INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS ......La Revolució Francesa és un canvi històric de...

INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS CONTEMPORÀNIES

Tema 1. Revolucions i reformes. Peculiaritat atlàntica?

Tema 2. Industrialització i la gran divergència. Europa i Xina.

Tema 3. Nacionalisme, Estats i Imperis. Connexions globals.

Tema 4. La construcció de noves jerarquies socials. Europa i més enllà.

Tema 5. Imperialisme. El segle d’Europa.

Tema 6. Relacions Internacionals. Cap al govern del món.

Introducció a la Història de les Societats Contemporànies

TEMA 1 REVOLUCIONS I REFORMES. PECULIARITAT ATLÀNTICA?

1. La Revolució Francesa

• La presa de la Bastilla

• Quines conseqüències va tenir la presa de la Bastilla?

• Com s’arriba al 14 de juliol i a la Revolució Francesa?

• Com es desenvolupa el procés revolucionari en els seus primers anys?

• Estiu de 1789

• Jornades del 5 d’octubre

2. Com s’ha interpretat la Revolució Francesa?

• Pautes transnacionals

3. El marc global

• La pedra rosseta

• Desequilibri entre les necessitats militars i la capacitat financera

• Els orígens de les revolucions atlàntiques

• França i Haití

4. Napoleó

5. Espanya i Hispanoamèrica

• Invasió francesa de la península

• Desintegració de l’imperi hispànic

• Emergència de repúbliques, dictadures i imperis

Introducció a la Història de les Societats Contemporànies 1

TEMA 1 REVOLUCIONS I REFORMES. PECULIARITAT ATLÀNTICA?

1. LA REVOLUCIÓ FRANCESA

“Un dels més grans i decisius moments de la història”; “és la primera vegada que el poble

d’un extens i populós país es reorganitzava en base al principi de sobirania popular”. McPhee, La Revolución Francesa, p.7

La Revolució Francesa és un canvi històric de gran magnitud en el panorama global.

Si haguéssim d’escollir una imatge de la Revolució Francesa probablement seria la Bastilla.

Avui dia en aquest punt de París hi ha una òpera (no la òpera Garnier). A finals del segle XVIII

la Bastilla estava a la zona nord de la ciutat, on vivien les classes populars. Era aleshores

una presó, molt petita, on hi havia tan sols set presoners, i representava un símbol dels

Borbons i el despotisme, motiu pel qual un grup de persones de les classes populars van

decidir atacar-la.

La presa de la Bastilla * 14 de juliol de 1789. Avui dia és la dia nacional de França.

* 8.000 parisencs van assetjar la fortalesa.

* És un important esdeveniment simbòlic.

* L’esdeveniment captura el significat de la Revolució.

Quiones conseqüències va tenir la presa de la Bastilla? * Va salvar l’Assemblea Nacional.

* Es va establir un govern municipal a París del Tercer Estat.

* Es va establir a París una milícia civil burgesa.

En formaven part els ciutadans homes majors de 18 anys. Estava dirigida per un dels

miliatrs de més prestigi: Lafayette. Va ser el cos de defensa civil de la revolució.

Com s’arriba al 14 de juliol i a la Revolució Francesa? La situació de França a la dècada de 1780 es deu a una multiplicitat de factors:


* Males collites.

El món rural era fonamental a França i unes males collites recurrents durant diversos

anys van condicionar l’economia. Hi havia menys reserves de gra i això va comportar

una pujada del preu del pa. Sovint s’acabava amb conflictes, a vegades violents

(conflictes de subsistència). Era un clima de descontentament social.

A més, circulaven rumors que en aquell moment deien que els senyors guardaven

reserves de blat als seus magatzems per tal d’especular amb el preu d’aquest aliment.

Þ Es comptabilitzen 4.400 protestes col·lectives entre 1720 i 1788, l’any previ a

la revolució.

Þ Eren protestes bàsicament en contra de la pujada de preu dels aliments bàsics

(el pa) i en contra de les senyories.

* Crisi econòmica i fiscal.

Crisi greu. França s’havia involucrat en guerres globals al llarg de la història. Ja hi

havia crisi econòmica i, a més, l’estat es va gastar molts diners en una guerra que

està a l’altre cantó de l’Atlàntic: la guerra d’independència d’Estats Units. Això va tenir

els seus costos: més de 1.000 milions de lliures, el que suposava dues vegades la

renta de l’estat.

Per si fos poc, també s’havia de mantenir la cort i la seva estructura i una burocràcia

en expansió. Mantenir la cort no es podia fer sense reduir la capacitat de la noblesa

en impostos. Però els nobles no pagaven i això encara afavoria el descontentament

de les classes populars.

* Crisi de l’autoritat.

Avui dia coneguda com una crisi de representació. La imatge que projectaven els

nobles i la cort cap a les classes populars era molt pobra. Hi havia una falta de

respecte per la noblesa i la casa reial i es posaven en dubte els drets dels senyors.

“És de sobres conegut que el pobre Senyor tres o quatre vegades condemnat... per

absoluta impotència no pot satisfer a Antoinette. D’aquesta desgracia estem segurs

atès que el seu llumí no és més gros que un bri de palla sempre tova i sempre

encorbada”.

Amb aquest context, es necessitava trobar una solució per poder finançar a l’estat. La única

manera que hi havia era pujar impostos però a les classes populars no se’ls hi podia exigir

més. Els únics que podien pagar impostos eren els nobles però, al mateix temps, no pagar

era un dels seus privilegis. Tal i com estava muntat el sistema el rei tampoc podia exigir més

impostos. L’ordre constitucional no deixava al monarca pujar als impostos.


La solució: Convocatòria dels Estats Generals pel maig de 1789 (més de 1.200 diputats).

D’aquests menys ¼ eren clero i uns 800 del tercer estat. Per entrar-hi, a més, es requeria

certa riquesa.

El motiu de la convocatòria és per discutir la pujada dels impostos. El rei sense aquesta

convocatòria no podia pujar els impostos.

La convocatòria va original un doble conflicte:

* Entre la Corona i els Parlaments provincials.

Hi havia un Parlament per cada zona, el més important el de París. Tenien el

recolzament de les classes populars i per això estaven enfrontats amb el rei.

* Entre nobles i plebeus pels procediments de vot.

És un conflicte fonamental. Si es votava per cap el tercer estat guanyava perquè tenia

una majoria claríssima sobre la resta. Però si es votava per ordres el tercer estat

perdia. En aquest punt és quan els diputats del tercer estat reclamaven poder defensar

els seus interessos. En aquest conflicte el clero estava bastant dividit sobre quin

mètode era millor.

Mestre de cerimònies. Decidia com havien de ser els procediments de la convocatòria.

Decidia, per exemple, com havia d’anar vestit cada grup social. Era una cultura molt visual,

de manera que depèn on s’assentava cadascú i la roba que portava es podia saber a quin

grup pertanyia. Això es va trencar amb la Revolució Francesa. Sobre això hi havia queixes

formals de diputats dels parlaments.

Emmanuel-Joseph Sieyès escriu sobre què és el tercer estat en una de les seves glosses.

Diu que el tercer estat ho és tot però a nivell d’ordre polític no és res i per això demana ser

alguna cosa.

Però el que va succeir va ser que molts dels diputats van abandonar la convocatòria dels

Estats Generals i es van reunir en una assemblea alternativa. En un principi això no era cap

problema però poc a poc el traspàs de diputats del tercer estat cap a l’assemblea alternativa

anava sent més gran. Fins i tot diputats de l’ordre del clero estaven d’acord amb les

reclamacions del tercer estat. També alguns nobles també ho fan perquè estan convençuts

que ells podien pagar alguns impostos. L’assemblea alternativa va acabar triomfant.


En un principi, això pot semblar contradictori amb el motiu pel qual es convoquen els Estats

Generals. El que ha passat és que els dos conflictes que s’originen a partir de la convocatòria

acaben sent més rellevants que el motiu per la qual es va convocar (la pujada d’impostos).

La sobirania nacional o popular es va convertir en el nou mecanisme de legitimació del poder.

El rei va deixar de ser el cap i la monarquia va perdre la seva legitimació.

Com es desenvolupa el procés revolucionari en els seus primers anys? * L’Assemblea va sobreviure gràcies a l’acció col·lectiva de la classe obrera parisenca.

* El rei volia reprimir tot el que estava succeint.

Estiu de 1789 Algunes fites del moviment revolucionari durant l’estiu de 1789:

* Grande Peur.

Disturbis. Crema d’edificis. Es volia destruir el sistema de l’antic Règim i imposar una

igualtat real davant la llei.

* Decrets del 4 d’agost.

Abolició del règim feudal. Abolició de les senyories. Es van abolir però al mateix temps

es va obligar als nobles a ser indemnitzats. Es van sortejar algunes de les terres de

l’església, que estaven en mans de ningú.

* Declaració de drets de l’home i el ciutadà.

27 d’agost.

Jornades del 5 d’octubre Marxa sobre Versalles. 7.000 dones parisines envaeixen l’Assemblea a Versalles. Exigeixen

que es baixin els preus del pa i que el rei es traslladi de Versalles a París. Les dones

progressivament van entrant a la revolució. Són un nou actor.

França es reorganitza en funció dels principis revolucionaris (impulsats per l’assemblea):

* Transformació radical de l’Estat.

Nova estructura administrativa. Es va abandonar el calendari gregorià i es va passar

a un de basat en relació a la naturalesa. Es firma una nova constitució: la constitució

de 1791. Estableix una monarquia parlamentaria.

* Conformació d’una nova cultura política.


Es celebren festes silvestres i un nou calendari festiu. Se celebra l’aniversari de la

presa de la Bastilla, per exemple.

* El terror.

Juny de 1793 – juliol de 1794. Un període de mesures governamentals rigoroses. El

terror és un concepte que es va posar posteriorment. No va ser tant obra de

Robespierre sinó un règim de intimidació i control recolzat per la Convenció i els

patriotes.

2. COM S’HA INTERPRETAT LA REVOLUCIÓ FRANCESA?

Tot el que està passant a França està interrelacionat amb altres problemes que estan passant

paral·lelament al món. Hi ha pautes transnacionals. Per tant, és realment tant nacional el

procés revolucionari? Alguns autors estan posant molt en dubte el marc nacional de la

revolució francesa. Hi ha diverses línies de pensament:

Autors que han incidit en el marc atlàntic del procés revolucionari:

Þ Robert R. Palmer i Jacques Godechot en diversos escrits de les dècades de 1950 i

1960.

Þ Eric J. Hobsbawm en La Era de les Revolucions.

Autors que han incidit en el marc global del procés revolucionari:

Þ Armitage, David y Subrahmanyam, Sanjay, "Introduction: The Age of Revolutions, c.

1760-1840 - Global Causation, Connection, and Comparison", en Armitage, David y

Subrahmanyam, Sanjay (eds.), The Age of Revolutions in Global Context, c. 1760-

1840, New York, Palgrave, 2010, pp. XII-XXXII.

Þ Desan, S., Hunt, L. & William, M.N. (eds.), The French Revolution in Global

Perspective, Ithaca, Cornell University Press, 2013.

Ja als anys 50 i 60 alguns historiadors ja entenien els problemes nacionals com quelcom més.

Juntament amb la Revolució francesa estava succeint la independència de les 13 colònies

als Estats Units.

Pautes transnacionals Exemples de pautes transnacionals:

* Validesa universal dels principis revolucionaris.


* Declaració de Drets de l’Home i el ciutadà.

McPhee considera que aquest document representava la fi de l’estructura absolutista,

senyorial i corporativa que caracteritzava a l’Antic Regim. Segons aquest, era una

declaració revolucionària dels principis d’una nova època daurada. Es tractava d’una

de les més potents declaracions a favor del liberalisme i del govern representatiu,

garantint un cos de drets fonamentals. Implicava fer ciutadans d’una nació als súbdits

del rei.

Qui escriu aquesta declaració de drets és Lafayette. Ell ja coneixia el llenguatge i els

principis polítics perquè havia influït en la declaració nord-americana (la Virginia). A

EUA estaven treballant en la seva primera constitució. Però, a diferència d’Amèrica,

aquesta declaració a França no es fa per una república, sinó per una monarquia

constitucional.

Antonio Nariño tradueix al 1793 la declaració al castellà.

* Actors.

Personatges de perfil transnacional son el principal canal de transmissió intercultural

dels principis revolucionaris. La gent també està circulant. Hi ha el cas paradigmàtic

de Lafayette però hi ha molts més perfils transnacionals. Són persones que connecten

un lloc amb un altre i transmeten així els principis revolucionaris, sobretot entre EUA i

França. Lafayette va enviar un joc de claus al president dels EUA George Washington

(era un simbolisme).

També hi havia clero emigrant.

Sobre la circulació d’actors en el món revolucionari:

Þ Jasanoff, Maya, "Revolutionary Exiles: The American Loyalist and French Émigré

Diasporas", en Armitage, David y Subrahmanyam, Sanjay, The Age of Revolutions in

Global Context, c. 1760-1840, New York, Palgrave, 2010, pp. 37-58

Þ Jasanoff, Maya, Liberty’s Exiles: American Loyalists in the Revolutionary World, New

York, Alfred A. Knopf, 2011


3. EL MARC GLOBAL

La pedra rosseta * Conjunt de lleis escrites en tres llengües.

* Gràcies a ella es desxifra el jeroglífic.

* Es va descobrir en les campanyes franceses a Egipte (finals de la Revolució

Francesa).

* Qui desxifra el jeroglífic és un francès al 1822 (20 anys després de trobar-se la pedra).

* Aquesta pedra és un exemple de interconnectivitat global a través del marc imperial.

Espanya, Alemanya... hi havia diversos imperis que dominen el mapa geopolític.

Desequilibri entre les necessitats militars i la capacitat financera. * La revolució francesa posa a Europa en guerra.

* En tot aquest període hi ha nombroses guerres.

Els orígens de les revolucions atlàntiques Per explicar la Revolució Francesa des de l’òptica global, com a origen de les revolucions

atlàntiques, hi ha els qui reculen fins la Guerra dels Set Anys (1756 – 1763). Aquesta té dues

conseqüències:

* Dins d’Europa. Es revela la debilitat militar i financera de les grans monarquies.

* Fora d’Europa. Costós preu que afecta a les colònies.

Al segle XVIII els processos de globalització estaven en funcionament i tots els imperis

estaven contra la paret perquè no podien pujar els impostos per por a quina era la reacció de

la gent. Tampoc podien conquistar o, si més no, era complicat. A mitjans del segle XVIII els

imperis imposen el control a diferents recintes portuaris.

El cost d’involucrar-se en la guerra era elevat.

Espanya, com a solució, puja els impostos de les colònies a Amèrica.

Gran Bretanya opta per pujar els impostos a les colònies americanes.

* Revolució a les 13 colònies.

* Reorganització imperial britànica.

França decideix pujar els impostos als seus ciutadans. Conseqüències per a França:

* La relació pagament d’impostos i representació es va incrementar.

* Influència de l’exemple americà.


Però la divisió imperial no tan sols explica les revolucions atlàntiques. El marc imperial explica

moltes coses però no és suficient. Quan es dóna la primera volta al món és quan es comença

a parlar de globalització.

França i Haití L’actual Haití és una de les principals colònies de França durant la Revolució Francesa. La

societat antillana al 1789 estava dividida en:

* Majoria d’esclaus negres (450.000)

* Elit blanca de propiteris de plantacions (31.000)

* Gens de couleur, lliberts.

Com a conseqüència del procés revolucionari (Revolució Francesa), l’estat es torna més fort

i inclusiu. Per C.A. Bayly, “la idea que el poble tingues drets i pugues actuar com una força

creativa i revolucionaria es va globalitzar”.

Dones, jueus i protestants són exclosos de la ciutadania activa. Les dones estan

instrumentalitzant la lluita dels esclaus per articular així també la seva lluita. Aquesta és la

verdadera aportació d’Haití a la Revolució Francesa.

Els jueus protestaven a l’Assemblea: “França té el deure, per justícia i interès, de garantir els

drets de ciutadania, atès que la seva llar es troba en aquest imperi, viuen aquí com súbdits,

serveixen a la seva pàtria en la mesura de les seves possibilitats, contribueixen al

manteniment de les forces públiques igual que la resta de ciutadans del regne, amb

independència dels onerosos, degradants i arbitraris impostos que les antigues injustícies i

prejudicis de l’antic règim van acumular sobre les seves espatlles: ells afirmen que tan sols hi

pot haver dues classes d’homes en un Estat: ciutadans o estrangers, i demostrar que no som

estrangers és demostrar que som ciutadans”.

O, més clarament, en un Cahir de Doléance escrit per les dones del PAis de Caux. “Ja sigui

per raó o per necessitat, els homes permeten que les dones comparteixin el seu treball, que

cultivin el seu sòl, que llaurin els camps, que es facin càrrec del servei posta; altres emprenen

llargs i durs viatges per motius comercials... Ens han dit que s’està parlant d’alliberar els

negres; el poble gairebé tant esclavitzat com ells, està recuperant els seus drets... Seguiran

els homes insistint en voler fer-nos víctimes del seu orgull i injustícia?


4. NAPOLEÓ

La Revolució Francesa s’expandeix una vegada Napoleó pren el control i porta els seus

exèrcits a les fronteres de França (fase principal de l’expansió de la revolució i moment molt

important per la història d’Europa). És a partir d’aquí quan la revolució ja no només és a

França, sinó que està per tota Europa.

L’imperi napoleònic representa una nova i post-revolucionaria noció de política imperial.

Napoleó racionalitza la justícia, l’exèrcit (pot enfrentar-se a totes les potències) i tots els

aspectes de la vida social, política i econòmica. Napoleó és l’hereu del procés revolucionari,

que no vol tancar, però per altra banda està fent simbolismes cap a l’Antic Règim.

Per Tim Blanning destaquen tres aspectes de Napoleó:

* Tornada dels emigrants.

Napoleó decreta la tornada dels emigrants i els hi torna les seves propietats.

* Concordat amb l’Església Catòlica (1802).

Napoleó fa el concordat i deixa tornar a l’Església Catòlica. Un dels grans aliats de

Napoleó serà el Papa.

* Codi Civil Napoleònic (1804).

Obra de Napoleó. Abans la justícia estava en mans del rei i estava condicionada

també per l’estament social. S’administrava de manera diferent en funció dels

territoris. Napoleó instaura el principi revolucionari segons el qual tothom és igual

davant la llei. Així, estableix un codi comú i l’estén per Europa.

És un nou model de racionalitat i equitat jurídica. El que fa és concordar el dret públic

i el dret privat i aplicar de forma uniforme i desinteressada tots els processos que es

jutgen. La idea era que la justícia fos, fins un cert punt, predictible. El codi marca una

de les fites en el pas de l’Antic Règim al liberalisme i acaba sent crucial.

o És el document legal més important de la història contemporània d’Europa.

o És un nou model de racionalitat i equitat jurídica.

Napoleó va conquistar gran part del continent. Per alguns autors com Michael Broers hi ha

una divisió de l’imperi entre:

* Imperi interior. Territoris de França, Països Baixos, zones del Rin, nord d’Itàlia, parts

de Suissa... Napoleó feia aliances amb les elits locals (els hi donava uns beneficis) i

així s’assegurava el control administratiu dels nous territoris conquistats.


* Imperi exterior. En el mapa hi ha una divisió imperial. D’una banda, el que fa Napoleó

és posar en una situació compromesa a l’imperi Hispànic i desestructurar tot el sistema

territorial del centre d’Europa. Napoleó posarà punt i final al Sacre Imperi Romà

Germànic, que havia iniciat Carlemany.

Per tant, l’expansió napoleònica té unes clares connotacions imperials, ja que desestructura

tant l’imperi Hispànic (amb projecció cap a Amèrica) com l’imperi Europeu. Al mateix temps,

Napoleó cau per les batalles contra l’imperi Britànic i l’imperi Rus. Algunes campanyes de

l’Imperi Rus debiliten a Napoleó el 1812. És definitivament a Waterloo on cau Napoleó.

Prèviament havia perdut diverses batalles, se’l van endur a una illa i va ser d’allà on es va

escar per lluitar a Waterloo.

Al Congrés de Viena es reestructura tota la política europea. Aquesta desestabilització

imperial que succeeix amb les guerres napoleòniques es pot analitzar amb més profunditat.

5. ESPANYA I HISPANOAMÈRICA

Des del segle XVIII hi havia un repartiment del món entre les potències principals. Un dels

grans punts d’interès era l’Imperi Hispànic (Espanya i colònies).

Les Guerres de la Independència (es comencen a anomenar així des de 1844) s’han

interpretat des d’una òptica nacional.

Per C.A.Bayly. “La idea que el poble tingués drets i pogués actuar com una força creativa i

revolucionaria es va globalitzar”.

Invasió francesa de la península. Les tropes franceses van demanar permís al rei d’Espanya per moure’s des de França i

portar-les fins a Portugal. Així, van firmar un tractat assegurant que tan sols creuarien

Espanya, sense atacar-la. Però, en arribar a Madrid, van trencar l’acord i van atacar a

Espanya (jornades del 2 de Maig). Són un punt de referència per a tots. Aquesta és la

dinàmica que hi havia.

Portugal va ser durant molt de temps un aliat de la Gran Bretanya. Abans d’aquesta

insurrecció el 2 de maig, Napoleó va citar al pare del rei, Carles IV, a Bayona. Allà també va

citar al rei, Ferran VII. Uns mesos abans, als motins d’Aranjuez, Ferran VII li va treure la

corona al seu pare. Napoleó els va citar i els hi fa un simbòlic pas de la corona a unes altres


mans. Finalment la corona va acabar en mans del germà de Napoleó, Josep I (Josep

Bonaparte).

Aquest canvi en la corona no va agradar a la major part de la població. Qui debia regir una

monarquia en l’absència del rei? (no la mort!). Es buscava una línia hereditària i es tractava

d’ocupar el poder d’un rei absent.

La sobirania estava en Déu, i aquest li va donar al poble i el poble al rei.

Desintegració de l’imperi Hispànic.

A les colònies es van assabentar de l’absència del rei. Es comencen a formar juntes i, una

vegada formades, des de la junta central es demanden comunicats a les diverses juntes (no

només a les metropolitanes, sinó a les diverses juntes americanes) perquè se sotmetin al

poder d’aquesta junta central. Però les juntes americanes diuen que no, que elles els hi deuen

obediència al rei, però no a cap altra institució que no estigui sota el poder del propi monarca.

Per tant, hi ha una espècie d’independència d’aquests territoris de la monarquia hispànica,

respecte a la metròpoli, sense trencar amb l’autoritat real. Ells continuaven pensant que era

Ferran VII la figura que legitimava tot el sistema polític. No obstant això, no reconeixien les

noves autoritats metropolitanes.

D’aquesta manera, va començar un camí paral·lel al de les pròpies Corts de Cadis. D’una

banda, les Corts de cadis es comencen a preguntar qui forma part del cos polític nacional.

Tan sols els metropolitans o també els colonials? I aleshores després d’una sèrie de

discussions a les Corts, decideixen també que la població d’Amèrica té dret a la representació.

Es fan una sèrie d’eleccions i es porten diputats de les Corts d’Amèrica a Cadis.

Al mateix temps, però, les juntes provincials que s’havien format a diversos territoris

d’Amèrica van començar a formar les seves pròpies Corts. Aquests congressos i parlaments

eren capaços de crear constitucions. Hi havia una història constitucional americana que

estava molt en relació amb el procés constitucional de Cadis. Totes aquestes idees que

circulaven per l’espai transatlàntic i global també es donaven a l’espai hispanoamericà.

L’interessant, és que aquests processos constitucionals s’han interpretat també a Amèrica

des d’una òptica nacional. Totes aquestes constitucions declaraven la independència

d’aquests territoris, però continuaven obeint al rei d’Espanya. Per tant, van crear una espècia

de Common Wealth.

La invasió de Napoleó va crear un problema de legitimitat política a l’imperi Hispànic, que va

acabar explotant per la pròpia dinàmica administrativa que havia tingut fins aleshores.


Una vegada torna Ferran VII i no reconeix tots els moviments de llibertats i de semi-

independència dels territoris americans, el que fa és enviar una sèrie de tropes a les diverses

costes del territori americà per oposar-se als rebels. Bolívar és el personatge que lidera un

dels exèrcits independentistes revolucionaris al sud d’Amèrica que acabava finalment amb

les tropes espanyoles.

Emergència de repúbliques, dictadures i imperis Prússia, per exemple, es va desestructurar amb les invasions napoleòniques. Prússia era un

regne d’Alemanya. El centre de Prússia és Brandenburg (actualment Berlín). Era un imperi

(el Sacre Imperi Germànic) amb sobirania compartida sota la tutela de l’emperador. Les

invasions al centre d’Europa per part de Napoleó van posar fi a tot aquest organigrama

imperial. D’allà va sorgir una espècie de territori amb centenars d’entitats polítiques.

El 1815 amb el Congrés de Viena, Prússia que és una potència emergent, s’estén fins a

Polònia i fins a agafar la ciutat de Königsberg, que avui en dia és la ciutat russa de Kaliningrad.

Königsberg és la primera ciutat on es corona al rei de Prússia, al segle XVIII. I des de

Brandenburg, el territori prussià es va expandint cap a l’est i també amb el Congrés de Viena

guanya territoris per la zona del Rin. Prússia anirà conquistant territoris.

Prússia, al contrari que molts altres territoris d’Europa, no va emular el procés revolucionari

francès. El 1806 es va iniciar un procés revolucionari des de dalt i va ser el propi rei i el seu

equip ministerial que va reestructurar l’estat prussià, per oposar-se amb millors garanties a

Napoleó i per reformar tot l’estat i tenir una capacitat de força en el concert europeu de

potència, molt major del que tenien fins aleshores.

Napoleó va intentar apropar els valors revolucionaris francesos amb els valors de l’Antic

Règim. Però l’exemple prussià és un altre exemple. Freiherr i Hardenberg es van ocupar

d’establir un estat executiu fort i establir un poder militar impressionant.


TEMA 2 INDUSTRIALITZACIÓ I LA GRAN DIVERGÈNCIA

1. La Revolució Industrial i Gran Bretanya

• Interpretacions

• Gran Bretanya com a “taller del món”

• La Revolució Industrial fora de la Gran Bretanya

2. Escala global i interconnexions

• Un producte estrella: el cotó.

• Protoindustrialització.

• La revolució industriosa.

3. La gran divergència: Europa i Xina.


TEMA 2 INDUSTRIALITZACIÓ I LA GRAN DIVERGÈNCIA

1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL A GRAN BRETANYA

Interpretacions

Un procés de canvi tecnològic provocat per una profunda transformació de l’estructura

econòmica del món.

Dos punts de comú acord:

* Els canvis socials i econòmics d’origen industrial que cap al 1900 es constataven a

tots els continents es remuntarien a una explosió innovadora que va tenir lloc a

Anglaterra cap a l’any 1760.

* La industrialització, almenys en els seus principis, va ser un fenomen regional i no

nacional.

Segons Patrick O’Brien: “Casi tres siglos de investigación empírica y reflexión de las mejores

mentes de la historia y las ciencias sociales no han generado una teoría general de la

industrialización, de ninguna clase”.

Diferents interpretacions sobre la Revolució Industrial:

* Marx i el marxisme.

* Kondátiev i Schumpeter.

* Polanyi.

* Rostow.

* Gerschenkron.

* Bairoch.

* Landes.

* North i Thomas.

Gran Bretanya com a “taller del món”

Per què Anglaterra? Condicions que van afavorir la industrialització:

* Espai econòmic nacional.

* Pau interior.

* Geografia favorable.

* Tradició de mecànica.

* Comerç colonial extens.

* Agricultura productiva.

* Actitud emprenedora.


Anglaterra té una sèrie de característiques particulars que la fan diferent respecte a altres

països. En relació a altres països (nivell extern):

• Demanda interna de productes selectes.

Alguns eren importats de Xina. Pràctiques de consum aristocràtic també en les

classes mitges.

• Comerç d’ultramar més intensiu.

És la potència naval per excel·lència del segle XVII.

• Transferències de les innovacions teòriques a camps pràctics.

Tots els invents que es van produint es posen ràpid en pràctica gràcies al canvi

estructural que està patint el país.

Anglaterra s’havia convertir en el gran distribuïdor dels productes arribats d’ultramar. Aquest

procés de revolució industrial s’ha de veure en una doble dimensió: a nivell intern i extern.

Això serà la clau perquè Anglaterra es converteixi en un país industrial.

A nivell intern, dos factors importants:

* Revolució agrícola.

Explica molt bé com es produeix el canvi cap a una economia industrial.

La diferència que hi havia en la propietat de la terra a Gran Bretanya diferia del que

succeïa a altres països d’Europa. Al sud d’Europa la terra es va començar a privatitzar

amb les revolucions liberals, a principis del segle XIX. Això va crear una sèrie de

protestes dels camperols. Però, en canvi, a Anglaterra això ja havia passat a principis

del segle XVIII. La propietat de la terra va quedar en poques mans però tampoc hi

havia grans extensió de terreny. Es va establir el conegut sistema de northfolk (divisió

de la terra de manera que una es deixa descansar). Això va provocar que la producció

sigues molt millor. A més, hi havia excedent que es podia exportar. Això era molt difícil

que succeís a França o a altres parts d’Europa.

* Innovacions tècniques.

A Anglaterra es van accelerar molt. Això va fer que s’incrementés la productivitat a les

fàbriques. A més, hi havia inversió pública en el seu funcionament per tal de fomentar-

ho (per exemple, una millora dels canals).

Principals innovacions tècniques:

Þ “Lanzadera volante” (John Kay, 1733).

Þ Spinning jenny (James Hargreaves, 1764). Multiplica el treball de les filadores.


Þ Mule Jenny (Samuel Crompton, 1779).

Þ Màquina de vapor (James Watt, 1782).

Þ Procés de pudelació per refinar el ferro (Cort, 1783).

Þ Locomotora de vapor (Trevithick, 1803).

La Revolució Industrial fora de la Gran Bretanya

Què passa a altres països? Aquest primer procés d’industrialització es va expandint. Altres

processos d’industrialització:

* Bèlgica i Suïssa. 1820.

* França. Des de 1830

* Alemanya. Des de 1850.

A la resta de països succeeix molt més tard.

Hi ha haver una segona revolució industrial a la segona meitat del segle XIX? A partir de la

segona meitat del segle XIX (1850) alguns historiadors parlen d’una segona revolució

industrial. Per què?

* Es substitueix el carbó i el ferro per l’acer, la química i l’electricitat.

* Desplaçament dels centres industrials d’Anglaterra a EUA i Alemanya.

La producció de cotxes n’és un exemple.

Werner Abelhauser (historiador alemany) prefereix parlar d’una “segona revolució

econòmica” caracteritzada pel sorgiment de corporacions econòmiques.

Característiques d’aquestes corporacions:

* Plena mecanització de la producció. Fabricació en cadena.

* Administrador assalariat. Es professionalitza la feina de l’administrador.

* Societats mercantils anònimes. Accionistes que decideixen què es fa amb l’empresa

i on s’inverteix.

* Creixent burocratització.

* Concentració econòmica.

* Aparició de corporacions multinacionals.

És un món que es troba a la prehistòria del que actualment coneixem com a capitalisme

liberal.


2. ESCALA GLOBAL I INTERCONNEXIONS

Un producte estrella: el cotó

Cap a 1830 hi va haver un canvi en la producció tèxtil. Es va passar del consum de llana al

consum de cotó. Això va tenir implicacions a diferents nivells.

EL cotó es produeix amb molta més facilitat (no implica animals) i es va imposar a gairebé a

tot el món (un producte global). El cotó sortia de les fàbriques del centre d’Anglaterra.

Des del moment que van tenint lloc els canvis tecnològics els grans comerciants i industrials

anglesos es preguntaven d’on podien treure matèria prima. En necessitaven més i més espai

on vendre els seus productes. Així, van optar per treure més cotó del sud dels EUA, on hi

havia desenvolupat un sistema d’esclavització en la producció de cotó. Primer aquesta

matèria va arribar a Londres però després va ser al port de Liverpool on arribava aquest

material. D’aquí passava a Manchester, on es fabricava, i després tornava a Liverpool, des

d’on es distribuïa. La mà d’obra de Manchester venia del món agrícola. A més, patia les

conseqüències econòmiques d’aquest canvi.

Oldknow: un dels grans fabricants de cotó.

Charles Dickens descriu Manchester: “Era una ciudad de ladrillos colorados, o más bien de

ladrillos que habrían sido colorados, si el humo y las cenizas lo hubiesen permitido; pero tal como estaba, era una ciudad de un rojo y de un negro poco natural, como el pintado rostro de un salvaje.

Era una ciudad de máquinas y de altas chimeneas, de donde salían sin descanso interminables serpientes de humareda, que se deslizaban por la atmósfera sin desenroscarse nunca del todo. Tenían un canal obscuro y un arroyo que llevaba un agua enturbiada por un jugo fétido, y existían vastas construcciones, agujereadas por ventanas, que resonaban y retemblaban todo el santo día, mientras el pistón de las máquinas de vapor subía y bajaba

monótonamente, como la cabeza de un elefante enfermo de melancolía. Contaba la ciudad de varias calles grandes, que se parecían entre sí, y de infinitas callejuelas aún más parecidas unas

a otras, habitadas por gentes que se parecían igualmente, que entraban y salían a las mismas horas, que pisaban de igual modo, que iban a hacer el mismo trabajo, y para quienes cada día

era idéntico al anterior y al de después, y cada año el vivo reflejo del que le había precedido y del

que iba a seguirle” (Charles Dickens, Tiempos difíciles, Libro I, Cap. V).

“Las calles estaban abrasadas y polvorientas en aquel día de verano, y el sol era tan brillante

que atravesaba el espeso vapor que caía sobre Coketown y no permitía fijar en él la vista.

Los fogoneros surgían de profundas puertas subterráneas para salir a los patios de las

fábricas, y tomaban asiento en gradas, postes y vallas, enjugándose los rostros ennegrecidos


y mirando los carbones. La población entera daba la impresión de estar friéndose en aceite.

Se percibía en todas partes un penetrante aroma de aceite caliente. Las máquinas de vapor

aparecían brillantes de aceite; la ropa de los obreros tenía manchas de aceite; las fábricas, a

través de todos sus pisos, destilaban y chorreaban aceite”. (Charles Dickens, Tiempos

difíciles, Libro 2, Cap. 1).

!! En aquests fragments Coketown = Manchester.

Protoindustrialització

Amb aquest concepte es fa referència a un moment previ a la industrialització.

Definició: una expansió de productes de bens en cases de camperols destinats a mercats

translocals

Això vol dir que en moments de bonança econòmica al món agrícola hi havia excedent de

productes així com de temps dels camperols. Es van instaurar unes màquines a les cases de

manera que es puguessin produir productes per després vendre als mercats. A les cases dels

camperols es va començar, per tant, un procés diferent.

Aquest procés va destacar en dos sectors:

* Intercanvis comercials

* Aparició d’una forta economia agrària.

Ludisme: protesta dels assalariats contra els moviments de mecanització. .

La revolució industriosa

Procés de transformació més lent en relació amb els canvis en les pautes de consum.

Jan de Vries. Parla de “la transformació dels desitjos del consumidor”.Subratlla que la

revolució industrial és un procés, en realitat, més lent. Ve de lluny i es desenvolupa lentament.

Considera que els canvis que ho provoquen no són les màquines, sinó ens canvis en les

pautes de consum. Més diners que poden gastar en altres coses. Es considera que en un

ampli espai temporal es va fer una redistribució dels recursos productius, de manera que la

gent podia comprar altres coses. Entre 1650 i 1850 a Europa nord-occidental i a Nord-Amèrica

britànica, un nombre creixent de llars van realitzar una redistribució dels seus recursos

productius. Això va provocar que l’augment de l’especialització de la producció a les llars es

traduís en un augment de les opcions de consum al mercat.


3. LA GRAN DIVERGÈNCIA: EUROPA I XINA.

Llibre escrit per Kenneth Pomeranz: “La Gran Divergència”

Quan, on i per què es va produir un distanciament a nivells de creixement i desenvolupament

entre Europa i la resta del món?

Les economies de Gran Bretanya i Xina al segle XVIII no presentaven indicadors massa

diferents à la gran divergència va tenir lloc als voltants del 1800.

Ni Europa ni Anglaterra no estaven més preparades que cap altra àrea per assumir

estratègies d’industrialització.

Destaquen dos factors d’Anglaterra:

* Per la seva situació geogràfica, Anglaterra tenia més a l’abast jaciments de carbó i

ferro.

* Fiscalitat militar, que va permetre l’establiment de colònies.

Conclusió: no hi ha raons inherents (polítiques) a Europa en el procés de conquesta del món.

Són raons que tenen a veure amb el procés de producció.


TEMA 3 NACIONALISME, ESTATS I IMPERIS

1. Nacionalisme

• Primordialistes

• Etno-simbolistes

• Modernistes

2. El Congrés de Viena

• Príncep Metternich

3. Les revolucions de 1820 i 1830

• Les revolucions de 1820

• La independència de Grècia

• Les revolucions de 1830

4. Nacionalisme i liberalisme

5. Les revolucions de 1848

• Europa com espai de comunicació

• Visió d’Österhammel

• Llibre de Sperber

6. Nacionalismes en revoltes extraeuropees

7. Nacionalisme i estat-nació

• Brendan Simms

• Österhammel


TEMA 3 NACIONALISME, ESTATS I IMPERIS

NACIONALISME

El principal debat és la definició de nació.

* És un terme molt utilitzat però definir-lo és complex.

* El debat pren un punt de vista occidental.

Hi ha tres grans línies interpretatives:

PRIMORDIALISTES

• També anomenat perennialisme.

• Consideren que la nació és quelcom que ha existit sempre. Origen pre-modern de

la nació.

• La nació existeix des de temps immemorials i constitueix una part natural de l’ésser

humà.

• El passat determina el present.

• Ho defensa poca gent de la comunitat acadèmica, malgrat en els discursos som

bombardejats per aquest tipus de visió.

Exemple: Historia de Castilla. De Atapuerca a Fuensaldaña (Juan José García González).

Al títol ja s’evoca que Castella comença amb una societat prehistòrica. Es vincula l’espai

polític amb uns orígens molt antics.

Autors: Þ Adrian Hastings.

Þ Hugh Seton-Watson.


ETNO-SIMBOLISTES

• La nació moderna deriva d’una comunitat ètnica preexistent.

• Per tant, el passat influencia el present.

• La nació és un fenomen modern però una forma d’identitat col·lectiva que ha existit

sempre.

Autors: Þ John Hutchinson.

Þ Anthony Smith. Parla sobre el concepte d’ètnia. La ètnia com a catalitzadora d’una

“percepció de la unitat i individualitat cultural”. El nacionalisme modern s’entén com

a part d’un cicle de consciència ètnica. El procés de transformar la eina en nació és

un procés plenament modern. Aquesta tasca es duu a terme gràcies a les elits

intel·lectuals, definides per Smith com el nou clero de la nació.


MODERNISTES

• També anomenats constructivistes.

• La nació és conseqüència directa o indirecta del procés de modernització.

• El concepte “modernització”, però, és ambigu.

• Aquests autors vinculen la nació amb la modernitat, amb l’època contemporània

(post Revolució Francesa).

• El passat és utilitzat des del present.

• El passat és una recreació del present.

• La nació és un producte del nacionalisme (primer hi ha el nacionalisme i després es

crea la nació).

• Subratllen la naturalesa política de la nació i el paper actiu que ciutadans i elits

juguen en la seva construcció.

• La nació s’interpreta a partir de paràmetres de construcció social i creació cultural.

La nació, per tant, és un artefacte social i un producte construït socialment.

• La construcció de la nació és una operació d’enginyeria social en la qual la identitat

nacional és un producte de l’activitat política i intel·lectual de les classes dirigents.

• Estableix una sèrie de canvis que es donen en la transició d’una societat tradicional

a una moderna:

o En el pla cultural-ideològic à alteracions epistemològiques.

El món a partir del renaixement es van donant una sèrie de canvis que van

construint una nova societat. Per exemple, la impremta.

o En el pla econòmic à procés industrialització.

Sense industrialització no hi ha nació.

o El pla polític à emergència de l’Estat modern amb la Revolució Francesa.

* La relació entre nacionalisme i Revolució Francesa depèn de l’autor:

o Roger Brubauker. La revolució crea l’Estat-nació i dóna vida al nacionalisme.

o Eric J.Hobsbawm. L’equació nació-Estat-poble té lloc des de la Revolució

Francesa.

o John Breuilly. El nacionalisme és una forma de comportament polític

modern.

* El principal desacord radica en la genealogia de la nació i la seva periodització.

* Pels constructivistes no és tan important l’existència de diferències objectives entre

grups humans. El realment important és la seva politització posterior. Com es

projecten aquestes diferències? Per això s’identifiquen una sèrie d’elements que

van definint els entorns nacionals durant els segles XIX i XX:


o Llengua

o Tradicions

o Mites

o Símbols. Cas de les banderes, el dia de festes de les nacions...

Aquests elements són útils a les elits que tenen el poder. És una instrumentalització

a vegades inconscient. La nació per ells no deixa de ser un mite imposat per les

elits que controlen les esferes de poder. Les nacions tenen una historicitat.

Exemple: Bandera de França. El blanc representa als Borbons. Però això passa

amb moltes banderes. Les banderes són símbols on es pot veure molt be la

historicitat i la construcció de les nacions.

* Per tant, els contructivistes consideren que l’important no és la nació, sinó el que hi

ha darrere: com s’ha arribat a construir, per què té una determinada bandera....

o És més important prestar atenció al procés de construcció de l’Estat-nació

que a la nació en si.

o Això permet desemmascarar els mites que apunten la ideologia nacionalista.

o Aquests mites són imposats per les elits que controlen les esferes de poder

de l’estat.

Exemple: festes nacionals 11 de setembre, 12 d’octubre, 9 de novembre...

Autors: Þ Karl Deutsch.

Þ Elie Kedurie.

Þ Ernst Gellner. El nacionalisme tan sols és possible en un context d’Estat

industrialitzat. El concepte de nació adquireix amb la Revolució Francesa un

significat completament nou. És el nacionalisme el que genera la nació i no pas al

contrari.

Þ Eric J.Hobsbawm.

Þ John Breuilly.

Þ Koselleck. “Sattelzeit”.


EL CONGRÉS DE VIENA

L’alta aristocràcia es va reunir al Congrés de Viena per reorganitzar la política europea. Hi

van anar els monarques dels principals països que havien derrotat Napoleó (Rússia, Prússia,

Gran Bretanya i Àustria). La trobada es va fer a Viena perquè era un punt estratègic, un dels

països que va tenir un paper més important en la derrota de Napoleó. Darrere el congrés

també hi tenen interessos les elits. Model que vol reconstruir Europa des de la caiguda de

Napoleó.

França també va estar convidada al Congrés, malgrat havia estat la gran derrotada. Era un

congrés que en cap cas volia tenir una connotació de càstig. Es volien escoltar totes les veus.

De França s’hi va convidar Tayllerand, un dels diplomàtics més rellevants del país.

Espanya no hi va ser representada.

El que surt d’aquest congrés és molt diferent del que sortirà a la Pau de Versalles, on si que

es castiga i en aquest sentit Alemanya hi surt molt perjudicada. França va acabar amb les

mateixes fronteres que tenia abans de la revolució. Va perdre algun territori, però res rellevant.

L’objectiu del Congrés de Viena era reorganitzar l’ordre europeu i restablir el principi de

sobirania monàrquic. Això no implicava tornar enrere (tornar al període 1714). Es volia tornar

al principi d’abans però fer-ho d’una nova forma. Va ser una gran festa per l’aristocràcia, ja

que es van reunir diplomàtics, cossos militars, representants dels diferents estats... s’hi feien

festes sense fi

Es reorganitzen les fronteres en quatre potències, que són les grans beneficiades:


1. Rússia. Adquireix, entre altres, Finlàndia. Es va apropant al mar Mediterrani. Guanya

territori per diverses parts d’Europa.

2. Prússia. Adquireix territoris del Rin. Va aconseguir molta influència a Polònia, va anar

cap al Bàltic i va projectar la seva influència cap a la zona de Sèrbia.

3. Àustria. Adquireix territoris del sud d’Europa. Llombardia, Benetto i l’actual Croàcia.

Part dels Balcans.

4. Anglaterra.

El centre d’Europa, entre Berlín i la zona del Rin, la situació és més complicada. Hi havia més

de mil entitats polítiques diferents. Era, per tant, un mapa complex. Al Congrés de Viena es

racionalitza i passen a ser 39 entitats diferents, que es confederen en la Confederació

Germànica. Després és el que formarà Alemanya.

Príncep de Metternich

Darrere la organització del Congrés de Viena hi havia Kiemens Wenze von Metternich, més

conegut com el Príncep Metternich. Nascut a Coblença (Alemanya), va ser un polític

important, que va esdevenir ministre d’exteriors d’Àustria. És qui va acollir els milers de

convidats a Àustria. Va fer de l’Europa de la Restauració el seu propi projecte, fins al punt

que hi ha el terme “l’Europa de Metternich”, basat en el sistema de sobirania monàrquica i la

col·laboració entre ells. Segons aquest sistema, en el moment que hi hagues una amenaça

l’aliança d’aquests estats actuaria per protegir-ho. Hi va haver alguns pronunciaments que ho

van posar a prova.

LES REVOLUCIONS DE 1820 I 1830

Abad Menenghini. Va ser un abad revolucionari. Va entrar al territori de Nàpols (les dues

Sicílies) juntament amb els constitucionalistes el 1820.

Així es van originar les revolucions de 1820 i 1830. Des dels anys 20 fins als 40 hi ha una

sèrie de revolucions a Europa amb l’objectiu de tombar el sistema nascut al Congrés de Viena.

Les revolucions van ser una col·lisió de diferents formes de concebre la sobirania. Hi havia

una pugna dialèctica entre monarquia i liberalisme. El que van fer els monarques va ser obrir

una mica el poder cap a les noves elits que caracteritzaven Europa.

Giuseppe Mazzini (polític italià). “Pocs entenen, o semblen entendre, la necessitat imperiosa

que correspon al verdader progrés d’Itàlia si els intents no s’avenen sobre tres bases

inseparables d’independència, unitat i llibertat”. (Manifest a Jove Itàlia, 1831).


D’aquesta cita s’evidencia que:

Þ El model era insostenible i calia un canvi del sistema de forma substancial.

Þ Va ser una cita dita en el període Vormarz, període anterior a març, període

revolucionari. Període de Metternich.

Þ Independència, unitat i llibertat. Característiques de tots els revolucionaris.

1820 i 1830. Revolucions que qüestionaran els acords del Congrés de Viena.

Característiques:

* Espai transnacional. No són un canvi nacional. Van més enllà de les fronteres d’un estat. Característica

destacable.

* Reclamen un govern representatiu.

Es vol tornar al model constitucional que emergeix de la Constitució americana i

francesa. Sistema de les Corts de Cadis.

* Marcat caràcter nacional. Voluntat de constituir un espai. A Espanya, per exemple, es vol que Ferran VII adopti

aquest sistema.

* Component militar. Abans hi havia militars que es pronunciaven contra l’absolutisme. Aquests afavoriran

els canvis.

Les revolucions de 1820

Després de la derrota de Napoleó, es va crear una nova organització en defensa de l’Antic

Règim: la Santa Aliança. Es tractava d’una coalició entre Rússia, Àustria i Prússia (França

s’hi afegiria el 1819) que tenia una finalitat totalment diferent de les aliances estratègiques

que havien sorgit del Congrés de Viena. La Santa Aliança volia mantenir l’absolutisme i la

defensa de l’aliança enfront l’amenaça liberal.

El 1820 van tenir lloc quatre revolucions a la vegada, en quatre punts diferents d’Europa.

Eren una mateixa resposta a l’absolutisme, de manera que van ser revolucions connectades

entre si:

* Cabezas de San Juan.

Rafael de Diego s’alça contra el sistema monàrquic de Ferran VII, aprofitant un context

de guerres colonials. Ho fa de forma exitosa, obligant el rei a jurar la constitució de

Cadis.


* Avellino. Gugliemo Pepe tomba el sistema monàrquic de les dues Sicilies.

* Laçi. Actual centre de Romania. Alexandros Ypsilanti, ortodox.

* Apostol (Vasilkov).

Actual Ucraïna. Sergey Muraviev s’aixeca contra el tsar.

Amb el sistema absolutista restablert els liberals tenen les de perdre. Aquests quatre

aixecaments fracassen. En el cas rus, per repressió interna. En els altres casos, són

conseqüència de la Santa Aliança. Han d’anar a l’exili i se’n van a Londres.

La independència de Grècia

Clau per entendre els moviments revolucionaris, connectats entre ells.

Imperi otomà:

* Actual Turquia.

* Constantinoble.

* 1453, quan prenen Constantinoble.

* Abans havien pres alguna part del sud-est d’Europa.

* Van agafant tot el nord d’Àfrica.

* A partir del segle XVI i XVII també s’estenen cap al centre d’Europa (a través

d’incursions).

* Per exemple, 1517 van a Ciutadella (Menorca).

Alexandros Ypsilanti dirigia una organització que reclamava la independència d’un estat

nacional grec separat de l’Imperi austro-hongarès. Ypsilanti va organitzar una associació per

promocionar el nacionalisme grec dins les estructures de l’imperi otomà. Aquest moviment va

agafar certa força. Té una doble estratègia:

Ø Intenta aconseguir el suport del tsar Alexandre I. Alexandre I tenia un gran interès en

aprofitar-se de la debilitat de l’imperi otomà. Aquesta debilitat feia que es deixés un

espai, a Europa, lliure per ser conquistat per diversos imperis. Rússia tenia un gran

interès per projectar-se cap als Balcans. Havien tingut lloc una sèrie d’enfrontaments

entre Rússia i l‘imperi otomà i Ypsilanti el que va fer a ser aprofitar aquesta rivalitat

entre imperis per aconseguir els seus objectius.

Ø D’altra banda, busca un aliat intern dins del propi imperi otomà. Al propi imperi otomà

hi havia una sèrie de pashars que controlaven les províncies. Aquests pashars tenien


una autonomia administrativa bastant amplia. El pasha de Yanina volia encara més

autonomia. Aquest tenia un interès en contra del sultà d’Istambul d’ampliar el seu

poder en el territori que controlava. Això el propi sultà ho considerava inacceptable.

Aleshores, Ypsilanti, davant la situació de debilitat del sultà, demana ajuda al tsar

Alexandrre I i al pasha de Yanina. El pasha li dona la seva ajuda però el tsar li nega

perquè tenia molt d’interès en conquistar les restes de l’imperi otomà, però no ho volia

fer al preu de recolzar moviments liberals nacionalistes. Forçar el Sultan Mhmud II per

enfrontar-lo amb el tsar rus Alexandre I.

Aquest intent d’Ypsilanti de demanar ajuda al tsar trencava la unitat de la Santa Aliança. El

Congrés de Viena havia acabat en una concòrdia entre les potències perdedores i pel nou

règim francès. El fet que el tsar pogués intervenir en el procés independentista grec posava

nerviosa a la Gran Bretanya, ja que no volien que l’imperi rus tingués accés al Mar Mediterrani.

Gran Bretanya tenia una política expansionista al mar mediterrani, que va acabar amb la

construcció del canal de Suez. Això els confrontava, per tant, amb Rússia.

No obstant això, Ypsilanti sí que va aconseguir aliar-se amb el pasha i també amb l’església

ortodoxa grega. El tsar reacciona i ordena que li portin el pac del pasha de Yanina i persegueix

a Ypsilanti, que ha de marxar a l’exili. Ali Pasha es decapitat.

No obstant, es crea una dinàmica social que va agafant força. Es crea una assemblea

nacional grega a Epitaure. L’important són les dinàmiques que enfronten els camperols amb

les estructures de l’imperi otomà. Important conflicte humanitari.

D’una banda, bona part dels turcs del Peloponès van ser massacrats i la resposta del sultà

va ser cruel. Allà on hi havia cristians es van produir importants matances. Especialment la

matança de Chios va tenir una repercussió molt important a Europa. Va atraure l’atenció del

cas grec respecte de l’imperi otomà. Europa va sentir la causa grega com a seva.

Es crea un precedent de massacre ètnica. És el primer cas que, per motius religiosos i polítics

es mata a un grup de població tan sols per la seva ideologia i orígens.

Finalment, davant la situació humanitària tan delicada que preocupava a les diferents

potències europees, es decideix per un acord entre Rússia i Gran Bretanya, que s’ha de

resoldre la situació a favor de la independència grega, limitant l’operativitat de l’imperi rus als

Balcans, Es força al sultà a que la independència grega sigui una realitat.

1830. Grècia esdevé estat. S’imposa un monarca europeu, Otto von Wittelsbach en aquest

nou estat, per què es constitueixi una monarquia liberal, per controlar millor l’estat.


La independència de Grècia és important perquè per primera vegada es trenca la unitat de la

Santa Aliança. No s’ha pogut frenar aquest moviment liberal.

Les revolucions de 1830

En el moment en què Grècia s’independitza tornen a sorgir una altra sèrie d’onades

revolucionàries a Europa. Especialment és a França on aquestes jornades revolucionaries

seran més importants.

Hi ha tres jornades revolucionaries al juliol, on es torna a imposar una monarquia institucional.

Aquestes jornades estan caracteritzades per l’ús de barricades. Es feien barricades en llocs

on hi havia una presència de treballadors (que treballaven en la construcció) alta. Un dels

centres revolucionaris de París va ser la Plaça de la Bastilla, on hi desembocava un dels

canals de París en el que es transportaven mercaderies. En aquests llocs és on es feien les

barricades amb objectes que es trobaven.

Alguns dels centres revolucionaris de 1830, a banda de París, també van ser a Bèlgica i

Polònia. Es van anar estenent per l’espai europeu.

Era un context revolucionari europeu que tenia un a forta connotació nacional. El cas més

clar era Alemanya. En aquell moment no estava com actualment. Del Congrés de Viena

n’havien sorgit 39 espais diferents, sobre els quals tenia bastanta hegemonia el regne de

Prússia.

Però derivat dels processos revolucionaris hi havia una sèrie d’estudiants que pugnaven per

un règim de llibertats polítiques i per la unitat del país. Amb aquest objectiu es celebren dos

festivals:

* Wartburg (1817). Es celebren els 400 anys de la traducció de la Bíblia a l’alemany per

Luter.

* Hambach (1832). Masses de gent fan peregrinació cap a un castell.


NACIONALISME I LIBERALISME

Hi ha tres tipus de nacionalisme:

* Alliberar la seva nació dels estrangers.

Cas de Grècia o el moviment nacionalista irlandès.

* Construir una nació.

Són casos en els que es vol construir la nació a partir d’espais que estan escampats.

Cas d’Itàlia i Alemanya.

* Instaurar un sistema liberal.

Es vol canviar el règim. Cas de França i Espanya.

!! A vegades els dos primers tipus es barregen. Cas de Mazzini, que buscava la unitat d’Itàlia

i també la independència. Per aconseguir la unitat havia de desvincular alguns territoris

d’altres imperis.

Mazzini, estant exiliat, realitza accions per unir Itàlia. L’èxit de Mazzini està e que aconsegueix

fer-se amb una xarxa de liberals arreu d’Europa, la majoria d’ells exiliats a París. Allà

aconsegueix una sèrie de xarxes polítiques liberals molt grans. A partir d’aquí es faran

campanyes polítiques a les que s’unirà Garibaldi.

És necessari entendre aquestes revolucions des d’un punt de vista europeu, internacional i

transnacional, ja que aquestes revolucions són uns esdeveniments que estaven calats per un

esperit nacionalista important.

L’objectiu principal era “típic”: canviar el règim polític que hi havia per un de liberal. Però

aquestes revolucions anaven sent frenades per la reacció conservadora i contrarevolucionària

de les diferents potències europees. Ho feien a partir del pacte de la Santa Aliança.

Aquestes revolucions van ser recurrents en tot l’espai europeu.

LES REVOLUCIONS DE 1848

Les revolucions es van estendre molt més i van ser més importants, perquè van suposar un

major repte per l’ordre polític que havia sortit del Congrés de Viena. Els focus revolucionaris

de 1830, en comparació amb els de 1848, no són res. En els de 1848 es van estendre per

gairebé tot Europa, afectant sobretot a l’espai alemany i a l’imperi austrohongarès.

A Alemanya es va formar per primera vegada un parlament que incloïa una sobirania que

residia sobre el poble alemany.


També hi va haver revolucions a Itàlia, que buscaven crear un únic espai italià.

Europa com espai de comunicació.

Els historiadors s’han preguntat fins a quin punt es pot parlar d’una revolució europea en

aquells moments. Sembla que tot i que hi havia contactes entre diferents processos

revolucionaris, no es pot parlar d’una gran revolució europea perquè cada cas presenta una

sèrie de dinàmiques diferents i molt particulars. Es pot interpretar Europa com un gran espai

de comunicació. Els historiadors diuen que la revolució té lloc en una unitat d’acció territorial,

tot i que les revolucions no es van agregar formant una única gran revolució europea.

Visió d’Österhammel

Österhammel defineix les revolucions de 1848 dient que en cada cas hi havia diferents focus

revolucionaris. Diferència entre varies revolucions parcials simultànies:

* Moviments de protesta de camperols.

Volien una millora de les condicions contractuals del treball de la terra.

* Moviments cívics constitucionals.

Dirigits per les classes mitjanes.

* Accions de protesta de les capes urbanes inferiors.

Volien una millora en les condicions de treball.

Tot això s’inclou en uns moviments revolucionaris de caràcter nacional.

Llibre de Sperber

El llibre més important en relació a les revolucions de 1848 és el de Sperber. En aquest llibre

canvia la interpretació revolucionaria. S’afirma que les revolucions de 1848 s’interpretaven

com:

* Una revolució romàntica.

* Una revolució d’aficionats. No tenien una clara projecció política anterior.

* Un fracàs a l’hora d’implantar nous règims nous.

Molts historiadors parlen del fracàs de les revolucions de 1848. Sperber diu que és necessari

fer una interpretació més positiva d’aquests esdeveniments i les seves conseqüències. Major

èmfasi en l’escala i intensitat de l’acció revolucionària. Com ho argumenta?


Þ Primer, perquè es van deixar plantejaments i formes d’acció col·lectiva que es

repetirien més endavant.

Þ Segon, perquè van canviar la forma d’acció contrarevolucionària. Es van incrementar

els processos de burocràcia estatals com formes més efectives d’enfrontar-se als

moviments revolucionaris.

Per Sperber, les revolucions de 1848:

* Van ser conseqüència dels processos d’organització democràtica i politització iniciats

el 1789.

* Van incrementar la contrarevolució.

* Van accelerar el desenvolupament de les modernes burocràcies estatals.

NACIONALISMES EN REVOLTES EXTRAEUROPEES

Þ Revolta de Taiping a xina (1850 – 1864)

Þ Gran Rebel·lió a l’Índia (1857)

Þ Guerra Civil dels Estats Units (1861 – 1865)

Aquestes revolucions:

* Són revolucions que tenen lloc durant la mateixa època.

* No hi ha cap indici que ens digui que hi ha una relació directa entre aquests processos

revolucionaris i altres processos revolucionaris.

Tenien caràcter nacional? La historiografia de la Índia ha interpretat la Gran Rebel·lió com el

primer pas del procés d’independència. Però, de fet, ells parlen de com aquesta gran rebel·lió

implica una consciència nacional. No obstant, no hi ha una consciència nacional.

L’objectiu últim d’aquestes revoltes era l’adquisició de llibertats polítiques.

NACIONALISME I ESTAT-NACIÓ

Des de 1870, el nacionalisme patiria un important procés de transformació.

Hobsbawm parla del període entre 1870 i 1914 com un període de gran transformació del

nacionalisme. Les revolucions del 48 canvien la relació entre nacionalisme-Estat-societat.

Fins aquell moment, la idea principal del nacionalisme és l’adquisició de llibertats.


Hobsbawm estableix tres diferències respecte al nacionalisme de la primera meitat del segle

XIX:

* S’abandona el principi del llindar (threshold principle).

Durant bona part del segle XIX es creia que una nació tan sols era possible en un

estat plenament funcional (que ja estigués en marxa), pel que es relacionava el principi

nacional a un nivell pràctic. Els estats com França, Espanya, Gran Bretanya... es

concebien com una nació perquè eren capaços de tenir un Estat. Els italians també

creien que hi havia un potencial important en els diferents territoris per convertir-se en

Estat i Nació. Algunes regions estan dins d’estats que ja existeixen, i allà ja van sorgint

nacionalismes que reclamen autonomia (Catalunya).

* Es un nacionalisme que es basa en l’etnicitat i la llengua.

S’aplica tant a nacionalismes estatals com a nacionalismes sub-estatals. Aquesta

relació entre llengua-raça-nació, va caracteritzar el nacionalisme alemany, l’espanyol,

el català... És una relació que es va fent cada vegada més estreta. La llengua és

l’expressió d’un nacionalisme. Els nacionalismes patien aquest gir conservador i

aleshores es basaven en una ètnia i una llengua.

* Desplaçament cap a la dreta.

Gir conservador del nacionalisme. Aquest gir és degut a tres canvis fonamentals:

o Canvis socials. Els moviments obrers van adquirint força. Això implica un

desenvolupament industrial, un canvi del camp a la ciutat....

o Canvis polítics. La contrarevolució aprèn la lliçó i estableix un sistema

burocràtic molt més rígid, complex i dinàmic.

o Canvis internacionals. Unificació d’Alemanya i Itàlia que canvia tota la

geopolítica.

El reforç del nacionalisme ètnic es fa a partir de la llengua i la raça:

* Llengua. És un element identitari primordial que ha estat sempre present.

Tota la interpretació constructivista argumenta que la llengua no representa un

problema ni de comunicació ni de cultura a nivell polític, sinó que representa un

problema de poder i de ideologia que sorgeix en aquest moment. Per exemple,

yiddish (llengua dels jueus).

A tot això, Hobsbawm considera tres punts:

Þ L’existència d’un idioma no genera nacionalisme basat en la llengua.

Þ La llengua d’un poble no és la base de la seva consciència nacional, sinó que

és un artefacte cultural.


Þ Les llengües es tornen exercicis conscients d’enginieria social en el moment

en que la seva importància simbòlica predomina sobre la seva importància

real. La transformació està en el canvi de la importància que una comunitat

dóna a la seva pròpia llengua. A partir d’un moment concret, la llengua es

comença a instrumentalitzar en un sentit polític.

* Raça. Per bona part dels contemporànies la identificació d’una raça amb una nació es

va anar fent estreta cada vegada més durant la segona meitat del segle XIX.

Brendan Simms

Per Brendan Simms, Alemanya ha estat sempre un espai de contenció fonamental per tres

motius:

* Estratèfica posició al centre d’Europa.

* Immens potencial econòmic i militar.

* Legitimació política que conferia el títol imperial.

Osterhammel

Osterhammel apunta a un triple significat del Reich:

* Estratègica posició al centre d’Europa anomenada Deutsches Reich.

* Petit imperi colonial i comercial ultramarí.

* Romàntic i fantasiós imperi que revivia la idea del Sacre Imperi.

El que duu a terme tot el procés d’unificació d’Alemanya és Otto von Bismarch. El gran debat

a Alemanya durant gran part del segle XIX era com construir Alemanya.

Japó era cap al 1900 un dels estats-nació més integrats del món. Hi ha una influència

d’Alemanya en el procés de modernització de l’estat japonès cap a finals del segle XIX. El

que fan les elits japoneses és copiar les estructures imperials alemanyes en educació

(sistema d’universitats) i en relació al món militar.

Hi ha un gir conservador del nacionalisme.

“L’home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni dels

cursos dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d’homes,

sana d’esperit i càlida de cor és el que crea una consciència moral que es diu una nació”.

Ernest Renan, Qué es una nación.


TEMA 4 LA CONSTRUCCIÓ DE NOVES JERARQUIES SOCIALS.

EUROPA I EL MÉS ENLLÀ 1. El segle de la burgesia

• A què ens referim quan parlem de burgesia?

• A qui ens referim amb el terme “burgesia”?

• Societats del segle XIX

• Què significava ser burgès?

• El sistema liberal

• El cas d’Espanya

2. L’emancipació dels treballadors

• Dures condicions de treball

• Diferències entre treballadors

• Dones treballadores

• Organització

• Cartisme

• El socialisme

3. L’emancipació dels esclaus

• Com es construeix el procés d’emancipació dels esclaus?

• L’abolicionisme

• Antislavery

• Què hi ha darrere d’aquest gir?

• Cas d’Espanya

4. L’emancipació de les dones

• Moviments sufragistes


TEMA 4 LA CONSTRUCCIÓ DE NOVES JERARQUIES SOCIALS.

EUROPA I MÉS ENLLÀ 1. EL SEGLE DE LA BURGESIA

Els Buddenbroock. Llibre de Thomas Mann (guanya el premi Nobel). Explica la decadència

de la seva família. En la descripció que es fa al seu llibre, el que fa és definir-se els contorns

culturals de la burgesia, que implica unes qüestions que, si llegim entre línies, no es poden

escapar. Mobles, teixits... com viuen les elits del segle XIX. Així mateix també es fa referència

a les distincions en funció de gènere. És un nou món de cultura burgesa que se separa de

l’aristocràcia que havia dominat Europa fins aleshores.

“La escena ocurría en el ‘salón de los paisajes’, situado en el primer piso de la grande y vieja

casa de la Mengstrassse, adquirida recientemente por la firma ‘Johann Buddenbrock’, en la

que la familia habitaba desde hacia poco tiempo. Los tapices, algo separados de los muros,

representaban amplios paisajes, con idilios dieciochescos, todos matizados en suaves

colores iguales a los de la fina alfombra que cubria el suelo; veíanse en ellos jocundos

vendimiadores, activos campesinos y elegantes pastoras, con blancos corderillos en el

regazo, que aparecían en las márgenes de límpidos arrolluelos o cambiando besos con

apuestos pastores… Todos aquellos paisajes, perfectamente entonados con la tapicería

amarilla de los muebles barnizados de blanco y los cortinajes de seda de ambas ventanas,

estaban iluminados por las luces también amarillas del crepúsculo. Para una estancia de tan

bastas proporciones, los muebles resultaban más bien escasos. Una mesa redonda, de patas

esbeltas, rectas y lisas, con un sencillo adorno de talla, aparecía algo alejada del sofá, cerca

de la pared opuesta, frente a un pequeño armario sobre el que se veía la funda de una flauta.

El resto estaba compuesto por severos sillones simétricamente colocados a lo largo de las

paredes, una mesita de costura, próxima a la ventana, y en el lado opuesto al sofá un frágil

‘secreter’ de lujo, lleno de chucherías”. (Thomas Mann, Los Buddenbrook).

A què ens referim quan parlem de burgesia?

És molt difícil concretar, més quan es tracta de definir un grup social, perquè costa delimitar.

L’aristocràcia, per exemple, és qüestió de tenir o no un títol. Es pot ser un aristòcrata per títol

i estar mort de gana. Amb la burgesia, però, no hi ha cap títol que atorgui aquesta distinció i


l’únic necessari és tenir diners. Burgesia, però, no és ni aristocràcia, ni noblesa, ni classe

treballadora.

Dues característiques principals de la burgesia:

* És una classe social. No és quelcom inamovible, sinó que és dinàmic.

És una classe social sense límits precisos (definir-ho així seria una contradicció per

un marxista), que està en relació amb la instauració del règim liberal en l’Europa del

segle XIX.

* Participant de la vida pública de la ciutat.

És una elit econòmica que posseeix comerç, indústria... També poder polític i té uns

valors liberals.

Cal tenir en compte que el concepte “burgès” és molt difús i comporta diferències entre

llengües. Com diem burgès en català, francès, anglès... implica unes connotacions.

El terme “burgesia” manté unes importants connotacions marxistes en oposició al proletariat.

La teoria de Marx gira entorn de la burgesia i el proletariat. Per exemple, en el fragment de

Rosa Luxemburg, on s’evidencia aquest xoc entre burgesia i proletariat: “La dominació de la

classe burgesa és, sens dubte, una necessitat històrica, així com també ho és l’emergència

de la classe treballadora en contra seu” (fragment de Rosa Luxemburg a The Crisis of German

Social-Democracy, 1915).

A qui ens referim amb el terme “burgesia”?

Qui queda dins del concepte i qui queda fora? Amb “burgesia” es descriuen tots els grups de

la societat situats entre els nobles i els treballadors, camperols o pobres. Segons aquesta

definició és un grup bastant petit.

Més enllà del confort material i d’una ocupació que deixa les mans lliures, el terme “burgesia”

té poc significat concret. Es relaciona cada vegada més amb els grups dominants de la política

i la societat.

William Makepace considerava que és en la classe burgesa on s’ha de mirar per una

Anglaterra segura. “It is to the middle-cass we must look for the safety of England”.

Però, després de tot, “burgesia” fa referència a una època, que correspon amb el llarg segle

XIX. També és el segle de la industrialització, del capitalisme, de l’imperialisme com a

fenomen històric i del nacionalisme (estat-nació com a dominador polític, almenys a occident).


François Furet s’allunya d’una interpretació marxista. “La burguesía es el otro nombre de la

sociedad moderna. Designa a la classe de hombres que, con su libre actividad, han destruido

progresivamente la antigua sociedad aristocràtica fundada en las jerarquies del nacimiento”.

Per tant, si ens atrevim a donar la definició de burgesia podríem dir que és una nova classe

social sorgida per la transformació de la societat urbana degut a la industrialització que venia

a substituir als representants d’oficis o gremis.

La definició ens retorna a Rosa Luxemburg, a tornar a definir la burgesia com a classe.

Partint de la teoria marxista per definir les classes socials:

• Klasse an sich. Entendre la burgesia com una “classe en si”, com un tot.

• Klassse für sich. Entendre la burgesia com una classe que es conforma a si mateixa

a través de processos d’autodefinició durant el temps i en funció del lloc.

El segle de la burgesia

En el segle de la burgesia hi ha un complex món social en transformació. Moltes de les

societats del segle XIX:

* Estaven dominades per una vella elit de patricis.

Tenien oficis i havien d’estar acreditats. Es compraven els càrrecs i passaven a les

pròximes generacions. Entre 1750 i 1850 hi ha un creixement econòmic que provoca

que algunes persones acumulin fortuna, com ara els banquers. Hi ha una emergència

de grups no nobles sense poder polític, que en un moment pugnaran per aconseguir

aquests drets. Aquesta sèrie d’estratègies matrimonials, socio-culturals porten al

desenvolupament de noves classes mitjanes. És molt important l’accés a la universitat

per la nova classe, ja que així es fusionarà amb les elits intel·lectuals.

* Es creen nous espais associatius.

No és que abans no existissin teatres, sinó que n’emergeixen de nous, amb noves

formes arquitectòniques i en nous espais de les ciutats. Ubicats en zones més

àmplies. És una nova projecció del poder de la burgesia. Liceu, òpera... Es creen

salons i noves formes de representar l’art. Nous mobles, noves idees, nous dissenys

i noves formes. Existeixen cercles socials: Cercle del Liceu, Ateneu. S’havia de pagar

una quota i per accedir-hi t’havien de convidar. S’hi llegia la premsa. Es van estendre

per totes les capitals de província. Demostraven nivell polític i social. Aquesta

construcció d’un nou espai públic es contraposava a l’auge de llocs privats actualment.


Què significava ser burgès?

Els autors es posen d’acord en establir que significava:

* Tenir una renta suficient.

* No realitzar treballs manuals.

* Tenir un grau educatiu.

* Participar del teixit associatiu.

* Tenir una habitatge adequat.

* Tenir un servei.

La família era important i tenia una forta presència femenina basada en el servei. Aquesta

presència femenina establia valors conservadors. Les dones estaven excloses dels espais

públics: no podien accedir a càrrecs polítics ni al parlament. És per aquest motiu que

comencen a ocupar papers servicials a la casa i, per tant, tenen feines relegades a l’àmbit

privat.

Malgrat la família era important, el llinatge va deixar de ser-ho. Les fronteres entre burgesia i

noblesa es van diluir i els burgesos podien comprar títols nobiliaris. Els límits entre burgesia i

noblesa estaven en constant dinamisme.

El sistema liberal

En el sistema liberal les sessions parlamentàries tenien una projecció més pública i el ciutadà

hi podia participar. Era un dels espais principals on podia confluir la burgesia i aquí donava

veu als seus interessos. Malgrat tot, no hi havia dones ni gent de color.

Límits en el dret a sufragi. El segle XIX es caracteritza per un sufragi censatari, és a dir, que

no tothom tenia accés al cens. El cens és el que permetia votar i, si no s’estava inscrit al cens,

no es podia votar. Hi havia moltes restriccions: per propietat, per renta, per capacitats... Així

mateix hi havia distinció entre poder votar (sufragi actiu) i poder ser escollit (sufragi passiu),

ja que no tothom podia presentar-se. Era un mecanisme complex. L’exclusió de vot era un

factor molt important.

En el cas de la Constitució francesa, per ser al cens s’havia de ser ciutadà actiu. Tothom era

ciutadà però tan sols eren actius podien votar i tenien dret a ser escollits. Per ser ciutadà actiu

s’havia de ser o propietari, tenir una renta igual al valor local de 200 jornades de treball.

“Nadie podrá ser nombrado elector si no reúne las condiciones necesarias para ser ciudadano

activo, a saber: -En las ciudades por encima de seis mil almas, ser propietario o usufructuario

de un bien evaluado atendiendo a los registros de contribución en una renta igual al valor


local de doscientas jornadas de trabajo o ser arrendador de una habitación evaluada por los

mismos registros, en una renta igual al valor de ciento cincuenta jornadas de trabajo; -En

ciudades por debajo de seis mil almas, ser propietario o usufructuario de un bien evaluado

atendiendo a los registros de contribución en una renta igual al valor local de ciento cincuenta

jornadas de trabajo o ser arrendador de una habitación evaluada, por los mismos registros,

en una renta igual al valor de cien jornadas de trabajo; y en el campo, ser propietario o

usufructuario de un bien evaluado atendiendo a los registros de contribución en una renta

igual al valor local de ciento cincuenta jornadas de trabajo o ser arrendador o aparcero de

bienes evaluados, según los mismos registros, al valor de cuatrocientas jornadas de trabajo;

- Con respecto a quienes sean al mismo tiempo propietarios o usufructuarios, de una parte,

y arrendadores y aparceros, de otra, sus facultades, en atención a estos diferentes títulos, se

acumularán hasta el porcentaje necesario para establecer su elegibilidad”. Constitució

Francesa de 1971.

El cas d’Espanya

A Espanya es podien diferenciar dues famílies liberals:

* Moderats (Francisco Martínez de la Rosa)

* Progressistes (Juan Álvarez Mendiábal). Apostaven per un model liberal més obert.

Aquests, però, van canviant de nom durant el segle i en cert moment també se’ls coneix com

a radicals, conservadors...

És en aquesta època quan van configurar els partits polítics (anys 1830-1840), aleshores dos

partits polítics. Abans hi havia una política molt personalista.

Diferències principals entre les famílies liberals (aplicable a Espanya i qualsevol altre cas):

* El model d’Estat, amb l’autonomia municipal com a principal element.

* El dret a sufragi, més o menys restrictiu.

* Una concepció més o menys inclusiva del liberalisme com a sistema polític (llibertat

d’impremta, associacionisme).

Els moderats volen restringir la llibertat d’impremta.

* Majors llibertats polítiques.

Cada vegada que hi ha un canvi entre període progressista i període conservador hi ha un

canvi constitucional. Aquest canvi no era anomenat com un “cop d’estat”.

Þ Períodes progressistes. 1835 – 1837; 1840 – 1843; 1854 – 1856; 1868 – 1874.

Þ Períodes conservadors. 1838 – 1840; 1843 – 1854; 1845 – 1868.


Þ Constitucions progressistes: 1836, 1856 (nonnata), 1869.

Þ Constitucions conservadores: 1845 i 1876.

Cada vegada que un grup guanyava ho feia gràcies a un aixecament militar. Per tant, hi havia

militars afins a les seves idees. Les dues famílies entre elles tenien idees diferents, que eren

excloents i no pas complementaries. El sistema liberal és un sistema d’exclusió múltiple.

A les Corts de Cadis, ambdues famílies (moderats i progressistes) van firmar la Constitució

en un context de guerra per la invasió napoleònica. Aquesta Constitució serà derogada

posteriorment per Ferran VII. A partir d’aquesta derogació, sorgeixen revolucions (l’anomenat

trienni liberal). Ferran VII ho redueix amb la “Santa Aliança”. Aquests acaben amb el règim

liberal i li tornen el poder a Ferran VII. Al morir Ferran VII, es crea una gran polèmica sobre si

ha de governar o no la seva filla Isabel II, ja que en aquells moments estava vigent la llei

Sálica, segons la qual les dones tenien prohibit governar. Els anomenats carlistes demanaven

el tro per Carles, el germà de Ferran. Mentrestant, com que Isabel II és petita, té lloc la

regència de Maria Cristina, la seva mare. Maria Cristina fa cessions als liberals perquè la

recolzin. Es reinstaura la Constitució, el parlament i les diputacions provincials.

En aquest sistema es parlava d’igualtat però era igualtat davant la llei, no igualtat de classes.

El món del liberalisme té, d’una banda, restriccions en el vot, on es deixa fora a molts (renta,

capacitats...) però, al mateix temps, el liberalisme està molt lligat a processos revolucionaris,

a com s’articula la Revolució, per exemple. Conté un espai d’emancipació. En aquest context,

hi va haver tres grans grups exclosos que es van emancipar: treballadors, esclaus i dones.

2. L’EMANCIPACIÓ DELS TREBALLADORS

Marx i Engels articulen bona part de la crítica que es va fer al sistema liberal. La teoria

marxista projecta la lluita de classes cap a finals del segle XIX i principis del XX. El manifest

comunista expressa que “un fantasma recorre Europa”.

Igual que el terme de “burgesia”, definir “treballador” també és complex. És difícil definir qui

està i qui no està dins d’aquest concepte. Els treballadors eren els qui no tenien renta suficient

en el sistema liberal. Estaven exclosos perquè no tenien la renta mínima que s’exigia

legalment per la participació política.

Cap al 1900, el treballador manual, assalariat i la seva família s’havia convertit en el grup

social més important en molts països industrialitzats d’Europa. A Gran Bretanya hi havia 14

de 45 milions d’habitants que eren treballadors. Eren una realitat molt important, ja que les

bases econòmiques dels nous estats-nació tenien una base urbana i industrial.


Els treballadors es diferenciaven respecte d’altres grups de la societat per diversos factors:

* Diferències d’ingressos.

* Diferències en la talla física.

Alguns historiadors socials han estudiat i trobaven diferències d’altura entre els qui

accedien al servei militar i eren treballadors i els qui no ho eren. Els fills de treballadors

tenien una talla més petita.

* Diferències de salut i nutrició.

* Diferències en els índexs de mortalitat.

En alguns barris de Londres era molt significatiu. La mortalitat infantil era del 30% en

barris rics, mentre que arribava al 90% en barris pobres.

Dures condicions de treball (salari i condicions físiques).

Les condicions de salari eren dures. Es pagava per hores de treball i per productivitat. Això

implicava que no es comptessin les hores d’accés a la feina ni les hores de descans. Així

mateix les condicions físiques també eren dures. No hi havia assegurances mèdiques i les

condicions higièniques eren dolentes.

Diferències entre treballadors.

Les qüestions d’entendre a les classes treballadores com una sola categoria social, com

propugnaven els marxistes, amagaven unes diferències notables entre els treballadors. Hi

havia diferències en les migracions, entre aquells procedents del camp i de la ciutat. També

hi havia diferències internes molt grans entre els treballadors: llengua, religió, ètnia... dins el

món del treball s’establien diferències socials entre els treballadors. Eren diferències que

marcaven els llocs que s’ocupaven a les fàbriques i el risc que s’adquiria en el lloc de treball.

Dones treballadores.

El món del treball femení (fàbriques i servei domèstic). S’ha tendit a fixar-se sempre en els

treballadors, ja que eren la massa i el col·lectiu més fàcilment identificable. Però això provoca

un desequilibri de gènere. Als anys 90 el gir de gènere es va fer evident i es va veure que el

món del treball també amagava un col·lectiu femení. Hi havia un grup de dones que

treballaven en una fàbrica de llumins. La fabrica de tabac de Sevilla, per exemple, comptava

amb 4.000 treballadors i tot eren dones.


A banda de dones treballant en la producció industrial, també hi havia dones ocupades en el

servei domèstic. Amb el model de casa burgesa es va anar fent necessari tenir un servei

domèstic. Dins hi havia unes dinàmiques concretes de paternalisme. Les sirventes provenien

de nuclis que tenien relació amb el senyor de la casa. Al mateix temps també hi havia domini

sexual sobre aquest col·lectiu.

Organització

Era un món complex del treball, amb unes condicions dures. Poc a poc hi van accedir els

treballadors provinents del camp i es va crear una homogeneïtat en la construcció d’una

reclamació única: reclamació de drets per poder participar a la vida pública. Es va projectar

una imatge dels treballadors que volia lluitar per un millor sou.

Així es va articular la lluita obrera, que després es traduiria amb la creació de sindicats i partits

polítics que defensaven aquestes idees. Les reclamacions obreres però, no comencen amb

Marx i Engels. Prèviament a Anglaterra ja s’havia articulat una sèrie de reclamacions que

posarien les bases del moviment.

!! El marxisme certament també era masclista. Hi ha una relació complexa entre el món del

treball i el del gènere.

Quadre de Volpedo, El cuarto estado. És la imatge típica que representa la lluita dels

treballadors. Prescindint dels personatges de primera línia, la multitud de darrere representa

el concepte de proletariat.

Cartisme

El cartisme és un moviment que es crea a Anglaterra a la dècada del 1830, arran de la

publicació d’una carta del poble que el 1836 reclamava els drets del poble. Succeeixen a un

grup de reclamacions prèvies, el ludisme (reticències al moviment tecnològic).

El cartisme demana una sèrie de reivindicacions:

* Sufragi universal per tots els homes a partir dels 21 anys. Les dones en cap cas hi

estaven incloses. Era un dret exclusivament masculí.

* Períodes parlamentaris anuals.

* Votació secreta. Ningú s’ha d’exposar públicament a l’hora de votar una qüestió.

* Districtes electorals formats uniformement. Hi ha una clara consciència que el vot urbà

ha de valer més, igual que el vot rural.

* Dietes pels diputats. Tasca de representació sense necessitat d’haver de tenir una

altra feina.


* Supressió del cens de fortuna pels candidats al parlament. Així ells també podrien

entrar i cobrar com a representants públics.

Això serà una llarga lluita al llarg del segle.

El socialisme

Paral·lelament a aquestes reclamacions, van tenir lloc reforços teòrics que criticaven el mode

de producció capitalistes.

Marx i Engels es defineixen a si mateixos com a “socialistes científics”. En canvi,

denominàvem com a “socialistes utòpics” a la resta. És el cas de Charles Fourier i Pierre-

Joseph Proudhon, que segons Marx i Engels volien uns mètodes de treball utòpics. Fourier

va desenvolupar el concepte de “falansteris”, unitats de producció allunyades de l’entorn urbà,

comunitats utòpiques sense diferències socials, on tothom rebia els mateixos beneficis.

Proudhon es va fer famós per un tractat “què és la propietat?”, on hi atacava la propietat.

Sobre qüestions de gènere, Fourier veia la dona com un actor molt important, més que l’home.

Així, va establir l’aspecte de benestar de la societat i la població en funció del benestar de la

dona. Hi havia la necessitat que la dona tingués un nivell de benestar igual que els homes.

En canvi, Proudhon era molt crític amb el feminisme i creia que la dona havia d’estar

restringida a uns espais determinats (espais privats).

Aquest espai va desenvolupar la crítica al sistema liberal. Però tot va canviar amb el manifest

comunista, que va fonamentar i articular la lluita i la oposició al sistema liberal. En el manifest

comunista el terme capitalisme no és gaire utilitzat en l’obra. Imatge del capitalisme com

quelcom transformador ja era alguna cosa que establia Marx.

ADAV. Primer intent de partit socialdemòcrata. Era una associació. Fundat per Lasalle.

Procedent de Breslav. A partir d’aquí es van crear institucions que van articular la lluita obrera.

Primera Internacional.

* Personatges notables com Marx i Engels van formar part d’aquesta trobada.

* Vaga confederació de sindicats i organitzacions nacionals.

* Va influir en el desenvolupament de la Comuna de París el 1870.

* Divisió interna entre partits de Marx i Bakunin. Fa visible una divisió d’estratègies.

* Cau el 1870.

* La Primera Internacional a Espanya: a Espanya, Marx envia a Paul Lafargue. Era un

personatge important dins del moviment. Però Pablo Iglesias acaba sent qui funda el


primer partit comunista a Madrid. A Barcelona i Andalusia es va fer fort l’anarquisme.

Des que Pablo Iglesias funda el partit fins que obté un escó passen 30 anys.

Segona Internacional

* Es crea el 1889 i finalitza el 1914.

* És una organització transnacional de forces anarquistes per oposar-se a l’estat liberal.

Fundació de partits socialistes

* Ferdinand Nasal va ser el personatge més dinàmic en fundar organitzacions

socialistes.

* El primer partit socialista es funda a Alemanya a la dècada de 1860.

* 1863. Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein (ADAV)

* 1869. Sozialdemokratischer Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD)

* 1875. Sozialistischer Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD)

PSOE. Partit que es funda a través d’un enunciat de Karl Marx es reuneix amb Pablo Iglesias.

Iglesias es dedicava a la impremta, de manera que tenia mecanismes per realitzar una tasca

pública i expandir les seves idees.

3. L’EMANCIPACIÓ DELS ESCLAUS

Dins del col·lectiu dels esclaus hi havia una realitat molt amplia i complexa. L’emancipació

dels esclaus transporta a espais que no són europeus.

Es dóna per suposat que l’esclavitud no és una institució nova del segle XIX. Hi havia esclaus

des de les civilitzacions més antigues. La història de l’esclavitud és la història de la humanitat.

El descobriment d’Amèrica va transformar l’esclavitud i el tràfic d’esclaus. Amb el

descobriment d’Amèrica hi ha un canvi: es necessita portar població africana a Amèrica, ja

que els americans no poden fer d’esclaus. Així, es creen noves rutes de tràfic d’esclaus.

Diferència entre esclavitud i tràfic d’esclaus: s’està en contra de l’esclavitud però es considera

que la millor manera de combatre-la és atacar el tràfic d’esclaus.


Com es construeix el procés d’emancipació dels esclaus?

La revolució intel·lectual del món il·lustrat va posar les bases del moviment revolucionari

posterior. Durant el segle XVIII l’esclavitud mai va resultar dissonant, sinó que era quelcom

que es podia mantenir. Però a finals del segle XVIII van sorgir uns cercles d’emancipació que

clarament van marcar el desenvolupament.

L’esclavitud mai va resultar dissonant per les percepcions morals i teòriques del dret natural

de la Il·lustració. Aquest dret volia una nova relació de l’home amb el seu entorn, però en

aquest l’esclavitud no es veia dissonant. Els principis morals característics de la Il·lustració,

per tant, no veien l’esclavitud com un problema.

La religió també va tenir influència. Identifica l’esclavitud com un problema al que s’ha

d’afrontar la societat britànica.

De totes maneres, els esclaus no tenien gaire importància a Europa, ja que no tenien gaire

presència. Però, en canvi, a les Amèriques sí que eren rellevants. L’esclavitud allà era una

realitat i a principis del segle XIX encara es mantenia. És allà on es va iniciar un moviment

abolicionista: l’abolicionisme.

L’abolicionisme

Moviments per l’abolicionisme del tràfic d’esclaus. On es troben les bases de l’abolicionisme

de l’esclavitud?

Tots els actors que propugnaven l’abolicionisme dels esclaus tenien clar que abans calia

acabar amb el tràfic d’esclaus per, després, acabar amb l’esclavitud.


L’abolicionisme no va derivar de la filosofia de la raó, sinó de dues altres fonts:

* La renovació del pensament cristià sobre la fraternitat humana.

Moviment protestant, sorgiment de noves teories.

* Un nou patriotisme que volia actuar com a far moral i legal del món.

Antislavery

L’humanitarisme patriòtic i cristià va ser un fenomen particular de la Gran Bretanya. Es

coneixia amb el nom de antislavery. L’antislavery era un moviment que articulava la política

domèstica i exterior britànica i que va emergir entre 1860 i 1870. Va ser un moviment fort, que

va voler marcar la vida domèstica i la vida internacional de la Anglaterra de finals del segle

XVIII i principis del XIX.

Quin interès tenia Gran Bretanya en abolir l’esclavitud? A Gran Bretanya hi van aparèixer

moviments de base protestant que qüestionaven el pensament cristià i hi havia postures que

veien en l’esclavitud un gran problema. Eren qüestions teòriques, ja que ells no tenien els

esclaus a prop (estaven a Amèrica) i, per tant, pels britànics els esclaus no eren una realitat

visible.

Context geopolític. És important tenir en compte el context geopolític. Darrere de tot hi havia

un gran problema imperial, un problema de lluita per l’hegemonia mundial. En resum, era tot

el context que va emergir després de la Revolució Francesa entre França i Gran Bretanya.

França subratllava que els valors de la Revolució eren universals i que, més enllà de la propia

França, podien aplicar-se a altres zones. Anglaterra també estava intentant situar-se en

aquesta “guerra de propaganda”. Els britànics també volien uns nous valors universals però

no volien que no fossin els francesos. En aquest punt els britànics van trobar la lluita contra

l’esclavitud amb el moviment antislavery.

El Parlament britànic hi té un paper important. Un dels personatges més importants i influents

en això va ser William Wliberforce. Fill d’un pastor protestant, estava darrere el moviment

abolicionista. Va prendre l’abolicionisme com una de les seves banderes principals. Així va

aconseguir entrar en la política local i, després, com a parlamentari a la cambra dels comuns.

Criticava el tràfic d’esclaus en el món però, especialment, a l’imperi britànic. Va aconseguir

mobilitzar molta gent i que el Parlament britànic portés l’abolició del tràfic d’esclaus com un

dels temes centrals de la seva agenda.

Després d’un llarg recorregut, el 1807 es va abolir el sistema d’esclaus a la Gran Bretanya.


La Revolució Francesa també va hissar la bandera universalista. Gran Bretanya volia abolir

l’esclavitud a tot el món, no tan sols en els seus territoris. Per Gran Bretanya era necessari

trobar un camp de l’humanitarisme transnacional que superés els interessos nacionals de

cada nació. En canvi, França en tenia prou en abolir l’esclavitud als seus territoris.

A partir de 1815 la situació va canviar. La Gran Bretanya es va considerar moralment capaç

d’intervenir en assumptes relacionats amb el tràfic d’esclaus: figura de Vizconde de

Castlereagh. En el context del Congrés de Viena s’estaven debatent moltes coses. Els

britànics hi van envien a Castlereagh perquè firmés un document a favor de l’abolicionisme

dels esclaus. Així, es va firmar una declaració el 8 de febrer de 1815 per totes les potències

participants del Congrés de Viena, excepte dues: Espanya i Portugal (tenien interessos en

que es mantingués el tràfic entre Àfrica i les Antilles). En aquesta declaració, Anglaterra hi

establia la potestat de controlar tots els vaixells que creuessin l’Atlàntic per saber si hi havia

o no esclaus. Pretenien controlar-ho i, en cas que sí portessin esclaus, serien sancionats.

Això eren normes en territoris internacionals, de manera que va ser el principi del dret

internacional. S’estableix per primera vegada una norma humanitària en el dret internacional.

Què hi ha darrere d’aquest gir?

Per què va passar a Anglaterra alguna cosa així? Quins interessos geopolítics hi havia? El

tema de l’esclavitud estava al centre de la política. Hi ha molts de llibres i debats q intenten

respondre aquestes preguntes i apunten que darrere hi ha una relació entre capitalisme i

esclavitud.

Seymour Drescher apunta que el final del tràfic d’esclaus no tan sols es podia explicar atenent

a factors econòmics. S’ha de considerar també el context cultural de la Revolució Francesa

perquè Gran Bretanya pugui articular el seu punt de vista. En certa manera, apunta que va

ser la Revolució Francesa que va servir també com a reactiu a l’empenta abolicionista

britànica. Increment de rivalitat entre Napoleó i Gran Bretanya com a influència important.

Cas d’Espanya

Espanya va ser l’últim país europeu que va abolir l’esclavitud. A l’entorn internacional, tan

sols Brasil va abolir-la després. Espanya va firmar al segle XVIII un tractat però no el va

complir, ja que l’esclavitud va ser important per Espanya al segle XIX. Als manuals,

l’esclavitud al segle XIX no existeix, no es menciona. Però és un moviment molt important.

Fins al 1886 Espanya no aboleix de forma legal l’esclavitud.


Principis del segle XIX, a les Corts de Cadis. Es van establir tres factors per l’emancipació

dels esclaus a Espanya:

* Situació internacional.

Es va pressionar perquè es firmessin els tractats amb altres països del Congrés de

Viena. Tractats amb Gran Bretanya el 1817 i 1835.

* Revolució liberal.

Tots iguals i sota un mateix paraigües jurídic? La Constitució de Cadis de 1812 excloïa

els esclaus. Hi havia un article que considerava que les persones d’origen afroamericà

quedaven excloses de la ciutadania, a no ser que demostressin mèrits per fer-ho.

* Situació econòmica.

Importància de la producció de sucre a Cuba. Context Espanya principis XIX, que es

mantindrà durant el segle: crisi financera important. Crisi endèmica. No tenia una font

d’ingressos espectacular, de manera que hi havia problemes.

Per entendre-ho tot, cal entendre el paper de Cuba i Puerto Rico. És l’època entre el

liberalisme i l’absolutisme que caracteritzen la situació a Espanya a principis del segle XIX.

El règim colonial a Cuba i Puerto Rico:

* No s’hi aplica la Constitució Espanyola.

* No tenen representació a les Corts.

* La màxima autoritat és militar.

* No existeix cap tipus d’Assemblea Legislativa. Fracàs de la Junta de Informació

d’Ultramar (1865-1866).


En la dècada de 1860, l’abolicionisme pren força:

Þ El 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola.

Þ Des de 1865 es publica el diari El Abolicionista.

La situació canvia amb una revolució el 1868 (la Gloriosa). Va ser un punt d’inflexió. Hi va

haver un canvi polític a Espanya. Es va fer fora la reina i es va canviar la constitució. Va

suposar l’inici del Sexenni Democràtic. Què passa en aquest període?

* Caiguda de la monarquia.

* Instauració del règim republicà.

* Tornada a la contrarevolució.

* Figura de Cànovas del Castillo.

També va començar la Guerra dels Deu Anys. Va ser la primera guerra d’independència

cubana contra les forces reialistes espanyoles. Els cubans també volien representació. Els

que més temien les revolucions cubanes són els que més interessos tenien en la producció

del sucre. Així va ser com es va iniciar la Guerra dels Deu Anys.

El colonialisme és un factor de mobilització. Hi va haver voluntaris catalans en la guerra de

Cuba de 1869. Amb la instauració dels sistemes liberals s’havia de decidir què fer amb els

esclaus.

Llei Moret (1870). Moret era un republicà espanyol. Davant la situació bèl·lica, va fer una llei

preparatòria del final de l’esclavitud, una llei perquè poc a poc aquesta arribés al seu final.

* Llei de ventres: els fills de les esclaves ja no serien esclaus.

* Apareixen integristes vs. independentistes.


Polarització social respecte l’abolició:

* Cercles Hispànics Ultramarins vs. Societat Abolicionista Espanyola.

* Intregristes vs. independentistes.

Llei del 22 de març de 1873. Abolició de l’esclavitud a Puerto Rico.

Pau de Zanjón (1878). Va ser un pla per abolir l’esclavitud a Cuba. Durant els vuit anys

següents es permetria, però no seria una abolició truncada, sinó progressiva i pausada.

* Llibertat dels negres que havien lluitat en les files integristes.

* Projecte de llei per l’abolició de l’esclavitud a Cuba (1879): patronat de 8 anys; decret

el 17 de febrer de 1880; 1886, que s’abolia l’esclavitud definitivament.

Així acaba l’esclavitud, que havia començat amb el descobriment d’Amèrica.

4. L’EMANCIPACIÓ DE LES DONES

Per qüestions de gènere, les dones estaven excloses de la participació pública i no eren

considerades població activa. Però no es pot entendre la societat del segle XIX sense la

perspectiva de gènere. És quelcom present en tots els processos històrics.

Edith Lanchaster. No és cap personatge històric rellevant. Era una activista del feminisme. El

seu pare era un petit burgès anglès. Lanchaster va prendre la posició de defensar qüestions

de classe i lligar-ho amb la lluita de les dones. Va establir una relació amb James Sulivan,

una relació fora del matrimoni. Això en el món burgès, tal i com va definir el seu pare, era “un

suïcidi social”. El pare va aconseguir que es poses a Sullivan en un manicomi. Aquest cas

mostra com els propis valors burgesos reduïen els espais de participació a la ciutat. La dona

estava sotmesa a l’home, al mateix temps que a un sentiment de feminitat.

Moviments sufragistes

L’accés al vot va ser de les lluites més importants. Durant la segona meitat del segle XIX, els

moviments sufragistes es van expandir per tot el món. Les dones volien formar part de la

ciutadania activa. Reclamaven el dret a votar i a ser escollides.

Però l’accés al sufragi femení va ser una acció llarga:

Þ 1862. Suècia. Eleccions locals. Dones contribuents.

Þ 1863. Finlàndia. Eleccions locals, comunes rurals.

Þ 1867. Nova Zelanda. Eleccions locals, dones contribuents.

Þ 1869. Wyoming.


Þ 1870. Utah.

Þ 1872. Finlandia. Eleccions locals, comunes urbanes.

Þ 1885. Nova Zelanda. Eleccions locals.

Þ 1887. Kansas.

Þ 1893. Tasmania, Nova Zelanda.

Þ 1902. Australia.

Þ 1906. Finlandia.

Þ 1908. Dinamarca. Eleccions locals.

Þ 1913. Noruega.

Þ 1915. Dinamarca, Islàndia.

Þ 1917. URSS.

Þ 1918. Àustria.

Þ 1919. Alemanya, Txecoslovàquia, Paisos Baixos, Polònia i Suècia.

Þ 1920. Estats Units.

Þ 1924. Mongolia.

Þ 1928. Regne Unit.

Þ 1931. Espanya, Sri-Lanka.

Þ 1932. Brasil, Tailàndia.

Þ 1934. Cuba, Turquia, Uruguay.

Þ 1944. França.

Þ 1946. Itàlia.

Þ 1953. Mèxic.

Þ 1954. Colombia.

Þ 1971. Suïssa.

Þ 1976. Portugal.

Þ 1984. Liechtenstein.

A Espanya les dones no van poder votar fins el 1933.


TEMES 5-6 IMPERIALISME: EL SEGLE D’EUROPA

RELACIONS INTERNACIONALS: CAP AL GOVERN DEL MÓN 1. Imperialisme

• Nou imperialisme

• Què explica l’imperialisme a finals del segle XIX

• Expansionisme europeu

• Internacionalitació


TEMES 5 - 6 IMPERIALISME: EL SEGLE D’EUROPA

RELACIONS INTERNACIONALS: CAP AL GOVERN DEL MÓN

IMPERIALISME

Marchand. Famós general francès. Protagonista d’un conflicte França vs. Alemanya.

Any 1898. Espanya perdia els seus últims territoris d’ultramar. Es produeixen canvis entre la

relació d’Europa i el món.

Construcció imperial. Hi ha una topada entre el projecte de França, que vol controlar Àfrica

d’est a oest; i Gran Bretanya, que els seu projecte és connectar nord amb sud. Es troben a

Fasoda (Sudan del Sud) el 1898. El conflicte es resol a favor dels anglesos, però amb

amenaces directes de guerra. Aquest cas posa de manifest que s’han d’entendre el

nacionalisme i l’imperialisme com a processos d’estreta relació. Són processos vinculats entre

si a llarg termini.

L’expansió europea cap a fora d’Europa no és quelcom que sorgeixi al segle XIX. Amb

l’anomenat “descobriment d’Amèrica”, els europeus es llancen a controlar nous territoris,

sovint amb mètodes d’expansió controvertits.

1870. S’obre una nova etapa i noves dinàmiques de control. S’anomena el nou imperialisme.

Els historiadors que l’han estudiat asseguren que es diferencia de l’imperialisme del segle

anterior.

Tenir en compte:

* L’expansió imperial va obligar als líders dels estats a reconsiderar la naturalesa de la

nacionalitat que volien encarnar.

* L’experiència de l’expansió imperial va definir identitats patriòtiques.

Nou imperialisme

Període 1870 – 1914. Gran Bretanya, França, Alemanya... pràcticament tots els grans països

europeus estan posats en la carrera imperialista. Brasil també controla diversos territoris.

Les característiques de l’imperialisme són diferents segons del segle del qual parlem.


Què explica l’imperialisme a finals del segle XIX?

Noves dinàmiques imperialistes. Hi ha vàries interpretacions:

* Interpretació econòmica.

En realitat no hi ha capitalisme sense aquest procés d’expansió d’europeus.

L’imperialisme és la fase prèvia al capitalisme. Idea que Marx ja havia apuntat a El

capital. És una visió marxista-leninista. Lenin, de fet, també fa una interpretació

econòmica, a la qual hi ha contribuït nombrosos acadèmics. S’apunta a la importància

del món financer.

Þ El imperialismo, fase superior del capitalismo. Lenin.

* Importància de les crisis perifèriques.

Per què Gran Bretanya envaeix Egipte? Pregunta exemple. Visió més al detall. Gran

Bretanya quan ocupa el nord d’Àfrica i Egipte aconsegueix tenir sota el seu poder el

Canal de Suez. Conflictes i rivalitats colonials.

Per tant, el que s’està apuntant en aquests debats era que hi havia una sèrie de condicions

que feien que les coses anessin canviant.

Hi va haver certes “precondicions” generals per l’avançament territorial europeu i el control o

influència indirecte sobre els no-europeus. La nova fase d’expansió imperial va coincidir amb

els estats-nació d’Europa, Amèrica i Japó i també amb el sorgiment de moviments

nacionalistes extraeuropeus.

Van emergir, també altres respostes sobre per què es donen aquests moviments. Nous

mecanismes per un nou control d’Europa. S’apuntava a un nou imperialisme estretament

vinculat al nacionalisme més enèrgic d’Europa. Per tant, l’imperialisme i el nacionalisme eren

parts d’un mateix fenomen. Va ser un gir conservador de l’imperialisme (segons Hobsbawm).

Dos factors pels quals el nacionalisme va ser un element clau en qualsevol teoria sobre

imperialisme:

* Augment del nacionalisme europeu.

* Creixement del sentiment nacionalista entre els pobles colonitzats o sota amenaça de

colonització.


Expansionisme europeu

Dos factors importants que expliquen l’expansionisme europeu:

* Prestigi nacional.

Aconseguir un imperi donava prestigi. Tenir colònies. Motius pels quals els europeus

decideixen envair el nord d’Àfrica. Era un prestigi tant cap a la comunitat internacional

però també cap a dins, intern. Implicava vendre la marca cap a la pròpia població.

Imatge de “gran país que s’expandeix i va més enllà de les seves fronteres”. Això

servia, al mateix temps, per tapar problemes econòmics que afecten als estats. Cas

del projecte d’Odonnell, que aglutina persones amb diferents ideologies.

* Competència internacional.

Decadència britànica. Bismarck busca un paper d’àrbitre.

Com de beneficiós va ser això per a les potències? Va costar diners? Els grans organitzadors

del nou imperialisme no eren capitalistes internacionals, sinó governs nacionals que

fomentaven els interessos comercials dels seus propis ciutadans per avançar-se a possibles

competidors.

Procés de transnacionalització: els estats ja no importen tant.

Llibre World Connecting. Es parla d’internacionalització. A partir de 1815 (Congrés de Viena)

es van posar les primeres bases del que un segle després, el 1915 amb la creació de la

Societat de Nacions, serien les bases de una construcció supranacional. A partir de 1815

l’estat europeu i el colonialisme occidental van començar a imposar un nou patró internacional

al vell ordre mundial. L’estat-nació comença a dominar les xarxes globals. El resultat de les

revolucions provoca un estat liberal més fort, que tindrà més pes.

Per tant, la globalització no comença amb Internet, sinó que és un procés amb un llarg

recorregut històric. Al segle XV ja hi ha un precedent quan es connecta el comerç a través de

territori marítim. Rutes de la seda, volta al món de Magallanes... Això va ser la primera onada de globalització (o primera fase).

Per què es caracteritzava la primera fase de globalització?

* Peregrinacions.

Sobretot per l’islam. Es duien a terme rutes que portessin els musulmans a una

peregrinació a la Meca almenys un cop a la seva vida.

* Imperis universals pre-moderns.


Movien productes, idees i gent. Cas de la plata, que ve de les Amèriques, passa ràpid

per Europa i va a Xina, on moltes elits ho compraven. Cas també del tabac: es produïa

a Amèrica però va arribar a la Xina, on es va instaurar una nova pauta de consum i

una part de la població de l’interior en consumia.

* Consum de bens preciosos i exòtics.

Ceres, ceràmiques... Canviaven les formes de distinció de les classes privilegiades

europees.

A les ultimes dècades del segle XIX, tot i això, les pautes de globalització van canviar. Es van

començar a aplicar pautes d’internacionalisme en les relacions entre estats. 1870 – noves

formes de globalització. En que canviava respecte el segle anterior? L’estat hi tenia més

rellevància. Ja no eren agents ni actors concrets com els comerciants qui movien productes.

Tampoc els comerciants qui portaven la ceràmica de Xina cap a Europa, ni especies, ni es

moguin pel Mediterrani. Al segle XIX això ho feia l’estat. L’estat s’apropia d’aquestes formes

de globalització.

Com ho feien els estats? Els conceptes de sobirania nacional es van anar expandint. El

panorama ideològic del món internacional modern es veia com un diàleg entre entitats

polítiques iguals amb drets uniformes. Contracte i relació entre iguals, entre països europeus.

La tendència universal inherent a les noves teories dels drets individuals i grupals va

començar a crear vincles extranacionals. Es va configurar una espècia d’embrionària societat

civil internacional. Actualment també s’està una mica en aquesta dinàmica (gran dia sobre el

clima en grans capitals europees, es l’equiparable avui dia).

Com es configuren les noves relacions entre estats. Les bases d’aquestes dinàmiques es

posen al final del segle XIX. Tres exemples:

1. Grans migracions entre pobles.

Titànic. Viatges transoceànics. Moviments de població d’Europa del sud i occidental

que anaven cap a les Amèriques amb l’objectiu de trobar millors condicions de vida.

Controls als ports.

2. Acords comercials formals entre nacions. Comerç.

Les relacions comercials entre estats van marcar les pautes històriques entre

societats. Les relacions passaven a estar més burocratitzades i l’estat estava darrere

dels moviments comercials. Establiment de consolats.


3. Nous hàbits físics.

Cas de l’esport. Mundials de futbol i altres esports. JJOO a finals del segle XIX. Cada

quatre anys es duen a terme. Molt a veure amb noves maneres d’entendre la

masculinitat, la feminitat i les relacions entre estats. Es configuren un seguit de normes

internacionals.

Internacionalització

L’autor que millor ha tractat aquests aspectes de la internacionalització és Mark Mazower.

Governing the world. Explica les bases del procés d’internacionalització i d’on vénen els

problemes que hi ha. Quins són els seus arguments i les seves idees?

Considera que hi ha diferents manifestacions d’internacionalització ja en el segle XIX. Esforç

en gestionar les relacions entre grans potències. Com?

* Cooperació intergovernamental.

* Trobades regulars.

Un exemple d’això, els acords que s’estableixen al Congrés de Viena. És el cas de la Santa

Aliança, una aliança entre estats absolutistes que pretenen que torni a existir el liberalisme

en els estats. Voluntat de recuperar l’absolutisme. A Espanya passa als anys 20 amb la

revolució de Riego.

Com a reacció al sistema de concerts d’Europa, sorgeixen diferents visions de principis que

haurien de guiar l’internacionalisme:

* Comerç lliure.

* Nacionalisme.

* Comunisme.

* Dret internacional.

* Progrés científic.

Exemple de diferents visions: Internacional blanca / internacional liberal. Es duu a terme per

reivindicar el comerç lliure, nacionalisme, comunisme...

La idea de govern internacional comença a sorgir a finals del segle XIX.

Es tracta d’establir mecanismes de dret internacional en un pla transnacional. Codificar i

professionalitzar la pràctica del dret internacional. Transformació gradual de les xarxes

globals en xarxes internacionals.


Primeres bases del dret internacional: creació d’espais supranacionals que incideixen en el

progrés científics. Associació de psiquiatres, metges... premis com el Premi Nobel. Creació

d’una societat científica internacional.

Per tant, amb el que conclou Mazower és que la idea de govern internacional comença a

sorgir a finals del segle XIX. Quan s’arriba a finals de la Primera Guerra Mundial ja es pot

pensar en solucions que impliquin la majoria de països. Cas de la Societat de Nacions,

precedent directe de les Nacions Unides.

En el segle XIX, les dècades finals, són el moment de professionalització dels diferents oficis.

Es professionalitza la pràctica del dret internacional.

El que hi ha darrere de tot això és la transformació gradual de les xarxes globals en xarxes

internacionals. Dos clars exemples:

* El passaport.

És quelcom que va sorgir per controlar el trànsit de persones entre països. Existien a

l’edat moderna, el feien servir els revolucionaris francesos però va ser a finals del

segle XIX quan van emergir els moviments socialistes i comunistes que les autoritats

volien controlar els moviments i activitats de la gent.

* La Creu Roja.

Moviment humanitari. Abolició del tràfic d’esclaus. 1860.


Tema 1

McPhee -RF: primera vegada que el poble d’un extens i populós país es reorganitzava en base al principi de sobirania popular. -Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà: representava la fi de l’estructura absolutista, senyorial i corporativa que caracteritzava l’AR. Declaració a favor del liberalisme i el govern representatiu.

Lafayette -Militar de prestigi que dirigia la RF. -Escriu la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà. Va influir en la declaració nord-americana (la Virginia). -Cas paradigmàtic de perfil transnacional.

Emmanuel-Josep Sieyès -Tercer estat a França: “ho és tot però a nivell d’ordre polític no és res”. Robespierre -Líder de la RF. Terror. Tim Blanning -Napoleó. En destaca la tornada dels emigrants, el concordat amb l’església catòlica i el Codi Civil

Napoleònic (1904). Michael Broers -Divisió imperi Napoleó entre imperi interior i imperi exterior. C.A.Bayly -“La idea que el poble tingués drets i pogués actuar com una força creativa i revolucionària es va

globalitzar”. Bolivar -Lidera un dels exèrcits independentistes revolucionaris al sud d’Amèrica. Guanya a les tropes

espanyoles. Patrick O’Brien -RI: no s’ha generat cap teoria general de la industrialització, de cap classe.

Werner Abelhauser -Corporacions econòmiques en la “segona revolució econòmica”. Tema 2 Oldknow -Un dels grans fabricants de cotó a Gran Bretanya en la RI.

Charles Dickens -Descripció de Manchester (en el fragment Coketown). Jan de Vries -Revolució industriosa. “Transformació en els desitjos del consumidor”. Kenneth Pomeranz -Llibre “La Gran Divergencia”. Quan, on i per què es va produir un distanciament a nivells de creixement

i desenvolupament entre Europa i la resta del món. Adrian Hastings -Autor primordialista. Setn-Watson -Autor primordialista. Tema 3 J. José García González -Autor primordialista. “Historia de Castilla. De Atapuerca a Fuensaldaña”.

John Hutchinson -Autor etno-simbolista. Anthony Smith -Autor etno-simbolista. Concepte d’ètnia com a “percepció de la unitat individual i cultural”. Roger Brubauker. -Autor modernista. La revolució crea l’estat-nació i dóna vida al nacionalisme.


Eric J.Hobsbawm -Autor modernista. L’equació nació-Estat-poble té lloc des de la Revolució Francesa. -Sobre nacionalisme i estat-nació. A partir de 1870, transformació del nacionalisme: s’abandona el principi del lindar, es basa en l’etnicitat i la llengua, fa un gir conservador.

John Breuilly -Autor modernista. El nacionalisme és una forma de comportament polític modern. Ernest Gellner -Autor modernista. El nacionalisme tan sols és possible en un context d’Estat industrialitzat. El

nacionalisme genera la nació. Tayllerand -Diplomàtic francès que va al Congrés de Viena. Tema 3 Princep Metternich -Polític, ministre d’exteriors d’Àustria. Fa propi el projecte d’Europa de la Restauració, basat en la

sobirania monàrquica i la col·laboració. Abad Menenghini -Abad revolucionari. Entra al territori de Nàpols. Revolucions 1920. Giuseppe Mazzini -Polític italià. Manifest a Jove Itàlia 1832. Evidencia que el model de la Restauració és insostenible i

cal un canvi. Independència, unitat i llibertat com a característiques dels revolucionaris liberals. Rafael de Riego -Revolucions 1820. Cabezas de San Juan. Gugliemo Pepe -Revolucions 1820. Avellino (dues Sicílies). Alexandros Ypsilanti -Revolucions 1820. Laci (actual centre de Romania).

-Clau en la independència de Grècia. Apostol -Revolucions 1820. Apostol (actual Ucraïna). Otto Von Wittelsbach -Monarca imposat a Grècia després de la independència (1830). Österhammel -Revolucions 1848. Diferents focus revolucionaris.

-Gir conservador del nacionalisme. Sperber -Revolucions 1848. Llibre més important sobre les revolucions. Necessitat d’un punt de vista positiu.

Conseqüència de 1789. Accelerar les burocràcies estatals. Brendan Simms -Alemanya com a espai de contenció fonamental. Thomas Mann -Llibre “Els Buddenbrock”. Descripció contorns culturals de la burgesia. Rosa Luxemburg -Xoc entre burgesia i proletariat. Tema 4 William Makepace -És a la burgesia a qui s’ha de mirar per una Anglaterra segura.

François Furet -Historiador francès. La burgesia com la classe que amb les seves activitats han destruït progressivament la societat aristocràtica fundada en les jerarquies des del naixement.

Marx i Engels -Crítica al liberalisme. “Un fantasma recorre Europa” (Manifest comunista). -Socialistes científics.


Volpedo -Autor quadre “El cuarto estado”. Charles Fourier -Socialista utòpic. Duu a terme els falansteris.

-La dona cm a actor més important que l’home. Proudhon -Socialista utòpic. Tema 4 Ferdinand Lasalle -Fundador primer intent de partit socialdemòcrata (ADAV).

Paul Lafargue -Enviat per Marx a Espanya després de la Primera Internacional. Pablo Iglesias -Fundador del primer partit socialdemòcrata a Espanya. William Wilberforce -Fill d’un pastor protestant, porta l’abolició del tràfic d’esclaus com un dels temes centrals al Parlament

britànic. Vizconde de Castlereagh -Enviat de la Gran Bretanya al Congrés de Viena, firma un document a favor de l’abolicionisme dels

esclaus. Seymour Drescher -RF com a reactiu a l’empenta abolicionista britànica. Moret -Republicà espanyol. Llei Moret. Edith Lanchaster -Activista feminista. Marchand -General francès. Protagonista conflicte França vs. Alemanya. Temes Hobsbawm -Imperialisme i nacionalisme com a parts d’un mateix fenomen.

5-6 Odonell -Exemple prestigi nacional de l’expansionisme europeu. Aglutinar persones de diferents ideologies. Llibre World Connecting -Internacionalització Mark Mazower -Autor llibre “Governing the World”. Bases del projecte d’internacionalització.

INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS ......La Revolució Francesa és un canvi històric de...

Documents

Transcript of INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS ......La Revolució Francesa és un canvi històric de...