Laia Fort

Història de la

dansa a Espanya

LA DANSA A CATALUNYA

SOTA EL FRANQUISME

CONTEXTUALITZACIÓ

HISTÒRICA

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) és fruit de l ’aixecament militar contra el règim legal de la Segona República. La derrota de la República dóna pas al Franquisme.

Característiques de la República: Constitució democràtica

Lleis favorables als treballadors

Reconeixement de la pluralitat nacional i cultural

Prioritat del foment de l’educació i de la cultura

Característiques del Franquisme Lleis dictatorials

Prioritat de les classes poderoses

“Una sola nación, una sola cultura”

Educació i cultura sotmeses als interessos de l'Església i els valors més conservadors

Vídeo

I. DERROTA DE LA REPÚBLICA (1939)

Cap llei és votada per cap òrgan elegit democràticament.

Tots els càrrecs, des del govern de l’Estat fins els governs dels

Ajuntaments, són triats a dit.

Totes les regulacions de tipus econòmic van destinades al

benefici de la banca, dels terratinents i de la burgesia, que

són els pilars del Franquisme.

Espanya esdevé una nació unitaria, sense reconeixement de

cap altra llengua i cultura que no sigui la “nacional”, la

“espanyola”.

El suport de l ’Església Catòlica al Franquisme durant la guerra

és reconegut fent que els valors en l ’educació , en la cultura,

en la família, en la moral i en el conjunt de la societat siguin

obligatòriament els valors de l ’Església .

I I . ASPECTES POLÍTICS, ECONÒMICS I SOCIOCULTURALS

DEL PRIMER FRANQUISME

POLÍTICA CULTURAL DEL

PRIMER FRANQUISME

La possibilitat de subsistir del règim franquista sortit de les

armes contra el poble només es podia basar en la repressió

dels dissidents i en la censura de les informacions i idees

contràries al règim militar

Milers de persones van ser assassinades o condemnades a

presó, a més d’altres milers que van haver d’exiliar -se

Qualsevol manifestació de coneixements, d’idees, de valors o

de cultura diferents a les del règim i de l’Església no podien

aparèixer públicament

I. REPRESSIÓ I CENSURA

“Una nación, una cultura”

El Franquisme continua i emfatitza la històrica política conservadora

que considera l’Estat espanyol una sola nació i una sola cultura.

Diversitat en la unitat

La pluralitat cultural d’Espanya només s’entén com a variacions

d’una cultura històrica única

Prohibició de l’ús de les llengües diferents al castellà (inclosa l’edició

de llibres)

Intent d’apropiació del folklore de cada poble

Exemples de la política cultural franquista :

Los Coros y Danzas de España

Los Festivales de España

El Ministerio de Propaganda

II. “UNIDAD DE LA CULTURA NACIONAL”

Catalunya representava un doble perill pel Franquisme:

La defensa de la identitat nacional (història, cultura i llengua)

Una regió amb una llarga tradició de lluites obreres i sindicals (anarquisme, socialisme, comunisme)

Degut a aquest doble perill , Franco s’acarnissa contra Catalunya i el que representa

Prohibició de la llengua, els símbols, els llibres, l’educació i la cultura en general

Intent de lingüicidi i d’apropiació de figures de la cultura i les arts (Adrià Gual, Salvador Espriu, etc.)

Manca d’inversions culturals

Denegació de subvencions

Etc.

III. POLÍTICA CULTURAL CONTRA CATALUNYA

SUPERVIVÈNCIA CULTURAL

A CATALUNYA

Malgrat totes les eines repressives, el poble català va sobreviure gràcies a la voluntat de ser, al treball polític, cultural, social, sindical clandestí de sectors obrers, intel ·lectuals i, fins i tot, de la burgesia nacionalista i de l ’Església progressista

Un exemple de treball cultural a l’interior de Catalunya va ser el Palau de la Música i l ’Orfeó Català, dirigit per Lluís Maria Millet (fil l del fundador Lluís Millet) i Josep Jordi Llongueras (fil l del pedagog Joan Llongueras), amb una enorme tasca de difusió de la música i el cant coral català

Les aportacions des de l’exili que donaren a conèixer a l’exterior la situació de Catalunya, el manteniment de les institucions catalanes en l’exili, i el treball de defensa de la democràcia de les persones exiliades va ser una contribució a la supervivència com a poble

I. SUPERVIVÈNCIA COM A POBLE

Dansa tradicional folklòrica. Els Esbarts

L’única afectada pel Franquisme

Uns esbarts entren als casals parroquials, acollits per l’Església

Uns altres passen a formar part de Coros y Danzas

Es crea una proposta per a anar contra l’intent franquista d’apropiar -

se del folklore català: L’Esbart Verdaguer

Dansa clàssica

És vista com a alta cultura i no pas com a cultura popular; per això,

no pateix els efectes del Franquisme

II. SUPERVIVÈNCIA EN DANSA

ELS ESTILS DE DANSA EN EL

FRANQUISME

Dansa folklòrica

Intent d’apropiació com a identitat “nacional”

Desvinculació de la identitat “regional”

Creació de Coros y Danzas

Dansa espanyola

Intent de convertir el flamenc en la dansa que s’identifiqui com la

genuïna dansa tradicional espanyola, com el folklore espanyol

Històricament, el flamenc ha estat molt acceptat a Catalunya

(Carmen Amaya)

Dansa clàssica

Com a expressió d’alta cultura, el Franquisme la deixa en mans de

l'elit econòmica i social

Gran Teatro del Liceo

Teatro Real de Madrid

RELACIÓ DEL FRANQUISME AMB ELS

DIFERENTS ESTILS DE DANSA

LA PRIMERA GENERACIÓ

CLÀSSICA

I. LA PRIMERA GENERACIÓ CLÀSSICA

Durant la postguerra i durant l’etapa més dura del

Franquisme, l’únic teatre que aconsegueix sobreviure és el

Liceu

És a partir del Liceu que es pot parlar de les primeres

generacions de dansa clàssica amb noms com Amalia Monroc,

Joan Magriñà, Maria de Ávila, José de Udaeta, Trini Borrul,

Anita Guirao, Alejandra Dimina, Carmen Vicente, Lolita Baldó,

Antonio Monllor, Antonio Larrosa, José Ferran, etc.

Vídeo

II. JOAN MAGRIÑÀ (1903-1995)

El 1937, en morir Pauleta Pàmies, Joan Magriñà és nomenat director del cos de ball , coreògraf i ballarí principal del Gran Teatre del Liceu

Funda els Ballets de Barcelona el 1951

Autor de més de 150 coreografies, per les òperes del Liceu i per altres representacions

Potencia el cos de ball , que compta amb figures com Maria de Ávila

El 1957 es retira com a ballarí , és director del Ballet del Liceu fins al 75

Vídeo

III. JOAN TENA (1923-2007)

Estudia als Ballets de Barcelona de Joan Magriñà

El 1952 crea la seva pròpia companyia: el Ballet Joan Tena

La seva dansa vol trencar amb les formes obsoletes del s. XIX,

i vol experimentar amb els nous corrents avantguardistes

europeus i nord-americans

Les seves coreografies són innovadores i es basen amb

música clàssica i contemporània

Els seus ballarins procedeixen del Gran Teatre del Liceu sota

les ordres de Magriñà

IV. MARINA NOREG (1902-1976)

Nascuda a Sant Petersburg, el seu nom era Marina Lie de Goubonina

Va ser bal larina dels bal lets de l ’Estat de Sant Petersburg i de Moscou fins el 1939

Les seves estades a Noruega, Suècia, I tàlia, Suïssa i , f inalment, Espanya, han fet especular sobre la seva participació en activitats d’espionatge

Es trasl lada a Barcelona i forma part del Ballet Joan Tena, aportant- l i noves visions i tècniques de la dansa

Juntament amb Tena, va treballar amb la companyia d’Adrià Gual, formant par t de l ’alternativa als Ballets de Barcelona de Magrinyà i al Liceu

Allà, va dedicar-se profundament a l ’ensenyament de dansa i de teatre, i de moviment apl icat al teatre

V. DESPRÉS DELS GRANS MESTRES

Durant els anys 50 fins els 70, la dansa clàssica continua

centrada al Gran Teatre del Liceu, que torna a agafar

l ’esplendor burgés que havia tingut abans de la guerra

Tant les representacions d’òpera com les de dansa assoleixen

un gran nivell, però això no comporta la consolidació de

companyies de dansa ni de figures destacables, a excepció de

ballarins i ballarines com Josep Ferran, Guillermina Coll,

Fernando Lizundia o Assumpció Aguadé

A partir dels 70, i coincidint amb l’inici de la democràcia,

s’obre un període d’esplendor de la dansa contemporània

VI. DOCÈNCIA: LES PRIMERES ESCOLES

Com a antecedents de la pedagogia de la dansa, es pot citar a

Joan Llongueras (1880-1953), fundador de l ’Institut Català de

Rítmica i Plàstica, que segueix el mètode Dalcroze; i l ’escola

de Pauleta Pàmies, directora del cos de ball del Liceu i

adreçada a senyoretes de la burgesia catalana

Com a escoles pròpiament dites de dansa clàssica fins als

anys 70 podem esmentar les que hem vist vinculades a Joan

Magriñà, Joan Tena i a Marina Noreg

VII. DOCÈNCIA: INSTITUT DEL TEATRE

L’Institut del Teatre es crea el 1913

El 1944 s’ integra a l ’ Institut el Conservatori Superior de Música, desenvolupant estudis de dansa que es reconeixen oficialment

El 1952 l ’ Institut esdevé Escola Superior d’Ar t Dramàtic i Dansa

El 1970 es refunda l ’ Institut

1995: S’inicien els estudis del Grau Professional de Dansa

1997: Creació d’IT Dansa

2001: Inicis dels estudis superiors de Dansa

2010: Conversió a Grau dels estudis Superiors

FONTS D’INFORMACIÓ

FONTS D’INFORMACIÓ

Bordes, J. (2014, març 19). Carmen Amaya, ostatge de Franco. El Punt Avui , pp. 24 i 25.

Casero, E. (1995). Los Coros y Danzas de la Sección Femenina: Teoría y Práctica. Cairon . 1 , 65-71.

Casero, E. (2000). La España que bailó con Franco: Coros y Danzas de la Sección Femenina . Madrid: Editorial Nuevas Estructuras.

DDAA. (2012). Arts del moviment: Dansa a Catalunya (1966-2012) . Barcelona i Donostia: Arts Santa Mònica i l iquidDocs.

Endansa. (2010). Els esbarts, fem història: L'esbart Verdaguer, primera etapa [Vídeo]. AICC: Autor.

http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/

http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/

http://www.institutdelteatre.org