FestivalNits de Classica

Emma Kirkby, soprano

Cada era ha tingut la seva elit d’ànimes sensibles, nostàlgiques de temps passats, més purs i més bells; alguns d’ells només lamenten el què es va perdre però d’altres procuren reviure i actualitzar les fites aconseguides. Si bé sovint es troben treballant sobre informacions poc curoses, els resultats de la seva recerca són, de vegades, meravellosos –tal i com ho testimonia, per exemple, la generació de Monteverdi que, en la seva recerca de la força expressiva de les tragèdies de la Grècia clàssica, acabà creant el prototipus de l’òpera a Europa–, o, amb un esperit similar, la recerca dels “pykna” grecs (“punts de color”) en els madrigals de Gesualdo i els seus col·legues, que resultaran ser l’esperó de les recerques de Stravinsky quatre segles més tard.

Hom pot veure les darreries dels s. xvi a Itàlia com una edat d’or de la cançó, tal i com ho foren les que vingueren després a Anglaterra i a França pels volts de 1600; en temps de Shakespeare, Spenser, Sidney i el jove John Donne, l’eloqüència dels poetes tenia el seu equivalent en la cançó a Dowland, Danyel o Campion, i aquesta tradició continuà fins al s. XVII, sobrevivint trastorns, fins i tot la Guerra civil i la decapitació d’un rei, i subratllant els esforços de Lawes, Blow i Purcell.

Els intèrprets del Renaixement i el primer Barroc veien en el llaüt la seva lira d’Orfeu; el Rei dels instruments, dotat d’una gran subtilesa, era capaç de calmar l’ànima més salvatge i desesperada amb el seu so màgic, i esdevenia, a més, el company ideal per a qualsevol cantant eloqüent que volgués reviure l’era d’Arcàdia, terra de la primera innocència on homes i déus vivien frec a frec; un escenari recreat una vegada i una altra a les corts europees. Confrontats, per altra banda, a la crua realitat del dia a dia, amb la seva violència, conflicte i traïció, els artistes es giraven de nou envers la literatura clàssica a la recerca de models i arquetips.

Heroïs i mitologies: The Golden Age

Dip. Legal: GI.1201-2015

OB

RA

PO

RTA

DA

: Ori

Ger

sht:

On

Ref

lect

ion,

Mat

eria

l E0

1, 2

01

4 -

19

0 x

14

8 c

m

Dilluns 6 de juliol, 21 h. Claustre del Monestir de Sant Daniel

Emma Kirkby, soprano

Jakob Lindberg, llaüt

PART I

· Creation / Creació So Beauty on the waters stood - Alfonso Ferrabosco

· Metamorphosis / Metamorfosi When Daphne fair - Anònim Coy Daphne fled - John Danyel When Phoebus first did Daphne love - John Dowland

John Dowland – Prelude, Fantasia *

· Heroines / Heroïnes Constant Penelope - William Byrd Ariadne’s Lament - Henry Lawes

William Lawes: Aire-Almain-Courante- Sarabande *

· Lyric poets / Poemes Lírics Thelo legein Atreidas (Anacreon) & I long to sing (Anacreon Englished) - Henry Lawes

Anònim – The English Nightingale *

If mighty wealth (Anacreon) – John Blow

PART II

· Life, death and Fate / Vida, mort i destí Diffugere nives (Horace) – John Wilson Bianco il pel, toso il crin – Cataldo Amodei Giovanni Kapsperger:Toccata *

Alessandro Piccinini: Ciaccona Mariona alla vera Spagnola *

· The death of Dido / La mort de Dido Dulces exuviae (Virgil) – Alonso Mudarra

Henry Purcell: Cebell - Ritornell - A New Irish Measure - Scottish Measure - A New Ground- Hornpipe *

· Venus and Cupid / Venus i Cupido Cupid once, when weary grown - Pelham Humphrey Cupid, the slyest rogue alive - Henry Purcell Sappho to the goddess of love – John Blow

PROGRAMATHE GOLDEN AGE REVIVED - L’EDAD D’OR RESSUSCITADA

* Per a llaüt sol.

Em

ma

Kir

kby

& J

akob

Lin

dber

gCON5C

ERT

El nostre programa només pot donar una ínfima mostra de la riquesa de l’idea de l’edat d’or ja que, fins i tot amb la nostra petita formació, ens veiem constrets a haver de fer una tria.

Hem seguit els temes següents:

El temps de la Creació – l’Amor i els elementsMetamorfosi – Apol·lo i DafneTeseu i AriadnaDido i EneesTemes lírics de Safo i HoraciVida pastoral a l’Arcàdia

Tot plegat, en cançons de Dowland, D’india, Ferrabosco, Guédron, Danyel, Lawes, Blow i Purcell.

Emma Kirkby

La soprano anglesa Emma Kirkby «ha aconseguit sintetitzar en el seu cant tota la puresa de la música antiga i és ja un dels tresors del patrimoni musical», segons ha assenyalat el Toronto Globe and Mail. Com a solista ha actuat arreu del món, al costat d’orquestres i conjunts de cambra com l’Academy of Ancient Music, London Baroque, Orchestra of the Age of Enlighment, Freiburger Barokorchester, Tafelmusic, l’Studio de Musique Ancienne de Montreal, sense oblidar el Consort of Musike, amb el qual ha cantat i enregistrat un ampli repertori de música antiga.

En principi, Emma Kirkby no tenia aspiracions d’esdevenir cantant professional. Com a estudiant de clàssiques a la Universitat d’Oxford, i després mestra d’escola, cantava per afició en cors i petits grups. El 1971 es va unir al Taverner Choir i el 1973, al Consort of Musicke. Va participar en els primers enregistraments Decca Florilegium tant amb el Consort of Musicke com amb l’Academy of Ancient Music, en un temps en què la major part de les sopranos no trobaven el so adequat per cantar amb instruments antics. Per tant, va haver de desenvolupar la seva pròpia tècnica, amb l’ajuda de Jessica Cash a Londres, així com dels directors, cantants i instrumentistes amb els quals ha treballat al llarg dels anys.

Ha mantingut llargues relacions amb grups de cambra i orquestres de música antiga, en particular amb la London Baroque, la Freiburger Barockorchester, l’Orfeo (de Linz) i l’Orchestra

of the Age of Enlightenment, així com grups posteriors, com el Palladian Ensemble i Florilegium. Ha realitzat més d’un centenar d’enregistraments de tot tipus, des de seqüències de Hildegard von Bingen fins a madrigals del Renaixement anglès i italià, cantates i oratoris del barroc, obres de Mozart, Haydn i J. C. Bach.

El 1999 va ser escollida Artista de l’Any pels oients de la cadena de ràdio clàssica Classic FM Ràdio, i el novembre de 2000 va rebre l’Orde de l’Imperi Britànic. Des de l’any 2000 col·labora amb èxit amb la discogràfica sueca BIS. Amb aquesta companyia ha enregistrat motets i cantates de Händel, peces de Nadal de Couperin amb la London Baroque, entre d’altres. El 2009 va publicar una compilació titulada The Artistry of Emma Kirkby, integrada per nou CDs; el 2010 va enregistrar Orpheus in England, amb Jakob Lindberg; i el 2011 un programa de Cantates de Montéclair amb London Baroque. Actualment, la soprano, de gairebé 67 anys, demostra, a cada concert, no només ser una magnífica cantant, sinó també una veritable storyteller, una artista de cap a peus.

Jakob Lindberg

Jakob Lindberg (Djursholm, Suècia,1952) és un dels grans llaütistes del repertori del Renaixement i Barroc, gràcies a la seva tècnica neta i pura, a un so exquisit i vibrant i a un mestratge envejable en l’art de l’ornamentació i la interpretació històrica. Habitualment, actua com a solista en diferents conjunts i també dirigint òperes, sempre amb instruments de les famílies del llaüt i la guitarra. La seva passió per la música va arribar-li escoltant The Beatles i així va començar a tocar la guitarra. Quan va tenir 14 anys, va estudiar amb Jörgen Rörby, que el va introduir en el món del llaüt. En acabar els seus estudis de música a Estocolm, va marxar a Londres a estudiar al Royal College of Music, on va començar a descobrir un gran repertori llaütístic sota el guiatge de Diana Poulton. En l’actualitat, s’ha convertit en un dels intèrprets més prolífics de la música de la Renaixença i del Barroc.

Jakob ha enregistrat nombrosos treballs per al segell BIS, molts dels quals han estat gravats per primera vegada en CD. El músic ha portat el so del llaüt escocès a l’abast del públic en general i així ha demostrat la bellesa del repertori italià. Ha estat el primer llaütista en enregistrar el solo complet de llaüt de John Dowland i la seva gravació del solo de Bach per a llaüt està considerada com una de les més importants lectures d’aquesta obra.

Music actiu i intèrpret de tiorba i llaüt amb arc, Jakob ha tocat amb els ensembles anglesos més coneguts, com ara The English Concert, Taverner Choir, The Purcell Quartet, Monteverdi Choir, Chiaroscuro, The Orchestra of the Age of Enlighten-ment i The Academy of Ancient Music. A més, és sovint reclamat per acompanyar en els seus recitals a artistes com ara Emma Kirkby, Ann Sofie von Otter, Nigel Rogers i Ian Partridge.

Creation So Beautie on the waters stood when Love had sever’d earth from floud.So, when he parted ayre from fire,he did with concord all inspire ,and then a motion hee them taught,that elder than himselfe was thought;which thought was yet the childe of earth,for Love is elder than his birth.

Metamorphosis When Daphne fair from Phoebus did flyThe west wind full sweetly did blow in her face;Her silken scarf scarce cover’d her thighs:The god cried “oh, pity” and held her in chase.“Stay, nymph, stay, nymph” cries Apollo“Tarry and turn thee, sweet nymph, stay!Lion nor tiger doth thee follow,Turn thy fair eyes and look this way.O turn, O pretty sweetAnd let our red lips meet:Pity, O Daphne, pity, pity;Pity, O Dapne, pity me!”

She gave no ear unto his cry But still did neglect him the more he did moan;He still did entreat her, she still did deny,And earnestly played him to leave her alone.“Never, never,” cries Apollo,”Unless to love thou do consent;but still with my voice so hollowI’ll cry to thee, till life be spent;But if thou’lt turn to me, I’llPraise thy felicity;Pity, O Daphne, pity, pity;Pity, O Daphne, pity me!”

Away like Venus’s dove she flies;The red blood her buskins did run all a down;Her plaintive love she still denies,Crying “help, help, Diana, and save my renown!

CreacióLa bellesa era dreta damunt les aigüesQuan l’Amor tragué la terra de la inundació.I quan separà l’aire del foc,Ho inspirà tot de concòrdia.Llavors, un moviment tot ho Copsà que semblava més antic que ell mateix,Ja que si bé és el fill de la terra,L’Amor és més antic que el seu propi naixement.

MetamorfosiQuan l’encantadora Dafne fugia d’Apol·loEl vent de ponent li bufava suaument a la caraI el seu sedós mocador li ombrejava els ulls:El déu cridà “Pietat!” i l’atrapà mentre fugia.“Queda’t, nimfa, queda’t nimfa!” crida Apol·lo“Atura’t i gira’t, dolça nimfa, queda’t!Ni un lleó ni un tigre t’estan perseguint, Gira el teu esguard i mira cap aquíGira’t, dolça bellaI que els nostres llavis es trobin:Pietat, Oh Dafne, pietat, pietat,Pietat, Oh Dafne, tingues pietat de mi!”

Ella no parà esment als seus precsSinó que l’ignorà per més que es lamentava;Ell més suplicava i ella més s’hi negavaI honestament li demanava que la deixés en pau.“Mai, mai!” cridava Apol·lo,“A no ser que consentis al meu amor,Però encara que la meva veu quedi buidaEt cridaré fins que la vida se m’acabi;Però si et gires envers mi, Et lloaré per tanta felicitat;Pietat, Oh Dafne, pietat, pietat,Pietat, Oh Dafne, tingues pietat de mi!” Fugia enllà, com la tórtora de VenusMentre la seva sang roja corria botes avall;El seu amor planyent encara negavaTot cridant “Ajuda’m, ajuda’m Diana, i salva el meu honor!

L’Edat d’or ressuscitada

Wanton, wanton lust is near me,Cold and chaste Diana, aid;Let the earth a virgin bear meOr devour me quick, a maid!”Diana heard her prayAnd turned her to a bay:“Pity, O Daphne, pity, pity,Pity, O Daphne, pity me!”

Coy Daphne fled from Phoebus’ hot pursuit,Careless of passion, senseless of remorse;And tho he plain’d his griefs, she rested mute;He begged her stay, she still kept on her course.But what reward she had for this you see,She rests transform’d, a winter-beaten tree.

The Answere:Chaste Daphne fled from Phoebus’ hot pursuit,Knowing men’s passions idle and off course; And though he plain’d, ‘twas fit she should be mute,And honour would she should keep on her course;For which fair deed her glory still we see:She rests still Green, and so wish I to be.

When Phoebus first did Daphne love And no means might her favour move,He crav’d the cause, the cause quoth sheIs, I have vow’d virginitie.Then in a rage he sware, and said,Past fifteen none (none but one) should live a maid.

If maidens then shall chance be spedEre they can scarsly dresse their head,Yet pardon them, for they be lothTo make good Phoebus break his oth.And better twere a child were borne,Then that a god should be forsworne. Heroines Constant Penelope sends to thee, careless Ulisses:

Una luxúria sense sentit m’està perseguint,Freda i casta Diana, ajuda!:Deixa que la terra em vegi vergeO devora’m de pressa, per pietat!”Diana la sentí que pregavaI la convertí en un llorer:Pietat, Oh Dafne, pietat, pietat,Pietat, Oh Dafne, tingues pietat de mi!”

L’esquiva Dafne fugia dels càlids avenços d’Apol·lo,Ignorant la passió i sense sentir remordiments;I malgrat que ell lamenta el seu dolor, ella restà muda;Li demanà de quedar-se, i ella continuà la seva cursa.Però el premi a tot això que veieuÉs que ella descansa transformada en un arbre que l’hivern assota.

La resposta:La casta Dafne fugia dels càlids avenços d’Apol·loSabent que les passions dels homes són ocioses i fora de lloc;I malgrat que ell lamenta que ella resta en silenci I que l’honor l’empeny a mantenir la seva cursa,Per seus bons actes la glòria tots veiem:Ella roman sempre verda, i així desitjo estar jo.

Quan Apol·lo va voler estimar DafneI cap argument n’hi feia guanyar el favor,Volgué saber-ne la raó: la raó, digué ella, És que he fet vot de castedat.Llavors, pres per l’ira, jurà i digué:Després de quinze vegades (ni una més) no viuré en servitud.

Si les joves canvien de parer tan ràpidCom canvien de pentinat,Perdoneu-les per estar tan poc disposadesA fer que Apol·lo trenqui el seu vot.I millor si ha nascut una jove talQue hagi renegat de tot un déu.

HeroïnesLa constant Penèlope et fa saber, Oh descurat Ulisses!,

Write not again, but come, sweet mate, thyself to revive me;Troy we do much envy, we desolate lost ladies of Greece;Not Priamus, not yet all Troy can us recompense make.Oh! That he had when first he took ship to Lacedaimon, That adulter I mean, had been o’erwhelmed with waters!Then had I not lain thus all alone thus quivering for cold,Nor used this complaint, nor have thought the day to be so long!”

(Henry Lawes) -Ariadne’s Lament Theseus, O Theseus, hark! but yet in vain;Alas, deserted I complain;It was some neighb’ring rock, more soft than he,Whose hollow bowels pitied me,And beating back that false and cruel nameDid comfort and revenge my flame.Then faithless whither wilt thou fly?Stones dare not harbour cruelty.

Tell me, ye gods, whoe’er ye are,Why, O why made ye him so fair?And tell me, wretch, why thou mad’st not thyself more true?Beauty from him might copies take,And more majestic heroes make;And falsehood learn a wileFrom him too, to beguile.Restore my clew, ‘tis here most due;For ‘tis a lab’rinth of more subtle artTo have so fair a face, so foul a heart.

The rav’nous vulture tear his breast,The rolling stone disturb his rest;Let him next feel Ixion’s wheel,And add one fable moreTo cursing poet’s store; -And then...yet rather let him live, and twineHis woof of days with some thread stol’n from mine;But if you’ll torture him, howe’er,

No escriguis més, sinó vine, dolç amic, en persona per reviure’m;Nosaltres, les dames desolades de Grècia, envegem molt Troia;Ni Príam, ni Troia tota entera, poden ser per nosaltres una recompensa.Oh, si tansols, la primera vegada que prengué el vaixell vers Lacedemònia,L’adúlter, vull dir, hagués estat submergit per les ones!Llavors jo no seria aquí estirada, tota sola, tremolant de fred.No hauria hagut de complànyer-me, ni se m’hauria fet tan llarg aquest dia.

(Henry Lawes) – Lament d’AriadnaTeseu, Oh Teseu escolta! Però en va,Ai las! Abandonada em lamento;Eren les roques veïnes, més tendres que no pas ell,Que tingueren pietat de mi en les seves buides entranyes,I pronunciant en retorn aquest nom fals i cruelEm confortaren i venjaren la meva flama.On t’escapes llavors infidel sense força?Les roques no gosen acollir la crueltat.

Digue-me, Oh Déus, allà on sigueu,Perquè, oh, perquè l’heu fet tan captivador?I digues, miserable, perquè no podies ser més franc?La bellesa podria fer còpies d’ell I crear herois encara més majestuosos;I la falsedat també en pot aprendreMolt també, de com seduir. Retorna’m la pista, car així ha de ser;És un laberint d’un art molt més subtilTenir un esguard tan dolç, i un cor tan repugnant.

Que el voltor afamat esqueixi el seu pitI la pedra que roda destorbi el seu repòs;Feu-lo sentir després la roda d’Ixíon,I afegiu-hi encara una altra faulaPer maleir les reserves del poeta;I després... deixeu-lo viure, i que s’enrediel lladruc dels seus dies amb alguns fils trets dels meus;però si el tortureu, tanmateix,

Torture my heart: you’ll find him there.

Till mine eyes drank up his, and his drank mine,I ne’er thought souls might kiss and spirits join:Pictures till thenTook me as much men,Nature and artMoving alike my heart;But his fair visage made me findPleasures and fears,Hopes, sighs and tears,As several seasons of the mind.Should thine eye, Venus, on his dwell,Thou would’st invite him to thy shell,And caught by that live jet,Venture the second net;And, after all thy dangers, faithless he,Should’st thou but slumber, would forsake ev’n thee.

The streams so court the yielding banks,And gliding thence ne’er pay their thanksThe winds so woo the flowers,Whisp’ring among fresh bowers,And having robb’d them of their smellsFly thence perfum’d to other cells.This is familiar hate, to smile and kill:Though nothing please thee, yet my ruin will.Death hover, hover o’er me then;Waves let your crystal wombBe both my fate and tomb;I’ll sooner trust the sea than men.

Yet, for revenge to heav’n I’ll call,And breathe one curse before I fall;Proud of two conquests, Minotaur and me;That by my faith, this by thy perjury:May’st thou forget to wing thy ships with white,That the black sails may to the longing sightOf thy grey father tell thy fate; and he Bequeath that sea his name, falling like me.Nature and love thus brand thee: whilst I die

tortureu el meu cor: allí el trobareu.

Fins que els meus ulls es begueren els seus, i els seus els meus,No vaig pensar mai que les ànimes es poguessin besar i unir-se els esperits:Els retrats, fins llavors,Em feien veure homesLa natura dels qualsEra molt diferent a la meva;Però el seu bell esguard em féu trobarPlaers i temorsEsperances, sospirs i llàgrimes,Com si fossin estacions de la ment.Potser el vostre ull, Venus, que dins el seu habita,L’hauria de convidar a la vostra petxina,I atrapat en aquesta viva atzabeja,Fer que s’aventurés a la segona xarxa;I, després de tots els vostres perills, infidel d’ell,Enmig del somni, us abandonaria fins i tot a vos.

Així com els torrents fan la cort als rendits arenysI lliscant entre ells no els són mai agraïts,Els vents festegen les flors,Xiuxiuejant entre els frescos recers,I havent-los robat tots els seus aromes,Volen, llavors, perfumats envers d’altres destins.Aquest odi t’és familiar, somriure i matar, Tot i que res et plau tant com la ruïna del meu destí.La mort em ronda, i plana al meu voltant;Ones deixeu que la vostra cristal·lina lleraSigui alhora el meu destí i la meva tomba;Ben aviat em refiaré més de la mar que no dels homes.

Crido ja al cel en pro de la meva revenja,I inspiro una maledicció abans de caure;Orgullós de dues conquestes, el Minotaure i jo;Un per la meva confiança, l’altra pel teu perjuri:Ja pots ben bé oblidar de posar als teus vaixells les blan-ques veles,Que les negres senyeres podrien contarEl teu destí a la mirada anhelant del vostre pare gris,I llega a aquest mar son nom, caient com jo.

‘Cause thou forsak’st; Aegeus, ‘cause thou drawest nigh.

And ye, O nymphs, below who sit,In whose swift floods his vows he writ,Snatch a sharp diamond from your richer mines,And in some mirror grave these sadder lines:Which let some god conveyTo him, that so he may In that both read at once, and seeThose looks that caus’d my destiny.

Her Epitaph “In Thetis’ arms I, Ariadne sleep,Drown’d first in mine own tears, then in the deep:Twice banish’d, first by love and then by hate:The life that I preserv’d became my fate:Who, leaving all, was by him left alone:That from a monster freed, himself prov’d one.”

Thus then I f.(all).. But look! O, mine eyes,Be thou true spies:Yonder comes my dear,Now my wonder, once my fear.See, satyrs dance alongIn a confused throng,Whilst horns’ and pipes’ rude noiseDo mad their lusty joys.

Roses his forehead crown,And that recrowns the flowers;Where he walks up and downHe makes the deserts bowers;The ivy and the grapeHide, not adorn, his shape,And green leaves clothe his waving rod:‘Tis he! … ‘tis either Theseus, or some god!

Lyric poetsIn Greek – Thelo legein AtreidasI long to sing the siege of Troy;

Que la natura i l’amor et marquin: mentre jo moroPerquè m’has abandonat; Egeu per la teva propera sort.I vosaltres, Oh nimfes, que habiteu més avall, En els lleugers cursos de les quals ell ha escrit els seus vots,Talleu un diamant brillant de les vostres més riques mi-nes,I en algun mirall graveu aquestes tristes línies:Que algun déu els els transporti [mirall i diamant],I que en els dos vegi i llegeixi a la vegadaAquells esguards que provocaren el meu destí.

El seu Epitafi“En els braços de Tetis jo, Ariadna, dormo,Ofegada primer en les meves pròpies llàgrimes, després en la profunditat:Dos cops desterrada, primer per l’amor i després per l’odi:Llavors la vida que vaig preservar esdevingué mon destí:Qui, deixant-ho tot, fou deixada per ell,Que, alliberat d’un monstre, provà de ser-ne un altre.”

Així doncs, jo caic... Però mira!Oh, que mos ulls,Siguin els teus espies:Enllà se’n va el meu estimat.Ara la meva meravella, abans el meu temor.Sàtirs balleu entorn seuEn confusa multitud,Mentre els sons rústics de trompes i gaitesTornen boges les seves vigoroses alegries.

Que les roses coronin el seu front,i sigui coronat de nou;Per allí on camini torni els deserts en gespa;Que l’heura i la vinyaS’amaguin, i no adornin les seves formes,I que les fulles verdes vesteixin la seva vara:Vet aquí!... Vet aquí Teseu, o algun déu!

Poemes líricsEn grec – Thelo legein AtreidasLlargament he cantat el setge de Troia;

or Thebe’s which Cadmus rear’d so high;but though with hand and voice I strove,my Lute will sound nothing but Love.I chang’d the strings, but ‘twould not do’t; at last I took another Lute;and then I tried to sing the praiseof All-performing Hercules..But when I sung Alcide’s name,my Lute resounds Love, Love again.Then farewell all ye Grecian Peers,and all true Trojan Cavalleers:nor Godds nor men my Lute can move;‘tis dumb to all but Love, Love, Love.

If mighty wealth that gives the rulesTo vicious men and cheating foolsCould but preserve me in the primeOf blooming youth and purchase time,Then I would covet riches too,And scrape and cheat as others do;

That when the minister of fate,Pale Death, was knocking at the gate,I’d send him loaded back with coin,A bribe of richer dust than mine.

But since that life must slide away,And wealth can’t purchase one poor day;Why should my cares increase my pain,And waste my time with sighs in vain?Since riches cannot life supply,It is a useless poverty.

Swift time, that can’t be bought to stay,I’ll try to guide the gentlest way;With cheerful friends, brisk wine shall pass,And drown a care in every glass:Sometimes diverted with love’s charms,The circle made by Celia’s arms.

Life, death and FateDiffugere nives, redeunt iam gramina campi

O aquell de Tebes, que enorgullí tant a Cadmos,Però malgrat que amb la mà i la veu m’hi he esforçat,El meu llaüt no produeix cap més so que el de l’amor.He canviat les cordes però, com si res no hagués fet,Finalment he canviat el llaüt:I llavors vaig provar de cantar les lloancesDel tot poderós Hèrcules...Però quan cantava el nom d’Alcide,El llaüt ressona Amor, i Amor de nou.A reveure, doncs, tots vosaltres herois grecs,I tots els veritables cavallers troians:Ni homes ni déus poden emocionar el meu llaüt,Es deu només a l’Amor, l’Amor i l’Amor!

Si la poderosa riquesa que dóna les normesAls homes viciosos i els estúpids trampososPogués preservar-me en primer llocDe la joventut en flor i em donés el temps,Podria llavors cobdiciar les riquesesI gratar i fer trampes, tal i com els altres fan.

Per manera que, quan el ministre del fat, La pàl·lida mort, estigués trucant a la porta,El podria enviar de tornada carregat de diner,Suborn fet d’una pols més rica que la meva.

Si bé mentre aquesta vida va lliscant,I la riquesa no pot comprar ni un sol i pobre dia;Perquè les meves preocupacions no haurien d’incrementar el meu dolor,I perdre el meu temps amb sospirs sense sentit?Ja que si la riquesa no pot proveir de vida,És ben bé una pobresa inútil.

Temps lleuger, que no es pot aturar,Intentaré guiar-te de la manera més dolça;Amb amics alegres, el vi agitat anirà passant,I s’empassarà una preocupació amb cada got:De vegades entretingut amb els encants de l’amor,En el cercle que fan els braços de Celia.

Vida, mort i destíLa neu, dissolta, ja no es veu més,

arboribus comae,Mutat terra vices, et decrescentia ripasflumina praeetereunt.Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audetducere nuda choros.Immortalia ne speres monet annus et almumquae rapit hora diem.Frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestasinteritura simul.Pomifer autumnus fruges effuderit: et moxbruma recurrit iners. Damna tamen celeres reparant caelestia Lunae:nos ubi decidimusquo pius Aeneas, quo Tullius dives et Ancus,pulvis et umbra sumus. Quis scit an adjiciant hodiernae crastina summae tempora Dii superi?Cuncta manus avidas fugient heredis, amicoquae dederis animo.Quum simul occideris, et de te splendida Minosfecerit arbitria,non , Torquate, genus, non te facundia, non terestituet pietas.Infernis neque enim tenebris Diana pudicumliberat Hippolytum:nec Lethaea valet Theseus abrumpere clarovincula Perithoo.

La ParcaBianco il pel, toso il crin, bieco lo sguardo, Donna, ch’età senileSpiega in fronte rugosa,Con voce imperiosa,Mentre risveglia il mio pensiero al canto,Spruzza su gl’occhi miei bave di pianto.All’incallito fianco,Salda conocchia appoggia;Il braccio, non mai stanco,Torce un gran fuso e fila,Con la scarnita man, corda funesta.Non è larva sognata: Atropo è questa.

Els camps i els boscos, veieu, són verds;L’any canviant renova la plana.Els rius troben llurs lleres de nou;La Nimfa enèrgica i la nua GràciaTracen ensems l’arabesc de llur dansa;El pla progressiu de l’any que canviaProclama la mortalitat de l’home,La crua ràfega d’hivern deixen lloc a la primavera,I la primavera condueix a l’estiu, raig sobirà;Llavors l’estiu s’enfonsa en el regne de la tardor,I l’hivern pren de nou el món.La lluna prompta proveeix ses pèrdues,Però l’home miserable, un cop ha jagutAllí on Príam i els seus fills reposen, No és més que cendres i ombra.

Qui sap si Júpiter, que porta el compte,Ens concedirà un matí de més?Allò que noblement comparteixes amb ton amicAlmenys ho rescates en el teu hereu.Ni tu, Torquatus, orgull de Roma,De qui Minos va fixar el destí,Ni l’eloqüència o bé un naixement esplèndid,O la virtut restaurada a la terra, Ni tan sols Hipòlit, injustament assassinat,A qui Diana crida a la vida en va,Ni pot desfer el poder de TeseuLes cadenes de l’infern que lliguen llurs amics.

La ParcaAmb la pell blanca, canut el pèl, torbat l’esguard,La dona, que amb son front rugósEns parla de la seva edat,Amb la veu autoritària,Mentre desvetlla el meu pensament per cantar,M’escampa sobre els ulls les baves del plor.Al costat callós,Recolza la floca compacta,El braç, que mai no es cansa,Fa girar un gran fus i fila,Amb la mà descarnada, una corda funesta.No és un esperit somiat, sinó Àtropos mateixa.

Deh, mira, O mortaleLa parca che filaTuo stame vitale.Rifletti a qual usoRitorte le filaRavvolge ad un fuso.Piangi, misero te, s’hai lumi in fronte:Le forbici affiliate, Atropo ha pronte.

Sul trono d’un monarcaSiede a filar la parca,Né teme di troncar quel fil robusto:Fila I stami fataliTanto del vil plebeo, quanto d’Augusto;E mena a tagli egualiZappe, penne, cimier, scettri regali.

Spensierato, va’, fidati, va’Nel bel fiore di tua gioventù,Che ad un colpo reciso cadrà – Spensierato, va’, fidati, va’.

Se di tua vita al vigoroso stameLino a filar non manca,Con mano ardita e franca,Ad onta dell’età che brilla e ride,La parca inesorabile il recide.

E qual è quell’età,O sia acerba o maturaChe da taglio si fier vive sicura?

Ch’ogn’uomo è mortale egl’ è più che certo;Il punto fatale è quello ch’è incerto.Di questa verità chi non si pasce?Corre incontro alla morte ogn’un che nasce.More il misero, il grande more,More il debole, more il forte;E se la vita è un fiore,Frutto di questo fiore è alfin la morte.

Mira, Oh mortal,La parca que filaEl teu fil vital.Reflexiona amb quina fiFa girar els fils i els embolica en un fus.Plora, miserable de tu, si tens ulls a la cara:Àtropos té ben a punt les tisores afilades.

Sobre el tron d’un monarcaSurt a filar la parca,I no té por d’estroncar aquell fil robust:Fila els fils fatals,Tant del vil plebeu com d’August;I mena a talls igualsArades, plomes, estendards i ceptres reials.

Va, insensat, refia-te’n, va!Que al bell mig de la teva joventut,En un cop sec caurà – Va, insensat, refia-te’n, va!

Encara que al vigorós fil de la teva vidaLli per filar no li mancaAmb mà atrevida i franca, Per vergonya de l’edat que brilla i riu,La parca inexorable netament fa un tall.

I quina és l’edat,Ja sigui tendra o madura,Que d’un tall tan sever viu sana i estàlvia?

Que tot home és mortal és cosa ben certa;El punt fatal és només cosa incerta.D’aquesta veritat, qui se n’escapa?Corre envers la mort tothom que neix.Mor el miserable, el gran també mor, Mor el dèbil, mor el fort;I si la vida és una flor,Fruit d’aquesta flor és, finalment, la mort.

The Death of DidoDulces exuviae, dum fata deusque sinebant,Accipite hanc animam meque his exsolvite curis.Vixi et quem dederat cursum fortuna peregi,Urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,Ulta virum penas inimico a fratre recepi,Felix, heu nimium felix, si litora tantumNumquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.”Dixit, et os impressa toro, “moriemur inultaeSed moriamur” ait. “sic, sic iuvat ire sub umbras.Hauriat hunc oculie ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.”Dixerat atque illam media inter talia ferroCollapsam aspiciunt comites, ensemque cruoreSpumantem, sparsasque manus.

Venus and Cupid Cupid once, when weary grownWith women’s errants, laid him downOn a refreshing rosie bed;The same sweet covert harboured a bee; and as she always hada quarrel to Love’s idle trade,stings the soft boy; pains and strong fearsstraight melts him into cryes and tears;as wings and feet would let each other,home he hastens to his mother;there on her knees he hangs his headand cryes “Oh mother! I am dead;

an ugly creature call’d a bee -oh , see, I swell!- has murther’d me.”Venus with smile reply’d, “Oh, Sir!Does a bee’s sting make all this stir?Think what pains attend those dartswherewith you shoot our wounded hearts.E’en let it smart! Perchance that thenthou’lt learn more pity towards men.”

La mort de DidoDolces despulles, mentre els fats i un déu consentin,Acolliu aquesta ànima i allibereu-me dels meus mals.He viscut, i he recorregut el camí que Fortuna m’havia marcat;I ara se n’anirà la meva ombra sota les immenses terres.He construït una bellíssima ciutat; he vist les meves prò-pies muralles.He venjat el meu espòs imposant càstigs al meu germà enemic;Feliç, ai las!, massa feliç hauria estat, si les vostres platgesMai no haguessin estat tocades per les naus dels Darda-nels.Així parlà, i prement llurs llavis contra el seu llit digué: “Moriré sense venjançaPerò moriré. Així, així gustosa faré el descens envers les ombres.Que el cruel dardà es begui amb sos ulls cruels aquest focDes d’alta mar, i s’emporti amb ell les malediccions de la meva mort.

Venus i CupidoCupido, una vegada, que estava cansatD’errar entre dones, es deixà caureEn un llit de roses refrescant;La mateixa cobertura feia de portD’una abella; i com que ella sempreHavia tingut raons amb el gandul tràfec de l’Amor,Punxà el noi tovet, dolors i forts temorsDirectament l’envaeixen de plors i llàgrimes;I com que ales i peus es deixaven els uns als altres,Es precipità a casa i cap a la seva mare;Allí, als seus genolls, tenia el seu capI crida “Oh mare, sóc mort!;

Una horrible criatura anomenada abella – Oh, mira, m’inflamo! – m’ha mort.”Venus, amb un somriure, contesta, “Oh senyor!,Una picada d’abella t’ha fet tot això?Pensa quins dolors porten aquells dardsAmb què tu dispares els cors ferits.I encara més, aprofita, llavors,Per tenir més pietat envers els homes a qui dispares.”

Why am I called? Tell me what is’t thou wants!”Oh! Venus, don’t you know why all these plaints?‘Tis love, ‘tis love, I rage, the fatal dartSticks in my side; how can I bear the smart?What youth, what raging lover shall I gain?Where is the captive that should wear my chain?“Alas, poor Sappho, who is this ingrateWho wrongs thy love, repays with scorn or hate?Does he now fly thee? He shall soon return,Shall follow thee, and with like ardour burn.

Will he no present at thy hands receive?He shall repent it, and more largely give:The force of love no longer shall withstand;He shall be fond, be all at thy command!”When wilt thou work this change? Now, Venus, free,Now ease my mind of all this misery;Forsake me not; my powerful helper be,Let Phaon love; but let him love like me!(Sappho)

Perquè he estat cridada? Explica’m què vols!”Oh Venus, que no coneixes tots aquests laments?És l’amor, és l’amor contra qui em revoltoEl dard fatal és clavat al meu costat; com podréSuportar la picada?Quina joventut, quin amant ardorós trobaré?On és el captiu que portarà ma cadena?“Ai las, pobre Safo, qui és aquest ingratQui et torba l’amor, i te’l paga amb odi i menyspreu?Ha fugit de tu? Aviat tornarà,I et seguirà, amb el degut ardor.

No et farà entrega de cap regal?Te’l farà, i te’l darà amb escreix:La força de l’amor no resistirà pas més;T’estimarà, i es plegarà a la teva voluntat!”Quan obraràs aquest canvi? Ara, Venus, lliure,Allibera la meva ment de tota aquesta misèria;No em deixis; sigues la meva poderosa ajudant,Fes que Faó estimi; però que estimi com jo!(Safo)

Cupid, the slyest rogue aliveOne day was plundering of a hive;But as with too too eager hasteHe strove the liquid sweets to taste,A bee surprised the heedless boy,Pricked him and dashed the expected joy.The urchin when he felt the smartOf the envenom’d poisonous dart,He kick’d , he flung, he spurned the ground,He blow’d, and then he chaf’d the wound,He blow’d, and chaf’d the wound in vain, The rubbing still increas’d the pain. Straight to his mother’s lap he hies, With swelling cheeks and blubber’d eyes. Cries she “What does my Cupid ail?” When thus he told his mournful tale, “A little bird they call a bee, With yellow wings, see, mother, see, How it has gor’d and wounded me!” “And are not you,” replied his mother, “For all the world just such another, Just such another peevish thing, Like in bulk, and like in sting? For when you aim a pois’nous dart Against some poor unwary heart, How little is the archer found, And yet how wide, how deep the wound!”

Oh Venus, daughter of the mighty Jove,Who art so knowing in the art of love;Assist me now; oh! quickly send relief,And suffer not my heart to break with grief;If ever thou hast heard me when I prayed,Oh! Come, great goddess, to thy Sappho’s aid;Oft have my prayers, such favours hast thou shown,From Heaven’s golden mansions called thee down.

See, see, she comes in her Carulean car,The flying chariot cuts the yielding air;See how the nimble sparrows stretch the wing;And through the region do their goddess bring;To me she comes, to me she’s ever kind,And smiling, asks me “what afflicts thy mind?

Cupido, el més astut dels murris viventsEstava un dia saquejant un rusc;Però amb una pressa massa entusiastaProvava de tastar les líquides dolçors.Una abella sorprengué el despistat noiet,El picà i esvaí l’esperada joia.El murri així que sentí la coïssorDel dard enverinat i metzinósPicà i es precipità i s’aixecà de terra,Bufà i es gratà la ferida,Bufà i es gratà la ferida en va,La rabior augmentà encara més el mal.Directament es dirigí cap a la falda de sa mareAmb galtes ploroses i els ulls inflamats.Ella crida “Què tens Cupido meu?”Quan li explicà el seu dolorós relat“un petit ocell, que anomenen abella,Amb ales grogues, mira, mare, mira,M’ha ben envestit i m’ha deixat ferit!”“I no ets tu”, respon la seva mare,“que trobes la cosa més molesta un bony, i t’agrada de picar?Així quan dirigeixis un dard enverinatContra d’un pobre cor desprevingut,Pensa com n’és de petit l’arquerI com n’és d’ample i profunda la ferida”.

Oh Venus, filla del poderós Júpiter,Que en saps tant de l’art de l’amor;Ajuda’m ara; Oh, envia’m un ràpid consol!I que no sofreixi el meu cor el trencament del dolor;I si mai em sents mentre prego,Oh! Vine, gran deessa, a ajudar la teva Safo;Sovint els meus precs han estat escoltatsDes de les estances daurades dels cel, quan t’he cridat.

Mireu, veieu, com ve amb el seu carro de nacre,El carro volador que talla l’aire que cedeix;Veieu com els àgils pardals estiren l’ala;I a través del cel porten la seva deessa;Ve cap a mi, envers mi és sempre gentil,I somrient, em pregunta “que afligeix la teva ment?

Alicce Sara Ott & Francesco Tristano

Dimarts 7 de juliol a les 21hAuditori de la Mercè. Preu: 12 €

Ensemble Plus Ultra

Dijous 9 de juliol a les 21h

Catedral de Girona. Preu: 15 / 10 €

P r o P e r s c o n c e r t s

C O N 6 C E R T C O N 7 C E R T

WEB D’EMMA KIRKBYwww.emmakirkby.com

WEB DE Jakob LINDBERGwww.musicamano.com

ORPHEUS IN ENGLANDObres de Dowland i PurcellEmma Kirkby (soprano) · Jakob Lindberg (llaüt)CD BIS (2011)

EMMA KIRKBY · THE COMPLETE RECITALSMúsica de Bach, Händel, Purcell, Mozart... (11 CDs)Emma Kirkby (soprano) · Diversos conjunts i acompanyantsCD DECCA L’OISEAU-LYRE (2015)

THE PURE VOICE OF EMMA KIRKBYObres de Vivaldi, Purcell, Händel, Pergolesi...Emma Kirkby (soprano) · Diversos conjuntsCD DECCA (1998)

JakobEAN LUTE MUSICObres de Dowland, Robinson, Johnson... Jakob Lindberg (llaüt)CD BIS (2014)

HENRY PURCELLRobert KingTraductor: Félix Antón229 pàginesALIANZA EDITORIAL (1996)

r e c o m a n a c i o n s

... el dolor i la malenconia són segells característics de la música de Dowland?Aquest llaütista i cantant anglès, que va ser contemporani de Shakespeare, va viure en una època en que es considerava que la música exercia un efecte profund sobre el cos i el temperament de l’home, a través dels seus diferents estats d’ànim. Per als seus contemporanis, la música de John Dowland tenia efectes de catarsi i d’alliberament, una mena de medicina per a l’ànima.

... el llaüt és un instrument d’origen àrab?Les primeres notícies de la seva arribada a Europa són del segle viii, quan els àrabs comencen a introduir l’instrument a la Península Ibèrica. Des d’allà s’anirà escampant per tot el continent i anirà evolucionant. Etimològicament, el llaüt vindria de la paraula al-’ūd ‘, que vol dir “fusta”. Els segles xvi, xvii i fins a la meitat del xviii, va ser un dels instruments més populars a tot Europa.

... per als músics del Renaixement, els llaüts eren instruments perfectes?També van rebre aquest qualificatiu les guitarres, les violes, els instruments de teclat o les arpes. La seva perfecció venia del fet de poder tocar alhora l’harmonia (els acords) i la melodia. I, a més, eren capaços de tocar tot sols, acompanyar cantants o combinar-se amb altres instruments per formar conjunts de música de cambra.

... a Purcell se’l considera el més gran compositor anglès de tots els temps?Un contemporani seu, el músic Thomas Tudway, ja va dir que Purcell havia estat “el més gran geni musical que mai hagi existit a Anglaterra”. Aquesta afirmació es va mantenir al llarg del temps, gairebé fins a l’arribada de Benjamin Britten, a qui sovint se’l cataloga com el més gran compositor anglès des de Purcell. Precisament Britten, en referència al seu compatriota barroc, afirmava: “Fins que no vaig conèixer la música de Purcell, no em vaig adonar que les paraules poguessin expressar tant enginy, tant color”.

... sabem molt poc de la vida de Henry Purcell?No es conserva cap diari seu i només han arribat fins als nostres dies unes poques cartes i alguns retrats, no gaires. Sí que sabem que Purcell va viure tota la seva vida a Londres i que ens ha deixat una impressionant producció musical, tot i viure només 36 anys, a través de la qual podem intentar reconstruir la seva vida. En total són més de 800 obres entre música religiosa, profana, cerimonial, operística i instrumental.

s a b i e s q u e . . . ?

Pere Andreu Jariod, divulgador musical Pere Andreu Jariod, divulgador musical

I N S T I T U C I O N S

P A T R O N S

C O L · L A B O R A D O R S P R I N C I P A L S

A M B E L S U P O R T D E

M I T J A N S C O L · L A B O R A D O R S

M E C E N E S

Més informació:

www.auditorigirona.org/nitsdeclassica872 08 07 09

Segueix-nos a: