i, en cas contrari, si Rovira ha rebut més quantitat que la feina feta, o haurà de continuar-la més ràpid o l’hauràde realitzar al seu càrrec. Si Rovira mor abans de finir el retaule, sónobligats a acabar -ho, el seu he reu i oficials. Q ue da clar de q uin a partno es complien els compromisos: l’obra s’allarga i a Rovira li costaaca bar d e cobrar. Al test am en t, redactat gairebé tres anys ab an s del

seu òbit, el 6 d’agost de 1675, en fa referència “del quem deuen en la vila de Sant Feliu” que vol destinar a misses d’aniversaris anuals per a ell i tota la seva família.41

La traça, com refereix Esteva, esmenta que li lliuren a Rovira elSr. Abat i jurats. Però s’afegeix una cosa que ens sembla important,i és que Abat i jurats li donen facultat a l’escultor per a dur a termequalcuna modificació si li sembla oportú i creu que millorarà l’obra.Certament era lògic que així fos, ja que Rovira era llavors un escultor amb molts anys de professió i acreditat per obres importants.

Acompanyant la descripció del retaule hi ha un esquemad ’aque st, ob ra d e Pere Trijueque, a p artir d ’un esbó s d ’Esteva.42 Ésdifícil fer un esquema absolutament fidel, perquè el contracte, toti que proporciona mides de parts del retaule, no les dóna de totes.Però sí que, d’acord amb el que es diu al contracte, no creiem quees mantingui l’horitzontalitat com es veu l 'esquema, sinó que estrenca al carrer central que s’endinsa en el següent. El que es fa al’esquema és donar la mateixa alçada al “padestral p rim er”, coms’anomena el bancal al contracte, que als dos cossos això mai és

39 PÉREZ SANTAMARÍA, A., 1988, documents 277 i 278, p. 592-596.40 El tribut del peix era la forma m és habitual de pa ga m en t de retaules i altres tipus

d’obra religiosa al llarg de la costa catalana. Per exemple: Palafrugell i Cadaqués.41 Al testament, també hi figuren altres llegats per a misses. El més quantiós, perquè




així. El bancal té molta menys alçada. El contracte dóna l’alçadade les columnes “del prim er cu erpo”, 11 pams, i per tant l’alçada

del bancal ha de ser bastant inferior i el sagrari, que ha de tenir 13 pam s, ha de sob repassa r el bancal i end insar-se de form a visibleal primer cos i la fornícula de Nostra Senyora, que és la principal,i per tant la de major grandària, s’haurà d’endinsar al segon cos ifinalment la de Sant Feliu ho farà a l’àtic.

El peu de pedra, o sòcol, es farà de 10 pams, de pedra blanca deGirona, jaspi de Tortosa i negra de Barcelona i és aquí on s’han de

col •locar els “vuit m in y o n s” o angelets. Esteva afirma qu e el prim erque atribuí a Domènec Rovira aquestes figures com a peces delretaule major de Sant Feliu fou Joan Ainaud i com a tals figuraren al’exposició que el mateix Ainaud organitzà, a càrrec de la Junta deMuseos, el 1956. Esteva, a més de relatar les vicissituds dels “minyons”, inclou unes fotografies en què creiem que es demostra quedels vuit, dos, els d’alabastre, són obra del mateix Rovira, mentre

que els altres sis, de menys qualitat evident, són obra del taller, laqual cosa apuntava ja Joan Ainaud i, si hi havia qualsevol dubte, elcont racte l’ha esvaï t.43

La dauradura del retaule es farà molt més tard, 1750, a càrrecdel daurador Ambrós Colobrant i, en descriure el retaule, efectivament, es constata que es manté el re taule pràcticament igual ,emperò, a partir de 1752, es farà un nou sagrari, al qual seguiran

altres canvis.44Barraquer i Roviralta farà una breu descripció de la seva estruc

tura i iconografia d’acord amb els seus records d’infantesa i el queli expliquen familiars. El que volem destacar és la manera de començar-la. “El altar (mayor) es de mal gusto, com enzado a trabajar en 1657 por Dom ingo Rovira (,..)”45.

- RETAULE DE LA SANTA CREU I LA MAGDALENA, per a l’església par roq uia l de Figu eres.46 Es co nt rac tà a Ba rcelona el 18 demaig de 1665, entre els germans Miquel, prevere i beneficiat de la

43 ESTEVA I CRUANAS, 1 99 2, p. 14 5-1 49 . I el contra cte tam bé d em ostr a que els cinc baixos relleus d'alabastre atribuïts al retaule no hi poden pertànyer.

44 ESTEVA I CRUANAS, 1992, p. 158-160.45 BARRAQUER I ROVIRALTA, C., Las casas de relig io sos en Cata luna durante el




capella, i Rafael Grimosachs, ambdós ciutadans honrats de Barcelona, i els esculto rs D om èn ec Rovira i el seu g en dr e Miquel Llavina.47

L’ordr e salom ònic , c om diu Martín Gonzàlez, es va imp os an t aEspanya des de mitjan segle XVII, tot i que la posterior publicacióde l’obra de Caramuel el 1678 tindrà un gran ressò a l’arquitectura barroca espanyola .48 És el m ateix per a Catalunya. Mar tinel l considera que l’ordre salomònic es fa habitual també des de mitjan segleXVII, i el tro ba re m , en p ri m er lloc, a faç an es .49

La traça es lliura als escultors i el contracte detalla molt el que el

clients desitgen. Ha de tenir tota l’alçada de la capella que es trobasituada sota l’orgue i una amplada de 15 pams.Per la descripció tipològica que es fa en el contracte, seria un re

taule molt semblant estructuralment al del Sant Crist de San Jeronide la Murtra, és a dir, un retaule tabernacle, amb sòcol, bancal, cosi àtic, però, al mateix temps, és també retaule-reliquiari, puix queuna de les seves principals funcions és custodiar una relíquia de laSanta Espina, tot i que no respon tipològicament a aquest t ipus dereta ule50 i aq ues ta relíquia es cu sto dia rà e n un sagrari qu e hi ha al

bancal situat sobre l’altar.L’ordre sa lom òn ic és el del retaule: q ua tre c olu mn es, dos p er

banda , i al mig un relleu am b un a creu am b una glòria. A l’àt ic ial centre, la figura de la Magdalena de mig cos i mig relleu i els arcàngels Miquel i Rafael, sens dubte perquè són el sants patrons delcomitents.

S’han de situar escuts al sòcol, el lloc més habitual, i que possiblement són els dels comitents i a l’àtic, “las a rmas del fundador confo rm e estan dibuxades en dita tra ssa”.51 No sab em si es refereixal fundador de la capella o les seves advocacions.

Per a finir amb aquesta obra, com que no es tracta d’un retaulede grans dimensions, els escultors el realitzaran al seu taller. Emperò el contracte, co m molts altres en aq ues t cas en qu è s ’ha de po rtar

força lluny,52 de Ba rcelona a Figueres, especifica co m s ’ha de fer el

47 Miquel Llavina, a més de contractar obres amb Domènec, serà procurador seu. Vegeu: AHPB, Güell, Josep, not. núm. 811, 43, 1675, fol. 98.

48 MARTÍN GONZÀLEZ, 1993, p. 11-13. També destaca obres anteriors a 1650 que ja són d’ordre salomònic, la primera el retaule major de l'església dels jesuïtes de Granada, op. cit., p. 93.

49 MARTINELL, 1961, p. 53-54.50 Per a descripcions del retaule-relicari a: MARTÍN GONZÀLEZ, 1993, p. 18 i

PALOMERO PÀRAMO, 1983, p. 97.



L’ESCULTOR GUIXOLENC D OMÈN EC ROVIRA ( 16 08 -1 67 8)

trasllat: pe r via m arí tim a fins a la platja d ’A rm en tera “o en altre que millor convinga per desembarcaria y ab m és facilitat y manco gasto

se puga aportar en dita vila de Figueres”.55 1com que es preveuentotes les contingències, si el retaule es perd, els escultors l’haurande torn ar a realitzar al seu càrrec, co m tam bé ho seran les desp ese sd’anar a Figueres a assentar el retaule.

- RETAULE MAJOR DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ARBOÇ,retaule realitzat entre 1670-1681, contractat conjuntament amb el

seu nebot, Domènec Rovira II, que serà el que el finirà.54 Les fotografies d’arxiu permeten només un estudi parcial, ja que, si bé n’hiha una de tot el retaule, les corresponents als detalls són insuficients, puix que és un retaule amb molta riquesa escultòrica i no es

pot arribar a gaire detallisme en les seves parts im portants, com ésel cas del sagrari, i es fa difícil concloure en diverses ocasions sobrefigures, relleus o altres elem en ts. L’ab sè nc ia de co nt racte e ns privad’informació sobre materials i altres aspectes.

Retaule clarament salomònic, com correspon a les dates de realització, cobreix i s’adapta a la capçalera del temple, amb els cossoshabituals: sòcol, bancal, dos pisos i àtic. Es palesa la impressió demobilitat, pe r la curvatura, les colum nes salom òniqu es, els frontonstrencats i la riquesa ornamental que impera en tots els elementsarquitectònics: columnes, entaulaments i frontons. Al voltant de lesespires de les columnes hi ha tots elements simbòlics que s’hi poden trobar en aquest tipus: pàmpols i raïms eucarístics, angelets iaus. 1per a tot el retaule hi ha una gran invasió de putt i, especialm en t n om br os os a la cúpula qu e en cim bell a sa nt Julià i a l’àtic. A lavegada, les colum nes que sep aren els carrers i creen diferents planscontribueixen a destacar el carrer central que trenca totalment l’horitzontalitat dels pisos, a partir del potent manifestador sobre elqual s’obre una gran fornícula, on se situa el titular.

El sòcol és de pedra noble o marbre. Hi ha ornamentació, putti i dos atlants. Envers aquestes, creiem que podem dir que des del

punt de vista iconogràfic són al •legories de virtuts i que són obra deDomènec Rovira II. A la conclusió que són virtuts ens hi ha portat elde la no stra dreta (carrer Epístola), que ha de ser la virtut de la tem-

prança i l ’h em identificat per l’atribut del gerro d ’aigua. En el cas de




l’altra, com que no es pot precisar el possible atri

but que porti, no es d eduïble quina de les altresvirtuts cardinals serà.L’atribució al nebot, Rovira II, la fem per la sevarelació estilística ambels atlants del sòcol del

retaule m ajor d ’Alcover,contractat per FrancescGrau i Domènec RoviraII: tant en el modelatgede la mateixa figura, comen les posicions de braços i mans com en els es

cassos detalls que la fotografia ens permet copsar.I en el cas de l’altra virtutse ns e identificar sí que hiveiem a la dreta de la figura un escut a terra, talcom són i situats al ma

teix lloc, com el de les figure s d ’Alcover, i en les virtuts, figures molt se m bl an ts ta m b é delssepulcres dels germans Girón de Rebolledo, obres dels mateixosescultors.55

La imatge de sant Julià creiem que és de Domènec Rovira I, aixícom la Immaculada, tot i que les dues figures s’han apropat al barroc salomònic, especialment la segona, si les comparem amb sant

Pau i la Im m acu lada del Bon Succés. S ant Julià no ap un ta m ov im en tamb la cama dreta com sant Pau sinó que sembla posar-se en marxa, l’hàbit monacal és més ampul·lós que les robes de l’apòstol ireferint-nos a la Immaculada aquesta uneix a l’ampul •lositat el clarmoviment de les robes. Totes dues són figures de qualitat. I el mateix deduïm de parts dels relleus amb la vida del sant que podemveure.

Fig. 5 Retaule major de l’església parroquial de San t Julià (d esa pa reg ut) L’Arb oç (Tarragona). Fotografia: Institut Amatller d’Art Hispànica. Arxiu Mas.



L’ESCULTOR GUIXOLENC D OMÈ NEC ROVIRA (1 60 8- 16 78 )

Pel que fa a la iconografia , sant Julià s’ha

rep re sen ta t com a fundador amb l l ibre i bàcul, pe rò la l legenda del san tconté episodis d’a l t ressa n ts 56 i la in d u m en tà ria amb el que el veiemal retaule correspon a la

darrera e tapa de la sevav id a .57El gran manifes tador

és de l t ipus de tor re am bdos cossos, e l superior

poligonal co m el del retau le d ’Alcover.58 Al cossuper ior h i ha a l te rnança de pares de l’Esglésiai profetes. Es veu, concre tament , un de l pa res

Fig. 6 Detall del retaule major de l’església par- i el profeta Moisès ambroquial de Sant Julià. L’Arboç (Tarragona). Fotogra- les Taules. Aquesta U n i ófia: In stitut A matlle r d ’Art H isp àn ic . A rxiu M as , r a .

de la p rengurac io eucarística de l’Antiga Llei i

amb la Nova és molt de l gust de temes eucar ís t ics .

ATRIBUCIONS

Una figura de sant Benet que es conservava a la sagristia de l’església de l’antic monestir fou atribuïda per Martinell també a Dom èn ec Rovira en un articl e59 del qual Esteva r ep rodu eix b o n a p ar t.60

Martinell fa l’atribució “per la perfecc ió tècnica , ostensible en els plegs del ropatge (...) Igual o superior perfecció tècnica es pot veure també a la testa i mans, resoltes amb coneixement de l’anatomia i les

56 RÉAU, L., Iconografia del arte cris tiano. Iconografia de lo s santo s, G-O. Barcelona: Ed. Del Serbal, 1997, T. 2/vol. 4, p. 212-214.

57 FERRANDO ROIG, J., Iconografia de los santo s. Barcelona: Ed. Omega, 1950, p. 162-163.




bones no rm es escu ltòriq ue s”6Í ila relacionà amb la que Llam-

bert Font li referia en un a lletra:“Llam bert Font (...) ens parla d ’un d ocum en t en el qual s ’afir

ma que la parròquia de Sant Feliu de Guíxols encarregà a mestre

Rovira la escoltura de la im atge de N.P. San Benito’’62. Nosaltres

hi estem d’acord i volem afegir que tant el posat del sant,com la caiguda de la roba delseu hàbit , com les ampul •losesmànigues, recorden molt la figura del s an t Julià de l’Arboç. Lama la sort d ’aqu est escultor arri

b a fins al pun t que la fotografiade sant Benet que reprodueixEsteva en aquestes pàgines éstambé perduda.

Com hem dit a la introducció, el fet d’estudiar unes figures d’atlants que atribuírem

també a Rovira I ens apropàa aquest escultor. Es tracta dedues figures clarament atlantsque considerem Al • legor ies de Virtuts. Els datem vers 1640-50ca., és a dir, durant els anysen què l’escultor treballà a San

ta Maria del Mar.Es tracta de figures en fusta policromada, d’una alçada de 147

cm. 1que d am un t la testa ten en un coixí, com si fos un barret, i quesubstitueix l’habitual capitell , per la qual cosa esdevenen bastantoriginals. Les seves esquenes, que no es veuen a les fotografies, demostren que no eren totalment exemptes, s inó adherides a un pla.

Fig. 7 Sant Benet (desaparegut). Atribució a Domènec Rovira. Sagristia església Antic monestir de Sant Feliu de Guíxols. Pub. a Esteva Cruanas, “El retaule De l’escultor guixolenc Domènec Rovira el Major (1657-1678), p. 181.




Mesures, coixí, tractament de les robes i policromia ens indiquenque corresponien a la mateixa obra.

La raó de creure que són virtuts, possiblement virtuts morals, ésla seva actitud de devoció, puix que no tenen cap altre atribut i, amés, la virtut és el simbolisme més habitual a atlants i cariàtides al

per íode en què foren esculpits.A l ’atlant/v irtut 1 l’escultor ha posat especial cura al cap. El seu

rostre és molt expressiu i sembla concentrat en alguna cosa que ligenera admiració o devoció. La llarga barba, ondulada com el seu

cabell , l i generen una aparença venerable. El tors nu posa de manifest domini anatómic per part de l’escultor i la postura i plegat delmantel l tenen influència clàssica, s i bé comença a mostrar-se barroc en el plegat diagonal de la part frontal. Es tracta d’una figura degran qualitat i el seu cap pel que fa als trets com el tractament delcabell ens recorden el del sant Pau de Santa Maria del Mar.

L’atlant 2, que centra la seva mirada en un lloc determinat, té el

mateix tractament del cabell , però el rostre més jove i sense barbafa que no sigui tan identificable amb el sant Pau, emperò el mantellque l’envolta i que cau pel braç dret és de disposició més clàssicaqu e el de l’atlan t 1 i m és similar en el tra ct am en t dels plecs al de laimatge de sant Pau.

L’esculpit de les man s, en tots dos, pe rò e sp ec ial m en t en l’atlan t1, recorda també el de les de sant Pau.

No per tanyen a cap de les obres de Rovi ra fins ara “conegudesvirtualment”, o per fotografies o per documents. Potser algun diaho sabrem.

L’INVENTARI DE L’ARTISTA

L’inventari de la ca sa a m b tres portals, a la plac eta B asea, c an to

nada amb el carrer Jover de Barcelona, molt propera a Santa Mariadel Mar, on hi tenia el taller i l 'habitatge es durà a terme pocs diesde sp ré s de la seva mort, el 10 de no ve m br e de 167 8.63

Hi consta el deute que tenia encara la Universitat de Palafrugellam b l’escultor, 1.000 lliures, per obre s d ’escu ltura qu e Rovira haviareal i tzat . Evidentment no es conserven, però tampoc no s’ha tro

bat, a lm enys fins ara, docum entac ió de l’obra. Ja no es fa referència



L’ESCULTOR GUIXOLENC DOMÈ NEC ROVIRA (16 08 -1 67 8)




al deute que tenia el monestir de Sant Feliu, del qual hem fet es

ment, perquè es devia haver satisfet .Voldríem d esta car qu e tan t a les sales co m a les ca m bre s hi tenia pintures en n om bre relativament elevat per no ser noble i tam bé,tot i que menys, escultures.641també es fa palesa la seva afició alsgravats, q ue li eren útils des del pu nt d e vista profession al, per ò que,a més, l i ornamentaven la casa.

Tenia un total de 26 pintures, de les quals 14 eren de temes profans, totes paisatges, 10 de tem àtica religiosa i unes altres dues

de les quals no s’especifica temàtica. És també interessant la sevadistribució. A la sala predominen els paisatges, 12, enfront quatrede temàtica religiosa; a la resala es troben equilibrades, dos i dos,mentre que a la cambra totes quatre són pintures religioses. A lacambra hi ha també “una dotzena de quadrets (...) ab sas estampas”, tres imatges de Nostra Senyora del Pilar, una de plata de Nostra Senyora de Montserrat i un nombre important de peces d’orfebreria ,

la major part joies. En una segona cambra hi ha els “dos quadros”sense especif icar , en una tercera, 27 quadrets amb estampes, unaescultura de la Verònica de tres pams i una Nostra Senyora de dos

p am s i mig i en la quarta , un retaule de Sant Mique l p intat i daurat.Al que an om en en estudi, a part de roba diversa, que també hi ha

a altres cambres, hi havia reliquiaris, una figureta d’un “jesuset” i unaltre Jesús de quatre pams.

Hi havia també llibres: alguns religiosos, un de la Vida de Sant Benet amb es tampes , Cròniques de Sant Francesc i un altre del móndel camp: Agricultura, de fra Miquel Agustí.

Com a conclusió: uns “minyons” o angelets del sòcol del retaulede Sant Feliu de Guíxols, escasses fotografies d’arxiu de part de lesseves obres, uns gravats, quatre contractes i algunes informacions

documentals més, notarials o parroquials, i , f inalment, algunes atri bucions constitueixen avui el llegat d ’un escultor D om ènec Roviraque t ingué un elevat nombre de comandes.

64 Ens sem bla molt interessant, en referència a aqu est tem a, l’article de MARIÀ




L'AFER r -5 ADEMONT: UN CONFI "TE

ENTRE CAPELLANS ■-ARES DE

PALAMÓS AL S ;LE XVIII



RESU M: El tu rbu len t i accid enta t en te rra m en t d ’ A n to n i C asadem ont, un m od est sabate r de Palamós, encengué la guspira d'un conflicte latent durant decennis entre els capellans de l’església parroquial de Santa Maria de Palam ós i els fra re s a gu stins del co nve nt de Nostra Senyo ra de Gràcia. L’abu nd an t docum entac ió que hi ha al Servei de l ’ A rxiu M unic ip al de

Palamós, com pleme ntada am b al tra de procedència diversa, perm eten reconstruir els fe ts de man era m olt fidel, exp osa r els m otiu s del conflicte i detallar els co stum s i rituals d'en - terram ent dels parroquians i dels frar es de P alamós a f ina l del segle XVIII.

PARAULES CLAU: Antoni Casademont, convent dels agustins, Palamós, església parroquial

de Santa Maria, Joan Caner, Nostra Senyora de Gràcia.

UN FUNERAL ACCIDENTATEren les vuit del matí del dia 8 de març de 1785. Francesc

Pons, el pare pr ior del conv en t de No stra Seny ora de Gràcia , ac o m

p any a t de cinc frares de l’o rde cam in av en de p re ssa carrer avall

mentre s’escoltava el repicar de les campanes de la parroquial .

Era el senyal que convidava els feligresos a afegir-se a la seqüela

dels funerals d ’Antoni C asa de m on t, un m od es t sab ate r de la vila.La comunitat de preveres de l’església i els frares agustins encap

çalats pel reverent Bonaventura Capdevila es dir igiren, com era

cos tum , a la cas a del difunt p er a extre ure el cadàver. A mb el cos a

les espatlles la processó s’aturà a la plaça de la vila, el lloc triat per

a fer la pr i m era absolta . Mentre la com un itat de prev eres de Santa

Maria s ’inclinava cap a la parroq uial, els regulars ag ustin s ho feren

en sentit contrari, cap a llevant, on hi havia el convent. Els familiars dels difunt i portadors del cadàver també donaren l’esquena

a l’església i s’agenollaren darrere dels frares. Una remor general

començà a estendre’s entre els convocats. Les pr imeres queixes

i crits de disconformitat es convertiren en insults i desqualifica

cions que es l lançaven tant e ls part idaris dels capellans com els

dels frares. En pocs minuts, la cridòria acabà ofegant el cant de




del vicari general”, al

tres deien que el difunt

“havia de ser conduït a

la parroquial”. Tots dos

bàndo ls s ’enfron taven

per em p or ta r -se el fère

tre del difunt i celebrar

els oficis pertinents al

seus temples respectius.La indignació fou ma

jor en tre els pa rro qu i

ans quan des de l con

vent baixà un al tre frare

amb capa pluvial i amb

creu a l ta d isposa t a em

portar-se el d ifunt capal convent. El reverent

Capdevila escr idassà els

f rares manant- los que

la creu i el seu portador

tornessin al convent. Es

p roduïren les p r im eres

empentes entre uns i a ltres , f ins a ta l punt que molts ass is tents temeren ser iosament per

la seva integritat. Antoni Casademont, fill i hereu de l’altre Antoni

Casademont d i fun t , c r idava amenaçant que no accep ta r ia cap in

tromissió en el funeral del seu pare i que si es donava el cas no

tindria respecte ni a capellans ni a frares. Gertrudis Mascort hagué

de treure arrossegant de la plaça son marit , Joan Matas, marinerde 76 anys, que a pesar de la seva vellesa se les tingué amb els

frares i estigué a punt d’estomacar-ne algun. Els que portaven el

mort no volien deixar-lo, i estaven disposats a conduir-lo al con

vent fos com fos. Francesc Prats, àlies Xesc, i altres partidaris dels

capellans ja estav en a pun t de t irar el capot a terra i pr en dre per la

força el cad àv er p er a condu ir-lo a la parroqu ial. Veient el rev erent

Fig.l Plaça de la Vila, escenari on tingueren lloc els aldarulls de la translació del cad àve r d ’An toni Casademont.



L’AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVII!DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

convent notificant els fets i aixecant una protesta a Bernat Parer,

notari reial i públic de la vila de Palamós, allí present.1(fig. 1)

La com m oció d ’ànim s esdevingu da el matí de l’en terr am en t delvell Casademont posà en evidència una forta divisió i partidisme

entre els habitants que donaven suport a la posició dels frares agus-

tins i els que prenien part a favor dels capellans de la parròquia.2

Dies després de l’enterrament del difunt Casademont es conti

nuaren registrant discussions pujades de to i enfrontaments públics

entre partidaris i detractors. A tall d’exemple, hi ha notícies d’una

baralla al bell mig del carrer Major entre Marià Ribot, Manel Bassó iFrancesc Alabau, del bàndol dels frares, contra Pere Vilar, partidari

dels capellans. Una altra entre el mateix Manel Bassó i Esteve Cadi

ra amb Sebastià Tuèvols i Pau Botet, aquest cop a la plaça de Sant

Pere.3 Més forts foren els en fr on ta m en ts verbals e nt re Maria Ribot,

per una banda , i Mar ia Alaric i l’hereu C asadem ont, per l’altra . Fou

tan forta aqu esta d arrera discussió que oca siona ren un gran aldarull

i escàndol públic que els portà a comparèixer davant del subdelegat de Marina, qu e h agué d ’intervenir per a asso sseg ar els àni m s.4

Notòria fou tam b é la butlla pública en ple carrer Major en tre Maria

Tolosa i Antoni Casademont fill, recriminant-li que havia enganyat

el seu m arit en fer-li signar el req ue rim en t en treg at a l’Aju ntam ent(del qual parlarem més endavant). Podríem continuar, ja que en

diferents documents apareixen descri tes més d’una vintena de dis

putes i baralles, la majoria d ’elles al carrer Major o a l’antiga plaçade l’Arena.

També hi ha documentats a lguns enfrontaments previs a l de

safortunat enterrament. El més rellevant fou el protagonitzat pels Morets (com eren anomenats els membres de la família Moret), ci

rurgians i partidaris de la comunitat de preveres. Les seves baralles

públiques am b Manuel Huerta i am b el frare Verneda eren conegu

des perquè s’ultratjaven sense cap pudor enmig del carrer. Un diade novembre de 1783, Salvador Moret agafà l’espasa de casa seva

1 SAMP, Prim era articulada de la reverent com un itat de Palamós sobre l ’afer Casademont dirigida al Bisbe de Girona, 1785. Fons de la Comunitat de Preveres de Santa Maria de Palamós, capsa 2. SAMP.

2 SAMP, ibídem.3 SAMP, Note s del recto r sobre els adversants del requerim en t Casadem ont, 1785. Fons




i enfilà cap al conventdisposat a “passar-li l’es

p asa per les t r ip es” a un

dels frares. Afortunada

ment fou aturat pel seu

germà a poques passes

del convent .5

EL REQUERIMENT

CASADEMONT

A pesar que la redac

ció del testament del di

funt Antoni Casademont

on especificava l’elecció

de sepultura al convent

del agustins no deixava dubtes, els capellansacusaven familiars pro

pers d ’haver coaccionat

el moribund que en vida

sempre havia manifes ta t púb licam ent la seva vo

luntat de ser enterrat a

l’església parroquial. Fins i tot el rector Josep Frigola en un correu

envia t al vicari general acu sav a el notari Berna t Parer d ’have r influït

el tes tam en tar i en la seva dar rer a voluntat: “Lo notari est en tots los

assumptes de la comunitat es estat contrari dels capellans i sempre

propic i dels fra re s .”6 (fig. 2)Antoni C asa de m on t fill, davant de les contin uad es increpa cions i

amenaces d’alguns capellans i partidaris seus, presentà un requerim e n t a l’Aju nta m en t pe r a sol •licitar el seu arbitri. En aqu es t d oc u

ment, datat el 13 d’abril de 1785, reiterava el dret a la lliure eleccióde sepultura del seu progenitor sense cap ingerència externa. De-

Fig.2 R equerim ent d ’Antoni C asad em ont fill dirigit al Magnífic Ajunta m ent de P alamó s, 13 abril de 1785 (SAMP).



L’AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIIIDE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

nunciava que, com a conseqüència d’haver enterrat el seu pare a

l’església conventual de Nostra Senyora de Gràcia sense passar per

la parroquial, tant ell com els seus familiars foren reiteradamentmolestats i injuriats pels reverents protectors de la comunitat de

preveres. També aprofita per a queixar-se que les despeses dels que

decidien enterrar-se a l’església del convent eren molt elevades,atès que havien de fer tots els pagaments per duplicat. Confessavano entendre que s’haguessin de satisfer els “pag os consequen te de

las propinas, distribucionesy emolumentos de estilo ” a l’església p ar

roquial, i m és te nin t en co m pt e qu e aq ue sta no es feia càrr ec del difunt. Finalitza el re qu erim en t de m an a nt al consistori municipal que

prengués par t en l’assum pte , a favor d ’uns o dels altres, ac lam ant

la necessitat que tothom tingui la llibertat d’escollir. En paraulesdel mateix Casademont: “Tal precisión no tiene ni puede tener otro

objeto y mira que la de imped ir a lo men os indirectam ente la libertad

tan recomendada (...) a los fie le s el pu nto de elección del lugar de sus

sepu lturas a unque sea en iglesias de regulares y a querer vejar a los m ism os vecinos y parroqu ianos de Palamós con duplicados oficios

funera les en ambas iglesias parroquia l y sepulcral. ”7

La súp lica es p resen tà a com pan yad a per m és d ’una vu i tan tena

de s ignatures de palamosins . Entre e ls personatges més notables

que a pa reix en com a signataris, hi havia el fuster i enta llado r Josep Alabau, els escultors Ignasi i Joan Espinet, l’apotecari Nicolau

Vilaret, el ta pe r Ja u m e M untaner, el m es tre d ’aixa Seb ast ià Baguer,els Badia que eren mariners i corsaris, el patró Joan Matas, el cirurgià Llorens Taixò, el teixidor Pau Ribas, o el sastre Joan Pasqual,

entre molts. És curiós constatar com entre els signataris no hi ha

gaires pescadors, bracers o pagesos. Els adscrits formaven part

d’un col ■lectiu de gent amb oficis més lliberals, fins i tot artistes iartesa ns especial itzats .

L’Ajuntam ent respongu é am b un co mu nicat que aqu est as su m pte era particular, propi i no públic. Per tant, no devia ni volia sostenirles disputes dels particulars d’aquesta vila i menys en plets que no

fossin de pública utilitat. La resposta acabava expressant la poca

commoció que havien causat les s ignatures que acompanyaven els

7 Antoni Casademont denuncià també els fets a la cúria eclesiàstica de Girona.




requer iments : “Tampoco le mueva la multitud de fir m as p uestas al pie

de dicho recurso porque ama s de ser captadas nunca puedan hacer de

utilidad pública aquello que es de utilidad privada. ”Un cop llegit el requeriment se’ns plantegen dues qüestions: sa

ber si l’església s ’aprofitava dels drets parroquials im posan t cobraments abusius als feligresos que hi escollien lliurement sepultura,

i si, com insin ua el co m un ica t de l’Aju ntam ent, les signatu res qu eacompanyaven e l document foren captades de manera poc t rans

parent. Referi t a les despeses de funerals, quan un s ’enter rava en

la parroquial era obligat sat isfer monetàr iament cadascun dels reverents residents; en al tres paraules, aquests cobraven per a assis

tir als oficis. A això, s’hi havien d’afegir altres partides necessàries

com l’extrema unció, la caixa, el dret de sepultura, el pagament ala confraria i les ofrenes, que incrementaven notablement el cost

final.8 A mitj an segle XVIII els capell ans de Pala mós s ’ajud av en de la picaresca per a cobrar el m àx im possible als seus feligresos. Quan

se celebraven funerals, aniversaris o altres tipus de funcions, si hi

havia algun capellà resident que es trobava malalt o absent, feien

venir en el seu lloc altres sacerdots substituts per no deixar de per

cebre la remuneració que pagava la família del difunt.El 1754 aquesta manera d’actuar fou motiu de queixa dels re

gidors de l’Aj unt am ent. El consisto ri pre ten ia po sar fi a aqu es ts

abusos i envià una interpel • lació als reverents sacerdots residentsde l’església de Santa Maria on se’ ls pregava que no continuessin

substi tuint a l tres sacerdots. Suggerien que en els funerals simples

(de caràcter més pobre i humil) no assist issin més de tres resi

dents junt amb el rector de la referida església, sis en els semido-

bles i que n o m és en els m ajors (aquells a l’abas t de gen t a m b m és

recursos) hi pog ue ssin assistir tots.9 La in ter pe l·la ció justificava

aquesta pe t ic ió expl icant que per a sa t isfer e ls esmenta ts enterraments “es destruïen moltes cases i famílies, obligades a vendre

p rop ie ta ts i m anllevar c e n s a ls”. Això suposava un gran greuge per

8 SAMR Nota de lo que im porta de lo entierro sim p le de J oseph Capella, 5 de juny de1783. Fons de la Comunitat de Preveres de Santa Maria de Palamós, capsa 2.

9 Tant els residents com els substituts assistien a tots els enterraments i funerals tant majors, semidobles o simples augmentant el cost dels qui estaven obligats a pagar les



L’AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

Fig. 3 Fotografia inèdita del convent dels agustins de la primera meitat del segle XX (Col lecc ió particular de Pa lamó s).

a molts part iculars, que havien de posposar el funeral dels seus

difunts, pel creixent nombre de residents.

Per a ente nd re com d ’elevades pod ien arr ibar a ser les desp eses

d’un enter rament anal i tzem breument la fac tura de l ’enter ramentsim ple de Jose p C apella cele brat el jun y de 1783. En el rebut, hi ap a

reix anotada l’assistència dels reverents Frigola, Pallí, Olivós, Serra,

Prats, Gorgoll, Simon, Capdevila i d’altres, a més del claver, fins arri bar a un total de catorze. Cadascun d ’ells rebien 3 sous n o m és per a

assistir-hi. La quantitat final anava en funció de si cantaven, anavena la processó, o feien sonar les campanes. En aquest cas, la família

Capella pagà 6 lliures per la seva assistència a l’ofici i a la seqüela.Però la suma de tot podia arribar a pujar entre 8 i 9 lliures, si s’hi

afegia l’extrema unció, la caixa, la cera consumida durant l’ofici, la

sepultura, la confra ria i les ofr en es .10 Un cost que su po sav a un gran

esforç per a una família sense gaires rendes.




Moguts per la necessitat de prestigiar l’església nova del con

vent amb sepul tures i forçats per la necessi ta t d’aconseguir una

nova font d’ingressos, e ls frares oferiren enterraments a preusmolt més reduï ts . Manel Bassó, un dels signants del memorial

Casademont en una carta del 9 d’abri l de 1785 on es queixava

de l’abús dels costos dels oficis parroquials, “li digué lo pare Prior que enterra nt-se en el conve nt sen so rtiria amb la m eitat m en or.”u

En una reunió informal en la sagrist ia del nou convent entre el

pa re prior i Pere Casanoves, a n o m e n a t Tianus, aquest l i digué que

“seria m és barato (enterrar-se al convent) perque am b to t li costaria

m és de 12 lliures i que la cera que sobraria de l ’enterro serv iria per

les h o n re s”. '2 (fig. 3)L’ab ara t im en t era un a estratèg ia per a ser com peti t iu i pre nd re

una par t de l l laminer past í s que f ins aquel l moment era propie

tat exclusiva de l’església parroquial . Però els agustins es topavenamb un problema. A pesar de l ’abara t iment , e l que vol ia enter

rar-se als agustins havia de satisfer primer els drets a la parroquiali de spr és to rnar a fer el ma teix al conve nt . Per a ser ver i tablem ent

compet i t ius e ls f rares només tenien una sor t ida , manifestar -se afavor de l requer iment Casademont i convèncer e ls parroquians

p e rquè li do ness in el seu suport i e sp e ra r que la súplica fos tam b é

atesa pel bisbe.La comuni ta t de preveres acusava Antoni Casademont de no

actuar per interessos propis sinó aliens, els dels frares regulars.

Aquesta aclamació no era infundada. El pare prior passà per les

cases de mol ts par t iculars per a persuadi r - los que prenguessin

par t pe r l’es m e n ta t C asad em o n t i que signessin el requ er im en t.

Deia que no ho fe ia amb ànim de formar par t i t , n i de commoure

els àn im s dels vilatans als quals se sol •l icitava l’ad hes ió, sinó a m b

l’interès de“propu gn ar el dret de evitar majors despeses en els en

terram en ts y fun era ls, y de defensar la llibertat de tots en el p u n t de

elecció de paratge o lloc de la seva s ep u ltu ra ”.13

11 SAMP, op. cit., N ote s del recto r sobre els adversan ts del requerim ent C asadem ont.

I2 SAMP, ibídem.



L'AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

Després de llegir la correspondència de diversos signataris que

donaren suport a l requeriment Casademont, s’arr iba a la conclu

sió que aquests no mesuraren les repercussions, l’enrenou i les dimensions que t indria aquest afer que enfrontà diferents sectors de

la societat palamosina. Un conflicte que molts no desitjaven i que

temien els pogués portar problemes. Alguns confessaven sentir-se

utilitzats i enganyats. D’aquesta manera ho explicava el mariner i

com erci an t Antoni Mauri en un a ín tima dirigida a la seva dona: “(...)

a ton germà Gorgoll li diràs que immediatament vagi a dir a Antoni

Casademont que t ’esborri del que em va dir que fir m és amb lo regis

trar, que jo me fe ia com pte que no fe ia mal a ningú, lo qual avui he

sabut que jo i altres que havem registrats no som estat ma i amb la

intenc ió de fe r mal als regidors i capellans. No vull esser co nsen tit en

les seves tareyas perque he fir m a t ign or an t.”14 El te st im on i d ’Antoni

Mauri no és aïllat; altres després d’haver signat coincideixen a dir

que havien estat ens ar ro na ts .15

RESOLUCIÓ DE L’AFER CASADEMONT

Després de la visita que féu a Palamós l’estiu de 1785 el bisbe

de Girona Tomàs de Lorenzana per a escoltar per darrera vegada

els dos bàndols enfrontats , redactà una resolució que féu arr ibar

a ambdues parts e l 20 d’octubre de 1785. On, en primer l loc, sesuspenia el decret de Francisco Veray. La seva mala interpretació

fou una de les causes del conflicte. Llavors obligà la comunitat

parroquial de Palam ós a renunc ia r a la p re tensió de sepultar el

cos d ’Antoni C asad em on t. O rde nà qu e tant els capellans co m el

f rares havien de desest imar immedia tament e ls p le ts que tenien

iniciats am b advocats , haven t de pag ar ca das cun a de les par ts les

seves res pe ctiv es d es pe se s, les quals ere n m olt el ev ad es .16 Si algú

14 SAMP, Carta d ’ A n ton i M auri dir ig id a a la seva dona, 2 de maig de 1785. Fons de la Comunitat de preveres de Santa Maria de Palamós, capsa 2.

15 SAMP, Carta del Batlle Manel Bonafont , 18 de juliol de 178 5. C orre spo nd ència General, 1781-1789, capsa 173.

16 Totes les despeses que féu el convent dels agustins per a mantenir els plets sobre




Fig. 4 Frares agustins fotografiats a finals del segle XIX.

es volia fer enterrar en la nova església conventual ja li portaria el

rector , de manera que la parroquial no havia de perdre cap delsseus drets ni oficis. A partir d’aquell moment el frares no torbarien

la comunitat parroquial en la possessió dels seus drets , guardantobediència i respecte a l’antiga concòrdia , la del temps en què

“ex istia lo antich co n ven t”. Això volia dir que els frares no podienim pedi r que e \s cadàvers ïossm p or ta t s am b seqüe la pe r \a comunitat de ía parroquial i celebrar a l’església de Santa Maria els oficis

corresponents. Finali tzats tots e ls r i tuals de consuetud, la mateixacomuni ta t de la pa r roquia l hav ia d ’acompanyar amb processó e l

difunt fins la porta del convent on s’entregaria als frares. La resolució prohibí també als agustins sortir amb creu alta i assistir ells

sols a les pro ce ss o n s e xc ep tu an t el dia de Co rpus Ch risti.17 Això

fou un cop molt dur i tallà de soca-rel totes les pretensions eco

nòmiques de l convent , ja que només l i per tocaven la ce lebrac ió




d’a lgunes honres que s ignif icaven una apor tac ió monetàr ia molt

m ins a i que no ajuda va a pal ■liar les deficiències e co nò m iq u es

d ’un a co m un ita t m o nà st ic a m olt p o b ra .18 (fig. 4)

LA CONSUETUD DE L’ANTIC CONVENT I ELS CONVULSOS

ENTERRAMENTS DEL SEGLE XVIII

En el temps que estava dempeus l’antic convent de Nostra Se

nyora de Gràcia en ca ra que els particulars parro qu ian s po dien lliure

m en t elegir sepul tura i fer-se en ter ra r a la seva església, la pràc tica icon suetu d estava en possessió del reverent “pa rroco ”i per extensió

de la comunitat de preveres. Una concòrdia del 16 d’abril de 1611,

signada pel prior del convent i el rector de Santa Maria de Palamós,

p reservava aquests drets exclusius. El rector cedia al convent les

ofrenes, les presentalles i la cera dels funerals amb la condició que

cada any fessin efectius deu reals a la parròquia. Segons el costum

dels segles XVII i XVIII, que s’observava en l’enterrament dels par

roquians que morien amb elecció de sepultura en l’esmentat con

vent, es practicava un complex, llarg i processual ritual que anava

de la següent manera: pr imerament els difunts eren anats a cercar

a les seves cases pel reverent rector i comunitat de preveres. Eren

conduïts a l’església parroquial de Santa Maria amb tota solemnitat

i seqüela formant una processó funerària. En el temple parroquialse celebrava l’ofici d’enterrament de cos present. Acabat l’ofici i les

ab so ltes ,19 la com itiva es dirigia cap a l’esg lési a del conv en t. A la

seva porta o immediacions es feia la darrera absolta. Llavors a la

seqüela s’incorporaven els frares agustins i de nou retornava a la

18 La so l·licitu d de revo cació de la co nsu etu d basava la seva de fen sa en la butlla de san teda t d’Alexan dre VII que pe rm etia l’enter ram ent de parro quians als co nv en ts sense haver de satisfer totes les pretensions de la parròquia. Però, segons l’opinió dels pràctics del bisbe de Girona, no s'acomplien els requisits principals per a acollir-se a la butlla, només aplicable als convents en què habitaven 12 o més religiosos. Tenia llavors el convent de Palamós no més de nou regulars. Anys després, entre el 1800 i el 1801, el pare prior dels agustins de Palamós, que llavors era Salvador Forn, envià al bisbe de Girona repetides súpliques demanant la ratificació del decret que aprovà Francisco Veray el 12 de febrer de 1785, i la derogació de la consuetud vigent amb la parroquial, reclamant el dret i la raó que els era propi en l’enterrament de parroquians al convent.




parroquial pe r a ce leb rar els res tan ts oficis.20 Després de l’últim

“va le ” s’acompanyava el cadàver a l’església de l’esmentat con

vent on s’entregava definitivament a la comunitat de regulars. Allí

se l i celebraven funcions d’honres, que permetien a la comunitat

de f rares agust ins percebre també propines , emoluments i d is t r i

buc ions segons l’estil i la qualitat dels oficis.

En aquest punt convé fer-se una pregunta: s i tan clara era la

consuetud que delimitava els drets de cada part en els funerals de

parroquians , per què els frares agustins vu lnera ren aq ues ts dre ts pe r a aprop iar-se del cadàver d ’Antoni C asadem on t?

Sembla ser que durant el darrer quart de segle XVIII l’església

parroquial no fou del tot estric te en l’aplicació de la consue tud . Els

anys 1778 amb la mor t de l doctor en medic ina Damià Falsarona

i l’any 1779 amb la defunció de Domènec Vallmanya (malgrat

ser habitants i residents inter ins de la vila de Palamós) deixaren

disposat, el primer, que el seu cos fos enterrat a l’església de Sant

Pere de Pals on tenien sepultura els seus ancestres, i el segon, a

l’església de Sant Martí de Calonge on també tenia la tomba fami

liar. Cap dels dos no passà per l’església de Santa Maria de Pala

m ós a pesar que pod ien h aver es ta t rec lamats p er la seva condició

de parroquians. Tot apunta que el veri table motiu pel qual aquests

cadàvers no passaren per aquesta era evitar e l fe tor i corrupciódels cossos .21 Nom és en aqu est cas podia ser violada la con sue

tud: “(...) va no ser que per fe to r o altras ju s to s m otiu s al parrocho

particularm ent ben vistos aparegués a ell sol o ju n t amb la com uni

tat trasladar amb seqüela des de luego los cossos des de la casa de

dretxura a la iglesia del convent però celebrats en la parroquial dits

oficis o alm en ys u n .”22 Tots dos cadàvers foren conduïts amb creu

alta pel recto r i la co m un ita t de pre vere s d es de la cas a dels difunts

20 Entre d’altres, honres i segones circumstàncies del difunt. Aquesta pràctica o consuetud apareix sense gaires variants, com a forma habitual en diferents partides de 1644, 1645, 1672 i 1674. SAMP, op. cit.. p rim era arti cula da de la reverent co m unita t de Palamós sobre l 'afer Casademunt, dirigida al Bisbe de Girona.

21 SAMP, op. cit.. Primera articulada del padre prior del convento de agustinos de Palamós.




fins als límits de la vila per a entregar-los als responsables que els

havien de portar a Pals i a Calonge, respectivament . 23

Més polèmic fou l’enterrament del reverend Joan Caner. El dia1 de desembre de 1781 morí aquest reverend, que fou beneficiatde l’església parroq uial de San ta E ugènia de Vilarromà. Els seus ofi

cis fúnebres causaren les primeres controvèrsies entre fra Francesc

Pons, pare prior del convent dels agustins, d’una part, i el reverend

Josep Frigola, “parroco ”de Santa Maria de Palamós, de l’altra. El di

funt disposà en el seu testament que després de celebrar els quatre

oficis funerals a la seva església principal o d’origen volia ser portati en ter rat a l’església del con ve nt de Nostra Senyora d e Gràcia de

Religiosos Agustins de la vila de Palamós.

El prior dels agustins pretenia que el cadàver expressat fos por

tat directament a la seva església per celebrar els corresponents

oficis se ns e p as sa r pri m er p er la parroquial. El rector s’op os à qu e el

cadàver fos conduït de dret al convent al· legant que l’església del

nou c on ve nt no e stava en ca ra ni edificada ni tan sols sacralitzada ique per tant no era un lloc digne per a acollir sepultures: “que dicho actual convento cuya reedificación es moderna no citarà ejemplar que den se haya enterrado en su iglesia felig reses algunos de dicha pa r

ròquia ni alienigeno en la mism a. ” També creien que el reverend

Caner havia estat coaccionat pels agustins en la seva elecció: “el de haber sido el pardre prior m uy amigo y confidente de dicho reverendo difun to Juan Caner es m uy prev isible haberse valido aquel de la m is

ma am istad y conjianza del difunto a quien a sistió de con tinuo en su última enfermedad. ”24

Les disputes arribaren a oïdes de Francisco Veray, vicari generaldel bisbe de Girona, que hagué de prendre cartes en l’assumpte.

Aquest ordenà que el cos del difunt romangués a l’església de Santa

Eugènia de Vilarromà fins que es determinés el lloc de sepultura.Les dues parts en disputa foren cridades en un termini de 15 dies a

comparèixer en el tr ibunal eclesiàstic diocesà per exposar les seves

p re tensions i aportar proves legítimes. Josep Frigola, rector de San

ta Maria de Palamós, sol •licità que el cadàver fos portat a la parro

23 SAMP, op. cit., Primera articulada del padre prior del convento de agustinos de Palamós.




quial per a celebrar els oficis amb solemnitat i r itus, ja que sempre

que algun dels feligresos havia elegit sepultura a l’antic convent

passaven abans per aquesta església.25 El reverend Salvi Font, curatde l’església de Vall-llobrega, marmessor del reverend Joan Caner,

sol ■licità al tribunal qu e per la dificultat q ue hi havia en la trans-

portació del cadàver, a causa de la seva putrefacció, se li pe rm e tés

portar d i rec tam en t el difunt a la m ate ixa església dipositària i que

en ella se celebressin els oficis fúnebres, “de poder p erm etre si les

circum stàncies del fe to r o altres lo dem anessin de ser lo cadaver po rtat recto tramite a Sant Agustí antes de celebrarse en la parroquial ofi

ci de enterro”. Els frares agustins presentaren com a prova algunes

partides del segle XVII on els feligresos difunts, per de te rm inades

circumstàncies, no passaren per la parroquial. Entre moltes, una

del 18 de gener de 1672 d’on s’extreu: “anabem pro cession alm ent al

rebre el cos de na Godefra viuda de Sa nt Joan la qual aportaren a en

terra a Nostra Senyora de Gracia. ” La segona, més anterior, del dia26 de setembre de 1629, diu que “fo u soterrat M ossen Joan Agu stí

prevere y beneficia t de la Yglesia de Sta Eugènia de Vilarromà en la

Yglesia de Nostra Senyora de Gracia on fo u po rtat des del cap de ter

m e pr oc essio nalm en t”.26

Després d’escoltar atentament totes dues parts, el 12 de febrer

de 1782 el vicari general Francisco Veray decretà que el difunt fos

portat d irec tam en t al nou convent i que fessin a la seva església

els funerals, oficis i sufragis per la seva ànima pagant el cost el seu

m arm ess or .27 Dos factors foren dete rm ina nt s en a qu est a decisió

controvertida: l’avançat estat de descomposició del cos i el fet que

el reverent Caner no era habitant de la vila de Palamós. Aquesta

resolució fou, sens dubte, una de les claus del conflicte, perquè errò

niament els f rares agustinians cregueren que podria ser aplicada a

25 SAMP, En ocasio de les disputes susci tades entre el pare prior y conv ent dels agustins de Pa lamós y el parroco de santa Maria de Pa lamó s sobre la sepu ltura del cadaver del reverend Joan Caner, desembre 1781-gener 1782. Fons Comunitat de Preveres de Santa Maria de Palamós, Capsa 2.

26 SAMP, ibídem.27 “Cuando el parroquiano eligiese u hubiese elegido sepultura en el convento de

R egula res A gustinos u o tr os perten ecien tes al parroco del difunto , sacar el cadaver de su casa con el debido acompanamiento, recta via llevarse hasta la puerta de la iglesia del



L'AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

tots els difunts que a

partir d ’aquell m o m en t

escollissin sepultura alconvent.

Josep Frigola inter

posà un recurs contra la

decisió del tribunal ecle

siàst ic manifestant que

com a rector li correspo

nia l’ús del seu exercici

dins dels límits de la seva

parròquia; això co m p re

nia totes les seqüeles i

conduccions de cadà

vers, no només els que

s’enterraven a la parroquial sinó també al con

vent dels pares agustins.

Que ell no podia consen

tir que el rector de Sant

Joan i els frares agustins

fessin conducció del fèretre pels carrers de Palamós . 28

El mal temps ajornà la translació del cadàver fins al 7 de març.El rector de San ta Eu gènia de Vilarromà enca pça là la comitiva am b

creu alta fins a l’era de Cad anet , qu e era la divisió de les dues p ar rò

quies. Allà s’hi afegiren els frares agustins “sens creu i tenint el lloc

m és in fe rio r” i ju nt s es d irigi ren fins les po rt es del co nvent.2Q(fig. 5)

Sobre el reverend Caner recaigué el tr ist honor de ser la primera

person a que s ’in h um à al nou convent. El seu cos trobà repòs a l’in

terior de l’església, segurament a la primera capella a la dreta del presbiteri. Cal tenir en com pte que el 1782 el tem ple estava encara

a mig fer. Si bé la cap çaler a i les prim ere s capelles dev ien esta r ac a

bades, la resta con tinuava en obres. El rector Josep Frigola descriu

28 SAMP, Recurs de Josep Frigola enviat al bisbe de Girona protestant pel pas de la com itiva funerària del reverend Joan Caner, 17 82 . Fons de la Com unitat de Preveres de

Fig. 5 Detall d’un dibuix de Francesc Vidal Pal- mada que representa el convent al capdamunt del carrer Mossèn Miquel Costa. Fulletó propagandístic del M useu Cau de la Costa Brava. P rimera m eitat del segle XX.




la situació de l’edifici de la següent manera: “dicho nuevo convento

cuya iglesia en su fàbr ica material no està, ni se halla todavia con-

cluida sirviendo de iglesia interina una pieza ju n to a la porteria del mismo convento. ” 30

UNA HISTÒRIA DE DESAVINENCES

L’an tag on ism e suscitat per l’en te rra m en t d ’Antoni Ca sad em on t

fou el detonant de molts anys de desavinences entre capellans i

f rares que es rem un ten al 1568, des del pr im er m om en t en què elsreligiosos regulars s’establiren a Palamós, després que la Univer

sitat els concedís la possessió de la capella de Nostra Senyora deGràcia . 31 El 1572 aparegueren els primers conflictes. La comunitat

de frares (llavors formada per 1 2 individus) es negava a assistir a

les absoltes extraordinàries a la parroquial perquè el “ parroco” no

volia compartir els beneficis dels oficis ni la caritat entre els frares

que hi assistien. Aquesta situació tibant entre el rector i els frares ésuna constant en el devenir dels anys. A tall d’exemple, l’any 1680,

el rector Salvi Pevingut, denuncia repetides vegades el prior dels

agustins Fra Josep Peres per tocar les campanes del seu convent

amb fins processionals sense ell haver-ne donat llicència. Aquestrector tancà repetides vegades les portes de la parroquial als frares

agustins quan hi acudien en processó solemne deixant- los palplan

tats davant les escales de la portalada de llevant amb el seguici de

feligresos, portant lluminàries i cantant . 32 Salvi Pevingut fou un rec

tor imperatiu bel •ligerant i sempre que podia feia una demostració

de força per a deixar ben clar que ostentava la justa possessió, la

jurisdicció i els drets parroquials. Un any després, el 1681, m algrat

30 MARTÍN ROIG, G., “La portalada i el claustre del convent dels agustins de Palam ó s”, Rev ista del Baix Empordà, núm. 31 (desembre 2010-març 2011), p. 59-60.

31 Aquestes tibantors entre frares agustins, els preveres i el sagristà de la parroquial no és un fet exclusiu de Palamós, eren habituals en altres viles. A Torroella de Montgrí el fet que els frares posseïssin un cementiri propi a l'exterior de la seva església i poguessin enterrar-hi seglars provocà diversos enfrontaments entre l’estament parroquial i el conventual. VERT i PLANAS, Josep, “El traspàs de Santa Caterina als frares agustinsi els con flictes en tre la Universitat i la parròquia de Torroella a co m en ça m en ts del se gle XVIII”, Llibre de la fes ta major de Torroella de Montgri (1 988), p. 37-38.

32 El rector Salvi Pevingut tingué constants conflictes amb els frares agustins que




Fig. 6 Portalada de l’antiga església del nou con ven t de Nostra Senyora de Gràcia del segle XVIII, reconstruïda recentment al Parc dels Agustins.

la prohibició de Tomàs Gasneri, governador militar de Palamós, de

pujar al convent en processó apo rtan t es tendards i insígnies, el rec-

tor prengué la vera creu i juntament amb el poble se n’anà procés-sionalment cap al convent a celebrar l’ofici que li pertocava, ambrobes, llum inària i altres elem en ts litúrgics solem nes. No cal dir que

aquesta mena d’actituds no devien agradar gaire als frares.

Quan a final del segle XVII fou destruït l’antic convent pels fran

cesos els frares agustins es retiraren en una casa de cel •lulars que

se’ls havia habilitat i anaren a dir missa a la parròquia, fins que al

cap de dos any s l’A ju nt am en t els cedí l’hospit al dels po bre s i la sevacapella sense posseir llicència o diploma del rei. Els jurats de la vila

els donaren permís per a residir-hi provisionalment mentre no ha

guessin bastit el nou conven t, a m b la condició que els frares havien

d ’assistir els malalts i co nti nu ar fent els se rm o ns estipulats a la vila.

Aquesta cessió desplagué el rector, que deixà escrit: “fe ren los regi




de Girona també disconforme amb la cessió fixà una reunió el 14

d’agost de 1704, amb l’assistència dels jurats, els frares i el rector

en representació del bisbe de Girona . 3 4 Basant-se en el sagrat precepte que impedia als frares regulars el canvi de residència sense

una autorització o rebre d’un organisme laic cap església sense cap

decret que ho autoritzés, el bisbe manà als frares que desocupessin

l’hospital en el termini d’un any. No hi ha documents que expliquin

com clogueren les converses, però tot fa pensar que finalment con-

venceren el bisbe perquè els permetés continuar a l ’esmentat hos

pital m en tre no tinguessin construït el nou convent, (fig. 6 )Gràcies a un document notarial sabem que l’any 1724 els religiosos

començaren a reedificar i refer el murs de l’antic convent enrunat, onhi havia l’antiga ciutadella. Aquest fet era vist amb preocupació pels

preveres de la parroquial, ja que tem ien que la rest itució dels anticsdrets de la comunitat regular anés en detriment dels seus; “més lo con

vent novam ent fabrica t des dels últims del segle passat no té dret algun a los decantats privilegis (...) Luego que se perd en qualsevol convent la regular obediència ja no te dret algun a sos privilegis, si se p ot valer de ells, per a la conservació dels privilegis podien gosar en un convent derruït en lo segle passat.’’35 Josep Gorgoll i Jacint Simón, preveres de la parroquial, en una carta dirigida al bisbe de Girona, m ostren el seu desacord per la construcció del nou convent i reclamen que els frares secentrin més en les seves obligacions: “baix quins pactes y obligacions

foren admesos los frares a Palamós, si per ensenyar prim eres lletres, o bé per lletres majors y menors, o bé amb la obligació de ajudar a ben morir y ajudar al parroco pues veurem que dit Prior en des se aplica so ls en fe r fabriques de pedra i cals. ” 36

Entre 1741 i 1742, quan la reconstrucció de l’edifici conventual jaestava força ava nça da un a ordre reial els obligà a suspe nd re les obresatès que es volia utilitzar aquell emplaçament per a instal •lar-hi una

bateria de canons que havia de defensar el port. El 1751 es construísobre l’antic convent un quarter de soldats, un polvorí i l’esmenta

33 SAMP, op. cit., Note s del re cto r sobre els adversa n ts en el requ erim ent C asadem ont.

34 TRIJUEQUE, Pere, “El convent dels agustins de Palamós”, Quaderns del Museu Cau de la Costa Brava , Ajuntament de Palamós, 1991.

35 SAMP, N in gun priv ilegi conced it als regula rs p o t alegar lo con ven t y Para Prio r a son favo r , 1785. Fons de la Comunitat de Preveres de Santa Maria de Palamós, capsa 2.



L’AFER CASADEMONT: UN CON FLICTE ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

da bate ria am b quat re peces d e bronze .37 Davant de l’im pe di m en tde reedificar el convent a l’antic emplaçament, el 1742 se signa un

pacte entre la Universitat de Palamós i els frares agustins per a laconstrucció dels seu nou edifici monàstic al capdamunt del Padró,al lloc on hi havia l’hospital dels pobres. L’edifici de l’església s’iniciàel 1772 i finalitzar el 1791 gràcies, sobretot, a les contribucions del

Duc de Sessa, que era com te de P alam ós.38 El 17 d ’oc tubre de 1796

se celebraren les festes de translació del sagrament a la nova es

glésia. L’erecció del no u tem ple, a m e n a ç an t i altiu, a uns ce nte na rs

de metres de l’església parroquial de Santa Maria encresparen elscapellans. Entre 1785 i 1798 la comunitat parroquial s’embolicà en

una campanya de desprestigi dels frares agustins amb insistents i

reiterades cartes dirigides al bisbe de Girona. En elles es donava

una visió distorsionada i t remendista de la comunitat conventuali de les seves activitats. Presentaven els frares regulars com a cau

sants dels principals mals que havia sofert la vila: “ un convent tant

ingrat a la vila de Palamós pagantli amb probades rebelions y atemptats notor iam ent salva ts les inm enses obligacions que li devia."59 La

nova església interina tampoc escapava de les crítiques, ja que no

formava part de la vella i en conseqüència en tractar-se d’una es

glésia “totalm ent separada am b porta de part de fora" e ra menes te r

una llicència especial. Com que es donava el cas que no la tenia, la

comunitat de preveres considerava que no era un lloc sagrat, i per

tant digne: “com pot el Pare Prior enterrar a ningú en la actual iglesia

del convent, un lloc profà, y garantir que aquell lloc en pocs anys no

sigui de nou cort de la mula”, abandonat, desnonat i que les sepultu

res que estaven a càrrec dels frares no caiguessin en el mé s pro fund

abandó . “No deu pe rm ete r la com unitat ni Parrocho se enterr in los

37 AHG, Construcció del quarter sobre l'antic convent, 17 de gener de 1753. Fons Notarials de Palamós, Pa 349.

38 El 16 de juliol de 1772, el pare Prior Fra Francesc Pons acompanyat de la resta dels frares agustins, els reverends de l'església parroquial, diferents personalitats de l’Ajuntam ent i un ob serv ado r del bisbe de Girona es reuniren en u na petita porció de terra que hi havia al vessant nord de l'antic hospital per a fer la benedicció solemne de la primera pedra de la nova església conventual dedicada a Nostra Senyora de Gràcia. Aquesta pedra era una urna en què s’havia gravat una creu i la data de 1772. MARTÍN




Fig. 7 Fragment de l’antic claustre del segle XVI del convent dels agustins ara erigit al capdamunt del Pedró.

cristians en para tge que, tal vegada, no es sagrat, m és que m és s entcert que la iglesia interina es en lloc profà.” (fig. 7)

SEPULCRES I ENTERRAMENTS DELS FRARES AGUSTINS

La correspondència de la comunitat de preveres de Santa Maria

de Palamós justificava la seva posició contrària que els feligresos

fossin enterrats a la nova església del convent, emparant-se que

l’edifici encara no havia estat sacralitzat i la poca atenció i cura

que havien demostrat e ls predecessors dels frares agustins en la

preservació de les sepultures dels que hav ien decidit en terrar-se

a l’ant ic con ve nt. L’an tig a esglé sia del con ve nt d e la ciutad ella te

nia sota la capçalera una cr ipta on s’enterraven alguns frares de

l’orde. Després de la destrucció perpetrada pels francesos el tem

ple conventual q u ed à en ru ïnes i aquells en te r ram e n ts q ued a ren



L’AFER CASADEMONT: UN CONFLICT E ... DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

de l’orde, posant en dubte la seva capacitat per a vetllar i cuidar

els seus difunts. Llegim en un extracte de la correspondència de la

comuni ta t de preveres : “fin s el sagrat hav ien ultratjat fe n t cort de la mula la iglesia vella ultra tjant los cadavers i sep ultu res de frares,

de seculars que allí eren enterrats, fe n tn e cort de la mu la y bodega,

en la qual bodega (cripta) que es avui en dia trobaran en ella moltes

calaveres sen s haver m ai d it Prior haver fe r desen terrar les calave

res dels d ifun ts que allí eren en terra ts y fe rlo s colocar en un lloc

sagrat i d e c e n t Si ho anali tzem fredament, no es pot culpar els

frares agust ins de l’abandó de l’antic monest ir , perquè se’ls prohib í de reconst ru i r e l convent a l mateix emplaçament que l ’an t ic

i quan ocupaven l’hospital de pobres la concòrdia f i rmada amb

l’ajun tam ent els im pedia efectuar reforme s o t ras lladar sepul tures

a un edifici que ocupaven temporalment. Quan a part i r de 1772 es

fonamenta l’església nova es cavà una cripta a sota del presbiteri

de la mateixa manera que existia de l’antic convent. En els l l ibres

de comptes del convent , no h i apareixen referències especí f iques

de la seva construcció, però en una carta del rector Josep Frigola

s’extreuen unes l ínees on es parla de la seva existència, explicant

que fou “ fabricada la tomba, tal vegada de manera bodega, com

avui és bodega part de la iglesia vella on hi ha m olts fra re s en ter

ra ts "40 Els mateixos l l ibres de comptes que guarden secret isme

sobre la cripta aporten, en canvi , valuosa informació sobre elsri tuals i procediment que seguien els frares agust ins en la inhu

mació dels seus morts . Quan moria un frare netejaven el seu cos

i l’amortallaven. El preparaven i el dipositaven amb tota decència

en una caixa de fusta molt senzilla i sense floritures. El difunt lla

vors era transportat a l’església on es vetllava durant dues nits. En

tots els casos es muntava un túmul, guarnit solemnement, al bel l

mig del temple , i l · lu m ina t am b quatre a txes i cir is que rom anie nencesos. Se li celebraven tres oficis de cos present. Llavors el ca

dàver era portat en seqüela a la seva tomba. Els frares agustins i

els l lecs habitualment no s’enterraven ni a l’interior de l’església

ni al voltant del claustre, sinó que eren portats o bé al cementiri




de l’antic hospital o fins

i tot al cementiri de Sota

Pedró, que era a quatre

passes del convent. La

seva sepultura era molt

m odes ta , un s imple fora t

a terra i una creu amb el

seu nom. Només aquel ls

ge rmans que hav ien t ingut un paper més re l le

vant a la comunitat se’ls

destacava segellant la

tomba amb una l losa se

pulcral de ped ra treballa

da. Aquest és el cas del

sotsprior Adeodat Colomer, que fou enterrat el

gener de 1830 en aquest

cementir i de Sota Pedró.

El seu cos fou cobert

amb una l losa de granit

ta l lada per picapedrersde Palafrugell amb un

baix relleu que re p re sen

tava un cor amb una l legenda escr i ta . 41 La llosa funerària fou tro

b ad a i fotografiada a principi dels anys no ra n ta en u n a casa p a r

ticular propera a l’antic cementiri . Revisant el l l ibre de despeses

del convent des de 1771 a 1834, hi apareixen nomenats alguns

enterraments de frares, però no hi ha cap notícia dels priors. Aixòsuscita la pregunta d’on foren enterrats els frares principals de la

comunitat? (fig. 8 )

Per a respondre a aquesta qüestió reprenem el f i l de l’esmen

tada cripta de l’església. Quan el 1991 s’enderrocà l’edifici del

convent , una pe t i ta prospecció rea l i tzada amb una màquina ex-



L’AFER CASADEMONT: UN CONFLICTE DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

cavadora al lloc on devia

haver-hi el presbiteri de

l’església obrí un esvo

ranc a terra . La màquina

s’aturà i alguns opera

ris s’abocaren pel forat

descobr in t una es tança

soterrada. Es tractava

d’un espai rectangular

e scassament d 'uns s i smet res quadra t s , amb

una coberta de vol ta de

canó de rajola i pedra.

Arrenglerats als murs hi

havia uns prestatges o

nínxols on reposaven,

un al damunt de l’altre,les restes de cossos momificats. Aquesta cambra era l ’ant iga crip

ta, segurament construïda pels vol tants de 1772-73, quan s’ inici

aren les obres de la nova església. El reduït nombre de cadàvers

fa pensar que la cr ipta devia ser una mena de panteó reservat a ls

pares priors. L’a m b ie n tsec i latem pe ra tu ra con stant del seu in te

rior actu ava dedess ecado r. Els priors difunts devien dipo sitar-se

nus als nínxols, al cap d’uns anys, quan la carn s’havia momificat ,es ve stie n a m b els hàb its religiosos de l’ord e i així les seves r este s

podien ser ven e rad es i co n tem p lad es pe r a la reflexió i devoció

fraternal de la comunitat. La situació de la cripta a sota del pres

biteri o altar m ajor no era casual, re sponia a la p re tensió que els

cossos del principals est iguessin sempre presents durant e l sacri

fici de la santa missa. Després d’aquesta troballa inesperada, els

tècnics de l’any 1991 decidiren tornar a cobrir el forat amb runa

i terra esperant t robar unes condicions mil lors per a la seva reo

bertura. (fig. 9)

Hi ha pocs exemples de criptes de momificació a tot Catalunya.

A Girona es conserva el cementiri del convent dels caputxins (de

mitjan segle XVIII) i a Figueres, les restes parcials d’una cripta

que s’està restaurant i rehabilitant per a visites culturals. La del

Fig 9 Dibuix d’una calavera de la clàusula tes- tamentaria de Miquel Pagès conservada en el fons dels agustins de Torroella de Montgrí, segona meitat del segle XVIII (APAC).




convent de Girona es po t veure degudament b lanque jada i sense

cadàvers ja que forma part del Museu d’Història de la Ciutat. Lesseves sepu lture s i sales con tigü es es co ns erv en en ca ra íntegres. Si

comparem la cr ip ta de l convent de ls agust ins de Palamós amb la

dels caputxins de Girona o de Figueres, possiblement sigui la que

ofereix unes dimensions més reduïdes. A pesar d’això té un ele

ment que la converteix en excepcional; és l’única cr ipta de desse

cació que conserva els cadàvers momificats dels religiosos difunts.

Com que recentment s’han recupera t i res t i tu ï t a lguns e lementsarquitectònics de l’antic convent (la portalada i part del claustre),

po t ser in te ressan t co m e n ç a r a p lan te jar la conveniènc ia d ’exca

var , estudiar i revalorar un element tan insòli t , recuperant aquesta

estança soterrada i preservant in si tu tots e ls cadàvers momificats .

Sens dubte, un element extraordinari de reclam cultural , una eina

p e r a es tud iar la relació que ten ien el s frares am b la m o r t i el co

ne ixe m en t de ls seus r itus m és enl là de la pura m orbo si ta t que unalectura superf icial del tema pogués comportar . Cal recordar que

ja func ionen experiències similars a països com Itàlia o Portugal

i en tots els casos són un poderós reclam per als visitants. En de

finitiva, una bona ocasió de rescatar, un cop més, de l’ostracisme

aspectes de la comunitat de frares agustins que ha estat tan íntimament re lac ionada amb la h is tòr ia de la nostra v i la .

SAMP (Servei de l’Arxiu Mu nicipal de Pa lam ós)

APAC (Archivo de la Província Agustiniana de Castilla, Madrid)

AHG (Arxiu Històric de Girona)

ADG (Arxiu Diocesà de Girona)




LA SAGA DELS VILA:ELS PRIMERS TAPERS DE CALONGE



RESU M: Els prim ers ta pers de Ca longe, un recorregut p er la h is tò ria de la in dústr ia su - rotapera. m itjançan t els princ ipals pers ona tges de la fam ília Vila, que m arquen l ’evolució d ’aquesta m anufactura f in s al segle XX .

PARA ULES CLAU: taper, saga, neg ociant, fàb rica .

“L’art de fer ta p s ” co m en çà a les pob lac ions d e l’Alt Em po rd à(Agullana, la Jonquera...) i, tot seguit, s’expandí a la comarca delBaix Empordà. Calonge fou una de les primeres poblacions impor-tants que desenvolupà aquesta indústria, fet que li proporcionà una

puixan t econom ia.Per a investigar els primers tapers de cada població, la consulta

dels arxius parroquials esdevé una eina imprescindible. Fins ara,Calonge tenia registrats com a primers tapers Joan Canta i GeroniPla, que apareixien l’any 1768, però un estudi més acurat ens ha

p e rm ès trobar que l’any 1745 ja apareixia el taper SAGIMON VILARIERA, que fou padrí de Llúcia Vila Miró, filla del seu germà, Josep.

“Als vin t y sis del m es de setem bre del any m il set cens quaranta cinc (...) fo u batejada Llucia, Elena, Maria filla llegitima natural de

Joseph Vila Guarda de las Bandas Reals oriundo de la vila de Tona, Bisbat de Vich, avui habitant de Palamós y de Josepha Miró cònjuges. Padrins: Sag imon Vila, jo ve tapier y Elena Vila natural de Tona.’’1

L’any 1746, Sa gim on Vila, “tap ie r”, es casà a m b Teresa Gam irài Quintana.

“Sagim on Vila jo ve treballador y tapier, fil l legítim 7 natural de Jaum e Vila, pagés, y de Madalena V ilay Riera de una part, amb Teresa

Gamirà donzella filla llegitima y natural de M iquel Gamirà, mariner y




Rosa G am irày Quin tana (...) testim onis: Magí Prat Sabater y Nicolau Marqués sastre, tots de Palamós. ” 2

El mateix any, batejà, a Palamós, el seu primer fill, Sagimon VilaGamirà . 3 Segons hem pogut deduir, aquesta família VILA, vingudade Tona, bisbat de Vic, s’establí a Palamós, però l’any 1747 la tro

b em ja registrada a Calonge en el Llibre d ’ Albats de l’any 1747.

CASA VILA DEL MAS

Josep VilaJosepa, mullerSagimon Vila del MasTeresa, muller 4 (FOTO 1)

Els dos germans vivien al carrer de les Cases Noves (avui carrer Nou) aCan Simonet, variant deln o m Segimon.

L’an y 1747, Josep Vila batejà u na filla a Calonge.

“Als d inou de setem bre de mil set cents quaranta set en las fo n ts baptismals de St. Martí de Calonge Bisbat de Geronajo Francisco Graciós Pbre. y

Vicari de dita Yglesia he batejat a Josepha, Teresa, M adalena nada

ahir, filla legítima y natural de Jseph Vila del Mas, taper y de Josepha V ila y Miró, fo re n padrins: Joan Clara, pagès y Teresa Vila del Mas y Quintana, to ts de Calonge. ”5

2 APP, M.2 (1742-1771).3 APP, B.6 (1736-1769) .4 APC, Llibre d ’ A lb a ts (1737-1851) .“en e st llibre seran escrites les A nim es tant de C omu nió com las que no la pren en en la

1.- Casa de Sagimon Vila Riera, carrer Nou, núm. 37, primera fàbrica de taps documentada de Calonge. Actualment, coneguda per Can Simonet, propietat de Josep Vilar Bonet. Fotografia: Miquel Paradeda.



LA SAGA DELS VILA: ELS PRI MERS TAPERS DE CALONGE

L’any 1748, Sagimon Vila batejà un fill:

“Als v intis ís d ’octubre de m il set cen ts quaranta vuit fo u batejat per mi Pere Juyà y Bavià pbre. y Vicari en les fo n ts baptism als de Sant

M arti de Calonge, Joseph, Jaume, Esdteve nat als vin ticuatre de dit m e sy any, Fill legítim y natural de Sagimon Vila del M a sy de Theresa Gamirà, conyugues h abitants de Calonge: fo re n padrins Joseph Vila del Mas tam bé habitant de Calonge, fi ll de Taradell y Theresa Vila del

Mas, f illa de Tona del Bisbat de Vich ”6

SAGIMON VILA RIERA del Mas (Taradell, 1723 - Calonge, 1793)

La família VILA, segons la documentació consultada, fou la pione ra a introdu ir la ind ústr ia del suro a la nos tra població. A l’ArxiuParroquial de Calonge, hi consta que Sagimon i Josep Vila Rieraeren fills de Jaume Vila, un treballador del castell de Calonge, i deMadalena Riera.

Josep, taper i casat amb Josepa Miró, de Palamós, l’any 1752s e ’n torn à a viure a la població veïna.

En canvi, Sagimon, també taper, es convertí en un importantnegociant de Calonge i la nissaga dels VILA, com a tapers, arrelà.Estava casat amb Teresa Gamirà, de Palamós, i tingueren una llargades cen dèn cia, com era natural en aquella època, atè s que molts fillsmorien abans de complir els sis anys.

Sagimon Vila Riera, el dia 29 de novembre de 1765, trobant-seen una malal t ia greu, dictà testament en plenes facultats i nomenàexecutors:

el seu germà Josep Vila, taper i habitant de Palamós,Teresa Gamirà, la seva esposa,i el Sr. Esteva Tarrades, habitant de Calonge.

Pr im eram ent , e nc om an à la seva ànim a i de m an à ésser en terra t

al cementiri de l’església de la Parròquia de St. Martí de Calonge.Després deixà a la seva muller usufructuària de tots els seus béns ials seus fills els llegà cinc sous de legítima. Nomenà hereu universalal seu fill Sagimon, que, en cas de mort o de no assumir les condicions estable rtes, pa ssa ria a h ere tar els altres fills legítims i natura lssuccessivament, Josep, Salvador, Anna, etc.




Els testimonis cridats foren: Josep Gamirà, taper de Palamós,Jo an C as ad em on t, fuster, Joan Lloret, Joa n Margarit, Joan d ’Argelós,

Salvi Mont, teixidor, tots de Calonge.Sagimon Vila Riera morí el 5 d’octubre de 1793, als 70 anys.

“A son cadàver se donà sepultura Eclesiàstica lo dia segü en t en lo Cem entiri de la Parròquia de San t M artí de Calonge. Se fe u ofici mitjà am b tots los res idents de dita iglesia. ”7

La seva esposa, Teresa Gamirà, morí el 4 de febrer de 1796.8

SAGIMON VILA GAMIRÀ

Nasqué a Palamós l’any 1746, fill de Sagimon Vila Riera, n egociant de taps de Calonge, i de Teresa Gamirà. Heretà del seu pare elnegoci de taps i el desenvolupà fins aconseguir convertir-se en un

important comerciant. Es casà amb Anna Mir l’any 1772.

“Als vin t de dezem bre de mil se t sen ts setanta y dos ab llicencia despa txad a per lo Rvt. Sr. D om ingo de Berenguer V.G. y o ff del Illm. Senor Bisbe de Gerona al divu its del mes y any Jo Thomàs Gotarra, vicari, he ass istit al ma trimon i celebrat ab paraules de pre sen t ( pro - m issis m on ition ibu s) entre Sagimon Vila, N ego cian t, fill legítim y natural de Sagimon Vila, Negociant de Calongey de Teresa Vilay Gamirà conyug es v ivint de una part y Anna donzella filla leg. y nat. de Joan Mir ferrer de dita parròquia , y de catarina Mir y Valmana cònjuges difunta de part altra. Testimonis de dit contracte son Narcís Galí, jove,

y Joseph Carbó jove de la placeta tots de Calonge. ” 9

Sagimon Vila Gamirà sobrevisqué al seu pare dos anys i entretots dos aconseg uiren au gm en tar el negoci i eng rand ir les propietats. L’any 1794, conf es sa i dec lara les seves fin ques en u n do cu

ment de capbreus lliurat al duc de Sessa on consta:

a) que té un a casa am b hort situada al carrer Nou que limita al’est amb el camí anomenat del Palmer; al sud amb Narcís Vilar,agricultor i parcer del Mas Mercader i Ros i Josep Serra; a l’oest amb



LA SAGA DELS VILA: ELS PR IMERS TAPERS DE CALONGE

el carrer Nou, i al nord amb Vicenç Llach, agricultor, parcer del MasRiera, de la Parròquia de Romanyà.

b) que té un a caseta o fàbrica de suro s ituada davant de la casaque limita a l’est amb el carrer Nou; al sud amb Josep Serra, tre

ballador d ' “agua lejos”: a l’oest amb la riera, i al nord amb VicençLlach.

c) que té un terreny als arenals de les botigues de Sant Antoni

on hi ha construït un magatzem que limita a l’est amb Ponç Mont,mar iner; al sud am b els este ne do rs de la Platja de Mar; a l’oest am bMartí Vilar, pare i fill comerciants, i al nord amb el Camí Reial quees dirigeix a Palamós.

d) que té una peça de terra de vinya plantada, dues vessanesd’alzines sureres i bosc, una vessana de tires amb oliveres petites

a una zona anomenada serra del Mig , an t igament veïnat de Canyelles. Limita a l’est amb Jaume Ambròs, agricultor, mitjançant eltorrent de la Balma; al sud amb el Rvt. Joan Mir, Pvre. i beneficiaride la Santa Església Catedral de la Seu de Girona; a l’oest amb PonçMont, i al nord amb Ponç Mont . 10

Sagimon morí de malaltia greu el 15 de setembre de l’any 1795a l’edat de 49 anys, dos anys després de la mort del seu pare. Rebéels sagraments i féu testament amb la presència dels Rvts. JoanSalvà, Pvre. i beneficiari, i Antoni Farragut, Pvre. i vicari, tots dos deCalonge. Com a test imonis nomena executors d’aquest testament:

el seu fill Joseph Vila, clergue,Daniel Vilar, tinent de Dragons,

i Joseph Vilar, sastre, tots de Calonge.Després d’encomanar la seva ànima al Senyor, exposa el seu

desig d’ésser enterrat al cementiri de Sant Martí de Calonge i llegaals seus fills i filles legítimes i naturals cinc sous. A la seva muller:

“A nn a V ilay Mir, vu ll y m ano, que seguida la m ort de ma caríssima mare, que per disposició de mon parefore deixada Senoray usufruc- tuaria de ma heretat y bens, entri en la mateixa se n o ria y u sufru it de tota ma heretat y bens, m anten intse pero ella casta y sens ma rit y en habits vidua ls...”"




Deixa com a hereu universal el seu primer fill, Josep Vila, però,si arribés a obtenir l’Ordre Sagrat, cessaria en l’herència i aquesta

passa ria al seu fill segon, Joan M., d ’aqu es t a Sagim on, a Salvi,Salvador, successivament, per causes com ara no sobreviure o notenir fills.

JOSEP VILA MIR

“Als sinch de 9bre. de

mil set sents setanta y sinch en las fo n ts baptismals de St. Martí de Calonge fo u batejat per mi Thomas Gotarra Vic.

Joseph, Sagim on, Martí fill leg. I nat de Sagim on

Vila taper , menor de dies de Calonge y de A nn a Vila y Mir cònjuges. A.P. Sagimon y Teresa Vila. A.M.

Joan y Chatarina Mir tots de Calonge. Foren padrins Sagimon Villa, ta

per, y Maria Mir tots de Calonge”12 (FOTO 2)Josep Vila no fou or

denat clergue i així heretà el patrimoni familiar.

L’any 1799, s ’em bar càamb destí a Veneçuelaon es dedicà al comerçdel suro i a l’agricultura.Tingué un viatge moltaccidentat, la nau que el

conduïa a Amèrica fou capturada i desviada a Guinea on fou retingut 32 dies, fins que els anglesos els facilitaren un bergantí i arribaren a La Guard ia el 20 de no vem bre . L’an y 1800, s ’establí a NovaValència on fundà una botiga de drogues medicinals i una altra de

2 .- Josep Vila Mir (Calonge, 177 5 - Am èrica ?) participà en la guerra d’emancipació Veneçolana i lluità contra les forces independen

tistes, per la qual cosa obtingué el títol nobiliari. Fotografia publicada en el llibre Calonge-Sant Anton i , Quaderns de la Revista de Girona, núm. 121.




del seu fill Lluís Vila Pagès, nascut a Calonge l’any 181 7, i en l’altra,

escrita el dia 1 0 de novembre del mateix any, li notifica que el seu

germà Joan ha comprat una finca i es dedicarà a l’agricultura . 15

ISABEL VILA PUJOL

Nascuda a Calonge el 9 d ’agost de 1843, ten ia dues germ anes ,

Llúcia, nascuda l’any 1840, i Catalina, el 1845. Vivien al carrer Nou

a la casa coneguda pels calongins com a Can Cinc Hores i a prop de

Can Simonet. Els seus pares eren Sagimon Vila Roura, taper de Calonge i cas at a m b Teresa Pujol, de la Jonq uer a. Els avis pa te rn s erenSegimon Vila i Camós i Llúcia Roura, i els seu besavi era Josep Vila

i Gamirà, taper i germà de Sagimon. És curiós veure com el nom

d ’avis i pare s es tra ns m etia de generac ió en generació, co stum avui

malauradament quas i obl idada.Els pares d’Isabel buscaren noves oportunitats laborals dins de

la fabricació del suro i es traslladaren a la veïna població de Llagostera, lloc on ella desenvolupà la seva vida sindical.

Aquesta trajectòria s’inicià amb la fundació de la Federació Lo

cal de l’Assoc iació I nte rn ac iona l de Treballadors (AIT) de Llagostera.

Participà en un míting on exigí una legislació que limités la jornada

laboral dels nens i nenes menors de 13 anys a cinc hores diàries.

Aquesta reivindicació fou el mo tiu pel qual fou co ne gu da p er VIsabel

cinc hores, així com es conegué la casa on nasqué.La seva lluita sindicalista la portà a l’exili de França durant sis

anys que aprofità per estudiar magisteri . Quan tornà, es dedicà al’ensenyament i fundà un col·legi a Barcelona i l’any 1882 fou di

rectora de l’Escola Racionalista de nenes de Sabadell on regien els

principis pedagògics de la Institución de Libre Ensenanza. Morí jove

als 53 anys.

Fins al segle XX, no obtingué un reconeixement pòstum: Llagostera, Girona i Barcelona li han dedicat una plaça; a Calonge un

carrer porta el seu nom. (FOTO 3 i FOTO 6 )

“A los d ie zy seis de Agosto del aho m il ochocientos qu ar en tay tres

en las fu e n te s bautism ales de la Iglesia Parroquial de St. Martín de

Calonge, obispado de Gerona el abajo fir m an te el Rdo. Sa lvador Agu stí Vicario de dicha Iglesia ha bautizado a Isabel, Mariangela y Rosa hija




era barber i conjuntament amb e l seu ge rmà

Genis eren tapers.La saga dels Vila se

gueix la trajectòria de laindústr ia surotapera deCalonge, i d’altres indretsde la costa; al segle XVIIIés un negoci ascendent.

A Calonge podríem dirque cada casa era una

petita fàbrica de taps, ontreballava tota la família.Els segles XIX i XX s’anàmantenint e l r i tme, supe

rant algunes crisis. Fàbriques importants, com ara la Roura & For-

gas, donaven feina a la població del municipi. Però a final del segleXX el negoci es reduí, i avui només queda la fàbrica Conrado Vilar.El turisme ha atenuat l’atur que haurien sofert els tapers. (FOTO 4FOTO 5 I FOTO 7)

ANNEX

TAPERS DE CALONGE DEL SEGLE XVIII

Relació dels tapers esmentats en els llibres parroquials abans de l’any 1800:

17 45 SEGIMON VILA RIERA, de l Mas o de Tona (padrí de Llúcia Vila)17 47 JOSEP VILA RIERA (esp òs de Jo se pa Miró)17 58 PONS PLANAS17 68 JOAN CANTA (fill de Joan Canta d ’Agullana )

GERONI PLA 17 69 MARTÍ PLANAS1771 PERE ARMET

FORTUNAT MIR

17 73 JOAN CASADEMONT17 75 FRANCESC PARÈS (el se u pare era de Lloret i era traginer)

PAU VINAS (fill de Salvador Viiïas d ’Agullana)FRANCESC PARÉS COT

178 0 JOSEP LLORET1781 JOSEP VILA GAMIRÀ (fill de Seg im on Vila Riera)17 83 JOAN LLORET (fill de Franc esc Lloret, sastre)

SEGIMON VILA GAMIRÀ (fill de Segimon Vila Riera)

JOSEP VILA GAMIRÀ

4.- Façana de Can Situ, fàbrica de taps de Florenci Vilar Vila, carrer Pompeu Fabra, núm. 23 (abans carrer del Xarco). Fotografia: Miquel Paradeda.



LA SAGA DELS VILA: ELS PRIMERS TAPERS DE CALONGE

5 .- Treballadors de Can Situ a final del seg le XIX, al pati on gu arda ven el suro i tenien la perola. Fons: Catalina Rotllant.




17881790

1791

1791

1792

17931794

1795

17961797

1798

1799

1800

APPAPCAHG

JOSEP COSTARTESTEVA COSTART BOADAJOAN RIBOTDOMINGO CASTELLÓJOAN CASADEMONTMARTÍ SI CARSAGUSTÍ CASTELLÓ MONTPERE GAFASJAUME VICENSMIQUEL MONTANERPERE MONERPERE COSTART

ILDEFONS AMATPERE ROURAFÈLIX PONSJOANJOAN RIBOT TERRADESSALVI VILAR SIBILSJOAN CORDER DALMAUPERE GAFAS VILARJOSEP CLARA ROSSELLÓJOSEP CLARA RIFÀJOSEP LLORET CARLES

PERE BECH (emigrant d’Agullana)AGUSTÍ CASTELLÓ MONTSEGIMON VILA CAMÓSMARTÍ MONT CASTELLÓJOSEP PAYRÓFRANCISCO COSTARTJOSEP PAYRÓ FONALLERASANTONI VALMANYA CASTELLARJOSEP CASTELLÓJOAN COSTART

JOAN LLORET (fill)MARTÍ CASTELLÓ PRESAS JOSEP LLORET (pare)MIQUEL PARÉS MARTÍ PLANAS MONT JOAN MIR (fill)ESTEVA COSTART

JOAN FONALLET SALOMÓ

Arxiu Parroquial de PalamósArxiu Parroquial de CalongeArxiu Històric de Girona




EL LLEGAT DE MOSSÈN MIQUEL COSTA.LA FUNDACIÓ DE L'HOSPITAL DE POBRES

DE PALAMÓS I LA CAPELLA DEL CARME( 1768- 1771)



RESUM: D urant la segona m eit a t del segle XVIII, l ’esperit alt ruis ta i p ie tó s de m ossèn M iq uel Costa, d om er de l ’esglé sia de S a n t Gen is de Torroella de M ontg rí, f é u po ssib le la cons trucció d ’un nou h ospital a Palam ós amb una capella anne xa dedicada a Nostra Senyora del Carme: un exemple d'intervenció eclesiàstica en la vida popular i d'integració d ’un eq uipa m ent en el teixit urbà de la vila. El pr ese nt article pretén un a pro pa m ent a la

fi g u ra d ’a quest m ecenes, un estu d i on es descriu en les dif ic ultats que tin gué la fu n d a ció d ’aqu esta insti tució, el segu im en t del proc és con structiu de la Capella del Carme entre els an ys 176 8 i 1771. un a anà lisi de les ca racterístiqu es arqu itectòn iqu es de l’edifici i una valoració artística del retaule de l’altar m ajor de l ’esm en tad a ca pella i de la seva im atge titular, una bella escultura barroca de Nostra Senyora del Carme.

PARAULES CLAU: mossèn Miquel Costa, hospital de pobres, capella del Carme, Palamós,

nov enar i d ’àn ime s, ba rroc tardà.

CONTEXT SOCIOECONÒMIC DE PALAMÓS AL SEGLE XVIII

La segona meitat del segle XVIII suposà per a Palamós, com peraltres llocs del principat, la fi d’un llarg període d’inestabilitat, deconfl ic tes bèl · l ics i e l començament d’una lenta recuperació econòmica gràcies a l’expansió comercial dels seus vilatans per la Medit err àn ia i l’Atlàntic. A quest a pui xa nç a es pot atrib uir a diversosfactors. De tots, el més determinant fou el desenvolupament de laindúst r ia surera amb una cre ixent demanda d’aquesta matèr ia per

part dels m ercats francesos. La m anufactu ra del tap de suro i la sevaexportació suposà una oportuni tat única per Palamós, un municipiamb escassetat de sòl agrícola. Una altra activitat remarcable fou laimportació de llenys. Gran part de la fusta que es tallava als boscos

de la plan a de l’Alt Em po rd à i del Baix Ter era co nd uï da pe r traginers fins el port de Palamós on es carregava en vaixells napolitans.Aquests la portaven a Cartagena i altres punts de la costa de Llevant per la construcció de naus per a l’a rm a d a reial. Gens m en y sp reable era l’exportació de vi, oli i galda o gavarró que es feia servir per tenyir els teixits de les fàbriques d ’indians. A totes aques tesactivitats, cal afegir altres factors que repercutiren favorablement




seguretat al nostre litoral. Tot plegat, suposà un creixement notori

del trànsit portuari i de les activitats secundàries, oficis que d’una

manera directa o indirecta depenien del port.Aquest procés de redreçament comercia l compor tà unes dèca

des de prosperitat. Palamós es convertí en un pol d’atracció de mà

d’obra de la comarca: tapers, mestres d’aixa, artesans, mestres de

cases i fusters, aquests últims atrets per un notori creixement urbà

que propicià un nou traçat urbanístic, la prolongació de carrers i

aixecament de nous habitatges. El barri vell hagué de créixer més

enllà dels fossars i de les muralles medievals que hi havia a la sevavessant de llevant que en aquells anys ja estaven mig enrunats. Es

com enç aren a urbanitzar els carrers que s ’enfi len al cap da m un t del

Pedró (mossèn Miquel Costa, Mauri Vilar, Aliada i de la Creu) ocu

pan t uns terrenys que llavors estaven m ajori tà r iam ent ocupats per

horts, feixes, pallisses, fossars i trams de muralla.1

El creixement mercanti l i demogràfic no només impulsà la ne

cessitat ampliar i arranjar infraestructures, com el moll o l’ampliació de camins rals sinó que també propicià una intensificació de la

devoció religiosa popular. La comitència del duc de Sessa, les do

nacions a l’església de particulars, la fundació de causes pies fetes

per religiosos, negociants, patrons d ’em barcació i fins i tot corsaris

p e rm e te ren un millor cond ic ionam en t de les esglésies existents i

l’erecció de noves. Molts dels temples parroquials del comtat dePalamós foren reformats, altres veieren substituïdes les seves vol

tes antigues per edificis de nova planta (com la parròquia de Santa

Eugènia de Vila-romà el 1765). Capelles, esglésies i ermites s’enga

lanaren amb nous retaules i s ’embel l iren amb orn am en ts su m ptuo

sos, voluptuosos i recargolats. Es pot dir que la puixança econòmica

que visqué Palamós durant la segona meitat del segle XVIII suposà

l’esclat del barroc tardà en aquesta vila, deixant com a testimonisuns pocs exemples arquitectònics, alguns d’ells desapareguts i d’al

tres que han sobreviscut el pas del temps amb sort diversa.

1 Re vi san t a c te s no ta ri al s e nt re 1 7 5 5 i 17 7 5 , es po t c o mpr o va r c o m e s c o n c e d e i xen nombroses l l icències d'obra per a fer nous habitatges en terrenys que abans eren horts i vells camins. El duc de Sessa, comte de Palamós, donà permís per a edificar



EL LLEGAT DE MOSSÈN MIQUEL COSTA.... CAPELLA DEL CARME (1768-1771)

LA NECESSITAT D’UN NOU HOSPITAL

El rei Alfons III, en data del 14 de març de 1335, concedí el privilegi de poder erigir un hospital (a més d’una església i un cementiri)

però les p r im eres notícies d ’aquesta institució són del 1412 quanl’hospital de pobres estava situat en un edifici de la plaça de la Vila.Era de pr op ieta t m unic ipal i l’Aj un tam en t n ’era l’adm inistra dor. El1499, la seva situació canvià a un altre edifici que hi havia a la cantonada de la plaça Murada amb el carrer Mauri i Vilar. Segurament,

romangué en aquest emplaçament f ins que el 1538 es construí unde nou al capdamunt del Pedró, un edif ic i exempt amb una capelladedicada a Sant Joan Baptista . 2 El 1695, després de la destrucciódel convent dels agustins perpetrada per les tropes franceses, els

jurats de la vila cediren l’hospital de pobres als frares regulars pe rquè s ’hi establissin de m an era provisional m en tre bastien un nouconvent al mateix lloc on hi havia hagut l’anterior. La pretesa pro-

visionalitat s’allargà més de mig segle. Per a agreujar la situació, el1742, se signà un pacte entre la Universitat de Palamós i els fraresagustins per la construcció d’un nou convent allà on era l’hospital . 3

La seva desaparició fou efectiva el 1772 quan l’edifici s’enrunà eniniciar-se les obres del convent de Nostra Senyora de Gràcia, tot ique se gu ram ent ja era inoperant u nes dèc ades abans. Així ho indica un informe de la Universitat que explica que en aquell moment(abans de la construcció del nou hospital) “no hi ha cap confrariani altres obres pies destinades a mantenir pobres necessitats i deso lemni ta t ” . 4

Atès que des de mitjan segle XVIII Palamós havia quedat orfed’assistència hospitalària, mossèn Miquel Costa, un religiós pala-mosí acabalat , es preocupà per la necessi ta t de construir un hospital, invertint la seva fortuna en el bé comú del poble que l’havia vistnéixer. Gràcies a la seva generositat Palamós veié com s’alçava al

bell mig del barri vell un petit centre hospitalari de tendènc ia sacra .La fundació d’aquest nou organisme assistencial, hereu dels anteriors, era una resposta a les necessitats d’una societat que, si bé havia

2 MARTÍN ROIG, Gabriel, “La portalada i el claustre del convent dels agustins de Palamós", Rev ista del Baix Empord à , núm. 31 (desembre 2010-març 2011), p. 57-58.

3 TR1JUEQUE, Pere, Breu recull de la històr ia de Palamós, edita Ajuntament de Palamós (2000), p. 83-84.




Fig. 1 L'hospital de po bre s de P alam ós i la cap ella del Carme e n un h eliogravat francès de principi del segle XIX.

patit u n a profunda crisi duran t la p r im era m eitat del segle XVIII,

mostrava evidents símptomes de recuperació econòmica (f ig.1

).

MIQUEL COSTA MORET, EL PERSONATGE

Miquel Antoni Costa i Moret nasqué a Palamós el 1700 o 17015,en el si d’una família acomodada que tenia diverses propietats aVall-llobrega i a Palamós. El seu pare Antoni Costa era negociant icontragué matrimoni amb Rossolea Moret, filla legítima i natural

d ’Antoni Moret, tam bé negociant . D ’aque st m atr im oni nas que renvuit fills, dels quals sobrevisqueren tres: Antoni que fou apotecari p r im er a Sant Feliu de Guíxols i d esprés a Palamós, F rancesc tam béapotecari a Sant Feliu de Guíxols i finalment Miquel. El patriarcade la família, després de quedar vidu, el 1704 es casà en segonesnúpcies amb Elionor Comte: d’aquesta unió nasqué un quart f ill ,



EL LLEGAT DE MOSSÈN MIQUEL COSTA.... CAPELLA DEL CARME (1 768-1 771)

Anastasi, que tan ts e nt reb an cs pos aria a la construcció de l’hospitalde Palamós.

El jove Miquel Costa inicià els estudis de cirurgia, però el seu pare no tingué sort en els negocis i q u edà en una situació m onetà r iamo lt prec ària q ue li im ped í con tin ua r suf raga nt la carre ra del seu filla la facultat de med icina. Miquel quan com ptav a am b 20 anys, tractant de trobar sort ida a un a apu rada si tuació econòm ica, s ’em barc àcap a les índies. El 1720, arribà a Cadis on fou admès en un navili

per a creuar l’Atlàntic. La fortuna fou que en aquesta nau coincidís

amb fra Bernardo de Serrada de l’orde dels carmelites calçats, queabans havia es ta t b isbe Panam à i en aquel l m om en t n om en at b isbede Cuzco. Durant el llarg trajecte transoceànic Miquel entaulà unagran amistat amb aquest personatge, tal fou així que quan arribà alnou món fou admès en el seu seguici. Després de dies de viatge el

jove palam osí arribà a Cuzco on fou p rom ogut al sacerdoci. Set anysdesprés, el 1727, el bisbe, amic i protector seu, li atorgà una cape-

llania dotada amb 4.000 pesos en propietat i 200 de pensió anual.El 1728, fou ordenat sacerdot i el 6 de juny d’aquell mateix anyse li concedia el càrrec de sagristà major de la catedral de Cuzco . 6

Amb el nou càrrec percebia unes crescudes rendes que ascen dien a11.000 pesos en propietat i 550 de pensió anual. Començà a aplegar una petita fortuna.

Però amb els anys, el clima i l’alçada de Cuzco perjudicaren no

tablement la seva salut provocant-li forts dolors a la ronyonada i un b a ldam en t general del cos. A pesa r d ’haver canviat la seva residència a altres capellanies ben dotades del Perú amb l’objecte de millorar el benestar, els dolors que patia no minvaren. Empès per la sevamalmesa salut i per les notícies alarmants sobre l’estat f inancerdel seu pare, el 1734 va decidir tornar a Catalunya. El mes d’abrild’aquest any, arribava a Barcelona i poc temps després tornava a

trepitjar els carrers de Palamós.Trobà el seu progenitor amenaçat pels deutes i amb els pocs béns que li quedaven ser io sam en t gravats. Entre 1734 i 1751, Miquel, que gaudia d’una situació econòmica folgada, féu quantiosesinversions per a eixugar els dèbits i recuperar el patrimoni familiar

6 SAMP, BOFILL, Lluís, Noticia h is tò ric a sobre el hospita l de P ala m ós , Juliol de 1975. Es tracta d'un treball de recerca històric inèdit, segurament d’ordre intern, perquè els




que el seu pare s’havia malvenut. En una escriptura del 23 de setembre de 1734, Antoni Costa atorgà llicència al seu fill Miquel per

a redimir els censals, pagar deutes, recobrar les peces de terra quehavia pe rd ut i fer millores a la botiga. Pel cap b aix s ’hag ué de ga star

poc m és de 2 . 0 0 0 lliures barceloneses.Cregué que seria convenient establir la seva residència a l’Em-

pordà per a controlar millor i de m és a prop les seves propieta ts irendes. El 1735, féu una permuta amb Francisco Dorca, canongede la catedral de Girona. Miquel Costa li cedí un benefici que pos

seïa a l’altar de Sant Domènec de la seu gironina a canvi del càrrecde domer simple a l’església parroquial de Sant Genis de Torroellade Montgrí , 7 que generava una gens menys preuada renda anualde 800 lliures . 8 Aviat es traslladà amb el seu pare a Torroella deMontgrí i s’instal •là en una casa situada al carrer Major d’aquestavila. El mateix any, fou nomenat comissari del Sant Tribunal de laInquisició del Principat de Catalunya. Poc després, el seu germà

Antoni Costa (amb la seva dona, Maria), que seguia exercint d’apotecari, abandonaren Sant Feliu de Guíxols per a reunir-se amb ellsa Torroella. Quan sobrevingué la mort del seu germà, la seva víduaes que dà am b ell. Per l’estim a que li tenia fou molt be n con sid erad aen el seu testament. Després de dècades vivint tranquil a Torroella,el 30 de març de 1768, a les 10 hores de la nit , 9 morí Miquel Costa,impedit, després de quatre mesos agònics de llarga malaltia. Al seu

costat hi havia la seva cunyada Maria Costa i Narcís Majorà, un humil treba llado r qu e es féu càrre c d ’ell fins la seva últim a ex ha lac ió . 10

EL TESTAMENT DE MIQUEL COSTA

El 6 de maig de 1761, set anys abans de la seva mort, mossènMiquel Costa s’apropà a l’Escala per a visitar el seu parent i amicJoan Simón, el qual era prevere i sagristà de la parròquia de Sant

Pere de l’Escala. A l’interior de la sagristia de la parroquial i amb

7 El domer era el prevere beneficiat que es cuidava de l’església, administrava els sagraments i estenia les partides.

8 SAMP, op. cit., BOFILL, Lluís.9 AHG, Transcripció de la partida dobit de Mossèn Miquel Costa, 11 d ’Octubre de

1768. Fons de la Notaria de Torroella de Montgrí, 1767-1 768, To 400.




p resència de dos testim onis segué tranquil •lam en t i cò m o d e en unescriptori on començà a escriure el seu testament. Finida la feina

tancà el quadern, ordenà fer-ne una còpia i deixà instruccions al’esmentat capellà perquè fos donat a conèixer després de la sevamort. Un cop difunt, el seu testament fou obert i publicat el 1 6 demaig de 1768 per Narcís Palahí, notari de Girona i decretat pel vicari general de la diòcesi el 8 d ’abril de 1768. El 23 d ’agos t de 1770,el notari Josep Pouplana Martí en publicà també una còpia continguda e n els fons no tar ial s de Torroella de Montgrí. L’original hav ia

estat escrit i signat de la pròpia mà i lletra del difunt i es trobà en uncalaix de casa seva." Cal record ar qu e una altra còpia ja havia estaten t regada uns anys abans a Joan Simón, perquè “no es perdé s per via de mort o altra lance”.'2

El testament de Miquel Costa és molt interessant, complet, detallat , ric, amb nombroses disposicions puntualitzades fins al mésmínim detall, especialment les relatives a la fundació de l’hospital

de pobres de la vila de Palamós amb completes indicacions sobrela forma en què s’havia construir, administrar, l’aspecte de l’arquitectura de la capella del Carme i altres especificacions sobre fundacions i oficis religiosos. Totes les disposicions, que eren nombroses,les deixà ben ord enad es i do tades ec onò m icam ent per a assegurarel seu compliment. Ho volia deixar molt ben lligat perquè es fes totsegons la seva voluntat . En el testament nomenava marmessors

Joan Simon, rector de l’església de Sant Pere de l’Escala, i MiquelMartí i Bonaventura Carreras, ambdós preveres beneficiats de l’església parroquial de Sant Genis de Torroella de Montgrí. Aquestshavien de vetllar i assegurar el compliment de tot el que MiquelCosta deixà estipulat.

La primera disposició feia referència a l’elecció de sepultura deldifunt. Donà instruccions molt precises que volia ser enterrat enl’església parroquial de Sant Genis de Torroella de Montgrí, “en lo vas de mo n pare An ton i Costa i mo n germ à altra Anto ni Costa”, queestava situat entre la capella de Sant Miquel i la de Sant Bartomeu.

Féu donació a Anastasi, el seu germanastre, de 1.000 lliures barceloneses, més de 41 dobles d’or (que ja li havia enviat prèviamenten diverses remeses) pels drets que pogués esperar per l ínia paterna i materna. El seu germà a canvi d’aquesta quantitat havia de




renunciar a qualsevol dret de rèplica. Com explicaré més endavantaixò serà l’origen d’un plet que fins i tot farà trontollar la fundació

del nou hospital.Seguint ordres del difunt, el 30 d’abril de 1768, els marmessors

del difunt feren donació a Narcís Majorà d’algunes propietats queaquest posseïa en el terme de Torroella “princ ipa lment per lo molt am or y carinyo amb que lo havian assistit y assistien de dies y m it

jançà sa llarga malaltia "15. Miquel Costa li deixava una peça de terra p lan tada am b vinyes i oliveres d ’una vessana i mitja situada al cos

tat del camí que va a la capella de Santa Caterina i un hort envoltatde murs, anomenat l’hort petit d’en Serralta, que era a migdia del’antiga casa principal de Josep Serralta. Tot amb la condició que Narcís Majorà i els seus descenden ts , so lam en t duran t la vida n a tu ral de Maria Costa, cada any li lliuressin la meitat de tots els fruits,tant de raïm com d’oli procedents d’aquestes terres . 14

A pesar que ho havia deixat tot molt ben disposat per la cons

trucció de l’hospital de Palamós, la deixa estava fortament condicionada per la longevitat de la seva cunyada. És a dir, la construccióde l’hospital no tindria efecte fins després de la mort natural deMaria Costa . Aquesta condescendència s’entén com a compensació d’un llegat que, anys abans el testamentari havia percebut delseu germà. Ho explico millor, Miquel Costa havia heretat d’una tiamaterna, vídua de Pere Bofill, una casa i tres peces de terra que la

seva tia havia cedit al seu germà gran Antoni. Disposava l’herènciaque aquestes propietats passessin a Miquel en el cas que el seu germà morís sense descendència, com així fou. De fet, Antoni tinguéqu atre fills am b la seva espo sa, tres d ’ells m orir en albats i del darreres desconeix la seva mort, però devia arribar abans que la del seu

pro genitor. Miquel Costa, com a pe rson a pietosa que era, ten ia eldeure moral i obligació de mantenir bé i decentment la seva cu

nyada Maria. Per tant, durant la seva vida natural li cedí l’usdefruitde totes les seves possessions, fins i tot, si aquesta volia passar elsdarrers dies de la seva vida a Palamós li deixava escollir la casa quevolgués malgrat que estigués arrendada. Deixà clares instruccionsals seus marmessors que si la seva cunyada no podia mantenir-sedecentment els autori tzava a suspendre alguna de les fundacions ala fi d’assegurar la seva manutenció.



GABRIEL MARTIN ROIG

Mossèn Miquel Costadeixà una gran quanti ta tde diners per a la creacióde fundacions religioses,oficis i processons. Donàun total de 2.716 lliuresals go vern adors i ad m inistradors generals d’aniversaris i misses d’estaca de l’església de SantaMaria de Palamós: 1.516lliures les satisferen ambdiners i les altres ambdiferents censals . 17 Aaqu estes cal sum ar al tres900 donades a la comunitat de Sant Genis deTorroella de Montgrí. Siconsiderem els dinersque es gastaren en la

fàbrica de l’hospital, lesrendes baixes de les propietats que la institució tenia per la sevamanutenció i la falta de capital per a completar i ornamentar dignament i l luïda la capella del Carme, costa d’entendre per què eldifunt deixà tants diners pe r a funda cions pies enlloc d ’efectua r unamajor inversió en institució assistencial que naixia una mica coixai escanyad a eco nòm icam ent . Abans de donar u na possible explica

ció a la decisió del difunt procedim a detallar cadascuna d’aquestesfundacions per a entendre millor de què estem parlant , a lhora que

Fig. 2 L’ho spita l de po br es i la ca pe lla del Car- me dibuixats per Francesc Vidal Palmada als anys trenta del segle XX. Fullet propagandístic del Museu Cau de la Costa Brava.

MISSES I FUNDACIONSPIES: UN EXCESSIU

DISPENDI

17 Els censals eren de Josep i Joan Vilanova de la Pietat; de Miquel Sabat, pagès i masover del mas Antoniet; de Jaume Lloveras. negociant de la vila de Sant Feliu de Guíxols. AHG, Fundacions de Mossèn Miquel Costa a l'Església de Santa Maria de Palamós, 23 de setembre de 1768. Fons notarials de Palamós, 1768, Pa 373.

18 “al assenyalar los dos quarts vull s ’assenyali la dita missa tocan t batallades un




desvetllem les inquietuds i afinitats espirituals i iconogràfiques delfun dad or de l’hospital, fent èmfasi en la seva de sm es ur ad a obsessió

per la redem pció de les àn im es condem nad es .La primera fundació que encomanà fou una missa baixa resada

per la seva àn im a i per totes les àn im es del purgatori. Aquesta s ’havia de celebrar tots els dies festius a les 1 2 del migdia; mitja horaabans s’anunciava amb insis tents tocs de campanes . 18 Fou dotadainicialment amb 1.400 lliures barceloneses, però arribà fins a 1.516lliures: “perque ell m ateix m entre vivia y poc antes de sa fi declarà

son animo y intenció a m i dit Joan Sim on de voler aumentarla fin s a dites 1.516. ”'9 Aquest ofici s’havia de celebrar a l’església parroquialde Santa Maria fins que fos construïda la capella del Carme, on des

prés s ’hauria de traslladar . 2 0

En una altra disposició, ordenà la fundació d’una altra missa al’església parroquial en sufragi per les ànimes del purgatori, el queconeixem per un novenari d’ànimes. Dotà la fundació amb 900

lliures barceloneses cedint un personat i un censal que tenia a sonfavor . 21 Aquest ofici era una rogativa perquè els vius preguessin perles ànimes dels difunts que havien quedat atrapats en el purgatori.És una de les manifestacions més estretament lligades a la idea del’església com a única intercessora en la salvació. El Dr. Josep Maria Gasol parla d’aquest “co stum tan es tès arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària

i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori”22

Miquel Costa no deixà establerts quins dies s’havia de celebrarel novenari d’ànimes indicant que “dita fu n c ió novenal se fa rà en lo tem ps y hora apareixerà m es conven ient a la dita R nt C om un itat”23. El període més probable era a principi de novembre, habitualmentcomençava el dia dels difunts, el 2 de novembre, i es perllongava

durant nou dies més; d’aquí el novenari d’ànimes. 2 4

Durant aques-

19 AHG, Fundacions de Mossèn Miquel Costa a l’Església de Santa Maria de Palamós, 23 de setembre de 1768. Fons notarials de Palamós, 1768, Pa 373.

20 AHG, ibídem.21 AHG. op. cit., Còpia del testament del reverend Miquel Costa.22 GASOL, Jo sep Maria, “Calendari folklòric m an lle u en c”. L le tr es Am ic als . M anlleu,

cròniques i textos literaris, vol. 18, 1958.23 AHG, op. cit., Fun dacions de M ossèn M iquel Costa a l’Església de Santa M aria de




ta celebració els temples parroquials es guarni

en de manera especial .El testamentari deixàinstruccions perquè escons t ru ís un monument ,és a dir, un túmul de difunts al mig de l’esglésiail • lum inat am b quatre

atxes vermelles. Sis cirisdel mateix color en l’altarmajor, que estaria cobertamb un retaule d’ànimeso purgatori, un gran llenç

pintat on apareixia representat un escenari arqui

tectònic en perspectivaque es comple tava amb

personatges que repre-Fig. 3 Nostra Senyora del Carme com a inter- f , à n im e s d e

cessora de les ànimes del purgatori en un gravat i w c u iu u c a u cdel segle xviii. monarques, clergues,

rics, pobres, envoltatsdel foc ardent del purgatori. La mort hi era present a través de la

teatralització d’esquelets i calaveres . 2 5 Atès que aquesta celebracióes prolongà durant dècades, és probable que la parròquia haguésencarregat l’execució d’alguns novenaris d’ànimes a diversos pintors, però només se n’ha conservat les dades d’un. El fons de lacomunitat de preveres de Santa Maria guarda una rebuda del 21 defebrer de 1774, en què el reverend Joan Marull satisfïu la quantitatde 60 lliures al pintor JosepMiragüelo per haver pintat un d ’aqu ests

nov enaris d ’ànim es, c om diu la nota: “la perspectiva, àn im es i calaveres . ” 26

Si bé les dues fundacions anteriors estaven dedicades a la prèdica per les ànimes de la gent que no havia assolit la salvació eterna, Miquel Costa, no content amb això i amb l’obsessió de redimirquantes més ànimes fos possible del purgatori, instituí una altra pia

25 Ibídem.




fundació amb aquest efecte, però aquest cop a l’església de SantGenis de Torroella de Montgrí. Manà que tots els dissabtes a les 8

del m atí fossin celeb rades une s m isses repartides entre els altars deMaria Santíssima del Carme i de les Santes Ànimes del Purgatori. A

part d ’aquestes funcions els capellans estaven obligats a fer absoltes en el cem ent iri d e la pa rrò qu ia pel sufragi de les ànim es. Dotà lacausa amb 950 lliures en forma de diferents censals 2 7 (fig. 3).

Miquel Costa instaurà dues fundacions més dedicades a lloar lafigura de la Mare de Déu. La primera s’havia de celebrar el dia 18

de desembre, diada de l’expectació de la Reina Santíssima anomena da Nostra Senyora de la O . 2 8 Es coneixia am b aquest no m perquèdesprés de fer l’oració de la tarda el cor sostenia una llarga O cantada. Volia que se celebressin solemnes completes durant la vigíliai el dia de la festivitat de Nostra Senyora la comunitat de prevereshavia de sortir en processó abans de la celebració de l’ofici seguintel següent itinerari: el punt de partença era la porta principal o de

migdia de la parròquia de Santa Maria, es dirigien cap a la plaçade la Vila, remuntaven el carrer Molins, passaven per davant delconvent de Nostra Senyora de Gràcia, baixaven pel carrer mossènMiquel Costa, passant per davant de la capella del Carme i giravenal carrer Ave Maria on antigament hi havia unes escales que permetien l’accés pel cementiri . En el decurs de l’esmentada processóla comunitat havia de cantar l’himne Ave Maris Stella. Retornada

la seqüela a l’església se celebraria l’ofici solemne amb ministres i bordoners.

La segona, com s’havia d’esperar, ordenava que construïda lacapella de l’hospital fos instaurada una funció a la glòria de Déu Nostre Senyor i de Nostra Senyora del C arm e el 15 de juliol decada any. La celebració s’iniciava la vigília. El dia 14 a la tarda totala reverend comunitat de Santa Maria de Palamós havia de cantar

en aquesta capella solemnes completes, i el dia 15, jornada de lafestivitat de Nostra Senyora del Carme, sortir en processó des de la parroquial fins a l’oratori de l’hospital can tan t pel cam í l’h im ne Ave Maris Stella. A la capella havien de prendre la imatge titular de Nostra Senyora i passejar-la en processó: des de la capella es dirigia a la

plaça de la vila, baixava pels carrers Major i Tauler i Servià, rem u n tava pel carrer de la Creu, passava per davant del convent dels frares




agustins, girava pel carrer mossèn Miquel Costa

per a to rnar a la capella,on finida la processó secelebrava un ofici solemne amb diaca, sotsdiaca i

bordoners (fig. 4).Les prèdiques a la

Mare Santíssima del Car

me tant a Palamós coma Torroella no són casuals; cal explicar que eraoficialment intercessora,

per descom pta t, de lasalvació de les ànimesdel purgatori. La posses

sió del seu escapularin’accelerava la salvació ja que, segons la tradició,la Mare de Déu prometé alliberar del purgatoritotes les ànimes que haguessin vestit el seu e sca

pulari en algun m o m en tde la seva vida . 2 9 Segurament, l’obstinació de Miquel Costa per la salvació dels esperits queno havien assolit el cel etern explica perquè la capella de l’hospitalde Palamós fou encomanada a aquesta verge t i tular .

28 La O cantada pel cor era un mantra simbòlic que expressava astorament, quedar meravellat per l'expectació de la vinguda del Messies.

29 En un m om en t de gran aflicció Sant Simó Stock, frare carmelita anglès, suplicà a la Mare de Déu que li donés un senyal de la seva protecció. El dia 16 de juliol, la verge se li aparegué amb l'infant en braços i li lliurà un escapulari, advertint-li que tots els que expiressin amb aquell símbol no patirien el foc etern. Aquesta promesa no era només vàlida per als religiosos que morien amb l’escapulari llarg, sinó també per als fidels que portaven l’escapulari petit una medalla-escapulari. Hi havia la creença que els que portessin l’escapulari, la Verge del Carme els lliuraria del Purgatori el primer dissabte després de la seva mort. Però per a gaudir de les propietats que proporcionava l’escapulari era necessari que: l’escapulari fos imposat per un sacerdot, aquest escapulari havia de ser confeccionat amb dues peces de llana (i no de cap altre material) units entre si per cordons, de forma




Arribats en aquest punt, cal reprendre la pregunta que s’havia plantejat a l’inici d ’aquest apartat: per què m ossèn Costa cedí una

suma tan quantiosa de diners per a fundacions, sobretot, a l’església parroquial de Santa Maria de Palamós? Totes sumaven unaquanti ta t gens menyspreable que era necessària per a construirl’hospital am b ma jor lluïment, p od er sufragar la fàbrica d ’un retaulemé s digne, assegu rar la seva man uten ció i les rende s qu e haguessinevitat les dificultats i les penúries que patí la institució en els seus

p rim ers anys. Si la construcció de l’hospital era la seva gran obra

pòstum a, per què li va esca tim ar diners? La possible resposta a totaixò es troba en una de les clàusules del seu testament. Les sevesdisposicions foren molt clares i cal llegir-les amb molta atenció, so

bretot quan escriu: “Si per algun p re tex t la reverend com unitat s ’oposés en esta mia voluntat o en la construcció de dita capella lo que no es perjudicial ans be favo rab le a dita reverend com unitat. ” Per què laco m uni tat de preveres de la parroquial s ’havia d ’op osa r a la creació

del nou hospital?Tot fa pensar que les generoses dotacions econòmiques de les

fundac ions anaven des t inades a com pensa r econòm icam ent poss i bles retrets i prejudicis que la com unita t de preveres pogués tenir,no a causa de la fundació de l’hospital, sinó davant la construccióde la seva capella, un temple erigit a pocs metres de la parròquia.D’aquesta manera, s’aconseguí evitar e l que passà uns anys des

prés, quan els frares agustins edificaren la nova església conventualde Nostra Senyora de Gràcia, uns metres més amunt de l’hospital.L’erecció d ’aq ue st n ou tem ple, a m en aç an t i altiu, al cap d am u n t delcarrer, encrespà els ànims dels capellans en considerar-ho un greuge, una amenaça massa propera. Entre 1785 i 1797, la comunitatde preveres mantingué un llarg i costós litigi contra la comunitat defrares regulars pels drets dels parroquians i els de sepultura. Mos

sèn Miquel Costa eludí el conflicte amb una forta suma de dinersi cedint l’ús de la capella del Carme als preveres de la parroquial.La gen eros a assignació de diners e sm erç ad a per a les fundacions

i causes pies feia necessari i obligat el compliment de tots els oficis program ats, seguint al peu de la llet ra tot el que el te s tam en t d eterminava que s’havia de fer sense excepcions. Miquel Costa deixàanotat que, si per algun pretext la comunitat de la parroquial con




Fig. 5 La capella del Carme en el seu estat actual, després d’una profunda remo-

delació.

Montgrí i totes les mi sses es traslladarien a aqu est tem pl e . 3 0 A pesarde la compensació econòmica e l seu compliment e ra una càr regafeixuga per a la comunitat. Si bé els primers anys els preceptes seseguiren al peu de la lletra, amb el temps el control dels marmessors anà m invant; com a con seqü ència la com unitat de preveres començà a incomplir a lguns compromisos i a interpretar-ne d’altressegons la seva conveniència, contravenint la voluntat del testamen-tari exp ressa da i declarada en els seus term es m és determ inan ts. El1821 un informe redactat per Antoni Casademont i Miquel Matas,administradors perpetus de l’hospital, dóna a entendre que l’oficique s’havia de celebrar tots els dies festius a la Capella del Carmenomés es feia sis mesos a l’any i a l’església parroquial. Informarende les irregularitats a l’alcalde, però aquest no en féu cas “por las




muchas ocupaciones de aquel”. En aques t document e ls dos administradors es la m en ten del perill que per un a qüestió d ’incapacitat o

per falta de co n e ix em en t la vila es veiés privada de la funció eclesiàstica de la diada del Carme i de la missa en dies festius i expressenel temor que la important dotació es traslladés a la comunitat deTorroella de Montgrí31 (fig. 5).

EL PLET QUE VA FER PERILLAR LA FUNDACIÓ DE L’HOSPITAL

Un dels grans en tre ba nc s per a la creació del nou hospital de Pa

lamós i que fins i tot podia haver deixat sense efecte la seva fundació fou un plet que durà 20 anys. Com ja s’apunta en un documentde 1821 “el largo proceso supuso uno s ga stos m uy crecidos para el seguimiento del pleyto contra el pariente del difunto quien pretendió dar el testam en to de n ulidad ”32 Si no hagués succeït , segurament lainstitució hauria t ingut més recursos econòmics.

En aquells temps, passava algunes vegades que els l legats que

anaven a parar a institucions públiques o causes pietoses com l’hos pital de pobres eren objecte d ’im pugnació per part dels parentsdel difunt que veien escapar part dels béns i del capital que tantanhelaven aconseguir. Sense anar més lluny, a la nostra comarca estroba un altre exemple: el 1744 l’hospital de Sant Carles de Begurvisqué serioses dificultats per a la seva fundació. Després que el Dr.Francesc Comas i Ros féu donació de tota les seves hisendes i pertinenc es p er a la seva creació, els seus n eb ots inte ntar en capgirar el

testament falsificant una minuta i iniciant un procés per a reclamardiverses propietats al ■legant el legítim dret d’herència . 33

El plet interposat a l’hospital de Palamós començà quan, des prés de conèixer la noticia de la m ort de m o ssèn Miquel Costa, elseu germà Anastasi, que residia feia més de 30 anys a Écija , 3 4 e m

prengué el llarg viatge de to rnada a Palam ós per a fer-se càrrec delcobrament dels béns que comptava heretar del seu germà i del seu

pare. En saber que cap notari no havia recollit la seva última volun

tat cregué que havia mo rt sense fer testame nt. Qu an arribà desi tjós

31 SAMP Ex posició dels regidors A nton i Casa dem ont i Miquel Matas sobre l ’hospital de la vila, 31 de juliol de 182 1. Fons de l’Aju ntam ent de Palamó s, B ene ficèn cia i as sistència social, administració de l’hospital , 16 50 -19 75 , capsa 634.

32 SAMP, Punto de vista que demuestra varios puntos relativos al hospital, juliol de 1821 . Fons de l’Ajuntam ent de Pa lamós, Be neficència i assistèn cia social, A dministració de l ’Hospital 1650-1975, capsa 634.

33 VAQUER I CATÀ, Josep, “El sant hospital de Begur”, Editat per la parròquia de




de pre nd re p ossessió dels bén s es trobà que el rector Joan S imon deSant Pere de l’Escala presentà com a última voluntat seva una mi

nu ta sign ad a de la m à del ma tei x Miquel Costa a m b da ta de 17 61 ,35Anastasi, sorprès i indignat, inicià la impugnació del testament i lareivindicació dels béns . 36

Cal rec ord ar q ue en el test am en t, Miquel Costa ja ced ia a Anastasila quantitat de 1.000 lliures barceloneses i 41 dobles d’or pels dretsque pogués esperar per l ínia paterna i materna. Tot i que s’especifica clarament que aquesta assignació no li pertocava atès que les

propieta ts no havien estat here tades sinó adquirides per a redimir

els de ut es del seu pare. La situació d ’Anasta si i la seva fam ília quevivien en la ma jor indigència l’em pe ny er en a acc epta r la quantitatoferta. El 17 d’agost de 1768, ell mateix i quatre dels seus cinc fillss ignaren l’escriptura on renunciaven formalment i solemnementa tots els drets reals i personals que els poguessin correspondre . 3 7

Poques setmanes més tard, el 17 de novembre Anastasi Costa rebéla totalitat dels diners assignats pel seu ge rm à de la m à del com erc iant A mad or Jover, que actuava en n om del m arm es so r Joan Simon.

Un cop q ue aq ue sts ca bals pal •l iaren les necessita ts e co nò m iques més immediates, a Anastasi l i devia envair la sensació quehavia tret poc capital. Consultà amb un advocat que el convencéque podia impugnar el testament per a declarar-lo nul i inicià el pletcontra els marmessors de Miquel Costa davant la Reial Audiènciadel Principat de Catalunya, que duraria 20 anys, des de 1770 finsal 1790. Al·legà que el testament havia estat rebut per personesno facultades per a fer-ho. Ho justificava invocant a aquest efecteel reial edicte del 29 de novembre de 1736 que prohibia als rectorsdel principat rebre escriptures o testaments fóra que fossin delsseus propis feligresos, i inequívocament, Joan Simon, marmessordel testamentari i rector, no havia tingut mai com a feligrès MiquelCosta. Com a conseqüència el testament havia de ser declarat nul iconsiderar que el difunt expirà sense fer un testament vàlid.

El plet fou admès a tràmit per la Reial Audiència. En el cas d’ha

ver prosperat hauria posat en greu risc la fundació de l’hospital de pobres de Palamós. Els m a rm e sso rs p resen taren lletres citatòriesdemostrant que el mateix Miquel Costa no rebé les propietats enherència del seu pare, sinó que les hagué de recobrar redimint elscensals, i per tant eren legítimament seves. Acreditaren amb un docu m en t la voluntat d ’Antoni Costa que, de tots els seus fills, fos Miquel el que hauria de retenir totes aquestes propietats després de la

35 AHG, A nasta si i M iq uel Joseph im pugnen el te s ta m en t de m ossèn M iq uel Cos ta, 10




seva mort . També mani

festaren que Anastasi havia acceptat de bon gratel testament i que ell i elsseus descendents havienrenunciat als béns a canvi d’una bona quantitatde diners.

El 28 de juny de 1771,

la Reial Audiència de Barcelona pronuncià sentència imposant silenci

pe rpetu a Anastasi Costaen la seva pretensió denul · l i ta t tes tamentàr ia .Anastasi apel •là seguint,

però, una altra es tra tègia. Es donava el cas queel seu fill gran, MiguelJoseph, fou l’únic que no

Fig. 6 L’hosp ital de p ob res e n estat ruïnós, foto- Signà el document de re-grafïat el 1976 per Narcís Tibau. núncia del seu pare; per

tant, aquest cop Anastasi

reclama part de l’herència en nom del seu fill. El 14 de setembrede 1772, se se nte nc ià rebutj ant altra veg ada la súplica d ’Anastasii el seu fill Miguel Joseph . 3 8 Ambdues parts continuaren li t igant 10anys més fins que els administradors de l’hospital, ja construït, esferen càrrec del procés atès que dels tres m arm ess ors dos ja havienmort i el tercer era vell i jubilat. La sentència definitiva es produí aMadrid el 6 de juliol de 1790 a m b un a uto del Consell Reial: “Hallan- dose este pleito legitim am ente concluso y visto por el Consejo, éste

proveyó que no ha lugar al recurso de in justícia notoria in troducido por Anastasio y Miguel Joseph Costa, a quienes se condena a la pena de los 500 ducados los que paguen en llegando a mejor fo rtu na y se repartan entonces en la fo rm a ordinaria.”39 Des d’aques t moment ,Anastasi i el seu fill no im po rtu na re n m és els ad m ini str ad or s del’hospital (fig. 6 ).




EL NOU HOSPITAL TIRA ENDAVANT

A pesar del perill que la Reial Audiència del Principiat de Catalunya sent en ci és a favor d ’Anastasi Costa, els m ar m es so rs no s ’im mutaren davant de la reivindicació de béns i el maig de 1768 jahavien legalitzat la institució de l’hospital i continuaven endavantamb el projecte.

Per la seva construcció el donant cedí una finca que estava situada a l’antic carrer Hospital (actual carrer mossèn Miquel Costa)conformada per dues cases i un hort. En el cadastre de 1716, ja hi

figura una casa que pertany al seu pare Antoni Costa. Tenia l’entrada pel carrer d ’Adrià Àlvarez i feia ca nt on ad a a m b el carrer m os sè nMiquel Costa. És possible que el fundador, anys més tard, a aquestacasa, n’hi afegís una altra ja que en documents posteriors apareixespecificat “sena lando por sitio de dicho ho sp ita ly capilla para decir misa, una s casas y un huerto que tenia y poseia en la m ism a villa ”.40 Al costat d’aquestes cases, a la part de llevant, hi havia un hort on

s’havia de construir la nova capella.Gràcies a l’inventari que van fer dels béns del difunt els reve

rends Ventura Carreras i Miquel Martí sabem que trobaren 3.697lliures de capital. Seguint les indicacions del donant, després de lamort natural de la seva cunyada Maria Costa es féu pública la subhasta del mobles i granadura del difunt amb un rèdit de 305 lliures,i els de Maria Costa, que importaren 246 lliures més. Tota aquesta

recaptació es destinà a la fàbrica de l’hospital . 41

La necessitat de desviar una generosa dotació de diners a lesfundacions instituïdes pel difunt provocà que els marmessors notinguessin suficients cabals per a tirar endavant el projecte i sol-licitaren el consentiment al bisbe de Girona, Manuel Antonio dePalmero, perquè els permetés la venda d’alguna de les finques ensubhasta pública. Reberen el permís i potestat de despatxar les

propieta ts m enys útils, conform e a la voluntat del testador. Així estransferí a Salvador Patxot, sabater, una casa situada al carrer Major per 650 lliures, a Nicolau Bajandas, negociant, un pati envoltat demurs situat en el carrer Pagès i Ortiz per 261 lliures i a Antoni Oli-

40 SAMP, R ela ció se gellada del co m ú de P ala m ós sobre el p le t d ’ A n a sta si Costa contra els béns de mossèn Miquel Costa, 5 abril 1772. Fons de lAjuntament de Palamós, Cor




vós, mariner, una altra casa amb pati situada al raval de Mar, en la plaça de Sant Pere per 290 lliures.42

Les propietats restants es preservaren per a dotar la institucióhospitalàr ia de rendes que asseguressin el seu sosteniment, entreles quals figuraven: una peça de terra de sis vessanes coneguda pervinya Rala situada al territori de Vila-romà, una altra vinya darrerade l’església de Vall-llobrega,43 una peça de terra, feixes i horts localitzats al pla de Nau o pas des Grau, un terreny a prop del molíd’en Carles a la parròquia de Vila-romà anomenat el camp del Pla

i un a feixa de terra co ne gu da co m Pestablida d ’en Taril ta m b é a lareferida parròquia. Sabem que els beneficis de l’arrendament anualde totes aquestes propietats ascendia l’any 1771 a 99 lliures franqu es. 44 Uns anys m és tard, el 17 89, els bene ficis foren lle ug era m en tsuperiors: 115 lliures. Però les despeses de la institució anaren augmentant i la injecció de diners que donaven els arrendaments de les

propietats no van ser suficients. L’estat de les rendes de l’hospital de

1820 a 1821 de m o str a que en els anys po steriors a la seva fundaciós’hagueren de comprar noves finques. La suma total de les rendesera llavors de 270 lliures.45

Un cop aplegats tots els fons els marmessors enviaren una sú pl ica a Domingo de Berenguer, vicari general del bisbe de Girona, per a co m en çar la construcció de l nou hospital. El 15 de juny de1768, reberen l’autorització per a beneir la primera pedra de la ca

pella. Un m es després, el 10 de juliol de 1768 la gent es congregà al’hort on havia de ser construït l’oratori, un tros de terreny envoltatde murs on hi havia plantada una creu de fusta. La cerimònia fou

presidida pel reverend Joan Simon vestit d ’alba, estola i capa pluvial. També hi foren presents Francesc Vidal de Savall, alcalde, elsregidors de l’Aju ntam ent, els prev eres b eneficiats d e la par ròq uia deSanta Maria (excepte el rector, que es trobava absent), la reverenda

comunitat de frares del convent de Nostra Senyora de Gràcia i ungran nombre de persones i públic en general. Donaven fe de l’acte,

42 Extret de diferents escriptures de ven da d e propietats de m oss èn Miquel Costa de l’any 1768. AHG, Fons Notarials de Palamós, 1768-1 769, Pa 374.

43 En un altre document aquesta peça de terra surt anomenada Les Planes i la situa a Vall-llobrega. AHG, M artí Sic ars procurador dels m arm esso rs de M iq uel Cos ta pren

p o ssess ió de les seves prop ie ta ts de Palamós, V ila-romà i Vall-llobrega , 7 juny 1770. Fons Notarials de Palamós, 1769-1770, Pa 592.




Fig. 7 El 10 de juliol de 17 76 es d iposità la primera ped ra de la capella del Carme en la fonamentació de l’àbsida.

com a testimonis, els reverends Martí Sicars, prevere i domer de

l’església de Sant Andreu de Serinyà, i Anton Prats, també prevere idomer de l’església de Sant Martí de Peralada, tots dos naturals dePalamós. Aquell dia es féu la benedicció de la primera pedra de lacapella del Carme, que es desà als fonaments de l’àbsida. Era una

ped ra quadrangular, buida per d intre que guardava en el seu interior un a am polla de vidre, un a cò pia de l’acte de b ened icció i algunesmonedes (conforme s’estilava en casos semblants). A cada costatde la pedra hi havia gravades una creu i en la seva base les xifresrefere nts a l’any de 17 68 .46 El mo del devia ser m olt s em bl an t a la

pedra fundacional que l’any 1991 es trobà en la fonam entació delvessant sud de l’església del convent dels agustins (fig. 7).




L’ARQUITECTURA DE L’HOSPITAL 1 DE LA CAPELLA DEL CARME

Després d’examinar de t ingudament e ls documents de l ’època ,no sembla pas que l’edifici destinat a ser hospital fos de nova planta, sinó que aprofitava per a aquest efecte les dues cases existentsa la finca. En les capitulacions per a la construcció de la capelladel Carme s’especifica que els murs de la capella i els de l’hospitalhavi en de qu ed ar units. L’asp ec te esb iaixat q ue ofereix la pla nta dela capella, sense les dues primeres capelles del costat de l’Evange

li, és a dir, entrant a l’esquerra, només es pot explicar si l’oratoris’hagué d’emmotllar a l’espai que quedava lliure entre els carrerscircumdants i les cases existents. Per tant, tot fa pensar que l’hos

pital no fou de nova creació sinó m és aviat fruit de la unió i reha bilitac ió de dos antics habitatges. Estem parlan t d ’un hospital dereduïdes dimensions a tenor de l seu equipament : “se guarnirà la casa i l ’hosp ital amb quatre llits amb màrfega, matalàs, flassa da , dos

coixins i quatre llençols per cada llit, una dotzena de cadires de balca i altres sis am b reposadors per estar els pob res m alats en major repòs. S ’adornarà ju n ta m en t amb quatre bancs d ’espatllera i quatre taules. ”47 Escassament quatre llits, però que serien suficients per a assistir els

pobres malalts del com tat de Palamós, és a dir, naturals o residen tsde Palamós, Vila-romà i Vall-llobrega. Els forasters també hi erenadmesos si estaven en trànsit . Els casos que requerien major aten

ció mèdica o una estada més perllongada es remetien a l’HospitalGeneral de Girona.L’as pe cte exterio r de l’hospital no diferia m as sa de les altres ca

ses de la vila: murs gruixuts, dentells de pedra i les finestres cobertes amb reixes de ferro. Això li proporcionava una aparença marcadament introvertida que denotava la voluntat d’aïllar el recinteassistencial del món exterior. Un clar exponent del que representa

va l’hospital per a la gent de l’època: un indret de pobresa, misèria,lloc on era preferible no raure-hi ja que ser-hi implicava ser pobre

de solemnitat, estar sol o totes dues coses a l’hora.L’estudi d e la do cu m en tac ió fa pe n sa r qu e la zon a residencial,

on habitaven segurament l’hospitaler i la seva dona, es trobava al pis de dalt, m en tre que els m alats s ’allotjaven a la p lanta baixa.Es dedueix del document de la capitulació per a la construcció de




amb l’hospital a través de dues portes contigües i la de sota delcor unia les sales de m alalts a m b l’es m en ta d a ca pella.48 Una d e les

p reocupacions de m ossèn Miquel Costa era p rec isam en t considerarl’hospit al co m un lloc de s an te da t i respecte. L’ajuda m ater ial delsmalalts i desvalguts havia de ser promoguda a la categoria de deure moral i completada amb assistència espiritual. De manera queestava concebut com un únic establiment que desenvolupava unadoble funció assistencial i espiritual. Comunicar la capella directament amb la sala dels malats pretenia precisament això. El donant

volia que el servei espiritual que oferia la capella no quedés limitatals interns, sinó que fos extensiu als vilatans. Ho demostra l’interès de traslladar-hi les fundacions de la parroquial un cop estiguésconstruïda.

Per descripcions i fotografies antigues se sap que al darrere del’edifici hi havia un pati, un espai obert i diàfan que millorava lescondicio ns higièniques a po rtan t un a b on a lluminositat i ventilació a

totes les cambres. És probable que aquest pati t ingués un petit es pai reservat a hort on es cultivaven herbes medicinals, com succeïaa d’altres hospitals de l’època com el de Tossa de Mar.

L’ 11 de juliol de 1768, es pac tà l’ac ta de capitulació per a la construcció de l’edifici. El contracte fou signat per Joan Simon, un delsmarmessors del testament, i el mestre de cases Miquel Basart, deSant Feliu de Guíxols, que estava finalitzant la construcció de la ca

pella Fonda a l’església parroquial de Santa Mar ia. Con a fiador delconstructor es designà Domingo Gernach, mestre de cases de Palamós.

La concessió de les obres es féu a través d’una subhasta pública que Miquel Morer, corredor públic, celebrà a la plaça de la Vila y que no se encontrà persona alguna que per menos preu se oferis construir la dita capella o eglesia que lo expresat Miquel Basart”.49 La construcció de la capella es convingué a preu fet per 930 lliures.

El pacte especifica que la seva construcció “hagi de seguir la pr im era i la segona planta que se li d o n a rà ”, i per tant és evidentque se li van facilitar uns plànols de l’edifici del quals desconeixeml’autor. Entre la documentació pertanyent al duc de Sessa de l’antic




arxiu del castell de Calonge,50 hi havia unes tra

ces o dibuixos de façane si portalades realitzadesdurant la segona meitatdel segle XV1I1. N’hi hauna en part icular que

podria tractar-se d ’un estudi preliminar de la Ca

pella del Carme, tot i lesdiferències del dissenyde la porta amb l’obradefinitiva. Això obre la

possibilitat a p en sa r que,igual que va succeir ambla capella del Sant Crist

oagustins de Nostra Senyora de Gràcia, el ducde Sessa, que era comtede Palamós, hauria pogutefectuar alguna contr ibu

ció econ òm ica que no ap areix recoll ida en cap do cum ent, cosa que

explicaria que tingués en el seu poder aquesta traça, potser per avisu rar l’ob ra i do na r-ne la seva ap rov ació51 (fig. 8).

L’acta d e cap itulac ió e scla reix la feina q ue li co rre sp on ia fer aMiquel Basart picant pedra calsinal: obrir tres portes, una per a lasagristia, un altra per a entrar a l’escala del cor (espai altrament ditel campanar) i una altra al pis superior, per a entrar al cor. Tambéhavia de construir els dos graons que alçaven el presbiteri per da

munt de la resta del sòl de la capella, picar la rosassa del cor, una petita finestra i un a espitllera per a do nar claror al cam panar, unaaltra espitllera a la sagristia i resoldre totes les cantonades de l’edifici am b gran s blocs de pedra. Però, sen s dubte, la feina m és c om pr omesa era construir e l campanar d’espadanya que corona la façana

principal. El con tracte dicta “fin ir lo campanar de pedra com està en

Fig. 8 Traça de la façana de l'hospital de pobres procedents de l’antic arxiu del castell de Calonge. Fons Família Casellas.

50 Avui l’arxiu del castell de Calonge no existeix. El seu contingut anà a parar a la




Fig. 9 Porta principal de la capella del Carme fotografiada el 1991, quan va córrer el perill de ser desmuntada.

la planta”', de nou, el mestrede cases havia de ser fidel al

dis sen y o traça o riginal.52Els murs es farciren de

pedra poc treballada demida diversa, mentre queles pilastres, els arcs de l’interior, les voltes de la nau, elcor i l’escala per a pujar al

cor es construïren amb ra jola. Atès que la capella esconstruí sobre un terrenyamb un pendent p ronunc iat fou necessari reforçar elsmurs de ponent amb sòlidscontraforts; a l’altra banda

aquests són de menor a lçada i queden integrats a les parets de les capelles laterals. La cornisa, el cambril(que estava coronat per una

petita cúpula) i tot el reco- b r im en t dels m urs interiorses féu amb guix deixant

petites motllures a les pilastres. És evident que aquestt rac tament escadusser enla construcció dels murs de

ped ra i ra jola fa pensa r queaqu est edifici no estava p en sat per a deixar la pedra vista. Per tant, el seu aspecteexterior devia ser bastantdiferent del d’avui, estavacomple tament ar rebossa t .

del Baix Em pordà, v ol.l , 1982, p. 53.



EL LLEGAT DE MOSSÈN MIQUEL COSTA.... CAPELLA DEL CARME (1 768-1771)

Miquel Basart no s’hagué de preocupar ni de la porta principalni de les piles baptismals atès que tot li seria lliurat ja picat. És evi

dent que aquest treball s’encarregà específ icament a un picapedrer 0 escultor extern. Tot i que no apareixen mencionades en el contracte, les mènsules ricament decorades de l’interior són obra d’unaltre escultor, molt més destre i avantatjat que el que treballà enla porta . Es tracta de sis mènsules d’ordre compost ornamentadesam b g arlandes i motius vegetals on apareixen rep resen tad es f iguresd’angelets. En quatre d’aquestes (les dues del cor i les del presbiteri)

només es representa el rostre angelical envoltat d’unes ales. A lesaltres dues mènsules, les situades al bell mig de la nau, les figuresapareixen nues, de cos sencer , amb una postura dinàmica, cavalcant sobre un núvol resolt amb nervadures corbes i voluptuoses.Malauradament, a lguna d’aquestes f igures apareix molt degradada

per la meteorologia després que cedís el sostre de la capella a finaldels anys setanta (fig. 9 i 10).

Les ob res aco m pl ire n els term in is fixats i l’hospi tal s ’ac ab à el1771. El resultat final es tradu eix vi su alm en t en u n edifici que alterna la presència d’elements del barroc tardà amb altres d’un classicisme incipient.

EL RETAULE DE LA CAPELLA DEL CARME, IMATGES VOTIVES IALTRES ORNAMENTS

Pels volts de 1976, Narcís Tibau rector de Santa Maria, interessat pel pa tr imo ni pa lam osí i m és co nc re ta m en t pels edificis h is tòrics, am b un a cà m era rud im entà r ia en blanc i negre rea l itzà d iverses fotos de l’hospital i la seva capella, abandonats i ruïnosos. Toti la mala qualitat de moltes d’aquestes fotografies tingué l’encertde fotografiar part del retaule de l’altar major de la capella abans

que aques t de sapa regués comple tamen t com a conseqüènc ia del’enfonsament definitiu del sostre de l’edifici. Aquesta imatge ésl’únic testimoni que tenim per a conèixer l’aspecte i t ipologia delretaule (fig. 11).

Un estudi ate nt d e la fotografia ens p erm et v eure qu e el retaule del’altar major era una obra pintada sobre grans peces de llenç unidescom un trenc aclo squ es i f ixades al mu r gràcies a uns supo rts de fusta que e nc ara són visibles en algunes fotografies antigues de l’interi




cos tosa i definitiva.53 D ’aq ue sta m an er a s ’aco ns eg uia un c onju ntarreglat, d ’ap aren ça luxosa, executat am b molt poc tem ps i am b un

cost molt ajustat.La documentac ió consul tada no permet apuntar cap nom sobre

l’autoria del retaule, a pesar d’això es pot establir una clara relacióestilística entre les pintures del retaule de la capella del Carme ambles de l’església de Sant Pere de Navata datades entre 1725 i 1730que Francesc Miralpeix, especialista en pintura gironina del segleXVIII, atribueix a la família Segòvia: el mestre pintor Fernando de

Segòvia, el seu fill Joan i el seu g en dr e Joan Tàpies, qu e t am b é de co raren l’er m ita de Sa nta Cate rina de Torroella de Montgrí.54 A pe sa rque més de 40 anys separen les dues obres, només cal compararel plantejament general, la traça del retaule i algunes figures per aevidenciar els paral •lelismes formals i estilístics.

Sabem que Fernando Segòvia tingué dos fills Joan i Maties, queta m bé es d ed icar en a la pi nt ur a.55 Entre 1726 i 1727 el pa re i el

seu fill Joan figuren residint a Palafrugell. Gràcies que una germanade Joan Segòvia, anomenada Maria, es casà a Mont-ras l’any 1733amb Miquel Vidal en coneixem més coses. En la partida de matrimoni diu que la Maria era filla de Fernando de Segòvia, pintor,habitant a la parròquia d’aquest lloc (Mont-ras). Un any després, el

p rim er fill que tingué aquest m atrim oni, nascu t el 1734, ten ia coma padrí a Joan de Segòvia, jove pintor habitant a la vila de Castelló

d’Empúries. El segon fill, nascut el 1736, tenia com a padrí el seuavi, Fernando de Segòvia, pintor, habitant encara a la vila de Castelló d’Empúries. Joan Segòvia entre 1738 i 1749 sembla que residía Olot on el 1738 contragué matrimoni amb Elisabet Serra, fillade Josep Serra, daurador. Allà, hi va batejar els seus set fills: Josep,Ignasi, Francesc, Fernando, Pere, Jeroni i Antoni, curiosament tots

53 PARET i PEY, Josep, "Procés de conservació-restauració de les pintures murals de l’absis i de les capelles laterals de l’església de Sant Pere de Navata (Alt Empordà)”,

A nna ls de l ’In s titu t d ’E stu dis E m pordanesos, núm. 28, Figueres, 1995.54 Ting ué tres fills. D os d ’ells, Joan i Maties, es d ed icar en a la pintura. Per a sab er-n e

més dels Segòvia cal llegir: MIRALPEIX i V1LAMALA, Francesc, “Episodis de pintura barroca al bisbat de Girona durant el primer terç del segle XVIII. Joan Casanoves II, Joan Pau Casanoves Feixes i Fernando de Segòvia”. A nn a ls de l ’In stitu t d 'E stu dis G ironin s, vol. 50, 2009, p. 289-301.




barons.56 Això no li im pedí continuar treballant a l’Em pordà on teniacontactes i clients.

Fer nand o Segòvia sem bla q ue m orí els prim ers de l’any 1741; pertant, si es tenen en compte les dates en què fou realitzat el retaule dela capella del Carme, am b posterio ritat a 1771, es pot suggerir a JoanSegòvia com a possib le autor. L’activitat pictò rica del taller de F erna ndo Segòvia, la tècnica i l’estil, l’heretà el seu fill Joan, lligat al tarannàvital del seu pare, cosa que significa que interpretava la composició,les figures i la factura de manera molt similar al seu progenitor. El1741 Joan Segòvia apareix relacionat am b algunes feines de da uradu-

ra a l’ermita de Sant Sebastià de la Guarda de Palafrugell.El retaule de la capella del Carme demanava cert domini de la

perspectiva i Joan Segòvia estava capacitat per a fer-ho. Unes dècades abans s’havia atrevit amb projectes que requerien un evident coneixement de geometria i la seva deformació causada per la profunditat: el 1736, realitzà el projecte del monument de Setmana Santa

per a la catedral de la Seu d ’Urgell i el 1749 pintà un altre m o n u m en t

de Setmana Santa per a Sant Feliu de Pallerols.Fins avui no s’ha trobat cap document que certifiqui la realitzaciódel retaule de la capella del Carme per Joan Segòvia o algun altrem em br e d ’aqu esta família de pintors, però a lmenys volem que quediconstància de les semblances estilístiques entre el retaule palamosíi els conjunts de Navata i la seva més que probable relació.57 Fentaquesta comparativa es fa difícil pensar que Joan Segòvia no en fosl’artífex.

Un altre argument al seu favor és que en aquells anys no hi haviagaires especialistes d ’aqu est tipus de pintur a mural i m eny s a m b unsresultats tan modestos (fig. 12).

Aquest retaule es materialitzà en un m o m en t en què, pels volts de1770, els escultors d’Olot Joan, Esteve i Ignasi Espinet instal •laren elseu taller a Palamós. Curiosa coincidència ja que Fernando Segòviaera l’avi de tots tres. La residència d’aquests artistes a la vila i la seva

56 ADG. Llibres de baptismes de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, 1737-1744, 17 44 -17 48 , 1748-1 74 9: -07 -0 5- l739 . Bateig de Josep, f ill de Joan de Sagovia, pintor,i d ’Isabel Serra. Padrí, Jo sep Serra, daurador; 17 -1 2- 17 40 . B ateig d’Ignasi, fill de Joan de Sa gob ia i d ’Isabel Serra; 0 3 -0 4 -1 7 4 2 . Bateig de Fra ncesc, fill de Joan de Sagov ia i d’isabel Serra. Padrina Isabel de Sagovia, donzella; 11-01-1744. Bateig de Fernando, fill de Joan de Sagovia, pintor, i d’Isabel Serra. 19-01-1746. Bateig de Pere, fill de Joan de Sagovia, pintor i d’Isabel Serra. Padrí, Pere Espinet, escultor; 13-10-1747. Bateig de Jeroni, fill de Joan de Sagovia, pintor, i d’Isabel Serra. Padrina Magdalena de Sagovia; 17 -01 -17 49 . Bateig d ’Antoni, fill de Joan d e Sag ovia i d’Isabel Serra.




Fig. 12 Reconstrucció del retaule de l’altar major de la ca pe lla del Carm e. II lustra ció de Gabriel Martín.

provada partic ipació en alguns dels

projectes artísticsque s’estaven duent a term e devienfacilitar els contactes entre les parts ianimar Joan Segòvia, oncle dels tres

escultors, a acceptar l’encàrrec delretaule de la capella del Carme.

A part del retaule era necessari dotar la capellaamb tots els ob

jectes litúrg ics io rnaments neces

saris perquè s’hi poguessin celebrar les funcions estipulades. Mossèn Miquel Costa cedí per a aquest efecte peces del seu aixovar: cinccasulles amb brodats daurats, un calze, un missal, dues capes pluvials,canelobres, una campaneta, palmatòries i un hostiari, aquests darrersquatre objectes tots de plata, “tot colocat en ella (la sagristia) amb calaix

proporcionat per mantenirse a favor de la capella a f i de usar les dites coses sempre que se celebri en dita capella o fa ci en ella la reverend comunitat alguna altra funció eclesiàstica”.58 El do nan t ordenà tam bé quela imatge titular de la capella fos una representació de Nostra Senyoradel Carme que guardava a la seva casa del carrer major de Torroella.Aquesta imatge que presidí l’altar major des del cambril encara existeix i és propietat de la Fundació Mossèn Miquel Costa.

Es tracta d’una escultura tallada en fusta de cos rodó o exempta

que representa a Nostra Senyora del Carme sostenint l’Infant Jesúsamb el braç esquerre. De la seva mà dreta, en devia penjar un esca

pulari que no s ’ha conservat. L’obra s ’aixeca sobre una peanya enforma de pedestal, am b un sòcol com a base que té decoracions am bfulles vegetals als quatre extrems, el cos o dau intern estret dóna pasa una cornisa de superfície més petita que la base. La postura de lafigura principal no és forçada i ofereix cert naturalisme. La Mare de




i cabells llargs. El treballdel rostre és delicat, idea

litzat, però exc essiv am entinexpressiu i distant. A la

part superior del cap hiha un suport que servia

per a encertar-hi una corona, probablement de

plata. Por ta un fulard alcap i un mantell que es

corda a nivell del pit. Lesvest imentes mostren undrapejat senzill, sensegaires virtuosismes; els plecs ofereixen un movi-

Fig. 13 Dues figures tallades en fusta de Nos- m en t pausat. La seva parttra Senyora del Carme procedents de la capella de posterior està m enys tre-

elements vegetals i florals, si bé la capa pictòrica es mostra irregular i lleu ge ra men t dete rio rad a. L’Infant s ’afe rra al coll de la m ar e am b el

braç dret m en tre l’altre apareix mutilat. Una anàlisi crítica em duu aremarcar algunes deficiències formals com ara: un allargament del

coll de la Mare de Déu, un manifest engrandiment i deformació delcap de l’Infant i una excessiva robustesa de les seves cames. A pesard’això és una obra de qualitat acceptable, amb un treball escultòrici una policromia molt característica de final del segle XVII i principidel XVIII.

La Fundació Mossèn Miquel Costa també conserva una al traescul tura de reduïdes d imensions , mol t més escadussera que la

imatge ti tular, clarament del segle XVIII, que també procedeix del’antiga capella de l’hospital. Es tracta d’una Mare de Déu quesostenia l’Infant i un roser. A primer cop d’ull tot feia pensar quees tractava d’una representació de la Verge del Roser, però unarestauració c urosa ha desvetl lat la seva policromia i da ur ad ur a original , que és molt caracterís t ica de les representacions de NostraSenyora del Carme (fig. 13).



JORDI CURBET HEREU, PEP VILA I MEDINYÀEdició i estudi

JOSEP DALMAUEpíleg

EL DIARI DE PERI JAUME, DIRECTOR

ES IRITUAL I EXORCITZm DOR D'UNA aí OIETA DP PALAFRUGELL (1820 1824)



JOR DI CURBET HEREU, PEP VILA I MEDINYÀ

finita misericòrdia de Déu; és a dir, quedava privada freqüentment

de parlar i oir solament lo que li convenia per la direcció espiritual, però no en qu an t a lo dem és.Continuà ab estes penes fins al dia 10 de febrer de 1821. En est

dia que dà priv ada de m enjar, de m od o q ue q ua n dita V. se volia

posar lo m en jar en la boca se li cloïen les dents de tal m an e ra que

ni aigua li podia entrar dintre; però después que deixava lo menjar

podia obrir i c loure la boca del m od o que volia. D’esta m an era durà

fins al dia 13 de dit mes i any, en què ja no se pogué moure del llitde debilitat, i se li quedaren serrades les dents, no sols quan volia

p en d re alguna cosa, sí que tam b é sem pre.Lo dia 14 començà a tenir desmais (apareixien naturals de fla

quesa), i per disposició del metge lo matí del mateix dia se li ad

ministrà lo sant sagrament de l’extremaunció. Lo dia quinze a tres

quarts de cinc del matí, entrant jo al quarto (d’on estiguí fora sola

ment per lo espai d’un a dos minuts), encontrí a la pacienta un pocdeclinada fora del llit ab los braços en forma de círcol. Preguntant-li

jo què feia, m e respongué que estava ab raçada ab la Mare de Déu.

Però tement jo no fos de debilitat o il·lusió del maligne esperit,

li digui que s’ajagués bé i que no ho cregués. Ho féu, però ab un

semblant jovial i alegre tenia la vista fixa cerca d’ella, dient-me que

veia la Mare de Déu, i dient-li jo que tancàs los ulls i no miràs, ho

feia, però immediatament tornava mirar. Después de poc rato medigué que la Mare de Déu li posava la mà en la boca, i trobant-se-la

oberta, se girà ab mi rient i manifestant-me que era aixís. En esta

ocasió m an ife stà mo lta hum ilitat i subjecció a la volunt at de Jesús i

Maria Santíssima.A les 11 del mat í del m at ei x dia 15 d ’im pro vís se li to rn ar en a

serrar les dents , haven t ante s pres s olam ent la mitat de mitja presa

de xacolata, una cullerada de medicina i un poc d’aigua; i visquésens pendre aliment algun fins al dia 21 del sobredit mes i any. Al

matí d ’est dia apa reixia que infal •l iblem ent havia de morir, de s

tituïda ja de sentits, de modo que a dos quarts de deu del mateix

matí passà lo metge, la polsà, se la mirà i se’n tornà sens disposar

cosa alguna. 1preguntant-li jo si coneixia poder-li esser alguna cosaútil, me digué que no havent aprofitat les diligències que s’havien



EL DIARI DE PERE JAUME...PALAFRUGELL (1820-1824)

quarto de la moribunda lo reverend Bonaventura Mascort, prevere i

domer curat d’esta parròquia, Caterina Pou, donzella, i jo, los quals

tots sabíem la causa del mal, tragué la moribunda los braços, i posant-los sobre lo llit en forma de círcol, nos vingué a la memòria lo

que havia passat lo dia 15. Lo senyor domer Mascort digué a la ditaCaterina Pou que portàs a la moribunda la imatge de Maria Santís

sima dels Dolors que hi havia en lo quarto. Ho féu, i arribant la mà

de la imatge als llavis de la moribunda, se li obrí la boca, recobrà

tots los sentits, q ue d à alegre, i pe r disposisió dels facultatius la co m

bregàrem . Preguntant-li jo después què veia quan tragué los braçosdel llit, me digué “la Mare de Déu” i que l’abraçava quan posà los

braços en form a de círcol.A les dos del matí del dia 28 febrer de 1821 se li tornaren serrar

les dents. No prengué cosa alguna fins als sis de març del mateix

any, en qual dia li ajudí a bé morir, ap arei xen t q ue ce rta m en t no p o

dia allargar més. I estant en son quarto a les 5 de la tarda d’est dia

Cat erina Pou, donzella, i jo, d es pu és d ’have r fet la no ve na al glorióssan t Tomàs d ’Aquino, co m en çà la m or ib un da alçar lo cap i espat-

llas, i ab los bra ços voler ab raç ar la im atg e d e Maria San tíss im a dels

Dolors, d e m a n à li po rta ss en la dita im atge. L’hi portí, i a l’arr iba r la

mà de la imatge als llavis de la moribunda se li obrí repentinament

la boca i recobrà tots los sentits. Preguntant-li jo después què veia

quan demanà la Mare de Déu, me digué que la Mare de Déu li allar

gava la mà.Después d’açò continuà tots los dies en patir molt, ja per quedar

privada freqüen tam en t, i per moltes hores, de la vista, oïdo, tacto i

de tots los sentits, ja també per los dolors grandíssims i sufocacions

estraordinàries que esperimentava, i també perquè l’arrossegaven per son aposen to m oltes hores con tínues sens ce ssar, per lo que

fou precís no desemparar-la nit ni dia, i aixís se féu públic, especialment per esperimentar les persones que l’assist ien (entre al tres

moltes coses) que desapareixien de les sues mans vàries coses. En

esta ocasió vas convocar los pàrrocos d’esta parròquia i dos benefi

ciats que tenien llicències per confessar i los manifestí est cas raro

que passava, i que s’havia judicat esser círcol diabòlic. Los digui

que per cerciorar-se assistissen a la casa, i que si regoneixien algun




estraordinari, determiní elevar-ho a l’ordinari o senyor bisbe ab la

carta següent:

Carta escrita a Vil·lustríssim Don Juan Miguel Pérez Gonzàlez, bisbe de Gerona 3

llustrísimo y reverendísimo senor

Muy senor mío: Tengo una hija de confessión a quien pasan cosas

muy estraordinarias. Hace ya siete meses que empezaron. Lo he ocultado en cuanto me ha sido posible hasta que Dios ha permitido se

publicase por los hechos raros que todos los días suceden y ven las personas que la asiste n (por no poder estar sola ni día ni noche), ya de cerràrsele los dien tes cuando quiere comer, y por con siguiente estar muchos días sin com er ni beber, ya de quedar privada por m uchas horas

de la vista, oïdo y de todos los sentidos, ya de dolores gra nd ísim os

como si le decoyuntasen los huesos, le arrancasen las entranas, de

sufocaciones estraordinarias, y de arrastrarla por su aposento, y esto por 3, 4, 6 horas continuas, y a veces por m as de doce horas sin cesar. Ya también por desaparecer de sus m anos varias cosas, com o muchos

claramen te han esperimentado . En fin se han observado todas lasp en as y molestias, y mas, que refiere Scarmeli en el 2 tom o m ístico suelen

3 Juan Miguel Pér ez G onz àlez, natural de Villaluenga del Rosario (Cadis), va ser bisb e de Girona des de 1819 fins a la seva mort, el 1824, als 79 anys. Segons diu a la seva

làpida, era expert en filosofia, teologia tomística i sagrades escriptures, i va dedicar-se a la docència com a canonge magistral d’Antequera i Granada. Si bé va córrer millor sort que el seu homòleg vigatà, Ramon Strauch, el periple de Pérez al capdavant de la diòcesi en temps de “commocions constitucionals” va ser ben galdós. Es va guanyar l’antipatia del poble -li van etzibar “mori el bisbe!”- en intentar mediar a favor dels capellans multats per negar-se a explicar la Constitució a missa, com havia ordenat el governador civil Josep Perol (1 822), es va haver d’enfrontar a les primeres execucions de religiosos a mans de constitucionals el 1823 (el rector de Pineda i el de Blanes, Francesc Frigola), a part de patir severes xacres físiques (llagues obertes a les cames) i mentals, presumptament afectat d’una “extrema senil idad” (Sanz Lacorte, Jesús [www.

armoria.info, consulta 5/3/2012]). El panegíric funerari li reconeix una “força invencible per respondre a escrits agosarats”, en referència a l’amonestació publicada contra la llibertat d’impremta i el consum de llibres heterodoxos: Bre ve exorta ció n pasto ral que el i lustrísim o se no r don Juan Miguel Pérez Gonzàlez, o bispo de Gerona, dirige a sus dioc esà - nos, inculcàndoles la estrecha obligación en que estàn de denunciar a su Ilustrísima, o a sus inmed iatos Pastores, toda proposición que oigan contraria a nuestra Santa F ey buenas costumbres, y lo mism o los l ibros que de sem ejante clase circulen entre el los (Girona: Antoni Oliva, 1821). Per a més informació sobre el personatge, vegeu Marquès i Pla- nagumà, Josep M. Inscrip cio ns i sepu ltu res de la cate dral de Girona. Girona: Diputació, 2009, p. 290, reg. 304; del mateix autor, Cristians de Girona. Quaderns de la Revista de



EL DIARI DE PERE JAUME...PALAFRUGELL (1 820-1 824)

acontecer a las almas que

estan en cerco diabólico

excepto contusiones y llagas.4

Viéndome director de esta alma, ya al principio

tomé consejo con un

parroco de ésta, con quien

hemos practicado todos

los medios que prescribe Scarmeli, y los que Dios

nos ha inspirado, y cuando

vine en Gerona por los

concursos lo consulté con

uno de los mas reputados

por virtu oso y sabio (este

era el reverendo padre Fr.

Manuel Cúndaro, jubilado

franciscano)5, quien me

Fig. 1. Detall d’una pàgina del manuscrit del aprobÓ los COnsejOS deQuadern de mem òrie s de Pere Jaume, prevere i vi- Scarmeli y me dÍO algúncari de Vesqlésia parroquial de Sant Marti de Pala- , ,

frugell, sobre un cas d ’exo rcism e a Palafrugell, ca. OtTO que hemos p racticado.1824. Procedència: Arxiu Municipal de Palafrugell. De lo que hem os juzgado

4 Giovanni Battista Scaramelli, escriptor ascètic italià (1687-1752), nascut a Roma. L’any 17 06 va ingressar a la Co m pan yia de Jesús i m és end ava nt es va dedicar a la pre- dicació, als deure s sac erdotals. L’any 175 2 va publicar el Directorio ascético, en quatre volums, obra molt divulgada en què explica els mitjans i l’ajuda necessària que cal per tal d’arribar a la perfecció cristiana. Aquest tractat va ser traduït al castellà per un sacerdot jesu ïta, editat a Madrid (1 789-1 790). L’any 17 54 Scara m elli va publicar II direttorio mistico: indirizzato a direttori di quelle anime che Iddio conduce per la via delia contem-

plazione. Es tracta d’un manual que complementa el primer sobre com cal dirigir les ànimes des d’un punt de vista espiritual. Entenem que el prevere Pere Jaume va consultar aquests llibres, especialment el segon volum del Direttorio , on consten els obstacles que cal vèncer en la vida per tal de poder salvar l’ànima del foc etern.

5 Manuel Cúndaro (Barcelona, segle xvm-Girona xix). Historiador, predicador i lector de teologia de l’orde franciscà al convent de Girona. Durant la Guerra del Francès fou capità de la se ten a co m pa ny ia de la Croada. L’any 18 20 va fer imprimir el Sermón de nuestra senora de la Merced que en el dia 24 de setiembre dedicado al cuito de la Sobera- na Reyna predicó... (Imp. A. Figaró y Oliva, 18 20 , 18 p.). L’any 18 87 li fou pu blica t un resum de la Historia po lítico -crítico-m ilitar de la plaza de Gerona durante la guerra de la




que esta alma se halla en purgación pasiva con el dicho sitio diabólico,

y jun tam en te con grandísim as sequedades.

Esta breve relación hago a buestra senoría ilustrísima para que habiéndose hecho público, en caso llegase a los oídos de vuestra

senoría ilustrísima si considera alguna para mayor gloria de Dios, y

bien de las almas.

Palafrugell 22 mayo de 1821.

Besa la mano de usted senoría ilustr ísim a su m as afecto y humilde

servidor

Pedro Jaume, presbítero y vicario

Anaren continuant les mateixes i altres majors penes, sens tenir

un sol dia libre. Però perquè és impossible referir totes les coses

estraordinàries en particular, ne referiré algunes en general, i ab la

m és bre ve da t possible. Tot lo qu e no taré (com s ’ha judicat) és per

virtut diabòlica, res per virtut humana, i tot també (si no ho adver-tesc) ha succeït innumerables vegades.

Se li ap a rt à lo coixí de la cad ira a o n s ’as se n tava la dita V.

Se li desfeien les betes de les faldilles luego de cordades.

Se li apartà lo mocador del coll i del cap.

Se li apartaven de les sues cames les mitges, i dels braços los

mangots .

Se li trobà lo llit moll i súcio.Se trobà molta brutícia sobre les cadires, per lo quarto i també

per l’escala de pujar a son quarto.

Caigué aigua per lo quarto, sala i escala.

Caigué detràs de mi una vegada un orinal, com de molt alt , no

havent-hi ningú al quarto sinó la dita pacienta, que estava al llit

quieta.

Li donaren bufetades tan fortes que li inflaven les galtes.Desapareixien de les sues mans (ho presenciaren innumerables)

i del quarto figues, cireres, peres, pa, mocadors i altres coses.

Se li descordava lo gipó, i algunes vegades no se trobà lo cordó.

Una vegada tenia en les sues mans un branquet de cirerer ab 25

cireres. Los que estaven al quarto oïren quan se trencaren los brots

d’aquell branquet, luego vegeren caure al mig del quarto los brots, i




En estos dies, és a dir, des del dia 24 de febrer fins als 6 de març

del dit 1822 la Justícia posà u na observació d e dos h òm en s continu-

os nit i dia, rellevant-se de 6 en 6 hores, i posant-hi los hòmens mésfidedignes i més contraris en creure estes coses; però gràcies al Se

nyor ho hagueren de creure per algunes coses estraordinàries que

casi tots presenciaren. De tot lo estraordinari que presenciaven los

observadors anaven a fer relació al senyor batlle, que era lo senyor

Mariano M ontserrat, no tari,6 qui ho escrivia tot, i pe r con se gü en t

esta notícia se deurà trobar o en lo arxiu de la vila o en la notaria.

Quan se començà la sobredita observació lo dit senyor batlle ne

donà part al gefe polític de Barcelona. En est parte no posava losenyor batlle la certitud del cas estraordinari (perquè tampoc ell ho

volia creure), sinó que manifestava que en esta vila hi havia una es pècie de com m oció sobre un cas raro, que atribuïen a art diabòlic;

per qual motiu, i per averiguar la veritat posava la sobredita obser

vació. Aquest part e lo po sa ren en lo Diari de Barcelona

burlant-se’n.7Desp ués de la dita observació, o de sp ué s que la Justícia i de m és

incrèduls (vull dir incrèduls solament en est assumpto) foren satis

fets, o cerciorats de que aquest cas era estraordinari i real, lo dit

senyor batlle envià segon parte al mateix gefe polític, manifestant-li

ab certitu d lo que passav a. En est segon pa rte ja no ’l po sar en en lo

Diari, sinó que lo gefe polític envià un ofici al batlle manant-li que

fes trasladar la tal minyona a Barcelona, i burlant-se també d’estassumpto. Però no és d’estranyar, perquè en aquell temps molts

no volien creure ab infern ni ab dimonis. Per certes circumstàncies,

gràcies al Senyor que no s’hagué de transportar a Barcelona.

Des del dia 2 d’abril de 1822 a les dos de la tarda fins als 16 del

mateix abril a les 8 de la nit no prengué aliment algun sinó un poc

d’aigua clara, i después lo molt poc aliment que prengué lo tragué

tot fins als 20. En estes ocasions i d’ací al devant sempre tingué bon color.

Lo dia 18 del mateix abril me digué que en la nit l’havien portada

a la tina, i se li havia quedat allí lo mocador del cap. Digui a sa ger

mana Magdalena que lo anàs a buscar, i realment l’hi trobà.

6 Marià Francesc Montserrat va regir la notaria pública de Palafrugell entre 1818 i1 86 4. L’ocup a el 26 de de sem br e d e 181 7. T ambé va portar la de Torrent (1 81 7-1 82 4), i




Algunes vegades se vegé en sos peus i cames senyals d’haver

estat lligada molt fortament ab alguna corda. Ella deia que sí, i real

ment jo a les 7 del matí del dia 19 abril de 1822 la trobí lligada abun lligam, tan fortament i ab tal indústria, que ab molta dificultat

se pogué deslligar, com ho presenciaren lo senyor domer Bech, lo

sen yo r do cto r Bonet, lo seny or Josep Forgas,8 i molte s altres. I deslli

gada, quedaren los mateixos senyals que altres dies se li havia vist.

Lo dia 22 del mateix abril també la trobaren lligada. Son pare

no pogué deslligar-la, i después de poc rato desaparegué la corda.

Lo restant d’abril i tot lo mes de maig anà continuant sens tenirun sol dia libre, ab molts colps, mossegades, dolors, sal i pebre en

la boca. Moltes vegades també en ma presència caigué molt fortsobre el la una pedra com lo puny i més, quedant desmaiada del

dolor li causava.

Moltes nits se l’emportaren en diferents parts, ella deia a on, i

per m és seguretat deia que en lo m ateix puesto se li havia queda t lo

macador o altra cosa, i en efecte se trobava allí a on deia.

Tot lo mes de juny patí lo mateix que lo mes antecedent, i molt

més, ja per raó de l’octava de Corpus, en què tots los dies patí uns

dolors estraordinaris durant les funcions de la iglésia, ja també perhaver-li t irat més pedres, i més grosses, pues moltes passaven de

dos lliures; i també per haver-li posat moltes vegades sal i vinagre

jun t en la boca, sens poder-la obrir per un rato; i sal i peb re en les

llagues, i també moltes vegades en la boca oli. També se trobà una

vegada molt fortament lligada. Les pedres que judiquí li tiraren en

est mes de juny foren de 20 a 25.

Des del dia 2 abril fins al 29 de juny ja mai pogué dir paraula

alguna al doctor Mascort ni a mi, i els primers 15 dies no ’ns veia

ni sentia.

Tot lo mes de juriol patí lo mateix que lo mes antecedent, ab lasola diferència que no li posaren oli ni vinagre en la boca, ni lo do

lor fou diari, sinó tres días la semana, ni se trobà lligada (sed tamen fu i t c o m a in vis, ut iam ante m ultoties acciderat). Les pedres li tiraren

en est mes són 32, de pes de dos, tres i més de 4 lliures, però sis oset vegades succeí que los de la casa oïen quan li tiraven la pedra,

entrant al quarto, i no trobaven la pedra, sí sols a ella ab gran dolor,




la pedra, i volent-la agafar, desapareixia. Les demés pedres les vegii toquí.

Tot lo mes d’agost ha patit lo mateix que lo mes de juriol, ab lasola diferència que en est mes l’han lligada algunes vegades; les

pedres, encara que poc m és o m en os li n ’han tirat tantes, la m ajor part han desaparegut.

Tot lo me s d e se te m b re ha patit lo mat eix q ue lo m es de juny, ab

la sola diferència que no ha patit los dolors diaris, com l’octava deCorpus, i ha pogut parlar ab tots.

Tot lo mes de octubre patí lo mateix que lo setembre, i molt més; ja per haver- li posa t oli bullent en les llagues, per haver-li clavat un

ganivet en la cuixa de fondo cerca un quart de pam, i per haver-li

posa t b rases de foc sobre ella en lo llit.

Des del mes d’octubre de 1822 fins al mes de març inclusive de

1823 tingué les mateixes penes, sols que no li tiraren tantes pedres, però la lligaren moltes vegades del cos i dels peus; li donaren m ol

tes ganivetades; li tiraren moltes vegades aigua i oli bullent, i tambémoltes vegades foc.

Los dos mesos d’abril i maig patí lo mateix que los mesos imme

diats, i a més estigué lligada nou dias, i sens pendre altre alimentque 2 o 3 taronges cada dia.

Des del dia 2 de juny 1823 al migdia fins a les 12 al vespre no

prengué a lim ent algun, i fou lligada. I 4 o 5 dies fu i t co n sa in v is. Ien tots los espressats dies no vegé el senyor domer ni a mi. Tot lo

restant del mes patí lo mateix que los sobredits, però li tiraren més pedres. Lo dia 24 la com breguí, et evan. m. v.

Tot lo mes de juriol de 1823 patí com los mesos antecedents imés, ja per haver-li donat més ganivetadas, tirat més pedres, algu

nes vegades aigua bullent, i per haver-se trobat primer en dos, des

pués en quatre llagues vuit o nou cucs en cada una tan tes quantesvegades se les mirava; de modo que mirant-les 2 vegades cada dia,

com acostumbrava, no n’hi trobava més que si les mirava i los treia

3 o 4 vegades, f ins que per provar algunes vegades ho tornà mirar

de sp ué s d e po c rato d ’hav er tret tots los cucs, i n ’hi trob à lo mateix .

Moltes vegades també succeí de tirar-li en les dites 4 llagues pe

bre, sal i vinagre. Después d ’un petit rato se les mirava, i tam b é hi




balls no s ’havia d ’agu an

tar.

Los dos mesos de setembre i octubre patí lo

mateix que lo mes de ju-

riol passat i més, perquè

a penes passà dia que

no li tirassen foc o aigua

bullent i vinagre tam bé

bullent, o d o nassen ga-nivetadas. També li tira

ren més pedres, i tots los

dies li posaren moltes

vegades pebre per les

llagues.

Tot lo mes de novem

bre patí com lo m es an

tecedent, i a més una nit

la portaren en una bassa

Fig. 3. Boixos catalans per il •lustrar capçaleres de ca lç novament ama-de romanç que mostren la presència del maligne rada (COm ja havia SUC-

entre el jovent. ceït altra vegada) i també

des del dia 27 fins als 9de desembre pròxim al vespre no vegé ni oí el domer ni a mi, ni

p rengué res de menjar, beure ni m edicina. En estos m ateixos dies

patí m ajors penes, per haver estat lligada com tenir sota d ’el la tres

pedres grosses, per haver- li tirat moltes vegades foc, aigua bullent i

vinagre també bullent, i haver-se-la’n portada moltes nits. Lo estar

con. continuà fins als 18 de desembre, lo estar lligada fins als 14 de

febrer de 1824, y les 3 pedres sota, com se dirà.Tot lo mes de desembre de 1823, i los mesos de gener, febrer

i m arç de 1824 contin uà jaure sobre les 3 pedres grosses posad es

de modo que sempre la feren estar ab gran pena; advert int queaçò fou ocult als de casa sua, perquè quan li componien lo llit no

les hi trobaven, essent aixís que la hi tenia immediatament antes i

después, i havent-li’n jo treta una per dos vegades, luego l’hi tornà




I aixís estimaré de la sua bondat prenga la pena d’escríurer-me son

parer, i ju n ta m en t d em àn ia al Senyor nos míria ab ulls de m isericòr

dia en estos grans apuros.Déu guarde a V.M. est son segur servidor que besa sa mà.

Pere Jaume, prevere i vicari.

Resposta

Còpia

Gerona 14 març de 1824

Molt senyor meu:

Rebi la sua apr ecia da, i no p e rm et en t la mia p oc a salut un a llarga

contestació, diré en poques paraules lo que entenc sobre lo cas que

vostè consulta.Dic, pues, que ateses les disposicions de la sua penitència en

quant a l’esperit, i a la voluntat en ordre a la puresa, segons vostèles esplica, no cap lo menor dubte que la negligència o remissió que

vostè últimament esperimenta en ella en quant a repel •lir, colpejar

i escopir al maligne no prevé de falta de voluntat sinó de lligament

del mateix temptador, lo qual, si segons molt graves doctors potab permissió de Déu violentar absolutament la mà i portar-la a pa

ratges indecents, moure violentament la l lengua i fer-li pronunciar

paraules de blasfèmia, i efectuar així m ate ix la còpula co n su m a

da impedida tota resis tència corporal , quant més podrà retardar

en la sua pacienta los moviments corporals que és precís que faça

ab lo bras, ab la boca per pegar-li, escopir-li etc. etc. Que aixís ho

practíquia lo im m u n d o esperit ab la pobra pac ien ta ho proven evi

dentment les grans disposicions en què està el la mateixa en ordea la santa puresa. Per consegüent só de sentir que no se li deuen

escassejar los sants sagraments, i en especial la santíssima eucaris

tia, confortatius del cel, dels quals necessita i molt sovint per pelear

legítimament aquestes batalles del Senyor, les quals no deixarà de

pelear així m en tre s la resistència de la voluntat, luego que èntria

l’ad ve rtè nc ia del mal, sia pr om pt a i absoluta, en ca ra qu e la corporal



EL DIARI DE PERE JAUME...PALAFRUGELL (18 20 -1 82 4)

No puc cansar-me. E n co m àn ia’m a Déu i dispòsia de son segurservidor que besa sa mà.

Fr. Manuel Cúndaro

Nota: Quan rebi la sobredita carta ja la pac ienta havia au m en ta tmolt en d espr ecia r al super bíssim i an à c on tinu an t gràcies al Senyor.

Carta que vas escriure al reverend doctor Rafel Bonet,10vicari general i oficial de Vil lustríssim i reverendíssim senyor bisbe de Gerona.

Muy ilustr ísim o y reverendís im o senor:

Hace mas de tres anos que tengo una hija de confesión a quien

pasan cosas m uy estraordinarias, entre otras in numerables las

siguien tes bien probadas. Muchas veces ha pasado sin comer ni beber

10, 12 y m as días continuos, innum erab les veces se han desaparecido

de sus manos varias cosas presenciandolo m uchos; frecuen tam ente, y por muchos días la han ligado con fu er te s cordeles meteria le s

(no persona humana), han clavado en su cuerpo mas de seiscientas agujas, cuales tengo, innumerables veces han echado sobre ella

piedras, agua hirviendo, vinagre hirviendo, óleo hirviendo, fuego,

quem ando a ella y la ropa, la hieren repetidas veces con fu ert es

golpes y cuchilladas sacando m uchísim a sangre de las heridas etc.

etc. A mas de estas penas esternas, hay otras aún mayores de internas con vehementísimas tentaciones. Viéndome director de esta alma, lo

consulté ya al principio con el reverendo Mascort, pàrroco de ésta,

para quien solo la penitenta m e dio licencia, quien me ha ayudado y

ayuda con tinuam ente en socorrer y dirigir esta muchacha. Después

cuando vine en Gerona por los últimos concursos lo consulté también

con uno de los mas reputados por virtuoso y sabio, y también con

otros, y hem os juzga do que es un sitio diabólico rigorosísimo. No sé para qué f n lo perm ite Dios.

En quanto a lo que V.S. insinuo al sobredicho reverendo domero Mascort para llevar a dicha pacienta en esa de Gerona o en Barcelona

le digo sencillamente que si bien para mí seria de grandísimo

alivio, porque tengo de llevar una carga insoportable a m is fu erz as y capacidad, pero dic iendo lo que siento en m i in terio r me parece



JORDI CURBET HE REU, PEP VILA I MEDINYÀ

imposible, porque aunque en esterior me parece estar robusta por

verse de buen aspecto y colorada. Pero realm ente es tal su debilidad

que por poco que se mueva inmediatamente se desmaya, de modo

que cuando su madre y herm anas quieren com poner su cama, la

sacan con mucho cuidado, y también queda desmayada hasta mucho

después de haberla vuelto a ella. Aún mas, prueban muchas veces

dichas herm anas de ayudarla para sentarse en su m ism a cama, y no

pueden, porque también se desmaya. /I mas de esto, muchas veces ha

sucedido que queriéndola trasladar de un lugar a otro de su mismo aposento, no bastaba lafuerza de muchos hombres. También sucede

frecuentem ente , especialm ente en las noches, que con vio lència la

traen de su casa por muchas horas, iy si esto sucediera en el viage?

Ni piense V.S. (como otros han pensado) que este padecer ‘afficiat

locum sino que ‘afficit personam ’, y para probarlo ya al principio

se fu e en otras casas de día y de noche, y padeció lo m ism o que en su casa. Y no solo padeció fu er a de su casa, sino también fu er a del

término de esta villa.

A vis ta de lo dicho, y mas que podria decir, creo conocerà la

imposibilidad de trasladarse por ahora. Me parece seria menos

inconveniente que hiciese venir en esta persona o personas de su

confianza, pràcticas en lo posible en este ramo de Teologia Mistica, para cerciorarse bien del asumto , y ojalà para remediarle. Estoy

aguardando haya concursos para venir a hacerle una mas exacta

relación.

Estimaré de su bondad lo comunique a S.S. ilustrisimo (ya le

escrivi otra vez), y m e sujeto rendidam ente a sus disposiciones en

todo cuanto consideren para mayor gloria de Dios, bien de las almas.

Palafrugell 26 marzo 1824.

Besa la m ano de V.S. su m as afecto y hum ilde servidor.

Pedro Jau m e presbitero y vicario

No tuve contestación




xien altres. Juntament i

presencian t-ho les m ate i

xes eixia cert licor de lesllagues de la imatge d’un

santcristo fins a quedar

ensangrentada o colora-

da part de la toca o tova

llola del mateix santcris

to. A les tres de la tarda

del mateix dia repetí lomateix. Lo endemà entre

nou i deu del matí tor

nà a repetir. I lo dia 21 a

les 10 del matí se tornà

a verificar, de modo que

estava jo sol al quarto, i

la malalta en lo llit. An-

tes d’eixir del quarto me

vas mirar ab atenció la

sobredita imatge, i res re

parí d ’hum itat. Baixí l’es

cala sense detenir-me,

i acabada de baixar, mecridà la dita malalta. Hi

vas pujar, i sens haver entrat ningú al quarto encontrí la imatge

de Maria Santíssima que destilava com a gotas d’aigua dels ulls

(realment molles) i del front, cara, cap i cor, com a molt suada, demanera que los cabells eren molls i havien caigut gotes de la cara i

del cor sobre lo manto.

Creure lo sobredit de Maria Santíssima i sancristo serà dificultós per molts, però jo ho tinc per cert, perquè m ’apar tinc bas tan t fo

namen t .Algunes vegades entrant jo al quarto trobí la pacienta desmaia

da, i a la sobredita imatge de Maria Santíssima al costat del llit sobre

una cadira, tenint en la mà dreta un drapet mullat d’aiguardent.

Apartava jo la imatge, la posava sobre la taula, i quan la malalta

Fig. 4. Sant Ermengol exorcitza un endimoni- at. Fragment d’una pintura mural del segle XIV, procedent de la catedral d’Urgell (Museu de Belles

Arts de Bilbao).



EL DIARI DE PERE JAUME...PALAFRUGELL (18 20 -1 82 4)

etc., però ella no sabia res de la dita imatge, sí sols jo observava en

son interior molta resignació en los grans treballs que patia, i molts

altres bons efectes.Altre dia lo superbíssim se l’emportà per fora, i después la portà

a dalt de tot de la mateixa casa, i buscant-la per una part i altra,

per últim se trobà allí desm aiada ab lo cap sobre lo braç esquerre

de la sobredita imatge de Maria Santíssima. Ella no sabia res de la

imatge, però vas esperimentar molts bons efectes interns i també

esterns del vestit etc.

Altre dia entrant jo al quarto encontrí les imatges del santcristoi Maria Santíssima sobre lo llit de cara a la pacienta. En esta ocasió

ella vegé les imatges, i esperimentí bons efectes.

Moltes altres vegades entrant al quarto vas trobar la sobredita

imatge de Maria Santíssima sobre lo llit al davant i mirant a la pa

cienta. Alguna d’estes vegades la vegé, però les més vegades no, i

sem pre esper im entà molts bons efec tes.

Moltíssimes ocasions la pacienta me digué que se li havia aparegut Maria Santíssima, Jesucrist etc., però casi sempre he resolt sens

lo menor dubte que era il •lusió diabòlica, per los fatals efectes que

deixaven les tals visions.

El setembre de 1824 continuà en estar lligada, en no poder pen

dre casi res d’aliment, i lo molt poc que prenia li excitava vòmitsque la trastornaven molt, de modo que se desmaiava; per lo que lo

metge disposà que se sacramentàs, i ho verificàrem lo dia primer.

Als 4 de dit setembre quedà libre de les tres pedres. La una desaparegué, i les altre s dos en m a pres èn ci a les hi trag ué so n pare. L’úl

tima pesà cerca 13 lliures. Lo dia 5 quedà deslligada i se trobarenles cordes sobre lo llit, i també se trobà en lo calaix de la taula de

son quarto un ganivet que los malignes l’hi tenien, ab què li havien

do na t m oltes ganivetades. En est ma teix dia 5 la vas estremaun ciar.Fins lo dia 9 inclusive con tinua ren de la mateix a m an er a les llagues,

és a dir, ab los mateixos cucs en les 4 llagues, i en posar-li a totes pe

bre i sal, encara que no tan freqüent. Lo dia 10 se trobà les 4 llagues

dels cucs closes, em pella des i com a curades, però interi orm entsentia los cucs i lo mateix dolor que antes.

Lo dia 11 al matí la torní a confessar, i cessaren tots los turments




después d’un gran desmai se posà en l’agonia i perdé tots los sen

tits. Finalment lo dia 12 cerca les sis hores del matí morí ab molta

resignació, penso, i preparació. In pace requiescat.Lo dia que morí era lo Santíssim Nom de Maria. Son cos quedà

flexible, com admirat me lo digué lo fuster Puignau, que l’encaixàdespués d’unes dotze hores d’haver mort .

Carta escrita a l’il·lustríssim i reverendíssim senyor bisbe de Gerona anunciant-li la m ort de la predita sitiada.

Ilustrísim o y reverendísim o senor: A la manana del 12 de los corrientes murió aquella muchacha

obsesa llamada V., con mucha resignación, creo, y preparación gracias

al Senor. Hasta la muerte han perseverado los tormentos diabólicos,

aunque iban disminuiendo a proporción que agravaba la enfermedad

natural que ultima m ente ha padecido, y que perdia sus fue rza s.

El dïa primero de este mes recibió el viàtico, el día segundo

desapareció una de las tres piedras en que yacía, el tercero su padre

sacó la segun da piedra y el día quarto la tercera (siempre en m i

presencia), y ésta pesó doze libras 8 onzas. Este era el colchón en

que estaba estendida desde los últimos de noviembre del aho último

pasado. El día quinto recibió el santo sacramento de la extremaunció n,

y en este día fu e desatada (muchos días hacía estaba ligada), y se hallaron sobre su cama las cuerdas, las que otras veces desaparecían

después de desatada. También se halló el cuchillo con quien la herían

frecuentam ente, que también desaparecía otras veces, pronósticos,

como dijo la en/erma, de su pròxima muerte.

En estos días cesó de llevdrsela por fue ra , de echar sobre ella

piedras, fuego, agua hirviendo etc. etc., pero unos trein ta gusanos que

tuvo en cuatro llagas ma s de un ano y que de día y noche la roían,

con tinuaron hasta la muerte. Los golpes que le daban y la pim ienta y sal que ponían todos los días m uchas veces en sus llagas duraron

hasta la antevigilia de su muerte inclusive, pero en los últimos días

no era tan frecuen te. En fin a las se is de la m anana del día 12 acabó con la muerte todos los tormentos de este mundo, y quiera Dios que

en el otro in pace requiescat.

Palafrugell 14 setiembre de 1824.




Confesso sincerament que en totes les penes que he referit del

predit siti diabòlic, re s he exagerat, ans bé si alguna vegada he du b

tat si era més o menos, he posat lo menos. També he deixat dereferir moltíssimes penes: unes per no recordar-me quan escrivia,

altres per no apa rèixe r-m e d ece nt esplicar-les, i altres finalm ent p erno esser demasiadament l larg, perquè certament se necessi tar ia un

llibre gran si s’esplicàs cada una de les penes per si. 1és d’advertir

qu e ni un sol dia tingu é libre de tota pe n a ab los tres anys, 10 m es os

i 18 dies que ha durat lo sobredit siti, pues ha estat tant, i tan rigo

rós, que havent jo llegit alguns llibres que ex profeso traten d’estamatèria, en ningun he trobat altre cas tan horrorós, i considero que

és impossible ponderar los treballs passats en aquest siti qui no ho

ha presenciat, o més cert, qui no ’ls ha passat.Però dec dir i ab veritat, que no obstant d’esser tants i tan grans

los turments referits e insinuats, encara hi ha de pitjors que acom

panyaven lo dit siti, i són los interns, de què ara esplicaré alguna

cosa, c om i ta m bé la gran p acièn cia qu e tingué en sofrir un es ialtres penes.

PENES INTERNES

Si foren tan graves les molèsties i penes ab què per divina per-

missió aturmentaren los dimonis al cos de V., donzella, en cerca

de quatre anys del sobredit siti, molt majors foren los treballs quecausaren a la sua ànima, a qual ruïna principalment aspiraven ab

totes les sues astúcies, encara que estes penes internes no se per-cebeixen tant com les corporals, que se sensibilisen més a nostres

dèbils sentits. Ja se sap que no hi ha fiel en esta vida que estiga del

tot libre de les tentacions del comú enemic, però les tentacions de

la dita V., a qui lo superbíssim esperit emprengué combatre ab par

ticular empenyo, arribaren a tal punt que feien horrorizar. I perquè

m ’és impo ssible esplicar totes les tenta cion s es traord inàries ab les

quals fou acomesa esta ànima, me contentaré en refer ir breument

algunes, es pecia lm ent aquelles que li succeïen freq üen tam ent.

Primerament mogué les tentacions més fortes contra les vir tuts

teologals. Imprimia lo maligníssim en lo enteniment de la sitiada

persuasions vivíssimes contra les de nostra san ta fe catòlica. Volia




ho podia tot; i per fer-l’hi creure feia algunes coses estraordinàries.Altres ocasio ns la volia obligar a adorar-lo am ena çan t-li mata r-la dere pe nt e si no l’ado rava , i li pe rsua di a que estava en p ec at m ortal ise condenaria, però si lo adorava no patiria res, ans bé seria feliçen esta vida i en l’altra. Altres vegades veient-la molt afligida i an-

gustiada en lo cos i en l’ànima, li deia que Déu era cruel e injusten tractar-la tan àsperament, i que la faria patir en est món i en lo

altre, però que si lo volia adorar i creure (és a dir, al Dimoni) no patiria res, especialment en lo infern, perquè (li deia) “jo som amo del’infern i fas patir a qui vull, però a aquells que estimo com a tu no

pateixen re s”. Per enganyar-la li p rom etia i ensenyava diners, joies precioses, v iandes molt bones etc. etc. Ni pènsia algú que estes coses fossen aparents, sinó que eren reals, pues jo n’he tingut algunes,

que ella ab violència las hi prenia.I per dir-ho ab po qu es paraules, fou ten tad a co ntra lo misteri de

la Sa ntís sim a Trinitat, c on tra la pu res a virginal de Maria Santís sima,

contra la immortalitat de l’ànima dient-li que después d’esta vidano hi ha premi, ni càstig, i aixís que procuràs regalar-se, no volgués

patir; con tra los Sants Sagram ents, especialm ent contra lo Baptisme i Sagrada Eucaristia; en lo Baptisme instant-la molt perquè se

desdís de la renúncia que allí féu i despreciàs totes les ceremònies;en la Sagrada Eucaristia, negant la real presència de Jesucrist, einstant-la molt i volent-la obligar que quan combregaria li donàsla Hòstia etc. etc. Per fer-li creure lo que lo superbíssim volia, se liapareixia en figura de Jesucrist, de Maria Santíssima o d’àngel etc.,

però lo pitjor era que moltes vegades quan volia esplicar-me lo queli havia succeït, o no podia parlar, o si ella podia dir-ho no me podiaoir lo que li aconsellava fes; i vegades entenia lo contrari del que joli deia, que era una pena grandíssima per ella i per mi, considerant

los perills en què estava. Però gràcies al Senyor i a Maria Santíssimaque l’assistien i emparaven.Qualsevol director, per poca esperiència que tinga, pot conèixer

clarament que semblant visions són il · lusió diabòlica, si consideralos fatals efectes que deixen en les persones que tenen estes visions, la oposició que tenen ab la Sagrada Escriptura, ab los bonscostums, i també que unes visions se contradeixen ab altres. No




Estes tentacions contra la Fe foren molt violentes i freqüents al

principi, fins poc m és o m en o s a la m itat del tem ps que durà lo siti.

Después hi era tentada, sí , però no tan sovint.

ESPERANÇA

Ni foren m en o s horribles los assalts que li d on à lo d im oni contra

la virtut de l’Esperança. Sentia casi contínuament per tot los temps

del siti grans desconfiances. Moltes vegades era sorpresa de fïeres

desesperacions, perquè lo enemic li posava al davant los pecats passats, les im perfeccions presents, ab què se li represen tava lo cel

tancat per ella i obert lo infern; apartada de Déu i ja del tot perdu

da, li manifestava lo lloc que tenia preparat en lo infern i fins li feia

esperimentar un tant los turments d’aquell formidable calabosso,

fent-la patir com si fos al mig d’un gran foc, i después d’un gran rato

com si fos al mig de gel, ab cruixir de dents i temblor universal de

tot son cos, lo que ab lo reverend domer Mascort i altres personesfidedignes presencií moltes vegades.

Altres ocasions se valia lo maligníssim dels desconsols i treballs

que ella patia, li persuadia que Déu l’havia abandonada i li havia

girat les espatlles. També li feien aparèixer que les imatges del

santcristo i Maria Santíssima que tenia en son quarto s’apartaven

d’aquell aposento i no volien estar ab la sua companyia, i realment

quedava impedida de veure les dites imatges unes vegades algunsdies, altres algunes semmanes, i fins arribà a mesos enters, i dient-li

algú que no era aixís, no ho entenia. Li portaven les imatges perquè

les tocàs, però no tenia ab elles tacto. I per fer lo dimoni més bret

xa, despertava en ella una viva aprehensió d’haver consentit a totesles tentacions, d ’estar p lena d e pec ats i d ’esse r ja de ixad a de Déu

en mans de ls d imonis . Juntament impr imia en son enteniment que

estava abandonada de to thom, especia lment de l reverend doctor

Mascort, i de mi, com a directors (ab qui únicament se desahoga-

va per rebre los consells que li convenien), i per fer-l’hi creure se

li apareixia lo dimoni en figura nostra, li parlava ab asperesa i la

desenganyava que no hi havia remei per ella, que s’entregàs ab lo

sup erbíssi m pe rqu è ta m bé havia d ’an ar a para r ab ell. Li feien veure

que ja estàvem cansats d’ella i que la deixàvem enmig de sos grans




colia que quasi se veiaobligada a desesperar-se,

venint-li una espècie dedesig de matar-se, i enesta ocasió lo maligne lidonava un ganivet obert

perquè se matàs. 1 enefecte, succeí algunes vegades que, entrant jo a

son quarto, l’encontravasola ab un ganivet en lamà, i com en estes ocasions no me veia, jo oïaque se lamentava ab Jesús i Maria, e imploravala sua assistència. Ales

hores jo li prenia lo ganivet de la mà, i despuésd’un rato s’assossegavaun tant i jo m e ’n tornavasens pod er-m e ella veureni oir. Esta entenc queera una de les horroroses

tentacions que patí en totlo siti, perquè li apareixia clarament, part per la suggestió diabòlica,que era fortíssima, i part per lo abandono que esperimentava en simateixa de tenir tota la raó de desesperar-se, a lo qual anyadint-selos grans impulsos ab què lo dimoni interiorment la impel •lia, veniaa patir la pobra un no-sé-què de violència, però Jesús i Maria Santíssima no la desam paraven.

Estes tentac ions de desconf iances acompanyades de gran sequedat espiritual duraren tot lo siti, encara que en lo últim any nol’afligien en tanta manera; ja perquè coneixia ab l’esperiència queen part provenien del maligne esperit , i ja també perquè se deixavamés a ciegas en mans del Senyor, i repetia freqúentament ab tot locor (encara que a ella li aparexia que sols ho deia ab la boca): In te

Domine speravi, non confundar in a ternum '2.

Fig. 5. Portadella d'una edició d’un Ritual de l'església de Vic (1837), volum on, entre altres temes, s’explica com s’administrava el ritual dels exorcismes.




CARITAT

Los assalts més formidables que donà lo enemic a esta ànimaforen contra la virtut de la Caritat, perquè aixís com esta és la virtutque perfecciona les ànim es m és q ue ning una altra , a ixís tam bé contra esta dirigí lo pèrfido les més terribles tentacions.

Per molt temps li suggerí lo esperit de blasfèmia, per lo qualera excitada a dir paraules impies contra Déu, contra Maria Santíssima i contra los sants. No sols tenia la pena d’oir horribilíssimes

blasfèmies dels d im onis agressors, sinó que tam bé estos li m ovienla llengua i les hi feien pronunciar, com moltes vegades ho vas oir,de què ella quedava summament afligida. Altres vegades li feienaparèixer a Déu com un enemic implacable i después li encenienen lo cor un gran odi contra ell. Altres ocasions li despertaven unesperi t de murmuració contra de Déu, com si jamai se cansàs deturmentar-la i afligir-la.

Freqüentment la obligaven a escopir a las imatges del santcristoi Maria Santíssima que hi havia en son quarto i quan deia algunaoració a Jesús o Maria Santíssima, especialment la oració Recor- dau-vos, o piadosíssima Verge Maria etc. ut infra era violentada a girar-los les espatlles, i en aquella ocasió no bastava la força de molts

per fer-la estar de cara a les dites im atges ab una aflicció tan grande son cor que no té igual.

Li im prim ien t am bé gran malícia contra totes les persones, es pe

cialm ent co ntra lo seny or d om er Mascort i con tra de mi, la forçavena dar-nos colps i escopinyades, ab la intel· ligència que quan nos

pegava o escopia no advertia lo que feia, però a penes acabava defer-nos est despreci, quan com si obrís los ulls de l’enteniment coneixia lo que acabava de practicar. Desde luego li apareixia que havia comès un gravíssim pecat i quedava confusa, avergonyida i tansummament af l igida que moltes vegades de resultes se desmaiava,

i lo pitjor era que dient-li nosaltres que no’n tingués sentiment, que ja coneixíem que ella no ho volia fer, i que no havia com ès pecat algun, aleshoras o no’ns oïa o bé entenia al contrari del que li dèiem,fins que alguna vegada entengué li dèiem que no la podíem absoldre d’aquell pecat, i d’aquí se li aumentava la tristesa, de modo quecausava gran co mp assió als que ho presenciaven.

De moltes altres astúcies també se valgué lo maligníssim perquè




i per consegüent que acudís a ella en totes ses necessitats, i quefreqüentment la invocàs ab tot lo cor, especialment ab la oració

següent: Recordau-vos, o piadosíssim a Verge Maria, de quejam ai s ’ha oït a

dir que ningú de quants han recorregut a vostre amparo, han implorat vostre amparo, han implorat vostre socorro, i han demanat vostra

protecció haja estat desemparat. Anim at pues de tal confiança, a Vós Verge i Mare de las Verges recorro, a Vós vinc, i a vostres peus me

presento afligit pecador. O, Mare de Déu!, no desprecieu m os precs,

ans bé oïu-los i despatxeu -los benigna i favorablem ent. Am én.Ab esta oració alc an çà la V. m olte s gràcie s de M aria Santís sim a,co brà m oltes ve gad es lo oïdo, la vista, lo parla r i de m é s sen tits qu anli era molt convenient; se l i desvaneixien moltes tentacions, quedava fortificada per pelear contra los maligníssims, i quedava libred’alguns atentats depravats que volien fer contra d’ella.

VIRTUTS MORALSLo que he dit de les virtuts teològiques s’ha d’entendre també

de les virtuts morals, perquè en aquest círcol diabòlic l’envestí lodimoni ab les armes de vehements tentacions per derribar-l i totesles virtuts pe r terra. D’aquí és que ara era ten tad a co ntra u na virtut,i luego contra altra.

Unes vegades se sentia acomesa del vici de la gola, excitant a

ella una gran gana o fam de menjar, i luego li presentava viandesesquisides per po sar en ma jor prova la sua tem pla nsa , i açò regularm en t succeïa en aquells dies en què no podia p end re a l iment algun.

Altres vegades era tentada de supèrbia, i li deia lo superbíssimque si volia creure, la faria aparèixer a la vista de tot lo món queera una gran santa. Però dec dir que de ninguna virtut fou menostentada que d’esta de la humilitat, perquè tot lo temps del siti fins a

la mort t ingué un concepte molt baix de si mateixa, de modo que jo havia de treballar sem p re en alentar-la i en confiar a ciegas abla infinita misericòrdia del Senyor, i d’aquí prenia motiu lo malvatde tentar-la contra l’esperança, com ja he dit, tractant d’esta virtut.

ORACIÓ




totes les trampes i embusteries pròpies d’ell per fer-l’hi deixar. Casisempre tingué ella sequedat en la oració, i per consegüent li apa

reixia que no li valia res i que no’n treia profit algun (jo coneixiaque li aprofitava molt), i d’açò se valia lo envidiós per fomentar-liestos pensaments, i después se li apareixia en figura mia, i com si

jo parlàs, li preguntava què recollim ent o fervor havia tingut en laoració i què efectes n’esperimentava. I responent ella que ningun,li deia lo malvat en figura mia, “ja que tant temps ha tens oració ino traus efecte particular, se veu clarament que és perdre lo temps

en va, i aixís valdrà més que te ocúpies en altra cosa i la déixies”.Advertint-li jo después lo engany, li vas assegurar que jamai voldriaque deixàs la oració, i aixís si tornava succeir de parlar-li de deixar o dis m inu ir la oració, estigués certa q ue no se ria jo, sinó lo envidiós.Veent lo superbo que tenia tancat aquest camí i que tenia repulsasempre que ho provava, se valgué d’altra ardidès, i fou que, estantella privada per molts dies de vèurer-me i oir-me, se li aparegué en

figura de Maria Santíssima, i li digué: “Ja que estàs tan distreta en laoració, és ma voluntat que déixies la de la tarda (ne tenia dos vegades al dia) i la comunió esperitual, i en son lloc digues tantes partsde rosari.” No tinc present lo número de parts, però sé que erenmoltes, i se fatigava en resultes, i per complir-les havia de deixaraltres oracions que jo li tenia prescrites. Açò durà alguns dies finsque me vegé, i desde luego l’arreglí com antes.

Moltes altres coses podria referir que practicà lo indigne per im pedir la oració, però d ’açò se pot col •legir la oposició que té ab estatan noble virtut de la oració mental.

També treballà molt sempre lo envidiós per impedir-li les oracions vocals i lectura espiritual, ja pegant-li colps, prenent-li los rosaris, lo llibre, i tirant-lo per terra etc. No sols procurava destorbarles sues oracions, sinó també les que altres persones resaven en

son qua rto. Per lograr-ho se valia d ’excitar a la V. gra n rissa, altresvegades (sens ella voler-ho ni advertir-ho) la feia cantar, xiular, tirarsobre los que resaven los coixins del llit, i altres diferents ridiculeses

per fer riure i distraure a tots.

CASTEDAT

No obstan t d ’esser tan v eh em en ts les ten tac ions ab què lo malig-



EL DIARI DE PERE JAUME...PALAFRUGELL (1 82 0- 18 24 )

dat. Estes estraordinàries tentacions duraren des del primer dia delsiti fins a la vigília de la sua mort exclusive.

Però per esser esta m atèria tan del icada, no m ’ap ar pru de nt esplicar lo que li passà en particular, i d ’altra part tindria que dilatar-me molt, perquè no hi hagué dia libre de estes tentacions; i aixíssols diré que no hi ha cosa fea que no la obligàs a presenciar i obrarfísicament. Per enganyar-la, no hi ha astúcia de què lo maleït Asmo-deo no se valgués. Se li aparexia en figura de joves, donzelles, petits,casats, capellans, frares, sants i diables. Tot ho trastornava per fer-la

consentir. Se sentia acomesa d’una revolució de pensaments i d’unfoc de luxúria tan estraordinaris en son cos, que se veia precisadaa ll igar-se les mans del modo que podia per preservar-se del quetant perillava. La instava lo immundísim que si no consentia ab sondepravat intent la portaria en presència de moltes persones totanua. 1en efecte se l’em po rta va del quarto se ns roba, però gràcies alSenyor i a Maria Santíssim a ningú la vegé d esc om pos ta. Una ocasióde la una a les dos de la tarda succeí que, no havent pogut lograr lo malvat son consentiment ab moltes proves que féu, l i digué quesi no volia consentir la portaria tota nua per les places i carrers dela vila, i era dia de mercat, i continuant ella en resistir, la despullàenterament i se l’emportà. Quan la treia per la finestra l’excitava aque fes lo que ell volia, manifestant-li lo deshonor que li seria ve-ient-la tanta gen t d ’aquella m ane ra; però ella jam ai conse ntí , an s béclamava ab tot lo cor a Jesús i a Maria Santíssima per lo ausili, i se

deixà ab resignació en les sues soberanes mans, est imant-se mésesposar-se a qualsevol afront que pecar. La tenia ja lo malvat perfora elevada a l’aire portant-se-la’n, quan ràpidament fou traspor-tada a dalt de tot de la sua casa, i all í quedà desmaiada. Entretantlos de la casa sua entraren en son quarto, i no veient a la malalta,la buscaren per una part i altra de la casa, i no encontrant-la, mevinguer en a avisar a tota pressa. Qua n jo vas esse r a la casa ja l’h a

gueren trobada a dalt de tot, o segon pis, com he dit. Allí estavadesmaiada ab lo cap sobre lo braç esquerre de la imatge de MariaSantíssima dels Dolors (i era la mateixa imatge que la pacienta teniaen son quarto), i vestida ab molta decència, ab l’advertència que laroba qu e ella por tava q ua n era al llit, és a saber, cam isa, gelé, m oc ador del coll i del cap, de què lo immundísim l’havia despullada, setrobà al mig de son quarto per terra, i la roba ab què se trobà ves




ba ixaren en son llit ab son pare, m are y ge rm an es (tam bé baixaren

en son quarto la imatge de Maria Santíssima), i después d’haver-se

refet del de sm ai li preg un tí lo qu e li hav ia succeï t, i m ’esp licà tot lo

referit fins a quedar desmaiada. Però ella no vegé ni sabia res de la

dita imatge fins que l’hi digui después d’haver averiguat que en son

interior se trobava molt humil, pacífica, resignada i conformada a

la voluntat de Jesús i Maria, preparada per primer sofrir qualsevol

afront, despreci, turment, i fins la mateixa mort antes de pecar, i

altres bo ns efectes, senyals, m ’apar, ve rd ad er s del cel. Per últim lavas excitar quant poguí en la confiança de Jesús i Maria sempre,

especialment en lances semblants.

Moltes altres coses un tant semblants succeïren, ab què s’esperi-

m en tà la gran protecció de Maria Santíssima, espe cialm ent p erquè

ningú la trobàs descomposta. Però perquè lo immundísim Asmo-

deo no pogué lograr descompondre-la en presència d’altres perso-

nas, com innumerables vegadas ho provà, desahogà la sua ràbia ifuror envestint-la a soles ab les accions més feas i abominables que

ningú puga pensar, de modo que crec bé que, de mil moralistes,

no se’n trobaria un que discorregués lo que realment ha passat.

Però ab tanta pena, aflicció i tristesa d’ella, que moltes vegades me

digué que sentia menos los grans turments corporals que havia de

sofrir molt sobint ganivetades, aigua bullent, vinagre bullent, foc,

pebre i sal en les llagues , jaure sobre grosses pedres etc. etc. , queles torpeses ab què era acomesa, i que acceptaria com a especial

gràcia del Senyor que li aumentàs les tals penes corporals ab tal que

li apartàs les coses d’impuresa, ab què se veu quant distant estava

de consentir-hi.

Finalment, per privar-la lo enemic d’exercitar-se en actes de tota

virtut, l i impedí per molt temps la memòria, enteniment i voluntat.

De la memòria, pues no se recordava dels bons consells que se li

donaven, del bé que havia de practicar, de ninguna cosa bona, i

fins se li olvidà la oració del parenostre i avemaria, de manera que

quan li volia fer dir algun parenostre o altra oració vocal havia de

pronunciar-l’hi de paraula en paraula, i ella anava seguint com les

criatures de dos anys.




dematí o tarda, ni nit ni dia. Per consegüent, també impedida de lavoluntat, perquè nihil volitum quin precognitum.'5

PACIÈNCIA

Per fer veure la gran pacièn cia q ue tingué la V. en lo referit sitidiabòlic, bastarà dir que casi mai se queixà, no obstant de patir unsturments tan horrorosos, ans bé estaba contenta de sofrir-ho tot perDéu, i desitjava ocultar-ho als ulls dels hòmens. És a dir, desitjava quela gent no sabés que patís, perquè no’n tinguessen compassió. A est

fi, als últims de no ve m bre de 1821 m e d em an à pe r no vetllar-la (finsalesh oras se m pr e s ’havia vetllat des de que se po sà al llit, per qu è casitotas las nits tenia gra n tropell), pe rqu è e sta nt tota sola en la nit ningúsabria que patís, i li podria esser més meritori, més agradable a Déu,i menos perillós d’excitar-la a vanaglòria.

A vista de tan bona intenció, después d’haver-me-lo suplicat repetides vegades, li vas concedir solament una nit per provar-ho, i foula vigília de Nostra Senyora de Concepció del sobredit any, en la qualnit tingué algun consol de Maria Santíssima, i veent-la tan alentada

per continuar ja mai m és se vetllà, fins poques ni ts antes de morir.Gran resignació fou també la sua quan casi tota la vila (alomenos

los principals) se com m og ué contr a d ’ella, dient uns que ab b as ton ades la voldrien curar, altres que era preocupació d’ella i sos directors,i molts altres desprecis, fins dient-los-hi a la cara. I haver de tenir aestes per son es en son quar to per m olts dies que la observave n ab los

ulls fixos sobre ella nit i dia, i no poder-hi anar les persones que elladesitjava per son consol, certament havia de ser una grandíssima

pena (també alguns projectaven que jo no hi anàs, però ningun diadeixí d’anar-hi, perquè coneixia la gran nesessitat que tenia d’algunconsol i consell, per lo molts molestada que era d’hòmens i diables, però entrava jo al quarto ab les m ans llibres i sueltes, i deia als observadors que me mirasse n bé perquè no pen sasse n portàs a la pacientaalguna cosa per fer aparèixer coses estraordinàries com aixís arribaren a infamar-me). No obstant se resignà i conformà ab la voluntatdel Senyor confiant en la sua infinita misericòrdia que aclararia laveritat de l’assumto estraordinari, com gràcies al Senyor i a MariaSantíssima dins breus dies se manifestà clarament.

Lo qu e sen tia molt la V. en esta ocasió er a que d esprec iassen alsenyor domer i a mi.




Fig. 6 . Antoine Wiertz, pintor belga, fou autor de La lectora de n o v e l·le s (1 853), en la qual un diable amagat sota el llit tempta una noia despullada, que llegeix, absorta.

Els llibres que li co l·loc a, n o v el·le s de Du mas, són per a corrompre la noia. Museu Wiertz de Brussel •les.

Finalment per m anifestar ab poqu es paraules la seua gran paciència, dic, que innumerables vegades me digué que ja estava contentad’aquelles grans penes i que estava resignada per sofrir-les encaraque durassen molt temps i s’aumentassen si era de l’agrado de Déu

Nostre Senyor, m en tres li donàs paciència i ausil is per no pecar, puesno volia altra cosa que fer la voluntat de Déu.

REMEIS ESPIRITUALS

Per deslliurar o alomenos disminuir las penas ab què lo dimoni molestaba a la V., me valguí freqüentment dels exorcismes (abconsell d’alguns directors i també de l’il·lustríssim senyor bisbe). És




d’aquelles persones piadoses a qui permet Déu aquest siti infernal per refinar- les en la virtut. Dos són les condicions principals que serequireixen per deslliurar del tot a un a pe rso na de las m an s del dim oni, de qui és infestada. La 1a és que lo sacerdot al temps de llançar aldimoni òbria ab fe viva, i la 2a que la llibertat presta del sacerdot siaespedient i convinga al subjecte que està invadit. D’aquí prové que,faltant una condició tan important, los exorcismes, encara que renovats repetides vegades de qui té tota la autoritat sobre los malignesesperits, no tinguen lo desitjat efecte.

Però no vull dir per açò que en estos casos no s’ha d’usar dels

exorcismes; ans bé los aconsello, i en efecte l’esp erièn cia m ’en se ny aque per est m edi, en cara q ue la pacienta no quedav a totalment librede les molèsties dels diables agressors, no obstant vàries vegadesse deslliurava per algun rato i se reprimia algun tant la sua audàcia,

perquè m entres jo exorcisava, obligava lo malvat a la pacienta a escopir-me, tirar-me los coixins del llit i qualsevol altra cosa que trobàs, isi podia agafar-me lo llibre lo llançava, ab què se veu quant contraris

són los exorcismes al dimoni. No sols me valia dels exorcismes del’ordinari, sinó també d’exorcismes o preceptes ab breus paraules,manant-li en nom de Jesucrist cessàs d’aquells insults.

També vas usar d’aigua beneita tots los dias, molt contrària al maligne esperit. També del senyal de la creu pe r lo dim oni mo lt form ida

ble, i remey bastant ef icaç, perquè moltes vegades estant im pedidade la vista, oïdo, tacto, etc., ab lo senyal de la creu recobrava lo sentit.També durà molt temps que freqüentament lo dimoni la obligava

a estar ajaguda o arrodillada, de tal manera que ningun home perforça que tingués la podia fer moure, però anant-hi lo senyor domerMascort o jo, dient les paraules que digué sant Pere a aquell coix dela porta del temple: In nomine Iesu-Christi Nazareni, surge et ambula, l’alçaven ab facilitat.

Altres remeis practicàrem, segons nos dictà la prudència, peròlos més principals foren la freqüència de sagraments, oració mental

quotidiana, jaculatòries freqüents, especialment invocant los nomsde Jesús i Maria, lectura i comunió espirituals diària, i sobretot

paciència en portar la creu que lo Senyor li enviava, desconfiança desi mateixa, confiança en Déu, i obediència ciega.

L’espe riència m ’en sen ya que ab se m bla nts àni m es no s ’ha de procedir ab asperesa, i molt m enos donar-las senyal d ’horror quanconten les sues tentacions per més impies, feas i malvades que sien,ans bé se’ls ha de donar a entendre que les tals coses no li vénen de




tentacions ab què lo maligne procura enganyar-les. Si alguna vegadas’han de rependre estes ànimes, s’ha de fer ab caritat i dolçura,

perquè és cosa molt perillosa e irracional anyadir aflicció a qui estàsobradament afligit.

També regularment, i ab freqüència succeeix, que estes ànimessón tentades de desconfiança, i fins de despreci i odi contra sonconfessor, i també imprimeixen los malignes en son entenimentespècies molts males contra ell. I açò ho fa lo enemic perquè seapàrtien del confessor o alomenos pèrdien la confiança, i no se lidescúbrien ab sinceritat, i puga después lo malvat enganyar-les delmodo que vulga. Per açò, si les tals ànimes descobren al confessoresta tentació no mònstria que se n’ofèn, ans bé las dònia a entendreque li agrada molt la sua sinceritat, i de est modo tindran més valor

per manifestar- li tots los racons de les sues consciències. Però perquèhi ha per son es tím ides que, ven çud es d e la vergonya, no s ’atreveixenmanifestar estes tentacions contra lo director, apareixent a elles queli fan injúria i li causen disgust, convé que lo director vaja ab moltacautela. Si repara que lo penitent li consulta menos los negocis de lasua ànima, que parla ab temor i no ho diu tot, sospítia que és tentatde desconfiança i de pensaments contra ell. Aleshores lo director loha de preguntar ab bon modo per fer-lo descobrir; del contrari estàen gran perill, no podent succeir a una ànima cosa més perillosa quehaver de combatre ab lo enemic infernal sens un pare espiritual quecom a padrí lo assistesca i protegesca contínuament en tan feroçcombat.

Per últim advertesc que las malaltias, dolors e incomoditatscorporals que pateixen les person es sitiades regu larment no són moltsnaturals moguts de causas físiques, sinó que són mals preternaturalscausats del dimoni ab la sua virtut, i aixís contra tals mals nos’han d’aplicar remeis humans inventats dels metges, sinó remeis

espirituals aprovats de la Iglésia, com són oracions, sagraments, preceptes, la invocació de Jesús i Maria, coses sagrades o beneïdes,lo senyal de la creu, i sobretot la confiança en Déu i la conformitat abson divino beneplàcit. Però si lo director judica que lo mal és natural,deu recórrer als facultatius.

FinisOmnia su nt ad maiorem Del gloriam.14 Am en.




ESTUDI HISTÒRIC I LINGÜÍSTIC DEL TEXT

L e so le il n i la m o r t n e se p e u v e n t reg ard er f i x e m e n t (La Rochefoucauld)

P erta ny en t a una col •lecció particular,15 pr es en te m un breu p eròsucós diari inèdit del prevere Pere Jaume, escrit en llengua catalanaabans que sort ís publ icada l ’emblemàtica Oda a la pàtria d ’Aribau,un dels símbols de la Renaixença catalana. Era pels volts de 1820,en època del Trienni Liberal (1820-1 823), quan aquest abnegat servent de Déu, carregat de zel i de bona fe, complia a la vila de Pa

lafrugell en una època difícil després dels estralls ocasionats per laGuerra del Francès, amb totes les seves conseqüències de misèries, privacions, pèrdues de vides hum anes , etc. La llengua en què escrivia el que havia vist, viscut, raonat i reelaborat a posteriori, unaconfessió amb matisos èpics i heroics -l levat de la correspondènciaoficial amb el bisbe i el vicari general-, no deixava de ser l’expressió natural i normal del poble al qual servia. Amb aquesta relació

fomentava, una altra volta, la l lengua pròpia en un moment delicat .Pere Jaume fa la impressió de ser un sacerdot que no tenia una feina fàcil, que confiava en el triomf definitiu del progrés moral i religiós, malg rat q ue el qu e a no ta so bre la seva ex pe rièn cia s ’allunyi de lamoral utilitària basada en la raó, en aquells dies d’escepticisme i dematerialisme. La seva figura, treball i abnegació recorden el capellà

pro tagonis ta de l’obra de Georges Bernanos, una novel • la d ’agonia,

Journal d ’un curé de campagne (1936), en què aquest sacerdot rural ,des d’una altra òptica, també bolca l’abundància del seu cor en unacomunitat rural francesa.

Auxiliat pel rector de la població, Bonaventura Mascort, ambel permís del bisbe de la diòcesi de Girona, Juan Miguel PérezGonzàlez, actiu entre 1819 i 1824, amb el qual manté una deses

pe rada co rrespondència , es veu obligat a practicar uns exorcismes

en una noieta del poble de quinze anys, que segons sembla va sera tacada per un siti o circol diabòlic, segons declaració que la interessad a va fer al prevere en un acte perso nal de confessió. S egons PereJaume les malalt ies, dolors i incomoditats corporals provocades perles envestides diabòliques no es devien a causes físiques sinó queeren mals prenaturals. En altres moments de la història, els con-

/ 5 H em d ’agrair l ’ajuda i les ge stio ns rea litzades p er l ’Arx iu M unicipal de Palafrugell,



JORDI CURBET HEREU , PEP VILA I MEDINYÀ

cursos i els auxilis mèdics pertinents haurien estat els primers arguments de qualsevol família neguitejada per la malaltia d’un dels

seus membres. Davant dels desmais, de les visions, de la manca degan a de la noia i altres desordres, sen se troba r un a solució satisfactòria, sota control dels familiars més directes les vint-i-quatre horesdel dia, es recorre a un exorcista per tal de conjurar aquest malefici,un desordre natural no controlat. Després un cop la malaltia fa elseu curs sense curació, hom ens remet a un ordre exterior, quanla màgia, l’exorcisme i el miracle han de fer tot el que escapava

als coneixements mèdics del moment. Avui, com comprovarem enl’inform e a nn ex del docto r Josep Dalmau , p ots er a la noia li hauriendiagnosticat una cosa ben diferent.

Històricament aquest és un període difícil d’interpretar, entretradicionalisme i liberalisme, amb un substrat agrari i religiós moltantic i arrelat. Sabem que la societat catalana, en el pas del seglexviii al xix, va sofrir moltes transformacions, tot i que potser les cre

ences i els sentiments religiosos a les viles petites i els pobles erenels més impermeables a qualsevol procés de canvi. Quantes relíquies i imatges hom creia que tenien suposats poders benèfics! Arreuhi havia homes i dones que juraven tenir poders extraordinaris:senyadors, curanderos, endevinaires, t iradors de cartes, sonàmbu-les, exorcistes, etc. En una societat on gairebé tothom era analfa

bet, les consignes orals eren gairebé l’única m an e ra de guanyar-se

la voluntat de les persones. Les Constitutiones synodales Dioecesis Gerunden. (G. Palol, 1691) de F. Romaguera, en el llibre V ja contenen preceptes prohibitius contra l’auge de les supersticions. Vegeutambé el llibre de Pedro Ciruelo, llargament reeditat, Reprobación de las supersticiones (S. Cormellas, Barcelona, 1628), en què explica,entre d’altres desviacions, com s’ha de combatre el diable en casosde possessió.

La lletra menuda i els condicionants d’aquesta història són encara un misteri a resoldre, perquè ens caldria saber quins eren elsconceptes de salut i de malaltia considerats en aquells temps, i comafectaven les classes més humils. A Palafrugell hi havia una fortaactivitat artesanal i manufacturera. Baixa el nombre de teixidors ide paraires, però lentament augmenta la indústr ia del suro. Tam

bé caldria tenir m és informació dels codis m orals del m o m en t , la




de poble que ha de lluitar contra els elements, en una causa que elsupera i que l’angoixa, que busca en la pràctica de l’exorcisme un

alliberament. No sabem si aquest és un cas aïllat o bé formava partde la cultura del temps. Caldria reconstruir els ambients palafruge-llencs, el sistema de valors de la pagesia i menestralia, les relacionssocials entre els vilatans i les autoritats religioses, les reaccions psicològiques del poble davant els impossibles o els casos rars. Què endeien els veïns, els descreguts del poble, d’aquest cas? Josep Pla,en el volum El meu país (vol. 7), dedica un capítol a parlar de la im

portància que tenien els curanderos i el cu rand erism e a la seva vila,en el moment en què no hi havia res més a fer. En aquest cas escompleix aquell ax iom a que quan la malaltia era greu el tractam entencara era pitjor. Aquest cas va saltar a la premsa de Barcelona. Enun article aparegut al Diario Consti tucional político y mercantil de

Barcelona (núm. 64, 5 de març de 1822, p. 3), que publiquem enapèndix, l’anònim redactor tracta aquest cas de pur fanatisme.

UN CAS TRÀGIC

Les pàgines que escriu Pere Jaume, a vol de ploma, amb un detallisme detectivesc, obviant aquells detalls més punyents sobre elsdesordres de la castedat en la noia , i que miraculosament han arribat als nostres dies, són escruixidores. S’inicien el 25 d’octubrede 1820, després que el prevere hagués confessat la noia. La penadel capellà i la de la noia, que qualificaríem d’infernal, durà gaire

bé quatre an ys. El cercle es va tancar definit ivam ent am b la m ortd ’aq ue sta person a, el 12 de sete m br e de 1824. Pere Jaume, queescriu aqu esta relació a posteriori, confessa que no ha exagerat res,que ha hagut de resumir moltes experiències per no fer un llibremassa extens. Pel que sap i el que ha pogut llegir mai no s’haviatrobat un cas tan horrorós com aquest , en què una noia jove patís

tants de turments.La relació que Pere Jaume escriu, impressionat per haver estat

testimoni d’un cas extraordinari, té tres parts ben diferenciades. Enla primera, la més extensa, sense cap exordi, comença explicant elsfets des d’un punt de vista cronològic. Confessa els seus dubtes, lesseves pors, consulta el seu bisbe, el vicari general, el pare franciscàManuel Cúndaro, als quals els demana opinió i ajut. Aquí hi interca




els ele m en ts de la relació, en el relat, un p etit mirac le qu e s ’ha o braten una imatge de Maria Santíssima dels Dolors. Posada a la cambra

de la malalta, la figura destil •lava go tes d ’aigu a dels ulls.En una segona part del diari, descriu les penes internes, els tur

ments pati ts per aquesta donzella en un període de gairebé quatreanys. Aquestes penes, les temptacions en què queia la noia, afectaven l’observança de les virtuts teologals: la fe (contra el misteri dela Santíssima Trinitat i la immortalitat de l’ànima), l’esperança i lacaritat. Pel que fa a les virtuts morals, el prevere destaca que la noia

se sentia temptada pel vici de la gola. El maligne també furgava enla seva castedat. Pere Ja um e desta ca la integritat de la noia així comla paciència que mostrava davant de les adversitats.

Ni que fos per defensar-se, en un darrer punt, el prevere explicaels remeis espirituals aplicats per tal de guanyar la partida al maligne: les oracions, les pràctiques d’exorcismes de l’ordinari i tambéd’extraordinaris, l’exercici de l’oració mental, la freqüentació dels

sagraments, lectures espirituals, el rés del rosari, etc.Heus aquí, resumida, la cronologia dels fets:1820

25/10. Després d ’un a confessió general, la noia reco neix q ue fouenvest ida per un siti o círcol diabòlic.

1821

10/2. Pere Jaume apunta que aquesta persona jove va quedar privada de menjar.

14/2. La noia patia desmais freqüents i flaqueses. Se li va administrar el sagrament de l’extremunció.

15/2. La noia qu ed a sovint am b les dent s s errad es i no po dia tastar els a liments. Per m enjar n om és havia pres una mica de xocolatai una medecina sense especificar. Va viure sense prendre aliment

fins al dia 21 d ’aquell mes.28/2. Se li tornen a tancar les dents. La moribunda demana po

der abraçar una imatge de la Mare de Déu dels Dolors. S’acosta laimatge als llavis i obre la boca. En dies successius perd el control detots els sentits.

22/5. Pere Jaume escriu una carta al bisbe de la diòcesi de Girona, Juan Miguel Pérez Gonzàlez, en la qual li explica els fets. A




franciscà Manuel Cúndaro, tot descrivint-li les penalitats a les qualsestà sotmesa la noia .

182218/2. Una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, posada a la

ca m b ra de la malalta, destil ■lava pels ulls gotes d ’aigua. Pere Ja um eaporta, com a prova fefaent d’aquest fet sobrenatural, el testimonide la mare i de les tres germanes.

24/2 - 6/3. En aquest període de temps la noia no va ingerir cap

alimen t, n om és aigua. L’adm inistració de justícia del m o m en t feiavigilar la malalta dia i nit per comprovar la veracitat d’aquests esdeve ni m en ts ex traordin aris. L’alcalde del poble, Marià Fran cesc M ontserrat, que era notari, va aixecar acta dels fets. Malauradament nohem pogut trobar aquesta documentació entre els seus protocolsnotarials conservats. El batlle, al seu torn, va notificar els successosal cap polític de Barcelona. El Diari de Barcelona es va fer ressò de

la polèmica (vegeu apèndix). Acusa els representants del poder local de ser una colla de fanàtics. El cronista afirma que va anar d’un pèl que no es traslladés la noia a Barcelona per sotm etre- la a unexamen forense.

2/4 - 16/4. Durant aquest temps, la noia no prengué cap alimentllevat d ’aigua.

19/4. Aquest dia el seu pare va trobar la noia lligada. Amb presència de testimonis la van deslligar. Continua la relació de penalitats per les quals va passar.

2/4 - 29/6. Durant aquest període, gairebé dos mesos, la noia no podia parlar. Els p rim ers quinze dies no veia ni sentia ningú. Durantels mesos de juliol, agost i setembre patí constantment. Aquestes

penalita ts van seguir fins al m arç de 1823.

1822-1823Octubre 1822 - març 1823. La noia tenia molt de dolor i an

goixes. Ja no li tiraven tantes pedres. Estava lligada. Explica que liclavaven ganivetades, li tiraven oli bullent i foc.

Juliol. Feia pena veure-la tan abatuda, com en els mesos anteriors. Tenia el cos ple de nafres, de les quals sortien cucs. Li posaven

pebre mòlt a les nafres. Novembre. La van portar a un a bassa del poble. Allà li des infec




1823-1824D ese m bre 1823 - m arç 1824. La noia jeia a la seva habitació

amb unes pedres a l damunt .

18243 de març. Pere Jaume escriu una carta al religiós franciscà Ma

nuel Cúndaro en la qual li demana consell i ajuda. A la noia se liapareix el malign e en la figura d ’un ho m e mo lt ind ece nt que es col-loca al seu llit. L’ha d ’allu nyar am b cops i es co pina de s.

14 de març. Cúndaro contesta la seva carta. Li recomana quefaci combregar la noia més sovint.

26 de març. Pere Jaume escriu una carta a Rafael Bonet, vicarigeneral i oficial del bisbe de Girona, en la qual li explica el cas. Elvicari no sabé o no volgué contestar-lo.

Maig de 1824. Pere Jaume visita el bisbe de Girona. Aquest lirecomana que t ingui paciència .

12/9. A les sis del matí la noia mor. El dia abans havia rebut elviàtic.

14/9. Pere Jaume escriu una carta al bisbe en la qual li comunica la mort de la noia. A continuació el prevere escriu les penesinternes que aquesta noia va patir durant e ls quatre anys que vadurar el martiri, les temptacions sofertes contra les virtuts teologals,les virtuts morals, les temptacions que havia sofert contra l’oració.Confessa que per deslliurar o ajudar a pal •liar les penes de la noiasovint es va valdre de la pràctica dels exorcismes.

Quan Pere Jaume esmenta la pac iència amb què la mala l taaguan tava tantes proves enviades, af irma que u na part del poble dePalafrugell es revoltà cont ra la malalta, la volien curar a ba sto nad es.També es giren contra el capellà, a qui acusaven d’entrar a la cam

bra llibres i objectes per tal de provocar fe ts extraordinaris. Encara

avui dia ens po dríem pregu ntar com s ’eng anx a aques t paràsi t a un a persona? Hi havia el risc, en un poble en què to thom es coneixia,que aquest cas s’acabés convert int en un espectacle infame de ressò popular . Malauradament no hem trobat prou documentació percontrastar o rebatre l’opinió del prevere.

LA PRESÈNCIA DEL MALIGNE: LA PRÀCTICA D’EXORCISMES




rituals, que per tal de deslliurar la noia de tantes penes, si més node pal •liar-les, a es ton es , en la m esu ra qu e li era possib le, es val i

aconsella, com a darrer remei, dels exorcismes.Les creences en la possessió, en les forces del desconegut i la

pràctica dels exorcismes es coneixen ja d ’època babilònica. Tambéels trobem presents en alguns relats del Nou Testament. Els exorcismes religiosos serien els darrers ritus de l’ancestral lluita contraun diable que s’obstina a no voler sortir d’un cos innocent. Aqueststipus de ri tus provocaven una mena de catarsi mental i emocional

per als conflictes neuròtics i obsessius. Les cerim ònies m odernessobre exorcismes les trobem fixades en el Rituale Rom anorum dePau V (1616). Amb posterioritat hem llegit també el Ritual dels exor

cismes i altres súpliques (Editorial Balmes, Publicacions de l’Abadiade Montserrat , 2005), text reformat d’acord amb els decrets delConcili Vaticà II. Sabem que ja pel sagrament del baptisme, els quisón batejats renuncien als poders de Satanàs. En el moment del bap t ism e es fa una pregària als nounats en la qual s e ’ls recorda queestaran exposats a les temptacions del món, al poder del maligne,un gran adversari, que “com un lleó que rugeix, ronda cercant quiengolir” (lPe 5, 8). Aquesta no era una feina fàcil. El diable, quequan és vell sap més per experiència que per consell , es burlavadels ofïciants i els feia abandonar la feina, avorrits.

A la Catalunya moderna hi hagué una llarga tradició en la pràctica d’exorcismes per personalitats extraordinàries. Recordem ara

les figures de sant Josep de Calassanç (1 557-1 558), que s’integrà enuna confraria per ajudar els malalts; Josep Oriol (1 650-1 702), conegut com a taumaturg, amb poders profètics i miraculosos; AntoniMaria Claret (1807-1870), i Jacint Verdaguer (1845-1902), auxiliat

pel pare Josep Maria Pinyol i Plana. Cada un d ’aquests personatges pertany, però, a un període distint de l’atzarosa història de l’Església catalana i espanyola pel que feia a la societat, els règims polítics,

el grau d’ignorància religiosa del moment, la instrucció, la higiene,etc. En el cas de Verdaguer, l’enfrontament simplista i dualista entre Déu i el Dimoni venia donat per la presència de la doctrina delliberalisme, font i origen de tots els mals, el difícil final del seglexix a Catalunya amb les lluites obreres, la desarticulació de l’ensenyament públic, la crisi en el món de la predicació, l’abisme queseparava cada dia més l’Església i el món modern.




Per tal de contextu-alitzar millor l’activitatexorcitzadora del preverePere Jaume, valorar i entendre millor l’ajuda es

piritual que podia oferira la noia, hem consultatel Rituale Ecclesiae Vicen- sis. Part Tertia. Secundum volumen, especialment elCaput V: De exorcismis

De exorcizandis obsessis à daemone canones, et

doctrinae (Vic, apud Soler Fratres, 1857), prou acostat per la dataa la feina que exercia aquest home de bé a Palafrugell. Després dela lectura, n’hem aïllat uns quants paràgrafs, lligats a diversos mo

ments de la seva crònica, que reproduïm en forma de cronologiaabr eujada. L’exorcista, qu e pract icav a les sessi on s al domicili familiar dels pares, sap q ue el dimoni no m és es pot expulsar am b l’oraciói el dejuni, l’aigua beneïda, el valor del senyal de la creu sobre l’en-dimoniat, etc. També cal saber quins són els prínceps del mai i comi per què actuen. El ministeri o càrrec per exorcitzar el concedia,amb llicència del bisbe diocesà del lloc, a un sacerdot de provades

virtuts de paciència, ciència, pietat i vida exemplar. També havia deser un hàbil interrogador per valorar les seves reaccions interiors.En altres èpoques era difícil de calibrar si una persona podia estarafectada per una malaltia de caràcter psíquic.

En parlar de les esc om es es d ’As m ode u co ntra la virtut de la cas tedat, el prevere no s’està de confessar que, com que aquesta ésuna matèria tan delicada, ha de deixar molts de part icular ismes

i intimitats de la noia al tinter. La normativa sobre exorcismes regula també la variant que el r itus s’hagi de fer a una persona desexe femení. En aquesta avinentesa, el diable s’apareix a la noiaen forma de visions per ocasionar-li trastorns en figures de joves,de donzelles, de frares, de capellans, d’homes casats, etc. El foc dela luxúria l’obligava a lligar-se de mans per allunyar-se dels perillsd’una sensuali ta t desbocada per reprimir tocaments deshonestos.

Fig. 7. Signatura autògrafa del prevere Pere Jaume.




no volia consentir els designis i les directrius que li marcava el maligne, aquest l’amenaça de passejar-la nua per les places i carrers

de la vila. Segons aquesta crònica, el diable va treure la noia perla finestra de la casa i, tot volant pels aires, la va transportar a unaestança del segon pis de la casa on restà desmaiada. La família, enno trobar-la a la seva cambra habitual, la va buscar arreu. Desprésde regirar-ho tot, la van trobar dos pisos més amunt, sense sentit ,amb el cap sobre el braç esquerre d’una imatge de la Mare de Déudels Dolors, la mateixa que la noia sempre tenia a la seva cambra.

La roba que portava la malalta quan feia llit era a terra desordenada. En canvi, ara, en aquest encontre, anava vestida, com de carrer, amb una altra roba: “camisa, gelé, enagos, amb un mocador.”Després d’una llarga estona la família (pare, mare i germanes) vantornar a baixar la malalta i la imatge de la Verge dels Dolors finsal llit on sempre s’estava. Després d’haver-se refet del desmai, el

prevere explicà a la noia tot el que li havia succeït. L’eclesiàstic co

menta que, per damunt de comprometre la seva virginal puresa,d’apartar-se de les imatges libidinoses, de les coses impures, la noias’estimava molt més sofrir turments corporals: ganivetades, aigua

bullent, vinagre bullent, foc, peb re i sal a les nafres, dorm ir sobre pedres grosses, que no sabem com podien arribar fins allí. Comque sovint la noia era impedida d’enteniment, també ho era de voluntat. D’aquí el perill de les escomeses del diable en una matèria

qualificada de delicada.La lluita contra els endimoniats, com a solució final, amb el consell d’alguns directors, només es podia fer amb el beneplàcit i l’autorització del senyor bisbe de la diòcesi. No és la manca d’autoritat,ni la m an ca d e prepara ció so bre els dimo nis assetja dors el que atuïai m ina va la voluntat dels exorcistes. És un tem a m és c om plex el queel prevere apunta. Les dues condicions que proposa per fer sortir

una persona d’aquest cercle infernal són: a) que el sacerdot sempreha d’obrar amb fe viva; b) que la feina que el sacerdot fa, amb totallibertat, ha de convenir al subjecte posseït. Tot i això mentre practicava l’exorcism e, la noia, p os se ïda pe r l’esp erit del mal, esco pia el

prevere, li tirava els coixins de l’habitació, li llançava possib lem en tun o rdinari , el llibre en el qual hi hav ia la n o rm a a seguir. Pere Ja um etambé comenta la natural desconfiança i e l menyspreu de la perso




d’ànim contra el seu benefactor. És feina de qui practica l’exorcisme, per tal de combatre millor el diable, interrogar l’ànima damna

da de la posse ïda . Amb una manca de conf iança mútua , sense un pare espiritual, que tingui una certa llibertat perquè l’altri li obri elcor de b at a bat, l’em p re sa po t fracassar. Per l’exorcista Pere Jaum e,els gestos també eren importants per manifestar e l poder absolutde l’Església contra el poder del mal. El senyal de la creu, la imposició de les ma ns, l’alena r i aspergir am b aigua be ne ïda s ón un recordde la purificació del baptisme. Amb les lletanies dites en aquella

habitació hom invocava la misericòrdia de Déu. Amb la recitaciód ’un s s alm s escollits, s ’im plo rav a la pro tec ció d e l’Altíssim. Si ho m

presen tava a la vexada la creu de Senyor, era per simbolitzar que la posse ïda era font de tota benedicció.

Altres remeis que aquest prevere aconsella per foragitar el maligne són la invocació co ns tan t a Jesús i Maria, la pr es èn cia de co ses sagrades o beneïdes, el senyal de la creu, la freqüentació dels

sagraments, principalment la confessió i la comunió, la pràctica del’oració mental, dels preceptes, les jaculatòries, la paciència de lacondemnada en haver de suportar tants suplicis . Afirma convençutque en aquesta avinentesa no s’hi valen els remeis humans ni elsque ens ofere ixen e ls coneixements mèdics de l moment .

Llegida avui aquesta crònica, confessió o dietari, com en volguéssim dir, escrita amb una certa eficàcia expressiva, on traspua un

cert naturalisme viu i dinàmic, podem concloure que la sensibilitatcontemporània rebut ja aquest t ipus de manifes tac ions perquè nos’acaba de creure aquests paisatges històr ics, potser massa subjectius, per on es passegen els fantasmes de la ment, on tot suggereixel camí de la mort, la presència del mal, la severitat del catolicisme,en els quals s’aferma la figura d’una noia de poble, solitària, que

pateix i pateix fins al dia de la seva mort. A la fam osa pel •lícula

L’exorcism e d ’Emily Rose (2005), del director Scott Derrickson, s’ex plica el cas d ’Anneliese Michel, una noia d ’origen alemany, de 16anys, posseïda per sis dimonis que no la deixaven menjar i la feiendo rm ir a terra. El se tem br e de 1975 el bisbe de Wu rzburg ord en à al

pare Arnold Renz que li fes un exorcisme. A la xarxa hi ha fotografies de la noia, en un estat físic deplorable, de sp rés de patir la visitad ’aque sts paràsi ts. Com he m d ’encaixar aqu ests fets que es desvien




em i publiquem no tingui un interès objectiu remarcable, més enllàdel valor etnogràfic que li podem donar per la reivindicació d’unes

escenes de vida de les classes menestrals catalanes.Per si tot el que n’hem dit no proclamés d’una manera prou ex

plicita el valor i el contingut d ’aquestes pàgines esfereïdores que el prevere desgrana sense gaires filigranes expressives, deixeu-nos feruna darrera reflexió de com entendre i valorar el sentit del mal, unmal físic, però també un d’interior que ens ressega, que interpel •lael lector, que p lana per tota aq ue sta crònica, de la pr im er a a l’última

pàgina, quan la noia, que m ostra un gran tem p eram en t , consum ida per l’esperit, explica al prevere les seves vi sions. D’aques t plec dedescàrrecs, que a voltes té un aire de drama rural, amb les sevesdosis de misteri i de maldat, només en tenim la versió d’un homed ’església que no té prou instru m en ts pe r sortir-se’n. Què en p en sa ven els pares, els germans, els veïns sobre el món íntim de la noia,de la plaga que els havia caigut al damunt?

Sobre el tema del mal i les seves implicacions tampoc no tenimresposta possible. Sant Agustí ja deia que el mal en el món apareixcom a real, innegablement, i que potser és un mitjà per restablirl’ordre moral, vulnerat pel mal de la primera culpa. Sobre el temadel mal i la seva acceptació, resulten colpidors uns versicles delll ibre sapiencial de Job. Quan la seva dona demanava al seu home

per què encara perseverava en la seva integritat després de tantesdesgràcies, Job (II, 9-10) li respon: “Vam acceptar el bé com un dode Déu i el mal, no l’acceptaríem?” Des d’una òptica cristiana elmal arbitrari s’identifica amb el pecat, però quin mal havia comèsaquesta noieta, tot just acabada de sortir de la pubertat, perquè lavida fos tan injusta amb ella, perquè patís la fermesa de la fe aquestmartiri com si anés per ser una santa? Punyalades al dimoni!

Pedro de Silva en el seu treball El Latido de lo inhumano, “Clarín”(núm. 92, març-abril de 2011, p. 3), en el qual reflexiona sobre la

recerca de l’inexpre ssable en el m ón de l’art en general, c om enta vaque són molts els qui al llarg de la seva vida han intentat anar mésenllà del discurs oficial o establert ja fos per la via de l’alcohol ode les drogues o bé pels camins interiors de l’experiència místicao esotèrica. La majoria de les vegades qualsevol camí, en paraulesd’Ernest Júnger, sempre acaba en una mena de retícula, un conjuntde línies paral •leles, com una xarxa que embolcalla la realitat apre




dem copsar, un caire exterior en les cordes de les quals fulgura una

llum del que hi ha a l’exterior d’aquesta mena de cistella o peixera,que al mateix temps ens barra el pas i ens protegeix.Déu sap, o qui sap, si aquesta noieta de Palafrugell va intentar o

li van fer em pre nd re un cam í nou, assum int q ue aque st pas era unafranja molt ampla, plena de riscos i perills, on es podia fer de més ode menys, i que, en no encertar a trobar-hi la solució més justa, s’hiva perdre fins a fer-se la pell. Potser ens manca fe!

L’AUTOR I EL SEU TEMPS

El clergue qu e va elab ora r el diari d ’ob serv acio ns és Pere Ja um e iBusquets, nascut el 25 de febrer de 1790 a Palafrugell, fill del negociant Pere Jau m e P annon i de R eparada Busquets Munda, aquestaúltima de família originària de Begur. No ens consta, tanmateix,l’any ni el lloc de defunció, que es va produir fora del poble no pas

abans de 1850. Algun dels germans va seguir l’ofici patern, comFrancesc, i altres van fer carrera eclesiàstica: el mateix Pere i Josep,mort el 1862, de qui en el registre d’óbits s’afirma la seva condicióde sacerdot exclaustrat de l’orde agustí, per tant damnificat per lesdesamorti tzacions de 1835.

Quan es va declarar el cas d’exorcisme, Pere Jaume era un jovecapellà en la trentena que el 1815 havia estat presentat per Josefa

Pla i d ’Arm eng ol p er al benefici de S ant Jo an de Torroella de M ontgrí. El juny de 1820 ja exercia com a vicari de l’església de SantMartí de la seva vila natal. S’hi va estar fins a l’octubre de 1825,any en què, després de renunciar al benefici torroellenc, obté ladoma segona de Sant Sadurní de l’Heura, on el trobem encara l’any1850, en què fa efectiva la renún cia ja fos per e da t o per qü estions

de salut.

Els anys de la seva direcció espiritual s’encasten de ple en unaetapa històrica turbulenta, la del Trienni Liberal (març de 1820 asetembre de 1823), que es viurà de forma especialment conflictivaa l’Empordà. Aquesta circumstància, com es comprovarà, no és deltot gratuïta. Palafrugell, com altres poblacions de la demarcació,viu en una divisió social entre constitucionalistes i absolutistes, enun enfrontament que es prolongarà en les successives dècades del




-sent membre d’una família acomodada de la vila- en el punt demira dels liberals. La guerra civil declarada l’estiu de 1822 arran

de la insurrecció absolutista converteix Palafrugell en un escenarid’extrema conflictivitat per la violència i abusos exercits per part deles milícies voluntàries armades, tant reialistes com liberals. Duessetmanes després de l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, irrom p a l’Aj untam ent de Palafrugell una partid a d ’ho m es cap itan e

jats per Francesc Patxo t,16 de Sant Feliu de Guíxols. Era un d iu m en ge, dia d’instrucció reservat a les tropes voluntàries. Els voluntaris,

armats, es van presentar davant l’alcalde, Josep Negre, a qui vaninstar que es presentessin els capellans Mateu Bech de Careda iPere M asc ort,17 el neg oc ian t R am on Girbal i dos g er m an s Jaum e:el comerciant Francesc i el mateix Pere. Un cop allà, se’ls va exigir

una contr ibució econòmica d’entre 200 i 1.500 duros, sota amenaça, en cas d’incomplir el pagament dins del termini d’una hora,d ’ex ecut ar-ne u n d ’ells a l’atzar. Eren ac cions se m bl an ts a les que es

produïen en altres zones del Princ ipat .18 La generalització d ’aq u estes pràctiques violentes era una mesura dels liberals, dividits i a ladefensiva, per atemorir els reialistes de base per facilitar la desercióo bé evitar la seva incorporació a files. Fa de mal dir si Pere Jaumees va confinar de Palafrugell de grat o pe r força des pré s del re bo m

bori exorcista i si ho va fer com a conseqüència del cas o bé per

altres raons. A la vila, la confrontació -i tampoc ens cal recular tant

en la història- va deixar ferides obertes entre famílies i entre individus fins al punt que, fins i tot acabada la guerra, devien succeir-se

represàlies i contrarepresàlies. La falta d’informació no ens permet provar la hipòtesi que Pere Jau m e va fugir a propòsit d ’aquest clima

16 Francesc Patxot i Marcillach era nebot del primer taper d’aquesta població marinera.

17 El prevere beneficiat Pere Mascort va ser instat l'abril de 1822 a lliurar la clau de les instal·lacions parroquials per a la instrucció dels milicians, a la qual cosa va exigir que el consistori assumís la cura de la casa.

1 8 Les autoritats reialistes van processar els caps de partida Pere Miró i Benet Trista- ny per abusos en diverses poblacions de la Catalunya central. A part de valer-se de coaccions calcades en el procediment, amenaçaven d’afusellar el batlle i saquejar la vila. El setembre de 1822, per la zona de Palafrugell operaven les partides capitanejades pel Carnisser de Cassà, que el dia 4 es va endur segrestats l’alcalde segon i dos ciutadans, per qui exigia 150 unces que van ser prestades per diverses persones de la vila i en- tregades al capitost Malavila a canvi dels ostatges. El segrest era el modus operandi típic de les milícies reialistes. Per aquella època, la companyia de milicians voluntaris de



JORDI CURBET HEREU. PEP VILA I MEDINYÀ

tan amenaçador per a la seva integritat i , si es confirmés aquestsupòsit, per quina raó ho va fer quan ja s’havia restablert l’absolu

tisme a escala local i estatal.

Senyal que encara maldava per defensar-se legalment, el 17 de

juny de 1824 d ón a p o d ers , |q ju n tam en t am b Mateu Bech de Care-da, domer primer i implicat també en el cas d’extorsió miliciana

abans esmentat, Pere Mascort i el comerciant Ramon Girbal, al seu

germà Francesc perquè el representi en tribunals eclesiàstics i se

culars. Acabat aquell estiu, mor la seva pacient espiritual per causade la malaltia, però degué haver de justificar-se de nou davant el

veïnat i les autoritats respecte de la vigilància intensiva, i psicolò

gicament extenuant, a què va sotmetre l’afectada. Tot plegat haviad’influir forçosament a prendre, doncs, la decisió d’esfumar-se de

Palafrugell de manera temporal o definitiva. Això sí, ens quedarà la

incògnita -poc o gens transcendent per a l tema que ens ocupa- de

si, ja en el seu exili, va poder prosseguir la carrera religiosa amb placidesa o bé si el van perseguir els fan tasm es del passa t fins al

final dels seus dies.

ANÀLISI LINGÜÍSTICA DEL MANUSCRIT

Ens trobem davant d’un text amb voluntat erudita , de manera

que es presenta poc transparent a l’oralitat i , en canvi, molt receptiu als castellanismes de caire literari, segurament procedents de la

bibliografia de capçalera de l’autor. El m odel lingüístic no s ’aparta

gaire de l’anomenat català de tradició moderna, que va perviure

fins a la consolidació de la refor m a fabriana. S egu ida m ent ex po se m

una relació esquematitzada d’algunes característiques gràfiques, fo

nètiques, morfosintàctiques i lèxiques detectades en el manuscrit .

Grafia:Distinció sistemàtica de a/e àtones, excepte aspatllas Pocs casos de confusió olu àtones: escupinada, rigurós, su -

frir, xaculata, descuberta[J]: an, entranas, minona, serials[z]: quinze, rezàban, donzella (però donsella)




-h- hiàtica (succehit, vehements, vehent, ohi) I adventícia(ahont)

y conjunció, consonant i semivocal (veya, caygué, aygua)-[k] final: fo sch, polítich, poch, càstich. També en plural:

cuchs, diabòlichs, prechsl geminada: il·lusió, impel·lia, intel·ligència, col-lejir -r gràfica final adventícia d’infinitius: crèurer, riurer, vèurer,

conbàtrer, escriurer

Fonètica:Manteniment del grup inicial qua-\ quatre, qualsevol, quarto -c- > -g- en regonexian (‘reconeixien’)Sufix -itat: perplexitat, inmortalitat, sinceritat, conformitat ‘q u a n ’ am b t analò gica de ‘q u a n t’ < q u a n t u m : quant se li

parlaba, quant tragué ‘t a n ’ am b t ana lòg ica de ‘t a n t’ < t a n t u m : tant horrenda

[Z] i no [j] en pronom personal 1:jo Conservació l etimològica: colps

Morfosintaxi:Article literari: lo senyor domer, tot lo mes, los dos mesos Demostratius: est dia, est parte, estas vegadas, estos despre-

cis, assò

Indefinits: ninguna virtut, ningun dia, però no se trobà capsireraFormes v erbals característiques:2a persona del present d’indicatiu: traus

Present de subjuntiu: hage, vulga, perdònia, protejesca 1a persona del perfet simple: valgui, digui, pogui 1a persona del perfet perifràstic: vas consedir, vas usar

Impe rfet de subjuntiu:despreciàs, convidàs, matàs

Preposició a davant objecte directe personal: tocar a la sitiada, veya a la Mare de Déu

Forma plena dels pro no m s febles: me matàs, se fatigaba

Lèxic:Arcaismes: jamay, sua, apar, ans bé Cultismes: circol, siti




Col •loquialis mes: mi-

tat, xaculata, juriol, iglé- sia, metllas, después, antes, casi

Abunden els castellanismes: oïdo, tacto,aposento, súcio, apuros, rato, conxa (< colcha), averiguar, pàrroco, en- sangrentadas, gefe, libre, mónstruo, torpesa, graves, calabosso, abandono, lograr, veneno, derribar, templansa, ardidès, desa- hogar-se, divino

Dialectalismes: branquet (diminutiu de branc, ‘branca’)

CRITERIS D’EDICIÓ

Hem acomodat el text a la normativa ortogràfica fabriana -seguint la regla gen eral de plurals en -es / -en, l’ús de la conjunció i, dela ce trencada, i la supressió de les hacs en posició hiàtica i final-,se m p re qu e no afecti la lectura fonètica, el lèxic ni la sintaxi del m a nuscrit . També introdu ïm l’apò strof pe r a dete rm ina ts cas os d ’elisióvocàlica (d ’haver per de haver ) i la puntuació per tal d’agilitzar lalectura sense perdre, per altra banda, alguns elements propis delcatalà de tradició moderna com són l’article masculí lo I los, la pre

posició ab, els pron om s febles plens o cer tes d esinències verbals arcaiques. Així mateix, conservem determinades formes col •loquialsde l’època ( pàrroco, mitat, xacolata, sitiada, antes, después...) i castellanismes d’introducció literària (averiguar : modo, apuros, súcio, tacto, aposento, cerciorar-se...). Tractant-se, doncs, d’una edició di-vulgativa, desenvolupem directament les abreviatures sense utilitzar els signes con venc ionals de l’ecdòtica. Finalm ent, qu an s ’escau,

Fig. 8. Gravat d’un carrer de Palafrugell. Antonio Rigalt, La Acadèmia . Sem anario Ilustrado Universal, tom III, núm. 13, Madrid, 7 d’abril de 1878, p. 204. Procedència: Arxiu Municipal de Palafrugell.




EPÍLEG

ASSAIG DE DIAGNÒSTIC MÈDIC D’UNA POSSESSIÓ DIABÒLICA

JOSEP DALMAU(departament de Recerca en Neurologia I CREA-1DIB APS, Hospital Clínic

i professor de la Universitat de Pennsilvània, EUA)

Les altera cion s d e co nduc ta, al •luc inac ions visuals i auditives,moviments anormals com obrir i tancar la boca de manera invo

luntària amb pressió de les dents (tr ismus), pèrdues de consciènciai convulsions poden tots ser origen de diversos processos neurològics i psiquiàtrics ben identificables. Entre els processos neurològics, malalties degeneratives o metabòliques, processos autoimmu-nes i infecciosos poden causar aquests símptomes. En el cas de lanoia del relat de Pere Jaume, tenint en compte que va mostrar totsaquests símptomes al llarg de quatre anys, es podria descartar un

procés infecciós. La fluctuació de s ím p tom es és freqüent en malalties autoimmunes, i les llagues que se li observen poden ser unaconseqüència de la postració al llit i la malnutrició causada per lesdificultats de menjar i beure.

En det erm ina des ocasions alguns tipus de malalties neuroim m u-nològiques en què proteïnes neuronals o receptors sinàptics estanafectats per anticossos, han originat la sospita de possessió diabò

lica si, com en el nostre cas, l’entorn social i les creences religiosesde malalts i familiars ho afavorien. Òbviament, aquestes encefalitissón avui en dia relativament fàcils de diagnosticar i no s’acompanyen del llistat de fets estranys a l’entorn del malalt.

La mort de la nena després de quatre anys de malaltia, d’altra banda , indica com a poc probable un càncer, ja que am b la faltade suport mèdic probablement hauria mort molt abans. La inter

pretació és que els dolors experim enta ts per la jove eren de caràcter difús per tot el cos, segurament relacionats amb contraccionsmusculars involuntàr ies o espasmes musculars, semblants a ls queli feien obrir o tancar la boca amb una forta pressió sobre les dents.També, la sensació de tenir ganivets o agulles clavades pot suggerirla presència d’aquests dolors musculars així com alteracions sensitives (parestèsies) causades per un procés inflamatori cerebral o




Per una altra banda, les crisis epilèptiques són molt freqüentsen encefalit is , i aquestes es poden manifestar de moltes maneres:

parcials (amb convulsions focals m otores o sensitives) o g ene ralitzades (amb pèrdua de consciència amb o sense convulsions).Algunes d’aquestes cris is epi lèpt iques van acompanyades de sensacions estranyes, mal gust de boca, males olors, sensació de por,al · lucinacions o absència (al teració transi tòria de connexió ambl’entorn sense perdre la consciència).

Analitzat el quadre, ens inclinem a establir tres possibilitats, do

nant molta prioritat a les dues primeres:1) un procés purament psiquiàtric (histèria, psicosi).2) un procés neurològic associat a una inflamació cerebral (és a

dir, encefalitis). Hi ha diverses causes d’inflamació cerebral, princi p a lm en t infeccions i p rocessos au to im m unes. Ara bé, les m ateixesraons que exclouen un procés cance rós ta m bé exclourien un procésinfecciós crònic, atès que és molt difícil explicar una encefalitis in

fecciosa no tractada que no port i a la mort en poques setmanes omesos. Aleshores, ens quedem en un procés autoimmune. Aquesta

possibilitat és b en plausible a ten en t a quatre raons:a) Tots els símptomes de la malalta, excepte els processos pa

ranormals al seu entorn, són freqüents en alguns tipus d’encefali-t is autoimmunes, com la causada per ant icossos contra el receptor NMDA, entre altres.

b) En aques ts casos s ’han d e m a n a t exorcismes, però mai en les pacients tractades per mi.

c) Aquest tipus de malaltia pot ser crònica i amb fluctuació desímptomes (dies o setmanes en què el pacient millora i altres enquè empitjora).

d) Les conductes aberrants, amb hiperreligiositat, al •lucinacions,del ir is de grandesa, hipersexuali tat , moviments anormals amb la

boca (m ossegant-se la llengua i trencant-se les dents), cara, braços,cos (postures opistotòniques, amb el cos arquejat), crisis autonòmiques amb sudoració o salivació excessiva són símptomes típics del’encefalitis per anticossos contra el receptor NMDA.

3) algunes al teracions genètiques desemboquen en al teracionsenzimàtiques o metabòliques (és a dir, malalties congènites) poden ocasionar problemes neurològics i psiquiàtrics, però en general




quadri bé en una malalt ia de quatre anys de durada amb períodesen què la malalta era receptiva amb l’entorn.

El desenllaç fatal i la seva descripció no ajuda gaire a determinarla malaltia. “Un gran desmai” pot representar una crisi epilèpticade la qual no es va recuperar -per exemple, status epilepticus, quevol dir activitat epilèptica contínua, sense millora espontània-. Aixòs’acompanyaria de la “pèrdua de tots els sentits” mentre durés l’activitat epilèptica, minuts o hores. El seu gran desmai també podriaser un atac de cor o bé una embòlia pulmonar amb lesió cerebral

irreversible que pot durar minuts o hores.El que sí que resulta complicat d’aclarir són les desaparicionsd’objectes de les seves mans, les lligadures de mans i peus, el grannombre d’agulles clavades al seu cos, el foc que li cremà la roba,les ganivetades i fins i tot algun episodi de levitació. És possible queel marc d’una malalt ia amb un quadre simptomatològic poc com

prensible pe r a la m edicina de l’època, unit als episodis d ’estrès

col •lectiu causats per l’expectació generada al voltant de la pacient,fiquessin dins el mateix sac realitat i fantasia. Fins i tot descartantque hi pogués haver alguna maniobra eclesiàstica o familiar -nooblidem que les autoritats insinuen que les proves, com la pinturade la marededéu, haurien estat manipulades- , és evident que PereJaume dóna crèdit al testimoni de la malalta sense discriminar elque és versemblant del que seria simple ideació paranoide.

ANNEX

N o tíc ia del D iario C o n stitu c io n a l, p o lític o y m e rc a n til de B a r c e lo n a n ú m . 64, 5 de m a rç de 1822, p . 3.

Con fec ha del 25 de feb rero el Alcalde constitucional de Palafurgell [sic] comunica al gobierno un suceso cuya relación podria calificarse

de ridícula si por desgracia el vulgo no estuviese todavía tan sumido en las tinieblas de la superstición. Esta triste verdad hace que no

ju zguem os del m ism o modo y que hagamos publico un hecho que podrà convencer a m uchos de que aún en nuestros días se procura por rodos los m edios posibles fo m en ta r el fan atism o.

Ano y medio hace que una jóven de 16 anos [...] tuvo alguna novedad en su salud, y avisados de ella algunos eclesiàsticos, el cura-



espíritu, lo que estendido por aquellos contornos produjo la mayor sensación y atrajo muchas ge nte s a su casa. El miércoles se dio parte a la autoridad de que un crucifijo que se hallaba en el aposento de la doliente postrada en la cama un ano hace en aquellos últimos días había sudado sangre y agua. y una imagen de la Virgen de los

Dolores había llorado en aquellos últim os días, lo que fu e avisado a los pàrrocos, y estos en unión con dos fac ulta tívo s practicaron algunas diligencias para descubrir la verdad.

El alcalde primero constitucional temeroso de que estas voces que iban cundiendo tan en descrédito de la piedad, convoco al ayuntamiento, facultatívos, pàrrocos, director de la enferma para que se tomasen providencias sobre un asunto que podia tener los peores resultados en pervertir la opinión entre aquellas gentes incultas, y se acordó escoger una porción de personas las màs despreocupadas y de caràcter de la población, que alternando de seis en seis horas velasen la enferm a y for m asen un diario de sus observaciones.

Sacada la doliente de la casa, registrada toda aquella y no hallando cosa particular, se inspeccionaron las imàgenes: la del crucifijo se halló con el rostro tenido, y manchado el cuerpo con varias pinceladas de color rubicundo, que se desvanecieron facilm en te con agua clara.

Nada màs se observo sin o que el día 24, hallàndose la doliente conversando con algunas personas, hizo adem àn de tener ascos y sacó de la boca una porción de pim ien to molido, y habiendo dicho que le

habían mordido la mano, se observo en ella efectivamente la senal de dientes como de una persona que se los hubiese clavado.

Un estrangero que lea esto, v.g. un fra ncè s, se reirà a carcajadas del fa na tism o de estos bàrbaros espanoles. Tenemos a la vista un documento que se copia en un periódico de su ilustrada nación, y en él se atribuye por el m ism o maire un fen óm en o metereológico m uy natural y común, a una legión de demonios. C onfesemo s que

la ignorancia ha dejado profundas huellas en todos los pueblos, y esperemos los efectos de la ilustración, que es la obra de los siglos.




GEORGE MEUS

LA BATERIA DE COSTAAL MOLÍ DE VENT DE PALAMÓS



RESU M: La bate ria de costa del pu ig de M olí de Vent, un prom onto ri sit u a t en un lloc estratègic de l ’antic m unicip i de San t Joan de Palamós, es co ns truí el 1936 dur ant la Guerra Civil. L’objectiu era prote gir la badia i el po rt de Palam ós con tra els atacs m arítim s. A qu esta bateria de costa la componen dos emplaçaments de canons en bateria, un búnquer de direcció de tir i dos polvorins subterranis.

PARAULES CLAU: guerra civil, bateries de costa, búnquer, Palamós.

Des de començament de la Guerra Civil es tingué en considera

ció la defensa dels ports de la Costa Brava, perquè es consideraven

aquests enclavaments punts nodals impor tants en e l comerç demercaderies, matèries primeres i comestibles, i per la proximitat

als ports francesos de la Mediterrània.

La planificació de la construcció i l’execució de trinxeres, bún-

q ue rs 1, bater ies de costa2 i cano ns antiaeris es decidí de m an era

immediata als ports de Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Roses. La

bater ia de costa del puig Molí de Vent serví p r incipa lm ent per d e

fen sar el port i la ba dia de Palamós. L’objectiu d ’aq ue sta bat eria eramantenir els vaixells enemics a una distància segura de la població,

al mateix temps que prevenia el canoneig del port i les seves instal-

lacions vitals.

Per protegir Palamós d’una invasió marít ima per tropes de de

sembarcament s’ instal · laren tres l ínies de defensa consecutives. A

la platja es construïren trinxeres, i búnquers per al foc lateral. La

prim era línia de búnquers formava part del p r im er esglaó.3 Des

prés, terra endins, hi havia u n a zona lliure de tropes de 500 m. El

segon esglaó estava darrera d’aquesta zona, al pendent dels turons,

era la línia principal de defensa, i estava format per tr inxeres amb

b an q u e ta de foc, forats de m etralladores, pous de m orters i per una

1 Nom co l ·lect iu d'origen alem any per a definir diversos t ipus d ’em plaçam ent de



GEORGE MELIS

línia de búnquers per a foc directe i lateral. Tot seguit i cap a l’in

terior hi havia una altra zona lliure de tropes. Finalment, la tercera

línia de defensa, la més endarrerida, era una línia de suport que

consistia en posicions per a artilleria lleugera a l’aire lliure i trinxe

res confro ntants p er a la defen sa p ròx im a als canons.

Qu eden poq ues restes de la pr im era l ínia de de fensa de la badia

de Palamós. Les trinxeres es taparen i/o desaparegueren per l’ero

sió. Els bú nq uers s’enso rraren o estan parcialm ent o co m plet am en t

desapareguts. Als voltants de Torre Valentina, a Sant Antoni de Calonge, existeix encara un búnquer representatiu, connectat amb un

parapet, que consisteix en una galeria de formigó am b espitlleres

per a foc de fusell.

De la segon a l ínia de defensa q ued en a Palamós e nca ra dos bú n

quers i un a trinx era excavad a en roca viva. Aquestes d efen ses estan

situades a 35 m per sobre del nivell del mar, entre el camí ral a

l’altura del pla de Gorgoll i el puig d’en Xifre. Formen una posició ju n tam en t am b els dos búnquers del territori de Calonge, que estan

situats a la zona de Can Crònics. En altres llocs es poden trobar

vestigis escassos: tr inxeres a cap Gros, un pou de morter desgastat

prop de la via verda cap a Castel l, u n a trinxera en zig-zag al costat

del camí asfaltat fins a la platja de Castell. No s’han trobat restes

determinants dels emplaçaments per a artilleria al costat del far i a

cap Gros.

La tercera línia de def en sa consisteix p rinc ipalm ent en posicions

per a l’artilleria de cam p, am b afust de rodes en un pou obert i t rin

xeres adjacents. Aquestes posicions, quan era necessari, es reforça

ven am b troncs i t renat de fusta . D esprés de setanta anys no q ued a

gairebé res d’aquests vestigis.

Independentment de les l ínies de defensa, hi havia un sistemade vigilància de la mar contra vaixells de guerra enemics i contra

una invasió de tropes de desembarcament. Per això, aquesta vigi

lància es feia des d ’un a ss e n ta m en t elevat i do m in an t. L’obser vació

de la Badia de Palamós es feia des del far i el Molí de Vent. La vigi

lància de la costa nord i de llevant del municipi de Palamós es feia

des de l’observatori del cim del cap Gros. En aquest lloc, encara es



LA BATERIA DE COSTA AL MOLÍ DE VENT EN PALAMÓS

am b un a vista pa no rà m ic a única. L’edifici en ca ra té vestigis de les lí

nies de comunicació. En l’estança principal hi ha unes pintures mu

rals interessants , possiblement de l’època, que mereixen ser preservades. També existeix un assentament d’observació a l’interior

de les ruïnes del poblat ibèric de Castell . En aqu est cim re ce ntm en t

s’ha realitzat una excavació arqueològica que ha permès localitzar

les restes d’una posició enquadrada amb dos esglaons i un nínxol,

excavat a la roca viva. Es tracta d’un lloc d’observació auxiliar amb

una vista a la mar de 180°, des del cap de Planes fins al cap Gros.

No qu ed en restes de la coberta que protegia els ocupants contra els

elements climatològics, ni tampoc el camuflatge contra l’observa

ció des de l’aire. També en el poblat Castell, en el pendent oest del

pujol , existeix un refugi am b un sostre inclinat de formigó protegit

dels trets des de la mar i un tros de camí que condueix a aquest

refugi.

La bateria de costa del puig del Molí de Vent està situada en un pujol al sud-est del nucli antic de Sant Joan de Palamós, a 57 m per

sobre del nivell del mar. El Molí de Vent no formava part de les tres

l ínies de defensa, funcionava de manera independent . Durant la

Guerra del Francès, aquest pujol va ser atacat i conquerit per la In

fanteria Lleugera Francesa, que després va utilitzar aquesta posició

per llançar la seva ofensiva contra les fortificacions de Palamós.

Des del cim d’aquest pujol s’obté una vista panoràmica de lamajor part de la Badia de Palamós, i des de la seva part oriental

es poden veure, també, les illes Formigues. Els canons que es van

instal •lar el 1936 te nie n pe r objectiu la de fe ns a de la Badia de Pala

mós i no la protecció d’aquestes illes i els seus voltants.

L’ent ra da a la ba te ria de cos ta es feia per un c am í militar, situat

al vessant del pujol, que enllaçava amb el Camí Vell de la Fosca. Al

costat del camí militar, hi havia un lloc de guàrdia, derrocat no famolt temps. El camí militar acabava en una plataforma situada a

l’entrada dels magatzems de municions, darrere del búnquer de la

direcció de foc i les posicions dels canons. El camí actual fins a la

bateria segueix m és o m enys el bal isam en t de l’antic cam í militar.

Des de la zona excavada si tuada entre les portes que donen ac

cés a les galeries subterrànies encara existents, lloc on s’havia lo-



GEORGE MELIS

Búnquer de comandament de la direcció de tir i bateria esquerra amb el canó Or- dónez de calibre 150 mm, s.d. Autor desconegut. Col. Medir Perxés, SAMP.

calitzat l’edifici de lloc de guàrd ia, surt u n ca m í de ro nd a. 4 Aquest

camí s’utilitzava per fer les rondes de guàrdia per a la protecció de

la bateria. Durant la Guerra Civil, al cim d’aquest pujol no hi haviavegetació, llevat d’algunes atzavares i cactus, i al pendent del turó

només hi havia una vegetació natural escassa d’arbustos i maquis.

Al cim del pujol es van situar dos canons, fabricats especialment

per a la defensa de costa per la fosa de canons de Trubia (a 29

km d ’Oviedo, a Astúries). Es trac tava d ’Artilleria de C osta si ste m a

Ord óne z: canó H.I. H.E (ferro ent ub at) a m b un ca libre 5 de 15 cm.

Aquests canons es posaren en pous oberts per a la defensa de Bar

celona i del seu port. Dos d’aquests canons van ser desmuntats i

transferits a Palamós. Altres conjunts similars van ser muntats a

Blanes i a Montgat.

Aquest tipus de canó no era “ma terial regl am en tari ” el 1936, era

“material fora de servei incorporat a la campanya”, perquè ja era




Canó Ordónez de 150 mm en un muntatge alt, s.d. Autor desconegut. Col. Imatges Ajuntament de Palamós, SAMP.

ob solet p er a la sev a instal •lació. Duran t la Guerra Civil, i dav an t

l’escassetat d’artilleria, aquests canons es van usar de nou. Així es

van recuperar de parcs d’artilleria, arsenals i muntatges en forta

leses. No obstant això, el seu valor militar no era suficient per a la

bel •ligerància m oderna . Es tractava d ’un canó model de 18 85 am b

les característiques següents: 5,1 m de llarg, 6.330 kg de pes i amb

un tub de canó amb 28 ratlles.6

El canó va ser muntat en afust alt. El pes de la curenya era de

980 kg, el del marc era de 3.130 kg i el pes de la base, amb carrils

inclosos, era de 2 .4 00 kg. La sev a posició del gir era davanter. L’altu ra de l’eix dels monyons era de 2,19 m i l’altura del marc era de 4

m. La seva posició en altura (sector de tir vertical: -6° fins a +23°)

es realitzava mitjançant direcció manual a partir d’una plataforma

de pl anx a de ferro a la dre ta del canó. El serve nt arriba va a la plata

forma per una escala de metall que estava enganxada a l’afust del



GEORGE MELIS

canó. La seva posició en amplària (sector de tir horitzontal: 160°)

es feia des de darrere de l’afust del canó.Hi havia la possibilitat de disparar dos tipus de granades: una

granada ordinària amb un pes de 42 kg i una granada perforant

amb un pes de 51.2 kg. La càrrega de projecció tènia un pes de 16,5

kg. La velocitat inicial del projectil llançat era 510 m/sec. Per això,

s’obtenia una perforació en una planxa de ferro de 254 mm a una

dist ànci a de 1.000 m. L’ab as t m àx im del projectil era 9.0 20 m.

Cada canó es va instal •lar en barbeta7, un pou circular amb unsòl i parets gruixudes de formigó armat per poder tirar sobre l’es-

patller. Aquest pou quedava obert a la part de darrere. Aquest tipus

de localització evitava a l’equip de maneig del canó el risc de ser

tocat per fragmentacions de metall i formigó per foc de contraba-

teria. El canó l’accionaven sis artillers i un comandant de la peça.

El personal de maneig no estava protegit contra el foc enemic. Els

dos canons van ser col ■locats l’un al costat de l’altre, separats per

una excavació amb parets, per on van ser traslladats, en peces, f ins

a la seva posició definitiva. Van ser transportats per cavalls de tir o

tractors: per aquest motiu, el pendent fins al cim del pujol havia de

ser el menys inclinat possible.

A la dreta i a l’esquerra de l’excavació, les parets estan constru

ïdes en form igó, no so b re su rt en del glacis8 de la bate ria. Als doscostats del formigó està gravada la inscripció 2 P.

Al final de les pa re ts laterals de les ba ter ies a ca da cos tathi ha

un nínxol. Un serveix per emmagatzemar una quanti ta t l imitada

de projectils i l’altre per a la mateixa quantitat de càrregues de pro

jecció. Aquesta petita quantita t de projectils i càrregues era neces

sària al mateix lloc per ajustar la distància de tir del canó el més

ràpidament possible. Abans d’esgotar-se aquest estoc, les granadesi càrregues de projecció havien de reposar-se des dels magatzems

subterranis. En aqu esta bateria, la provisió dels can on s havia d ’exe-

cutar-se pos siblem ent d urant el contrafoc enemic.

A la plac a del sòl hi ha fos el su port d e l’afu st i el carril dedirec

ció del canó, per assegurar l’estabilitat del canó.




Vista frontal del búnquer de comandament de direcció de tir, s .d. Autor desconegut. Col. Imatges Ajuntament Palamós, SAMP.

Al cim del pujol, darrera de les bateries, hi ha el búnquer de di

recció i control de tir. El búnquer es va construir amb parets gruixu

des de formigó armat i de forma arrodonida a la part frontal supe

rior, p er p od er re bo tar els projectils entran ts. L’en tra d a del bú nq u erestà p er sota, al costat dret. L’es tan ça s up erio r està pro veïda d ’un a

ranura amb una vista panoràmica a l ’exterior de 160°. En aquest

lloc se situava el telèmetre òptic. Aquí es feia l’observació i el me-

surament de la distància fins a l’objectiu. Normalment, la ranura

estava tancada amb porticons de ferro galvanitzat . Els porticons

solien estar afermats amb ganxos al sostre i es lliscaven per la part

inferior en una corredissa. Això era per contrarestar el corrent i la

corrosió, ja q ue l’òp tica era p recisa i sensible. Per sota, en un a altra

estança es feia el càlcul i la transmissió de les dades de tir per a la

seva aplicació en els canons.

A la fa çan a posterior, el bú nq u er té tr on er es 9 pe r a la llum i la

ventilació natural . Aquestes obertures es podien blindar amb porti



GEORGE MELIS

cons en ferro galvanitzat. Les dues obertures laterals estaven prote

gides pe r or ello ns.10Entre el costat oest del búnquer de direcció de tir i la bateria dre

ta hi ha u na escala de formigó per on es pot arribar a la plataforma

i seguidament als glacis de la bateria.

En la part posterior del búnquer de direcció de tir hi ha un ter-

raplè." A continuació, a la part nord d’aquest terraplè, trobem una

excavació per la qual s’accedeix als corredors que porten als polvo-

rins. En aquest lloc d’accés, originàriament es localitzava un edificide construcció simple no prevista a prova de bomba, amb dues

obertures a l’oest, una porta i una finestra. Aquest edifici era utilit

zat pels soldats per a la manipulació de material dels polvorins, i

era, també, el punt d’inici i fi del camí de ronda.

A un costat de l’excavació està l’entrada a la xarxa sud de galeri

es, q ue con du eixe n a un pou. Aquest pou, fet en o bra de paleta, po

dia estar proveït d’un elevador amb un sistema de muntacàrregues

per facilitar l’en trad a i sortida de material pesa t al polvorí. Aquest

mecanisme consistia en un cable, un tirant manual i una caixa per

al trans po rt de municions. A la part su perior d ’aqu esta en trad a sud,

hi ha una indicació amb una inscripció, feta pels constructors, i que

ara es troba parcialment esborrada. Probab leme nt, es va man ipular

inten cio nad am ent en el m om en t de l’aba ndó de la bateria , al gene rde 1939, perquè resultés il·legible. La bateria la van construir sol

dats del destacament de Palamós de la Unitat de Roses, del Sector

Girona de l’Artilleria de Costa d e l’Exèrcit de l’Est.

A l’altre costat de l’excavació se situa l’entrada a la xarxa nord

de galeries, que c ond ueix en a un a altra excavació situada al vessa nt

nord del pujol. A la part superior d’aquesta entrada hi ha una ins

cripció similar a l’anterior, també molt deteriorada. Les dues xarxesde galeries estan tancades per portes que s’obren cap a l’exterior

i que estan fixades a la part externa. Aquestes portes servien per

regular la venti lació i mantenir seca la munició emmagatzemada.

Les entrades als polvorins es podien tancar amb una barra clavada

a la paret lateral de les portes.




Lloc de guàrdia i entrada, excavada en la roca, del polvorí sud-nord, s.d. Autor desconegut. Col. Imatges Ajuntament Palamós, SAMP.

Els accessos a la xarxa de túnels es van realitzar amb maons

i enllacen amb les galeries excavades a la roca. A l’interior de les

galeries, als llocs on la roca no era estable, l’obra es va reforçar ambobra de paleta. En algunes parts d’aquestes galeries es va estrènyer

e l passadís de manera que només podia passar una persona . Això

segurament es va fer amb la intenció d’obtenir una millor protec

ció davant el perill d’esfondraments provocats pels bombardejos. A

diferència del que és habitual a les galeries dels polvorins d’aquest

t ipus, no hi ha c un ete s12 a terra , qu e no rm alm en t servien per evacu

ar l’aigua infiltrada o produïda per la condensació. Les municions estrobaven als magatzems situats en la meitat de la xarxa de galeries.

Per evitar la deterioració de les municions, aquestes estaven con

tínuament emmagatzemades en sec. Els projectils i les càrregues

de projecció s’emmagatzemaven per separat. Els projectils pesats

s’obstaculitzen pel pou, amb accés a l’exterior, i seguidament es

transportaven als corresponents magatzems. A les galer ies trobem



GEORGE MELIS

nínxols o armers que servien per guardar petites eines. En la mesu

ra del possible, els equips dels soldats es quedaven a l’exterior, per

evitar la formació d’espurnes als voltants dels magatzems de municions. Per aquesta mateixa raó, les flames de les l lanternes que

servien per a la i l · luminació subterrània es protegien amb vidre.

Les sabates amb guarnició de ferro llavors estaven prohibides.

Du rant la Guerra Civil, Pa lam ós va ser bo m ba rd e ja d a pe r vaixells

de guerra franquistes , els moderns creuers Baleares i Canarias, els

cre uer s aux ili ars13 Mar Negro i Mar Cantàbrico, i per uns destructors.

Les línies marítimes entre França i Barcelona estaven, de vegades,

també vigilades pel creuer franquista A lm irante Cervera.

El 17 de novembre de 1936, Palamós va patir els seus primers

bo m barde jo s des de mar. El creuer Canarias va atacar un vaixell

de càrrega de la Societat Cros de 4.000 tones, que es trobava re

fugiat al port de Palamós. Després de quatre trets, el vaixell es va

enfonsar al port . A primers de desembre de 1936 es va començaramb la instal •lació de la bateria de costa al puig del Molí de Vent.

Per aquest motiu, van arribar a Palamós un centenar de soldats de

l’Artilleria de Costa de l’Exèrcit de l’Est, qu e e s van allotjar a l’hotel

Rocafosca, situat no gaire lluny de la bateria. A més dels treballs

al Molí de Vent, també s’encarregaven de la instal· lació de canons

mòbils portats d’altres llocs pels mateixos soldats i situats en pous

oberts a llocs claus del municipi. La població local, que no podiaaccedir a la bateria, desconeixia els treballs que es realitzaven, i per

aquest motiu circulaven molts rumors sense cap fonament a Pala

mós i els seus voltants.

El 8 de març de 1937, la bateria va ser bombardejada des de

l’aire. Algunes bombes van caure als seus voltants, al Camí a la Fos

ca, no van explotar i després, al mateix lloc, serien desactivades si

era necessari i/o possible, i seguidament fetes explotar. El 3 de junyde 1937, la bateria de costa de Palamós i els canons del puig de les

Bateries de Sant Feliu de Guíxols van disparar alguns projectils al

lloc on sospitaven que hi havia un submarí franquista. El 4 de juny

de 1937 van instal · lar al creuer Baleares canons de 203 mm en

un muntatge doble a la torre d’arti l leria núm. 4. Immediatament,

el creuer va començar una croada al l larg de la costa catalana per




co m pro va r l’ab as t dels seus n ou s cano ns. El 7 de jun y de 1937, al

port de Palamós, el petrolier Campero va rebre l’impacte dels pro

jectils dels nous canons i dels canons de l’artilleria secundària . El petrolier ja estava avariat per un torpede. En la m ate ixa acció, un

vaixell de vela motoritzat va ser bombardejat i enfonsat. El 8 de

juny de 1937, un altre cop al port, el Campero va ser bomb ardeja t ,

provocant una lleugera avaria al pont. El 24 de juny de 1937, el p e

trolier avariat va sortir de Palamós en direcció a Marsella (França).

Durant la nit del 24 al 25 de juny, el creuer Baleares va disparar

qu atr e projectils de 20 3 m m (am b un pes d e 11 6 kg) i cato rze de

120 mm (amb un pes de 22 kg) a Palamós. La bateria del puig del

Molí de Vent va respondre a aquest atac. El 3 de juliol de 1937, el

creuer Baleares va llançar contra P alamós vuit projectils de 203 m m

(amb càrrega reduïda), i trenta-dues de 120 mm. Aquest atac no va

provocar gaires danys a la població. La bater ia de costa del puig del

Molí de Vent no va contestar més el foc enemic. Els bucs enemicsestaven artillats amb els moderns canons anglesos Vickers. La seva

artilleria principal de 203 mm (vuit canons en quatre torres dobles)

tenien un abast màxim de 30 km i, a més, era realment eficaç.

Els canons de les bateries secundàries dels creuers tenien un abast

màxim de 16 km. La bater ia de costa Ordónez només tenia un

abast màxim de 9 km. Per això, els creuers franquistes quedaven

p ru d en tm e n t fo ra de l’abast dels canons de la defensa de la costadurant e ls seus bombardejos.

L’octu bre de 1937 es va instal •lar un a ba teria anti aèri a a la p e

drera del port. Aquesta defensa no va poder evitar que l’aviació

franquis ta bombardegés greument Palamós.

El 28 de desembre de 1937, l’estació del Tren Petit de Palamós

va ser destruïda per complet pel foc de canons del creuer auxiliar

Mar Cantàbrico. Anteriorment, el 8 de març 1937, aquest vaixell

de càrrega havia estat capturat pel creuer Canarias, a Santander.

A Ferrol (la Corunya), el Mar Cantàbrico va ser equipat amb quatre

canons Vickers de 152 mm. Aquests canons van ser desmuntats de

la bateries de costa eliminades, Campelo i Monticano, de la base

naval de Ferrol a la costa Gallega. El Mar Cantàbrico es va pintar



GEORGE MEUS

Canó Ordónez amb tub tallat i vista a la badia de Palamós. El canó es troba desplaçat de la seva placa de gir, s.d. Autor desconegut. Col. Imatges Ajuntament Palamós, SAMP.

El 23 de gener de 1938, Palamós i Sant Feliu de Guíxols van

se r canone jades duran t e l pas de l c reuer Baleares i els dos des

truc tors Velasco Ceuta (4 x 120 mm canons) i Velasco Melilla (4 x120 m m cano ns) . N om és es van t irar tres salv es14 a caus a de la

mala visibilitat.

La nit del 27 al 28 de gener de 1939, Palamós va ser bombarde

jad a pel creuer auxiliar franquista Mar Negro, un vaixell de càrrega

de 6.600 tones, que va ser modificat a Bilbao. A Ferrol, el Mar Ne

gro va ser armat amb quatre peces d’artilleria Vickers de 152 mm,

canons que van ser desartillats de les bateries del Costa Priorino iPrior Norte de la base naval de Ferrol a la costa gallega. El Mar Ne

gro va llançar quatre salves dirigides a un vaixell de càrrega anglès

de 6.000 tones, conegut com Orange, que es va enfonsar. El foc

de canons va afectar també diversos edificis portuaris del moll de

Palamós. A partir de les 8,30 h, com a resposta als trets del creuer

auxiliar, la bateria del Molí de Vent va obrir foc, però no el va tocar.




Un impacte al Mar Negro, vaixell no cuirassat, podia provocar resul

tats des astro sos. El Mar Negro va respon dre am b u na salva en direc

ció a la bateria. Posteriorment, el Mar Negro cont inuar ia navegant

pels voltants de Palamós fins al 4 de febrer de 1939, creuant per

bloquejar les com unicacions per m ar du ran t la retirada. Els prim ers

dies de febrer de 1939, la bateria de costa del Molí de Vent es va

inhabilitar, convertint-se en un lloc fora de servei, amb els canons

inutilitzats, i seguidament es va abandonar.

El municipi de Palamós, amb l’ajuda del Memorial Democràticde la Generalitat de Catalunya i la informació especialitzada aporta

da pel C entre Fl am enc de Fortificacions S im on Stevin d ’Anvers (Bèl

gica), ha d ut a term e iniciatives per pres erva r aqu est pujol únic am b

un a vista m eravellosa a la badia d e Palamós. Tot el jac im en t ha estat

netejat, clos i forma part d’un parc urbà. Ara, s’hauria de mirar més

enllà per planificar un ús adequat per al búnquer de direcció de tir

i les barbetes, amb la intenció de posar en valor aquest patrimonihistòric per a les futures generacions.



GEORGE MEUS

BIBLIOGRAFIA

AGUILERA Y ELÍAS, B uques de Guerra E spanole s 1885-1971, Editorial San Martín, 1968-

1980.CASTELLS LLAVANERA, Ramon, A ties C iu ta ts de Girona: ca tà leg de p là no ls de les c iu ta ts

de Girona des del segle XVII al XX, Girona: Col •legi d’Arquitectes de Catalunya, De

marcació de Girona. Diputació de Girona, 1994.

ENGEL, Carlos, Estratègia y tàctica en la Guerra de Espa na 193 6-193 9, Madrid: Almena

Ediciones, 2008.

ESCRIGAS RODRÍGUEZ, J., El Crucero “B alea res” - La Màq uina y la historia - Perfiles

Navales, Valladolid: Quirón Ediciones, 2004.

GONZÀLEZ LLANOS, José M., El Decenio - La construcción naval mili tar en la facto ria de

Ferrol 1936-1946, Valladolid: AF Editores, 2006.INFIESTA, J.L.; MORTERA, Artemio, La art il le ria en la Guerra Civil M ateria l fu e ra de

servicio incorporado a la campanya, Valladolid: Quirón Ediciones, 2004.

LÓPEZ HERMIDA, José; MOLINA FRANCO, Lucas; VÀZQUEZ GARCÍA, Juan, La co sta

inexpugnable, Valladolid: Quirón Ediciones, 2002.

MELIS, George. De ku stba tt er ij op de Moli de Ven t in Pala m ós. Text original en neerlan

dès.

MOLINA FRANCO, Lucas, El legado de Sigfrido, Valladolid: AF Editores, 2005.

MORENO DE ALBORÀN, F. & S., La Guerra sil encio sa y sil enc ia da ; “Historia de la ca m

pana naval durante la guerra de 1936-1939”, Vol. V Madrid, 1998.MORTERA PÉREZ, Artemio, 1898. Corazasy canones. Aspectos de la guerra naval con los

Estados Unidos, Gijón: Fundación Alvargonzàlez, 2008.

MORTERA PÉREZ, Artemio, La A rti lleria Nava l en la Guerra Civil Espanola 1936/1 939,

Gijón: Fundación Alvargonzàlez, 2007.

MORTERA PÉREZ, Artemio, La Fàbrica de Trubia, Gijón: Fundación Alvargonzàlez,

2005 .Palamós 1936-1939. Diari de Lluís Barceló i altres veus, Palamós: Edita Ajuntament de

Palamós, 2006.

ARXIUS CONSULTATS

Arxiu George Melis - S imo n Stevin Vlaam s V estingbou w kun dig Centrum - Turnhout (B).

Col lecció Im atges A juntam ent de Palam ós - Àrea de Cultura - Servei d’Arxiu Municipal (SAMP).

Fons Aju ntam ent de Palam ós, sèrie factures 19 36 -1 93 8. Servei d ’Arxiu Municipal

(SAMP).




EL FONS JOSEP VERT I PLANAS. UN TRESOR PER AL CONEIXEMENT DE LA

COMARCA DEL BAIX EMPORDÀ



RESUM: El Centre de Documen tació del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, del Museu de la Mediterrània custodia un fo n s de gran vàlua per al coneixem ent del territori del Baix Ter: el fo n s Josep Vert i Planas, testim oni dels treballs d ’aquest autor al llarg de tota la seva

vida (1914- 2002). Vert va treballar diferents temàtiques vinculades a les ciències socials: l ’arqueologia, la història, l ’etnologia, el teatre i els transports . La documentació s ’inicia als anys 40 del segle X X i conclou poc abans de la seva mort, l ’any 2002 . S ’ha agrupat els

fo n s en tres gra ns unita ts: documents, plànols i fo togra fies . Un cop acabats els treballs de catalogació, presentem el seu contingut per posar-lo al servei de les persones interessades.

PARAULES CLAU: Massís del Montgrí, Baix Ter, Illes Medes, arqueologia, història, etnologia, teatre, transports, Torroella de Montgrí, VEstartit, Empordà.

PRESENTACIÓ

Des de l’any 2008 el Centre de Documentació del Museu de laMediterrània de Torroella de Montgrí custodia el fons que el torroe-llenc Josep Vert i Planas recollí després d’una vida intensa lligada al’estudi del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter.

L’any 2010 s e ’n c om pl età defin itiv am ent la catalogació i el seucontin gut es po sava a l’ab ast de la societat.

Aquest article pre se nt a el con ting ut del fons lligat a la p er so na deJosep Vert i Planas.

EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DEL MONTGRÍ, LES ILLESMEDES I EL BAIX TER

Una de les missions principals del Museu de la Mediterrània deTorroella de Montgrí és la custòdia i la divulgació del patrimoni del

territori que li pertany.Des de l’any 2008 disposa d’un servei imprescindible, el Cen

tre de Documentació del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter queaplega, d’una manera professionali tzada la documentació natural ,cultural i musical d’aquestes terres.




Des de l’any 2008 el Centre de Documentació del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter custodia i posa al servei de la societat la documentació d’aquest territori. El fons Josep Vert i Planas és un dels grans conjunts documentals d’aquest centre.

QUI ERA JOSEP VERT I PLANAS

Josep Vert i Planas (1914-2002) fou un ba ix em po rd an ès de Torroella de Montgrí que contribuí, e n un s m o m en ts difícils per al nos tre país, després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la tascade recollir, investigar i donar identitat als trets històrics i patrimonials de la nostra terra.

Els seus interessos si bé eren molt diversos se centraren en les

ciències socials i concretament en l’arqueologia, la història, l’etnologia, els costums i els oficis tradicionals.Un dels mèrits de Josep Vert fou la projecció dels seus interes

sos en iniciatives ciutadanes com ara la creació d’un primer museumonogràfic sobre el territori a Torroella de Montgrí, a final dels anyssetanta del segle XX que més endavant, l’any 1983, es convertí enel Museu del Montgrí i del Baix Ter.



EL FONS JOSEP VERT I PLANAS. ...DE LA COMARCA DEL BAIX EMPORDÀ

Lluís Pericot en companía de Josep Vert i Planas en la inauguració de l’exposició sobre les troballes del Montgrí, a la capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí, l’any 1976.

Creà juntament amb altres persones el Centre d’Estudis delMontgrí , un ens que promogué la recerca arqueològica i des d’ondespertà el cuc del coneixement a moltes persones, entre les qualsm ’incloc a mi mateix.

Ens ha semblat molt adient publicar el contingut del fons JosepVert i Planas a l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. D’aquesta manera es contribueix al coneixement i a la difusió d’aquest fons, untresor per al coneixement del massís del Montgrí, les illes Medes iel Baix Ter.

UNA VIDA, UN FONS

No es pot deslligar ni en tend re el fons Josep Vert i P lanas delcontext històric que li tocà viure. Nascut l’any 1914 a Torroella deMontgrí en una família de carrossers, Vert no oblidarà mai aquestofici i en promourà, més endavant, un estudi exhaustiu i enciclo




de consulta obligada en aqu esta tem àtica: Carros, tartanes i galeres,

Un segle de carrosseries gironines i els transports a Girona.

Hi hagu é un a per so na clau que m arc à la trajectòria, no no m és de

Josep Vert sinó de tota una generació: el mestre i geògraf Pere Blasi

i Maranges, que des de l’any 1911, i durant més de 20 anys, exercí

de mestre a les escoles públiques de Torroella de Montgrí, situades

llavors a l’antic convent dels agustins.

Pere Blasi dinamitzà la vida de la vila de Torroella. Col •laborà a

revistes com Emporion i el Llibre de la Festa Major i contribuí a lafundació de l’Ateneu. Fou soci fu nd ad or i, po ste rio rm en t, vicepresi-

dent de la Societat Catalana de Geografia, filial de Yln stitut d ’Estudis

Catalans. Amb el manual Geografia Elemental de Catalunya, l’any

1922 li atorgaren el premi de FAssociació Protectora de VEnsenyança

Catalana. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, fou

elegit diputat per ERC.




Ens interessa destacar aquí el paper actiu, motor i despertadorde consciències que el mestre Blasi aportà a tota una generació d’es

tudiants d’entre els quals hi havia Josep Vert. Seguint uns modelsrenovadors en l’educació basava l’aprenentatge en l’experiència, enla responsabilitat dels alumnes i en el contacte directe amb l’entorn.

Havia de ser molt difícil per a un noi intel ■ligent i amb un interès per la his tòria no quedar enlluernat compart int una excavacióde les coves prehistòriques del Montgrí amb el Doctor Lluís Pericot,treballant colze amb colze amb el mestre Pere Blasi en un estudi so

bre la Torroella rom ana , crean t u nes sales d ’exposició arqueològicaa l’escola, visitant Empúries, etc.

Ni la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), ni la

posterior dictadura del general Franco (1939-1975)aconseguirien apartar la

petja del m estre Pere Blasi ni el cuc de l’apassionament en la coneixençadel territori.

Un cop acabada laGuerra Civil l’any 1939,Josep Vert comença a

col.laborar en publicacions de Torroella com el Llibre de la Festa Major i de Girona, la Revista de Girona.

Ena m orat i apassion atde Santa Caterina, aboca

b o n a part de l seu tem p sa l’estudi arquitectònic, pictòric, històric de l’ermita. Promou també larecupera ció d ’obres històriques escrites als se-

Imatge de Santa Caterina realitzada als anys gles XVII i XVIII que par-vint del segle XX. Desapareguda de l’ermita du- )en de la vida i miracles




tivat com estava pel tema, viatja al Sinai per a visitar el temple originalde Santa Caterina.

El seduí tam bé el patrimoni històric i documenta l lligat a la vila deTorroella de Montgrí. Els seus rastreigs a l’Arxiu Històric de Torroella deMontgrí d’on tragué milers de notes d’interès estan avui a l’abast delsinvestigadors. L’apassionaven ta m bé les ges tes que la família dels Torroella havia fet a les Illes Balears i investigava també les passes dels torroe-llencs en aquelles contrades.

Un moment important en la vida de Josep Vert i Planas s’inicia a final dels anys cinquanta, co ncre tam ent l’any 1959 quan jun tam en t am baltres persones de Torroella funda el Centro de Estudiós Torroellenses quemés endavant es passarà a dir Centre d’Estudis del Montgrí (CEM).

És interessant reproduir alguns fragments de la voluntat d’aquestcentre per a copsar les motivacions de l’ens:

“El firm e proposito de coordinar la labor para el estudio de esta comarca y villa y el lograr la conservación de su patrimonio histórico, artístico

y arqueológico, ha llevado al convencimiento de los que suscriben que sólo

puede ello obtenerse al quedar asegurada la existencia de un Centro con caracter publico y amparo oficial. Hoy esta en juego la conservación de buena parte de este patrim onio y

la defensa de una personalidad comarcal con sus variosy legítimos valores de diverso órden. ”




Per diverses vicissituds, el Centre d’Estu

dis del Montgrí (a part ird ’ara CEM) q ue d à m oltsanys aturat . Als anyssetanta del segle XX,el cent re pot d i sposar

p e r fi d ’un im m o ble , laCasa Pastors, i s’inicia

u n m o m e n t i m p o r t a n ten la trajectòria vital deVert.

Els anys setanta foren pe r a Jos ep Vert mo l tintensos i rics. Els diaris de les activitats del

CEM mostren a par t i rde l ’any 1976 una vi tal i ta t que es concreta enuna gran act iv i ta t de rece r q u es a r q u eo l ò g i q u esal Montgrí i la plana delBaix Ter. Vert està molt

Josep Vert i Planas a la cova dolmen del Tossal [\ ■ lusionat en la creacióGros, aban s de la seva destrucció als anys setanta , , ^ - c-d e l s e g i e xx. d un m use u m ono gràf ic

de prehis tòr ia que poc a po c va p re n e n t fo rm a a

la Casa Pastors de Torroella de Montgrí .El fons documental del Centre de Documentació del Montgrí,

les illes Medes i el Baix Ter recull mol tes de les rec er qu es d ’aquellmoment. Un moment clau de tot aquest procés és la publicació del

volum El Paleolític a les comarques gironines, publicat l’any 1976,on Josep Vert, Xavier Puig i Eudald Carbonell fan un molt bon resumde la significació de les troballes arqueològiques dels caus del Ducde Torroella de Montgrí. Aquest mateix any 1976 es porta a termeuna exposició, a la capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí,que recull les troballes arqueològiques del massís del Montgrí.

Un dels mèrits de Josep Vert és haver atret persones destacades




sobre els caus del Duc del Montgrí; el professor Henry de Lumley, director de les excavacions de Talteüll; l’arqueòleg gironí Narcís Soler, etc.

Com a resultat d’aquests treballs, el Montgrí pren importànciainternacional. Un estri dels caus, el Pic del Montgrí, esdevé unaicona i ntern acio nal pe r a definir un tipus d ’ein a paleolítica. A París,l’any 1981, al Musée de l ’H om m e es porta a terme una exposiciósobre la prehistòr ia europea amb una important representació de lafauna i de les eines lítiques del massís del Montgrí.

Treballs arqueològics al cau del Duc de Torroella de Montgrí als anys setanta del segle XX.

A partir de l’any 1983, un cop consolidat el Museu del Montgrí idel Baix Ter, Josep Vert inicia una nova sèrie de treballs relacionatsamb l’aigua i el patrimoni, amb un interessant estudi sobre els molins del Baix Ter. La documentació revela també un gran interès en

projectes com el desv iam en t del riu Ter.Porta a terme un interessant treball re lacionat amb els costums




Fins a la seva mort, l’any 2002, Josep Vert i Planas continuàinvestigant. La seva darrera publicació es presentà poc abans de la

seva mort, l’any 2002, a l’encara Museu del Montgrí i del Baix Ter.Vaig compartir amb en Pepitu, així és com l’anomenàvem, la

seva da rrer a excursió al Montgrí a un a de les coves del Montgrí. Vaser mol t especia l compart i r am b ell aques t m om en t en una m un tanya que ell estimava tant.

El fons que ara presentarem no es pot entendre sense conèixerla seva experiència vital. Tingué un gran mestre, el Sr. Pere Blasi

i Maranges, i alhora ell mateix fou un gran mestre. Ens guià i ensdespertà el cuc del coneixement en un moment clau de la nostravida. El seu record ens esperona a transferir aquest esperit a lesnoves generacions.

CONTINGUT DEL FONS

El fons Josep Vert era per a l’investigador una eina de treball personal viva i c onstituïa una biblioteca especialitzada on es dipositaven totes les observacions que portava a terme. Hi trobem notes

p reses a m à extre tes de la consulta d ’arxius, articles publicats i en preparació, diaris d ’excavació, pen sa m e nts , idees, projectes, etc. Ladocumentació s’inicia als anys quaranta del segle XX i acaba a principi del segle XXL

Els tem es són m olt variats si bé s ’inscriuen gairebé s em pr e en elcamp de les ciències socials. Hi té un pes molt important l’arqueologia. Josep Vert investigà durant molt temps la prehistòria, especialment els caus del Duc de Torroella i d’Ullà i les cavitats sepulcralsneolítiques del massís del Montgrí. També s’interessà i treballà els

períodes ibèric i rom à. Bona part dels m aterials arqueològics i t a m bé etnològics parte ixen dels treballs de cam p portats a te rm e per

Josep Vert a través del Centre d’Estudis del Montgrí i estan avuidocumentats com a fons del museu.La història de Torroella i dels pobles del Baix Ter és una altra

de les tem àt iq ue s im po rta nts del fons. L’estudi arqu itec tòn ic d ’edificis com el castell del Montgrí, Santa Caterina, les muralles de Torroella, els co nju nts ar qu ite ctò nic s del Baix Ter i les principals n iss ague s familiars del mun icip i de Torroella de Montgrí.




El Castell de Bellcaire als anys vint del segle XX. Procedència: Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona.

Destaca també L’e s tu d i de l ’a igua. Vert entengué, com ningú, ellligam del Baix Ter amb l’aigua. El fons conté un exhaustiu inventaridels molins, canals i altres estructures associades a l’ús de l ’aigua

per l’home.Els costums, el teatre popular i els oficis tradicionals atragueren també l’interès de l’investigador. Estudis com el del ball d ’en Serrallonga, la processó de Verges i els exvots, entre altres, són unamina per als estudiosos del tema. Finalment, cal destacar els seustreballs relacionats amb l’ofici dels carrosser.

TIPUS DE FONS I DESCRIPCIÓEl fons Vert s’ha dividit en tres unitats:1) Documents.2) Mapes, plànols i croquis.3) Imatges i documents.

A continuació fem una descripció detallada del contingut de ca



EL FONS JOSEP VERT 1PLANAS. ...DE LA COMARCA DEL BAIX EMPORDÀ

Pensem que té interès de fer-ho així amb la idea que els usuaris iinvestigadors trobin en aquesta publicació un índex del que podran

consultar directament al Centre de Documentació del Montgrí, lesilles Medes i el Baix Ter al Museu de la Mediterrània.

Llabià, a mitjans del segle XX.

1) DOCUMENTS

Constitueix el gruix del fons Vert. Està dividit en 21 unitats temàtiques que su po sen do s m etr es i mig línials de doc um entac ió. Contédes de notes a mà, treballs inèdits, llibres d’interès de la seva biblioteca, els diaris deliciosos de les campanyes d’excavació del Centred’Estudis del Montgrí, la història recollida del museu, etc.

L’an ne x 1 con té les unitats do cum en tals del fons i els seus subtítols.




Diari d'excavacions de Josep Vert i Planas.

2) MAPES, PLÀNOLS I CROQUIS

Es tracta d’un conjunt de 249 documents que inclouen mapes, plànols i c roquis del Montgrí i del Baix Ter elaborats molts d ’ells per

l’autor: plànols de cavitats i edificis realitzats en la seva major part pel topògraf Josep Pascual i Massaguer, i croquis recollits sobre elterreny de situacions de jaciments, de punts d’interès, etc.

L’Ann ex 2 conté un llistat de m ap es , plàno ls i croq uis q ue es p o den trobar al Centre de Documentació del Montgrí, les illes Medesi el Baix Ter.

3) IMATGES

Constitueixen un deliciós tresor visual del territori amb totesles temàtiques del contingut del fons descrites anteriorment. Inclou molts elements avui despareguts com el paradolmen del TossalGros, la pedra d’avarar les barques del pas del riu Ter, jacimentsdestruïts, personatges, tallers, etc.

El fons comprèn un total de 2.226 imatges repartides en 12 uni




1. AIGUA I PATRIMONI

Conté 63 imatges de l’autor referents al patrimoni de l’aigua alBaix Ter. Inclou rescloses, els diferents ponts de Torroella, sínies,

recs de molins i imatges del riu Ter.

2. L’ESTARTIT

Conjunt de 156 imatges de l’Estartit i la seva costa integrades

en una sola caixa. Les illes Medes, la seva geologia i un detall de lesfortificacions de la Meda

Gran. També recull imat

ges antigues de diferents

fotògrafs sobre el patri

moni de l’Estartit, les

festes, la gent i els oficis

mariners.

3. TORROELLA DE

MONTGRÍ

Conjunt important de

688 imatges de Torroella

de Montgrí integrades entres caixes. Inclou imat

ges molt interessants de

diferents monuments del

terme elaborades pel Ser

vei de Monuments de la

Mancomunitat de Catalu

nya dels anys vint del segle XX. També apareixen

els documents gràfics de

publicacions de Josep Vert: l’església gòtica de Sant Genis, imatges

de diferents casals històrics de la vila de Torroella de Montgrí i les

seves muralles, l’ermita de Santa Maria del Palau i el Castell del

Montgrí.

La pedra avui desapareguda del pas de la barca de Gualta que permetia travessar el riu.




4.- SANTA CATERINA

Consta de 501 imatges. Josep Vert tinguéun gran interès en l’ermita de Santa Caterina.Aquesta unitat constade dues caixes. Entreles imatges destaca la

documentació del Servei de Monuments de laMancomunitat de Catalunya, dels anys vint delsegle XX. Tamb é s ’ha dedes tacar l a documentació gràfica que Josep Vert

dugué a terme dels elements artístics de l’ermita: el retaule, les pinturesdel sostre, d’un gran detall. La unitat conté tam

bé detalls de l’arqu itectura de l’ermita.

Detall del retaule barroc de Santa Caterina.

5.- ARQUEOLOGIA. PREHISTÒRIA. ARQUITECTURATRADICIONAL

Consta de 467 imatges dis tr ibuïdes en u na única caixa. Una partimportant del fons està dedicada al cau del Duc de Torroella deMontgrí. S’hi troben imatges de les excavacions dels anys setan

ta del segle XX, els treballs d’inventari i també l’exposició que esféu l’any 1976 a la capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí.S’hi recull també altres treballs efectuats a altres caus del Montgrí ies ta bl im en ts de la plana : el Tossal Gros, el ca u d ’en Joan Falgàs, elcau d’en Calvet, el cau del Duc d’Ullà, el puig Mascaró, la cova delsHorts de la Pedrosa i el cau de l’Olivar d’en Licus. Existeix un petitrecull d’arquitectura tradicional i de camins del Montgrí.




Conté 180 imatge sdistribuïdes en una sola

, . , , , . „ . ca ixa. In teressant recullLa cisterna del camp de la Gruta en el moment

de la seva destrucció als anys setanta del segle XX. d ima tges dels gegan tsde Torroella de Montgrí,

de la proc es só de Verges i de la ind úst ria de la cer a i dels exvotsque són les fotografies que s'utilitzaren per a fer una publicacióamb aquest t í tol. Aplega també una petita col· lecció de fotos degrups escolars de principi del segle XX.

Un apartat important d’aquesta unitat és la corresponent a lasardan a am b imatges ant igues.

6.- ARQUEOLOGIA. DEL’EDAT DEL BRONZE AL

MÓN ROMÀ

Consta de 227 imatges distribuïdes en unasola caixa. Recull gràficament la pet ja romanaal Montgrí i al Baix Ter.

S’inicia amb la Fonolle-ra i abraça els jacimentsibers i romans del masSolei, la vinya d’en Xar-lan, Santa Maria del Mar iel camp de la Gruta.

7.- ETNOLOGIA.SARDANES

8. PERSONATGE I LLINATGES

Recull 83 imatges distribuïdes en una sola caixa. Al llarg de laseva vida Josep Vert mostrà interès en el patrimoni, però també enles diferents nissagues im po rtan ts de la vila. Conté d oc um en ts de laCasa Carles i del Palau del Mirador, de la família Tor, Pons-Sarriera,de Guillem de Torroella i diferents escuts d’armes.




9.- PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE L’EMPORDÀ

Conté 198 imatges distribuïdes en una sola caixa. Aquesta unitatcom pr èn dife ren ts àrees geogr àfiques de poble s i llocs de l’Alt i delBaix Empordà. Les imatges fan referència al patrimoni arquitectònici artístic d’aquestes poblacions. Són interessants pel fet que mostrenun patrimoni dels anys setanta del segle XX. Per aquest motiu, lamajor ia són en blanc i negre. De l’Alt Em po rd à ap areix en Sant Martíd’Empúries, el castell palau de Bellcaire d’Empordà, Sant Joan de

Bellcaire, el castell del Remei, avui en terme de la Bisbal d’Empordà,Cruïlles, les Corts d’Empúries, Sant Feliu de la Garriga amb imatgesdel castell i d’un sarcòfag, els termes de l’Escala, Viladamat i Vilopriu.

Del Baix Empordà, la unitat fa referència al castell de Begur,Esclanyà, les esglésies de Monells, el Castell de Foixà, Llabià, Ca-napost, Vulpellac, Sant Iscle, Peratallada, Sant Climent de Peralta,Gualta, Palau-sator, la torre de Pals a la platja, Púbol, Rupià, Serra deDaró, Marenyà, la Tallada, Ultramort i la Vall al municipi de Verges.

10.- GUERRA CIVIL ESPANYOLA I FORTIFICACIONS AL MONTGRÍ

Conté 44 imatges. N’hi ha 22 relacionades amb el període dela Guerra Civil Espanyola (1936-1939), concretament l’enderrocament de l’església dels Dolors a Torroella de Montgrí.

Aquesta unitat conté també 22 imatges relacionades amb les

fortificacions de la dictadura del general Franco (1939-1975) quanes fortificà la costa a la punta Montgó i a la punta del Milà tots dos

punts al massís de l Montgrí.

11.- TRANSPORTS I CARRUATGES A LES COMARQUESGIRONINES

Josep Vert provenia d’una família de carrossers i ell mantinguél’ofici fins a la seva jubilació. Una de les obres cabdals de Josep Vertforen tres edicions dedicades al món dels transports i la carrosseriaa les comarques gironines. Aquesta unitat, d’una sola caixa, conté63 im atges de gran valor a les com arq ue s gironines que foren utili tzades per a dur a terme aquestes publicacions. S’hi troben imatgesde carruatges antics guiats encara per cavalls, els primers carruatges mecànics, vials i comunicacions, un autèntic tresor per conèi




Creuant el riu Fluvià a principi del segle XX.

12.' CENTRE D’ESTUDIS DEL MONTGRÍ. PRIMER MUSEUMONOGRÀFIC

Conté 23 imatges recollides en una sola caixa. Setze d’ellescorresponen a una excursió duta a terme pel Centre d’Estudis del

Montgrí a final dels anys setanta del segle XX a Talteüll, a la Catalunya Nord. És interessant observar la popularitat del CEM que portàen aquesta població de la Catalunya Nord un nombre important de

persones de Torroella de Montgrí.Hi ha vuit imatges corresponents al Museu Monogràfic, anterior

al Museu del Montgrí i del Baix Ter inaugurat l’any 1983.

CONCLUSIONS I AGRAÏMENTS

Ens sembla que el fons Josep Vert i Planas està, finalment, al llocon li co rr es po n i m ’atreviri a a dir al lloc on ell des itja ria q ue fos, alCentre de Documentació del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter,un centre que recull el millor de les persones per a projectar el seusaber cap al present i al futur.




Excursió del Centre d’Estudis del Montgrí a Talteüll a final dels anys setanta del segle XX.

A Eva Ramió, documentalista del centre que amb la seva tascatenaç i professonal va consolidant dia a dia el Centre de Documentació com a una eina imprescindible al territori.

A Maria Roca, estudiant que durant un est iu dugué a terme un pr im er inventari del fons Josep Vert i Planas; a Sònia Urrutia, queinventarià el material fotogràfic; a Montse Gonzàlez, administrativadel Centre de Documentació, a Montserrat Sànchez, que durant tresm eso s d ugué a te rm e u na im por tant tasca d ’inventari i classificació,i a Adriana Geladú Prat, alumna del Màster en Gestió del PatrimoniCultural en l 'àmbit local de la UdG que completà definitivament els

treballs de catalogació.Gràcies a tots ells dispo sem d ’un arxiu im po rtan t per al con eixe ment del Baix Empordà.




Darrera sortida de Josep Vert i Planas al massís del Montgrí.

A n n e x 1 .

1. ERMITA DE SANTA CATERINA

1.1. Dibu ixos de Fra ncesc Soler

1.2. L’ ermita de Santa Caterina. Transcripció a màquina del llibre d’Andreu Sabat (any 1672)1.3. Ap unts d ’art de l’erm ita de Santa Caterina

1.4. Història de l’erm ita de Santa Caterina

1.5. Apun ts per una història arqu itectònica de Santa Caterina1.6. Béns patrim onials de l’erm ita de Santa Caterina

2. TEATRE, LITERATURA, POESIA

2.1 . Teatre del Com ú

2.2 . Història del teatre a Torroella de Montgrí

2.3 . Obra literària de Fr anc esc Viver

2.4 . Obra literària de Josep Cas tells

2.5. Salvador Dabau

2.6. La gran tragèdia de la passió i m ort de Jesu-C hrist nostre se nyo r. Que es

representava per la Quaresma i el Dijous Sant a Torroella de Montgrí. Any 1798.

Perd uda l ’an y 1910

2.7. Sin ops i del llibre de la Pa ssió ex iste n t a Torroella. La gran tragèdia de la p assió i

m ort de Jesucris t nostre senyor. Manresa (1884)

2.8 . La pr oc es só de Verges

2.9 . Locals de teatre i so cie tat s recre atives. Cen tres Culturals Catòlics. La pr oc es só




3. MÚSICA

3.1 . M úsics i orq uestres

4. OFICIS

4.1 . Confraria dels Sabaters de Torroella de Montgrí. Instituïda a la cap ella de Sant

Marc de l’església de Sant Agustí d’aquella vila que sota l’advocació del Sant

Ev ang elista est à instituïda. 18 de Maig de 15 60 . Rei Felip 1.

4.2 . Benefici de Fra ncesc Rufac, Ca non ge. Fotocò pia perg am í de l’Arxiu Municipal

de Torroella de Montgrí 4.3 . Cau ses pies. Metge. Ponç

4.4 . Confraria de San ta Maria del Mar

4.5 . Confraria dels Peraires. O rde na nces . Reculls. Peraires de Perpinyà

4 .6 . Parròquia de Torroella

4.7 . L’artesania marinera; Em barcacions, m estres d ’aixa, nom enclatura, estris i

oficis

4.8 . Ap unts per un a història de la m arina de Torroella

4 .9 Etnografia torroellenca. Rece rques. Carruatges. Fo tocòp ies factures d ’en Trias

de Pals i Rossell de Torroella de Montgrí

5. PATRIMONI

5 .1 . El Palau

5 .2. Ca stells i forta leses del Baix Ter

5.3 . Pirates i corsaris

5.4 . Castell del Montgrí

5.5 . La pla ça major i la ca sa de la vila5.6 . San ta Maria del Mar

6. MOLINS

6 .1. Fitxes i fotogra fies de ls m olin s de Pals i Gualta

6 .2 . M olins del ba ix Ter i Fluvià

6. 3 . De la casa Pon s als Mutra i els Molins de Torroella de Montgrí. Història

7. LA PARRÒQUIA DE SANT GENÍS

7.1 . D ibuixos i plàno ls7.2 . La C onsu eta de la parròqu ia de Sant Genis

7.3 . L’Orgue i la cap ella de m úsica .

7.4. Parròquia de Sant Genis. Ben eficis

7.5. El cam pan ar de l’esg lésia de Sant Genis

7.6. Visites pastorals 13 05 -13 86

8. HISTÒRIA LOCAL

8 .1 . L’Ora M arít ima d ’Aviè

8.2 . Feud alisme. La ca sa dels Torroella

8.3 . El cas tell de Roca Maura

8 .4 . Privilegis co n ce d its pels rei Pere III a Torroella i Jaum e I a A lbons

8.5. Ram on de Torroella Primer Bisbe de Mallorca (12 38 -12 66 )

8.6. Testamen t de Bernat de Sta. Eugènia

8.7 . Beatriu, m uller de Bernat de Sta. Eugènia




8.1 0. El ve sco m tat de Torroella

8.11 . Bernat de San ta Eug ènia. Pergam ins. Privilegi Torroella

8 .1 2 . Itinerari de Jaum e I. J. Miret i San s. Sen yors de Torroella qu e firmen am b el seu seguici

8.1 3. Guillem de Montgrí. Reculls

8.1 4. La família dels Sen esterra

8.1 5. G enea logia dels Torroella- Sta. Eugèn ia

8 .16 . Se gle XI a Torroella

8.1 7. Arxiu de la Corona d ’Aragó. D oc u m en ts refer ent s a mur alles i la Sellera

8.1 8. Reculls de 1’Emporion 1932-1933

8 .19 . Com entaris. Període de Repúb lica 14 d’Abril 1931 -1 9 3 4 -1 9 3 6 fins a 18 de juliol de 1936

8 .20 . Resum del per íode repu blicà i guerra civil. Fets m és notoris d’aquells anys.

8.2 1. 16 de Febrer 19 36 . Prop agan da electoral. Torroella

8.2 2. Com pendi d’Inform acions de Torroella de Montgrí (19 00 -19 13 )

8 .23 . De la dictadura de Primo de Ribera, 13 de setem br e de 19 23 , fins a la república

8 .24 . Llibre de con clusio ns. Reculls per una història de Torroella. Fets 1 91 4-1 92 3

8 .2 5 . Prime r i se go n Ajun tam ent 1 93 6. Guerra Civil. Llibre d ’Actes m un icipal.

8 .26 . Estudi de la Torroella Med ieval

8 .27 . Im po sicion s i tributs d ’origen feudal que gravaren la vila de Torroella de Montgrí 8.2 8. Fets i do cum enta ts

8 .29 . M asies i paratges

8.3 0. Masos i m olins

8.31. Masos Cadastres

8 .32 . Con reus del Montgrí

8.33 . Notaris. Fogatges. 1 4 4 7 -Pobles

8.34. Paratges

8 .3 5 . La guerra dels segad ors a l’Em pordà. Torroella 164 0

8 .36 . Extret del Corpus en Gerona. Banda s y ban doleros

8 .37 . Seg le XVII Reculls de fets diver sos

8 .38 . La guerra dels Seg ado rs a l’Em pordà8 .39 . Llibre de con clusio ns. Reculls diferen ts8 .40 . C am pa ny es militars seg le XVII. Capità Andreu Sàbat. Anys 1 64 9 i 165 2

8.4 1. Guerres am b França. O cup ació fran cesa de la vila. Anys 1 65 3 i 165 5

8 .4 2 . Arxiu de Torroella de Montgrí

8 .43 . Torroella dins la guerra de sece ss ió

8.4 4. Un pres sup ost m unicipal de l’any 1700

8 .55 . Batllia gen eral de Catalunya. Ordre jeràrquic i graus de l’adm inistració

8.5 6. Arxiu mun icipal

8.5 7. Protocols propis dels cò nso ls de Torroella8 .5 8 . Peraires. Reculls històrics que es pode n relacionar am b Torroella. Segles XIV a XVIII

8 .5 9 . Espars. Torroella

8.6 0. La con stitució de 1820- 1823

8.61. Desamortització

8.62. Hospital

8.63 . Notes històriques

9. GEGANTS




10. PERSONATGES I LLINATGES

10.1. Josep Maria M ascort10 .2. Família Sa na n, Mach i Mir

10.3. D on es no tab les que es disting eixen a la vila al llarg de la història10.4. Família Sen esterra. C ol·leg iata d ’Ullà

10.5. Llinatge de la fam ília de ls Púbo l i Litró

10.6. La fam ília Alió Pastors

10.7. Les fam ílies Xaragay i Llabià

10.8. Llinatges Qu intana Axada

10.9. Reculls

10.10 . Els ge rm an s Fra nce sc i Antoni Viver i Puig

10.11. Andreu Sàbat. Se m blan ça

10.12. Josep H ospital Bou. Pepe de la Fonda

10.13 . El m arq uès de Robert10 .14 . Ele ccion s. D istricte i partit de Torroella de M ontgrí

10 .15 . La ca sa Carles Puig- Diern

10 .16. Drets alodials

11. ESGLÉSIA

12. TER I DARÓ

12 .1. El Ter a Torroella. Regn at de Jaum e II. Molí de Pals

12.2. R esclo ses, drets d ’aigua, plets, altres

12 .3. Ter i Rec de Molí

12.4. Cronologia

12.5. Any 1701. Contracte d'ar ren da m ent del m olí de Gualta i terres per 5 any s entre

la casa de Rocaberti i Salvador Quintana, Josep Metge i Real i Francesc Arderol, tots de Torroella de Montgrí

1 2 .6 . Aiguats dels m esos Novembre i Desem bre 1777. Trencament dela r esclo sa del

molí de Gualta. Intenció i projecte d’abaixar-la 4 pams. Novesm ote s a Jafre iCanet. Expedients de la junta de Comerç a la biblioteca general de Catalunya

12.7. Projecte de de sviam en t del riu Daró

12 .8. Arxiu Carles. N otes

1 2.9 . Campanya defensa del Ter. Setembre 1976

12.1 0. La Fonollera. Ter. D ev es es

12.1 1. El riu Ter fa 2 0 0 0 a ny s dins el paisa tge d e Torroella12 .12 . El con jun t del Ba ix Ter i les salin es . En els S eg les XVII i XVIII

12.13. Diversos

1 2 .14 . Ter i Daró

12 .15 . Baix Ter. A igua leixos

12 .16. Q üestions sobre les plantacion s d ’arròs

12 .17. Pla de D esvia m ent del Ter. Protestes i relacions amb la proposta del de sviam ent12.1 9 Pont del Ter a Torroella, plans de carreteres i ca m ins veïnals

12 .20. Pont de fusta. Projecte any 18 90

12.21 . Vials i cam ins

13. MASIES

13 .1. Reculls diferents. Sob restan y




14. GOIGS

14 .1. Goigs d e nostra seny ora de la fossa. UllàGoigs de Santa Caterina

14 .3. Goigs de San ta Maria del Mar

14 .4. Goigs de la Mare de Déu de l’Estartit

14 .5. Goigs. Ca pelles de Torroella de Montgrí. VergeMaria i congregació dels Dolors.

15. LA BATALLA DEL TER

16. ULLÀ

16 .1. Ullà, de m ografia , m as ies, fogatges. Notaris Ullà i Torroella

16.2. Ullà fot ocò pie s arxius

16 .3 . Ullà. Fitx es m aso s, PARATGES I CAPBREUS

16.4. Ullà quad erns, m aso s, pedrera

16 .5. Capitells ro m àn ics d ’Ullà i Torroella de Montgrí

16.6. Ullà, mallo en el lloc dit purtos

16 .7. Ullà Laudes Sepu lcrals. Epitafis

16.8 . Sant Andreu D ’Ullà16.9. Ullà sege lls de tam pó

16 .10 . Ullà. reculls diferen ts. Assa ig16 .11 . Pon tic. Torroella i Ullà

16 .12. Dem ografia D ’Ullà. Diversos

16 .13 . Llibre Ullà

17. LES ILLES MEDES

18. L’ESTARTIT

18 .1. La parròq uia de l’Estartit

18 .2. El cast ell de Roca Maura

18 .3. Els pr ote stan ts a l’Estartit

19. ARQUEOLOGIA19 .1. D ibu ixos del Cau del Du c de Torroella19 .2. Ro da lies del Tossal Gros

19 .3. Prehistòria, Montgrí

19 .4. El cau del Du c d ’Ullà

19 .5. Estudi sob re la faun a de ls cau s del Duc de Torroella i d ’Ullà

19.6. Exc avació al cau de la Figuera

19.7. Cau de les den ts

19 .8. El Cau d ’en Calvet

19 .9. Po blam en t ne olític al Mon tgrí i a la plana del Baix Ter19 .10. El cau dels os so s i altres cau s al pla de les Rab ioses19 .11 . El cau de l’Oivar d ’en Margall

19 .12 . El cau d ’en Joan Falgàs

19 .13 . Exp osició de les Troballes del Montgrí, ag ost 1 97 6

19 .14 . Esta blim ents ibèrics i rom an s al Montgrí

19 .15 . El Cam p de la gruta, horta d ’en S olés, Molí del mig, F àbrica del Rami

19 .16 . Vials rom an s en el Montgrí 19 .17 . Forns de calç i rajoleries




20. URBANISME DE TORROELLA

20.1. Cronologia

20 .2 . General, pla nim etria, Torroella20 .3. Textos interessants

20 .4. Muralles, plans quintana , cas a llabiana. Planimetria20 .5 . La Sellera

20 .6. D ocu m ents relatius a muralles i ven da palau del Mirador

20 .7. Re cerqu es fetes a l’arxiu m unicipal de Torroella de Montgrí

20 .8 . Ar quitecte Masó. R estaura ció del mirador. Torre de les bru ixes. Plànol del Mirador

20 .9 . La sellera; m uralles, recinte, plàn ols i do cu m en tac ió

20 .10 . Portal del mar, Muralles

21. DIARIS

21 .1. Activitats Centre d ’Estudis del Montgrí

21 .2. Diari d ’ex cav acio ns del Montgrí

21.3 . Excav acions genera ls i recerques




2 .1 .

2 . 1.1

2 . 1.2

2.1.3

2.1.4

2.1.5

2 . 1.6

2.1.7

2 . 1.8

2.1.9

2 . 1.10

2 . 1.11

2 . 1.12

2.1.13

2.1.14

2.1.15

2.1.16

2.1.17

2.1.18

2.1.19

2 . 1.20

2 . 1.21

2 . 1.22

2.1.23

2.1.24

2.1.25

2.1.26

Annex 2. PLANIMETRIA, CARTOGRAFIA I DIBUIXOSTER, DAR Ó I FLUVIÀ, RECS, RIERES, ESTANYS i AIGUALEIXOS

Mapa del ras de Santa Anna i el Barcarès amb notes, any 1730 (2 fulls)

2 Mapes de l'entorn del Montgrí en el període post-paleolític amb els Rius Ter i Fluvià que envolten Émpuries i l’actual curs del Ter

Plànol ideal que manifesta la disposició de la Devesa de Torroella de Montgrí i el curs actual antic del riu Ter (2 fulls)

Mapa físic del massís del Montgrí, amb els caus del Duc de Torroella i d'Ullà senyalats i el curs antic i actual del riu Ter

Plànol del baix Ter

Plànol del curs baix del riu Ter.Riuet o Fluvià vell al Nord, Madremanya a l'Oest, Palafrugell al Sud i cap de Begur a l'Est

2 Plànols dels recs i rieres a l'entorn de la Granja Coll

Plànols de la xarxa fluvial de la costa Gironina: El Pertús al Nord, Besalú a l'Oest, Palafrugell al Sud i les Illes Medes a l'Est

Disposició dels tres projectes per desviar el riu Daró. Plànol en que es mostra els tres projectes pel desviament del riu Daró (4 fulls)

Arx. Ter. Amaig. Institut d’Estudis sobre el Baix Ter. Mota de Canet

Plànols am b el curs del riu Ter anteriors i Posteriors a 1730 amb note s(6 fulls)

Projecte de rectificació del curs del riu Ter, des de Co lomers almar, fetper ordedel Consell superior de Castella (any 1790) (9 fulls)

2 Plànols del projecte de 1820 per canalitzar el riu Daró, després de la fortaavinguda que va negar el pla de Serra i el poble

Disposició dels tres projectes per desviar el riu Daró 12-1-1798

Explicació del mapa geogrà fic en el que es manifesten els estralls i danys, queha ocasion at el riu Daró així com el que s'ha de fer per tal d’evitar-los en losuccessiu (any 1830)

Plànol del curs del Ter Vell i propietaris terratinens limítrofs. Arx. Carles Plànol que va presentar la comunitat de Torroella de Montgrí amb demostració de les inundacions que reportarien de les torres limítrofs en cas d’unir el Daró amb el Ter amb notes (des. 1791)

Tram de la part baixa del Riu Ter

Mapa de la xarxa fluvial del Baix Ter

Mapa del delta del Ter entre els anys 1300-1350

Mapa del tram baix del Ter des de Torroella de Montgrí fins al mar amb topómims

Mapa del Massís del Montgrí dominant la baixa plana quaternària de la desembocadura del riu Ter

Esborrany del plànol de la desembocadura del riu Ter i el Golf de Torroella (abans del segle XIV)

Plànol del segle XIV del tram baix del riu Ter i les salines

Plànol que va presentar la com unitat de Torroella de Montgrí amb la dem ostració de les inundacions que reportarien de les terres limítrofes en el cas d'unir el Daró i el Ter

Empúries: camins romans i antigues desembocadures dels rius Ter i Fluvià




2.1.28

2.1.29

2.1.30

2.1.31

2.1.32

2.1.33

2.1.34

2.1.35

2.1.36

2.1.37

2.1.38

2.1.39

2.1.40

2.1.41

2.1.42

2.1.43

2.1.44

2.1.45

2.1.46

2.1.47

2.1.48

2 .2 .

2 . 2.1

2 . 2.2

2.2.3

2.2.4

2.2.52 .2.6

2.2.7

2 . 2.8

2.2.9

2 .2.10

2 .2 . 1 1

Pla del Baix Ter

Plànol de l'antic curs dels rius Ter i Fluvià i Daró de les coves, restes romanes

1causPlec de mapes, dibuixos i notes referents a la desviació dels rius Ter i Daró(15 fulls)

Conjunts de gravats cartogràfics del Baix Ter amb notes(l 2 fulls)

Mapes de l'entorn quartenari del Massís del Montgrí amb notes(3 fulls)

2 Mapes dels rius Ter i Daró amb els estanys d'Ultramort i la sala

2 Mapes de la disposició dels tres projectes per desviar el riu Daró(l 2-1-1798)

Mapa del projecte per canalitzar el riu Daró(any 1820)

2 M apes de l’estan y de Pals i la dese nbocadu ra del riu Daró(el rec Restanyà regula ? el seu cudal en les grans avingu des

3 Mapes del riu Daró que és absorvit pel rec del Molí de Pals

4 Mapes de la Conca del riu Daró, rieres tributaries, estanys i aigualeixos

Mapa de la Conca del riu Daró

Mapa del paratge del Baix Ter a 29 d’abril de 1730

Mapa del canvi del curs del Ter anteriors a 29 d’Abril de 1730

Mapa del Massís del Montgrí i dels sediments del riu Ter segles XIII-XX

Mapa de la gran riuada que arribà a l'Estartit (extret de l'Arxiu Carles, a l'arxiumunicipal existeix una llista dels propietaris)

Plànol del riu Daró, rieres tributàries, estanys i aguadeixos

Plànol amb l'antic curs del riu Ter des de Verges fins L'Escala

Plànol del projecte del 1820 per canalitzar el riu Daró després de la fortaavinguda que va negar el pla de Serra i el poble

3 Plànols de la desembocadu ra del Ter i el Golf de Torroella ( abans del se gle XIV)

Plànol que va presentar la comunitat de Torroella de Montgrí amb demostració

de les inundacions que reportarien de les terres limítrofs en cas de unir el Daró amb el Ter amb notes (des. 1791)

POBLES DE L’EMPORDÀ

Plànol del terme municipal de L'Escala

Plànol del terme municipal de Fontanilles

Plànol del Terme Municipal de Gualta

Palau-sator. Recinte emmurallat

Palau-sator. MunicipiPlànol de les antigues murallas de la Tallada

Plànol del conjunt medieval de Marenyà

Mapes dels límits del terme m unicipal d'Ullà am b els terme s que l'envolten iles vies medievals i romanes

Plànol del Terme municipal d'Ullà i notes (2 fulls)

Plànol del Municipi d'Ullà i notes

Plànols del Municipi d'Ullà (12 fulls)




2 .2 .14 Plànol del nucli antic d'Ullà i la Cellera (4 fulls)

2 .2 .15 Plànol de l'entorn de l'església d’Ullà

2 .2 .16 Plànol de les cases velles d'Ullà2 .2 .17 Palau-sator. Recinte emmurallat

2.3 ARQUEOLOGIA

^ ^ j Plànol del Paleolític inferior. Presència a les ribes del curs antic del Ter, del PuigSegalà i del Massís del Montgrí d’indústria arcaica relacionada

2.3 .2 Plànol de situació de les PASTERES a la punta de Milà

2.3.3 Plànol de situació de les PASTERES. Probable Dolmen

2.3 .4 Mapa de l'entorn quaternari del Baix Ter i reste s arq ueològiques2.3.5 Mapa del Massís del Montgrí amb l'estacions del paleolític inferior

2.3 .6 Plànol arqueològic del Montgrí i el seu entorn al com en çam en t del'era cristiana

2.3 .7 Mapa del Camp de la Gruta i el seu entorn a l'època romana

2.3 .8 Mapa del probable do lmen al còrrec de la Cala Ferriola

2.3 .9 Mapa de troballa rom ana a Rupià (la Atalaia)

2.3.1 0 Mapa de la Cova localitzada sobre del negre del Falguer

2.3.11 Mapa de la localització de les barraques al còrrec de Coma Llovera

2.3 .12 Mapa de la localització de fòssils d ’Aspidiscus al puig de la reina

2.3 .13 Mapa de la cova destrüida a la trona

2.3 .14 Mapa de les coves i esq uerdes a la cruïlla de la Punta Milà

2 .3 .15 Mapa del recull d ’elem en ts de pedra sec a a l’entorn del Puig de la Palma

2.3 .16 Mapa de la localització de la cova de la serp pels volts del mas Sec

2.3 .17 Troballa romana a migdia del Montgrí

2 .3 .18 Mapa de la localització d'un cau prop de la Torre Ponsa

2.3 .19 2 Mapes d ’un cau situat al Pla de les Rabioses al Montgrí

2. 3 .20 Croquis de la localització del Cau dels Ossos

2.3.21 Croquis de la situació dels Cisternons

2.3 .22 Planta d'un elem ent d'interès arqueològic

2.3 .23 Croquis primer de la Cova dels Cisternons

2. 3 .24 Planta de la Cova dels Cisternons

2. 3 .25 Alçat de la Cova dels Cisternons

2. 3 .26 Mapa de la localtzació d'un cau al sector del cau dels ós sos

2.3 .27 Secció d'un cau al sector del cau dels ósso s2.3 .28 Planta d ’un cau

Del neo lític al ferro. Mapes i dibuixos d'intineraris, coves i avencs amb note s (9 fulls)

Croquis i Plànols de la resclosa medieval d'origen romà a la Vinya i font d'en Xarlàn (6 fulls)

2.3.31 Cau d ’en Calvet. Plantes en diferents nivells

2.3 .32 Planimetria del cau d ’en Calvet (13 fulls)




2.3.35

2.3.36

2.3.37

2.3.38

2.3.39

2.3.40

2.3.41

2.3.42

2.3.43

2.3.44

2.3.45

2.3.46

2.3.47

2.3.48

2.3.49

2.3.50

2.3.512.3.52

2.3.53

2.3.54

2.3.55

2.3.56

2.3.57

2.3.58

2.3.59

2.3.60

2.3.61

2.3.62

2.3.63

2.3.64

2.3.65

2.3.66

Plànol del Cau del Duch. Probable nivell original de terra

Plànol del Cau del Duc d’Ullà

Plànol del Cau del Duc. Probable nivell original del terra

Plànol del Cau del Duc de Torroella de Montgrí (Octubre 1975)

Planimetria del Cau del Cau del Duc d'Ullà (3 fulls)

Planimetria del Cau del Duc d'Ullà amb notes de Josep Vert (20 fulls)

Plànol del Cau d'en Joan Falgas

Secció del Cau d'en Falgas

Croquis del Cau Tossal gros

Secció del Cau Tossal gros

Mapa del camí medieval a Empúries que travessa el Montgrí

Mapa del camí d’Empúries

Mapa de l'emplaçament de la ciutat i el port d'Empúries

Mapa de la connexió d'Empúries amb els establiments romans del Massis delMontgrí

Plànol de l'emplaçament de la ciutat i el port d'Empúries

Paratge de Santa Maria. Restes romanes

Torre Gran, Santa Maria i Mas Solei. Restes romanes i vials romans Mapa dels assentaments romans a la banda de migdia de Massís del Montgrí

45 Croquis i mapes del Montgrí a l’època romana amb notes

Dibuix del recinte emmurallat de la ciutat de Girona

Mapa dels assentaments romans a la banda de migdia del Massís del Montgrí

2 Mapes dels assentaments romans al Massís del Montgrí, els enllaços viaris amb els diferents nuclis romans del Montgrí i Empúries, l'antic curs del riu Teri topónimis amb llatí

Mapa dels enllaçaments de la Muntanya Gran del Massís del Montgrí i Bellcaire amb Empúries

Mapa de les connexions d'Empúries amb els establiments romans del Massís del Montgrí amb les antics estuaris del riu Ter i Fluvià a Empúries i topònims amb llatí

Mapa de l'antic curs dels rius Ter, Fluvià i Daró i de les coves, restes romanes1caus

Esborrany de mapa dels establiments romans al Massís del Montgrí

2 Mapes del Paleolític inferior. Presència a les ribes del curs antic del Ter, del

Puig Segalà i del Massís del Montgrí d'industria arcaica relacionadaPlànol arqueològic del Montgrí i el seu entorn al començament de l’era cristiana

Dibuix de cranis d'antics homínids

2 Dibuixos de ceràmica

2 Mapes esborrany de la situació geogràfica de les vil.les peromanes a l'entorn d'Ullà i a la banda de ponent del Massís del Montgrí, amb els camins romans i medievals, i el topònims en llatí

Mapa d’Ullà i del probable reducte de la fortalesa d'Ullà i de l'ubicació de Sant Andreu(observis l'empla l'emplaçament segons les corbes de nivell




2.3 .68 Plànol del Cau Tossal gros (cau d'enterramen t amb entrada dolm ènica

2 .3 .69 Plànolfsecció i planta) del Cau del Duc d’Ullà

2.3 .70 Plànol (secció longitudinal) del Cau del Duc d ’Ullà

2.371 Pànol(planta)del Cau del Duc d'Ullà

2.3 .72 Plànol(secció i planta) del Cau del Duc d'Ullà

2.3.71 Plànol(planta del Cau del duc d'Ullà

2.3 .72 Plàn ol(secció i planta) del Cau del Duc d'Ullà

2.3.73 Plànol (secció longitudinal del Cau del Duc d'Ullà

2.3 .74 Plànol del Cau del Duc d ’Ullà

2 .3 .75 Plànol (secc ió longitudinal) del Cau del Duc d'Ullà amb no tes

2 .3 .76 Plànol (secció longitudinal)del Cau del Duc d'Ullà amb notes

2 .3 .77 Esborrany del plànol (secció longitudinal) del Cau del Duc d'Ullà

2 .3 .78 Esborrany del plànol (secció longitudinal) del Cau del Duc d'Ullà

2 m Esborrany del plànol (secció longitudinal) del Cau de l'olivar d'en Margall al Montplà a Torroella de Montgrí

o * on Plànol (secció longitudinal) del Cau l'olivar d'en Margall al Montplà a Torroella2 .J.OÜ ,

de Montgrí

2.3.81 Secció del Cau del Duc d'Ullà (Pascual

2 3 82 plànol topogràfic de la Fonollera pels serveis d'arqueologia al terme municipalde Torroella de Montgrí (Girona Novembre) 1976

2 .3 .83 Plànol de les muralles de Torroella de Montgrí

2 ^ g 4 Plànol de les muralles de Torroella de Montgrí on s'assen ya len els nom s de portes, baluards, carrers, paratges que es troben entre el anys 1600-1750

2 3 85 Hidrografia i entorn quaternari del Massíis del Montgrí, conque s lacustres del rius Ter, Fluvià i Daró, esta ny s i aigualeixos i poblam en ts paleolítics

2 .3.8 6 Rosa dels Vents

2 .4 EL MASSÍS DEL MONTGRÍ

^ 4 j Mapa etim ològ ic que limita Sant Martí d'Empúries, amb Albons, la MuntanyaGran i el Mar

Mapa del Massís del Montgrí de l’Estany de Bellcaire (N) als estanys de Canet2.4 .2 (OE), al riu Ter (S) i el castell (E) i situac ió de la via romana, de les restes

paliolítiques i romanes així com de la situació del Cau del Duc d'Ullà

2.4.3 Plànol de la Muntanya gran n03 de Torroella de Montgrí

2.4 .4 Mapa de la muntan ya Gran i enllaçam ent amb Empúries2.4 .5 Mapa de la situació del Montgrí en el mapa d ’Europa amb notes

2 .4 .6 Mapa de la part nor-oest de la Muntanya Gran del Massís del Montgrí

2 .4.7 Mapa mun tanya Gran

2.4 .8 Croquis del sector entre la com a Llovera i el m as cremat

2.4 .9 Croquis del sector dels hereus

2.4 .10 Croquis d ’un aven c prop del ma s sec

2.4.11 Croquis del sector de les Figueres d’en Quel am b la cova de l’Hostench




2.4-14

2.4.15

2.4.16

2.4.17

2.4.18

2.4.19

2 .5

2.5.1

2.5.2

2.5.3

2.5.4

2.5.5

2.5.6

2.5.7

2.5.8

2.5.9

2.5.10

2.5.11

2.5.12

2.5.13

2.5.14

2.5.15

2.5.16

2.5.17

2.5.18

2.5.19

2.5.202.5.21

2.5.22

2.5.23

2.5.24

2.5.25

2.5.26

2.5.27

Mapa del probable camí romà entre Ullà i el mas Blanc

Mapa del mas de la Bomba i la Barraca d’en Pou Plana a l’Estany de Pals

3 Mapes de la Geologia Montigrinenca del Baix Ter i el Fluvià

Toponímia del Massís del Montgrí

Plànol de situació de la Muntanya Gran en el Massís del Montgrí, Cota de 100 m

Plànol situació de la Muntanya Gran en el Massís del Montgrí, Cota de 100 m

TORROELLA DE MONTGRÍ, L'ESTARTIT I LES MEDES

Els delmaris de Torroella de Montgrí. Pla del primitiu delta del Ter i paratges quepassarem a novals. S. XIII-XIV

Recinte emmurallat de Torroella de Montgrí

Mapa de la Baronia de Torroella de Montgrí amb els llocs d'Ullà, Gualta i Fontanilles

Plano de Torroella de Montgrí

Mapa del nucli antic Torroella de Montgrí amb els noms de carrer

Plànol francès del recinte emmurallat de Torroella de Montgrí (1709)

Plànol de Torroella de Montgrí (Copia del realitzat per Pedro Creixell)

Plànol s i no tes de les muralles de Torroella de Montgrí (4 fulles)

Plànol del nucli antic Torroella de Montgrí amb alguns noms de carrers

Mapa de Torroella de Montgrí, el massís del Montgrí i la plana del Baix Ter ambnotes

Plànol de L'Estartit (1 899)

Plànol de L'Estartit (1946)

Torroella de Montgrí (mars 1978)

Mapa del Baix Ter a Torroella de Montgrí. Camins Paratges i Masies

Plànol de Torroella de Montgrí de Bienvenido Solei (1 de agosto de 1917)

Plànol del projecte que va presentar el Marqués de Robert per perllongar el carrer del mar i enllaça'l amb la carretera de L'Estartit.(Arxiu col.legi d’Arquitectes de Girona Carpeta Massó- Arquitecte)

Plànol del projecte presentat pel Marqués de Robert a l'Ajuntament de Torroella de Montgrí per reformar, urbanitzar i enjardinar el passeig de l'església i l'enllaç del carrer del mar amb la carreter nacional (8.2.1930)

Plànol de la Sellera i Planta del Mirador

2 Dibuixos de la Finestra Romànica del Palau del Mirador

Croquis dels Masos de Torroella de Montgrí Mapa de les illes Medes

Mapa de les Illes Medes (1811)

2 Plànols en planta i sec ció d e L'església parroquial de Santa Anna (L'Estartit)

Plànols en p lanta i secc ió de La Torre Moratxa (TdM)

Plànols (2) de la façana i secció de l’església de Sant Genis (TdM)

Dibuix de la plaça de la vila amb la Capella de Sant Antoni i l'Ajuntament

3 Mapes de Torroella de Montgrí, l’Estartit i el pla del Baix Ter amb topònims




2 5 28 3 Mapes dels delmaris de Torroella de Montgrí. Pla del primitiu delta del Ter iparatges que passarem a novals. S.XIII XIV

Mapa de la Baronia de Torroella de Montgrí amb els llocs d’Ullà, Gualta i Fontanilles

2 .5 .30 Plànol de l'Església de St. Genis i el seu entorn (Pericot i BacaAny 1945)

2.5.31 Plànol d'alinea ció del carrer del Rose (Pedro Creixell-TdM 1-5 1881

2.5 .32 Plànol de l'Estartit(27-4-l 978 )

2.5 .33 Plànol de Torroella de Montgrí emm urallada

2 Plànols extrets del plànol del projecte presentat pel Marqués de Robert a 2 $ l'Ajuntament de Torroella de Montgrí per reformar, urbanitzar i enjardinar el

passeig de l'esglesia i l'enllaç del carrer de mar amb la carretera nacional (8 .21930)

Plànol de Torroella on s’assenyalen les portes i baluards que flanquejaren les muralles de la Vila al segle XVII i explicació i notes sobre el mateix (8 fulls)

2 .5 .3 6 La Sellera- Planta del Mirador

2 .5 .37 Plànol de la antiga presó de Torroella de Montgrí

2.5 .38 Façana de Casa se nse identificar (3 fulls)

2 g j g Plànol del primer pla general de Torroella de Montgrícon fecciona t per JosepPascual(L'església de St Genis i els carrers colindants

2 .5 .4 0 Carta de la de L'Estartit extreta de fotogrfies aèries

2.5 .41 La Sellera - Planta del Mirador

2 .5 .42 3 Plànols del term e de Torroella de Montgrí, Josep Pascual Vegetals i còp ies

2 .5 .4 3 Cartes de la Costa de L’Estartit (Juliol 1975 - Josep Pascual)

2 .5 .44 Cartes de la Costa d L’Estartit(novembre 19 71-Jo sep Pascual)

Mapa de la Baronia de Torroella de Montgrí am b els llocs d’Ullà, Gualta iFontanilles

Pla General d'ordenació del terme municipal de Torroella de Montgrí (J,Baca

' ' Reixac, 1966)

2 .5.4 7 Recinte de la Sellera

2.5 .48 3 Plànols de la plana, façana i secció de l’esg lésia de Sant Genís(TdM)

2 g 4 g Plànol de Torroella de Montgrí am b la senyalització de les zo ne s que caldriaprotegir: enjardinaments, arquitectònics i artístics J. Vert-octubre 1979

2 .6 LES DUNES

2.6.1 Duna Continental i propietaris limítrofs (1 950)

2.6 .2 Plànol de la zona ocupada per les Dunes proced ents del Golf de Roses 1894

2 .7 PERÍODES GEOLÒGICS

2.7.1 Esquem a morfològ ic de l'Empordà i el Rosselló

2.7 .2 Mapa de l'esquem a morfològic de l'Empordà i el Rosselló

2.7.3 Mapa dels per íodes geològ ics de L'Empordà i el Rosselló




281

2.82

2.8.3

2.8.4

2.8.5

2 . 8.6

2 .9

2.9.1

2.9.2

2.9.3

2.102.101

2. 1.02

2.10.3

2.10.4

2.10.5

2 . 10.6

2.10.7

2.8

2.11

2 . 11.1

2 . 11.2

2.11.3

2.11.4

2.11.5

2 . 11.6

2.11.7

2 . 11.8

2.11.9

AGRICULTURA

Plànol de la distribució dels camps de la collita de Sobrestany i Torre Ferrana

(1985Plànol de la distribució dels camps de la collita de Sobrestany i Torre Ferrana (estiu de 1983

Plànol de la distribució dels camps de la collita de Sobrestany, Torre Ferrana (hivern 1984 )

Plànol de la distribució dels cam ps de la collita de Sobrestany i Torre Ferrana(l 982)

Plànol de la distribució dels camps de la collita de Sobrestany i Torre Ferrana (1981)

Plànol amb la delimitació de camps Sobrestany i Torre Ferrana

EINES ANTIGUES DEL PAGÈS

Dibuix d’un carro

2 Dibuixos de com es feia una roda de carro

4 Dibuixos d’arades

MOLINS, TRULLS I EL SEU FUNCIONAMENT4 Dibuix , secc ió i planta del Moli de Baix La Galera (Torroella de Montgrí)

Dibuix d'un mecanime del Trull de Can Presas (Torroella de Montgrí)

Dibuix de l'interior del Trullde Can Presas (Torroella de Montgrí) i els seus mecanismes

Dibuix de l'interior del Trull de Can Presas ( Torroella de Montgrí i els seus mecanismes

Fotocopia d'una fotografia del meca nism e d'un molí

Molí de Can Torres a Corçà (Baix Empordà)

2 Plànols del Molí de Dalt o d ’en Negre. Fabrica farines La Salvadora de Asun ción Pastell i Pelai Negre Pastell. . Torroella de Montgrí (Galtier Hispania- 1953)

L’ERMITA DE SANTA CATERINA

8 Plànols per plantes de l'Ermita de Santa Caterina de Josep Pascual

Dibuix del capitell de l’Arc Toral (avui desm on tat) de l’ermita de Santa Caterina

2 Dibuixos de capitells de l’ermita de Santa Caterina

Proyecto de reforma de la erm ita de Santa Caterina costejada per Pere Coll i Rigau

3 Dibuixos de Santa Caterina realitzats per Barrera

Dibuixos de l’ermita de Santa Caterina

3 Plànols de l’ermita de Santa Caterina per plantes de Josep Pascual

2 Plànols de la façana oest de Santa Caterina ( medició any 1977- dibuix any 1990

4 Plànols per plantes de l'Ermita de Santa Caterina de Josep Pascual



NORMES DE PUBLICACIÓ

GUIA PER AL LLIURAMENT DE TREBALLSESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ (EBE) és la publicació anual de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. EBE admet la presentacióde treballs d’investigació circumscrits de m aner a obligatòria dins l’àm bit territorial de la com arca del Baix Empordà.1. Cada any, el Consell de Redacció rebrà originals fins al 31 d e gene r i s’acce pta ran ex plícitam ent o es retorn ara n per

introduir-hi modificacions que s’hauran d’efectuar en el termini d’un mes des de la data en què s’hagi tomat.2. La llengua de la revista és el català, tot i que es rebran igualment articles en les restants llengües oficials de l’Estat, aixicom en anglès, francès, italià i portuguès.3. Tots els textos presentats han de ser inèdits.

TIPUS DE TEXTOSEs poden presentar dos tipus de textos:Articles originals de recerca o articles de revisió: han de tenir un màxim de 20 pàgines, incloent-hi les notes i la bibliografia:han d’acompanyar-se de 4 a 6 paraules clau i d’un resum de 150 paraules com a màxim, si és possible en tres versions(català, castellà i anglès). Els treballs més llargs de 20 pàgines també podran ser admesos si el Consell de Redacció hoconsidera convenient.Ressenyes de llibres, tesis o tesines: han de tenir entre 2.000 i 3.000 paraules. Han d’acompanyar-se d’una fitxa on consti:(1) en el cas de les ressenyes de llibres: el títol de l’obra, l’autor, l’any, lloc i responsable de l’edició i col •lecció, si fos el cas;

(2) en el cas de les ressenyes de tesis i tesines: el títol, l’autor, la institució acadèmica i l’any de presentació. Seran sempreencarregades pel Consell de Redacció d’entre les diferents novetats editorials aparegudes en el mateix any.

FORMA DE L’ENVIAMENT O ENTREGA DELS TREBALLSEls treballs i tot allò amb què se’ls acompanyi han d’enviar-se en un únic correu a l’adreça electrònica [email protected],especificant en l’assumpte que es tracta d’un article per als Estudis. També es poden lliurar els originals en còpia de paper(a més de l’original en suport magnètic) a qualsevol membre del Consell de Redacció o per correu postal a l’adreça de laSecretaria de l’Institut, Plaça dels Països Catalans, Casa Muntaner. Museu de la Pesca. 17230 Palamós.A la primera pàgina del document, hi ha de constar per aquest ordre: el títol del treball, el nom i cognoms de l’autor oautors, una adreça de correu electrònic i un telèfon de contacte. [NOTA: En cas de publicació del text hi constarà el nom del’autor i, previ el seu consentiment, una adreça de correu electrònic. També caldrà incloure-hi els resum (1 50 paraules coma màxim) i les paraules clau (de 4 a 6)].Les imatg es s ’han d ’enviar en form at JPEG, resolució 300 dpi, a mid a real i en ca rpe ta se par ad a del text. L’auto r suggerirà

l’ordre i la disposició dins el text de les figures, la citació de les quals es farà en el lloc apropiat de la següent manera: (fig.3)... Els gravats, dibuixos o fotografies han de ser de bona qualitat, amb escala gràfica, retolació i amb els peus del text,sempre que calgui. S’ha de citar la procedència de les fotos o gravats utilitzats, de l’arxiu o biblioteca d’on provenen i elnom del seu autor.El Consell de Redacció de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà es reserva el dret de no publicar aquells treballs que perdefectes de redacció, de presentació o de contingut no s ’adap tin a aquesta n orm ativa de publicació; així mateix, po t rebutjartamb é aquells estudis que no tinguin prou qualitat científica o bé que mo strin greus defectes de m etodologia en l’elaboració.

No més l’auto r és re sp onsa ble del co nt ingu t de l’article, de m an era especial qu an es tracten asp ec te s ideolò gics o es mos tr inopinions molt personals. Quan el Consell de Redacció ho consideri oportú, sotmetrà algun treball presentat a judici d’unespecialista perquè en faci un informe, que després serà debatut en una reunió ordinària.Un cop feta la publicació es lliuraran a l’autor sense càrrec 25 separates del seu article i un exemplar de la publicació. Enacabar tot el procés d’edició, es retornarà tot el material presentat.

POLÍTICA DE DRETSEls continguts publicats a EBE estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5Espanya de Creative Commons el text complet de la qual es pot consultar a htpp://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/legalcode.ca. Aquesta llicència permet copiar, distribuir i comunicar públicament els textos, sempre que no sigui

per a fins comer ci als ni se ’n ge ner in obr es de rivade s, i qu e se’n r econegui l’au toria, el t ítol del text original, el no m i núm erode la revista i l’enllaç web on es pot trobar.És responsabilitat dels autors obtenir els permisos necessaris de les imatges que estiguin subjectes a Copyr igh t .

NORMES DE PRESENTACIÓAspectes formalsPARÀGRAFSEl text s’ha d’estructurar en paràgrafs moderns (sense sagnat inicial), justificats (alineats a la dreta i a l’esquerre) i amb un





TIPUS DE LLETRAEl format del text ha de ser el següent: tipografia [...] amb cos 11 per al text general (cos de lectura) i una mida de 9 punts

per a la re sta de te xt (cos de re fe rènc ia : bàsi cam ent note s a peu de pàg in a i peu s de les il • lu stracion s) . En el ca s de lescitacions textuals especialment llargues en paràgrafs independents, recomanem utilitzar una mida de lletra de 10 punts. Callimitar les cursives a usos puntu als com ara les paraules estran geres a la llengua d ’escriptura; totes les cites (orals o textuals)han d’anar entre cometes (no en cursiva).L’autor q ued a resp onsab ilitzat de la revisió de pro ves im preses (galerades). Les rebrà al seu domicili i les haurà de reto rnaren un termin i màx im de 10 dies transcorreguts els quals el Consell de Redacció resoldrà per tal de no retarda r la publicació.En la revisió no p odran introduir-se correccions d ’estil, sinó ún icam ent d e tipus ortogràfic o tècnic.

DIVISIONS, ENUMERACIONS I NOTESTot seguit s’indica el format recomanat de les divisions internes del text, d’acord amb la norma ISO 2145/1972 i la normaUNE 1-002-74.S’han d’utilitzar un màxim de tres nivells per a les divisions i les subdivisions principals del text (apartats i subapartats),enumerats amb xifres aràbigues, seguides de punt final i amb punts entre les xifres per a indicar-ne la jerarquia.L’enu me ració ha de com enç ar sem pre per la xifra 1; no s’ha d ’utilitzar la xifra 0 per als aparta ts d ’introducció, prefaci, pròlego similars, sinó que s’han d’indicar amb el mateix tipus i mida de lletra que als títols dels capítols, però sense numeració.

També s’han d’indicar de la mateixa manera les conclusions, els annexos, les referències bibliogràfiques i altres divisionsfinals del text.Les notes han de minimitzar-se tant com sigui possible i han d’aparèixer numerades de manera consecutiva al peu de la

pà gin a co rres ponen t. Qualsevol ag ra ïm ent o expl icació de la g èn es i de l te xt ha n de co nstar co m a p rim era nota vin cu la da altítol de l’article. Les altres notes e s reserv aran ún icam ent p er am pliar o explicar algun aspec te con cret del text i s’indicaranamb un número volat a l’interior del text.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I BIBLIOGRAFIAA continuació s’indiquen els formats recomanats de referència bibliogràfica dels tipus de documents més usuals, d’acordam b la no rm a ISO 690, la descripció bibliogràfica norm alitzada intern acional (ISBD).Les referències bibliogràfiques es faran seguint el siste ma autor/any. Dins del text s’indicarà el cognom de l’autor, l’any del’edició consultad a i la pàgina. Les referències entre parèn tesi in dicaran el cogno m de l’autor, en minúscu les sens e la inicialdel nom propi, l’any i les pàgines separades per una coma, utilitzant el punt i coma per citar dues obres o autors. Algunsexemples: (Esteva, 1970, p. 22), (Coromines, 1980, p. 574; 1994, p. 89-90), o bé (Pella, 1883, p. 340; Lloberas, 1974, p.48), (Gudiol & Alcolea, 1986, p. 141-143), (Esteva et al., 1985, p. 30-36). Els diferents articles publicats per un autor en unmateix any es diferenciaran amb una lletra minúscula. Exemple: (Lloberas, 1974a, p. 251-253).Al final del text, la bibliografia recollirà els autors i obres citades en el text, ordenats alfabèticament i per anys. Les obresindividuals en prim er lloc i desp rés les col ■lectives indicant el nom com plet de tots els autors. Per cada tipus de d ocum ent,caldrà incloure la següent informació:

PER A LLIBRES O MONOGRAFIESCognom/s (en majúscules), nom (en minúscules), títol i subtítol complets (en cursiva), número de l’edició (si cal), el llocde publicació, responsable de l’edició, any de l’edició, número de pàgines (Col·lecció; núm.). Per als llibres virtuals calindicar després del títol [en línia] i després de l’any d'edició, l’adreça d’internet i la data de la consulta; aquesta últimaentre claudàtors.Exemple:SOBREQUÉS VIDAL, Santiago, Els barons de Catalunya, Barc elona: Editorial Vicens-Vives, 1957 , 301 p. (Biografies

catalanes. Sèrie històrica; núm III).FONTSERÈ, Eduard; IGLÉSIES, Josep. Recopilac ió de dades sism ique s de les ter res catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona:Fundació Salvador Vives Casajuana, 1971. 546 p.BONNASSIE, Pierre. Catalunya mil anys enrera (segles X-XI, volum I: Economia i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62,

ju ny de 1979 . 447 p. (C ol ·le cc ió Es tudis i Docum en ts ; 31).UNLAND, Annie. Una am ista t genero sa i noble. Cartes de Joan B aptista Coromina a Rafael Masó: (1908-1919) [en línia],Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2006. < http://www.lluisvives.com > [Consulta: 30, juny, 2009]

PER A ARTICLES DINS UNA PUBLICACIÓ PERIÒDICACognom/s (en majúscules), nom (en minúscules). Títol i subtítol complets (en cursiva), títol de la publicació periòdica (encursiva), volum, nú mero , da ta sencera (nom és en el cas dels diaris o de revistes periòdiques d e caràcter general) o any entre

par èn te si , pàg in es d ’inici i f inal del tex t. Per als articles virtua ls cal indi ca r des pré s del títol [en línia] i d es pré s del nú m er o ila data, l’adreça d’internet i la data de la consulta; aquesta última entre claudàtors.Exemple:GAITX, Jordi. “Emili Vigo i Bènia, periodista, historiador i polític”. Re vis ta de Girona, 227 (2004), p. 28-35.GAITX, Jordi. “Emili Vigo i Bènia, periodista, historiador i polític" [en línia]. Revis ta de Girona, 227(2004) < http://www.raco.cat/index.php/R evistaGirona/article/view /95840/15 689 8 > [Consulta: 30, juny, 2009],

PER A CAPÍTOLS O ARTICLES DINS UN LLIBRECognom/s (en majúscules), nom (en minúscules), títol i subtítol complets (entre cometes), dins: títol i subtítol del llibre (encursiva), número d’edició (si cal). Lloc d’edició: responsable de l’edició i any, pàgines d’inici i final del text. Per als articlesvirtuals cal indicar després del títol [en línia] i després de les dades d’edició, l’adreça d’internet i la data de la consulta;aquesta última en tre claudàtors.ROCAS, Xavier. “Glossari” [en línia]. Dins: Una am ista t gene rosa i noble. Cartes de Joan Baptista Coromina a Rafael Masó: (1908-1919). Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2 006 . < http://www.lluisvives.com > [Consulta: 30, juny, 2009]VINAS, X. “Les Gavarres”. Dins: El medi natural a les terres gironines. Girona: Universitat de Girona, 1992, p. 181-189.Al final del text s’inclourà una única llista bibliogràfica amb totes les referències completes. Les referències d’un llistat

http://www.lluisvives.com/

http://www.raco/



http://www.raco/




INSTITUT D ’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ I E 3 S HINSTITUT D'ESTUDISDEL BAIX EMPORDÀ

Presidents d’honor:

Lluís Esteva Cruanas ( f )

Lluís Pallí Buxó

JUNTA DIRECTIVA

President Joan Badia-HomsVice-president Xavier Rocas GutierrezSecretari Albert Juanola BoeraVice-secretària M ontserrat Pérez GarciaTresorer Miquel Martí Llam brichVice-tresorer Carles Roqué Pau

Assessors:de biblioteca Elena Esteva Massaguer

Jordi Vivo Llorca

de difusió Pere Trijueque Fonallerasd ’edició Francesc Aicart Hereude redacció Anna-Maria Co rredor Plaja

Lluís Costa FernandezM. Teresa Solé Gabarra

VOCALS TERRITORIALS

BEGUR Anto ni Bonfill PlanaBELLCAIRE D'EM POR DÀ Mariona Fon t BatlleLA BISBAL D'EM POR DÀ Jordi Frigola Arpa

Jordi Turró i Anguila CALONGE Montserrat Da rnaculleta Poch

Dolors Ubach Vilarrodà CASTELL-PLATJA DA RO Xa vier Con chillo Roca

Gabriel de Prado Cordero

MONT-RAS Mercè Català OrtizPALAFRUGELL Núria Aupí Gifre

Concepció Saurí RosPALAMÓS Carme Adroher Bona

Joan Gasull Ponsatí PALS Ann a Ayn ier RuartSANTA CRISTINA DA RO Pilar Morera Basuld o

Jordi Gaitx Moltó SANT FELIU DE GUÍXOLS Lluís Palahí Xargay

Joan Vicens



MEMBRES PROTECTORS

CONSELL COMARCAL DEL BAIX EMPORDÀ

E xc el • l e n t í s s im s A j u n t a m e n t s d e:

BEGUR - BELLCAIRE D’EMPORDÀ - LA BISBAL D’EMPORDÀ

CALONGE - CASTELL-PLATJA D ’ARO - MONT-RAS - PALAFRUGELL

PALAMÓS - PALAU-SATOR - PALS - SANT FELIU DE GUÍXOLS

SANTA CRISTINA D’ARO - TORROELLA DE MONTGRÍ - ULLÀ

VERGES

FUNDACIÓ MASCORT, Torroella de Montgrí

CENTRES AMB ELS QUALS L’INSTITUT D’ESTUDIS DEL

BAIX EMPORDÀ MANTÉ INTERCANVI DE PUBLICACIONS

- Àgora, Grup d’Història “José Barruezo”, Santa Coloma de Gramenet

- Amics de l'Art Romànic, de l'IEC

- Ateneu Barcelonès, Barcelona

- Associació del Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí

- Balmesiana (Biblioteca Balmes), Barcelona

- Biblioteca del Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

- Biblioteca del Departament d’Història Medieval, Universitat de Barcelona

- Biblioteca del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, UB.

- Biblioteca Josep M. Domènech, Terrassa

- Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina (el Comtat)

- C1NDOC, Madrid

- Consorci de les Gavarres

- Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges

- Institut d’Estudis Penedesencs, Vilanova i la Geltrú- Limes. Recerques arqueològiques de Cerdanyola

- Muse^Arxiu de Santa Maria, Mataró

- Museu de Granollers

- Museu de la Mediterrània. Can Quintana, Torroella de Montgrí

- Museu Marítim, Barcelona

- Terracotta Museu, la Bisbal d’Empordà

- Valldaurex, Centre d’Estudis de Valldoreix



ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ ÍNDEX DELS VOLUMS ANTERIORS

Núm 1 - 1982: IEBE, Fe de vida i d ’anhel. JAUME AYMAR i RAGOLTA, L’esglé sia

parroquia l de S a n t M artí de Ca longe. LLUÍS BATLLE i PRATS, La reducció de pesos, m id es

i mesures de Palafrugell, Mont-ras, Llofriu i Palamós. JOSEP CALZADA i OLIVERAS, La

Co ntenció de la Vall d ’ Aro. JOSEP CALZADA i OLIVERAS, M és sobre el d ip lo m a de Car-

loman al bisbe Teotari. PERE CANER i ESTRANY, Fonts, ponts i pous de glaç de Calonge.

MARIA-MERCÈ COSTA, Palamós medieval: aspectes de la defensa de la vila. LLUÍS ESTE

VA i CRUANAS, El Salvament (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, JOSEP

ESCORTELL i CERQUEDA, NÉSTOR SANCHIZ i GUERRERO, JOAN SANCHIZ i GUERRERO, Recoll id a de m a te ria ls arqueolò gic s a S a n t Fel iu de Guíxols. JAUME MARQUÈS i

CASANOVAS, Considerac ions sobre l ’origen del m on estir de Sa nt Feliu de Guíxols. LLUÍS

PALLÍ i BUXÓ, CARME LLOMPART i DÍAZ, Geologia del Montgrí.

Núm. 2 - 1983 , ded ica t a PERE CANER i ESTRANY:

JAUME AYMAR i RAGOLTA, Pere Caner i Estrany (Calonge, 1922-1982). LLUÍS ESTEVA

i CRUANAS, Tècnica con structiva en els sepulcres m egalítics de l ’Em pordà. MIQUEL-DÍ-

DAC PINERO i COSTA, BENJAMÍ BOFARULL i GALLOFRÉ, PERE GARRIGA i TERRIDAS,

Introducció a l ’es tud i del m apa arqueolò gic del term e d ’Alb ons. LLUÍS ESTEVA, Ceràmica

hispano-romana recollida en el subsòl del monestir de Sant Feliu de Guíxols. JOAN BADIA

i HOMS, Notícia sobre reste s d ’esglé sie s rom àniq ues descobertes al B a ix Em pordà. LLUÍS

ESTEVA, Les creus de term e de San t Feliu de Guíxols. JOSEP CLARA, Nicolau Matas ,

p in to r de Sa n t Feliu de Guíxols. AGUSTÍ ALCOBERRO i PERICAY, La Bisbal d ’Em pordà

durant la Guerra de Separació. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, L’e n senya m en t a Sa n t Fe

liu de G uíxols. El C ol·leg i Vidal i el m estr e Joa n E steva i Vilallonga. ÀNGEL JIMÉNEZ i

NAVARRO, M ovim en t cooperatiu a S a n t Feliu de G uíxols (1 885-1 939). JAUME AYMAR,

MONTSERRAT DARNACULLETA, Les Carm eli te s de la Caritat a Calong e (1894-1 910). JOSEP SERRATS i ARNAU, El fu tb o l guixo lenc al llarg del tem ps (1913-1980). JOAN VILA-

RET i MON FORT, Les m onedes de cooperatives de S an t Feliu de Guíxols.

Nú m. 3 - 19 84 : J. ALSINA i BOFILL, L’aporta ció cultural de le s com arques. JOAN BA

DIA i HOMS, Una peça singular d ’època rom ana trobada a Llafranc. JOSEP CALZADA i

OLIVERAS, LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Sa nt Feliu l ’ A fr icà i S a n t Feliu de Guíxols. JOSEP

M. MARQUÈS, La senyoria ecle sià sti ca de Sa n t Sad urn í de l ’Heu ra , f i n s el 1319. MARIA

VILAR i BONET, E stud i de capítols per la lluició juris dic cio na l de Calonge. JAUME AYMAR

i RAGOLTA, L’erm it a de S a n t D anie l de Ca longe. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, M orfolo gia

urbana guixolenca. Els carrers en for m a de conca. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Auto rit a ts

m unicip als i eclesiàstiqu es de Sa nt Feliu de Guíxols des del 1800 fin s avui. JOAN BADIA i

HOMS, Josep Pella i F orgas, p recursor de la in vestigació arqueolò gic a a l ’Em pordà. JOSEP

CLARA i RESPLANDIS, La m açoneria a Calonge (1 886-1 894).

Nú m . 4 - 19 85: JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Pòrtic. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS,

Sep ulcre pa rad olm èn ic del Turó de l ’Àliga (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS ESTEVA, JOAN



dación hasta el siglo XIX de la era cristiana. JOSEP M. CERVERA, JOSEP M. MARQUÈS,

Nota sobre un ca te cis m e del s. XVIII, de S a n t Feliu de Guíxols . PERE CANER i ESTRANY,

Barra ques, fo r n s i peroles de Calonge. JOSEP CLARA i RESPLANDIS, El tren de Palamós i la Cooperativa Obrera de Transports del Baix Empordà (1936-1939). ÀNGEL JIMÉNEZ i

NAVARRO, La Guerra Civil a San t Feliu de Guíx ols (1936-1939).

Núm . 5 - 19 86 : LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, La Cova d ’en Pere (Santa C ris tina d ’ Aro).

JOSEP CASAS i GENOVER, Excavacions a la vi l · la romana de Puig Rodon (Corçà). M.

CRUSAFONT i SABATER, Iden ti fi cació del d iner de S a n t Feliu de Guíxols . JOSEP M.

MARQUÈS, D ades sobre el tem p le m o n à s ti c i parroquial de S a n t Fel iu de G uíx ols (s.

XV-XVII ). LLUÍS ESTEVA, JOSEP ESCORTELL, JOAN SANCHIZ, NÉSTOR SANCHIZ,

Troballes del segle XV II en els carca nyols d ’una casa guixo lenc a. BENET JULIÀ i FIGUE

RAS, A fl ic c io ns econ òm iq ues dels g u ixo le n cs d esp rés de la Guer ra de Successió . JOAN

TORRENT i FÀBREGAS, El bombardeig de Sant Feliu (1747) i el Fortí. JOSEP CLARA,

Els maçons de Palafrugell . PERE CANER i ESTRANY, Oficis desapareguts o en vies de

desaparèixer, a Calonge.

Núm . 6 - 1987 : LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, En el centenari d ’ A g u stí Ca lvet. ASSUMP

CIÓ TOLEDO, BIBIAN A AGUSTÍ, Les coves de Calonge. JOSEP M. NOLLA, La vil ■ la rom a

na del Mas de Dalt (Canapost). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, JOAN VILARET i MONFORT, M onedes ante rio rs al segle V dC tr obades a S a n t Feliu de G uíx ols i a le s seves rodalies .

LLUÍS CAMÓS i CABRUJA ( + ), JOSEP M. MARQUÈS i PLANAGUMÀ, D ocu m en ts en p e r

gamí de l ’ A rx iu M unic ip al de Palamós. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Eduardo Gonzàlez

Hurte bise, d it Delaborde. N ote s biogrà fiques. JOAN SURÓS i PERACAULA, La CNT al B a ix

Empordà. Del congrés de Sants a la dictadura de Primo de Rivera (1918-1923). JOSEP

CLARA, Els bombardeigs marítims a Palamós durant la Guerra Civil. MANUEL LLANAS,

En el centenari del naixement de Gaziel: una recapitulació.

Nú m. 7 - 198 8: JOAN BADIA i HOMS, D ues es te le s ibèriq ues de S a n t Seb a stià de la

Guarda (Llafranc, Palafrugell). JOAQUIM TREMOLEDA i TRILLA, PERE CASTANYER i

MASOLIVER, E stud i de la ceràm ica recollida a Bell-lloc d ’ A ro (p re feren tm en t s. II-I II dC).

JOSEP M. NOLLA, CONCEPCIÓ PUERTAS, Ceràm iques africane s i ma terial d ’im po rta

ció ba ix-imp erial del jac im en t del Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí , B aix E m po r

dà). PERE TRIJUEQUE, Nota sobre la capella de la P ie ta t (P ala mós). MARIA-MERCÈ

COSTA, Reparació d ’una nau en el p o r t de P ala m ós (1434). LLUÍS CAMÓS i CABRUJA

( + ), JOSEP M. MARQUÈS, Pergamins de Santa Maria de Palamós. JOAN TORRENT i

FÀBREGAS, B enefacto rs g u ix o lencs. A n to n i Vidal Calzada (1806-1868). JOSEP CLARA, Espiri t istes a Pals el 1894.

Núm . 8 - 198 9: JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ, JOAN BACH, Geologia de la plana del Baix

Empordà. JOSEP M. NOLLA, LLUÍS ESTEVA, FRANCESC AICART, El poblat ibèric dels

Guíxols (segles IV aC a I dC). JOSEP CLARA, Escultors de la segona meitat del segle XVI

al Baix Empordà. JOSEP M.T. GRAU i PUJOL, ROSER PUIG i TÀRRECH, El campanar de

la Pera: una obra del segle XVII. JAUME AYMAR i RAGOLTA, Els Vallmanya, batlles de sac



Nú m. 9 - 1990 : M.T. CLOTET, Les fo n ts p ic an ts de la Vall d ’ Aro. LLUÍS PALLÍ, LLUÍS

ESTEVA, Un menhir inèdit en el terme de Santa Cristina dAro: la Pedra Ramera. JOSEP

M. NOLLA, FRANCESC AICART, LLUÍS ESTEVA, El fo rn de terrissa de sA ga ró i l ’establi

m ent romà de la f inca Alzina. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Bell-l loc d ’ Aro . Resta uració de

l ’església (1959-19 62) i excav acions efectua des (1982 -1986). PERE TRIJUEQUE, Reta ule s

del segle XVI a Palamós, Vlla-romà i Vall-llobrega. DORA SANTAMARÍA i COLOMER,

Pere Perdigó, escultor de Vulpellac (1559-1639). ISIDORO GIL DALMAU, Sinopsis cro

nològica de los sucesos principales de la historia del monasterio de San Feliu de Guixols.

PERE GIFRE i RIBAS, Una aportació a la prehistòria d els hise nd ats gironins: la fam ília

Puig (segles XVII i XVIII). JOSEP CLARA, Una nova fo n t per a l 'estudi de la repressió fr a n

quista: el padró d'habitants del 1940. Aplicació al Baix Empordà.

Núm . 10 - 1991: CARLES ROQUÉ, LLUÍS PALLÍ, M odela t del m a ssís de Begur. LLUÍS

PALLÍ, CARLES ROQUÉ, Un nou monument megalític a Calonge: el menhir del Mas Mont.

ASSUMPCIÓ TOLEDO, BIBIANA AGUSTÍ, LLUÍS ESTEVA, Les coves de Can Roca de M alvet

(Santa Cristina d ’ Aro). PERE TRIJUEQUE, Emplaçament del palau reial de Palamós. ER

NEST ZARAGOZA i PASCUAL, Necro logi benedic tí guixo le nc (s egle s XVI-X IX ). JOSEP M.T.

GRAU i PUJOL, ROSER PUIG i TÀRRECH, Les esglé sie s parroquia ls de R upià i de Serra de

Daró (segle XVII). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Sant Feliu de Guíxols. Segon intent d'alçar

blocs de cases als passeigs propers a la platja. JOAN SURÓS i PERACAULA, La llarga crisi de la indústria suro-tapera en el primer terç del segle XX. JOSEP CLARA, Els referèndums

fra n q u is te s al Baix Empord à.

Núm 11 - 19 92 : JOSEP M. MARQUÈS, B enedic cio ns de barques (1391-1 594). JOSEP

M. MARQUÈS, Jueu s del B aix Em pordà a les lletres epis copals (1326-1 385). PERE TRIJU

EQUE, Inventa ri del caste ll de Vila-romà (1411). PERE TRIJUEQUE, Els quatre genets de

l 'apocalipsi a Palamós (1630-1750). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, El retaule de l'escultor

guixolenc D om ènec Rovira el Major (1657-1678). BENET JULIÀ i FIGUERAS, N ote s so bre

Sant Feliu de Guíxols (1850-1900). LLUÍS COSTA i FERNÀNDEZ, La prem sa al B a ix E m

pordà durant la dic ta dura de P rim o de Rivera (1923-1930). JOSEP CLARA i RESPLANDIS,

Josep Pla, f i tx a t com a espia americ à.

Núm . 12 - 1993: M. AURORA MARTÍN i ORTEGA, M. TERESA GENÍS i ARMADÀ, Els

ja c im e n ts ib èrics de l Puig de Serra (Serra de Daró), segles VI-IV aC. DOMÈNEC CAMPI

LLO i VALERO, BIBIANA AGUSTÍ i FARJAS, Serra de Daró. Estudi de les restes humanes.

LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Excavacions a la basílica de Santa Cristina d'Aro (Baix Empor

dà) (1962-1966). FRANCESC AICART i HEREU, JOSEP M. NOLLA i BRUFAU, M ate ria ls arqueològics de la basílica de Santa Cristina d'Aro. FRANCESC AICART i HEREU, JORDI

SAGRERA i ARADILLA, Un fo rn rom à a So lius (Santa Cristina d'Aro). JOSEP M. MAR

QUÈS, El govern de la diòcesi i de la bisbalia de Girona (1334-1362). PERE TRIJUEQUE

i FONOLLERAS, L’esglé sia parroquia l de Santa Maria de Palamós. N ote s in èdites. LLUÍS

ESTEVA i CRUANAS, JORDI BAUTISTA i PARRA, El retaule renaixentista de Santa Cristina

d ’ Aro . JOSEP CLARA i RESPLANDIS, D o cum en ts sobre el ju r is ta Francesc R om aguera

(1648-1694) i la seva biblioteca. Notes breus.



Els m olin s far in er s d e la batll ia de Palamós. JOSEP M. MARQUÈS, Sis-cents pidolaires

(1368-154 0). Captius, esclaus i peregrins. JOSEP PALLÍ i ROIG, Els m estre s d ’aixa de Pala

mós. BENET JULIÀ i FIGUERAS, H is tò ria del col ■ lectiu san it ari gu ix ole nc. JOSEP CLARA,

Els estu dis de batxil lerat de Jos ep Iria. -, Llibre de grad es de monjos. M on estir de Sa nt

Feliu de Guíxols (1766-1818) ( ed ició a cura d ’ELENA i LLUÍS ESTEVA).

Nú m. 14 - 19 95 , d ed ica t a LLUÍS ESTEVA i CRUANAS:

IEBE, El no stre hom ena tge al sen yor Lluís Esteva i Cruanas. -, Lluís Esteva i Cruanas

(dades pe r a un a biografia) (a cura d ’ELENA ESTEVA). - , Bib liografia cr onolò gica de L lu ís

Esteva i Cruanas (a cura d e LLUÍS PALLÍ i ELENA ESTEVA). XAVIER COLOMER-RIBOT,

L’últ im a en tr evis ta am b Llu ís E ste va i Cru anas. JORDI MONTANER, JOAN SOLÀ, JOSEP

MAS-PLA, LLUÍS PALLÍ, A porta ció al co n e ix em en t de l ’evolu ció geolò gic a recent de la p la na del Ter (B aix Empord à). NARCÍS SOLER i MASFERRER, El jac im en t m agdalenià de

Sant Benet (Sant Feliu de Guíxols). JOSEP VERT i PLANAS, Els treballs del Cen tre d ’Es

tudis del Montgrí al Cau de les Dents. C. ROQUÉ, L. PALLÍ, J. TARRÚS, E. CARRERAS,

A po rta c io ns al co n e ix em en t dels grava ts preh is tò ric s dels m a ssisso s de le s Gava rres i de

B egur (Girona). E. CARRERAS, P. GAY, L. PALLÍ, C. ROQUÉ, J. TARRÚS, A p ro p ò sit de les

sup osa des p intures i grava ts preh istòrics de la Cova d ’en D ayna (Rom anyà de la Selva,

B aix Em pord à). FRANCESC AICART i HEREU, JOSEP M. NOLLA i BRUFAU, El j ac im ent

tardo-romà del carrer del Prior (Sant Feliu de Guíxols). JOAN BADIA-HOMS, ENRIC

CARRERAS VIGORÓS, Localització del vilar de Purtos a la rodalia d ’Ullà. GABRIEL

ROURA, Capbreu de la capellania de Sant Feliu de Buada (any 1326). XAVIER ROCAS

i GUTIÉRREZ, ANTONI ROVIRAS i PADRÓS, 700 anys del castell del Montgrí. Resultats

de la intervenció arqueològica de 1994. JOSEP M. MARQUÈS, El govern episcopal de la

Bisbal. PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS, Un projecte de convent a la Pietat de Palamós.

MARIA-MERCÈ COSTA, Conflictes de pesca a les mars de Palamós (1571-1576). ERNEST

ZARAGOZA i PASCUAL, Els m on est irs de bened ict ines de l ’Emp ordà. M. CONCEPCIÓ

SAURÍ, Palafrug ell i el seu “Llibre de Pr ivileg is”: una histò ria q ue en cara no ha arr ibat al

fi n a l. JOAN BADIA-HOMS, L’a cti v it a t de l ’escu lt or Josep Pol a Pala frugell (prim era m eit a t del segle XVIII). BENET JULIÀ i FIGUERAS, Presència guixolenca a la f ira internacional

de Bellcaire del Llenguadoc. Segle XVIII. PERE MOLAS RIBALTA, Les ordenances dels bo

tiguers de la Bisbal (1805). JAUME AYMAR i RAGOLTA, JOAN VICENS i TARRÉ, Can Xifró

de Calonge. JOAN PUIGBERT i BUSQUETS, Burgesos, fed era ls i in te rnacio na li ste s. La

In te rnaciona l a S a n t Fel iu de Guíxols: 1870-1874. SANTIAGO HERNÀNDEZ i BAGUÉ, Les

activitats de jo ve n tu t am b la dictadura en el co nte xt de Begur. MANUEL LLANAS, Figures

i pa isatges gu ixolen cs en l ’obra period ística de G aziel. SALOMÓ MARQUÈS, M estr es del

B a ix Em pordà a l'exil i duran t el fra n q u ism e. LLUÍS PALAHÍ i XARGAY, Una ullada més sobre el desaparegut tren de Sant Feliu. JOSEP CLARA, La correspondència de Josep Pla

amb Raimon Noguera. M. SALA, R. BATALLA, E. MARTIN, J. PERNAS, X. ÚBEDA, Estudis

hidrològics a la conca del Ridaura.

Núm . 15 - 19 96 : CARLES ROQUÉ i PAU, LLUÍS PALLÍ i BUXÓ, Sediments ant ics de l

l itoral del Ba ix Emp ordà entre es Forn (Begur) i Vallpresona (Santa Cristina d ’ Aro ). JOSEP

M. MARQUÈS, Esglésies del Baix Empordà. JOSEP M. MARQUÈS, S e t c en o b is f e m e

nins de l 'Empordà. XAVIER ROCAS i GUTIÉRREZ, La sala 3 (o de la p rem sa de vi) del



pordà. MIQUEL BORRELL i SABATER, Les ll u ites pel poder m unic ip al en tr e el m o n es tir i

la vila de S an t Feliu de G uíxols: la insaculac ió de l ’an y 1803. ANNA-MARIA CORREDOR i

PLAJA, Un asp ecte de la vida ad m inistr ativa de Pals l ’an y 1832: les tabes. JAUME AYMAR i RAGOLTA, Els Ragolta, un llinatge català a Cuba. BENET JULIÀ i FIGUERAS, Solidaritat

guixolenca. Segle XIX. JOSEP CLARA, La fa rsa de le s ele ccio ns m un ic ipals fra n q u is te s:

l’exe m ple del partit jud icial de la Bisbal (1948).

Núm . 16 - 19 97 : LLUÍS PALLÍ i BUXÓ, CARLES ROQUÉ i PAU, Carcaterïstiques

geomorfològiques de la Pedralta (Baix Empordà, Girona). PERE MOLAS i RIBALTA, Els

co m tes de Palam ós a l’Edat M oderna. ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, Topònims baix-

empordanesos del segle XVII: una incursió a les propietats del castell de Palau-sator els

anys 1670-1671. BENET JULIÀ i FIGUERAS, Sant Feliu de Guíxols, 1701-1705. PEP VILA,

El “Tratado de difere nte s cu rio sid ad es ”, un receptari bisba lenc d ’adro gueria i confiteria.

MIQUEL BORRELL i SABATER, La polè m ica entr e l ’hospic i de Girona i l ’a ju n tam en t de

Sa nt Feliu de Guíxols pel co ntrol de la caritat a fin a ls del segle XVIII. JOSEP M. MAS-

SONS, A lu m n es del Reia l Col ■ legi de Cirurgia de Barcelo na (1 760-1843) del B aix Em pordà

(II). PEP VILA, L le tr es de m ossèn A .M . A lc over i de F.B. Moll a Irene Rocas Rom aguera,

co rres po nsa l de l ’obra del dicciona ri a Llofriu. JOSEP CLARA, 30 cartes de Gaziel a Carles

Rahola . ALBERT JUANOLA i BOERA, Les cam bres de com erç del B a ix Empord à.

Núm . 17 -1 9 9 8 : CARLES ROQUÉ i PAU, LLUÍS PALLÍ i BUXÓ, Geologia de l’ Ardenya

i fo rm es granít iques associades. BIBIANA AGUSTÍ, JOSEP BURCH, JOAN LLINÀS, Les

sitges ibèriques de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà). JOSEP M. NO

LLA, LLUÍS PALAHÍ, JOSEP BURCH, L’abandonam en t de Z’op pidum de Castell. MARIA VI

LAR i BONET, Inventa ri del caste ll de Calonge (1 466) . JOSEP M. MARQUÈS, La parròquia

de Púbol. PERE MOLAS RIBALTA, Noves no tí cies sobre A n to n i Ferrer, gran canceller de

Milà. ENRIC PRAT, PEP VILA, Un inventari de la casa Fina de Palafrugell (1708). ANNA-

MARIA CORREDOR PLAJA, Temps de pescadors i comerciants a la Platja de Pals (s. XVIII).

JAUME AYMAR i RAGOLTA, R eform es vu itcen tis te s a l ’esglé sia de Calonge. AGUSTÍ M.

VILÀ GALÍ, El tràfic de cabotatge al port de Palafrugell. JOAN MOLLA i CALLÍS, JORDI

BAUTISTA i PARRA, La vin ya i el vi a la conca de la rie ra del Tin ar (Calonge). PEP VILA,

“E m porio n", una re vista de la Bisbal, divulgad ora de l ’ava ntguar da daliniana. JOSEP

CLARA, Gironins davant el TOP: el cas de Pere Caner. M. TERESA CLOTET i MASANA,

LLUÍS PALLÍ i BUXÓ, Nova aporta ció al c on eixem en t de le s fo n t s p ican ts de la Vall d ’ A ro

mitjançant radiocarboni.

Nú m. 18 - 199 9: JOSEP CASAS i GENOVER, Sitges ibèriques a l’entor n de M arenyà (la Tallada d ’Em pordà) . FRANCESC AICART, JOSEP M. NOLLA, JORDI SAGRERA, L’església

antiga de Santa Cristina d ’ Aro i e ls seus precedents . Una nova in terpretació . ELVIS MALLOR

QUÍ i GARCIA, La vi la de Mon ells, del segle IX al XII. JOSEP M. MARQUÈS, Construcció de

les esglésies de Palafrugell i Mo nt-ras (1 588 ss). MARIA VILAR i BONET, L’escut dels ducs de

Sessa del castell de Calonge. ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, Notície s dis perses so bre

algun es ed ificacions for tificad es de Pals. PEP VILA, Sobre un manual de sastreria català

del sis-cents, copiat i refet a Sa nta C ristina d ’ Aro . GEMMA PUJOL-BUSQUETS i PINANA,



SERRAT DEL POZO i FERRER, La farm àc ia de Calonge i la fa m ília Bou . JOSEP CLARA,

Una crítica a l'església dioc esana d ’ab an s de la guerra: la del canon ge ca lon gíJ osep Morera.

ALBERT VILAR i MASSÓ, La X is pa de Calonge. H um or a la reraguarda.

Núm 19 - 2000: LLUÍS PALLÍ, CARLES ROQUÉ, Un aflorament volcànic inèdit al

massís del Montgrí: el volcà de l'Aixart de la Conca. FRANCESC AICART i HEREU, El fina l

del món ibèric a la Vall dAro i Sant Feliu de Guíxols: estat de la qüestió. XAVIER ROCAS

i GUTIÉRREZ, JOAN BADIA-HOMS, Excavacions al castell-palau de la Bisbal (anys 1993-

1994). Troballa d ’un ca pitell rom ànic. JAUME AYMAR i RAGOLTA, Ermi tans j e ròn im s i

Carles I. MARIA VILAR i BONET, A n to n i de Cardona , senyor de la baronia de Calon ge

(1550-1606). ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, La vid a dels fra n c e so s residen ts a la

costa del Baix Empordà el 1637. PERE MOLAS i RIBALTA, El setge de Palamós de 1655 vist des de Madrid. BENET JULIÀ i FIGUERAS, M arin a gu ix ole nca del segle XVII I (del

desastre a la recuperació). PEP VILA, El receptari El cafetero del Ampurdàn, amb altres

fó rm u le s de la terra . JOSEP CLARA, D os article s ju v e n ils de J aum e Vicens Vives. JOAN

MOLLA i CALLÍS, Tres fit e s e n la història agrària de Calonge: 1734, 1882 i 1970. LLUÍS

PALLÍ, CARLES ROQUÉ, La reposic ió de la Pedralta .

Núm 2 0 - 20 01: CARLES ROQUÉ, LLUÍS PALLÍ, Les in scultures de M onta gut P eti t

(Vall-llobrega). J. BURCH, J.M. NOLLA, L. PALAHÍ, J. SAGRERA, M. SUREDA, D. VIVÓ,

Els ba ny s priv a ts d e la vil ■ la rom an a d e Pla de Palol, a Platja d ’Aro. RAMON JÀRREGA i

DOMINGUEZ, Una llàntia tardoantiga amb decoració de tema cristià procedent de la vil-

la rom ana de Pla de Palol (Platja d ’ Aro , B aix Empordà). JAUME AYMAR i RAGOLTA, La

cellera de Sant Martí de Calonge i la consagració de 1423. MARIA VILAR i BONET, R etr a t

d ’Elisabet de Req uesens, virreina de Nàpols, co m tessa de P alamós i senyo ra de la baronia

de Calonge (1518). ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, Les p ossessio n s de la univ ersita t

de Pals el 1672. SALVADOR VEGA i FERRER, La recuperació de l ’A lm oin a del Pa Cuit del

D ijous S an t i la repara ció de l ’esglé sia parroquia l de la Tallada (16 85). LAURA QUER i

MONTSERRAT, Els interiors de les cases de Calonge (1750-1800). BENET JULIÀ i FIGUERAS, Sant Feliu de Guíxols, 1815-1826. MONTSERRAT DEL POZO DE FERRER, MARISA

MOLINAS DE FERRER, X avie r de Ferrer al cente nari de le s dunes. JOSEP CLARA, Les vo

cac ions m ilitars al Baix Em pordà: l’ex em ple de Lluís Jovell i Vilar. PEP VILA, Unes pàgines

de folklore palamosí . JORDI TURRÓ i ANGUILA, L’arxiu de la parròquia de Palafrugell:

els registres sacramentals. ALBERT VILAR i MASSÓ, La capella de San t Jordi de Calonge.

Nú m 21 - 2002: NÉSTOR SANCHIZ i GUERRERO, Constatació d ’un a ssentam ent

humà prehistòric al Puig Gros de l’ Ardenya (Sant Feliu de Guíxols) . XAVIER ROCAS, CARLES ROQUÉ, LLUÍS PALLÍ, Els Clots de Sa nt Julià (Forallac, Ba ix Emp ordà): an àlisi

geoarqueològica. JOSEP M. NOLLA, PAULA SANTAMARÍA, MARC SUREDA, Excavacions

arqueològiques al Collet de Sant Antoni de Calonge. JOSEP CLARA, La pobla ció de Torroe

lla de Montgrí segons el tall de 1648. ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, El repart iment

de les terres comunals de Pals. MARC AULADELL i AGULLÓ, L’in cendi de la cúria re ial

de Sant Feliu de Guíxols la nit del 31 de desembre de 1815. BENET JULIÀ i FIGUERAS,

Esp lendor i decadència de la flo ta m ercan t gu ixolenca (segle XIX). JORDI TURRÓ i AN

GUILA, La ju stíc ia m unic ip al de Pala frugell (s egle s X IX-XX). PEP VILA, La vis ita dels



casa (1906) de Miquel Torroella i Plaja. JOSEP VILAR i BONET, Recull de f e t s de sa lu t i

vida a Calonge en la primera meitat del segle XX. MIQUEL SOLANA i SOLANA, Població

i poblament al Baix Empordà durant e l segle XX: cent anys de creixement i concentració espacial de la població. MARIA VILAR i BONET, Els escuts heràldics de Calonge.

Núm . 22 - 2003: FRANCESC AICART i HEREU, Una moneda procedent del poblat

ibèric de Plana Basa rda (S anta Cristina d ’Aro). JOSEP BURCH, ANTONI ROJAS, JORDI

SAGRERA, Noves aporta c io ns p er al co n e ix em en t del pobla t ib èr ic de S a n t S ebastià de

la Guarda (Llafranc, Palafrugell). XAVIER ROCAS, CARLES ROQUÉ, LLUÍS PALLÍ, Ca

racterització arqueològica i geològica de les pro du ccion s de rajoleria d ’època rom ana de

L la franc (Baix Em pordà). MARIA VILAR i BONET, El règim municipal de Calonge al segle

XV . ROSALIA SAMSÓ, Vincles del monestir de Santa Maria del Mar de Calonge amb el

de Sa nt D aniel de Girona. ANNA-MARIA CORREDOR i PLAJA, Ro ld ors i adoberie s a Pals.

SALVADOR VEGA i FERRER, Orgues, relíquies, ca pelles i retau les de l’esg lésia parro qu ial

de Verges (segles XVI-XVI1). JAUME AYMAR i RAGOLTA, M artí O liver i Cru anyes, canonge

de Vilabertran. ENRIC PRAT, PEP VILA, “La dego llació de Sa n t Joa n B a p tista ”, un dram a

bíblic repres entat a Foixà el 1904. JOSEP CLARA, Radio grafia de dos a rx ip resta ts em p o r

danesos al començament de la II República (la Bisbal i Torroella de Montgrí).

Núm . 23 - 20 04 : FERRAN CODINA, Una premsa de vi romanorepublicana a Bellcaire d ’Em pordà. E. CARRERAS, J.M. NOLLA, A. BARTI, R. PLANA, D ues tom bes rom anes a

Lla franc. MARIA VILAR BONET, D os d ocu m en ts dels Cru ïlles a la vila de Calonge (seg le

XV). ERIKA SERNA, SANTI SOLER, Noves dades sobre els Perdigó, escultors ba ix -em por-

dan esos dels segles XVI-XVII. ANNA-MARIA CORREDOR, D esventu res d ’un j o v e dro guer

barceloní a la vila de Pals (1620). JAUME AYMAR, Els Lloret de Calonge i la Bisbal. - ,

"Llibre de guisado s, esculli ts pa rticular m ent de la cuyna e stran ge ra ”(1867). El receptari de

M elchor de Ferrer i de M anresa (estud i, tran scripc ió i n o te s a cura de PEP VILA). BENET

JULIÀ, Sant Feliu de Guíxols, any 1868. JOSEP CLARA, La vir g in it a t de M aria qüestionada

a Sant Feliu de Guíxols el 1891. ALBERT VILAR, La defe nsa de Calonge duran t la Guerra

Civil. JORDI GAITX, E m ili Vigo, veu crítica de les rela cion s entr e l ’ex ili i l ’interior. C orres

p ondència am b Jo sep Ta rradellas (1944-1 952). ESTHER LOAISA DALMAU, La tr a n s fo rm a

ció territorial de Sant Antoni de Calonge pel turisme. CARLES BARRIOCANAL, A vifauna

de les suredes baixem po rdan eses a la primavera. RESSENYES.

Núm. 2 4 - 2005: J. CANAL, E. CANAL, J.M. NOLLA, J. SAGRERA, El castellum Uello-

sos del Puig de S an t A nd reu (Ullastret, B aix Empo rdà). Vida i mo rt d ’una forti f icació ca

rolíngia. JORDI VIVO, Quatre an ys al port: la recon strucció del prim er moll de San t Feliu de Guíxols (1591-1594). BENET JULIÀ, N ote s sobre la Guerra de Separació a S a n t Feliu

de Guíxols. DAVID FIGAROLA, El fo m e n t de la lectura: els l libres dels servites d ’Em púries

i la Biblioteca Popular de Palafrugell. SANTI SOLER, PEP VILA, L le tres de bisbalencs

de la Ren aixen ça a l ’escriptor i po lít ic Víctor Balaguer (1867-1871). ANNIE UNLAND,

Joan B apti sta Coro m ina. JOSEP CLARA, E xped ients de responsa bi l itats polí tiques al Baix

Empordà. ANNA-MARIA CORREDOR, Els apiaris del senyor Riera (Pals 1927-1962): un

exem ple de l ’activitat apícola al Ba ix Emp ordà els anys 50. CARLES BARRIOCANAL,

BALTASAR PARERA, ELDA MATA, Recuperació de zo n es hu m id es als ca m p s de golf: el cas



Núm . 2 5 - 2006: JOSEP TARRÚS, ENRIC CARRERAS, IOLANDA PUIGDEVALL, MAR

TA PI, ALBERT AULINES, L’excavació i restauració del dolm en del Puig d ’ Arq ues, l ’any

2001 (Sant Cebrià dels Alls, Cruïlles, Baix Empordà); Annex: F. BURJACHS, I. EXPÓSITO, A nà li si palinolò gica. FRANCESC AICART i HEREU, Un treball inèdit d ’ A gustí Casa s i

Vinyas sob re Pla de Palol (Platja d ’ Aro). F. CODINA, J. MARGALL, G. DE PRADO, X. SOL

DEVILA, Evidèn cies arqueològiques d ’època m edieval al nucli històric d ’Ullastret ; Annex:

B. AGUSTÍ i FARJAS, D. CODINA i REINA, A rqueolo gia f u n erà ria . Les reste s h um a n es del

carrer del Forn, Ullastret, Baix Empordà. PEP VILA, D ram ati tz ació i le ctu res de la P ass ió

a Ullà (1326) i Fonteta (1797). LAURA QUER, ADELA ARBÓ, L’arm ari de la sagris ti a de

l ’esg lésia d e Calonge. ANNA-MARIA CORREDOR PLAJA, De quan les coses s ’escriv ie n pel

seu nom : sis inven taris de princ ipi del segle XVIII (Fons Notarial de Pals). JOSEP CLARA,

L’it in erari re ligió s d'A ndreu Bascós: ca tò lic, p ro te sta n t i no va m en t ca tò lic. AGUSTÍ ROL-

DÓS i SOLER, Prim er centen ari de l’espera nto a Sa nt Feliu de Guíxols. AGUSTÍ ROLDÓS

i SOLER, Catàleg de targe tes po stal de l’im pre ssor gu ixolen c Octavi Viader, editades l ’any

1901. JOAN MOLLA i CALLÍS, ESTHER LOAISA i DALMAU, Visions de la pagesia de Ca

longe des de la f i del segle XVIII a la f i del segle XX . CARLES BARRIOCANAL, A n à li si de

l’avifauna de la garriga del m as sís del M on tgrí a la prima vera. RESSEN YES.

Núm . 26 - 20 07: IEBE, Jo sep Pallí i R oig (Palamós, 1918 - Barc elo na, 2006). JOSEP

PALLÍ i ROIG { + ), El “Se m an ar io de P a lam ós ’’ i la seva incid ènc ia en la p re m sa de la comarca del Ba ix Empordà , en el darrer qua rt del segle XIX. GABRIEL DE PRADO, El castell

de Ben edorm iens (Castell d ’ Aro), in te rven cio n s arqueolò giq ues (1 999-2 000): el s is te m a

defensiu del castell. ANNA-MARIA CORREDOR PLAJA, El carrer de la Milana (Pals): un

nom que la sap llarga. JOAN MOLLA i CALLÍS, ESTHER LOAISA i DALMAU, Els remences

de Calonge. JAUME MARUNY i GISPERT, La pagesia em pordanesa d ’entr eguerres. Un e s

tudi de cas: Pere Maruny i Cals, pagès de Sant Pol de la Bisbal (segles XVII i XVIII). JOAN

ROSAL i SAGALÉS, Les ra jo les de m itgeria , un d ocu m en t civ il en ceràm ica. JOSEP CLARA,

Josep Vilar, un calo ngí a l ’Hava na. LLUÍS MARUNY i CURTO, In novació educativa a la

B isbal d ’Em pord à: l ’escola laica (1886-1 887) i l ’escola m oderna (1903-1 909). GERARD

BUSSOT i LINÓN, La in dústr ia su rera a S a n t Feliu de G uíxols i el seu capital estr anger

(humà i f inan cer), en els segles XIX-XX . PEP VILA, El receptari de cuina fa m iliar de la

pala frugellenca Júlia Frigola Girbal (se gle s X IX-X X). AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER, Catàleg

de targetes po stal de S an t Feliu de G uíxols, editades p er Jo sep Pascal. CARLES BARRIO

CANAL, Avifauna dels a lz in ars del m a ssís de Begur a la prim avera.

Núm . 27 - 20 08 : JOAN BADIA-HOMS, L’escultura rom ànic a de S a n t Pere d ’Ullastre t.

Prop osta d ’interpretació. ELVIS MALLORQUÍ, El castell de Sant Esteve de Mar i el litoral pa la m o sí al segle XI. PASQUAL RIBAS i TORRES, La consueta de la parròquia de Sa n t

M ateu de Vall- llobrega (1 690-1 896). JOSEP CLARA, Ram on de Cab rera i de Ciura na

(1794-1874), pol í t ic empordanès. ANNA-MARIA CORREDOR PLAJA, D os in ven ta ris del

mas Corredor de Camargues (Pals) amb la Guerra del Francès pel mig. XAVIER ROCAS

GUTIÉRREZ, Marian Burg ués: un te rrisser de Sabadell a la Bisbal. ENRIC PRAT, PEP

VILA, “La con quista de M allorca pe r Don Ja um e I el Co nq uistado r’’ (1859), un p oem a èpic

d ’ A lb ert de Quin ta na. JOAQUIM ALVARADO i COSTA, La cris i de la Gran Guerra al secto r

surer català. El cas del bisbalenc Narcís Nadal i Puig. AGUSTÍ ROLDOS i SOLER, Lucien



1958 (Sant Antoni de Calonge). MIREIA ROS, CARLES BARRIOCANAL, MARTÍ BOADA,

Caracterització i pro po stes de gestió i conserva ció dels E stany ets de Pals i les Closes Fon

des (Pals, Baix Empordà).

Núm. 28 - 2009: PRESENTACIÓ. JORDI VIVO i LLORCA, JOSEP MARIA NOLLA i

BRUFAU, La cupa sota l’església del m on estir de S an t Feliu de Guíxols. GUILLEM FER-

NANDEZ i GONZÀLEZ, El proc és c on structiu de l ’església parroquial de Sa nt Genis de

Torroella de Montgrí. MOISÈS SELFA i SASTRE, Onomàstica de Torroella de Montgrí (segle

XV): an tr oponím ia i to poním ia . ÀNGEL JIMENEZ, Sa nt Feliu de Guíxols: el f ina nç am en t

de la Guerra del Francès de ju n y a dese m bre de 1808. A m b m otiu del bicentenari. JONAT-

HAN STARK, La m edalla de “B a g ú r” i Palamós. PEP VILA, Records d ’una representa ció

de l “Ball d ’En Se rra llonga", a Llofr iu i Torrent. DOLORS GRAU i FERRANDO, Quan les

parets parle n: els g ra fi ts de la casa Bassa R ocas de Llo fr iu . MARIONA SEGURANYES

BOLANOS, Se ra fí Bassa, l ’artista de la saga B assa-R ocas. PEP VILA, Sobre l’ús i la

conservac ió de l 'article salat, i l ·lu str a t amb un con te de Jos ep Cam ós (1936). LLUÍS MA-

RUNY i CURTO, Falangistes empordanesos. Un estudi de cas: Jose p M arunyJacas. JAUME

AYMAR i RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA i POCH, Ensenyament a Calonge III

(1943-1982). FRANCESC AICART HEREU, L lu ís Este va v is t p er Pere de Palo l i Eduard

Ripoll. RESSENYA

Núm . 29 - 2010: JORDI MONTANER, RAMON JULIÀ, M. ÀNGELS MARQUÈS, JOAN

SOLÀ, PERE PONS, JUANMA LÓPEZ Canvis en la paleom orfologia i dinàmica fluv ial del

riu Ter des del darrer màxim glacial MARGA QUILES I ROCA, PERE ROVIRA I PONS

L'anàlisi i la conservació de la im atg e -de la Verge de la Fossa d ’Ullà LLUÍS BAYONA 1

PRATS, LLUÍS BUSCATÓ I SOMOZA La re sta uració de la Torre de les Hores . Un porta l

fo r tific a t al m u nic ip i de Pala u-sato r JAUME AYMAR I RAGOLTA Rela cio ns de San t

Jeron i de la M urtra am b les com arques g ir on in es JORDI FRIGOLA I ARPA El sometent

de la Bisbal del segle XVI SALVADOR VEGA I FERRER La creació de la batl lia re ia l

de Verges. Do s priv ilegis de Felip I d ’ Aragó, d it el P ruden t (1587) ALFONS GARRIDO

Origen i evolució de les associacions de pescadors a través del Gremi de Sant Pere de

Palafrugell (segles XVII-XX) MOISÈS SELFA I SASTRE Els cadastres de 1716 i 1757 de

Torroella de Mo ntgrí: perv ivèn cia de la top on ím ia fi n s a l ’actu alitat LLUÍS BUSCATÓ I

SOMOZA, PABLO DE LA FUENTE Unes monedes i un cardenal. Regalisme i arqueologia a

l’Em pordà del segle XVIII PEP VILA Un tractat setcentista d'urbanitat i de bones maneres.

Lectu res d ’una fa m ília pa la m osina PABLO DE LA FUENTE Les illes de la Resta uració :

operacions navals britàniques a la costa baixempordanesa (1810-1811) XAVIER ROCAS

GUTIÉRREZ M anufa ctu ra ceràm ic a i clima: unes rela cio ns h istòricam en t d if íc il s ÀNGEL JIMÉNEZ El darrer alcalde republicà de Sant Feliu: Ramon Sais i Sendra (Sant Feliu de

Guíxols, 1885-1967). Diari d ’una fa m ília truncada pe r la Guerra Civil LLUÍS MARUNY I

CURTO El prim er a juntam ent fran qu ista a la Bisbal d ’Empordà, 1939-1947

Nú m. 30 - 2011 : FRANCESC AICART HEREU JOSEP ESC ORTE LL i CERQUEDA

(1932-2011): notes biogràfiques NÉSTOR SANCHIZ i GUERRERO Contrast. En record

de Jose p Escortell ÀNGEL JIMÉNEZ NAVARRO Josep Escortell i Cerqueda DAVID MORÉ

AGUIRREJosep Escortell Cerqueda, nét de far o ne r JOAN BADIA-HOMS Josep Escorte ll



“Com èdia dels P ecats M or tals ”, una obra de te atre religiós al ■ legòric, bilingüe, rep resen tada

a Peratallada (1781). Primera aproximació JORDI FRIGOLA i ARPA Un hospital per

a una guerra. La Bisbal 1808-1814 JOSEP LLUÍS BARRASA PINEDO Aquelles escole s Els locals que serviren d ’escola al Ba ix Empordà: seg le XIX JORDI BAUTISTA PARRA Les

cob les d ’en Costa i d ’en Jo va ne t de Calonge (1863 i 1866) LLUÍS MARUNY i CURTO La

biblioteca del Centre Fraternal de Palafrugell (1887-1939) XAVIER ROCAS GUTIÉRREZ

Ceràmica i Arquitectura. Els Coromina, Rafael Masó i la gènesi de La Gabarra ÀNGEL

RODRÍGUEZ VILAGRAN La rà dio de p ro x im ita t al B aix Em pordà

VOLUMS ESPECIALS

MISCEL LÀNIA LLUÍS ESTEVA - 2006:IEBE, En memòria i homenatge a Lluís Esteva i Cruanas, el nostre primer president .

FRANCESC AICART i HEREU, Notícia d ’un es excavacio ns arqueolò giq ues a P la na Basarda

(Santa Cristina d ’ Aro). JOSEP M. NOÉLA, QUIM GRAU, El mo num ent fune rari so ta la

Torre del Fum (Sant Feliu de Guíxols). Estat de la qüestió. SALVADOR VEGA i FERRER,

L’anti c caste ll de Verges (segle s XII -X IX). NARCÍS SOLER MASFERRER, Terrissa de l’Hos

p ita l de Santa Caterina de Girona. PEP VILA, Sociabilitat pagesa. Dinars de la confraria

de S an t Joan Degollaci de Foixà. NESTOR SANCHIZ GUERRERO, In tr oducció a l'estud i

de ràfecs amb rajoles i teules pintades a les comarques gironines. JAUME AYMAR i RAGOLTA, MONTSERRAT DARNACULLETA i POCH, L’en sen yam en t a Calonge (1732-1930).

AGUSTÍ ROLDÓS i SOLER, Catàleg de targetes posta l de Sa nt Feliu de Guíxols editades pe r

H. Barroso. JOSEP CLARA, O dissea d ’un lleidatà que volia pa ssa r la fro n ter a (1939-1949).

JOSEP M. MARQUÈS, Vida i mort de l’ Acció Catòl ica g ir onin a (1940-1963). S. ALEMANY,

J. COLOMEDA, M use u: perspecti ves d if eren ts d ’un m a te ix p a tr im o n i guix ole nc. MARIA

SALA SANJAUME, CARME VICENS GARDELLA, SARA BERNIA BOU, CARLES CARRERES

VERDAGUER, La pagesia a les Gavarres: caracte rís tiques generals i percepcions m edia m -

bientals. XAVIER ROCAS, JORDI TURON, M. CONCEPCIÓ SAURÍ, Palafrugell i el seu

Llibre de Priv ilegis: una recla m ació en curs. CARLES BARRIOCANAL, Vint-i-cinc núm eros

de la revista “E studis del Ba ix Empordà": u na a nàlisi bibliomètrica.

MISCEL LÀNIA PERE CANER - 20 07 :

IEBE, En memòria i homenatge a Pere Caner i Estrany (Calonge, 1922-1982). MARIA

VILAR BONET, JOSEP VILAR BONET, Recordança de Pere Caner. ALBERT VILAR MASSÓ,

L’obra com ple ta de Pere Caner Estrany. ALBERT VILAR MASSÓ, Pere Caner i la revis

ta Proa de Palamós. JORDI BAUTISTA PARRA, Cartes des d ’ Am èric a: correspondència

d ’em igra nts calongins. JOAN MOLLA CALLÍS, ESTHER LOAISA DALMAU, R em in iscèncie s fe u d a ls al B aix Em pordà cap al 1907. JAUME AYMAR i RAGOLTA, MONTSERRAT DARNA

CULLETA i POCH, L’en sen ya m en t a Calonge (II), 1931-1942. JAUME AYMAR i RAGOLTA,

Maria Vila r i B onet (Calonge, 1923 - Barc elo na, 2007).



AQUEST VOLUM

D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ

HA QUEDAT ENLLESTIT EN ELS

TALLERS DE GRÀFIQUES BIGAS, DE SANT FELIU DE GUÍXOLS,

EL MES DE NOVEMBRE DEL MMXII

Estudis del Baix Empordà (2012)

Documents

Transcript of Estudis del Baix Empordà (2012)