InnoCons 2011 - Inici CCOCs’encareixi el preu del motllo. Però hi ha altres elements com llindes,...

InnoCons 2011

CONCLUSIONS GRUP DE TREBALL CREATIU SOBRE CONSTRUCCIÓ

INDUSTRIALITZADA

President de la Comissió: Antoni Massagué i Oliart

Relatora: Lara Sierra Trilla

CAMBRA OFICIAL DE CONTRACTISTES D’OBRES DE CATALUNYA

InnoCons 2011 Grup de Construcció Industrialitzada

PROGRAMA INNOCONS. PEL CANVI INNOVADOR A LA CONSTRUCCIÓ

CAMBRA DE CONTRACTISTES D’OBRES DE CATALUNYA

GRUP DE TREBALL DE CONSTRUCCIÓ INDUSTRIALITZADA

En primer lloc cal agrair la participació i aportacions de:

- Alfonso Fuertes. E.L.

- Jordi Garcia. ENCOFRATS ALSINA

- Jaume de Oleza. CONSORCI BARCELONA ZONA FRANCA

- Joan Ardévol. J/T ARDEVOL I ASSOCIATS

- José Luís Bádenas. GENERALITAT DE CATALUNYA

- Eduard Otín. TECCON EVOLUTION

- Josep Pugibet. SOCOTEC IBÉRICA SA

- Pedro Ondoño. ONAARQUITECTES

- Jaume Ramos. EHISA GRUP ELECNOR

- Sergi Bellorbí. COMPACT HABIT

- Sílvia Sasot. ARQUITECTE

- Eloi Salcedo. UNEX

- David Raventós. ARQUITECTE

- Jordi Pont. HORMIPRESA

- Josep Maria Solé. VÈRTIX

- Josep Sala. SALA&VALLCORBA SLP

- Antoni Canyelles. CONSTRUCCIONS DECO

- Josep Manel Marí. CCOC

- Xavier Mas. INDUS

- Marina Vilà. BIS ARQUITECTES

- Jordi Balbastre.

- David Garcia. BIS ARQUITECTES

- Carles Gelpí. ARQUITECTE

- Cesc Aldabó. INDUS

- Teresa Batlle. PICH-AGUILERA

- Albert Pasqual. CONSTRUCCIONS RIERA

- Jordi Dou. FUNDACIÓ DEL VIDRE

- Jordi Bolea. ROCKWOOL

- Olga Guday. GUDAY TERREROS ARQUITECTES

- Albert Espinalt. COMPACT HABIT

- Eduard Peres. SOCOTEC IBÉRICA SA

- Jordi Marí. FCC CONSTRUCCIÓN

- Josep Armengol. COMPACT HABIT

- 1 -


Fa temps que és evident la necessitat d’un canvi en el sector de la construcció per poder evolucionar i

aprofitar l’actual situació de crisi del sector per introduir millores que permetin avançar en el sentit de la

innovació.

En primer lloc, cal ser conscient del fre que ha patit el món de la construcció acomodada en el “com s’ha fet

sempre”. Al contrari del que ha succeït amb altres industries, el nostre sector no ha evolucionat des de fa

dècades. I això inclou la manera de realitzar els projectes, els materials i tecnologies que utilitzem, però

sobretot com ens relacionem entre els diferents agents al llarg de tot el procés d’obra.

S’han estudiat i posat a l’abast dels tècnics productes i materials millorats com formigons d’altes

prestacions, polímers, components químics que han permès morters especialitzats, ponts d’unió entre

materials, etc. i també s’han aportat millores en el camp dels ancoratges, com els sistemes antivibratoris, o

en acers amb un augment significatiu de límits elàstics, aliatges especials, etc. Per tant, a nivell

d’investigació s’ha avançat significativament i la tendència és a l’alça. Ara bé, no hi ha una resposta en

l’àmbit de la construcció tal i com s’entén.

Les següents imatges corresponen a dues obres amb més de 40 anys de diferència i en canvi no s’observa

cap evolució tecnològica. De fet, si nos fos per la qualitat de la imatge, costaria identificar quina és més

antiga.

Obra en construcció any 1968 Obra en construcció any 2011

- 2 -


Dins del programa Innocons 2010 es va tractar el paper que havia de tenir la construcció industrialitzada

com a motor d’evolució del sector de la construcció dins del Grup de Construcció Modular. Al llarg de les

diverses reunions que es van mantenir es van extreure les següents conclusions:

Entendre la industrialització com un sistema que cal pensar a partir de la implicació en totes les

seqüències constructives.

Treball multidisciplinar. Implicació de tots els agents (arquitecte, promotor, constructor, industrials,

etc) des de l’inici del projecte.

Impulsar la innovació amb l’exemple per part de l’Administració i amb ajuts i/o incentius.

Adequar la Normativa a nous sistemes i productes.

Temps de redacció dels projectes més extensos, que es compensarà amb una reducció del temps

d’execució de l’obra, i establir eines de treball més completes i competents (BIM).

Introduir altres materials a part del formigó en el món de la prefabricació. Aprofitar els avantatges

que ens poden aportar.

Potenciar la vessant sostenible de la industrialització.

Durant les sessions dutes a terme al 2011, com a resum de les conclusions extretes del Programa Innocons

2010 sobre construcció industrialitzada, s’ha incidit en els següents aspectes:

Impediments:

La construcció al nostre país ha trobat obstacles pel seu correcte desenvolupament com l’existència de

solars que “calia omplir”, el conservacionisme lligat al “com sempre s’ha fet”, a la perversió de ser més

“competitius” a costa d’abaratir la mà d’obra i la improvisació que caracteritza la habitual manera de

treballar a Espanya. Sovint trobem una incapacitat generalitzada, per exemple, per fixar un valor econòmic

a la diferència en terminis d’execució entre dos sistemes constructius o estructurals.

En definitiva, són impediments no tant constructius, sinó culturals.

Objectius:

El principal promotor ha de ser l’Administració.

Projecte i obra han de formar part del mateix paquet industrial. És a dir, el projecte ha d’estar a punt per

executar-se en obra.

Per tal d’aconseguir aquests objectius cal inversió.

Per tal d’implicar l’industrial cal una garantia de mercat.

Treball multidisciplinar:

Per una banda els agents implicats han de treballar conjuntament i, per l’altra, cal augmentar el termini

d’entrega que repercutiria en una reducció del temps d’execució i una major qualitat constructiva.

A més, s’establirien relacions contractuals més sòlides i lligams de treball estables.

Per a què aquest equip funcioni satisfactòriament, els objectius han de ser comuns.

Sostenibilitat:

- 3 -


Els sistemes industrialitzats estan vinculats directament a processos sostenibles: construcció, manteniment

al llarg de la vida útil de l’edifici i desconstrucció.

Des del Grup de Construcció Industrialitzada 2011 s’ha volgut tractar la industrialització en el sentit

ampli del concepte, com una manera d’entendre el procés constructiu. No es tracta d’incidir només en la

fabricació sinó en totes les seqüències pròpies de la construcció per a desenvolupar un sistema que optimitzi

recursos i costos.

Construcció industrialitzada vs. Industrialització de la construcció. Des del programa InnoCons es pretén no

tant parlar sobre la construcció industrialitzada, sinó d’industrialitzar la construcció, és a dir, convertir-lo en

un procés lògic i racional.

Per poder desenvolupar el tema extensament s’ha dividit en 4 aspectes que es tracten a continuació:

1.- El concepte d’industrialització

2.- Models de treball

3.- Problemàtica associada a la Industrialització a la pràctica

4.- Processos constructius

5.- Conclusions

- 4 -


1.- CONCEPTE D’INDUSTRIALITZACIÓ

S’entén la industrialització com la optimització del procés integral de la demanda, disseny, fabricació i

construcció, constituint un estat de desenvolupament de la producció que comporta una mentalitat nova,

diferent.

Tal com es va definir en les conclusions del 2010, cal insistir en la diferència entre Prefabricació i

Industrialització. La primera fa referència a la utilització d’elements, generalment de formes i dimensions

normalitzades, que es fabriquen a taller i es munten a obra. És cert que les empreses de prefabricats han

introduït millores en quant a rapidesa, control, qualitat, etc, però han aportat poca innovació en un sentit

global.

La industrialització va més enllà i intervé en tots els aspectes. Cal insistir en la idea de què industrialitzar és

pensar, analitzar cada una de les fases d’execució d’un projecte i interrelacionar-les, des del plantejament

inicial de l’obra fins el desmuntatge de l’edifici. Industrialitzar no consisteix en la utilització de sistemes

prefabricats, sinó en pensar per tal d’optimitzar processos i recursos. La producció en fàbrica d’una major o

menor quantitat d’elements no implica un major o menor grau d’industrialització de l’obra ja que això depèn

de la totalitat del procés constructiu.

Per això no s’ha d’oblidar que el treball in situ també té lloc dins de la industrialització.

Si es pensa en les seqüències constructives, no tindria sentit prefabricar un procés que fos més òptim

realitzar-lo en obra, ja sigui per facilitat, economia o per eficàcia.

Així doncs, industrialitzar consisteix en optimitzar els recursos, en totes les seqüències constructives, la

logística dels materials a obra, incorporar les noves tècniques de construir i, en definitiva, fer que tot el

procés sigui més racional amb el conseqüent guany de temps, qualitat i reducció de costos.

La rapidesa, que sempre ha estat l’estendard de la industrialització, hauria de caure del catàleg per donar

pas a la qualitat i l’eficiència i, sobretot, al cost. És important que els sistemes industrialitzats siguin

competitius i que tinguin la flexibilitat suficient per poder executar-se a qualsevol lloc.

Així mateix, cal identificar el límit entre construcció industrialitzada i sistema convencional amb elements

industrialitzats, tal com succeeix sovint.

Cal tenir present que totes les obres són industrialitzables i segons el projecte podrà tenir un major o menor

grau de modularització i/o prefabricació.

Per altra banda, a nivell de “producte” constructiu, es pot incidir en què hi ha molts elements que, tot i ser

industrializats, com per exemple les finestres, no es modulen per tal de tenir obres més racionals. Si ens

fixem els edificis sovint tenen semblances. Seria recomenable identificar aquests elements comuns i

repensar el què ja s’ha construït a partir d’aquest criteri de manera que s’industrialitzessin realment aquests

elements.

- 5 -


L’escala és un element emblemàtic en aquest sentit. Si les alçades entre plantes d’edificis del mateix ús

podrien ser sempre la mateixa, per què cada escala prefabricada és diferent? Això fa que, evidentment,

s’encareixi el preu del motllo. Però hi ha altres elements com llindes, kits de finestres+caixes de persianes,

plafons de façanes, envans multicapa ja muntats, banys prefabricats, etc. que són susceptibles de ser

industrialitzats.

Això no es tradueix en una sistematització radical o en la falta d’ un procés creatiu, al contrari. Com a

exemple, les baranes de la façana de l’Illa de Moneo parteixen d’un sol patró que va girant per configurar

una imatge canviant. És a dir, com ja s’ha insistit altres vegades, industrialitzar és pensar, resoldre d’una

manera racional. Per poder-ho fer s’han de conèixer els procediments d’execució que sovint es desconeixen.

Tot i compartir les mateixes regles del joc, els projectes seran diferents.

Finalment, cal plantejar-se com afecta aquest canvi a la visió general de l’arquitectura?

En primer lloc, els models arquitectònics no són únics. De fet, no només es diferencia entre construcció

convencional i industrialitzada, sinó que dins d’aquest mateix grup es generaran arquitectures diferents amb

independència de què s’utilitzin sistemes industrialitzats o prefabricats.

Les primeres decisions del disseny (per alguns les més genuïnament arquitectòniques) són les que haurien

de determinar els models arquitectònics més adients: la implantació de l’edifici en el solar, la manera

d’accedir-hi, la forma d’afrontar la topografia, la orientació i la relació amb l’entorn edificat, climàtic i

ambiental, etc.

- 6 -


2.- MODELS DE TREBALL

Al llarg de les reunions mantingudes dins el programa Innocons 2011 s’ha continuat desenvolupant el

concepte d’industrialització i les implicacions que té actualment en el sector de la construcció però sobretot

s’ha incidit en la necessitat d’un canvi en el model de treball. Aquest serà l’eix vertebrador que ha de

seguir el camí de la innovació.

No és possible innovar només substituint totxo per cartró-guix, formigó per resines o canviant de programa

informàtic. Si volem transformar la construcció hem d’establir un nou model de treball, un model

col·laboratiu. Per molt que les empreses constructores, independentment, innovin i optimitzin els processos i

sistemes, no avançarem si els arquitectes i enginyers segueixin dissenyant aliens a elles. I a l’inrevés.

El sistema actual estableix parcel·les estanques

per a cadascun dels agent implicats en la

construcció.

En principi sembla lògic pensar que la separació

de funcions és garantia de control. Tot i així ha

quedat demostrat que l’únic que garanteix aquest

model és descoordinació, ineficiència i una

qualitat dubtosa.

Si cada agent està més pendent de protegir els

interessos propis o la seva responsabilitat, que en

defensar els interessos del client, el resultat final

estarà ple d’incerteses.

Aquest model, tot i que profundament ineficient,

ha “funcionat” fins ara perquè les circumstàncies

del boom immobiliari ho permetien però

actualment ja no és viable.

És evident la necessitat de nous models de gestió del procés constructiu. Les relacions tradicionals de

projecte-construcció són poc compatibles amb un sistema industrialitzat. La heterogeneïtat de les solucions i

el mateix procés d’execució requereixen un model que faciliti relacions més estretes entre el projectista i els

industrials. Cal superar el model de projecte poc definit en mans d’un sol contractista general, substituint-lo

per altres models d’organització com, per exemple, el de gestió integrada de projecte i obra.

Es podrien plantejar diverses situacions possibles: treballar a partir d’equips ja formats o bé que el promotor

formi equip per un projecte determinat amb un equip executiu i una constructora. Tot i així, cal tenir present

que la col·laboració continuada permet “retroalimentar-se” de les experiències pròpies i per tant evolucionar

les solucions.

- 7 -


En qualsevol cas hi ha d’haver una nova figura Responsable del Contracte. Tenint en compte tots els

contractes que es firmen en una obra, hi haurà d’haver un responsable que formalitzés un contracte únic.

Els models de relació han d’evolucionar i treballar de manera conjunta, és a dir, deixar de banda els

contractes individualitzats. Això no significa signar un únic contracte sinó el que podríem anomenar

“contracte unificat”.

El model de treball ha de canviar perquè si no fracassarem. S’ha de ser conscient que si bé actualment

s’està plantejant la industrialització del sector de la construcció, en altres àmbits l’era industrial, que va

començar fa dos segles, s’està acabant.

No és difícil trobar un referent en altres sectors productius ja que som els últims en intentar industrialitzar la

construcció. Si ens fixem en la producció d’un mòbil, per exemple, és impensable que l’encarregat del

disseny sigui aliè a la funcionalitat de l’aparell, és a dir, no treballi conjuntament amb el programador. En

general, això succeeix en tot el sector de la industria de l’electrònica on en el moment de treure al mercat

un nou producte es fan estudis d’usuaris on intervé conjuntament un enginyer, un dissenyador gràfic i un

dissenyador de producte i, evidentment, l’usuari últim.

Si bé és cert que alguns sectors de la industria tenen més facilitat de treball a base d’assaig-error, ja que de

mòbils se’n fan moltes unitats abans d’obtenir el definitiu i en canvi els edificis són prototipus únics, cal

pensar en termes d’industrialització i pensar en la construcció com a sistema, no com a un sol producte.

Tot i que, evidentment, no es pot fer una comparació directa, sí podem assimilar el treball seriat d’altres

industries com la de l’automòbil a un model industrialitzat dins el sector de la construcció, inclús el treball

amb prototipus de manera que es garanteixi el producte final a través d’assajos previs.

Mentre que s'està tractant de regular la professió a nivell europeu, les normes i reglaments que s'apliquen

en els diferents països encara difereixen considerablement. Les definicions d'àmbit professional es basen

principalment en una concepció tradicional de l'obra d'un arquitecte. Per tal de conèixer el funcionament a

altres països europeus, es va preparar una presentació dels models de treball a França, Regne Unit,

Holanda, Alemanya, Itàlia i Dinamarca 1. A continuació s’exposa un resum de la informació obtinguda:

França: tenen major tradició amb sistemes industrialitzats i acostumen a funcionar amb equips de treball

com associació de constructora i oficines tècniques. Han incorporat la figura de l’Enginyer de Mètodes,

encarregat d’optimitzar el procés constructiu i coordinar-lo. El responsable o coordinador varia segons la

1 Annex 1: Models de treball europeus. Font: Las Profesiones dels Sector de la Construcción en Europa.

- 8 -


tipologia d’obra i les capacitats de cada agent, pot ser tant l’Arquitecte com l’Enginyer o, inclús, el

responsable financer.

Regne Unit: no és obligatòria la intervenció d’un arquitecte. El client decideix qui és l’assessor principal.

Conviuen diferents fórmules de treball: figura tradicional de l’arquitecte, design&build i associació de

constructora i enginyeria. Tendència cap noves formes de contractació que responsabilitzen directament a

les empreses i, per tant, de la funció de management, en detriment del rol tradicional de l’arquitecte

unificador. L’Administració té una major implicació que al nostre país.

Holanda: no existeix un sistema legal que limiti funcions, model educatiu flexible. Tot i que parteixen d’un

sistema tradicional similar al nostre s’observa una tendència creixent cap a una major implicació de

l’empresa constructora en la fase de disseny i, per tant, un menor paper coordinador dels Arquitectes i

Enginyers (Building Team).

Alemanya: el model de contractació divergeix de l’habitual a Espanya i sol implicar directament al promotor

que és qui contracta la resta d’empreses i/o industrials. Les fórmules Design&Build no són habituals.

Itàlia: té un funcionament bastant similar al nostre.

Dinamarca: parteix d’una tradició on l’arquitecte no ha tingut massa responsabilitat, ja que les edificacions

són en general de poca alçada i de poca complexitat tècnica i sovint s’utilitzen sistemes prefabricats però

que l’ampliació de l’àmbit d’actuació i l’increment d’operacions de major importància i complexitat

constructiva, ha portat a la constitució d'oficines d'arquitectura o d’enginyeria, compostes per diferents

professionals, on l’arquitecte té un pes més equilibrat respecte a la restat de professions (Enginyers,

Constructores, etc) que en èpoques anteriors. És a dir, la figura de l’Arquitecte està patint l’efecte contrari

que al nostre país.

Cal tenir present dos conceptes bàsics:

Design&Build: una empresa constructora coordina tot el procés de disseny i construcció i constitueix l’únic

interlocutor del promotor.

Sistema Building Team: una empresa constructora s’integra dins l’equip de disseny en una fase inicial,

coordinant així el disseny òptim i la planificació del projecte amb les condicions de l’execució.

Així doncs, com a conclusió es pot extreure que no hi ha un model clar i consolidat sinó que a tots els països

es detecta un procés d’evolució que cal assumir en el nostre cas i incorporar els mecanismes i agents que

convingui per tal d’introduir nous models de treball efectius.

L’objectiu de qualsevol empresa és millorar la competitivitat. Industrialitzar és un camí per aconseguir-ho.

La innovació no pot esperar a rebre incentius sinó que mitjançant la innovació serem més eficients. Si

aquest és el nostre objectiu aconseguirem canviar el sistema i fer que funcioni.

Tot i així, s’ha de tenir en compte un aspecte que no pateixen a la resta d’Europa: al nostre país innovar és

car. La industrialització no va directament lligada a la reducció de costos ja que el material i la mà d’obra té

un preu baix a Espanya. Cal pensar noves fórmules que s’adaptin a les circumstàncies pròpies, per exemple,

amb contractes a llarg termini.

Amb el sistema actual és impossible baixar més els preus, ajustar costos ja que el producte té una baixada

de cost limitada. On realment es pot incidir és en el procés. Cal un canvi de sistema.

- 9 -


La desconfiança, la descoordinació i la improvisació tenen un cost. Més encara si cadascú té uns objectius

propis. Gran part dels problemes associats a la implantació de sistemes industrialitzats corresponen a

disfuncions en la coordinació de la posada en obra.

L’optimització de costos vindrà donada per la reducció de modificacions d’obra, canvis d’última hora,

incorporació de tecnologies més efectives, etc. S’ha de mesurar en termes globals.

Per que l’ actual industria de la construcció passi a ser de veritat una “industria” caldria aplicar poc a poc i

amb les matisacions necessàries el “mètode industrial”. O sigui aconseguir un ordre i una millor manera de

fer en totes les operacions amb uns nivells òptims de productivitat, d’economia de temps i costos, i de

qualitat final del producte.

2.1- EQUIP MULTIDISCIPLINAR

El primer aspecte a considerar per a produir aquest canvi en el sistema és modificar la manera de

relacionar-nos entre els diferents agents. És necessari treballar en equips multidisciplianaris.

En el model actual cada agent treballa d’esquenes a la resta de persones que intervenen en el procés,

buscant el profit propi. Inclús podríem dir que es detecta certa falta de professionalitat ja que sovint cadascú

intervé en una fase sense tenir en compte el conjunt de la solució. No hi ha cultura d’equip perquè

tradicionalment hem estat treballant hermèticament, el canvi requereix certa perspectiva pedagògica.

Es tracta de treballar de manera transversal. Cada projecte és diferent i té condicionants diferents per això

s’ha de mantenir una relació constant entre els agents. S’han de buscar noves fórmules de treball.

Si hi hagués una continuïtat de la col·laboració, els equips tindrien una major implicació però al tractar-se

d’obres concretes es supera la situació de qualsevol manera.

Un altre punt important és posar en comú els objectius dels diferents agents que intervenen. Sovint, en la

construcció convencional, els objectius són contradictoris, inclús oposats en alguns casos i es donen

situacions on cadascú s’intenta protegir a nivell personal sense aportar solucions.

Per tant, és necessari treballar realment com un equip i per això es requereix un canvi de mentalitat

profund. S’han d’establir objectius comuns i buscar l’èxit col·lectiu.

Els agents que haurien de formar part d’aquest equip de treball haurien de ser:

Arquitecte

Enginyeria (estructura lligat a l’empresa geotècnica + instal·lacions)

Constructora

Industrials

Promotor

OCT (des de l’inici, no com a control final)

- 10 -


No s’ha de confondre amb els agents implicats directament en el procés projectual amb l’engranatge

complet de tot el procés que inclou a les asseguradores, promotors, immobiliàries, projectistes,

constructors, direccions d’obra, direccions d’execució de l’obra, controls tècnics, subministradors de

productes, industrials de totes les especialitats, els propietaris i usuaris finals, entitats acreditades en

avaluacions d’idoneïtat tècnic, laboratoris acreditats, entitats de control de la qualitat, agents de la propietat

immobiliària, administradors de finques, advocats, administració publica, tècnics municipals, etc.

Caldria mentalitzar tots aquests agents de la necessitat de trobar noves formes de simplificar els sistemes

tècnics i administratius per a millorar la construcció fins obtenir una eficiència, seguretat i qualitat que

permeti un mercat sostenible en funció de les necessitats reals. La innovació i la qualitat és una qüestió que

afecta a tots.

És necessari implicar a les associacions de promotors (APCE) i gremis de constructors ja que si segueixen

aposant pel sistema basat en la mà d’obra barata i en personal poc qualificat difícilment serà possible

avançar.

En els següent gràfic es mostra les disfuncions del model actual on els agents s’introdueixen en fases

diferenciades, de manera que només coincideixen temporalment en fases concretes... i no tots.

En canvi, amb un model eficient els agents col·laboren des del primer moment. S’interconnecten i la

informació flueix entre ells.

- 11 -


A partir d’aquestes premisses, cal replantejar la funció de cada agent dins d’aquest equip multidisciplinari.

El primer aspecte a establir és quin ha de ser el paper de l’Arquitecte dins del nou mètode de treball ja que

la figura tradicional aglutinadora de totes les funcions no encaixa en un model col·laboratiu.

L’arquitecte universal ha de desaparèixer juntament amb totes les connotacions que engloben el paper que

exerceix en el funcionament actual.

Les regles del joc han canviat i l’arquitecte, com a principal implicat, ha d’intervenir amb les noves pautes i,

per això cal que perdi el caràcter holísitic que ha mantingut al llarg del temps en pro d’un equip coordinat

que incorpori a tots els agents implicats. Cal una visió més àmplia de la construcció.

Sovint en excusem en frases com “al ser molt

complexos no ens podem coordinar...”. I,

precisament és al contrari, al tractar-se d’una

industria molt complexa hem de treballar plegats.

Si ha de ser un equip coordinat, ha d’existir un coordinador?

Una opció seria crear una figura encarregada de gestionar els recursos i optimitzar processos. Es podria

prendre com a referència el concepte de l’enginyer de processos, l’ Ingénieur Méthodes francès dins de

- 12 -


l’equip de treball. Seria l’evolució del project manager, amb la diferència substancial de què no es tracta

d’exigir sinó de coordinar i optimitzar els processos lògics.

A nivell legislatiu, actualment el project manager no té cap responsabilitat ja que no està legislat. Això no

succeeix a altres països com Anglaterra, on està emparat legalment. El coordinador ha de tenir

responsabilitat civil i/o penal.

Una altra opció seria plantejar una jerarquització segons cada obra en funció de quin aspecte és

predominant sobre la resta. Per exemple, tenint en compte que en un hospital hi ha una altíssima implicació

de les instal·lacions, semblaria lògic que la coordinació es portés a través de l’enginyer d’instal·lacions.

O potser no cal un coordinador sinó una estructura horitzontal sense jerarquies.

Per altra banda, en relació a una trajectòria de treball en conjunt, davant la pregunta de si aquests equips

han de ser flexibles o rígids, segurament han de conviure. L’assessor principal podria ser variable, segons el

tipus de projectes, qui tingui més pes específic o qui sigui més vàlid.

2.2.- PROJECTE CONSTRUCTIU

La conseqüència directa de l’actual model de treball ineficient és la defectuosa redacció dels projectes.

De fet, la majoria de projectes que es presenten actualment són projectes d’intencions on es suposen els

modificats.

Hi ha una falta de respecte pel projecte quan hauria de ser el document de nexe entre els diferents agents.

En altres industries, com la de l’automòbil, cada departament “suma”, no anul·len el treball que s’ha fet fins

llavors i es replanteja tot de nou.

Sovint ens excusem en conformismes com que “la constructora ho canviarà tot” o en els condicionants

imprevisibles de l’obra com l’estat del sòl. Però aquestes incerteses no tenen cabuda en un model

col·laboratiu ja que l’empresa constructora formaria part de l’equip des de l’inici. Respecte a aspectes més

concrets com l’estat del sòl es resoldria fent les punxades suficients que sovint, tot i que es demanen,

acaben per reduint-se a un número insuficient. Encara que pugui semblar més costós, en termes globals

resultaria més econòmic en cost i en temps.

Per altra banda, en la realització del projecte, l’Arquitecte sovint no coneix el sistema constructiu que es farà

servir. Això repercuteix en una indefinició del projecte que condueix inevitablement als modificats d’obra.

I no només repercuteix en la fase d’execució, sinó que no s’aprofita al màxim el sistema. Cada sistema té un

òptim d’utilització que serà diferent segons quin sigui el procediment. Si no es coneix és impossible

optimitzar-lo.

Dins del sistema convencional, un dels possibles motius que dissuadeix a l’equip redactor de realitzar un

treball previ a l’execució del projecte és l’altíssima pressió que suporta per part del promotor, sovint

- 13 -


l’Administració, en quant a terminis d’entrega. Això repercuteix en la disposició a l’hora de discutir amb els

industrials i constructora per tal de consensuar solucions i, directament, en la qualitat de les entregues.

La incorporació d’ industrials farà que els mètodes i solucions estiguin consensuats abans de començar

l’obra, estalviant temps de discussió i contradiccions. A més, incorporaran inputs que el projectista haurà

d’afegir al procés creatiu.

A més, la vinculació des de l’inici amb la OCT farà que el projecte surti directament revisat.

S’ha de tenir en compte que la implicació de diferents industrials fa més complex el procés. És possible que

un projecte coordinat i correctament resolt costi més diners i més temps, s’ha d’assumir. Però és evident

que aquesta inversió inicial es recuperarà. Concebre el projecte com un tot amb un treball conjunt des de

l’inici fa que el preu estimat sigui real ja que els costos s’estableixen a través del agents implicats que

participaran en el procés. Si els industrials estan presents des de l’inici, el pressupost prové d’ells

directament, no són supòsits.

La inversió inicial que comporta la innovació està totalment compensada amb la reducció de costos globals.

L’estudi de costos no pot limitar-se a una primera fase inicial sinó que ha de incorporar totes les etapes de

l’edifici: construcció, manteniment, reutilització, etc.

A més, els temps d’execució es minimitzen amb la conseqüent reducció de costos i recursos. De la mateixa

manera es milloren les condicions de manteniment i es preveu la desconstrucció i reutilització de l’edifici.

Una major dedicació en fase de projecte permetrà un guany en temps d’execució d’obra i eficiència, ja que

sovint en obra no hi ha marge per a rectificacions i millores, de manera que sigui possible disposar de temps

per a realitzar reunions amb industrials que especifiquin i recomanin sistemes d’execució adients a cada

projecte i circumstàncies determinades.

Això no vol dir que en tots els casos s’hagin de dilatar els terminis d’entrega dels projectes sinó al contrari.

En un model col·laboratiu en el que els equips hagin generat certa complicitat prèvia, la capacitat de poder

assumir curts terminis d’entrega es convertiria en un valor afegit.

Si fos així, no caldria augmentar el temps de redacció de cada projecte, sinó que un equip coordinat ja

hauria creat unes vincles i unes pautes de treball, i acabaria fusionant l’equip redactor amb la constructora i

els industrials.

No és necessari més temps sinó major coordinació.

De fet, a altres països europeus les pautes de funcionament són molt més eficients. Per exemple, a França

es presenta un projecte de concepció (el que aquí seria un avantprojecte), es fa una pre-licitació i es redacta

el projecte constructiu conjuntament amb la Constructora de manera que la documentació és molt més

precisa i rigorosa i, sobretot, no apareixeran canvis que repercuteixen directament en costos i temps en fase

d’obra.

- 14 -


Però no només a França, a altres països com Suïssa, França, Holanda, etc. tampoc existeixen els modificats

d’obra, no només per la possible penalització sinó perquè no és un funcionament òptim, va en contra del bé

comú.

Podríem dir que “ja està tot inventat, només cal copiar una mica bé”. Tal com s’ha definit en altres ocasions,

“industrialitzar és pensar” i això també vol dir conèixer els recursos i mètodes de cada país i aprofitar-los.

El projecte no ha de consistir només en un recull gràfic improvisat, sinó que cal generar documents vàlids,

complets i ben redactats: plecs de condicions, aspectes econòmics, etc.

Els projectes han de partir d’una conceptualitat més marcada basada en la claredat, funcionalitat i

racionalitat que el sistema exigeix. Igualment caldrà un major temps de projectació per desenvolupar un

projecte molt més estudiat i definit, consensuat amb el promotor, constructor i industrials. Com més

treballem el projecte , menys problemes d’obra i menys temps d’execució.

Per a què aquest model col·laboratiu funcioni cal gestar el projecte amb temps. És important passar més

temps pensant que executant.

2.3.- GESTIÓ DE LA INFORMACIÓ

Per tal de portar a terme aquesta nova manera de treballar tenim a l’abast eines informàtiques que hem

d’aprofitar com la tecnologia BIM (Building Information Modelling) que pot traduir-se com a Modelatge

Integrat d'Informació per a la Construcció. La filosofia dels programes amb tecnologia BIM és integrar tota la

informació necessària per dur a terme un projecte de construcció en les seves fases inicials, de manera que

aquesta informació estigui disponible per altres aplicacions que resolen altres fases del projecte de

construcció.

Tenim al nostre abast sistemes informàtics per a la representació de l'edifici que construirem, mitjançant els

quals es pot controlar el disseny, els mesuraments, la qualitat, el cost o el temps d'execució. És a dir, tenim

a l’abast la possibilitat de realitzar una simulació dels processos per a la construcció d'un edifici basada en

aquestes dades i en l'experiència que es pot obtenir amb la realització de prototips, siguin reals o virtuals,

parcials de l'estructura o de la façana.

2.4.- MODEL PEDAGÒGIC

Si el model de treball actual ha de canviar, és evident que també ha d’evolucionar el sistema educatiu.

Els mètodes d’ensenyament de les Escoles d’Arquitectura, centrat en el procés creatiu, no incideixen

suficient en la formació de la tècnica constructiva, produint mancances de definicions en el projecte

constructiu. Cal impartir un ensenyament més ampli que tingui en compte tot el procés. Incidir en el

coneixement del conjunt tenint en compte totes les seqüències d’un projecte, des de la creació fins

l’execució.

- 15 -


El nou model pedagògic ha d’abarcar a tots els agents implicats, no s’ha de centrar només en els tècnics

sinó que cal canviar la mentalitat de tot el sector.

Per tant, caldria iniciar una pedagogia a tots els nivells: escoles tècniques, processos de qualificació i

especialització del personal d’obra, associacions de constructors i promotors,etc.

Així doncs, dins aquest procés haurien que quedar totalment implicades entitats com la universitat, la

formació professional, els col·legis professionals, els gremis de constructors, les associacions de promotors,

les oficines dels consumidors, etc.

Per altra banda, en relació a promotors i/o constructors petits i mitjans, caldria una qualificació d’empreses,

tant tècnica com econòmica, a nivell del Departament d’Indústria, similar al que es va fer els anys 1975 pels

industrials d’electricitat, aigua, gas, etc. que havien de passar unes proves per obtenir el carnet

d’instal·lador. De fet, ja existeix una acreditació de qualificació professional al personal de la construcció

(TPC). Tot i així, caldria garantir un control mínim per tenir una adequada qualitat a les obres.

Respecte de la formació en el disseny d’estructures caldria recordar sempre que les catedrals van ser fetes

per mestres d’obres utilitzant amb molt de seny la intuïció, els traçats geomètrics i molta experiència per

part dels operaris. Amb això es vol incidir en el fet de què en la formació de tècnics i operaris d’obra, caldria

no oblidar-se de transmetre els valors de la intuïció educada pel coneixement tècnic de les formes-seccions-

esforços, i els mètodes de càlcul previ en fase de predimensionats. No és suficient amb introduir dades dins

uns programes de càlcul sofisticats sinó que els resultats d’aquests programes haurien de coincidir amb la

teoria i la intuïció tècnica de la capacitat resistent de les formes estructurals.

2.5- MODELS DE CONTRACTACIÓ I ADJUDICACIÓ.

Aquest procés pedagògic paral·lel ha d’acompanyar a la transició de la construcció convencional a la

industrialitzada que s’ha d’aprofitar com a motor econòmic, com a punt de partida.

El principal promotor ha de ser l’Administració. No només amb ajuts econòmics, sinó també promocionant

l’ús de la construcció industrialitzada i els nous sistemes de treball. Però també cal comptar amb la promoció

privada que ha d’apostar per sistemes innovadors.

Els projectistes han de cercar sinèrgies amb el promotor, ja sigui públic o privat, per tal de treballar

conjuntament, amb complicitat, per tal d’obtenir el producte final que la societat demanda, oferint propostes

raonades i engrescadores.

Ara bé, tot el procés de canvi està condicionat als models de contractació i adjudicació d’obres actual.

El model actual de contractació per separat de cadascuna de les empreses implicades (projectistes,

aparelladors, calculistes d’estructura, d’instal·lacions, constructora, subcontractats, advocats, etc) provoca

- 16 -


una situació d’individualitat en quant a responsabilitats i de garanties independents. No té gaire sentit que

un producte únic tingui multitud de contractes sense cap vinculació entre ells.

Per altra banda, és un sistema totalment ineficient ja que la mateixa feina es repeteix per part de cadascun

dels agents que hi participen a causa de la descoordinació i de la necessitat de “guardar-se les esquenes”. Si

la responsabilitat fos compartida i els objectius fossin comuns no caldria corroborar la informació aportada.

Hi ha altres factors d’ineficiència com la multiplicitat de Plecs. Seria més efectiu crear un Registre de

Licitadors de manera que no fos necessari presentar la mateixa documentació cada vegada sinó generar-la

un sol cop de manera detallada i completa. Inclús caldria preparar Plecs de Condicions vàlids per a una

construcció industrialitzada que fossin més o menys universals.

Per poder avançar cal modificar els models actuals de contractació i afegir la possibilitat de la contractació

única. Projecte + obra han de formar part del mateix paquet.

De la mateixa manera, en el model actual de concursos s’hi troben inconvenients per part de tots els

implicats. Cal trobar un sistema que funcioni i que sigui creïble per a tothom, consensuant mesures que

beneficiïn a tots els agents. Tot i així, no és tan evident, ja que segurament determinades empreses es

sentin més còmodes amb determinats despatxos d’arquitectura. Si fos així hi hauria professionals amb

menys possibilitats que altres.

La qüestió és no restar, sinó sumar, incorporar mecanismes ambivalents que donin resposta tant a una

construcció convencional com a un sistema industrialitzat.

Precisament la manca de possibilitats alhora d’apostar per una contractació única fa inviable l’avenç en el

marc d’un model més eficient. El paper de l’Administració és fonamental per poder introduir aquests canvis

dins la construcció.

Cal insistir en que els canvis administratius implica tant aspectes contractuals com legislatius. La multitud de

normes, les regulacions diverses (estatals, autonòmiques, municipals, etc) i les tramitacions complicades,

cal que siguin retallades i simplificades al màxim.

A la vegada l’administració central i autonòmica cal que potenciï les entitats d’avaluació de Materials i/o

Sistemes No Tradicionals (l’ITEC o l’Institut Torroja) i a la vegada doni facilitats econòmiques per els

tràmits de validació de les innovacions tècniques de material i sistemes constructius. A més caldria obtenir

els DAUs i DITs amb rapidesa i amb facilitats de pagament a termini.

Per altra banda, manca divulgació dels ajuts que destina l’administració central mitjançant la “Estrategia

Estatal de Innovacion” a través del “Centro para el Desarrollo Tecnologico Industrial” (CDTI) i/o les “Lineas

ICO 2011” de crèdit per a projectes d’innovació. Potser caldrien gestors especialistes en la recerca i tràmit

de totes les possibles ajudes. Referent a l’estat de l’innovació i les seves ajudes a empreses, l’entrevista del

diari Expansión del dia 10-3-11, amb la ministra de Ciencia e Innovacion, Sra. Garmendia deia : “De esta

crisis no sale nadie si no es con más ciencia y más innovación” i “Hasta 2015 es preciso incrementar en

6000 millones € la inversion privada en innovación”

- 17 -


3.- PROBLEMÀTICA ASSOCIADA A LA INDUSTRIALITZACIÓ A LA PRÀCTICA.

En l’actualitat ja existeixen empreses que han posat en marxa sistemes industrialitzats i s’han trobat amb

els obstacles derivats d’un sistema hermètic que no admet noves fórmules d’innovació.

A continuació es presenten conflictes encara per resoldre amb que es troben les empreses que han apostat

sistemes industrialitzats dins de l’actual marc de producció:

· La poca definició dels projectes executius repercuteix en l’optimització de les solucions i en el procés

d’obra. Cal que els implicats coneguin el sistema amb que s’executarà el projecte abans de començar l’obra.

· Inevitablement, tot i que no hauria de ser així, els plannings d’obra canvien i cal anar actualitzant-los.

· Els plànols han de ser comuns. Cal treballar amb sistemes que permetin un treball en xarxa entre els

diferents agents per evitar informació contradictòria o desfasada.

· Problemes de finançament.

· En general, es detecta poca involucració per part del Contractista dins l’obra. No es treballa amb un

objectiu comú.

· Solapament de marges econòmics. Al cost de la constructora se li ha de sumar el de l’industrial.

· Rotació del personal dins l’obra. Un equip estable permet assumir els mètodes i solucions amb major

efectivitat.

· En general, hi ha una manca de coordinació tant en execució com en terminis d’entrega i acabats.

· Canvis d’última hora. La construcció industrialitzada no admet modificacions imprevistes. No és el mateix

parar una obra que parar una cadena de producció.

Com es pot comprovar, totes les hipòtesis inicials acaben esdevenint una realitat quan es porta a la

pràctica. Per poder avançar cal superar les incompatibilitats del model actual amb un sistema eficient i

optimitzat.

A un nivell més específic, la construcció modular, o realitzada en taller, en particular té problemes propis.

Un dels més habituals és la baixa qualitat del treball in situ i la incompatibilitat, almenys fins ara, de la

construcció convencional in situ i els elements industrialitzats fabricats a taller. La confluència d’un ofici que

treballa amb centímetres com és el formigó i un treball mil·limètric com el metàl·lic produeix problemes

d’execució que cal preveure i solucionar abans de començar l’obra. Seguint amb el símil del mòbil, és com si

l’aparell no cabés dins la carcassa.

L’anivellament del sòl és una font de conflictes habitual. En comptes de discutir sobre qui té la

responsabilitat cal preveure sistemes i solucions que resolguin el problema abans de que sorgeixi.

No es tracta tant d’un tema d’exigència sinó de previsió. Sovint aquesta falta de definició ve donada pel

desconeixement de la tecnologia que es farà servir i l’equip que hi col·laborarà, entre ells els industrials. És

tan important conèixer el sistema com qui intervindrà en el projecte.

Com s’ha comentat anteriorment, manca cultura de treball en equip que repercuteix en el l’execució de

sistemes que requereixen un alt grau de coordinació. El sector de la construcció treballa en segments

estancs i si no s’evoluciona de manera conjunta es genera un desfasament que comporta dificultats per

posar-se d’acord.

- 18 -


Un dels efectes de l’expansió sense control del sector amb el darrer “boom” ha estat la proliferació de

promotors i constructors “aficionats”, simples subcontractistes sense coneixements ni ofici per incorporar els

conceptes de industrialització, i que han contribuït a la paràlisi del progrés tecnològic en aquets camp.

Evidentment, hi ha altres agents implicats que alenteixen la implantació de la industrialització: companyies

asseguradores, tràmits administratius, llicències, tipus de contractació... Sovint existeixen conflictes entre

les homologacions i les Assegurances que cal resoldre. Així mateix, les companyies de serveis limiten

l’optimització del sistema. Un exemple seria l’obligatorietat de comptadors centralitzats.

A vegades, les empreses de control de les asseguradores davant del desconeixement d’una novetat

constructiva o a causa de l’escassa experiència en el seu ús, mostren una notable desconfiança si no es

disposa d’una documentació tècnica homologada, fet que es tradueix en un alentiment del procés

d’execució.

El sistema està pensat pel model que ha “funcionat” fins ara. S’han de crear nous mecanismes que encaixin

amb la idiosincràsia de la construcció industrialitzada. La legislació, en general, és un fre a l’evolució.

S’hauria de fomentar els concursos de projecte+obra, sense abandonar altres tipus de contractació clàssics.

La construcció industrialitzada no és només una forma diferent de construir que utilitza un model de

producció convencional sinó que l’entorn de la industrialització és diferent.

- 19 -


4.- PROCESSOS CONSTRUCTIUS

A més del model de treball cal incorporar processos i sistemes constructius més evolucionats tant a nivell

estructural com de tancaments exteriors i interiors, instal·lacions, etc. Sovint el propi procés de treball

exigeix nous elements arquitectònics.

4.1.- TIPOLOGIES ESTRUCTURALS

Les estructures tenen un paper fonamental dins la industrialització, tant a nivell de materialització com

d’unió entre seqüències o models estructurals.

L’elecció del material té una repercussió directe en la definició de les possibles solucions.

L’estructura metàl·lica planteja avantatges com:

· Versatilitat i flexibilitat

· Lleugeresa i, en conseqüència, major facilitat en el transport.

· Reversibilitat i major adaptabilitat. Té major resposta que el formigó en quant a modificació en

obra: possibilitat de desmuntatge, adaptar-se a canvis...

· Construcció en sec amb totes les avantatges en quant a temps d’espera i execució.

· Major capacitat de reutilizació.

· Possibilita l’execució en espais reduïts, per exemple, entre mitgeres.

· Rehabilitació.

Per contra:

· Model isostàtic. Ens podem plantejar aconseguir unions hiperestàtiques? A quin cost?

· Calen solucions multicapa afegint altres materials per complir requeriments acústics, tèrmics i de

seguretat enfront el foc.

· el cost de la materia prima és més elevat i oscil·lant.

- 20 -


El formigó armat té altres virtuts:

· Rigidesa i solidesa.

· Millor comportament acústic, tèrmic i contra el foc.

· Segons alguns estudis, més sostenible que l’acer.

Per contra:

· sovint són models tridimensionals i, per tant, es transporta aire. Tot i que això també passa amb

alguns sistemes lleugers.

· La repercussió del pes és important de cara al transport i a la manipulació.

· Solen ser sistemes més rígids a nivell formal.

En quant a aspectes econòmics, s’han realitzat estudis a cost i el formigó sembla l’opció més rendible però

no s’han realitzat estudis de costos globals, tenint en compte tot el cicle de vida del sistema (reutilització,

reciclatge, manteniment, etc). Existeixen molts altres condicionants a part del preu per kg o m3 de material.

A més hi ha altres conjuntures difícils de tenir en compte com, per exemple, que la Constructora tingui un

excedent d’alguns elements.

Per tant, es pot afirmar que no existeix una opció millor que una altra, depèn del projecte, les necessitats,

l’entorn, etc. Hi ha moltes variants que determinen quina és la solució més òptima en cada cas.

De fet, caldria deixar de banda aquesta dicotomia entre acer i formigó per afegir alternatives com les fibres.

És més, potser l’era del ferro s’està acabant per donar pas al reforç amb fibres i als polímers reforçats.

Empreses com Arcelor-Mittal han construït fins a 16 plantes amb formigons armats amb fibres d’acer.

En definitiva, com s’ha definit anteriorment, la industrialització és un concepte. No importa tant la

materialització sinó l’actitud enfront la manera de construir, entendre la construcció en el seu conjunt i

pensar de manera global.

Així doncs, en un sentit més ampli caldria plantejar-se les implicacions que té el model de funcionament

actual en relació a la situació de la industrial de les estructures dins del marc de la construcció actual.

En primer lloc, sorprèn l’elevat cost de les estructures en general. Però encara és més sorprenent que

l’evolució tecnològica en quant a material i sistemes d’execució hagi esdevingut en més quantitat d’acer, de

formigó i de coeficients de seguretat. Si mirem enrere, es construïa amb 15kg de ferro i formigó HA-175.

- 21 -


Ara el formigó HA-200 ni tan sols es considera estructural. Ja no són estructures de formigó armat sinó que

podríem parlar d’armadures formigonades. S’utilitza el triple de material per suportar les mateixes

càrregues. Els edificis que es van construir amb condicions que actualment no entren en normativa

segueixen en peu.

No té sentit. Menys encara si es té en compte que els recobriments són majors, els materials tenen millors

qualitats, més resistència, sistemes d’execució més precisos, etc.

En part aquesta situació es conseqüència de la falta de coneixements del nous professionals que no tenen el

concepte físic de les estructures i es limiten a introduir dades en un programa informàtic, del que també

desconeixem les “entranyes” del seu funcionament real. Als coeficients de majoració (i minoració de

resistència) que apliquem cal sumar els que afegeix el propi programa.

El camí de la industrialització hauria d’incloure el replanteig de solucions estructurals actuals i la vigent

normativa per establir criteris més lògics i actualitzats.

Per altra banda, fa 50 anys les estructures eren més racionals, les llums no passaven dels 5m, els forjats

eren de 20cm... Però s’han anat augmentant les llums i les fletxes augmenten amb la quarta potencia de la

llum (f= k.q.l4/384EI). Per evitar problemes derivats, com la fissuració i pel que pugui passar, s’han anat

fent més restrictius els paràmetres normatius.

El mateix mercat ha forçat una normativa exageradament restrictiva.

Tot i així, hi ha altres motius que han portat a augmentar coeficients de seguretat per resoldre qüestions

circumstancials com, per exemple, quan les parets de maó van deixar de ser preses amb guix (més

deformable) i es van començar a construir amb ciment, material amb el qual sempre apareixeran fissures.

No té sentit imposar deformació 0 augmentant el cantell del forjat per evitar la fissuració d’un element no

estructural. És més lògic replantejar-se el funcionament constructiu de l’element en si mateix.

Un altre aspecte a revisar és la seguretat enfront el foc. Els edificis sembla que es calculen no tant per

complir la finalitat teòrica de poder ser desallotjat amb seguretat sinó per ser apagats amb facilitat per part

dels bombers.

S’haurien de fer estudis de comportament real de manera que els requeriments es poguessin ajustar a les

necessitats reals segons assajos contrastats. Per exemples, el comportament enfront el foc s’ha estudiat a

nivell teòric i amb assajos determinats però no hi ha un model de conjunt que es pugui extrapolar. Cal més

investigació que es podria fer, per exemple, a través de les Universitats. Evidentment es requereix inversió

però quedarà compensada amb els resultats.

Per altra banda, existeix la oposició ferma del bombers a canviar la normativa.

Un altre motiu és la fusió de normatives. L’adaptació, per exemple, als Eurocodis i les revisions periòdiques

tenint només en compte els aspectes més restrictius comporta exigències fins i tot, en alguns casos,

contradictòries.

Però hi ha un altre aspecte decisiu en el qual es pot incidir des de la industrialització de la construcció. Es

tracta de l’eficiència. Dels 15kg de ferro de fa 30 anys als actuals 45kg van 5kg per agent implicat, cadascun

- 22 -


dels quals va acumulant un marge de seguretat per cobrir-se les espatlles. La situació es pot il·lustrar amb

un exemple: tot i que la normativa admet diferents valors de coeficients de seguretat per a cada nivell de

control d’execució en obra, el calculista no utilitza els coeficients de seguretat indicats per un control

intensiu perquè no té la garantia de què a l’obra es porti a terme aquest nivell de control. En un model en el

que el responsable del càlcul estigués present en tot el procés executiu seria possible incorporar factors

menys restrictius i coeficients “d’incertesa”.

Amb una major coordinació es reduiran els marges de seguretat redundants.

4.2.- INSTAL·LACIONS

Així mateix, també cal evolucionar les instal·lacions. Caldria plantejar sistemes integrals, tant a nivell

general com específic.

La funcionalitat dels edificis i les activitats que s’hi desenvolupen avui dia són impensables sense

considerar els serveis que ofereixen els equips de les instal·lacions elèctriques i de

comunicacions.

El funcionament d’aquests equips depèn, entre d’altres consideracions, de les esteses de cables,

de les connexions i de la correcta col·locació dels punts d’interacció amb els usuaris, els

mecanismes.

Els cables i els punts d’interacció representen el sistema nerviós de l’edifici que es sustenta sobre

l’esquelet que conformen els elements constructius.

Per altra banda, l’evolució d’aquests elements constructius amb solucions més lleugeres però amb

majors requeriments d’aïllament acústic o tèrmic i millors propietats mecàniques, dificulten la

inserció inclusiva dels cablejats en les construccions, desaconsellant cada vegada mes els

tradicionals sistemes de “regates”.

Apostar per instal·lacions superficials, agregades o integrades, amb productes dissenyats per

aquesta funció, permet industrialitzar el procés i aconseguir un ús molt més eficient dels cablejats i

de les instal·lacions, garantint al mateix temps els requeriments propis dels elements constructius.

És necessari gestionar el cablejat intervenint en la fase del projecte. Cal dissenyar correctament el

nervat dels edificis, definint els espais i els accessos, les connexions i els punts d’interacció. Cal

representar en plànols els recorreguts i els punts singulars (connexions, endolls, punts de llum...) i

les diferents solucions per agregar o integrar les instal·lacions evitant la improvisació a obra.

Plantejar sistemes de muntatge superficials, agregats o integrats, permet:

Separar gremis i evitar dependències d’uns industrials respecte altres en les fases de

posada en obra. Representa un estalvi de temps i problemes.

Evitar residus i consums energètics excessius.

Adaptar-se a les necessitats imprevisibles de l’usuari final i a la continua evolució de les

instal·lacions elèctriques i de comunicacions i satisfer les futures necessitats dels edificis.

Facilitar el manteniment de les instal·lacions.

Algunes de les solucions constructives poden ser:

Muntants amb registres verticals.

- 23 -


Columna tècnica d’habitatge per a quadre de comandament i control amb punt d’accés

usuari.

Terres i sostres practicables amb espais per a connexions.

Sòcols tècnics per a petits cablejats, que substitueixen el sòcol constructiu tradicional

integrant-se en l’entorn arquitectònic.

Canals tècniques per a punts d’interacció.

4.3.- ELEMENTS CONSTRUCTIUS

Un dels principals frens enfront la introducció en el mercat de nous materials i noves tecnologies és

l’acceptació per part de l’usuari. Per exemple, els banys de polièster són viables en vivenda de lloguer però

no serien acceptats per un públic de venta.

S’han de buscar alternatives que no introdueixin canvis dràstics de cara a l’usuari però sí a nivell

d’industrialització. Així doncs, continuant amb l’exemple del bany, no cal que l’acabat sigui de polièster, si

bé l’important és treballar amb unitats que es puguin anar muntant mentre s’està executant el mòdul en el

qual s’introduirà posteriorment.

Als anys 50 ja hi havia banys prefabricats però mancava l’oportunitat per introduir-los al mercat.

Un altre element important són les particions interiors.

Tot i que la ceràmica té una gran versatilitat i altes prestacions, és una tecnologia que no ha evolucionat i

s’ha anat quedant fora del mercat de la innovació.

És cert que el petit component té avantatges en quant a versatilitat i adaptabilitat a qualsevol espai, però

actualment existeixen altres sistemes més optimitzats, evitant la col·locació peça a peça, com per exemple

el cartró-guix o les plaques de fibrociment d’empreses com Euronit o Knauf.

No es tracta tant d’inventar com d’avançar a nivell tecnològic. Per exemple, a Holanda s’utilitza un sistema

automàtic de col·locació de llambordes que permet una ràpida execució amb un acabat tradicional.

A banda dels sistemes integrals es podrien plantejar components que agilitzessin el treball en obra com

podrien ser: forjats de prelloses molt lleugeres omplint només xapa de compressió / grans plaques

nervades (metàl·liques o de formigó lleuger) de grans dimensions carregades damunt les 4 cares de bigues

suport amb reomplerts superiors de xapes de formigó / sistemes d’unions entre peçes de formigó-formigó,

formigó-ferro i ferro-ferro, de ràpida connexió / ús d’unions cargolades tant per unions formigó-ferro com

ferro-ferro / ús de forjats mixtes ferro-formigó amb perfils metàl·lics incorporats dins el mateix formigó

per a no donar resalts / grans plafons prefabricats (en formigó o ferro) a taller de requadres de forjats per a

muntatge d’unió ràpida als 4 pilars de cantoneres / grans plafons de façanes prefabricades per unió rapida

a cantells de forjats (de formigó, sándwich metàl·lics, sándwich de resines de polièster,….) / forjats de lloses

armades i/o posttesades de formigons lleugers quasi autocompactables i amb fibres metàl·liques d’armat

estructural / tot tipus d’elements prefabricats a taller tant en ferro com en formigó amb unions de

continuïtat / aconseguir sistemes industrialitzats que permetin unions encastades entre elements

prefabricats en formigó, etc.

- 24 -


Per a tots aquests elements prefabricats caldria tenir en compte el compliment estricte de les seves

toleràncies respecte a les seves unions a les peces fabricades in situ, per tant en els projectes estructurals hi

hauria la necessitat de treballar totes les cotes amb les seves toleràncies de muntatge.

Com ja s’ha comentat en altres ocasions, dins del marc de la industrialització és important pensar el

projecte des de l’inici fins l’execució en totes les seves fases. És a dir, la coordinació dimensional és un

factor important alhora d’implicar diferents sistemes en un mateix edifici. És feina del projectista l’adequació

de l’espai a sistemes més modulats per tal d’optimitzar les peces de major format.

4.4.- INCORPORACIÓ DE NOUS SISTEMES

Hi ha multitud d’elements i sistemes industrialitzats en el mercat. Tot i així, es evident que la inèrcia

acomodada del sector dificulta la seva implantació. D’una banda, hi ha una falta de voluntat i determinació

per part dels tècnics. Per altra, existeix impediments normatius i d’aspecte legislatius davant la introducció

de sistemes innovadors. I, per últim, manca un registre o mètode de divulgació de les noves solucions que

van sorgint.

Un altra dificultat és l’acceptació per part del client. Un simple canvi d’obra vista per un sistema més

tecnificat com, per exemple, productes com l’Aquapanel, ja és una innovació.

Hem d’oferir un ventall ampli de possibilitats, des del més quotidià al més innovador.

Pensar en les reticències del client no ens permet avançar. Hem d’adoptar la postura contrària, si nosaltres

avancem llavors ho farà l’usuari.

L’increment d’exigències normatives hauria de ser una oportunitat per incorporar les innovacions existents.

Per exemple, en quant a sistemes multicapa amb comportament tèrmic i acústic, paviments flexibles enfront

el soroll d’impacte fàcil de muntar o continus, instal·lacions amb connector d’unions adaptables,etc. Així

mateix, es podria aprofitar per introduir criteris mediambientals com la utilització de compartimentacions no

rígides que permetin la flexibilitat d’ús al llarg del temps, sistemes desmuntables tant per manteniment com

per a deconstruir, etc.

A altres països fa temps que utilitzen sistemes més industrialitzats com el balloonframe (sorgit a EUA al

segle XIX), actualment evolucionat al platform frame i a l’steelframe. O sistemes racionalitzats on els forjats

es construeixen cada 2 plantes deixant l’intermig per més tard de manera que s’optimitza el procés de

posada en obra.

De fet, molts d’aquests productes a altres països, com Alemanya, formen part del mercat habitual. Tot i així,

aquí tenen un cost elevadíssim. Per exemple, Arcelor-Mittal té un sistema Steelframing a França fins a un

25% més car que Teccon i, tot i així, venen a tot el món.

És complicat lluitar contra la mà d’obra barata amb sistemes tecnificats a nivell de costos directes però per

això s’han de sumar el costos indirectes i afegir plecs de qualitat i condicions tècniques. A més de millores

de temps d’execució i altres ja comentades.

- 25 -


Evidentment, si comparem un paviment col·locat en sec amb un disposat sobre morter amb paràmetres de

cost de l’Itec serà més rendible el tradicional però cal treballar conjuntament per fer entendre a la industria

que és millor utilitzar solucions tecnològiques.

Per tal de guanyar més marge respecte el preu de mercat, sense baixar-lo, s’ha de treballar amb eficiència.

El guany del promotor/client esdevé en la qualitat ja que obté majors rendiments a igualtat de costos.

En ocasions s’han intentat fer comparatius de costos amb la introducció d’elements industrialitzats dins un

procés constructiu però no s’ha obtingut cap resultat concret ja que no es pot comptabilitzar només per

preu/unitat.

Un exemple concret el trobem en un edifici d’habitatges de lloguer per a joves amb requeriments de fàcil

manteniment, rotació continuada d’usuaris, etc. Es va pensar en un element extern per passar el cablejat i

es va plantejar fer un estudi comparatiu de costos. D’una banda, el producte era més car però, per l’altra, hi

havia un estalvi de sòcol, s’eviten les regates, es facilita la feina de l’electricista, es guanya temps, etc. No

va ser possible realitzar aquest comparatiu ja que els costos i guanys queden difuminats dins del procés que

s’abarateix en contra de l’increment de preu del producte en si mateix.

Caldria provar a nivell pràctic els nous materials de construcció per veure les seves avantatges competitives,

no sols per el propi material si no per totes les millores possibles durant el procés de fabricació i posta en

obra. Algunes experiències interessants podrien ser: l’us de formigons additivats (per ex. lloses massisses

de formigons autocompactables amb fibres metàl·liques i amb àrids lleugers i/o reciclats), ús de nous tipus

de perfils d’acer de qualitat superior a l’usual que permetrien rebaixar els pesos del perfils (per exemple,

perfils Histar460 de Mittal), ús de peces construïdes amb materials polímers avançats (composites) tant per

a estructures lleugeres com per a tancaments exteriors o interiors, nous materials additivats amb

nanotecnologia per obtenir propietats especifiques, etc.

Però no hi ha prou amb incorporar elements, productes o sistemes innovadors dins d’un procés tradicional.

Això és un gravíssim error que hem arrossegat durant els últims temps en els que es projectava sense tenir

en compte aquestes premisses i després s’adaptava la nova solució de qualsevol manera. Això produeix una

sensació de desencant enfront actituds innovadores.

Un factor determinant en la dificultat d’introducció de novetats és la falta d’organització de la informació i la

seva divulgació.

Tot i que hi ha moltíssims recursos impulsats per Fundacions, estudis, laboratoris, etc. la informació no es

transmet i queda tot dispersat. Cal una organització que gestioni la informació i les innovacions i ho recopili.

S’hauria de generar una base de dades on quedés constància dels avenços que s’estan produint.

El problema radica en què cal un canvi de mentalitat que permeti compartir la informació. Actualment

existeixen eines per a què es produeix aquest canvi. De fet, la pròpia introducció d’aquests mitjans ha fet

que canviïn els mètodes d’interacció.

A nivell general falta una coordinació de les innovacions que es van realitzant. Seria més efectiu realitzar

una classificació de nous materials i noves tecnologies que estigués a l’abast de tothom i no quedés tancat a

un calaix com els assajos que es van fent i els documents acreditatius. Un organisme amb capacitat per

realitzar aquesta tasca podria ser l’Itec o l’Institut Torroja.

- 26 -


De fet, totes dues entitats haurien de realitzar una divulgació amplia i classificada per elements constructius

tipus dels seus documents (DAU, DIT) actualment vigents entre tots els tècnics de construcció, empreses

constructores, promotors, etc. per tal de donar una visió amplia de les oportunitats d’utilitzar aquests

Mi/oSNT en els nous projectes. També seria convenient que tant l’ITEC com el Torroja, poguessin agilitzar

la rapidesa en la tramitació dels documents.

ITEC :

Dades actuals a 30-4-2011 :

45 DAUs vigents

13 DAUs en preparació

20 DITEs atorgats

10 DITEs en preparació

Institut Torroja :

Memoria 2009 ( 31-12-09):

154 DITs en vigor a 31/12/09

352 DITEs concedidos por EOTA (en toda

Europa)

23 Solicitudes de DITEs

Evolució de DITs i DITEs fins 2009 :

Totes aquestes possibilitats de nous materials o sistemes a aplicar en futurs projectes i obres, caldria que

quedessin ratificats per avaluacions de la seva idoneïtat tècnica (DAUs o DITS) per aconseguir que no siguin

rebutjats d’inici per les asseguradores, quan calguin pòlisses desenals o triennals de danys. 2

4.1.- NORMATIVA I CERTIFACIONS

Sovint el caràcter constrictiu i estricte de les normatives va en contra de la innovació.

La implicació de la normativa a nivell estructural va ser un tema àmpliament discutit en el programa

Innocons 2010, arribant a la conclusió de què la multiplicitat de documents (CTE, Eurocodis, EHE, etc) crea

descoordinació i desorientació. Seria més eficient reduir totes les normatives en un sol document, de fet,

aquests podrien ser els Eurocodis.

2 Annex 2: Implantació de nous sistemes i productes innovadors.

- 27 -


Però la normativa afecta a tots els àmbits de l’edificació. Inclús des del mateix Departament d’Habitatge és

té el convenciment que amb l’actual Decret d’Habitabilitat no es podran fer VPO i impedeix utilitzar sistemes

industrialitzats.

És necessari que la normativa es flexibilitzi en general, però més encara davant de processos innovadors.

Però, qui ha de canviar la normativa? En primer lloc, hauríem de tenir representants que realment

protegissin els interessos del sector per tal de poder avançar.

Des de diversos despatxos d’arquitectura s’han realitzat estudis comparatius entre habitatges de diferents

països europeus. És el cas d’Holanda i Suïssa, dels qual cap dels dos compliria amb la normativa espanyola.

Tenim el marc normatiu més exigent de tot Europa en tots els aspectes i sovint amb requeriments

superposats. Per exemple, no té sentit imposar una resistència al foc de 120min. si les portes estan

dimensionades per garantir l’evacuació en 30min. Fins ara no s’ha fet l’exercici d’estudiar les normatives

transversalment de manera que sovint existeixen contradiccions entre elles.

A les exigències desbordants de les normatives, s’ha d’afegir la duplicitat de justificacions i documents

necessaris per a presentar un projecte. Cada agent ha d’entregar la documentació per separat quan sovint

es repeteix la informació amb diferents criteris i interpretacions.

A més, les normatives són impediments directes a nous sistemes i materials. Per posar-los en pràctica cal

justificacions tipus DIT/DITE (Institut Torroja) o DAU (Itec) que són costosos en temps i en diners. En

aquest cas les Asseguradores no poden oposar-se però el cost per obtenir-los és molt elevat. Com exemple

real, es mostra el cas específic de Teccon que va invertir 4 anys en obtenir el DITE i un cop el va obtenir,

l’Asseguradora els hi va demanar 10 anys d’experiència d’una obra. Això no té cap sentit. Finalment per

aconseguir-ho va haver de fer un projecte mostra.

Hi haurien d’haver graus de DITE ja que no és el mateix certificar un sistema sencer que un ancoratge.

Així mateix, caldria incorporar mètodes per poder homologar un sistema per una obra concreta de manera

que s’agilitzés el procés, que sovint s’allarga perquè ha de respondre a totes les possibles situacions i

casuístiques que es puguin donar al llarg del temps i en diferents projectes. Cal més agilitat en els terminis

d’obtenció d’homologacions i certificats.

Un altre camí seria l’obtenció de documents acreditatius a través del COAC o d’associacions de professionals

que acullin totes les branques del sector.

S’ha de començar a fer obres reals i posar en pràctica nous recursos reconeguts i documentats, realitzar un

seguiment i garantir la seva divulgació de manera que s’iniciï el camí que altres seguiran.

S’han de cercar fórmules alternatives a les pòlisses desenals. Les pòlisses de caució podrien ser una opció,

tot i que poden ser mes cares. Per altra banda, cal una major versatilitat de les asseguradores per afavorir

tècnicament i administrativament les solucions innovadores.

A altres països, com a França, les Asseguradores tenen l’obligació d’assegurar, tot i que s’ho poden repartir

per dividir riscos, no s’hi poden negar. Al nostre país davant la seva negació no s’hi pot fer res.

- 28 -


A Finlandia o Estats Units la responsabilitat del sistema o producte és directament de l’industrial.

És convenient que el marc legal es modernitzi i evolucioni per adequar-se a noves necessitats i avenços en

el sector de la construcció. En general, la normativa que regula el procés constructiu i la seva tramitació,

des de la fase de planejament fins l’objecte edificat és excessivament extensa i restrictiva, normes i regles

dispars a vegades difícils d’interpretar que creen desconcert i que caldria racionalitzar. Les unitats

d’habitatges ja prefixades i condicionades dins la unitat residencial limiten el marge d’actuació, acabant

generant resultats similars o mimètics.

Regulació més essencial i menys intervencionista, evitant que les singularitats dubtoses d’interpretació

esdevinguin un “despropòsit” de negociació amb l’administració, on les responsabilitats “pesen” en les

decisions.

Per altre banda manquen “Regles Professionals”, tal como hi han a països propers. Els Industrials i les seves

associacions de tots els rams, tindrien que ser conscients de divulgar i mantenir uns nivells mínims de

qualitat en els seus treballs, i per tant potser els hi caldria reunir-se per redactar unes Regles Professionals

que donessin llustre al seus treballs i fossin referència de la seva qualitat professional i per evitar

d’intrusisme. No serien normes, sinó recomanacions en el disseny i dels treballs de les seves especialitats.

- 29 -


5.- CONCLUSIONS

Ha quedat patent que l’únic camí possible actualment és la innovació i aquesta passa per industrialitzar que,

com s’ha comentat en repetides ocasions, no només consisteix en modular sinó que es tracta d’una nova

manera de construir, de pensar, de relacionar-nos entre nosaltres... La solució no és construir amb

productes industrials sinó industrialitzar la construcció, és a dir, treballar dins un procés lògic i racional, de

manera que es redueixin costos, es guanyi temps i qualitat i es perdin les incerteses del model actual.

A més, tenint en compte la situació present, la transició de la construcció convencional a la industrialitzada

s’ha d’aprofitar com a motor econòmic.

Per introduir aquests canvis cal un nou model de treball. Les relacions tradicionals parcel·lades són poc

eficients i comporten errors derivats de la descoordinació i la indefinició. Cal superar el model de projecte

poc definit en mans d’un sol contractista general, substituint-lo per altres models d’organització de gestió

integrada de projecte i obra.

Per tal d’avançar en aquest nou model cal treballar amb equips multidisciplinaris de manera que tots els

agents estiguessin implicats des de l’inici fins el final de l’obra. Per a què funcioni els objectius han de ser

comuns i és imprescindible una bona coordinació, ja sigui amb una jerarquia horitzontal o amb un “project

manager”, ben entès, variable segons el caràcter del projecte. . Aquest equip que integra tots els agents

implicats és el que respon davant el client evitant-li incerteses. Així mateix, el client passa a formar part de

l’equip i s’integra dins el projecte des de una fase inicial.

Aquest treball multidisciplinari repercuteix directament en la definició del projecte. La incorporació

d’industrials des de l’inici optimitza els sistemes per part del projectista i les solucions surten detallades i

consensuades, inclús revisades amb la inclusió de les oficines de control tècnic. A més, si l’equip té

continuïtat, es pot realitzar un treball previ que redueixi temps de redacció del projecte, a part dels guanys

en temps d’execució. La inversió inicial que comporta la innovació està totalment compensada amb la

reducció de costos globals i l’augment de la qualitat.

Hi ha eines més que suficients per optimitzar els processos, tant a nivell de col·laboració conjunta

(tecnologia BIM) com en la simulació de seqüències de manera que sigui possible controlar tot el

procediment.

Si el model actual de treball ha de canviar, també haurà d’evolucionar els sistema educatiu. Cal un nou

model pedagògic que incorpori totes les seqüències de la construcció. A més, seria necessari un

replantejament del sector en quant a formació.

Per a què tot això avanci és imprescindible el recolzament a la innovació i que l’Administració faci possible

aquests canvis. En primer lloc, s’ha de normalitzar la contractació de projecte+obra. Evidentment, les

diferents fórmules de contractació poden conviure dins d’un nou marc legal, però cal incorporar marges

d’actuació que possibiliten les noves regles del joc.

- 30 -


Les actituds innovadores de determinats grups sovint queden desmotivades per la multiplicitat

d’impediments i problemes que es troben a la pràctica. Per poder avançar cal superar les incompatibilitats

del model actual amb un sistema eficient i optimitzat.

En aquest aspecte cal mencionar les dificultats amb què es troba la incorporació de nous materials i

sistemes. Existeix molts productes i tecnologies innovadors que caldria implantar en l’ús quotidià però que

les circumstàncies impedeix que sigui així. En aquest sentit la normativa i les Asseguradores tenen un alt

grau de responsabilitat ja que sovint la constricció reguladora provoca models pautats en els que no s’hi

poden introduir les novetats que van sorgint. A més, també intervé la manca d’organització i divulgació de la

informació.

Per altra banda, els costos tant econòmics com en temps per tal d’obtenir les certificacions necessàries per

justificar un producte o sistema no normalitzat fa que el procés sigui lent i farragós. Caldria agilitzar els

tràmits.

Per avançar en la implantació de noves tecnologies cal una forta implicació de l’administració, de les

empreses públiques i de tots els agents implicats per aconseguir que els nous models s’implantin en el

mercat, fomentant una pedagogia eficaç des de tots el nivells d’ensenyament junt amb un ajuts reals a

l’innovació i incentivar els projectes amb innovacions tecnològiques a fi d’anar limitant el conservadorisme

actual.

Com a reclamació principal s’incideix en l’aspecte de crear una via per a la innovació. Si algú vol innovar que

ho pugui fer. Cal deixar de banda el proteccionisme existent sobre el model actual inefectiu i obrir nous

models com la contractació única. Evidentment, això no vol dir abandonar altres sistemes, sinó ampliar el

ventall de possibilitats.

Per altra banda, seria interessant realitzar estudis comparatius sobre un projecte nou o existent amb la

col·laboració de tots els agents implicats a través d’un equip multidisciplinar. Aquests models s’haurien de

publicar.

Es podria fer una comparativa amb un edifici construït del que es tinguin dades reals en relació a costos i

temps tant de projectació com d’execució i un edifici aplicant criteris d’industrialització.

- 31 -


Així doncs, en resum cal:

Evolucionar el sector de la construcció innovant.

Motors principals: Administració

Sector privat

Buscar paral·lelismes amb l’industria.

Equips multidisciplinaris que treballin conjuntament des del principi.

Adequar Normatives.

Sostenibilitat. Cicle complet. Construcció - desconstrucció.

Optimitzar manteniment i gestió energètica.

Optimitzar processos i recursos.

Garanties: Terminis d’execució

Costos

Aprofitar avenços tant de materials com de gestió informàtica (BIM).

Per acabar, cal recordar la que industrialitzar és pensar, analitzar cada una de les fases d’execució d’un

projecte i interrelacionar-les, des del plantejament inicial de l’obra fins el desmuntatge de l’edifici per tal

d’optimitzar processos i recursos.

- 32 -

ANNEX 1: MODELS DE TREBALL A EUROPA

MODELS DE TREBALL EUROPEUS

Font:

Las Profesiones del Sector de la Construcción en Europa.

Página

del Consejo

General de la Arquitectura Técnica

de España

· FRANÇA

· REGNE UNIT

· HOLANDA

· ALEMANYA

· ITÀLIA

·

DINAMARCA

FRANÇA

Formació acadèmica:

En general el sistema francès d’ensenyament es caracteritza per una orientació

acadèmica allunyada de les sortides

professionals concretes.

S’ha desenvolupat en paral·lel un complex sistema d’escoles superiors especialitzades

que preparen a les professions com

Enginyer o Arquitecte.

·

Grandes Ecoles (Escoles Superiors d’Enginyeria).

Titulació

professional:

Títols superiors (5 anys):

·

Arquitecte

· Enginyer

Títols intermitjos

(3-4 anys):

· Mestratge

·

Llicenciatura

Títols de tipus curt (2 anys):

·

Diploma Universitari de Tecnologia (DUT)

·

Diploma de Tècnic Superior (BTS)

Competències:

Les úniques professions reglades són la d’Arquitectes i la de Geòmetra Expert (Géomètre Expert Foncier DPLG).

És necessari el títol i pertànyer al Consell de l’Ordre Nacional d’Arquitectes o de Geòmetres Experts segons el cas.

La resta de professions del sector no estan regulades legalment.

Inclús es pot dir que l’experiència professional juga un

paper més important que el títol acadèmic.

Al ser la d’Arquitecte

l'única professió

reglada, la llei fixa l’obligatorietat de la seva intervenció

en tots aquells projectes de

nova construcció

d’una superfície superior a 170 m²

habitables útils.

FRANÇA

Funcions dels diferents agents en el procés constructiu:

Segons la mida i la complexitat de l’obra.

· Edificis senzills: l’Arquitecte assumeix el rol tradicional. El projecte ha de constar de:

El disseny →

Arquitecte;

Els materials →

Economista de la Construcció

(Métreur);

L’estructura →

Enginyer

L’Arquitecte orienta al client sobre la resta d’agents, així

com de l’elecció

de la Constructora i s’encarrega de supervisar

l’obra.

· Edificis complexes o conjunts immobiliaris:

la concepció

i supervisió

pot ser assumida per una Oficina Tècnica

d’Enginyeria o per un grup d’empreses com a associació

de constructores i diverses oficines tècniques especialitzades.

En aquest cas l’Arquitecte passa a ser un assalariat que intervé

en el disseny arquitectònic i en la supervisió

de l’obra però

apareixen altres figures:

a) en l’àmbit de la concepció:

·

Enginyer de la Oficina Tècnica: assistit de tècnics que no tenen en general el títol en enginyeria, s’ocupa de la

concepció

tècnica de l’obra, la determinació

de les tècniques de producció

i el càlcul d’estructures.

·

Enginyer d’Estudis de Preus, assistit per un Economista de la Construcció: s’encarrega de la previsió

de materials i

mitjans necessaris, l’estimació

de costos, medicions, licitacions... A peu d’obra pot estimar o verificar els

treballs realitzats.

·

Enginyer de Mètodes: nova figura que respon a la necessitat creixent de racionalitzar i organitzar el procés

constructiu. És el responsable de preveure la concepció

i organització

de l’obra i la logística corresponent,

planifica segons els mitjans disponibles per preveure terminis i

reduir costos.

FRANÇA

b) en l’àmbit de la realització

(situant-se en el marc de l’empresa constructora):

·

Director d’Obra: és l’encarregat de portar a la pràctica la planificació

de l’Enginyer de Mètodes. Coordinador de

l’execució

i supervisor dels Caps d’Obra. Interlocutor del promotor de l’obra.

·

Caps d’Obra

·

Responsable de la Seguretat

·

Inspector d’Obres: fa el seguiment d’una o varies obres, verifica la qualitat i la conformitat amb els treballs

realitzats en relació

a la documentació

del projecte. Coordina a les diferents empreses per complir terminis i

controla els pagaments a les empreses subcontractades.

c) en l’àmbit de la gestió:

·

Responsable del muntatge Financer

·

Responsable Comercial

Això configura un esquema més complex de relacions de professionals especialitzats, a on la responsabilitat màxima pot

recaure en l’Arquitecte, l’Enginyer responsable de l’Oficina Tècnica o, inclús, en el Responsable Financer,

que pot reclutar o

subcontractar a la resta de professionals en nom del grup d’empreses promotor del projecte.

En el camp de la construcció, el sistema francès està

marcat per les exigències dels processos industrials, introduïts de

forma massiva a França després de la segona guerra mundial a causa de l'exigència de reconstrucció

ràpida, i per la

importància dels grans projectes, que han determinat l'aparició

progressiva de diferents professions especialitzades,

principalment pel que fa a la planificació

dels processos constructius (Enginyer de Mètodes) i al control dels seus costos

(Enginyer d'Estudis de Preus o Economista de la Construcció).

D'altra banda, cal ressaltar la importància de l'experiència professional com a criteri d'accés a les professions, amb una

relativa independència dels títols acadèmics adquirits.

REGNE UNIT


El sistema educatiu britànic es caracteritza per la gran autonomia

de la que disposen els centres docents per a fixar els

seus programes i plans d’estudis. Això permet una adaptació

flexible a les necessitats del mercat de treball però provoca

una gran dispersió

de la oferta formativa, que dificulta una homologació

dels títols acadèmics (a excepció

del títol

d’Arquitecte, tot i que en l’actualitat està

en tràmit de supressió

d’aquesta protecció

legal).

Per aquest motiu, a la pràctica, es requereix un reconeixement professional obtingut mitjançant exàmens addicionals i

períodes controlats de pràctiques.

Titulació

professional:

a més de la figura tradicional d’Arquitecte i Enginyer es sumen el constructor, l’expert en construcció

i l’expert en costos.


·

Arquitecte

·

Constructor

·

Expert en Construcció

·

Expert en Costos

·

Enginyer d’Estructures

·

Enginyer d’Instal·lacions

Títols relacionats (2 anys):

·

Tècnic en Arquitectura

Competències:

El títol acadèmic és insuficient i, en determinats casos, no és ni necessari. L’accés a les professions és lliure. Existeix un

registre d’Arquitectes (Architects Registration Council of the United Kingdom).

Els Chartered Institutes poden atorgar títols protegits de caràcter professionals. Cada associació

habilitada fixa les seves

condicions per concedir el títol.

REGNE UNIT


Al no ser obligatori l’Arquitecte, és el client

qui decideix

qui serà

l'assessor principal per a l’elaboració

del projecte i la

direcció

de l’obra.

Aquest pot ser, segons el cas:

·

l’Arquitecte o Enginyer.

·

el Constructor o l’Expert en Construcció

(sovint en rehabilitació) o l’Expert en Costos, si el client considera que l’economia

del projecte és més important que el disseny.

Alternativament,

·

una empresa Constructora.

·

un gabinet de consultoria especialitzat o, inclús,

·

una agencia immobiliària.

REGNE UNIT

Fórmules de treball:

1.-

El client escull un Arquitecte

que aconsella sobre la selecció

de l’Enginyer i l’Expert en Costos. Així

mateix, l’Arquitecte

conjuntament amb l’Expert en Costos selecciona la Constructora i inclús, a vegades, les empreses que seran

subcontractades per aquesta. (opció

habitual).

2.-

El client encarrega el disseny i la construcció

a una empresa constructora que s’encarrega de reunir a la resta de

professionals (Design&Build).

3.-Designar com a responsables conjunts a una empresa de construcció

i una altra enginyeria. Aquesta s’encarrega de

coordinar a la resta de professionals i la constructora s’ocupa de l’execució

de l’obra. Sovint aplicada en obres importants.

Es pot constatar una tendència cada cop més evident cap a noves formes de contractació

que responsabilitzen directament

a les empreses

i que donen, per tant, un paper cada cop més important a la funció

de Management, en detriment del rol

central ocupat tradicionalment per l’Arquitecte o l’Enginyer.

França:

·

Formació

homogènia i reglada.

·

Obligació

de títol i de pertànyer a associacions professionals.

Aquestes tenen funcions de foment de

l’arquitectura i defensa a nivell urbanístic i compliment de les normatives deontològiques. Al contrari del que

passa a Espanya no fan reivindicacions econòmiques, ja que és funció

dels sindicats. Potser aquesta forma

d’estructurar-se

resol una contradicció

que es produeix al nostre país on les organitzacions representatives

del compliment deontològic han de defensar també

els interessos econòmics.

Regne Unit:

·

Formació

heterogènia

difícil d’homologar.

·

No obligació

de títol.

Tot i que els Instituts

ofereixen un estàndard de qualitat, a la pràctica cal completar els

estudis en aquests centres.

Tanmateix, com succeeix a altres països on no cal la titulació

com Alemanya o Dinamarca, a l’hora de

sol·licitar la llicència d’obres es requereix el compliment d’unes normatives tècniques realment molt

complexes de manera que una persona aliena a la professió

no pot desenvolupar un projecte que compleixi

amb totes exigències tecnològiques.

·

Responsabilitat civil delimitat mitjançant jurisprudència, on també

adquireix més responsabilitat

l’Administració

pel fet de controlar més. Per exemple, en el cas de sòl, l’Administració

envia responsables a

l’obra en el moment de realitzar les fonamentació

i en cas de sinistre, es buscaria responsables directament

en l’Administració.

Font:

Las estructuras profesionales de los arquitectos en Europa. Anales

85-86 Universitat de Valencia

Models de treball:

Design&Build: una empresa constructora

coordina tot

el procés

de disseny

i construcció

i constitueix

l’únic

interlocutor del promotor.

Sistema Building Team: una empresa constructora s’integra dins l’equip

de disseny en una fase inicial,

coordinant així

el disseny òptim i la planificació

del projecte amb les condicions de l’execució.

HOLANDA


·

Universitats Tècniques (Arquitectes i Enginyers)

·

Escoles Professionals Superiors (arquitectura o enginyeria tècnica)

·

Escoles Tècniques Superiors (accés de tècnic a superior)

·

Acadèmies de Belles Arts (d’enginyeria tècnica a arquitecte)

Sistema educatiu flexible

que permet múltiples possibilitats de canvi entre els diferents nivells establerts.

Titulació

professional: no es distingeixen per la duració

(4 anys) sinó

pel lloc on s’han impartit.

·

Enginyer d’Arquitectura (UT)

·

Enginyer Civil (UT)

·

Enginyer Tècnic en Arquitectura (EPS)

·

Enginyer Tècnic Civil (EPS)

Competències:

Al títol d’Arquitecte s’accedeix després d’un període de pràctiques de 2 anys. Prenen una gran importància els períodes de

pràctiques.

Als Països Baixos no existeix un sistema legal

que determini les funcions dels diferents agents en el procés d’edificació.

Qualsevol persona pot presentar un projecte però és necessari un permís de construcció

en tots els casos.

HOLANDA


Tot i no estar reglat, a la pràctica l’Arquitecte realitza el projecte i la supervisió

de l’obra en la majoria d’edificacions.

L’Arquitecte

sol tenir l’encàrrec de missió

completa

que inclou l’elaboració

del projecte, l’assessorament en la contractació

de les empreses constructores i la supervisió

de la realització.

Els Enginyers Civils

realitzen el disseny i càlcul d’estructures

i fonamentació

(dificultats característiques del lloc).

Els Enginyers Tècnics

en Arquitectura s’encarreguen de funcions intermèdies

(caps d’oficina, director d’obra...).

Recentment

s’observa a Holanda una tendència capa a una major implicació

de l’empresa constructora en la fase de

disseny i, per tant, un menor paper coordinador dels Arquitectes

i Enginyers (Building

Team).

ALEMANIA


·

Universitats Científiques (Wissenschaftliche Hochschulen)

·

Fachhochschulen (≈Universitats de Disciplines) amb caràcter més pràctic.

·

Gesamthochschulen. Universitats integrades.

Antiga RDA:

·

Universitats Tècniques. Assimilades a les Universitats Científiques.

·

Escoles Superiors d’Enginyeria. Assimilades a les Fachhochschulen.

·

Escoles Tècniques d’Enginyeria. No reconegudes.

Titulació

professional:

·

Enginyer Diplomat en Arquitectura procedent d’una Universitat Científica.

·

Enginyer Diplomat en Arquitectura procedent d’una Fachhochschulen.

·

Enginyer Diplomat en Construcció

procedent d’una Universitat Científica.

·

Enginyer Diplomat en Construcció

procedent d’una Fachhochschulen.

·

Tècnic en Construcció. (es realitza després d’un FP i 2 anys de pràctica professional)

Competències:

L’Arquitecte pot presentar qualsevol tipologia de projecte.

Els Enginyers de la Construcció tenen aquest dret restringit a determinats tipus d’edificis i/o a una pràctica

professional prèvia de 2 anys.

Generalment els Arquitectes i Enginyers formats a les Fachhochschulen solen implicar-se

en la direcció

de l’obra i els

professionals formats a les Universitat Científiques s’encarreguen del disseny planificació

i supervisió

general de la

construcció.

ALEMANIA


·

Arquitecte: disseny de la totalitat de l’edifici, buscar una solució

satisfactòria pel seu ús i aconseguir una bona

presentació

i adaptació

de l’edifici a l’entorn.

·

Enginyer de la Construcció

(especialitat en enginyeria constructiva): responsabilitat de l’estructura i les instal·lacions,

des del disseny, càlcul, medició

i desenvolupament constructiu en detall, fins els aspectes econòmics de l’obra.

Responsabilitats

en quant a l’organització

del procés constructiu, el control y el càlcul de costos i la coordinació

de tots els

implicats en la construcció

(promotor, enginyer, administració

pública...) sol concentrar-se en l’Arquitecte en edificis no

industrials i en l’Enginyer de la Construcció

en edificacions industrials.

Tot i que en aquest cas i en infraestructures, com per exemple ponts, l’Arquitecte, si no exerceix excepcionalment la

supervisió

general de l’obra, pot prestar serveis d'assessorament estètic.

ALEMANIA

Model de contractació:

El promotor contracta un Arquitecte, un Enginyer de la Construcció

o a un col·lectiu

d’aquests professionals per a una

missió

completa.

En quant a l’execució, habitualment no implica a un contractista general, sinó

que el promotor contracta una sèrie

d’empreses o industrials

que realitzen tasques especialitzades: aixecament de l’estructura, construcció

del forjat,

instal·lacions de calefacció, ventilació, vidres, etc.

Fórmules com el Design&Build

no són habituals a Alemania.

Una altra forma, tot i que poc difosa, és la Generalübernehmer, en la que el client contracta a un banc o caixa d’estalvis

que disposa d’oficina tècnica que s’encarrega de supervisar el projecte i la realització

de l’obra, contractant a tots els

agents que intervenen en el procés constructiu.

ITÀLIA


·

Universidades

del Estado

·

Universidades

libres.

Titulació

professional:


·

Arquitecte

·

Enginyer Civil de la Construcció

Títols intermitjos:

·

Geòmetra

·

Pèrit Industrial de la Construcció

Títols de tipus tècnic (2 anys):

·

Tècnic de la Construcció

Competències:

Totes les professions estan reglades

i requereixen títol i pertànyer a l’organisme professional competent.

Tant l’Arquitecte com l’Enginyer tenen competència en matèria d’obres d’edificació

en general. En canvi, en obres de caire

històric-artístic

s’atribueix en exclusiva a l’Arquitecte la concepció

i disseny.

Geòmetres i Pèrits Industrials comparteixen competències per edificacions senzilles (inferiors a dues plantes).

ITÀLIA


Els edificis senzills es porten a terme en la seva globalitat per Geòmetres o Pèrits Industrials.

La resta per un Arquitecte o Enginyer, excepte obra civil on el responsable ha de ser un Enginyer.

En primer lloc es redacta d’avantprojecte.

Un cop aprovat pel client s’encarrega el projecte d’execució que té

quatre grans aspectes:

·

Impianto: instal·lacions que poden ser dissenyades per un Enginyer o per un Arquitectes o, més habitualment, per

Pèrits Industrials o Geòmetres.

·

Structture: dissenyada, en general, per un Enginyer.

·

Mura: per un Enginyer o Arquitecte.

·

Capitalato d’appalto: plecs de condicions, qualitat i preus establerts pel responsable del projectes, amb la

col·laboració

tècnica de Pèrits Industrials o Geòmetres.

Per acabar, es passa a la fase de construcció realitzada per una empresa constructora.

DINAMARCA


·

Ensenyament superior Universitari.

·

Ensenyament superior no Universitari. Hojere Loereanstalter.

Titulació

professional:


·

Arquitecte

·

Enginyer Civil

Títols intermitjos

(3-4 anys):

·

Constructor

·

Enginyer Acadèmic

·

Enginyer Tècnic

Títols de tipus curt (2 anys):

·

Tècnic de la Construcció.

Competències:

Les professions no estan reglades. El prestigi ve determinat per les organitzacions professionals

que agrupen als diplomats.

Així

doncs, qualsevol persona pot presentar un projecte a les autoritats locals encarregades de la seva aprovació

i control.

Aquesta situació

es deu en part a què

les edificacions són en general de poca alçada i de poca complexitat tècnica i que

sovint s’utilitzen sistemes prefabricats.

DINAMARCA


Tradicionalment la funció

exclusiva de l’Arquitecte era el disseny arquitectònic. Actualment intervé

en la planificació

i

disseny de grans obres, urbanisme i d’espais verds, a més de rehabilitació

i renovació

urbana.

L’ampliació

de l’àmbit d’actuació

i l’increment

d’operacions de major importància i complexitat constructiva, ha portat a la

constitució

d'oficines d'arquitectura o d’enginyeria, compostes per diferents professionals, on l’arquitecte té

un pes més

equilibrat respecte a la restat de professions (Enginyers, Constructores, etc) que en èpoques anteriors.

A Dinamarca té

especial rellevància la rehabilitació

i la preservació

del medi ambient.

· L'Arquitecte, quan intervé, sol tenir una missió

completa: elaboració

de projecte i supervisió

de l’obra, control de costos

i qualitat.

· Constructor: planificar, dirigir i controlar l’execució. Pot intervenir tant en fase de projecte com en la supervisió

de la

construcció. A la pràctica, els constructors s’especialitzen en una de les dues fases.

· Enginyer: pot realitzar quatre tipus de tasques:

·

Projecte: estudis previs

(anàlisis de sòl), estudis financers, càlcul d’estructures i documentació

base per a la

subcontractació

d’empreses.

·

Planificació: de subministres, tasques lligades a la preservació

del medi ambient en col·laboració

amb arquitectes i

sociòlegs.

·

Administració

tècnica i inspecció

pública: serveis públics i inspecció

i control

d’obres noves en relació

al compliment

de la llei i disposicions.

·

Execució

d’obres: planificació

de cadascun dels processos de construcció

per tal de racionalitzar i optimitzar l’obra.

· Tècnic de la Construcció: personal auxiliar

a les oficines tècniques d’arquitectura o enginyeria. Taques similars a les del

constructor però amb menor responsabilitat i autonomia.

ANNEX 2: IMPLANTACIÓ DE NOUS PRODUCTES I SISTMES INNOVADORS

CCOC 2011

- 1 -

ANNEX 2: IMPLANTACIÓ DE NOUS SISTEMES I PRODUCTES INNOVADORS

La posició que ha pres Espanya enfront la introducció de noves fórmules i els avenços científics es podria

resumir a grans trets de la següent manera:

El passat :

“Que inventen ellos” (Unamuno, en la polémica amb Ortega y Gasset – 1906 a 1912). Font: Wikipedia

“Que inventen ellos” és una lapidària expressió de Miguel de Unamuno el repetit ús i abús ha produït un

tòpic o clixé que s'utilitza amb sentits oposats.

El tòpic mostra fins a quin punt la ciència i la tecnologia han estat a Espanya una realitat marginal en la

seva organització i context social, de manera que s'ha arribat a convertir en una espècie de estereotip

nacional espanyol, unes vegades rebutjat per impropi o humiliant i altres vegades assumit amb orgull i

desdeny, com era el seu propòsit original.

Va sorgir en polèmica amb José Ortega i Gasset, a partir de 1906 i almenys fins 1912, sobre el tema que ha

passat a conèixer-se com l'europeïtzació d'Espanya o la espanyolització d'Europa i que li va guanyar una

àcida definició (africanista i morabito de Salamanca), i una amarga acusació final (Don Miguel de Unamuno,

energúmen español, ha faltado a la verdad).

Parteix d'un assaig en La España Moderna. Per Unamuno, que reacciona en la seva maduresa contra la seva

inicial positivisme, l'ortodòxia científica d'avui o la Inquisició científica contrastava amb la ciència espanyola,

que identifica amb la mística. La ciencia saca sabiduría a los hombres ... el objeto de la ciencia es la vida y

el objeto de la sabiduría es la muerte.

La frase es dóna en diferents encara que coincidents formulacions: Primer en una carta de Unamuno a

Ortega del 30 de maig de 1906 (Yo me voy sintiendo profundamente antieuropeo. ¿Que ellos inventan

cosas?, Invéntenlas). Poc després, el juliol del mateix any, en un article en forma de diàleg de dos

personatges:

ROMÁN.- Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que

estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó.

SABINO.- Acaso mejor.

El present :

Per mostrar l’estat present es fa referència a 3 articles periodístics:

El “que inventen ellos” de Unamuno sigue vigente. España sigue varada, según el informe sobre innovación

en 2006 publicado ayer por Bruselas. Su espíritu emprendedor atraviesa una etapa de capa caída, sus

empresas no quieren ni oír hablar de invertir en innovación y las patentes brillan por su ausencia.

Que inventen otros, El País, 23/02/2007.

España sigue estando en el furgón de cola de la UE en materia de investigación, pero el hecho de que los

líderes políticos se enfrenten cada vez más en este terreno es una buena señal de que la ciencia por fin se

ha convertido en una cuestión fundamental para los ciudadanos.

Desterrar para siempre el "que inventen ellos", El Mundo, 1 de marzo de 2004

http://www.elpais.com/articulo/economia/inventen/otros/elpepueco/20070223elpepueco_1/Tes

http://www.elmundo.es/papel/2004/03/01/espana/1599108.html

CCOC 2011

- 2 -

La donostiarra Cristina Garmendia tomó ayer posesión como máxima responsable del nuevo Ministerio de

Ciencia e Innovación con un discurso en el que quiso poner en valor la importancia de la tecnología y la

ciencia para mejorar la competitividad económica del país. La investigadora y empresaria quiso citar a

Miguel de Unamuno, y aseguró que es el momento de que España destierre el espíritu del «que inventen

ellos» que formuló el literato vasco y que lleva tiempo siendo una referencia en España, siempre a la cola de

los índices de innovación de la Unión Europea. «No nos lo podemos permitir» (seguir a la cola en

innovación) y no hace justicia al trabajo de universidades, organismos públicos de investigación y

empresas». A su vez, la ministra aseguró que «hay que presentar con orgullo a la comunidad internacional a

la nueva generación española de empresas de base tecnológica».

Garmendia: «Es hora de acabar con el «que inventen ellos», ABC, 15-Abril-2008.

El futur :

“El que no inventa, no vive” (Dª Ana Mª Matute en el seu discurs del 27-4-11 del Premio Cervantes)

http://es.wikipedia.org/wiki/Cristina_Garmendia

http://es.wikipedia.org/wiki/Ministerio_de_Ciencia_e_Innovaci%C3%B3n

http://es.wikipedia.org/wiki/Ministerio_de_Ciencia_e_Innovaci%C3%B3n

http://www.abc.es/hemeroteca/historico-15-04-2008/abc/Nacional/garmendia-es-hora-de-acabar-con-el-que-inventen-ellos_1641796202799.html

CCOC 2011

- 3 -

DADES REALS DE LA SITUACIÓ A ESPANYA

1.- Innovació a Espanya :

1.1.- Patents concedides : (són novetat mundial / per 20 anys)

1.2.- Models d’utilitat concedits : (no són novetat mundial / per 10 anys)

CCOC 2011

- 4 -

1.3.- Marques nacionals atorgades :

1.4.- Noms comercials atorgats :

1.5.- Dissenys Industrials atorgats :

CCOC 2011

- 5 -

2.- Els 20 primers països innovadors del món (any 2008) :

PATENTES OTORGADAS 2008

Posicion

por nº

patentes

Pais

Poblacion

2008

aproximada

Patentes

otorgadas 2008

Ratio %

nº

patentes

s/

poblacion

1 Japon 127.463.611 239.338 0,188

2 EE UU 308.745.538 146.871 0,048

3 Corea Sur 49.044.790 79.652 0,162

4 Alemania 82.200.000 53.752 0,065

5 China 1.300.000.000 48.814 0,004

6 Francia 64.473.140 25.535 0,040

7 Rusia 140.000.000 22.870 0,016

8 Italia 60.390.000 12.789 0,021

9 Reino Unido 58.789.194 12.162 0,021

10 Suiza 7.600.000 11.291 0,149

11 Paises Bajos 16.429.000 11.103 0,068

12 Canada 32.320.000 8.188 0,025

13 Suecia 9.299.000 7.453 0,080

14 Finlandia 5.300.000 4.675 0,088

15 Australia 21.000.000 4.386 0,021

16 España 46.661.950 3.636 0,008

17 Belgica 10.414.336 2.948 0,028

18 Israel 7.026.000 2.665 0,038

19 Dinamarca 5.337.000 2.347 0,044

20 Austria 8.150.835 2.306 0,028

CCOC 2011

- 6 -

Posición

por nº

patentes

Pais

Poblacion

2008

aproximada

Patentes

otorgadas 2008 Ratio %

Posicion

por %

patentes

sobre

poblacion

1 Japon 127.463.611 239.338 0,188 1

3 Corea Sur 49.044.790 79.652 0,162 2

10 Suiza 7.600.000 11.291 0,149 3

14 Finlandia 5.300.000 4.675 0,088 4

13 Suecia 9.299.000 7.453 0,080 5

11 Paises Bajos 16.429.000 11.103 0,068 6

4 Alemania 82.200.000 53.752 0,065 7

2 EE UU 308.745.538 146.871 0,048 8

19 Dinamarca 5.337.000 2.347 0,044 9

6 Francia 64.473.140 25.535 0,040 10

18 Israel 7.026.000 2.665 0,038 11

17 Belgica 10.414.336 2.948 0,028 12

20 Austria 8.150.835 2.306 0,028 13

12 Canada 32.320.000 8.188 0,025 14

8 Italia 60.390.000 12.789 0,021 15

15 Australia 21.000.000 4.386 0,021 16

9 Reino Unido 58.789.194 12.162 0,021 17

7 Rusia 140.000.000 22.870 0,016 18

16 España 46.661.950 3.636 0,008 19

5 China 1.300.000.000 48.814 0,004 20

Origen Internet : "Anexo Países por registro de patentes" (Wikipedia)

CCOC 2011

- 7 -

3.- Materials i Sistemes Innovadors a la Construcció :

3.1.- Tractament de les “solucions alternatives” segons el CTE :

Això vol dir que el tractament de les solucions alternatives, o sigui els materials i/o sistemes no tradicionals

–(Mi/oSNT)- utilitzats en projectes i obres, cal que tinguin un DAU o DIT que justifiqui el compliment de les

exigències bàsiques del CTE.

Per altre costat, si els Mi/oSNT tenen un DAU (o DIT) concedit amb resultat favorable, son automàticament

considerats com a “productes, equips i sistemes conformes al CTE”. Per tant, en cas d’obligatorietat

d’assegurança, legalment no es pot emetre una “reserva tècnica inicial” al projecte que incorpori aquests

Mi/oSNT.

I parlant d’assegurances, cal tenir en compte que també a elles els hi caldrà reinventar-se. El futur mercat

de la construcció es i serà com serà, i caldrà adaptar-s’hi per part de tots.

En cas de necessitat d’assegurances, convé conèixer des de l’iniciï d’un projecte tots els condicionants

particulars de les asseguradores per al tractament de les innovacions en materials i/o sistemes constructius.

3.2.- Materials i Sistemes Innovadors amb documents d’avaluació d’idoneïtat tècnica :

- 3.2.1.- L’ ITEC : (veure pagina web)

Dades actuals a 30-4-2011 :

45 DAUs vigents

13 DAUs en preparació

20 DITEs atorgats

10 DITEs en preparació

CCOC 2011

- 8 -

- 3.2.2.- El Torroja : (veure pagina web)

Memoria 2009 : (o sigui dades a 31-12-09)

154 DITs en vigor a 31/12/09

352 DITEs concedidos por EOTA (en toda Europa)

23 solicitudes de DITEs

Evolució de DITs i DITEs fins 2009 :

InnoCons 2011 - Inici CCOCs’encareixi el preu del motllo. Però hi ha altres elements com llindes,...

Documents

Transcript of InnoCons 2011 - Inici CCOCs’encareixi el preu del motllo. Però hi ha altres elements com llindes,...