falles 2019 - arquitectosdevalencia.com · que es repeteix anualment, les falles ens permeten...
42
falles 2019 Visita guiada
Transcript of falles 2019 - arquitectosdevalencia.com · que es repeteix anualment, les falles ens permeten...
falles2019V i s i t a g u i a d a
Visita guiada a les falles 2019 València, dissabte 16 de març de 2019Circuit per les falles experimentals
RECORREGUT:
09h00_Exposició CTAV. La falla i la plaça
09h45_Falla Plaça de l’Ajuntament
10h15_Falla Lepanto - Guillem de Catsro
10h45_Falla Borrull - Socors
11h15_Falla Mossén Sorell - Corona
11h45_Falla Ribesán. Ripalda - Beneficiència - San Ramón
12h15_Falla Na Jordana
13h00_Falla Centre del Carme de Cultura Contemporània
El recorregut tindrà com a punt de trobada el CTAV i començarà amb una visita
comentada a l’exposició ‘La falla i la plaça’.
El circuit de falles estarà comentat per Ricardo Ruiz, arquitecte.
Organitza: Col·legi Territorial d’Arquitectes de València. Pablo Peñín, Vocal de Cultura del CTAVDocumentació: Ricardo Ruiz. Maquetació: Marga Ferrer Sanchotello
Presentació:
Fa no gaire temps vaig sentir a l’arquitecte valencià Rafa Rivera comentar que “les fa-
lles són un regal, però un regal que hem de cuidar”. I és que, com una espècie de somni
que es repeteix anualment, les falles ens permeten somiar i construir una cosa pròpia
enmig d’un món cada vegada més uniforme, fent d’allò impossible, allò quotidià. Ho
culminem amb el ritual del foc, que ens uneix entorn d’un projecte artístic-artesanal
que ocupa el carrer i que pretén comunicar-nos alguna cosa enmig de l’espai púbic;
revertint-ho, manipulant-ho, convertint-ho temporalment. Permetent-nos viure-ho
d’una altra manera durant uns dies, en els quals la ciutat pot ser un museu, perquè es
veu transformada. I nosaltres amb ella.
En aquest xicotet itinerari visitarem i escoltarem a alguns artistes que plantegen nous
llenguatges en el món de l’art faller. Llenguatges associats a idees que ens fan reflexio-
nar sobre el rumb de la nostra celebració. Nous materials, tècniques i missatges que
complementen i enriqueixen aqueix teixit, atorgant-li nous matisos, generant debats
amb el seu entorn arquitectònic i social pròxim, plantejant-nos noves formes de viu-
re la festa, d’ocupar l’espai públic o d’interactuar amb l’espectador, qüestionant allò
inqüestionable i mirant cap avant, oferint-nos, fet i fet, un avenir encara ignot i que
encara està per dibuixar.
Ricardo Ruiz és arquitecte per la Universitat Politècnica de València (2017). Combina
la seua activitat professional d’arquitecte amb la gestió cultural, la literatura, el disseny
editorial o la creació de continguts per a estratègies de la comunicació. Desenvolupa
activitats vinculades al món faller des de la seua perspectiva sociocultural
Exposició CTAVLa falla i la plaça
ORGANITZA:
Junta del CTAV | Col·legi Territorial
d’Arquitectes de València
Pablo Peñín, Vocal de Cultura CTAV
COMISSARI EXPOSICIÓ:
Rafael Rivera, Arquitecte i Urbanista
TEXTOS:
Rafael Rivera, Ivan Esbrí, Miguel Arraiz,
Anna Ruíz, Javier Rivera, Ricardo Ruíz,
Iban RamónRicard Balanzá, Nituniyo -
Carlos Calatayud i Jesús Navarro,
Mixuro - Javier Molinero
FOTOGRAFIES:
Ajuntament de Barcelona, Noel Arraiz,
Ricard Balanzá, BD fallas, Pedro Cabezos,
Cendra Digital, Falla Cirilo Amorós-Gra-
bador Esteve, El laboratorio de luz, EFG,
Daniel Escobedo, Bernat Ivars, Javier
Matoses, Milimbo, Javier Molinero, Falla
Mossén Sorell- Corona, Nituniyo, Pau
Olivares, María Oliver, Diego Opazo,
Jordi Peiró, Ibán Ramón, Anna Ruiz, San-
ti Vicente (memosesmás), Milena Villalba
La plaça és un contenidor de vida
col·lectiva, és un espai públic pel qual
respira la ciutat, pel qual s’esponja,
s’entrega a l’aire lliure (que és aire i és
lliure), permet la trobada i la contradic-
ció, genera el conflicte i la solució. És un
lloc màgic.
La falla és un fet on s’abracen l’art i allò
festiu. On aqueixa simbiosi (a vegades
impossible) genera un producte genuí,
singular, especial. A vegades.
I de sobte descobrim que ambdues, la
Plaça i la Falla, es necessiten. Perquè al
costat de la plaça, apareix la falla, amb
la seua història carregada, amb les seues
tradicions i contradiccions, amb la seua
llum llarga i la seua llum curta. Llavors,
davant aqueixa nova inquilina, la plaça
es torna hospitalària i exigent alhora.
Ofereix escala, arquitectura, punts de
vista, paviment, vida col·lectiva, fins i tot
el record de l’última conversa en els seus
bancs, o del penúltim joc en les seues
rajoles. I demana respecte, que la pren-
guen en consideració, que no la feris-
quen, que experimenten amb ella.
La falla amiga és aquella que s’adapta, i
arriba a la ciutat de la mà de les places,
siguen grans o xicotetes, històriques o
de l’eixample, tancades o obertes, recog-
noscibles o difuses. La ciutat és rica en
places i ofereix molts escenaris perquè
la falla els reconega, els transforme, els
ocupe, els respecte. Aqueixa és la rique-
sa de la festa, el seu origen, la seua des-
tinació.
Però també apareix la falla que critica a
les places que no arriben a ser-ho, que
estan buides, aquelles en les quals es
desfilen les seues funcions perquè ningú
ha pensat en elles. Llavors la falla es tor-
na cap a si mateixa, li dóna l’esquena a la
plaça i crea el seu propi univers.
I aqueix és el relat que el Col·legi Territo-
rial d’Arquitectes vol plasmar en aquesta
exposició, el diàleg imprescindible entre
l’espai i el seu contingut, amb una certa
tipologia de places que s’acoste a una ti-
pologia de falles.
Després, el foc farà la resta, retornarà la
plaça al punt de partida perquè recupere
la seua vida fins que torne la primavera.
Rafael Rivera Herráez
Arquitecto y urbanista
Falla plaça del’AjuntamentLema: Procés creatiuArtista: PichiAvo, Latorre i Sanz
En la falla municipal de 2019, els seus
artistes, PichiAvo, Latorre i Sanz, ens
volen indicar que l’art és procés, que és
una evolució contínua des del moment
(intel·lectual) creatiu de la seua concep-
ció fins al desenvolupament (físic) en
la seua execució. I volen, precisament,
compartir això amb l’espectador fent vi-
sibles les diferents fases o moments que
subjauen en una creació artística, ja siga
una escultura, un llenç, un mural o una
falla.
Ho fan recollint el testimoni de Miquel
Àngel Buonarroti, qui va ser el primer
a mostrar-nos l’art com a procés, plan-
tejant obres en què convivia la forma
originària del material amb què estaven
fetes i el resultat de l’empremta artísti-
ca sobre este. Estes escultures, per a al-
guns inaca- bades, van representar una
posada en valor del treball artesanal i
l’habilitat tècnica que sustenta el resul-
tat estètic final en cada obra d’art.
En la falla que proposen PichiAvo, este
plantejament que va fer el gran mestre
del Renaixement mostrant les “mosse-
gades” del cisell sobre l’escultura té un
paral·lelisme amb el procés de creació
faller, deixant també a la vista algunes
de les varetes que conformen els volums
de la falla i del monument, amb la sensa-
ció d’alliberar-se de la matèria. Un gest
de reivindicació de la falla com a verda-
der objecte artístic i dels fallers com a
artistes de ple dret.
Els tons clars de les escultures clàssiques
representades i de les estructures de va-
retes que les subjecten són intervingu-
des amb “bombes”, tags i throwups en
dife- rents estils d’escriptura de grafit,
generant una acolorida textura unifica-
dora característica de l’obra de PichiAvo.
Signatures que, en esta peça, s’integren
en els volums de les escultures formant
un tot que diluïx les fronteres entre l’art
acadèmic i l’art popular.
El contingut de la proposta torna a
traslladar-nos als orígens de la nostra
cultura per abordar un altre ingredient
fonamental de les falles, la sàtira. Ho
fan triant una comèdia grega per tornar
a evidenciar la relació de continuïtat en
els plantejaments artístics i intel·lectuals
al llarg de la història fins als nostres dies,
que no són altres que el reflex dels an-
hels de les societats que els alberguen.
És per això que trien per a la seua base
teòrica un autor, Aristòfanes (445 AC),
qui ja en el seu moment portava a l’àmbit
literari i escenogràfic una cosa tan vigent
com la regeneració i rearmament moral
de la democràcia. I trien una comèdia,
La pau, que fa referència a un anhel que,
per desgràcia, continua instaurat en la
societat actual.
La pau, com una deïtat grega encarnada
en cos de dona que està tancada en un
bloc de marbre, del qual l’artista tracta
d’alliberar-la per congregar al seu voltant
la resta de déus i trobar així l’harmonia.
Falla plaça del’AjuntamentInfantilLema: Paradeta de Flors nº 14Artista: Cap de Suro
La falla es configura com a estructura
central amb una parada tradicional de
flors realitzada íntegrament en fusta
però renovada estèticament mitjançant
el llenguatge marca Cap de Suro.
Al capdavant de la parada trobem a una
dona emprenedora que trau avant un ne-
goci tradicional, seguint l’actual tendèn-
cia de joves emprenedors que reprenen
negocis tradicionals però adaptant-los a
un context i a una imatge actual, moder-
na i distingida; sempre amb seguretat i
independència, destacant el paper de la
dona en el discurs de les falles infantils
més enllà de l’adorn o de ser agents ge-
neralment passius en el discurs seqüen-
cial dels projectes.
La dona emprenedora ven flors màgi-
ques i trobem a tot un seguit de xiquets
i xiquetes disfressades jugant i represen-
tant els diferents tipus de flors depenent
de l’època de l’any o de la vida.
Tot amb un contingut netament didàctic
i divertit, sense perdre de vista la neces-
sitat d’unir i comunicar a través de la falla
el manteniment de la tradició, com és la
pròpia falla, però des d’una perspectiva
va moderna i actualitzada. Tant a nivell
de discurs com d’estètica.
Actualment, a més, a la plaça de
l’Ajuntament existeixen 13 parades de
flors. La falla infantil pasa a ser la número
14, una manera de connectar el projecte
amb el context real de l’espai, vinculant
la falla infantil a la plaça que l’acull a tra-
vés d’este element que, des del seu ori-
gen i en qualsevol època de l’any, podem
trobar-hi.
Així, esta parada de flors número 14 no
es configura com un element aïllat sen-
se vinculació a l’espai que l’alberga: és
una part més, encara que efímera, de la
plaça.
La idea principal és reduir el nombre de
suro del total de la falla, apostant princi-
palment per la fusta per a reduir el fum
negre i que siga una cremà més neta,
com ja hem fet en altres projectes en
què els distints elements que servien de
suport o context per a la resta de ninots,
eren intengrament de fusta.
Emprarem suro en el modelatge dels
personatges principals, mentres que els
tests seran de cartró pedra.
Falla Lepanto Guillem de CatsroLema: EstancesArtista: Anna Ruiz Sospedra
Representar allò quotidià és quelcom que
perseguix des de fa temps, enamorada
com sóc de cert cinema d'autor on
històries ben senzilles adquirixen un
ritme poètic, el qual admire. Històries
on no importa ni l'idioma, ni la cultura,
ni el país on es desenvolupen si no la
universalitat d'allò que parlen, tractant
d'emocions i per tant de llenguatge
comú a l'abast de qualsevol persona.
Estances és el conjunt de sis històries
que conviuen en un receptacle a
mode d'edifici habitat, en ell es troben
diferents personatges en escenes
comunes. Sis instants congelats en el
temps, com el frame d'una pel·lícula.
Sis històries que podran ser senzilles
o complexes, poètiques u ordinàries,
compromeses o banals no depenent tant
de qui les conte si no de qui les llija i de
la seua projecció en el que està veient.
Sis relats component la falla sense un
començament i un final definit, podent
ser completats si es necessita. Un diàleg
d'emocions entre les insinuades en la
falla i les provocades.
La paraula estança ja per a mi suggerís
una història. Al·ludís a un espai delimitat
per parets, un espai privat, es a dir que
pertany de manera simbòlica a una o
vàries persones. Es tracta d'un espai
habitat i per tant el que conté i ocorre
al seu interior referix la vida dels seus
ocupants. Per altra banda, la paraula
estança admet també com a definició
el conjunt d'estrofes d'un poema en
un nombre determinat de síl·labes,
trobant-nos de nou en un contingut
que fa referència a una història. Tenint
en compte les seues definicions i
suggerència faig ús de la paraula Estances
com a registre de vivències i aquestes
vivències com a experiències comunes
en les que ens podrem identificar.
Falla Lepanto Guillem de CatsroInfantilLema: 360ºArtista: David San Ruperto
La falla mostra la unió entre la falla
(monument faller) i la figura de la fallera
major infantil, creant una sola imatge en
què les dues desapareixen amb la cremà.
Falla Borrull - SocorsLema: #ab100s, #pre100s, #inNO100sArtista: La Comisió
Idea: La Punta de l’iceberg
No vull tindre’t,
per a completar les parts buides de mi
mateixa
vull estar completa jo sola
Vull estar tan completa
que poguera il·luminar una ciutat
sencera
i després
vull tindre’t
perquè els dos
combinats
la podríem calar foc.
(Rupi Kaur)
Darrere de res begues vi,
però de la falla sí.
La punta d’un iceberg,
no deixa veure el merder,
que la societat d’este femer,
ens maltracta sense voler.
O sense voler, voldria,
que d’això mai passaria.
De tot el que podem sentir,
veure, olorar o tocar,
no és ni la vuitena part,
d’una realitat per fer-nos patir.
Som maltractades, esbiaixades,
llevades de l’autoestima,
i mil coses que no trobem rima,
dels homes són les cagades.
La porta de l’esperança
la trobarem a esta falla,
què de sempre, mai es calla,
per criticar la matança.
Matança de cementeri,
de ment i de sentiment,
amb loses grans de ciment,
per ser mascle sense misteri.
Hi ha camins que són més fàcils, però
moltes vegades, la porta de la tolerància
està just al costat i, només has de desviar-
te un parell de metres per entrar per ahí.
Per altra banda, hem triat l’iceberg com a
motiu per parlar de tot el que no es veu
a simple vista però que sí està present.
Volem donar una ullada cap enrere per
recordar a totes les lluitadores que,
sovint, oblidem.
Volem fer visible l’invisible i a les
invisibles.
El nostre lema és #ab100s, #pre100s,
#inNO100s, i va per les dones. Per totes.
Per les que eren, per les que som i les que
seran, per les que sofreixen cada dia, per
les que viuen amb por, les que han mort,
les que han matat, per les que lluiten el
vuit de març, i per les que ho fan cada
dia, per les guerreres que volen canviar
el món, per les que trenquen els sostres
de vidre, per les absents, les presentes i
les innocents, les que no senten, i les que
sí ho fan.
Per totes i cadascuna.
Hui en dia el masclisme és un tema molt
present en la societat, sentim barbaritats
a les notícies i menyspreus a peu de
carrer, i és per això nosaltres creiem
que necessitem un poc de perspectiva,
que consciencie els nostres barris i els
nostres carrers.
Enguany hem triat altre element recollit
del fem: la porta, amb la qual volem
simbolitzar les múltiples formes de
veure les coses.
Hi ha tantes formes com portes té la
nostra falla.
Falla Borrull - SocorsInfantilLema: #ab100s, #pre100s, #inNO100sArtista: La Comisió
que també està la creueta.
Lluitar la desigualtat,
des de xiquets i xiquetes,
a casa o a les escoletes,
la inclusió serà realitat.
La meua falla va de què a Júlia no li
agrada el color rosa, ni vol jugar en
nines, Júlia no vol jugar a ‘Imagina ser
mamà’ ni vol fer el menjar per a tots els
seus germans, Júlia no vol dur falda, vol
dur pantalons!, i no la deixen, i a Júlia
no li agrada el pintallavis que li han re-
galat. La meua falla va de què Júlia siga
com vulga ser, jugue amb el que vulga i
puga triar si ser Júlia o Julià.
Quan vingueu a la meua falla, podrem
jugar en Júlia i Julià, els vestirem, com
vulguem, i aprendrem que no fa falta
tindre un cotxe teledirigit per ser un xic.
La meua falla va de Júlia i Julià.
Als homes no els agraden les dones
trencades.
(Oriette D’Angelo)
Clava’t ben dins de l’esfera
que es farà llarga l’espera,
de canviar l’estratosfera,
i, la falla la tenim sencera.
De gènere, una perspectiva,
els infantils d’esta estació
la tractem amb coeducació,
per aplicar la directiva,
del Caliu i la seua iniciativa,
de la lluita per immersió.
Podràs entrar en la falla,
vestir els ninots de palla,
al xic, de xica, sense baralla
sense esperar que es faça vella.
Tota de fusta està feta,
valencià i valencianeta,
per dins la falla ben neta,
perquè juguen amb la nineta.
Vestit de xic o de xica,
vestir-los de seda fina
darrere de la cortina,
siga el seu nom, Pere o Tica.
Per fora és de vareta,
el símbol de la fletxeta,
per pujar-te la bragueta,
Ningú sap que maltracta,
fins que trenca un os,
i així i tot,
els morats de la pell no saben de per-
dons,
les ferides dissecades només conten una
història.
Tot cos supura inferns,
tot cos admet queixa,
exili.
Ningú sap que maltracta,
fins que assassina.
Ningú sap que té força,
fins que estreny una gola,
després abandona,
eix corrent,
tira culpes,
justifica punys,
i fa olor de sang.
Tot cos odia l’esquinçament,
tota absència és un primer auxili.
Ningú sap que és poc home,
fins que toca a una dona,
per a trencar-la.
Falla Mossén SorellCoronaLema: SerArtista: Miguel Hache
El nostre primer coneixement del foc
origina una prohibició social. Heus ací
doncs la vertadera base del respecte
davant la flama. Si el xiquet aproxima
la seua mà al foc, son pare li pega un
calbot amb els dits. El foc fa açò sense
necessitat de cremar. Que aquest foc siga
flama o calor, llum o forn, la vigilància
dels pares és la mateixa... La primera
cosa que es sap sobre el foc és que no
ha de ser tocat. A mesura que el xiquet
creix les prohibicions s’espiritualitzen:
la palmetada és substituïda per la
veu colèrica: pel sermó dels perills de
l’incendi, per les llegendes sobre el foc
dels cels. D’aquesta manera, el fenomen
natural s’implica ràpidament en altres
coneixements socials, complexos i
confusos, que a penes si deixen lloc
al coneixement senzill. ...el problema
del coneixement personal del foc és
el problema de la desobediència a
dretcient. El xiquet vol fer com el seu
pare, lluny del seu pare i, igual que el petit
Prometeu roba mistos. Corre llavors pels
camps, i en el buit d’un barranc, ajudat
pels seus companys, encén la foguera el
dia de fer campana” Psicoanàlisis del foc
/ G. Bachelard.
Ciència i fe
És curiós com el foc ha influït tant
en l’evolució de la ciència i, que
contradictori és també que en part ho
haja sigut amb la religió. Perquè nostra
relació amb el foc i la seua relació amb
la fe, és tan antiga com la nostra relació
amb la ciència i l’evolució.
En multitud de religions, el foc està
directament relacionat amb allò diví. Des
del mite de Prometeu, fins a la flama que
parlava amb Moisés. Encara que el foc no
sols és territori religiós, en diverses festes
paganes el foc te un paper “espiritual” o
amb certes connotacions supersticioses.
Quant a la nostra relació científica amb
el foc, s’inicia quan el primat va descobrir
el foc i amb ell, a l’ ésser humà. El foc es
va convertir en aliat en vida i en mort,
perquè també se’l va considerar un poc
sagrat, i per a acompanyar en el viatge
al més enllà solia ser costum el ritu de
la cremació. La seua evolució va ser de
la mà en el moment en què descobrix
el seu ús domèstic i la seua relació es fa
inseparable fins a l’actualitat.
El mite
D’alguna manera, Prometeu unix
ambdós conceptes, perquè el mite
il·lustra com el protagonista va sacrificar
la seua vida robant-li el foc als déus per
a il·luminar el camí de la saviesa. Com
a castic va ser condemnat que tots els
dies un àguila li devorara el fetge, al ser
immortal es repetiria la condemna fins a
l’eternitat. Per açò, va ser considerat un
déu protector de la humanitat.
Va donar la seua vida pel foc, així que
com a acció poètica cremarem aquest
Prometeu, i conservarem les seues
cendres per a venerar-lo. El foc la seua
condemna, la llum nostra fe.
Les relíquies, tocat per déu.
Falla Mossén SorellCoronaInfantilLema: ConéixerArtista: Miguel Hache
1. Esbrinar per l’ exercici de les facultats
intel·lectuals la naturalesa, qualitats i re-
lacions de les coses.
2. Entendre, advertir, saber, tirar de veure
a algú o alguna cosa.
3. Percebre l’ objecte com distint de tot
el que no és ell.
4. Tenir tracte i comunicació.
5. Experimentar, sentir alguna cosa.
La curiositat ens és donada al nàixer, l’
ésser humà sempre ha sigut curiós per
naturalesa, aprén sobre el seu entorn en
contacte amb ell. Així que la compara-
ció és només un exercici per a conéixer
millor el que ens rodeja i en definitiva,
conéixer-nos millor.
Falla Ribesán Ripalda BeneficienciaSan RamónLema: NúvolsArtista: Giovanni Nardin
Què dir?
Em quede parat
alce el cap,
busque en l'espai de cel retallat pels sos-
tres,
trobe alguna cosa
unes formes,
uns colors,
Què són?
Em recorden alguna cosa...
després, es mouen i canvien,
jo em moc i canvien,
Què són ara?
Falla Ribesán Ripalda BeneficienciaSan Ramón. InfantilLema: Conte a conteArtista: Fet d’encàrec
Conte a conte i somniant es pot fer d’una
il·lusió una falla singular.
Complir els somnis no és senzill, però
tampoc impossible.
Ribesan es ha donat l’oportunitat de fer
el nostre conte realitat.
I això anem a fer; imaginar, dibuixar i
construir...
La falla estarà rematada per un sol. Re-
presenta la llum de març i és el primer
dibuix que fem de menuts.
També estarà present la lluna, que iden-
tifica les nits falleres i com no, uns núvols
simpàtics que sempre ens regalen quatre
gotes els dies de falles.
I conte a conte parlarem de la pólvora,
de les falles solidàries, de música, de
l’art, de la crítica, de la sostenibilitat i de
la diversitat..., però també contarem que
les falles son alegres.
Què no ens falte la alegria!
Amb la vostra imaginació arribarem fins
els núvols per a fer els nostres contes
realitat.
Falla Na JordanaInfantilLema: FilsArtista: Miguel Hache
Les persones estem unides mitjançant
fils que determinen les nostres relacions,
ens connecten amb la gent amb la que
compartim la vida d'una manera més o
menys estreta, però enllaçant-nos, al cap
i a la fi. De la mateixa manera que poden
apropar-nos, també poden distanciar-
nos i fins i tot evolucionar amb el temps.
Totes les persones formem part d'este
ordit, des que naixem comencem el re-
corregut amb este fil lligat, conforme
anem creixent vam marcar els nostres
passos mitjançant el rastre del filament
i desapareixem deixant una empremta
d'enllaços creats i inesborrables.
en les diferents escenes es parla de com
els fils individuals passen a formar un
total col·lectiu. Mitjançant la mitologia
grega i les llegendes que fan referència
als fils, es relata el diferent ús que acaba
per ser la raó per enredar-los a tots en
una única història, LES RELACIONS.
Falla Centre del Carme de CulturaContemporàniaLema: MVSEV.MArtista: Javier Molinero - Bernat Ivars
El 2 de setembre de 2018 un gran incendi
va reduir a cendres el Museu Nacional
del Brasil a Rio de Janeiro. Fins i tot sense
haver-se aclarit la causa de la catàstrofe,
hi ha consens sobre l'escassa seguretat i
el poc manteniment que s'havien dedicat
en els últims anys a l'immoble i la seva
col·lecció, una de les més importants del
país.
Accidents com este ens obliguen
a reflexionar sobre les institucions
museístiques, el seu origen, necessitat,
funció i futur. En el seu origen etimològic
el museu o museion és un temple que
l'antiga Grècia edificava en honor a les
Muses, per glorificar la inspiració.
Però ja en el S III a. C. es va edificar
i va dotar el Museion a Alexandria
més conegut per albergar la famosa
biblioteca, i on es va disposar tot el
necessari perquè, a part d'honorar les
Muses, els millors poetes, escriptors
i científics del Món Antic visqueren i
treballaren.
No és fins a la Il·lustració quan el model
de museu modern pren forma com a
entitat que alberga, conserva i mostra
una col·lecció d'objectes.
Paradoxalment el mateix incendi es
va convertir en esdeveniment viral i
global pel qual milions de persones de
tot el món s’interessen per un museu
fins llavors desconegut per a ells.
Durant els últims anys estem vivint una
revolució en la manera de transmetre o
aconseguir la informació. La tecnologia
digital està permetent que l'accés a la
informació s'universalitze.És més, el
grau de participació de la ciutadania en
els esdeveniments de la comunitat i la
comunicació dels mateixos a través de
xarxes socials està fent que la manera
en què els museus transmeten o tracten
de transmetre els coneixements i
les experiències s'estiga modificant
ràpidament .
Els museus, si volen seguir sent
institucions útils per a la societat s'han
d'adaptar a aquests canvis, incorporar
les dinàmiques que la societat vagi
reclamant en el futur. Per a això caldrà
pensar en accions on la ciutadania puga
ser part del museu de manera directa i
vivencial, ser protagonista de les accions
artístiques (en el nostre cas) perquè la
difusió del coneixement arribi als nous
canals de comunicació. Sense arribar a
la destrucció tràgica de la col·lecció o de
l’edifici que l’alberga.
Les falles
Hi ha una celebració popular a València
(i altres localitats de la Comunitat
Valenciana) que instal·la escultures de
caràcter satíric (en el millor dels casos)
per tots els barris de la ciutat. És una
celebració que acumula centenars de
falles en els seus carrers, és eminentment
participativa i autogestionada. És un
museu al carrer que rivalitzaria amb
els museus més importants del món
si es pogueren comptar les visites. La
col·lecció d'instal·lacions artístiques és
convenientment cremada en un ritual
catàrtic que dóna començament a un
nou cicle.
Dinàmica
Proposem una falla mòbil, realitzada i
intervinguda de manera comunitària.
Una instal·lació que serà transformada
i enriquida dia a dia, mitjançant tallers
dirigits, on es podrà tant modificar la
forma estructural de la mateixa com anar
incorporant peces artístiques dels propis
participants. El resultat de la falla serà
els centenars de passos intermedis que
es produiran i registrar.
En aquesta falla el procés porta
irremeiablement a un augment
progressiu de la "col·lecció" artística,
mentre que els metres cúbics de "edifici"
es mantenen inalterats encara que es
Javier MolineroBernat Ivars
PROPUESTA FALLA MVSEV.MCENTRE DEL CARME CULTURA CONTEMPORÀNIAFEBRERO / MARZO 2019#falla #celebracion #urbano #instalaciónparticipativa
puguin redistribuir espacialment. Amb
això augmentarà també la dificultat per
moure, serà una “institució” cada vegada
menys àgil. Els seus moviments estaran
limitats progressivament fins arribar a
un estancament final.
L’estructura
S’ha dissenyat un sistema estructural
que permet el muntatge i desmuntatge
d’una manera ràpida i senzilla d’una
retícula cúbica tridimensional. A manera
de bastida fabricat amb tubs de cartró,
nusos de fusta de faig, cargols i tensors
d'acer una estructura amb volum variable
i mòdul de 1m. L'única eina necessària és
una clau tipus Allen. Els tubs de cartró
estaran pintats amb esmalt de color per
protegir-los de les probables pluges que
solen tenir lloc durant el mes de març a
València.
La cinta
Una sèrie de panells lleugers de fusta
amb geometria adaptada a l'estructura
anterior s'aniran instal·lant a mesura
que les persones participants vagen
elaborant les seves obres. Estos panells
s'aniran ubicant en l'estructura amb
llibertat per cada grup però amb una sèrie
de regles clares a seguir. El moviment
que es generarà en les successives
sessions conformarà el que podríem
anomenar una pinzellada en l'aire, com
si d'una gran cinta de gimnàstica rítmica
es desplacés pel claustre gòtic del Centre
del Carme.
La col·lecció artística
Res més adequat que un taller de selfie
per tractar la representació artística
d’un grup d’adolescents. Es proposarà
la realització de fotografies de la cara
de les persones participants per tractar
la imatge i imprimir sobre un paper
adhesiu. Un cop obtinguda la imatge en
paper es guiarà els alumnes per retallar
l’adhesiu de manera que s’obtinga una
plantilla amb la qual realitzar l’autoretrat
definitiu mitjançant la tècnica de
l'estergit (stencil). Els autoretrats
resultants s'aniran incorporant als
panells.
L'audiovisual
Està previst anar registrant, mitjançant
fotografies des de punts fixos, els
moviments que va a anar portant a la
peça pel claustre gòtic del Centre del
Carme. Mitjançant la tècnica de Stop-
Motion aconseguirem una sèrie de vídeos
on es podrà observar el moviment.
Tanques GroguesMiguel ArraizArticle inclós a l’exposició La falla i la plaçaEn 2013 fou Premi 9ª edició Enric Soler i Godes al millor article publicat en un llibret de falla de la comarca de l’horta
Serà tan sols una llegenda urbana, però, una vegada em digueren que Calatrava havia
patentat unes tanques de disseny per a que la gent poguera saber per on accedir als
seus edificis i com circular per ells. De fet, la majoria del seus edificisi estan replets
d'elements efímers que ens ajuden a interpretar el que l'edifici/arquitecte no ha sabut
fer.
En el fons, alguna cosa semblant ens ocorre amb les falles i la seua implantació a la via
pública. Sempre cercades de tanques. Tanques per evitar desperfectes, tanques per a
evitar els vehicles, tanques per a cobrar entrada, tanques per aconseguir patrocinis
però a la fons tanques que no fan altra cosa que posar en evidència que alguna cosa
falla, que no li estem dontant la dignitat que es mereix el monument o no hem sabut
resoldre la seua relació directa amb la ciutat i l'espai urbà que ocupa.
Objectes d'art o artesania engabiats, que deurien conviure amb l'espai urbà més que
ocupar-ho, no sembla ser la millor targeta de visita del que es considera una societat
moderna. La imatge de falles totalment tancades per a protegir-se de les possibles
conseqüències de conviure amb verbenes, és un exemple de a què donem prioritat.
Un dels principals aspectes positius de la ¡festa, és la capacitat de recuperar comple-
tament l'espai públic, encara que siga per tan sols uns dies. Però, hauríem de ser més
conscients de la responsabilitat que això comporta. La ciutat ens cedeix l'espai i, l'ús
que fem d'ell, influeix en gran manera en la relació que existeix entre fallers i no fallers.
Existeix una bretxa entre els que estimem les falles i els fugen de la ciutat espantats,
tal vegada siga perquè en comptes de millorar l'espai, el convertim en un camp de
mines, en allò privat. Els que som fallers, sabem perfectament que qualsevol visitant
o turista es ben rebut, però la psicologia de l' espai es prou important i genera una
barrera invisible, però molt potent.
Tanmateix, les tanques no són invisibles, al contrari, son massa visibles. De fet, donar
un repàs a la documentació fotográfica dels últims anys no ens fa més que constatar
la seua important presència. S'ha de tenir en compte que les obres artístiques que
ocupen els nostres carrers son efímeres, l' únic que queda desprès és el seu record
i les imatges. Imatges que després utilitzarem per a exportar la festa, per donar-la
a conèixer. Que el primer pla de pràcticament totes eixes imatges siga una tanca no
ens beneficia. Podríem aplegar a l'extrem d'algunes fogueres a Alacant que, a més
d'envolta els seus monuments amb tanques, aquestes porten ben visible "arròs La
Fallera".
Tornant al tema que ens ocupa que es la relació entre falla i espai urbà, es interessant
fer un repàs d'exemples de còm resoldre dita relació.
Fent una ullada a la documentació de les falles de principi de segle, es pot apreciar
com, el que en un principi pogué ser una acumulació de mobles antics i elements api-
lats, donà pas a un esquema de podi sobre el que s'assentaven les figures com a una
representació teatral.
Aquest podi o entarimat anà evolucionant a mesura que ho feia la grandària de les
falles, tal i com es veu a les figures 1 i 2, obres de Cortina y Regino Mas. Dit element
integrat a la pròpia falla permetia la relació directa entre el vianant i el monument i
al mateix temps ens servia d'element separador. No tan sols això, sinó que, més im-
portat encara, facilitava la lectura de les escenes de la falla sense tenir que situar-se
l'espectador en primera fila.
Amb el pas dels anys, aquesta estructura tan rígida de podi es va anar diluint poc a
poc, integrant-se cada vegada més en la composició del conjunt de la falla. Com a
exemple, de nou Regino Mas a l'any 1943, on es veu la direccionalitat de la composició
i com la presència d'aquesta sobreelevació és molt menor a nivell compositiu.
L' evolució d'aquesta tipologia aplega al seu moment culminant en dues obres clau.
Aquestes, resolen d'un mode exquisit la relació entre espectador, espai públic i falla.
L'ús de les fogasses de pa en la Palla Plaça del Mercat de 1944 i encara més, de les fora
onades de mar a la mateixa falla però a
l'any 1949 integren perfectament la falla
a la plaça, no com si es tractaren d'un
element estrany, sinó com si pertanyera
a eixe lloc. A més a més, els avantges per
al espectador, anteriorment menciona-
des, faciliten la lectura de les escenes.
A partir d'aquest moment, les compo-
sicions tornen a tendir a escenes soltes
sobre podis.
Els baixos cada vegada són més baixos
i es recorre amb major assiduïtat a ele-
ments fora d'escala, o d'escales diverses.
Grans figures envoltades d'altres cossos
de mitja escala i, en la part baixa ninots
d'escala humana. Es tracta de recursos
molt efectistes a llarga distància, però,
tot això ha anat en detriment de resoldre,
de manera adequada, la relació entre la
part baixa i la part alta del monument.
Tot el procés d'evolució compositiva fins
als anys 50 pareix començar a recorrer el
camí de manera inversa.
Durant aquest període, els baixos de la
falla han anat desintegrant-se, separant-
se del cos principal de la falla poc a poc,
fins que, a la actualitat, es fiquen damunt
d'una catifa verda, nans de jardí.
6
7
Aquest model comença a estar esgotat,
és difícil albirar cap on podem evolucio-
nar aquest esquema compositiu.
Perquè evolucionarà, de segur que ho
farà, i més ràpid del que creguem, a so-
les fa falta donrar un breu repàs a la do-
cumentació històrica en la que contem,
sempre que les tanques grogues ho per-
meten.
Evidentment, tant aquestos exemples (fi-
gures 6 i 7) com els anteriors, són tan sols
això, exemples, ja que l'espai, la densitat
d'ocupació de la setmana fallera i molts
altres aspectes condicionen les possibi-
litats. Moltes vegades no és viable rea-
litzar un exercici de subtilesa, perquè
les falles són una festa ruda en aquest
sentit. Però estic convençut de que som
capaços d'almenys pensar o plantejar so-
lucions més creatives i conciliadores que
una tanca del color que siga.5
4
3
21
València és Sofronia?Col·lectiu la PaisatgeriaArticle inclós a l’exposició La falla i la plaça
“Les ciutats invisibles”
Italo Calvino
La ciutat de Sofronia es compon de
dos mitges ciutats. En una està la gran
muntanya russa d’aspres geps, el carrusel
amb el joc de cadenes, la roda de les
gàbies giratòries, el pou de la mort amb
els motociclistes cap a baix, la cúpula
del circ amb el ram de trapezis penjant
en el centre. L’altra mitja ciutat és de
pedra i marbre i ciment, amb el banc, les
fàbriques, els palaus, l’escorxador, l’escola
i tota la resta.
Una de les mitges ciutats està fixa, l’altra
és provisional i quan el seu temps d’estada
ha acabat, la desclaven, la desmunten
i li la porten per a trasplantar-la en els
terrenys erms d’una altra mitja ciutat.
Així tots els anys arriba el dia en què els
peons desprenen els frontons de marbre,
desarmen els murs de pedra, els pilars
de ciment, desmunten el ministeri, el
monument, els molls, la refineria de
petroli, l’hospital, els carreguen en remolcs
per a seguir de plaça en plaça l’itinerari de
cada any. Ací es queda la mitjana Sofronia
dels tirs al blanc i del carrusel, amb el crit
suspés de la naveta de la muntanya russa
invertida, i comença a comptar quants
mesos, quants dies haurà
Ens preguntem què passaria a València, si com a la ciutat de Sofronia imaginada per
Italo Calvino, es donara la volta a la realitat quotidiana i allò permanent es tornara
efímer i el temporal esdevinguera en fix...
Què ocorreria si el tall temporal al trànsit rodat de pas pel centre de la ciutat (i si també
anara des de les Grans Vies?) que es realitza a València durant la celebració de la festa
de falles es convertira en permanent?
Aqueixa apropiació de l’espai públic que es realitza en la ciutat durant aqueixa
celebració per part de la ciutadania, on torna el joc de xiquets i xiquetes als carrers
i places, on es recupera l’esperit mediterrani d’estar permanentment en els espais
oberts -que encara es troba en pobles i xicotetes ciutats-, podria tornar a València més
enllà del temps festiu de les falles.
La conquesta de l’espai públic permanent seria així completa, ja que caldria sumar-li
aquell que ocupen cada primavera en la festa monuments, carpes, casetes de bunyols
i la resta d’elements temporals, que desapareixerien de carrers i places cada 20 de
març. Conquistant una trama urbana per a les persones, dotada amb transport públic,
permetent el pas d’emergències fàcilment, càrrega i descàrrega controlada i l’accés a
residents.
Allò temporal i efímer de la festa, que mostra que la recuperació dels carrers per les
persones enfront del vehicle privat és possible, ensenya el camí lògic per a convertir-
ho en permanent.
Aquest joc d’allò permanent i d’allò transitori ens porta a la investigació de les
actuacions d’urbanisme tàctic, experiències participades amb la ciutadania que són
capaces de posar en pràctica aquest nou model. Intervencions tècniques dutes a
terme de la mà dels veïns i veïnes, que assagen, abans de convertir la transformació de
l’espai públic en definitiva, si la solució proposada és vàlida.
Aquest nou model convida al veïnat a provar la solució, a testejarla, a corregir-la i
modificar-la per a fer-la completament pròpia, des de la concepció fins a l’execució.
Aprofitem l’oportunitat i el pròxim tancament de carrers i places temporal en falles per
a la ciutadania, transformem-ho en permanent per als habitants de València que serà
així una mica més Sofronia.
1
5
9
2
6
10
1, 7, 10. El botànic es mou. Procés participatiu sobre espai públic i mobilitat pel barri Botànic La paisatgeria. València. 20172, 8, 9. Apropiación del espacio público en distintos momentos de la fiesta de Fallas3, 6, 12. Acción y proyecto de apropiación de plaza del ensanche PAM_PIHE_VLCEFGarquitectura. València. 20144, 5, 11. Superilla de PoblenouÀrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2017
3
7
11
4
8
12
Explicació i relació:
Jesús de Paterna (poeta festiu)
Els amics de Fetd'Encàrrec
han fet una falla guai
que a tots els xiquets del barri
de segur els va a agradar.
Conte a conte du per títol
i encara que és una falla
en la placeta plantada
va a contar una rondalla.
Millor dit: contarà moltes
i farà que en pensem més
conte a conte és que són molts,
són per ara i per després.
Per damunt de tot el sol
rialler i sorneguer
s'amaga darrere un núvol
però està jugant només.
Si plou, plourà molt poc
però encara que ploguera
no hi ha aigua que véncer puga
a l'alegria fallera.
També tenim una lluna
que ve envoltada d'estels
perquè de nit com de dia
volem pujar fins al cel.
Al cel de nostra alegria
que ens fa la falla plantar
la millor falla del món
la falla de Ribesan.
Són les falles patrimoni
ens ha dit la Unesco a tots.
I nosaltres ja ho sabiem:
són patrimoni preciós.
Les falles són nostra vida,
i són el nostre tresor,
i el nom de la nostra falla
el portem brodat al cor.
Ací tenim els amics
Amb qui compartim la vida,
ací tenim jocs i festes
ací la gent que ens estima.
I juguem en el carrer
a tothora i el gaudim
i no hi ha motos ni cotxes
que ens ho puguen impedir.
Perquè en falles són les places
com van ser en altre temps,
Continuació de l’explicació de ‘Conte a conte’Falla Infantil Ribesán - Ripalda - Beneficiencia - San Ramón
per als xiquets i xiquetes
i per a l'ús de la gent.
En la falla tots cabem
i si ens posem a jugar
les xiquetes i els xiquets
són amics i són iguals.
Tampoc volem l'homofòbia
que ja l'hem llançada al foc,
sigues com sigues disfruta
que en la falla tens un lloc.
En la falla d'este conte
que li diuen Ribesan
som lliures i som amics,
diferents i tan iguals.
I en falles i en cada acte
i en tots els mesos de l'any
fallerets i falleretes
s'ho passem fenomenal.
Volem falles sostenibles
que conten contes bonics
i graciosos i satírics
amb humor punyent i fi.
Perquè la falla més falla
no és la falla més gran
sinó la que es riu de coses
que després s'han de cremar.
Tots estos contes la falla
t'haurà contat si la rodes
perquè pugues pensar més
i gaudisques moltes hores.
Perquè les falles són guais
i més guais que les farem
perquè entre tots i entre totes
les tindrem com les volem.
