E l r e n a i x a m e n t

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística. El nom "renaixement" es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'Edat Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme.

Q u a t r o c e n t o

-El Quattrocento (paraula italiana que en significa quatre-cents) és un dels períodes més importants del panorama artístic europeu. Se situa al llarg de tot el segle XV, i és la primera fase del moviment conegut com Renaixement.

L 'a r q u i t e c t u r a

L'arquitectura és la manifestació artística on es veu més clarament la influència de l'antiguitat clàssica en dos aspectes:

- La utilització dels elements formals de l'art grec i romà.

- La racionalització de l'espai.

Quant als aspectes formals , es tornen a utilitzar els ordres clàssics definits per Vitrubi, l'arc de mig punt i la cúpula de mitja esfera, l'aquitrau, els entaulaments i els frontons, les voltes es decoren amb cassetons, etc.

Quant a la concepció espaial, l'edifici es concep com una unitat. Impotància de les formes geogràfiques bàsiques: el cercle i el quadrat, l'esfera i el cub. A diferència del Gòtic], el mur recupera la seva importància com a superficie massissa articulada per pilastres, cornises, columnes, etc.

L 'e s c u lt u r a

És a l'escultura on es manifesta més aviat el classicisme renaixentista. No es podien prendre els edificis clàssics com a model per que la seva funció era diferent i no es tenien refrents pictòrics més enllà de les descripcions dels escriptors clàssics. Però, l'escultura antiga era prou abundant i responia molt bé a la consideració de la natura com a referent a banda de ser autònom respecte del marc arquitectònic, que és un dels aspectes més importants de l'escultura renaxentista.

L'interés dels escultors renaixentistes es centra clarament en l'escultura exempta, cosa que no vol dir que el relleu escultòric desaparegui, ja que una altra de les aportacions cabdals de l'escultura del Quattrocento és l'aplicació de la perspectiva al relleu.

Quant als aspectes formals, l'escultor renaixentista es decanta clarament cap al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana. Recupera la representació del cos nu, plasmant l'anatomia, el moviment del cos i la seva relació amb l'espai. Les imatges religioses, els monuments funeraris i el retrat són els gèneres on es concreten les noves formes de representació.

Els materials i les tècniques són molt diversos. El marbre i el bronze són molt preuats, sense deixar de banda l'alabastre o la terracota esmaltada.

L a p i n t u r a

Els referents de la pintura del Quattrocento són dos:

• ··Giotto di Bondone com a punt de partida per a representar el món com és a la realitat.

• L'··antiguitat clàssica, encara que el coneixement que tenien d'ella era més literari que real.

D'aquests dos referents en deriven les característiques pròpies de la pintura del Quattrocento:

•Perspectiva lineal.

• Volum a les figures i domini de l'escorç.

• Encara que la pintura religiosa continua sent important, apariciò de nous generes i temes: retrat, al.legoria, paisatge i temes mitològics.

• Les tècniques també evolucionen tant pel que fa als suports: el llenç cada vegada és més important com pel fa a les tècniques pictòriques amb la introducció de la pintura a l'oli, bareges de tremp i oli i vernissos.

• Utilització de gradacions tonals en els colors per crear efectes de llum i ombra.

C i n c o c e n t o

Rep el nom de Cinquecento o Alt Renaixement un periode molt breu (1500-1527) del S. XVI. El saqueig de Roma per part de les tropes de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic el 527 marca la fi, d'aquest període, pot ser el més brillant de tot el Renaixement en el qual els pintors tenen el domini de les tècniques i fan obres d'elevada qualitat que reflecteixen un sentit de bellesa i noblesa. Serà succeït durant la resta del segle XVI pel Manierisme.

Quan el segle va arribar al seu final, es va concloure el període corresponent a un moviment artístic específicament ubicat a Itàlia. En aquest moment ja s'ha desenvolupat tot el tresor artístic del Renaixement amb el seu pensament humanístic, i des de llavors cada artista europeu ho té en ment per seguir amb altres moviments del mateix àmbit.

L 'a r q u i t e c t u r a

L'arquitectura del Cinquecento es caracteritza per la tendència a eliminar elements superflus i decoratius i per la recerca d'una monumentalitat basada en la simplicitat i l'harmonia.

• El màxim representant del classicisme arquitectònic serà Donato Bramante (1444-1514) amb obres com el Tempietto de San Pietro in Montorio i el projecte de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. El seu classicisme serà recuperat més tard per Andrea Palladio.

• Miquel Àngel (1475-1564) representa la tendència més individualista, es pot dir que és l'iniciador del Manierisme arquitectònic perquè fuig del classicisme i cerca la maniera pròpia d'utilitzar el llenguatge clàssic. Les tres realitzacions més significatives de Miquel Àngel són la Capella funerària dels Mèdici i la Biblioteca Laurenziana a Florència i la cúpula de la Basíllica de Sant Pere del Vaticà.

L 'e s c u lt u r a

L'escultura italiana del S. XVI resta lligada a Michelangelo Buonarroti, conegut com a Miquel Àngel, que encara que va cultivar totes les arts, es considerava sobretot escultor.

De totes les característiques de l'escultura potser la més destacable es la grandiositat d'unes figures de faccions perfectes i gestualitat terrible que els seus contemporanis anomenaren la terribilita. El rostres mostren una ànima apassionada, els cossos nus estan dotats d'una gran tensió vital i d'un dinamisme contingut.

L a p i n t u r a

Durant l'Alt Renaixement a Florència, Roma i Milà hi treballen els tres genis del Renaixement: Leonardo, Rafael i Miquel Àngel, paral.lelament es desenvolupa l'Escola veneciana, iniciada per Giogione i Tiziano.

Leonardo da Vinci (1452-1519) és l'arquetipus del geni renaixentista, l'artista total, fou arquitecte, pintor, dibuixant, escultor, enginyer, músic, inventor i teòric de l'art.

Com a pintor s'interessa sobretot pel cos humà. Quant als efectes lumínics, és l'inventor de l'esfumato, es a dir, la transició progressiva de la zona de llum a la zona d'ombra que li permet fer un contorns imprecisos que accentuen el relleu i endolceixen l'expressió.