III Seminari de Patrimoni Natural de la comarca de la Garrotxa

RESUMS DE LES PONÈNCIES

III Seminari sobre patrimoni natural de la comarca de la Garrotxa

Organització

amb el suport de l'Ajuntament d'Olot

III SEMINARI SOBRE PATRIMONI NATURAL DE LA COMARCA DE LA GARROTXA

Catàleg de flora vascular de la Garrotxa Xavier Oliver Martínez-Fornés Delegació de la Garrotxa de la ICHN Els catàlegs d’organismes són útils per diferents raons. Entre altres, com a referència per als

investigadors quan plantegen els seus projectes de recerca i per als naturalistes quan volen valorar

una observació que han fet. També són importants per fer diagnosi del nivell de coneixement d’un

grup en un àmbit geogràfic, o del seu estat de conservació. Els catàlegs també s’utilitzen en

difusió, formació i educació, i poden ajudar a estimular la recerca, el registre d’observacions...

Es presenta el catàleg de flora vascular de la Garrotxa, elaborat a partir de diferents catàlegs

parcials de la comarca ja realitzats anteriorment, la base de dades BIOCAT, dades inèdites de

diferents persones i dades de 23 anys de treball de camp de l’autor.

En aquests moments s’està realitzant l’entrada de dades en la base de dades de flora vascular de

la Garrotxa, mitjançant el programa SILVAmc, però paral·lelament, sense haver d’esperar a tenir la

base de dades actualitzada, ja s’ha confeccionat un primer catàleg de les espècies presents a la

Garrotxa, ordenades per nom científic, i en el que s’especifica alguna característica (sinonímia

habitual, abundància, altitud, hàbitat, sectors, estatus i altres comentaris).

El catàleg serà consultable a la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana

d’Història Natural (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php).


Els esbarzers de la Garrotxa. Una mirada atenta Neus Villegas L'objectiu d'aquesta comunicació és apropar-vos al coneixement dels esbarzers i exposar breument

com s'està fent l'estudi de les espècies presents a la Garrotxa per tal que us animeu a col·laborar-

hi tots els que hi esteu interessats o pugueu aportar dades.

Els esbarzers són arbustos o plantes herbàcies perennes de la família de les Rosàcies, proveïdes

d'agullons i d'altres formacions epidèrmiques, amb fulles normalment compostes, amb 3 a 7 folíols

dentats, amb flors pentàmeres i nombrosos estams i carpels. El fruit (la móra) és un aglomerat de

drupèoles (polidrupa). Totes les espècies del subgènere Rubus tenen els fruits negres quan són

madurs, mentre que les dels altres subgèneres (la gerdera i l'esbarzer saxàtil) els tenen vermells.

Els noms d'esbarzer i romeguera, amb totes les seves variants, són els més utilitzats popularment

per designar qualsevol espècie del subgènere Rubus, mentre que el nom de gerdera és

específicament per a Rubus idaeus. Si coneixem una mica més els Rubus, podem parlar amb més

propietat i designar Rubus caesius amb el nom de romeguera de rostoll o esbarzerola, i les seves

variants, mentre que l'esbarzer comú seria només R. ulmifolius i l'esbarzer tomentós o arça

correspondria a R. canescens . També els esbarzers glandulosos són freqüents a la Garrotxa i

aquest nom inclouria tota una sèrie d'espècies que presenten glàndules estipitades a les tiges i a

les inflorescències. La comarca és especialment rica en espècies del gènere Rubus (fins ara n'hem

catalogat 14), algunes d'elles molt rares a la resta de Catalunya.

Els esbarzers són plantes clonals de cicle biennal que es poden reproduir sexualment, però sovint

sense fecundació, i amb una propagació vegetativa ràpida i poderosa, mitjançant gemmes

caulinars o radicals. Les tiges del primer any o turions no produeixen flors, sinó que al segon any

donen lloc a les tiges floríferes. Per a l'estudi dels Rubus ens cal observar els dos tipus de tiges,

així com les característiques de les fulles, de l'eix de la inflorescència, de les flors, etc. Si bé moltes

espècies es poden reconèixer al camp, sovint és necessari un estudi més minuciós si no volem

arribar a conclusions errònies. Algunes característiques s'han d'observar en fresc, com el color dels

pètals i dels agullons, si les fulles tenen la vora ondulada, etc., i també cal prendre mostres de les

diferents parts de la planta i observar-les sota lent.

Pel que fa a l'ecologia dels esbarzers, destaquem el seu paper protector dels boscos i dels sòls, així

com el fet que els seus fruits serveixen d'aliment a molts animals. Sovint els esbarzers s'han vist

com a “cosa bruta” perquè envaeixen espais que creiem que són nostres i s'ha fet molta neteja


indiscriminada. És cert que els esbarzerars s'han estès molt en els darrers decennis, sobretot a

causa de la destrucció dels boscos de ribera i d'altres hàbitats. Però cal distingir els esbarzerars

invasors, pioners en espais que han estat fortament pertorbats, de les bardisses com a comunitat

estructurada i lligada al bosc que protegeixen.

Per a l'estudi de la distribució de les diferents espècies d'esbarzers a la comarca, calen moltes

aportacions, encara que no hi hagi molta precisió en totes elles. Les dades concretes de la localitat

són molt importants i així uns poden continuar la feina d'altres. Si no es recullen mostres, també

es poden anotar observacions que puguin ser útils de cara a posteriors visites a la localitat.


Mapa de la flora invasora de la Garrotxa, 2007 Xavier Oliver Martínez-Fornés Delegació de la Garrotxa de la ICHN Des de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, ja s’ha elaborat el

catàleg de flora al·lòctona, la diagnosi de la perillositat dels tàxons invasors i les cartografies

digitals dels 10 tàxons més perillosos de la comarca.

En el desenvolupament de tots aquests projectes, es constata la manca d’informació respecte a

entrada de tàxons a la comarca i la dinàmica d’invasió i afectació al medi natural. Per aquesta raó

ja des de l'any 2006, però amb el treball de camp desenvolupat durant el 2007 s’ha elaborat el

"Mapa de flora invasora de la Garrotxa, 2007” que té com a objectiu, per una banda fer una

fotografia de com està la comarca respecte a aquest tema (espècies presents, com estan

distribuïdes, en quina abundància, en quins ambients) i per altra, analitzar conjuntament les

problemàtiques d’introducció i expansió d’aquestes plantes a la nostra comarca.

S’han estudiat 100 punts de la comarca, 50 agafats a l’atzar per poder obtenir dades aplicables al

conjunt de la comarca, i 50 en indrets amb un alt risc d’introducció i dispersió de plantes

al·lòctones per diferents motius. Aquest últims corresponen a camins, pistes forestals, carreteres i

autovies, xarxa hidrogràfica, masies, veïnats pobles i ciutat, equipaments en el medi natural com

aparcaments, càmpings, vivers...

Per a cada punt, i dins d’un radi de 250 m, s’ha mostrejat unitats de superfície o unitats lineals

dels diferents ambients per obtenir dades objectives de presència d’espècies que es puguin

comparar amb els anys i així comparar dades i poder estudiar l’evolució d’introduccions, d’expansió

i d’afectació del medi natural.

Amb les dades obtingudes s’han calculat els percentatges de presència a la comarca de les

diferents espècies detectades, afectació als diferents ambients de la comarca, o per exemple

també s’ha pogut correlacionar espècies amb tipus d’introducció o de dispersió.

La memòria de l’estudi serà consultable a la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la

Institució Catalana d’Història Natural (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php).


Avaluació de la producció de glans al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa Antònia Caritat i Compte Facultat de Ciències. Universitat de Girona. Campus de Montilivi. 17071 Girona [email protected], [email protected] Els fluxos de matèria orgànica i nutrients caracteritzen la dinàmica d’un ecosistema forestal. Els

nutrients que es dipositen al sòl ho fan a través de la matèria morta continguda en fulles,

branquillons, flors, glans i altres materials, en conjunt anomenats virosta. El coneixement de la

caiguda de les diferents fraccions de la virosta permet analitzar entre altres aspectes els canvis

fenològics i fisiològics en relació a factors ambientals. Per altra banda, les glans constitueixen un

aliment bàsic per a diferents espècies animals, entre els vertebrats destaca el senglar (Sus scrofa).

Les poblacions d'aquesta espècie depenen en bona mesura de les fluctuacions en la producció

anual de glans.

Per tal d'analitzar les variacions periòdiques en la producció de glans i poder predir les poblacions

de senglar en el Parc Natural de la Zona Volcànica de lanGarrotxa així com diferents aspectes de

la dinàmica forestal d'alzinars i rouredes, s'està duent a terme des de l'any 1997 un seguiment de

la caiguda mensual de glans i altres fraccions de virosta. Es van seleccionar unes parcel·les i uns

transsectes experimentals representatius de l'alzinar (Quercus ilex) i les rouredes (Quercus humilis,

Quercus robur). En cada zona es van instal·lar trampes o caixes per recollir les glans i la virosta.

Es van seleccionar quatre parcel·les permanents situades al volcà de Santa Margarida, a Can Vidal

i Can Batet i tres transsectes a Sant Julià del Mont, Vivers i Can Barranc. En els transsectes també

s’avaluen les glans quan es formen a les capçades. La producció anual de glans varia de 0,1 g/m2

a 4,20 g/m2. L'època de màxima caiguda és la tardor, normalment l'octubre o novembre. S’han

enregistrat diferències molt importants segons l'any com també s'ha observat en altres zones. Els

anys d'elevada producció es consideren anyades; destaquen els anys 1999, 2002 i 2004. Els

resultats es poden aplicar en la gestió de les poblacions de senglar i de les masses forestals

d'alzinars i rouredes.


Seguiment de la flora vascular del catàleg de "boscos madurs" de la Garrotxa Antoni Agelet i Joan Montserrat Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa Presentem alguns dels resultats preliminars del catàleg de flora vascular (Pteridòfits,

Gimnospermes i Angiospermes) en els diferents “boscos madurs” de la Garrotxa.

En el catàleg hi apareixen referenciades tot el seguit de plantes vasculars trobades en la recerca

de camp així com dades qualitatives sobre abundància, densitat, dominància, sociabilitat,

periodicitat, vitalitat, fenologia, ecologia, ecofisiologia i la intervenció humana històrica i/o actual.

En el catàleg també s'hi pot trobar informació puntual sobre l'estructura, la dinàmica i la

funcionalitat de les diferents masses boscanes o d'algunes de les espècies vegetals ressenyades.

Col·lateralment el catàleg aporta altres informacions que a curt o llarg termini poden ser d’interès :

- Valoració de les espècies catalogades com a rares o en perill d'extinció, les sensibles a

l'alteració de l'hàbitat, les vulnerables o les d'interès especial.

- Paràmetres objectius que permetin de discriminar, des d'un punt de vista florístic, els

“boscos madurs” de les masses forestals pre-madures, joves o degradades.

- Determinació de les espècie vegetals que puguin ser usades com a indicadors biològics de

comunitats climàciques o preclimàciques.


Aportacions al coneixement de la flora amenaçada de la Garrotxa Xavier Oliver Martínez-Fornés Delegació de la Garrotxa de la ICHN En base a la Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa, 2005 i al Programa de seguiment i

conservació de la flora amenaçada de la Garrotxa, l’any 2007 s’ha realitzat seguiment de 46 tàxons

considerats amenaçats segons criteris UICN (2001) a la comarca i comarques veïnes.

Es presenta, per una banda, les dades recollides sobre alguns d’aquests tàxons, i per altra els

resultats d’un estudi sobre les amenaces i impactes que pateixen el conjunt de 210 tàxons

considerats amenaçats.

Les dades recollides són fonamentalment la cartografia dels rodals sobre ortofotomapes 1:5.000,

cens i/o estimació d’exemplars reproductors, incidència d’impactes detectats, i en alguns casos

estructura de la població i indicadors de reproducció.

Els resultats de l’estudi d’amenaces ens poden orientar a quins són els hàbitats de les espècies

amenaçades, i els impactes i agents que els produeixen. Això és important tant a nivell de tàxon

per intentar evitar o minimitzar l’impacte que pateix un tàxon. També en el cas de que siguin

diversos els factors que els afecten dimensionar quins són els més importants. I per al conjunt de

la flora amenaçada, ens és útil per veure quins són els ambients amb més espècies amenaçades, i

quins són els principals factors que incideixen negativament, ja que d’aquesta manera es poden

prioritzar línies de gestió i conservació per minimitzar o evitar processos que afecten a moltes

espècies amenaçades.

Els documents esmentats i la informació sobre el que s’explica en aquesta ponència, es poden

consultar a la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història

Natural (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php).


Els líquens a les parcel·les d’alzinar vell de La Garrotxa Esteve Llop, Àngels Longán i Antonio Gómez-Bolea Departament de Biologia Vegetal-Botànica, Universitat de Barcelona El coneixement de la diversitat dels organismes presents en una zona és una primera eina per tal

de valorar la seva qualitat. A partir d’aquestes dades hom pot establir les bases per dur a terme el

monitoratge de futurs canvis per tal de poder valorar-los amb més coneixement de causa.

L’ús dels líquens epífits com a bioindicadors es va començar a utilitzar a casa nostra per avaluar la

qualitat atmosfèrica (Giralt 1996). Aquests líquens també tenen un valor indicador de la qualitat

del bosc. Aquesta característica s’ha aplicat en boscos atlàntics (Rose 1976; Etayo & Gómez-Bolea

1992; Tibell 1992; Selva 1994), i més recentment en l’alzinar (Longán 2006).

L’estudi dels líquens de la Garrotxa ens ha aportat dades novadores i interessants com ha estat el

descobriment de la presència de líquens foliícoles (Llop & Gómez-Bolea 2006), molts d’ells amb

afinitats tropicals i subtropicals. Moltes més dades tenim sobre els líquens epífits, principalment de

l’alzinar (Gómez-Bolea 1985; Longán & Gómez-Bolea 1999; Longán et al. 2000; Longán 2006),

però no passa el mateix amb els líquens saxícoles dels que només en coneixem un treball molt poc

exhaustiu (Maheu & Werner 1935).

L’estudi dels líquens dels alzinars catalogats com a madurs de la Garrotxa, del qual presentem les

primeres dades, l’hem plantejat de forma integral, és a dir, que a més dels líquens epífits

prospectem el terrícoles i saxícoles sempre que la parcel·la ho permeti. Aquest estudi ens ha de

permetre: a) comparar les diferents parcel·les des del punt de vista de la qualitat del bosc, b)

establir la base per al monitoratge de futurs canvis que es puguin donar i c) incrementar el

coneixement sobre la diversitat liquènica de la comarca.

En aquest seminari presentem el llistat del coneixement actual dels líquens de la Garrotxa

comparant-lo amb els alzinars de Catalunya, i les dades comparatives de les parcel·les que tenim

estudiades, concretament hem prospectat Falgars (Beuda), Bodelquer (La Vall de Bianya) i Roca

de Migdia (Mieres).

Referències bibliogràfiques

Etayo, J. & Gómez-Bolea, A. 1992. Folia Botanica Miscelanea 8: 61-75.

Giralt, M. 1996. Arxius de les seccions de Ciències / Secció de Ciències Biològiques 113. Institut

d’Estudis Catalans.


Gómez-Bolea, A. 1985. Líquenes epífitos en Cataluña. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona.

Llop, E. & Gómez-Bolea, A. 2006. Lichenologist 38 (1): 55-65.

Longán, A. & Gómez-Bolea, A. 1999. Cryptogamie, Mycologie 20 (1): 49-55.

Longán, A. 2006. Arxius de les seccions de Ciències / Secció Ciències Biològiques 137. Institut

d’Estudis Catalans.

Longán, A., Barbero, M. & Gómez-Bolea, A. 2000. Mycotaxon 74 (2): 367-378.

Maheu, J. & Werner, R. G. 1935. Révue de Bryologie et Lichénologie 8: 194-212.

Rose, F. 1976. Lichenolgy: Progress and Problems. pp 279-307. Academic Press.

Selva, S. B. 1994. Bryologist 97 (4): 424-429.

Tibell, L. 1992. Nordic Journal of Botany 12: 427-450.


Els escorpins de la Garrotxa Adrià Nieto El treball de recerca que he realitzat al llarg del batxillerat, del qual us faré un resum, tracta sobre

la diversitat d’escorpins que podem trobar a la Garrotxa. En Jordi Nebot em va suggerir aquest

tema ja que és un grup no gaire estudiat localment. En Jordi Nebot havia realitzat un mapa de la

seva distribució i pensava que es podria detallar una mica més. Com que a mi em crida molt

l’atenció la classe dels aràcnids (un grup d’animals tan diferent del tàxon al que nosaltres

pertanyem) vaig acceptar de seguida el seu ajut i suggeriments.

Degut a les dificultats que presentava la realització un cens d’aquests animals, que requereix molta

dedicació i temps, vaig decidir que el meu treball tractaria principalment sobre l’anatomia externa

comparada de les tres espècies presents a la comarca. Només comentaré algunes pinzellades

sobre la distribució.

El treball consta de dos parts principals: una en la qual s’expliquen aspectes generals dels

escorpins, sobretot tot el referent a l’anatomia externa i alguna pinzellada de la interna, i una altra

part que se centra en les peculiaritats de cada una de les tres espècies. Les tres espècies són:

Buthus occitanus més conegut com escorpí groc, Euscorpius flavicaudis, o escorpí negre i

Belisarius xambeui o escorpí cec.

El Buthus occitanus és especialment escàs a la Garrotxa, a diferència de la resta de la península on

és, en canvi, el més abundant, degut a que és una espècie adaptada a climes àrids i ambients

pedregosos. El més rellevant, a part de la seva coloració groga com el seu nom indica, és la seva

considerable mida, que pot arribar als 10 cm de longitud. La seva picada és extremadament

dolorosa, però no és mortal.

Euscorpius flavicaudis, en canvi, és una espècie més aviat petita que sol fer uns 3 cm,

extremadament abundant tant a la Garrotxa com en tot el nord de la península i és fàcil d’observar

degut als seus hàbits antropòfils. Viu en zones humides i arraconades, per tant és troba fàcilment

en les edificacions humanes. És de color negre, excepte les potes i el telson (agulló) que són d’un

color que sol oscil·lar entre el groc i el marró groguenc. La seva picada no té efectes mínimament

greus per als humans.

I per últim, el Belisarius xambeui que és un endemisme de la zona del Prepirineu català i molt

peculiar pel fet que, com el seu nom indica, no posseeix ulls principals, només uns de laterals molt


petits, de manera que no és totalment cec. Aquesta parcial ceguesa és fruït d’una adaptació a

hàbitats cavernícoles ombrívols i humits.

Per últim vull destacar que cal preservar aquestes espècies, ja que, a més dels importants papers

ecològics que desenvolupen a l’ecosistema, el verí d’alguns escorpins pot actuar com a fàrmac

contra certs càncers, com ja s’està veient en les investigacions realitzades a Cuba, amb espècies

del gènere Androctonus, i a Israel, amb exemplars de Buthus.


Invertebrats nous o interessants per a l’Alta Garrotxa Rafael Carbonell Font Es donen a conèixer les troballes de les següents espècies a l’Alta Garrotxa: Sceliphron curvatum

(Insecta: Hymenoptera), Leptoglossus occidentalis (Insecta: Hemiptera), Sargus cuprarius

(Insecta: Diptera) i Euchorthippus declivus (Insecta: Orthoptera), noves per a la província de

Girona; Lasiopa tsacasi i Ctenophora guttata (Insecta: Diptera), noves per a la Península Ibèrica;

així com noves localitats d'Abida gittenbergeri (Mollusca: Gastropoda).


Coneixement actual dels ratpenats de la Garrotxa Xavier Puig Montserrat1, Jordi Serra-Cobo2, Jordi Camprodon3 i David Guixé3 1 Galanthus, estudi i divulgació del medi ambient. Ctra. Juià, 46 17460 Celrà. www.asgalanthus.org 2 Grup de Recerca de Biologia de Vertebrats (96- SGR 0072), Departament de Biologia Animal. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 645, 08028 Barcelona. 3 Àrea de Biodiversitat, Centre Tecnològic Forestal de Catalunya Per una banda, s'exposen els resultats de les campanyes realitzades a l’EIN de l’Alta Garrotxa

durant els anys 2006 i 2007, espai que s’ha demostrat com un espai d’enorme interès pel que fa al

seu poblament quiropterològic: s’hi ha trobat un total de 23 espècies, 16 de les quals n’utilitzen les

cavitats per refugiar-se al llarg de l’any.

Durant el primer any es va centrar l’esforç a l’estudi de les comunitats troglòbies (lligades als

sistemes cavernícoles) en els propis refugis, i durant el segon any s’ha iniciat l’estudi a camp obert

aplicant diverses metodologies.

Destaquen especialment la forta presència d’espècies forestals, entre les quals es compta l'única

població coneguda al principat del ratpenat de Bechstein, i d’alguns refugis d’elevat interès per a

l’elevada diversitat d’espècies que s’hi congreguen.

Per altra banda, es donen a conèixer els resultats dels estudis quiropterològics realitzats al Parc

Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa els anys 1997 i 1998, els quals tenien com a objectiu

conèixer la diversitat, la distribució, l’abundància i la vulnerabilitat de les espècies de ratpenats. Els

estudis permeteren comprovar la presència de 13 espècies de quiròpters i la relació entre els

Miniopterus schreibersii del Parc i els de l’agrupació d’hibernada del Parc Natural de Sant Llorenç

del Munt.

Des de l’any 2001, l’Àrea de Biodiversitat del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya ha anat

treballant amb el Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia del Departament de

Medi Ambient i Habitatge en estudis sobre conservació de fauna forestal. El 2006 es va iniciar un

programa de recerca ecològica i conservació dels quiròpters forestals, a desenvolupar en fases

(anys 2006-2010). Els objectius generals d’aquest programa consisteixen en recollir informació

suficient sobre quiròpters forestals per establir un catàleg complet a Catalunya, determinar els

seus requeriments ecològics i relacionar-los amb la gestió dels seus hàbitats, determinar el seu

estatus de conservació i proposar mesures de gestió i si s’escau, recuperació de les seves

poblacions.


En concret, l’any 2006, es varen realitzar estacions d’escolta de ratpenats a bona part de les

fagedes de la Catalunya oriental, fixant un total de 30 estacions d’escolta de 10 minuts que es

realitzaren a l’estiu i tardor del mateix any. També es col·locaren 32 caixes refugi especials per a

ratpenats el mateix any.

Paral·lelament, l’any 1999, en el marc d’estudis sobre la influència de la gestió forestal sobre els

ocells al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, es va iniciar una prova pilot per testar

l’ús per part dels quiròpters forestals de refugis artificials. Es van emplaçar cinc caixes refugi per

quiròpter a la fageda d’en Jordà, les quals van ser proporcionades pel Parc Natural. Era la primera

vegada que s’emplaçaven caixes refugi per a ratpenat al Parc Natural i una de les primeres

experiències a Catalunya.

L'ocupació de les caixes ha estat molt satisfactòria, essent la fageda amb una taxa d’ocupació més

elevada l’octubre del 2007 (28,6%). Les caixes han estat ocupades bàsicament per Nyctalus leisleri

(88%) i Nyctalus lasiopterus (4%).

Les estacions d’escolta han posat de manifest, en canvi, una baixa activitat i diversitat en aquesta

fageda en comparació a les altres estudiades, degut bàsicament a l’estructura forestal amb manca

de cavitats naturals. S’ha pogut determinar la presència de 6 espècies i fins a 8 de possibles

(Pipistrellus pipistrellus, Pipistrellus khulii, Pipistrellus pygmaeus, Hypsugo savii, Nyctalus leisleri,

Barbastella barbastellus). L’espècie més freqüent ha estat el ratpenat comú (Pipistrellus

pipistrellus) amb el 42% dels contactes obtinguts.

Ressaltar el seguiment que s’està realitzant del Nòctul gegant (Nyctalus lasiopterus), des de l’any

2003, on s’ha observat anualment almenys un exemplar mascle a la primavera (abril-maig) i

almenys dos hibernants (novembre-febrer).


Seguiment de les poblacions de cranc de riu autòcton (Austropamobius pallipes) a la conca del riu Fluvià i Brugent (2007) Fina Torres Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa i Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa Introducció

El seguiment s’ha realitzat a les tres conques més grans de comarques Gironines: el Fluvià, el Ter i

la Muga. Les tres conques tenen un règim hidrològic mediterrani, a més , en el cas de la Muga i el

Ter la prèsencia d’embassaments modifica fortament els cabals. Les tres conques presentaven fins

als anys 70 importants poblacions de cranc de riu autòcton, especialment a la conca del Fluvià i

més puntuals en força afluents de la Muga i el Ter. En aquest document es presenten els resultats

de la comarca de la Garrotxa.

Problemàtica

En les darreres tres dècades s’ha produït una disminució alarmant de les poblacions de cranc de

riu autòcton a tot Europa. Aquest fet es deu principalment a la destrucció de l'hàbitat, la

contaminació de les aigües, la forta sequera, i als efectes de competició i malalties provinents

d’espècies exòtiques de cranc de riu. És especialment remarcable l’impacte de l’afanomicosi,

malaltia de la qual són portadores diverses espècies de cranc americà. El fong que produeix

aquesta malaltia és el causant de les desaparicions, en pocs dies, de poblacions senceres de cranc

autòcton.

Objectius

Davant l’evidència del greu perill que corren les actuals poblacions de cranc de riu autòcton esdevé

imprescindible per tal de salvaguardar aquesta espècie al nostre país:

- conèixer els nuclis poblacionals de cranc autòcton que encara perduren a les tres conques i

saber-ne el seu estat de conservació (densitats, estructura d’edats...)

- manteniment del centre de reproducció de cranc com a element essencial per a la

salvaguarda i recuperació de l’espècie

- realitzar un treball d’educació ambiental a la població per tal de sensibilitzar a l’entorn

d’aquesta espècie

Àrea d’estudi i metodologia

- Per a la recerca de noves poblacions: es recorren a la tarda/vespre d’estiu les rieres on

se sospita presència de l’espècie. Es prospecta des de dins del riu, contracorrent, i

remenant pedres i possibles refugis.


- Per a l’anàlisi de l’estat de les poblacions conegudes: es fa un transecte nocturn

entre el mes de juliol i agost. Es prospecten 200 metres, es recorre la riera aigües amunt

(contracorrent), dues persones amb una llanterna cadascuna. No s’aixequen pedres, sinó

que simplement es comptabilitzen els individus observats (s’estima mida i sexe de

cadascun).

Resultats

S’ha fet el seguiment anual de l’estat de les poblacions del cranc de riu autòcton. El nombre total

de poblacions és de 29, repartides entre les conca del riu Fluvià (20) i la del riu Brugent (9),

tributari del riu Ter. El nombre de poblacions viables ha estat de 14. Pel que fa a la problemàtica

actual d’aquestes poblacions, enguany s’ha centrat en la forta sequera que hi ha hagut i la

incidència en la disminució de cabals. Això ha suposat una disminució en densitats provocada per

fortes mortalitats i l’increment de malures associades. S’ha detectat afanomicosi (Afanomices

astaci), la qual ha provocat la mortalitat en massa de 3 poblacions.


La comunitat d'amfibis d'un bassal temporal a les Preses (La Garrotxa) Xavier Béjar Domingo Delegació de la Garrotxa de la ICHN El coneixement dels amfibis a la Garrotxa manifesta algunes mancances pel que fa a espècies de

difícil detecció (Pelodytes punctatus), d’aparició recent (Discoglossus pictus) o que utilitzen punts

de reproducció efímers i temporals (Bufo calamita).

S’aporten noves dades sobre la fenologia d’aquestes espècies en el seguiment de la comunitat

d’amfibis d’un bassal, situat en una plana agrícola i envoltada de muntanyes mitjanes en la

confluència d’ambients mediterranis i euro-siberians. L’àrea es troba fora del Parc Natural de la

zona volcànica de la Garrotxa, però a un centenars de metres del seu límit occidental.

La important activitat humana, el procés d’urbanització que té lloc i, possiblement, la presència de

Procambarus clarkii en els punts d’aigua permanents, influencien en la característiques de la massa

d’aigua i en la comunitat d’amfibis.

Sis espècies han estat detectades, cinc anurs i un urodel, de les que només els anurs s’hi ha

constatat la seva reproducció (Discoglossus pictus, Pelodytes punctatus, Bufo bufo, Bufo calamita i

Hyla meridionalis), essent Pelodytes punctatus i Bufo calamita les espècies amb majors

abundàncies relatives en la població larvària.


Llista comentada de les aus de la Garrotxa Carlos Alvarez Cros i Fran Trabalon Carricondo. Primer de tot, volem agrair a tots els observadors d’aus de la Garrotxa el seu esforç, sense el qual

no hagués estat possible realitzar aquesta llista, que es pot trobar publicada al web de la

Delegació de la Garrotxa de la ICHN (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php).

Creiem que una llista d’aquestes característiques hauria d’haver estat elaborada i ser mantinguda

per un grup de treball d’ornitòlegs independent, per la qual cosa, paral·lelament, s’està treballant

en la creació d’un Comitè Avifaunístic de la Garrotxa (CAG). La realitat és que ha anat més ràpid la

confecció de la Llista que la creació del futur CAG, assumpte que no depèn tant de nosaltres com

d’altres persones i que encara està en fase de projecte.

La Llista dels ocells de La Garrotxa conté aquelles espècies de les que es té notícia de la seva

observació als actuals límits de la comarca i s’ha confeccionat seguint els següents criteris

d’inclusió:

- Espècies comunes, entren a formar-ne part automàticament.

- Espècies rares o poc comunes a la comarca (homologables pel futur CAG) s’hi inclouen si hi

ha alguna citació publicada i no s’han trobat indicis de que fos incerta.

- Espècies homologables pel CR-SEO (Comité de Rarezas de la SEO) o el CAC (Comitè

Avifaunístic de Catalunya), s’inclouen si tenen, almenys, una citació garrotxina

homologada.

Aquests criteris d’inclusió, han deixat fora de la llista algunes espècies (15) rares o molt rares a la

nostra comarca, totes elles homologables pel CR-SEO o pel CAC. Com que moltes de les citacions

són antigues i serà molt difícil que mai s’arribin a homologar, i amb l’esperit de no perdre

informació, també s’han recollit en un llistat apart.

Seguint les recomanacions que l’AERC (Association of European Records and Rarities) fa als

comitès de rareses, hem recollit les espècies foranes, les exòtiques. Per a aquestes espècies, l’únic

criteri d’inclusió ha estat que les espècies citades figuressin al llistat inclòs al document de la llista

catalana.

Les llistes només consten de quatre columnes: Nom científic, nom de la família, nom comú i

categoria AERC. Esperem que, en un futur, el CAG les enriqueixi amb moltes més, com


reproducció, estatus, abundància, etc. L’ordenació i la taxonomia és la recomanada per l’AERC i els

noms catalans són els emprats per la Llista patró dels ocells de Catalunya del CAC. La llista

pròpiament dita consta de totes les espècies (217) pertanyents a les categories A, B i C de l’AERC.

Què significa aquesta categorització?

- La categoria A inclou aquelles espècies que han estat citades en estat aparentment natural

almenys un cop des de l'1 de gener de 1950. (Ex. el pardal comú, Passer domesticus)

- La categoria B inclou aquelles espècies que havien estat citades en estat aparentment

natural almenys un cop fins al 31 de desembre de 1949, però que no han estat citades

posteriorment. (Ex. el còlit negre, Oenanthe leucura)

- La categoria C inclou aquelles espècies que, malgrat haver estat introduïdes o reintroduïdes

per l'home, de manera deliberada o accidental, han establert poblacions reproductores que

es mantenen per elles mateixes sense necessitat de noves introduccions o reintroduccions.

(Ex. el faisà, Phasianus colchicus).

No tenim cap espècie pertanyent a la categoria D.

- La categoria D inclou aquelles espècies que haurien d'aparèixer en les categories A o B,

però hi ha dubtes raonables que mai s'hagin observat en estat natural. No formen part del

total d'espècies i no es contemplen com a integrants de la llista.

Les de la categoria E (3) figuren en un recull apart.

- La categoria E inclou aquelles espècies que han estat citades com a introduccions o

reintroduccions, transportades o escapades de captivitat, les poblacions reproductores de

les quals (si n'hi ha) es creu que no es mantenen per elles mateixes. No formen part del

total d'espècies i no es contemplen com a integrants de la llista. (Ex. la cotorreta de pit

gris, Myiopsitta monachus)

En total, entre les que pertanyen a la llista i les que no, esmentem 236 espècies. A les referències

bibliogràfiques del document final, hi ha totes les obres on s’ha trobat alguna de les dades que

hem emprat.

Darrere la llista publicada hi ha la feina d’elaboració d’una base de dades amb totes les citacions

que hem trobat de les espècies susceptibles d’alguna mena d’homologació, ja sigui a nivell estatal,

català o comarcal i d’algunes més. Aquesta base de dades, és el vertader suport de la Llista que es

pot veure i el document de treball per anar actualitzant dia a dia.

Una llista d’aquesta mena, que no deixa de ser la compilació i resum d’una informació dispersa, té

la importància de respondre a la primera pregunta que un es pot fer en pensar en la riquesa


ornitològica d’un determinat territori: Què hi ha? A partir d’aquí es pot plantejar el Quant n’hi ha?

El Com està el que hi ha? El On està? El Com evoluciona el que hi ha?... És a dir, com més

columnes afegíssim a la llista, més utilitat i valor tindria com una eina de gestió de primer ordre.

De fet, a la base de dades abans esmentada, ja hi hem inclòs algunes d’aquestes columnes. El

treball de definició però, és complex i portarà temps. A més, hem d’entendre aquesta Llista com

una cosa viva i canviant que requereix un manteniment i una actualització constants. I aquesta

tasca l’hauria de portar a terme, com hem suggerit abans, un grup independent de persones amb

una preparació adequada i un gran coneixement del territori.

III Seminari de Patrimoni Natural de la comarca de la Garrotxa

Documents

Transcript of III Seminari de Patrimoni Natural de la comarca de la Garrotxa