1

2

Vet aquí que una vegada hi havia una nena que va anar de viatge a la selva a veure els

animals : les girafes, els elefants, els lleons, els tigres, els micos, els goril·les……

La nena es deia Jèssica i els animals se la volien menjar perquè tenien molta gana.

Però la Jèssica, va començar a córrer molt ràpid perquè els animals no l’agafessin i

va trobar un forat per amagar-se però els animals van continuar corrent….

Al cap d’una estona, la Jèssica va treure el cap del forat i va veure que els animals

se n’anaven cap un altre lloc. La Jèssica va sortir del forat i se’n va anar cap

endarrere, va trobar una caseta….

La Jèssica es va apropar a la caseta, va picar a la porta i va escoltar una veu que li

va dir:

- Entra, entra, no tinguis por.

La Jèssica va obrir la porta i va entrar a dins.

Es va trobar a un avi de pell negra amb una llarga barba blanca assegut al terra

menjant.

L’avi li va dir:

- Vols compartir amb mi el sopar?

- Si, gràcies, tinc molta gana.

- Seu aquí, al meu costat.

- Per cert, em dic Marcel i tu com et dius?

- Jo em dic Jèssica.

- Quin nom més bonic!

- I què fa la Jèssica soleta per la selva?

- Els animals em perseguien. He sortit corrent molt ràpid i ara no sé on són els meus

pares.

- I per què has sortit corrent?

- M’he espantat al veure tants animals d’aprop i tenien molta gana.

- No et preocupis Jèssica, jo t’ajudaré a trobar als teus pares.

3

Al matí, quan la Jèssica va aixecar-se, va veure que tots els animals estaven al

voltant de la casa. L’avi va sortir i els hi va dir que no se la mengessin perquè era

amiga seva. Els animals van respondre que no volien menjar-se-la sinó que volien

jugar amb ella. La Jèssica es va posar molt contenta i van començar a jugar.

4

Al cap d’una estona es va sentir un soroll molt fort, PUM!

Tots els animals van fugir de cop. La Jèssica sorpresa, no sabia què

passava. En Marcel li va comentar que potser havien arribat els caçadors.

- Qui són els caçadors?

- Són uns homes que venen a fer mal als animals.

- Doncs això està molt malament! Què podem fer?

- Podem començar el camí per trobar els teus pares i anirem avisant-los

i ajudant-los.

- Si! Anem-hi.

Tots dos es van endinsar dins la selva seguint un camí a la vora

del riu. De cop i volta van sentir com es bellugaven unes branques i

van veure que hi havia un lleó amagat.

- Què fas aquí lleó? -va dir la Jèssica.

- Estic buscant ajuda perquè la meva lleona està malalta.

- Porta’ns on estigui amagada i l’ajudarem. -va comentar l’avi.

El lleó els va conduir a una cova molt gran i fosca que hi havia

amagada darrere uns matolls. Quan van entrar la Jèssica es

va espantar molt perquè la lleona feia sorolls molt forts. L’avi

Marcel es va acostar i li va tocar la panxa. Va dir:

- Sorpresa! No està malalta.

És una bona notícia.

Té un lleonet

dintre que sortirà

ben aviat.

Quedeu-vos aquí

amagadets fins

que marxin els

caçadors.

5

Nosaltres hem de continuar el camí.

Més endavant, anaven observant els arbres, les plantes, els petits animalots fins

que, enmig d’unes flors de colors lluents, van veure que sortien unes orelles molt

petites de color groc amb taques marrons. La Jèssica les va tocar i es va bellugar

tot el terra. Es va espantar però de seguida va veure que era una girafa ferida.

- Què t’ha passat, girafa?

- Uns caçadors m’han disparat a la pota.- Jo sé qui ens pot ajudar. Conec una amiga

que viu al bosc. És bona, amable, carinyosa i màgica. Es la fada del bosc. Es diu Tina.

L’avi Marcel va anar a buscar a la fada Tina, mentre la Jèssica es va quedar amb la

girafa, perquè encara estava molt nerviosa.

6

Quan van tornar, la fada Tina va curar a la girafa amb una poció màgica i unes venes.

Ràpidament la girafa va poder caminar i aviat va marxar amb la seva família. La

Jèssica li va dir a la girafa que quan trobés als caçadors, els dirien que no han de

disparar ni fer mal als animals de la selva.

Van continuar el viatge pel camí del riu i van trobar a la família dels lleons amb el

seus lleonets petits que ja havien nascut i eren molt bonics. Es van posar molt

contents i els van deixar bevent aigua al riu.

Poc després van trobar-se amb un nen que estava recollint plantes silvestres. El nen

era molt negre, amb els cabell curts i arrissats i li van preguntar:

- Com et dius?

-Sóc Kafran, de la tribu dels Massai i visc en un poblat que està a una hora de

camí.

En Marcel li va dir que la Jèssica estava buscant als seus pares.

7

- Em podries ajudar Kafran? -va preguntar la Jèssica

- És clar que sí, us acompanyaré fins al poblat i parlaré amb els meus pares.

- Oh! Ho sento Jèssica, va dir en Marcel, però jo ja sóc molt vell i estic molt cansat

i no us podré acompanyar, he de tornar a casa meva.

La Jèssica li va explicar a Kafran que a la seva escola les classes tenien noms

d’animals, jo sóc de la classe de les papallones i el meu millor amic és de la classe

dels pingüins.

- Quin nom té la teva classe? -li va preguntar la Jèssica

- Nosaltres no anem a escola, -va dir Kafran- aprenem tot dels pares.

Mentre anaven caminant i xerrant van sentir uns gemecs dintre d’una cova propera

al camí. Al apropar-se van descobrir a un home blanc i amb roba de caçador estirat

a terra i amb la cama trencada.

- Qui ets tu i què fas aquí?

- Hola nois, jo soc en Robert, tinc una cama trencada i estava esperant que passés

algú per aquí i m’ajudés per anar a buscar un metge.

- Nosaltres t’ajudarem, però abans ens pots explicar com t’has trencat la cama? -li

van preguntar alhora la Jèssica i en Kafran.

- Bé, jo estava caçant per la sabana amb els meus companys de colla i de cop m’he

quedat sol sense adonar-me’n, ja que estava distret empaitant un rinoceront de

colors, molt especial, que pasturava tranquil·lament. Quan l’estava apuntant per

matar-lo, s’ha adonat de la meva presència i s’ha girat per empaitar-me i jo he

sortit corrents com un coet sense mirar per on trepitjava i he caigut en aquest

forat i m’he trencat la cama. D’això ja fa mes de dos dies. Sort de vosaltres que

m’heu trobat!

La Jèssica i en Kafran es van posar a parlar fluixet per acordar el que podien fer

amb en Robert.

8

- Nosaltres t’ajudarem! -li van dir alhora- però tu també ens has d’ajudar, nosaltres

som amics dels animals i de la natura i no volem que tu i els teus amics mateu més

animals. Els animals son bons i no fan cap mal a ningú.

- D’acord -els va contestar en Robert- jo en aquests dos dies amb la cama trencada,

m’he adonat també del patiment dels animals ferits i de com és de bonica la natura

i ara penso com vosaltres que caçar animals no és bo i que la natura s’ha de

conservar.

En Kafran va tornar al bosc per cercar la fada Tina i ajudar en Robert, que en el

fons era un home bo que havia estat equivocat durant molt temps.

Un cop curat en Robert, que estava molt agraït i sorprès, s’acomiadà d’ells i els

prometé que a partir d’ara canviaria l’escopeta per una màquina de fotografiar i

dedicaria el seu temps a convèncer els caçadors de fer el mateix que ell i gaudir de

la bellesa d’Àfrica en lloc de malmetre-la.

9

S’acomiadaren i reprengueren el camí, cap el poble dels Massai per buscar els

pares de la Jèssica.

Quan ja faltava molt poc per arribar es van trobar amb una noia i un noi que

arrossegaven una motocicleta molt vella, negra i verda que semblava espatllada.

Quan els nois els veieren es posaren a moure els braços i a cridar molt fort.

- Què us passa? Com és que en lloc d’anar damunt de la moto l’arrossegueu? -els

digué en Kafran.

- Ens n’ha passat una de molt grossa -digué la noia. Estàvem fent fotografies als

lleons quan de cop se n’ha aixecat un i ha començat a empaitar-nos. Hem aconseguit

engegar la moto i fugir però com que no parava de seguir-nos ens hem perdut i

buscant el camí de tornada s’ha acabat la benzina.

Llavors, la Jèssica i en Kafran van anar a buscar a la fada Tina. La fada Tina va

arribar volant amb els dos nens. La Jèssica estava molt contenta perquè mai no

havia volat.

La fada Tina va dir:

- Que la benzina arribi d’una alzina!

I d’una alzina del costat va arribar un raig de llum cap a la moto. El noi i la noia van

provar d’arrencar la moto. La moto va engegar i van marxar molt contents.

La Jèssica i en Kafran van continuar caminant i van arribar a un petit llac. Allà van

veure peixos, ànecs, serps i un cocodril. Després de beure una mica d’aigua van

tornar al camí. Pel camí passava un tot terreny amb turistes japonesos. Els hi van

dir si els podien portar al poble massai i els turistes japonesos, que sabien una mica

de català, van contestar que sí.

Quan van arribar al poble van veure que estaven de festa.

La Jéssica va preguntar:

- Quina festa és aquesta?

És la festa de les cares pintades – li va contestar en Kafran.

10

11

Kafran va explicar a la Jèssica que la festa de les cares pintades era molt

important pels massais. Era una festa que ja celebraven els seus avantpassats quan

passaven de joves a adults. Tots els habitants del poblat es vestien amb roba molt

llampant, es guarnien amb polseres, arracades i collars fets de llavors, de fusta, de

fang, de pedres.... També es pintaven la cara i a vegades el cap amb dibuixos i

formes molt variades i diferents. Un moment important de la festa era quan els

ancians tallaven les trenes i rapaven el cap als joves que passaven a adults. Després

es feia un ball on tots participaven, es posaven en cercle al voltant del foc i donaven

voltes i salts al ritme de la música dels timbals.

Quan Kafran va acabar l’explicació, la Jèssica estava molt emocionada i va dir:

- És increïble! Ara ja sé moltes coses del teu poble. Quan torni al meu país podré

contar tot això als meus amics.

Kafran va assenyalar amb el dit un home i una dona que estaven asseguts a terra i

van anar cap a ells.

- Hola pares, aquesta és la meva amiga, es diu Jèssica i no troba als seus pares.

- Hola Jèssica, sóc en Katoo, el pare d’en Kafran i aquesta és la meva dona, la

Jusnia.

La Jèssica es va posar molt trista perquè es va recordar dels seus pares i estava a

punt de plorar. La Jusnia es va adonar i va dir:

- No et preocupis, Jèssica. Aquesta nit et quedes a casa nostra i demà t’ajudarem a

buscar els teus pares.

La Jèssica es va tranquil·litzar i en Kafran li va portar un got de llet. Observava tot

amb uns ulls com taronges, estava sorpresa i més quan el seu amic la va invitar a

ficar-se al cercle i a ballar. Estava ballant com els massais!

Al l’endemà, la Jèssica es va acomiadar de la Jusnia i va continuar el camí

acompanyada d’en Kafran i d’en Katoo. Van arribar a una cruïlla i van agafar el camí

de la dreta. Van veure micos fent acrobàcies entre els arbres, elefants xuclant

12

aigua amb les seves trompes, girafes menjant fulles dels arbres, goril·les jugant

amb les seves cries, lleopards descansant a l’ombra.....Estaven tant entusiasmats

comentant tot el que veien que no es van adonar que s’havien equivocat de camí i

tornaven a ser al poblat.

Van tornar a la cruïlla i van agafar el camí de l’esquerra. Quan ja portaven una

estona caminant van veure una cabana feta de palla i fang. Van entrar, no havia

ningú però la Jèssica va veure una cosa que li va cridar l’atenció, a terra, una mica

brut, hi havia el carnet del seu pare.

El va agafar, el va espolsar i va dir molt contenta:

- Si, si, és el carnet del meu pare!!

Allà posava les seves dades i sortia la seva foto. Es deia Aleix i tenia 34 anys. En

Kafran i en Katoo es van quedar molt sorpresos perquè ells no sabien que existien

aquests carnets. La Jèssica els hi va ensenyar i els hi va explicar que al seu país

totes les persones tenien carnets.

13

Al cap d’un moment la Jèssica es va posar molt trista, perquè el seu pare havia

estat allà i ja no hi era...Tots 3 van començar a buscar algun indici més. En Katoo va

descobrir unes trepitjades al terra ple de fang i de cop i volta la Jèssica va veure

un llit de palla amb alguna cosa a dintre. Va mirar..i..era en Pluto el seu gos!

- Què fas aquí? On són els pares? -li va preguntar. En Pluto movia la cua amb alegria

i la Jèssica va buscar menjar per a donar-li. Al costat del llitet de palla va veure un

pot de mel però estava ple de formigues.

- Puff! Quin fàstic!

En Kafran va trobar un tros de pa.

-Té! Menja aquest tros, amb això crec que ja en tindràs prou.

En Katoo va proposar continuar el camí de les trepitjades, ja que potser els

conduiria fins als pares. La Jèssica i en Kafran van dir que sí amb el cap i tots 3

juntament amb en Pluto van continuar el camí.

14

Era un dia de molta calor, el sol lluïa brillant i ja portaven una bona estona caminant,

quan de sobte es van adonar que eren al riu, les trepitjades s’acabaven allà. La

Jèssica va veure una canoa subjectada amb una corda:

- Què fem? -va dir.

- Anem! La corrent del riu ens portarà fins on estiguin! - va respondre en Kafran.

Tots 4 van pujar a la canoa i es van deixar anar per la corrent fins que la canoa va

xocar de costat contra una roca.

De sobte, allà aturats, la Jèssica va poder veure darrere d’uns arbres un poble.

Semblava un poble abandonat...

Si a nosaltres el riu ens ha portat fins aquí, els meus pares hauran de ser aquí

també, va pensar.

La Jèssica contenta i a la vegada trista va anar corrent cap el poble. En Kafran li va

dir que no es preocupés, que segur que trobarien els seus pares. Van veure que el

poble estava ple de caníbals i, espantats, es van amagar. L’endemà, de matinada,

quan només estaven ells tres sols, quan no s’havia despertat ningú, van sortir a

veure el poble. Desesperats, quan ja portaven mitja hora caminant, van decidir anar

a buscar menjar. Mentre buscaven el menjar, es van trobar una nena presonera dels

caníbals.

La van deslligar, li van treure la cinta de la boca i li van preguntar:

- Què fas aquí? Com et dius?

- M’han fet presonera per tenir menjar. Em dic Sandra.

- Ens hem d’anar molt aviat.

- Per què, Sandra?

- Perquè venen els caníbals.

Es van amagar en una cova on no es veia res. La Jèssica li va dir:

15

- Corre, Kafran, corre!

- Escolta, per casualitat no has vist a un home i una dona presoners intentant

escapar?

- Sí, van aconseguir escapar. Se’n van anar.

- És que...són els meus pares.

- Aaaaaahh! –fa la Sandra.

- M’acompanyaries a buscar-los? – pregunta la Jèssica.

- És clar que t’acompanyaré! –va dir la Sandra.

- Doncs moltes gràcies! –va agrair la Jèssica molt contenta.

- Anem a buscar menjar, ara que s’han anat els caníbals. –va dir en Kafran.

16

Quan van anar a buscar menjar van trobar un braçalet fet a mà. En Kafran va

explicar a les dues nenes que el material del que estava fet es deia variscita i el

treien d’ unes mines misterioses que hi havia a les muntanyes d’aprop del poble.

De sobte, la Sandra, va sentir un soroll molt estrany darrera els arbusts. Van

córrer cap allà i van veure un ocell atrapat en una trampa de caçadors.

- L’ hem d’ ajudar!- va dir la Jèssica.

- La Sandra va agafar l’ animal i en veure’ l tan ferit va agafar aigua d’ un riu.

- I quan li van tirar l’ aigua per sobre…

- Ohh!!! Què ha passat? – van dir tots.

- Ha desaparegut la ferida! -va dir en Kafran.

- L’aigua és màgica! - va afegir la Jèssica.

- Agafem una mica d’aigua pel camí. Mai sabem què ens pot passar!- digué la Sandra.

Van ficar l’aigua dins una ampolla que, per casualitat, portava la Jèssica dins la

motxilla i van continuar el seu llarg camí.

17

- Potser els teus pares són a la mina. -van dir la Sandra i en Kafran.

- És probable que tinguis raó. Ho hauríem d’anar a veure . No creieu? -preguntà la

Jèssica inquieta.

- Però, com podem arribar? No sabem el camí exacte. –deien els nens.

-Tu saps el camí, pare? -va preguntar en Kafran a en Katoo.

- Sí, però fa molt de temps que no hi va ningú. És molt perillós. Qui entra no torna

mai. -va explicar l’home.

- Però hem de salvar els meus pares. Si-us-plau, m’ajudareu? -va insistir la Jèssica.

Tots es van mirar i molt espantats li van dir que sí ho farien. Després van continuar

el camí en silenci. Només se sentia el Pluto que anava al davant de l’expedició.

Mentre anaven caminant, una boira espessa anava envaint tot el lloc i no els deixava

veure res. Un minut més tard van deixar de sentir en Pluto i van tenir molta por pel

què li podia haver passat.

Tots junts es van posar a buscar-lo com van poder. No el localitzaven, quasi no es

veien l’un amb l’altre.

El van cridar diverses vegades però el gos no contestava. No el podien sentir perquè

havia caigut dins un forat molt profund que hi havia en mig del camí. Per molt que

bordava i plorava el so no els arribava.

La Jèssica, que estava molt trista perquè havia tornat a perdre el gos, deia:

- Com el trobarem si no veiem res?

- Necessitaríem una llanterna. –va respondre-li la Sandra amb to animós.

- Però si en porto una a la motxilla! -exclamà, més alegre, la Jèssica.

- Treu-la, ràpid, no podem perdre temps, el Pluto deu estar en perill! - Va afegir en

Kafran.

La nena va treure ràpidament la lot de la motxilla i quan va enfocar a terra va veure

les petjades del seu gos. Les van seguir fins arribar a un forat que tenia molts

metres de profunditat. Amb la llum van enfocar a l’interior i van veure en Pluto

estirat al terra.

18

- Com el rescatarem? No podem baixar, no tenim escala. -es lamentaven els tres

amics.

En Katoo els va dir que no es preocupessin, que ja aniria ell a rescatar-lo. Va mirar

al voltant seu i amb unes quantes lianes va fer una corda que va lligar a un arbre. Va

baixar amb molta cura mentre els tres nens aguantaven les lianes i s’ho miraven

aterrits.

Quan va ser a baix va veure que el gos només tenia una pota trencada però el va

sobtar que hi hagués tants esquelets allà. Ràpidament va agafar el gos en braços i

va demanar als nens que estiressin de la corda. En pocs minuts ja eren dalt.

La Jèssica va acariciar en Pluto i li va tirar aigua màgica per sobre de la ferida. Al

moment es va posar a bordar i moure la cua d’alegria. Quan ja estaven més tranquils

en Katoo els va explicar que havia resolt el misteri de les desaparicions de tots els

homes que havien anat a les mines en busca de variscita i no havien tornat. La boira

feia que no veiessin el forat i tots hi queien sense poder sortir mai.

Com que s’estava fent de nit i estaven tan cansats van decidir que s’estirarien a

dormir una estona. En Katoo ve encendre un foguera i es van posar tots al voltant

del foc.

Quan va començar a sortir el sol en Kafran es va despertar. Ja no hi havia boira i ....

sorpresa:

- Desperteu-vos tots, som al davant l’entrada de les mines!!

- Quina sort hem tingut!! Ara podem entrar fàcilment.

Tots es van apropar amb molta precaució, però quan van voler entrar no hi havia cap

manera d’obrir la gran pedra que impedia el pas. De sobte la Sandra va trepitjar una

pedra i....

CaTaPlUm!!! PaF!!! PuUm!!!

Van caure tots a una cova profunda i fosca, costava respirar per que hi havia molt

de diòxid de carboni. No es veia res..... Poc a poc els ulls es van acostumar a la

foscor i..... .

19

- Què es això?? – va dir espantat en Kafran assenyalant un “objecte”.

- Serà una mena d’arma anihiladora?

La Jèssica es va girar, va veure “ l’objecte “ i va dir que era la càmera petita i blava

dels seus pares.

- Ara estic segura que els meus pares han passat per aquí- exclamà plorant, per

que els trobava a faltar. En Katoo la va abraçar. Van seguir caminant per veure si

trobaven llum o alguna cosa per il·luminar. La Jèssica va recordar-se que portava

unes bengales. Va agafar-les i en Kafran va dir entusiasmat que els colors eren molt

bonics i tan brillants com la llum del sol.

La Jèssica va explicar-li que era una cosa que es deia bengala i que a Espanya, que

era on vivien, per Sant Joan, al començament de l’estiu, es feia una festa i es

llençaven.

Dient això van sentir un soroll.

- Què estic veient?

- Caníbals ! ! -van cridar tots a la vegada.

Però en realitat no eren els caníbals, era el pare de la Jèssica, ple de fongs i brut

com una truja .

- Jèssica!!! Jèssica!! Sóc jo, el teu pare!!!

Aleshores el pare els hi va explicar tot el què havia passat: que van entrar a la mina

fugint dels caníbals i uns homes d’una altre tribu els van segrestar i els van posar

en una vitrina de variscita i ell va poder escapar però la seva dona no.

- Doncs bé, que fem aquí? Anem a rescatar-la -va interrompre la Sandra.

El pare va dir que no era tant fàcil perquè les mines eren plenes de perills .

- És igual pare, hem de anar-hi ja !!!

Tots es van posar en marxa en busca de la mare. Van passar per un passadís estret,

fosc, relliscós, amb el terra i el sostre ple de fongs per la humitat que hi havia.

Tenia poca alçada i el Katoo s’havia d’ajupir per no donar-se al cap. Tothom tenia

por però ningú no deia res, només se sentia bordar a en Pluto.

20

De sobte es van trobar amb una gran porta de fusta tancada que impedia el pas.

Van mirar per tot arreu per veure si hi havia manera d’obrir-la, no hi havia botons,

pedres al terra, .... res.

Però quan van mirar al sostre van descobrir una inscripció gravada a la pedra i mig

esborrada.

No entenien què voldria dir això. Tots es van mirar les cares i van posar-se a

pensar. La Sandra i en Kafran van dir alhora :

- És un rodolí ! i diu :

“ Si la gran porta vols passar aquest enigma has de desxifrar “

21

Només dir aquestes paraules la gran porta de pedra es va obrir totalment i llavors,

la Jèssica, el seu pare, el seus amics Kafran i Sandra, el pare del Kafran i en Pluto

entren per un túnel que els porta a una sala on es troba la mare. La Jèssica la veu

dins d’una vitrina de cristall reforçat molt debilitada per la variscita . Llavors en

Kafran s’adona que a la mateixa sala hi ha un caníbal dormint que vigila a la mare.

-Mira pare! Al fons de la sala hi han dues palanques, per a què serviran?

-Potser serveixen per obrir la vitrina de cristall on hi ha la mare .

Aleshores en Kafran i el seu pare s`acosten a les palanques i les accionen. Quan

accionen la primera palanca, s’obre la vitrina on es trobava la mare inconscient.

Aleshores la treuen i comproven que està bé.

-Mare, Mare! Estàs bé? –va preguntar la Jèssica-.

-No pot parlar, està inconscient. –li va contestar el seu pare-.

Aleshores la Jèssica va treure de la motxilla una ampolla amb aigua màgica, li va

donar un glopet a la mare i al cap d’una estona és va començar a despertar. Van

decidir sortir de la cova tenint compte de no despertar al caníbal que estava

dormint. Però abans de sortir de la cova en Kafran es va quedar intrigat per saber

quin secret guardava la segona palanca. Va anar on es trobava la palanca i la va

accionar. De cop i volta es va notar un tremolor al terra i després, el sostre, va

començar a esquerdar-se. La Jèssica va cridar:

-Correu! Correu!, que el sostre s’enfonsa.

-Vinga, ràpid, sortim!. Mare, mare, anem!-. va dir la Jèssica espantada

Però llavors el pare d’en Kafran es va entrebancar i va caure, i en Kafràn va dir:

-Pare aixecat!.

-No puc fill, em sembla que m’he torçat el turmell.

-Jèssica ajuda’m que el meu pare ha caigut.

En Kafran i la Jèssica van ajudar al pare d’en Kafran, i ràpidament van poder sortir

tots bé de la cova.

22

Un cop van sortir de la cova es van posar contents per que estaven tots bé. La mare

va donar les gràcies a tothom per haver-la salvat. Llavors la Jèssica es va adonar de

que faltava el Pluto i va dir:

-On és el Pluto?

-Potser s’ha quedat atrapat a la cova.- va dir la mare.

Llavors van escoltar uns udols i tots van dir:

-Pluto, Pluto! On ets?

Llavors en Pluto va sortir malferit de les enrunes, i la Jèssica el va veure i li va dir

- Pluto estàs bé?

Aleshores ella va treure l’aigua màgica de la motxilla i li va fer beure una miqueta.

Al cap d’una estona el peu que tenia ferit se li va curar, i molt agraït i content el

gos va començar a llepar-li la cara.

Llavors tots junts, van anar caminant fins a casa d’en Kafran.

Després d’uns dies de repòs, la Jèssica va proposar invitar a la família d’en Kafran,

a fer un viatge turístic a Catalunya, a casa seva.

Tots molt contents pel viatge que havien de fer van començar a fer els preparatius.

Al cap de dos dies van agafar un vol cap a Catalunya. Quan van arribar a l’aeroport

d’El Prat, van agafar un taxi i van anar a casa de la Jèssica. Els dies següents van

visitar diferents monuments de Barcelona. Durant aquests dies van gaudir molt i els

dos nois cada dia eren millors amics.

Quan va arribar l’hora de marxar cap al seu país, en Kafran va prometre a la Jéssica

que tard o d’hora es tornarien a veure.

Anys després la Jèssica, que treballava a la Universitat de Barcelona, en el

departament d’ antropologia, li van oferir una beca d’estudis per investigar l’ètnia

dels massai. A ella li va agradar la proposta i la va acceptar. Va fer els preparatius

del viatge il·lusionada en pensar que tornaria a veure en Kafran després de molts

anys.

23

Al cap d’uns dies va anar a l’aeroport per agafar el vol que la portaria a veure

novament al seu amic.

Quan va arribar al poble on vivia en Kafran, pel camí, va trobar una senyora i li va

preguntar:

-Coneix vostè on viu un noi que es diu Kafran?

-I tant, és el meu veí! Precisament vaig a casa meva, si vols, t’acompanyo.

-Fantàstic, gràcies.

Quan van arribar a casa seva, ella es va acomiadar de la senyora agraint-li que l’

hagués acompanyat.

Va trucar a la porta i de sobte va obrir en Kafran.

-Sorpresa!

-Què hi fas tu aquí?

Aleshores emocionats van entrar a casa i la Jèssica li va explicar el motiu del seu

viatge.

Desprès d’ unes hores parlant ell li va ensenyar casa seva i uns quadres que tenia a

l’estudi, ja que era pintor.

Ell li va proposar fer-li un retrat i ella li va contestar que li feia molta il·lusió.

Aquella nit van anar a un restaurant a sopar i a celebrar que s’havien retrobat. Van

parlar de temps passats, i mica en mica es van adonar que tenien moltes coses en

comú.

En Kafran, que es començava a enamorar de la Jèssica, li va preguntar si es

quedaria molt de temps al seu país. Ella va respondre que es quedaria el temps

necessari per du a terme la investigació.

-Perquè m’ho preguntes?

-Perquè...

-Digues.

-Perquè t’estimo i m’agradaria que et quedessis a viure amb mi.

24

Llavors els dos es van posar vermells i després d’uns segons de silenci, ella li va dir

que també l’estimava. Es van donar un petó i la Jèssica li va dir que es quedaria amb

ell per sempre més.

La Jèssica i en Kafràn van viure feliços i de tant en tant viatjaven a Barcelona a

veure la família de la Jèssica.

I conte contat ja està acabat; si no és mentida serà veritat.

25

Text i il·lustracions a càrrec dels

alumnes des de P3 a 6è dels cursos

2009-2010 i 2010-2011, amb la

col·laboració dels mestres de

l’escola Pere de Tera de Badalona.

26