1. L’ I M P E R I N A P O L EÒ N I C ( 1 7 9 9 - 1 8 1 5 )1. DE CÒNSOL A EMPERADOR2. L’ÈPOCA DE LES CONQUESTES NAPOLEÒNIQUES3. LA CAIGUDA DE NAPOLEÓ

2. L’ E U R O PA D E L A R E S TAU R AC I Ó1. EL CONGRÈS DE VIENA (1815)

3. L I B E R A L I S M E I N AC I O N A L I S M E1. LES REVOLUCIONS DE 18202. LES REVOLUCIONS DE 18303. LES REVOLUCIONS DE 18484. LES UNIFICACIONS D’ITÀLIA I ALEMANYA

L’IMPERI NAPOLEÒNIC (1799-1815)L’EUROPA DE LA RESTAURACIÓ

1. L’IMPERI NAPOLEÒNIC (1799-1815)1. 1. DE CÒNSOL A EMPERADOR

El 1799 Napoleó va ser nomenat cònsol i la seva política es va encaminar a consolidar allò que havia aconseguit la revolució burgesa, evitant el retorn de l'absolutisme i allunyant del poder els sectors més radicals.

Algunes de les reformes que va emprendre van ser: Va permetre el retorn dels exiliats. Va firmar un acord amb l'Església per restablir la pau religiosa. Va imposar el càrrec de prefectes, que feien complir les ordres del govern

a les províncies. Va promulgar un codi civil, un conjunt de normes i lleis comunes per a tot

l'Estat. Napoleó va guanyar prestigi per la seva capacitat per governar i pacificar el

país, i així es va fer coronar Emperador (2 de desembre de 1804), a imitació de l'imperi romà.

A dalt, “La coronació de Napoleó”, de Jacques-Louis David.

1. L’IMPERI NAPOLEÒNIC (1799-1815)1. 2. L’ÈPOCA DE LES CONQUESTES NAPOLEÒNIQUES

Napoleó va derrotar els monarques absoluts europeus que s'havien aliat per lluitar contra la França revolucionària.

L'exèrcit napoleònic va aconseguir conquerir gran part d'Europa, formant l’Imperi Napolèonic, que s'estenia des d'Alemanya a Espanya, a excepció de Gran Bretanya.

Per assegurar-ne el control, va col·locar al tron d'aquests països familiars o generals del seu exèrcit. A Espanya, va ser el seu germà, Josep Bonaparte i, conegut amb el sobrenom de “Pepe Botella”.

L'ocupació de Napoleó va comportar la imposició de les idees revolucionàries en aquests països: Supressió dels drets senyorials, del delme i dels privilegis nobiliaris. La proclamació de la llibertat econòmica, el dret a la propietat i la

llibertat religiosa.

1. L’IMPERI NAPOLEÒNIC (1799-1815)1. 3. LA CAIGUDA DE NAPOLEÓ

L'ocupació de Napoleó va afavorir també els interessos materials

francesos per sobre dels ideals revolucionaris: cobrar impostos, fer

negocis i apropiar-se de riqueses, a més d'imposar reis estrangers (com

el cas d'Espanya).

Així, l'efecte contrari que es va aconseguir és l'aparició d'un sentiment

nacionalista i patriòtic en els territoris ocupats. Espanya va ser el

primer país que es va aixecar en armes (1808); més tard, el 1814,

Napoleó va ser vençut a Rússia, i el 1815, finalment, vençut a Waterloo

(Bèlgica); va ser desterrat a l'illa de Santa Elena on va morir el 1821.

Derrota de Napoleó a Waterloo i desterrament a l’illa de Santa Elena.

2. L’EUROPA DE LA RESTAURACIÓEL CONGRÈS DE VIENA (1815)

Els estats vencedors de Napoleó es van reunir (1814-1815) en el que s'anomenarà el Congrés de Viena amb l'objectiu de restaurar l'absolutisme monàrquic.

Les grans potències de Rússia, Regne Unit, Prússia i Àustria van remodelar el mapa d'Europa en benefici seu, van tornar França a les fronteres anteriors i l'Imperi Napoleònic es va dividir entre els vencedors.

Tres potències (Rússia, Àustria i Prússia) van signar un acord, la Santa Aliança, pel qual davant de qualsevol amenaça de revolució liberal, s'ajudarien per intervenir militarment.

3. LIBERALISME I NACIONALISME

Malgrat l'aparent retorn a l'Antic Règim, la Revolució Francesa havia influït a molts països europeus, i el liberalisme i el nacionalisme es van oposar a l'Europa de la Restauració.

Així, a partir de 1820 es donaran a Europa moviments nacionalistes de dos tipus: Independentistes, dins de l'Imperi

Otomà o turc, i l'Austrohongarès, que buscaven separar-se dels respectius imperis.

Unificadors en el cas d'Alemanya i Itàlia quan el que es pretenia era unificar tots els territoris per formar un sol estat.

La força del liberalisme i del nacionalisme es demostrarà en tres onades revolucionàries que van anar enfonsant l'Europa de la Restauració.

Liberalisme i nacionalisme

Què és el liberalisme? És un sistema polític que fonamenta la

societat en l'individu lliure que és ciutadà, i el conjunt de ciutadans constitueixen la nació, que té la sobirania.

L'Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de totes les persones; el sistema polític on les decisions sorgeixen d'una assemblea, el Parlament, elegida per sufragi, que elabora les lleis.

Defensa la necessitat d'una constitució que asseguri la divisió de poders, no permetent l'absolutisme o la tirania.

Què és el nacionalisme? És una ideologia política que es basa en el

dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defensar la seva sobirania.

“Nació” es pot definir de moltes maneres, però de forma general és el conjunt d'individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis (religió, llengua, tradicions, passat històric...) i que volen viure en comunitat.

El nacionalisme es va estendre al llarg del segle s.XIX en defensa d'una Europa de nacions lliures enfront de l'Europa de la Restauració i dels imperis absolutistes i dominadors.

L'objectiu dels moviments nacionalistes era fer coincidir la nació amb l'Estat, o el que és el mateix, que cada nació i les seves fronteres tingués el seu govern.

3. LIBERALISME I NACIONALISME3.1. REVOLUCIONS DE 1820

Grècia va proclamar la independència contra l'Imperi Turc.

Altres aixecaments liberals van ser aturats per l'exèrcit de la Santa Aliança.

També a Amèrica les colònies espanyoles es van enfrontar a Espanya, es van declarar independents i es va imposar un règim liberal.

3. LIBERALISME I NACIONALISME3.2. REVOLUCIONS DE 1830

Aquesta segona onada revolucionària es va produir a Europa Central i Occidental i va tenir més repercussió.

Allà on va triomfar es va aconseguir: Substitució de l'absolutisme per un sistema constitucional, on la burgesia

tenia el poder, però encara era conservador (p.ex. el sufragi era censatari).

Exemples de revolucions: França s'enderroca el monarca absolut (Carles X). Bèlgica s'independitza d'Holanda. Polònia s'enfronta a l'Imperi rus. Espanya es passarà a un sistema liberal.

Eugène Delacroix, “La llibertat guiant el poble”, 1830

3. LIBERALISME I NACIONALISME3.3. REVOLUCIONS DE 1848 “LA PRIMAVERA DELS POBLES”

Tingueren lloc a Europa Occidental: França, Imperi Austríac, Prússia, Itàlia, on es van aixecar contra els imperis o els regnes opressors (Austríac, Prussià..).

Es diferencia de les anteriors perquè van ser més radicals i va començar a utilitzar-se el terme “democràcia” i els seus ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social, i els treballadors també hi participaran.

3. LIBERALISME I NACIONALISME3.4. LES UNIFICACIONS D’ITÀLIA I ALEMANYA

A la segona meitat del segle XIX (entre 1860-1870) es va produir la unificació d'Itàlia i Alemanya, on es va unir una sèrie de territoris sota una mateix estat.

Trets comuns als dos casos: La unitat va ser dirigida pel territori més desenvolupat : A Alemanya: Prússia. A Itàlia: el Piamont. La unificació es va aconseguir després d'anys de conflictes armats. La burgesia va ser la que va dirigir els nous estats, però per assegurar el seu predomini,

va haver de pactar amb antics grups privilegiats i per això van ser conservadors.

➢ Cas d'Itàlia : Va ser dirigit per Garibaldi, que va enderrocar als monarques del centre i sud. Roma es va convertir en la capital.

➢ Cas d'Alemanya: El canceller Bismarck es va enfrontar amb França i Àustria per annexionar-se els territoris. Es va proclamar el II Imperi (Reich) alemany.