Ferran Garcia-Oliver

Fuster i «nosaltres»Caracters, nº 5, Octubre de 1998

És fàcilment detectable que, en l’àmbit de la reflexió i de la  pràctica polítiques que afectenla «nació» —la nació dels valencians—, hi ha la sensació que arribem al final d’algunaetapa i al principi d’una altra d’horitzons  imprevisibles. Vivim les transicions amb

l’angoixa d’un  demà per força incert i, sobretot, sense l’higiènic distanciament   que el

temps interposa a les experiències o experiments polítics i als itineraris d’unes biografiesmassa sovint frustrades. Els historiadors solem apel·lar a la «globalitat», a la «complexitat

del sistema», al joc entremaliat de «múltiples variables». L’historiador, és clar, juga  amb

l’avantatge dels anys, dels  segles, fins i tot dels mil·lenis escolats, de les separacionstemporals imprescindibles perquè l’anàlisi no siga  laminada per l’actualitat viscuda. Ideixe de banda la imputació d’una probable fugida  d’estudi amb l’ús d’aquests artefactes

conceptuals, que de vegades només serveixen com a ornaments d’una buida retòrica. Els

historiadors, ai, van ser incapaços de predir l’esberlament del mur de Berlín, per molta màtrencada que s’arrogaven en les diagnosis del funcionament  social.

Em fa l’efecte que en aquest   final d’etapa acusem més que la perplexitat, els temors a la

defunció definitiva d’aquest malalt  crònic que han estat les terres al sud de l’Ebre. Ja éssaludable, però, que els fabricants de pensament i els militants de l’acció hagen accelerat

els engranatges que ens faciliten de repensar el País Valencià, amb l’objectiu, primerament, d’acabar amb la guerra civil de dos bàndols fins ara irreconciliables i, en

segon lloc, de posar les bases per a una nova forma d’«incidir en la  realitat», capaç detraure de les catacumbes l’expressió d’un  testimonial nacionalisme polític. Indicis per a

una confiança n’hi ha més que suficients com per a rebutjar els que s’aferren a l’apocalipsi,o bé als xantatges cíclics del vot de la por. L’avanç que s’ha fet en  l’àmbit cultural ha estatprodigiós, supose que impensable per aquell grapat d’apòstols que van començar aescampar la paraula de l’entre tots ho farem tot enmig  de la tenebra franquista. Però nosiguem ingenus: la cultura, al nostre país més que enlloc, és també, possiblement abans

que res, política. Per això, més enllà del ball de les xifres engrescadores, el que cal

remarcar és la represa d’uns referents  «identitaris» que es començaren a perdre quan

València deixà de ser un dels centres de la Corona d’Aragó —una mena d’estat confederalavant la lettre— per convertir-se en perifèria dels interessos geoestratègics de Castella. A

hores d’ara, el capital humà simpatitzant  amb el «nacionalisme» és més ampli del que les

perverses enquestes d’opinió i les immundícies de Canal 9 deixen entendre; només que es

presenta difús sota un ingenu i làbil valencianisme, i es troba dispers arreu dels pobles, i aempentes i rodolons a la mateixa capital del país en generacions més joves.

Ara bé, les successives derrotes electorals i la justificada impaciència han dut a la revisió

de les bases, menys sòlides que compactes, que en els últims trenta anys han alimentat elnacionalisme polític a casa nostra. Això suposa, ras i curt, impugnar Joan Fuster. Confesseque sóc suficientment «fusterià» per no espantar-me la crítica de les seues tesis, element

imprescindible que informava els engranatges d’un discurs que partia i acabava en  eldubte metòdic, en la manca de conviccions, en la reticència i en la confiança en la raó.

Aquests principis no tenen caducitat. Diria que l’antifusterianisme  —el practicat ara

furiosament pels que hi «creieren» com en una mena d’altre  fonamentalisme—  confonl’home  i la plural producció en una sola veu compacta, rígida, sense esquerdes. També

eludeix l’ecosistema social en què Fuster anava manufacturant els seus papers. Hi ha

l’home que fabrica  pamflets, articles insolents, provocacions segons els vaivens d’unapolítica valenciana que algú amb cara i ulls no pot deixar de qualificar d’indignant. Els 

 

fonamentalistes hi han buscat «doctrina», referents teòrics; ara se’n desdiuen quan allà nohi havia més que això: «pamflets», contingències, comentaris travestits d’ironia perradiografiar aquesta «singularitat amarga» del País Valencià. Hi ha l’altre  home que

reflexiona, mai des de l’academicisme i sobretot mai  amb la voluntat de construir uncorpus teòric blindat. Fuster recela de les filosofies —de la filosofia de la història en

primer lloc—, es decanta pel benigne humanisme, pel combat de les idees. Solament a la

llum d’aquests pressupòsits «proposa» un camí de rehabilitació valenciana que, atesos els

dèficits col·lectius —i quins dèficits els dels cinquanta i els seixanta—  i una dimissiósecular, hauria de mirar d’afermar els lligams comuns amb Catalunya i les Illes.

Els Països Catalans, aquella «unitat en tràmit», era una possibilitat, o més aviat l’únicapossibilitat. N’hi ha que situen en la formulació  d’aquest espai nacional l’origen d’una derrota política, l’error essencial, que inclouria  l’oblit d’una tradició política pròpiaanterior al triomf del franquisme. Estime que un recorregut meticulós per la història

política valenciana d’ençà de  la Transició —que cal no homologar amb la que hanprotagonitzat i interpreten els partits i els propis perdedors— evidenciaria que el pes dels

«errors» recau en les forces majoritàries i els pactes que manegaren a l’ombra, noprecisament en l’irrisori «catalanisme» al qual se li adjudica una quota de responsabilitat

que no es mereix, sense que això no vulga dir tampoc exonerar-lo de cap culpa. Araassistim a la satanització de l’illa catalana, i un dels seus efectes es fa notar ja en el rebrot

de l’indigenisme  ultrancer, aquell que gira entorn de l’afirmació categòrica de la nacióvalenciana.

Tant com el concepte —insostenible des d’una perspectiva històrica— m’irrita el que s’hieludeix. Tot el verí, tota la insídia, s’aboca damunt la tradició del catalanisme,  cultural ipolític, com el causant de la marginalitat del nacionalisme, ara i adés exclòs dels beneficis

de la credibilitat parlamentària. I oblida, doncs, l’autèntic adversari: el neonacionalime espanyol. Una de les diferències essencials entre el centralisme tradicional i el jacobinismede nou encuny rau en la recerca d’una legitimació des de les perifèries,  tradicionalment

contràries als programes unitaris. Espanya, com a «realitat entranyable» o no, ha eixit

revigoritzada amb el disseny de l’estat de les autonomies. Però, definitivament dissolts els

escrúpols de la Transició política, l’armament ideològic  del nacionalisme espanyol haposat contra les cordes sobretot altres nacionalismes defensius tan joves com el valencià,

sense bases cíviques de suport, sense tradició —no hi ha continuïtats entre el flàccidautonomisme republicà i el que pren carta de naturalesa el 1962—  i sense desficis de

sobirania. La batalla dels símbols i la denominació, des d’aquesta perspectiva, no és que fóra anecdòtica, però distrau permanentment l’atenció del conflicte bàsic. Tinc la sospita

també que les noves ortodòxies, víctimes de la política de consum, s’interessen per  la

defunció d’una forma de pensar, en el sentit mecànic del terme. Vull dir, d’un discurs que

pretén més persuadir que imposar, que relativitza els postulats i defuig els dogmatismes.El «nacionalisme valencià» hauria de recuperar i fer seu precisament aquests referents

fusterians, sense els quals em demane si és possible cap projecte polític humanament èticque partesca de la persona i de la comunitat a què pertany. De la mà de Fuster proclamem

el nacionalisme com una circumstància a què ens obliga un altre de més fort i potent, rival.

Els jacobins són els adversaris.