Jo crec, imatges d'un Cristià

MEMÒRIA DIPLOMATURA CIÈNCIES RELIGIOSES

EMILI MORCILLO DURÁN

IMATGES D’UN CRISTIÀ

2

INDEX

Pròleg Excursus Capítol I - Déu és amor Déu, creador

Déu, tri i ú Déu, imatges

Capítol II - Qui és el Jesús? Petit i pobre Jesús, vida publica Temptacions de Jesucrist Passió, Mort i Resurrecció Home i Déu

Capítol III - Veniu, Esperit Sant Senyor de vida

Maria, Mare de Déu

Capítol IV - Carisma i Missió Signes dels temps Església, cos de Crist Església, poble de Déu Home i Misteri Nova creació Fraternitat Universal Pecat i Gràcia Testimoni i seguiment Eix i fonament

Epíleg

Cloenda

Bibliografia


3

PRÒLEG

Pau i bé,

Soc cristià, a Europa, on la religió és un fet social. Soc catòlic perqué vaig néixer a Espanya.

Jo crec. La religió i la fe la vaig rebre dels pares, per obra i gràcia de l’Esperit Sant.

L’Antic i Nou Testament conten una història des de la fe. L’història d’Occident està lligada a l’història de l’Església. El cristianisme vint segles de cultura i civilització; art i coneixement conten la vida de Jesús, des de la fe.

Els catòlics tenim un símbol de fe, símbol dels apòstols, bàsicament una formula amb la que fem professió de fe. El Credo és el recull de continguts que professa tot catòlic. El Credo és expressió de les veritats de fe del poble de Déu. Per lògica, el Credo és la pedra angular de l’edifici. Qualsevol noció tant teològica com dogmàtica dins l’Església, parteix d’aquesta formula de fe. Per tant, aquest serà el punt de partida, per una formació eclesial sòlida.

El Credo serà el motor que faré servir per desenvolupar aquest text, treball i tasca de sintetitzar la fe madura, les creences assolides. Com sí d’un cotxe es tractes, desfaré una a una les peces, tota la carrosseria. L’ intenció, descobrir al fons, l’ impuls i batec que mou el nostre cor, vull trobar-me amb el desig innat de Déu. Per fer-ho empraré un grapat d’imatges, llum i caliu que acosta l’home al foc de Déu.

Recordo ara, un artista de la paraula que emprava les paràboles, per fer sentir el missatge i transmetre als senzills l’ocult, a Déu, Pare. L’artista expressa en un llenguatge nou imatges evocadores, llum per entendre, sobretot per sentir. Intentar salvaguardar la tradició, la cultura i l’història dels avantpassats per les futures generacions, es la tasca. Lo bo i millor.

Així com antigament, petits i grans és reunien al voltant de la llar de foc, per sentir i contar històries, el sabre popular. Avui dia, sorgeix un altra llum, la de la pantalla digital que ens reuneix i acosta, les noves tecnologies rompen barreres, escampa’n l’ informació i coneixement per tot arreu.

Les noves tecnologies són per mi un desafiament, ens porten a una nova idea, a una nova manera de fer. Xerro de la transmissió de la fe.

Tornem a la llar de foc a on imatges, gravades a la llum del caliu, varen perdurar fins el dia d’avui, records d’un altre temps, un temps de conte. Tot passa, res durà.

Ara no fa molt, encara hi havia llibres. Jo, per desgràcia o sort, vaig aprendre a llegir amb els còmics, plens d’imatges. Les històries universals, també contaven la vida dels sants, llegida o vista segons cadascú. Un record per els aparells antics, fills d’un altre època: radio, revistes i televisió, sempre hi haurà nostàlgics. Gent que no està per el canvi.


4

L’Església és custodi d’unes creences, tradicions i costums. L’Església imprimeix en el creient uns valors i manera de fer que conformen el ser, la persona. L’Església instrueix, catequitza i evangelitza, fa pastoral.

El cristianisme a demostrat poder d’adaptació, sabre llegir els signes dels temps. El missatge evangèlic fou proclamat des de Jerusalem per tota la Mediterrània. Apòstols, deixebles i seguidors, tot cristià està obligat a propagar la fe, a ser missatge, i donar testimoni. Tots els cristians, segons possibilitats tenen que predicar i difondre la fe. Cal llavors emprar i fer servir tots els mitjans disponibles - els nous mitjans de comunicació.

El treball de formar persones. Jesús, va acompanya els deixebles tres anys, i així i tot, no en sabien gaire sense la força i empenta de l’Esperit. Cal ensenyar a pensar, comprendre i qüestionar la realitat per tal de millorar-la. Deixar impreses idees, imatges de la realitat en el cor i ment de les persones, no és tasca fàcil. La fe és un acte personal i íntim. Miracle, a sorgit la predicació de masses: Internet. Tot per imatges, fotogrames.

L’home evoluciona, es perfecciona, tant ciència com tecnologia mouen i fan créixer el món. Creix una nova societat, anomenada: de les comunicacions, un cosmos virtual. Així hi tot, en el món de l’ informació, ens trobem homes buits que no coneixen Déu. L’home d’avui sap de tot, menys l’essencial, el que dona sentit a la vida. A qui entra el Misteri, en les nostres vides. A qui l’home troba la religió, creences i mites. L’home modern té set, qui li donarà aigua?

Cercant, mig perdut, jo vaig trobar un home senzill i bo, que ensenyava amb paràboles, petites histories, per fer entendre i donar a conèixer un missatge nou. Jesús li deien, Ell feia servir imatges per parlar i acostar els homes a Déu. Així, com ahir, Ell anomenat Fill de Déu, va parlar al poble, així farem i contarem nosaltres avui, lo que pensem i sentim, com seguidors de Jesucrist.

Parlem, llavors amb imatges, contem experiències i vivències, a petits i grans. El món és un escenari de disfresses. Les idees, farcides i decorades són presentades i embolicades amb imatges. Per enriquir el llenguatge religiós, són símbols per entendre el discurs teològic. Les imatges mediacions quant les paraules falten, quant el silenci és la millor opció. Déu, sol fer servir un llenguatge no verbal, els místics heu saben. En el silenci interior és on parla Ell.


5

EXCURSUS

L’home arribat un punt dins la vida, se demana per el sentit d’aquesta, sobre la existència.

Des de antic l’home cerca a Déu, diu i afirma creure. Però, com explicar-ho amb paraules? Com abastar amb el pensament el misteri, lo sobrenatural? L’home passa per la vida, el rellotge del temps no s’atura, entre i entre fa i no fa, té dubtes, cerca i vol un sentit a la vida, per seguir endavant, per fer camí.

Les imatges són un recurrent per expressar idees, són llum per entendre. La vida esdevé escenari, els actors som nosaltres, anem enlluernats per els focus, darrera bambolines. Falta visió i perspectiva de la divinitat. L’obra és tota la Creació, necessitem aprendre a veure seguts a la cadira de l’espectador, obrir el cor al Creador. Tot està ple de signes, significants que expressen la voluntat de l’autor.

La figura com símbol ens ajuda a construir la realitat, a comprendre, elaborar i crear un llenguatge per l’ocult, per una realitat que ens sobrepassa, per el transcendent. La realitat feta de dimensions, el món ple de colors. Obrir el pensament i la consciència a la Metafísica, a la Teodicea necessitem emprar totes les nostres capacitats.

Des de antic trobem el Mite, és un relat simbòlic, la visió d’un poble i una història damunt el Transcendent. El mite té una funció pràctica, memòria d’un temps. L’home per expressar l’immanent recorreix a l’art, expressa imatges dins l’inconscient, juga fent sorgir sentiments. Els mites i les llegendes estan plens de símbols naturals: terra, aigua, foc, aire tant els elements com la naturalesa, tot dona raó de lo sagrat. Per parlar de Déu, l’home fa servir imatges oníriques, fugisseres com el somni. Són intuïcions i percepcions arcaiques en el temps, expressió d’una cultura, de la realitat d’un poble. Des de les imatges l’home abasta i contempla l’incognoscible.

La Bíblia és l’ interpretació de l’història de salvació, l’ intervenció de Déu a favor del Poble. Les Sagrades Escriptures amb els diferents gèneres literaris estan al servei de l’al·legoria. Imatges evocadores d’altres, un llenguatge ric i ple d’idees, tot gira al voltant de la divinitat, la relació de l’home amb Déu. El símbol té un significat per l’home, l’ imatge és útil, mentres evoca mitjançant lo profà, lo sagrat. Es tracte de fer visible l’invisible, contemplar i gaudir de Déu.

A l’Antic Testament trobem diferents imatges de la divinitat. Déu és creador dels cels i la terra, constructor del cosmos. També és Senyor de l’història, fa aliança amb el poble d’Israel, poble d’ escollits. Déu és el marit, la novia representa i expressa un desig d’esposalles, una convidada a formar part del regne de Déu. Al Nou Testament, Jesús ens ensenya que Déu és Pare, de resultes: som fills i germans, estam parlant de fraternitat universal.


6

Al segle XXI, passat un temps i història llarg, dins la societat o comunitat anomenada Església, ens trobem igual que sempre, amarats per un món que ens condiciona, tant el viure com el ser. El món de les comunicacions, una nova era de globalització. Vivim envoltats d’aparells que ens saturen d’imatges, d’idees els sentits. Una curolla tinc, fer-los servir en bé nostre, no perdre el tren de les noves tecnologies.

Qualsevol cosa parla de Déu. Aquesta afirmació, sí és correcta, ens diu que podem fer un diàleg teològic amb qualsevol comunicació social, vendria a ser: fer pastoral de la cultura. Axó vull i cerco, parlar de Déu.

En resumides comptes, aquest treball vol experimentar amb les imatges de la fe, per tal de destriar en un món globalitzat, a on les grans religions conviuen – el camí a la veritat. Vull i pretenc, comprovar sí es pot actualitzar el missatge catòlic. En unes ciutats plenes de races, cultures i creences diferents, cridades a conviure. Una nova era comença, és l’era digital, de l’ informació. Canvis importants ens esperen. Hem demano: què faran el científics de la religió (teòlegs), una critica constructiva i enriquidora o apologètica. D’axó sé tracta d’obrir portes i finestres, ja deia: Joan XXIII. L’Evangeli i l’Església tenen una tasca pastoral Online, per Internet. El Ciberespai és un lloc saturat d’idees, però, sobretot d’imatges.

Un diàleg, tant didàctic com temàtic, no pot ser un experiment a contra corrent. La fe cristiana: valors religiosos, ètics i estètics cisellats en el cor dels homes. La religió és vida, al marge de teories.

Una aventura dinàmica, una visió de la vida, una forma de viure des de la fe. Al cap una paraula: Ekumene dins l’Orbe conegut. A resultes ara parlem d’un diàleg sense fronteres, una consciència col·lectiva i global, d’universalitat. Però encara estaï’m per el diàleg interconfessional, entre cristians. Quant ja fa falta parlar de diàleg interreligiós, entre les grans religions.

Per la religió l’important és l’encontre vivencial amb lo sagrat. Les idees i doctrines, els dogmes ens separen, no hi ha autocrítica per qualcú que creu tenir la veritat a les seves mans. Es tracta llavors d’ampliar l’horitzó cristià, nostre discurs en el món de l’ informació.

La tasca serà la recerca d’ imatges, cal presentar-les i fer-les digeribles en un espai saturat. En la nova cultura digital no es tracte de tancament fent apologètica. La societat viu canvis, sorgeix un nou espai per l’evangelització ben feta, sempre des de l’ inculturació, segona oportunitat des de els mitjans de comunicació social.

Tothom somia, ni ha que voldrien ser artistes, sempre algú resta amagat. He fet servir circumslòquis, jocs de paraules, donar voltes, tornar i retornar. És un joc de xerrar i callar, de moure i sacsejar text i lector. Nou gènere literari, per tal de despertar i deixondir. Pobre pecador, tot vanitat. Bé, senzillament no presento res nou, la finalitat és refrescar lo vell i sabut.

Comencem i do, facem camí, de la mà dels símbols. Vos convido a pujar amb mi, a fer el recorregut sencer. Qualsevol paraula ressaltada, qualsevol títol és idea i imatge, un ajut per el camí. Au i do, parlem de Déu.


7

DÉU ÉS AMOR Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles.

La muntanya, imatge de lloc, de trobada, de diàleg i comunió amb Déu. Aquesta serà la primera aturada en el viatge que proposo.

La muntanya, línees que rompen amb l’horitzó. La muntanya ens fa mirar a dalt, al cel. La muntanya un camí difícil tot de pujada, un camí espiritual. L’home modern gaudeix amb la natura, fa treking, puja a la muntanya. Ara només ens falta posar la creu en la muntanya, Déu ja fa estona que hi és, que ens espera. Llavors resta, pujar a la muntanya, fer camí. Com crear la necessitat que l’home vulgui fer cim? Com fer desitjar a l’home l’encontre amb Déu, a la muntanya? És la pregunta, cerquem junts la resposta.

El camí depèn del temps, i el nostre temps està marcat per el dia i la nit. Precisament és a la fosca, quant l’home va perdut, amb por de caure, quant necessita més de Déu, d’una mà amiga. La fosca, serà la segona estació. El moments de dolor i sofriment són lloc privilegiat d’encontre amb Déu. Fem servir els moments de fosca, un altre pregunta, per mostrar la llum de Déu. Quant el germà sofreix, troba consol i ajut en el cristià? Quant l’home pateix, té a prop a Déu? La fosca és el moment de la mort al pecat, l’home canvia la pell. Evangeli i comunitat són la llum per renéixer, per florir l’home nou vers la llum de Déu.

Els dons i la gràcia ens faciliten el trajecte. L’home necessita posar-hi: fe, compromís, confiança i esperança, petites dosis d’amor diví. La conversió, el canvi és l’opció per el camí, una vegada descobert Déu, present des de sempre en la vida. L’home és limitat, les forces no basen, la raó no és suficient. A Déu no se’l pot comprendre, a Déu se’l coneix. Déu és amor. Cerquem-lo dons.

Per mi Déu és la mà provident, que acompanya en el camí, que estira quant les circumstàncies ens aturen, quant pareix que tot va malament. Per mi Déu és Pare que hem sosté, és la mà del Creador. Per mi Déu és Mare, és la mà que té cura i protegeix, al fill estimat. La mà és la tercera de les nostres imatges. Visualitzar-la vull i demano. Una mà que ens sosté i atreu, Déu que ens desitja.

Déu és i ha de ser la força que neix a l’interior, del cor humà, sense Ell, cap mestre, teòleg, o psicòleg pot ajudar a tirar endavant, a donar sentit a la vida. Fer camí, viure la vida, aquesta incertesa de realitat. No tenir por a la mort, posada l’esperança darrera en mon Salvador, en la vida eterna. Jo crec.

El Misteri, només pot ser expressat amb imatges, les paraules estan faltes de significança, són pobres de contingut. Hi ha coses que l’home no pot abastar; coses que el llenguatge no pot expressar, llavors, sinó podem parlar, millor és callar.


8

Déu, Creació

L’evolució cultural i històrica, som fills de l’home primitiu, de l’home i les societats arcaiques. Els clans antics eren caçadors, pobles nòmades que esdevenen ramaders, poc a poc opten per l’agricultura sedentària al voltant de nuclis habitats, l’història pren forma, com a un museu. Dins aquest contesta de canvi social, neixen les diferents tradicions i mites de la creació, bàsicament orals. L’home en les societats tradicionals és un home religiós. L’home antic viu immers en lo sagrat, en comunió amb la hierofània, tot és manifestació de Déu. Les divinitats es manifesten en la Naturalesa, en la vida quotidiana, qualsevol acte té connotacions religioses. L’home religiós està orientat a lo sagrat. Aquestes societats transformen, construeixen el món que les envolta, necessiten un eix, o punt de referència, aquest és el Transcendent. El món conegut que abasten és el cosmos, lo desconegut que no controlen és caos, són gent fronterera. Les diferents creences configuren un sistema del món, sorgeixen les imatges cosmogòniques. La historia humana, el tarannà de l’home té molt a veure amb la construcció: el cos, la casa, el poble, la civilització, el món, el cosmos. En l’acte creatiu, la pedra angular, el pilar fonamental, el melic o centre del món és la divinitat.

Els pobles semites o hebreus en aquesta evolució cultural i religiosa dins el pensament i l’història, fan una opció: dins un món politeista que les envolta, ells opten per el monoteisme, un sol Déu. Déu crea la realitat, la humanitat des de el caos. Déu dona forma i color a la Terra, la regala a l’home fent aliança amb ell. Al igual que configura el Cel, a on Ell resideix; sota la foscor, les tenebres, el caos expressió del mal.

Al principi era el no-res, Déu crea, produeix i transforma la realitat, el món conegut. Déu imprimeix el moviment a les coses, dona l’alè de vida. L’home veu en Déu, la font de la vida. L’home religiós a-divina en tot la creació, la naturalesa empremta de Déu, les espurnes de la divinitat estan per tot arreu. Déu inicia l’història, posa l’ humanitat en camí, ens fa promeses de futur. Per la tradició religiosa, per l’home de fe, la paraula clau és: gràcies Déu.

Una imatge hem ve al cap, un trobador. Un germà que rodava per aquests mons, cantant a mon Senyor, perduda la vista i a les portes de la germana mort, va fer un Càntic a les Criatures, per lloar Déu, en tota la creació, Francesc l’hi deien, d’Assis per més senyes.

Déu, un ésser fora del nostre abast que ens ha creat i té cura de nosaltres. Quantes imatges hem vistes? Fèiem un recompta, quina finalitat tindria?, segurament les tornarem a veure, seguirem parlant d’elles: lo sagrat, el caos, el cosmos, la construcció, el moviment, l’alè, la font. Totes elles són significants de vida i de canvi.

Déu, tri i ú

L’antropologia bíblica definia a l’home com un tot, un ú, però des de diferents perspectives: Nephes (moviment), Basar (cos), Ruah (alè). Tal vegada, també els primers cristians, fills de jueus, expliquessin a Déu ú i tri des de aquesta vessant. Qui sap?

La santíssima trinitat és un misteri, suposa la confessió de un únic Déu, en tres persones. Els cristians, religió monoteista, per la fe, creiem en un sol Déu, manifestat en les formes de Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

La santíssima trinitat una concepció nascuda als primers concilis, a on l’home estava en conflicte permanent, sense sabre be que creia, el dogma és signe de pertinença a un grup, religió. El dogma trinitari dona raó de l’experiència de fe. Davant el misteri, als primers segles, els cristians feien preguntes i donaven respostes, algunes qüestionaven primer a Jesucrist, desprès a


9

l’Esperit Sant. Neix i floreix l’heretgia. Uns diuen que Jesús és humà, altres que només aparença humana, és diví. De l’Esperit Sant, primer que és Déu, desprès que és un agent de Déu, vendrien a ser àngels, o semi déus.

Quant parlem de Déu, xerrem de naturalesa, tal vegada axó du a error, en termes humans. Déu és una essència, una única substància, una consciència, una mateixa voluntat i el pensament. Els misteri no pot esser abastat per l’home, és sobrenatural ens sobrepassa. La nostre fe, es: Déu és Pare no engendrat, el Fill és engendrat, no creat, l’Esperit Sant procedeix de ambdós. Aquest és el credo que professem: Déu és ú i tri.

Per occident, Déu vendria a ser un triangle, figura de la santíssima Trinitat, per excel·lència. Tal vegada sigui més fàcil entendre per l’home modern, la sagrada Família. El si de la família és màxima expressió: de vida i creixement. La família és el pilar què sustenta la nostra societat, podríem fer un paral·lelisme, semblança en Déu, l’eix que sustenta el cosmos, conegut.

Per sí qualcú no ho ha entès, més senzill: Déu és amor. En aquest epígraf - apartat hem fet referència a l’experiència, íntimament unida als sentiments que generen en el subconscient idees, imatges impreses, un coneixement. Quant parlem del sobrenatural, primer de tot ve creure, axó et dona una certesa, genera en tu una vivència o sentir (crec > sé > sent).

Dues imatges, eloqüents per si mateixes, per parlar de la trinitat. La primera és la sagrada família: Josep, Maria i Jesús, sobren paraules. La segona és la concepció jueva de l’home. El món semític canvia la perspectiva, gira el cap i cos al voltant de l’objecte d’atenció. Ben igual que un fotògraf que dispara la càmera, pren imatges des de diferents llocs, a una mateixa cosa. L’home de front és Basar (cos), de costat s’endevina un canvi o moviment és Nephes. L’alè intern que provoca la respiració i el bateg del cor, axó és Ruah. Què vos pareix?

Déu, imatges

L’home és un animal social, necessita de l’altre per subsistir, sempre està faltà de més, necessita relacionar-se. Prest el contacte amb la mort el porta a qüestionar-se, sorgeixen els rituals funeraris, poc a poc el misteri dins un aura de màgia, dona pas a la mitologia, desprès arribarà la religió. L’home comparteix creences, crea vincles d’unió vers les experiències i vivències comunes. El temps marca les estacions, el temps du l’evolució de pensament. Sorpresa Déu canvia, la visió que té l’home de Déu, muda. Les Sagrades Escriptures evolucionen al temps que l’home, el recorregut queda registrat en els llibres.

L’home modern té set de coneixements, vol abastar tot el món virtual, un univers tecnològic i científic. Per desgràcia no diferencia entre realitats: món sagrat i profà, món visible e invisible.

En l’Historia de les religions i creences, podem trobar un paner ple d’imatges i noms, tots en referència a Déu. Ni ha per tots els gusts. Les religions del món antic tenien un panteó. Conèixer el nom d’una divinitat era sinònim de aconseguir beneficis personals, estam parlant de rituals i màgia, sobretot. El poble d’Israel creia en les divinitats dels altres pobles, però ells només adoraven a Yahvéh (YHVH), també l’anomenaven Adonai, desprès Jehová. El nom de Déu no és per telefonar-lo, per demanar-li coses. Per axó, el primer manament, és: no prendre’s el nom de Déu en fals. Déu ens digué que Ell, era: Jo som.

Per Déu l’important no és com el nomenem: Altíssim, Totpoderós, Etern o Senyor. Déu només ens demana fidelitat en la relació de Creador i creatura. Déu només ens demana fe i amor, expressats en una vida i obres.


10

Tornant als jueus, els profetes per exemple duien noms en significança. Abdías (servent de Yahvé), Elies (el meu Déu és Yahvé), Jeremies ( Yahvé hem sosté), Isaïes (Yahvé salvà), quins noms ens posem nosaltres? Tenim en compta a Déu? La presencia misteriosa dins el món i les coses. Déu ens crida, és Ell que ens telefona, però nosaltres sempre comuniquem.

A la Torà (Pentateuc), trobem un Déu que pren partit per el poble escollit, que fa aliança, un Déu entre altres déus. Poc a poc els llibres sapiencials i profètics ens porten de la mà per un recorregut, tot revelació.

Déu és Omnipotent, Omniscient i Omnipresent. Déu és Creador, Totpoderós, Senyor de l’Univers. Aquest ésser Suprem, per desgràcia desprès de la Creació, estava cansat, és va retirar al Cel, deixant l’ humanitat en mans del Fill i l’acció, buf o alè de l’Esperit Sant.

Un dia vaig reparar, en les imatges de les esglésies, ni havia un fumer, i axó que Déu va dir que no adoréssim ídols falsos, ídols de cartó pedra, és el cas. El perill, cauré en el sincretisme, una mescla al gust, o panteisme, confondre expressions i mediacions amb divinitats. Primer varem aparcar a Déu. Desprès de la resurrecció, el Fill s’hen puja al cel, també. Per axó, feiem servir sants i àngels, mediacions. Capelles plenes en tenim. Hem oblidat a Jesús. El Jesús històric, més endavant en parlarem.

Facem ara un viatge per l’art. La tradició de la pintura cristiana és rica. L’Església Oriental, a l’art bizantí floreixen els icones, imatges a les quals prima el simbolisme per damunt de les formes, les línees són allargades i melancòliques en una recerca espiritual.

Els icones com tot art religiós són un signe visible del misteri de Déu. L’home fa servir diferents mitjans per tal de transcendir vers la divinitat. La contemplació un estat per gaudir de realitats invisibles, parlem de mística i místics, únic futur de la religió. Res més senzill que mirar, res més difícil que veure, no vasta amb el desig per sortir d’un mateix, per anar cap a la divinitat, durant uns breus instants, llargs i duradors. Els icones són imatges, eines per fer camí, cap a la descoberta de la fe, per que l’home es retrobi amb Déu, nostre Salvador. No les menys preem, tampoc abusem i facem els ídols, abans esmentats. L’art sempre és inspirat. Per l’Església d’Orient no tot l’art és digne de culte. L’artista, monjos passaven per un ritual de purificació, necessari per rebre l’ inspiració, per dur a terme l’obre.

A Occident hem de destacar el Renaixement, època de grans humanistes. El Renaixement suposa un florir de l’art, al camp catòlic, sorgeixen esglésies com bolets. Temples plens de llum i color, a més d’ostentació. L’Església era mecenes de grans artistes, recordem, la majoria humanistes.

El Renaixement va ser un temps d’avanços pictòrics, se parla de la caixa negre, però jo vull destacar: l’ esfumato és una tècnica, que du la mirada de l’espectador cap a un punt de l’obra. L’autor crida l’atenció de l’espectador (lector), el text (Bíblia) xerra d’una experiència humana, però fa referència a una realitat divina, fa servir un llenguatge xifrat.

Els museus vaticans i la Capellà Sixtina, tenen renom mundial, estan plens d’obres d’art, vull destacar els frescs que cobreixen les parets, de la capellà. Les parets estan plenes d’històries bíbliques. A l’esquerra podem admirar els fets de Moisés, salvador del poble hebreu, trets de l’Antic Testament. A la dreta, escenes del Nou Testament, amb la vida de Jesucrist, salvador de tota l’ humanitat. Els entesos diuen que se pot fer una lectura en paral·lel.

Les pintures al igual que imatges d’un llibre serveixen per fer comprensibles les grans veritats a l’home. Els frescs poden introduir a l’home dins un món de revelació. Una visió a on la veritat mitjançant la fe ens parla, tot axó gràcies al geni de grans pintors. Obres que inspiren, que revelen als ulls de l’home les Sagrades Escriptures.


11

Vull puntualitzar, quedi clar, quant nosaltres diem imatge de Déu, és l’ imatge que té l’home de la divinitat. Els noms de Déu, són només qualificatius, diuen molt de lo que pensem i creiem nosaltres, res més.

Per acabar, recopilem: en un altre temps, a on la gent senzilla no tenia estudis, no sabia llegir. Com llenguatge de comunicació es feia servir la paraula. Només uns pocs privilegiats feien servir l’escriptura que coneixien. Per ensenyar i adoctrinar al poble varen dibuixar el missatge, analogies visuals (imatges) a les parets i vitralls dels temples. Estam parlant del món antic (Egipte, Babilònia, Grècia, etc.), i el món medieval, les catedrals. El edificis de culte s’omplen d’història sagrada, escenes recurrents per tot arreu.

L’història de l’art, una passada per l’història de l’ humanitat, recorregut que comença a les coves amb l’art rupestre, per acabar en les galeries modernes. L’home crea formes, imatges en les que té present a Déu.

QUI ÉS JESÚS? I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. El qual per nosaltres, els homes,... davallà del cel. ... i es féu home. Crucificat... patí i fou sepultat, i ressuscità al tercer dia,... i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare.

Petit i pobre

Els relats dels primers cristians, els evangelis són narracions des de una mentalitat semítica, un llenguatge i món fronterer. Les paraules modelen el pensament, no és lo mateix escriure en grec que en hebreu. Un acudit quasi sempre perd la gracia en altre llengua.

Què mos volien dir Marc, Mateu, Lluc i Joan? Què ens conta l’Evangeli?

Fill d’un temps, de còmics i pel·lícules, a on queden els llibres. Però, també del cinema s’aprèn, un guió amaga un missatge. Un director vol transmetre unes idees, vers: trama, atmosfera, moviment, plànols i imatges, tant els actors com l’escenari ens parlen. Fa unes dècades, quasi tots els films eren religiosos. Què ha canviat? Ara respirem violència per els porus.

Bé, tornem a la Palestina del segle I, baix l’Imperi Romà i l’ influx del món grec.

Antigament el poder temporal: faraó, emperador i rei estaven envoltats d’una aura divina, eren considerats déus, i senyors.


12

El poble jueu un poble perseguit, que gaudeix de la terra promesa, una vall fèrtil amarada per rius, a on tot floreix; una terra fronterera entre imperis, cultures a on el comerç dona riquesa, a on passa la ruta entre occident i orient. Així trobem a Israel, poble sotmès, poble que pateix i sofreix, poble a qui Déu i els profetes varen prometre un messies: rei, sacerdot i profeta al hora.

Aquí ens trobem, aquí neix un tal Jesús de Nazaret, al poble de Betlem, vaig el signe d’una estrella.

El poble té fam, necessita d’una esperança, per tot arreu campa l’ injustícia. El temple i els fariseus no donen resposta al clam, ben al contrari l’ofeguen. Sempre i en tot temps, trobarem dels que viuen damunt les esquenes dels altres.

Jesús neix cada any, de nou, des de fa dos mil anys. Un tal Francesc d’Assis, va posar de moda el presepio, va fer un betlem vivent, ja fa uns anys. Ens conten que estava ple de vida, un recull d’animals, fruits de la naturalesa i persones escampades pel terra, d’una petita esglesieta sense sostre, enmig del camp. Vaja quina catequesis, un nin és nat en un pesebre. Déu s’ha encarnat, s’ha fet nin.

Una jove del poble a estat visitada per l’Esperit Sant. És la força de Déu que ha engendrat un fill a Maria. És Déu Senyor i dador de vida, creador del cel i de la terra. Un nin necessita un pare a la terra, qualcú que l’eduqui, sigui exemple i li doni sustent. María va trobar el millor dels homes, un home bo, feiner que a més l’estimava a ella i al fill que duia dins les entranyes. Aquest és el veritable miracle del naixement de Jesús, desprès vindran els pastors, mags, àngels i l’estrella.

Jesús va créixer en el sí d’una família en sabiduria i bondat. La vida comença en una família. El naixement és un betlem, a on els nins juguen a posar figures, afegir personatges, un joc.

Jesús, vida publica

Què sabem de Jesús? Aquest personatge, fonamental dins l’història de l’ humanitat, naixement del qual marca calendaris; en nom del qual s’han fet guerres; per el qui deixebles i seguidors han donat la vida. Volem saber més del seu pas per la terra, del seu tarannà per aquest món. Per què i do només saben d’uns anys, de la anomenada vida publica.

La gent sé demana per el Jesús històric, un personatge suggerent que atreu no només al creient. Jesús de Natzaret, la persona, actituds, dits i fets al servei del canvi, per la justícia. En Jesús trobem valors tant morals com ètics, l’ utopia encarnada. La teologia moltes vegades deixa de banda a Jesús, sé centra en la cristologia, ens parla de Jesucrist, Crist. Tal vegada, a més de reconèixer a Crist, tindríem que retrobar-nos amb Jesús, l’home. Quant parlem de Jesucrist, pareix que parlem d’un mite, d’un Déu pujat al Cel, entrem en qüestions doctrinals i pràctiques sagramentals. L’home, nosaltres estem faltes de Jesús, tota una vida i missió en l’anunci del regne: El regne de Déu està a prop. L’inici del ministeri és resposta a les esperances del poble, promesa d’una nova història. Jesús és en una història d’opressions, el Messies anhelat per el poble sofrent, prest al sermó de la muntanya, reuneix multituds al voltant. Jesús ens presenta un decàleg, reunit en les Benaurances, llàstima no va ser comprès.

Tota la vida publica, totes les paràboles i ensenyament, varen quedar enfosquits a la llum de la resurrecció. Un camí dificultós ple d’entrebancs, oblidat. Crist és exalçat i glorificat.

Els evangelistes des d’un principi heu diuen: Jesús el Messies, Fill de Déu. Messies és l’ungí’t, l’espera’t i promès per el Pare. Crist, Kyrios i Senyor serà la seva traducció al grec, a la setanta. Cada un dels autors conta una història segons la visió de la seva comunitat.


13

Marc el primer i més antic, heu conta tot des de el camí. Jesús fa un itinerari des de Galilea fins a Jerusalem. És un camí ple de ensenyances, ple de miracles, ple de dits i fets de Jesús als deixebles. Aquest camí només pot ésser comprès desprès de la mort i resurrecció de Jesucrist. Tot el missatge, tot l’itinerari acaba quant davant el sepulcre buit, l’àngel, Marc ens mana als deixebles que tornem a Galilea, per començar de nou el camí de Jesucrist, ara nostre.

Per mi està clar, si crec en Jesucrist, he de fer camí.

El camí, antigament era un peregrinatge. Les ciutats més conegudes eren Compostela, Roma i Jerusalem, ni havia d’altres com Assis o Rocamadur. Un peregrinatge és qüestió de temps, de vegades, de tota una vida. El camí dels cristians és un peregrinatge per aquest món. Fent camí ens trobem amb Ell.

La porta a la vida publica de Jesús de Natzaret, s’inicia en el baptisme, a la bora del riu, s’acosta a Joan el Baptista, en pos de conversió, el Fill de Déu és fa home, un de tants. Per l’aigua i la purificació l’Esperit de Déu, il·lumina. Algú va passar a la bora del Jordà, a l’ inici de la terra promesa, Jesús no se’n va tot sol, el segueixen els primers deixebles, per fer camí. Tornarem i xerrarem més de les imatges de l’aigua i del baptisme. En l’aposta per una nova vida com seguidors, la tasca és l’anunci del regne fent camí.

Temptacions de Crist

Si qualcú viatge a Roma, no deixi de visitar els museus vaticans. Vingué publicitat.

La Capellà Sixtina, crec que ja n’hem parlat. Parets plenes d’històries bíbliques. A l’esquerra, Moisés, salvador del poble hebreu, trets de l’Antic Testament. A la dreta, la vida de Jesucrist, salvador de tota l’ humanitat. Els entesos fan una lectura paral·lela. Els profans es perden entre tanta imatge, difícil desxifrar el missatge dels autors: Sandro Boticelli, Cosimo Rosselli, Ghirlandaio, Perugio, Pinturicchio i Michelangelo Buonarroti.

Visitar Roma, l’ Orbe, passar uns dies als museus vaticans. Llibre obert de la vida.

Descobrir en Botticelli, pintor florentí, present a les parets de la capellà, pintà les Temptacions de Crist, podem veure a Jesús, en el decurs d’una vida, diferents escenes a l’obra. Primer, Jesús acompanyat per el dimoni, curiosament amb vestits de frare que l’hi marca les pedres del camí. Una segona a on els àngels acompanyen a Jesús. En una tercera escena veiem a Jesús i al frare, damunt el temple. La quarta i darrera, Jesús precipita l’engany i la mentida, fa caure el pecat juntament amb el dimoni. Darrera veiem el àngels preparant l’altar, fa referència a l’Eucaristia, memorial del que se nodreix l’Església tota. Aquestes són les temptacions de Crist.

Llàstima, l’autor desenvolupa tot axó, als costats de l’obra. Al centre, una jove ofereix un coloms al sacerdot. Segurament l’església dels segles XIV i XV, portava culpa. Segurament, qualsevol podria fer un llibre d’una obra, de les obres d’aquestes parets. Tal vegada vendria, donaria per una pel·lícula.

Ensenyança, alerta la temptació està a prop.

L’art atreu, l’art parla, l’art acosta a Déu. Alerta, però, amb l’encisi del temptador.

L’art un petit miracle, com els que feia Jesucrist, al inici, l’anomena’t pobre de Nazaret, va deixar casa i seguretats, va anar al desert. Jesús ens recorda dos fets antics, dos personatges: Abraham, Pare de la fe; Moisés, Salvador del poble.


14

La tradició diu que Jesús no tenia taca, el baptisme és un símbol, no una necessitat. Està clar que Jesús ens convida a la conversió, al canvi. La vida publica i les temptacions són ordre correcte per qualsevol procés de conversió, ara, aquí podríem parlar dels catecúmens, dins l’Església, un procés llarg, de maduració i gestació, al voltant de tres anys, els antics penitents, les posteriors ordres terceres, o els moderns carismes, entre ells, els neocatecumenals.

Jesús era matemàtic, simplificava les coses, la Llei. El Messies fa un compendi per el seguidor cristià, algú senzill i bo d’aprendre. Tota una vida d’ensenyament resumida en una paràbola, la del bon Samarità. L’ensenyament és: estimar a Déu i estimar el proïsme, al germà. Jesús va fer més miracles, a la Bíblia hi ha un recull de dits i fets.

La conversió, l’ imatge per excel·lència és el desert, temps de maduració, discerniment i canvi. Quaranta dies o anys, tota una vida.

Passió, Mort i Resurrecció

L’home és un ésser social, quant naixem som llançats al món dins un temps i història.

Una pregunta: perquè Jesús, va triar Jerusalem? Diuen que és el melic del món, la caragola, l’amonita, l’osa major, l’esvàstica, la lau buru, etc., tots són símbols còsmics d’un temps cíclic, quines coses.

La vida de Jesús és un èxode. Un itinerari personal, envoltat de seguidors. El Messies és foraster i perseguit a la pròpia terra. En el recorregut, peregrinatge cap a la creu, veiem l’història de salvació del poble, els miracles, dits i fets. Déu s’ha encarnat. Però el poble deia: Hosanna, a l’entrada, a les muralles de Jerusalem, la gent i els deixebles esperaven un llibertador. No a l’aquest món, dellà Ell. Jesús en els darrers moments, realitzà un grapat de símbols, entre ells: el rentament de peus, l’Eucaristia i la mort en creu.

La Passió, la pel·lícula de Mel Gibson, basada en les visions d’una monja agustina, Ana Catalina Emmerich. Les visions són imatges revelades per la fe a un creient. Diuen que la pel.lícula tenia massa sang. Crec que la mort, quant arriba és acceptada, no fa por. Espantosa és la sang. Però l’ escarrufo entre al cos davant: el silenci i la solitud; l’ànima és ferida de mort, quant l’home sofreix, el rebuig i l’ incomprensió, vertadera creu de nostre Senyor. Una vida perduda, un crit ofegat neix de l’interior d’un ànima destrossada i trepitjada.

Passen escenes, imatges a fi de comptes. Gent esperant pa, pobres i malalts sense cura, deixebles adormits, temples bruts, poderosos que es remouen a la cadira, una mare (família) que necessita el Fill, Ell no hi és. Resta aixecar les mans al cel, i clamar al Pare etern.

Unes monedes, preu d’esclau, són la paga del traïdor. Acaben les imatges, baixa el teló.

Home i Déu

Els cristians una escissió dels jueus, s’escampen per tota la mediterrània, significatiu que en els primers temps, siguin les sinagogues els llocs d’encontre. Prest són rebutjats per els seus, el missatge s’escampa entre els pagans, creixen i es multipliquen, comencen a destacar, per tant a fer nosa, són perseguits.

El César era Senyor de tots, el poble li retia culte i homenatge. Els cristians per descomptat no, ells tenien a Jesucrist, Kyrios - Senyor.


15

Els primers cristians donen un vot qualitatiu, des de Israel a Grècia, des de el mite a la filosofia. Floreixen els apologetes que expliquen la veritat, donen raó de la fe. Sé passa d’un llenguatge religiós al discurs teològic. Els pares de l’Església fan inclusions dins els texts primers.

Jesús ens diu, ens promet: la vida eterna. Ell és va fer un de tants per donar vida, nova vida desprès de la mort. Sense resurrecció, no hi ha fe.

Com explicar que Déu sa fet home. Pensant, elaborant i fent de mica en mica un recull dels dits i fets, sempre en qualque floreta. Els florilegis, venen a ser, lo millor de lo millor.

Antiguament, l’ascendència familiar era molt important, per demostrar la puresa de raça, per gaudir dels drets del poble d’Israel. Mateu i Lluc desenvolupen una genealogia, tot per demostrar que Jesús és Messies i Fill de Déu. L’alfabet hebreu també és numèric, tota lletra té una xifra que li correspon, li diuen: guematria. Mateu fa servir el numero 14 que simbolitzà al rei David, tres pics, el tres era signe de totalitat, perfecció. Jesús és més que David, diu Mateu. Ens presenta una llista de Abraham fins a David, tal vegada, ens digui que qualsevol home neix per ser rei. La segona va de David fins el desterro a Babilònia, l’home per el pecat esdevé esclau. La tercera arriba fins a Jesús, Déu perdona i alliberà.

Lo curiós de Mateu són les dones, quasi ningú ei reparà. Jesús te també quatre avantpassades, dones a un món d’homes. A més, quines dones: Tamar, Rahab, Rut i Betsabé. Són històries polides les seves, però molt difícils d’entendre. Tamar és incestuosa, no li queda més remei davant la llei del levirat, ella vol ser mare, tenir un fill, donar fruit. Rahab, era prostituta, salva la vida i la família, ajuda a entrar els jueus a la ciutat de Jericó, és espia. Rut, moabita, estrangera és la taca; viuda, dona feinera i fidel, el seu llibre no té tarà, representa la renovació de l’aliança de Déu, entre totes les nacions. Betsabé, dona d’un hitita, és infidel juntament amb David, pecà, però, també mostra penediment, expia les culpes, feu coses bones, dona vida, fou mare de Salomó. Quantes imatges, quanta vida, quant amor i estimació. Torneu enrere, les dones...

Elles, les dones que no tenien status social, considerades com coses per pares i marits, en una societat patriarcal. Les dones que acompanyen a Jesús, fins a la creu. Les dones que resten vaig la creu, en la darrera hora.

Mateu és jueu, amagat, resta el vertader missatge, de tota genealogia, de tota història.

Jesús ve a salvar-nos, no cerca trono ni glòria, el seu Regne no és d’aquest món.


16

VENIU, ESPERIT SANT I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home.

Senyor de vida

L’Esperit Sant és força transformadora que actua en el món. L’Esperit Sant és la presència de Déu amb nosaltres. L’Esperit Sant és el do de Déu que renova la vida i la terra. L’Esperit està present en el creient, ens infon la fe, habita el cor de l’Església, en comunió amb Crist.

La tercera persona anomenat, també Paràclit (defensor i advocat), té un munt d’imatges per fer-ne referència: vent, aigua, foc, llum, do, força. Els grecs en deien: Pneuma, i els hebreus: Ruah, totes dues paraules signifiquen: alè, i lo que comporta: vida, Esperit de vida i Esperit de veritat. Es gràcia i do que plaga les pagines de l’Antic Testament, els profetes reben d’Ell tota inspiració, per analogia, tot llibre sagrat, rep de l’Esperit les paraules, la llum i el coneixement necessaris per revelar la veritat de Déu, al món. El credo és clar: Senyor i dador de vida. És una força que habita en l’interior i actua en l’exterior. Jesús per el baptisme el rep, infós. Els cristians vers el sagrament de la confirmació.

Dins l’Església rica en carismes, precisament dons de l’Esperit, trobem moviments espirituals i carismàtics que renoven i fan créixer el Temple de Déu.

L’Esperit Sant és la força que mou el món, l’univers. En un món modern on tot canvia, tot és mou, certament el podem trobar. Els científics parlen de big-bang, d’explosió del cosmos, ells mesuren energies i forces, fa uns anys difícils d’imaginar. Sí l’Esperit és força, llum, moviment i coneixement, obriu els telescopis, està en el cosmos sencer. L’home mogut i estirat en la realitat que habita, cap a Déu, per l’Esperit de vida.

Els jueus no pronunciaven el nom de Déu, els grecs tenien un Déu desconegut, sense nom. Pau les diu: aquest és el nostre Déu. Quant més difícil és arribar al misteri, més s’esforça l’home en aconseguir-ho. El misteri ens atreu, l’Esperit ens convida.

L’Esperit és un signe de vida que prepara el cor dels homes, els acompanya en el camí per tal de continuar la voluntat de Déu. L’Esperit és defensor, per tant, té per missió ésser Salvador.

En el camí del cristià, també trobem el discerniment espiritual, parlem de bon i mal esperit. Els exercicis espiritual, els més coneguts els ignasians són un camí de perfeccionament, un examen de la nostra consciència els nostres afectes i sentiments, per trobar la presència de Déu en el nostre interior. Els exercicis per definir-los, una imatge senzilla: una persona a un costat té un àngel a l’altre un dimonió que l’hi xiuxiuegen.


17

La consciència cristiana, la consciència ens jutjarà el darrer dia, ningú la pot fer calla, tots la portam dintre.

Com explicar l’Esperit? Quina visió pot abastar?, la força que dona vida al món.

Tal vegada als ulls d’un nin, sorprès per tot lo que l’envolta, una llavor. La llavor és vida en potència, només necessita: terra, aigua i Sol, poc desprès sorgeix el miracle, la vida nova. La naturalesa amaga la vida en les entranyes, una saviesa que ve de Déu. Tot està en potència. La creació de Déu és progressiva i provident.

Un colom es queda petit per parlar de l’Esperit de vida i veritat.

Un joc de nins, tal vegada il·lumini l’enteniment. Quant qualcú trobà una marieta (escarabat volador), l’agafà dolçament, la posà damunt un dit i l’hi bufà mentres diu: vola, vola. Axó fa dia rere dia l’Esperit per tota l’ humanitat.

Volar, quina idea. Quin home no ha somiat en volar? Precisament, l’home està cridat a créixer fins a la plenitud de Déu. L’Esperit Sant és una força que estira de l’home cap a dalt, el fa volar per damunt la prova. Cada dia més i més alt, cada vegada més a prop de la llum.

L’au vola majestuosa sense quasi moure les ales, és el vent que la porta, la força que en Ell hi ha amagada, gratuïtat i do, amor infinit.

Maria, Mare de Déu

Maria és Theotókos, confessió eclesial i dogma de fe. Fa uns anys, varen ser proclamats per l’Església, els dogmes de l’Immaculada Concepció i l’Assumpció de Maria. Nostre Senyora i Mare, té cura de nosaltres, és misericordiosa amb els fills d’Eva.

Tant l’Antic, com el Nou Testament, no aclareixen la virginitat de Maria. El sentit últim de paraules jueves, com: verge, conèixer o germans sens escapa, donar llum se fa difícil sí no és per la fe. Els arguments teològics són molts, no volem aquí qüestionar creences; citar pares de l’Església o recercar entre evangelis apòcrifs i tradicions de l’Església antiga.

La Verge Maria fou temple de Déu, esposa de l’Esperit Sant i mare del Fill de Déu, encarnat home, Jesús. Maria és un model de puresa de cor i ànima, tota una vida, lliurada a la vocació i missió rebuda per Déu, al servei de la humanitat. Maria rep dins seu el Verb, la paraula de Déu. Maria és tabernacle, lloc sant, signe de l’acció de Déu entre els homes. Maria identificada amb l’Església, la virginitat és realització i compliment de les promeses de Déu, anticipació del regne aquí i ara. Maria, la consagració a Déu; la proximitat i relació amb la trinitat són misteri i miracle d’amor.

Ésser mare avarca tota l’existència, és mode de pensar, ser i viure. La maternitat és participació en el creixement del fill, en el projecte de Déu, en el destí històric i salvífic de l’ humanitat, no falten imatges generadores de sentiments, qualsevol fill les té, respecte a una mare.

Maria és creació nova, la nova Eva, mare universal. Maria és obra perfecta en les mans de Déu. Maria és llavor nova en el món, promesa de resurrecció. Ni ha més, basta passar el Rosari.

Ara ve una història senzilla, plena de significants, tracte de: Maria, una jove del poble que accepta la voluntat de Déu, i regala la vida, s’entrega i col·laborà, confiada i abandonada en les mans providents del Pare.


18

L’àngel del Senyor anuncia a Maria, dins seu porta llavor de nova vida. El Totpoderós obra en Maria meravelles. Maria concebrà per obra de l’Esperit Sant, un nin anomenat: Jesús. Maria, Déu fet nin s’ha encarnat, mare d’Ell tu seràs.

Dir, Maria és parlar de lo femení, com essència de creació. Maria no té taca, a més, és Mare. Deo gratia est – Déu és gràcia i do infinits, amor de Mare, per mi la millor de les imatges. Déu és Mare.

CARISMA I MISSIÓ

Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida, que procedeix del Pare i del Fill. ... que parlà per boca dels profetes. I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica... Amén.

La tercera part del símbol des de uns orígens baptismals, de triple resposta, un Déu trinitari, ha passat a ser història de salvació. L’Esperit Sant és do de Déu que actua vers l’Església. L’Esperit Sant és poder present en l’història. L’Esperit Sant inaugura un temps entre la Resurrecció i la tornada del Salvador. L’Esperit Sant és pont entre Jesucrist i la fi dels temps.

Per tant, sí dividim el credo en tres parts, trobem: història de creació, història de Jesucrist i història de salvació.

La nostra fe ens diu que l’Esperit és el lligam, l’amor que flueix entre Déu Pare i Fill. Aquest amor besat a tota la creació, actua en mig dels homes, vers l’història i el temps. L’Esperit Sant és la força divina que actua i renova el món. Aquest amor de Déu entre nosaltres, esdevé vida per l’ humanitat. Aquest Esperit Sant és empenta i motor que aixeca, impulsa i fa Església, poble de Déu.

Signes dels temps

La tradició apostòlica antiga, els credos primitius deixen l’Església en segon lloc. Creure sé creu en l’Esperit Sant que actua i és fa present en l’Església. L’Església és obra de Déu.

Antigament la formula baptismal, el credo, sé deia: Crec en l’Esperit Sant present en l’Església. El creient creu en Déu, ú i tri. L’Església és una institució, humana i limitada. Una Església santa i pecadora, segons actuí o no l’Esperit, abans esmentat, la gràcia i l’amor de Déu. Normalment, l’home dificulta aquesta acció i efectes de Déu, en la creació.

L’Església està inserida dins un temps i història; està esquitxada per el pecat; està nedant entre dues aigües. Normalment, quant parlem d’Església pensem en l’estructura o institució que la


19

dirigeix. Per desgràcia el primat de Pere, des de sempre s’ha mogut entre els poders temporals de l’època de torn, feble i humanament parlant. L’Església jerarquia, quasi sempre ens recorda i desperta en nosaltres una idea de riqueses materials. Per sort, també tenim sants, místics que ens acosten a Déu, vers una vida d’entrega a Déu. Son font d’aigua viva, la seva espiritualitat ens amara.

Els sants, en particular la comunió dels sants, entesos des de els dons de l’Esperit Sant. L’Església, cos de Crist, els membres dispersos per el món reben els dons de Déu. L’Església és taula entorn del ressuscitat, unió entorn de la Eucaristia dels que són un en Déu.

L’Esperit Sant a conformat l’Església, li ha donat empremta, una missió en comunió. Quant parlem d’Església parlem de Crist. La fe és personal, la pregaria és comunitària i fraterna. Jesucrist ens deixa un testament: el Pare Nostre. L’Esperit de l’oració cristiana, és: la nostra condició de fills, la nostra identitat de germans, la nostra esperança de fraternitat.

L’home és un problema, la condició i realitat humana plena de divisions, només pot confiar en una intervenció sobrehumana, en el misteri de Déu, la solució, l’oració que ens agermana. L’oració és universal, ens uneix a tots fent-nos germans, compartir-la és fer comunitat, axó romp en les fronteres, en tota divisió i enfrontament, axó ens fa testimonis creïbles de la Bona nova de Déu, l’Evangeli. Vençuda la mort tots participem del banquet celestial.

La història del cristianisme, podríem resumir-ho en dues paraules: Vius morts (fe morta) i un mort ressuscitat (vida eterna). Aquesta és l’història, llums i ombres dins la religió.

L’Església una història plena d’altibaixos. Sempre que l’Església a passat per moments difícils, han sorgit homes i dones sants, espero per seguir endavant. Les persecucions o adversitats són l’empenta necessària, motor o palanca per moure el món. L’Esperit promou homes com Francesc d’Assis, que repara l’Església, i sosté els pilars. Bella imatge: els pilars de l’Església, l’home posa el colzo i empeny cap a dalt amb les espatlles, la força ve de dalt. Crist crida a una vida de santedat, al poble d’escollits.

En les primeres comunitats, podem descobrir el veritable esperit evangèlic. Una tasca de formigues, o abelles, societats perfectes, al servici de la comunitat. És l’ imatge d’humilitat i senzillesa desitjable des de el servei al germà. Hi ha els dons de l’Esperit: profecia, discerniment, curació, servei. L’alè de Déu batega, entre els primers cristians, seguidors de Crist, encara fresc record i missatge.

Més signes, més imatges cal però llegir entre retxes, com sí de premsa es tractes. Discernir es fa difícil, tantes noticies i mitjans de comunicació, que sacsegen la pau interior. A on és Déu i la veritat?

Església, cos de Crist

L’Església és una comunió, una comunitat de persones, una koinonia, expressió greca. L’Església té en l’Esperit de Déu, la font i origen, tot ser. Els homes i dones, la diversitat i pluralitat de carismes i missions, neix dels dons de l’Esperit, promès en la vetlla de Pentecosta. Precisament, recordant, l’ infusió e influxé de l’Esperit; la comunitat neix en la missió, l’enviament de Jesucrist, ressuscitat i en nosaltres. La naturalesa de l’Església prové del Fill en l’Esperit segons el designi i voluntat del Pare. D’aquí podem afirmar, que no hi ha església, per analogia creients sense proclamació, sense l’anunci de la nostra fe, no som cristians. L’essència de la fe és un tornar a la Pentecosta, és un retornar a l’ imatge de Jesús. Jesús és cap de l’Església.


20

Al principi, damunt el segle III, els credos primitius no parlaven de creure en l’Església, es xerrava de l’Esperit Sant que és fa present en l’Església, creure sé creia en la tercera persona, de la Trinitat. L’Església és assemblea de fidels reunida, comunitat de creients. Però, l’essència és que som testimoni i presencia de Crist en el món – imatge per gravar. Quant parlem de cos, els membres actuen, fan possible i donen compliment a una esperança. Estam donant un vot qualitatiu, la fi del temps, diguem-li escatologia, només vindrà quant l’Església sigui santa. L’Església és també esposa, alerta, aquesta paraula està deformada. L’Església només és promesa, nosaltres necessitem de Déu, nostre Senyor no necessita de nosaltres, ens estima, no confonguem. Déu només ens demana una cosa fidelitat. L’Església peregrina, comunitat de creients, tot canvi i renovació vindrà de dintre (intra ecclesia). Poble d’escollits, la resta d’Israel, coloms entre serps, hi ha tasca. Au i do, dona el teu marit espera. Bella imatge és la de l’amor i la parella, quant s’estimen.

Església, poble de Déu

L’Església entesa com poble, societat, comunitat. L’Església constituïda poble de la nova Aliança, per el Baptisme en Crist. L’Església missió i funció profètica i sacerdotal des de els diferents carismes i formes de viure. Axó té segell, el Concili Vaticà II, no fa accepcions, ni distincions entre fidels, parla de poble de Déu. Podem trobar-ho al Catecisme de l’Església Catòlica i al Codi de Dret Canònic. Estam parlant de drets i deures, però, sobretot de participació. Viure la vocació cristiana en l’Església, des de el món.

Antigament els homes desprès de haver fet feina tot el dia, quant tornaven a casa, lo primer que feien era rentar-se els peus i les mans, imatge de purificació. Peus i mans eren lo que havia estat en contacte amb el món, rentar-los era un signe de purificació de cor. Tot acte extern pot ser signe i símbol de altres realitats.

Moltes cultures i tradicions practicaven la purificació, en temps de Jesús, els essenis i els gnòstics mandeus, per exemple. L’home no percep el pecat, però, sap bé que esta envoltat d’ell. Només sortir al carrer ens trobem injustícies, una rere l’altre, quant no som nosaltres mateixos els que les cometem. El pecat estructural, també anomenat pecat original, comença per les faltes: de paraula, omissió o fet. Diem i sentim tantes coses sense donar-nos, contra el germà; en el nostre camí, girem tantes vegades el cap, o acluquem els ulls per no prendre partit, per por a comprometem-nos amb el necessitat; per interès caiem en l’egoisme, són tantes les vegades que trepitgem al petit. I Jesús, torna a la creu, per mor nostre.

Els joves han posat de moda les ulleres de sol, tothom en du, són una barrera davant l’altre, i el món. Certament els ulls són el mirall del cor. En una societat plena de psicòlegs, a on el llenguatge del cos és una ciència, es fa difícil amagar res. Quant més, a Déu, nostre Senyor, Ell ens coneix, sap el nostre nom.

Els cristià està cridat a alçar la veu davant l’ injustícia. El cristià està cridat a ser testimoni en el món. El cristià està cridat a ser deixeble veritable de Jesucrist, seguir i continuar les petjades, que un dia ens varen mostrar el camí.

Axó és una crida a la conversió, a la penitència. Ben igual que Sant Joan Baptista al desert, bora el riu fronterer. El baptisme i el perdó dels pecats estan íntimament relacionat. Ser cristià és canviar, optar per la veritat i la llum. La conversió és progressiva, sempre hi haurà una lluita interior amb les inclinacions i passions naturals.


21

El Baptisme és el ritual d’iniciació cristiana. El Baptisme és el sagrament per el qual entrem a formar part del poble de Déu, ens fèiem seguidors de Jesucrist. La primitiva església batia com signe de conversió, heu fa en nom de Jesús. La paraula baptisme ve del grec, significa: immersió o submergir en aigua. Aquest símbol és ric en imatges, ric de significances, al igual que l’aigua a on s’efectua.

Podem trobar el rite en diverses cultures i creences (Grècia, Egipte, Babilònia, India). L’aigua és un agent de la mort, ens recorda el diluvi o el pas del mar Roig. Per tant, la decisió de batiar-nos prové de voler morir al passat i renéixer a una nova vida, en Crist. Jesús no batia amb aigua, sinó en l’Esperit. L’aigua, repetim, és signe de purificació. L’aigua és element de vida i creixement. L’aigua calma i sacia la set.

Ve, batiats, ja pertanyem al poble de Déu, ara tornem al Concili Vaticà II. Déu és amor.

Home i Misteri

La paraula misteri és feta servir per designar qualque realitat oculta. Pertany i es fa servir, bàsicament en el llenguatge religiós, fa referència a un fet no abastable per el coneixement i llenguatge humà. La arrel bé de la paraula mut, curiós. D’aquí ens passem a la mística, com estat alterat de la consciència, més enllà dels sentits i la raó, un fenomen que escapa al llenguatge. Tants i tants de homes i dones sants, místics han cercat l’experiència directa amb Déu. La paraula mística té arrel greca, significa tancar la boca i els ulls. Suposo que parlem d’èxtasis, sortir de sí mateix, tornem als estats o experiències alterades, més enllà de la consciència. Sant Agustí, al igual que Plató ens parla de ull de l’ànima o del cor, estan parlant d’una espurna divina que activa o connecta amb realitats espirituals. Xerrem de mística i místics, qualque teòleg, fa uns anys pronosticava que el fet religiós, serà experiència i vivència del misteri de Déu, o no serà res.

La fe, creure és un fet personal, axó sí, necessita ser compartit en comunitat. El cristià té que compartir penes i alegries en comunitat.

Creure és dir: Amén, amén. Fundar l’existència en la confiança en Déu. Res més senzill, res més costos. Esperar, en lo que no podem veure ni tocar, fins el darrer dia. Aquí comença el Misteri, algú revelat que es manté amagat, darrere un tel.

Estam parlant de Déu. Jesús va venir per portar-nos la llum, l’hem posat al prestatge, com llibre; l’hem posat a un calaix, com rosari; l’hem posat darrera una porta, com crucifix; l’hem posat al fons del cor, amagant sentiments i consciència. Estimar no és fàcil, molts de pics és dolorós.

Toca fer un recull de signes religiosos: llum, encens, aigua, sal, oli... i altres, tots són signes, expressions d’una realitat invisible. L’home fa servir símbols per expressar realitats sobrenaturals. El llenguatge dels símbols, ric i recurrent, sé perd. La llengua d’un poble és expressió d’una cultura, tradicions i costums. La llengua ens dona identitat, sentit de pertinença. Hi ha llengües mortes, perquè? S’han deixat de parlar, de fer servir. Per desgràcia tota religió necessita d’uns ritus expressió d’una fe i creences.

L’home està perdut i extraviat, no sap de lo sagrat, no té religió. L’home està perdut entre el jull, no veu el blat. Cerca un referent, qualque signe o senyal de Déu.

El misteri es fonamenta en un encontre entre Déu i l’home. Un camí en relació i diàleg; és crida, elecció, escolta i seguiment, per part de l’home a Déu. Déu parla al cor de l’home. Déu present en la vida, dins l’història és un misteri, no hi ha certeses, només compta la fe.


22

La llavor enterrada per Pasqua, per Pentecosta dona fruit i fruit abundant, és la festa de la recollida. Déu alimenta, dona vida i llum vers l’Esperit Sant. La llavor i l’arbre de la vida, imatges sagrades són.

La essència del cristianisme, senzill: és cristià qui té amor, res més. Jesucrist per la mort i resurrecció ens ensenya l’essència del veritable amor. La fe i sobretot l’home religiós estam cridats a entendre el misteri de l’amor gratuït, amor datiu o àgape. Déu sap que som febles, per axó ens estima primer i ens dona gràcia, amor sobreabundant.

Els jueus trobaven la presència de Déu, inserida dins l’història, en la realitat quotidiana. La Bíblia no és història, és un relat de l’experiència religiosa de l’home vers Déu.

Per arreglar-ho va venir el Fill, és l’escàndol del missatge cristià, Déu mort a la creu. Precisament, tota l’història humana depèn d’un home, de Jesús. La mort, ja no té poder, a perdut la batalla en Crist ressuscitat, aquesta és la nostra fe. Crèiem.

L’amor de Déu és infinit. Ens envia un pastor, Jesús, per cercar l’ovella perduda (fill pròdig). El tarannà de Jesús és la recerca i aposta de Déu per l’home, pobre i pecador. Encara no entens germà. Al·leluia, al·leluia Crist a ressuscitat.

Nova creació

La fe és creure en una bona noticia, la paraula de Déu. La fe és creure i acceptar l’Evangeli. La fe és creu en el missatge, recordem, tots els homes som fang, gerres. Tenim, però, promeses de vida eterna. Homes nous, aquest és l’anhel de tot cristià – la resurrecció de la carn, la vida perdurable. Per la fe, Déu a transformat l’història amb la força de l’Esperit Sant, volta cap a nosaltres. Xerrem de nova aliança, de do diví que ens ha fet sants i irreprotxables. L’home pecador ha rebut la gràcia de Déu. L’amor de Déu és do que ens transforma i santifica.

Els cristians anònims. El cristià és per el baptisme, rite d’iniciació cristiana. Es fa difícil recordar el bateig, quant un va entrar en el sí de l’Església, pocs dies desprès del naixement. Axó, no crec que bastí per dir-se bon cristià. Qui té sort, troba una família que prega abans de menjar, aprèn a donar gràcies a Déu, per els aliments rebuts. Quant arriba el moment l’hi ensenyen a fer oració ( Parenostre, Ave Maria. La primera comunió, festa grossa i plena de regals, les visites els diumenges a l’església s’espaillen. Fins que a l’adolescència els amics i l’al·lota poden més. La família t’obliga a confirmar la fe, quines ganes. Déu misericordiós i benigne, ja grans i perduts ens replega de la bora del camí.

Els nins, ja de petits, mostren uns dons particulars. Uns exerciten els muscles i esdevenen homes forts (Sansó); altres el cervell i esdevenen homes intel·ligents i savis (David); només els que exerciten els sentiments, obrint el cor, tal vegada, un dia arribaran a Déu (Abraham). Cap teologia, cap doctor de l’església, cap credo podran mai fer-te entendre a Déu.

Diàleg amb Déu. L’església i els sagraments. Per al·lusions a les mediacions humanes, s’ha de parlar de la litúrgia. No hi ha Església sense sagraments, sense taula i comunió.

La litúrgia actualitza, a la vegada que confessa la fe. La litúrgia és recordança del misteri de Crist. La litúrgia és lloc teològic de la fe, expressió dels creients. Per la litúrgia es fan presents els altres lloc teològics: les Sagrades Escriptures, per la proclamació de la paraula; vers l’ exegesis, relacionar la bona nova i el context, realitat social: els Apòstols, el Pares de l’Església, els Concilis, i el Papa, tots al servei del seguiment de Crist, expressant l’amor de Déu vers la caritat, els mitjans de salvació per l’home nou. L’ànima de la teologia és la Paraula de Déu, i la fe és adhesió a l’aquest missatge, i al missatger. Jesús viu, revelació del Pare.


23

Fraternitat universal

Un temple és un espai: llum i pedra, silenci i pau, tot en comunió amb Déu. Tot artifici està de més. Antiguament les esglésies romanien obertes, eren espais d’encontre per el poble. Tothom estava convidat a entrar. A guarir-se de les inclemències del temps: fred o calor. Temples senzills i pobres. Ecumenisme, trobada on són convidades totes les esglésies, religions i creences per pregar i lloar Déu, xerro de l’Esperit d’Assis. Bona cosa.

Xerrant en clau franciscana. La Teologia franciscana de sant Bonaventura, l’Arbre de la Vida. A dalt de tot, de la creu, hi ha el niu del pelicà que alimenta les cries, a falta de menjar amb la pròpia sang. És Crist que se’ns dona, no el facem nosaltres sagnar més del necessari, sofrir per no res.

No conec cap home religiós que no sapigué pregar, fer oració. El diàleg amb Déu, no coneix de llengües o credos, és relació personal. Déu crida i envia, l’home escolta i actua.

L’Església és misteri i sagrament, sagrament de Jesucrist. Jesucrist en l’edifici que és l’Església, temple o catedral és el constructor i la clau de volta. Les paraules: Església i Jesucrist, tindrien que ser sinònims, mai antònims. L’Església és catòlica, és unió episcopal, comunió de paraula i participació d’una taula.

La vida d’un cristià està plena d’esdeveniments, en cada moment de la vida hi ha Déu, en els sagraments. El sagrament com signe visible d’una realitat invisible. Els sagraments, comencem per el Baptisme, ja n’hem xerrat, desprès ve: la comú unió entre tot el poble de Déu. Més tard cerquem l’Esperit Sant, Senyor i dador de vida és una confirmació de la nostra intenció, com bons cristians. El matrimoni entre Déu i l’ humanitat, els esposoris entre l’home i la dona, cridats a ser família universal. Quants trien una vida santa i reben ordres del Pare. Inclús, quant partim a l’encontre de la vida futura, Déu ens beneeix, per no perdre, per sabre trobar el camí. Déu és Pare, ens estima i vol.

L’Eucaristia és aliment de vida, és pa que sé xapa i sé dona. Un gesta senzill, bo d’entendre, no necessita més explicacions que cal interioritzar: xapar-se i donar-se. Déu en Crist és fa present, és parteix i reparteix. L’home per el memorial, per la comunió rep la salvació i és enviat a missionar, difondre la bona nova. Amor de Déu, present entre els homes.

Maria, la Mare i Església nostra. Una jove rebutjada que esperava un nin, d’un home bo, que la va acollir, per què l’estimava, un fuster que va fer bressol i casa, per aquell nin a punt de venir al món. Jesús no va trobar un món fàcil, el camí estava ple de pedres, quant cau Josep l’aixeca, Maria té cura d’Ell. Mentres van fent camí, per l’exili d’aquest món. La sagrada família com imatge.

L’Església estructures i institucions, el vertader missatge evangèlic, responsabilitat espiritual en la cura de les ànimes.

Pecat i gràcia

El diàleg interreligiós, la Ekumene. La història de les religions ens ensenya que pensen els altres, en el camí de recerca, de la veritat plena.

El Budisme i el venerable Buda, curiosa filosofia i creences les budistes.Tenen un munt de nivells, diguem-li cels, separats entre ells, mons terrenals i espirituals, per els quals l’home ha de passar, fent un aprenentatge. Són cercles superposats, crec que en podíem contar fins a nou. Gràcies a Déu, els cristians som més raonables, només tenim dues realitats: el cel i l’ infern,


24

entremig hi ha una frontera: el purgatori, a on el que no s’acaba de definir, pren partit per un o per l’altre. El cel suposa la comunió amb Déu, un sí al banquet de noces, a on tots som convidats. Tornem a l’ imatge de marit i muller, les noces. En canvi, un no, la negació i separació de Déu, suposa el foc etern. Tots necessitem prendre partit a la vida, a la nostra realitat, tots som responsables en certa mesura. Equivocar-se vendria a ser embrutar-se les mans, cal una purificació. La primera promesa de salvació és el baptisme, per el qual tots quedem inserits al cos de Crist, salvador i redemptor de la humanitat sencera.

Tornant al budisme, el seu signe és una roda, també redona, tot és cíclic. Déu m’he n’alliberi, vos imagineu, tenir que tornar una i un altre vegada al món, fent lo mateix, fins aprendre, sobre tot, els durs d’enteniment.

Els cristians posem la nostra confiança i esperança en el credo, en l’ immortalitat. Déu ens estima i ens coneix, l’essencial de l’home perdurarà, ni més ni manco. L’home pensa, dialoga amb Déu i transcendeix els límits temporals. El destí de l’home és conèixer Déu. Tal vegada, quant parlem d’immortalitat, seria bo, distingir com feien els grecs: cos carnal i cos espiritual. La fi del camí, la consumació de l’història és el retorn a Déu, en Crist.

Quant difícils fa l’home les coses senzilles. L’home està ple de pors que no deixen viure la realitat. L’ utopia del món nou és possible per l’obra transformadora de l’home i salvadora de Déu. Déu només vol i demana fidelitat. L’amor a Déu, expressat en el servici al germà des de l’amor, des de la caritat.

Recordem ara una historieta: Adan i Eva. Pobra Adan i Eva, tota la culpa és seva. Varem perdre el Paradís, a les cartes. Curiós tenim un Gènesis amb dos contes. Hi heu reparat. Hi ha gent que diu que la nostra veritable naturalesa és espiritual, retornar al paradís, llavors seria...

La serp i el pecat. La culpa és de Eva, pobres dones, la culpa és fadrina i no la vol ningú.

Cercant imatges, una incomparable és l’amor d’una mare. Ens porta dintre fins que estam preparats; ens dona la llum del món, la vida; ens amamanta del propi ser; ens estima i té cura de nosaltres; ens perdona i entén quant ens allunyem. Pobre dona, pobre Mare.

L’home i el sofriment, dolor i mort. Quant les coses van malament, un clam a Déu.

Una pintura, d’autor anònim, tracte del Gènesis. Adan i Eva envolten l’arbre del coneixement, a dalt, enroscada al tronc, la serp. Totes les expulsions del Paradís, recorden aquesta imatge. Precisament, la mirada sempre va als persones. Passa de llarg davant l’arbre, el fruit i la serp. La mirada de l’espectador, coses passen desapercebudes, als nostres sentits limitats. Ara gràcies a la tècnica, tot és més senzill, hi ha el fotograma vint-i-cinc. Bé, i do, la serp està a dalt ens mira desafiant, ens recorda i té present la falta, el pecat que ens ferma, i fa esclaus.

Les decisions a la vida, la llibertat i responsabilitat humanes.

Tornem al Gènesis, a la creació. Vine fill, ens diu Déu.

La realitat de la vida, les coses, els homes i l’història. Els creients vivim, convivim, estimem, pequem, ens convertim de nou, per fer, per crear i recrear de nou, segons la voluntat de Déu. Estam parlant de missió, darrera la teoria, tota teologia o mètode hi ha una moral o ètica, cristiana o humanista.

És un misteri, és do i gràcia, Déu parla, cal escoltar. Quant el vent bufa, només cal deixar-se emportar, segur que arribem a bon port.


25

Testimoni i seguiment

Diu un lema: els cristians cridats a bregar mar endins. Vendria a ser tirar-se a la mar, sense por. No hi ha res més tranquil i serè, i a la vegada, res més tempestuós i enfurismat com l’aigua. El filòsofs orientals diuen que l’home, en el pas per la vida, hauria de ser com l’aigua d’un rierol, cór entre les pedres s’adapta al llit, gira i volteja, es transforma sense deixar de corre, està cridada a arribar a la mar un dia. El cristià està cridat a ser mariner, sense por a la tempesta, sense por a que la barca s’esqueixi, ni s’enfonsi, tenim promeses de vida eterna. El primer de tot per ser mariner, aprendre a nadar.

Fa dos mil anys que tenim clavat a la creu, a Jesucrist, i axó que al tercer dia va ressuscitar. Ell va morir per nosaltres. Jesús estima fins a les darreres conseqüències.

Un jesuïta, perseguit i mal vist que conta contes, diu:

Un poll a pesar de lo que li diguin, familiars i amics, si quant mira al cel, anhela volar, voler és poder, està cridat a ser un àguila.

Un tigre caça per viure, lo necessari per menjar, la resta, lo que sobra, heu dona al germà llop, pres a una trampa, de la qual no pot escapar. L’home, l’ injustícia i la fam.

Un poll darrera una gallina i la niada, un dia passant per un riu, és va tirar a l’aigua, per sorpresa de tots no es va ofegar, era un ànec.

Imatges són d’actituts. Una crida a viure la moral cristiana.

Déu fa cridades telefòniques a l’home, però nosaltres comuniquem. Aprenem, encara a pregar.

Catòlica significa universal, paraula triada per Déu, per fer millor l’ecumenisme. Ecumenisme ve del grec: oikoumene, la arrel és oikos – casa, morada, lloc on habitar.

Tota ètica o moral, només ens demana: Som humans o animals, apostem per la vida o la mort. Per tal l’home desenvolupa tota una ciència, una epistemologia. Jesús, home senzill i bo, era font i llum de coneixement, com Fill de Déu, ens porta teopraxis – praxis divina per l’home. Jesús és el miracle. Jesús ens porta un missatge, de: justícia i pau, signes d’amor i bé.

Per desgràcia, l’home necessita un manual d’instruccions. Pobre Jesús.

Eix i fonament

En el món antic, l’home era membre d’una comunitat (polis), totes les coses estaven dins un ordre natural, era un món cosmocèntric. En el món medieval, l’home i la naturalesa, la societat i el cosmos, tot estava ordenat per Déu, era un món teocèntric. En el món modern, l’home és senyor i amo de la naturalesa, mesura de totes les coses, ens trobem en un món antropocèntric.

La ciutat està plena de llums de neó al vespre. Qui no és passa hores i hores, dia rere dia davant un televisor, l’home viu enlluernat, no pot veure ni captar la realitat menys la veritat. Encara crèiem que tot gira al voltant nostre, ningú recorda a Galileu. Vivim plens d’egoisme, d’un super jo egocèntric. L’humà no és conscient de formar part d’un tot, més gran que’ll. Com un nin gaudeix de la vida.

La paràbola dels treballadors de la vinya: Tothom resta aturat, cobrant les prestacions socials, espera a lo darrer per cercar feina, ocupació. La gent viu desocupada espiritualment, fuig de l’oració i del servei, fuig de la fe i l’amor, tot el món gira al voltant d’un mega jo, tot vanitat. Vivim segons la llei del mínim esforç, imatge descriptiva. En canvi, Déu i l’amor demanen màxims, més cada dia. Estimar no se fa en mesura, estimar és qüestió de bojos per Déu.


26

Pere, m’estimes, demana el Senyor.

El sermó de la muntanya no és una llei, cap de les paràboles té funció de dogma. El sermó de la muntanya, ben al contrari, són un munt d’imatges a manera d’exemples, per tal d’orientar la vida del cristià. En la multiplicació del pans veiem la petitesa i pobresa humana, sense la gràcia i el do de Déu, sense el miracle de Jesús, que menjarem. Qui fila més prim, podrà veure un altre miracle, imatge de l’amor humà vertader. Quant l’ humanitat es configura segons Crist, els germans compartint tots seguts, la mateixa taula, ens podem assaciar, quedar plens i no tornar passar fam, mai més.

Déu és transcendent, l’home i la fe són fronterers. L’ auto comunicació de Déu és principi i fi de l’ humanitat.

La vida humana un no res, enmig de la Creació, d’un cosmos infinit. El temps i l’història de l’ humanitat. La divinitat no sap de línees, cicles o dimensions, per Déu, l’impossible és possible. Axó se’ns escapa, aquesta part del misteri, el no temps. Déu entra en l’història per guiar-nos, per il·luminar-nos i per alliberar-nos.

Els bens espirituals de l’Església són molts i variats, segons els dons de l’Esperit Sant. Els mitjans o bens materials sempre estan al servei dels primers, són: sustentar el culte, les obres d’apostolat i l’exercici de la caritat. Tothom a de contribuir en la missió de l’Església. Assegurar el culte és guarir el temple de Déu que és l’home. Tots som instituïts sacerdots per Jesucrist, en el baptisme. Discurs religiós, fonamentat en el codi dret canònic i el catecisme – compendis de drets i obligacions per tots els cristians.

Un filòsof i teòleg, pare de l’Església, sant Agustí. El sant ens parla de dues realitats o ciutats: Cel i Terra. Agustí, diu: no feia lo que volia el cor, com pot ser axó: pensar i dir una cosa i fer-ne un altre. Què és l’home?

Els conceptes de pecat i gràcia. La culpa turmenta l’ànima, lleva la son i les ganes de viure, la fosca tot u envolta. La gràcia és llum i claror, de cop i volta tot canvia, tot és nou i ple de colors. Déu esperona i dona ales, nova vida, les forces per seguir endavant. Déu crida al creient. Déu ens sacseja i posa al camí.

A l’home li falten forces. Déu és do i gràcia, ens envia l’Esperit d’amor i veritat per que ens il·lumini, vist l’error, facem el canvi. La gràcia és donada no imposada, és l’home i la força de voluntat, l’últim en decidir.

Una barca sense rumb, enmig de la tempesta, tothom espantat és fosca negre. De cop i volta tot canvia, el sentinella, un tort que encara veu un poc, entre por i gemecs, destria per damunt de les ones la salvació. És Jesucrist, camina per damunt les aigües fosques de la mort, quant sent el nostre crit, no antes, atura el vents del canvi i dissipa els niguls de la por, que campen per tot arreu. La claror u inunda tot, Déu s’ha fet present enmig del homes. I l’home s’ha presentat com déu.

Al principi Déu va fer les aigües. Jo per acabar, vull fer el foc.

Qui no ha fet un foc o participat d’ ell, en una sortida al camp. El foc, sí no hi posem llenya, es va consumint, tira a tira. A no ser que l’apaguem d’una poalada, passat un temps, encara resta viu, té caliu. Déu ens dona la llenya per encendra la flama de nou: necessitem pregar, lloar i fer acció de gràcies.

Gràcies germans, perdona-ho aquest pobre pecador i mal escriptor.

Déu desborda infinita misericòrdia. Déu és amor.


27

EPÍLEG

Fer una obra d’art, darrera qualsevol expressió artística, hi ha un artista. Un ser que pensa i desitja algú, arribat un punt, sorgeix la necessitat d’expressar, plasmar l’idea. Aquest desig creador no és altre cosa que estimació. Feia temps que era dins l’artista, tenia necessitat de treure, infantar l’obra. Neix l’amor. No parlem de coses temporals i fugisseres. Parlem de la Creació, amor infinit. L’artista és Déu. L’art és l’amor de Déu vers l’Esperit infós.

Vist no vist. Els símbols passen segons la cultura i costums. Els signes cal retornar-los la significança. Les imatges – analogies són part d’un missatge. El missatge, l’Evangeli perdura; muden els mitjans o mediacions divines. Cal renovar el diàleg amb Déu.

Crist està falta de rostre i veu, cal fer present a Jesús en el món, tirar les xarxes.

Aquests són els talents i les paràboles d’un cristià.

L’Esperit de Déu, Senyor i dador de vida, actua en i per els creients.

CLOENDA

Fer teologia, un discurs teològic, tractar damunt la ciència de la religió. Només una paraula: difícil – serveixi d’imatge paradoxal. Una imatge sorgeix, el peix, primer símbol dels cristians. La teologia, també és un peix, entretingut mossegant-se la cua.

Els creients volen algú senzill: Trobar a Déu. Els teòlegs volen donar resposta a l’aquest preg. La fe avui i sempre només necessita, de: Jesús, un home i un rostre, una veu i uns fets. Jo crec possible abastar axó. Per aconseguir-ho, farem servir les noves tecnologies.

Vull incidir en els estudis, per tal de remarcar una època i temps. Pla de Bologna, estudis On-line, treballar per Internet, sobren paraules. Ser autodidacte, professor d’un mateix, no és cosa nova. Un mallorquí il·lustre, doctor il·luminat, pare de la llengua (català), heu va ser.

Ramon Llull en la recerca de Déu, va crear un mètode per demostrar i arribar a la divinitat. Un grapat d’imatges, formes geomètriques (cercles), superposades, anomenat: Organón. Les formes anaven girant, les unes i les altres formant qüestionaments i respostes. L’art demostrativa. Podem trobar, també, una escala començant per les virtuts, escaló rere escaló, diferents nivells per arribar a Déu. Prolífic escriptor, va fer escola, però amb el temps, esdevé un personatge més oblidat de l’història. Com fill de la terra, jo el recordo. No per axó. Els aparells i formes


28

que crea, al segle XIII, són considerats els principis, orígens de l’Informàtica. Un avançat del seu temps, Llull i el lul·lisme.

Les noves Tecnologies de l’ Informació i la Comunicació, les noves eines d’evangelització.

Per acabar el treball, fent servir imatges que millor que la xarxa, una teranyina que abasta el món conegut. Ara per començar amb Internet, pregunta: Què pot fer la xarxa per l’Església?

Cerquem les respostes, pugem l’escala del coneixement lul·liana.

La societat té un nou escenari per la vida i el pensament: Internet. La xarxa és un lloc atractiu i d’influència per petits i grans, per cibernautes. Els mitjans digitals són referents de una nova societat. Les comunicacions socials són mitjans d’informació, reflexió, formació i entreteniment, entre d’altres. La xarxa és un espai obert sense paper, tinta, segell o sobre és comunicació directa e instantània, de part a part, sense fronteres i en plena llibertat. L’Església a la xarxa té tasca, pot prestar un bon servei, renovada en l’Esperit amb regust de comunitat, Déu al fons i Crist al centre. Déu ha arribat a Internet, cada dia el podem trobar a la bústia d’entrada, està en els e-mails, en els portals i webs religioses, en tot impuls cristià i fratern per la missió i l’evangelització, com blocs i xat. La xarxa és un miracle, l’Església ara més que mai és universal, de tots i per tots.

Crist envia a la missió, per tota la terra a difondre l’Evangeli. Quin goix, quina alegria, axó és possible gràcies a Internet. És una revolució en el començament del tercer mil·lenni. És el Senyor que ens convida a fer feina pastoral des de la xarxa.

A Internet, ens trobem gegants com Google, YouTube o Facebook, devora l’Església oficial: Vatican, ETWN, H2O News, els més representatius, darrera en força i empenta els cristians de carrer, a les mans com estendard el missatge evangèlic.

El Magisteri de l’Església en els darrers anys. Piu IX, funda l’ Observatore Romano. Piu XI crea Radio Vaticà. Piu XII, publica l’Enciclica Miranda Prorsus, parla del cine, la radio i la televisió. Joan XXIII, amb la carta apostòlica Boni Pastoris, crea una comissió per el cine, la radio i la televisió. El Concili Vaticà II, a la constitució Gaudium et Spes, parla de l’Església en el món; el decret Unitatis Redintegratio, tracte de l’ecumenisme; la declaració Dignitatis Humanae, damunt la llibertat religiosa; i el decret Inter Mirifica, està dedicat als mitjans de comunicació social. Pau VI, la carta Evangelii Nuntiandi, va formar el consell per les comunicacions socials i desenvolupa la doctrina i normes pastorals per l’ús mediàtic. Joan Pau II, dona s’assus al centre televisiu Vaticà i a la pagina web, la carrera de les comunicacions a començat, recordem la instrucció pastoral Aetatis Novae, anuncia la revolució de les comunicacions. Internet és l’inici d’una nova Era.

Les noves tecnologies, Déu les ha posades a nostra disposició per descobrir, emprar i donar a conèixer la veritat. Què pot fer l’Església?, des de aquest areòpag global, connectat amb tot l’univers conegut.

Pastoral en xarxa, desenvolupar serveis i carismes, crear o renovar ministeris. Connexió amb Déu, una nova espiritualitat i relació amb Déu des de la pregaria. La difusió de la Paraula, reflexionar i viure l’Evangeli. Catequesis i recursos, la preparació per la recepció dels sagraments, cursos de formació

cristiana. Comunicació i diàleg dins i fora de l’Església, ni més ni manco que compartir penes i

alegries, enriquir la vida eclesial.


29

Obres de misericòrdia, una presencia activa i solidaria, ONG’s i Banca Ètica són exemples.

L’Evangelització, presentar a Jesús, vida i missatge a Internet, paraules i testimoni de fe.

La Xarxa ens sorprèn, avança dia rere dia. Ara, establerta una xarxa informàtica dins l’Església, només necessitem tècnics, gent d’església. Jesús va ser un artista mediàtic, expressa el llenguatge religiós com ningú. Dissenyar i plasmar un nou llenguatge per sentir i viure el missatge en xarxa, prioritat i curolla.

Un darrer discurs, en aquest cas religiós (oració), tot per acabar:

Jesús com bon jueu, coneixia bé aquesta pregaria: “Escolta, Israel, el Senyor, nostre Déu, és l’únic Senyor: estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment, amb tot el teu ser”. Ell va afegir: “I al proïsme com a tu mateix”.

Jo com cristià ú intento viure, aquesta és l’ oració: “Pare Nostre que estàs en el cel...”.

Pau i bé, germà lector.

Amén, amén.


30

BIBLIOGRAFIA

Luis González Carvajal – Ésta es nuestra Fe. Edit. Sal Terrae, Santander, 1998.

Joan Chittister – En busca de la fe. Edit. Sal Terrae, Santander, 2000.

Bernard Sesboüé, Creer, invitación a la fe católica. Edit. San Pablo, Madrid, 1999.

Joseph Ratzinger, Introducción al Cristianismo. Edic. Sigueme, Salamanca, 2005.

Juan José Tamayo – VV.AA., Nuevo Diccionario de Teología. Edit. Trotta, Madrid, 2005.

Mircea Eliade, Lo sagrado y lo profano. Edit. Guadarrama, Madrid, 1973.

Anthony de Mello – El canto del pájaro. Edit. Sal Terrae, Santander, 1982.

Ariel Álvarez Valdés - ¿Qué sabemos de la Biblia?, Madrid, 2003.

Escritos de Francisco y Clara de Asís. Edit. Franciscana Arantzazu, 2001.

Josep Vives, Creure el Credo. Edit. Claret, Barcelona, 1986.

INTERNET

Vatican, http://www.vatican.va/

Mercabá – Biblioteca Católica Digital, http://www.mercaba.org/

Servicios Koinonia – Relat, http://www.servicioskoinonia.org/relat/

Biblioteca Franciscana, http://www.franciscanos.net/

Fundació Lluís Espinal – Cristianisme i Justicia, http://www.fespinal.com/

Tercera Ordre Regular, http://www.franciscanostor.org

Jo crec, imatges d'un Cristià

Documents

Transcript of Jo crec, imatges d'un Cristià