Any XXXII Núm. 1.666 2,40 euros

Setmanari d’informació i de cultura religiosa●●

28 agost 2011

EL PAPA CONVIDA ELS DOS MILIONS DE PELEGRINS APLEGATS A CUATRO VIENTOS A SER TESTIMONIS DE LA FE

Prop de dos milions de pelegrins van desbordar Cuatro Vientos en la missa de cloenda de la Jornada Mundial de la Joventut cele-brada a Madrid del 16 al 21 d’agost. Culminava així el pelegrinatge de joves que, provinents d’arreu del món, no s’han volgut perdre la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a Madrid per sentir de viva veu les paraules de Benet XVI. «El món necessita el testimoni de la vostra fe», va recordar el Papa als joves aplegats a Cuatro Vientos, i els va convidar a comunicar als altres l’alegria de la fe. I és que, a diferència de la tempesta d’estiu que va descarregar sobre Madrid durant la vetlla de pregària, la fe viscuda amb autenticitat no s’evapora sinó que madura i s’enforteix arrelada en Jesucrist. En la missa d’enviament de Cuatro Vientos el papa Benet XVI va fer ofi cial el que, de fet, tothom ja sabia: Rio de Janeiro acollirà l’any 2013 la següent Jornada Mundial de la Joventut. La nostra enviada especial a Madrid, Rosa María Jané Chueca, ens explica tots els detalls de la cita del Papa amb els joves. P 3-4

Gran aventura de la fe a la JMJ

«El món necessita el testimoni de la vostra fe!»

Sumari

Vetlla de pregària a Cuatro Vientos P 5

Via Crucis pels carrers de Madrid P 6

Les catequesis dels bisbes catalans P 8 Macrofestival de la vida consagrada P 15

Pelegrins catalans a la JMJ P 17-19

Luis

Mag

an/M

adrid

2011

jmj

Han

na G

rabo

wsk

a/M

adrid

2011

jmj

La tira deL primer pLa Per Pilarín

Difusió controlada per

Catalunya, resta de l’Estat espanyol i Andorra: 120 €Gibraltar i Portugal: 120,1 €Resta d’Europa: 195,10 €Amèrica i Àfrica: 233,11 €Àsia i Oceania: 311 €

Membre de la UCIPInternational Catholic Union of Press

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en català

SUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀ

Editorial

Director: Mn. Jaume Aymar i RagoltaRedactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Samuel Gutiérrez, Rosa M. Jané, Carme Munté, Rosa PeraireLingüista: Montserrat PibernatArxiu i fotografia: Eulàlia GrandeCorresponsals: Mónica García, BARCELONA; Guillem Farré, CASTELLÓ; Víctor Gay, GIRONA; Jordi Curcó, LLEIDA; Cristina Sànchez, MALLORCA; Marta Nin, ROMA; Júlia Ayala, SOLSONA; Joan Boronat, TARRAGONA; Víctor M. Cardona, TORTOSA; Patrícia Navas, URGELL; Xavier Bisbal i Jordi Castellet, VIC Col·laboradors d´aquesta setmana: Josep-Lluís Arín, Pilarín Bayés, Carme Borbonès, Margarita Borrull, F. Diego Espuny, Ferran Fuertes, Joan Guiteras, Jordi Llorach Cendra, Joan A. Mateo, Marta Miquel Grau, Victòria Molins, Francesc Nicolau, Joan Piñol, Josep M. Puigjaner, Hilari Raguer, Laura Riera, Peio Sánchez, Lluís Serra, Valentí Serra, Blanca Serres, Andreu Sotorra, P-J Ynaraja.Redacció, administració, publicitat i promoció:C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775 a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)Pàgina web: www.catalunyacristiana.catwww.facebook.com/catalunyacristianaFundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc MalgosaEdita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la culturaPublicitat: Josep HarrisPromoció: Alfons MirallesAdministració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions) Autoedició i compaginació: Carlos AguadoImpressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

El setmanari rep l’ajut del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

28 agost 2011Opinió2

La JMJ ha estat una veritable festa dels pobles, una nova Pentecosta, una epifania de la fe, un signe del temps. Convé meditar els contrastos que aquests dies milions de teleespectadors d’arreu del món hem pogut contemplar:En una societat sorollosa, on molts nois i noies sembla que només es deixin portar pel brogit buit i superficial, a Cuatro Vi·entos vàrem poder contemplar el llarg i impressionant silenci d’adoració de quasi dos milions de joves davant de l’Eucaristia. Un silenci de pregària i expressió de fe.En una societat secularitzada, que sovint aparca la qüestió de Déu, vàrem poder contemplar una multitud de joves pregant amb recolliment, cantant i dansant joiosos, molts d’ells emocionats amb l’entrada de la creu i la icona de Maria, o en veure ascendir lentament la custòdia d’Arfe.En una societat que sovint margina els ancians, vàrem poder contemplar el testi·moni d’un pontífex ancià i lúcid, d’un intel·lectual capaç de sintonitzar ràpidament amb els joves i d’obrir·los camins d’esperança.En una societat sovint marcada per l’apatia, vàrem poder contemplar uns joves capaços molts d’ells de fer centenars o milers de quilòmetres, d’acomodar·se a situacions precàries, de suportar a la intempèrie les altes temperatures de Madrid, de romandre ferms sota el vent i la pluja.En una societat on sovint els mitjans de comunicació ignoren el fet religiós o el re·butgen hem pogut contemplar una àmplia cobertura de la premsa, ràdio, televisió i xarxes digitals.En una societat sovint marcada per la crítica fàcil, cal saber que l’encontre ha aportat

TELÈFON PER ALS SUBSCRIPTORSDE BARCELONA CIUTATHem obert un telèfon d’atenció perquè els subscriptors puguin notificar qualsevol incidència en la distribució del setmanari. 933 613 660

Jornada Mundial de la Joventut (3)

Festa dels joves

cent milions d’euros a l’economia espa·nyola i amb un cost zero per al ciutadà i que a més ha donat suport a diverses accions solidàries, una d’elles al Brasil i una altra per a la construcció d’habitatges a Madrid.En una societat multicultural que sovint ha perdut el sentit de la Veritat, hem pogut escoltar la veu del Papa: «La Veri·tat com a tal és dialogant, perquè busca conèixer millor, comprendre millor i ho fa en diàleg amb els altres. Cercar la veritat i la dignitat dels homes és la millor defensa de la llibertat.»Els fruits espirituals de la JMJ seran més lents, ho reconeixia amb realisme el mateix Benet XVI a l’avió davant dels periodistes quan deia: «La sembra de Déu sempre és silenciosa, no apareix immedia·tament a les estadístiques, es perd molt i això és humà (...) però creix en silenci.»Un suggeriment per a la propera Jorna·da Mundial a Rio de Janeiro: davant de l’impacte religiós de la meditació de les es·tacions del Via Crucis, el Camí de la Creu, també podria ser oportú de meditar en el Via Lucis, el Camí de la Llum, l’itinerari de les aparicions de Jesús Ressuscitat. El Crist Ressuscitat també interpel·la els joves i a tots.

ERA A LA PREsó I EM VAU VIsItAR

ERA A L’HosPItAL I EM VAU VIsItAR

FEIA CoMèDIA I EM VAU VIsItAR

sóC Un JoVE DEsPIstAt I EM VAU VIsItAR

QUInA BEnAURAnçA!

328 agost 2011

Rosa María Jané ChuecaFotos: H. Grabowska/L. Magan/JMJ2011Cuatro Vientos

Era un secret a sota veu. Tothom ho sabia. Només mancava la confirmació oficial, i així ho va fer Benet XVI el 21 d’agost a l’eucaristia de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) Madrid 2011: la propera JMJ serà a Rio de Janeiro el 2013.

Però abans que es donés aquesta notícia a l’aeròdrom de Cuatro Vien-tos, on un milió i mig de pelegrins havia respost a la crida del Papa, el matí d’aquell diumenge d’agost havia donat molt de si.

Després d’una intensa i tempestuosa vetlla de pregària el dissabte 20, els pelegrins es van despertar l’endemà amb l’esperit disposat a viure el mo-ment culminant de la JMJ: l’eucaristia d’enviament.

A primera hora del matí, les ger-manes de la congregació Filles de Santa Maria del Cor de Jesús feien l’oferiment del dia al cor de Jesús i, tot seguit, la Comunitat de l’Anyell dirigia el rés de laudes.

Amb el cor disposat a viure la dar-rera jornada de la JMJ Madrid 2011, els pelegrins s’anaven despertant, des-muntant el campament i preparant-se per a l’eucaristia. Novament els cants ressonaven a l’aeròdrom, en espera de l’aparició de Benet XVI per les pantalles gegants de televisió. Tan bon punt veien la imatge del Papa, Cuatro Vientos tornava a cridar amb una sola veu: «Benet, Benet!» Tothom amb les càmeres a punt per immortalitzar el moment. El papamòbil recorria els di-ferents carrers dels quadrants de l’ae-ròdrom per mostrar la seva proximitat als joves procedents d’arreu del món, que havien aguantat estoicament la tempesta de la nit anterior. Els pocs joves que encara estaven endormiscats es van despertar de sobte per aconse-guir la millor posició per retratar el

Benet XVI: «Espero veure-us a Rio de Janeiro!»La Jornada Mundial de la Joventut tindrà lloc el 2013 al Brasil

Pontífex quan passés prop de la seva zona. Això no obstant, n’hi ha que van preferir no disparar la càmera per «no perdre’s aquell moment únic i viure’l intensament».

Arribava el moment culminant de la JMJ, la missa d’enviament dels joves al món. A l’inici de la celebració, l’arque-bisbe de Madrid, el cardenal Antonio M. Rouco, adreçava unes paraules al Papa: «Els joves de la JMJ 2011, acom-panyats pels seus sacerdots, formen aquesta magna assemblea litúrgica d’una Eucaristia solemníssima en què la catolicitat de l’Església brilla com en poques altres. És el moment culminant de la Jornada Mundial de la Joventut. És el moment del “sí” a Crist: el sí de les vides convertides, el sí de la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada, el sí a la crida per ser un apòstol seglar (…). Cal el seu “sí” al matrimoni i a la família projectada i realitzada segons el pla de Déu, a l’evangeli de la vida.»

«Els joves», prosseguia el cardenal Rouco, «estan disposats a oferir-li al Senyor un nou o renovat “sí” (…). Units en la comunió del Santíssim Cos i Sang

de Crist, que ara rebran, se’n tornaran a casa seva disposats a ser testimonis valents de l’Evangeli de Jesucrist amb les paraules i amb les obres. Accepten sense vacil·lar l’enviament missioner que el Sant Pare vol fer-los (…) ¡Comp-teu amb ells, Sant Pare!

Seguiment de Crist

Una vegada més es va veure Benet XVI molt a gust amb els joves i les primeres paraules de la seva homilia destacaven la seva alegria «pensant en l’afecte especial amb què Jesús us mira. Sí, el Senyor us estima i us anomena amics seus. Ell ve al vostre encontre i desitja acompanyar-vos en el vostre camí, per obrir-vos les portes d’una vida plena, i fer-vos partícips de la seva rela-ció íntima amb el Pare. Nosaltres volem correspondre amb tota generositat a aquesta mostra de predilecció amb el propòsit de compartir també amb els altres l’alegria que hem rebut. Perce-ben que Ell és la resposta a moltes de les seves inquietuds personals. Però, qui és Ell realment?

Per al Pontífex, l’evangeli proclamat aquell diumenge (Mt 16,13-20) presen-ta dues maneres diferents de conèixer Crist. D’una banda, un coneixement ex-tern, caracteritzat per l’opinió corrent. És a dir, «es considera Crist com un per-sonatge religiós més dels ja coneguts». De l’altra, tenim la resposta de Pere, que és «la primera confessió de fe. (…) La fe va més enllà de les simples dades empíriques o històriques, i és capaç de captar el misteri de la persona de Crist en la seva profunditat.

El Papa tornava a insistir que la fe no és fruit de l’esforç humà, de la seva

JMJ-Madrid 2011

«El Senyor us estima i us anomena amics seus. Ell ve al vostre encontre i desitja acompanyar-vos en el vostre camí, per obrir-vos les portes d’una vida plena»

428 agost 2011

raó, sinó que és un do de Déu: «Té el seu origen en la iniciativa de Déu, que ens revela la seva intimitat i ens convi-da a participar de la seva mateixa vida divina. La fe no proporciona només informació sobre la identitat de Crist, sinó que suposa una relació personal amb Ell, l’adhesió de tota la persona, amb la seva intel·ligència, voluntat i sentiments, a la manifestació que Déu fa d’ell mateix.»

Benet XVI sap que pot comptar amb els joves i per això els presenta la novetat de l’Evangeli en tota la seva radicalitat. Sap que els joves cerquen autenticitat, alguna cosa per a la qual valgui la pena donar la vida. En aquest sentit, els recordava que «fe i seguiment de Crist estan estretament relacionats. La fe s’ha de consolidar i créixer, fer-se més profunda i madura. També Pere i els altres apòstols van haver d’avançar per aquest camí, fins que la trobada amb el Senyor ressusci-tat els va obrir els ulls a una fe plena». El Bisbe de Roma encoratjava els joves pelegrins a respondre amb generositat i valentia a Crist: «Digueu-li: Jesús, jo sé que Tú ets el Fill de Déu que has donat la teva vida per mi. Vull seguir-te amb fidelitat i deixar-me guiar per la teva paraula. Tu em coneixes i m’estimes. Jo confio en tu i poso tota la meva vida en les teves mans. Vull que siguis la força que em mantingui, l’alegria que mai no m’abandona.»

El Papa convidava els joves a enfortir la seva fe i a no oblidar que «seguir Jesús en la fe és caminar amb Ell en la comunió de l’Església. No es pot seguir Jesús en solitari. Qui cedeix a la temptació d’anar “pel seu compte” o de viure la fe segons la mentalitat individualista corre el risc de no trobar mai Jesucrist, o d’acabar seguint una imatge falsa d’Ell». Per això instava a estimar l’Església i a participar en l’Eucaristia dominical, en la recepció del sagrament de la Reconciliació i en el conreu de la pregària i meditació de la Paraula de Déu».

«D’aquesta amistat», prosseguia el Pontífex, «naixerà també l’impuls que porta a donar testimoni de la fe (…). No es pot trobar Crist i no donar-lo als altres. No us guardeu Crist per a vosal-tres mateixos. Comuniqueu als altres l’alegria de la vostra fe. El món neces-sita el testimoni de la vostra fe».

Les paraules de Benet XVI van resso-

Sant Joan d’Àvila serà doctor de l’EsglésiaEn acabar l’Eucaristia amb els seminaristes a la catedral de l’Almudena, el Papa anunciava que sant Joan d’Àvila, patró del clergat espanyol, serà proclamat doctor de l’Església. El cardenal Rouco, arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Española (CEE), agraïa a Benet XVI «haver acollit la nostra súplica i la de molts altres bisbes i fidels d’arreu del món». La CEE n’ha promogut la causa del doctorat. Va ser la XII Assem-blea Plenària (juliol del 1970) la que va acordar que se sol·licités al Vaticà la declaració de sant Joan d’Àvila com a doctor de l’Església universal i va encarregar preparar els treballs i tramitar la sol·licitud a la llavors Junta de Canonització, que va començar a treballar el 1971, ja amb el nom de Junta pro Doctorat de sant Joan d’Àvila. Durant aquests anys la CEE ha realitzat nombroses accions difusores de la seva figura i doctrina.

nar en el cor dels joves. Una mostra n’és l’impressionant silenci que es va produir després de l’homilia, per-què els pelegrins poguessin meditar les paraules del Papa.

En aquesta eucaristia el Bisbe de Roma va enviar tots els joves arreu del món per anunciar l’Evangeli. A la motxilla de cada pelegrí hi anava una creu que el Papa va beneir i que volia ser una invitació per ser apòstols de la nova evangelització. El cardenal Stanislaw Rilko, presi-dent del Pontifici Consell per als Laics, aprofitava l’ocasió per agrair al Papa la seva proximitat i suport als joves, i també recordava el beat Joan Pau II pel do de les Jornades Mundials de la Joventut, que ja te-nen 25 anys d’història. Les paraules de Mons. Rilko eren corejades per la multitud de joves: «Aquesta es… la joventut del Papa!»

Rumb al Brasil

En aquesta missa es va anunciar que la propera seu de la JMJ serà Rio de Janeiro el 2013, per la qual cosa els joves espanyols van cedir la creu i la icona de la JMJ a una delegació de joves brasilers. Com no podia ser d’una altra manera, els pelegrins brasilers van respondre-hi cridant, cantant i agitant els milers de banderes que donaven fe que el Brasil és un país ric en vivència de fe. «Porteu el coneixement i l’amor de Crist arreu del món. No el defrau-deu!», exclamava el Pontífex.

La JMJ Madrid 2011 arribava a la seva fi, però, de fet, aquesta euca-ristia marcava un punt i seguit. No s’acaba tot amb la celebració de la JMJ. Al contrari, l’aventura de la fe continua. Així, en la seva al·locució abans de l’Àngelus, Benet XVI llan-çava un repte als joves: «Ara torna-reu als vostres llocs de residència habitual. Els vostres amics voldran saber què és el que ha canviat en vo-saltres després d’haver estat amb el Papa i centenars de milers de joves d’arreu del món. Què els direu? Us convido que els doneu un testimoni audaç de vida cristiana davant dels altres. Així sereu ferment de nous cristians i fareu que l’Església des-punti amb més puixança en el cor de molts.»

JMJ-Madrid 2011

Projectes socials de la JMJLes famílies i els joves són els destinataris de dos projectes socials que sorgiran de la JMJ Madrid 2011. A la capi-tal espanyola es construirà un complex residencial per a famílies amb risc d’exclusió social. També es desenvo-luparà un projecte al Brasil per crear oportunitats entre la joventut més afectada per la pobresa i la violència. Aquests dos projectes es desenvoluparan a través de Càritas.

«Els vostres amics voldran saber què és el que ha canviat en vosaltres després d’haver estat amb el Papa i centenars de milers de joves d’arreu del món. Què els direu? Us convido que els doneu un testimoni audaç de vida cristiana davant dels altres»

JMJ-Madrid 2011 528 agost 2011

Rosa María Jané ChuecaCuatro Vientos

Després dels intensos dies de calor, sol, deshidratacions i consum de litres i litres d’aigua, cap pelegrí esperava el que va passar a la vetlla de pregà-ria de la JMJ a l’aeròdrom de Cuatro Vientos.

El dia va començar radiant i des de primeres hores del matí els pelegrins arribaven a l’aeròdrom: a peu, amb metro, tren, autobús, cotxe… grup a grup anaven omplint els quadrants de Cuatro Vientos fins arribar un punt en què hi va haver pelegrins que no hi van poder ni entrar. I això que l’aeròdrom estava preparat per acollir dos milions de persones…

Al llarg del dia els nois i noies van enginyar-se-les per passar les hores que tenien per endavant, fins a l’arribada de Benet XVI, prevista per a les 20.30. Ben aviat van començar a aparèixer lo-nes, paraigües, sacs de dormir, aïllants, diaris… gairebé qualsevol element era bo per configurar els diferents campaments. Era fàcil identificar-los per les banderes: italians, polonesos, sud-africans, australians, mexicans… i així fins a gairebé 200 nacionalitats di-ferents. Una mostra de la catolicitat de l’Església: diverses procedències, però unides en Crist. Mentre els pelegrins s’instal·laven en el recinte, des de l’im-mens escenari s’amenitzava l’espera amb actuacions musicals, testimonis i diversos vídeos.

Un camió de bombers recorria l’ae-ròdrom per ruixar els joves pelegrins amb la manguera i fer més suportable la intensa calor. El bon humor i les ga-nes de passar-s’ho bé es manifestaven en els cants, els balls i també les pre-gàries que omplien l’ambient.

Els joves estaven perfectament in-formats dels passos del Papa. Sabien que moments abans es trobava a la Fundació-Institut Sant Josep de Cara-banchel, per trobar-se amb joves ma-lalts i discapacitats. En aquesta visita, Benet XVI subratllava la dignitat de cada vida humana, creada a imatge de Déu.

A través de les pantalles gegants, els pelegrins seguien l’agenda del Papa i quan va entrar a Cuatro Vientos es va desencadenar l’eufòria.

El «diluvi universal»

Tot es desenvolupava segons el que estava previst. L’arribada del Papa, la salutació de dos joves que li van donar la benvinguda, l’entrada de la creu i de la icona de la Jornada Mundial de la Joventut. Tot normal. Era la primera part de la vetlla.

El cel s’havia anat enteranyinant i adquiria un to grisenc. Cada vegada eren més les mirades que s’aixeca-ven, en una pregària silenciosa, i que demanaven a Déu que si us plau no plogués.

En iniciar-se la segona part de la vetlla, en què la Paraula adquiria el protagonisme amb la lectura de l’evan-geli de sant Joan (15,1-17), començava

El Papa demana testimonis valents, arrelats en CristLa vetlla de pregària a Cuatro Vientos, multitudinària i passada per aigua

a canviar el panorama… unes gotasses enormes feien la seva aparició a Cua-tro Vientos… el programa continuava sense variacions… havia arribat el moment en què cinc joves (procedents dels Estats Units, les Filipines, Kenya, Alemanya i el Regne Unit) plantejaven al Papa una sèrie de qüestions sobre la persona de Jesucrist, el matrimoni, la coherència entre fe i vida, el sofriment o per què ser cristià.

El Pontífex es disposava a respondre les preguntes dels joves, però només va poder llegir dos paràgrafs del discurs que havia preparat. De sobte es va aixecar un vent intensíssim, amb unes ràfegues que fins i tot van arribar a tombar la creu de la JMJ. Però no tan sols feia aparició el vent, amb ell va arribar la pluja intensa que en pocs minuts va deixar xops els joves pele-grins, els bisbes, els voluntaris… també al Papa, tot i que va ser ràpidament protegit per diversos paraigües, li va tocar una mica d’aigua…

Eren moments gairebé surrealistes. Tothom va aguantar el xàfec, però d’una manera que cridava l’atenció: els joves, xops d’aigua de cap a peus, no paraven de cantar i ballar, corejant el nom del Papa. I el Papa somreia en veure que els joves no es movien del seu lloc i que li deien amb els seus cants que eren allà, que podia comptar amb ells…

La veritat és que a Benet XVI se’l veu cada vegada més a gust amb els joves i a Cuatro Vientos es va poder palpar aquesta complicitat entre Pontífex i joventut.

Gairebé durant vint minuts s’atura-va el programa, davant de la impossi-bilitat que es desenvolupés l’acte amb normalitat.

Finalment, l’aigua oferia una treva. I Benet XVI va poder prosseguir el seu discurs, davant dels aplaudiments clamorosos de suport dels pelegrins: «Gràcies per la vostra alegria, per la vostra resistència, per la vostra força que és més gran que la pluja! El Senyor, amb la pluja, ens envia benediccions. També en això sou un exemple!» Ai-

xò no obstant, va retallar el missatge que pensava adreçar als joves. El Papa els encoratjava a «estar orgullosos per haver rebut el do de la fe, que il-luminarà la vostra vida en tot moment. Recolzeu-vos en la fe d’aquells que són a prop vostre, en la fe de l’Església. (…) Trobeu-vos amb altres per aprofundir-hi, participeu en l’Eucaristia, misteri de la fe per excel·lència. Només Crist pot respondre a les vostres aspiracions. Deixeu-vos conquerir per Déu perquè la vostra presència doni a l’Església un impuls nou».

El Pontífex també demanava als jo-ves que fossin promotors de llibertat, de reconciliació i de pau. Reconeixia que «el que el nostre cor desitja és el bo i formós de la vida. No permeteu que els vostres desitjos i anhels caiguin en el buit, sinó que feu que adquireixin força en Crist. Ell és el fonament ferm, el punt de referència segur per a una vida plena».

Interromput en diverses ocasions pels joves, el Papa els deia que aquesta vetlla quedaria gravada en els seus cors, i no precisament per les complicacions meteorològiques: «Conserveu la flama

que Déu ha encès en els vostres cors aquesta tarda: procureu que no s’apagui, alimenteu-la cada dia, compartiu-la amb els vostres coetanis que viuen en la foscor i cerquen una llum per al seu camí.»

P e r a c o n s e g u i r aquesta fidelitat i ser testimonis valents de l’Evangeli, el Pontífex demanava als joves que establissin un diàleg personal amb Crist, «exposant-li els pro-pis dubtes i, sobretot, escoltant-lo. El Senyor és aquí i us crida. Joves amics, val la pena escol-tar en el nostre interior les paraules de Jesús i caminar seguint els seus passos. Demaneu al Se-

nyor que us ajudi a descobrir la vostra vocació en la vida i en l’Església, i a perseverar-hi amb alegria i fidelitat, tot sabent que Ell mai no us abandonarà ni us traïrà. Ell és amb nosaltres fins a la fi del món».

Exposició del Santíssim

Tot seguit, començava el moment central de la vetlla: l’exposició del Santíssim. Impressionava veure tan-tíssims joves en actitud de pregària, de silenci, de recolliment davant Jesús Eucaristia.

L’organització havia anunciat que el Santíssim s’exposaria en la magní-fica custòdia de la catedral de Toledo, obra de l’orfebre Enrique de Arfe per encàrrec del cardenal Cisneros en el segle XVI. Això no obstant, no se’n veia ni rastre fins que de sobte, del terra de l’escenari va emergir, solemne i bella, aquesta obra d’art.

Les imatges que mostrava Cuatro Vientos parlaven per si soles: joves agenollats, amb les mans enlaire, amb els ulls tancats… que adoraven el seu Senyor.

Al final de l’adoració, Benet XVI consagrava els joves al Sagrat Cor de Jesús. I després de la benedicció amb el Santíssim… tornava la pluja a Cuatro Vientos!

El final de la vetlla ens deixava una bella imatge, que de ben segur que no va tranquil·litzar els serveis de segure-tat: un munt de joves que envoltaven i abraçaven el Papa, el «seu» Papa.

Abans d’acomiadar-se dels pelegrins fins l’endemà, el Pontífex va voler de-dicar-los encara unes paraules: «Hem viscut una aventura plegats. Ferms en Crist heu resistit la pluja. Bona nit! Que descanseu bé. Aquest sacrifici segur que l’oferireu al Senyor. És meravellós l’exemple que heu donat!»

El Papa es retirava, però la festa de la fe continuava a l’aeròdrom, on als joves els esperava una nit molt llarga. I la possibilitat de continuar amb l’ado-ració gràcies a 17 capelles eucarístiques instal·lades a Cuatro Vientos.

«Joves amics, val la pena escoltar en el nostre interior les paraules de Jesús i caminar seguint els seus passos»

628 agost 2011

Rosa María Jané ChuecaMadrid

Divendres 19 d’agost. 37 graus a l’ombra. El passeig de Recoletos, ple de passos de Setmana Santa. De Set-mana Santa? Doncs sí, i no és fruit d’una al·lucinació per les altíssimes temperatures… La Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011 va voler oferir un Via Crucis que toqués el cor. I realment ho va aconseguir.

Per això, va comptar amb la inesti-mable ajuda de diverses germandats i confraries espanyoles, que van aportar fins a quinze passos que habitualment només es poden contemplar pels car-rers del nostre país per Setmana Santa. A Madrid, en ple mes d’agost, hi havia un conjunt d’imatges escultòriques que són veritables obres d’art. Peces d’in-calculable valor artístic d’autors com Salzillo, Gregorio Fernández, Mena o Benlliure es van poder contemplar al llarg de 700 metres del passatge Recoletos que enllaça les places de Colón i Cibeles. El Via Crucis, presidit per Benet XVI, no s’iniciava fins a dos quarts de vuit de la tarda, però, des de primera hora, el passeig madrileny era ple de pelegrins que es delectaven contemplant les boniques talles, fruit d’una tradició multisecular.

El germà major de la Confraria Nos-tre Pare Jesús Natzarè de Múrcia, Rafael Cebrián, destacava el valor d’aquesta «iniciativa extraordinària i agosarada». I subratllava que «totes les talles es van fer amb una finalitat catequètica, mostrant diferents escenes de la Passió; continuarem amb la missió per a la qual van ser fetes ensenyant la Passió a joves d’arreu del món».

A l’hora prevista, s’iniciava aquesta monumental via de la creu, que repre-senta el camí que va des del Cenacle fins al Gòlgota. El seguici que recorria el Via Crucis portant la creu estava format per dues atxes de cada confraria i per deu joves de diferents procedències.

En cada estació es recitaven unes breus reflexions redactades per les Germanes de la Creu de Sevilla. En cadascuna d’elles, es recordava el pa-timent i el dolor que viuen milions de joves arreu del món. La fam, la guerra, la persecució a causa de la fe, l’atur, les drogues o les víctimes dels desastres naturals van estar molt presents en aquest Via Crucis.

Al final, Benet XVI oferia una reflexió als joves pelegrins procedents d’arreu del món. En primer lloc, reconeixia que els passos exposats «són imatges on la fe i l’art s’harmonitzen per arribar al cor de l’home i convidar-lo a la conversió. Quan la mirada de la fe és neta i autèntica, la bellesa es posa al seu servei i és capaç de representar els misteris de la nostra salvació fins a commoure’ns profunda-ment i transformar-nos el cor».

Amor desinteressat

Contemplant la creu, Benet XVI pro-posava aquesta reflexió: «Davant d’un amor tan desinteressat, plens d’estupor i gratitud, ens preguntem ara: què fa-

Divendres Sant en ple mes d’agostEl Via Crucis de la JMJ presenta quinze passos de la imatgeria espanyola

rem nosaltres per Ell?, quina resposta li donarem?» Per al Papa, «la passió de Crist ens impulsa a carregar sobre nos-tre el patiment del món, amb la certesa que Déu no és algú distant o llunyà de l’home i les seves vicissituds. Al contrari, es va fer un de nosaltres».

El Bisbe de Roma es mostrava con-vençut que el jove és capaç de ser solidari de manera molt generosa. Per això, els animava: «Estimats joves, que l’amor de Crist per nosaltres augmenti la vostra alegria i us encoratgi a estar a prop dels menys desfavorits. Vosal-

tres, que sou molt sensibles a la idea de compartir la vida amb els altres, no passeu de llarg davant del patiment humà, on Déu us espera perquè lliureu el millor de vosaltres mateixos: la vostra capacitat d’estimar i de compadir. Les diverses formes de patiment que, al llarg del Via Crucis, han desfilat davant dels nostres ulls són crides del Senyor per edificar les nostres vides seguint les seves empremtes i fer de nosaltres signes del seu consol i salvació.»

Les imatges de les talles de la Setma-na Santa espanyola parlen per si soles. El dramatisme de les expressions, la cruesa de cada episodi, arribaven a l’interior dels nois i noies. Alguns no reprimien les llàgrimes davant dels passos. El Papa aprofitava per dir als joves que miressin Crist, «penjat a l’àspera creu, i dema-nem-li que ens ensenyi aquesta saviesa misteriosa de la creu, gràcies a la qual l’home viu. La creu no va ser el desenllaç d’un fracàs, sinó la manera d’expressar l’entrega amorosa que arriba fins a la donació més immensa de la pròpia vida. El Pare va voler estimar els homes en l’abraçada del seu Fill crucificat per amor. La creu en la seva forma i signi-ficat representa aquest amor del Pare i de Crist als homes. Hi reconeixem la icona de l’amor suprem, on aprenem a estimar el que Déu estima i com Ell ho fa: aquesta és la Bona Nova que retorna l’esperança al món».

Finalitzava Benet XVI les seves parau-les amb la invitació a tornar els ulls vers Maria, també present en aquest Via Crucis: «Supliquem-li que ens sostingui amb la seva amorosa protecció en el ca-mí de la vida, en particular quan passem per la nit del dolor, perquè aconseguim mantenir-nos com ella ferms al peu de la creu.» Una creu que cada jove porta-va penjada al coll, ja que a la motxilla del pelegrí n’hi havia una d’inclosa. Acabat el Via Crucis van tornar els crits al Papa, els càntics i l’alegria, després d’haver viscut un exercici de pietat en silenci i recolliment.

La Festa del PerdóDel dimarts 16 al dissabte 20, el Parc del Retiro va acollir l’anomenada Festa del Perdó, on els pelegrins van tenir a la seva disposició, en dife-rents idiomes, sacerdots per al sagrament de la Reconciliació. La Festa del Perdó feia referèn-cia a l’alegria pel retorn a la casa del Pare. En aquest recinte del Parc del Retiro, els voluntaris entregaven un petit tríptic titulat Crist t’està es-perant, on apareixia la paràbola del fill pròdig i un examen de consciència.En un pavelló proper, les Missioneres de la Caritat oferien adoració permanent al Santíssim per, d’aquesta manera, facilitar la preparació a la confessió. Una imatge molt curiosa és la que s’ha pogut veure aquests dies al parc madrileny: 200 confessionaris blancs, amb forma de vela de vaixell, trencant el tòpic que la confessió és una activitat fosca i lúgubre… També el Papa va par-ticipar en aquesta Festa del Perdó i el dissabte al matí va confessar quatre joves, durant mitja hora, en un d’aquests confessionaris blancs.

«La passió de Crist ens impulsa a carregar sobre nostre el patiment del món»

L. M

agan

/JM

J201

1

JMJ-Madrid 2011

28 agost 20117

Rosa María Jané ChuecaMadrid

Un dels fruits de la Jornada Mundial de la Joventut són les vocacions. És freqüent en aquesta mena de trobades sentir el testimoni d’un religiós, religio-sa o sacerdot que expliquen que va ser en una JMJ on van sentir que el Senyor els estava demanant un lliurament radical i absolut.

Per això, una vegada més la JMJ va oferir als joves pelegrins una Fira Vo-cacional al Parc del Retiro. En total, 68 estands que recollien 80 carismes dife-rents entre congregacions, moviments, ordes i associacions, «diverses realitats que mostren la riquesa de l’Església ca-tòlica», explicava a Catalunya Cristiana Giselle Azebedo, responsable de la Fira Vocacional.

Aquesta jove, missionera Shalom, va descobrir la crida del Senyor precisa-ment en una fira vocacional. Per això considera que aquest tipus de mostres ofereixen «una oportunitat meravello-sa per descobrir la diversitat de carismes de l’Església». Una Jornada Mundial de la Joventut, opina la responsable de la Fira Vocacional, «és un gran moment per descobrir coses. Suposa un punt de trobada amb Déu, amb el Sant Pare, amb altres joves que expressen amb

Reduccions jesuïtes al Paraguai: història d’evangelització

A les escoltes de la veu del SenyorEl Parc del Retiro, escenari d’una Fira Vocacional

coratge la seva fe i, per què no, desco-brir la seva vocació».

En aquesta Fira Vocacional els pe-legrins van poder conèixer de prop el carisma, entre altres de les Germanetes dels Pobres, dels Missioners Comboni-ans, de la Família Paulina, dels Jesuïtes i, fins i tot, de les Cartoixanes. Segons en comentava Giselle, «les cartoixanes s’han fet presents en aquest Fira a

través d’uns joves que elles han for-mat perquè donessin a conèixer el seu carisma».

Desmuntar tòpics i prejudicis

Gràcies a aquesta Fira Vocacional, molts dels tòpics i prejudicis que hi ha sobre la vida religiosa poden desmun-tar-se fàcilment. La jove missionera Shalom posava l’exemple d’«un jove que passava les vacances a Madrid, no venia per la JMJ, i que passejant pel Retiro, va veure la Fira i s’hi va in-teressar. Es va apropar a l’estand dels Lectionautes i s’hi va quedar... dues hores! En va sortir entusiasmat i ens va dir que aquesta experiència havia estat molt millor que fer turisme... És molt important sobretot que els joves vegin que hi ha religiosos joves, que escoltin testimonis dels cinc continents, que toquin la fe...»

En aquesta Fira Vocacional es va veure una Església viva i jove, alegre i disposada a donar raó de la seva fe a qui ho demani... «Aquests joves religiosos i religioses», assegurava Giselle Azebedo, «ens recorden que les paraules que va pronunciar el Sant Pare són vertaderes: Déu no treu res, ho dóna tot. Ens dóna una vida plena i abundant».

Veient els joves religiosos i religioses als estands, molts amb vocacions desco-bertes en alguna JMJ, resulta fàcil estar d’acord amb Giselle quan afirma que «la JMJ fa possible tenir l’experiència més increïble de la vida: trobar-se per-sonalment amb Crist, acompanyat per joves d’arreu del món».

«Aquesta mena de mostres ofereixen una oportunitat meravellosa per descobrir la diversitat de carismes de l’Església»

R. M. J. / Madrid

Una de les propostes més interessants que es va poder veure a la JMJ va tenir com a protagonistes els missioners jesuï-tes. Es tracta de l’exposició Les reduccions jesuïtes al Paraguai. Una aventura fasci-nant que perdura en el temps, i que es pot visitar encara fins al 9 de setembre (c/ Maldonado, 1-A – Madrid).

En aquesta mostra es convida els visi-tants a retrocedir en el temps i a viatjar al Paraguai en una fascinant aventura d’evangelització. A través de plafons dividits en quatre seccions és possible reviure l’impuls evangelitzador dels missioners jesuïtes a favor del poble guaraní: què són les reduccions, com afrontar el repte d’evangelitzar un nou

continent, qui són els guaranís, com funcionen les reduccions... són algunes de les preguntes que troben resposta en aquesta magnífica exposició.

Això no obstant, la mostra no només proposa un viatge al passat, sinó que es projecta cap al futur, cap a la missió dels nostres dies... Aquesta actualització es fa a través de la projecció de tres vídeos: els jesuïtes paraguaians hereus avui del lle-gat jesuític; la Fundació Juan del Castillo, que presenta la seva tasca d’acollida en el barri de la Ventilla (Madrid), i una en-trevista al P. Aldo Trento, de Comunió i Alliberament, que al Paraguai es dedica a acollir malalts terminals, marginats, ancians i orfes, des de la seva parròquia i la Fundació Sant Rafael, inspirada en les missions jesuítiques.

R. M. J. / Madrid

Una carpa blanca enorme al Parc del Retiro... i al seu interior, el tresor de la JMJ: el Santíssim Sagrament. La imatge era simplement impressi-onant: joves de totes les edats, races i nacionalitats pregant junts davant de Jesús Sagramentat. De dimarts a dissabte, de 10.00 a 24.00, les Mis-sioneres de la Caritat van atendre i dirigir l’adoració eucarística, tot i que no va ser aquest l’únic punt de Madrid on es trobava exposat el Santíssim. Més de 50 esglésies al centre de la ciutat van acollir vetlles d’adoració i pregària. I el 20 d’agost,

El cor de la JMJen la Vetlla de Pregària a Cuatro Vientos, el Santíssim es va exposar a la custòdia d’Arfe, de la catedral de Toledo. Així mateix, durant tota la nit més de 20 carpes van acollir el Santíssim per a qui volgués apro-par-s’hi i fer una estona d’adoració. Cal recordar que, des de l’inici de la JMJ fins a la seva conclusió, va tenir lloc una cadena de pregària inin-terrompuda davant del Santíssim a la capella del Seminari. A aquesta cadena de pregària també es van unir tots els monestirs de clausura de Madrid, que van restar oberts durant tota la JMJ perquè els joves poguessin pregar-hi.

JMJ-Madrid 2011

828 agost 2011

Rosa María Jané ChuecaMadrid

Durant tres dies, del dimecres 17 al divendres 19 d’agost, els joves pele-grins van tenir l’oportunitat d’assistir a un seguit de catequesis impartides al matí per bisbes d’arreu del món. Les catequesis giraven al voltant del lema de la Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011 «Arrelats i edificats en Crist. Ferms en la fe».

L’arquebisbe de Barcelona, el car-denal Lluís Martínez Sistach, va ser un dels encarregats d’oferir aquestes catequesis als joves. El cardenal re-cordava que el lema de la trobada s’havia extret d’una carta de l’apòstol Pau als Colossencs: «L’apòstol va tenir un econtre personal amb Crist. Aquell encontre li va canviar la vida i es va convertir en apòstol de Crist. Pau va viure un enamorament i una entrega total a Crist.»

Posant l’apòstol dels gentils com a exemple, l’arquebisbe de Barcelona explicava als joves que la conversió és un do de Déu, tot i que també exigeix treball personal. I els advertia que «la fe toca tots els aspectes de la vida. És un obsequi gratuït de Déu. Des de tota l’eternitat Déu ha pensat en tu, t’ha estimat, estimat jove, a tu».

El purpurat plantejava també una pregunta que és fàcil plantejar-se en alguna ocasió: «Per què jo tinc fe i altres no?» Ell mateix responia: «És un miseri. La fe no és una ciència que es pugui aprendre, és un do de Déu. Déu ens ha fet lliures, ens ha donat una cosa meravellosa que és la llibertat i que no sempre fem servir bé, perquè pequem.»

Els assistents a la catequesi van poder veure un cardenal Martínez Sistach proper, que connectava amb els joves i que els instava a no oblidar que «la fe és un do grandiós que ens diu que som fills i filles de Déu, que Déu ens estima infinitament». Per això, demanava als joves que donessin gràcies per aquest do que també cal cuidar: «Hem de

Els pastors parlen als jovesDurant tres dies els bisbes van impartir catequesis als pelegrins

Impulsats a ser testimonis«La conseqüència de l’amistat amb el Senyor és que no pots callar el que vius, et sents empès a compartir-ho.» Així ho assegurava Mons. Xavier Novell, bisbe de Solsona, als joves pelegrins, en una de les catequesis que li va tocar impartir. El testimoni d’aquest bisbe, el més jove d’Espanya, va impactar els pelegrins de la JMJ. El prelat insistia, una vegada i una altra en la seva intervenció, que «viure en Crist és trobar-te personalment amb Ell i conrear-hi una profunda amistat».Per experiència pròpia, el prelat constatava que «quan ets amb el Senyor, no pots callar el que vius». En aquest sentit, assenyalava que «un indicador clar i definitiu que Crist ha entrat en la teva vida és que superes amb alegria la ver-gonya o la por de donar testimoni, gràcies a l’Esperit Sant».Mons. Novell sap que, per a un jove, donar testimoni de la seva fe en la soci-etat que ens ha tocat viure no és una tasca fàcil. Per això, deia als nois i noies que «ser testimonis només és possible si vivim arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe». I a continuació preguntava: «Com ser testimonis?» Ell mateix donava la resposta: «Enmig dels projectes de cada dia, atenent els que es creuen en el nostre camí. Cal combinar l’acció, viure com Crist, que no deixa indiferent ningú, i l’anunci.» Els joves sortien encantats de la xerrada del bisbe Novell, i ho feien amb una idea molt clara: «Només pot donar testimoni de Crist el qui s’ha trobat amb Ell.»

«Qui és Jesús per a tu?»Aquesta és la pregunta que llençava Mons. Josep Àngel Saiz, bisbe de Terrassa, en una de les catequesis que va im-partir als pelegrins durant la JMJ. El prelat iniciava la seva reflexió recordant que «Déu surt a l’encontre de l’home i ho fa a través d’obres i paraules que configuren la història de la salvació, i que culmina en Jesucrist».Per això, convidava els joves a aprofitar els dies de la Jornada Mundial de la Joventut «per acollir plenament Jesucrist. Heu de ser molt receptius». Segons Mons. Saiz, cal donar una resposta a Crist des de la vida. I explicava als joves pele-grins que «Jesús demana per poder donar: el cent per u, la vida eterna… Jesús ve a guarir, a donar la vida… es compromet amb cada persona en concret fins a donar la vida».El bisbe de Terrassa proposava també una altra pregunta als joves pelegrins: «Què us dema-na el Senyor i què us ofereix?» «Acudiu en tota situació a Jesús, al sagrari», instava el prelat. I repetia: «El centre del missatge de Jesús és el Regne d’amor, de justícia, de veritat… les claus de la felicitat les trobem en les benaurances.»Mons. Josep Àngel Saiz aprofi-tava la catequesi per animar els joves a «aspirar a la santedat. És l’expectativa que Déu té amb nosaltres. Acollir el Regne significa respondre a aquesta crida exigent a construir-lo. Ser sant és ser fonament, sostenir l’edifici de la societat, de l’Es-glésia… no hi ha res impossible per a Déu».«Vint segles després», deixava anar el bisbe Saiz al final de la catequesi, «tenim un coneixe-ment de Jesús teòric o vivencial, profund, que ens canviï el cor?»

cuidar la fe perquè la podem perdre. És un tresor preciós. La fe ens exigeix algunes renúncies per poder viure-la intensament, rebutjant postures, acti-tuds contràries.»

Per tenir cura de la fe, insistia el car-denal, cal alimentar-la amb la pregària, especialment amb la Paraula de Déu. «Crec que sou joves d’oració», deia el purpurat, «perquè sense oració no s’avança en la vida cristiana. No hi fa res si l’oració us surt bé o malament, l’important és dedicar-li temps al Se-nyor». A més d’oració, l’arquebisbe de Barcelona demanava als joves no descuidar l’Eucaristia, la catequesi, la revisió de vida, l’estudi bíblic, les lec-tures espirituals…

Fent referència al lema «Ferms en la fe», el cardenal instava a estar alerta en una societat que tendeix a «excloure Déu i relegar la fe a l’àmbit privat. Hi ha un rebuig al cristianisme i al tresor de la fe rebuda». Així, advertia als joves pelegrins sobre una societat laïcista, que vol crear un «paradís» sense Déu, «oferint alterantives que poden pren-

dre la llibertat». I posava l’èmfasi en el fet que «el món sense Déu esdevé un infern on preval l’egoisme. L’alterna-tiva de Jesucrist ens dóna l’autèntica felicitat. Només en l’amor podem ser autènticament feliços i tenir pau».

L’arquebisbe de Barcelona reconeixia que cal anar contra corrent. En aquest sentit, animava els joves «a ser forts, a tenir personalitat… encara que costi». Així, subratllava: «Estigueu contents i satisfets de la fe que Déu ens ha donat. No tingueu vergonya de manifestar-vos com a creients! Som molts joves cristians al món! No estem sols!» Per això, alertava de la urgència de donar testimoni de manera humil, senzilla i amb amor «perquè estem convençuts d’aquest tresor que tenim».

Finalment, el cardenal Martínez Sistach recordava als joves la necessi-tat de viure la fe en comunitat, de ser coherents i de no confondre la fe amb el sentiment: «El sentiment ajuda, però la fe no s’identifica amb el sentiment, sinó amb la convicció i la confiança en Déu.»

JMJ-Madrid 2011

28 agost 20119Opinió

A propòsit de...

P-J YnarajaCapellà del Montanyà (ynaraja@ynaraja.e.telefonica.net)

JMJHe viscut aquests dies molt interessat per la Jorna-da Mundial de la Joventut. Evidentment, no podia deixar de parlar del tema, per a mi molt proper; per als lectors en suport paper, de ben segur, fet passat. Vaig seguir els preparatius i els comentaris, llegint premsa impresa d’orientació diversa, ídem de l’espai cibernètic, i escoltant la ràdio i una mica de televisió. Les diferents procedències donen relleu a l’opinió que vaig formant-me. Lamento que, en general, els seus criteris de judici són de petita envergadura, minúsculs de vegades, i fins i tot mesquins. Submergit en l’espai virtual, un té l’avantatge de conèixer conviccions ocultes. Inter-net és realitat de llibertat. Un comprova quanta creença i obsessió mantenien reprimida i el mitjà els permet aflorar-la. De vegades no llegeixo un article sencer, però m’interesso pels comentaris. Conec d’aquesta manera moltes frustracions o interrogants que desconeixia, però que no dei-xen de ser humans. Gairebé sempre les coses són complexes. Ancorades en un moment determinat, mostren aspectes que només el temps desvetllarà totalment. Recordo que en el meu segon curs de batxillerat, que estudiava a Burgos, un dels temes de ciències naturals eren els insectes. El professor ens va exigir presentar una col·lecció d’almenys 20 animalets d’aquesta espècie. En aquell temps no resultava difícil aconseguir-ho. Em vaig fami-liaritzar i vaig simpatitzar amb ells. Però l’estiu que va seguir a l’examen vam patir una onada de mosquits, que ens van turmentar de manera ferotge. Poc després va aparèixer un producte que solucionava els nostres mals: el famós DDT. Va ser la gran solució a les nostres molèsties estiuenques. Avui dia s’ha mostrat contaminant, molt perju-dicial, i per això prohibit. Una cosa semblant va passar amb la desintegració de l’àtom que vam conèixer aleshores. Recordo comentaris exagerats i il·lusoris. Hiroshima, Nagasaki i els tràgics acci-dents a centrals japoneses modifiquen el parer que podíem tenir-ne. Inversament, l’arribada a Europa de la patata, del tomàquet i del blat de moro havia millorat les possibilitats de nutrició de les gents i, malgrat que han passat uns quants segles, no han perdut el seu valor. Davant de la novetat, tingui èxit o sembli un fracàs, no hem de precipitar la nostra opinió, sobretot si ens sembla adversa. El Senyor deia: «A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? (Jn 14,2). Però n’hi ha que s’obstinen que a l’eternitat, i a la nos-tra actualitat eclesial, no hi ha d’haver més d’un hangar, on, amuntegats, no hi càpiguen més que els qui pensen com ells. Jesús és el Camí, però no un sender comprimit. El qui el segueix, més que trepitjar petjades, mira l’horitzó idèntic i avança al seu pas, calçat amb el que és més adient a la conformació del seu peu.La Jornada Mundial de la Joventut és una ocasió magnífica de comprovar la varietat i bellesa del jardí de Déu. Com a avançament, he concelebrat amb xinesos de la seva Església clandestina, he pregat amb cristians de moltes nacions, que enar-boraven banderes pròpies i insígnies que identifi-caven la seva idiosincràsia espiritual.No tinc la capacitat de convocatòria del Papa, però prego perquè la seva iniciativa tingui èxit. La meva tasca de minúscul artesà complementa-rà la seva universal. Un té la impressió que uns quants, incapaços de pregar perquè la tasca de l’altre tingui èxit, o per les seves circumstàncies, potser vellesa, impotents d’encoratjar els joves a seguir nous camins, es limiten a denunciar faltes i condemnar precipitadament errors; amb això amaguen les seves pròpies limitacions.

Punt de vista

Saber escoltarJoan Guiteras i VilanovaDegà del Capítol Catedral de Barcelona

«Digues què vols que et doni»

Salomó —«el Pacífic»— fou el tercer rei d’Israel i de Judà. Era fill de David, el rei que unificà el país, al voltant de l’any 1000 aC. Salomó succeí el seu pare —diu la Bíblia— i va regnar durant quaranta anys. David havia estat un jove pastor que lluità tota la vida per mantenir el poder. El príncep Salomó va rebre el soli del seu pare. El seu regnat fou una època de pau interior i de grandesa. Fins i tot Jesús, a l’Evangeli, es referí a la magnificència del regnat de Salomó.

El primer llibre dels Reis explica que el Senyor s’aparegué al monarca i li va dir: «Digues què vols que et doni.» Salomó no fou pas frívol en el que demanà a Déu. Li va suplicar el do de la saviesa. El jove rei, conscient que el poder l’havia rebut de Déu i sabedor de la seva inexperiència per governar el poble elegit, suplicà la gràcia de saber escoltar per poder fer justícia i distingir el bé del mal, condicions per al bon gover-nant. Aquesta demanda agradà al Senyor i li lliurà el

do de la prudència i de la sagacitat. Així seria un rei incomparable. Salomó fou un rei admirat, tant per la prudència com per l’encert dels seus judicis.

Benet XVI, en una breu catequesi, recorda el gran do que li fou concedit: «Una consciència que sap escoltar és sensible a la veu de la veritat, i per això és capaç de distingir entre el bé i el mal.» Per què Salomó féu aquesta demanda? Perquè Déu l’havia elegit per governar el poble escollit, «que Déu elegí per manifestar al món el seu designi de salvació. El rei d’Israel, per tant, ha de buscar sempre la sintonia amb Déu, estar atent a la seva paraula, per guiar el seu poble pels camins del Senyor, el camí de la justícia i de la pau.»

El Sant Pare diu que l’exemple de Salomó és vàlid per a cada persona. «Cadascú de nosaltres té una consciència per a ser “rei” en un cert sentit, això és, per executar la gran dignitat humana d’actuar segons la recta consciència, obrant el bé i evitant el mal. La consciència moral pressuposa la capacitat d’escoltar la veu de la veritat, de ser dòcil a les seves indicacions. Les persones cridades a les tasques de govern tenen, naturalment, una responsabilitat ulterior i, per tant —com ensenya Salomó—, tenen encara més necessi-tat de l’ajut de Déu. Per a cadascú ha de fer la pròpia part, en la situació concreta en què es troba. Una mentalitat equivocada ens suggereix demanar a Déu coses o condicions favorables; en realitat, la vertadera qualitat de la nostra vida i de la vida social depenen de la consciència recta de cadascú, de la capacitat de cadascú i de tots per reconèixer el bé, separant-lo del mal, i cercar dur-lo a terme amb paciència.»

La Universitat és una institució que ha evolucionat al llarg del temps i ha definit, en aquest procés, les seves característiques, valors, principis i objectius. Tot i que té antecedents en les cultures grega, romana, aràbiga i xinesa, les primeres institucions amb una organització formal van néixer a Europa occidental a l’edat mitjana (Universitat magisterial de Bolonya o París). A partir del segle XVI les universitats van co-mençar a diversificar-se i a prendre consciència de les seves funcions i del seu paper a la societat. En el segle XX s’imposa el model alemany de von Humboldt.

A partir dels conceptes proposats per Ortega y Gasset, Jaspers i Pelikan, la Universitat moderna té quatre funcions prin-cipals: recerca (progrés del coneixement), ense-nyament (extensió del coneixement), educació professional (entrena-ment en coneixements i habilitats —Pla Bolonya, tan discutit al nostre país—) i transmissió de cultura (preservació i di-fusió del coneixement). A més, com a obligacions amb la societat a la qual serveix, la Universitat desenvolupa un paper molt important de cons-ciència crítica d’aquesta societat, sobretot per la seva autonomia i lliber-tat acadèmica.

I en temps de crisi com l’actual? Quin paper des-envolupa la Universitat? El nostre temps es reconeix com un temps de crisi. L’experiència de la història ens ensenya que en tota crisi neixen i es desenvolupen almenys tres generacions. I que aquestes crisis afec-ten tots els àmbits. En altres paraules, provoquen canvis socials, econòmics, polítics: es genera un nou ordre. La crisi del nostre temps es manifesta també com axiològica: un canvi en la rellevància del valor essencial de l’home —l’individual i el col·lectiu—, en detriment d’una tecnologia cada vegada més rica i sofisticada.

En ple segle XXI, les funcions de la Universitat abans esmentades s’expliquen fonamentalment en aspectes estretament vinculats a la vida socioeconò-mica del país (desenvolupament nacional, feina, feina submergida i atur, mobilitat social…). I aquí es troba el punt d’inflexió sobre el qual vull fer reflexionar: hem de recuperar aquella concepció de la Universitat com l’espai on es desenvolupa la formació superior de l’home, és a dir, la seva capacitat de raciocini, de pos-seir una concepció del món i de la vida, la comprensió dels valors ètics i morals que regeixen l’existència, la capacitat d’avaluar les expressions estètiques, el des-envolupament equilibrat de la sensibilitat; tot això, finalment, conforma l’educació humanista i atorga a l’alumne la possessió de les virtuts intel·lectuals

per identificar la seva pròpia condició i la del seu temps.

Els professors i els alumnes hem de pren-dre consciència que la universitat és la cúpula del sistema educatiu; com a institució de re-cerca i creadora de nous coneixements; com a formadora de professio-nals i especialistes en els quals hi ha la possibilitat de transformar i millorar la societat; com un factor important, en fi, per as-solir el canvi i la supera-ció del país. No oblidem que les crisis mundials se superen quan supe-rem les nostres petites o grans crisis personals.

La importància de la Universitat en temps de crisi

Ferran Fuertes GuiróCirurgià i professor titular de la UIC

1028 agost 2011

Victòria Molins, s.t.j.viqui70@yahoo.es

Finestra a la vida

Lloguer de: cadires, taules, tarimes, passarel·les, tanques metàl·liques, parament de taula, estovalles, peanyes per a protocol, penja-robes...Muntatge de: festes, concerts, reunions, exàmens, congressos, conferències, desfilades de modes, banquets i tota classe d’actes a petita o gran escala.

SERVEI DE LLOGUERDes del 1860

C/ Puigcerdà, 100-10208019 Barcelona

Tel. 933 080 104 - Fax 933 087 193

CASA GAY Vendes Hostaleria: c/ Roger de Llúria, 12-14 - 08010 Barcelona - Tel. 933 181 495 Servei de lloguer: c/ Puigcerdà, 100-102 - 08019 Barcelona - Tel. 933 080 104

☎

Signes d’avui

Lluís Serra Llansana llserrall@gmail.com

Zoom Eduard Brufau

Opinió

En el moment de tancar aquesta edició els rebels libis han entrat a Trípoli i assetgen el palau presidencial. Després de mesos de combats intensos i milers de morts, el règim de Gaddafi sembla tenir les hores comptades, i es posa fi d’aquesta manera a una dictadura que ha durat de més de 40 anys. A partir d’ara s’haurà de veure quin caire pren el nou govern de Líbia, tot esperant que sigui democràtic i que ajudi a assegurar l’estabilitat i la pau a la regió.

La solitud de molts anciansAvui em permeto una comparació que m’ha fet pensar. Aquell «cent per u» de què parla l’Evangeli té la seva més pregona realitat en la germanor. Jesús parla dels qui deixen casa, pares, fills, germans, dient-los que troba-ran aquest cent per u en tot això. Contemplant les germanes més ancianes a les quals dedico les meves vacances des de fa anys, n’aprenc moltíssim. Pe-rò hi ha una realitat que no puc deixar de contemplar en comparació amb la que visc durant l’any, i és la necessitat que tothom té del contacte humà i, fins i tot, físic. Realment no ens havien format per això en les generacions passades, però és un dels gestos més habituals de Jesús del que ens parlen els evangelistes: imposar les mans, tocar, abraçar. Acostar-se a la cadira de rodes d’aquella germana de mirada perduda a la que li costa arrancar un somriure i abraçar-la, fer-li petons, agafar-li la mà és un gest habitual entre nosaltres. Fins i tot pot canviar l’expressió d’aquella anciana. A les comunitats es multipliquen les mans que acaronen i estimen. També a moltes famílies es multipliquen les mans de fills i néts, arrancant somriures en rostres envellits que saben el que és una llar.Però no sempre és així. Les estadístiques parlen: el 25,6% dels barcelo-nins de més de 65 anys resideixen sols, quan fa 20 anys ho feien el 18,9%, segons les dades del padró municipal recollides per l’Ajuntament de Barcelona. La proporció és molt superior entre les dones: ascendeix al 33,1%, mentre que entre els homes baixa al 14%.Però a mi més que les estadístiques em parlen les persones que conec i esti-mo, amb noms i cognoms. A casa de la X. pujo sempre amb la incògnita del que puc trobar-me. I això després de passar una bona estona enganxada al botó del porter automà-tic fins que em sent. Sovint haig de recórrer a algun veí perquè m’obri la porteria i pugui accedir al seu pis. Entro amb la sensació de fer una carrera d’obstacles perquè la seva síndro-me de Diògenes o alguna de les seves dèries fa que tot estigui ple d’andrò-mines, a les fosques i en un desordre que de cap manera vol que jo endreci perquè si ho toco no s’entén, segons em diu. L’única cosa que vol és que segui amb ella i m’hi estigui una bona estona. Algunes vegades, fins i tot, atribueix la meva arribada a les seves pregàries: «Ara mateix estava pre-gant perquè vinguessis, i Déu m’ho ha concedit», em diu, i jo em sento ma-lament per no poder anar-hi tant com ella voldria o necessitaria. El cas és que quan abordo el tema d’una residència on estaria molt millor, diu que ni parlar-ne. Passada una estona es posa un vestit dels que té amuntegats entre tot aquell desordre, i sortim a prendre un cafetó agafades del bracet. Aleshores és feliç. Però jo me’n vaig amb la sensació que allò és molt poca cosa per a la seva contínua solitud.

El sentit de la JMJAvui la comunicació es produeix a l’instant. Les xarxes socials afavoreixen la immediatesa i la globalitat. El temps i l’espai es redueixen a mínims. Això no obstant, una publicació escrita en paper i amb periodicitat setmanal exi-geix terminis més llargs. El contingut presentat s’allunya de l’instant, però permet més reflexió. Quan aquest article sigui a les mans dels lectors, hau-rà passat la JMJ 2011. Quan escric aquest article, només he tingut l’oportu-nitat de viure aquest esdeveniment a Igualada i a Barcelona. Submergir-se en la realitat és un requisit indispensable per ser fidel al que passa evitant, tant com sigui possible, filtrar-ho per ideologies o idees prefixades que ho desvirtuïn.Ens podem fer la pregunta: «Té sentit convocar una Jornada Mundial de la Joventut (Catòlica) cada tres anys, amb la presència del Papa i en una ciutat diferent cada vegada?» En rigor estricte, no és indispensable, però aquesta celebració posseeix un seguit de valors que li proporcionen sentit i consistència. Cal tenir els ulls atents perquè no se’n distorsioni la finalitat, però el progrés no s’atura mai davant dels possibles riscos, encara que els menystingui. En cas contrari, quedaríem abocats a la paràlisi i a un perfec-cionament estèril.El viatge com a metàfora espiritual en la recerca de Crist serveix de nucli a l’experiència. Un viatge per la geografia amb un traçat que s’endinsa en el viatge a l’interior de la persona, on es facilita la trobada profunda amb el Senyor. Els joves, sovint, han de sortir del seu món de seguretats i dels seus escenaris coneguts per descobrir lluny el que tenen a prop. El contrast obre la mirada a un nou horitzó. La diversitat no és una amenaça sinó una crida a enfortir-ne la identitat.Les jornades constitueixen una experiència de comunitat creient. En alguns països, els cristians són minoria, sovint silenciada i perseguida. Viure una jornada és un regal immens per a molts joves. El turisme i els aspectes comercials queden relegats. L’austeritat, l’acollida del país amfitrió, les eucaristies, les nombroses cites de pregària i de reflexió, la festa comparti-da en els festivals de música, el contacte internacional dels participants… permeten viure dimensions quotidianes amb intensitats insòlites.La trobada amb el Papa constitueix el signe de comunió amb l’Església universal. La pastoral reconeix la necessitat d’encarnar en signes les vivènci-es profundes, però a la vegada la necessitat de trascendir-los per anar en la direcció que apunten. L’anunci, la bona nova de les seves paraules, s’en-camina a Crist, i els seus missatges són ben rebuts quan el cor està obert i disponible. En els temps de Jesús, els fariseus demanen a Jesús que renyi els deixebles davant el seu entusiasme a l’entrada a Jerusalem. Una vella història, que es repeteix sense parar.El procés de fe dels joves és lent, té retrocessos, es contraposa a la cultura dominant… No és una tasca fàcil seguir Jesús i aplicar en la pròpia vida els criteris evangèlics. En els moments de dificultat, sempre ens hem d’ajun-tar amb Maria en pregària per resistir millor. Quan la força de l’Esperit els inundi els cors, sortiran sense por, amb humilitat i diàleg, a donar el seu testimoni sobre Jesús, fins i tot amb el risc de les seves vides.Moltes notícies parlaran del caràcter cívic i respectuós de la trobada, dels aspectes econòmics, de les estadístiques, de les xifres… No obstant això, la part substancial es du a terme a la consciència i al cor de cada participant.

28 agost 201111

L’Església és l’únic legislador que té la humilitat de reconèixer força de llei als costums contra la seva mateixa llei. En canvi, els legisladors civils tenen bona cura de deixar establert que les seves lleis només poden ser derogades per altres lleis posteriors, i que per tant no prevaldran con-tra elles ni el desús ni els costums contraris.Els cànons 23 a 28 de l’actual Codi de Dret Canò-nic (que bàsicament reprodueixen els 25 a 30 del codi anterior) tracten de la força dels costums, per mitjà dels quals «una comunitat de fi dels» esdevé legisladora. En això sí que l’Església és democràtica, perquè proclama el poder legisla-tiu del poble de Déu. És bonic també el que diu el cànon 27: «El costum és el millor intèrpret de les lleis.»Val a dir que el codi multiplica les reserves, com

Des del monestir

Mirada al món

Costums contra lleisi el legislador jeràrquic tingués por de perdre els papers: només té força de llei el costum que hagi estat aprovat pel legislador (però per força haurà passat un temps, que pot ser llarg, que es practicava però encara no havia estat aprovat); tampoc, si no és «raonable», i s’entendrà que no ho és si ha estat expressament reprovat per la llei; només adquireix força de llei si ha estat ob-servat legítimament durant trenta anys; encara que una llei canònica contingui una clàusula que

Aprofi to que estem en l’època de l’any de més pelegrins per escriure quelcom sobre el camí més anomenat i trepitjat de tots els que condueixen a la tomba del sant.El Camí Francès, que té un recorregut d’uns 760 quilòmetres, s’inicia a Roncesvalles i fa via tra-vessant Navarra, La Rioja, Burgos, Palència, Lleó, Lugo i A Coruña. La tradició d’aquesta ruta es remunta al segle XI —moment en el qual va que-dar fi xada gràcies a l’esforç de diferents reis de Castella i Lleó i Galícia— i el seu recorregut està recollit en una espècie de guia de l’època ano-menada Codex Calixtinus.Al llarg de tots aquest quilòmetres hi ha moltís-simes coses i llocs que podríem destacar, i això fa difícil decidir quines poden ser les més impor-tants. Tot i així, crec que val la pena donar pri-oritat a la bonica tasca d’acollida al pelegrí que

diferents albergs ofereixen gràcies a la generosi-tat de centenars d’hospitalers.Aquesta és una funció que té pràcticament els seus inicis a mitjan segle XI, gràcies a l’impor-tant carisma de l’orde benedictí per a l’acollida i l’hospitalitat. Tal com va explicitar sant Benet en el reglament que, inspirat per Déu, va escriure fa més de 15 segles, «tots els forasters que es pre-senten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir.” I que a tothom es tributi l’honor convenient, sobretot als germans en la fe i als pelegrins.» Els benedictins van establir la primera xarxa assistencial a pele-grins en aquest camí des de Jaca fi ns a Santiago.

Els camins a SantiagoIV. Camí Francès

prohibeixi els costums contraris futurs, prevaldrà un costum centenari o immemorial.Sobre la «reprovació» d’un costum, que l’impe-deix d’assolir força de llei, notareu que ha de ser «reprovat expressament per la llei». Un costum contra llei no arribaria mai a tenir força de llei si no s’hagués estat observant legítimament, contra la llei, quan encara no s’havien complert trenta anys.L’admissió del costum contra llei és important perquè sovint veiem, en les nostres comunitats o assemblees, fi dels que condemnen com una desobediència, si no com un sacrilegi, costums raonables que s’han introduït, i que infringeixen normes molt secundàries. Penso en observances litúrgiques tals com restar dret durant el cànon de la missa o rebre la sagrada comunió a la mà.

Nens armats, nens soldats

La sal de la terra

Més tard, cap al fi nal del segle XIII, s’incorporen a aquesta tasca les parròquies, confraries i, so-bretot, els laics amb un important poder adquisi-tiu, que, amb les seves donacions, aconseguiren mantenir l’esperit hospitaler tot i les crisis.Actualment, aquesta acollida s’ha estès a la ma-joría de camins, tot i que segueix sent el francès el que gaudeix d’una xarxa més amplia d’albergs amb aquest carisma. Hi ha diferents associacions d’amics que s’encarreguen de la formació i coor-dinació dels voluntaris que fan possible aquesta realitat, així com parròquies, ordes religiosos i iniciatives particulars que, amb delicadesa i humilitat, acullen el pelegri i li ofereixen el que tenen i el que són, moltes vegades sense esperar-ne res a canvi. Poster sigui aquesta una forma més de fer patent la providencia de Déu i d’acos-tar al pelegrí el valor de la gratuïtat.

Chema Caballero és un missioner convocat com a pèrit en «nens soldat» pel Tribunal Penal Inter-nacional en el procés contra Ch. Taylor, el senyor de la guerra dels diamants «ensangonats» que va afavorir que centenars de nens fossin utilit-zats per la guerrilla. Va presidir Libèria fi ns al 2003, quan el seu antic aliat, els Estats Units, el va obligar a exiliar-se a Nigèria.Aquest extremeny, xaverià, per sant Francesc Xavier, va dirigir a Sierra Leone el centre Saint Michael (1999-2004), pel qual van passar tres mil nens i nenes que havien matat, amputat mans i braços i violat les seves víctimes, per reinserir-se. Amb més de cent monitors i educadors, va desenvolupar un complex i capdavanter pro-

grama rehabilitador i carismàtic a favor de la reconciliació i del retorn dels desmilitaritzats als seus poblats d’origen. Va demanar que els nens soldats no fossin jutjats com a adults, perquè eren segrestats i utilitzats com escuts humans abans de ser entrenats com a autèntics soldats i les nenes utilitzades com a esclaves sexuals. Ni els paternalismes de certes ONG ni les pressions davant del Consell de Seguretat o la passivitat insultant de l’ONU, en la debacle de Rwanda o a Somàlia, aconsegueixen treure els nens de la zona invisible del no-interès econòmic ni infor-matiu.

En un curs aquest estiu a la seu de Tortosa de la UNED, convidat per Mans Unides —entitat que primer va apostar pel projecte que després apa-drinaria Unicef—, ha assenyalat les guerres civils a Àfrica, causades per interessos de les grans potències per mantenir la inestabilitat per robar amb més facilitat les matèries primeres (petroli, coltan, diamants...) i arrodonir els benefi cis amb la venda d’armes i explosius.Les víctimes clamen a Déu però és nostra la responsabilitat per exigir que els programes dels nostres polítics limitin o impedeixin que la venda d’armes, a través de països intermediaris, pugui arribar fi nalment a perpetuar el pecat i la mort a mans de nens.

Hilari RaguerMonjo de Montserrat

Marta Miquel Grau

Santiago de Compostel·la

F. Diego EspunyPedagog

Opinió

1228 agost 2011

Cartes del lector

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORAL pel Dr. Joan Antoni Mateo

El Consultori

• Si voleu enviar les vostres consultes al Dr. Mateo, podeu adreçar-vos a:

elconsultori@hotmail.com www.balmesiana.org

apartat de correus 121 - 25620 Tremp (Lleida).Cal indicar sempre «Consultori».

Tinc raó o no?He discutit amb una amiga. Ens vam trobar a la missa del diumenge, que era vigília de l’Assumpció. En acomiadar-nos, la meva amiga em va dir que ens veuríem l’endemà. Li vaig respondre que no, perquè la missa sentida servia tant per al compliment del diumenge com de la festa de l’Assumpció. Va comentar que era un invent meu i que no entenia com encara parlava de «compliment». Em va dir: «Vas a missa si en tens ganes, i si no, no passa res.» Digui’m si tinc raó...Anem per parts. Responc a la primera con-sulta amb unes paraules del Dr. Farnés, que crec que de litúrgia en sap força. Diu en una nota al calendari litúrgic d’enguany: «Els que participen a la missa vespertina del 14 d’agost compleixen amb el precepte de par-ticipar a la missa del diumenge (encara que ja sigui la de l’Assumpció de Maria), perquè la celebració té lloc dins de l’horari vàlid per a tots els diumenges, i també compleixen amb el precepte del dia de l’Assumpció, atès que l’hora correspon també a la vàlida per a la solemnitat de la Mare de Déu.» Vulgarment parlant podríem dir que amb un tret es maten dos pardals. Amb tot, es recomana participar a totes dues litúrgies. Vostè té raó.La seva consulta m’esperona a tractar una qüestió més important. La seva amiga està molt mal informada amb això de «si en tens ganes...». Cal tractar a fons el tema de la sensibilitat en la vida moral. Hem passat d’un voluntarisme contraproduent a un sentimentalisme de conseqüències encara pitjors. És desitjable participar a la santa missa amb ganes i entusiasme, amb fe i devoció. Però cal tenir en compte que a la nostra vida hi ha molts dies que ens falten les «ganes». Hem d’anar a treballar, a l’escola, hem de seguir un règim o una teràpia moltes vegades sense ganes. Però s’ha de fer. El sentit del deure i el valor de la voluntat han disminuït de manera alarmant en l’educació de nens i joves i en l’experiència de molts adults. I així ens va. Durant molt de temps s’ha ridiculitzat o qualifi cat d’«infantil» el precepte dominical que ens recorda que és un deure important participar a la santa missa els diumenges i les festes de precepte. I així s’ha reduït a uns nivells alarmants en molts llocs l’assistència a la santa missa els diumenges i les festes de precepte. S’ha de tornar a recordar i a inculcar aquest precepte en la predicació i a la catequesi. Quan la «sensibilitat» i l’ar-bitrarietat s’erigeixen en norma suprema de conducta, s’instal·la en el si de la vida cristiana un principi de dissolució de con-seqüències fatals. Convé tornar a una visió més realista de l’ésser humà. Certament, actuar només pel «precepte» no és l’ideal, però ja em donaria per satisfet si complissin almenys el «precepte» la immensa majoria que no va mai a missa.

Una oportunitat històrica

La celebració de la missa a la plaça de Cibeles, el 16 d’agost passat, va ser el moment de no retorn de la Jornada Mundial de la Joventut. Els joves d’arreu del món arribats a Madrid van entrar de ple en un esdeveniment que, es vulgui o no, va atrapar tota la ciutat. Queda clar que la naturalitat amb què els pelegrins es passejaven pels carrers de la capital d’Espanya, l’alegria que respiraven i el profund esperit cívic del qual feien gala va aconseguir interpel·lar autòctons i forasters. És així i no podia ser d’una altra manera, perquè el cristianisme té ple dret a la ciutadania.

En una societat com l’espanyola, secularitzada a marxes forçades, i en la qual els canvis socioculturals pro-pis de les societats industrialitzades s’han fet sense la plena consciència ciutadana, la JMJ ha estat un èxit. I no per raó del nombre d’assistents, com tampoc pels nombrosos esde-veniments, ni pel conjunt de rècords que es puguin arribar a batre, sinó perquè els catòlics amb Benet XVI al capdavant han tingut l’oportunitat de posar al centre de la vida social les veritats de la fe cristiana.

JESÚS D. MEZ MADRIDOlot

Gràcies, noi

L’altre dia vaig agafar el metro i, gairebé sense adonar-me’n, vaig buscar per si hi havia un seient lliure. No el vaig trobar, però els meus ulls van ensopegar amb els d’un jove que em va preguntar si em volia asseure. Vaig dubtar perquè em va sorprendre, però va insistir i va dir que baixaria a la parada següent. Vaig acceptar i li vaig donar les grà-cies. Se’n va anar cap a la porta. Era jove, molt jove, amb una motxilla. Va passar una parada… i una altra i una altra.

Agraïda, vaig pensar que, men-tre tinguem joves així —que mirin els grans i els atenguin—, podem estar tranquils. Gràcies, noi, moltes gràcies.

ANA MARÍA HERNÁNDEZBarcelona

Reinventar el paganisme

Una de les primeres coses que va fer l’ésser humà en prendre consciència que, precisament, tenia coneixement, va ser girar el rostre cap a alguna cosa que pogués ser venerada perquè necessitava adre-çar-se a un superior, desconegut però no pas inexistent. Així va néixer el paganisme, perquè la necessitat crea l’òrgan i l’home necessitava trobar-lo. Ara alguns moderns que rebutgen Déu, i no només això sinó que voldrien que tothom l’avorrís i es posen molt nerviosos en no aconseguir-ho, volen reinventar el paganisme. Però els hem de dir que no val la pena; els pagans van

abandonar els seus ídols per abraçar el Déu veritable que es va fer home perquè el veiéssim de prop.

I aquest Déu autèntic ens estima a tots; tots som fi lls seus, no uns més que els altres, però n’hi ha alguns que no ho saben. Els ho hem de dir amb amor. I no ens facin tornar a les cavernes, on, per cert, s’han trobat pintures al·lusives al que desitjaven conèixer. El paganisme pot tenir milers i milers d’anys i va ser superat per l’amor de Déu. Qui no creu en Déu fàcilment creurà en l’últim crit de la moda.

PAULITA INFANTES ESTEBANBarcelona

Una gran ocasió

La Jornada Mundial de la Joven-tut «és una ocasió de trobada i de diàleg a la qual nombroses generaci-ons de joves, des dels anys vuitanta, han descobert i enfortit la seva fe», ha afi rmat un professor d’història del món contemporani.

Aquestes trobades «són una manifestació preciosa de la catoli-citat de l’Església», perquè «el fet que, des de fa decennis, milions de joves de totes les nacions i cultures es reuneixin per trobar-se amb el Papa» és «un testimoni esplèndid de la bellesa de l’Església».

Per a Espanya, aquesta JMJ ha estat «una ocasió del catolicisme de presentar-se davant de tot el país com una realitat amb una identi-tat jove, positiva i forta», que ha demostrat «la bellesa de la pròpia vida».

ENRIC BARULL CASALSGirona

Una súplica

Acabo de llegir, en una carta d’In-termon Oxfam, el crit punyent d’una mare, que es diu Akiro Lotege. Viu a Turkana, una de les regions més afectades de Kenya per la pitjor sequera registrada els darrers sei-xanta anys i que amenaça més de dotze milions de persones de morir de gana a la Banya d’Àfrica.

Diu la mare: «hem estat fi ns a quatre dies sense menjar; al cinquè els nens ja no s’aguantaven drets. Per culpa de la gana ploren tota la nit, i els meus petons i carícies no els poden calmar.»

La JMJ

Es fa molt difícil entendre que un Nen vingut fa vint segles al món pugui ser el mateix Déu encarnat en el si d’una dona. Més difícil es fa comprendre que sigui fi ll de mare verge. I és que el Creador podia, volia i ho va fer. Es fa tan o més costós explicar que va patir i va morir a fi de salvar la humanitat sencera i que tots som fi lls del Pare del Cel i germans del Nen Jesús.Igualment ens costa de copsar que el seu representant avui dia a la terra, el Vicari de Crist, és un Sant Pare que s’ha pre-sentat a Madrid en nom de Déu. D’aquesta trobada, el jovent n’esdevindrà enfortit en la fe, arrelat en l’esperança i testi-moni de l’amor.

AMÈLIA MORERAIgualada

Pensem en els nostres nens, molts dels quals malbaraten part del men-jar (verdures, fruita…) perquè no els agrada o perquè queden tips de llaminadures o dolços industrials.

Què dirien aquestes criatures o els seus pares si poguessin veure el nostre món, amb tantes mansions de gent rica gastant milions en luxe i festes o la quantitat de menjar que es llença a qualsevol banquet, men-tre milions d’éssers desemparats moren de gana i de set!

Ajudem segons les nostres pos-sibilitats perquè milions de mares puguin alimentar els seus fills, a més de besar-los amb amor. El te-lèfon d’Intermon Oxfam és el 902 330 331.

M. ROSA BONALSTerrassa

Corrupció preocupant

No és ciència fi cció, és el resultat d’una enquesta del CIS. Resulta que la ciutadania, a la pregunta què és el que més el preocupa actualment, en un 85% ha respost que la corrupció. I ampliant la resposta, resulta que el que provoca més malestar és la corrupció dels polítics, en primer lloc, però també la dels empresaris i els jutges. Moltes de les notícies que sentim cada dia ens donen la raó que la nostra preocupació està ben fonamentada en fets reals i diaris.

Em demano: hi ha algú que esti-gui per damunt d’aquestes persones per poder arreglar i reconduir, d’una vegada per totes, les coses?

M. DOLORS PUIG USTRELLTerrassa

Catalunya Cristiana agraeix les cartes dels seus lectors i demana que no superin les vint línies mecanografi ades. Les cartes han d’anar fi rmades amb nom i cog-noms i ha de constar-hi l’adreça i el telèfon. Catalunya Cristiana es reserva el dret de publicar les que consideri oportunes i no s’identifi ca amb l’opinió dels lectors. No es mantindrà corres-pondència ni s’atendran visites o trucades respecte dels originals no publicats.

[CatCristEstiu]suplEmEnt d’Estiu cultural i solidari núm. 9

La bellesa, camí cap a Déu

El que Botticelli no podia sospitar Josep-maria

puigjaner

Estem davant del rostre radiant de la deessa Venus, que Botticelli va perfilar amb aire renai-xentista, l’any 1486. Aquí, però, només veiem un fragment de la bellesa de la figura de la deessa, que s’emmarca en una amplíssima tela que porta per títol El naixement de Venus. Botticelli, un dels grans pintors florentins, basculà com altres artistes del Renaixement entre el retorn als te-mes mitològics i el cultiu de l’expressió religiosa, sempre exultant d’esteticisme decoratiu.Aquesta pintura degué desvetllar en aquell segle XV la imaginació dels coetanis del pintor cap a la contemplació de la dona com a exponent de la bellesa, no tant divina com humana. Avui,

malgrat el pas dels segles, encara ens trobem que l’esplendor de la feminitat és explotat, per exemple en l’àmbit publicitari, com a objecte de desig masculí. Sort que la dona, almenys a les cultures occidentals, amb un esforç i una constància impressionants, ha sabut superar el menyspreu històric i s’ha alliberat de la condi-ció de subalterna i dependent a què se l’havia sotmès durant segles. Avui la dona s’ha situat al mateix nivell que l’home en l’escala de la forma-ció i de la cultura. Tots ens n’alegrem. Tots gau-dim d’aquesta ascensió femenina.La nostra generació, i sobretot les generacions

que ens succeiran, veuran la dona en posicions molt més decisives per a l’evolució positiva de les societats. A poc a poc, el món s’anirà adonant que la dona és, amb relació a l’home, l’element humà més capaç d’empènyer cap endavant el moviment d’una progressiva personalització de la Terra. Tant de bo també els jerarques de l’Es-glésia catòlica obrin els ulls a aquesta realitat po-tencial del component femení del món.Tot això no ho pogué albirar Boticelli en crear la seva Venus, però nosaltres sí. En el nostre segle ja comencem a entendre que les dones, a més de ser les criatures més belles, estan esdevenint les més essencials de la Terra.

28 agost 2011II [CatCristEstiu]

Curiositats caputxinesFra Valentí serra

de manresaArxiver dels caputxins

de Catalunya

Francesc nicolau Professor de la Facultat

de Filosofia de Catalunya

9 interrogants de la ciència

podrà la humanitat arribar a les estrelles?

Durant l’epidèmia de pesta que l’any 1631 afligí les comarques del Rosselló, els frares caputxins, en el seu abnegat servei a tots els malalts contagiats de l’epidèmia, van estruc-turar el servei als empestats a través d’unes normatives que promogué el ministre provincial, fra Fruitós de Verdú. Aquest religiós era nebot de l’arquebisbe Joan Terés de Tarragona i publicà unes instruccions que titulà Advertencias y apuntaments per al temps de pesta.

Amb la nova epidèmia de l’any 1651 els caputxins, molt oportuna-ment, recuperaren dits apuntaments per tal d’emprar-los, ja que eren un seguit d’instruccions molt pràctiques per coordinar l’acció pastoral i assis-tencial a favor dels malalts contagiats de la pesta, a més de remarcar algu-nes precaucions a tenir en compte i, també, recordant l’obligació contreta pels frares en virtut de la professió religiosa d’atendre els contagiats de la pesta. En aquests apuntaments hi llegim:

«P[rimer] se adverteix en cas que Déu permetés que en esta Vila entràs la peste, lo qual sa Divina Magestat no permete, que no poden los Reli-giosos, com alguns malament pensan, anar-se’n del Monestir sens ordre del Superior [...] Se adverteix que supo-

Aquesta pregunta la fa un astronauta de la NASA. És nascut a Anglaterra, però des-prés passà a Amèrica. Es diu Piers Sellers. Més que preguntar, el que fa és augurar. Diu així: «Als pròxims 100 anys ja haurem explorat correctament fins als límits del nostre sistema solar amb gent i, a fons fins a cada racó o esquerda, amb robots. No sé quan els humans començaran a expansionar-se més enllà cap a les estrelles després d’això; quan algú podrà alhora dirigir una nau estel·lar? Primer robots i després humans. Sabem que hi ha planetes exteriors i que alguns se situen en zona habi-table. Seran robots els que arribaran primer a altres estrelles i tu podràs veure’n alguns des del teu menjador de casa. Els humans seguiran, tot i que no sé encara com ho faran per arribar-hi en vida, si congelats o d’alguna altra manera, segons les durades i les distàncies recorre-gudes. Tan sols arribant a un 1% de la velocitat de la llum (i estic segur que podríem fer-ho millor que això, amb el temps) tindríem accés a la galàxia en 10 milions d’anys. Amb el 10% de la velocitat de la llum tindríem arribada al voltant de tota la galàxia en 1 milió d’anys. Hi haurà gent, en algun lloc. Cada avenç de la ciència ha canviat la perspectiva huma-na, la manera de mirar-nos. La idea que la Terra és el centre de l’univers i la teoria de l’evolució, totes dues, han canviat les coses. Estic ben segur que hi ha vida fora, en algun lloc sigui on sigui, i trobar-se

Frares caputxins al servei dels empestats

sada la obligatió que tenim los fra-res menors de N[ost]re P[a]re S[ant] Francesch, de acudir a la necessitat spiritual dels empestats.

[...] Que proveesquen de alguns remeys preservatius y els usen para que la peste no entre en lo convent, com són perfumar la casa ab genebre, spígol y romero y altres que sabran, per que lo superior té obligatió de cercar remedis y remeys defensius pe-raque lo mal contagiós no entre en son convent. També té l’obligatió de prevenir als que entren a la peste de altres remeys que ells han de menester per a defensar-se del contagi.»

Aquest text, escrit en català de la dissetena centúria, posa de manifest l’acció pastoral i caritativa dels frame-nors caputxins a favor dels empestats. Els frares, lluny d’atendre els conta-giats per la pesta de manera improvi-sada, van saber institucionalitzar con-venientment llurs serveis. L’acció dels frares caputxins en temps de les pestes que assolaren Europa ha estat recone-guda, i bellament immortalitzada, en la famosa novel·la d’Alessandro Man-zoni titulada I Promessi sposi, una bella i suggeridora obra literària que, per indicació del P. Miquel d’Esplugues, fou traduïda al català els anys 1923-1924 per l’escriptora mallorquina Ma-ria-Antònia Salvà.

amb altres formes de vida, intel·ligent o no, serà interessant. Els descendents de la raça humana, allà on siguin, hauran d’anar-se’n d’aquest planeta i d’aquest sistema solar per sobreviure? Les estrelles tenen un temps fi-nit de vida. Però és de llarga durada: no ens hem de preocupar pas, encara, de vendre les pròpies pertinences i trastos.»

Aquest astronauta de la NASA, com po-deu veure, té una imaginació desbordant. No creiem pas que l’home pugui un dia sortir del sistema solar i anar a viure a un planeta d’una altra estrella. Només cal pensar que l’estrella més propera (la «Proxima Centau-ri»), de la qual precisament no consta que tingui planetes, es troba a 4,2 anys-llum de distància, i anant-hi a l’enorme velocitat de

3000 km/s (una centèsima de la de la llum) es trigaria 420 anys per arribar-hi, i encara que s’aconseguís la de 30.000 km/s, el trajecte duraria 42 anys. Quin humà, ni congelat, es pot prestar a fer un viatge així? Però aconseguir velocitats d’aquest tipus és ara com ara d’una impossibilitat total. No cal dir el dispendi d’energia que això suposaria. Caldria inventar una nova font energètica que no existeix.

Així, doncs, la nostra resposta a la pregunta pro-posada és simplement: no. No creiem possible que cap humà arribi mai a un planeta habitable d’una altra estrella. És la resposta més científica que po-dem donar.

Sant Cristòfor i sant Sebastià, ambdós molt invocats durant les epidèmies de pesta junt amb sant Roc de Montpeller.

«Els frares, lluny d’atendre els contagiats per la pesta de manera improvisada, van saber institucionalitzar convenientment llurs serveis»

«no creiem pas que l’home pugui un dia sortir del sistema solar i anar a viure a un planeta d’una altra estrella»

Estil EstEl: rEcomanacions discogràfiquEs

L’entrevista de l’estiu

28 agost 2011 III[CatCristEstiu]

la dama del jazzLa cantant nord-americana de jazz Ella Fitzgerald (1917-1996) va inter-pretar meravellosament els diferents cançoners dels seus contemporanis. Les composicions excel·lents dels ger-mans Gershwin, Duke Ellington, Cole Porter o Irving Berlin van passar per la seva gola privilegiada, tot aconse-guint una dimensió emotiva i inter-pretativa única. En aquest triple CD, els amants del jazz podran gaudir del seu talent extraordinari.

✪ Ella Fitzgerald, Songbooks. Not Now Music

sons del sudDesprés de cinc anys d’espera, el can-tautor brasiler Chico Buarque publica un àlbum amb material nou. El disc, que compta amb deu cançons, té el nom de l’artista, Chico, i ret home-natge al blues, la bossa i la samba. Inclou la col·laboració del guitarris-ta i cantant João Bosco a Sinhá, de la cantautora Thais Gulin a Se eu soubesse i del percussionista Wilson das Neves a Sou eu. Al llarg de la seva vida ha alternat la seva carrera musical amb la de novel·lista i poeta.

Estil propiPartint de material tradicional, ma-joritàriament de l’àrea mediterrània, el grup Artaica ofereix en aquest projecte un so obert, sense fronte-res, apàtrida. Però aquesta formació va més enllà i no dubta a incloure-hi melodies, ritmes, escales o sonoritats de terres endins, tot obtenint un estil personalíssim que acosta l’oient a tradicions unes vegades conegudes i altres vegades llunyanes, però sem-pre amb una curiositat intel·ligent.

✪ chico Buarque, Chico. Discmedi

✪ michel camilo, Mano a mano. Universal Music

✪ artaica. Nits cosides. Vesc

música instrumentalEn el seu nou disc, el pianista i com-positor dominicà Michel Camilo torna al format de trio amb què va comen-çar la seva carrera musical. Camilo es fa acompanyar aquesta vegada pel percussionista Giovanni Hidalgo i el contrabaix Charles Flores. Mano a mano combina tant composicions originals com peces clàssiques (The sidewinder, Naima o Alfonsina y el mar). El 1987 va debutar com a direc-tor d’orquestra.

samuel Gutiérrez

Fa més de vint anys que viu i treballa a Catalunya. Parla un català més que digne i està involucrat des de fa molt de temps en els moviments associatius i interreligiosos de la ciutat de Barcelona. Mohameh Halhoul (Tànger, 1966) es convertirà aquest mes de setembre en el primer musulmà que presidirà el Grup de Treball Estable de les Religions. Aquest fet demostra el grau de norma-lització amb què es viuen actualment les relacions interreligioses al nostre país. Halhoul és també portaveu del Consell Islàmic de Catalunya i secretari general de la Federació Islàmica de Catalunya.

com afronta la presidència del GtEr, sobretot tenint en compte que es con-verteix en el primer musulmà que pre-sideix l’entitat?

Aquest país és el fruit de la seva gent. Recordem que també ha estat elegit re-centment el primer musulmà com a di-putat del Parlament. La nostra presència en organismes polítics, culturals, cívics i també religiosos hauria de ser el més natural, més encara si es tracta d’una entitat com el GTER, concebuda per a l’encontre entre religions. L’essència de la nostra entitat és 100% democràtica i, per tant, hem optat per establir una rotació de la presidència segons les di-verses religions representades. Davant dels grans desafiaments que el GTER ha d’afrontar, aquesta presidència ens permetrà posar sobre la taula algunes intuïcions i pensaments que tenim com a grup interreligiós, però que alhora tam-bé reflecteixen la nostra comunitat.

Ens podria avançar alguna cosa d’aquests desafiaments?

«la religió dignifica l’ésser humà»Mohamed Halhoul, nou president del Grup de Treball Estable de les Religions

aquest camí i augmentar les ajudes a les famílies empobrides per la crisi.

com veu l’augment de la xenofòbia mitjançant l’expressió política?

Em preocupa molt, no només com a creient sinó també com a ciutadà. Per moments em sembla que hi ha un re-trocés en certs aspectes. La crisi moral i la crisi econòmica fan molt vulnerables les persones i això està generant mol-ta por. Cal capgirar aquest sentiment a través de la protecció de les institucions religioses.

tot i les actuals tensions, no creu que en els últims anys s’ha normalitzat força la situació de l’islam a catalunya?

Hem avançat força i, des de la nostra pròpia complexitat, s’han fet moltes co-ses per consolidar la nostra presència amb normalitat al país. Al mateix temps, ens trobem en un moment en el qual formem part de tota la preocupació religiosa del país. La secularització i en alguns casos laïcisme negatiu sembla que ara està re-trocedint. El treball que hem fet dóna els seus fruits. Hi ha un retorn de la religió a l’espai públic, a la visualització, a l’en-contre... No hi ha xoc de religions, sinó problemes concrets entre ciutadans. La maduresa de la societat catalana hi ha tingut, en aquest sentit, molt a veure.

Què ens pot dir de la relació entre els membres del GtEr?

Hi ha una amistat sincera, que de fet és la que ha creat el GTER. El coneixe-ment mutu trenca moltes barreres i ge-nera vincles forts d’amistat. Al mateix temps, el fet de no entrar en debats teològics també ajuda. Nosaltres ens li-mitem a accions i demandes conjuntes, a inquietuds i problemes que compartim com a ciutadans religiosos.

Jo partiria de tot el treball pioner que el GTER ha anat fent des de la seva fundació l’any 2004, especialment pel que fa al treball per la pau a partir de la unió de totes aquestes expressions religioses. Volem seguir aportant a la societat en temes de pau, temes socials i culturals, temes d’arrelament i convi-vència... Assumeixo, doncs, la presidèn-cia amb esperit de continuïtat. El llegat que rebem és molt important. Ara cal seguir concretant aquest treball mitjan-çant accions i actituds, obertes a tots els ciutadans, des del convenciment que la religió dignifica l’ésser humà.

aquesta no és una idea tan clara en el nostre món d’avui, tan secularitzat.

No ho és, i per això des del GTER ens sentim cridats a proclamar-la sense complexos. La Constitució Espanyola ga-

ranteix el dret a la llibertat religiosa i reconeix el benefici que aporta la religió a la societat. Això significa que s’ha de protegir el fet religiós mitjançant coo-peració, igualtat de tractament, neutra-litat... i valorar i afavorir tot el que fan les religions en favor de la justícia, la solidaritat, el desenvolupament social. El model caritatiu que tenim a Espanya és el de l’Església catòlica, que és, en aquest àmbit, un referent per a totes les altres manifestacions religioses.

la crisi és també ocasió per refermar el valor de les religions?

Per descomptat. La religió és un gran recolzament en temps de dificultat, i aquest és un àmbit que volem treba-llar durant els pròxims mesos. Un recol-zament que sigui no només espiritual, sinó també material. Volem avançar en

IV [CatCristEstiu]

Eduard Brufau

GANDESA

RUTES ESPIRITUALS PER CATALUNYA

Esglésies monumentals de la Terra AltaA la Terra Alta, una comarca de secà sembrada de vinya i oliveres, trobem algunes de les esglésies més impressio-nants de l’interior de Catalunya. En aquesta ruta visitem les esglésies monumentals de Batea i Horta de Sant Joan, el bonic temple parroquial de Gandesa i el santuari més emblemàtic de la comarca, la Mare de Déu de la Fontcalda.

L’església de l’As-sumpció de Maria es tro-ba en una placeta amb porxos al centre mateix de Gandesa. Hi arribem al migdia, quan la calor pica fort i els carrers són deserts. Enmig d’aquest silenci impressionant ens fa l’efecte que po-dem apreciar més bé la bellesa arquitectònica de l’església, sobretot de la magnífica portalada. Pertany a l’anomena-da Escola de Lleida, un estil decoratiu a cavall del romànic i el gòtic, sobri i elegant alhora, que trobem a diferents esglésies de les terres de Ponent, la Franja d’Aragó i l’interior de l’Ebre. Resseguim amb la mirada les columnes estilitzades i les delica-des sanefes que recorren els arcs de l’entrada. El disseny de la decoració i el cisellat de la pedra són d’un gran refinament.

Ens trobem amb el rec-tor, Mn. Jordi Centelles, que ens convida a passar per veure el temple per dins. L’interior ens sor-prèn per la convivència de dos estils ben dife-rents: el neoclàssic d’una banda i el romAnicogòtic de l’altra. La part neoclàs-sica, la més gran, és on es troba l’altar principal i la majoria de capelles. Una d’aquestes està dedicada a la Mare de Déu de la Fontcalda, l’estimada pa-trona de la comarca.

Però és la part medie-val la que més ens crida l’atenció. Quedem meravellats de la immensa paret d’alabastre rere l’altar i que fa alhora d’es-pectacular finestral translúcid. Mn. Centelles ens explica que «després de la guerra l’absis romànic va ser enderrocat i es va tapiar, però ara fa pocs anys es va pensar de fer aquest gran finestral d’alabastre. Això ha permès que l’església sigui molt més lluminosa». A nosaltres ens sembla que el resultat és magnífic, perquè dóna a tot l’interior una claror càlida molt agradable que perfila d’una manera màgica el Sant Crist col·locat darrere de l’altar. D’aquesta part de l’antiga església també ens fixem en les diverses finestres, capelles i colum-nes, que ens recorden molt l’estil sobri i refinat de la Seu Vella de Lleida. Amb Mn. Centelles anem fins al mig de la nau neoclàssica, i ens assenyala el terra: «Aquesta línia indica fins a on arribava l’antiga església, i sota d’aquests vidres hi ha part dels fonaments i algunes peces que s’han trobat a les excavacions.» Agraïm a Mn. Centelles la visita

BATEADesprés de Gandesa, Batea és el poble més gran de la Terra Alta. Per arribar a la parròquia de Sant Miquel, primer pas-sem pels esplèndids carrers porxats del nucli antic i per la capella de la Mare de Déu del Portal, patrona de la po-blació. En ser da-vant de l’església de Sant Miquel, a la part alta de Batea, ens sorprenen les di-mensions que arriba a tenir, més pròpi-es d’una basílica o d’una catedral. Dalt de tot de la façana ens crida l’atenció la gran imatge de sant Miquel combatent el dimoni.

Mn. C r i s tóba l Suñé, rector emèrit de Batea, i el rector actual, Mn. Emilio Vives, ens acompa-nyen en la visita. Quan ens obren la porta apareix davant nostre un interior barroc i neoclàssic monumental, que no té res a envejar a les millors catedrals del país. L’alçada i la llargada del temple són impressionants, i la successió de co-lumnes i la blancor de les parets no fan més que accentuar la sensació d’am-plitud. Amb raó de vegades se l’anome-na la catedral de la Terra Alta. Donem un cop d’ull als altars de les diferents ca-pelles, entre els quals veiem de nou la Mare de Déu del Portal. L’altar principal, dedicat a l’arcàngel sant Miquel, dóna una nota de colors vius enmig dels colors clars que predominen a tot el temple. Finalment entrem a la capella del Santíssim Sagrament. Sense ser especialment gran, és l’espai més barroc de l’església, amb tot d’escenes de la passió de Crist ricament esculpides. Presideix la capella una imatge del Sagrat Cor de Jesús, que sembla observar tendrament amb la mirada l’inte-rior del fidel.

En sortir de la capella Mn. Suñé ens informa que «l’església actual que veiem es va construir, segons diuen els entesos, damunt d’una de gòtica que era més petita, i que estava en-carada cap a l’est, cap al sol ixent». Ens estem una estona en aquesta nau immensa, la més gran de la Terra Alta, sentint-nos doblement protegits: per sant Miquel i la Mare de Déu del Portal.

a aquesta delicada església que barreja uns estils tan diferents i ens dirigim cap a un extrem del terme de Gandesa, al santuari de la Fontcalda.

Després d’una bona estona de baixar per una carretera molt estreta i costeruda arribem al fons d’un barranc per on corre engorjat el riu de la Canaleta. Aquí hi ha el santuari de la Fontcalda, on la tradició diu que un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu al costat d’una font d’aigua calenta. En veure l’església i els edificis del balneari i l’hostatgeria al costat, ens fa l’efecte de ser en un petit poble que gira al voltant de la Mare de Déu. L’església, neoclàssica, és menuda i acollidora. A dins hi predominen els colors clars i una decoració senzilla, menys al voltant de la capella de la Mare de Déu, on hi ha una pintura de la Trinitat i diversos àngels. La imatge de marbre de la Mare de Déu, una còpia de la que va ser destruïda l’any 1936, és petita i molt ma-ternal. Entenem l’amor que li tenen els fidels de la comarca, perquè desperta en qui la contempla un sentiment de tendresa. Ens estem una bona estona davant de la Mare de Déu, i reprenem forces per a la nostra propera destinació.

GANDESA

28 agost 2011 V

RUTES ESPIRITUALS PER CATALUNYA

Esglésies monumentals de la Terra AltaHORTA DE SANT JOAN

La població més turística de la comarca, Horta, s’alça damunt d’una elevació del terreny, allí on els conreus deixen pas al massís dels Ports de Beseit. L’església de Sant Joan Baptista es troba en una pintoresca plaça por-ticada, al costat mateix de l’ajuntament. De tot aquest conjunt arquitectònic la fa-çana del temple ens sembla la més discreta, tot i l’alçada que té. Només la part del darrere de l’església, amb els contraforts i els grans fines-trals gòtics, pot donar una idea de la joia medieval que estem a punt de descobrir.

Obrim la porta i apareix davant nostre un espai ampli i diàfan, generosament il-luminat per la llum que entra pels esvelts vitralls gòtics. Per accedir fins al mig de la nau hem de baixar unes escales, cosa ben poc habitual en una església. Des de davant de l’altar contemplem tot el conjunt i ens fixem en el preciós cor que hi ha damunt de l’entrada, i que té una barana molt original deco-rada amb fines traceries gò-tiques. La volta de creueria que cobreix tot el temple, amb els diferents arcs que la travessen en diagonal, dóna a tot l’interior una sensació de dinamisme. L’església està força despullada d’ob-jectes litúrgics i ornaments artístics, i tanmateix el fidel s’hi sent a gust i càlidament acollit, potser a causa de les boniques proporcions del temple. D’altra banda aquesta austeri-tat ornamental ens permet contemplar perfectament l’essència arquitectònica i la puresa de línies de l’edifici.

L’església parroquial, però, no és l’únic temple significatiu d’Horta de Sant Joan. Fora de la vila, al peu de la fotogènica muntanya de Santa Bàrbara, hi ha el famós convent de Sant Salvador, que havia pertangut als templers, als hospitalers i finalment als franciscans. El camí que hi mena està envoltat de xiprers vells, que amb la seva verticalitat ens assenyalen el cel i ens indiquen que som en un lloc sagrat. Finalment hi arribem. Tot i que algunes antigues dependències estan en ruïnes la imatge que ens ofereix el convent és majestuosa. Després de pu-jar per una escalinata impressionant arribem a un gran atri sostingut per uns elegants arcs gòtics. Des d’aquest aixopluc obtenim una vista del poble d’Horta, tot ell enfilat dalt del turó i

a aquesta delicada església que barreja uns estils tan diferents i ens dirigim cap a un extrem del terme de Gandesa, al santuari de la Fontcalda.

Després d’una bona estona de baixar per una carretera molt estreta i costeruda arribem al fons d’un barranc per on corre engorjat el riu de la Canaleta. Aquí hi ha el santuari de la Fontcalda, on la tradició diu que un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu al costat d’una font d’aigua calenta. En veure l’església i els edificis del balneari i l’hostatgeria al costat, ens fa l’efecte de ser en un petit poble que gira al voltant de la Mare de Déu. L’església, neoclàssica, és menuda i acollidora. A dins hi predominen els colors clars i una decoració senzilla, menys al voltant de la capella de la Mare de Déu, on hi ha una pintura de la Trinitat i diversos àngels. La imatge de marbre de la Mare de Déu, una còpia de la que va ser destruïda l’any 1936, és petita i molt ma-ternal. Entenem l’amor que li tenen els fidels de la comarca, perquè desperta en qui la contempla un sentiment de tendresa. Ens estem una bona estona davant de la Mare de Déu, i reprenem forces per a la nostra propera destinació.

amb la bonica es-glésia parroquial just al mig.

La porta d’en-trada al convent està feta amb pro-porció amb l’atri i també és d’unes dimensions con-s iderables . Ens crida l’atenció la successió gairebé infinita d’arcs que emmarquen l’en-trada. L’interior és d’una sola nau gòtica, però amb un estil més aus-ter que l’entrada i fins i tot que la mateixa església

parroquial. A l’interior del convent, doncs, es va imposar una veritable austeritat monacal. Els antics altars de les capelles laterals han desaparegut. Només es conserva l’altar principal, dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, i un altre dedicat justament a sant Sal-vador d’Horta, que va viure en aquesta comunitat al segle XVI.

Sortim de l’església per visitar el claustre renaixentista. Havia estat de dos pisos, però de la planta superior només en queden cinc o sis columnes. És un claustre petit i senzill, sense or-namentacions, acollidor. Al mig té una cisterna per recollir la valuosa aigua de la pluja. Passegem per aquest claustre solitari i sense sostre, obert directa-ment al cel. Des d’aquí podem veure a tocar la muntanya de Santa Bàrbara, amb l’ermita i els xiprers a dalt de tot, i quedem convençuts que Horta de Sant Joan és una terra especialment favorable a l’espiritualitat.

28 agost 2011VI [CatCristEstiu]

V.: Vigílies D.: Diumenges i dies festiusNotes

Misses a llocs d’estiueig de l’interiorALeLLAParròquia de Sant FeliuV.: 20.00 h, D.: 10.00h, 12.00 h, 20.00 h.

ALMACeLLesParròquia de la Mare de Déu de la MercèV.: 21.00 h. D.: 10.00 h, 11.15 h, 18.00 h.Sucs D.: 8.30 h, 12.30 h.

BAGÀParròquia de Sant EsteveV.: 20.0 h. D.: 11.00 h.Santuari de Paller D.: 10.00 h.Residència D.: 9.00 h.

BANYoLesParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h. D.: 10.00 h, 12.00 h, 20.00 h.Monestir V.: 18.00 h (a Santa Maria). Sant PereV.: 19.00 h. D.: 11.00 h.

BeRGAParròquia de Santa EulàliaD.: 11.00 h, 12.00 h,Església de Sant Joan V.: 20.30 h, D.: 10.00 h., 19.00 h.Convent dels FranciscansV.: 20.00 h. D.: 8.30 h, 11.30 h, 20.00 h.SagramentàriesV.: 19.30 h. D.: 11.00 h.Santuari de QueraltD.: 10.00 h, 11.00 h.

BIsBAL d’eMPoRDÀ, LAParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h, D.: 9.00 h., 20.00 h.Convent dels FranciscansV.: 19. h. D.: 11.00 h.

BesALÚParròquia de Sant PereV.: 19.00 h. D.: 12.00 h.

BoRGes DeL CAMP, LesParròquia de l’AssumpcióV.: 20.30 h. D.: 12.30 h.Capella del Carme, D.: 16.30 h.

CABRILsParròquia de Santa CreuV.: 19.30 h. D.: 9.00 h, 12.00 h, 19.30 h.

CALDes De MALAVeLLAParròquia de Sant EsteveV.: 18.30 h. D.: 12.00 h.

CAMPRoDoNParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h. D.: 12.00 h, 20.00 h.Capella del Carme D.: 10.00

CAssÀ De LA seLVAV.: 20.00 h. D.: 10.00, 12.00 i 20.00 h.

CAsteLLAR De N’HUGParròquia de Santa MariaD.: 12.00 h.

CAsteLLFoLLIt De LA RoCAParròquia del Santíssim SalvadorV.: 19.45 D.: 11.30 h.

CAsteLLÓ d’eMPÚRIesParròquia de Santa Maria

V.: 20.30. h., D.: 9.00 h., 10.00 h., 12.00 h., 20.30 h.Empúriabrava: Centre CívicV.: 19.00 h.

CeRDANYA, LA AlpParròquia de Sant PereV.: 20.00 h. D.: 11.00 h.BellverParròquia de Sant JaumeV.: 20.00 h. (Santuari de Talló) D.: 12.00 h.BorD.: 13.00 h.DasD.: 10.00 h.PratsV.: 18.00 h.PrullansD.: 10.30 h.Urús V.: 18.30 h

FIGUeResParròquia de Sant PereV.: 18.00 h, D.: 9.00 h, 12.00 h, 20.00 h.Parròquia de la Immaculada i Sant PauV.: 20.30 h. D.: 11.00 h.Parròquia del Bon PastorV.: 19.30 h. D.: 9.00 h, 11.30 h.Parròquia de la Sgda. FamíliaV.: 20.15 h. D.: 10.30 h.Capella dels DesemparatsV.: 19.00 h. D.: 8.30 h, 10.00 h, 19.00 h.Parròquia de Santa Maria de Poble Nou.V.: 19.00 h.Marca de l’HamD.: 9.30 h.

GARRIGA, LAParròquia de Sant EsteveV.: 20.00 h. D.: 9.30 h, 11.00 h.

GUALBAParròquia de Sant VicençD.: 10.30 h.

GUARDIoLA De BeRGUeDÀParròquia de Sant LlorençV.: 20.00 h. D.: 12.00 h, 20.00 h.

LA JoNQUeRAParròquia de Santa MariaD.: 12.00 h.

LLAGosteRAV.: 20.00 h. D.: 10.30 h

LLANARsParròquia de Sant EsteveV.: 19.00 h. D.: 10.30 h, 20.30 h.

LLÍVIAParròquia de la Mare de Déu dels ÀngelsV.: 19.00 h. D.: 12.00 h, 19.00 h.

MARtINetParròquia de Sant EloiV.: 20.00 h. D.: 12.00 h.

MoReLLAParròquia de l’Assumpció de Maria (Basílica)V.: 20.15 h. D.: 12.00 h.Parròquia de Sant Joan Baptista D.:10.00 h.

oLotParròquia de Sant EsteveV.: 20.00 h. D.: 8.00 h, 9.30 h, 11.30 h, 20.00 h. (vespres)

Temple del CarmeV.: 20.00 h. D.: 8.00 h, 9.30 h, 11.30 h, 20.00 h. (vespres) Residència del TuraV.: 18.00 D.: 11.00 h.El Cor de MariaV.: 19.00 h.Parròquia de Sant Cristòfol (Les Fonts), V.:19.00 h.Sagrat Cor (Caputxins)V.: 19.00 h. Parròquia de Santa Maria (Batet) D.: 10.30 h.Parròquia de Sant Pere MàrtirV.: 20.00 h. D.: 10.00 h.Maria Reina, D.: 12.00 h.Les PlanotesV.: 18.00 h.

PALsParròquia de Sant PereV.: 20.00 h. D.: 12.00 h,

20.00 h.

PeRALADAParròquia de Sant MartíV.: 21.00 h. D.: 12.00 h.

PoBLA De LILLet, LAParròquia de Santa MariaV.: 19.00 h. D.: 11.30 h, 20.00 h.Santuari de FalgarsD.: 13.00 h.

PoNt De sUeRt, eLParròquia de l’AssumpcióV.: 20.00 h. D.: 11.30 h.

PRADesParròquia de Santa MariaV.: 19.15 h. D.: 13.00 h.

PReMIÀ De DALtParròquia de Sant PereV.: 20.30 h. D.: 9.00 h, 11.30 h, 20.00 h.La Cisa V.: 18.30 h.

PUIGCeRDÀParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h. D.: 8.00 h, 10.00 h, 11.00 h, 12.00 h, 13.00 h. 20.00 h.

QUeRALBsParròquia de Sant JaumeD.: 10.00 h.Santuari de la Mare de Déu de NúriaD.: 12.00 h.

RIBes De FReseRParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h. D.: 11.30 h, 20.00 h.

RIPoLLParròquia de Santa MariaV.: 20.00 h. D.: 11.00 h, Parròquia de Sant Josep ObrerV.: 18.30 h. D.: 9.00 h.

h, 19.00 h.Sant Andreu. V.: 18.30 h.Sant Pere. D.: 9.30 h.

VALL D’ARANVielha - Parròquia de Sant Miquel V.: 19.30 h. D.: 11.00 h, 19.30 h.Vaquèira - Parròquia Mare de Déu de les Neus V.: 19.30 h.Bossòst - Parròquia de la Purificació de N. S. V.: 20.00 h. D.: 12.00 h.Salardú - Parròquia de Sant Andreu D.: 11.00 h.Lés - Parròquia de Sant Joan Baptista V.: 19.15 h. D.: 11.00 h, 19.30 h.Arties - Parròquia de Santa Maria D.: 12.30 h.Betrén - Parròquia de Sant Serni D.: 9.00 h.

VALLs D’ANDoRRACanilloD.: 11.30 h.SoldeuD.: 10.00 h.Santuari de MeritxellV.: 18.00 h. D.: 12.30 h.EncampParròquia de Santa EulàliaD.: 12.00 h.Parròquia de Sant MiquelV.: 19.30 h. D.: 10.30 h.Pas de la Casa, ElV.: 19.30 h. D.: 19.30 h.OrdinoV.: 19.30 h. D.: 11.00 h, 19.30 h.La MassanaV.:20.15 h. D.: 10.00 h, 12.00 h.Arinsal V.: 19.00 h. Santa ColomaD.: 10.30 h.Sant Julià de LòriaV.: 19.30 h. D. :8.30 h, 11.30 h, 19.30 h.Escaldes, LesV.: 19.30 h. D.: 8.00 h, 11.00 h, 13.00 h, 19.30 h.Andorra la VellaParròquia de Sant EsteveV.: 19.30 h. D.: 8.00 h, 10.30 h, 12.00 h, 19.30 h.Parròquia de Santa Maria FenerV.: 20.30 h. D.: 9.00 h, 17.00 h.

VALLs D’ÀNeUSortV.: 20.00 h. D.: 12.30 h, 20.00 h.RialbV.: 19.00 h. D.: 12.00 h.LlavorsíD.: 12.00 h.Ribera de CardósV.: 20.00 h.: D.: 12.00 h.Esterri d’ÀneuV.: 20.30 h. D.: 12.30 h.Gerri de la SalV.: 20.00 h.: D.: 13.00 h.València d’Àneu D.: 11.00 h.

VILADRAUParròquia de Sant MartíV.: 19.30 h. D.: 12.00 h.

VILAssAR De DALtParròquia de Sant GenísV.: 20.00 h. D.: 8.30 h, 11.30 h, 20.00 h.Hospital de Sant Pere, D.: 10.00

sANt HILARI sACALMParròquia de Sant HilariV.: 19.00 h. D.: 11.00 h, 19.00 h.

sANt JoAN De Les ABADessesParròquia de Sant JoanV.: 20.30 h. D.: 10.30 h, 12.00 h, 20.00 h.

sANt JULIÀ De VILAtoRtAParròquia de Sant JuliàV.: 20.00 h. D.: 9.00 h, 12.00 h.

sANt PAU De seGÚRIesParròquia de Sant PauV.: 20.00 h. D.: 11.00 h.Colònia EstabanellV.: 19.00 h.

tARADeLLParròquia de Sant GenísV.: 20.00 h. D.: 10.00 h, 12.00 h, 20.00 h.

teIÀParròquia de Sant MartíV.: 20.00 D.: 9.00h, 11.30 h, 20.00 h.

toRDeRAParròquia de Sant EsteveV.: 20.00 h. D.: 11.00 h, 12.00

Església de Sant Esteve de Bagà

Vacances

28 agost 2011 VII[CatCristEstiu]

Estiu solidari

Sentir-se un dels petits del Pare Blanca Serres Marco

Camí de la JMJ

D’aquí a dos anys: Rio de Janeiro! Laura Riera Ruiz

Us heu fixat en la foto? Mireu-la bé. Es diu Cati, té 6 anys. Viu al poble de Batalla, juntament amb els seus pares, el Tulio i l’Elena, i amb els seus ger-mans. Somriu... i porta a la mirada la senzillesa del cor. Un cor que estima, un cor que s’obre, un cor atent a tot allò de meravellós que l’envolta. La Cati és sincera, innocent, disposada, humil, una nena que diposita la seva confiança en allò que li transmet pau i amor. Al Regne de Déu el més impor-tant és allò més petit, com la llavor més petita que després esdevé l’ar-bust més gran (Mt 13, 22), o com el llevat que fa fermentar tota la massa (Mt 13,33; 1 Co 5,6; Gal 5,9), o com el petit timó que dirigeix la gran nau (Jm 3,4-5). El feble és enaltit, i al Cos de Jesucrist, que és l’Església, «els mem-bres més dèbils són els més necessaris» (1Co 12,22).

En la Cati, com en altres infants, hem trobat la nostra gran referència. Conviure amb ella a Hondures ens ha permès descobrir la nostra petitesa, i com n’és, de bonic, saber-se un dels petits del Senyor! La seva netedat de cor ens ha ajudat a treure’ns del damunt tot allò que ens fa nosa en el nostre particular viatge que és la vida: la supèrbia, l’ambició, l’enveja, la insatisfacció permanent, el neguit in-necessari, l’egoisme, etc. I no ens hem sentit nus. Ella ens ha recordat que en la nostra petitesa rau el veritable sentit de ser deixebles de Déu.

Gràcies a la Cati tenim una nova

Després d’onze dies màgics entre l’acollida a les diòcesis prèvia a la JMJ i l’estada a Madrid ha arribat el moment de tornar a casa. Des del bisbat d’Urgell s’ha viscut molt intensament.

Vam marxar el dia 17 a les 5 del matí en un autocar carregat de joves d’Andorra, de la Seu, de la Vall de Ri-bes i de Balaguer per tornar el dia 21 d’agost amb noves preguntes, amb noves respostes, amb una nova visió de la vida i amb una nova perspectiva de les nostres creences.

Els grups de tot Catalunya van res-tar instal·lats al monestir de San Loren-zo d’El Escorial on, a part de dormir i ser el nostre punt de trobada base, vam poder fer algunes misses i pregàries en català. Això ens va fer sentir com a casa. És una oportunitat genial la de poder fer país juntament amb 1.350 joves més de la nostra terra de procedència. Cada matí s’organitzava un dispositiu d’autobusos que ens portava a tots a Madrid per fer-hi les activitats. L’ende-mà de la nostra arribada vam fer un matí de visita a la capital i una tarda de rebuda al Papa. Era completament im-pressionant veure dos milions de joves

A Hondures hem tornat a néixer, hem renascut en la fe. Hem deixat de ser el que érem, hem començat una nova forma de vida. Ho hem sentit així quan hem parlat als amics i a la famí-lia de la nostra experiència, quan hem compartit amb els joves estrangers de les JMJ les nostres vivències, quan ens hem tornat a reunir tots quatre. Ens hem fet petits, uns dels petits del Pare. I com s’explica al conte de Peter Pan... no volem créixer. La nostra infància vol ser símbol que continuem necessitant el Pare, que sota la seva protecció vo-lem convertir-nos en homes i dones nous, i que no passin indiferents da-vant els nostres ulls les injustícies i el patiment dels nostres germans, visquin a prop o més lluny.

Déu té moltes formes d’acaronar l’ànima. La nostra ha estat Hondures. Us he parlat de molta gent que ens ha guiat, que ens ha acollit, que ens ha re-but amb els braços ben oberts i que han fet que aquest viatge hagi estat una de les millors experiències de les nostres vides. Avui, vull parlar-vos també del que han significat per a mi els meus grans companys de viatge. Amb ells he compartit cada minut, han estat llum i suport en moments difícils, complici-tat sincera en moments meravellosos. I aquests articles son també el fruit de la seva reflexió. Ade, Òscar, David: la nostra amistat ha estat com l’esbarzer per a Moisès al Sinaí, lloc incandescent de relació humana i d’experiència per-sonal amb Déu. Gràcies, pirates!

«Al Regne de Déu el més important és allò més petit, com la llavor més petita que després esdevé l’arbust més gran»

claredat sobre la nostra situació da-vant Déu, és com ella que Déu ens vol: receptius, senzills, humils, amb capa-citat o disposició favorable per rebre i acceptar, i amb la grandesa espiritu-al per al servei que Ell ens demana. D’aquesta forma ens transformarem en nens, entenent com a infantesa es-piritual l’actitud interior de confian-ça al Senyor. I aquesta actitud s’ha de traduir en gestos concrets d’acollida als més necessitats, als més dèbils, als humils. Perquè, en efecte, acollint els indefensos acollim el Crist.

repartits per tot el recorregut que faria el papamòbil impacients i emocionats, cantant i rient junts. Al matí següent el Papa va visitar El Escorial i va tenir una reunió amb la gent d’Església i amb professors d’universitat i teòlegs men-tre nosaltres seguíem visitant Madrid i esperàvem que es fes la tarda per se-guir el Via Crucis.

Al llarg d’aquests dos primers dies vam sentir moltes emocions, una d’elles malauradament va ser la inse-guretat. Inseguretat perquè vam viure una mena de persecució per part dels indignats del 15-M. S’ha de dir que no va anar més enllà de manifestacions, insults i crits gràcies a un dispositiu po-licial molt ben previst.

El tercer dia vam fer les maletes per marxar cap a Cuatro Vientos, on ens es-perava una pregària nocturna amb el Papa, una nit fent bivac i una missa de cloenda al matí. Allà vam patir proble-mes d’organització i climàtics però la missa i les paraules del Papa d’agraï-ment a la nostra fortalesa van fer que valgués la pena haver-hi anat.

En la meva opinió aquest no va ser l’últim dia de JMJ, sinó el primer. Ara ve la part en la qual portarem l’esperit que hem adquirit en aquestes jornades a la nostra vida quotidiana per viure com a millors cristians i millors perso-nes. Ara sabem què significa arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe i ac-ceptem aquest compromís sabent que no estem sols. I d’aquí a dos anys ens veiem a Rio de Janeiro!

«Ara sabem què significa arrelats i edifi-cats en Crist, ferms en la fe i acceptem aquest compromís sabent que no estem sols»

28 agost 2011VIII [CatCristEstiu]

Propostes d’estiu

ALtRes PRoPostesConcert de Mastretta, música de jazz-fusió31 d’agost, a les 20.00 i a les 22.00 h, al Pati Anglès del CaixaForumMés informació: www.laCaixa.es/ObraSocial

La pica baptismal a les col·leccions del MeV10 de setembre, a les 11.30 h, al Museu Episcopal de VicMés informació: www.museuepiscopalvic.com

encontre d’experiència de DéuDe l’11 al 16 de setembre, a Loiola (Guipúscoa)Més informació: www.tovpil.org

Samuel GutiérrezBarcelona

L’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes més antiga d’arreu de l’Estat espanyol, la de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa, prepara ja el seu 151è pele-grinatge cap al santuari francès on la Verge Maria es va aparèixer l’any 1858 a santa Bernadette Soubirous. Cente-nars de malalts peregrinaran un any més fins a Lourdes per viure una expe-riència única de fe i de fortalesa en el patiment. Al seu costat, voluntaris de totes les edats esdevindran per a ells veritables àngels custodis que faran possible que la seva estada al santuari sigui el més semblant a fer «un tastet de cel». Serà del 22 al 26 de setembre, en el segon pelegrinatge que cada any gairebé des de la seva fundació proposa l’Hospitalitat barcelonina.

Com és habitual des del 2007, el pelegrinatge es realitzarà en autocars que sortiran des de diversos punts de la província eclesiàstica. La gran nove-tat d’aquesta edició serà l’allotjament al centre Salus Infirmorum, de l’asso-ciació italiana Unitalsi, dissenyat es-pecialment per a l’atenció de malalts. L’objectiu d’aquests pelegrinatges, con-vicció que es manté ferma des dels orí-gens, és que els malalts puguin fer una forta experiència de fe enmig del seu dolor. «A diferència del que puguem imaginar-nos —comentava Rafael Ri-balta, president de l’Hospitalitat de Barcelona, amb motiu del centenari de l’entitat— a Lourdes els malalts no expressen angoixa, dolor ni ràbia, sinó que expressen l’alegria de poder ser-hi i de poder compartir aquest moment a partir del dolor». I afegia convençut: «Dintre de la seva malaltia i la seva discapacitat, volem que es vegi una normalitat de vida. A Lourdes es viu l’alegria i la il·lusió de poder participar en el pelegrinatge.»

el miracle de Lourdes

Com no podia ser d’una altra ma-nera en un pelegrinatge a Lourdes, l’Hospitalitat de Barcelona oferirà als malalts la possibilitat de viure cinc dies ben intensos de pregària, convivència, diversió... Seran dies per compartir el dolor de la malaltia i l’alegria de la fe, per carregar energies en el camí de la creu que tan sovint suposa la disca-pacitat, del tipus que sigui. La missa internacional del dimecres, amb més de 20.000 fidels assistents a la basílica sant Pius X, serà un dels moments més emotius. També el tradicional rosari vespertí de les antorxes i la processó del Santíssim. No faltaran tampoc les estones de pregària davant de la Gruta, on la presència de la Mare de Déu es fa tan especial. «Tot i que els miracles existeixen —assegura Ribalta—, el que realment et dóna Lourdes és la capa-citat d’oxigenar-te espiritualment per poder seguir portant la malaltia o la discapacitat, i això per si sol ja és un miracle.» «Quan veus persones —aca-ba dient— que en lloc de demanar per a elles mateixes demanen per als qui

Del 22 al 26 de setembre, 151è PELEGRINATGE DE L’HOSPITALITAT DE LA MARE DE DéU DE LOURDES de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa.Inscripcions obertes fins al 8 de setembre.Més informació: www.hospitalitat.org - tel. 934 874 009

Una experiència única al servei dels malalts L’Hospitalitat de Lourdes de Barcelona organitza del 22 al 26 de setembre el seu 151è pelegrinatge

«Lourdes sempre és nou»Ja ha perdut el compte de les ve-gades que ha estat com a voluntari a Lourdes, ja sigui amb els pele-grinatges de l’Hospitalitat o en les estades de temporada. Potser prop d’un centenar, la primera, quan només tenia 15 anys. Per a Alfons Miralles (Barcelona, 1959) Lourdes és un lloc decisiu en la seva vida de fe. Per això, ja fa molts anys va decidir comprometre’s amb al san-tuari a pujar almenys un cop l’any i consagrar la seva vida al servei dels malalts a Lourdes. Quina va ser la seva experièn-cia quan va peregrinar amb 15 anys a Lourdes?Més enllà del cansament absoluta-ment indescriptible d’aquells dies, a Lourdes em vaig trobar un ambi-ent molt bonic, uns actes realment extraordinaris i quelcom que no es pot expressar amb paraules. Lour-des sempre és nou, perquè són vi-vències del cor i les vivències són sempre diferents. A mi hi ha tres coses que em fascinen de Lourdes: la processó del Santíssim, la missa internacional a la basílica de Pius X i la processó de les antorxes. Quins han estat els seus serveis a Lourdes?A Lourdes he fet de tot, he estat a tots els serveis, tret de l’aeroport. Quan vaig amb els pelegrinatges la missió és sobretot d’acompanyar i quan vaig a fer l’estada de tempo-rada la missió és més aviat acollir. Què significa Lourdes per a vostè?Com ja he dit, és un lloc indescrip-tible, extraodinari! És com si el Se-nyor em deixés tastar una mica de cel. Per això, quan em demanen el meu testimoni, sempre acostumo a dir: «Veniu i ho veureu!» És una experiència que no es pot explicar, s’ha de viure!

tenen al costat, t’adones que aquí hi ha el miracle de Lourdes. El miracle de Lourdes el trobem en les petites coses, en el dia a dia, i en cada detall.»

En aquestes petites coses, en aquests detalls quotidians, és la Mare de Déu la que es fa present en el cor de cada fidel

que l’acull. Aquest és també el gran miracle de Lourdes: Maria que surt a l’encontre dels seus fillets més pobres i indefensos, aquells que pateixen la malaltia i la discapacitat, per fer-los tastar ja a la terra una mica de la glò-ria del cel.

ALFoNs MIRALLes, MeMBRe VeteRÀ De

L’HosPItALItAt De LoURDes

28 agost 201113Veu dels pastors

www.catalunyacristiana.catLa Bona Notícia també a internet

I ara entra a la nova pàgIna web de Catalunya CrIstIana I Consulta la nostra hemeroteCa. hI trobaràs trenta anys de premsa relIgIosa.

Catalunya Cristiana col·labora ambwww.flama.info

Als quatre ventsJaume pujol balcellsArquebisbe de Tarragona

i Primat

Paraula i vidalluís martínez sistach

Cardenal, arquebisbe de Barcelonala família, prioritat per a l’església

Hi ha diversos indicis que indiquen que la defensa i el servei a la família esdevindran objectius priorita-ris en el futur immediat de la vida de l’Església. Un d’aquestes indicis és el que va dir el Sant Pare en el seu recent viatge a Croàcia, els dies 4 i 5 del mes de juny passat. També ha començat ja el compte enre-re per a la propera Trobada Mundial de les Famílies, una iniciativa de Joan Pau II que s’ha celebrat a diverses ciutats i que el 2012 tindrà lloc a Milà del 29 de maig al 3 de juny. Els dos darrers dies, Benet XVI presidirà els actes culminants de la Trobada. El lema d’aquesta edició serà «La família, el treball i la festa».Aquesta prioritat de la família per a l’Església no pot sorprendre ningú, perquè la família, fonamen-tada en el matrimoni entre un home i una dona, és una institució molt important per al bé de les persones. El Concili Vaticà II afirma que «el benestar de la persona i de la societat humana i cristiana va estretament unit a la bona situació de la comu-nitat conjugal i familiar». Això significa que la bona salut de les famílies és molt necessària per a la realització de les persones dels esposos i especi-

alment dels fills. No hi ha dubte que actualment hi ha molts factors, en la societat en general i en la nostra en particular, que fan difícil l’harmonia i l’es-tabilitat de les famílies. La família tindrà bona salut si la societat descobreix els valors imprescindibles per tal que l’home i la dona, en la unió matrimonial i familiar, realitzin plenament la seva dignitat com a persones. I el primer d’aquests valors és el veritable amor conjugal entès com una entrega mútua dels esposos, un amor per sempre, amarat de fidelitat i obert a la vida, a fi de construir una família com a íntima comunitat de vida i d’amor.L’amor que l’Església té a les persones i a la societat la porta a defensar amb energia la identitat del matrimoni i de la família. En aquesta missió han excel·lit els darrers Sants Pares, sobretot Joan Pau II i Benet XVI.Joan Pau II, fa trenta anys, va posar ja la defensa i la promoció de la família entre les tasques prioritàries de l’Església amb la publicació de l’exhortació apos-tòlica Familiaris consortio. De Benet XVI voldria recordar que, durant la seva visita a Barcelona per a la dedicació del temple de

la Sagrada Família, va defensar la necessitat d’aju-dar les famílies «amb adequades mesures econòmi-ques i socials perquè la dona trobi en la llar i en el treball la seva plena realització; perquè l’home i la dona que contreuen matrimoni i formen una famí-lia siguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviola-ble des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament».Per tot això, repeteixo que no pot sorprendre a ningú que l’Església s’oposi a totes les formes de negació de la vida humana i recolzi tot allò que pot ajudar a la institució familiar.Com ens va dir també Benet XVI en la seva homilia, «els patrocinadors del temple de la Sagrada Famí-lia volien mostrar al món la bellesa de la família. Volien mostrar al món l’amor, el treball i el servei viscuts davant Déu, com els va viure la Sagrada Família de Natzaret». El gran signe de la basílica de la Sagrada Família enmig de la nostra ciutat de Barcelona ha de ser un signe que ens comprometi a treballar per al bé de les nostres famílies.

el patriotisme en el decàlegEls bisbes amb seu a Catalunya hem volgut celebrar el 25è aniversari del document «Arrels cristianes de Catalunya» publicant aquest any un altre text que porta per títol «Al servei del nostre poble». Si en el primer es tractava de reconèixer la persona-litat i els trets propis de Catalunya, alhora que es defensava la legitimitat moral de totes les opcions polítiques basades en el respecte a la dignitat de les persones, en aquest hem reflexionat sobre al-guns canvis experimentats per la societat en aquest quart de segle. En primer lloc voldria aclarir que quan la jerarquia de l’Església parla del país no fa política. No ens correspon, certament, proposar solucions tempo-rals, o adherir-nos a opcions legítimes, que poden i han de ser diverses, sinó expressar idees generals que tenen un component ètic. L’Església és universa. En la seva extensió i en la seva voluntat de servei a tota la humanitat no té,

doncs, el que precisament s’ha anomenat «men-talitat de campanar», però cada comunitat viu en un espai determinat el qual estima profundament. En el seu últim llibre, Memòria i identitat —editat l’any 2005, any de la seva mort— l’estimat beat Joan Pau II reflexiona sobre el seu amor a la pàtria, en aquest cas Polònia, i exposa un argument sug-gerent: «Si es pregunta pel lloc del patriotisme en el decàleg, la resposta és inequívoca: és part del quart manament, que ens exigeix estimar el pare i la mare.» Relaciona la paternitat i la generació amb aquestes circumstàncies de lloc on un neix o viu. És la nostra experiència: vam aprendre a través de la nostra família a estimar l’entorn i els seus paisat-ges; vam aprendre el català de llavis dels nostres pares; ens sentim, des de petits, membres d’una família i d’un poble, la qual cosa no significa menys valoració d’altres persones ni d’altres pobles. A més, tots els pobles s’inscriuen en entorns més am-

plis, units per la qualitat comuna de la fraternitat humana que per a nosaltres és encara més exigent: la fraternitat cristiana. Al servei del nostre poble recorda que entre els trets característics de Catalunya hi ha les seves arrels cristianes. A Tarragona hi ha constància ex-pressa de la vitalitat que va tenir la comunitat dels creients ja en el segle III, quan el bisbe Fructuós i els seus diaques van ser immolats a l’amfiteatre. Però un arbre no només són les seves arrels, ha de tenir també un tronc, unes branques i unes fulles per a produir fruits. El document Al servei del nostre poble analitza precisament les variacions produïdes en la societat catalana en aquests vint-i-cinc anys transcorreguts, tema del qual m’ocuparé la setmana vinent. En aquest article d’avui m’inte-ressava puntualitzar la visió que té l’Església dels drets dels pobles, en aquest cas del nostre poble de Catalunya, al servei del qual estem tots.

1428 agost 2011

Calendari de la setmana

diumenge XXII de durant l’anyLectures bíbliques

lectures de la missa, santoral i altres celebracions (CICle lItúrgIC a; ferIal I) temps de durant l’any

(salterI: setmana 2)

28. DiumengeXXII de durant l’any, Verd. Lectures: Jeremies 20,7-9 / Salm 62 / Romans 12,1-2 / Mateu 16,21-27ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Agus-tí, b. i doctor de l’Eglésia; Julià, mr.; Hermes, mr.

29. Dillunsel martiri de sant Joan Baptista (MO), Vermell. Lectures: 1 Tessaloni-cencs 4,13-18 / Salm 95 / Marc 6,17-29ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Adelf, b.; Santes, Sabina, mr.

30. DimartsFèria, Verd. Lectures: 1 Tessalonicencs 5,1-6.9-11 / Salm 26 / Lluc 4,31-37ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Fèlix, prev. i mr.; Fiacre, erm.; Santes, Joana Jugan, rel. i fund.

31. DimecresFèria, Verd. Lectures: Col·lossencs 1,1-8 / Salm 51 / Lluc 4,38-44. O bé: Sant Ramon Nonat (ML), Blanc.ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Ramon Nonat, rel.; Nicodem; Arístides, ab.;

Domènec de Val, mr.; Vicenç, Sabina i Cisteta, mr.

SETEMBRE1. DiJous

Fèria, Verd. Lectures: Col·lossencs 1,9-14 / Salm 97 / Lluc 5,1-11. Lleida: Sant Lleïr (ML), Blanc; Barcelona i Sant Feliu de Llobregat: Beat Josep Samsó Elias (ML), Vermell.ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Gil, ab.; Llop, b.; Santes, Anna, prof.; Teresa-Margarida Reddi, rel.

2. DivenDresFèria, Verd. Lectures: Col·lossencs 1,15-20 / Salm 99 / Lluc 5,33-39ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Antolí, mr.; beats màrtirs de setembre; Santes, Ingrid, rel.; Raquel.

3. DissaBtesant gregori el gran (MO), Blanc. Lectures: Col·lossencs 1,21-23 / Salm 53 / Lluc 6,1-5. Tortosa: Mare de Déu de la Cinta (S), Blanc.ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Simeó Es-tilita el jove, monjo; Sàndal, mr.; Santes, Basilissa, vg. i mr.

AGOST

Comentari de la Paraula

lectura primera Jr 20,7-9

La paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis

Lectura del llibre de Jeremies:

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.

salm responsorial 62

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua.

R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu.

Jo us contemplava al vostre santuari quan us veia gloriós i poderós. L’amor que em teniu val més que la vida; per això els meus llavis us lloaran. r.

Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor, us lloaré amb el goig als llavis. r.

Perquè vós m’heu ajudat, i sóc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. r.

lectura segona Rm 12,1-2

Oferiu a Déu tot el que sou,com una víctima viva

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma:

Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transfor-meu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

al·leluia Ef 1,17-18

Que el Pare de nostre Senyor Jesucristil·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

evangeli Mt 16,21-27

Si algú vol venir amb mi,que es negui ell mateix

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu:

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacer-

«Fuig d’aquí, satanàs»L’evangeli de Mateu s’escriu per una Comunitat on els primers provenien majoritàriament del judaisme, però que al temps de la redacció de Mateu té crisi d’identitat: ha de defensar el seu pre-sent com Església separada ja clarament del judaisme, sense per això renunciar al seu passat com a fills i hereus d’Abraham. La confessió de Pere a Cesarea sembla perfecta: Vós sou el Mes-sies, el Fill del Déu viu. Però l’encert de la resposta és aparent perquè resta pendent la gran qüestió: quin tipus de Messies? Entre el Pere que confessa Jesús dient «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu» i el Pere que renya Jesús dient-li «De cap manera, Senyor: a Vós això no us pot passar!» hi ha distància. Per això Jesús li diu: «Fuig d’aquí, Satanàs». L’actitud de Pere és reflex de la mentalitat dels qui entenen el messianisme de Jesús en clau triomfalista de poder. La reprensió de Jesús s’adreça a Pere personalment i l’anomena «Satanàs» perquè de fet la seva mentalitat és temptadora i «Sa-tanàs» vol dir temptador: sempre és més atractiu i temptador un camí sense Creu que un camí amb Creu. Més que «Fuig d’aquí», el text original diu literalment «Ves-te’n darrere meu». Aquesta és l’essència del deixeble: anar darrere el Senyor seguint-lo fi-delment; sense pretendre nosaltres marcar-li al Senyor el camí a seguir. Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.» La instrucció s’adreça a tothom qui vulgui anar darrere Jesús. La primera condició és negar-se sense tenir com a meta l’autoanor-reament. No és un buidar-se per quedar buit, sinó un buidar-se dels falsos valors per poder veritablement omplir-se de Crist i els seus valors evangèlics. Prendre cadascú la seva creu és veure i viure la vida seguint l’estil de Jesús.

mn. Josep-lluís arínVicari general del bisbat de Tortosa

Litúrgia

dots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»

Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà a cadascú segons les seves obres.»

Joan piñolEstudiant de Periodisme

La de Madrid ha estat la meva primera Jornada Mundial de la Joventut. Molt s’ha parlat ja de les paraules i actes del papa Benet XVI i també s’han explicat

moltíssimes coses del que ha passat aquests dies. Jo només vull donar un breu testimoni de la meva experiència personal com a pelegrí al llarg de la JMJ i explicar la visió que n’he tingut enmig dels centenars de milers de joves que hi havia.

Abans de marxar cap a Madrid en companyia dels més de 500 joves de la família missionera Ver-bum Dei em preguntava com seria realment la JMJ. Tot i la informació que ja en tenia, la inquietud i la curiositat continuaven i em preguntava quina seria realment la meva experiència allà, com ho viuria jo i què en trauria.

Un cop enmig de la JMJ, puc dir que l’ambient que s’hi respirava ha respost perfectament totes les meves preguntes. Passejant per Madrid i en tots

28 agost 201115JMJ-Madrid 2011

lluís serra llansana

Els carrers de Madrid acullen pinze-llades multicolors en ple mes d’agost. Els joves, procedents dels països més variats i llunyans, van amunt i avall, tot acudint als llocs de convocatòria per participar en actes amb presència del Papa, com també per pregar en silenci en les esglésies, anar a cateque-sis o trobar-se en l’oració de Taizé a la basílica llatinoamericana de la Mercè, que no pot acollir tot l’allau de joves que voldrien entrar-hi. Altres agraei-xen que els veïns de la capital llencin galledes d’aigua des de les finestres i balcons per remullar-se una mica i apaivagar la calor sufocant. Respecte, serenitat, joia, civisme... Banderes i llengües diverses, no sempre fàcils d’identificar, reflecteixen la catolicitat de l’Església.

La vida real de les places i carrers està força allunyada d’algunes reac-cions mediàtiques i de plantejaments intolerants que no digereixen el fet que l’expressió religiosa adquireixi una dimensió pública. Cal recordar que la JMJ és una trobada de joves, a la qual es fa present el Papa. El contacte directe trenca els tòpics negatius que sovint es difonen sobre els joves cristians.

Hi ha algunes realitzacions que han quedat en segon terme, però que te-nen categoria de primera magnitud. El programa cultural de la JMJ 2011 ha comptat amb un esdeveniment d’excepció: el macrofestival de la vida consagrada, organitzat per la CONFER (Conferència Espanyola de Religiosos), organisme en el qual està integrada l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya). S’ha celebrat al Palau d’Esports de la Comunitat de Madrid el 18 d’agost. Més de 14.000 assistents

el macrofestival de la vida consagradaEls religiosos han reflectit la diversitat de carismes en un acte multitudinari al Palau d’Esports de la Comunitat de Madrid

Una alenada de feels actes a què he assistit he vist, a la pràctica, allò que sovint em costava d’entendre. Quan diem que tots som germans, que pertanyem a una mateixa família i que l’Església és la nostra comunitat ens sol quedar massa teòric i eteri però, tot i així, ho he pogut viure aquests dies a Madrid. Esperant per anar a dinar, o bé dins el metro, o pels carrers, quan vèiem altres pelegrins parlàvem sense por ni vergonya. Encara que fossin de països llunyans o no t’entenguessis gaire per l’idioma, teníem l’es-tranya sensació que no eren del tot desconeguts, que eren com de la nostra família. En l’ambient d’alegria, germanor i amistat desinteressada que he vist s’entén que el Papa digués que a la JMJ hi havia actuat l’esperit de Déu.

Un dels moments de més emotivitat va ser, sens dubte, la vetlla d’oració a Cuatro Vientos. Gairebé dos milions de persones vam arribar el dissabte a l’aeroport després d’hores de caminar i viatjar amb metro, sota un sol de justícia i una calor difícil de resistir. Quan feia ben poc que la vet-lla amb el Sant Pare havia començat va ploure amb força. L’aigua i el vent van obligar a aturar

la vetlla durant una estona per esperar que la pluja acabés.

En aquell moment, sota la forta pluja, vaig pensar que la gent correria a aixoplugar-se o bé que marxaria. La sorpresa va ser veure tothom aguantant estoicament mentre els grups cantaven i resaven tots junts amb més força encara. La re-acció va ser de més alegria, més serenor, més pau i més amor. Quan va parar de ploure el Papa va exposar el Santíssim Sagrament. El silenci va ser profundíssim. Dos milions de joves de tot el món resant davant Jesucrist en un silenci que parlava per si sol. Va ser un moment d’emoció fortíssima en què es respirava alguna cosa de magnífic. Ben bé, vaig tenir la sensació que això és l’Església: gent de diverses cultures, de països diferents, de carismes diversos, de congregacions i moviments variats i amb unes històries personals diferents però que tenen en comú Jesús.

En aquest sentit penso que la JMJ ens ha unit com a cristians i ha estat una veritable alenada d’aire fresc per als joves catòlics. Ha valgut molt la pena i ja estic esperant el Brasil d’aquí a dos anys.

Ser religiosa o religiós avui val la pena i és possible. Els milers de joves que gaudi-en de la festa i de l’espec-tacle han aplaudit d’allò més i s’han sentit profun-dament interpel·lats. Més que discursos complicats, les persones consagrades han presentat la seva vida amb senzillesa i transpa-rència.

Intercalats entre grups de testimoniatges, s’ha combinat la música, la dan-sa, la projecció de vídeos, la cançó amb els registres més variats (melodies, rap, rock…) amb la participació entusiasta dels joves. Tot amb un llenguatge mo-dern, juvenil, consistent i compromès. En el centre, la fascinació pel Crist, que crida. La vida consagrada ha reflectit la diversitat dels seus carismes, la uni-

tat entre les institucions (la intercon-gregacionalitat), el sentit profètic del seu missatge i el seu compromís amb les persones i els col·lectius més pobres i marginats.

El macrofestival ha tingut tres hores de durada sense interrupció, de 21.30 a 0.30. El seu ritme trepidant per mo-ments, participatiu i exultant en altres, sempre reflexiu, obert, joiós i espiritual ha fet passar l’estona de manera ràpida i atractiva.

La presència de religioses i religiosos no s’ha reduït aquests dies al macro-festival, sinó que s’han pogut observar discretament barrejats amb els joves, acompanyant-los en el seu procés de recerca del Crist.

Religiosos d’arreu del món s’han fet presents a la JMJ de Madrid.

han omplert el recinte de gom a gom, i més de 6.000 sol·licituds no s’han pogut atendre per límits d’aforament.

A l’entorn de tres eixos, «Cridats, reunits, enviats», s’ha estructurat el testimoniatge de persones joves de vi-da consagrada que, amb un llenguatge fresc, directe, profund, comunicatiu, audiovisual, han expressat la seva experiència personal de resposta al Crist, de la vida en comunitat i de la seva missió.

Somrients, joiosos, han parlat sense embuts de les seves motivacions, difi-cultats, projectes… Gent de carn i ossos amb una forta dimensió espiritual. Lluny de la visió carrinclona que sovint alguns mitjans s’entesten a presentar.

«Més que discursos complicats, les persones consagra-des han presentat la seva vida amb senzillesa i transparència»

Testimoni

Terrassa

pelegrinatges a terra santa

associació d‘amics de catalunya cristiana

del 5 al 12 de desembre

2011

18 al 26 d’octubre

ruta de la seda

samarkanda i els tresors d’Uzbekistan

petits pelegrinatgesOrganització tècnica GC 1045 D

lourdes

14 al 16 d’octubre

expedició cultural

etiòpia

del 13 al 24 de gener 2012

CrIstIanIsme etÍop(Celebració de l’epifania-tImKat-a la Jerusalem africana-lalIbela)

ruta de sant Ignasi

12 al 18 de setembre

Acompanyats de professor conferenciant des de Barcelona, en aquest viatge aprofundirem en les tradicions i història dels cristians d’Etiòpia i participarem de la celebració del Timkat o Epifania —commemoració del baptisme de Jesús per Sant Joan Baptista al riu Jordà—, i ho farem a Lalibela, un dels grans centres de pelegrinatge.

28 agost 201117JMJ-Madrid 2011

Mónica García

De tornada a casa! Són les cinc de la tarda del diumenge 21 d’agost de 2011 i els pelegrins de la parròquia de la Me-dalla Miraculosa de Barcelona ja són a l’autocar en el seu camí de retorn cap a casa. Enrere queda Madrid. Enrere? Enrere i també queda endins, en els cors. Madrid és a partir d’ara punt de partida per créixer en la fe i per posar-se mans a l’obra amb el missatge del Papa. Cal construir la civilització de l’amor!

De mica en mica els pelegrins, ja instal·lats en els seus seients, han anat tancant els ulls. Estan rebentats. Han estat 48 hores molt intenses: des que van sortir de Barcelona al migdia del di-vendres 19, fins al migdia del diumenge 21 sembla que ha passat una setmana. Hi han participat 45 persones, la més jove de 14 anys acabats de fer. Per a la majoria eren les seves primeres Jornades Mundials de la Joventut. L’han esperada i preparada amb gran il·lusió. Els joves del grup bíblic i missioner Cinc pans i dos peixos havien repassat la història, els missatges, els lemes, els himnes i l’esperit de les JMJ, entre altres coses.

Alguns van participar també en els dies a les diòcesis fent missió per Barcelona. «Com més comparteixes la teva fe i l’amor de Déu amb qui sigui, més creix la fe en tu», assenyala el Mauricio. El fet d’anunciar l’amor de Jesucrist pels carrers de la Ciutat Comtal els dies previs a la JMJ no feia sinó aug-mentar el seu desig d’arribar a Madrid. Fins que, finalment, a primera hora de la tarda del dissabte, va arribar el moment de posar-se en camí cap a l’aeròdrom de Cuatro Vientos... Ens espera el Papa, Benet XVI, ni més ni menys.

L’ambient és espectacular. Al metro de Madrid no hi cap ni una agulla... Aclapara una mica, però val la pena! Els somrients voluntaris donen indicacions tot i els signes evidents de cansament després d’una setmana molt dura. No es veu ni el principi ni el final de la marea humana que s’adreça a Cuatro Vientos. És el moment de cridar les consignes i els visques. Les banderes de multitud de països desfilen i cal tenir cura de no perdre la bandera catalana i barcelo-nina que serveix de referència al grup Cinc pans i dos peixos.

La calor pica de valent tot i que el sol ja ha baixat una mica... tot i això, val la pena! Els pelegrins de la miraculosa deixen enrere l’accés 1 i 2... el camí es fa llarg, hi ha una certa confusió, es fa tard. Però que no afluixin els ànims ni faltin els cants! Allà hi ha l’entrada per als acreditats a les zones F, l’accés 3!

Els pelegrins estan delerosos d’instal-lar-se a la seva zona i preparar-se per a la vetlla. Esperen amb autèntica expec-tació les paraules del Papa i una nit ve-ritablement especial. Però en arribar a la porta d’accés, els voluntaris indiquen que l’han tancada perquè el recinte és ple. Tothom és desviat a la zona de pelegrins sense acreditar, un lloc menys preparat per passar-hi la nit. A més, el

Gran aventura de la fe a Madrid 2011L’odissea de la parròquia de la Medalla Miraculosa de Barcelona a la JMJ

missa d’enviament. Ja arriba, ja arriba! Els pelegrins corren cap al papamòbil i mouen els braços! Ja ha passat... però continua per l’altra banda! Corre, corre! Volen copsar tot el que sigui possible del Papa, volen emportar-se al cor el record inesborrable d’haver creuat la seva mirada amb la del Papa. Han estat uns segons, però han valgut la pena!

I finalment, l’Eucaristia. Els pelegrins entren en un ambient de silenci. El Papa fa de pare i com a tal s’adreça pater-nalment als joves: «He pensat molt en vosaltres durant aquestes hores que no ens hem vist. Espero que hagueu pogut dormir una mica, malgrat les inclemències del temps. Segur que en aquesta matinada heu alçat més d’una vegada els ulls al cel, i no només els ulls, també el cor, i tot plegat us haurà permès pregar. Déu treu béns de tot. Amb aquesta confiança, i sabent que el Senyor no ens abandona mai, co-mencem la nostra celebració eucarística plens d’entusiasme i ferms en la fe». El Mauricio al·lucina i explica que sembla com si el Papa els hagi vist i sentit: quan al vespre van arribar finalment al seu lloc, van mirar al cel i van comentar per què tantes dificultats per estar al costat del Papa. Després van fer una pregària senzilla. Ara el Papa ha esdevingut portaveu de la seva particular aventu-ra. El recolliment augmenta i només el gemec d’algun nadó o els motors dels helicòpters trenquen lleument el silenci. La ventada d’ahir és ara una brisa suau i agradable.

El Papa es disposa a pronunciar la seva homilia i, com Jesús a l’Evangeli, interpel·la els dos milions de persones. «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Benet XVI anima els joves a respondre a la crida de Crist amb la generositat i coratge propis dels cors joves de la seva edat i fer-ho de la mà de l’Església. Els demana que no caiguin en el temptació de viure la fe pel seu compte, sinó que estimin l’Església. Les paraules són senzilles, són clares i directes. En poc més de 10 minuts, el papa Ratzinger ha donat un missatge diàfan per als joves d’avui. «És un crac», assenyala la Gemma en-tusiasmada tot just acabar l’homilia. Sentir el Papa des de tan a prop no té preu. Ha valgut la pena! La cerimònia continua. Arribat el moment de la co-munió, alguns del grup volen esgotar totes les possibilitats per combregar. Al tercer intent ho aconsegueixen: no reben més que una petitíssima fracció de la sagrada forma però tant se val, el valor és encara més gran. Sens dubte, ha valgut la pena.

Els últims instants es viuen amb in-tensitat i tothom vol retenir el temps. Però aquest s’escola inexorablement i cal anar pensant en la sortida de l’aeròdrom, unir-se al grup i tornar a Barcelona. Encara hi ha forces per co-mentar-ho tot... El Mauricio, l’Ignasi, el Pau, l’Edu, la Núria, l’Almudena co-menten que l’homilia l’ha encertada de ple i que ara cal traslladar això mateix als joves que no ho han sentit. El grup s’aplega feliçment i puja a l’autocar. Ara ja poden descansar unes quantes hores, abans d’arribar a Barcelona i començar una nova etapa perquè, sens dubte, com ens ha dit el Papa, «aquesta vetlla que-darà com una experiència inoblidable de la nostra vida».

Papa no passarà amb el papamòbil per aquí ni hi ha cap possibilitat ni tan sols d’albirar l’altar i... quina desil·lusió! Un cop arribats a la zona el grup es reuneix per deliberar... N’hi ha que resen el Rosari confiant la seva decisió a la Mare de Déu... El cel s’enfosqueix i s’entreveuen llamps. El vent bufa cada vegada més fort. El Papa ja arriba. Serà possible que ens estigui passant això? Finalment s’arriba a l’acord que cadascú decideixi amb llibertat com passar la nit. El grup es tornarà a trobar el diumenge al migdia.

Les gotes comencen a caure amb for-ça i són cada vegada més grans, el vent es desferma i els llamps s’aproximen. Els pele-grins es refugien com poden a les carpes d’adoració, sota els aïllants o algun plàs-tic. El vent es referma i acaba fent caure l’estructura metàl-lica que configura el pòrtic d’entrada

de l’accés 3. Comencen a sonar les si-renes, bombers, policia i emergències sanitàries. «No sé si és surrealista o apocalíptic», comenten alguns mentre contemplen el panorama. «Quina de-cepció!», reconeix el Mauricio mentre es dirigeix en grup a la sortida descalç pel fang i gairebé plorant d’impotència. «M’havien explicat que la vetlla i la nit eren espectaculars... què està passant? Val la pena? Ningú no s’esperava que l’aventura de les JMJ fos així! Enmig de la confusió el missatge del Papa se

sentia per megafonia. «Ens ho estem perdent», pensen els de Cinc més dos. «Ens hi volíem quedar, però no vèiem la manera de fer-ho en aquell lloc amb la tempesta», relaten. «No ens quedava més remei que tornar a dormir a la casa d’espiritualitat dels paulins a Las Rozas, quin desastre!»

«Gràcies per l’alegria i la resistència»

«Hola, hola? Ep! Heu aconseguit entrar al recinte per a persones acre-ditades? Per on? L’accés 2 és obert! Si no us trobem us truquem!» No hi ha temps per perdre! El Mauricio, el Pau i l’Ignasi segueixen les indicacions dels que ja són dins. La tempesta amaina i el Sant Pare dóna les gràcies als pele-grins per la seva alegria i resistència. Un esforç més encara, haurà valgut la pena! «El Senyor, amb la pluja, ens ha enviat moltes benediccions, sou un exemple», anima Benet XVI en la seva intervenció durant la vetlla. Finalment, a les 12 tocades, ja és plena nit, els dos grups es troben. Ha estat esgotador. Una mica més enllà hi ha grups que can-ten i ballen però... demà serà un altre dia. Ells no ho han sentit però el Papa els ha dit que «aquesta vetlla quedarà com una experiència inoblidable en la vostra vida».

Després d’unes hores de descans la nova jornada no es fa esperar. Els voluntaris passen despertant els joves i ja es comencen a sentir els germanets i germanetes de l’Anyell cantar laudes. De mica en mica tothom es prepara per a la culminació de les JMJ en la

«Aquesta vetlla quedarà com una experiència inoblidable en la vostra vida»

28 agost 201118 JMJ-Madrid 2011

Margarita Borrull PuigarnauMadrid

La Jornada Mundial de la Joventut ha acollit enguany a Madrid joves d’arreu del món. Des que el beat Joan Pau II va inaugurar aquesta trobada de fe, centenars de milers de nois i noies de tots els països del món acudeixen a aquesta crida del «Papa dels joves». Enguany la ciutat amfitriona ha estat Madrid però també s’han mobilitzat les altres ciutats i pobles d’Espanya en aquesta acollida cristiana. Les Jornades Mundials de la Joventut permeten, a més d’una profunda vivència de fe, practicar les virtuts cristianes de la ca-ritat, la generositat, la comprensió… Enmig de la pluralitat de cultures i diversitat de vivències històriques és més fàcil enriquir-se i entendre altres realitats personals.

A Mallorca, així com altres indrets del nostre entorn, han participat mol-tíssims joves i famílies acollint a casa seva gairebé 800 nois i noies cristians d’altres països com el Canadà, Itàlia, Colòmbia i Veneçuela. La ciutat de Pal-ma ha estat escenari de la preparació d’aquest esdeveniment de fe multicul-tural. I tot i que sembli paradoxal, tots aquests testimonis ens parlen d’una manifesta globalització de la fe, que ja des de sant Pau s’ha anat configurant al llarg dels segles arreu del món. La universalitat, tan de moda en l’era tec-nològica i actual, sempre ha estat una prerrogativa de l’Església catòlica i un manament de Crist mateix: «Aneu ar-reu del món i prediqueu la bona nova.» Aquesta bona nova és la que Benet XVI vol portar als joves cada dos anys.

Des de l’illa s’han traslladat diversos grups de joves: un d’ells organitzat per la diòcesi a través de la Pastoral de Joventut i un altre format per les tres comunitats neocatecumenals: Palma, Manacor i Inca. Alguns d’aquests joves comparteixen les seves vivències sobre la JMJ.

Reflexions de fe a la JMJ

Per a Jaume Palou Santandreu, que treballa en el sector turístic, han estat les seves primeres JMJ. Hi ha participat per manifestar la seva fe catòlica i com-partir els valors cristians amb la resta de milers de joves cristians. Comenta que a Mallorca són pocs els cristians joves practicants: «La vida quotidiana és complicada en una societat on l’ego-centrisme, l’èxit i els diners són la tríada de pseudodéus a idolatrar.»

«Trobar-te enmig de dos milions de joves de tots els indrets del món és

Pelegrins mallorquins a MadridLa trobada amb el Papa i milers de joves del món ha estat el principal motiu de la seva participació

impactant —continua dient— sobre-tot perquè no ens hem mobilitzat per presenciar el darrer concert d’un dels millors grups de pop-rock mundials. Hem anat fins a Madrid per reunir-nos amb el Papa i una part de la joventut cristiana del planeta per compartir l’Evangeli, donar testimoni de la nostra fe. Fer un gir de 360 graus sobre tu ma-teix i veure al teu voltant persones i més persones trencant el perfil de l’horitzó és indescriptible: cal ser-hi.»

Si una cosa tenen clara els pelegrins és que la JMJ ha de ser un punt de partida: «Torno a Mallorca amb el mis-satge de la necessitat d’evangelitzar enmig d’aquesta societat mancada de valors com el de la caritat o la soli-daritat, entre altres fonaments bàsics de consciència, de la llei natural, que tant l’evangeli, amb una vigència de 2.000 anys o la posterior Carta de Drets Fonamentals de les Nacions Unides, des d’un punt de vista humà, proclamen. Evangelitzar per a mi és donar testimoni assistint persones sense sostre a Palma ciutat a través de Gooding, com a associació de joves: per contribuir a un món més just a través del voluntariat solidari».

Un altre dels pelegrins mallorquins, David Mascaró, nascut a Palma de Mallorca, vol compartir les seves refle-xions sobre aquesta experiència espiri-tual. En principi explica que la partici-pació ha estat providencial i està molt content d’haver vingut perquè diu que el Senyor ha fet grans coses amb ell: «Aquesta és la meva tercera JMJ. Vaig assistir anteriorment a les de Santiago de Compostel·la i Czestochowa, i ara

a Madrid. Sempre busco un encontre amb Jesucrist. No me’n vaig d’aquí en aquesta ocasió amb una experiència especialment íntima, com en altres ocasions. En aquest viatge he passat per moltes dificultats per arribar fins aquí però me’n vaig molt content perquè la paraula del Papa és per a mi la pa-raula de Crist mateix.» El David torna a Palma amb «la força i el convenciment que Benet XVI ens crida a l’evangelització del sí a Déu, de no amagar la nostra condició de cristians, de no tenir por de viure la nostra fe tal com és. El cristianisme no és només una opció sinó una forma de viure per als altres». Aquesta forma de vida és molt beneficiosa per al creixement d’un mateix

i el bé comú. Per al David, una de les paraules més importants que el Papa ha transmès als joves és que «el cristià hi és per servir, i aquest servei comprèn l’amor als altres entregant-te sense entendre i sense esperar res a canvi». «Moltes vegades —afegeix— no en-tenem el que Déu fa amb les nostres vides, per això el fet de servir és sempre sense condicions. I per poder posar en pràctica tots aquests ensenyaments de Jesús he vingut a reafirmar la meva fe juntament amb altres joves en qui trobar suport.»

El David porta dues motxilles perquè ha volgut venir amb la seva filla peti-ta. La Neus té deu anys i ja ha volgut participar en la seva primera Jornada Mundial: «Crec que és important que ella pugui viure aquesta experiència. Allí ha trobat altres infants i adoles-cents que juntament amb els seus pares comparteixen el mateix esperit que vull que ella conegui perquè el dia de demà decideixi on es troba el camí que porta a la veritat i la felicitat.»

Portar la creu

Jorge Martín, madrileny de 39 anys que viu a Mallorca, ha volgut participar en aquesta Jornada Mundial per escol-tar una paraula de vida que li serveixi enmig de l’enorme patiment que el rodeja. És enginyer de Camins, Canals i Ports i treballa a l’Autoritat Portuària de Balears: «Estic separat des de fa tres anys i tinc cinc fills. Aquesta situació m’ha suposat un enorme patiment que moltes vegades em resulta impossible de portar i, encara que miro d’evadir el patiment com puc, sé que la veritable Pau me la dóna Crist quan deixo la meva vida a les seves mans. En aquesta angoixa i patiment he vingut a aquesta Jornada amb l’esperança que a través del Successor de Pere pugui rebre l’Es-perit Sant que em doni el discerniment necessari i il·lumini la creu que tant em costa de portar cada dia.» «Per a mi —confessa també el Jorge— un dels moments més importants va ser el Via Crucis celebrat a Cibeles el divendres;

«Fer un gir de 360 graus sobre tu mateix i veure al teu voltant persones i més perso-nes trencant el perfil de l’horitzó és indes-criptible: cal ser-hi»

«Aquestes jornades em donen força per-què veig que milers i milers de joves d’arreu del món comparteixen la meva mateixa fe i les meves inquietuds»

«El Papa m’ha ajudat amb les seves parau-les a entendre el meu patiment; la creu no és una cosa dolenta sinó el camí per arribar a la salvació»

28 agost 201119JMJ-Madrid 2011

NIF: G-08862781 - Els donatius desgraven un 20% del total de l’IRPF (Llei 30/94)www.residenciapmiralles.org e-mail: residenciapmiralles@telefonica.netTrafalgar, 39, 5è - 08010 Barcelona Tel. 932 681 867 - Fax 932 684 356

LLAR D’ANCIANS PRUDENCI MIRALLESper a grans persones grans

Places disponibles i preu assequible, ambient familiar

Anuncis per paraules

NOM .........................................................................................................................

ADREÇA ...................................................................................................................

POBLACIÓ ......................................................................... C. P. .............................

TELÈFON ............................................... DNI/CIF .....................................................

Preus per setmana (IVA Inclòs)

RESERVAT EL DRET DE PUBLICACIÓ

Si voleu anunciar-vos, ompliu la BUTLLETA D’INSERCIÓ a base d’una lletra per quadret, deixant un espai en blanc entre cada paraula i envieu-ho juntament amb un gir postal o xec bancari a CATALUNYA CRISTIANA c/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 Barcelona.

21 €

12,50 €

Nombre de setmaNes Import total

"

Compra i VeNda dIVersosADVOCADA especialista en nul·litats matrimonials i separacions. 1a visita gratuïta. Tel. 934 510 707.

COMPRO SEGELLS, postals, monedes, rellotges, joguines, instruments mu-sicals, joies i tota classe d’objectes i mobles antics. Tel. 933 578 394.

DESCOBREIX premsa cristiana, ens comunica, ens uneix, ens enforteix.

ADVOCADA, especialista en dret de fa-mília i successions. Tel. 629 929 709.

La JMJ des de les xarxes socialsPeio Sánchez

500.000 joves han seguit en directe la Jornada Mundial de la Joventut des de Twitter i Facebook, deia Antonio Gallo, el responsable de xarxes de la JMJ, i creixien en nombre a cada instant.Les xarxes donaven la possibilitat de geolocalització als

pelegrins a través de l’aplicació al mòbil i permetien el seguiment dels que no havien pogut anar-hi. A més, existien set canals a Youtube, per compar-tir vídeos i un perfil a Flickr, la xarxa social de fotografies.El pare Roderick Vonhogen, d’Holanda, que és fundador i director execu-tiu de Star Quest Production Network, va explicar la seva experiència, que va començar narrant els esdeveniments al voltant de la mort de Joan Pau II al Twitter. Va destacar que els mitjans obren noves oportunitats per a l’evangelització i que és un temps especial per a la creativitat on cadascú pot aportar les seves possibilitats.Jo-Anne Rowney (Regne Unit), que treballa a l’Oficina de Premsa de la diòcesi de Westminster, va destacar la peculiaritat cristiana de relacionar-se des de la xarxa: reconèixer que al darrere hi ha la persona; que la xarxa virtual ha de servir a l’encontre personal, i que cal un acostament sincer i veraç que permeti mostrar la presència de Déu en el cor de cadascú. Així mateix, va assenyalar des de la seva experiència laboral, la importància que l’Església assumeixi aquest mitjà com a forma d’evangelització.La Gna. Kristen Gardner és una jove religiosa de la comunitat de les Ser-ventes de la Llar de la Mare i webmaster de la pàgina web madrid11.com on col·labora amb un grup dels voluntaris d’arreu del món. Va posar en relleu com la seva vocació consagrada i comunitària troba en el servei a través d’internet un lloc privilegiat per a la comunicació.Va assenyalar la dificultat de mantenir aquests dies la web no únicament per la quantitat d’informació sinó per diferents atacs informàtics. «Tots podem emprar els nostres dons i posar-los al servei de la fe», va destacar.Des del punt de vista informatiu, la JMJ 2011 ha fet història en la història de l’Església. Mai no s’havia arribat a tants joves més enllà dels que es trobaven en aquell moment a Madrid. Les xarxes contribueixen a fer més catòlica l’Església en 21 llengües perquè arriba a tots els indrets de la terra.

el Sant Pare em va ajudar amb les seves paraules a entendre el meu patiment quan va dir que la creu no és una cosa dolenta sinó el camí per arribar a la salvació i que aquest patiment no acaba en la mort sinó en la Resurrecció. També vaig comprendre la important missió que l’Església m’encomana, que és transmetre que és possible ser feliç enmig de tot aquest patiment i com n’és d’important explicar al món que Crist és qui m’ajuda a portar la meva creu quan realment deixo que m’ajudi. També dir-los que Crist pot fer aquest miracle a les seves vides i que només cal dir-li que “sí”.»

Catina Alemany participa en la seva cinquena Jornada Mundial de la Joventut i aquest cop que ha estat a Madrid no s’ha volgut perdre aquesta trobada juvenil: «He vingut a aquesta jornada per tenir un encontre amb Jesucrist Ressuscitat perquè el pugui posar enmig de la meva història i m’ajudi a poder portar la meva creu, és a dir, que pugui posar-lo enmig dels meus patiments, angoixes, preocupaci-ons…» «Aquesta JMJ —afirma aquesta jove administrativa— m’ha ajudat a fer créixer la meva fe. Com diu l’evangeli, hem d’edificar la nostra casa sobre roca; la nostra fe ha de ser ferma per suportar totes les nostres dificultats, adversitats del dia a dia. Aquestes jornades em donen força perquè veig que milers i milers de joves d’arreu del món comparteixen la meva mateixa fe i inquietuds.» «Em va impressionar —explica la Catina— veure com enmig

de la tempesta i de les hores de sol fort vam romandre alegres esperant una paraula del Sant Pare adreçada espe-cialment a nosaltres perquè il·lumini el nostre camí i restem ferms en la fe.» I continua dient: «També m’ha servit per no tenir por d’anunciar i donar testi-moni de Déu entre els qui m’envolten i no tenir por de demostrar que sóc cristiana en un món on de vegades ser cristià és difícil.»

També Araceli García, nascuda a Alacant i que viu a Palma de Mallorca, vol compartir els seus pensaments sobre aquesta JMJ: «Ha estat molt bo participar d’aquesta Jornada. M’he adonat que tenia present el Senyor però que potser per l’estrès i l’activitat laboral no era la primera opció a la me-va vida. La vetlla del dissabte a Cuatro Vientos em va impactar molt, sobretot el moment d’oració amb el Santíssim exposat. Enmig de la gernació i un gran silenci vaig poder trobar-me amb el Senyor i vaig sentir la seva presèn-cia amorosa que actuava en mi. Vaig sentir que necessitava aquesta trobada íntima amb Jesús i em va enfortir per continuar trobant-me cada dia amb Ell i no deixar-me arrossegar per l’activitat que ens envolta.» De tots els missatges donats, les paraules de Jesús a Pere en l’Evangeli de la missa del diumenge van ser les que més van impactar l’Araceli: «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església… perquè demostren que el Papa no és un simple guia espiritual sinó el mateix successor de Crist a la terra.»

2028 agost 2011

JMJ-Madrid 2011

Estimats joves,

Amb la celebració de l’Eucaristia ar-ribem al moment culminant d’aquesta Jornada Mundial de la Joventut. En veure-us aquí, vinguts en gran nombre de tot arreu, el cor se m’omple de goig pensant en l’afecte especial amb què Jesús us mira. Sí, el Senyor us estima i us diu amics seus (cf. Jn 15,15). Ell us surt a trobar i desitja acompanyar-vos en el vostre camí, per obrir-vos les portes d’una vida plena, i fer-vos partícips de la seva re-lació íntima amb el Pare. Nosaltres, per la nostra part, conscients de la grandesa del seu amor, desitgem correspondre amb tota generositat a aquesta mostra de predilecció amb el propòsit de compartir també amb els altres l’alegria que hem rebut. Certament, són molts actualment els que se senten atrets per la figura de Crist i el volen conèixer més bé. Perceben que Ell és la resposta a moltes de les seves inquietuds personals. Però, qui és Ell realment? Com és possible que algú que ha viscut sobre la terra fa tants anys tingui res a veure amb mi avui?

En l’evangeli que hem escoltat (cf. Mt 16,13-20), veiem representades com dues maneres diferents de conèixer Crist. La primera consistiria en un coneixement extern, caracteritzat per l’opinió corrent. A la pregunta de Jesús: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?», els deixebles responen: «Uns diuen que és Joan Bap-tista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes.» És a dir, es considera Crist com un personatge religiós més dels ja coneguts. Després, adreçant-se personalment als deixebles, Jesús els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Pere respon amb el que és la primera confessió de fe: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» La fe va més enllà de les simples dades empíriques o històriques, i és capaç de captar el misteri de la persona de Crist en la seva profunditat.

Però la fe no és fruit de l’esforç humà, de la seva raó, sinó que és un do de Déu: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» Té l’origen en la iniciativa de Déu, que ens revela la seva intimitat i ens convida a participar de la seva ma-teixa vida divina. La fe no proporciona només alguna informació sobre la identi-tat de Crist, sinó que implica una relació personal amb Ell, l’adhesió de tota la persona, amb la intel·ligència, la voluntat i els sentiments, a la manifestació que Déu fa d’ell mateix. Així, la pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», en el fons impulsa els deixebles a prendre una decisió personal en relació amb Ell. Fe i seguiment de Crist estan estretament relacionats. I, com que implica seguir el Mestre, la fe s’ha de consolidar i créixer, fer-se més profunda i madura, a mesura que s’intensifica i enforteix la relació amb Jesús, la intimitat amb Ell. També Pere i els altres apòstols van haver d’avançar per aquest camí, fins que la trobada amb el Senyor ressuscitat els va obrir els ulls a una fe plena.

Estimats joves, també avui Crist s’adre-ça a vosaltres amb la mateixa pregunta que va fer als apòstols: «I vosaltres, qui

HoMILIA DEL PAPA BENET XVI A LA MISSA DE CLAUSUrA

«El món necessita el testimoni de la vostra

dieu que sóc?» responeu-li amb genero-sitat i valentia, com correspon a un cor jove com el vostre. Digueu-li: Jesús, jo sé que Tu ets el Fill de Déu que has donat la vida per mi. Et vull seguir amb fidelitat i deixar-me guiar per la teva paraula. Tu em coneixes i m’estimes. Jo em fio de tu i poso la meva vida sencera a les teves mans. Vull que siguis la força que em sosté, l’alegria que no m’abandona mai.

En la seva resposta a la confessió de Pere, Jesús parla de l’Església: «I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església.» Què vol dir això? Jesús construeix l’Església sobre la roca de la fe de Pere, que confessa la divinitat de Crist. Sí, l’Església no és una simple institució humana, com qualsevol altra, sinó que està estretament unida a Déu. El mateix Crist s’hi refereix com «la seva» Església. No es pot separar Crist de l’Església, com no es pot separar el cap del cos (cf. 1Co 12,12). L’Església no viu d’ella mateixa, sinó del Senyor. Ell està present enmig d’ella, i li dóna vida, ali-ment i fortalesa.

Estimats joves, permeteu-me que, com a Successor de Pere, us convidi a enfortir aquesta fe que se’ns ha transmès des dels Apòstols, a posar Crist, el Fill de Déu, al centre de la vostra vida. Però permeteu-me també que us recordi que seguir Jesús en la fe és caminar amb Ell en la comunió de l’Església. No es pot seguir Jesús en solitari. Qui cedeix a la temptació d’anar «pel seu compte» o de viure la fe segons la mentalitat individualista, que predomina en la societat, corre el risc de no trobar mai Jesucrist, o d’acabar-ne seguint una imatge falsa.

Tenir fe és recolzar-se en la fe dels teus germans, i que la teva fe serveixi igualment de suport per a la dels altres. Us demano, estimats amics, que estimeu l’Església, que us ha engendrat en la fe, que us ha ajudat a conèixer més bé Crist, que us ha fet descobrir la bellesa del seu

amor. Per al creixement de la vostra amis-tat amb Crist és fonamental reconèixer la importància de la vostra joiosa inserció a les parròquies, comunitats i moviments, així com la participació en l’Eucaristia de cada diumenge, la recepció freqüent del sagrament del perdó, i el conreu de la pre-gària i meditació de la Paraula de Déu.

D’aquesta amistat amb Jesús també naixerà l’impuls que du a donar testimoni de la fe en els ambients més diversos, fins i tot allí on hi ha rebuig o indiferència. No es pot trobar Crist i no donar-lo a co-nèixer als altres. Per tant, no us guardeu Crist per a vosaltres mateixos. Comuni-queu als altres l’alegria de la vostra fe. El món necessita el testimoni de la vostra fe, necessita certament Déu. Crec que la vostra presència aquí, joves arribats dels cinc continents, és una prova merave-llosa de la fecunditat del manament de Crist a l’Església: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15). També a vosaltres us pertoca l’extraordinària tasca de ser deixebles i missioners de Crist en altres terres i països on hi ha multitud de joves que aspiren a coses més grans i, intuint en els seus cors la possibilitat de valors més autèntics, no es deixen seduir per les falses promeses d’un estil de vida sense Déu.

Estimats joves, prego per vosaltres amb tot l’afecte del meu cor. Us encomano a la Mare de Déu, perquè ella us acompanyi sempre amb la seva intercessió maternal i us ensenyi la fidelitat a la Paraula de Déu. També us demano que pregueu pel Papa, perquè, com a Successor de Pere, pugui seguir confirmant els seus germans en la fe. Que tothom a l’Església, pastors i fidels, ens atansem cada dia al Senyor, perquè creixem en santedat de vida i donem així un testimoni eficaç que Jesucrist és veritablement el Fill de Déu, el Salvador de tots els homes i la font viva de la seva esperança. Amén.

«Comuniqueu als altres l’alegria de la vostra fe»

«Seguir Jesús en la fe és caminar amb Ell en la comunió de l’Església. No es pot seguir Jesús en solitari»

«D’aquesta amistat amb Jesús també naixerà l’impuls que du a donar testimoni de la fe en els ambients més diversos, fins i tot allí on hi ha rebuig o indiferència»

2128 agost 2011

JMJ-Madrid 2011

A L’ÀNGELUS

«Us convido que doneu untestimoni audaç de vida cristiana davant dels altres»Estimats amics,

Ara tornareu als vostres llocs de residència habitual. Els vostres amics voldran saber què és el que ha canviat en vosaltres després d’haver estat en aquesta noble ciutat amb el Papa i centenars de milers de joves de tot el món: què els direu? Us convido que doneu un testimo-ni audaç de vida cristiana davant dels altres. Així sereu ferment de nous cristians i fareu que l’Església despunti amb puixança en el cor de molts.Com he pensat aquests dies en aquells joves que esperen la vostra tornada! Transmeteu-los el meu afecte, en particular als més desafa-vorits, i també a les vostres famílies i a les comunitats de vida cristiana a què pertanyeu.No puc deixar de confessar-vos que estic realment impressionat pel nombre significatiu de bisbes i sacerdots presents en aquesta Jornada. A tots ells dono les gràcies des de molt el fons de l’ànima, i els animo al mateix temps a seguir conreant la pastoral juvenil amb entusiasme i dedicació. Encomano ara tots els joves del món, i especialment vos-altres, estimats amics, a l’amorosa intercessió de la Santíssima Mare de Déu, Estel de la nova evangelització i Mare dels joves, i saludem-la amb les mateixes paraules que li va adreçar l’Àngel del Senyor.

Fotos: Cristina Pascual/Aldemar Ramírez/Ana Belart/Hanna Grabowska/Madrid2011jmj

fe, necessita certament Déu»

2228 agost 2011

Cultura

Llibres

El poder de l’artAmat Torrentera és un escultor àvid de triomf en la seva vida professional. Però el triomf és una circumstància que no tothom entén igual. Aquesta novel·la d’Albert Güell Juanola narra la duresa del camí que segueix l’artista cap a un èxit del qual ho ignora tot. En aquestes pàgines el protagonista, juntament amb Pauline i Martí, formula, des de les seves particulars acepcions de l’art, l’amor i l’èxit, una reflexió sobre el poder de l’art en l’ésser humà.

Dones i ciènciaL’objectiu d’aquest llibre és transmetre a les generacions actuals les aportacions científiques significatives que van fer les seves avantpassades des de dos segles abans de l’era cristiana fins al segle XX. Durant moltíssim temps les dones van ser excloses d’aquest àmbit. Les dues autores pretenen demostrar que les dones també tenen un passat, i un present, científic, i recorden les injustí-cies que van haver de patir al llarg dels segles.

El regal de la feManolo Juárez, animador del Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MI-JAC), explica al pròleg que ofereix als lectors aquestes pregàries, que defineix com «un trosset de la vida d’un cristià que s’ha sentit (i se sent) molt estimat per Déu i pels altres». L’autor considera que la fe ha de compartir-se amb els altres i per això ens obsequia aquestes pregàries, que «han nascut en el cor de la vida i de la militància cristiana».cristiana».

Philippe Plet, Pablo de la Cruz. El funda-dor y el apóstol. Editorial Ciudad Nueva, Col·lecció Testimonios, 2011, 272 pàg.

Manolo Juárez, Pregàries vives. Centre de Pastoral Litúrgica, Col·lecció Celebrar,

2011, 60 pàg.

Florenci Costa i Padró, Des de Navarcles... Un capellà que viu, escriu i prega. Edicions Zenobita, 2011, 174 pàg.

Rita Levi-Montalcini i Giuseppina Tripodi, Las pioneras. Editorial Crítica, Col·lecció Drakontos, 2011, 124 pàg.

Recorregut històricAquest llibre descriu la història d’Espanya al segle XX mitjançant un recorregut que s’inicia amb el període de la restauració (1874-1902) i continua amb la coronació d’Alfons XIII i la irrupció a la vida política del Partit Liberal de Canalejas i el Partit Conservador de Maura. L’historiador onésimo Díaz finalitza l’estudi el 1996 amb la victòria electoral de José María Aznar. S’inclou una llista amb pel·lícules i novel·les del segle XX.

Onésimo Díaz Hernández, Historia de España en el siglo XX. Editorial Base,

Col·lecció Base Hispánica, 2011, 200 pàg.

Vocació excepcionalAquesta obra ens introdueix en el mis-teri de la vocació extraordinària de sant Pau de la Creu (1694-1775) i ens porta a descobrir les obres «externes i tangibles» d’aquest gran home de Déu, prolífic fundador, apòstol infatigable i predicador carismàtic. L’autor, el religiós passionista Philippe Plet, convida el lector a visitar un recés passionista tal com el va concebre Pau de la Creu i a meditar la passió de Crist tal com la vivia el sant.

Albert Güell Juanola, L’ull de bronze. Cossetània Edicions, Col·lecció Notes de Color, 2011, 120 pàg.

Reflexions sacerdotalsEl sacerdot Florenci Costa i Padró és un escriptor prolífic. Ara aplega en aquest volum una sèrie de vivències, opinions, reflexions i punts de vista del que ha es-tat i és la seva trajectòria vital. Està dividit en tres capítols: «Viure», on parla de la seva vida personal i familiar; «Escriure», en el qual presenta diferents articles pu-blicats des del 2007 a Regió 7, i «Pregar», on hi ha biografies de persones compro-meses amb l’Església. (Ramon Ribera)

Trames paral·lelesDues trames es desenvolupen de forma paral·lela: una a Extremadura el 1941; l’altra a Barcelona el 1981. Un crim comès durant la postguerra espanyola produeix conseqüències en tres generacions de la família Alcalá i en aquells que s’han creuat en les seves vides durant quaranta anys. Víctor del Árbol narra els esdeveni-ments ocorreguts i entrelliga els personat-ges de totes dues històries, entrant en la psicologia de cadascun d’ells.

Víctor del Árbol, La tristeza del samurái. Editorial Alrevés, 2011, 416 pàg.

Paolo Rodari i Andrea Tornielli, En defensa del Papa. Ediciones Martínez

Roca, 2011, 384 pàg.

Només la veritatN’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la premsa internacional per admetre l’exis-tència des de fa temps d’un atac contra l’Església catòlica i, en particular, contra la figura de Benet XVI. De polèmica en polè-mica s’ha volgut «anestesiar» el missatge de Benet XVI, titllant-lo de «retrògrad». S’obliden, però, els seus grans esforços en temes com la pobresa, la globalització o la família. Dos vaticanistes analitzen i disseccionen l’origen de tots aquests escàndols.

Andreu SotorraEscriptor i periodista

col·laborador de Ràdio Estel

2328 agost 2011

Cultura

Crítica literària

QUIM TORRA, Honorables. Cartes a la pàtria perduda. A Contravent Editors, Col·lecció Abans d’Ara, 2011, 252 pàg.

El catalanisme de sempreÉs un error de coneixement, però

també de comunicació, que algú pensi que el catalanisme és una ideologia recent, per exemple originada durant el període republicà del segle passat o sorgida de la resistència antifran-quista. El catalanisme té arrels molt més llunyanes. Després de la derrota militar del 1714, Catalunya va quedar privada de llibertat i va esdevenir una colònia castellana. A la societat catala-na li va costar molt redreçar-se. A més, gran part de les classes dirigents i les acabalades van castellanitzar-se, en contraposició de la majoria de sectors de la pagesia, sobretot la tradiciona-lista, i dels ciutadans dels gremis i de l’artesania, que restaren fi dels a les essències del país, constituint-se en una mena de sagrari on es va poder servar el sentiment patriòtic.

Amb aquest context sociopolític, al fi nal del segle XVIII es van començar a gestar les bases del catalanisme, principalment per l’aportació dels col-lectius esmentats, la tímida entrada de la Il·lustració a casa nostra, la implan-tació d’algunes millores en l’explotació agrícola i industrial, i per l’assimilació del nou ordre social europeu d’arrel reformista. Tot plegat, va assaonar el terreny on començà a germinar la mo-dernitat intel·lectual i productiva que va ajudar a recuperar la convicció de societat diferenciada i de pertinença al mapa de les comunitats d’aleshores.

L’«Operetta» d’un piano pastera

OPERETTA, de Jordi Purtí. Intèrprets: Cor de Teatre de Banyoles. Direcció escènica: Jordi Purtí. Direcció musical: David Costa. Teatre Poliorama, Barcelona. Fins al 18 de setembre.

Crítica teatral

Aquesta revifalla guiada per un sen-tit catalanista incipient va fer possible també l’avenç d’altres aspectes impres-cindibles en tota societat estructurada, com és la cultura, tot impulsant la renaixença i altres corrents posteriors, de tanta importància a partir de la meitat del segle XIX, patrocinada per la burgesia i en bona part per l’Església. La revifalla intel·lectual, productiva i cultural va fer despertar la necessitat d’intentar la recuperació política inicia-da per unes generacions emprenedores i ja plenament catalanistes del fi nal del segle XIX.

Aquest repàs històric em permet concloure que el catalanisme ve de lluny, una realitat que s’ha de donar a conèixer a tots els qui avui dia viuen a Catalunya i també als nostres companys d’Estat. En aquesta línia d’actuació, cal esmentar el llibre Honorables. Cartes a la pàtria perduda, escrit per Quim Torra i publicat per A Contravent Editors, bon coneixedor de la nostra realitat com a poble. L’autor ha confeccionat un text interessant, ben tramat i amb argumentacions i referències que fan meditar. Ho assoleix amb sengles

cartes dirigides als vint personatges catalanistes escollits, a qui qualifi ca d’honorables per la gran tasca feta fi ns que la guerra civil els ho va interrompre traumàticament.

Durant l’acte de presentació del lli-bre, que va tenir lloc a l’auditori de la Universitat ramon Llull de Barcelona, em van complaure les paraules de l’au-tor posant en relleu que aquests per-sonatges i molts d’altres, pertanyents a la generació dels nostres avis, van emprar uns principis catalanistes dels quals actualment se’n poden treure molts rèdits en la forma de pensar i d’actuar a favor del nostre país. També em va complaure quan va dir que la ma-joria d’aquests personatges, de mires cosmopolites, guiats per l’excel·lència i la majoria d’arrels cristianes, eren seguidors d’altres prohoms que havien emprat maneres similars, establint-se una sòlida corretja de transmissió entre generacions catalanistes.

És indubtable que Catalunya és una realitat de segles i el catalanisme és la doctrina que ha guiat moltes actuacions de l’època moderna i con-temporània. Amb tot, les generacions

actuals tenim l’obligació de continuar la tasca iniciada pels nostres avantpas-sats. D’aquesta manera, homenatjarem els «honorables» coneguts i els molts desconeguts que ens han precedit i enaltirem el país que tant van estimar. El país que ara nosaltres estem obligats a defensar.

L’humor musical de l’espectacle Operetta és inclassifi cable, tant pel seu gènere com pels espectadors als quals s’adreça. Per això, quan al mes de maig es va representar al Teatre Nacional de Catalunya, els programadors el van incloure dins del cicle familiar, tot i que un ja sospitava que trobaria espai en una programació general. I així ha estat, amb una reposició ara al Teatre Poliorama. El muntatge barreja l’òpera, el teatre gestual i l’humor, amb un cor a capella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets.

I com es pot estructurar un espectacle que parodia l’òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra?

rodona que seria difícil trobar-hi, en una hora i quart, cap escletxa. Des de l’entrada d’un camàlic amb el piano pastera a coll, de dins del qual aparei-xen tots els altres intèrprets i per on tornaran a desaparèixer al fi nal en un efecte màgic que no només obre els ulls dels espectadors més petits sinó que alegra la imaginació rovellada dels adults, fi ns a la posada en escena de llums d’assaig, bastidors negres i decoració de color vermell encès que fa la impressió que tot es va elaborant en una sessió improvisada, però dins un ordre mil·limètric.

En un espectacle tan singular com Operetta, els intèrprets han de superar, abans que res, la difi cultat vocal, mal-grat que aquesta sigui la seva aportació bàsica. Però sense oblidar que també són actors i actrius en moviment que exerciten a la vegada el cant a capella, el gest, el clown, l’expressió corporal i la mirada individual i que es mouen seguint les pautes d’una coreografi a que fi ns i tot s’acosta de puntetes a un muntatge de dansa contemporània. Operetta és un espectacle sense fronte-res, dotat d’una aura inequívocament internacional. És per això que es mereix una llarga vida escènica, que ha comen-çat amb aquest salt fet ara des del teatre públic al teatre privat.

deus Mozart i Jacques offenbach. La dramatúrgia aprofi ta cadascuna de les àries escollides per explicar i relligar dramatúrgicament petites històries quotidianes. Per exemple, un parell d’empleats de la neteja d’aeroport en una escena poeticoromàntica; l’escena del rodatge accidentat d’una pel·lícula on tothom acaba una mica més alegre del compte; una paròdia espectacular d’una cursa ciclista amb maillot groc al capdavant; una paròdia d’un concert on una part del cor fa de públic amb un seguit d’estossecs...

L’espectacle té una estructura tan

León

Sim

ón

Jordi Llorach i

CendraHistoriador

Doncs, abans que res, mirant el gène-re operístic amb una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d’Operetta no han de ser necessàriament melòmans amb de-nominació d’origen, sinó espectadors disposats a passar-s’ho bé veient la barreja de cantants, intèrprets, mims o humoristes. Tot un esplet d’energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l’instrument protagonista de l’espectacle.

A Operetta s’hi escolten Giuseppe Verdi, Gioachino rossini, Vicenzo Bellini, Georges Bizet, Wolfgang Ama-

Borja de María

Càmera en mà i somriure d’ore-lla a orella, la germana María Sa-bina, de la Fraternitat de Nostra Senyora, ha anat a la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid 2011, juntament amb dues religio-ses més de la seva mateixa congre-gació, amb la missió d’enregistrar belles imatges d’aquest gran es-deveniment eclesial. Precisament un dels apostolats més florents d’aquesta jove família religiosa (www.fraternitenotredame.com) és una televisió per internet al servei de la família i de la llibertat religiosa. La JMJ ha estat ocasió per a elles de fer una gran expe-riència eclesial i poder oferir al món les riqueses d’una joventut catòlica que proclama sense com-plexos als quatre vents: «La fe no està morta. Jesuscrist existeix i és el Nostre Salvador.»

D’on sou vosaltres?Som franceses, però vivim a

Chicago (Estats Units) perquè ajudem els més pobres del món. Som presents també a Nova York y a San Francisco, repartim menjar a la gent necessitada. Tenim tam-bé orfenats a Nigèria, Mongòlia i ajudem la gent d’Haití des de fa molts anys. Solem anar a Kenya i a Damasc (Síria).

Com es diu la congregació?Es diu Fraternitat de Nostra Se-

nyora. Va ser establerta el 1980. El nostre fundador té una gran devoció a la Mare de Déu. Som al voltant de 120 germans i germa-nes. El nostre bisbe ha enviat tres de nosaltres aquí per veure el Papa i pregar per l’Església.

Quina tasca heu vingut a fer?

De manera regular una germa-na enregistra diferents manifesa-cions de l’Església: llocs de pregà-ria, aparicions, canonitzacions…

Pensant-ho millorDes del carrer

Eduard BrufauJoves contra corrent

En el moment d’escriure aquestes ratlles encara no s’han fet públiques les xifres oficials de la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a Madrid, però es parla d’un milió i mig de pelegrins. En tot cas, veient les imatges de la trobada no hi ha dubte que la parti-cipació ha estat realment multitudinària. Hi han assis-tit joves d’arreu del món, de totes les llengües, races i cultures, units per la fe en Jesucrist i la pertinença a l’Església catòlica. El relleu s’ha passat a Rio de Ja-neiro, que celebrarà la JMJ d’aquí a dos anys. Durant aquests dies Benet XVI ha expressat clarament davant de tots els joves congregats a Madrid que l’aposta per

Crist per força implica anar contra corrent. El missatge evangèlic sempre ha estat un desafiament per a totes les societats, però encara més per al món occidental d’avui. L’obsessió pel guany econòmic i la immediatesa de resultats, el seguidisme davant de les modes de tota mena, la pobresa de creure només en allò que els ulls físics poden veure, la insensibilitat davant del patiment aliè, etc. Tots aquests vells mals, avui més accentuats que mai, desemboquen tràgicament en la buidor de sentit. És per això que els joves catòlics, i per extensió tots els cristians, estan cridats a difondre la Paraula de Jesús, l’únic que dóna sentit a la vida humana.

2428 agost 2011

Rauxa

Al servei de la humanitatLes persones, sovint, tenim tendència a eludir, derivar o minimitzar les nostres responsabilitats. Generalment, sempre trobem una raó, una explicació, una causa aliena a nosaltres mateixos que ens «ajuda» a alliberar-nos del compromís i ens facilita una «falsa tranquil·litat de consciència»...Els fenòmens de la globalització i de les noves tecnologies han convertit el nostre planeta en un espai quasi domèstic. L’era de la informació i de la comunicació ens ha afectat fins al punt de sentir que vivim en una nova realitat que si bé és immen-sa, alhora ens resulta propera i abastable. Els mitjans de comunicació s’encarreguen d’apropar-nos qualsevol fet i realitat, però aquest apropament el fem gairebé sempre des de la «virtualitat», és a dir, les imatges impacten la nostra retina i el nos-tre cervell, la veu «en off» que les acom-panya ens explica nítidament i/o interes-sadament diferents fets i circumstàncies, però hem de tenir clar que sigui quina sigui la voluntat de l’emissor, nosaltres no passem de ser «simples espectadors»... d’allò que se’ns vol mostrar.En l’actualitat, internet ens permet ser una mica més proactius: les xarxes socials afavoreixen la interacció, la participació individual i col·lectiva. Però massa sovint aquests tipus d’accions són patrimoni d’uns pocs i el seu ús esdevé «producte a mida», lligat als interessos i als gustos dels usuaris; en síntesi, una mostra més de «producte de consum» que quan deixa d’interessar solament cal desconnectar! Tot plegat pot generar la sensació que la immensitat que ens envolta s’ha fet petita i si bé, aparentment, notem propera tota la humanitat, les nostres actuacions segueixen refugiant-se en la incapacitat derivada de la nostra petitesa individual, davant de tanta complexitat... La indefinició i la manca de concreció en els «límits» que ens envolten esdevenen formidables «excuses» en les quals ens refugiem per «dimitir» i eludir la pròpia responsabilitat, el nostre compromís, el nostre deure de ser element actiu i eficaç en la marxa de la humanitat... Hem d’aportar el nostre «granet de sor-ra», tot sortint de la còmoda impotència que ens serveix de refugi; cal passar de ser «espectadors privilegiats» a ser «actors compromesos». Si cadascún de nosaltres assumeix una responsabilitat, per petita que sigui, sumant-les totes aconseguirem quelcom molt important al servei de la humanitat.

Carme Borbonès

Presidenta Càritas Catalunya

per fer reportatges. Emetem per internet. La televisió és una tele-visió especial per a la família i per a la llibertat religiosa. S’anome-na Fraternitat de Nostra Senyora (FNDTV), el mateix nom que la nostra congregació. La cadena funciona amb algunes hores de programació, però des d’aquest mes funcionarà tot el dia.

Quins altres esdeveniments heu enregistrat abans de Ma-drid?

Molts! Vam participar en les re-unions dels Estats Units, allà som una ONG, quan hi ha una mani-festació important hi anem per

«Esperem moltes vocacions de la JMJ»GErMAnA MAríA SABinA, dE lA FrAtErnitAt dE noStrA SEnyorA

parlar sobre l’Església i els drets humans dels pobres. Podem parlar davant dels governs. Tractem de testimoniar què creiem i parlem de les persecucions que la gent pot patir.

Què espereu d’aquesta Jor-nada Mundial de la Joventut?

Esperem moltes vocacions, per-què calen per a l’evangelització de l’Església al món. A Europa la fe desapareix molt, cal tenir vocaci-ons. És important per demostrar a algunes persones que encara hi ha joves cristians. Que la fe no es-tà morta. Jesucrist existeix i és el Nostre Salvador.

FE d’ErrorS:

L’article anterior del «Pensant-ho millor» era del jesuïta Jesús Renau i no de Francesc Riu tal com va sortir publicat.