LA MÚSICA DE CINEMA - CRÈDIT VARIABLE 4t ESO

“LA MÚSICA DEL CINEMA”

CRÈDIT VARIABLE DE 4t ESO

Josep Antoni Garcia Rami

-Crèdit Variable “La Música del Cinema” . 4rt d’ESO- 2

El llenguatge sonor.

El so dins del teatre, el cinema, la TV, té la seva pròpia manera d’expressar-se, és a dir, té un sistema de signes propis, regulat per una sèrie de normes que conformen el seu codi: el llenguatge sonor.

Els missatges sonors tenen la capacitat de generar imatges auditives en la imaginació de l’oient. Si això es dóna en un mitjà audio-visual, la informació visual l’aportarà la imatge, i el so ens dóna una part molt important de la informació del missatge. En molts casos el so correspon a informació complementària o addicional a la que ens aporta la part visual (veus en off, sons i efectes d’objectes o subjectes fora del camp de visió, etc.). És el llenguatge del so a través d’un altre mitjà.

Els elements que formen el llenguatge sonor són: - La paraula. - La música. - Els efectes especials. - El silenci.

La combinació de tots aquests elements ens permet donar a una producció teatral, cinematogràfica o comèdia musical, un aspecte més complert i global.

Ara bé, cal preguntar-se com es poden combinar els diferents elements. N’hi ha dues formes bàsiques:

JUXTAPOSICIÓ: Un element apareix a continuació de l’altre. Aquesta juxtaposició pot fer-se mentre un element desapareix, l’altre va apareixent, o mitjançant un encadenat (desapareix un element i després apareix l’altre). SUPERPOSICIÓ: Un o més elements sonors apareixen alhora. Habitualment no tots sonen en el mateix pla sonor, és a dir, no ho fan en la mateixa intensitat, sempre i quan no es busqui el desordre. El primer pla sonor correspon a una intensitat normal quan els personatges són al mateix nivell espacial. En el segon pla sonor apareixen tots els elements que sonen de fons o de lluny, d’ambient.

FUNCIÓ SEMÀNTICA I FUNCIÓ ESTÈTICA. La funció semàntica fa referència al significat. Tots els elements que prenen part en el missatge sonor intervenen en una o altra forma en el significat. Totes les paraules tenen un significat: cada persona ho interpreta d’acord amb els seus coneixements, però tots coincidiràn en el més essencial. Per exemple, quan s’escolti la paraula “casa” tothom se la imaginarà, però cadascú una de diferent. Un silenci també té un significat. Aquest dependrà bàsicament, del lloc que ocupa en el missatge sonor i de la seva durada. La música també té el seu significat, i en dependrà de la funció que se li haurà donat. Pot actuar de simple separador entre dos apartats, o per iniciar un apartat o capítol nou, per ambientar els espais als quals es refereixen les imatges o accions, per donar melodia a un text, o també pot servir per expressar els estats d’ànim dels personatges. Als diversos efectes sonors, l’espectador també els dóna una gran importància i ajuda a donar credibilitat i significat. La funció estètica, en canvi, fa referència al plaer que genera la recepció d’aquests missatges des del punt de vista sonor. L’audició del missatge sonor ha de resultar agradable i coherent amb el que s’està fent en uns altres aspectes (moviments corporals, diverses accions, aspecte visual, etc.)


Breu introducció al Cinema. Les pel.lícules no són peces monolítiques, tancades o impenetrables. Hi ha diversos mètodes o sistemes per acostar-nos a la mecànica fílmica i aprofundir-hi.

Ordenats seqüencialment, trobarem els següents camps d’actuació:

- El text. - La imatge - El so - El muntatge

EL TEXT PRECEDEIX LA IMATGE. La Base Narrativa: En rebre un projecte, posat que no sigui el productor qui el generi com a activitat pròpia, o si no es tracta d’un guió original, el primer que cal fer és acudir a la base narrativa que l’ha motivat (novel.la, peça teatral, conte, poesia, material periodístic, episodi històric). Comparant els dos documents, l’original i la versió guionitzada, podem intuir, per exemple, si el tema escollit com a principal és el més encertat, el que té més possibilitats d’adaptació a la pantalla, el que ofereix més bones condicions de producció, tant econòmicament com artísticament, etc. Dos llenguatges diferents: El text, mitjançant la lectura, s’entén de manera diferent que la història explicada per mitjans audio-visuals. Allò que sobre el paper té unes determinades dimensions d’espai (posada en pàgina) i temps narratiu (ritme del discurs), sobre la pantalla es pot comprimir o accelerar en unes proporcions quasi incomparables. Per altra banda, la suma –entesa com a mescla- d’elements com ara la imatge, els sons i la música, propis del llenguatge cinematogràfic, aporta a la història relatada un resultat que per escrit necessitaria un tractament molt més detallat, i això en el cas que el món sonor es pogués expressar en paraules. Així que, és pràcticament impossible la translació exacta d’un text a la pantalla, per breu que sigui, a causa de les eleccions que fa el guionista pensant que allò escrit s’ha de transformar en un film i que aquest film ha de ser entès per qualsevol persona. LA CREACIÓ D’IMATGES. La il.luminació: La il.luminació és un factor essencial en la composició d’una imatge. Per exemple, si ens imaginem un mateix pla amb llum o sense, fàcilment deduirem que és de dia o de nit, o que ens trobem en un lloc o en un altre.


Actualment els films s’acostumen a rodar en els estudis amb llum artificial, imprescindible per matisar les ombres i il.luminar les zones que interessa destacar. En el cas de rodatges a l’exterior, també cal la presència de reflectors o bé de pantalles que dirigeixin els raigs solars cap al lloc convenient. Una llum creuada des de dos focus sobre un personatge o objecte de referència en destacarà la nitidesa perquè no es produeixen ombres. En canvi, si col.loquem la llum per sota del personatge, llum contrapicada, farem ressaltar les ombres exageradament, com passa a les pel.lícules de terror. Per plasmar les particularitats tècniques del camp de la il.luminació, hi ha una sèrie de lleis i codis que s’han de conèixer i dominar. Així, el cinema també s’expressa i es fa possible mitjançant un llenguatge específic, essencialment visual. Aquest llenguatge es basa en:

-La mida del quadre (general, de conjunt, mitjà, curt, primer pla, etc.) -El quadre o compósició fotogràfica, els objectius o lents (gran angular, mitjà, teleobjectiu). -L’angulació de la càmera (picat, contrapicat, lineal) -Els moviments previstos (tràveling, grua, steadycam, càmera a l’espatlla, trípode, etc.)

Els signes que configuren l’escriptura pròpia del cinema són:

- El pla - L’angulació - El moviment.

EL PLA El pla és la unitat cinematogràfica. Durant el rodatge es parla més pròpiament de pressa. Un pla té una sèrie de característiques que el defineixen i que són les següents:

- L’enquadrament: és l’espai delimitat pel rectangle que s’interposa entre l’ull humà i els objectes o personatges que es volen captar amb la càmera.

- El camp: És l’espai longitudinal que es divisa, i d’aquí que es parli de profunditat de camp.

Mida dels plans segons l’enquadrament

-Pla de detall o gran primer pla, que acosta una porció de rostre o objecte a fi d’impactar, cridar l’atenció o reforçar una acció. -Primer pla, que mostra el rostre o objecte complets a fi de fer-ne ressaltar les característiques o l’expressivitat. -Pla mig, que presenta la figura tallada a l’alçada del pit (pla mig curt) o de la cintura (pla mig curt). -Pla americà o pla de tres quarts, que mostra la figura tallada a l’alçada dels genolls. -Pla general, que abasta tot el conjunt de l’escenari en que es desenvolupa l’acció; el situa i el descriu.


ACTIVITATS. 1. Fes una llista de cinc pel.lícules que hagis vist i que siguin adaptacions d’una

novel.la o d’un text literari:

Titol de la pel.lícula

Títol de text literari o novel.la.

2. Representa mitjançant un dibuix cadascuna de les següents definicions: Llum creuada: els dos focus se situen sobre un personatge o objecte de referència per destacar-ne la nitidesa i perquè no es produeixin ombres. Llum contrapicada: el focus de llum es col.loca per sota del personatge; així es fan ressaltar les ombres exageradament, com passa a les pel.lícules de terror.


3. Relaciona cada pla amb la imatge corresponent.


4.Observa atentament durant uns minuts la pel.lícula que posarà el professor i digues el nom dels tipus de plans que hagis identificat: 5. Retalla imatges fotogràfiques o de dibuix (poden ser còmics) de revistes que trobis per casa i digues quin tipus de pla correspon a cadascuna. Presenta-les al professor curosament. Només cal que busquis una imatge corresponent a cada tipus de pla (hi ha 5, recorda). ALTRES TIPUS DE PLANS A més dels esmentats, n’hi ha una altra modalitat que s’obté per la combinació de diferents plans:

-El Pla seqüència, que és el que es roda amb continuïtat espaciotemporal, sense interrupcions; és a dir, el que segueix l’evolució d’un personatge (o d’una acció) amb els seus moviments, diàlegs i tota la resta. Així, el temps real coincideix amb el temps cinematogràfic. Això no passa quan es fa el muntatge, on es crea el temps cinematogràfic manipulant els temps reals. És a dir: es crea el temps del film. En definitiva, el pla seqüència és un pla sense muntar.

Si tenim en compte el punt de vista, els plans poden ser objectius o subjectius. Són objectius quan corresponen al que descriu la càmera, mentre que es consideren subjectius quan corresponen al que veu el personatge. En aquest segon cas, la càmera es posa al lloc dels ulls del personatge.

COM ES FA EL PAS D’UN PLA A UN ALTRE. Hi ha diferents maneres de fer aquest pas: -Tall sec: les imatges d’un pla succeeixen les de l’anterior sense cap trànsit. -Fosa en negre: la imatge d’un pla s’enfosqueix fins que la pantalla esdevé negra; el pla següent es va il.luminant progressivament i apareix una imatge que no té continuïtat amb l’anterior, és un altre pla. -Fosa encadenada: s’utilitza el mateix procediment que en la fosa en negre, però amb la diferència que el negre es substituït per la superposició d’una imatge amb una altra. -Fosa en iris: es produeix quan la imatge es tanca en diafragma (un cercle que es fa cada cop més estret) sobre un punt lluminós central. -Cortineta: es realitza quan la progressió horitzontal d’una imatge fa desaparèixer, per desplaçament, l’anterior. -Escombrada: consisteix en un moviment de càmera ràpid, en forma de panoràmica, que esborra la nitidesa d’una imatge i dóna pas al pla següent.


ACTIVITATS: 6. Llegeix el text corresponent al Pla seqüència i marca amb una creu les afirmacions correctes:

- El pla seqüència és el pla que dura més d’un minut. - El pla seqüència és el pla sense tall que dura tota una seqüència. - En el pla seqüència el temps real coincideix amb el temps

cinematogràfic. - El pla objectiu correspon al que descriu la càmera. - El pla subjectiu correspon al que veu el personatge.

7. Relaciona el pas d’un pla a l’altre amb la imatge corresponent:


L’ANGULACIÓ L’angulació és el punt de vista de la càmera en relació al personatge o objecte que es vol impressionar; és a dir, l’angle que pren l’eix de l’objectiu amb relació a l’objecte o subjecte que es capta.


EL MOVIMENT El tercer signe de puntuació propi del cinema és el moviment del pla, que s’aconsegueix gràcies a la manipulació de les lents, el zoom, o als desplaçaments que executa la càmera, o bé per combinació de totes dues possibilitats. Tipus de moviments de la càmera.


ACTIVITATS. 8. Contesta les preguntes següents:

-Quina diferència hi ha entre un tràveling i una panoràmica? -Quina diferència hi ha entre un moviment de tràveling i un moviment amb el zoom de la càmera?

9. Relaciona cada situació objecte o vehicle amb un dels dos tipus de moviment:

Tren en marxa Cotxe en marxa

Caminar metralladora

Panoràmic tràveling

Assecador de cabell

Baldufa Home respecte a un ocell Ocell respecte a un home

10. Què és una dolly? I un steadycam?


La Música de Cinema

En primer lloc hem de dir que no és el mateix la música d’una pel.lícula (el que anomenem la música de cinema) que la Banda Sonora. Potser col.loquialment quan parlem de Banda Sonora pensem que ens estem referint a la música de la pel.lícula, però això no és ben bé exacte. La Banda Sonora és el conjunt de tots els sons (efectes, sorolls, diàlegs, música, etc) que acompanyen la imatge. S’anomena així perquè aquests sons estan enregistrats magnèticament en una banda lateral de la pel.lícula, que no és més que l’encadenament de petits fotogrames que, quan es projecten succesivament a una velocitat de 24 ips (imatges per segon), ens permet tenir la sensació de moviment. Tenim, doncs, que la Música de cinema és la composició musical que acompanya les imatges. Aquesta pot ser música feta expressament per la pel.lícula, encarregada a un compositor especialista, o, per altra banda, pot ser música d’arxiu, és a dir, música ja existent previament i que no necessàriament ha d’haver estat composta per acompanyar imatges. Històricament, la música de cinema existeix molt abans que existís la Banda Sonora. Les breus projeccions, que duraven un o dos minuts, a la dècada de 1890 ja comptaven amb un acompanyament de música de piano tocat en directe. Aquest acompanyament marcava la divisió de les imatges en pantalla, que no tenien cap altre so. Estem parlant de l’època del cinema mut. Com es va començar a utilitzar la música cinematogràfica? En principi, la música no només servia per acompanyar les projeccions mudes, sinó que també permetia dissimular el soroll, molt sovint massa fort, que produïen els primers equips de projecció. A més del soroll dels projectors, el públic no estava acostumat a la intimitat col.lectiva imposada per un local a les fosques. Si no hi havia cap diàleg a escoltar, per què s’havien de mantenir en silenci durant la projecció?. Pel.lícules modernes com Amarcord (1973) o Cinema Paradiso (1988) retrataven la sala d’exhibició com un lloc sorollós, en el que el públic estava inmers en les seves pròpies baralles, provocacions i converses. Per mantenir la màgia del cinema era necessària la música. Per ofegar el zumzeig i els estosecs, per unificar els espectadors en un sol públic. Per hipnotitzar-los, per crear un ambient. També hi havia un altre motiu per la introducció de música durant les projeccions. Les pel.lícules tenien encara molts defectes tècnics. La música molt sovint tenia l’efecte de calmar i tranquilitzar els espectadors que no s’acabaven de creure el que estaven veient, perquè els efectes especials eren, aleshores, molt rudimentaris. El primer sistema de sonorització del cinema va ser el disc, que anava més o menys sincronitzat (a 33 r.p.m) amb la imatge. El 1927 tenim la primera pel.lícula “parlada”: El Cantor de Jazz. Encara no podem dir que és la primera pel.lícula sonora. Aproximadament un any més tard la indústria cinematogràfica comença a adonar-se que el cinema sonor funciona a nivell de taquilla. Així que, a principis del 1930 es fa el pas definitiu cap el cinema sonor.


Farem una altra diferència. Entendrem per Música de Cinema la música feta expressament o no que acompanya les imatges, quan l’escoltem sense veure la pel.lícula. És a dir, em compro un CD de la Música de la pel.lícula Titànic, per exemple, i quan l’escolto a casa, sense veure la pel.lícula, estic escoltant Música de Cinema.

Quan ens referirem a la música, analitzant-la juntament amb les imatges a les quals acompanya, parlarem de Banda Sonora Musical (BSM). De fet, i en el cas en què ens trobem amb partitures fetes expressament per una pel.lícula encara més, no podem analitzar seriosament la Música per cinema sense tenir en compte el seu suport visual.

Malgrat això, si ens posem a analitzar la Música d’una pel.lícula sense veure les

imatges, és a dir, com a música en sí mateixa, haurem de tenir en compte els següents paràmetres:

PARÀMETRES PER L’ANÀLISI DE LA MÚSICA DE CINEMA:

1. Mètode de Selecció:

a. Composició musical expressa, que pot ser feta per un compositor “professional” o un compositor aliè al món del cinema.

b. Composició pre-existent o d’arxiu, que pot presentar-se sense variacions o amb variacions.

2. Estructura temàtica del Bloc Musical:

a. Bloc temàtic, que pot ser monotemàtic (un sol tema musical) o politemàtic (més d’un tema musical, com una suite o el bloc musical dels crèdits).

b. Bloc atemàtic, no hi ha temes musicals identificables.

3. Caràcter:

a. Anímic o psicològic, quan determina un clima emotiu concret i ens comunica un determinat estat d’ànim.

b. Físic, proporciona un dinamisme musical o tranquilitza, comunica la idea de repos o d’intimisme

c. Cultural, es pot referir a un lloc (música folklòrica o típica d’un país o regió), es pot referir a una època (música d’un estil determinat) i també es pot referir a un concepte o idea que ha estat previament fixat en la nostra societat (per exemple, una marxa fúnebre, una marxa nupcial, etc.). En aquest cas parlariem de caràcter cultural-local, caràcter cultural-cronològic i caràcter cultural-conceptual.


ACTIVITATS

1. Explica en les teves paraules per què no és correcte parlar de Banda Sonora si ens volem referir a la música d’una pel.lícula.

2. Què és la Música de Cinema? 3. Què és anterior, la Banda Sonora o la Música de Cinema?

Explica-ho. 4. Quins motius sembla que hi va haver per acompanyar les

projeccions del cinema mut amb música en directe? Enumera’ls i explica’ls.

5. Quina és la primera pel.lícula “parlada” i en quin any es va projectar?

6. Explica la diferència entre Música de Cinema i Banda Sonora musical.

7. Tenint en compte els Paràmetres per l’anàlisi de la Música de Cinema, busca títols de pel.lícules que tinguin diferents Mètodes de Selecció Musical.

8. Segueix tenint en compte els Paràmetres i pensa en títols de pel.lícules que tinguin diferent Estructura Temàtica.

9. Busca diferents fragments musicals i descriu el Caràcter Anímic o Psicològic que et comunica (tristesa, alegria, por, tensió, nerviosisme, etc.)

10. Busca fragments musicals diferents que tinguin un Caràcter Físic oposat.

11. Busca fragments musicals que corresponguin a diferents llocs (Caràcter cultural-local)

12. Busca fragments musicals que corresponguin a diferents èpoques (Caràcter cultural-cronològic)

13. Busca fragments musicals que poguem associar amb diferents idees, conceptes o situacions determinades (Caràcter cultural-conceptual)


PARÀMETRES PER A L’ANÀLISI DE LA BANDA SONORA MUSICAL.

(Música associada a la imatge cinematogràfica) Quan volem analitzar la música de cinema tenint en compte el seu suport visual, és a dir, les imatges a les quals acompanya, hem de fer-ho tenint en compte diversos punts de vista, o paràmetres.

1. En primer lloc analitzarem la Funció Articuladora de la Música, és a dir, la presència o grau d’importància que té la música respecte a la imatge. La Funció Articuladora pot ser de dos tipus:

a. Protagònica: quan les imatges s’estructuren, construeixen i articulen

partint d’una música concreta. És a dir, el protagonisme el té la música, i les imatges només l’acompanyen (aquest seria el cas d’algunes òperes o ballets filmats, les pel.lícules musicals, els videoclips, etc.)

b. Secundària: quan la música és només un acompanyament o fons musical. La música, en aquest cas, s’afegeix “a posteriori” a les imatges, perquè la imatge és la protagonista. Aquesta funció és la més habitual en el cinema.

2. Si tenim en compte la Justificació Òptica, o dit d’una altra manera, la presència

o absència de la font sonora (el que produeix la música) dins de la imatge en pantalla, ens trobem que la música pot ser:

a. Real o diagètica: quan la font sonora apareix en pantalla (dintre de

camp) o, com a mínim, intuïm, que hi és en algun lloc proper al pla visual (fora de camp).

b. Irreal o exegètica: Si la música prové del no res, és a dir, no té cap justificació física, perquè no hi ha cap font sonora que la produeixi. Malgrat tot, és un convencionalisme que acceptem, i és molt habitual en el cinema.

3. Quan el que ens interessa es veure si hi ha Coherència Argumental de la

música i les imatges, pot ser:

a. Integrada o Coherent: En aquest cas, el bloc musical té plena justificació en l’argument, en l’acció, trobem que té relació amb el que està passant en les imatges. Per exemple, si les imatges ens presenten una festa amb ball, és coherent que hi hagi música.

b. Aliena o Incoherent: En aquest cas la presència de música no té cap raó de ser, no és coherent amb les imatges. Per exemple, la famosa seqüència de l’actor Gene Kelly a la pel.lícula “Cantant sota la pluja”, en què apareix ballant i cantant al carrer, xipollejant en un bassal i pujant-se a una farola, no té cap explicació coherent, a no ser que consideressim que el personatge s’ha tornat boig transitòriament.


4. La Interacció Semàntica entre música i imatge també s’ha de tenir en compte. El caràcter de la música (referit a la pàgina 14) i el significat que ens vol transmetre la imatge es poden presentar en convergència (relació, coincidència de significats) o en divergència (no relació, contrast).

a. Convergència semàntica: pot ser de tres tipus:

1. Anímica: quan el caràcter de la música (trist, divertit, etc., )

coincideix amb el significat de les imatges. 2. Física: quan els aspectes rítmics o dinàmics de la música

coincideixen plenament amb el tipus de moviment o d’acció que veiem en les imatges.

3. Cultural: referida a: i. Convergència cultural-local: s’utilitza una música

típica d’una determinada regió o ambient físic, perquè aquest és el lloc o espai reflectit per les imatges.

ii. Convergència cultural-cronològica: s’utilitza un estil de música propi de l’època reflectida en la pel.lícula.

iii. Convergència cultural-conceptual: s’utilitzen blocs musicals que, per tradició o per convenció, associem a determinades situacions o conceptes. Per exemple, associem la Marxa Nupcial de Mendelssohn a una seqüència que ens mostra un casament.

b. Divergència semàntica: També pot ser anímica, física i cultural, però

en aquest cas la qüestió és que les imatges i la música no coincideixen quant a missatge. Podria passar quan, per exemple, les imatges reflecteixen una situació tràgica o dramàtica i la música, en canvi, és una música divertida o de festa (Exemple: la seqüència del ball a la pel.lícula “Danseu, danseu, maleïts!”)

5. Segons en quin moment de la pel.lícula apareix el bloc musical que pretenem

analitzar, és a dir, la seva Ubicació al muntatge, ens trobem que els blocs musicals poden ser:

a. Blocs genèrics: els fragments musicals que acompanyen als crèdits

d’entrada o de sortida (inici o final de la pel.lícula). Las músiques d’aquests tipus de blocs són molt importants perquè ens dónen informació prèvia o definitiva sobre la pel.lícula.

b. Bloc-seqüència: és un bloc musical que acompanya només a una seqüència, ja sigui parcialment o totalment. Un exemple conegut és la seqüència de les “bicis” a la pel.lícula E.T.

c. Bloc de transició: servei per enllaçar dues seqüències diferents. d. Bloc-pla: coincideix plenament amb un pla molt curt (com un flash

musical). Seria més un motiu musical que no pas un tema musical. e. Bloc continu: Es dóna en els casos en que tota una pel.lícula sencera té

un bloc musical que no s’atura. Això passa molt poques vegades, però el podem trobar en els video-clips, les òperes i els ballets filmats i alguns experiments cinematogràfics en què la música té el màxim protagonisme.


6. Podem també analitzar la B.S.M. tenint en compte la seva Ubicació a la Narració, és a dir la Forma Narrativa que adquireix. Tenint en compte aquest paràmetre, la música pot presentar- se de les següents maneres: a) Com a Tema Circumstancial. b) Com a Leitmotiv. c) L’Elipsi. d) Com a Irrupció Musical, que pot ser Perllongada o Acotada. e) Com una Interrupció Musical, que pot ser Conclusiva o Suspensiva. f) Com a Seqüència de Muntatge. g) Com a Número Musical. h) Utilitzant la técnica del Mickeymousing.

D’aquests analitzarem uns quants: b) Un Leitmotiv és un motiu musical o tema breu que s’identifica amb un personatge o amb una situació concreta de l’obra en la que apareix, de manera que cada vegada que apareix aquest personatge o situació, sóna el seu leitmotiv. El leitmotiv es pot presentar amb diverses variacions en el seu timbre (instruments), ritme, intensitat, etc., però sempre queda clar que la seva línia melódica no serveix per diferents personatges o situacions. Tenim un exemple clar de leitmotiv en la fanfarria que escoltem a la pel.lícula Superman sempre que el protagonista inicia una seqüència d’acció. c) Una Elipsi Musical és un recurs utilitzat per al.ludir un personatge o situació sense que aquest aparegui visualment. Evidentment, cal que en algun moment de la pel.lícula el bloc musical hagi estat associat al personatge o a la situació d’una manera clara, de manera que, en el moment en què no veiem el personatge o situació només escoltant la música ja ho associem amb la imatge. Un exemple es el que es dona a la pel.lícula “Christine”, el nom d’un cotxe assassí. Cada vegada que el cotxe mata algú sóna a la ràdio del vehicle un rock’n’roll o una cançó dels anys 50. Quan en un moment donat de la pel.lícula sóna aquesta música, però no el vehicle, de seguida deduïm que alguna cosa ha de passar. d) Una Irrupció Musical consisteix a introduir un bloc musical sobtadament, precedit generalment d’un silenci, o d’un altra bloc musical diferent a intensitat baixa. La irrupció musical és sempre d’una intensitat forta. El seu objectiu és cridar l’atenció de l’espectador i sovint coincideix amb un canvi de pla visual. Si aquesta Irrupció musical es manté en el temps, és a dir, dura un temps determinat, s’anomena Perllongada. Quan es curta, l’anomenem Acotada. e) Una Interrupció Musical és, senzillament, un silenci que talla un bloc musical. Aquest silenci pot ser conclusiu, és a dir, que finalitza una seqüència sense continuitat narrativa, i queda evident que el bloc musical ha acabat; i en el cas de la Interrupció Musical suspensiva, el bloc musical queda en suspens, no acabat, i normalment esperem la resolució de la seqüència a nivell narratiu.


f) Seqüència de Muntatge: De vegades, hi ha seqüències en les quals es fa una elipsi d’espai o de temps, comprimint una sèrie de plans curts. Normalment es tracta d’avançar en el temps (avançar hores, dies, mesos o anys en la narració) o canviar d’espai ràpidament. Com que a nivell auditiu no és posible posar música a temps real en aquest tipus de seqüències, s’elimina totalment el so real i s’introdueix un bloc musical que lliga la seqüència. Un exemple seria la seqüència de muntatge tan coneguda de la pel.lícula Pretty Woman, en la que mentre la protagonista surt de compres, escoltem un bloc musical que lliga tota la seqüència, concretament la cançó que porta el títol de la pel.lícula. g) Un Número Musical, molt típic de les pel.lícules musicals, té la funció d’aturar la narració. És totalment prescindible. h) El Mickeymousing és una il.lustració musical, gairebé sincrónica, de qualsevol moviment dels personatges, d’una manera totalment descriptiva. És molt típic dels dibuixos animats de la primera època dels dibuixos animats sonors. És un recurs eminentment tècnic, més que no pas estètic, perquè per representar un moviment d’un segon de durada s’han de fer fins a 24 dibuixos diferents. Normalment es fan 12 dibuixos. En els darrers anys, els dibuixos animats japonesos fan 4 dibuixos per segon, per aquest motiu són tan estàtics i encarcarats si els comparem amb els americans. 7. El darrer paràmetre que hem de tenir en compte per analitzar un determinat bloc de la B.S.M. és el Pla Auditiu. Massa vegades es decideix en la fase de postproducció i aquest fet determina que el compositor s’enfadi, perquè veu que la seva música queda amagada sota una cortina de sorolls i efectes que el director, el muntador o l’enginyer de so consideren més necessaris per a la comprensió de la pel.lícula. Quan la música és el que predomina diem que està en Primer pla auditiu. També pot estar en un Pla secundari o, fins i tot, en un Pla de figuració, que correspon a la música de fons. ACTIVITATS: 1. Pensa en algunes pel.lícules que tinguin una Funció Articuladora protagònica o secundària i escriu el títol.

2. Descriu algunes seqüències de pel.lícules que recordis en què la Justificació òptica del bloc musical sigui Real o diagètica. Descriu també d’altres en què la Justificació òptica sigui Irreal o Exegètica.

4. Busca mentalment i descriu algunes seqüències de pel.lícules en què la Coherència Argumental sigui Integrada, i d’altres en què sigui Aliena.

5. Pensa en seqüències cinematogràfiques en les que hi hagi algun tipus de convergència semàntica amb la música, i d’altres en que hi hagi divergència semàntica. Descriu-les i digues quin tipus de convergència o divergència (local, cronològica o conceptual) creus que hi ha.

5.Repassa atentament l’apartat corresponent al paràmetre núm.6 (Ubicació a la Narració) i explica, en les teves paraules, que són: un leitmotiv, una Elipsi Musical, una Irrupció Musical, una Interrupció Musical, una Seqüència de Muntatge, un Número Musical i un Mickeymousing. Posa exemples.

LA MÚSICA DE CINEMA - CRÈDIT VARIABLE 4t ESO

Documents

Transcript of LA MÚSICA DE CINEMA - CRÈDIT VARIABLE 4t ESO