1

����

GUIA PRÀCTICA DE PLANIFICACIÓ ECONÒMICO - FINANCERA

Curs Gestió Empresarial

����

����

����

2

1. CONCEPTE S'entén com planificació econòmica – financera, la representació de l'evolució de l'empresa, en termes monetaris durant un determinat període de temps. Es realitza abans de la posada en funcionament i per tant, fa referència al futur. En altres paraules, la planificació econòmica – financera són previsions sobre el que va a succeir en l'empresa durant els 12 primers mesos d'activitat. Gràcies a ella, responem a les següents qüestions:

- Quins béns i quins drets necessitem per a obrir la nostra empresa? i quin finançament necessitem per a cobrir el que costen aquests béns i drets? En resum, Quin patrimoni necessitem per a obrir les portes del nostre negoci?. Aquestes qüestions es resolen elaborant un Balanç de Situació Inicial

- Quin serà el primer resultat previsional de l'empresa, després dels primers dotze mesos d'activitat econòmica? Tindrem beneficis o pèrdues? Això, es resol a través de l'elaboració del Compte de Pèrdues i Guanys previsional (també anomenada compte de resultat o compte d'explotació).

- Quins cobraments i quins pagaments es preveu farà l'empresa durant el seu primer any d'activitat econòmica? A aquesta qüestió respon la Previsió de Tresoreria.

- Amb quins béns i drets acabarem després de tancar el primer any d'activitat de l'empresa?. Tindrem el mateix finançament que quan vam començar? Això és, amb quin patrimoni preveiem que anem a acabar el nostre primer exercici econòmic?. La resposta, l'obtindrem confeccionant un Balanç de Situació Final.

- Quin serà el Punt d'Equilibri de la facturació anual, perquè a partir de superar aquesta xifra es cobreixin les despeses fixes i variables i comencin els beneficis?

1.1. Objectius de la Planificació Econòmica - Financera

- Comprovar a priori la viabilitat de l'empresa.

3

- Tenir controlades totes les possibles variables que poden incidir en la marxa de l'empresa, reduint el marge d'error i deixant el menor espai possible a l'atzar per a reduir els riscos.

- Tenir la màxima informació útil, en el moment adequat per a poder prendre decisions.

1.2. Eines per elaborar la Planificació Econòmica – Financera: A l’hora d’elaborar la planificació hauríem de completar dos models: 1º.- MODEL DELS ESTATS COMPTABLES PREVISIONALES:

- BALANÇ DE SITUACIÓ INICIAL - COMPTE DE PÈRDUES I GUANYS PREVISIONAL - PREVISIÓ DE TRESORERIA - BALANÇ DE SITUACIÓ FINAL -

2º.- MODEL DEL PUNT D'EQUILIBRI

4

2. BALANÇ INICIAL 2.1. Introducció

El balanç inicial és un estat comptable que reflexa, en termes monetaris, la situació patrimonial d’una empresa en el moment que inicia la seva activitat. Constitueix una representació estàtica ja que sempre fa referència a una data concreta i no a un període de temps, com és el cas del compte de resultats. Està comprès pel pla d’inversió (actiu), on es recullen els béns i els drets, i pel pla de finançament (passiu), on apareixen les obligacions de l’empresa.

El balanç inicial permet també analitzar l’estat d’origen i aplicació de fons ja que al pla d’inversió es mostra quines inversions s’han d’efectuar per poder obrir el negoci i el pla de finançament recull les fonts de finançament que permeten fer front a aquestes inversions.

És a dir, el que pretén el balanç és recollir, d’una banda, tot el que es necessita per poder obrir les portes de la botiga o l’empresa i poder començar a oferir els productes o serveis i, d’una altra, d’on s’han aconseguit els diners per poder iniciar l’activitat. Queda clar doncs, que són dues cares de la mateixa moneda i, per tant, sempre s’ha de complir que el total actiu (les inversions que s’han fet) sigui igual al total passiu (el finançament que s’ha obtingut per fer front a dites inversions).

2.2. Pla d’inversió

Tot allò que es necessita per poder constituir una empresa i iniciar l’activitat, s’ha de detallar i estructurar d’una manera determinada per tal d’aconseguir una millor planificació; és aquesta la utilitat del pla d’inversió.

El criteri que se segueix per tal de classificar aquestes inversions és el seu grau de liquiditat, és a dir, segons el temps que triguen aquestes

5

inversions en convertir-se en diners. Per exemple, una màquina que s’utilitza per a confeccionar peces de roba triga molt més en transformar-se en diners (la seva finalitat no és ser venuda sinó servir per fer roba) que no pas la roba en sí que té com a finalitat ser venuda el més ràpid possible.

Segons aquest criteri, dividim el pla d’inversió en dos parts:

• Actiu fix: són aquelles inversions que romandran en l’empresa durant més d’un any. Concretament, s’englobaran les següents partides: - Despeses d’establiment - Immobilitzat immaterial - Immobilitzat material - Immobilitzat financer

• Actiu circulant: són aquelles que, per l’activitat de l’empresa no

romanen en ella durant un any, sinó que circulen. Són les següents:

- Existències - Deutors - Tresoreria

A continuació s’expliquen cadascuna d’aquestes partides. Cal remarcar que tots els imports que s’inclouen al pla d’inversió han de consignar-se sense IVA, ja que aquest, com més endavant s’explicarà, apareixerà en una partida específica dins de Deutors.

2.2.1. Despeses d’establiment

Per constituir i legalitzar una empresa s’originen una sèrie de despeses en concepte d’honoraris de notaris, registre mercantil, impost sobre transmissions patrimonials, actes jurídics documentats i llicència municipal d’obertura que s’inclouen dins l’actiu de l’empresa ja que són un tipus de despesa que asseguren la vida de l’empresa i la seva permanència. Es consideren una inversió i no una despesa del període

6

inicial perquè aquesta inversió té una vida igual al temps que l’empresa està en funcionament; gràcies a dites despeses inicials, l’empresa pot funcionar legalment durant molts anys.

També es poden incloure com a despeses d’establiment totes aquelles que són necessàries per a la posada en marxa de l’empresa com, per exemple, la publicitat de llançament, la captació i formació del personal inicial, l’estudi de mercat o les altes dels subministraments (aigua, llum i telèfon).

2.2.2. Immobilitzat immaterial

És el conjunt d’elements patrimonials intangibles de l’empresa que estan constituïts per drets a llarg termini que es poden valorar econòmicament. És a dir, tots aquells drets que l’empresa adquireix i que es mantindran en ella durant un període superior a l’any. Cal recordar que tots els imports que apareixen com a immobilitzat material no han de portar IVA.

Dins d’aquesta partida s’inclouen els següents conceptes:

• Propietat industrial: és la quantitat que s’ha de satisfer per la

propietat, pel dret a la utilització o per la concessió d’ús de patents, marques, noms comercials o procediments de la pròpia empresa que estiguin registrats. S’inclouen també les despeses originades pel registre, la formalització i el manteniment.

• Fons de comerç: és el conjunt d’aspectes immaterials, com la

clientela, el nom o raó social, la localització de l’empresa, la quota de mercat, el nivell de competència comercial, els canals comercials i altres conceptes de la mateixa naturalesa que impliquen valor per a l’empresa i que s’adquireixen quan s’adquireix un negoci en funcionament. Representa, per tant, la diferència entre el preu que es paga al comprar una empresa i el seu valor comptable.

7

• Drets de traspàs: són les quantitats satisfetes pels drets d’arrendaments de locals, és a dir, per a subrogar-se en les condicions d’un contracte de lloguer de local comercial. Cal afegir el cost de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats

• Aplicacions informàtiques: constitueix l’import que s’ha de pagar per

la propietat o pel dret a l’ús de programes informàtics durant més d’un any, tant els adquirits a tercers com els elaborats per la pròpia empresa. No s’inclouran les despeses de manteniment de dites aplicacions informàtiques ni els costos de formació del personal per a fer-les servir.

• Altre immobilitzat immaterial: s’inclouen les quantitats que s’han de

satisfer en concepte d’altres elements patrimonials no tangibles amb un cost establert clarament per tal que es pugui distribuir en el temps, com ara concessions administratives – imports que se satisfan per a l’obtenció de drets d’investigació o explotació atorgats per l’Estat -, despeses d’investigació i desenvolupament,...

2.2.3. Immobilitzat material

És el conjunt d’elements patrimonials tangibles de l’empresa, ja siguin mobles o immobles, que tenen una vida superior a un any i que no estan destinats a la seva venda. És a dir, totes aquelles inversions físiques que romandran a l’empresa durant un llarg període de temps, i que no es comercialitzin en l’activitat empresarial. S’ha d’afegir al seu valor l’import de les inversions realitzades per a la posada en funcionament de l’element en qüestió.

Cal tenir en compte que moltes empreses disposen d’elements d’immobilitzat de la mateixa naturalesa que els productes que produeixen o comercialitzen, i en aquest cas cal diferenciar els segons com a existències. Com a exemple es pot veure un concessionari d’automòbils que a més dels cotxes que posa a la venda (existències),

8

disposa d’un parell de vehicles a disposició dels comercials (immobilitzat).

Es mostren a continuació els elements que es poden trobar com a immobilitzat material i on s’han d’incloure sempre els imports sense IVA:

• Terrenys i béns naturals: són els solars de naturalesa urbana,

finques rústiques, que poden estar construïdes o no, i altres terrenys no urbans. Aquests immobilitzats no s’amortitzen ja que la seva vida és il·limitada i el seu valor no es deprecia amb el pas del temps ni per la seva utilització.

• Construccions: són edificacions en general, sigui quina sigui la

destinació, com ara oficines, magatzems, fàbriques, cases,... que són propietat de l’empresa. En aquesta partida no es tenen en compte les edificacions en que l’empresa actua com a arrendatària, és a dir, en les que té contractes de lloguer.

• Instal·lacions: és el valor de les peces, elements, materials,... que

s’utilitzen lligades de forma definitiva en el procés de producció o el circuit del servei. S’inclouen també les instal·lacions elèctriques, telefònica i d’aigües així com la pintura del local i l’aire condicionat.

• Maquinària: és el conjunt de màquines que són necessàries per dur

a terme el procés productiu o el circuit del servei. S’inclouen dins d’aquest apartat els elements de transport intern que s’utilitzin per a traslladar, dins de l’empresa o taller, persones, animals, material i mercaderies.

• Utillatge: són aquells utensilis o eines que es poden utilitzar amb

autonomia o conjuntament amb la maquinària. Trobem també els motlles i les plantilles.

9

• Mobiliari: està constituït per el mobiliari, els materials i els equips d’oficina – fax, fotocopiadora, elements telefònics,...-.

• Equips informàtics: són els ordinadors, impressores, scànners,

mòdems,... i altres conjunts electrònics. • Elements de transport: són els vehicles de tot tipus que s’utilitzen

per al transport per terra, mar i aigua de persones, animals, materials i mercaderies. Queden exclosos els de transport intern que es recullen com a maquinària.

• Altre immobilitzat material: en aquesta partida s’engloben els altres

immobilitzats materials que no s’han especificat anteriorment, com per exemple, els envasos i embalatge i els recanvis per a l’immobilitzat sempre que estiguin a l’empresa emmagatzemats més d’un any.

2.2.4. Immobilitzat financer

En aquest apartat es troben aquelles inversions financeres que una empresa té previst realitzar amb un venciment superior a un any.

• Fiances i dipòsits: és l’efectiu que es lliura per tal de garantir l’acompliment d’una obligació i el que es lliura en concepte de dipòsit irregular, respectivament, amb un termini superior a un any.

• Inversions financeres a llarg termini: són les quantitats de diners que

una empresa inverteix per tal d’obtenir una rendibilitat. 2.2.5. Existències

Són elements inventariables de l’empresa que s’integren al cicle d’explotació amb la finalitat de convertir-los en efectiu mitjançant la venda a clients. És a dir, és el conjunt de tot allò que té en una empresa en el magatzem o en els prestatges i amb l’objectiu d’estar-hi poc temps ja que està destinat a la venda. Els imports de les existències han de constar també sense IVA.

10

En el cas d’empreses de serveis, no apareixerà aquest apartat i per a la resta, les existències es poden englobar dins d’aquestes categories:

• Mercaderies: són els imports de les compres inicials de béns que es

vendran posteriorment sense ser transformats i pels quals l’empresa actua com a distribuïdor. Son, per tant, existències comprades i destinades a la venda directament. Les empreses que es dediquen a la comercialització són les que disposen d’aquest tipus d’existències.

• Matèries primeres: són els imports de les compres inicials de béns

que, per elaboració o transformació, es destinen a formar part dels productes fabricats. Són existències comprades per a ser manipulades abans de la seva venda i apareixen en empreses dedicades a la producció.

• Altres aprovisionaments: dins d’aquest apartat s’inclouen la resta de

béns que poden ser emmagatzemats que són necessaris per a iniciar l’activitat de l’empresa. Es poden trobar les següents partides: - Combustibles: matèries energètiques com bombones de gas - Recanvis: peces destinades a ser muntades en instal·lacions,

equips o màquines en substitució d’altres semblants. - Embalatges: són cobertes o envoltures, generalment

irrecuperables, destinades a resguardar productes o mercaderies que s’han de transportar.

- Envasos: són receptacles normalment destinats a la venda juntament amb el producte que contenen.

2.2.6. Deutors

Són aquells drets de cobrament que té l’empresa que encara no s’han materialitzat. En el balanç de situació inicial no trobem una de les partides més comunes que estan considerades com a deutors que són els clients – als quals hem fet una venda però encara no ens l’han pagat – ja que se suposa que encara no s’ha iniciat l’activitat.

11

• Administracions públiques per subvencions: és l’import d’una subvenció que es preveu que atorgui l’Administració Pública però que, en començar l’activitat, evidentment, encara no s’ha cobrat. Cal tenir en compte que les subvencions triguen un temps considerable en ser atorgades i més encara en ser pagades. Així mateix, s’ha de ser conscient que no es pot dependre d’una subvenció per muntar una empresa ja que són necessaris complir una sèrie de requisits que no sempre són possibles per al tipus d’empresa que es tracta i, per tant, pot ser que no s’atorgui.

• Hisenda Pública per IVA suportat inicial: dins d’aquesta partida

trobem les quantitats d’IVA que s’han hagut de pagar per les inversions inicials que ha realitzat l’empresa, és a dir, l’IVA pagat per l’immobilitzat immaterial, l’immobilitzat material i les existències. No estan subjectes a dit impost les aportacions que els promotors fan a l’empresa de tal manera que s’inclouran pel valor actual sense IVA – va suposar una despesa pel promotor en el moment de la compra ja que actuava com a consumidor final -.

El tipus impositiu general que està actualment vigent és del 16% mentre que els tipus reduïts són del 7% i del 4%. S’ha de consultar en cada cas quin és el tipus impositiu corresponent.

Cal recordar que l’IVA no suposa una despesa ni un ingrés per a les empreses – excepte per aquelles que estan en exemptes o es troben en règim de mòduls. És el consumidor final dels béns o serveis el que paga l’impost mentre que els empresaris o professionals que presten els serveis o lliuren els béns són els que l’ingressen a Hisenda. Per tant, l’IVA és un impost neutral per a les empreses ja que actuen com a intermediaris en el seu procés de recaptació.

2.2.7. Tresoreria

Dins de l’apartat de tresoreria s’inclouen els diners en metàl·lic i els saldos a favor de l’empresa en comptes corrents, de disponibilitat immediata, en entitats financeres.

12

En el balanç inicial, representa tot el finançament que disposa l’empresa i que no ha utilitzat per a fer cap inversió, és a dir, són els diners que li sobren després d’haver fet les inversions necessàries per a iniciar l’activitat.

Cal tenir en compte que a l’inici de l’activitat ha d’haver suficients diners per a fer front als pagaments dels primers mesos, fins que l’activitat de l’empresa generi prou recursos per cobrir-los.

2.3. Pla de finançament

Tota empresa necessita invertir uns diners en maquinària, patents, existències,... per poder dur a terme la seva activitat. Els imports de tots aquests elements que s’han mostrat fins ara han de poder-se pagar; es necessita, per tant, un finançament per l’import del total de la inversió.

Les fonts de finançament que estan a l’abast d’una empresa es poden classificar segons dos criteris:

a) Una primera classificació fa referència a la procedència d’aquest finançament:

• Recursos propis: són aquells que han estat aportats pels propietaris

de l’empresa i els que ha generat la pròpia empresa amb la seva activitat. Com es pot veure al gràfic, tots aquests recursos són no exigibles.

• Recursos aliens: són els recursos que han estat aportats per

institucions o persones alienes a l’empresa i que ajuden a complementar els recursos propis per finançar les inversions de l’actiu. Alguns d’aquests recursos poden ser exigibles i altres no exigibles.

13

b) D’altra banda, les fonts de finançament es poden distingir segons el seu grau d’exigibilitat, ordenant-les de menor a major:

• Recursos no exigibles: representen el conjunt de recursos que no

han de ser tornats a aquelles persones o institucions que els van aportar a l’empresa. Per tant, des del moment que entren a formar part del finançament de les inversions ja no poden ser reclamades per ningú. Dins d’aquest grup trobem tots els recursos propis més les subvencions i ajuts que es reben a fons perdut, i que normalment provenen de les Administracions Públiques.

• Recursos exigibles: són aquells que s’han de tornar a les persones

o institucions que els van aportar inicialment, ja sigui a llarg termini –tenen un venciment superior a l’any– com a curt termini – cal retornar-los en menys d’un any -.

A continuació veurem detalladament els conceptes que es troben dins del pla de finançament del balanç inicial.

2.3.1. Capital

El capital és el conjunt d’aportacions realitzades pels propietaris o socis de l’empresa que constitueixen una font de finançament pròpia i no exigible. Aquesta aportació no es fa amb la intenció de reclamar-la, sinó que s’espera obtenir una rendibilitat del capital aportat. Així, els socis o propietaris són els que corren amb el risc de les pèrdues i amb la ventura dels beneficis.

Cal recordar que quan parlem de societats mercantils o laborals el capital s’anomena Capital Social, mentre que quan es tracta d’empresaris individuals o societats civils es denomina Capital i quan és una cooperativa o una societat anònima laboral Fons social.

El capital inclou tant les aportacions monetàries com les aportacions en espècie. Les primeres els diners en metàl·lic que els promotors estan disposats a invertir en el negoci, mentre que les segones fan

14

referència a les existències o immobilitzats que els propietaris cedeixen a l’empresa en el moment de la seva constitució.

2.3.1. Reserves i resultats Quan es planifica el finançament d’una empresa per al seu primer any d’activitat, no apareixen els conceptes de reserves ni resultats. Aquests sí s’hauran de considerar en el balanç final. 2.3.2. Ajuts i subvencions

Dins d’aquest apartat s’engloba aquell finançament que ha estat aportat o que s’espera rebre per part de tercers, generalment per Administracions Públiques, que no tornar i que no té cap cost. Cal recordar que tota partida de la inversió (actiu) ha d’estar finançada d’alguna manera (passiu). En un balanç inicial el més normal és que els diners de la subvenció no s’hagin rebut encara i que, per tant, aparegui també al pla d’inversió un dret de cobrament; és el que s’ha mostrat com a “Administracions Públiques per subvencions”. En el moment que es rebin els diners la inversió es podrà materialitzar, en una màquina per exemple, que serà l’actiu que financi.

2.3.4. Deutes a llarg termini

Els deutes a llarg termini representen una font de recursos aportats per tercer que s’han de tornar en un temps superior a un any. Dins d’aquest apartat es troben les següents possibilitats:

• Deutes amb entitats financeres: poden ser de dos tipus: - Préstec: és una operació financera per la qual una empresa

(prestatari) obté d’un banc o una caixa (prestamista) una quantitat de diners i es compromet a pagar uns interessos i a tornar el capital del préstec segons les condicions que s’acordin. És a dir, un préstec permet disposar d’una quantitat diners en un moment determinat a canvi de pagar un preu (interessos) i d’anar tornant-los poc a poc.

15

- Leasing (o arrendament financer): és una operació financera que permet finançar elements de l’immobilitzat material sense disposar de la seva totalitat. Consisteix en disposar d’un element en règim de lloguer (arrendament) mitjançant una societat de leasing que cobra un cànon periòdic durant la durada del contracte i que ofereix la possibilitat de comprar l’immobilitzat al final per un import residual. D’aquesta manera és possible que una empresa pugui funcionar amb l’immobilitzat que necessita sense haver de fer un desemborsament inicial molt important.

• Proveïdors d’immobilitzat: En aquesta partida s’engloben els deutes

que queden pendents amb les empreses que subministren els elements de l’immobilitzat de la inversió inicial. No s’inclouen els interessos per aquest aplaçament del pagament, ja que apareixen com a despeses financeres però sí que cal incloure l’import de l’IVA ja que forma part dels pagaments a proveïdors.

• Altres deutes a llarg termini: es poden trobar aquí la resta de

recursos aliens que s’han de tornar en un període superior a un any i que no s’han especificat abans. S’inclou, per exemple, els deutes assumits amb un amic o familiar que deixa a una persona diners per a muntar el negoci, sempre i quan no s’hagi de tornar en menys d’un any.

2.3.3. Deutes a curt termini • Deutes amb entitats financeres:

- Pòlissa de crèdit: aquest tipus de crèdit proporcionat per entitats financeres consisteix en el fet que l’empresa pot disposar d’una quantitat de diners variable en funció de les necessitats que tingui i amb el límit que s’acordi entre les dues parts. D’aquesta manera només es paguen interessos per la quantitat de diners disposats i el capital es va retornant lliurement a mesura que l’empresa pot, sempre dins d’una data límit o venciment. La diferència, per tant, amb un préstec és que aquí es va disposant

16

dels diners gradualment, a mesura que es necessiten, mentre que amb el préstec s’obté tot l’import en un primer moment. El retorn també varia ja que amb el préstec s’acorden des d’un principi les quotes a pagar mentre que amb la pòlissa de crèdit no està fixada prèviament la quantitat a tornar cada mes – varia en funció de la quantitat que s’ha disposat el mes anterior -.

- Descompte comercial: aquesta opció de finançament a curt termini suposa un acord amb una entitat financera per a que aquesta avanci els diners d’una lletra de canvi, factura, pagaré, xec,.. amb data de cobrament posterior. D’aquesta manera es pot disposar d’uns diners abans de la data del seu venciment a canvi de pagar uns interessos que varien segons el número de dies que s’han avançat aquests diners.

• Proveïdors d’existències: Es recullen dins d’aquest apartat els deutes

que es tenen amb els subministradors de les existències i que no s’han satisfet en el moment del seu lliurament. Tot i que alguns proveïdors no permeten finançar la primera compra, és habitual acordar el pagament a 30, 60, i 90 dies. En el moment en que es faci el pagament es cancel·la el deute amb els proveïdors.

En aquest cas, com en el cas dels proveïdors d’immobilitzat, cal incloure en el deute l’import de l’IVA de les compres que s’haurà de pagar als proveïdors.

• Altres deutes a curt termini: en aquesta partida s’inclouen la resta de

recursos a curt termini que pot obtenir una empresa i que no s’han detallat anteriorment. S’inclouen, per exemple, els diners prestats per amics o familiars que cal retornar durant el primer any.

17

3. COMPTE DE RESULTATS 3.1. Introducció

El resultat és un indicador econòmic que permet a l’empresa conèixer l’eficiència de la seva gestió. Ja s’ha dit, però, que quan estem fent una planificació econòmica i financera treballem amb previsions i, per tant, el resultat indica les conseqüències de les polítiques que seguirà l’empresa. Tot allò que es decideix té una repercussió tant en les despeses com en els ingressos.

El compte de resultats és una relació detallada dels ingressos generats per l’activitat i de les despeses necessàries per aconseguir-les. La diferència entre aquestes previsions d’ingressos i de despeses ens donarà el resultat previsional generat durant un període de temps.

Cal recordar que el balanç és una representació estàtica d’una empresa en un moment concret, a principi d’any per exemple, mentre que el compte de resultats fa sempre referència a un període de temps.

El compte de resultats previsional es presenta amb caràcter anual, ja que per analitzar la viabilitat econòmica l’importat és conèixer el resultat previst per a la totalitat de l’exercici, independentment de la seva distribució. Hi ha activitats empresarials subjectes a una forta estacionalitat, per a les quals és del tot impossible fer una anàlisi econòmica complerta a partir de previsions mensuals o trimestrals.

3.2. Previsió de despeses

Tot seguit es detallen les diferents despeses que es poden originar en l’activitat d’una empresa. Segons l’activitat que faci cada empresa, si és de serveis o si es dedica a la producció o comercialització d’algun bé, hi haurà apartats on no es donarà la despesa en qüestió.

18

Cal recordar que l’IVA no suposa una despesa per a les empreses (a excepció de les que estan exemptes o les que estan en règim de mòduls) i, per tant, els imports de les despeses no han d’incloure IVA.

3.2.1. Compres

En aquest apartat s’inclou la quantitat total de diners que s’ha destinat a la compra de les existències o subcontractació de serveis, tant si s’han pagat o s’han deixat a crèdit. Són, per tant, tots aquells costos directes necessaris per a generar els ingressos.

En el balanç inicial també apareix un apartat on s’engloben els diferents tipus d’existències; la diferència amb el que s’exposarà ara és que en el balanç inicial es troben el total d’existències que fan falta per poder començar a realitzar l’activitat, mentre que en el compte de resultats es reflecteixen les reposicions successives que s’han de fer al llarg de l’any per tal de poder continuar desenvolupant l’activitat; si no es fan aquestes reposicions, amb les existències inicials l’empresa potser no funciona més de dos mesos. És molt important, per tant, començar amb un estoc inicial i mantenir un estoc de seguretat al llarg de l’exercici.

A continuació es detallen les diferents compres que es poden realitzar:

• Compres de mercaderies: són el conjunt de compres de productes que es preveuen obtenir de l’exterior per a ser venuts sense manipular-los.

• Compres de matèries primeres: s’inclouen les compres de productes que entren en l’empresa per a ser transformats i per a obtenir altres productes finals.

• Compres d’altres aprovisionaments: dins d’aquest apartat s’inclouen

la resta de béns que poden ser emmagatzemats i que són necessaris per a l’activitat de l’empresa.

19

3.2.2. Variació d’existències

Durant un exercici comptable una empresa compra existències inicialment, després les ven o les transforma i abans que s’esgotin en torna a comprar. Aquest cicle es pot repetir molts cops al llarg d’un any i al final del mateix poden quedar existències en estoc. El que interessa per poder calcular el resultat és el consum real que s’ha fet d’aquestes existències. Per poder determinar el consum real cal fer el següent càlcul:

Existències inicials + Compres

- Existències finals Consum d’existències

Tenint en compte que s’han anotat totes les compres com a despeses, cal fer una regularització per tal que el compte de resultats només reculli el consum d’existències. Així, caldrà apuntar la variació d’existències en aquest apartat.

La variació d’existències és la diferència entre les existències inicials, anotades al pla d’inversió i la previsió d’existències finals.

Variació d’existències = existències inicials – existències finals

S’ha pogut veure amb aquest exemple el concepte de consum; quan s’està treballant en la planificació cal fer-ho tot en termes monetaris, és a dir, el concepte és el mateix però enlloc de parlar de litres s’ha de parlar de pessetes.

3.2.3. Serveis externs

A continuació es mostra el conjunt de despeses que s’originen per una relació de col·laboració entre l’empresa i l’exterior. Són un conjunt

20

de despeses indirectes que, malgrat no formen part del procés de producció o de prestació del servei, són necessaris per desenvolupar l’activitat empresarial.

• Lloguers: s’inclouen els imports previstos en concepte

d’arrendaments i cànons, és a dir, pel lloguer de béns mobles o immobles en ús o a disposició de l’empresa i pel dret a l’ús de les diferents manifestacions de la propietat industrial, respectivament.

• Manteniment i reparacions: són els imports que es destinen pel

sosteniment i conservació de l’immobilitzat de l’empresa. Cal recordar que si allarguen la vida útil o incrementen el valor de l’immobilitzat, s’han d’afegir en el preu d’adquisició de l’immobilitzat en qüestió.

• Serveis professionals: són els imports que es satisfan als

professionals pels serveis prestats a l’empresa. Comprèn els honoraris d’economistes, advocats, arquitectes, auditors, notaris, etc.

• Transports: és la despesa en concepte dels transports que corren a

càrrec de l’empresa que estan realitzats per tercers. En aquest compte es registraran, entre altres, els transports de les existències i el desplaçaments dels promotors i treballadors de l’empresa.

• Assegurances: són les quantitats satisfetes en concepte de primes

d’assegurances, excepte les que cotitzacions socials del personal de l’empresa que tenen un apartat propi dins de despeses de personal.

• Serveis bancaris: recull les despeses en concepte de serveis de

gestió que cobren les entitats financeres i que no tinguin la consideració de despeses financeres. S’inclouen aquí les comissions per estudi, per obertura o cancel·lació de préstecs, per transferències, ...

21

• Publicitat i relacions públiques: són les quantitats satisfetes per

proporcionar l’empresa, com l’assistència a fires, la realització de material de promoció, la contractació d’espais publicitaris,...

• Subministraments: tot i que es fan servir en el procés de producció,

els subministraments no tenen la consideració d’existències ja que no es poden emmagatzemar. S’inclouen, per exemple, les despeses de llum, aigua, telèfon,...

• Altres despeses externes: és el conjunt de despeses satisfetes en

concepte de serveis no compresos en els apartats anteriors. Aquí es poden anotar també despeses com les dietes.

3.2.4. Tributs

En aquest apartat es recullen les despeses en concepte de tributs satisfets a les Administracions Públiques, és a dir, impostos i taxes. Cal tenir en compte, com ja s’ha comentat en el capítol del balanç inicial, que l’IVA no suposa una depesa per a les empreses ja que és un impost neutral que paga el consumidor final; per tant, dins d’aquest apartat de tributs no apareix l’IVA (excepte per a les empreses exemptes o que tributen en règim de mòduls).

• Impost sobre activitats econòmiques: és un tribut directe al qual hi

estan sotmeses totes les persones, físiques o jurídiques, que realitzin una activitat empresarial, professional o artística. El seu import varia segons el tipus d’activitat que desenvolupa l’empresa ja que està establerta una classificació on queden recollides les diferents activitats econòmiques a partir de la qual es pot calcular l’import de la quota anual per a cada activitat determinada.

• Impost sobre beneficis: és l’import que se satisfà pels beneficis

obtinguts d’una activitat econòmica durant un exercici. Es tracta de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (I.R.P.F.) per als treballadors autònoms i les societats civils o de l’impost de Societats

22

(I.S.) per a les societats mercantils i laborals. Tots dos impostos tenen com a objectiu gravar els rendiments obtinguts per una activitat econòmica.

Per a l’I.S. el tipus de gravamen que s’aplica és del 32,50% durant el any 2.007 amb caràcter general i a partir del 2.008 el 30%; per a empreses de reduïda dimensió s’aplicarà el 25% mentre que per a les societats cooperatives fiscalment protegides correspon un 20%. Cal analitzar per a cada tipus d’empresa el tipus impositiu a aplicar en funció de les seves característiques. En l’I.R.P.F., els socis s’imputen a la seva renda personal, en funció del percentatge de participació que cadascú té en l’empresa, el rendiment que aquesta ha obtingut – benefici -. El més normal és fer-ho mitjançant l’estimació directa, on es calcula la diferència entre tots els ingressos que genera l’activitat i totes les despeses necessàries per a l’obtenció dels ingressos (excepte els sous dels promotors), o bé l’estimació objectiva –per índex, signes o mòduls- on no es té en compte el volum real d’ingressos sinó que es calcula mitjançant l’aplicació d’uns mòduls, o paràmetres, que recullen les principals variables de l’activitat, obtenint-se una quota fixa.

Cal tenir en compte que l’impost sobre beneficis, excepte en el cas de l’IRPF en estimació objectiva, estan en funció del resultat, és a dir, varia segons els ingressos i les despeses de l’empresa. Un cop calculat el resultat previst, fent la diferència entre els ingressos i les despeses, s’aplica el tipus impositiu i s’obtindrà l’import de la despesa en concepte d’impost sobre beneficis. Per tant, en el compte de resultats apareixerà com una despesa però a continuació de la xifra que expressi el resultat abans d’impostos. En el cas que el resultat previst sigui negatiu, és a dir, que l’activitat de l’empresa generi pèrdues, no cal contemplar l’impost sobre beneficis, ja que no s’ha de pagar.

• Altres impostos: s’inclouen en aquest apartat les despeses en concepte de la resta de tributs que es satisfan a les Administracions

23

Públiques com, per exemple, l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), l’impost de circulació dels vehicles de l’empresa o les taxes municipals.

3.2.5. Despeses de personal

Es mostren a continuació les despeses en concepte de les retribucions que s’han de satisfer als promotors i als treballadors de l’empresa i les seves respectives cotitzacions a la Seguretat Social. Quan es fa la planificació econòmica i financera d’una empresa per tal de valorar la seva viabilitat, és imprescindible fixar uns nivells de remuneracions tant per als promotors com per als empleats. Qualsevol anàlisi que es faci on no apareguin aquests conceptes, es considera inviable sense haver de mirar res més ja que un dels objectius al crear una empresa és obtenir un sou por poder viure; doncs bé, aquest s’ha de fixar des del primer moment i fer les previsions d’increments per als successius anys.

• Sous dels promotors: en aquest apartat s’inclou la remuneració

bruta que tenen previst obtenir els promotors de l’empresa. És potser la més flexible de totes les despeses quan comença a funcionar una empresa ja que el promotor està disposat a guanyar menys durant els primers mesos de l’activitat, quan aquesta encara no està consolidada. Cal remarcar que, tot i aquesta flexibilitat, s’ha de fixar una xifra a partir de la qual els promotors estan disposats a posar en marxa el negoci, i a partir d’aquí analitzar la viabilitat.

• Sous dels treballadors: s’inclouen aquí els imports bruts que s’han

de satisfer als treballadors contractats. Normalment són 12 pagues distribuïdes mensualment i dues pagues extres pagades al juny i al desembre.

• Seguretat Social dels promotors: fa referència a les cotitzacions dels

promotors a la Seguretat Social en concepte de la seva assegurança com a treballadors.

24

• Seguretat Social dels treballadors: s’inclou en aquest apartat l’import de les quotes patronals que paga l’empresa als organismes de la Seguretat Social. No s’ha de confondre la quota patronal de la Seguretat Social amb la que paga el treballador; són dues aportacions que es fan a la mateixa institució però que corren a càrrec de persones diferents i en uns percentatges molt diferents. Cal tenir en compte que la base de cotització a la Seguretat Social es calcula prorratejant les pagues extres en 12 mesos.

3.2.6. Despeses financeres

S’inclouen dins d’aquestes partides les despeses que té una empresa pel fet de poder disposar d’un finançament aliè per fer front les inversions o per cobrir dèficits de tresoreria. Aquest finançament normalment és remunerat, és a dir, pel fet de poder disposar d’una quantitat de diners durant un període de temps s’ha de pagar un cost. Les entitats financeres són les que normalment aporten aquest finançament, ja sigui a llarg o a curt termini, i són, per tant, les que exigeixen el pagament d’uns interessos que constitueixen les despeses financeres.

Cal recordar que, en el cas dels préstecs, de la quota que periòdicament es

paga a l’entitat financera, només és despesa la part corresponent als interessos; l’altra és retorn de capital i, per tant, no constitueix un cost per a l’empresa.

Tampoc s’inclouen com a despeses financeres les comissions que cobren les entitats financeres en concepte d’estudi de concessió dels préstec, de cancel·lació del préstec,... ja que s’inclouen com a serveis bancaris. És convenient separar les despeses en concepte de serveis bancaris de les despeses financeres per poder conèixer realment quin és el cost del finançament aliè.

A continuació es mostra la classificació dels interessos que ens podem trobar:

25

• Interessos de deutes a llarg termini amb entitats financeres: es

recullen els interessos que s’han de satisfer en concepte dels deutes a llarg termini que s’han formalitzat amb entitats financeres i que es recullen dins del pla de finançament en l’apartat de deutes a llarg termini.

• Interessos de deutes a curt termini amb entitats financeres:

apareixen englobats dins d’aquest concepte els interessos que s’ha de satisfer per disposar d’un finançament a curt termini proporcionat per una entitat financera.

• Interessos d’altres deutes: en aquesta partida s’engloben els

interessos que s’han de satisfer per poder disposar d’un finançament aliè, tant a llarg com a curt termini, que no l’ha proporcionat una entitat financera i que es recullen en el pla de finançament. Poden ser préstecs d’amics o familiars, deutes amb proveïdors d’immobilitzat, d’existències, etc.

3.2.7. Amortitzacions

L’amortització és la pèrdua sistemàtica de valor que pateixen els béns de l’immobilitzat (excepte els terrenys) per el seu funcionament, per el seu ús i per la seva obsolescència. Permet reflectir tres conceptes:

• Despesa com a consum de l’exercici • Pèrdua de valor que experimenta l’immobilitzat • Com es torna líquid l’immobilitzat ja que assegura la reserva d’una

quantitat de diners per a quan s’hagi de canviar l’immobilitzat que hi hagi diner líquid.

Un cop plantejada aquesta definició tècnica, es mostra una explicació de cada punt per aclarir aquest concepte que normalment es fa servir – es diu que s’ha amortitzat una peça de roba quan ha estat posada molts cops -, i que aquí té més significats:

26

• Tal i com s’ha explicat anteriorment, tots aquells béns i drets que durin més d’un any, es consideren inversió i no despesa. D’aquesta manera les adquisicions importants que es realitzen inicialment no provoquen unes despeses desmesurades ni un resultat negatiu en el primer exercici. El que es pretén amb l’amortització és repartir aquesta despesa en tots els anys que dura l’element. Per exemple, si una empresa compra una màquina de cosir que li durarà deu anys, no té perquè imputar-se la despesa el primer any sinó que cada any apuntarà com a despesa una desena part del preu d’adquisició.

• D’altra banda, amb l’amortització es pretén reflectir el valor real que

té l’immobilitzat en cada moment; és a dir, a mesura que passen els anys, s’ha de reflectir que el seu valor va disminuint. En el pla d’inversió del balanç apareix el valor inicial de l’immobilitzat al que se li ha de restar el total de l’amortització acumulada que és el que representa la pèrdua de valor que ha patit al llarg del temps.

• A l’hora de fer la inversió inicial normalment es disposa d’una

quantitat considerable de diners, ja sigui finançament propi com aliè, per tal de poder adquirir tots aquells elements que fan falta per a iniciar l’activitat. Quan l’empresa està en funcionament, la quantitat de diners líquids és més reduïda i normalment es destina a les compres de les mercaderies així que quan s’ha de renovar una màquina, per exemple, manquen diners per adquirir-la. L’amortització, al ser una despesa, fa que el producte o servei final que es ven hagi de ser més car per a suportar tots els seus costos; d’aquesta manera, en el preu hi ha una part de diners que seran líquids i que són els que permetran anar fent un fons de reserva per poder adquirir una altra màquina quan acaba la vida útil de l’anterior.

Cal recordar que els béns aportats pels promotors de l’empresa també s’han d’amortitzar i prèviament se’ls hi ha d’assignar un valor, com s’ha vist en el pla de finançament dins l’apartat del capital.

27

A l’hora de fer la previsió de les quantitats que s’han d’amortitzar, tant per als elements aportats com per als adquirits, s’ha de tenir clar el significat de la variable vida útil, per tal d’aconseguir que es reflecteixin els tres conceptes comentats anteriorment. La vida útil són els anys que es preveu que l’immobilitzat podrà ser utilitzat en l’activitat de l’empresa, és dir, el temps del qual se’n pot treure rendiment.

El concepte de vida útil està regulat fiscalment i existeixen unes taules on s’especifiquen els anys mínims i màxims en que es permeten fer les amortitzacions.

S’ha de recordar que en la planificació econòmica i financera no existeix cap requisit legal ni fiscal i el que s’ha d’intentar és ser realista i dotar l’amortització en funció de la vida útil de cada element de l’immobilitzat.

3.2.8. Provisions

Les provisions pretenen reflectir una despesa de l’exercici que és incerta, o de caràcter reversible, pel que fa a:

si es produirà o no, a la seva quantia i/o a la seva data.

A l’hora de fer la planificació econòmica i financera d’una empresa es fan previsions a llarg termini i, per tant, hi ha molts conceptes que tenen aquests tipus d’incerteses i es podrien considerar provisions però no les diferenciem com a tal. Ara bé, hi ha una sèrie de despeses que si es poden considerar com a provisions; és a dir, s’ha de preveure com a despesa tot i que és molt més incerta que les altres. El tipus de provisions que és poden trobar de forma més freqüent són les següents:

• Provisions per depreciació d’existències: dins d’aquest apartat s’inclou com a despesa una quantitat en concepte de les existències que es fan mal bé i no puguin ser transformades o no es puguin

28

destinar a la venda. És la despesa per haver de llençar allò que no està en bones condicions.

• Provisions per impagats: quan una empresa no cobra dels seus

clients al comptat, té el risc que aquests finalment no li paguin. En casos on la política de cobraments és aquesta, cal considerar la possibilitat que a final de l’exercici hi hagi una despesa important pels clients que no han complert les condicions pactades. En aquesta partida es recull la previsió d’aquesta despesa incerta.

3.3. Previsió d’ingressos

Totes les despeses d’una empresa s’originen per tal de poder oferir uns productes – ja siguin produïts per la mateixa empresa o adquirits per a ser venuts – o uns serveis que són els que generen els ingressos de l’activitat. Per tant, els ingressos han de permetre cobrir totes les despeses que genera l’activitat, tot i que durant els primers anys pot que ser que, per no estar consolidat el negoci, aquests ingressos no siguin suficients per a fer front al conjunt de despeses.

Cal recordar que l’IVA és un impost neutral per a les empreses, excepte per a les que estan exemptes o per a les que tributen en règim de mòduls, i per tant, no suposa cap despesa ni cap ingrés. Per tant, els imports dels ingressos del compte de resultats no inclouran IVA.

A continuació es detallen els diferents tipus d’ingressos que es poden obtenir en una empresa, ja sigui de producció com de serveis:

3.3.1. Venda de productes i prestació de serveis

En aquest apartat s’inclouen els ingressos que s’obtenen per l’activitat normal de l’empresa, ja sigui per la venda dels productes que elabora o comercialitza, o bé per prestar els seus serveis.

29

Cal tenir en compte que la millor manera de fer una previsió d’ingressos és la realització d’un estudi de mercat.

3.3.2. Ajuts i subvencions

Cal recordar que els ajuts i subvencions són diners que aporten normalment les Administracions Públiques i que no han de ser retornats. Entre aquests es poden distingir dos tipus:

• Ajuts i subvencions de capital: es destinen per a finançar l’actiu fix

del pla d’inversió. És a dir, són els diners que rep l’empresa per a poder afrontar inversions d’elements que duraran més d’un any a l’empresa.

• Ajuts i subvencions per a l’explotació: són els diners aportats que es

destinen a cobrir inversions de l’actiu circulant o despeses.

La diferència entre aquests dos tipus de subvencions és que les subvencions d’explotació es traspassen, des del pla de finançament, íntegrament a la previsió d’ingressos del primer exercici, i les subvencions de capital es traspassen a les previsions d’ingressos de cada any al mateix ritme en que s’amortitzen les inversions subvencionades. D’aquesta manera, la despesa d’un element subvencionat – l’amortització -, queda automàticament neutralitzada per l’efecte de l’ingrés de la part proporcional de la subvenció.

3.3.3. Ingressos financers

Són ingressos que no es corresponen amb l’activitat pròpia de l’empresa com els interessos rebuts per tenir a les entitats financeres els excedents de tresoreria o la rendibilitat obtinguda de l’immobilitzat financer.

3.3.4. Altres ingressos

30

Es consideren altres ingressos aquells que no provenen de l’activitat normal de l’empresa i que no tenen caràcter financer.

31

4. TRESORERIA 4.1. Introducció Què és la tresoreria? La previsió de tresoreria és una eina que reflecteix els fluxos monetaris que previsiblement generarà l’activitat d’una empresa. Per tal de no tenir problemes de liquidat, cal que en tot moment es tinguin controlats els pagaments i els cobraments que s’han d’efectuar. Amb aquesta finalitat s’elabora la previsió de tresoreria que permet fer una anàlisi de la viabilitat financera de l’empresa. Tot i que es recomana elaborar la planificació econòmica i financera a tres anys, per tal d’analitzar la viabilitat de l’empresa a llarg termini, en el cas de la tresoreria cal fer una anàlisi també a curt termini; és a dir, s’ha de fer un estudi dels cobraments i pagaments previstos per a cada mes ja que tenir saldos de tresoreria negatius en algun mes pot ocasionar problemes a l’empresa. Si, per exemple, no es poden pagar els proveïdors, és possible que aquests deixin de servir-nos les existències i, per tant, no poder continuar amb l’activitat. Cal recordar que l’IVA no suposa cap despesa ni cap ingrés per a l’empresa i que, per tant, no es tenia en compte a l’hora de fer el compte de resultats. Donat el paper que té l’empresa en la recaptació de l’IVA, com a intermediari entre el consumidor i Hisenda Pública sí que li suposa pagaments i cobraments de dit impost. Per aquest motiu, cal tenir compte que tots els imports que apareixen en la previsió de tresoreria han d’incloure l’IVA corresponent. A continuació es mostra la representació gràfica de la previsió de tresoreria d’una empresa durant un any. 4.2. Previsió de pagaments

32

Dins la previsió de pagaments es recullen les previsions de tots aquells lliuraments d’imports monetaris que s’han de produir per tal de satisfer el pagament de les compres, dels subministraments, dels serveis externs, de les remuneracions del personal, del retorn del finançament aliè,... Tal i com s’ha introduït en l’apartat de terminologia, la despesa i el pagament no són sinònims. El fet que es doni una despesa no sempre implica una sortida de diners. Aquí es reflecteixen només les sortides de diners amb la qual cosa les amortitzacions i les provisions no apareixeran. Com a contrapartida, sí apareixen conceptes que suposen sortida de diners però no constitueixen una despesa, com és el cas del retorn del finançament aliè o la liquidació de l’IVA. 4.2.1. Pagament a proveïdors d’existències Dins d’aquest apartat s’inclouen els imports que s’han de satisfer per haver comprat existències als proveïdors. Cal negociar, doncs, amb els proveïdors els terminis de pagament que s’hauran de complir, és a dir la quantitat de diners que deixen pagar a crèdit. En el cas que els pagaments als proveïdors s'hagin de satisfer en el mateix moment de rebre la comanda, les previsions de despeses per compres d'existències, coincidiran amb les previsions de pagaments mensuals per aquest concepte. En cas contrari, la despesa s'ha de preveure per al mes en que es lliuren les existències, mentre que el pagament s'ha d'anotar en el mes en que es produirà la sortida de diners. 4.2.2. Pagament de serveis externs S'inclouen en aquesta partida els pagaments que previsiblement es satisfaran en concepte dels serveis externs que s’han contractat. Aquests es poden pagar mensualment, com el lloguer per exemple, cada dos mesos, com el subministraments, trimestralment, com serveis de gestoria, o cada any, com les assegurances.

33

Per tant, tot i que sigui una despesa corresponent a un període superior al mes, s'anoten en el mes que surten els diners de l’empresa. 4.2.3. Pagament de tributs Com s’ha vist en l’apartat de la previsió de despeses, els tributs inclouen principalment l'impost sobre activitats econòmiques i l'impost sobre beneficis – l’impost de societats o l’impost de la renda de les persones físiques -. Per a l’impost sobre activitats econòmiques el pagament és trimestral i la resta d’impostos municipals varien segons cada ajuntament. El funcionament de l’impost sobre beneficis varia segons el tipus de societat, l’activitat que desenvolupi i les depeses que tingui. Per tant, no s’especificarà el pagament dels tributs i en cada cas, un cop calculada la fiscalitat, s’hauran d’incloure en aquesta previsió de tresoreria els imports a pagar trimestral o anualment. El que sí val a dir és que per a l’IRPF, els mesos d’abril, juliol, octubre i gener (de l’any següent) es fan uns pagaments a compte del resultat que es preveu obtenir segons els ingressos i les despeses previstos per als 3 primers mesos, als 6 primers mesos, als 9 primers mesos i als 12 primers mesos respectivament. Un cop finalitzat l’exercici, es fa una declaració final on s’aplica un percentatge sobre el resultat obtingut i es fa la diferència entre el que s’ha pagat a compte per calcular la quantitat a pagar o a compensar. Per a l’impost de societats els pagaments a compte es fan els mesos d’abril, octubre i desembre i també un cop acabat l’exercici es fa una declaració final, on es determina si s’ha de pagar o compensar alguna quantitat. Cal fer doncs, la diferència entre l’import resultant d’aplicar el percentatge corresponent al resultat generat per l’activitat, i els les quantitats pagades a compte.

34

4.2.4. Pagament de despeses de personal En concepte de despeses de personal, hauran d’anotar-se els següents pagaments: • Sou del promotor: per al cas de la remuneració dels promotors, cal

preveure una sortida de tresoreria mensual ja que, tal i com s'ha comentat en l'apartat de despeses de personal, és imprescindible fixar un nivell de retribució mínim. En aquest cas, el més habitual és fixar 12 pagaments mensuals.

• Sou dels treballadors: en concepte de despeses de personal,

l'empresa ha de pagar als seus treballadors mensualment la nòmina. Normalment els treballadors contractats cobren el seu sou en 14 pagues: una paga mensual i dues pagues extraordinàries al juny i al desembre.

• Seguretat Social dels promotors: la majoria dels promotors cotitzen

a la Seguretat Social mitjançant el règim d’autònoms, en el que les quotes s'han de pagar el mateix mes que es meriten; és a dir, la quota d’autònoms del mes de gener s'ha de pagar el mes de gener.

• Seguretat Social dels treballadors: la majoria de treballadors cotitzen

a la Seguretat Social mitjançant el règim general, en el que les quotes s’han de pagar en el mes següent al que es meriten; és a dir, la cotització a la Seguretat Social d'un empleat del més de gener, s'ha de pagar al febrer. Per tant, per al primer mes d'activitat no hi haurà cap pagament per aquest concepte. Cal recordar, que s’han de prorratejar les pagues extres per tal de calcular la base de cotització.

4.2.5. Retorn de deutes a llarg termini Tal i com es pot veure en el pla de finançament, dins dels deutes a llarg termini, s'inclouen els deutes amb entitats financeres - préstecs,

35

leasings,... - i els proveïdors d'immobilitzat. Així doncs, a la previsió de tresoreria cal anotar els pagaments associats a aquest finançament. • Deutes amb entitats financeres: en el cas dels préstecs, les quotes a

pagar periòdicament inclouen una part corresponent al pagament d'interessos - que s'anotaven en la previsió de despeses financeres del compte de resultat - i una part corresponent al retorn dels diners deixats - que no apareixien en el compte de resultats previsional -. En la previsió de tresoreria cal anotar la totalitat de la quota, que és el que constituirà l’import del pagament.

En el cas del leasing, cal tenir en compte que la quota està subjecte a l’IVA, i que caldrà incloure aquest import en la previsió de tresoreria.

• Proveïdors d’immobilitzat: a l’hora de fer una inversió en un bé de l’immobilitzat es pot pactar amb els proveïdors el pagament d’una part o la totalitat de l’import a crèdit. En aquest cas, en la previsió de pagaments apareixerà la quantitat que no està prevista desemborsar en el moment de fer la inversió inicial.

4.2.6. Retorn de deutes a curt termini També cal tenir en compte els pagaments provocats per la contractació d’un finançament a curt termini. 4.2.7. Pagament d’IVA Com ja s’ha comentat, l’IVA és neutral per a les empreses ja que d’una banda el suporten - el paguen quan fan les compres - i d’altra banda el repercuteixen - el cobren amb les seves vendes -. L’IVA es liquida trimestralment, és a dir, es calcula si és a ingressar o a compensar. Si la quantitat repercutida en un trimestre és major a la suportada vol dir que s’ha cobrat més IVA del que s’ha pagat i, per tant, s’ha de pagar a Hisenda la diferència dins el següent mes a la finalització del trimestre.

36

En canvi, si la quantitat suportada és superior a la repercutida, vol dir que s’ha pagat més IVA del que s’ha cobrat i per tant no cal fer cap pagament. En el cas d’empreses exemptes de l’impost, no existirà mai un pagament per aquest concepte, i en el cas d’empreses en règim de mòduls, el pagament serà igual per a tots els trimestres. 4.3. Previsió de cobraments Tal i com s'ha introduït a l'inici de la guia, ingrés i cobrament no són sinònims. L'ingrés es produeix en el moment que neix el dret de cobrament, mentre que el cobrament es produeix quan es reben els diners. 4.3.1. Cobrament de clients Dins d’aquest apartat s’inclouen els imports que s’han de cobrar com a contraprestació dels productes que s’han venut o dels serveis que s’han prestat. Cal tenir molt clares, doncs, les condicions que s’oferiran als clients. Per al cas que el cobrament sigui al comptat, les previsions d’ingressos mensuals coincidiran amb les previsions de cobraments. Si es dóna l’opció als clients que paguin a 30 dies, per exemple, l'ingrés no coincidirà mensualment amb la previsió de cobrament. S’ha de recordar que l'ingrés es produeix en el moment que es fa la factura al client mentre que el cobrament es produeix quan entren els diners a l’empresa. 4.3.2. Cobrament d’ajuts i subvencions En cas que una empresa tingui anotat en el seu pla de finançament un ajut o subvenció, cal que faci una previsió de quan i com es produirà el cobrament. Cal recordar que des que es concedeix un ajut o una subvenció fins que es produeix l’entrada de diners, pot transcórrer un període llarg de temps.

37

4.3.3. Cobrament ingressos financers En el cas que hi hagi previst un import en concepte d’ingressos financers, cal anotar a la previsió de tresoreria el seu cobrament. 4.3.4. Devolució de l'IVA En aquest apartat s’inclouen els cobraments que ha de rebre una empresa per part d’Hisenda quan ha suportat més IVA del que ha repercutit, és a dir quan l’IVA que ha pagat per les seves compres és superior a l’IVA que ha cobrat per les seves vendes. El procediment a seguir és diferent l’explicat per a la previsió de pagaments. Dins el mes següent a la finalització del trimestre l’empresa ha de presentar la declaració trimestral de l’IVA - els papers- i l’import a compensar, és a dir, la quantitat que ha de cobrar d’Hisenda, que es resta del l’import d’IVA a pagar a Hisenda el trimestre següent. Només en el cas que a final d’any quedi una diferència a compensar, és a dir a cobrar, es podrà sol·licitar la devolució. És en aquest cas quan es produirà el cobrament. En el cas d’empreses exemptes o en règim de mòduls, no existirà mai un cobrament per aquest conceptes. 4.3.5. Devolució de l'impost de beneficis Tal i com s’ha explicat en la previsió de pagaments en concepte de tributs, els impostos que graven els beneficis obtinguts per una societat- impost de societats o impost de la renda de les persones físiques- tenen un funcionament diferent per a cada tipus de societat. En aquest apartat, s’inclouen els imports que es preveuen que Hisenda haurà de retornar quan la diferència entre la suma del que s’ha anat

38

pagant durant l’any en concepte de pagament a compte i el resultat de la declaració de la liquidació anual, que es presentarà durant l'exercici següent, és positiva. 4.3.6. Altres cobraments En aquest apartat s’inclouen la resta de cobraments que no han estat englobats dins les partides explicades en aquest capítol, com poden ser les entrades de diners per alguna activitat extraordinària que tinguin prevista fer els emprenedors i que els hi suposi una remuneració i, per tant, un cobrament.

39

5. BALANÇ DE SITUACIÓ FINAL 5.1. Introducció

El balanç final és un estat comptable que reflexa, en termes monetaris, la situació patrimonial d’una empresa després d’un any d’exercir la seva activitat. A l’igual que el balanç inicial, constitueix una representació estàtica ja que fa referència a un moment determinat. També en aquest cas, el formen l’actiu, on es recullen els béns i els drets que té una empresa al final de l’exercici, i el passiu, on apareixen les obligacions de l’empresa en acabar l’any.

Per elaborar aquest balanç final, tal i com s’ha mostrat a la introducció, s’ha de tenir en compte el balanç inicial, el compte de resultats i la previsió de tresoreria. D’aquesta manera, sabent la situació de partida (balanç inicial) i el camí recorregut (que es reflexa al compte de resultats i a la previsió de tresoreria) és pot arribar al balanç final de forma molt senzilla.

5.2. Actiu final Dins de l’actiu final es troben pràcticament les mateixes partides que s’han mostrat en el pla d’inversió – actiu inicial- ; la diferència és que en aquest cas apareix en la previsió de l’amortització acumulada de l’immobilitzat. D’aquesta manera, la classificació de l’actiu final – segons el seu grau de liquiditat- queda com es mostra a continuació: • Actiu fix: cal recordar que són les inversions que romandran en

l’empresa durant més d’un any. Concretament, s’englobaran les següents partides: - Despeses d’establiment - Immobilitzat immaterial - Amortització acumulada de l'immobilitzat immaterial (signe

negatiu)

40

- Immobilitzat material - Amortització acumulada de l'immobilitzat material (signe negatiu) - Immobilitzat financer

• Actiu circulant: són inversions que varien al llarg de l'any, és a dir, el seu import varia a mesura que es va desenvolupant l’activitat. Són les següents:

- Existències finals - Deutors - Tresoreria final

5.2.1. Despeses d’establiment Tal i com s’ha explicat al balanç inicial, aquestes despeses són les que permeten que l’empresa funcioni durant tota la seva vida; per aquest motiu s’inclouen com una inversió i es poden amortitzar durant més d’un any. A mesura que es van amortitzant, aquestes quantitats que s’amortitzen es van restant de l’import total de les despeses d’establiment. És el que s’anomena mètode directe d’amortització ja que la depreciació o el sanejament d’aquestes despeses es reflexa directament disminuint l'import al balanç. 5.2.2. Immobilitzat immaterial

Dins d’aquesta partida, s’inclouen els mateixos conceptes que apareixien al pla d’inversió inicial, és a dir, els elements patrimonials intangibles de l’empresa que es poden valorar econòmicament. Es poden concretar en la propietat industrial, el fons de comerç, els drets de traspàs o les aplicacions informàtiques. A més apareix l’amortització acumulada d’aquest immobilitzat immaterial.

Valor d’adquisició:

41

En el cas que durant l’exercici no s’hagi previst fer cap inversió addicional en immobilitzat immaterial, els imports dels balanç inicial i dels balanç final per aquest concepte coincideixen.

La pèrdua de valor d’aquest immobilitzat, ja que el pas del temps fa que quedin antiquats, es veu reflectida en un nou apartat, l’amortització acumulada immaterial.

Amortització acumulada

És sota aquest concepte on s’engloben les depreciacions progressives previstes de l’immobilitzat immaterial recollides per l’amortització. En aquest cas, el mètode d’amortització és indirecte, és a dir, a diferència de les despeses d’establiment, la quantitat que es va amortitzant d’aquests drets no es resta directament de l’import total de l’immobilitzat en qüestió, sinó que apareix aquest nou apartat on es recullen totes les depreciacions. A l’hora de saber quin és el valor real previst per a final de l’exercici d’aquests drets, s’ha d’agafar l’import que apareix com a immobilitzat immaterial i restar-li l’import de l’amortització acumulada immaterial. Per aquest motiu, aquesta partida té signe negatiu al balanç final. Així, per a cada any de previsió, l’apartat d’amortització acumulada de l’immobilitzat immaterial recollirà l’existent al balanç inicial d’aquell any incrementat en les amortitzacions reflectides en el compte de resultat de l’exercici.

5.2.3. Immobilitzat material Tal i com s’ha mostrat en el pla d’inversió del balanç inicial, l’immobilitzat material recull el conjunt d’elements patrimonials tangibles de l’empresa, ja siguin mobles o immobles, que tenen una vida superior un any i que no estan destinats a la seva venda. S’inclouen els terrenys i béns naturals, les construccions, les instal·lacions, la maquinària, l’utillatge, el mobiliari, els equips informàtics i els elements de transport. A més, apareix un nou apartat que recull l’amortització acumulada d’aquest immobilitzat immaterial.

42

Valor d’adquisició:

A l’igual que per a l’immobilitzat immaterial, si durant l’any no hi ha previst fer més inversions sota aquests conceptes, els imports del balanç inicial i del balanç final de l’immobilitzat material coincidiran. En cas que sí s’hagi prevista una nova inversió un cop començada l’activitat, aquest import de la inversió incrementarà el valor de l’immobilitzat material de l’actiu final.

Amortització acumulada

En aquest apartat es recullen les previsions acumulades del desgast físic que patiran els béns de l’immobilitzat material a causa de la seva utilització al llarg del temps. Cal recordar, com ja s’ha avançat en la previsió de despeses del compte de resultats, que els terrenys no s’amortitzen ja que el seu valor no es perd a mesura que passen els anys. També aquí el mètode d’amortització és indirecte ja que el valor de l’immobilitzat roman invariable, mentre el que va incrementant-se és l’apartat d’amortització acumulada que es presenta amb signe negatiu. Per tant, a l’hora de saber el valor real dels elements d’aquest immobilitzat en cada moment, cal restar a l’import dels béns de l’immobilitzat la quantitat prevista com a amortització acumulada. A l’igual que en el cas de l’amortització acumulada de l’immobilitzat immaterial, l’amortització acumulada de l’immobilitzat material recollirà l’import anotat en el balanç inicial de l’exercici incrementat en les amortitzacions previstes al compte de resultats. 5.2.4. Immobilitzat financer Aquest tipus d’immobilitzat no pateix cap variació de l’inici al final de l’exercici, a no ser que durant l’exercici es tingui previst constituir una

43

nova fiança o augmentar les inversions financeres a llarg termini. Tampoc se’ls hi ha d’aplicar cap amortització ja que no es deprecien al llarg de l’exercici. Per tant, si no hi ha cap moviment per aquests conceptes, els imports del pla d’inversió inicial i de l’actiu final previst per aquest concepte coincidiran. 5.2.5. Existències finals Com a existències finals, es poden trobar les mercaderies, les matèries primeres i els altres aprovisionaments que té previst una empresa que li quedin en acabar un exercici, un cop fetes les compres i les vendes de l’any. Cal recordar que a l’hora de fer la previsió de despeses del resultat s’havien de considerar tant les compres com les variacions d’existències. Cal recordar que la variació d’existències es calcula de la següent manera: Variació d’existències = existències inicials – existències finals Per tal de fer una previsió de les existències finals que es tindran un cop acabat el primer any d’activitat, cal seguir els següents passos: Existències inicials +Compres d’existències - Vendes (valorades a preu de cost) Existències finals D’aquesta manera les existències finals són les existències inicials, més les existències que han entrat (compres), menys les existències que han sortit (vendes). La valoració de les vendes a preu de cost es realitza per tal d’evitar que el marge comercial provoqui variacions d’existències fictícies. 5.2.6. Deutors

44

Dins el balanç inicial, es poden trobar dos grups de deutors: • Administracions Públiques: Dins d’aquest concepte apareixen les dues partides que s’han explicat en el pla d’inversió del balanç inicial, és a dir, les Administracions públiques per subvencions i Hisenda Pública per IVA suportat. A més, apareix una nova partida que reflexa també els imports que els organismes públics deuen a l’empresa en concepte de devolucions de l’impost de beneficis: Hisenda Pública per IRPF o IS. • Clients: En aquest nou apartat, es mostren els imports que els clients deuran a l’empresa quan la política de cobrament de les vendes no sigui al comptat. Cal tenir en compte que aquests imports hauran de recollir l’IVA ja que formarà part de l’import que es cobrarà de clients. 5.2.7. Tresoreria final L’import de la tresoreria prevista per a final de l’exercici, ve donat per la previsió de cobraments i pagaments que efectuï l’empresa. És a dir, el saldo final del mes de desembre previst en el quadre de tresoreria, és el que ha d’aparèixer en l’actiu final com a tresoreria final. 5.3. Passiu final En aquest apartat s’inclouen, a l’igual que al passiu inicial, les obligacions que té una empresa al finalitzar l’exercici. Així, es recolliran els mateixos conceptes que s’han explicat en el balanç inicial, tot i que poden haver algunes modificacions: 5.3.1. Capital

45

Es pot recordar que el conjunt d’aportacions realitzades pels propietaris de l’empresa, ja siguin monetàries o en espècie, constitueixen el capital, una font de finançament pròpia i no exigible. Si no es té previst fer cap ampliació ni reducció de capital durant el primer any d’activitat (que és el supòsit més usual) aquesta xifra no difereix de la del balanç inicial.

5.3.2. Reserves

Tal i com ja s’ha comentat, al balanç inicial i al balanç final del primer any no apareix aquest concepte, però sí pot aparèixer en les previsions del segon i tercer any. Sota aquest concepte es recullen aquells beneficis que s’esperen que l’empresa generi durant l’exercici anterior a l’any que s’està planificant i que es tornen a reinvertir, és a dir, que no es preveu que es reparteixin entre els promotors.

El fet de destinar una part dels beneficis que genera l’empresa a reserves pot ser de forma voluntària o bé de forma obligatòria per la legislació - segons cada tipus d’empresa -. Per tant, dins de reserves s’inclouen els beneficis que ha obtingut l’empresa en exercicis anteriors i que no s’han distribuït.

Constitueixen una font de recursos pròpia i no exigible que permeten a l’empresa fer front a noves inversions de l’actiu.

5.3.2. Resultats

El concepte de resultat no apareix en el balanç inicial però sí es troba en el balanç final on recull el resultat de desenvolupar l’activitat durant un any. Aquest pot ser tant positiu com negatiu i en el primer cas es considera una font de finançament per a l’empresa ja que són uns

46

recursos que s’han generat internament i que es poden invertir en el creixement de l’empresa. També en aquest cas, són recursos propis i no exigibles.

5.3.3. Ajuts i subvencions Es recull en aquest apartat l’import de les subvencions de capital que apareixia en el balanç inicial menys la part de les subvencions que ha estat traspassada a la previsió d’ingressos durant l’exercici. 5.3.4. Deutes a llarg termini

Cal recordar que els deutes a llarg termini representen una font de recursos aportats per tercers a l’empresa i que s’han de tornar en un temps superior a un any.

A continuació es mostren els deutes que s’engloben en aquest apartat i que han estat detallats al pla de finançament del balanç inicial:

• Deutes amb entitats financeres: es recullen els imports que

apareixen en el balanç inicial, en concepte de deutes amb entitats financeres, disminuïts per les quantitats pagades durant l’any.

• Proveïdors d’immobilitzat: en aquest cas s’inclouen els deutes que queden pendents a final de l’exercici amb les empreses que subministren els elements de l’immobilitzat; és a dir, són els deutes inicials disminuïts per les quantitats pagades i incrementats pels nous deutes assumits. Cal recordar que aquests imports han d’incloure l’IVA.

• Altres deutes a llarg termini: es pot recordar que sota aquest

concepte es recullen, per exemple, els deutes assumits amb un amic o familiar que deixa a una persona diners per a muntar el negoci (per

47

tornar en un termini superior a un any), disminuïts per les quantitats tornades durant l’exercici.

5.3.5. Deutes a curt termini També en aquest cas es mantén els mateixos conceptes explicats en el pla de finançament del balanç inicial, amb les variacions que es comenten a continuació, i apareixien de nous: • Deutes amb entitats financeres: recull els deutes assumits amb

entitats financeres per una termini inferior a l’any (pòlissa de crèdit i descompte comercial) que estan pendents de tornar en finalitzar l’exercici.

• Proveïdors d’existències: com ja s’ha vist, es recullen dins d’aquest

apartat els deutes que es tenen amb els subministradors de les existències i que no s’han satisfet en el moment del seu lliurament. Per tant, si la política de pagament prevista és a 30, 60, o 90 dies, dins d’aquest apartat es troba la quantitat pendent de satisfer per les existències subministrades durant l’exercici que no s’han pagat a final d’any. En aquest cas, com en el cas dels proveïdors d’immobilitzat, cal incloure en el deute l’import de l’IVA de les compres que s’haurà de pagar als proveïdors.

• Administracions Públiques: en aquest apartat es recullen els imports

que l’empresa preveu que haurà de pagar a Hisenda en concepte d’IVA i d’impost sobre beneficis un cop finalitzat l’exercici (Hisenda pública creditora per IVA i per l’Impost de beneficis) i els deutes que té amb la Seguretat Social per les quotes patronals dels treballadors corresponents al mes de desembre.

• Altres deutes a curt termini: s’inclouen, per exemple, els diners

prestats per amics o familiars que estan pendents de tornar en menys d’un any.

48

6. PUNT D'EQUILIBRI 6.1. Què és el punt d'equilibri? El punt d'equilibri és un model d’anàlisi econòmica que té per objectiu determinar el nivell d'activitat que l'empresa ha d'assolir per tal de no generar pèrdues.

Podem entendre el nivell d’activitat com la quantitat d’unitats físiques a produir, el nombre d’hores de servei a prestar o el volum de facturació a realitzar. Aquest indicador no és res més que el punt d'inflexió on el resultat econòmic és zero, i a partir del qual l’activitat comença a generar beneficis.

El càlcul del punt d’equilibri d’una empresa és fonamental per tal de contrastar el nivell d’ingressos a partir del qual l’activitat genera beneficis amb la previsió d’ingressos resultant de l’estudi de mercat.

El model del punt d'equilibri és un model senzill i de fàcil càlcul que només reflecteix alguns dels aspectes econòmics de l’activitat, no com el model dels estats comptables previsionals que és complex perquè intenta representar tots els aspectes, econòmics i financers, de l’evolució de l’empresa. 6.2. Càlcul del punt d’equilibri

El càlcul del punt d'equilibri es realitza a partir de dues previsions: d’una banda les despeses fixes de l’activitat i d’altra banda el marge contributiu del producte o servei a comercialitzar. A partir d’aquestes dues previsions, el punt d’equilibri pot calcular-se a partir de la següent expressió: Despeses fixes Punt d'equilbri= -------------------------------

49

Marge contributiu 6.2.1. Les despeses fixes Les despeses necessàries per a desenvolupar una activitat les podem classificar en despeses fixes i despeses variables en funció de la seva dependència del nivell d’activitat. Així, les despeses fixes són aquelles que es mostren independents del volum de vendes de l’empresa, és a dir, aquelles l’import de les quals no es veu afectat per la comercialització d’una unitat addicional de producte o servei. És el cas del lloguer del local, de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, de l’assegurança, de l’amortització de l’immobilitzat, etc... En canvi, les despeses variables són aquelles que depenen directament del nivell d’activitat de l’empresa, és a dir, aquelles que augmenten si es comercialitza una unitat addicional de producte o servei. Són despeses variables les compres de mercaderies o de matèries primeres, les despeses de transport dels productes, etc... Cal destacar que no és necessari que les despeses fixes tinguin sempre el mateix import: així, és molt difícil que la despesa telefònica d’una empresa sigui la mateixa cada mes, però aquesta és una despesa que en la majoria de les activitats ha de considerar-se com a fixa, ja que no depèn del nivell de vendes. Per tal de facilitar el càlcul del punt d’equilibri cal assimilar com a despeses fixes moltes despeses que alhora podrien considerar-se com a variables, i prendre com a despeses variables només aquelles per a les que es pot quantificar una relació de causa-efecte en relació a les vendes, és a dir, aquelles per a les que és possible calcular el cost d’una unitat de producte o servei. Així, es consideraran com a despeses fixes totes les despeses excepte aquelles que facin referència a la compra de mercaderies en el cas

50

d’activitats comercials, a la compra de matèries primeres i altres aprovisionaments en el cas d’activitats de producció, i a la subcontractació de serveis en el cas d’activitats de serveis. 6.2.2. El marge contributiu El marge contributiu (o marge comercial sobre el preu de venda) és el tant per cent sobre el preu de venda d’un producte o servei que es queda en poder de l’empresa per a fer front a les despeses fixes i, en tot cas, generar beneficis. És a dir, és aquella part del preu de venda que no representa un cost variable del producte o servei. Així, podem dir que el preu de venda està format per dos components: d’una banda una part que té per objectiu repercutir al client el cost variable del producte o servei, i d’altra banda, una part que té per objectiu cobrir les despeses fixes d’una empresa, i en tot cas, generar beneficis. Per a calcular el marge contributiu d’un producte o servei pot aplicar-se la següent expressió: PVP – CUV Marge contributiu = --------------- x 100 PVP En la que PVP és el preu de venda al públic i CUV és el cost unitari variable. 6.2.3. Anàlisi del punt d’equilibri L’anàlisi del model del punt d’equilibri és molt senzill: si la previsió de vendes resultant de l’estudi de mercat és superior al punt d’equilibri calculat l’empresa generarà beneficis, però si aquesta previsió de vendes és inferior al punt d’equilibri l’empresa generarà pèrdues.

51

Així:

Si Vendes < Punt d’equilibri Resultat econòmic < 0 (Pèrdues)

Si Vendes = Punt d’equilibri Resultat econòmic = 0 Si Vendes > Punt d’equilibri Resultat econòmic > 0

(Beneficis) 6.2.4. Aplicacions del punt d’equilibri En aquest apartat s’analitzen dos casos que mereixen una especial atenció: el cas de les activitats professionals i el cas de la producció o comercialització de diferents productes o serveis. 6.2.4.1. El punt d’equilibri d’activitats professionals Un dels factors que diferencia les activitats professionals de les activitats empresarials és que les primeres consisteixen en la prestació de serveis el cost dels quals està format principalment per hores de treball, mentres que les segones consisteixen en la producció i/o comercialització de productes o serveis que tenen un cost de compra matèries primeres o de mercaderies rellevant. Així, en el cas de les activitats professionals si el sou dels promotors o treballadors que presten els serveis està inclòs en la previsió de despeses fixes, que és el supòsit més habitual, no existeixen despeses variables, i el càlcul del punt d’equilibri coincideix amb la previsió de despeses fixes, ja que el marge contributiu del servei és del 100%. PVP – CUV PVP – 0 Marge contributiu = -------------- = ---------------------- = 100% PVP PVP

52

Despeses fixes Punt d’equilibri = ------------------- = Despeses fixes 100% En aquests casos, en que el càlcul del punt d’equilibri com a facturació a assolir és tant immediat, val la pena traduir-lo a un altre tipus d’unitats, com per exemple el nombre d’hores de servei, per tal de facilitar l’anàlisi de la viabilitat econòmica. 6.2.4.2. El punt d’equilibri d’activitats amb més d’un producte o

servei En el cas d’activitats de producció i/o comercialització de més d’un producte o servei, no es pot aplicar directament l’expressió de càlcul del punt d’equilibri comentada en els anteriors apartats, ja que és molt possible que existeixin marges contributius diferenciats per a cadscún dels productes o serveis que formen part de l’activitat de l’empresa. En aquests casos la solució més recomanable és calcular el marge mig ponderat, d'ara endavant MMP, és a dir, la mitja aritmètica dels marges contributius dels diferents productes o serveis, ponderada en funció de la importància de cadascún d’ells dins l’activitat de l’empresa. Aquest índex relaciona el marge comercial de cada producte o servei amb el percentatge que representen les seves vendes respecte les vendes totals de l'empresa.