La litografia a Catalunya de 1815 a 1855 - ddd.uab.cat · exclusivament del gravat sobre fusta...

147-160LOCVS AMŒNVS 3, 1997

Resumen

La primera litografia realitzada a l’Estat espanyol fou obra de Josep March, que la féu a Barcelonael 1815. Després, el 1820, l’impressor Antoni Brusi obrí el primer taller litogràfic de caire privat icomercial de tot l’Estat. Noms com ara Montfort, Ferran, Planella, Estivill i algun altre assajarenla nova tècnica entre 1825 i 1840 aproximadament. El 1839, Francesc Xavier Parcerisa inicià l’obramagna de la il·lustració litogràfica: els onze volums amb més de sis-centes làmines dels Recuerdosy Bellezas de España, editats fins al 1872. Però el veritable desenvolupament tècnic de la litografiatingué com a protagonista Eusebi Planas (1833-97), que, format en els millors tallers de París,assolí una elevada qualitat artística comparable a la dels seus col·legues francesos.

Paraules clau:litografia, Eusebi Planas, il·lustració segle XIX.

Abstract

Lithography in Catalonia (1815-1855).From Josep March to Eusebi PlanasThe first lithograph to be made in Spain was done by Josep March in Barcelona in 1815. Later, in1820, the printer Antoni Brusi opened the first private, commercial lithograph workshop in thecountry. Artist such as Montfort, Ferran, Planella or Estivill tried out the new technique between1825 and 1840. In 1839 Francesc Xavier Parcerisa embarked on the magnum opus of lithographillustration: the eleven volumes, containing over six hundred plates, of the Recuerdos y Bellezasde España, which were all published by 1872. But the central figure of the real technicaldevelopment of the lithograph was Eusebi Planas (1833-97) who, after training at the bestworkshops in Paris, attained a high artistic quality comparable to that of his French colleagues.

Key words:lithography, Eusebi Planas, illustration 19th century.

Pilar VélezReial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi

Barcelona

La litografia a Catalunyade 1815 a 1855

De Josep March a Eusebi Planas

148 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Pilar Vélez

Per primer cop a la història, la litografia vapossibilitar a les arts gràfiques gaudir d’unadimensió «quotidiana» en començar a ca-

minar al pas de la impremta. Amb aquestes paraulesresumia Walter Benjamin l’aportació de la litografiaal camp de la reproductibilitat gràfica1. Veritable-ment, aquesta nova tècnica va significar unacontribució cabdal a la reproducció de la imatgegràfica, després d’uns quants segles en mansexclusivament del gravat sobre fusta —xilografia—i el gravat sobre metall —calcografia—. La litografiaintroduí un nou suport, la pedra, i alhora una novaconcepció de la matriu reproductora, car, a dife-rència de la xilografia i la calcografia, pròpiamentsistemes de gravat —ja que en les matrius empradeses diferenciava clarament la part que s’haviad’estampar d’aquella que en l’estampa havien deser els blancs—, aquest nou procediment, en canvi,oferia una diferenciació d’arrel química entre la partdibuixada —no gravada— i la zona dels blancs.És per això que es parla d’un sistema d’estampa-ció plana o sistema planogràfic, i no pròpiamentd’un sistema de gravat quan es fa referència a lalitografia.

El procediment és el següent: Sobre una pedracalcària i porosa, prèviament polida, es dibuixa alllapis o tinta grassos. Després es renta amb aiguaforti es prepara amb una composició d’aigua engoma-da que només penetra allà on hi ha dibuix o tintagrassa. Finalment s’entinta: les zones humidesrebutgen la tinta i aquesta només roman en les partsgrasses. En últim terme, es duu a cap l’estampaciói la imatge passa al paper.

Una de les conseqüències immediates de l’úsde la litografia és el fet que el gravador, com a tra-ductor de l’obra d’un dibuixant, no fa falta, cardibuixant i gravador litògraf poden ser una mateixapersona, ja que el dibuixant pot treballar directa-

1. W. BENJAMIN, L’obra d’art al’època de la seva reproductibilitattècnica, Edicions 62/Diputació deBarcelona, p. 34.

2. El text original de Marcel deSerres, del qual derivà aquest,s’intitulava «Notice sur lalithographie, ou sur l’art d’obte-nir une impression avec la pierre»i fou publicat en els Annales desArts et Manufactures (París), vol.LI, març-juny de 1814, p. 307-330.

3. Entitat cabdal com a impulsorade l’activitat comercial i industrialdel país, des de la seva fundacióel 1758 fins a la seva desaparicióel 1847. Entre la seva àmplia la-bor de caire cultural creà tambédiverses escoles, com ara la Es-cuela Gratuita de Diseño (1775).

4. Sobre aquestes primeresaportacions litogràfiques, vegeuM. TWYMAN, Lithograph 1800-1850, The Tecniques of Drawingon Stone in england and Franceand Their Application in works ofTopography, Oxford Uni-versityPress, Londres, 1970.

5. Dades extretes de C. GRISSO,Alois Senefelder: El arte de la Li-tografía, PPU, Barcelona, 1993, p.69-70, volum que ofereix la pri-mera traducció castellana íntegradel text de Senefelder.

6. Aquest contracte, com tantsaltres documents, va desaparèixera conseqüència de l’incendi de laguerra del 1936. De totesmaneres, afortunadament, latraducció castellana d’aquestcontracte havia estat publicada enel número 2 de la revista CrónicaPoligráfica del 1924 (p. 23-25),versió que vaig recollir a P. VÉLEZ,El llibre com a obra d’art a la Bar-celona vuitcentista 1850-1910, Bi-blioteca de Catalunya, Barcelona,1989, p. 21, nota 10.

7. Sobre aquest llibret ja n’haviaparlat a Pilar VÉLEZ, op. cit., p. 52-53. Vegeu també els estudis

ment sobre la pedra. L’intermediari entre eldibuixant i l’estampa definitiva, per tant, desapareixi ens trobem per primera vegada al davant d’unaimatge no manipulada, original, sense necessitat detraducció, com havia fet falta fins aleshores.Rapidesa, fidelitat i economia són tres dels gransavantatges d’aquest nou procediment gràfic, que deseguida assoliria un important paper al servei de lail·lustració de llibres i revistes.

El seu origen data de 1796 —ara fa precisamentdos-cents anys—, quan el bavarès Aloys Senefelder,tot perseguint un sistema ràpid i econòmic perreproduir les seves solfes, finalment, gràcies en parta l’atzar i a les seves dots d’observació, fa les primeresprovatures litogràfiques.

Un fet clau dins del món de la reproducciógràfica de la primera meitat del segle XIX va ser ladifusió arreu d’Europa de la nova tècnica litogràficamitjançant algunes publicacions de caràctertecnicocientífic promogudes i avalades per diversesinstitucions amb finalitats socioeconòmiques iculturals. En el cas concret de Catalunya, aquestadifusió tingué lloc fonamentalment gràcies al’article «Noticia sobre la lithografia o arte de im-primir con moldes de piedra», del francès Marcelde Serres2, dins de les Memorias de Agricultura yArtes, editades amb el suport de la Junta de Comerçde Barcelona3, publicació que obeïa al desig deposar-se al dia en l’aspecte tècnic després de la ne-fasta etapa de la Guerra del Francès.

Marcel de Serres, comissionat pel govern del seupaís, va anar a Munic a aprendre la nova tècnica, iel seu article n’era una bona, pràctica i divulgadorasíntesi. De totes maneres, ja amb anterioritats’havien publicat alguns altres textos sobre la novatècnica litogràfica, com ara el llibre de HeinrichRapp, Das Geheimniss des Steindruks, editat el18104.

149La litografia a Catalunya de 1815 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas LOCVS AMŒNVS 3, 1997

específics de J. VEGA, Origen dela litografía en España. El RealEstablecimiento Litográfico, Mu-seo Casa de la Moneda, Madrid,1990, p. 43-45, i R.M. SUBIRANA, Elsorígens de la litografia a Catalunya,Biblioteca de Catalunya, Barcelo-na, 1991, p. 19-20.

8. Segons F. TORRES AMAT, Me-morias para ayudar a formar unDiccionario Crítico de los Escri-tores Catalanes, Barcelona, 1836,p. 292-293.

9. E. CANIBELL, «Primer centena-rio de la litografía en España»,Anuario Tipográfico Neufville(Barcelona), 1922, p. 83. Tres anys

El propi Senefelder, en canvi, no es decidí aposar per escrit la seva troballa fins més endavant.L’any 1818, més de vint anys després de la invencióde la nova tècnica, publicà a Munic el seu tractatVollstandiges Lehrbuch der Steindruckerei, onrecollia no només la història de la recerca i eldescobriment, sinó també els diversos procedimentslitogràfics descoberts per ell. Era un volum de tres-centes pàgines, de format quart i amb vint estam-pes.

Un any després, Senefelder, que s’haviatraslladat a París, publicà l’edició francesa del seutext, tot i que més abreujada que l’edició alemanya:L’Art de la Lithographie. El mateix any es publicàtambé l’edició anglesa: A Complete Course ofLithographie5. Així doncs, la tècnica va divulgar-se primer a través d’altres autors que no pas pelpropi inventor.

Pel que fa a Catalunya, si de fer història es tracta,és cert, que ja el 1807, Carles de Gimbernat, aleshoresvicedirector del Reial Gabinet d’Història Naturalde Madrid, havia estat aprenent la nova tècnica ambun deixeble directe, germà del propi inventorSenefelder a Munic. D’aquest fet en tenimconeixement, car es va conservar el contracte, signata Munic el 24 de març del 1906, entre Gimbernat iKarl Senefelder, a la biblioteca del Seminari Con-ciliar fins a la guerra del 19366.

En aquest contracte ja es fa palès no sols el pro-blema de l’aprenentatge d’una nova tècnica, sinósobretot la dificultat de trobar una bona matèriaprimera —les pedres— per tal d’obtenir uns resultatsdignes.

El primer fruit d’aquest aprenentatge fou elManual del soldado español en Alemania, opuscleque data del 1807. Editat a Alemanya, és obra con-junta del català i del seu mestre alemany i és la pri-mera aplicació de la litografia a la cartografia, tal

Figura 1.Pàgina litografiada del Manual del soldado español en Alemania, opuscle realitzat a Munic el 1807per Gimbernat i Senefelder. Biblioteca de la Real Academia de la Historia, Madrid.

com ho fa constar Senefelder. Es tracta en definiti-va del primer llibre imprès en castellà il·lustrat amblitografies7.

Sembla, però, que Gimbernat ja havia tramès ala primera secretaria d’estat del govern una memòriadel nou procediment allà après molt abans de l’ediciódel manual8.

Una dada també molt primerenca és la notíciadonada per primera vegada per Eudald Canibell,segons el qual, el mallorquí Bartomeu Sureda—director de la Real Fábrica de Porcelana delRetiro—, que havia après la tècnica a París, l’any1811 ja havia intentat fer algunes litografies9.


De Josep March a l’aboliciódel privilegi d’Antoni Brusi(1815-1825)En l’actualitat, l’any 1996, dos-cents anys desprésde la invenció de la litografia, podem afirmar queCatalunya és el primer indret de tot l’Estat espanyolon ja l’any 1815 es conreà la litografia. Cal dir quel’estudi de la introducció de la litografia a casanostra i en general arreu d’Europa no va iniciar-sede manera rigorosa i en profunditat fins no fa gairesdecennis. Fins aleshores la bibliografia existent anavarepetint una sèrie de dades, sovint no comprovadesdocumentalment, que havien establert unes teoriesque semblaven inamovibles10.

En el cas de Catalunya, fins que no apareixenles aportacions dels darrers anys, la bibliografia mésrellevant sobre el tema, pràcticament l’única, erendos articles, un de 1822, de Valeri Serra i Boldú,escrit amb ocasió de l’aleshores recent centenari dela introducció de la tècnica a Catalunya, i un deFeliu Elias de l’any 1834, escrit a propòsit delcentenari de la mort de Senefelder11. Avui per avui,com ja he avançat, sabem que la litografia mésantiga realitzada i conservada a Catalunya és obrade Josep March i data de 1815.

A partir de la lectura dels articles de Marcel deSerres a las Memorias de Agricultura y Artes, JosepMarch, alumne de l'Escuela Gratuita de Diseño de laJunta de Comerç, fa els primers experimentslitogràfics. Així consta a l’Arxiu de l’esmentada entitat:«[…] con el auxilio de estos escritos, uno de los alum-nos de la citada escuela de estatica D. José March,sujeto hábil en el dibujo de flores, emprendió por sisolo realizar en esta ciudad el nuevo arte, compusoperfectamente las pastillas de tinta litográfica y el lá-piz artificial, pero de ningún modo pudo encontrarpiedra proporcionada para la impresión litográfica.Imprimió litograficamente el escudo de armas de laJunta, de que acompaña dos exemplares, como lasmuestras del lápiz y tinta litograficos; no siendo deextrañar la menor perfección en el escudo por no ha-ber podido March, á pesar de sus diligencias, hallar lapiedra propia para esta clase de impresión y habersevalido del material no util al intento»12. Aquestsprimers intents frustrats de March van ser fins i totcomentats en el segon volum de les Memorias deAgricultura y Artes del gener del 181613.

Tanmateix, a nivell de tot l’Estat, el nom que vadestacar com a introductor «oficial» de la litografiava ser el de José María Cardano, el qual, pensionatpel govern central, va anar a Munic per tal d’aprendrela nova tècnica l’any 1818, dada que fou conegudaa Barcelona a través d’un article del Diari de Bar-celona14, on es ressenyava la notícia de l’arribadade l’esmentat Cardano a Madrid, en haver-se-liacabat ja la pensió atorgada pel rei Ferran VII perfer el seu aprenentatge litogràfic a Alemanya15.

després, Félix Boix publicà unarticle intitulat «La litografía enEspaña», Arte Español (Madrid),núm. 8, 1925, p. 279-320, oncitava quatre litografies deSureda, tres de les quals també hieren reproduïdes, per bé que en-cara avui es desconeix on estroben. R.M. SUBIRANA, op. cit.,p. 21, en reprodueix una, amb unretall d’una altra, per un errorfotogràfic. J. VEGA, op. cit, p. 45,en reprodueix aquesta mateixa iuna altra. En tots dos casosparteixen de les imatges donadesper Boix.

10. En els darrers anys s’hanpublicat a Catalunya algunsestudis que ara ens permeten fertal afirmació. Vegeu R.M.SUBIRANA REBULL, op. cit., i de lamateixa autora l’opuscle JosepMarch: un pioner de la litografia,Biblioteca de Catalunya, Barce-lona, 1992. Gràcies als dostreballs, avui sabem que la prime-ra litografia realitzada a l’Estatespanyol fou obra de l’esmentatJosep March i que data del 1815.De fet, Subirana arriba fins a1825. D’aquesta data en endavant,no existia fins ara un estudi queresseguís el desenvolupament dela litografia a Catalunya.L’objectiu d’aquest article és ferun recorregut al màximd’exhaustiu possible que continuïde 1825 fins al 1855, fins i tot ambalgunes aportacions relatives alsanys 1815-25, i encara amb algunsexemples notables posteriors finsal 1860, pels tallers i els dibuixantslitògrafs que van treballar enaquestes dates, fonamentalment aBarcelona, fins arribar a assolir unalt nivell tècnic. Quant a lesdarreres aportacions sobre lalitografia a Espanya, vegeu tambél’exhaustiva tesi doctoral de J.VEGA, op. cit.

11. Vegeu VALERI SERRA I BOLDÚ,«La introducció de la litografia aCatalunya», D’ací i D’Allà (Bar-celona), núm. 54, juny de 1922, p.464-467 i Feliu ELIAS, «El debutde la litografia a Barcelona», Lasartes del libro (Barcelona), núm.19, març-abril de 1934, p. 17-19 id’ell mateix, l’article homònimpublicat a Mirador (Barcelona),núm. 279, 7 de juny de 1934, p. 7.

12. Vegeu els documents de la Bi-blioteca de Catalunya, Arxiu de laJunta de Comerç, capsa 75, II, LV,I, 37-38.

13. Tal com ja va remarcar R. M.SUBIRANA, op. cit., p. 25.

14. Del 24 de desembre de 1818.

15. Aquest article que ja vaig co-mentar a El llibre com a obra d’arta la Catalunya vuitcentista (1850-1910), p. 53, en reproduïa un altrepublicat a la revista Crónica Cien-tífica y Literaria (Madrid), 2 dedesembre de 1818, núm. 178.

16. Biblioteca de Catalunya, Arxiude la Junta de Comerç, capsa 75,lligall LV, folis 1, 33 i 1.34.

Davant d’aquest fet, l’esmentat Josep March, el2 de gener de 1819, s’adreçà a la Junta de Comerçper tal de deixar constància del seu coneixement iaplicació de la litografia anteriors als de Cardano,així com de la seva dificultat per trobar les pedresmés adients per a l’estampació litogràfica. Ell mateixcomentava les deficiències de l’escut d’armes de laReial Junta de Comerç que dibuixà i estampàlitogràficament: «Faltaba verdaderamente laperfeccion en dicho escudo, pero esto ni era pordefecto mio, ni del arte, sino de no haber encontra-do ni en Monjuich ni en las demás montañas veci-nas que recorri, la piedra propia para semejanteclase de impresion, y tuve que servirme de marmolque no es piedra para ello»16.

El 1820, un any després d’aquestes cuites, FidelRoca, natural de València i professor de «NoblesArtes en la clase de pintura y grabado, y directorde la Academia de dibujo de la Ciudad de Logroñoacaba de llegar de París, en cuya capital ha perma-necido siete meses, con el objeto de aprender el artede lithografia o grabado en piedra, invencion tanutil a todos los artistas como el estampado de lasfabricas, y a otros ramos de la industria»17. No solshi ha constància d’aquest fet, sinó que tambéexisteixen unes proves dels seus primers assaigslitogràfics. Igualment, se sap que s’adreçava a la Juntade Comerç i s’oferia com a professor de litografia«[…] pues esta arte proporciona a los profesores elpoder ellos mismos gravar sus dibujos, viéndoseen ellos aquel toque vigoroso, y la originalidad delautor. Todos los artistas principales de París se andedicado a esta arte, y los Vernets, Isabei, Jacob,Sengri, Charlet y otros, an hecho ver que lalithografia es susceptible de la mayor perfeccion, yadaptable a todo genero de dibujo»18. I encara afegiaen una nota respecte a les pedres: «El encontrarpiedras lithograficas en Cataluña no seria dificilpues estoy enterado, que en dicho principado sehallan varias minas de sulfato de cal, y de consi-guiente, haciendo algunas experiencias, no dudoque las encontraría al instante». Però la respostade la Junta, tot i agrair i valorar l’oferiment de Roca,fou negativa, car afirma: «[…] no se halla en la ac-tualidad en disposición de plantificar la escuela delitografia». De fet, com ja es veurà més endavant,la litografia no va gaudir mai d’una especialconsideració a l’Escola de Llotja.

Mentrestant, a Madrid, José María Cardanohavia estat nomenat litògraf de cambra del rei i el16 de març de 1819 havia obert el taller del Estable-cimiento Litográfico del Depósito Hidrográfico,vigent fins al 1825.

L’any 1820 fou un any clau per a la litografia aBarcelona. Antoni Brusi i Mirabent presenta el 29de desembre d’aquell mateix any a la Junta Nacio-nal de Comerç els primers assaigs fets en el seu ta-ller de litografia. Brusi, encoratjat per FrancescSalvà i Campillo, metge i investigador, havia afegit


al seu taller d’impremta i a la seva foneria tipogràficacreada el 1818, un taller de litografia, al front delqual, assessorat per un bon deixeble de Senefelder,Engelmann, hi col·locà Louis Vuillaume, que finsaleshores havia treballat a París. El rei li atorgà unprivilegi exclusiu per cinc anys que després li fourenovat. En realitat, el seu taller va ser el primerque de fet divulgà la litografia a Espanya, car fou elprimer que edità llibres de gran difusió, sobretot sies compara amb la labor duta a terme després pelReal Establecimiento Litográfico de Madrid,fundat exclusivament al servei de la casa reial ivigent entre 1825 i 1836.

De totes maneres, Brusi, en el seu propi diari,quan feia un any que el seu taller estava enfuncionament, comentava el problema de trobarpedres útils a Catalunya mateix per al dibuix il’estampació, per tal que no s’haguessin de portard’Alemanya. A Vic, Cervera i al Camp de Tarragonasembla que se’n començaven a trobar algunesd’adients19.

Sens dubte, el problema de la matèria bàsica eracabdal. Cristòfol Montiu, un altre dels pioners dela tècnica litogràfica, ja des del 1818 perseguí tambéuna bona qualitat en les pedres per tal d’assolir lamàxima qualitat en les estampacions litogràfiquesi n’oferí algunes mostres al taller Brusi20. Amb datade 24 de setembre de 1824, Eulàlia, la vídua de Brusi

—Antoni Brusi morí el 1821 víctima de l’epidèmiade febre groga que envaí Barcelona—, escriu aMontiu tot comentant-li: «Tres son los defectos queencontramos en la piedra que para ensayar lalitografia se sirvió V.S. mandarnos; esto es la cali-dad de argilosa y fexinosa, la de porosa y la denegruzca. Porque la argila a los pocos ejemplaresque se tiran se deslia y escampa y de consiguientedeslia e inutiliza la letra. Los poros no permitenescribir en la piedra con finura y firmeza porquedestemplan la pluma y separan la tinta; a mas deque tantas son las manchas que salen en laimpresion, cuantos son aquellos y las rayas quetambien tiene dicha piedra. El color negruzco im-pide que se pueda dibujar con perfeccion en ellacon el lapiz porque ofrezca y confirme las mediastintas. Esto es lo que podemos contestar a V.S. Apesar de todo lo dicho hemos impreso en la mismapiedra el escrito litográfico que incluimos: las man-chas y puntitos que se notan en él son efecto de losdefectos de ella. El escrito se ha hecho con toda lafinura susceptible. Es de los primeros ejemplares.Si se tiraran más saldrian a proporcion todos losdemas defectos por lo que llevamos dicho. Asi loentendemos. Barcelona, 18 de febrero 1825»21. Elcert és que el conflicte de les pedres portà la sevacua i Cristòfol Montiu no s’acontentà amb aquestaresposta22.

Figura 2.Josep March. Escut de la Reial Junta de Comerç de Catalunya, 1815,la litografia més antiga de tot l’Estat espanyol. Unitat Gràfica de laBiblioteca de Catalunya, Barcelona.

Figura 3.Imprès publicitari litografiat de la casa Antoni Brusi. Barcelona, 1820.Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

17. Biblioteca de Catalunya, Arxiude la Junta de Comerç, capsa 75,lligall LV, 1, 43 (1812).

18. Biblioteca de Catalunya, lligallLV, 1, 43 (21 d’abril de 1820).

19. Tal com ja vaig apuntar a P.VÉLEZ, op. cit., p. 54, segons constaal Diario de Barcelona, 13 desetembre de 1821, p. 1892-94.

20. La seva primera litografia del1818 fou reproduïda a R. M.Subirana, p. 65.

21. Biblioteca de Catalunya, C. 76,11, LV, 11, 12, 13.

22. R. M. SUBIRANA, op. cit. p. 31-38, recull amb detall tot aquestconflicte.


23. Segons J. VEGA, op. cit., p. 67.

24. Volum que hem tingut ocasióde consultar gràcies a l’amabilitatdel seu propietari, el Sr. JordiEstruga, que m’ha facilitat l’accésa la seva col·lecció de llibres i es-tampes litogràfiques.

25. R. M. SUBIRANA, op. cit., p. 48,esmentava l’article de Serra iBoldú, op. cit., però no va trobarcap exemplar d’aquest llibre.També comenta que ni tan solssurt repertoriat en A. PALAU

DULCET, Manual del librero his-pano-americano, Barcelona,1948-1977.

26. Només en tinc coneixementper un catàleg de la LlibreteriaAntiguària Els Gnoms (núm. 88).Aquest llibre no consta en elrepertori d’Antoni PALAU, op.cit., ni és tampoc citat per R. M.Subirana, op. cit.

27. Sobre Brusi i els seuscol·laboradors, remeto a SUBIRANA,op. cit., p. 39-52.

28. D’aquest llibre n’existeix unasegona edició de 1828, que contétambé dinou litografies, totes,però, diferents de les de la prime-ra edició, tret de la núm. 17 quecopia la de 1821, per bé que s’hiha suprimit la signatura deVuillaume. També són fetes a laploma.

29. La primera edició era de 1749i fou la primera manifestació aCatalunya dels nous sistemespedagògics francesos de PortRoyal.

30. Col. Jordi Estruga.

31. D’Antoni Ferran en elGabinet de Dibuixos i Gravatsdel Museu Nacional d’Art deCatalunya (GDG. MNAC) esconserven nou litografies totessignades (A. F., A. Ferran o

Una altra problemàtica fou la sorgida arran del’atorgament del privilegi exclusiu a Antoni Brusi,impressor de cambra del rei d’Espanya, per partdel propi monarca el 1820. Ben aviat, el mateix any,l’impressor edità un fullet publicitari de la seva «Im-prenta Litográfica/perfeccionada por el litógrafo/M.G. Engelmann,/introducida en Barcelona áespensas/de/D.Antonio Brusi,/impresor de cáma-ra de S.M./En primero de diciembre de/1820».Engelmann, deixeble directe de Senefelder, posseïaaleshores el taller més important de litografia detot Europa. Antoni Brusi, acollint-se a un decretdel 14 d’octubre de 1820, segons el qual «todo elque invente, perfeccione o introduzca un ramo deindustria tiene derecho a su propiedad por el tér-mino y bajo las condiciones que esta ley señala»23,aconseguí el privilegi de l’exclusivitat durant cincanys, en presentar-se com a introductor d’unapremsa litogràfica segons l’havia perfeccionatEngelmann.

De totes maneres, ja amb data de 1819, existeixuna edició de Brusi amb làmines litogràfiques, fetque planteja diversos interrogants davant de lesafirmacions anteriors. Es tracta de la novel·la deFrancisco Guillermo Ducray Duminil, Alejo o lacasita en los bosques, quatre volumets amb dueslitografies anònimes i sense datar, al llapis gras24.Serra i Boldú ja havia comentat el fet que Brusihavia establert la seva primera premsa litogràfical’octubre de 1819, tot i que aquesta informació finsara no s’havia pogut comprovar documentalment25.Si fos certa aquesta data, significaria que hi va haveruna premsa litogràfica anterior a la relació establertaamb la casa Engelmann de París. El llibre citat enpot ser una prova, tot i que potser la data correspona la part tipogràfica, realitzada abans que les es-tampes litogràfiques, que s’hi podien haver afegitdesprés, potser ja el 1820, per bé que la impressiódel llibre podia ser d’un any o, si més no, d’unsquants mesos abans. El mateix es pot dir d’una altranovel·la també procedent del taller d’Antoni Brusi,intitulada El subterráneo, ó Las dos hermanasMatilde y Leonor, anònima i editada en tres volums,il·lustrada amb tres estampes litogràfiques, datadatambé el 181926.

El primer litògraf del taller Brusi fou el francèsLouis Vuillaume, del qual no se’n tenen fins aragaires referències, per bé que se sap que proveniadel taller parisenc d’Engelmann i fou l’autor de leslitografies més antigues realitzades a Barcelonadesprés dels intents de J. March i C. Montiu27, tot ique no foren gaire reeixides. Litografies sevesapareixen en llibres com ara el Oficio de la SemanaSanta (1820), editat per J. Fco. Piferrer o el Trata-do de Física completo y elemental… (1821)d’Antonio Libes, per al qual en féu dinou a laploma28, com en diverses làmines de tota mena.

Un altre litògraf —mai no estudiat fins ara enrelació amb la litografia a Catalunya—, que treballà

per a la casa Brusi, va ser Josep Santiró, que cap a1826 marxà a Madrid on treballà amb Madrazo alReal Establecimiento Litográfico. És aquest fet elque justifica segurament l’afirmació anterior. Ell,però, fou l’autor de les vuit litografies a la plomaque serveixen d’il·lustració didàctica d’una novaedició del volum del popular pedagog setcentistaBaldiri Rexach, Instruccions per la ensenyansa deminyons29, editat per Brusi cap al 1825 aproxi-madament30.

Però l’octubre del 1821 havia mort AntoniBrusi. Aleshores el seu taller passà a denominar-seImprenta litográfica de la Viuda e hijos de D. An-tonio Brusi. L’any 1823, arran del retorn del governabsolutista de Ferran VII, que anul·là tots els actesdel govern constitucional anterior, la vídua Brusisol·licità immediatament del monarca un nouprivilegi exclusiu. Davant d’aquest fet, però, AntoniMonfort, que havia d’acabar sent un altre dels nomscapdavanters dels inicis litogràfics a Barcelona, vaadreçar-se a la Junta de Comerç amb data 24 desetembre del 1824, exposant el seu interès per latècnica litogràfica i els seus primers assaigs quehavia hagut de frenar a causa del privilegi exclusiuconcedit a Brusi, mentre sol·licitava evidentmentla difusió de la tècnica i la no exclusivitat per a laVídua Brusi. Així mateix, va escriure al rei en unstermes semblants i finalment la solució reial fouclara i contundent, ya que abolí per sempre elprivilegi dels Brusi, de manera que tothom poguésconrear lliurement la litografia. Aquí, doncs, acabàel conflicte i s’inicià la veritable història dels tallerslitogràfics a Catalunya. Monfort treballà de valenti aconseguí una qualitat força superior a l’obtingudaper Brusi. Adrià Ferran (1774-1840), Antoni Ferran(1786-1858)31, F. Ferreras i Bonaventura Planella(1772-1844) foren alguns dels dibuixants litògrafs

Figura 4.A. Montfort. Paysanos labradores del Vallés en Cataluña. c.1825. Gabinet de Dibuixos i Gravats. MuseuNacional d’Art de Catalunya. Barcelona.


que treballaren per a ell. Entre les realitzacions mésprimerenques fetes en el seu taller, probablementl’any 1825, consten una col·lecció de música —nolocalitzada fins ara— i un «dibujo ejecutado con ellápiz, el primero de una colección de trajes de pai-sanos catalanes»32.

La divulgació de la tècnicalitogràfica (1825-1839)

Si el taller de Brusi data de 1820 i el de Monfort de1825, a partir justament d’aquesta darrera data, uncop abolits tota mena de privilegis, devien començara obrir-se d’altres tallers litogràfics autònoms o bécom a complement de tallers tipogràfics od’impremtes preexistents.

És cert també que en els primers anys de lalitografia arribaren a Barcelona molts litògrafsfrancesos, fonamentalment de tallers parisencs, carParís fou la ciutat on la nova tècnica havia tingutde seguida un ressò més gran. No sols Vuillaume,sinó també molts altres que comentaré tot seguit—Bodin, Lorichon, Giraud…—, van introduiraquí el nou procediment.

Fins ara no s’ha fet una història ni un catàleg delstallers ni dels dibuixants litògrafs de la primera meitatdel segle XIX a Catalunya. El cert és que quan en elsanys quaranta Eusebi Planas (1833-1897) —quehavia de ser el protagonista de la veritable revifallade la litografia— decidí dedicar-s’hi, s’adonà que elnivell d’aquesta tècnica a Barcelona era molt deficientencara. Per això Planas el 1849 se’n va anar a Parísper tal d’aprendre-la bé. Havien passat vint-i-cincanys des de l’abolició del privilegi de Brusi i, en canvi,segons testimonis de l’època, els resultats en generalno eren prou reeixits. D’aquí el gran triomf i la granaportació de Planas. De totes maneres, entre 1825 i1855, any en què apareixen les seves primereslitografies postparisenques, producte també delsprimers tallers que treballaven realment «a la fran-cesa» —que volia dir obres de tanta qualitat com lesde Daumier o Gavarni—, a la ciutat comtal s’obrieni treballaven diversos tallers i encara més nombrososdibuixants, car el traç sobre la pedra a primera vistano semblava exigir gaire preparació ni especialsaptituds.

Pel que fa a l’ensenyament acadèmic de lalitografia, les dades que en tenim són molt escasses.Després de l’etapa que podem denominarautodidacta, a partir de la divulgació que se’n féusobretot mitjançant la Memoria de Agricultura yArtes, amb l’article de M. de Serres publicat el 1815i els contactes en el cas de Brusi amb Engelmann ialguns litògrafs francesos, sembla que ja en el decennidels trenta, hi va haver un cert intent de difondre latècnica acadèmicament.

Segons Carrera Pujal, l’abril del 1847, el direc-tor general de l’Escola de Llotja, va recordar a laJunta de Comerç que quan Josep Marià de Cabanes(1775-1842) n’havia estat vocal en els anys trenta,havia mirat d’instaurar una classe de litografia i quehavia fet construir una premsa millor que les finsaleshores conegudes. Malgrat tot, quan ho va tenirtot a punt, Cabanes ja no ostentava aquell càrrec il’havien destorbat diverses qüestions polítiques.

No fou fins el 1847 quan la Junta finalmentnomenà Antoni Roca —un dels principalsgravadors calcògrafs d’aleshores—, director degravat per tal que ensenyés la talla dolça, laxilografia i la litografia. Sembla que Roca l’any 1848llogà un local al carrer de Sant Pau per fer-hi lesclasses de gravat i devia ser on Planas va anar aaprendre’n sense gaire èxit33.

És a dir, dels intents frustrats dels anys trentapassem ja als darrers anys quaranta, tot i que senseuns resultats gaire reeixits, car de fet Roca era unespecialista en el gravat sobre metall i no un litògraf.A més, de fet, la litografia a Llotja mai no fou con-siderada una especialitat de rang artístic com ho vaser la calcografia i en menor grau la xilografia.

Ara bé, en canvi tenim altres dades sobre lalitografia a Llotja que ens informen des d’una altraperspectiva. El pintor Vicenç Rodes (1783-1858),que seria director de l’Escola de Llotja entre 1837 i

Antoni Ferran), amb temes decaptaires, dibuixades al llapis gras,de traç un xic tou i insegur (GDG.MNAC 5845 a 5854). Aprofitol’ocasió per agrair a Anna Roda iCecília Vidal del GDG quem’hagin facilitat la consulta delseu fons litogràfic.

32. Segons la instància d’AntoniMonfort adreçada al president dela Reial Junta de Comerç deCatalunya. BC. A. J. C., C. 75,II, LV, I, 5. R. M. SUBIRANA, op.cit., p. 55, reproduí un dibuix quepodria correspondre a aquest,conservat avui al GDG. MNAC.Darrerament, però, n’ha aparegutun altre, qui sap si el ressenyat perMonfort o bé un de posterior, toti que forma part de la mateixasèrie, intitulat Una familia deGuissona en Cataluña. Col. JordiEstruga.

33. Aquestes dades ja vaigavançar-les en la conferència im-partida a la Reial Acadèmia deBelles Arts de Sant Jordi el 15 demaig de 1996. Vegeu «Eusebi Pla-nas: La il·lustració vuitcentistabarcelonina», Butlletí de la ReialAcadèmia Catalana de Belles Artsde Sant Jordi (Barcelona), vol. X,1996, p. 55-57.

Figura 5.Francesc Xavier Parcerisa,Frontispici del primer volumdedicat a Catalunya delsRecuerdos y Bellezas de España,Barcelona, 1839. MuseuFrederic Marès, Barcelona.Foto A. Lerma.


34. Vegeu F. MARÉS DEULOVOL,Dos siglos de enseñanza en elPrincipado, Barcelona, 1964, p.333.

35. Segons afirma MauriciSERRAHIMA, «Vicenç Rodes»,Butlletí dels Museus d’Art de Bar-celona (Barcelona), vol. V, 1935,p. 177.

36. De Gotardo Grondona, en elGDG. MNAC es conserven unasèrie d’estampes calcogràfiques,bona mostra, però, de la seva la-bor com a cal·lígraf, datadesalgunes l’any 1835 i 1837. GDG.MNAC 5267 i 5269.

37. Segons M. A. CASANOVAS, «Elgravat», dins de L’Art Català II,Aymà S.A. Editora, Barcelona,1958, p. 305.

38. Segons J. F. RÀFOLS, Diccio-nario biográfico de artistas de Ca-taluña, vol. II, Millà, Barcelona,1951-54, p. 547.

39. El taller Monfort apareix en-cara a la guia de Barcelona de 1849i també a la de 1854. En la de 1864torna a sortir un Josep Monforta la plaça del Pi, potser un hereudels primers Monfort. Brusi ja noés present a la del 1849.

40. Per exemple L’ayo nell’imba-razzo. Melodrama giocoso darappresentarsi nel teatro dell’eccma cittá di Barcellona. Anno1828, dalla Tipografia dellavedova e figli di D. AntonioBrusi.

41. És el cas de la novel·la de S.JOHNSON, El héroe de Abisinia,Imp. José de Orga, València,1834.

42. Vegeu del taller Monfort, Ladesterrada de Holy-Rood, Imp.José Torner, Barcelona, 1832.

43. Com és el cas, entre d’altres,dels Anales de nuevos descubri-mientos usuales y prácticos o me-morias de economía industrial,rural y doméstica, Imp. JoséTorner, Barcelona, 1828; Arte detrabajar en cartón toda clase deobras de utilidad y recreo, Imp.José Torner, Barcelona, 1829;Manual práctico del zapador paralos trabajos de sitio, E. AguadoImp., Madrid, 1832, llibre que, toti ser editat a Madrid, compta amblitografies de Vuillaume estampa-des per Monfort.

44. Vegeu J. F. RÀFOLS FONTA-NALS, Diccionario Biográfico deArtistas de Cataluña, vol. I, Ed.Millà, Barcelona, 1951, p. 286.

45. Es tracta del primer volumd’una sèrie que hem pogut con-sultar en la col·lecció del Sr. JordiEstruga.



48. Segons E. TRENC, Les artsgràfiques de l’època modernista aBarcelona, Gremi d’IndústriesGràfiques, Barcelona, 1977, p. 11.

1858 —primer interí i després efectiu—, quannomés hi era professor «de colorido y composi-ción»34, l’any 1834 va haver de fer de cap i de noutots els models de dibuix de l’Escola, models queeren estampes litogràfiques realitzades per elldirectament sobre la pedra, labor en la qual era moltdestre35. De moment, però, no hem pogut trobarcap testimoni litogràfic d’aquest tipus, fet fàcilmentexplicable pel caràcter d’ús i, per tant, efímer,d’aquestes làmines. De totes maneres, aquest fetens demostra l’ampli ventall de possibilitats de lalitografia, derivat del seu fàcil i ràpid maneig.

També des del punt de vista de l’ensenyament,coneixem una altra dada segons la qual l’any 1853,Gotardo Grondona36 havia fundat una acadèmia delitografia a Barcelona37, on s’ensenyava especí-ficamentcal·ligrafia i gravat litogràfic38, tot i que no he pogutcomprovar-ho documentalment de cap manera.

Per tant, davant d’aquestes imprecisions, noméspuc fer esment de tots aquells tallers que apareixenressenyats al peu de multitud d’impresos entre 1825i 1855, data en què Planas dóna pas realment a unanova etapa litogràfica.

Mentre encara funcionaven les litografies deBrusi i Monfort, en els anys trenta començaren asorgir nous tallers. En realitat, tant Brusi comMonfort van seguir treballant fins ben entrat elsanys quaranta i fins als cinquanta39. Entre els volums

més populars editats per Brusi amb estampeslitogràfiques a partir de 1825 hi ha els llibretsd’òperes o d’operetes, sempre amb la portada en italià,en algun cas de seda en lloc de paper, tambélitografiada40. Igualment, Brusi de vegades tambélitografià per a algunes editorials de fora de Catalunya,especialment valencianes41.

Quant a Monfort, cognom que aplega diversoslitògrafs, pare i fill o bé dos germans, Antoni i JosepEusebi, al llarg dels anys treballà en diversesempreses editorials, tant de caire literari com tècnic.Com era usual en aquells anys, normalment leslitografies que il·lustraven novel·les gairebé sempreeren fetes al llapis gras42, mentre que les làmines delsllibres de caire més tècnic sempre eren a la ploma43.Cal dir que fins ben entrats els anys quaranta i encaraen el decenni posterior, a Barcelona solien conrear-se dos tipus de litografia: el pròpiament litogràfic,és a dir al llapis gras, i la litografia a la ploma queimitava el gravat a la talla dolça, és a dir, el gravat delburí sobre la planxa de coure. Aquest segon siste-ma, útil com hem vist, en la il·lustració de caràctertècnic i precís, sembla en part aferrar-se al gust del’etapa anterior, que considerava molt més noble elgravat calcogràfic que no pas el xilogràfic o bé ara lanova litografia.

Cap al 1836 sorgeixen ja nous noms. Un delsprimers és el del llibreter i impressor Ignasi Estivill

Figura 6.Lluís Rigalt, Hospital d’Arenys de Mar (Barcelona). Litografia realitzada el 1846 per Rigalt, però estampada al taller Fernique et Cie de París. ArxiuHistòric Fidel Fita, Arenys de Mar.


i Cabot, el negoci editorial del qual ja funcionavaen el primer quart del segle XIX i l’origen del qualja es remuntava al segle XVIII. Ell devia ser un delsprimers impressors que amplià el seu taller amb unagran secció de litografia, i ell mateix fou dibuixantlitògraf44. Obra litogràfica molt primerenca,segurament d’Estivill, atesa la seva ínfima qualitat,devien ser les quatre estampes que il·lustren elvolum de Domingo Vilá y Tomás, Biblioteca ro-mántico-moderna (1837)45.

En canvi, de 1836 són ja unes litografies proureeixides del taller de Gaspar, un dels primers, pertant, que neixen també en els anys trenta. Es tractade les dues estampes que il·lustren el primer volumde La Estrangera ó la mujer misteriosa, delVizconde de Arlincourt, litografies en aquest cas ala ploma46. D’un any després, també de Gaspar, ésl’estampa que il·lustra la Relación de las solemnes ypatrióticas ecsequias con que la ciudad de Barcelo-na honró en 5 de febrero de 1837 la memoria de losque fallecieron para defender y salvar a la inmor-tal Bilbao, en aquest cas al llapis gras. Gasparposseïa també impremta47.

Igualment de 1836 sembla ser la LitografiaReynolt que després esdevindria la Litografía Mer-cantil48. I d’aquests anys, sinó anterior, devia ser eltaller Gardette i Cia, l’autor, segons Feliu Elias, dela primera litografia acolorida i daurada a mà aCatalunya, tot i que, segons altres fonts, podiahaver estat la casa Brusi la capdavantera en aquestaespecialitat49.

De fet, de dades gaire precises dels anys trentano n’existeixen. Ara bé, tenim coneixement d’algunsexemples concrets que ens ajuden a establir, si mésno, un fil de continuïtat després dels experimentalsanys vint. És el cas d’una sèrie de litografiessatíriques intitulada Colección de caricaturas San-cho Gobernador, al llapis gras, realitzades entre1835 i 1837, estampades, tal com hi consta, a la«Litografía de A. Calle del Vidrio, 23»50. Segons elcrític Raimon Casellas eren «relativamente garbo-sas de procedimiento técnico aunque malas de di-bujo hechas en Barcelona […]» i podien ser obradel pare de l’escultor Medard Sanmartí, d’AdriàFerran —a qui ja he relacionat en els darrers anysvint amb Montfort—, o del fins ara inconegut Se-gur51.

De 1837 és també un llibret íntegramentlitogràfic, possiblement el primer llibre totalmentlitogràfic estampat a Catalunya. Em refereixo al’edició de la Colección de cartas y otros escritos parala instrucción de los niños, d’A. Pujol, amb dinoulàmines amb models de cartes, felicitacions i totamena d’escrits52.

L’editor especialitzat en llibres litografiats haviade ser Esteve Paluzíe i Cantalozella (1809-1873),que obrí el seu taller a Barcelona l’any 1841 i quees féu popular pels seus volums d’escriptura cursi-va litografiats a mà, procediment que ell denominà

49. Segons F. ELIAS, El debut dela litografia, p. 18, aquesta prime-ra litografia catalana en colors ior data de 1847 i és la portadad’un devocionari que es conser-va a l’Arxiu Municipal Històric,avui Arxiu Històric de la Ciutat.Pel que fa a la incerta referènciade Brusi, vegeu C., «La casaBrusi», Revista Gràfica (Barcelo-na), 1900, p. 51.

50. A la Secció de Reserva de laUnitat Gràfica de la Biblioteca deCatalunya se’n conserva unacol·lecció.

51. Ja vaig apuntar-ho a P. VÉLEZ,op, cit.

52. Es tracta d’una segona ediciód’aquest títol. La primera, segonsm’informa Jordi Estruga, eratipogràfica.

53. Del primer volum dedicat aCatalunya, datat el 1839, en féudos tiratges diferents el mateixany, car segons que sembla el pri-mer, amb unes estampes poccontrastades i força esvaïdes, noel devia convèncer prou. De fet,totes les litografies de la segonaestampació, tret d’un parell o tres,són diferents de les anteriors. Dadaque ja va remarcar F. FONTBONA

al volum Del Neoclassicisme a laRestauració, dins la Història del’Art Català, vol. VI, Edicions 62,Barcelona, 1983, p. 92.

54. J. F. RÀFOLS, Diccionario bio-gráfico de artistas de Cataluña,vol. II, Millà, Barcelona, 1951-54,p. 889.

55. De Madrid sobretot lalitografia de Donon, del carrerVictoria, 1, que, entre altres co-ses, s’ocupà en gran part del segontiratge del primer volum deCatalunya, però també de J.Aragón i algunes altres.

56. Al GDG. MNAC s’hi conser-ven onze litografies de Bodin,totes les quals imiten el gravat ala talla dolça, entre les que hi hadatades la més primerenca és del’any 1840.

57. Tenia el taller a la FondaOriente, Rambla de SantaMònica, 8.

58. GDG. MNAC 4876.

autografia. Un dels volums que tingué més ressòva ser la seva Paleografía española, editat el 1846.

Dels Recuerdos de F.X. Parcerisaals inicis d’Eusebi Planas(1839-1849)A les darreries dels anys trenta s’inicia una magnalabor editorial on la litografia, per primera vegadaa Catalunya, hi té un paper veritablement cabdal.Em refereixo, sens dubte, als Recuerdos y Bellezasde España, concebuts i il·lustrats íntegrament perun sol home, Francesc Xavier Parcerisa (1803-1876). Es tracta d’onze volums de format foli, queapleguen més de sis-centes litografies al llapis gras,exhaustiva recopilació de monuments de tots elsindrets de l’Estat, en gran part medievals, car la sevarealització respon al prototípic caràcter arqueo-logista romàntic.

Parcerisa, que també fou pintor a l’oli, segonsque sembla, només va litografiar els volums delsRecuerdos, car no se’l veu participar en cap altraempresa editorial. Ara bé, ell tot sol va arribar a li-tografiar més de sis-centes estampes, totesdibuixades del natural53. El cert, però, és queParcerisa era poc hàbil en el tractament de les figu-res, que normalment li quedaven encarcarades i ambuna certa desproporció. Els paisatges, tant elsambients naturals com els arquitectònics, eren moltmés reeixits. Segons Ràfols fou autodidacta, ja queno hi havia professors de litografia en aquells anys54.

Per a Parcerisa treballaren diversos tallerslitogràfics, tant de Barcelona com de Madrid55, itambé hi col·laboraren alguns dibuixants litògrafs,que en alguns casos litografiaren els dibuixos deParcerisa. És el cas de Bodin, un litògraf quecomençà fent dibuixos litogràfics imitant el gravatde talla dolça, tal com es palesa en la portada delprimer volum dels Recuerdos (1839)56. Així doncs,si més no, Bodin estava en actiu des de 1838-3957.Un altre nom que apareix ja en aquest mateix pri-mer volum és el de Lorichon, del qual conec unretrat litogràfic al llapis gras de Guillem Oliver iSardà, primer alcalde constitucional de Barcelona,càrrec que ocupà encara no tot l’any 1837, períodedurant el qual probablement devia ser fet l’esmentatretrat58.

Francesc X. Parcerisa tenia el taller al carrer dela Fontseca número 8. El fet que treballés ambd’altres tallers de Barcelona i de Madrid, ens fasuposar que el seu no era de prou envergadura:Bodin, Lorichon i també F. Álvarez, que ja apareixen el primer volum del Recuerdos, Ferrando Rocai alguns tallers madrilenys s’ocuparen bàsicamentde l’estampació dels dibuixos de Parcerisa, que devegades comptà amb la col·laboració d’algun altre


59. De Lluís Gurri, en el GDGdel MNAC es conserven tresdibuixos seus —dos retrats i unde tipus decoratiu per a un imprèsde la Societat Filharmònica deBarcelona—, litografiats perl’esmentat taller Gardette y Cia,de traç encara força encarcarat(GDG. MNAC, 28026, 10586,10587).

60. Sobre aquest tipus d’obres,inclosos els Recuerdos, vegeu, F.BOIX, Obras ilustradas sobre artey arqueología de autores españo-les publicadas en el siglo XIX. Dis-curso leído ante las seis Academiasreunidas en la de la Historia paraconmemorar la «Fiesta del Libro»el día 23 de abril de 1931, Madrid,1931.

61. Segons Francisco RUBIROLA,«Capitán y piloto de carrera deAmérica», Historia del nuevohospital de Areñs de Mar, ArxiuFidel Fita d’Arenys de Mar,Manuscrit 1038, foli 77. El tallerparisenc fou Fernique et Cie.


63. Guía de forasteros de Bar-celona. Manual de agentes y decuriosos, Librería de M. Saurí,Barcelona, 1841.

64. Saurí i Coromina eren unasocietat constituïda pel propi edi-tor de la guia, Manuel Saurí, i peldibuixant i gravador JacintCorominas, que fou professor degravat a la Llotja de 1803 a 1809 iel 1814.

65. Guía de forasteros, Imp. y Li-brería de M. Saurí, Barcelona,1842.

66. Que s’anuncia curiosamentamb aquesta llegenda: «El intere-sado animado de los mas vivosdeseos de ser util a las personasque gusten honrarle en su profe-sión, no puede menos de partici-par al público que no omitirámedio alguno para complacer ácualquier sugeto que le ocupe eneste arte, tanto en la impresión demembretes de papel de oficioscomo en la de letras de cambio,diferente clase de targetas, variasclases de marcas para fábricas asíde tejidos como de pintados ytoda otra clase de trabajos análo-gos al arte y nada dejará para quese le confien con prontitud, ele-gancia, buen gusto y toda la ba-ratura posible».

67. Segons F. ELIAS, op. cit, p. 18.

68. Dada que no he pogut, però,comprovar, car l’esmentada re-vista no l’he localitzada a cap deles biblioteques barceloninesconsultades (Arxiu Històric de laCiutat, Biblioteca General delsMuseus d’Art i Biblioteca deCatalunya).

69. M. SAURÍ i J. MATAS, ManualHistórico-Topográfico Estadísticoy Administrativo, o sea, GuíaGeneral de Barcelona, Imp. Lib.M. Saurí, Barcelona, 1849.

dibuixant, ja des del primer volum, com ara LluísGurri59.

En definitiva, els Recuerdos constitueixen lagran edició litogràfica per excel·lència concebuda irealitzada íntegrament a l’Estat espanyol, car alhoraes van fer altres edicions de tarannà semblant, demés esplendor gràfic, però de mans estrangeres, tantpel que fa als dibuixants com als estampadors i/oeditors. És el cas, per exemple, de l'España artísti-ca y monumental (1842), tres volums de formatgran foli, molt luxosos, amb dibuixos de J. PérezVillaamil, però litografiats a París pels millorslitògrafs d’aleshores60.

Aquest és el mateix cas de quan el pintor LluísRigalt (1814-1894) l’any 1846 dibuixà l’edifici del’Hospital d’Arenys de Mar, que aleshoress'acabava de construir, per encàrrec personal delseu impulsor, Josep Xifré, el mateix promotor dels«Porxos» barcelonins, car aquest féu litografiar elsoriginals en un taller de París61. Això significa que,tret d’algunes excepcions, quan es volien obteniruns bons resultats, els treballs litogràfics s’haviend’encarregar a la capital francesa.

Una edició molt curiosa de 1843, sense peud’impremta, ens mostra com encara la litografia,tot i les excepcions ja esmentades, tenia un nivellforça deficient a Barcelona. Es tracta del Cuadrohistórico y pintoresco de todo suceso de Barcelonadurante los meses de setiembre, octubre y noviem-bre de 184362, llibre tipogràfic amb nombrosíssimeslitografies al llapis gras, molt fluixes, intercaladesen el text. Sense signatura de cap mena, sorprèn,però, l’esforç de fer una edició d’aquest tipus, carse’n van haver de fer dos tiratges diferents, eltipogràfic i el litogràfic, sobre els mateixos fulls,resultats que no sempre encaixen prou bé, però queel fa un exemplar extremament curiós, ja quenormalment, quan les il·lustracions d’un llibre sónlitogràfiques, acostumen a ser làmines autònomesencartades entre les pàgines de text, que apareiximprès tot seguit.

Tanmateix, a Barcelona, com anem veient, enels anys quaranta i potser fins i tot a final dels trentaja hi havia tota una sèrie de tallers litogràfics enfuncionament. De fet, però, l’única informaciódocumental que en tenim és la recollida per Ma-nuel Saurí en les seves guies de la ciutat comtal —iels propis peus de nombrosos impresos litogràfics.

La primera guia de Saurí data de l’any 184163.Allà s’hi esmenten set establiments litogràfics: Brusii Monfort, però també Gaspar, Saurí i Coromina64,Álvarez, Lorichon i Roger. Álvarez era FernandoÁlvarez, un dels tallers amb què treballà Parcerisaen el seu primer volum dels Recuerdos, juntamenttambé amb el de Lorichon.

Un any després, Saurí publicà una segona guia65,on a més dels set tallers anteriors n’apareixen tresmés: els de Jaume Gabriel66, Agustí Gaspar i EsteveXaxars. Alhora, en aquesta guia apareix també un

apartat dedicat als dibuixants litògrafs, on constenN. Dalmases, Vicente Martínez, Francesc Parcerisa—l’autor dels Recuerdos—, Josep Robreño i Ra-fael Roca. I encara s’hi afegeixen dues llistes més.Una d’escrivents litògrafs —Màrtir Baudin, JosepOriol i Louis Vuillaume—, el primer dels qualspodia ser el Bodin també present en l’obra deParcerisa, i Vuillaume devia ser el francès quecomençà treballant per a Brusi. La darrera llista ésd’impressors litògrafs: Fernando Álvarez, ja citaten la primera de totes, Narcís Vallverdú i NicolauVenet. Així doncs, dels set primers noms de l’any1841, només un any després es passa a vint-i-unnoms. La litografia, per tant, cada cop es divulgamés i cada dia apareixen nous tallers. És el cas, perexemple, del de L. Sambocetti i el de Bodin iJacques, oberts cap al 1843 a la Rambla67.

D’aquests anys quaranta, en concret del 1845,és també, segons sembla, la revista El Director dela Juventud, tota litografiada, tant el text com lesimatges, editada i dirigida per Esteve Paluzíe, edi-tor vuitcentista que tingué un paper molt destacaten l’ús i la difusió de la litografia68.

La guia següent de Saurí, que data de 184969,dóna referència de catorze establiments delitografia: Lozano, Bodin, Gotardo Grondona,Valentí Jordana, Malis, Antoni Alabern, JosepEusebi Montfort, Esteve Masdexaxart, JosepAntoni Sala, Josep Martínez, Vilar i Torres, BenetPrunes, Gimbernat i Josep Robreño. N’hi haalguns que ja han estat citats amb anterioritat, comBodin (Baudin?), Masdexaxart (Xaxars) i JosepRobreño, que apareixen ja en la de 1842. En canvi,d’altres anteriors, com Brusi o F. Álvarez, ja no sur-ten l’any 1849 o bé han modificat la denominacióen passar d’una generació o d’un propietari a unaltre. És el cas de la casa Montfort, el titular de laqual ara és Josep Eusebi Montfort70. La situació,doncs, és un xic diferent.

En canvi, en la guia dels mateixos autors de1854, els establiments que hi apareixen sónexactament els mateixos de la de 184971, sense capcanvi, ni tan sols pel que fa a les adreces dels tallers.

Hi ha, però, alguns noms força anteriors a 1849,que es troben en diversos impresos dels anys trentai primers quaranta, com ara la Litografía Ayguals ila Nicolau72. Dels segons anys quaranta, que noapareixen a la guia de Saurí del 1849, coneixemtambé les litografies d’E. Jepús, la Litografía Espa-ñola i la Litografía Barcelonesa73.

Eusebi Planas: El domini dela litografia (1849-1855)

La darrera etapa estudiada en l’apartat anteriorcorrespon al període de formació d’Eusebi Planas


(1833-1897). Per tant, es pot afirmar que en líniesgenerals aquesta tècnica, tret de les excepcions jacomentades, es practicava força malament encara.El següent és un testimoni escrit precisament arrande la mort de Planas per explicar quina va ser laseva cabdal aportació al procediment litogràfic:«Niño todavía, dedicábase al dibujo litográfico, quese ejercía en Barcelona como una especie de gim-nasia muy difícil, con la boca tapada para no em-pañar la pìedra y colocada ésta sobre una especiede plato giratorio, y no podía comprender el novelartista —es refereix a Planas— que con tales piesforzados pudiesen dibujarse las magníficas obras,modelo de soltura y de buena ejecución que a lasazón salían de las prensas de París […]»74. Lasituació, doncs, no era gaire afalagadora.

Tanmateix, mentre Planas marxa a París el 1849i s’hi està fins al 1854, en els primers anys cinquantahi ha altres tallers en funcionament a la ciutatcomtal: Lit. Epoca, Fàbrica de L. Ardit, Lit. Unión,Lit. Estrella, La Actualidad, Lit. Catalana, Bastinosi J. Giraud i Cª75. I encara algunes altres com ara laLit. Industrial o la Lit. Artística, probablement enfuncionament des dels primers quaranta o fins i totamb anterioritat. De fet, però, és ben clar que finsque Planas no torna de la capital francesa no escomença a fer realment bona litografia a Barcelo-na. Una de les causes és l’arribada conjuntamentamb Planas del litògraf francès Charles Labielle(1825-1878), que entre 1854 i 1855 obre el seu ta-ller a la nostra ciutat, al carrer de Montserrat nú-mero 6. Labielle havia conegut Planas quantreballava per a l’editor Goupil en el millor tallerlitogràfic de París, el de Lemercier, el qual s’haviaformat amb Knecht, un nebot de Senefelder,l’inventor de la tècnica. Segons un testimoni del’època, quan Planas tornà aquí «[…] ni en la cali-dad, ni en el graneado y preparación de las piedrashabían adelantado gran cosa los impresoreslitógrafos de Barcelona. Los excesos de ácido quese usaban para obtener la reproducción y las tira-das enormes a que se forzaban las piedras, dabanpor resultado una impresión dura y grosera, sintransiciones, que era la que menos convenía a lassuaves gradaciones y a los finos modelados y a laligereza de línea que eran los distintivos de Planas.Hasta 1858 en que vino a Barcelona CharlesLabielle, estableciendo su taller en una tiendecitade la calle de Montserrat […]»76.

Però no sols Labielle hi contribuí tècnicament.«Casi simultáneamente con Labielle vino la lito-grafía tal como se hacía en París. Una de las casasque dió impulso a la litografía fue la casa Vázquez,que envió a buscar un impresor litógrafo a París»77.És a dir, trenta-cinc anys després que Brusi portésels primers litògrafs de la capital francesa percomençar a introduir de manera eficaç la litografia,els que es decidien a fer-ne bon ús seguien procedintd’allà mateix. Això significa que, malgrat uns quants

70. De Josep Eusebi Montfort enel fons d’impresos del MuseuFrederic Marès hi ha dos curio-sos exemplars litogràfics: Un queimita la talla dolça i amb unaaplicació encolada d’una mena decel·luloide on diu «Felicidades» iuna nadala al llapis gras, obra deJoaquim Llorens litografiada perJ. E. Montfort. Totes dues, forçafluixes de dibuix, devien ser delsdarrers anys quaranta, aproxi-madament.

71. M. SAURÍ i J. MATAS, Guía Ge-neral de Barcelona, Imp. Lib. M.Saurí, Barcelona, 1854.

72. Aquesta darrera esmentada aNadales litogràfiques del segleXIX, Biblioteca de Catalunya, Bar-celona, 1995.

73. Noms que conec gràcies a lainformació que m’ha facilitatFrancesc Fontbona, director de laUnitat Gràfica de la Biblioteca deCatalunya, car en el fons d’impre-sos de l’esmentada unitat es con-serven alguns treballs d’aquestescases.

74. Vegeu J. ROCA i ROCA, LaVanguardia (Barcelona), 21 demarç de 1897.

75. Extrets de Nadales lito-gràfiques del segle XIX, op. cit. ide la col·lecció d’impresoslitogràfics del Museu FredericMarès.

76. Extret de la documentaciómanuscrita inèdita procedent dela Biblioteca de Catalunya, SeccióManuscrits, Arxiu Casellas, Car-peta Eusebi Planas, RaimonCasellas «Artistes Moderns»(sense inventariar).

77. Ídem nota anterior.

Figura 7.Felicitació de Nadal dedicada als subscriptors del Diari de Barcelona, conegut com el «Brusi», nom del seufundador, propietari també dels primers tallers litogràfics de Barcelona. 1840-50.Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona.


decennis de realitzacions litogràfiques, la tècnica nohavia millorat gaire, tot i que entremig havien existitalguns dibuixants litògrafs d’una certa qualitat.

La revifalla duta a cap per Planas, Labielle iVázquez, els dos tallers que estamparen la majorpart de l’obra litogràfica del dibuixant, servífonamentalment per incorporar de manerafrancament positiva la il·lustració litogràfica alservei del llibre i de les revistes. Les litografies mésantigues de Planas aplicades al llibre són editadesl’any 1855. Es tracta de les catorze il·lustracions alllapis gras del llibre de Joaquín María Nin, Secre-tos de la Inquisición78, estampades al taller Labielle.Tot just, per tant, realitzades en arribar de França,un cop muntat el taller del francès79.

Quant a la rebuda generalitzada que tinguerenels dibuixos de Planas, hi ha comentaris d’èpocacom aquest: «acostumbrados a los dibujos deUrrabieta (el padre de Vierge), de Vallejo, de Mi-randa, que nos venían con los libros ilustrados deMadrid, las gentes se asombraron de la elegancia yla soltura que resplandecían en las graciosas lito-grafías de Planas. La manera garbosa, su propen-sión a las formas incitantes, su concepción esen-cialmente voluptuosa de la gracia femenil, fueronlas condiciones mas adecuadas […] Tenían a Pla-nas por el dibujante de la mujer y por señor y reydel lápiz»80.

Entre 1855 i 1860 el nombre de tallers encara éscada vegada més nombrós. N’hi ha molts, però,que es dediquen fonamentalment al petit imprèscomercial —targetes, anuncis, calendaris, etique-tes, etc.—, amb les primeres i també grolleresaplicacions del color81, de baixa qualitat i to mésaviat popular, tot i que vistós, tal com correspon aaquest tipus d’imprès de caire publicitari.

L’altre fet important pel que fa estrictament alcamp del llibre, sobretot de la novel·la, tipologiamolt popular en aquells anys, és la gran difusió dela litografia al llapis gras com a il·lustració que enféu Planas. De fet, amb anterioritat la litografiahavia servit, més enllà d’alguns dels anomenats«incunables litogràfics barcelonins»82 i d’algunexemple poc reeixit ja comentat, com a il·lustraciód’algunes novel·les de petit format, pròpies delsanys quaranta. És el cas de Martín el Expósito oMemorias de un ayuda de cámara (1846), d’EugèneSue, en dos volums en dotzè, editats per laimpremta de Manuel Saurí i Agustí Gaspar, on hiha litografies de pàgina sencera, anònimes, d’escassaqualitat, combinades amb xilografies.

Però, de fet, no és entre l’obra editada el 1855esmentada més amunt i el 1865 quan Eusebi Pla-nas realitzà moltes litografies per a nombrosesnovel·les83. I no sols Planas, que fou veritablementel dibuixant més prolífic al servei de la il·lustració,sinó també noms tan rellevants com Marià Fortunyferen alguna litografia en algun moment. És el casde les onze al llapis gras que aquest darrer féu per a

78. Joaquín Bosch y Cía Editor,Barcelona.

79. Una altra de les primereslabors realitzades en el taller deLabielle foren les litografies alllapis signades per Sanmartí(vegeu nota 51), per al llibre editattambé el 1855, però a Madrid enaquest cas, intitulat Los misteriosdel fuego, Imp. de Díaz y Comp.

80. Ídem nota 71.

81. La incorporació generalitzadadel color en el llibre és força méstardana. El primer volum editat aBarcelona amb reeixides cromo-litografies fou La Creación. His-toria Natural de J. VILANOVA iPIERA, vuit volums en format foli,

Figura 8Eusebi Planas, La comtessa de Montijo. Primer treball litogràfic original que féu Planas a París per encàrrecde la casa Goupil, amb el qual obtingué un notable èxit. Foto A. Lerma.

editats per Montaner y Simón el1872. No obstant això, hi haalgunes excepcions, com ara lesencara molt fluixes provaturescromolitogràfiques que il·lustrenel volum d’Adolfo Boucher, His-toria dramática y pintoresca de losjesuitas, Barcelona, Imp. de A.Gaspar y M. Saurí Editores, 1847.L’estampació es féu als tallersGardette y Cia. i al de FerrandoRoca. Un altre exemple és la por-tada cromolitogràfica del llibreCorona artística del Gran Teatrodel Liceo, TOMÁS GORCHS, Barce-lona, 1848, estampada a la Lito-grafía Estrella del carrer Sant Paude Barcelona, aquesta segonainformació ha estat facilitada perFrancesc Fontbona.

82. Es consideren incunables elsllibres il·lustrats amb litografiesanteriors al 1825, any en quèdesaparegué el privilegi exclusiude la casa Brusi.

83. En l’actualitat estic acabantd’elaborar el catàleg de llibresil·lustrats per Planas que formaràpart d’una monografia dedicadaa aquest prolífic dibuixant.

84. Imp. d’I. Estivill, Barcelona,1857. Hi ha una segona edició:Ed. Joaquín Bosch, Barcelona,1858.

85. Vegeu R. VIVES i PIQUÉ,Fortuny, gravador, Estudi crític icatàleg raonat, Associaciód’Estudis Reusencs, Reus, 1991.


la novel·la d’A. Dumas fill, El mendigo hipócrita(1857)84, estampades al taller Labielle. De fet, ésl’única vegada que Fortuny va fer litografies pera il·lustrar un llibre, sota la influència de Gavarni,i de les quals, d’altra banda, no se sentí genssatisfet85.

D’aquest mateix any és també un llibre que es féumolt popular entre els industrials del moment,profusament il·lustrat amb litografies. Evidentmentem refereixo al Álbum Enciclopédico-Pintoresco delos Industriales. Colección de dibujos geométricos yen perspectiva de objetos de decoración y ornato, enlos diferentes ramos de Albañilería, Jardinería, Car-pintería, Cerrajería…, obra de Lluís Rigalt, que espublicà el 1857 en dos volums apaïsats. Rigalt ésl’autor tant del text com de les imatges, nombrosís-simes litografies estampades a la Litografía La Uniónde Francisco Campañá. Els litògrafs que hicol·laboren són: F. Giraud, Buxó, J. Serra, A. Fatjó,J.M.G., J. Pujol, J.M. Gombau, L. de Mas, T.D.,J. Ametller, J. Aguills, L. Furnó, J. Calado, N. Aráni J. Febrer.

J. Serra era Jaume Serra i Gibert (1834-1877), quede 1860 a 1877 va ser professor a la Llotja de Dibuixlineal i d’ornament i que s’ocupà aleshores, perencàrrec de la pròpia Escola86, de la realització d’unasèrie de làmines litografiades, tant de nocionsgenerals, com d’ornamentació geomètrica, vegetació,figura i estils ornamentals, que durant molts anyshavien de fer-se servir de models per als alumnes87.Un cop més, trobem una referència sobre l’aplicacióde la litografia al servei de l’ensenyament acadèmic,com ja havia indicat parlant de Vicenç Rodes88. Iencara una altra constatació: quan es tractad’il·lustracions de caire tècnic com era el cas del’Álbum, seguien fent-se a la ploma com en els anysvint, tot i que molt més perfeccionada.

Per acabar, situant-nos ja en els primers anysseixanta i excedint fins i tot el marge cronològicfixat en el títol de l’article, val la pena de citar elstallers litogràfics recollits un cop més per Saurí enla seva guia de 186489. Són els següents: Joan Abadal,Vídua d’Alabern, Jaume Boada, FrancescCampañá, Pere Colom, Dupeiront i Cia, JaumeFàbregas, Jaume Gabriel, Antoni Hurtado, CarlesLabielle, Josep Maliz, Esteve Mas de Xaxars, JosepMonfort, Benet Prunes, Andreu Querol, JosepRaynolt, Josep Roig i Gaudier, Joan Vázquez iGustau Waible. Si comparem amb la guia anteriordel 1854, just deu anys abans, veiem que dels nomsque allí sortien, només se’n conserven dos —Maliso Maliz, i Mas de Xaxart o Masdexaxart—. D’altrabanda, n’apareixen divuit de nous.

El cert és que a partir de mitjan segle els tallerslitogràfics foren cada cop més nombrosos. Noobstant això, s’ha de dir que només alguns assolirenun alt nivell tècnic —com és el cas de Labielle iVázquez—. Ara bé, de tallers dedicats sobretot al’imprès publicitari cromolitogràfic se’n trobaven

Figura 9Marià Fortuny, El mendigo hipócrita (1857). Una de les úniques onze il·lustracions litogràfiquesque féu el pintor al llarg de la seva vida. Museu Frederic Marès, Barcelona. Foto A. Lerma.

També F. CALLICÓ, Litografies deM. Fortuny adolescent, Barcelo-na, 1938, on reprodueix leslitografies a petit format.

86. Segons J. F. RÀFOLS, op. cit,vol. III, p. 1175.

87. Es tracta de la Colección demodelos para la enseñanza deldibujo aplicable a las artes, oficiose industrias, Barcelona, s. d. Ma-terial que he pogut localitzar al’arxiu de la Reial Acadèmia Ca-talana de Belles Arts de Sant Jordigràcies a la col·laboració de Vic-toria Durà.

El mateix Serra fou tambél’artífex de les litografies quereproduïen les obres presentadesa l’Exposición Retrospectiva Ce-

lebrada por la Academia de Be-llas Artes de Barcelona en 1867,editades en forma d’àlbum perCelestí Verdaguer el 1868 i ques’anunciava en la col·lecció delitografies comentada.

88. Vegeu nota 35.

89. Guía general de Barcelona,Imp. Manuel Saurí, Barcelona,1864, p. 178.


alguns, ja a mitjan anys quaranta, com també dedibuixants litògrafs, que molt sovint restenanònims en les seves realitzacions. Eusebi Planas itambé Tomàs Padró, Lluís Labarta, Simó Gómez,Manuel Moliné, Ramon Puiggarí i encara algunaltre foren els noms capdavanters en el camp de lail·lustració, d’allò que en podríem dir «litografiaartística, de creació».

També és cert que si en algun moment les guiesde Barcelona han estat l’única font d’informació,segurament ens manquen noms, car probablementhi havia tallers o simplement dibuixants litògrafsque no hi constaven i que només podem conèixerper les seves realitzacions en el món de l’imprèssolt o en el món del llibre. És el cas, per exemple,d’Onofre Alsamora, pintor i dibuixant litògraf queja cap al 1842 devia fer les tretze litografies a laploma i al llapis gras, de força qualitat, del seu Tra-tado elemental de perspectiva, editat a Barcelonaper José Tauló el 1842, tot i que no estan signadesni consta el taller on devien estampar-se.

En resum, cal dir que, des de 1815, en què JosepMarch féu el primer assaig litogràfic, i el 1855, enquè Planas realitzà les seves primeres figures alllapis gras, la litografia que es conrea a Barcelonaés de poc nivell, sobretot quan es tracta de figura.Només algunes excepcions, d’altra banda,

autodidactes, com ara Francesc Xavier Parcerisa,dibuixant d’arquitectures i paisatges —mai no debones figures—, o els especialistes en dibuix de cairemés aviat tècnic, fan de pont entre els primers intentsi Eusebi Planas, qui adopta definitivament en tot iper tot el llapis gras, la tècnica més pròpiamentlitogràfica, de manera fresca i àgil, «a la francesa»,com deien aleshores. En realitat, França va ser la viad’entrada de la litografia a Catalunya i a Espanya.D’allà arribaren els textos teòrics, els primerslitògrafs i allà es formaren els litògrafs autòctons quehi anaren a aprendre, com el propi Planas.

La litografia mai no fou considerada una tècnicaartística de primera línia, sinó més aviat un sistemade reproducció gràfica al servei sobretot de lail·lustració de llibres i revistes i de la publicitat co-mercial. De totes maneres, això no impedí que hihagués notables artífexs que li atorgaren finalmentun nivell equiparable a l’assolit a Europa algunsdecennis abans. I a partir aproximadament de 1855-60, la litografia en mans de Planas i alguns coetanisseus, com ara Tomàs Padró, va perdre tot l’encarcara-ment d’anys enrere i esdevingué un bon preludi delque a la fi de segle havia de ser la gran explosiócromolitogràfica al servei de la publicitat, sobretoten forma de cartell, de l’esplendorosa èpocamodernista.

La litografia a Catalunya de 1815 a 1855 - ddd.uab.cat · exclusivament del gravat sobre fusta...

Documents

Transcript of La litografia a Catalunya de 1815 a 1855 - ddd.uab.cat · exclusivament del gravat sobre fusta...