81

ImplantacIó d’un centre de culte musulmà a VIladecans el 2002

Luis Miguel Narbona ReinaOficina de Patrimoni Cultural – Ajuntament de Viladecans

ConvivènCia i llibertat de Culte

Només la insinuació de voler instal·lar una mesquita a qualsevol lloc de Catalunya produeix airades reaccions veïnals en contra.�

Paradoxalment, a la vegada que s’exigeix als col·lectius d’estrangers integració, algunes idees pre-concebudes la dificulten. Certs veïns entenen els drets de ciutadania de forma restrictiva i lligats a la nacionalitat; entenen que el catolicisme i cristianisme són “el que és nostre”, i l’islam i altres religions “el que és de fora”.

Des d’un punt de vista molt simple, modernitat i religió, sobretot l’islam, serien antagòniques. Una idea que permet desplegar tota una estratègia d’intolerància contra els projectes que incomodin als veïns. Tot comença per prejudicis o altres motius, com el temor a què els pisos o la zona on està prevista la instal·lació d’un centre de culte musulmà perdin valor.

No cal ser musulmà o creient per defensar el dret a la llibertat de culte o pensament per a tothom. La llibertat de culte, menyspreada per molts, és uns dels pilars fonamentals de l’estat de dret i in-separable de la llibertat de pensament, base de las llibertats polítiques que fan possible un sistema democràtic plural. La llibertat de culte no es pot qüestionar o menysprear sense afeblir la resta del sistema.

L’escàs pes numèric dels seguidors de las confessions minoritàries ha permès al sistema obli-dar-los administrativament. Els problemes històrics de les confessions minoritàries (evangelistes i d’altres) per establir nous llocs de culte quedaven reduïts a una anècdota de la política local, fins que a la dècada del anys 2000, el problema surt al carrer en forma de protesta.2

A Catalunya, els llocs de culte musulmans s’han instal·lat allà on es podia, en pisos i locals, moltes vegades sense registrar en l’administració i, en ocasions, en condicions precàries. Això ha anat fun-cionant de forma espontània fins a la primera dècada del segle XXI.

A Catalunya fa més de 40 anys que va iniciar-se una migració musulmana procedent del Marroc. La gran majoria d’aquesta migració ja està consolidada i assentada; podem parlar de pares i fills musulmans nascuts a Catalunya. Estem doncs en una altra fase en què l’espontaneïtat ja comença a no funcionar; els col·lectius són més nombrosos i tenen més necessitats d’espai. No és un tema senzill, però s’ha de regular tenint en compte les necessitats del culte i, simultàniament, oferint garanties als veïns que l’activitat de culte no perjudicarà els habitatges propers. Partint de dues premisses bàsiques:

� L’autor va començar el seu treball de camp antropològic a Viladecans el �988, en el marc acadèmic d’estudis de doctorat de la Universitat de Barcelona. Va estar implicat en el procés descrit en aquesta comunicació com a assessor d’alcaldia de l’Ajuntament de Viladecans en temes d’immigració.� El �00�, moment del trasllat de la seu de l’associació Al Nour (La Llum) de Viladecans, feia temps que en altres poblacions es produïen conflictes entorn els centres de culte. La llibertat religiosa es perdia en els carrers i els barris arreu de Catalunya.

82

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

a) l’art. 2.2 de la Llei orgànica de la llibertat religiosa (LOLR) recull “el dret de les esglésies, confes-sions i comunitats religioses a establir llocs de culte”; per tant, la categoria de lloc de culte no és quelcom que pugui determinar l’administració. S’ha de garantir la possibilitat d’instal·lació, sense més limitacions que les estrictament necessàries;

b) la mateixa LOLR en l’art. 2.� i 6.2 recorda la submissió de la llibertat de culte a l’estat de dret, i la Constitució (art. �6.� i �03.�) la condiciona al manteniment de la seguretat pública. Aquests recintes són sotmesos a la normativa urbanística o a qualsevol altra normativa en relació amb l’aforament i els usos.

No podem oblidar que l’establiment d’un lloc de culte, de la mateixa manera que qualsevol altra activitat, pot generar inconvenients als veïns que l’envolten: sorolls, aforament, publicitat en faça-nes, estètica, seguretat de les instal·lacions, aparcament, etc. Aquests probables “inconvenients” han de ser minimitzats per l’Administració, en la mesura que es pugui, i donar seguretats als veïns que els drets de tothom seran garantits. Els requisits d’instal·lació dels nous llocs de culte han d’estar regulats de forma clara i prou entenedora. En aquest sentit, la Llei �6/2009, de 22 de juliol, dels centres de culte és pionera a l’Estat i, encara que tard i amb punts per millorar, té la vocació d’omplir un immens forat.3 Fins a l’arribada d’aquesta Llei no existia cap tipus de normativa regula-dora d’instal·lació de centres de culte.4

Els ajuntaments, que han de defensar ineludiblement l’estat de dret, s’enfronten a una negociació molt dura amb una part dels seus veïns que no volen tenir a prop una mesquita. La defensa de drets fonamentals, bàsica per a la viabilitat del sistema sencer, recau sobre els alcaldes i pot qüestionar la seva tasca local, tenint una incidència directa en els vots. Són vulnerables i els veïns ho saben, i actuen en conseqüència, aplicant la intransigència.�

No és un problema menor o conjuntural que afecta únicament les barriades perifèriques, com al-guns han preferit veure-ho. És un tema central i afecta l’eix del sistema democràtic.

A Espanya, la Constitució i la Llei de llibertat religiosa tenen un esperit generalista, són en la línia d’abordar el tema de la llibertat religiosa en termes d’igualtat per a tots sense fer excepcions. Però, legalment ens trobem amb legislació de dos tipus: generalista en el marc legal bàsic (Constitució i Llei de llibertat religiosa), i particularista, mitjançant acords específics amb les diferents confessions.6

Els acords amb l’església catòlica, en ser un tractat internacional ratificat pel Parlament, adqui-reixen rang de llei superior, en la jerarquia jurídica, sobre qualsevol llei espanyola (fins i tot una Llei Orgànica).� D’aquesta manera, si hi ha contradicció entre el que preveuen les lleis i el que estableix l’Acord, preval aquest darrer. Aquesta relació normativa desigual trenca greument la igualtat jurí-dica del sistema religiós espanyol i provoca un estatut jurídic que aparentment sembla més propi d’un règim confessional que no pas d’un de no confessional. El sistema mateix lesiona els principis d’igualtat davant la llei i d’absència de discriminació en matèria religiosa.

un Centre de Culte musulmà pioner al Carrer de Joan Fiveller, 20 de la CiutatcontextualitzacióTot i que la migració musulmana es remunta als anys 60, i es va consolidant des d’inicis dels �0, la veritat és que fins a la promulgació de la Llei d’estrangeria en �98�, Catalunya i Espanya eren llocs de pas dels immigrants cap a Europa. Majoritàriament no veien Catalunya / Espanya com un lloc

� Desenvolupada pel Decret 94/�0�0, de �0 de juliol, de desplegament de la Llei. 4 En data d’abril de �00�, l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Viladecans va preguntar a l’Oficina de Gestió Ambiental Unificada de Barcelona, del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, si els centres de culte havien o no d’obtenir, per al seu exercici, autorització o llicència ambiental. En data � de maig de �00�, l’organisme autonòmic va donar resposta a la consulta en els següents termes: “En resposta a la vostra consulta, us comunico que l’activitat indicada no s’inclou en cap dels annexos del Decret.136/1999 i, per tant, no està sotmesa al règim d’intervenció inte-gral”. � Al novembre de �004, aprofitant una visita a la ciutat de la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, per interessar-se per l’evolució del conflicte, l’alcalde de Viladecans Jaume Montfort es va queixar de la falta de suport institucional. Va aportar a la directora general un dossier reivindicatiu sobre les necessitats des del punt de vista local: Luis Miguel Narbona. Libertad religiosa e implantación de mezquitas en las localidades de Catalunya: contextualización y aproximación conceptual al fenómeno, Viladecans, maig �00�, inèdit.� L’Estat espanyol ha signat acords de cooperació amb l’Estat Vaticà (acords de � de gener de �979) i amb tres con-fessions: les esglésies evangèliques (Llei �4/�99�, de �0 de novembre), la comunitat jueva (Llei ��/�99�, de �0 de novembre) i les comunitats musulmanes (Llei ��/�99�, de �0 de novembre).7 Qualsevol tractat internacional ratificat pel parlament adquireix aquest reconeixement dins del nucli dur del sistema jurídic. A més, per revocar l’acord també es precisa d’un procediment complex i amb majories reforçades. Constitució Espanyola, capítol �r del títol III, articles 9� a 9�.

83

on establir-se. La majoria dels treballadors immigrants de nacionalitat marroquina no tenien docu-mentació, fins i tot ni un passaport expedit pel Regne del Marroc. Més que irregulars eren alegals (no existia marc regulador) i amb treballs precaris, de poca estabilitat.8

La Llei d’estrangeria suposa un punt d’inflexió, consistent a convertir la majoria dels estrangers de nacionalitat marroquina, que residien prèviament a la promulgació, en immigrants estables i regularitzats. Aquest fet va fer canviar el projecte migratori de molts, que van decidir quedar-se i establir-se al país.

Les poques famílies que es van assentar abans de �98� (promulgació de la Llei d’estrangeria) ho feien en un marc d’inestabilitat i interinitat manifest, no procliu a preocupar-se per establir llocs de culte.

Fins a mitjan dels �0, no consta l’existència de centres de culte musulmans a Catalunya. El �9�4 apareixen els dos primers. El primer, al barri de La Sagrera, on s’obre una delegació del Centre Islàmic de Madrid formada per universitaris majoritàriament d’Orient Mitjà i el segon en la associa-ció Bait al-Taquafa,9 un petit espai en les seves dependencies, a Barcelona. El �98�, es crea en un pis de Barcelona La Casa i el Centre Islàmic del Pakistan.�0 El �983 es crea la mesquita Rahma, a l’Hospitalet de Llobregat.

El �986, a tot Catalunya, els oratoris musulmans es podien comptar amb les mans, tres a Barcelona, un a l’Hospitalet i un altre a Girona capital. És en aquest marc en el qual s’obre a Viladecans un nou oratori creat per treballadors marroquins.��

neix un oratori a ViladecansL’any �98�, es crea una Junta Islàmica a la població, formada per unes 20 persones. Únicament al-gunes persones del col·lectiu musulmà tenien la documentació completa per a realitzar els tràmits administratius. Dins d’aquest grup es trobaven Abdeslam Marsou, Mohamed Massani, Abdelkader Harrak i Mohamed Bourhaiel Chouitar. Tots ells veterans immigrants, establerts molts anys enrere a Viladecans amb la seva família.�2

Immediatament, s’inicien els tràmits per regularitzar l’obertura del centre com a un “oratori musul-mà”. En aquell moment, l’obertura d’un oratori musulmà era una circumstància exòtica, que no tenia cap tràmit preestablert a nivell municipal. En el cas de Viladecans va consistir en una sol·licitud de la Junta Islàmica al Govern Civil, actual Delegació del Govern. Posteriorment el Govern Civil comuni-cava l’autorització a l’Ajuntament que, rebuda aquesta, la traslladava a la Comissió Islàmica.

La mesquita de Viladecans (oratori) va ser autoritzada pel Govern Civil al febrer de �986, al carrer de Joan Fiveller, 20, baixos. De fet, quan arriba la comunicació, ja estava funcionant des d’unes set-manes abans.�3

Per a la creació de la mesquita no es van emprar subvencions d’institucions marroquines o islàmi-ques; es va sufragar mitjançant quotes, que van arribar a convertir-se en mensualitats recollides entre veïns musulmans de Viladecans. La seu era una casa de lloguer d’una planta, d’uns �0 m2, i per tant de preu reduït.

La seu del carrer de Joan Fiveller era petita, però suposava un gran avenç per a una, també petita, comunitat de compatriotes que es consolidava a poc a poc en el territori. Sobretot era pràctica i suposava un lloc de trobada, d’intercanvi d’informació i d’aprenentatge. Com totes les associacions locals constantment tenien problemes de tresoreria, més tenint en compte la precarietat laboral de molts dels seus usuaris.

Segons el padró de �9��, a Viladecans residien només 23 marroquins. Però el �986, després de la Llei d’estrangeria, ja s’havia consolidat una comunitat estable de 228 persones, majoritàriament homes.�4

8 Vegeu Luis Miguel Narbona. “Estructura i canvi: migració estrangera a Viladecans �97�-�0��”, en Els moviments mi-gratoris a les terres d’Eramprunyà. VIII Trobades de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà, 2015, Associació d’Amics del Museu de Gavà i Centre d’Estudis de Gavà, abril de �0��, Gavà, pàg. ���-��0.9 Associació d’Amistat amb els pobles Àrabs, impulsada por la religiosa Teresa Losada.�0 Germen de la futura Mesquita Tariq ibn Zyad.�� L’any �0�4, hi havien ��� oratoris musulmans a Catalunya, �� al Baix Llobregat. A Viladecans hi ha dos: la Comu-nitat Islàmica Al Nour de Viladecans, objecte d’aquesta comunicació, i més recentment, des del 9 d’octubre de �0�� la Comunitat Islàmica La Pau de Viladecans, situada al carrer de l’Avet, �.�� Després de �� anys encara continuen al capdavant de la mesquita; en el cas de Mohamed Harrak, el seu fill Abdelatif Harrak Khatira ha agafat el relleu generacional fa més de �0 anys.�� Amb carta de � de març de �98�, l’Ajuntament de Viladecans comunicava a la Junta la recepció del Govern Civil de la documentació autoritzant l’obertura d’un centre de culte.�4 Tots els quadres estadístics són d’elaboració pròpia a partir de les dades del Padró Municipal d’Habitants dels anys �97�, �98�, �99� i �99�.

Luis Miguel Narbona. Implantació d’un centre de culte musulmà a Viladecans el 2002

84

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

No tenim la dada del nombre de dones que estan empadronades el �9��, encara que intuïm que molt poques, però sí sabem les xifres de �986 i del �99�.

1986 1991

Homes �4� 306

Dones 83 90

Total 228 396

Marroquins empadronats a Viladecans per sexe

A Viladecans, quan es crea la Junta Islàmica, encara presenta el clàssic perfil d’una comunitat immi-grant que està consolidant-se, formada bàsicament per homes sols que encara no tenen la possibilitat de fer una reunificació familiar. El �986, trobem una dada reveladora, un 60% dels empadronats viuen en famílies nuclears (pares i fills) reunificades o creades per parelles joves. Comptant una mitjana de � empadronats per família (hipòtesi) ens donen entorn a 2� nuclis familiars (la Junta Islàmica inicial, formada únicament per homes, era d’unes 20 persones). És justament aquest nou perfil demogràfic el que dóna peu al fet que les famílies més assentades tinguin la necessitat d’un centre de reunió.

La creació de noves famílies, i la reunificació familiar amb nens petits, suposa la necessitat de re-afirmar pautes culturals; els homes solters o amb famílies sense reunificar no veuen tant prioritari el fet de reforçar estructures culturals. L’obligació d’abordar l’educació dels fills enfronta a les fa-mílies amb la recerca de suports culturals per reafirmar els valor

Un compatriota, més o menys format, feia d’iman (guia de l’oració i responsable de l’oratori), i entre tots pagaven les seves despeses. Amb els que vaig poder comunicar-me des del �98� a 2006, (al-guns no parlaven castellà), tenien un perfil cultural / formatiu similar a la mitjana dels assistents a l’oratori. Tots ells em van ressaltar els problemes que tenien amb les seves retribucions, molt bàsiques. L’atractiu fonamental per ocupar el càrrec era la possibilitat de tenir un sostre gratis a l’oratori i la possibilitat de tramitar el permís de residència.

Els veïns del barri de Sales mai van manifestar un conflicte amb la mesquita del carrer de Fiveller.

al nour (la llum) es trasllada: s’iniCia el ConFliCteDes del primer moment hi havia la voluntat d’aconseguir, per a la mesquita, una nova seu més gran. Molt aviat es va gestar el projecte de compra d’un local propi, proposant un pla de recollida de di-ners i estalvi a llarg termini. A mitjan dels anys 90, deu anys després de la seva creació, és evident que la comunitat musulmana a Viladecans ha crescut i el local, que es mostra encara útil per al seu aforament quotidià, es mostra insuficient per assumir la demanda en les festivitats especials, com el dia del xai o el Ramadà.

Esquerra: Carrer de Joan Fiveller,

20. Seu del primer oratori autoritzat a Viladecans (1985).

Actualment ja no pertany a Al-Nour.

Mentre va ser la seu de l’oratori, la franja color teula

de la façana actual estava pintada de

verd. Fotografia de l’autor

Dreta: Cartell del centre, encara

estava posat sobre la porta el 2003.

Ajuntament de Viladecans – Ofi-cina de Patrimoni

Cultural

Any Marroquins Població total %

�9�� 23 36.��4 0,06

�986 228 4�.0�� 0,��

�99� 396 48.294 0,82

Marroquins empadronats a Viladecans

model residencial veïns %

Viuen en família nuclear �39 60,9

Viuen amb parents propers �3 �,�

Viuen amb companys �2 3�,�

No està especificat 4 �,�

Total 228 99,8

Situació familiar dels marroquins empadronats a Viladecans el 1986

85

Luis Miguel Narbona. Implantació d’un centre de culte musulmà a Viladecans el 2002

Any Marroquins Població total %

�996 63� �3.23� �,20

Marroquins empadronats a Viladecans

La població marroquina empadronada gairebé s’ha triplicat en �0 anys i l’espai a l’oratori continua sent el mateix. La Junta Islàmica va sol·licitar a l’Ajuntament, per primera vegada, poder fer l’oració del dia del Xai de �996 en un espai públic.

Al llarg d’anys, es va fer col·lecta entre els immigrants musulmans de Viladecans passant pels bars, comerços i els centres de reunió. Mensualment, es passava un rebut als establiments de la ciutat i entre els immigrants que volien col·laborar, anessin o no a la mesquita. Les col·laboracions eren de �.000 pessetes (l’estàndard) o la voluntat.

Amb una parròquia temporera al camp, amb treballs precaris i, majoritàriament, obligada a enviar diners mensualment a la família al Marroc, les aportacions eren escasses; malgrat que, en ocasions, amb “la voluntat” podien arribar a obtenir quantitats importants. Es parla de musulmans locals que van aportar �00.000 pessetes en alguna ocasió.�� Inicialment, es van plantejar passar per la resta de ciutats de la comarca (incloent-hi Barcelona), però després d’alguns intents l’escàs resultat els va fer desistir.

Finalment, a l’any 200�, l’oratori es mostra clarament insuficient. Com és un local de lloguer, no s’han pogut fer millores i es troba en unes condicions estructurals deplorables. La llarga aspiració covada durant més de �2 anys va culminar amb la compra d’un local molt pròxim a la seu de l’oratori per un valor al voltant dels 20 milions de pessetes. El nou local, situat a la carretera del Prat, 44-46, té dues alçades i un total de 3�� m2.

Tot un èxit de perseverança i voluntat d’un reduït grup inicial d’immigrants que han persistit en la defensa dels seus drets com a ciutadans al país d’acollida. Bona part dels membres inicials de la Junta han anat adquirint la nacionalitat espanyola amb el pas dels anys. Els seus fills ja la van ob-tenir quan eren nens.

Malgrat que el nou local es trobava a la mateixa illa que la històrica seu de la mesquita, en córrer la notícia de la compra del local per part de l’associació islàmica va esclatar el conflicte amb els veïns. El xoc es va dilatar uns anys, tot passant per diverses fases de gravetat, fins que el 2006 es va expedir el permís d’obertura del nou local.

anys de tensions des de 2002 Fins a la inauguraCióEns trobem amb un conflicte complex i que s’ha larvat durant un llarg període de temps. Esclata el 28 de febrer de 2002, i el detonant és el trasllat d’un centre de culte uns pocs metres dins del mateix barri on s’ha conviscut en pau durant �6 anys ... en fa pensar.

�� Tot i que aquestes donacions “extra” es quedaven en l’anonimat, són conegudes dins d’un reduït grup que me les ha confirmat. Sí són celebrades en canvi les declaracions d’un paisà local (immigrant històric) que va presumir, en públic, d’aportar �00.000 ptes. i després la seva aportació es va quedar en focs d’artifici.

Festa del Xai. Oració a la plaça d’Europa, 28 de abril de 1996. Fo-tografia de l’autor

86

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

Moltes coses havien canviat des de �986 fins el 2002. Per exemple, tres regulacions excepcionals d’estrangers (�98�, �99�, �996), una nova regulació de la Llei d’estrangeria, que es va produir el �996,�6 i la promulgació d’una nova Llei d’estrangeria 4/2000 que seria, incomprensiblement, cri-ticada pel govern que la va promulgar (PP), i va prometre reformar-la en la campanya electoral de març del mateix any.�� El debat de la immigració estrangera va consolidar-se al discurs polític i al quotidià del carrer durant tota la dècada dels 90.

De fet la dècada dels anys �990 va començar amb successos que van marcar fortament als vilade-canencs del moment: �8

guerra del Golf, la crisi va tenir el seu punt àlgid a l’inici d’una guerra oberta el �� gener �99�;

regulació excepcional d’estrangers, �0 juny al �0 de desembre de �99�;

novembre de �99�, amenaça skinhead als musulmans de Viladecans.

el �993, s’aixeca un poblat barraquista en un extrem del barri de Sales; va arribar a tenir 68 barraques i �30 habitants;

2� de juny de �99�, un grup de joves irromp en un bar del carrer Balmes del barri de Sales i produeix un aldarull. En la batussa traslladen un contenidor metàl·lic d’escombraries fins a la porta de l’establiment, impedint la sortida als que estaven dins; calen foc al contenidor. El fet, sense components racistes, va estar provocat per una transacció de haixix que havien realitzat els joves i per la qual se sentien estafats;

6 de maig de �99�, incendi de la barriada de barraques del barri Sales. A l’incendi, de grans proporcions, es van cremar el �0 % de las barraques. No van haver-hi ferits

juliol de �999, conflicte de Ca n’Anglada a Terrassa, milers de persones surten al carrer per demanar l’expulsió d’immigrants;

� febrer de 2000, successos d’El Ejido (Almeria). El �, 6 i � de febrer del 2000 grups xenòfobs organitzats incendien barraques d’immigrants que fugen aterrits perseguits per partides de veïns armats amb pals i cadenes... un dels brots de violència racista més importants de les últimes dècades a l’Europa Occidental;

4 d’abril de l’any 2000, el president de l’associació de veïns del barri de Sales presenta un document de queixa a l’Ajuntament en el qual es denuncia la venda de droga (haixix) a l’entorn del barri, en alguns establiments, i a la plaça d’Europa. El document conté una recollida de signatures amb ��� signants. Es fan reunions amb la policia local i es preparen “dispositius especials” que atenuen temporalment els tripijocs.

Els successos de la guerra del Golf, Terrassa i El Egido van ser profusament emesos per tots el mi-tjans de comunicació, i van generar un estat d’opinió, cada vegada més crispat, i un estat d’alarma important. Aquest era el marc anímic generalitzat abans de les mobilitzacions veïnals del barri.

Arribats a aquest punt, és important aturar-se en un aspecte que és comú als barris de perifèria d’arreu. Barris d’al·luvió creats del no-res amb un passat d’immigració i autoconstrucció.

El barri de Sales, en general, pateix d’un sentiment de greuge comparatiu respecte de la resta de la població. Les arrels d’aquest sentiment es trobarien sumides en la pròpia història d’un barri format inicialment d’habitatges d’autoconstrucció i en la seva ubicació excèntrica i perifèrica respecte a la resta de la població. Aquest sentiment de greuge, lluny de minorar des de la implantació d’un govern municipal democràtic, s’ha mantingut incòlume.�9

Des del punt de vista d’un nombre important de veïns “històricament el Barri té mala imatge fora” i l’arrossega. La llista de greuges és relativament curta, però qualitativament important, i es resu-meix en dos grups interrelacionats: l’Ajuntament ignora els veïns i no soluciona els seus problemes, i els immigrants marroquins obtenen més beneficis de l’Ajuntament que els habitants històrics.20

�� Reial decret ���/�99�, de � de febrer, pel qual s’aprova el Reglament d’execució de la Llei Orgànica 7/�98�.�7 Llei orgànica 4/�000, d’�� de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya.�8 Luis Miguel Narbona, Marroquíes en Viladecans: una aproximación al tema de la inmigración, Ajuntament de Viladecans, �99�, pàg. ���-�74.�9 Una part considerable del barri és immigrant i està composta per treballadors subalterns. Per l’anàlisi d’aquest sen-timent vegeu Luis Miguel Narbona, �99�, pàg. 80-87.�0 La gairebé totalitat dels veïns consultats desconeixien les inversions realitzades i els projectes de futur imminent previstos en els voltants del barri. Per exemple, tot i conèixer la infraestructura de canalització de la riera, que periòdi-

•

•

•

•

•

•

•

•

•

87

Som davant d’una dinàmica victimista que, a manera de sistema tancat, es retroalimenta a si ma-teixa, impulsada per la conjuntura del moment. Els greuges d’una categoria validen als de l’altra, és a dir: la prova evident que els veïns són menystinguts és la constatació que els immigrants tenen tracte de favor..., aquests tenen tracte de favor, encara que siguin dolents i estrangers, perquè, és obvi, que l’Ajuntament vol menysprear els habitants del barri !

Tres temes fonamentals semblen manifestar-se com a “detonants” obvis de les manifestacions de veïns efectuades al març de 200�: en primer lloc la venda d’haixix, com a element crònic al barri; en segon lloc un sentiment òbviament xenòfob unit a la sensació de pèrdua del barri, com d’apropiació per part dels marroquins; i per últim, però amb un paper gens menyspreable, el possible nou em-plaçament de la mesquita.

cronologia La preparació i organització de la manifestació “contra les drogues i la mesquita” del dia 28 de fe-brer de 2002, va preocupar els musulmans locals (pancartes, octavetes, cartells de convocatòria, rumors...). Els antecedents previs de Ca n’Anglada a Terrassa (�999), i El Egido (2000) no feien dis-minuir l’alarma al col·lectiu.

Amb anterioritat a la manifestació convocada, se sol·licita una visita urgent per part de represen-tants musulmans, i es produeix una queixa formal davant l’alcaldia de la Comissió Islàmica de Ca-talunya / Junta Oratori Musulmà Al Nour, denunciant l’existència de pancartes ofensives contra la mesquita al barri de Sales de la ciutat. En múltiples pancartes s’esmenta “no drogues, no mesquita al barri” relacionant la venda de drogues amb el culte musulmà. Tant La Comissió Islàmica de Ca-talunya com la Junta Oratori Musulmà Al Nour consideren altament ofensiva la col·locació de les pancartes i amenacen seriosament amb denunciar-les al jutjat. L’Ajuntament negocia la possibilitat d’obtenir la ràpida retirada de les pancartes sense que intervingui el Jutjat.

1 de març de 2002, es promulga un decret de l’alcaldia de Viladecans contra la intolerància racial i religiosa. Es fa arribar, amb justificant de recepció, a tots els veïns que pengen a les seves cases pancartes contra la mesquita instant-los a treure-les. L’alcalde es reuneix amb els líders veïnals.

4 de març de 2002, dilluns, el president de l’Associació de Veïns Barri de Sales convoca una assem-blea veïnal excepcional per recomanar treure les pancartes.

5 de març, dimarts, l’Ajuntament realitza un enviament de cartes personalitzades a tots els recep-tors del decret de l’alcaldia de Viladecans contra la intolerància racial i religiosa, convocant una reunió amb tots els veïns que van signar el “justificant de recepció” per explicar els motius que van originar les mesures. La reunió va ser tensa, però útil per apropar criteris i mitigar el sentiment de greuge dels veïns. No tots van entendre la mesura, però la majoria es van sentir alleujats en saber que havia penjat seriosament sobre els seus caps la possibilitat d’una querella.

La mesura, extrema, té els resultats previstos i totes les pancartes són retirades. Es van evitar les denún-cies que haguessin judicialitzat i allargat el conflic-te, amb probables conseqüències (totes negatives). El problema es circumscrivia, de nou, a l’àmbit local veïnal.

Immediatament després, es van fer reunions de negociació amb els agents dinamitzadors de la

cament inundava el barri, no es valorava com a una millora d’aquest.

Luis Miguel Narbona. Implantació d’un centre de culte musulmà a Viladecans el 2002

Esquerra: Pancar-tes antimesquita, 27 de febrer de 2002. Després del decret d’alcaldia de l’1 de març, totes van ser retirades, i algunes substituïdes per pancartes contra la droga que no feien al·lusió a la mesquita. Fotogra-fia de l’autor

Dreta: Cartells distribuïts pel barri per membres de l’associació de veïns. Publicat a El País, 1 de març de 2002.

88

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

protesta al barri: Associació de Veïns del Barri de Sales, grup de veïns organitzats espontàniament i líders de la protesta.

En el marc d’un futur pla d’intervenció al barri s’inicien converses amb l’Associació Al Nour, sol·licitant-los quins eren els seus plans respecte al local. Realització de reunions i negociació amb la comissió Islàmica de Viladecans, i entitats properes (a instàncies d’Al Nour): Comissió Islàmica de Catalunya, Associació Ibn Batuta de Sant Boi. L’objectiu: acostament de posicions i compromís de treball conjunt. S’ha treballat constantment fins el 2006.

l’ajuntament s’aplica en diversos eixos de treball

Associació Al Noura) L’Ajuntament sol·licita temps per estu-

diar possibles alternatives entre tots i tranquil·litzar l’ambient del barri, per se-parar el conflicte de la droga o altres del de la mesquita. L’argument va ser rebut amb reticències, però finalment va ser ac-ceptat. L’associació Al Nour té la voluntat

Decret de l’alcaldia de Vila-

decans contra la intolerància racial

i religiosa, 1 de març de 2002.

Esquerra: Ma-nifestació veïnal

contra la mesquita, 28 de febrer de

2002. Fotografia d’Antoni Pastor.

Arxiu personal de l’autor

Dreta: Informació publicada en El

Mundo que recull la manifestació veï-

nal contra la mes-quita, 1 d’octubre

de 2004.

89

d’evitar enfrontaments amb els veïns i no posar obstacles a una possible solució negociada, declina fer ús del seu dret a sol·licitar llicència d’obertura de la seva seu al local d’avinguda de la carretera del Prat, 44-46.

b) Es comunica a Al Nour que un procés de legalització del nou centre implicaria complir totes les normatives de pública concurrència. El que comporta ineludiblement la necessitat que presentin un projecte signat per un arquitecte. La idea inicial de la Junta d’Al Nour consis-tia a obrir immediatament després de netejar, pintar i estendre unes catifes. Conseqüència d’aquesta exigència, que suposa inicialment un gerro d’aigua freda, Al Nour converteix un projecte de mesquita en un més ampli de Centre Cultural, més d’acord amb la normativa de Pública Concurrència i per establir activitats amb altres associacions del barri i la ciutat. Qua-litativament aquest canvi d’orientació, gens fàcil, va suposar un avenç considerable. I, sobre-tot, un augment del cost del local en forma d’un desemborsament imprevist de diners quan ho havien gastat tot en la compra del mateix. L’inici dels tràmits per a realitzar la instal·lació d’un Centre Cultural implica:

- Llicència municipal d’instal·lació: 2.232,62 euros

- Llicència d’obres condicionament: �.�26,00 euros

- Ocupació via pública (obres): ��3,00 euros

Total 3.�3�,62 euros

S’han d’afegir els costos dels projectes de remodelació: arquitectes, enginyers, aparelladors, més el cost de l’obra i materials. Aconseguir el diners implicarà més temps amb el local tancat.

c) L’acord implica un compromís per treballar conjuntament Ajuntament i associació Al Nour, així com la participació de l’associació en la Mesa de Convivència i Ciutadania i el teixit asso-ciatiu de la ciutat. Davant la impossibilitat de celebrar el Ramadà al local propietat d’Al Nour, l’acord preveu la possibilitat de celebrar el Ramadà en dependències municipals (magatzem de la Brigada Municipal). L’acord s’efectuarà per escrit des del 2003 i es renovarà anualment, com a mínim fins a l’any 2006.

Veïnsa) Augment dels controls policials al barri per evitar la venda d’haixix a la plaça.

b) Realització d’un llistat de molèsties o problemes detectats pels veïns.

c) Accions per contrarestar els rumors i eliminar estereotips falsos sobre la migració:

realització de sessions informatives sobre la realitat de la migració a la ciutat;

confecció d’informes explicatius sobre les problemàtiques plantejades: normativa so-bre la llibertat de culte; sobre l’horari del comerç minorista i sobre estrangeria.

d) Creació d’eines de discussió i apropament amb els veïns, presidides per l’Ajuntament:

Mesa de propietaris dels habitatges directament afectats (Carretera del Prat, 44-46 i Jaume I, �), amb la presència de representants de l’Associació de Veïns Barri de Sa-les;

Mesa de treball sobre Ciutadania i Convivència, creada el �� de juliol de 2002 (primera reunió a l’octubre del mateix any) on són representades totes les associacions de veïns de la ciutat, entitats, partits polítics i ciutadans. El reglament de la mesa és aprovat pel Ple de l’Ajuntament. Es va actualitzar el 200�, adequant-se a la normativa municipal del Reglament de Participació Ciutadana i es va reconvertir en el consell sectorial de Ciutadania i Convivència;

Creació d’una “Comissió de seguiment de les reformes del local”; al febrer de 200�, amb la llicència d’obres ja donada, s’arriba a un acord. L’acord es materialitza l’abril i es crea una “mesa” formada per les comunitats de propietaris de Carretera del Prat, 44 i l’associació Al Nour. Signatura d’un acord conjunt d’entesa entre les comunitats de propietaris de Carretera del Prat, 44-46 i de carrer, Jaume I, núm. �, l’Associació de Veïns Barri de Sales i l’Associació Al Nour. L’objectiu era dotar de transparència el procés de reformes i permetre als principals afectats accedir, amb fonts de primera mà, a projectes, requisits, i evolució de les obres. Fins al març de 2006 es van fer sis reunions.

•

•

•

•

•

Luis Miguel Narbona. Implantació d’un centre de culte musulmà a Viladecans el 2002

90

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

Acords polítics30 octubre 2003, “Pacte per la cohesió social i la immigració a Viladecans” aprovat per unanimitat pel Ple de l’Ajuntament de Viladecans.

�3 maig 2004, manifest dels grups polítics municipals del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PM), Iniciativa per Catalunya Verds / Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA), i Esquerra Republicana de Catalunya (ERM-AM), per treballar conjuntament la cohesió de la població de Viladecans.

Juny 200�, declaració “Convivència i Civisme per al Barri” Aquesta declaració va obtenir l’adhesió dels partits polítics d’esquerra i de la majoria de les associacions de veïns.2�

desenllaçUna política ferma amb la defensa de l’estat de dret es va poder realitzar acompanyada d’un llarg procés (4 anys) de treball amb propietaris de l’immoble on se situaria el centre de culte (en la planta baixa), associació de veïns, la comunitat de musulmans viladecanencs assistents a les pregàries, entitats locals i supralocals. Sempre sota la premissa de la transparència, en els quatre anys de durada del procés es va parlar i va rebre als qui van estar interessats, i es va traslladar el debat a les entitats veïnals, convocant recurrents reunions en les diferents associacions de veïns de la ciutat per parlar de la migració a la ciutat /Catalunya /Espanya. 22

Març 2006, després de quatre anys de manifestacions, negociacions i acords, es produeix la ins-pecció del local i la concessió del permís d’obertura. El funcionament de Al Nour s’ha produït amb normalitat, i l’associació, des de llavors fins ara, s’ha anat incloent en els fòrums associatius de la ciutat. A dia d’avui no tothom està d’acord amb l’existència d’un lloc cultural/de culte al seu barri, però majoritàriament s’entén i està clar que tenen dret a tenir la seva seu on la tenen. Això es ciu-tadania.

�� Partits polítics: Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal (PSC-PM), Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA), Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal (ERC-AM), PSUC Viu i PCC; entitats: Casal de la Dona de Viladecans; Taula de Treball per la Convivència, el Civisme i la Ciutadania, FAPA (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes) dels CEIP i IES públics de Viladecans, AMPA IES de Sales i Associació Cultural Gitana de Viladecans; associació de veïns: FAAV (Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans), associació de veïns de l’Albarosa, Barri Sales, Hispanitat, Can Palmer, La Unió, Lluís Moré del Castillo, Montserratina, Polígon Hospital, Torre Roja i Viviendas del Congreso. �� Durant els 4 anys del procés es va passar regularment per totes les associacions de veïns, almenys en dues ocasions anuals

Inauguració del Centre Cultural Al

Nour (La Llum) de Viladecans, al

qual van assistir, a mes de les auto-

ritats municipals i membres de

l’entitat cultural, la directora general

d’Afers Religiosos de la Generalitat

de Catalunya i el portaveu del

Consell Islàmic de Catalunya, 15 de

març de 2006. Fo-tografia de l’autor