4. PENSAR EN TEMPS DE 4. PENSAR EN TEMPS DE CRISI: FILOSOFIA CRISI: FILOSOFIA HEL·LENÍSTICAHEL·LENÍSTICA

IntroduccióIntroducció L'hel·lenisme és un període de temps d’abast històricament difús,

que comença amb la mort d‘Alexandre el Gran (en el 323 aC, any també de la mort d’Aristòtil) i arriba fins finals del segle II dC.

En ocasions s’assigna el començament de l’època hel·lenística als anys de la conquesta de l’imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l’apogeu de l’imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l’imperi romà.

L’hel·lenisme és pròpiament el fenomen de difusió de l’esperit grec (llengua i cultura) en l’àmbit del món oriental. Aquesta difusió suposa una universalització d’aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l’aparició de les anomenades Escoles hel·lenístiques.

La Filosofia hel·lenística comprèn el conjunt d’escoles de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II dC, amb l’inici de la filosofia cristiana.

Conseqüències socials, polítiques i Conseqüències socials, polítiques i culturalsculturals

La pèrdua de participació política dels ciutadans de la polis condueix a l’individualisme.

Apareixen nous centres culturals: Alexandria, Rodas, Pèrgamo.

El món accessible s’amplia gràcies a la xarxa de comunicacions creada per l’imperi d’Alexandre el Gran.

Nova concepció de l’home com a Zoon koinonikon (koiné=comú) o animal comunitari, cosmopolita.

També apareix una nova virtut: la filantropia (culte a l’amistat)

La ciència i la filosofia se separen.

Repercussions en la filosofiaRepercussions en la filosofia

La reflexió filosòfica se centrarà en la recerca d’una tècnica que ajudi a tranquil·litzar a l’individu desorientat i trastornat.

La filosofia es presentarà com una guia de salvació o norma de conducta que asseguri l’accés a la felicitat.

Canvia l’ideal del savi: no és aquell que sap, sinó el que sap viure bé i és feliç.

Les qualitats o virtuts del savi seran l’autodomini, l’autarquia, la llibertat interior i la senzillesa. La suma d’aquestes virtuts ha de conduir a la felicitat.

El coneixement teòric estarà al servei de l’ideal moral: bé=felicitat.

L’ètica i la política se separen. La política ja no pot garantir la seguretat i felicitat de l’individu.

La filosofia es divideix en diferents disciplines (lògica, física i ètica) que formaran conjuntament un saber més unitari amb una finalitat clarament moral.

Arrels de les escoles Arrels de les escoles hel·lenístiqueshel·lenístiques

Escola de Mègara: Euclides

de Mègara (450-380aC)– Rebuig a la teoria de les idees de

Plató.– Insisteix en les limitacions del

nostre coneixement: “Podem saber poques coses amb seguretat”. Influeix en l’escepticisme.

– Estudis de lògica: precedent de

l’estoïcisme.

Escoles socràtiques o prehel·lenístiques

Arrels de les escoles Arrels de les escoles hel·lenístiqueshel·lenístiques

Escola hedonista o cirenàica: Aristip de Cirene (Líbia) (435-356 aC).

– Interès pel que és natural i no convencional.

– Recerca del plaer tant físic com espiritual, com a fi més natural de l’ésser humà.

– No ens hem de deixar dominar pels plaers (influenciarà la filosofia d’Epicur). Segueix l’ideal socràtic: el savi és aquell

que és amo d’ell mateix.

Escoles socràtiques o prehel·lenístiques

Arrels de les escoles Arrels de les escoles hel·lenístiqueshel·lenístiques

Escola Cínica: Antístenes d’Atenes (450-365aC)– El nom de l’escola prové o bé perquè

ensenyava les idees de Sòcrates en un gimnàs Cinosarges (gos àgil), o bé perquè es comparava amb els gossos (en grec Kúon o kinos).

– Proposava el control d’un mateix: autodomini i autosuficiència.

– Menyspreava les convencions socials.– Defensor de la vida natural i senzilla

suprimint les necessitats materials. – L’objectiu del seu pensament era

aconseguir la tranquil·litat de l’ànima o ATARÀXIA per ser feliç.

Escoles socràtiques o prehel·lenístiques

Arrels de les escoles Arrels de les escoles hel·lenístiqueshel·lenístiques

Escola Cínica: Diògenes de Sínope (413-327 aC)– També conegut com Diògenes el Cínic.

Fou desterrat de la seva ciutat natal per falsificar moneda.

– Radicalitzà el pensament del seu mestre Antístenes.

– Com a ideal de vida natural proposava: endurir el cos passant gana, fred i dolor si era necessari; enfortir el caràcter aguantant tota mena d’insults; i un alt

domini d’un mateix.

Escoles socràtiques o prehel·lenístiques

DIÒGENES DE SÍNOPE

DIÒGENES DE SÍNOPE

Escoles hel·lenístiquesEscoles hel·lenístiques

EstoïcismeEstoïcisme EpicureismeEpicureisme EscepticismeEscepticisme

També continúen:També continúen: L’Acadèmia de PlatóL’Acadèmia de Plató El Liceu d’AristòtilEl Liceu d’Aristòtil

L’estoïcismeL’estoïcisme Fundat per Zenó de Cítium (336–264 aC) El nom de l’escola prové del lloc on Zenó

exposava la seva doctrina: "Stoa" (Pòrtic pintat) a Atenes.

Considera que l'ésser humà per aconseguir la felicitat ha de seguir el curs de la naturalesa, i això implica seguir la raó.

A l’igual que Heràclit, consideren que hi ha una raó universal i que tot succeeix seguint el curs d’aquesta raó o destí .

Per això, no té sentit oposar-se a allò que succeeix.

Abstine et sustine (pateix i aguanta). La seva filosofia es divideix en tres

disciplines: lògica, física i ètica.

Zenó de Cítium

Sèneca de Còrdova

L’estoïcismeL’estoïcismeSolen distingir-se tres etapes en l’evolució de

l’estoïcisme:

a) Estoïcisme antic (segles III i II aC), fundat per Zenó de Cítium. Un dels principlas seguidors fou Crisip de Sols, que va sistematitzar les doctrines principals de l’escola.

b) Estoïcisme mitjà (s. II - I aC), representat per Paneci i Posidoni. En aquesta etapa l’estoïcisme tendeix al sincretisme i al eclecticisme, incorpora molts elements platònics, aristotèlics i es preocupa, sobretot, de l’ètica, mantenint un cert contacte amb concepcions religioses orientals.

c) Estoïcisme nou (s. I-III dC), més pròxim a l’estoïcisme antic, però centrat especialment en un pensament de tipus moral i religiós que va tenir una gran influència política i social. Els seus representants més característics en l’època imperial romana van ser Sèneca, Epictet i Marc Aureli.

Epictet

Marc Aureli

L’estoïcismeL’estoïcisme La lògica (segueix la lògica aristotèlica i inclou una teoria del

coneixement): L'única font de coneixement són els sentits (empirisme) i la representació sensible és una còpia de la realitat (realisme ingenu).

La garantia de veritat és la representació catalèptica ("phantasia kataleptiké") elaborada per l'enteniment a partir del sensible.

La seva lògica és formal i es basa en el raonament inductiu hipotètic (p ->q). És una lògica de la conseqüència que nega l'universal (nominalisme) i tracta només els individus o particulars. A través d'ella es comprèn el curs necessari (negació de l'atzar) dels esdeveniments de la naturalesa i de les accions morals. Es pot dir, que ensenya a pensar segons l'ordre necessari de la naturalesa.

L’estoïcismeL’estoïcisme La física: S'inspira en Heràclit i serveix per fonamentar l'ètica. Principals característiques:

– L'Univers (naturalesa) és un tot unitari (monisme), harmoniós (cosmos), animat i diví (panteisme) regit per la necessitat inflexible de la llei (Destí) universal (determinisme). -Redueixen les 4 causes aristotèliques a dos principis: un principi passiu o Matèria; i un principi actiu o Logos. El principi actiu és entès de dues maneres: com a causa formal o raó interna que conté les llavors de tot el que s'esdevé; i com a causa eficient o foc que ho anima tot. -Tot el que hi ha al món està disposat per la llei natural o Destí (Providència) que no permet l’existència del mal, que és només una aparença: "Vivim en el millor dels móns possibles."

L’estoïcismeL’estoïcisme L’ètica: Té per objectiu ensenyar a l'humà a viure d'acord amb

la naturalesa i el seu Destí. El bé s'aconsegueix vivint d'acord amb la raó que ens fa

descobrir la Raó Universal que regeix l'ordre de la naturalesa. La Virtut és la disposició a viure d'acord amb la raó i el deure

que li pertoca a cadascú. Hi ha el perill, però, de desviar-se del la llei de la naturalesa a causa de les passions ("pathos"), que allunyen l'ànima de l'equilibri natural.

Només dominant les passions en una actitud d‘”apátheia” i "ataràxia" és pot viure feliç i s'assoleix l'ideal del savi.

El savi és aquell que viu segons la raó i està lliure de passions. El savi es considera "ciutadà del món" i no menysprea la

política; la llibertat consisteix en l'acceptació de la necessitat i en l'abstinència absoluta davant les passions i el plaer.

EpicureismeEpicureisme

Fundat per Epicur (341-270 aC) Considera que per arribar a la felicitat hem

de perseguir el plaer. Però, per Epicur el plaer no és més que

l'absència de dolor i pertany a l'ànima i no al cos. Aquest amb poca cosa pot estar content.

Però per tenir l'ànima tranquil·la, per arribar a l'ataràxia haurem d'evitar el dolor. No hem de tenir por ni dels deus ni de la mort.

De vegades però, cal evitar el plaer si d'ell se n'ha de derivar un dolor futur i, de vegades, s'ha d'acceptar el dolor si d'ell se'n derivarà un plaer futur.

EpicureismeEpicureisme

L'objectiu de la seva filosofia és pràctic: “Inútil és la paraula L'objectiu de la seva filosofia és pràctic: “Inútil és la paraula d'aquell filòsof que no posa remei a cap mal de l'home." d'aquell filòsof que no posa remei a cap mal de l'home."

La filosofia ha de ser una medicina que condueixi l'ànima a la La filosofia ha de ser una medicina que condueixi l'ànima a la felicitat = Plaer ("Hedoné"). felicitat = Plaer ("Hedoné").

A través de la Canònica, Física i Ètica s'ha d'aprendre a ser A través de la Canònica, Física i Ètica s'ha d'aprendre a ser feliç mitjançant el plaer = feliç mitjançant el plaer = HedonismeHedonisme..

La filosofia ha de ser un La filosofia ha de ser un TetrafàrmacTetrafàrmac perquè ha d'alliberar als perquè ha d'alliberar als homes de 4 pors:homes de 4 pors:– Por als DéusPor als Déus– Por al dolor Por al dolor – Por a la mortPor a la mort– Por al desig insatisfet Por al desig insatisfet

EpicureismeEpicureisme

CanònicaCanònica (Teoria del coneixement) : Només s'admet com a (Teoria del coneixement) : Només s'admet com a real allò que és objecte dels sentits ("sensisme") i aquests són real allò que és objecte dels sentits ("sensisme") i aquests són l'única font de coneixement vàlida. l'única font de coneixement vàlida.

La base del coneixement és la sensació o impressió provocada La base del coneixement és la sensació o impressió provocada pels objectes sobre els nostres òrgans sensibles, i que passa a pels objectes sobre els nostres òrgans sensibles, i que passa a l'ànima, s'hi imprimeix i engendra la representació en l'ànima, s'hi imprimeix i engendra la representació en l'enteniment.l'enteniment.

Els elements principals en el coneixement són: La sensació, Els elements principals en el coneixement són: La sensació, l'anticipació i l'afecció. Afegeix un quart element format per les l'anticipació i l'afecció. Afegeix un quart element format per les projeccions imaginàries de l'enteniment que permet anar més projeccions imaginàries de l'enteniment que permet anar més enllà del sensible i conèixer els àtoms.enllà del sensible i conèixer els àtoms.

EpicureismeEpicureisme

Física (Ciència de la naturalesa): (Ciència de la naturalesa): Serveix per fonamentar l'Ètica.

Té les següents característiques :– És materialista: tot el que existeix és material.– L'ànima és una agrupació d'àtoms, material i mortal.

Segueix la teoria dels atomistes (Demòcrit) i de l'eleatisme (Parmènides) segons el qual tot és des de sempre.

– La realitat està composada per finits àtoms, que es mouen per atzar o lliurement en el buit (infinit), sense cap finalitat (mecanicisme).

– La naturalesa no té cap caràcter diví, doncs els déus no intervenen per a res en el govern del món.

EpicureismeEpicureisme Ètica (Hedonista) Escrit: "Carta a Meneceu" La finalitat de la vida és la felicitat i aquesta s'assoleix mitjançant

el plaer (gaudi) natural i necessari, tant del cos com de l'ànima. Aquest plaer ha de ser moderat i en calma, per tant necessita

una certa tranquil·litat: en primer lloc, del cos (aponia) que faci desaparèixer el dolor ; i en segon lloc, de l'ànima (ataraxia) que l'allunyi dels temors (la mort, els déus i el destí) i l'ajudi a abastar la saviesa.

L’escepticismeL’escepticisme El terme escèptic prové de "skepsis" que vol dir indagar, buscar...

"skeptomai" mirar al voltant. L'escepticisme no és una escola de filosofia, pròpiament dita, sinó

més aviat una orientació del pensament que vol ser anàlisi rigorosa i crítica de les possibilitats del coneixement humà.

El corrent escèptic enllaça amb els plantejaments d'alguns sofistes- Protàgores, Gòrgies - .

L’escèptic, de Robert Hall

L’escepticismeL’escepticisme

L'escepticisme sorgeix a la fi del segle IV aC amb Pirró d'Elis i continua amb el seu deixeble Timó, amb les seves paròdies contra l'epicureisme i l'estoïcisme.

La seva influència continua a través de l'Acadèmia Nova, amb Arcesilau i Carnèades.

Posteriorment ressorgirà al començament de la nostra era amb Enesidem s.I i Sext Empíric s.III amb la seva crítica al concepte de causa.

Pirró d’Elis

L’escepticismeL’escepticisme III, 3. És impossible concebre la causa abans de conèixer el seu

efecte en tant que és el seu efecte, ja que coneixem que una cosa és causa d'un efecte quan coneixem l'efecte en tant que efecte. Però no podem conèixer l'efecte de la causa en tant que efecte d'aquesta, si no coneixem la causa de l'efecte en tant que causa d'aquest. Creiem conèixer que és l'efecte de la causa quan coneixem la causa de l'efecte en tant que causa d'aquest. Per tant, si per conèixer la causa cal conèixer primer l'efecte, i si per conèixer l'efecte cal conèixer primer la causa el cercle viciós (dialel), mode del dubte, ens mostra dues coses inconcebibles, perquè la causa, en tant que causa, i l'efecte, en tant que efecte, no poden concebre's [separadament]. Com cadascú necessita la garantia de l'altre, no sabrem quin dels dos concebre el primer. Així doncs no podrem dir que una cosa és causa d'una altra. [...]

Sext Empíric: Esbossos pirrònics (selecció IV), dificultats de la noció de causa

L’escepticismeL’escepticisme L'actitud pirrònica té una dimensió teòrica i una altra de

pràctica. En l'aspecte teòric:

– és una crítica de la sensibilitat i de la raó com a fonts de coneixement humà: les dades dels sentits en si mateixes no són pas errònies si se les considera com el que són, sensacions subjectives que mostren la pura aparença de les coses. L'error comença quan es fan inferències pretesament certes sobre la realitat, a partir de les dades sensibles.

– A més, la seva teoria empirista del coneixement implica que aquest no pot anar més enllà de la sensació subjectiva, per la qual cosa tot raonament és mancat d'una base fiable. Només l'acord convencional permet considerar el que és vertader o fals. I si no s'accepta aquesta convenció, l'única sortida que queda és la suspensió del judici (epokhé).

Les repercussions d'aquest pensament en el camp de l'acció són les que corresponen al relativisme moral.

L'actitud de l'escèptic és: indiferent enfront dels valors, impertorbable i tranquil (ataràxia).

L’escepticismeL’escepticisme

Michel Eyquem de Montaigne (1533 - 1592)

zetètica, terme que prové del verb grec "zetein" i que significa recerca, inspecció.

Henri Broch, Doctor en Ciencias, es el fundador del Laboratorio de Zetética de la Facultad de Ciencias de la Universidad de Niza. Es autor de más de 150 publicaciones y 6 libros. Uno de ellos, Conviértase en Brujo, conviértase en sabio, co-escrito con el premio nobel de física George Charpak, fue el que introdujo el concepto de Zetética, disciplina que promueve el pensamiento escéptico al analizar y desmitificar científicamente los fenónemos paranormales, pseudociencias y supersticiones de toda clase.http://www.tauzero.org/2008/03/zetetica-y-la-desmitificacion-cientifica-de-las-supersticiones/

La fi de la filosofia grega: La fi de la filosofia grega: RomaRoma

Roma assumeix el llegat Roma assumeix el llegat grec.grec.

A Roma no hi va haver A Roma no hi va haver un pensament filosòfic un pensament filosòfic propi equiparable al grec.propi equiparable al grec.

Continuen amb Continuen amb variacions les escoles de variacions les escoles de Grècia.Grècia.

Ciceró, Lucreci i Sèneca Ciceró, Lucreci i Sèneca són els pensadors més són els pensadors més destacables.destacables.

Lucreci (99-55)

Ciceró (106-43)

Sèneca (4 aC-65 dC)

ECLECTICISME

EPICUREISME

ESTOÏCISME

Horaci: Carpe Diem

Indoeuropeus (Grecs i Romans) Semites (Jueus)

Politeistes Monoteistes

Zeus manté l’ordre Déu elegeix poble

Imatges i escultures Prohibides imatges, i esc.

El món és etern El món es creat,

Visió cíclica del temps Visió lineal del temps:

Antropologia: transmigració Antropologia: éssers globals

Matèria, sovint, negativament Matèria, creació de Déu

Procreació no és enaltida Procreació, un deure sagrat.

Intents de conciliació

Filó d’Alexandria

Plotí

Cristianisme / Patrística

Agustí d’Hipona

Plotí: el neoplatonismePlotí: el neoplatonisme

Plotí fa una Plotí fa una interpretació del interpretació del platonisme.platonisme.

Tot emana de l’Tot emana de l’U.U. L’U no crea sinó L’U no crea sinó

que emana l’ésser, que emana l’ésser, tal com es difonen tal com es difonen el foc o la llum.el foc o la llum.

Plotí (205-250), Egipte