1

2 3

Joan BennàssarBatec de rems copejant la mar

Breu història social i cultural de la Mediterrània

Joan Bennàssar - Antoni M. Planas - Joan Bennàssar Escape

I.Els orígens de la Mediterrània - II. L’esplendor de l’antiga Grècia - III. Roma s’estén pel Mare Nostrum - IV. L’imperi romà - V. La Mediterrània bizantina - VI. L’Islam, el trencament de la història - VII. La Reconquesta, a sang i espasa - VIII. El Renaixement - IX. L’Imperi espanyol - X. El segle de les revolucions - XI. El segle XX

4

Engegar-me a fer punyetes no és gens fàcil, ni adaptar-me al veïnat és el que vull.

Anacreonte 570 aC

En l’art, o tot arriba al temps o no arriba res,no hi ha llums sense flames

Albert Camús, 1959

Ara fa 10 anys, amb alguna incertesa i molta il·lusió, vaig crear Benpla Produccions, una entitat que, sense interferir en la meva obra, pogués facilitar els projectes que desitjava realitzar. Puc intuir l’atzar i la inspiració com a derivats de la pràctica i l’amor que sento pel meu ofici. Som pintor i, com a artista, m’agrada viure’l com un d’aquets despistats que tenen fe en la pintura i encara segueixen pintant. Puc sentir també com en els moments més inspirats les mans anticipen els meus pensaments. Així i tot, afirmaria que els meus petits èxits són, en part, fruit d’observar i reconèixer-me en el món, de ser testimoni i adoptar en cada moment les mesures que possibiliten las meves realitzacions.

Crec que Benpla n’és una. La vaig crear en uns moments en els quals es qüestionaven els treballs pictòrics i a més els meus amics artistes derivaven part de la seva obra cap a contrades on la pintura era simplement un complement. El que jo desitjava i necessitava era ancorar, reforçar, la materialitat del meu treball. Feia temps que intuïa que el panorama visual s’obria definitivament als nous medis per la facilitat de manipulació i realització d’aquests, per la seva immediatesa i facilitat de comprensió. La imatge és molt comunicativa i emocionalment molt eficaç, a més de tenir el poder de sobrevolar les fronteres que imposen altres llenguatges. La imatge, en molts aspectes, està guanyant la partida a la paraula.

Avui m’agrada més parlar del meu ofici de pintor i escultor que del que significa ser artista, doncs penso que el seu prestigi està molt devaluat i encara més la seva funció social. Paraules com nou, reflexió, artista o avantguarda me semblen avui una caricatura, devaluada i rutinària, del significat que un dia varen tenir. Ara és molt poc original intentar ser original. La bellesa aporta per si sola molta veritat.

L’obra, des dels orígens del llenguatge, és un món d’experiències i màgia que per història tracta de les relacions de l’home amb les forces de la natura, les deïdats i els monstres que envolten el seu temps. No hi ha una essència immutable de l’obra d’art, com sosté W. Benjamin, sinó una essència històrica que depèn de les

transformacions socials i dels descobriments tècnics. I la comunicació, inherent a la necessitat d’expressar-se, és imprescindible per donar forma a un món habitable per a tots. Reciclar-se i oferir una visió nova de l’experiència humana és el que vull trobar a l’obra, on el relat ha de ser eficaç per facilitar la comprensió. La cultura és bàsicament coneixement, harmonia i proporció i té una estètica que es dóna per suposada.

Mallorca eròtica es publicà l’estiu de 2007. És la primera producció de Benpla com a editorial y pretenia abastar un públic generalista. Eren temps de més alegries i confiances que els actuals. Els seus orígens els trobam en el recull de gloses eròtiques reunides per Gabriel Janer Manila i compta amb un esplèndid text de l’amic Felip Munar i les traduccions literals d’Antoni M. Planas.

La meva intenció era deixar constància de la sexualitat del poble i de la pagesia, així com constatar l’arrelament del matriarcat a ca nostra. La veritat, com diu Maria de la Pau Janer, és que “l’amor és una festa”. A més, la batalla dels cossos cercant-se plàsticament és bellíssima i és l’acte que més sentit i satisfacció dóna als humans. El sexe, el cant a l’amor i a la seva veritat, me reafirmaren en els ideals de bellesa de l’antiga Grècia on la mesura és la norma, que està reflectida en les quatre frases que es poden llegir sobre el mur del temple de Delfos: el més exacte, és el més bell; respecta els límits; odia la insolència; i de res massa, que ratifiquen els valors socials de les nostres accions, on a més de ser clar a mi no me molesta poder ser comprensible i, diria més, abastable. Mirar, veure, com escriu Paul Eluard, “és unir el món amb l’home i l’home amb l’home” .

El vi que bec té gust de mar és un compendi de la història social de les illes al voltant del món del vi. Va ser publicat el 2012, en temps de crisi emocional, política i econòmica. No cal parlar-ne aquí, tots ho patírem. Amb el temps, el sector al que més l’hi està costant assolir els nivells d’abans és el de la cultura. Editàrem i regalàrem 60.000 exemplars en llengua catalana i férem una edició de 5.000 en llengua anglesa, alemanya i espanyola. Fou escrit per Antoni M. Planas, del que sempre me sentiré deutor, per amistat; per comprensió; per les seves ganes d’investigar i aprendre; per les moltes hores de lectures i correccions; per recordar-li sovint que treballava en un llibre d’imatges de pintor, visualment atractiu, que fos bell, i on calia reprimir els seus coneixements perquè no volia fer un llibre per a erudits.

Malgrats tots aquests agreujants, aconseguírem que la Fundación para la Cultura del Vino ens obrís les

Retrat de cendra amb carbóJoan Bennàssar

6 7

portes de ca seva i ens oferís diverses portades i articles de la revista Terruños on el vi a Mallorca ha estat el protagonista. Els responsables de la Fundación convertiren el llibre en el regal predilecte per a tots els seus conferenciants, alguns del selecte club de l’Institut of Master of Wines. Veig amb orgull l’ús que n’han fet de les imatges alguns dels bars i restaurants de l’illa i els premis que he rebut: el Brot de Pi de Santa Maria i el Manto Negro d’Argent de la Denominació d’Origen Binissalem. Els hi agraeixo els guardons.

Entenc que la forma no pot dissociar-se de la seva finalitat i crec que sense varietat no hi ha bellesa i que la imperfecció és una de les parts identificables de la grandesa humana. Treballar a partir dels textos dels llibres va ser com obrir la finestra per airejar l’estudi, convertir-me en un altre jo, en un mag a la caverna, un artesà a Egipte, un monjo al convent, un artista al Renaixement, un bohemi a París... pintar cels de pluja, terres plantades de ceps, retratar aquest déu tan humà i beverrí que és Baco i enamorar-me de les voluptuositats i les ofrenes de plaer de les Menades me permeteren donar-li un altre sentit als mites, a la historia i als paisatges de la meva obra.

Ha estat una aventura il·lusionant on m’he demostrat a mi mateix que la passió és el motor que permet que el món avanci i es rejoveneixi. Que la vellesa només ha de quedar reflectida al cos. Que s’ha de contrastar per refrescar coneixements. Que s’ha de ser flexible però mai transigir amb el que forma part del fet de ser artista i saber que som artista sense la seguretat de ser-ho.

Batec de rems copejant la mar és el llibre que teniu a les mans i tanca el cicle dedicat a la Mediterrània. És un llibre sobre la història i la cultura dels pobles que envolten aquesta mar. Està escrit per Antoni M. Planas, a qui agraeixo la mateixa dedicació de sempre i ser la meva mà dreta. Com passa amb les bones obres, en aquesta ens han quedat moltes coses per dir, i ens ha obert les portes a nous projectes, tot i que ja tendran un altre format.

Cal saber tancar els cicles i els tres llibres fets fins ara conformen la meva Mediterrània. Aquest que vosaltres teniu ara en les mans n’és una versió reduïda i abastable. He d’agrair a tota la gent que ha fet possible que aquesta obra arribàs fins a vosaltres en aquest format. Primerament vull donar les gràcies al Grup Serra i als seus diaris Ulima Hora, Majorca Daily Bulletin i Mallorca Magazin per la seva col·laboració i distribució. També he d’agrair la seva estima a First Mallorca, Terraza Balear, Rialto Living, Son Grec, Can Picafort i l’Ajuntament de Sóller. Sense el seu suport i ajuda aquest llibre no hagués estat possible. Ells han fet que aquest volum sigui una realitat més atractiva i complerta. Sempre tendreu el meu agraïment.

L’elaboració d’aquesta trilogia ha fet que en aquets darrers anys hagin entrat en la

meva vida molts amics i col·laboradors que han enriquit el meu món i m’han ajudat a tirar endavant aquest magne projecte, un treball que necessita d’un gran equip. A més dels nomenats, he d’afegir a Josep Fortuny, que amb la seva màgia des del primer llibre ha fet que els textos s’integressin en les imatges i siguin bells i comprensibles; al meu fill Joan, que ha elaborat la cronologia, els vídeos i les fotografies dels quadres i les escultures de Can Picafort; a Pere Cortada, que va realitzar bellíssimes fotos de Cala Rajada, i a Gabriel Fiol, que aporta la seva creació músical als vídeos. També a tota la meva família, refugi i fortalesa, que ha estat un gran suport. Sense la seva compressió i paciència no hagués pogut realitzar tot això.

L’art és un joc de fascinacions. La vida n’és la llavor. La primera cosa és sentir, després ve entendre i, finalment, comunicar. Em sent part d’una Mediterrània de dies blaus, d’un sol, d’una mar i de jocs i rialles que em parlen de la meva infantessa. Avui que la comunicació és una cruïlla constant de persones,

temps i espai, el fet de pertànyer a una civilització que és la suma de múltiples identitats diferenciades i obertes al món és un avantatge, especialment si es tracta d’una terra com la nostra on la bellesa no en sap de dogmes ni culpes. Escriu Camús: “La misèria ens va impedir creure que tot era bo sota el Sol i en la Història. I el Sol ens va ensenyar que la Història no ho és tot”.

Xerram d’una cultura que és resultat del comerç, de l’afecte, de les lleialtats, de les guerres, de la destrucció i del mestissatge. Una cultura que com qualsevol Ulisses té la voluntat de comprensió de les heroïcitats i veritats dels déus i la natura. On l’home és el centre de totes les coses i la vida és entesa com un llarg viatge ric de coneixements. Una cultura el destí de la qual pugui significar dissoldre els laberints que els humans construïm amb les religions, les llengües i les fronteres.

No me veig a mi mateix seduït pels cants de medusa, sí però per un art fonamentat en la bellesa, l’amor terrenal i la necessitat de comunicació. Formo part d’un poble en el qual viure sota el sol a la vora del mar, rodejat d’amor, família i amics, és el meu descans i protecció. Sé que per arribar a alguns ports els camins seran circulars i laberíntics. Que no és bo sestejar massa ni pensar que ja ens trobaran, ni creure que el nostre és el millor. Que cal travessar les fronteres, parlar altres llengües i entendre l’esperit dels esterns. Ser nosaltres mateixos però preocupats per les incerteses del futur. Que és meravellosa la mixtura humana perquè és més bella, perquè els egos humans, incapaços de visualitzar nous horitzons, ens fan més petits. Perquè la personalitat es construeix sense por a allò desconegut, al que hom pot ser. Perquè ens cal aixecar ponts i no murs. Perquè els principis cal reservar-los a coses que valen la pena, doncs per a les petites coses basta Déu o la misericòrdia.

IEls orígens

de la Mediterrània

8 9

Com el seu propi nom indica, la Mediterrània és una mar entre terres. És el punt de trobada de tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. És, per

tant, un espai tancat, amb una única sortida natural cap a l’Atlàntic, l’estret de Gibraltar, una veritable “porta fortificada” on la mitologia va situar les columnes d’Hèrcules, que senyalaven els límits del món conegut, la darrera frontera per als navegants.

La mar Mediterrània és el resultat de processos tectònics complexos que s’iniciaren fa uns dos-cents milions d’anys (Triàsic), quan es començà a separar en diversos continents una gran superfície única anomenada Pangea. El resultat va ser el tancament de l’enllaç que unia la mar de Tetis, una mar anterior més gran, amb l’Índic i la formació d’una mar interior, la mar Mediterrània, la nostra mar.

En quedar aïllada, l’efecte de l’evaporació va provocar que el nivell de l’aigua estigués més de mil metres per sota de l’actual, però una gran inundació, la major de la qual és té coneixement en la història de la Terra, el va tornar a omplir. La raó va ser la generació d’una via d’aigua a l’estret de Gibraltar. L’erosió va fer la resta. Aquella petita encletxa en poc temps va esdevenir un pas gegant d’aigua procedent de l’Atlàntic per on la Mediterrània es va omplir en poc menys de dos anys amb un cabal d’aigua mil cinc-centes vegades superior al del riu Amazones.

Ens hem de remuntar a 430.000 anys enrere per datar-hi la primera presència humana. L’home va arribar a Europa a través de les riberes de la nostra vella mar. Hi entraren per l’Àfrica oriental, resseguint la vall del Nil. Un cop varen ser a l’Orient Mitjà, uns varen seguir la ribera nord i altres feren camí pel sud. Els primers es varen extingir en no ser capaços d’evolucionar. És l’home de Neandertal. Els segons, amb el pas dels segles, evolucionaren i es convertiren en l’Homo erectus, el nostre avantpassat. Eren pobles errants, caçadors i recol·lectors que es movien d’un lloc a l’altre cercant menjar.

Si bé és cert que en aquell remot període es podia accedir caminant a alguns llocs que avui són illes, se sospita que eren capaços de fer breus navegacions. Els primers testimonis documentats de travessies daten de voltants de l’any 11000 aC. Eren expedicions amb un motiu ben clar: la recerca de la roca d’obsidiana, utilitzada per construir eines ben esmolades amb les quals caçar i defensar-se.

La primera cultura va ser la ciclàdica, que neix com a conseqüència del comerç. A partir de l’any 3000 aC, el bronze és un producte de consum i de poder. El volen aquells que han de fer palès i defensar el seu domini. La demanda d’aquest metall és tan gran que donarà lloc en la mar Egea a la que es pot considerar la primera ruta comercial de la Mediterrània.

13.750 Milions d’anys, suposat origen de l’univers.

4500 Ma. Formació de la Terra i origen de la vida coneguda.

434 Ma. Apareixen els primers peixos, que evolucionaran donant pas als amfibis, rèptils i dinosaures.

225 Ma. Apareixen els primers mamífers.El supercontinent Pangea comença a fracturar-se per crear els continents actuals.

7 Ma. S’inicia l’evolució del simi cap a l’home a l’Àfrica.

5,5 Ma. S’omple el mar Mediterrani.

1,9 Ma. Homo habilis, homínid caracteritzat per usar eines.Homo erectus, camina sobre les dues extremitats del darrere i se li atribueix el descobriment del foc.

200.000 aC. Homo Sapiens, primer homínid amb les característiques anatòmiques dels humans actuals.

60.000 aC. Formació del llenguatge complex i la seva

expansió cap a Europa i Àsia. Desaparició de l’home de Neandertal. Primeres mostres d’art rupestre.

8500 aC. Ciutat de Jericó, la primera mostra d’urbanisme, amb quatre hectàrees emmurallades i una torre de defensa al centre.Pas del nomadisme al sedentarisme, s’inicien l’agricultura i la ramaderia.

6500 aC. Edat del Coure.4250 aC. Invenció de la roda.3300 aC. Edat del Bronze.3250 aC. Primeres mostres de

textos escrits a Sumèria, on la Bíblia situa l’Edén i el Diluvi Universal.

3000 aC. Menes unifica Egipte.2850 aC. Epopeia de Gilgamesh,

rei d’Uruk, la primera narració.Egipte es regeix per un calendari de 365 dies; s’inicien les tècniques de momificació; i es construeixen les piràmides de Kheops, Kefren i Micerí i l’esfinx de Gizeh.

2750 aC. Fundació de les ciutats

fenícies de Tir i Biblos.2560 aC. El papir egipci més

antic conservat. 2350 aC. Sargon I funda l’imperi

mesopotàmic a Accad, fundat per Sargon I i apareixen els primers objectes de ferro a Anatòlia.

2000 aC. El rei Minos funda la civilització minoica a Creta i domina la Mediterrània (thalassokratia). La llegenda del rapte d’Europa s’inspira en aquesta civilització.

1792 aC. Codi d’Hammurabi per a l’ordenació civil, es basa en el “ull per ull i dent per dent”.Caiguda de la ciutat d’Ur, Abraham parteix de Sumèria. Període dels Patriarques i emigració dels hebreus a Egipte dirigits per Jacob, nét d’Abraham.

1450 aC. Erupció del volcà Santorini que acaba amb la civilització minoica iniciant l’auge de la civilització micènica. La Llegenda de Teseu i el minotaure narra aquesta pèrdua de poder de

les illes del Mar Egeu davant de la Grècia continental.Fenícia desenvolupa una vasta xarxa mercantil a la Mediterrània. Egipte compila el Llibre dels Morts. Inici de la cultura talaiòtica a les Illes Balears

1352 aC. El faraó Akhenaton regna amb la seva dona Nefertiti intentant instaurar una nova religió monoteista. Tutankhamon torna al culte tradicional d’Amon.Ramsès II construeix i expandeix els temples d’Abidos, Luxor, Vall dels Reis i Abu Simbel.

1280 aC. Guerra de Troia, eix central de la mitologia grega, que Homer reflecteix a la Ilíada i l’Odissea. Els doris envaeixen Grècia des del nord i desplacen els aqueus i els eolis a la costa, des d’on alguns s’uniran als Pobles del Mar per conquerir fugaçment Egipte i Àsia Menor.

Cronologia Capítol I: Origen-1280 aC.

10 11

Les illes Cíclades eren al bell mig d’aquest trànsit. És tracta d’un arxipèlag format per més de dues-centes illes –Andros, Míkonos, Melos, Siros, Santorí... – al centre del qual hi ha l’illa sagrada de Delos, pàtria d’Apol·lo i Àrtemis. Entre aquelles illes es va crear la primera civilització de la Mediterrània. Els artesans/artistes ciclàdics mostraven una gran preocupació per les proporcions del cos humà i en les seves obres s’evidencia un notable i únic sentit de l’harmonia. Són les primeres manifestacions artístiques que ens han arribat.

La primera civilització en un sentit total neix a Creta. És coneguda com minoica pel seu gran rei Minos, creador d’un imponent imperi naval, una thalassokratia formada per vaixells d’una i dues veles, amb quilla. Els minoics són grans navegants i millors lluitadors dins l’aigua.

Només va poder acabar amb ells una erupció volcànica, cap al 1500 aC. Un nigul de cendra va cobrir el sol durant anys i la terra va quedar coberta per una espessa capa de pols i cendra. El resultat va ser una passa de fam que va delmar la població. Els minoics varen fer sacrificis als seus déus. S’ha trobat documentació que explica que en un sacrifici ritual es va arrabassar la carn dels ossos a un grup de nins morts en aquell temps.

La influència d’aquesta cultura ha arribat fins avui. El mite del Minotaure, el laberint i el fil d’Ariadna provenen d’aquí. De tots és conegut que Pasífae es va enamorar del toro sagrat i va engendrar el Minotaure, que va quedar

tancat dins un laberint. Teseu, fill del rei d’Atenes, va voler acabar amb aquest monstre que exigia el sacrifici de joves i ho va fer amb l’ajuda d’Ariadna, la filla de Minos.

A partir del segle xvi aC, una nova civilització es va desenvolupar a la Grècia continental. Els micènics, avantpassats de la rica i poderosa cultura hel·lènica, s’estructuren entorn d’un rei, entre els quals hi ha Agamèmnon, conegut per aparèixer a les obres homèriques i violent assetjant de la gran ciutat de Troia.

Però si hi ha una cosa que caracteritza els micènics és la seva obertura cap a la Mediterrània. Són una cultura comercial. La seva activitat econòmica és intensa i això els obliga a cercar nous mercats per vendre els excedents. A la vegada, necessitaven la matèria primera per a la seva artesania. Tot això els va dur a multiplicar els intercanvis marítims i a estar presents a les dues conques mediterrànies. Ells obriren la via dels viatges llunyans i posaren les bases del comerç que més endavant adoptaran els grecs i els portaran a controlar la gran mar.

Als voltants del segle xii aC, on avui es troba situat el Líban, les ciutats de Biblos, Sidó i Tir formen una entitat política i econòmica anomenada Fenícia. Pel fet de trobar-se totes elles a prop de la costa i estar envoltades de pobles bel·licosos, la seva va ser una expansió cap a la mar. Crearen una gran flota dedicada al comerç basat en l’intercanvi de mercaderies: argent,

estany, coure o teles i també productes exòtics arribats d’Orient.Els fenicis creuaren la Mediterrània i devers el segle viii aC arribaren fins a

la península Ibèrica i les illes Balears. A la costa espanyola fundaren colònies: Malaka (Màlaga), Sexi (Almuñécar), Abdera (Adra), Huelva i Gadir (Cadis). A Mallorca, l’anomenaven Clumba o Columba; Nura, a Menorca, i Ibussim a Eivissa. L’arxipèlag era conegut com Boal-Iaroh, que significa ‘home destre en el llançament de pedres’.

Durant el segle vii fundaren una important colònia a Eivissa que va jugar un destacat paper en el comerç del llevant peninsular, la vall de l’Ebre i la zona del golf de Lleó. Eivissa servia de suport a les rutes que unien el sud-est peninsular amb les colònies fenícies de la Mediterrània central. D’aquesta manera nasqué la colònia de sa Caleta, formada per un conjunt d’edificis a partir d’un nucli original. Poc després, es creà un altre assentament a la badia d’Eivissa, a la zona que avui ocupa el barri antic de la ciutat, i al puig dels Molins establiren la necròpolis, on incineraven els morts.

Les expedicions marines duran aparellades l’establiment de delegacions, assentaments situats “entre la terra i el mar”, ja sigui a petits illots, penínsules, a la desembocadura d’un riu o al fons d’un golf, com és el cas d’Eivissa. Els més antics són del segle xi aC, a Útica (Àfrica) i Gades (Cadis).

L’habilitat marinera dels fenicis és la font del seu poder. Tenien dos sistemes

de navegació: el de petit cabotatge, que es desenvolupà en l’àmbit de la franja costanera, amb navegació a la vista de les costes i entre nuclis habitats pròxims; i el de llarg recorregut, que s’enfrontava amb llargues tirades a mar oberta. Coneixien bé la mar, les seves correnties i disposaven de vaixells de proa alta i popa corbada, equipats amb una o dues veles que els convertien en els més poderosos a la mar. Era tal la seva destresa, que podien navegar fins i tot de nit, cosa insòlita en aquells segles, utilitzant les osses Menor i Major com a guia, que dins el món antic eren conegudes com les estrelles fenícies. Amb aquests vaixells es pensa que arribaren fins a les illes Britàniques.

Els intercanvis comercials varen comportar també el naixement d’un nou sistema d’escriptura que estava format per vint-i-dues lletres. Els fenicis són considerats els creadors de l’alfabet. Aquest sistema es va expandir ràpidament i serà utilitzat al Pròxim Orient i també pels grecs, etruscs i llatins. És el primer signe d’un vincle cultural fort en el món mediterrani.

L’escriptura, tanmateix, havia aparegut a finals del iv mil·lenni aC en dues àrees molt properes: Egipte, on va aparèixer l’escriptura jeroglífica, i Mesopotàmia, on va sorgir la cuneïforme.

L’escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys i es pensa que va aparèixer en diferents focus de civilitzacions, des de Mesopotàmia a la Xina o a l’Amèrica central. S’atribueix l’origen de les primeres escriptures a les transaccions entre

12

habitants de diferents terres que establien contactes comercials i requerien elaborar contractes, que es feien mitjançant bolles de fang. Aquestes operacions es varen fer més complexes i va ser necessari fer indicacions sobre el fang encara fresc de les bolles amb un pal prim, anomenat càlam. Aquest sistema va evolucionar cap a l’ús d’una planxa plana de fang en què ambdues cares s’utilitzaven per dibuixar (escriure) el contingut del contracte. A poc a poc, cada signe, en funció del context, va anar agafant el significat d’una idea, d’un objecte o d’una síl·laba.

Els primers pobladors de les illes Balears arribaren durant el Neolític, molt més tard que a altres illes. A Mallorca, el testimoniatge més antic descobert fins ara data del 7200 aC. Es tracta d’unes restes trobades a la cova de Canet, a Esporles. A Menorca, el poblament fou posterior al 3000 aC, i a Eivissa, a l’avenc d’en Pouàs, s’han fet troballes de fauna domèstica datable devers el 4800 aC.

Hem de suposar que la seva economia es basava en la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits comestibles i mol·luscs. Amb el pas dels segles es convertiran en productors d’aliments, introduiran animals domèstics i practicaran alguna casta d’agricultura de subsistència.

El pas de la cultura pretalaiòtica a la talaiòtica es produeix cap a l’any 1450 aC, quan arriben a les illes pobladors procedents de Còrsega i Sardenya. Va suposar un canvi en les formes de vida. S’imposà una organització social de tipus jeràrquic i de caràcter militarista. El resultat va ser la concentració de la població en grans nuclis i la construcció d’elements de defensa.

Però sobretot aquest període es defineix per les construccions ciclòpies. Els rituals funeraris esdevenen més complexos i les pràctiques religioses obliguen a construir noves estructures. Un exemple d’aquestes construccions és la necròpoli de Son Real, a Santa Margalida.

El talaiot és l’estructura més important. El nom deriva d’una forma augmentativa i pejorativa de la veu àrab talaia, que significa ‘mirar des de lluny’. La forma del talaiot podia ser circular o quadrada i la seva funció era d’habitacle o defensa. Una altra construcció ciclòpia són les taules, que únicament es troben a Menorca. Estan formades per dues lloses de pedra de grans dimensions col·locades perpendicularment l’una sobre l’altra en forma de “T”. La seva funció era purament religiosa i es pensa que s’hi duien a terme sacrificis.

IIL’esplendor

de l’antiga Grècia

14

1240 aC. Moisès encapçala la sortida dels hebreus d'Egipte, passant vint anys en el desert del Sinaí, on Jahvè li revela els manaments, les Taules de la Llei i segella el seu enllaç amb el poble hebreu.

1150 aC. Lliga de les cinc ciutats filistees a Palestina.Guerres d'Israel contra els filisteus, il·lustrades míticament a la llegenda de Samsó i Dalila.Els grecs colonitzen les Illes Egees i Àsia Menor.

1100 aC. Fundació de Gadir (Cadis) pels fenicis.Regnats de Saül, David i Salomó. Construcció del temple de Jerusalem.Fenícia desenvolupa l'alfabet amb 22 signes.

900 aC. Mor el rei Salomó i divisió d'Israel en Judà i Israel.Els grecs adopten l'alfabet fenici.

850 aC. Fenícia funda colònies a Espanya, Àfrica del Nord, Itàlia, Sardenya i Sicília.Lleis de Licurg a Esparta.Fundació fenícia de Cartago, al nord d'Àfrica.s. VIII aC. Desenvolupament de les ciutats gregues (polis).Homer escriu La Ilíada i L’Odissea i Hesíode Teogonia.Primers Jocs Olímpics grecs.Colonització grega de Sicília i del sud d’Itàlia.

753 aC. Ròmul i Rem funden Roma.Fenicis i grecs exporten ferro per la Mediterrània.

690 aC. Mort del rei Mides, de Frígia.Grècia construeix el primer navili amb 2 timons i politja de 2 rodets.

654 aC. Fundació d’Ebusus (Eivissa)

625 aC. Tales de Milet, el primer filòsof grec.Nabucodonosor II, rei de Babilònia, destrueix Jerusalem i deporta els jueus. Ocupa Tir i expulsa els fenicis, el que precipita la fundació de l’Imperi Cartaginès del nord d’Àfrica.Construeix els Jardins Penjants, les Portes d’Ixtar i el ziggurat que

E ntenem per antiga Grècia el període de la història de Grècia que comença cap el 1200 aC i acaba amb la invasió romana a la batalla de Corint. Si bé el seu origen es fonamenta en la cultura micènica i

cretenca, seva és la llavor que va servir de base a la cultura dels pobles que circumdaven la Mediterrània. La seva influència és deguda a la seva gran expansió.

Entre els segles viii i vi aC, Grècia va viure una gran explosió demogràfica i econòmica que va tenir com a conseqüència una expansió colonial per tota la conca mediterrània. Els grecs establiren colònies que tenien un lligam comercial amb la metròpoli, tot i que també hi ha relacions culturals. Serà així com els grecs no sols dominaran la Mediterrània oriental, sinó també la central i l’occidental. És l’inici de l’expansió grega, d’allò que més endavant serà conegut com la Magna Grècia.

Hi ha tres motius d’aquesta migració: manca de terres agrícoles, rivalitats

polítiques i conflictes interns. També motius comercials, però aquests foren més aviat una conseqüència més que no un impuls. En aquesta expansió varen jugar un paper molt important els clerucs, ciutadans pobres que rebien un tros de terra en els territoris acabats de conquerir a canvi d’anar-hi a viure. Així la colonització era més ràpida i més efectiva, car amb el temps aquesta gent s’organitzava com ho feien a Atenes. Una evidència clara són els nuclis urbans, on els grecs aportaren una determinada organització política i un urbanisme propi. Crearen el concepte de ciutat en els nous territoris, unes ciutats que esdevindran el lloc de contacte amb el món indígena i l’espai d’aculturació entre grecs i «bàrbars».

Poblaren el sud d’Itàlia, Còrsega, la costa francesa i la península Ibèrica. Crearen colònies tan important com Roses, Empúries o Dénia. També a les illes Balears, batiades com Kromyoussa (Mallorca), Meloussa (Menorca), Pityoussa (Eivissa) i

Cronologia Capítol II: 1240-404 aC.va ser l’origen a la llegenda de la Torre de Babel.

594 aC. Reformes constitucionals de Soló, que acosten Atenes a la democràcia.

Pitàgores fonamenta diversos principis matemàtics (Teorema de Pitàgores).

Naixement de Buda a l’Índia i de Lao Tse i Confuci a la Xina.

535 aC. Etruscs i cartaginesos derroten els grecs a Alalia. Els primers ocupen Còrsega i els segons Sardenya.

Primeres mostres de teatre. Tespis, Èsquil i Sòfocles, autors de

tragèdies gregues.520 aC. Construcció del temple

d’Apol·lo a Delfos, el major oracle de Grècia, situat a prop d’un barranc que emetia gasos tòxics i provocava al·lucinacions. Reformes polítiques de Clístenes basades en les lleis de Soló, que fonamentaran la democràcia atenenca.

509 aC. S’instaura la República romana després de l’expulsió del rei Tarquini Prist. El detonant va ser la violació de Lucrecia, una jove patrícia que va acabar suïcidant-se, pel seu fill Sixt.

Cartago conquesta Tartessos (Andalusia) i domina el sud de la península Ibèrica.La cultura celta s’estén per Europa central i occidental.Roma fa servir petroli per il·luminar les cases i Pèrsia estableix un servei de correus.

499 aC. Neix Pèricles, pare de la democràcia grega. Roma s’expandeix per la Itàlia central conquerint el Laci en les guerres llatines. Els plebeus aconsegueixen el dret a veto al senat.

490 aC. Milcíades (atenenc) derrota els perses en la Batalla de Marató i Temístocles construeix la flota naval d’Atenes. Naixement d’Heròdot, considerat el primer historiador.

481 aC. Els perses derroten Leònides a les Termòpiles i saquegen Atenes. Temístocles venç als perses a la batalla naval de Salamina. Creació de la Lliga de Delos, associació política i militar liderada per Atenes. Sòcrates, filòsof grec i mestre de Plató. Hipòcrates, metge destacat, reuneix el coneixement d’escoles anteriors i prescriu pràctiques com el jurament hipocràtic.Es construeix el primer teatre a l’Acròpolis d’Atenes. Està dedicat a Dionís.

450 aC. Una comissió de deu patricis codifica la Llei de les XII Taules, fonament del dret romà. Atenes trasllada el tresor de la Lliga de Delos a la seva Acròpolis, germen de la guerra del Peloponès. Es construeix el Partenó a Atenes. Escultures: El Discòbol de Miró i Apol·lo i Atenea de Fídies

431 aC. Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta. Mor Pèricles víctima de la pesta. Neix Plató, filòsof fundador de l’Acadèmia, de la Teoria de les Idees i autor de La República.

404 aC. Fi de la Guerra del Peloponès. Atenes perd el seu imperi marítim i se li imposa el govern dels Trenta Tirans.

16 17

Ophyussa (Formentera). Però l’expansió no va ser fàcil. Els grecs hagueren de lluitar pel domini d’aquestes mars i pel control del comerç amb altres cultures: primer amb el fenicis i, més endavant, amb els cartaginesos o amb els etruscs.

La mitologia grega és una col·lecció increïble de llegendes nascuda en la Grècia més antiga. Només ens han arribat aquelles que varen ser escrites. Són atribuïdes a Homer les dues més conegudes: la Ilíada, que descriu la Guerra de Troia, i l’Odissea, que narra les aventures d’Ulisses un cop acabada aquesta confrontació.

Les aventures d’Ulisses constitueixen una de les més brillants descripcions de la geografia de la colonització grega, a la vegada que assumeixen un caràcter dramàtic i un valor d’exemplaritat per a la població. A través dels seus versos es reconeix l’alè vital dels homes i les dones que sentien aquella mar com a casa seva, creant un concepte de Mediterrània, entesa com un espai d’encreuaments múltiples, com autèntics fragments d’una poètica d’un nou món. Ulisses és el millor exemple d’un home que s’enfronta a la supremacia d’un déu, el tot poderós Posidó, que vol guardar per a ell tots els coneixements. La seva importància és tan gran que va marcar un nou capítol en la història de la Mediterrània, ja que va servir per delimitar la geografia de l’expansió marítima, va fixar la frontera entre civilització i barbàrie i va situar l’herència grega com el punt de partida d’un espai comú als pobles de la Mediterrània.

La mitologia va anar de la mà de la religió. Hi ha molts mites que han arribat als nostres dies: Jàson i els argonautes, on s’explica el viatge d’aquest a la terra mítica del velló d’or; les dotze gestes d’Hèrcules; Perseu i el seu intent d’alliberar Andròmeda matant Medusa; Prometeu robant el foc dels déus; Ícar i el seu desig de volar; i Edip, enfrontant-se al seu pare. Els déus grecs apareixen constantment en les narracions mitològiques i sovint són representats per diferents formes de la naturalesa. Els grecs eren politeistes i, per tant, creien en diferents déus. Els més poderosos eren coneguts com els olímpics, perquè vivien en el mont

Olimp. Zeus, el posseïdor del llamp, era el déu suprem i Hera, la seva esposa. La resta de la colla la formaven Hermes (missatger de Zeus), Apol·lo (déu de les arts i de les ciències), Hefest (déu del foc), Posidó (déu del mar), Ares (déu de la guerra), Hades (déu del món subterrani), Afrodita (deessa de la bellesa i de l’amor), Hestia (deessa de la llar), Àrtemis (deessa de la caça) i Atena (deessa de la saviesa).

Els grecs varen ser originals imaginant els déus. Els varen crear d’una manera molt diferent a com ho havien fet altres cultures, com l’egípcia o l’assíria. S’assemblen molt als homes, tant físicament com espiritualment, ja que experimenten sentiments equivalents. És curiós constatar que aquestes divinitats tenen infància i joventut, però no vellesa. La gran diferència es troba en la immortalitat. Malgrat la seva aparença humana, són més forts i poderosos, fins i tot més alts i bells. I tenen capacitats sobrehumanes.

Els déus grecs viuen a l’Olimp, on no arriben ni les pluges ni les nevades, sempre hi lluu el sol i les festes hi són constants. El seu aliment és l’ambrosia i la seva beguda, el nèctar. Els humans els honoraven amb pregàries i sacrificis. A qui no ho feia, li esperava un càstig implacable i terrorífic.

Els grecs també creien en els herois, que eren fills d’un déu i un mortal. És el cas d’Aquil·les, Ulisses o Hèracles (Hèrcules). Eren molt poderosos, bells i forts, però eren mortals. Els grecs els consideraven els fundadors de les ciutats i l’origen de les famílies més importants.

Per expressar l’agraïment als déus i demanar-los ajuda o consell, els grecs feien diversos ritus, que se celebraven a casa, als temples o als santuaris. A les ciutats, els cultes els dirigien els sacerdots. Hi havia ofrenes, oracions, processons i sacrificis d’animals. També es feien ritus comunitaris als santuaris, on s’oferien representacions teatrals i competicions esportives. D’aquí venen els jocs olímpics.

Per comunicar-se amb els seus déus els grecs tenien els oracles, que eren els llocs on anaven a conèixer la seva opinió sobre un tema determinat. Els endevins,

transmissors de la paraula dels déus, cobraven per aquest servei. L’oracle més famós era el de Delfos, al qual acudien fins i tot els governants. Diu la llegenda que el totpoderós Zeus va fer volar dues àguiles des dels dos costats del món per, quan es trobassin, determinar el seu centre. Aquest punt va ser Delfos, envoltat d’un olivar i on encara avui es pot veure l’Omphalos, el centre del món segons els grecs.

La grega era una societat peculiar: tenien una estructura política basada en la polis, una religió politeista sense jerarquia i ortodòxia, una classe comerciant oberta a altres cultures, una immensa curiositat i, per damunt de tot, una extraordinària capacitat mental i una cuidada potència d’estructuració en alguns dels seus grans personatges. Tot això va propiciar noves explicacions sobre la natura i l’ésser humà, fins llavors només explicades amb els mites i les tradicions. És el naixement de la filosofia.

Plató i Sòcrates són els màxims exponents del pensament filosòfic grec. Plató era deixeble de Sòcrates i recollí tot el seu pensament, ja que aquest no va escriure cap llibre perquè confiava en el diàleg com a mitjà per arribar a la veritat. Plató basa les seves creences en el fet que el món sensible només és una aparença i que la veritat es troba en les idees. L’home pot accedir a aquesta veritat perquè participa del logos, la capacitat de pensar i raonar. Curiosament, Sòcrates va ser jutjat el 399 aC per corrompre els joves atenencs amb les seves ensenyances. Malgrat que es va declarar innocent, va ser condemnat a mort i obligat a ingerir cicuta.

Aristòtil fou deixeble de Plató i mestre d’Alexandre el Gran. Per a ell, tots els éssers estan composats de matèria i forma i el seu destí és desplegar tot el seu potencial: les plantes, créixer; els animals, créixer i moure’s; i els homes, créixer, moure’s i pensar. El destí de l’home també és viure en societat i en ella potenciar el seu ésser fins a la virtut. La seva ètica es basa en el terme mitjà entre els dos extrems viciosos: no ser poruc ni temerari, sinó valent, i els seus sil·logismes: si tots els homes són mortals i Sòcrates és un home, llavors és mortal.

Pèricles, polític i orador atenenc, va ser el principal estratega de la creació de la gran i potent Grècia. Home honest i virtuós, era anomenat l’Olímpic per la seva imponent veu i pels seus excepcionals dots d’orador. Va promocionar les arts i la literatura i de la seva mà sorgiren autors teatrals com Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes; arquitectes com Hipòdam de Milet; metges com Hipòcrates; artistes com Fídies, i filòsofs com Sòcrates i Protàgores.

Una de les seves principals consecucions va ser la consolidació de la democràcia atenenca. Aquesta es va desenvolupar prop de l’any 508 aC a la ciutat d’Atenes. Soló, Clístenes o Efialtes d’Atenes són considerats els pares de la primera democràcia coneguda, però Pèricles n’és el líder més popular i avui passa per ser el pare de la democràcia moderna.

La democràcia atenenca era una forma de govern en la qual només tenien dret a vot els adults que haguessin completat la formació militar, cosa que representava només un 20 % de la població. D’aquests, els homes que no podien pagar els deutes, considerats “sense honor”, també veien restringit el seu dret a vot. Les dones en quedaven completament excloses.

Pèricles va contribuir a millorar la ciutat d’Atenes i ordenà construir l’Acròpolis, incloent el Partenó, que es va aixecar entre els anys 447 i 432 aC per celebrar

18 19

la victòria dels grecs sobre els perses. Es consagra a Atena Pàrtenos, la patrona de la ciutat. Ictinos i Cal·lícrates en són els arquitectes i les escultures són obres de Fídies.

La seva planta és quadrada i s’hi podia accedir per qualsevol costat. El seu perímetre està envoltat d’una columnata que combina elements de dos dels ordres clàssics (dòric i jònic). Els arquitectes inclogueren a les columnes lleus distorsions òptiques que milloraven la semblança de l’edifici. Per exemple, la seva base i la seva línia superior es corben cap amunt perquè davant l’ull humà siguin perfectament rectes. També són més fines a la base, cosa que les fa semblar més altes i esveltes quan les mires des de baix. L’edifici està al cim d’un turó i el seu sostre era de fusta i tenia teules.

Com moltes escultures i edificis d’aquella època, estava pintat en colors brillants. Va ser temple d’oració durant molts segles després de la caiguda d’Atenes. En el segle vi va esdevenir església i mesquita, en el xv. El 1687, durant una batalla, un projectil venecià va copejar un barril de pólvora turc que, en explotar, va destruir bona part de l’edifici. El 1801, un britànic, Lord Elgin, va agafar les escultures més ben conservades i les va portar al Regne Unit. Encara hi són.

Esparta contra Atenes. Parlar de Grècia és parlar de la influència de les seves ciutats, però moltes es neguen a sotmetre’s a la Magna Grècia. Un cas paradigmàtic és el dels espartans. Esparta, una petita ciutat situada a les agrestes muntanyes del sud, tenia l’exèrcit més temut i les seves lluites amb Atenes per dominar el món antic eren constants. Aquesta rivalitat va sobrevolar la història de l’antiga Grècia, malgrat que finalment varen unir les seves forces per rebutjar els invasors perses.

Esparta representava la quinta essència del militarisme elitista. Els espartans tenien prohibit treballar la terra, comerciar o tenir comoditats. Tot això era considerat degradant. L’or i la plata no existien i les monedes eren de ferro. Un del seus reis, Pausànies, va ser emparedat perquè va deixar-se captivar pel luxe persa. L’únic deure d’un espartà era estar en forma per a la guerra. De fet, Esparta era la capital de la regió grega de Lacònia

i la paraula lacònic deriva de l’actitud taciturna dels endurits habitants espartans.

Els soldats iniciaven el seu entrenament militar al bressol. Quan naixia un nadó, els ancians els miraven de dalt a baix a la recerca d’alguna tara o algun senyal de debilitat. Aquells que no podrien convertir-se en un gran soldat eren llançats al fons del barranc. La resta rebia un entrenament cruel i implacable. Als dotze anys, només es podien rentar dues vegades a l’any. A l’hivern no podien dur roba d’abric i els al·lots i les al·lotes es flagel·laven despullats per trempar el cos.

La batalla de Salamina. Els grecs hagueren de defensar la seva expansió amb una guerra constant a diversos punts de la Mediterrània. Una de les batalles més conegudes i importants que va provocar la pràctica desaparició dels perses en terres gregues va ser la batalla de Salamina, l’any 480 aC. Es tracta del major conflicte naval de la història grega. La flota capitanejada pels grecs estava composta només per 367 vaixells, que s’havien d’enfrontar als més de mil que formaven la persa. Sabedor d’això, el rei persa, Xerxes, havia fet col·locar el seu tron en una posició elevada sobre la badia de Salamina, des d’on dominava tota l’escena per contemplar la derrota grega. Els grecs, governats pel general Temístocles, varen utilitzar l’enginy i varen fer creure als perses que la seva flota fugia acovardida. Aquests, encesos i empesos per les ànsies de lluita davant d’un rival tan feble, varen decidir atacar. El moviment va ser un error fatal. Les seves naus entraren en l’estret canal que separa l’illa de Salamina del continent. Havien caigut en la trampa, ja que l’espai era tan petit que la flota no es va poder desplegar. Els grecs els envoltaren fins que els aniquilaren sense quasi poder-se defensar. La guàrdia d’elit persa dels Immortals es va veure obligada a desembarcar i varen ser morts un a un. El poeta Èsquil ho descriu:

«Els laments i els plors cobrien per complet la mari ni tan sols l’obscuritat de la nit podia ocultar aquella escena.Mai, que ho sàpiguen tots, mai no es va veure en un sol dia

morir tants d’humans amb una mort tan nefanda».La batalla de Salamina va significar la victòria definitiva

dels grecs sobre els perses i, per això, va ser celebrada com la major victòria grega des de la caiguda de Troia. No era només una victòria militar, sinó també política. Es començava a construir l’Hel·lenisme.

Aquesta va ser una batalla naval. Els vaixells, la navegació, serà bàsica tant per a les relacions comercials com per a la guerra. Per enfrontar-se a la mar, els mariners disposaven d’unes naus “cosides” en les quals les planxes de la borda anaven fermades amb lligadures vegetals. Els vaixells tenien dues formes diferenciades. N’hi havia d’allargats, amb un esperó a la proa, més habitual per a la guerra o la pirateria; i uns altres de més arrodonits, de moviments més lents que s’utilitzaven per al comerç.

Amb el temps, els vaixells s’anaren allargant, enfilant cada vegada més remers amb la finalitat d’aconseguir més potència. Eren més ràpids, sí, però també més fràgils. La solució va ser col·locar les files de remers una sobre l’altra en lloc de fer-ho en una única línia. A Coríntia es va construir el primer trirrem amb tres files de remers devers l’any 704 aC. Se sap que tenia una llargada de 26 metres, 5 de mànega i sobresortia de l’aigua prop de 3 metres. Va ser la base de la marineria grega clàssica. Aquell vaixell era ràpid i manejable. No tenia quilla, sinó un ampli fons, aixecat a la popa, que permetia la sirga en terra ferma, mentre la proa romania dirigida cap a alta mar. En total hi cabien uns 170 remers, repartits en tres nivells.

La guerra del Peloponès i la fi de la gran Grècia. L’enveja i el ressentiment han estat en moltes ocasions el motor del món, o de la destrucció del món. També ho va ser en l’època de l’antiga Grècia, ja que el ressentiment d’Esparta cap a la dominació de la ciutat d’Atenes va desembocar en la guerra del Peloponès, en què les dues ciutats estat varen dirimir el seu poder en la Mediterrània. Una lluita que es va perllongar durant 27 anys. Va ser la demostració de la fúria entre veïns, una fúria que s’ha repetit amb precisió durant tota la història cada vegada que un poble sent la necessitat de ser hegemònic en el seu voltant.

La guerra del Peloponès va canviar per complet el mapa de l’antiga Grècia i va deixar a l’aire el control d’aquella zona de la Mediterrània. Atenes, la gran ciutat de Grècia, va ser reduïda a la mínima expressió, sotmesa a Esparta, que va passar a dominar Grècia. Atenes mai no va tornar a recuperar la seva esplendor.

Però la guerra té un preu i aquesta va afectar tota Grècia. La fam i la pobresa s’apoderaren del Peloponès. I la democràcia atenenca va desaparèixer i va donar pas al govern de l’oligarquia espartana, una gent que tenia interessos en cada una de les ciutats estat, cosa que provocà una onada de petites guerres civils que devastaren encara més el domini grec. La guerra del Peloponès va projectar damunt Grècia una devastació tal que va precipitar la decadència d’aquell estel·lar univers mediterrani, tal vegada el culturalment més influent que s’ha manifestat mai en la vella mar. Algú havia d’ocupar aquesta hegemonia deixada pels grecs. I no seran altres que els macedonis.

Alexandre el Gran va néixer a Macedònia el 365 aC. Va ser el primer gran conqueridor de la Mediterrània. Militar ferotge, amant dels cavalls i amb un vast coneixement filosòfic, va crear un imperi sobre la major part d’aquest món conquerint Grècia, Síria, Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia. Amb el temps estendria el seu

20

imperi fins a l’Índia. Va morir als 33 anys d’edat quan estava al cim del seu poder. El seus dominis varen ser repartits entre els generals.

Una de les característiques del seu regnat és que en comptes de destruir les cultures dels llocs que conqueria amb els seus exèrcits, les absorbia. D’aquesta manera, va sorgir una cultura mestissa anomenada Hel·lenisme. Per primera vegada en la història, una gran part del sud-est d’Europa i del Pròxim Orient compartien llengua i base cultural. El ferment que s’estengué per tota Europa i que ha arribat als nostres dies és el llegat més important que va deixar per a la posteritat.

Les seves gestes militars el varen convertir en un mite i, gairebé, en una figura divina. De fet, en les monedes encunyades el seu rostre representat s’assembla més a Apol·lo, el bell fill de Zeus, que a Alexandre. Conscient del poder de propaganda que tenia, va saber controlar amb molt encert la reproducció de la seva imatge, que només va confiar a tres artistes: l’escultor Lisip, el pintor Apel·les i un orfebre.

Fundador de més de 70 ciutats per tot l’imperi, estaven destinades no sols a l’exèrcit, sinó a convertir-se en centres de difusió de la cultura grega. La més gran, la més bella i la més coneguda és, sens dubte, Alexandria, fundada l’any 331 aC, just després de la conquesta d’Egipte, enmig de la bellesa aclaparadora del delta del Nil. Va ser només una de les desenes de ciutats a les quals va posar el seu nom. Però aquesta va passar a la història pel seu enorme far, una de les set meravelles del món, i perquè els grecs hi construïren una biblioteca gegantina on hi havia milers de pergamins.

Avui ni el far ni la biblioteca que feren a aquesta ciutat llegendària existeixen. Allà on s’aixecava el far hi ha avui el fort de Qaitby, fet construir pel sultà del mateix nom l’any 1480 damunt el que quedava de l’antiga construcció, que havia quedat malmès després de dos forts terratrèmols succeïts el 1303 i el 1323.

Alexandria va ser una ciutat opulenta, moderna, funcional, que va albergar una població cosmopolita. Estava organitzada seguint un pla hipodàmic en el

qual els carrers estaven dissenyats en angle recte, creant illes de cases rectangulars. El barri central era dedicat a la noblesa, que vivia en grans palaus. Allà hi havia també els edificis administratius i culturals, entre ells el museu i la biblioteca. Val a dir com a curiositat que la paraula museu té el seu origen a Alexandria. Ve del llatí museum, que significa ‘temple de les muses’, que va ser el nom donat a la institució d’Alexandria fundada per Ptolemeu II cap al 280 aC per a la promoció, el coneixement i el suport als erudits.

La Biblioteca d’Alexandria és l’altre gran edifici d’aquesta ciutat de la cultura i la ciència. Estava formada per uns 50.000 volums. La col·lecció reunia majoritàriament obres gregues, en especial literatura, tot i que també altres treballs, com la traducció de les Sagrades Escriptures dels Setanta (el nombre de traductors que hi treballaren). La Biblioteca va facilitar als erudits la realització del que s’anomena la ciència alexandrina, ja que guardava els escrits de totes les àrees del saber. Malgrat tot, la tasca fonamental de la biblioteca era el treball bibliotecari i filològic en un sentit estricte. En gran mesura, les edicions de textos i els estudis filològics actuals beuen de la tècnica creada a la Biblioteca.

La Biblioteca d’Alexandria quedà finalment destruïda. El foc i la intolerància religiosa, que mirava amb recel tot allò que no parlava d’un únic déu al qual s’havia d’honrar i témer, varen acabar per fer-la desaparèixer. Avui és només un record, un símbol d’un moment únic a la Mediterrània caracteritzat per una absoluta riquesa cultural.

Després de la mort d’Alexandre, la ciutat va seguir mantenint una posició privilegiada i es va convertir en el centre de la cultura grega i de la difusió de l’hel·lenisme per la resta d’Egipte.

Balears en l’expansió grega. Amb l’expansió grega, la part més occidental de la Mediterrània es va veure ocupada per dos pobles eminentment comerciants, una relació que necessàriament havia de ser conflictiva. Els cartaginesos, amb la possessió de

Cadis i d’Eivissa, tancaren als grecs el comerç cap al sud i aquests es varen haver de conformar amb establir colònies al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl·lia. Mallorca es mantenia com a fita entre dues potències, tot i que va quedar sota el domini cartaginès, atesa la proximitat amb Eivissa. Així, quan es va iniciar la guerra entre grecs i cartaginesos per la possessió de Sicília, no és d’estranyar que aquests vinguessin a Mallorca a cercar mercenaris per formar l’exèrcit. Hem de tenir en compte que els cartaginesos eren una gent eminentment comerciant i artesana, que odiaven la guerra i que pagaven gran quantitats per comprar mercenaris que poguessin lluitar en el seu nom.

En la segona guerra grecopúnica a Sicília (409-406 aC) ja hi participaren prop d’un milenar de mallorquins, que feren de mercenaris pels cartaginesos. El cronista Diodor de Sicília parla de la seva ferocitat en la lluita i del fet de salvar a l’exèrcit cartaginès en diverses situacions compromeses. Els foners balears es faran famosos arreu de la Mediterrània en les guerres púniques posteriors.

Els cartaginesos. Van ser una de les civilitzacions amb les quals els grecs s’hagueren de barallar pel control territorial. Es tracta d’un poble d’origen fenici, ja que Cartago, el seu gran centre urbà, fou fundada al segle ix aC per habitants de la ciutat fenícia de Tir. L’urbs es troba situada molt a prop del que avui és Tunis, la capital de l’actual Tunísia. El seu poder neix just en el moment en què les ciutats de Tir, Sidó i Biblos foren sotmeses pels assiris i perderen la seva hegemonia. Llavors, Cartago es va convertir en la continuadora del poder fenici a la Mediterrània.

La riquesa cartaginesa radicava en el comerç marítim. La seva flota era la més gran de la zona. El comerç es basava en gran manera en el bescanvi de mercaderies, art en el qual eren mestres. Ells varen introduir a la zona els productes de l’Orient: or, ivori i mà d’obra, majorment esclaus negres. D’Occident, els interessaven els cereals i els minerals: el ferro, la plata ibèrica o l’estany, indispensable per fabricar bronze. Un altre producte amb el qual comerciaven era la sal, imprescindible per a la conservació dels aliments. Les salines d’Eivissa i Mallorca els abastiren d’aquest producte.

La primera expansió cartaginesa serà purament comercial, sense annexió de territoris. Ocuparen moltes colònies fenícies, com Gadir o Malaka. També a les Balears, com és el cas d’Ibussim. Pel que fa a Mallorca, malgrat no instal·lar-hi cap gran colònia, sí que utilitzaren illots del litoral com a base i dipòsit de mercaderies. Així, se n’han trobat restes a l’illot de na Guardis, a la Colònia de Sant Jordi, o en el de sa Galera, a Can Pastilla. Quan els cartaginesos varen esdevenir els amos i senyors del comerç a la Mediterrània occidental, aquesta vinculació amb Mallorca i Menorca s’amplià. S’establiren factories al seu litoral: es Trenc o l’Illot d’en Sales, a Calvià.

Malgrat tractar-se d’una relació purament comercial i interessada, les dominacions púniques i cartagineses varen influir també en la població illenca. S’ha de tenir en compte que eren societats molts més avançades que els balears talaiòtics. La seva influència es va deixar notar en la vida espiritual, en els enterraments i en l’elaboració de ceràmiques. L’influx púnic es va mantenir durant molts de segles a Eivissa, que conservà l’autonomia política després d’establir una important aliança amb Roma.

IIIRoma s’estén pel Mare Nostrum

22 23

L’any 509 aC havia nascut la República romana. Des d’aquell moment, els triomfs bèl·lics la convertiren en la principal força de la península Itàlica. En dos segles, les institucions republicanes es consolidaren i

cap al 300 aC l’estructura política de Roma s’havia estabilitzat i descansava en un equilibri entre el Senat, les assemblees populars i els magistrats.

Era una època de conquesta i els romans, en poc temps, varen fer grans passes per consolidar el domini de la zona: controlaren el Laci, es varen alliberar de la tutela etrusca i s’annexionaren alguns dels seus territoris, controlaren les invasions cèltiques i garantiren el domini sobre la Campània.

Es formaren colònies romanes, situades prop de la mar, on habitaven només ciutadans romans, i d’altres de llatines, on els ciutadans tenien menys drets. Per unir aquests territoris amb Roma i garantir la seguretat es construïren carreteres: la via Latina, la via Appia, la via Flaminia o la via Valeria són d’aquesta època. Va ser així com conqueriren tota la península Itàlica del sud. Ara era el moment de l’expansió. Va ser llavors quan entraren en conflicte amb Cartago.

Mentre Atenes i Esparta es barallaven, més cap a occident altres ciutats gregues lluitaven per la seva supervivència. Els cartaginesos tenien una important potència naval, però es miraven aquella guerra de lluny, malgrat que l’aprofitaven per anar conquerint territoris i fer-se forts a l’occident. Va ser així com ocuparen Sicília, una illa estratègica per la seva situació. I aquest fet va ser el detonant de la primera guerra púnica, que enfrontarà durant anys romans i cartaginesos i que provocarà rius de sang.

Roma no tenia la més mínima ambició de convertir-se en una potència naval a la Mediterrània. Els romans que creuaven la mar ho feien com a mercaders, no com a soldats. La primitiva Roma només tenia interès de derrotar els pobles veïns que

podien amenaçar la seva seguretat: els volscs, els etruscs o els invasors gals. Sobre aquesta invasió gal·la, conta la llegenda que va ser una bandada d’oques que els romans guardaven per sacrificar en honor a la deessa Juno la que els va salvar de l’atac. Els gals varen entrar a la ciutat pel mont Capitolí, però en la seva estratègia no comptaren amb el clacar de les oques, que va despertar els romans i pogueren organitzar la defensa. Els dedicaren el santuari de Júpiter Moneta.

Les guerres púniques, entre l’any 264 i el 241, varen ser les que tragueren Roma de la seva closca italiana. Roma no tenia cap intenció d’acabar amb Cartago. Un seguit de malentesos, coincidències i esdeveniments varen dur Cartago i Roma a enfrontar-se en unes guerres que varen impressionar els historiadors antics per la seva durada, intensitat i brutalitat. Al final del cicle Roma va ressorgir com una potència mediterrània, perquè no només va ampliar el seu domini sobre les runes de la derrocada Cartago, sinó que també es va annexionar grans extensions de Grècia.

La primera guerra púnica es va combatre a Sicília i a l’Àfrica i va estendre per primera vegada la influència de Roma fins a l’altre costat de la mar. La segona va dur el romans cap a Espanya, malgrat que el principal escenari de guerra fos Itàlia. I la tercera, breu, obligaria Roma a arribar fins a l’Àfrica i acabar amb la destrucció de Cartago l’any 146 aC.

La guerra amb Cartago va tenir el seu origen en unes disputes molt allunyades de Roma. De fet, els romans no tenien gens clar si intervenir-hi. La crisi va començar quan un grup de mercenaris de la Campània italiana, coneguts com a mamertins, capturaren la ciutat de Messana, a Sicília. Més tard, foren sotmesos pels cartaginesos i demanaren ajuda a Roma. El Senat no volia intervenir-hi, però una assemblea popular va votar a favor de la lluita. Malgrat tot, no havia de ser una guerra contra

403 aC. Trasibul expulsa els tirans i restableix la democràcia a Atenes.

399 aC. Procés i mort de Sòcrates.Els gals entren a Itàlia, derroten els romans a Alia i saquegen Roma.

384 aC. Neix Aristòtil, deixeble de Plató i fundador de l’escola filosòfica Liceu. Filip II, pare d’Alexandre el Gran, funda l’Imperi Macedònic en conquerir Grècia.

356 aC. Neix Alexandre el Gran, conqueridor macedoni educat per Aristòtil. Venç als perses i estén el seu imperi per Egipte, Anatòlia, Orient Pròxim i Àsia central. Roma desenvolupa la legió militar en les tres guerres samnites. El filòsof Epicur funda l’hedonisme o doctrina del plaer. Neix Euclides, autor de Els Elements, un estudi que reuneix els principals teoremes de la geometria.Alexandre el Gran es casa amb la filla de Darío. 9.000 dels seus soldats ho fan també amb dones perses en les anomenades Noces d’Orient i Occident.

323 aC. Mor Alexandre el Gran i es divideix l’Imperi entre els seus generals. Roma construeix

la Via Apia. Es construeix el primer museu (temple dedicat a les muses) i la biblioteca a la ciutat d’Alexandria, fundada per Alexandre el Gran a Egipte.

300 aC. Zenó de Cítion funda l’estoïcisme a Atenes. Xina desenvolupa l’escola del Yin i el Yang, dues energies oposades que es complementen. Cares de Lindos esculpeix en bronze el Colós de Rodes dedicat al déu Helios, de 32m.Neix Arquímedes, un dels més destacats matemàtics i enginyers de l’antiguitat. Roma conquista el sud d’Itàlia després de vèncer a Pirros, rei d’Epir. Es construeix el far d’Alexandria a l’illa de Pharos.

264 aC. Primera Guerra Púnica. Cartago perd Sicília i Sardenya contra Roma. Primers combats de gladiadors a Roma. Els celtes conquisten Britània.

236 aC. Amílcar Barca desembarca a la Península Ibèrica i estén l’Imperi Cartaginès a Hispània.

221 aC. Qin Shi Huangdi unifica la Xina convertint-se en el seu primer emperador. Prohibeix els textos clàssics, comença la Gran Muralla i és enterrat amb 8.000

guerrers de terracota prop de Xi’an.Eratòstenes, matemàtic que va mesurar el perímetre de la Terra.

219 aC. Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago. Destaquen els generals Aníbal i Publi Corneli Escipió. Fundació de la ciutat de Tarraco (Tarragona). Roma ocupa Siracusa, que s’incorpora a la província romana de Sicília.

197 aC. Roma annexiona la Gàl·lia Cisalpina i divideix Hispania en Citerior i Ulterior. La pedra de Rosetta, on hi ha gravat el mateix text en tres sistemes diferents, jeroglífics egipcis, escriptura demòtica i grec antic. Facilitarà la comprensió de les llengües antigues.

186 aC. Decret pel qual el Senat romà prohibeix les bacanals (Senatus Consultum de Bacchanalibus). Primer espectacle circense amb animals africans a Roma. El geògraf fenici Marí de Tir introdueix els conceptes de meridià i paral·lel. Marc Claudi Marcel funda la ciutat de Corduba (Còrdova) i Semproni Graco romanitza Toledo.

149 aC. Comença la Tercera Guerra

Cronologia Capítol III: 403-44 aC.

Púnica, que destrueix la ciutat de Cartago. Aqua Marcia, primer aqüeducte romà de superfície, 90 km. El primer, Aqua Apia, va ser subterrani al costat de la Via Apia.Alejandro d’Antioquia esculpeix la Venus de Milo.

123 aC. Quint Cecili Metel conquesta les Balears i funda Pollentia. Marc Tuli Ciceró, polític romà que destaca per la difusió de diverses escoles de filosofia grega en l’àmbit romà.

100 aC. Neix Gai Juli Cèsar.88 aC. Primera Guerra Civil romana

que acaba amb la dictadura de Luci Corneli Sul·la.

73 aC. Rebel·lió de 120.000 esclaus liderada per Espàrtac. Cras els derrota i 6.000 homes són crucificats a la Via Apia.Neixen Virgili i Horaci, poetes romans que encunyen els tòpics literaris carpe diem (aprofita el moment) i tempus fugit (el temps vola).

63 aC. Neix Octavi Cèsar August, fundador de l’Imperi Romà.Campanyes de Juli Cèsar a les Gàl·lies, Germània i Britània.

49 aC. Cèsar creua el Rubicó i inicia la Segona Guerra Civil romana contra Pompeu.

49 aC. La Segona Guerra Civil romana contra Pompeu finalitza amb l’accés de Cèsar al poder absolut com a dictador romà. Pompeu és decapitat a Egipte pel faraó Ptolemeu, que busca el favor de Cèsar. Juli Cèsar intervé en la política d’Egipte i pren partit per Cleopatra contra Ptolomeu, el seu germà i marit. Juli Cèsar introdueix el calendari julià, de 365,25 dies, enfront dels reals 365, 242 dies. Va estar vigent fins 1582. Cleopatra visita Roma els anys 46 i 45 aC. amb Cesarió, el fill que havia tengut amb Juli Cèsar.

44 aC. Juli Cèsar és assassinat els idus de març per una conspiració de senadors romans capitanejats per alguns dels seus homes de confiança, entre els que hi havia el seu amic Marc Juni Brut.

Cartago; l’objectiu era restaurar l’equilibri de poder a la regió. Però tot va sortir malament. Els cartaginesos destrossaren la flota romana i varen fer arribar un missatge a Roma: “o acceptau les nostres condicions o no podreu ni rentar-vos les mans a la mar”. Els romans, orgullosos, no feren cas de l’advertència i enviaren un exèrcit de 40.000 soldats a Sicília. La primera guerra púnica havia començat.

Aquella va ser una batalla eminentment naval i els romans no tenien flota. Els vaixells que utilitzaven eren subministrats per grecs i etruscs. Va ser llavors quan la començaren a construir i és un misteri com varen aconseguir una armada pròpia i ferotge en tan poc temps.

Roma en va sortir victoriosa, tot i que amb milers de morts. Com a resultat, va imposar un dur càstig a Cartago, a qui volia neutralitzar, no destruir. Li va exigir el pagament d’una indemnització de vuitanta tones de plata, que havia de lliurar en un termini de deu anys. A més, Cartago havia de renunciar als seus interessos a Sicília i en totes les illes properes.

La segona guerra púnica va ser una conseqüència natural de la primera. Roma, amb la seva força naval, controlava les aigües mediterrànies. Cartago, derrotada, va haver de fer front a la pressió dels seus veïnats del nord d’Àfrica i va perdre Sardenya i també Sicília. Tot el que quedava a Cartago era Malta, Eivissa i alguns centres de comerç al nord d’Àfrica i al sud d’Espanya. I va ser precisament en aquesta zona on Amílcar Barca va voler construir un nou imperi, ampli i ambiciós. Estava decidit a emancipar Cartago del domini romà. Ho evidencia una anècdota famosa, que

tal vegada només és una llegenda: abans de partir a la campanya cap a Espanya va preparar un sacrifici ritual al déu Baal-hammon. Va cridar al seu costat son fill Anníbal i li va ordenar jurar no mostrar mai cap bona voluntat cap als romans.

L’expansionisme de Cartago per Espanya va fer intervenir els romans, que es veren en l’obligació d’aturar-los, ja que incomplien el seu pacte de no-expansió. Prop de Sagunt es va reiniciar el conflicte. Cap a l’any 219, Anníbal, que ja era el monarca dels cartaginesos després de la mort de son pare i de l’assassinat d’Asdrúbal, va saquejar Sagunt, que era ciutat romana. Que Roma mostràs interès per una ciutat que estava tan allunyada de la seva esfera política i comercial no demostra altra cosa que el poder cartaginès a Espanya preocupava el Senat.

Anníbal va iniciar una guerra llampec que va conduir-lo, a ell i als seus famosos elefants, a través dels Alps i, després d’una sèrie de victòries, fins a Itàlia. Va arribar fins al sud i va arrasar Roma en la famosa batalla de Cannas, l’any 216 aC. Càpua i, després, Tàrent varen caure també.

Però l’any 209 aC, Anníbal es va topar amb un adversari de la seva talla: Escipió, conegut com l’Africà. General de carrera brillant -poc abans havia recuperat Cartagena-, va tenir la capacitat d’allunyar la guerra de Roma i portar-la cap a Àfrica. Una altra vegada Cartago queia derrotat. L’any 201 aC signarien una pau que significaria el final de la força naval púnica. Anníbal, malgrat passar molts d’anys rodant amunt i avall de la península italiana, no va poder finalment aconseguir el seu somni: derrotar Roma.

Una vegada més, Cartago rebria un dur càstig. Roma es va quedar els territoris hispànics que Amílcar Barca havia acumulat amb els anys i es va apropiar de tots els seus territoris fora de l’Àfrica. I li varen prohibir lluitar en qualsevol guerra fora del continent. Va quedar reduïda a un estat client de Roma.

Per primera vegada, tota la Mediterrània notava la poderosa influència d’un únic estat: la República romana. El seu poder s’estenia d’un costat a l’altre de la conca.

L’any 151 aC els cartaginesos varen acabar de pagar les indemnitzacions que devien a Roma. Se sentien, llavors, alliberats del seu compromís i lliures per decidir. Roma no ho veia així. I per allà circulava el senador Cató, que després d’un viatge a Cartago no parava de repetir que aquella ciutat havia de ser destruïda. Delenda est Cartago! Estava convençut que el futur de Roma només quedaria garantit si Cartago era aniquilada.

I, d’aquesta manera, amb els provocatius crits de Cató, comença la tercera guerra púnica. Primer, amb intimidacions i exigències que Cartago anava acceptant. Però hi va haver una exigència que Cartago va considerar inacceptable: els romans volien que els cartaginesos abandonassin la ciutat i emigrassin al menys a 20 quilòmetres de distància. Evidentment, s’hi negaren. I així comença la tercera guerra púnica.

Aquesta, a diferència de les altres, era una guerra per la supervivència de Cartago. Les tropes romanes, comandades per Escipió Emilià, fill del famós Escipió, no varen tenir gaires dificultats en acabar amb la resistència púnica. Malgrat que l’exèrcit va mostrar una gran energia a l’hora de reconstruir la seva flota naval, l’any

146 Cartago cauria en mans romanes. Escipió va esclavitzar els seus habitants i va arrasar els fonaments de grans zones de la ciutat. Àfrica es convertí llavors en una província romana.

Les guerres púniques s’havien perllongat quasi 120 anys i les serves repercussions es varen deixar notar més enllà de la Mediterrània. L’any de la caiguda de Cartago, Roma va consolidar el seu domini sobre Grècia amb la possessió de Corint, fet que obria la possibilitat de rivalitzar amb els monarques d’Egipte i Síria pel control de la Mediterrània oriental.

Si bé la derrota de Cartago no va significar el final de la cultura púnica i aquesta va sobreviure al nord d’Àfrica, amb la caiguda de Corint la civilització grega es va anar diluint i difonent cap a occident.

Els foners balears es varen donar a conèixer a tota la Mediterrània amb les guerres púniques. Els exèrcits d’Anníbal els utilitzaven com a capdavanters per la seva eficàcia letal. Després, Roma els incorporarà al seu exèrcit. El foner balear és una figura mítica en la història més primerenca de les nostres Illes. El mite prové dels indígenes preromans, que utilitzaven amb gran destresa aquesta arma, anomenada fona, i que consisteix en una corda o pell que permet llançar projectils a llargues distàncies. Aquesta habilitat va passar de generació en generació i a les illes Balears va perdurar al llarg de segles.

El balear és presentat com un poble primitiu, rústic i bàrbar. Els foners anaven despullats a l’estiu i cobrien el seu cos amb pells i l’untaven amb abundós greix de

26 27

porc a l’hivern. Explica la llegenda que la seva enorme destresa en l’ús de la fona provenia del fet que les mares de la tribu col·locaven fora de l’abast dels seus fills les viandes. Aquests, per poder menjar, les havien de tomar amb els projectils de pedra que disparaven amb la fona. El que sí és cert és que eren els millors tiradors de bassetja de la Mediterrània, i això els convertia en una força militar molt desitjada pels exèrcits de l’època.

El foner utilitzava tres tipus de fona de mides diferents en funció de la distància a la qual havia de llançar el projectil. La bassetja més llarga, la portaven revoltant la cintura; la mitjancera, la portava sempre a la mà; i la més curta anava al voltant del cap. Les pedres i els projectils de plom, de quatre a sis centímetres, els guardaven en una bossa penjada al coll.

En aquella època la bassetja era una arma devastadora. Els projectils, que sortien disparats fent girar la fona tres vegades per damunt el cap, podien perforar els escuts i les cuirasses dels enemics. Fou aquesta la raó per la qual els foners anaven sempre a l’avantguarda de l’exèrcit, tot castigant l’enemic abans de començar el combat cos a cos o amb la cavalleria.

La pirateria. Les guerres púniques serviren per afermar la relació de Roma amb la Mediterrània. Es tractava d’una relació política, sí, però també d’una relació comercial. Però l’hegemonia de Roma dins la mar depenia de tres factors. Per una banda, provisions per alimentar una ciutat que cada vegada veia com creixia més i més la seva població. Per una altra, comptar amb ports adequats pels quals les provisions poguessin arribar. Per últim, i tal vegada un dels aspectes més importants, la seguretat dels comerciants, és a dir, l’eliminació dels pirates que en aquell temps infestaven la Mediterrània.

Els pirates eren gent que, sense tenir gaire a perdre, es feien a la mar a la recerca de prosperitat. La conquesta de les illes Balears, duta a terme per Cecili Metel, conegut després com Balearicus, no va ser per un interès especial de Roma per aquelles illes, sinó per la necessitat d’acabar amb els pirates que des d’allà dificultaven el comerç.

Membre d’una prestigiosa família de la Roma republicana que tenia un origen plebeu, l’any 123 aC el Senat li va encomanar la missió d’annexionar les illes Balears a l’Imperi romà. La conquesta de Mallorca no va ser senzilla. Les tropes que comandava varen sofrir greus pèrdues quan s’aproparen a la costa. Milers de projectils de metall i pedra llançat pels indígenes feia que les naus s’enfonsassin o haguessin de recular. Un cop a terra, l’ocupació definitiva es va perllongar més d’un any perquè aquells habitants es varen amagar dins els talaiots –anomenats tumuli pels romans– i allà es feren forts.

Abans de retornar a la capital de l’Imperi va romandre a Mallorca durant dos anys. Establí dos nuclis de població: un al nord, Pollentia, el més important i situat al costat de l’actual Alcúdia, on encara avui se’n conserven belles restes; i l’altre al sud-oest, més modest i anomenat Palma. Es calcula que en aquestes ciutats s’instal·laren uns 3.000 colons romans vinguts d’Ibèria. Ells varen ser els encarregats de la tasca de romanització de l’illa.

Un jove Juli Cèsar va ser capturat per pirates mentre viatjava a Rodes, on es dirigia per estudiar retòrica. Encara que el tractaren amb respecte i el cuidaren bé, atès que era una peça bona i valia molts doblers, Cèsar els va prometre que tornaria per venjar-se’n. I així ho va fer un cop alliberat. Va reunir una petita flota, va perseguir els segrestadors i els va crucificar. Això sí, va tenir la gentilesa de degollar-los abans de penjar-los a la creu.

Els pirates es movien amb una gran llibertat per tota la mar. De fet, se sap que l’any 67 aC varen arribar a les portes de Roma. Varen atacar Òstia i les costes d’Itàlia. Roma va designar Pompeu

28 29

IVL’Imperi romà

per acabar amb el problema. No volia exterminar els pirates, sinó eliminar la pirateria. Per això, en lloc de matar-los, acceptava la seva rendició i els reintegrava a la societat donant-los terres cultivables. D’aquesta manera, una campanya que tenia el permís del Senat per perllongar-se durant tres anys, va estar llesta en tres mesos. La pirateria ja no era un problema per a les naus romanes.

Les guerres civils. Però Pompeu, com a bon militar, no feia res debades. Va aprofitar la flota que tenia a les seves ordres i el poder que li havien concedit per crear un gran territori sota control romà a Síria i Palestina. Pompeu no pretenia fer d’Orient el seu domini personal. L’hegemonia de Roma sobre la Mediterrània oriental va ser una conseqüència de les despietades guerres civils que portaren Pompeu a lluitar contra Juli Cèsar, Brut contra Marc Antoni i Octavi, i Marc Antoni contra Octavi.

El que volia Pompeu era assegurar-se el control de Roma i, per això, va signar un acord secret amb Cras i Cèsar per construir el primer triumvirat (60 aC). Aprofitant l’absència de Cèsar, que era a conquerir les Gàl·lies, i la mort de Cras, assassinat pels parts a Carea, Pompeu es va fer amb el poder. Tornat Cèsar (49 aC), va esclatar una nova guerra civil que va posar damunt el tauler de joc tota la Mediterrània. Va ser per aquest conflicte que Juli Cèsar va viatjar a Egipte, l’únic gran territori de la Mediterrània oriental que no estava sota el domini de Roma. Cèsar va veure l’oportunitat de fer arribar la influència de Roma a aquells territoris i no va dubtar a oferir la seva ajuda a l’encantadora, intel·ligent i astuta Cleòpatra, amb la qual va conviure, i que llavors estava en guerra amb el seu germà, el rei Ptolemeu XIII.

Juli Cèsar i Cleòpatra varen tenir un fill, anomenat Ptolemeu Cèsar. Veure que el fill d’un general romà podia ser el faraó va espantar els senadors, ja que donava a entendre que Cèsar tenia també ambicions monàrquiques. Tot apunta que va ser per aquesta raó que el varen matar, l’any 44 aC, en nom de la República. Li varen clavar 35 punyalades. Un dels seus botxins va ser Brut, a qui Cèsar havia ajudat. Tu també, Brut, fill meu, va dir el general abans de morir. Endut per la mala consciència, Brut es va clavar l’espasa poc després.

La mort de Juli Cèsar va provocar un nou triumvirat format per Marc Antoni, l’amic fidel de Cèsar; Octavi, l’hereu, i Lèpid, cap de la cavalleria del dictador. Ells començaren la venjança sobre els assassins de Cèsar, que va ser consumada a la batalla de Filippi, l’any 42 aC. Entre ells es dividiren llavors el món romà: August, l’oest; Marc Antoni, Egipte, i Lèpid, Àfrica.

Marc Antoni, un home rude, femellut i temperamental, va ser el següent

romà que va caure víctima dels encants de Cleòpatra. Però llavors l’enemistat i la desconfiança entre Octavi i Marc Antoni era cada vegada més gran. Només era necessari temps perquè la lluita pel poder es convertís en guerra.

El 2 de setembre de l’any 31 aC la flota d’Octavi, dirigida per Agripa, va derrotar la de Marc Antoni i Cleòpatra a Actium. Octavi es va convertir així en l’únic amo i senyor de la Mediterrània. Aquest enfrontament és celebrat com una de les grans batalles de la història de la Humanitat. Gràcies a ella, Octavi va garantir que la Mediterrània oriental estigués lligada a Roma durant tres segles.

Marc Antoni va sobreviure a la batalla i va viure encara un any més a Egipte, fins que les tropes d’Octavi entraren al país. Llavors es va suïcidar clavant-se l’espasa al ventre. Poc després moriria Cleòpatra. Però abans intenta seduir Octavi, a qui rep ajaguda en una màrfega, vestida en sedes. Encara conserva la seva bellesa. Però Octavi resta impassible. A la reina d’Egipte ja només li queda morir. Es vesteix amb les millor gales i fa que li serveixin un gran banquet. Per acabar, un paner de figues. Al fons, un àspid espera impacient.

Octavi va rebre el sobrenom d’August per part del Senat, que reconeixia així la seva tasca com a hereu de Cèsar. Octavi August havia aconseguit transformar la Mediterrània en un llac romà. Havien hagut de passar 116 anys. El moment en què es va alçar com a vencedor sol considerar-se la fita per a l’aparició d’un nou ordre i del naixement de la Roma imperial.

La Mediterrània s’havia convertit en el Mare Nostrum, la nostra mar. Aquest possessiu feia referència al Senat i al poble de Roma, però anava més enllà. La població havia crescut molt amb molt poc temps. Vers l’any 1 aC, hi havia a la ciutat uns 200.000 esclaus, una cinquena part de la població. Ells protagonitzaran una part important de la història ètnica de la Mediterrània. Així doncs, Roma també eren aquests esclaus i lliberts, i també una gran població d’immigrants grecs, siris, africans o hispans. Els ciutadans, els esclaus, els lliberts, els aliats pul·lulaven per tota la Mediterrània: comerciants, soldats, emigrants, gent que cercava noves realitats, captius... Tots creuaven la mar d’un costat a l’altre i amb ells portaven una cultura hel·lenística que era la que imperava.

Ara la Mediterrània és una unitat política dominada per l’hegemonia de Roma. És també una unitat econòmica, ja que els comerciants podien creuar les aigües en tots els sentits. És una unitat cultural, dominada per una cultura hel·lenística que s’expressa en llatí. I és una unitat religiosa, o una unitat en la diversitat, perquè els pobles comparteixen els seus déus sense cap problema. La cultura Mediterrània ha nascut.

31

El món romà és ja una realitat. La Mediterrània s’ha convertit en el Mare Nostrum. Els romans han adquirit un sentiment de propietat emmarcat dins un espai geogràfic. És la primera vegada

que a tota la conca existeix una civilització única que imposa un ordre econòmic, social i cultural. La base d’aquest sistema és el poder imperial, que garanteix la cohesió del territori.

La batalla d’Àccium, el 31 aC, va significar la fi de la república romana i Octavi August va inaugurar un nova era, la Roma imperial. És un període llarg en el qual Roma va dominar el món conegut. Octavi, vencedor de la guerra civil, en va ser el primer emperador, a qui el Senat va conferir el títol d’August. Va ser un bon governant i va aconseguir l’estabilitat fiscal i econòmica creant una estructura administrativa coherent, dividint els territoris de l’Imperi en províncies senatorials (governades per procònsols que estan a les ordres del Senat) i províncies imperials (governades per enviats de l’emperador). El seu regnat afrontà qüestions com el naufragi que pot patir una democràcia o la tragèdia d’haver d’escollir entre el caos o la dictadura.

La seva vida no estigué només emmarcada per la política. Promogué la cultura i potencià l’art basat en esquemes grecs, va impulsar la literatura i construí importants monuments. Conegut pel seu gran sentit de l’humor, durant el seu regnat visqueren els tres poetes llatins més importants: Horaci, Ovidi i Virgili. Gràcies a ell, l’Eneida ha arribat fins a nosaltres. Malgrat tot, fou un tirà despietat i sanguinolent en el

seu camí cap al poder: va organitzar les anomenades proscripcions, llistes negres de ciutadans condemnats a morir. Shakespeare va resumir la seva crueltat en una frase: “Tots aquests han de morir, llavors. Els seus noms queden anotats”. Un d’aquests noms va ser el del polític i filòsof Ciceró.

El seu fillastre, Tiberi, en va ser l’hereu. Continuà la tasca d’August, i va treballar per garantir la riquesa i la prosperitat de l’Imperi. Després de la mort de dos dels seus fills, Drus i Germànic, es va retirar a Capri i va deixar el poder en mans del seu general, Eli Sejà, a qui anys més tard va condemnar a mort quan descobrí que havia dirigit un complot contra ell.

El seu successor va ser Tiberi Gai, conegut com Calígula, perquè vestia la càliga, unes sandàlies típiques romanes. Malgrat que ha passat a la història com un governant embogit –mantení relacions incestuoses amb les seves germanes i va construir dos luxosos vaixells per navegar pel llac de Nemi– no era diferent als seus familiars. Fou víctima d’una conjura i assassinat per la guàrdia pretoriana. El substituí Tiberi Claudi Drus Neró Germànic, conegut com Claudi. Malgrat tenir fama de dèbil i malaltís, reorganitzà la burocràcia i restablí el poder del Senat, malmenat en anys anteriors. Com la gran majoria dels seus antecessors, fou assassinat, es creu que per la seva segona dona, Agripina.

La mort de Claudi afavorí l’ascensió a emperador de Tiberi Claudi Neró, fill adoptat de Claudi. És probablement una de les figures més emblemàtiques de

49 aC. La Segona Guerra Civil romana contra Pompeu finalitza amb l’accés de Cèsar al poder absolut com a dictador romà. Pompeu és decapitat a Egipte pel faraó Ptolemeu, que busca el favor de Cèsar. Juli Cèsar intervé en la política d’Egipte i pren partit per Cleopatra contra Ptolomeu, el seu germà i marit. Juli Cèsar introdueix el calendari julià, de 365,25 dies, enfront dels reals 365, 242 dies. Va estar vigent fins 1582. Cleopatra visita Roma els anys 46 i 45 aC. amb Cesarió, el fill que havia tengut amb Cèsar.

44 aC. Juli Cèsar és assassinat els idus de març per una conspiració de senadors romans capitanejats per alguns dels seus homes de confiança, entre els que hi havia Marc Juni Brut.

43 aC. Octavi i Marc Antoni es reparteixen l’Imperi després de matar a Cassi i Brut, assassins del Cèsar.

31-30 aC. Octavi derrota Marc Antoni i Cleopatra a la batalla naval d’Accio. Egipte es converteix en província romana.

27 aC. Octavi és proclamat Emperador Cèsar August. Marc Agripa funda Caesaraugusta

(Saragossa). Mor Gai Clini Mecenàs, impulsor de les arts i mecenes. Va crear un cercle literari al voltant de la figura d’Octavi amb autors com Virgili i Horaci.

4 aC. Neix Jesús de Natzaret a Betlem.Primer cens de la Xina: 59 milions d’habitants.

14. Mor Octavi Cèsar August i el succeeix Tiberi. Plini el Vell, és un escriptor que recopila a Naturalis historia coneixements sobre fenòmens naturals, etnogràfics i geogràfics. Joan Baptista és considerat un profeta pel cristianisme i l’Islam predica l’arribada del messies. Segons el Nou Testament està considerat el precursor de Jesús.

30. Crucifixió de Jesucrist a Jerusalem durant el mandat de Ponç Pilat.

41. Claudi, primer emperador no nascut a la península itàlica i quart de la dinastia Júlio-Clàudia. Expandeix les fronteres de l’imperi amb la conquesta de Britània. Heró d’Alexandria, enginyer i matemàtic hel·lenístic, escriu diferents tractats de mecànica. El seu major invent és la màquina de vapor, tot i que no desenvolupa cap tipus d’usos pràctics.

54. Neró és últim emperador de la dinastia Júlio-Clàudia. El seu regnat s’associa a la tirania i l’extravagància. Inicia la diàspora jueva després de la destrucció del temple i la ciutat de Jerusalem. Durant el seu regant Roma va crear durant 5 dies i en culpà els cristians, fet que la historiografia cristiana considera motiu de les seves primeres persecucions.

65. Mor Sèneca, instructor de Neró, que el va instigar al suïcidi. Segons la tradició cristiana Sant Pau i Sant Pere moren martiritzats a Roma.

68. Neró és declarat enemic de Roma pel Senat i se suïcida. Els Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan recullen els escrits dels primers cristians basats en la mort i resurrecció de Jesucrist. Construcció del Coliseu a Roma.

79. Erupció del Vesuvi, que enterra Pompeia i Herculà.

98. L’emperador Trajà inicia la dinastia Antonina. Nascut a Sevilla, expandeix l’Imperi Romà annexionant Dàcia, Aràbia Pètria, Armènia i Mesopotàmia. Construcció de l’aqüeducte de Segòvia, el pont d’Alcántara i la Columna de Trajà a Roma.

Claudi Ptolomeu viu i treballa a Egipte, on escriu el Almagest, el catàleg d’estrelles més complet de l’antiguitat, utilitzat per àrabs i europeus fins a l’alta Edat Mitjana.

135. Els jueus es rebel·len contra Roma i l’emperador Adrià canvia el nom de Jerusalem per Aelia Capitolina, la converteix en una ciutat pagana i prohibeix que els jueus hi visquin.

Migracions dels gots a Europa empesos pels huns des d’Escandinàvia.

Roma introdueix bótes per a la conservació del vi.

161. Marc Aureli és considerat l’últim dels Cinc Bons Emperadors. El seu mandat està caracteritzat pels conflictes a Àsia i Germània. Escriu Meditacions, un tractat sobre el govern perfecte.

193. Amb la mort de Còmmode finalitza la dinastia Antonina i comença la Severa. Caracal·la nomena, mitjançant decret, ciutadans romans tots els homes lliures de l’imperi.

235. Període d’anarquia militar. Els soldats dels exèrcits fronterers designen i eliminen emperadors a la seva voluntat.

Cronologia Capítol IV: 49 aC.-235

32 33

tots els emperadors romans. Nomenat quan només tenia 16 anys, va deixar el poder en mans de la seva mare Agripina i de Sèneca, el seu vell mentor. El regnat de Neró és conegut per les nombroses revoltes que hi hagué a l’Imperi: Bretanya, Armènia, Pàrtia o Judea. Incapaç d’administrar aquests aixecaments, fou abandonat per la guàrdia imperial i l’any 69 es va suïcidar quan tot s’ensorrava al seu voltant clavant-se una daga a la panxa.

Aquest any és conegut com el dels quatre emperadors i acabà amb una cruenta guerra civil i l’arribada al poder de Vespasià, amb el qual comença la dinastia Flàvia. Amb la mort d’Alexandre Sever, l’any 235, s’iniciaren 50 anys d’anarquia militar, germen de l’acabament de l’imperi Romà.

La navegació i el comerç. El domini que Roma imposa sobre la Mediterrània dona una inèdita situació de pau i tranquil·litat en aquestes aigües que permet el desenvolupament de la navegació i del comerç. La navegació es regeix encara per condicionants climàtics. El març, amb la cerimònia del navigium isidis, comença el bon temps, un període que arriba fins a novembre, tot i que molts ja no s’aventuraven a la mar a partir de setembre. La navegació es fa sense cap instrument de precisió i les cartes nàutiques són molt deficients. Les columnes d’Hèrcules, tanmateix, els separen de l’oceà, un espai encara per dominar, un món que manté un gran component mític per aquests mariners.

Les naus comercials són rodones, altes i amb poc calat. Porten una vela quadrada o rectangular aferrada a un únic pal. No serà fins al segle ii que les embarcacions incorporaran dos i fins a tres pals. Totes estan preparades per portar remers, en la majoria dels casos esclaus. Els productes que traginen són bàsicament aliments: cereals, vi, oli o caps de ramat. El principal punt de consum és Roma, fet que converteix Òstia en el gran port comercial. El blat és un dels aliments més necessaris a la metròpoli i Egipte esdevé el seu gran productor. La península Ibèrica es converteix llavors en la gran font de productes miners de l’Imperi, la qual cosa obre un intens comerç amb la zona occidental.

L’organització social romana se sustenta sobre les ciutats, que es construeixen a semblança de Roma, amb la mateixa organització i capacitat. L’urbs és on es desenvolupen els models de la vida romana. La pau, ja llarga, ha provocat que les ciutats creixin, augmenti la població i es construeixin grans monuments i temples. El fòrum és el centre de la vida social i a totes s’aixequen edificis amb vocació cultural i lúdica: biblioteques, teatres, odèons, gimnasos, termes, circs, estadis o amfiteatres.

Roma també floreix sota l’Imperi. Cada emperador construeix grans temples als seus déus preferits i palaus monumentals. Neró va aixecar la impressionant domus aurea (casa d’or), que tenia uns terrenys de més de 50 hectàrees, símbol d’opulència que incloïa incrustacions d’or, pedres precioses, ivori i belles pintures murals. Destruïda per l’incendi de l’any 104, l’emperador Trajà va fer cobrir les runes i damunt el seu gran llac construí el Coliseu.

Les cases privades són grans residències amb peristil, rics mosaics i belles estances de recepció. El ocupants són rics i desenfeinats i el motiu de la seva existència és l’oci. Dediquen el dia a honrar els déus, a cultivar la bellesa, a fer esport o a l’estudi. Qualsevol excusa, especialment les festes religioses, és bona per organitzar bacanals on s’ajunten la música i la poesia, l’eloqüència i l’art dramàtic.

Els grans espectacles són part de la vida de les ciutats mediterrànies. Als amfiteatres hi ha concursos atlètics i espectaculars lluites de gladiadors, d’animals o d’homes contra animals. Als circs es contemplen violentes carreres de quadrigues. Els jocs són la gran atracció de l’Imperi i reuneixen milers de persones en estadis amb una capacitat per a més de 20.000 espectadors. Es duen tants de lleons al Coliseu que fan desaparèixer aquest animal del nord d’Àfrica.

El grec i el llatí es converteixen en les llengües oficials del món mediterrani. Això no significa una substitució. Les llengües autòctones continuen existint, ja que no importa en absolut el que parlin els seus ciutadans. Això sí, l’Administració funciona en llatí. I també són respectades les creences religioses dels indígenes, tot i que sovint, i especialment amb el pas dels anys, aquestes divinitats pròpies es van associant a déus grecollatins.

Dos són els grans grups socials de l’Imperi: els divites, famílies riques i d’alt llinatge, en què s’inclouen les classes senatorials, els cavallers, els honestiores i els potents; i els humiliores, les capes més humils de la població. D’humiliores, n’hi havia de lliures i d’esclaus. Els darrers ocupaven l’últim esglaó social i es dividien en domèstics (a les ciutats) i agrícoles (al camp). La seva manera de vida no havia canviat gaire des de l’època republicana, amb l’excepció d’alguns edictes imperials dictats per evitar

les freqüents morts i els maltractaments excessius que contribueixen a alleugerir la vida d’aquella gent.

El cristianisme. L’Imperi romà viu en constant conflicte, especialment a les fronteres. Les polítiques d’annexió i unificació provoquen l’aixecament de grups d’oposició i la resistència dels indígenes. Els conflictes són sovint de caire religiós i Roma respon amb contundència. Judea en serà un bon exemple, ja que manté una constant lluita larvada entre el politeisme pagà romà i el monoteisme jueu. La resistència religiosa està alimentada per un moviment messiànic que anunciava l’arribada d’un messies que restabliria el regne de Jerusalem. El conflicte va acabar amb una rebel·lió a l’any 66 que va dur a una repressió que significarà la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple. L’any 132 els romans havien expulsat els jueus de Jerusalem, on només podien entrar una vegada a l’any per resar sobre les runes del Temple.

És dins aquest ambient enrarit on trobam el naixement del cristianisme. Entre els molts predicadors jueus del segle primer n’hi ha un, anomenat Jesús de Natzaret, que creua el país, especialment Galilea, predicant acompanyat d’un grup de deixebles fidels. Detingut i acusat de voler reconstruir un regne jueu independent, és jutjat per Ponç Pilat i crucificat a Jerusalem cap a l’any 30.Però, llavors, Jesús s’havia convertit ja en una figura amb molts de seguidors que

anunciaren la seva resurrecció i difongueren la bona nova per tota Palestina. Jesús és el fill de Déu, que ha vingut a la terra per salvar el poble. Les seves ensenyances són difoses a través de quatre evangelis, paraula que ve de la ‘bona nova’ (eu-aggelion, evangeli). Aquestes creences prometen la supervivència de l’ànima al més enllà i la resurrecció dels morts a la fi dels temps. Ha nascut una religió que tindrà milions de seguidors i encara avui perdura.

Les creences, que primer s’estengueren per Palestina i Síria, arriben ràpidament fins a Corint, Efes, Xipre i Alexandria. Ningú no podrà evitar la seva expansió ni que s’estableixin a Roma, on arriben de la mà de Pau de Tars (Sant Pau). La primera gran crisi es produeix en temps de Neró, cap a l’any 64. L’emperador fa els cristians culpables de l’incendi de Roma i aquests seran durament perseguits i reprimits. “Són culpables d’atiar l’odi contra el gènere humà”, va escriure l’historiador Tàcit. Des de llavors, conviuran, amagats en catacumbes, secretament, però amb constant creixement.

El xoc de religions mostra la incapacitat de Roma per entendre la tradició religiosa pagana i la doctrina cristiana i es farà més manifesta a mesura que el cristianisme s’estengui. Hi haurà grans repressions, com la matança als jocs dels màrtirs de Lió, l’any 177, o la prohibició del proselitisme cristià l’any 250 per part de Sèptim Sever. Tanmateix, la persecució i la mort només atiarà el foc de la causa cristiana, atès que els assassinats esdevenen màrtirs venerats pels seus companys. La mort entre els cristians es converteix en una prova d’amor i pietat de Déu i és recompensada amb la vida eterna.

34 35

Les Illes Balears eren una societat primordialment rural, però amb la colonització romana es funden les ciutats de Pollentia, Palma, Bocchoris (prop del Port de Pollença), Iamo (Ciutadella), Mago (Maó), Sanicera (Sanitja, al nord de Menorca) i Ebussos (Eivissa), que esdevindran els eixos de la vida social. A Mallorca hi ha constància de dues ciutats més, Guium i Tucis, tot i que el seu emplaçament és avui encara desconegut.

Els baleàrics adopten progressivament el llatí com a llengua, si bé va conviure durant molt de temps amb la llengua dels talaiòtics a Menorca i Mallorca i amb el fenici a les Pitiüses. Incorporen l’art, els costums o el dret romà i, a poc a poc, la religió de Roma es converteix en hegemònica tot i que, igual que passà amb la llengua, s’ha pogut confirmar la pervivència de cultes indígenes fins a ben entrada l’època imperial.

Des d’un punt de vista econòmic, l’agricultura i la ramaderia segueixen sent les principals activitats econòmiques, malgrat que hi ha un increment del comerç, especialment d’oli i de vi. Ho proven els nombrosos derelictes de naus romanes que s’han trobat. Les Illes passen per una etapa de relativa prosperitat, afavorida pels més de dos segles de pau que visqué la Mediterrània. El seu relatiu aïllament va convertir l’arxipèlag en un lloc on les autoritats romanes hi desterraven les persones condemnades per qüestions polítiques.

Els primers cristians, tot i que en època tardana, arriben en embarcacions comercials i aprofiten l’escala per predicar la “bona nova”. S’han trobat restes arqueològiques i epigràfiques d’origen cristià a Pollentia, Palma, Santa Maria o Randa.

La caiguda de l’Imperi romà. L’octubre de l’any 312 les fronteres s’enfonsen i les revoltes interiors són cada vegada més intenses. L’emperador Constantí es converteix al cristianisme i en moltes regions el poder està en mans dels generals que s’han revoltat contra Roma.

Al segle iii la pressió a les fronteres germàniques és gran. A la Gàl·lia hi ha revoltes i incursions i l’any 238 la ciutat d’Olbia cau en mans dels gots, que després s’apoderen de les costes de la mar Negra i la mar Egea, arribant fins a Atenes. Tot això debilita el poder i força els militars a designar emperador. L’elegit és Dioclecià, reputat general de l’exèrcit que nomena Maximià com a coemperador i cèsars Galeri i Constantí.

36

Un nou règim que aporta una certa tranquil·litat a les fronteres, tot i que s’enfonsa per les guerres civils promogudes pels múltiples aspirants al tron.

Constantí va ser el primer emperador cristià. A partir del segle iv neix un nou temps i un nou espai. La vida, els costums, la moral, la legislació... tot es va veure afectat per aquesta nova creença. Així, la gran festa solar del solstici d’hivern, el 25 de desembre, es va convertir en la celebració del naixement de Jesús. A les ciutats, comença la construcció d’esglésies que estengueren per tot l’Imperi la paraula de Déu. El martiri de Sant Pere va ser commemorat amb una gran església al Vaticà, avui centre del món cristià.

Constantí redistribuí l’Imperi iniciat per Dioclecià i reparteix els territoris en tres grans províncies: la prefectura de les Gàl·lies, que incloïa la península Ibèrica; la Itàlia-Ilíria, amb Àfrica; i la d’Orient. En aquesta darrera, Constantí va crear una nova capital de l’Imperi l’any 330 que s’anomenarà Constantinoble, una ciutat cristiana no contaminada pels temples pagans. Situada a l’actual Istanbul, va ser fundada com la Nova Roma i Constantí la va posar sota l’advocació de la Verge Maria.

Roma deixa de ser la capital de l’Imperi i el seu pes es desplaça a Constantinoble.

Aquest fet marca la tendència de l’Imperi cap a Orient. S’havien separat els dos mediterranis. Ara el perill era la ruptura.

El segle iv es reprengueren les invasions bàrbares contra l’Imperi romà. Els bàrbars -visigots, vàndals o ostrogots- eren pobles aliens al món mediterrani, tant per tradició com per cultura i orígens. Són pobles germànics de les grans planúries del nord d’Europa que feia segles que intentaven penetrar dins l’Imperi. No coneixien ni la vida urbana, ni l’agricultura, ni la mar, per la qual cosa la seva incursió a la Mediterrània va ser una ruptura política però, sobretot, un xoc cultural. Als atacs dels gots s’afegien ara els huns, provinents de l’actual Rússia occidental; els visigots, que s’establiren als voltants de la mar Negra, i els sassànides, a la Mediterrània oriental... Aquests atacs no tingueren la resposta unitària de l’Imperi, atesa la seva fragmentació tant de caire polític com religiós.

El regnat de Teodosi havia estat l’últim exemple d’un poder únic sobre la Mediterrània. A la seva mort els dos fills es dividiren l’herència: Arcadi es va quedar amb Orient i Honori, amb Occident. La Mediterrània havia quedat dividida. Ara ja seria per sempre.

VLa Mediterrània

bizantina

38 39

T eodosi I el Gran va ser l’últim emperador que governà el món romà unificat. El 379, Gracià, emperador de l’Imperi d’Occident amb una brillant carrera militar, el va nomenar emperador

d’Orient. A la mort de Gracià, el va substituir al tron el seu germà Valentinià II, que morí en estranyes circumstàncies l’any 392. Eugeni, el nou emperador, va restablir el paganisme a l’Imperi, cosa que va fer reaccionar Teodosi, catòlic fervent, que va envair Itàlia i obtingué una gran victòria gràcies a la qual aconseguí reunificar les dues parts de l’Imperi romà.

El de l’Imperi bizantí és un període de temps que arranca amb la seva mort i acaba amb la de l’emperador Heracli, tot i que la seva influència s’estén fins al segle xv. És una talassocràcia, un estat en què el poder resideix principalment en la supremacia que exerceix damunt la mar. L’Imperi se sustenta sobre una legislació basada en el dret romà, a la qual incorpora lleis pròpies, i en la religió, fent del dogma ortodox la base filosòfica del seu poder.

Amb l’edicte de Tessalònica, signat l’any 380, Teodosi convertí el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi, fet que suposa el final del paganisme, l’ordre de destrucció o confiscació de tots els temples i la prohibició del culte a tots els déus romans. L’Imperi romà és ara cristià i viu el moment d’esplendor dels Pares de l’Església: l’arquebisbe Atanasi d’Alexandria; Joan Crisòstom; el bisbe Ambròs de Milà; Jeroni d’Estridó -Sant Jeroni-, un notable escriptor i teòleg, i Agustí d’Hipona -Sant Agustí-, un filòsof que va conjugar la filosofia platònica amb el cristianisme.

Justinià I, nascut a Il·líria el 483, procedia d’una família tràcia molt humil al front de la qual hi havia el seu oncle Justí I, fundador de la dinastia Justinianea. Militar de professió, Justí va anar ascendint dins l’exèrcit fins que el 518 és nomenat emperador. Va morir sense deixar descendència i Justinià va ser designat com a successor i va arribar al tron el 527.

Conegut com el Gran, és considerat el darrer emperador romà. Va lluitar contra

254. Campanyes de Valerià contra els gots, francs i alamans que envaeixen París, el Palatinat i Renània. Els gals creen un estat independent que s’estén per la Gàl·lia i parts de Germània, Hispània i Britània. Aurelià reconquesta la Gàl·lia i reunifica l’Imperi. A Roma construeix una muralla de 16 kilòmetres amb 353 torres de vigilància.

284. Dioclecià és aclamat emperador per l’exèrcit.Posa fi a la crisi de l’Imperi Romà. Divideix el territori entre quatre governants. És el primer emperador a renunciar voluntàriament al seu càrrec. Divisió de l’Imperi entre Galeri, august a Orient, i Constanci, august a Occident.

306. Constantí I el Gran és proclamat emperador dels romans. Trasllada la capital de l’Imperi a Bizanci, que anomena Constantinoble. Amb l’Edicte de Milà decreta la llibertat religiosa i fixa la data de la Pasqua en el Concili de Nicea. Construeix la basílica de Sant Pere de Roma, futura seu vaticana, sobre la tomba de l’apòstol.

337. Mor Constantí I el Gran i l’Imperi és divideix entre els seus fills.

355. Constanci II nomena Cèsar a Julià, conegut com el Apòstata.Construcció de la basílica de Santa Sofia a Constantinoble. Victòries de Julià sobre els alamans i francs, amb al qual cosa aconsegueix el títol d’august.

361. Julià intenta reinstaurar el paganisme prohibint el cristianisme. Jovià restaura el cristianisme.

367. Valentinià I, emperador d’Occident, trasllada la capital a Trèveris (Alemanya) per reforçar la frontera contra les invasions dels alamans.

379. Teodosi I el Gran reunifica els imperis d’Orient i Occident sent el darrer emperador a governar la totalitat de l’Imperi Romà. Amb l’Edicte de Tessalònica proclama el cristianisme com a religió oficial. Tractat de pau entre Roma i els gots, que s’estableixen com federats dins de l’Imperi. Celebració dels últims Jocs Olímpics abans de ser clausurats per pagans.

395. Creació de la província Insulae Balearum.

395. Divisió definitiva de l’Imperi entre els fills de Teodosi I. Arcadi es queda Orient i Honori Occident.A Roma es suprimeixen les escoles de gladiadors i a la Gàl·lia les de cultura druídica.Arcadi cedeix Il·líria als visigots. El visigot Alaric envaeix Itàlia i saqueja Roma. Els vàndals, sueus i alans ocupen la Gàl·lia i Hispània.

408. Teodosi II, emperador de l’Imperi Romà d’Orient.Hipàtia d’Alexandria, matemàtica i filòsofa grega, és assassinada per una torba de cristians.

418. Teodoric I completa l’assentament dels visigots a Aquitània i estén els seus dominis a Hispània.

429. Genseric creua l’estret de Gibraltar amb un exèrcit de 80.000 vàndals. Arriba fins a Cartago i funda un regne al nord d’Àfrica i s’apodera de la Mediterrània Occidental. Inici del domini vàndal de les Illes Balears. Els huns governats per Àtila s’estenen des de l’Europa Central fins el mar Negre i del Danubi fins el mar Bàltic.

451. Aeci, general de l’exèrcit romà d’Occident, derrota Àtila a la batalla dels camps Catalàunics.Mor Àtila i els huns es desintegren ràpidament.Els visigots envaeixen Hispània com a aliats de Roma.

455. Genseric, rei dels vàndals, saqueja Roma.

475. Odoacre és el primer rei de la Itàlia bàrbar.

481. Clodoveu, rei dels francs, derrota l’última resistència romana a la Gàl·lia.Els francs derroten els visigots a Hispània.Justinià I, emperador de Bizanci, ordena la redacció del Codi de Justinià, recopilació de tot el Dret Romà i base de la legislació medieval.

534. Belisari, general de Justinià, destrueix el regne vàndal del nord d’Àfrica i ocupa Itàlia i Sicília, estenent l’Imperi d’Orient per la Mediterrània occidental.

565. Justí II és nomenat emperador de Bizanci un cop mort Justinià I.Els llombards envaeixen la Península itàlica.

Cronologia Capítol V: 254-565

40 41

Nika, paraula que significa ‘llibertat’. Va morir el 14 de novembre del 565. Tenia 82 anys i el seu Imperi apuntava ja cap a la decadència.

L’església de Santa Sofia (Hagia Sophia, en grec, o ‘divina saviesa’) és un monument principal en la història del món mediterrani. Va ser construïda a Constantinoble (actual Istanbul) per ordre i amb la supervisió personal de l’emperador Justinià I. De fet, la magnificència del seu Imperi es resumeix en aquest edifici. El dia que la varen consagrar va assegurar que havia superat Salomó, responsable de la construcció del gran temple de Jerusalem.

S’afirma que la església de Santa Sofia combina el misticisme d’Orient amb les ambicioses dimensions de l’arquitectura romana. Dissenyada pel matemàtic

Antemi de Tral·les i l’arquitecte Isidor de Milet, la seva construcció, en la qual varen treballar 10.000 homes, es va perllongar des del 532 fins al 537.

Des de defora és un edifici espectacular, però el que el fa únic és el seu interior. L’espai sembla surar en l’aire, entre una lluminositat crepuscular que l’embelleix encara més. Columnes, arcs, portals, pòrfir, alabastre i or s’harmonitzen per culminar en una etèria cúpula de 65 metres d’alt i 33 de diàmetre que s’aguanta sobre quatre pilars que distribueixen el pes de manera equitativa. La llum flueix a través de quaranta finestres situades a la base de la cúpula. Procopi, en el seu Tractat dels edificis, va destacar-ne que la llum «fulgura amb una brillantor tan prodigiosa que sembla que en lloc d’estar

els bàrbars del nord per recuperar els territoris del vell Imperi i va aconseguir unificar-los de bell nou.

Les seves accions militars anaren acompanyades d’una visió d’estadista, ja que va reestructurar l’Estat i el va dotar d’eines que felicitaven el seu funcionament. Amb els generals Belisari i Narsès planifica la reconquesta de l’antic Imperi romà. Conquereix Àfrica, Hispània, Pèrsia i el Danubi, neutralitza el rei ostrogot, Tòtila, i aconsegueix el domini d’Itàlia. La Mediterrània tornava a estar unida, a excepció del que avui és França i part d’Espanya i del Marroc, en mans de francs i visigots.

Malgrat que Justinià I ha passat com un dels grans personatges de la

nostra història, va ser un emperador impopular. De personalitat estrident, es deixava endur fàcilment pels seus sentiments. S’enamorà de la bella, intel·ligent i ambiciosa actriu Teodora i va fer canviar la llei per poder-s’hi casar i convertir-la en emperadriu, ja que estava prohibit el matrimoni entre les distintes classes socials. Va castigar amb inusitada força les heretgies i va unir tant l’Església amb l’Estat, que ell quasi va esdevenir el reflex de Déu. A més, va tancar per paganes les escoles filosòfiques d’Atenes i va imposar el llatí per damunt del grec.

La política exterior de reconquesta l’obligà a apujar la pressió fiscal sobre el poble, el qual, en no poder més, protagonitzà una revolta anomenada de

42

il·luminada per raigs del sol amaga dins ella mateixa la suprema font de llum». Aquesta cúpula és la major audàcia arquitectònica del conjunt.

Quan el 1453 Constantinoble va caure en mans dels turcs otomans, va ser convertida en mesquita. Com que l’Islam prohibeix les imatges en formes humanes, tots els mosaics varen ser arrabassats del temple. També llavors s’afegiren quatre minarets i cal·ligrafies àrabs.

L’art bizantí és un art religiós. De la mà de la fe ortodoxa, va créixer durant l’Imperi i es va estendre fins a Rússia i l’est d’Europa. Hi predominen les narracions bíbliques i la representació idealitzada de figures sagrades. No es pretenia representar l’aspecte real, sinó captar la seva essència espiritual. A la primera edat d’or de Bizanci es varen edificar esglésies com Sant Vital, a Ravenna. Una segona edat d’or, al segle x, va permetre la construcció de la catedral de Sant Marc de Venècia. Era tan gran la passió que sentien els bizantins per les imatges religioses, que l’any 726 l’emperador va prohibir les icones, ja que assegurava que portaven a la idolatria. Durant quasi un segle varen ser prohibides totes les imatges de Crist i Maria amb cos humà. En aquell temps, els coneguts com iconoclastes (destructors d’imatges) eliminaven totes les que trobaven. En la pintura no hi havia mai nus i la representació solia ser a mida real, com en la cultura grecoromana.

Pel que fa a l’arquitectura, l’ús de la volta sostinguda sobre petxines és la gran característica, que permet monumentals construccions com la de Santa Sofia. L’art bizantí s’estén fins a la caiguda de Constantinoble, tot i que la seva influència

segueix manifestant-se en l’església ortodoxa molts de segles després de la seva desaparició.

Bizanci i les Illes Balears. Alhora que el general bizantí Belisari derrotava els vàndals a Àfrica, l’any 534 un altre general, Apol·linar, s’apoderava de les illes Balears, que s’integraren dins la província de Sardenya. Amb la incorporació de les Illes a l’Imperi, el cristianisme s’estén a totes les illes. En són testimoni les basíliques paleocristianes de Menorca i Mallorca: Son Fiol, a Santa Maria, que tenia tres naus rectangulars separades per pilastres i amb el trespol cobert de mosaics; Son Bou, a Alaior; l’Illa d’en Colom, de Maó; la del Molinet des Cap des Port, a Fornells; i Son Peretó, a Manacor, una de les més ben conservades. En aquest època també es varen desenvolupar les activitats agràries, ja que moltes explotacions havien estat abandonades al llarg de l’ocupació vàndala. Això es dona de manera particularment intensa a l’illa d’Eivissa.

En el segle viii, a mesura que Bizanci perdia territoris, les Illes Balears quedaren aïllades, malgrat rebre refugiats que fugien del nord d’Àfrica, ja en mans de l’Islam. Aquest aïllament arribà a ser tan evident que s’independitzaren de Bizanci, cap al segle viii, tot i que mantingueren les seves institucions administratives i militars.

L’Imperi bizantí no va aconseguir mai assemblar-se a la vella Roma, si bé sempre va ser un bastió del cristianisme i un dels principals centres de comerç del món: proporcionà una moneda estable a la regió mediterrània, influí en el dret, en el sistema polític i en els costums de gran part dels països de la conca i també al Pròxim Orient i contribuí a protegir els països europeus de l’expansió de l’Islam.

VIL’Islam,

el trencament de la història

44 45

Els àrabs s’havien convertit en una potència mediterrània i s’havien estès lentament però inexorable per les voreres meridionals i occidentals d’una mar que fins aleshores mai no havia estat seva i

que llavors es va convertir en una frontera, en un lloc d’enfrontaments violents. Amb l’arribada de l’Islam, al segle vii, es va produir un absolut trencament

en el desenvolupament de la història de la Mediterrània. En poc temps els àrabs destruïren Bizanci, que havia heretat el poder de Roma, i s’apoderaren de Síria i Egipte, les províncies més riques de l’Imperi bizantí. Amb la invasió musulmana, el món grecoromà va desaparèixer i una nova religió, l’Islam, es va introduir en el fins llavors món cristià.

L’Islam va aparèixer a Aràbia i els seus adeptes creien en un déu únic i creador, anomenat Al·là, la paraula del qual ha estat revelada al profeta Mahoma i s’expressa en l’Alcorà, paraula d’origen sirià que equival a recitat, és a dir, a la cantussejada

lectura que es fa d’aquest llibre sagrat. Té unes setanta-vuit mil paraules i és tant llarg com el nostre Nou Testament, encara que és un text compost per ser llegit en veu alta. Molts musulmans se l’aprenen de memòria. D’ell, el savi Ramon Llull en deia: «l’Alcorà és un text tan bell dictat, que no el podria haver escrit un altre que Déu».

L’Alcorà marca la llei islàmica i esdevé un minuciós sistema jurídic i social. Precisa, per exemple, quina ha de ser la relació legal de l’home amb la dona: un espòs només podrà tenir quatre esposes, si les pot mantenir, i pot infringir-los pallisses si és necessari. També prohibeix als homes portar joies i adverteix que per als musulmans l’esforç -jihâd- per estendre el regne d’Al·là pot arribar fins a la lluita armada.

Mahoma, el darrer profeta de Déu a la terra, segons els seguidors de l’Islam, neix a la Meca, una ciutat bulliciosa aixecada entorn del temple de Kaaba. Als

570. Neix el profeta Mahoma a la Meca.

610. Mahoma comença a escriure l’Alcorà després de les revelacions de l’arcàngel Gabriel. Heracli I, emperador de l’Imperi Romà d’Orient, introdueix el grec com a llengua oficial, abandonant definitivament el llatí. Inicia una llarga lluita contra els perses sassànides, als quals derrota definitivament a la batalla de Nínive.

622. Mahoma emigra a Medina, any 1 de la Hègira, inici del calendari de l’Islam.

632. Mort Mahoma comença el califat ortodox amb Abu Bakr, Umar, Utman i Alí. Les pugnes pels drets successoris divideixen sunnites i xiïtes. Els musulmans conquisten Aràbia, Síria, Palestina, Jerusalem, Egipte, Tunísia i el Magrib.

661. Mor Alí i Muàwiya i es funda la dinastia omeia a Damasc. Els àrabs, dirigits per Muàwiya, assetgen Constantinoble. Construcció de la Cúpula de la Roca a Jerusalem, lloc on els musulmans creuen que Mahoma va pujar al cel acompanyat per l’arcàngel Gabriel.

697. Paoluccio Anafesto és elegit primer dux de Venècia.

711. Tàriq ibn Ziyad, Gibraltar, inicia la conquesta musulmana de la Península ibèrica.

722. Don Pelayo, primer monarca del Regne d’Astúries, derrota els àrabs a la batalla de Covadonga.

732. Batalla de Poitiers: Carles Martell venç l’exèrcit d’Abd-ar-Rahman i deté l’expansió àrab per Europa.Primer període iconoclasta a l’Imperi Bizantí: destrucció de tot l’art religiós iconogràfic.

750. Califat abbàssida. Es tracta del tercer dels califats àrabs, amb capital a Bagdad. Es converteix en el centre cultural, polític i econòmic del món islàmic. Pipí, fill de Carles Martell, derrota els llombards a Itàlia i entrega territoris al Papa, que funda els Estats Pontificis. Abd-ar-Rahman I es proclama emir independent de Còrdova. Construcció de la mesquita de Còrdova sobre la base de la Basílica de Sant Vicent Màrtir.

800. Carlemany engrandeix el regne franc fins a transformar-lo en un imperi. Conquesta Itàlia i és ungit Imperator Augustus pel papa Lleó

III. El franc-visigot Berà, primer comte de Barcelona. Oriol, primer comte d’Aragó. El califa A-Mamun estableix a la ciutat de Bagdad la seva Casa de la Saviesa, on tradueixen totes les obres filosòfiques i científiques del món antic. Allà s’edita la primera versió àrab de Les mil i una nits.

814. Mor Carlemany i Lluís I el Piatós és investit emperador. Els musulmans completen la invasió de Sicília i hi funden un emirat. Construcció de l’alcassaba de Mèrida, la fortificació musulmana més antiga de la Península.Es descobreix la suposada tomba de l’apòstol Sant Jaume. Alfons II, rei d’Astúries, inaugura una ruta entre Oviedo i Compostel·la se’l considera el primer pelegrí.

843. El Tractat de Verdun reparteix Imperi Carolingi entre els fills de Lluís I el Piatós. Primera expedició vikinga a la Mediterrània. Remunten el Guadalquivir i són derrotats per Abd-ar-Rahman II. Els sarraïns saquegen Roma i el papa Lleó IV ordena construir les muralles lleonines que envolten la zona vaticana. Roderic, primer comte de Castella.

866. Alfons III, últim rei d’Astúries, consolida el Duero com a frontera meridional i comença a residir a Lleó.

909. A Tunísia es proclama el Califat fatimita, l’únic xiïta que ha existit, en oposició al sunnita de Bagdad. Garcia I, fill d’Alfons III d’Astúries i primer rei de Lleó.

915. La Batalla del Garellano, dirigida pel papa Joan X, significa la derrota definitiva dels sarraïns a la península Itàlica.

929. Abd-ar-Rahman III funda el califat omeia de Còrdova, convertint-se en el primer califa d’Al-Àndalus.

El seu govern és recordat pel foment de la cultura i la construcció de Madinat al-Zahra. Ramir II de Lleó dirigeix les tropes cristianes a la Batalla de Simancas, que significa la primera gran victòria contra Al-Àndalus, doncs s’avança la frontera del riu Duero al riu Tormes. Abd-ar-Rahman III funda Almeria, un dels principals ports durant els regnes de taifes.

961. L’emperador bizantí Nicèfor Focas derrota els sarraïns i conquesta Creta.

Cronologia Capítol VI: 570-961

46 47

40 anys, l’àngel Gabriel se li apareix al mont Hira i li ordena que memoritzi els versos que formarien l’Alcorà. Aquestes visions es repetirien durant la resta de la seva vida i el profeta predicà les seves revelacions oralment perquè no sabia escriure.

El pilar central de les ensenyances de Mahoma és el monoteisme, cosa que no va agradar gens als líders de la Meca. El profeta va haver de fugir i refugiar-se a Medina, on l’Islam es va convertir de seguida en religió majoritària. El poder de Medina preocupava la Meca, i això va fer que les tensions creixessin fins que ambdues ciutats acabaren en guerra. Mahoma i Medina, malgrat ser menys, en sortiren victoriosos. Serà el primer pas per a la unificació de tota Aràbia.

El profeta va morir a Medina amb 62 anys. En el moment de la seva mort, l’àngel Gabriel va tornar a aparèixer davant d’ell, el va muntar al seu cavall i el portà a Jerusalem, on es trobà amb Abraham, Moisès i Jesús, per finalment portar-lo al cel. L’ascensió va tenir lloc pel cim del Temple, el tercer lloc sagrat de l’Islam.

Amb la mort de Mahoma es va donar la major escissió que s’ha produït mai a l’Islam. Mahoma no va deixar successor, fet que va provocar una disputa sobre qui havia d’ocupar el seu lloc: Alí o Abú Bakr. D’aquí varen sorgir els dos grans corrents islàmics: els xiïtes i els sunnites.

Segons la tradició xiïta, Alí va ser el primer imam de l’Islam i per això ell és el successor de Mahoma. També creuen ser els únics que s’han mantingut fidels a les primeres ensenyances del profeta, mentre que els sunnites se n’han desviat. En canvi, el sunnites creuen que després de Mahoma el líder de l’Islam havia de ser Abú Bakr, sogre i confident del profeta. Quan aquest va fugir de la Meca i es va dirigir a Medina per primera vegada, Abú Bakr va ser el seu únic acompanyant, defensen.

Amb el pas del temps les diferències entre aquest dos grups s’han anat radicalitzant i avui són dues religions diferents. Actualment, els sunnites són la branca més nombrosa de l’Islam i inclou el 90% dels musulmans. Els xiïtes són minories oprimides en nombroses regions, fins i tot en alguns països són cruelment perseguits.

La conquesta àrab. El 632, any de la mort de Mahoma, el territori de l’Islam es circumscrivia a la part occidental d’Aràbia, al voltant de les ciutats santes de la Meca i Medina. Però ràpidament s’escampà per la totalitat d’Aràbia, d’Iraq, Iran i l’alta Mesopotàmia. També va arribar a Síria, Palestina i Egipte. Més tard seguiren avançant cap a l’est: Bukhara, Samarcanda i Kabul; el nord: arribant a la mar Càspia i al Caucas; i l’oest, estenent la conquesta pel Magreb fins que el 711 les tropes berbers de Tarik ibn Ziyad travessaren l’estret i desembarcaren a la península Ibèrica, una expansió que no es va aturar fins a Poitiers, on arribaren l’any 732.

Les expansions per la Mediterrània havien estat sempre marítimes. La conquesta àrab, en canvi, té en un principi un caràcter estrictament terrestre, una conquesta fulgurant que va deixar estupefactes els seus contemporanis i que encara avui no troba una explicació entre els historiadors.

L’any 655 aconseguiren la primera victòria sobre la flota bizantina a la batalla dels Màstils. Aquell va ser l’inici d’una guerra naval sense compassió que modificaria notablement les condicions de navegació, de comerç i de la vida quotidiana de tota la Mediterrània. A final del segle ix, els musulmans ja eren els amos de totes les illes, des de Xipre fins a les Balears, cosa que garantia a l’Islam el domini sobre totes les aigües i les costes

48 49

VIILa Reconquesta, a sang i espasa

meridionals, a la vegada que mantenien sempre en alerta les poblacions de les costes septentrionals sota l’amenaça constant de devastadores incursions.

Cap al segle vii s’obrirà una gran fractura entre el món cristià del nord i el musulmà del sud. Aquesta oposició, que per primera vegada converteix la mar interior en una frontera, marcarà l’esdevenir dels propers segles. A la vegada provoca una gran riquesa humana, ja que els pobles conqueridors i les poblacions autòctones es fusionen en un gresol mediterrani en què els antagonismes religiosos i polítics no impedeixen els intercanvis culturals i econòmics.

La conquesta àrab anava acompanyada de dues coses: islamització i arabització. La islamització es va basar en l’ensenyança de l’Alcorà i en l’aprofundiment de la tradició del profeta, la sunna. Els preceptes extrets de l’Alcorà i de la sunna regulen la vida personal del musulmà, que té imposades cinc obligacions: professar la fe, l’oració, el dejuni, l’almoina i la peregrinació. A això s’afegeix la jihâd pel regne de Déu.

L’arabització va ser la conseqüència d’aquesta islamització, ja que l’àrab era la llengua de l’Alcorà. Va començar en temps del califa Abd al-Malik, a final del segle vii. Ell va convertir l’àrab en la llengua oficial de l’Imperi i de la seva administració. Va encunyar monedes àrabs, el dinar d’or i el dirham de plata, que van substituir la moneda bizantina i va augmentar la presència dels àrabs en l’administració.

Al-Àndalus, que en àrab significa ‘terra de vàndals’, és el nom de la zona d’ocupació musulmana a la península Ibèrica, que va abastar des del segle viii fins a final del xv i arriba a comprendre gran part del territori espanyol, tot i que l’extensió de l’Estat musulmà va variar a mesura que es modificaven les fronteres i es reconqueria territori.

Al-Àndalus va ser una civilització que irradia una personalitat pròpia tant per a Occident com per a Orient. Situada en terra de trobades, d’encreuaments culturals i fecunds mestissatges, al-Àndalus, després de la seva esplendor, va ser oblidada com una bella llegenda que no ha pertangut a cap dels dos mons. I va existir durant vuit segles.

Durant el segle viii, a través del nord d’Àfrica, varen arribar fins a la Península tota una sèrie de tribus i famílies nobles àrabs vingudes de l’est, així com berbers procedents del Magreb, que de mica en mica es van assentar en terres de la península Ibèrica. Això no va significar una ruptura total amb la cultura hispanogoda. Més aviat, totes dues es van entroncar i van donar un resultat molt peculiar i autòcton, enlluernador, que va diferenciar notablement l’Islam occidental de l’oriental.

Durant la segona meitat del segle viii es va produir una seriosa escissió en l’imperi musulmà. Una ruptura dinàstica que va acabar amb els omeies. Però un príncep omeia fugit de Damasc, Abderrahman I, penetraria a al-Àndalus formant un nou estat amb base a Còrdova: un emirat que va restar independent de la política de Bagdad. Vuit emirs es van succeir del 756 al 929 en una època brillant culturalment, fins que Abderrahman III va decidir fundar un califat i es va declarar Emir Al-Muminin -príncep dels creients-, la qual cosa li atorgava, a més del poder terrenal, el poder espiritual.

Aquest califa, i el seu successor Al-Hakam II, va saber afavorir la integració

ètnica i cultural entre berbers, àrabs, hispans i jueus. Va pactar amb els cristians, va construir i va ampliar nombrosos edificis -alguns de tan notables com la mesquita de Còrdova- i es va envoltar de la intel·ligència de la seva època. La cultura va anar creixent. No obstant això, les disputes de les famílies àrabs, berbers i muladís, que volien fer-se amb les regnes del país, provocaren el sorgiment de reis de taifes que es van erigir en amos i senyors de les seves places. Els hàbits secessionistes i rebels, la divisió i la descomposició es van imposar en terra d’al-Àndalus. Davant d’aquesta debilitat, els cristians s’organitzen per combatre els musulmans.

La conquesta islàmica de les Illes Balears. Les illes Balears han estat sempre un lloc estratègic des d’un punt de vista polític, militar i comercial en la Mediterrània occidental. També per als musulmans, que decidiren annexionar-se l’arxipèlag per poder controlar la zona. El 903 es va dur a terme la conquesta, tot i que a certs nuclis, com al castell d’Alaró, la resistència durarà alguns anys més. Un cop conquerides les

Balears passen a domini musulmà sota l’emirat de Còrdova amb el nom de les illes oriental d’al-Àndalus.

Les Balears que trobaren els musulmans estaven en una situació de gran despoblació, les ciutats estaven quasi abandonades i els camps no es conreaven. En pocs anys les Illes s’islamitzaren i els indígenes es convertiren a l’Islam. Els valís establiren la capital a Palma, anomenada llavors Medina Mayurqa.

Quan al-Àndalus es trencà en regnes de taifes les illes passaren a dependre de Dénia, que llavors estava governada per Muyahid. Aquest, aprofitant la situació estratègica de l’arxipèlag, va fer servir les Illes com a base d’operacions contra les poblacions costeres italianes. De fet, una de les activitats més habituals dels illencs musulmans era la pirateria contra les costes i els vaixells cristians. Aquesta amenaça constant va fer que els estats cristians enviassin un exèrcit pisanocatalà per alliberar les Illes dels musulmans i reintegrar-les al cristianisme. Els creuats, que així se’ls considerava, varen saquejar Menorca i Eivissa i assaltaren Medina Yabisa. Finalment, arribaren a Medina Mayurqa i també la saquejaren. Milers de musulmans moriren, però els croats, una vegada aconseguit el botí, abandonaren les Illes. L’esforç va ser en va.

Durant el segle xii els almoràvits, una tribu berber que habitava al sud-oest del Marroc, governaren les Illes i es visqué l’època de més esplendor de tot el domini musulmà. A final del xii, tanmateix, les Illes passaren a mans almohades, primer Eivissa i, després, Menorca i Mallorca. Aquest domini almohade es va perllongar fins a l’arribada de Jaume I. La vida cultural fou molt notable a les Balears durant el període islàmic. A Mallorca hi va haver grans juristes, filòsofs, poetes, gramàtics i historiadors. També alguns governants varen ser homes de cultura i amants de les arts.

La major part de la població balear depenia de l’agricultura. El camp es dividia en alqueries i rafals. Cultivaven cereals, hortalisses i farratges. Crearen grans canalitzacions d’aigua que permetien el regatge dels camps i el regadiu estava ben generalitzat arreu. També les ciutats estaven ben abastides d’aigua. A les capitals hi havia artesans i comerciants. La societat s’organitzava de forma tribal, en clans familiars que ens han deixat molts noms en la toponímia de les Balears.

50 51

962. Otó I, rei de Germània, és coronat emperador i es converteix en el primer representant del Sacre Imperi Romà-Germànic.

El Califat fatimita conquesta Egipte i trasllada la seva capital a al-Qahira (El Caire).

978. Almansor és nomenat visir del Califat de Còrdova durant la minoria d’edat de Hixam II, convertint-se en el governador real.

Organitza més de cinquanta victorioses campanyes a la península Ibèrica arribant a saquejar Lleó, Barcelona i Santiago de Compostel·la.

987. Hug Capet és coronat rei dels francs i s’instaura la dinastia dels Capet, que governarà de forma continuada fins 1328.

1009. Muhàmmad II al-Mahdi fa un cop d’estat al califat de Còrdova i s’inicia una guerra civil. Avicenna, erudit en medicina i filosofia, descriu l’anatomia de l’ull, el sistema de ventricles del cor i construeix la hipòtesi sobre la transmissió de malalties per l’aire i l’aigua en el seu Al Qanun (Cànon de Medicina).

1031. Comença el primer període dels regnes de taifes després de l’expulsió d’Hixam III, últim governant del Califat de Còrdova. Guido d’Arezzo, monjo benedictí italià, desenvolupa el tetragrama, predecessor del pentagrama, i dóna nom a les notes, el que permet la transcripció de la música amb més fidelitat.

1046. Enric III, membre de la dinastia Sàlica, aconsegueix la deposició de tres papes convocant el sínode de Sutri i dóna el seu suport a Clement II, que inaugura el seu pontificat coronant-lo emperador.

1064. Mor Ferran I de Lleó, que llega a Alfons VI el Regne Lleó i a Sanç II el comtat de Castella, que és elevat a la categoria de regne.

Els turcs derroten l’exèrcit bizantí a la batalla de Manzikert. Els cristians perden el control d’Anatòlia i Armènia.Yússuf ibn Taixfín, primer emir de la dinastia almoràvit després d’unificar el territori marroquí, entra a la península Ibèrica per ajudar els reis de taifes quan Alfons VI recupera Toledo.

1094. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, conquesta València i estableix

un senyoriu independent en el Llevant peninsular.

1095. Urbà II predica la reconquesta de Terra Santa en resposta a la crida d’auxili de l’emperador bizantí. És la primera croada i va suposar una migració massiva de forces europees, que aconseguiren conquerir Jerusalem.

1127. Alfons VII, rei de Lleó i Castella, i Alfons I, rei d’Aragó i Pamplona, delimiten les seves fronteres mitjançant les Paus de Támara. La Corona d’Aragó i el Comtat de Barcelona s’uneixen amb les noces de Peronella i Ramon Berenguer IV. Alfonso Enríquez derrota els almoràvits a la batalla d’Ourique i és aclamat com a primer rei de Portugal per les seves tropes.

1144. Fi de la dominació almoràvit a la península Ibèrica i inici del segons regnes de taifes. Abd-al-Mumin ibn Al, primer califa almohade, reunifica els regnes de taifes i forja un imperi que abasta tot el nord d’Àfrica i el sud de la península Ibèrica. Es construeix a Toledo la primera fàbrica de paper d’Europa. El àrabs importen la tècnica d’Orient. Edificació de la torre de Pisa, inclinada des dels primers estadis de construcció.

1187. Saladí derrota l’exèrcit croat i pren Jerusalem a la batalla de Banyes de Hattin. Això commociona la cristiandat i provoca la Tercera Croada. Hi participen Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra, i Felip II de França. Genguis Khan, fundador de l’imperi contigu més extens de la història, inicia les campanyes d’unificació de les tribus nòmades de l’Àsia Central. Els líders cristians de la Quarta Croada prenen Constantinoble, instaurant l’Imperi llatí sobre els territoris de l’Imperi bizantí. Marc I Sanudo, nebot del dux de Venècia, ocupa Naxos i les illes Cíclades del Mar Egeu.

1212. L’exèrcit aliat format pels regnes de Castella, Navarra, Aragó i Portugal derrota els àrabs a la Batalla de les Navas de Tolosa, acabant amb el període almohade i iniciant el del tercers regnes de taifes.

1229. Jaume I d’Aragó conquesta Mallorca i comença la reconquesta de València. Neix a Mallorca Ramon Llull, filòsof,

místic, teòleg, missioner cristià i pioner del català literari.

L’Imperi almohade es fragmenta entre Tunísia, el Magrib i Meknès. Ferran III unifica definitivament les corones de Castellà i Lleó. Durant el seu regnat es conquereixen Còrdova i Sevilla.

1238. Muhàmmad I al Ghàlid funda el regne de Granada, les fronteres del qual queden delimitades en el Pacte de Jaén, on el rei de Granada es declara vassall de Ferran III. Mor Tomàs d’Aquino, filòsof que racionalitza la fe cristiana i la fa compatible amb les doctrines d’Aristòtil.

1282. Els sicilians massacren i expulsen en una revolta popular les tropes franceses de Carles I d’Anjou a les Vespres Sicilianes, coronant a Pere III d’Aragó, fill de Jaume I, rei de l’illa. Comença la construcció de les catedrals de Santa Maria del Fiore a Florència i de la Santa Creu i Santa Eulàlia a Barcelona. Osman I inicia la dinastia turca que governarà l’Imperi Otomà fins el 1923, quan es proclami la República de Turquia.

1306. Giotto di Bondone acaba els frescos de la Capella de la Sorra de Pàdua i Dante Alighieri comença a escriure La divina comèdia. Ambdós són considerats precursors del Renaixement. Climent V trasllada la seu papal a Avinyó per la inseguretat de Roma i suprimeix l’Orde dels Templers, que s’havia convertit en una de les institucions més riques d’Europa.

1337. Comença la Guerra dels Cent Anys entre els membres de les dinasties Plantagenet d’Anglaterra i Valois de França pels drets successoris sobre la Corona francesa una vegada extingida la dinastia dels Capet sense descendència masculina. Luchino Visconti és proclamat Senyor de Milà i de Pavia i Simó Boccanegra duc de Gènova.

1346. La pesta negra es propaga per Europa des de Mongòlia, causant la mort d’entre el 30 i el 60 per cent de la població. Es creu que moriren entre 50 i 75 milions de persones. Els cartògrafs mallorquins Cresques Abraham i el seu fill Jafudà, editen l’Atles català.

1378. S’inicia el Cisma d’Occident

quan s’escull un papa a Roma i un altre a Avinyó. Arriba a haver-ne tres alhora. La reunificació es produirà el 1417, amb Martí V, després del Concili de Constança. Manel Chrysoloras, ambaixador de l’Imperi bizantí, dóna lliçons de cultura grega a Florència, Milà i Pavia, prefigurant el Renaixement quatrecentista. Anselm Turmeda escriu el Llibre de bons amonestaments i Bernat Metge Lo somni. Els Bentivoglio es converteixen en senyors de Bolonya.

1410. Joan de Mèdici, fundador de la família que portarà el renaixement florentí a la màxima esplendor, ajuda Joan XXIII a convertir-se en papa, (antipapa). Al mateix temps, la Banca Mèdici

Cronologia Capítol VII: 962-1492

passa a ser la banca de l’Església, fet que els converteix en una de les famílies més riques d’Europa. Enric el Navegant fomenta la circumnavegació d’Àfrica, que permetria arribar a l’Índia, iniciant l’Era dels Descobriments.

La seva empresa es veu potenciada per la fabricació de la caravel·la, ideal per a l’Oceà Atlàntic. Guillem de Sagrera construeix la Llotja de Palma de Mallorca.

1429. Joana d’Arc guanya als anglesos a la batalla de Patay i Carles VII de França és coronat a Reims. Dos anys més tard és torturada i cremada en la foguera.Cosme de Mèdicis aconsegueix la més alta magistratura de Florència després de ser

empresonat i forçat a l’exili. Serà un gran promotor de l’art i les ciències.

1440. Johannes Gutenberg inventa la impremta de caràcters mòbils de metall. La perfecciona fins el 1450. El suport monetari el va rebre de Faust; es va crear la llegenda que Faust havia estat amic del diable perquè no es comprenia que les seves bíblies fossin idèntiques. Neix Leonardo da Vinci, autor dels quadres L’últim sopar i La Gioconda i destacat inventor. És un dels principals exponents de l’humanisme renaixentista.

1453. Els otomans liderats per Mehmet II prenen Constantinoble i acaben definitivament amb l’Imperi bizantí.Els francesos

guanyen en la Batalla de Castillon, l’últim conflicte bèl·lic de la Guerra dels Cent Anys. Els estats italians signen el Tractat de Lodi, on es comprometen a aturar les seves guerres internes per unir-se contra l’amenaça turca.

1469. Noces d’Isabel I de Castella i Ferran d’Aragó. Se’ls anomenarà els Reis Catòlics i seran l’origen de la unitat espanyola. Creació del Tribunal de la Inquisició, que està sota la el control directe de la Monarquia. En els seus deu primers anys condemnaren a la foguera a unes 2.000 persones.

1482. Comença la campanya dels Reis Catòlics contra Granada. El papa la considera una Croada. El navegant portuguès Bartolomeu Dias passa el Cap

de les Tempestes, a l’extrem sud d’Àfrica, rebatejat com Cap de Bona Esperança en veure que podria arribar a l’Índia. El papa Alexandre VI, de la família Borja, s’involucra en intrigues polítiques al costat dels seus fills, portant la família fins al cim del poder a la Península italiana i precipitant la caiguda després de la seva mort.

1492. Boabdil rendeix Granada, l’últim reducte musulmà a la Península ibèrica.

1492. Cristòfor Colom descobreix Amèrica mentre buscava una nova ruta per arribar a les Índies Orientals.

Amerigo Vespucci difon, deu anys més tard, que havien arribat al nou continent que avui porta el seu nom: Amèrica.

52 53

propietats a Mallorca, on va néixer Ramon el 1232. Els primers anys participà en els assumptes cortesans i sembla que escrivia poesia trobadoresca, tota perduda avui. Devers el 1257 es casà amb Blanca Picany, matrimoni del qual nasqueren dos fills: Domènec i Magdalena.

Ric, dissolut i mundà, complerts els trenta va viure una experiència que li canvià el curs de la vida. Una nit, dins la cambra, mentre estava ocupat component una cançó a una de les seves amants, tingué la visió de Crist crucificat, la qual es repetí durant quatre nits. La interpretà com un senyal de servei a Déu i va decidir consagrar la seva vida a la penitència i a la predicació de la fe cristiana.

Va fer tres vots: convertir els musulmans, escriure un llibre i persuadir el Papa i els reis de fundar monestirs per ensenyar els idiomes dels infidels a futurs missioners. Vengué les seves propietats i inicià un pelegrinatge fins a Compostel·la. Tornà a Mallorca i es posa l’hàbit de drap i comença l’estudi del llatí, l’àrab, filosofia, teologia, dret i ciència. Va recórrer el nord d’Àfrica predicant la fe cristiana en el món musulmà. Va escriure en català, llatí i àrab. Els seus llibres més importants són Llibre d’Amic e Amat, Llibre de contemplació, Llibre de Blanquerna, Fèlix o Llibre de Meravelles, Art General o Arbre de la Ciència. Va aplicar les matemàtiques a la teologia i va tenir un pensament unitarista, a més de crear el català literari amb forta capacitat idiomàtica.

La tradició explica que Ramon Llull va ser martiritzat, a Bugia, apedregat i mort mentre predicava la seva fe. El cert és que va ser maltractat al Magreb en els seus intents per convertir els infidels, però va morir a Mallorca i el seu cos descansa a l’església de Sant Francesc.

Jafudà Cresques, fill d’Abraham, el qual començà l’Atlas Català, considerat la gran obra mestra de la cartografia medieval i autor de la Bíblia Farhi, aprengué l’ofici del seu pare i ben aviat es va convertir en el cartògraf més prestigiós del món. Convertí Mallorca, entrecreuament entre l’Atlàntic i la Mediterrània, la Barbaria i els països

del nord de la ribera, en el gran centre de la cartografia medieval mediterrània. En la nostra illa coincidiren els més eminents i experts cartògrafs del moment, fet que donà lloc al que s’ha anomenat escola mallorquina de cartografia.

El seu origen jueu el marcarà ben aviat. Malgrat la seva popularitat, que l’obliga a mantenir constants relacions amb la casa reial d’Aragó, tant Pere el Cerimoniós, com Joan I li concediren el títol de familiar reial i va ser l’encarregat d’elaborar les cartes nàutiques de la Corona.

El 1391 el poble revoltat assalta i saqueja el call de Palma i mata molts jueus. Eren freqüents els saquejos del call, atès que davant les protestes populars les autoritats dirigien el populatxo contra els jueus, a qui culpaven de tots el mals. Jafudà Cresques aconseguí fugir i salvar la vida, però es veurà obligat a batejar-se per la força i adoptà el nom cristià de Jaume Ribes.

El 1399, mentre vivia a Barcelona, rebé l’encàrrec de la famosa firma comercial Dantini, de la ciutat italiana de Prato (Toscana), de crear un mapamundi, el primer que s’elaborà mai. L’obra va resultar molt valuosa i va ser posteriorment copiada pel cartògraf genovès Francesc Beccà. L’Atles Català i el mapamundi foren les dues obres cimeres de Cresques.

Anselm Turmeda (1352-1430) fou un franciscà que, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es convertí a l’Islam. Després d’haver cursat estudis a Palma per iniciar-se en gramàtica, lògica i teologia, va passar a Lleida, on va estudiar ciències naturals i astrologia. Viu a Bolonya, on coneix el sacerdot Nicolau Martel, decisiu en la seva conversió a la religió musulmana. Turmeda apostata de la seva fe cristiana per abraçar l’Islam quan Martel li va fer veure que el profeta anunciat per Jesús en el passatge de l’Evangeli de Sant Joan -«Vendrà darrere meu un profeta anomenat Paraclet»- era Mahoma i que l’Islam era l’únic camí a seguir.

Arribà a Tunis i passà a dir-se Abd Allah ibn Abd Allah al-Targuman al-Mayurca. Foren molts els intents posteriors de les autoritats cristianes, civils i

Al-Àndalus va ser l’únic període de la història en el qual els musulmans governaren Europa occidental. S’havien apoderat de la península Ibèrica l’any 718 i la reconquesta acabà el 1492, quan es va retre Granada als Reis Catòlics després de vuit segles

de guerres. Per a l’Europa occidental, tenir els moros -com es denominava llavors els musulmans- tan a prop era summament perillós.

Els cristians començaren a recuperar ciutats infidels a partir de l’any 1100. Primer fou Saragossa, després Lisboa, i el 1236 la gran capital del califat, Còrdova. No foren tan tolerants com ho havien estat els musulmans i aquests varen ser obligats a convertir-se al cristianisme per poder continuar vivint a la Península. Després de tants de segles de dominació musulmana, la cultura àrab es va creuar amb la cristiana i el resultat va ser una mescla única i singular i el seu llegat cultural encara està present a Espanya i Portugal, dos països que a partir de 1492 es convertiran en peces principals del tauler internacional.

L’Església exigia aquesta reconquesta. Eren temps de croades, que són les expedicions que els cristians d’Europa occidental realitzaren contra els musulmans per reconquerir Terra Santa i que començaren l’any 1095. Amb una intenció religiosa, però també amb motivacions econòmiques i demogràfiques, les croades van començar quan el papa Urbà II, volent mostrar el poder del papat davant dels monarques, va fer una prèdica que incitava els cristians a un pelegrinatge per reconquerir Jerusalem.

La primera croada va ser l’única que comportà una autèntica i espontània mobilització de la cristiandat. En aquella primera croada es varen reconquerir Antioquia, Jerusalem i Edessa. Més endavant, ja en la tercera, Acre i Xipre.

La quarta, l’any 1204, va implicar el saqueig de Constantinoble. Inocenci III volia atacar el Nil i trencar així l’eix polític i militar entre Egipte i Síria com a pas previ de la conquesta de Palestina. Però venecians i genovesos, empesos pels interessos

econòmics, varen fer que es desviàs cap a Constantinoble. Al papat ja li anava bé, ja que les esglésies de Bizanci i Roma s’havien separat des del cisma del segle xi. Els croats varen entrar a la ciutat, l’ocuparen, la saquejaren i s’emportaren grans riqueses. Va ser un saqueig tan monstruós que ni la ciutat ni l’Imperi bizantí no es recuperaria.

Jaume I el Conqueridor ha passat a la història per ser el monarca que va conquerir i expandir la Corona d’Aragó en nombrosos territoris que fins llavors estaven ocupats pels musulmans i que incorporà com a regnes independents. Fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, va esdevenir rei a l’edat de cinc anys.

Mallorca va ser el primer territori conquerit. El 6 de setembre de 1229 Jaume I arribava a les costes mallorquines amb un exèrcit de 155 naus, 1.500 cavallers i 15.000 peons. Desembarcaren tres dies més tard a Santa Ponça. El 31 de desembre va tenir lloc la batalla final i, després d’una dura i cruenta lluita, Jaume I va entrar a Medina Mayurqa per la Porta Pintada, el que avui és la plaça d’Espanya.

El 1231 va incorporar al regne l’illa de Menorca i, quatre anys més tard, Eivissa. La conquesta de València va ser més complexa i no es produí fins al 1238, si bé encara trigaria set anys més a culminar-la. Aquest afany en conquerir noves terres per a la cristiandat va fer que el monarca fos conegut amb el malnom del Conqueridor.

Jaume I va morir als 68 anys. Abans del traspàs, va abdicar de tots els seus regnes a favor dels seus fills Pere i Jaume. La Corona, llavors, es va dividir. A Pere III d’Aragó li atorgà Aragó, Catalunya i València; a Jaume II de Mallorca, les Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Naixia així el Regne privatiu de Mallorques.

Producte de la diversitat cultural i l’enfrontament del món musulmà i el cristià, les Illes produeixen tres figures clau en la història de la Mediterrània: Ramon Llull, Jafudà Cresques i Anselm Turmeda.

Ramon Llull, fill d’Elisabet Erill i Ramon Llull, qui arriba a Mallorca acompanyant el rei en Jaume en la conquesta de l’Illa, i que, com a recompensa, rep nombroses

54

VIIIEl Renaixement

religioses perquè tornàs a la seva terra i a les anteriors creences, però ja mai no abandonà l’Islam. «Sapigueu que sóc fill de la Ciutat de Mallorca, que Déu la torni a l’Islam», proclamà.Turmeda va escriure en àrab i català i va ser considerat un clàssic en ambdós idiomes. Entre les seves obres més destacades hi ha el Llibre de bons amonestaments, Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, Profecies, La disputa de l’Ase contra Fra Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals i La Tuhfa. Autobiografia i atac als partidaris de la Creu.

La seva conversió, tot i semblar estranya des de la perspectiva d’avui, ens val per explicar les complexes i estretes relacions a l’entorn de la Mediterrània abans del gran enfrontament entre la monarquia hispànica del segle xvi i l’Imperi otomà. Morí a Tunís. La seva tomba es conserva a l’entrada del soc dels guarnicioners o selleters.

La filosofia medieval, en la primera part de l’edat mitjana, va ser extremadament rica i nombroses en són les figures destacades: Sant Agustí, que conjuga la filosofia platònica amb el cristianisme; Boeci, conegut pel seu llibre La consolació de la filosofia i per la traducció al llatí dels més importants llibres de filosofia grega, fet cabdal en el desenvolupament del pensament filosòfic medieval; i Anselm de Canterbury, Sant Anselm, conegut per haver ofert el primer argument analític o «ontològic» sobre l’existència de Déu.

En l’època medieval més tardana, devers el segle xiii, el referent serà Sant Tomàs d’Aquino, qui redescobreix els textos antics grecs, en especial els d’Aristòtil, i conjuga la filosofia aristotèlica i la teologia cristiana en un magnífic sistema teològic i filosòfic, gràcies al qual es converteix en una influència fonamental del pensament catòlic.

L’art gòtic apareix a partir del segle xii i, si bé primerament només fa referència a l’arquitectura, s’estén després a les altres arts. En un principi tenia connotacions negatives, ja que anava relacionat amb l’estil arquitectònic imposat pels bàrbars. La basílica de Saint-Denis, al nord de París, construïda entre 1137 i 1144 es considera el primer exemple d’arquitectura gòtica. Però és amb l’església de Notre Dame i la catedral de Chartres que es consolida.

L’arquitectura gòtica es caracteritza per l’ús de contraforts volats i arcs externs per aguantar el pes de l’edifici des de fora, cosa que permet obrir vitralls per il·luminar l’interior. Els edificis són llavors més imponents i eteris i contrasten amb la solidesa lúgubre de l’estil romànic. A la Corona d’Aragó es va desenvolupar amb característiques particulars, especialment en arquitectura. Manté molts trets de la romànica i de les construccions monàstiques de l’orde del Císter. L’anomenat gòtic català té un gust especial per crear espais unitaris i diàfans. A més, no es basa només en la construcció d’edificis religiosos. La catedral de Palma, iniciada el 1230 després de la conquesta del rei en Jaume, està aixecada sobre la gran mesquita musulmana de Medina Mayurca perquè el monarca feu la promesa de construir un temple dedicat a la Verge Maria si conqueria l’illa.

A partir del segle xiii es varen aixecar també edificis civils, fàbriques, ponts i equipaments militars. La Llotja de Palma, obra de Guillem Sagrera, i la de València, de Pere Comte, molt més tardana, són els millors exemples d’arquitectura gòtica civil de la Mediterrània.

Els jueus ocupen un lloc destacat en la història medieval dels regnes peninsulars hispànics. En cada ciutat hi havia una comunitat jueva activa, dinàmica i pròspera. Eren astròlegs, metges... i es dedicaven al comerç i les finances. L’oligarquia jueva rica contrastava amb la societat pobra cristiana, accentuant l’antisemitisme, de per si latent en la població. Considerats el poble que havia matat Crist, eren el blanc fàcil i se’ls feia responsables de totes les penalitats del poble, fet que explica els nombrosos esclats antisemites que hi ha a totes les ciutats contra els calls jueus.

Les conseqüències dels assalts als calls eren la fugida o la conversió al cristianisme dels jueus, tot i que molts seguien practicant el judaisme en secret. Els conversos tenien el dret a participar en els consells municipals, aliar-se amb la noblesa i seguir mantenint les seves activitats financeres i comercials.

El 1478 es creà el tribunal de la Inquisició, que donarà ales a l’antisemitisme passional, irracional i fanàtic. El 31 de març de 1492, quan encara es trobaven a Granada resolent els darrers detalls de l’ocupació de la ciutat, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y senyorios occiduos y orientales a todos los judíos y judías, grandes y pequenyos, que en los dichos reynos y senyorios stan y se fallan”. D’aquesta manera, els jueus es convertirien en víctimes de la violència d’Estat. Però no és sols una raó religiosa. El principal motiu és la lògica política de l’Estat: la cohesió social dels regnes de la monarquia depenia de la unitat religiosa. Es calcula que uns 200.000 jueus varen haver d’abandonar el Regne de Castella. El drama humà va ser de primera magnitud i també els efectes culturals que va tenir.

Constantinoble, la gran ciutat bizantina, havia quedat en una situació de notable debilitat després de les croades. Era qüestió de temps que els musulmans la conquerissin. Quan els otomans varen iniciar el setge, el 7 d’abril de 1453, la ciutat tenia tot just 50.000 habitants –abans havien estat mig milió- i entre 5.000 i 7.000 soldats preparats per a la seva defensa. L’exercit musulmà estava format per uns 100.000 efectius i el comandava el soltà Mehmed. Construïren un gran canó de nou metres de longitud que va arribar a les rodalies de Constantinoble empès per centenars de bous i més de 100 homes. En començar el setge Mehmed va prometre tres dies sencers de pillatge a la soldadesca i que faria governador d’una de les províncies al primer que arribàs al capcaracull de la murada.

El 29 de maig va començar l’assalt definitiu. L’exèrcit regular estava format per més de 80.000 homes i estava encapçalat per mercenaris i presoners. Els otomans aconseguiren entrar en el primer anell de murades defensives. L’emperador bizantí Constantí va lluitar fins a la mort i el seu cadàver va ser decapitat i mostrat a les tropes turques. Al foscando, els turcs entraven a la ciutat. El primer que va fer Mehmed va ser ordenar que Santa Sofia fos consagrada com a mesquita, un edifici que va meravellar el soltà, qui va impedir el seu saqueig.

La ciutat era el darrer reducte de la cultura clàssica, l’últim vestigi de l’Imperi romà. Des d’aquell moment, Constantinoble va ser anomenada Istanbul i va passar a ser la capital d’un nou imperi, que arribaria fins a les portes de la mateixa Viena: l’Imperi otomà. Per a molts, aquest fet significa el final de l’edat mitjana.

56 57

1494. Els Reis Catòlics uneixen el regne de Castella i Aragó al Sacre Imperi Romanogermànic casant els seus fills, Joan i Joana, amb els de l’emperador Maximilià I d’Habsburg, Felip I el Bell i Margarita d’Àustria. A la mort de Felip el Bell, Ferran II ocupa el càrrec de regent de la corona castellana per la inhabilitació de Joana I la Boja. Aldo Manuzio obre una impremta a Venècia. Imprimeix textos clàssics grecs i llatins i inventa la lletra cursiva.

1506. Comença la construcció de la basílica de Sant Pere al Vaticà, que compta amb arquitectes com Bramante, Miquel Àngel i Bernini. Nicolau Maquiavel escriu El príncep, sembla que dedicat a Llorenç de Mèdici, mentre el papa era Lleó X de Mèdici. El soldà Selim I annexiona a l’Imperi Otomà Síria, Palestina, Egipte i les ciutats santes de la Meca i Medina.

1517. Martí Luter clava a les portes del castell de Wittenberg un document on exposa les 95 tesis que critiquen les males pràctiques de l’Església catòlica. S’inicia aquí la Reforma protestant. Les seves obres tenen una gran difusió i el llenguatge que fa servir posa les bases de l’alemany modern. Carles I d’Espanya, fill de Joana i Felip el Bell, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic com a Carles V. El portuguès Magalhânes i l’espanyol Juan Sebastián Elcano acaben amb èxit la volta al món.

1534. L’exèrcit espanyol del Nou Món conquereix l’Imperi asteca.

El que després seria Mèxic es converteix en el Virregnat de la Nova Espanya. Solimà I expandeix l’Imperi otomà. Conquesta territoris a Algèria, Tunísia, Orient Mitjà, Belgrad, Rodes, Hongria i assetja Viena. Miquel Àngel, escultor de David, La Pietat i Moisés, pinta els frescos de la Capella Sixtina. Pizarro conquesta l’Imperi inca i estableix el Virregnat del Perú amb capital a Lima, la ciutat dels reis. Nicolau Copèrnic sosté que la Terra gira al voltant del Sol a De revolutionibus orbium coelestium.

1545. L’Església Catòlica convoca el Concili de Trento, on s’inicia la Contrareforma en resposta a l’auge de la Reforma protestant. El corsari turc Dragut saqueja diverses places de la Mediterrània, entre elles algunes de Mallorca. Carles V abdica. El succeeixen el seu germà Ferran I a l’Imperi i el seu fill Felip II, rei de Nàpols i Sicília, a la Corona espanyola. Felip II es convertirà, el 1580, en rei de Portugal.

1571. L’Imperi Otomà i la Santa Lliga, formada per Espanya, Venècia, Malta, Gènova, Savoia i els Estats Pontificis, protagonitzen la batalla de Lepant, que frena l’avanç turc per la Mediterrània occidental. Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, naturals d’Àvila, escriuen les seves obres principals. Doménikos Theotokópulos, el Greco, pinta L’enterrament del comte d’Orgaz, exemple del misticisme espanyol.

1588. Derrota de l’Armada Invencible espanyola, que pensava

envair Anglaterra. Els corsaris Raleigh, Hawkins i Drake, primers fundadors de colònies angleses a Amèrica, al servei d’Isabel I, formen part de la direcció de la defensa saxona. Caravaggio pinta Crucifixió de sant Pere; Claudio Monteverdi estrena Orfeo, favola in musica, la primera òpera; i es construeix la mesquita Blava o del soldà Ahmed a Istanbul.

1616. Moren Cervantes, màxim representant de la literatura espanyola i autor de El Quixot, i Shakespeare, el més important escriptor en llengua anglesa. Tirso de Molina escriu El burlador de Sevilla, iniciant el mite del Don Joan; Pedro Calderón de la Barca estrena La vida és somni. Galileo Galilei, inventor, físic, astrònom i matemàtic, és condemnat per la Inquisició perquè sosté que el Sol és el centre de l’univers i que la Terra és rodona.

1648. La Pau de Westfàlia posa fi a la Guerra dels Trenta Anys a Alemanya i a la Guerra dels Vuitanta Anys entre Espanya i els Països Baixos. S’inicia així un nou ordre a Europa Central basat en el concepte de sobirania nacional, l’estat nació. Diego Velázquez pinta Las Meninas. Guerra de la Lliga Santa contra l’Imperi otomà, que amenaçava Viena.

1686. Formació de la Gran Aliança, que incloïa la majoria d’Estats d’Europa, amb la voluntat de defensar-se de les pretensions franceses de Lluís XIV, el Rei Sol, a qui combaten en la Guerra dels Nou Anys.

1687. Isaac Newton formula la

Llei de la gravitació universal en l’obra Principia, on posa les bases de la mecànica clàssica amb les lleis d’inèrcia, dinàmica i acció-reacció. També destaca en òptica i en teories sobre la llum.

1701. Després de la mort de Carles II de Castella i la coronació de Felip de Borbó, nét de Lluís XIV de França, s’inicia la Guerra de Successió espanyola. La flota anglesa ocupa Gibraltar, punt estratègic que els permet accedir a la Mediterrània, i Menorca. Thomas Savery i Thomas Newcomen inventen dues màquines de va-por per extreure aigua de les mines. L’alemany D. G. Fahrenheit desenvolupa el primer termòmetre de mercuri i l’escala de temperatura que porta el seu nom.

1714. El Tractat d’Utrecht posa fi a la Guerra de Successió espanyola. Abolició de les institucions que es mantenien en els antics regnes que formen Espanya i promulgació del Decret de Nova Planta.El compositor Antonio Vivaldi estrena Les quatre estacions. Els turcs conquereixen la península balcànica.

1748. Montesquieu escriu L’esperit de les lleis, on teoritza la divisió de poders entre l’executiu, legislatiu i judicial.

1751. Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert editen la primera Enciclopèdia, un projecte emmarcat en la il·lustració en tractar de treure a la humanitat de la foscor de la ignorància difonent els coneixements acumulats a través de la llum

Cronologia Capítol VIII: 1492-1789

de la raó. James Watt millora la màquina de vapor de Newcomen adaptant-la a la producció d’un moviment rotatori.

S’aplicarà inicialment en la indústria tèxtil i minera desencadenant la Primera

Revolució Industrial. Primera Guerra del Marroc, Espanya s’annexiona Ceuta i Melilla.

1775. Inici de la Guerra d’Independència dels Estats Units contra Anglaterra. George Washington és designat cap

de l’exèrcit continental. El 4 de juliol de 1776 es va aprovar la Declaració d’Independència. Es publica La riquesa de les nacions, d’Adam Smith, fonament del liberalisme per la seva defensa de l’interès individual, la lliure

competència i el lliure comerç. Els germans Montgolfier inventen el globus aerostàtic

1789. George Washington és elegit 1er president després de la promulgació de la Constitució d’Estats Units

58 59

Solimà el Magnífic (1494-1566) regnà a l’Imperi otomà just després de la mort del seu pare Selim. Va portar l’Imperi al seu apogeu després de conquerir els territoris dels Balcans, Hongria, Viena i,

a la Mediterrània Rodes, l’Alger i Trípoli. En el front oriental, Solimà va conquerir part de Mesopotàmia. Però el seu no va ser només un regnat d’enfrontament bèl·lic i expansió. És considerat un gran legislador, ja que va introduir una profunda reforma en el sistema legal i convertí Istanbul en la ciutat més monumental i gran de la Mediterrània del seu temps i protegí i desenvolupà les ciències i les arts, rodejant-se de nombrosos filòsofs.

El Renaixement va significar l’acabament de l’edat mitjana i el començament de l’era moderna. També un temps de reforma de l’Església. Gènova, Florència, Milà i Pàdua s’havien convertit en estats governats per un príncep i la seva cort. Allà va néixer aquest moviment que recupera l’interès per la cultura clàssica i retorna a les fonts de la civilització, a l’antiguitat mediterrània: a la cultura grega i a la romana.

El seu credo fonamental és l’humanisme, un moviment intel·lectual que va substituir l’obediència cega a les ensenyances religioses per una tornada al pensament clàssic. El desig de deixar de banda la tradició comporta noves idees i conceptes que s’allunyen dels dogmes religiosos i permeten entendre el món d’una manera més moderna i inquisitiva. Petrarca i Boccaccio representen ja el nou esperit humanista i anticipen el naixement de grans creadors que transformen l’arquitectura, l’escultura i la pintura: Brunelleschi, Donatello i més tard Leonardo da Vinci, Maquiavel, Miquel Àngel, Rafael, Ticià...

Els Mèdici va ser una poderosa i influent família florentina de banquers que va estendre el seu poder en totes les àrees. D’ella sorgiren tres papes i nombrosos dirigents de Florència, ciutat que van controlar durant quasi tres segles, a més de membres de les famílies reials de França i Anglaterra. Chiarissimo de Giambuono, Salvestro de Mèdici, que va tenir el primer càrrec municipal a Florència, i Giovanni di Bicci, pare del famós Cosme el Vell, que assumí la gestió dels béns papals i amassà una gran fortuna, varen influir damunt papes i engrandiren la banca familiar.

Giovanni de Mèdici va esdevenir el primer papa, conegut com a Lleó X; i Giulio de Mèdici, com a Climent VII, s’alià contra l’emperador Carles V, motiu pel qual ordenà el saqueig de Roma l’any 1527. Mentre Florència es cansava dels Mèdici, els expulsava i proclamava la república, Carles V imposava a la ciutat Alessandro de Mèdici, nomenat duc de Florència el 1532 i assassinat cinc anys més tard pel seu cosí de la branca menor, Lorenzino de Mèdici, conegut com a Lorenzaccio. La darrera de la nissaga fou Anna Maria Lluïsa, morta l’any 1743, que cedí a la ciutat tot el patrimoni artístic de la família amb la condició que mai no podria ésser venut ni traslladat fora de Florència.

Els Mèdici afavoriren l’economia i les arts de la ciutat i donaren feina i protecció als artistes més destacats d’aquest període, tant a Itàlia com a Europa. Giovanni de Bicci de Mèdici va ser el mecenes de Masaccio i va ordenar la reconstrucció de l’església de Sant Llorenç a Florència; Cosme de Mèdici va ser el mecenes d’artistes com Donatello i Fra Angelico, i Miquel Àngel va treballar per a diferents membres de la família.

En arquitectura són els responsables de diversos edificis notables de Florència, com la Galleria degli Uffizi, el Palazzo Pitti, els jardins del Bòboli, el Belvedere i el Palau Mèdici.

Leonardo Da Vici és el gran model de l’home renaixentista. D’esperit universal i d’una curiositat il·limitada, és considerat un dels grans genis creatius de tots els temps i mestre en moltes disciplines: pintura, escultura, enginyeria i ciències físiques.

Nascut l’any 1452 a Vinci, va començar la seva carrera artística a Florència com a ajudant del pintor i escultor Verrocchio. De Florència va passar a Milà, protegit pel duc Lluís Maria Sforza, on va pintar El darrer sopar. El 1499 va tornar a Florència i va treballar amb el quadre de la Mona Lisa.

Les seves preocupacions intel·lectuals, les recollí en llibretes de notes i esbossos amb centenars de dibuixos i anotacions que recullen, entre moltes altres coses, els fonaments físics del vol, l’anatomia humana, la il·lustració d’un fetus en el ventre matern i projectes com l’helicòpter, el carro de guerra, el submarí, l’automòbil, les

60

IXL’Imperi espanyol

torres de combat, les catapultes... Va ser mestre d’artistes. Rafael li va donar els seus trets facials a Plató en el famós fresc vaticà titulat L’escola d’Atenes. Va morir el 2 de maig de 1519 a França. Tenia 67 anys. Diu la tradició que va morir en braços del rei Francesc I.

Miquel Àngel, nascut a Caprese l’any 1475, és pintor, arquitecte, poeta i enginyer. Jove excepcionalment brillant, es va unir al cercle intel·lectual i artístic que envoltava els Mèdici, especialment Llorenç el Magnífic, que el va enviar a Roma a realitzar La pietà, una escultura de la Verge desolada davant el cos sense vida del seu fill.

De tornada a Florència, treballa en l’escultura de David, i de nou a Roma, començà a treballar en el mausoleu del papa Juli II, pel qual va esculpir la figura de Moisés i de l’Esclau moribund. La mort de Juli II no li va permetre acabar l’encàrrec, cosa que l’afectà notablement.

L’any 1537 va reorganitzar la plaça del Capitoli i nou anys més tard va ser nomenat arquitecte en cap de la nova basílica de Sant Pere, de la qual va dissenyar la cúpula. No va viure suficient per a veure-la acabada. La seva obra mestra és la Capella Sixtina, situada en el palau del Vaticà, on dibuixa més de 300 figures que representen la creació, la caiguda i la redempció de la Humanitat. Encara que tenia molt poca experiència en frescos, va acabar la comanda en només quatre anys.

El 1534, Miquel Àngel va tornar a la Capella Sixtina per pintar el fresc del Judici Final. Va signar la seva obra dibuixant-se a si mateix en la pell escorxada del màrtir Bartomeu. Anys després d’haver acabat tota la tasca a la Capella Sixtina, el papa Pau IV va fer dibuixar vestidures per cobrir els cossos despullats que apareixien a les pintures perquè els considerava obscens. Va morir a Roma a l’edat de 89 anys.

L’any 1492, després del descobriment d’Amèrica, el regne de Castella i Lleó es va convertir en el més poderós del món. Amèrica proporciona riquesa i els exèrcits espanyols controlen diverses zones d’Europa occidental. És el moment de l’expansió, però, mentrestant, dins les fronteres nacionals agafa força un corrent que pregonava la puresa religiosa. S’havien expulsat els jueus de la Península i els musulmans havien estat obligats a convertir-se al cristianisme. Però això no bastava. Les autoritats civils i religioses es mostraren decidides a transformar un país gran i ric, amb tot el que necessitava per convertir-se en un regne potent i modern, en el bressol de la pietat cristiana.

Molts altres països varen imitar l’exemple dels Reis Catòlics i varen imposar

mesures similars, tot i que en el nostre país és on varen ser més cruentes i més llargues. A Itàlia la Inquisició va empresonar i executar científics com Galileu, els descobriments dels quals anaven contra la fe de l’Església.

És el moment en què s’amplia la visió del món, atès que del Nou Món arribava l’or que enriquia la vida de les ciutats i els dogmes religiosos no servien per explicar la nova dimensió humana. És l’inici del capitalisme, que no neix al segle xvi en el nord protestant, sinó a l’epicentre de la catòlica Mediterrània. En els segles xiv i xv els mercaders italians, des de ciutats com Gènova, Florència, Milà o Venècia, venien i compraven a través dels seus intermediaris per a tota la conca mediterrània i creaven societats amb la perspectiva d’enriquir-se.

Dos eren els tipus de companyies que es creen: Les companyies que reunien capitals d’associats, que pertanyien sovint a la mateixa família, i les anomenades «a quirats», societats anònimes en què el capital estava format a parts iguals o quirats. Algunes d’elles arribaven a monopolitzar la producció i venta.

Era un capitalisme àgil, que desplaçava els seus fons en funció de la conjuntura. A la península Ibèrica es feren grans inversions i, per això, es va convertir en el gran eix de desenvolupament de la Mediterrània. En el segle xvi, els genovesos establerts a Sevilla controlaven financerament el flux de la plata americana i el seu contraban. També dirigien el tràfic d’or i eren qui pagaven les soldades a les tropes espanyoles. El rei Felip es trobava atrapat en aquesta tenalla i intentà alliberar-se’n, però Gènova aconsegueix tallar-li tots els canals econòmics possibles, tant que els terços espanyols s’acabaren amotinant a Anvers i Felip va haver de doblegar-se a les exigències dels genovesos eficients i discrets però implacables.

Els holandesos, protestants, establiren també un sistema de crèdits un segle més tard. En contraposició als reis, que no solien retornar els doblers als seus creditors, foren escrupolosos a l’hora de tornar els préstecs i convertiren les seves inversions amb menys arriscades. A més, el sistema judicial protegia la independència dels drets privats enfront de les garanties reials.

L’equilibri geogràfic durant el segle xvi a la Mediterrània es dividia entre els dos grans imperis. La banda oriental estava íntegrament en mans otomanes, a més de les possessions del Magreb, mentre que els espanyols controlaven directament o indirectament totes les illes de la Mediterrània occidental: les Balears, Sardenya o Sicília depenien de la Corona d’Aragó; Còrsega era una possessió de Gènova, fidel aliada d’Espanya, i Nàpols passa llavors també a mans espanyoles.

62 63

1789. L’Assemblea Nacional vota la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, origen de la Revolució Francesa. Mor Wolfgang Amadeus Mozart, pianista i compositor, considerat un dels músics més rellevants de la història.

1799. Cop d’Estat de Napoleó Bonaparte, cap de la Revolució Francesa. Expandeix el seu territori forjant un imperi que controla l’Europa central i occidental fins a la Batalla de les Nacions de 1813. El Tractat de Fontainebleau permet el desplegament de l’exèrcit francès per Espanya amb el suposat objectiu d’envair Portugal. Però la proposta francesa era falsa i s’assenten a ciutats espanyoles estratègiques. Francisco de Goya plasma la Guerra d’Independència espanyola a Los desastres de la guerra i realitza la sèrie Los caprichos. Robert Fulton construeix el primer vaixell de vapor, fet que revolucionarà el transport marítim.

1812. Les Corts de Cadis aproven la primera constitució liberal d’Espanya, que estableix el sufragi universal relatiu, la divisió de poders i la sobirania nacional. Simón Bolívar i José de San Martín, coneguts com els alliberadors d’Amèrica Llatina, inicien el procés d’independència de la majoria de colònies espanyoles a Amèrica del Sud aprofitant els conflictes que pateix la metròpoli.

1821. Primera revolta de la Guerra d’Independència de Grècia contra el domini otomà, que es decideix a favor dels grecs a la batalla de Navarino gràcies al suport de la flota francesa, anglesa i russa.

1823. L’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís entra a Espanya per ajudar Ferran VII a restablir l’absolutisme contra els liberals, que després de l’aixecament de Riego havien restaurat les corts de Cadis. Joseph-Nicéphore Niépce i Lluís Daguerre desenvolupen els processos químics que permetran realitzar les primeres fotografies. França posa en marxa la seva expansió colonial per Algèria.

1833. Inici de la Primera Guerra Carlista per dirimir els drets successoris a la Corona espanyola. Samuel Colt fabrica el seu primer

revòlver i Samuel Morse inventa el telègraf elèctric. Fi del govern d’Espartero. Isabel II és declarada major d’edat amb 13 anys i, per tant, és designada reina d’Espanya.

1848. Karl Marx i Friedrich Engels publiquen el Manifest Comunista. Primeres mostres organitzades del moviment obrer. Revolucions a tot Europa acaben amb l’intent de restaurar l’absolutisme, defensant el liberalisme i el nacionalisme.

1859. Ferdinand de Lesseps inicia la construcció del canal de Suez, que comunicarà la mar Mediterrània amb l’oceà Índic. Charles Darwin publica L’origen de les espècies, on desenvolupa la teoria de l’Evolució.

1861. Guerra de Secessió a Amèrica del Nord entre els estats del nord, dirigits per Abraham Lincoln, que eren contraris a l’esclavitud, i els del sud. Garibaldi conquesta Sicília, Calàbria i Nàpols, unint tot el sud d’Itàlia. Lliurarà aquests territoris a Victor Manuel II, que governava el nord, convertint-se en el primer rei d’Itàlia unida.

1864. Es funda a Londres la Primera Internacional dels treballadors per organitzar políticament el proletariat. S’escindirà per les diferències programàtiques que hi havia entre Marx, ideòleg del comunisme, i Bakunin, partidari de l’anarquisme.

1868. Revolució de Setembre a Espanya, anomenada La Gloriosa. Desemboca en el Sexenni Democràtic i la Primera República.

1870. Acaba la unificació italiana amb la conquesta de Roma, el Laci i els Estats Pontificis.

1870. Guerra francoprussiana que acaba, un any després, amb la unificació d’Alemanya i la proclamació de Guillem I com kàiser de l’Imperi alemany.

1873. Primera gran depressió econòmica. Afecta principalment Europa Occidental, Estats Units i Àfrica del Nord i es perllongar més de 20 anys.

1874. Neix el moviment impressionista, germen de les avantguardes artístiques, en negar-se a transmetre la visió objectiva de la realitat, a partir d’un comentari crític amb el quadre Impressió: sol naixent, de Claude Monet. En el context de la Segona Revolució

Cronologia Capítol IX: 1789-1870Industrial, caracteritzada per transformacions tècniques basades en noves fonts d’energia com el petroli, el gas o l’elec-tricitat, JC Maxwell culmina la teoria sobre electromagnetisme; Graham Bell inventa el telè-fon; Edison el fonògraf, la llum elèctrica i la bombeta; Nikolaus Otto construeix un motor de quatre temps; Dunlop inventa els pneumàtics; i Jules Verne reflecteix tots aquests esdeveniments en les seves obres, que fantasiegen sobre la conquesta humana de nous horitzons abans inaccessibles. Primers atemptats anarquistes a Europa, En destaquen la bomba del Liceu de Barcelona i l’assassinat d’Humbert I, rei d’Itàlia, el 1900.

1885. Conferència de Berlín per resoldre els problemes que planteja l’expansió colonial europea a l’Àfrica. Es pacta el repartiment d’Àfrica, on només Etiòpia i Libèria conserven la independència.

Antoni Gaudí inicia la Sagrada Família; el francès Auguste Bartholdy esculpeix a Nova York La Llibertat il·luminant al món (l’estàtua de la llibertat); i Gustave Eiffel construeix la famosa torre a París. L’espanyol Isaac Peral prova el submarí de propulsió elèctrica; Diesel inventa el motor de combustió; Wilhelm Conrad Röntgen els raigs X; Carl Ludwig Schleich l’anestèsia local; i apareixen la llet pasteuritzada i vacunes contra la ràbia.

1895. Els germans Lumière inventen el cinematògraf i filmen Arribada del tren, entre d’altres curts. Cuba i Filipines, les dues darreres colònies espanyoles a ultramar, consoliden el seu procés d’independència.

1900. Max Planck posa les bases de la física quàntica i Sigmund Freud, creador del concepte d’”inconscient”, escriu Interpretació dels somnis.

64 65

Després del descobriment d’Amèrica, Espanya va colonitzar grans extensions de territori americà, del Carib a Amèrica central, de Mèxic al sud-oest dels Estats Units, que s’integraren dins la Corona

de Castella. A final del segle xvi s’incorporaren les Índies orientals espanyoles, formades per les Filipines, les Marianes i les Carolines. Es pot dir que l’espanyol va ser el primer imperi d’abast mundial, ja que s’estenia per diferents continents a diferència dels grans imperis anteriors com el romà o el mongol.

Políticament, aquell imperi no funcionava com una estructura colonial, sinó que tenia virregnats que governaven sota els dictats de la metròpoli amb bastanta llibertat i independència. És a dir, les colònies eren considerades extensions de la metròpoli, amb els mateixos drets. Aquest fa ser un dels secrets de la seva gran expansió i es va mantenir fins al 1768. Entre 1580 a 1640, amb els regnats de Felip II, Felip III i Felip IV, va tenir lloc la seva màxima expansió. I a final del segle xviii l’Imperi espanyol arribarà a tenir 20 milions de quilòmetres quadrats. Malgrat tot, és un imperi que, tot i tenir la metròpoli en un territori privilegiat de la Mediterrània, li donarà l’esquena perquè les riqueses estaven més enllà de l’Atlàntic.

En els segles xvi i xvii la Mediterrània va viure pacificada, al menys pel que fa a

les guerres, però aquesta pau va ser substituïda per una guerra soterrada provocada per la pirateria i el cors, que varen omplir una vegada més de sang i violència la nostra mar. Agafaven menjar, bestiar i joies, segrestaven al·lots i al·lotes joves que després venien com a esclaus. En algunes ocasions els pirates ancoraven a una cala propera i esperaven que els nadius venguessin a negociar el rescat dels seus fills.

Els rais dels pirates que venien d’Argel, Tunísia, Trípoli no tenien límits. N’hi va haver de molt famosos: Dragut, Barba-rosa, Piali, Eudj Alí. Saquejaven homes i vaixells, arribaven a les costes i buidaven els pobles. El comerç i la cultura quedaren en estat vegetatiu. Davant aquests atacs és fàcil d’entendre que les costes cristianes de la Mediterrània occidental es dotaren d’una xarxa de talaies que permetien donar l’alerta des del mateix moment de l’aparició a l’horitzó de veles sospitoses. A les Balears encara perduren, aquelles torres arrodonides, de pedra impertorbable, retudes a la mar. Els atacs pirates encara estan molt presents en la tradició de molts pobles de la costa mallorquina o del llevant peninsular.

Davant la impotència dels estats, sorgiren els corsaris. Eren mariners als quals els governs havien donat una patent de cors que els autoritzava a atacar vaixells de països enemics i quedar-se’n els guanys. En molts sentits era el mateix que un

pirata, la gran diferència era que no atacava qualsevol vaixell, sinó els que considerava enemics del país pel qual treballava. El capità Antoni Barceló, mallorquí, en va ser un dels mes famosos. També ho va ser Francis Drake.

A les Illes Balears, i en especial a Mallorca, els assalts pirates feren que la població abandonàs la costa i es refugiàs a l’interior. I va ser precisament a l’interior on es va produir una recuperació demogràfica, que durant decennis serà incontestable malgrat les nombroses pestes que assolaren les Illes. Molts habitants davant la gana i les penúries, abandonaren l’illa i s’uniren a l’enemic barbaresc. Políticament, les Balears estan quasi per complet abandonades pel poder i això crea un gran malestar social. Un malestar que explota amb la revola de les Germanies a València el 1520 i a Mallorca l’any següent, on menestrals i pagesos s’aixequen contra els nobles i les elits urbanes per defensar els seus drets. És la primera gran revolució social, tot i que acaba esclafada pel poder reial. A Mallorca, a més, aquest abandonament es veurà agreujat espiritualment, ja que durant bona part del segle cap bisbe designat no residirà a cap de les illes. Les Balears eren les grans oblidades. Eren una terra inhòspita, agrícola i pobra sense cap contacte amb l’exterior. Una realitat que sobreviurà durant tot el segle xvi i bona part del xvii.

Miguel de Cervantes va néixer a Alcalá de Henares i va ser ferit per un tret a la batalla de Lepant (1571). Arran d’aquest fet, la seva mà esquerra va quedar inutilitzada. Quan tornava de la guerra va ser fet presoner i va estar captiu cinc anys a l’Alger.

Amb una sòlida formació humanística és, juntament amb William Shakespeare, un dels grans escriptors de la història de la literatura. Va viure a cavall entre el segles xvi i xvii i és l’autor d’El Quixot, la primera novel·la moderna. El 1605 va aparèixer la primera part, protagonitzada per un personatge que és a la vegada un bufó, un heroi tràgic i un home valent i inconformista. Precisament tots aquests aspectes el fan un dels personatges de ficció més importants de tots els temps.

La Il·lustració va ser un moviment de caràcter cultural que es va originar durant el segle xvii a França i en la qual participaren filòsofs, moralistes, historiadors, economistes i pensadors. Es basava principalment en una fe optimista en la capacitat de la raó humana per explicar l’home i la natura.

Els il·lustrats van buscar aprofundir i divulgar les troballes científiques i ideològiques així com dissipar les tenebres dels segles anteriors dominats per la noblesa, la fe i la tradició. Les seves idees són severament crítiques amb la seva societat:

66

XEl segle de les revolucions

· En el polític, varen negar el dret diví dels reis.· En el social, varen atacar els privilegis senyorials.· En el religiós, van criticar la religiositat popular, ja que es basaven en la superstició

i en el dogmatisme.· En l’econòmic, varen promoure el liberalisme.L’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert

publicada el 1751, intenta recollir en les seves pàgines tot el saber del seu temps però sota la “llum” de la raó i de l’estudi de la natura, unes idees que varen escampant-se per tota Europa. Molts dels seus articles, on participaren autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o Voltaire, criticaven

tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

La revolució francesa (1789) aportarà nous aires ideològics i desintegrà el nucli de poder reial. No va voler només canviar les formes de vida de la gent, sinó l’home sencer: filosòficament el situen de nou –com va passar a Grècia, com passa durant el Renaixement– en el centre dels drets i poders de tot el sistema. És l’inici d’una nova classe social, la burgesia, que passarà a ser el model i l’emblema de tota la nova Europa –també, de la Mediterrània– i amb el temps de mig món. Ells, els revolucionaris, aixecaran ara la societat i la cultura més avançada, equitativa i lliure que s’ha conegut mai en la història. Amb la Revolució Francesa comença l’època moderna.

La Declaració dels Drets de l’Home fa seu el lema de la revolució: llibertat, igualtat i fraternitat. Aprovada el 26 d’agost de 1789, és un document fonamental per entendre la Revolució Francesa. Defineix el conjunt de drets individuals i col·lectius que es basen en les idees dels pensadors de la Il·lustració i en la Declaració d’Independència dels Estats Units.

És curiós que, malgrat tenir un caràcter universal i universalista, deixa fora les dones, que no hi seran incloses fins dos anys més tard. Tampoc no anomena els esclaus, a qui no considerarà homes iguals fins al 1794. Malgrat tot, aquesta Declaració és la primera norma que estableix la igualtat de tots els homes i és considerada la precursora de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La Guerra de Successió espanyola va ser un conflicte internacional que va durar des del 1701 fins al 1713. La causa va ser la mort sense descendència de Carles II, representant de la Casa d’Habsburg, i la conseqüència final, l’entrada dels Borbons al tron espanyol. Va ser un enfrontament que permeté que els anglesos entressin a la Mediterrània i satisfer les seves ambicions cap a aquestes aigües.

El 4 d’agost de 1704, les tropes britàniques comandades per Sir George Rooke van prendre Gibraltar, passant a controlar

l’entrada al Mare Nostrum. I el 1706 les Illes Balears varen ser ocupades per les tropes de la Gran Aliança, tot i que varen ser retornades a Espanya el 1713 mitjançant el Tractat d’Utrecht, un tractat que estipulava que Menorca, de gran interès estratègic per la badia del port de Maó, i Gibraltar continuarien en mans britàniques. Menorca no tornarà definitivament sota el control espanyol fins al 1802. L’ocupació anglesa, tanmateix, resulta positiva per a Menorca, ja que va suposa nombrosos avantatges. El governador Kane és encara recordat per tot el que va fer per l’illa: va desenvolupar el port de Maó, va introduir noves espècies d’animals i vegetals, unificà el sistema de mesures i peses, va crear una universitat i va obrir el camí de Kane, que unia l’illa de part a part.

68 69

1901. Els premis Nobel es lliuren per primera vegada. Els germans Wright realitzen el seu primer vol.

1907. La conferència internacional de l’Haia estableix les regles per a la guerra però no aconsegueix la limitació d’armaments. Henry Ford introdueix el treball en cadena en els tallers de muntatge de les seves fàbriques d’automòbils.

1913. El francès Roland Garros creua per primera vegada la Mediterrània amb avió unint França i Tunísia.

1914. El príncep hereu de la corona austríaca Francesc Ferran és assassinat a Sarajevo per un nacionalista serbi. Llavors l’Imperi austrohongarès declara la guerra a Sèrbia i comença la Primera Guerra Mundial. Aquesta va enfrontar principalment les potències del centre d’Europa, Alemanya, Àustria-Hongria i

l’Imperi otomà, la Triple Aliança, contra Anglaterra, França i Rússia, el Triple Entesa. Va destacar per ser la primera guerra amb tancs, avions i submarins i per les seves llargues guerres de trinxeres.

1917. Revolucions russes de febrer, que deposa el tsar Nicolau II, i octubre, que nomena Lenin president del Consell de Comissaris del Poble i desemboca en una guerra civil. Els bolxevics guanyen cinc anys després i instauren el comunisme. Es consolida la URSS.

1919. Victòria dels aliats i fi de la Primera Guerra Mundial amb la Pau de París: Tractat de Versalles i Tractat de Saint-Germain-en-Laye. Creació de la Societat de Nacions, antecedent de l’ONU, per garantir la pau internacional mitjançant les negociacions dels països. Constitució de la democràtica

República de Weimar a Alemanya, bastant inestable políticament. Conferència de San Remo per dividir-se els territoris de l’Imperi otomà. França obté Síria i el Líban i Gran Bretanya Palestina, Transjordània i Iraq. Fundació del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (Nazi) i del Partit Nacional Feixista a Itàlia. L’Imperi otomà es converteix en la República de Turquia després d’una guerra amb Grècia per la definició de les seves fronteres.

1922. Benito Mussolini protagonitza la Marxa sobre Roma i assumeix plens poders a Itàlia. Seguint l’estela de Mussolini, Hitler intenta donar un cop d’Estat però fracassa i és empresonat. Miguel Primo de Rivera dóna un cop d’Estat a Espanya i instaura una dictadura. Mao Zedong es posa al capdavant

de l’Exèrcit Roig a la Xina i Ho Chi Minh funda el Partit Comunista a Vietnam.

1928. Alexander Fleming descobreix la penicil·lina.

1929. La Borsa de Nova York fa fallida i s’inicia la Gran Depressió dels anys 30 a escala global.

1931. Proclamació de la 2a República Espanyola que, amb caràcter democràtic, va estar presidida primer per Manuel Azaña, després per Alejandro Lerroux, del Partit Republicà Radical, i finalment pel Front Popular.

1934. Lluís Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Hitler es converteix en dictador d’Alemanya després de la mort del president Paul von Hindeburg. Signa un tractat d’amistat amb Itàlia que Mussolini refereix com l’Eix Berlín-Roma.

Cronologia Capítol X: 1901-19491936. Guerra Civil a Espanya

després de la revolta de l’exèrcit d’Àfrica dirigida per Francisco Franco. La Legió Còndor alemanya i l’Aviació Legionària italiana bombardegen Guernica i l’espanyol Pablo Picasso, un dels millors pintors de la història, reflecteix aquella barbàrie en un quadre de vuit metres. La guerra va acabar el 1939, després de la Batalla de l’Ebre i la conquesta de Catalunya, instaurant la dictadura franquista que es manté fins el 1975. Els alemanys Otto Hahn i Fritz Strassman aconsegueixen la fissió del nucli d’urani descobrint la física nuclear.

1939. Alemanya envaeix Polònia, fet detonant de la Segona Guerra Mundial. Alemanya conquesta gran part d’Europa continental. L’URSS s’annexiona les sis nacions que li feien de frontera

a l’Oest. El Regne Unit es l’única força d’oposició en un principi, combatent a les potències de l’Eix en el mar i en el nord d’Àfrica.

1941. L’Imperi japonès, aliat d’Alemanya i Itàlia, ataca la base naval Pearl Harbor i Estats Units entra en la guerra. Enrico Fermi obté la primera reacció en cadena en un reactor atòmic a Chicago.

1943. A. de Saint-Exupéry publica El petit príncep. La batalla de Stalingrad, una decisiva victòria russa sobre el règim nazi, i la invasió d’Itàlia per part dels aliats, Anglaterra i Estats Units, marquen el declivi de les potències de l’Eix. L’empresa nord-americana IBM fabrica el primer ordinador electromecànic.

1944. Dia D. Desembarcament a Normandia de les tropes aliades per recuperar França. Mussolini és executat i Hitler se suïcida.

El règim nazi va acabar amb la vida d’almenys onze milions de persones en els camps d’extermini.

1945. Final de la II Guerra Mundial amb la conquesta soviètica de Berlín i el llançament de dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, al Japó. Comencen els Judicis de Nuremberg i Tòquio. Creació del Fons Monetari Internacional (FMI) i de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a la cooperació en Dret Internacional, pau, seguretat i economia. Inici de la descolonització d’Àfrica i Àsia. Comença la Guerra Freda, conflicte polític i ideològic entre els països comunistes del Bloc Oriental, liderats per l’URSS, i els països capitalistes del Bloc Occidental, amb els EUA al capdavant. No hi va haver accions

directes entre ells.1947. L’URSS crea el Kominform

i després el COMECON per coordinar els països comunistes.

1948. Estats Units inicia el Pla Marshall destinat al ressorgiment econòmic europeu. Se signen les aliances de l’OTAN i la CECA, que portarà a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). L’Estat Israelià proclama la seva independència i cinc països àrabs veïns li declaren la guerra. Transjordània ocupa Cisjordània i Egipte la Franja de Gaza. Els jueus supervivents de l’Holocaust i els que vivien en països àrabs inicien l’èxode cap a Israel, Estats Units i França.

1949. Alemanya es divideix entre la República Democràtica Alemanya, sota control soviètic, i la República Federal Alemanya, repartida entre els EUA, Anglaterra i França.

71

El xix és un segle complex, de canvis radicals, en el qual es creuaren processos econòmics, culturals i polítics amb

dinàmiques molt distintes: la mobilitat humana, els conceptes igualitaris o els avanços científics. Però tal vegada el fet que més el defineix és que va ser un segle construït a cop de revolució. El 1848 es publica el llibre més influent en els esdeveniments polítics de les següents dècades i segles: el Manifest comunista, de Karl Marx i Friedrich Engels.

En aquests cent anys el vell món absolutista salta pels aires empès per les revoltes protagonitzades pels afanys de la nova burgesia liberal, que vol ocupar el centre de l’acció política i aconseguir una major participació popular. La classe mitjana té per primera vegada consciència de classe i es reivindiquen com a subjectes polítics forçant un canvi de sistema en molts països europeus. La Revolució Francesa de 1789 amenaça les monarquies i consolida les revoltes liberals de 1820, 1830, 1848 i 1870.

La Revolució Industrial està en marxa. Els homes obriran ara la seva ment a la ciència, donaran un nou impuls al progrés tecnològic, que serà irreversible, i portaran la humanitat a donar el gran bot cap al futur. Els efectes es notaren primer a França, Alemanya, Suècia, Bèlgica, Holanda o Suïssa. Però amb els anys arribaren als països del nord de la Mediterrània, molt més ancorats encara en sistemes de l’Antic Règim.

La Revolució Industrial no hauria estat possible sense les aplicacions pràctiques de la màquina de vapor, patentada el 1769 per l’enginyer mecànic escocès James Watt, fet que suposa un gran salt tecnològic que va canviar de manera radical l’economia de tot el món.

La màquina de Watt no va trigar a ser adaptada als mitjans de transport. Els primers intents de construir vaixells propulsats per vapor va tenir lloc el 1780 als Estats Units i el 1807 en va navegar el primer. Però no serà fins ben entrat el segle xix quan els vaixells de vapor comencen a dur a terme rutes comercials. El vapor garanteix velocitat, regularitat i fiabilitat.

El 1814, l’enginyer britànic George Stephenson va posar en marxa la primera locomotora que es desplaçava sobre rails. Tot i que primer foren utilitzats només com a transport de càrrega, especialment de carbó, ben aviat es crearen línies de passatgers. A Espanya, el primer tren va circular el 1848 i unia Barcelona amb Mataró.

El canal de Suez va suposar per a la Mediterrània tornar a entrar en el comerç mundial. Napoleó, durant la seva expedició a Egipte, havia pensat en obrir un canal entre la mar Mediterrània i la mar Roja. Le Père va ser el primer enginyer que ho va estudiar. Després, ho fa ver Paulin Talabot. Però va ser Lesseps qui ho va idear i

realitzar, cosa que va permetre que la nostra mar tornàs a ser un enclavament principal en el trànsit marítim mundial. Els vaixells que venien d’Àsia cap a l’Atlàntic ja no havien de voltar per Sud-àfrica, sinó que podien arribar-hi a través de la Mediterrània: més a prop, més segur, més ràpid i, per tant, més econòmic.

Es va construir en 10 anys. Hi treballaren milers de persones. No va ser fins al 1880 quan el nombre de vaixells que creuaven el canal començaren a ser raonables per als balanços de la companyia que l’havia construït.

A La volta al món en 80 dies, Phileas Fogg el farà servir per arribar de Londres a Bombai en només 18 dies.  El canal de Suez havia entrat ja en la història i desmentia Rudyard Kipling quan va escriure la cèlebre frase “Orient és Orient i Occident és Occident, i els dos mai no es trobaran”. Amb el canal, dos mons es donaven la mà.

Les ciutats són el nou espai per viure. Per primera vegada la població urbana és més elevada que la rural. Les urbs creixen al voltant de les indústries i es converteixen en el centre de la vida social al qual es dedica una atenció especial, cosa que suposa un període d’urbanització molt intens que establí les bases del model de ciutat actual. Es tomen les murades que encotillaven els espais urbans, es construeixen canalitzacions i clavegueram que milloren la higiene i es creen bells edificis per a la punyent burgesia, a la vegada que s’aixequen monuments i es dediquen espais oberts a jardins. Ara són llocs còmodes, grans i pràctics on la gent vol viure.

L’artista del segle xix és un reflex de la nova vida i vol reflectir les seves ideologies, sentiments i circumstàncies en la seva creació. A mesura que avançava el segle, neixen diferents corrents de l’art a Europa: el Neoclassicisme, amb el seu desig de rescatar les petjades del passat; el Romanticisme, amb la voluntat nostàlgica d’evadir-se de la realitat; el Realisme, que postula una posició artificial davant la realitat; l’Impressionisme, i el seu intent de plasmar l’instant i la llum, i el Postimpressionisme, i la seva visió subjectiva del món. Totes elles mirades des d’un punt de vista humanista i individual.

La nostra mar inspira ara poetes, pintors i artistes de tota casta. El territori ja no és un decorat, s’immergeix en l’home, que el pasta al seu gust, l’adapta a les seves circumstàncies. I l’exaltació de la mar, de la llum, del paisatge, del sol portarà el turisme: viatgers primer, turistes ja a mitjan del segle xx.

François René de Chateaubriand, diplomàtic, polític i escriptor francès, va viatjar sovint per la Mediterrània i ho va plasmar en diversos llibres. Lord Byron, que creuarà la mar en diverses ocasions, viatja per Malta, Atenes, Esmirna o Constantinoble i viu durant un llarg període a Itàlia. Dedicarà nombrosos poemes a la nostra mar. Víctor

72

Hugo, l’impetuós novel·lista francès, seguint les passes de Chateaubriand, recorrerà la mar i ho plasmarà en llibres com Els orientals, Hernani o Coses vistes, entre d’altres. Lawrence Durrell crearà la impressionant tetralogia El quartet d’Alexandria a partir de la seva experiència personal com a diplomàtic a Grècia, Iugoslàvia, Xipre i Egipte. Marguerite Yourcenar recrearà el món clàssic romà i grec en diverses obres i Cezanne i Matisse compondran un impressionisme farcit de color a partir de la nostra mar. El geni de Pablo Picasso donarà forma a l’art mediterrani i li posarà nom: el cubisme. Joan Miró sabrà plasmar com ningú la nostra essència cultural damunt una tela, i Antoni Guadí obrirà la porta a l’arquitectura mediterrània moderna.

Albert Camus, escriptor francès nascut a Algèria d’ascendència menorquina, reflecteix per primera vegada aquest concepte de la Mediterrània moderna en parlar de l’humanisme mediterrani arrelat a l’ésser i la terra. “Vaig créixer a la vorera del mar i la pobresa va ser fastuosa amb mi. Llavors vaig perdre el mar i els llibres em semblaren grisos i la misèria, intolerable”, escriu a El darrer home (1959), enyorant, nostàlgic, l’Algèria natal.

A les Illes Balears aquesta mirada cap a la Mediterrània va significar l’arribada d’una sèrie d’intel·lectuals que buscaven aquest esperit i aquesta ànima. Lluís Salvador d’Àustria, l’Arxiduc, navegant, escriptor, científic, espia, en serà el primer. Va arribar a Mallorca el 1867. La natura de l’illa, la immensitat de la serra de Tramuntana, la bellesa subjugant del paisatge, la mar i la llum el varen seduir i el varen portar a comprar nombroses possessions a Valldemossa i Deià.

Lluís Salvador va navegar per tota la Mediterrània. Ell representa com ningú l’essència dels primers nous viatgers de la nostra mar, aquella gent que es desplaçava per conèixer, per créixer, per amarar-se d’altres llengües, d’altres cultures, d’altres realitats... Gent que escrivia les seves experiències amb un textos que aconseguiren no sols construir, sinó escampar per tota Europa l’esperit de la mediterraneïtat.

            Príncep errant, va ésser de tot arreu i d’enlloc. És considerat el primer turista de Mallorca i va dur fins a l’illa nombroses persones que escamparen els atractius de Mallorca per tot el món: el pintor i escriptor francès Gastón Vuillier; els prehistoriadors

Bartoli i Cartailhac; el naturalista espanyol Odón de Buen; el botànic i rector de la Universitat de Ginebra Roberto H. Chorat; l’escriptora Margarita d’Este; els poetes Rubén Darío i Jacint Verdaguer... I la seva gran amiga i cosina Sissí, l’emperadriu d’Àustria que intentava fugir de la seva presó palatina.

L’Arxiduc, com se’l coneix popularment, sempre va tenir una gran voluntat d’integració en la societat mallorquina i fins i tot va aprendre català. Va escriure nombrosos llibres sobre les nostres illes, dels quals destaca el Die Balearen, un monumental estudi de tots els aspectes de les Illes Balears que fou publicat en alemany i que ha esdevingut un inventari de la cultura, l’etnologia, el folklore, la tradició, la vestimenta, els oficis, les feines del camp, etc.

Però hi haurà altres viatgers il·lustres i romàntics: Frédéric Chopin i George Sand, que

viuran uns mesos a Valldemossa i donaran fama europea al paisatge mallorquí, a més de deixar una gran petjada a la societat illenca. El gravador Gustave Doré, que viatja per tota Espanya de la mà del baró Jean Charles Davillier. Més endavant arribaran Santiago Rusiñol i els seus amics modernistes, que trobaran en la serra de Tramuntana un tresor. Jorge Luis Borges, l’escriptor argentí, que a Mallorca crea l’Ultraisme i que escriu: Las olas de rodillas / los músculos del viento / las torres verticales como gritos / la Catedral colgada de un lucero / la Catedral que es una inmensa parva / con espigas de rezos (...). Anglada Camarasa, que s’estableix al Port de Pollença per pintar la seva llum. Robert Graves, l’escriptor britànic, que s’enamorarà de Mallorca i viu a Deià fins a la seva mort, fent vots de mediterraneïtat. Josep Pla, que recorre les Balears i escriu sobre elles amb una visió esmolada i lúcida. I Camilo José Cela, el darrer Premi Nobel de Literatura Espanyol, que viu a Palma més de 40 anys i esdevé referent de generacions posteriors d’escriptors.

No podem oblidar els poetes mallorquins que canten a la mar, a la llum, a la gent. Miquel Costa i Llobera, capellà i pollencí, mostra la reacció davant el paisatge mediterrani en el poema Lo pi de Formentor i la seva poètica exalta els valors del món clàssic. I Joan Alcover és autor d’una obra que dona una visió de la vida, les costums i el folklore mallorquí, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge mediterrani.

XIEl segle XX

74 75

Amb la compra del canal de Suez, el control de la Mediterrània passarà a mans de França i Anglaterra, que es repartien els territoris de la riba, ja fos en propietat, que podia ser com a

ocupació (el cas d’Egipte) o com a protectorat (el cas de Tunísia). L’Imperi otomà estava tan debilitat que ja no era cap entrebanc pels països europeus. Però la guerra de 1914 va posar fi a aquest control. Apareixen els nacionalismes i els feixismes i una nova potència dominant mostrava el nas més enllà del mar: els Estats Units.

La Primera Guerra Mundial significa l’enfonsament de la societat occidental del segle xix, aquella civilització capitalista, judicialment liberal, burgesa, eurocèntrica i brillant. Aquest mateix enfonsament farà possible la Revolució Soviètica i la URSS, a la vegada que permet la proliferació de la lluita de classes.

Hem de cercar els orígens del conflicte bèl·lic en la desfasada situació que es vivia entre la política d’alguns estats europeus, centrada encara en agressius objectius nacionalistes, i el progrés econòmic del continent, que obligava les nacions a sentir-se cada vegada més independents. Europa, abans de la guerra, havia assolit una prosperitat mai no coneguda i els països rivalitzaven  per assegurar-se el predomini de l’exportació de capitals arreu del món, especialment Anglaterra i Alemanya.

Un fet dramàtic però aïllat, l’assassinat de l’arxiduc hereu d’Àustria-Hongria, va ser l’espurna que encén el foc. El 28 de juliol de 1914 el Govern de Viena declara la guerra a Sèrbia. La reacció és en cadena: Alemanya declara la guerra a Rússia i més tard a França. Gran Bretanya declara la guerra a Alemanya. El conflicte involucra totes les grans potències i la major part dels estats europeus, excepció feta d’Espanya, els Països Baixos, els països escandinaus i Suïssa. 

El conflicte afecta la Mediterrània, tot i que de manera tangencial. La guerra al

Mare Nostrum gira entorn de l’Imperi otomà, aliat d’Alemanya, que al final de la guerra, perdedor, queda convertit en una Turquia reduïda a la planúria d’Anatòlia. Ara el Pròxim Orient es troba sota la influència directa d’Anglaterra i, en menor mesura, de França.

La Primera Guerra Mundial acabà amb el Tractat de Versalles, en el qual Alemanya és considerada l’única responsable. Les conseqüències que se’n deriven són prou importants: s’enfonsen els grans imperis europeus -rus, austrohongarès i otomà- i a Rússia es dona l’eclosió del moviment bolxevic revolucionari; es posa un control al poder d’Alemanya; sorgeixen nous estats nacionals, i es crea la Lliga de les Nacions per intentar aconseguir un ordre total que solucionàs els problemes entre països de manera pacífica i democràtica.

La situació internacional d’entreguerres és complicada. Alemanya ja estava eliminada del tauler internacional. Li tocava el torn a la Rússia soviètica, que es va veure obligada a caminar per la senda de l’aïllament. A Alemanya tots els partits, des dels comunistes als nacionalsocialistes, estaven en contra del Tractat de Versalles per les conseqüències que suposava per al país. Aquest descontent va ser l’origen d’una nova guerra.

La Segona Guerra Mundial va començar el 1939 com un conflicte únicament europeu.  L’Alemanya nazi tornava a posar damunt la taula les seves necessitats annexionistes. En poc menys d’un any s’havia apoderat de tot Europa. L’únic enemic que queda és Gran Bretanya. Però la invasió de l’URSS per part de Hitler el 22 de juny de 1941 esdevé un greu error estratègic que els costa la guerra, ja que el que havia de ser una campanya de dos mesos s’allarga durant anys.

Mentre, la Segona Guerra Mundial esdevé un conflicte a escala universal. Japó entra en l’enfrontament per complir desitjos imperialistes i, davant l’atac de Pearl Harbor, els Estats Units es veuen obligats a entrar en la disputa. Ara ja no és una guerra massiva, sinó una guerra total, una guerra que té gran repercussió en l’organització industrial i en els mètodes de producció en massa i que donarà lloc a la bomba atòmica.

El conflicte porta un canvi absolut en els equilibris per dominar la Mediterrània. La coexistència de les diferents comunitats que s’havia produït fins ara és reemplaçada per l’agressivitat de les nacions i l’odi entre cultures que durant segles havien conviscut juntes. El 1945 Europa ja no domina la mar. Els Estats Units eren allà, també l’URSS posa els ulls sobre l’extrem més oriental. Ara has de ser d’un bàndol o d’un altre.

El mig segle que segueix a la Segona Guerra Mundial serà un temps de gran inestabilitat a la Mediterrània. L’enfonsament dels imperis colonials provoca que molts països àrabs s’independitzin mentre els Balcans esdevenen comunistes. En aquests 50 anys, el Mare Nostrum no és un únic ens amb moltes cultures, religions i llengües. Ara és la unió de tres civilitzacions diferents i oposades. Per una banda, hi ha la Mediterrània occidental, l’Arc Llatí format per Espanya, Itàlia, Franca, Grècia i Turquia. Per una altra, una Mediterrània àrab formada pels països que s’han alliberat de la dominació anglesa i francesa, on domina el subdesenvolupament fruit de la colonització, el conflicte social, la inestabilitat política, la violència terrorista, que està molt marcada per l’enfrontament entre àrabs i israelians, que serà determinant en la segona meitat del segle xx. Ja en el segle xxi, les esperançadores primaveres àrabs no han servit per res més que per incrementar el terrorisme i per consolidar règims totalitaris. Enmig d’aquests dos món hi ha la Mediterrània oriental, la dels Balcans, que fins als anys 90 giraran entorn de l’òrbita comunista i que en els anys 90 quedaran en mans dels nacionalismes que enceten una altra cruenta guerra.

Durant el període entre les dues guerres, Europa crea el món mític entorn de la Mediterrània, del blau del seus mars, del color brillant i intens del seu cel, de la llum, del romanticisme de les seves costes... Una mitificació que es veu ampliada per la popularització d’una unitat mediterrània, des de la unitat del clima, a la gastronomia, des de la renaixença d’una creença en l’essència pròpia al món provinent de la cultura clàssica grega i romana a la conformació d’una mentalitat pròpia. Una Mediterrània plural i activa: l’Alger, Alexandria, Beirut, Esmirna, Tessalònica, Marsella o Barcelona. Ciutats que viuen de la mar, on coexistien cristians, jueus i musulmans, que tenen més de mediterrànies que els països dels quals depenen oficialment. La Mediterrània passa a formar part de l’inconscient col·lectiu, curiosament dels europeus. El somni mediterrani que durant tants d’anys s’havia circumscrit només a Itàlia, ara s’estén per tota la conca. La consciència mediterrània s’ha creat definitivament, tot i que desafortunadament no tots els

1951. Comandament suprem aliat al Pròxim Orient amb partició dels EUA, Gran Bretanya, França i Turquia. Una coalició de països europeus construeixen el CERN, que actualment compta amb un accelerador de partícules de 27km de circumferència. J.D. Watson i F.H. Crick descobreixen l’estructura molecular de l’ADN. Espanya reconeix la independència del Marroc. Tunísia s’independitza de França, Egipte nacionalitza el canal de Suez i Israel ocupa la península del Sinaí.

1957. Els russos llancen el satèl·lit Sputnik, iniciant la carrera espacial. L’any següent els EUA creen la NASA. Independència de la majoria d’estats del centre d’Àfrica.

1960. Incidents al Palau de la Música Catalana durant una visita de Franco. Jordi Pujol és condemnat a 7 anys de presó. Primers atemptats d’ETA. Construcció del mur de Berlín per separar la part comunista de la ciutat de la capitalista. A EUA Martin Luther King Jr. pronuncia el discurs I have a dream, decisiu en la lluita en favor dels Drets Civils dels negres. John Fitzgerald Kennedy és assassinat En Kennedy és assassiant el 1963. Els EUA entren definitivament en la Guerra de Vietnam, el que provoca nombroses protestes. En Kennedy ja era mort quan varen entrar en guerra

1967. Guerra dels 6 dies entre Israel i Egipte, Jordània, l’Iraq i Síria. Els israelians van conquerir la península del Sinaí, la Franja de Gaza, Cisjordània i Golan. Disturbis estudiantils del maig del 68 francès denuncien els principis de la societat de consum.

1969. Neil Armstrong i Buzz Aldrin trepitgen la Lluna a bord de la nau Apol·lo 11. Inici dels acords SALT, per limitar la proliferació nuclear i frenar la carrera d’armament entre l’URSS i els EUA.

1973. Guerra del Yom Kipur entre Egipte, Síria i Israel a la península del Sinaí i els Alts del Golan. L’estabilització de les seves relacions va arribar amb els Acords de Camp David. Assassinat de Carrero Blanco. Joan Carles de Borbó assumeix provisionalment la direcció de l’Estat espanyol durant la malaltia de Franco. Fi de

la Dictadura dels Coronels (1967-1974) a Grècia.

1975. Mor Francisco Franco. Joan Carles I és coronat rei d’Espanya dos dies més tard. Adolfo Suárez inicia la Transició legalitzant els partits polítics. Es converteix en el primer president democràtic d’Espanya després de la dictadura quan guanya amb UCD les eleccions de 1977. Inici de plataformes preautonòmiques a l’Estat espanyol.

1978. Joan Pau I viu un curt pontificat, només 33 dies. A la seva mort és elegit Joan Pau II, polonès, símbol de l’anticomunisme i primer papa no italià des de 1522.

1981. Intent de cop d’Estat a Espanya protagonitzat per Antonio Tejero. Reconeixement del virus VIH (sida) que va provocar 39 milions de morts fins el 2014. Dictadura de Hosni Mubàrak a Egipte fins el 2011. Israel envaeix el sud del Líban i s’inicia la Primera Guerra del Líban.

1985. Gorbatxov assumeix el govern de l’URSS i posa en marxa una política de reestructuració i transparència.

1986. Accident nuclear a la central de Txernòbil, Ucraïna. ETA comet el seu pitjor atemptat en un Hipercor de Barcelona.

1989. Mort de Salvador Dalí; Camilo José Cela rep el premi Nobel de literatura; i Pedro Almodóvar dirigeix Mujeres al borde de un ataque de nervios.

1989. Esbucament del mur de Berlín i primeres eleccions democràtiques a l’Alemanya reunificada que guanya Helmut Kohl. Tim Berners-Lee i Robert Cailliau, investigadors del CERN, desenvolupen la World Wide Web (www), facilitant l’accés a internet del gran públic. El Tractat de Belavezha dissol l’URSS. Praga, Bulgària, Polònia, Romania, Estònia, Letònia, Geòrgia, Alemanya, Romania, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Azerbaidjan, Uzbekistan i la majoria de repúbliques que la conformaven aconsegueixen la seva independència. Final de la Guerra Freda.

1992. Espanya ingressa en el Consell de Seguretat de l’ONU. A Barcelona tenen lloc els Jocs Olímpics a Barcelona i a Sevilla Exposició Universal. La CECA,

Cronologia Capítol XI: 1951-2013

Euratom i CEE es fusionen creant la Unió Europea per a la cooperació multinacional, que establirà la lliure circulació de mercaderies i supressió de fronteres entre els seus països membres. Conferència Mundial de Drets Humans a Viena.

1994. Es celebren les primeres eleccions multiracials a Sud-àfrica. Guanya Nelson Mandela i s’acaba amb l’apartheid. Final de la Guerra de Bòsnia (1993-1995) amb els acords de Dayton. Clonació del primer mamífer, l’ovella Dolly.

1997. El Protocol de Kyoto intenta reduir l’emissió gasos d’efecte hivernacle a escala global. Fundació de Google.

1999. La població mundial arriba als 6.000 milions el 12 d’octubre. Comença el s.XXI, caracteritzat per la globalització i l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació (Tic) que han revolucionat les formes de vida i producció.

2000. El virus ILoveYou infecta 50 milions d’ordinadors. Creació de Wikipedia.

2001. L’11 de setembre un gran atemptat terrorista esbuca les Torres Bessones de Nova York. Desembocarà en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan.

2002. L’euro entra en circulació com a moneda única de 19 dels 28 països de la Unió Europea. Creació de Facebook i Youtube. Atemptats a Madrid i Londres Es completa el Projecte Genoma Humà determinant la seqüència de parells que componen l’ADN. Primers matrimonis homosexuals amb plens drets.

2006. Segona Guerra del Líban. Primers smartphones, telèfons intel·ligents.

2008. El món entra en recessió, crisi econòmica global.

2009. Barack Obama es converteix en el primer president negre dels EUA.

2010. Inici de la Primavera Àrab després de la immolació d’un mercader tunisià.

2011. Inici de la Guerra Civil Síria.2013. Es descobreix el Bosó de

Higgs.

76 77

pobles de la ribera comparteixen aquest sentiment.Entre el 1945 i l’enfonsament del comunisme a tot el món es dirimeix la Guerra

Freda. La Mediterrània, pel seu gran valor estratègic i geopolític, és un dels principals espais disputats entre l’Occident liberal i el bloc de l’Est. El petroli, el control de les rutes marítimes i la carrera d’armament fan que la regió sigui un camp de maniobres per ambdós blocs. Amb la fi de la Guerra Freda la seva importància estratègica minva, tot i que no s’evita que sigui la causa de dues greus crisis mundials, la de Suez, el 1956, i la guerra als Balcans de 1991.

La Segona Guerra Mundial dibuixa un nou mapa polític. L’estat d’Israel és un dels estats de nova creació. El 14 de maig de 1948, el sionista Ben Gurion proclama l’estat d’Israel, tot provocant la indignació palestina. Les Nacions Unides, pressionades pels Estats Units i la Unió Soviètica, i a la vista de les dimensions del genocidi nazi, havien aprovat la divisió de Palestina en dos estats, un de jueu i un d’àrab. De fet, des de les últimes dècades del segle xix el nombre d’assentaments jueus en aquells territoris no feia més que créixer i el 1939 ja eren mig milió els habitants assentats procedents de la diàspora. La decisió de l’ONU serà immediatament rebutjada per tots els estats àrabs i musulmans i ben aviat el nou mapa quedà en paper mullat. Els dos estats només s’entendran a través de les relacions violentes, que han deixat com a herència milers de morts.

El distanciament entre els tres blocs mediterranis dona lloc també a l’islamisme radical. A partir de la revolució islàmica de 1978 a Iran s’enceta el moviment islamista que porta a un terrorisme irracional i indiscriminat, que s’ha d’entendre com la instrumentalització d’allò religiós amb finalitats polítiques, que progressa ràpidament en societats que no són capaces d’integrar els nous aspectes socials, econòmics i polítics i viuen amb una notable dissociació entre el fonamentalisme i la realitat.

La Mediterrània ha estat sempre un espai de fluxos humans. De fet, la creació de moltes grans poblacions riberenques ha anat lligada a convergències humanes amb gent arribada del nord d’Europa, d’Àfrica i també d’Àsia. Avui, la necessitat de mà d’obra al vell continent és satisfeta amb la població de la ribera sud. Malgrat això, hi ha hagut importants canvis en les dinàmiques demogràfiques. Si l’any 1950 dos terços de la població mediterrània es trobava a la zona cristiana, avui es reparteix al cinquanta per cent entre les dues riberes i s’espera que per 2025 dos terços de la població sigui a la part musulmana.

La Mediterrània és avui, i ho serà durant dècades, una zona de tensió migratòria, especialment pels desplaçaments provocats pels conflictes bèl·lics, com la sagnant guerra civil de Síria, que provoca que milers de persones fugin de la mort i busquin un nou futur a Europa. La fragilitat de certs estats amenaça amb perllongar aquesta situació durant dècades.

La cultura de masses és una conseqüència de la revolució científica i tècnica que es va produir en el segle xx, tot i que no és únicament una evolució tècnica, sinó que té també components de caire social i polític que van units a avenços dels sistemes democràtics i a una major maduresa social. Aquest procés, unit al creixement dels mitjans de comunicació, ha permès que les manifestacions culturals que fins llavors només podien gaudir les elits arribassin a tots els sectors de la societat. Estam parlant de manifestacions com l’esport, la música popular, la premsa, la fotografia, la ràdio, la televisió, el cinema...

El turisme es converteix després de la Gran Guerra en un dels principals sectors econòmics de la Mediterrània. Un turisme que a la dècada dels 60 passa a ser de masses a la ribera nord i a partir dels 80 a la sud. Devers l’any 1925, es creen les primeres instal·lacions d’oci a la conca, es desenvolupa la infraestructura turística i apareixen els primers creuers. Aquest serà un turisme d’alt poder adquisitiu que no serà substituït per un turisme de masses fins als anys 60, quan totes les classes socials podran optar a unes vacances.

A les Illes Balears, com a la resta de la Mediterrània, el turisme de masses apareix llavors i provoca profunds canvis en les estructures socials. Diversos factors faciliten aquest fet: la recuperació econòmica espanyola; l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, l’expansió econòmica dels països europeus, especialment del nord, que veuen la Mediterrània com un lloc d’oci i esbarjo; la millora del transport aeri; i la generalització a tota Europa de les vacances pagades. Avui les Illes Balears reben més de 10 milions de turistes l’any, especialment alemanys, britànics i nòrdics.

El futur sempre és una incògnita, però els valors productius canvien i sembla que la barreja social que el turisme implica jugui a favor de la convivència. El futur és obert però les fronteres fa temps que s’han dissolt i la nostra pot ser una terra de retrobament de cultures una altra vegada. Sens dubte, avui el sol, el clima i el temps lliure faciliten les bases per una nova convivència més fructífera, cosmopolita i sensata.

78 79

Les escultures Port d’alga marina estan ubicades a les platges de Can PicafortCorrecció: Laura Meliswww.bennassar.com

© copyright

80