César Sierra

Luisa Galarza

Marina Blanch

Judith Bonilla.

Crítica Miguel de Cervantes pàg.3 Crítica J. Gàlvez pàg. 4 Crítica P. Gimferrer pàg. 5 Crítica I. Grifoll pàg. 6 Crítica V.C. Labara pàg. 7 Crítica M. de Riquer pàg. 8 Crítica J. Tiñena pàg. 9 Crítica M. Vargas Llosa pàg.10 Conclusió pàg.11 Bibliografia pàg. 12

<<Válgame Dios!- dijo el cura, dando una gran voz. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuente que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos (…).

Digoos verdad, señor compadre, que, por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento, con otras cosas de que todos los demás libros carecen>>

-3-

<<Un aspecte essencial de la personalitat del Tirant lo Blanc és la sovintejada presència de fragments textuals, més o menys llargs (diversos paràgrafs, o una o dues paraules), de significatives obres literàries. Estem fent referència al mal anomenat problema dels <<plagis>> de la novel·la, una denominació que hauríem d’evitar perquè resulta inexacta i molt injusta pel que fa al geni creador de Joanot Martorell. El nostre concepte modern de <<plagi>> pressuposa la idea d’autoria, de propietat intel·lectual i de respecte escrupolós a la creació artística d’un escriptor, que a l’Edat Mitjana no existien. Les obres literàries medievals solen ser reconegudes pel seu autor, però qualsevol persona se sent més o menys legitimada a fer-hi canvis i a aprofitar-ne el contingut i els materials. En aquest sentit seria més indicat parlar simplement de <<presències textuals>>, de manlleus que un escriptor pot realitzar a partir d’altres textos>>

-4-

<<Com tots els grans llibres, el Tirant es basa a si mateix: és un món ric, complex, autosuficient>>

-5-

<<Martorell bascula entre la utopia i el desencant, i desplega al llarg de la novel·la les grans eines de l’ambigüitat, la ironia, l’humorisme. Martorell tenia el talent dels grans novel·listes que basteixen un món de ficció polièdric com escairada i abrupta és la realitat. El joc contrastat dels personatges és un dels elements més característics de l’art de Martorell, amb tot el que aquest hàbil joc aconsegueix a favor de la multiplicitat de punts de vista, de diversitat d’opinions i reaccions entre els personatges, i entre els lectors. Els personatges són el que són per relació i contrast amb els altres Tirant no és vist de la mateixa manera per Carmesina, preocupada per perdre la virginitat, que per la viuda Reposada, la qual ha anat alimentant una passió punyent per l’estranger i vol aconseguir-lo costi el que costi. Tampoc no és vist de mateixa manera per l’emperador, el qual tem que el vergonyós comportament del seu capità enamorat no faci trontollar definitivament l’imperi; ni pel dic de Macedònia, que rivalitza militarment amb el protagonista, etc... >>

-6-

<<Ens trobem davant d’un clàssic en tota l’extensió de la paraula. El Tirant és un pilar de la nostra literatura, que constitueix els seus fonaments, juntament amb l’obra de Llull o la de March. És l’exponent més qualificat del nostre Segle d’Or i de la maduresa de la literatura catalana, si més no pel que fa a la narrativa. És un model digne d’imitació, encara que, paradoxalment, sigui inimitable. És un clàssic que se’ns presentava ja al segle XV amb vocació universal i de futur. Joanot Martorell, l’autor, pertany per dret propi a la nissaga dels grans autors de la literatura universal com Molière, Cervantes, Shakespeare. Alhora és tan modern que Vargas Llosa no dubta a emparentar-lo amb Blazac, Dickens, Floubert, Tolstoi, Joyce o Faulkner. Per això l’obra ha estat traduïda a una infinitat de llengües, com ara el finès, i el xinès, significatives pel nombre de parlants que representen, la qual cosa ens fa veure de forma molt clara com el Tirant s’adiu per igual amb els ambients més íntims com les multituds>>

-7-

<<La genealogia del Tirant no hem de cercar-la en la novel·la artúrica o bretona ni en les narracions dels fets dels cavallers de la Taula Rodona que s’escrivien des del segle XIV i que amb tant d’entusiasme eren llegides a tota l’Europa culta del XIV i IV i que encara se seguiran llegint en la centúria següent en forma de llibres de cavalleries: És probable que Joanot Martorell considerés com a paradigmes de cavallers els mítics Lancelot, Perceval, Tristany, Galaàs, etc. Però en posar-se a escriure el Tirant tingué més presents els cavallers i els cabdills del seu temps, com a figura del passat – d’un passat ben proper, per nosaltres el Roger de Flor dels almogàvers que combateren a les mateixes terres en què situarà gran part del seu llibre- i com que Martorell visqué immers en una societat que imitava i revivia les novel·les, ficció sovint molt reeixida en la seva teatralitat, i on els cavallers, com ell mateix, s’esforçaven a comportar-se els grans herois literaris, el Tirant lo Blanc esdevé versemblant i real. I tot això en un català ric i variadíssim, adés familiar, altament retòric, unes vegades escrit amb seriosa i atenta cura i d’altres improvisant davant un amanuense al qual Martorell va dictant llargs passatges, amb el desgavell sintàctic i les incorreccions que això porta>>

-8-

<<La versemblança és, doncs, una necessitat tant ideològica com literària en el moment en que Joanot Martorell escriu la seva narració. El seu mèrit és haver-se’n adonat – en contra del corrent establert, encotillat per la tradició de les novelles de cavalleria- i haver-ho fet amb una extraordinària novel·la. No és ell sol, és clar: també se n’adonen, més o menys al mateix temps, per exemple, alguns novel·listes francesos i el nostre anònim del Curial e Güelfa. Però cap d’ells no aconsegueix reeixir-hi amb tant d’encert>>

-9-

<<Novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica: totes aquestes coses alhora i cap d’elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat. Múltiple, admet diferents i antagòniques lectures i la seva naturalesa varia segons el punt de vista que hom triï per ordenar el seu caos. Objecte verbal que comunica la mateixa impressió de pluralitat que el real, és com la realitat, objectivitat i subjectivitat, acte i somni, raó i meravella. En això consisteix el “realisme total”, la suplantació de Déu>>

-10-

Podem dir que quasi tots els crítics del llibre d’en Joanot Martorell tenen una bona perspectiva i que la majoria d’ells fan una bona crítica, tots ells que fan una crítica positiva de l’obra coincideixen en una cosa només, “Tirant lo Blanc” es sense dubte el millor llibre de cavalleria de tots els temps ja que es una obra enginyosa i real, sense elements màgics i això dona encara més versemblança i vivesa a l’obra, generant en els lectors el desig de llegir-lo sense parar en cap moment.

http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/tirant/index.htm

-11-