Fem un trioEl fascinant món de la ploma

Manel Joan i Arinyó

PREMI DE NARRATIVA “CIUTAT DE SAGUNT” 2009

narratives, 6

BENICARLÓ, 2009

Primera edició: novembre de 2009

Edita: Onada EdicionsPlaça de l’Ajuntament, local 3

Ap. de correus 39012580 Benicarló

www.onandaedicions.comonada@onadaedicions.com

Disseny de la col·lecció: Ramón París PenyarandaMaquetació: Paül Peralta

Imprès a: Grafo Industrias Gráficas · Basauri, Bizkaia

ISBN: 978-84-96623-46-0Dipòsit legal: BI-3132-09

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís

previ i per escrit dels titulars del copyrigth

Paper certificat provinent de boscos gestionatsde manera sostenible i fonts controlades

Fem un trio

ÍNDEX

Inici. PER TRENCAR EL GEL 9

UN LLAMÀNTOL FEROTGE 11

AMB LA CONSTITUCIÓ HEM TOPAT! 15

REINA PER UN DIA 19

L’ORGASME DEL CABDILL 23

LA CAPELLA DELS DOLORS 29

EL GUARDAESPATLES 33

NIHIL OBSTAT 39

SOM DE SUECA (sic) 49

CRIATURA DOLCÍSSIMA 55

BROSSA NOVA 61

«ESTIC MORT!» 67

AND THE WINNER IS… 73

SÚNION, T’EVOCARÉ DE LLUNY… 81

S’HAN BESAT A L’ESCALETA 91

DO DE LLENGÜES 97

QUIN GOIG SER POETA 103

GUARDEU-NOS, SENYOR, DE FRARES ESCRIPTORS 107

EL SEXE ÉS LA SAL DE LA VIDA 113

LES NOCES BÀRBARES 119

SPLASH ME! 125

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

10.

11.

12.

13.

14.

15.

16.

17.

18.

19.

20.

EL FILL D’EN MARC 129

DIARI DE CAMPANYA 133

FONS I FORMA 139

FRANK DUBÉ 143

EL PECAT FA FORAT 145

AMISTATS PERILLOSES 153

LLEGIU, LLEGIU, QUE EL MÓN S’ACABA! 161

FEM UN TRIO 165

Interludi. NO TINC PARAULES 179

21.

22.

23.

24.

25.

26.

27.

28.

9

Inici

PER TRENCAR EL GEL

M aleïda primera frase! Qui m’ho havia de dir! amb trenta llibres publicats i dos o tres d’inèdits, fa més

d’un mes que els nervis em devoren perquè no se m’ocorre la frase per trencar el gel i començar amb bon peu aquest original. Si açò ho llegeix un escriptor —coses més rares passen—, sabrà de seguida a què em referisc. La resta de mortals també deu haver sentit parlar del tema: la pri-mera frase, el primer paràgraf, el to que agafa l’obra des del començament i que t’empeny a tirar-la endavant d’una manera i no d’una altra.

Ja està, vostès dispensen, ja m’he desfogat una mica i em trobe amb forces per iniciar la redacció d’aquests papers. Són les cinc de la vesprada de diumenge, 2 de desembre de 2007. Valerós, agafe l’espasa i, sol front al perill, esto-quege el paquet de folis que tinc damunt la taula. N’hi ha cinc-cents, quina barbaritat: malaguanyats arbres!

En ells —en els folis, no en els arbres, que seria pitjor— em propose referir un seguit de vivències que he gaudit i patit des que, desentenimentat, em vaig endinsar en el sinuós món de les lletres. Tot i que les anècdotes que hi referiré no són res de l’altre món des del punt de vista cultural i humà, sí que poden resultar xocants, picants,

10

extravagants, ridícules, surrealistes i fins i tot esperpèn-tiques. També n’hi haurà de sinistres, les quals, a banda d’extasiar la meua vena masoquista —com més va, més preocupant—, m’han ajudat a perseverar en l’ofici i fins i tot, crec, a ser més persona, circumstància que produ-eix urticària als malfactors que me les han endinyades. Tot són beneficis, doncs. Per això, el present volum no serà un memorial de greuges i lamentacions, ni tampoc cap atac contra ningú, sinó un cúmul de propòsits i des-propòsits, un ventall d’il·lusions perdudes i renovades en què m’he vist involucrat per mullar la ploma, adelerat, a hores i a deshores durant més d’un quart de segle. Alhora seria meravellós i donaria tot el que tinc perquè, intimi-tats i devocions a banda, alguns passatges del llibre foren un bell cant al goig de viure —estimar, llegir i escriure—, però açò és tan difícil que no sé si en sabré. La passió, si més no, els assegure que existeix. Tant de bo no s’ature mai el seu fantàstic bategar.

11

1. UN LLAMÀNTOL FEROTGE

D es de fa tres anys, els escriptors de la ribera del Xúquer ens reunim el primer dissabte després de Sant

Blai. De matí fem un itinerari cultural pel poble on ens tro-bem. Ens hi sol guiar algun erudit local, generalment el cro-nista. Després dinem, contem quatre batalletes i ens mar-quem uns objectius conjunts, que per ara no hem aconseguit mai. Però almenys ho passem bé, que és el que compta.

El 4 de febrer de 2006 ens vam aplegar a Benifaió i visi-tàrem la Torre de l’Ajuntament, habilitada com a museu de l’època musulmana. Després anàrem a una altra torre, aquesta romana, però coneguda popularment com la Torre de Musa, que va ser utilitzada durant molts anys com a colomar. Parle dels temps en què la colomassa era molt apreciada com a adob agrícola i això invalidava la cèlebre sentència: «El colom menja or i caga plom». Enric Lluch, agosarat com un infant, s’hi va enfilar amb l’ajuda d’una escala portàtil torta i coixa. Després ens va explicar que a les parets hi havia tot de covetes on els coloms feien el niu.

El dinar va ser al restaurant Sant Pancraç, d’Alginet. Entre unes altres coses, hi vam menjar un arròs amb lla-màntol que, des del meu punt de vista, no es mereix cap comentari laudatori. La providència em va dur a seure

12

amb Àlan Greus, Vicent Borràs, Santi Vallés i Vicent Nácher, als quals poden vostès reclamar que els tornen els diners d’aquest volum, si no els agrada, ja que el seu encoratjament n’ha avançat alguns anys la redacció. Vull dir, feia temps que em rondava la idea d’escriure’l, però no era cap tema prioritari.

A què obeïa, doncs, tant d’interès per part d’aquests autors perquè jo explicara les meues aventures paraliterà-ries? Si algú ha pensat malament, ha posat el dit a la nafra: a la morbositat. A la morbositat, a la xafarderia pura i dura. De tota manera, als psiquiatres i als escriptors se’ns pot perdonar, i fins i tot aplaudir, aquesta perversió; però açò és una altra història.

A fi que la veritat sure en tot moment, he d’aclarir que els meus col·legues no m’animaren ben bé a fer realitat el llibre, sinó que, tafaners, l’únic que els importava era el desenllaç: saber qui era, qui és, de fet, l’editor fogós que en companyia de la seua dona em van proposar…

Em cal rebobinar una mica.

Una nit vaig somiar que era signant un contracte en una editorial barcelonina. En un moment determinat l’editor se’n va anar cap a la porta del despatx, la va obrir i hi va fer entrar un bòxer rabiós; me’l va envestir amb l’ordre inequívoca que se’m menjara. Sempre dins del somni, perquè en la vida real m’hauria mort de por, vaig tenir prou sang freda per acostar-me a la finestra, que era oberta, i esperar-hi impassible l’atac del gos xato, que va errar el mos i es precipità al buit. Au, vés, mala bèstia!

Llavors el sinistre editor, que pretenia quedar-se els diners del meu acompte per jugar-se’ls al casino, em va escometre punyal en mà a fi de dur a bon port el que el fava del seu gos havia esguerrat. El seu somriure sardònic, vertadera màscara satànica, revelava que aquella acció l’havia execu-tada un munt de vegades: seguretat i fermesa de moviments, absència de nerviosisme. De por, senzillament de por.

13

Com sol passar, em vaig despertar abans que la sang no arribara al riu, però com a presagi, com a advertència del perill mortal que els escriptors correm en territori editorial, donà resultat: abans deixava tots els meus ori-ginals inèdits que posava els peus en aquell temple del terror! És més: si aquest senyor, que passa per ser un dels més íntegres i sensats del gremi, actuava així en el meu malson, què no serien capaços de perpetrar a partir d’aleshores els altres editors, no tan angelicals, que tin-gueren accés al meu article i s’hi inspiraren? Perquè he d’assabentar-los que aquest assaig de punyalada l’havia explicat a SAÓ, revista en la qual vaig col·laborar durant un any i mig. La més cordial salutació als nobles barons d’aquella santa casa.

En l’escrit referenciat, a més de l’experiència onírica, contava que he treballat amb deu o dotze editorials dife-rents, amb el que açò comporta de positiu i de negatiu. Per exemple, he conegut editors que han esclafit a riure, tal qual, quan els he reclamat els drets d’autor. Contrà-riament, n’he tractat uns altres que m’han obsequiat amb sis o set novetats sempre que he anat a visitar-los. Quant a manifestacions externes, m’he trobat amb uns que t’abracen efusivament i et conviden a dinar, i amb uns altres, tan esquifits de modos, que no són bons ni per encaixar la mà. De la mateixa manera, sovintege una editorial que quan hi entres —quedaria millor escriure “hi penetres”— no saps si és una empresa que produ-eix llibres o un saló de massatges, atesa la rotunditat carnal i l’escassesa d’indumentària de les senyoretes que la porten. Temptadora editorial, com hi ha món! En el pol oposat n’hi ha una altra tan patètica que algun dia la visitaré de dol rigorós, paraula. La sensació que m’hi assalta és que assistisc a un vetlatori. Pitjor fins i tot, ja que als tanatoris hi ha sempre algú que conta acudits i acabes rient sense ganes.

14

Abundant en els contrastos, afegiré que tinc un editor-patum que es deleix perquè el tracte de Vostra Excel-lència i li faça reverències. Mentre que un altre no fa més que convidar-me al llit conjugal: «No t’apanya la meua dona?» Ai, que algú prendrà mal!

Açò era al capdavall el que els meus col·legues de lla-màntol pretenien que els revelara, la filiació de l’editor que m’incita ara i adés a muntar un trio amb ell i la seua senyora, que està de molt bon veure, tot siga dit de passada.

No els ho vaig dir, evidentment: els secrets són sagrats i els sexuals més encara. Ara bé, quan vaig tornar a veure el sàtir en qüestió li vaig referir el cas i em va dir que no passara ànsia per ell i per la dona: la seua afició als mena-ges à trois era gairebé de domini públic.

Parlant de dones; un dia, ingenu de mi, i més gran bocamoll encara, li vaig comentar a la meua la proposta editorial deshonesta; obviant noms, és clar. En el pecat arrossegue la penitència: a partir de llavors m’obliga a fer tots els tractes per internet. Això no obstant, és bona xica —si no, no m’aguantaria— i també em dóna permís perquè en aquest llibre parle sense pèls a la llengua de qualsevol tema, per pelut que siga. Ella sap per activa i per passiva que els artistes, quan anem pel món d’actors invitats, estem exposats a totes les voracitats, indepen-dentment de les nostres gràcies corporals i fins i tot intel-lectuals. Sempre vorejant l’abisme.

La torna de tanta magnanimitat conjugal no pot ser més maligna: es reserva la potestat d’escriure, si mai li abelleix, les seues memòries, on rectificarà les meues manifestacions si considera que són falses o exagerades. Ai, el meu prestigi! La meua reputació! Que dura que és la vida de l’escriptor…

15

2. AMB LA CONSTITUCIÓ HEM TOPAT!

L a mili, uf! tot i així, he d’agrair-li tres lesions bene-volents: cremar-me els ulls, pelar-me els colzes i tren-

car-me la mà. Més clar, aigua.I la triple ràbia: per la miopia galopant, per la misèria i

pels divuit mesos de presó atenuada. De veres, em fiblava una malícia tan esquerpa que, si no haguera vingut a aju-dar-me la literatura, hauria fet qualsevol bogeria.

Fruit d’aquesta desesperació es va engendrar El batlle de Racrònia, durant el part del qual vaig estar a punt de morir dessagnat. Corria la tardor madrilenya de 1978 i jo era un mariner d’aigua dolça destinat al CHA —Cole-gio de Huérfanos de la Armada—, on exercia estèrilment d’educador. Cada vesprada, quan acabava la feina amb els ineducats, em tancava a la biblioteca i tractava d’es-criure un relat, però no ho aconseguia. Allò era molt dur, t’hi has de trobar per poder fer-te’n càrrec: malgrat haver parlat sempre i a tot arreu en valencià, era agafar paper i bolígraf i automàticament començava a pensar en caste-llà, la llengua en què havia estudiat, si no vols de grat per força, la primària, el batxiller i magisteri.

Ara pensen vostès les animalades que arribaren a fer en la meua ment els personatges del conte abans que no vaig

16

ser capaç de fixar la història en negre sobre blanc. Tractava de l’alcalde de Racrònia; franquista patològic i anticatala-nista furibund. Per tenir-lo content i que signara molts per-misos d’obra, els regidors li van regalar un goril·la, ja que la primera autoritat tenia una certa tirada al bestialisme. La luxúria de la parella era tan fora mida que no respecta-ven ni els plens municipals, els quals se celebraven a porta tancada i sense la presència de les càmeres de la televisió local; tot just hi havia un poc de llum i el concurs d’un taquígraf cec de convinença. Mira si era animal —l’alcalde, dic— que va fer estimbar per un precipici un autocar d’es-colars perquè el nom del seu col·legi era Jaume I!

Per ses jornades el relat va ser un fet i, convençut que havia escrit una obra mestra, el vaig presentar al premi de contes Malva-rosa, que patrocinava l’Ajuntament de València i editava l’editorial Prometeo. Es publicaven en un mateix volum el treball guanyador i els cinc finalistes.

Arribats en aquest punt, al terrible blocatge, o dificultat insalvable d’expressar-me per escrit en català, s’hi va afegir el concurs d’un individu que primer va ser saludat, després conegut i acabà essent fins i tot car amic. De Vicent Franch i Ferrer, parle; catedràtic de Dret Constitucional, jurista eminent, agut periodista, conferenciant, tertulià televi-siu i aleshores, 1978-1982, pareous de les col·leccions en valencià de Prometeo. (Nascut amb una flor al cul, fins i tot els pollastres li ponien i es va casar amb Maria Jesús, jove d’una simpatia i d’una bellesa arravatadores.) Doncs bé, l’estimat Vicent Franch es va encarregar durant cinc convocatòries consecutives de donar-me la mala notícia: el meu conte d’aquell any no és que no havia guanyat, és que ni tan sols no figurava entre els finalistes. Cada vegada el refusaven per un motiu diferent: pornogràfic, lacrimogen, costumista, atrevit, avantguardista, comprometedor, fàcil, difícil i, finalment, per anticonstitucional! Amics, poca broma: amb la Constitució hem topat!

17

Els en faré cinc cèntims: a la perversió simiofranquista del primer any va seguir una parida encara més esper-pèntica: El vell filòsof. El protagonista de la facècia, líder independentista, acabà pitjor que una cabra per mor d’un ardit tramat per la intel·ligència espanyola. Res més que li van encolomar una espia jove d’un físic tan espaterrant que se li va beure l’enteniment. El remat va ser el dia que ell es disposava a obsequiar-la amb certes delícies linguals i va descobrir que la xicona s’havia fet tatuar una senyera socialista al clítoris!

Un altre any vaig presentar una narració en què una estu-diant de primer de carrera es quedava prenyada i se n’anava a Londres a avortar. L’únic que la va ajudar des del primer moment va ser el nuvi, que era banyut sense saber-ho i no havia estat el causant de l’embaràs. Xiquet, xiquet!

També vaig escriure la història d’una mestra que s’ena-morava d’un alumne de catorze anys. Eren unes proses poètiques d’una tendresa tan angelical que semblava men-tida que les haguera escrites jo. I a més a més no hi havia gens de sexe. Doncs tampoc no vaig sucar.

Per acabar citaré Gris; no el confonguen amb Grease, tot i que són de la mateixa època. El meu relat explicava les vicissituds d’un jove valencià que, malgrat que hi posava molta voluntat, l’esgarrava sempre i a tot arreu: en l’apar-tat laboral, familiar, amorós… Fart de tanta dissort, es va fer policia nacional i visqué un període de calma relativa. Tot seguit es casà, va tenir una filla i, atès que el qui naix amb pega fins i tot amb els collons ensopega, un mal dia el van destinar al País Basc, on la filla arribà a l’ús de raó i es va fer abertzale.

Com no podia ser d’una altra manera, la fatalitat els va dur a coincidir en la mateixa manifestació, si bé cadascú en una banda.

El desenllaç era que l’infeliç va escollir ser pare en comptes de policia. I ves per on va perpetrar una inconsti-

18

tucionalitat com una casa de pagès, segons el docte parer del meu amic catedràtic, que no sap ell com he arribat a agrair-li els dictàmens professionals i la severitat a l’hora d’avaluar i suspendre els meus treballs abans que Prome-teo no se n’anara a pastar fang i deixaren de convocar-se aquells premis. ¿A vostès qui els assegura que si un ser-vidor haguera guanyat, o com a mínim haguera aconse-guit un accèssit, no hauria abandonat la pràctica literà-ria? Jo crec que la meua vanitat hauria quedat satisfeta i ho hauria deixat córrer per sempre més. Fent un repàs dels guanyadors i dels finalistes del Malva-rosa, m’adone que la immensa majoria s’ha buscat la vida en uns altres camps. De segur que se la guanyen bé i jo me n’alegre, alhora que els desitge tota la felicitat del món. Fins i tot m’agradaria fer-los partícips de la meua joia actual en rememorar, sense transpirar sang, aquells temps tan tene-brosos i anticonstitucionals en què, amb els colzes pelats i els ulls ferits de lletra impresa, tot just començava a tren-car la mà…