Lluís Massanet

Interstici

Edició de Cèlia Nadal

Tria de Poesia, 7

7

I

«S’orxata té gust de màquina», diu ella,i li ha perlat la pelussa rossa tènuedel llavi superior que s’escarrufaen glatir el respir.«No t’ha agradat?Vine, idò, nina,i te faré sa boca bonaamb granissada d’ametllade sa meva, no voldriaet pensassis,perquè a sa botigaen venen unes bosses que només hi has de tirar sa llet, però és massa dolcenca.»Ella em mira desmenjada,fa la mitja i allarga la màflàccida cap al pitde la madona, tactefrescal de la lliçó de bones maneres.

8

II

les teves cosestot això que fasi que jo no faigno sé per què

9

III

els para-sols i les tuiesels devocionarisesqueixalatsse’ls ha enduitaquest octubre grenyaluna garbinada que volavasense dents de davantsense incisius de combregadorque sedassassin estels pulverulentsocells i savinespols d’ambre i ànneresfolles agafadesa les barbesd’una balena morta

10

IV

la mar plèromavibràtil que cercam apamar amb el cocóde les mans fermades

11

V

és voluptat això que ens afuaa palpar-nos el panyels dits puatsd’ortiga i figa de moroi un esplet de sedesa les orelles dels ninsesgrogueïts d’estarembolicats en paperde calaix i boles d’olor

12

VI

a la Tebaida la polsdaurada del deserts’acaramulla a la dretadel darrer somnien pregària incontinent

13

VII

tudons ennigulatsa la melsa i a l’engonalpruïjosaefusió seminalque degota per la pixadels nins epilèpticsque no volen anar a colgar-seal sostre

14

VIII

No et pensassis, Pauet,que els estels despunteni es baden en un impulssense concert, en un esclafitpròpiament autònomd’incandescència vana.Calcigam les dunesja desvetllats de bon matíal grat de l’oratgei l’instant terral, remor llisa, replecpansit de l’onai pus records.

15

IX

Cada branca que esveiamfa tornar l’arbre més jovefins a la pura consumpcióde la seva ombra en un entelamentd’hores irrefragable.

16

X

la boca bada cerclesi clou volutesdibuixa intencionsque es cargolena l’alè de fumdel cigarretcolumnad’ambre

17

XI

m’acost a contravent de tu perquè no em sentis la fortor de sangque m’és afalac i recapte

18

XII

mala bocanocturna alè pudentcaragolinata l’ull del soli un besllumd’aram picatretrunyengorgata la memòriaen aquesta horade preguntesmal pastades

19

XIII

Els van arribar clarícies sevesmolts anys més tard, quan trobarenun cove estibat de relíquiesdel temps que va passara Can Mestres, i d’on només va sortirquan un metge d’aquells el declarà en agonia setmanes després que perdésel remuc i tancàs les barres, un sac d’ossos espellifat pel fredque li clavà les dents dins aquellsdispensaris i dormidorsgelats i no l’amollàni a l’hora de la mort. Amèn.Un cosí seu apotecarii un cunyat capellàho havien compost amb la família per tancar-loal frenocomi que els he dit.Deien que ja no hi valientots els homes del carrer ajuntats al menjadorper aturar-lo i tenir-neesment, perquè ellels fugia, escapat com un llampescales amunt cap al sòtil amb idea de tirar-se per la finestra,que es va haver de paredar.

20

No coneixia ningú en tornara ca seva. Mirava de prim compteels fills davant ell amb ulls perduts,a punt de fondre’s, el cap ple de pollsen un silenci esboirat, i els polsosencara li bategaven al ritmed’aquells xocs convulsiusepileptiformes, aquella tortura.Es van haver acabatles pol·lucions nocturnesi la coïtja ensofrada en orinar.Ni recordava les mirades ensabonadesdels metges criminals,ni la monja que es posava manegotsper traüllar entre aquells homes efímersque traginaven l’ombra esquerpa per tot nom i registre.

21

XIV

L’amo en Jaume Caçalleta tenia la gran ubilitatde ser la pròpiadiplòpia alcohòlicai va morir als peus del campanardels Dolors d’una arna febrosaque li enteranyinà la cara;les orelles transparents, pergamí de gírgola, li destil·larensuc de s’era i herbes sequesamb grans de cafè torrat.

22

XV

Al teu costates desviu la meva carnen terra eixutasense una gota d’aigua,tot terrossos i codolar.Retenc a la màun polsí d’arena clara i em veque se m’esfullenpel braç les paraulesque et duiaa l’ombraventurera d’un gorga les foranesdel teu nom.

Salm 62

23

XVI

Arriba un temps, una edatque ja sents gotejara la canalde la cisterna, que te’n redefots d’haver de dir«tomàtiga de la pera» o «tomàtiga llarguera»,i quedes molt més a plersi en demanes unade colló de boc.Amb un poc de sorti temps, a la botiga et renegues cada dia mésa demanar unes tennisnàik perquè ja fa decennisque un niké esclatantet recrema la llengua.És ben igual si la germanao les nebodesposen cul a margei es revolten i no volen acompanyar-teperquè les fas empegueir:

24

ser foraviler d’ufana,més costerut fermque no voler assemblar-s’hi.

25

XVII

Havia arribat el di a anterior amb una maleta folrada de tela, la roba d’un vague color perdut de terra, magre com un garrot, i ara seia en ter-ra, cargolat sobre si mateix, als p eus de Carlo Maria Martini, que habita en una extasiada ju-bilació a la ciutat santa. Ningú no sabia per què ni per quin mitjà s’havia presentat a Jerusalem. Aquell home de roba arnada, esdentegat, fosc, amb uns ulls negres vivíssims com puntes de ganivet, parlava fluixet en un m urmuri sense pausa i t ’imaginaves els ostinati de l a música del seu país. De les molt es coses que de gué dir al c ardenal de M ilà només v aig entendre aquesta: «La vida dels homes passa per quatre etapes: a la primera, aprens; a la segona, ense-nyes allò que has sabut atresorar; a la tercera, et retires i aprens a callar; a la quarta, demanes almoina». Tot s’està en saber transitar aquestes etapes a l’edat que a cadascú li pertoca i que ha de descobrir, o endevinar entre la fullaraca de la vida. Això darrer no ho v a dir ell, p erò trob que és condició necessària per entendre les se-ves paraules.

Sit tibi terra levis