Fp Materials EDI M09 PDF u1 Pdfindex

Recursos i trasllat del'accidentatPatricia Turón. Adaptació de Mª Pilar Giménez i Carme Zaragoza.

Primers auxilis

Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat

Índex

Introducció 4

Resultats d'aprenentatge 7

1. Valoració inicial de l'assistència en urgències 9

1.1. Sistemes d'Emergència 9

1.1.1. Generalitats 9

1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis 11

1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent 13

1.1.4. El Sistema Sanitari Català 14

1.2. La preparació de la farmaciola 16

1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de

triatge simple

19

1.3.1. El triatge i les seves prioritats 19

1.3.2. Els tipus de triatge 20

1.3.3. El mètode SHORT 22

1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe 24

1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les

mesures d’autoprotecció personal

26

1.4. El protocol de transmissió de la informació 28

2. Fisiologia bàsica i terminologia 33

2.1. Sistema locomotor 34

2.1.1. Sistema ossi 35

2.1.2. Sistema muscular 37

2.1.3. Articulacions 39

2.2. Sistema nerviós 39

2.2.1. Cèl·lules nervioses 41

2.2.2. Sistema nerviós central 41

2.2.3. Sistema nerviós perifèric 44

2.3. Fisiologia bàsica respiratòria 46

2.3.1. Anatomia 46

2.3.2. Fisiologia respiratòria 47

2.4. Aparell cardiovascular 49

2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori 50

2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori 53

2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen 55

2.6. Constants vitals 57

3. Aplicació de procediments de mobilització i immobilització 63

3.1. Mètodes d'immobilització 63

3.2. Mitjans improvisats o de fortuna 64

3.3. Immobilització segons la zona afectada 67

Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat

3.4. Mobilització de l'accidentat 71

3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de

materials

71

3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de

materials

74

3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima 75

3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant

d'un politraumatisme

76

3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització 77

3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica 80

3.6.3. Mobilitzacions d'emergència 81

3.6.4. Retirada del casc 82

3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància 83

4Primers auxilis Recursos i trasllat de l'accidentat

Introducció

Introducció

Les situacions d’emergència exigeixen la posada en marxa de tot un

seguit de mesures que contribueixin a evitar la mort de la persona

accidentada o les conseqüències que puguin afectar la integritat de la

seva salut.

Els serveis d’emergències sorgeixen al voltant d’aquesta necessitat amb

l’ànim de respondre a la demanda social i satisfer les necessitats de les

persones que requereixen una actuació urgent dels serveis sanitaris.

El professional que treballi en l'àmbit de la sanitat ha d’estar preparat

per participar en situacions que exigeixen una actuació immediata.

Per fer-ho cal que conegui els objectius i els límits de les actuacions,

aprengui a seguir els protocols establerts i col·labori de manera

adequada amb l’equip sanitari especialitzat tot duent a terme les

tasques que li siguin encomanades.

Les persones, en la seva contínua relació amb el medi, estan exposades

a diversos agents externs que els poden provocar diferents lesions.

Les lesions traumàtiques són les que es produeixen a conseqüència de

l’acció de distintes forces, com ara les mecàniques (un accident de cotxe,

per exemple), que produeixen una o diverses lesions al cos humà: una

hemorràgia, una cremada, fractures, politraumatismes, etc.

Les lesions més freqüents que afecten el sistema osteoarticular del cos

humà (és a dir, els ossos i les articulacions) són les fractures, els

esquinços i les luxacions.

Un altre tipus de lesions són els politraumatismes, que es diferencien

de les lesions en general de casos en què la vida pot córrer un perill greu

si no s’actua de manera immediata i correcta. Davant d’un

politraumatisme és de vital importància saber com actuar i conèixer què

és el que no s’ha de fer perquè es pot agreujar el problema.

Un cop se’n coneix la causa i la lesió és convenient que els primers

interventors estiguin ensinistrats en tècniques bàsiques

d’immobilització i mobilització.


Abans de començar reflexiona sobre.....

• Quina és la teva responsabilitat en cas de trobar-te davant d’unasituació d’urgència sanitària?

La persona que es trobi davant d’una situació que requereixi la

intervenció immediata dels serveis d’atenció sanitària té una doble

responsabilitat: moral i legal.

La primera comporta l’obligació de respondre amb actes que siguin

acceptats per la pròpia consciència i pels models de conducta social.

La segona comporta l’obligació de respondre amb actes exigits i

contemplats en la legislació que estigui en vigor.

En cas de no complir amb aquestes obligacions, la reclamació pot ser de

tipus penal, civil o administrativa.

• Cal establir límits en els primers auxilis o tot s’hi val per intentarsalvar la vida de la persona?

El socorrista és la persona que s’encarrega de fer les primeres

actuacions d’atenció a la víctima abans que hi arribin els serveis

sanitaris.

Es tracta d’una figura important, perquè de la seva actuació pot

dependre la vida de la persona a la qual auxiliï.

Ha de saber reconèixer una emergència i prestar els primers auxilis

d’acord amb els protocols i les normes establertes.

Posar límits a les actuacions serà tan important com la posada en marxa

d’estratègies, perquè permetrà evitar un dany més gran, interferir en la

recuperació de la víctima i autoprotegir-se davant possibles riscos.

* Quins creus que són els dispositius o mitjans de fortuna?

Els mitjans i mètodes d’immobilització improvisats que es fan servir per

resoldre una situació d’emergència en un accident s’anomenen de

fortuna.

Els més usats són el cabestrell i la immobilització amb fèrules

improvisades, fetes amb materials que es troben al medi (casa, camp,


etc.), com ara fusta o plàstic, i que s’adapten a la zona que cal

immobilitzar i se subjecten mitjançant embenats.


Resultats d'aprenentatge

Resultats d'aprenentatge

En acabar aquesta unitat l'alumne/a:

1. Realitza la valoració inicial de l'assistència en un urgència descrivint

riscos, recursos disponibles i tipus d'ajut necessari.

• Descriu el funcionament i l’estructura del sistema sanitari català.

• Identifica els fonaments i el marc legal de l’aplicació dels primers

auxilis.

• Assegura la zona segons el procediment oportú.

• Identifica els protocols de seguretat i les tècniques d’autoprotecció

en la manipulació de persones accidentades

• Detalla el contingut mínim d’una farmaciola d’urgències i les

indicacions dels productes i medicaments

• Identifica les condicions de funcionament adequades de la

ventilació-oxigenació.

• Reconeix les condiciones de funcionament adequades de l’aparell

cardiovascular.

• Descriu els procediments per identificar alteracions

neurològiques.

• Pren les constants vitals.

• Estableix les prioritats d’actuació en múltiples víctimes.

• Reconeix els objectius de la prevenció primària i secundària.


2. Aplica procediments d'immobilització i mobilització seleccionant els

mitjans materials i les tècniques.

• Efectua les maniobres necessàries per accedir a la víctima.

• Identifica els mitjans materials d’immobilització i mobilització.

• Caracteritza els mètodes d’immobilització i mobilització segons

lesions potencials i circumstàncies de l’accident.

• Descriu les repercussions d’una mobilització i trasllat inadequats.

• Confecciona sistemes per a la immobilització i mobilització de

malalts o accidentats amb materials convencionals o mitjans de

fortuna.

• Aplica els fonaments de l’ergonomia en els procediments de

mobilització de víctimes.


1. Valoració inicial de l'assistència en urgències

1. Valoració inicial de l'assistència en urgències

1.1. Sistemes d'Emergència1.1. Sistemes d'Emergència

1.1.1. Generalitats1.1.1. Generalitats

Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la

demanda de les situacions d’urgència i emergència que es generen en la

societat.

Estan formats per diverses institucions amb competències en sanitat

dotades de metges, infermeres i personal auxiliar sanitari capacitat per

a l’actuació en emergències i disposen de mitjans mòbils per donar

cobertura a la comunitat en la qual s’actua.Han d’estar molt coordinats

per tal d’oferir una actuació eficient.

El sistema d’emergències es defineix com el conjunt de tots els

serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar

una resposta completa davant d’una situació d’emergència.

Els sistemes d’emergències es componen de:

• Serveis sanitaris.

• Ciutadans que sol·liciten l’assistència mèdica.

• Serveis de seguretat, rescat i salvament.

El sistema integral d’urgències és el que posa en marxa tots els serveis

que intervenen per auxiliar la víctima i resoldre l’incident o el succés.

L’actuació del sistema d’emergències està encaminada a aconseguir els

objectius següents:

!Urgència sanitària: problema opatologia l'evolució de la qual éslenta i no necessàriament mortal,però en la qual la víctima no ha depassar més de 6h sense que siguiatesa.

• Disminuir la mortalitat.


• Reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles.

• Disminuir la incidència de complicacions secundàries.

• Millorar el pronòstic de l’evolució de les lesions de les víctimes.

• Disminuir els temps d’hospitalització per permetre una reinserció

laboral ràpida.

• Optimitzar els recursos, tot adequant la demanda als recursos que

ofereixen les diferents institucions.

• Dur a terme una coordinació eficient.

El sistema d’emergències del nostre país s’organitza en funció de

diversos nivells assistencials:

• El nivell primari és el servei d’urgències que hi ha als centres de salut

(atenció primària). Proporciona l’assistència tant al propi centre com

al domicili si el pacient ho requereix, i presta el servei amb un

equipament bàsic.

• El nivell hospitalari rep els pacients derivats del nivell primari i/o

que ha portat el transport assistencial extrahospitalari. Disposa dels

mitjans necessaris i del personal qualificat per donar resposta a les

necessitats de la persona usuària.

Com menys se satisfacin les necessitats i les demandes dels usuaris del

nivell primari, més s’adreçaran directament al nivell hospitalari, la qual

cosa provocarà la saturació dels serveis d’urgència hospitalària.

• La xarxa de transport assistencial assegura el desplaçament dels

mitjans assistencials i el trasllat dels malalts.

Els serveis de transport varien en funció de cada comunitat autònoma,

tot i que en general es componen d’un servei de transport d’ambulàncies

que pertany al servei de salut de la comunitat autònoma competent

(números de telèfon: 112 i/o 061), els de Protecció Civil, a càrrec dels

ajuntaments, els de bombers i els de les forces i els cossos de seguretat

(policia).

També s’integren en aquesta xarxa el transport sanitari privat concertat

amb les comunitats autònomes o el de les companyies d’assegurances

mèdiques privades.


El centre coordinador: S’encarrega de centralitzar la demanda, tot

oferint la màxima accessibilitat a través d’un número únic, el 112.

!112, número únic, fàcil dememoritzar, gratuït i de respostaràpida

• Disposa de personal capacitat i de mitjans i protocols preestablerts

per analitzar la demanda i prendre decisions de manera ràpida i

uniforme, en funció de la magnitud de cada problema.

• Legalment té la responsabilitat de coordinar els diferents nivells i és

l’únic autoritzat per ordenar la intervenció dels mitjans mòbils.

• Té la possibilitat de conèixer en temps real l’estat dels recursos i la

seva capacitat d’expansió.

1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis1.1.2. Els objectius i els límits en primers auxilis

Definim primers auxilis com el conjunt de mesures que realitza

l'auxiliador o socorrista en el lloc de l'accident i amb material improvisat

generalment, fins l'arribada de personal especialitzat.

El socorrista és l’encarregat d’oferir l’atenció immediata a una víctima

que presenti una malaltia sobtada o una lesió abans de l’arribada dels

serveis d’emergència. El socorrista és, per tant, la baula o anella entre la

víctima i el sistema d’emergència.

S’ha de tenir clar que el socorrista, en cap cas, reemplaça el metge, que

ha d’evitar sentir pànic i que també té l’obligació d’autoprotegir-se.

Per prestar els primers auxilis cal conèixer els objectius que s’han de

tenir en compte davant qualsevol situació d’urgència o emergència, com

ara:

• Protegir la vida.

• Evitar un dany més gran.

• Afavorir la recuperació de la víctima .

• Assegurar el trasllat de la víctima.


És convenient que davant d’una emergència tothom que hi intervé actuï

de la mateixa manera.Per això resulta del tot beneficiós tenir les

normes generals d’actuació següents:

!No fer res es refereix a actuacionsactives en la víctima. Però semprecal trucar al 112

• Reconèixer l’emergència.

• Si no se sap què fer, és millor no fer res.

• Conservar la calma per poder actuar amb serenitat i rapidesa.

• Evitar aglomeracions al voltant de l’accident i actuar amb fermesa.

• Analitzar les condiciones de l’entorn abans d’intervenir-hi dedicant

deu segons a avaluar la situació de l’escenari, observar si és segur i

valorar si hi ha cap perill per al socorrista, la víctima o terceres

persones.

• Cal evitar el sobreaccident, tot eliminant qualsevol risc susceptible de

provocar un nou accident.

• No s’ha d’allunyar del costat de la víctima. Si s’està sol, cal demanar

ajuda.

• Avisar l’assistència professional i tranquil·litzar el ferit.

• No moure innecessàriament la víctima i no administrar-li cap

medicament.

• No donar cap líquid a víctimes amb alteració del nivell de la

consciència.

• No fer comentaris sobre l’estat que presenta la víctima, tot i que

estigui inconscient.

• No lluitar contra allò impossible. Quan el socorrista ha fet durant deu

minuts la reanimació cardiopulmonar (RCP) sense obtenir-ne cap

resultat, caldrà interrompre les maniobres per recuperar la víctima.

S’actuarà de la mateixa manera quan la víctima presenta lesions com

una decapitació, l’aixafament del cap, etc.

• Mantenir la víctima en posició de seguretat fins a l’arribada dels

serveis d’emergència.

• Informar del que ha passat i de l’estat de la víctima als serveis

d’emergències.

!RCP (Reanimaciócardiopulmonar):Seguit de pautes imaniobres estandaritzades iseqüenciades, la finalitat de lesquals és substituir i restablir larespiració i la circulacióespontànies per aportar oxigen alcervell fins que arribin els mitjansavançats.


El comportament general en primers auxilis és observar, protegir,

alertar, socórrer i informar.

1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent1.1.3. Aspectes legals de l'atenció urgent

És molt possible que quan anem a prestar els primers auxilis ens

preguntem: Què passa si quan atenc a una víctima aquesta es mor? Què

passa si no atenc una persona que necessita assistència urgent? S'ha de

demanar permís a la víctima abans d'ajudar-la?

Aquestes preguntes són molt importants, marquen els aspectes legals

dels primers auxilis. Hi ha tres aspectes bàsics a tenir en compte:

1. L'obligació d'actuar.

2. La necessitat d'obtenir el consentiment de la persona que hem

d'atendre.

3. La responsabilitat legal de les nostres actuacions davant d'una

intervenció.

• L'obligació d'actuar:

Tots tenim l'obligació ètica d'actuar ja que a més és un deure de

solidaritat. Aquesta obligació ètica deriva de l'obligació legal d'atendre a

totes aquelles persones que ho necessitin. És per aquest motiu que la

Llei penalitza a aquelles persones que no ajuden a qui es trobi en una

situació greu (article 195, punt 1 i punt 2).

• El consentiment de la víctima:

El socorrista té l'obligació d'ajudar una persona en perill greu, però la

víctima no està obligada a acceptar l'ajut del socorrista.

És obligatori demanar permís a la persona que ha patit un accident

abans de manipular-la o tocar-la sobretot si la nostra actuació pot

causar-li lesions o per agreujar més les que ja té. La persona pot preferir

esperar a que l'atengui directament personal qualificat. La persona que

denega l'auxili que li oferim ha de reunir els següents requisits:

!Article 195.1. El qui no socorri unavíctima que es trobi desemparada ien perill manifest i greu, quan hopugui fer sense risc propi ni detercers, ha de ser castigat amb lapena de multa de 3 a 12 mesos.

Article 195.2.Incorre en lesmateixes penes qui, impedit deprestar auxili, no demani amburgència auxili aliè.


1. Ser major d'edat.

2. Estar en plena possessió de les seves facultats mentals per tal de

poder entendre que és el que li està passant.

És fonamental que aquesta negativa es produeixi davant de testimonis o

bé fer-li signar un document.

• La responsabilitat legal

Per tant, en conclusió la regla d'or en primers auxilis és fer tan

sols allò que sabem fer i que sabem que pot ajudar la víctima. Mai

assumir riscos que no cal assumir.

1.1.4. El Sistema Sanitari Català1.1.4. El Sistema Sanitari Català

El sistema sanitari es defineix com el conjunt de recursos i serveis

públics i privats de que disposa un país per atendre les necessitats de

salut de la població.

El nostre model sanitari es va concretar el 1990 en la Llei d'Ordenació

Sanitària de Catalunya (LOSC), que creava el Servei Català de la Salut i

consolidava un sistema sanitari mixt.

Es tracta d'un model sanitari mixt, que integra en una sola xarxa

d'utilització pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat

pública, i que recull una tradició d'entitats (mútues, fundacions,

consorcis, centres de l'Església) històricament dedicades a l'atenció de

la salut.

Aquest model d'integració es va iniciar amb la xarxa hospitalària

d'utilització pública (XHUP). Des de la XHUP el model es va estendre a

altres línies (primària, sociosanitària, salut mental) i altres serveis

sanitaris (emergències, transport sanitari).

Neix el CatSalut (Servei Català de la Salut), eix fonamental del model

sanitari català al gener de 1991. Actualment, el CatSalut és el garant de

les prestacions sanitàries de cobertura pública i el Departament de Salut

recupera la funció de planificació i avaluació i promou el projecte de

descentralització que ha permès incorporar els ajuntaments en el

govern territorial de salut.


El CatSalut compra i avalua els serveis sanitaris en funció de les

necessitats de la població tot desenvolupant, d'una banda, una gestió

integral de l'oferta i la demanda, i de l'altra, la comunicació amb la

ciutadania i la seva participació.

Organització en regions sanitàriesOrganització en regions sanitàries

El territori de Catalunya està organitzat en regions sanitàries (en la

majoria de comunitats d'Espanya s'anomenen " áreas de salud").

La regió sanitària és una àrea geogràfica considerada la unitat del

sistema sanitari. En ella es pot donar atenció sanitària completa a la

població que hi viu en aquella regió sanitària.

regions sanitàries

El territori català es divideix en set regions sanitàries, delimitades a

partir de factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics.

En aquest desplegament s'ha tingut també en consideració l'ordenació

comarcal del territori. Les regions sanitàries resultants d'aquesta divisió

territorial despleguen la seva activitat en els àmbits de la planificació,

de la compra de serveis, dels sistemes de gestió i de l'atenció al client.

Les regions sanitàries compten amb una dotació adequada de recursos

sanitaris d'atenció primària i d'atenció especialitzada per atendre les

necessitats de la població. Cada regió s'ordena, al seu torn, en sectors

sanitaris.

Els sectors sanitaris són l'àmbit on es desenvolupen i coordinen les

activitats de promoció de la salut, prevenció de la malaltia, salut pública

i assistència sociosanitària en el nivell d'atenció primària i de les

especialitats mèdiques. Els sectors sanitaris estan constituïts per

l'agrupació d'àrees bàsiques de salut.

L'àrea bàsica de salut (ABS) és la unitat territorial elemental a través

de la qual s'organitzen els serveis d'atenció primària de salut. Són unes

unitats territorials formades per barris o districtes a les àrees urbanes, o

per un o més municipis en l'àmbit rural.

La seva delimitació es determina en funció de factors geogràfics,

delimiten atenent factors geogràfics, socioeconòmics, demogràfics,

laborals, epidemiològics, culturals, climàtics, de vies de comunicació


homogènies, així com d’instal·lacions sanitàries existents, tot tenint en

compte l’ordenació territorial de Catalunya i en funció de l'accessibilitat

de la població als serveis i de l'eficiència en l'organització dels recursos

sanitaris.

Nivells d'assistènciaNivells d'assistència

Que hi hagi atenció sanitària completa vol dir que hi ha dos nivells

d'assistència:

• Assistència primària:És la primera assistència que rep la persona

quan té o vol prevenir algun problema de salut.

L'atenció primària està organitzada en àrees bàsiques de salut (el nom

en la majoria de comunitats espanyoles és "zona bàsica de salud" ).

L'àmbit territorial d'una àrea bàsica és molt més petit que el d'una regió

sanitària, abasta entre 5.000-10.000 habitants, exemple un barri o un

poble.És un conjunt de pobles si la població d'aquests és inferior a

aquestes xifres.

L'assistència es concreta físicament en els CAPS (centres d'atenció

primària) (a la resta d'Espanya: centros de salud). Si la població està

dispersa es poden construir diferents consultoris, on es passa visita un o

més cops per setmana.

• Assistència especialitzada: S'ocupen consultes de tipus més greus que

en els CAPS. Es duu a terme físicament en centres especialitzats i

hospitals.

1.2. La preparació de la farmaciola1.2. La preparació de la farmaciola

És imprescindible tenir una farmaciola adequada en funció de les

necessitats que puguin presentar-se en un lloc i moment determinats.

El contingut de la farmaciola variarà segons el lloc on hagi d’anar (llar,

cotxe, etc.) i la finalitat a la qual es destinarà (per exemple, un viatge).

Si la farmaciola està ben preparada pot arribar a ser de gran utilitat per

fer front a qualsevol situació d’urgència.


La farmaciola s’adaptarà a les necessitats del lloc al qual es destinarà,

però hi ha tot un seguit d’elements bàsics que han de ser presents a

totes les farmacioles, com ara materials de cura, diferents fàrmacs (per

exemple, analgèsics) i instrumental sanitari.

Per a la confecció d’una farmaciola el primer que s’ha de fer és cercar

una bossa o un maletí que pesi poc, sigui espaiós, resistent i amb nanses

perquè sigui més fàcil de transportar.

Els elements d’una farmaciola poden ser de tres tipus:

• Per a la realització d’una cura:

1. Substàncies que previnguin la infecció, com ara els antisèptics

(povidona iodada, clorhexidina, aigua oxigenada, etc.), sèrum

fisiològic, sabó neutre i alcohol de 70º per a la desinfecció del

material.

2. Gases estèrils, gases impregnades de vaselina (tul gras),

compreses, benes elàstiques i adhesives, apòsits, esparadrap i

cotó.

• Medicaments bàsics per a malalties de caràcter lleu, com ara mals de

cap, cremades, picades, diarrees, etc.:

1. Analgèsics.

2. Sèrum oral.

3. Antihistamínics.

4. Pomades per a les cremades i picades.


• Instrumental i elements addicionals:

1. Guants d’un sol ús.

2. Pinces.

3. Tisores.

4. Bisturí.

5. Imperdibles.

6. Termòmetre.

7. Llanterna.

8. Manta tèrmica.

A l’hora de confeccionar i d’ubicar una farmaciola cal tenir en compte

tot un seguit de consideracions perquè no es produeixin accidents per

intoxicació amb els medicaments o altres productes de la farmaciola a

conseqüència del seu mal estat o per la ingesta accidental, sobretot per

part dels nens.

Per fer-ho, cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Col·locar la farmaciola en un lloc segur, lluny de l’abast dels nens.

• Preparar una llista del contingut i enganxar-la dins de la farmaciola.

Afegir-hi el número de telèfon d’emergències (112).

• No desar la farmaciola en llocs com ara la cuina o el bany, ja que el

seu contingut pot veure’s alterat per la humitat o pels canvis de

temperatura.

• Revisar periòdicament les dates de caducitat dels fàrmacs, pomades o

antisèptics.

• Cal desfer-se de tots els medicaments que estiguin danyats o

contaminats o aquells dels quals no pugui llegir el nom, la dosi o la

caducitat.

• Cada vegada que es faci servir l’instrumental, posteriorment haurà de

ser rentat, desinfectat, eixugat i desat de manera correcta.


1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de

triatge simple1.3. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de triatge simple

1.3.1. El triatge i les seves prioritats1.3.1. El triatge i les seves prioritats

El triatge es defineix com el procediment destinat a obtenir una

classificació de les víctimes en unes determinades categories en

funció del pronòstic vital per, d’aquesta manera, poder

prioritzar-ne l’atenció i el tractament.

Aquestes prioritats sempre es prenen d’acord amb la relació

recursos/necessitats.

Aquests dos factors, la classificació de les víctimes i la seva avaluació,

formen part d’un mateix procés, l’acció del qual es veurà marcada en

funció del nombre de víctimes que es classificaran, la urgència vital que

mostren i els recursos disponibles al lloc on es duu a terme l’acció.

El triatge, com a mètode de classificació de víctimes, ha de seguir un

protocol compartit per tothom, tot i que hi hagi maneres diferents de

dur a terme aquesta classificació.Perquè el triatge sigui eficaç ha de ser:

• Ràpid: per regla general s’estima que per classificar les víctimes cal

dedicar un temps de:

• 30 segons per a una víctima morta.

• 1 minut per a una víctima lleu.

• 2 minuts per a una víctima greu.

• Complet: per dur a terme una correcta valoració de la víctima cal

retirar els apòsits, els embenatges, les peces de roba i, si és possible,

despullar els ferits.

• Precís i segur: els errors poden ser fatals.

Per fer un triatge de manera òptima, el responsable ha de tenir un

determinat perfil o unes determinades característiques, com ara:

• Experiència en emergències.


• Sentit clínic i psicosocial.

• Formació multidisciplinar.

• Qualitats personals, com ara:

• Do de comandament.

• Serenitat.

• Capacitat d’organització.

• Imaginació.

1.3.2. Els tipus de triatge1.3.2. Els tipus de triatge

Generalment, el triatge es divideix en quatre classes, en funció de la

gravetat de les lesions i de si la persona està en perill de mort o no.

La primera classe de triatgeLa primera classe de triatge

També anomenada emergència, primera categoria, extrema urgència,

etiqueta vermella o prioritat u.

A aquesta categoria pertanyen les víctimes que presenten lesions que

han de ser ateses al mateix lloc on han estat identificades i només per

resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:

!ACR: Cessament espontani, noesperat i brusc de la circulació i dela respiració, que pot ser reversiblede manera potencial si se segueixla cadena de supervivència

• Aturada cardiorespiratòria (ACR) presenciada i reversible.

• Obstrucció mecànica de la via aèria.

• Lesions penetrants al tòrax.

• Pneumotòrax a tensió.

• Xoc hipovolèmic molt sever.

• Cremades en una superfície superior al 20%.

• Enverinament per productes químics.


• Complicacions obstètriques actives.

La segona classe de triatgeLa segona classe de triatge

També anomenada urgent, de segona categoria, etiqueta groga, molt

greu o prioritat dos.

Les víctimes presenten lesions que poden trigar a ser ateses, en

principi, unes sis hores, la qual cosa permet traslladar la víctima a àrees

de socors.

Les lesions principals d’aquest tipus són:

• Ferides viscerals.

• Ferides toràciques sense afectació a la ventilació.

• Fractures obertes.

• Abdomen agut.

• Víctimes en coma amb traumatisme cranioencefàlic (TCE) amb

focalitat.

• Politraumatismes.

• Cremades amb lesions d’un 20%.

!A partir del segon triatge lesvíctimes poden esperar a serateses un periode de temps d'unessis hores

La tercera classe de triatgeLa tercera classe de triatge

També anomenada no urgent, tercera categoria, etiqueta verda, menys

greu o prioritat tres.

Les víctimes poden trigar a ser ateses en terminis superiors a sis hores,

sense presentar risc de mort.

Les lesions més representatives d’aquest tipus són:

• Lesions cerebrals que necessiten descompressió.

• Ferides musculars i fractures d’ossos llargs.


• Contusions toràciques.

• Polifractures i fractures d’ossos curts.

• Luxacions.

La quarta classe de triatgeLa quarta classe de triatge

També anomenada no assistència, quarta categoria, etiqueta negra/gris,

morts o prioritat quatre.

Les víctimes presenten lesions com ara: ACR no presenciada, TCE amb

sortida de massa encefàlica i destrucció multiorgànica.

En aquesta categoria de triatge ja no es pot fer res per salvar la vida de

la víctima, per tant, serà el grup amb menys prioritat d’atenció.

1.3.3. El mètode SHORT1.3.3. El mètode SHORT

El mètode SHORT s’utilitza per a la identificació i la classificació de les

víctimes.

Per fer-ho, es faran servir unes targetes que han de reunir tot un seguit

de característiques:

• Ser tan visibles com sigui possible.

• Que no es deteriorin amb el temps.

• Tinguin espai per poder transmetre la informació.

És molt difícil establir unes normes estandarditzades sobre com fer el

triatge, ja que variarà en funció del tipus i la magnitud del succés, del

nombre i l’estat de les víctimes, dels recursos assistencials i de les

característiques geogràfiques.

De fet, hi ha aproximadament uns 120 mètodes i models de triatge. El

més senzill d’utilitzar per al personal no sanitari, com és el cas dels

primers interventors, és el mètode SHORT.

A partir d’una sèrie de preguntes sobre la víctima, se’n pot determinar

l’estat de salut i la gravetat que suposen les lesions:


Preguntes ordenades per ordre de relació a fer a la víctima per a determinar l'estat de salut i lagravetat de les lesiones

Preguntes Respostes Color de les Targetes

1. Pot caminar? Si Targeta verda

2. Parla sense dificultat iobeeix ordres senzilles?

Si Targeta groga

3. Respira? (Signes decirculació?)

SiNo

Targeta vermellaTargeta negra


1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe1.3.4. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe

Quan es produeix una catàstrofe el problema més gran amb el qual es

troben els serveis d’emergències és l’absència d’infraestructures

convencionals.

En aquests casos cal desplegar una àrea assistencial de manera

immediata sobre espais concrets, independentment de les condicions

mediambientals.

Per això, cal delimitar la zona de la catàstrofe en tres àrees:

• salvament.

• socors.

• àrea de base o estacionament.

Amb la delimitació d’aquestes tres àrees serà més factible dur a terme la

classificació de les víctimes, així com la preparació i l’evacuació.

Un element primordial és l’hospital de campanya o PMA que es munta

en la zona en què hi ha hagut la catàstrofe.

L'àrea de salvamentL'àrea de salvament

És la zona on s’ha produït el succés i on es duu a terme la recerca i el

salvament de les víctimes.

Els serveis mèdics només entraran en escena en aquesta àrea quan la

seva assistència i el seu suport siguin necessaris en els rescats

complicats, essent els encarregats del rescat els serveis especials com

ara el cos de bombers.

L’àrea de socorsL’àrea de socors

Està situada a les immediacions de l’àrea de salvament i és el lloc on es

concentraran els ferits (per això també s’anomena «niu de ferits») i se’n

farà el triatge.

Els serveis sanitaris desenvolupen la seva activitat en aquesta àrea.


L’àrea de salvament està formada per:

• L’àrea de classificació, on es fa el triatge de les víctimes.

• La cleda o el lloc on es porten els ferits il·lesos, un cop classificats.

• L’espai per socórrer, el punt mèdic avançat (PMA) o hospital de

campanya.

• El lloc de càrrega d’ambulàncies.

L'hospital de campanya o punt mèdic avançat (PMA):

Està constituït per diversos elements assistencials que permeten donar

un suport mèdic avançat imprescindible a múltiples víctimes,

estabilitzant-les perquè puguin suportar el transport.

Hi ha diferents tipus de formacions sanitàries que poden constituir-se

com a PMA. La més efectiva és una tenda de desplegament ràpid sobre

la qual se situen els elements d’atenció mèdica urgent, en general

medicació, serumteràpia, material d’immobilització, senyalització i

transport.

El seu disseny presenta algunes característiques, com ara una bona

identificació, una bona accessibilitat, amb entrades fàcils i la possibilitat

de distribuir les víctimes per criteris de gravetat.

Si no es disposa d’aquesta tenda, pot formar-se un PMA mitjançant

l’aproximació de diversos vehicles especialitzats en l’atenció a pacients

en estat crític (UVI mòbils), tot deixant el transport de les víctimes per

a les ambulàncies convencionals.

Les principals funcions del PMA són:

• El control del transport de les víctimes des de l’àrea de salvament

fins al PMA. Aquest primer transport d’evacuació de les víctimes es

coneix com a primera roda d’evacuació.

• El triatge, que correspon a la selecció i classificació primera de les

víctimes.

• L’assistència, reanimació i estabilització de les víctimes.


• L’inici de la roda d’evacuació cap al PMA. També s’anomena segonaroda d’evacuació.

• Un cop carregat el pacient al mitjà de transport adient, se’ltraslladarà a l’hospital indicat pel centre coordinador. És

l’anomenada tercera roda d’evacuació.

L’àrea de base o estacionamentL’àrea de base o estacionament

És l’àrea on es concentren tots els elements de suport. És la zona

destinada, per exemple, a l’aparcament d’ambulàncies en espera.

1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures

d’autoprotecció personal1.3.5. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures d’autoprotecció personal

Mantenir la seguretat a l’escenari de l’accident forma part de la primera

baula de la cadena de la vida en primers auxilis.

Per proporcionar seguretat caldrà adoptar les mesures següents:

• Determinar possibles riscos existents a l’escenari.

• Fer una avaluació dinàmica de l’escenari.

• Evitar entrar en contacte amb sang, secrecions, fluids biològics i

materials contaminats o desconeguts.

• Fer servir mesures d’autoprotecció personal, com ara mascaretes per

fer la maniobra de ventilació a la RCP bàsica, així com guants d’un sol

ús.

• Rentar-se les mans amb aigua i sabó si es produeix el contacte amb

secrecions o fluids.

!Cadena de vida en primers auxilis:quatre baules o anelles quegaranteixen la supervivència de lavíctima.La primera baula o anellaés la seguretat de l'escenari del'accident.

El material tècnic sanitari emprat en els casos d’emergències ha de

presentar les característiques següents:

• ser fiable i amb alta definició.

• poder utilitzar-se en diferents classes d’ambulància o transport

sanitari sense perdre’n la funcionalitat o l’autonomia.


• ser fàcils de transportar.

• poder funcionar sense un suport fix, mitjançant bateries

recarregables.

• senzills quant a l’ús, maneig i funcionament.

• amb una bona relació cost-benefici.

• amb la possibilitat d’adaptar-se a diferents situacions i condicions de

treball diverses.

• color adequat tant per raons de seguretat com per despertar actituds

psicològiques d’alerta. Normalment es fa servir el color taronja fortperquè és més fàcil d’identificar quan les condicions d’il·luminació

són dolentes, a més de ser el color que més ressalta quan les

condicions són bones.

Els mètodes i els materials que protegiran la zona de l’accident són els

següents: el material d’alarma, el material d’aproximació, l’uniforme

d’alta seguretat, el material de seguretat, el material d’aïllament i el

material d’il·luminació.

• El material d’alarma es fa servir tant per identificar el lloc del succés

com per activar el sistema d’emergències. Tenen com a funció activar

el sistema d’emergències, canalitzar la intervenció i identificar el

succés. Ex: telefon convencional o punt d'alarma i el nº d'emergències

112

• Els materials d’aproximació són els que permeten apropar-se al lloc

de l’accident amb el mínim risc possible. Per fer-ho s’usa una

indumentària adequada i materials de seguretat.

• L’uniforme d’alta seguretat és una indumentària especial que

compleix unes correctes mesures de seguretat per al personal

involucrat en una operació de rescat i salvament, tot garantint la

protecció corporal en cas de risc. L’uniforme s’ha d’adaptar a les

condicions de treball, a la meteorologia i a l’entorn i ser prou

identificable en condicions adverses (color visible, cintes i armilles

reflectants, cascos de colors reflectants, calçat adient)


• El material de seguretat és el material necessari per controlar els

riscos sobreafegits a la zona del sinistre. Evita nous accidents i

proporciona seguretat a l’equip mèdic, a la víctima i als equips de

suport: els extintors, les caretes antigàs, la roba especial, els guants

aïllants i les botes aïllants.

• El material d’aïllament és el material necessari per acotar i

senyalitzar el lloc del sinistre.Així es prevenen nous accidents

sobreafegits. Considerem:

• Megafonia.

• Cintes d’aïllament.

• Pivots reflectors.

• Malla elàstica.

• Tanques metàl·liques.

• Triangles reflectors.

• El material d’il·luminació és el material necessari per oferir una

assistència mèdica eficaç en condicions deficitàries de llum.

1.4. El protocol de transmissió de la informació1.4. El protocol de transmissió de la informació

Davant de qualsevol situació d’emergència cal seguir un protocol de

transmissió d’informació que va des de l’activació del servei

d’emergències mèdiques (SEM),112, fins a la recepció de la víctima a

l’hospital de referència.

Aquest protocol és un procés dinàmic en el qual intervenen quatre

factors:

• La notificació de la trucada sanitària al 112.

• La recepció de la trucada al centre coordinador (112).

• La posada en marxa del dispositiu d’atenció.

• La recepció de la víctima a l’hospital de referència.


La notificació de la trucada sanitàriaLa notificació de la trucada sanitària

Un cop es detecta o es presencia una situació d’emergència es procedirà

a fer una trucada per donar-ne compte.

La trucada pot ser feta per:

• La víctima o testimonis.

• Institucions no sanitàries (cossos i forces de seguretat, bombers, Creu

Roja).

• Serveis sanitaris.

La informació que cal donar quan es fa una trucada sanitària és la

següent:

• De què es tracta?: Circumstàncies i tipus d'accident.

• On ha tingut lloc?: Lloc exacte de l’accident.

• Qui n’ha resultat afectat?: Estat i nombre de víctimes.

• Hi ha riscos?: Riscos d’incendis, productes químics, etc.

La recepció de la trucada al centre coordinador (112)La recepció de la trucada al centre coordinador (112)

Un cop s’ha detectat la situació d’emergència, es posarà en marxa tot un

dispositiu per atendre les víctimes. Aquest dispositiu consta de diversos

passos:

1. La recepció de la trucada sol·licitant assistència sanitària :El

teleoperador, com a primer interventor del sistema sanitari,

s’ocuparà del problema. Primer, tractarà d’identificar la necessitat

real del demandant. Per fer-ho, el teleoperador cal que tingui certes

habilitats comunicatives per ser capaç de captar o «traduir» la

necessitat real que presenta el demandant.

2. El tractament de la informació i el seguiment:S’acostumen a fer

servir uns criteris de classificació prèviament establerts (protocols,

arbres de decisió, etc.). Finalment, la informació analitzada pel metge

coordinador determinarà el tipus d’assistència.


3. La mobilització dels recursos necessaris:Un cop determinat el tipus

d’assistència, es procedirà a mobilitzar els recursos necessaris per

atendre la situació d’emergència, tant sanitaris com no sanitaris

(ambulància convencional, UVI mòbil, derivació al centre de salut

més proper, etc.). Sempre s’assignarà el recurs més adient, atenent

als criteris de rapidesa i eficiència, ja que en el cas de les

emergències les distàncies es mesuren en temps i no pas en

quilòmetres.

4. La coordinació de l’assistència mèdica urgent: Un cop ja s’ha

comunicat a l’equip d’assistència concret que vagi al lloc del succés,

aquest equip haurà informar al centre coordinador del temps

previsible d’arribada, de la situació del trànsit o d’altres dades

d’interès. L’equip que hi intervé, en arribar al lloc del succés, ha de

tenir tota la informació sobre el cas que està a punt d’atendre. Els

equips d’assistència estan formats per un metge, un infermer, untècnic i el conductor. Un membre de l’equip informarà al centre

coordinador sobre el lloc exacte del succés, el nombre de víctimes, si

cal sol·licitar o no ajuda als bombers o a la policia, etc.

5. La distribució de les víctimes entre els centres hospitalaris:La

distribució de les víctimes entre els diversos centres hospitalaris es

farà en funció del nombre de víctimes i del tipus de lesions quepresentin.

6. El contacte amb els hospitals receptors:S’intentarà contactar amb elscentres sanitaris receptors de les víctimes de la situació d’emergència

per informar-los de les lesions que presenten i del seu estat de salut

en general.

La posada en marxa del dispositiu d’atencióLa posada en marxa del dispositiu d’atenció

Tant les institucions no sanitàries com els serveis sanitaris exerceixen

un paper molt important a l’hora de posar en marxa el dispositiu

d’atenció en situacions d’emergència:


1. Posada en marxa del dispositiu per part de les institucions nosanitàries: Les institucions no sanitàries col·laboraran en la situació

d’emergència de diferents maneres, com ara:

• La protecció de la zona on s’ha produït l’incident.

• La senyalització, vigilància i control del trànsit.

• Facilitar l’accés als serveis sanitaris.

• La supervisió i el control del compliment de les normes legals

establertes.

2. Posada en marxa del dispositiu per part dels serveis sanitaris: Els

serveis sanitaris, per la seva banda, són els encarregats d’atendre les

víctimes d’acord amb un determinat protocol que consta de diversos

punts:

• L’aproximació al lloc de l’accident pel camí més segur, ràpid i curt,

en aquest ordre.

• La composició del lloc d’assistència.

• L’aïllament del lloc i la informació al centre coordinador sobre:

• Les dimensions del sinistre.

• El nombre de víctimes.

• Els riscos afegits.

• Les necessitat de reforços.

• Els accessos.

• L’avaluació, diagnòstic i tractament in situ de la víctima o

víctimes.

• L’estabilització i l’evacuació de les víctimes de la manera més

adequada i amb els mitjans necessaris a un hospital de

referència.


La recepció de la víctima a l’hospital de referènciaLa recepció de la víctima a l’hospital de referència

Un cop la víctima hagi estat traslladada a un hospital de referència, es

procedirà de la manera següent:

• Acollida.

• Diagnòstic.

• Tractaments.


2. Fisiologia bàsica i terminologia

2. Fisiologia bàsica i terminologia

El cos humà presenta una organització basada en diferents nivells

estructurals.Així podem parlar de:

• Organització a nivell bioquímic.

• Organització a nivell cel.lular.

• Teixits.

• Òrgans.

• Sistemes.

• Aparells.

• L'organització a nivell bioquímic. Fa referència a tots aquells

compostos químics que es troben dins de la cèl.lula i que són

essencials per a la vida. Estem parlant de l'aigua, els hidrats de

carboni, els greixos o lípids, les proteïnes i els àcids nucleics -ADN i

ARN-.

• Organització a nivell cel.lular, és a dir, la cèl.lula: és la unitat

anatòmica i funcional més petita amb la capacitat de reproduir-se,

alimentar-se i relacionar-se. Hi ha diferents tipus de cèl.lules. La seva

variació rau amb la seva forma i grandària.

• Teixits:són un conjunt de cèl.lules amb característiques similars que

porten a terme una funció comuna. Dins del cos humà trobem

diferents tipus de teixits: Teixit epitelial, Teixit conjuntiu, Teixitmuscular i Teixit nerviós.

• Òrgans: són estructures que estan formades per teixits diferents que

porten a terme de manera conjunta una funció. Exemple: el fetge.

• Sistemes: són estructures que estan formades per òrgans amb una

funció similar. El sistema esquelètic n'és un exemple.

• Aparells:estan formats per òrgans diferents però la seva actuació éscoordinada per portar a terme una o més funcions. Exemple: Aparell

respiratori.


Per a situar-los cal tenir unes referències espacials que determinin la

posició dels teixits, òrgans, aparells i sistemes.

Aquestes referències espacials ens les donen les cavitats corporals, les

posicions anatòmiques i els plànols de referència.

Cavitat corporal: espais que té el cos humà i que en el seu interior hi ha

els òrgans interns.Exemple: cavitat abdominal.

Posicions anatòmiques: ens donen els punts de referència sigui quina

sigui la posició adoptada quan volem descriure quelcom del cos humà.

Ens seran molt útils per a comprendre les diferents posicions a col.locar

a la persona davant d'una situació d'urgència.

Els conceptes direccionals que s'utilitzen són:

• Anterior o ventral: Davant, en front de.

• Posterior o dorsal: Darrera, per darrere de.

• Lateral esquerra o dreta: De costat esquerra/dret

• Superior, cranial o cefàlica: Cap el cap, més amunt, per sobre de.

• Inferior o caudal: Cap els peus, més avall, per sota de.

• Medial o interna: Cap a la línia mitja del cos/d'una estructura

• Proximal: Més a prop del tronc, o bé més a prop del punt d'origen

d'una estructura.

• Distal: Allunyat o més lluny del tronc, o bé més lluny del punt

d'origen d'una estructura.

• Superficial/Profunda: Més a prop/allunyada de la superfície corporal.

Plànols de referència: són seccions imaginàries del cos humà fets

mitjançant una sèrie de talls.

2.1. Sistema locomotor2.1. Sistema locomotor

El conjunt d' ossos i músculs del nostre cos constitueix el sistema

locomotor que ens proporciona suport i moviment.


L’esquelet, format pels ossos, és la part passiva d’aquest conjunt mentre

que la musculatura n’és l’activa.

Alguns ossos contenen i protegeixen òrgans importants com l’encèfal,

els pulmons i el cor.

Els lligaments uneixen els ossos entre si, a nivell de les articulacions.

Els tendons uneixen els ossos amb el múscul.

El moviment del cos és resultat de la força que els músculs fan

sobre els ossos quan el sistema nerviós els envia estímuls que els

fan moure.

2.1.1. Sistema ossi2.1.1. Sistema ossi

Els ossos estan constituïts per cèl•lules riques en sals minerals (de calci

i fòsfor principalment) que els proporcionen duresa i resistència.

EsqueletEsquelet

El formen més de dos-cents ossos que desenvolupen una sèrie de

funcions:

• Donen suport al cos.

• Participen en el moviment gràcies a la inserció dels músculs amb els

ossos, a través dels tendons que actuen com a palanca permetent el

moviment del cos.

• Protegeixen els òrgans vitals (encèfal, medul•la espinal, cor...).

• Intervenen en el metabolisme del calci regulant-ne la concentració en

sang (calcèmia) ja que en les seves estructures s’hi emmagatzema

calci i d’altres minerals com el fòsfor, el magnesi i el fluor.

• Les cèl•lules de l’interior dels ossos participen en la formació de

cèl•lules sanguínies.


Parts de l'esqueletParts de l'esquelet

Crani: Protegeix l’encèfal i la part superior de la columna vertebral així

com totes les estructures facials (ulls, nas, boca...). Està format per

diversos ossos. En alguns d’ells hi ha unes cavitats buides (sins) que el

fan més lleuger. Els ossos de la part superior constitueixen una

estructura semblant a una capsa (volta cranial). D’altres formen cavitats

arrodonides (òrbites oculars). L’únic os mòbil és la mandíbula.

Columna vertebral: Sosté el crani, protegeix la medul•la espinal,

ajudant a suportar el pes del cos i donant flexibilitat al tronc. Formada

per 33 ossos irregulars, les vèrtebres. Entre les vèrtebres hi ha un disc

de cartílag que afavoreix la flexibilitat i atenua els cops.

Hi ha 7 vèrtebres cervicals, les dues primeres vèrtebres diferents de la

resta:

• Atles,la primera vèrtebra, encaixa perfectament amb la base del crani

i permet inclinar-lo endavant i endarrere (com quan diem sí).

• L’Axis, la segona vèrtebra disposa d’una projecció que encaixa a

l’escotadura de l’atles permetent que el cap es pugui moure d’una

banda a l’altra (com quan diem no).

Disposem de 12 vèrtebres dorsals, en les quals s’insereixen les costelles

que formen la caixa toràcica, 5 vèrtebres lumbars, 5 al sacre i 4 al còccix,

fusionades entre si en els dos darrers casos. Entre les vertebres hi

trobem un disc de cartílag, disc intervertebral, que permet la flexibilitat

de la columna i les protegeix de sotracs.

Extremitats: Són els ossos dels braços i de les cames. N’hi trobem de

llargs (cúbit, radi i húmer per al braç i tíbia, peroné i fèmur per a la

cama) i de curts com els que formen les falanges dels dits o el carp i

metacarp (canell i palmell de la mà) i tars i metatars (del peu).

En els ossos curts no predomina cap dimensió, són més esfèrics. Els

ossos del carp (canell) i metacarp ens permeten comprovar-ho.

En els ossos llargs (fèmur, húmer, cúbit, radi...) la longitud és superior a

l’amplada i al gruix. Constituïts per:


• Diàfisi: cos o part central de l’os tubular, amb una cavitat central o

medul•lar també anomenada medul•la òssia.

• Epífisi: cada un dels extrems, proximal o distal (més proper o més

allunyat al tronc, respectivament), generalment ample i voluminós

que facilita l’articulació amb altres ossos.

• Metàfisi: Entre la epífisi i la diàfisi, zona de creixement durant el

desenvolupament de l’os.

2.1.2. Sistema muscular2.1.2. Sistema muscular

Els músculs estan formats per teixit muscular que s'insereixen en els

ossos. Amb la seva contracció mouen els ossos.

Tot i que hi ha diferents tipus de teixit muscular -estriat i llis-, és

l'estriat el que s'insereix als ossos a través dels tendons.

Així el múscul té un origen que és a on comença o s'inicia -l'os que

menys es mou- i un lloc per finalitzar o inserció -l'os que realment

porta a terme el moviment-. El múscul s'insereix en l'os

mitjançant el tendó.

Les funcions del sistema muscular són:

El tendó és un cordó fibrós deteixit conjuntiu

1. Moviment.

2. Manteniment de la postura.

3. Producció de calor.

Hi ha diferents grups musculars:

• Músculs del cap i del coll, com per exemple

l'esternocleoideomastoideo.


• Músculs que mouen les extremitats superiors, com el tríceps

braquial.

• Músculs del tronc, que són aquells que estan situats a l'abdomen com

per exemple el recte anterior major de l'abdomen i els músculs

respiratoris com els intercostals.

• Músculs que mouen les extremitats inferiors, com el gluti.


2.1.3. Articulacions2.1.3. Articulacions

Són els punts on els ossos s’uneixen. Podem trobar:

• Articulacions Immòbils:Els extrems dels ossos estan soldats i no

presenten moviment entre si. S’anomenen sutures. Ex: les del crani i

la pelvis.

• Articulacions Mòbils: Els extrems dels ossos s’uneixen a lligaments

que formen una càpsula que envolta l’articulació, càpsula articular.

La coberta de la càpsula, membrana sinovial, segrega un líquid, líquidsinovial, que lubrica l’articulació.

2.2. Sistema nerviós2.2. Sistema nerviós

El sistema nerviós constitueix una complexa xarxa d’estructures

interelacionades , responsable d’afavorir i controlar totes les funcions i

accions corporals destinades a mantenir l’equilibri intern del propi

organisme i la seva adaptació al medi ambient.

El sistema nerviós central s’encarrega d’elaborar les directrius de les

funcions corporals.


El sistema nerviós perifèric recull la informació necessària sobre el

medi extern i intern i també duu a terme les accions indispensables per

a efectuar les modificacions necessàries.

Totes les accions del sistema nerviós es realitzen amb la generació

d’impulsos nerviosos que es transmeten d’unes estructures a unes

altres a través de les neurones.

Els òrgans del sistema nerviós són l’encèfal i la medul·la espinal, i els

nombrosos nervis que estan distribuïts per tot el cos.

Es divideix en:

• Sistema nerviós central o SNC

• Sistema nerviós perifèric o SNP.

• Dins del SNP hi ha una subdivisió:

1. Sistema nerviós autònom o SNA, format per les estructures que

regulen les funcions automàtiques o involuntàries.

2. Sistema nerviós somàtic, format per les estructures que regulen

les funcions voluntàries.

El sistema nerviós central està protegit i aïllat per unes capes de teixit

no nerviós, anomenades meninges, entre les quals passa un fluid que

esmorteix els moviments sobtats del cos, anomenat líquid

cefalo-raquidi.

A l’interior de l’encèfal hi ha unes cavitats on s’elabora la major part

d’aquest líquid i que n’estan plenes, anomenades ventricles. Les

meninges es componen de tres capes diferents que són anomenades, de

dins a fora, piamàter, aracnoide i duramater.


2.2.1. Cèl·lules nervioses2.2.1. Cèl·lules nervioses

Es poden dividir en:

• Neurones: són les principals cèl•lules del sistema nerviós; en l’ésser

humà, hi ha uns 16.000 milions de neurones repartides en les

diverses parts del sistema nerviós; són les cèl•lules que

desencadenen i transmeten els impulsos nerviosos. Encara que hi ha

moltes varietats, totes les neurones consten d'un Cos i unes

prolongacions: dendrita i axò.

• Cèl•lules de glia: formen l’estructura dels òrgans nerviosos; tenen

funció de sosteniment i aïllament de les neurones, també de

protecció i nutrició neuronals.

2.2.2. Sistema nerviós central2.2.2. Sistema nerviós central

Constituït per l’encèfal i la medul•la espinal, és la part del sistema

nerviós que controla l’activitat general del cos.

Regula el funcionament dels diversos òrgans i aparells del cos, i s’hi

localitzen les funcions psíquiques superiors pròpies de l’ésser humà.

• Encèfal: cervell ,cerebel i tija encefàlica

• Medul•la espinal

EncèfalEncèfal

És la part més complexa del sistema nerviós, és el centre de control de

l’organisme.

L'encèfal té la funció de controlar tot l’organisme i tots els

pensaments i sentiments de la persona.

Rep informació de totes les parts del cos, la processa i envia missatges

als músculs indicant com han d’actuar.


Cada àrea de l’encèfal té una funció concreta; ara bé totes elles estan

connectades per mitjà d’un sistema de comunicacions força complicat i

actuen juntes per controlar el comportament.

CervellCervell

És la part més alta del sistema nerviós i la de més massa. Pesa uns

1350g i conté 100.000 milions de neurones.

Està situat en les parts anteriors i mitjana del crani, i s’adapta a la

forma interna de la cavitat cranial.

La part més externa és l’escorça cerebral, que constitueix la substància

grisa formada per cossos de neurones.

Sota l’escorça hi ha la substància blanca formada pels axons de les

neurones; destaca el cos callós, làmina blanca i espessa en forma de falç

invertida, constituïda per nombroses fibres que passen d’un hemisferi

cerebral a l’altre.

La seva superfície no és llisa, té petites rugositats que s’anomenen

circumval•lacions; també té cissures ,entre les que destaquen les

cissures de Silvio i Rolando.

Està dividit incompletament per una escletxa, en dues parts,

anomenades hemisferis cranials. En els hemisferis es distingeixen unes

zones anomenades lòbuls, que duen el nom de l’os amb el que

contacten.

La seva funció és controlar tota l’activitat de l’organisme i ordenar

el funcionament i la conducta humana. És l’òrgan de les facultats

intel•lectuals: atenció, memòria.


CerebelCerebel

Massa situada sota el cervell, darrera la tija encefàlica.

És més petit que el cervell pesa uns 120g.Vist des de la part superior té

forma de papallona, amb les ales obertes.

Es compon de dues porcions laterals, els hemisferis cerebel.losos i una

part central, el vermis.

Per fora té substància grisa i en l’interior blanca; aquesta presenta

forma arborescent per el que s’anomena arbre de la vida.

A través de les seves connexions, el cerebel supervisa l’activitat

nerviosa de l’organisme, controla l’equilibri i el to muscular, i

coordina els moviments voluntaris. La seva funció és controlar

principalment la coordinació, ajustament i la suavitat dels

moviments.

Tija encefàlicaTija encefàlica

També denominada tronc cerebral. És la part del sistema nerviós que hi

ha entre el cervell i la medul•la espinal.


Les fibres que surten del cervell s’uneixen a dos troncs gruixuts

corresponents cadascun d’ells a un hemisferi, que constitueixen els

peduncles cerebrals. Els dos peduncles s’ajunten i formen la

protuberància anular o pont de Varoli. La protuberància es continua

amb el bulb raquidi, zona de pas entre l’encèfal i la medul•la espinal

La seva funció és regular el funcionament del cor i dels músculs

respiratoris, a més dels moviments de la masticació, tos,

esternuts. Per això una lesió en la tija produeix una mort

instantània per parada cardio-respiratòria irreversible.

Mèdul·la espinalMèdul·la espinal

El tronc encefàlic continua cap avall amb la medul•la espinal,( la part

inferior del sistema nerviós central), continguda en el conducte format

per la columna vertebral, d’on surten els nervis que recullen la

sensibilitat i regulen la contracció muscular.

La seva funció és portar els senyals de l’encèfal al sistema nerviós

perifèric.

2.2.3. Sistema nerviós perifèric2.2.3. Sistema nerviós perifèric

És la part del sistema nerviós formada pels nervis i ganglis nerviosos

que es troben fora de l’encèfal i la medul•la espinal.

Només hi ha una dotzena de nervis a cada costat del cos que emergeixen

directament del cervell o del tronc encefàlic, els parells cranials. Són

molt més nombrosos els nervis raquidis, és a dir els que surten de la

medul•la espinal.

A mesura que s’allunyen de la medul•la espinal, els nervis es van

ramificant i donen lloc a nervis de diàmetre menor que innerven els

òrgans, la pell i els músculs.

En la pell, els nervis acaben amb unes ramificacions fines d’estructura

especial que es situen en diversos nivells del la pell i constitueixen els

receptors que detecten el tacte, dolor, la pressió, el fred i l’escalfor.

També hi ha terminacions sensitives als músculs i òrgans interns que

en detecten l’estat.


A més de les terminacions sensitives, els nervis tenen terminacions

motores que transmeten els impulsos que provoquen la contracció

muscular.

Tots els músculs, tant els de l’aparell locomotor com els dels

òrgans interns, són innervats per terminacions nervioses

formades per fibres nervioses que s’interconnecten amb les

musculars.

La part del sistema nerviós que innerva els òrgans interns és

anomenada sistema nerviós autònom o vegetatiu i està parcialment

separada de la resta del sistema nerviós.

Sistema nerviós autònomSistema nerviós autònom

Regula el funcionament dels òrgans interns, de manera involuntària i

inconscient. Fisiològicament podem classificar el sistema nerviós

autònom en:

• Sistema simpàtic: prepara el cos per una situació de alerta o estrès.

• Sistema parasimpàtic: prepara el cos per una situació tranquil•la o de

relax.

Efectes dels sistemes simpàtic i parasimpàtic:

Organ Efectes Simpàtics Efectes Parasimpàtics

Pupil·la de l’ull Dilatació Contracció

Glàndul.les salivals Disminueix la secreció Augment la secreció

Glàndules sudoríferes Augment de la secreció Disminució de la secreció

Ritme cardíac Acceleració Alentiment

Vasos coronaris Dilatació Contracció

Bronquis Dilatació Constricció

Peristaltisme intestinal Disminució Augment


2.3. Fisiologia bàsica respiratòria2.3. Fisiologia bàsica respiratòria

La respiració és el procés d’intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni entre

l’organisme i el medi ambient.

L’oxigen és imprescindible per a que les cèl•lules del cos humà puguin

obtenir energia.

En inspirar aire, omplim els pulmons d’oxigen, i expulsem el diòxid de

carboni residual en expirar.

En un home els pulmons poden arribar a contenir uns 6 litres i en una

dona uns 4 litres.

2.3.1. Anatomia2.3.1. Anatomia

Es poden dividir en:

1. Vies respiratòries superiors:

• Fosses nasals

• Faringe

• Laringe

2. Vies respiratòries inferiors:

• Tràquea

• Bronquis

• Pulmons

Faringe: és un òrgan comú als aparells respiratori i digestiu. Connecta

la cavitat nasal i la boca amb la laringe, per la part anterior i amb

l’esòfag per la part posterior. Permet el pas de l’aire i dels aliments.

Laringe :és un tub de 5 cm de llargària que comunica la faringe amb la

tràquea. Compleix tres funcions importants:


• Permet el pas de l’aire.

• Dirigeix els aliments cap a l’esòfag durant la deglució (l’epiglotis

cobreix l’obertura laríngea).

• Permet la fonació.

Tràquea: és un conducte format per anells cartilaginosos que la

mantenen oberta i li confereixen fortalesa. La seva funció és transportar

l’aire des de la laringe fins als pulmons durant la respiració.

Pulmons : són dos òrgans esponjosos connectats amb la tràquea a través

de dos conductes anomenats bronquis. A l'interior dels pulmons els

bronquis es ramifiquen fins a formar l’arbre bronquial que consisteix en

una xarxa de conductes cada cop més estrets. Finalment aquests

conductes desemboquen en els alvèols.

Els alvèols són dilatacions esfèriques que es troben al final dels

bronquíols i que tenen la funció vital de subministrar oxigen a la sang i

d’eliminar-ne el diòxid de carboni residual. Els alvèols s’agrupen en

forma de raïm formant el que s’anomena sac alveolar.

2.3.2. Fisiologia respiratòria2.3.2. Fisiologia respiratòria

El procés que permet mobilitzar l’aire des de l’exterior fins a l’interior

dels alvèols s’anomena ventilació pulmonar i consta de dos moviments:

la inspiració i l’expiració.


L’aire entra i surt a causa de les diferències de pressió entre els

pulmons i l’aire ambiental. Quan la pressió als pulmons és menor que a

l’ambient, l’aire entra; quan és major, l’aire surt. La pressió interior es

modifica gràcies a l’acció dels músculs respiratoris: el diafragma i els

músculs intercostals.

La contracció del diafragma i els músculs intercostals permeten

l’eixamplament de la caixa toràcica. Això produeix una disminució de la

pressió a l’interior dels pulmons i, per tant, que entri l’aire.

Inspiració

La relaxació del diafragma i dels músculs intercostals disminueixen el

volum de la caixa toràcica, augmenten la pressió a l’interior dels

pulmons i, per tant, l’aire surt.

Les costelles permeten que l’organisme inspiri grans quantitats d’aire.

Els músculs intercostals externs eleven les costelles cap amunt i cap

enfora, augmentant la capacitat pulmonar i la disminueix, movent les

costelles cap avall i cap endins.


Acció costellesExpiració

L’intercanvi de gasos es produeix entre els alvèols pulmonars i la sang

dels capil•lars pulmonars a través d’un procés de difusió simple que no

requereix despesa energètica:

• El diòxid de carboni de la sang capil•lar passa als alvèols.

• L’oxigen dels alvèols passa a la sang capil•lar.

La sang rica amb diòxid de carboni procedent de la respiració cel•lular,

retorna al cor per a ser impulsada en direcció als pulmons a on

s’oxigenarà de nou.

La respiració es produeix de forma automàtica i rítmica. És controlada

per un grup de cèl•lules nervioses del cervell, anomenat centre

respiratori, situat a la tija encefàlica; respon als canvis del nivell

sanguini de diòxid de carboni estimulant els músculs intercostals i el

diafragma.

2.4. Aparell cardiovascular2.4. Aparell cardiovascular

L’aparell cardiovascular és l’encarregat de transportar, a través de la

sang, les substàncies nutritives i l’oxigen a totes les cèl•lules, així com

les substàncies de rebuig per a ser expulsades de l’organisme

posteriorment.


Compren la sang, els òrgans encarregats de la circulació de la sang, on

cal destacar el cor i els vasos sanguinis, i també s’inclou normalment el

sistema limfàtic.

2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori2.4.1. Anatomia de l'aparell circulatori

CorCor

El cor és un òrgan buit, de parets musculars gruixudes, que es troba a

l’interior de la cavitat toràcica. Està situat en el centre del pit, entre els

pulmons i sobre el diafragma.

Internament, tot i que es tracta d’un òrgan buit, el cor és travessat per

dos envans de teixit muscular i membranós, perpendiculars entre si,

que formen quatre compartiments o cavitats cardíaques: dos superiors o

aurícules i dos inferiors o ventricles.

Les aurícules reben la sang del sistema venós, la passen als

ventricles i des d’aquí surt pel sistema arterial.

Cor dret: L’aurícula dreta rep la sang que prové de tot el cos. Aquesta

sang és baixa en oxigen. Des de l’aurícula dreta passa al ventricle dret, i

des de aquí és enviada als pulmons.

Cor esquerre: L’aurícula esquerra rep sang oxigenada procedent dels

pulmons. El ventricle esquerre envia la sang oxigenada per l’artèria

aorta per a distribuir-la per tot el cos.


El cor està format per tres capes de teixits, que de dins cap enfora són

l’endocardi, el miocardi i el pericardi:

• Endocardi és una capa prima de teixit epitelial, que cobreix l’interior

de les cavitats cardíaques, incloses totes les vàlvules

• Miocardi constitueix la capa intermèdia del cor formada bàsicament

per fibres musculars. Constitueix la major part de les parets del cor, i

es distribueix àmpliament per les quatre cavitats. El gruix d’aquesta

capa és superior a les parets dels ventricles, especialment a les de

l’esquerre.

• Pericardi constitueix la capa més externa del cor. És com un sac

doble, de teixit fibrós i serós, que envolta el miocardi i el trajecte

inicial de l’aorta i les artèries pulmonars.


Vasos sanguinisVasos sanguinis

Els vasos sanguinis són conductes tubulars, d’un diàmetre variable que

oscil•la entre algunes mil•lèsimes de mil•límetre i alguns centímetres,

la funció dels qual és transportar i distribuir la sang des del cor cap als

teixits i des dels teixits cap al cor. Segons la funció i les característiques

morfològiques, es diferencien tres tipus de vasos sanguinis: les artèries,

els capil•lars i les venes.

• Artèries: s’encarreguen de dur la sang des del cor fins als teixits de

tot l’organisme.

• Capil•lars: són els vasos sanguinis més petits.Els capil•lars

constitueixen el punt d’unió entre els vasos arterials i els venosos. La

funció dels capil•lars és fer possible l’ intercanvi metabòlic entre la

sang i els teixits.

• Venes: duen la sang des dels capil•lars fins al cor. Moltes venes tenen

a l’interior un nombre variable de vàlvules, les vàlvules venoses; la

funció de les quals és assegurar que la sang circuli en el mateix sentit

del cor i impedir-ne el reflux en sentit contrari.

Els grans vasos tenen en comú que els seus punts d’origen (en el cas de

les artèries) i els seus punts finals (en el cas de les venes) es situen en

les cavitats cardíaques.

• Artèria aorta: és l’artèria més voluminosa de l’organisme. Circula la

sang oxigenada que surt del ventricle esquerre i es dirigeix cap als

teixits.

• Vena cava inferior: rep la sang procedent de la meitat inferior de

l’organisme. A continuació penetra en la cavitat toràcica i finalment

ateny l’aurícula dreta.


• Vena cava superior: porta al cor la sang procedent de la meitat

superior de l’organisme.

• Tronc arterial pulmonar: du la sang que surt del ventricle dret en

direcció als pulmons. Es bifurca en dues branques: l’artèria pulmonar

dreta i l’artèria pulmonar esquerra.

• Venes pulmonars: duen la sang oxigenada des dels pulmons fins a

l’aurícula esquerra.

2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori2.4.2. Fisiologia de l'aparell circulatori

El múscul cardíac té capacitat de contreure’s de forma automàtica. Les

contraccions rítmiques i continues del cor fan que funcioni com una

bomba que impulsa la sang cap a tot l’organisme.

L’automatisme cardíac és degut a la propietat d’aquest òrgan de produir

un impuls elèctric propi d’una manera automàtica i rítmica, gràcies a un

sistema de conducció elèctrica localitzat al miocardi .

Cada batec del cor comporta una seqüència d’esdeveniments que en

conjunt formen el cicle cardíac, el qual consta principalment de tres

etapes:

1. Diàstole: les parets de les aurícules i els ventricles es relaxen i

s’omplen de sang procedents de les venes. La sang que es troba a les

artèries no retrocedeix gràcies a que les vàlvules semilunars (vàlvula

aòrtica i vàlvula pulmonar) estan tancades. Aquesta fase dura

aproximadament 0,35 segons.


2. Sístole auricular: les parets de les aurícules es contreuen i la sang

passa als ventricles. Aquesta fase dura aproximadament 0,15 segons.

3. Sístole ventricular: les parets dels ventricles es contrauen i la sang

del ventricle esquerre passa a l’artèria aorta cap a la resta del cos, i la

sang del ventricle dret passa a l’artèria pulmonar cap als pulmons.

Aquesta fase dura aproximadament 0,3 segons.

Dins del cos humà la sang es mou per un circuit tancat que recorre

contínuament. Aquest circuit es pot dividir en dos parts: circuit sistèmic

o major i circuit pulmonar o menor.

1. Circuit sistèmic o major: la sang oxigenada que es troba a l’interior de

l’aurícula esquerra passa al ventricle esquerre; en ésser impulsada

cap a l’aorta, corre per les artèries del circuit sistèmic fins a arribar

als teixits de l’organisme, en els capil•lars dels quals realitza els

intercanvis metabòlics. La sang desoxigenada, a través de les venes,

torna al cor, on, per les venes caves, entra a l’aurícula dreta

2. Circuit pulmonar o menor: de l'aurícula dreta passa al ventricle dret;

en ésser impulsada cap al tronc arterial pulmonar, corre per les

artèries del circuit menor, fins als capil•lars pulmonars, on s’oxigena;

d'allí, circula per les venes pulmonars fins a l’aurícula esquerra, i

torna a iniciar el recorregut.


2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen2.5. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen

El nen, al llarg de les seves distintes etapes, anirà fent tot un seguit de

canvis anatòmics i fisiològics que cal tenir en compte a l’hora de

proporcionar els primers auxilis, ja que no és el mateix tenir cura d’un

nadó que d’un nen de vuit anys.

La majoria d’urgències pediàtriques provenen de problemes

respiratoris, neurològics i circulatoris perquè són els sistemes més

vulnerables i els que estan en ple desenvolupament.

Convé saber diferenciar en tot moment quan es tracta d’un problema

patològic i quan és un procés normal relacionat amb les característiques

anatomofisiològiques que experimenta el nen al llarg de la seva etapa

evolutiva.

Les característiques anatòmiques i fisiològiques del nen que s’han de

tenir en compte a l’hora de proporcionar els primers auxilis són:

• El cap dels nens és proporcionalment més gran respecte del cos, la

qual cosa fa que siguin més vulnerables als traumatismes, ja que són

més inestables.

• La tràquea no té consistència cartilaginosa, motiu pel qual, en obrir la

via aèria i fer hiperextensió del coll, es pot tancar la llum de la

tràquea.

• L’esquelet d’un nen suporta una força més gran que el de l’adult

abans de fracturar-se.

• La musculatura del coll és més dèbil, i més vulnerable a les lesions

cervicals.

• L’abdomen del nen és més gran que el tòrax, en proporció.

• L’elasticitat i la flexibilitat dels teixits en l’edat infantil permeten

que, en cas de patir un traumatisme, es malmetin els teixits sense

presentar lesions externes aparents.

• El diàmetre de les vies respiratòries és menor, la qual cosa fa que la

resistència a l’entrada d’aire sigui més gran. La freqüència

respiratòria d’un nen és normalment alta (entre 40-60 respiracions

per minut o rpm).


• El nombre d’alvèols pulmonars és entre 12 i 15 vegades menor que en

l’adult.

• El cor infantil presenta menys massa muscular i, per tant, menys

força de contracció cardíaca. Davant de qualsevol situació que

provoqui sobrecàrrega cardiovascular es produirà una insuficiència

cardíaca.

• La freqüència cardíaca en repòs és més alta que la de l’adult (entre

120-140 batecs per minut o bpm) i la saturació d’oxigen sobrepassa el

90%.

• L’organisme infantil respon malament davant l’administració

d’alguns fàrmacs per la manca de maduresa dels seus òrgans.

• La grandària corporal en l’edat infantil és petita, la qual cosa

determina que en poca superfície hi hagi un gran nombre d’òrgans.

Davant d’un impacte, pot produir-se un major nombre de lesions.

• El sistema nerviós central encara no està format del tot i aquest fet

afectarà totes les funcions de l’organisme.

Els paràmetres normals de cada etapa de l’edat infantil són els que es

mostren en la taula següent:

Nadó • Freqüència cardíaca (FC): 120-160 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 40-60 rpm.• Temperatura rectal: 37 ºC (rectal).• Tensió arterial (TA): 70/50 (+- 10/10) mmHg.• Glucèmia > 30 mg/dl (taló).• Saturació d’oxigen > 90%.

Lactant (< 1 any) • Freqüència cardíaca (FC): 100-120 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 20-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 80 mmHg.

Primera infància (1 a 3 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 90-100 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 18-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.

Preescolar (4 a 6 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 80-100 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 15-20 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.

Escolar (7 a 14 anys) • Freqüència cardíaca (FC): 60-80 bpm.• Freqüència respiratòria (FR): 10-25 rpm.• Tensió arterial sistòlica: 100 mmHg.


2.6. Constants vitals2.6. Constants vitals

Les constants vitals són aquelles mesures que determinen l'estat de les

funcions bàsiques del cos humà.

Els tres signes vitals que cal mesurar són:

1. La temperatura corporal.

2. La pressió arterial.

3. La respiració.

4. La valoració neurològica

Temperatura corporalTemperatura corporal

Es defineix la temperatura corporal com la quantitat de calor mesurada

en graus centígrads que dóna informació sobre l'equilibri entre la calor

produïda pel cos i la calor perduda.

L'hipotàlem és el centre regulador de la temperatura corporal.

Hi ha una sèrie de factors que modifiquen la temperatura:

1. L'edat.

2. El sexe.

3. L'exercici.

4. L'hora del dia.

5. Els estats emocionals.

Es considera que la temperatura és normal quan oscil.la entre 36ºC a

37ºC

Es considera que hi ha una alteració en els seus valors quan:

1. Hi ha una disminució de la temperatura corporal a 35ºC: Hipotèrmia.


2. Un augment de la temperatura per sobre dels valors considerats com

a normals: Hipertèrmia.

• Augment entre 37,1ºC i 37,9ºC: Febrícula.

• Augment entre 38ºC i 39ºC: Febre.

• Augment superior a 39ºC: Pirèxia

També es pot classificar la hipertèrmia en funció de la seva intensitat

com:

• Temperatura subfebril: entre 37,5ºC i 37,9ºC.

• Febre moderada: entre 38 I 39ºC.

• Febre alta: entre 39 i 40,5ºC.

• Febre molt alta: més de 40,5ºC.

Per mesurar la temperatura fins fa poc temps s'utilitzava el termòmetre

de mercuri, ja que era considerat com un dels instruments més fiables.

Però a partir de l'any 2004 han estat retirats del mercat pels riscos que

comporta la seva fragilitat i el risc de contaminació.

Actualment s'utilitzen els termòmetres electrònics digitals i els

d'infrarojos que poden ser òtics o cutanis.

Les zones d'aplicació dels termòmetres variaran en funció del tipus de

termòmetre que s'utilitzi, però les més freqüents són:

1. Oral. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la

temperatura axil.lar.

2. Rectal. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la

temperatura axil.lar i cutània.

3. Axil·lar.

4. Timpànica. El resultat de la mesura serà 0,5ºC més respecte a la

temperatura axil.lar i cutània.

5. Cutània.


La pressió arterialLa pressió arterial

Es defineix com la pressió que produeix la sang en passar per una

artèria.

En mesurar amb l'esfigmomanòmetre la pressió arterial el que fem és

enregistrar dues xifres:

1. Pressió arterial sistòlica. El seu valor dóna informació sobre la força

que fa el ventricle esquerre quan envia la sang cap a l'aorta -sístole-.

Aquest valor rep el nom de pressió màxima; el seu valor normal

oscil.la entre 120 a 140 mm Hg.

2. Pressió arterial mínima. El seu valor dóna informació sobre el grau

de relaxació dels ventricles i per tant del grau de pressió que

s'exerceix sobre les artèries -diàstole-. Aquest valor rep el nom de

pressió mínima; el seu valor normal oscil.la entre 70 a 90 mm Hg.

Els factors que la modifiquen són:

• L'edat.

• L'esforç físic.

• L'estrès.

• Les emocions.

• Els canvis de postura.

• El sexe.

• La hipertensió: És molt freqüent a la nostra societat i és un factor de

risc de malalties cardíaques, cerebrals i renals. Es considera que

l'usuari té hipertensió arterial quan en diferents mesures fetes en

repòs la pressió sistòlica (màxima) està per sobre de 140 mmHg i 160mmHg en persones més grans de 50 anys i la pressió diastòlica(mínima) és superior a 90 mmHg i 95 mmHg en persones més grans

de 50 anys.

• La hipotensió. Es considera que l'usuari presenta una hipotensió

quan el valor obtingut en la pressió arterial sistòlica (màxima) està

per sota de 80 mmHg i la pressió diastòlica (mínima) de 40 mmHg a 20mmHg.


En estats febrils, desnutrició, xocs, hemorràgies massives, deshidratació

i cremades extenses es pot donar alteració de la pressió arterial.

La respiracióLa respiració

La respiració s’observa per l’elevació i descens de la caixa toràcica.

S'ha d'observar la freqüència, intensitat i dolor que comporta

• Freqüència: És el nombre de vegades que una persona inspira cada

minut.El nombre normal de respiracions en l’adult oscil·la entre 12 a

16 inspiracions per minut. Amb l’exercici augmenta en proporció a

l’esforç.

En els nounats i nens, aquesta augmenta (als 12 anys ja és molt similar

a la de l'adult) mentre que en la gent gran disminueix a causa dels

canvis fisiològics.

• Intensitat:Quantitat d'aire mobilitzada en cada inspiració i expiració.

• Dolor: Indica una lesió en l'aparell respiratori, fractures, ferides....

Diferents alteracions de la respiració que es poden trobar són:

1. Taquipnea: És una alteració de la freqüència respiratòria, presenta

més de 24 respiracions per minut. Apareix amb la febre, exercici,

ansietat, por, anèmies, xoc, pneumònies, insuficiència respiratòria, …

2. Bradipnea. És una alteració de la freqüència respiratòria, presenta

menys de 10 respiracions per minut. Apareix amb els tumors

cerebrals, depressió del centre respiratori per consum de narcòtics

(morfina), …

3. Apnea. És una alteració de la freqüència respiratòria, en la que hi ha

una absència transitòria de respiració.

4. Dispnea. És una respiració forçada i dificultosa. Sensació de manca

d’aire.

5. Singlot. És una alteració del so dels moviments respiratoris.


L'exploració neurològicaL'exploració neurològica

En aquest apartat es desenvoluparà tot el que es refereix a l'alteració de

la consciència.

La consciència és l'estat en què l'individu s'adona de sí mateix i de

l'entorn que l'envolta, està en ple ús dels seus sentits i de les seves

facultats.

El nivell de consciència es pot veure alterat per diverses causes. En

funció de l'origen, de la durada del quadre i dels símptomes, l'actuació a

portar a terme serà una o una altra.

Les principals alteracions de la consciència van des de la lipotímia fins

el coma.

Per tal de valorar el nivell de consciència que presenta una persona,

s'utilitza el codi AVDN:

• A: La persona està alerta (ulls oberts de forma espontània, contesta a

les preguntes).

• V: Verbal (contesta després d'escridassar-la i sacsejar-li les espatlles)

• D: Dolor (només respon davant d'un estímul dolorós).

• N: No hi ha resposta (nivell de consciencia alterat, pot estar en

aturada cardiorespiratòria).

També s'han de valorar les pupil.les, perquè donen informació de l'estat

cerebral de la persona usuària.

Les pupil·les canvien de grandària tot depenent de la quantitat d'oxigen

que arriba al cervell, en funció de l'existència de traumatismes cranials,

ingestió de fàrmacs, drogues....

També, cal explorar la sensibilitat i la motricitat de les extremitats. Això

proporcionarà informació sobre si hi ha alteracions del sistema nerviós

perifèric (medul·la espinal).


La simetria de les pupil·les


3. Aplicació de procediments de mobilització iimmobilització

3. Aplicació de procediments de mobilització i immobilització

3.1. Mètodes d'immobilització3.1. Mètodes d'immobilització

Davant d’un accident amb lesió dels teixits durs generalment no es

disposa de mitjans professionals per a la immobilització, motiu pel qual

cal improvisar mitjans i mètodes adequats per immobilitzar la

víctima.És el que es coneix com a mètode de fortuna i són els que fan

servir materials de l’entorn, com ara mocadors, diaris, llistons, etc., tot

aplicant les tècniques bàsiques.

L’objectiu de la immobilització és impedir el moviment i, d’aquesta

manera, alleugerir el dolor, reduir el risc de xoc i evitar

complicacions.

Les actuacions descrites per a aquests casos tenen com a objectiu

prestar els primers auxilis com a primers interventors fins que la

víctima rebi el tractament definitiu per part de professionals qualificats.

Per immobilitzar cal actuar de la manera següent:

!Valoraciósecundària:quan ja s'hacompletat lavaloracióprimària es fala valoraciósecundària;això suposaesbrinar què hasucceït(historial) irealitzar unexamen físic.

!Valoració primària: avaluar l'estatde salut de la víctima i localitzarels perills per a la seva vida queexigeixin primers auxilis

1. Si hi ha perill, cal apartar la víctima del lloc de l’accident.


2. Fer una valoració primària per conèixer l’estat de la víctima, ja que a

conseqüència d’hemorràgies o pel dolor hi pot haver pèrdua de la

consciència.

3. Valoració secundària per veure quin tipus de lesió presenta.

4. Comprovar la sensibilitat de la zona que s’ha d’immobilitzar. També

és convenient comprovar la coloració de la pell i la temperatura. Si la

víctima porta les sabates posades, no se li han de treure perquè se li

poden causar més lesions de les que presenta.

5. Davant la presència de símptomes greus com ara dificultat

respiratòria, hemorràgies, cremades, etc., caldrà atendre’lsprioritàriament abans d’immobilitzar.

6. Immobilitzar la zona afectada, tot subjectant-la amb les mans per

evitar que cedeixi amb l’ajuda de la pròpia víctima o d’un altre

auxiliador.

7. Si hi ha ferides o altres lesions, cobrir-les prèviament amb apòsits

estèrils.

8. Immobilitzar la zona tal com estigui.

9. Immobilitzar per sota i per sobre de l’articulació afectada.

10. No fer embenats massa ajustats.

11. Anar comprovant els polsos perifèrics de la zona immobilitzada.

12. Fer servir una fèrula adequada a la grandària de la zona afectada.

Cal sospitar que la víctima presenta una lesió (fractura, luxació) al

membre superior quan, a més de deformitat i altres símptomes

esmentats anteriorment, s'observi que s'aguanta el braç amb el

braç sa.

3.2. Mitjans improvisats o de fortuna3.2. Mitjans improvisats o de fortuna

El cabestrellEl cabestrell

S’utilitza per a la immobilització del membre superior amb l’ajuda d’un

mocador, tot fent servir el cos de la víctima com a suport de la


immobilització.

Hi ha dues tècniques per preparar un cabestrell:

1. Per a lesions de canell i braç:

• Demanar a la víctima que s’aguanti el braç afectat i el creui per

sobre el pit.

• Col·locar-lo de tal manera que el canell quedi lleugerament elevat

respecte del colze. Si és necessari, ajudar la víctima a fer la

maniobra.

• Fer un triangle amb el mocador i introduir-ne la punta pel buit que

hi ha a sota del colze (entre el braç i el pit, a l’altura d’aquest

darrer). El mocador estarà dividit en dues parts: la part de dalt,

que va des del braç afectat al coll de la víctima, deixant caure la

punta cap a la part del darrere de l’esquena, i la part de baix, que

actuarà com a base, tot subjectant el braç des del colze fins als

artells de la mà.

• Fer un nus als extrems del mocador en un lateral del coll, i no pas

damunt la columna perquè resulta molt incòmode.

• La part sobrant del mocador de la zona del colze es retorcerà i

s’introduirà per dins, sense estrènyer, perquè el colze quedi ben

subjecte. Si no es disposa d’un mocador, també es pot fer un

cabestrell amb l’ajut d’un jersei o amb la mateixa roba del lesionat,

tot doblegant-la sobre si mateix i botonant- la.

2. Per mantenir elevat el braç en cas d’hemorràgia o cremades:es fa

servir per controlar el sagnat davant d’una hemorràgia,disminuir la

inflamació que es produeix en cas de cremada i per immobilitzar el

pit en les fractures de costella.La tècnica és pràcticament igual que

l’anterior, amb la diferència que la mà i l’avantbraç s’aixequen més i

la punta dels dits es queda a l’altura de l’espatlla contrària.


Les fèrulesLes fèrules

Són elements rígids que serveixen com a suport de la immobilització.

N’hi ha de diversos tipus: per a la fixació d’un membre lesionat amb un

altre de sa (per exemple, la sindactília); la utilització d’un periòdic a

mode de fèrula; i la utilització de llistons.

Per fer servir les fèrules cal tenir en compte que, quan se’n col·loqui

una, ha d’abastar les articulacions que estiguin per sobre i per sota de la

fractura.

Quan s’emprin materials rígids per a la immobilització, caldrà

encoixinar-los tot fent servir tovalloles, cotó, etc. per evitar lesionar les

articulacions. D’igual manera, cal protegir les prominències òssies i les

zones de pressió (aixelles, engonals, etc.).

Al mercat hi ha mitjans tècnics d’immobilització que són emprats pel

personal sanitari qualificat. Són els següents:

• Fèrules rígides no deformables: són de materials durs com ara fusta,

metall o plàstic i necessiten un embenat de cotó per enconxar-les.

Poden ser de mides diferents.

• Fèrules rígides deformables: s’utilitzen materials com ara cartró,

plàstic o alumini. Permeten mobilitzacions més funcionals.

• Fèrules flexibles: estan fetes de materials com ara benes, coixins,

mocadors o fèrules inflables.

• Fèrules de tracció.


3.3. Immobilització segons la zona afectada3.3. Immobilització segons la zona afectada

Poden fer-se dos tipus d’immobilitzacions: mitjançant un embenat i

mitjançant un embenat més una fèrula immobilitzada del membre

afectat.

Els objectius dels embenats són:

• Subjectar apòsits i tapar ferides.

• Fixar una fèrula.

• Realitzar compressió en una zona per tal de reduir l’edema i afavorir

el retorn venós

• Mantenir una articulació en una posició determinada

• Immobilitzar o limitar la mobilitat de la zona lesionada

L’embenat amb fèrulaL’embenat amb fèrula

En funció de la zona que s’ha d’immobilitzar es poden realitzar diferents

embenats amb fèrula:

Fractura de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o deperiòdic a la cavitat palmar, perquè laimmobilització es faci de manera anatòmica.

Fractura de dits S’usaran fèrules d’alumini, coixinets i,posteriorment, es fixaran amb un embenatrecurrent.La sindactília, que consisteix a fixar el dit lesionatsobre un altre de sa. Es fixarà per sobre i persota amb esparadrap, tot deixant lliurel’articulació dels dits.

Fractura de canell S’immobilitzarà mitjançant l’ús de fèrules rígideso pneumàtiques deixant lliure la zona distal delsdits per evitar la formació d’edemes.

Fractura d’avantbraç Primer s’encanyarà l’avantbraç amb l’ajut defèrules rígides (llistons) i, posteriorment, escol·locarà en un cabestrell.

Fractura d’húmer Si no es pot flexionar el colze, s’hi col·locarà unafèrula rígida amb el braç estirat.

Fractura d’espatlla Es col·loca el braç en cabestrell i es reforça ambun embenat triangular al voltant del cos.

Fractura/luxació de maluc S’immobilitza, tal com estigui, el membre fracturatamb l’ajut de coixins, mantes, etc.


Fractura de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o deperiòdic a la cavitat palmar, perquè laimmobilització es faci de manera anatòmica.

Fractura de fèmur S’immobilitza amb una fèrula rígida.Immobilització, juntament amb l’altre fèmur noafectat, que servirà de fèrula.

Fractura de genoll S’immobilitzarà la cama sencera des del malucfins al turmell mitjançant una fèrula llarga.

Fractura de cama S’immobilitza des del peu fins a la part superiorde la cuixa.

Fractura/luxació de turmell S’immobilitza des del peu fins a sota del genoll,col·locant el peu a 90º.

S'ha de tenir en compte que no es poden fer embenats molt

ajustats, i que cal adaptar la fèrula a la grandària de la zona

afectada

L’embenat simpleL’embenat simple

S’usen les benes per immobilitzar diverses parts del cos.Hi ha diferents

tipus de benes:

• Bena de gasa:Dóna compressió a l’embenat i fixa apòsits.

• Bena de Crepe:Dóna compressió a l’embenat i afavoreix el retorn

venós.

• Bena elàstica:Dóna compressió. hi ha de diferents tipus de

compressió.

• Bena de cotó:Protector cutani i d’eminències òssies.

• Bena adhesiva:Limita el moviment i dóna compressió a l’embenat.

• Bena tubular: hi ha de diferents materials: Cotó(protector

cutani);Tubular elàstica(afavoreix el retorn venós);Mallaelàstica(subjecta apòsits).

Procediment general:

• Retirar la roba, joies, rellotge...

• Protegir la pell, les ferides i les prominències òssies si precisa.


• Iniciar l’embenat amb 2 voltes circulars per fixar la bena des de la

part distal de la zona afectada.

• Realitzar l’embenat d’esquerre a dreta amb el rotlle de la bena a la

part superior.

• No desenrotllar la bena excessivament.

• Aplicar una tensió uniforme a cada volta per repartir la pressió.

• Acabar l’embenat amb 2 voltes circulars.

• Fixar amb esparadrap o bé nuant els extrems.

• En cas d’embenar una articulació, es farà en la posició més funcional

( cama: estirada; braç: flexionat).

• Vigilar les possibles complicacions:Embenat amb massa compressió(

dolor, cianosi, edema, coïssor), Embenat incorrecte o membre poc

elevat (edema)

Hi ha diversos tipus i mides d’embenats, i se’n farà servir l’un o l’altre

segons la part del cos que es vulgui embenar i la lesió que cal tractar. Els

més freqüents són:


Embenat circularCada volta de la bena cobreix l’anterior. Es faservir per inici i final d'embenats; subjecciód'apòsits i per tapar ferides.

Embenat de colzeEs col·loca el braç en angle recte i s’inicia des del'avantbraç passant pel colze fins el braç.Éshabitual fer voltes d'espiga amb bena de crepe

Embenat de genoll

Es col·loca la cama estirada(posició funcional) is’inicia des de la cama passant pel genoll fins a lacuixa.És habitual fer voltes d'espiga amb bena decrepe

Embenat de la mà

Es comença amb dues voltes circulars al canellpassant per la mà fent voltes en vuit ; s'acabaamb dues voltes circulars al canell.És habitualusar bena de crepe o gasa


Embenat circularCada volta de la bena cobreix l’anterior. Es faservir per inici i final d'embenats; subjecciód'apòsits i per tapar ferides.

Embenat triangular

És un embenat que consisteix a fer un triangleamb un mocador gran i col·locar-lo al voltant deltòrax per aconseguir una millorimmobilització.S'anomena també contraxarpa

Per una major comprensió d'aquests continguts, visualitzau el següent

vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=3KBPjj8xaBI

3.4. Mobilització de l'accidentat3.4. Mobilització de l'accidentat

És important remarcar que no s’ha de mobilitzar una víctima que pateix

un traumatisme fins que els serveis d’emergència arribin al lloc de

l’accident. En general, aquests serveis seran els encarregats de fer

aquestes mobilitzacions, tot i que hi poden haver excepcions, com ara

quan hi ha perill per a la víctima o el rescatador.

Només s'ha de moure la víctima si hi ha perill per a ella o per el

rescatador

!Aquestes tècniques no s'han defer servir mai si la víctima presentaun plitraumatisme, sinó únicamentamb accidentats ambtraumatismes de caràcter lleu imalalts sobtats

No s’ha de moure la víctima fins que:

• No s’hagin immobilitzat totes les fractures (tret de lesions medul·lars

i traumatismes cranioencefàlics).

• La víctima estigui estabilitzada (control d’hemorràgies, etc.).

3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de

materials3.4.1. Mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de materials

Aquestes tècniques es faran servir per desplaçar l’accidentat en

distàncies curtes.Podem diferenciar:

http://www.youtube.com/watch?v=3KBPjj8xaBI


Mobilització amb un rescatadorMobilització amb un rescatador

En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer diversos tipus de

mobilitzacions.

En el cas de víctima col·laboradora:

• Acompanyament preventiu: la tècnica consisteix a passar el braç per

sota l’aixella de la víctima, subjectar-lo per sobre del canell per evitar

el desplaçament i mantenir la tensió al braç per si patís una pèrdua

d’equilibri.

• En crossa per sobre de l’espatlla del rescatador: s’ha de col·locar un

dels braços de la víctima al voltant del coll del rescatador, subjectant

el canell de la víctima per evitar que s’esmunyi. Es passarà el braç del

rescatador que estigui lliure al voltant de la cintura, agafant-se al

cinturó o els pantalons de la víctima. S’ha de mantenir tens el punt

d’agafada per evitar caigudes davant d’una possible pèrdua de

consciència.

• Als braços: aquesta tècnica es fa servir amb víctimes que presenten

una disminució del nivell de consciència, el pes de les quals pot

suportar-lo el rescatador. Consisteix a subjectar la víctima per

l’esquena i pels genolls, el rescatador ha de flexionar les cames i

mantenir l’esquena recta per evitar lesions per càrrega.

• Damunt l’esquena o a collibè: aquesta tècnica és igual que l’anterior,

però amb la diferència que la càrrega es reparteix.

En el cas de víctima no col·laboradora:

• Arrossegament axil·lar: el rescatador flexiona els genolls i manté

l’esquena recta. Tot seguit, es passaran els braços del rescatador per

sota les aixelles de la víctima i se subjectaran els canells per evitar

desplaçaments. Finalment, el rescatador intentarà fer servir el seu

propi cos per realitzar la tracció.

• Arrossegament pels peus: si no és possible fer la tècnica anterior, es

col·locarà la víctima panxa enlaire, amb els braços entrellaçats.

Posteriorment, se la subjectarà per sobre dels turmells i es farà la

tracció fent servir el propi cos.


• Arrossegament pels canells: cal lligar els canells de la víctima amb un

mocador ample i passar les seves mans sobre el coll del rescatador,

que es col·locarà a cavall sobre la víctima i es mourà a quatre grapes.

No es pot utilitzar amb persones obeses.

• Mètode del bomber: consisteix a col·locar-se al davant de la víctima,

flexionar l’esquena, agafar el canell de la víctima i estirar-la per

centrar-la damunt l’esquena del rescatador. L’altra mà es passarà al

voltant de la cuixa de la víctima, entre les cames, carregant el pes

sobre l’esquena. Finalment, el rescatador es posarà dempeus, tot

aixecant la víctima i deixant el pes equilibrat damunt de les seves

espatlles. La mà que queda lliure servirà de suport al rescatador per

elevar-se.

Mobilització amb dos o més rescatadorsMobilització amb dos o més rescatadors

En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer servir diferents

tècniques per a la mobilització:

• Amb crossa.

• Cadira de la reina: amb dues, tres o quatre mans.

• Per les extremitats: requereix la intervenció de dos rescatadors. Un

es col·loca als peus de la víctima i l’altre al cap. El rescatador situat

als peus subjectarà els peus de la víctima amb els seus per evitar

esmunyiments. Tot seguit, flexionarà els genolls i agafarà els canells

de la víctima per estirar-la. Mentrestant, el rescatador situat a la part

del cap controlarà el tronc i el cap de la víctima, mentre el seu

company l’aixeca. També subjectarà la víctima per les aixelles,

controlant-li els canells. El rescatador situat als peus es col·locarà

donant-li l’esquena a la víctima i al seu company i aguantarà la

víctima per la part de dins dels genolls. Per aixecar la víctima, ho

faran tots dos al mateix temps, a l’ordre del rescatador situat a la part

del cap.


3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de

materials3.4.2. Mobilització de víctimes no traumàtiques amb ajuda de materials

Els materials que es poden fer servir són: el llençol i la cadira.

Mobilització amb llençolMobilització amb llençol

Per mobilitzar una víctima amb l’ajuda d’un llençol es procedirà de la

manera següent:

• Col·locar la víctima damunt d’un llençol.

• Introduir les mans de la víctima dins dels pantalons o cinturó, per

evitar que pengin.

• Fer un rodet amb els laterals del llençol per aconseguir un ajust més

gran i usar els laterals com a agafadors per al transport.

• Elevar la víctima entre sis, a l’ordre de qui estigui situat al costat del

cap de la víctima.

Mobilització amb una cadiraMobilització amb una cadira

Per mobilitzar una víctima amb l’ajuda d’una cadira es procedirà de la

manera següent:

• Es necessiten dues persones.

• Una persona se situarà al costat del cap de la víctima, inclinant cap a

ell la cadira perquè el seu company pugui agafar la part distal de les

potes.

• Cal començar el descens de la víctima per l’escala, situant-se en el

sentit de la marxa.

• S’ha de subjectar la víctima amb un llençol col·locat de manera

transversal, tot tapant primer el braç no lesionat i després el de la

lesió o el que tingui un catèter venós perifèric. Així s’aconseguirà que

pengin els braços o que la víctima s’agafi a l’escala.


3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima3.5. Posicions d'espera i trasllat de la víctima

El trasllat de la víctima sempre el farà personal especialitzat i en un

mitjà de transport adequat per fer-ho.

Únicament faran el trasllat les persones que presten els primers

auxilis en situacions molt concretes i excepcionals, quan corri un

perill greu la vida de la víctima i s’hi estigui obligat.

Les posicions d'espera més generals són:

Decúbit supí

La víctima està ajaguda panxa enlaire, amb elsmembres alineats amb el cos. Posició indicadaper a la realització d’una reanimaciócardiopulmonar (RCP) i en casos de víctimesamb politraumatismes.

Decúbit pron

Bocaterrosa.No es fa servir gaire, només per a situacions oncalgui valorar lesions de la cara dorsal de lavíctima. Mai es farà servir en cas depolitraumatismes.

Decúbit lateral

El cos descansa damunt d’un dels laterals. Si ésuna víctima amb politraumatisme es farà en bloc.Indicada davant la presència de vòmits i percol·locar la víctima a la llitera.

Posició antiàlgica

Posició lateral de seguretat (PLS).Decúbit lateral, amb modificacions per mantenirla via aèria permeable. Indicada per a víctimesinconscients no traumatològiques, amb constantsvitals estables.

Posició de Fowler o semiassegutSuport elevat a 45º. Indicat per a víctimes ambdificultat respiratòria.

Posició de Semifowler

Suport a 30º.Indicat en casos de traumatisme cranioencefàlic(TCE) sense lesió medul·lar,ja que disminueix la pressió intracranialocasionada per la inflamació cerebral.

Posició de Fowler elevat

Suport a 90º.Indicat en cas de dispnea o ortopnea perinsuficiència cardíaca o edema agutde pulmó, en què a més serà convenient deixarles cames penjant.


Decúbit supí

La víctima està ajaguda panxa enlaire, amb elsmembres alineats amb el cos. Posició indicadaper a la realització d’una reanimaciócardiopulmonar (RCP) i en casos de víctimesamb politraumatismes.

Posició Trendelemburg

És la mateixa posició que en decúbit supí, peròamb el cap més baix que els peus.Indicada per a víctimes amb hipotensió itraumatisme que no presentin TCE.

Posició d’antitrendelemburg

Decúbit supí, però amb el cap més elevat que elspeus. Sempre amb el cosalineat.Indicada per a víctimes amb politraumatisme iamb augment de la pressióintracranial.

Posició mixta

Posició de Trendelemburg, més posició lateral deseguretat (PLS).Indicada per a víctimes inconscients i ambhipotensió.

Posició de la dona embarassadaPosició lateral esquerra desplaçant l’úter cap alcostat dret perquè el fetusno comprimeixi la vena cava de la mare.

3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant d'un

politraumatisme3.6. Dispositius i tècniques d'immobilització i mobilització davant d'un politraumatisme

A l'estat espanyol, els accidents de trànsit i en menor mesura els

accidents laborals, són la tercera causa de mort a conseqüència d'un

traumatisme de gran impacte. Els politraumatismes són els

traumatismes més greus que hi ha. A diferència dels altres, poden posar

en perill la vida de la víctima.

Per això davant aquests accidents és tan important saber com actuar i

què és el que no s'ha de fer per agreujar més la situació.

Politraumatitzat: aquella víctima que pateix de manera simultània

un o diversos traumatismes que posen en perill seriós la seva vida,

ja que en qualsevol moment pot fallar qualsevol dels òrgans o

sistemes vitals. Les lesions més freqüents en aquests casos són les

lesions medul·lars i traumatismes cranioencefàlics.

Tota víctima que ha patit un politraumatisme serà considerada com a

lesionat medul·lar fins que es demostri el contrari, motiu pel qual haurà

de ser immobilitzada, des del primer moment, des de l'inici de

l'assistència, mitjançant els diversos dispositius existents, com ara

collars cervicals, immobilitzador cervical, etc.


Un cop immobilitzada, es procedirà a mobilitzar la víctima tenint

sempre en compte que la mobilització fins a un centre hospitalari la farà

personal qualificat. Tot i així, també poden salvar-se vides si com a

primer interventor s’està entrenat en tècniques de mobilització davant

de determinades urgències.

3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització3.6.1. Dispositius de mobilització i immobilització

Són dispositius que permeten mobilitzar en condicions òptimes,

assegurant primer la immobilització de la víctima mitjançant la

realització de les tècniques bàsiques de rescat.

Aquest tipus de dispositius són emprats per personal qualificat, però

resulta convenient conèixer-los per si de cas es pot prestar ajuda,

sempre sota la supervisió i les ordres de personal qualificat.

Collar cervical: És el primer dispositiu immobilitzador. Evita la

flexoextensió de les cervicals, però no pas els moviments laterals (per

als quals es faran servir altres dispositius). N’hi ha de diversos tipus: bla,

semirígid i rígid (per si hi ha traumatismes cervicals). Està indicat en:

• Víctimes inconscients, amb lesions que afectin zones situades per

sobre de les clavícules.

• Dolor cervical espontani o a la palpació.

• Trauma múltiple.

• Accident a alta velocitat.

• Sospita de l’existència d’una lesió a la columna cervical.

Immobilitzador cervical o dama d’Elx:

• Assegura completament la immobilització correcta del coll,

complementant el collar cervical.

• Presenta ajustos amb veta adherent (velcro) que en faciliten la

col·locació.

• S’ajusta fàcilment a una llitera, la qual cosa permet subjectar el cap i

el coll de la víctima.


• Aquest dispositiu pot improvisar-se mitjançant sacs de sorra o mantes

plegades i enrotllades a banda i banda del cap, unides entre si

mitjançant un embenat.

Taula espinal:

• Dispositiu d’immobilització de la columna, complementari al collar

cervical, per assegurar una immobilització flexoextensora. No

assegura la immobilització lateral.

• Es fa servir per a l’extracció de víctimes d’un vehicle o de qualsevol

altre lloc.

• Es col·loca a l’esquena de l’accidentat i es complementa amb unes

corretges de subjecció. D’aquesta manera es forma un únic bloc amb

la taula.

• Cal un ensinistrament per al seu ús.

• N’hi ha de dos tipus: curta i llarga.

Fèrula espinal o dispositiu d’estricament de Kendrich:

• Sistema d’immobilització.

• Utilitzat principalment per a l’extracció de les víctimes del lloc on

estan atrapades, com ara un vehicle, un pou, etc.

• Consisteix en tota una sèrie de corretges que es col·loquen al cap, al

tronc i als engonals. Presenta un conjunt de nanses per poder

agafar-lo i mobilitzar la víctima un cop hagi estat ben col·locada.

Llitera de cullera o pales: Serveix per mobilitzar la víctima.

• Sistema de mobilització.

• Formada per dues pales simètriques articulades a la part inferior per

ajustar-se a l’altura de la víctima, i que s’uneixen entre si a través

d’uns ancoratges de tancament ràpid, complementant-se amb

corretges de subjecció.


3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica3.6.2. Mobilització de la víctima traumàtica

La mobilització de la víctima traumàtica es farà servir quan calgui

mobilitzar una víctima i no es disposi de mitjans materials per

transportar-la fins a un lloc segur.

L’objectiu serà el control cervical i de les extremitats, per la qual cosa

són necessaris diversos rescatadors, com a mínim cinc persones. Una

persona serà l’encarregada del control cervical i la resta introduirà els

braços per sota del cos de la víctima a nivell dorsal, sacrolumbar i a les

extremitats inferiors (cuixes i panxells).

Tot seguit, els rescatadors col·locaran el genoll més proper al cap de la

víctima elevat, per posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap,

pujar la víctima suaument, fins que descansi sobre el genoll elevat.

Posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap de la víctima, els

rescatadors rotaran els braços cap al pit per fixar la víctima contra el pit


dels rescatadors. D’aquesta manera s’aconseguirà una subjecció més

gran de la víctima.

Per últim, a l’ordre del rescatador del cap, es posaran tots dempeus

controlant en tot moment l’alineació corporal. Es traslladarà la víctima

al lloc escollit, mitjançant un desplaçament lent i curós, per dipositar-la

novament al terra emprant el mateix procediment, però a la inversa.

3.6.3. Mobilitzacions d'emergència3.6.3. Mobilitzacions d'emergència

Les mobilitzacions d’emergència es fan servir sense l’ajuda de

dispositius d’immobilització.

Estan únicament indicades en situacions en què el mitjà posa en

perill la víctima (incendi, tiroteig, etc.) o el rescatador, i/o quan la

situació clínica de la víctima no admet pèrdua de temps.

Maniobra de Rauttek es fa servir per a l’extracció de la víctima d’un

vehicle, tot protegint-li la columna vertebral:

1. Cal comprovar si la víctima té els peus lliures o atrapats amb els

pedals del vehicle. Si és així, alliberar-los-en.

2. Es fa amb un únic rescatador, que s’apropa a la víctima des d’un

lateral.

3. Passar els braços per sota de les aixelles de la víctima i amb la mà

propera a la porta, subjectar-li la mandíbula, a la vegada que es recolza

la cara en la de la víctima.

4. Amb la mà més allunyada, s’agafarà l’avantbraç proper a la porta de la

víctima.

5. Col·locar la víctima recolzada contra el pit del rescatador, tot exercint

un triple suport: occipital amb l’espatlla del rescatador, mentonià i

biaxial.

6. Mobilitzar la víctima amb cura i mantenir l’eix cap-coll-tronc.


7. Per extreure la víctima del vehicle, cal recolzar l’esquena per sobre de

la cama del rescatador i anar baixant-la al terra de mica en mica. Tot

seguit, canviar la subjecció de l’avantbraç per la subjecció del coll, fins a

la col·locació del collar cervical i dipositeu la víctima al terra.

Tècnica del pont holandès es fa servir com a mobilització ràpida

d’emergència, mitjançant un aixecament en bloc, per col·locar la víctima

a la llitera:

1. Col·locar la víctima en decúbit supí i amb els braços entrecreuats.

2. Són necessaris quatre rescatadors: un controlarà el cap de la víctima,

l’altre la zona dels peus (subjectant-la pels panxells) i els altres dos se

situaran de manera que la víctima resti entre els seus peus.

Posteriorment, subjectaran la víctima un pel cap i l’altre per les

espatlles. A l’ordre del rescatador que està situat al cap, faran un

mínim aixecament, mentre que un cinquè rescatador introdueix la

llitera o taula.

3.6.4. Retirada del casc3.6.4. Retirada del casc

La retirada del casc només es fa en el cas de víctimes amb risc

vital evident (inconscients, que no respiren o que presenten

vòmits).

Per poder fer aquesta tècnica són necessàries dues persones

ensinistrades en el procediment:

1. Rescatador 1: donarà estabilitat manual tot col·locant els avantbraços

i les mans a banda i banda del casc. A continuació, amb els dits situats

al maxil·lar inferior de la víctima, farà una tracció cervical perquè

quan treguin la corretja s’eviti l’esmunyiment o la caiguda del cap.


2. Rescatador 2: retirarà la corretja del casc, mentre que el seu company

manté l’estabilització manual.

3. Rescatador 2: col·locarà una mà a l’angle de la mandíbula, amb el

polze a una banda i l’índex i el dit del mig a l’altra, recolzant aquest

braç damunt del pit de la víctima. Amb l’altra mà exercirà pressió

sobre la zona occipital, descansant el braç al terra per aconseguir una

resistència i comoditat més grans. D’aquesta manera s’aconseguirà

un control cervical.

4. Rescatador 1: començarà la retirada el casc, evitant rotacions,

estirant les tires de la corretja cap enfora, evitant les orelles i el nas, i

fent petites angulacions. Quan estigui a punt per treure per complet

el casc, avisarà el rescatador 2 per assegurar un major control de la

zona cervical, per evitar que el cap caigui cap endarrere.

5. Un cop s’ha tret el casc, el rescatador 1 col·locarà les mans a ambdós

costats del cap de la víctima a l’altura de les orelles, fent una tracció

cervical. Mentrestant el rescatador 2 s’encarrega de la col·locació del

collar cervical, si n’hi ha. Si no fos així, es farà la tracció manual fins a

l’arribada dels equips d’emergència. Serà convenient assegurar la

immobilització cervical amb altres complements (dama d’Elx), ja que

tan sols amb el collar cervical no n’hi ha prou.

3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància3.6.5. Tècniques d'immobilització en la infància

En l'àmbit de la infància s'utilitzen també els anomenats mètodes de

fortuna i són els que fan servir materials de l'entorn, com ara mocadors,

diaris, llistons, etc. tot aplicant tècniques bàsiques que ja s'han descrit

anteriorment.

Fp Materials EDI M09 PDF u1 Pdfindex

Documents

Transcript of Fp Materials EDI M09 PDF u1 Pdfindex