LA CRISI ACTUAL

Eduard Roig Quincoces

IES Montserrat

2.1 Batxillerat

Curs 2013-2014

6 de novembre de 2013

Dirigit per Montserrat Claveras

~ 2 ~

“Cal lluitar per una economia al servei de les persones”

Arcadi Oliveres

~ 3 ~

Índex

1. Introducció ............................................................................................ 4

1.1. Per què el treball ........................................................................... 4

1.2. Objectius ........................................................................................ 4

1.3. Metodologia ................................................................................... 4

2. Antecedents, orígens, causes de la crisi actual .............................. 5

2.1 Islàndia ............................................................................................ 5

2.2 EEUU ............................................................................................... 6

3. Crisi a Espanya ................................................................................. 24

3.1 Cronologia de la crisi econòmica a Espanya ............................ 24

3.2 Per què diem que estem en crisi? ............................................. 36

3.3 Crisi a Catalunya .......................................................................... 37

3.4 Opinions ........................................................................................ 41

3.4.1 Santiago Niño Becerra .......................................................... 41

3.4.2 Arcadi Oliveres Boadella ...................................................... 43

3.4.3 El moviment “Procés Constituent” ....................................... 47

4. Conclusions ....................................................................................... 49

5. Bibliografía ......................................................................................... 51

5.1 Bibliografía .................................................................................... 51

5.2 Webgrafía ..................................................................................... 51

5.3 Videografia .................................................................................... 53

~ 4 ~

1. Introducció

1.1. Per què el treball

La crisi és un tema del qual se n’ha sentit a parlar molt últimament. Tothom en parla:

tant polítics, com gent del carrer, tothom. A la història de la humanitat hi ha hagut crisis

que han desencadenat fets crucials (per bé o per mal), com per exemple el “crack” del

29 a Estats Units, causant en bona part que Hitler fos escollit l’any 1933 a Alemanya.

Sé que és un tema del que ja se n’ha parlat molt, però els economistes no es posen

d’acord i crec que pot ser interessant fer-se’n una idea pròpia.

Saber més de la crisi actual ens pot ajudar a entendre-la, a saber si pot anar a pitjor i

el que ens costarà recuperar-nos.

1.2. Objectius

Els objectius que m’he proposat en aquest treball són respondre a les següents

preguntes. En primer lloc, però, i el més important per mi, és saber més del tema. Les

preguntes que m’agradaria respondre són:

1) Qui en va ser el causant?

2) En quina mesura es podria haver evitat?

3) Ens costarà molt recuperar-nos?

1.3. Metodologia

Per fer el treball seguiré el següent mètode. En primer lloc llegiré molt sobre els

articles publicats a Internet i les webs d’informació sobre la crisi. També articles de

premsa escrita i algun llibre relacionat amb el tema. Això em permetrà tenir un bagatge

que juntament amb la visualització de vídeos documentals em donarà la possibilitat de

treure les meves conclusions.

~ 5 ~

2. Antecedents, orígens, causes de la crisi actual1

2.1 Islàndia

A Islàndia, un país amb 320.000 habitants i un PIB2 de 13.000 milions de dòlars

(dades de l’any 2000), es va produir una desregulació bancaria i financera que va

acabar conduint a unes pèrdues bancàries de 100.000 milions de dòlars l’any 2008,

gairebé 8 vegades el PIB del país. El govern va permetre a les indústries estrangeres

com Alcoa explotar el territori d’Islàndia i, a més a més, va privatitzar els 3 bancs més

importants d’Islàndia, bancs que mai havien fet operacions fora del país i que van

acabar demanant crèdits de 120.000 milions de dòlars, més de 10 vegades el PIB del

país, tot i que sabien que no podien pagar el crèdit. Les empreses auditores de

Londres ho van controlar i van dir que no hi hauria cap problema. Sona inversemblant

sabent que el crèdit era deu cops més gran que el PIB del país.

Aquests bancs van entrar en fallida i l’atur va augmentar desmesuradament. Ningú en

tota Islàndia en va sortir il·lès. A Estats Units succeeix el mateix.

Glitnir, un banc islandès La portada del diari de New York “Brooklyn

Daily Eagle” el 24 d’’octubre de 1929

1 Extret de la pel·lícula Inside Job (2010) de Charles Ferguson

2 El PIB o Producte Interior Brut és la suma de tots els béns i serveis produïts en un espai

econòmic durant un període de temps determinat. Per mesurar el PIB es sumen el consum i la

inversió i a això se li suma la diferència entre les exportacions i les importacions de tal manera

que si hi ha més importacions que exportacions, el PIB és més baix.

~ 6 ~

2.2 EEUU

El 15 de setembre de l’any 2008, el banc Lehman Brothers i l’Asseguradora AIG3

entren en fallida als EUA i es produeix una recessió global.

Primera part, o com hem arribat fins aquí (antecedents i causes)

Després del crac de 1929, els EUA van viure 40 anys de creixement econòmic sense

cap crisi financera. L’industria financera estava molt regulada i la majoria dels bancs

eren negocis petits on no estava permès especular amb els estalvis dels clients. Els

bancs d’inversió feien les seves operacions amb accions, no amb els diners dels

clients. Això provocava que els accionistes vigilessin amb compte totes les seves

especulacions ja que els diners que hi havia en joc eren els seus.

Però durant els anys 80 els bancs van sortir a la borsa i van guanyar molts diners, i els

bancs de Wall Street4 es van fer milionaris. Va succeir que al 1981, el president dels

EUA Ronald Reagan va nomenar com a Secretari del Tresor dels EUA5 al llavors

director d’un dels bancs més importants de Wall Street i per tant dels EUA (el banc

Merrill Lynch), Donald Regan. Això provocà que l’administració de Donald Regan i per

tant del Tresor dels EUA, amb el suport de molts economistes i “lobbies”6 financers,

iniciés un període de desregulació financera de 30 anys. El 1982, l’administració de

Regan va permetre que els bancs arrisquessin els diners dels seus dipositants, els

estalvis de les persones normals, fet que produí una crisi (crisi S&L)7 ja que moltes

3 American International Group, AIG, és líder mundial d’assegurances i serveis financers. Els

seus clients són tant particulars com institucions i empreses. El 17 de setembre de 2008 la

Reserva Federal dels EUA (de la qual parlarem més tard) va haver de comprar AIG adquirint el

79,9% dels seus actius per a evitar la seva fallida, i l’hi va donar un préstec de 85.000 milions

de dòlars.

4 Wall Street és, en realitat, un carrer de Nova York, però s’utilitza el terme per a fer referència

a la borsa i a les institucions financeres dels EUA.

5 Aquest càrrec correspon al cap de departament del Tresor dels EUA, que és qui administra el

diner públic, recull els impostos i considera el deute públic.

6 Un “lobby” és un col·lectiu organitzat que intenta influir en administracions públiques per tal

que, quan prenen decisions, ho facin afavorint els seus propis interessos.

7 La crisi S&L (Savings and Loan crisis) o crisi d’estalvis i crèdits dels anys 1980 va suposar el

fracàs i la fallida de gairebé un terç de les associacions d’estalvis i crèdits dels EUA.

~ 7 ~

institucions van arriscar massa diners i van fer fallida. Aquesta crisi va costar 124.000

milions de dòlars i els estalvis de molta gent.

Tant amb els governs demòcrates com amb els republicans, el sector financer ( amb el

poder, els “lobbies” i els diners que posseïa Wall Street) va conquerir el sistema polític

i es va apoderar d’ell, ja que molts economistes, caps de Wall Street, van ser

nomenats caps de la Reserva Federal (el banc central dels EUA) o secretaris del

Tresor dels EUA.

A finals dels 90, el sector financer el formaven només unes poques “firmes”

(empreses) molt importants i poderoses, tant poderoses que la fallida d’una sola podia

fer tombar tot el sistema (és tot el contrari que durant els 40 anys de progrés econòmic

després del crac del 1929, abans eren moltes institucions petites i regulades que

només especulaven amb els seus diners, i a finals dels 90 són pocs bancs i molt

poderosos, desregulats i especulant amb diners dels seus dipositants).

A més a més, el 1998 Citicorp i Travelers es van fusionar per a formar Citigroup, la

firma més gran de serveis financers del món. Aquesta fusió violava la llei Glass-

Steagall, que impedia als bancs invertir els dipòsits dels seus clients en les operacions

més arriscades. El que va fer el govern de Bill Clinton, llavors president dels EUA, junt

amb el Tresor dels EUA i la Reserva Federal8, va ser aprovar una llei (el 1999, un any

després de la fusió de Citigroup) que revoqués la llei Glass-Steagall i que deixava via

lliure a les fusions entre bancs. Robert Rubin9, secretari del Tresor en aquella època i

vicepresident de Citigroup, va guanyar més tard 126 milions de dòlars.

La crisi següent va arribar a finals dels 90. Els bancs d’inversió van alimentar una

bombolla massiva a Internet, que va provocar el crac de 2001, que va causar pèrdues

de 5 bilions de dòlars.

8 La Reserva Federal és el sistema bancari central dels EUA.

9 Robert Rubin és un economista nascut a Nova York que va treballar durant 26 anys a

Goldman Sachs, va ser Secretari del Tresor dels EUA de 1995 a 1999 i va ocupar càrrecs

importants a Citigroup des de novembre de 2007 fins a gener de 2009.

~ 8 ~

Una investigació de Eliot Spitzer10 va revelar que els bancs d’inversió havien fomentat

empreses d’Internet sabent que aquestes farien fallida. El 2002, deu bancs d’inversió

van evitar els tribunals pagant un total de 1.400 milions de dòlars, prometent que

canviarien la seva manera de fer.

Robert Rubin, Alan Greenspan i Larry Summers Eliot Spitzer

Des de la dècada dels 90, la desregulació i els avanços tecnològics van causar una

explosió de complexos productes financers coneguts com a derivats. Els economistes i

els banquers afirmaven que els derivats enfortien els mercats. El que realment feien

era desestabilitzar-los. Amb els derivats, els bancs podien especular amb qualsevol

cosa (el preu del petroli, la fallida d’una empresa, etc). A finals dels 90, els derivats

eren un mercat no regulat de 50 bilions de dòlars. El 1998 algú va intentar de regular-

los: la CFTC11. El Departament del Tresor dels EUA de Clinton va respondre

d’immediat amb Larry Summers12 dient que abandonessin aquella idea. El que no va

dir és que llavors, els bancs depenien dels guanys que obtenien amb els derivats, i

això provocava que volguessin evitar la regulació dels derivats. Just després de la

10

Eliot Spitzer va ser polític demòcrata i governador de Nova York durant l’any 2007 i principis

del 2008, amb una política l’objectiu de la qual era eradicar la corrupció, el frau i els abusos

dels alts càrrecs del mercat financer i bursàtil. Per aquest motiu, la seva política va ser

obstaculitzada per aquests alts càrrecs fins que van trobar la manera de fer-lo dimitir: va sortir a

la llum que havia mantingut relacions sexuals amb una prostituta de luxe.

11 Commodity Futures Trading Commission, una agència federal independent americana que

vigilava el mercat de derivats i regulava les borses de comerç.

12 Larry Summers és un economista estatunidenc que va ocupar el lloc de Secretari del Tresor

dels EUA de 1999 a 2001, i va ser cap assessor econòmic d’Obama des de gener de 2009 a

desembre de 2010.

~ 9 ~

proposta de la CFTC per regular els derivats, Alan Greenspan13, Robert Rubin i el

president de la SEC14, Arthur Levitt, van enviar un comunicat conjunt suggerint una

legislació per a evitar la regulació dels derivats. El mateix Alan Greenspan emetia el 24

de juny de 1998 un comunicat on deia que la regulació dels derivats era innecessària.

El 21 de juny de l’any 2000, el senador Phil Gramm va aprovar una llei que va eximir la

regulació dels derivats (després de deixar el senat, Phil Gramm es va fer vicepresident

de UBS, i des de 1993 la seva dona era membre de la junta directiva de Enron. Els

interessava que els derivats no fossin regulats). Finalment, el desembre de l’any 2000

es va aprovar la Llei de Modernització del Mercat de Futur que prohibia definitivament

la regulació dels derivats.

Quan George W. Bush va arribar a president dels EUA l’any 2001, el sector financer

dels EUA estava dominat per cinc bancs d’inversió (Goldman Sachs, Morgan Stanley,

Lehman Brothers, Merrill Lynch i Bear Stearns), dos conglomerats financers (Citigroup

i JP Morgan), tres asseguradores d’inversió (AIG, MBIA i AMBAC), i tres agències de

qualificació de riscs (Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch). Totes aquestes institucions

estaven unides gràcies a la titularització de la “cadena alimentària”, un sistema nou

que vinculava bilions de dòlars en hipoteques i altres préstecs a inversos de tot el món.

Abans, quan demanaves un préstec, el prestador esperava i volia que li tornessis els

diners. Amb la titularització, els prestadors ja no corren cap risc si no se’ls paga, si no

els tornes el deute. Abans, quan el propietari pagava la hipoteca cada mes, els diners

anaven al prestador local, i com que es tardaven dècades en ser completament

pagats, els prestadors eren prudents a l’hora de prestar diners. Ara, els prestadors

venen les hipoteques als bancs d’inversió, que combinen milers d’hipoteques i altres

préstecs i creen complexos derivats (coneguts com a obligacions de deute

col·lateralitzat o CDO), i els venen als inversors. Llavors, ara quan un propietari paga

una hipoteca, els diners van a inversors d’arreu del món.

Els bancs d’inversió paguen a agències de qualificació per avaluar aquests CDO.

Molts obtenien valors d’AAA, que es la millor qualificació d’una inversió, referint-se a

que és la més segura. Això va fer augmentar la popularitat dels CDO.

13

Alan Greenspan és un economista estatunidenc que va ser president de la Reserva Federal

dels EUA des de l’11 d’agost de 1987 fins a l’1 de febrer de 2006.

14 La Securities and Exchange Commission dels EUA és una agència independent que té la

responsabilitat de regular la indústria de les borses de valors.

~ 10 ~

Funcionament de la cadena de titularització

Aquest sistema era una bomba de rellotgeria, ja que als prestadors ja no els

preocupava que no se’ls pogués pagar un deute i es van començar a arriscar molt

més. Els bancs d’inversió tampoc es van preocupar, ja que com més CDO venien als

inversors, més beneficis obtenien. Les agencies de qualificació, pagades pels bancs,

no es feien responsables si les seves qualificacions eren errònies, i llavors donaven

qualificacions més altes del que eren en realitat. Com que, a més a més, la regulació

estava prohibida, s’anaven concedint més i més préstecs. Per exemple, entre els anys

2000 i 2003 el nombre d’hipoteques anuals es va gairebé quadruplicar. Cap de les

baules d’aquesta cadena de titularització es preocupava de la qualitat de les

hipoteques, només es preocupaven del nombre de contractes que aconseguien fer. A

principis del 2000, els préstecs d’alt risc van augmentar molt (aquests son els préstecs

o crèdits “subprime”)15. Quan es combinen centenars de crèdits “subprime” per a fer

CDOs, molts d’ells obtenien qualificacions AAA, com si fossin inversions molt segures.

Tots aquests factors van provocar un augment massiu de préstecs “subprime” cars,

que eren oferts junt amb molts incentius a gent que no els podia pagar. El president

George W. Bush fins i tot va dir que per a què tenir una casa pitjor que la dels altres si,

encara que no tinguis diners, en pots tenir una de tan bona com vulguis.

15

Els crèdits “subprime” són uns préstecs que els bancs preferien ja que tenien un tipus

d’interés bancari major que el preferencial. Són crèdits amb molt risc tant pels prestadors com

per als prestataris ja que els interessos són alts, els historials creditors són poc precisos i es

van donar (i s’estan donant) en una situació financera precària. Els opositors a aquests crèdits

diuen que s’acostumen a atorgar a gent que no els podrà pagar ja que la majoria condueixen a

la confiscació de la garantia i l’execució hipotecària.

~ 11 ~

Segona part, la bombolla que es va formar

De sobte, centenars de milers de milions de dòlars l’any circulaven per aquesta

cadena de titularització. Com que tothom podia tenir una hipoteca, hi havia molta

demanda i el preu dels habitatges va augmentar moltíssim (llei oferta-demanda, el

preu de l’oferta augmenta si la demanda augmenta). El resultat va ser la bombolla

financera més gran de la història. Els crèdits “subprime” van augmentar de 30.000

milions anuals a 600.000 milions anuals en deu anys (1996-2006). A Wall Street, els

venedors i directors van guanyar moltíssims diners durant la bombolla. Lehman

Brothers va ser qui més crèdits “subprime” va garantir, i el seu director general,

Richard Fuld, es va endur 485 milions de dòlars nets. No eren beneficis ni ingressos

reals, només eren diners creats pel sistema que es registraven com a ingrés, però si

es produïa algun impagament, aquests diners desapareixien. El president de la

reserva federal Alan Greenspan (president entre 1987 i 2006) tenia els mitjans per a

regular aquests crèdits, i molta gent (com Robert Gnaizda16), li ho havia demanat, però

Alan Greenspan no va voler regular res perquè deia que anava en contra de la seva

ideologia. La Comissió del Mercat de Valors (Securities and Exchange Commission,

SEC) tampoc va investigar exhaustivament als bancs durant la bombolla. Durant

aquesta, els bancs es van endeutar molt per a comprar més crèdits i crear més CDO.

El 2004, Henry Paulson17, director general de Goldman Sachs, va pressionar a la SEC

per a que flexibilitzessin els palanquejaments18 i permetessin als bancs augmentar el

seu deute. La SEC va acceptar, i es va plantejar d’anular els límits de palanquejament.

El grau de palanquejament del sistema financer va augmentar moltíssim i va arribar

fins a un 33:1 (33 cops més crèdits que els diners que tenien), cosa que provocava

que si els seus actius decreixien tan sols un 3%, quedarien insolvents.

AIG, l’asseguradora més gran del món, venia derivats coneguts com a CDS (“credit

default swaps”). AIG garantia als seus clients (tant particulars, com empreses, com

16

Robert Gnaizda va ser cofundador de Greenlining Institute, i va ser també advocat durant

més de 40 anys. Va ser assessor principal en més de cent tribunals centrant-se en els drets de

les minories econòmiques i civils.

17 Henry Paulson va ser director de Goldman Sachs de 1999 fins a 2006, any en que ho va

deixar al ser nomenat Secretari del Tresor dels EUA, càrrec que va ocupar fins el gener de

2009. També va ser membre de la Junta de Governadors del Fons Monetari Internacional.

18 La relació entre els crèdits que demana un banc i els diners que té s’anomena

palanquejament. També es pot descriure com a la relació entre recursos aliens i recursos

propis d'un negoci o empresa. Com més s’endeuta un banc o una empresa, més alt és el seu

palanquejament.

~ 12 ~

bancs) el pagament de les seves inversions. Per als inversors que tenien CDOs, els

contractes de CDS funcionaven com a assegurances ja que pagaven una prima i a

canvi rebien una suma de diners si la situació d’impagament especificada en el

contracte es produïa. Quan un inversor comprava un CDS, pagava a AIG una prima

trimestral. Si el CDO no anaven bé, AIG prometia pagar als inversors les pèrdues.

Però la diferència més important amb una assegurança és que els especuladors

també podien comprar CDS a AIG per a apostar en contra els CDO que no posseïen.

Com que els CDS no estaven regulats, AIG no havia de reservar diners per poder

cobrir les pèrdues potencials d’aquests CDS. El que sí feia era donar “bonus” en

metàl·lic als seus empleats que firmaven contractes CDS. Si els CDO anessin

malament, AIG no tindria prou diners per a afrontar les pèrdues.

Els CDS premiaven l’arriscar-se en excés. Generaven beneficis a curt termini, però

amb el temps portaven a les empreses a la fallida, com va passar amb AIG.

Funcionament dels CDS

La Sucursal de Productes Financers d’AIG a Londres va emetre 500.000 milions de

dòlars en CDS durant la bombolla, i molts es van fer en contra dels CDO que tenien

crèdits “subprime”. El director d’aquesta sucursal, Joseph Cassano, va guanyar 315

milions de dòlars nets.

El 2005, Raghuram Rajan19 va presentar una ponència en el Simposi anual de

Jackson Hole, on hi van acudir els banquers i els representants dels bancs més

importants del món, com Allan Greenspan, Ben Bernake20 o Larry Summers. En

aquesta ponència, Rajan arribava a la conclusió que el desenvolupament financer

estava posant el món en perill. Rajan va dir que “afirmaven haver trobat un mètode

mitjançant el qual s’aconseguien més beneficis amb menys risc, quan en realitat van

19

Raghuram Rajan és un economista d’origen indi. Va ser economista en cap del Fons

Monetari Internacional de 2003 a 2007.

20 Ben Bernanke és un polític i economista estatunidenc i l’actual president de la Reserva

Federal dels EUA des de l’1 de febrer de 2006.

~ 13 ~

trobat un mètode per a generar més beneficis amb més risc”. Summers va dir que

Rajan criticava el canvi en el món financer, i que li preocupava que la regulació invertís

tot aquell canvi, i va acabar acusant a Rajan d’antiquat. Summers volia assegurar-se

que no es regulés el sector financer.

Goldman Sachs va vendre com a mínim 3.100 milions de CDO tòxics (CDO amb

crèdits “subprime”) durant la primera meitat de 2006. Llavors, el director general de

Goldman Sachs era Henry Paulson, el director general més ben pagat a Wall Street. El

30 de maig de 2006, George W. Bush el va nomenar secretari del Tresor dels EUA.

Llavors, Paulson va haver de vendre les seves accions de Goldman Sachs pel valor de

485 milions de dòlars, però no va haver de pagar cap tipus d’impost, i es va endur 485

milions de dòlars nets.

Henry Paulson

A finals de 2006, Goldman Sachs va anar encara més lluny i, a part de vendre CDO

tòxics, va apostar en contra d’ells, per tant apostava en contra del que venia mentre

deia als clients que eren inversions d’alta qualitat. A més, va gastar 150 milions de

dòlars assegurant la fallida de AIG, a qui compraven CDS. Al 2007, Goldman Sachs va

començar a vendre CDOs que estaven dissenyats per a que com més diners

perdessin els seus clients, més diners guanyava Goldman Sachs.

El banc d’inversió Morgan Stanley també venia títols hipotecaris contra els quals

apostava. Apostaven contra CDO qualificats amb AAA, i mentre Morgan Stanley

guanyava cents de milions de dòlars amb aquestes apostes, els inversors perdien

gairebé tots els seus diners.

Les tres agències de qualificació (Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch) van guanyar

milions de dòlars donant qualificacions altes a CDOs perillosos. Moody’s, per exemple,

van multiplicar els seus beneficis per 4 entre 2000 i 2007. Aquestes agències podrien

~ 14 ~

haver evitat aquesta crisi actual. Aquestes agències posaven la excusa que les seves

qualificacions eren només opinions i que podien ser errònies.

Wall Street, un carrer de Nova York, nom amb el que es refereix també a les institucions financeres i la borsa dels EUA.

Tercera part, la crisi actual

Ben Bernanke va ser nomenat president de la Reserva Federal dels EUA el febrer de

2006, l’any en que es van concedir més “subprime”. Tot i els avisos que els van donar

persones especialitzades com Robert Gnaizda, Bernanke i la Reserva Federal no van

fer res per a evitar-ho. Un dels seus sis governadors junt amb Bernanke, Frederic

Mishkin21, nomenat per Bush el 2006, diu que tenien gent investigant en els crèdits

“subprime” però que no van trobar res. Frederic Mishkin diu que “si no n’estaven

segurs, que podien fer?”.

Frederic Mishkin va deixar la Reserva Federal l’agost de 2008, en plena crisi

econòmica, perquè havia de revisar un llibre de text, cosa que va provocar que la

Reserva Federal es quedés només amb 4 dels 7 governadors que tenia just quan

l’economia la necessitava més.

L’any 2004, l’FBI ja va advertir d’una onada de fraus hipotecaris. Van informar sobre

taxacions inflades i documentació acreditaria manipulada. L’any 2005, l’economista en

21

Frederic Mishkin és un economista nascut a Nova York i professor de la Columbia Business

School. Va ser membre de la Junta de Governadors de la Reserva Federal dels EUA des del 5

de setembre de 2006 al 31 d’agost de 2008.

~ 15 ~

cap de l’FMI, Raghuram Rajan, també va alertar que els incentius perillosos podien

causar un crisi a nivell global. L’any 2006, Nouriel Roubini22, professor d’Economia a la

Universitat de Nova York, també en va avisar. També en va avisar Allan Sloan en els

seus articles en el Washington Post, un periòdic de Washington, l’any 2007.

Dominique Strauss-Kahn23, en nom de l’FMI, també ho va avisar al Tresor, a la

Reserva Federal i al Govern. El maig de 2007, l’administrador d’hedge funds24 Bill

Ackman, va fer circular una presentació que descrivia com explotaria la bombolla

financera. Ja el 2008, Charles Morris25 va publicar el seu llibre “The Two Trillion Dollar

Meltdown” sobre la imminent crisi.

El 2008, els judicis hipotecaris (per impagaments d’hipoteques) van augmentar

moltíssim, i la cadena alimentària de titularització va implosionar. Els prestadors ja no

venien crèdits als bancs d’inversió, i al fallar els crèdits, moltes entitats van entrar en

fallida.

El mercat dels CDO es va derrumbar i va deixar als bancs d’inversió amb milers de

milions de dòlars en crèdits, CDOs i immobles que no podien vendre.

Quan la crisi va començar, l’Administració de Bush i la Reserva Federal no s’ho

esperaven i no van entendre fins on podía arribar.

Henry Paulson, quan la recessió ja feia cuatre mesos que havia començat, seguia

dient, el febrer de 2008, que “seguirien creixent”, i que “com que seguirien creixent,

òbviament no hi havia cap recessió”.

El març de 2008, el banc d’inversió Bear Stearns es va quedar sense diners i JP

Morgan Chase el va adquirir a dos dòlars la acció. Aquest acord tenia el suport de

30.000 milions de dòlars dels fons de la Reserva Federal. Aquell era el moment per a

22

Nouriel Roubini és un economista nascut a Estambul que va predir la crisi de les hipoteques

“subprime” a Amèrica. També és professor a la New York University.

23 Dominique Strauss-Kahn és un polític i economista francès membre del Partit Socialista

francès. Va ser director del Fons Monetari Internacional des del 28 de setembre de 2007 fins el

15 de maig de 2011, va deixar el càrrec ja que va ser imputat per un delicte d’agressió sexual. 24

Un hedge fund o fons d’inversió lliure és un instrument financer d’inversió. Són fons

d’inversió col·lectiva organitzats de forma privada, amb molt poca regulació, i que utilitzen

tècniques que no son permeses als fons tradicionals, com per exemple l’ús de derivats o

apostant per a baixades de preus d’accions.

25 Charles Morris és un abogat, antic banquer, autor i contribuent regular dels diaris Los

Angeles Times i The Wall Street Journal i de la revista cultural The Atlantic.

~ 16 ~

l’Administració de la Reserva Federal per implementar mesures per a reduir el risc del

sistema financer. El 7 de setembre de 2008 Henry Paulson, Secretari del Tresor dels

EUA, anunciava que el Tresor assumía el control de Fannie Mae i Freddie Mac, dos

gegants del prèstec que estaven a punt d’arruinar-se, però seguia dient que no s’havia

produït cap mesura que demostrés un canvi del mercat immobiliari o de les altres

entitats financeres. Just dos díes després Lehman Brothers va anunciar pèrdues

rècord de 3.200 milions de dòlars, i les seves accions es van enfonsar. Tant Lehman

Brothers com Bear Stearns eren qualificades com inversions A2 dies abans d’entrar en

fallida, una qualificació alta d’inversió sòlida i segura. AIG era AA, encara més

altament qualificada, pocs dies abans que la rescatèssin. Fannie Mae i Freddie Mac

eren AAA, la qualificació més alta, quan van ser rescatades. El 12 de setembre de

2008, Lehman Brothers es va quedar sense efectius, i tota la indústria de la banca

d’inversió s’enfonsava ràpidament, i l’estabilitat del sistema financer global perillava.

També Merrill Lynch, un altre dels bancs més importants dels EUA, estava a punt

d’entrar en fallida, i Bank of America el va adquirir. Mentrestant, l’únic banc interessat

en comprar Lehman Brothers era el grup bancari britànic Barclays, que demanaven

garantia económica al govern dels EUA. Henry Paulson la va denegar. Ni Lehman ni el

govern tenien cap pla dissenyat en cas de fallida. Van decidir que era necessari que

Lehman entrés en fallida per a apaivagar els mercats i continuar endavant. Paulson i

Bernanke no van consultar altres governs i no van entendre els efectes de les lleis

extrangeres en cas de fallida. Segons les lleis britàniques, l’oficina de Lehman de

Londres havia de tancar immediatament, i es van parar totes les transaccions. Ningú

no podia recuperar les seves accions. Això va repercutir en tot el sistema financer. La

mateixa setmana, AIG debía 13.000 milions de dòlars als titulars dels CDS. No tenia

els diners per a pagar-ho. El 17 de setembre el govern rescata AIG, i un dia després,

Paulson i Bernanke demanen al Congrés 700.000 milions de dòlars per a rescatar als

bancs. Adverteixen que la alternativa és una fallida financera catastròfica. Tot el

sistema financer es va paralitzar. Henry Paulson havia estat el defensor més aferrissat

de la prohibició de la regulació dels CDS i de l’augment del palanquejament dels bancs

d’inversió.

Quan AIG va ser rescatada, els propietaris dels seus CDS, el més important dels quals

era Goldman Sachs, van rebre 61.000 milions de dòlars el día següent. Paulson,

Bernanke i Tim Geithner26 van obligar a pagar 100 centaus per dòlar, en lloc de

26

Tim Geithner és un polític i economista estatunidenc que va ser Secretari del Tresor dels

EUA des de 26 de gener de 2009 fins al 25 de febrer de 2013.

~ 17 ~

negociar preus més baixos. El rescat d’AIG va costar als contribuents més de 150.000

milions de dòlars. Mentrestant, Paulson i Geithner van obligar a AIG a renunciar al seu

dret de demandar a Goldman Sachs per fraud. Precisament Henry Paulson és

exdirector de Goldman Sachs. El 4 d’octubre de 2008, Bush firma el rescat de 700.000

milions de dòlars. Però les borses del món segueixen baixant, i es tem que s’estigui

produïnt una recessió mundial. La legislació sobre rescats no fa res per evitar els

desnonaments ni els judicis hipotecaris, i l’atur augmenta de seguida al 10%. El

desembre de 2008, General Motors i Chrysler s’enfronten a la fallida. I com que els

consumidors als EUA disminueixen les seves despeses, les vendes dels fabricants

xinesos cauen en picat. És una recessió global.

Oficines de AIG i de Goldman Sachs a New York

Quarta part, els responsables

Les persones que van arruïnar les seves pròpies companyies i que van provocar la

crisi en van sortir il·lesos. Els cinc màxims executius de Lehman Brothers van guanyar

més de mil milions de dòlars entre 2000 i 2007, i quan l’empresa va entrar en fallida,

tots van conservar els seus diners. Angelo Mozilo27, el director general de

Countrywide, va guanyar 470 milions de dòlars entre 2003 i 2008. 140 milions de

dòlars provenen de la venta de les seves accions de Countrywide un any abans que

entrés en fallida.

Stan O’Neal, director general de Merrill Lynch, va rebre 90 milions de dòlars només

entre 2006 i 2007. Després d’ensorrar a la seva pròpia empresa, la seva junta va

27

Angelo Mozilo va néixer a Nova York i va fundar l’any 1969, junt amb David Loeb,

Countrywide Financial, i la va abandonar l’1 de juliol de 2008. El mateix dia, Bank of America va

confirmar la seva compra de Countrywide Financial per 4.100 milions de dòlars, quan ja estava

en fallida.

~ 18 ~

deixar dimitir a O’Neal, i a més a més va rebre 161 milions de dòlars com a

indemnització. El seu successor, John Thain, va cobrar 87 milions de dòlars el 2007, i

el desembre de 2008, dos mesos després del rescat que van pagar els contribuents,

Thain i la junta de Merrill Lynch van cobrar milions de dòlars en bonus.

El març de 2008, el departament financer d’AIG va perdre 11.000 milions de dòlars. En

lloc de ser despatxat, al responsable (Joseph Cassano28) el van mantenir com a

assessor per un milió de dòlars al mes.

Actualment, als EUA, els bancs són més grans, més poderosos, i estan més

organitzats que mai. A més, hi ha menys competència, ja que els banc més importants

han comprat als bancs petits. Per exemple, JP Morgan va comprar a Bear Stearns i a

Washington Mutual; Bank of America va comprar a Countrywide i a Merrill Lynch; i

Wells Fargo va comprar Wachovia.

Després de la crisi, la indústria financera va treballar més que mai per a lluitar contra la

reforma. El sector financer té 3000 empleats de “lobby”, més de cinc per congressista.

Això implica que les finances influeixin molt en la política dels EUA.

Entre 1998 i 2008, la indústria financera va gastar més de 5000 milions de dòlars en

els “lobbies” i en les aportacions de campanyes electorals per a que arribés al poder el

candidat que a ells els interessava; i des de que va començat la crisi, n’estan gastant

encara més. Aquesta indústria financera influeix també en el propi estudi de

l’economia, corrompent-lo fins a arribar al punt que la desregulació ha obtingut un

suport intel·lectual i financer molt elevat, ja que la gent ha argumentat en benefici

propi. Des de la dècada dels 80, els economistes experts han estat els principals

defensors de la desregulació i han influït enormement en la política del govern dels

EUA. Molt pocs economistes experts van advertir sobre la crisi actual, i fins i tot

després de que comencés, molts es van oposar a la reforma. Els economistes que

ensenyaven d’aquesta manera, pensant en el benefici propi, acostumaven a guanyar

molts diners treballant com a assessors. Els professors d’economia de les universitats

no viuen només del sou de la facultat.

Martin Feldstein es professor d’economia a Harvard i un dels economistes més

importants del món. Com a cap assessor econòmic de Reagan va ser un dels creadors

28

Joseph Cassano va néixer als EUA i va formar part de la junta financera d’AIG des de l’any

1987 fins al 2008. És considerat com una peça clau de la crisi financera mundial per periodistes

financers com Michael Lewis.

~ 19 ~

de la desregulació; i de 1998 a 2009 va estar tant a la junta directiva com a la divisió

financera d’AIG, on va guanyar milions de dòlars.

Molts acadèmics notables acumulen fortunes de manera discreta mentre ajuden a la

indústria financera a crear el debat públic i polític. The Analysis Group, Charles River

Associates, Compass Lexecon, i Law and Economics Consulting dirigeixen una

indústria milionària que ofereix experts economistes per un sou. Dos banquers que van

utilitzar aquests serveis van ser Ralph Cioffi i Matthew Tannin29, responsables de fons

d’inversió imputats per frau. Després de contractar a The Analysis Group, van ser

absolts.

Laura Tyson és professora a la Universitat de California, Berkley. Va ser professora del

Consell Econòmic i directora del Consell Econòmic Nacional amb Clinton. Poc després

de deixar el govern, va treballar per a Morgan Stanley, on cobraba 350.000 dòlars a

l’any.

Ruth Simons, rectora de la Universitat de Brown, guanya més de 300.000 dòlars a

l’any a la junta de Goldman Sachs.

Larry Summers, que com a secretari del Tresor dels EUA va ser clau per a la

desregulació dels productes derivats, va ser nomenat rector de Harvard l’any 2001, on

va guanyar milions assessorant sobre “hedge funds” (fons d’inversió), i més milions per

a donar conferències, la majoria encarregades per bancs d’inversió. Segons el seu

informe públic fiscal, els béns nets de Summers oscil·len entre 16,5 i 39,5 milions de

dòlars.

Frederic Mishkin, que va tornar a l’Escola de Negocis de Columbia després de deixar

la Reserva Federal, ressenyava al seu informe públic fiscal que els seus béns nets

oscil·laven entre 6 i 17 milions de dòlars. Per cert, l’any 2006 Mishkin va participar en

un estudi del sistema financer islandès on deia que “Islàndia és un país avançat amb

poca corrupció, l’imperi de la llei” i que “la economia ja s’havia adaptat a la llibertat

financera, amb una regulació prudent i supervisió sòlida”. Per fer aquest estudi,

Mishkin va cobrar 124.000 dòlars per part de la Cámara de Comerç Islandesa. En el

seu currículum, el títol de l’informe ha canviat de “Estabilitat financera a Islàndia” a

“Inestabilitat financera a Islàndia”.

29

Ralph Cioffi i Matthew Tannin van ser dos gerents de hedge funds de Bear Stearns que van

ser detinguts el 19 de juny de 2008. S’enfrontaven a càrrecs penals però no van ser declarats

culpables d’enganyar els inversors sobre els riscs de les hipoteques “subprime”.

~ 20 ~

Richard Portes, un famós economista britànic i professor de l’Escola de Negocis de

Londres, també va ser contractat per la Cámara de Comerç islandesa l’any 2007 per

escriure un informe lloant al sector financer islandès.

Glenn Hubbard30 és el cap de l’Escola de Negocis de Columbia i va ser president del

Consell d’Assessors Econòmics de G. W. Bush. Hubbard va cobrar 100.000 dòlars per

a testificar en defensa de Ralph Cioffi i Matthew Tannin. Hubbard guanya 250.000

dòlars a l’any com a membre de la junta de MetLife. Prèviament va ser membre de la

junta de Capmark també, una de les grans entitats hipotecàries durant la bombolla,

que va entrar en fallida l’any 2009. També va aconsellar a Nomura Securities, KKR

Financial Corporation, i a moltes altres entitats financeres. L’any 2004, en plena

bombolla, Hubbard va escriure un article amb William C. Dudley31, l’economista en cap

de Goldman Sachs. En aquest article, Hubbard elogiava els derivats i la cadena de

titularització perquè “havien millorat la distribució del capital i la estabilitat financera

dels EUA”, i afirmava que les recessions eren menys freqüents i més suaus. Deia que

els derivats protegien als bancs de les pèrdues i que ajudaven a distribuir els riscs.

Glenn Hubbard Frederic Mishkin

Cinquena part, situació actual

Des dels anys 80 el domini econòmic als EUA ha disminuït. Mentre països com Xina

obrien les seves economies i els seus mercats, els EUA encarregaven la feina a

l’estranger per a estalviar diners. Milers d’obrers americans eren despatxats, i mentre

la manufactura davallava, sorgien altres indústries. Els EUA lideren el món en quant a

30

Glenn Hubbard és un economista i professor acadèmic estatunidenc. Va ser president del

Consell d’Assessors Econòmics de G. W. Bush des de l’any 2001 fins al 2003.

31 William C. Dudley és un economista estatunidenc que va treballar a Goldman Sachs des de

1986 fins a 2007 i que actualment és el president del Banc de la Reserva Federal de Nova York

i el vicepresident del Comitè Federal de Mercat Obert dels EUA.

~ 21 ~

la informàtica, on fàcilment es troba feina ben pagada. Però aquestes feines

requereixen uns estudis, i l’americà mitjà cada cop té menys accés a la universitat.

Mentre que les millors universitats privades reben milions de dòlars mitjançant

donacions, el finançament de les universitats públiques es redueix i les matrícules

augmenten el seu cost. Per exemple, les matrícules de les universitats de Califòrnia

van augmentar de 650 dòlars els anys 70 a més de 10.000 dòlars l’any 2010. El factor

que determina que els americans vagin a la universitat és aconseguir els diners per a

pagar-la. Però la política fiscal cada cop està més a favor dels rics. El canvi més

dràstic van ser les retallades fiscals de Glenn Hubbard, que llavors era el cap assessor

econòmic de G.W. Bush. L’administració de Bush va reduir sobtadament els impostos

de guanys d’inversions i va eliminar l’impost de successió. La desigualtat econòmica

als EUA és més gran que en qualsevol altre país desenvolupat. Les famílies

americanes van respondre a aquests canvis treballant més hores i endeutant-se.

Segons Raghuram Rajan, mentre la classe mitja americana es queda cada cop més

enrere, hi ha una urgència política de respondre a això facilitant els crèdits a la gent.

Això va provocar que les famílies americanes s’endeutessin per a comprar cases,

cotxes, en assistència sanitària i en la educació dels seus fills. Per primera vegada a la

història, l’americà mitjà té menys educació i és menys pròsper que els seus pares.

Quan la crisi financera sorgí, just abans de les eleccions de 2008, Barack Obama va

apuntar la cobdícia de Wall Street i la desregulació com a exemples de la necessitat

d’un canvi als EUA. Obama va parlar també de reformar la indústria financera. Però

quan es van implantar aquestes reformes a mitjans de 2010, van ser molt dèbils. I en

alguns aspectes com en les agències de qualificació, en els “lobbies” i en les

indemnitzacions, ni tan sols es va proposar res significatiu.

Obama va escollir a Timothy Geithner com a secretari del Tresor, qui va ser president

de la Reserva Federal dels EUA durant la crisi i una de les peces clau a l’hora de

pagar a Goldman Sachs 100 centaus per dòlar per a les seves apostes contra

hipoteques.

El nou president de la Reserva de New York és W.C. Dudley, antic cap economista de

Goldman Sachs, qui va escriure junt amb Hubbard un article on elogiava els productes

derivats.

El seu cap de personal és Mark Patterson, que va treballar per al “lobby” de Goldman, i

un dels consellers superiors es Lewis Sachs, que va supervisar Tricardia, una

companyia involucrada en apostar contra les accions hipotecàries que venia.

~ 22 ~

Per a dirigir la Comisió del Comerç de Futurs sobre Mercaderies, Obama va escollir a

Gary Gensler32, un antic executiu de Goldman Sachs que va ajudar a prohibir la

regulació dels derivats.

Per a dirigir la Comisió del Mercat de Valors dels EUA, Obama va escollir a Mary

Schapiro33, antiga directora general de FINRA, l’òrgan autoregulador de sector de la

banca d’inversió.

El cap de personal d’Obama, Rahm Emanuel, va guanyar 320.000 dòlars treballant en

la junta de Freddie Mac.

El gener de 2009 Obama va escollir com al seu assessor econòmic en cap a Larry

Summers.

L’any 2009, Barack Obama va tornar a nominar a Ben Bernanke com a president de la

Reserva Federal dels EUA.

A mitjans de 2010 cap directiu financer havia estat imputat o ni tan sols arrestat als

EUA. Tampoc cap entitat financera havia estat processada per frau borsari o financer.

Al setembre de 2009, Christine Lagarde34 i els ministres d’economia de Suècia, els

Països Baixos, Luxemburg, Itàlia, Espanya i Alemania, van fer una crida als països del

G20, inclosos els EUA, per a imposar regulacions estrictes a les indemnitzacions

bancàries; i al juliol de 2010, el parlament europeu va imposar aquestes regulacions.

Els EUA no les van imposar. L’Administració d’Obama tampoc no ha fet cap intent de

recuperar les indemnitzacions que es van donar als executius financers durant la

bombolla.

32

Gary Gensler és un economista estatunidenc president de la Comisió del Comerç de Futurs

sobre Mercaderies. Prèviament havia estat Subsecretari i Secretari adjunt del Tresor dels EUA i

va formar part de Goldman Sachs des del 1978 durant 18 anys.

33 Mary Schapiro és una economista nascuda a Nova York que va dirigir la Comisió del Mercat

de Valors dels EUA des del 27 de gener de 2009 al 14 de desembre de 2012. Abans d’això,

havia ocupat diversos càrrecs com a reguladora de serveis financers a les administracions de

Ronald Reagan, George H. W. Bush i de Bill Clinton. També va ser directora general de la

Autoritat Reguladora de la Indústria Financera dels EUA, FINRA, des de 2006 fins abans de ser

escollida per a dirigir la Comisió del Mercat de Valors dels EUA.

34 Christine Lagarde és una advocada i política francesa directora de l’FMI des del 5 de juliol de

2011. També va ser Ministra d’Economia, Finances i Indústria de França des del 19 de juny de

2007 fins al 29 de juny del 2011.

~ 23 ~

Durant dècades, el sistema financer americà va ser estable i segur. Però la indústria

financera li va girar l’esquena a la societat, va corrompre el sistema polític dels EUA i

va submergir l’economia mundial en una profunda crisi. Les persones i institucions que

van causar-la encara estan en el poder, i això ha de canviar.

Inside Job, documental de Charles Ferguson

~ 24 ~

3. Crisi a Espanya

3.1 Cronologia de la crisi econòmica a Espanya

La crisi a Espanya està influïda per l’explosió de la bombolla immobiliària. A Espanya,

des de l’any 1997, els preus dels habitatges van augmentar desmesuradament de

manera especulativa fins a finals de 2007 i principis de 2008, quan va explotar aquesta

bombolla que s’havia format, ja que la gent no va poder absorbir la gran oferta

d’habitatges disponibles, i això va fer que la demanda i els preus dels immobles

baixessin dràsticament.

Els efectes de la crisi econòmica es van començar a notar a Espanya quan, en el punt

en que va esclatar la bombolla immobiliària, l’abril de 2007 el grup immobiliari Astroc

va patir el crac més gran de la història espanyola; i després, a l’octubre, el grup

immobiliari Llanera va presentar suspensió de pagaments. En aquella època a

Espanya estàvem en campanya electoral, i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero

va assegurar, fent una analogia, que a la “Champions League” de les economies

mundials, Espanya és la que més partits guanya, la que més gols marca i la menys

golejada.

Variació del PIB espanyol durant el segle XXI Imatge metafòrica de la bombolla immobiliària

A principis de 2008 es donen a conèixer algunes dades que alertaven sobre un

deteriorament de la situació econòmica espanyola, com per exemple un augment de la

inflació i de l’atur, i una disminució del consum dels habitatges, la producció industrial

~ 25 ~

la matriculació de vehicles i el nombre d’hipoteques concebudes. Pedro Solbes35,

llavors cap del Ministeri d’Economia espanyol, va dir que era “enormement exagerat”

dir que l’economia espanyola estava en crisi, i va dir que “estem llunyíssim” d’una

recessió. Tot i això també va dir que no hi hauria superàvit36 fins al 2011.

Des del govern de Zapatero s’intentava no parlar sobre aquestes dades, i com a

màxim utilitzar la paraula “desacceleració” en lloc de la paraula “crisi”, negant que

aquesta existís, i el govern va formular promeses electorals amb grans impactes

econòmics, com una devolució de 400 euros a tots els contribuents del IRPF37 si el

reescollien president el març.

El govern de Zapatero va guanyar les eleccions espanyoles del març de 2008, i el

primer pla de mesures que va aprovar per a contrarestar aquesta desacceleració va

ser una injecció de 10.000 milions d’euros (6.000 dels quals destinats a devolució de

400 euros promesa abans de guanyar les eleccions) en mesures per a que les famílies

amb dificultats econòmiques poguessin ampliar el termini de pagament de les seves

hipoteques sense haver de pagar impostos per a fer-ho, mesures per a facilitar el

finançament de les petites i mitjanes empreses i avals per als bancs.

Durant els mesos següents es manté l’augment de l’atur, i el govern ha de rebaixar les

seves previsions de creixement econòmic per al 2008, tot i que diuen que es

recuperaran llocs de treball i que l’any 2009 “sortirem de l’esvoranc”, i Pedro Solbes

diu que ja es contava amb que augmentaria l’atur degut a la “desacceleració” tot i que

diu que “encara es crea ocupació”. Mentrestant, Zapatero segueix sense reconèixer la

crisi i l’anomena “desacceleració transitòria ara més intensa” i ressalta els mèrits

econòmics obtinguts en la seva primera legislatura, mentre que a finals de maig de

2008 s’encareix la quota mensual de les hipoteques.

35

Pedro Solbes és un economista, polític i jurista espanyol qui va ser Ministre d’Economia i

Hisenda d’Espanya dues vegades, la primera des del 13 de juliol de 1993 fins al 5 de maig de

1996, i la segona des del 28 d’abril de 2004 fins al 7 d’abril de 2009. Des de maig de 2011

treballa com a assessor i conseller per a l’entitat bancària Barclays.

36 En economia, superàvit significa la diferència positiva que existeix entre els guanys i les

pèrdues en un cert espai temporal. Si aquesta diferència fos negativa, parlaríem de dèficit.

37 L’IRPF o Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, és un impost personal, directe i

progressiu (que significa que com més capacitat econòmica tingui la persona, més percentatge

de la seva riquesa haurà de pagar) que grava la renda (els ingressos d’aquesta persona)

obtinguda en un any natural per a les persones residents a Espanya.

~ 26 ~

A finals de juny de 2008 Zapatero reconeix que existeixen dificultats series en quant a

l’economia i que el creixement és dèbil (per sota del 2%). Per a suavitzar aquesta

“desacceleració”, Zapatero anuncia un pla d’austeritat amb 21 pautes, entre les quals

figuren una reducció del 70% de la oferta d’ocupació pública i la congelació del salari

de 403 alts càrrecs entre els quals figura el seu, en un intent d’estalviar 250 milions

d’euros. No va ser fins al juliol de 2008 quan Zapatero va anomenar a la

“desacceleració” amb el nom de “crisis”. Una setmana després, la primera immobiliària

d’Espanya, Martinsa-Fadesa, entra en fallida amb un deute de 5.200 milions d’euros

per falta de liquiditat38.

Govern de la IX Legislatura del PSOE (01/04/2008 – 13/12/2011)

L’agost de 2008, Zapatero va presentar un pla de 24 mesures contra la crisi

econòmica “dins de les possibilitats del govern” mentre admetia que s’ha produït “un

estancament i una frenada” a l’economia espanyola, amb un creixement interanual del

PIB d’un 1,8%. Aquest pla contempla una injecció de 20.000 milions d’euros de

liquiditat entre 2009 i 2010 en ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció

oficial39 per als ciutadans i per al finançament dels projectes de petites i mitjanes

empreses.

La crisi borsària mundial d’octubre de 2008 constitueix una caiguda històrica de les

cotitzacions borsàries de pràcticament totes les borses del món. Va tenir lloc el dia 10

38

La liquiditat representa la quantitat de béns d’una entitat, coneguts com a actius, que poden

ser convertits en diners efectius de forma immediata sense que perdin el seu valor.

39 Els habitatges amb protecció social són habitatges propietat del govern amb lloguers més

barats per a gent necessitada.

~ 27 ~

d’octubre de 2008, i va provocar un crac generalitzat a totes les borses del món. L’Ibex

3540 va perdre en un sol dia un 10%, i les de París i Londres van perdre prop del 8%.

Algunes, com la de Moscou i la de Viena, van optar per a tancar. En canvi, el dilluns

13 d’octubre del mateix any, les borses van reaccionar eufòricament a las mesures

acordades per les principals potències econòmiques, com per exemple Espanya on el

govern de Zapatero va avalar el deute de la banca amb 100.000 milions d’euros, cosa

que va fer augmentar un 10% l’índex de l’Ibex 35, l’augment més alt de la història. Tot i

això, el dia 15 d’octubre les borses tornen a tenir caigudes històriques. El dia 25

d’octubre de 2008 la caiguda de la borsa és mundial i significa una recessió econòmica

global, i és tan greu que fins i tot alguns experts (com Nouriel Roubini) suggereixen

que es tanquin les borses per evitar més caigudes.

A finals de novembre de 2008, Zapatero va anunciar un altre pla urgent per a intentar

reactivar l’economia espanyola. Va invertir 11.000 milions d’euros amb la intenció de

generar ocupació, concretament generar un total de 300.000 nous llocs de treball.

Segons va anunciar ell mateix, gairebé el 80% d’aquests diners van estar destinats als

ajuntaments. Del crèdit restant, 800 milions d’euros van servir per al finançament d’un

Pla Integral d’Automoció, amb l’objectiu d’evitar la destrucció de la ocupació al sector

automobilístic.

Preu dels habitatges a Espanya Taxa d’atur segons l’edat i l’any

El 12 de gener de 2009, Zapatero va presentar el Pla E (Pla Espanyol per a l'Estímul

de l'Economia i l'Ocupació). El mateix dia, Zapatero va advertir que tots els espanyols

40

L’lbex 35 és l’índex de referència de la borsa espanyola, i està format per les 35 empreses

amb més liquiditat que cotitzen en el Sistema d’Interconnexió Borsari Electrònic en les borses

espanyoles de Madrid, Barcelona, Bilbao i València.

~ 28 ~

haurien de fer esforços i sacrificis per a sortir de la crisi econòmica mundial que s’havia

“precipitat a gran velocitat”, segons paraules d’ell mateix. Zapatero també va dir que el

principal objectiu del seu govern era lluitar contra l’atur per a poder sortir més forts de

la crisi. El Pla E consta de més d’un centenar de mesures de política econòmica

(originalment eren només 82 mesures) que havien de servir per a mitigar els efectes

de la crisi i ajudar a les famílies més necessitades. Integra mesures d’ajut a petites i

mitjanes empreses i a bancs i caixes, per a garantir l’ocupació i els dipòsits dels

ciutadans, i contempla una forta inversió per a millorar els “carrers, pobles i ciutats”.

També contempla reformes per a modernitzar l’economia. La mesura més destacada

és el Fons Estatal d’Inversió Local, que va destinar 8.000 milions d’euros al

finançament d’obres en l’àmbit municipal que permetessin generar ocupació de forma

ràpida. El Pla E es va difondre per Internet amb l’objectiu que arribés a tots els afectats

per la crisi. El cost del pla E va suposar el 2,3% del PIB de 2009, uns 50.000 milions

d’euros.

El 28 de març de 2009, després de fracassar en els seus intents d’unir-se amb

Unicaja, CCM (Caja Castilla La Mancha) va ser intervingut pel Banc d’Espanya, que va

substituir el consell d’administració de la CCM i va injectar entre 2.000 i 9.000 milions

d’euros per a finançar-la i garantir els diners dels dipositants i dels creditors. Solbes

també va insistir a dir que CCM era una entitat solvent i que només tenia “dificultats

transitòries de liquiditat”.

El dia 7 d’abril de 2009, Elena Salgado41 va substituir a Pedro Solbes com a Ministre

d’Economia i Hisenda d’Espanya.

El maig de 2009, Elena Salgado va afirmar que les iniciatives aprovades pel Pla E

estaven donant bons resultats i que l’economia estava rebrotant, que les borses es

recuperaven, el consum augmentava i que fins i tot l’atur incrementava menys que

abans d’aplicar el Pla E. Per desgràcia, l’economia no va rebrotar ni es va recuperar.

El juny de 2009 es va crear el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària),

amb l’objectiu de gestionar les reestructuracions de les entitats de crèdit i reforçar els

recursos propis (aportacions que realitzen els mateixos socis) en els processos

41

Elena Salgado és una política espanyola militant del PSOE. És enginyera industrial per la

Universitat Politècnica de Madrid i és llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universidad

Complutense de Madrid. Va ser Ministra d’Economia i Hisenda d’Espanya des del 7 d’abril de

2009 fins al 22 de desembre de 2011. Actualment és consellera de la companyia elèctrica

Chilectra, filial d’Endesa.

~ 29 ~

d’integració entre entitats. Tenia una dotació inicial de 9.000 milions d’euros, dels quals

un 75% van ser finançats pels Pressupostos Generals de l’Estat, i el 25% restant va

ser finançat per els fons de garantia de dipòsits de bancs, caixes i cooperatives de

crèdit.

El setembre de 2009 el govern va pujar l’IVA42 i va retirar la devolució de 400 euros als

contribuents amb l’IRPF.

El novembre de 2009 es va aprovar la Llei d’Economia Sostenible. Consistia en un

conjunt de mesures que tenien la intenció de modernitzar l’economia espanyola en els

sectors financer, empresarial i mediambiental, i que incideix en la construcció, la

formació professional i l’impuls dels sectors emergents. La públicament denominada

“Llei Sinde” estava inclosa en un apartat d’aquesta Llei d’Economia Sostenible i

consisteix en una regulació de les descàrregues amb continguts amb “copyright” a

Internet, i és el motiu que la Llei d’Economia Sostenible tingués una mala recepció

pública, ja que molta gent considerava que no s’havien de posar per davant els drets

d’autor als drets de privacitat.

Pedro Solbes Elena Salgado

El maig de 2010 el govern de Zapatero va fer una retallada de la despesa social per un

valor d’uns 15.000 milions d’euros. Per primer cop a Espanya, es va aplicar una

reducció mitjana del 5% del sou dels funcionaris, d’un 10% als alts càrrecs i d’un 15%

als membres del govern. També es va eliminar el xec-nadó i es van congelar les

pensions (excloent les pensions mínimes i les no-contributives). Zapatero va

reconèixer que els problemes de l’economia espanyola eren un “11,2% de dèficit i un

42

L’Impost de Valor Afegit o IVA és un impost indirecte imposat sobre el consum i que recau

sobre el consumidor final, amb el propòsit de gravar el valor afegit que ha incorporat cada

intermediari en el procés de producció i venda. És un impost general, neutral, uniforme i de

gran capacitat recaptadora.

~ 30 ~

20% d’atur”, i que s’havien d’aplicar mesures i retallades com aquestes per a

contrarestar-ho.

El mateix maig de 2010 el Banc d’Espanya va tornar a intervenir un altre banc, en

aquest cas CajaSur després de que les negociacions de fusió entre aquest i Unicaja

fracassessin. Els administradors de CajaSur van ser substituïts i el Banc d’Espanya va

nomenar com a administrador provisional el FROB, fins que el 16 de juliol de 2010 el

Banc d’Espanya va adjudicar CajaSur a BBK (Bilbao Bizkaia Kutxa), una caixa

d’estalvis basca. La intervenció es va dur a terme com a conseqüència dels problemes

de viabilitat que presentava CajaSur, i segons el Banc d’Espanya, va garantir que

pogués seguir operant amb normalitat i pogués complir les seves obligacions com a

caixa d’estalvis. Per a que es pogués garantir això, el FROB va injectar 550 milions

d’euros inicials, seguits de recursos addicionals per a cobrir les necessitats de

liquiditat.

El setembre de 2010 es va aprovar una Reforma Laboral, cosa que va provocar una

vaga general el dia 29 de setembre del mateix any, ja que la població espanyola

estava en desacord amb part dels punts d’aquesta reforma. Un dels objectius del

govern amb la reforma era aconseguir acabar amb la gran diferència entre contractes

temporals i contractes indefinits, i disminuir l’atur. Sis mesos després i segons els

sindicats, la reforma no havia acomplert cap dels seus objectius.

El juliol de 2011 el Banc d’Espanya va intervenir encara un tercera caixa d’estalvis

més, la CAM (Caixa Mediterrània). Com en els altres casos, es va destituir el consell

d’administració i va passar a ser administrat pel FROB, i s’hi van injectar 5.800 milions

d’euros.

Manifestació en contra la Reforma laboral de 2012

~ 31 ~

L’agost de 2011 el govern de Zapatero va emprendre una Reforma de la Constitució

espanyola que afectava a l’economia ja que exigia que el govern tindria un màxim de

dèficit que no podria superar-se. Aquesta reforma va ser pactada pel PP i el PSOE.

El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions generals i el Partit Popular va

guanyar per majoria absoluta. Un mes després, Mariano Rajoy va assumir el càrrec de

President del Govern espanyol.

La primera mesura important que va dur a terme va tenir lloc al 10 febrer de 2012,

quan va aprovar una nova Reforma Laboral, que va modificar l’anterior reforma laboral

de Zapatero, amb el propòsit de facilitar l’ocupació, amb especial interès en els joves i

els aturats de llarga durada, potenciar els contractes indefinits davant dels temporals, i

que els acomiadaments fossin la última opció a tenir en compte per a les empreses, a

més de posar les bases per a crear ocupació estable; cosa que ara per ara no ha

aconseguit. Entre les mesures més importants dins aquesta reforma consten:

1. la reducció de 45 a 33 dies per any treballat d’indemnització per acomiadament

improcedent;

2. l’ampliació de les causes de l’acomiadament objectiu, que permet a les

empreses acomiadar personal si es produeix una disminució d’ingressos durant

tres trimestres;

3. el fet que no farà falta autorització prèvia de l’administració per als ERO

(Expedients de Regulació d’Ocupació), que serveixen per a que les empreses

en males situacions econòmiques puguin acomiadar treballadors, tot i que es

veurien obligades a fer un pla de recol·locació si n’acomiadessin més de 100;

4. un nou contracte indefinit per a autònoms i les PiME (petites i mitjanes

empreses) amb menys de 50 treballadors;

5. fomentar la contractació indefinida de joves menors de 30 anys i d’aturats de

llarga durada;

6. acabar amb els encadenaments de contractes temporals durant un temps

indefinit;

7. dret a 20 hores de formació anual per a tots els treballadors, i un impuls de

contractes per a la formació de joves de menys de 30 anys;

8. i el fet que les ETT (Empreses de Treball Temporal) funcionin també com a

agències de col·locació.

~ 32 ~

Bankia ja va tancar l’exercici de l’any 2011 amb unes pèrdues de 4.489 milions

d’euros, la qual cosa ja el situava en una fallida tècnica, que significa que els deutes

eren més alts que els beneficis. El 7 de maig de 2012 es va anunciar el rescat de

Bankia mitjançant fons públics, cosa que va provocar la dimissió (o cessament, segons

algunes fonts) de Rodrigo Rato43, qui va deixar la presidència de Bankia a José

Ignacio Goirigolzarri. El dia 9 de maig del mateix any l’Estat espanyol va nacionalitzar

el Banc Financer i d’Estalvis, la matriu de Bankia, i el FROB, controlat pel govern, va

aconseguir el control de Bankia. Els dies consegüents, el preu de les accions de

Bankia va caure a la borsa fins arribar a perdre un 28% del seu valor i la prima de risc

espanyola cada cop anava més a l’alça. El 16 de maig la prima de risc va arribar a

superar els 500 punts durant alguns moments del dia respecte a Alemanya, rècord

històric espanyol. El 17 de maig va tancar en una xifra rècord, 490 punts de prima de

risc. Mentrestant, Bankia es desplomava i l’Ibex-35 va arribar a un mínim anual. El dia

18 de maig la prima de risc va obrir en un 497 punts i va acabar en un 485 punts

respecte a la d’Alemanya, mentre que l’Ibex-35 va acabar el dia amb una pujada del

0,44%, que Bankia va liderar amb una pujada del 23,49%. Aquestes obertures

negatives eren degudes a que l’agencia de qualificació Moody’s va rebaixar la

qualificació de 16 bancs espanyols i de rebaixar a Múrcia, Catalunya, València i

Castella-La-Manxa a bons porqueria. El 25 de maig es va donar a conèixer la xifra

completa del cost del rescat per a Bankia, més de 23.000 milions d’euros. El dia 29 de

maig la prima de risc va sobrepassar els 510 punts, i el 30 de maig ja portava més de

530 punts. Bankia va tornar a perdre un 26%. La UE, Unió Europea, va comunicar a

Espanya que havia de fer més retallades pressupostàries per a controlar el dèficit. L’1

43

Rodrigo Rato és un polític i economista espanyol. Va ser Vicepresident segon del Govern

d’Espanya des del 6 de maig de 1996 al 4 de setembre de 2003, on va passar a ser

Vicepresident primer fins al 17 d’abril de 2014. Des del 5 de maig de 1996 fins al 17 d’abril de

2004 va ser Ministre d’Economia espanyol. Després va ocupar el càrrec de Governador per

Espanya a les Juntes de Governadors del FMI des del 7 de juny de 2004 fins a l’1 de

novembre de 2007. Un informe intern del FMI de 10 de gener de 2011 realitza una crítica a la

actuació de l’organisme de 2004 a 2007, i on diu que es va viure en una bombolla d’optimisme

mentre s’incubava la major crisi financera des de la Gran Depressió de 1929. L’informe cita

deficiències organitzatives, baralles internes, falta de comunicació, autocensura, pressions

polítiques i falta de supervisió i de control per part de la directiva del FMI.

Rodrigo Rato també va ser president de Bankia des del 3 de desembre de 2010 fins al 9 de

maig de 2012, moment en que es va rescatar. Per acabar, Telefónica va aprovar el 4 de gener

de 2013 la incorporació de Rodrigo Rato al consell d’assessors de Telefónica Latam i

Telefónica Europe.

~ 33 ~

de juny de 2012, Rodrigo Rato va fer un escrit de tres folis on deia que la injecció

d’aquests més de 23.000 milions d’euros era innecessària, que amb menys diners n’hi

hagués hagut prou, i discrepa dels criteris valoratius i comptables dels nous gestors de

Bankia.

Bankia va tancar el cicle de l’any 2012 amb unes pèrdues rècord de 19.193 milions

d’euros. Al final de l’any, la injecció de diners va acabar sent de 26.845 milions

d’euros. Tot i això, Bankia va registrar un ràtio de liquiditat del 9%, i a principis de 2013

va dir que preveia ser rentable a finals d’aquest any. Segons ha informat José Sevilla,

Bankia ha tornat al Banc Central Espanyol uns 14.000 milions d’euros.

Rodrigo Rato, exministre d’Economia i expresident de Bankia

El 9 de juny de 2012, després de varies setmanes en les quals la prima de risc

espanyola s’havia mantingut a nivells molt alts, l’Eurogrup (format per Alemanya,

Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia,

Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal i Xipre) es va reunir per a

discutir com rescatar la banca espanyola. Es va acordar una injecció de capital de

100.000 milions d’euros directes al FROB, des d’on s’administrarà i distribuirà on el

govern vegi convenient, amb la supervisió de l’Eurogrup, i amb la condició de que

siguin específiques pel sector financer i que compleixin uns requisits rigorosos. Els

interessos d’aquest crèdit es pagaran com a deute públic. Tot i això, Luís De Guindos,

Ministre d’Economia d’Espanya, va dir que no era un rescat, només una ajuda.

Per a poder tornar els diners del rescat, el Govern de Mariano Rajoy va aprovar el 13

de juliol de 2012 unes retallades i unes mesures bastant dures, entre les quals

figuraven:

~ 34 ~

1. Un augment de l’IVA l’1 de setembre de 2012. Augment de l’Iva general del

18% al 21% i del reduït del 8% al 10%. A partir del mateix dia també es va

eliminar la desgravació per a adquirir un habitatge i es va augmentar la

tributació del tabac.

2. Es va eliminar la paga extraordinària de desembre per als funcionaris,

eliminació dels dies de lliure disposició i reducció d’alliberats sindicals.

3. Es va fer una reforma per a que les administracions locals complissin només

les funcions per a les quals tenien pressupost. Es van suprimir les entitats

locals d’ordre menor i es va reduir en un 30% el nombre de regidors.

4. Mesures de comerç interior i mesures per a fomentar l’exportació, com

l’ampliació de l’horari màxim d’obertura comercial en dies laborals de 72 hores

setmanals a 90 hores setmanals. Es va modificar el mínim de diumenges i

festius d’obertura de 8 a 10 a l’any. També es va liberalitzar el període de

rebaixes.

5. El Consell de Ministres va aprovar un Reial Decret Legislatiu de mesures de

liquiditat de les Administracions Públiques en l’àmbit financer, que va preveure

la creació d’un Mecanisme de Finançament Territorial que consistia en la

creació d’un fons que presti diners a les comunitats autònomes per a cobrir les

seves necessitats de liquiditat. La gestió d’aquest fons és responsabilitat del

Ministeri d’Hisenda i d’Administracions Públiques, que estimava que el fons

comptaria amb uns 18.000 milions d’euros.

El 20 de juliol, la Comunitat Valenciana va sol·licitar ajut a l’Estat espanyol per a pagar

els seus deutes. Poc després, el 23 de juliol de 2012, la prima de risc va acabar en

638 punts respecte a l’alemanya. El mateix dia la Regió de Múrcia també demana un

préstec a l’Estat, i el dia següent és Catalunya qui necessita acudir al fons de liquiditat

dotat de 18.000 milions d’euros dissenyat pel Govern.

~ 35 ~

Govern de la X Legislatura del PP (13/12/2011 fins a l’actualitat)

~ 36 ~

3.2 Per què diem que estem en crisi?

Hi ha motius per dit que estem en crisi a Espanya. Aquests motius vénen corroborats

per els aspectes següents:

1. Atur

A la primavera de l’any 2007, a Espanya, l’atur marcava un mínim històric de

1,76 milions d’aturats, un 7,95% de la població activa espanyola. Per contra,

des de que va començar l’any 2008, l’atur no ha parat d’anar a l’alça, fins que

en el primer trimestre d’aquest any, el 2013, l’atur a Espanya ha arribat a un

màxim històric de 6,2 milions d’aturats, un 27,16% de la població activa, amb

un atur juvenil (aturats de menys de 25 anys) de més de 960.000 persones,

que signifiquen un 57,2% de població activa menor de 25 anys.

2. Decreixement del PIB

El producte interior brut, entès com la suma de tots els béns i serveis produïts

en un espai econòmic (en aquest cas Espanya) durant un període de temps

determinat (en aquest cas un semestre), va registrar un decreixement continuat

durant l’últim semestre de 2008 que va provocar que Espanya entrés en una

recessió de la que no va sortir fins al segon semestre de 2010.

Una recessió significa una reducció de moltes variables econòmiques, com la

producció de béns i serveis, el consum, la demanda, l’ocupació, o els beneficis

de les empreses.

3. L’increment del deute públic

El deute públic (entès com el conjunt de deutes que té un estat amb el sector

privat, bé estigui constituït per persones, empreses o institucions nacionals o

estrangeres), que a Espanya a l’any 2007 representava un 36,1% del PIB, es

va duplicar en tres anys fins a arribar al 60,1% del PIB l’any 2010.

4. L’increment de la prima de risc espanyola respecte a l’alemanya

La prima de risc és la diferència entre els interessos que es paga pel deute

públic d’un país (en aquest cas Espanya) i els que es paguen pel deute públic

d’un altre (en aquest cas Alemanya). Aquest deute públic té uns interessos que

depenen de la fiabilitat del país. Si un estat pot pagar els seus deutes sense

problemes, els interessos seran baixos i per tant també ho serà la prima de

risc.

~ 37 ~

La prima de risc espanyola respecte a l’alemanya es va començar a disparar

durant l’estiu de 2011 fins a la xifra rècord de 416 punts, o sigui un 4,16% més

d’interessos. A l’estiu de 2012, la prima de risc d’Espanya respecte a Alemanya

va arribar als 616 punts.

3.3 Crisi a Catalunya

A Catalunya, la crisi econòmica actual ha provocat un procés molt dur de destrucció

d’ocupació, sobretot entre els treballadors amb contractes temporals. La crisi va

començar colpejant amb força el sector de la construcció, per acabar amb un augment

de l’atur generalitzat, amb més abast en les mitjanes i grans empreses del sector

industrial. La profunda crisi que estem patint ha trastocat el mercat laboral. En termes

de qualitat del capital humà, la societat catalana ha millorat la seva composició, ja que

la proporció de població qualificada ha augmentat. Però com a conseqüència del gran

procés de destrucció d’ocupació, la relació entre la població ocupada i la població

aturada o inactiva s’ha capgirat completament entre el 2006 i el 2011 de manera que el

volum de població aturada i inactiva ha superat el de població ocupada a Catalunya.

Des de l’any 2006 al 2011 es suma un augment net d’ocupació a Catalunya d’unes

130.000 persones, mentre que la destrucció d’ocupació neta ha estat de gairebé

500.000 llocs de treball. Durant aquests cinc anys també han augmentat les llars on

algun dels seus membres actius està aturat i on tots els membres actius estan aturats.

Barcelona ha estat un dels àmbits que millor està superant la crisi en matèria

d’ocupació i d’activitat econòmica, ja que ha passat d’un 7,4% d’atur el 2006 a un

16,9% d’atur el 2011, un percentatge baix comparat amb el total de Catalunya, que ha

passat d’un 7,5% a un 23,6% d’aturats. Això és degut en gran part al model econòmic

amb un sistema productiu orientat més als mercats exteriors que als interiors.

La destrucció d’ocupació ha afectat totes les classes socials donant peu a una

reducció dels diferencials interclassistes del risc d’atur, però continuen sent, i encara

amb més intensitat, els treballadors sense estudis universitaris i els que tenen

contractes precaris qui pateix més risc d’atur. Els tipus d’ocupació que més s’han

reduït han estat en els sectors de la indústria i la construcció, sobretot treballadors

semiqualificats i treballadors d’ocupacions intermèdies (encarregats, tècnics i empleats

~ 38 ~

administratius). A més, entre el 2006 i el 2011, ha millorat l’ocupació estable en

detriment de la inestable. Això es fàcil d’explicar degut a que molts treballadors amb

contractes temporals han estat expulsats del mercat laboral durant la crisi.

Un altre problema es que s’ha produït un increment notable de l’atur de llarga durada.

Per posar un exemple, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), la població aturada

que fa 12 mesos o més que busca feina s’ha doblat entre els anys 2006 i 2011,

passant del 33,7% al 60%. Aquesta situació d’atur de llarga durada es troba força

estesa entre els diversos perfils socials. Pràcticament, la meitat de la població aturada

es troba en aquesta situació, independentment de si es tracta de dones o d’homes,

població jove o adulta, o gent amb més o menys qualificació formativa.

Evolució de les taxes d’ocupació i atur a Catalunya i a la província de Barcelona

Una altra conseqüència negativa de l’atur és l’esgotament del dret a rebre les

prestacions de la Seguretat Social, que està deixant una quantitat que cada cop creix

més de persones i de llars sense cap mena d’ingrés. Aquest fet està afectant sobretot

als treballadors menys qualificats, potser perquè van ser els primers en ésser

acomiadats i ja han esgotat el seu dret a prestació. Tot i això, si la depressió del

mercat laboral es manté aquest problema es pot generalitzar.

L’arribada de la crisi també ha provocat un canvi de les expectatives i les exigències

laborals de la població aturada. Aquest canvi reflecteix una major tolerància envers

l’acceptació de feines de qualsevol tipus, com feines poc reconegudes, que impliquen

desplaçaments llargs o que poden presentar incompatibilitats horàries o que ocupen

caps de setmana. Contràriament, les ofertes sobre les quals menys ha augmentat

l’interès de la població són aquelles que exigeixen establir-se com a autònom,

probablement per la falta de crèdit i les baixes expectatives o la competència.

~ 39 ~

La crisi no només ha comportat destrucció d’ocupació, sinó que les condicions laborals

de la població que manté la seva feina també s’han anat modificant, sobretot en l’àmbit

dels salaris. Els dos primers anys de la crisi la relació de salari/hora va augmentar una

mica, però a partir del 2011 es produeix una caiguda important del salari/hora mitjà,

sobretot dins dels estrats socials superiors i especialment entre els homes, cosa que

ha equilibrat la balança entre el salari mig d’un home i el d’una dona, tot i que el d’un

home continua sent una mica més alt. A més a més, els treballadors autònoms i els

petits empresaris han experimentat també una davallada important en les seves

rendes des de que va començar la recessió, accentuant-se també durant l’any 2011.

Cal destacar que la base empresarial de Catalunya està formada en un 94,3% per

microempreses.

La crisi ha fet augmentar les diferències de renda entre les persones amb més poder

adquisitiu o riquesa i les persones més pobres. Aquest fet ja es produïa des de finals

del segle passat, però amb l’arribada de la crisi la proporció de població amb una

renda mitja disponible ha disminuït de gairebé el 70% l’any 2006 a poc més del 61% el

2011. Aquestes diferències han estat el resultat d’un augment de la desigualtat entre

classes socials, però més fort encara ha estat l’efecte d’una dispersió molt gran en les

condicions de vida de llars que pertanyen a una mateixa classe social. Aquest fet ha

perjudicat especialment les classes mitjanes, ja que han estat els administratius

qualificats, els professionals i directius de rang mitjà, junt amb els treballadors

autònoms i els petits empresaris, qui han abandonat amb més intensitat els estrats

superiors de renda on se situaven el 2006 per caure, molts d’ells, en situacions de

pobresa.

Aquest fet ha provocat un augment del risc de pobresa a Catalunya des de que va

començar la crisi i un augment també de la pobresa extrema. Tot i afectar

primàriament als aturats, el risc de pobresa també ha augmentat en els ocupats, i

sobretot ha augmentat en els trams inferiors de la distribució de la renda.

L’impacte de la crisi també ha estat notable en quant a béns i activitats es refereix.

L’any 2011 gairebé quatre de cada deu persones de Catalunya no podien assumir

despeses imprevistes ni podien anar una setmana de vacances a l’any. E l mateix any,

un 12,7% de la població de Catalunya no podia mantenir el seu habitatge a una

temperatura adient. Això s’explica pel fet de l’encariment de l’energia i la disminució de

la renda. Val a dir que el nombre de persones que no té cap problema per a posseir

béns i serveis i participar en activitats percebudes socialment com a necessàries s’ha

~ 40 ~

reduït considerablement, ja que l’any 2006 sis de cada deu catalans no patien cap

tipus de privació mentre que el 2011 amb prou feines arribaven a quatre de cada deu.

També durant la crisi, des del 2007 al 2011, el PIB català va retrocedir un 1,3% anual,

ja que, tot i augmentar la productivitat del treball, el descens de l’ocupació i la situació

de recessió provoquen el descens del PIB. Amb l’esclat de la crisi, la demanda interna

ha caigut un 2,1% ja que la inversió ha disminuït i el consum de les llars també, tot i

que el consum de les administracions públiques ha augmentat. Tot i això, la demanda

externa (les exportacions) va davallar molt l’any 2009, però es va recuperar durant el

2010 i el 2011 fins a arribar a créixer per sobre d’aquella davallada. El comerç exterior

català ha millorat internacionalment, però les exportacions cap a la resta de comunitats

autònomes de l’Estat han disminuït, i degut a això, Catalunya ha perdut una part

important del seu superàvit comercial.

Comparació del PIB per càpita de Catalunya amb el de la UE (dades de l’any 2009)

~ 41 ~

3.4 Opinions

M’agradaria exposar, en aquest apartat, les opinions de dos grans economistes

catalans, a saber, Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres Boadella. Cada un d’ells, a

la seva manera, exposa com veu la crisi i en ocasions aporten possibles solucions.

3.4.1 Santiago Niño Becerra44

Segons Niño Becerra45, la crisi actual és una crisi sistèmica, i és semblant a la crisi de

l’any 1929, a la de l’any 1873 i a la de l’any 1599, o sigui, semblant a crisis molt

profundes que produeixen un canvi de model econòmic, social o polític. Opina que el

model actual s’ha col·lapsat i s’ha de canviar.

Niño Becerra diu que es produïen recursos en excés i que es malbarataven. També

diu que hi ha massa població activa i que cada cop n’hi haurà més, i no tots poden

estar ocupats ja que cada cop es necessita menys mà d’obra per a produir els

mateixos béns i serveis. A més, opina que el sistema financer actual està desbaratat.

Tot això és insostenible i ha provocat la crisi, i per això pensa que s’ha de canviar de

model. A més, l’evolució de l’economia espanyola tendeix a la baixa i Becerra ens

explica que aquesta està esgotada. Els problemes d’Espanya són dos: un de general,

a escala mundial, que es la crisi del model que hem parlat abans; i l’altre és un de

particular, intern i propi,

Opina que les retallades a nivell estatal no són viables perquè els ingressos estan

estancats mentre que les despeses són insostenibles, per molt que es redueixin a

base de retallades. Els ingressos no augmenten perquè Espanya no evoluciona, i al no

créixer el fet d’intentar reduir el dèficit mitjançant més ingressos és impossible. A més,

44

Santiago Niño Becerra és un economista català, catedràtic d’Estructura Econòmica a la

Universitat Ramon Llull de Barcelona. Va escriure un llibre sobre la crisi actual, El crash del

2010, abans que es produís aquesta, i ha anat fent previsions sobre fets relacionats amb la crisi

a Espanya, dels quals molts s’han produït, com per exemple les altes taxes d’atur. D’aquest

llibre s’han venut més de 45.000 exemplars a Espanya.

45 Tret de http://www.youtube.com/watch?v=qckg3CpDAg0

~ 42 ~

diu que a Espanya hi ha regions que estan mantenint a les altres, ja que hi ha regions

que són sostenibles i n’hi ha que no ho són.

A més, l’FMI diu que Espanya, per a poder crear ocupació neta, necessita que el seu

PIB creixi en un 2%, i les prediccions del mateix FMI, en el millor dels casos, diuen que

Espanya creixeria en un 1,7% l’any 2017. O sigui que, segons aquestes prediccions i

com a mínim fins l’any 2017, Espanya no crearà ocupació neta; en resum, que l’atur

augmentarà (aquestes prediccions daten del juliol de 2012).

Niño Becerra fa un resum del segle XX i del futur pròxim que ens espera, i ho divideix

en quatre parts. La primera succeeix entre l’any 1929 i l’any 1950, i engloba la

depressió del 1929 i la posterior transició. La segona es situa entre l’any 1950 i l’any

2007 i l’anomena l’edat d’or, on sempre es va a més. L’important és produir, produir de

tot en grans mesures. La tercera etapa l’anomena precrisi, crac i transició i comprèn

des de l’any 2007 al futur 2020, i consta de la crisi actual i la futura transició. I per

últim, la futura quarta etapa començarà l’any 2020 i no té final clar, on diu que es

posarà en marxa un nou model que es basarà en produir el que sigui necessari, el que

ens convingui, on l’important ja no és tot sinó només el que necessitem, ja que sabem

que els recursos són limitats i molts d’ells són cars. Aquest nou model destacarà pel

fet que els recursos seran escassos, s’optimitzarà el consum, es finançarà el necessari

i el més eficient i es redefinirà el sistema financer per dirigir-lo només a les activitats

necessàries. A més, diu que la capacitat d’endeutament serà nul·la.

Santiago Niño Becerra

~ 43 ~

3.4.2 Arcadi Oliveres Boadella46

Arcadi Oliveres va ser un ponent, entre d’altres, en el 32é Congrés de Teologia que es

va celebrar el mes de setembre, concretament del 6 al 9 de setembre de 2012 a

Madrid. El títol de la seva ponència va ser “La dictadura de los mercados y su

alternativa47”. Aquest apartat del treball és un resum del que va dir en aquesta xerrada

que està dividida en quatre vídeos exposats a Youtube.

Segons Arcadi Oliveres, estem en una economia de mercat controlada pel capitalisme

amb unes estructures que ens porten alternativament a períodes d’eufòria i a períodes

de crisi. Opina que la crisi actual no és cap novetat i que és normal en el sistema

capitalista, i també que d’aquesta crisis no en podrem sortir recuperant el creixement

econòmic ja que els recursos del planeta s’estan esgotant.

El problema de la crisi actual, diu, es que la resposta que exigeix no s’assembla a cap

de les respostes que s’han donat a les crisis anteriors. Ens explica que per a sortir de

la crisi del 1929, Franklin Delano Roosevelt, president dels EUA des de 1933 fins a

1945, va seguir els consells del economista britànic John Maynard Keynes, qui li va dir

que s’havien de fer inversions públiques i s’havia de crear ocupació; i ho compara amb

l’actualitat on només es fan retallades i poques inversions. Opina que això succeeix

perquè la ideologia econòmica ha canviat, i li dóna el nom d’economia neoliberal, on

aparentment l’Estat no té cap paper a fer. Diu que el principal pensador d’aquesta

economia és Milton Friedman, qui va dir que l’estat no podia implicar-se en l’economia,

i que això és compleix avui en dia, i que per això aquesta crisi s’ha tractat de diferent

manera, mitjançant retallades i no inversions públiques. A més a més, el fet que la

economia s’ha globalitzat dificulta moltes accions com les que s’havien dut a terme per

a contrarestar les antigues crisis, ja que si ara (com a govern) inverteixes diners, el flux

46

Arcadi Oliveres Boadella és un economista català i activista per a la justícia social i la pau.

Llicenciat en Ciències Econòmiques. Fou defensor de la democràcia i les llibertats polítiques en

plena dictadura franquista en la seva etapa d’universitari.

47 Tret de http://www.youtube.com/watch?v=uPlVb9ZDZv0,

http://www.youtube.com/watch?v=wJfkkqLnawc

http://www.youtube.com/watch?v=oVxIUDTmjdA

http://www.youtube.com/watch?v=zQw25JLKknU

~ 44 ~

financer se’ls endú a altres territoris. També pensa que en aquesta crisis ha jugat un

paper molt important l’especulació financera, tant l’especulació immobiliària (en

habitatges) com la mobiliària (en borsa). A Espanya es va especular tant amb

l’habitatge i es van construir tants pisos que després no es van vendre que, segons

Caritas, a Catalunya cada persona anomenada sense sostre tindria accés a cent pisos

buits. Oliveres anomena això com a l’aberració econòmica més absoluta. A Espanya

diu que també hi ha especulació borsària, i que qualsevol té accés a les borses

mundials via Internet. Pensa que la llibertat absoluta de moviment de capitals facilita la

especulació, ja que pots comprar accions a un preu x i al cap de poc vendre-ho a un

altre lloc per x+3, i que això es podria impedir si es pagués un impost (la taxa Tobin48)

cada cop que es comprés o es vengués especulativament, encara que fos un impost

de només un 1‰. A més, només amb aquest impost, es calcula que l’especulació es

disminuiria a la meitat i es recaptaria quatre vegades més diners a l’any que el que

costaria eradicar la gana al món durant un mateix any.

El 1992 ja se’ns va advertir de la crisi, segons Arcadi Oliveres. Qui ens va advertir va

ser el major especulador del moment, George Soros, qui tot sol va poder pràcticament

enfonsar la Lliura, qui precisament va advertir que especular era perillós i immoral i

que s’hauria de prohibir, però que com que ningú ho prohibia ell ho seguia fent.

Oliveres ens explica que molts dels especuladors de Goldman Sachs ara estan al

capdavant dels EUA i de països europeus, com Mario Monti a Itàlia, Lucas Papademos

a Grècia, o Mario Draghi, president del Banc Central Europeu. Arcadi Oliveres

conclueix aquest apartat dient que estem en mans d’una dictadura financera dels

mercats, on els “dictadors” no tenen cap interès en el nostre benestar, només en que

els bancs guanyin cada cop més diners.

Al no imposar-se la taxa Tobin, es va crear la famosa bombolla immobiliària seguida

de la crisi de les hipoteques “subprime” o hipoteques brossa, on per exemple als EUA

es donaven valors cinc vegades més grans al pis que s’hipotecava, ja que un pis es

podia hipotecar més d’una vegada. El problema es que quan es van començar a no

pagar les hipoteques, tots els bancs tenien dificultats i les seves cotitzacions en borsa

48

James Tobin va ser un economista keynesià estatunidenc , Premi Nobel d’Economía, membre

del Consell d’Assessors de la Presidència dels EUA i de la junta de govern de la Reserva

Federal, i fou també professor a Harvard i Yale. Creia fermament que els governs havien

d’intervenir en la economia per a estabilitzar la producció total i evitar les recessions. Per això

va proposar la taxa Tobin, per a que es gravés el moviment de capital.

~ 45 ~

van baixar, i els bancs ja no podien vendre part de les seves accions per a recuperar

els diners perquè valien menys del que tenien previst.

Un altre problema dels bancs eren els fons sobirans49. Per exemple, els països amb

molt petroli van fer molts diners amb ell ja que al principi de la crisi el preu del petroli

va augmentar molt, i amb això van poder estalviar molts diners i tenir fons sobirans.

Altres països que tenen fons sobirans són els que importen poc i exporten molt, com

Xina o Alemanya. El que feien aquests països amb fons sobirans era prestar diners als

bancs d’altres països que en necessitaven per a donar més préstecs d’hipoteques

(com per exemple bancs espanyols, britànics o estatunidencs). Quan va ser l’hora de

tornar aquests diners, al cap de cinc o sis anys, els bancs no tenien diners ja que

havien donat hipoteques amb terminis molt més llargs i encara no havien rebut prou

diners. Aquests bancs amb deutes van haver de demanar-li a l’Estat que els hi deixés

diners per a tornar-los-els als fons sobirans d’altres països. Arcadi Oliveres ha calculat

que aquests bancs han rebut dels estats quatre bilions sis-cents mil milions de dòlars,

l’equivalent al que la ONU creu necessari per a eliminar la gana del món durant

noranta-dos anys.

Però després del que va passar, la banca va deixar de donar tants préstecs i van

començar a donar-ne molt pocs. I si en donen molt pocs, ni el consumidor compra

perquè no té crèdit per pagar una casa o cotxe (per posar dos exemples), ni el venedor

ven (ja que no ven tot directament, rep els diners durant un termini, i si no té prou

diners no pot seguir facturant i no pot vendre fins que no li donen un crèdit). Això va

convertir la recessió financera en una crisi econòmica real, segons Oliveres, i va

desembocar en molts ERO (Expedients de Regulació d’Ocupació) per part de les

empreses i en un augment desmesurat de l’atur. Fins i tot empreses que anaven bé de

diners van fer EROs amb l’excusa de la crisi.

Segons el Sindicat d’Inspectors d’Hisenda espanyols, el frau fiscal a Espanya

ascendeix fins als 92000 milions d’euros l’any, i si s’eradiqués aquest frau fiscal i es

donessin els diners als aturats, cada aturat rebria uns 20.000 euros a l’any.

Oliveres diu que no hem de perdre l’esperança, i que la podem buscar a la banca ètica

que no especula amb els diners i és transparent en les seves operacions, ja que els

projectes amb finançament de la banca ètica han de generar directament béns o

49

Els fons sobirans són fons d’inversió que tenen els països amb més reserves de diners del

món. Durant la crisi es van fer servir per a rescatar bancs.

~ 46 ~

serveis. Oliveres ens recomana que en lloc d’invertir en bancs que inverteixen en

armes o d’altres, invertim els nostres diners en banca ètica i l’ajudem a créixer.

Arcadi Oliveres opina que per a sortir de l’atur només hi ha una solució: hem de ser

solidaris, i els que tenim ocupació hem de treballar menys per a que els aturats puguin

treballar més. Oliveres posa l’exemple que a França, fa deu anys, es van reduir les

hores diàries de treball de 8 a 7 hores, i les setmanals van baixar de 40 a 35. Aquestes

5 hores es van adjudicar als aturats, cosa que va provocar que en tres mesos a França

es reduïssin els aturats en un milió sis-cents mil aturats menys. Però el govern francès

també els va pagar aquestes 5 hores als ocupats, amb la qual cosa els ocupats no

perdien diners i treballaven menys. Aquests diners es van treure dels diners que els hi

havia de pagar el govern a aquell més d’un milió i mig d’aturats.

També parla d’una forquilla salarial on es mesura la relació des del sou més baix de

l’empresa al més alt (per exemple una forquilla de ú a cinc voldria dir que el sou més

alt és cinc vegades el sou més baix), i que per exemple al banc basc BBVA aquesta

forquilla es de ú a sis-cents, i que a empreses com Zara o Massimo Dutti la relació és

de ú a mil.

Arcadi Oliveres Boadella

~ 47 ~

3.4.3 El moviment “Procés Constituent”

La monja benedictina Teresa Forcades50 i el professor d’economia Arcadi Oliveres

impulsen una nova plataforma electoral amb el nom de “Procés Constituent”. Aquesta

plataforma electoral és un moviment social que busca un canvi polític, econòmic i

social, i que promou la fi del capitalisme i la independència de Catalunya. Arcadi

Oliveres i Teresa Forcades han publicat un “Manifest per a la convocatòria d’un

procés constituent a Catalunya” que consta de deu mesures bàsiques:

1. Un sistema econòmic ètic, on es defensa una banca pública i ètica, es busca

una expropiació de la banca privada i té l’objectiu de frenar la especulació

financera.

2. Un món laboral just i digne amb salaris dignes i en contra dels acomiadaments.

Es busca també una reducció de la jornada laboral i un repartiment de tots els

treballs (inclòs el treball domèstic i el no-remunerat).

3. Una democràcia participativa i una reforma electoral, on hi hagi control dels

càrrecs electes i s’eliminin els privilegis dels polítics i la corrupció.

4. Habitatge digne per a tothom i moratòria dels desnonaments.

5. Un estat del benestar en contra de les privatitzacions i les retallades, on es

potenciï el sector públic sota control social.

6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.

7. Un món sostenible. Recerca d’una reconversió ecològica de l’economia i una

expropiació i socialització de les empreses energètiques. Sobirania alimentària.

8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i supressió de la llei

d’estrangeria.

9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa

lliures i desmercantilització de la cultura.

10. Solidaritat internacional, cultura de pau i una Catalunya sense exèrcit i fora de

l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord).

50 Teresa Forcades Vila és una metgessa, teòloga i monja benedictina catalana, coneguda per

a les seves critiques a la industria farmacèutica i la seva aportació a la teologia feminista. Va

realitzar l’especialitat de medicina interna a la Universitat de Nova York a Buffalo i els estudis

teològics corresponents al Master Divinitas a la Universitat de Harvard, als EUA.

~ 48 ~

El dia 13 d’octubre de 2013 en L’acte central del Procés Constituent celebrat a

Montjuïc es van aplegar unes 5000 persones. Totes elles demanaven la

independència de Catalunya i un canvi socioeconòmic.

La intenció és consolidar el projecte i poder-se presentar (aspirant a guanyar) a les

eleccions parlamentàries de 2016 (en coalició).

Teresa Forcades

~ 49 ~

4. Conclusions

Per concloure aquest treball puc dir que he aprés força sobre la crisi econòmica actual

i com es va originar i com s’ha estès a nivell global. Aquest era un dels objectius que

m’havia proposat i com a conseqüència puc treure les conclusions que ara exposaré i

amb les que assoleixo l’altre dels objectius que m’havia proposat.

He entès la relació entre els crèdits subprime i la bombolla immobiliària, i com això i

una mala gestió interessada poden originar recessions globals com la que estem vivint

actualment. La crisi actual no és culpa d’una o de dues persones, aquesta crisi ha

estat provocada per la cobdícia i els interessos de molts, i gran part d’ells encara tenen

poder econòmic suficient com per a continuar el que porten fent durant tant de temps.

No podem saber quan ens recuperarem, tampoc podem saber si aquests individus

continuaran amb les seves manipulacions, ni si podrem recuperar el nivell de vida que

teníem fins abans de la recessió.

He pogut comprovar la gran relació que hi ha entre les economies mundials i la

importància que hi hagi una forta regulació contra la especulació i que no hi hagi

fissures per on economistes i grans empresaris interessats puguin embutxacar-se

diners, i el fet que escollim bé qui ens governa i per on ens duen els economistes, a

quins bancs dipositem els nostres diners i quins tipus de préstecs demanem, hem de

pensar que si tenen llarga duració o molts interessos potser en un futur no els podrem

pagar.

Fer aquest treball m’ha portat bastant de temps, però estic satisfet del resultat que he

obtingut. La visualització del documental Inside Job m’ha aportat molt, i m’ha ajudat

molt a començar el treball i a concentrar-me en alguna cosa, ja que a vegades tenir

l’empenta per a començar és el més difícil, i aquest documental m’ha interessat molt i

m’ha servit de base per a la part referent a la crisi dels EUA.

Una part en la que he tingut dificultats és en la referent en la crisi a Catalunya, ja que

trobar informació sobre Catalunya m’ha costat més del que esperava.

Per acabar, m’agradaria dir que abans de començar el treball mai no hagués pensat

que tantes persones i tants factors estiguessin tan relacionats amb la crisi i que

aquesta s’estigués coent de tal manera, sobretot el fet que les persones que sabien

que el que feien podia provocar una crisi com aquesta seguissin especulant i guanyant

diners sense tenir en compte que això ens podia ficar a tots en aquesta situació actual.

~ 50 ~

Des d’un punt de vista més pràctic, he aprés a organitzar un treball i a utilitzar millor el

programa informàtic Microsoft Word, com per exemple inserir notes a peu de pàgina,

nombrar aquestes o també justificar el text i modificar els espais entre les frases del

text..

~ 51 ~

5. Bibliografía

Divideixo l’apartat de la bibliografia en tres grans subapartats: la literatura, les pàgines

web i el documental.

5.1 Bibliografía

HESSEL, Stéphane: Indignaos, 2010. Edicions Destino, Barcelona.

5.2 Webgrafía

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_de_ahorros_y_pr%C3%A9stamos

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_econ%C3%B3mica_espa%C3%B1ola_de_2008-

2013#Inflaci.C3.B3n_de_2008

http://www.cadenaser.com/espana/articulo/zapatero-gobierno-ha-situado-espana-

champions-league-economias-mundo/csrcsrpor/20070911csrcsrnac_5/Tes

http://www.elmundo.es/mundodinero/2008/05/30/economia/1212164973.html

http://definicion.de/superavit/

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/13/espana/1208101560.html

http://www.libertaddigital.com/economia/el-gobierno-dice-que-en-2009-se-solucionara-

el-aumento-del-paro-y-la-desaceleracion-1276329694/

http://www.lanacion.com.ar/1024151-lanzo-zapatero-un-plan-de-austeridad

http://www.elmundo.es/mundodinero/2008/08/14/economia/1218712504.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_burs%C3%A1til_mundial_de_octubre_de_2008

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/27/espana/1227800138.html

http://www.rrhhdigital.com/ampliada.php?sec=45&id=57335

~ 52 ~

http://www.elmundo.es/mundodinero/2009/03/29/economia/1238331273.html

http://elpais.com/diario/2009/03/30/economia/1238364002_850215.html

http://www.lavanguardia.com/politica/20090405/53676239862/zapatero-prepara-el-

relevo-inminente-de-solbes-en-el-gobierno.html

http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/directsag13/economia/noticias/1224979/0

5/09/Salgado-ve-ya-brotes-verdes-en-la-economia-aunque-prepara-medidas.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Fondo_de_reestructuraci%C3%B3n_ordenada_bancaria

http://cincodias.com/cincodias/2009/09/26/economia/1254101006_850215.html

http://economia.elpais.com/economia/2011/02/15/actualidad/1297758783_850215.html

http://www.20minutos.es/noticia/714552/0/cajasur/banco-espana/intervencion/

http://es.wikipedia.org/wiki/CajaSur

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/12/espana/1273649265.html

http://elpais.com/diario/2011/01/09/negocio/1294584447_850215.html

http://www.elblogsalmon.com/mercados-financieros/banco-cam-intervenida-por-el-

banco-de-espana-inyectando-5800-millones-de-euros

http://eshoradeopinar.com/2013/01/11/como-va-la-reforma-laboral/

http://www.lavanguardia.com/economia/20120210/54252850910/reforma-laboral.html

http://www.lavanguardia.com/economia/20120210/54252850910/reforma-laboral.html

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/29/actualidad/1338280844_747337.html

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/economia/2012/05/08/salvacion-bankia-dinero-

publico-impulsa-salida-ncg/0003_201205G8P2991.htm

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/09/actualidad/1336559567_240280.html

http://www.20minutos.es/noticia/1453577/0/desplome/bolsa/bankia/

http://www.20minutos.es/noticia/1450489/0/prima-de-riesgo/espana/barrera-500/

http://www.20minutos.es/noticia/1453347/0/prima-de-riesgo/subasta-tesoro/bolsa-ibex/

~ 53 ~

http://www.20minutos.es/noticia/1455615/0/prima-de-riesgo/roza-500-puntos/bolsa-

ibex/

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/17/actualidad/1337274941_240916.html

http://elpais.com/elpais/2012/05/28/opinion/1338231437_726030.html

http://www.lne.es/economia/2012/06/02/rato-ataca-plan-gobierno-bankia/1251163.html

http://www.expansion.com/2013/02/28/empresas/banca/1362037776.html

http://www.20minutos.es/noticia/1505824/0/rescate-espana/bancos/eurozona/

http://www.4upress.com/index.php/politica/item/479-el-gobierno-aprueba-medidas-

para-reducir-el-d%C3%A9ficit#.UkGsEIbIYpc

http://www.20minutos.es/noticia/1547325/0/prima-de-riesgo/espana/respiro/

http://www.lavanguardia.com/politica/20120724/54328941946/govern-preve-recurrir-

fondo-de-liquidez-no-pedira-ningun-rescate.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Santiago_Ni%C3%B1o_Becerra

http://www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_Catalana/arxius/NE_100_Ferna

ndez.pdf

http://ddd.uab.cat/pub/prmb/prmb_a2013m5n56/prmb_a2013m5n56p10.pdf

http://www.procesconstituent.cat/ca

5.3 Videografia

Inside Job, 2010, de Charles Ferguson