Leibniz (1646-1716)

De familia benestant. El seu pare era professor de moral, però va morir quan ell tenia 6 anys. Va re -

bre en herència una biblioteca important en la que s’hi va endinsar. Va estudiar filosofia i dret i va

tenir una formació autodidacta. Al 10 anys llegia els clàssica, domini roturn del llatí. 12 anys va es-

criure un poema ed 300 hexàmetres llatins. En aquella època tenia molta importància la corre-

spondència entrres la gent culta d’Europa, font inesgotable d’informació. També escribia en francés

(a part de llatí, la llengua culta)

Singularitat: escriu en alemny a la jurisprudència. No “dominava” el grec com el llatí. 12 anys havia

llegit Plató, Virgili Aristòtil. Als 13 literatura medieval escolàstica. Als 14 va llegir els més mod-

erns, tenia la curiositat d’un sabi universal.

Tant ell com Einstein van arribar al càlcul diferencial.

El van preocupar problemes variats, Està al cas de la ciència i la matemàtica i dels assumptes

polítics. Té una vocació diplomàtica, va ser conseller de diferents ducs. També es va mostrar pre-

ocupat per la divisió de les esglèsies cristianes. Ell és luterà.

Pensava que la pau a Europa tornaria amb la unió de totes les esglèsis, esperit econòmic iranista.

Busca la manera en què el saber, la filosofia, tingui un progrés en el que es pugui unir el pensament

antic i el modern. En els seus escrits predomina aquest desig i fa que apareixin els textos obscurs

(afany de conciliació).

Discurs de metafísica

La recerca d’una conciliació entre catòlics i luterans hi juga un paper important. Els envia a un teò-

leg catòlic, per veure si les meditacions d’un luterà són coherents per ell. Una de les raons per es-

criure aquesta obra és la conciliació de les esglèsis cristianes. S’empra molta terminologia teològ-

ica. Les qüestions teològiques formaven part de les disputes, del pensament de qualsevol membre

culte, present en els temes de l’època.

Força catòlca emergent: jesuïtes. Sense tradicions pròpies, combaten l’heretgia i es defineixen en

oposició als protestants. Arnauld era gernicista: teologia dins de l’esglèsia catòlica, propera a les

tesis protestants. A França no tenia molta força i va polemitzar altres forces, especialments al je-

suïtes. Gernicistes: La natura de l’home està corrumpuda pel pecat origianl, la voluntat de home no

és lliure, el que salva l’home és la gràcia otorgada des del començament. no hi ha res que pugui

canviar el destí. Llibertat de connexió externa. Bé i mal, predestinataris – és el que els apropa al

protestanisme , als calvinistes. Ells diuen que els seves fonts venen de l’origen, doctrines de Sant

agustí. Molt disciplinats, rebutgen tot allò que té a veure amb l’aparença, formes de vida austeres,

ascèptics. “Curts com els àngels i orgullosos com els dimonis”

Influències molt importants a Europa: La lògica de Port Royal i La gramàtica general i raonada amb

figures importants com Lancelot, Michel i Arnauld– el més important.

Discurs de metafísica: no és una obra de maduresa de Leibniz, no hi ha la noció clau de la mònada.

La Monadologia i teodicea sí que són textos de maduresa on apareix.

És un racionalista radical. En la seva filosofia domina un principi a partir del que sorgeix tot el que

anirà construint, el principi de raó. “Res és sense raó” – principi rector de la seva filosofia. No s’es-

devé res o qualsevol esdeveniment exigeix una causa o raó (termes pràcticament sinònims). Hi ha

un ordre universal en el qual tot és. Aquest oredre és raonable. Parteix d’una particular visió de

Déu, creador i creació ( món univers ésser humà). Aquest acte creador no es capriciós ni atzarós; és

un acte raonable, conforme a una directriu. Sent Déu absolutament perfecte, màximament savi i bo

ha de crea un món perfecte, racional i raonabla i tot el que s’esdevé téuna raó de ser així. “Déu no fa

res fora de l’ordre”. Hi ha moltes coses que s’escapen de la raó humana – per a ell no, tot el que

passa és racional. Proposa una distinció teològica d’un abast major; distingeix entre les accions di-

vines ordinàries (regulars) i extraordinàries. Ordinàries= són els esdeveniments que quedens dins de

les lleis naturals o la física. Extraordinàries: les que s’escapen de la física, com els miracles (que ho

són per ignorància humana). Tot està sotmés a un ordre universal.. No hi ha fets irregulars; seria ad-

metre fets sense raó. És contradictori que hi pugui haver una cosa sense raó i per tant és impossible.

Allò impossible (irracional) és el contradictori. Allò possible és allò que no té contradicció. Només

es pot pensar sobre allò que no té contradicció, la resta no pot ser pensat, no pot ser raonat. Possible

= pensable

Déu no fa res fora de l’ordre (raonablement) i ho fa de la millor manera possible. El món és ka mil-

lor obre que podia fer. Aquest és el millor dels móns possibles – Filòsof de l’optimisme.

(SPinoza deia que Déu no podia intervenir, creava i ja està. Leibniz no vol ser acusta de determin-

ista. Explica el conte de que Déu tria el món, També que prefereix crear a no crear (s’imposa el

propòsit de crear). Hi ha d’haver una raó perquè el nostre món ha passat a la ment divina, a ser real.

Pensa que Déu fa una mena de càlcul, quin és el que té major perfecció, major quantitat d’essència,

dictamina quin i decideix crear el millor món possible. Enteniment diví: la possibilitat, el lloc dels

possibles, la voluntat de Déu, la tria.

Tant en l’àmbit dels possibles com en el del real ( de l’existència, de la contingència) s’inclueixen

en la noció de Déu. No hi ha res que s’escapi del principi de raó. La necessitat com a a contigència

és purament real. La contingència no implica una abscència de tria racional pura. La contingència

no és arbitrarietat. Per a Locke, Hume ,etc. Déu pot fer el que vulgui, per Leibniz no. ës racionalitat

pura. Les veritats matemàtiques són veritats fins i tot per Déu.

Profund anti-descartes, critica especialment als seguidors. El coneix i vol superar-lo. No li és útil la

definició de substància cartesiana i la renovarà. Arruinarà així el dualisme cartesià i els seus prob-

lemes,

Veritat

Per definira-la utilitza l’estructura subjecte-predicat

Un enunciat és verdader sempre que el predicat està inclòs en el subjecte (d’alguna manera, ex-

pressa o virtual). La noció del predicat, sempre, en tota proposició afirmativa, verdadera, necessària

o contingent, universal o singluar està comprès d’alguna manera en la noció del subjecte. (praedi-

catum inest subjecto) “o jo no sé que és la veritat”.

Hi ha proposicions en les que S-P són iguals, les idèntiques, on aquesta definició no dóna A=A es

produeix un problema.

–Idèntiques : Una rosa és una rosa.

–No idèntiques: Si S i P són coses diferents.

La inclusió del predicat en el subjecte pot ser manifesta o no. Així, es distingeixen dos tipus d’iden-

titat:

- Expressa, veiem que el predicat està inclòs en el S.

- Virtual. No trobem el predicat en el S, però si es verdadera cal que hi sigui.

Aquesta situació li permet parlar de veritats de raí i veritats de fet. Les de raó són necessàries, són

aquelles en que la identitat S-P és expressa. Analitzant el subjecte trobaríem el predicat.

Les de fet són de tipus virtual. El predicat és en el subjecte però no és obtenible per nosaltres, repre -

sentaria un anàlisi infinit.

Hi ha un cas diferent: les veritats particualrs que poden ser canviables o no canviables.

(La noció de substància –el subjecte– només és una noció perquè hi és tot, ñes possible compredre-

la . Hi és tot : el futur, el passat, etc)

El nostre coneixement sempre és a posteriori.

Veritats necessàries i veritats contingents

Les veritats de raó= necessàries= a priori=essencials=metafísiques= eternes. Valen per a quelsevol

món possible, són invariables, no depenen de l’experiència.

Les veritats de fet=contingents=a posteriori=accidentals=físiques. Només valen per aquest món,

l’experiència es relelvant.

com es distingeixen les VN des les VC?

–En les VN l’oposat implica contradicció (regides pel Principi de Contradicció). No seria possible

pensar per exemple un cercle en el que els radis siguin diferents. Ho sabem a posteriori a través de

la història. En canvi, Déu no necessita l’anàlisi per passos, tot el seu coneixement és a priori. EL

coneixement humà és simbòlic; el coneixement diví és intuitiu.

Es pot afirmar que les VN arriben a les veritats primites, a les proposicions idèntiques amb un

anàlisi finit i que les VC no tenen una resolució acabada, l’anàlisi no fineix.

Proposició falsa= el P no estava inclòs en el subjecte.

( El model de definicions que utilitza Leibniz és diferent als anteriors.)

Virtual= no vol dir que hi sigui en potència, vol dir que hi és implícit, però no és obtenible. Quan

som en una veritat de raó es pot destriar el S i obtenir el P. Quan la ceritat és virtual és inalitzable,

no dóna lloc a prova, només es mostrarà en la predicació.

Tot està implicat a tot, relació tot-part part-tot. (és a dir, les circumstàncies que envolten el subjecte

també estroben en ell, etc.)

Hi ha coses pensables però només pot passar el predicat inclòes en el subjecte.

Inderscinibilitat: Si dues coses són iguals, són la mateixa cosa, no podem veure-les com coses difer-

ents.

Les substàncies es defineixen des del seu predicat, si els predicats són iguals són la mateixa. Per ser

dues substàncies han de tenir predicats diferents.

No hi ha més món del que es pot pensar.

monàdes– simples, sense parts, no materials, subjectes espirituals, uns, no sofreixen la influpencia

de res de fora, closes en sí mateixes, tenen el món dins. Tot el que hi ha és un mement d’explic-

itació (naixement). Tot és donat des del virtual, roman del principi fins al final. Diferents graus

d’expressió; la diferència entre les mònades és d’expressió.

John Locke (1632-1704) Britànic.

Assaig sobre l'enteniment humà (1640)

Punt de referència: Descartes, també té en compte la reacció de ...(Huygens?)

Va tenir una vida agitada políticament. Va lluitar contra la teocràcia anglicana, en contra del poder

absolut del rei (control en el moment que va viure) d'origen diví. També estava en contra de que el

poder del rei fos a nivell espiritual i temporal, de que pugués imposar una religió al país. L'estat so -

cial no és natural, neix del pacte però opina que l'estat anteriror no era una abscència absoluta de llei

(relacionat amb el dret a la propietat i la família).

Assaig sobre la tolerància (1660) (va propiciar la revolució de 1668)

Locke és contrari a qualsevol demostració entusiàstica de les religions i està a favor del cristianisme

pel seu caràcter racional.

Assaig sobre l'enteniment humà

Llibre I critica l'innatisme, no tenim idees innates, no hi ha coneixements innats (considera que es

nociu socialment, comporta molts o tots els prejudicis). Tots els coneixements són adquirits a través

de les facultats humanes. L'innatisme permet proclamar la infalibilitat, comporta una certesa irre-

ductible.

Proves/ arguments ontològics: se sustenen en les idees innates. Al rebutjar-les afirma la idea de Déu

no és innata i ha de donar arguments que seran contingents per provar-ho (necessita fer-ho).

objectiu= anàlisi del coneixement humà per conèixer l'origen, el tipus i quin és el límit del coneixe-

ment. Aquest últim es propiament cartesià, només Locke seguirà a Descartes, els altres no en aquest

punt.

Investiga els límits i pensa que és útil fer-ho per no perdre el temps amb coses que no podem saber

(veritats de la fe). Ell afirma que una bona pregunta sí es pot respondere. Si una pregunta no es pot

respondre o és dolenta o està mal formulada.

Considera que fer aquest anàlisi sobre el coneixement serveix per concentrar-se en el que sí podem

saber. No fer-ho comporta un dogmatisme intolerable o l'escepticisme total. Fent-ne l'anàlisi es

lliura de la filosofia d'aquests dos mals. Aquests mals són fruit d'una creència errònia de les facul-

tats del coneixement, una manera d'entendre-ho equivocada. Tot el coneixement deriva de l'exper-

iència (del món extern, sentits i de la vida mental interior. = empirisme= res hi ha en l'enteniment

que abans no hagi estat en els sentits.

Malgrat aquesta creença, l'empirisme de Locke s'ha de pensar entenent que la seva manera de veure

el problema se situa en l'estela del cartesianisme. El concepte del coneixement i de conèixer tenen

una forta empremta de Descartes i especialment el concepte d'idea.

tenir coneixement= tenir idees (val per Descartes i per Locke)

Idea : és un concepte clau i origianl de la teoria representacionista del conèixer (Locke). La defini-

ció d'idea, habitual en l'època= tot el que és objecte de l'enteniment quan hom pensa.

Malgrat tot, el terme idea és utilitzat en diversos sentits: objecte inmediat de la nostra consciència

sensorial (p.e. una punxada) objectes físics, imatge (de la memòra o de la imaginació) concepte...

Aquestes coses diverses tenen quelcom en comú que ho justifica; totes tenen la mateixa funció,

totes són signes que representen per nosaltres o bé el món extern dels objectes físics o bé l'intern de

la consciència. Es té una concepció del coneixement com a representació.

Locke no explica què vol dir estar en la ment ni què són els signes, però entenem que les idees són

tot el que experimentem, signes de les coses en un sentit diferent, pq no podem saber exactament

com és el món si no és a través de les idees, són el que ens transmeten com és. Una qüestió impor-

tant, però que no arriba a plantejar-se en profunditat és que sempre hi ha una cortina entre nosaltres

i el món; aquesta cortina són les idees.

Respecte a la crítica a l'innatisme ell argumenta que hi ha dos tipus de coneixement que tradicional-

ment s'ha assenyalat d'un origen innat:

–els principis lògics, evidents per sí mateixos

–les normes morals

Els innatistes afirmer que aquests són innats perquè són universalment acceptats i verdaders per a

tothom. Locke replica que això és fals; no hi ha proposicions que n'exigeixin l'assentiment univer-

sal. Els principis de la lògica, per exemple, diu que només semblen evidents en les ments ensin-

istrades i en canvi no són captats ni pels nens ni pels "febles mentals". Respecte a les normes

morals, diu que aquestes varien molt en funció del lloc i el temps. Considera que no serien innates

perquè hi hagués acceptació general, ja que amb això es trobarien ja en la ment dels indiviuds.

Un innatisme més feble diu: Són en la ment però nesseciten un estímul per reconeixer-les. Locke

considera que això és una presentació ambigua, podem tenir certes facultats però estem parlant de

coneixements, no aptituds. Pot voler dir que hi ha principis en la ment, però Locke diu que no en

tenim cap evidència, no hi poden haver més veritats a la ment de les que comprenem. És molt radi-

cal: si fos possible impirmir idees a la ment sense saber-ho totes les ideess serien innates o adventí -

cies.

(text Locke moodle) – després de rebutjar la doctrina de les idees innates

Presuposició que la ment és una tabula rasa , un paper en blanc, sense idees.

D'on treu la ment els coneixements i el material de la raó?

De l'experiència, és d'on provenen totes les nostres idees, fonament del coneixement. Això el situa

com a empirista.

Hi ha dos tipus d'experiència:

– La dels objectes externs, amb sensacions que imprimeixen idees en la ment, la primera instància

d'on la ment obté material, els objectes sensibles externs.

– La de la pròpia consciència i dels estats de la ment, de la percepció del món intern, reflexió o in-

trospecció

Però no som receptors passius, la ment té facultats que permeten reunir aquests materials i preces-

sar-los fins a tenir una material diferent de l'original. El coneixement humà es fa des de la sensació.

Kant desenvoluparà aquest tema, sintetitzarà la posició empirista i la racionalista.

Locke explica els límits de les idees simples. No són límits arbitraris, sino que remeten a les

úniques fonts de coneixement acceptades : la sensació i la introspecció. Als objectors els llença un

repte: trobar una idea que no es pugui rastrejar fins a una de les dues fonts.

No descriur molt clarament que entèn per reflexió i introspecció. Es podria dir que és la sensació en

l'observació del món intern.

Diferències entre idees simples i idees complexes o compostes.

Les simples són les que es formern des de les sensacions de caràcter uniforme en rebre-les en l'en-

teniment. El subjecte és passiu (parla de les unitats mínimes d'experiència)Tambés ho són les de la

reflexió, de les que anomena les facultats que hi intervenen. Les idees simples són les dades en brut,

no interpretades, de la sensació i de la introspecció.

Les idees complexes surgeixen d'ajuntar idees simples. Poden venir d'idees simples que juntes creen

una unitat o d'idees simples que juntes creen coses diferents. Posa l'exemple de la filiació el que

equivaldria a la idea de relació, amb l'exemple d'un pare i un fill. En aquest cas es nota que l'enteni-

ment és actiu. Es desenvolupa de tres maneres: combinació, juxtaposició (funcionen comparativa-

ment) abstracció (separant unes idees d'unes altres).

En Locke hi ha una preocupació per trobar l'origen dels conceptes. Una idea complexa és tota idea

resultant de les operacions de l'enteniment sobre la base dels materials (idees...) simples de la re-

flexió o de la sensació.

El que li interessava era la funció de les idees: són representacions, signes que representen el món

per a nosaltres (intern o extern), un món que podem comunicar. Les idees tenen un caràcter repre-

sentatiu; conèixer és representació. Les idees, percepcions, ens representen els objectes externs, les

observacions internes, la reflexió, l'intern.

Els objectes causen les idees, no hi ha coneixement sense idees, la ment seria un paper en blanc.

Teoria causal

Mai coneixem directament les causes, no podem tenir consciència directe de l'objecte, només tenim

consciència de les idees.

Dels objectes només en podem saber les seves qualitats o propietats.

Les qualitats primàries i les secundàries.

Les primàries són aquelles inseparables del cos i invariables. Les secundàries són aquelles que no

representen res en la cosa mateixa; són les qualitats en les que hi haurà variació i fins i tot poden ser

diferents respecte d'un individu a un altre. Depenen de l'estat del subjecte (gustos diferents si p.e.

una persona està refredada)

Aquestes qualitats percebudes en l'objecte es conceben com a qualitats o propietats però com a

idees quan parlem del subjecte en el que es troben en la ment.

Problema de la substància

Des del sentit comú distingim les seves qualitats però què és a part de les seves qualitats?

Dues alternatives: – A és el conjunt de les seves propietats. A= P1, P2, P3...

– A inclou alguna cosa més, diferent de les seves propietats. A= P1, P2, P3, ...+ X

En el primer cas es cau en una taotologia: A=P es converteix en una proposició certa (el conjunt de

les propietats seria el mateix que la substància).

El segon és difícil d'acceptar perquè A ha de ser més que el conjunt de les seves propietats.

La incògnita no la podem definir amb característiques perquè no és una propietat i si no la podem

descriure és difícil saber què és. Aquesta X és el suport de les propietats, subjau en les propietats,

com una mena de nucli indefinit en el que s'inclouen. No podem imaginar les propietats soles, s'in-

sereixen normalment en un substrat (subtratum)= això és el que anomenem substància.

Hom no té una concepció positiva de substància; només se sap que és quelcom en el que s'in-

sereixen les substàncies. Es pot dir que és un què però no què és. És una idea fosca, relativa, del su-

port de les qualitats. Locke, com a empirista podria haver rebutjat aquesta noció, però no ho fa

perquè es troba massa immers en el pensament tradicional, la ment el porta a no poder prescindir i

segurament també té raons de caràcter teològic per no fer–ho. De totes maneres, els seus seguidors

si que faran el pas i arribaran a la conclusió de rebutjar aquesta noció.

David Hume (1711)Edimburg Representant de la Il·lustració a les Illes britàniques.

Assajos filosòfics sobre l’enteniment humà, posteriorment titulat Investigació sobre l’enteniment

humà (1768)

Producció rica, extensa i variada. Representa l’esperit de l’època, preocupat per la vida pública.

Punt de partida:

Totes les idees o precepcions dèbils provenen de les percepcions fortes.

No hi pot haver res a la nostra ment que no procedeixi de quelcom que hem experimentat. És una

declaración de principis empirista.

Hume es manté en la línia de l’idealisme, però distingeix entre les impressions (originals, el model,

fortes, vives) i les idees, que en són còpies i per tant, febles.

Tota idea és representativa però d’una impressió (superior en intensitat). Cap idea té existencia sino

se la pot rastrejar fins a unes impressions de les que prové i n’és la còpia.

Les impressions comprenen totes les nostres sensacions, passions, emocions. Les idees són les

imatges afeblides, ténues, d’aquestes impressions que tenim en el nostre raonament. Les impres-

sions i idees diferencien doncs, en la seva intensitat o vivacitat.

Existeixen dos tipus de relacions :

- relacions d’idees ( comparables a les veritats de raó de Leibniz)

- qüestions de fet (comparables a les veritats de fet de Leibniz, però difereixen en que són completa-

ment contingents, sintètiques, no analitzables)

Les relcaions d’idees es regeixen pel Principi de contradicció. Les qüestions de fet no exigeixen

aquesta llei perquè el contrari és posible. Així, tots els raonaments respecte de les qüestions de fet

semblen fundats en la relació entre causa i efecte. Analitza el raonament que es realitza en les gen-

eralitzacions; el procediment que es segueix en el pas dels casos singulars a la generalització no és

ni deductiu ni inductiu.

En tots els arguments derivats de l'experiència anem de "tots els X coneguts tenen la propietat A" a

"tots els X tenen la propietat A". Aquesta inferència no és deductiva, són arguments de fet que se

sostenen en la relació de causa i efecte. El coneixement d'aquesta relació procedeix de l'experiència.

Es base en suposicions, en què el futur serà igual que el present i el passat.

Problema de la inducció

Exemple del gall inductivista: durant un any dina tots els dies a les 12, amb independència de qual-

sevol condició (temps, etc.). El gall, per tant, pensa que al cap d'un any, a les festes de nadal contin-

uarà igual. Però el dia abans de Nadal el maten per menjar-se'l.

Per tant, per més experiència recollida i dades que tinguem, no és suficient per concloure que sem-

pre passarà el que sigui que es plantegi. No podem justificar la inducció i no ens permet construir

un argument deductiu. El raonament inductiu per justificar la inducció es incorrecte.

incorrecte: Dia 1 Condició A – Dinar a les 12

2 Condició B – Dinar a les 12

3 Condició C –Dinar a les 12

...

Cada dia es dina a les 12

No es tractava tant d'un problema com d'una mostració/demostració de que és impossible deduir

lleis o enunciats universals a partir de l'experiència. Passar dels casos coneguts a tots els casos no

està justificat. Però és normal parlar de suposició. Ningú discutirà l'autoritat de l'experiència.

Aquest pas que es dóna, és un pas de la ment donat pel costum, per l'hàbit. És un principi de la nos-

tra naturalesa ( i de l'animal) però no del món.

Està malament que presuposem i que deduim. Les inferències neixen del costum i no del raona-

ment. La repetició d'una constant és el que ens fa pensar que sempre s'esdevindrà així, però no és

lògicament necessari. No hi ha contradicció en suposar que el curs de la naturalesa pugui canviar

perquè no és possible demostrar la regularitat de la naturalesa. Tot està basat en el principi de la

causalitat que proposa aquesta regularitat.

L'experiència dóna testimoni de que A ha seguit B però no que hi hagi una relació. No té evidència

lògica, sino que veiem aquesta relació per una necessitat psicològica. No és res més que fe o

creença. Conseqüència: si l'experiència no testimonia les connexions necessàries [necessari= refer-

ent a l’àmbit de les matemàtiques, de la lògica i de la ciència], encara menys la relació causal entre

Déu i les coses i les criatures. La ment no pot demostrar l'existència de Déu. Tampoc pot demostrar-

se l'existència d'un món extern, la qual cosa aboca al solipsisme.

Resum: "A és causa* de B" no és igual a "B se segueix lògicament de A"

*causa : expressa la succecció regular.

Sempre que es dóna A de fet se segueix B.

La raó només pot tenir com a contingut real la indubtabilitat de les nostres percepcions. Hume en

treu conclusons diferents respecte a Descartes. Tota creença metafísica està privada de valor

racional= evoca a l'escepticisme. També val per al coneixement científic en tal que és experimental

i se les heu amb les qüestions de fet. Però la ciència té una utilitat que la fa imprescindible. La

metafísica no.

Derivat d'aquest pensament, no tenim idea de substància, aquesta és una paraula sense sentit, sense

una idea al darrera; no és reductible a l'experiència.

Immanuel Kant 1724-1804continuitats i ruptures que tenen lloc respecte cartesPensador sistemàtic, sempre passava a la mateixa hora. Neix Kelinsgberg.Es va proposar molts temes a part de la filosofia primera, escrits sobre qüestions de geografia, de ciències naturals, - no hi havia compartimentació. El més influent pensador del segle 18, de la il·lustració. (2 n text què és ilustració) Concepció d’idees i ideologies. Ens interessa el Kant crític. Tres obres importants: Crítica de la Raó pura(78), Crítica de la raó pràc-tica (com he d’actuar. té a veure amb l’ètica) els dos àmbits queden molt separats.. Crítica… Critica discutida i admirada. Pregunta capdal de Kant. Què puc saber, què puc coneixer?Farà un intent de superar el punt de vista racionalista i l’empirista. Es planteja el saber estricte (ho vol) i per donar resposta haurà de saber en què consisteix i com assolir aquest saber racional. Ho farà mostrant un critica a la raó. Pretén delimitar la mateixa raó. Per fer-ho, té un model. La física de Newton- és l’últim crit de la ciència europea, encara no hi ha especialistes, tota persona culta està preocupada i interessada pel que s’està fent en qualsevol dels àmbits. Es canvia de la matemàtica a la física. dóna l’explicació amb tres lleis, va tenir un impacte radical en la consciència de tots els pensadors i persones de cultura. Kant n’era un admirador de la física newtoniana.El racionalisme sosté la inteligibilitat del real (la comprensió, inteligible, és pensable) amb tota ro-tunditat, és un dogmatisme, no hi ha res que s’escapoleixi de la raó. S’afirma la racionalitat del real, de tot el què hi ha. Hegel: significa que pel racionalisme l’estructura del real és la mateixa que la de la nostra ment, per això hi ha una total inteligibilitat o comprensió, pq les estructures coincideixen. El que es pensa és el real. En canvi allò que hom, veu, a través dels sentits és una aparença. Aque-sta dualitat aparença-percebut real-pensat, comprensió merament exterior, comprensió de les essen-cies que procura el pensar. Aquest dualisme propi del dogmatisme no li servirà a Kant. Pensar, pels racionalistes, és basicament analitzar. Liebniz- model analític.- coneixer-moure’s de l’explicit a l’implícit. La inclusió s’ha de donar. Per això kant va veure facilment que era analític (pensar és analitzar) No li serveix a Kant, pensar no és analitzar, pensar és sintetitzar. Els principis són només principis del coneixement no de la re-alitat. Pels racionalistes no, els p. són del coneixement i de la realitat. Kant considerarà que cal pre-guntar-se Com són possibles els judicis sintèctics (contingents) a priori? sintètic- predicat no inclòs, pero són a priori els que considera Kant. L’experiència no en diu res. Pensador que liquidarà un model de pensar. El que permet fer avançar el coneixment és la sintesi.

Text introducció - mirarmetafísica – classificació tradicional: cosmologia, psicologia, teologia racionalse la carrega. Passa revista a cadascuna de les disciplines i com estan situades. Lògica és en el camí segur des de l’antiguitat, Aristòtil, no hi ha retrocesos, hi ha una progressió, bases ben assentades. No té con-tingut empíric, per tant, ho té bastant bé des del començament. La matemàtica, similar, des de l’inici, des de Tales de Milet, es va col·locar en la sendera científica, la veritable. Sense contingut empíric també, ben posicionades des del principi. La física, també la considera, però en tant que no és una disciplina completament pura (no em-pírica), té contingut empíric, per aixì li ha costat més, però ha sofert una revolució científica (ilus -tració, Newton) ha quedat ben col·locadaKant dirà que l’evolució científica ha comprés el valor de la raó en el desenvolupament, la raó coneix allò que ella produeix. Kant diu que l’aspecte teòric d’una discplina és previ a l’experiment, la teoria dirigeix l’experimentació. – veritable revolució en la física. Mira la metafísica i es troba que és la més antiga de totes, ha existit sempre, tothom està convençut que sempre romandrà, perdurarà, malgrat això, el seu afany de ser no ha entrat en la sendera de la ciència. Viu en una permanent disbauxa, permanents retrocesos, desacord, etc. És un conjunt de sentències buides que no diuen res. Ell es demana com s’ho ha de fer per ser una ciència? Ha de canviar de mètode, no té el mètode adequat. És impossible que el trobi? No, però cal que es doni

una revolució semblant a la que s’ha donat a la física, en la ciència natural. Un mètode nou que serà una evolució per a la metafísica. Kant la farà. La revolució kantiana és com la copernicana. Consis-tirà en que enlloc de que els objectes del coneixement regeixin el nostre coneixement, cal que sigui el coneixement el que regeixi l’objecte. Caldrà mostrar que és el subjecte, el coneixement, el que marca, dirigeix, l’objecte. Cal que els objectes els conformi el nostre coneixement. argument nou. En base al canvi de les preguntes estudiarà el paper del subjecte. Aquesta revolució que inicia : és el coneixement el que determina, el subjecte és el que determina. No és la cosa que s’ha de conìexer, que s’amotlla a la nostra manera de conèixer. baseRelació subjecte-objecte Per Kant ja no tenim el subjecte i l’objecte en un costat i l’altre sino que vol emfatitzar la relació entre el subjecte i l’objecte. Diu Kant que quan pensem la cosa no es pro-dueix una operació inmmediata, la nostra ment no reprodueix el que hi ha en el real. És l’estructura de la nostra ment la que té el paper fonamental. És l’estructura del pensar el que s’imposa a la cosa. Tot el que coneixem són fenomens. : el que sigui la cosa en sí mateixa no tenim idea de què és, els objectes han passat pel sedás de les nostres capacitats i són les coses per a nosaltres. El fenomen és la cosa per a nosaltres, la cosa que coneixem. De la cosa en sí mateixa no en podem dir res. Per tenir conexement cal la sensibilitat+l’enteniment que aporta una unitat a allò percebut.

“Ninguna de estas propiedades (espontainetat i receptivitat-papers de la sensibilitat i de l’enteni-ment) es preferible a la otra: Sin sensibilidad ningún objeto nos sería dado y sin entendimiento ninguno sería pensado. Los pensamientos sin contenido están vacíos, las intuiciones sin conceptos son ciegas” p93 crítica a la raó puraSegons Kant necessitem que intervinguin les dues facultats perquè hi hagi coneixement. La sensibil-itat és aquesta receptivitat afectat pel que hi ha. L’enteniment és l’acció espontania d’unificar la multiplicitat del donat. Les formes de la sensibilitat són l’espai i el temps, tot allò que ens afecta ens afecta si cau en la forma de la sensibliitat-espai sensibilitat-temps, formes pures de la intuició. Les condicions de possibilitat de l’objecte. L’enteniment unifica mitjançant les categories o els con-ceptes purs, que són del subjecte, com l’espai i temps, les posa el subjecte. El nostre mode de conèixer les que fan el fenomen, el converteixen en objectes per nosaltres. Cap de les dues facultats és millor, les dues són necessaries per al coneixement. Sense la receptivitat no tindriem noticia de l’objecte i sense l’enteniment no podria ser pensat. Pensaments sense contingut, sense intuició, sense el material de la sensiblitat, i per això són buits, el que li passa a la metafísica. L’altres, seria un mer ser afectats. L’experiència:sensibilitat. Precisa l’enteniment, en cal una “construcció”. Kant afirma que això és el que possiblita la sensiblitat, sotmetent el que li arriba a les formes pures de la sensibilitat. No coneixem en les coses més que allò que nosaltres mateixos posem en elles. L’experiència és indis -pensable però no l’únic que hi ha,. Un subjecte amb la seva activitat mental permet la construcció de la cosa. Universalitat i necessitat no poden trobar-se en l’experiència. Ens diu de la manera que són però no com han de ser, diu com són els observats fins ara. Les metafísiques especials són im-posibles dirà, pq hem dit que sempre caldrà l’experiència i els objectes que aquestes tracten (anima, déu, món com a totalitat) no són experimentables, són una series de conceptes buits, no hi ha fenomen al que aplicar les categories. La nova metafísica no admetria cap d’aquestes qüestions mal-grat ens en fem preguntes, però no les podem respondre, aquest és el límit, no en podem dir res, el coneixement només és coneixement de fenomens. L’ambit positiu de la critica a la raó pura és el coneixement dels fenomens, d’allò que se’ns presenta. Que ens mou a anar més enllà, que la raò ens empeny a saltar més enllà del sensible, una cosa que està per damunt de, però aquest procedir no queda avalat, no en podrem dir res. Dóna les condicions de possilibtat de coneixer – la crítica a la raó. Distingeix entre el coneixement empíric i pur(no empíric). S’havia afirmat anteriorment que la raó era la que tenía el paper més important a l’hora de conèixer, mentre que els empiristes deien que tot el coneixement comença per l’experiènica. Ell no dóna la raó ni a un ni als altres. Kant afirma que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència però no per això procedeix tot de l’experièn-

cia. La primera part no l’hem d’interpretar com si es posés al costat de Hume o Locke, senzillament vol articular els dos modes de conèixer, sintetizar-los. Des del segon cantó semblaría que dóna la raó als racionalistes, però no. Des del punt de vista de fet el primer, el necessari en primer lloc, és l’experiència (el procés psíquic). Però hi ha implicada una qüestió de iure, de legitimitat, de la validesa (alhora) des d’aquest punt de vista no ve de l’experiència. hi ha coneixement a priori. El coneixement pur es aquell que no té mescla de res empíric. Aquest són condicions de possiblitat del coneixement. Com es distingeix d’un empíric? Un pur es distingeix de l’empíric si té les notes següents: necessitat i universalitat. – només la tenen els coneixement no experimentals, purs o a pri-ori. Pq en el coneixment empíric no es pot donar universalitat, només s’arriba a la generalització. A partir dels casos coneguts inductiviament pensar que tot el que s’esdevindrà com tots els que s’ha esdevingut fins ara, però no és un veritable universal, pq admet l’excepció. En canvi la universalitat no ho admet, no hi ha exceptcons. L’experiència només ens diu com son les coses, no que no poden ser d’una altra manera, quan un enunciat es necessari se’ns diu que és així i que el seu contrari és impossible. Amb aquestes dues característiques som en l’àmbit del coneixement pur. La necessitat i universalitat no rau en les coses sino que la posa el subjecte, la posem nosaltres. Si fos empíric seria a postreiori, ni universal ni necessari. És un fet que n’hi amb aquestes característiques –Kant, com en el cas de les matemàtiques, coneixements a priori. Kant es demana com són possibles. En els fons es demanarà com es possible el judici, el coneixement, que es troba en el judici. Des de la seva perspectiva qualsevol ciència necessita elements a priori, que no els dóna l’experiència sinó que es tenen ja abans, a priori. Aquests només es poden aplicar a l’experiència, procedeix però no ve d’allà. Certs coneixements no es poden aplicar sense experiència. Perquè hi hagi epxeriència cal un subjecte que deixi impresionar-se per aquests objectes, els fenò-mens per a nosaltres. El límit per al nostre conèixer és que hi hagi aquesta possibilitat de ser impres-sionitats.

Buscar taula de les categories i judicisLes categories són conceptes purs, a priori, són en el nostre enteniment i ho apliquem en allò donat per la sensiblitat. Aquesta taula neix de la taula dels judicis, es poden pensar desde les tres versions (qualitat, relació, etc) la de judicis abans que la de les categories en el temps. Per pensar sobre el món necessitem d’aquests conceptes. Els judicis (analítics i sintètics) Amplien el coenixementSón a priori“La línia recta és la més curta entre un punt i un altre” -sintètic: ser més curta” no està contingut en “línia recta-a priori: el que diu el P és sempre i necessariament així.És analític quan el predicat està en el subjecte. La relació p-s és d’identitat. A=A El principi d’iden-titat fonamenta aquests judicis. Si el P està en el S no amplia el coneixement. La predicació ho ex-plicita. Són a priori i expressen necessitat i universalitat, tenen aquestes notes, característiques. No donen informació nova, no amplien el coneixement, explicatiu. Exemple: tots els cossos són extensos. P ja en el S, en els cossos. Per tant a priori. Els sintètics a priori, el predicat no està inclòs en el subjecte, no hi està contingut, per tant són judi -cis en el que el p diu una cosa nova, i per tant amplien el coneixement. Donen info nova. Aquest ju-dicis són a posteriori. Com que el P no en el S, cal que l’experiència ens digui si és el cas o no. Judi-cis en els que no hi ha un enllaç per identitat, extensius, d’experiència i per tant a posteriori. Exem-ple: tots els cossos són pesats. Així com l’extensió està incluida en el cos, no ho fa el pes. El pes es diferent aquí i a la lluna. Aquest són els dos tipus tradicionals, en els que no afegeix res nou. En Kant n’apareix un de nou. Un de sintètic a priori. Són sintètics perquè el predicat no està contingut en el subjecte i per tant s’amplia el coneixement. Com sense ser a posteriori? Pq aquest són judicis necessaris i universal, i aquests tipus són tots a priori. Exemple: la línia recta és la més curta entre dos punts. (explicació més amunt). sintètic a pri-

ori pq és una cosa absolutament necessaria i sempre, aquest judici té unes característiques que el fan sintètic i a priori. Diferent d’un i de l’altre. Com passar de S a P sense un enllaç per identitat. No hi pot ser pq no és un judici analític, no ve donat per l’experiència. Kant afirma l’existència d’aquest híbrid. Dirà que aquests sabem que són verdaders pq són les possibilitats mateixes de les experièn-cies, d’altres judicis. 2n exemple: Tot el que s’esdevé té una causa. Sintètic i a priori. El concepte de causa està fora, no està inclòs en el subjecte, indica quelcom diferent allò que succeix. La veritat no depén del món. Com es pot passar d’una cosa a l’altre. Aques enllaç forma part de manera a priori, de les condi-cions del pensar. Per ell té universalitat i necessitat. Per Kant, el coneixement es basa en aquests ju -dicis sintètics a priori. Els necessitem. Els necessitem per fer ciència. No podem dir que són legítims perquè no es refereixen a una realitat fenomenica (els de metafísica). Manera d’averiguar la veritat dels judicis a priori:N’hi ha prou amb l’exercici de la raó. Com ho descobrim amb un a posteriori? Ho dirà l’experiècia.Manera d’esbrinar-ho quan és a priori? Experessa quelcom que no pot ser d’altre manera? Sí? Doncs és a priori, conté les notes d’universalitat i necessari. Sino serà un judici contingent, particu-lar, com a molt abastarà la generalització. Respecte la informació: analític explicita però no diu res nou, no extensiussintètic: dóna coneixements nous, amplia el coneixement

Ich denke – moment d’identitat de la consciencia en general, subjecte despersonalitzat,abstracte, es trascendental, pur, genial, nucli simple, no és el jo substància, simple, mobil dotze categories ¨(sub-stància, causa)revolució copernicana: enclloc de preguntar-nos com estan fetes les coses, preguntem-nos com hau-

rien d’estar fetes per ser conegudes per nosaltresHume el va despertar del seu somni racionaliste, dogmatista, si tot es producte de l’experiència, els empiristes, no poden mantenir ni la ciència ni la moral, ni la

… l’experiència canvia,*empiristes 17 18, tres dificultats molt grans: la certesa, acaba sent només el resultat de l’acumu-

lació d’experiències, els hi acaba passant el mateix que al gall, com explicar el pas de les sensacions particulas a les idees generals, (seriem tots Funest de Borges, no té la possibilitat d’oblidar, per recordar el dia anterior necessita tot un dia) es necessari poder oblidar, Funest el Memorioso, així es com acabarien els empiristes, 3 relació entre les coses i les idees d’aquestes coses /objectes (la idea de punxa no punxa). Davant d’aquesta sitació desquali-fiquen la metafísica, ell vol rehabilitar-la a través de la física newtoniana, tenint en compte que la crítica no és només la translació de la primera a la segona sino que és un recerca sobre que és el coneixment. havien combinat hipotesis conceptuals i hipotesis empíriques, aconse-guit combergir allò que feia irreconcilibales els empiristes i els racionalistes. Voltaire pen-sava que calia llençar la metafísica a les escombraries mentre Kant pensava que calia repen-sar-la. Havia comparat els somnis de la metafísica amb els somnis d’un visionari del seu temps, havia arribat a la conclusió que es tractava d’illusions. Pero reconexia que hi havia un gran nombre de preguntes que s’havia de respondre. N’hi havia que trobaven resposta en l’experiencia, necessiten de la ciència, n’hi ha d¡altres que no sabem on anar-les a buscar (som lliures o no som lliures? , sobre l’existència de l’ànima i de Déu) La ciència no es pot pronunciar. Són illusions en la metafísica pq no es poden respondre desde la raó. Caldrà que creguem certes coses desde la teoria.

L’estrategia consisteix en un canvi de perspectiva. Ex. ingenu mira el sol que es pon i es creu que surt i es pon i gira al voltant de la terra, mentre que el cietífic sap que és la Terra la que es belluga i no es creu. L’ingenu es pensa que el món és tal com el veu. Sap com apareixen les coses a un mateix com per a qualsevol ésser humà però no com són en sí mateixes, no desde la particularitat d’un mateix. Coneixem a través de les formes pures de la sensibilitat i els

conceptes purs de l’enteniment. La cosa per a nosaltres = fenomen.condicions generals ante-riors a l’experiència, que la “possibiliten”, això és l’a priori de Kant. Pensant una cosa no n’hi ha prou, cal l’expèriència.

Les tres crítiques són intents per respondre preguntes 1. Què puc saber? No la pot respondre la crítica pura , sobre més enllà però es necessaria una

experiència que aporti una informació sensible. Aquesta temàtica no pot respondre-la però el porta a al següent

2. 2. Què puc esperar?3. Què he de tenir??Analitzarà tres facultats. 1 la de conèixer2, la de desitjar, fer o no fer3. la facultat de gaudir, de agradar o no agradar

Intervenen els tres motors del conèixer: la sensibilitat l’enteniment i la raó. A vegades hi fa inter -venir la imaginació com una mena de pont entre la sensiblitat i l’enteniment, de forma força tradi -cional, la sensibilitat els estímuls externs, enteniment els elabora i la raó determina els fins (no im-portant)Què puc saber i conèixer objectivament trascendental: pur a prioriestética trasncendental-estudi del sensible, de la sensibilitat passa llista a la facultat que intervé en el coneixer al ser impressionitatsconclou que hi ha dos formes a priori i que permeten l’experiència i que són espai i temps, formes a priori de la intuició, ja són en el subjecte, qualsevol intuició sensible s’ha d’adequar a aquestes formes de la sensibilitat si no no és objecte per a nosaltres. Allò que intuim no són les coses en sí mateixes sinó els fenomens. Estant sota les formes de la sensibilitat espai i temps que són del sub-jecte. Si no hi ha subjecte no hi ha ni fenomen ni espai ni temps. Espai i temps formes pures del nostre percebre, que s’aplica a qualsevol percepció, inherents a la nostra sensibilitat. Espai i temps no es troben fora de nosaltres. Idealitat: la cosa en sí mateixa, l’espai i el temps no són res, ho és per nosaltres perquè la posem nosaltres. Aquest és el gir. No és que ens deixa una marca, ens impres-siona (es ingenu) sino que passen pel sedás de l’espai i el temps, pero no n’hi ha prou, només tenim un material sensible, però així només s’intueix. Per conèixer, necessitem ,a part de les formes a pri-ori de la sensibilitat, l’he de treballar convertir en una unitat, , que és el que analitza, l’analítica trascendental on estudia l’intervenció estelar de l’enteniment, la capacitat cognescible no sensible, treballar la multiciplicitat i convertirla en una, discursiva, no intuitiva. L’entiment aporta els con-ceptes purs o categories de forma espontania té al seu abast unes categories que utilitza a l’hora de formular judicis (presentar la taula de les categories) de la taula de judicis n’extreu les categories. Són els conceptes que realitzen la unificació del material aportat per la sensibilitat, el subjecte deixa de ser gramatical per ser el que pensa, i el predicat deixa de ser gramatical en el sentit que abans s’havia donat leibnicianament. El jo penso cantià és una funció d’unificació i només indica, no un subjectre personal sino qualsevol subjecte finit, idèntic per a qualsevol, és simple no és real, pq el subjecte real està subjecte als canvis permanents, els jos reals no són al lloc de la síntesi que permet el coneixement, aquest jo penso no és cap subjecte particular, aquest subjecte és el moment d’unitat de la consciència en general. La identitat abstracte en e sentit que no és ningú.. És un subjecte trascendental, pur, sense contingut real, una estructura abstracte que senyala una consciència possi-ble, és una estructurasubjecte empíric: si tingués contingut ¿?

Kant defensa a la vegada dues coses i aconsegueix equilibrar: afirma la realitat empírica de l’espai, en tant que és real en totes les nostres experiències cogniscitives, tot el que coneixem s’ha fonamen-tat en l’espai, per altra banda també és causa la idealitat trascendental de l’espai en el sentit que l’espai no és res sense el subjecte cognescent equilibrats la realitat empirica d’espai i la seva ideali -tat trascendental. Tot allò que es pot representar com a objecte, fenomen es representat en l’espai

pero per altra banda respecte les coses en sí mateixes l’espai no és res. Què és la cosa en sí mateixa no puc dir-ho pas. Res del que intuim en l’espai es una cosa en sí mateixa, tot el que intuim en l’espai son fenomens. sensibilitat externa-esapi sensibilitat interna-temps.El temps no és un concepte empíric, no deriva de l’experiència, és a la base, a priori, abans de l’ex-periència i la possibilita, necessaris, la base de les intuicions iguala que l’espai. Res pot afectar-nos si no és en l’espai i el temps, són la forma del coneixement. Tota experiència presuposa l’espai i el temps, són formes de la intuició, no conceptes. Relació immediata de la intuició amb l’objecte, de-sprés haurà de venir el concepte.

Enteniment- facultat dels conceptes o categories, som bons en el vessant conceptual, discursiu no immediat, l’enteniment posa la regla de la categoria, espontaneament, ha daplicar les categories perquè les coses tinguin sentit, és la capcitat de jutjar i de pensarAmb les formes de la sensibilitat els intuim i amb l’enteniment els pensem (els objectes)Les categories són inseperables de la forma de la intuició mateixa.. En tot objecte hi ha multiciplici -tat de percepcions que ha de ser reunida per tenir la percepció d’objecte. En l’acte de ser influits per l’objecte, per percebre’l hi ha d’haver aquesta síntesi. Es capdal pq hi pugui haver saber. No es dóna coneixement quan concorren la intuició sensible i el coneixement. Kant vol discernir què és el coneixement, què és prenent-lo com quelcom unitari, no hi ha etapes, fases, parts, només dues nocions igualment necessaries per a caracteritzar-lo: la noció concepte (és construcció,) la no-ció sensació (és també recepció). No són un per una banda o l’altra, hi ha a la vegada les dues coses en qualsevol coneixement. contingut de coneixement= construcció+recepció. Les categories són les estructures de conèixer del subjecte, permeten entendre la diversitat de la in-tuició, són les condicions del pensar.Esapi i temps – intuir categories-pensarAmbdues facultats són sempre necessaries per conèixer, l’objecte només existeix per a nosaltres quan hi són tots dos. El coneixement humà té com a objecte el fenomen (passsat pels dos cedassos mencionats). és unUnivers del conexier complex el que deixa Kant, encara que sigui un intent i no se n’acabi de sortir. fites del pensament occidentalEls conceptes no són condició perque es dongui un objecte a la intuició ho són l’espai i el temps que en son la forma. El conceptes són imprescindibles per pensar.

Tercera part de la críticadialèctica trascendentalEstà dedicada a examinar les metafísiques especials, examina la psicologia racional, la cosmologia racional i teologia racional, la pretensió de la metafísica tradicional respecte al tema de l’ánima, de Déu i del món com a totalitat.Apareix una altra facultat, la raó. Aquella facultat de captar a priori allò incondicionat. Kant mostra en quines contradiccions s’incorre quan es prenen els fenomens com a coses en sí. La raó és una facultat rebel en el sentit que no vol tenir aturador, vol anar més enllà de.. Ens exigeix preguntar que hi ha darrera de les coses. Aquest procés ad infinitum és el que la raó ens impulsa a fer, busquem de condició en condició per arribar a quelcom incondicionat, la condició de totes les condicions. Els judicis que fem escoltant la raó no són legítims, pq una proposició d’aquest tipus no té validesa objectiva i no pot atorgar coneixement, pq el procedir de la raó no atén a l’experiència, no en forma part i per això no té aturador. “Treballa en buit”. Sense que l’enteniment i la sensibilitat li aporti la multiplicitat necesaria, i es en el que cau la metafísia tradicional. Aixi doncs, el que tracte són idees que es troben en la raó – ús del concepte d’idea molt diferent que dels moviments racionalistes i empiristes, pels que les idees era conèixer. Les idees són tres: Déu, món com a totali-tat, ánima. Se’n pot fer un ús indegut, quan fem judicis en els que n’afirmem l’experiència, estan treballant al buit. No és posible el coneixement racional, objectiu de les metafísiques tradicionals i per tant no es pot fer com s’havia fet fins aleshores. Enlloc de metafísica està criticant , està fent teoria del coneixement, epistemologia – estrella de la filosofia moderna.

Aquestes teories tindran un paper com a idees reguladores de la raó, a diferencia dels racionalistes entendrà que és la representació de quelcom absolut que sobrepassa els límits de qualsevol exper-iència possible. *Com que Hume el va despertar, atorga una importancia capdal a l’experiència. La raó és una facultat, la dels principis, de representar-se les idees, està allà, ens empeny, hi hem de conviure. On és l’error? No es pot tenir coneixement sense ---- -----, l’home ha de rebutjar les idees de la raó, no ho podem conèixer. L’error es que això que disposem, no es tenir-les si no posar-les constativament. Ús regulatiu – aquí és on tenen la importancia, es troba explicat en la Crítica de la Raó Pràctica. Tots aquests coneixements que pensaven que tenien Kant diu que són una aparença de coneixement, no són coneixement, nega la possibilitat d’un coneixement metafísic en el sentit tradicional. Però les idees obren un nou ámbit, el de la raó pràctica, (1788) 1798 la terceraEn la crítica de la raó practicaraó pura= raó teòrica el mateix home que fa ciència ha d’actuar en el món real i ha d’actuar Com he d’actuar? QUÈ HE DE FER? està segur que l’home és lliure, que pot actuar com li sembla, no és només un ésser natu-ral sino que també és moral, Es pot plantejar una diversitat de coses a l’hora d’actuar. Som ca-paços de distingir entre el correcte i l’incorrecte. Va ser el primer crític en l’esclavitud, cap home pot ser mitjà d’un home, la dignitat humana està per sobre de qualsevol altra cosa, ho estudia a la critica de la raó practica-.Versa sobre la conducta, la propia conducta, i per això la raó a més de ser teòrica és practica, té un paper en la conducta. Parlar de raó pura i després de la pràctica. Això no vol dir que la primera sigui més important, és d’aquesta la importància capdal i casi independent de la primera, l’objecte de la raó pràctica és allò volgut, allò decidit. Es demanarà, en un text sobre les costums anterior, es demana i es respon en funció de que hom de-cideix i actua? En funció de què vol? Kant diu que volem, voluntat es clau en aquesta raó, es de-cideix pq li resulta plaent i rebutja pq ho considera nociou o repugna. És un funcionament que trobem, hom actua en funció d’allò que li agrada, el fa gaudir, el delecteix. Aquests sentiments, em fan decidir però les coses no haurien de ser així. El filosof intransigent en materia de moral diu que malgrat l’aparença, aquesta explicació sembli que expliqui com actuem diu que no és així com fun-ciona pq aquest sentiment no serà el que influenciarà la voluntat. Obra complexa, quan que entenem per conducta moral? per moral d’una conducta? no està vehiculat per cap instància superior, només un mateix sap si la seva conduta és moral o no. L’únic jutge davant de les accions és cadascú, la llei no sancionarà el que no hagi comés un delicte. influenciat pel “bilacrisme”? confessió lutariana, molt emetent en l’autoexigènciamoral: disciplina racional, per a Kant, la moral no és una ciència social, és una disciplina racional i la llei moral es entesa com un principi formal de l’ús pràctic d’aquesta raó. Kant no vol fer un sis -tema moral en la crítica de la raó pràctica, mai posarà un conjunt de normes o lleis, ell no escriurà un sistema moral, Com és possible el judici moral? Apareix el deure, la forma a prior de tot judici moral i de qualsevol valoració ética. Pq el judici moral pugui ser necessari cal que existeixi aquest bé en si mateixa, amb validesa incondicional i cap consciencia es pugui negar a voler aquest bé in-condicional i absolut. Els bens empírics són relatius i condicionats, voler tenir més diners, cotxe, són coses amb un valor relatiu, no absolut. Ell diu que només hi ha una cosa que és veritablement un bé absolut i incondicional: la voluntat bona en sí mateixa, front el plaer fugisser, l’instint de con-servació, i de la perfecció són limitats i contingents. L’única cosa incondicional que sens presenta com un Deure és la voluntat de realitzar el bé. És l’obligació de cada ésser humà. És el que significa sotmetre’ns a la llei moral. Pq un judici es pugui justificar cal que a més a més els nostres actes es realitzin com un deure respecte en el respecte a la llei moral, que les accions siguin en funció al re -specte a la llei moral. Podem actuar pel paler, etc. pero només els podem voler desde la moralitat si han estat discernits desde el deure. Ho faig per deure, pot ser que proporcioni felicitat, etc. Sentit de l’imperatiu categòric o imperetiu del deure, .

Diu Kant: Obra sempre de manera que la màxima dels teus actes pugui esdevenir llei universal de tots els éssers racionals. Al final es tracta d’estar segur que qualsevol persona en les mateixes cir-cumstàncies actua igual que jo. Si és que sí s’atén a l’imperatiu categòric. És buit de contingut. Tret de la crítica i radicalitat és la seva racionalitat.La raó fa a l’ésser humà moral, per això es necessaria per a la reflexió ética/moral. Les exigències de la moralitat són incondicionats, són absolutes són categoriques, aquests principis són invariables, valen arreu. Les exigències de la moralitat només es poden imposar a éssers lliures i responsables, si un actúa coaccionat no és lliure d’actuar i per tant no pot ser la seva conducta valo-rada. Només som susceptibles a ser castigats o premiats si som subjectes lliures. La moralitat s’ha de derivar de la raó. En Hume hi ha una mena de sentit moral (determinades exigències en deter-mindades circumstàncies) però al final Hume és relativista, Kant no ho és. Han de ser demostrables racionalment, independents de les contingències empíriques, obligatories, pq som racionals. Les de-cisions morals són alienes al món natural. Ell admira l’ordre de la natura i l’ordre de la moralitat. En el món natural no sóm lliures, som determinats. Kant diu que la seva teoria moral no és cap cosa massa difícil ni recargolada sino que la seva doctrina és construir bé a través d’opinions que qual-sevol persona… vol elaborar allò implícit en la consciencia moral de qualsevol persona. Dirà que això, ho extrau en una societat com la seva. Creu que el deure moral és un absolut incondicional vàlid per a qualsevol ésser humà. És rigorós pq ha estat educat així. Rebutja el fonaments religiosos de la moralitat, vol establir una idea de llei moral sense fer referència a Déu. Punt de partida: la bona voluntat, actuar conforme el deure, fita: conformar-se a una màxima moral. Problema de distingir les màximes correctes i les in -correctes. Com distingir-les: si els principis són sempre i arreu els mateixos, la mà correcta és la que vulgui que serveixi per a tot ésser humà, màxima, que pugui prendre com a model d’acció qualsevol persona, estic disposat a prendre-la com una llei universal aleshores és correcte, si no no. Cap ésser humà pot pretendre de forma contraria. Imperatiu categòric: Actúa només d’acord amb aquell motiu que voldries esdevingués llei universal. hi haurà màximes particulars. L’home és un fita en sí mateix. Pugui esdevenir llei universal de tots els éssers racionals.

Crítica de la raó pràctica Què he de fer?purament formal- perquè?Com és posible el judici moral? No li interessa la particularitat individual, psciologica, no té con-tingut real respecte a circumstàncies concretes, analitza què significa que hom ha d’actuar d’una de-terminada manera , deure concepte a priori per al judici, pq hi hagi judici moral cal alguna cosa semblant al bé per sí mateix, amb validesa incondicional, que cap voluntat pugui negar-s’hi. Els bens empiricament donats són tots condicionats, relatius i no els analitza Kant per valorar, només és un bé incondicional la bona voluntat en sí mateixa. Per sobre de la perfecció etc, que són inferiors. Obligació per a qualsevol ésser humà -> realitzar el bé un mateix és el jutge, autoexigènciaPq es pugui justificar cal que els nostres actes s’ejecutin no només pel resultat sino pel respecte a la llei moral. La raó és el que fa a l’ésser humà un ésser moral, només els podem predicar en un ésser racional. Exigències categòriques, absolutes =invariables al llarg del temps, espai cultures…se les imposen éssers responsables i lliure.Cal RACIONALITAT+LLIBERTATKant està marcant la diferència, sense deixar-se endur per la descoberta dels altres (important en la resposta en el text de la ill·ustració). L’imperatiu categòric implica coherència: que entengui que els altres són com ell, que no poden ser pensats com a mitjans per a la satisfacció d’un mateix, és com jo. Qüestió nova:

Kant deia que tenim unes idees (de Déu, de l’ànima i del món com a totalitat) que no en podiem fer res en l’ámbit teòric. Il·lusió metafísica: ús de les idees constitutiu, fer servir les idees, pq fem que la idea representi un objecte transcendet, que no és donat per la sensibilitat i que es troba més enllà de l’experiència. Hi ha un buit. Però se’n pot fer un ús regulatiu, útil i fins i tot indispensable pel comportament, per la moralitat. A tres part de la dialèectica mostra aquests errors de la metfísica especial que cau en la il·lusió. ús regulatiu: fer com si. Serveix per donar major unitat al nostre coneixement. És útil i tindrà les tres idees en aquest ús.

Ús constitutiu: existència de l’objecte transcendent que correspon a la idearegulatiu: direcció al coneixement, procedeix com si hi haguessin tals objectes, com si la meta fos conquerir-los pero només com a procés no com que s’arriba a terme. Es persegueix les idees, en el cas de l’ànima, el tendir-hi manté l’atenció, el voler conèixer però seria un error afirmar-ne l’exsitència, hi ha la possibilitat però no afirmar-ne l’exsitència. Però la raó teòrica no pot anar més enllà, no pot relacionar-ho amb un objecte, no és un fenomen. No poder-ne afirmar l’existència no implica que l’haguem de negar perquè no coneixem les coses, noumens, però no els podem conèixer, pq només coneixem fenomens. (Manté la voluntat de progressar)

Fonamentació de la metafísica del costum“Porque lo que debe ser moralmente bueno no basta que sea conforme a la lei moral, tiene que suceder por la lei moral.” (aspecte més general)Afegeix que si es per cotums actuar d’una determinada manera no significa que la conducta sigui moral sino respecte a la manera de fer. Si es vol que allò sigui moral no s’ha d’actuar per cotum sino per la llei moral. (aspecte més concret)Kant preten estudiar els principis d’aquesta llei de la moralitat i per això l’ética Kantiana cal sepa-rar-la de l’antopologia (factors empírics) , de la psicologia (factors anímic)La bona voluntat: pauta per pensar en la vida en comunitat. Aquesta ética és de voluntat, enfront a les étiques del resultat, aquelles que es fixen en el que en treiem de la conducta. En canvi la bona voluntat és bona per sí mateixa. Aquest concepte implica el deure, que hem de pensar com a exigèn-cia interna. Se sotmet al prinicpi de voler allò que és bo. La llei de la moral la podem trobar en una acció si en fem l’abstracció dels motius empírics que la provoquen i es manté la mateixa acció. “Quan en el voler individual la màxima seguida pot esdevenir llei universal.” és una altra formu-lació.Kant parla que els sistemes que ell coneix estan basats en els imperatius hipotètics. vs catagòrics. Imperatiu hipotètic: en certes circumstàncies em fa actuar en certa manera. Els categòrics són in-condicionals, sempre, fora de tota condició. La resta erens costums, regles de …, això és la llei moral. Aquesta distinció és la que representa una superació per part de Kant de totes les étiques del segle 18. Postula la generalitat de la llei i la necessitat d’obrar d’acord amb la llei. Imperaiu categòric d’on surt? No ve de l’experiència ni de la natura humana, neix de la propia con-stitució de l’individu humà és a priori. L’home com a éssencia racional és una fita en sí mateix, té valor absolut sempre i arreu. Mai pot ser utilitzat com un mitjà. Tercera forma de l’imperatiu categòric: “obra de tal modo que uses la humanidad tanto en tu persona como en la persona de cualquier otro siempre como un fin nunca como un medio.“Aquí s’expressa el principi d’humanitat, la autolegislació. Cadascun dels homes i de les dones voluntariament han de poder realizar aquest principi d’humanitat. És una voluntat autònoma i autolegislativa. Kant distingeix entre autonomia i heteronomia. L’autonomia de la voluntat és el principi de la moralitat la seva forma és l’imperatiu categòric amb els fonametns en el subjecte. Heteronomia és l’origen de tots els principis ilegítims de la moralitat pq la conducta es determinada per objectius extrínsecs. La forma de la heteronomia es l’imperatiu hipotètic, es mira el resultat.

quan es fa per matenir una amistat per exemple, no hi ha autonimia de la voluntat, hi ha un imper-atiu hipotètic. L’error de les étiques basades en l’heteronomia no expliquen la conducta moral. No,és una ética autònoma, la que ell proposa explica la conducta moral.

TEMA NOUSegle nou (18), marcat pel racionalisme continental hi haurà una nova força a part de la raó. Des de la ilustració i el romanticisme tenim el mapa mental.La tradició filosofica occidental ha pensat desdels seus inicis l’alteritat ( Sartre Decant,Gadamer), han emfatitzat la idea de reciprocitat. Sartre: l’infern són els altres. Lebinas pensava que som conti -tuits per la mirada dels altres: ser un mateix carregar amb la disort i la fallida de l’altres. en una “en cada jo habiten molts altres” ho diu un altre…L’Altre en la tradició occidental i en le moment d’aquest tema ha estat l’altre de la raó: la no-raó, allò no racional, l’irracional. Ruta que pretén deixar la irracionalitat arraconada, és el programa ilus-trat del segle 18. Encarna l’intent d’un camí que desplaci l’altre de la raó al marginal. Però apareix la revolució que vol donar carta de ciutadania a allò que era marginal, al irracional: La revolta romàntica. Som hereus d’ambdues. optimistes ilustrats i dolorosos romàntics.

Tres principis que ajuden a comprendre la tradició racionalista:1. important) per aquesta tradició tota pregunta, tota veritable pregunta, autènctica es pot re-

spondre. Si una preguna no es pot conctestar és que no és una bona pregunta, una pregunta genuina. (nosaltres o un altre- fins i tot Déu) pero ha de ser possible trobar-la. Si la resposta no es pot conèixer aleshores és una mala pregunta, no funciona. És una proposició comú, hi ha està d’acord tota la tradició filosofica occidnetal. És racional pensar que té resposta.

2. Aquestes respostes són cogniscibles i poden descobrir-se per mitjans que es poden ensenyar a qualsevol altre ésser humà i que es poden aprendre. relació amb el món, els altres, verita-bles valors, etc.

3. Totes les respostes han de ser compatibles entre elles. Sino es generaría el caos, no pot ser que sigui incompatible, han de ser congruents entre elles. Si totes les respostes a bones pre-guntes i es formalitcessin en propocisions son verdaders, descriuria com és l’univers, ajutant aquestes respostes. Aquesta es la utopia, pero hi ha la possibilitat. Coherents.

Aquests son prepusocions generals de la tradició d’occident. El gir que es dóna en el segle 18, en la Il·lustració és que les respostes no poden obtenir-se pels métodes tradicionals, no es pot acceptar que vingui donada per la revel·lació, o que les tinguin uns homes investits per uns homes escollits, ni per la tradició engañosa i falsa, ni per la intro-specció individual o el dogma. La única manera de descubrir aquestes respostes és fer un ús cor-recte de la raó, sigui deductivament(mates) o inductivament(ciencies de la antura). Només per la raó es poden obtenir respostes verdaderes a preguntes genuines, serioses, i no hi ha cap motiu pq aquestes respostes no es puguin trobar en altres ámbits, com de la política, sociologia, de l’es-tética. Mirall del que ha passat amb la física, que passi el mateix amb altres estudis. El model general és que la natura és com un immens trencaclosques en el que hi ha una manera de fer en-caixar totes les peces. Quan s’hi arribi sabrem com és el món en sentit ampli (lleis de la natura, del comportament humà, el que aquest necessita i com obtenir-ho, resposta a preguntes cientí-fiques i factíques). Podrem donar una descripció. El problema era el mètode. Hi hagut divergèn-cies però en el segle 18 hi havia un consens força ampli que allò assolit per Newton era el que

calia assolir en el camp de l’ética, de la política i de l’estètica. La gent no sabia on eren les re-spostes adecuades. Com hem de viure? És correcte buscar el plaer? S’ha de complir el deure? Es pot triar entre aquestes dues? Es pot ser esceptics? qué és el bé? etc. Davant del desordre d’aquestes rpeguntes es mirava el panorama de la física i es mirava, a veure si el mateix métode es podria obtenir el mateix. Fer en l’ambit d’aquestes disciplines el mateix que newton havia fet en l’ámbit de la física. No era un moviment uniforme, pero tenen una creença comuna. Estan convençuts que la raó és la màxima virtut, rau en el coneixement, la raó és la que ens pot ajudar en l’ámbit de les relacions socials, el coneixement ens permetrà arribar a la justícia a la llibertat, ens portara a la fraternitat. Quan l’home actua malament és perquè no sap. Si coneixem serà virtuós. És un credo optimista. Si sabem el que necessitem, qui som i on obtenir-ho podrem portar una vida feliç, justa, lliure, satisfactoria. Indiferència respecte la història. Es desperta interés per costums d’altres llocs. Voltaire – volia demostrar, amb aquest interés, que els éssers humans som iguals arreu, que sempre som moguts pels mateixos interessos, es respon de la mateixa manera als mateixos llocs. Fites, medi que ho impedeix… Es tractava de trobar una ciència que tractés sobre el mode de viure bé. Hume- la majoria dels homes en circumstàn-cies iguals es comportaven de manera igual. Des d’aquest racionalisme no és un exercici de cu-riositat per saber el que s’havia esdevingut en el passat, ni per revisar-ho, sino acumular dades des de les que es poguessin cosntruir propocisions generals sobre el que hem de fer, com hem de viure i com hem de ser. Buscaven una ciencia universal. És un actitud ahistòrica. En termes generals, la posició era la que deia que s’està progressant, es fan descobriments imporants, s’er-radiquen prejudicis. Hi havia confiança absoluta en el progrés de la raó, que podría véncer a la superstició, a la ignorància, a la crueltat, pq és la conseqüència del desconeixement- creença op-timista ilustrada. El progrés del coneixement és important per aconseguir una vida més justa. Se senten interpelats, guanyar la batalla de la raó contra la irracionalitat. Semblava que es de-cantaven per la primera. Hume i Descartes assenyalen fragilitats pero no preten destruir la raó bla bla. Tots tenen una gran admiració per la racionalitat humana.altres, irracionalitat és molt complex, tb és l’exclòs, el marginat, la sensibilitat, el misteriós, l’absurd …..de l’ordre de l’imaginari. Ha de ser fossilitzat. La tendència és suposar una unitat en aquesta diversitat pq hi hagi l’Altres, compacte. L’alteritat de la irracionlaitat pensen és un abscència de raó, una privació. A partir de la raó aquest element màgic, religiós ha perdut el sentit, ja no és útil, és superflu. i perillós. Aquests homes estan convençuts de certes entitats fixes, objectives, uniformes i eternes. Al-gunes formes de plaer són generals, agraden a tothom i en diversos temps, proposicions ver-daderes sempre, entenien que hi ha veritats absolutes. Suposen una forma de viure que serà la volguda per qualsevol persona i en qualsevol temps. Es tracta de trobar-la. Són una mica in-genus però hi ha certes escletxes. Montesquieu – els homes no són iguals a tot arreu, un persa i un parisenc poden no voler el mateix, ni estar contents amb el mateix… no han estat educats de la mateixa manera. Va escandalitzar que considerés correcte que encara que la religió cristiana era bona per Espanya no ho fós pels astecas. L’escándal pq significaria que no hi ha veritat ab-solutes, valors que valguin per a tothom i arreu. Aquessta qüestió no es faria més gran, es van mantenir intactes els principis. Hume tb va contribuir-hi (en l’escletxa) amb la causalitat i que és una qüestió de creència l’existència del real, del fora de nosaltres, no s’avenia amb el credo racionalista il·lustrat. Pero les podien assumir per moderar-se i enriquir-se (les crítiques), És el triomf de la ciència per als cientifics i per a tothom, pq la revolució de la concepció de l’home es fonamental per comprendre’ns. Tot ha de passar pel sedás de la raó en aquest segle. Aquesta radicalitat serà el seu punt feble. Éxits inmensos en la ciència revolució en la concepció de l’ésser humà. Podem amb qualsevol cosa, podem solventar qualsevol cosa, racionlalització de totes les facetes de la vida. Part del moviment il·lustrat oblida una part del que som nosaltres mateixos.Hi ha més coses al món de les que ‘comprén’’?? la raó.

(Amb el temps, a mesura que progressi el coneixement en qualsevol àmbit anirem sabent també com som nosaltres com a éssers humans. Afany per trobar resposta per a tots, universalista.)

Fins al segle següent, Nietzsche sentenciarà Déu ha mort (i nosaltres encara no ens en hem ado-nat). El segle 18 encara s’estava lluny d’aquí. La satisfacció moral de la religió estava todacada de mort però la raó tampoc acabava de contentar les necessitats i preocupacions de l’ésser humà. L’Altre de la raó era també present. Els desitjos irracionals de l’home, que en el segle següent i l’altre serán estudiats per Freud, no estaven satisfets. Al costat del segle 18, la imatge harmoniosa, raó regna, hi ha una gran quantitat d’homes irracionals rondant. Al costat d’aquesta imatge de racionalitat vaguen pel carrer una gran quantitat de personatges.. Segle de les masóniques, aventurers que comencen a ser atractius, favorable, pels –mántics (nigromàntics, …) S’hi mouen personatges foscos, l’Altre de la raó. Aquest segle 18, de les pel·lícules, el segle de les perruques, vestimenta sofisticada. El veritable atac a aquesta manera de pensar procedeix d’Alemanya. Al segle 17 aquesta era un conjunt de regnes bastant retrassats políticamente, eco-nomic, social i cultural, en la guerra dels 30 anys va sofrir una gran derrota, aquests sentiments van lligats als d’humiliació i inferioritat, com a consèqüència es va produir una fuga interior. Davanat la realitat externa d’Alemanya, un cultiu interior, proposada pel luteralisme. Retirada cap allò profund va comportar un rebuig cap a allò intel·lectual, per França, que representava la Il·lustració. Aquest brou alimentarà als romàntics. Personatge curiòs, que va trencar l’encant de la raó, les bases de la il·lustració: Hamenn. Va donar la raó a Hume, el detestava, pero li va donar la raó de que coneixem l’únivers per la fe. Enfront la racionalitat clàsssica, que no és ca-paç de captar allò humà veritablement a l’entendre de Hamenn, se li escapa la vida. L’única manera d’arribar a allò humà és parlant, comunicant-nos-hi, amb la trobada concreta de dos es-perits. Si la intentem copsar en funció de proposicions generals i científiques estem abocats al fracàs i això és l’únic important per Hammen, la comunicació amb l’altre. La seva conclusió és que la vida és un influir i tot intent de tallar aquest fluir, tot intent mitjançant proposicions uni-versals de trencar aquest fluir destruiex la vida. Les ciències poden ser útils per exemple pel cul-tiu de les plantes però no pot satisfer cap de les veritables necessitats humanes. Per ell, si es de -mana què desitja l’ésser humà, les respostes de Volatire no servirian. La Il·lustració francesa pensava que l’home desitja la felicitat, satisfacció, pau. Hammen diu que no és això el que busca l’ésser humà, si no que desitgen fer servir tota la seva potencialitat, desenvolupar-se en tots els aspecte, facultats i de la manera més violenta possible. Crear, fer, i si això porta al xoc hem de pensar que forma part de la vida, de la condició humana. L’home col·locat en un jardí francés és un mort en vida per Hammen. Diu que l’intent de racionalització absoluta, de classifi-cació, la individualitat etc, quedaven anulades. La doctrina de Hamenn, es podria resumir en: Déu no era un geometre, és un poeta.Relació entre Hamenn i Kant. Van ser amics. Kant li va explicar que en l’astronomia ja era una ciència completa, que teniem tot el que necessitavem per conèixer i per saber tot el que fos pos-sible. Hamenn no es va psoar content si no que es va enrrabiar amb Kant, perquè no tolera que hi hagi un bocí de l’univers que es pugui investigar plenament, li resultava xocant, irreal i es -túpid. Les conseqüències de la visió de l’art per la il·lustració també és radical. La teoria de l’art del segle 18, que és complexa, encara combrega amb la teoria racionalista anterior, el classicisme, negligit l’artista. Per això amb el romanticisme ho combatrà, es retorna al creador. Pels membres de l’Strum und Drang, els francesos s‘havien oblidat de la vida, del més impor-tant. Diderot, en contrapartida, hi trobem la plena consciència d’un element irracional en l’home, importància de l’altre cara, de l’element inconscient i de la força que tenen en l’activitat artística i en la seva teoritazació, segueix les pases de la il·listració. La passió per l’acció propia del medi protoromàntic, menyspreu per l’ordre establert, per les vi-sions de l’univers que pensen que tot es pot comprendre i classificar-ho, descriure-ho, aquesta manera crítica amb la il·lustració es dóna en l’ámbit alemany. Els representants de en certa mesura representació de la il·lustració alemnys ja present uns drames irresolubles, gran ironia davant el teatre francés. Per aquests escritpors alemanys, el xoc, la tragèdia l’horror etc, formen

part de la condició humana, són inevitables. Front l’optimisme il·lustrat treu el cap una nova visió pessimista i fatalista. El valor d’una obra d’art del segle 18 radicava en el que era en ella mateixa, bellesa, allò que té de plaent per l’espectador. Es pot discutir que ho fa plaent, però tots els teòrics del 18 coincideixen en que el valor rau en les propietats que poseeix l’obra i això no tenia res a veure amb qui l’hagués fet ni la raó. L’artista era com una mena de proveidor. L’artista no importava. Herder? va trastocar aquest punt de vista. Entendrà que l’art és expres-sió, no mimesi. En general qualsevol cosa que fes l’ésser humà és expressió. L’obra i el creador són la mateixa cosa, l’obra és expressió una veu que ens parla através de l’art. Qualsevol obra de l’home és l’expressió de l’actitud vital del creador. Pels romàntics els objectes no es poden descriure sense els propòsits del seus creadors. Concepte capdal, de l’historicisme apareix en aquest moment, en el que també cal comprendre la cultura de la que sorgeix l’artista, si no es comprenen els grecs etc, no podrán comprendre l’art grec. Comença l’historicisme- situar-los en els seu medi culturals, etc, és l’única manera d’entendre els homes. En cert sentit també neix la idea que només en el sí de determinada cultura és comprensible una obra creada en aquella cultura. Cadascú comprén de forma radical allò que li és propi. Va emergint un punt de vista que ponderarà les diferències. L’ideal il·lustrat de les respostes vàlides universalment, Herder va fer que el fet que existis un ideal per tots va fer que fos incomprensible,( una forma de vida compartida universalment) No hi ha possibilitat de cercar una sola respota de Com he de viure? Cop terrible al racionalisme europeu del que no es recuperarà mai més. Però nosaltres som hereus d’ambdós corrents.

Tema nou Teoria romàntica de l’art (alemanys)Germans Schlegel (August Wilhlem i Friedrich) Novalis, WackenroderAnglès: Coleridge, WordsworthFormes ‘descriure fragmentaries, són a la vegada teòrics i creadors, art i teoria de l’art sovint van junts i això ha fet que no sempre hagin merescut una atenció especial en les histories del pensament i inclús en les de l’estética. Pensadors poc sistemàtics. Feia pensar que no se’ls podia atribuir una filosofia i estètica propia. Avui en dia ja no es sosté. És una paradoxa, pq el romanticisme teòric va donar la fesomia del que serien les reflexions posteriors sobre l’art, fins i tot va obrir la porta a manifestacions artístiques més enllà del ro-manticisme, va canviar la fesonomia moderna. La fesomia de l’éstética de la teoria de l’art està absolutament dirigida des del que van fer els escrits d’aquests romàntics. Sovint el romanticisme es diu que és una nova sensibilitat, que atén a noves formes d’expressió, a una gama de senti-ments que no havien sigut suficientment explorats o marginats, és veritat, però el romanticisme és més. És una filosofia i per tant una estética, un esforç de comprensió teòric, d’el·laboració conceptual i per això la importància de la perspectiva d’aquest tema.

el romanticisme és un Pensament històric.en aquest sentit Schlegel: “La ciència de l’art és la seva història.” En un altre text aquesta idea l’expressa com a : El arte descansa en el saber y la sabiduría del arte es su historia. ---importàn-cia del context, permet conèixer el significat, entendre l’home i l’obra, per comprendre una obra d’art s’ha de comprendre el lloc i el temps en el que va ser creada.-----POWERPOINTPensament històric-Reacció contra el princpi (ahistòris) d’imitació d’allò antic.Superació del model mimètic.-Els sistemes estètics es conceben de manera històrica.-------------Concepte romàntic s’utilitza en relació al concepte clàssic fins al punt que romàntic sembla que només es pugui definir en relació a allò clàssic. Això dóna una aproximació al romanticisme, que els primerrs romàntics van perfilar la noció d’un art romàntic pensant en els realcions exis-

tents entre l’art, a l’art romàntic, i l’art clàssic de l’antiguitat(Grècia). Per ells l’art romàntic és el no clàssic. Des del món medieval(gòtic, romàntic, renaixement, manierisme, etc).L’art clàssic és bàsicament el grec. Això voldrà dir que aquest destructors de la teoria de la mimesi, només es poden pensar a sí mateixos des de la relació amb allò antic, allò clàssic pel que el seu coneix-ment de la grècia clàssica és absolut i rotund. Senten una profunda admiració per aquest món clàssic, la qual cosa es particular dels romàntic alemanys. En altres llocs la oposició amb els grecs serà de inferioritat dels grecs.A diferència del que passava a França i Itàlia no van ser anticlàssics, sino que des de l’admiració en van ser uns grans estudiosos. Es proposaven entendre la diferència entre romàntic i clàssic. Van tornar a pensar la relació entre allò antic i modern, clàssic i romànic. Polaritat de la relació ja pensada entre l’ántic i el modern. Un dels aspecte més destacables d’aquesta teoria és la car-acterística de la historicitat; la història és rellevant a l’hora d’estudiar qualsevol producció artís-tica, estil, etc. Estan absolutament convençuts de la nostra historicitat a l’estudiar les arts. La història de l’art es va situar en el centre de la reflexió filosòfica. Comprendre l’art significa comprendre la història, l’evolució i diversitat de les formes artístiques. És decisiu. A partir d’aquest moment la historicitat de les formes artístiques és inapelable. D’aquesta manera la història de l’art s’obre a la consideració a les obres concretes que permetrà un desenvolupamnet de la teorització de l’art que tindrà una gran repercussió. A partir del romanticisme les teories de l’art no s’ocuparan de dir als artistes el que han de fer, ni de fixació de canons ni models. Si l’art és històric allò que val per una época no pot valdre per una altra diferent; no té sentit parlar de models en l’art. No hi ha bellesa objectiva i ahistòrica. Comprensió de mons singulars i individ-uals, obres pensades en la seva història. Els romàntics requereixen una comprensió històrica en qualsevol disciplina humana. Això no significa que no hi hagin antecedents, sino que no pdoria haver apregut sense la querella entre els antics i moderns, que va apareixer el segle 17 i que vin -cularà tots els intel·lectuals de França i després d’altres llocs d’Europa, en el 17 molt violenta, qué és millor l’art dels atncis o dels moderns. Tampoc seria possible parlar-ne, sense Shakespeare i l’entusiasme que el seu art va despertar, i sense la influencia de Herder i sense laparició de la primera “Història de l’art de l’antiguitat” Winckelmann, fins i tot el descobriment del gòtic. Caràcter específic i nou envers la consid-eració de l’art.Amb el Romanticisme La nostra relació amb l’obra d’art esdevé escencialment mediatizada per la història. El cas de Shakespeare és paradigmàtic. Es perceb que no es pot encabir en cap canon tradicional i integrar a la valoració de l’art, de la dramaturgia, seu en un esquema coherent de la poesia moderna. Es veu que ocupa un lloc en una evolució. Història de l’art encara centrada en les obres clàssiques (Winckelmann) i obrir la història de l’art a la riquesa de les formes artístiques no clàssiques, la qual cosa van fer només els romàn-tics. Segle 17 afirmar que els moderns eren millors que els antics, se supera. A partir del romanti-cisme caldrà un sistema únic de valors. Els representatns de la controversia antic modern pen-saven que hi havia un patró comú que ho permetia. Els romàtncis destrueixen aquesta visió. Pel romanticisme hi ha coses incomparables. En cert sentit, es una polaritat que es situa en la mateixa orbita de la controversia antic-moderns, pero en el moment que la història és important, la polèmica perd sentit. Arts incomparables. Pensament històric: es van sublevar contra el principi d’imitar la naturalesa. Els clàssics havien sigut un referent perquè havien sigut els que millor havien representat la realitat, més fidelment. Quan canviem de temps ja no es tractarà d’imitar, perquè cada art és expressió del seu medi. Reacció al primer principi del powerpoint (principi d’imitació d’allò antic). (Winkelman… teo-ria de que es tractaria sempre d’imitar l’art grec). Això vol dir que es revoleten contra les normes i teories de l’art classicistes. Els sistemas estètics canvien. (en els filòsofs idealistes també, Hegel). Concebuts de manera històrica vol dir que la pregunta sobre qué és la bellesa ja no tindrà una única resposta. Fins aleshores l’art clàssic era la resposta. Conmoció del gust

classicista. Qüestió important: no es pot seguir mirant a Grècia com a model. Aquesta admiració els fa negar que aquest tipus de bellesa sigui el que calgui imitar en els temps contemporanis, no hi ha model (ho pensen malgrat la seva admiració.) No hi ha una bellesa que s’hagi d’imitar en tots els temps, en cada estil trobarem un criteri diferent.

2. ANTIC/MODERN INGENU SENTIMENTL CLÀSSIC ROMÀNTICLa pregunta sobre l’essència de la bella (o allò bell) es fa de manera diferent.La relació amb l’art clàssic: comprensió i reacció. (L’art modern és una altra cosa. Friedriech Schlegel va escriure un assaig titulat Sobre l’estudi de la poesia grega. 1772-1829 En aquest assaig Schlegel parteix de l’experiència que ell té de la diferècnia entre l’art modern i àn-tic, parteix de la diferència entre la literatura moderna i la literatura grega clàssica. Diferències: no produeixen content, no provoquen un sentiment d’harmonia ni de perfecció. De la literatura moderna se n’obté un desig insatisfet. Sembla que estiguin dominades per l’anar-quia, els artistes estan permanenment a la recerca d’allò que pugui conmoure al públic. En aque-sta recerca, no s’atura davant de res. Tot s’hi val. Oberta a la sensació de força i novetat. Regne el caos i l’escepticisme. L’única llei que sembla dirigir el procés creatiu de la modernitat és l’abscència de tota llei. En la comparació concreta es més fi. Diferències interessants entre la literatura moderna i clàs-sica. Mentre l’art antic no necessitava cap teorització l’art modern sempre cerca una teoria que l’expliqui. El fet que tingui com a exemplar l’art antic accentua més aquesta diferència. 1.S’in-trodueix en l’art modern l’element de reflexió que no apareix en l’antic.La història de l’art és la història de la bellesa. És un idea que es tenia fins aleshores i que ara trontolla. A les obres modernes no es busca la bellesa, frecuentment hi ha la plasmació d’allò lleig, del desequilibri, deformitat, etc. Mentre l’art antic busca la forma ideal l’art modern busca allò característic, allò individual. Amb la tensió per estimular l’espectador, substitueix allò bell per l’interessant. (fa ombra al concepte de bellesa) Per aconseguir ser interessant no es deté da-vant de l’excés, impressionen, allò exclòs de la bellesa clàssica. Contraposició entre el caràcter natural de la cultura grega i el caràcter artificial de la cultura moderna. Aquest útlim és observ-able en totes les literatures nacionals. La teoria cada cop més rellevant manifesta la pèrdua de naturalitat. Aquesta artificiositat es mostra també en l’aïllament en les que acaben trobant-se les obres d’art. Han estat reduïdes a fragments i l’artista esdevé un individu aïllat, que sovint està fora de la seva societat, està sol. A l’artista modern se li demana allò que el separa de la resta d’éssers humans, que expressi la seva genialitat, la seva singularitat. Està sol. EL criteri per jut-jar a l’artista és aquesta genialitat. L’artificiositat es transparent en la mescla de gèneres, en la literatura de forma és clàssica. És una característica propia de la literatura i de l’art modern. Lit-erautra: es barregen tots els gèneres. Shakespeare com a cas paradigmàtic. Presenten la dishar-monia en el conflicte, Shakespear a l’entendre dels romàntics representa de la millor forma pos-sible l’esperit de la literatura i de l’art modern. Sedueix igual amb sentiments positius i negatius. La bellesa clàssica no serveix per apreciar això… Malgrat això, afirmir que el sí de la cultura grega l’art va estar a l’alçada del seu destí, va encetar un camí que portarà més enllà. En cap cas sosté Schlegel que s’hagi de rebutjar l’art antic. S’ha de rebutjar com a model de l’art modern. La seva comparació té una única finalitat: mostrar les diferències, insalvables. El seu objectiu es que allò que en l’antiguitat era negatiu, els termes que caracteritzen l’art modern han de deixar-se de considerar no valors artístics i convertir-los-hi. Determinar-los com un order de valor diferent al clàssic, no pitjor, cal una teoria de l’art amb aquests conceptes que no és el dels àn-tics. (Afirmació de la propia época I de l’art d’aleshores I reivindicació de que no tot es possible en qualsevol temps. Reflexió de l’art que no té res a veure amb les anteriors.) Friedriech Schlegel, no li van agafar el llibre, Schieller (1759-1805) El gener de 1796 va pub-licar un important treball pels romàntics I per Friedriech Schlegel, l’assaig titulat Sobre la poe-sia ingenua I sentimental. En aquest la qüestió central es naturalesa I artificialitat (relació). Schriller escriu : mientras fuimos simples hijos de la naturaleza felices y perfectos, nos hicimos libres y hemos perdido los dos dones (more or less). –to pessimista I nostàlgic, els romàntics la

subcriurien però sense pessimisme, perquè no es tan important el perdut com el guanyat. Però el classicisme d’aquesta cita és una pèrdua de dons. Segons Schriller l’ingenu forma part de la naturales, és naturalesa, en canvi el sentimental és l’intent de retorn a aquesta condició, voler retornar a la condició de formar part de la naturalesa quan aquesta ja ha estat perduda, ja estem endinsats en l’artificiositat. Front a la sensibilitat in-genua hi ha el seu contrari: la reflexió, la intel·ligència, l’estat d’ànim sentimental, voler con-querir de nou la ingenuitat. Actitud sentimental amb la natura i amb l’antiguitat per part dels moderns. En cavi els àntics tenien un actitud ingenu de la natura. Els poetes o són ingenus o són sentimentals ..?... Els moderns poden ser o ingenus o sentimentals. Els antics eren ingenus. Els poetes ingenus formen part de la seva obra, en canvi els sentimentals tenen una relació difícil amb la seva obra. L’artista modern ha de reflexionar sobre l’obra, sobre la pròpia obra. Distanci-ament entre l’objecte obra I l’artista que no es pot cobrir. La poesia ingenua tendeix a la im-itació del real, en canvi, la poesia, l’art sentimental tendeix a la representació de l’ideal I això fa que també expressi, mentre l’ingenu exceleix en la limitació, el sentimental sobresurt en l’art de l’infinit. Aspecte important per la distinció entre clàssic I romàntic. Clàssic és la forma tancada, la forma que té límits, I per això pot ser perfecte, en canvi el romàntic és l’expressió de la forma il·limitada, la progressió cap a l’infinit, la forma oberta. En quins arts és pot expressar: la liter-atura, en la música I en la pintura. Abscència de límit. Aquesta colecció de termes oposats as-senyala en cadascuna de les consideracions, volen mostrar la diferència, ruptura, entre les formes artístiques antigues i les modernes. De fet, Schlegel, es va sorprendre al llegir el text de Schriller i es va incomodar, perquè hi trobava coses que ell també havia escrit abans. Això no significa que vegin les coses de la mateixa manera, hi ha un punt completament distanciats. Par-ell de coneptes antic modern: categoria històrica (el de Shlegel). L’ingenu/sentimental és més aviat una categoria tipològica. –nocaracteritza dues èpoques sino dues maneres de fer art, dos gèneres poètics en certa manera. Homer- amb la polaritat de Shlegel és antic. Amb la de Schiller és ingenu. Shakespeare: per Schlegel modern. Per Schiller no és un sentimental com correspon-dria per equivalèsncia sinó que és un ingenu. Molière. El que Schiller vol il·lustrar són caràcters més aviat psciològics, només en certa mesura suscpetibles de relacionar-se amb un moment temporal, es tracta de caracteritzar estils. *pregunta d’examen. Schiller no pot ser considerat propiament com a romàntic, es va enemistar amb els membres del cercle de Jenna? Malgrat que aquest article va contribuir de manera molt important a instaurar la dicotomia clàssic romàntic.

PowerpointAntic/modern (Shlegel)·Qui són els Àntics? Són els grecs, des d’Homer fins al segle V (l’èpica, la tragèdia, i la lírica clàssica gregues)·Qui són els Moderns? Són els autors de les literatures, que es desenvolupen en les diferents llengües nacionals a partir de l’Edat Mitjana. Els exemples en el text de Schlegel són Dante, Shakespeare, pel que no només pensa en els seus contemporains, pensa en els autors de les liter-atures en les llengües nacionals a partir de l’Edat Mitjana. Aquells artistes que tenen una arrel comuna, “cultura arificial comuna”: la religió cristiana. Front el naturalisme antic, el que tenen de comú tots els autors anomenats moderns és la religió cristiana.Schlegel veu en els exemples que hi brolla una altra manera de fer que anomenarà romàntica (Cervantes, Dante, Ariosto, Lope de Vega, Cervantes i Shakespeare) Schlegel acaba de determinar prop de 1800 el concepte de romàntic entorn a diferents trets, el bàsic dels quals és que aquesta autors romàntics no segueixen el model clàssic i definiran una nova forma artística: la romàntica. (tenir present la diferència de termes emprats, de moderns, de romàntics-quan els romàtnics parlen d’ells mateixo no parlen només dels romàntics sinó que es refereixen també (val per tots) a uns autors que rebutjen el patró clàssic i el substitueixen per una nova idea d’art. Es remunten on convin-gui, a l’Edat Mitjana, o al renaixement o al segle 17 o 18. És l’ús que en fa Hegel en les seves tres formes artístiques- la primera simbòlica, clàssica i romàntica, amb elles explica totes les formes de l’art en la historia. Simbòlica- sobretot egipci, clàssica – només un representant: Grè-

cia, en la forma romàntica hi posa tot des del romàntic, gòtic, renaixement, manierisme, barroc, il·lustració. Ús comú a tots aquests pensadors. És l’art que es desenvolupa a partir del cristian-isme, el que no té com a referent el món pagà sinó la nova religió. Això també es part del con-cepte de Modern. Connota la naturalesa d’unes noves formes d’art i per tant no es pot equiparar el modern i el Romàntic. NO tot el modern és romàntic, pq queda fora d’aquesta denominació tota forma que segueixi els models antics, la voluntat academicista, consideren que l’art romàn-tic no és clàssic, no se sotmet al model d’allò antic. És un art fredament repetitiu, fora de la seva època, l’art que segueix les formes de dels grecs, que pretén ser clàssic és criticat, el clasicisme francés els resulta intolerable. En un altre text dialeg sobre la poesia, Schlegel té un primer escrit “Epoques de la poesia” as -senyala que la font primera per l’art és Grècia(els gèneres diversos) pero el verdader fundador dels romàntic és Dante amb Bocaccio i Petrarca, la seva herència es recull en una forma poètica nova que s’aplica a les anomenades narracions (no novel·les, no ho serán fins al segle 19) de cavalleria. La literatura espanyola i anglesa estan emparentadaes amb aquesta literatura italiana i assenyala dos noms: Cervantes i Shakespeare, ells són l’abosluta grandesa. Diferència poesia clàssica i moderna: la poesia romantica se ordena enteramente en el terreno de la historia mucho más de lo que pueda entenderse o creerse. La poeasi antiga té l’órigen en la mitologia. Romàn-tica-història. Si romàntic vol dir al mode de les antigues narracinos afegeixi el següen: és allí donde busco y encuentro lo romantico. bla bla bla....August Schlegel 1767-1845 va escriure una obra important també per aquests assumptes. Doct-rina de l’art es planteja el contrast entre el clàssic i el romàntic i considera que aquest contrast li permet trobar l’estructura fonamental de tot el procés història de l’art. (teoria, crítica, i història de l’art) Estan unides, no es poden distingir unes de les altres perquè no subsistirien. Si es volen disgregar, els que succerirà es que no substiurà cap d’elles. En l’àmbit de la història de l’art, de les arts figuratives o plastíques hi ha hagut un personatge que ha col·locat les coses de que estan en les bona direcció i aquest és Winckelman quan va escriure la seva Historia de l’art i la va situar en un lloc diferent. Fins aleshores hi havia biografies, cròniques... s’obra un nou panorama de que hi ha veritablement una historia de l’art modern, ara podrà evolucionar. Això no ha passat en la literatura. Els de l’art tenen un bon model que encara no es troba en la liter -atura, que la col·loqui en una posició de reflexió i comprensió del que s’ha esdevingut en el temps. Ho vol fer ell per a la literatura. Es val dels conceptes clàssic i romàntic. Aleshores, en “Curts de literatura dramàtica” va utilizar aquests dos conceptes per contrastar dues formes de teatre l’italià i el francès i els va compara amb els romàntics, l’anglès i l’espanyol. D’ella n’ex-trau que el teatre clàssic estan regits per la normativitat clàssica, per la imitació dels antics i en canvi els romàntics són originals. Produeixen dramas romàntics. Busca la mescla de gèneres, la barreja de coses diferents, en canvi el clàssic busca l’ordre, l’harmonia, tendeix a les regles. mentre que el romàntic és l’expressió d’una forma misteriosa que tendeix a una nova creació que la fa emergir com un món de meravella del caos” o una cosa així. Amb aquest constrast, August Schlegel crea les bases per fonamentar la comprensió de la literatura que va resultar molt important per l’esdevenir.

Hegel és en part el culpable de la mala premsa del teòrics del romanticisme. Dins de les histo-ries de l’estetica i de la filosofia ningú s’ocupava del romanticisme. Hegel-potència intel·lectual i també a l’hora d’escriure i un afany de sistema, completa, erudit, el judici que aquests contem-poranis li van merèixer, negatiu, ho ha intoxicat. La visió d’aquests teòrics ha estat minça a causa del menyspreu i desvalorizació de Hegel.Schelling el podem considerar romàntic però al final va canviar? 1775-1854 va fer una comfer-ència el 1802-03, formula aquest nexe, polaritat de cla`ssic i romàntic amb la oposició següent: sibolisme per l’art grec i alegoria de l’art cristià. Els dos móns artístics, són dos mons separats. En lart grec la natura és la seva materia, en canvi la materia de l’art cristià és la historia, el món moral, la llibertat. L’art grec fuig de l’indeterminat, de l’informe, del no-delimitable, en canvi l’art modenr és dels individus, en el que tot és moviment, transformació. Malgrat Shelley no

desvaloritzi l’art modern afirma que és el revers negatiu de l’art antic. En aquesta comferència traspua una consideració en què senyala les diferències però la perfecció Schelling la situa en l’art antic.”l’art antic és més perfecta que el modern”. Però aquesta obra no és l’expresió defini-tiva de la posició romàntica. Oblida la historicitat de l’art.

4. Descombriment de l’edat mitjana i de l’Orient·Relació de l’artista amb la societat·La pintura com a art cristian. F. Shlegel “Allò clàssic és escultòric; allò romàntic pictòric”.·L’estudi de les civilitzacions orientals: canvi d’imatge de Grècia.· Invitació a la comprensió de l’art no-clàssic.

Hegel-esculutra simbòlicWackenroder 1773 1788Efusions sentimentals d’un monjo enamorat de l’art 1797-98 en ella parla de tolerància, vol convidar a comprendre les formes artístiques d’altres temps, d’altres llocs. Es tracta de no mensyprear les formes artístiques amb uns models que no són familiars per a nosaltres: no criticar aquelles formes artístiques d’altres temps i llocs allunyades dels models que coneixem. Està pensant en l’art medieval. Hi ha certa complaença amb allò altre que és d’una cultura diferent, però en canvi, son intolerants amb les formes artístiques medievals pq les jutgem des de la forma cla`ssica grega. Per ell l’EM és una època esplendorosa, el ro-manticisme “redescobreix el romanticisme”. Pels il·lustrats i renaixentistes era considerada grisa, fosca. Ell en canvi pensa que en ella l’artista estava intensament imbrincat en la soci-etat pq l’art era una cosa important, en el sentit que era una mediació cap allò més impor-tant: la fe. Tenia un lloc rellevant. l’art és inseparable de la religió, l’artista és un interpret dels interessos comuns i el seu treball és considerat seriós. En el món modern l’art ha quedat reduit a un passa temps, a una diversió i el públic modern ja no comprén que hi hagi algú que pugui considerar l’art d’interès suprem. Per argumentar aquesta consideració vol que pensem el contrast del lloc en el que es troben les obres en el món medieval i en el món modern. En el medieval es troben exposades en els temples mentre que en el modern es troben a les galeries i mdoerns. EL temple és el lloc de l’adoració i la galeria del judici ab-stracte. Afirma que la gran pintura és medieval i cristiana. Importància decisiva pel romanti -cisme (Aquesta edat mitjana fantàstica) serà un dels trets característics del romanticisme. La pintura catalocista passa a ser considerada i jutjada com a excellent la qual cosa resulta problemàtica perquè són d’una zona protestant. Els crítics aprofitaran aquesta polèmica. L’EM és més amplia del que nosaltres anomanem món medieval, s’acaba amb el protes-tantisme, s’acaba amb la reforma religiosa i amb la il·lustració. Per Wackenroder Durero és un pintor medieval. fins al 16, casi 17. Un altre autor que admira el món medieval és Novalis, en la seva obra la Cristiandat o Eu-ropa construix una imatge romàntica de l’EM. En el text diu: Eran aquellos hermosos, espel-didos timepos en la que europa era una tierra cristiana, una sola crsitiandat.... admira la uni-tat religiosa, suposa per ell una unitat amb tots els front a Europa i ell la pensa com una esta-bilitat positiva per a les arts. “...habitaba esta parte del mundo humanamente modelada”Hi ha notes que caracteritzen aquesta época d’esplendor artístic: “ Con que serenidad se salía de las hermosas assambleas .. molt decorades diu auqestes paraules a través d’una idea que tenen, estan convençuts que el protestantisme ha causat l’esterització del sentit estètic i el mateix ha fet la Il·lustració. Ara ha arribat un temps en el que s’”anuncia una nova humani-tat” i pensa que la religió es disposa a unificar Europa, pensen en una reinstauració del cris-tianisme. l’Em de Novalis és un somni poètic, la seva filosofia històrica té una gran càrrega utòpica, projecta al futur un temps que no ha estat mai present. (Recerca de l’absolut) El romanticisme provoca un canvi de perspectiva respecta de la con-sideració del món medieval, s’oposen al món fosc en el que no hi ha res que valgui la pensa. S’inicia l’estudi amb profunditat del món medieval, el Medievalisme, no és un època bàr-

bara i de caos, és una gran època “poètica” diuen que possibilitza la cultura posterior i artifi-cialitzada. En la primera generació de romàntics s’inicia el canvi,a any per les fonts de la lit -eratures nacionals, de sumergir-se en els escrits, folklore del món meideval, l’origen dels pobles d’Europa. La següent generació, sobretot a Alemnya encara s’endinseran més en la literatura. Fora d’alemnya, revalorització de l’edat mediaval, resultat que es mantindrà. Herder-pensador, poeta defensa del món medieval en hegel perquè ell és un crític radical de la il·lustració francesa. Aquesta defensa també l’hem de buscar desde la influència de Hegel, antecendent i influència important també pel descobriment de l’Orient. Herger convidava a considerar l’art d’altres civilitzacions, i aquesta consideració de les altres civilitzacions no és fes des dels canons grecs, desde la perfecció del model grec, sino des d’altre canons. Els romàntics van seguir això que havia demanat Herger, estudi de les civilitzacions orientals, de les seves llengües i aquest procés d’anar a estudiar altres pobles no orientals i no eu-ropeus va repercutir en la imatge de la història de l’art perquè va tenir conseqüències per a la consideració de grècia. A partir d’aquest descobriment es va tenir presents els vincles i rela-cions dels orígens orientals de grècia. Van servir per descobrir que en el propi món grec clàssic hi ha vestigis d’aquestes civilitzacions. La imatge de Grècia canvia. La grècia que Europa tenia era la Grècia de la serenitat, de la bellesa clàssica “la grècia d’Apollo” –Niet-zche, i descobreixen que també hi ha dionís, les marques d’obscurs i cruels rites orientals, que al costat dels déus olímpics hi ha els misteris. Allò romàntic es reconeix en aquest ele -ment no clàssic. Aquest descobriment d’orient també s’expressava en l’estudi d’aquestes cu-lures, de totes les manifestacions culturals però el descobriment també es veu en un fons ori -entalitzant en les obres romàntiques. Dins de l’estudi, també hi ha l’estudi de les mitologies, molt importants pels romàntics, Shelley en serà un gran estudiós, ajudarà a corroborar l’ori -gen oriental. Passa en tots els països i es comuna l’ambientació exòtica de les obres, encara que la doctrina és gairebé tota a alemanya.Romàntics:Punt de vista que pot dir-se relativista en el sentit que no hi ha models respecte de la bellesa ni regles, aleshores sense aquesta perspectiva, acceptar la varietat de gustos, en-tendre i definir l’art, allò bell causa el plaer era una de les definicions, és fàcilment inter-pretable en termes de relativisme. Hereus de tot això i el fet que hi hagi una manifestació pròpia d’un poble en un moment determinat també reforçava a aquesta opinió. Ells van reac-cionar contra aquest relativismei allunyar-se de la perspectiva precedent. Van veure que havien de lluitar contra el relativisme estétic, aquest mal entés. Sempre que poden oposen la seva idea d’art a les formes del relativisme originades en el segle 18. Schlegel critica a Herger- desde la perspectiva de l’art tot està bé, Schlegel li critica. diu que s’acabaria justifi-cant tot i a ell això no li interessa, li interessa la valoració estética, que n’hi pugui haver. Contra el relativisme, ell considera rellevant la comparació entre el clàssic i el modern i acaba amb el projectivisme, els romàntic no fan només una comparació entre l’art antic i el romantic, no serveix només per interpretar certes obres del passat, ús del terme romàntic, part de la realitat present, del passat però sobretot el que ha de venir. Teoria dels romàntics en general, de l’art que ha de ser, que s’ha de fer. Aquests teòric defineixen la seva filosofia de la història essecnialment des del futur, caracteritzen la seva filosofia de la historia des del futur de l’art. NO és romàntic només l’art del renaixament critsià i medieval sino també el que es desenvolupa amb els nous gèneres, és part de l’art del present i del futur dirán. I fins i tot podrá superar l’essicio´entre el clàssic i el romàntic. Per això s’anomena projectivista la seva teoria. Front el relativisme ells plantejen una teoria de l’art que s’ha de fer, que ha de ser, el projectivisme és la seva resposta a la acussació dels relativistes, de que se’ls poses al mateix sac que els que havien inspirat les teories il·lustrades. S’ha de tenir una meta respecte al que es pretén fer en el futur i en aquest sentit no són relativistes i eviten aquest perill ne-gant-se a considerar l’art respecte el seu efecte. Les estétiques que s’hi fixen són anome-nades estétiques de la recepció. Les angleses, empiristes del segle anterior, era una estética feta des de l’efecte. Els romàntics s’oposen a aquest punt de vista, a provocar efecte pels romàntics, no volen prendre com a base l’efecte, sino que s eli reconeix a l’art un valor i

funció absoluts. L’art és per aquests pensadors una experiència de veritat. punt de partida, de vista: obra i artista, perspectiva que havia estat diferent en el segle anterior, cal descobrir que l’art és un camí cap al coneixement, una porta d’accés al coneixement, a la veritat mateixa. –plantejament romàntic i antirelativiste. D’aquí s’entén la frase de Novalis.L’art dóna accés a la realitat. L’art és el lloc de la veritat. EL coneixement suprem és el que as-solim mitjançant l’art. Veritat i bellesa coincideixen. Pels romàntics la bellesa afecta l’essén-cia de les coses, no és una característica més. Llegir text Aspectos programaticos diversos, 1795

Les facultats cogniscitives són estétiques majhoritariament. Entén la bellesa com a clau de veritat, no el contrari, per això l’artista és com un sacerdot, com a profeta, són sabis. Tret caracterític del romanticisme que espressa Novalis al power point. Formació d’una mitologia, és una cosa que creuen indispensable—en el text. Necessitat de sensibilitzar els filosofs. Es tracta d’aproximar amb sensibilitat la filosofia al poble i el que és la creació popular per excel·lencia a d’elevar-se per damunt l’exigència popular, ha de ser raonablement. Cal proximitat entre el sabi, filosof etc. i el poble ignorant i es farà a través d’aquesta mitologia. Per aquest romàtics primers, l’art ens aproxima a la veritat, però no una veritat contingent sinó a la veritat Absoluta, l’art és una mediació envers allò més important. Absolut: (els romàntics es volen distingir de la perspectiva que col·loca l’enteniment i la raó com a una altra cosa respecte l’art, els rom``antics construeixen la reflexió estètica a través dels problemes de la filosofia cantiana, de Fichte, i el primer problema que la crítica del Ju-dici de Kant que els hi planteja als pensadors romàntics és el dualisme entre el món de la naturalesa i de la llibertat, la separació entre la legislació segons l’enteniment, la intel·ligèn-cia, i la legislació des de la raó pràctica. Aquest ñesser humà que està naturalment predeter-minat i que es lliure per una altra banda, llegeixen la tercera crítica i on Kant insinua ells hi veuen el pont. Interpreten a Kant com la mediació entre l’àmbit teòric i pràctic, com la me-diació entre els dos móns. Permetrà superar les dues legislacions. Els romàntics es demanen per la cosa en sí mateixa, volen arribar a allò que per Lkant és impossible, no accepten que no es pugui coneixer. L’experiència estètica és l’eina que ens permetrà penetrar aquest pam-bit que està vetat al coneixement científic i filosòfic. Els romàntics busquen l’incondicionat. Aspiració a un coneixement que s’escapi de la cadena de condicions. Per això els romànics parlen d’Absolut. allò que no està vinculat a res, no depe´n de cap circumstància particular., s’ha d’escapolir del raonament discursiu, l’art hi dóna accés, a la veritat amagada.

4. Contra el relativisme

·Projectivisme: una teoria de l’art que ha de ser, de l’art que s’ha de fer.·Art: experiència de veritat. Novalis:”La poesia és allò absolutament real. Aquesta és l’essència de la meva filosofia. Com més poètic, més vertader. “

Matitzar l’art com a vía, més que l’única vía és la millor via, la filosofia l’obre només pel filosòf o teòric mentre que l’art l’obre a tothom. La filosofia, com la ciència estan en una constant aproxi-mació a la veritat pq l’eina que utilitzen és discursiva i només pot tendiren en canvi l’art permet el contacte directe. Els romàtncis diuen que s’’ha d’arribar a l’objecte en sí mateix i ells diuen que com Kant el coneixement discursiu no ho permet però l’art sí. Shellig: caràcter exemplar de l’art, conquereix allò que la ciència pretén. La filosofia pretén assolir el mateix que l’art, pero art i filosofia no s’arriben a tocar, mentre que l’ar permet anar a parar a l’altra línia. Per la filosofia dels pensadors romàntics l’art és superior a la filosofia i a la ciència. Superior en el sentit: s’allunyen de les consideracions de l’art i de la ciència del segle 18, l’estètica (Vaumgarden) nova disciplina, però convertir en filosòfic l’estudi de les condicions de l’obra estètica no va significar que l’art es considerés com a l a forma de coneixement sino que era una disciplina epistomologia de segon or-

dre. Amb le romanticisme s’acaba aquesta consideració que és un coneixement inferior. Ara és el coneixement més excels, és superior a la mateixa filosofia perquè els romàntics enten que si la filosofia no li és possible assolir allò absolut, arribar a l’ésser, a la veritat en sí mateixa o al noumen ha de ser substituida per la poesia, per l’art, deixar espai per una forma de coneixement distinta i su-perior.<-- nota distintiva del romanticisme. El tret de considerar l’art el coneixement més elevat no es troba en els filòsofs idealistes : Per hegel el coneixement suprem és possiible només en la filosofia i per això parlarà de la mort de l’art, queda exhaurit laccès al coneixement per l’art, serà subsituit per la religió i definitivament per la filosofia. Què pensen els romàntics de l’obra d’art concreta, indiviual? Schelling: no és una obra d’art allò que no presenta inmediatament o almenys com un reflexe un in-finit. Cadascuna de les obres concretes ha de ser una recerca de l’infinit. L’art és això, una paproximació, exposició de l’infinit, una reproducció de l’infinit però en el finit pq l’obra d’art és una cosa concreta, és un intent d’assolir mitjançant el finit de l’infinit. Mostra una pretensió d’as-solir quelcom que no és massa fàcil i que convertirà l’art en una mena de cosa sagrada, sacralització de l’art. Schelling, la funció de l’artista concret és com una mena de treball interior, furgar en la interioritat, endinsar-se en les forces que el constitueixen, fins i tot obscures, inconscients, que el fan ser qui és i arribar aquí, posar una llum en allò amagat tant per l’individu i que fins i tot violent portar-ho a l’exterior, l’art tractaria de mostrar tot allò que compòn la interioritat de l’ésser. La tasca és per tant difícil, el furgar cap dins està lligat a certa violència, lluita interior. Tot l’art no està creat així, però això és l’exigible a l’art romàntic i no sempre s’aconsegueix. Les altres obres d’art que no ho fan no són art per a ell. Una que només expressa el previsible és una mera reproducció copia, poc interes-sant per l’art, producte d’una boservació curosa, expressió graciosa però no la obejctivitat cientifista és per ells quelcom mort. La vida en una obra d’art està lligat al que també admirem de la naturales, ; ha de provocar el mateix que ens provoca veure l’erupció d’un volcà. Les obres que s’adiuen als conceptes dels romàntics són Grandioses, evocant aquesta força de la naturalesa. Una obra d’art és inexplicable i a nosaltres els espectadors ens remet també al nostre subconscient. Apel·lació contant per tant a la profunditat i interioirtat. Simbolisme: també és molt important pels romàntics però hi ha coses que només es poden explicar simbòlicament. Hi ha un impuls infinit en la realitat, en l’univers que ens envolta, nosaltres mateixos som insondables, inesgotables, requerim un treball in-finit, ens passa que amb els mitjans al nostre abast, no podem arribar a aquesta profunditat i interi-oritat. Aleshores, el llenguatge de poètic, artístic, permetri superar aquesta barrera i tindre una mi-rada que abasti més enllà del fini. Busquem transmetre quelcom que només pdoem transmetre amb els mitjans a l’abast però amb aquest no en tenim prou, no podem comunicar tot el que volem perqùe és impossible i aleshores apareix el simbolisme. Quelcom immaterial amb mitjans materials. Sempre en tensió en aquest desitg en allò que no estem dotat amb els recursos per accedir-hi, però l’art si que ens dóna una vía d’accés a tot això. La insatisfacció és sempre present en l’artista romàntic perquè s’ha plantejat una tasca imposible, no pot satisfer el desig de l’infinit. Profunditat: segons els romàntics allò que volem expressar per profunditat potser l’inesgotable , allò que no podem abarcar, no som capaços d’arribar fins al final. Hi ha més a dir del que en puc dir. Una noció profundament romàntica. La fan anar amb gran mesura per fer referència a allò infinit, inevastable. Friedrich Shlegel: Podemos apoderarnos de lo sagrado? NO porque las misma... de la forma la deforma.Un altre tret que només trobem en els romàntics la invenció d’una nova mitologia. (supremacia de l’art i una idea del principi del tema)La necessitat d’instituir una nova mitolosgia s’expressa en el text. Ja un pensador influent pel ramn-ticisme havia comentat que calia inventar-se una nova mitologia. Sempre que intentem comrpendre alguna cosa aquesta sembla que a vegades desaparegui de les mans, allò que volem explicar, que és important, s’obren nous abismes d’interpretació i en aquest moment els romàntics recorren als sím-bols. Els grecs, en el seu món hi havia la dualitat dionís i apol3lo que configurava la seva mitologia i aquest mites permetien una concpeció diferent, imatges que passen de generació en generació. En la gregga, era adecuada, productiva per aquell temps i civilització. Diuen que ja no són res per a

nosaltres, estan morts per nosaltres perqu+e ja no som greca i en conseqüència cal tenir mites mod-erns. Com que n’estem mancats per la raó cal crear-los. En el segle 19 hi ha doncs un esforç con-scient de creació de mites, que han de ser útils, com els antics van ser útils per la seva cultura i pel seu art; allò que la mitologia va fer per l’art antic ho farà per l’art romàntic. Han d’incorporar allò que la raò a esterilitzat La imaginació etc. Tota la dimensió del sagrat, de l’inconscient, el misteri. Però ha de ser una mitologia que sàpiga parlar el llenguatge dels contemporanis, a diferència de l’antiga que ja no ho fa. Cal que sigui de la raó --- volen dir que ha d’incorporar continguts racionals, ha de donar un aspecte sensible a les adquisicions de la filosofia, es tracta de véncer l’ab-stracció filosòfica. La mitologia permetrà la sensabilització de l’abstracte. Això està lligat a un pro-grama educatiu d’abst universal; es tracta de que arribi a tothom especialistes i altres, assequibles per a qualsevol persona. La mitologia ha de devenri filosofia per fer raonable el poble. Plantegen també doncs com una nova societat en el futur en el que la rupura entre els que saben i no saben ha d’anar desapareixent. Permetrà rebaixar el filosof i al poble més proper al filosof. Està relacionat també amb el nacionalisme i el fet de trobar els mites fundacionals del poble. Aquest treball de bus-car els orígens de la propia cultura i de aprofundir en el poble és vehiculat pels romàntics, que ex -plotaran totes les fonts folkloriques. Hi ha un intent d’anar als orígens propis i particulas de cadas-cun dels pobles i té per tant, aquesta nova mitologia (com una religió laica) té un valor sociopolític per als romàntics, pq mitologia i per tant ar, esdevé l‘instrument per arreglar la fractura social(entre els que ho ignoren tot i els que ho saben tot). La nova mitologia permetrà accedir als orígens de cadascun dels pobles. Això també es relaciona amb la historicitat, la història és la ciència de l’art. Cadascuna de les cultures com una mena de mò-nada, de construcció només explicable des del final des de sí mateixa. Per això no els interessen les comparacions, cada producció artística i social cal comprendre-la en el sí de la cultura on ha nascut i només des de dins és abolustament explicable. En l’evolució de les idees del romanticisme alme-nay, aquests aspectes son determinants per les reflexions de Schlegel i Schelling?. També servirà per compara les mitologies antigues i romàntica. allò que aconseguia la grega era unitat, els romànics també ho volen però com que no n’hi ha cap, s’ha d’inventar (Invenció d’una mitologia) – a la cultura antiga no es podia inventar, venia donada. –sensibilitzar la filosofia—L’activitat es-tètica ha de recuperar la seva funció originaria. Dos pensadors tenen un paper capdalt: Friedriech Schlegel i Schelling. Quan F Shlegel escriu sobre la mitologia assenyala una diferència evident amb les mitologies antigues: 1. l’antiga es troba a disposició del poeta, no hi ha un treball de recerca per a fer-la, forma part del seu entorn socio-cultural i la nova no, està per fer. 2. L’antiga era el centre de la poesia antiga, era el lloc comú per a tots els artistes, en canvi els moderns n’estan mancats. Si l’art ha de tornar a ser gran, se li ha de resituir aquest fonament mitològic però cal trobar nova matèira per aquesta. Ell està convençut que amb uns anys s’aconseguirà, no serà espontani sino un producte artificial, “el més artificial de totes les obres humanes”. No és una tasca fàcil però as -senyala els ingrdients d’aquesta mitologia. (filosofia idealista, ciència no materialista que esl propis romàntics estan transformant, no mecaniscista, i el tercer inspiració d’Spinoza són dos noms de grans creadors poètics Shakespeare i Cervantes i un altre element que formarà part d’aquesta mi-tologia la mescla compilació de les mitologies del passat, sobretot orinetals) <-- elements proposats per Shlegel i en Schelling trobem també l’esforç de crear-la. La nova mitologia no pot ser la creació d’un home sol, sinó la suma de diferents contribucions presents i passades (és el que dóna a enten-dre Schelling). Mirada esperançada de cara el futur per part desl romàntics de cara a que l’art arribi a tenir la impor`tnacia que creuen que es mereix. Fa fixar-se en l’aspecte optimista dels rompantics, un futur, un art a venir millor. Fa pensar en l’aspecte utòpic del romanticisme.AL costat d’aquest hi ha també actituds deseperançades, negatives, angoixades.sentiment de món insensat que comporta dolor, l’existència és dolorosa. se l’anomena nihilista.Un pensador, Jacobi, havia fet servir aquest terme per parlar de Fichte. L’idealisme és per ell un nihilisme perqùe condueix a l’ateisme, insisteix en la pèrdua de sentit, de valor, del sentit que comporta la filosofia idealista. Aquesta perspectiva era comparida amb altres intel·lectuals. Actitud paralitzant, de disol·lució de valors es troba també en el romanticisme. Hi ha tendència al subjectivisme més absolut. Aquesta davallada que en diu Ja-cobi troba la seva encarnació literaria en molts herois dels drames romàntics.

Amb el romanticisme entrem en la disol·lució d’una manera de comprendre l’art. Superació del paradigma de la historia: l’art ha d’imitar la naturalesa, la mimesi. El Romanticisme en representa la superació.Una teoria de l’art que sostingui l’art coma font de coneixement ha de rebutjar per tant la imitació d’allò que ja trobem, és reproducció. Pels Rom. l’art es creador, inclu´s s’ha dit que és l’únic accés a la veritat. La tesi de la natura forma part de totes les conecpcions de l’art des de l’an -tiguitat fins a finals del segle 18. –una historia tan llarga no pot ser que s’hagi entés sempre de la mateixa manera, s’ha anat transformat però s’ha mantingut la caracterització mimètica. S’abandona per sempre de que l’art estigui definit per la seva condició d’imitador de quelcoma preexistent. En les teories de l’art fins aleshores ja es nota que va canviant, va adquirint més importància la nota del gust, etc. i va apareixent el concepte del geni--- conceptes que mostren un canvi de rumb., en els as-pectes cosntructius i s’afebleix el presupoìsit de l’imitació. Les teroies del 18 s’enfoquen en la di -recció de definir la bellesa des del punt de vista de recepció.-El procès de reproducció ja no es tan important. En el sí d’aquestes teories il·lustrades al cosata del concepte de bellesa apareixen el d’allò pinturesc i d’allò sublim. NO substitueixen el de bellesa però li fan “la competència”. Im-itació comporta el concepte de bellesa, hi una certa equivalència entre art i imitació. La reproducció d’ha de fixar en allò més bell i els clàssics diuen que podem superar la naturalesa, al no agafar la descomposició i coses d’aquestes. Ha d’agafar la naturalesa i superar-la ajuntant les parts per sepa-rat i ajuntan-les bellesa. Permeten destacar alguna cosa. Ens agrada allò que ens fa por, és on apareix el concepte del sublim sempre que no puguem ser la víctima, veure erupció d’un volcà etc... coses no harmonioses que fins aleshores no havien assenyalat. (al costat de la bellesa hi ha altres fenomens que formen part de la concepció teòrica de l’art.) El romanticisme es distanciarà notablemente dels predecesors, Hi ha una ruptura i crítica de la im-itació is’ho posen difícil pq mentre en les teories romàntiques torna a passar a primer pla l’obra i l’autor, ja no és de la recepció. Seria més difícil desprendre’s de la mimesi pero ho fan modificant la relació entre obra i món. –l’obra crea el món no el representa. Es revoluciona la relació entre obra i autor/creador/artista. LA crítica afecta a totes les categories estètiques heretades a tots els aspectes teorics amb els quals s’havien fet les teories de l’art. La romàntica ncesitarà buscar nous conceptes teòrics. Paper de la bellesa en l’art romàntic: no n’hi ha una negació ni del caràcter poètic de la natura. El que passa és que no és l’únic que busca i no voldrà dir el que ha significat per classicisme. L’oposi-ció es troba que en el romanticisme s’està criticant una concepció pasiva de l’artista, amb una acti-tud merament receptiva que no s’adiu a l’autonomia i creativitat propis de l’artista. art i poesia crea-cions actives, de dins cap fora, “poetitzar és b/generar”. El romanticisme també valora la pon-deració, instint i intuició-- Cal un discerniment racional. Inspiració i intel·ligènciaConcepte d’ironia—fonamental però criticat per Hegel i va viciar totes les interpretacions posteri-ors, per ell està lligada únicament a l’element irracional.1797 escrits de Friedrich Shlegel. Es va voler distanciar del significat d’aquest concepte en la retòrica ( afirmació d’una cosa quan volem dir una cosa diferent). Apel·la a l’ironia socràtica; caràc-ter filosòfic de la ironia(seriositat i broma). ironia filosofia bellesa lògica. Quan defineix la ironia Schlegel realça la presència de dos elements contraposats però que no s’exclouen: “és ficció absolu-tament involuntaria i absolutament reflexiva”. “tot ha de ser a la vegada broma i a la vegada seriós”. –trets contradictoris, per tant la ironia es relaciona també amb el concepte de paradoxa, la qual és condició de la ironia. La ironia permet fer concertar actituds contraposades o oposades i sobretot la oposició entre llibertat i necessitat (ser-ho i a la vegada no ser-ho). també autolimitació i arbitri i també els d’autocreació i autoliquidació.Vol emfatitzar la manera en la que la ironia és un mode d’autoconciència, mètode d’auto control però en el sentit que la necessita perquè sinó es veuria sot-més a l’entusiasme incontrolat. La ironia és l’altra cara, l’altre veu, del control, no deixar-se dur. Ha de ser un amb la seva obra però la ironia li permetrà no ser-ne esclau, distanciar-se, que implica un retornar a sí mateix més ric. Com nun doble joc en la que l’artista s’annulla amb l’obra i després s’inverteix. També té un component còmic, però només un component. La ironia és la ruptura de la il·lusió, de la il·lusió escènica, que hi ha una separació en l’escenari i el públic hi una total incomu-nicació. La ironia és la ruptura d’aquesta separació, la suspensió d’aquesta il·lusió considerada con-

natural amb l’obra d’art. Ironia lligada al Joc, al que representa a l’escenari i nosaltres com a públic. Es tracta de destruir les convencions de l’obra. Però no fa referència només a les obres romàntiques sino que veu ironia en les obres de Bocaccio, Shakespeare, Goethe. etc. L’obra de Goethe que va in-fluir molt en el romanticisme; deixar-se endur per l’entusisame però poder-nos refrenar i distanciar-nos per fer-ne crítica. (posen les bases per a les futures avantguardes). Vol mostrar el joc de l’art com el de la vida, retornant al començament filosofia com a pàtria de la ironia, pq permet mostrar i ocultar, és un moviment de pertinència absoluta i distanciament rotunds, pq el significat complet de la ironia rau en la convicció de que tant en la producció com en el gaudi de l’obra, en la reflexió filosòfica i el deixar-se penetrar de l’obra no hi ha d’haver un perdre’s del tot de l’objecte, o haver-hi un perdre’s i distanciar-se. S’ha de moure insesantment entre els dos pols. La ironia és també la agilitat de saber moure’s d’un extrem a l’altre. El paradoxi de la ironia tant en l’art com en la filosofia rau en la trobada impossible i necessaria entre allò condicionat i allò absolut. LA ironia és un element molt important pq permet l’anar a la recerca d’allò que no es pot trobar, de l’Absolut, contrapossar el condicionat amb l’infinit, necessari. El rebuig del paradigma imitatiu, la insistència en el caràcter autonom de la creació col·loca en primer pla la capacitat creadora de l’artista. Art i artista es defineixen des d’aquesta capacitat. (l’art coma producció lliure del subjecte). No es considera un refelx de l’exterior en la ment de l’artista sinó que és considerat com una projecció de la subjectivitat, de la seva interioritat, i per això deixa de ser imitació i passa a ser expressió. El concepte d’expressió és molt adecuat i es tracta aleshores de pensar uns valors de la nova estètica que donin raó per comunicar el camí de dins cap afora. Wordsworth—“rebosar de sentimientos internos”. Entenenn que l’artsita sent més vivament que els altres, que té una sensibilitat més amplia, una major capacitat d’expressar aquesta interioritat. Aquesta manera d’entendre l’art queda ben explicada des de Novalis pq segons ell l’artista veu el món pq l’expressa però sobretot pq així el modifica, els sentits no són quelcom passiu, els con-verteix en actius,senten activament, els seus sentits actuen des de l’interior cap a l’exterior. üs actiu dels sentits que fa que l’individu sigui artista. Ponderació reflexiva +subjectivitat

Tema NouEL mètode científic i les ciències humanes: positivisme i historicisme.

1. positivisme: exaltació de l’esperit científic. 2. Fe absoluta en la ciència. El romanticisme de la ciència. EL positivisme es caracteritza per una disposició rotunda cap a la ciència i al pensament cienífic. L’exaltació d’aquest esperit i dels guanys aconseguits ha abandonat la fe tradicional i n’ha abraçat una altra. Tot el que és important per l’individu i la societat, només podrà ser pensat i expressat des d’aquesta fe en el raonament científic. Per al positivisme no hi ha més forma de raó legitima que la raó científica. Els sabers que no puguin fer seva la forma científica s’han de descartar, formen part del passat. Les disciplines que vulguin mantenir-se s’han d’adreçar en aquest esperit. En el seu inci es pot descirure millor com la fe absoluta i rotunda en la ciència. Ells es presenten com uns transformadors socials, és acompanyat per l’aparició i desenvolupament de formes socials lligades a la filosofia amb el nom de positivisme.

Dues formes històriques fonamentals: 1. Positivisme social de Saint-Simon, A.Comte i Stuart Mill. 2. El positivisme evolucionista de

Spencer.Ens quedem de cara amb Comte , pare de la sociologia moderna. l’evolucionaisme de Spencer és més particular. Són marcadament antimetafísics. Com el romantacisme ha fet seves algunes de les lliçons de la il·lustració, l’empirisme més algunes de les consideracions crítiques del govern, de la humanitat faran una combinació que no serà ni empirista ni il·lustrada, que constituirà el positivisme.Trets generals: -És programàticament antimetafísic. -Base epistemològica: l’Empirisme anglès i la il·lustració. -Nominalisme (només hi ha objectes singulars-antimetafísics)

-Mètode científic- l’han d’adoptar totes les disciplines, forma de pensar que correspon a les so-cietats contempoaraneas diuen per progressar.

Comte 1798-1857Frase síntesi del pensament d’aquest autor i del positivisme: “Saber és sobretot preveure”. Pre-veure per a proveïr. EL saber no és una qüestió de curiositat intel·lectual, aquesta no és el motor de les ànsies de saber, sino que el que serveix de motor és la previsió, la possibilitat que en-tranya el saber de preveure. Té per tant una funció utilitaria (el saber), es tracta de conèixer per tal de poder actuar sobre les coses, poder encarar millor com satisfer les nostres necessitats. Saber per preveure, preveure per proveir. Sostentat per un sistema d’idees que possibilitarà la convivència social. El sistema d’idees, les concepcions i els saber conformen un determinat es-tat social. A un estat social determinat li correspon un determinat sistema d’idees (en ordre in-vers en realitat. Ell vol respondre la qüestió perqùe volem saber, (filosofia i sabiesa casi com a sinònims). L’origen de la filosofia és la perplexitat davant l’entorn que no comprén, en el que està situat i que l’incomoda, li fa tenir por, un tot que gairebé se¡l menja. Aleshores sent la ne-cessitat de posar un ordre i aquest és l’origen de la filosofia. La preocupació de l’ésser humà és endreçar no només el que hi ha fora sino també les impressions que va tenint del que hi ha afora. D’aquesta manera sabrà què ha de fer, proveïr-se. La intenció per tant és dominar el món, les coses, pq d’aquesta manera podrà canviar el curs dels esdeveniments si li interessa. Podrà fer que s’esdevingui allò que li convingui. La filosofia és el saber racional que és té sobre les coses, sobre els altres i aquest determina el règim de vida, l’esperit humà, les formes de convivència socials. Comte és de la opinió que la filosofia és un saber fundant, que fundamenta la nostra hu-manitat i relació i per tant tot estat social es fonamenta en un règim intel·lectual, que es la filosofia, però que no és la mateixa sempre. Tot estat mental convergeix en un sistema d’idees--- per tant , els modes de pensar són unitaris, a cada època li corresponen un conjunt d’idees que estan majoriatariment acceptades i conformen el seu punt de vista. És una unitat organitzada; una unitat de règim que té un caràcter més o menys racional (la raó humana està més o menys desenvolupada en funció de cadascun dels estats- positivisme, creu en el progés—hi ha un pro-gressiu augment de la racionalitat). Malgrat la importància que tingui tot això és indispensable per proporcionar l’ambient necessari per a la convivència (és un temps de revoltes, discordia) i busca que s’entengui.Utilitza el mot estat pq l’estat és allò que està, l’estabilitat imprescindible per a una estructura social. El mot estat al seu torn també indica un caràcter evolutiu, és un estat que mutarà en un altre, fins a tres. Estat: connotacions de canvi, progrés evolució i estabilitat. El devenir l’anomena progrés. Per tant, l’estructura de tot estat és un ordre progressiu o un progrés ordenat. “Tot saber, tota institució social o política, tota moral, es essencialment ordre i pro-grés.”La filosofia és el regim de pensar de l’estat( ?¿) Els modes de pensar són moments de la filosofia, cadascun d’aquest modes de pensar, d’aquestes filosofies es recolza en l’anterior, les presuposa. El que s’esdevé té la causa en el que ja hi ha hagut. Cadascun d’aquest canvis presu-posa un progrés, s’està progressant intel·lectualment i socialment. Cada estat precedeix a un al-tre i condueix a una altra=llei dels tres estats, de l’ordre i el progrés és una llei estructural. Pre-suposa per tant que s’arriba a un estat definitiu, l’estat positiu o l’estat científic. No hi ha una canvi de model mental, hi haurà progrés i canvis però no es pasarà d’aquest nivell de desenvolu-pament, de nivell. Ell diu que som en aquest estadi positiu.Els tres estats: teolòigic(o fictici), metafísic, positiu. En aquest moment de la seva història, l’ésser humà vol ac-cedir a la natura última de les coses, a les causes primeres i finals, és un coneixement absolut. Causes últimes i coneixement absolut, tot el quie passa es deu a la intervenció directe o indirecta d’aquestes causes d’ordre sobrenatural, tot el que s’esdevé a causa d’aquestes forces. EL mètode d¡aquest estat teòlogic és la imaginació, la manera d’arribar a aquest coenixement. Dins d’aquest estadi hi ha també una evolució interna: parla de tres moments: fetixisme, politeisme, monoteisme. En el moment del fetixisme són le smateixes coses les que estan dotades de vida,

poder, són vives. En el segon, politeisme suposa un progrés en tant que ja hi ha un projectar el poder més enllà de les coses. EL pas següent es tracta de reduir els déus en un de sol. És un de -senvolupament gradual dins de l’estat teòlogic, la imaginació aquí domina, respecte la raó. També anomena aquest estat coma estat del regim dels déus. Els regim intel·lectual en aquest esta és en relació als escassos coneixement sobre els fets. no els ceoneixe i aleshores ha d’apel·lar a la imaginació i trenca un cercle, ja no està dins de l’univers dels fets sino que pretén interpretar-ho, és un intent de fer un cosmos. Troba l’explicació através de la imaginació, és un salt al buit però si no l’hagués fet no s’hauria pogut desenvolupar plenament(positiviste). La manera com l’ésser humà veu el món el concerneix per tot, som com pensem i vivim en funció de com pensem. L’ordre mental involucra l’ordre socia. L’exagerada imatge de l’home con-dueix a una forma d’organització social, del govern, teològica; es crea una casta social que té a les seves mans aquesta imaginació teològica: la casta sacerdotal amb govern monàrquic. L’es-tadi metafísic o abstracte substitueix el primer, aquestes entitats sobrenaturals són canviats per entitats abstractes, forces amagades, virtuts en les coses. Som en el regim de les entitas, ja no en el dels déus. És una fase que ell considera menys essencial, més provisional que la anterior, però representa un progrés perquè condueix al tercer i definitiu i ja no se surt de les coses per poder-les explicar, no es busca l’explicació en déus fora de les coses, es queda en la cosa mateixa, però encara és un règim de la imaginació. En les coses s’hi troba el resultat d’abstraccions, d’entitats que els hi són inherents però que tampoc formen part dels sentitts. En el seu desenvolupmanet intern arriba a reuinir totes aquestes entitats i virtuts en una de sola: en la Naturalesa. S’apel3La a la naturalesa de cada cosa coma la veritable explicació de l’univers. No hi ha encara un canvi rotund, es cerca un coneixement absolut, rotund mitjançant la imaginació no mitjançant la raó. Aquesta mai propocionarà un coneixement absolut. L’explicació que aquí s’assoleix renuncia a causes precedents, es manté en les coses i això es considera un guany, continua sent un estadi de la imaginació. Rau en la naturalesa de les coses que s’esdevingui això o allò. L’estadi següent és el positiu, es queda en les coses mateixes, en els fets, en la mentalitat propia de l’estadi positiu l’observació dels fets és el que guia ell coneixement i el raonar sobre els fets. No es pregunta perquè les coses són com són, no es demana el perquè, la pregunta és com passen les coses. No es pregunta com passen les coses la pregunta racional és com. L’objeciu no és descobrir les causes sino les lleis del seu desenvolupament, lleis de semblança de successió dels fets. Renuncia a la pregunta de la naturalesa de les coses. Vol constatar fets i descobrir-hi regularitats, per això la noció de llei és tant important. Res no pot ser considerat com a asbolut perquè no es pot trobar la realitat absoluta observant els fets. Som en el règim dels fets. EL mè-tode és el racional, el raonament. També s’aplica a l’ésser individual. És necessaria, en la pràctica i la toeria. Forma part de l’es-tructura de l’ésser humà vital, és un ésser social. Es verdadera, necessària, l’individu hi passa, les teories posen en marxa una dinàmica que facilitarà allò important. Ni l’individu ni la societat avança per la relfexió contemplativa. Es tracta de crear les condicions que permetin un viure en la societat. Teològic – trenca el cerce amb la imaginació. És un salt al buit, però és indispensable, inicia la màquina (mentre que el segon només dissol). Exagerada visió de la posició humana en l’univers (déus) el règim intel3Lectual regeix la seva vida com-pleta. Aquesta visió condueix a la forma de govern teològica (casta social, sacerdotal, monar-quia). L’home, però, no pot romandre-hi sempre, per sortir-ne va més enllà de les coves mateixes, destrueix els déus i dóna aquells poders a les coses. La natura fa que s’acompleixi el que ha de ser cada una de les coses. Aquest estadi es caracteritza per ser la dissolució de la teologia tot i que continua sent imaginari. La metafísica ha nascut en funció de la necessitat de destruir als déus. (Pensa que en aquest hi ha una pobresa imaginativa, però és un pas endavant pq s’ha de superar l’estadi anterior per arribar el següent. (hi ha una necessitat utòpica i un cert escapisme i forma de descriure el futur)La ment humana no es queda en la dissolució, la crítica a la teologia obre les portes al tercer es-tadi, la necessitat d’aquest estat. Desconèixer la seva funcionalitat ha portat a voler reconciliar els irreconciliables. Fa que visqui en un moment de crisi ja que a la seva època encara tenen

presència les entitats metafísiques. Per acabar-ho de conquerir-la fa la seva religió positiva. L’esperit positiu destrueix les bases de l’estat metafísic. L’estat metafísic no representa una nova manera de filosofar-Els altres dos estats són negatius. Darrere de l’últim hi ha una fascinació per la ciència, per Newton (va donar una capacitat de predicció enorme-paradigma del que s’ha de donar en les ciències socials. Quan parla de les remors es refereix a que encara se senten veus dels altres estadis. Aquest es-perit positiu es queda en les coses mateixes, en els fets, per tant, el que molesta es que encara es pregunti què són les coses quan el que aquest busca és com passen les coses. EL canvi de pre-gunta significa una canvi en la manera de pensar. Es tracta de mostrar les relacions invariables de semblança en la successió dels fets. Renuncia expressament a totes les preguntes sobre la nat-uralesa íntima de les coses. Per això anomena a les regularitats lleis. Observació=base, ha de valdre per a les ciències socials. EL camp queda restringit, només espacio-temporals, es limita el poder de la imaginació. Profund impacte, 1900-Freud-rescat d’allò triturat pel positivisme. L’estat metafísic porta al positiu però no hem de pensar que el positiu sigui una mena de síntesi dels altres, no hi ha reunió dels estadis anteriors, la metafísica ho aniquila i es queda sol amb la raó. EL tercer estat representa la crisi de la imaginació per cedir el lloc a la raó. Es com si la raó, pràctica passes pel davant de la teòrica. /Comte considera que amb Descartes i Bacon s’havien posat les bases sobre la direcció de l’esperit, la raó s’ha posat en marxa, el règim “normal” de la ment humana, impossible en l’estadi anteriori ara possible gràcies a l’estat metafísic. L’esperit positiu és l’esperit de l’ésser humà i amb aquest tornem a enfrontar les coses tal com se’ns pre-senten, com a fets observables, la raó veu la cosa des de la seva positivitat. S’acaba d’omplir de racionalitat la filosofia positiva pq només assumint la positivitat de l’´sser humà...Pretén la sis-tematització de tot el coneixement positiu. En aquest esperit té cura dels fenòmens (no hi ha noumen), sense imaginar res més, té cura del medi, com funcionen les coses, s’encamina a de-scobrir les lleis sense el pq per poder preveure i predir (si fos possible podreien evitar els er -rors)). En tercer lloc, espera poder dominar tots els esdeveniments (morals, socials i naturals-ambició noble, preocupació social) “saber per a prevenir, prevenir per a proveir”. No cau en l’escepticisme gràcies a la ciència. La llei dels tres estats

1798-1857 ComteProcedeix d’un món en que hi ha una constant apel·lació a la naturalesa (espècie) humana, ha llegit els textos dels il·lustrats i l’emblemàtic de Condorsec (?), que resumeix les il·lusions ilustrades. –cosmopolisme, cohesió social i perfecció individual. tb són les tres qüestions sobre les que vehicula el seu pensament. Es tracta de cercar el progrès en l’àmbit de l’ésser humà i so -cials, tb la pregunta de Rousseau “és possible mantenir aquestes esperances?” és inherent del progrés humà la desigualtat, etc. Per Condorset deriva d’una mala gestió i per tant es podrà ar-reglar. En Comte pren l’esperança de Condorset, no és un mal necessari. Un estudi social tipus física permetrà superar-ho.Va viure en un temps convuls, revolució permanent en la societat francesa, sense equilibri entre progrés i... Aquest filòsof veia en la confusió com un error dels il·lustrats; l’art social sobre el que s’havia pretès fundar era la política però per ell al contemplar-la veia la inestabilitat de la lluita política, amb interessos aristocràtics i revolucionaris. Se li va fer evident que no podia ser el fonament en sí mateixa no soluciona res, no hi ha manera de superar la lluita política, que és un mal social. Assigna una importància cabdal a la racionalitat científica que sorgeix quan veuen que les belles formes de veure el món no serveixen. Han impedit el progrés, el qual és fonamental, mostren el pas d’un coneixement i formes de vida cada cop més... (perfectes), l’home es distingeix de la naturalesa i la domina. Fins a cert punt, pq la naturalesa és dominada per forces divines, aleshores es tracta de sotmetre’s a la voluntat divina. AL segon estadi, crítica en el règim social també destrucció de determinades formes de regir la societat. La màgia és substituïda per la metafísica, per la filosofia, categories abstractes de la raó, hi apareix l’indi-vidualisme. Aquests dos estadis tenen en comú la recerca de coneixements absoluts, orígens,

destí...pq de les coses. Comte diu que quan se supera s’abandonen les preguntes del pq, no im-portant ja ni socialment. El tercer, positiu, la ciència renuncia al pq, el caràcter absolut del saber, a respostes definitives que valguin per sempre. El Com?, tb en el social.Es persegueix resoldre el particular com a cas del col·lectiu, particular com a exemple de la gen-eralitat. L’explicació dels fets va reduint les preguntes, queden menys fets per explicar. Aquest tipus d’explicació s’ha de remetre a la societat, a les disciplines que s’ocupen d’explicar el so-cial. Les tres lleis han de ser com la de la gravetat=unificar la gran varietat de fenòmens, en aquest cas humans. “la ciència és el remei per les arts socials”. L’única forma autèntica de racionalitat és la científica: credo de la filosofia-del cientifisme. La ciència té una capacitat de previsió que el saber tradicional no té. Per dominar el futur és necessari preveure els fenòmens i només es possible a través del coneixement científic de les lleis socials. La previsió permet actuar de la manera adequada. La totalitat de ka cultura hu-mana encara no és del tot científica, per això encara viuen en aquell desordre. L’organització so-cial no és encara en l’estat positiu. La proposta comtiana, és necessària una física social, que faci un estudi positiu dels fenòmens socials. Provoca anarquia intel·lectual responsable de la crisi política i moral de l’època. D’aquesta nova ciència en dependrà el futur, la vida social fu-tura. Resultat d’aquesta falta-crisi política, moral, social.Si una de les tres fases té predomini l’estat social serà diferent, només amb el tercer tindrem una organització social positiva. En el seu temps hi ha una mena de coexistència de les tres filosofies oposades per definicióuns organització sòlida. Ell es proposa construir el sistema d’idees que ha de prevaldre definitivament. Suposaria el final de les revolucions de les civilitza-cions ..europees. En la manera de comprendre de Comte hi ha una classificació de les ciències sistemàtica, que permet una perspectiva general de tots els conceptes científics. Per ell es poden classificar segons el grau de simplicitat(el grau de generalitat dels fenòmens i aleshores més fàcils d’obser-var) i complexitat. És la preocupació per l’ésser humà el que mou el saber científic, té un sentit fraternal de la soci -etat, es posa al costat dels desafavorits dels proletariat. Com acabar aquella situació? La ciència, la física social. Aquesta preocupació lliga amb la seva política o ciència social que acabi exigint una reforma social, que només podrà portar a terme amb una “religió de la ciència”. Assenyala un canvi de direcció en l’estudi social (Cal substituir les aberracions –prèdica política- per les demostracions). Requereix lleis inapel·lables... física social. (positivisme- influència en la cor-rent reformista) combinat amb Hegel | queixa de Comte, recança davant els revolucionaris, ell viu les conseqüència de les revolucions. Classificació de les ciències: de més simples a més complexesFísica·Física inorgànica:-F. Celest (astronomia)-F. Terrestre (Física i Química)Física orgànica:-F. Orgància o fisiològica (Biologia)-F. Social (sociologia)Enciclopèdia de les Ciències:-Astronomia-Física-Biologia-Sociologia

(La classificació de les físiques es veu validada per la successió del que ha passat, el criteri es veu avalat per la història de la ciència)

(Ni les mate`matiques ni la psicologia són incloses; les matemàtiques perquè són la base de totes les ciències, ja inclosa, la psicologia diu que ni és ni serà mai una cie`ncia, en la sociolo-gia es poden trobar lleis i en la psicologia no (argument insuficient)Té tres sentits l’ordre: lògic (es manifesta en el criteri de grau de simplicitat), històric (segueix el pas progressiu de les disciplines cap a l’estat positiu, pedagògic (afany de canvi, s’ha de començar pel simple, seguir l’evolució és com l’individu, ho aprendrà millor.(La Filosofia és l’esperit que domina en totes les disciplines però la tradicional no apareixerà mai)

Nietzsche 1844-1900Figura clau del pensament occidental. Moltes lectures i interpretacions d’aquest filòsof, algunes més injustes que altres perquè la seva personlitat, la seva obra significa una fita, el destí de la historia espiritual del món occidental.No és fàcil llegir-lo per les metàfores i altres i perquè obliga a prendre decisions, és “perillós” perquè implica l’individu que el llegeix, forma part de les interrogacions de cadascú, ens obliga fer-nos-les de forma més radical i a recórrer les re-spostes fins al final. Representa una sospita (forma part del grup dels sospitosos Marx i Freud són els altres). La seva sospita és la de l’error; el camí que ha recorregut la raó occidental potser és erroni. És necessari renunciar al que pensem que està solidament assentat, dirà, el que fins aleshores s’havia considerat sant, bo i vertader. Farà una crítica ferotge a la religió (al cristian-isme) a la filosofia occidental (platonisme) i a la ciència. Aquesta crítica no s’ha pogut obviar, és un autor que s’ha de tenir en compte. Representa una negació de les tradicions, es permet, representa una negació del concpete de racionalitat occidental, de veritat del coneixement amb el que juga occident, es carregarà els conceptes fonamentals que configuren el coneixement (llei, racionalitat, etc). Però la negació no el porta a l’escepticisme només, el porta a un camí sense sortida més o menys ( apart de la dissolució ell fa un esforç constructiu de presentar una filosofia). La reflexió sobre el passat occidental es remunta a Grècia i va discutint desdels grecs amb tota la tradició fins als seus dies, i tot i ser hereu dels romàntics és crític també amb aquests i els positivistes. Un error prolongat. Formula acussasions i amb un llenguatge dur, transpua odi, rebuig, ironia amarga, lluita contra la metafísica perquè el seu objectiu és el racionalisme, és de la opinió que aquest viola la realitat pel pensament, polanitza contra la metafísica la religió i la moral tradicional. Nietzsche fa una crítica total de la cultura. Aquesta filosofia no és una crítica més, perquè no és moralitzant com d’altres de l’època, ell fa una condemna, té un intent de cos-ntrucció però sense cap mena d’utopisme. Ell pretén una inversió dels valors però, no té cap fe en el futur, per això no hi ha utopisme, no creu en el progrés, se sent com una mena de missat-ger anunciant el que s’esdevindrà, el nihilisme. Aquest arrassarà europa i ell augura que durarà un parell de segles (la seva consciència històrica és monumental). Ha estat un autor polèmic, odiat i estimat i s’ha utilitzat la seva filosofia en algun dels sentits més nefastos, se l’ha fet re-sponsbale del destí d’Europa (partit no sé qué). Naixement de la tragèdia.-obra en la que apareixen els dos déus que li servirán per exemplificar la seva concepció del món antic (apollo i dionís). La noció colpidora que va treure de shopenhauer és la caracterització de la vida d’aquest filòsof. La vida és dolor, destrucció, lluit, crueltat, error, irracional, bàsicament. Sense fita, domina l’atzar. Davant aquest diagnòstic shopenhauer va optar per la renuncia del món, va optar per l’ascetisme. Niezsche opta per dir sí a la vida, afirmar-la tal com és. Així és i així s’ha d’exaltar. Pensa que cal superar l’home i per això apareixerà el concepte de superhome. La seva filosofia almenys en un sentit probablement tràgic és dirigida a aclarir, acceptar aquesta defensa entusiàstica de la vida. Dionís representa l’afirmació d’aquesta vida i Zaratrustra en serà el seu profeta. Naixement de la tragèdia. 1872 obra primarenca. Hi reconeix dos elements contraposats...Dionís i Apol·lo. La vida és el moviment incessant entre aquests dos pols. Contra-posició entre allo apolonic i allò diosiac. Apollo déu de la llum, de la bellesa clàsica, de la mesura, de l’equilibri; contraposat a aquest trobem a Dionís, el déu de l’embriaguesa, torrent sense límit, el déu que dissol i sobrepassa qualsevol mesura, el déu de les bacants, viola totes les

lleis, aniquila el principi d’individuació, el déu del frenesí Baqui (?), fa caure totes les barreres, restriccions, repressions. L’individu s’oblida de sí i s’indentifica amb el tot. Apol·Lo i dionís s’han de considerar les potencies fonamentals de la natura i per tant de l’art. L’art consisteix en aquesta contraposició d’allò apolínic i diosíac. Són els dos contraposats no un o l’altre. EL filò-sof pensa l’esperi grec ha comprés perfectament la necessitat d’aquests dos principis, pel que l’esperit grec, la cultura grega, etc, han comprés que allò dionisiac es troba en l’ésser humà i no ho neguen. Dionís no és alie a la natura de l’ésser humà. Aquesta comprensió és la que fa de l’art grec i de la tragèdia grega un art excel·lent i és per la comprensió d’aquest element irra-cional que l’art aquest pot ser apol·lonic, mesurat, harmoniós, pq només aprofundint en el diosiac es posible l’aprofundiment genuí. Però hi ha un moment en el que els grecs abandonen la seva naturalesa, trenca l’harmonia d’aquests dos elements i aquí comença la histroia erronia d’occident. Aquest moment té un nom : Sòcrates i un serguidor Plató. Ells són els responsables de la dissolució de l’esperit grec i ell és capaç d’escriure que són pseudo-grecs. Perquè en ell comença a primar l’element apollínic. Els següents filosofs tenen la sabiesa del terrible (homer, la ruptura amb el que representa dionís acaba transformant la tragèdia en comèdia. Amb Sòcrates i Platço s’ha abandonat la lliçó colpidora dionisiac i s’ha aplicat la equació raó=virtut=felicitat, que s’allunya de la concepció clàssica grega, significa per ell l’emergència de la llum diürna, de la raço, una raó que esdevindrà tirana. Per a ell, la racionalitat ha significat la negació dels sentits, la raó cega ha construit “la moral del millorament”, en definitiva pen-saven haver donat una solució als problemes plantejats per la civilització grega del moment però per ell no van donar una solució sinó que representen la decadència, una nova malatia. No són el retrobament de la virtut, de la felicitat. Sòcrates és el representatn d’un nou saber “Jo no sé res” que li fa dir Plató, és una caricatura del per venir. Desdel seu antisocratisme Nietzsche es permet preguntar qui és aquell que ell sol es qüestiona l’ordre grec? Trenca l’harmonia hel·lenica i amb el platonisme l’error s’acaba impossant i comença la moral de la renúncia. Considerarà el cris-tianisme com un platonisme per al poble i serà interpretat com la consolidació d’aquest i moral de la renúncia.Plató com a pare de la filosofia occidental i assenta les bases que fan trontollar les bases des de l’inici: el dualisme platònic, la consideració de que hi ha un món aparent i un món de les idees i que la realitat no rau en el món aparent sino en les idees. Això implica que allò amb més entitad sigui les idees, el món del supresensible. Aquesta invenció és per ell la gran.. (mentida). Pre-senta l’afany de la filosfia situant-la a una banda extrasensible considera que es l’error des del bon començament (text “historia d’un error”). El platonisme presenta una altra vida – cristan-ització del món suparesensible. Amb Kant diu, es manté la cosa inasolible amb el concepte de cosa en sí, tot el que coneixem són fenòmens, no les coses en sí que són inassolibles però resulta un cónsol perquè la realitat és més ampli que nosaltres de forma racional podem copsar. El fenomen no ho exhaureix tot. El nega perquè és desconegut és rebutjable Tercer moment—ne-gació, saber científic, per als positivistes ja no existeix aquesta sortida de la idea. Després del positivisme trobam un filosofia, la seva, que ja no pot comptar amb l’alternativa d’un altre món. S’assenta la convicció que no hi ha més realitat que aquella amb la que ens trobem. Ultim punt: eliminat el món de les idees (ell vertader) ha eliminat també l’aparent (que es defenia des de l’altre). És el temps d’una nova realitat, de repensar la tradició filosòfica. Crepúsculo de los er-rores(?) El filosof té una relació complicada amb la realitat, res és el que sembla i no hi ha res més que el que sembla. La filosofia és una altra creença, la ciència, el saber en general no és més que això. Actitud anomala considera totes les creences flases, però creu que les creences cinetífiques i el sentit comú ens ajuden a sobreviure. Com que totes les construccions són flases com a mínim el sentit comú ens ajuda. Aquesta concepció implica moltes qüestions. (hi ha la possibilitat de tenir un accés a la realitat del món ? no)Represcussió en l’àmbit de la moralitat. No hi ha veritat diu ell, és un error. LA crítica la fa en nom de la vida, la qual cosa vol dir que no critica la moral cristiana per estar fonamentada en

creences falses, sino pq no hi ha un ordre moral objectiu (les creences són falses). “,NO hay fenomens morales sino interpretaciones moralistas de los fenomenos.” Cal estar més enllà del bé i del mal el judicis morals només són instruments d’adaptació i regulació entre els éssers hu-mans. Això significa que té una funció coactiva. Estimula unes maneres d’actuar, aquelles com-patibles i coherents amb una determinada manera de veure el món.La manera de portar a terme aquesta tasca és per la religió cristiana domininat i exigint el domini de les passions, repirmint-les. Aquí hi ha l’escándol per a Nietzsche. Està en contra d’això, a ell li sembla que es tracta de fer el contrari, de propociar el seu desenvolupament perquè són la vida. No aposta per un deixar fer emocional sinó que enlloc de voler-les podar, extirpar, es tracta d’espiritualitzar-les encara que comporti algun risc (va passar tres anys en un psiquiatric)EL que és fort el que es feble. La moral de l’amo i la de l’esclau. Aquesta segona engendrada per la por, inadequació i per la feblesa. En tot grup humà tendiran a dominar les persones amb uns trets de caràcter forts, personatges dominadors, els líders naturals provoquen certs senti-ments negatius, rancunia, por etc als altres, als que se’ls hi ha de sotmetre.Allò que és bo pels forts es considerat dolent pels altres, per als esclaus, els amos tendeixen a anomenar bons trets com l’esperit d’empresa, el desig de poder, etc. Tot el que admiren en sí mateixos és el que con-sideren valuòs. En canvi, els esclaus que tenen por d’aquestes persones, tendeixen a anomenar bo les característiques, paciència, cura, . Per això la seva moral es base en la debilitat. segle1 9... el punt de vista de Nietzsche representa escandalós (per ser explícit i per la posició que ell ocupa). La funcionalitat de l’amo en temps de guerra i conflicte és clara: ha de manar, pot ajudar a sal -var el grup però en temps de pau aquests ferotges etc, són un perill, en temps d’equilibri són considerats perillosos i el temor es veu complicada per altres tipus de sentiments negatius per part de l’esclau humiliat, de rancúnia, que fa que tingui una actitud hostil cap a l’amo i que no pot ser saludablemente descarregada. Per ell, ha passat que l’amo ha acceptat per si mateix el sistema de valors dels febles, del esclaus, que siguin els que hagin de dominar, s’han vist obli -gats a adoptar la seva perspectiva. S’hi ha arribat através de la religió. Mitjançant aquesta el sen-timent de rancunia, el resentiment ha assolit la venjança més forta, la religió ha imposat els val -ors dels dèbils. El codi moral del cristianisme és el resultat de la por, de la feblesa de l’odi. La seva crítica a la moral cristiana e´s una crítica a al moral de la renuncia de l’ascetisme, que rep-resenta per ell la revolta i la victoria dels inferiors sobre la classe superior i aristocràtica, de la moral dels esclaus. Negatius pq són fruit del temor, de la debilitat davant de la vida. Aquesta fugida através de l’ascetisme la considera negativa pq és una fugida de la duresa de la vida, de tot el que té de complicada, de la tensió de la vida, és una sortida que ha oblidat les lliçons de Dionís. La vida inclou el terrible, negació, aspectes negatius de l’horror i l’única solució del cristianisme és la negació de tot això i per tant la negació de la vida pq s’ha negat la comprenció de tot això en nom d’un món ideal. Cal una afirmació de la vida autèntica, de la vida que vivim. La reacció de N. es d’acceptació, tot allò irracional, pulsional s’ha d’afirmar i ell ho exalta. Ne-gació de tota la repressió cristiana. (negació de l’ànima lligada a la negació del jo que desde l’inici de la filosofia moderna)) Transmutació dels valors—significa anular els límits, i fer esde-venir l’ésser humà absolut i aquest a la vegada serveix per acabar amb tot allò que nega la vida, que la impedeix al seu entendre. Es carrega el concepte de Déu i d’ideal. sabiesa, déu virtut bellesa, tot allò noble, gran... ell vol demostrar que els ideals són sempre artefactes construits pels éssers humans, construits en nom d’unes exigències,els instints vitals que condueixen cap aquests no són ni especialment grans ni res, aquests instints són humans, massa humans.Hi ha desconeixença del desig i aquesta permet dir que un és bo i l’altre dolent—conecció amb Freud, l’inconscient. Text NietzscheEL món vertader és Déu, es suprasensible, la tesis de Déu ha mort té unes conseqUències que van més enllà de la critica al cristianisme. Pargraf 125 de la Gaia Ciència...Text molt metafòric, ..moltes coses implicades en la mort de déu: punt fix, centre, davant i dar -rere, estabilitat possibilitat d’establir els fonaments del coneixement, això és el que representa la

mort de Déu, no es tracta d’una tesi de unes persones, de la creença sino que tota la cultura occi-dental es recolza en la consideració d’una norma de que hi ha quelcom verdader, un ésser ver-daderament ésser, encara que no se l’anomeni Déu. Distinció entre món vertader i món aparent és la base del món occidental. Allò suprasensible és el resultat de la definició mateixa del que és l’ésser, el suprasensible és la condició del sensible. Quan desapareix déu tota la resta desapareix també. Decretada la mort de Déu el problema és si és possible o no una noció d’ésser sense posar-lo en un món més enllà. Es demana la possibilitat d’una ontologia fonamentada sense metafísica. No es tracta de posar una altra cosa en el lloc que ocupava Déu i posar la humanitat per exemple, sinó que ha desparegut el lloc, no ha quedat buit, s’ha esbaït. Es tracta de saber si la vida sensible pot ser radicalment vivida sense déu. L’ateisme de N. es presenta diferent a les altres per la radicalitat de la mort de Déu per la negació d’un món independent de les creacions humanes, nega l’existència d’un món real independent de les creacions humanes. Les concep-cions de la veritat depenien del suprasensible. Si Déu era la veritat i ha mort, la veritat ha mort també. La mort de Déu també el a la dificultat de comprendre la sentència, però això cladrà Zaratrustra. La mort de Déu ha sigut interpretada de múltiples maneres. La necessitat de la mort de Déu serveix per una afirmació de l’ésser humà i de la vida humana. respostes dubtes:(el sentit també ha mort)espiritualitzar les passions--- que dominin l’art, afirmació a la vida tb... nosltres tb tendim a l’es-piritualització-al final la filosofia només pot ser art

Preguntes:Què vol dir que amb Descartes comença la modernitat?realitat-el que sembla no el que és- dubte, no dogmàtic, cosmos- desapareix incómodo, inverteix la perspectiva tradicional hipotèticPer què dubta Descartes?Què significa dubtar en Descartes?Dubte per poder deixar de dubtar, necessita conèixer la realitat i per fer-ho ha d’utilitzar la ment de la forma correcte, amb un métode (dubte metòdic)Quins són els dos nivells del dubte cartesià? sobre els sentits (ens enganyen calent-fred, tren), sobre la capacitat intel·lectual (geni maligne), Quina és la primera certesa del cartesianisme? Per què? Cogito ergo sum, el pensar és insepara-ble del serDefineix el concepte de veritat en Leibniz? S-P (explícit-expressa, implícit-virtual) Explica la distinció entre veritats necessàries i veritats contingents en Leibniz?

Aquesta situació li permet parlar de veritats de raí i veritats de fet. Les de raó són necessàries, són aquelles en que la identitat S-P és expressa. Analitzant el subjecte trobaríem el predicat.

Les de fet són de tipus virtual. El predicat és en el subjecte però no és obtenible per nosaltres, represen-taria un anàlisi infinit.

Les veritats de raó= necessàries= a priori=essencials=metafísiques= eternes. Valen per a quelsevol món pos-sible, són invariables, no depenen de l’experiència. Les veritats de fet=contingents=a posteriori=accidentals=físiques. Només valen per aquest món, l’experièn-cia es relelvant. com es distingeixen les VN des les VC?–En les VN l’oposat implica contradicció (regides pel Principi de Contradicció). No seria possible pensar per exemple un cercle en el que els radis siguin diferents. Ho sabem a posteriori a través de la història. En canvi, Déu no necessita l’anàlisi per passos, tot el seu coneixement és a priori. EL coneixement humà és simbòlic; el coneixement diví és intuitiu. Es pot afirmar que les VN arriben a les veritats primites, a les proposicions idèntiques amb un anàlisi finit i que les VC no tenen una resolució acabada, l’anàlisi no fineix.

Com analitza Hume la noció de causalitat? conjuntades-no conectades, producte de la ment I del costum

Per què Locke critica les idees innates? comporta molts o tots els prejudicis, porta a creure en la infalibilitat , A més ell està interresssat en els origens tipus I límits del coneixement I tradi-cionalment s’han assenyalat d’origen innat els principis lògics I les normes moralsExplica el gir copernicà de Kant. Què vol dir que només coneixem fenòmens segons Kant? Explica què vol dir Kant quan escriu ”Encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’ex-periència no per això procedeix tot de l’experiència”?Quins són el supòsits del racionalisme il·lustrat?Volen fer en altres ámbits el que ha fet newton, volen decriure el món, coneixe’l en sentit ampli i creuen que el que fa falta és un mètode, Aquest coneixement pot ajudar a conseguir una vida millor, la felicitat etc, ja que la racionalitat és relacionada amb la virtut i comporta un a societat més justa.L’important és el que té la gent en comú (cerca de qué es l’home natural). Què és la il·lustració segons Kant? “LA Ilustración es la salida del hombre de su autoculpable minoría de edad. “ significa l’ús de la raó i de la llibertat “La liberación de la superstición se llama Ilustración”Què vol dir Kant quan escriu “Cal sortir de l’autoculpable minoria d’edat”? Que cal començar a utilitzar la raó per noslatres mateixos dos factors són els culpables d’aquesta situació: personals = falta de voluntat i decisió i externes ens ensinisren tutors monarquia políticaComenta la següent frase de Schlegel “La ciència de l’art és la seva història”.Quin és el primer tret destacat de la teoria de l’art del romanticisme?Com defineix Schlegel el parell de conceptes clàssic-modern?Per què Shakespeare és l’artista que millor representa l’esperit de la poesia moderna segons els romàntics alemanys?Què vol dir que el parell antic-modern de Shlegel és una categoría històrica i el parell ingenu-sentimental de Shriller és una categoria tipològica?Per què usen el mot romàntic en lloc del mot modern els representants del romanticisme ale-many? A qui es refereixen?Per què pensen els romàntics que mitjançant l’art es fa possible el coneixement suprem? Per què pels romàntics l’art no pot continuar sent imitació, mimesi?Quina és la relació entre bellesa i veritat pels romàntics? Quins són els trets del positivisme?Explica la llei dels tres estats. Quin és el paper de la sociologia segons Comte?Què significa la mort de Déu en Nietzsche, la sentència “Déu ha mort”?