FULL INFORMATIU 1

FULL INFORMATIU Número 53 centredeformacio@bgb.es Gener 2013

ÍNDEX : - Editorial - ÉS-cultura:

- Sabeu que és i on es troba?

- Nomenclàtor

- El Caganer al Pessebre

- Sabeu que és ? Resposta

- Fer cagar el tió

- Accions formatives

- El Racó de la Web

- On the road

- As real as life it self

El ignorat Factor PQS

Comenten els especialistes que cada cop s’agreuja més la fractura entre el món empresarial i el món acadèmic, diuen que les universitats generen aturats doncs no es te amb compte el factor PQS. Es mira cap el model alemany que amb dades objectives, sembla ser un dels que millor funciona, sobretot atenent a les xifres d’atur. En essència és senzill, la mitjana empresa, els “empleadors”, defineixen el perfil de treballador que necessiten i les escoles adapten la formació per aconseguir el resultat requerit, durant el procés formatiu es compagina la teoria en aula amb la practica a la empresa de manera que aquells que ho fan bé tenen una molt elevada probabilitat de ser contractats per la mateixa empresa on han fet les practiques o per un altra de similar. Sembla que a aquí, quan dissenyen un currículum formatiu, estan més preocupats per el possible negoci que faran els que impartiran aquesta formació que per les opcions reals de trobar feina que tindran els qui la realitzin, es perden en la retòrica abstracta de la càtedra sense prendre en consideració el factor PQS, PER QUE SERVEIX o en la seva versió castellana Pa Que Sirve. Tots els que coneixeu de prop els cursos de formació subvencionats sabeu que la prioritat és cobrar i no formar, doncs els percentatges d’inserció laboral, si els que els alumnes arriben a acabar-los, son menyspreables.

La Formació Professional de grau superior va sorgir com a resposta a aquesta necessitat de barrejar teoria i practica. Durant molts anys vaig donar classe en el Cicle Formatiu d’Informació i Comercialització turística, fins i tot vaig escriure el llibre de referència que es feia servir a nivell de l’estat espanyol de l’assignatura “asistencia y guía a grupos turísticos”, però el sempre estimat Ministerio de Educación va tenir la brillant idea de desdoblar aquest cicle d’un any en dos !! Quan la meva editorial em va passar el programa per escriure el nou llibre “ Procesos de guía y asistencia turística” se’m va caure l’anima al terra, havien ignorat de nou el factor PQS, resultat, aquest cicle formatiu va desaparèixer de moltes escoles, doncs aquells alumnes que volien fer el cicle formatiu com a curs pont per poder entrar a estudiar turisme veien com s’allargava un any més, aquells pares disposats a fer un esforç econòmic durant un any no podien assumir-ne dos, les sortides professionals eren exactament les mateixes que amb un any però s’encaria la formació sense millorar-la de manera significativa. Em temo que passarà el mateix amb el exàmens de guia, cada cop la formació serà més cara (Masters i Post-graus) des de el meu punt de vista, inadequats si son impartits per persones sense contacte amb el mercat real, solsament en aula i sense trepitjar els escenaris naturals on els futurs professionals hauran de desenvolupar la seva activitat. Reconèixer els errors és de savis, afortunadament la Generalitat ha fet marxa enrere i ha aprovat el test amb 6o respostes correctes (50%) i no amb el 60% com havia dit que faria. Tant de bo també se’n adonin a temps i es plantegin quin tipus de guia volem per el nostre país? doncs en funció de la resposta s’hauria de idear un programa formatiu prenen en consideració el factor PQS a l’hora de dissenyar-lo. Des de el nostre Curs de Formació de Guies Turístics de Catalunya, comencem el 15 de Gener, intentarem continuar formant professionals perfectament adaptats al món real amb unes altes expectatives, tan de inserció com d’èxit laboral. Enhorabona a tots els que heu aprovat, benvinguts al món dels guies oficials.

Carles Picazo, Centre de formació BGB

FULL INFORMATIU 2

ÉS-cultura :

El Palau de Justícia

Emplaçament: Passeig de Lluís Companys, 12-18

Materials: Pedra de Montjuïc

Arquitectes: Josep Domènech i Estapà

Enric Sagnier i Villavecchia

Facultat de Medecina – Hospital Clínic de Barcelona, les seus de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de Catalana de Gas, construint també per a aquesta darrera la Torre d’Aigües a les instal·lacions que la companyia tenia a la Barceloneta i que encara es conserva. Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931). Arquitecte titulat el 1882. Autor de residències senyorials, temples, panteons, edificis públics i empresarials, escoles religioses, convents i nombrosos edificis d'habitatges, quasi tots a Barcelona. Ocupen un lloc destacat a més del Palau de Justícia (1885-1908), en col·laboració amb Josep Domènech i Estapà, els edificis de la Caixa de Pensions a Barcelona (Via Laietana), Manresa i Igualada, fets entre 1917 i 1924, i el Temple Expiatori del Tibidabo (1909-1931). La primera pedra del Palau de Justícia es va posar el dia 11 d’abril del 1887, en una cerimònia on va ser presents el ministre de Gràcia i Justícia del govern espanyol i l’alcalde de la ciutat, Rius i Taulet, Sobre un solar de 7.000 metres quadrats es va aixecar l’actual edifici, Els terrenys formaven part dels reservats per a l’Exposició Universal de 1888, però les obres del nou edifici eren amb prou feina començades quan es celebrà l’Exposició. Es prolongaren tota una dècada. La inauguració va fer-se el dia 11 de juny del 1908 quan les obres encara no eren del tot acabades, ja que van continuar fins al 1915. Les quatre façanes van ser decorades amb escultures i relleus, frisos i escuts, i altres ornaments escultòrics. Uns grans penells de forja coronen les quatre torres dels angles. La tria dels relleus es va encarregar a una comissió, la selecció de les escultures de personalitats es va encarregar directament a Manuel Planas i Casals, qui delegà la feina en Josep Hermenegild Monfredi, també del seu partit, advocat, afeccionat a l’art i la història. Les estàtues i relleus que hi ha a les façanes del Palau de Justícia no van ser definides pels arquitectes ni en la memòria ni en els plànols de 1887. Els relleus no apareixen ni esmentats ni dibuixats. Es va decidir incorporar-los després, quan les obres ja eren en marxa. Paradoxalment, l’encàrrec dels relleus es va fer abans que el de les estàtues. Divuit relleus es van encarregar el 12 juny de 1891, i uns altres quatre unes setmanes més tard. Era el primer encàrrec de treballs escultòrics que es feia. Posteriorment, el 1894, es van encarregar els de les 48 figures de personalitats que hi ha també a la façana i el 1897 el conjunt de Moisès i dues figures femenines, únic definit pels arquitectes. Pel que fa a 48 figures que tenen estàtua, un estudi detallat permet descobrir que la meitat són catalans i que la cinquena part són eclesiàstics.

Potser us sorprengui trobar en aquest apartat el Palau de Justícia però els 22 relleus i les 48 estàtues fan que sigui un autèntic compendi dels escultors més destacats de l’època, vegeu la impressionant llista d’artistes aquí sobre. Dissenyat per dos arquitectes ben coneguts:

Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 1917). Arquitecte titulat l’any 1881 per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Membre de la Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, fou autor de nombrosos edificis d’equipaments a la ciutat de Barcelona, entre els que destaquen l’Observatori Fabra, la Presó Model (junt amb Salvador Vinyals), la

Escultors: Eduard B. Alentorn, Rafael Atché, Miquel Blay, Josep Campeny i Santamaria, Pere Carbonell, Manuel Fuxà, Josep Llimona, Josep Montserrat, Francesc Pagès, Torquat Tasso, Agapit Vallmitjana i Abarca, Agapit Vallmitjana i Barbany, Venanci Vallmitjana i Barbany, Anselm Nogués, Josep Soler Forcada, Josep Pagès Horta, i Josep Rius.

FULL INFORMATIU 3

Des d’un punt de vista cronològic cal remarcar el contrast entre el nombre de juristes catalans dels segles XVI i XVII (disset) i els de la resta de la península (dos del XVI i cap del XVII).

Pel que fa a l’odre en què es van posar, sembla absolutament arbitrari. No s’ha trobat cap lògica, ni cronològica, ni territorial, ni temàtica, ni tan sols d’importància. Un actor secundari com l’italià Paulo de Castro és al costat de la porta principal, mentre que una primera figura com Tomàs Mieres és en un racó fosc al costat del absis posterior. Hi ha a més, un problema que porta encara de corcoll els investigadors. L’ordre en que consten a la relació inicial no es diu amb la realitat actual, especialment pel que fa al costat esquerre de la façana principal. O en el moment de posar-les definitivament a lloc va haver-hi canvis de darrera hora, o es van cometre errors, o en algun moment posterior, per necessitats de restauració de la façana es van produir canvis. Potser durant la guerra civil es van retirar, i al tornar-les a posar, no es va fer en el mateix lloc on havien estat.

Tot i que les llistes oficials des del primer moment deixaven clar qui havia de representar cadascuna de les 48 estàtues i quin escultor l’havia de fer, existeixen encara avui diferències notables en els llibres publicats o en les llistes conservades als arxius, tant sobre la personalitat de cada estàtua com sobre qui és el seu autor.

A la porta d’entrada una escultura destaca sobre totes les altres. Es la única que els arquitectes van definir amb precisió en la memòria del projecte. “Como ornamento se colocará la estatua de Moisés, uno de los primeros legisladores, sobre el pórtico de entrada, y a los lados del cupulín que sirve de coronamiento a la gran cúpula destinada a cubrir la saIa del plenario, se pondrán las de la Fortuna y la Templanza, mientras que en la cima habrá la de la Justicia, hecha en gran tamaño”.

Al final, no es va fer l’estàtua de la Justícia, i en lloc seu es va posar, com al cim de les altres torres de l’edifici, un gran penell de forja. La Fortuna i la Temperança van ser substituïdes per al·legories “del Derecho español y el derecho o privilegios regionales”, i es van incorporar als costat de la figura de Moisès formant un conjunt únic, que es va encarregar a Agustí Querol el desembre de 1897, quan les obres de construcció de l’edifici eren ja en una fase molt avançada, després de deu anys d’obres i que aquest, que vivia aleshores a Madrid, va realitzar sense presses. El 1904 encara hi treballava.

A dreta i esquerra del conjunt format per l’estàtua de Moisès i les al·legories del Dret, una mica més avall a causa de la curvatura del pòrtic, s’hi van posar dos grius, encarregats a Pau Gibert però que finalment realitzà Eusebi Arnau. En el frontal del pòrtic, seguint la seva forma corba, hi ha esculpides en baix relleu les lletres “Palacio de Justicia”. Sobre la porta d’entrada hi ha també un gran escut dels regnes hispànics.

Distribuïts per les torres, a diferent alçada que els 22 relleus temàtics, es repeteixen quatre vegades els quatre escuts de les demarcacions catalanes, alternant uns relleus de les Taules de la Llei i d’un llibre de codis jurídics.

Nomenclàtor :

Carrer dels Templers CIUTAT VELLA

Per la casa que tenia a Barcelona en aquest carrer l'orde del Temple, fundada l'any 1118. Consta que el 23 d'abril de 1133 Ramon Bernat de Maçanet va cedir terrenys per edificar el seu casal ocupat més tard pel Palau Reial menor. De fet, però, els templers no van tenir casa a Barcelona fins al 1225, i la seva estada durà fins que la institució fou definitivament dissolta en virtut de la batalla del Papa Climent V, el 22 de març de 1312. Carrer de Teodror Roviralta SARRIÀ-SANT GERVASI

Teodor Roviralta i Figueres (Molins de Rei, 1854 - Lloret de Mar, 1920). Propietari de l'indret i soci fundador de la societat El Tibidabo. Plaça del Tibidabo SARRIÀ-SANT GERVASI

Plaça situada al cim de la muntanya del Tibidabo, nom que prové de la frase del diable a Jesús, citada a l'evangeli de Mateu: "Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me" (Tot això et donaré si et prosternes davant meu per adorar-me. Mateu 4,9). Plaça de Tirant lo Blanc SANT MARTÍ

Novel·la catalana escrita pel cavaller valencià Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l'any 1490. Carrer de la Tradició SARRIÀ - SANT GERVASI

Nom donat al carrer per l'afecció que té a les seves particulars tradicions el poble de Sarrià que fou vila independent del pla de Barcelona, documentada ja al segle X i annexada a Barcelona el 1921, malgrat l'oposició dels sarrianencs.

SABEU QUE ÉS I ON ES TROBA ?

La solució la teniu a la pagina 4 !

FULL INFORMATIU 4

SABEU QUE ÉS I ON ES TROBA ?

Tomba de Ramon Folch de Cardona – Anglesola Església de Sant Nicolau a Bellpuig d’ Urgell, Lleida

Ramon Folch de Cardona - Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) és el personatge històric més rellevant de Bellpuig. Va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni Merliano da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del militar i marí bellputxenc. Aquest sepulcre es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. Va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. La conquesta de la plaça islàmica de Mers-el Kébir, segurament l’episodi més destacat de la biografia de Folch, conforma la base del monument, per sota del sarcòfag i l’estàtua jacent del duc; per damunt hi ha la representació de la glòria assolida, així com del bon govern i religiositat del personatge. La part alta representa la batalla contra Venècia, l’últim gran conflicte en què va participar. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, on va ser inhumat el cos de Folch de Cardona - Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.

Per què posem el caganer al pessebre? Roger Costa, Sàpiens

Durant molt temps s’ha donat per bona l’explicació que el caganer és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort, representats en un context de religiositat popular domèstica com és el pessebre. Així ho van creure els folkloristes de casa nostra fins a la primera meitat del segle XX, i això és el que han divulgat molts experts en cultura popular fins avui, sense plantejar-se ni poc ni gaire d’on ve aquesta teoria. Sembla que es tracta d’explicacions elitistes que no fan més que donar una pàtina de misteri a quelcom simpàtic i quotidià. Hipòtesis més recents enfoquen la qüestió d’una altra manera, tot emfatitzant la dimensió lúdica i carnavalesca del fenomen pessebrista.

L’antropòloga Josefina Roma parla d’una mena d’inversió burlesca que es dóna com a contrapartida a la representació oficial de la religió. És evident en aquest sentit que els personatges dels pessebres estan adaptats gairebé tots a la realitat local, allunyats de la versió oficial dels fets situats a Palestina fa dos mil anys.

Els pagesos amb barretina, els pollets i les masies que proliferen als nostres pessebres, doncs, no fan més que atansar-nos una història mística i allunyada de la nostra realitat. En el mateix ordre de coses, hom estableix un paral·lel entre el caganer i els personatges de les cançons populars nadalenques, com el rabadà, la funció dels quals és fer baixar a la realitat de la gent esdeveniments de gran altura i rigor teològic.

Finalment, el paper destacat que tenen els nens en la configuració dels pessebres atansen tot plegat a una mena de joc domèstic, íntim, en què la figura del caganer no fa més que aproximar-nos tots aquells personatges de ficció.

Els primers caganers documentats daten de les acaballes del segle XVII i el començament del XVIII. Són, en origen, una mena de personificació en tres dimensions d’escenes quotidianes que ja es representaven en rajoles decoratives des del segle XVI, entre elles la imprescindible acció de defecar.

FULL INFORMATIU 5

ACCIONS FORMATIVES

Cal reservar sempre via Mail al Centre de Formació; centredeformacio@bgb.es Us convidem a descobrir les interioritats del Museu Nacional D’Art de Catalunya. Veniu a visitar les reserves del museu per conèixer com es cuiden, es guarden i es vigilen les obres que hi ha conservades als seus magatzems. Parlarem del tipus d'il·luminació, del control de plagues, dels protocols de seguretat... i de molt més!

Acompanyats per un expert, ens endinsarem per racons de l'edifici habitualment tancats al públic perquè conegueu de prop una de les feines més importants i desconegudes d'un museu. No es una visita de les obres no exposades sinó una ullada entre bastidors.

Visita comentada a les reserves del MNAC : Exclusiva membres: Gratuïta; 7 Crèdits BGB, Per motius operatius màxim 15 persones.

DIA HORA LLOC DURADA

Dimarts 29 Gener 16:00h.

Al vestíbul principal d’entrada del MNAC

2 Hores

http://www.mnac.cat/activitats/activitat.jsp?lan=001&schId=00000528

Visita al Palau de la Musica catalana:

De la ma de la nostra Mercè Mill, responsable del equip de guies del Palau, una de les persones que més el coneix, visitarem una de les sales de concerts més singulars del món i un dels monuments més representatius del Modernisme català.

Exclusiva membres: Gratuïta; 05 Crèdits BGB

DIA HORA LLOC DURADA

Dilluns 04 de Febrer 13:45h. Foyer 1,5 Hores

Quin significat té la tradició de fer cagar el tió? Roger Costa, Revista Sàpiens

El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l’acte de fer cagar el tió amaga antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l’abundància i la cohesió familiar al bell mig de l’hivern. El tió —o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país— és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra.

Aquest foc hivernal simbolitzava la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys —reals o imaginaris— del grup domèstic

Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d’amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat.

Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l’extrem d’adreçar-li oracions, oferir-li aliments i fer-li libacions amb vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII.

L’acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d’apuntar. De la mateixa manera que a l’arbre de Nadal se li pengen boletes que recorden la fruita que no dóna a l’hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d’hivern, que segueixi produint béns fungibles.

Ritus solsticials similars han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d’Europa —des d’Anglaterra fins en alguns països eslaus—, i fins i tot en determinades cultures de l’Àfrica.

Joan Soler Amigó assenyala també en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s’estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l’interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors de l’època.

FULL INFORMATIU 6

The appeal of Mickey Mouse is limited

An argument has broken out in Spain. Earlier this year it was announced that US casino tycoon, Sheldon Adelson, is to invest in a vast Las Vegas-style gambling complex outside Madrid. Miffed at losing out on the project, the local government in Barcelona has also announce it will build a rival project - a huge entertainment centre it hopes that will attract ten million visitors a year.

In an article in El Pais (Madrid), Jamie Prats wrote, “the last thing Spain needs right now is another theme park”. More a temper tantrum than a practical idea - such political adventures rarely deliver on their grand promises.

Even Disneyland outside Paris has never really lived up to investor expectations. The ones that work tend to be small and specialised, such as Holland’s fairy-tale themed Efteling, which gets a reliable four million visitors a year.

Giant theme parks are a US import, invented in the 1950’s to provide diversion for bored suburbanites. But they’ve never really worked in Europe, where we have big cultural centres called ‘cities’ to amuse us: their shops, galleries and cathedrals within easy distance to enjoy as the mood takes us.

Message to Europe’s politicians: “The appeal of Mickey Mouse is limited when is just around the corner”.

BERLIN

Heritage lovers in Berlin have been appalled by plans to replace the city’s 43,900 gas street lamps with electric lights by 2020. City officials say the lamps which date from the 1890s are costly and environmentally unfriendly.

They estimate that by installing electric lamps they can reduce Berlin’s CO2 emission by 9,200 tons a year, and make substantial savings on its €23m lighting bill. But the issue is stirring up strong emotions. The German weekly publication ‘Die Zeit’ asked, “When snowflakes dance in gas light they become golden stardust, and raindrops develop a comet’s tail. Does one have to be a Berliner to feel that their disappearance is brutal modernisation?”

Jesus’s “wife”

A Harvard University professor has unveiled a scrap of papyrus which she says provides the first evidence that Jesus was married. The existence of the ancient fragment was disclosed by Karen King at an international conference on Coptic studies in Rome, sparking fierce debate among academics.

The text, which is written in Coptic and may form part of a “heretical” gospel, contains the words: “Jesus said ... my wife”. There has long been speculation that Jesus might have married; the theory was at the heart of Dan Brown’s novel The Da Vinci Code. But experts were quick to dismiss the significance of the 3.8cm x 7.6cm scrap, which belongs to a private dealer, on various grounds: that it’s probably a modern forgery; that it dates from the fourth century, long after the events it describes; that the Coptic word for “wife” can also mean “female follower”.

El Racó de la Web :

Catalunya vista pels instagramers

http://www.youtube.com/watch?list=UUFTIlqA5x-3O6dOrvYAGVBg&v=HSAfhVkc_9A&feature=player_embedded

Catalunya és cultura

La versió beta d’aquest interessant Web

http://cultura.catalunya.com/ca/detall.php?tipus=directori&id=17_16003_396&menuId=106

Full Turisme

Vol esdevenir un element d'informació i comunicació per al conjunt del sector turístic de Catalunya. La voluntat de donar a conèixer les actuacions que la Direcció General de Turisme duu a terme, la necessitat d'informar de noves estratègies, la utilitat de fer arribar informació sobre les variables que conformen l'estructura turística i la difusió de publicacions, jornades i congressos, han fet que es consideri imprescindible disposar d'un instrument de comunicació de fàcil accés per a tothom.

http://www20.gencat.cat/portal/site/empresaiocupacio/menuitem.29e5745f762ba750a6740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=1fb6fb2141b20310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1fb6fb2141b20310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=bdad2d2f62b1a310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

Whisky record Edinburgh is now home to the world’s largest bottle of single malt Scotch whisky. The giant bottle stands 4ft 9in tall and contains 105.3 litres of Tomintoul 14yo single malt – equivalent to 150 standard bottles, or 5,250 drams, of Scotland’s national drink.

The record-breaking bottle has left its birthplace in the Highland village of Tomintoul, where it was created in 2009. It is now on display at the Scotch Whisky Experience, until next April. The visitor attraction is also home to the world’s largest collection of Scotch whisky; a magnificent 3,384 individual bottles displayed in a custom-made glass and marble vault.

Both record-breakers are available for all touring visitors to view. www.scotchwhiskyexperience.co.uk

FULL INFORMATIU 7

En aquest nou any que comença m’agradaria compartir amb vosaltres unes paraules del holandès Baruch de

Spinoza publicades sobre el 1665, Dios dijo, considerat un dels tres grans racionalistes del segle XVII.

Fundació Orfeó Català. Palau de la Música

L’ Orfeó uneix el Palau creix. Amb aquesta frase acaba la nadala que el Palau ens ha fet arribar i on hem vist el canvi del seu logotip.

Tots recordem el símbol dels tubs de l’ Orgue, com si fossin les barres de la senyera, dons bé, el palau que poc a poc va retrobant la serenitat, ha canviat la seva imatge corporativa i estrena una nova Web.

De fet La Fundació OC - PM uneix tots els organismes que convivien abans al palau (Consorci, Orfeó, Fundació , Cor de Cambra), sent l’eix central, Vertebrador l’ Orfeó Català.

“La seva missió és promoure la música, amb una especial atenció al cant coral, el coneixement i la difusió del patrimoni i la cohesió social i cultural del país”.

A la roda de premsa que va tenir lloc el passat 19 de desembre, per presentar la nova marca, també es va anunciar per la temporada vinent, com a gran primícia, l’ actuació conjunta de l’ Orfeó Català i el Cor de Cambra amb la Berliner Philharmoniker, dirigida per Sir Simon Rattle, dins del cicle Palau 100.

Si algú de vosaltres no desitja rebre aquest Full Informatiu, si us plau envieu-nos un E-Mail amb la paraula BAIXA al assumpte al centredeformacio@bgb.es, gràcies.

AS REAL AS LIFE ITSELF : Amb els millors desitjos per el 2013 !!

Deja ya de estar rezando y dándote golpes en el pecho. Lo que quiero que hagas es que salgas al mundo a disfrutar de tu vida. Quiero que goces, que cantes, que te diviertas y que disfrutes de todo lo que he hecho para ti.

Deja ya de ir a esos templos lúgubres, obscuros y fríos que tú mismo construiste y que dices que son mi casa. Mi casa está en las montañas, en los bosques, los ríos, los lagos, las playas. Ahí es en donde vivo y ahí expreso mi amor por ti.

Deja ya de culparme de tu vida miserable; yo nunca te dije que había nada mal en ti o que eras un pecador, o que tu sexualidad fuera algo malo. El sexo es un regalo que te he dado y con el que puedes expresar tu amor, tu éxtasis, tu alegría. Así que no me culpes a mí por todo lo que te han hecho creer.

Deja ya de estar leyendo supuestas escrituras sagradas que nada tienen que ver conmigo. Si no puedes leerme en un amanecer, en un paisaje, en la mirada de tus amigos, en los ojos de tu hijo... ¡No me encontrarás en ningún libro!

Deja de tenerme tanto miedo. Yo no te juzgo, ni te critico, ni me enojo, ni me molesto, ni castigo. Yo soy puro amor. Confía en mí y deja de pedirme. ¿Me vas a decir a mí como hacer mi trabajo?

Deja de pedirme perdón, no hay nada que perdonar. Si yo te hice... yo te llené de pasiones, limitaciones, placeres, sentimientos, necesidades, incoherencias... de libre albedrío ¿Cómo puedo culparte si respondes a algo que yo puse en ti? ¿Cómo puedo castigarte por ser como eres, si yo soy el que te hice? ¿Crees que podría yo crear un lugar para quemar a todos mis hijos que se porten mal, por el resto de la eternidad? ¿Qué clase de dios puede hacer eso?

Olvídate de cualquier tipo de mandamientos, de cualquier tipo de leyes; esas son artimañas para manipularte, para controlarte, que sólo crean culpa en ti. Respeta a tus semejantes y no hagas lo que no quieras para ti. Lo único que te pido es que pongas atención en tu vida, que tu estado de alerta sea tu guía.

Amado mío, esta vida no es una prueba, ni un escalón, ni un paso en el camino, ni un ensayo, ni un preludio hacia el paraíso. Esta vida es lo único que hay aquí y ahora y lo único que necesitas. Te he hecho absolutamente libre, no hay premios ni castigos, no hay pecados ni virtudes, nadie lleva un marcador, nadie lleva un registro. Eres absolutamente libre para crear en tu vida un cielo o un infierno.

No te podría decir si hay algo después de esta vida, pero te puedo dar un consejo. Vive como si no lo hubiera. Como si esta fuera tu única oportunidad de disfrutar, de amar, de existir. Así, si no hay nada, pues habrás disfrutado de la oportunidad que te di. Y si lo hay, ten por seguro que no te voy a preguntar si te portaste bien o mal, te voy a preguntar ¿Te gustó?... ¿Te divertiste?... ¿Qué fue lo que más disfrutaste? ¿Qué aprendiste?...

Deja de creer en mí; creer es suponer, adivinar, imaginar. Yo no quiero que creas en mí, quiero que me sientas en ti. Quiero que me sientas en ti cuando besas a tu amada, cuando arropas a tus hijos, cuando acaricias a tu perro, cuando te bañas en el mar.

Deja de alabarme, ¿Qué clase de Dios ególatra crees que soy? Me aburre que me alaben, me harta que me agradezcan. ¿Te sientes agradecido? Demuéstralo cuidando de ti, de tu salud, de tus relaciones, del mundo. ¿Te sientes mirado, sobrecogido?... ¡Expresa tu alegría! Esa es la forma de alabarme.

Deja de complicarte las cosas y de repetir como perico lo que te han enseñado acerca de mí. Lo único seguro es que estás aquí, que estás vivo, que este mundo está lleno de maravillas. ¿Para qué necesitas más milagros? ¿Para qué tantas explicaciones?

No me busques afuera, no me encontrarás. Búscame dentro... ahí estoy, latiendo en ti.