El MIJAC Bon Pastor: Un nou centre mi l i tant!!

Fem CamiLa Revista dels animadors del MIJAC de Barcelona i Terrassa

num. 96. desembre 2010

í

2

index

Editorial.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .3

Vida del moviment... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4

Pas a lamilitància del Junior... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4

Pas a la militància de l'Alba... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5

Pas a lamilitància de l'Ana... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7

TestimoniComiatQuique... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8

Testimoni Comiat Manolo... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .10

Testimoni Comiat Sonia... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12

Una nova etapa... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14

Coordinadores... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16

Secció del consi.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18

Sabias que... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19

3

Benvinguts de nou a la NOSTRA

publicació més desitjada!

I diem nostra (amb majúscules) perque

realment és feta per nosaltres mateixos,

aquells que tan sóls un número enrera

nomès la llegiem (bé, alguns colaboraven de

tant en tant).

Aquest any gairebé hi ha hagut renovació

total de la comi diocesana, tret d’en Joan

Manel, puig tenim nou consi diocesà (el

senyor del barret, Miquel) i nous membres

de l’equip disc també presents a la comi,

com la coordinadora d’infants, la Laura de

Morera i l’Oriol de Llefià. També debuta el

nou iniciador a la comi (que es resisteix a

portar el nom d’iniciador “diocesà”), en

Pablo de Mollet.

Per acabar-ho d’adobar inclús tenim nous

centres! Desprès d’uns anys difícils, el nou

curs l’hem iniciat amb els nous centres de

Granollers; Bellavista i Can Bassa. També

ha tornat un centre que l’any passat va haber

de plegar, Risitas Contaminaos.

És a més un any fort, com sempre els

dissabtes als centres, pero també amb la

TDI (aquest és el segon any de campanya),

les jornades d’iniciació, les formacions de

respons i iniciadors, la sessió d’estudis...

Tot plegat ens porta a iniciar un nou curs

amb il.lusions renovades, per treballar amb

els centres i per iniciar el FEM CAMÍ.

Noves seccions, nous encapçalaments

(restyling que en diuen)... tot nou... excepte

l’essència, o millor dit, l’esperit. aquest

esperit és el del Mijac, alló que realment ens

mou, els infants i el testimoniatge vers ells. I

Jesús. Sempre ell, sempre demostrant-nos

que val la pena continuar lluitant i treballant

per aquest món. Que continuem sembrant,

que continuarem donant fruit. I quan no

poguem més... ell abonarà la terra. Com

aquest nou curs que estem començant!

Pero clar, cal que estiguem tots units, des

de els que s’inicien (ja han debutat uns

quants a la jornada d’iniciació) fins als que ja

tenen solera (alguns freguem els 10, fins als

20 anys de militància... i més...) . . . així que

encetem ja aquest nou número, i encetem

aquest nou curs, units en l’esperit, l’esperit

del MIJAC!!

Comissió Diocesana

Editorial

4

Vida del moviment

Este paso a la militancia lo acojo como un

regalo a un esfuerzo que lleva tres años.

Muchos saben como llegué al Mijac, Pepe

me ofreció junto a mi hermano unirme al

equipo de animadores, el cual mi hermano

accedió, pero no pudo asistir así que fui a

reemplazarlo, pero al final me gustó la

experiencia.

En mi tercer año, acoger la

responsabilidad de centro, fue un reto

personal, el cual no tengo porque mentir,

pero me lo esperaba, no en las

circunstancias como llegaron, pero en mi

mente intuía un futuro así.

Durante estos tres años no he hecho mas

que compartir mi vida dentro del Mijac con

todas las personas que he podido, desde mi

entorno familiar, la universidad y destaco

mas en marzo de este año que hubo una

pastoral de inmigrantes en sarrià y cuando

contaba mis tres años en Barcelona, las

preguntas que me hacían eran sobre el

Mijac, querían saber mas de este tema y yo

encantado y feliz respondía las preguntas.

Mucha gente me pregunta si no me

aburro o si voy por obligación, y mi

respuesta siempre es la misma, tenlo por

seguro que el día que me aburra no iré

nunca mas, creo que esto refleja un poco lo

que es Mijac para mi, un lugar donde nunca

aburrirse y el trabajo que hacemos todos se

ve reflejado en cada uno de los niños y niñas

que están aquí o han pasado por aquí. En

todo este tiempo si he faltado 5 veces al

Mijac es mucho, ya que tanto me agrado ir

sábado a sábado que dejo de hacer otras

cosas para estar ahí siempre, mi

compromiso para con la agrupación es el

100%.

Agradezco a todas las personas que me

han ayudado en todos estos años, que me

han dado su amistad y compartir todo su

conocimiento, agradecimiento a Pepe por la

invitación hecha, y sobre todo uno muy

especial para el grupo R.I.M. (República

Independiente del Mijac) que gracias a ellos

he aprendido cosas de mi que no sabia, y

sobre todo esa confianza que me han dado,

puedo tenerla con todos los nuevos que

integran el Mijac del Bon Pastor. Gracias

RIM <3

Sin nada mas que decir, gracias a todos y

espero que estos 3 años sean muchos mas.

Elvis Arias Falconi “Junior”

Pas a la mil itància del Junior

5

Pas a la mil itància de l 'Alba

¿Quieres ser animadora del MIJAC,

tienes tiempo? Pensar, el que es diu pensar

no ho vaig fer, ja que per prendre la decisió

de ser animadora ho tenia molt clar, la meva

germana ho havia estat i la seva il·lusió i la

dels seus companys era contagiosa per fer

que el barri tingues un lloc on els nens

poguessin gaudir d’una bona estona. Així

doncs, jo volia donar a les noves generacions

de trinitenses l’oportunitat de viure i gaudir

de moltes coses que jo havia viscut.

Ara ja tinc clar que aquest només va ser un

dels motius que em va impulsar a ser-ho,

d’altres com el poder veure el somriure del

infant quan pensa una activitat i la cara de

felicitat quan la duu a terme i li agrada el

resultat; poder compartir un temps de

reflexió amb els nens i sobre tot amb els

companys; observar al meu voltant i veure

que als infants els hi agrada formar part

d’aquest moviment i es senten involucrats i

part d’ell. A més de sentir-me més a prop

Jesús quan en el centre les coses van bé i

cada cop creixem més; quan ens reunim per

preparar un altre dia de MIJAC i ho fem

donant allò que en tenim poc, el temps.

Desprès de donar-hi moltes voltes a

aquest testimoni vaig aturar-me a pensar en

que realment no mai m’havia plantejat fins

ara que ha suposat per a mi el formar part

del MIJAC. Ara que ja porto 3 anys com

animadora puc dir que ha entrat en el meu

dia a dia gairebé sense adonar-me i en

ocasions sense demanar permís. No ha estat

fàcil entendre la dinàmica i el seu

funcionament però poc a poc i amb ajuda

dels companys i ex animadors es va fent el

camí.

El que potser m’ha costat menys és la

relació amb els infants perquè al cap i a la fi

son nens que volen i busquen suport d’un

adult i per això estem, per acompanyar-los;

la part que més sacrifici ha suposat son les

relacions entre els companys animadors

perquè com a Alba Maria la timidesa per

relacionar-me amb ells i dir el que realment

penso és molt alta. Malgrat tot crec que la

meva personalitat de mussol poc a poc i

gràcies a conviure està desapareixent i està

deixant al descobert la animadora que

realment sóc, perquè com va dir l’Olga en el

seu moment: “la Alba ya se ha convertido en

una buena animadora, ya no es esa chica con

una vergüenza que se moria”.

Fent un recull de tot allò en el qual el

MIJAC m’ha ajudat puc dir que el meu

camí personal, el de l’Alba Maria, s’ha vist

recolzat i reforçat en moltes ocasions, ja que

entre tots m’ajuden i m’acompanyen més

enllà del MIJAC i em fan veure com

realment som i com son les coses i així puc

actuar per millorar tant en el meu camí

personal com en el camí d’animadora.

Una pregunta que em van fer ara fa cosa

de uns mesos va ser: “si vols, hauries de

passar a militant a l'assemblea del setembre

vinent. Vols que en parlem?” SÍ vull ser

militant Natxy, vull formar part encara més

d’aquest moviment i vull continuar creixent

com animadora i com a Alba Maria; vull

6

encara més, formar part de la meva

comunitat, també tenir més

responsabilitats en el centre i a ajudar

sempre que es pugui als infants guiant-los i

acompanyant-los en el seu camí en el

moviment.

I potser el repte més important que prenc

és el d’ajudar als altres animadors del meu

centre a descobrir i acompanyar-los en el

camí de l’animador, a fer que coneguin

millor el MIJAC i que gaudeixin d’ell com

ho estic fent jo.

Per acabar només dir que el camí que

començo ara espero que perduri uns

quants anys amb la companyia dels meus i

que realment serveixi per poder mantenir el

Mijac a la Trinitat Vella, així doncs com

diu Pau Donés a Camino:

“Camino, tengo algo que aprender

Camino, aun me queda por hacer,

Camino, y me dejo sorprender”

Alba Lozano

7

UNO CRECE

Imposible atravesar la vida ...

sin que un trabajo salga mal hecho,

sin que una amistad cause decepción,

sin padecer algún quebranto de salud,

sin que un amor nos abandone,

sin que nadie de la familia fallezca,

sin equivocarse en un negocio.

Ese es el costo de vivir.

Sin embargo lo importante no es lo que

suceda,

sino, cómo se reacciona.

Si te pones a coleccionar heridas

eternamente sangrantes,

vivirás como un pájaro herido incapaz de

volver a volar.

Uno crece...

Uno crece cuando no hay vacío de

esperanza,

ni debilitamiento de voluntad,

ni pérdida de fe.

Uno crece cuando acepta la realidad y

tiene

aplomo de vivirla.

Cuando acepta su destino,

pero tiene la voluntad de trabajar para

cambiarlo.

Uno crece asimilando lo que deja por

detrás, construyendo lo que tiene por

delante y proyectando lo que puede ser el

porvenir.

Crece cuando supera, se valora y sabe dar

frutos.

Uno crece cuando abre camino dejando

huellas,

asimila experiencias...

¡Y siembra raíces!

Uno crece cuando se impone metas,

sin importarle comentarios negativos, ni

prejuicios,

cuando da ejemplos

sin importarle burlas, ni desdenes,

cuando cumple con su labor.

Uno crece cuando

se es fuerte por carácter,sostenido por

formación,

sensible por temperamento...¡Y humano

por nacimiento!

Uno crece cuando

enfrenta el invierno aunque pierda las

hojas,

recoge flores aunque tengan espinas y

marca camino aunque se levante el polvo.

Uno crece cuando se es capaz de

afianzarse con

residuos de ilusiones, capaz de perfumarse

con residuos de flores...

¡Y de encenderse con residuos de amor!

Uno crece ayudando a sus semejantes,

conociéndose a sí mismo y

dándole a la vida más de lo que recibe.

Uno crece cuando se planta para no

retroceder...

Cuando se defiende como águila para no

dejar de volar...

Cuando se clava como ancla y se ilumina

como estrella.

Entonces...

Uno Crece

Ana de la Torre

Pas a la mil itància de l 'Ana

8

Tesimoni Comiat Quique

Al programa diu que al final d'aquesta

jornada ens hem d'acomiadar els qui sortim

de la Comissió diocesana i hem de donar la

benvinguda als qui hi entren. Per a mi això

no és nou, perquè és la segona vegada que

ho faig; i, a més, no sé què dir de nou, encara

que no recordo el que vaig dir l'última

vegada.

Ahir, al nostre centre, vam començar el

curs del MIJAC i m'hi vaig trobar tan bé

que va ser com si estrenés sabates noves.

Érem vint-i-set nens i nenes, des dels més

petits als més grans i no vam fer cap

convocatòria explícita (amb papers, cartes o

demés), s'ho van anar dient els uns als altres

i, em sembla que, només van faltar tres o

quatre i havent-se justificat. Ho esperaven,

desitjaven tornar a començar, trobar-se una

altra vegada. M'ha omplert de joia veure

com han crescut en tres mesos, amb quina

alegria es retrobaven; ningú s'ha sortit de

mare, no han hagut bronques, hem celebrat

els anys de l'Aaron, el més gran de tots, i els

animadors han sabut estar en el seu lloc. La

Irene s'ha estrenat com a responsable del

centre i la Laura no ha posat objeccions a

participar en l'Equip DISC i la mama

tampoc, d'entrada. Què més volem? En

canvi jo, dintre meu, pensava amb quina

mandra he començat el curs, no només en el

MIJAC, sinó en tota una colla d'activitats

de la parròquia. I el que ha fet que m'hi

trobés tan bé el primer dia han estat les

ganes dels infants.

Aquesta petita crònica l'he fet per posar

de relleu una cosa que fa temps que la vaig

descobrir gràcies a la Mari, quan va dir que

el MIJAC és un do, un bé, de Déu. Fa

temps que ho vaig descobrir, però s'ha de

renovar cada dia.

Hi ha moments alts i moments baixos. Hi

ha qui s'afegeix i qui ho deixa. Hi ha centres

nous i centres que tanquen, centres que

tanquen i obren, centres a punt de tancar i

que a darrera hora no ho fan... però l'Esperit

que alena en el nostre esperit no para.

Només d'Ell depèn. I que nosaltres ens hi

obrim. Per tant, no ens hem d'inflar quan

les coses van bé ni desinflar quan van

malament. Només val allò que hem escoltat

a l'evangeli d'avui: "Som uns pobres

servents, hem fet el que hem sabut i el que

hem pogut". I que Déu hi faci més que

nosaltres! I Déu hi fa a través dels infants.

D'on ens ve la crida? A través d'ells. Una

altra cosa és si l'escoltem o no. Els centres

que han tancat, oi que no han tancat per

falta d'infants? Doncs aquesta és la prova

del que estic dient.

Això és el que crec i ho mantindré fins que

pugui.

I ara, a una altra cosa. Entre les moltes

9

coses maques que ens van passant, n'hi ha

una que vull ressaltar: que en el Moviment

ja tenim el primer màrtir, és a dir, el primer

testimoni que, com Jesús, ha dit: "Pare, a les

teves mans encomano la meva vida". Perquè

màrtir vol dir testimoni. I en aquest cas es

tracta d'un testimoni fundacional

fonamental: l'Enric Grases. Màrtir i

memòria del Moviment. Als qui l'heu

conegut, no cal dir-vos res perquè segur que

us ha aportat moltes coses. Als qui no l'heu

conegut, dir-vos només que va ser un

excel·lent consiliari, un bon capellà i un bon

company. Tinguem-lo sempre present.

I, parlant de màrtirs, vull també fer

memòria d'un consiliari laic que va morir

aquest curs i al que potser no hem tingut la

consideració deguda en el MIJAC. Es

tracta d'en Josep Lluís Buil, de Risitas. Un

home també edificant.

Us vull donar gràcies a tots, consiliaris,

animadors, iniciadors-formadors, equip

DISC i Comissió diocesana per com m'heu

edificat i educat; per tot el que m'heu ajudat

a descobrir, per com m'heu ajudat a

convertir-me en moltes coses. Estic en deute

amb tots vosaltres. Vull tenir un record

especial pel Natxy, una persona que m'ha

impressionat com a persona i home de fe i

compromís; pel Dani, encarnació de la

racionalitat amable; per la Rita, carisma i

optimisme, amabilitat i delicadesa; per la

Martita, amb molt de cor; pel Manolo, anys

i panys acompanyant-nos mútuament, i no li

puc dir res més, que és el que ell em diu

sempre que em dedica una cosa: "què vols

que et digui, company?"; per la Sonia, que

és constància, paciència i entrega; i pel Joan

Manel, que l'he conegut més i millor

últimament: il· lusió, amabilitat, naturalesa,

sensibilitat.

Gràcies a tots i que doneu el mateix

recolzament o més als qui ara accedeixen a

la Comissió diocesana i a l'equip DISC.

Enric Roig

1 0

Testimoni Comiat Manolo

M'ha costat molt d'escriure aquest

testimoni, perquè penso que posar aquestes

coses per escrit i llegir-les davant de tota

l'Assemblea és una confessió que em

compromet amb tots vosaltres. Tampoc he

volgut aprofitar el testimoni que vaig fer ara

deu fer 17 anys, malgrat les insinuacions

malicioses d'en Joan Manel.

Bé, començo. Només he estat en aquesta

"Comi" un curs, però he intentat portar el

ritme de les meves responsabilitats des del

primer dia amb ganes i amb un esperit

positiu i "cañero".

Per què vaig assumir en el seu dia aquesta

responsabilitat? Doncs per diverses raons:

- Per superar el pessimisme que s'havia

instal·lat a l'equip d'iniciadors davant

l'absència de candidats i que amenaçava

amb minar la moral de l'iniciador diocesà

en exercici.

- Per les persones concretes que hi havia a

la Comi i que certament m'inspiraven

plena confiança per poder treballar en

equip amb elles.

- Perquè la meva dona, tot i reconèixer

que no era el millor moment familiar i que

jo hi esmerçaria moltes hores que trauria

d'altres dedicacions, em va dir que

endavant... (a propòsit, encara continuo

esperant algun cangur o acompanyant del

MIJAC per estar amb el David i la

Irene...).

Ha estat un curs en el que hem fet moltes

coses (sí, ja sé que totes les Comissions

diocesanes diuen el mateix, però deixeu-

m'ho dir) i totes elles ens han unit més com

a equip i com a companys de feina. Hem

volgut (i crec sincerament que ho hem

aconseguit) fer una feina callada, eficaç i

il· lusionada que transmetés a tothom una

entrega joiosa en el servei al Moviment.

11

Ens hem arremangat netejant la seu. Hem

estat clars (encara que ens ha dolgut) amb la

situació del centre de Trinitat Nova (allà

vam descobrir que la Comi teníem una

secretària particular!). Hem assumit la tasca

de secretaria de forma col·legiada. Hem

participat en la nova estructura del Consell

C/B (la qual continuo creient que no és la

millor per al moment actual). Hem intentat

millorar la presentació i el contingut del

Fem camí... en fi, com ja he dit un treball

que ens ha fet estimar-nos més el MIJAC.

Però, sobretot, vull agrair als membres de

la Comi tota la paciència i comprensió que

han tingut amb mi. He de dir que m'he

sentit molt acollit, acceptat i estimat en

l'equip. Gràcies, companys! En concret:

- Agraeixo al Joan Manel la seva eficiència

no només portant les reunions, sinó en la

preparació i l'èxit del treball de la Comi.

Entenc que en faltar un membre de

l'equip li ha tocat fer feines que no li

corresponien directament.

- A la Sonia, la seva gran entrega des del

cor i el patiment (en el sentit més grec del

terme) que ens ha ajudat a ser pràctics i

sensibles envers la realitat infantil del

Moviment i el treball dels centres i de

l'equip DISC. (Algun dia, Sonia,

m'hauràs de dir com t'ho fas per

empalmar treball, reunions i venir al

centre sense dormir!).

- Al Quique pel seu saber estar, per

l'esforç de venir a les reunions (que cada

vegada li agraden menys), però sobretot

per la seva gran espiritualitat en el

quotidià i en molts moments puntuals

(gràcies, Quique, pels dos recessos que

hem compartit aquest curs).

I ara marxo mig content. Content perquè

veig que queda una Comi bastant completa

(quan ja vèiem al pobre Joan Manel fent de

Superresponsecrecoordinador diocesà). I

trist, perquè des de l'equip d'iniciació no

hem estat capaços de trobar un nou (o nova)

iniciador/a diocesà, encara que un de

nosaltres farà de lligam entre els dos

equips...

I encara podria dir moltes més coses, però

crec que també és de savis saber quan has

d'acabar. Per tant, només dir-vos que

finalitzo aquesta etapa, però que espero

continuar participant d'aquest gran regal de

Déu que és el MIJAC des del meu centre i

des de la iniciació.

VISCA!

Manolo Juarez

1 2

Testimoni Comiat Sonia

Tota aquesta aventura va començar, tot

just, fa quatre anys. Hem van regalar un

caramel molt maco que es deia Equip Disc.

Quan et menjaves aquell caramel, eres

capaç de formar part d’un equip que

coordinava infants dels Centres de la

Diòcesis, organitzar Coordinadores,

treballar perquè la Campanya arribi a tots

els infants de cada Centre, editar revistes

fetes per ells, i mil i un sabors que pots

gustar si et prens aquest caramel.

Durant dos anys vaig poder tastar la

dolçor de compartir jocs amb els infants a

les Coordinadores, i a conèixer altres

realitats fora del meu centre, així com fer

Equip amb altres animadors que ara son

amics. També vaig tastar altres gustos més

agredolços, com fer reunions fins tard, veure

com a vegades la feina que fas no és

suficient, o que els infants son més que allò

que pots veure un somriure dibuixat a la

seva cara, i tenen realitats molt dures.

Aquell caramel mica en mica es va acabar,

i vaig tenir la oportunitat de canviar els

papers, i ara, ser jo qui havia d’oferir aquests

caramels. Aquesta tasca és la de

Coordinadora Diocesana (no és un nom tan

comercial com el del caramel Equip Disc,

però si molt important).

Durant dos anys més, hauria d’assumir la

tasca de ser membre de la Comissió

Diocesana, portar el carro de l’Equip Disc, i

continuar la vida d’animadora al centre…tot

això, sumant la feina, i repartir fotos meves

als meus amics i família perquè no s’oblidin

de la meva cara…complicat! !

Han estat dos anys de feina molt dura, de

reunions de Comi els divendres rere

divendres, de combinar horaris amb l’Equip

Disc, de treure hores de son per acabar les

tasques i que tot estigui a punt a les

Coordinadores, d’arribar de treballar al

matí, i veure’t uns quants glops de cafè per

estar perfecte a les Assemblees,

Coordinadores i altres tasques, i d’arribar al

Centre cada dissabte per veure els infants

del teu grup.

Estar al peu del canó durant pràcticament

quatre anys ha estat molt esgotador. Però

per altra banda, les hores de son perdudes,

el cansament, les llàgrimes quan no arribes

on vols, i les hores de feina invertides,

s’obliden quan veus que estàs recolzat per el

teu equip (centre, Comi, Disc), i per les

persones que t’envolten (família, parella,

amics), i sobretot, quan veus arribar als

infants a cada Coordinadora amb un gran

somriure, i t’abracen (o en el seu defecte,

una palmada a l’esquena), i t’agraeixen el

que fas amb els seus somriures divertits.

Molta gent ha passat per aquest equips

durant aquests anys, que no em posaré a

nombrar, perquè ja sabeu qui son (en el

fons, som una família petita). Des de les

Comis del Ride et Labora fins al famós

Visca! , passant per totes les noies

(espectacular!) que han passar per l’Equip

Disc.

1 3

També tots els moments gaudits: TDI’s al

bell mig de la muntanya suant i tallant

canyes, fins a la reestructuració de les TDI’s

més festives, i el compartir la Campanya del

centre a la Fira de Centres. També les

Coordinadores a Rivadeneyra, creuant els

dits perquè quan acaben, l’edifici continuï sa

i estalvi, i també els diversos centres que ens

han acollit. I per suposat, totes les cares dels

nens que han passat per Coordinadores, i

dels sis Cajimers que he conegut, son

records que no oblidaré d’aquests anys.

Vull donar les gràcies també, a tots aquells

que m’han acompanyat en aquest camí. Des

de la família que ha estat molt militant,

retallant papers i enganxant murals fins a les

tantes (la mare és una artista!), fins la parella

que ha hagut de respirar profund més d’un

cop per tenir paciència amb les meves preses

i la meva angoixa, passant pels amics i per la

gent que durant aquest temps ha estat una

mica abandonada, mirant les meves fotos

per recordar com soc.

Sempre que hi vaig a un casament, i veig

que la gent plora, trobo que en lloc de

llàgrimes haurien de donar el seu millor

somriure, ja que aquell és un moment feliç.

Doncs vull fer lo mateix i recordar amb

aquest testimoni de comiat que, encara que

son molts anys de compartir coses, nervis i

alegries, em trobo contenta de tota la feina

feta.

Aquest curs serà un moment de canvis a la

meva vida: dedicar més temps a la família i

als amics que hem donen per desapareguda;

poder anar més descansada amb la feina i no

fer bogeries amb els horaris, per tal de

compaginar-ho amb la vida de la Diòcesis

(la meva salut ja ha passat factura uns

quants cops), dedicar més temps al Centre

com a Responsable, així com participar més

com Mijac al meu Llefià estimat, i a Sant

Andreu que serà el meu nou barri d’

acollida, i per suposat, aprendre a conviure

amb el Joan Manel, la part de la Comi que

tinc a casa meva.

Sento no haver fet un estudi sociològic

profund, com el del Dani Bueno, sobre que

fer quan deixes una responsabilitat

diocesana, però us puc assegurar que en

aquests anys, he aprés que no he de posar

dates de caducitat, ni fer plans a llarg

termini, perquè em vull deixar sorprendre

per la vida i gaudir de cada moment, sense

angoixar-me pel que passarà després.

Així que ens veiem en les nostres properes

reunions de Respons, SSEE, TDA’s i

TDI’s, Assemblees, i allà on vulgueu. I

també al carrer Peronella 15, amb cita

prèvia, que la casa es petitona.

Ànims a la nova Comi i al nou Equip

Disc!

Sonia Rodríguez

1 4

Per una persona que dóna tantes voltes a

les coses, que les pensa i repensa tant com

jo, de vegades es donen situacions ben

curioses quan, de cop i volta, sense estar-hi

pensant en aquell moment, t'arriba la

decisió a prendre, la solució als neguits que

tenies (i que potser fins i tot desconeixies

que tenies, com és el cas). I això em va

passar a principis d'estiu.

Un dia, sense venir a res, quan feia temps

que em plantejava que necessito estar activa,

estar associada a alguna història, moure'm,

fer un servei, em va venir a la llum la decisió.

M'entestava en deixar enrere el meu món

des dels 18 anys, el meu quart pis i qualsevol

servei relacionat. Sentia que l’etapa ja s’havia

tancat, que havia de buscar nous móns,

noves realitats que fossin fins i tot més fàcils

que el servei al mijac. Però perquè amagar

un sentiment de pertànyer a algun lloc, un

servei que conec i que sé que necessita

mans? A què esperava? A que em vinguessin

a buscar? Sabia que no ho farien. No

gosarien mai a demanar-me res més.

De cop i volta, sense pensar en res, tenia la

resposta a un munt de plantejaments de

projecte de vida. Pertanyo al mijac, em crec

el projecte, l’estil de vida que intento portar

a terme. Sols l'havia d'adequar al què visc. A

la meva manera de ser, a la vida que porto i a

la que vull portar. Ja no tinc 18 anys. No tinc

ganes de jugar, córrer, preparar mil i una

reunions, estar al capdavant de res, no em

veig amb energia (i el peu tampoc encara).

Prou faig construint casa meva cada dia. I

tampoc podia anar a un centre on hi

haguessin moltes mancances. Encara em fa

mal haver tancat Sant Medir, el dolor que

vaig sentir en deixar els infants se'm fa

present sovint, sobretot quan estic amb el

Grup Jove o veig el quart pis encara per

recollir, la llibreta per tancar... .

I així vaig oferir les meves mans, limitades

en saber que ja no sóc cap joveneta i que

tinc que construir la meva vida, però amb

ganes de donar-me als altres. Em sentia una

mica egoista per posar condicions, però sé

que no puc donar més que el que ofereixo,

Una nova etapa

1 5

donar-me a tot seria dolent per a mi, però

sobretot per als altres. De vegades volem fer

tant perquè creiem que és el que hauria de

ser que ens ofeguem amb les obligacions

que ens acompanyen i el que s’hauria de

viure amb alegria acaba sent un turment per

a tothom.

Sabia on volia anar, però si calia, podia

anar on fos, i he anat a parar a un dels

centres que més a prop, amb qui més puc

connectar i on puc aprendre a ser iniciadora

i renovar-me. Ahir vam començar amb els

infants i hi vaig anar per conèixe'ls tot i que,

normalment, no estaré els dissabtes amb

ells. I per conèixer l’equip, vell conegut i nou

alhora, que ens hem de conèixer i

acostumar.

I avui, avui he tornat a l'Assemblea

d'animadors. He tornat a casa. M'he

retrobat amb mil i un rostres, somriures

còmplices, sorpresos, abraçades immenses,

picades d'ull. Com si no hagués marxat. Tot

continua igual, els mateixos acudits, sortides

de mare i jo caient en totes les bromes com

sempre o agafant-les tard.

I m'he sentit cuidada. Perquè no era fàcil.

No estaven part de la meva vida, els meus

eterns companys de viatge, l'Asel• la i el

Ramon, tots els hem trobat a faltar. I ja no

hi era el meu centre, els meus nens, Sant

Medir. Em trobava representant una altra

realitat, una altra manera de fer. M'ha costat

i fins avui no he vist que em costarà una

mica, que aquest primer trimestre ha de ser

d’adaptació. Però sé que no només ho faig

per mi, sinó sobretot perquè crec en la

oportunitat que tenen els infants de ser

escoltats, de ser respectats i créixer i fer un

món molt millor, la oportunitat de posar

una petita llavor de mostassa per créixer el

mijac.

Rita Bofarull

1 6

Coordinadores

Diumenge al matí, Plaça Catalunya, Ens

trobem a las 10:00 l’Equip Disc. Hem deixo

les claus, no podem entrar a les oficines per

acabar d’enllestir la coordinadora. Hem

d’esperar al Pol que ens les porti. A tot això

esperem al Miquel...no arriba.

A aquella hora, comença la cursa contra el

càncer de mama i mentre van passant dones

corrent per davant nostre, van arribant els

primers centres, i amb ells la notícia que en

Miquel s’ha obert el cap i que no podrà

assistir, ah! i les claus de Rivadeneyra!

Quan som tots, o casi tots, comencem

amb el joc de presentació, tot un clàssic:

Els pistolers! ! Un cop ens sabem els noms

(a grosso modo) anem cap amunt a fer

feina. Ens dividim en les dues

coordinadores i comença el treball:

- Economia i revista comencen a treballar

el manual del bon ecònom i escullen un

objectiu per treballar durant el curs.

Després, posen en comú els articles de la

revista per començar a muntar-la. Des

dels centres recordeu-vos de la portada!

Que és la gran oblidada de la revista!

- Enrollaos vam fer la posada en comú del

treball que veu fer als centres i ens vam

posar mans a l’obra amb la segona part del

lema. Que sapigueu que treballar amb

enrollaos és tot un luxe, així que us

convido a que participeu d’aquesta

experiència!

Després del treball per coordis, ho vam

posar tot en comú i vam fer el pica-pica.

Quan es van acabar les patates els centres

van anar marxant. Fi de la coordinadora.

De la Primera Coordinadora superada, el

1 7

nou Equip Disc estem molt contents amb el

treball que es va fer a Coordinadores.

Comentar també que en Miquel està bé,

encara que s’obrís el cap i amb ganes, com

tot el Disc que arribi la segona

coordinadora per veure que tal ha anat el

treball que hem fet per fer als centres! Des

d’aquí us demano que no sigueu molt crítics,

que és el nostre primer any i estem

començant a pair això de treballar els

diumenges!

Aprofito aquestes últimes línies per

explicar-vos el CONCURS DEL NOU

LOGO DEL MIJAC DE

BARCELONA-TERRASSA!! !

En aquest Noticies Peludes s’obre el

concurs per dibuixar el nou logo pel mijac

Barcelona-Terrassa. Des de l’Equip Disc us

demanem la vostra col·laboració per a que

no surtin coses com el logo que ja tenim,

aquest tan bonic... . Així que animeu als

vostres infants a que facin un logo que sigui

viable i agradable a la vista! ! Esperem que

surtin coses chules i que tinguem un logo

que sigui l’enveja de les altres diócesis!

De moment us deixo delitant-vos amb el

meu logo personal dins la Comi. És un logo

que he fet inspirant-me en el meu amor vers

els locals de Rivadeneyra i per tal d’intentar

que se’m faci més amè el viatge cap a les

reunions de la Comi.

1 8

Seccio del consi

A tall de presentació

Estimats amics i amigues, sóc nou en

aquesta secció de la revista, i potser que em

presenti una mica, abans de res. Em dic

Miquel Álvarez i ja fa uns anys vaig néixer a

Sant Andreu de Palomar.

Estant al seminari, el Jaume Fontbona

(molts el coneixeu!) em va proposar de

col·laborar com animador al Mijac.

D’aquells 2 anys conservo bons amics, i així

vaig conèixer aquesta realitat que ara

començo a acompanyar com a consiliari

diocesà.

Nou curs, comissió diocesana renovada,

equip disc... Per mi en aquests moments és

fàcil parlar d’acollir la novetat que se’ns

presenta cada dia en els nostres centres, amb

un esperit renovat per tal de deixar-nos

sorprendre per aquests infants, que van

creixent i madurant.

“Allò que ha passat tornarà a passar, allò

que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de

nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen:

«Mira, això és nou!», segur que ja existia

abans, en el temps que ens ha precedit.”

(Ecc 1,9)

Potser sí que en el nostre món tot torna a

passar d’una manera o una altra. Ara estem

en aquest temps d’Advent i Nadal, que ens

convida a viure també el Mijac com un

temps d’acollida d’aquest Jesús que ve i se’ns

apropa en cadascun dels infants. Això sona

molt bé, però sabem que a la realitat no tot

són infants “guais”: agraïts, motivats,

dinàmics, divertits.. . Hi ha realitats molt

difícils: infants emprenyadors, moguts,

maleducats... Segur que us venen al cap

rostres concrets amb cadascun d’aquests

adjectius! !

Jo també, mentre escric, recordo

experiències també fora del Mijac, pròpies o

que m’han explicat. La última, un grup de

tres infants que s’escapen escalant per la

reixa de l’escola... amb 5 anys! Però tot això

queda com anècdota, perquè malgrat tot,

sabeu que és important el que reben i el que

aporten al Mijac infants “difícils”. Perquè si

vas coneixent l’entorn, d’on venen i per on es

mouen, a poc a poc ets capaç de valorar els

petits gestos, un somriure, un gràcies, un

perdó... i adonar-te de com va avançant la

llavor de l’Evangeli per obrir-se pas enmig

de les dificultats.

Això és el que volia compartir amb

vosaltres en aquest primer Fent Camí del

curs. Al cap i a la fi, el nostre dia a dia al

moviment és descobrir i ajudar a descobrir

Jesús i el Mijac als infants i als altres

animadors.

Miquel Àlvarez

1 9

Sabies que...

Renovació web del MIJAC de Barcelona i Terrassa

www.mijaccb.org/bcn