finestra oberta 41 - mediacionartistica · Joves, creació i comunitat 9 tat; Joves, art i cultura...

Finestra oberta

Setembre 2004

Finestra Oberta | 41

Joves, creació i comunitat

Carme Mayugo, Xavi Pérez i Marta Ricart(coordinadors)

Aquesta publicació recull les reflexions del grup de treball sobreJoves, creació i comunitat que es va reunir mensualment entre elnovembre de 2002 i el maig de 2003.

Autors del text: Carme Mayugo, Xavier Pérez i Marta Ricart.

Redacció de les experiències: Elisabeth Ponce, Mercedes Yubero,Montse Moix, Núria Esterri i Raquel Morón.

Persones que han format part del grup Joves, creació i comunitat:Carme Mayugo (comunicació audiovisual), Eduard Bada (màgia ieducació sexual), Marcel·lí Puig (gestió sociocultural), Marta Ricart(educació artística), Mònica Ruiz (circ i educació social), Núria Esterri(teatre social), Raül Martínez (desenvolupament comunitari), RoserArgemí (educació no formal), Salvador Avià (educació i joventut),Sandra Campos (gestió cultural), Teresa González (museus ieducació) i Xavier Pérez (cultura i participació).

Volem agrair a Carme Romia, Ester Bonal, Helena de Sola, IsaacComas, Koldo Vio i Roger Martínez les seves aportacions al grup detreball.

Per a més informació sobre la xarxa Artibarri, podeu escriure a:[email protected]

Edició: Fundació Jaume BofillProvença, 324. 08037 BarcelonaTel. 93 458 87 00Fax 93 458 87 [email protected]

Impressió: Alta Fulla · TallerDipòsit Legal: B. 43.082-2004

3Joves, creació i comunitat

Índex

1. Introducció ............................................................................ 7

2. Joves, creació i comunitat. Definició conceptual.

Des d’on estem parlant. ......................................................... 11Canviar la mirada per canviar les pròpies pràctiques ............... 11

Introducció ......................................................................... 11Dialogant amb una herència per passar a l’acció ................ 14Reinventar el que ens aporta el present ............................. 16

Dos elements transversals. Altres formes de pensarla cultura i la política ............................................................... 18

Què entenem per cultura? .................................................. 18Cultura i participació .......................................................... 19Cultura i representació ....................................................... 20Què entenem per política? ................................................. 21La cultura com a esfera política .......................................... 22

Els tres eixos de treball: joves, creació i comunitat .................. 23Els joves ............................................................................. 23Què entenem per jove? ....................................................... 23Passar-s’ho bé .................................................................... 25Ser un problema ................................................................. 26Joves i creativitat ................................................................. 27La creativitat. Una eina o una actitud? ................................ 28La creativitat és de l’artista? ................................................ 28Què entenem per creativitat? .............................................. 29Artista o activista cultural? .................................................. 31Comunitat. L’espai de les relacions .................................... 32L’espai de la comunitat ....................................................... 33Per què comunitat? ............................................................. 34

4 Finestra Oberta / 41

3. Estat de la qüestió ................................................................. 36Quines polítiques públiques? ............................................. 39Polítiques de joventut ........................................................ 42Polítiques culturals ............................................................ 45Polítiques educatives ......................................................... 49

Art, creativitat social i polítiques transversals ......................... 51Els barris ................................................................................. 56Serveis, programes, projectes... De l’activisme a laplanificació estratègica del canvi social .................................. 60

4. Propostes .............................................................................. 65Aproximació a les propostes d’intervenció. Principismetodològics .......................................................................... 65

Definició del marc d’actuació ............................................. 70Elements clau de les propostes i metodologies d’intervenció .. 72

Territoris, recursos i agents ................................................ 74Agents en acció .................................................................. 84Polítiques ........................................................................... 92Projectes ............................................................................ 99Alguns reptes en la societat actual ...................................... 99El disseny dels projectes ..................................................... 103El procés dels projectes ...................................................... 105Els resultats dels projectes .................................................. 106

5. Experiències ........................................................................... 109Sarandonga, en tu casa o dónde ............................................. 109

Teatre jove a badia del vallès .............................................. 109Entitats promotores ............................................................ 110Descripció del projecte ....................................................... 111Valoració i anàlisi dels resultats ......................................... 122Bibliografia d’interès .......................................................... 125

Miradas extrañas .................................................................... 125L’experiència educativa ...................................................... 126La dinàmica comunitària .................................................... 129L’aportació artística ........................................................... 130


Convivim a Trinitat Vella i investiguem el barri de Trinitat Vella 131Convivim a Trinitat Vella ..................................................... 132Investiguem el barri de Trinitat Vella .................................. 136Conclusions ........................................................................ 142

Art-crea ................................................................................... 143Fase prèvia ......................................................................... 143Fase pilot ........................................................................... 1442a fase ............................................................................... 145Creació de projectes artístics .............................................. 146Tallers artístics i creatius al centre cívic pont major .............. 147Darrera valoració ................................................................ 149

6. Bibliografia ........................................................................... 151


1. Introducció

En un moment en què les polítiques socials, educati-ves i culturals per a joves que es duen a terme a Cata-lunya evolucionen en un sentit que està lluny de contri-buir a resoldre els greus problemes de desigualtat oexclusió existents, trobem un gran nombre d’experièn-cies interessades a relacionar l’expressió i la creacióartística amb el canvi social; unes experiències que,sovint, intenten tirar endavant sense el reconeixementni el suport necessaris.

Des de finals de l’any 2001, la Fundació Jaume Bo-fill anima un procés de reflexió al voltant de projectesque utilitzen l’expressió artística com a mitjà educatiuamb joves en risc d’exclusió. D’aquesta manera, es cre-en espais de reflexió sobre l’acció educativa ambaquests joves, espais de recerca d’estratègies innova-dores a partir de la creació artística i d’intercanvi entreeducadors i altres professionals que, des de diversosàmbits d’actuació, treballen i estan preocupats peraquests temes i per la inclusió social de tots els joves.

Aquest document és fruit de les reflexions genera-des pel grup de treball Joves, creació i comunitat que,sota l’impuls de la Fundació Jaume Bofill, ha reunit ungrup divers de professionals per tal de:

• Promoure el debat i la reflexió al voltant del tre-ball amb joves des de la creació artística i el treball co-munitari, amb l’objectiu del desenvolupament integralde la persona.

• Cercar estratègies noves que motivin els joves iafavoreixin la inclusió social.


• Conèixer i difondre experiències innovadores (deCatalunya i de l’estranger) de treball amb joves a partirde la creació artística.

• Afavorir l’intercanvi d’experiències entre els edu-cadors.

• Contribuir a la difusió entre els diferents sectorsde la societat de la idoneïtat de treballar des de l’ex-pressió artística i el treball comunitari en la lluita con-tra l’exclusió social.

Aquest procés s’ha vist enriquit amb la celebracióde tres jornades obertes sobre joves, creació i comuni-tat, en les quals han participat un gran nombre de per-sones interessades en la temàtica: membres d’enti-tats, tècnics de diverses administracions, represen-tants d’institucions, artistes, professorat, etc. La pri-mera, el novembre de 2001, va servir de punt de sorti-da del grup de treball i va permetre l’elaboració d’undiagnòstic sobre la situació actual dels projectes artís-tics adreçats als joves en risc d’exclusió. El maig de2002, es va organitzar una jornada d’àmbit català en laqual van participar prop d’un centenar de persones, esvan presentar dotze experiències de bones pràctiquesi es van dur a terme debats sobre diversos temes (Anà-lisi de metodologies, Educadors o gestors culturals?,Avaluació dels projectes, Educació artística en l’educa-ció formal, Treball comunitari i en xarxa, i Treball a es-cala europea). Amb un format similar de presentaciód’experiències i debat, a finals de maig de l’any 2003,es va celebrar una tercera trobada, en aquesta ocasióde caràcter internacional, en la qual es van presentarquatre experiències estrangeres i es va aprofundir en eldebat a través de tallers sobre els temes següents: Art imitjans de comunicació per al canvi social; Creació ar-tística com a pont entre l’educació formal i la comuni-


tat; Joves, art i cultura de la pau, i Teatre per a la inclu-sió.

Fruit d’una necessitat detectada en els diversosdebats, des del grup de treball Joves, creació i comu-nitat, s’està impulsant la creació de la xarxa Artibarri,que agrupa projectes, professionals, espais, grups oassociacions que tenen en comú el desenvolupamentd’un marc igualitari i l’estímul de la cohesió i el canvisocial a partir de l’expressió artística, la creació il’educació.

El text que teniu a les mans no vol ser un documentexhaustiu, sinó una primera aproximació al tema, unrecull de les inquietuds i aportacions d’un grup de per-sones amb experiència en aquest àmbit, que preténser un element de discussió i generar debat.

Tot i que les pàgines que presentem a continuaciósón fruit del treball conjunt i el debat de totes les per-sones que han format part del grup de treball, comveureu, cada capítol ha estat coordinat per un delsmembres del grup. En primer lloc, trobareu un marcconceptual que situa el nostre punt de partida quanparlem dels tres eixos: joves, creació i comunitat. Ensegon lloc, hem recollit una sèrie d’aspectes que ensapropen a un estat de la qüestió d’aquest tipus deprojectes, per poder plantejar –després– algunes pro-postes que ens permetin avançar en el desenvolupa-ment de projectes de creació artística que contribuei-xin a impulsar processos comunitaris. A continuació,presentem quatre experiències que ens han semblatprou exemplificatives del tipus d’iniciatives que s’es-tan duent a terme a Catalunya: el grup de teatre Sa-randonga de Badia del Vallès; Miradas Extrañas de laFundació Adsis i Carmel Amunt, i Convivim a TrinitatVella i investiguem el barri de Trinitat Vella, promogu-da per Teleduca. Educació i comunicació i, finalment,


el projecte Art-Crea de Girona. Per últim, hem fet unpetit recull de bibliografia i pàgines web d’interès perampliar la informació.


2. joves, creació i comunitat.

Definició conceptual. Des d’on estem parlant

Marta Ricart

Canviar la mirada per canviar les pròpies pràctiques

Introducció

Segurament, en un moment o altre de la nostra vida,tots hem tingut alguna experiència que ens ha relacio-nat amb el fet creatiu. Com a alumnes, com a professi-onals o, senzillament, com a persones interessades,hem viscut experiències creatives que ens han aportatelements per aprendre o sensacions per recordar. Peròsi, més enllà de les diferents vivències que hem tingut,mirem el paper que pren la creativitat en el nostre con-text, veurem que –tot i ser present i necessària enmolts àmbits de la nostra vida– no s’acostuma a valo-rar com una eina fonamental de canvi personal i social.Sovint, la creativitat és relegada al món de l’art i les dis-ciplines artístiques, encara que, per si mateixa, impli-qui quelcom més que disposar d’una bona imaginacióo d’unes grans habilitats.

En el nostre entorn, vivim gran quantitat de mani-festacions que –des de l’anomenat art oficial– ensqüestionen, aporten, incentiven, desenganyen o enfa-den. Els espais públics estan plens d’escultures i mo-numents; els cinemes, els teatres o els museus esde-venen espais de projecció on es donen a conèixer de-terminades produccions; les revistes i diaris ens infor-men i ens mostren les activitats que s’estan duent aterme. Però, al nostre voltant, trobem moltes manifes-

Si mirem el paperque pren la crea-tivitat en el nos-tre context, veu-rem que –tot i serpresent i neces-sària en moltsàmbits de la nos-tra vida– nos’acostuma a va-lorar com unaeina fonamentalde canvi personali social.


tacions artístiques i iniciatives ciutadanes que, distan-ciades d’aquests espais oficials, han construït projec-tes creatius basats en la participació i han aportat ele-ments que van més enllà del producte que n’ha sorgit.Aquests projectes impliquen la construcció d’espais derelació, de comunicació i d’aprenentatge basats en elpaper actiu i la implicació de qui en forma part.

Tot això reflecteix un clar distanciament entre lesiniciatives ciutadanes i les estructures i institucionsamb les quals ens hem de relacionar diàriament; undistanciament que ens aboca a la situació d’un campcultural dividit entre els que disposen de finançament iinfraestructura i els que, sense finançament ni infraes-tructura, imaginen.

D’altra banda, ens trobem que el període que vivimdemana persones formades tècnicament per una soci-etat competitiva, o així ens ho han fet creure. Normal-ment, ens aproximem a l’art com a consumidores i nocom a productores, ja que no tenim a l’abast les einesnecessàries per democratitzar les estratègies de repre-sentació i creació. Per exemple, en el cas de l’educacióformal –concretament, en la construcció del currículumescolar– és on veiem més reflectides unes intencionspolítiques en la construcció de models de subjecte perla societat actual. En aquest àmbit, no es valora ni s’in-centiva l’individu creatiu i les disciplines artístiquestenen un paper minoritari, gairebé inexistent.

Ser creatiu vol dir disposar d’una força extraordinà-ria que mobilitza, relaciona i potencia individualment icol·lectivament, però que difícilment és afavorida perdeterminades polítiques.

Mirant enrere, ens podem enlluernar davant d’inici-atives que tenien la creativitat com a eix de moltespràctiques educatives, o davant de col·lectius o movi-ments que van construir models educatius on la creati-

Hi ha un clar dis-tanciament entreles iniciatives ciu-tadanes i les es-tructures i insti-tucions amb lesquals ens hem derelacionar diària-ment, que ensaboca a la situa-ció d’un campcultural dividitentre els que dis-posen de finança-ment i infraes-tructura i els que,sense finança-ment ni infraes-tructura, imagi-nen.


vitat tenia un paper fonamental. El boom expressiudels anys setanta, o la importància de l’educació artís-tica a les escoles llibertàries o republicanes, per exem-ple, van ser accions puntuals que basaven les sevesaportacions en el component transformador d’una de-terminada mirada del fet artístic i la creativitat.

Però, des d’aleshores, han canviat moltes coses. Elcontext i la manera d’entendre la creativitat no són lesmateixes. Actualment, disposem d’un seguit d’eines iiniciatives que cal tenir en compte i que fan necessàriala construcció de noves fórmules i estratègies que tin-guin relació amb el present. I això vol dir que cal gene-rar capacitat de crítica i anàlisi de les nostres pràcti-ques i del moment que estem vivint, per tal de reinven-tar, imaginar i construir alternatives a les pràctiquesestablertes.

Perquè això sigui possible, creiem que és importantsituar els espais i les estructures amb les quals hemaprès i ens hem construït. El llenguatge, els conceptesque utilitzem quotidianament, formen part d’aquestaconstrucció. Sovint, quedem ancorats en un marc con-ceptual que hem incorporat, sense qüestionar-nos-el, ique respon a una determinada manera de veure la rea-litat. Aquest marc ens dóna una mirada sobre les cosesi, en últim terme, sobre nosaltres mateixos que ens im-pedeix entendre les nostres accions de maneres dife-rents. Si volem pensar en recursos i fórmules imaginati-ves per possibilitar canvis, cal que revisem aquests con-ceptes, les pràctiques que els generen i el lloc des d’onels mirem; cal que revisem aquesta mirada tenyida de laqual partim per saber des d’on estem parlant. Per això,aquesta introducció conceptual pretén contribuir a plan-tejar altres formes de comprendre i encarar noves pràcti-ques i reflexions, tot situant alguns dels eixos conceptu-als amb els quals ens movem diàriament.

Sovint, quedemancorats en unmarc conceptualque hem incorpo-rat, sense qüesti-onar-nos-el, i querespon a una de-terminada mane-ra de veure la rea-litat.

Si volem pensaren recursos i fór-mules imaginati-ves per possibili-tar canvis, cal querevisem aquestsconceptes, lespràctiques queels generen i ellloc des d’on elsmirem.


Dialogant amb una herència per passar a l’acció

“La qüestió és com sobreviure, resistir i fer úsde la força de la solidaritat per poder transformar de

veritat la manera com funcionen les institucions,per reduir les desigualtats presents en les formes

quotidianes d’intercanvi”(Holmes, 2001:278)

Actualment, vivim una crisi en les diferents institucionsper les quals anem passant. Dia a dia, constatem unadistància entre la seva estructura i el context al qualhan de respondre. És a dir, les institucions queden an-corades en la seva dinàmica de funcionament intern,en la pròpia estructura, de manera que l’excessiva je-rarquització i burocratització amb què s’han creat im-pedeix que sorgeixin altres formes de funcionamentmés flexibles, que considerin els subjectes, el context iles xarxes per damunt de les estructures.

La majoria d’aquests espais de què parlem han es-tat construïts fa més d’un segle en el marc del ques’anomena modernitat. Quan parlem de modernitatens referim als models de vida i d’organització socialque van sorgir a Europa a partir del segle XVIII i que esvan consolidar amb la revolució industrial, científica idemocràtica a partir del segle xix (Giner, 1998).

Els canvis en l’estructura social, causa i conseqüèn-cia de la revolució industrial, i la consolidació dels es-tats moderns i els nacionalismes exigien la construcciód’uns espais nous per les noves necessitats que ana-ven sorgint. Aquests espais es van construir sota unnou marc de pensament basat en “la doctrina del pro-grés, la confiança en les possibilitats benefactores dela ciència i la tecnologia, l’interès pel temps (un temps‘mesurable’, un temps que pot ser comprat i venut i

Constatem unadistància entreles diferents ins-titucions per lesquals anem pas-sant i el contextal qual han derespondre.

Les institucionsqueden ancora-des en la sevadinàmica de fun-cionament intern,cosa que impe-deix que sorgei-xin altres formesde funcionamentque considerinels subjectes, elcontext i les xar-xes per damuntde les estructu-res.


que, per tant posseeix, com qualsevol altra comoditat,un equivalent calculable en diners), el culte a la raó, il’ideal de llibertat definit dins de l’entramat d’un huma-nisme abstracte, però també de l’orientació cap a unpragmatisme i el culte de l’acció i l’èxit” (Calinescu,1991:23). Un model que ha construït les nostres formesd’aprenentatge i de relació en espais de tancament(Deleuze), com la família, l’escola o la fàbrica, organit-zats des de la divisió de l’espai i la disciplina d’autori-tat.

El nostre creixement i aprenentatge, l’hem estructu-rat a partir de les institucions per les quals hem passat.Els rituals de pas que ens exigeixen aquestes instituci-ons ens donen les eines per comprendre’ns en un pro-cés de creixement evolutiu que fa que l’entrada al mónlaboral sigui el punt culminant per situar-nos com apersones adultes. És per això que, sovint, la forma decomprendre’ns no està deslligada de les institucionsen les quals hem viscut. Durant aquest procés, es ge-neren unes relacions de poder que cal tenir en compte.

Per exemple, la construcció d’estructures per depar-taments i jerarquitzades, basades en la figura del pro-fessional, ens aporta el component de veracitat i objec-tivitat necessari per creure i, així, delegar la nostra res-ponsabilitat en mans d’altres. Ens priva de ser agentsactius dins els processos i espais en els quals partici-pem. La manera de pensar-nos com a persones que re-sulta d’aquest model està més basada en les pròpiesmancances que no pas en les nostres potencialitats.

Percebríem un canvi important si en lloc de pensar-nos des de la passivitat ens consideréssim com aagents actius. En espais com l’escola o els hospitals, sies consideressin els nois i noies com a subjectes ambuna biografia i uns coneixements o els pacients com apersones responsables de conèixer i tenir cura del seu

El nostre creixe-ment i aprenen-tatge, l’hem es-tructurat a partirde les instituci-ons per les qualshem passat.

Durant el procésd’aprenentatge,es generen unesrelacions de po-der que cal teniren compte.


cos, les relacions que s’estableixen entre “professio-nals” i “usuaris” canviarien, i també canviaria la mane-ra de comprendre’s com a tal.

Però, el model de relacions jeràrquic amb què s’hanconstruït la major part dels serveis i institucions de quèparlem, entén el subjecte com un individu aïllat. Lament individual ha estat el punt d’explicació que, desde diferents disciplines, ens ha aportat les eines perpensar-nos i plantejar la política pública. Tal com diuGergen (1996:21), “Les nostres creences sobre l’indivi-du singular proporcionen la base lògica a la major partde les nostres principals institucions.”

Trencar amb el model de cessió i passar a un modelbasat en la responsabilitat implica canviar el punt demira de l’individu a les relacions i les interaccions. Siconsiderem el coneixement com una construcció social,en lloc de pensar-lo com una possessió individual, “leseleccions individuals (...) poden ser poc fiables. Les ins-titucions edificades en aquesta confiança simultània-ment perdrien la seva justificació” (Gergen, 1996:21).

Reinventar el que ens aporta el present

Sentim parlar i parlem del fet que vivim en un con-text de globalització, que vivim en una societat postin-dustrial (Bell, 1996), de consum, dels mass media, dela informació, de l’electrònica, on les tecnologies tenenun paper clau perquè han influït en gairebé tots elsàmbits de la nostra vida. Les nostres relacions amb lespersones i amb el coneixement s’han vist modificadesper l’ampli espectre que ens ofereixen les noves tecno-logies, fins al punt que podem parlar d’un estat de sa-turació (Gergen, 1992).

Però, l’anomenada revolució tecnològica que ensha portat aquesta sèrie de canvis respecte el passat, no

El model de rela-cions jeràrquicamb què s’hanconstruït la majorpart dels serveis iinstitucions en-tén el subjectecom un individuaïllat.

Trencar amb elmodel de cessió ipassar a un mo-del basat en laresponsabilitatimplica canviar elpunt de mira del’individu a lesrelacions i les in-teraccions.


deixa de ser –segons Jameson– la punta de l’icebergd’un sistema que no ha canviat. Segons l’autor, “lanostra representació imperfecta d’una immensa xarxainformàtica i comunicacional no és, en si mateixa, mésque una figura distorsionada de quelcom més profund:tot el sistema mundial del capitalisme multinacionaldels nostres dies” (Jameson, 1995). És a dir, que enca-ra que visquem en un context de canvis propiciats perles tecnologies (uns canvis que poden afavorir un tipusde relacions que, anteriorment, eren més complica-des), les estructures de poder i de dominació continu-en existint.

Per bé que tinguem presents els mecanismes dedominació subjacents en els nous mitjans, cal tenir encompte una gran quantitat d’iniciatives que –utilitzant-los amb altres finalitats– proposen alternatives alsmodels hegemònics actuals. En aquest sentit, sorgei-xen propostes que, prenent l’ús dels mitjans des d’al-tres perspectives, reinventen noves pràctiques que afa-voreixen una altra manera de mirar l’entorn i els sub-jectes.

Tenint en comte els nous models actuals propiciatsper les noves tecnologies i els canvis en les formes depensar el subjecte i les relacions que impliquen, es fanecessari un replantejament de les estructures en lesquals hem crescut, per tal d’afavorir la construcció denous espais que parteixin de la col·laboració i l’apre-nentatge compartit. Cal plantejar noves formes de tre-ball des de la col·lectivitat que pensin el subjecte comun element en construcció, relació i aprenentatge cons-tants. Aquest canvi passa per una doble via: la de can-viar les pròpies pràctiques i la de canviar la forma decomprendre-les.

Tenint en comteels nous modelsactuals propiciatsper les noves tec-nologies i elscanvis en les for-mes de pensar elsubjecte i les re-lacions que impli-quen, cal plante-jar noves formesde treball des dela col·lectivitatque pensin elsubjecte com unelement en cons-trucció, relació iaprenentatgeconstants.


Dos elements transversals.Altres formes de pensar la cultura i la política

Què entenem per cultura?

“Necessitem formes d’entendre els processosculturals propis del segle XXI que s’allunyin de les

nocions estàtiques, minoritàries i elitistes de la ‘cultura’com a elaboració, representació o apreciació d’objectes

artístics especials o únics”(Willis, 1998:98)

Tota activitat cultural parteix d’una determinada apro-ximació a la noció de cultura que implica una selecciód’allò que en forma part. En funció d’on ens enfrontema aquesta noció, considerarem com a culturals uns ele-ments i no uns altres. En aquest punt, és essencial es-tablir com i des d’on abordem la pròpia noció de cultu-ra, per tal d’ubicar aquelles activitats presents en elnostre context i repensar nous espais i projectes queparteixin de la participació i la representativitat.

La definició de cultura que trobem més present engran part de les activitats, projectes o accions del nos-tre entorn és aquella que la contempla com un produc-te. Tant el que anomenem alta cultura com la culturapopular 1 responen a aquesta mirada que entén allòque és cultural com un patrimoni.

D’una banda, el que anomenem alta cultura con-templa allò que s’ha pensat o dit de la millor maneraen la societat. L’alta cultura correspon a la suma de lesgrans idees representades a les obres clàssiques de li-teratura, pintura, música i filosofia que, sovint, trobemrecollides a les enciclopèdies o representades en dife-rents formats com els projectes expositius. Per l’altra,l’anomenada cultura popular o de consum engloba

La definició decultura que tro-bem més presenten les activitats,projectes o acci-ons del nostreentorn és aquellaque la contemplacom un producte.Tant el que ano-menem alta cultu-ra com la culturapopular entenenallò que és cultu-ral com un patri-moni.


l’àmplia distribució de la música popular, la publicitat,l’art, el disseny i la literatura o les activitats de lleure ientreteniment que configuren la vida diària de la majo-ria de la població. A diferència de l’alta cultura, per lacultura popular el criteri no és la qualitat (en allò ques’ha dit o fet), sinó la comercialització i difusió d’undeterminat producte.

Encara que semblin dues aproximacions oposades,ambdues comparteixen uns models similars de relacióamb el fet cultural, ja que desconeixen i oculten les ar-rels socials que regeixen la pròpia distribució asimètri-ca i anul·len l’acció, i això implica l’acceptació tàcita dela dinàmica del sistema que representa l’economia i lapolítica tal com s’entenen dins el capitalisme.

Trencant amb la visió anterior, i més enllà de la con-sideració de la cultura com un producte, topem amb ladefinició antropològica que defineix la cultura com elconjunt de valors compartits per un grup o societat.Però, per tal de tenir en compte la participació i l’acció(necessàries en tot projecte cultural), ens interessaanar més enllà de les definicions esmentades per en-tendre la cultura des d’una perspectiva més dinàmica.

Cultura i participació

Tenint en compte que les diferents aproximacions cita-des impliquen una selecció d’allò que entra dins el ter-reny de la cultura i allò que no hi entra, no hem de dei-xar de banda que moltes d’aquestes propostes cultu-rals centren el seu interès en el factor de la participa-ció. Així, podem distingir entre les diferents activitatsdesenvolupades en el marc del que anomenem la de-mocratització cultural2 (que es basa en l’apropamentde les persones als béns culturals3) i la democràcia cul-tural que, prenent una línia d’acció diferent de l’anteri-

Més enllà de laconsideració dela cultura com unproducte, topemamb la definicióantropològicaque defineix lacultura com elconjunt de valorscompartits per ungrup o societat.

Moltes de les pro-postes culturalscentren el seuinterès en el fac-tor de la partici-pació.


or, entén la participació des del trencament del rol deconsumidor que moltes de les propostes culturals ensobliguen a prendre.

Creiem que una democràcia cultural ens permetconstruir una cultura que parteixi de la implicació deles persones, tot afavorint la seva expressió cultural iartística. Una cultura entesa com la producció i l’inter-canvi de significats entre els membres d’una societat ogrup, que fixi la mirada en les persones, les interacci-ons i els processos en lloc de fixar-la en els productesque en deriven. És a dir, entenem la cultura com un pro-cés dinàmic i canviant, que parteix del diàleg entre di-ferents agents i que es construeix a partir de la comuni-cació.

Cultura i representació

Actualment, ens trobem en un context on el mercat deconsum ofereix –a través dels productes que posa al’abast dels consumidors– una sèrie de sensacionsque, des d’altres formes més elitistes d’entendre la cul-tura, es deixen de banda. La majoria dels estímuls cul-turals que ens envolten responen als efectes d’una cul-tura de la satisfacció que, podent ser dinàmica i trans-formadora, esdevé conservadora i consumista; una cul-tura que construeix un marc de falsa llibertat dins elqual ser lliure significa escollir el producte que volemconsumir.

Des d’aquesta lògica, podem comprendre les desi-gualtats socials i culturals en termes de representació.L’exclusió per raons culturals té relació, per una banda,amb el major o menor grau de representativitat que téqualsevol grup social o individu en l’escenari cultural, itambé amb les narratives i els discursos que es cons-trueixen a partir del patrimoni cultural. La no represen-

Entenem la cultu-ra com un procésdinàmic i canvi-ant, que parteixdel diàleg entrediferents agents ique es construeixa partir de la co-municació.

En un context onel mercat de con-sum oferix un de-terminat modelde cultura, po-dem comprendreles desigualtatssocials i culturalsen termes de re-presentació.


tativitat de determinades persones o col·lectius en ladinàmica de construcció de significats des de la cultu-ra implica, sovint, la seva invisibilitat. No tothom dis-posa de les eines i les condicions per poder represen-tar, ni dels espais per ser representat. És per això quediem que la cultura desenvolupa un paper pedagògic,perquè ajuda a definir qui som i quines són les nostresrelacions (Giroux, 2001). La cultura aporta les einesque ens permeten comprendre’ns com a subjectes enuna estructura social més connectada amb l’entorn.

Si considerem que les persones han de tenir les ei-nes per construir els seus significats, si entenem quela cultura és una construcció col·lectiva, necessitemuna democràcia cultural que ens proporcioni els ele-ments necessaris per treballar amb les diferents comu-nitats i grups socials exclosos dels sistemes de repre-sentació. Com diu el grup Ne Pas Plier, “El problema noés com facilitar l’accés al coneixement, sinó construirconeixements culturals diferents en les noves condici-ons socials, fer front al que podríem anomenar, mésenllà de la crisi de representació social i política, criside representació cultural” (Holmes, 20011:41).

Què entenem per política?

Si, fins ara, ens ha calgut reconsiderar la noció de cul-tura, no podem oblidar el marc on ens situem a l’horad’enfocar les nostres pràctiques, la política.

Sovint, el concepte de política i l’ús social que se’nfa són confusos i equivalents. En una societat com lanostra, sotmesa a una crisi gravíssima del sistema de-mocràtic, la política és un concepte inevitablement po-lisèmic i que arrossega connotacions que acostumen adur un judici de valor implícit, que varia segons la pers-pectiva on ens situem: polític, ciutadà, etc.

No tothom dispo-sa de les eines iles condicionsper poder repre-sentar, ni delsespais per serrepresentat.

La cultura aportales eines que enspermeten com-prendre’ns com asubjectes en unaestructura socialmés connectadaamb l’entorn.


Per tal d’aclarir què entenem nosaltres per política,reprenem la clau que ens ha portat a definir la culturacom la construcció col·lectiva de significats: la partici-pació. Segons Kisnerman (1990), “participar és pren-dre decisions i no simplement ser executor de quelcom,com sol interpretar-se”. Situar la presa de decisions iles accions de cadascú dins el terreny de la política voldir democratitzar un concepte que, sovint, ha estat re-legat a una determinada professionalitat. D’aquestamanera, la política no només la fan aquells que sen’ocupen des de l’àmbit professional, sinó que la femtots amb les nostres accions quotidianes, dia rere dia.Cal democratitzar el concepte de política i considerartots els individus com a subjectes polítics; d’aquestamanera, situem la responsabilitat en les accions quetots anem fent cada dia.

La cultura com a esfera política

Els canvis que estan generant les noves tecnologies enl’escenari cultural acosten cada vegada més la noció decultura a la de política. Actualment, les noves tecnolo-gies possibiliten una distribució i un consum amplis deproductes culturals; però, el que per una banda consti-tueix un espai interessant per a la lliure creació i circu-lació de productes culturals (que permetria establir al-tres models de cultura més participatius), per l’altraxoca amb el monopoli exercit per determinades elits iempreses multinacionals dins el panorama cultural. Elsproductes que ens ofereixen aquestes empreses parti-cipen en la construcció d’uns significats i uns modelsidentitaris determinats.

Per tant, cal tenir present la importància de la cultu-ra com a esfera política, ja que –mitjançant la difusióde determinats productes culturals– participa en la le-

Situar la presa dedecisions i lesaccions de cadas-cú dins el terrenyde la política voldir democratitzarun concepte que,sovint, ha estatrelegat a una de-terminada profes-sionalitat.

Mitjançant la di-fusió de determi-nats productesculturals, la cul-tura participa enla legitimació dedeterminats mo-dels ideològics.


gitimació de determinats models ideològics. Per altrabanda, es fa necessària una cultura de la política desde la qual es pugui comprendre “la capacitat de la cul-tura per suscitar i alimentar fonts discursives i les rela-cions materials de poder que conformen la vida públi-ca democràtica” (Giroux, 2001: 12).

Els tres eixos de treball: joves, creació i comunitat

Per tal de situar quines han estat les nostres reflexionsen els diferents debats que hem estat duent a terme,farem un breu recorregut pels tres eixos que conside-rem que articulen possibles accions de canvi.

En primer lloc, partim dels impulsors i beneficiarisdels possibles projectes creatius, els joves. Posterior-ment, definim més concretament l’eina que conside-rem que ajuda a construir aprenentatges i a generarprocessos participatius i educatius, la creativitat; final-ment, considerem el marc on es desenvoluparia l’accióque realitzarien i dinamitzarien els seus membres, lacomunitat.

Els joves

Què entenem per jove?

La joventut és un concepte que fa referència a una eta-pa concreta de la vida i que –a diferència d’altres eta-pes com la infantesa o l’edat senil, en què el propi cosmarca el pas del temps– té uns límits molt difícils d’es-tablir. És impossible situar de manera objectiva l’inici il’acabament de la joventut, ja que aquest concepte ésuna construcció social i cultural que utilitzem per situarun període dins d’un cicle vital lineal.

És impossible si-tuar de maneraobjectiva l’inici il’acabament de lajoventut, ja queaquest concepteés una construc-ció social i cultu-ral que utilitzemper situar un perí-ode dins d’un ci-cle vital lineal.


Així doncs, a mesura que anem fent anys, anempassant per unes etapes que ens situen socialment iculturalment en diferents estatus (d’entre els quals, seradult correspon a l’estadi més ben valorat). Desd’aquest punt de vista, ser jove ens situa en una posi-ció intermèdia. Correspondria al punt mig entre l’etapafinal de l’adolescència i el principi de l’edat adulta.Però, més enllà d’ubicar la joventut en una etapa, compodríem parlar del jove i la jove?

Definir què entenem per jove és força complicat sitenim en compte que ser jove no té el mateix significaten totes les cultures, ni en tots els períodes. La nostracomprensió del que és ser jove depèn del moment, elcontext i el marc de classe social en què vivim. Per uns,l’edat és l’element definitori, pels altres, les instituci-ons i les seves estructures són les que regulen la com-prensió del ser jove. El pas per alguns dels rituals comel casament o la graduació també defineixen l’acaba-ment d’una etapa i l’inici d’una altra.

Segons Feixa (1999), perquè existeixi la joventuthan d’existir, per una banda, les condicions socials, ésa dir, les normes, els comportaments i les institucionsque distingeixen els joves d’altres grups d’edat i, perl’altra, una sèrie d’imatges culturals, és a dir, valors,atributs i ritus associats específicament als joves.

Sovint, el mercat laboral esdevé una de les condi-cions socials que defineixen la joventut. Acostumema relacionar el fet de ser jove amb les dificultats d’in-serció dins una estructura social que possibiliti l’au-torealització personal i social, l’autoreconeixement ila identitat cultural. I aquesta inserció, molt sovint,passa pel fet de formar part del mercat de treball (jaque permet la independència econòmica, que és ne-cessària per poder viure de forma més o menys autò-noma).

Ser jove no té elmateix significaten totes les cultu-res, ni en tots elsperíodes. La nos-tra comprensiódel que és serjove depèn delmoment, el con-text i el marc declasse social enquè vivim.


Però, per bé que les condicions laborals no són fa-vorables a la gent jove (ni, tampoc, a altres grupsd’edat que, per la seva proximitat a la jubilació, no sónconsiderats útils pel mercat laboral), no podem consi-derar la inestabilitat laboral com la condició que defi-neix ser jove o no ser-ho.

Més enllà de les condicions socials que ens perme-ten situar, més o menys, què significa ser jove, hem detenir en compte una sèrie d’actituds i comportamentsque generalment s’associen a la condició juvenil. Enaquest sentit, trobem que algunes de les imatges cul-turals que associem al fet de ser jove contribueixen aconstruir i reforçar aquelles actituds i comportamentsque situem com a propis de la joventut. Majoritària-ment, aquestes imatges representen els i les joves desd’un vessant doble: d’una banda, el del jove que es di-verteix, consumeix i s’ho passa bé i, de l’altra, el deljove conflictiu que esdevé un problema.

Passar-s’ho bé

Tenim present que, en el nostre context, la joventut téuna càrrega simbòlica important, ja que represental’etapa vital més valorada pel mercat de consum en elqual vivim. Els diferents significats que s’han anat atri-buint a la joventut (rebel·lia, innovació, etc.) sovint hanpassat a formar part del vocabulari publicitari, que haacabat venent actituds a través d’una sèrie de produc-tes. La joventut, doncs, esdevé una imatge paradigmà-tica que diferents sectors socials pretenen representar.

La venda d’una imatge envasada de la joventut, querespon als dictàmens de les modes que es van succeinttemporada rere temporada, sovint va aparellada a unadeterminada manera d’entendre el lleure. D’aquestamanera, tant els espais de lleure com els rituals que

Algunes de lesimatges culturalsque associem alfet de ser jovecontribueixen aconstruir i refor-çar aquelles acti-tuds i comporta-ments que situemcom a propis dela joventut, comara la del joveque es diverteix, ila del jove con-flictiu.


s’hi desenvolupen no es deslliguen de la lògica comer-cial que ofereix sensacions a un preu determinat.

Creiem que cal construir unes altres imatges del quesignifica passar-s’ho bé, que vagin més enllà del fet departicipar en un consum exacerbat de determinats pro-ductes i espais de lleure. Cal construir uns altres tipusde lleure que parteixin de la participació i la relació ique possibilitin desenvolupar-se socialment i cultural-ment.

Ser un problema

Una altra imatge, que sovint es presenta contraposadaa la imatge del jove com a consumidor, és la del joveproblemàtic. Tot i que resulta difícil de categoritzar,aquesta imatge del jove que realitza alguna acció dis-sident està mal considerada socialment.

Si tenim en compte que els espais on algunsd’aquests joves poden tenir veu són gairebé inexis-tents, llavors podem entendre (Hebdige, 1998) que sor-geixin reaccions d’aquest tipus, per la necessitat quetenen de fer-se visibles, de ser escoltats i de tenir veu.Hebdige, per exemple, argumenta que els joves de bar-ris marginals o que viuen situacions desafavorides uti-litzen l’únic poder que tenen a mà: el poder de no es-tar-hi d’acord.

Creiem que cal treballar partint del punt de vista iles necessitats pròpies dels joves per poder plantejaràmbits d’acció diferents. Cal construir altres miradesdel que significa ser jove, ja que ens comprenem a par-tir d’allò que coneixem i compartim. Per tant, cal que,tant els joves com els que no ho són, construeixin i di-fonguin altres models que permetin un desenvolupa-ment social i cultural autònom. Fins ara, el mercat hatingut un poder important, el de les sensacions; cal uti-

És necessariconstruir tipus delleure que partei-xin de la partici-pació i la relació ique possibilitindesenvolupar-sesocialment i cul-turalment.

Cal treballar par-tint del punt devista i les neces-sitats pròpiesdels joves per po-der plantejar àm-bits d’acció dife-rents.


litzar aquestes sensacions per crear espais basats enla participació que possibilitin construir-nos i relacio-nar-nos de maneres diferents.

Joves i creativitat

Les polítiques actuals no permeten crear iniciatives apartir de les quals es puguin desenvolupar altres for-mes de pensar i actuar en relació al nostre entorn. Cre-iem que el treball de la gent jove, pel seu potencialtransformador, permet repensar espais i accions quefacilitin la creació de significats nous, de relacions no-ves, de formes d’expressió i comprensió que tendeixina la transformació social. El jove, generalment, esdevéun subjecte observat, però no disposa de les capaci-tats i les eines per ser l’observador, aquell que cons-trueix i entra dins el món de la significació. Hem depossibilitar la creació i la difusió de significats nous idiferents dels que ja estan establerts.

En aquest sentit, Willis, a la recerca titulada CulturaViva. Una recerca sobre les activitats culturals dels jo-ves (Willis, 1998), ens presenta la clau de volta quan re-formula la pregunta inicial de la seva recerca. Inicial-ment, parteix de la consideració de “com podríem por-tar les arts a la joventut?”, i acaba considerant “per qui-nes vies els joves són els mateixos artistes de les sevespròpies vides?”. Mitjançant aquest canvi d’enfoca-ment, Willis parteix del reconeixement de les pròpiescapacitats dels joves per donar importància a la crea-ció d’espais de participació. Creiem que manquen es-pais i recursos que permetin crear eines i estratègiesde representació i comunicació alternatives a les queens està oferint el mercat.

El jove, general-ment, esdevé unsubjecte obser-vat, però no dis-posa de les capa-citats i les einesper ser l’observa-dor.

Manquen espais irecursos que per-metin crear einesi estratègies derepresentació icomunicació al-ternatives a lesque ens està ofe-rint el mercat.


La creativitat. Una eina o una actitud?

La creativitat és de l’artista?

La creativitat és un concepte que s’utilitza molt en elnostre context. A les biblioteques i les llibreries, se suc-ceeixen una gran quantitat de manuals sobre com espot ser creatiu o com es pot dur una vida creativa. Se’nsdiu que les persones creatives són aquelles que pos-seeixen més capacitats per conduir la seva vida feliç-ment; que les persones creatives tenen més possibili-tats d’èxit en el món que estem vivint. Però, si analit-zem el rerefons de moltes d’aquestes publicacions,podem observar que no hi ha una única manera d’en-tendre la creativitat i què significa ser creatiu.

En una societat basada en el consum, la creativitataporta l’eina indispensable per fer funcionar un deter-minat mecanisme. Per exemple, en àmbits com la pu-blicitat o el disseny, s’aprecia un interès pels individuscreatius ja que aporten noves idees i reclams que be-neficien la pròpia estructura del sistema. Però, a bandade l’explicació que entén la creativitat al servei del con-sum, trobem altres definicions. Segons Aguirre (2000),el concepte de creativitat sovint s’utilitza des d’unaperspectiva doble. Per una banda, per referir-se a lesactituds properes a l’art i, per l’altra, com a reclam perimpulsar la productivitat i l’eficiència.

Si fem un cop d’ull a alguns dels discursos presentsdins el món de l’art, sovint ens trobem amb una com-prensió mitificada de la creativitat i de la figura de l’ar-tista. Segons aquests discursos, la creativitat esdevéuna capacitat que molt pocs posseeixen (un do innat) ique l’artista sí que té. Segons Wolff (1997), la noció decreativitat va aparellada a la construcció del mite del’artista (l’artista geni) ja que, segons l’autora, la crea-

No hi ha una úni-ca manera d’en-tendre la creativi-tat i què significaser creatiu.

El concepte decreativitat s’utilit-za d’una banda,per referir-se ales actituds pro-peres a l’art i, del’altra, com a re-clam per impulsarla productivitat il’eficiència.


tivitat s’ha desvinculat de totes les nostres accions enun context de producció capitalista. En aquest sentit,les nostres feines ja no són creatives sinó reproducti-ves perquè, sovint, estan immerses en la dinàmica delmercat de producció. El fet que haguem deixat de ban-da la creativitat en les nostres feines, l’ha acabada con-vertint en un privilegi del qual només disposen unsquants, els artistes4. Aquells que, dins la construccióde l’artista modernista (l’artista geni), viuen al margedel sistema. Per això sovint es mitifica la figura de l’ar-tista, tot ressaltant de la seva biografia el fet que duguiuna vida al marge del sistema productiu. Segons Wolff,si volem construir una resistència al sistema capitalis-ta ferotge en el qual vivim, abans hem de tornar la crea-tivitat a les nostres pràctiques.

Què entenem per creativitat?

Utilitzar el concepte de creativitat ens pot acostar almoviment expressiu dels anys 70, que ha tingut tantaimportància en el nostre context. En aquella època, elmoviment expressiu va representar moltes coses, so-bretot si tenim en compte que el país sortia d’una dic-tadura i, per tant, la defensa de la llibertat d’expressióestava a l’ordre del dia. Prenent com a referentsLowenfeld o Herbert Read, l’expressió artística esdeve-nia una eina mitjançant la qual es podia manifestar unideal de llibertat.

No dubtem que la lliure expressió en el camp artís-tic aporta eines importants per un coneixement indivi-dual; però des d’un vessant més contextual, creiemque no garanteix una presa de consciència del paperque pren la nostra intervenció socialment i política-ment. Sovint, deixar la creativitat a l’expressió lliure iespontània només ens permet representar allò que ja


coneixem, sense que tinguem la possibilitat de cons-truir nous aprenentatges, ni qüestionar els elementsque formen el context on s’inscriuen.

Però, no podem menystenir aquelles iniciativesque, utilitzant la creació, plantejaven la construcciód’alternatives a l’estat de coses existent. És per aixòque també és molt important mirar enrere i repescar al-guns dels projectes pedagògics alternatius que s’handut a terme durant els darrers 150 anys (l’Escola Moder-na o la Institución Libre de Enseñanza, entre altres),uns projectes que privilegiaven i donaven un paper im-portant a les arts per assolir una formació integral de lapersona (en termes de Ferrer i Guàrdia). Emmarcats enuns contextos polítics conservadors, aquests projectesproposaven uns models alternatius basats en l’educa-ció integral dels nois i les noies, i on la creativitat eraun element important per la construcció d’un altre mo-del de societat.

Per aquest motiu creiem que cal reprendre la ideade creativitat com a eina de transformació social, jaque té la capacitat de crear nous imaginaris i construirsignificats alternatius als que se’ns han donat.

Amb la pretensió de situar-nos lluny de posturesessencialistes, considerem que la creativitat implicamés una actitud que no pas un do a disposició d’unsquants. Així doncs, la creativitat esdevé un element depresa de consciència d’un mateix i de l’entorn; unamanera de fer i de ser que té relació amb un treball per-sonal i col·lectiu que permet plantejar canvis o milloresen la qualitat de vida. La creativitat parteix de la parti-cipació i la implicació. Segons Tatarkiewicz5, la nocióde creativitat se situa en aquelles actuacions de l’ésserhumà que “transcendeixen la simple recepció; l’homeés creatiu quan no es limita a afirmar, repetir, imitar,quan dóna quelcom de si mateix”.

Cal reprendre laidea de creativitatcom a eina detransformaciósocial, ja que téla capacitat decrear nous imagi-naris i construirsignificats alter-natius als quese’ns han donat.

La creativitat im-plica més una ac-titud que no pasun do a disposi-ció d’uns quants.


Si considerem la cultura com la construcció col·lec-tiva de significats, la creativitat hi juga un paper clau,ja que ens fa partícips en el procés de construcció cul-tural i ens allunya del paper de consumidors per esde-venir participants actius. A diferència del que ens ofe-reix el mercat de consum, el valor de la creativitat rauen el procés i no en el producte que n’acaba derivant,perquè el propi procés esdevé el camí d’aprenentatge.

Artista o activista cultural?

Creiem que la creativitat té un paper clau en relació a lademocràcia cultural perquè treballa els sistemes sim-bòlics de representació. Considerar la creativitat com aprocés i no com un simple producte ens permet canviarl’enfocament de l’objecte cap al marc de relacions quepossibilita la pròpia activitat creativa. No es tracta depensar com treballem l’art a l’escola o en altres contex-tos, sinó de com contribuïm a fer que els barris i lespersones siguin més creatives.6 Aquest procés d’empo-derament7, però, passa per una reconsideració neces-sària de la figura de l’artista, i també del propi procéscreatiu.

Un artista és aquella persona que disposa de les ei-nes i la capacitat que li permeten representar (capaci-tat i eines que es poden aprendre). El seu espai de tre-ball, segons nosaltres, no és l’aïllament ni la inspiració–que sovint s’ha situat com l’escenari idoni per dur aterme un treball artístic–, sinó un marc d‘interacció enel qual pugui compartir i posar a l’abast de la comuni-tat els sabers de tots els que estan implicats en el pro-cés. L’artista compromès amb la comunitat, doncs, tre-ballaria des de l’activisme cultural que, segons PalomaBlanco (2001), “podria definir-se de manera senzillacom l’ús de mitjans culturals per tractar de promoure

Considerar la cre-ativitat com aprocés i no comun simple produc-te ens permetcanviar l’enfoca-ment de l’objectecap al marc derelacions quepossibilita l’acti-vitat creativa.

Aquest procéspassa per unareconsideració dela figura de l’ar-tista, i del propiprocés creatiu.


canvis socials. Relacionat amb els programes activistesiniciats per artistes, músics, escriptors i altres produc-tors culturals, aquest activisme senyala la interrelacióentre la crítica cultural i el compromís polític”.

L’artista activista passa per un procés d’empodera-ment que, segons Felshin, seria “un agent catalitzadorque investiga i posa en funcionament, juntament ambla comunitat –col·laborativament–, una sèrie de modesi mecanismes de relació que reforcin els poders de lacomunitat” (Felshin, 2001). La col·laboració de l’artistaamb els membres de la comunitat contribueix a fer queaquests disposin de les eines per autorepresentar-se,per tal que acabin construint un ordre simbòlic propi,adequat a les seves necessitats i que, en última instàn-cia, construeixin xarxes, llaços i vincles que generin al-tres polítiques i relacions.

Cal tenir present, però, que la figura de l’artista noés l’única que pot promoure i potenciar un procés crea-tiu. A banda del fet que l’artista treballi conjuntamentamb la comunitat, tenim present la figura de l’educa-dor o educadora que, amb inquietuds artístiques, des-envolupa propostes creatives.

Comunitat. L’espai de les relacions

Segons Tönnies (1887)8, en la societat trobem dos tipusd’agrupació: la comunitat i l’associació. La diferènciaestablerta per Tönnies fa més d’un segle ens permetràcomprendre el poc lligam afectiu que presenten actual-ment les nostres relacions. Segons Tönnies, les comu-nitats es caracteritzen pel fet de ser conjunts reduïts,aglutinats per llaços afectius i per una divisió de tas-ques poc pronunciada. Dins les comunitats, els indivi-dus es coneixen personalment i mantenen relacions decaràcter emocional.

La col·laboracióde l’artista ambels membres dela comunitat con-tribueix a fer queaquests disposinde les eines perautorepresentar-se i acabin cons-truint un ordresimbòlic propi,adequat a les se-ves necessitats iconstrueixin xar-xes, llaços i vin-cles que generinaltres polítiques irelacions.


L’associació, en canvi, correspon a l’agrupació desocietats més madures, amb una especialitzacióde tasques i una complementarietat i interdependèn-cia de funcions. L’associació es basa més en interes-sos utilitaris, els seus membres es coneixen imper-sonalment i comparteixen la seva vida externa opública.

Per tant, el vincle afectiu esdevé l’element diferen-ciador entre la comunitat i l’associació. Mentre que elssentiments de pertinença són importants en la forma-ció d’una comunitat, en l’associació prevalen els objec-tius, la divisió funcional del treball i la col·laboració in-tensa i impersonal.

Aquesta diferència ens ajuda a entendre el marc derelacions que construïm en el nostre context, on cadacop ens relacionem més per associacions que no pasper comunitats. Els nostres hàbits i contextos de treballens arrosseguen a un tipus de relacions basades en lesfinalitats concretes, que deixen de banda el vincle afec-tiu i d’identificació que possibilita una relació comuni-tària. En les societats modernes, les associacions ten-deixen a ocupar els espais públics, mentre que les co-munitats omplen l’esfera privada.

L’espai de la comunitat

Però, si creiem que és important construir relacions co-munitàries, què és el que defineix una comunitat i quinés el seu espai?

Actualment, les noves tecnologies han permès am-pliar els espais que fins ara havíem considerat àmbitsper la comunitat. Així doncs, les comunitats podenexistir de forma real, presencial, o bé de forma virtual.L’existència d’una comunitat –ja sigui real o virtual–implica un diàleg i una comunicació.

Els nostres hàbitsi contextos detreball ens arros-seguen a un tipusde relacions ba-sades en les fina-litats concretes,que deixen debanda el vincleafectiu i d’identi-ficació que possi-bilita una relaciócomunitària.


Kisnerman defineix la comunitat com “un sistemade relacions socials en un espai definit, integrat a par-tir d’interessos i necessitats compartides” (Kisnerman,1990). Per l’autor, la comunitat està integrada per doselements fonamentals: l’espai i les interaccions. L’es-pai proper –per exemple, el veïnatge– no sempre im-plica una comunitat ja que, perquè hi hagi comunitat,hi ha d’haver un sentiment que la conformi. De maneraque, la comunitat no és un a priori sinó “un procés deconstrucció i el seu producte”. El que caracteritza unacomunitat és la interacció.

Tal com hem articulat els tres eixos que correspo-nen als àmbits d’acció, no ens hem centrat en les co-munitats virtuals com a possibilitadores d’un empode-rament de les persones, sinó que ens hem centrat en lacomunitat des d’un vessant territorial i presencial.

Per tant, ens situem propers a la definició de comu-nitat que presenta Marchioni (200). Segons l’autor, lacomunitat es “un territori en el qual viu una població,que compta amb determinats recursos i que té unes de-mandes determinades”.

Per què comunitat?

Creiem que el marc comunitari és fonamental per acti-var potencials. És el mitjà idoni per treballar qüestionscom la recuperació de l’espai públic, la identitat o lacohesió social. Partint de la participació i l’organitza-ció, l’empoderament dels ciutadans és una finalitat deltreball comunitari.

És important recuperar el vincle comunitari per po-der recobrar el vessant afectiu en les nostres relacions.Creiem que una comunitat es crea per una interacció iuns llaços en funció d’un projecte comú. El territori, peruna banda, creure en alguna cosa i compartir un pro-

El marc comunita-ri és fonamentalper activar poten-cials. És el mitjàidoni per treballarqüestions com larecuperació del’espai públic, laidentitat o la co-hesió social.


jecte són les bases per treballar des d’una dimensiócomunitària. Les dinàmiques comunitàries esdevenenespais de resistència al domini de l’individualisme im-perant actualment.

Les dinàmiquescomunitàries es-devenen espaisde resistència aldomini de l’indi-vidualisme impe-rant actualment.


3. Estat de la qüestió

Xavi Pérez

La societat que vivim actualment és hereva d’una polí-tica de desenvolupament de l’Estat del benestar inicia-da paral·lelament al procés de transició espanyola.D’aquell sentiment d’esperança dels primers anys dedemocràcia, hem passat –a mesura que aquest supo-sat Estat del benestar s’ha anat diluint– al desencísque vivim actualment. Durant els anys setanta, Cata-lunya va viure un fenomen innovador: la síntesi entre lacultura i la lluita política urbana. Aleshores, nombrososmoviments ciutadans van saber articular-se al voltantd’associacions i esdeveniments ciutadans. Hi va haverun esclat per recuperar la festa popular, el carrer, la par-ticipació veïnal; i, al mateix temps, es lluitava per mi-llorar els barris. Diferents associacions i entitats veï-nals es van organitzar al voltant de molts temes: habi-tatge, salut, joventut, dona, cultura. També es van des-envolupar noves propostes artístiques, culturals i edu-catives. Es tractava d’experiències de base, amb unaforta càrrega política i on l’art, la cultura i l’educaciócompartien un objectiu de transformació social.

Els anys vuitanta van suposar un canvi cap a la ins-titucionalització de les lluites, de la política i, en defi-nitiva, cap a una disminució considerable de la partici-pació ciutadana, sobretot entre els joves. Amb l’arriba-da de les noves institucions i el desenvolupament delsprimers passos de l’Estat del benestar, la societat civilno va fer un pas més enllà per participar en la gestió deles millores aconseguides. A l’empara de noves políti-ques de proximitat, es feien nous equipaments socio-

D’aquell senti-ment d’esperançadels primers anysde democràcia,hem passat aldesencís que vi-vim actualment.

Els anys vuitantavan suposar uncanvi cap a la ins-titucionalitzacióde les lluites i,cap a una dismi-nució considera-ble de la partici-pació ciutadana.


culturals, apareixien noves professions (naixien l’ani-mació sociocultural o la gestió cultural) i sorgien novesempreses privades de serveis culturals, juvenils o delleure.

Al llarg dels anys noranta, s’ha desenvolupat l’im-puls de la dècada anterior. Hem passat d’una concep-ció de les polítiques de benestar que posava l’accenten l’accés universal als serveis, a unes concepcionsque es preocupen, més aviat, per la qualitat de les res-postes i per evitar l’exclusió social (Subirats, 2004). Perpart de les administracions, s’ha tendit a aprofundir enles polítiques de cohesió social i a incorporar respos-tes noves davant els nous fenòmens que van sorgint,com el de la immigració o les noves tecnologies. Algunssectors, com el lleure juvenil, l’educació no formal ol’expressió artística, han viscut un creixement impor-tant durant les darreres dècades, però han comptatamb una escassa participació ciutadana, o amb un tre-ball des de la transversalitat. Al llarg d’aquest recorre-gut, les polítiques més economicistes han anat gua-nyant terreny i s’han acabat imposant a la resta. Es trac-ta d’un procés de reestructuració econòmica, social, fa-miliar, educativa i cultural fortament influenciat pelpensament neoconservador, que posa un èmfasi espe-cial en l’individualisme, el lliure mercat i la responsabi-litat dels poders públics com a garants de l’ordre morali la pau social.

Però, entrats al segle xxi, quina situació trobem? Siens plantegem analitzar amb detall la relació entre co-ordenades com el lleure juvenil, l’educació formal i noformal, l’expressió artística i les dinàmiques comunità-ries, inicialment observem l’existència d’un buit pelque fa a estudis, dades, anàlisis de cas o recerca. Elsistema actual de sectors d’intervenció separats –ca-dascun amb la seva dinàmica– i la manca d’un debat

Hem passat deles polítiquesd’accés universalals serveis, aunes concepcionsque es preocu-pen, més aviat,per la qualitat deles respostes iper evitar l’exclu-sió social.

Les polítiquesmés economicis-tes han anat gua-nyant terreny is’han acabat im-posant a la resta.


públic des de les institucions i la pròpia societat civilsobre l’eix joves, art i educació social no han facilitataquesta anàlisi que, d’altra banda, és del tot necessà-ria per avançar vers uns nous models d’acció sociocul-tural. Així doncs, a l’espera que aparegui una anàlisimés profunda, intentarem fer una aproximació al quepodria ser un estat de la qüestió, a partir del treball delnostre grup i de les aportacions dels participants a lestrobades organitzades entre el novembre de 2001 i elmaig de 2003.

Si prenem com a referència la tríade joves, creació icomunitat, detectem –a grans trets– una sèrie de difi-cultats que tenen més relació amb la manera d’enfocarles coses, amb les prioritats escollides, o amb el roldels diferents actors que no pas amb temes com lamanca de recursos o de capacitat d’acció. Ens inclinema pensar que el gran dèficit d’experiències transversals(socials, comunitàries, educatives i artístiques) no res-pon tant a la manca de condicions objectives com al fetque va associat al predomini d’uns valors per sobred’uns altres; a una transformació ràpida i no confronta-da de rols com el de la família, l’espai públic, o el propiEstat; i també a una concepció de la cultura política,econòmica, artística i educativa que apunta cap a unadirecció ben diferent de la que nosaltres dibuixemquan parlem del tema que ens ocupa. Com s’entén, sino, que amb un sistema educatiu amb escolaritzacióplena, una oferta formativa complementària enorme,uns mitjans de comunicació i d’informació mai vistosanteriorment i una xarxa àmplia d’equipaments de totamena al servei dels ciutadans (dels joves en aquestcas) la interacció entre els elements que nosaltres pro-posem en aquest treball sigui tan escassa? Nomésse’ns acut, com a raó de fons, la mateixa que fa queuna majoria de joves es mostrin aliens a la política ofi-

El gran dèficitd’experiènciestransversals norespon tant a lamanca de condici-ons objectivescom al fet que vaassociat al predo-mini d’uns valorsper sobre d’unsaltres.


cial, o a qualsevol altra forma de participació activaque no sigui la de consumir. No hi ha un interès fermper part dels grups de poder (polítics, econòmics, etc.)per promoure unes generacions de joves amb possibi-litats de desenvolupar un discurs crític o algun procésde creativitat social. L’estímul de la creativitat entre elsjoves i la seva adscripció a dinàmiques comunitàries vaestretament lligat al fet que aquests joves tinguin unpaper actiu davant la vida, una visió àmplia, i no parci-al, de les coses i un sistema de valors que vagi mésenllà de les clàssiques postures associades al consumi a l’individualisme. Però, un jove despert i crític davantla realitat és un jove capaç de qüestionar el que moltsno volen que es qüestioni.

A continuació, ens aproparem –sense ànim d’apro-fundir i destacant els temes que, des del grup de tre-ball, ens han cridat més l’atenció– a alguns dels esce-naris pels quals circula l’espai transversal que estemcomentant, amb la intenció de visualitzar millor algu-nes dificultats i potencials que envolten la nostra ac-ció.

Quines polítiques públiques?

Les polítiques públiques sempre han navegat de mane-ra incòmoda i inestable entre l’Estat, el mercat i la soci-etat. De l’Estat del benestar tendim cap a l’anomenatEstat relacional, un model que dóna pas a un nou rolper les polítiques públiques, mostra una voluntat deser menys intervencionista i on,–entre altres coses, laciutadania hauria de jugar un paper molt més actiu.Suposadament, amb aquest estatus, les administraci-ons públiques pretenen liderar, orientar i gestionar xar-xes d’organitzacions públiques, associatives i privades

Un jove despert icrític davant larealitat és un jovecapaç de qüestio-nar el que moltsno volen que esqüestioni.

Suposadament,amb l’Estat relaci-onal les adminis-tracions públi-ques pretenenliderar, orientar igestionar xarxesd’organitzacionspúbliques, asso-ciatives i priva-des.


amb l’objectiu que tots els sectors evolucionin en ter-mes d’igualtat cap a una societat més justa i equilibra-da. Però, al mateix temps que la societat se’ns presen-ta com a generadora de noves oportunitats per unescapes àmplies de la societat, també impulsa noves for-mes de desigualtat i desequilibri: la precarietat laboral(a causa de l’atur estructural i de llarga durada i la des-ocupació juvenil i de gènere), la degradació del benes-tar social (exclusió dels ‘sense papers’ de la seguretatsocial, fracàs escolar, etc.), l’excessiva dependènciadels joves de l’àmbit familiar, la manca d’habitatgesaccessibles i l’augment de les fractures socials en elterritori. És a dir, mentre s’agreugen les desigualtatscausades per les noves complexitats del moment quevivim, sembla que, a Espanya, les polítiques fan un gircap a propostes més socials i engrescadores, tot i queel nostre país encara es troba lluny dels estàndards debenestar social d’altres països europeus.

Fins ara, el debat sobre les polítiques públiques noha calat prou entre la societat civil i l’Administració pú-blica (els partits polítics amb responsabilitats de go-vern i les institucions) se’l continua fent seu. Això voldir que, mentre no es desenvolupin processos partici-patius de veritat, que aprofundeixin en la democràcia ique enforteixin una ciutadania crítica i activa, no tin-drem una societat civil capaç d’elaborar discurs i con-tribuir a la redefinició de les polítiques públiques. Hemd’anar, doncs, cap a un tercer sector fort que s’equiparials sectors públic i privat.

Però, a més de la necessitat de generalitzar el debatsobre les polítiques públiques, cal superar alguns delsseus mals endèmics. Un dels més importants, per no-saltres, és el de la seva fragmentació impermeable.Durant les darreres dècades, les polítiques públiqueshan evolucionat de manera que s’han anat parcel·lant,

Mentre s’agreu-gen les desigual-tats causades perles noves comple-xitats, el nostrepaís encara estroba lluny delsestàndards debenestar sociald’altres païsoseuropeus.


especialitzant i, en definitiva, simplificant. Edgar Mo-rin deia que l’especialització “abs-trau”, és a dir, ex-trau un objecte (en aquest cas les polítiques públi-ques) del seu context i del seu conjunt, tot rebutjant elslligams i les intercomunicacions amb el seu mitjà, ambl’avantatge aparent de facilitar la seva planificació i for-malització. Durant les darreres dècades, s’han desen-volupat polítiques de joventut, d’immigració, de cultu-ra, de sanitat i d’educació, amb una voluntat d’especi-alització. Hi ha hagut interès a crear nous espais corpo-ratius amb capacitat d’intervenir eficaçment en elsafers públics. És cert que partíem d’un dèficit en el des-envolupament de les polítiques adreçades a les perso-nes. Però, també ho és que la parcel·lació de les políti-ques s’ha configurat basant-se en una jerarquia querespon, bàsicament, als valors imperants en la nostrasocietat, els valors que estimulen l’economia de mer-cat. La impermeabilitat s’ha produït, en gran part, perla manca d’una cultura del treball en xarxa, una culturaque comença a considerar-se necessària per poderafrontar els nous reptes de la societat.

En aquest món complex, interdependent i globalit-zat en què vivim, ja no hi ha més alternativa que el des-envolupament d’unes polítiques públiques molt mésholístiques. Tot i que la consciència intel·lectual d’a-questa visió interdependent i global està molt estesa,la realitat és que aquesta consciència es veu molt pocreflectida en les polítiques públiques o en la pràctica.A mesura que anem avançant en la implantació de latransversalitat i el treball en xarxa, les polítiques pú-bliques també avançaran cap a una complexitat mésgran. És aquesta profunditat la que està permetent de-terminats canvis en el plantejament de les polítiquesd’educació, cultura, lleure, o joventut, i la que estàobrint la possibilitat d’enfocar les arts (la creativitat i

Hi ha hagut inte-rès a crear nousespais corpora-tius amb capaci-tat d’intervenireficaçment en elsafers públics.

La parcel·lació deles polítiquess’ha configuratbasant-se en unajerarquia que res-pon, bàsicament,als valors impe-rants en la nostrasocietat.


l’expressió) cap a l’assumpció d’un rol central. Sectorscom la sanitat, el sistema penitenciari, el comerç localo l’educació social es comencen a obrir a la possibilitatde treballar des de l’expressió artística. Hi ha plans dedesenvolupament de regions o ciutats que recorren ales arts com a eix rellevant. De fet, avui dia, les arts espoden trobar treballant en gairebé tots els àmbits, jaque el ventall d’habilitats que poden ajudar a desenvo-lupar són crucials per l’avenç en cada camp. Es comen-ça a reconèixer que les arts no només reflecteixen i in-terpreten aspectes de la societat a través de la produc-ció dels artistes, sinó que, a través de la participació,les arts també tenen poder per desenvolupar la creati-vitat de les persones i contribuir a la transformació so-cial.

Polítiques de joventut

El seu desenvolupament està condicionat per diversosfactors, alguns d’ells decisius. Pel que fa a les adminis-tracions públiques, constatem que les actuacions enl’àmbit de joventut impliquen diverses àrees i departa-ments. Això esdevé una complicació, ja que la transver-salitat i la coordinació –tot i que són condicions bàsi-ques per a l’acció en l’àmbit de la joventut– són de di-fícil implantació en la majoria de les administracions.

D’altra banda, no hi ha un consens entre les diver-ses administracions en relació a la conceptualitzacióde les polítiques. La diversitat de filosofies (polítiquesafirmatives versus un model transversal-integral) re-flecteix un cert enfrontament. De fet, periòdicament escreen discursos teòrics i pràctics nous, independent-ment dels resultats o els condicionaments dels vells.Així doncs, ens trobem que, darrera de moltes políti-ques de joventut, acostumen a cuinar-se un batibull

Es comença a re-conèixer que lesarts no nomésreflecteixen i in-terpreten aspec-tes de la societata través de la pro-ducció dels artis-tes. A través de laparticipació, lesarts també tenenpoder per desen-volupar la creati-vitat de les perso-nes i contribuir ala transformaciósocial.

La transversalitati la coordinació–bàsiques per al’acció en l’àmbitde la joventut–són de difícil im-plantació en lamajoria de lesadministracions.


d’actuacions poc rellevants o amb poca incidènciaefectiva en les dinàmiques centrals que conformen elmarc de vida i el futur dels joves. És el reflex de l’escas-sa consideració que susciten les polítiques de joventuten la classe política i en la pròpia societat civil. En ge-neral, aquestes actuacions estan disfressant una polí-tica de debò –oculta, com és habitual en el món neoli-beral– o bé la seva inexistència. Aquesta política ocul-ta seria, simplement, l’enunciat de la política adapta-dora: cal fer el que sigui per facilitar l’adaptació delsjoves al mercat. La inexistència de política és una altraversió del mateix objectiu adaptador. A diferència de lapolítica oculta que, de fet, realitza accions i planifica,aquesta altra opció suposa deixar que el mercat siguiel que reguli “espontàniament” el marc jove.

Sovint ens trobem amb contradiccions. En efecte, labrutalitat neoliberal que mostra la política de joventutoculta és poc compatible amb els principis humanistesd’origen cristià o socialista que alguns partits encarasostenen i que molts polítics i tècnics miren d’aplicarsincerament.

Tanmateix, constatem una certa diversitat de car-casses, en funció de l’administració que la proposi id’una sèrie d’elements que hem d’entendre per poderanalitzar correctament les polítiques marginals de jo-ventut. Per una banda, descobrim concepcions bàsi-ques com l’enfocament amb què es mira la joventut; laconcepció de la relació educativa; la concepció de lasocietat i, fins i tot, uns mites que desfiguren la realitatjuvenil, però que són molt útils a l’hora de disfressarpolítiques. Ens referim a la idea que no es pot fer políti-ca juvenil sense els joves (en realitat es fa sense ells),o a la tendència a encabir els joves dins unes imatgestancades: passotisme, viuen en el seu món, etc. D’altrabanda, hem de comptar amb condicionaments com la

Les polítiques dejoventut suscitenescassa conside-ració en la classepolítica i en lapròpia societatcivil.

La inexistència depolítica suposadeixar que el mer-cat sigui el quereguli “espontà-niament” el marcjove.


realitat institucional i territorial i l’espai professionalque es genera al voltant del món juvenil.

Des de la perspectiva dels joves, en general, el mónjuvenil és dèbil en l’àmbit col·lectiu i té poca capacitatper vincular-se activament al disseny de les polítiques.És esperançador veure que –tot i que es tracta de sec-tors molt concrets– estem vivint un moment d’interèsrenovat per part dels joves cap a una major participa-ció política i social i d’implicació en els nous movi-ments socials intergeneracionals (ecologista, feminis-ta, pacifista, okupa, solidaritat, etc.). Són movimentsque ja no apel·len tant a la condició de classe de lespersones, com, per exemple, a la seva condició de ciu-tadans amb el dret de viure en un entorn saludable,sostenible, basat en la pau i en la igualtat entre homesi dones. Sembla que algunes respostes als reptes de lanova societat global (sostenibilitat, deute extern, im-migració, participació social, etc.) s’han anat teixintcom a motor de canvi a partir de l’acció dels mateixosjoves. Hem vist com, a partir de les importants mobilit-zacions de crítica al model neocapitalista occidental,els joves artistes-activistes han recuperat, per exem-ple, l’art polític com a eina d’acció reivindicativa. Tam-bé hem vist com molts artistes del circuit professionals’han acostat obertament cap a postures més compro-meses socialment, apropant-les als joves. Com a alter-nativa a l’associacionisme tradicional més estancat,aquesta energia social cristal·litza en un nou associaci-onisme que es desenvolupa amb un perfil propi.

El col·lectiu juvenil és creatiu per necessitat vital. Eljove té una gran necessitat de crear, i ho fa quan en tél’ocasió. El problema és que, en el món de les políti-ques públiques, no es reconeixen com a artístiquesmoltes de les expressions del jove, a no ser que es ves-teixin dels tòpics de l’art oficial. Desaprofitar aquest fet

Estem vivint unmoment d’interèsrenovat per partdels joves cap auna major partici-pació política isocial i d’implica-ció en els nousmoviments soci-als intergeneraci-onals.

El col·lectiu juve-nil és creatiu pernecessitat vital,però no es reco-neixen com a ar-tístiques moltesde les expressi-ons del jove, a noser que es vestei-xin dels tòpics del’art oficial.


és perdre un gran capital social. D’altra banda, si con-templem la creació com a factor d’aprenentatge bàsicentre els joves, cal aplicar mesures decidides a garan-tir la igualtat d’oportunitats i la lluita contra l’exclusió.

Polítiques culturals

Mentre es fan esforços per passar de la democratitza-ció cultural a la democràcia cultural (UNESCO, Declara-ció d’Hèlsinki, 1972), la realitat és que el mercat impo-sa la seva llei. Podem afirmar fàcilment que, davant lacontundència amb què actua el mercat, sobretot a par-tir de la caiguda de les fronteres econòmiques, les po-lítiques culturals públiques tenen una rellevància es-cassa en el món juvenil. La seva acció va més encami-nada a garantir la definició de significats específicsque, en últim terme, afavoreixen aquesta societat jerar-quitzada i elitista.

D’una banda, el camí cap a la democratització de lacultura, en lloc d’haver-nos fet més cultes i més auto-suficients, ha sembrat un nou camp per a la desigual-tat. Cada vegada més, l’oferta cultural genera més dis-tàncies entre minories cultes i majories indiferents.Aquest fet és el reflex de la manca de relació entre elsobjectius de la política cultural i els resultats de la im-plementació d’aquestes polítiques. Si analitzem, perexemple, les dades de l’any 2000 de la Federación deGremios de Editores de España (FGEE) relatives al nivellde lectura a Espanya, gairebé una meitat de la poblacióespanyola de més de 14 anys no llegeix mai; i, a més,de l’altra meitat, el 22% només llegeix de manera oca-sional. Segons repetits sondeigs de l’Enquesta Metro-politana de Barcelona, cada vegada hi ha més profes-sionals amb estudis universitaris, però –aquests pro-fessionals– cada vegada llegeixen menys. Ens hauríem

El camí cap a lademocratitzacióde la cultura, enlloc d’haver-nosfet més cultes imés autosufici-ents, ha sembratun nou camp pera la desigualtat.

Gairebé una mei-tat de la poblacióespanyola de mésde 14 anys no lle-geix mai.


de preguntar per què passa això. Se’ns acut la crisi delmodel de saber universal davant del saber tècnic i es-pecialitzat. Però, també, l’anomenada democràcia debaixa intensitat que Samuel Huntington proclamava a Lacrisi de la democràcia (1975). O els efectes de la progres-siva concentració i degradació en l’oferta mediàtica demasses (efecte Berlusconi). La cursa que ens endinsa enla societat del coneixement i la informació està provo-cant i provocarà, si no s’hi posa remei, un aprofundi-ment de la discriminació entre sectors de població.

És evident que hi ha una relació directa entre unaciutadania activa, desperta, amb consciència política,perspectiva, etc. (elements bàsics de la democràciaparticipativa) i el fet de tenir un bon nivell cultural i ha-ver pogut desenvolupar la capacitat creadora que tots itotes portem a dins. Però, no hi ha dubte que la granmajoria de la classe política espanyola amb responsa-bilitats de govern practica la democràcia representati-va i encara es manté lluny de les postures participati-ves. Llavors, no ens ha d’estranyar que per aquestamateixa família política no sigui prioritari –per algunsfins i tot és contraproduent (Huntington)– un bon nivellcultural general i l’existència de comunitats que esti-mulen el seu potencial creatiu i l’orienten més cap a lainnovació social que no pas cap a la productivitat eco-nòmica. No obstant això, comença a fer-se l’apreciació–sobretot per part d’alguns polítics d’esquerres– quesi es potencien decididament unes noves formes depolítica cultural, no només s’actua com a vehicle demobilització de la gent en la batalla de les idees, sinóque potser és l’única alternativa que legitima la sevaopció política.

Són moltes les pistes que ens fan pensar que la po-lítica cultural no es valora prou. No només fem referèn-cia al sector polític, també ho constatem en la pròpia

Hi ha una relaciódirecta entre unaciutadania activai haver pogutdesenvolupar lacapacitat creado-ra que tots i totesportem a dins.


societat civil. Ara no entrarem en les raons –de ben se-gur, complexes– d’aquesta manca de sentit prioritarientre els polítics, els professionals o la societat civil.Ens quedarem amb alguns exemples d’aquesta mancade valoració. En primer lloc, crida l’atenció que, duranttots aquests anys de desenvolupament de polítiquespúbliques de tota mena (polítiques sanitàries, educati-ves, socials, etc.), el sector cultural sigui, precisament,un dels menys normativitzats. Per exemple, no hi hacap estàndard de servei o equipament cultural per unbarri, un municipi, o una regió –amb l’excepció de lesbiblioteques. També ens hauria de deixar perplexosl’escassa relació que hi ha entre el sector cultural i al-tres sectors com l’educatiu o el social, quan precisa-ment haurien d’anar agafats de la mà. Com pot ser queles escoles, els instituts i els centres culturals treballintan poc els hàbits culturals, la creativitat o la compren-sió de les diferències culturals? Actualment, és normalque molts equipaments culturals de proximitat com-parteixin l’espai amb unitats de serveis socials, ludo-teques, serveis juvenils, etc., sense que es treballinprojectes comuns. També és habitual que molts d’a-quests equipaments culturals de proximitat tinguinpoca relació explícita amb el seu entorn.

Actualment, des de la perspectiva de l’Estat relacio-nal, la política cultural viu immersa entre l’intent de di-buixar el que hauria de ser un servei bàsic cultural queredueixi o elimini determinades carències de la ciuta-dania i la recerca hipotètica de l’equilibri entre la pro-ducció i el consum cultural en el mercat.

D’altra banda, el territori, quan suposa encaixar lesrealitats local, regional i transnacional, es converteixen una equació de difícil solució. Passa el mateix quanles polítiques culturals es troben amb el dilema de lapromoció de l’alta cultura o la cultura popular; un dile-

Crida l’atencióque el sector cul-tural sigui, preci-sament, un delsmenys normati-vitzats.

Ens hauria de dei-xar perplexosl’escassa relacióque hi ha entre elsector cultural ialtres sectorscom l’educatiu oel social.


ma injust, perquè és contraproduent, ja que relega lacultura popular a la invisibilitat i a les lleis del mercat isitua l’alta cultura en un lloc destacat dins el conjuntde significats construïts pel poder.

Les polítiques culturals són relativament joves com-parades amb altres polítiques públiques. Aquest camís’ha anat fent entre la necessitat d’institucionalitzar-les i la de situar-les entre la resta de serveis que hi haal territori. Cal tenir en compte que la cultura és objected’una enorme concurrència, perquè estableix nivellscompetencials territorials i, a més, manifesta unes difi-cultats greus a l’hora d’establir prioritats i, en conse-qüència, a l’hora d’aplicar el principi de subsidiarietatquan es posen en marxa les polítiques. Creiem queaquesta curta experiència ha estat acompanyada d’uncert acomplexament davant d’altres polítiques i d’unaprofunda necessitat de rellevància, fet que ha situatl’acció cultural més a prop de la cultura econòmica queno pas de l’educativa o la social.

Aquesta observació ens permet introduir la impres-sió –la constatació, si voleu– per part d’un sector am-pli dels que treballem en la franja sociocultural i edu-cativa que, des del sector cultural (les administracionspúbliques, associacions, professionals, artistes i laresta d’agents), s’està treballant molt poc amb altresàmbits (social, comunitari, educatiu). Manquen pro-grames de lluita contra les desigualtats, o accions de-cidides en els processos de desenvolupament comuni-tari, o propostes que, des de l’art i la cultura, estimulinprocessos d’integració i d’identitat.

En definitiva, la cultura com a referent de les políti-ques culturals es troba en un encreuament complexque respon al fet que, si bé l’art i la cultura (l’objected’aquestes polítiques) és una mena d’híbrid policromque es mou lluny de les polaritats, el cert és que en re-

La cultura popu-lar queda relega-da a la invisibili-tat i a les lleis delmercat, mentrel’alta cultura sesitua en un llocdestacat dins elconjunt de signi-ficats.

Les polítiquesculturals mani-festen dificultatsen aplicar el prin-cipi de subsidia-rietat.


alitat són aquestes polaritats les que predominen. Enaquests pols, la ciutadania, recuperant el seu paperactiu i creador, hi ha de tenir l’última paraula.

Polítiques educatives

Al llarg de la història, al nostre país, hem estat subjec-tes de múltiples reformes educatives que han plantejatdiferents models de ciutadania i que han suposat laselecció d’uns determinats coneixements. Les novespolítiques educatives que s’han anat implementantresponen a la consideració de què ha de ser la societati la cultura.

Si tenim en compte el que s’ha anat considerant và-lid per formar part del currículum escolar, ens adonemque els ensenyaments artístics cada vegada tenenmenys presència, reforma rere reforma. Actualment, lesdues matèries d’expressió que formen part del currícu-lum –tant de primària com de secundària– són la plàs-tica i la música.

Si comparem el nombre de crèdits que es donen ales diferents assignatures de l’ESO, la visual i plàstica ila música, ens adonem que formen part –juntamentamb la religió i la tutoria– de les assignatures ambmenys crèdits. Això significa menys hores de dedicaciói, de retruc, menys consideració. D’altra banda, tambéhem de tenir en compte la formació del professorat queha d’impartir aquestes matèries, ja que a primària noexisteix la figura de l’especialista de plàstica i és elmateix professor que ha d’impartir l’assignatura, ambles eines i estratègies de què disposi.

També ens trobem que les assignatures d’expressiócom la plàstica i la música, que podrien generar unesdinàmiques d’aula diferents de les habituals, s’hanacabat instrumentalitzant a través de l’ús del llibre de

En el currículumescolar, els ense-nyaments artís-tics cada vegadatenen menys pre-sència, reformarere reforma.

Assignaturesd’expressió comla plàstica i lamúsica s’han aca-bat instrumenta-litzant a través del’ús del llibre detext.


text per tal de donar-los el mateix to i rigor que la restad’assignatures.

El nostre sistema educatiu navega entre dualismesparalitzants, enmig d’un discurs que encara es plante-ja si l’escola ha de ser selectiva o igualadora; si el queés manipulador és inferior al que és intel·lectual; si latècnica és superior a l’expressió; si l’escola ha de serculturalista o educadora; si ha de preparar els joves pelnivell educatiu posterior o per saber enfrontar-se a lavida. També vivim un moment en què els nous reptes–societat de la informació, diversitat cultural, partici-pació ciutadana, etc.– alimenten aquest discurs ambnous elements i potencien l’aparició de propostes al’estil de les ciutats educadores, molt més holístiques iintegradores. Són propostes que, tot i que són recone-gudes pels estrats alts de la política educativa, no te-nen els recursos o els mitjans adequats i, per tant, noes consoliden com a punt d’inflexió cap a una nova ori-entació del rol de l’educació en la nostra societat.

Amb aquest panorama encara estem lluny de supe-rar les dificultats tradicionals de l’escola a l’hora desortir enfora, de deixar-se travessar per l’entorn i inte-grar-se, o de guanyar autonomia i permetre l’acció alseu interior de la comunitat de la qual forma part.Aquest sortir enfora també té relació amb els canals derelació entre l’escola i el conjunt de símbols, imatges oformats de la cultura popular més propera als joves. Eltancament de l’escola en si mateixa provoca que el jovetingui la sensació d’estar vivint dues realitats; unad’autèntica, la que viu a fora, i una altra de fictícia, al’interior del centre. El jove troba l’expressivitat, la cre-ativitat, o les emocions que busca fora del centre.Aquesta és la realitat, assumida pels mestres, els pa-res i els propis joves. I és així perquè, entre altres co-ses, l’escola reprodueix i estimula l’esquema que hem

El nostre sistemaeducatiu navegaentre dualismesparalitzants: sil’escola ha de serselectiva o igua-ladora; si la tèc-nica és superior al’expressió.

El jove troba l’ex-pressivitat, la cre-ativitat, o lesemocions quebusca fora delcentre. Aquestaés la realitat, as-sumida pels mes-tres, els pares iels propis joves.


comentat abans, el de l’alta cultura versus la culturapopular.

Així doncs, ens trobem davant del repte d’acostar lacultura popular a l’entorn –i viceversa– com a recurs,com a font d’aprenentatge i com a espai normalitzatd’expressió, projecció i vivència per part dels joves.Hem de construir espais nous dins l’escola dedicats ales emocions i a la creativitat; en definitiva, espais ori-entats a oferir una educació que permeti que els jovess’entenguin i es desenvolupin amb autonomia en elmón on viuen.

Art, creativitat social i polítiques transversals

Afrontant l’art des de la transversalitat, sorgeix el pro-blema de la terminologia que defineix el que estemtractant. Paraules com comunitat, art social, creatiu,creació, etc. són força polisèmiques i la pròpia trans-versalitat, com a concepte, és motiu de discussió i con-trovèrsia. Si a això hi afegim el fet que, en paraules comcohesió, participació, procés, empoderament, o equi-tat, l’accent és determinant a l’hora de situar el nostremarc d’actuació, aleshores, tot això ens obliga, com aprincipal referent, a conèixer bé el nostre entorn perpoder situar-nos-hi.

Des de la teoria, a Europa, aquests darrers anys, lespolítiques públiques han evolucionat cap a posturesmés col·laboratives de l’art i la cultura en relació als al-tres sectors. Però, aquesta evolució no ha tingut unatraducció pràctica i el camí recorregut és insignificant. Ino és pas perquè, a hores d’ara, no existeixin recoma-nacions sobre el tema. En el marc de la Unió Europea,el tractat de Maastricht en fa menció de manera tímida.El Consell d’Europa ha avançat força en el terreny de les

Des de la teoria, aEuropa les políti-ques públiqueshan evolucionatcap a posturesmés col·labora-tives de l’art i lacultura en relacióals altres sectors.Però, aquestaevolució no hatingut una traduc-ció pràctica i elcamí recorregutés insignificant.


recomanacions amb propostes com In from the mar-gins (1997), o Culture and neighbourhoods (2001). Peraltra banda, la UNESCO també ho ha fet a través de tre-balls com Our Creative Diversity, o de la recent Declara-ció Universal de Diversitat Cultural. També comptemamb alguns treballs teòrics força interessants; els pro-vinents dels australians Cultural Development Network(The forth pillar of sustainability. Culture’s essencialrole in public planning, 2001), o els dels anglesos deComedia (per exemple, amb els treballs de CharlesLandry, Franco Bianchini o F. Matarasso). No obstantaixò, cal dir que trobem molt poques aplicacions pràc-tiques de totes aquestes recomanacions teòriques. Elsprogrames europeus com el Connect o Culture 2000encara estan molt lluny de poder constituir un veritableestímul per la generalització d’una concepció transver-sal de la cultura.

Al nostre país, aquestes darreres afirmacions sónespecialment vàlides. Avui dia, els projectes que esdesenvolupen en el marc estricte de l’art i la culturasón molt més visibles que els que ho fan en transversa-litat. Aquesta tendència però, està començant a canvi-ar en tots els sectors. Més enllà dels tímids apropa-ments als quals ens hem acostumat, els nous reptes dela societat actual obliguen els sectors tradicionals coml’art, la cultura, l’educació, l’economia, l’urbanisme, lasanitat o els serveis socials a deixar de treballar isolatsi a desenvolupar polítiques i pràctiques plenamentcol·laboratives. Una nova consciència per part dels po-ders públics, de la societat civil i també del sector pri-vat, s’adreça cap a la hibridació dels sectors tradicio-nals, cap a la recerca de solucions davant els nous rep-tes que se’ns plantegen: la sostenibilitat (econòmica,ambiental, cultural, etc.), la cohesió, la identitat, la di-versitat o la participació ciutadana. Avui més que mai,

Els nous reptesde la societat ac-tual obliguen elssectors tradicio-nals com l’art, lacultura o els ser-veis socials a dei-xar de treballarisolats.

Una nova consci-ència s’adreçacap a la hibrida-ció dels sectorstradicionals.


la porta està oberta al canvi de les jerarquies pel tre-ball en xarxa, de l’autoritat per l’empoderament, del’ordre per la flexibilitat i la creativitat, del conformis-me per la diversitat i del paternalisme per l’autorespon-sabilitat.

A Catalunya, l’àmbit municipal ha estat el primerque ha promogut, tot i que tímidament, unes visionsmés holístiques i transversals. A partir del dissenyd’estratègies de futur, plans estratègics de cultura, laCiutat Educadora, el Llibre Blanc de la Cultura, agendes21, etc., s’han anat desenvolupant algunes propostesartístiques de caràcter transversal. Des del govern ca-talà, s’han promogut alguns projectes transversals quegiren al voltant de la llengua catalana. També s’han as-sajat petites experiències en algunes presons, hospi-tals, etc. Empaitades per la necessitat de respondre alspreceptes de la democratització cultural, les instituci-ons culturals tradicionals –museus, teatres, etc.– hanelaborat programes per incrementar el públic de dife-rents edats, les visites col·lectives, els programes perescoles, etc. Actualment, el marc d’actuació de l’edu-cació ja no és exclusivament el de la família o l’escola,s’estén més enllà. Els agents educatius es multipli-quen i la seva acció té lloc en contextos molt diversos.Per exemple, alguns museus s’estan replantejant elseu rol en relació a la societat i miren de redefinir-se,d’una banda, com a agents per la inclusió social, a tra-vés de l’articulació de nous objectius i redefinint novesmaneres de treballar en col·laboració amb els agentssocials, i, de l’altra, com a vehicles de canvi social, apartir del seu potencial comunicatiu i d’influència so-bre l’opinió pública.

Les xarxes de centres culturals de proximitat (cen-tres cívics, casals de joves, biblioteques de barri, etc.)representen un altre avenç, però naveguen entre mo-

A Catalunya,l’àmbit municipalha estat el primerque ha promogut,tot i que tímida-ment, unes visi-ons més holísti-ques i transver-sals.

Alguns museuss’estan replante-jant el seu rol enrelació a la socie-tat i miren de re-definir-se a tra-vés de l’articula-ció de nous ob-jectius.


dels massa dirigistes per part de les administracions itenen dificultats per desenvolupar-se com el que sónrealment: autèntics espais híbrids, llocs frontissa dinsel territori. Això fa que acabin vivint immersos en la in-definició, la manca de transversalitat, la dotació defici-ent, etc. En general, però, no hi ha una política o unalínia de finançament públic prou clara pels projectesartístics de caire social i aquests acaben rebotant d’undepartament a un altre, provocant la desesperació delsseus promotors.

Aquestes experiències que, a Catalunya, plantegemcom a emergents fa anys que es van començar a explo-rar en altres països europeus. El projecte Melina, perexemple, és una iniciativa de principis dels anys 90impulsada pel Govern grec, amb la participació delsministeris de Cultura i Educació. Durant deu anys, esvan desenvolupar una sèrie de projectes artístics aprop de cent escoles d’educació primària de Grècia iCreta, que posaven de manifest la utilitat de l’art nonomés com a eina educativa sinó també com a reforçsocial i com a promotor de la connexió de les escolesamb la comunitat. L’abril de 2003, el Govern grec va ferpúblic un estudi d’àmbit europeu (Creative CommunityBuilding through Cross-Sector), dins del marc del pro-jecte Melina, amb la intenció de dibuixar el grau d’im-plantació dels projectes artístics transversals. Enaquest estudi, el cas espanyol no en surt gens ben pa-rat, per la manca d’experiències rellevants i de políti-ques adequades. L’estudi, en canvi, posa de manifestuna sèrie d’iniciatives destacades en altres països. Perexemple, el Departament d’Educació de Flandes, aBèlgica, va posar en marxa el projecte CANON, el 1995,amb la intenció de donar un rol actiu a l’art i la culturaen tots els nivells educatius. El programa FUSION, des-envolupat a Escòcia els anys 98 i 99 per Artlink, va po-

En general no hiha una política ouna línia de fi-nançament públicprou clara pelsprojectes artísticsde caire social.


sar de manifest els grans avantatges de l’aplicació del’art en les polítiques sanitàries. De la mateixa manera,al llarg de l’any 2000, el govern holandès va promoureel programa ACTIENPLAN a trenta ciutats amb la idead’iniciar processos de col·laboració entre institucionsculturals, escoles i organitzacions multiculturals i soci-als. El projecte MUS-E, de la Yehudi Menuhin Founda-tion, porta deu anys introduint artistes d’onze païsoseuropeus a les aules de més de cent setanta escoles deprimària. En general, es posa de manifest que la col·la-boració transversal, a Europa, encara està lluny de seruna norma. Però, també veiem que hi ha països quedestaquen perquè se situen al capdavant; és el cas delRegne Unit, Finlàndia i Flandes.

Alguns d’aquests països capdavanters ja tenen unatradició de relacionar l’art amb altres sectors. Al RegneUnit, a finals dels anys 70 i al llarg dels 80, proliferavenels Community Arts, iniciatives de base en el si de co-munitats veïnals i educatives. Ha estat a partir d’a-quest tipus de referents de barri que s’han desenvolu-pat moltes iniciatives interessants com el Pilton VideoProject de Glasgow, el Cranhill Arts Projects d’Edim-burg, o el treball del rapper Pato Benton, a través de lamúsica rap amb les bandes de joves violents dels bar-ris dels afores de Birmingham.9

Mentrestant, aquí optàvem per serveis descentralit-zats de serveis personals municipals (els centres cívicsi altres), totalment dirigits per les administracions iamb una escassa vocació comunitària o transversal.Ara són moltes les veus que reconeixen que va ser unerror no optar pels models d’arrel més comunitària i, encanvi, decantar-se pel model de supermercat de ser-veis municipals dels Centre Civici italians. Són veusque clamen per uns models nous, més participatius iintegrats en el seu entorn.

El projecteMUS-E, de laYehudi MenuhinFoundation, portadeu anys intro-duint artistesd’onze països eu-ropeus a les aulesde més de centsetanta escolesde primària.

Al Regne Unit, afinals dels anys70 i al llarg dels80, proliferavenels CommunityArts, iniciativesde base en el side comunitatsveïnals i educati-ves.


Els barris

Els barris són unitats bàsiques de relació comunitària.Són àrees en les quals detectem una certa homogeneï-tat ambiental i uns referents identitaris. Aquests espaiss’han anat consolidant com els primers esglaons perfer realitat la citació de Hazel Henderson “pensa glo-balment, actua localment”. Els barris són territoris ide-als per l’experimentació i el treball de proximitat.

En aquests espais, la intervenció educativa desdels llenguatges artístics podria ser una eina de granutilitat. I diem podria ser perquè encara no ho és o noho és prou. Aquella tensió entre centralitat i perifèria,tan present als debats sobre polítiques públiques delsanys 80, no s’ha resolt amb un ús més ampli de l’artcom a instrument d’educació social. Si, d’una banda,ens trobem que el corrent predominant de l’art conti-nua essent centralista i autista en relació a la seva di-mensió políticosocial, de l’altra, veiem que les políti-ques de desenvolupament de moltes ciutats apostenper reforçar espais físics i conceptuals de centralitza-ció, en un exercici de contradicció del seu discurs so-bre l’equilibri i la cohesió socials.

Moltes iniciatives, tant d’artistes com d’altresagents comunitaris, xoquen frontalment amb la com-plexitat de la burocràcia i l’escassetat de recursos. Ésper això que, els que portem anys treballant als barrisdes d’aquesta opció, considerem que les millors virtutssón la paciència i la tenacitat. Però, comencem a apre-ciar alguns canvis, a partir de l’aparició de nous para-digmes com el treball comunitari, l’art públic o la de-mocràcia participativa. Com diu Lucy Lippard (1995)“els aspectes interactius de l’art comunitari que s’handesenvolupat els darrers anys poden haver estat fràgilsi de caràcter temptatiu, però es troben en procés de flo-

El corrent predo-minant de l’artcontinua essentcentralista i au-tista en relació ala seva dimensiópolíticosocial.

Moltes iniciati-ves, tant d’artis-tes com d’altresagents comunita-ris, xoquen fron-talment amb lacomplexitat de laburocràcia i l’es-cassetat de recur-sos.


ració i estan construïts sobre una noció renovada de lamemòria, preparats per florir si podem crear un contextde benvinguda fora de l’art en el qual puguin aventu-rar-se”. Aquest context de benvinguda implica que si-guem capaços de reivindicar el valor de la creació i l’ex-pressió artística com a instruments de l’acció sociocul-tural en el territori. Però, sabem justificar aquest valor?Sabem fer-ho no només davant de l’Administració sinótambé davant l’artista, els nostres col·legues, o davantla comunitat on i amb la qual ens proposem intervenir(professors d’instituts, joves, famílies, tècnics de jo-ventut, etc.)?

Sens dubte, el fet d’haver de superar la tradicionaldificultat de veure i interpretar el territori, més enllà delque fa cadascú, suposa un entrebanc en la nostra ac-ció. Sovint, es produeix una certa invisibilitat de moltsactors del territori, invisibilitat que depèn –gairebésempre– del punt de vista des d’on es mira. Per exem-ple, si es mira des de l’escola, l’educació en el lleure il’associacionisme acostumen a desaparèixer de l’horit-zó més pròxim. Si es mira des dels serveis socials,acostumen a desaparèixer els processos participatius ieducatius. Gairebé ningú no veu el treball de promocióde la salut. La promoció econòmica sovint només veuassistents socials i professors que proveiran clients perals seus cursos. Per altra banda, les associacions des-coneixen l’existència real de la majoria dels agents pro-fessionals i acostumen a dedicar molt temps a les ba-tusses internes, entre elles o amb l’Administració. Elsmonitors esportius i de menjador se situen tant a laperifèria que ja ni se’ls té en compte. Les AMPA s’acos-tumen a veure relegades a les funcions de matxucado-res de l’escola. Els polítics sovint es troben lligats perunes lògiques electorals que, de vegades, passen persobre de la realitat social del territori. La policia local i

Hem de ser capa-ços de reivindicari justificar el valorde la creació il’expressió artís-tica com a instru-ments de l’acciósociocultural enel territori.

El fet d’haver desuperar la tradici-onal dificultat deveure i interpretarel territori, mésenllà del que facadascú, suposaun entrebanc enla nostra acció.


l’urbanisme continuen funcionant amb xips indepen-dents, sense gaire sensibilitat social. Les activitats ar-tístiques o culturals s’ofereixen com a productes deconsum, no es considera el seu potencial educador nies relacionen amb altres activitats. Aquesta mena d’in-visibilitat selectiva, se’ns fa difícil d’entendre però,sense cap mena de dubte, és una part important de larealitat contra la qual s’acostumen a estavellar la majo-ria dels bons projectes i els esforços dels millorsagents. Reticències professionals, poca amplitud demires, victimisme d’alguns estaments, sobresaturacióen la pròpia feina, corporativisme, etc. Es tracta d’unarealitat difícil i descoratjadora, però que cal anar trans-formant poc a poc en la direcció de possibilitar la inte-gració de tots els agents del territori en forma de xarxa.

Un dels principals reptes de futur és, precisament,el treball en xarxa. Si bé fa unes dècades era un con-cepte gairebé desconegut, avui dia ningú ja no qüesti-ona la seva utilitat. Comencen a proliferar nous espaisde trobada d’agents del territori, però els canals de co-municació, els recursos compartits i la coordinació, en-cara tenen camí per recórrer. Les xarxes funcionen apartir d’objectius ben identificats i compartits i, aquí–en el terreny de la identificació d’objectius– tambéhem d’avançar molt.

Com dèiem unes pàgines enrere, avui podem fer re-ferència a projectes que parteixen del treball comuni-tari, de l’estímul de les xarxes (o el que el món anglosa-xó anomena comunitats creatives), basades en la trans-versalitat i en la promoció de la responsabilitat, el fetde compartir, la participació i el compromís vers un fu-tur sostenible. En determinats països, algunes comu-nitats creatives han fet de l’art i la cultura els motors dela seva acció a les escoles, als centres comunitaris, oen plans de regeneració urbana. Avui ja comptem amb

Les xarxes funcio-nen a partir d’ob-jectius ben iden-tificats i compar-tits i, aquí –en elterreny de laidentificaciód’objectius– tam-bé hem d’avançarmolt.

En determinatspaïsos, algunescomunitats crea-tives han fet del’art i la culturaels motors de laseva acció a lesescoles, als cen-tres comunitaris,o en plans de re-generació urba-na.


alguns treballs de recerca sobre experiències en art idesenvolupament comunitari de barri a diferents paï-sos. A Austràlia, l’Australian Council for the Arts (Willi-ams, 1997) va elaborar un estudi sobre els projectesartístics amb beneficis educatius, socials, culturals ieconòmics desenvolupats al llarg de la dècada dels 90a diferents barris. El 1996, el Departament d’Art delGovern irlandès va encarregar a l’associació CreativeActivity for Every One (C.A.F.E.) una avaluació dels pro-jectes artístics d’objecte social, on van aparèixer unmunt de beneficis mesurables en l’aplicació d’aquesttipus de projectes. Va passar el mateix amb els cone-guts treballs de F. Matarasso (Defining Values, 1996;Use or Ornament?, 1997; Vital Signs, 1998; To-ward...,1999) i C. Landry a la Gran Bretanya. En gene-ral, aquests treballs ens parlen de l’art entès com unacontribució important per redreçar els nous reptes so-cials; de la importància de definir bé els objectius il’avaluació dels projectes; de la necessitat que el des-envolupament comunitari també impliqui l’art comuni-tari; dels beneficis importants de l’art, tant a nivell per-sonal com col·lectiu, o del valor estratègic de l’art en laconstrucció de futurs sostenibles.

Ja portem vàries dècades de treball als barris, deprojectes socioculturals, de plans comunitaris, d’esco-les d’adults, de casals, de gestors, educadors, tècnicso animadors. Podem dir que l’art, o l’expressió artísti-ca, des del seu vessant comunitari sí que s’ha manifes-tat en aquestes experiències durant tot aquest temps,però hem de reconèixer que no d’una manera ferma.Més que fer apostes decidides per construir processosamplis al voltant del fet artístic, ha estat lluny de des-envolupar totes les seves possibilitats com a suport perla integració social, el desenvolupament d’una ciuta-dania crítica, l’empoderament, o el creixement perso-

Alguns treballs derecerca ens par-len de l’art entèscom una contribu-ció important perredreçar els nousreptes socials.

Més que fer apos-tes decidides perconstruir proces-sos amplis al vol-tant del fet artís-tic estem lluny dedesenvolupar to-tes les seves pos-sibilitats.


nal. Segurament, en els actes festius de barri trobarí-em bons exemples de les possibilitats que hem visua-litzat millor als nostres barris, en relació al treball artís-tic aplicat a dinàmiques comunitàries. També s’ha vi-sualitzat en alguns agents de la cultura popular. Lesactivitats més habituals, però, han estat les relaciona-des amb els tallers –manualitats, pintura, balls, músi-ca, etc.– o amb la difusió cultural, unes activitats que,tal com estan pensades, acostumen a anar poc lligadesa altres iniciatives de barri, o no connecten prou ambles motivacions dels joves.

Quan ens referim al paper de les arts dins els pro-cessos comunitaris, creiem que aquest s’ha de carac-teritzar no tant per jugar un paper puntual com per con-vertir-se en un eix al voltant del qual pugui girar el pro-pi treball comunitari. Ens referim a explorar en el si decada projecte les possibilitats de les arts en la forma-ció integral de les persones, la creació de llocs de tre-ball, la participació activa en projectes, en centres cul-turals o associacions. I també ens referim a les sevespossibilitats a l’hora d’afrontar nous reptes en el reco-neixement de la pròpia identitat, la cohesió social o eldesenvolupament de la creativitat individual i col·lec-tiva.

Serveis, programes, projectes... De l’activisme a laplanificació estratègica del canvi social

Els projectes artístics de base social van començar afuncionar dins dels moviments socials dels anys sei-xanta i setanta, de la mà d’una sèrie d’activistes que esmovien pels barris a l’empara d’associacions veïnals,organitzacions sindicals o polítiques, casals parroqui-als, etc. Aleshores, l’activitat artística anava lligada al

Cal explorar en elsi de cada projec-te les possibili-tats de les arts enla formació inte-gral de les perso-nes, la creació dellocs de treball, laparticipació acti-va en projectes.


compromís polític, a la recerca del canvi social. Però,davant dels grans dèficits heretats de la dictadura, l’arti la cultura es trobaven gairebé a la cua d’una llistaenorme de reivindicacions de tota mena. Amb la demo-cràcia, s’inicia un període de creació de recursos, deformació de professionals i de recerca de models a par-tir del que s’estava fent en altres països d’Europa.Molts d’aquells activistes s’incorporen a aquest nouprocés. Neixen serveis, equipaments, recursos i projec-tes. Aquest nou procés va acompanyat d’una creixentapolitització dels professionals. En aquest sentit, se-gurament no cal que ho diguem però, en qualsevol in-tervenció que intentem afrontar des del camp social ieducatiu, o en la franja de la joventut, sempre fem polí-tica. No estem fora de la societat. No hi ha una puresadel treball educatiu i social respecte a la política. Edu-car o fer treball social ja implica estar compromès. Coma opció o per defecte, però inevitablement, les nostresactuacions concretes sempre tindran un rerafons polí-tic. Si és com a opció, utilitzarem el poder que tinguem–petit o gran– per intentar avançar, ni que sigui de ma-nera mil·limètrica, cap a les transformacions que consi-derem necessàries en la nostra visió de la societat i pereducar els joves amb aquests objectius. Si és per de-fecte, estarem abonant el camp a la política inercial desuport a les estratègies neoliberals que cerquen la ma-ximització de la productivitat per sobre de qualsevolaltra consideració. L’aïllament de les actuacions res-pecte al seu entorn també respon a aquest esquema.

Actualment, ens trobem amb un ventall de professi-onals amb un perfil molt variat: monitors, educadors,tècnics de cultura, animadors, directors, gestors cultu-rals i, també, alguns artistes. Es tracta de col·lectiusdins els quals s’han anat incorporant generacions no-ves de professionals amb una base més acadèmica –i

No hi ha una pu-resa del treballeducatiu i socialrespecte a la polí-tica. Educar o fertreball social jaimplica estarcompromès.


potser menys vivencial– que la dels seus predeces-sors. Es treballa en àmbits molt diversos: casals, equi-paments, museus, carrer, ajuntaments, etc.

A partir d’algunes trobades amb professionals, elnostre grup ha constatat diverses preocupacions sobreel present i l’evolució d’aquest sector. Una primeraconstatació evidencia que, més que anar cap al puntmig entre el gestor i l’educador, la realitat és que peravançar en la implementació de projectes artístics ju-venils els perfils estan massa polaritzats. És per aixòque, sovint, ens trobem amb gestors de productes ogestors de processos. Aquest dèficit també té relacióamb una sèrie de mancances formatives en diversesàrees com la gestió del temps o de l’estrès, el màrque-ting social, les formes de participació, la dinamitzaciócomunitària o la manera de fusionar art i educació so-cial. També hi ha un cert desconeixement de la realitatvivencial, social i cultural dels joves, sobretot de lesminories.

Una altra preocupació dels professionals és la pro-gressiva degradació del valor de la pròpia feina. L’ofer-ta de serveis i programes de les darreres dècades haanat acompanyada de privatitzacions i contractacionsa la baixa, que han carregat contra les condicions labo-rals i han provocat la pràctica desaparició de figuresclau com l’educador de carrer. Si ja partíem d’un seg-ment professional tan vinculat al voluntariat que, so-vint, no se’l considerava d’altra manera, ara –justa-ment quan començàvem a veure una certa regularitza-ció del sector– assistim a la seva progressiva precarit-zació, un clar reflex de la crisi de les polítiques socials.Així doncs, els voluntaris tampoc no se salven d’aquesttractament precari.

Pel que fa als projectes, aquestes darreres dècades,hem estat testimonis del seu allunyament progressiu

Més que anar capal punt mig entreel gestor i l’edu-cador, la realitatés que per avan-çar en la imple-mentació de pro-jectes artísticsjuvenils els per-fils estan massapolaritzats.

L’oferta de ser-veis i programesde les darreresdècades ha anatacompanyada deprivatitzacions icontractacions ala baixa, que hancarregat contrales condicionslaborals.


de la realitat. Creiem del tot necessari fer-ne un replan-tejament, sobretot pel que fa als seus objectius, avalu-ació i estructura. D’una banda, coincidim a afirmar quehi ha hagut una gran confusió en el terreny del plante-jament d’objectius. Ens referim, per exemple, al fet quesovint hi ha un abisme entre els objectius del projecte iles motivacions o necessitats dels joves. Quan treba-llem en funció de subvencions anuals, hem d’obtenirresultats ràpidament, sense tenir temps de desenvolu-par processos a mitjà o a llarg termini, o de redefinirdels objectius en funció de la nova realitat. Aquesta di-nàmica genera un cercle que, habitualment, ens obligaa presentar projectes amb objectius poc concrets, queno responen a necessitats concretes sinó a una línia definançament; i això acaba generant un trencadís ons’encaixen, més o menys, les activitats que hem acon-seguit organitzar amb el percentatge de finançamentque ens ha arribant de les diferents fonts. A més, ten-dim a equivocar-nos i fem servir registres d’activitatscom a objectius (“...realitzar un mínim de...”). Sovint,les activitats es fan per produir un efecte, no perquètinguin un valor en si mateixes. També és usual queconfonguem la missió o la filosofia del projecte ambels objectius, tendint a la síndrome de la utopia, queens fa generar projectes impossibles de realitzar i d’a-valuar.

L’avaluació dels projectes també està al nostre puntde mira en un doble sentit. D’una banda, per la neces-sitat de mesurar àmpliament l’impacte del projecte enel territori, a la recerca d’una bona legitimació. De l’al-tra, perquè sovint hem estat treballant amb criteris i in-dicadors d’avaluació escassos i de baixa qualitat. Defet, caldria que ens plantegéssim unes línies de finan-çament adreçades específicament a l’avaluació; cal-dria que disposéssim d’assessories d’avaluació que

Sovint hi ha unabisme entre elsobjectius del pro-jecte i les motiva-cions o necessi-tats dels joves.

Sovint hem estattreballant ambcriteris i indica-dors d’avaluacióescassos i de bai-xa qualitat.


contemplin indicadors adients, que transcendeixin lamera justificació de despeses i que s’adrecin no tant ajutjar els projectes, sinó a poder modificar-los de for-ma que funcionin millor.

Per últim, tenint en compte el treball desenvolupatal llarg d’aquests anys, hem tendit massa a la creaciód’estructures rígides, tant pel que fa a l’ús dels espaiscom al tipus d’organització, als rols de la gent o als cri-teris de gestió del pressupost. Això ha provocat, entrealtres coses, que ens haguem allunyat –més sovint delque voldríem– de l’equilibri entre la innovació neces-sària i la sostenibilitat convenient, amb el que això sig-nifica de garantia per la continuïtat o la desapariciódels projectes.

Estem a punt de passar al capítol de propostes. Nosabem si amb aquest petit repàs sobre l’estat de laqüestió haurem aconseguit visibilitzar la urgència queens mou cap a un canvi decidit en el terreny de l’ex-pressió artística com a mitjà educatiu amb joves en riscd’exclusió. Sí que estem segurs, però, que hi ha moltescoses que han quedat fora d’aquesta anàlisi, de mane-ra conscient o inconscient. També estem segurs que,com dèiem al principi, cal un estudi ampli de la situa-ció actual a Catalunya com a punt de sortida pel quehauria de ser una aposta decidida, per part de les ad-ministracions públiques responsables, a solucionar elsgreus problemes de desigualtat i marginació juvenil.Un compromís en el qual també haurà de participar lasocietat civil i el sector privat, promovent la hibridaciódels sectors tradicionals cap a postulats molt més cre-atius i educatius, amb l’art com a fil conductor en totesles seves formes.

Hem tendit massaa la creació d’es-tructures rígides,tant pel que fa al’ús dels espaiscom al tipus d’or-ganització, alsrols de la gent oals criteris degestió.

Cal promoure lahibridació delssectors tradicio-nals cap a postu-lats molt més cre-atius i educatius,amb l’art com a filconductor en to-tes les seves for-mes.


4. Propostes

Carme Mayugo

Aproximació a les propostes d’intervenció.Principis metodològics

A l’hora d’abordar les grans línies d’intervenció quehaurien d’acompanyar el trinomi joves, creació i comu-nitat, el context polític, econòmic, social i cultural quefins ara ha viscut Catalunya determina un punt de parti-da que no és massa encoratjador, sobretot si tenim encompte d’on venim i cap on voldríem anar. Cal veure siles polítiques del nou govern autonòmic són capacesde generar un procés de canvi real. També hi ha tensi-ons de base i iniciatives innovadores que estan comen-çant a dibuixar nous models i que possibiliten l’emer-gència de propostes d’acció agosarades. No tot estàper fer, però potser no és gens fatalista afirmar que gai-rebé cal tornar a tallar patrons i teixir-ho tot de nou.

Aquesta situació cada cop obre menys dubtes da-vant la necessitat d’adoptar posicionaments clars perpoder repensar i actuar. A més, l’anàlisi de l’estat de laqüestió i del context ens deixa entreveure que els rep-tes hi planen sense cap mena d’escrúpol. Hi ha temesque ja no es poden ajornar més, temes com la recupe-ració del protagonisme per part de la comunitat; la de-mocràcia cultural i de la creativitat; la participació debase en qüestions clau (no d’aparador); el treball enxarxa i horitzontal; la recerca de sinergies i vies decol·laboració; la transformació social com a tendènciai, finalment, l’exigència de qualitat en tots els proces-sos i els resultats que generen.

En el trinomi jo-ves, creació i co-munitat no totestà per fer, peròpotser no és gensfatalista afirmarque gairebé caltornar a tallarpatrons i teixir-hotot de nou.

No es poden ajor-nar més temescom la recupera-ció del protago-nisme de la co-munitat; la demo-cràcia cultural; laparticipació; eltreball en xarxa ihoritzontal; etc.


En aquest sentit, des del grup de treball Joves, crea-ció i comunitat hem intentat regenerar el discurs i, so-bretot, concretar propostes d’intervenció des d’un puntde partida tan bàsic com essencial: una altra manerad’entendre la cultura. Ara bé, som conscients queaquest principi també implica una forma de treballardiferent, on la comunitat i, en concret, la gent jove hade tornar a jugar un paper clau. Són el motor i l’engra-natge per poder assolir l’emancipació social i cultural,per tendir a l’enriquiment (individual i col·lectiu) i a laigualtat d’oportunitats. Per tant, reivindiquem el valorde tot allò que, alhora, és lúdic i transformador com avia d’expressió, d’aprenentatge, d’acció i de participa-ció.

Dins d’aquest marc d’intervenció, pensem que estracta, sobretot, de promoure projectes (i accions) itambé d’acompanyar processos on els joves creïn, par-ticipin i facin comunitat; es reapropiïn de les diversesexpressions i llenguatges artístics que poden tenir al’abast; treballin des del plaer i investiguin noves fór-mules i interaccions socioculturals, entre d’altres.

Enmig de tot el procés propositiu i de concreció quehem dut a terme dins d’aquest grup de treball, ens hasemblat que calia un a priori. Una bona manera de co-mençar-ho a concretar ha estat consensuar una sèriede principis metodològics. Aquests ens ajuden a esta-blir els fonaments i a fer més comprensibles les pro-postes d’intervenció i els seus models d’actuació. Pertant, a l’hora de definir aquests principis, érem consci-ents del teixit d’interaccions i interrelacions que elsunien en un tot, podríem dir que d’una forma gairebévisceral i inqüestionable. Però ens calia estructurar unasèrie de categories i vam optar per les que detallem acontinuació:

Amb una altramanera d’enten-dre la cultura rei-vindiquem el va-lor de tot allò queés lúdic i trans-formador com avia d’expressió,d’aprenentatge,d’acció i de parti-cipació.

Des del grup detreball Joves, cre-ació i comunitatens ha semblatque calia una priori, per aixòhem consensuatuna sèrie de prin-cipis metodolò-gics.


Comunitarisme. Ens permet integrar els tres eixos deterritorialitat, projecció social i visibilitat. Els projectess’han d’atenir a la realitat concreta de la qual sorgeixen ihan d’abordar les seves necessitats, inquietuds, expec-tatives, etc., tot utilitzant els recursos i les potencialitatsde cada territori i, sobretot, de les persones i els col·lec-tius que el configuren. La riquesa cultural i creativa exis-teix arreu, sens dubte. Sovint, només cal fer-la sortir a lallum i projectar-la com a tal. Això implica partir d’un tre-ball en xarxa i incorporar la gestió de la seva diversitatinherent. També apuntem la col·lectivització dels resul-tats. És a dir, cal promoure la construcció de processoscomunitaris que possibilitin la generació d’iniciatives ila presa de decisions col·lectivament.

Participació. Per garantir la participació, els projec-tes generadors de canvis i de transformació social hijuguen un paper clau. Per tant, és molt important tre-ballar des de l’empoderament. La població ha de con-vertir-se en el quadre d’actors i actrius i, al mateixtemps, també ha de portar la direcció del propi procésd’aprenentatge i de participació. És el mitjà que ha depermetre que la ciutadania prengui tot el poder i esta-bleixi vincles interns de col·laboració, diàleg i interac-ció que l’enforteixin i li permetin protagonitzar el pro-cés. Com a professionals, no es tracta de donar direc-trius sinó de promoure i possibilitar que la gent que hiparticipa generi i faci seus els projectes i qualsevol al-tra acció. Cal impulsar iniciatives que parteixin de laresponsabilitat, per tendir cap a l’autogestió i que, totplegat, reverteixi en l’entorn. Parafrasejant Kisnerman(1990), la qüestió clau de la participació és la presa dedecisions i, per tant, no es pot relegar a una mera acciód’execució.

Transversalitat. Els projectes, les propostes i lesaccions prenen sentit en el moment que tenen la capa-

Cal promoure pro-cessos comunita-ris que possibili-tin la generaciód’iniciatives i lapresa de decisi-ons col·lectiva-ment.

Cal permetre quela ciutadaniaprengui tot el po-der per tendir capa l’autogestió irevertir en l’en-torn.


citat de combinar i integrar tant continguts com meto-dologies de diverses disciplines artístiques i àrees detreball. Els compartiments tancats poden acabar esde-venint presons i poden fer perdre enormes possibilitatstransformadores i emancipadores. L’opció és promou-re i partir de perspectives transversals que potenciïn laretroalimentació i la interacció. La transversalitat tam-bé implica interdisciplinarietat –és a dir, el treball enequip i la col·laboració entre els diversos perfils profes-sionals i els agents que conflueixen en cada territori– ipossibilita connexions entre entorns diferents. A més,apostem per actuar des de la flexibilitat que sorgeix dela interrelació de diversos llenguatges i de diferentsexpressions artístiques, comunicatives i culturals. Po-dríem parlar de mestissatge de professionals i agents,i també de tot tipus de llenguatges i codis creatius. Iaixò ens porta a la integralitat, és a dir, a considerartant les dimensions de les persones i els col·lectiuscom el fet social que els envolta i a partir del qual con-viuen i s’estructuren en comunitat. Es tracta de comple-mentar i combinar diverses perspectives d’intervenció,per tal d’assolir una bona amplitud d’acció i una rique-sa de resultats. Per exemple, és molt important no obli-dar perspectives com el treball des de les emocions.

Horitzontalitat. És la base per assolir una democrà-cia cultural plena. El punt de partida és la desclassifi-cació de la cultura, és a dir, donar valor a tot tipus d’ex-pressions artístiques però, sobretot, a aquelles expres-sions que sorgeixen de la població que intervé i partici-pa en el projecte o l’acció. En aquest sentit, entenemque els professionals que desenvolupen tasques edu-catives i de gestió convé que assumeixin un paperd’agents mediadors i que acompanyin els participantsde la comunitat durant tot el procés, sense jerarquies.Es tracta d’establir relacions horitzontals, d’acceptar

Es tracta de com-plementar i com-binar diversesperspectives d’in-tervenció, per tald’assolir unabona amplitudd’acció i una ri-quesa de resul-tats.

Per assolir unademocràcia cultu-ral plena cal do-nar valor a tot ti-pus d’expressi-ons artístiquesperò, sobretot, aaquelles que sor-geixen de la po-blació.


que tots i totes estem aprenent i sobresortim per lesnostres capacitats i habilitats creatives.

Qualitat. Cal assegurar la qualitat durant tot el pro-cés, des de les primeres etapes de prospecció i defi-nició d’objectius fins a l’avaluació, però també en elsresultats i els productes finals que sorgeixin de cadaprojecte o qualsevol altre tipus d’intervenció. Aques-ta correspondència qualitativa al llarg del procés quees decideixi posar en marxa està garantida, sobretot,pel fet de donar valor a les metodologies participati-ves i perquè atorga tot el pes decisori a la base socialen què se sustenta. Ara bé, tot i emfatitzar el valor delprocés com a element clau, és molt important vetllarper la qualitat dels resultats finals del projecte o ac-ció, tot donant-los una dimensió pública, ja queaquesta visibilitat permet reforçar i consolidar els as-soliments però, sobretot, perquè permet incorporar-los a la vida quotidiana.

Transformació. Aquest principi garanteix ques’avanci en la igualtat d’oportunitats i que s’aconse-gueixi una major equitat social i cultural. És la balançaque, d’una banda, introdueix millores en les condici-ons de vida i, de l’altra, permet que aflorin les dinàmi-ques de canvi inherents en cada context comunitari.Però, per tal d’assegurar-ne l’èxit, cal incorporar, encada projecte o intervenció, dues dimensions que sóninseparables i es complementen l’una a l’altra. En pri-mer lloc, la dimensió que s’orienta cap enfora, és a dir,de les persones que participen en el procés envers l’en-torn, la dimensió social; i en segon lloc, la dimensióorientada cap endins, la introspectiva. També és moltimportant treballar tota l’escala de concrecions ques’obren quan es combinen aquestes dues dimensions,en una clara conjunció dialèctica. Existeixen algunesmetodologies actives que ens poden ajudar a assolir-

Cal assegurar laqualitat duranttot el procés mit-jançant metodo-logies participati-ves però tambéen els resultats iels productes fi-nals i donar-losvisibilitat.

La transformaciógaranteix ques’avanci en laigualtat d’oportu-nitats i ques’aconsegueixiuna major equitatsocial i cultural.


ho: la investigació-acció, l’aprenentatge horitzontal,l’aprendre fent, etc.

Autonomia i autogestió. Aquest principi és el quedóna sentit a tota la resta, ja que respon a la qüestióclau de ‘cap a on volem anar?’. Som conscients que,dins del context polític actual, proposem un sistemad’organització i de desenvolupament de la nostra soci-etat que fins i tot es podria definir com a revolucionari.Ara bé, hem estat parlant de participació real i efectiva,d’horitzontalitat i transformació. A més, que la comuni-tat jugui un paper decisiu i protagonista només té sen-tit si, al mateix temps, li permet assumir un grau elevatd’autonomia, tant en la presa de decisions com en l’ac-ció, i aquesta responsabilitat possibilita l’assolimentde graus d’autogestió en els processos que decideixiendegar. És a dir, l’ideari se sustenta en una concepcióde l’activisme cultural i social que resideix a la base iaixò implica que aquesta base es doti de facultats or-ganitzatives i de direcció. Per tant, cal anar trobant iexperimentant fórmules d’autonomia i autogestió con-cretes i adients a cada circumstància, és a dir, amb unacerta independència en relació als poders polítics detorn, per bé que mantenint sempre unes vies de coordi-nació amb les administracions públiques.

Aquests principis metodològics ens acompanyaranen la definició de les propostes d’intervenció que s’hananat teixint al voltant del grup de treball Joves, creació icomunitat, a partir de la interacció de plantejaments ila reflexió crítica que hem desenvolupat en comú.

Definició del marc d’actuació

Abans d’estructurar les propostes d’intervenció, volemplantejar –a grans trets– algunes raons de fons que

El principi d’auto-nomia i autoges-tió se sustenta enuna concepció del’activisme cultu-ral i social queresideix a labase, a la qual caldotar de facultatsorganitzatives ide gestió.


determinen el nostre enfocament. Bàsicament, es trac-ta d’establir una sèrie de punts que ens acompanyindurant tot el desplegament més propositiu que ha sor-git d’aquest grup de treball:

1. Reclamem la generació i l’establiment de políti-ques públiques a partir de les persones i les comuni-tats que hagin contribuït a crear-les i que, a través de laseva acció, hagin pogut aportar-hi canvis significatius.No volem continuar quedant supeditats només a políti-ques marginals. Aquest tipus de polítiques, tot i ques’introdueixen en àmbits que poden ser importants,incideixen en factors subordinats a unes condicionsque estan preestablertes i que –en principi– no afec-ten el nucli dur de les condicions de vida de la gent joveni de la comunitat en general.

2. Defensem plantejaments horitzontals i amb ca-pacitat transformadora, com ara la mobilització i l’orga-nització comunitària, no només per qüestions ideolò-giques (que també) sinó, sobretot, per motius d’eficà-cia i de necessitat (a més de tractar-se de la gran assig-natura pendent) en les societats actuals.

3. Entenem que la intervenció cultural de base hade transcendir les manifestacions de la cultura quese’ns ofereixen com a vàlides perquè responen als in-teressos dels grups hegemònics que les han instituïdescom a vertaderes i com a referència. En aquest sentit,reivindiquem la recerca i la investigació constants i eldescobriment incansable que ens permetrà veure icomprendre que hi ha històries i trajectòries culturalsmolt diferents, i molts camins per a la construcció ar-tística i creativa. Per tant, apel·lem a la projecció de l’artsocial i comunitari.

4. Afirmem que la cultura no es pot deslligar ni del’educació ni de la pedagogia perquè –des de la pers-

Reclamem la ge-neració i l’establi-ment de políti-ques públiques apartir de les per-sones i les comu-nitats.

Reivindiquem quehi ha històries itrajectòries cultu-rals molt dife-rents, i molts ca-mins per a laconstrucció artís-tica i creativa.Creiem en l’artsocial i comuni-tari.


pectiva que l’adoptem– sempre implica transformaciói creixement, tant personal com col·lectiu. En els mo-dels basats en l’educació integral dels subjectes i lescomunitats, la creativitat sempre ha representat unaeina d’aprenentatge i d’enriquiment molt poderosa.

5. Som conscients que s’ha d’estendre i incremen-tar la consciència social sobre quins són els guanys iels costos reals que es deriven d’una intervenció comu-nitària, per tal que acabi esdevenint una exigènciacol·lectiva (sobretot davant les administracions públi-ques i la gestió del poder polític).

6. Apuntem que qualsevol projecte o acció i els re-sultats que se’n deriven han de ser avaluables i s’hande regir en termes d’eficiència social i comunitària.Això vol dir que la valoració ha d’incloure aspectes comla sostenibilitat en cada territori, l’emancipació quecomporta a mitjà i a llarg termini, les rendibilitats quen’extreuen els diversos agents, etc.

Dins d’aquest marc general, la nostra aposta peradoptar criteris que emergeixen de la pedagogia de lapossibilitat (prenent les paraules de Giroux i Freire)s’encamina vers la construcció d’alternatives que enspermetin treballar, des de la creativitat, en l’establi-ment de models d’intervenció cultural i socioeducativaque no siguin reproductius sinó reflexius, crítics iemancipadors.

Elements clau de les propostes i metodologiesd’intervenció

Els principis metodològics estableixen un a priori apartir del qual anirem configurant un marc d’actuacióidoni, que farem sorgir de la utopia com a tendència

La creativitatsempre ha repre-sentat una einad’aprenentatge id’enriquimentmolt poderosa.

Qualsevol projec-te s’han de regiren termes d’efici-ència social i co-munitària.

Des de la pedago-gia de la possibi-litat optem permodels d’inter-venció cultural isocioeducativareflexius, crítics iemancipadors.


generadora de canvis. La intenció és anar traçant elsdiversos usos educatius i de transformació social,i també les potencialitats que emanen del treball ar-tístic i creatiu que protagonitzen els joves i la comu-nitat.

De fet, el treball educatiu i comunitari –especial-ment si l’adrecem al jovent– consisteix a estructurarindividus autònoms i societats amb capacitat autoe-mancipadora. Tanmateix, aquesta línia d’actuació nopot anar sola, ha d’anar acompanyada d’un programaètic lligat a les necessitats i les potencialitats del con-text i l’entorn d’intervenció. Per tant, és important queels valors sorgeixin del propi procés i s’adaptin a la re-alitat que els és inherent. Això vol dir que les comuni-tats han d’obrir i estructurar canals de participació perelaborar i establir uns codis ètics adequats i, d’aques-ta manera, poder dotar de contingut axiològic qualse-vol projecte o acció que es dugui a terme.

Basant-nos en els eixos programàtics apuntats i elsprincipis metodològics que hem establert, és impor-tant tenir en compte que apostem per orientar les nos-tres anàlisis i actuacions de manera realista. Ara bé,això no evita que partim de plantejaments gairebé utò-pics per encaminar-nos dins d’uns processos que enspermetin assolir una millora progressiva en aquest àm-bit d’intervenció: joves, creació i comunitat. En aquestsentit, bàsicament es tracta d’anar construint alternati-ves a mitjà i a llarg termini. Per tant, no podem desesti-mar mai aquells projectes o programes (encara que,sovint, s’emmarquen dins les polítiques marginals)que ens poden servir de llavor per anar bastint un qua-dre de polítiques públiques i culturals centrades en eldesenvolupament d’un nou marc social, en el qual lagent jove (i també la comunitat en general) despleguiles seves propostes individuals i col·lectives, en un

Volem traçar elsusos educatius ide transformaciósocial, que ema-nen del treballartístic i creatiuprotagonitzatpels joves i lacomunitat.

Les comunitatshan d’obrir i es-tructurar canalsde participacióper elaborar i es-tablir uns codisètics adequats.

Es tracta d’anarconstruint alter-natives a mitjà i allarg termini.


context participatiu, d’igualtat d’oportunitats i detransformació de l’entorn.

Territoris, recursos i agents

A l’hora de passar a l’acció, cal tenir molt en compteque qualsevol projecte o intervenció es desenvolupaen un territori (o en diversos territoris alhora i que so-len interaccionar), on conviuen i es despleguen totauna sèrie de recursos, i on hi ha un conjunt d’agentsque entren en joc. Són espais on conflueixen recursospúblics, privats i del tercer sector; i passa el mateixamb els agents, que fins i tot poden representar lacombinació de més d’un.

Entenem el territori com el centre neuràlgic de vidaquotidiana, les històries compartides i les vivències.Apostem per actuar des de les perifèries i a les perifèri-es; també apostem per la descentralització, de maneraque els barris esdevinguin els nostres centres d’opera-cions, però no el nostre únic vèrtex. Tot i que és el mésdestacat, preferim cenyir-nos a una combinatòria dediverses dimensions. Així doncs, a l’hora d’intervenir,hem de tenir-ho en compte i, a més dels barris, hem decontemplar la ciutat i el que hi ha més enllà en una pro-porció d’importància de més a menys.

Per anar desgranant les propostes concretes d’in-tervenció, us proposem dos eixos que considerem es-sencials:

A. Desenvolupament comunitari. La gran aposta ésinserir els projectes i altres actuacions similars en pro-cessos comunitaris. L’art com a vehicle d’expressió icom a enfortidor identitari és un mitjà idoni per a l’ac-ció social, sobretot en el cas dels més joves. El marccomunitari és fonamental per identificar les problemà-

Apostem per ladescentralització,de manera queels barris esde-vinguin els nos-tres centresd’operacions,però no el nostreúnic vèrtex. Tam-bé hem de con-templar la ciutat iel que hi ha mésenllà.

El desenvolupa-ment comunitariés la gran apostade l’art com a ve-hicle d’expressiói enfortidor iden-titari.


tiques i activar els potencials. En aquest context, la cre-ativitat permet treballar als barris qüestions com ara larecuperació de l’espai públic, la identitat, la cohesió,etc., sempre amb la mirada posada en uns objectius detransformació. Això vol dir, per exemple, trencar elsmurs invisibles dels centres culturals, els casals de jo-ves i les associacions i fer-los transpirables i permea-bles a influències de l’exterior. També implica treballaren xarxa i connectats a altres realitats territorials. Amés, des de les comunitats, convé lluitar per la preser-vació dels espais públics, dels llocs de relació social,dels agents socialitzadors de proximitat, etc.

Que els ciutadans i les ciutadanes prenguin el po-der, la iniciativa i també el protagonisme de tots elsassoliments són finalitats del desenvolupament comu-nitari. Operativament, per tant, proposem una perspec-tiva integral (tots els àmbits de la vida) i integradora(tots els col·lectius), o bé articular aquests criteris apartir d’una experiència concreta. L’objectiu és cami-nar cap a la democràcia cultural i el potencial de creixe-ment socioeducatiu que comporta. Ara bé, metodolò-gicament, distingim entre dinàmiques comunitàriescom a procés, mètode, estratègia, etc. i els plans co-munitaris, que no deixen de ser eines específiques. Caltenir present que trobem dinàmiques comunitàriesmolt interessants en indrets on no hi ha plans comuni-taris.

Els processos basats en la comunitat, mitjançant ladiagnosi, visualitzen els diversos grups socials, les se-ves necessitats, les seves relacions al barri i amb elbarri, les seves mancances, els recursos de què dispo-sen i els que encara falten o cal millorar, etc. Una acciócompartida –per exemple– entre animadors, profes-sors, activistes, veïns, etc. permet que cada individu icada col·lectiu que hi participi concebi aquest procés

La creativitat per-met treballar alsbarris la recupe-ració de l’espaipúblic, la identi-tat, la cohesió,etc., sempre ambla mirada posadaen uns objectiusde transformació.

Una acció com-partida permetque cada individui cada col·lectiuque hi participi laconcebi com unprocés propi de lacomunitat de laqual forma part.


com un procés propi de la comunitat de la qual formapart.

Per treballar plegats, els diversos agents han decompartir una visió comuna del barri o el territori on esvol actuar, dels problemes, de les necessitats, de lesoportunitats, de les fortaleses, etc. I, molt especial-ment, es fa necessari un compromís per la millora deles condicions de vida de tots els ciutadans. L’elabora-ció d’un diagnòstic comunitari no està exempta de difi-cultats. Pot posar de relleu realitats i problemes soci-als ocults que, tot i que per la ciutadania són evidents,no són reconeguts públicament per part d’altres agentsimplicats, o a la inversa. També pot significar un tocd’atenció per introduir canvis en les lògiques d’actua-ció i de relació del teixit associatiu, o que es qüestioniel seu funcionament i, per tant, generi certes resistèn-cies. En aquest sentit, entrar en un procés de desen-volupament comunitari vol dir assumir tots aquestsreptes.

Implica adoptar una perspectiva de treball conjunt,de coresponsabilitat en els afers de la comunitat i decompromís, un enfocament que permeti establir marcsde relació horitzontal entre la diversitat d’agents queentren en joc. Com més fluïda sigui aquesta relació,més realista i útil serà la diagnosi. Per tant, caldrà quetots assumim formalment la nostra implicació en elprocés de treball comunitari que s’engega amb el diag-nòstic.

Des d’un punt de vista metodològic, és importantque la diagnosi es fonamenti en un treball de camp quepermeti establir els primers contactes amb els diversosagents i recollir l’opinió de tots ells i que, al mateixtemps, generi expectatives de canvi i de millora, peròamb prudència i honestedat. Evidentment, cal contras-tar aquestes informacions amb dades objectives i de

Per treballar ple-gats, els diversosagents han decompartir unavisió comuna delbarri. Cal elaborarun diagnòstic co-munitari.

És important quela diagnosi esfonamenti en untreball de camp ique generi expec-tatives de canvi ide millora, peròamb prudència ihonestedat.


tractament estadístic. També es tindran en compte elsrecursos existents al territori, els que hi manquen i elsque caldria optimitzar. Els resultats del diagnòstics’hauran de discutir i consensuar entre el màxim nom-bre d’agents possible, tenint en compte que, sense unacord inicial en l’anàlisi de la situació, difícilment espodrà seguir endavant de manera profitosa.

Després d’aquest diagnòstic comú i compartit, arri-ba el moment de treballar en l’estratègia i la programa-ció de desenvolupament comunitari. Això vol dir co-mençar a gestionar des de la complexitat inherent alpropi procés. Es tracta de generar espais de treball queatenguin específicament determinades àrees o proble-màtiques i que impliquin el màxim nombre d’agents,tot assegurant una bona comunicació horitzontal entreels membres de la comunitat. També cal tenir en comp-te que, tot i que es tracta d’un procés a mitjà i a llargtermini, és important anar obtenint resultats i visibilit-zar-los, socialitzar-los. No podem oblidar que la moti-vació és un element clau.

Per tant, és essencial enfortir el teixit social, promo-vent i recolzant tècnicament les iniciatives que millorinla qualitat de vida i avançant en una organització ciu-tadana ben connectada, democràtica, participativa,amb capacitat de resposta i que també integri la pobla-ció que no està associada. És imprescindible entendrela participació com a capacitat de decisió. Altrament,es convertirà en una experiència frustrant i no duraràgaire.

Tot i que el mateix diagnòstic serveix com a nexed’unió entre els diversos agents, és important assegu-rar canals i espais de comunicació regulars que –senseafectar la necessària autonomia i totes les seves parti-cularitats– ajudin a valorar, prioritzar i coordinar el tre-ball que es du a terme.

Després del diag-nòstic, cal treba-llar en l’estratè-gia i la programa-ció de desenvolu-pament comuni-tari.

És important anarobtenint resultatsi visibilitzar-los,socialitzar-los. Lamotivació és unelement clau.

És essencial en-fortir el teixit so-cial. Cal entendrela participaciócom a capacitatde decisió.


D’altra banda, convé ressaltar la profunda unitat, ala llarga, de tots els processos de desenvolupamentcomunitari i la seva interdependència. És a dir, no espot perdre de vista el conjunt de la xarxa comunitària.Tot i que tinguem unes lògiques autònomes de treballper sectors molt potents, l’única garantia de profundi-tat (i efectivitat a mitjà termini) passa per un treball enxarxa que aplegui tot el territori, tots els recursos, totsels agents i tota la població en una lògica comuna i deconsens.

Conseqüentment, el treball en xarxa és una qüestióessencial que cal desenvolupar. Si volem construir unnou model de societat basada en la democràcia cultu-ral i una cultura més participativa hem de tenir-lo molten compte, ja que permet el treball conjunt de diversoscol·lectius, individus i entitats de forma horitzontal. Percrear un sentiment de comunitat, és indispensable par-tir de les necessitats i les inquietuds que emergeixende la pràctica quotidiana i que aporten els diversosagents implicats, i no d’interessos institucionals i polí-tics. Ara bé, per promoure un model d’intervenció cul-tural i socioeducatiu de treball en xarxa es fa del totimprescindible el compromís dels diferents agents in-volucrats. És a dir, cal voluntat política, complicitatdels agents externs al territori, resolució dels professi-onals i un convenciment ferm per part de les persones iels col·lectius que integren la comunitat. A l’hora de tei-xir la xarxa, s’ha de partir de la identificació (en el pro-pi entorn, però també a l’exterior) de la gent amb quies poden establir afinitats i es pot treballar conjunta-ment per crear un entramat.

Així doncs, hi ha tota una sèrie d’aspectes que nopodem passar per alt. S’han de tenir clars els elementsque ens uneixen a una xarxa i cal haver-los discutitprou; s’ha de decidir entre tots els membres per què

L’única garantiade profunditatpassa per un tre-ball en xarxa queaplegui tot el ter-ritori, tots els re-cursos, tots elsagents i tota lapoblació en unalògica comuna ide consens.

Si volem un noumodel de societatbasada en la de-mocràcia cultural,és indispensablepartir de la xarxacomunitària.


serveix; s’ha de saber si som capaços d’aprofitar bé elcapital social de la xarxa; s’ha de determinar si la xarxanecessita recursos infrastructurals i tècnics propis iconcretar si se sap treure el màxim profit als avantat-ges que ens faciliten les tecnologies de la informació ila comunicació, entre d’altres.

Per iniciar el procés de construcció de la xarxa, calestablir espais pel diàleg i per la presa de decisions. Ésimportant comptar amb una xarxa d’intercanvi d’expe-riències que possibiliti intercanviar coneixements i me-todologies entre diversos agents i estructures10; visitardiversos espais d’actuació, per veure i observar dinà-miques distintes i pràctiques diferents; generar centresde recursos culturals i artístics en els quals puguin con-fluir diversos recursos, experiències, assessoraments,etc., i eines a Internet com ara webs i portals; incenti-var vies de comunicació directa entre el territori i la co-munitat amb diferents professionals de l’àmbit artístic,per tal de dur a terme projectes conjunts.

El treball en xarxa implica un compromís amb l’en-torn en un sentit ampli. La construcció d’una xarxa ésimprescindible per aconseguir una comunitat sensibi-litzada que s’aboca al potencial de les dinàmiques cre-atives i de democràcia cultural, i es teixeix comprome-tent els agents que hi intervenen, tant els interns comels externs. És important no carregar la dinàmica comu-nitària de més activitats i intervencions perquè sí; calsaber seleccionar des del consens i obrir vies per tre-ballar conjuntament amb altres agents del propi en-torn, o bé d’altres territoris i comunitats. No n’hi haprou formant-ne part, cal que, poc a poc, tot es fusionide manera que la xarxa vagi prenent cos per si sola ibasteixi una raó de ser que la reforci. Això implica quetots els agents han de dotar-se de bons espais de con-fluència, participar i estar en contacte permanent amb

Per iniciar el pro-cés de construc-ció de la xarxa,cal establir es-pais pel diàleg ila presa de deci-sions.

La xarxa és im-prescindible peraconseguir unacomunitat sensi-bilitzada ques’aboca al poten-cial de les dinà-miques creativesi de democràciacultural.

Tots els agentshan de dotar-sede bons espais deconfluència.


tot allò que succeeix i afecta la xarxa comunitària, queva emergint de mica en mica. Per tal que tots els assoli-ments es vegin reflectits i consolidin la xarxa, és im-prescindible donar una repercussió pública a la tascaque es du a terme. És a dir, cal que allò que s’ha elabo-rat en el marc de la xarxa tingui una repercussió a tot elbarri (o a cada territori que interacciona) i una dimen-sió social més enllà del barri.

L’organització en xarxa, ja sigui en el marc d’un ter-ritori o a través de vincles d’afinitat temàtica o d’objec-tius, es pot entendre com una manera d’optimitzar elsrecursos existents (públics, privats i del tercer sector),humans, materials o econòmics. En el cas del treballamb joves, resulta una plataforma imprescindible perordenar tots aquests recursos al voltant d’objectius co-muns, projectes i actuacions concretes, i també peridentificar mancances, duplicitats innecessàries, opor-tunitats, etc. D’altra banda, permet aprofundir en el tre-ball amb els joves a mitjà i a llarg termini, tot iniciantactuacions des de l’escola primària i seguint-les un copacabada l’escolaritat obligatòria. El fet de comptar ambuna plataforma de treball comú també permet accedira noves fonts de finançament, tenir una veu políticaamb més pes i possibilita incidir d’una manera mésefectiva en els contextos on es donen les intervencionsi es prenen les decisions.

El treball en xarxa és molt complex i és difícil de dura terme. En aquest sentit, com a conclusió, és bo con-siderar una sèrie d’estratègies que ens ajudaran a tenirèxit amb més facilitat:

• Tenir en compte l’horitzontalitat: és a dir, el pa-per de tota la gent que hi participa, tant dels professio-nals com dels diversos membres de la comunitat (vo-luntaris, col·laboradors ocasionals, etc.) és essencial;

L’organització enxarxa es pot en-tendre com unamanera d’optimit-zar els recursosexistents.

El treball en xarxaés molt complex idifícil de dur aterme. Cal teniren compte l’horit-zontalitat.


també és molt important tot el que aporten uns i altresdes del seu espai i en la construcció d’un àmbit comú icompartit.

• No deixar mai de banda la paciència i la diplomà-cia: els ritmes poden arribar a ser molt lents perquè,sovint, els processos de comprensió de les dinàmiquescomunitàries són molt difícils; cal que passi el tempsperquè es vagin mostrant els avantatges i els assoli-ments del treball en xarxa i cal saber trobar, poc a poc,aliats “conversos”.

• Cal evitar l’excés de reunions: la proliferació dereunions és un error greu; és indispensable economit-zar-les i fer servir sistemes complementaris, o bé altresespais de comunicació i diàleg com, per exemple, elstelemàtics.

• És essencial descentralitzar: en la mesura quesigui possible, cal reforçar el que ja s’està fent des dedeterminats punts de la xarxa, per tal d’evitar el col·lapsede l’estructura, que ha de ser el més lleugera possible.

• És important no ofegar el treball que s’està fent:la xarxa ha de servir per millorar el sistema de treball ino per ofegar-lo amb embulls i tasques afegides.

B. Creació col·lectiva. Quan parlem de les enormespossibilitats del desenvolupament comunitari i del tre-ball en xarxa que l’acompanya, ja estem apostant peruna concepció de la cultura i la creació artística moltconcreta. Adoptem l’horitzontalitat com un dels princi-pis metodològics claus (i, fins i tot, epistemològics).Això vol dir promoure –des del poder polític però, tam-bé, des del que té el tercer sector– el diàleg i la interac-ció entre les diverses expressions d’organització so-cial, tot creant ponts entre els moviments emergents iels sistemes organitzatius tradicionals, sovint més con-solidats i estructurats, però menys innovadors. Així

Convé no deixarmai de banda lapaciència i la di-plomàcia; evitarl’excés de reuni-ons; descentralit-zar; i no ofegar eltreball que s’estàfent.

Creació col·lectivavol dir promoureel diàleg i la inte-racció entre lesdiverses expres-sions d’organit-zació social.


doncs, en un context d’emergència de cultures joves iautònomes, de contracultura, de moviments okupes icentres socials alternatius, tant les administracionspúbliques com les institucions culturals han d’estardisposades a treballar conjuntament amb tots aquestsnous moviments urbans. Per tant, és imprescindibleimpulsar projectes que demostrin la vitalitat de lesnostres societats, la seva creativitat i la seva capacitatper transformar (per exemple, espais en desús o aban-donats en contenidors de noves expressions i de novaacció política, social i cultural). Però, sobretot, cal ge-nerar i animar plataformes de treball amb participaciód’habitants, activistes, artistes, educadors socials,gestors culturals, gent amateur o professionals, totsplegats compartint projectes elaborats conjuntament.

Una energia veritablement transformadora es des-encadena quan entren en contacte àrees com l’educa-ció (formal i no formal), la creació artística i els proces-sos comunitaris de barri. Però, és una circumstànciaque encara succeeix poc. I encara és més rar quan laconfluència entre les tres àrees no es produeix des decadascuna d’elles, sinó generant totes tres un únic es-pai. Aquí ens trobem amb la possibilitat real queaquest espai de trobada i interacció jugui un rol centralen el desenvolupament de la pròpia comunitat. Aques-ta energia pot esdevenir més i més transformadora sisom capaços d’anar afegint altres ingredients a la di-nàmica, com ara espais de difusió artística, d’inserciólaboral, d’interculturalitat, etc. Ara bé, allò que real-ment fa possible que funcioni aquesta entesa és el fetque totes les àrees estiguin disposades a difuminar-seen un projecte nou i comú, resultat de la fusió de totsels elements. Aquest projecte comú s’ha de construir apartir de nous models democràtics i apostant per unagestió que parteixi de la responsabilitat i la participa-

És imprescindibleimpulsar projec-tes que demos-trin la vitalitat deles nostres socie-tats, la seva crea-tivitat i la sevacapacitat pertransformar.

Quan entren encontacte àreescom l’educació lacreació artística iels processos co-munitaris de barries desencadenauna energiatransformadora.


ció col·lectives. Per fer camí, comptem amb tota una sè-rie de metodologies participatives, com per exemple lainvestigació-acció, l’aprendre fent, l’aprenentatge ho-ritzontal, etc.

Per diverses causes, ens trobem en un moment pro-pici per promoure canvis importants en el terreny de lacultura i la creació artística, però els protagonistes nopoden ser els polítics, els agents professionals o la so-cietat civil sols o cadascun per la seva banda. Cal quecomencem a treballar-hi tots i totes plegades. I ho fa-rem si ens posem d’acord en uns mateixos objectius,en una mateixa utopia, encara que la prenguem com atendència i que la vegem des de perspectives diverses.En aquest sentit, és molt important el paper regenera-dor que poden jugar-hi els anomenats moviments soci-als, ja que impliquen posar en qüestió l’status quo ipracticar la capacitat de trobar noves respostes a lespreguntes de sempre.

Per això, és urgent trencar amb la tendència post-moderna dels darrers anys de despolititzar tant les in-tervencions artístiques en els espais públics com tot ti-pus d’accions culturals. Tothom, joves i gent gran,agents socials, culturals o educatius, professionals,amateurs, veïns, voluntaris, usuaris, hem de recuperarla capacitat de reflexionar sobre el tipus de cultura quevolem i hem de caminar plegats per assolir l’ideal de lademocràcia cultural. I això vol dir saber impregnar lacreació artística de base comunitària i horitzontal delsgrans temes que preocupen la nostra societat coml’ecologia i la sostenibilitat; la sanitat i l’educació ambgaranties fermes d’universalització; la sobirania ali-mentària; la justícia social universal; el deute extern ola desmilitarització, per esmentar-ne alguns. Aquest ésel primer pas que hem de fer per assolir un canvi versun desenvolupament de la cultura més just, que per-

Cal treballard’acord amb unsmateixos objec-tius, una mateixautopia, encaraque la vegem desde perspectivesdiverses.

Hem de recuperarla capacitat dereflexionar sobreel tipus de culturaque volem i cami-nar plegats perassolir l’ideal dela democràciacultural.


meti tendir a la igualtat d’oportunitats des de perspec-tives de transformació social i col·lectiva, però tambéde creixement i emancipació individual i grupal. Nohem d’oblidar la importància que té, en aquest noucontext, que reclamem un reequilibri entre l’assignacióde recursos a les institucions i aquells (encara moltminsos i totalment residuals) que es destinen a la cre-ativitat i a la cultura no institucional, autònoma i auto-gestionada.

Una aposta per la democràcia cultural també impli-ca consensuar uns drets i uns valors culturals. Respec-tar la participació de qualsevol individu o grup en lavida cultural de la comunitat representa garantir-los lamàxima subjectivitat a l’hora de decidir les formesd’expressió preferides. Aquesta garantia requereix unsmecanismes normatius, uns indicadors, que permetinestablir unes regles del joc a partir d’un procés partici-patiu. Actualment, hi ha una absència de mínims, nohi ha pactes institucionals i domina la llibertat totald’interpretació. Però no n’hi ha prou amb garantir elsdrets, cal definir els valors que volem potenciar. Si es-tem realment convençuts que tothom és creador decultura i que la creativitat és inherent a tota personahumana, a banda de regular i normalitzar uns mínimsculturals preestablerts cal que tinguem clar que ens in-serim plenament dins la democràcia cultural.

Agents en acció

La multiplicitat d’agents que entren en joc dins d’unbarri o territori determinat és enorme. I tothom, ja siguiindividualment o per col·lectius d’afinitat o d’un altre ti-pus, juga uns rols dins del desenvolupament comuni-tari. Tots som essencials en els engranatges de la crea-ció col·lectiva i el treball en xarxa. A grans trets, ens tro-

Cal un reequilibrientre l’assignacióde recursos a lesinstitucions iaquells que esdestinen a la cre-ativitat i a la cul-tura no institucio-nal, autònoma iautogestionada.

Si tothom és cre-ador de cultura ila creativitat ensés inherent, calque tinguem clarque ens inserimplenament dins lademocràcia cultu-ral.


bem amb la convivència dels sectors públic, privat iassociatiu (o tercer sector), i també de professionals(que, sovint, provenen d’àrees de treball diverses i nomassa acostumades a tirar endavant iniciatives comu-nes o fins i tot a col·laborar) i no professionals (ama-teurs, voluntaris, veïns i veïnes, etc.); així mateix, hi hagrups i col·lectius més transgressors i d’altres més inte-grats dins l’status quo.

Aquest entramat d’agents està marcat per una fortadesconnexió i per les dificultats en el treball conjunt.Cal, doncs, trencar inèrcies i introduir noves tendènci-es. Sovint, el territori és un espai més complicat delque pensem; hi caben moltes expressions i, de toteselles, n’hi ha que –sovint– passen desapercebudes.Això vol dir que hem de fer front a la invisibilitat selec-tiva i a la ceguesa parcial dels agents. Aquesta invisibi-litat de molts actors i actrius del territori depèn gairebésempre del punt de vista des d’on es mira.

Tot seguit, apuntem una sèrie de passos que es po-den seguir per trencar aquestes dinàmiques:

1. Una qüestió prèvia és el reconeixement de laigualtat d’importància de les diferents funcions que re-alitzen els diversos agents professionals i no professi-onals que conflueixen en un territori i, per tant, s’had’aconseguir que aquestes funcions es complementini es potenciïn mútuament.

2. Un primer pas és la identificació i la visibilitza-ció dels diferents agents que intervenen en un territorideterminat.

3. Un segon pas, més difícil però molt importantdins un procés comunitari, és que siguem capaçosd’identificar possibles agents que ja estan fent funci-ons dinamitzadores o educatives (sovint, sense saber-ho); uns agents que cal recolzar i potenciar.

El territori és unespai més com-plicat del quepensem perquè hiha un entramatd’agents. Caltrencar inèrcies iintroduir novestendències.

És essencial reco-nèixer la igualtatd’importànciad’els diversosagents i identifi-car-los i visibilit-zar-los tots, so-bretot els que jaestan fent funci-ons dinamitzado-res o educatives.


4. I un tercer pas és descobrir que alguns estamentsque, d’entrada, no són ni educadors ni dinamitzadorspoden passar a ser-ho a partir d’una intervenció adient.

Per fer realitat els principis de la creació col·lectiva ila democràcia cultural com a finalitat és molt importantla capacitat d’anar despertant, poc a poc, i afegintnous agents a la dinàmica comunitària. Aquest és undels elements clau del desenvolupament comunitari ide l’enfortiment del treball en xarxa que, en bona part,el sustenta.

Per tant, fa falta una bona coordinació entre els di-versos agents de la comunitat. Per treballar des de lacomplementarietat es fa necessari compartir una visiósimilar de la realitat de la població, molt concretament,de la gent jove que conforma un barri i, també, de lespolítiques necessàries per afavorir el seu ple desenvo-lupament com a ciutadania activa. És important crearuna cultura de la col·laboració i el treball en comú,aprendre a pactar, saber consensuar i acordar i trobarplataformes de recolzament a l’hora de desenvoluparprojectes o iniciatives pròpies.

Malgrat tot, encara es viu un cert rebuig vers les pla-taformes no professionals o no corporatives i els pro-cessos de participació ciutadana. Encara hi ha moltsprofessionals, artistes, educadors, gestors, tècnics,animadors, etc. que tenen dificultats per compartir lagestió dels projectes amb el jovent i la comunitat. Esmostren reticències cap a la gestió compartida. Hi hadesconfiança a l’hora d’investigar nous processos quegenerin una actitud més activa i crítica per part dels jo-ves i els altres agents que conflueixen en un territorideterminat. Es té por de la participació. En el sector ar-tístic i d’intervenció socioeducativa, encara hi ha mol-ta dependència i egocentrisme.

És molt importantla capacitatd’anar afegintnous agents a ladinàmica comuni-tària.

Fa falta una bonacoordinació entreels diversosagents de la co-munitat i crearuna cultura de lacol·laboració i eltreball en comú.

En el sector artís-tic i d’intervenciósocioeducativa,encara hi ha mol-ta dependència iegocentrisme.


Per tant, les propostes i les metodologies d’inter-venció han de ser agosarades si volen canviar aquestatendència. Com a punt de partida, proposem les líniessegüents.

Tothom és creatiu. L’art i la cultura són una expres-sió de la comunitat, de totes les comunitats, i es po-den expressar de qualsevol manera, gràcies a la sevasingularitat i la seva riquesa. No hi ha diferències devalor entre les suposades obres mestres de l’alta cul-tura i qualsevol expressió cultural d’una comunitat.Per això, l’art i la cultura no són objectes rars de mi-nories, sinó unes pràctiques vitals àmplies del desen-volupament individual i comunitari de les persones.Hauríem de refusar la suposada jerarquia cultural(alta o baixa cultura), un signe evident de la domina-ció d’uns éssers humans per sobre d’uns altres, i llui-tar per una cultura entesa com un espai construït perla humanitat; com l’estructuració de significats onconflueixen el passat, el present i el futur; com lanostra manera de viure, resultant de tot plegat. Dinsd’aquest marc d’acció, és imprescindible legitimar ipossibilitar l’afirmació dels col·lectius exclosos. Lesnoves expressions han d’estar tan valorades com lesconsagrades. A les programacions artístiques, les ac-tivitats de formació, els recursos, etc., hi hauria d’a-parèixer un espectre ampli d’expressions, amb unacura especial per les més populars. Això vol dir donarespai i valor a la cultura popular, sense establir jerar-quies, sense haver d’assumir el patró de l’alta culturani el valor simbòlic que se li concedeix d’entrada. Pertant, cal equilibrar els recursos, els pressupostos, lesactituds, etc.

També cal adoptar una nova concepció dels agentsdes de dos punts de vista:

L’art i la culturano són de mino-ries, sinó unespràctiques vitalsàmplies del des-envolupamentindividual i comu-nitari de les per-sones.

Cal donar espai ivalor a la culturapopular, senseestablir jerarqui-es, sense haverd’assumir el pa-tró de l’alta cultu-ra ni el valor sim-bòlic que se liconcedeix.


A. Ni amateurs ni professionals. En la concepció dela creació col·lectiva, advoquem per una horitzontalitatplena, que ens ha de conduir a una hibridació total en-tre els agents professionals i els no professionals. Nidels uns ni dels altres, l’art i la cultura autèntiques nei-xen d’un espai de confluència, de la simbiosi entre lesaportacions més professionals i les de la comunitat;fins al punt que la creativitat emergeix com el fruitd’aquesta barreja i, per tant, respon a un origen total-ment híbrid.

Per tant, en aquest nou engranatge, cal repensar–sobretot– el rol dels diferents tipus de professionalsque hi intervenen, ja provinguin del sector artístic, delcultural, de l’educatiu o de qualsevol altre. S’hand’adoptar uns models de professionalització i d’actua-ció nous, basats en la relació i el diàleg, des d’unacomprensió de la feina que es fonamenti en el compro-mís social i polític. Això significa que la figura del pro-fessional és la d’una persona crítica, compromesa ambl’entorn i amb iniciativa pròpia, i no una simple repro-ductora de l’status quo. Per tant, el professional ha deser creatiu i dinàmic; algú capaç de viure la seva pràcti-ca professional de manera dialògica i basant-se en elfet de compartir; algú que pugui incloure’s dins el ma-teix procés que la comunitat i que visqui les relacions iel diàleg com a aprenentatges. És a dir, el professionals’ha de prendre la seva intervenció quotidiana com unespai per aprendre. I també implica saber gestionar laquotidianitat des de la creativitat. És molt importanttrencar amb la idea del professional expert en el seucamp (ja sigui l’artístic o l’educatiu) per anar introduintperfils cada cop més transdisciplinaris i per anar fentcamí cap a la hibridació.

Si treballem en els territoris (i, sobretot, si ho femdes del tercer sector), hem de tenir molt clar que, en

L’art i la culturaautèntiques nei-xen de la simbio-si entre les apor-tacions més pro-fessionals i les dela comunitat.

El professionals’ha de prendre laseva intervencióquotidiana comun espai peraprendre i gestio-nar la quotidiani-tat des de la crea-tivitat.


qualsevol intervenció des del camp social i educatiu (itambé si ho fem en la franja d’edat de la joventut), es-tarem fent política. No estem fora de la societat, ni hemde voler situar-nos-hi, sobretot si plantegem un treballartístic o creatiu. No hi ha una puresa del treball educa-tiu i social respecte a la política. Educar o fer treballsocial ja implica estar compromesa. Per opció o perdefecte, però, inevitablement, les nostres actuacionsconcretes sempre tindran un rerefons polític.

Si és per opció, utilitzarem el poder que tinguem–petit o gran– per intentar avançar, ni que sigui de ma-nera mil·limètrica, cap a les transformacions que consi-derem necessàries en la nostra visió de la societat i,sobretot, per educar la gent jove cap a l’assolimentd’aquests objectius. En altres paraules, estem obliga-des a fer política. Per tant, val més saber que n’estemfent i sota quines coordenades la fem; val més saberquin és el sentit polític de cadascuna de les nostresaccions i saber per a qui i per què estem actuant.Aquest plantejament és el que ens ha d’ajudar a asso-lir la plena hibridació entre les aportacions de profes-sionals i amateurs.

B. Gestors o educadors culturals. Partim del fetque no hi ha una definició acurada dels llocs de treballque fan referència a la intervenció socioeducativa ba-sada en l’ús de plantejaments artístics i creatius. Enaquest sentit, ens trobem amb mancances formativesen diverses àrees com la del màxim aprofitament deltemps disponible, la gestió dels projectes i altres tipusd’intervencions, l’administració dels recursos, el màr-queting social, les formes de participació, la dinamit-zació comunitària i, en definitiva, sobre com fusionarl’art i l’educació. Així doncs, des del treball en xarxa il’intercanvi d’experiències, caldria trobar vies per tal de

No hi ha una pu-resa del treballeducatiu i socialrespecte a la polí-tica.

Val més saber elsentit polític decadascuna de lesnostres accionsi per a qui i perquè estem ac-tuant.

No hi ha una defi-nició acurada dela intervenció so-cioeducativa ba-sada en l’ús deplantejamentsartístics i crea-tius.


regenerar els esquemes i els programes formatius ac-tuals. La dicotomia entre gestors o educadors culturalsno ens serveix, hem de treballar des de la simbiosid’ambdós plantejaments, perquè és molt importantsaber gestionar i no renunciar mai als supòsits educa-tius, que esdevenen essencials per treballar des latransformació.

Un recurs bàsic en aquest tipus de projectes i inter-vencions és l’equip humà. Aquest equip ha de tenirhabilitats per treballar amb grups amb dificultats oamb risc d’exclusió social, i per treballar l’expressiódes de llenguatges artístics diversos, a banda de con-trolar aspectes com la definició del projecte, la gestió(temporal, econòmica, de l’avaluació, de la dinamitza-ció comunitària, etc.) i d’altres. Sovint ens haurem devendre, és a dir, haurem de saber justificar el valor pe-dagògic de la nostra intervenció educativa des de lacreativitat i els llenguatges artístics. I això ho hauremde fer no només davant de les administracions, sinótambé davant de la comunitat on i amb la qual volemintervenir.

Com a punt de partida, us proposem reflexionar unamica sobre el trípode espontaneïtat, motivació i tècnica.

Quant a l’espontaneïtat, hi ha una idea –que es vaproposar en el debat de les jornades celebrades a l’Ate-neu Popular de Nou Barris l’any 2002– que val la penarescatar: “L’interessant, en aquests àmbits, és el camí.La divergència entre allò que ens plantegem com a edu-cadors amb el grup i el resultat que genera tot el procésés bona. Com més divergent és el resultat millor, ja queaixò demostra que el grup ha seguit el seu procés. Hau-ríem d’actuar com un virus que genera uns processosque posen en acció i generen reacció en el propi cos(grup o comunitat) on s’ha introduït, i se’n va. El prota-gonista ha de ser sempre el grup i la comunitat”.

La dicotomia en-tre gestors o edu-cadors culturalsno ens serveix,hem d’apostarper la simbiosi.

L’equip humà hade saber treballaramb grups ambdificultats i desde llenguatgesartístics diversos.

El protagonistaha de ser sempreel grup i la comu-nitat”.


Pel que fa a la motivació, hauríem de cercar modelsper estimular la participació del jovent i de la comuni-tat en general, partint de les inquietuds i les capacitatsd’uns i altres (és a dir, les de tots ells i les nostres).D’aquest aprofundiment comú, n’hem de saber extreu-re les idees clau i hem d’aconseguir aquesta participa-ció, sense la qual és impossible dur a terme qualsevolprojecte o intervenció que es plantegi el desenvolupa-ment comunitari i la creació col·lectiva.

Finalment, quant a la tècnica, hauríem de tenir encompte les habilitats i els coneixements que calen enun equip de treball per programar, desenvolupar i ava-luar aquest tipus d’iniciatives. Això implica fer una anà-lisi realista de com i on es poden adquirir (espais deformació, recursos bibliogràfics, altres projectes enfuncionament, intercanvis d’experiències, etc.).

Tornem a la realitat de les mancances existents enels espais de formació, tant des del vessant social comdes de l’artístic. Caldria investigar en quins àmbitss’estan relacionant l’educació i l’art des dels diferentsespais formatius. Per incidir-hi, primer hem de madu-rar el discurs i la pràctica sobre la inclusió i la transfor-mació social dels joves i de la comunitat a través de lacreació artística. Una proposta seria la creació d’unaxarxa d’àmbit català, estatal i europeu on es puguincompartir recursos.

Totes les persones que treballem en el camp social icomunitari tenim la responsabilitat de garantir quesigui la pròpia comunitat la que treu el principal profit–econòmic o polític– de qualsevol projecte o acció, ino els professionals o les entitats finançadores. Pertant, no hem de perdre de vista que l’avaluació pot seruna eina útil per donar comptes de les nostres actuaci-ons a la comunitat.

Si treballem en elcamp social i co-munitari hem degarantir que siguila pròpia comuni-tat la que treu elprincipal profit dequalsevol projec-te o acció.


Polítiques

Un cop dibuixades algunes de les propostes que hemanat estructurant a partir dels eixos territoris, recursosi agents, ara ens toca aventurar-nos a definir les líniesestratègiques i les polítiques que considerem necessà-ries per caminar vers un desenvolupament comunitari,partint de la creació artística i la democràcia culturalcom a béns col·lectius de transformació social, conei-xement i millora de les condicions de vida.

En un primer moment, el camí passa per obrir viesd’accés als autèntics processos, protagonitzats peruna ciutadania activa, que permetin construir, des dela creativitat, un model cultural més igualitari i cohesiu.

Ara bé, això implica tota una sèrie de premisses–que es troben a la base del nostre plantejament depolítiques– que tot seguit apuntem. La condició dejove especialment, però també és vàlid per a la restade la ciutadania, radica en la seva concepció com aprocés. Quan parlem d’una d’intervenció socioeduca-tiva, partim del supòsit de facilitar i generar eines tantperquè els individus siguin capaços de desenvoluparels seus projectes personals de vida com perquè pu-guin articular-los col·lectivament, tot participant en lacreació i la gestió d’aquests instruments. Pel que fa ala concepció estructural de la societat, el principiepistemològic que tothom té potencialitats per des-envolupar individualment i col·lectivament li és inhe-rent. L’acció educativa i social pot afavorir l’allibera-ment de les persones i les comunitats. Per tant, s’hade saber encarar el fet que, sovint, generi o provoquicanvis. Si es promou la crítica i la participació, sen’està fent un ús real, que dóna el seu fruit (encaraque no vagi en la línia esperada); cal acceptar-ho, i norebutjar-ho o reprimir-ho.

Calen processos,protagonitzatsper la ciutadania,que permetinconstruir, des dela creativitat, unmodel culturalmés igualitari icohesiu.

La intervenciósocioeducativaimplica que elsindividus siguincapaços de des-envolupar elsseus projectespersonals i arti-cular-los col·lec-tivament.


En aquest sentit, és essencial i absolutament ne-cessari que el debat sobre les polítiques (culturals id’altres) arribi a tothom, a tots els territoris i les comu-nitats, sense exclusions, i especialment als sectorsmés joves, perquè són el factor de canvi i de creixe-ment d’una societat. És a dir, aquest debat s’ha de nor-malitzar. És més important dedicar temps a parlar i de-finir la cultura que volem que no pas a programar qual-sevol cosa. Així doncs, abans que res, cal establiraquest diàleg i aquest debat amb la ciutadania, con-cretament amb els joves. L’acció i la intervenció sem-pre ha de ser reflexiva. Per tant, és important que lespolítiques emergeixin amb un fort component de críti-ca i compromís amb l’entorn. Això vol dir que, més queesdevenir eines reproductores dels models culturalsimposats, han de convertir-se en instruments emanci-padors, sorgits de la iniciativa i el treball conjunt delsdiversos agents que conflueixen en un territori i estruc-turen una comunitat. Fins a l’extrem que és essencialpensar en una tasca comuna, en compartir processos,en un treball des de la transversalitat. Hem d’atrevir-nos a fer que unes polítiques gosin envair el terrenyd’altres, que siguin vasos comunicants, que facin frontals problemes socials assumint la complexitat que elscaracteritza.

En el desenvolupament d’aquestes noves políti-ques inclusives, doncs, tenim la urgència que es gene-ri un debat i una participació ciutadana que aculli tot elconjunt de la societat –més enllà dels estaments polí-tics tradicionals–, amb la joventut situada en un llocdestacat.

Si realment volem obtenir resultats positius en unaacció integradora dels entorns desafavorits, hem detransformar profundament el model actual de políti-ques culturals i de les altres que s’hi relacionen (de jo-

És essencial queel debat sobre lespolítiques arribi atothom, a tots elsterritoris i les co-munitats, senseexclusions.

És important queles polítiquesemergeixin ambun fort compo-nent de crítica icompromís ambl’entorn.

Hem d’atrevir-nosa fer que unespolítiques gosinenvair el terrenyd’altres.


ventut, educatives, socials, etc.). Aquesta transforma-ció passa per redefinir els valors que regeixen el con-cepte de cultura i tendir cap a una cultura crítica i per-formativa; i també passa per promoure un compromíspolític clar de la ciutadania.

En aquest sentit, cal democratitzar molt més elsnostres instruments de gestió pública –entre ells elspressupostos– fent-los més participatius. Cal que ensencaminem cap a una democràcia participativa quegestioni la cultura i cal que garantim que la participa-ció directa sigui una realitat. El dirigisme cultural no ésdemocràcia. El treball artístic, des d’aquesta perspec-tiva de participació, pren sentit perquè ens fa protago-nistes (i també directors) de la nostra pròpia vida. Vo-lem deixar de ser espectadors de la política, de l’eco-nomia, etc. Volem ser actius i autònoms. L’expressió ila creativitat són un bon estímul. La creació artística ésmoviment i el moviment ens fa anar endavant.

Una cultura que puguem construir col·lectivamentés l’única garantia per arribar a bastir una societat civilforta, amb una xarxa ferma que es fonamenti en supò-sits de responsabilitat cívica i en pautes d’interacciósocial basades en la confiança i l’autoorganització ho-ritzontal. Seria bo que les administracions públiques,en comptes de competir o anar a la seva, acompanyes-sin aquest procés amb una actuació estratègica i coor-dinada des dels diferents àmbits d’intervenció ambquè s’han dotat. Es fa indispensable, a més, un equili-bri de forces entre les administracions i la societat civilen l’àmbit de la cultura, que sigui permeable, també, ala resta d’àrees d’acció pública.

En conseqüència, cal ampliar la nostra noció de cul-tura i de polítiques públiques. És imprescindible queles polítiques culturals, si volen ser generadores denous valors per la societat, adoptin un caràcter holís-

Cal que ens enca-minem cap a unademocràcia parti-cipativa que ges-tioni la cultura. Eldirigisme culturalno és democrà-cia.

Una cultura quepuguem construircol·lectivament ésl’única garantiaper arribar a bas-tir una societatcivil forta.


tic. Entre altres qüestions i reptes, hem de tenir pre-sents tres aspectes que cal desenvolupar a l’hora depensar noves polítiques culturals que involucrin la ciu-tadania i, especialment, els joves. En primer lloc, enl’art i en la cultura (prenent tots dos termes en sentitampli) no hi ha espectadors i, si no és així, no estempromovent una ciutadania activa. Per tant, és impor-tant trobar vies per subvertir el paper alienant que es-tan jugant alguns mass media, sobretot la televisió. Ensegon lloc, les expressions culturals no poden ser ob-jecte de mercadeig. Això implica que no s’haurien detractar com a mercaderies, ni en convenis internacio-nals, ni en la nostra acció quotidiana. Hem de saber serprou respectuosos amb les expressions pròpies de lagent, sense fer el joc (encara que sigui sense adonar-nos-en) a les campanyes de màrqueting de les corpo-racions internacionals. Finalment, és important buscari obrir vies que trenquin amb el caràcter compartimen-tat que predomina en estructura organitzativa actualdels serveis públics, els departaments culturals, lesespecialitzacions tècniques, etc., i començar a treba-llar de manera transversal. Parafrasejant Edgar Morin,la fragmentació en parcel·les no permet veure els pro-blemes particulars –que només es poden plantejar ipensar dins el seu context– ni visualitzar allò que té deglobal i d’essencial el nostre objecte.

Un altre element clau és la democratització de lesrelacions i de la presa de decisions en les actuacions ialtres tipus d’intervencions que es desenvolupin alsterritoris des de la base social. És a dir, és molt impor-tant que les polítiques sorgeixin de baix, de les situaci-ons banyades de realitat. Però, aquest principi implicatenir en compte l’enorme complexitat actual. No es potmenystenir el fet que, en les nostres societats, qualse-vol context presenta un índex elevat de penetració d’in-

En l’art i en lacultura no hi haespectadors i, sino és així, no es-tem promoventuna ciutadaniaactiva.

Les expressionsculturals no po-den ser objectede mercadeig.

És molt importantque les polítiquessorgeixin de baix,de les situacionsbanyades de rea-litat.


fluències exteriors i, també, els efectes d’agents socia-litzadors que s’escapen del nostre control (per exem-ple, els mitjans de comunicació i les modes culturals).No podem continuar fent veure que no ens n’adonem,sinó que hem d’involucrar-ho per subvertir-ne els efec-tes i, de mica en mica, anar trobant models de gestió id’emancipació sociocultural genuïns i transformadors.

La incidència i el paper de la cultura popular és bà-sic. Esdevé un espai d’aprenentatge i de relació. Ofe-reix aquelles emocions, il·lusions i evasions que la cul-tura imposada (sovint, l’alta cultura) s’encarrega de ta-par. Per tant, hem d’aconseguir que aquesta culturapopular interaccioni amb les polítiques culturals i lescontamini, perquè és un element d’identificació i pro-jecció social inapel·lable i perquè es converteix en unavia per construir una societat més crítica i reflexiva.

Es tracta de no tornar a aïllar el fet educatiu, sinód’obrir-lo a les noves reflexions que, des de diferentsàmbits, s’estan duent a terme. Això implica intervenci-ons que possibilitin models d’interacció i participacióalternatius, amb noves mirades al marc de les relacionsi l’aprenentatge. Construir-lo des de la participació il’horitzontalitat de les relacions suposa generar espaisi contextos nous d’aprenentatge social, d’aprendre aviure. D’aquesta manera, podem contrarestar millor elsmodels hegemònics actuals, basats en les desigualtatsi les diferències socials i econòmiques d’accés a la cul-tura.

En aquest sentit, partint de la proximitat, seria boobrir dues vies d’acció als territoris, unes vies que sónmolt interessants i que, sobretot, tenen una incidènciaclau en la concepció tradicional de les polítiques cultu-rals.

La primera consisteix a crear una espiral transfor-madora. Començar per canviar les coses des de dins.

Hem d’aconseguirque la cultura po-pular interaccioniamb les políti-ques culturals iles contamini,perquè és un ele-ment de projecciósocial inapel·la-ble.

Es tracta de notornar a aïllar elfet educatiu, sinóde construir-lodes de la partici-pació i l’horitzon-talitat.


Tal com es conceben actualment les polítiques cultu-rals i les que interaccionen amb elles, no es deixa es-pai a la consideració de les relacions i l’intercanvi, ni altreball transversal o en equip. Per tant, convé promou-re intervencions que funcionin i contagiïn les ganesd’impulsar iniciatives diferents: treballar amb un petitgrup de professionals i de col·lectius o individus de lacomunitat que estiguin motivats i donar una dimensiópública –de barri– als resultats, per tal d’anar-hi afe-gint més agents. S’han de tenir en compte les possibi-litats del treball en xarxa i el paper de les col·labo-racions externes.

La segona via consisteix a aplicar models de gestiói aprenentatge participatius. Es tracta d’incentivaraquests models com una necessitat més de les comu-nitats; cal educar la gent perquè decideixi quina cultu-ra vol i com la farà possible treballant conjuntament. Sis’entén la comunitat com un espai de relacions horit-zontals, la presa de decisions i la distribució de res-ponsabilitats són bàsiques per aprendre a decidir i as-sumir un rol actiu i participatiu. D’aquesta manera,s’aconseguiran establir –de mica en mica– nous mo-dels democràtics i es podrà anar assolint la plena de-mocràcia cultural des de la base. Construir a partir del’administració de responsabilitats i treballar l’auto-gestió són dues qüestions essencials.

Aquesta percepció significa trencar amb les dinàmi-ques que fan que qualsevol intervenció cultural i socio-educativa s’acabi valorant en termes de productivitat,en lloc de valorar el grau d’autonomia i de reflexió queaporta als individus i als col·lectius que conviuen encada territori i a tota la comunitat en general. Tot apre-nentatge (en sentit ampli) s’ha de concebre més comun procés que no pas com un producte. La reflexió so-bre el procés en si mateix ja és important: aprendre a

Convé promoureintervencions quefuncionin i conta-giïn les ganesd’impulsar inicia-tives diferents.

Cal educar la gentperquè decideixiquina cultura vol icom la farà possi-ble treballantconjuntament.

Tot aprenentatges’ha de concebremés com un pro-cés que no pascom un producte.


aprendre per tal de saber gestionar la informació i po-der crear connexions i relacions que ens permetin esta-blir reflexions sobre allò que ens interessa. Per anar-hoassolint, cal introduir noves metodologies d’interven-ció i nous models socioeducatius que considerin elsinteressos dels diversos agents que interaccioneni l’adquisició d’habilitats per l’emancipació social(Ayuste et al., 1998). Cal introduir mètodes de treballbasats en el diàleg, el llenguatge corporal, l’expressió iles emocions.

Tot això ens conduirà, indefectiblement, a una novaforma de comprendre i treballar el fet cultural, a canvi-ar les nostres concepcions i la nostra mirada. Aquestanova visió de la cultura se sustenta en la construcció designificats per part dels diferents subjectes. Si situemla cultura en aquesta construcció col·lectiva de signifi-cats, l’estem emplaçant a constituir un espai de relaciói diàleg.

Aleshores la creativitat ja pot desplegar plenamentel seu rol de transformació social i participació col·lec-tiva. Cal partir del màxim nombre possible de vivènciesi experiències que constitueixin elements per l’auto-descobriment des de la reflexió i la investigació. Treba-llar des del fet creatiu està al mateix nivell que l’adqui-sició d’estratègies i habilitats per relacionar-se ambl’entorn i reflexionar sobre ell. La creativitat treballa eldesenvolupament personal i col·lectiu per tal d’obtenirnoves respostes sobre la nostra quotidianitat. Passaper repensar-se un mateix (o cada grup) i per repensarl’entorn; per dotar-se d’autonomia, essent conscientsque les situacions poden canviar. Per tant, si partimd’una concepció creativa de les intervencions als terri-toris, l’estimulació de la comunitat, sobretot la delsmés joves, està assegurada, i també l’articulació d’al-tres qüestions d’interès socioeducatiu que hi estan re-

Cal introduir no-ves metodologiesd’intervenció queconsiderin elsinteressos delsdiversos agents il’adquisició d’ha-bilitats perl’emancipació so-cial.

La creativitat tre-balla el desenvo-lupament perso-nal i col·lectiu pertal d’obtenir no-ves respostes so-bre la nostra quo-tidianitat.


lacionades. La creativitat possibilita que entrin en jocmodels per reflexionar i canviar la nostra realitat sim-bòlica.

Projectes

Finalment, les propostes d’intervenció que hem expli-cat als apartats anteriors ens serviran per determinarquin tipus de projectes volem dur a terme, amb quineslínies d’implementació directa i sota quins preceptesd’actuació bàsics en el territori i amb les comunitats.De fet, aquestes concrecions seran les que realmentens obriran el camí cap a la democràcia cultural basa-da en el desenvolupament comunitari i el treball enxarxa, acompanyades, a més, pel principi de creaciócol·lectiva i per un model d’organització plenament ho-ritzontal.

En aquest sentit, primer convé establir un petit re-corregut pels reptes que ens planteja la societat actu-al, uns reptes que hem d’anar superant a través de lapraxi. Aquesta incursió ens permetrà –a través de pro-jectes i altres tipus d’intervencions– introduir-nos enels tres eixos essencials inherents a la posada en pràc-tica de l’experiència, per desgranar les qüestions clausdel disseny, el procés i els resultats d’aquests projec-tes.

Alguns reptes en la societat actual

Vivim en un món presidit per la dicotomia entre diversi-tat i identitat. A l’hora de plantejar projectes, cal teniren compte comportaments i universos culturals moltdiversos que, quan es barregen, recreen un mestissat-ge d’estils i estètiques. Les intervencions culturals, id’altres que hi estan associades (educatives, socials,

Vivim en un mónpresidit per la di-cotomia entre di-versitat i identi-tat. A l’hora deplantejar projec-tes, cal tenir encompte universosculturals diversosque, quan es bar-regen, recreen unmestissatge d’es-tils i estètiques.


etc.), han de ser un motor d’integració, però també hand’impulsar la construcció d’identitats i la preservacióde la diversitat. Això vol dir que s’han de reconèixer to-tes les formes i pràctiques artístiques, les expressionsculturals emergents i la cultura popular. Aquest reco-neixement s’ha de veure plasmat en els programes,projectes o activitats, i també en el grau de participa-ció dels col·lectius i els individus (sobretot la gent jove)que intervenen en la creació cultural i la construcciód’imaginaris en cada barri o ciutat.

En aquest context, també partim de la unió entretransversalitat i creació. Anem cap a la cultura delsmarges, del mestissatge, una cultura en la qual lesfronteres tradicionals es trenquen. Ens situem, cadacop més, al punt on es produeix la intersecció entre elque és artístic, cultural i social, o entre els uns i elsaltres, les dones i els homes, els joves i els vells, elsactivistes i els intel·lectuals; és a dir, en el terreny deles transformacions socials. Ara, és urgent reformular-ho tot i reubicar la dimensió social de la cultura enuna interacció entre artistes, educadors, gestors, in-dividus i col·lectius que integren la comunitat. Pertant, és important que els diversos agents treballindes d’una perspectiva transversal i participativa. Aixòvol dir, en molts casos, promoure la gestió autònomadels serveis culturals per part de la pròpia comunitat itreballar en xarxa. Tant per la transversalitat com peruna participació ciutadana real, aniria bé diluir lesfronteres, començar a compartir responsabilitats ambaltres professionals i no professionals, o amb la gentdel barri.

Apostem per una concepció de la cultura com a pro-cés en el temps i no com a producte. Això implica posaren contacte diverses reflexions que ens permetin cons-truir nous espais culturals. A partir d’aquí, mitjançant

Ens situem, cadacop més, al punton es produeix laintersecció entreel que és artístic,cultural i social.

És important pro-moure la gestióautònoma delsserveis culturalsper part de la prò-pia comunitat itreballar en xar-xa.


l’educació en la creativitat, podem construir nous pro-cessos culturals encaminats al desenvolupament indi-vidual i col·lectiu. Cal, però, un esforç a l’hora de con-textualitzar i avaluar els projectes culturals, per tal delegitimar-los davant la tendència actual a desacreditaraquelles intervencions que no obtenen resultats fàcil-ment computables en rendibilitats polítiques o econò-miques.

Entenem l’art com una eina de llibertat. Seria boque la multiplicitat d’agents que hi convergim siguemcapaços de recuperar l’art social, l’art subversiu i actiu,aquell que fa emergir les formes simbòliques que re-presenten i interpreten el món, en contraposició a l’artdel show business. Una bona mesura concreta seriaque els artistes joves poguessin treballar, en règim deresidència, en tota mena d’espais socials i culturalsdels barris i, d’aquesta manera, participar –a través dela seva acció– en la construcció identitària, la cohesió iel desenvolupament. El projecte artístic d’acció socialnecessita temps i immersió en les realitats concretes.

De tot això, s’extreu que els projectes tenen sentiten funció de la seva dimensió comunitària. I el seu tretdistintiu és la participació; els alts i baixos; la cons-trucció d’un procés col·lectiu que es transforma i s’enri-queix dialècticament amb els resultats provisionals iles diferents relacions que s’hi estableixen; els conflic-tes; la necessitat constant de repensar-se un mateix iels altres; els encerts, etc. D’una o altra manera, unprocés d’aquestes característiques implica una negoci-ació constant i multilateral.

Aquest plantejament ens demana reflexionar sobreqüestions com:

• L’apropiació del projecte. Quines són les deman-des i les necessitats de les quals partim? De quina ma-

Mitjançant l’edu-cació en la creati-vitat, podemconstruir nousprocessos cultu-rals encaminatsal desenvolupa-ment individual icol·lectiu.

Entenem l’art comuna eina de lliber-tat. Seria bo quela multiplicitatd’agents que hiconvergim si-guem capaços derecuperar l’artsocial, l’art sub-versiu i actiu.

Els projectes te-nen sentit en fun-ció de la seva di-mensió comunità-ria.


nera podem arribar a una proposta nova, fruit del dià-leg i el consens, que ens satisfaci a l’igual?

• Els agents implicats. Quins són els col·laboradorsmés adients en cada cas? En què els beneficia la sevaparticipació? En quina mesura podem redimensionar elnostre projecte a partir de la implicació d’altres agents?Quines implicacions tindrà obrir la participació aaquests altres agents?

• La vida del projecte. Quines rendibilitats socials,polítiques, educatives, etc. ens dóna aquest marc detreball de cara a continuar amb el nostre projecte? Quèn’obtindran els diversos agents implicats?

I també és essencial el treball en xarxa. Aquesta di-mensió permet dibuixar un mapa de les energies quepodem mobilitzar sempre que perseguim fites comu-nes. Sigui quina sigui la vinculació que tenim amb al-tres agents socials, els haurem de tenir en compte sivolem endegar projectes socials participatius i po-tents. Per enfortir la nostra proposta de treball, hauremde crear els espais de discussió necessaris per situarels agents propers que estan disposats a caminar ambnosaltres, els agents aliens que no s’hi senten impli-cats i els agents oposats que tenen un discurs irrecon-ciliable amb el nostre.

Les propostes compartides amb entitats que treba-llen en els mateixos àmbits que nosaltres (per exem-ple, cultura, creació, educació, comunitat, joves, etc.)esdevenen fòrums ideals per repensar les nostres pràc-tiques i enriquir-les, i alhora ens doten d’un discursmés sòlid i d’una nova plataforma per defensar i donarsortida política a les nostres iniciatives. L’elaboracióde projectes compartits significa un pas endavant peruna compenetració més forta entre els diversos agentsi una intensitat més gran del treball, dues característi-

El treball en xarxapermet dibuixarun mapa de lesenergies que po-dem mobilitzarsempre que per-seguim fites co-munes.

Les propostescompartides ambentitats que tre-ballen en els ma-teixos àmbits quenosaltres esdeve-nen fòrums idealsper repensar lesnostres pràcti-ques i enriquir-les.


ques que són del tot necessàries per desenvoluparaquests projectes i per dotar-nos de més capacitat deresposta davant les necessitats de cadascun dels im-plicats.

Tot seguit, us proposem un model de projectes (quetambé és útil per altres tipus d’intervencions similars)que prenen sentit perquè obren processos que volengenerar un canvi en la comunitat i inclouen un procésparticipatiu.

El disseny dels projectes

Per començar, cal treballar sobre la pertinença i la co-herència del projecte. En aquest sentit, és molt impor-tant incloure les persones afectades dins el procés dedecisió. En general, tots els projectes s’haurien de fo-namentar en una anàlisi prèvia de les necessitats. Si noés així, caldria incloure aquest procés com una fasedins del projecte. Cal tenir en compte que, si no sabemquina és la situació abans d’iniciar la intervenció, nopodrem saber si el projecte és pertinent.

A grans trets, cal tenir en compte les necessitatsobjectives, les necessitats percebudes i els recursos.Tot i que és fàcil imaginar-se algun projecte que estiguioriginat en cada una de les tres àrees, l’ideal és partirde la conjunció de les tres dimensions. És a dir, cal tre-ballar per tal que qualsevol projecte o intervenció res-pongui a unes necessitats objectives que siguin perce-budes així pels membres de la comunitat, i s’ha decomptar amb els recursos necessaris per garantir-nel’execució. És molt important assolir un bon equilibrientre aquestes tres àrees.

Com es desprèn de tot el que hem anat apuntant,és convenient fer la definició de la situació conjunta-ment amb la comunitat, mitjançant estratègies partici-

Qualsevol projec-te o intervencióha de respondre aunes necessitatsobjectives quesiguin percebu-des així pelsmembres de lacomunitat, i s’hade comptar ambels recursos ne-cessaris per ga-rantir-ne l’execu-ció.


patives. Caldria definir conjuntament qui forma part dela comunitat i, a partir d’aquí, quin és el problema ques’hi detecta. Els grups de discussió focal amb informa-dors claus, la creació d’un mapa de la comunitat i lautilització de l’anàlisi DAFO poden donar un bon resul-tat.

Durant aquesta fase de concepció, és el moment deplantejar els objectius del projecte, uns objectius quehan de ser específics, mesurables, assolibles, relle-vants i temporalitzats (programats en relació a un ca-lendari). El principal aspecte que cal tenir en compte ésque, si no hem fet una anàlisi prèvia, no podrem definiraquests objectius.

L’anàlisi de la situació i la definició d’objectiusabasten tot el procés de diàleg comunitari i ens perme-ten decidir si un projecte és pertinent o no. És a dir, siexisteix relació entre els resultats de l’anàlisi i la pro-posta d’actuació; o, dit d’una altra manera, si el projec-te està responent a una necessitat real en el momentapropiat. Segons el nostre model, la participació de lacomunitat serà necessària en tot aquest procés, i po-sem un èmfasi especial en la inclusió dels col·lectiusmés vulnerables i d’accés més difícil en el debat comu-nitari.

És molt important tenir en compte la coherència delprojecte. Aquest punt analitza la relació entre la meto-dologia i els objectius. És a dir, si les activitats que pro-posem ens permetran arribar allà on volem anar. Elsrecursos del projecte, tant els econòmics com els tem-porals, són un punt que també cal considerar. Així ma-teix, cal contemplar la sostenibilitat del projecte, so-bretot quan es pretén tenir un impacte real. Amb rela-ció a això, creiem que com més forta sigui l’apropiaciódel projecte per part de la comunitat, les possibilitatsque aquest continuï seran més grans.

Cal definir con-juntament quiforma part de lacomunitat i, apartir d’aquí,quin és el proble-ma que s’hi de-tecta.

L’anàlisi de la si-tuació i la defini-ció d’objectiusabasten tot elprocés de diàlegcomunitari i enspermeten decidirsi un projecte éspertinent o no.

És molt importanttenir en compte lacoherència delprojecte.


El procés dels projectes

El procés d’implementació de qualsevol tipus d’inter-venció o proposta també en determina la idoneïtat. Nopodem limitar-nos a cercar la pertinença i la coherèn-cia d’un projecte només en la fase de definició (permolt participativa que sigui) i pensar que ja n’hi haprou. És molt important, per tal d’augmentar la soste-nibilitat del canvi social que ens proposem, el fomentde les habilitats pel diàleg i l’acció col·lectiva durant totel procés. Aleshores, cal enquadrar els nostres projec-tes en un marc més ampli, adreçat a facilitar aquestenfocament. En gran part, es tracta d’un procés detransmissió de poder, cosa que no és gens fàcil –sobre-tot amb segons quins grups. Per tant, durant el desen-volupament del projecte, haurem d’introduir situacionsde debat grupal i de negociació amb altres membres dela comunitat; incorporar canvis en els assumptes sobreels quals es van prenent decisions; intentar facilitar elmàxim tot el procés de desenvolupament; etc., peròsempre intentant assolir, al mateix temps, els objectiusconcrets que ens hem marcat tots plegats.

Això vol dir que caldrà anar reprenent i debatent, enel marc del diàleg comunitari, totes les decisions ques’han pres; tot allò referent al reconeixement del pro-blema; la identificació i la implicació dels líders i delsgrups i les persones afectades; la clarificació de lespercepcions que conviuen sobre el problema i les se-ves causes; l’expressió de les necessitats individuals iles compartides; l’elaboració d’una imatge comuna defutur i de tot el procés de canvi; l’adequació i la vigilàn-cia permanent d’atenir-nos als objectius consensuats;l’anàlisi de les diverses opcions d’actuació, tot identi-ficant en quines hi ha acord, i quins recursos interns oexterns a la comunitat hi ha; el consens per l’acció i, fi-

El procés d’imple-mentació de qual-sevol tipus d’in-tervenció o pro-posta també endetermina la ido-neïtat.

És molt importantel foment de leshabilitats peldiàleg i l’acciócol·lectiva duranttot el procés.

Caldrà anar repre-nent i debatent,en el marc deldiàleg comunita-ri, totes les deci-sions que s’hanpres.


nalment, l’elaboració conjunta d’un pla d’actuació ambun cronograma.

Per tant, això significa treballar durant tot el procésen: l’assignació de responsabilitats i la seva distribuciócorrecta entre tots els grups participants; la mobilitzacióde recursos (interns i externs); la implementació del pro-grama per tal d’anar duent a terme les activitats planifi-cades en la mesura del possible (i si no, analitzar per-què no s’han pogut posar en marxa) i per veure què és elque no ha sortit prou bé (i si s’han hagut d’emprendreaccions per resoldre-ho); l’anàlisi de l’obtenció i de lamesura dels resultats (què s’ha aconseguit en cada fasei al final del procés, qui hi ha participat, què n’ha tret lacomunitat, etc.) i la permanent avaluació participativade totes les fases d’execució del projecte.

Els resultats dels projectes

En primer lloc, cal tenir en compte que, des del nostreplantejament, els resultats que esperem obtenir perassolir un impacte real i de pes en la comunitat sóntant de caràcter individual com social.

D’una banda, els possibles resultats de canvi decaire individual, els podríem agrupar en quatre blocs:

1. Millora en les habilitats necessàries per adoptarnous comportaments.

2. Canvis en qüestions que es refereixin al camp deles idees com, per exemple, coneixements, creences,valors, percepcions de risc, normes subjectives o auto-imatge; respostes emocionals com ara sentiments desolidaritat, empatia o confiança; creixement del suportsocial rebut o donat.

3. Motivació i intenció d’operar un canvi de con-ducta.

Des del nostreplantejament, elsresultats que es-perem obtenir perassolir un impac-te real i de pes enla comunitat sóntant de caràcterindividual comsocial.

Els canvis decaire individualvan des dels com-portaments finsal camp de lesidees.


4. Maneres de procedir específiques relacionadesamb els problemes que es treballen.

Pel que fa als possibles resultats de canvi social, caldir que, des de la nostra perspectiva d’actuació, sónels més importants; això no vol dir, però, que es deses-timin els de caire individual. Així doncs, caldrà no pas-sar per alt cap de les qüestions que apuntem a conti-nuació:

1. Desenvolupament del liderat social que permetiorganitzar la participació comunitària. En aquest sen-tit, haurem de tenir en compte les sis dimensions dequè consta: extensió d’aquest liderat, equitat i diversi-tat, flexibilitat, competència per promoure i reforçar eldiàleg i l’acció, visió i innovació i, per últim, confiança ipopularitat.

2. Grau i equitat de la participació. Ens referim tanta l’accés a la participació com a l’extensió i al nivelld’aquesta participació. És important veure en quingrau s’inclouen aquells col·lectius tradicionalment mésdesafavorits, i en quins tipus d’activitats s’han incor-porat.

3. Equitat d’informació i d’intervenció. Aquest ésun punt important per tal d’analitzar el canvi en relacióa la reducció de les diferències dins dels grups, ja siguien funció del gènere, el nivell cultural, l’origen social,etc. Serveix per avaluar una bona distribució dels be-neficis de la intervenció entre gent “diferent” i per as-segurar una millora en la capacitat de circulació de lainformació.

4. Augment de l’autoeficàcia col·lectiva. Aquest ter-me fa referència a la creença compartida en l’habilitatconjunta de la comunitat a l’hora d’assolir els objectiusque s’ha marcat. Caldrà valorar l’eficàcia percebuda

Els resultats decanvi social, desde la nostra pers-pectiva d’actua-ció, són els mésimportants.

Destaquem la im-portància deldesenvolupamentdel liderat socialper organitzar laparticipació co-munitària.

També és impor-tant veure coms’inclouen elscol·lectius mésdesafavorits.I la creença com-partida en l’habi-litat de la comu-nitat a l’horad’assolir els ob-jectius marcats.


per realitzar una acció com a grup, la percepció de lescapacitats d’altres membres de la comunitat i l’eficièn-cia originada a l’hora de resoldre problemes col·lec-tivament, entre d’altres.

5. Sensació d’apropiació del problema i del projec-te. Això implica detectar aspectes com la importànciadel tema o la intervenció pels participants, la sensacióde responsabilitat, les contribucions que hi han fet, elsbeneficis que se n’ha obtingut, el sentiment d’apropia-ció sobre els mèrits i les responsabilitats generades pelprojecte, i la identificació personal amb tot allò ques’ha dut a terme.

6. Cohesió social generada per les forces que actu-en entre els membres d’un grup o comunitat i que fanque hi romanguin de forma activa. En aquest cas, cal-dria avaluar qüestions com el sentiment de pertinençaal grup o la comunitat, el grau de moral o ànim, el nivellde consens sobre els objectius, la confiança, la recipro-citat i la cohesió de l’entramat en xarxa.

7. Normes socials. Aquestes fan referència a totallò que la comunitat considera normal o anormal, cor-recte o incorrecte. Des d’un punt de vista operatiu,s’haurien de contemplar tres dimensions d’aquest as-pecte: participació, liderat, i les normes específiquesreferents a un tema o un projecte concret.

8. Creació de noves xarxes i noves connexions ar-ran de la nostra intervenció. Tot i que ja es despreniade l’apartat de cohesió social, considerem que és unaspecte que cal destacar. Per tant, s’hauria de valorarl’augment i la millora de les xarxes de suport individu-al, les comunitàries i les organitzacionals.

El sentimentd’apropiació so-bre els mèrits iles responsabili-tats generadespel projecte sónindicadors decanvi.


5. Experiències

Sarandonga, En tu casa o dóndeNúria Esterri

Teatre jove a Badia del Vallès

Sarandonga és una companyia jove de teatre deBadia del Vallès formada per un grup de joves de Ba-dia que han creat un espectacle teatral: En tu casa odónde.

El projecte del grup es va iniciar l’estiu de l’any2001, arrel de la participació de vuit joves de Badia enun intercanvi entre nois i noies de quatre ciutats d’Eu-ropa (Berlín, Varsòvia, Nàpols i Badia del Vallès). Perdonar continuïtat a l’experiència de l’intercanvi, es vacrear un espectacle teatral. El muntatge ha participaten diverses mostres de teatre i jornades d’educació is’ha representat en equipaments com instituts, ca-sals o centres cívics. Va dirigida, especialment, a unpúblic jove i parla de forma directa sobre la sexualitati alguns aspectes que l’envolten: pors, salut, riscos,consells, èxits i fracassos. El muntatge juga amb re-cursos com parlar directament al públic, l’humor, lamúsica, la dansa, la potència de certes imatges id’allò que no s’arriba a dir amb paraules però ques’entén per altres llenguatges. L’experiència ha servitper fer activitats de sensibilització sobre salut sexuali reproductiva i s’ha convertit en un projecte d’educa-ció d’iguals.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta expe-riència és l’evolució realitzada pels membres del grup,

Sarandonga ésuna companyiade teatre formadaper un grup dejoves de Badiaque han creat unespectacle tea-tral.


que han passat de ser destinataris d’una acció educa-tiva a agents actius dins d’un projecte d’educadorsd’iguals.

Entitats promotores

• Sarandonga és una iniciativa en la qual han inter-vingut diverses entitats i projectes. Els presentem per-què es pugui entendre el seu context d’origen i la sevacontinuïtat.

• Associació RAI (Recursos d’Animació Intercultu-ral) (http://www.pangea.org/rai)

RAI realitza intercanvis, camps de treball, projecteslocals i altres activitats amb la finalitat de promoure eltreball intercultural entre els joves, fomentar la partici-pació, la comprensió, la tolerància i la solidaritat entrecultures.

Va facilitar la posada en marxa i els recursos per re-alitzar les tres fases de l’intercanvi: viatge a Calàbria(Itàlia), Berlín i rebuda a Badia.

• Casal de Joves de Badia del Vallès([email protected])

El Casal és un espai que ofereix diverses activitats,tant puntuals com continuades. Disposa d’un Ciberes-pai on els joves poden treballar amb els ordinadors iconnectar-se a Internet. Part de la programació del Ca-sal és proposada per una gestora integrada pels propisjoves de Badia. L’equipament s’ha utilitzat durant totel projecte com a espai de trobada. L’Ajuntament deBadia ha finançat part del projecte.

• Projecte Emetis (http://www.emetisweb.org)Emetis és un projecte que pretén incidir en la salut

sexual i reproductiva dels joves, a traves d’estratègiesde comunicació i expressió com el teatre, els audiovi-suals, la dansa, els contes, la màgia o l’expressió plàs-

Els membres delgrup Saratogahan passat de serdestinataris d’unaacció educativa aagents actiusdins d’un projected’educadorsd’iguals.


tica. Des d’Emetis s’han proporcionat recursos com elde personal i metodologies.

Descripció del projecte

Destinataris

En un primer moment, el grup estava format per quatrenois i quatre noies d’entre 16 i 19 anys originaris de Ba-dia del Vallès. Alguns dels joves no havien finalitzat elsestudis d’ESO perquè havien estat expulsats de l’ins-titut.

Tenint en compte les característiques de Badia delVallès, seria bo fer unes petites concrecions per ubicaraquesta experiència en el seu marc territorial:

• Badia del Vallès es troba a uns 20 km de Bar-celona, ubicada entre Cerdanyola, Sabadell i Barberàdel Vallès.

• La ciutat va ser construïda de forma molt ràpidaper acollir l’onada migratòria, especialment la proce-dent del sud d’Espanya, dels anys setanta i no ha estatfins l’any 94 que Ciutat Badia ha deixat de ser un barrientre Cerdanyola i Barberà del Vallès per convertir-seen un municipi amb un ajuntament propi.

• Badia és una població amb pocs recursos propis,industrials o de serveis. Els joves sovint han de buscarels recursos de formació superior o laborals fora delseu municipi.

• Actualment, és una de les poblacions amb l’índexd’embarassos no desitjats més alt de Catalunya, ungrau de fracàs escolar elevadíssim i uns índexs de vio-lència molt alts.

• Durant els darrers anys, s’estan fent grans esfor-ços per dotar aquesta població de més serveis, per mi-


llorar la seva comunicació, els seus equipaments i elsserveis socials.

Fases del projecte

Des del Casal de Joves, l’any 2001, es va iniciar la pri-mera de les fases que ens han portat fins al punt on enstrobem avui.

Fase 1. Intercanvi a Itàlia i Berlín. La preparació,l’estada i la tornada.

L’estiu de 2001, l’associació RAI, conjuntamentamb l’Ajuntament de Badia del Vallès, inicia un projec-te d’intercanvi a quatre bandes.

La primera fase de l’intercanvi es va desenvolupar aItàlia, on es va fer una reflexió sobre els moviments mi-gratoris a través de la metodologia teatral.

Durant la preparació del viatge, el grup de Badia vacomençar a fer un treball teatral per crear un muntatgebreu que servís per presentar el grup davant dels parti-cipants dels altres països.

Un dels resultats de l’intercanvi va ser la creaciód’un muntatge teatral amb els joves dels quatre païsosque abordava el tema de les migracions.

La segona fase de l’intercanvi va consistir en unatrobada a Berlín, amb els mateixos objectius i partici-pants.

Fase 2. La creació de l’espectacle En tu casa o dón-de per la Setmana del Condó de Badia.

Després de tornar a Badia, i fruit de la Síndromed’Estocolm pròpia dels intercanvis, colònies i experièn-cies similars, el grup tenia moltes ganes de continuarfent teatre.

Parlant amb els responsables del Casal de Joves deBadia, es va fer la proposta de donar suport a la conti-

La fase 1 va con-sistir en un inter-canvi a Itàlia iBerlín.

A Itàlia, es va feruna reflexió sobreels movimentsmigratoris a tra-vés de la metodo-logia teatral.

La trobada a Ber-lín tenia els ma-teixos objectius iparticipants.

En la fase 2 es vacrear l’espectacleEn tu casa o dón-de perquè des-prés de tornar aBadia el grup te-nia moltes ganesde continuar fentteatre.


nuïtat del grup i de participar amb l’elaboració d’algunpetit muntatge teatral a la II Setmana del Condó de Ba-dia. Aquesta activitat gira al voltant de la promoció del’ús del preservatiu per prevenir malalties de transmis-sió sexual i embarassos no desitjats. El grup treballa deforma intensiva i es crea el primer esbós del que seràl’obra En tu casa o dónde.

Fase 3. Els “bolos”.La segona vegada que es presenta l’obra és a Bar-

celona, en el marc de les jornades sobre joves, creaciói comunitat organitzades per la Fundació Jaume Bofill al’Ateneu Popular de Nou Barris. Després de la presen-tació, s’obre un espai de debat entre el públic i els jo-ves actors que estimula el grup a continuar amb el seuprojecte.

L’èxit d’aquesta segona experiència porta el grup apresentar la seva obra en altres espais i a anar revisantel guió, els temes i la posada en escena. Passa a ser unprocés de creació teatral col·lectiva.

A partir d’aquest moment, es van fent diverses pre-sentacions en circuits de teatre amateur, en institutsde secundària o en jornades.

Objectius de l’experiència

Es presenta un resum dels principals objectius en cadauna de les tres fases.


L’intercanvi pretén incidir en aspectes com elsprejudicis o la intolerància a partir del coneixementde joves d’altres països i del contacte amb altres reali-tats.

En la fase 3 espresenta l’obra aBarcelona, a lesjornades sobrejoves, creació icomunitat.

L’èxit d’aquestasegona experièn-cia porta el grupa presentar l’obraen altres espais ia anar-la revisant.

L’intercanvi aItàlia i Berlín pre-tén incidir en as-pectes com elsprejudicis o laintolerància apartir del conei-xement de jovesd’altres països.


Es pretén que, a través del llenguatge del teatre, elsjoves es comuniquin i puguin reflexionar i plasmar a tra-vés de l’actuació temes complexos com el fet migratori.

Fase 2. La creació de l’espectacle En tu casa o dón-de.

Amb la creació de l’obra es pretén promoure la con-tinuïtat del grup, de manera que pugui vincular-se alCasal de Joves o a les entitats i projectes existents albarri.

Reforçar les campanyes de prevenció amb un mun-tatge fet per joves per fer arribar millor la reflexió sobrela necessitat de l’ús del preservatiu entre els propis jo-ves.

Fase 3. Els “bolos”.El fet de buscar noves actuacions (o “bolos”) en al-

tres entorns pretén iniciar un projecte d’educació entreiguals.

L’obra pretén donar informació i sensibilitzar altresjoves en temàtiques com:

• la importància i la necessitat de la comunicacióen les relacions sexuals.

• l’ús del preservatiu: beneficis, dificultats, mites itabús.

• el coneixement dels recursos sociosanitaris enl’entorn dels joves.

Metodologia emprada


La primera motivació del grup era el propi intercan-vi, l’aventura de viatjar. El teatre, en canvi, era secun-

Amb la creació del’obra es preténpromoure la con-tinuïtat del grup iviure el seu vincleal barri.

Es busquen novesactuacions perdonar informaciói sensibilitzar al-tres joves.


dari per la majoria, o un inconvenient per alguns delsparticipants, especialment els més joves.

Com que, durant l’intercanvi, el fil conductor haviade ser el teatre, ens vam plantejar començar a treballardes que es va establir el primer contacte amb el grup.L’experiència teatral es va iniciar amb la finalitat depreparar una vetllada per presentar el lloc d’origen decada grup participant.

El primer treball es basava en exercicis de presenta-ció corporals, molt dinàmics i amb el focus d’atenciósobre els participants molt compartit (Christine Poul-ter) per tal que ningú se sentís massa pressionat.

En aquest moment, el grau d’exigència sobre el tre-ball era baix i es prioritzava reduir la por al ridícul. Aixòes va treballar especialment a través del riure. Enaquest moment del treball, l’humor és molt importantja que suposa un primer pas cap a la diversió en grup,que esdevé el motor de la implicació en el projecte.

Pel que fa a l’humor durant el treball, és importantdiferenciar de forma explícita i clara la diferència entreriure amb el grup o riure’s del grup. En les activitats d’ex-pressió amb joves, és freqüent que, mentre alguns s’ar-risquen a participar i a mostrar-se al grup, els altresaprofitin l’ocasió en contra d’ells, com a motiu de burla.

El treball d’expressió corporal i dramàtica presentala dificultat de no utilitzar objectes intermediaris, comen les expressions plàstiques (fang, paper, mur, pintu-ra, esprai, etc.) i, per tant, ets pots sentir nu, ja que ca-dascú treballa amb el que té: el seu cos i la seva formad’expressar-se. És cert que el teatre també disposa derecursos que poden facilitar l’expressió a les personesque tenen més dificultats (màscares, caracterització,titelles, personatge, treball d’ombres xineses, música,etc.) però, en general, no sempre és un llenguatge fàcilper tothom.

A la fase 1, elgrau d’exigènciasobre el treballera baix i es prio-ritzava reduir lapor al ridícul.Això es va treba-llar especialmenta través del riure.


L’inici del treball potser es va enfocar amb una acti-tud de sobreprotecció, però cal tenir en compte que estractava d’un grup sense experiència teatral, sense unagran motivació vers el teatre i amb unes dificultatsd’expressió i comunicació força marcades en els pa-trons de relació establerts.

Altres experiències de treball teatral amb jovesamb dificultats parteixen d’una metodologia més rígi-da des de l’inici. Nosaltres vam optar per una líniatova, al començament, que s’anava endurint i anavademanant, progressivament, més implicació i respec-te pel treball.

És imprescindible marcar, des del principi, la normadel respecte entre els membres del grup. En el casd’aquest grup, els patrons de comunicació són forçaagressius a nivell verbal, estan molt instaurats i no seràgens fàcil trencar-los.

El treball teatral s’ha d’enfocar sempre en dues di-reccions: la de l’expressió i la de l’escolta. Aquest as-pecte és fonamental ja que, si no es contempla, no fa-cilitarem una vertadera comunicació.

Un altre aspecte que es busca és trencar els preju-dicis negatius sobre les pròpies capacitats per fer tea-tre o per crear alguna cosa junts. L’ús d’algunes meto-dologies que permetien crear mostres breus de treballva ser clau perquè el grup es motivés. Tot i que el tre-ball teatral requereix un procés a llarg termini, facilitarl’obtenció de resultats en les sessions quotidianes aju-da a augmentar la motivació del grup pel projecte.

La demanda de crear una mostra ràpida ens va por-tar a treballar a partir del Teatre Imatge, que forma partde les tècniques del Teatre de l’Oprimit d’AugustoBoal. Amb la tècnica del teatre imatge es construeixenimatges estàtiques formades pels mateixos actors. Espoden crear seqüències d’històries, com si fossin foto-

Vam optar peruna línia tova, alcomençament,que s’anava en-durint i anava de-manant, progres-sivament, mésimplicació i res-pecte pel treball.

El treball teatrals’ha d’enfocarsempre en duesdireccions: la del’expressió i la del’escolta per faci-litar una vertade-ra comunicació.


grames. El teatre imatge es pot usar com a facilitadoren els debats que busquen solucions a problemesplantejats a través d’imatges, com a exercici d’expres-sió o per crear muntatges teatrals. En el nostre cas, esva valorar que podia ser el recurs que ens facilités lapreparació del primer muntatge del grup.

Aquest primer pas ens permet iniciar el treball enels aspectes més teatrals: diferenciació de personat-ges, ubicació i punt de vista del públic, mirada, relacióentre els personatges, poder, missatge que volemtransmetre al públic.

El muntatge final inclou les imatges estàtiques, mú-sica i ball, elements que reforcen, tant a nivell estèticcom conceptual, el muntatge teatral. El ball és molt im-portant pel grup perquè forma part de la seva quotidia-nitat de cap de setmana i, alhora, és un llenguatge ambel qual se senten molt segurs i còmodes.

La segona fase de l’intercanvi, que es fa a Berlínl’estiu següent, torna a tractar el tema dels movimentsmigratoris a Europa i els prejudicis racials. Per treba-llar-lo, partim de les històries de les pròpies famíliesdels nois i noies, la majoria emigrants del sud d’Espa-nya durant els anys 70. Vam considerar que aquest tre-ball ens podia ajudar a entendre el fenomen de les mi-gracions, especialment des de la perspectiva de la vi-vència d’emigrar.

El treball ens va portar a conèixer la història de lacreació de Ciutat Badia, a buscar informació a l’Ajunta-ment i a recollir el testimoni de les famílies del grup.Amb la informació recollida (llibres, fotografies, objec-tes quotidians, passaports, etc.) es va elaborar una ex-posició que es va presentar, a Berlín, a la resta delscompanys.

A nivell teatral, es va preparar de nou un muntatge apartir de la tècnica del teatre imatge.

El teatre imatgees pot usar com afacilitador en elsdebats que bus-quen solucions aproblemes plan-tejats a travésd’imatges, com aexercici d’expres-sió o per crearmuntatges tea-trals.

Durant l’intercan-vi que es fa a Ber-lín l’estiu se-güent, es torna atractar el temadels movimentsmigratoris a Euro-pa i els prejudicisracials, partint deles històries deles pròpies famíli-es dels nois i no-ies, la majoriaemigrants del sudd’Espanya durantels anys 70.


Es va treballar a partir de dues històries paral·leles:la d’un grup de joves que viatja de vacances i la d’unapersona que emigra. La seqüència d’imatges es va cre-ar sobre cinc moments concrets pels quals passenaquests personatges:

• La decisió• El comiat• El viatge• L’arribada• La vida en un altre país

Les imatges, tot i que amb el mateix títol, tenien unto totalment diferent. Ens va semblar interessant abor-dar el tema de la migració des del pas previ al viatge,des de la vida quotidiana al país d’origen.

Això ens donava la possibilitat de debatre sobreles possibles causes de la migració, per tal d’obrir elpunt de mira quan es tracten aquests temes i, sobre-tot, com a eina útil a l’hora d’abordar el tema dels pre-judicis.

Creiem que no es pot dir que aquesta sigui una so-lució màgica que provoqui un canvi d’actitud més omenys ràpid. En aquest sentit, va ser més potent l’ex-periència vivencial de l’intercanvi o tot el treball combi-nat i de procés.

Fase 2. La creació de l’espectacle En tu casa o dón-de.

Després de l’experiència positiva de l’intercanvi,des del Casal de Joves, se’ns demana que preparem unmuntatge per la II Setmana del Condó de Badia delVallès, unes jornades que inclouen tallers, xerrades,exposicions i altres activitats amb l’objectiu de preve-nir embarassos no desitjats i malalties de transmissió

El treball ens vaportar a conèixerla història de lacreació de CiutatBadia, a buscarinformació al’Ajuntament i arecollir el testi-moni de les famí-lies del grup.

En la fase 2 se’nsdemana que pre-parem un muntat-ge per la II Set-mana del Condóde Badia delVallès.


sexual. En aquest moment, comptàvem amb el suportdel projecte Emetis per assessorar i recolzar el projectedel grup.

Crear un muntatge teatral suposarà un repte difícil,sobretot perquè partim dels condicionants següents:

• Parlar del preservatiu suposa parlar de sexualitat.• Parlar de sexualitat des del teatre suposa explici-

tar determinades coses, i això no és fàcil.• Volem parlar clar del tema de les relacions, no

volem que sigui correcte sinó sincer, clar i directe.• El grup no té una dilatada experiència teatral.• No tenim massa temps.• Tenim moltes ganes de fer-ho (no tots, però. Un

dels joves deixa el projecte en aquest moment).

Per iniciar el muntatge partim de dos temes queconsiderem essencials:

• Les dificultats de comunicació en les relacionspersonals, especialment en les relacions sexuals.

• La manca d’erotització del preservatiu, que haportat a difondre unes campanyes basades en la in-tel·lectualització del preservatiu i no en la quotidiani-tat, joc o sinceritat.

Així doncs, es comença a treballar en les direccionssegüents:

Treball sobre la dificultat d’expressió dels personat-ges. Aquest pot ser un joc molt útil, especialment perles persones que tenen dificultats d’expressió. Els per-sonatges van sorgint d’aquest treball. Són una sèrie dejoves que tenen un seguit d’inquietuds, cadascun lesseves, que intentaran explicar al públic amb paraules.

Parlar de sexuali-tat des del teatresuposa explicitardeterminades co-ses, i això no ésfàcil.


Finalment, acaben marxant sense haver-ho dit explíci-tament, però mostrant al públic una idea i una sensa-ció sobre el que els passa (“no sé posar un condó”, “enrealitat sóc verge”, “em corro massa ràpid”, “he d’anara buscar uns resultats de...”). Aquesta és la primerapart de l’espectacle. Els personatges parlen cara a caraamb el públic i cada un presenta la seva història.

Treball a partir de les ombres xineses. Aquest és unrecurs clau de l’obra que, combinat amb la música i elball, ens permet crear escenes on:

• Els actors se senten còmodes.• Són molt potents a nivell visual, el resultat estè-

tic és molt bo.• Es poden simular escenes de col·locació de pre-

servatiu.

La segona part de l’espectacle mostra unes escenesbreus on aquests personatges interactuen entre ellsd’una forma més realista. Per crear-les, es va treballar apartir d’improvisacions guiades dels actors i fixant elselements interessants per l’escena.

Els actors finalitzen l’obra repartint preservatius en-tre el públic, com si fossin cambrers servint les postresen un casament; també hi ha música, coreografia, etc.

S’escriu un guió de l’obra; la seqüència d’escenes ide continguts que hi entren. No partim de la memorit-zació de textos, encara que siguin escrits per nosaltres.Això ens permet donar més frescor a les escenes i fer-les més naturals i creïbles perquè els joves del públics’hi sentin identificats.

L’estructura de l’obra facilita que després es puguinfer debats entre els actors i els joves, uns debats on nonomés es parla de cadascun dels personatges i les se-

En la 1a. part del’espectacle elspersonatges par-len cara a caraamb el públic itambé es treballaa partir de lesombres xineses.

La segona part del’espectacle mos-tra unes escenesbreus on aquestspersonatges inte-ractuen entreells.

No partim de lamemorització detextos, encaraque siguin escritsper nosaltres.Això ens permetdonar més frescora les escenes.


ves històries, sinó que s’intenta que facin comentaris isuggeriments sobre l’obra. Això fa que el grup s’impli-qui en la revisió del guió i que es vagin fent modificaci-ons i ampliacions del muntatge En tu casa o dónde.

L’estrena al Casal de Joves de Badia es resol ambmolt d’èxit; les famílies i els companys responen moltpositivament, tot i l’atreviment d’algunes escenes.

Fase 3. Els “bolos”.Emetis i l’Ajuntament de Badia valoren la possibili-

tat de continuar treballant en el projecte i es comencena buscar espais per poder presentar l’obra a altres jo-ves i convertir-ho en un projecte d’educació d’iguals.

Aquest moment és molt important perquè suposaque el grup deixa de ser l’objecte de la intervenció ipassa a ser-ne l’eina. Això vol dir que el nivell de quali-tat i d’implicació en el projecte ha d’augmentar, perquèimplica abandonar els espais protegits (intercanvi, pú-blic familiar, públic d’educadors) i començar a actuardavant d’uns públics molt més difícils (instituts, casalsd’altres poblacions, etc.).

Un de les actuacions més significatives es va fer almateix Institut de Badia, del qual alguns dels joves ha-vien estat expulsats. Va ser una experiència impactant,tant pels joves com pels professors de l’institut, queveien els joves en un context i amb una actitud comple-tament diferent, molt més madura.

En tu casa o dónde també vol participar en circuitsde teatre amateur perquè, al cap i a la fi, no només femeducació sinó que també fem teatre. És per això que,en aquest moment, l’exigència de treball i implicaciócomença a ser més forta. A part del treball teatral, esfan algunes sessions amb els membres de Sarandon-ga per tenir més informació sobre temes de sexualitat irecursos de prevenció al barri. Això fa que els joves del

Amb els “bolos”el grup deixa deser l’objecte de laintervenció i pas-sa a ser-ne l’einai el nivell de qua-litat i d’implicacióen el projecte had’augmentar.

En tu casa o dón-de també vol par-ticipar en circuitsde teatre amateurperquè, al cap i ala fi, no nomésfem educació sinóque també femteatre.


grup estiguin més sensibilitzats amb aquests temes ipuguin ampliar la prevenció allà on no arribem els edu-cadors.

Valoració i anàlisi dels resultats

Malgrat la grandària del projecte i la seva estructuracióen diferents fases, intentarem resumir –a grans trets–algunes de les conclusions que hem extret de tot el pro-cés.

L’experiència dels intercanvis entre joves té un va-lor educatiu molt important per diversos motius: viatgea un entorn diferent del quotidià, experiència vivenciald’un projecte intensiu i convivència amb altres joves. Iaixò suposa divertir-se, compartir, establir i complirnormes i, entre altres coses, una experiència emocio-nal intensa. Tot i així, cal fer un bon plantejament, unabona dinamització i un bon treball en equip, per poderaprofitar la potencialitat del recurs com a experiènciaeducativa.

L’experiència d’actuar col·lectivament en un inter-canvi canvia positivament l’ambient del grup i pot arri-bar a fer qüestionar els prejudicis existents vers elsparticipants dels altres països. És important mostrar eltreball que s’ha dut a terme a persones externes algrup; això facilita que el grup s’uneixi front els altres ique, si la motivació ha funcionat, se senti responsabledel projecte grupal i s’hi impliqui. L’experiència serà unimpacte que millorarà l’autoestima del grup. En el tre-ball educatiu a través de la creació artística l’importantés el procés, però també s’ha de produir alguna cosaen grup.

L’humor és un element que apareix en totes les fa-ses del projecte, també en el muntatge teatral. Es valo-ra que és una eina molt potent per destensar l’ambient,

És importantmostrar el treballque s’ha dut aterme a personesexternes al grup;això facilita queel grup s’uneixifront els altres ise senti respon-sable del projectegrupal.


per desmitificar tabús i, fins i tot, per abordar conflic-tes.

Les estratègies basades en l’ús de la comunicaciópel desenvolupament i dels llenguatges artístics per-meten promoure mesures de prevenció fora de la pers-pectiva clínica i, per tant, des d’una perspectiva mésatractiva (sexualitat, humor, comunicació, etc.).

Aquestes estratègies ens permeten arribar a unsgrups de joves que no estan en contacte amb associa-cions ni amb estructures escolars, i integrar aspectesd’educació sanitària en circuits i accions no sanitàries,allà on existeix una demanda creixent. Permeten inter-venir sobre col·lectius amb un nivell d’escolaritzacióbaix i tenen un potencial d’impacte elevat en relació alnombre de persones que se’n beneficien.

Hi ha una manca d’indicadors clars que puguin me-surar l’impacte real d’aquestes intervencions en l’àm-bit comunitari; tot i així, comptem amb valoracions po-sitives dels professionals i dels participants.

L’experiència de presentar-se a altres joves amb unmuntatge com En tu casa o dónde fa que el mateix grupes plantegi qüestions, dubtes, dificultats, pors, etc. Amés, el fet de compartir aquestes qüestions amb elgrup fa que sigui més fàcil trobar-hi respostes i suporti, alhora, els proporciona eines per enfrontar-se als de-bats amb els altres joves quan finalitzi l’obra.

Durant el procés, cal anar assegurant el compromísper part de tots els membres del grup. Per fer-ho, es potintentar que alguns dels membres que estan més im-plicats en el projecte arrosseguin els altres. D’aquestamanera, la responsabilitat no recau sempre sobre elpaper de l’educador i el resultat segur que serà mésefectiu.

Per dur a terme un projecte d’aquest tipus, la im-plicació de les entitats i de l’Administració és impor-

Les estratègiesbasades en l’úsde la comunicaciópel desenvolupa-ment i dels llen-guatges artísticspermeten interve-nir sobre col·lec-tius amb un nivelld’escolaritzacióbaix i tenen unpotencial d’im-pacte elevat.


tant i necessària ja que pot oferir suport amb formad’infrastructures, recursos i comunicació de les expe-riències.

Quan es treballa a partir de la creació artística, calestablir aliances amb persones que estiguin formades,precisament, en llenguatges artístics –encara que no-més sigui en moments puntuals del projecte– per po-der oferir una certa qualitat. No hem de permetre’nscrear amb menys qualitat pel fet de ser educadors ieducadores jugant a fer l’artista. De fet, compartir eltreball amb altres professionals pot suposar un creixe-ment pel grup i pels educadors. Cal detectar les pròpi-es limitacions i formar equip amb altres persones.

Alhora, el treball d’un educador donant suport a unartista pot ajudar a facilitar el treball d’aquest últim,especialment en els grups amb dificultats. Tot i així,moltes vegades, el educadors es poden sorprendre deveure el que són capaços de fer uns joves que, en al-tres contextos, mai no han expressat res més que difi-cultats.

Cal que estiguem oberts a les possibilitats que ensofereixen els diferents grups i que ens embarquem enprojectes on es cregui en les potencialitats de les per-sones que hi participen.

Sembla que durant els darrers temps, el món de lesarts s’està acostant cada vegada més al món social i ala inversa; és un viatge que no hem de desaprofitar.

Bibliografia d’interès

Baldwin, C. i Bicât, T. (2002). Teatro de creación. Ña-que.

Baldwin, C. (2003). Stage directing. Crowood.Boal, A. (2002). Juegos para actores y no actores. Alba

Editorial.

Cal establir alian-ces amb personesque estiguin for-mades en llen-guatges artísticsper poder oferiruna certa quali-tat.

Compartir el tre-ball amb altresprofessionals potsuposar un crei-xement pel grup ipels educadors.


Johnstone, K. (2002). La improvisación y el teatro.Cuatro Vientos.

Jara, J. (2000). El clown, un navegante de las emocio-nes. Gráficas Olimpia.

Laferrière, G. (1997). La pedagogía puesta en escena.Ñaque.

Laferrière, G. (1997). Prácticas creativas para una en-señanza dinámica. Ñaque.

Poulter, C. (1987). Jugar al juego. Ñaque.

Miradas ExtrañasMercedes Yubero i Elisabeth Ponce

Miradas Extrañas és el nom d’un curtmetratge de 28minuts de durada, però és molt més que això.

Miradas Extrañas és una experiència educativa em-marcada en el procés de treball que desenvolupa laFundació Adsis ([email protected]), desde fa anys, amb adolescents i joves del barri del Carmel.

També és una experiència comunitària perquè arti-cula la participació d’entitats i veïns i perquè s’emmar-ca en un procés comunitari promogut per l’associacióCarmel Amunt ([email protected]).

Finalment Miradas Extrañas també és una experièn-cia artística que connecta amb l’objectiu comú de ferpossible la creació cultural al barri. En aquest sentit,Miradas Extrañas connecta amb un projecte anterior enel qual nou grups de veïns van elaborar, a través de fo-tografies, la seva pròpia visió del barri del Carmel. Unade les fotografies de la sèrie va ser l’embrió que va do-nar lloc a la iniciativa d’elaborar un curtmetratge, era lafotografia que va treballar el grup de joves d’Adsis.

Aquest grup es va anar ampliant i va començar a tre-ballar, al llarg dels mesos, en el desenvolupament del

Miradas Extrañasés una experièn-cia comunitàriaperquè articula laparticipació d’en-titats i veïns iperquè s’emmar-ca en un procéscomunitari.

Miradas Extrañastambé és una ex-periència artísti-ca que connectaamb l’objectiucomú de fer pos-sible la creaciócultural al barri.


guió que, finalment, es va poder rodar sota la direccióde l’artista Claudio Zulian i amb el suport de la produc-tora Acteón i de diversos professionals del món audio-visual.

Així doncs, la conjunció d’aquests tres vessants i detots aquests actors ha estat un dels elements més enri-quidors d’aquesta experiència.

El procés es va iniciar el setembre de 2001 i el ro-datge es va fer entre el novembre i el desembre de2002.

L’experiència educativa

Amb una presència de més de 25 anys al barri del Car-mel, la Fundació Adsis ha liderat i promogut moltes deles iniciatives adreçades als joves que s’han impulsaten aquest barri (Joves Contra l’Atur, Casal de Joves, Es-plai Pequefesta, etc.).

Miradas Extrañas també és una iniciativa promogu-da per la Fundació Adsis, arrel de la seva intervencióamb un grup de 25 joves d’edats compreses entre els 15i els 18 anys. Tots ells participaven de l’activitat educati-va del Centre Adsis, ja fos en les àrees formatives (novestecnologies, suport educatiu, tallers prelaborals, etc.),


als serveis d’inserció laboral (programes de garantia so-cial, taller d’iniciació professional, etc.) o a les diversesiniciatives de lleure i d’educació en els valors.

Des de la perspectiva educativa, fer un taller de guiói convertir la ficció en un curtmetratge va ser una opor-tunitat molt encertada per incidir sobre diversos objec-tius i va crear un context de treball idoni per la promo-ció de valors educatius des d’una concepció integral dela persona.

Volíem que fos un espai on es treballés l’autonomiai la responsabilitat en un context de diàleg i solidaritat.Volíem que fos un espai on es desenvolupés la creativi-tat i la capacitat d’imaginar i de crear, on poguéssimdesvetllar dimensions noves de les seves persones i dela realitat. Volíem aconseguir un producte valuós perl’entorn dels joves, pel seu barri, la seva família i elsseus amics, per tal de fer possible la construcció de re-lacions noves.

Trobar lloc per la participació d’aquests joves en lesactivitats col·lectives del barri i de la ciutat també eraun dels nostres objectius.

Pels joves, el fet de produir un curtmetratge era unacosa impensable. Tenien una història per explicar, peròno creien en les seves possibilitats. Pensaven que eramassa difícil, que era molta feina, que implicava moltaresponsabilitat i disciplina.

Com que el nostre objectiu anava molt més enllà defer un curtmetratge, vam plantejar una dinàmica proullarga per poder dialogar molt i anar construint grup, demica en mica. Va ser un any de treball, de trobades, depensar l’argument, de descriure els personatges i lessituacions que vivien, d’inventar el diàleg.

Amb l’educadora, present durant tot el procés, esva anar generant molta constància i participació, fetque va anar creant grup, va anar enfortint vincles d’a-

Des de la pers-pectiva educati-va, fer un tallerde guió i conver-tir la ficció en uncurtmetratge vaser una oportuni-tat molt encerta-da.

Pels joves, el fetde produir uncurtmetratge erauna cosa impen-sable. Tenien unahistòria per expli-car, però no cre-ien en les sevespossibilitats.

Com que el nostreobjectiu anavamolt més enllà defer un curtmetrat-ge, vam plantejaruna dinàmicaprou llarga perpoder dialogarmolt i anar cons-truint grup.


mistat i a la vegada va donar l’oportunitat de parlar ireflexionar sobre temes que els preocupaven: les dro-gues, la formació, l’atur, la violència, l’amistat, les rela-cions familiars, la parella. Aquests diàlegs van donarlloc a unes dinàmiques noves, com la d’estipular undia de la setmana per buscar feina i participar en unespai de formació en noves tecnologies.

Si els procés de preparació del guió va ser molt en-riquidor, el fet de trobar-se amb la possibilitat de filmaramb un equip de professionals, amb el suport de moltsveïns, amb la il·lusió de les pròpies famílies i amb lapresentació del curtmetratge al territori i al Centre deCultura Contemporània de Barcelona va ser, per tot elgrup, una experiència molt important.

La seva història no és un documental. Les seves vi-des i la vida del barri queden reinterpretades a travésd’una ficció. Aquesta ficció ens parla de les dificultatsde viure, de com ens pressiona i amarga la sensaciód’estar en deute, de demanar un ajut que no es troba,de les relacions familiars, d’un món laboral que hoposa molt difícil. Els col·legues hi són però, al final, ca-dascú ha de resoldre la seva vida.

Aquest curtmetratge, amb el seu dramatisme, obreuna escletxa per l’esperança; enmig de la ficció, ungrup de joves s’organitza per explicar una història.

La dinàmica comunitària

Carmel Amunt és una iniciativa de treball comunitariimpulsada per un grup d’entitats de diferents àmbits,entre elles Adsis, que tenen com a objectiu comú pro-moure la participació i la millora al barri del Carmel.

Des de Carmel Amunt preteníem dinamitzar la parti-cipació del veïnat en activitats de creació artística i cul-tural, potenciant el paper de les entitats i de les associ-

Aquest curtme-tratge, amb elseu dramatisme,obre una escletxaper l’esperança;enmig de la fic-ció, un grup dejoves s’organitzaper explicar unahistòria.


acions com a agents culturals i educatius. Volíem feraflorar elements de la cultura específica del barri, com-partir-los amb els veïns i transmetre’ls a la resta de laciutat, posant de manifest el gran potencial creatiu delterritori que, sovint, es fa invisible dins la dinàmica dela ciutat.

D’altra banda, volíem fer un lloc als joves dins lacomunitat i, d’aquesta manera, mostrar i debatre la vi-sió de les persones que conformen el barri, desenvolu-pant nous vincles entre el barri i les persones que l’in-tegren.

Vam trobar-nos tots amb el grup de joves per perfi-lar i consensuar el guió definitiu, és a dir, el grup, l’edu-cadora, la tècnica de Carmel Amunt i Claudio Zulian. Apartir d’aquí vam engegar tota la maquinària per ferpossible la implicació dels veïns i veïnes, de les enti-tats i associacions i de les administracions. El projecteja s’havia dialogat amb tots, ara es tractava de definirla tasca de cadascú.

El grup de joves, guionistes i actors protagonistesdel curtmetratge aprenien els seus papers i ens orien-taven en les localitzacions de la història.

Els veïns ens mostraven les seves cases i ens oferi-en els seus espais per rodar; també s’oferien per fer defigurants o bé per participar en la logística del rodatgei, a mesura que el projecte es va anar coneixent, ensvam veure obligats a fer càstings pels principals perso-natges adults.

Entitats i associacions ens deixaven els seus localsper instal·lar els equips, per utilitzar els seus espaisperquè els nois es canviessin i es poguessin maquillari també perquè els actors poguessin descansar quan laseqüència de rodatge no era la seva.

Les administracions ens facilitaven els permisos irecolzaven la iniciativa i, per últim, l’equip tècnic plani-

Des de CarmelAmunt volíem feraflorar elementsde la cultura es-pecífica del barri,compartir-losamb els veïns itransmetre’ls a laresta de la ciutat.

Vam trobar-nostots i vam enge-gar tota la maqui-nària per fer pos-sible la implicaciódels veïns i veï-nes, de les enti-tats i associaci-ons i de les admi-nistracions i vamdefinir la tasca decadascú.


ficava minuciosament tots els detalls propis d’un ro-datge.

Tot plegat van ser tres setmanes de rodatge, d’ho-res de treball, de fred, cansament, però, sobretot, demolta il·lusió, de moltes hores compartides (joves, ve-ïns, equip tècnic, etc.), tota una experiència.

L’aportació artística

Claudio Zulian, des d’un treball multidisciplinari, cen-tra la seva producció en projectes d’intervenció socialal voltant del territori urbà i els seus habitants. Vam te-nir l’oportunitat de treballar amb ell en el projecte foto-gràfic Visions del Carmel l’any 2001.

L’experiència hauria estat impossible sense la com-plicitat de tot l’equip tècnic dirigit per Claudio Zulian.Aquesta experiència connecta amb la trajectòria del’artista i, novament, té l’audàcia de donar la veu alsaltres dins l’obra artística, en aquest cas, als joves,amb un respecte absolut vers la seva història i el seuestil narratiu.

Dialogant amb Claudio Zulian, vam valorar que lallarga preparació de la pel·lícula, el fet de treballaramb els habitants del Carmel per definir tots els rols iel fet de localitzar tots els exteriors i quasi tots els in-teriors al barri, van fer que el projecte fos molt cone-gut dins el barri. Quan es va començar a rodar, es vanrebre recolzaments de tot tipus per part de la gent delbarri i el rodatge es va convertir en un ritus social delbarri, que sentia que estava produint noves imatgesde si mateix.

Aquest context va provocar que els actors-guionis-tes se sentissin extremadament responsables delsseus papers. El grup de joves es va enfortir com a tal,fent que assumissin el projecte encara amb més il·lu-

Van ser tres set-manes de rodat-ge, tota una ex-periència.

L’experiènciahauria estat im-possible sense lacomplicitat de totl’equip tècnic di-rigit per ClaudioZulian.

Es van rebre re-colzaments de tottipus per part dela gent del barri iel rodatge es vaconvertir en unritus social delbarri.


sió, elaborant els seus personatges i oferint propostesd’interpretació d’una profunditat i una veritat emocio-nants, a més de complir els horaris feixucs de rodatgecom si fossin veritables professionals.

Com que treballàvem des de la ficció, vam podersomniar, vam obrir una escletxa per l’esperança: enllocdel que hi ha, el que podria haver-hi; enlloc de l’expli-cació del que és real, la llibertat del que és possible.Ha estat una ficció que ens ha permès, a més, aturar lamirada (la càmera) en aquells racons del barri d’apa-rença anodina, però carregats de significats per tots elsseus habitants.

Convivim a Trinitat Vella i Investiguemel barri de Trinitat VellaMontserrat Moix

Convivim a Trinitat Vella i Investiguem el barri de Trini-tat Vella són dues experiències que han estat realitza-des, respectivament, durant els cursos 2001-2002 i2002-2003 per un grup de joves de l’Escola d’Adults deTrinitat Vella i pels alumnes de 4t d’ESO del SES JosepComas i Solà. Van comptar amb el suport del Districtede Sant Andreu, la Regidoria de Drets Civils de l’Ajunta-ment de Barcelona i l’Associació Alef.

Totes dues iniciatives han estat desenvolupadesdins la línia de treball de Teleduca. Educació i Comuni-cació de promoure tallers de producció audiovisual enels contextos educatius per dotar els nois i les noies decapacitats i habilitats expressives i d’autorepresenta-ció en aquest llenguatge, utilitzant metodologies coo-peratives basades en la creativitat i fomentant el seusentit crític vers la cultura mediàtica dominant. La pri-mera experiència es va dur a terme conjuntament amb

Com que treballà-vem des de la fic-ció, vam podersomniar, vamobrir una escletxaper l’esperança:enlloc del que hiha, el que podriahaver-hi.

Convivim a Trini-tat Vella i Investi-guem el barri deTrinitat Vella sóndues iniciativesbasades en ta-llers de produccióaudiovisual perdotar els nois iles noies d’habili-tats expressivesutilitzant meto-dologies coopera-tives.


l’Associació d’Amics de la Ràdio i la TV del Clot-Campde l’Arpa (Clot RTV-Sant Martí).

Convivim a Trinitat Vella

L’experiència Convivim a Trinitat Vella sorgeix de l’inte-rès per fomentar el coneixement i la convivència multi-cultural al barri de Trinitat Vella de Barcelona. Durantels últims anys, el barri ha experimentat una forta ona-da migratòria de persones procedents de diferents in-drets del nord d’Àfrica (sobretot de la zona del Magrib),d’Amèrica Llatina i d’Àsia (sobretot del Pakistan). Eldesconeixement general d’aquestes cultures ha provo-cat un fort impacte cultural i social i, en algunes ocasi-ons, problemes de convivència. Davant d’aquesta situ-ació, es va pensar que la creació d’un reportatge audio-visual que analitzés el fenomen migratori a la zona i lesseves conseqüències seria, entre d’altres, un bon ins-trument per reflexionar i ajudar a construir noves mira-des.

Convivim a Trini-tat Vella sorgeixde l’interès perfomentar el co-neixement i laconvivència mul-ticultural al barri.

Es va decidir lacreació d’un re-portatge audiovi-sual dins d’unaintervenció socio-educativa per re-flexionar i ajudara construir novesmirades.


Aquest reportatge es va dur a terme, en el marcd’una proposta socioeducativa de treball comunitari,per part d’un grup de catorze alumnes (d’entre 17 i 30anys amb nivell de graduat escolar) de l’Escola d’A-dults de Trinitat Vella durant el tercer trimestre del cursescolar 2001-2002. A nivell curricular, l’experièncias’inscriu dins l’àrea de llengua i comunicació.

Objectius

• Reconèixer, acceptar i desitjar que cada personaes manifesti, es desenvolupi i posi en joc la seva sin-gularitat.

• Impulsar la reflexió sobre què vol dir viure en unasocietat multicultural i plural.

• Percebre la singularitat sense anul·lar les diferèn-cies i reconèixer aquestes diferències com un valor po-sitiu.

• Millorar les relacions de convivència entre lespersones de l’escola.

• Analitzar quins elements de desigualtat s’expres-sen a través de la diversitat.

• Aprendre a utilitzar les eines de la producció au-diovisual (en aquest cas, la televisió) i les noves tecno-logies per fomentar aquest treball de reconeixement dequi som, on vivim i cap on anem, i de descobriment del’entorn canviant que ens envolta.

Procés. Com es va dur a terme

Els alumnes, dividits en dos grups de treball de set per-sones, van aprendre qüestions relacionades amb laproducció d’un audiovisual com el desenvolupamentde diferents rols (guionista, realitzador, càmera, mun-tador, etc.) o la importància del treball en equip. L’ús

Es tractavad’aprendre a uti-litzar les eines dela producció audi-ovisual per fo-mentar el reco-neixement de quisom, on vivim icap on anem.


de la càmera de vídeo els va permetre aproximar-se irelacionar-se d’una manera diferent amb el barri i lespersones que hi viuen.

En cadascun dels dos grups, a més de la diversitatcultural (hi havia joves autòctons i immigrants), s’hiafegia la diversitat personal (joves d’entre 17 i 30 anys,persones amb discapacitats psíquiques o físiques,etc.). Durant el procés de realització del reportatge, amés de la presència dels docents, cada grup va rebrel’assessorament d’un monitor d’educomunicació.

Durant les primeres sessions, els alumnes vanaprendre unes nocions bàsiques de llenguatge audio-visual i del maneig de la càmera. Després, van fer unguió on, a partir de la pluja d’idees, van anar desgra-nant i organitzant els temes centrals del reportatge,que es va dividir en quatre blocs temàtics: racisme, his-tòria del barri com a espai d’acollida de diferents cultu-res (migracions dels anys 60 i migracions actuals), as-pectes culturals (intercanvis) i integració. Cada grup vatreballar sobre dos d’aquests blocs temàtics.

Un cop van tenir el guió i les entrevistes a punt, esva començar la gravació al carrer. Durant aquestes ses-sions, els alumnes es van enfrontar al repte de pregun-tar als diferents veïns i veïnes (immigrants i autòctons)la seva opinió sobre les temàtiques en qüestió, i vanconcertar entrevistes amb persones que treballen enentitats del barri relacionades amb la immigració (as-sistència social, sanitat, integració, etc.). Un cop fina-litzada cada sessió de gravació, es visionava tot el ma-terial per tal de fer el buidat de les imatges i els tallsd’entrevistes que formarien part del vídeo definitiu.Després, es va posar en comú el treball de cada grup ies va acabar de donar unitat al reportatge. Es va decidirl’ordre general dels temes i de les imatges.

Posteriorment, cada grup va editar la seva part del

La càmera els vapermetre aproxi-mar-se i relacio-nar-se d’una ma-nera diferent ambel barri i lespersones que hiviuen.


reportatge. Durant la primera sessió d’edició, es va ex-plicar als alumnes els principis bàsics del muntatge entelevisió i el funcionament de les màquines que el fanpossible.

Un cop acabat el reportatge, es va visionar i avaluaramb tot el grup. L’avaluació es va fer juntament ambels alumnes, les professores de l’Escola d’Adults i elsmonitors de Clot RTV-Sant Martí. El reportatge final, benrealitzat pels alumnes, amè i molt comprensible, mos-tra d’una forma constructiva la diversitat del barri i laseva riquesa de mirades i opinions.

Finalment, el reportatge es va projectar de formaoberta per tots els veïns i veïnes, al Centre Cívic de laTrinitat Vella. El reportatge va tenir una acollida moltbona i va permetre mostrar una mirada dels nois i no-ies al barri.

Valoració

La valoració de l’experiència va resultar molt positivaper tota la gent que hi va participar, tant pel que fa a laintegració de nous coneixements com per la dinàmicade col·laboració que va implicar. Tot i que, en algunsmoments (tal com comentava el mateix alumnat), eltreball en equip no va ser fàcil, alguns alumnes reco-neixien que l’experiència els va ensenyar la necessitatde respectar l’opinió dels altres, tot i no estar-hi d’a-cord en moltes ocasions. El treball també els va servirper reflexionar i acostar-se a l’entorn amb un nou ins-trument, l’eina audiovisual. També es va valorar moltfavorablement la intervenció conjunta dels diferentsd’agents: tres professores de l’Escola d’Adults de Trini-tat Vella, l’assessorament educomunicatiu de Teledu-ca. Educació i Comunicació, els dos monitors de ClotRTV-Sant Martí, i també del Servei de Dinamització Ju-

El reportatge fi-nal, ben realitzatpels alumnes,amè i molt com-prensible, mostrad’una forma cons-tructiva la diver-sitat del barri i laseva riquesa demirades i opi-nions.

El treball va servirals alumnes perreflexionar i acos-tar-se a l’entornamb un nou ins-trument, l’einaaudiovisual.


venil del barri, que sobretot va desenvolupar les tas-ques de producció (localització de les persones i enti-tats que els alumnes volien entrevistar), organització icoordinació de l’activitat.

Actualment, el reportatge té un ús comunitari i ser-veix per donar a conèixer el barri i la seva realitat. Amés, des del Districte de Sant Andreu, juntament ambl’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, s’ha pro-mogut l’elaboració d’una guia didàctica per tal de tre-ballar el fenomen de la interculturalitat i la transforma-ció social dels nostres barris –a partir d’aquesta pro-ducció audiovisual– en altres contextos educatius ar-reu de la ciutat.

Investiguem el barri de Trinitat Vella

L’experiència Investiguem el barri de Trinitat Vella neixcom una iniciativa del Districte de Sant Andreu i delSES Josep Comas i Solà per tal d’introduir l’educació encomunicació al centre i afavorir el diàleg i el coneixe-ment de les diferents realitats socials del barri. L’expe-riència s’emmarca, des del punt de vista curricular, enun crèdit de síntesi que es proposa com un projected’investigació. La proposta ha estat desenvolupada

Actualment, elreportatge té unús comunitari iserveix per donara conèixer el barrii la seva realitat.

L’experiència In-vestiguem el bar-ri de Trinitat Vellaneix per introduirl’educació en co-municació al cen-tre i afavorir eldiàleg i el conei-xement de lesdiferents realitatssocials del barri.


per Teleduca. Educació i Comunicació, amb la col·labo-ració de Drac Màgic. El crèdit proposa que els alumnespuguin investigar i conèixer millor el seu propi entorn ique, al mateix temps, aprenguin les possibilitats ex-pressives del llenguatge audiovisual i passin per totesles fases d’elaboració d’un reportatge de televisió.

Objectius

• Reflexionar sobre les possibilitats de la produccióaudiovisual en l’adquisició de coneixements i actitudsper part de l’alumnat de secundària.

• Proposar pautes, criteris i suggeriments per incor-porar la producció audiovisual a l’aula, concretament,una activitat de producció d’un reportatge sobre el bar-ri; conèixer els seus codis i formats.

• Utilitzar el reportatge audiovisual com un vehicleper investigar i conèixer l’entorn.

• Proporcionar instruments per desenvolupar lacompetència comunicativa dels alumnes, en el seuvessant comprensiu i expressiu, en aquest cas.

• Contribuir a desenvolupar una actitud més refle-xiva i crítica dels alumnes davant els textos mediàticsi, a la vegada, ensenyar-los a reflexionar sobre el puntde vista des del qual es fan i es difonen els missatges.

• Possibilitar que l’alumnat pugui construir les se-ves pròpies representacions sobre el seu entorn mésimmediat, tot potenciant el valor de la seva mirada i elseu punt de vista.

Procés

L’experiència es va iniciar amb dues sessions de for-mació adreçades als docents del SES Josep Comas iSolà, on es van tractar, d’una banda, el treball didàctic

El projecte prete-nia reflexionarsobre les possibi-litats de la pro-ducció audiovisu-al en l’adquisicióde coneixementsi actituds per partde l’alumnat desecundària.

L’alumnat haviade poder cons-truir les sevespròpies represen-tacions sobre elseu entorn mésimmediat, tot po-tenciant el valorde la seva miradai el seu punt devista.


que comporta el gènere del reportatge i la seqüènciad’activitats que conformen el crèdit de síntesi i, d’altrabanda, les nocions bàsiques de llenguatge audiovisuali d’elaboració de guions indispensables per dur a ter-me l’activitat. Aquestes sessions van ser desenvolupa-des per Teleduca. Educació i Comunicació i van anaracompanyades de propostes concretes d’aplicació al’aula, que van permetre que el professorat fes la inter-venció pertinent.

El crèdit es va desenvolupar a través de la seqüèn-cia didàctica següent:

Una mirada als altres barris. Visionat i anàlisi críticade documents audiovisuals relacionats amb el tema: elbarri. En primer lloc, es va fer una projecció de la pel·lí-cula Barrio de Fernando León al Centre Cívic de TrinitatVella i una sessió posterior d’anàlisi i comentari delfilm, tant dels aspectes formals com del contingut (tas-ca que va desenvolupar Drac Màgic). També es van vi-sionar i analitzar, amb la guia dels docents, els repor-tatges: Convivim a Trinitat Vella, realitzat per l’Escolad’Adults i Coneix el barri del Bon Pastor, dut a termepels alumnes de 3r i 4t d’ESO del SES Cristòfor Colomd’aquest barri barceloní.

Els codis i les convencions de l’audiovisual. Treballsobre les nocions de planificació, angulació, movi-ments de càmera, etc. a partir del visionat d’un vídeoque mostra aquests continguts i de la pràctica d’algunsexercicis. Aquesta sessió, la va dur a terme l’equip do-cent de l’institut que es va encarregar del desenvolupa-ment d’aquest crèdit de síntesi.

Guió i maneig de la càmera. El reportatge es va pre-parar a l’aula, on es van decidir els àmbits del barri que

L’activitat es vadesenvolupar pri-mer amb una mi-rada als altresbarris, despréstreballant els co-dis i les convenci-ons de l’audiovi-sual, i més tardamb el guió i ma-neig de la càme-ra.


es volien conèixer més a fons i que interessava presen-tar en el film, en una negociació que va implicar tant elprofessorat com l’alumnat i que va comptar amb el su-port de l’educadora social i el dinamitzador juvenil delbarri, que també estaven implicats en el projecte. Elsalumnes es van dividir en quatre grups formats per siso set persones (en total eren 26 alumnes), que es vanpreparar el tema, el guió i les entrevistes que posterior-ment durien a terme. Els temes del reportatge són: jo-ves i lleure, esports, les institucions i l’educació. En ladarrera sessió d’aquesta fase, els alumnes van apren-dre a utilitzar la càmera.

Gravació i visionat dels bruts de càmera. Cadaequip d’alumnes, acompanyat d’un monitor format eneducomunicació i coordinats –tots quatre– per Teledu-ca. Educació i Comunicació, van sortir a enregistraramb càmeres digitals les imatges del barri que serviri-en per il·lustrar el tema que treballaven i les entrevistesque havien concertat prèviament amb les persones im-plicades que coneixien la temàtica que es volia investi-gar. La funció d’aquests educomunicadors, en aquestcas, és proporcionar-los una assessoria tècnica (comfer millor una presa, com resoldre un problema amb lacàmera, etc.) i també un acompanyament, ja que lesdecisions sobre el contingut del reportatge i la filmaciócorresponien als participants. Un cop acabada cadasessió de gravació, els alumnes visionaven el materialobtingut amb els monitors i les membres de Teleduca.Educació i Comunicació per tal de seleccionar les imat-ges informatives i de més qualitat d’acord amb els ob-jectius del reportatge.

Guió de muntatge i edició. Després de decidir elguió de muntatge, cada grup va editar el reportatge,

Els alumnes esvan dividir enquatre grups desis o set que esvan preparar eltema, el guió i lesentrevistes.

Després de lagravació i visio-nat dels bruts decàmera, es va ferel guió de mun-tatge i l’edició.


també amb l’ajuda dels educomunicadors, a la salad’ordinadors de La Cibernètica (al Centre Garcilaso).L’edició digital és força difícil de dominar amb tan poctemps, així doncs, els alumnes van aprendre el procésd’edició i tenien la responsabilitat d’anar decidint comvolien que quedés la seva part del reportatge, mentreque l’edició pròpiament dita la realitzaven els educo-municadors. Així, els nois i les noies de cada grup vanadoptar el rol de realitzadors i van seleccionar el con-tingut, van establir el format i van prendre decisionssobre l’estructura final del vídeo. El reportatge reculluna diversitat àmplia de veus. A més de l’opinió de lesdiferents entitats relacionades amb les quatre temàti-ques treballades, aplega la veu de les persones del car-rer. S’hi mostren diferents mirades d’assumptes quepreocupen en el dia a dia del barri: els equipamentseducatius i esportius, la immigració, els espais per a lajoventut, l’abocador, etc.

Activitat paral·lela de ficció. Com que la sala demuntatge només oferia la possibilitat que editessindos grups alhora, paral·lelament, es va fer una activi-tat de mimficció (elaboració d’un curt sense veu).Aquests productes, breus i força improvisats, tenenun argument amb pocs esdeveniments, però estancarregats d’expressivitat. Es fan de forma molt lliure,fet que permet deixar sortir molts dels interessos i lesinquietuds dels adolescents. El seu caràcter funcionalno impedeix que serveixin, a més, com a instrumentper aprofundir en el coneixement de què suposa l’es-criptura amb l’audiovisual. Les quatre ficcions quevan resultar de l’experiència van presentar problemesde drogaaddicció, una situació escolar, les relacionsentre un grup de nois i la mentida dins una relaciód’amistat.

L’edició digital ésdifícil de dominaramb tan poctemps però elsalumnes vanaprendre el pro-cés d’edició i te-nien la responsa-bilitat d’anar de-cidint com volienque quedés laseva part del re-portatge.

També es va feruna activitatparal·lela de fic-ció, i l’avaluació ivisionat del re-portatge i les fic-cions.


Avaluació i visionat del reportatge i les ficcions. El vi-sionat, tant del documental que va resultar d’unir elsquatre blocs de reportatge com de les mimficcions, es vapresentar al Centre Cívic de la Trinitat Vella, amb la pre-sència –a banda de l’alumnat, els educomunicadors i elprofessorat que van participar en l’activitat– dels alum-nes de la resta de nivells educatius i també de tot l’equipdocent de l’institut. L’experiència de visionat va tenirmolt d’èxit, fet que va revertir molt positivament en l’au-toimatge dels adolescents, i també va engrescar elsalumnes dels altres cursos a desenvolupar activitats si-milars de producció audiovisual. L’avaluació es va ferposteriorment a l’aula; va ser una sessió que va valorarel procés i, també, els resultats obtinguts per part del’alumnat, la direcció de l’institut, els serveis socials delbarri i Teleduca. Educació i Comunicació. L’extensió co-munitària de l’experiència va tenir lloc en una projecciópública que es va fer del reportatge Investiguem el barride Trinitat Vella durant el I Fòrum Multicultural de TrinitatVella, que es van celebrar la tardor de 2003.

Valoració

La inclusió del projecte Investiguem el nostre barri coma crèdit de síntesi (que ja s’havia dut a terme, anterior-ment, a l’IES Banús, de Cerdanyola del Vallès i a l’IESLa Mina, de Sant Adrià de Besòs) en un nou centre desecundària va servir per confirmar la pertinença d’a-quest tipus d’experiències a l’hora de desenvolupar untreball interdisciplinari i en connexió amb l’entorn mésimmediat, el barri. A més, el procés de producció audi-ovisual va descobrir tota una sèrie de capacitats i habi-litats entre l’alumnat –tant a nivell expressiu com orga-nitzatiu– que, si no s’hagués fet aquesta experiència,haguessin passat desapercebudes.

El visionat va re-vertir molt positi-vament en l’auto-imatge dels ado-lescents, i va en-grescar els alum-nes dels altrescursos.

El procés de pro-ducció audiovisu-al va descobrirtota una sèrie decapacitats i habi-litats entrel’alumnat.


Al mateix temps, aquesta activitat va esdevenir unaoportunitat molt bona per promoure el treball col·labo-ratiu i en equip entre els alumnes que hi van participar,la qual cosa els va dotar d’instruments per autoavaluarla tasca que havien dut a terme i a saber valorar la fei-na dels seus companys i companyes. D’altra banda, lainiciativa destaca per les enormes possibilitats del tre-ball en xarxa entre diversos agents, ja siguin vinculatsal territori o bé especialitzats en funcions molt concre-tes com, per exemple, el SES Josep Comas i Solà, elsserveis personals i socials del barri, les entitats i elsequipaments de Trinitat Vella, Teleduca. Educació i Co-municació i Drac Màgic. Fruit d’aquesta col·laboracióestreta, n’ha resultat una producció audiovisual que,tant la comunitat com els participants i els diversosagents educatius que hi han intervingut, s’han fet benseva.

Conclusions

Com a conclusió, podríem dir que aquestes dues expe-riències han servit, entre altres coses, perquè el barritingui uns productes videogràfics que mostren, de for-ma constructiva, la seva realitat vista pels més joves.També han permès que els alumnes que han participaten aquests projectes tinguessin una experiència deproducció audiovisual que els dotés no només d’einesexpressives sinó, també, de més instruments per en-frontar-se de forma crítica i distanciada a l’entorn me-diàtic. A més, la realització dels dos reportatges hapossibilitat que els adolescents mostressin a la sevacomunitat un producte que els enorgulleix, que contri-bueix a millorar la seva autoestima i que, alhora, po-tencia dinàmiques de col·laboració i participació. Elsreportatges, dins del barri, s’entenen com a produc-

La iniciativa des-taca per les enor-mes possibilitatsdel treball en xar-xa entre diversosagents.

Amb aquestesdues experiènci-es el barri té unsproductes video-gràfics que mos-tren, de formaconstructiva, laseva realitat vistapels més joves.

Els reportatges,dins del barri,s’entenen com aproduccions prò-pies


cions pròpies i per això es projecten en cada ocasióque es presenta, com per exemple en el marc del Fò-rum Multicultural de Trinitat Vella, el setembre de 2003.

Art-CreaRaquel Morón

Fase prèvia

Sempre m’ha agradat visualitzar les similituds entre unviatge i l’acte creatiu. En certa manera, el projecte Art-Crea no deixa de ser un viatge i, si es vol, un acte crea-tiu, obert a les persones que hi participen, no nomésde cara a l’objectiu final, sinó durant tot el seu procés.

En aquesta fase prèvia, un es forma una idea abs-tracta del viatge, i és aquesta idea embriagadora,aquesta força, la que t’impulsarà, sense haver de pen-sar –encara– si et podràs pagar els bitllets del tren.

La idea del projecte Art-Crea es va gestar, a princi-pis de 2002, al voltant de l’associació Batibull, que fadeu anys que treballa amb infants i joves en l’àmbit dellleure participatiu i actiu.

El projecte Art-Crea és un viatgei, si es vol, unacte creatiu,obert a les perso-nes que hi parti-cipen.


La decisió d’impulsar aquest projecte i no un altresorgeix, en primer lloc, de la necessitat existent a Gi-rona de crear un espai propi i participatiu, on tingues-sin cabuda tots aquells joves amb ganes d’expressar-se i crear a través de l’art. En segon lloc, Art-Crea prete-nia consolidar un grup de joves dinàmics i emprene-dors que, a través de la imaginació i la implicació, po-guessin crear, opinar i expressar arguments que inci-dissin de manera constructiva en l’entorn en què vivim.En definitiva, un objectiu que es fonamenta en la con-creció de valors crítics cap a la societat en què ens mo-vem a través del llenguatge artístic.

En l’àmbit metodològic, el projecte proposa un tre-ball multidisciplinari (expressió musical, plàstica, cor-poral/dansa, mitjans nous i expressió literària), per lariquesa d’expressió dels diferents llenguatges. Amb laconjunció d’aquestes disciplines es pretén que els jo-ves puguin acabar creant un projecte artístic emmarcaten els nous moviments de l’art contemporani (perfor-mances, action-painting, accions, instal·lacions, etc.),tendències –totes elles– que proposen la llibertat for-mal i l’experimentació com a únic model d’aprenentat-ge artístic i que donen més importància a tot el procéscreatiu i no tant als resultats.

Una cop concretada la idea, calia engrescar altrespersones en aquest viatge, per tal de poder-lo dur a ter-me. En aquest sentit, i un cop plantejada la idea al con-sistori, l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Girona i elseu tècnic van apostar pel projecte, ens van cedir unespai (el Mas Abella) i van subvencionar bona part delprojecte.

A Girona hi haviala necessitat decrear un espaipropi i participa-tiu, on tinguessincabuda totsaquells joves ambganes d’expres-sar-se i crear através de l’art.

Es proposa la lli-bertat formal il’experimentaciócom a modeld’aprenentatgeartístic i donarmés importànciaal procés creatiu ino tant als resul-tats.


Fase pilot

El gener de 2003 es va iniciar Art-Crea. Hi van partici-par onze joves d’edats compreses entre els 18 i els 25anys; joves que provenien de diferents nivells socio-culturals i de diferents sectors geogràfics de Girona ila seva rodalia. D’aquesta manera, es va crear un grupprou heterogeni i amb unes expectatives diferents so-bre el projecte. Cap d’ells no tenia cap experiènciaprèvia en el món de l’art però –des de bon principi–no els van faltar les ganes d’expressar i de participar.Cal dir que la proposta que se’ls oferia era massa ar-riscada i lliure, exigia la seva implicació i responsabi-litat vers els compromisos que s’anaven adquirint du-rant tot el procés.

Es van treballar diferents tallers artístics i creatius,alguns d’ells, dirigits per la persona responsable delprojecte i, d’altres, proposats i desenvolupats pels pro-pis participants. A part del treball que es va fer durantel curs, van haver-hi col·laboracions amb altres entitatsi associacions, com per exemple el grup La Humildadde los Dioses, que va fer una proposta escènica i musi-cal al Centre Cultural La Mercè, una proposta que va sercompletada per Art-Crea a través de l’exposició plàsti-ca de poemes relacionats amb l’espectacle.

El grup també va desenvolupar el seu projecte artís-tic de manera pública al Centre Social La Màquia deGirona, a través d’una instal·lació/performance, on esva plasmar el que havien viscut al llarg de les sessionsi es va convidar altres artistes joves de la ciutat a mos-trar el seu treball.

El mes de juliol, i com a cloenda d’aquesta primeraexperiència, alguns participants d’Art-Crea van fer enun intercanvi cultural a Berlín, al Centre Cultural ArtísticPumpe, juntament amb altres joves de la ciutat de Gi-

Art-Crea es va ini-ciar el gener de2003.

En la fase pilot esvan treballar ta-llers artístics icreatius, algunsd’ells, dirigits perla persona res-ponsable del pro-jecte i, d’altrespels propis parti-cipants.


rona, als quals també es va convidar a participar-hi. Enaquest intercanvi es va treballar de manera multidisci-plinària (teatre, música, pintura i dansa) al voltant d’untema social europeu “l’Alie-nació”.

Segona fase

Abans d’iniciar el viatge cap a qualsevol lloc, tenim unaimatge al cap, una idea aproximada d’allò que serà,però –un cop hem arribat al destí– aquesta nebulosaes transforma, impregnada com està dels matisos i pin-zellades de totes aquelles persones que hem anat tro-bant pel camí.

Així doncs, a partir de l’experiència de la primerafase, es va consolidar el projecte Art-Crea, que va do-nar lloc a una segona fase que s’ha definit en dos eixosd’actuació:

• La creació de projectes artístics emmarcats en elsnous moviments de l’art contemporani.

• La realització de tallers artístics i creatius al Cen-tre Cívic Pont Major.

Creació de projectes artístics

Aquesta proposta es du a terme per la iniciativa de sisjoves actors i promotors d’edats compreses entre els18 i els 25 anys, alguns del quals havien participat a laprimera fase i algun altre en l’intercanvi internacional.Finalment, n’hi ha d’altres que són nous joves interes-sats a participar en el projecte. És un grup prou hetero-geni, del qual podem dir que cadascun dels seus mem-bres prové d’una disciplina diferent.

Aquests joves promotors comencen a treballar coma grup cap a l’octubre de 2003 amb la preparació dels

La segona fases’ha definit en lacreació de projec-tes artístics em-marcats en elsnous movimentsde l’art contem-porani, i la realit-zació de tallersartístics i creatiusal Centre CívicPont Major.


tallers artístics i creatius pels joves del barri de PontMajor i amb les seves propostes artístiques.

El lloc de trobada d’aquest grup és el Mas Abella,que s’ha utilitzat com a espai de trobada, però quetambé és un lloc on han treballat individualment lesseves disciplines. Un espai de reflexió, d’intercanvid’idees, de propostes, on també s’han convidat altresartistes joves. Tot això ha permès que, actualment,s’estigui treballant en una instal·lació multidisciplinà-ria on es reflexiona, a partir del viatge a Mart: de quinamanera, darrere la curiositat innata de l’ésser humà perconèixer i investigar, s’amaga l’interès econòmic i depoder “colonitzar” Mart?

Tallers artístics i creatius al Centre Cívic Pont Major

Aquesta segona iniciativa es du a terme per la propos-ta de la directora del Centre Cívic de desenvolupar l’ex-periència d’Art-Crea amb joves d’edats compreses en-tre els 15 i els 16 anys al barri de Pont Major.

Pont Major és un barri que es troba a la perifèria deGirona. A part d’un nucli primigeni, més antic, avui diaestà format, sobretot, per blocs de pisos que van serocupats, en primer lloc, als anys 60 per la immigracióprovinent bàsicament del sud d’Espanya. Durant elsdarrers anys, s’ha anat repoblant per una segona immi-gració de persones provinents del continent africà, so-bretot del nord-est. Al barri, s’hi detecten problemes depobresa i marginació i un cert racisme latent.

Això afecta força els joves del barri, ja que són jovesque tenen poques possibilitats d’integrar-se al món la-boral i que, quan ho aconsegueixen, sovint és en con-dicions molt precàries. Es tracta d’un sector amb unrisc d’exclusió força elevat, i que tendeix cap a conduc-tes delictives.

Actualment, s’es-tà treballant enuna instal·laciómultidisciplinàriaon es reflexionasobre de quinamanera, darrerela curiositat inna-ta de l’ésserhumà s’amagal’interès econò-mic i de poder“colonitzar”Mart?

Sorgeix l’ocasióde desenvoluparl’experiènciad’Art-Crea ambjoves entre els 15i els 16 anys albarri de Pont Ma-jor.

Es tracta d’unsector amb unrisc d’exclusióforça elevat, i quetendeix cap aconductes delicti-ves.


Per això era tan necessari crear un espai lúdic i edu-catiu per a aquests joves, com a alternativa a la situa-ció actual. Un espai on se sentissin protagonistes i ca-paços de crear, organitzar i assumir responsabilitatscap a si mateixos i cap a la seva col·lectivitat.

Com a presentació al Centre Cívic i, per extensió, albarri, el grup de joves promotors va preparar una ins-tal·lació al local, oberta a tothom i que permetia queels joves experimentessin, d’una manera lliure i indi-vidual, les diferents disciplines (expressió plàstica,musical, etc.). la instal·lació consistia a anar passantper diferents habitacions dins les quals hi havia unaproposta diferent. Era una manera de captar el seu in-terès i d’engrescar-los, no ja a través d’un anunci nifent xerrades amb ells, sinó fent-los participar d’unamanera directa en allò que se’ls proposava. Hi vanparticipar molts joves i el grup promotor va quedarsorprès de la reacció de tots els que anaven passantper la instal·lació, ja que era una resposta molt positi-va i oberta a participar, tot i que era un llenguatgemolt nou per tots ells.

Després d’aquesta introducció, els tallers es vanengegar el febrer de 2004 i s’han treballat les següentsdisciplines, d’una manera rotativa:

• Expressió plàstica.• Expressió corporal.• Expressió musical.• Nous mitjans (vídeo, projeccions, etc.).

Els joves promotors són els que han dirigit els ta-llers artístics i creatius pel grup que ha acudit al CentreCívic. Això vol dir que no són uns professors que van adonar classes les hores que toca i després se’n van,sinó que també són un referent constant, ja que el pro-

Calia un espai onse sentissin pro-tagonistes i capa-ços de crear, or-ganitzar i assumirresponsabilitatscap a si mateixosi cap a la sevacol·lectivitat.

Els joves promo-tors han dirigitels tallers artís-tics i creatius pelgrup que ha acu-dit al Centre Cívic.


jecte vol anar més enllà: hi ha un seguiment de tot elprocés; es busca un diàleg continuat i obert amb elsjoves i es pretén un canvi o millora social en les sevespossibilitats.

En aquest sentit, es compta amb l’ajuda que supo-sa el fet que, dins el grup promotor, hi hagi dos jovesdel mateix barri de Pont Major; aquests que actuen demanera clara com a referents directes dels joves, quepoden visualitzar en ells una manera creativa de viure,encara que les condicions socials no siguin fàcils. Almateix temps, alguns dels joves promotors realitzenactivitats culturals i artístiques al barri.

Durant aquest darrer curs, han passat diferents jo-ves pels tallers però, finalment, s’ha creat un grup con-solidat de sis persones. En aquest sentit, ha estat difí-cil engrescar-los en una activitat continuada, ja que ésel primer cop que es creava un espai dirigit a ells dinsel barri. Actualment, aquest grup està preparant el seuprojecte artístic: una posada en escena de les diferentsdisciplines que han estat treballant, on el fil conductordel projecte són ells mateixos. És el moment clau, enquè se’ls demana la seva implicació, la seva respon-sabilitat i que creguin en ells mateixos. També és unmoment clau per la comunitat que els envolta, ja quetindrà l’oportunitat de veure que els joves tenen mol-tes coses a dir, que només cal deixar-los un espai onpuguin expressar-se i on se’ls escolti.

Esperem que algun dia aquests joves siguin els di-namitzadors de la seva comunitat i que arribin a propo-sar i desenvolupar els seus propis projectes.

Darrera valoració

El viatge continua. La persona que hagi emprès un llargviatge –o el mateix viatge de la vida– sap que hi ha mo-

Hi ha un segui-ment de tot elprocés; es buscaun diàleg conti-nuat i obert ambels joves i es pre-tén un canvi o mi-llora social en lesseves possibili-tats.

Durant aquestdarrer curs, hanpassat diferentsjoves pels tallersperò, finalment,s’ha creat un grupconsolidat de sispersones.

Esperem que al-gun dia aquestsjoves siguin elsdinamitzadors dela seva comuni-tat.


ments de dubte, d’esforç, d’equivocacions, de nousenfocaments, etc.; moments que, sovint, també exigei-xen algun impuls que ens empenyi a continuar i a creu-re que el que estem fent realment val la pena, en defi-nitiva, que ens enriquim i creixem.


6. Bibliografia

Aguirre, I. (2000). Teorías y prácticas en educación artística. UniversidadPública de Navarra.

Andreu, M. (1999). “Tradicions: moviment associatiu i cultura popular”, aL’Avenç, núm. 236. Barcelona, L’Avenç.

Apple, M. (1996). Política cultural y educación. Ed. Morata.Ayuste, A. et al. (1998). Planteamientos de la pedagogía crítica. Comunicar

y transformar. Barcelona, Editorial Graó.Bell, D. (1996). Las contradicciones culturales del capitalismo. Madrid,

Alianza Editorial.Benach, J.A. (1998). “1979, uns programes necessàriament transitius”, a

L’Avenç núm. 236. Barcelona, L’Avenç.Bianchini, F.; Parkinson, M. (1993) Cultural policy and urban regeneration.

The west european experience. Manchester University Press.Blanco, P. (2001). “Introducción: Explorando el terreno”, a DD.AA. Modos

de Hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Ediciones Universi-dad de Salamanca.

Buckingham, D. (2002). Crecer en la era de los medios electrónicos: tras lamuerte de la infancia. Ed. Morata.

Calinescu, M. (1991). Cinco caras de la modernidad. Madrid, Tecnos.Clifford, J. (1995). Dilemas de la cultura: antropología, literatura y arte en

una perspectiva posmoderna. Gedisa.Colin, B. (1998). “Action culturelle dans les quartiers”, a Culture et proximi-

té, núm. 34.Cortés, F. (2004). “Una aproximació als plans comunitaris”, a Revista de

Treball Social, núm. 172. Barcelona.Creative community building through cross-sector collaboration

(2003). A European Mapping and Consultation Initiative. Londres, Centrefor Creative Communities.

D’angelo, M. (2000) Politiques culturelles en Europe: la problématique lo-cale. Estrasburg, Editions du Conseil d’Europe.


Delgado, E. (1999). “30 anys de cultura i participació”, a L’Avenç, núm. 236.Barcelona, L’Avenç.

Des dels marges. Una aportació al debat sobre Cultura i Desenvolupament aEuropa (1999). Barcelona, Interarts-Edicions 62.

DD.AA. (2001). Modos de Hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa.Ediciones Universidad de Salamanca.

Elliot, J. (1990). La investigación-acción en educación. Ed. Morata.Etxebarria, M.(2000). “Gestión cultural pública. Entrando en el nuevo mi-

lenio”, a Perifèrica, revista para el análisis de la cultura y el territorio,núm 1. Cadis, Ed. Universidad de Cádiz.

Feixa, C. (1998). De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona, Ariel.Felshin, N. (2001). “¿Pero esto es arte? El espíritu del arte como activismo”,

a DD.AA. Modos de Hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa.Ediciones Universidad de Salamanca.

Gergen, K. (1992). El yo saturado. Madrid, Paidós.Gergen, K. (1996). Realidades y relaciones. Aproximación a la construcción

social. Madrid, Paidós.Giner, S. (1998). Sociologia. Barcelona, Edicions 62.Giroux, H. (1990). Los profesores como intelectuales: hacia una pedagogía

crítica del aprendizaje. Madrid, Paidós.Giroux, H. (1996). Placeres inquietantes. Aprendiendo de la cultura popu-

lar. Madrid, Paidós.Giroux, H. (2001). Cultura, política y práctica educativa. Barcelona, Editori-

al Graó.Hebdige, D. (1988). Hiding in the light. On images and things. Londres,

Routledge.Holmes, B. (2001). “Ne pas plier. No doblar: desplegar”, a DD.AA. Modos de

Hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Ediciones Universidadde Salamanca, p. 278.

Jameson, F. (1995). El posmodernismo y la lógica cultural del capitalismoavanzado. Madrid, Paidós.

Jermyn, H. (1996). The Arts and Social Exclusion. British Arts Council.Institut de cultura (2002). Carta de drets i deures culturals. Barcelona,

Ajuntament de Barcelona.


Kay, A. (2000) Art and community development: the role the arts have in re-generating communities. Oxford University Press.

Kisnerman, N. (1990). Comunidad. Buenos Aires, Humanitas.La nostra diversitat creativa (1997). Centre UNESCO de Catalunya.Landry, Ch. (1996). The art of regeneration. Ed. Comedia.Landry, Ch. i Bianchini, F. (2000). La Ciutat Creativa. Perspectiva 13.Landry, Ch. (2003). Imagination and regeneration: Cultural policy and the

future of cities. Estrasburg, Editions du Conseil d’Europe.Lippard, L. (1995). Modos de Hacer. Arte crítico, esfera pública y acción di-

recta. Ediciones Universidad de Salamanca.Losito, C. (2002). Culture, Creativity and Citizenship in Scotland. Edimburg,

Scottish Arts Council.Marchioni, M. (2000). Nuevas perspectivas de la política social y de la or-

ganización de los servicios. La red integrada de servicios comunitarios.No publicat.

Matarasso, F. (1999). Use or ornament? Londres, Comedia.Mc Laren, P. (1997). Pedagogía crítica y cultura depredadora. Madrid, Pai-

dós.Metral, J. (2000) Cultures en Ville. L’Aube editions.Miralles, E.(2001). “Por unas políticas culturales performativas. Mas pro-

mesas y menos obras”. Perifèrica, revista para el análisis de la cultura yel territorio, núm. 2. Cadis, Ed. Universidad de Cádiz.

Robinson, K. (2000). Une Politique gouvernamentale en faveur de la Culture,de la Créativité et des Jeunes. Estrasburg, Editions du Conseil d’Europe.

Subirats, J. (2004). “Escola i entorn”, a Bonal, X; Essomba, M i Ferré F.Política educativa i igualtat d’oportunitats. Prioritats i propostes. Barce-lona, Mediterrània i Fundació Jaume Bofill.

Williams, R. (1982). Cultura. Sociología de la comunicación y del arte.Madrid, Paidós.

Willis, P. (1998). Cultura viva. Una recerca sobre les activitats culturals delsjoves. Barcelona, Diputació de Barcelona.

Wolf, J. (1997). La producción social del arte. Madrid, Istmo.


Algunes webs interessants:

Artfactorieshttp://www.artfactories.netÉs una plataforma internacional de recursos destinats als espais cultu-rals i artístics sorgits de projectes ciutadans i fonamentats en una impli-cació directa amb les comunitats.

Artworkshttp://www.art-works.org.uk/Entén la creativitat com una cosa vital en les nostres societats i promouiniciatives per tal de desenvolupar les habilitats i les capacitats artísti-ques dels infants, tot donant suport a l’ús de les arts visuals a les esco-les.

Associació TEBhttp://www.ravalnet.org/tebTreballa per potenciar la integració social dels joves i altres col·lectius delbarri del Raval que viuen en situació de marginació i exclusió social, apartir de les noves tecnologies de la informació.

Ateneu Popular de Nou Barriswww.noubarris.net/ateneuEquipament sociocultural municipal gestionat de forma independent perl’associació Bidó de Nou Barris, en conveni amb el Districte de Nou Bar-ris.

Banlieues d’Europehttp://www.banlieues-europe.comAplega responsables d’associacions, ciutats, experts i investigadors, ope-radors culturals i artistes sensibilitzats en el tema de la intervenció artísti-ca als barris desafavorits i adreçada als grups socials més exclosos.

Cassandrehttp://www.lespetitsruisseaux.com/cassanWeb de la revista Cassandre, publicació mensual dedicada a les arts es-cèniques i la seva relació amb la societat.

Creative Communitieshttp://www.creativecommunities.org.uk/home.htmlTreballa en els camps de l’art i l’educació, els intercanvis culturals i la


regeneració urbana; promou l’establiment de comunitats creatives i sos-tenibles, en les quals la creativitat i l’aprenentatge juguen un paper es-sencial pel seu desenvolupament personal, social i cultural.

Culture & Proximité-Associació Opalehttp://www.culture-proximite.orgL’Organisation pour Projets Alternatifs d’Entreprises (Opale) ofereix ser-veis a les iniciatives culturals de proximitat. La web aplega recursos so-bre l’acció cultural a França.

Faîtes de la Lumièrehttp://www.faitesdelalumiere.netÉs una xarxa internacional que actua en espais urbans, des de la inter-venció artística multidisciplinària, per tal de transformar la quotidianitata través de visions efímeres.

Fanfarehttp://www.reseaufanfare.net/Desenvolupa projectes lligats a l’emergència cultural. Es tracta d’unaxarxa amb vocació internacional, que aplega equips d’operadors cultu-rals implicats en la difusió, el suport als creadors, la formació i la sensi-bilització, sempre a partir d’una reflexió crítica sobre l’acció cultural i ar-tística.

Forn de teatre Pa’tothomhttp://www.patothom.orgCol·lectiu que treballa el teatre com a eina d’intervenció social.

Fundació Interartshttp://www.interarts.netTreballa per afavorir un bon coneixement del sector cultural, les políti-ques públiques, les iniciatives privades i del tercer sector, i la contribu-ció en altres àrees de desenvolupament local, regional i internacional. Ala web hi ha una bona base de dades de projectes.

Grup d’artistes WochenKlausurhttp://wochenklausur.t0.or.at/projekte/menu_en.htmDesenvolupa propostes concretes amb l’objectiu d’aconseguir millorespetites i efectives davant les deficiències sociopolítiques. Sempre treba-lla des de l’acció i entén la creativitat artística com una intervenció en lasocietat.


La Frichehttp://www.lafriche.orgSituat a Marsella, no és ni un centre cultural, ni un teatre ni una sala deconcerts, ho és tot alhora. L’objectiu és esdevenir un laboratori on s’in-ventin noves pràctiques artístiques, socials i urbanes.

La Jarra Azulwww.xarxabcn.net/jarraazulAssociació teatral fundada amb l’objectiu de crear projectes de difusióde les arts escèniques i audiovisuals.

Mitjans–Xarxa d’Educadors i Comunicadorshttp://www.mitjans.infoPlataforma que aplega entitats i persones que treballen, des de diversesperspectives, l’àmbit de l’educació en comunicació. Promou diversesiniciatives per garantir el desenvolupament de les capacitats i les habili-tats d’expressió (sobretot del més joves) mitjançant diversos llenguat-ges i suports mediàtics.

Northern Visions Media Centrehttp://www.northernvisions.orgEstà especialitzat en la creació audiovisual i artística de tipus comunita-ri, adreçada a diversos col·lectius (sobretot els més desafavorits) de Bel-fast i els seus voltants. Promou l’expressió col·lectiva, l’accés a la pro-ducció i també una col·laboració estreta entre els professionals i la co-munitat, a base de processos i productes de qualitat.

Pla Comunitari de Trinitat Novahttp://www.pangea.org/trinovaEn aquesta web, s’hi poden trobar documents de referència sobre elsplans comunitaris, informació sobre els processos participatius ques’han desenvolupat en aquest barri i els projectes que s’hi han generat,alguns dels quals són específicament per a joves (La Madriguera).

RAI. Recursos d’Animació Interculturalwww.pangea.org/raiEntitat de caire educatiu que té l’objectiu d’incidir políticament entre elsjoves de Catalunya, per lluitar per un món més just on totes les perso-nes, sense distinció d’ètnia i cultura, puguin viure en igualtat de condi-cions.


Teleduca. Educació i comunicacióhttp://www.aulamedia.org/teleduca.htmCol·lectiu especialitzat en l’educació en comunicació que, entre d’altreslínies d’acció, promou i desenvolupa tallers de producció audiovisualcom a eina d’intervenció social i autoexpressió.

Trans Europe Halleshttp://www.teh.netÉs una xarxa europea de centres culturals independents.


Notes

1. Prenem el terme de l’anglès popular culture per referir-nos a la cultura verna-cla que preval a la societat moderna, el contingut de la qual és determinat per lesindústries que distribueixen el material cultural (pel·lícules, revistes, televisió, pu-blicacions, mass media, etc.). Tanmateix, el concepte de cultura popular també elpodem interpretar com a sinònim de cultura tradicional, que podríem definir com elconjunt de creacions que emanen d’una comunitat cultural i que estan fundades enla tradició. En aquest apartat, quan parlem de cultura popular no ens referim tant ala cultura tradicional, sinó més aviat a la cultura de consum que vivim actualment.

2. Prenent com a referència Giroux, H. (2001). Cultura, política y práctica edu-cativa. Barcelona, Editorial Graó.

3. Dins d’aquesta línia, podem situar moltes de les activitats desenvolupadesper auditoris, museus o biblioteques que pretenen donar a conèixer els seus fons.

4. Actualment, els publicitaris, dissenyadors, etc. desenvolupen feines creati-ves, tot i que –a diferència de l’argument de Wolff– no estan al marge del sistemaproductiu sinó que treballen per ell.

5. Citat a Aguirre, I. (2000: 142).6. www.creativecommunities.org.uk7. Del terme anglosaxó empowerment, que fa referència a la necessitat que els

col·lectius i les comunitats es dotin de poder de decisió, des de dins i a partir deprocessos altament participatius.

8. Citat a Giner (1998).9. Una experiència que ens va presentar a les jornades “Joves, Creació i Comu-

nitat”, organitzades a Barcelona el maig de 2002.10. Calen, però, vies de comunicació de les experiències perquè no esdevinguin

receptes per copiar.

Col·lecció Finestra Oberta

1. Col·lectiu Ronda RCCL. Immigració i estrangeria: l’estat de la qüestió.99 p. Març 1998.

2. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (1/3). 56 p. Maig 1998.

3. Fundació CIREM. Jaume Funes (coord.), Quim Casals, Oriol Homs,Xavier Martínez, Ferran Miquel, Neus Roca i Jaume Trilla. Proposta de mesu-res davant la desigualtat d’èxit a l’ESO. 88 p. Juny 1998.

4. Salvador Cardús amb la col·laboració de Lluís Tolosa. La premsa dià-ria a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya (1976-1996). 122 p. Març1998.

5. Enric Marín i Joan Manuel Tresseras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (2/3). 75 p. Octubre 1998.

6. Oriol Alsina i Roger Sunyer. Informe sobre la Banca ètica a Europa.74 p. Novembre 1998.

7. M. José Montón i Montse Solerdecoll. Experiències socioeducativesamb adolescents nouvinguts. 46 p. Febrer 1999.

8. Carme Mayol i Eugènia Salvador. Materials de lectura fàcil. 85 p.Març 1999.

9. Francesc Deó, Marisa Abad, Encarna Larrey i Francesc Notó. Un diaen la vida d’un nen. Un dia en la nostra vida. 77 p. (Quadern del professor) i105 p. (Quadern de l’alumne). Febrer 1999.

10. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. Seguiment de l’impacte socialde les tecnologies de la informació i la comunicació (3). 67 p. Maig 1999.

11. Marta Casas i Núria Casas en col·laboració amb Cristina Cerdà, AnnaMontells i David Picó. Projecte d’educació musical de La Lluna Blava. 121 p.Novembre 1999.

12. Grup d’Estudis sobre els Drets dels Immigrants de la Universitat deBarcelona. Les proposicions de reforma de la Llei d’estrangeria. 77 p. Setem-bre 1999.

13. Jaume Funes i Fina Rifà (coord.). Adolescents i dificultats socials al’escola. 98 p. Febrer 2000.

14. Laura Giménez i Laia Pineda. La recerca social en l’administració lo-cal: una via d’aprofundiment de la democràcia. 72 p. Març 2000.

15. Moisès Amorós, Ferran Camps i Xavier Pastor. Mediació comunitàriai gestió alternativa de conflictes a Catalunya. Una guia per a la governabili-tat. 91 p. Abril 2000.

16. Miquel Casanovas i Alfons Formariz. Educació de persones adultes iimmigració extracomunitària. 62 p. Maig 2000.

17. ECOCONCERN. Robert Gonzàlez (coord.). Processos participatius enla gestió d’espais naturals. 94 p. Juny 2000.

18. Ana Escobar, Coro Luengo i M. José Pérez. Aula d’acollida per a alum-nes nouvinguts de l’IES Ramon de la Torre. 92 p. Desembre 2000.

19. Marta Comas (coord.). L’atenció als menors immigrants no acompa-nyats a Catalunya. Anàlisi de la realitat i propostes d’actuació. 210 p. Gener2001.

20. Marta Comas i Jaume Funes. Educadores i educadors de carrer: del’opció ideològica a l’opció tecnicometodològica. 107 p. Gener 2001.

21. Equip d’Anàlisi Política de la UAB i Fundació Jaume Bofill. Informesobre la consulta ciutadada per a la revisió del Pla General d’Ordenació Ur-banística de Cardedeu. 110 p. Febrer 2001.

22. Antoni Segura (coord.), Pilar Comes, Santiago Cucurella, AndreuMayayo i Francesc Roca. Els llibres d’història, l’ensenyament de la història ialtres històries. 125 p. Juliol 2001.

23. Fundació FICAT. Irma Rognoni (coord.). Menors del carrer: visió so-ciojurídica. 139 p. Novembre 2001.

24. Equip d’Anàlisi Política de la UAB i Universitat del País Basc. Xarxescrítiques a Catalunya i Euskadi: solidaritat internacional i antiracisme. 124p. Febrer 2002.

25. Equip d’Anàlisi Política de la UAB i Universitat del País Basc. Xarxescrítiques a Catalunya i Euskadi: antimilitarisme i okupació. 126 p. Febrer2002.

26. Violeta Quiroga (relatora). Atenció als menors immigrats: col·la-boració Catalunya-Marroc. 105 p. Març 2002.

27. Mònica Nadal, Rosa Oliveres i Miquel Àngel Alegre. Les actuacionsmunicipals a Catalunya en l’àmbit de la immigració. 196 p. Març 2002.

28. Alfons Formariz, Miquel Casanovas i Clara Balaguer. Educació depersones adultes per a la convivència i la cooperació en una societat multi-cultural. 120 p. Gener 2003.

29. Fundació Jaume Bofill. Granollers participa! Quina ciutat vols? Infor-me del procés. 110 p. Març 2003.

30. Alicia Gómez, Rosa Patino i Jaume Funes (col·laborador). «Fugint delfutur»: La reserca de la mirada adolescent utilitzant tècniques audiovisuals.64 p. Maig 2003.

31. Laia Jorba i Lluís Planes. Els consells veïnals i sectorials de Sitges,una experiència d’Agenda 21. 56 p. Maig 2003.

32. Francesc Carbonell i Albert Quintana (coords.). Immigració i igualtatd’oportunitats a l’ensenyament obligatori. Aportacions al debat sobre unafutura llei d’educació a Catalunya. 61 p. Juliol 2003.

33. Escenaris de Participació Ciutadana d’Ecoconcern. Participació i im-migració en contextos pluriculturals. La situació del Casc Antic de Barcelona.132 p. Setembre 2003.

34. Xavier Millán i Mawa N’Diaye (coords.). Treball comunitari i intercul-turalitat: reflexions i experiències. 128 p. Setembre 2003.

35. Esther Vivas. Organitzacions, campanyes i moviments d’oposició aldeute extern. 96 p. Setembre 2003.

36. GREC Resolució de Conflictes. Noèlia Lafuente i Ferran Camps (coor-dinadors). La gestió alternativa de conflictes en les organitzacions del tercersector. 103 p. Octubre 2003.

37. Maribel Garcia Gràcia (coordinadora). Abandonament escolar, des-escolarització i desafecció. 131 p. Octubre 2003.

38. Marta Casas (coordinadora). També catalans: Fills i filles de famíliesimmigrades. 139 p. Novembre 2003.

39. Raül Turmo. Andel: el model escandinau d’accés a l’habitatge. 74 p.Febrer 2004.

40. Maria Padrós, Anna Zafon, Jaume Funes i Josep M. Puig. «Educar mi-llor és possible» Un projecte d’innovació a l’IES Miquel Tarradell. 113 p. Abril2004.

41. Carme Mayugo, Xavi Pérez i Marta Ricart (coordinadors). Joves, crea-ció i comunitat. 158 p. Setembre 2004.

finestra oberta 41 - mediacionartistica · Joves, creació i comunitat 9 tat; Joves, art i cultura...

Documents

Transcript of finestra oberta 41 - mediacionartistica · Joves, creació i comunitat 9 tat; Joves, art i cultura...