LA GUERRA CIVIL A MENORCA, UNA BREU INTRODUCCIÓ

Miquel À. Marquès SintesCentre d’Estudis Locals d’Alaior

(Text llegit a la presentació del llibre L’alè de les cendres, de Maite Salord Ripoll, a la Sala d’Activitats Ciutadanes de l'Ajuntament d’Alaior el 31 d’octubre de 2014)

Moltes gràcies a Editorial Arrela, i als amics Ariadna Ferrer i Guillem Alfocea, per la confiança que han demostrat en convidar-me a formar part d’aquesta vetllada, per a mi sempre un dia de festa quan es tracta de presentar un nou llibre, de fer cultura en definitiva; a Maite Salord per haver-nos regalat aquesta novel·la sentida i profunda, i al CEL per organitzar aquesta festa a Alaior.

Fa poc, en un sopar, érem sis persones. Entre aquestes, una, en direm Maria (83 anys), el seu marit va ser militar de la República i, alhora, tenia dos germans militars al bàndol nacional. Altres dues persones, que anomenarem Pilar (60) i Francisca (69), una es qualifica de monàrquica i l’altra avui manté una posició clarament partidària de Franco. Els pocs comentaris que aquell vespre es van fer sobre la Guerra Civil Espanyola, la divisió en dos bàndols, les repercussions de la postguerra i l’exili d’una part important d’espanyols feren que el diàleg fos tens i breu.

El cartell de l’entrada al túnel de la Guerra Civil des Migjorn Gran diu: “La Guerra Civil Espanyola. El 17 de juliol de 1936, a tot l’Estat espanyol, es produí un alçament contra el govern legítim de la República Espanyola, definint-se dos bàndols: els republicans i els sublevats (o nacionals).Aquest fou el punt de partida d’una guerra civil que presentà episodis de gran crueltat protagonitzats pels dos grups ideològics enfrontats i que duraria fins el febrer de l’any 1939 amb la victòria de les tropes del bàndol nacional, encapçalades per Francisco Franco, que estigué al capdavant d’una dictadura militar que es perllongà fins a l’any 1975.Si bé a la resta de les Illes Balears, Mallorca i les Pitiüses, aquest alçament fou acceptat, no passà el mateix a Menorca, que es mantingué fidel a la República fins el final de la guerra, podem dir que Menorca fou un dels seus darrers bastions”.Hi ha persones que consideren que aquesta explicació dels fets no és del tot objectiva i que fer sensibilitats.

20 de novembre de 2002. Congrés dels Diputats. El Govern espanyol condemnava el cop militar del 18 de juliol de 1936, es comprometia a ajudar els exiliats i a reobrir fosses comunes. Un titular (El País, 21 de novembre de 2002, p. 28) deia: “El PP condena el golpe de Franco y promete honrar a todas las víctimas de la Guerra Civil”.

El Govern de l’Estat, després de reiterats intents per part de l’oposició durant anys, fa un reconeixement moral cap als perdedors de la guerra i es planteja ajudar econòmicament els exiliats, els “fillets de la guerra” i a reobrir les fosses comunes escampades per Espanya.

En aquell moment, la condició del PP va ser, a partir de l’aprovació de la resolució, que l’argument de “les dues Espanyes” quedàs fora de l’enfrontament polític i que en el futur no es proposassin noves iniciatives sobre aquest assumpte, com si aquella qüestió quedàs resolta i per a l’oblit.

En 2001 es van descobrir túnels de la guerra a Llucmaçanes i Ciutadella. Avui, es poden visitar els túnels des Migjorn Gran i d’Alaior. Tot són notícies que, d’una o altra manera, poden fer remoure la memòria dels nostres majors. Enmig hi ha la generació dels qui van patir una postguerra dura, amb mancances de tot tipus, i que viurien la recuperació econòmica, primer, i la política i cultural, després.

I avui, els joves espanyols desconeixen el que van viure els seus pares i avis, o potser els sembla com si fos un passat llunyà i boirós que no anàs amb ells. En definitiva, es perd la memòria d’allò que va passar i que no hauria de tornar a repetir-se mai més, ni cap guerra civil ni cap dictadura.

És important que els protagonistes de l’esdeveniment històric ho contin, però no és manco cert que també hi ha d’haver estudis històrics que ho expliquin. L’existència de records personals i d’estudis científics ens ajudaran a comprendre per què en un moment donat de la recent història contemporània els nostres avantpassats es van encaparrotar en una guerra, de la qual ens atrevirem a dir que encara patim les conseqüències.

Així les coses, parlar de la Guerra Civil a Menorca és, avui per avui, un aspecte del qual resta molt per fer. Vegem la feina feta fins ara.

Sobre els estudis històrics, començam amb el d’Andreu Murillo i Tudurí, que a La guerra civil a Menorca 1936-1939 (1997) ofereix una visió del que va suposar la guerra a la nostra illa. El volum analitza l’evolució política, econòmica i social de Menorca durant els anys del conflicte bèl·lic. Els fets dels primers dies de guerra, amb l’acció resistent dels sotsoficials de la base de Maó, capgirà una situació inicialment favorable als alçats contra la República. També parla de la fosca etapa compresa entre juliol i desembre de 1936, marcada pel polèmic brigada Pere Marquès Barber, sota el descontrol del qual succeïren diversos fets tràgics. Un altre apartat tracta el període de normalització política, econòmica i militar amb l’arribada de José Brandaris de la Cuesta al capdavant de la comandància militar de l’illa a finals de 1936. Finalment, estudia els episodis viscuts durant els darrers mesos de la guerra: el declivi de l’autoritat republicana, l’ocupació de l’illa pels rebels i la repressió subsegüent. El volum conclou amb dos apartats sobre l’economia de guerra i les dimensions internacionals de la confrontació, i fa unes conclusions generals.

Ignacio Martín Jiménez publicà l’any 2000 Aportaciones a la historia de la Guerra Civil en Menorca, un treball d’investigació que revisa les principals fites i fets de la guerra i completa i contrasta les interpretacions fetes al treball de Deseado Mercadal Bagur.

Jean-Jacques Jordi, investigador francès d’arrels menorquines, ens narra la migració menorquina al final de la guerra, sobretot el destí de sis-centes persones que van fugir cap a Algèria, a on residia una important colònia menorquina, amb els vaixells Devonshire i Carmen Picó. També esmenta els camps de concentració als quals van ser enviats els menorquins arribats tant a Argèlia (Bu Arfa, Macheria, Kenadsa i Colomb-Bechar) com a França (Barcarès, Argelers i Saint Cyprien).

L’any 1986, l’Ateneu de Maó recorda els cinquanta anys de l’inici de la Guerra Civil publicant a la Revista de Menorca tres aportacions sobre la guerra: la de l’historiador Andreu Murillo i Tudurí i la de dos dels protagonistes directes dels fets, Francisco Izquierdo Brotons i Juan Thomàs Riutort.

I el 2013, Juan José Negreira Parets publica Menorca 1936. Violencia, represión y muerte. L’eix vertebrador d’aquest treball és construït a partir de les causes militars arxivades a Mallorca i d’una gran quantitat d’arxius privats i testimonis. En divuit capítols analitza el primer mig any de guerra, des de l’alçament militar fins als assassinats al vaixell presó Atlante els dies 18 i 19 de novembre.

Un segon grup l’anomenarem memòries personals. És el més nombrós. El primer és el treball de l’apotecari i investigador ciutadellenc Josep Cavaller Piris, Menorca liberada. Sublevación de Ciudadela, del 1941. Aquest llibre ha estat qualificat de propagandístic en temps de la historiografia franquista. En tot cas, s’ha de tenir present el context en el qual fou escrit. Josep Cavaller Piris visqué les persecucions i assassinats a Ciutadella. Ell mateix va ser fet pres i traslladat al vaixell Atlante el novembre de 1938. Quan fou

empresonat, patia a causa de la seva mala salut. I per si açò fos poc, un dels seus fills, Andreu Cavaller Triay, va ser empresonat a Terminillo (Saragossa), on moriria el 30 de maig de 1939 als vint anys, a causa d’una malaltia. Just dos anys després d’acabada la Guerra Civil, va escriure les seves consideracions sobre la guerra. D’aquest llibre, Alfonso Sastre digué “Jo no sé com es va preparar l’aixecament, però l’accepto plenament com el descriu el Sr. Cavaller en el seu llibre Menorca liberada. En canvi, no admeto el seu sentit de l’ètica de cap manera”.

De memòries sobre la Guerra Civil no se’n publicarà cap més fins al 1992, mig segle més tard, quan Miguel Coll Gornés publica Republicanos y rebeldes.

Sens dubte, el llibre que ha tingut un èxit editorial sense precedents a l’illa ha estat La guerra civil en Menorca 1936-1939. Relato histórico de un testigo, de Deseado Mercadal Bagur, del qual es van imprimir tres edicions el 1994. Avui està exhaurit. El llibre té valor com a testimoniatge dels fets viscuts per Deseado Mercadal en condició dels càrrecs polítics que va ocupar.

El ferrerienc Joan Martí Rotger expressà els seus records a Mi vida militar y la Guerra Civil (1936-1940), editat el 1996, tot i haver estat redactat el 1970. El 1998 Guillermo Pons Coll publicava San Luís 35 años de historia. Cuarta parte. La Guerra Civil, un text que descriu com fou la guerra en aquell poble.

Lorenzo Vallori Coll publicava el 2001 Menorca 1939 ¿Liberación o rendición? Mi verdad, un llibre de memòries sobre els fets que van envoltar l’acabament de la Guerra Civil a Menorca. Antoni Pons Melià treia a llum el 2001 el seu llibre Víctimes del silenci. Els esdeveniments de la Guerra Civil i la postguerra van provocar tot un seguit de morts, odi i venjances. “Seguirem vius si no ens oblidau” van escriure uns republicans abans de ser executats, i aquesta és la idea de Pons Melià a l’hora de publicar el seu llibre. L’únic emperò que se li pot retreure és que l’estudi el féu íntegrament sobre les víctimes republicanes. Pons Melià considerava que els morts del bàndol franquista ja els recordaven anualment des de feia anys.

El 2001 Joan Antoni Pons Roca publica Homenatge a Alan Hillgarth, cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil. Aquest treball ret un sentit homenatge a Alan Hillgarth, cònsol britànic a les Illes Balears durant la Guerra Civil, per la seva decisiva intervenció en el moment de sa Girada, que impedí el bombardeig previst pels feixistes italians sobre tot Menorca, acció militar que podria haver provocat milers de víctimes innocents i que es va evitar gràcies a les seves gestions diplomàtiques.

El 2003, el Centre d’Estudis Locals d’Alaior publica a títol pòstum La Guerra Civil y la represión de la Postguerra. Memorias de un preso político, de Bartomeu Pons Sintes. El llibre és obert amb una introducció que ens apropa a les diferents obres publicades sobre la Guerra Civil, per donar pas a tot un seguit d’articles publicats per Pons Sintes a la premsa diària, primer uns sobre els fets de la mateixa Guerra Civil (“Recuerdos de la Guerra Civil”), per després repassar els fets patits per ell durant el temps de la postguerra (“Vivencias de la postguerra”).

I no podem acabar sense esmentar la tasca que avui realitza Josep Portella Coll publicant biografies d’exiliats a causa de la guerra a la col·lecció Llibres d’exilis i en articles al diari Menorca. Té documentats més de set-cents menorquins exiliats.

Un tercer apartat sobre la Guerra Civil és el referit a les persones assassinades per la seva creença religiosa i la seva ferma defensa de l’Església.

La primera publicació que recorda els capellans assassinats durant la guerra és Las víctimas sacerdotales de la Revolución Impía en Menorca, de mossèn Fernando Martí Camps, editat el 1943 i reeditat en edició facsímil el 1990. És un recull biogràfic de diversos religiosos, en què destaca Joan Huguet Cardona, assassinat a Ferreries el 23 de juliol de 1936, perquè fou la primera víctima sacerdotal, fet que impulsà la idea de beatificar-lo des del primer moment. El procés s’inicià el 1953, es paralitzà el 1985, es reobrí l’abril de 1995, quan s’hi va donar un caire més eclesial i un significat de reconciliació, per acabar amb la seva beatificació a València el 2013. Des del Bisbat es destacà “Que aquest és un acte a favor de l’amor i la reconciliació, que cerca per damunt de tot anar a favor de la fe, l’amor, la pau, la justícia, la reconciliació i el perdó”.

El capellà i historiador Guillermo Pons Pons ha encetat una línia de biografies sobre els màrtirs eclesials de l’església menorquina. Destaquen les de Juan Huguet Cardona. Una vida entregada a Dios (1997) i Bartolomé Pons Sintes. Configurado con Cristo en su muerte (1999).

Un any després, el 2000, Pons publica Bebieron el cáliz del señor, sacerdotes de Menorca inmolados por la fe (1936), en què recorda que quaranta capellans diocesans

de Menorca, més un salesià i un caputxí illencs, van donar la vida per la fe de Crist el 1936. L’autor considera que l’Església menorquina seguia les pautes indicades per Joan Pau II, és a dir, que les esglésies locals no han de perdre el record dels qui han patit el martiri.

El 2001 Pons publica la biografia El beato José María Castell Camps. Mártir salesiano menorquín. Natural de Ciutadella, fou mort a Barcelona. I, finalment, el 2013 Guillermo Pons publica Juan Huguet Cardona. Sacerdote de Menorca, mártir a los 23 años de edad, una completa biografia del capellà beatificat l’any passat a València.

En el cas d’Alaior, s’ha escrit més tost poc sobre la Guerra Civil. Per fer una aproximació a diferents aspectes de la guerra a Alaior, ens hem d’informar a partir de les obres abans comentades i de la revista local S’Ull de Sol.

A les pàgines de S’Ull de Sol podem llegir experiències personals com la contada per Miquel Fortuny Orfila, en Miquel es Marino, que va viure la Guerra Civil en el vaixell Lepanto i la postguerra.

Hi trobam referències com la d’en Ramon des Tirs, qui fou tancat juntament amb 63 persones més a Alaior i que, acabada la guerra, no va posar cap denúncia ni l’animà cap afany de revenja. O els records explicats per Pau Gomila Melià sobre alguns episodis de la guerra.

A la revista s’explicà l’anomenada defensa antiaèria passiva, que consistia a prevenir allò que podia passar amb la construcció de túnels antiaeris. Gabriel Pons Melià, en Biel de Son Bou, ens contà com va viure la guerra, la requisa dels animals de Son Bou de Baix, i com fugí amb la seva barca cap a Mallorca amb la seva família i tres homes més.

Les mancances durant la guerra van ser recordades per Aurora Mir Martí, que treballà com a auxiliar de mestre després de superar una prova convocada pel batle Penys. A més, un grup de dones voluntàries feien vestits i arreplegaven doblers per als soldats representant obres de teatre i organitzant tómboles.

I és que la postguerra implicà presó per a molta gent, haguessin fet res o no. Molts foren empresonats a la Mola. Porvenir Olives Florit recordava com son pare va ser tancat per haver estat president del Front Popular a Alaior, sense haver fet cap mal; tot al contrari, havia ajudat a salvar vides durant la guerra. Però les penes de mort queien com si fa no-res. Molts i moltes passaren mesos o anys tancats fins a recuperar la seva llibertat. D’altres van ser assassinats.

A S’Ull de Sol també s’hi han publicat articles d’investigació. Jesús Hernando Bayo feia públics “Tres documentos sobre la capitulación de Menorca 1939”, en què donava a conèixer l’esdevenir final de la guerra a Menorca, l’arribada del Devonshire, les gestions d’Ubieta, Sartorius, San Martín i Alan Hillgarth, així com la sortida del Devonshire i del Carmen Picó amb els menorquins que van poder fugir, i la capitulació militar definitiva de l’illa.

La guerra implica desplaçaments humans. Aquest és el cas de Jaume Mercadal Orfila, Jaume Coves. De Menorca anà a la Península i, acabada la guerra, passà a França. Allà visqué la Segona Guerra Mundial i, després d’haver estat reclòs als camps de concentració de Barcarès, Saint Cyprien i Herault, es traslladà a París, on caigué en mans dels nazis, que el portaren a Mauthausen, on seria assassinat juntament amb un altre alaiorenc, Bartomeu Florit Palliser.

Un darrer cas és el de Genoveva Pons Rotger, jove que va viure i patir la guerra, de pares i avis alaiorencs, tot i que ella visqué a Ferreries. Era mestra d’escola i en les seves memòries contà tot allò que va viure, tant la seva família com ella mateixa, suspesa de treball per les seves idees.

I, finalment, cal destacar l’aportació feta per Jordi Pons Bosch el 2012, en les VIII Jornades de Patrimoni i Història Local, “La Guerra Civil a Alaior. Els tres judicis a Joan Carreras Expósito, Penys”, un exemple de la bogeria que es visqué acabada la Guerra Civil davant tants empresonaments i assassinats.

Fins aquí hem exposat algunes de les referències més representatives del que s’ha publicat fins al moment. Herois, màrtirs, festes commemoratives, llibertat, tortures, assassinats, presó, exili, rebel·lió, venjances, memòria, denúncies, túnels, bombardejos, Ells, Nosaltres… Tot un cúmul de paraules que en un o altre moment surten i es

repeteixen en els textos i en els testimonis que intenten explicar uns fets històrics que han marcat la vida de la nostra societat durant el darrer segle.

Encara falta molt per saber de com va ser la Guerra Civil a Alaior i a Menorca, el context de Menorca durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra amb la dictadura del general Franco.

En definitiva, aspectes que haurem d’estudiar, tot per entendre el nostre passat i l’esdevenidor d’una societat, l’alaiorenca, que tot i el temps passat ha restat dividida fins fa ben poc.

Només em resta dir que la novel·la que avui presentam obre un quart grup, el de la creació literària, per apropar-nos un poc més al que va ser un llarg temps de guerra i postguerra.