EMILI GAROLERA BOHILS

SILVICULTOR I PRESIDENT HONORARI DEL CONSORCI FORESTAL DE CATALUNYA

JOSEP Mª TUSELL I ARMENGOL

ENGINYER DE FORESTS. CONSORCI FORESTAL DE CATALUNYA

GESTIÓ DEL BOSC MIXTE. EL MÈTODE POSSIBILISTA

mercat, com moltes vegades hem dit, amb més d’un cistell. Els que ja venim d’abans de la Guerra Civil, hem vist tota mena d’alts i baixos en el rendiment dels nostres boscos. Com a exemple, comparar l’antiga eufòria pel castanyer amb la decadència actual en els terrenys àcids d’algunes de les nostres muntanyes – a part de la cryptonectria o xancre, malaltia que els està destruint -. Per contra, la pela de suro gairebé no tenia valor net durant gran part del segle passat, fins,al punt que moltes de les suredes actuals són joves i la majo-ria d’individus de rebrot, doncs durant aquest període la llenya, carbonada o no, havia tingut un preu força remunerador pel propietari.

I ara que hem parlat de les malalties, pensem també en aquest cas que la metodologia proposada és favo-rable. Efectivament l’opció “possibilista” disminueix la gravetat en el camp patològic i afavoreix l’optimització de l’aprofitament del sòl ja que hi ha diferents sistemes radiculars establerts. Què hauria passat si els patòlegs no ens haguessin proposat un bon fungicida per l’escaldat del suro?. Una vegada més les masses mixtes són la resposta.

En el desgraciat problema del castanyer, la nostra pro-posta és intercalar línies de resinosos de creixement ràpid que exigeixen sols àcids i de certa qualitat, com pi radiata en els baixos i douglas en les parts altes. Ja tenim un bosc possibilista per imposició, però amb la particularitat de situar aquests resinosos en línies sepa-rades de 10 a 11 metres d’ample per 2 metres entre individus. El perquè d’això és intentar el bosc mixt a fi de la conservació del sòl, la possibilitat – remota – del profit comercial de la frondosa i la disminució dels cos-tos de plantació i següents dispendis en el manteniment, avui que les fustes primes no tenen preu. Sabem que els resinosos, en general, disminueixen la qualitat dels sòls, no obstant, durant molts anys han tingut preferència en el mercat de la fusta. En aquest cas la barreja amb frondoses possibilita la bona comercialització del bosc, però amb les frondoses enriquint el sòl la forest també es reequilibra. Com a cas viscut tenim present el viat-ge a Itàlia, organitzat en el seu temps per el Consorci Forestal, en el que els espavilats italians ens mostraren les parcel·les plantades de coníferes, amb interlínies del vern (Alnus cordata) indígena en el seu país, i capaç de vegetar en terrenys no humits. Els verns, com sabem, són portadors en les seves arrels d’unes nudositats mico-rrítiques que alimenten els seus veïns. El nostre clàssic, Alnus glutinosa, no és excepció.

Hem de reconèixer que en certes forests és difícil aconseguir una naturalesa barrejada, però tot i així quel-com es pot fer. Per exemple, un cas extrem: l’orgullosa fageda madura monoespecífica. Les carenes rocoses, els sots trencats, rierols enfonsats o places carboneres, avui abandonades, són llocs per a diversificar. A les carenes pins, a les places carboneres avets i en els sots i rierols blades, fusta preciosa aquesta amb fototropisme dismi-

nuït i que en aquestes situacions redueix el seu major defecte que és el potent brancatge quant estan molt assolellades. Totes aquestes suggerències han estat ja assajades. També es poden aprofitar les vores de les pistes, i sovint s’ha fet. Substituir una formació boscosa per una altre espècie, de cap manera. En primer lloc, sovint, la que voldríem substituir és la natural, l’adaptada al lloc. I, en segon lloc, qui sap com esdevindrà el futur? El mètode no permet respectar una zona boscosa quan es tracta de definir un tallafocs. No obstant, sovint tenim les carenes com a millor emplaçament i llavors el sacrifici és mínim.

Una de les solucions que recomanem en aquesta lluita contra el foc és, també, una massa mixta formada per plantacions d’acàcies seguint els marges de les terres enfonsades, en general fèrtils. La línia de frondoses és un obstacle important per al foc. L’excessiva propensió a ocupar terrenys no desitjats avui és fàcilment superable. A més, en el cas del vern i la falsa acàcia, per exemple, es tracta d’una lleguminosa que, com a tal, és molt bene-ficiosa per als sòls.

Indubtablement aquest sistema possibilista és el millor en circumstàncies d’un bosc excessivament tallat, sigui pel foc o no. Pensem també en el cas de les grans catàstrofes –França 1.999- i, sense anar tant lluny, en les malalties com la del castanyer. Més defensa davant els vents, allaus, les neus i fins i tot davant senglars i cabres. La barreja d’espècies aprofita millor les capes i l’aliment de la terra, així com la diferent alçada dels individus fa que aquests aprofitin de manera diferent la llum del sol per a fer la fotosíntesis. També es defensarà millor de l’erosió i de l’assecament de la terra. Una condició “sine qua non” del nostre sistema és la prèvia neteja del bosc abans del seu aprofitament, dipositant en el propi

63GESTIÓ DEL BOSC MIXTE. EL MÈTODE POSSIBILISTA

1. OBJECTIUS DE LA JORNADA

Analitzar la regeneració d’una sureda i pineda afectades per un incendi l’any 1.962, examinant la gestió portada sobre el suro i els resultats obtinguts en els diferents mètodes d’introducció de pi marítim (pinastre), tot i tenint en compte que, donada la baixa rendibilitat de la finca, el propietari optà des del principi per actuacions “possibilistes”, és a dir, amb una baixa inversió.

2. CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES DE LA FINCA

2.1. Situació

Finca de “Can Bou”, municipi de Cruïlles (Girona). La superfície de la finca és d’unes 90 ha. Segons Bolós (1984) som a l’extrem Nord del Segment Septentrional del Territori Catalanídic, a la zona de la Serralada Litoral coneguda com “Les Gavarres” i inclosa dins l’EIN del mateix nom.

Altitudinalment la finca compren l’interval dels 250 als 380 m, amb una orografia típica de la Serralada Litoral amb vessants de pendents marcats (15 al 35%) i mancat de planures.

2.2. Clima

Mediterrani sec, on no es presenta un autèntic hivern (tm <5º), amb un període subhivernal1 de 3 a 5 mesos i un estiu amb 2 mesos àrids2 i 1 peràrid3. La pluvio-metria anual no arriba als 700 mm, amb un màxim primari a la tardor i un de secundari a la primavera (Bolós, 1984).

2.3. Substrat litològic i edafologia

És silícic (pissarres), que origina sòls de reacció àcida, decarbonats i oligotròfics, és a dir, força pobres.

Com a conseqüència de l’antic ús per a vinyes, el sòl actual és poc profund. Presenta horitzons del tipus A(B)C, segons els processos edafogènics.

2.4. Vegetació

Domini del Quercetum illicis galloprovinciale suberetosum (Alzinar amb marfull i presència de suros).

Estrat arbori: Alzina (Quercus ilex), roure (possiblement una hibridació entre el Q. pubescens i el Q. canariensis), suro (Q. suber), presència de peus híbrids entre l’alzina i el suro (Q. x morisii) que testimonia l’antiguitat de les suredes de la comarca, pi pinyer (Pinus pinea), pinassa (P. nigra ssp salzmanii), pi blanc (P. halepensis), pinastre (P. pinaster), que és subspontani, vern (Alnus glutinosa), freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia), pollancre (Populus sp), àlber (Populus alba), etc.

Estrat arbustiu: Bruc boal (Erica arborea), bruc d’escombres (E. scoparia), brugerola (Calluna vulgaris), arboç (Arbutus unedo), aladern (Phillyrea media), aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), gòdua o ginestell (Sarothamnus scoparius), ginesta (Spartium junceum), gatosa (Ulex parviflorus), estepes (Cistus salviifolius, C. monspeliensis), etc.

3. EL MÈTODE POSSIBILISTA

En una primera síntesis podem dir que és una de les formes més idònies per al compliment de la, tant de moda, sostenibilitat.

En primer lloc, com a premissa, cal situar-nos en un bosc irregular, en el qual els aprofitaments han de guardar entre ells un interval de temps més o menys constant.

La massa ha d’ésser mixta (formada per més d’una espècie) i amb peus de diferents edats. És veritat que, en algun aspecte, no podem descartar l’aplicació d’aquest mètode a masses monoespecífiques. Les tallades són sobre individus, no per grups i en elles s’han d’assenyalar els exemplars grans o petits de conformació deficient sempre que, en general, no signifiqui un buit en la massa. Cal ajustar els arbres excessivament espessos i també els madurs. En quant els no assenyalats, ens decantarem dolçament, en condicions semblants, per l’espècie teòri-cament de més pervindre.

Però atenció, els arbres han de madurar, s’han d’aprofitar totes les seves possibilitats, no s’ha de segar el blat quant floreix, s’ha de procurar les dimensions que la indústria exigeix per aconseguir el millor preu, tant per els resi-nosos com per els frondosos. En el cas ben específic de l’alzina, en certes comarques privilegiades és possible, si no tenim massa pressa, obtenir fusta amb un preu net que dobla el preu de la llenya.

Una de les raons d’aquest mètode, en el bosc mixt, és l’avantatge en la comercialització: poder arribar al

XXIJORNADES TÈCNIQUES SILVÍCOLES

(1) mes subhivernal: 5º < tm <10º(2) mes àrid: tm < pm < 2tm(3) mes peràrid: 1/10tm < pm < tm tm: temperatura mitjana mensual pm: precipitació mitjana mensual

En la pelada 97/98 es va obtenir un pes total per a tota la finca de 119.110 kg. En comparació amb l’anterior pela-da del 82/84 es veu que el pes total és inferior, al revés de com era d’esperar. Aquest fet és degut a les tallades de millora i sanitàries efectuades sobre els suros degut al fort atac d’escaldat i al cop de fred de l’any 1985 a més d’altres contratemps i densitats massa elevades. Per altra banda, en aquesta finca ha augmentat enormement la massa de resinosos a conseqüència principalment de les repoblacions, per sembra o plantació, que en diferents èpoques s’han realitzat en diferents espais com són les places carboneres, cultius abandonats i altres, sobretot amb pi marítim (Pinus mesogensis var. liguriensis en el cas de la plantació i altres orígens i varietats de menor qualitat en el cas de la sembra).

4.1.2. Conclusions

1 L’estassada del sotabosc tallant tota la vegetació cre-mada és necessària per tal de facilitar l’eliminació de les plantes cremades. En cas de no fer-se, les restes cremades de bruc, arboç i alzina, que es mantindran en peu durant molts anys, dificultaran enormement l’estassada de les pròximes pelades.

2 Al mateix temps de fer aquesta estassada cal tallar els peus pelegrins que broten amb dificultat o bro-ten a mig tronc i no per les branques. El creixement d’aquests peus és molt compromès mentre que amb la tallada es facilita un bon rebrotat de soca.

3 Un gruix de pela de 7 anys ha estat suficient per a aïllar els peus de suro del foc.

4 La treta del suro cremat 5 anys després de l’incendi no afecta al creixement del peu ni a la futura rege-neració de la capa productora de suro. S’aconsella doncs, esperar de l’ordre de 4 a 5 anys per a fer aquesta operació.

5 La qualitat dels suro en les pròximes pelades no dis-minueix com a conseqüència de l’incendi.

4.2. La regeneració de les pinedes

En les zones on la densitat de suro era massa baixa, o inclús inexistent, i els pins pinyers eren dominants arri-bant a formar petits rodals monoespecífics, el foc creà uns espais buits en els que s’havia d’actuar urgentment. Donades les característiques climàtiques i productives de la finca s’optà ja de bon principi en introduir el pi marítim de bona raça (Pinus pinaster var. liguriensis) a base d’actuacions que no requerissin una inversió excessiva.

D’altra banda la formació d’un bosc mixt de suro i pinas-tre cerca un increment de rendiment de la finca. S’ha de tenir en compte que la depreciació que pot sofrir la qualitat del suro es veu sobradament compensada pels ingressos alternatius que generaran les coníferes.

65GESTIÓ DEL BOSC MIXTE. EL MÈTODE POSSIBILISTA

terreny la marmanya de la mateixa, les restes de la talla i, també, les branques de l’esporga quan s’exerceixi. per la retenció de l’aigua i millora de la qualitat del sòl que això provoca.

En definitiva, pensem que el sistema proposat és el que es comporta millor tant en les adversitats interiors com en les exteriors. La seva estabilitat, salut i, perquè no, bellesa i harmonia són indiscutibles a part de l’equilibri del seu paisatge. És un mètode d’aplicació indiscutible en finques de petita extensió.

La part més negativa és a l’hora de la senyalització dels arbres a tallar. En efecte, aquesta operació transcendent requereix un coneixement silvícola fora de l’abast de moltes persones.

4. ANTECEDENTS I GESTIÓ DE LA FINCA

L’incendi de l’any 1.962 afectà aproximadament la meitat de la finca, sobre unes 40 ha. El tipus de bosc cremat estava compost principalment per suredes en les obagues i pinedes de pi pinyer en els solells més magres. La sureda es pelà 7 anys abans de l’incendi, actuant sobre tota la finca en una sola pelada. En les pelades no es feien colls i es pelaren tots els suros productors arreu.

4.1. La regeneració dels suros

Els suros brotaren força bé, pel que un gruix de pela de 7 anys sembla que fou suficient per aïllar les plantes. S’observà que en els pelegrins amb un diàmetre inferior als 20 cm, encara que brotaren, el vigor de la planta quedà compromès amb un creixement menor a la resta de peus.

Als 5 anys de l’incendi (any 1.967) es llevà el suro cremat. Prèviament s’havia anat estassant l’estrat arbustiu, elimi-nant tots els peus morts de la vegetació acompanyant. També es tallaren aquells pelegrins mancats de vigor.

L’any 1.982 (15 anys després de la lleva del suro cremat) es feu la primera pelada de suro comercial en la part cremada, obtenint una qualitat de suro del mateix ordre que en la part no cremada. L’any abans de pelar s’havia estassat el sotabosc, utilitzant maquinària (desbrossado-ra de cadenes) allà on fou possible. El ratllat es feu just després de pelar.

S’ha observat que el rebrot dels peus pelegrins que es tallaren en la primera intervenció, ja ha superat en diàmetre i vigor a la resta de peus pelegrins que es respectaren.

En quant a la part no cremada de la finca s’ha seguit la cronologia corresponent, pelant-se els anys 1.970 i el 1.984, tal i com estava previst.

L’any 1.997, es va procedir a pelar la part cremada de la finca amb un suro de molt bona qualitat (segons explica-cions del fabricant). Prèviament, es netejà amb màquina. S’hi observà gran profusió de pi marítim de totes les edats fruit de les diferents sembrades de pinyó i en poca mesura de plantació.. S’ha de tenir present que en aquesta finca abans de la nostra Guerra Civil no hi havia presència d’aquesta resinosa. Sí, en canvi, era abundant el pi pinyer espontani, amb plantació antròpica en alguns llocs de cereal i vinya abandonada..

Creiem que per millor coneixement de l’evolució de la massa forestal d’aquesta finca, els paràmetres per quantitat de productes extrets de la mateixa seran molt alliçonadors:

4.1.1. Pela de suro verda, incloent pelegrí

Any Quantitat

Tota la finca 1.955 110.830 kg.Meitat cremada de la finca 1.967 26.099 kgMeitat no cremada de la finca 1.970 66.150 kgMeitat cremada 1.982 52.000 kgMeitat no cremada 1.984 74.000 kgMeitat cremada 1.997 64.110 kgMeitat no cremada 1.999 55.000 kg.

S’ha de tenir present també que les superfícies de les parts cremades i no cremades no han estat idèntiques any rera any. La diferenciació en els anys posteriors a l’incendi es va basar en camins que podien no coincidir d’una pelada a l’altra.

Creiem que amb càlculs moderats la part no crema-da que es va pelar l’any 1.984, donaria en l’any 1.999 un pes d’uns 85.000 kg. Així doncs, tot i el desgraciat inconvenient d’haver-se cremat la meitat de la finca l’any 1.962, tenint en compte que la primera dada és la pelada de l’any 1.955, en tota la finca, amb 110.830 kg de pes, si sumem les dues pelades actuals de 64.110 kg reals i de 85.000 kg potencials ens donarà un total de 149.110 kg La diferència seria de 38.380 kg, en 43/44 anys transcorreguts, amb un augment anual de 895 kg i, per tant, representa un increment per torn normal de 14/15 anys de 12.530 kg. Per tant la finca de Can Bou tindria un creixement de pela per ha/any de 118 kg el que no està malament en un territori cobert en una bona part de pinedes.

Una altra consideració: com que en la pelada de 1.982/1.984 es va obtenir un pes de 126.000 kg i el càlcul d’augment per torn de 14/15 anys és de 12.530 kg, representaria un guany aproximat d’un 10%.

XXIJORNADES TÈCNIQUES SILVÍCOLES

Les espècies provades es detallen tot seguit especificant el resultat obtingut:

4.4. Consideració última

Com veiem, seguint aquest mètode aplicat a la finca de Can Bou, que nosaltres anomenem “possibilista”, els resultats són força engrescadors. Primer, perquè perme-ten una certa competència biespecífica amb ordenació irregular, el que comporta, cal reconeixer-ho, un bon coneixement de les relacions físico-biològiques entre els individus de la mateixa o diferent espècie.

Segon, perquè en un lloc tant sensible al foc conside-rem important mantenir la “possibilitat” d’existència i producció dual.

Tercer, perquè en la qualitat del sòl es manté una innega-ble interelació que ens faculta conservar-la més o menys equilibrada. També el factor neteges és primordial en aquest objectiu.

I quart, perquè la no radicalització ordenancionista afa-voreix la riquesa ecològica en el seu conjunt.

Agraïments:Desbrossaments i treballs forestals Alameda Torrent S.L.Agriforestal LloverasMercè Puig

67GESTIÓ DEL BOSC MIXTE. EL MÈTODE POSSIBILISTA

De primer s’actuà tallant arreu tots els pins cremats així com l’estrat arbustiu acompanyant. La introducció del pi ha seguit diferents mètodes, intentant adaptar-se a les condicions del bosc en cada moment i seguint la norma d’un baix cost en tot moment.

4.2.1. Fusta i llenya

L’any 1.962 es va procedir a tallar els pins amb capçada cremada, deixant en peu els pins i majorment els suros que tenien la possibilitat de viure, que com s’ha descrit, aquests últims eren la gran majoria.

La temporada 1.972/73, es va fer una venta en escruix, amb peritació de 1.333 tm entre freixes, alzines i roures, suros i, sobretot, pins pinyers (el 80%), resseguint tota la finca.

En l’actual temporada 1.997/98, s’ha procedit a tallar 1.309 pins, particularment pinyers, només en la zona cremada, amb un pes d’unes 850 tm.

4.2.2. Reforestació

Els mètodes d’introducció provats són:

~ Escampada de llavors sobre les cendres abans de la primera pluja. Una reacció ràpida fou clau, encara que degut a l’extrema urgència les llavors escampades foren de vàries procedències (algunes no acceptables en altres condicions). Per a realitzar aquesta actuació es triaren les zones més castigades.

~ Escampada de llavors l’any següent a l’incendi. La procedència de la sement ja fou degudament selec-cionada, aportant només la millor raça (zona Còrsega i Sud-est francès).

~ Posteriorment (al cap d’uns 2-3 anys de l’incendi) es procedí a la sembra amb aixadell, enterrant lleuge-rament la llavor. La sembra es localitzà a “les places carboneres”, és a dir, cercant les zones de la finca amb un sòl de molt bona qualitat.

~ Coincidint amb l’estassada arreu amb motiu de la primera bona pelada (any 1.982), s’escampà la llavor per sobre la farda, abans d’estassar, amb l’esperança que amb el moviment dels primers centímetres de sòl provocada per la desbrossadora de cadenes, que-dessin ben sembrades.

~ Plantació amb obertura manual de clots amb un marc de 3x3 m, amb planter de 2 saves amb arrel nua. L’actuació es realitzà en zones localitzades, on la regeneració del bosc havia afavorit excessivament el bruc i l’arboç. Les feines de manteniment consistirien en una estassada anual els primers 4-5 anys.

4.2.3. Resultats

Tenint en compte les variables inversió-resultats cal dir que el mètode més exitòs amb força avantatge és el primer (escampada de llavors abans de la pri-mera pluja) si bé està condicionat a la capacitat de resposta del propietari i al temps disponible abans de la primera pluja.

El tercer i quart mètode també han resultat força inte-ressants, sobretot el quart ja que la inversió a realitzar és només en la compra de la llavor i una mínima part en la feina d’escampar. Encara que la mortalitat i el creixement dels peus durant els primers anys siguin a priori condicionants, aquests fets queden compensats per l’escassa inversió inicial.

El mètode de la plantació comporta unes despeses de plantació i manteniment força importants pel que només s’han de reservar per a finques certament pro-ductives o a llocs molt localitzats en les finques més pobres.

4.3. Altres proves realitzades en la finca

S’han provat vàries espècies durant aquests darrers anys amb l’objectiu de crear zones de petites masses més fresques a modus de tallafocs natural, en forma de bosc en galeria.

Per aquest mateix motiu s’afavoreixen i es respecten aquelles espècies que ja creixen espontàniament en la finca com són el vern, el freixe de fulla petita o fins i tot el llorer, que encara que perennifoli també col·labora a mantenir la humitat en el bosc.

XXIJORNADES TÈCNIQUES SILVÍCOLES

BIBLIOGRAFIA

Bolós, O.; Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans. Volum I. Editorial Barcino. Barcelona

CFC, 1987. IX Jornades Tècniques Silvícoles. Fitxa tècnica.

CFC, 1998. XV Jornades Tècniques Silvícoles. Fitxa tècnica.

Espècie Núm. de plantes introduïdes i any d’introducció Resultats Problemes 79/80 80/81 81/82 82/83 83/84 84/85 85/86 manifestats

Phytolacca dioica 125 56 25 Fracàs FredFraxinus ornus 175 300 300 55 Present, no creix Taxodium disticum 45 Rar Alnus cordata 100 80 150 Fracàs Manca d’humitat i sòlAlnus incana 100 65 280 Fracàs Manca d’humitat i sòlCatalpa speciosa 105 Rar Catalpa bignoides 95 Fracàs Casuarinia cunningamia 100 110 700 Fracàs