II. Filosofia Moderna 1. Característiques generals

- Des de + finals del s. XVI fins a mitjans del s. XIX; com que els límits són imprecisos, alguns autors consideren que la filosofia moderna comença amb el Renaixement.

- Antropocentrisme versus teocentrisme. - Interès per la ciència i trobar un mètode adequat d’investigació. - Matematització de la naturalesa (matematicatització xD). - Reflexió sobre la manera com coneixem la realitat. - Corrents principals de la filosofia moderna: racionalisme i empirisme. 1.1. Racionalisme

- Es desenvolupa al llarg del s. XVII al continent europeu. - Exaltació de la raó humana com a facultat cognoscitiva

(coneixement). - Despreci del coneixement sensible. - Innatisme de les idees (*). Han existit des de sempre en la ment

(Plató). - Objectiu de crear una ciència universal, una mena de matemàtica

que pugui mesurar la totalitat del que és real (Mathesis Universalis). - Admiració per la matemàtica com a model de la ciència. - Autors més representatius: Descartes, Leibniz, Spinoza i

Malebranche.

1.2. Empirisme - Negació de les idees innates. - L’evidència sensible és l’únic criteri de veritat. - Negació de la possibilitat d’un coneixement universal i necessari

(Mathesis Universalis). - Es desenvolupa a les illes britàniques al llarg del s. XVI, XVII i XVIII. - Autors més representatius: Locke, Hume, Berkeley, Hobbes,

Francis Bacon.

2. Descartes (1596-1650) 2.1. Biografia i obres (pàg. 148).

Racionalista. 2.2. Preocupació del mètode

- Sòcrates parla del mètode dialèctic. - Plató considera, també, la dialèctica com a mètode per arribar a les

idees. - Aristòtil és el pare de la lògica com a mètode per analitzar la

realitat. - L’epicureisme dóna molta importància a la canònica o criteri de

veritat com a mètode per arribar al coneixement. - L’estoïcisme desenvolupa la lògica com a mètode. - El pensament medieval vol trobar també un mètode d’investigació

en qüestions de fe i raó. - Descartes (racionalista) pensava que si les matemàtiques es

podien resoldre mitjançant un mètode; ell volia trobar aquest mateix mètode per a la filosofia.

2.3. Les regles del mètode

· “Discurs del Mètode” (1637) Desenvolupa les 4 regles del mètode cartesià. · “Regles per a la direcció de l’esperit” (1628) Precedent del discurs del Mètode on Descartes ja es planteja quins han de ser els principis o regles de la investigació filosòfica. · Regles:

- Evidència “El primer que farem és no acceptar res com a verdader si no coneixem amb evidència que ho és; és a dir, evitar la precipitació i la prevenció, i no admetre en els nostres judicis res més que allò que es presenti amb claredat i distinció al nostre esperit, de manera que no hi hagi possibilitat de posar-ho en dubte” Discurs del Mètode, 2a part. Naturaleses simples (idees innates): les veritats a les quals arribem en el procés d’anàlisi d’un problema. Són simples perquè no es poden descompondre més. Són captades amb claredat i distinció, és a dir, amb evidència.

- Anàlisi “La segona regla consisteix en dividir cadascuna de les dificultats que estigui examinant en totes les parts que sigui possible per poder arribar a trobar la solució” Discurs del Mètode, 2a part. Quina operació de la ment fem servir en l’anàlisi? La intuïció: captació immediata d’una veritat (o naturalesa simple) amb claredat i distinció (evidència).

Fenomen complex

Anàlisi Síntesi Naturalesa Simple

- Síntesi “Consisteix en conduir ordenadament els meus pensaments, tot començant pels objectes més simples (NS) i més fàcils de conèixer (trobats per intuïció en l’anàlisi) i de mica en mica anar ascendent gradualment fins el coneixement dels més complexos, fins i tot suposant un ordre entre els que no es precedeixen naturalment” Discurs del Mètode, 2a part.

Objecte complex

Anàlisi Síntesi (ordo cognoscendi) (ordo essendi)

Naturalesa Simple L’operació de la ment pròpia de la síntesi és la deducció.

- Enumeració i revisió

“Per últim, farem en tot uns recomptes tan integrals i unes revisions tan generals que arribem a tenir seguretat de no ometre res” Discurs del Mètode, 2a part.

2.4. Aplicació del mètode - Discurs del Mètode (1637) Regles i pautes per a la investigació

científica. - Meditacions Metafísiques (1641) Aplicació del Mètode (anàlisi). - Principis de Filosofia (1644) Aplicació del Mètode (síntesi).

2.5. L’anàlisi: Les Meditacions Metafísiques

Dubtar de tot Resistència al dubte Veritat = NS Hi ha coses indubtables.

· Dubte universal que · no condueix enlloc.

Dubte metòdic (no dubte escèptic).

S’arriba a trobar la veritat.

Necessitat de postular una moral provisional (necessita alguna cosa on recolzar-se i no desconfiar ni dubtar d’aquesta).

*Pirró Escola Escèptica (hel·lenisme).

2.5.1. Primera meditació (de tot allò que es pot posar en dubte). Criteri de la 1a regle del mètode: l’evidència. a) Dubte del coneixement sensible

Quan omplir un vas d’aigua i hi posem una canyeta, quan mirem la part de la canya que està dins l’aigua hi ha una desviació, sembla que la canya estigui torçada. Quan agafem un llapis i el movem ràpid agafant-lo amb dos dits, sembla que el llapis estigui corbat o amb forma d’”S”.

b) Hipòtesi de la vigília-somni Sempre busca dubtar de les coses; les resistències als dubtes són les veritats. És una hipòtesi que ho nega gairebé tot. (Regle: pot ser que estiguis somiant.. és poc provable, però possible, ja no és una evidència; és dubtós).

c) Dubte del coneixement racional

Però la raó també enganya; creus que una persona era d’una manera, però realment no ho era.. Matemàtiques és una resistència al dubte: 1a veritat

evident.

d) Hipòtesi del geni maligne La matemàtica funciona bé fins i tot als somnis. S’imagina que Déu no és bo, que juga amb nosaltres. Ens posa coses al cap que semblen veritat, però no ho són. Ens fa veure evidències que en realitat no hi són.

Dubte Hiperbòlic Exageració, portar les coses a l’extrem.

2.5.2. Segona meditació (el “Cogito”). Si el geni m’enganya, vol dir que jo existeixo. La primera meditació que ho porta tot a l’extrem, serveix d’instrument per demostrar la seva existència; ja que si el geni s’adreça a ell, vol dir que és real, que existeix.

Cogito, ergo sum . Jo penso, jo existeixo.

Cogito=naturalesa simple captada per intuïció, és a dir, una idea innata. Si el geni és capaç d’enganyar a Descart, és perquè és ell, perquè ell existeix.

2.5.3. Tercera meditació (l’existència de Déu). No pot recuperar l’evidència perquè hi ha el geni maligne que el destorba. Anàlisi de la mena d’idees: - Idees adventícies: provenen dels sentits (de fora, l’exterior). - Idees factícies o fictícies: construïdes per la imaginació. - Idees innates: veritats indiscutibles, presents en l’ànima. Vol destruir el geni maligne, falsar la hipòtesi del geni. Hi ha una idea que no pot falsar, la idea de Déu (Argument Ontològic d’Anselm de Canterbury). És una idea d’un ésser perfecte, que no la pot haver creada un ésser imperfecte (tu mateix); per tant aquesta idea ens la ha col·locada algun ésser perfecte: Déu. Déu és perfecte; Déu és bo; Déu existeix. Si es perfecte, és màxim, és infinit.

2.5.4. Quarta meditació (el problema de l’error). L’error és conseqüència d’una desproporció entre l’enteniment i la voluntat. - L’enteniment és una potència finita de l’ànima, és a dir, només

pot comprendre el que està al seu abast. - La voluntat és una potència infinita en el seu desig, és a dir,

pot voler-ho tot. Déu no influeix sobre els humans, ja que respecta la llibertat humana.

2.5.5. Cinquena meditació (demostració de l’existència de Déu). Vol dedicar una meditació bona a Déu. En la tercera s’ha basat en la idea del “Cogito” per treure a Déu, és a dir, d’un ésser finit, imperfecte. Llavors n’ha tret l’ésser perfecte: Déu. L’origen i la causa dels humans no pot ser contingent, ja que llavors seria una cadena infinita, però com que necessitem una causa i un origen, hem de postular la idea de Déu A la cinquena meditació, Descartes demostra a Déu amb l’aplicació directa de l’argument ontològic d’Anselm de Canterbury. No dedueix a Déu del “Cogito” perquè això significa deduir la perfecció de la imperfecció (això només ho pot fer a la 3a Meditació per necessitat). Déu es mereix una meditació pròpia, en la que es demostri la seva existència analitzant només la idea o essència divina i no partint del “Cogito”.

2.5.6. Sisena meditació (demostració de l’existència de les coses materials).

Criteri d’evidència (garantit per la demostració de l’existència d’un Déu no mentider) Món és “extensió” (naturalesa simple captada per intuïció en l’anàlisi). Principis de Filosofia (1649) Descartes fa la síntesi del seu mètode a partir de l’anàlisi fet a les Meditacions Metafísiques.

Déu Món “Cogito”

Déu (Res divina)

“Cogito” Món (Res cogitans) (Res extensa)

Res divina: substància. Res cogitans: substància immaterial. Res extensa: substància material.

El Món és “extensió”; les matemàtiques tracten l’extensió; per tant el gran objectiu de Descartes era introduir la física a les matemàtiques i fer que fossin una mateixa ciència (Però això és impossible). Actualment no podem fer un accioma de l’existència de Déu, per tant hem de postular que el món és real; en canvi, a l’època de Descartes Déu era l’accioma (realitat evident).

2.6. La comunicació entre les substàncies. Ànima-cos. “Les passions de l’ànima” (1649). La comunicació entre els dos móns, el material (cos) i l’immaterial (la ment). Per exemple jo vull moure el llapis, i al cap de res, es produeix l’acció en la qual jo he mogut el llapis. Una idea, una cosa immaterial que està en la ment i es produeix, és a dir, a passat a ser un fet, es materialitza. Unió ànima-cos: Unió de Descartes: ànima i cos són dues substàncies completes i

unides a través de la glàndula Pineal. - Segons Plató; Unió accidental: ànima i cos són dues

substàncies completes unides accidentalment. - Segons Aristòtil; Unió substancial: ànima i cos són dues

substàncies incompletes que unides formen una única substància.

Quan veiem una flor, tenim ganes d’agafar-la, això és transmet a l’ànima mitjançant la glàndula Pineal (input) i que es transforma en una passió. Llavors l’ànima dóna l’ordre o l’acció a la glàndula Pineal i agafem la flor (output).

3. Spinoza (1632-1677) 3.1. Biografia i obres (pàg. 157).

Racionalista i panteista.

3.2. La substància Substància: “allò que és en sí i es percep per sí” Déu. Si penses en Déu, automàticament estàs pensant en la seva existència (Argument Ontològic d’Anselm de Canterbury). Panteisme: l’Univers és Déu, tot és Déu. Tot és substància; l’Univers és substància; per tant Déu és tot. Deu està en la nostra ment, perquè tot forma part de Déu. Déu és l’única substància i té infinits atributs, dels quals nosaltres només en podem captar 2: l’extensió i el pensament. Atribut: manifestació de l’essència de Déu. Modes: són les formes individuals de manifestació dels atributs. Per exemple, els modes d’extensió poden ser un arbre, un animal, el cos... i els modes del pensament poden ser una hipòtesi, una teoria, una idea, l’ànima... La substància és infinita, Déu és substància. La substància és cos segons extensió; i ànima segons pensament.

3.3. Comunicació entre les substàncies (paral·lelisme metafísic o psicofísic) Ànima i cos són com dos modes que pertanyen a una única realitat, són com una moneda que té dues cares. Si mires per una banda veus una tribut, si mires per l’altra veus l’altre. És a dir, per exemple, la cara és el cos, i la creu és l’ànima. Descartes és cartesià i mecanicista, en canvi, Spinoza en aquest aspecte no és mecanicista.