De WAJDI MOUAWADTRADUCCIÓ DE CRISTINA GENEBAT

1

Per a la Nayla Mouawad i la Nathalie SultanL’una àrab i l’altra jueva

totes dues germanes meves de sang

PERSONATGES

NAWALJEANNESIMONHERMILEANTOINESAWDANIHAD

2

INCENDI DE NAWAL

1- NOTARI

Dia d’estiu. Despatx del notari.

HERMILE LEBEL- Sí, sí, és clar,és clar,és clar... m’estimo més veure com volen els ocells però ara tampoc no cal posar-se a explicar històries: des d’aquí no es veuen els ocells però en canvi es veuen els cotxes del centre comercial. Abans, quan estava a l’altra banda de l’edifici, el meu despatx donava a l’autopista. No era cap meravella però vaig acabar penjant una pancarta a la finestra: “Hermile Lebel, notari”. A l’hora punta em feia una publicitat ben agressiva. Ara estic a aquesta banda i la vista la tinc sobre el centre comercial. Un centre comercial no és un ocell. Abans jo deia “ausell”. La seva mare em va ensenyar que era millor dir: “ocell”. Perdonin-me. Perdonin-me. No els vull parlar de la seva mare perquè la desgràcia és molt recent però cal reaccionar. La vida continua, com se sol dir. És així. Entrin, entrin, entrin, no es quedin a la porta. Aquest és el meu nou despatx. M’acabo de traslladar. Els altres notaris han marxat. Estic sol a l’edifici.Aquí és molt més agradable, no hi ha tan soroll. L’autopista queda a l’altra banda. He perdut l’oportunitat de fer publicitat a l’hora punta però almenys puc tenir la finestra oberta i com que encara no tinc aire condicionat, doncs em va molt bé.

Sí. A veure.

Sí, és clar, no és fàcil.

Entrin, entrin, entrin! No es quedin a l’entrada, va! És el rebedor, això!

I alhora ja ho entenc, eh? Ja ho entenc que no vulguin entrar.

Jo no entraria, tampoc.

Sí. Bé.

I tant, i tant, i tant m’hauria estimat més trobar-los en una circumstància diferent però l’infern és ple de circumstàncies ideals i, és clar, és bastant difícil de preveure, tot plegat. La mort no es pot preveure. La mort no té paraula. Trenca totes les promeses. Ens pensem que vindrà més tard però sempre ve quan li dóna la gana. Jo l’estimava la seva mare. I els ho dic així, directament: jo estimava la seva mare. Molt sovint em parlava de vostès. Potser molt sovint no, però me’n va parlar de vostès. Una mica. De vegades. Així. Deia: els bessons. Deia: la bessona i sovint també deia: el bessó. Ja saben com era, no explicava mai res a ningú. Tot això, vull dir, bastant abans que deixés de dir ni una sola paraula, llavors ja no explicava res ni em deia res de vostès. Ella era així. Quan va morir, plovia. No ho sé. Em va fer molta pena que plogués. Al seu país no hi plou mai i llavors el testament... el testament em fa pensar en el mal temps. Tampoc no és com un vol d’ocells, un testament, això segur, és tota una altra cosa. És estrany, és molt estrany però és necessari. Vull dir que és un mal necessari. Perdonin-me.

3

Comença a sanglotar.Fosc.

2- ÚLTIMES VOLUNTATS

Alguns minuts més tard. Notari. Bessó. Bessona.

HERMILE LEBEL- Testament de la senyora Nawal Marwan. Els testimonis que van assistir a la lectura del testament el dia que es va registrar són el senyor Trinh Xiao Feng, propietari del restaurant “Les Burgers del Vietcong” i la senyora Suzanne Lamontagne, cambrera del restaurant “Les Burgers del Vietcong”.

És el restaurant que hi havia just a la planta baixa de l’edifici. En aquella època, cada vegada que necessitava dos testimonis baixava a veure el Trinh Xiao Feng. Ell sempre pujava amb la Suzanne. I la dona del Trinh Xiao Feng, la Hui Huo Xiao Feng, vigilava el restaurant. Ara està tancat. El van tancar. El Trinh es va morir. La Hui Huo Xiao Feng es va tornar a casar amb el secretari Armand Bouchard que treballava aquí amb el mestre Yvon Vachon, un col.lega. La vida és així, mirin.

L’obertura del testament es fa en presència dels seus dos fills: Jeanne Marwan i Simon Marwan, tots dos de 22 anys i nascuts, tots dos, el 20 d’Agost de 1980 a l’hospital Sant François de Ville- Emard. Ben a prop d’aquí.

Segons la voluntat del testador i d’acord amb les lleis i els drets de la senyora Nawal Marwan, el notari Hermile Lebel, un servidor, s’institueix com a executor testamentari.

Vull que quedi clar que aquesta decisió la va prendre la seva mare. Personalment hi estava en contra i li vaig desaconsellar però ella va insistir. Potser hauria hagut de renunciar però no vaig poder.

El notari obre el sobre.

Totes les meves pertinences es repartiran a parts iguales /iguals entre Jeanne i Simon Marwan, nens bessons que van néixer del meu ventre. Els diners seran repartits entre l’un i l’altre i els meus mobles es distribuiran segons els seus desitjos i els seus acords. Si hi ha litigis o desencontres l’executor testamentari hauria de vendre els mobles i els diners serien repartits a parts iguales/iguals entre el bessó i la bessona. La meva roba serà donada a una organització caritativa que escollirà l’executor testamentari.

Al meu amic, el notari Hermile Lebel, deixo la meva pluma estilogràfica negra.A la Jeanne Marwan deixo la meva jaqueta de tela verda que duu el número “72” a l’esquena.Al Simon Marwan deixo el quadern vermell.

4

El notari posa damunt la taula els tres objectes.

Enterrament.Al notari Hermile Lebel.Notari i amic,Faci venir els bessons.Enterreu-me despulladasense taüt,sense roba, sense mortallasense pregàriesi de cara a terra.Poseu-me al fons d’un foratben de cara al món.Per dir-me adéu,em tirareu a sobrecadascun de vosaltresun cubell d’aigua fresca. Després em tirareu terra i segellareu la meva tomba.Pedra i epitafi.Al notari Hermile Lebel.Notari i amic,no es posarà cap pedra sobre la meva tomba,i el meu nom no serà gravat enlloc.No hi ha epitafis per a qui no compleix les promeses.I hi va haver una promesa que no es va complir.No hi ha epitafis per qui guarda silencii el silenci va ser guardat. No hi haurà pedra.No hi haurà cap nom a cap pedra.No hi haurà epitafi per a un nom absent sobre una pedra absent.No hi haurà nom.

A la Jeanne i al Simon, al Simon i a la Jeanne.La infància és un ganivet posat a la golaque no és fàcil de retirar.

Jeanne,El notari Lebel et donarà un sobre.Aquest sobre no és per a tu,és per al teu pare.El teu i el del Simon.Troba’l i dóna-li aquest sobre.

Simon,El notari Lebel et donarà un sobre.Aquest sobre no és per a tu,és per al teu germà.

5

El teu i el de la Jeanne.Troba’l i dóna-li aquest sobre.

Quan aquestes cartes siguin entregades al seu destinatariSe us donarà una carta.Es trencarà el silenci.I llavors es podrà posar una pedra damunt la meva tomba I el meu nom sobre la pedra podrà ser gravat al sol.

Llarg silenci.

SIMON- Ens donarà pel cul fins a l’últim dia, la filla de la gran puta! Puta vella dels collons! Porca de merda! La puta gossa vella filla de puta! Ens donarà pel cul ben bé fins a l’últim moment! Cada dia desde fa temps anàvem dient: “ja rebentarà, la mala puta, ja pararà de donar-nos pel sac, ja pararà de fastiguejar-nos la molt cabrona!” I llavors, bingo! Al final rebenta i va i toca’t els collons: sorpresa! Encara no ha acabat la filla de puta! Això sí que no ens ho esperàvem: hòstia, això sí que no ho havia vist venir, eh?Ja se l’ha preparat bé el cop, ho tenia tot calculat la filla de la gran puta! Li fotré d’hòsties al seu puto cadàver. Ja et dic jo que l’enterrarem de cara a terra, ja t’ho dic jo que sí. I hi escupirem a sobre.

Silenci.

Jo, segur que hi escopiré a sobre!

Silenci.

Es mor i just abans de morir-se encara es pregunta com fer-ho per a acabar-nos d’amargar l’existència! Es va asseure, s’ho va pensar i patapam! Li va venir la idea: fer un testament! La puta merda de testament!

HERMILE LEBEL- Fa cinc anys que el va redactar!

SIMON- Me la sua de canto quan el va redactar, d’acord?

HERMILE LEBEL- Escolti! És morta! La seva mare és morta! Vull dir que... que estem parlant d’una persona que s’ha mort. Una persona que no es va deixar conèixer gaire però que era una persona al cap i a la fi. Que va ser jove, que es va fer adulta que va envellir i que després es va morir. Segur que és per a alguna cosa, tot això. No és perquè si! Va viure una vida, aquesta dona i això per força ha de tenir algun valor!

SIMON- Em posaré a plorar! Us juro que em posaré a plorar jo, ara! S’ha mort! Ei! Me la sua. Me cago en la puta! Ens la sua que estigui morta! Jo no li dec res a aquesta dona. Ni una llàgrima. Res! Que diguin el que vulguin! Que no vaig plorar quan va morir la meva mare! Jo diré que no era la meva mare! Que no era res! Ens la sua. Tu et penses que no ens la sua? No començaré a fer veure que no me la sua, ara! No començaré a plorar! Quan va

6

plorar, ella, per mi? Per la Jeanne? No tenia cor, ella, tenia una totxana. No es plora per una totxana. No es plora. No tenia cor! Una puta totxana, tenia!

HERMILE LEBEL- Ella ha expressat un desig que té a veure amb vostès. Els seus noms són aquí a les seves últimes voluntats...

SIMON- OK! Nosaltres som els seus fills i vosté sap més coses d’ella! Puta mare que els nostres noms siguin aquí! Collonut!

HERMILE LEBEL- Els sobres, la llibreta, els diners...

SIMON- No vull els seus diners i no vull la seva llibreta... Si es pensa que em conmourà amb la seva merda de llibreta! És la polla, aquesta! Les seves últimes voluntats! Troba el teu pare i el teu germà! I perquè no els va trobar ella, si era tan urgent? Me cago en Déu! Perquè no es va ocupar una mica més de nosaltres si li fa tanta falta trobar un altre fill que té “porai”? Perquè en la seva merda de testament no diu ni una vegada “els meus fills” per parlar de nosaltres? La paraula “fill”? La paraula “filla”? No sóc imbècil, jo. No sóc un puto imbècil. Per què diu “els bessons”? “La bessona i el bessó, nens sortits del meu ventre” Com si fóssim una vomitada, un munt de merda que es va veure obligada a cagar! Per què?

HERMILE LEBEL- Escolti, ja ho entenc...

SIMON- Tu què vols entendre, gilipolles!

HERMILE LEBEL- Entenc perfectament que després d’escoltar això que acabem d’escoltar ens poguem sentir una mica desconcertats preguntant-nos el que passa, qui som i per què ens ha passat això! Ho entenc, ho entenc perfectament! No passa cada dia descobrir que el propi pare que creies que era mort encara és viu i que tens un germà en algun lloc del món.

SIMON- No hi ha cap pare ni cap germà i tot això són parides!

HERMILE LEBEL- No s’hi escriuen parides, en un testament. En un testament, no.

SIMON- Vostè no la coneixia!

HERMILE LEBEL- Jo la coneixia d’una manera diferent!

SIMON- Igualment no tinc cap ganes de discutir amb vostè!!

HERMILE LEBEL- S’ha de confiar en ella!

SIMON- Que no tinc ganes de...

HERMILE LEBEL- Ella tenia les seves raons.

7

SIMON- Que no tinc ganes de discutir amb vostè! Tinc un combat de boxa d’aquí a deu dies o sigui que no en vull saber res d’això! L’enterrarem i punt! Anirem a una funerària, comprarem un taüt, la fotrem dins del taüt, posarem el taüt dins del forat, posarem terra dins del forat, una pedra al damunt, hi posarem el seu nom i acabarem amb tota aquesta merda!

HERMILE LEBEL- Impossible! Aquesta no és la voluntat de la seva mare i no permetré que es faci res en contra de la seva voluntat!

SIMON- I vostè qui collons és per decidir si es va en contra o no es va en contra?

HERMILE LEBEL- Malauradament sóc els seu executor testamentari i no comparteixo l’opinió que té d’aquesta dona!

SIMON- Però com us la podeu prendre seriosament? A veure! Es passa deu anys anant al palau de justícia i assisteix als judicis de tots els tarats, pervertits i assassins que troba i va i d’un dia per l’altre calla i no torna a dir mai més res! Cinc anys sense parlar és molt eh? Ni una paraula -ni un so- no li torna a sortir mai més de la boca! Se li creuen els cables, li salten els ploms o li peta un fusible si s’ho estima més i va s’inventa un marit que encara és viu -que feia segles que era mort- i un altre fill -que no havia existit mai- i que és una espècie de fantasia del fill que li hauria agradat tenir, del fill que hauria estat capaç d’estimar, aquesta mala puta i ara resulta que vol que jo el vagi a buscar! I vostè agafa i em parla d’últimes voluntats...

HERMILE LEBEL- A veure, calma...

SIMON- Si després de tot això encara em vol convèncer que això són les últimes voluntats d’una persona amb el cap al seu lloc...

HERMILE LEBEL- Calma...

SIMON- Me cago en la puta, hòstia! Me cago en la puta mare que ho va parir tot, ja, hòstia puta, me cago en Déu!

Silenci.

HERMILE LEBEL- És clar, és clar, és clar... però haurà d’admetre que vostè també fa anar les coses a la seva manera... No ho sé, potser no és problema meu i, sí, va callar durant molt de temps sense que ningú sabés perquè i sí, sí, la primera impressió és que va ser un acte de bogeria, però potser no! Vull dir que potser hi havia alguna raó! No el vull ofendre, però si s’hagués tornat boja no hauria parlat mai més. I l’altre dia, si més no, l’altra nit, -ja ho saben, els vam trucar- ella va parlar! I no em dirà que va ser una casualitat, jo no ho crec això! Vull dir que... era com un regal que els feia! El regal més bonic que els podia fer! Vull dir que és important, això! El dia del seu aniversari, a l’hora mateixa que van néixer va tornar a parlar! I què va dir? Va dir: “Ara que estem junts, tot va millor”. “Ara que estem junts tot va millor” Tampoc és una frase que es digui així com així! No va dir: “Mira, ara em menjaria un frankfurt amb ceba i mostassa” o “Passa’m la sal!” No. “Ara que estem

8

junts, tot va millor” Ei! L’infermer la va sentir, eh? La va sentir. Per què s’ho hauria d’haver inventat? No hauria pogut. No hauria pogut inventar-se una cosa tan de veritat. Vostès ho saben, jo ho sé, una frase així és molt coherent! Però, d’acord, estic d’acord amb vostè! És veritat! Va estar molts anys callada. Estic d’acord i també penso que si això s’hagués quedat aquí jo també hauria tingut els meus dubtes. O sigui que té raó. Però si més no, no hem d’oblidar, com a mínim hem de considerar, que va fer una cosa raonable. “Ara que estem junts, tot va millor!” No pot dir que no. No ho pot negar. No pot negar que era el seu aniversari! Aquestes coses no es poden negar. I ara, és clar! És clar, és clar, és clar, vostè és lliure de fer el que vulgui, té la llibertat de no fer cas de la voluntat de la seva mare. No està obligat a res. Però no pot exigir el mateix als altres. A mi. A la seva germana. Els fets són aquests: La seva mare demana una cosa a cadascú de nosaltres tres, és la seva voluntat, cadascú fa el que vol. Fins i tot els condemnats a mort tenen dret a tenir una última voluntat, per què no l’hauria de tenir la seva mare?

Simon surt.

Els sobres els tinc jo i me’ls guardaré. Avui no volen ni sentir-ne a parlar però potser més endavant sí. Roma no es va fer en un dia. Les coses volen temps. Em poden trucar quan vulguin...

La Jeanne surt. Entra una assistent amb un ordinador portátil per una banda, Ralph i un sparring per l’altre.

3-TEORIA DE GRAFS I VISIÓ PERIFÈRICA

SIMON- Perdó, perdó.

RALPH- Arribes tard.

SIMON- Es que… hostia puta, els taxis…

RALPH- Entrena.Aula on dóna classes la Jeanne. Un projector. La Jeanne encén el projector. Comença la classe.

JEANNE- A dia d’avui no puc dir quants de vosaltres passareu les proves que us esperen. Les matemàtiques tal i com les coneixíeu fins ara tenien l’objectiu d’arribar a una resposta concreta i definitiva partint de problemes concrets i definitius. Les matemàtiques a les que us enfrontareu a partir d’ara seguint aquest curs d’introducció a la teoria de grafs són d’una naturalesa totalment diferent perquè es tractarà de resoldre problemes sense solució que sempre us duran fins a uns altres problemes que tampoc no tindràn solució. La gent que us envolta no deixarà de repetir-vos que allò que us importa tant és inútil. La vostra manera de parlar es modificarà com també es modificarà d’una manera encara més profunda, la vostra manera de callar i de pensar. Això és el que menys se us perdonarà. Sovint se us retreurà que estigueu dilapidant la vostra intel.ligència en exercicis teòrics absurds en comptes de posar-la al servei de la recerca contra la sida o d’algun tractament contra el càncer. I no

9

tindreu cap argument per defensar-vos perquè els vostres arguments seran, ells mateixos, d’una complexitat teòrica absolutament esgotadora. Benvinguts a les matemàtiques pures, és a dir, al país de la soledat. Introducció a la teoria de grafs.

Sala d’entrenament. Simon i Ralph.

RALPH- Tu saps per què has perdut el teu darrer combat, Simon? I tu saps per què vas perdre l’anterior, també?

SIMON- Perquè no estava en forma. I ja està.

RALPH- No te’n sortiràs, així. Va, posa’t els guants.

JEANNE- Agafem un polígon simple de cinc costats i anomenem els seus costats A,B,C,D i E. Anomenem aquest polígon “el polígon K” i imaginem-nos que aquest polígon és el mapa d’una casa on hi viu una família. I que a cada racó d’aquesta casa hi ha un dels membres d’aquesta família. Remplacem un segon A,B,C,D i E per l’àvia, el pare, la mare, el fill i la filla vivint tots junts en el polígon K. Preguntem-nos, llavors, qui pot veure qui des del lloc on són. L’avia veu el pare, la mare i la filla. El pare veu la mare i l’àvia. La mare veu l’àvia, el pare, el fill i la filla. El fill veu la mare i la germana i finalment la germana veu el germà, la mare i l’àvia.

RALPH- No mires res! Estàs cec! No veus el joc de cames del tio que tens al davant! No veus com està en guàrdia... D’això en diem un problema de visió perifèrica.

SIMON- Vale! Vale! Està bé!

JEANNE- Aquesta aplicació s’anomena: aplicació teòrica de la família que viu dins el polígon K.

RALPH- No li perdis la mirada, no li perdis la mirada!

JEANNE- I ara, treiem els murs de la casa i tracem uns arcs unicament entre els membres que es veuen. El dibuix al qual arribem es diu graf de visibilitat del polígon K.

RALPH- Hi ha tres coses que has de tenir en compte.

JEANNE- Existeixen tres paràmetres amb els que farem malabarismes durant els propers tres anys: les aplicacions teòriques dels polígons...

RALPH- El més fort ets tu!

JEANNE- Els grafs de visibilitat dels polígons...

RALPH- Cap pietat pel tio que tens a davant!

JEANNE- I finalment, els polígons i la seva naturalesa.

10

RALPH- Si guanyes, ja seràs un professional!

JEANNE- El problema és el següent: per a qualsevol polígon simple podem, fàcilment -com acabem de demostrar- traçar els seus grafs de visibilitat i la seva aplicació teòrica. I ara, de quina manera podem, partint d’una aplicació teòrica -aquesta, per exemple- traçar el graf de visibilitat i d’aquesta manera trobar la forma del polígon concordant? Quina és la forma de la casa on viuen els membres d’aquesta família representada per aquesta aplicació? Proveu de dibuixar un polígon.

Gong. El Simon ataca i boxeja amb el seu entrenador.

RALPH- No hi ets. No estàs concentrat!

SIMON- S’ha mort la meva mare!

RALPH- Doncs, per això! La millor manera de sortir-te’n és guanyant el proper combat! Aixeca’t! I pega fort! No te’n sortiràs si no!

JEANNE- No us en sortireu. Tota la teoria del grafs reposa essencialment sobre aquest problema que de moment, és impossible de resoldre. I és aquesta impossibilitat el que el fa bonic.

Gong. Fi de l’entrenament.

4- LA CONJECTURA QUE CAL RESOLDRE

Vespre. Despatx del notari.Hermile Lebel i la bessona.

HERMILE LEBEL- És clar, és clar, és clar, hi ha vegades a la vida, com ara, que cal reaccionar. Tirar-se a la piscina. Estic content que hagis tornat. Content per la teva mare.

JEANNE- Em pot donar el sobre?

HERMILE LEBEL- Aquí el tens. Aquest sobre no és per a tu, és per al teu pare. La teva mare volia que el trobessis i que li donessis.

La Jeanne vol sortit de pressa del despatx.

HERMILE LEBEL- També et deixava aquesta jaqueta de tela verda amb el número 72 a l’esquena.

La Jeanne l’agafa.

11

Creus que és viu, el teu pare?

La Jeanne surt. Pausa. La Jeanne torna.

JEANNE- En matemàtiques 1+1 no fan ni 1,9 ni 2,2. Fan 2. T’ho creguis o no 1 i 1 fan 2. Tan si estàs de bon humor com si estàs profundament deprimit 1 i 1 fan 2. Tots formem part d’un polígon, senyor Lebel. Jo em pensava que coneixia el meu lloc a l’interior del polígon del que formo part. Jo creia que era el punt que només veia el seu germà Simon i la seva mare Nawal. Avui descobreixo que des del punt on sóc potser també puc veure el meu pare; i també aprenc que existeix un altre membre d’aquest polígon, un altre germà. El graf de visibilitat que he traçat sempre resulta que és fals. Quin és el meu lloc dins d’aquest polígon? Per descobrir-lo he de resoldre una conjectura. El meu pare és mort. Aquesta és la conjectura. Tot sembla indicar que és veritat. Però no hi ha res que la demostri. No he vist el seu cadàver. No he vist la seva tomba. Podria ser, doncs, entre 1 i l’infinit, que el meu pare sigui viu. Adéu, senyor Lebel.

La Jeanne surt. Nawal (14 anys) és al despatx.

Hermile Lebel surt del seu despatx i crida al passadís.

HERMILE LEBEL- Jeanne!

NAWAL- (cridant) Wahab!

HERMILE LEBEL- Jeanne! Jeanne!!

Hermile Lebel torna a entrar, treu el seu telèfon mòvil i truca a un número.

NAWAL- (cridant). Wahab!

WAHAB- (de lluny) Nawal!

NAWAL- (cridant) Wahab!

WAHAB- (De lluny) Nawal!

HERMILE LEBEL- Jeanne?/ Sóc el senyor Lebel/ Acabo de recordar una cosa.

NAWAL- (cridant) Wahab!!

WAHAB- (de lluny) Nawal!

HERMILE LEBEL- La teva mare va conèixer el teu pare quan era molt jove.

NAWAL- (cridant) Wahab!

HERMILE LEBEL- T’ho dic perquè no sé si ho sabies.

12

WAHAB- (de lluny) Nawal!

5- EL QUE HI HA AQUÍ

Alba. Bosc. Pedra. Arbres blancs. Nawal (14 anys). Wahab.

NAWAL- Wahab! Escolta’m. No diguis res. No. No parlis. Si em dius una paraula, una sola paraula, em podries matar. Tu encara no en saps res de la felicitat que serà la nostra desgràcia. Wahab, tinc la sensació que a partir del moment que deixaré escapar les paraules que sortiran de la meva boca tu també et moriràs. Després callaré Wahab, i promet-me que tu tampoc no diràs res, si us plau, estic cansada, si us plau, deixa el silenci. Jo callaré. No diguis res. No diguis res.

Ella calla.

T’he cridat tota la nit. He corregut tota la nit. Sabia que et trobaria a la pedra dels arbres blancs. Ho volia cridar perquè tot el poble ho sentís, perquè els arbres ho sentissin, perquè la nit ho sentís, perquè la lluna i les estrelles ho sentissin. Però no podia. T’ho he de dir a cau d’orella. Wahab, després no et podré demanar que et quedis entre els meus braços encara que sigui la cosa que més desitjo del món, encara que sé que sempre em faltarà una part de mi mateixa si no et tinc amb mi, encara que tot just sortint de la infantesa t’hagi trobat, a tu, i que amb tu hagi caigut finalment als braços de la meva vida de veritat: no et podré demanar res.

Ell l’abraça.

Tinc un nen a dins del ventre. Wahab! El meu ventre és ple de tu. Quin vertígen, oi? És magnífic i alhora és terrible, oi? És un abisme i alhora és com la llibertat dels ocells salvatges, oi? I ja no hi ha paraules! Només el vent! Quan he sentit que la vella Elhame m’ho deia, un oceà sencer m’ha explotat a dins del cap. He sentit una cremor...

WAHAB- Potser l’Elhame s’equivoca.

NAWAL- L’Elhame no s’equivoca. Li he preguntat: “Elhame, n’estàs segura?” I ella ha rigut i m’ha fet una carícia a la cara. M’ha dit que havia fet néixer tots els nens del poble des de feia quaranta anys. Em va treure del ventre de la meva mare i a la meva mare la va treure del ventre de la seva mare. Elhame no s’equivoca. M’ha promès que no dirà res a ningú. “No és problema meu”- m’ha dit- “però d’aquí a un parell de setmanes ja no ho podràs amagar”

WAHAB- No ho amagarem.

NAWAL- Ens mataran. A tu, el primer.

WAHAB- Els ho explicarem.

13

NAWAL- Tu creus que ens escoltaran?

WAHAB- De què tens por, Nawal?

NAWAL- Tu no tens por? (Temps)

Wahab, posa’m la mà aquí. Què és? No sé si estic enrabiada, no sé si tinc por, no sé si sóc feliç. On serem tu i jo d’aquí a cinquanta anys?

WAHAB- Nawal, escolta’m. Aquesta nit és un regal. Potser no tinc enteniment per dir-ho això, però sí que tinc cor i és molt sòlid. És molt pacient. Cridaran i nosaltres els deixarem cridar. Ens insultaran i nosaltres els deixarem insultar. No importa. Al final, després dels crits i dels insults només quedarem tu i jo i un fill que és teu i meu. La teva cara i la meva en una mateixa cara. Tinc ganes de riure. Ells em pegaran, però jo, sempre tindré aquest nen a dins del cap.

NAWAL- Ara que estem junts, tot va millor...

WAHAB- Sempre estarem junts. Torna a casa, Nawal. Espera que es despertin. Quan et vegin, a l’alba, asseguda, esperant-los, t’escoltaran perquè sabran que ha passat alguna cosa important. Si tens por, pensa que en el mateix moment jo seré a casa meva, esperant que tots es despertin. I els ho diré. L’alba no trigarà a arribar. Pensa en mi com jo pensaré en tu i no et perdis entre la boira. No te n’oblidis: ara que estem junts, tot va millor.

Wahab se’n va.

6- CARNATGE

Casa de Nawal(14 anys)Mare i filla.

NAWAL- Mama…

JIHANE- No n’has de fer res, d’aquest nen, Nawal.

NAWAL- El porto dins el meu ventre.

JIHANE- Oblida el teu ventre! No n’has de fer res d’aquest nen, i la teva familia no n’ha de fer res, i la teva mare no n’ha de fer res i la teva vida no n’ha de fer res.

NAWAL- Em poso la mà aquí i veig la seva cara.

JIHANE- El que tu vegis no compta! No n’has de fer res d’aquest nen. No existeix. No hi és.

14

NAWAL- L’Elhame m’ho va dir. Em va dir: “Portes un nen al ventre”

JIHANE- L’Elhame no és la teva mare.

NAWAL- M’ho va dir.

JIHANE- No importa el que et digués l’Elhame. Aquest nen no existeix.

NAWAL- I quan sigui aquí?

JIHANE-Tampoc no existirà.

NAWAL- No t’entenc.

JIHANE- Eixuga’t les llàgrimes!

NAWAL- Però si ets tu qui plora!

JIHANE- Jo no ploro, és la teva vida que es desfà, que es liqua! Tu vens de lluny, Nawal, tu tornes amb el teu ventre ultratjat i et poses dreta davant meu per dir-me, aquí, amb el teu cos de nena: Estimo i tinc tot el meu amor dins el meu ventre. Tornes del bosc i dius que sóc jo qui plora. Creu-me Nawal: aquest nen no existeix. L’oblidaràs.

NAWAL- No s’oblida el propi ventre!

JIHANE- Sí que s’oblida.

NAWAL- Jo no podré!

JIHANE- Doncs tu tries. Queda’t aquest nen i al mateix moment, al mateix moment, treu-te la roba que portes i que no és teva, deixa la casa, deixa la teva família, el teu poble, les teves muntanyes, el teu cel i les teves estrelles i deixa’m a mí...

NAWAL- Mama.

JIHANE- Ves-te’n despullada amb el teu ventre i la vida que conté. O bé queda’t i agenolla’t, Nawal. Agenolla’t.

NAWAL- Mama.

JIHANE- Treu-te la roba o agenolla’t!

Nawal s’agenolla.

Et quedaràs tancada a casa com aquesta vida està tancada dins teu. L’Elhame vindrà a treure aquest nen del teu ventre. L’agafarà i el donarà a qui ella vulgui.

15

7- LA INFÀNCIA

Nawal (15 anys) sola en una habitació.

NAWAL- Ara que estem junts, tot va millor. Ara que estem junts, tot va millor. Ara que estem junts, tot va millor. Avia.

NAZIRA- La teva mare ha marxat.

NAWAL- Me n’hauria hagut d’anar, àvia. No m’hauria hagut d’agenollar, hauria hagut de donar la meva roba, hauria hagut de donar-ho tot i deixar la casa, el poble i tot.

NAZIRA- Tot això ens ve de la misèria, Nawal. No hi ha bellesa al nostre voltant. Només la còlera d’una vida dura que ens maltracta. Els indicis de la ràbia a cada racó de cada carrer. Ningú que digui les coses amb dolçor. Tens raó, Nawal, l’amor que havies de viure ja l’has viscut i el nen que has de tenir te’l prendran. No et queda res. Lluitar contra la misèria, potser, o bé caure-hi a dins.

La Nazira ja no és a l’habitació. Algú truca a la finestra.

VEU DE WAHAB. Nawal! Nawal, sóc jo.

NAWAL- Wahab!

VEU DE WAHAB. Escolta’m, Nawal. No tinc gaire temps. A l’alba se m’enduen lluny d’aquí i lluny de tu. Ara vinc de la pedra dels arbres blancs. He dit adéu al lloc de la meva infantesa i la meva infantesa és plena de tu. Nawal. Nawal, aquest vespre la infantesa és un ganivet que m’han posat a la gola i sempre més tindré a la boca el gust de la teva sang. T’ho volia dir. Et volia dir que aquesta nit el meu cor és tan ple d’amor que està a punt d’explotar. A tot arreu em diuen que t’estimo massa; jo no sé què vol dir estimar massa, jo no sé què vol dir estar lluny de tu, no sé què vol dir que tu no hi siguis. Hauré d’aprendre a viure sense tu. Ara entenc el que vas voler dir quan em preguntaves: “On serem d’aquí a cinquanta anys”. No ho sé, però a tot arreu on sigui tu hi seràs. Somiàvem veure junts l’oceà. Doncs, Nawal, jo et dic que et juro que el dia que el vegi la paraula oceà t’explotarà dins del cap i et posaràs a plorar de cop perquè llavors sabràs que estic pensant en tu. No importa on sigui, estarem junts. No hi ha res més bonic que estar junts.

NAWAL- Ja t’entenc, Wahab.

VEU DE WAHAB- No t’assequis les llàgrimes perquè jo no m’assecaré les meves en tota la nit i quan vingui al món aquest nen digues-li com l’estimo, com t’estimo a tu. Digues-li.

NAWAL- Li diré, t’ho juro que li diré. Per tu i per mi. Li diré a cau d’orella: “Passi el que passi, sempre t’estimaré” I jo també tornaré a la pedra dels arbres blancs i jo també diré adéu a la infantesa i la infantesa serà un ganivet que em posaré a la gola.

16

Nawal es queda sola.

8-PROMESA

Nit. Part de Nawal.Elhame dóna el nen a Nawal (15 anys)

ELHAME- És un nen.

La Nawal posa un nas de pallasso entre els llençols del nen.

Li prenen el nen.

ELHAME- Me’n vaig cap al sud. M’emportaré el nen amb mí.

NAZIRA- Em sento vella com si tingués mil anys. Els dies passen i els mesos se’n van. El sol surt i es pon. Les estacions desfilen. La Nawal que ja no diu res, que calla i que vaga. El seu ventre ha marxat i jo sento la crida de la vella terra. Massa dolor que fa massa que m’acompanya. Doneu-me el llit. Amb el final de l’hivern, ja sento els passos de la mort en l’aigua que corre als rierols.

Nazira és dins un llit.

9- LLEGIR, ESCRIURE, COMPTAR, PARLAR

Nazira mor.

NAZIRA- Nawal!

Nawal (16 anys) hi va de seguida.

Agafa’m la mà! Nawal!

Nawal, hi ha coses que tenim ganes de dir-les en el moment de morir. Hi ha coses que ens agradaria dir a la gent que hem estimat i que ens ha estimat... dir-les... per a ajudar-los per darrera vegada... armar-los per a la felicitat!... Fa un any que un nen va sortir del teu ventre i des d’aleshores que vagues amb el cap sempre als núvols. No hi caiguis, Nawal, no diguis que sí. Digues que no. Refusa. El teu amor va marxar, el teu fill va marxar. Va fer un any fa molt pocs dies. No ho acceptis, Nawal, no ho acceptis mai. Però per poder dir que no s’ha de saber parlar. Llavors, omple’t de coratge i treballa dur! Escolta el que una dona vella que és a punt de morir-se et vol dir: aprèn a llegir. Aprèn a escriure, aprèn a comptar i aprèn a parlar. Aprèn. És l’única oportunitat que tens de no assemblar-te a nosaltres. Promet-me que ho faràs.

17

NAWAL- T’ho prometo.

NAZIRA- D’aquí a dos dies m’enterraran. Em ficaran a terra amb la cara cap al cel. Sobre el meu cos cadascú llençarà un cubell d’aigua però no escriuran res a la pedra perquè cap d’ells no sap escriure. Tu, Nawal, quan en sàpigues, torna i grava el meu nom sobre la pedra: “Nazira”. Grava el meu nom perquè sempre he complert les meves promeses. Me’n vaig, Nawal. Per mi, això s’acaba. Nosaltres, la nostra família, les dones de la nostra família estem ofegades en la ràbia des de fa tant temps: jo estava enrabiada amb la meva mare i la teva mare està enrabiada amb mi igual com tu estàs enrabiada amb la teva mare. Tu també deixaràs la ràbia com a herència a la teva filla. Cal trencar la cadena. Llavors, primer aprèn i després ves-te’n. Emporta’t la teva juventut i tota la felicitat que puguis i deixa el poble. Tu ets el sexe d’aquesta vall, Nawal. Tu ets la seva sensualitat i la seva olor. Pren-les amb tu i arrenca’t d’aquí com ens arrenquen del ventre de la mare. Aprèn a llegir, a escriure, a comptar, a parlar: aprèn a pensar. Nawal. Aprèn.

Nazira es mor.Se la treu del llit.Se la posa en un forat.Cadascú llença sobre el seu cos un cubell d’aigua.És de nit.La gent se’n va. Un telèfon mòvil es posa a sonar.

10- ENTERRAMENT DE NAWAL

Cementiri. Dia.Hermile Lebel. Jeanne. Simon en un cementiri.Hermile Lebel despenja.

HERMILE LEBEL- Sí? Hermile Lebel, notari/ Sí, l’he trucat, sí; fa dues hores que l’estic trucant/ Que què hi ha? Doncs això. Res no hi ha! Se suposava que hi havia d’haver tres cubells d’aigua davant la fossa i no hi ha res/ Sí, sóc jo el que ha trucat pels cubells d’aigua/ Què vol dir que “quin problema hi ha?” No hi ha cap problema..”?? N’hi ha un de molt gran, de problema/ Us dic que hi havia d’haver tres cubells d’aigua i que no n’hi ha ni un/ Som al cementiri. On vol que siguem, tros de burro? Però que és tonto, vostè? Som aquí per l’enterrament de Nawal Marwan / Tres cubells d’aigua/ És clar que estava entès, només era això i va quedar ben clar, jo mateix vaig venir i vaig avisar tothom: serà un enterrament particular, només ens calen tres cubells d’aigua; tampoc no semblava tan complicat si fins i tot li vaig dir al responsable del cementiri: “Vol que els portem nosaltres, els cubells?” I em va dir: “ No home, no. Ja li prepararem nosaltres. Vostès prou feina tenen... a veure! És un enterrament, això, no és una partida de bitlles, home! I a més, no érem gaire complicats: no hi ha taüt, no hi ha pedra: res. El mínim, mínim! Sobri, ho fem molt sobri, només demanem tres miserables cubells d’aigua i l’administració del cementiri no és apta ni per fer-se càrrec d’aquesta demanda. Vull dir que/ Ha! Que no esteu acostumats que us demanin cubells

18

d’aigua?/ És que no se us demana que hi estigueu acostumats, només se us demanen tres cubells d’aigua! No se us demana que us inventeu un motor de quatre temps/ Sí, tres/ No, un no. Tres./ Doncs resulta que no, que no pot ser, han de ser tres/ No, no podem agafar-ne un i omplir-lo tres vegades, no, han de ser tres i plens tots a l’hora/ Sí, segur que sí/ Doncs sí, què vol que li digui! Doncs posi’s a buscar.

Penja.

Ara es posen a buscar.

SIMON- Per què ho fa, tot això?

HERMILE LEBEL- Què, tot això?

SIMON- Això. L’enterrament, les voluntats. Per què ho fa, vostè, tot això?

HERMILE LEBEL- Perquè aquesta dona que és al fons del forat i que jeu de cara a terra i a qui tota la vida he dit senyora Nawal és la meva amiga. La meva amiga. No sé si això significa res per tu, però jo, no sabia que signifiqués tant per mi.

Enterrramorts arriba amb cubell.El telèfon mòvil d’Hermile Lebel sona. Ell despenja.

Sí, hola, Hermile Lebel, notari/ Sí, i llavors què passa, doncs? Els havien preparat i els havien deixat en una altra fossa? / Doncs hi ha hagut un error, sí/ Deixi-ho estar que ja ho hem solucionat. /La vostra eficàcia és francament qüestionable/

Penja.Cadascú agafa un cubell i el buida en el forat. Jeanne i Simon marxen.Hermile Lebel es queda a escena, amb el cubell, emocionat.

11- SILENCI

Hermile Lebel és un actor en un assaig teatral, en una sala de teatre. Antoine l’observa, neguitós.

RICART- Xavier… Xavier, el cubo!

ACTOR- Qué?

RICART- El cubo, puedes dejarlo en el suelo.

ACTOR- Cómo?

RICART- El cubo, cuando tiras el agua, lo dejas en el suelo!

19

RICART- Es que...

RICART- Lo hemos dicho mil veces…

ACTOR- Si me dices tantas cosas me bloqueo.

JEANNE- Senyor Antoine Ducharme?

ANTOINE- Sí.

JEANNE- Jeanne Marwan, sóc la filla de la Nawal Marwan.

GUILLEM- Vale equipo, cinco minutos de descanso. Tomamos un café, nos relajamos.

OTRO ACTOR- He estado bien?

Els actors marxen. Antoine i Jeanne es queden sols.

JEANNE- He passat per l’hospital i m’han dit que vostè va deixar de fer d’infermer quan es va morir la meva mare. Que ara treballa en aquest teatre. Per això he vingut. Volia saber si la meva mare havia dit alguna altra cosa.

ANTOINE- La veu de la seva mare encara em ressona a les orelles: “Ara que estem junts, tot va millor”. Són les paraules exactes que va pronunciar. La vaig trucar de seguida.

JEANNE- Sí, ja ho sé.

ANTOINE- Durant cinc anys va estar en silenci. Siempre.

JEANNE- De tota manera, li estic molt agraïda.

ANTOINE- Què busca, Jeanne?

JEANNE- Sempre ens havia dit que el nostre pare havia mort durant la guerra, al seu país. Busco una prova de la seva mort.

Pausa.

ANTOINE- Estic molt content que hagi vingut, Jeanne. Des que es va morir la seva mare, dubtava, els volia trucar, a vostè i al seu germà. Per dir-los, per explicar-los una cosa...però no m’atrevia. Avui ha vingut i està bé. Li ho diré. Durant tots aquest anys que vaig estar al seu costat -em tornava tonto de tant escoltar el silenci de la seva mare- i una nit em vaig despertar amb una idea absurda: Potser parla quan jo no hi sóc? Potser parla sola? I vaig portar una gravadora. Vaig dubtar. No hi tenia dret. Si parlava sola era la seva tria. Llavors em vaig prometre a mi mateix que mai no ho escoltaria. Gravar-ho per no saber mai. Gravar-ho i prou.

20

JEANNE- Gravar, el què?

ANTOINE- El silenci, el seu silenci. Al vespre, abans de marxar, posava la gravadora en funcionament. Cada cara de cada cinta només feia una hora, però no vaig trobar res millor. L’endemà girava la cinta i abans de plegar, tornava a posar en marxa la gravadora. Vaig grabé más de quinientas horas. Tots els cassetes són aquí. Agafi’ls. És tot el que puc fer per vostè.

La Jeanne agafa la caixa.

JEANNE- Antoine, i què feia tot el temps que passava amb ella?

ANTOINE- Res. Sovint m’asseia al seu costat. Li parlava. Algunes vegades posava música i la feia ballar.

Jeanne marxa. Sona música

ANTOINE- Segon incendi, incendi de l’infantesa.

INCENDI DE LA INFANTESA

12- EL NOM SOBRE LA PEDRA

Nawal (19 anys) davant la tomba de la seva àvia.Grava el nom de Nazira en àrab.

NAWAL- Nün, alef, zay, yä, rä! Nazira. El teu nom il.lumina la teva tomba. He entrat al poble passant per la carretera de baix. La meva mare era allà, al mig del camí. M’esperava, em sembla. Ja s’ho devia imaginar. Per la data. Ens hem mirat com dues estranyes. L’un darrera l’altre han arribat els del poble. He dit: ”He tornat per gravar el nom de la meva àvia sobre la seva tomba” Han rigut. “Que saps escriure, ara?” He dit que sí i han tornat a riure. Un home m’ha escopit. “Saps escriure però no et saps defensar.” He agafat el llibre que duia a la butxaca i li he pegat tant fort que se m’han doblegat les tapes. L’he fet caure a terra. He seguit el meu camí. La meva mare m’ha seguit amb la mirada fins que he arribat a la font i he girat per pujar al cementiri i venir fins a la teva tomba. El teu nom ja està gravat: me’n vaig. Me’n vaig a buscar el meu fill. He complert la promesa que et vaig fer a tu i ara vull complir la que li vaig fer a ell el dia que va néixer. Passi el que passi. sempre t’estimaré. Gràcies, àvia.

La Nawal se’n va.

13 -SAWDA

Nawal (19 anys) en un camí aixafat pel sol.

21

Hi ha la Sawda.

SAWDA- T’he vist! De lluny t’observava mentre gravaves el nom de la teva àvia sobre la pedra. Després t’has aixecat de cop i has marxat corrents, per què?

NAWAL- I tu, per què m’has seguit?

SAWDA- Et volia veure escriure. Veure si existies, de veritat. Aquí el rumor s’ha escampat molt ràpid, aquest matí. Després de tres anys, tornaves. Al camp es deia: “Ha tornat la Nawal. Sap escriure. Sap llegir.” Tothom reia. He corregut per esperar-te a l’entrada del poble però ja havies arribat. T’he vist pegar l’home amb el llibre i he mirat com el llibre et tremolava a la punta dels dits i he pensat en totes les paraules, en totes les lletres que s’escalfaven amb la ràbia que tenies a la cara. Te n’has anat i t’he seguit.

NAWAL- Què vols?

SAWDA- Ensenya’m a llegir i a escriure.

NAWAL- No en sé.

SAWDA- Sí que en saps! No diguis mentides! T’he vist.

NAWAL- Me’n vaig. Deixo el poble. No et podré ensenyar res.

SAWDA- Doncs et seguiré. Jo sé on vas.

NAWAL- Com ho pots saber?

SAWDA- Jo coneixia el Wahab. Veníem del mateix poble. És un refugiat del sud, com jo. La nit que se’l van endur cridava el teu nom.Però no és al Wahab a qui vols trobar. Tu vols trobar el teu nen. El teu fill. Veus? No m’equivoco. Porta’m amb tu i ensenya’m a llegir. A canvi jo t’ajudaré. Si som dues tindrem més força. Dues dones, l’una al costat de l’altra. Porta’m amb tu. Si estàs trista, cantaré, si estàs feble, t’ajudaré, et portaré. Aquí no hi ha res. Em llevo al matí i em diuen: “Sawda, mira el cel” però no m’expliquen res del cel. Em diuen: “Mira quin vent”, però no me’n diuen res, del vent. M’ensenyen el món i el món és mut. I la vida passa i tot és opac. He vist les lletres que has gravat i he pensat: això és un nom. Com si la pedra s’hagués tornat transparent. Una paraula i tot s’aclareix.

NAWAL- I els teus pares?

SAWDA- Els meus pares no em diuen res. No m’expliquen res. Els pregunto: “Per què vam marxar del sud?” I em diuen: “Oblida-te’n. Per què ho vols saber? No hi pensis. No n’hi ha, de sud. No té cap importància. Som vius i mengem cada dia. Això és el que compta.” Diuen: “Aquí, la guerra no ens atraparà.” I jo contesto: “Sí que ens atraparà. La terra està ferida per un llop vermell que la devora.” Els meus pares no expliquen res. Els dic: ”Recordo que vam fugir en plena nit, que uns homes ens van fer fora de casa nostra i la van

22

cremar” Ells em diuen: “Oblida-ho.” Jo dic: “Per què el meu pare es va posar de genolls i plorava davant la casa que es cremava? Qui la va cremar?” I em contesten: “Tot això no és veritat. Ho has somiat, Sawda, ho has somiat.” Per això no em vull quedar aquí. El Wahab cridava el teu nom i era com un miracle enmig de la nit. A mi, si se m’enduguéssin, no em vindria cap nom a la boca. Cap. Com es pot estimar, aquí? No hi ha amor, no hi ha amor i com que em diuen: “Oblida, Sawda, oblida”, llavors oblidaré. Oblidaré el poble, les muntanyes i el camp i la cara de la meva mare i els ulls gastats del meu pare.

NAWAL- És impossible oblidar, Sawda. T’ho juro. De tota manera, si vols venir vine.

Marxen.

14-GERMÀ I GERMANA

Apartament de Jeanne. Entra Simon.

SIMON- Jeanne. Jeanne. Jeanne!! A la universitat et busquen. Els teus col.legues et busquen. Els teus alumnes et busquen. Em truquen, tothom em truca: “La Jeanne ja no ve a la universitat, no sabem on és la Jeanne, els estudiants no saben què fer.” Et busco. Et truco i no respons.

JEANNE- Què vols, Simon? Per què vens a casa meva?

SIMON- Perquè tothom es pensa que t’has mort.

JEANNE- Estic bé. Ja te’n pots anar.

SIMON- No. No estàs bé. I no me’n penso anar.

JEANNE- No em cridis.

SIMON- Estàs començant a fer com ella.

JEANNE- El que faig és problema meu, Simon.

SIMON- No! És problema meu, també. Tu no tens ningú més que jo i jo no tinc ningú més que tu. I estàs començant a fer el que ella feia.

JEANNE- Jo no faig res.

SIMON- Calles. No dius res. Com ella. Arriba un dia i es tanca a la seva habitació. Es queda asseguda. Un dia. Dos dies. Tres dies. No menja. No beu. Desapareix. Una vegada. Dues vegades. Tres vegades. Quatre vegades. Torna. Calla. Es ven els mobles. Tu tampoc no tens mobles. El seu telèfon sonava i ella no contestava. El teu telèfon sona i tu tampoc no contestes. Ella es tancava i tu et tanques. Calles.

23

JEANNE- Simon. Vine a seure al meu costat. Escolta. Escolta una mica.

La Jeanne dóna un dels seus auriculars al Simon que se’ls posa a l’orella. La Jeanne es posa l’altre auricular a la seva orella. Tots dos escolten el silenci.

JEANNE- Se la sent respirar.

SIMON- Escoltes el silenci!...

JEANNE- És el seu silenci.

Nawal (19 anys) ensenya a Sawda l’alfabet àrab.

NAWAL- Alef, bé, tâ, szâ, jîm, hâ, khâ...

SAWDA- Alef, bé, tâ, szâ, jîm, hâ, khâ...

NAWAL-Dâl, dââl, rrâ, sîn,shîn, sâd, dââd...

SIMON- T’estàs tornant boja, Jeanne.

JEANNE- Tu què saps de mi? Què saps d’ella? Res. No saps res. Com ens ho fem per seguir vivint, ara?

SIMON- Llences totes les cintes, te’n tornes a la universitat, continues donant les teves classes i acabes el doctorat.

JEANNE- Me la sua, el doctorat!

SIMON- Te la sua tot, a tu!

JEANNE- No serveix de res que t’ho expliqui, no ho entendries. Un i un fan dos. Fins i tot això et costa d’entendre!

SIMON- Sí, és veritat que a tu se t’ha de parlar en xifres! Si el teu profe de mates et digués que t’estàs tornant boja, l’escoltaries. Però el teu germà no. És massa burro, el teu germà!

JEANNE- Ja t’he dit que se me’n fot el doctorat! Hi ha alguna cosa en el silenci de la meva mare que vull entendre, que JO la vull entendre!

SIMON- I JO et dic que no hi ha res a entendre!

JEANNE- Em fots cagar!

SIMON- Tu em fots cagar a mi!

24

JEANNE- Ves-te’n Simon! No ens devem res l’un a l’altre! Sóc la teva germana, no la teva mare i tu ets el meu germà, no ets el meu pare!

SIMON- És el mateix!

JEANNE- No. No és el mateix!

SIMON- Sí que és el mateix.

JEANNE- Deixa’m en pau, Simon.

SIMON- El notari ens espera d’aquí a tres dies per signar tots els papers. Vindràs?... Vindràs, Jeanne... Jeanne... contesta’m, vindràs?

JEANNE- Sí. I ara, ves-te’n.

El Simon se’n va.La Nawal i la Sawda caminen de costat.

SAWDA- Alef, bé, tâ, szâ, jîm, hâ, khâ, dâl, dââl, rrâ, zâ, sîn, sâd...tââ...no...

15- ALFABET

Nawal (19 anys) i Sawda en una carretera on hi fa molta calor.

SAWDA-Aleph, bé, tâ, szâ, jîm, hâ, khâ, dâl, dââl, rrâ, zâ, sîn,shîn, sâd, dââd, tââ, zââ, ainn, rainn, fâ, kââf, kâf, lâm,mime, noûn,hah, lamaleph, wâw, ya.

NAWAL- Això és l’alfabet. Hi ha vint-i-nou sons, vint-i-nou lletres. Són les teves municions, els teus “cartutxos”. Les has de recordar sempre. I depèn de com les posis les unes amb les altres en surten les paraules.

SAWDA- Mira. Ja hem arribat al primer poble del Sud. És el poble de Nabatiyé. Aquí hi ha el primer orfenat. Anem a veure.

Es creuen amb la Jeanne.La Jeanne escolta el silenci.

JEANNE- Per què no dius res? Digues alguna cosa, parla’m. Estàs sola. L’Antoine no hi és. Tu saps que et grava. Tu saps que no escoltarà res del que grava. Tu saps que ens donarà les cintes. Ho saps. Ho has entès tot. Parla, doncs! Per què no em dius res? Per què no em dius res?

16- PER ON COMENÇAR

25

La Jeanne puja a l’escenari del teatre.Sona m'usica. Demana als actors on es Antoine. Li senyalen.

JEANNE- Antoine, ajudi’m.

ANTOINE- Què vol que faci?

JEANNE- És que no sé per on començar.

ANTOINE- S’ha de començar pel principi.

JEANNE- No hi ha cap lògica.

ANTOINE- Quan va deixar de parlar, la seva mare?

JEANNE- L’estiu del 97. Al mes d’Agost. El dia 20. El dia del nostre aniversari. Arriba a casa i calla. I ja està.

ANTOINE- Què havia passat aquell dia?

JEANNE- En aquella època seguia uns processos judicials al tribunal penal internacional.

ANTOINE- Per què?

JEANNE- Tenien a veure amb la guerra que va arrasar el seu país.

ANTOINE- Però aquell dia en concret?

JEANNE- Res. Res. Vaig llegir i rellegir cent vegades la transcripció del procés verbal per intentar entendre-ho.

Sona soroll

ANTOINE-

ANTOINE- I no ha trobat res més?

JEANNE- Res. Una foto petitona. Ja me l’havia ensenyada. Hi surt amb una amiga seva quan era jove. Miri.

Li ensenya la foto.L’Antoine examina la foto.La Nawal (19 anys) i la Sawda a l’orfenat desert.

SAWDA- Nawal, no hi ha ningú. L’orfenat és un desert.

NAWAL- Què ha passat?

26

SAWDA- No ho sé.

NAWAL- I els nens, on són?

SAWDA- Ja no hi ha nens. Anem a veure a Kfar Rayat. Allà hi ha l’orfenat més important.

L’Antoine endreça la foto.

ANTOINE- Em deixa aquestes fotos? La faré ampliar. Me la miraré ben mirada. M’agrada fixar-me en els detalls. Hem de començar per aquí. La trobo a faltar, la seva mare. La veig allà asseguda. En silenci. Cap indici de bogeria. Cap mirada perduda. Una mirada lúcida i forta.

JEANNE- Què miraves, mama? Què mires?

17- ORFENAT DE KFAR RAYAT

SAWDA- Nawal, no hi ha ningú. L’orfenat és un desert.

NAWAL- Què ha passat?

SAWDA- No ho sé.

NAWAL- I els nens, on són?

SAWDA- Ja no hi ha nens. Anem a veure a Kfar Rayat. Allà hi ha l’orfenat més important.

Nawal (19 anys) i Sawda a l’orfenat de Kfar Rayat.

NAWAL- A l’orfenat de Nabatiyé no hi havia ningú. Hem vingut aquí. A Kfar Rayat.

EL METGE- No hi hauríeu d’haver anat i aquí tampoc no hauríeu d’haver vingut. Ja no hi ha nens.

NAWAL- Per què?

EL METGE- És la guerra.

SAWDA- Quina guerra?

EL METGE- Qui ho sap? Ningú no ho entén. Els germans disparen els seus germans i els pares disparen els seus pares. Una guerra. Però, quina guerra? Un dia 500 000 refugiats van arribar des de l’altra banda de la frontera. Van dir: “Ens han fet fora de les nostres terres, deixeu-nos viure aquí”. Hi va haver gent d’aquí que va dir que sí, hi va haver gent que va

27

dir que no, hi va haver gent que se’n va anar. En milions de direccions diferents. I ja no se sap qui dispara qui ni perquè. És la guerra.

NAWAL- I els nens que eren aquí, on són?

EL METGE- Tot va passar molt ràpid. Van arribar els refugiats. Van agafar tots els nens. Fins i tot els que acabaven de néixer. Tots. Estaven molt enfadats.

SAWDA- I perquè ho van fer, això?

EL METGE- Per venjar-se. Feia dos dies els milicians havien penjat tres adolescents refugiats que s’havien aventurat a sortir del seu camp. Per què els milicians van penjar els tres adolescents? Perquè dos refugiats del camp havien violat i matat una noia del poble de Kfar Samira. Per què aquests dos tios van violar aquesta noia? Perquè els milicians havien lapidat una família de refugiats. Per què els milicians van lapidar aquesta família? Perque els refugiats havien cremat una casa prop del turó de la farigola. I per què van cremar la casa, els refugiats? Per venjar-se dels milicians que havien destruït un pou d’aigua que ells havien cavat. I per què els milicians van destruir el pou? Perquè els refugiats havien cremat la collita del costat del riu del gos. I per què van cremar la collita? Segurament hi va haver alguna raó però la meva memòria s’atura aquí. No puc anar més enllà, però la història encara es podria seguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món.

NAWAL- On han marxat?

EL METGE- Cap al sud. Cap als camps. Ara tothom té por. Tothom espera les represàlies.

NAWAL- Vostè coneixia els nens?

EL METGE- Jo sóc el metge que els curava.

NAWAL- Vull trobar un nen.

EL METGE- No en trobarà cap, de nen.

NAWAL- Sí que el trobaré. Un nen de quatre anys. Va arribar aquí uns dies després de néixer. La vella Elhame me’l va treure del ventre i se’l va endur.

EL METGE- I vostè, per què el va donar?

NAWAL- Me’l van prendre! Jo no el vaig donar. Me’l van prendre! Era aquí, el nen?

EL METGE- Elhame portava molts nens a Kfar Rayat.

NAWAL- Sí, però no en va portar molts durant la primavera de fa quatre anys. Un nou-nat. Un nen. Vingut del nord. Teniu algun registre.

28

EL METGE- No. Ara ja no.

NAWAL- Alguna dona de la neteja, alguna cuinera que se’n recordi? Que se’n recordi d’haver trobat el nen tan guapo. D’haver-lo agafat dels braços de l’Elhame.

EL METGE- Jo sóc metge, no sóc administrador. Faig la ruta dels orfenats. No ho puc saber tot. Aneu a veure als camps. Al sud.

NAWAL- I els nens? On dormien?

EL METGE- En aquesta sala.

JEANNE- On ets? On ets? Què mires, mama?

Entra Antoine a escena.

NAWAL JOVE Ara que estem junts tot va millor.

ANTOINE Què? Què? Nawal! Nawal!

SAWDA- Nawal!

ANTOINE- Què ha dit? Nawal!

Antoine recull una gravadora dels peus del llit de Nawal (64 anys)

NAWAL- Si pogués tirar enrere en el temps, el tindria als meus braços...

SAWDA- On vas?

ANTOINE- Senyoreta Jeanne Marwan?

NAWAL- Cap al sud. Ho ha dit el metge.

ANTOINE- Antoine Ducharme, infermer de la seva mare.

SAWDA- Espera! Espera! Nawal, espera!

ANTOINE- Ha parlat, la seva mare ha parlat!

Nawal surt.

18- FOTOGRAFIA I AUTOBÚS DEL SUD

Antoine i Jeanne a la universitat. Foto de Nawal (40 anys) i Sawda projectada a la paret.

29

ANTOINE- Perfecte, gràcies. Miramos la primera foto. Ella está sola. Parece que busque alguna cosa. Pero vamos a la segunda foto. Som al pais de la seva mare. Això sembla una especie de manifestació, o un míting. I al seu costat, hi ha una noia que curiosament també surt en aquesta tercera fotografía. Les dues són davant d’un autobús cremat. És el final de l’estiu, es veu per les flors que tenen al darrera. Són herbes salvatges que creixen el mes de setembre. Els arbres són pins pinyoners. N’hi ha per tot arreu en aquella regió. A l’autobús del darrera, aquest que està cremat, hi ha una cosa escrita. Li he demanat al botiguer de la cantonada de casa meva que és de per allà i ha llegit: Refugiats de Kfar Rayat.

JEANNE- Vaig buscar l’historial dels processos. Un dels capítols més llargs té a veure amb una presó que es va construir durant la guerra, a Kfar Rayat.

ANTOINE- I ara, miri’s això. Ho veu? A sobre de la mà...

JEANNE- Què és?

ANTOINE- La culata d’una pistola. La seva amiga també en porta una, aquí, se li marca sota la camisa.

JEANNE- Què feien amb aquestes pistoles?

ANTOINE- Per la foto no es pot saber, però potser treballaven com a guardianes de la presó. La presó de quan és?

JEANNE- 1978. Segons el procés.

ANTOINE- Molt bé. Sabem que la seva mare, cap a finals dels 70 era en algun lloc aprop de Kfar Rayat, on hi van construir una presó. Tenia una amiga que no sabem com es diu i totes dues duien una pistola.

Silenci.

Està bé? Jeanne?

JEANNE- No, no estic bé.

ANTOINE- De què té por, Jeanne?

JEANNE- De descobrir.

ANTOINE- I ara, què farà?

JEANNE- Comprar un bitllet d’avió.

30

Nawal (19 anys) espera l’autobus. La Sawda és al seu costat.

SAWDA- Vinc amb tu.

NAWAL- No.

SAWDA- No et penso deixar!

NAWAL- Estàs segura que hi ha un autobús que passa per aquesta carretera?

SAWDA- N’hi ha un que fa aquest camí. L’utilitzen els refugiats que tornen als camps. Aquella pols que es veu allà baix deu ser l’autobús. Nawal, el metge ha dit que era millor esperar. Ha dit que segurament hi hauria represàlies, als camps, per culpa dels nens segrestats.

NAWAL- Doncs llavors hi he d’anar!

SAWDA- Què importa un dia més o un dia menys, Nawal!

NAWAL- Un dia més que el tindré als meus braços, Sawda. Miro el sol i penso que ell està mirant el mateix sol. Un ocell creua el cel i penso que potser també l’està veient. Veig un núvol lluny i penso que si el té a sobre, potser corre per protegir-se de la pluja. Cada instant penso en ell i cada instant és com una promesa del meu amor per ell. Avui ha fet quatre anys. Ja sap caminar, ja sap parlar i segurament deu tenir por quan es fa de nit.

SAWDA- Però si tu et mors, per què servirà, tot plegat?

NAWAL- Si jo em moro és perquè ell s’haurà mort abans.

SAWDA- Nawal, no hi vagis avui!

NAWAL- No em diguis el que he de fer.

SAWDA- Em vas prometre que m’ensenyaries a llegir.

NAWAL- No et vaig prometre res. El nostre camins es separen aquí, Sawda.

Arriba l’autobus. Nawal hi puja. L’autobús se’n va. La Sawda es queda sola al mig del camí.

19- LA GESPA DELS AFORES

A ca l’Hermile Lebel.

31

Al seu jardí.Hermile. Jeanne. Simon.Se senten cotxes i soroll d’obres a prop.

HERMILE LEBEL- Normalment no treballo els diumenges, això està clar, però de tant en tant, també està bé. Arribo al despatx i m’hi trobo el propietari. De seguida he pensat que hi hauria marro. Em diu: “Senyor Lebel, no pot entrar. Li fem els terres nous. Estem arrencant la moqueta” Li dic: “Em podríeu haver avisat, tinc feina, jo. Han de venir uns clients” I em diu: “De tota manera, sempre està ocupat, vostè. Sigui avui o demà, hauria protestat igualment.” “No protesto, jo. El que passa és que m’hauria agradat saber-ho -li dic- sobretot perquè justament estic en un moment de molta feina, jo ara, vaig molt de cul” Llavors em mira i em diu- a mi- “Això és perquè no s’organitza” Ei! Que no m’organitzo, diu. Jo. “És vostè qui no s’organitza, que m’arriba aquí, se’m fot com un cabell dins de la sopa i em diu que em fan els terres nous!” “Serà possible!” em contesta. I jo, llavors, també li dic: “Serà possible” i agafo i me’n vaig. Que bé haver-vos pogut avisar a temps.Sortiu, sortiu, sortiu, no us quedeu a dins de casa que hi fa molta calor. Veniu al jardí. Amb aquesta calor la gespa de seguida es torna groga. Vaig a engegar els esparsors. Estarem més frescos.

Hermile obre l’aixeta per regar la gespa. La Jeanne i el Simon s’acosten a l’Hermile. Soroll d’obres.

HERMILE LEBEL- Estan asfaltant el camí. Això serà així fins a l’hivern. Sortiu, sortiu, sortiu. Sigui com sigui estic content de tenir-vos a casa meva. És la casa dels meus pares. Abans hi havia camps fins allà on t’hi arribava la vista. Avui hi ha el centre comercial i la central elèctrica. És millor que un pou de petroli, això segur. És el que deia el meu pare abans de morir. La mort és millor que un pou de petroli. Va morir aquí, a la seva habitació, aquí a dalt. Els papers els tinc jo.

Soroll d’obres.

HERMILE LEBEL- Per culpa de les obres han desviat l’autobús. M’han posat una parada aquí, a l’altra banda, just on s’acaba el meu jardí. Tots els autobusos que passen s’aturen aquí i cada cop que s’atura un autobús penso en la vostra mare. He demanat una pizza. Menjarem plegats. Un menú especial: ve amb beguda, patates fregides i una rajola de xocolata. He agafat una capritxosa sense pepperoni perquè es paeix malament. És una pizzeria indú, les pizzes són realment molt bones. A mi no m’agrada cuinar, per això encarrego el menjar.

SIMON- Molt bé. D’acord. Però anem una mica per feina perque aquesta nit tinc un combat i ja veig que fotré tard.

HERMILE LEBEL- Bona idea. Mentre esperem que arribi la pizza podríem anar arreglant els papers.

JEANNE- Per què pensa en la nostra mare cada cop que s’atura un autobús?

32

HERMILE LEBEL- Per la fòbia que tenia!

JEANNE- Quina fòbia?

HERMILE LEBEL- La seva fòbia als autobusos. Tots els papers són aquí i estan correctes. Que no ho sabíeu?

JEANNE- No!

HERMILE LEBEL- Mai no va pujar a cap autobús.

JEANNE- I li va explicar per què?

HERMILE LEBEL- Sí. Quan era jove va veure com ametrallaven un autobús ple de civils. Un assumpte terrible.

JEANNE- I vostè com ho sap, això?!

Soroll d’obres.

HERMILE LEBEL- Perquè m’ho va explicar.

JEANNE- Però per què, per què li va explicar això a vostè?

HERMILE LEBEL- I jo què sé! Perquè li vaig preguntar!

Hermile els passa els papers. Jeanne i Simon signen on ell els indica.

HERMILE LEBEL- Els papers de l’herència estan en ordre. Menys pel que fa a les seves últimes voluntats. Com a mínim pel que fa a vostè, Simon.

SIMON- Per què, pel que fa a mi?

HERMILE LEBEL- Perquè encara no ha agafat el sobre destinat al seu germà.

El Simon mira la Jeanne.

JEANNE- Doncs sí, vaig agafar el sobre.

SIMON- No ho entenc...

Soroll d’obres.

JEANNE- Què, no entens?

SIMON- No entenc a què jugues!

33

JEANNE- No jugo.

SIMON- I per què no m’ho havies dit?

JEANNE- Simon, perquè prou esforç he fet, ja!

SIMON- I què penses fer, Jeanne? Penses sortir al carrer i començar a córrer per tot arreu cridant: “Papa, papa, on ets? Sóc la teva filla”? No és un problema matemàtic, això, hòstia! No arribaràs a trobar cap solució! No n’hi ha de solució! No hi ha res, ja...

JEANNE- No vull discutir amb tu, Simon!

SIMON- ...No hi ha pare i no hi ha germà, només hi som tu i jo.

JEANNE- Què és el que li va explicar exactament, del tema de l’autobús?

SIMON- Però què vols fer? Me cago en la puta! On collons el vols anar a buscar?

JEANNE- Què és el que li va dir?

SAWDA- (cridant) Nawal!

SIMON- Deixa estar l’autobús i contesta’m! On el vols trobar?

Soroll d’obres.

JEANNE- Què li va explicar?

SAWDA- Nawal!

HERMILE LEBEL- Em va explicar que acabava d’arribar a una ciutat...

SAWDA- (a Jeanne) No heu vist una noia que es diu Nawal?

HERMILE LEBEL- ...que un autobús li va passar per davant...

SAWDA- Nawal!

HERMILE LEBEL- ...ple com un ou de gent!

SAWDA- Nawal!

HERMILE LEBEL- ...i que uns homes van arribar corrents i van fer aturar l’autobús i el van regar amb benzina i que després van arribar uns altres homes amb metralletes i...

Llarga seqüència de sorolls d’obres que cobreixen totalment la veu d’Hermile Lebel.Els aspersors vomiten sang i ho inunden tot. La Jeanne se’n va.

34

NAWAL- Sawda!

SIMON- Jeanne! Jeanne, torna!

NAWAL- Jo era a l’autobús, Sawda, jo era allà amb ells! Quan ens han regat amb benzina jo he cridat: “Jo no sóc del camp. Jo no sóc una refugiada del camp, sóc com vosaltres, busco el meu fill que ells em van robar”! Llavors m’han deixat baixar i després, després han disparat i de cop, de cop realment, l’autobús s’ha encès, s’ha encès amb tots els que hi havia a dintre, s’ha encès amb els vells, els nens, les dones, tot! Una dona mirava de sortir per la finestra però els soldats li han disparat i s’ha quedat així mateix, a cavall sobre la finestra amb el seu fill a coll i la seva pell s’ha fos i la pell del seu fill també s’ha fos i tot s’ha fos i tothom s’ha cremat! Ja no hi ha temps, Sawda. Ja no queda temps. El temps és una gallina a qui han tallat el cap, el temps corre com un boig a dreta i esquerra i la sang que brolla del seu coll decapitat ens inunda, Sawda, i ens ofega.

SIMON- (al telèfon) Jeanne! Jeanne, només et tinc a tu, Jeanne i tu només em tens a mi. No tenim més opció que oblidar! Recorda’t de mi, Jeanne, recorda’t de mí!

20- EL COR MATEIX DEL POLÍGON

El Simon es vesteix per al combat.Jeanne amb una bossa a l’esquena i el telèfon a la mà.

JEANNE- Simon. Sóc la Jeanne. Estic a l’aeroport, Simon, et truco per dir-te que me’n vaig al seu país. Vaig a mirar de trobar el nostre pare i si el trobo, si encara és viu, li donaré el sobre. No ho faig per ella, ho faig per mi. Per tu. Ho faig pel que vindrà. Però primer l’he de trobar a ella, he de trobar la mama a la seva vida d’abans, en aquesta vida que durant tots aquests anys ens ha amagat. Ara penjaré, Simon. Ara penjaré i cauré... Cauré molt lluny d’aquesta geometria tan precisa que estructurava la meva vida. Vaig aprendre a escriure i a comptar, a llegir i a parlar. Tot això ja no serveix per res. L’abisme en el que estic a punt de caure, aquest en el que estic relliscant, és el del seu silenci. Simon, que plores? Que plores, Simon?

Combat del Simon. Simon acaba K.O.

La Jeanne es posa els auriculars, posa una cinta al reproductor, i torna a escoltar el silenci de la seva mare.

35

INCENDI DE JANAANE

21- LA GUERRA DELS CENT ANYS

RICART- Nawal i Sawda. Local destruït. Tres cadàvers a terra.

SAWDA- Nawal!

NAWAL- També han estat a casa de l’Abdelhammas. Han matat el Zan, la Mira, l’Abiel. I a casa el Madelwaad ho han regirat tot, no l’han trobat i llavors han degollat tota la seva família. La seva filla gran l’han cremada viva.

SAWDA- Vinc de casa l’Halam. Allà també hi han anat. No l’han trobat i s’han endut la seva filla i la seva dona. Ningú no sap on.

NAWAL- Han matat a tots els qui donen diners al diari, Sawda. A tots els que hi treballen. Han cremat la impremta. Han cremat el paper, han llençat la tinta. I aquí, veus? Han matat l’Ekal i la Faride. Ens busquen a nosaltres, Sawda, ens busquen i si ens quedem una hora més aquí ens trobaran i ens mataran, ens n’anirem als camps.

SAWDA- Anirem a casa dels meus cosins, allà hi estarem una mica més segures...

NAWAL- Segures...

SAWDA- També han cremat les cases dels que llegeixen el diari.

NAWAL- Doncs així no s’ha acabat, això. Creu-me. Estem al principi de la guerra de cent anys. Al principi de la última guerra del món. T’ho dic, Sawda, la nostra generació és una generació “diferent”, no sé si m’entens. Veure-la des de dalt deu ser molt instructiu. Veure com ens barallem per decidir el que és una barbaritat i el que no. Sí, “diferent”. Una generació alimentada amb la vergonya, t’ho juro. Realment. Amb camins que es creuen. Si aquesta guerra s’acaba voldrà dir que el temps també s’acaba. El món no ho sap, però si no trobem de seguida una solució per totes aquestes massacres, no la trobarem mai.

SAWDA- Però perquè? On és la guerra? Quina guerra?

NAWAL- Ja ho saps. Germans contra germans i germanes contra germanes. Civils enfadats.

SAWDA- I quan de temps durarà, això?

NAWAL- No ho sé.

SAWDA- Els llibres no ho diuen?

36

NAWAL- Els llibres estan bé, però els llibres sempre van o molt tard o molt d’hora. Fa un efecte gairebé grotesc, tot això. Han destruït el diari, però se’n farà un altre. Es deia “La llum del dia” i ara es dirà “El cant de llevant”. No hem perdut les fonts. La realitat és la mateixa, són les paraules les que canvien. Les paraules són horribles. Hem d’estar lúcids. Hem de veure-hi clar. Hem de fer com els vells: mirar de llegir el temps que vindrà en el vol dels ocells. Endevinar.

SAWDA- Endevinar el què? L’ Ekal és mort. Queda la seva màquina de fotografiar. Imatges trencades. Una vida destruïda. Quin és aquest món on els objectes poden tenir més esperança que qualsevol de nosaltres?

Sawda comensa a cantar

22- ABDESSAMAD

La Jeanne és al poble on va néixer la Nawal.Abdessamad dorm dins la tenda. Nawal pica la porta.

JEANNE- Perdó, perdó… Estava, dormint, ho sento! Vostè és l’Abdessamad Darazia? M’han dit que vingués perquè vostè coneix totes les històries del poble.

ABDESSAMAD- Les que són veritat i les que són mentida, sí.

JEANNE- Vostè recorda la Nawal? (Li ensenya la foto) Aquesta. Va néixer i es va criar en aquest poble.

ABDESSAMAD- Hi ha la Nawal que va marxar amb la Sawda. Però això és una llegenda.

JEANNE- Qui era la Sawda?

ABDESSAMAD- Una llegenda. Li deien “la noia que canta”. Es veu que tenia una veu dolça i profunda. I que sempre cantava en el moment oportú. Una llegenda.

JEANNE- I la Nawal, llavors? La Nawal Marwan?

ABDESSAMAD- Nawal i Sawda. Una llegenda.

JEANNE- I què explica la llegenda?

ABDESSAMAD- Diu que una nit van separar la Nawal i el Wahab.

JEANNE- Qui era el Wahab?

ABDESSAMAD- Una altra llegenda!

37

WAHAB- Nawal!

ABDESSAMAD- Diuen que si t’entretens gaire al bosc, al voltant de la pedra dels arbres blancs, se sent com riuen.

Wahab i Nawal (14 anys) a la pedra dels arbres blancs. La Nawal desembolica un regal.

WAHAB- T’he portat una cosa, Nawal!

NAWAL- Un nas de pallasso!!

WAHAB- Aquell que vam veure quan va venir el teatre ambulant. Reies tant! I no paraves de dir: “Quin nas! Quin nas! Mira quin nas!” I em va agradar tant sentir-te riure. Vaig anar fins al seu campament i una mica més i se’m menja el lleó, i em vaig entrebancar amb l’elefant i vaig haver de negociar amb els tigres, i vaig devorar tres serps i llavors vaig entrar a la tenda del pallasso. El pallasso dormia i tenia el nas sobre la taula. El vaig agafar i vaig marxar corrents!!

ABDESSAMAD- Nawal i Wahab, Wahab i Nawal. Al cementiri encara hi ha la pedra on- diu la llegenda- la Nawal va gravar el nom de la seva àvia. Lletra a lletra. El primer epitafi del cementiri. Havia après a escriure. Després se’n va anar. I la Sawda amb ella i la guerra va començar. No és mai un bon senyal que el jovent marxi corrents!

JEANNE- On és Kfar Rayat?

ABDESSAMAD- A l’infern.

JEANNE- I més exactament?

ABDESSAMAD- Cap al sud. A prop de Nabatiyé. Segueixi la carretera.

Abdessamad surt. Contestador automatic Simon.La Jeanne truca.

JEANNE- Hola? Simon? Sóc la jeanne. Et truco des del poble on va néixer la mama. Escolta. Escolta els sorolls del poble.

La Jeanne se’n va fent escoltar els sons pel telèfon.

23- LA VIDA ÉS AL VOLTANT DEL GANIVET

Sawda i Nawal (40 anys) surten del poble. Matí. Un milicià arriba.

MILICIÀ- Qui sou, vosaltres? D’on veniu? Les carreteres estan tancades pels viatgers.

38

NAWAL- Venim de Nabatiyé i anem a Kfar Rayat.

MILICIÀ- Potser sou les dues dones que fa dos dies que busquem! Tota la milícia les busca i els militars que vénen del sud també les busquen: escriuen i posen idees al cap de la gent.

Silenci.

Sou vosaltres, aquestes dues dones. Una escriu i l’altra canta. Veus aquestes sabates? Les hem agafat aquesta nit dels peus dels cadàvers. Cada home que les portava l’hem matat cos a cos, mirant-lo als ulls. Ens deien: “Som del mateix país, tenim la mateixa sang” i els esberlàvem el crani i després els treiem les sabates. Al principi em tremolava la mà. És com tot. La primera vegada dubtes. No tens ni idea de lo dur que pot arriba a ser un crani. Llavors no saps com de fort has de picar. El ganivet, no saps on clavar-lo. No ho saps. I el més difícil no és clavar-lo, és treure’l. Perquè tots els músculs es contrauen i s’aferren al ganivet. Els músculs saben que la vida és allà. Al voltant del ganivet. Cal esmolar molt bé la fulla per evitar problemes. Perquè el ganivet surti igual que ha entrat. La primera vegada és molt dur. Després ja és més fàcil.

El milicià agafa la Nawal que està morta de por i li planta el ganivet a la gola.

Us sagnaré per veure si la que canta té la veu maca i si la que sap pensar encara té alguna idea...

Sense dubtar la Sawda treu una pistola i dispara.

El milicià cau.

SAWDA- Nawal, em fa por que aquest soldat tingui raó. Has sentit el que ha dit? :”La primera vegada és molt dur. Després ja és més fàcil.”

NAWAL- No l’has matat a ell. Has protegit la nostra vida.

SAWDA- Tot això són paraules. Només són paraules!

La Sawda torna a disparar sobre el cos del milicià.

24- KFAR RAYAT

Jeanne a la presó de far Rayat. El guia és al seu costat. Ella fa fotos.

EL GUIA- Pour relancer l’industrie touristique, cette prison est devenue un musée en 2000. Moi, j’étais guide dans le Nord avant,je faisais les ruines romaines. Ma spécialité.

39

Maintenant je fais la prison de Kfar Rayat. C’est pour ça que j’ai la musique. C’est bien pour… pour l’âme, vous savez? JEANNE- (Ensenyant la foto de Nawal i Sawda) Vostè coneixia aquestes dones?

EL GUIA- Non. Qui sont-elles?

JEANNE- C’est posible qu’elles… travaillaient ici.

EL GUIA- Alors elles ont dû fuir a la fin de la guerre avec le bourreau.

JEANNE: Avec le bourreau?

JEANNE: Si. Le bourreau, Abou Tarek. Suivez-moi. Ici c’est la gallerie.

Baixen escales i van a un subterrani.

Là, c’est la cellulle la plus célèbre de la prison de Kfar Rayat. Cellulle nº 7. Les gens viennent ici en pélérinage. C’était la cellulle de la femme qui chante. Detenue pendant cinq ans. Quand les autres se faisaient torturer, elle chantait.

JEANNE- Es deia Sawda, la dona que canta?

EL GUIA- On ne connaissait pas son nom. Ils avaient tous une matricule. Un numéro. La femme qui chante était le nº 72. C’est une chiffre célèbre, ici.

JEANNE- 72, diu?!

EL GUIA- Sí. Sept, deux. Pourquoi?

JEANNE- Coneix algú que hagués treballat aquí?

EL GUIA- Le concierge de l’école. À l’époque il était gardien, ici.

JEANNE- Ou est-ce que je peux trouver le concierge.

EL GUIA- A l’école. Vous devez allez a l’école, au milieu du village.

JEANNE- Quin any… a eté c’est construite, cette prison?

EL GUIA- 1978.

JEANNE- 1978.

EL GUIA- L’année où il y a eu les grands massacres dans les camps de Kfar Rayat el Kfar Matra. C’est pas loin d’ici. Les militaires ont encerclé les camps et ils ont fait entrer les

40

miliciens et les miliciens ont tué tout ce qu’ils trouvaient. Ils étaient fous. On avait assassiné leur chef. Alors ils ont pas rigolé. Une grande blessure au flanc du pays.

La Jeanne se’n va.

25- AMISTATS

Nawal (40 anys) i Sawda.

SAWDA- Han entrat al camp. Ganivets, granades, matxets, destrals, fusells, àcid. No els han tremolat les mans. Al mig del son, han plantat les seves armes en el son dels nens, de les dones, dels homes que dormien en la gran nit del món!

NAWAL- Què vols fer?

SAWDA- Deixa’m!

NAWAL- Què vols fer? On vols anar?

SAWDA- Aniré a totes les seves cases!

NAWAL- I dispararàs una bala al cap de cadascú?

SAWDA- “Ull per ull, dent per dent!!” -No paraven de cridar!

NAWAL- Sí, però així no!

SAWDA- No pot ser de cap més manera! Si la mort es pot contemplar amb indiferència, no pot ser de cap més manera!

NAWAL- Llavors tu també vols anar a les cases i vols començar a matar nens, dones i homes!

SAWDA- Han matat els meus pares, han matat els meus cosins, han matat els meus veïns, han matat els coneguts dels meus pares! És el mateix!

NAWAL- Sí, Sawda, és el mateix. Però para’t a pensar!

SAWDA- I de què serveix, pensar? Ningú ressucitarà perquè em posi a pensar!

NAWAL- Pensa, Sawda! Tu ets la víctima i aniràs a matar tothom que se’t posi al davant. Llavors seràs el botxí, i després, tornaràs a ser la víctima! Tu saps cantar, Sawda, tu saps cantar!

SAWDA- No vull cantar! No em vull consolar, Nawal. No vull que les teves idees, les teves imatges, les teves paraules, els teus ulls, la teva amistat, tota la vida que hem passat juntes,

41

no vull que em consolin del que he vist i del que he sentit! Van entrar als camps com bojos furiosos. Els primers crits van despertar tothom i de seguida es va sentir el furor dels milicians! Primer van començar a estampar els nens contra les parets i després van matar tots els homes que van trobar. Van tallar el coll dels nens i van cremar les nenes. I tot, al voltant, cremava, Nawal, tot cremava! I pels carrers baixaven onades de sang. Els crits s’enfilaven a les goles i després s’apagaven i això volia dir que hi havia una vida menys. Un milicià preparava l’execució de tres germans. Els va encastar contra la paret. Jo era als seus peus, amagada en una claveguera. Veia com els tremolaven les cames. Tres germans. Els milicians van agafar la seva mare pels cabells, la van plantar davant dels seus fills i un va cridar-li: “Tria! Tria el que vols salvar. Tria! Tria o els mato tots! Els mato tots tres! Compto fins a tres i quan arribi a tres els mato tots tres! Tria! Tria! I ella, incapaç de dir ni una paraula, incapaç de res, anava girant el cap a una banda i a l’altra i mirava cadascun dels seus tres fills! Nawal, escolta’m, no t’explico res que no sigui veritat. T’explico un dolor que em va esquitxar la cara. La veia entre les cames tremoloses dels seus fills. Amb els pits que li pesaven i el cos envellit per haver portat els seus tres fills. I tot el seu cos cridava: “I per què els he portat a aquest món si els he de veure dessagnar-se contra una paret!” I el milicià seguia cridant: “Tria! Tria!” LLavors ella se’l va mirar i li va dir: “Com ho pots fer, això? Mira’m. Jo podria ser la teva mare!” I ell la va pegar: “No insultis la meva mare! Tria!” I ella va dir un nom, va dir: “Nidal. Nidal!” i va caure a terra i el milicià va disparar els dos més joves. I va deixar viu el gran, tremolant! El va deixar i va marxar. Els dos cossos van caure a terra. La mare es va aixecar i al cor de la ciutat que cremava, que plorava amb totes les seves forces, es va posar a cridar que havia estat ella qui havia matat els seus fills. Amb el seu cos massa feixuc deia que era l’assassina dels seus fills!

NAWAL- Ja ho entenc, Sawda, però com a resposta a tot això no es pot fer qualsevol cosa. Escolta’m. Escolta el que et dic: plou sang a tot arreu i en aquesta situació el patiment d’una mare compta menys que la màquina terrible que se’ns empassa a tots. El dolor d’aquesta dona, el teu dolor, el meu, el de tots els que han mort aquesta nit, ja no és cap escàndol, és una suma, una suma monstruosa impossible de calcular. I tu, tu, Sawda, tu que recitaves l’alfabet amb mi, fa molt de temps, pels camins, sota el sol, quan anàvem d’una banda a l’altra per a trobar el meu fill nascut d’una història d’amor d’aquestes que ja ningú no explica, tu, tu no pots participar d’aquesta suma monstruosa del dolor. No pots.

SAWDA- Llavors què fem? Què fem? Ens quedem amb els braços creuats? Esperem? Intentem entendre? Entendre el què? Pensem que tot això són històries d’uns degenerats i que no tenen res a veure amb nosaltres! Ens quedem amb els nostres llibres i el nostre alfabet i ho trobem “tan” bonic, ho trobem “tan” interessant , ho trobem “tan” màgic i “tan” extraordinari! “Bonic, interessant, màgic, extraordinari” són escopinades a la cara de les víctimes. Paraules! Per què serveixen, les paraules, digues-m’ho, si avui no sé el que he de fer? Què fem, Nawal?

NAWAL- No et puc respondre, Sawda, perquè estem indefenses. No tenim valors als que agafar-nos, només algunes sensacions inconnexes. El que sabem i el que sentim. Això està bé i això no està bé. Però et diré una cosa: No ens agrada la guerra però ens obliguen a fer-la. No ens agrada la desgràcia però hi vivim a dins. Tu et vols venjar? Vols anar a cremar cases? Vols ensenyar com et sens perquè t’entenguin? Perquè canviin? Perquè els homes

42

que han fet això es transformin? Els vols castigar perquè t’entenguin, però aquest joc d’imbècils s’alimenta de l’estupidesa i el dolor que t’enceguen.

SAWDA- Llavors no fem res? És això?

NAWAL- Però qui vols convèncer? No veus que hi ha homes a qui ja no es pot convèncer de res? Que hi ha homes a qui ja no pots influenciar de cap manera? Com vols explicar al tipus que cridava a les orelles d’aquesta dona: ”Tria!” Per obligar-la a condemnar ella mateixa els seus fills, que s’ha equivocat? Què et penses? Que et dirà: ”Ah, senyoreta Sawda, quin raonament tan interessant, esperi que corro de seguida a canviar de parer, de cor, canviar de sang, canviar de món, d’univers i de planeta i de passada aprofitaré per demanar disculpes”? Què et penses! Que si vas i fas que la seva dona i el seu fill es dessagnin davant seu li faràs aprendre alguna cosa? Tu creus que d’un dia per l’altre, amb els cossos de la gent que estima als seus peus es dirà: “Mira, veus, això em fa pensar i és veritat que els refugiats tenen dret a una terra. Els en donaré una part de la meva i viurem, finalment, en pau i harmonia tots junts!”Sawda quan van arrencar el meu fill del meu ventre, després dels meus braços i després de la meva vida vaig entendre que havia de triar: o desfiguro el món o faig tot el que puc per trobar el meu fill. I cada dia penso en ell. Té vint-i-cinc anys, l’edat de matar i l’edat de morir, l’edat d’estimar i l’edat de patir; i què et sembla que penso quan t’explico tot això? Penso en l’evidència de la seva mort, en la meva quimera imbècil, en el fet que sempre més estaré incomplerta perquè va sortir de la meva vida i mai no veuré el seu cos, aquí, al meu davant. No et pensis que no l’entenc el dolor d’aquesta dona. És com un verí per mi, i et juro, Sawda, que seria la primera en agafar granades i dinamita i bombes i totes les coses que poden fer més mal, me les embolicaria al voltant del cos o me les empassaria i me n’aniria de dret al mig dels homes imbècils i em faria explotar a mi mateixa amb una alegria que ni te la imagines. Ho faria, t’ho juro, perquè jo ja no tinc res més a perdre i el meu odi cap a aquests homes és tan gran! Tan gran! Cada dia visc en el rostre dels que destrueixen les nostres vides. Visc en cadascuna de les seves arrugues i no saps com m’agradaria descarnar-los fins al moll de l’ànima, m’entens? Però vaig fer una promesa, vaig prometre a una dona vella que aprendria a llegir, a escriure i a parlar per sortir de la misèria, per sortir de la ràbia. I la compliré, aquesta promesa. Costi el que costi. No odiar mai ningú, i el cap, sempre a les estrelles. Li vaig prometre a una dona vella que no era guapa, ni era rica, ni res de res, però que em va ajudar, es va ocupar de mi i em va salvar.

SAWDA- Llavors, què fem?

NAWAL- Et diré el que farem però m’escoltaràs fins al final. I promete’m de seguida que no discutiràs.

SAWDA- Què estàs pensant?

NAWAL- Promet-m’ho!

SAWDA- No ho sé!

43

NAWAL- Recorda que em vas venir a buscar i em vas dir: Ensenya’m a llegir i a escriure”. Et vaig dir que ho faria i he complert la meva promesa. Ara et toca a tu fer-ne una, de promesa.

SAWDA- T’ho prometo.

NAWAL- Actuarem. Pegarem. Però ho farem en un sol lloc. Un de sol. I farem mal. I no tocarem cap nen, cap dona , cap home, exepte un. Un de sol. Només en tocarem un. No sé si el matarem o no, això no té cap importància, però el tocarem.

SAWDA- En qui penses?

NAWAL- Al-Hassad.

SAWDA- És el cap de totes les milícies. No el trobarem.

NAWAL- La noia que ensenya els seus fills va ser alumna meva. Ella m’ajudarà. Jo la substituiré durant una setmana.

SAWDA- Per què dius “Jo”.

NAWAL- Perquè hi aniré sola.

SAWDA- I què faràs?

NAWAL- Els primers dies res. Faré de mestra de les seves filles.

SAWDA- I després?

NAWAL- L’últim dia, abans de marxar li dispararé dues bales. Una per tu i una per mi. Una pels refugiats i l’altra per la gent del meu país. Una per la seva estupidesa i l’altra per l’armada que ens ha envaït. Dues bales bessones. Ni una ni tres. Dues.

SAWDA- I després? Com fugiràs?

Silenci.

SAWDA- No em sembla bé. No ets tu qui ho ha de fer, això.

NAWAL- Ah, no? I llavors, qui ho farà? Tu, potser?

SAWDA- Per què no?

NAWAL- Perquè ho fem, tot això? Per venjar-nos? No. Perquè encara volem estimar de manera apassionada. I en una situació com la nostra, alguns moriran i altres no. I els que ja han estimat d’una manera apassionada han de morir abans que els que encara no han estimat. És el que penso, Sawda. Jo, l’amor que havia de viure, ja l’he viscut, i el fill que

44

havia de tenir, ja l’he tingut. Em quedava aprendre i ja he après. Llavors només em queda la meva mort i la vull triar i serà així. Tu t’amagaràs a casa del Chamseddine.

SAWDA- El Chamseddine és igual de violent que els altres.

NAWAL- No tens cap més opció. No em traeixis, Sawda, i viu per mi, i continua cantant per mi.

SAWDA- I com ho faré per viure sense tu?

NAWAL- I jo? Com ho faré, jo, per viure sense tu? Recorda el poema que vas aprendre fa molt de temps, quan encara érem joves. Quan jo encara esperava trobar el meu fill. (Reciten el poema Al Atlal, en àrab), Recita’l sempre que em trobis a faltar, i quan necessitis coratge recita l’alfabet. I jo, quan necessiti coratge cantaré, cantaré, Sawda, com tu m’has ensenyat a cantar. I la meva veu serà la teva veu i la teva veu serà la meva veu. Així estarem juntes. No hi ha res millor que estar juntes.

26-LA JAQUETA DE TELA VERDA

Jeanne i el conserge de l’escola.

CONSERGE- Sóc conserge d’una escola.

JEANNE- Sí, però abans... Quan la presó encara era una presó?

CONSERGE- Vostè fa massa temps que és aquí.

La Jeanne treu la jaqueta de tela verda.

JEANNE- I aquesta jaqueta? Li sona aquesta jaqueta que té aquí darrera el número 72?

L’home es corprèn en veure la jaqueta.

CONSERGE- La dona que canta.

JEANNE- (Ensenyant-li la foto) És aquesta?

CONSERGE- (Examinant la foto) No. És aquesta.

JEANNE- No! És aquesta!

CONSERGE- Vaig veure aquesta dona cada dia durant més de deu anys. Sempre era dins la cel.la. La dona que canta. Un dels pocs que li va veure la cara vaig ser jo.

45

JEANNE- Escolti’m bé! Està segur que aquesta dona, aquesta que té els cabells llargs i que somriu és la dona que canta?

CONSERGE- És la dona que vaig conèixer a la seva cel.la.

JEANNE- I aquesta? Qui és?

CONSERGE- Aquesta no la conec.

JEANNE- Sawda. Es diu Sawda! I és ella la dona que canta! Tothom m’ho ha dit.

CONSERGE- Doncs li han mentit. La dona que canta és aquesta.

JEANNE- Nawal? Nawal Marwan?

CONSERGE- No es deia mai el seu nom. Era la dona que canta. La nº 72. Cel.la nº 7. La que va assassinar el cap dels milicians. Dues bales. Tot el país va tremolar. La van portar a Kfar Rayat. Tots els seus amics van ser capturats i assassinats. Una amiga seva va anar fins al cafè on es reunien els milicians carregada d’explosius i es va fer explotar a si mateixa. La dona que canta, és l’única que va quedar viva. Abou Tarek se’n va ocupar. Les nits que Abou Tarek la violava, les seves veus es confonien.

JEANNE- Ah, sí, d’acord, m’està dient que la van violar?

CONSERGE- Aquí era molt comú. Al final va quedar embarassada.

JEANNE- Què?

CONSERGE- Això també era molt comú.

JEANNE- Sí, és clar, va quedar embarassada...!

CONSERGE- La nit que va parir tota la presó estava en silenci. Va parir sola, tota sola, ajupida en un racó de la cel.la. Se la sentia cridar i els seus crits eren com una maledicció per a tots nosaltres. Quan es van acabar els crits hi vaig entrar. Tot era fosc. Havia posat el nen en un cubell i l’havia tapat amb una tovallola. Jo era el que anava a llençar els nens al riu. Era hivern. Vaig agafar el cubell sense gosar mirar a dins. Vaig sortir. La nit era maca i freda. Profunda. Sense lluna. El riu estava gelat. Vaig anar fins al fossat i el vaig deixar allà. Però sentia els plors del nen i sentia el cant de la dona que canta. Llavors em vaig aturar, amb la consciència freda i negra com la nit. Les veus eren com despreniments de neu dins la meva ànima. I vaig tornar enrere, vaig agafar el cubell i vaig caminar, vaig caminar molta estona. Em vaig creuar amb un pagès que tornava amb el seu ramat cap al poble de dalt, cap a Kisserwan. Em va veure, va veure el meu dolor i em va donar de beure i jo li vaig donar el cubell. Li vaig dir: “Té. És el fill de la dona que canta.” I me’n vaig anar. Més tard es va saber el que havia fet. Després em van perdonar. Llavors em van deixar tranquil. I ara estic en aquesta escola. És maca.

46

Pausa llarga.

JEANNE- Sí, és maca, sí. Llavors diu que la va violar un tal Abou Tarek.

CONSERGE- Sí.

JEANNE- Va quedar embarassada i llavors va tenir un fill a la presó.

CONSERGE- Sí.

JEANNE- I vostè va agafar aquest nen i per no matar-lo com a tots els altres el va donar a un pagès. És això??

CONSERGE- Exacte, sí...

JEANNE- Kisserwan, on és?

CONSERGE- Una mica més a l’oest. De cara al mar. És un poble tot blanc. Pregunti per l’home que va criar el fill de la dona que canta. Segurament sabran qui és. Jo em dic Fahim. Vaig llençar molts nens al riu, però aquest no el vaig llençar. Els seus crits em van conmoure. Si troba aquest nen, digui-li el meu nom. Fahim.

La Jeanne es torna a posar la jaqueta.

JEANNE- Per què no ens vas dir res? T’hauriem estimat tant. Hauríem estat tan orgullosos de tu. T’hauriem defensat tant. Per què no ens vas dir res! Per què mai no et vaig sentir cantar, mama?

27- TELÈFONS

La Jeanne és en una cabina telefònica que va amb monedes. El Simon és al centre d’entrenament.La Jeanne i el Simon parlen alhora.

JEANNE- Simon, escolta’m, se me’n fot!

SIMON: No...no m’interessa! M’interessa el meu combat de boxa i punt! Sí, i ja està!

JEANNE: Se me’n fot el teu combat de boxa! A la merda!... Simon! Va estar a la presó! La van torturar!

SIMON: No ho vull saber!

JEANNE: La van violar! Em sents? La van violar!

47

SIMON: No, no m’interessa conèixer la seva història!

JEANNE: Sents el que et dic? I el germà que tenim el va tenir a la presó.

SIMON: No m’interessa! Jo sé qui sóc avui i amb això ja en tinc prou! Ara escolta’m tu a mi!

JEANNE: No! A prendre pel sac, Simon, t’estic trucant des del fons del forat del cul del món, hi ha un mar i dos oceans entre nosaltres o sigui que calla la puta boca i escolta’m!

SIMON: Torna a casa! Torna a casa d’una puta vegada Tornes a casa inmediatament, Jeanne! !... Hola! Hola!... Me cago en la puta! No hi un número en aquest collons de cabina perquè et pugui tornar a trucar?

JEANNE: No, no em tornes a trucar, te’n vas a veure el notari, li demanes la llibreta vermella i mires el que hi ha a dins. I ja està.Ella penja.

28- ELS VERITABLES NOMS

La Jeanne a casa del pagès. Treu la foto.

JEANNE- Un pastor m’ha enviat aquí. M’ha dit: “Puja fins a la casa de color rosa, hi trobaràs un home vell, l’Abdelmalak, però li pots dir Malak. Ell t’acollirà.” I llavors he vingut.

MALAK- Qui t’ha enviat fins al pastor?

JEANNE- El Fahim. El conserge de l’escola de Kfar Rayat.

MALAK- I del Fahim, qui te’n va parlar?

JEANNE- El guia de la presó de Kfar Rayat.

MALAK- Mansour, es diu. I per què has anat a veure el Mansour?

JEANNE- L’Abdessamad, un refugiat que viu en un poble del nord m’ha indicat el camí fins a la presó de Kfar Rayat.

MALAK- I què t’ha portat a veure l’Abdessamad?

JEANNE- A aquest pas arribarem al dia que vaig néixer.

48

MALAK- Potser si... Potser llavors tindrem una bonica historia d’amor. Veus aquell arbre? És un cedre. El van plantar el dia que jo vaig néixer. Té cent anys. El temps és una bèstia molt curiosa. I doncs?

JEANNE- L’Abdessamad viu al poble on va néixer la meva mare.

MALAK- I com es diu la teva mare?

JEANNE- Nawal Marwan.

MALAK- I tu, com et dius?

JEANNE- Jeanne Marwan.

MALAK- I doncs, Jeanne Marwan, què vols? Cap on vols que t’envii?

JEANNE- Cap un nen que un dia el Fahim li va confiar de part de la meva mare.

MALAK- Jo no la conec la teva mare.

JEANNE- No coneixia la Nawal Marwan?

MALAK- Aquest nom no em diu res.

JEANNE- I la dona que canta?

MALAK- Per què em parles de la dona que canta, tu, ara? La coneixes? Que ha tornat, potser?

JEANNE- La dona que canta és morta. Nawal Marwan era la dona que canta. Nawal Marwan era el seu nom. I era la meva mare.

El vell abraça la Jeanne.

MALAK- Tu ets la Janaane!

JEANNE- No. Jo em dic Jeanne...

Nawal (45 anys) és aquí... A davant d’ella, Malak dempeus amb dos nadons als braços.

MALAK- A corregut el rumor per tot el país que t’havien alliberat.

NAWAL- Què vols de mi?

MALAK- Tornar-te els teus fills. Els he cuidat com si fóssin meus.

NAWAL- Doncs, queda-te’ls!

49

MALAK- No. Són teus. Agafa’ls. No saps el que poden arribar a significar per tu. Han calgut alguns miracles perquè es trobin avui entre els meus braços i alguns miracles més perquè tu encara siguis viva. Tots tres salvats. Tres miracles que es miren. Això no es veu cada dia. Els he donat un nom a cadascun. El nen es diu Sarwane i la nena, Janaane. Sarwane i Janaane. Agafa’ls i recorda’t de mi.

Malak dóna els nens a Nawal.

JEANNE- No! No! No és això! No som nosaltres! Jo em dic Jeanne i el meu germà es diu Simon.

MALAK- Janaane i Sarwane...

JEANNE- No! No! Nosaltres vam néixer en un hospital. Tenim el certificat de naixement! I a més vam néixer a l’estiu, no a l’hivern i el nen que va néixer a Kfar Rayat va néixer a l’hivern, perquè el riu estava gelat. El Fahim em va dir que no havia pogut llençar el cubell al riu!

MALAK- El Fahim s’ha equivocat.

JEANNE- No! El Fahim no s’’ha equivocat! La veia cada dia! Va agafar el nen, va agafar el cubell, i el nen era a dins del cubell i només n’hi havia un, de nen, no n’hi havia dos, no n’hi havia dos!

MALAK- El Fahim no va mirar bé.

JEANNE- El meu pare és mort. Va donar la vida pel vostre país i no és un botxí, la va estimar, la meva mare, i ella també el va estimar a ell!

MALAK- És el que ella us explicava? Està bé. Sempre està bé explicar històries als nens perquè s’adormin. Ja t’ho havia dit. Amb el joc de les preguntes i les respostes s’arriba fàcilment al naixement de les coses. I mira que ràpid que hem arribat fins al secret del teu naixement. Escolta’m ara: El Fahim em dóna el cubell i se’n va corrents. Jo aixeco la tovallola que protegia el nen i llavors, veig dos nadons, dos, acabats de néixer, vermells de ràbia, agafats l’un a l’altre, apretats l’un contra l’altre amb tot el fervor de l’inici de l’existència. Us vaig agafar i me’n vaig anar i us vaig alimentar i us vaig anomenar: Janaane i Sarwane. I ara mira. Tornes quan la teva mare és morta i veig en les llàgrimes dels teus ulls que no em vaig equivocar. Els fruits de la dona que canta van néixer de la violació i de l’horror, però sabran capgirar la cadència dels crits perduts dels nens llençats al riu.

29- LA PARAULA DE NAWAL

El Simon obre el quadern vermell.

50

SIMON- Senyora presidenta, senyores i senyors del jurat. El meu testimoni el donaré dreta i amb els ulls oberts perquè m’han obligat sovint a tenir-los tancats. El meu testimoni el donaré de cara al meu botxí. Abou Tarek. (a ell) Pronuncío el seu nom per darrera vegada a la vida. El pronuncio perquè sàpiga que l’he reconegut. Perquè no en tingui el més mínim dubte. Molts morts, si es despertéssin del seu llit de dolors, també el reconeixerien i reconeixerien el somriure del seu horror. Molts dels seus homes li tenien por. Homes que eren malsons. Com un malson pot tenir por d’un altre malson? Els homes bons i justos que vindran després de nosaltres sabran resoldre l’equació. Jo

Deixa de llegir poc a poc i s’adreça a Clara, a l’altre costat de l’escenari, quiets. Rua agafa quadern.

el reconec i potser vostè no em reconeix a mi, encara que estic convençuda que em situa perfectament perquè la seva funció de botxí exigia de vostè una perfecta memòria dels cognoms, dels noms, de les dates, dels llocs i dels esdeveniments. Li faré memòria, però, li faré memòria de la meva cara perquè la meva cara era el que menys l’interessava. Segurament recordaria molt millor la meva pell, la meva olor, fins al més íntim del meu cos que per vostè només era un territori que calia massacrar a poc a poc. Són els fantasmes que li parlen a través meu. Recordi. El meu nom potser no li dirà res perquè, per vostè, totes les dones eren putes. Deia la puta 45, la puta 63. Aquesta paraula li donava volum, elegància, una mena de “savoir-faire”, un aire seriós, li donava autoritat. I en les dones, d’una a una hi creixia l’odi i la por. El meu nom no li dirà res i el meu número de puta, potser tampoc. Però hi ha una cosa que segur que no l’ha oblidada. Malgrat els esforços que pugui fer per evitar que aquesta cosa li ofegui el cor, segur que el que diré sabrà esquerdar el tap del seu oblit. La dona que canta.

Se’n recorda, ara? Vostè sap la veritat de la seva ràbia contra mi, quan em va penjar pels peus, quan va barrejar aigua amb electricitat, quan em posava claus sota les ungles, quan m’apuntava amb la pistola sense carregar i disparava per fer-me sentir la mort en la tortura, i l’urina sobre el meu cos a dins de la boca i sobre el meu sexe i el seu sexe dins el meu, un cop, dos cops, tres cops i tan sovint que es va fracturar el temps. El meu ventre inflant-se de vostè, la seva tortura infecte dins el meu ventre i jo sola, -vostè va voler que em deixéssin sola- sola per parir. Dos nens, bessons. Em va obligar a no estimar els nens, a barallar-me, a criar-los en la pena i el silenci. Com parlar-los de vostè? Com parlar-los del seu pare, com dir-los la veritat que en aquest cas no és més que un fruit vert que no madurarà mai? Amarga, amarga és la veritat que es diu. El temps passarà però vostè no s’escaparà d’una justícia que va més enlla de tots nosaltres: aquests nens que vam posar al món, vostè i jo, són ben vius, són guapos, intel.ligents, sensibles, i porten en ells les victories i les derrotes i ja comencen a buscar-li un sentit a les seves vides, a la seva existència, i li prometo que un dia o altre vindran a plantar-se davant seu, a la seva cel.la, i estarà sol amb ells com jo vaig estar sola amb ells i com jo, ja no en sabrà res del sentit de l’existència. Una roca en sabrà més que vostè. Li parlo per experiència. També li prometo que quan es presentin davant seu, tots dos sabran qui és vostè. Tots dos venim de la mateixa terra, de la mateixa llengua, de la mateixa història, i cada terra, cada llengua i cada història són responsables del seu poble, i cada poble és responsable dels seus traidors i dels seus herois. Responsable dels seus botxins i de les seves víctimes, responsable de les seves victòries i de les seves derrotes. En aquest sentit, jo sóc responsable de vostè i vostè és responsable de mi. No

51

volíem guerra ni violència i vam fer la guerra i vam ser violents. I ara, l’únic que ens queda és la nostra dignitat. Hem fracassat en tota la resta però potser encara podem salvar això: la dignitat. Li parlo com li parlo perquè un dia vaig fer una promesa a una dona gran que em va fer entendre la importància de fugir de la misèria: “Aprèn a llegir, a parlar, a escriure, aprèn a pensar”El meu testimoni és fruit d’aquest esforç. Callar seria ser còmplice dels seus crims.

El Simon tanca la llibreta.Entra Lebel.

30- ELS LLOPS VERMELLS

Simon i Hermile Lebel

HERMILE LEBEL- Què vols fer?

SIMON- No vull fer res. Per què el vull, un germà?

HERMILE LEBEL- Per saber...

SIMON- No vull saber res, jo.

HERMILE LEBEL- Per la Jeanne, llavors. No podrà viure, ella, sense saber.

SIMON- No seré capaç de buscar-lo. No el trobaré!

HERMILE LEBEL- Sí, home, sí que en seràs capaç. Ets boxejador, tu!

SIMON- Amateur. Sóc boxejador amateur. Mai no he fet un combat professional!

HERMILE LEBEL- Jo t’ajudaré. Anirem a fer-nos el passaport tots dos junts i vindré amb tu. No et deixaré sol. El trobarem, el teu germà! N’estic segur. I potser això t’ajudarà a viure, a barallar-te, a guanyar, a esdevenir un professional. Jo ho veig així: són coses del cosmos. S’ha de tenir fe!

SIMON- Té el sobre per donar-lo al germà?

HERMILE LEBEL- És clar que el tinc! Pots comptar amb mi! Ja comencem a veure la llum al final del túnel!

Hermile se’n va. Nawal (65 anys) és amb ell.

NAWAL- Per què plores, Simon?

SIMON- És com si hi hagués un llop que s’acosta. És vermell i té sang a la boca.

52

NAWAL- Ara ja pots venir.

SIMON- On m’arrosegues, mama?

NAWAL- Necessito els teus punys per trencar el silenci. Sarwane és el teu veritable nom. Janaane és el veritable nom de la teva germana. Nawal és el nom de la teva mare. Abou Tarek és el nom del teu pare. Ara has de descobrir el nom del teu germà.

SIMON- El meu germà!

NAWAL- El teu germà de sang.

Simon es queda sol.

53

INCENDI DE SARWANE / 4

31- L’HOME QUE JUGA

Un fotògraf al cau d’un franctirador. Està fent fotos.Sonen tres trets, molt a prop del fotògraf, no se sap d’on venen.

FOTOGRAF: Ei!!! Ei!!!

NIHAD: Eoooooh!

FOTOGRAF: Ei, no disparin, no disparin!

NIHAD: Who are you?

FOTOGRAF: I’m a photographer. Un fotògraf de Guerra.

NIHAD: Are you a photografer? Fotògraf? I’m a photografer too. Fotografio gent morta

FOTOGRAF: No! No, si us plau! Deixi’m marxar! No vull morir!

NIHAD- “No vull morir!” “No vull morir!” És la frase més covarda que conec!

FOTOGRAF – Si us plau deixi’m marxar! No sóc d’aquí. Sóc fotògraf. Fotògraf de guerra.

NIHAD- Fotògraf? Ets fotògraf? Don’t move!. Don’t move!. Ara baixo.

Tret a la cama del fotògraf.Baixa.

FOTOGRAF – Ahhh!! Ah!

NIHAD: T’he fet mal?. Un metge a la sala?. Un metge a la sala!?Don’t move! Una mica d’alcohol!

Li tira ginebra

NIHAD: Are you a photografer? I’m a photografer too. Fotografio gent. What’s your name? What’s your name?

FOTOGRAF- Kirk…

NIHAD- Jo em dic Nihad. Nihad Harmanni, per server-vos. Puc ensenyar-te les fotos que he fet? Les he fet jo. This girl. This boy! Què en penses? Do you like? Do you like it?

54

FOTOGRAF- Sí… Sí…

NIHAD- No, no, no… Tothom es pensa que són gent que està dormint, però estan tots morts, els he mort jo! No has entès res!!! Shhht!!

El fa callar. Toca el radiocaset, true el volum. Agafa el fusel, apunta al carrer. Dispara dos trets.

NIHAD- Two zero!!!

Li ensenya fotos

NIHAD: Sssshhhhhht…..!

Para la música. S’asseu apuntant al públic. DisparaEl fotògraf intenta escapar arrastrant-se.Nihad el veu i l’arrastra fins al centre de l’escena.

FOTOGRAF: Ahhhh!!

NIHAD: Where are you going? I want you to take me photographs. Please. Like this.

Nihad posa i el fotògraf el fotografia.

Vols fer una foto a un sniper? Foto al franctirador? Ok, ok… Let’s work

Posa.

Another one, another one. Like this… És bona? La llum? Bé? … Smile, smile… Another one. One more, one more

Dispara i el mata.

NIHAD- Ok, ok, very good…Kirk, I am very happy to be here at “Star tv show”... Can I sit here?Thank you to you, Nihad. So Nihad, what is your nesxt song?My nexst song will be a love song.A love song!Yes, a love song, Kirk.It is new in your carrera, Nihad.You know, well, I wrote this song when it was war. War on my country. Yes, one day a woman, my mother,… em va abandoner, la va matar un franctirador.

Shouting by a sniper. Do you know what a sniper is? A franctireitor, like me. I feel a big crash in my hart. My hart colaps. Yes. I crie. And I write this song.

55

It will be a plaer to heare your love song, Nihad. You know what, Kurt? Me’n vaig a pixar. Don’t move. No et moguis.

32- DESERT

Hermile Lebel i Simon al mig del desert.

HERMILE LEBEL- Au, Simon, vinga, que és per aquí! No em deixis sol, que se’ns farà de nit i hem d’arribar a Betlem, i… no va ara en sèrio, Simon, vinga!

SIMON- No hi ha res, aquí!

HERMILE LEBEL- Però el milicià ens ha dit que anéssim per aquí!

SIMON- Potser ens ha enviat a prendre pel cul expressament.

HERMILE LEBEL- I per què ho hauria d’haver fet, això?

SIMON- I per què no?

HERMILE LEBEL- Ha estat molt educat! Ens ha dit que busquéssim un tal Chamseddine, el cap espiritual de tota la resistència de la regió del sud. Ens ha dit que anéssim per aquí i anirem per aquí.

SIMON- A vostè, si li diuen que es dispari un tret al cap...

HERMILE LEBEL- No veig perquè se’m demanaria de fer una cosa així!

SIMON- Molt bé. Què collons hi fotem, aquí?

HERMILE LEBEL- Què vols fer?

SIMON- Obrim el sobre que se suposa que li he de donar al meu germà i parem de jugar a detectius!

HERMILE LEBEL- Sí, home, ni pensar-ho!

SIMON- Què m’ho impedeix?

HERMILE LEBEL- Escolta’m bé noi perquè no ho penso estar repetint d’aquí fins a Matusalem! Aquest sobre no és teu! És del teu germà!

SIMON- Vale. I ?

HERMILE LEBEL- Mira’m bé als ulls, ara! El vols obrir? Seria com cometre una violació!

56

SIMON- Doncs, mira: clavat. Tinc antecedents, jo. El meu pare és un violador!

HERMILE LEBEL- No volia dir això!

SIMON- Vale, de puta mare. No obrirem la merda de sobre. Però, és que no el trobarem, me cago en la puta!

HERMILE LEBEL- El senyor Chamseddine?

SIMON- No. El meu germà!

HERMILE LEBEL- Per què no?

SIMON- Perquè és mort! Vull dir...Hòstia! A l’orfenat ens han dit que en aquella època els milicians s’enduien els nens i els mataven al mig dels camps. Això vol dir que és mort. Hem anat als camps i allà ens han parlat de les massacres de…

HERMILE LEBEL- 1978.

SIMON- Això, 78. Una altra pista de que és mort. I hem anat a veure un milicià que ve del mateix orfenat i ens diu que no recorda gran cosa a part d’un nano com ell que no tenia pare ni mare, que un dia va desaparèixer i que segurament és mort. Llavors a mi els comptes em surten així: és mort perquè el van matar els milicians, és mort perquè el van degollar l’any 78, i és mort perquè va desaparèixer. Tres vegades mort. I em sembla que del Sheik Chamseddine ja ens en podem oblidar. Aquí ja hi hem estat, no?

HERMILE LEBEL- Sí, és clar, és clar, és clar! Però n’hem d’estar del tot segurs. El milicià ens ha dit que anem a veure el senyor Chamseddine que va ser el cap espiritual de la resistència durant la guerra contra l’armada que va envahir el sud. Llavors, segur que té contactes, aquest home. Són gent molt ben situada, aquests tíos. Són polítics. Conèixen el bussiness i estan al corrent de tot. A veure, per què no? Potser encara és viu el teu germà, vull dir que... no ho sabem, encara! Hem descobert com es deia, no està malament, això. Nihad Harmanni!

SIMON- Nihad Harmanni.

HERMILE LEBEL- D’acord, de Harmannis ni ha moltíssims a la guia, però no estem gaire lluny del que busquem! El senyor Chamseddine ens ho dirà!

SIMON- I on el trobarem el tal senyor Chamseddine?

HERMILE LEBEL- No ho sé... per aquí!

SIMON- Per aquí només hi ha desert!

57

HERMILE LEBEL- Doncs, sí! Per això! És un bon amagatall, el desert! S’han d’amagar, aquesta gent! A veure, vull dir que el tal Chamseddine tampoc no estarà apuntat al video-club de la cantonada ni trucara perquè li portin a casa unes pizzes hawaïanes! No! Està amagat! Potser ens està observant, ens farà tirar endavant i en un moment acabarà venint-nos a veure per preguntar-nos què hi estem fent a les seves terres!

SIMON- Però de quina pel.licula ha sortit vostè?

HERMILE LEBEL- No. És veritat, Simon! Sarwane! Som-hi! Anem a veure què trobem i potser trobarem el teu germà! No se sap mai! Potser és notari com jo, el teu germà! Podrem parlar de minutes i d’actes notarials. O potser serà un venedor de llegums, o tindrà un restaurant, no se sap mai. Mira el Trinh Xiao Feng, era general de l’armada vietnamita i va acabar venent hamburgueses al bulevard Curé-Labelle i després la Hui huo Xiao Feng es va tornar a casar amb el Secretari Bouchard! Vull dir que no se sap mai! Potser el teu germà s’ha casat amb una americana rica de San Diego, i tenen vuit fills i resulta que tu ets vuit vegades oncle. No se sap mai. Continuem!

Segueixen el seu camí.

33- ELS PRINCIPIS D’UN FRANC-TIRADOR

El Nihad duu la càmara de fotos enganxada amb cinta a la punta del canó seu fusell, dispara.Apareix una primera foto d’un home que corre.Nihad es desplaça i torna a disparar.Apareix una foto del mateix home ferit de mort.

NIHAD- You know, Kirk, sniper job is fantastic job.Justament, Nihad, can you talk about this?Yeah! It is an artistic job.Because a good sniper, don’t shoot de qualsevol manera, no, no, nooo! I have a lot of principe, Kirk!First: When you shot, you have to kill, inmediatament, for not make patir the person.Sure!Second: You shoot all the person! It’s equitable with tothom!But for me, Kirk, my gun is like my life.You know, Kirk,Every bala que poso dins el fusell,is like a poem.And I shoot a poem to the people and it is the precision of my poem que mata la gent i és per això que my fotos is fantastic.And tell me, Nihad, you shoot everybody.No, Kirk, not everybody...I imagine that you don’t kill children.

58

Yes, yes, I kill children. No problem. Is like an ocell, you know.So?No, I don’t shoot women like Elizabeth Taylor. Elisabeth Taylor is a strong actress. I like her very much and I don’t want to kill Elizabeth Taylor.So, when I see a women like her, I don’t shoot her...You don’t shoot Elizabeth Taylor.No, Kirk, sure not!Thank you, Nihad,Welcome, Kirk.

Nihad s’aixeca, es posa el fusell a l’esquena i torna a disparar.

34- CHAMSEDDINE

Simon i Hermile Lebel davant Chamseddine. Nawal (45 anys).

HERMILE LEBEL- Ens hem fet un fart de buscar! Ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra! El senyor Chamseddine per aquí, el senyor Chamseddine per allà, però cap resposta concreta! Vostè és conegut a tot arreu però no és gens fàcil de trobar.

CHAMSEDDINE- Tu ets Sarwane?

SIMON- Sóc jo.

CHAMSEDDINE- Quan vaig saber que la teva germana corria per aquí vaig pensar: “Si la Janaane no em ve a veure, llavors vindrà el Sarwane” Quan he sabut que el fill de la dona que canta em buscava he entès que era morta.

NAWAL en off- Quan tornaràs a sentir parlar de mi, voldrà dir que ja no sóc d’aquest món.

SIMON- Busco el fill que va tenir abans que jo.

CHAMSEDDINE- Abans que deixés el país li vaig dir: “I el teu fill?”

NAWAL en off- El meu fill és viu i està perdut. Wahab també és viu i està perdut i jo sóc viva i també estic perduda.

SIMON- Em van dir que vostè em podria ajudar.

CHAMSEDDINE- No et puc ajudar.

SIMON- Em van dir que vostè coneixia tothom.

CHAMSEDDINE- A ell no el coneixia.

59

SIMON- Es deia Nihad Harmanni.

CHAMSEDDINE- Perquè parles de Nihad Harmanni?

SIMON- Un milicià el va conèixer quan era un nen. Van entrar a la milicia junts i després li va perdre al pista. Ens va dir: “Segurament, Chamseddine el va raptar i el va matar”. Ens va dir que vostè escorxava cada milicià i cada soldat estranger que els seus homes capturaven.

CHAMSEDDINE- Et va dir que Nihad Harmanni era el fill de la dona que canta, el que va néixer de la seva història amb el Wahab a qui ningú mai no va veure la cara?

SIMON- No. Ell no en sabia res de tot això. De la dona que canta no n’havia sentit a parlar mai. Només em va dir que Nihad Harmanni havia passat per casa seva.

CHAMSEDDINE- Llavors com pots dir que era el fill de la dona que canta?

HERMILE LEBEL- Si m’ho permet, jo li explicaré. Hermile Lebel, notari i executor testamentari de la dona que canta. A veure, senyor Chamseddine, li puc dir tal qual: tots els detalls lliguen.Primer vam passar pel poble on va néixer la senyora Marwan. Això ens va portar fins a Kfar Rayat. Allà hi vam seguir unes quantes pistes en funció de les dates d’arribada a l’orfenat d’alguns nens: Toni Moubarak, però no és ell perquè va retrobar els seus pares després de la guerra, un personatge força desagradable, per cert. Toufic Hallabi, però tampoc no és ell, fa uns Shish taouk boníssims més al nord, al costat de les ruïnes romanes, i no és d’aquí. Els seus pares van morir i la seva germana el va dur a l’orfenat de Kfar Rayat. Vam seguir dues falses pistes i després en vam trobar una de més seriosa. Aquesta pista ens va dur fins a una família Harmanni que avui són tots morts. Un botiguer ens va parlar del seu fill adoptiu. Ens va dir com es deia. Vaig anar a veure un col.lega, el notari Halabi, molt simpàtic, que s’havia ocupat dels assumptes de la família Harmanni. Tenia constància que el Wajdi i la Souhayla Harmanni, que no podien tenir nens, havien adoptat, passant per Kfar Rayat, un nen a qui van posar Nihad. L’edat del nen i la seva arribada a Kfar Rayat concorden perfectament amb el que sabem de la senyora Nawal. Però sobretot hi ha el fet que aquest nen va ser l´únic que va arribar a l’orfenat dut per la comadrona del poble de la senyora Nawal. Una tal Elhame

CHAMSEDDINE- Si la dona que canta va decidir confiar en tu segur que és perquè ets noble i n’ets digne. Però surt. I deixa’ns sols.

Hermile Lebel surt.

CHAMSEDDINE- Sarwane queda’t amb mi i escolta’m. Escolta’m bé.

35- LA VEU DELS SEGLES PASSATS

60

Hermile Lebel i Jeanne.

HERMILE LEBEL- Encara no ha dit ni una paraula. El vaig deixar sol amb el senyor Chamseddine i quan va sortir, Jeanne, el teu germà tenia la mirada de la teva mare. No va dir res en tot el dia. Ni l’endemà ni el dia següent. Es va quedar a l’hotel. Jo sabia que tu eres a Kfar Rayat. No et volia arrencar de la teva soledat, però el Simon ha callat, Jeanne, i tinc por. Potser hem empès massa per saber la veritat.

Jeanne i Simon asseguts l’un davant de l’altre.

SIMON- Jeanne. Jeanne.

JEANNE- Simon!

SIMON- Tu sempre m’has dit que un i un feien dos. És veritat, això?

JEANNE- Sí... és veritat...

SIMON- No m’has mentit?

JEANNE- No t’he mentit! Un i un fan dos!

SIMON- I no hi ha manera que facin un?

JEANNE- Què has descobert, Simon?

SIMON- Un i un poden fer un, d’alguna manera?

JEANNE- Sí.

SIMON- I com pot ser!?

JEANNE- Simon.

SIMON- Explica-m’ho!

JEANNE- Collons, no és el moment de parlar de matemàtiques, ara, digues-me el que has descobert!

SIMON- Explica’m com un i un poden arribar a fer un. Sempre m’has dit que no entenc mai res, ara és el moment, doncs! Explica-m’ho!

JEANNE- D’acord! Hi ha una conjectura molt estranya en matemàtiques. Una conjectura que encara no ha estat mai demostrada. Tu em diràs un número, qualsevol. Si el número és parell es divideix per dos. Si és senar es multiplica per tres i s’hi suma un. Es repeteix el

61

mateix amb el resultat que s’obté. Aquesta conjectura afirma que sigui quin sigui el número de partida, sempre s’acaba arribant a un. Digues-me un número.

SIMON- El set.

JEANNE- Vale. Set és senar. El multipliquem per tres i hi sumem un, això fan...

SIMON- Vint-i-dos.

JEANNE- Vint- i dos és parell, el dividim per dos.

SIMON- Onze.

JEANNE- Onze és senar. El multipliquem per tres i sumem un:

SIMON- Trenta- quatre.

JEANNE- Trenta-quatre és parell. El dividim per dos, disset. Disset és senar, es multiplica per tres i es suma un, cinquanta-dos. Cinquanta-dos és parell, es divideix per dos, vint- i- sis. Vint-i-sis és parell, es divideix per dos, tretze. Tretze és senar. Es multiplica per tres i es suma un, quaranta. Quaranta és parell. Es divideix per dos, vint. Vint és parell, es divideix per dos, deu, deu és parell es divideix per dos cinc. Cinc és senar, el multipliquem per tres i sumem un, setze. Setze és parell, dividim per dos, vuit, vuit és parell, dividim per dos, quatre, quatre és parell, dividim per dos, dos és parell, dividim per dos, un. No importa el número de partida, sempre s’arriba a...No!

SIMON- Calles. Igual com vaig callar jo quan ho vaig entendre. Era dins la tenda de Chamsedddine, i dins aquella tenda vaig veure el silenci arribar i ofegar-ho tot. L’Hermile Lebel va sortir. El Chamseddine es va acostar a mi.

CHAMSEDDINE- Sarwane, no és l’atzar que t’ha portat fins a mi. Aquí hi ha l’esperit de la teva mare, l’esperit de la Sawda. L’amistat de les dones com una estrella dalt del cel. Un dia, va venir un home. Era jove i orgullós. Imagina-te’l. El veus? És el teu germà. Nihad. Li buscava un sentit a la seva vida. Li vaig dir que lluités per mi. Em va dir que sí. Va aprendre a utilitzar les armes. Un gran tirador. Temible.. Un dia va marxar. On vas? Li vaig preguntar.

NIHAD en off - Me’n vaig al nord!

CHAMSEDDINE- I la causa de la gent d’aquí? Dels refugiats? El sentit de la teva vida?

NIHAD en off - No hi ha causa. No hi ha sentit!

CHAMSEDDINE- Va marxar. El vaig ajudar una mica. El vaig fer vigilar. Vaig acabar entenent que volia trobar la seva mare. La va buscar durant anys i no la va trobar. Llavors es va posar a riure per res. Ja no hi havia causa, ja no hi havia sentit. Es va convertir en franc-tirador. Col.leccionava fotos. El Nihad Harmanni. Tenia una veritable fama d’artista.

62

El sentien cantar. Una màquina de matar. Després el país va ser envahit per l’armada estrangera. Van arribar fins al Nord. Un matí el van agafar. Havia matat set dels seus franc-tiradors. Havia apuntat a l’ull. La bala, just al vidre de les ulleres. No el van matar. Se’l van quedar, el van formar i li van donar feina.

SIMON- Quina feina?

CHAMSEDDINE- En una presó que acabaven de construïr, al Sud, a Kfar Rayat. Buscaven un home que s’ocupés dels interrogatoris.

SIMON- O sigui que va treballar amb l’Abou Tarek, el meu pare?

CHAMSEDDINE- No, el teu germà no va treballar amb el teu pare. El teu germà és el teu pare. Es va canviar el nom. Es va oblidar del Nihad. Es va convertir en l’Abou Tarek. Havia buscat la seva mare i la va trobar però no la va reconèixer. Ella havia buscat el seu fill, el va trobar i no el va reconèixer. No la va matar perquè ella cantava i a ell li agradava la seva veu. El cel cau, Sarwane. Ja ho has entès: va torturar la teva mare i la teva mare, sí, va ser torturada pel seu fill i el fill va violar la seva mare. El fill és el pare del seu germà i de la seva germana. Sents la meva veu, Sarwane? Sembla la veu dels segles passats. Però no, Sarwane, és d’avui, la meva veu. I les estrelles han callat, per mi, durant un segon. Han fet un silenci quan, abans, has pronunciat el nom de Nihad Harmanni. I veig que les estrelles, ara, fan un silenci per tu. En tu el silenci, Sarwane, el de les estrelles i el de la teva mare. En tu.

NIHAD- No contesto res de tot el que s’ha dit en el meu procés al llarg de tots aquests anys. Els que diuen que els vaig torturar, els vaig torturar. I els que se m’acusa d’haver matat, els vaig matar. De fet els vull agraïr haver-me permès realitzar fotografies d’una gran bellesa. Tots els que vaig pegar i totes les que vaig violar tenien sempre una cara més conmovedora després dels cops i de les violacions que abans dels cops i de les violacions. Però l’essencial, això sí que ho vull dir, és que el procés que m’heu fet ha estat mortalment avorrit i soporífer. No hi ha hagut prou música. O sigui que us cantaré una cançó. Dic això perquè cal salvar la dignitat. No sóc jo qui ho diu, és una dona, la que li deien la dona que canta. Va venir ahir, a plantar-se davant meu i a parlar-me de dignitat. Salvar el que ens quedés de dignitat. He reflexionat i m’he adonat que no s’equivocava del tot. Que aquest procés és un avorriment! Sense ritme, sense cap sentit de l’espectacle. L’espectacle. Per mi, és això la meva dignitat. I des del principi. Vaig néixer amb això. El van trobar, es veu, a dins del cubell on em van ficar quan vaig néixer. La gent que em va veure créixer sempre em deien que aquest objecte era una marca dels meus orígens, de la meva dignitat, en certa manera, perquè, segons diu la història, me’l va donar la meva mare. Un petit nas vermell. Un nas de pallasso. Què és el que vol dir? La meva dignitat és una ganyota que em va deixar la que em va donar la vida. Aquesta ganyota no m’ha abandonat mai. Deixeu que me la posi i que us canti una cançó que es meva, per salvar la dignitat d’aquest terrible avorriment.

Es posa el nas de pallasso i canta.Nawal (15 anys) pareix Nihad.

63

Nawal (45 anys) pareix Jeanne i Simon.Nawal (60 anys) reconeix el seu fill.Jeanne, Simon i Nihad estan tots tres junts a la mateixa habitació.

36- CARTA AL PARE La Jeanne dona el sobre a Nihad. El Nihad obre el sobre.Nawal (65 anys) llegeix.

NAWAL- Li escric tremolant.Les meves paraules voldria enfonsar-les en el seu cor de botxí.Faig força amb el llapis per deixar cada lletra marcada.Guardant a la memòria els noms de tots el qui han expirat a les seves mans.La meva carta no l’extranyarà.Només existeix per dir-li que aquí els té:El seu fill i la seva filla són davant seu.Els fills que vam tenir junts són davant seu.Què els dirà?Els cantarà una cançó?Ells ja saben qui és vostè.La Janaane i el Sarwane.Tots dos, fill i filla del botxí nascuts de l’horror.Miri-se’ls.La carta li ha donat la seva filla.A través d’ella li diré que encara és viu.Aviat callarà. Ho sé. El silenci és l´únic que queda davant de la veritat.La dona que canta.Puta nº 72.Cel.la nº7De la presó de Kfar Rayat.

Nihad acaba de llegir la carta. Mira la Jeanne i el Simon i estripa la carta.

37- CARTA AL FILL

El Simon dóna el seu sobre a Nihad, que l’obre.

NAWAL- T’he buscat per tot arreu.Per allà, per aquí, per qualsevol lloc.T’he buscat sota la pluja.T’he buscat al sol,al fons dels boscos,al sot de les valls,a dalt de les muntanyes,

64

a les ciutats més fosques,pels carrers més foscos.T’he buscat al sud,al nord,a l’est,a l’oest.T’he buscat quan cavava a la terra per enterrar-hi els meus amics morts.T’he buscat mirant el cel.T’he buscat al mig de les bandades d’ocellsperquè tu eres un ocell.I què hi ha que sigui més bonic que un ocell?Que un ocell banyat pel sol?Què hi ha que estigui més sol que un ocell,que un ocell al mig de les tempestesduent a la fí del món el seu estrany destí?En aquell moment eres l’horror.De cop et vas convertir en la felicitat.Horror i felicitat.I el silenci arrapat al meu coll.Dubtes?Deixa que t’ho expliqui.Et vas aixecar i vas treure aquell nasset de pallasso.I la meva memòria va explotar,No tremolis.No tinguis fred.

Són paraules antigues que venen d’on venen els meus records més antics.De les paraules que tan sovint et murmurava.A la meva cel.la,T’explicava coses del teu pare.T’explicava la seva cara,t’explicava la promesa que t’havia fet el dia que vas néixer.Passi el que passi, t’estimaré sempre,Passi el que passi, t’estimaré sempresense saber que al mateix moment, tu i jo ens estàvem ensorrantperquè t’odiava amb tota la meva ànima.Però allà on hi ha amor no hi pot haver odi.I per preservar l’amor, cegament, vaig decidir callar.Una lloba sempre defensa els seus cadells.Tens davant teu la Jeanne i el Simon.Tots dos, germà i germana teusi com que tu vas néixer de l’amor,ells són germà i germana de l’amor.Escolta,aquesta carta l’escric amb la frescor del vespre.T’ensenyarà que la dona que canta era la teva mare,potser tu també callaràs.

65

Llavors, sigues pacient.Parlo al fill no parlo al botxí.Sigues pacient.Més enllà del silenci,hi ha la felicitat d’estar junts.No hi ha res més bonic que estar junts.Perquè aquestes van ser les darreres paraules del teu pare.La teva mare.

El Nihad acaba de llegir la carta. S’aixeca.La Jeanne i el Simon s’aixequen i li planten cara.La Jeanne estripa totes les pàgines de la seva llibreta.

38- CARTA ALS BESSONS

Hermile Lebel obre la tercera carta destinada als bessons.

HERMILE LEBEL- El cel s’està tapant. Plourà, segur, segur, segur. No voleu entrar? Fixeu-vos-hi: ja ho entenc. Jo si fos vosaltres, tampoc no entraria. És molt bonic aquest parc. Al seu testament la vostra mare us reservava una carta si us en sortíeu fent el que us havia demanat. I us n’heu sortit sobradament. Plourà. Al seu país no hi plou mai. Ens quedarem aquí. Hi estarem frescos. Aquesta és la carta.

Simon obre el sobre.

SIMON- Simon,Que plores?Si plores no t’assequis les llàgrimesperquè jo no asseco les meves.La infantesa és un ganivet posat a la golaI tu l’has sabut retirar.Ara, cal tornar a aprendre a empassar-se la saliva.De vegades és un gest valent, aquest.Empassar-se la saliva.Ara, cal reconstruïr la història.La història està esmicolada.A poc a pocConsolar-ne cada fragmentA poc a pocGuarir cada recordA poc a pocBressolar cada imatge.

JEANNE- Jeanne,Somrius?Si somrius, no t’aguantis el riure

66

Jo no m’aguanto el meu.És el riure de la ràbiaEl de les dones que caminen de costat

T’hauria posat Sawda

SIMON però aquest nom, tal com s’escriu,en cadascuna de les seves lletres,és una ferida oberta al fons del meu cor.Somriu, Jeanne, somriuLa nostra família,les dones de la nostra família estem ofegades per la ràbia.Jo vaig estar enrabiada amb la meva mareigual que tu estàs enrabiada amb mi,igual que la meva mare va estar enrabiada amb la seva.Cal trencar la cadena.

Jeanne, Simon,On comença la vostra història?El dia que vau néixer?Llavors comença en l’horror.Quan va néixer el vostre pare?Llavors és una gran història d’amor.Però anant més lluny,potser descobririem que aquesta història d’amorté els seus orígens en la sang i la violació,i que abans,el sanguinari i el violadorneixien d’una altra història d’amor.Llavors,quan us demanin la vostra història, dieu que la vostra història, el seu orígen,remonta al dia que una noia joveva tornar al poble on havia nascut per gravar el nom de la seva àvia, Nazira, sobre la seva tomba.Aquí comença la història.Jeanne, Simon,Per què no haver-vos parlat?Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes.Heu obert el sobre, heu trencat el silenci.Graveu el meu nom sobre la perai poseu la pedra sobre la meva tomba.La vostra mare.

SIMON- Jeanne, deixa’m tornar a escoltar el seu silenci.

Jeanne i Simon escolten el silenci de la seva mare. Pluja torrencial.

67

68